Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

2any 1Juny2009

El que creiem i vivim, això us anunciem (1Joan 1)

Aquest pensament de la carta de sant Joan està ins-pirant el treball comú de les parròquies, dels movi-ments, dels cristians i cris-tianes del nostre bisbat de Sant Feliu de Llobregat. No és un lema allunyat de les preocupacions que està vivint el món obrer en aquests temps de crisi eco-nòmica i social. En efecte: en què i en qui creiem? què estem procurant viu-re? què volem anunciar? Creiem en un gran projec-te de món just, d’amor so-lidari i eficaç per a tothom i sobretot per als qui més pateixen les conseqüèn-cies colpidores d’aquesta crisi. Creiem en un Déu profundament afectat i in-teressat per les angúnies dels seus fills i filles i de tot el seu poble. Creiem i procurem viure una fe que té la seva pedra de toc en la manera de tractar els germans – ens ho recorda la mateixa 1 carta de sant Joan: “Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afir-mava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (1Jo4,19-21).

Des de l’equip de pastoral obrera de la nostra diòcesi hem volgut estar molt atents a aquest “sagrament del germà”, i hem enfocat el treball de l’any re-collint la vida i el patiment dels treballadors, dels immigrants, dels aturats, i preguntant-nos “com podem fer front a la crisi?”. En aquest butlletí trobareu un petit recull del què s’ha dit i s’està fent en aquesta direcció. Que ens serveixi d’estímul i suggeriment per al treball present i futur de les nostres comunitats. D’aquesta manera pensem que també aquest àmbit de la pastoral diocesana s’afegeix a allò que tot el bisbat viu quan es planteja el treball del curs entorn de la vivència dels SAGRAMENTS com a CELEBRACIÓ i VIDA. Celebrem i acollim l’Amor de Déu que vol que els seus fills tinguin Vida i en tinguin a des-dir. En aquests dies de Pentecosta, de pasqua granada, aquests fruits de justícia, pau, solidaritat, esperança, lluita, festa, joia... tots els fruits de l’Esperit són la promesa ferma d’un nou futur per als pobres de la terra. (JMD)

Sumari:2 El Rebost, “Vaig tenir fam i em vau alimen-tar”. R.M. Bosch

3 Trident, una muerte anunciada. J. A. Mo-reira

3 Ser llevat dins la mas-sa. M. Solé

4 Fer front a la crisi: crònica de dues tau-les rodones. M. À. Ji-ménez

6 Experiència solidària: Projecte Caliu. Carme-lites Missioneres al Prat

7 Pastoral amb immi-grants: Les nostres ce-lebracions, expressió de diversitat i comu-nió

8 L’Església a Espanya i els immigrants. CEE

2

EL REBOST“Vaig tenir fam, i em vau alimentar”

El Rebost és una iniciativa de Càritas Parroquial a les parròquies de Santa Maria de Piera i Sant Pere dels Hos-talets de Pierola, juntament amb les esglésies sufragànies de Ca n’Agui-lera i El Bedorc. Com a tal iniciativa no en té pas exclusiva, sinó que està en continuïtat amb l’experiència de tants anys dels Bancs d’Aliments a tantes parròquies i comunitats: ens agradaria que l’esperit d’aquesta nota en recollís també l’esforç cons-tant i dia a dia de tots i cadascun dels grans i petits Bancs d’Aliments que obren la porta i fan viva la joia de Jesús: “vaig tenir fam i em vau alimentar”.

El Banc d’Aliments de Piera fa més de deu anys que proveeix lots a fa-mílies amb dificultats: fins fa uns mesos es distribuïen únicament aquells que facilitava la Comunitat Europea amb els seus lliuraments. Veient la situació actual, i l’aug-ment de persones que acudeixen a aquest servei de Càritas Parroquial, es va entrar a formar part dels ajuts del Banc d’Aliments de Barcelona i d’alguna altra font oficial. Amb tot les necessitats continuen desbor-dant les possibilitats.

És aquí on s’ha posat en marxa el Rebost (el nom és pres d’altres Re-bosts), amb uns criteris que són els que li han anat donant la forma que, avui està permetent anar fent front a les peticions d’aliments: cada set-mana tallant justet, però tornant a obrir la setmana següent. En primer

lloc dur a terme una acció compar-tida amb totes les instàncies dis-posades a jugar-hi: juntament amb Caritas, parroquial i diocesana, han entrat a bastir el Rebost els diferents centres de culte, Serveis Socials de la Vila, botigues, entitats i particulars, amb la idea de crear un”embut” on tot el que hi entrés anés a parar al Banc d’Aliments. Creure de debò en el valor del veïnatge, per això el nom de Rebost: aquell aliment que tenim a casa. El convenciment del valor de crear hàbit, la grandesa del gest petit repetit: promoure el lliu-rament d’un petit paquet cada set-mana, per damunt d’una campanya sola i puntual. Facilitar multitud de punts de recollida: mica en mica, no ha calgut trucar portes, sinó que botiguers i responsables d’entitats han demanat d’establir un punt de recollida.

Al costat dels lliuraments s’ha in-tentat fer l’esforç –a voltes el molt volum no ho fa fàcil– de fer del Rebost un veritable espai d’acolli-da, més que no sols d’assistència: ajudant sobretot a acostar-s’hi amb el cap ben alt... de la Crisi se n’hau-rien d’avergonyir els causants, no les víctimes. El fruit ha estat comp-tar amb col·laboradors en la gestió del Rebost, entre els propis bene-ficiaris... en donem gràcies a Déu perquè això permet anar passant de l’almoina a un veritable compar-tir. Son un do de Déu les persones voluntàries que dia rera dia, o de

manera puntual (algunes des de fa molts anys) van tirant endavant el servei. Avui estant fent possible de nou la multiplicació dels pans.

Creiem tossudament que l’esforç dels petits pot posar un bàlsam a la ferida que massa repetidament fan les estructures dels grans. En el dia a dia, les persones que treballen al Rebost, van fent el tast de bellesa del cor de tantes persones petites, amb qui els analistes no compten; com a mostra, un gest que guardem com una petita joia... En els inicis del Rebost una anciana d’una resi-dència es presentà en un punt de recollida amb una bossa de queviu-res, i en lliurar-la va fer el seu estat de comptes, si vaig la meitat a la perruqueria de la Residència, puc portar una bossa del “super” cada mes. Estem segurs que aquests gests han permés anar resistint el Rebost, perquè no neixen de planificacions, sinó de l’Amor,

Per traduir la iniciativa en alguna dada, actualment el Rebost està proveint prop de 400 persones, i en els seus primers sis mesos de funci-onament, sense comptar l’ajut de la Comunitat Europea, s’han recollit i distribuït des dels diversos punts, 10.000 kgs d’aliments bàsics. Tant de bo el Senyor ens concedeixi ser un pa tan generós com l’Eucaristia que alimenta la nostra fe.

Mn. Ramon M. Bosch i Vendrell, en nom de l’equip de Càritas Parroquial.

3

“Ens preocupa més que vulguin portar la producció a un altre país”, dice Jose A. Moreira, empleado de Cadbury (Trident), entrevistado en el Avui Digital, el pasado 18 de octubre. El tema de fondo era cómo viven la crisis los traba-jadores y qué es lo que les preocupa mayoritariamente en el Baix LLobregat.

No ha pasado ni un año de esta frase y, por desgracia, está a punto de cumplirse este temor de los trabajadores. Da igual que haya muchos beneficios (12 millones de euros en el año 2008) y que se den circunstancias muy favorables para que la producción de los chicles Trident siga en el Prat de Llo-bregat. La producción se traslada a Polonia y a Rusia. Es una decisión de estrategia de mercado, según la empresa, que deja a 170 familias sin empleo. No hay respeto por las familias ni ningún tipo de escrúpulos.

¿Son conscientes los políticos de lo que está pasando? ¿Es ético que una empresa que gana 40 cierre una planta para ganar 50?

¡Basta ya de palabrería! Que se actúe de una vez por todas políticamente a nivel europeo, hay que parar este capita-lismo voraz carente de valores, que ha llevado a esta crisis mundial sin precedentes. Quizás para los trabajadores de Trident llegaría tarde, pero que sirva para parar esta sangría de despidos que parece no tener fin, destrozando a miles de familias.

Jose Antonio Moreira. Presidente del Comité Empresa Cadbury España

Trident, una muerte anunciada

Ser llevat dins la massaAmb aquest lema, l’ACO ha cele-brat el seu IXè. Consell a Lleida del 15 al 17 de maig proppassats. L’ob-jectiu del Consell era definir les pri-oritats de treball durant els propers tres anys i, simultàniament, reforçar l’organització del moviment.

Més d’un centenar de delegats i mi-litants s’aplegaren per debatre els tres temes de fons, que es treballa-ran a partir del curs vinent: “Res-ponsables i solidaris en un món consumista”, “L’opció preferencial pels pobres des de la classe obrera” i “Lliure i profetes en una societat plural”. Van estar acompanyats pel president del Moviment Mundial de Treballadors Cristians (MMTC), per la vice-presidenta del Moviment de Treballadors Cristians d’Europa,

i per representants dels moviments germans JOC i HOAC. Hi assistiren també el bisbe de Lleida i un repre-sentant de la Comissió de Pastoral Obrera de la Conferència Episcopal Espanyola.

L’ACO s’estén actualment per Catalunya, les Illes, Còrdova, Madrid i Bisca-ia. Al nostre bisbat comp-ta amb dotze grups amb un total de 104 militants, residents en una vintena de poblacions que majo-ritàriament pertanyen al Baix Llobregat.

La revisió de vida, l’estudi d’evangeli, les trobades de formació són les eines que

aquest moviment de treballadors cristians utilitza per viure a fons i transmetre la seva fe a través dels diversos compromisos dels seus militants, molts dels quals són en les organitzacions històriques del moviment obrer. M. Solé

4

El passat 27 de març i 29 d’abril l’equip de pastoral pbrera d’aquest bisbat vam celebrar les dues taules rodones que ens havien proposat: la primera a Viladecans amb una assistència d’unes 120 persones i la segona a Vilanova i la Geltrú, amb unes 100 persones. El tema de fons: fer front a la crisi.

A Viladecans la taula estava forma-da pel bisbe Agustí, Joan Torrents, de Càritas, Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona, Toni Mora, Secretari General de CCOO, i Josep Bonastre, treballador d’una entitat d’estalvi.

El “cartell” de Vilanova conserva dos noms: el bisbe Agustí i Joan Torrents, mentre que canvia tres protagonistes. Ara seran Jordi Jor-ba, treballador d’una entitat d’estal-vi, Susanna Igual, directora de l’IES Lluch i Rafecas de Vilanova, i Al-bert Rodríguez, secretari general de CCOO de l’Alt Penedès i el Garraf.

Us fem una crònica-resum de totes dues taules rodones.

Un moment de creixement

Les intervencions van començar pel senyor bisbe, que va fer una refle-xió moral del impacte de la crisi i de com l’Església s’hi ha d’implicar: L’impacte de la crisi, ens va dir, és un impacte de sofriment humà ben concret, de famílies amb noms i cog-noms. Un impacte que l’Església ha de compartir: des de la solidaritat però també des del qüestionament d’un sistema econòmic i social que té moltes llacunes, que causa una gran injustícia, i que cal reformar a fons. La crisi, va remarcar, té un component moral fonamental, ma-nifestat en un compromís moral ac-tiu que en els darrers anys hem anat deixant de banda. Les realitats hu-manes tenen en Jesucrist el seu punt de referència.

Des de l’Església, cal acompanyar

les persones en crisi: ser-hi a prop, escoltar-les i ajudar a construir un horitzó cada cop més obert. Suposa no espantar-se, veure com la crisi és un moment de creixement. Els cris-tians vivim a fons aquesta experièn-cia que el sofriment per si mateix és un motiu de canvi i de pasqua cap a la resurrecció.

La desigualtat ve de lluny

Pilar Malla, en primer lloc, va re-marcar que la bonança econòmica no s’havia aprofitat per reduir la desigualtat social.

La Pilar va alertar del risc de crear dependència en els ajuts que es do-nin en el context de la crisi. La po-bresa és un estat circumstancial de la persona. Les persones no “són” pobres perquè no puguin ser d’una altra manera. Hem d’acostumar-nos a pensar i a treballar perquè puguin sortir d’aquest es-tat. Això signifi-ca dedicar esforç especialment a la prevenció i procu-rar per l’autono-mia i la formació de la gent. Es tracta d’evitar que les situacions de marginació i de pobre-sa es vagin reproduint de generació en generació.

Les necessitats es multipli-quen; la solidaritat, tambéJoan Torrents, conseller de Càritas. Va començar la seva intervenció amb algunes dades de la diòcesi de sant Feliu, remarcant l’augment d’ajuts del 122% que havia significat aquest any 2008 respecte al 2007.

Va dir que un aspecte positiu a remar-car és que s’ha incrementat el nombre de petits donants, de manera que en el seu conjunt els ingressos només han disminuït un 2 %. Potser la gent

no pot fer grans aportacions, però hi ha més gent conscienciada, i es com-pensa. També s’ha incrementat el nombre de persones voluntàries.

Ens va alertar del risc de fer aug-mentar l’assistencialisme en detri-ment d’allò que és la promoció de les persones i de la necessària denúncia d’allò que no funciona a la nostra societat, des de l’endeutament ir-responsable a lleis, com la que s’es-tà preparant sobre estrangeria, que atempta contra la solidaritat huma-na i l’hospitalitat, una llei que pretén castigar tot aquell que ajuda immi-grants sense papers. Càritas ens ha d’ajudar, com a comunitat cristiana, a comprometre’ns més en el treball solidari cap als més pobres i la lluita contra les forces de la pobresa estruc-tural a casa nostra i al món colonit-zat, tenint present que són els poders

públics a qui correspon la resposta social i solidària necessària.

Mobilitzar-nos per evitar la retallada dels drets laboralsL’aportació de Toni Mora, Secreta-ri General de CCOO, va ser la d’un sindicalista que ens va fer aterrar en qüestions bàsiques:

Si la crisi ens ha resultat sorprenent és perquè patíem de miopia i està-vem emmirallats pel consum, i per una certa voluntat política i ideolò-gica d’emmascarar les conseqüènci-es de la política econòmica global.

En aquests moments al Baix Llobre-gat hi ha 52.000 persones desocupa-des. La crisi l’estan pagant sobretot

Fer front a la crisi: crònica de dues taules rodones

5

els treballadors, la classe obrera (aquesta classe obrera que sembla-va un concepte desfasat), de la qual són especialment protagonistes, per la precarietat de les seves condici-ons laborals i legals, els treballadors immigrats de països estrangers.

Toni Mora ens va llegir aquell mag-nífic text del llibre de Frederic Beig-beder que es diu 13,99 €: “Soy publi-cista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda...” que reflecteix una mica tot allò que ens ven la societat de consum.

No hi ha respostes màgiques, però hi ha propostes que han de passar per una necessària mobilització a favor de més protecció social, més societat del benestar.... un canvi de model productiu, una millora de l’educació i de la formació professio-nal dels treballadors per fer-nos més competitius, més polivalents. És un moment del compromís personal, indefugible. I és el moment de posar les persones en el centre. Les perso-nes sempre són més importants que les coses.

Tots en som corresponsables

Josep Bonastre, treballador d’una entitat d’estalvi, va remarcar que ha pogut contemplar des de primera fila el funcionament de les nostres “micro” economies casolanes, que han portat molta gent a endeutar-se molt més del que seria raonable.

Aquesta situació s’ha produït amb la participació de tothom. Per la instiga-ció d’alguns, per la inhibició d’altres, per la connivència de molts altres, però en definitiva tots en som cor-responsables. Per l’afany de riquesa dels qui tenien molt i també dels que no tenien tant o gens que pretenien fer-se rics d’un dia per l’altre.

Es qüestionava també el tema de la Seat: demanar sacrificis i congela-cions per la possibilitat (atenció, no pas la seguretat) de fer un cotxe tot terreny que no serà a l’abast de tot-hom, que suposa un fort consum de combustible... té gaire lògica? Si tots hem estat d’alguna forma correspon-sables de la crisi, tots som corres-ponsables de les possibles sortides. Potser n’aprenguem alguna cosa i siguem capaços de canviar coses.

Educar en la solidaritat

Susanna Igual directora de l’IES Lluch i Rafecas de Vilanova, es va centrar en allò que es feia en el seu centre. Explicava que la crisi els ha-via fet suspendre moltes sortides, que els pares no podien pagar les activitats extra escolars i que el cost dels llibres era un problema per al-gunes famílies.

Deia que el més fort encara ha de arribar i es preguntava què podien fer des de l’institut, perquè, encara que no tinguin llibres, i manquin re-cursos econòmics, els alumnes no

perdin qualitat en l’ensenyament.

Apuntava cap una rees t ruc turac ió de recursos eco-nòmics i humans. Les excursions són importants, pel ti-pus de convivèn-cia que es fa entre alumnes, i per això

continuran fent-ne. Ells llibres de text i els diners s’havien socialitzat i els de lectura obligatòria els tenien a la biblioteca. I cada vegada més alumnes demanaven beques.

Qüestió de valorsAlbert Rodríguez, secretari general de CCOO de l’Alt Penedès i el Gar-raf va remarcar que feia mes de 15 anys que anàvem creixent, i que als sindicats poques vegades els van cri-dar a consulta, encara que només fos per veure com es repartien el pastis, però que ara si que els han cridat, i esperava que quan arribes la bonan-ça els tornessin a cridar per tal de so-cialitzar mes aquesta economia.

Remarcava que no som conscients de l’impacte, i que és complicat sa-ber el resultat final. A la comarca hi ha mes de 10.000 aturats, i hi ha moltes persones de petites i mitja-nes empreses afectades que no sur-ten a la llum com els grans E.R.O. Hem de preguntar-nos quins valors hem de tenir per construir aquesta societat.

Va parlar dels immigrants, que si vénen a treballar és per la gran de-sigualtat mundial i per la manca de saber fer entre tots un món més just. L’estat ha de jugar un paper impor-tant, controlant aquells que més te-nen. Hi ha qui ha provocat la crisi, i els qui l’estan patint. Els valors han de ser la justícia i la igualtat i és en aquests valors que hem de fer créi-xer la societat.

Tornar a la cultura de l’estal-vi i de l’esforçJordi Jorba, treballador d’una entitat d’estalvi va remarcar que de l’alegria del crèdit fàcil hem passat al sotrac de les famílies amb menys recursos, però que ara ja comença a afectar les clas-ses mitjanes. Que som en una roda en què les empreses no tenen diner líquid, de retruc no tenen treball i fan fora a les persones, i l’atur no cobreix tot els deutes que se han generat.

No s’ha volgut veure que constru-ïen un gegant amb peus de fang. L’egoisme no ens ha deixat veure les coses; hem de canviar la manera de viure, no hem de viure pendents de l’endeutament.

S’han de buscar solucions per aju-dar les famílies, s’ha de fomentar l’estalvi. Hem de tornar a la cultura del esforç. Hem de consumir res-ponsablement, sabent quin és el nostre futur a curt termini. Els polí-tics han de posar els mitjans perquè el ciutadà pugui sortir endavant.

Després de les intervencions es va obrir un torn de paraules, en què es van fer preguntes als ponents. Les preguntes van girar sobre aclari-ments a alguns interrogants creats i també es van fer algunes propostes per contrarestar la crisi.

Miquel Àngel Jiménez

6

Experiència solidàriaProjecte “Caliu”

Parlar de Caliu i compartir amb vosaltres la nostra experiència és d’allò més fàcil i més difícil alhora. Fàcil perquè n’hi hauria prou a dei-xar parlar la vida que, divendres a divendres, brolla en forma de con-versa, de confidència, de bromes, de llàgrimes o de festa... Això és el que cada setmana omple les dues

hores de Caliu, al recer dels locals parroquials. Són ja set anys de ro-datge, amb un projecte ben arrelat en la nostra convicció cristiana i al-hora obert a les variants inherents a tot projecte humà, que viu la realitat del fet migratori amb la voluntat de fer-ne una lectura il·luminada per la Paraula de Déu i per la paraula (de vegades crit silenciós) dels germans.

El nostre millor recurs humà són els mateixos nouvinguts, la majoria provinents de països llatinoame-ricans, tot i que des dels inicis, les Carmelites Missioneres, amb al-guns laïcs voluntaris, han portat la iniciativa en l’animació i l’acompa-nyament d’aquest projecte.

Ara fa set anys que fem camí i son moltes i moltes les persones que han passat pel grup. Algunes espo-ràdicament, altres el temps sufici-ent per establir contactes i superar

la sensació de solitud i in-certesa que suposa arribar a un lloc estrany en cultura, costums, mitjans de vida, etc... No cal dir que, la fre-qüent manca de “papers”, augmenta aquesta sensació d’inseguretat i por i fa més vulnerable l’estabilitat hu-mana i emocional dels nos-tres germans immigrants.

A Caliu compartim preocupacions, escoltem amb el cor les angoixes, l’enyorança, les il·lusions, els som-nis, els fracassos i les petites o grans expectatives de cadascú. I d’una manera o altra, sempre és l’expe-riència de la tendresa de Déu, de la seva presència enfortidora, del seu alè encoratjador, el que ens ajuda a aixecar el cap, a recuperar esperança i a créixer en la convicció que, més enllà dels entrebancs burocràtics i de les fronteres marcades per interes-sos egoistes, ens creiem i ens sentim GERMANS. Això fa créixer en tot el grup (siguem d’ací o d’allà) les ganes de lluitar per viure aquests valors i per escampar aquesta cadena frater-na i solidària que ens agermana.

Ells viuen aquesta acollida amb agra-ïment, però el cert és que és molt el que nosaltres podem aprendre dels seus valors, de la seva cultura, de la seva fe senzilla però ferma i viscuda amb una convicció que tenim el pe-rill de etiquetar com a poc fonamen-tada i molt “sentimental” des de la nostra percepció més “formal” i de vegades un pèl massa analítica i poc càlida de la vivència religiosa.

Ens alegren moltes coses d’aquesta

experiència... Ens preocupa la difi-cultat que tenen per connectar més espontàniament amb la vida litúrgi-ca i pastoral de la parròquia. Per ara

ens limitem a les celebracions es-pecialment festives (Nadal, Aplecs, Festa Parroquial...) però mica en mica tenim la certesa que trobarem entre tots la manera d’anar construint una presència social i una comunitat par-roquial en què la denominació comú

no sigui “els d’aquí” i “els d’allà” sinó que tots ens coneguem pel nom comú de GERMANS.

No cal dir la valuosa ajuda que en tot això aporten els preveres de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau, del Prat de Llobregat, on té el seu espai físic Caliu. La seva presència discreta, però cordial i constant, és la millor motivació perquè els nos-tres germans llatins se sàpiguen i se sentin “a casa”.

Dir-vos també que ja fa tres anys que formen par de l’equip coordi-nador un representant de cadascun dels diversos països presents a Ca-liu. Això ha enriquit molt la partici-pació i pensem que són petites fites en el camí de la integració mútua que volem assolir.

I com a mostra de les diferents ac-tivitats, un botó: dissabte dia 23 va-rem gaudir d’una preciosa jornada en què cultura, natura i convivència van fer possible i van reforçar allò que Caliu té de més entranyable i valuós: el desig de lluitar per una vida digna per a tothom i la convic-ció que el camí més planer per as-solir-ho és diu EVANGELI i FRA-TERNITAT.

Carmelites Missioneres al Prat

Caliu es para mí como una du-cha después del duro trabajo de la semana. Los viernes llego can-sado pero salgo de Caliu fresqui-to, limpio, como nuevo...

(Jaime)

Cuando estoy agobiada pienso en Caliu y cuento los días que faltan para que llegue el viernes. Eso me da fuerzas. (Orietta)

Convivència a Besalú i Llac de Banyoles

Después de días sin hablar con na-die, llegué a Caliu. Por fin sentí que alguien me miraba a los ojos y me escuchaba. Siento que Caliu ahora es mi familia.

(Sandra)

7

Aquesta Revisió de Vida (RdV) programada, preparada pel col·lectiu de Pastoral AMB els Immigrants, vol ser una eina que ajudi les diverses comunitats cristianes (consells pastorals, equips de litúrgia, grups de cate-quesi d’adults, equips de preparació als sagraments...) a fer una reflexió de cara a revisar:

De quina manera les celebracions litúrgiques que • preparem esdevenen cada dia més expressió de la diversitat de gent que hi participa, pensant d’una manera especial en tots aquells cristians, membres de les nostres comunitats, arribats d’altres països en els darrers anys.

Com ajudem a aquests nous membres a sentir-se • vinculats a les nostres comunitats, a l’hora que no-saltres ens enriquim amb les seves aportacions.

En definitiva, com anem creant comunió en la nos-• tra Església, arrelada a una societat cada dia més diversa en quan a les cultures, sensibilitats i reali-tats socials de la gent que en forma part.

Si us interessen els documents originals podeu dema-nar-los a ambimmigrants@jazzfree.com.I també fer-los arribar les conclusions del vostre treball.

Les nostres celebracions, expressió

de diversitat i comunió:

fem-ne revisió de vida

El veurea) Descripció de diverses experiències de celebracions litúrgiques a la nostra comunitat amb presència d’im-migrants (eucaristies, baptismes, casaments, pregàri-es...)

b) Sabem com s’hi han trobat els nou vinguts? S’ha es-tablert relació mútua? (Descrivim algunes reaccions, comentaris, anècdotes... que hi hagi pogut haver)

c) La gent que fa més temps que forma part de la co-munitat, com reacciona davant la presència de nou vin-guts? Com s’hi troba? (Segurament que hi ha diversitat d’actituds, apuntem-les totes)

d) A quines causes creiem que responen les diverses ac-tituds i reaccions que descobrim?

e) Fem una llista d’aspectes positius i una altra de nega-tius de tot el que ha sortit.

El jutjar«Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciu-tadans del poble sant i membres de la família de Déu.» Ef 2,19

Proposem dos textos, en podeu aportar d’altres, que ens poden ajudar a il·luminar les nostres experiències amb la Paraula de Déu:

Mateu 28,16-20 (Jesús envia els seus deixebles): Ens • pot ajudar a aprofundir en la missió de l’Església i, per tant, de la nostra comunitat cristiana, cridada a anunciar l’Evangeli a tots els pobles.

Mateu 25,31-46 (El judici final): Ens diu que aco-• llir els pobres és acollir Jesús. La litúrgia és també un acollir la presència sagramental de Jesús, i no és possible fer-ho si els pobres queden fora de la nostra assemblea.

a) Com, a través d’aquestes situacions, descobrim la presència de Jesucrist mort i ressuscitat?

b) Com veiem que a partir de l’immigració, un signe del nostre temps, es renova la Comunitat i van creixent unes relacions i una societat noves?

L’actuara) Quines crides sentim a nivell personal i com a Comu-nitat després d’haver fet el ‘Veure’ i el ‘Jutjar’?

b) Què es pot fer per connectar amb els nou vinguts, per establir relació mútua?

c) Què podríem fer per afavorir la seva participació a les nostres celebracions?

d) Quines coses pensem que cal evitar, què no s’hauria de fer, vistes les experiències que tenim?

e) Quina possible actuació descobrim en altres àmbits de la Comunitat que no són estrictament litúrgics?

f) ...

8

Número 2. Juny 2009Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraPl. de la Vila, 11, 1r 1a08980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Raquel Avilés, Maria Bargalló, Paula Carrillo, Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Xavier Pedrós, Pere Pujol i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.orgImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.

L’Església a Espanya i els immigrants

Pel seu interès, us anem presentant extractes del document L’Església a Espanya i els immigrants, aprovat per la Conferèn-cia Episcopal Espanyola el novembre del 2007. Podeu trobar el document sencer, en català i en castellà a la web de la Con-ferència Episcopal Tarraconense (www.tarraconense.cat), dins l’apartat Documentació/Documents de la CEE). S’està prepa-rant un material per treballar en grups tota aquesta qüestió.

2. L’emigració ens interpel·la i consti-tueix un moment de gràcia.L’actual realitat de les migracions a Europa i a Espanya suposa una seriosa interpel·lació a tots: individus, societat i les seves organitza-cions, administracions públiques i Església. Ningú no pot restar aliè ni indiferent davant un fenomen d’aquesta envergadura.

Això no obstant, el fenomen de les migracions no sols ens interpel·la i demana una resposta als seus problemes, sinó que la presència dels immigrants entre nosaltres constitueix una oportunitat històrica per a l’Església en molts aspectes; pot qualificar-se d’una gràcia, d’un vertader kayrós. Destaquem alguns aspectes.

La presència dels immigrants, oportu-nitat i gràcia per a viure la catolicitat. Per això hem de donar gràcies a Déu pels emigrants, que ens proporcionen l’oportuni-tat d’acollir-los i, per l’acció de l’Esperit, rebre d’ells, amb el seu treball i serveis, els seus dons i la seva riquesa. Aquest intercanvi de dons en la convivència fraternal és una prefiguració de la humanitat «unida en Crist».

Oportunitat i gràcia per a l’enfortiment de les nostres comunitats. La integració dels cristians catòlics estrangers, que des del principi són membres de ple dret de les nos-tres comunitats, suposa un enfortiment i un enriquiment de les comunitats. No sols per la joventut que acostumen a portar a unes comu-nitats generalment en procés d’envelliment, sinó també, i sobretot, per la riquesa que apor-ten amb els seus valors i amb la varietat de les seves expressions i tradicions.

Oportunitat i gràcia per a viure el dià-leg ecumènic i interreligiós. La presència entre nosaltres d’immigrants procedents de les diverses tradicions cristianes —sobretot ortodoxos, però també protestants, anglicans, etc.— i d’altres religions, constitueix per a l’Es-glésia una oportunitat per al diàleg i el treball

ecumènic, per a reforçar i exercir la fraternitat entre els cristians i per al diàleg interreligiós.

Oportunitat i gràcia per a l’acció ca-ritativa i social de l’Església. La situa-ció de desvaliment, de desarrelament, de de-semparament i a vegades d’explotació en què sovint es troben els immigrants, ofereix a l’Es-glésia l’oportunitat i reclama d’ella l’obligació d’exercir de bon samarità que guareixi les se-ves ferides, els ajudi a aixecar-se i a recobrar la consciència de la seva dignitat, camini amb ells, els proporcioni llar i nova pàtria i els pres-ti quelcom de la pròpia vida i riquesa.