Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

5any 2

Juliol2010

Sumari:2 La factura de la crisi.

3 Jordi Rosell, fent polí-tica per millorar la vida de la gent. P. Carrillo

4 En record de Pilar Espuña.

5 Església: família, fes-ta, comunió, compro-mís transformador. P. Garcia

6 Un missatge a escol-tar: el Congrés de les Migracions de les Con-ferències Episcopals europees.

7 Posa’t en moviment i organitza’t. M. Solé.

8 De Sant Sadurní ai Camerun. Grup de soli-daritat amb Camerun

BAIXAVA UN HOME DE JERUSALEM A JERICÓ...(Lluc 10,30ss)

Hauria de ser una de les “cançons de la nostra vida”, aquelles melodies que mai no ens abandonen ni aban-donem. Només sentir aquest inici de l’esplèndid relat del Bon Samarità tots els cristians hauríem de pitjar el play del nostre record i de la nostra acció i posar-nos en sintonia amb aquells personatges inoblidables de la parà-bola de Jesús: L’home ferit al marge del camí i el samarità anònim que fou l’únic que sabé veure’l, compadir-se’n, fer-se pròxim i actuar eficaçment.

En aquests mesos i mesos de continuada crisi econòmica, social, política, són mol-tes les mirades i les anàlisis que es fan per diagnosticar els mals i per trobar-hi remei. Però no hi haurà sortida que valgui sense una profunda renovació ètica, moral, espiritual –es pot dir ben bé així, perquè no indica evadir-se dels proble-mes, sinó afrontar-los en la seva arrel, amb un esperit nou.

I aquest esperit nou –l’Esperit que ve del Pare del cel i vol renovar tota la terra– segurament que ens impulsa a fer nostres i a proposar com a realment eficaces les actituds del samarità de la paràbola. Veure en primer lloc. Saber veure l’home i la dona que pateixen prop nostre, adonar-se’n veritablement del seu clam, de les conseqüències de la manca de treball, del sou insuficient, de la llunyania de la fa-mília, del viure perpètuament a precari. La mirada atenta de cadascú de nosaltres i de les nostres comunitats. La mirada perspicaç i crítica per descobrir les causes i els mecanismes de la injustícia i la desigualtat. Compadir-se i fer-se pròxim. Sense sensibilitat i proximitat no hi ha res a fer. En aquest butlletí Crit solidari us ofe-rim diversos testimonis d’organismes, de persones, d’accions que estan amarades d’aquest doble moviment: un cor sensible, que sap sintonitzar amb les situacions i els sentiments dels altres, i un impuls i una praxi de proximitat, d’acostar-se a les persones, d’entrar-hi amb relació. (En la paràbola de Jesús, un home pregunta: qui és el meu pròxim? –al meu entorn. Però Jesús capgira la pregunta: qui s’ha fet pròxim?– no cap enfora, sinó cap endins). I la tercera actitud Actuar eficaçment. No ho fiem tot a la bona intenció, ni a la simple acció individual, hi ha una eficà-cia de grup, de comunitat, d’organització. Caritas i moltes altres institucions són l’amor organitzat de l’església. Els reptes que tenim són molt grans, i a grans mals es necessiten grans remeis. Amb implicació personal, i amb inserció coordinada amb mols altres per fer xarxa eficaç que doni resposta.

L’equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu hem preparat una “Guia pràc-tica per a unes parròquies i comunitats atentes al món”, un material que us farem arribar properament, amb tot de suggeriments pràctics de cara a una pastoral social i solidària. De cara al nou curs pot ser una font d’inspiració per al treball en les diferents realitats diocesanes, en aquesta línia d’estimació atenta i eficaç que la paràbola del Bon Samarità ens proposa. Mentrestant us desitgem que pugueu reparar forces en aquestes setmanes d’estiu per emprendre amb bon ànim el nou curs. Bon estiu per a tots !

Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu

Foto

grafi

a: Ferides

, Jor

di B

ertra

n

2

La Confederació d’ONG Catalanes considera que l’eficàcia en la gestió pública no hauria de passar per mesures que ataquen clarament els drets socials i que deixen en paper mullat els compromisos socials i polítics adquirits pel govern amb les persones més febles d’arreu. El Govern podria obtenir prou re-cursos per controlar el dèficit amb altre tipus de mesures com ara el control de l’especulació financera i de l’evasió fiscal, l’exigència d’un major esforç a les rendes més altes, o la reducció de la despesa militar, que arriba al 4,70% dels pressupos-tos generals de l’estat, uns 50 mili-ons d’euros al dia.

Les ONG catalanes creuen que atendre la crisi a casa nostra és perfectament compatible amb el compliment dels compromisos en matèria de solidaritat internacional i, per això, demanen als partits i als líders d’opinió que no facin un ús demagògic de la política de coope-ració internacional, i que no donin a entendre que és un “luxe” que no ens podem permetre. Aquest dis-curs és fals i oportunista, i fomenta la irresponsabilitat, la insolidaritat i la xenofòbia. No es poden ignorar les estretes interrelacions que avui es donen entre els països arreu del món. Les polítiques socials a casa nostra i les polítiques de cooperació són mecanismes complementaris de redistribució de la riquesa, que han de convergir necessàriament.

1. Des de Càritas assistim diària-ment al patiment de les persones que porten molt de temps vivint en una situació de precarietat econò-mica continuada. Aquest patiment emocional està arribant ja a extrems insostenibles per a un sector impor-tant de les persones ateses. Els retalls previstos no faran sinó incrementar aquest patiment.

2. A Càritas hem assistit en els dos darrers anys al procés de deteriora-ment viscut per moltes persones i fa-mílies. En els anys 2008-2009 vàrem constatar l’alarmant augment de persones que s’adreçaven a Càritas i també a les parròquies, bé per pri-mera vegada, o perquè –novament– no podien fer front a les necessitats més bàsiques. La seva principal de-manda, però, era feina. Un lloc de treball per poder guanyar-se la vida dignament.

3. Ara, en els primers mesos de 2010, és la pèrdua de l’esperança el que constatem a diari. Per això no podem callar. El cost social i humà que generen la fragilitat i la feblesa continuades en la vida de les perso-nes pot arribar a ser irreversible i fa especialment vulnerables els infants i els joves que són el futur de tota societat.

4. Hi ha, tossudament, a la nos-tra societat, una pobresa estructural que manté les persones sota el llin-dar de la pobresa (8.748€ total in-gressos anuals, el 2008 Idescat/INE). Aquesta és una pobresa coneguda, i consentida, pels Governs, que se-gueixen acceptant que la gent per-cebi pensions i prestacions per sota d’aquest llindar de pobresa. Milers de persones a Catalunya i entre 3,3 i 3,6 milions a l’Estat espanyol es tro-ben en aquesta situació.

La factura de la crisiUn conjunt de mesures que retallen un Estat del Benestar feble i fragmentat, que fan recaure la factura de la crisi sobre els més febles, que centren en els sous dels treballadors dels serveis públics (no només estrictament als funcionaris!) la reduc-ció del dèficit públic, que estalvien a costa de reduir uns ja de per si minsos ajuts al desenvolupament dels països amb més dificultats. I una reforma laboral que no es veu pas que s’encamini a crear ocupació, sinó a facilitar els guanys dels qui més tenen i a precaritzar encara més el mercat de treball. Això en un context de frau fiscal, d’ajuts públics a les grans entitats financeres, de reducció d’impostos als qui més tenen, de corrupció i de manca de transparència d’alguns partits polítics. I en un moment en què el sistema judicial ha perdut credibilitat. Podríem parlar-ne molt més, però difícilment ens expressaríem millor que els textos que us transcri-vim, publicats per entitats que gaudeixen d’una credibilitat avalada per la seva tasca diària.

Reduir l’ajuda en temps de crisi és un problema greu per als milions de persones que la reben. Aquest dràstic ajust, d’almenys el 6% el 2010 i 2011, obliga el Govern a fer amb urgència una profunda refor-ma en la gestió de l’ajuda per guanyar en qualitat, eficà-cia i impacte i treure el màxim de cada euro..

Les retallades socials són molt qüestionables, però seran absolutament incomprensibles si els països de la UE no estableixen d’una vegada una Taxa a les Transaccions Fi-

nanceres que gravi amb un 0,05% els mo-viments de capitals, i posin en marxa me-sures per castigar i evitar el forat negre de l’evasió fiscal a través dels paradisos fiscals. Aquí hi ha els recursos per combatre la crisi i el dèficit, però no sembla que la UE tingui

el valor d’afrontar petits canvis que puguin afectar el sec-tor financer, mentre posa el pes de la crisi sobre els ciu-tadans corrents. No oblidem que el president del Govern espanyol, que ostenta la presidència de torn de la UE fins a finals de juny, té en això una responsabilitat directa .

3

L’anunci que neix del goig compartit... des de LA POLÍTICA

Jordi Rosell, gelidenc, 39 anys. Casat amb l’Ilda i pare de dos fills, l’Oriol i l’Aina. Treballa com a analista informàtic i és militant d’ACO.

Vinculat a Esquerra Republicana des de 1992. A l’Ajuntament de Gelida des de la

legislatura 99-2003 (a l’oposició). Regidor d’Hisenda i Educació durant la legislatura 2003-2007. En l’actualitat torna a estar a

l’oposició.

Jordi Rosell, fent política per millorar la vida de la gent

– Com hi arribes, a la política?

– A poc a poc, de manera indirecta. El fet de militar a la JOBAC1 ens va portar a un amic i a mi a implicar-nos a Ràdio Gelida. Primer vam fer un programa de música, després un d’actualitat municipal. Això ens va fer més conscients dels problemes, sobretot a nivell municipal i vam fer el pas cap a la implicació política.

En un poble, la política és una entitat més. Simplement, canvia el grau d’implicació. Fas un pas més, és un com-promís similar als altres, una mica més gran, però l’es-perit, les ganes de millorar les coses al poble, són les mateixes.

– Et planteges participar en política a més alt nivell?

– No, no m’hi he volgut implicar més. Em quedo com a president de la secció local d’ERC. No he volgut participar-hi ni tan sols a nivell comarcal. Tinc la sort que un altre company, en Gil, està més implicat que jo, i assisteix a la major part de les reunions. Jo vaig a molt poques. Si m’interessa la política municipal és perquè tens la sensació que es poden fer realment coses. M’agrada veure els resultats i el contacte di-recte amb la gent del poble, que t’explica els seus problemes, i et fa arribar les queixes. Pots fer coses

1 Joves de Barris Obrers i ambients Populars Cristians, un moviment de joves treballadors cristians integrat actu-alment dins la JOC.

palpables i que et toquen de prop: per la guarderia i l’escola dels teus fills, per exemple.

Un compromís polític a més nivell demana una exi-gència que no estic disposat a assumir. Pensar a arribar a diputat del Parlament demanaria haver de pringar molt, moltes reunions, a diari...

– Des d’un poble petit, amb recursos econòmics limitats... Com es viuen els casos de corrupció dels darrers temps?

– Amb molta ràbia i impotència. Al nostre nivell és difícil, no diré impossible, perquè estem auditats des de molts llocs...Però vivim en un país de pillatge, i la temptació (i les ofertes) existeixen. Estic convençut que la immensa majoria dels polítics municipals són hones-tos, segur. I la majoria dels parlamentaris, també. Però el parell d’espavilats de torn, donen mala imatge a la resta. A Gelida no cobrem, només les dietes, que arri-ben justet per la factura del mòbil i la benzina.

En un municipi de recursos limitats com el nostre, en-cara t’has de mirar més el diner públic: no és teu, i s’han de fer molt números perquè arribi per tots els projectes que tens.

Als polítics amateurs ens fa mal la corrupció i també aquells que fan política perquè si, i que s’oposen a tot per portar la contrària, sense motiu, amb l’únic objectiu de desgastar l’adversari. Tot i que a nivell municipal

4

això passa menys, perquè la política exigeix grans dosis de voluntariat i dedicació.

– Com es viu la crisi des d’un ajunta-ment?

– Per sort, m’ha enganxat a l’oposi-ció! Els ajuntaments tenen un pro-blema de base, i és que estan mal finançats. I en època de crisi aug-menten espectacularment les de-mandes. És lògic: som la primera administració a què acudeix el ciu-tadà. Sovint no et tocaria resoldre el problema, però bé els has d’ajudar! En aquests moments hem augmen-tat molt la partida de Càritas, amb

un conveni especial. També ens han augmentat les demandes de beques per la guarderia, per llibres... Mi-rem de parar el cop.

– Què li caldria a la política en general, per recuperar la confiança de la gent?

Ho veig difícil. Els polítics han de canviar les actituds. Fins i tot a ni-vell municipal sovint s’està massa pendent del vot, i es cuida excessi-vament la imatge pública. No hau-ríem de tenir por de prendre deci-sions o mesures poc populars, però que a llarg termini són beneficioses per a tota la comunitat.

Però cal que els ciutadans facin també un vot de confiança: s’ha dit tant que la política és dolenta, que tothom s’ho mira amb prejudicis. Això i els escàndols generen un cer-cle viciós difícil de trencar.

Cal més proximitat. Ens preocupa massa què passarà d’aquí a quatre anys. El que cal és treballar, expli-car-te i quedar bé. Però això últim no pot ser prioritari. I, sobretot, cal no demonitzar el 100% dels polí-tics.

Paula Carrillo

En record de Pilar EspuñaEl 6 de maig passat, amb 81 anys, va morir la Pilar Espuña, militant de la GOAC, membre de la Fraternitat Carles de Fou-cauld, i punt de referència per a moltes persones, pel seu compromís sindical i polític amb el món obrer, amb el feminisme i per la seva tasca amb les dones que són a la presó. Com a petit homenatge a ella i a les preses que tant estimava, transcrivim un fragment de l’entrevista que li féu Josep Lligadas a la revista L’Agulla (núm. 30, juny 2002).

– Parlem de les presons. Com t’hi vas posar?

– Unes dones del moviment feminista [...] van ser detin-gudes i van anar a la presó. I allà van quedar commo-cionades en veure la situació de les preses i adonar-se de com el moviment feminista les tenia abandonades. Tant feminisme, i no fer res per unes dones que estan en una situació així! I a partir d’aquí es va crear un grup, que es va dir “Dona i Presó”. Jo m’hi vaig posar de se-guida. En el grup érem moltes, però un cop passada la primera bafarada, vam quedar-ne només tres. Vam pensar de deixar-ho estar. Però finalment ens vam ani-mar a muntar algun acte lúdic, alguna reivindicació… Era l’any 1987.

Jo vaig començar a visitar algunes preses, a entrevistar-les… i moltes eren allà per coses mínimes, però en canvi algunes m’explicaven com si res que una havia assassinat, una altra havia atracat un banc (i a mi, al banc, m’havi-en atractat cinc vegades!). Vaig pensar que no ho aguantaria. Em va impressionar sobretot veure la sala on estaven les preses amb els seus fills… Vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig continuar. Hem fet de tot: parlar amb directors de presons, presentar querelles, veure com ens retiraven els passis a causa de les querelles… Però sobretot la tasca era de presència i d’amis-tat amb les preses, cosa que incloïa des de pas-sar encàrrecs als nòvios fins a acompanyar en-terraments de dones mortes per la sida. I anar veient la profunda injustícia que és una presó,

l’ofec que torna tarumba a qualsevol. I adonar-te que no hi ha bons i dolents, i que no pots recriminar-li res a ningú, ni sermonejar-lo, si resulta que no li pots resol-dre la vida…

Era dur, perquè jo m’enduia els problemes a casa, en el sentit que els vivia tot el dia, i també en el sentit més literal de convidar a dinar alguna presa. I al cap d’on-ze anys vaig agafar una depressió molt forta, i ho vaig haver de deixar. Em vaig prometre a mi mateixa que no deixaria mai de resar pels presos i preses, i que visitaria les famílies que tenien fills a la presó. I ho faig, i també faig xerrades sobre aquests temes. Però a la presó no hi he entrat més.

5

Església: família, festa, comunió, compromís transformador

Com podem fer una catequesi per-què els nostres catecúmens de totes les edats i de procedències diverses, comprenguin que l’Església és una família?

Com explicar que l’Església i l’Evan-geli mateix són alegria i comunió?

Com es pot transmetre als infants, als joves, que els cristians estem per a transformar aquest món?

Segurament aquestes són algunes de les preguntes que els cristians ens plantegem, però sobretot són preguntes que els cristians amb res-ponsabilitats pastorals s’han de fer.

A tots ens agradaria gaudir a les nostres celebracions i tenir les nos-tres parròquies plenes d’infants i de joves, i no només esporàdicament: els infants fins que fan la primera (i a vegades “última”) comunió; i alguns joves fins que es confirmen o troben algun lloc on se senten millor, o està més de moda que les nostres parròquies. Què hi podem fer i com ho podem fer?

Donarem cinc pistes:

1. Obrir les portes No s’ha de ser sociòleg, ni psicòleg, ni haver estudiat pastoral, només hem de ser persones obertes, ober-tes als altres, a les seves idees, a les seves propostes, al seu llenguatge, a les seves inquietuds, a allò que Déu parla a través d’ells. La nostra vida és un regal gratuït de Déu. Si Déu ens regala alguna cosa, nosaltres te-nim el deure de cuidar-la, per petita que sigui. La nostra vocació senzilla-ment ha de ser la d’obrir les portes d’aquesta porció d’Església que se’ns ha encomanat, obrir-la als infants, joves i famílies, que vulguin entrar, o sortir, o celebrar un sagrament, o protestar de l’Església, o canviar les coses, o donar part del seu temps, o demanar part del nostre, o cantar, o viure la seva vida en ella...

2. Necessitem canviarNosaltres no som responsables de la fe que queda o que no queda, en un infant, o jove, o adult després d’haver passat per la parròquia. Ningú no té la culpa de res i menys els qui ens han precedit, que el que van fer és entregar-nos la millor Es-glésia que van poder. Però sí que és temps de saber què necessitem can-viar, per treballar en el mateix món que viuen els nostres infants, els nostres joves, les nostres famílies. L’espiritualitat dels infants i joves d’avui dia no és la de fa vint anys. Potser abans, quan a casa els pares parlaven als seus fills de Déu, sí que es podia dir allò que li va dir Jesús a Tomàs: “feliços els que creuran (cre-uen) sense haver vist”. Però avui dia perdem el temps si continuen predi-cant això, quan, per exemple, dema-nen a un jove que sigui cristià abans que ell vegi Déu amb els seus propis ulls. La gent d’avui demana experi-ències, no ensenyaments. Aquests arriben després.

3. Experiències concretesSempre, cada inici de curs quan parlem amb les catequistes, els diem que els temaris oficials de la diòcesi, i els diversos materials, són pistes que ens orienten sobre què és el que hem de transmetre a cada edat. Però el més important és que en cada grup d’infants, joves, adults, siguem capaços de traduir aquests temaris i materials en expe-

riències concretes. Les nostres cate-quesis, la majoria de vegades, estan orientades a celebrar l’Eucaristia, a explicar qui és Jesús o què significa ser part de l’Església. Ens hauríem de preguntar de què serveix tant es-forç a preparar litúrgies dignes, en les quals la gent no és capaç de som-riure quan es dona la pau. Aquí ens falta alguna cosa, falta una missió prèvia d’encontre, de donar raons a la gent per necessitar l’Eucaristia, o, dit d’una altra manera, per sentir-se Església, per experimentar Déu. L’evangelització cristiana que s’ha fet durant segles, la d’esperar dins l’església que la gent hi entri i cele-bri la missa, ja no serveix. Avui dia no hi haurà vertadera evangelitza-ció, si la nostra catequesi no arriba a tots els àmbits de la vida de les persones, des del seu món interior, fins a les metes personals, l’oci, els amics, en el cas dels joves des del diumenge a la tarda fins al dissabte a la nit. Si el cor està dividit entre tants àmbits i prioritats diferents, com si fossin diòcesis molt diverses, a Déu sempre li toca les de perdre. Hem d’intentar, doncs, fer-lo pre-sent en tot allò que integra la vida de la gent.

4. Importància de testimonisAvui per a presentar al Crist neces-sitem veure’l, sentir-lo, conviure amb els que l’han vist. Qualsevol moment de trobada és fonamental per preparar l’interior personal per a la trobada amb el Crist, això és el

6

Un missatge a escoltarSens dubte, les conclusions del VIIIè. Congrés de Migracions de les Confe-rències episcopals europees que va tenir lloc a Màlaga del 27 d’abril al 1er. de maig de 2010, de les quals us n’oferim un petit resum. Fan pensar...

Les pors d’Europa a les migracionsAvui, a Europa, hi ha 34 milions d’immigrants, dels quals 12 provenen dels països de la Unió Europea. La presència d’aquests immigrants és una oportunitat per al present i per al futur. Els immigrants fan una aportació positiva i no només econòmica a les socie-tats que els saben acollir i crear les condicions per un autèntic “viure junts”.

Més enllà d’aquestes xifres, cal mesurar el pes del patiment, la misèria i el desànim de molts immigrants. Es constata també que la seva presència desvetlla pors en l’opinió pública a Euro-pa, que sovint porta a actituds de tancament i de xenofòbia, incrementades per la crisi econòmica que travessem.

El pluralisme cultural com a repte universalEl pluralisme cultural és una realitat imprescindible a les nostres soci-etats, que no té perquè conduir ni a un relativisme que negui la pròpia identitat ni a una assimilació que generi relacions de forces i reaccions violentes. És possible gestionar positivament aquesta situació de plu-ralisme a través del diàleg intercultural.

I per arribar-hi fa falta un espai comú de trobada, fruit de la consci-ència que som capaços d’assumir les diferències en una voluntat com-partida per al futur de la humanitat i per viure junts, segons el designi de Déu creador.

Tres àrees sobre les quals construir fraternitat El Congrés proposa el treball eclesial a partir de:

Lla família, ja que especialment per als immigrants, juga un rol • essencial respecte a la integració, perquè assegura un clima de se-guretat i l’estabilitat afectiva dels seus membres;

Les comunitats eclesials, cridades a potenciar l’acolliment dels • germans i germanes arribats d’altres horitzons culturals i religi-osos. L’Església pot esdevenir un signe profètic des del diàleg in-tercultural.

La societat ha de gestionar la migració, que és una realitat com-• plexa que inclou aspectes culturals, econòmics, jurídics, polítics, socials i religioses. Cal elaborar un marc just perquè la dignitat humana sigui respectada i cal que la comunitat internacional es comprometi a reduir les causes de les migracions forçades, perquè la migració pugui ser una elecció.

que sempre hem anomenat testimoni. El més important no és que el mossèn esperi la gent a l’altar, sinó que vagi a repartir el menjar amb els qui fan aquest servei, que els laics responsables i tots els creients anem a caminar per deixar-nos ajudar també, que dediquem temps per estar enmig d’aquesta gent, siguin infants, joves, famílies, adults... que les persones de laparròquia en lloc de protestar per les pintes que porten, o perquè no saben agenollar-se, organit-zin per exemple un sopar després d’una pregària de joves. Estic convençuda que si això passés la gent necessitaria trobar-se a l’Eucaristia, per conèixer Aquell que mou tanta bona gent.

5. Una comunitat unidaLa gent en general reclama experiènci-es, trobades, contacte humà, compartir. Reclamen coherència, ja que les coses supèrflues només els omplen el temps, però no la vida. Si troben un grup on se sentin importants i necessaris, sobretot si se saben importants per a Déu, no hi pensaran, en aquestes coses que no els omplen.

A la gent, la motiva especialment tro-bar una comunitat unida, que somrigui quan celebra la fe, que demana perdó i dona un cop de mà a aquells que són semblants i diferents, que en lloc de re-nyar-los per no venir a missa, els resu-meix l’evangeli en forma de bon consell. Avui en general la gent, com diuen els joves, no volen que el “ratllem” amb pa-raules, sinó que s’emocionen quan co-neixem el seu nom, i s’impliquen quan valorem les seves qualitats. Necessiten que els donem les gràcies per existir, encara que estiguin lluny de semblar bons cristians.

Crec humilment que aquestes són unes bones pistes per ajudar la gent a veure l’Església com una vertadera família. Sobretot en aquest moments econò-mics durs per a molta gent, l’Esperit Sant ens dóna una oportunitat perquè els cristians donem la talla: obrim les portes malgrat les desconfiances, can-viem algunes de les nostres actituds, experimentem la nostra fe a través de les experiències concretes del dia a dia, essent testimonis sobretot d’esperança i vivint tot això en comunitat, que és el que Jesús ens va ensenyar.

Pilar García

7

comporta que els consiliaris capellans hagin de fer tots els papers de l’auca, entre la parròquia, les seves altres responsabilitats diocesanes, i els moviments de joves i d’adults. Els moviments com la JOC solen rebre escas-sa atenció per part d’alguns bisbats, que s’estimen més potenciar altres tipus de pastoral que els resulta més vistosa i potser menys crítica.

En aquest context, la JOC es planteja organit-zar-se d’una altra ma-nera: des de simplifi-car i fer més entenedor el seu llenguatge per arribar millor als joves, a reduir i agrupar l’es-tructura del moviment, agilitzar la presa de de-cisions, aprofitar millor els recursos de consilia-ris i de formació...

I tot això des de la voluntat d’arrelar-se més en el seu compromís a favor dels joves, del món obrer i de l’Esglé-sia, de fonamentar la seva militància en l’espiritualitat, l’acció, la formació... i naturalment la revisió de vida.

La meva molt breu visita a aquest Consell de la JOC em va fer constatar el bon rotllo existent i comprovar una vegada més que els joves tenen criteri, capacitat d’organització, de diàleg, de qüestionament mutu... Els que al llarg de la vida hem passat per uns quants consells i assemblees de caire divers hem experimentat que sovint el més impor-tant dels consells no són pas els punts i les comes d’uns documents que hem debatut aferrissadament, sinó l’espe-rit mateix de recerca de sortides, l’escolta mútua, i la cohe-sió i l’entusiasme que empenyen cap endavant.

Posar-se en moviment i organitzar-se. Tant de bo ho sa-piguéssim fer tant l’Església com la societat civil que busca una vida més digna per a tots i totes. Moltes grà-cies per la vostra feina, JOC.

Mercè Solé

Aquest ha estat el lema del XIIIè. Consell Nacional de la JOC de Catalunya i les Illes, que ha tingut lloc del 25 al 27 de juny a la Casa d’Espiritualitat Josep Mañanet, a Begues.

Una cinquantena de delegats de les diverses Federacions de la JOC, més alguns consiliaris, responsables nacionals i convidats diversos, tots ells en ebullició: pensant, fent propostes, pregant, posant la vida dels joves treballadors –o aturats a la llum de l’Evangeli. Amb ganes de fer arri-bar l’Evangeli a molts altres joves, de millorar les condi-cions de vida dels joves aturats, immigrats, treballadors en precari... També disposats a reorganitzar-se millor. Perquè algunes coses han canviat significativament: des de la condició dels joves, que avui s’incorporen molt més tard al mercat de treball que no pas la generació anteri-or, que es veuen tractats com a grans consumidors de lleure i de tecnologies més que com a ciutadans de ple dret, que es troben immersos en un món profundament individualista i on el seu potencial transformador sovint és menystingut en un ambient desencisat de les eines po-lítiques i sindicals que anys enrere es veien com a font ineludible de millora de les condicions de vida dels tre-balladors. Molts dels joves també han viscut en pròpia pell els canvis que suposa la migració des del seu país i cultura originària, i tots contemplen amb preocupació el racisme i la xenofòbia que van creixent al nostre país.

També dins l’Església les coses han canviat: els movi-ments compten amb força menys militants que abans,

p r o p o r c i o -nalment hi ha més con-siliaris laics i laiques que no pas pre-veres (cosa que en si ma-teixa no és pas negati-va), però que a la pràctica

Posa’t en moviment i organitza’t

8

Número 5. Juliol 2010Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraPl. de la Vila, 11, 1r 1a08980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Fermín Rodrigo i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.orgImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

Experiència solidàriaDe Sant Sadurní al Camerun

La col·laboració entre la parròquia de Sant Sadurní i la Missió del Camerun

El projecte de col·laboració entre aquestes dues llunyanes parròquies neix amb motiu de l’amistat d’un pe-tit grup de persones, entre elles mos-sèn Carles Catasús, rector de Sant Sadurní, amb mossèn Sisco Pausas, missioner a Makary- Blangoua, i del seu desig de visitar-lo i conèixer la missió i tota la seva activitat.

Organitzem un primer viatge, per les vacances de Nadal del 2003, i hi anem 7 adults, 12 dies, durant els quals coneixem la missió, amb la seva escola, els seus pous, la seva sala de promoció de la dona; visi-tem els diferents poblats i parròqui-es, mercats, dispensaris de salut...juguem amb els nens, parlem amb joves i adults i quedem aclaparats per la dura realitat: clima extrem, terra pobra, alimentació pobra, esco-larització pobra, sense aigua corrent, sense llum, sense asfalt, sense clave-gueram...Viure aquesta realitat ens va portar a una implicació personal i com a grup que encara dura avui.

Des de llavors, hem fet una tasca bàsicament de sensibilització de la població de Sant Sadurní.

A la tornada, inmmediatament, vam presentar un audiovisual a la parròquia per donar a conèixer la missió i vam penjar un mural amb grans fotografies a l’església.

Des d’aquest moment, iniciem dues línies d’acció:

La primera, entrar al Consell de Co-operació de l’Ajuntament per optar cada any a subvencionar projectes

de la missió a través del 1% del pressupost dedicat al 3er món.

La segona línia d’acció depèn direc-tament de la parròquia. Consisteix, principalment, a organitzar xerrades i celebracions d’Eucaristia i col·lectes i dinars populars amb els propis mis-sioners quan venen de visita, a rifar d’una mona per Pasqua, els núme-ros de la qual els venen els nens de la catequesi i a les misses...; hi ha hagut també un intercanvi de correu entre una escola de la vila i l’escola de la missió, hem fet dos mercats solidaris d’objectes de segona mà donats per la gent del poble...

En tot aquest procés s’hi ha afegit

un grup de joves de la parròquia, amb el qual, a l’estiu del 2008 fem un segon viatge a la missió. En aquesta ocasió, també hi treballem: als matins plantada d’arbres, i a la tarda, esplai per als nens i nenes del poble.

Viure la missió ens ha portat a una important implicació que ens ha portat, alhora , a promoure la cons-ciència solidària i missionera a la nostra vila.

En aquests moments, organitzem un tercer viatge pel Nadal que ve...

Grup de solidaritat amb Camerun de la parròquia de Sant Sadurní d’Anoia