Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

7any 3març2011

Sumari:2 Per un com-

promis polític. Fundació Utopia.

3 8 de març, dia de la Dona Treballadora. T. Forcades

4 Josep Torrente, comunicar Església en un món plural.

6 Creure és això. R. Bassas

7 La convivència a Salt. F. Musoll

9 Immigració i crisi. M. de la Torre.

10 Dues iniciatives interessants. POC

11 JOC: canviar l’organització per treballar millor. M. Hernández

12 Elements per una consciència cristiana. M. Solé

Minvar per créixer: el demà serà una altra cosa

Aquests dies s’està parlant molt de la impressionant pel·lícula “Homes i déus” sobre els monjos d’Algèria segrestats i assassinats el 1998 per no haver abandonat el lloc i la gent on s’estaven enmig del conflicte armat que hi va ha-ver al país. S’ha divulgat molt el testament del prior Christian de Chergé, escrit dos anys abans dels fets, amb un gran càrrega evan-gèlica de perdó i comprensió. Un fragment del text ens ha fet pensar especialment en aquests temps de crisi econòmica i social i de grans canvis que s’albiren però no es defineixen: “No hi ha esperança sinó quan s’accepta no tenir assegurat l’avenir. Voler imaginar el futur es fer esperança-ficció. Quan pensem l’avenir el pensem com el passat. No tenim la imagi-nació de Déu. El demà serà una altra cosa que no podem ni imaginar. Això és una crida a la pobresa”

La crisi ens fa pensar que no hi ha futur i això és l’infern (“deixeu tota esperança els que hi entreu”). Ben cert que la crisi econòmica té una cara molt negra i fins i tot ferotge per a moltes persones, milions: pobresa, sofriment físic i psíquic, injustícia social, exclusió del treball, retallada de l’educació, de la sanitat... I a nivell mundial: explotació, espoli de matèries primeres, guerra, pirateria financera. Terribles conseqüències morals i educatives.

Contra això cal la defensa i el combat. Indigneu-vos és el títol consigna d’un llibre d’un vell lluitador francès de gran difusió aquests mesos. Però aquest combat també pot mirar el cantó paradoxalment positiu de la crisi vista des de les àrees benestants del món. Posem això com a condició necessària. Perquè si no seria una riota. I sabent que també a l’interior d’aquestes àrees hi ha grans desigualtats, la diferència i la lluita de classes no ha pas mort del tot.

El cantó positiu podria ser aprofitar la crisi per al despullament, per al decrei-xement, pel minvar per créixer. Tots els entesos socials ho diuen: cal un decrei-xement: de consum, de nivell de vida, de comoditats, d’abús dels recursos ma-terials. Cal rebaixar els fums i la prepotència tècnica, econòmica, pretesament intel·lectual. Cal combatre la banalització material de la vida si volem que CREIXI la humanitat, la fraternitat. No pot ser un esforç solitari, l’estalvi escarrassat d’uns pocs, sinó un canvi generacional i col·lectiu.

Aquests dies que els cristians emprenem la Quaresma camí cap a la Pasqua, el missatge de Jesús ressona com una gran consigna; no una fórmula tècnica, no una solució màgica, però sí el gran criteri direccional: no de diner, no de prestigi, no de poder viu l’humanitat. Resta la gran pregunta: què fa viure, què porta a la vida? la Paraula de Déu, el reconèixer-lo com a únic Senyor, el servei generós fins a donar la vida en favor dels germans. Jesús ens hi passa al davant: minvar per créixer i el demà serà una altra cosa.

Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu

2

Per un compromís polític més enllà de les eleccions

El passat 26 de novembre, dos dies abans de les eleccions autonòmiques, el Col·lectiu Utopia Joan García Nieto, amb seu a Sant Boi de Llobregat, es va reunir per plantejar un parell de preguntes, per situar-nos en el moment present, més enllà del resultat de les urnes.

Les preguntes eren:

1.- ¿Quins són els problemes més greus que preocupen avui en els àmbits socials, econòmics i culturals?

2.- ¿En quina posició política ens hauríem de situar per a poder aportar solucions a aquests problemes, sobretot quan afecten persones més vulnerables?

Després d’un ampli i variat debat, vam arribar a una sèrie de consideracions que voldríem participar amb vosaltres. Per això us fem arribar aquest resum.

Veiem...Mirant la realitat que ens envolta, observem una sèrie de situacions que menyspreen la persona humana i que provoquen una profunda deshumanització social:

L’atur, contrari al dret de treba-• llar, colpeja cada dia més milers de persones i famílies.

Són moltes les persones que • veuen retallades les prestacions socials, especialment les persones més grans i desvalgudes.

Molt immigrants que vingueren a • cercar unes condicions més dignes de vida pateixen sovint situacions de rebuig i d’explotació.

Creixen les situacions de descon-• fiança en els gestors públics, quan molts d’ells es limiten a aplicar les lleis d’un capitalisme salvatge, a més a més de caure, alguns, en una intolerable gestió corrupta.

Hi ha poca credibilitat envers uns •

sindicats que semblen haver as-sumit la submissió a les lleis del mercat com un fet que forma part inevitable de la vida econòmica i social.

S’observa, alhora, una gran pre-• ocupació envers els desmantella-ment dels serveis públics (educa-ció i sanitat sobretot) en favor de la privatització.

Continua fomentant-se una eco-• nomia basada en l’especulació financera que no crea llocs de tre-ball, i s’abandona l’economia pro-ductiva.

Les classes mitjanes, per la seva • part, cauen sovint en un tanca-ment social i lluiten només per la preservació dels guanys obtin-guts.

L’actual situació de crisi, que no • és exclusivament econòmica, ha aportat una gran confusió pel que fa a trobar sortides. Fa la sensació que les esquerres en el govern fan política de dretes.

A Catalunya, en concret, hi ha • a més a més, una doble clau en el moment d’escollir governs: dretes / esquerres; espanyolisme /

catalanisme... L’estratègia del PP i la renúncia del PSC a defensar el catalanisme han fet créixer el moviment identitari català.

Davant de tots aquests fets i altres que s’hi podrien afegir, pensem:

Que una democràcia que que-• di reduïda només a l’exercici del vot és insuficient. La participació en la vida social i política, a més a més de ser un dret democràtic és un deure. Si ens limitem a una democràcia purament representa-tiva avançarem poc.

Cal, doncs, fomentar amb • constància i fidelitat que els ciutadans i ciutadanes arribem a exercir una tasca militant d’organització i control democràtic, i que estiguem més compromesos en les organitzacions del poble.

L’associacionisme és un instrument • imprescindible per articular el teixit social i participatiu

Caldrà impulsar la cultura de • la solidaritat, sobretot entre els menors de 30 anys, que han de ser els qui edifiquin una societat millor

Hi ha un treball important a fer • en la formació de la consciència social i política, que possibiliti la conscienciació dels problemes i eviti els lideratges desmesurats

Tots i cada u de nosaltres haurem • d’espolsar les nostres pors, ja que molts cops resulten l’excusa per no perdre la situació privilegiada obtinguda.

Com a col·lectiu Utopia Joan García Nieto, confiem, esperançats, que Aquell que és present en la història, continuarà suscitant homes i dones profètics que ens ajudaran a sortir dels moments difícils. Nosaltres ens posem a la seva disposició.

Sant Boi, 26 de novembre de 2010

3

Segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona [Cristina Carrasco i Màrius Domínguez. Temps, treball i ocupació: desigualtats de gènere a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2001], l’any 2000 a la ciutat comtal les dones van treballar el doble que els barons i van guanyar la meitat de sou. Elles es van cuidar de la major part del treball no remunerat, que inclou no només fer les feines de casa sinó també tenir cura de les persones dependents o vulnerables de l’entorn familiar. Encara que aquestes persones siguin els pares d’ell, en gairebé la totalitat dels casos és ella qui se n’ocupa.

Per què passa això?Cada una i cada un que llegiu aquesta columna teniu la vostra situació personal i familiar molt concreta i potser que lligui o no amb el que acabo d’exposar. Si no hi lliga, si a casa vostra no és el cas que la dona sigui la que treballa més i el baró el que cobra més, felicitats! (felicitats si és el cas que les tasques no remunerades les teniu repartides equitativament). En cas que sí que hi lligui, en cas que a casa vostra sigui la dona la que treballa més (sumant les hores que potser treballa fora de casa i les de dins) i, en canvi, sigui el baró el qui guanya més, aquí teniu un tema per reflexionar amb l’evangeli a la mà.

El pressupòsit no és que aquesta distribució de tasques és una imposició dels barons. La cosa és força més complexa, ja que té a veure –almenys aquesta és la meva comprensió– amb la manera com dones i barons construïm la nostra identitat infantil en relació a la figura materna. En la mesura en què a la vida adulta encara tenen la mare com a referent, els barons cerquen una dona que els cuidi i les dones un baró a qui cuidar. La proposta cristiana va més enllà i s’atreveix a proposar-nos que sortim de l’univers infantil que té com a referent la mare (cal néixer de nou, néixer de dalt, de l’aigua i de l’Esperit, cf. Jo 3, 1-8), per entrar en l’univers de l’Evangeli que té com a referent Déu. Als ulls de Déu, tant les dones com els barons tenim una

mateixa capacitat d’estimar i una mateixa capacitat de ser lliures.

Aquesta dignitat personal contrària a tota dependència és el que celebrem el dia 8 de març, en commemorar l’accés de les dones al mercat laboral i, com a conseqüència, a la independència econòmica. La realitat d’aquest mercat en el moment actual és sovint aclaparadora. Moltes persones es troben en una situació que no és massa diferent de la dels jornalers del temps de Jesús que havien d’esperar a la plaça del poble si hi havia algú que els volgués llogar per aquell dia (Mt 20, 1-16). La precarietat laboral és un mal i una injustícia. Ara bé, l’Evangeli té alguna cosa a dir-nos sempre que vivim un mal o una injustícia. El que ens ve a dir no és ‘segur que t’ho has merescut’; aquesta seria l’explicació dels fariseus; no. Tampoc no és ‘Déu t’ho ha enviat per provar-te’; aquesta explicació faria a Déu còmplice del mal i de l’especulació financera; no. Més aviat és: ‘Déu no vol el mal ni la injustícia, no vol que patim ni que passem necessitat, però si patim està amb nosaltres i ens assegura que, per malament que ho passem, sempre hi haurà un gest d’amor que serà possible per a nosaltres’. Descobrir quin és aquest gest per a mi, aquí i ara, és el sentit de la meva vida.

Teresa Forcades i Vila, monja benedictina a St. Benet de Montserrat

8 de març, dia de la Dona Treballadora

Nosaltres, dones obreres i cristianes, acollint el missatge de Jesús de Nazaret, que ens proposa la igual-tat i amor entre dones i homes d’arreu del món, demanem als governs, empreses i institucions que:

Es promoguin polítiques per a la igualtat d’oportunitats, de participació i redistribució en els àmbits •laboral, polític, social i familiar que afavoreixin a dones i homes per igual.S’articulin mesures correctives de la desigualtat salarial i en el sistema de pensions. •

L’Església catòlica modifiqui el seu discurs i pràctica actual envers les dones.•

S’universalitzi l’educació infantil de qualitat i els serveis professionals públics d’atenció a la depen-•dència.

(Extret del Manifest del Dia de la Dona Treballadora de les delegacions de Pastoral Obrera dels bisbats Catalunya)

4

Guia per a unes parròquies i comunitats atentes al món

Segons diu ell mateix, en Josep Torrente “no és de l’ofici”Aquest capellà, format com a enginyer industrial, es va trobar ocupant-se de les relacions amb la premsa quan va arribar el bisbe Agustí a Sant Feliu, per continuar recollint les notícies diocesanes per al Full Dominical... I finalment va ser nomenat formalment delegat de Mitjans de Comunicació.

L’anem a trobar una tarda a la parròquia de Castellbisbal, una de les dues que té encomanades, perquè m’expliqui en què consisteix la seva tasca i per parlar dels reptes que la comunicació ens planteja com a Església, tant a les parròquies com als moviments. Deu ser un tema d’actualitat, perquè m’explica que també els bisbes de Catalunya, no fa gaire, han fet un petit curset sobre el tema.

– A la delegació ens ocupem, bàsicament, de tres tipus de comunicació:

la que es fa en paper (el Full Dominical, la major • part del qual es fa conjuntament amb els bisbats de Barcelona i Terrassa) i el butlletí oficial del bisbat;

la comunicació informatica: la creació, disseny i • manteniment de la plana web del bisbat;

la relació amb els mitjans de comunicació: elaboració • de notes de premsa, relació amb els periodistes que demanen informació, etc. De fet, però,cal estar molt al cas també de la comunicació interna, dins de l’Església, a mossèns i a laics. No pot ser que els feligresos s’assabentin d’allò que ens passa, que vivim, pel diari, com si fóssim persones externes a la institució.

És força feina, per això hi ha una persona contractada, a mitja jornada, que fa possible que tota la informació vagi estant al dia. Treballem molt en equip.

– Sembla que tots, poc o molt,estem avesats a la comunicació escrita, però els temes informàtics deuen costar més, oi?

– Sobre el paper, i mai millor dit, semblaria que els escrits haurien de circular amb fluïdesa, però jo més aviat vaig constatant una certa reducció de les edicions, tant del Full Dominical com dels fulls parroquials. A la gent cada vegada ens fa més mandra llegir. I aquest és un problema.

Quant a la comunicació electrònica, es produeix una certa dualitat: hi ha gent que no ha entrat gens en aquest món (sobretot les persones grans) mentre que els joves s’hi mouen a tota velocitat i exigeixen una gran agilitat. Si mires la plana web del bisbat veuràs que la secció de joves és molt dinàmica i fa un ús extens d’internet. Moltes parròquies, però, viuen d’esquena a aquest món.

Josep Torrente, comunicar Església en un món plural

Les estructures parroquials tampoc no faciliten gaire aquesta renovació de canals comunicatius, perquè les feines solen recaure sobre els rectors, i per a molts, si no hi tenen gaire traça, és una tasca molt feixuga. En el fons l’agilitat de comunicació depèn molt de les habilitats informàtiques de la persona que se n’ocupa.

Cal tenir present que hi ha gent per a qui utilitzar un altre llenguatge, com l’àudiovisual, és signe d’una proximitat, però continua havent-hi ha gent a qui això li sona com una cosa molt distant. És difícil arribar a tothom.

– En un context que cada cop es va diversificant més culturalment i on el cristianisme ha perdut molt de pes en la societat, de vegades fa la sensació que ens expliquem molt poc, que donem massa coses per sabudes Potser el nostre missatge resulta inintel·ligible per a molta gent.

És cert. Per comunicar, el primer que hem de tenir en compte és a quines persones ens dirigim. Això ens ajudarà a fer servir un llenguatge més entenedor. No és el mateix adreçar-se a la gent de la parròquia de tota la vida que fer-ho a les parelles que porten el seu fill a catequesi de primera comunió, i que potser tenen un contacte molt ocasional amb la parròquia i desconeixen moltes coses relacionades amb la litúrgia o amb el cristianisme, o senzillament, amb els costums de la parròquia.

Això, quan fas notes de premsa per a publicacions que no són d’Església, cal tenir-ho molt en compte. Paraules d’ús tan habitual entre nosaltres com “arxiprestat”, “diòcesi”, o “Advent”, tant els mateixos periodistes, si no són especialitzats, com molta altra gent, no saben què significa.

I això per no parlar d’aspectes de contingut de la nostra fe.

5

Quan vols comunicar, d’una banda has de fer pedagogia i t’has d’explicar bé, però de l’altra et trobes que l’estil de comunicar del nostre món cada cop és més sintètic, ens hem acostumat a càpsules molt comprimides. Ens fa mandra llegir articles llargs. L’esforç, doncs, és doble.

- Creus que les parròquies i moviments aprofitem prou els mitjans de comunicació?

De fet, no els aprofitem gaire. No som prou conscients que allò que nosaltres vivim i fem pot ser d’interès per a d’altres persones. Els grans diaris difícilment publicaran la nostra sortida parroquial, o el curs de formació. Però la premsa local, les emissores de ràdio o de televisió, potser sí que ho faran.

Potser la gent no vindrà a missa o es farà batejar perquè hagi llegit una notícia sobre nosaltres al diari. Però potser descobrirà que fem coses interessants o que pot prendre part en una acció solidària o en una xerrada que nosaltres organitzem. I aquesta és una oportunitat de compartir espais amb persones que potser no es manifesten cristianes però amb qui tenim moltes coses en comú.

– De vegades els cristians ens queixem que la imatge de l’Església està molt supeditada a allò que diuen els bisbes o a les notícies del Vaticà. I ens sembla molt difícil contrarrestar això. Però en canvi ens costa molt vetllar perquè les nostres comunitats siguin millor conegudes allà on vivim. I això depèn de nosaltres. O no?

– Sí, és clar. No en tenim l’hàbit ni clergues ni laics. És cert que el nostre testimoni com a cristians és fonamental i és molt valuós. Però ens cal explicar-lo, perquè sol, segurament, no s’entén. Quan envies una notícia a un diari, de vegades et sorprens de la bona acollida que ha tingut.

Portem la inèrcia de quan l’Església, sobretot als pobles petits, marcava el ritme de la vida social. Quan això és així, els altres et vénen a preguntar. Però és que ara ja

no és així. I ara has d’aprendre a col·locar la informació en els llocs on convingui per donar-ho a conèixer.

– En els moviments hi ha voluntat de comunicació, però no sembla que s’aconsegueixi gaire, perquè es tendeix a adoptar la forma de manifest, que sembla que llegeixin només les persones convençudes, o perquè es parla en argot.

– En la comunicació cal saber trobar la punta a les coses. Es nota molt quan es transmet un missatge “perquè toca”, de forma rutinària. I la veritat és que costa redactar les coses com a novedoses quan has d’informar d’una visita pastoral del bisbe o, per part dels moviments, quan arriba el Primer de Maig. Més val fer poques comunicacions i bones. Cal triar bé les notícies i pensar a qui van adreçades.

I això de l’argot és ben veritat. A mi, quan vaig començar a col·laborar amb la JOC em va costar situar-me, perquè em movia dins d’una sopa de lletres per a iniciats. De vegades en l’àmbit parroquial la comunicació és més fàcil perquè tot és menys elaborat i perquè tens ocasions per comentar la jugada amb la gent i et fan adonar fàcilment de què s‘entén i què no. Aleshores és més senzill de corregir els tics. Val a dir que en els moviments hi ha un bon caliu i una xarxa de relacions personals que fa que es donin més coses per enteses. Això està bé, però de vegades genera molts sobreentesos i un llenguatge molt propi.

Arribes a la conclusió que han d’estar en permanent revisió les maneres com comuniquem, perquè cada cop menys les persones a qui ens adrecem són homogènies. Abans hi havia un bagatge comú en molta gent. Et podies comunicar amb molta brevetat perquè el que volies dir hi havia moltes coses de context que la gent ja sabia. Ara s’ha internacionalitzat i pots penjar una cosa a internet que poden llegir a Honolulú, però al costat d’això dins de la mateixa parròquia has de pensar en formes de comunicació diferents, perquè allò que comuniques sigui intel·ligible per a tothom.

Un llibret per comunicar millor

Manel Simó, periodista i capellà, va escriure ja fa uns quants anys aquest llibret: la comunicació al servei de l’evangelització, publicat per l’Editorial Claret. És una invitació a afrontar, des del punt de vista pràctic, els reptes d’aquesta societat tan canviant i tan plural, on el paper de l’Església és molt diferent al d’èpoques passades i on la comunicació es produeix de formes també molt diverses. Tot i ser escrit quan internet no havia assolit encara el paper que avui té, el seu contingut continua ben vigent. Pot ser un bon ajut a l’hora de replantejar-se la comunicació de grups i comunitats. I de tota persona amb ganes de fer arribar el missatge de Jesús a tothom.

Podeu trobar-lo al Centre d’Estudis Pastorals (Rivadeneyra, 6, 3er., Barcelona).

6

No sóc massa diferent als altres i, per tant, a mi també m’ha impressionat i emocionat “Dioses y hombres” (Xa-vier Beaubois, 2010). Érem força gent, diumenge passat a la tarda, cosa estranya al cine i més al cine on vaig anar. Hi havia expectació i el resultat, us ho puc ben dir, hi res-pon amb escreix. El primer que em va fer pensar és això, justament. Volem històries d’autenticitat i emotives, sí... però solament això? No ho crec... El buit de sentit de la nostra cultura o, més aviat, les dificultats objectives del ritual o els relats de sentit que hem heretat en fer-se pre-sents dins el nostre llenguatge generen un dèficit. No tan sols lingüístic (què és Déu, per exemple) sinó sobretot del tast d’eternitat, de l’experiència meta-històrica, de vida més profunda (de tocar un tros de Déu, per exemple).

La segona cosa que vaig pensar és sobre l’actualitat de la vida contemplativa: uns monjos abocats al poble que han triat servir, a l’Algèria violenta dels anys noranta, fins les darreres conseqüències; que reben la força fent-se febles; que s’enamoren de la petitesa de les persones (incloses les seves misèries més nefastes) postrant-se davant la grandesa del tros de Déu, de plenitud, que cadascú duu a dins. Que ho deixen tot per l’amor, i que experimenten fins on val la pena fer-ho. Que s’estimen també ells, mal-grat les tensions. Ara que es parla de falta de vocacions, aquesta descarada defensa de l’amor contemplatiu em sembla el millor argument possible.

Vaig pensar moltes més coses, i més que me’n vindran. Sobre mi, és clar. Sobre aquests països que viuen ara la convulsió de nous canvis i esperances. Sobre l’islam. Sobre la violència. Sobre la providència. Sobre la mort.

Sobre... i dins. El film és també com una immensa pregà-ria. Ho mostra molt bé amb alguns dels resos o amb les lectures dels àpats. Especialment, m’agrada -com a pre-gària, com a símbol eucarístic- l’escena del darrer sopar que la comunitat celebra al seu monestir, la nit abans que la majoria de monjos fossin segrestats (i després assassi-nats). Obren vi, aquest símbol de la festa i de la sang, i el prenen junts. Somriuen com un tast de la festa de la ple-nitud, això és la taula parada i el beure -amb el vi- fins la darrera gota de la vida que se’ns proposa. I ploren. Veuen fins on arriba aquest “fins les darreres conse-qüències” que tot amor de veres pressuposa. Creure és això, o no és res.

Ramon BassasPublicat al bloc “Roba Estesa”, l’1 de març del 2011,

al portal de Catalunya Religió.

Davant la teva creu, Senyor Jesús,restem en silenci, corpresos.Recordem com recorries Palestinai t’acostaves als pobres,i posaves llum als ulls dels cecs,i renovaves la il·lusió,i cridaves a canviar la vida i a fer nou el món,i anunciaves l’amor sense mesura de Déu al Pare.

Davant la teva creu recordem la teva fidelitat fins al final,la teva entrega sense reserves.I recordem també com el mal i la mentida–el mal del món i el nostre mal,la mentida del món i la nostra mentida–t’ha volgut fer desaparèixeri ho han aconseguit:t’han detingut, t’han tortura, t’han crucificat.

Senyor Jesús,davant la teva creu,contemplant el teu rostre,que reflecteix el rostre adolorit de tota la humanitat,i al costat de Maria, la teva mare,deixa’ns dir-te el nostre agraïment,el nostre amor, la nostra fe.Mira’ns i dóna’ns la teva gràcia salvadora, Senyor Jesús.

Creure és això

Pregària de la creu

Extret del llibre Pregàries de la Vida, CPL, col·lecció Celebrar 53

7

A Salt no hi ha un equip de pasto-ral obrera ben estructurat, però sí que, a la parròquia de Sant Cugat, formant part de diferents grups parroquials, hi ha un grapat de persones treballadores molt men-talitzades en la situació laboral i implicades en els grups i movi-ments socials. Periòdicament ens reunim per fer revisió de vida, po-sar en comú la situació laboral i els compromisos que com a cristians i com a treballadors prenem.

Amb motiu dels fets del febrer de l’any passat i del gener d’aquest any, que han afectat fortament la convivència a Salt, aquestes perso-nes s’hi han posat a totes, i com a grup ho hem anat reflexionant.

1.-Salt és un poble tradicionalment tèxtil, ara amb fàbriques tancades, molt d’atur i sense perspectives de feina. Més de 30.000 habitants. 43% d’immigració de fora de la península: Marroc, països centreafricans, Índia, Paquistan, Llatinoamèrica, etc. Molts de grups i entitats culturals i esportives. Dues parròquies. Ajuntament socialista.

Davant el creixement de la immigració i els problemes de la manca de locals adequats per a les celebracions del culte (normatives municipals), amb la col·laboració directa d’UnescoCat, s’estableixen contactes amb tots els caps religiosos: musulmans, sufís, siks i les dife-rents esglésies evangèliques locals (Filadèlfia-gitanos) i centreafricanes (Adventistes, Presbiterians, Església de Crist, Ciutadans del Cel, etc. per crear la Taula de Diàleg Interreligiós. Portem dos anys d’existència, amb reunions cada dos mesos, excepte en casos urgents. Hi assisteixen unes 15 persones i es fan rotativament en els diferents llocs de culte i trobada, incloses les parrò-quies.

La nostra parròquia de Sant Cugat deixa la sala gran dels locals parroquials els dissabtes i diumenges a qua-tre confessions religioses centreafricanes. Això també és un bon motiu d’intercanvi i relació.

El Consell Parroquial ha propiciat sempre la coneixen-ça, la bona relació i l’ajuda fraterna als cristians d’esglé-sies evangèliques nouvingudes.

Els membres del grup de pastoral obrera tenen, de temps, relació directa amb la problemàtica de la immi-gració, per motius de feina i de veïnatge.

El conflicte de finals de febrer del 2010, difós i agreujat per la pressió mediàtica, neix d’una sèrie de robatoris i la sensació d’inseguretat per part d’alguns comerços i

La convivència a Salt (el Gironès)particulars, que, en un ple muni-cipal, es queixen i creen aldarulls per fer sentir les seves reivindica-cions de més seguretat. Algú acusa d’alguns robatoris a immigrants. Els marroquins se senten ofesos i manifesten públicament el seu de-sacord. Els mitjans de comunicació extremen les posicions.

Les dues parròquies es reuneixen i es parla de la situació, juntament amb Càritas fan costat als immigrants més desfavorits i a l’Ajuntament, que manifesta el compromís de trobar-hi solució proposant més atenció als immigrants i més seguretat ciutadana, però que no disposa de recursos suficients.

Les dues parròquies, Sant Jaume i Sant Cugat, fan públic el cap de setmana del 27-28 de febrer el següent comunicat, al qual es dóna la més àmplia difusió, per contrarestar el clima de crispació i incertesa:

Treballem pel respecte, el diàleg i la convivència

A partir dels fets conflictius d’aquests darrers dies en el nostre poble, dels quals s’han fet ressò els mitjans de comunicació, les dues parròquies de Salt reiterem la nostra voluntat de treballar pel respecte, el diàleg i la bona convivència entre els veïns, com ho fem des de la Taula pel diàleg interreligiós de Salt.

La seguretat és un dret, com és un dret tenir un treball digne i ho és poder posar cada dia un plat a taula.

Més que prendre partit, es tracta de fer costat a les persones més febles i desprotegides.

La solució dels conflictes no es troba en els en-frontaments, sinó en el respecte i el diàleg, que asseguren una bona convivència.

Recordem, en tot moment, l’anomenada Regla d’Or evangèlica, vàlida per a tothom: “Feu als altres tot allò que voldríeu que ells us fessin a vo-saltres”.

L’Ajuntament dialoga amb totes les parts, amb el com-promís, com s’ha dit, de més atenció als immigrants i més seguretat ciutadana.

Les dues parròquies (amb els Consells, tots els grups parroquials, associacions, col·laboradors i a les misses) i Càritas Salt (amb tots els grups i accions-més de 70

8

voluntaris-), utilitzen tots els recursos per mentalitzar sobre els drets dels immigrants i la construcció d’una convivència basada en el respecte i el suport als més febles i vulnerables.

La Taula de Diàleg Interreligiós ho continua treballant des de primera línia, juntament amb el problema de la manca de locals pel culte.

A les nostres parròquies, la relació amb els immigrants és un dels punts prioritaris dels objectius i del treball pastoral. També ho és en el grup de pastoral obrera.

Des del març, el clima de convivència és cada vegada millor i la situació cívica s’estabilitza completament.

2.-La tensa situació viscuda el passat mes de gener a Salt va començar amb el robatori d’una moto per part de dos nois marroquins. La policia municipal, que ja els coneixia, els va perseguir amb el cotxe. El noi que anava a la part de darrera de la moto, en veure-ho, va baixar i corregué a amagar-se, el conductor va accelerar i la moto va xocar contra un arbre, el noi, que no es va fer res, corregué i va entrar en un portal d’habitatges, els municipals li van anar al darrera. El noi va sortir per la finestra del cinquè pis que dóna al pati interior per baixar per la canal de l’aigua i escapar-se dels munici-pals. Va relliscar i va caure del cinquè pis al pati. Es va commocionar greument amb traumatismes. El van tras-lladar urgentment a l’hospital i el posaren a l’UVI.

El divendres, 14 de gener, van fer córrer que el noi ja era mort. Una bona colla de companys, més o menys de la seva edat, es van manifestar davant de la policia muni-cipal cridat: “assassins” i van cremar contenidors.

L’endemà, la nit del dissabte, dia 15, la situació es va agreujar: 5 cotxes i 7 motos cremats, parets emmascarades i una gran sensació d’indefensió, tot i la gran quantitat de mossos d’esquadra repartits pel poble.

Les associacions de veïns i les entitats convoquen una manifestació silenciosa pel dissabte 22 de gener. Tot i no veure-ho clar, ja que pot complicar el clima de crispació i poden venir grups radicals contra els immigrants, els grups parroquials, inclòs el de pastoral obrera, hi par-ticipen. Aquella setmana va ser de molta tensió. El noi va morir. Hi va haver moltes reunions. Finalment es consensua el manifest que es llegeix al final i el lema de la manifestació silenciosa: “Volem viure a Salt en pau i bé”.

A la manifestació hi van participar més de 3.000 per-sones, moltes d’elles immigrants, colze amb colze amb els saltencs de sempre. Va ser una lliçó de civisme i de voluntat de convivència, de respecte i de voler avançar junts.

El grup de pastoral obrera n’ha tret conclusions. Els companys immigrants són treballadors, molts d’ells sense feina. Viuen en extrema pobresa. Són els que més necessiten el nostre suport. Volem afavorir l’intercanvi de cultures. En definitiva, apostem per la convivència a Salt.

Fèlix Mussoll, Delegat de Pastoral Obrera de Girona.

El Santo de los mojados

En el nombre del Padre y del Hijoen nombre de tu Espiritu Santo

me des la protección de tu manto.

Concédenos, Señor, yo te pido,llegar a los Estados Unidos.

No dejes que regrese al infiernoque a mi país convierte el gobierno.

Que tu sombra cieguea los que nos persiguen

que tratan de impedirnos llegarpero no lo consiguen.

Manda tu refulgencia Señorpor mares y desiertos

para que ya ni el frío ni el calordejen mas muertos.

Estamos en peligro de perder la viday aquí no nos podemos quedar

no queda otra salida.San Pedro eres el santo patrónde todos los mojadosconcede la legalización al indocumentado.

Pero si en mi hora desastradatirado quedo yo en el camino,

si ya no vuelvo besar a mi madrey no regrese ya con mis niños,

Señor San Pedro, a ti me encomiendo.Dame tu bendición y consuelo

y a los que como yo van muriendoles abras tú las puestas del cielo.

La sombra de San Pedro divinonos ha de cuidar en el camino.

Te pido paz porque al invocarte,tu protección esté de mi parte.

Protégenos de los asaltantes,contrabandistas y otros maleantes.

Permítenos brincar el alambrepues nuestros hijos se mueren de hambre.

Los Tigres del Norte

9

La crisi ha tingut un impacte direc-te entre la població immigrada que compta amb les taxes d’atur més elevades de tota Catalunya. La taxa d’atur entre la població immigrada no comunitària es troba ja en el 35% en el cas dels homes i el 23% entre les dones. En tots dos casos, taxes d’atur deu punts percentuals per damunt de les de la població amb nacionalitat espanyola, que és de 20 punts en el cas del homes

Tot i que ha disminuït el nombre de persones nouvingudes, arribades tant per les vies legalment establertes com de forma irregular, continua existint una borsa important d’estrangers en situació d’irregularitat, borsa que podria veure’s incrementada per persones que tot i que actualment tenen autorització de residència podrien perdre-la com a conseqüència d’una situació d’atur perllongada en el temps, l’anomenada irregularitat sobrevinguda.

S’està produint un clar empitjora-ment de la situació de les famílies d’origen estranger, fet que ha com-portat una disminució dels procedi-ments de reagrupament familiar i que alguns membres d’aquestes fa-mílies s’hagin vist obligats a tornar als seus països d’origen.

Continua donant-se una clara situa-ció de desigualtat entre la població immigrada, que s’ha vist agreujada per l’actual situació de crisi, desi-gualtat que es dóna especialment pel que fa al nivell salarial, sobretot entre la població femenina.

Continua també existint una clara necessitat de potenciar mesures per a garantir la igualtat real i efectiva de tots els catalans i catalanes inde-pendentment del seu origen o sexe.

Caldria potenciar noves mesures per a garantir la igualtat real i efec-tiva de població immigrada, que passarien sobretot per millorar la formació i per acabar amb la subo-cupació.

La formació com a factor d’integració social i laboralLa formació i l’experiència laborals són elements clau per a la igualtat d’oportunitats. La població estran-gera és una població jove en plena edat laboral, fet que la configura com una població especialment di-nàmica. La formació ha de possibi-litar la mobilitat entre sectors i pro-moure l’accés a sectors laborals que generin ocupació de qualitat, espe-cialment per aquelles persones que es troben en situació d’atur.

S’han de continuar oferint recursos i per a l’aprenentatge de les llengües catalana i castellana entre la pobla-ció immigrant, ja que és un factor bàsic d’inserció laboral en igualtat de condicions i perquè els resultats són lluny encara de ser òptims. El català realment ha de ser una llen-gua d’oportunitats i un cop assolits els coneixements exigits per al lloc de treball, aquests han de ser valo-rats, també a nivell salarial.

2. Acabar amb la subocupacióLa població estrangera que ha vin-gut a ocupar nínxols de precarietat, en molts casos compta amb un nivell formatiu i una experiència laboral molt superior a la necessària que se li requereix. Són situacions d’ocupa-ció, doncs, molt per sota dels seus.

Així no només cal potenciar la for-mació entre la població immigrada

sinó que es fa necessari desenvolu-par polítiques públiques i disposi-tius a la societat civil que afavoreixen l’aprofitament del potencial produc-tiu de les persones immigrants i aca-bar amb aquesta subocupació:

Potenciar l’homologació o • convalidació dels estudis i estudiar com fer que els procediments siguin més senzills sense que hi hagi pèrdua de garanties ja que és una eina clau per al reconeixement oficial de la formació reglada de les persones immigrants i per tant per aprofitar el seu potencial productiu.

Establir mecanismes eficaços de • reconeixement de les competèn-cies professionals. L’evolució que fins ara està tenint l’acre-ditació de les competències ens fa preveure que seran molt po-ques les persones treballado-res que tindran opcions reals de participar en convocatòries d’acreditació de les competèn-cies professionals, ja sigui en una convocatòria que completi el procés experimental iniciat a Catalunya o sigui en una convo-catòria que ja estigui adaptada a la nova normativa estatal. Es-pecialment preocupants són les dificultats amb què poden tro-bar-se les persones estrangeres a l’hora d’acreditar documental-ment aquesta experiència labo-ral. El procediment ha d’establir salconduits per a aquelles per-sones estrangeres que puguin demostrar la seva experiència tot i que no per les exclusives vies establertes.

Totes aquestes mesures han d’anar encaminades a possibilitar que la població immigrada no es vegi obli-gada a treballar en sectors precaris i que en alguns casos han patit l’en-vestida de la crisi i difícilment es re-cuperaran.

Mònica de la Torre SánchezAMIC-UGT de Catalunya

www.associacioamic.catviladecans@associacioamic.cat

Immigració i crisi

10

Dues iniciatives interessantsque proposa la Delegació de pastoral Obrera de

Catalunya. Per pensar. Per compartir. Per viure amb esperança. Per ser més solidaris.

Què és una ILP?La Iniciativa Legislativa Popular és una eina que té la societat civil de portar als parlaments (autonòmic o estatal) una proposta de llei. Normalment, la presenten persones físiques que pertanyen a associacions civils que volen promoure lleis que

els partits polítics representats al parlament no impulsen. Perquè s’accepti, cal passar per uns tràmits administratius i el suport de, com a mínim, 500.000 persones a través de signatures. Exemples de ILP anteriors presentades al parlament català són: anti-incineració, declaració de Catalunya lliure de transgènics i l’anti-taurina que, finalment, va reeixir.

Per l’ocupació estable i amb dretsAquesta ILP ha estat promoguda per 10 sindicalistes de CCOO i UGT (l’han de presentar persones físiques) i articula una Proposició de Llei sobre l’ocupació estable i amb drets, qüestionant capítols bàsics de la Reforma Laboral del 17 de juny del 2010. L’objectiu és modificar-ne el contingut en tot el que afecta a la regulació de l’acomiadament, la dualitat del mercat de treball i la negociació col·lectiva, que en la

seva formulació actual lesiona greument els drets dels treballadors. El text de la ILP es pot trobar a la plana web de CCOO.

La ILP per a l’ocupació estable i amb drets ha estat aprovada en el tràmit previ de presentació al Congrés dels diputats (9/12/2010). Ara es troba en la segona fase de tramitació; quan aquesta se superi, caldrà recollir en un període de temps relativa-ment curt (uns tres mesos) el màxim número de signatures possible. Les signatures s’han de recollir en els impresos que autoritzats a tal efecte i sota una normativa estricta per a què les signatures siguin vàlides.

Per canviar la llei hipotecària vigentD’altra banda, diferents associacions, estan pensant en promoure una altra ILP con-tra la llei hipotecària vigent que tants estralls està ocasionant a les famílies treba-lladores, moltes de les quals estan patint desnonament per impagament. Segons la llei actual, en cas de desnonament, la persona afectada ha de continuar pagant les quotes ja que el ciutadà no respon a la manca de pagament amb el bé hipotecat (el propi habitatge,normalment) sinó també amb la seva persona. Haurem d’estar atents i veure, si finalment, s’impulsa també aquesta ILP per a poder donar-hi suport.

11

Més

va

l p

ren

dr

e’s-

ho

aM

b h

uM

or

...

En els darrers anys hem viscut un canvi pel que fa a la implicació en les associacions de joves. Sembla ser que la societat està canviant i totes les organitzacions se n’estan ressentint. A la JOC aquest canvi no ha estat diferent, i durant força temps hem vist com les nostres federacions s’han anat aprimant en nombre de militants. Davant d’això calia fer un replantejament de l’estructura global del moviment, ja que no era viable mantenir un funcionament que havia estat pensat per a unes federacions molt més nombroses i amb unes necessitats molt diferents. Calia actualitzar-nos per continuar estant al servei dels i les joves, i això és el que vam treballar en el nostre darrer Consell. Vam decidir enfortir les federacions i l’estructura nacional, i el resultat, entre d’altres coses, va ser la fusió de moltes federacions. A la nostra diòcesi, hem passat de dues federacions, El Baix i Montserrat, a una sola federació: El Baix-Montserrat.

Aquest moment de canvi s’ha viscut amb esperança i il·lusió entre tots nosaltres. Malgrat ser pocs militants les forces per continuar donant testimoni allà on som no s’han debilitat; ara, més que mai, tenim ganes de continuar teixint la JOC als nostres pobles, i ho fem amb la certesa de que tenim un moviment al darrera que es renova per estar al servei de qui més ho necessita. La fusió no implica passar de federacions poc nombroses a grans federacions. En el cas de El Baix-Montserrat som quatre grups de RdV amb un total de 26 militants, més un grup d’iniciació. La fusió implica poder treballar en equip, no sentir-nos sols, fer més forts els grups de RdV, donar sentit a la nostra tasca. Continuem sent pocs, però ens sentim més capaços d’arribar allà on som. És per això, que la nova federació es va marcar com a principal objectiu la iniciació, creant un equip de cinc persones més un consiliari que vetllen per la pastoral de joves de les nostres parròquies.

El procés de la fusió també ha estat una tasca realment enriquidora en la que tots i totes ens hem sentit part d’aquest nou projecte que començàvem plegats. Ens ha servit per adonar-nos de la riquesa que tenim en els nostres pobles i aprendre noves maneres de treballar. Des de principis de setembre els dos comitès federals hem treballat amb il·lusió i esforç per fer possible aquesta fusió. Hem fet una aturada en les nostres antigues federacions per veure de quina manera podíem enfortir els grups, les responsabilitats, etc. Tot això no hagués estat possible sense el suport de l’equip de consiliaris, sempre atent a les necessitats que anaven sorgint, ni sense el seguiment

JOC: canviar l’organització per treballar millordel secretariat nacional, sempre pendent del procés que estàvem vivint.

Aquest camí que ara comencem ha de servir per continuar fent present la JOC a la nostra diòcesi, però també ha de servir per fer que els i les nostres militants se sentin part d’un projecte en comú i no se sentin sols en la seva tasca. No

serà un camí fàcil, doncs són moltes les realitats de joves que van sorgint i pocs militants per donar resposta, però esperem comptar amb el suport de les nostres parròquies i d’antics militants. La feina no serà possible sense acompanyament, i és per això que aquesta nova etapa també ha de servir per crear noves sinergies amb el nostre moviment germà, l’ACO, a qui esperem poder transmetre aquest projecte que ara estem començant.

Que aquest pas serveixi per vetllar per la pastoral de joves i per conti-nuar donant testimoni allà on som.

Mireia Hernández AsensiResponsable Federal

El Baix-Montserrat

12

Número 7. Març 2011Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.catImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

Aquest era el tema de la xerrada que Víctor Renes, sociòleg i ex di-rector del departament d’Estudis de Càritas Espanyola, va oferir a la XXIII Jornada d’Estudis de la Pasto-ral Obrera de Catalunya, el passat 12 de febrer. Una Jornada que aple-gà un centenar llarg de persones... majoritàriament d’una certa edat. La Pastoral Obrera som Església... i com la resta de l’Església anem ve-ient com gairebé miraculosament la gent de 50 anys continuem essent “els” joves de molts actes. Potser en una societat en què la joventut és tan valorada aquesta “eterna jo-ventut” pugui ser un bon esquer, però en qualsevol cas segur que és un repte.

La veritat és que tenia moltes ganes d’escoltar-lo, perquè és una persona d’una certa anomenada en el camp social. I no em va decebre gens, tot i que he de reconèixer que a estones se’m feia difícil de seguir tot el que ens anava abocant, precisament per-què va fer una molt rica aportació.

De la seva anàlisi, en destacaria al-gunes qüestions:

Els remeis que pretesament es do-• nen a la crisi poden servir a curt termini, però a la llarga agreugen encara més la situació. Ens trobem en un punt en què no acabem de saber si l’Estat de Benestar euro-peu s’interromp temporalment o bé si ha començat la seva liquida-ció permanent.

Les causes de la crisi cal buscar-• les en el paradoxal aparellament

Elements per una consciència cristiana en el temps en què vivim

que s’ha anat mantenint des dels anys 80: una extensió infinita de la producció a baix cost, que exi-gia un creixement desmesurat del consum, i un retall salarial acom-panyat de precarietat laboral. To-tes dues coses plegades han portat a estirar més el braç que la màni-ga: l’endeutament privat i públic.

Vivim en una mena de cop d’es-• tat no declarat: ens governa un mercat que no hem elegit, que ni tan sols acabem de conèixer i que “dicta” què fer als governs for-mals.

La crisi afecta tres qüestions bà-• siques entrellaçades: el capital, l’energia i l’alimentació.

La desafecció democràtica, acom-• panyada d’una manca de cohesió cada cop més gran, deixa els més pobres en una situació molt vul-nerable. Perquè l’ajuda mútua, la solidaritat obrera, el suport fa-miliar han ajudat a resistir mol-tes crisis. Però la tendència de la nostra societat no va per aquí. La cultura obrera ja no inclou avui els sectors més desprotegits de la classe treballadora, perquè costa molt de sortir del corporativisme.

El nou escenari social parteix • d’uns nous axiomes: més és igual a millor; el preu és el valor de les coses (un valor que posa el mer-cat) i els subjectes s’han anat con-vertint en objectes.

Avui hi ha més “desanuncis” que • no pas “anuncis”. La política no

serveix, els sindicats són obso-lets... és una mena de crisi d’ofer-ta de sentit de les coses. En canvi, d’utopies ningú no en parla. Les utopies, per cert, que s’han d’anar coent, cuidant, creant.

Entre les propostes en positiu, Víctor parlava de la satisfacció de necessitats (de subsistència, però també de protecció, afecte, enteniment, lleure, creativitat, llibertat, identitat... totes elles transcendents), de la construcció de sentit i de l’empoderament de les persones com a subjectes i protagonistes. En fi, el factor C: Col·laboració, Cooperació; Comunitat, aCompanyament, Calidesa, Compartir...

En fi, a mi m’ha semblat molt sug-gerent. Si algú desitja llegir repo-sadament la xerrada sencera, pot demanar-la per correu electrònic a la delegació de Pastoral Obrera (p.obrera@bisbatsantfeliu.cat) i amb molt de gust li farem arribar.

Mercè Solé