Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

9any 4juny2012

Sumari:2 Taula rodona sobre la

crisi a Molins de Rei. X. Aymerichl

3 Decàleg de considera-cions i propostes J.M. Fisa

3 Des de Càritas Molins. J.F. Canal

5 Des de l’obra social “Santa Lluïsa de Mari-llac”. P. Férriz

6 Una mirada a la sanitat pública. M. Vidal

9 Ningú no és estranger a Montserrat. Conversa amb l’abat Josep M. Soler

12 Jornades de Formació i Animació Pastoral. C. Gomà

13 L’Església davant la crisi. A. Cortés

14 La PAH de Sant Boi. R. Vega

15 Reflexions a l’entorn d’Eurovegas

16 Les institucions reco-neixen la tasca de la Fundació Marianao.

Un estiu MagníficatNo, no és cap errada de redacció, no parlem d’un estiu magnífic, sinó Magnifi-cat. Magnífic no ho pot ser de cap manera per tanta gent que està rebent totes les patacades de la crisi i de les retallades de tota mena: salarials, laborals, socials, educatives, sanitàries, culturals... No ho pot ser l’estiu que ja s’acosta, ni ho són tots aquests mesos que, en comptes d’anar endavant anem endarrera en l’experiència de vida i de realització personal i familiar. No, res de magnífic.

Parlem de Magníficat, ja ho endevineu, a propòsit del nom amb què és cone-gut l’himne o càntic de Maria que es troba a l’evangeli de sant Lluc al capítol 1, versets 46-55. Un himne que la pregària de l’Església posa cada vespre als llavis dels qui preguen, personalment o en comunitat, i que comença amb les paraules La meva ànima magnifica al Senyor i el meu esperit celebra el Déu que em salva... Darrerament l’he escoltat diverses vegades en context de pregària, la Vetlla de Santa Maria a Montserrat, unes vespres feliçment cantades, i m’ha vingut de nou un pensament molt comú i que molts comentaristes de l’evan-geli subratllen: la força, l’energia transformadora que tenen aquestes paraules que són un destil·lat del corrent profètic de tot l’antic testament , de la conjun-ció del clam dels pobres i del projecte alliberador de Déu.

La força del costum, l’ornamentació artística i musical que ha inspirat obres d’art esplèndides no pot esmussar la punta revolucionària i sorprenent que té aquesta pregària. Ho podem constatar en una de les introduccions a l’oració del Parenostre que apareix en l’orde de la missa i que diu: sentint-nos pobres i confiant plenament en el Senyor que ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils... Llegir aquestes paraules en un moment solemne de l’Eucaristia, abans de recitar l’oració del Senyor, dóna una idea de la seriositat d’aquest compromís i introdueix un factor de contrast, d’aquells contrastos que només la saviesa variada i múltiple de l’Esperit Sant pot encaminar. ¿Com es concilia l’afany de germanor, la invitació al perdó, la dolçor podríem dir de l’aplec cristià amb la severitat i la cruesa de les paraules genuïnament evangèliques: Ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res...?

¿Com podem resar sovintejadament aquestes pregàries sense sentir-nos ur-gits no només a una contemplació admirada de la misericòrdia del Senyor que s’estén als humils de generació en generació, sinó també a una acció potent, decidida, eficaç? Cal capgirar un sistema econòmic, social, polític, cultural que es manifesta com a radicalment injust en tant que causa opressió i sofriment a una munió immensa de fills i filles de Déu. Alguna cosa s’ha d’enfonsar, derrocar, i alguna cosa nova ha d’emergir i exalçar-se.

2

En aquest número de Crit Solidari, que s’ha fet esperar perquè volíem aplegar col·laboracions molt inte-ressants, presentem tot un panora-ma d’algunes d’aquests situacions que, sense rancúnia, però amb un profètic esperit evangèlic, creiem que cal capgirar. La situació dels immigrants, sobretot els sense pa-pers, els internats en centres, la si-tuació dels treballadors empobrits i desposseïts del seus drets històrics

conquerits legítimament al llarg d’un segle i mig, l’espoli de l’habi-tatge i les hipoteques, les operaci-ons especulatives i agressives tipus el projecte Eurovegas al Delta del Llobregat, les retallades duríssimes en educació, sanitat, serveis soci-als.... tot això reclama clarament una acció de canvi de sistema. En-tre d’altres declaracions recollim aquí les de dues personalitats de l’església catalana, el bisbe Agustí

Cortés i l’abat de Montserrat que es manifesten en aquest sentit a partir de criteris estrictament evangèlics.

Venim tot just de celebrar la Pente-costa, en la qual invoquem l’Esperit del Senyor com a Pare dels pobres. Que aquest Esperit Sant ens ajudi a viure la nostra fe i la nostra ac-ció, amb humilitat i decisió segons el programa que Maria cantà en el Magnificat.

Josep Maria DomingoDelegat de Pastoral Obrera

El dijous 10 de novembre de 2011 la Sala Gòtica de Molins de Rei es va omplir de gom a gom per par-ticipar en la taula rodona titulada “Atents al món en temps de crisi”, organitzada per l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Sota la moderació de la molinenca Maria Bargalló, els di-ferents ponents van prendre la pa-raula en una intervenció inicial de 10 minuts.

En primer lloc, el treballador soci-al de Càritas a Molins de Rei Josep Francesc Canal, més conegut com a “Júnior”, va presentar des de la pròpia experiència els diversos indi-cadors que mostren els efectes que la crisi està tenint en persones con-cretes, moltes de les quals cauen en l’exclusió social. Seguint el títol de la taula rodona, va convidar els assis-tents a estar atents a aquestes reali-tats que cada com tenim més a prop.

En segon lloc va intervenir Pilar Férriz, coordinadora de voluntari-at de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac (a la Barceloneta). El seu testimoni també va incloure l’ex-periència del treball amb els “sense llar” que realitza aquesta institució de les Filles de la Caritat (paüles) sota la direcció de la coneguda ger-mana Genoveva Masip. La Pilar també va acabar la seva aportació convidant a tothom a actuar i com-prometre’s amb els més petits i fe-bles amb el propi testimoni de vida.

A continuació va ser el torn de Jo-sep Maria Fisa, consiliari de Justícia i Pau i president de Solidança, tan

Taula rodona sobre la crisi a Molins de Rei

conegut a Molins de Rei per l’època que en va ser vicari i que ha con-servat moltes relacions i contactes. Mossèn Fisa va presentar un inte-ressant decàleg d’allò que podem fer a partir de la situació actual, amb pistes concretes i possibilitats d’actuar.

La Marta Vidal, metgessa, membre de l’ACO i consiliària de la JOC, de Castellbisbal, va presentar una inte-ressant anàlisi de les conseqüències que la crisi està portant especial-ment a la Sanitat per causa de les retallades. Amb una reflexió molt lúcida, va reconèixer que hem d’es-forçar-nos per tirar endavant en un moment difícil en el qual tots ens hem de sacrificar, però alhora tenint una visió objectiva i no conformista per aplicar les mesures més ade-quades.

Finalment, el bisbe de Sant Feliu de Llobreat, Agustí Cortés, va cons-

tatar que la crisi no és només eco-nòmica sinó de cultura en general, i que cal estar tots ben units per afrontar-la, ja que la solució no es preveu sinó a llarg termini. En tot cas, la gran aportació de la fe cristia-na, més enllà de tot el que l’Església està fent per aquells que pateixen la crisi, que és molt i bo, és l’esperan-ça que anima el que es fa i que cal transmetre a tohom davant els pro-blemes i de cara al futur.

Posteriorment es va obrir un torn de paraules en les quals no només es van fer preguntes, sinó que tam-bé alguns dels assistents van apor-tar les seves reflexions i fins i tot testimonis. Sens dubte una interes-sant reflexió de fons sobre la crisi que estem vivint i davant la qual els cristians es volen mostrar atents i solidaris.

Xavier Aymerich

3

Decàleg de consideracions i propostes

1. La crisi és a tots els nivells, no ùnicament l’econò-mic. Però la major responsabilitat es concentra allà

on hi ha el poder econòmic i les transaccions mercan-tils. Afecta a tot i ens afecta a tots.

2. Les consequències de la crisi s’han anat aproxi-mant: del tercer món cap al primer i del quart cap a

amplis sectors socials propers. Atur. Depressions. Em-pobriment progressiu. Habitatge. Malestar social.

3. Hi ha una consciència creixent per part de la ciu-tadania que les coses haurien de funcionar millor.

Que cal canviar models i estructures econòmiques, de mercat, de control polític. Aquests canvis s’han de fer d’acord amb els drets de les persones. Indignats.

4.Ara hi ha una alerta col·lectiva, però ja fa temps que moltes personalitats i entitats i iniciatives avi-

saven i denunciaven problemes urgents: precarització laboral, desnonaments, drets socials retallats.

5.Moltes respostes i encara poques: Informació i denúncia (plataforma habitatge, Ada Colau); sen-

se sostre (cens que s’ha fet amb voluntaris d’entitats el dimecres propassat) Migrastudium. Respostes socials (manifestacions; xarxes socials blogs), twitter...webs, Avaaz. Respostes polítiques: programes dels partits, sindicats, mobilitzacions...Alternatives laborals solidà-ries (cooperatives, convenis...)

6.Camps de l’economia social que són també respos-ta. I empreses que han entrat en el camp de la res-

ponsabilitat social, contractant persones amb dificultats específiques, conciliant problemes familiars. Centres especials de treball. Empreses d’economia social.

7.Podem construïr algunes alternatives financeres, encara que siguin, de moment, gairebé testimoni-

als. La banca ètica. La banca cívica. La banca no especu-lativa. Fiare. Tríodos, Coop57, Fets...

8. Hi ha tot un camp personal enorme de caminar en la sostenibilitat individual, familiar, social, d’en-

titats...Austeritat. Solidaritat. Voluntariat. Informació compartida. Serveis d’intercanvi. Banc del temps.

9.El Tercer Món sempre està en crisi. També és aquí.També podem actuar allà a través d’agermana-

ment de projectes comuns, delegacions...cooperació. Kassumoy i Fandema-Solidança en són un exemple.

10.El canvi comença per nosaltres mateixos. Canvi de xip, de mentalitat, de valors. D’estil de vida.

De tota la persona, perquè ha de canviar la filosofia de la vida, dels dels aspectes materials als més espi-rituals. Canvi en la relació amb la casa-mare-planeta.

Aquests 10 principis i orientacions es resumeixen en dos: Canvi de model de vida, menys consumista i mer-cantil. Canvi d’objectius: persona i bé comú.

Josep Maria FisaJustícia i Pau

Des de Càritas MolinsAtents a 7 indicadors:Aquests indicadors en apunten a possibles situacions d’exclusió:

1. Econòmic: Manca d’ingressos o ingressos insufici-ents (quines ajudes tenim avui en dia, quina quanti-tat es dóna per l’ajuda familiar, pensem per un mo-ment en les persones beneficiaries de la RMI, hi ha persones que no han cobrat des de juny del 2011).

2. Laboral: Atur, precarietat ocupacional (la majoria de les persones que acollim es trobem en una situació molt precària a nivell laboral).

4

D’una entrevista, l’any 2011:Ja fa tres setmanes que m’apropo a Càritas cercant una resposta a la meva situació, estic fart d’aportar docu-mentació sobre la meva situació personal, econòmica.

A tot arreu on vaig, sempre la mateixa història: quanta gent som a la família, quins ingressos tinc, quins són els meus estudis, com m’ho faig per arribar a fi de mes.

I tot això per arribar a gaudir d’un banc d’aliments, d’uns productes que molts cops no tinc amb què cuinar-los; els meus fills estan farts de menjar sempre el mateix; si no faig cas de les indicacions dels tècnics de serveis socials puc perdre la beca del menjador dels meus fills, tot i que becats no ho estan pas, perquè jo he de pagar-ne una part.

Vaig a fer formació però el que m’ofereixen no em ser-veix per integrar-me laboralment. Tinc un currículum molt extens, però a la pràctica, si no tinc experiència en la feina concreta que se’m demana no m’agafen.

La meva família s’angoixa de veure la nostra situació.

La meva dona plora, motiu pel qual més d’un cop hem aixecat el to de veu davant dels nostres fills, perquè no hi veiem sortida.

El somni de fer vacances ja no el tenim, sabem que som dels que no podrem fer més vacances.

Anar a la perruqueria, anar a sopar amb la dona, gaudir d’un temps de lleure, són coses que ja hem deixat de banda.

D’activitats extraescolars no ens hen podem permetre, sabem que son bones pels fills, però no les podem pagar i si ens ajuden a pagar-les desprès ariben les altres coses: que si material, que si la roba, etc.

Creure que els politics en resoldran la situació ja no em-serveix. No crec en els sindicats, no m’han defensat mai i, si ho fan, a més he de pagar a un advocat que no s’in-teressa realment del meu cas, sinó de quant li podem treure a l’empresari. I ara ve la campanya electoral. No sé qui ens defensarà la nostra família, sé que s’ha d’anar a votar, però no en tinc ganes, tots son uns mentiders.

No ho vull veure tot fosc, sé que hi ha alguna cosa que m’ajuda a tirar endavant, potser són els amics, la famí-lia, les ganes de viure, la fe, no li sé posar un nom en concret, però no vull esgotar els meus esforços a lluitar i pensar que algun dia no gaire llunyà sortiré d’aquesta situació.

Realment necessito que se’m tracti com a persona, que no sigui un número més en la vostra entitat, que no de-pengui de la vostra ajuda i que els meus fills no s’acos-tumin a demanar o si més no que no ho vegin com una cosa que ells també hauran de fer. No, no ho vull.

Quan veig els meus fills fent els deures de l’escola, pen-so: i jo, ¿quins deures tinc si no faig res mes que cercar i trucar a les portes que no s’obren? quines il·lusions, a qui presentar les meves inquietuds, si cada dia que pas-sa és com si no hagués existit? qui m’avalua la feina feta si no tinc feina?

Atents a la nostra comunitat cristiana:Potser hi ha persones dins la nostra comunitat que tam-bé ho estan passant malament i no se’ns acosten i pen-sen que ells estan pitjor. I que s’ajuda més a la gent de fora

Atents a les Càritas Parroquials:Hem de veure que el problema no és seu i que ells no tenen la solució, aquesta s’ha de buscar entre tots.

Sortiran brots de racisme que hem de rebatre, hem de tenir clar que cada persona es un món i que cadascú te un ritme.

Atents a l’Administració:Ells han d’assumir la seva responsabilitat, hi hem d’es-tar a la vora, però no hem d’assumir-ho tot les institu-cions privades.

Atents a nosaltres mateixos, Amb la nostra família, hem de detectar que podem fer o que hem de deixar de fer, dediquem espais a la reflexió-oració que ens aportin serenor i claredat

Josep Francesc Canal, “Junior”Càritas interparroquial

Molins de Rei

3. Formatiu: Analfabetisme, nivell d’instrucció insufi-cient (la formació que s’ofereix no garanteix obtenir una feina de qualitat).

4. Socio-sanitari: Discapacitats, dependències, addicci-ons (ens trobem moltes situacions d’engoixa per la situació en la que viu molta gent).

5. Habitatge: Sense llar, amuntegaments (moltes famí-lies han perdut el seu pis hi ha passat d’un pis a una habitació compartida).

6. Relacional: Solitud, manca de família, manca de su-port social (moltes famílies han esgotat els seus re-cursos, altres han trencat vincles, ens trobem també que la dona es queda sola amb el càrrec dels fills i el marit ha marxat a un altre lloc).

7. Polític: Manca de drets socials, manca de documen-tació (comencen a sortir brots racistes).

Tot això empitjora segons el sexe, l’edat, l’origen i la classe social.

5

Permeteu-me que em presenti i que us faci cinc cèntims de la meva trajectòria. Sóc Pilar Ferriz, casada amb tres fills, i treballo a l’Obra So-cial Santa Lluïsa de Marillac.

Fa 12 anys vaig deixar la meva pla-ça de farmacèutica per dedicar-me, primer com a voluntària i desprès com a assalariada, a treballar en l’ac-ció social. Primer vaig acostar-me a la realitat d’una ONG d’acció en el Tercer món i vaig col·laborar amb una entitat d’alfabetització i de formació per al graduat d’ESO al Raval. Això m’ha permès conèixer dones marroquines, paquistaneses, hindús, i, a traves d’elles, la seva cultura. També vaig estar amb una altra entitat amb dones de carrer.

Ara treballo amb homes que, per si-tuacions dificils, s’han trobat al car-rer. Són persones malaltes, o que no han pogut sortir del cercle de la po-bresa, de la desestructuració famili-ar, de les addiccions, de la presó... A més a més porto la coordinació del voluntariat i continuo dinamit-zant alguns tallers d’informàtica i de música. Fora de l’horari, volun-tàriament, faig acompanyament a presons.

Hi ha tres idees essencials que he anat veient al llarg dels anys que em dedico a aquesta tasca.

1.Hi ha un segment de la po-blació que sempre necessita-rà l’ajuda dels altres. Per pròspera que sigui la societat i per justes que siguin les lleis, hi ha un segment d’exclusió que no es beneficia mai dels progressos i ser-veis de la societat. En temps de cri-si, aquest segment de població aug-menta molt més, però això ha existit sempre, quan les coses anaven bé i quan anaven malament.

Amb la crisi veiem que ha crescut aquest nombre de persones que necessiten la nostra ajuda i s’han d’agilitzar al màxim tots els recur-sos, aprofitar-los... hem de ser crea-

tius (tot està per fer i tot és possible) en la recerca de recursos i ser capaços amb pe-tits detalls de crear espais dignes que recuperin la perso-na sempre pensant a millorar la quali-tat de la relació, no oblidem que estem davant de persones molt vulnerables.

2. La tasca prin-cipal d’un cristià és estar atent a aquestes persones.. Si recordeu Mt 25, quan parla del judici final, se’ns mesurarà per allò que fem per als més petits. Cada un de nosaltres, sigui quina sigui la nostra edat, la nostra ocupació o el nostre nivell d’involucració a altres serveis religiosos, hauríem de dedi-car una part del nostre temps i de la nostra atenció a estar amb aquestes persones vulnerables.

Qualsevol cristià ha de fer una op-ció decidida per aquestes persones. Creurens’ho de veritat... Estem en canvi continu perquè les experièn-cies que vivim i compartim provo-quen en nosaltres canvis i ens fan adonar que no sempre tenim res-posta... Estar, interioritzar, mirar, tocar i deixar se mirar i tocar per l’altre. Però que sempre porti a la transformació, a l’acció, a la impli-cació. És el nostre testimoni de vida el que evangelitza i ho fa molt a poc a poc. La paciència és fonamental i no l’anar de salvadors.

3. Els creients no hem de treballar tan sols en entitats d’acció social de l’Església. Un del problemes del mon de l’atenció social és que hi ha multi-tud d’organitzacions petites fent el mateix i sovint d’una manera des-coordinada. Ens costa un esforç gran com a entitats fer xarxa amb altres. Busquem no duplicar recur-

sos i veure què fan els altres.... com podem millorar. La xarxa permet aconseguir resultats que cada una de les entitats, per separat, no po-dria mai assolir.

Hauríem d’aprendre a treballar amb altres grups que persegueixen les mateixes fites que nosaltres, encara que no tinguin les mateixes creences.

De la mateixa forma que dins les en-titats d’acció social religioses, hi ha excel·lents professionals no creients, també cal que els creients –treballa-dors o voluntaris– ens fem presents a altres entitats. Ser sal a la terra. Unir-nos per les fites. L’augment de la crisi ens obliga a prendre’ns molt seriosament el fer xarxa i construir una alternativa robusta i útil.

¿Què és l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac?L’Obra Social Santa Lluïsa de Ma-rillac és un projecte que depèn de les filles de la caritat de sant Vicenç de Paul. Treballa de forma integral amb les persones sense llar en in-clusió social i fa mes de 25 anys que les acompanya, intentant recuperar primer de tot la seva dignitat.

L’entitat neix gràcies al carisma de sor Genoveva Massip, filla de la ca-ritat, que en els anys en què la sida no es coneixia gaire, atenia els ma-lalts que estaven al carrer fins que es morien.

Des de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac

6

Desprès ha estat molt coneguda so-bretot en el món de les presons. Ella ha estat referent i inspiradora per a moltes persones. Tracta els altres sense jutjar-los, des de la tendresa. Entén la història de cada un i les circumstàncies que l’han portat a aquella situació. Té sempre una mi-rada de comprensió, de delicadesa, de compassió. Només te paraules per explicar-te històries dels altres.

A l’entitat hi ha diferents serveis:

a) Un servei d’Acollida i Orientació que atén persones sense llar amb un servei d’esmorzar, psicologia, jurídic, equip d’acompanyament a centres penitenciaris i servei de lliu-rament d’aliments..

b) Un centre de dia per a 40-50 per-sones, derivades de Serveis Socials, del carrer, de la presó, amb proble-mes de malalties mentals tutelats, de centres de rehabilitació de addic-cions diverses.....

c) Un centre d’estada limitada. És un recurs residencial temporal d’ho-mes sense llar que es troben en una situació particularment vulnerable: convalescents o malalts. Durant la seva estada se’ls ajuda a buscar un domicili estable i adequat.

En tots els casos, se segueix un pla de treball personalitzat, juntament amb el seu referent extern. S’esmor-za, es dina, fan tallers allà mateix o a altres entitats, arreglen papers, fan sortides i aixi van entrant en la normalitat. Molts es van recuperant molt a poc a poc. Després de les re-caigudes comencen de nou. Algu-nes persones no es recuperen mai.. són el que diem causes perdudes, però estem per a ells perquè sónels més petits i febles.

d) El servei de lliurament d’ali-ments. Es recullen aliments del banc d’aliments i de donació d’en-titats i es reparteixen previ informe de la treballadora social de serveis socials del barri a les famílies que ho necessitin.

S’acompanya sempre en la recupe-ració física, psicològica i emocional de les persones. I veiem que per tot això es necessita una formació ade-quada i constant. Estem sempre en continu aprenentatge.

A part des de la Fundació Filles de la Caritat hi ha altres projectes: Icà-ria, d’habitatges d’inclusió social i la Fundació Mambré (on participen altres entitats) i el projecte Enllaç per persones que surten de presó.

Com a coordinadora de voluntariat, he tingut la oportunitat d’acompa-nyar moltes persones que tenen in-quietuds de conèixer altres realitats (és com obrir la porta al món i que el mon entri a casa teva) i ofereixen el seu temps lliure. Aproximada-ment uns 80 voluntaris van col-laborant setmanalment i dedicant el seu temps en diferents serveis.

Voldria acabar amb tres imatges breus:

En Frank, de 22 anys, és a la presó, li queden 17 anys, està desesperat, l’ha deixat la seva novia i està sol, sense ningú. No pot més. Gràcies a l’Emilia una voluntària que l’acom-panya i l’escolta, aconsegueix no perdre l’esperança.

En Josep Ma. participa al taller de música de l’Obra Social i ha escrit una lletra per una cançó. És una mica trista, li recorda la seva vida, però se sent feliç en aquest moment per cre-ar quelcom que li surt de dins.

En Carles, un altre voluntari, va acompanyar el Joaquim al metge i li va explicar la seva vida de 15 anys al carrer, com estava de desesperat i com la Ma. Angels el va ajudar i el va animar a anar a un centre on es va poder començar a sentir-se persona.

Pilar FérrizCoordinadora de Voluntariat de

l’Obra Social Sta. Lluïsa de Marillac

Em dic Marta Vidal. Tinc 41 anys. Sóc mare de 3 fills. Sóc militant d’ACO i amb el Lluís, el meu marit, acompanyem com a consiliaris un grup de la JOC.

Sóc metgessa, especialista en Me-dicina Interna. Em vaig formar a l’Hospital de Bellvitge i, des de fa 10 anys, treballo a l’Hospital de Martorell, en una unitat que atèn pacients geriàtrics i en situació de malaltia avançada o terminal, la unitat s’anomena UFISS. També faig guàrdies com especialista en Medi-cina Interna al meu hospital.

Una mirada a la Sanitat Pública...

He plantejat la meva intervenció com una revisió de vida.

1. Veure1.1. D’on venim?Tenim un dels millors sistemes sani-taris del món, amb professionals al-tament qualificats i recursos sanita-ris i sociosanitaris que garanteixen tot el procés assistencial. Utilitzem una tecnologia novedosa, en tècni-ques diagnòstiques i tractaments farmacològics. Gaudim d’un alt ni-vell quirúrgic i d’unes línies d’excel-

7

Sanitat un 40 % del PIB, cosa que ja es veu que és insostenible.

La gestió de tot plegat es fa difícil quan entra en joc la salut de les per-sones. Gastem més del que podem i ens hem tornat més còmodes i exi-gents.

1.2. Cap on anem?El problema de la retallada sani-tària és que s’ha plantejat sense concreció i sense planificació. A la pràctica s’ha materialitzat en el tancament d’unitats d’hospitalit-zació, en la disminució de places de cures intensives, en l’espaiat de les visites de control i en l’allarga-ment en temps d’espera quirúrgics. És, doncs, una baixada de la quali-tat assistencial i cal valorar si no és també un risc per a la salut.

Quan dic que les retallades s’han plantejat sense planificació, vull dir que les decisions recauen en els professionals que treballem directa-ment amb els pacients i amb crite-ris economicistes. La major part de l’estalvi recau en els professionals: l’acomiadament de metges i infer-meres, els canvis en les jornades laborals, la baixada de sous i el no cobrar complements, cosa que ha creat força malestar en els professi-onals de la salut.

Cal tenir present que el salari dels metges espanyols és un dels més baixos d’Europa en comparació amb el dels facultatius de la resta de països de la UE. Dins del nostre país també hi ha diferències. Els es-pecialistes gallecs són els més ben pagats d’Espanya, i els catalans els pitjors, segons les dades de l’estudi Anàlisi de les remuneracions dels metges a Espanya 2005. Els metges especialistes a Espanya reben un salari mitjà, sense comptar factors variables com guàrdies o comple-ments de productivitat, de 41.186 euros anuals.

2. JutjarEls professionals sanitaris no estem d’acord en com s’han plantejat les solucions. No es pot posar en perill un sistema sanitari que ha costat tant d’esforç construir i del qual ens sentim orgullosos.

Hi ha molts manifests de diferents col·lectius del món de la sanitat que estan en contra de com s’han dut a terme les retallades: Societats de Medicina i Infermeria de totes les especialitats, el president del Col-legi de Metges de Barcelona, el pre-sident del Sindicat de Metges de Catalunya...

Tot plegat ens afecta i sentim preo-cupació, indignació, un gran males-tar i incertesa de cara al futur.

L’evangeli, però, ens parla de saber viure en la comoditat i en l’estretor (Filipencs 4,10-14): M’ha alegrat molt en el Senyor que darrerament hàgiu renovat el vostre interès per mi. Ja el teníeu, però us faltava l’ocasió de dmos-trar-lo. No vull pas dir que en aquests moments passi necessitat, perquè ja he après a acontentar-me en qualsevol si-tuació. Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort. Tanmateix, heu fet bé de solida-ritzar-vos amb la meva estretor.

3. Actuar3.1. Àmbit de la gestió3.1.1. Govern• Cal valorar retallar en altres pres-

supostos que no posin en perill el sistema de protecció social. La sanitat és un dret fonamental que iguala tots els ciutadans.

• Millorar la planificació; refer els Plans de salut amb una guia i ruta a seguir pels professionals. Amb concreció de mesures a adoptar.

• Adaptar les retallades en funció del tipus de centre i de processos (prioritzar serveis que requerei-xen una atenció especial).

• No pot ser que a cada centre es prenguin mesures diferents. Ja està passant que als diferents hos-pitals s’han pres mesures dife-rents en funció dels acords entre empresa i professionals. En al-guns centres s’estalvien les DPO, en altres fan més acomiadaments, en altres s’afecten més unes espe-cialitats que altres, en altres s’abai-xa l’activitat i el salari dels que fan

lència investigadora. Cal afegir-hi que el sistema és totalment gratuït i que està distribuït al territori amb criteris d’equitat.

Els metges de l’Hospital de Bellvit-ge, l’abril del 2011, ho expressaven així: L’actual sistema sanitari públic de Catalunya, que persegueix l’excel-lència en l’atenció a tota la població, és reconegut com un dels millors del món. S’ha aconseguit amb el consens i l’es-forç continuat de tota la societat durant molts anys. El grau de satisfacció dels seus usuaris és alt. El cost, en termes de percentatge del PIB, és moderat, si es compara amb els sistemes d’altres pa-ïsos desenvolupats que, a més, obtenen resultats pitjors.

Actualment [octubre 2011], a l’Estat espanyol, es destina a sanitat pú-blica un 6,63 % del PIB, que vénen a ser uns 1.500 euros per habitant i any. Però el creixement de la des-pesa sanitària és superior al creixe-ment del PIB. Seguint aquest ritme, en uns 40 anys, caldria destinar a

Mitjana de remuneracions dels metges europeus*

PaísAtenció

especialitzadaAtenció Primària

Suïssa 128.500 106.000

Holanda 116.500 47.848

Bèlgica 107.932 47.525

Irlanda 100.229 66.700

França 98.428 52.742

Dinamarca 94.700 49.978

Regne Unit 91.730 92.100

Luxemburg 90.867 45.987

Noruega 65.100 48.915

Itàlia 84.520 46.000

Suècia 71.870 55.850

Finlàndia 62.380 49.080

Portugal 61.752 39.135

Alemanya 60.220 58.027

Espanya 57.479 35.072

Eslovènia 33.000 27.000

Letònia 26.109 19.624

Rep. Xeca 16.003 13.221

Polònia 6.070 4.290

Hongria 715 635

* Euros bruts per any. Les quantitats són la mitjana excep-te en els països en què es donen màximes i mínimes. Fonts: Instituts mèdics de cada país, col·legis i organitzacions mèdi-ques i Associació Europea de Metges d’Hospitals.

8

guàrdies (passant la jornada ordi-nària a jornada complementària i donant hores de festa…)… Per tant, cal aplicar mesures iguals per a tots els centres i professio-nals.

• Fer Educació sanitària a la pobla-ció; conscienciar la població de la nova situació.

3.1.2. Empresa• Evitar la pèrdua de llocs de tre-

ball, augmentant les ja elevades taxes d’atur, amb la impossibilitat de tornar a trobar feina en relació a la salut i pèrdua d’efectius alta-ment qualificats.

• Adequar les jornades laborals en funció de l’activitat, però amb equitat. (exemple del que està passant al meu hospital amb els metges que fem guàrdies).

• Fer participar els treballadors en la presa de decisions, alhora que això afavoreix la millora en la pre-sa de consciència d’aquesta nova realitat.

• Fomentar estratègies de motiva-ció dels professionals en temps de crisi; la situació actual és justa-ment al revés, ens sentim agredits perquè l’estalvi en sanitat recau molt directament en exigir al pro-fessional un gran esforç a canvi d’empitjorar les seves condicions laborals.

• Educació sanitària a la població. No pot recaure només en el pro-fessional el fet d’anar explicant constantment que les coses estan canviant, intentant no fer alarmis-me; alhora que l’usuari no pot exi-gir al professional allò que aquest no li pot continuar oferint.

3.2. Professionals de la salut3.2.1. Societats científiquesEls grans experts de totes les es-pecialitats i els responsables de les diferents societats científiques, hau-rien de fer una revisió de les guies clíniques per fomentar l’estalvi eco-nòmic amb el menor impacte en la qualitat.

3.2.2. Professionals de la sa-lut• Cal prendre consciència d’aquesta

nova realitat; no podem fer com si no passés res (“jo sóc metge, no gestor...no deixaré de fer el millor pel meu pacient...”).

• Cal fer un procés d’acceptació i adaptació a aquesta nova realitat. Costa molt baixar el nivell a què estem acostumats, tant els profes-sionals com els usuaris.

• Cal usar encara més el sentit comú, per tal de fer un ús racional dels recursos de què disposem; ponde-rant amb molta vigilància els cri-teris economicistes en la presa de decisions: exploracions comple-mentàries (proves diagnòstiques), tractaments farmacològics, dispo-sitius assistencials. Això implica un gran esforç per part nostra.

• Continuarem treballant amb la mateixa competència professio-nal, malgrat disposarem de menys temps i menys sou. Seguirem fent formació continuada per estar a l’alçada (encara que hagi de ser fora del nostre horari professio-nal). Seguirem tractant el pacient amb el mateix respecte i atenció que totes les persones mereixen.

• Caldrà buscar eines per a denun-ciar situacions d’injustícia, tant des del punt de vista de la nostra situació laboral com en referència a tot allò que impliqui posar en pe-rill la salut dels nostres pacients: llistes d’espera insuportables, ne-cessitats de recursos urgents..etc.

• Continuarem fent educació sani-tària a l’usuari, sense alarmisme ni victimismes.

• Si ens retallen el sou, cal que ens retallin la jornada. Aprofitar que treballarem menys per millorar la nostra qualitat de vida, dedi-car més temps als de casa, a nos-altres…etc. Els metges treballem molt i molts dediquen poc temps a les seves famílies, pel fet d’haver de treballar en festius, nits, caps de setmana etc…

3.3. Usuaris de la salut• Millorar les estratègies de preven-

ció.

• Ser més conscients de la nova situ-ació, adaptar-nos a la nova realitat d’una disminució en la qualitat del servei que fins ara es prestava.

• Usar o sol·licitar recursos de for-ma racional (servei d’urgències, llei de dependència).

• Buscar o demanar alternatives

• Disposar de mecanismes per po-der denunciar situacions insoste-nibles.

Valors:• Acceptació (no és resignació).

• Aprendre a valorar el que tenim, prendre consciència que tot té un cost, no només econòmic, també social.

• Oportunitat de millora, buscar as-pectes positius davant les adversi-tats.

• Esforç.

• Justícia i equitat; hem de ser justos perquè els recursos arribin a tot-hom.

• Compassió: implicació davant d’una situació injusta, no justifi-car-ho tot per la crisi.

• Esperit de lluita i reivindicació de drets, com a professionals i usua-ris. Tenir clar quins són els nostres drets (i els nostres deures).

• Esperança: Ens en sortirem, la si-tuació millorarà. Definir quin mo-del de societat volem

Marta Vidal, metgessa

9

– Al nostre voltant veiem una gran necessitat d’esperança, de poder aixecar-nos, com el paralític, i caminar. Hi ha persones que estan realment molt afeixugades...

– Jo crec que el desig que aquesta crisi sigui una ocasió de trobar una societat més justa i més solidària i una economia més ètica i més humana, per dir-ho en pa-raules de Benet XVI, hi és en molta gent. El problema és com arribar als que realment mouen el fons d’espe-culació que hi ha al darrere de tota la crisi, com fer-ho per trencar els canals que tenen per imposar-se. Perquè hi ha una guerra soterrada entre interessos molt poc transparents davant dels quals els governs són impo-tents. Hi ha unes persones que no han estat elegides democràticament per ningú, que marquen les grans lí-nies de l’economia i per tant de la política. Tota la gent que pateix a causa de la crisi, i no cal dir de les retalla-des, en el fons és a causa d’aquesta gent sense rostre.

– Ens preocupa aquesta sensació que la política no serveix per res, que ve acompanyada pel desencís respecte a l’actu-ació de molts polítics i per la sensació general de corrupció. En aquest context, els immigrants poden convertir-se fà-cilment en cap de turc. De fet, a les darreres municipals, va quedar clar que carregar contra els immigrants donava bons rèdits polítics. Aquesta és la punt de l’iceberg, però continua havent-hi molta gent que, des d’un punt de vista més políticament correcte, veu la immigració com una cosa negativa. Ens preguntem què hi podem fer com a Església.

– A Catalunya, hi ha hagut una immigració forta des del temps de l’Exposició Universal de Barcelona, de la qual s’ha integrat un tant per cent molt elevat. Una altra onada d’immigració va ser els anys 50-60-70, que fonamentalment era gent d’Espanya que es movia dins del territori. Aquesta potser no s’ha integrat tant com la primera, però Déu n’hi do, sobretot la segona generació. La immigració actual ve d’altres cultures, que d’entrada ens poden semblar allunyades, però amb algunes de les quals compartim història, llengua o fe. Com a cristians, sabem que tots som fills de Déu i que els immigrants tenen els mateixos drets i deures fonamentals que nosaltres i que és legítim que si en el seu país no troben un nivell de vida just, el busquin en una altra banda. Per tant, jo crec que aquí no se’ls pot marginar, ni deixar com a ciutadans de segona.

– Això interpel·la els cristians, que ens havíem acostumat a viure amb la seguretat que dóna una certa uniformitat cultural. Però la seguretat no és de Jesús i la nostra fe ens

Vam pujar a veure l’abat Josep Maria Soler tot l’equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu –el bisbat de Montserrat- al complet. Teníem ganes de conversar amb una de les persones d’Església amb més autoritat moral de Catalunya i, sobretot, teníem ganes de fer-li arribar la nostra inquietud per les conseqüències de la crisi entre la gent del nostre entorn, i molt especi-alment, per la situació de les persones immigrades. El que segueix, doncs, més que una entrevista és una conversa. En cursiva parlem l’equip de pastoral obrera, en rodona, el pare abat.

interpel·la per aprendre a fer comunió amb gent d’altres cul-tures i d’altres creences. És una altra manera de viure Deu.

– Això planteja una altra qüestió; la de quina manera po-dem mantenir la nostra identitat com a poble i com a cultura; com podem acollir-los, i fins on cal respectar la diferència. Nosaltres venim d’una tradició cristiana.

– És que el paper del cristianisme queda qüestionat no només per la convivència amb altres religions, sinó també per la necessitat de resituar-se en una societat laica. Hi ha una laïcitat molt comprensible i positiva, i hi ha un laïcisme que mira totes les religions amb desconfiança i que vol reduir la religió a l’àmbit estrictament privat.

– Aquesta incomprensió més aviat es dóna entre els que som aquí. Perquè els musulmans, per exemple, més aviat s’estranyen del poc religiosos que som. Un musulmà difícilment s’oposarà a què en una escola hi hagi un pessebre. Perquè Maria, Jesucrist, formen part de la seva tradició, que arriba fins a Mahoma. A l’Alcorà, Jesús és un profeta dels més eminents, Maria hi té un lloc destacat. El problema aquí el tenim amb el laïcisme, en tant que oposat a les manifestacions religioses externes, no amb la laïcitat que proposa la separació respectuosa però la col·laboració en tot allò que afecta el bé comú.

Ningú no és estranger a Montserrat. Conversa amb l’abat Josep M. Soler

10

– Al meu equip d’ACO l’altre dia comentàvem com als fills els costa rebre i viure allò que els seus pares havien viscut. A l’escola els nois i noies no parlen mai de qüestions transcendents. L’única persona que els interpel·la és una com-panya musulmana que es manifesta creient i practicant. És motiu de parlar de la fe a casa, a partir dels musulmans. En aquest sentit la im-migració actua com a provocació.

Vist des de Montserrat, com a monjo, hi ha ha-gut alguna evolució en aquests anys en el con-tacte amb el món immigrant?

– D’una banda, a les romeries i als grups que vénen ha anat augmentant el nombre de gent immi-grada, fonamentalment llatinoamericana o de l’Euro-pa de l’Est, que són de fe cristiana i que es van adherint a les comunitats cristianes, i que van aprenent el català. Alguns s’han fet seu Montserrat, com els filipins. Fins i tot tenim un noi de l’Escolania de pares filipins. Per altra banda, en el recinte del Santuari augmenta la pre-sència de magribins que senzillament vénen a passejar els dies de festa, o els diumenges a la tarda, com un moment d’esplai, en un ambient familiar. És una forma de fer-se seu Montserrat. De fet, entre els treballadors del santuari, n’hi ha uns quants de musulmans, de lla-tinoamericans, de l’Europa de l’Est, i molt bé. Al cos-tat d’aquestes experiències positives, detecto una mica més de prevenció, de prejudici en relació a alguns col-lectius,c om els romanesos o els magribins.

És important també mantenir una relació fraterna amb les altres esglésies cristianes. Estic pensant, per exemple, en la comunitat copta de Cervera. Els cop-tes són una Església originària d’Egipte, dels descen-dents de l’Egipte dels faraons. Parlen àrab però no ho són. A Cervera tenen una comunitat molt nombrosa, ortodoxa, encapçalada per un laic, perquè no hi ha capellans. La parròquia de santa Maria de Cervera els deixa una capella com a lloc de culte. Els vam conèi-xer per casualitat, en una sortida de la nostra comu-nitat. Va coincidir que nosaltres celebràvem el dijous de Pasqua i ells dijous sant. Els varem saludar, varem pregar amb ells i d’aquí n’ha sortit una relació que, entre d’altres coses, els fa sentir-se valorats. Perquè es troben amb un doble rebuig. La gent d’aquí els veu com a musulmans, i el col·lectiu musulmà els veu com a infidels perquè són cristians.

A la diòcesi de Lleida hi ha molts romanesos i tam-bé ucraïnesos. La majoria dels ucraïnesos són catòlics però de tradició bizantina. Són una Església força nombrosa de ritu oriental amb la qual tenim contacte. Pugen de tant en tant. També han vingut a fer recés amb nosaltres alguns capellans i bisbes ucraïnesos.

– I amb els musulmans, hi teniu alguna mena de relació?

– Hi ha dos tipus de contacte. El més freqüent és a tra-vés del DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic) que és un organisme dins del món monàstic catòlic originà-riament per al diàleg amb el monaquisme budista i

hindú. A Europa, però, s’hi inclouen també els mu-sulmans, encara que pròpiament no tenen monjos. El responsable de la nostra zona és un monjo de Mont-serrat i hem celebrat trobades del DIM en el mones-tir. Una vegada hi vam tenir convidat, com a assessor, el pare Christian de Chergé, prior del monestir de Ti-béhirine (Algèria), tot just un any abans que matessin la comunitat. El tipus de contacte és més aviat a nivell d’intercanvi d’experiència espiritual, no pas de diàleg teològic. Es parla, es comparteix el silenci, es prega conjuntament.

En un altre nivell, hi ha contacte més o menys perma-nent amb el Consell Islàmic de Catalunya i amb altres grups. He participat també en els diàlegs organitzats per la comunitat de Sant Egidi. I també vaig tenir l’oportunitat de prendre part en un encontre cristi-anoislàmic on vam coincidir amb el propietari d’Al-Jazeera. Hi havia des de l’Islam més ortodox i més integrista als més renovadors, que encara són molt minoritaris, favorables a una interpretació de l’Alcorà on té més importància el missatge que el text.

– De vegades en els barris la trobada interreligiosa, que so-bre el paper estaria molt bé, és complicada. En primer lloc perquè molts cristians no ho viuen com una cosa necessà-ria. I en segon lloc perquè no sempre és fàcil acostar-se a les comunitats islàmiques. Ens és un món desconegut i els imams de vegades ni tan sols parlen català o castellà... Però hem vist que coses que han estat viscudes inicialment com un problema, com les tancades d’immigrants en algunes parròquies, han acabat generant un apreci mutu i unes ga-nes de fer pregària conjuntament.

De fet una de les dificultats és que veiem aquests col·lectius amb prevenció, però de relació personal no n’hi tenim gaire. Sí que existeix la relació professional, com a metge, mestra, treballador social, però d’alguna manera no és una relació d’igualtat. Els prejudicis se’n van quan coneixes el teu veí amb nom i cognoms. Les comunitats cristianes en aquest sentit poden ser un espai de relació privilegiat.

Certament Montserrat té una colla d’antenes que connec-ten la comunitat amb gent de mena molt diversa. Entre ells la gent de la presó, per als quals ja hem experimentat que la Moreneta és un punt de referència. Hi ha presons més actives, però en alguns centres els presos no poden fer res. Hi ha gent de totes les procedències, majoritàriament per petits delictes de tràfic de drogues. La crisi que vivim no ho posa fàcil, ni als presos ni als seus familiars. Ells no poden

11

treballar, les famílies també pateixen l’atur. Tot plegat ge-nera conflictes.

– Hi ha tres o quatre monjos que s’escriuen amb algun pres. També alguna vegada han vingut aquests que els deixen sortir un dia. Vénen amb els vigilants, i alguna vegada han menjat a l’hostatgeria del monestir. Hi ha una certa relació. M’han convidat també a visitar un centre, per donar a conèixer la feina que fan i la manera de col·laborar-hi. És probable que hi vagi ben aviat.

– Finalment, què pensa que aporta la immigració, aquí, avui, de positiu?

– Ens qüestionen la nostra indiferència o la nostra su-perficialitat a nivell religiós. Tant els de tradició cris-tiana, que solen viure més la dimensió religiosa que molts de la nostra societat, com els musulmans. Un exemple que explica el que vull dir: cada any fem les nostres interpretacions sobre la quaresma, si hem de fer dejuni o no n’hem de fer. Vaig passar un any a la comunitat que teníem a Tantur, tocant a Jerusalem, on el cap de cuina era musulmà i durant el ramadà no tastava absolutament res en tot el dia. Nosaltres hauríem picat amb qualsevol pretext. Ell s’ho feia tas-tar per una altra persona no musulmana, però ell no ho provava.

Aporten també una ajuda material. Han vingut aquí quan se’ls necessitava, per fer feines que nosaltres no volem fer. Tot un servei de cura i atenció a perso-nes grans, per exemple, és a les seves mans. I cal va-lorar-lo i l’actitud amb què ho fan. Aporten, doncs, també una ajuda a nivell social molt important.

Els que són cristians i són són presents en parròqui-es aporten una vitalitat que potser sense ells aquestes comunitats parroquials no tindrien. A nosaltres ens ajuden a desvetllar-nos d’un cert cofoisme i d’un cert mirar només el nostre interès. Ens fan obrir el cap, el pensament i el cor i desvetllen el nostre compromís, quan ens fan veure que més enllà de casa nostra no s’acaba el món, sinó que hi ha altres necessitats i per-sones.

– Tenen un sentit de la providència i de la paciència que pot-ser nosaltres hem abandonat: “Si Déu vol”, “és a les mans de Déu” “In-xa-Al·lah”. Potser la vida els ha fet mesells. Nosaltres ens indignem per qualsevol cosa, i ells, que han de patir moltes complicacions a la vida no es desesperen.

El discurs de prevenció davant dels immigrants sol dir que tenen només drets i no tenen deures. Però de fet és a l’inre-vés, perquè amb la llei han de respondre igual que tothom. Veiem moltes famílies separades, amb els nens allà, la por a l’expulsió, o l’angoixa perquè la feina s’acaba i perdran el permís de treball. És una càrrega feixuga de què no sempre ens fem càrrec. És un col·lectiu que nota molt la crisi, que no té mitjans per tornar al seu país i a qui, a més, el retorn tampoc no arreglaria gran cosa.

Els immigrants ens compliquen la vida, ens treuen de la instal·lació. Sovint els cristians estem preocupats per la transmissió de la fe, per una litúrgia més participada, per

l’estructura eclesial... El contacte amb els immigrants ens fa canviar les prioritats i ens fa deturar-nos en el camí per atendre qui ho necessita. A les comunitats està sorgint una solidaritat que feia anys que no es veia

Això també es constata aquí. A les col·lectes habituals de Càritas la gent hi aporta amb moderació, però a mesura que la crisi s’ha anat agreujant, hem fet col-lectes extraordinàries que han obtingut una bona res-posta. La gent és sensible.

– A més a més d’això que segur que s’ha de fer és poder trobar maneres de traduir totes aquestes necessitats que veiem en propostes polítiques factible des de la política. La realitat que veu Càritas sovint és invisible per a moltes persones i cal donar-la a conèixer, junt amb la reflexió sobre com, des de les administracions públiques, amb grans o petites mesures polítiques i econòmiques, es pot evitar que la gent pateixi. Qui ho viu més de prop, pot formular-ho millor. Estan sorgint noves iniciatives, eficaces i integradores, com

la plataforma contra els desnonaments. Si escoltes la gent de debò, no tens més remei que posar-te al seu costat. Ens cal una actitud profètica. I en aquest sentit valorem les de-claracions que solen fer-se a Montserrat, tant per part de l’abat com d’alguns monjos. En aquest sentit va ser relle-vant l’escrit a La Vanguardia del monjo Lluís Duch i Albert Chillón (El desgovern de la salut, 6 de gener de 2012)

– Crec que forma part també de la missió de Montserrat, això. És la tradició de Montserrat, com a lloc d’acollida. És cert que per la seva trajectòria, Montserrat té for-ça crèdit davant del món agnòstic i no tan creient de Catalunya. El monestir és com ha una antena cristiana molt sensible a les realitats humanes. Cal tenir present, però, que oferim un missatge, que ho fem amb uns mitjans determinats i la gent pot ser-hi sensible... o no.

Nosaltres estem segurs que aquesta petita conversa serà sig-ne d’esperança per a moltes persones, immigrants o no, que pateixen la crisi. I amb aquest convenciment ens acomiadem, amb agraïment de l’abat.

12

Jornades de Formació i Animació Pastoral

La Casa de l’Església del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat va acollir del 14 al 17 de novem-bre de l’any passat la ce-lebració de la 6a. edició de les Jornades de For-mació i Animació Pas-toral, organitzades per la Delegació Diocesana de Pobles i Comarques amb la col·laboració del Centre d’Estudis Pasto-rals. En la presentació el bisbe Agustí Cortés va valorar el tema d’aquest any: “El compromís social dels cristians. Dret i deure” perquè entronca amb l’objectiu diocesà de formar els creients per donar resposta a la qüestió social, concreta-da en la crisi actual.

La primera ponència, “El clam per la justícia a la Bíblia” la pronuncià Fra Jordi Cervera, caputxí i professor de la Facultat de Teologia. Destacà que l’Antic Testament és ric i contundent pel que fa a la justícia social. La Torà era el referent socio-religiós en la societat jueva on els profetes aixecaven el seu clam. Especialment Amós fou un provocador i sacsejador de consciències. La missió profètica de Jesús està amarada de pietat divina per l’educació familiar i religiosa. Jueu practicant exporta la fina sensibilitat social del judaisme a partir de l’ex-periència religiosa del feble que el porta a la compas-sió ben entesa i a la confraternització. Deixà clar que a l’Antic Testament trobem moltes de les reivindicacions de moviments actuals, com el dels indignats, però sem-pre tenint present que l’amor a Déu no es pot separar de l’amor al proïsme.

El segon dia l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, va exposar “El panorama social i econòmic i la nostra solidaritat”. Parlà d’aquests punts: la crisi ali-mentaria és la pitjor de totes perquè fa milers de morts cada any i denuncià el poc que fan els governs per atu-rar aquesta tragèdia. Les retallades de serveis socials en part no caldrien si es perseguís el frau fiscal, sobre-tot de les grans fortunes. L’escàndol de la injecció de liquidat als Bancs sense processar cap banquer per la gestió fraudulenta. Apostà per la Banca Ètica que no especula i genera ocupació. I encara una altra perversió de l’economia: els 100 habitatges buits per cada “sense sostre” d’aquest país. L’única solució al greu problema de l’atur és repartir el treball, ser solidaris i adaptar-se a les circumstàncies. Finalment els focus de racisme i xenofòbia, sorgits arran de la crisi, cal vèncer-los amb l’intercanvi de cultures.

Josep M. Carbonell, president de la Funda-ció Joan Maragall fou el ponent de la tercera jor-nada, i centrà la ponèn-cia en: “Els catòlics en la societat actual”, amb 3 punts de reflexió: d’on venim, on som i cap on anem. Fent un repàs del que ha representat el catolicisme els darrers 50 anys, animà a conti-nuar amb l’esperit del Concili Vaticà II; encara que el context actual és

molt diferent i el cristianisme ha passat a ser més mar-ginal. Cal mantenir l’herència rebuda i sembrar-la per a futures generacions, des d’un compromís personal que es faci notar en el conjunt de la societat i es visqui des de l’humilitat i la sensatesa. Toca d’anar contra corrent, actuant des del pluralisme i des d’un catolicisme que té una paraula pública en l’espai públic. Principalment en dos grans àmbits: la mediació cultural i l’acció social de l’Església entre els pobres i marginats. El catolicisme ha d’aparèixer centrat en Jesús i en els pobres.

Finalment la taula rodona: “Presència de cristians en la societat actual”, dirigida per la periodista Teresa Pou, concretà amb tres testimonis el compromís social dels cristians. Mercè Solé, de Viladecans i militant d’ICV i de l’ACO, explicà que la fe no es pot deslligar del tema social perquè, si una persona no pot viure dignament, no es pot sentir estimada per Déu. Treballant a Càri-tas s’adonà que calia anar a les causes de la pobresa i també a les mesures polítiques per a poder-les resoldre. L’acció política és fonamental pels que tenen menys. Subratllà la importància del pluralisme de partits i que també es pot fer política des de les entitats. Joan Seguer, de Parets del Vallès, mestre i membre del PSC, des-prés d’haver estat 21 anys d’alcalde d’aquesta població com a conseqüència del seu compromís polític i cristià, va remarcar que, per a ell, la clau és trobar Déu treba-llant pels altres sense servir-se’n. Montserrat Llop, del Papiol, mestre als Jesuïtes i militant de CD, amb unes arrels de família creient i servidora dels altres, ha tingut diversos compromisos, tot avançant amb Jesús. Volent, com Jesús, anar més enllà, també s’animà al compromís polític en el municipi per tal de treballar per la justícia social i sobretot, pels problemes de proximitat. Consi-derà que els cristians són una veu interessant i incòmo-da, però que s’ha de fer sentir.

Carme Gomà Graell

13

Transcrivim aquí part de la intervenció del bisbe Agustí Cortés a la taula rodona sobre la crisi celebrada al Prat de Llobregat el 29 de febrer de 2012. Hi participaren també Margarita García (regidora de Serveis So-cials del Prat), Cata González (directora de SAÓ-Prat), Olivia Ortega (directora CPS Francesc Palau) i Roser Vilaró (co-ordinadora de Càritas a l’Arxiprestat de Bruguers).

Voldria esmentar un importantís-sim informe encarregat per Càritas que ha fet Foessa, una institució molt prestigiosa des del punt de vista de l’anàlisi social, i que ha estat publicada el dia 22 d’aquest mes. És un informe de la situació de la pobresa actual a tota Espa-nya. S’ha parlat de la intensificació de la pobresa i dels problemes socials. El més escandalós és que el 22 % de les llars d’Espanya estan sota el llindar de la pobresa. Això vol dir que ens estem apropant a una quarta part de la població espanyola amb problemes seriosos de susbsistència. La causa més greu de la pobresa és l’atur. D’aquests desocupats, un de cada dos és de llarga du-rada, que vol dir que fa més d’un any que és en atur. El 9 % de les famílies pateix l’atur total de tots els seus membres. Cap membre de la família rep cap tipus de diners com a compensació del treball. El 3,3 % de les famílies no reben cap ingrés.

Això colpeix el cor sensible de l’Església, que està com-promesa en la qüestió social. En definitiva, perquè creu en un Déu de la història, que s’ha fet història nostra i ha compartit tot el sofriment humà, i més immediata-ment perquè l’Església des de l’eclosió social, a finals del segle XIX, va anar elaborant tot una doctrina social, política, econòmica, que és l’aplicació de l’Evangeli a la realitat social i estructural de l’entorn.

De manera que no hi ha un deure social individual, sinó que també, sobretot a partir de la Gaudium et Spes del Vaticà II, l’Església es planteja que és compromís del cristià canviar la societat, millorar el món, apropar el món al projecte de Regne de Déu que ens predicà i ens transmeté el mateix Jesucrist.

L’estil i les motivacions de l’Església en el món social són peculiars: la prioritat de la persona, la prioritat de la qualitat de l’ajuda per sobre de l’eficàcia o l’eficiència, la preocupació també per la comunitat familiar com a nucli fonamental, que de fet està avui comprovant-se com un dels recursos per sortir de la crisi de moltíssima gent, i, finalment, l’afirmació que s’ha repetit després de la darrera carta del papa Benet XVI, Caritas in veri-tate, aquesta afirmació que sempre serà insuficient tota solució tècnica, o estructural o merament política. Sem-pre caldrà el voluntari que, amb gratuïtat, amb com-

L’Església davant la crisi

promís, amb constància, amb disponibilitat, i amb amor pràc-tic i concret, ha d’estar al costat del pobre i de l’indigent.

L’Església s’afegeix a tot l’esforç que fa la societat i la gent que vol ajudar, s’afegeix a tot el mo-viment d’atenció a les necessitats immediates, en el món de l’assis-tència.

Aquestes necessitats que cada dia estem constatant tenen un

origen cultural, ideològic i sobretot estructural. Quan aprofundim en aquesta experiencia de la pobresa o de la injustícia, detectem estructures de pecat, o bé injustícies institucionalizades o bé sistemes econòmics o financers que no resisteixen la valoració moral objectiva.

En aquest sentit, voldria fer esment d’un document molt recent, publicat fa pocs dies de la Comissió de Conferències Episcopals Europees, que sempre han tingut una sensibilitat social molt especial. Han fet un document titulat “L’objectiu de l’economia social de mercat competitiva i solidària”. Plantegen el futur de la Unió Europea, qüestionada per la crisi econòmica, però que compta al llarg de la seva història amb un rerefons filosòfic i cultural d’inspiració humanista, en gran part cristiana. Defensen que la creativitat de la societat i de l’individu és absolutament necessària i respectable, però entre l’economia de mercat pura i dura i l’econo-mia solidària, s’ha de subratllar més l’aspecte solidari, de manera que el treball no està en funció de la produc-tivitat merament capitalista, sinó que està en funció de la societat humana solidària. La productivitat, la pro-pietat, l’esforç creatiu han de tenir com a objectiu crear aquesta comunitat que inspira la UE, que reparteix els beneficis, que mira d’apaivagar les desigualtats, etc. En aquest sentit, aquest document subratlla la política so-cial i fins i tot promou el desenvolupament sostenible des del punt de vista ecològic.

L’Església contempla que el subjecte és el més impor-tant, la persona que teniu al davant, el tracte personal, l’acompanyament. Però no podem deixem de mirar com està la nostra economia i la nostra política estructurada, quina és la ideologia que està tenint aquesta economia i aquesta política, i la responsabilitat de cada cristià en el seu àmbit. Un pare de família ha d’intervenir més en el col·legi, o un empresari o un empleat d’una gran em-presa gran o mitjana té al seu abast canvis importantís-sims i per descomptat un polític, o qualsevol associació ciutadana. Ens hem de plantejar la dimensió social de la nostra fe. Des d’aquí, com li agradava dir a joan Pau II, hi ha un Evangeli social que nosaltres hem de portar endavant i ens hem de comprometre a complir.

14

La Plataforma d’afectats per la hipoteca de Sant Boi

La plataforma d’afectats per la Hipoteca està formada pels propis afectats i per les persones que de forma so-lidària treballen per donar solució al problema de les hipoteques. Neix arran dels desnonaments als afectats dels pisos que no han pogut pagar la hipoteca contreta amb el banc a causa de no disposar de recursos econò-mics, normalment per haver-se quedat en atur. S’esti-ma que a Espanya hi ha cinc-cents mil pisos que estan desnonats o en procés de desnonament. Només a Sant Boi es desnonen més de cinc pis setmanals; a Barcelona, vint al dia.

Com a conseqüència de tot això s’engega un procés ju-dicial les conseqüències del qual fan que el pis impagat surti a subhasta i el banc amb el qual ha hipotecat el pis es queda amb aquest pis per la meitat del seu valor. El propietari, a més de perdre el pis, es veu obligat a con-tinuar pagant fins que finalitzi el total del deute que sol ser molt elevat, perquè al capital més els interessos s’afe-geixen els costos elevadíssims de les despeses judicials. És de notar que la llei actual està a favor que el banc cobri el total del deute.

Davant d’aquest greu problema, la Plataforma general d’afectats per la Hipoteca demana l’anomenada Dació en Pagament (que en lliurar el pis hipotecat al banc quedi resolt el deute).

També va a promoure la Iniciativa Legislativa Popular amb la finalitat de portar al Congrés dels Ddiputats més de cinc-centes mil signatures perquè es modifiqui la llei. El desitjable seria que l’hipotecat pugui quedar-se en el seu pis de lloguer pagant un terç del que guanya la unitat familiar.

La plataforma ens reunim una vegada a la setmana a Sant Boi i una vegada també a la setmana a Barcelona. Existeixen moltes plataformes tant a Catalunya com a l’estat Español i la cosa va a més. En aquestes assem-blees els afectats expliquen els seus problemes i la pla-taforma els assessora i expressa el suport. Els mateixos afectats decideixen solucionar els seus problemes co-munitàriament.

Experiència del primer desnonament que ha passat per la plataforma de Sant BoiL’afectada del desnonament és una dona separada i amb quatre fills que havia estat pagant la hipoteca du-rant vuit anys. En no poder pagar el deute per diverses raons, entre elles l’atur, el banc va subhastar el pis i es va quedar amb ell per la meitat del seu valor, i va reque-rir a l’afectada pagar la resta del deute. Posteriorment li va arribar el desnonament. La plataforma vam fer una

gran difusió i en un dia plujós ens vam reunir més de cent persones a la porta de l’afectada i vam aconseguir parar aquest dia el desnonament, encara que en qualse-vol moment li poden venir a desnonar.

Durant aquest temps ens hem manifestat en repetides ocasions davant el banc que hipoteca per veure d’acon-seguir la Dació, cosa que a dia d’avui no hem aconse-guit per la qual cosa continuem realitzant accions rei-vindicatives davant el banc.

La plataforma hem acompanyat l’afectada en els seus diversos problemes: amb els bancs, amb els jutges, amb l’ajuntament. Hem aconseguit que no desnonin el pis sen-se avisar els Serveis Socials de l’Ajuntament i est li acon-seguirà un pis social en lloguer i un Pirmi per a l’afectada Voldria acabar desmontant l’errònia creença que els bancs farien fallida si donessin la Dació en pagament. Això és mentida, perquè ara per ara els pisos desnonats són el 2,7 % dels pisos hipotecats. També destacar que són moltes les famílies que sofreixen en silenci el seu problema i no acudeixen a la plataforma amb la qual cosa surten molt mal parades

Ramiro Vega (Goac)Membre de la PAH de Sant Boi

octubre de 2011

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va rebre recentment el premi Mercè Conesa que concedeix El Periódico de Catalunya. Us recomanem vivament que escolteu la intervenció de la seva portaveu i que podeu trobar a: http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/

15

Arran de la possibilitat que, a Catalunya, i dins del territori del nostre bisbat, s’instal·li el projecte d’Eurovegas, volem fer pública la nostra reflexió sobre una qüestió que pot afectar les vides de moltes persones.

1. El projecte d’Eurovegas es basa en els mateixos valors econòmics que ens han portat a la crisi: l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la dependència d’altri, la immediatesa del guany, la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social.

2. Els canals democràtics no han funcionat. En un projecte d’aquestes dimensions, que es planteja en la zona més poblada de Catalunya i que, si es tira endavant, canviarà l’activitat econòmica i la vida social de molta gent, no s’ha facilitat la informació necessària a les poblacions afectades, ni s’ha obert cap canal de consulta, de participació i de reflexió més enllà d’un debat parlamentari, i encara posterior a la negociació amb el promotor.

3. Els principis constitucionals desapareixen: la llei ja no és igual per a tothom, perquè s’aplicarà discriminadament en matèries laborals, d’estrangeria, fiscals, de protecció de menors, d’habitatge...

4. Eurovegas fa més gran la diferència entre rics i pobres. Mentre es retalla una vegada i una altra l’Estat del Benestar en matèries tan sensibles com l’educació, la salut i els serveis socials, desapareix el concepte de redistribució de la riquesa a través del sistema fiscal, que es reduiria sensiblement a Eurovegas. El sistema polític i fiscal deixa de protegir la gent. El patrimoni col·lectiu que també són els guanys socials i laborals aconseguits per la lluita de molta gent va desapareixent.

5. Catalunya es fa més depenent econòmicament de la voluntat d’una persona que no viu al país i per a la qual Eurovegas senzillament és una inversió econòmica que haurà de ser rendible i que a la llarga pot esdevenir un instrument de pressió per continuar obtenint privilegis legals, fiscals i econòmics amb l’amenaça de deslocalitzacions. Ens preguntem també quin paper i quin reconeixement tindran la llengua i la cultura del nostre país en el projecte.

6. Eurovegas significa la destrucció d’uns espais naturals que ha costat molt de preservar i de conservar. L’activitat agrícola, en una zona extraordinàriament fèrtil, quedarà greument amenaçada, i els aqüífers del Delta, veritable reserva d’un bé comú com és l’aigua, tindrà destinacions força més frívoles, com el manteniment de camps de golf.

Reflexions a l’entorn d’Eurovegas

7. El model estètic, energètic, turístic, ciutadà que s’imposà està lluny de la sostenibilitat ecològica i de la cultura catalana i fins i tot mediterrània. Els precedents en altres zones han aportat corrupció a gran escala i han malmès definitivament el medi natural.

8. El joc i la prostitució no ens fan millors. L’activitat que es proposa, amb l’eufemisme d’entreteniment per a adults, comporta a la pràctica activitats com el joc i la prostitució, que solen atraure amb tota mena de màfies i que arriben amb la demanda expressa de desprotegir-ne menors i ludòpates, i amb el propòsit implícit de fer-ne promoció. Creiem que els valors cristians –que són en definitiva els valors humans– són totalment contraris a aquesta mena d’activitat.

Eurovegas, doncs, significa a la pràctica una mena de privatització d’un ampli espai de Catalunya, un país amb lleis pròpies, dins d’un altre país. Esdevé un trencament del nostre sistema social, jurídic i democràtic, sacrificats pels valors del mercat.

Els treballadors cristians som molt conscients, perquè també ho vivim en la nostra pell, de què significa l’atur, la por davant del futur, la pèrdua de l’habitatge, la retallada de la qualitat del nostre sistema educatiu, sanitari, de serveis socials. Però justament per això creiem que la crisi s’ha de combatre amb una forma d’actuar que ens faci més solidaris, més responsables, menys depenents econòmicament d’altres, més protectors dels més vulnerables. Hem de treballar per una economia respectuosa amb les persones i amb el medi ambient, i sostenible de cara al futur, capaç d’integrar els valors que veiem a l’Evangeli de Jesús, on els més petits, els més pobres, són els autèntics protagonistes del Regne de Déu. I Eurovegas significa justament el contrari d’aquests valors.

Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat

16

Durant aquest any 2011, la Fun-dació Marianao ha rebut tres premis com a reconeixement al seu treball social i educatiu que desenvolupa a Sant Boi de Llo-bregat:

1. El Premi de Reconeixement Cí-vic “Joan N. García-Nieto”, con-cedit pel Centre d´Estudis Co-marcals del Baix Llobregat. Un premi molt significatiu perquè porta el nom d´en “Nepo”, el capellà comunista del Baix Llobregat, que sempre va col.laborar activament amb el Casal de Marianao.

2. El premi “Josep Piñol 2011”, concedit per la Fundació Acció Solidària Contra l´Atur. Un premi que vol destacar la trajectòria de la Fundació Marianao, la seva aportació i contribució social en la transformació del barri de Ma-rianao i de la ciutat de Sant Boi de Llobregat, així com l’impacte aconseguit en la millora de les condicions de vida de les persones, per la seva lluita contra l´atur i per la inclusió social.

3. El Premi Voluntariat 2011 (pel projecte més votat en la modalitat popular) ha estat atorgat a la Fundació Ma-rianao pel Projecte E.S.F.E.R.A Jove (Experiència, Soli-daritat, Formació, Eines, Recursos i Acció!), un progra-ma de formació i participació juvenil. Aquests premis s´organitzen conjuntament per la Diputació de Barcelo-na, l’Ajuntament de Barcelona i la Federació Catalana de Voluntariat Social.

La Fundació Marianao va néixer fa 26 anys. En uns mo-ments difícils, en els quals tot estava per fer als nostres barris, l´Associació de Veïns de Marianao i la seva Voca-lia de Joves van decidir ocupar l´any 1985 un edifici que estava abandonat, en situació il·legal a nivell urbanístic i que era un focus de marginalitat i de brutícia. L´any 1987 aquest moviment juvenil es va constituir com a Casal In-fantil i Juvenil de Marianao.

Número 9. Juny 2012Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.catImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

Les institucions reconeixen la tasca social i educativa de la Fundació Marianao

Vam demanar aquest article, a l’octubre passat. I com que nosaltres hem estat lents, molt lents, mentre no ha sortit el Crit Solidari, la Fundació Marianao encara ha rebut dos premis més, molt rellevants, pels quals els felicitem: la Creu de Sant Jordi i el Premi Impulsa 2012 concedit per la Fundació Príncep de Girona.

L’any 1995 va haver-hi un important moviment ciutadà en contra el projecte municipal d’enderrocament de l’edifici ocupat. La gran mobilització popular va evitar que el Casal fos enderrocat i va testimoniar que constituïa un patri-moni significatiu del poble de Sant Boi. Posteriorment, l´any 1998, es va crear la Fundació Marianao.

Actualment, la Fundació Marianao està configurada per 65 professionals con-

tractats, 168 persones voluntàries, i més de 10.000 per-sones participants de Sant Boi i comarca del Baix Llo-bregat. S’atén a tot el conjunt de la comunitat (infants, joves i adults), amb una incidència significativa en els col·lectius que es troben en situació de major indefensió i vulnerabilitat social.

La Fundació Marianao desplega, en aquests moments, 32 projectes que promouen el desenvolupament comunita-ri a Sant Boi i comarca, amb un caràcter molt innovador i en diversos àmbits: formació ocupacional i inserció so-ciolaboral; dinamització del lleure educatiu infantil, ju-venil i adult; defensa del medi ambient, la sostenibilitat i la qualitat de vida; defensa dels drets humans; atenció a col·lectius en situació de vulnerabilitat social (infants i jo-ves en risc, persones nouvingudes, persones empresona-des i les seves famílies, persones amb malaltia mental...); promoció sociocultural de persones adultes; educació en les noves tecnologies de la informació i la comunicació; promoció de la salut comunitària, etc.

La Fundació Marianao és una “fàbrica de somnis” fets realitat. Un espai on moltes persones, petites joves i grans, han trobat i troben el seu “lloc en el món”. Un es-pai utòpic, construït per la pròpìa Comunitat, com volia en Joan N. García-Nieto, que deia sovint: “Cal construir illes utòpiques, arxipèlags d´utopies, on alimentar la so-lidaritat i l´esperança perquè ningú ens robi el somni de què podem construir ja des d´ara un món millor.”