Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 1

L’accentuació - Tema 1 i 2

1.- CUINA VOCACIONAL

La cuina és un art molt difícil, que vol una vocació, un sentit de l'observació permanent, una llarga experiència i molta paciència. En el temps que som, aquestes qualitats bàsiques s'han anat perdent, i per això es menja cada dia més malament a gairebé tot arreu. No és precisament ara l'ocasió de fixar les causes d'aquesta decadència. El que no té dubte és que aquesta decadència és un fet, constatat no solament en aquest país, sinó en molts altres països. Per començar faria una afirmació: un plat cuinat i, per tant, fet amb diversos elements de la naturalesa, no ha de ser una monografia, o sigui dominat per un element, sinó que ha de contenir, equilibrats, els gustos de tots els elements que conté.

JOSEP PLA, Alguns grans cuiners de l’Empordà

2.- ESCRITS A MÀ

La possibilitat d'escriure cada dia ha donat a aquests papers una certa aparença de diari. No sé ben bé què és, això, però sé què no vull que sigui. Hi ha un aspecte que potser molta gent considerarà secundari, però que per a mi marca una divisió diguem-ne tàctica entre el diari i això que faig. Per a mi, un diari s'ha d'escriure necessàriament a mà i en una llibreta, o en un bloc, o en algun altre estri semblant. Un diari escrit a màquina, en fulls holandesos, no és un diari. ¿Per què? Doncs perquè els diaris, com els poemes, necessiten la intimitat física, quasi eròtica, del bolígraf la ploma i del paper.

MIQUEL MARTÍ I POL, Joc d'escacs

3.- LA DECÈNCIA

Perquè el lector m'entengui bé, jo crec que hi ha dues maneres de practicar la decència. Una, que és la de debò, consisteix a ser decent per dins, i de dalt a baix; quasi consubstancialment; encara que els detallets, o les manifestacions externes, no resultin brillants, ni correctes, ni ordenades, ni raspallades; encara que aparentment semblin poc recomanables i fins indesitjables. L'altra manera —que és la falsa i més corrent— consisteix en una enxarolada conducta exterior; a manifestar-se en el detall i la forma, en el tracte i en la sol·licitud com un ser irreprotxable, encara que per dins, i en el que podríem dir-ne essencial, no es mantingui altra cosa que un gran ninot estèril o una babarota sense suc ni bruc, egoista i fètida.

JOSEP M. DE SAGARRA, Memòries

4.- UN JUTGE RESSENTIT

Després de la nit descrita vingué un període de calma. Em passava tot el dia tancat a casa, no sortia sinó per les qüestions oficials. Assegut del matí fins al vespre davant la meva taula, escrivia aferrissadament o bé interrogava les persones que queien a les meves urpes de jutge. La hisenda del comte ja no exercia cap atracció damunt meu.

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 2

Olga l'havia deixada córrer. Allò que cau del carro ja es pot donar per perdut; i ella, segons jo creia, precisament havia caigut del meu carro per a no tornar-hi mai més. No pensava ni volia pensar en ella. «És una mala pècora, una riota estúpida i corrompuda!». La maltractava sempre que, durant les meves intenses ocupacions, em venia a la imaginació.

ANTÓN P. TXÉKHOV, L’estepa i altres narracions

L’accent diacrític i la dièresi -Tema 3

5.- NITS D'HOTEL

L'home torna a l’hotel. Va trobar l'antesala il·luminada, però buida. Quan despenjà la clau del ganxo, caigué una papereta plegada del prestatget; la desplegà: era la factura. Únicament davant una de les portes del llarguíssim corredor va veure un parell de sabates; dins la seva cambra es tragué les sabates sense descordar-les i les deixà també davant la porta. Es ficà al llit i s'adormí a l'acte. A mitjanit el despertà una baralla a la cambra veïna; però potser fou només que, amb l'oïda sobreexcitada per aquella despertada sobtada, va prendre les veus veïnes per veus de baralla. Pegà un cop de puny a la paret. Després se sentí remorejar l'aigua per la canonada. Varen tancar l'aixeta; tot resta silenciós i es torna a adormir.

PETEK HANDKE, La por del porter davant del penalty

6.- ELS ALTRES

Quant als judicis sobre els pobles, no és infreqüent que algú sentenciï sobre la capiquadratura del poble alemany, sobre la ineptitud dels negres de Rhodèsia per a les sublimitats del pensament abstracte o sobre la gasiveria dels escocesos. En tots aquest casos, hi juguen els estereotips d'una mala educació, les manies classificatòries, la necessitat de viure amb etiquetes ben enganxades que ens deixin tranquils, sabent qui és cadascú per avançat, cosa que ens estalvia les molèsties d'esbrinar-ho per nosaltres mateixos. Les classificacions ens deslliuren del coneixement veritable i són, doncs, una taxonomia de la ignorància; dit d'una altra forma, són el resultat de la frustració de les nostres expectatives: hauríem volgut que els forasters haguessin ballat amb les nostres melodies i no ho han fet; són, en conseqüència, desagraïts, mal educats i estranys: són, justament, els forasters.

JESÚS TUSON, Mal de llengües

7.- Passeig diürn (dièresi )

La Lluïsa, mentre prenia un descafeïnat i una ensaïmada a la terrassa d'«El llaüt ucraïnès», observava els cotxes de l'atapeïda cruïlla del davant. El semàfor donava fluïdesa al trànsit. El veïnat encara dormia. Una dona amb un vestit esgrogueït entrava als jesuïtes. El proveïdor del bar descarregava raïm. La Lluïsa no aconseguia treure's el maleït mal d'oïda que l'amoïnava feia dies. De cop, va sentir una increïble coïssor per tot el cos i va gratar-se amb fruïció fins que s'adonà que un transeünt la mirava de reüll. En aquell moment, un cotxe de morts amb un taüt verd fosc travessava la cruïlla. Va pensar que devia dur l'home geniüt que s'ha-via suïcidat en descobrir de manera fortuïta que el seu soci l'havia desproveït de tots els diners i l'havia deixat en la ruïna.

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 3

Es veu que s'havia sentit traït. En anar a pagar, resulta que aquell matí el cafè era gratuït i només calia pagar l’ensaïmada.

La vocal neutra - Tema 4

8.- TARDOR DE CINE

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Un dia es presentava en Pere a casa per preguntar-me qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, jo anava a buscar-la a la sortida de la feina i acabàvem parlant d'en Pere. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a ell hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vaig veure més cinema que en tota la meva vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El fil de plata

9.- PARELLA «PERFECTA» Al principi de la relació amb Maite no vaig actuar de manera correcta. Per dir-ho amb paraules més exactes em vaig portar com un autèntic malnascut; però a poc a poc em vaig enamorar i la meva actitud va canviar radicalment. Si al principi no va anar bé fou perquè vaig iniciar relacions amb ella per donar-los una satisfacció als meus pares. Els la devia de feia temps, però al cap i a la fi no deixava de ser una pressió familiar. Ells creien que Maite era la dona ideal per fer de mi una persona recta. Jo també, per això fugia tant com podia d'ella sortint amb altres xicotes dels pobles del voltant. Ho feia de forma manifesta, per tal que se n'adonés i trenqués les relacions amb mi.

FERRAN TORRENT, Living L’Havana

10.- CONVERSA SACSEJADORA Varen passar uns dies feixucs, lents, interminables. Ni la mare ni la filla no tenien cor de reprendre la conversa que les havia sacsejades tan horriblement. D'una manera maquinal, menaven la vida ordinària, però no sortien de casa, com si estiguessin fermades per un vincle secret. Maria Teresa les mirava de cua d'ull, tot mossegant-se el llavi. Algun moment, cuidava d'interrogar l'una o l'altra, però, se n'estava; una peresa egoista la retenia al caire del precipici. Sense endevinar la pregonesa del conflicte, ni la violència dels sentiments en joc, comprenia que aombraria un moment la seva felicitat d'enamorada confiada i corresposta.

CARLES SOLDEVILA, Valentina

Les vocals o/u àtones - Tema 5

11.- AIRES DE MUNTANYA Hem estat tot el cap de setmana al Montseny, a casa dels pares de la Lídia. Ens ho hem passat pipa collint bolets i castanyes i cuinant els fruits de la tardor. Hem bullit espaguetis i els hem barrejat amb els ceps tallats a làmines i saltats amb mantega. Els rovellons, els hem fet a la brasa. Les castanyes les hem cuites al caliu a l’hora de

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 4

sopar. La Lídia ha dit que si l'endemà l'acompanyàvem a buscar cireres d'arboç, en po-díem fer melmelada. Però li hem respost que ja havíem satisfet les ànsies pageses i culinàries, que ens estimàvem més jugar a l’escrable.

GEMMA LIENAS, El diari blau de la Carlota

12.- TERRA DE CONTRASTOS

Les dones i els homes que habiten aquesta franja de l'Empordà són peculiars: trempats i fantasiosos com la gent de mar, són al mateix temps reservats i conservadors com els de terra endins; afables, sorneguers i encuriosits, els agraden els contrastos; mengen pollastre amb llagosta, oca amb naps, porc amb prunes i botifarres dolces; alternen desaforats carnavals amb protocol·làries cerimònies religioses; son liberals per tradició i per tradició també, conservadors; de naturalesa escèptica i una mica desconfiats de caràcter, guarden sempre les distàncies, però quan els vaga atorguen amb la mirada i la paraula escassa una amistat de tal solvència que ni els anys ni les absències li trauran mai una gota de solidesa.

ROSA REGÁS, «Tant se val si hi ha un altre món»

13.- EL PRESONER

De sobte l'aigua ha començat a sortir bullent de les dutxes, cinc minuts de felicitat; però immediatament després irrompen quatre tipus que, xops i fumejant, ens empenyen amb crits i cops a l’habitació contigua, que està glaçada; aquí una altra gent que també xiscla ens llança a sobre no sé quins parracs i ens plantifica a les mans un parell de sabates amb la sola de fusta; no tenim temps d'entendre res i ja ens trobem a l’aire lliure, damunt la neu blava i glaçada de l’alba, i, descalços i despullats, amb tot l'equip a les mans, hem de córrer fins a un altre barracó, a un centenar de metres. Aquí se'ns permet de vestir-nos. Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home.

PRIMO LEVI, Si això és un home

Ortografia de la b i la v - Tema 6

14.- LA CANÇÓ DE LA REIXA

Va tornar l'endemà i molts altres dies més. Ara passava sempre pel carrer nou i cada vegada es parava a tocar la reixa. Sempre s'inventava noves cançons, picant quan calia sobre les barres. Va inventar una cançó per cadascun dels arbres que veia al pare: el pi, l'avet, el cedre del Líban, l'esvelt xiprer estirat com un dit per fer pessigolles als núvols. Va inventar una cançó per I'avinguda que pujava cap a la casa, pels camins que s'endinsaven a les verdes galeries sota els arbres, per l'herba i pels parterres florits. Però no va dir res del seu descobriment ni als seus pares, ni a la mestra, ni als companys. La reixa musical era el seu instrument secret.

GIANNI RODARI, El joc dels quatre cantons

15.- EL VELL PISTOLER

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 5

Se'n recordaria sempre: va veure com el vell tornava a posar-se la pistola sota l'aixella amb el canó cap endavant, com es descordava la camisa amb la seva única mà, com es desava novament la pistola i tornava a cordar-se abans de girar-se més de pressa, més ràpidament que els seus dos fills als quals doblava l'edat, de manera que ja era el primer de la colla quan saltà la cleda i s'encaminà cap a l'euga; va agafar les regnes i subjectà la sella amb la mateixa mà i, un moment després, ja era a cavall.

WILLIAM FAULKNER, Intrús en la pols

16.- ANTICS COSTUMS

Maria somrigué. Retirada de la finestra, vora una tauleta-vetllador sobre la qual encara hi havia encesa una làmpara de petroli, la malalta semblava absent contemplant la flama, talment un ocell fantàstic que, en lloc de piular, barbotegés dins una estranya gàbia de vidre... Àngela, en veure la seva parenta abstreta i plorosa, per evitar-li una crisi de llàgrimes, la distragué recordant-li que cap de les dues encara no havia esmorzat i que ben segur els esclaus que servien la taula ja devien tenir a punt la xocolata desfeta i les pastes que, a imitació de les ensaïmades mallorquines, però sense aconseguir encertar el punt exacte de pura delícia ensucrada de les autèntiques, la família tenia per costum berenar des que el primer Fortalesa arribà a Cuba i féu fortuna.

CARME RIERA, Cap al cel obert

Les oclusives - Tema 7

17.- TOT UN PERSONATGE

L'arquebisbe el seguí, no sense evident repugnància, perquè, si bé és cert que no li mancava coratge en certes coses, tot sovint l'atemperava amb una viva i extremada preocupació per la seva seguretat personal. No obstant això, reflexionà la necessitat que tenia de jutjar personalment l’habilitat del metge àrab, i entrà a la barraca amb aire majestuós, bo, segons creia ell, per a inspirar respecte a l'estranger. El prelat tenia realment una figura prestigiosa i imposant. En la seva joventut havia estat un home magníficament ben plantat, i, fins vell i tot, no li desplaïa de semblar-ho.

WALTER SCOTT, El talismà

18.- PANET I TEATRE

Tardes de diumenge en la llotja entapissada de vellut vermell, que era com un annex de casa, on preníem per berenar aquell panet amb xocolata dominical que era tan ritual com el tortell de les postres... En aquella evocació més o menys senyorívola d'aquelles tardes de teatre, jo, que llavors tenia quatre o cinc anys, només puc parlar de les veus que sentia. I amb motiu. D'allò que feien a l'escenari, només en copsava les veus i les taques de llum, però no pas les figures i encara menys les cares, és clar. Però jo no me'n queixava ni me n'estranyava pas. Jo no sabia que calia veure més del que veia; pensava que el teatre era allò: la llotja, el panet, les veus i les taques de llum...

RAMON FOLCH I CAMARASA, Bon dia, pare

19.- QUAN EL SOL ES PON

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 6

Malgrat que els parlaments foren llargs i, al final, la banda no es conformà just tocant l'himne, la cerimònia inaugural es podia considerar acabada quan encara, per un dels carrers laterals, el que s'obria a ponent, entrava dins la plaça un manat de raigs vermellencs, horitzontals, que, després de treure a tot el que els interceptava unes ombres llarguíssimes, topaven de pla contra les façanes de l'altra banda. La plaça, que venia a reconfigurar allò que fins feia poc havien estat dues illetes de cases miserables d'aquell barri degradat, tot just estrenada, de sobte va quedar en silenci com si ningú no sabés encara quina cosa fer-ne d'aquell espai obert de fresc. Pel terra, trepitjats, es movien els paperins de festa amb el primer embat nocturn.

MIQUEL ÁNGEL RIERA, La rara anatomia dels centaures

J/G, X/IX, TX/IG - Tema 8

20.- AIGUARDENT DE VIDA

Sort n'havia tingut de la ginebra durant el part, massa llarg i difícil per a qui no havia conegut altre dolor que alguna punxada d'agulla de brodar. Mentre empenyia, lívida i desvalguda, en un esforç esqueixat que la migpartia tota, el gust d'aquest licor transparent com el vidre li havia dut a la memòria records de boscos. En demanava amb un gest de la mà, i la llevadora corria a la tauleta, prenia la xicra blanca i li humitejava els llavis enfebrats. En ple migdia, entre el tràfec de ties i minyones, la llevadora vella la va estirar a la vida. Després, i d'un sol glop, la llevadora, mentre encara aguantava cap per avall la criatura sanguinolenta, va acabar-se tot el licor de la tassa.

ÀNGELS GARDELLA, El mestre de dibuix

21.- RIU AMUNT Un sol rogenc roda pel cel com un cap degollat, una llum dolça s'encén en les escletxes dels núvols i les banderes de l’ocàs onegen damunt dels nostres caps. L'olor de la sang vessada ahir i la dels cavalls morts s'instal·la en la fredor vespral. Tots els ponts estan destruïts i hem de travessar el riu pel gual. Una lluna majestuosa jeu damunt les ones. Els cavalls s'endinsen en el riu fins al llom, esquitxades sorolloses xipollegen entre milers de potes. Algú que s'ofega renega i llança insults contra la Mare de Déu. Les taques negres dels carros cobreixen el riu ple de sorolls sords, xiulets i cançons que ressonen sobre el serpenteig de la lluna i les sinuositats fulgurants.

ISAAK BABEL, La Cavalleria Roja

22.- La bruixa i la mixeta (ix/x)

Mentre marxàvem, ens varen fer un xiulet perquè ens giréssim a guaitar aquelles xemeneies tan boniques. De dins en va sortir una bruixa molt estranya: duia a la mà una branca de boix i un tros de guix, i vestia una túnica fluixa. No sabem per on va baixar però al cap d'una estona era allà al davant nostre. Al seu costat hi havia una mixeta tota trista. Tots xerràvem entre nosaltres i ens preguntàvem si allò era un somni —i fins i tot algun mirava si duia una escombra! La mixa duia un tros de peix a la boca i semblava inofensiva, però algun eixelebrat va començar a dir que devia ser perillosa i que devia ser perillosa... i que la podíem cremar a l'escalfapanxes perquè així no passaria res. Ah! renoi, quina disbauxa! Tots

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 7

ens vàrem espantar i, l'un per aquí, l'altre per allà, tothom corria. N'hi ha que tenen cada rauxa! Perquè, mireu, no n'hi havia per tant: la mixeta era coixa!

Essa sorda i essa sonora - Tema 9

23.- DE MADUIXA O DE XOCOLATA?

Ningú sap exactament si fan passar la set o si en fan venir; si formen part del món del beure i del menjar o si són pura il·lusió; si aprimen o si engreixen. És l'univers fascinant de les orxates, dels granissats, dels sorbets, dels gelats... Una gamma de productes efímers que moblen els aparadors d'estiu mentre dura la calor, encara que alguns perduren tot l'any. Regalimen a cop d'ull, es mengen llepant, s'empassen xuclant. Tots tenen el cor fred, i un cos fet a raig de llet, o de cristalls de glaç, o de fruita sedosa, o de crema fosa. Apaivaguen el foc a la boca, alhora que encenen el desig de tornar a començar. Conformen plegats un dolç i acolorit oceà, on conviuen corrents d'espècies, de vegetals, i enfurismades onades d'essències o de sal d'aigua de mar.

PEP PALAU, «El fred que regalima»

Nasals - Tema 10

24.- RECICLATGE

Separaven el cor dels llibres de les cobertes i llançaven les pàgines esgarrifades i eriçades a la cinta, indiferents i immutables, sense adonar-se del valor que té cada llibre, sense pensar que algú el devia haver escrit, corregit, llegit, il·lustrat, imprès, compaginat i publicat, i que després algú altre l'havia censurat i prohibit, i encara algú havia ordenat que es liquidés, carregués en un camió i portés aquí on joves obrers amb guants vermells i blaus i grocs i taronja n'extirpaven les entranyes i les llançaven a la cinta transportadora cap a la premsa gegant que les comprimia en paquets, que passarien a les fàbriques de paper on se'n faria paper blanc, pur i innocent, immaculat i no embrutat per les lletres, amb el qual més tard imprimirien nous llibres...

BOHUMIL HRABAL, Una solitud massa sorollosa

Ortografia l·l i r - Tema 11

25.- GENT DEL BARRI

En aquella hora tenebrosa, les cases semblaven més que mai armaris de guardar-hi gent. Escampats sense ordre, clavats en la fosca, l'arabesc dels menjadors il·luminats i dels foscos prenia una gran importància. A l'esquerra, lluny, pàl·lidament il·luminada amb un llum de sobretaula, una polida senyoreta tocava al piano una de les simfonies més immortals. Les notes arribaven a les orelles cansades, fredes, i s'hi deixaven caure rendides, impossibilitades de prolongar l'esforç. Al pati del costat, uns senyors arreglats escoltaven la ràdio. L'aparell, col·locat damunt d'un galliner, donava a l'ambient un aire de progrés que no li feia cap falta. Al costat de l'aparell, una minyona gallega festejava amb un xicot d'un entresol veí, conciliant el murmuri de l’idil·li amb les notes estridents i barroeres de la ràdio.

PERE CALDERS, «Les mans del taumaturg»

Llengua i literatura catalana – 3r ESO Funcionament de la llengua – Ortografia –Dictats preparats

Extret del llibre Dictats a mà 8

26.- Era de pel·lícula La pel·lícula era excel·lent. El guió era d'un novel·lista gal·lès. Se situa a l'espai interestel·lar. Un científic maquiavèl·lic té la fal·lera de crear una arma d'un poder bèl·lic il·limitat: un xip d'un mil·límetre quadrat i un mil·ligram de pes col·locat dins una el·lipse metàl·lica. Aquest home té un idil·li amb la Camil·la. Ella és una intel·lectual —antibel·licista fins a la medul·la— que lluita contra la pol·lució de les naus Apol·lo. És coneguda per la seva rebel·lia. Com que és una noia intel·ligent, aviat descobreix els plans il·lícits del seu col·lega. Queda pàl·lida i al·lucinada i pateix un col·lapse. Ella compren que és una imbecil·litat i que el desànim és il·lògic, però després del fracàs, ja no té al·licients. Per això sol·licita el trasllat a una constel·lació paral·lela. Allà coneix l'Avel·lí, un físic infal·lible. Ell li demana que col·labori en un col·loqui per evitar la col·lisió de la Terra amb un satèl·lit instal·lat il·legalment per Brussel·les. La Camil·la recupera la il·lusió i, junts, salven la Terra del desastre. Col·leccionen condecoracions i homenatges, però anul·len els compromisos col·lectius i fan una vida tranquil·la en una parcel·la ben il·luminada vora un llac d'aigües cristal·lines.