Crit Rebel1er DE MAIG: Que la

classe treballadora NO PAGUI LA CRISIS!

el butlletí de difusió ràpida de la joventut comunista

Celebrem aquest any el 1r de maig en un context de profunda crisi econòmica, una situació que està provocant el

deteriorament de les condicions socials de la classe treballadora i l'augment continu de la desocupació arran del procés de desacce-leració productiva que afecta principalment sectors com la construcció i la indústria. Cor-ren temps difícils per a la classe treballadora. Des del PSUC viu constatem una realitat que des de fa temps hem advertit i denunciat: la patronal està aprofitant la conjuntura de crisi econòmica per menyscabar els drets laborals dels treballadors i treballadores.

És a dir, es privatitzen els beneficis i se soci-alitzen les pèrdues. No oblidem que en els anys de creixement de l'economia espanyola els beneficis empresarials van augmentar de manera indecent, en un 73% entre 1999 i 2006, mentre la classe treballadora perdia poder adquisitiu, un 4% menys entre 1995 i 2005. Ara que l'economia espanyola ha dei-xat de créixer per les pròpies contradiccions inherents al sistema capitalista (crisi finan-cera i del model de creixement), l'objectiu de la patronal és que la classe treballadora pagui les conseqüències d'una crisi que no ha generat.

La pèrdua d'ocupació és a hores d'ara l'efecte més dramàtic de la crisi. A l'espera de la pu-blicació de l'Enquesta de Població Activa (AU) del primer trimestre de 2009, les estimacions

situen el nombre d'aturats entorn dels 4 mi-lions i la taxa de desocupació en el 17%, una tendència d'augment progressiu de l'atur, apreciable en l'evolució de les dades de la desocupació en cadascun dels tres primers mesos de l'any. En aquest sentit, les xifres són desoladores. Només en els tres primers mesos de 2009 s'han destruït prop de 650.000 llocs de treball però és més preocupant fins i tot que les perspectives per a 2009 i 2010 siguin d'arribar fins i tot als 5 milions d'aturats amb una taxa de desocupació del 22%.

El panorama és atziac i ho és així mateix per al mercat de treball a Catalunya, segona co-munitat amb la xifra més alta de desocupats amb prop ja de mig milió. No en va, Catalunya pateix en els últims anys un aragall de tanca-ments d'empreses, expedients de regulació d'ocupació i deslocalitzacions, una dinàmica que aquesta minvant de manera gradual la capacitat productiva del teixit industrial de Catalunya. Els conflictes laborals viscuts en grans empreses com a Seat, Nissan, Frigo o Panrico posen de manifest fins que punt la patronal aquesta disposada a realitzar, sota el paraigua de la crisi, una ofensiva contra els drets laborals dels treballadors i treba-lladores.

El cas de Seat és paradigmàtic quan es con-diciona la fabricació d'un nou model a la congelació salarial de la plantilla en una em-presa que el 2008 va registrar uns beneficis

de 44 milions d'euros i que rebrà prop de 300 milions d'euros de l'administració publica en concepte d'ajudes al sector de l'automoció. De la mateixa manera, la multinacional Nis-san a Espanya, amb 300 milions de beneficis en els últims cinc anys, anunciava el passat mes d'octubre la presentació d'un expedient de regulació d'ocupació per acomiadar a 1.680 treballadors i treballadores de la planta de la Zona Franca.

Són els estralls d'una crisi que a Catalunya aquesta copejant durament a la classe treballadora i que s'estén més enllà dels conflictes laborals en empreses importants. Pensem que per cada acomiadament en una empresa principal cal comptabilitzar tres acomiadaments mes en la xarxa d'empreses proveïdores. Per això, no podem ignorar la fràgil situació que pateixen les empreses de components o les petites i mitjanes em-preses. Recents són els casos d'empreses com Esteban Ikeda, Simon, ACC Spain, Exide Technologies, Eurosit, Tubsa, EGO, Mahle, EMS, Ruffini, Robert Bosch, Indus o Delphi. Des del PSUC viu ens solidaritzem amb totes les plantilles que en el transcurs de l'últim any han lluitat pels seus llocs de treball i pels seus drets laborals i socials alhora que exigim al Govern d'Entesa de la Generalitat una política industrial més activa que generi ocupació de qualitat i freni el retrocés que pateix actual-ment la indústria a Catalunya.

Són els estralls d'una crisi que a Catalunya aquesta copejant durament a la classe treballadora i que s'estén més enllà dels conflictes laborals en empreses importants. Pensem que per cada acomiadament en una empresa principal cal comptabilitzar tres acomiadaments mes en la xarxa d'empreses proveïdores. Per això, no podem ignorar la fràgil situació que pateixen les empreses de components o les petites i mitjanes empreses. Recents són els casos d'empreses com Esteban Ikeda, Simon, ACC Spain, Exide Technologies, Eurosit, Tubsa, EGO, Mahle, EMS, Ruffini, Robert Bosch, Indus o Delphi. Des del PSUC viu ens solidaritzem amb totes les plantilles que en el transcurs de l'últim any han lluitat pels seus llocs de treball i pels seus drets laborals i socials alhora que exigim al Govern d'Entesa de la Generalitat una política industrial més activa que generi ocupació de qualitat i freni el retrocés que pateix actualment la indústria a Catalunya.

L'aposta per un ocupació estable i de qualitat ha de continuar sent un dels aqueixos centrals de les reivindicacions socials de l'esquerra política i sindical. El mercat laboral espanyol no sols contínua presentant els mateixos dèficits sociolaborals anteriors a la crisi, és a dir, un elevat índex de treball temporal així com de desocupació femenina i juvenil, sinó que la situació s'ha agreujat i a pesar de l'increment de l'atur la temporalitat laboral continua rondant el 30% enfront del 17% de la mitjana europea, la desocupació entre les dones es va situar al febrer d'aquest any en el 16%, cinc punts més que el registrat al febrer de 2008, i la desocupació entre els menors de 25 anys ha assolit la taxa del 32%, deu punts mes que fa un any i molt superior al 17% que presenten de mitja els països de la zona euro. Al mateix temps, tampoc podem obviar la precarietat laboral que afecta els treballadors i treballadores immigrants, col·lectiu que pateix una taxa de temporalitat

laboral del 44% i unes condicions de vulnerabilitat legal i social inadmissibles en un Estat social i de dret.

Espanya és en el conjunt de la Unió Europea el país líder en precarietat i deteriorament constant del mercat laboral. Això confirma la fragilitat del nostre mercat laboral i d'un model productiu que en els últims anys es va sustentar de manera gairebé exclusiva en la construcció immobiliària i en els serveis, dissociant així l'economia especulativa i financera de l'economia productiva, la qual cosa ha fet que les repercussions de l'actual situació econòmica internacional s'hagin mostrat amb més virulència i intensitat al nostre país. En paral·lel, la debilitat estructural del mercat laboral espanyol posa de manifest les pròpies carències de l'Estat social. A Espanya la despesa social continua sent insuficient en un context de superàvit de la Seguretat Social i de creixent desprotecció social de milers de famílies que no tenen prestació per desocupació i de qualsevol ajuda de caràcter assistencial. Així, del total d'aturats inscrits a les oficines d'ocupació, prop d'un milió no reben cap tipus de renda pública i són 830.000 famílies les que afronten 2009 amb tots els seus membres en l'atur.

És hora, doncs, d'incrementar substancialment la despesa en matèria social i d'ampliar el període de prestació de la desocupació per fer front a la pauperització dels mitjans de subsistència de milions de desocupats.

Els principis bàsics del neoliberalisme han fracassat. S'ha desmuntat la màcula de l'autoregulació de l'economia sense la intervenció de l'Estat i avui en dia són cada cop més els governs que es veuen en la necessitat concretar plans de

rescat a fi de salvaguardar els comptes de les entitats financeres, desenvolupant, així, polítiques de nacionalització com a antídot a la recessió econòmica i a la caiguda en picat dels actius dels bancs. Així ha ocorregut en el suposat edèn del neoliberalisme sent el govern dels Estats Units el primer a intervenir en entitats financeres com Fannie Mae, Fredie Mac o recentment amb la compra del 36% de les accions de Citygroup, cas aquest últim que ha convertit al govern nord-americà en el major accionista d'un dels bancs més importants a escala internacional. I encara que l'objectiu de tals polítiques sigui el de protegir als més poderosos s'ha evidenciat la fal·làcia i el buit d'un sistema capitalista injust, generador de misèria i incapaç de corregir les seves pròpies tares sinó és mitjançant l'arbitratge de l'administració pública.

Des del PSUC viu fem una crida a la nostra militància i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-nos per fer front a la crisi i a l'intent de la patronal que siguem els treballadors i treballadores els que paguem el preu de l'actual situació econòmica, a través del desenvolupament d'accions als centris de treball, debats, trobades ciutadanes i manifestacions.

La nostra crida la fem extensible a les mobilitzacions del 1r de maig participant a les manifestacions convocades per CCOO i UGT a Catalunya, així com a la jornada convocada pels mateixos sindicats per al pròxim 14 de maig a Madrid en favor d'una Europa social, en demanda del manteniment de l'ocupació i amb la intenció d'expressar un NO contundent i ferm al xantatge permanent de la patronal.

VISCA LA CLASSE TREBALLADORA!

VISCA EL 1r DE MAIG!