Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

6any 2

novembre2010

Sumari:2 Lluís Barrera. J Gon-

zález

2 La situación de Lactalis - Nestlé. Comitè d’empresa

3 I després de la vaga del 29 de setembre, què? A. Collado

4 Carles Muñiz, acollir els joves. M. Solé

6 Asemblea dioce-sana de la Goac de Barcelona i Sant Feliu. R. Vega

6 Immigració i elec-cions. E. Palau

7 Anunciar Jesús als joves del món obrer. J. Domingo

La catedral dels pobresAquest és el títol – sembla que suggerit per Torras i Bages– d’una coneguda pin-tura de Joaquim Mir (nascut a Barcelona el 1873 i molt vinculat a Vilanova i la Geltrú on morí el 1940) que presenta una composició ben interessant: en primer terme les figures d’uns captaires, una família empobrida potser, una humanitat ferida que sobta la mirada, i en segon terme el temple de la Sagrada Família en les primeres fases de la seva construcció –la pintura està datada el 1898.

M’ha vingut a la ment aquesta pintura en aquests dies que els nostres ulls han pogut contemplar la bellesa sorprenent d’aquest temple que el Papa Benet XVI ha vingut a dedicar. Els dos termes: bellesa i pobresa no són contradictoris, el ma-teix Papa ho va dir aquell diumenge: la caritat és el signe distintiu del cristia-nisme. La bellesa artística impressiona, però el sofri-ment de la humanitat encara és més colpidor. I tot el treball de justícia social i de caritat creativa i activa és una acció tan noble i tan admirable com l’enginy i la ciència dels arquitectes i artistes que han creat una obra tan extraordinària. El mateix Gaudí ho va tenir ben present des del començament: alhora que bastia les primeres parets i torres del temple, va construir unes escoles – que encara perdu-ren – perquè els fills dels obrers poguessin tenir instrucció i promoció.

És curiós i instructiu que diversos artistes, pintors, poetes, hagin estat els pri-mers a copsar el significat profund d’aquesta obra. Joan Maragall en l’Oda Nova a Barcelona ja parlava d’aquest temple “meravellat d’haver nascut aquí (...) enmig de la misèria i la ràbia i la fumera (...) esperant uns fidels que han de venir”. En els nostres dies ha estat David Jou, poeta i científic eminent, qui ha expressat de manera excel·lent l’anhel de la Sagrada Família, la catedral dels pobres: “que la trencadisssa del món tingui un sentit”. Aquest és també l’anhel del treball que procurem fer des de la pastoral obrera. Permeteu que transcrivim uns fragments d’aquest text poètic:

Benvingut a aquest temple desmesurat i únic, a aquesta vella nació d’Europa, inquieta, incòmoda, perplexa, a aquestes torres que ascendeixen al·lucinadament per poder dir des de ben enlaire i a tothom: «Glòria a Déu a les altures.» Aquest temple va néixer de la fúria: singularitat i desafiament, Naixement i Passió, tiges cap al cel i llamp a punt de caure, vertigen en estat pur, natura que s’alegra de saber-se creada. Està bé que sigueu aquí, amb nosaltres, consagrant tant d’art, tanta fe, tanta voluntat, no un simple monument sinó un espai exasperadament vital, despert, obert: bosc, sostre, far, ventada de debat i turbulència de l’ànima que cerca. El nostre arquitecte va saber convertir en bellesa una trencadissa d’objectes humils i fràgils; i és això el que demanem avui, entre tantes altres coses, en la nostra i la vostra pregària: que la trencadissa del món tingui un sentit, que la nostra petitesa sàpiga acollir la glòria immensa de l’Amor, que la fragilitat de la vida culmini en una Vida perdurable.

2

Lluís barreraAquest estiu passat, una trucada em donava una molt mala noticia, en Lluís Barrera, ha-via tingut un accident de trànsit i era mort. Encara avui recordo quines paraules va uti-litzar qui em va trucar: “ara mateix deu estar contemplant el rostre del nostre Pare del cel”. Aquesta notícia va fer aturar-nos, en sec, tot l’estiu.

Molta gent coneixia el Lluís. Era una persona molt activa, inquieta, alegre, implicada, com-promesa, coherent, ... tenia moltes ganes de fer coses i sempre les duia a terme. Era extre-madament fàcil ser amic seu. Des de molt jove va començar a participar en moltes tasques de la parròquia i també en d’altres projectes de Vilafranca. Compartir amb ell moltes esto-nes en l’equip de catequesi de confirmació, a la Jarc, a Joves Cristians de Vilafranca, al Bis-bat de Sant Feliu i veient com feia de monitor en l’esplai de Vilafranca i en d’altres activitats vinculades a infants i joves, trobaves un jove que es creia el que feia i que sempre partici-pava amb un somriure als llavis.

La seva mort ens va fer aturar, reflexionar, in-tentar buscar respostes per saber el motiu pel qual havia succeït. Però nosaltres mateixos vèiem que aquestes respostes no arribarien. Aquella tarda, davant la Basílica i l’Esplai, els que ens vam reunir, pel sol fet d’estar acompa-nyats en aquells moments, recordàvem mol-tes etapes viscudes amb el Lluís. Tot i estar molt tristos, recordàvem l’alegria que sempre emanava d’ell i les seves ganes de treballar.

Aquest estiu ha estat llarg, moltes coses et fe-ien recordar-lo. Començar el curs és difícil, ja que és continuar fent allò que, també ell hau-ria fet. Ens ha deixat el seu testimoni, i això ens fa tirar endavant perquè volem seguir fent aquell projecte que estava fent el Lluís. Perquè el nostre món, sigui una mica millor, reflex del “rostre del nostre Pare del cel”.

Gràcies Lluis.

Joanjo González

La situación de Lactalis-Nestlé

Vivimos en una época de crisis donde Gobierno y demás estamentos políticos deciden sobre el futuro de los trabaja-dores dictando leyes y reformas con las que supuestamente fomentarán el trabajo y las nuevas contrataciones.

Las grandes empresas y multinacionales, como es en este caso Lactalis y Nestlé, se aprovechan de la situación actual para trasladar su producción de Viladecans a Guadalajara y con ella a todos sus trabajadores y aunque ofrecen las mismas condiciones laborales no tienen en cuenta hijos, hi-potecas y en resumen nuestra vida familiar.

La sola idea de un traslado es impensable para muchos tra-bajadores y las empresas son conscientes de ello, con lo que la indemnización que les ofrecen a cambio de quedarse es ridícula.

En definitiva, las empresas son las que ganan más a costa del que menos tiene y disfrazan un cierre en un traslado con lo cual hoy en día en nuestro país realizar estas gestio-nes es más barato.

Lactalis y Nestlé, dos multinacionales que predican su apoyo a “la vida familiar y la conciliación laboral” han de-mostrado con el cierre de la fábrica de Viladecans, que lo más importante son los beneficios aunque sea a costa de 180 familias.

Comitè d’Empresa. Lactalis-Nestlé ViladecansPublicat a la revista Viladecans Punt de Trobada, nú.37

3

Voldria fer d’inici tres afirmacions:

El Govern socialista de l’Estat ha • iniciat des de maig d’aquest any un procés de reformes de gran intensitat que el conservadors no haguessin fet. Els socialistes junt amb els ecosocialistes i els sindi-cats haurien fet una vaga general de veritat, ja fa setmanes, no pas com la de l’altre dia i haguessin impedit aquesta intensitat.

Un valor de la democràcia és la • seva capacitat de canviar els go-vernants a través del vot.

La solidaritat no pot estar en crisi. •

L’atur tant elevat crec que és el gran drama de la nostra societat. Un atur que, en ser tan diferenciat –compa-rat amb els països del nostre entorn és el doble– em porta a la convicció que en el nostre país, ni govern, ni empresaris ni sindicats no ho estem fent bé. Amb diferent grau de res-ponsabilitat cadascú, evidentment, tampoc el problema ve d’ara. Redu-ir l’atur és la meva resposta a la pre-gunta “ I després de la vaga què?”.

El treball el generen les empreses, cal millorar la seva competitivitat perquè l’economia es reactivi ràpi-dament. I quan es reactivi ha de ser una prioritat, per a tothom, la cre-ació de llocs de treball, d’uns llocs de treball que han de ser de qualitat (reducció del treball temporal, con-tractació de les dones, dels joves, dels adults propers a la jubilació...).

I després de la vaga del 29 de setembre, què ?

La reforma del mercat de treball a Espanya és necessària i cal assumir que això comporta canvis i potser sacrificis.

La solidaritat no pot estar en cri-si: cal compartir el treball i el sou disponible entre els qui treballen en una mateixa empresa; cal desti-nar recursos dels impostos de tots, a ajudar els més desfavorits, a la formació i al reciclatge; destinar el nostre temps a la formació, a la su-peració professional; compartir les feines familiars per possibilitar la superació professional i l’autoesti-ma de l’esposa o del marit (feines de la llar, de l’educació dels fills, de la cura dels pares ancians...).

La solidaritat no pot estar en crisi. I convé augmentar l’afiliació sin-dical, perquè les nostres quotes permetin que els millors siguin els sindicalistes que alliberem. Perquè siguin lliures en la defensa dels treballadors, perquè siguin valents en les propostes als empresaris i al companys, perquè siguin exigents i rigurosos en el seguiment dels con-trols i dels compromisos.

La solidaritat no pot estar en crisi. Per això és bo que els més ben pre-parats en capacitat i valors humans (que per ser-ho, son valors cristians)

facin l’opció de dedicar-se a la po-lítica. Perquè les seves decisions si-guin fruit del treball intens i honest. Perquè no enganyen, ni en les pro-meses ni en les justificacions.

Alhora que proposem l’acció, fem la reflexió:

Corintis 11, 17-34. Pau critica la for-ma en què els cristians de Corint ce-lebren l’Eucaristia. El motiu és l’ac-titud insolidària que tenen els més rics envers el mes pobres. No es pot tenir comunió amb Jesús a l’Euca-ristia, si no s’és en comunió amb els pobres, és a dir si no és té un interès efectiu i real pel seu bé.

Lluc 9, 10-17 . Hi ha una multitud que té gana, ...doneu-los de menjar vosaltres.

Mateu 20, 1-16. Aquests darrers han treballat només una hora i els pa-gues igual que a nosaltres.

Alfons Collado

Un llibre que pot ajudarAquest llibre és fruit del treball d’un grup de capellans de Bar-celona que habitualment es reuneixen per reflexionar sobre la tasca que fan amb les persones immigrants que s’adrecen a les seves parròquies. És el PAI (Pastoral Amb Immigrants).

Al llarg del temps que porten treballant, el PAI ha publicat di-versos materials de suggeriments, dels quals ens hem fet ressò en aquest butlletí. I aquests materials porten l’empremta de la vida dels immigrants en molts vessants: l’arribada i els primers contactes, la por de viure en situació irregular, els temes labo-rals, la crisi i l’atur, la relació amb els veïns, l’habitatge, l’arri-bada dels fills, la separació forçosa de la família, el desarrela-ment, el dol, la relació amb la parròquia (catequesi, celebracions, grups diversos), la religiositat popular, l’ecumenisme, les relacions entre les diverses confessions religioses, les polítiques socials.

El llibre recull les pregàries amb què s’inicia la reunió del PAI. Par-teixen d’un fet de vida en relació a la feina que fan amb els immigrants, continuen amb un fragment de la Bíblia, i hi afegeixen una pre-gària més personal. Una aportació interessant és la incorporació de fragments d’uns quants documents “oficials” de l’Església, que solen passar desapercebuts.

És un llibre de pregària, útil per a qui es vulgui plantejar, en grup o sol, des de la seva fe, una

aproximació a la immigració. Crec que pot ajudar a interioritzar moltes coses i a animar una major i millor atenció a les persones immigrades. L’ha editat el CPL (Emaus Maior 18) en català i en castellà.

Mercè Solé

4

En Carles Muñiz té 34 anys, és vicari de la parrò-quia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat, i actualment Delegat de Joventut del nostre bisbat. Tot prenent cafè, li ensenyem la guia d’acollida i parlem dels joves i de la seva feina com a delegat

- La sensació és que culturalment la gent jove i la gent de les nostres comunitats es troben a una gran distància. És aixi de debò?

Sí, i tant. Avui hi ha una gran distància entre generacions. A mi mateix de vegades em costa d’aproximar-me als adolescents i joves, perquè hem viscut experiències molt diferents, tot i que jo sóc relativament jove. Però aquesta distància en-cara s’accentua més a les parròquies, on el salt d’edat és important. I d’altra banda, en els llocs on hi ha joves, els costa molt d’identificar-se amb aquella parròquia. Físi-cament hi són, se senten cristians, però no es fan seva aquella comunitat, aquella història, aquella tradició No s’hi senten vinculats. Per això de vegades hi ha parrò-quies amb dues vides paral·leles (celebracions, eucaris-ties, reunions, consells). Jo sóc del parer que hem de fer unes parròquies on hi càpiga tothom.

- No hi caben, els joves?

Quan parlem d’acollir els joves, hauríem de parlar d’aco-llir-los tal com són. Amb piercing i ensenyant la veta dels calçotets. Som nosaltres que hauriem de canviar, i no pas esperar que canviïn ells. Hem de fer un esforç en les formes i en els llenguatges. Després, els joves, amb el temps ja faran el seu procés i segurament s’adonaran que un piercing és una agressió innecessària.

- Però als joves tot això de la fe no els queda molt lluny?

Jo diria que el jove és creient, ho tinc claríssim. Creu que les coses no són merament el que veiem, que hi ha una trascendència. Es pregunta pel sentit de les coses. I com que encara està en aquesta cultura cristianocatò-lica molts li posem el nom de Déu. A la parròquia hem d’ajudar a posar nom a les coses. Potser avui hauríem de parlar d’intel·ligència espiritual. El somni seria que veiessin en la parròquia el lloc on canalitzar les seves inquietuds religioses o trascendentals, o fonamentals. Per què n’hi ha que són capaços de tirar-se les cartes però no de participar en un grup per pensar? Després ho veuen i agraeixen la tasca d’un grup que els va bé per reflexionar, per compartir allò que van vivint però començar costa molt.

- Què és el prioritari, amb el treball amb joves?

Primer, la trobada amb Jesús. L’acollida, sigui en una pregària, en un esplai, ha de portar a la trobada d’aquell jove amb Jesús i que aquell Jesús li obri un horitzó de vida.

- Això no és anar molt contracorrent respecte de la societat en què vivim?

Sí i no. Tu obres una ampolla de coca-cola i al tap posa “te abres a la felicidad”. És a dir, molts connecten amb aquell desig de felicitat que avui és molt impor-tant. Però si agaféssim els joves que fa un mo-

ment eren a la placeta i els preguntéssim què t’ofereix avui l’Església dirien probablement coses negatives. L’Església ens ofereix “no a tal cosa”, “no a tal altra “ Hem de fer una evangelització més afirmativa, més propositiva i no tant de la negació. Hem de despullar-nos d’aquest no.

- Quins penses que són els principals obstacles per connectar amb els joves?

El principal crec que és que han desaparegut els itine-raris i els processos que abans els joves seguíem i que eren clars. Tots els camins que teníem per als joves se’ns han desfet a les mans. I a l’hora de reconstruir ens és difícil, perquè no mirem realment els joves, sinó que ens mirem nosaltres mateixos com a adults.

Quan fem una ruta amb els joves, celebrem l’Eucaristia amb facilitat, fins i tot amb xavals no batejats. Llargues Eucaristies, on tothom hi és convidat. I la gent accepta, perquè se sent acollida i respectada. I jo els ho intento explicar així: la taula de Jesús és per a tothom. I hi ha un moment en què tu decideixes si t’hi apropes o no, però la taula és parada per a tots. En l’ambient de la ruta és fàcil. Quan tornem no ho es tant. Què hem de fer? una missa cada mes en aquell format? els convidem a una missa familiar i intentem que se la vagin fent seva? Ens quedem tranquils?

De fet a mi mateix em qüestiona l’ambient de moltes misses, que nosaltres considerem normal: la gent disper-sa, ambient fosc, cadascú a la seva, rutines i un cert avor-riment. Ja sé que Jesús hi és present, sigui com sigui. Però pastoralment cal reconèixer que no funciona. Potser faríem bé de revisar el funcionament de les misses.

- Recentment he pogut fer l’experiència de treballar conjunta-ment en la Festa Major junt amb entitats molt diverses, amb joves, i ens ha anat bé. Uns aporten frescor, els altres potser solidesa, però hem tingut la sort de fer una cosa comuna que ens ha unit a tots. A l’Església sembla difícil trobar un espai i un sentit comuns.

De vegades sembla que els dos col·lectius es repel-leixin. No només perquè a nosaltres ens costi acollir-

Guia per a unes parròquies i comunitats atentes al món

Carles Muñiz, acollir els joves

5

presents, per poder fer una proposta d’anunci, de troba-da amb Jesús. No té gaire sentit que s’adaptin massa als itineraris parroquials dels joves o que s’alimentin dels grups de confirmació. És bo que connectin amb la rea-litat parroquial, en el sentit que transmeten una inquie-tud evangelitzadora estimulant per a tots, però sobretot han de sortir al món. Potser caldrà partir també d’espais diferents als llocs de treball, com centres relacionat amb el lleure… Segur que quan es produeix aquest contacte el llenguatge canvia, i les estructures se simplifiquen.

Som persones del consum. Em va fer pensar el tema de la vaga del 29-S. M’escandalitza que molts joves no vegin la necessitat d’aquesta vaga. Hi ha un sistema que

no funciona i que et fa mal i que va contra teu. Que això no mobilitzi, no passi res, això m’escandalitza. Què ens està passant? Intentem visibilitzar l’opinió que això no va, però això no hi és entre els joves.

- Bé, jo als dotze anys ja vaig tenir con-tacte amb el món del treball Avui això es produeix molt més tard

Vaig anar a una trobada de joves, en què n’hi havia una trentena entre 20 i 22 anys: només dos van dir que tre-ballaven. En sortir, vaig comentar-li a un: però tu no vas fer de monitor

cobrant? Ah, però això no és treballar. La percepció és molt diferent. I és molt important el nom que posem a les coses. Si ens equivoquem en el nom, també ens equi-voquem en els atributs, en els drets, en les obligacions Si aquesta persona no és conscient que ell és un treballador poden fer d’ell el que vulguin.

A mi m’agrada molt un concepte que vam treballar amb en Xavier Morlans, en l’objectiu del curs passat: l’atri. És a dir, aquell espai que és davant de l’església, que és espai de trobada amb els de dins i els de fora i que cal travessar per arribar allà on se celebra l’Eucaristia. Hem de construir espais-atris, que ho siguin d’acollida.

- Finalitzem l’entrevista llegint el fragment en relació als jo-ves que l’equip de pastoral obrera hem posat a la guia…

Sobre els joves, jo hi afegiria que les joves han de ser protagonistes. Hem d’acompanyar-los, d’ajudar-los a posar normes no arbitràries per a la convivència. Ne-tejar un espai després d’utilitzar-lo no els resulta obvi, perquè no estan acostumats a fer res a casa, i no s’esfor-cen gaire. Els demanem una cosa que no se’ls sol dema-nar. Ningú no s’esforça a llegir un llibre. Ens n’hem de fer càrrec, però ho hem de treballar.

Mercè Solé

los, sinó potser també perquè ells no ens perceben com a necessaris. Avui diem tant i des de tants llocs que l’aportació dels joves és tan important, que ells no se senten en procés. Si jo ja sóc tan perfecte i tan bo, per què he d’actuar diferent? Però arribarà un dia que aquests mateixos joves necessitaran un referent adult, algú que ordeni les idees, que aporti un horitzó a la seva vida. I aquest és el paper de la parròquia. Saber estar aquí, estar atents. Jo estaria en contra d’unes parròquies que es li-miten a cedir espais als joves. Si deixem espais és perquè han de ser espais de trobada. Cal pactar, cal veure com han de ser aquestes trobades, amb els mitjans que siguin, a través d’un videofòrum, d’una trobada, d’un contacte esporàdic amb un adult.

- Jo he viscut com en alguna entitat la crida als joves es feia oferint-los tots els mitjans i sense cap exigència educati-va

De fet tenir joves a les pròpies files llueix. Però no sempre ens plan-tegem si estem fent alguna feina amb aquells joves, si són creients, si segueixen algun itinerari. El que importa és que es vegin. El dia de l’aplec, pressiones els monitors per-què vinguin. És per estar jo tran-quil? És per dir que formen part de la parròquia? És per enllunernar la gent, amb aquell vicari nou que tenim? Se’ns barregen molts elements. Hem de ser curosos a l’hora de fer el discerniment. Què s’està movent quan parlem dels joves? És només per la nostra perdurabilitat? No ens preocupem tant de què necessiten sinó de quedar bé. De fet, enlloc de l’evangeli no diu que s’hagi de ser jove. Diu que hem d’estimar.

Molts dels dèficits que nosaltres creiem observar en els joves, són comuns entre els adults. Els joves no van a missa, però, ¿hi van totes les catequistes?; molts joves no participen gaire en la vida participativa, però, ¿no-saltres hi som?; molts joves no estan compromesos ¿i nosaltres?

- En aquest context, què et semblen els moviments especia-litzats?

El context social ha canviat molt. Però continua vigent l’esperit de Cardijn, la seva preocupació, en comprovar que l’Església s’havia allunyat del món obrer. Avui la consciència de món obrer costa d’explicar a uns joves que entren molt tard en el món del treball, però la llu-nyania respecte a l’Església continua existint. Aquests moviments, la JOC, la JARC, han de ser punta de llança per conectar amb els joves en els llocs on els joves són

6

A l’Alberg de Cabrera de Mar, la Goac hem celebrat el passat 5 i 6 de juny l’Assemblea Diocesana de fi-nalització de curs.

Entre els temes que hem tractat des-taquem el fet de compartir:

Els moments especials viscuts • aquest curs, personals, famili-ars i d’equip.

Les experiències viscudes a • l’equip com a concreció de la triple comunió.

La valoració dels moments • d’oració i celebració, tant perso-nals, com a l’equip i la diòcesi.

La vivència de l’animació dels • nostres compromisos familiars i sociopolítics.

La concreció i actualització del • nostre projecte evangelitzador.

El compromís comunitari.•

La valoració de la formació rea-• litzada al llarg del curs.

Les experiències d’acompanya-• ment als i els ex-militants .

Les trobades i moments com-• partits amb d’altres moviments especialitzats d’Acció Catòli-

ca, especialment de la Pastoral Obrera.

El tema central va ser la revisió a ni-vell diocesà de l’estructura del mo-viment de cara a una possible mo-dificació. Es tracta d’anar cap a una estructura que, d’acord als temps que ens toca viure, respongui a la missió evangelitzadora del Món Obrer i als criteris d’austeritat, co-munió i servei d’acord amb la fe que ens mou. L’organització ha de tenir sempre presents les diverses identi-tats nacionals, la dificultat dels alli-berats per deixar la seva feina i el territori on viuen i ha d’afavorir la disponibilitat dels i les militants al servei del moviment quan calgui.

A l’assemblea es va fer el relleu de les persones que durant quatre anys han fet un servei en la Comissió Di-ocesana: Grego Contreras (presi-denta), Llum Mascaray (Formació) i RamiroVega (Animador de la Fe). Han estat escollits respectivament: Fermín Rodrigo, Miguel Miranda i Pili Calle. Tot això es va fer en el marc de l’Eucaristia, on també vam subscriure el manifest elaborat per la Delegació Episcopal de Pastoral del treball i la comissió Diocesana de Justícia i Pau, davant les mesures

Assemblea diocesana de la Goac de Barcelona i Sant feliu

del govern de l’Estat espanyol per –segons diu– sortir de la crisi eco-nòmica que estem patint.

Per acabar, dir que durant tota l’as-semblea hem tingut un viu record de la Pilar Espuña que recentment ens havia dit adéu per anar a la casa del Pare; des del dolor de la sepa-ració tenim l’experiència que en aquests temps que ens prediquen la caiguda de les utopies i del profetis-me, hem de dir que en aquesta dona s’ha complert la utopia de ser dona, mare, feminista, militant obrera cristiana... durant tota la seva vida. D’això som tots i totes testimonis i això ens enforteix i ens dóna la con-vicció que quan ens posem del cos-tat dels més vulnerables estem en l’únic bon camí.

Ramiro Vega (Goac Barcelona i Sant Feliu)

Immigració i eleccionsEl passat 21 d’octubre la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració va organitzar una taula rodona al Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona, amb representants dels diversos partits po-lítics. Tres qüestions que havia plantejat la plataforma centraren les intervencions: les prioritats polítiques que cal desenvolupar a Ca-talunya en relació a la immigració en un context de crisi i amb les noves competències de la Generalitat; el posicionament davant la nova Llei d’Acollida (pendent de possibles impugnacions davant del Constitucional), i l’ús de la immigració com a argument elec-toral. Hi assistiren Consol Prados del PSC, Oriol Amorós d’ERC, Rafael López del PP i Dolors Camats d’ICV. A tall de resum, desta-quem algunes de les qüestions que es plantejaren:

7

Més que anunciar Jesús, com si d’un anunci publicitari es tractés, jo diria que hem d’ofe-rir-lo; el problema és: a qui? on? en quin mo-ment? És clar que si estem envoltats de joves tot és molt més fàcil; ara bé, la forma en què ho fem ho deixo a criteri de cadascú. El que vull deixar ben clar és que l’opció pels joves que fem els militants és l’opció pels joves exclosos, els complicats, els que ens porten problemes, els que mai ningú no ha escoltat. Alguna cosa així m’ha semblat sentir a l’evan-geli, sobre les accions de Jesús. Ve a ser quel-com semblant al que anomenem “El Quinto Evangelio”, aquell que fas tu.

Bé, no us vull parlar de mi, encara que és un testimoni, sinó dels joves que Déu m’ha po-sat en el camí: en Marcos, el Keko, en Toni, en Joni, el Salva. Potser els coneixeu pel sobre-nom dels Sentaitos. Amb ells no vam aconse-guir mai fer un grup de revisió de vida, tot i que el seu sobrenom fes honors a seure. Eren rumberos i no podien parar de tocar palmes, cantar i ballar, però dono gràcies perquè tots cinc van poder fer reflexió sobre el moment en què es trobaven i cadascun d’ells van anar acabant els estudis i trobant feines tant di-verses com camioner, taxista, infermer, a la fàbrica, paleta...

També hi han passat gent con en Dani, la Lau-ra (aquesta sí que es va fer militant) la Noelia, en Javi, en Fran, en Barda, l’Isra , la Míriam. També tot un seguit de nois i noies que durant tres anys han agafat el compromís de la Co-ordinadora Nacional d’Iniciació, un exemple per a tots nosaltres, i altres nois que durant quatre anys hem compartit, cursos de forma-ció ocupacional, PGS’s, PQPI’s, i CFGM.

Quan tot un seguit de nois i noies et verbalit-

Anunciar Jesús als joves

del món obrer

El PSC va insistir que cal treballar per a una única societat i posar els mitjans perquè les persones nouvingudes puguin trobar-se en igualtat d’oportunitats. En aquest sentit la Llei d’Acollida, el Pacte Nacional per a la Immigració (signat per tots els partits llevat del PP i de Ciutadans), la Llei de Llengua i els programes de formació ocupacional són instruments per a fer-ho realitat. Un altre eix fonamental és consolidar l’Estat del Benestar per evitar la percepció de competència entre veïns immigrants i veïns autòctons. La Llei de Barris, les aules d’aco-llida, els plans d’entorn,i la priorització de la integració de les dones van per aquest camí.

És important mantenir l’empadronament com a instrument ad-ministratiu que serveix per comptar els recursos que necessita la població. Si es deixa de banda, creixerà la marginalitat i serà difícil que l’accés a la salut i a l’educació mantingui la qualitat.

Un ús electoral de la Immigració pot atemptar contra la con-vivència i incrementar els conflictes. Cal evitar que els immi-grants es converteixin en el cap de turc.

ERC assenyalava la diversitat del perfil de la població immi-grada i la necessitat de fomentar les iniciatives emprenedores dels propis immigrants i promoure la formació, tant laboral com el coneixement de la llengua, combatre l’analfabetisme i potenciar una societat d’acollida amb drets i deures. La pro-moció del voluntariat lingüístic, la distribució equitativa dels alumnes immigrats a les escoles s’encaminen en aquesta di-recció. El padró ha de reflectir en nombre i característiques la població real d’un indret.

Els partits tenen el deure de plantejar solucions estables i no de canviar el discurs segons l’entorn i el moment. Cal tenir present que amb la crisi arriben menys immigrants i que a Catalunya s’ha passat d’un 33 % d’irregulars al 7 % actual.

El PP és partidari d’admetre només la migració legal que pot aborbir la nostra societat. Es proposa, doncs, controlar-ne el flux i lluitar contra la immigració irregular. Pensa que els im-migrants han d’aprendre les llengües del país on viuen –sense que ningú li digui quina-i es queixa que no hi ha fons per a l’ensenyament del castellà. El PP és contrari als ghettos i als pisos pastera. Creuen que és molt important respectar les nor-mes de convivència.

ICV va posar l’accent en la crisi i va insistir que cal aten-dre les persones més vulnerables, prescidint del seu ori-gen. Valora la necessitat de canviar el model de l’economia especulativa,d’incrementar les mesures fiscals i de controlar el frau fiscal i la irregularitat laboral. El Pacte Nacional per la Immigració i la Llei d’Acollida són el marc idoni perquè els ajuntaments treballin l’acollida i surtin al pas de problemes de convivència. Les mediacions són un bon instrument. Opinen que tota persona ha d’estar empadronada i té drets i deures. Invisibilitzar les persones és condemnar-les a la vulnerabilitat. Pensen que el millor instrument d’integració és l’escola públi-ca i qüestionen els espais de benvinguda. En qualsevol cas, l’esforç per a la integració ha de ser per part dels immigrants i per part dels autòctons. Cal evitar de totes totes els discursos racistes. I per això ICV opta per denunciar-los, en el criteri que Catalunya és un sol poble.

Després d’aquestes intervencions s’obrí un torn obert de pa-raules entre els assistents. Eva Palau

8

Número 6. Novembre 2010Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.catImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

Benvinguda a Benet XVIJo que només volia la pau d’una capella i una biblioteca,i afinar la meva raó fins a la Raó de Déu,voltat de paraules de teòlegs i de místics,i ser només pensament i pregària,em trobo ara, aquí, voltat de la bellesa salvatge i grandiosad’aquest temple desmesurat i únic,i recordo els boscos de la meva infantesa,com si les branques dels arbres s’haguessin fettan fortes i desafiadores que sostinguessin el celcom aquestes columnes ramificades sostenen, aquí, la volta.

M’oblido del pes dels aplaudiments, afalacs i reverències,de l’esterilitat de debats que només busquen el poderi no la veritat,i deixo gronxar l’ànima en la músicai en el vertigen de les torres altíssimes,aclaparadores com el lloc on la història m’ha posat.I espero el moment del sermó,sense saber què n’escoltaran ni de què servirà.

Si creus que ja ho saps toto que no pots saber res més,¿de què serveix que et parlin de Déu?Paraules, paraules.Però no sóc pas jo qui sap on van les paraules:jo sembro, escampo, ofereixo i prego.

Envejo els artistes, la fe d’aquest arquitectearrauxat i savi que va saber convertiruna trencadissa d’objectes en una bellesa nova i perdurable.I mentre la música se m’enduu, i la multitud m’escruta,i els teleobjectius busquen en el meu rostreun indici de ganyota, de cansament o de badall,prego per saber fer com ell:reunir, en un sentit nou, tantes ànimes trencades,invitar-les a una altura impetuosa,a una bellesa que canti i explori la glòria de Déu,a ser un recer obert a tothom.

Per això sóc aquí, avui,fatigat, feliç, atònit,en la consagració d’aquest temple.

David Jou i Mirabent

zen fil per randa, la seva vida, les seves pors, les se-ves alegries, les penes, les precarietats, la família, etc... i quan et diuen que tu ets diferent, en realitat, aquí és on hi ha Jesús, tu no cal que anunciïs res, només cal que els estimis. Primer de tot estimar, i després Déu dirà.

També us podria parlar de la meva pròpia família, malalties, incomprensions, etc... dels companys de feina: “tu eres raro, eres un cristiano atípico...”, bé, això és el que cal, donar testimoni, remoure consciències. Penso que Jesús mateix no era típic, era diferent, raro.

Tot això fa que la nostra vida es compliqui perquè, per fer tota la feina que us he volgut descriure, cal que ens organitzem. Aquí hi ha el “quid” de la cosa. Calen hores de reunió, comissions, revi-sions de vida, coordinadores, comitès, comissions extraordinàries,etc. Tot això cansa, és clar que sí, però no pas més que carregar una creu enorme en la qual saps que quan acabis de donar tota la volta pel barri, mentre els altres t’insulten i et tiren pe-dres, hi acabaràs clavat dalt del turó, esperant la resurrecció. Depèn de com ho miris pot semblar còmic, però la vida dels joves dels quals t’envoltes no ho és.

Cansa, però dona fruit, com diu Benedetti: “Lento, pero llega”. És una feina en equip, en comunitat, no vull oblidar mai que som comunitat i que el Regne de Déu no el construeixo jo, el construïm tots.

Sovint no faig més que renegar que si jo estic aquí..., que si jo he estat allà..., que si sempre som els mateixos..., i aquesta no és la línia. Tornant al testimoni, només us puc dir que si oferim allò que estimem, Jesús es farà present.

Per acabar vull agrair a la Luna, la meva compa-nya de vida, més que la meva dona, la paciència, la comprensió, les hores d’espera de reunions eter-nes, i el meu mal geni quan torno a casa enfadat per la impuntualitat dels nanos. Y gracias a todos vosotros por darme el gustazo de construir juntos el Reino de Dios.

Joan DomingoConsell de la JOC, juny 2010