Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

“Era foraster i em vau acollir...”Aquestes paraules de l’escena del judici final de l’evangeli de sant Mateu 25, 35 ¿són només una utopia ideal, fora de la realitat, o bé tenen un valor concret i poden inspirar una pauta de conducta a les persones i a la societat ? Tot es juga en una mirada de fons: si considerem els altres com algú amb un valor i una dignitat per sí mateix, en definitiva cada ésser humà com un germà, un fill de Déu; o bé si tenim una mirada oportunista i utili-tarista i pensem principalment en termes de benefici i de privi-legi personal.Si ens decantem per la primera mirada, i aquesta és la veritable línia humanista i d’inspiració cristiana, se’n deriven unes con-seqüències en tractar el tema de la immigració. Aquests mesos passats hi ha hagut greus epi-sodis al flanc sud d’Europa, a la illa de Lampedusa, a les ciutats nord-africanes de Ceuta i Me-lilla. Però també el tràfic més o menys ocult de persones provi-nents de l’est d’Europa, o d’Àsia i Amèrica. Situacions cruentes amb resultats de centenars i centenars de morts per naufragis, per expulsió violenta, però també situacions cruentes per l’explotació en les condicions laborals, en la tracta de perso-nes, dones i nens, en l’internament en centres sense protecció legal. Tot això genera una gran inquietud. Cal evitar les utilitzacions demagògiques del tema, creant alarmisme o volent fer un aprofitament partidista amb vistes electorals. Seria una utilització inadmissible d’una realitat complexa i d’un greu problema humà. Hi ha hagut les eleccions eu-ropees del 25 de maig i l’any que ve hi haurà eleccions municipals. Cal defugir la temptació de jugar amb la por de les poblacions o de fer pagar als immigrants la irritació dels ciutadans empobrits i amenaçats per una crisi econòmica que no l’han pas causada els qui han vingut de fora, sinó que té arrels profundes en el nostre sistema econòmic capitalista, i que està causant un divisió social i econòmica molt injusta.No és un problema senzill, ningú amb responsabilitat parla d’una immigració sen-se control; però tampoc ningú amb sensibilitat humana i cristiana pot quedar in-diferent davant la tragèdia de milers de persones empobrides que afronten grans perills per intentar millorar la seva vida i la de les seves famílies. El Papa Francesc ha estat un gran altaveu d’aquesta inquietud: la realitat de les migracions, en la nostra època de globalització, demana que s’enfoqui i gestioni de manera renovada, justa i eficaç; això demana la cooperació internacional i un esperit profund de solidaritat i compassió. És una responsabilitat comuna de tots els països europeus i del món, no només dels que es troben en situació de frontera. El més important és tenir criteri, adoptar una mirada veritablement humana i cris-tiana que superi recels i prejudicis infundats. Cal la col·laboració de molts perquè s’estableixin unes lleis i una opinió pública favorable als immigrants. Cal afavorir les propostes polítiques que humanitzin la realitat social i econòmica i la gestió de la immigració. Una mirada que valori la dignitat de la persona i busqui vies d’inte-gració i no que condueixi a l’exclusió i al rebuig. Ens hi juguem molt més del que sembla, en tractar de fer, amb intel·ligència i sentit crític, un món de germans i no d’enemics recelosos. També això forma part essenci-al del camí cristià que entre tots anem buscant. JMD

12any 5juny2014

Sumari:2 Qui va ser Rovirosa?

M. Simó - GOAC Sant Boi

3 La revolució cristiana dintre del poble. E. Fabregat.

3 No els deixem sols! ¿Què són els CIE i per què cal tancar-los? F. Rodrigo

5 Jesús Jiménez, nou president de l’ACO. J. Jiménez.

5 Triple ordenació a Sant Feliu.

6 Des de l’Hort Humà de Vilanova. R. Reyes.

9 Les transformacions vénen pels exclosos. J.M. Romaguera.

10 Comprometre la vida. Un testimoni. LL. Mascaray.

13 Desè aniversari del col·lectiu Suma. M. Prada.

14 La PAH irrumpe en las europeas. R. Vega.

15 L’alternativa de les nits de Sant Boi.

Acció social i vida contemplativa. M. Solé

16 Pistes per viure i creure en temps de crisi. Ángel de Arriba; Josep M. Soler;

Agustí Cortés.

19 Suport materno-infantil: fruit de la maternitat. R. Vilaró

Guillem Rovirosa va ser un gran líder cristià de la classe treballadora, funda-dor, el 1946, de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), institució que ha format tants homes i dones sig-nificats en les lluites polítiques, socials i sindicals.

Quan tant es parla avui de “recupera-ció de la memòria històrica”, que ca-dascú intenta portar al seu molí, farí-em molt bé els cristians de reivindicar i d’aprendre de tantes persones que constitueixen per a nosaltres un autèn-tic mirall on poder mirar-nos .

En uns moments de catolicisme pa-ternalista, d’espiritualitat intimista, individualista i aburgesada, com eren els temps de la postguerra i el nacio-nalcatolicisme, Rovirosa va acostar el missatge de Jesús a la classe obrera, oferint-li una espiritualitat fonamenta-da en la construcció del Regne, unint la fe i la vida de manera quotidiana i permanent.

Nascut a Vilanova i la Geltrú (Barcelona), i després d’una llarga etapa d’ateisme i indiferència religiosa, en la qual, però, no va deixar de buscar el sentit de Déu i de la vida, va descobrir un dia la figura de Jesús, així com la urgència de dedicar la seva vida a evangelitzar el món obrer .

Autor de nombroses obres escrites, val la pena conèixer la seva persona, la seva vida i el seu pensament.

Manel SimóParròquia Santa Maria Magdalena

Viladecans

¿Qui va ser Rovirosa?El seu rigor científic l’utilitza en la seva lluita contra la religió i el muntatge catòlic. El 1922 es casa amb Caterina Canals, dona ober-ta i molt religiosa. El maig de 1929 tots dos se’n van d’Espanya i s’instal·len a París. En la seva recerca de la veritat va passar per l’ateisme, l’espiritisme, el teosofisme, creences que anava abando-nant a mesura que el rigor de la seva anàlisi les deixava al desco-bert. Al final va decidir confiar només en la ciència.

Un dia passava per davant de la porta de la parròquia de Sant Josep i va veure molta gent agrupada, va preguntar què passava i li van dir que el cardenal Verdier predicava al seu interior. Encuriosit, va entrar-hi. Va sentir aquestes paraules: “de la mateixa manera que un oculista és aquell que coneix millor els ulls, així el millor cristià és aquell que coneix millor el Crist”. S’adona que ell no coneix Crist i decideix documentar-se. Aquí comença la seva conversió.

La tardor de 1933, Caterina i Guillem es traslladen a Madrid. Per Nadal, Rovirosa fa la seva segona comunió i el matrimoni fa un pacte amb Déu: dedicar-se completament a l’apostolat i deixar que Déu proveeixi les seves necessitats sempre que ells visquin pobra-ment. Comença a treballar, compaginant la feina amb una intensa preparació espiritual i intel·lectual fins al juliol de 1936 en què co-mença la guerra civil. Els seus companys l’escullen president del Comitè obrer d’empresa i el matrimoni instal·la una capella clan-destina a casa, on se celebra l’Eucaristia diàriament. Davant el de-sastre de la guerra, fan un segon pacte amb Déu: dedicar el seu apostolat a tornar Crist als obrers. Un cop finalitzada la guerra, passa un temps a la presó per haver presidit aquest comitè obrer i en surt al setembre de 1940. Ingressa a l’Acció Catòlica. Al maig de 1946, els bisbes acorden la Fundació de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) per a l’evangelització del món obrer i encar-reguen a Rovirosa la tasca d’organitzar-la i desenvolupar-la.

Deixa la feina i se’n va a Montserrat. Dedica uns dies a la pregària, prepara la primera setmana nacional i en finalitzar es publica el ¡TÚ!, al qual seguiria el Butlletí de dirigents. És autor de múltiples publicacions. Va dedicar la resta de la seva vida a fer cursets, xerra-des, quaderns, articles, a les revistes que publicava l’HOAC..., fins que finalment, el 1955, és el mateix episcopat el qui el separa dels òrgans de direcció de la GOAC, prohibint que en faci propaganda pública.

El 1957 un tren l’atropella i li destrossa el peu esquerre, que li és amputat. En aquesta etapa d’invalidesa dóna gràcies a Déu esco-llint aquest lema de vida, després dels 60 anys complerts: “Ara més que mai“. Mor el 27 de febrer de 1964.

Equip de Sant Boi (Goac)

2

La GOAC de Catalunya celebra el 50è aniversari de la mort de Guillem Rovirosa, el primer goacista

El passat 20 de febrer, a la seu de Cristianisme i Justí-cia de Barcelona, la GOAC vam aplegar molts amics i amigues, simpatitzants i companys de lluites i compro-misos, entitats i associacions que ens van voler acom-panyar en aquest moment tan important com és l’ho-menatge al nostre fundador i primer militant, Guillerm Rovirosa (1897-1964).

Es va projectar el documental “Guillem Rovirosa, ara més que mai. La Revolució cristiana dintre del poble”. Aquest vídeo compta amb els testimonis del Pare Hilari Raguer i Suñer, en el marc del monestir de Montser-rat; de l’historiador i militant de la GOAC, Emili Fer-rando Puig, enmig de la Badalona obrera; de Mercedes Sánchez, membre de la GOAC de l’emigració i avui goacista incansable a Catalunya, i d’un bon grapat de simpatitzants i militants de la GOAC de diferents punts de Catalunya. En resum, és una part de la memòria his-tòrica i de l’actualitat d’un moviment que apunta a tenir llarga, creativa i fraterna vida.

Aquest acte ha estat l’inici del que anomenem l’Any Rovirosa, un any que estarà ple de d’accions per com-memorar el missatge i la labor de Rovirosa.

La revolució cristiana dintre del poble

Alguns d’aquests actes ja estan programats i a la diò-cesis de Sant Feliu hi ha programades unes xerrades a diferents parròquies on es presentarà el documental i es reflexionarà sobre la dimensió social dels cristians i cristianes.

Durant l’any us anirem informant de tot allò que orga-nitzem.

Èrika Fabregat (Goac Barcelona,Sant Feliu)

No els deixem sols!Al meu equip de la GOAC tenim la sort de comptar amb la nostra germana Mariajosé Navarro Munuera, el Projecte Evangelitza-dor (compromís) de la qual està centrat en tot el treball d’acompanyament a persones immigrades i, més en concret, en la Campanya Tanquem els CIE.

És un testimoni de compromís cristià ben proper, d’una banda, als textos evangèlics que recullen el pensament i la pràctica de Je-sús respecte al proïsme, l’Amor profund que ha de guiar-nos, i, d’altra banda, als ensenya-ments de l’Església, especialment als pronun-ciaments recents del nostre germà Francesc.

Fermín Rodrigo Lázaro, membre de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica de la nostra Diòcesi de

Sant Felliu

Què són els CIE i per què cal tancar-los?L’any 1985 és aprovada la primera Llei d’Estrangeria es-panyola a través de la qual es regula l’internament admi-nistratiu d’estrangers. Això serà una condició fonamen-tal per a la incorporació de l’Estat espanyol al territori Schengen. Des d’aleshores, Espanya s’ha convertit en part de la frontera sud de l’anomenada Europa Fortalesa.

En aquest escenari, els Centres d’Internament d’Estran-gers (en endavant CIE) són una peça més en l’entramat de les polítiques de fronteres i control de la mobilitat humana que opera a Europa des de la formació de l’espai Schengen.

Els CIE, institucions en què són privades de llibertat per-sones estrangeres mentre es decideix la seva expulsió del país, estan vigents a l’Estat Espanyol des de l’any 1985. Aquests espais depenen del Ministeri de l’Interior; per tant, les funcions de gestió i vigilància estan a càrrec exclu-sivament del cos de la Policia Nacional.

Des de la seva creació, aquestes institucions han mancat d’un règim de funcionament que reguli les condicions de vida al seu interior. Recentment, ha estat aprovat un Reglament de Règim i Funcionament Interior dels CIE a

3

Espanya, reglament que ha arribat massa tard i que en absolut suposa un veritable protocol de garanties per a les persones que hi estiguin tancades.

Els CIE constitueixen focus de vul-neració constant dels drets humans, motiu pel qual diverses organitza-cions i entitats socials han posat en dubte la legitimitat d’aquests es-pais, considerats com els forats ne-gres de l’Estat. Així, són repetides les pràctiques de racisme, abusos policials i violacions de drets, que es donen en un marc d’opacitat que fa tremendament difícil que les de-núncies derivin en una investigació rigorosa.

Tot això obviant que es tracta d’ins-titucions intrínsecament discri-minatòries, que violen el principi d’igualtat constitucional, atès que la possibilitat de ser expulsades i internades és una mesura exclusi-vament prevista per a les persones no nacionals. Això suposa una dis-tinció categòrica entre aquelles que poden gaudir dels beneficis relacio-nats amb la ciutadania i aquelles a qui no se’ls reconeix aquests drets, per la qual cosa podran ser sotme-ses a mesures de control diferenci-ades i gestionades de manera puni-tiva.

En concret, el CIE de Barcelona està situat al polígon industrial de la Zona Franca i té capacitat per a 226 persones (exclusivament homes en l’actualitat). Va ser inaugurat l’agost de 2006, substituint el tristament conegut centre de “La Verneda”. Tot i que el nou centre es va pre-sentar com una “millora” respecte a l’anterior, el CIE de Barcelona ha accentuat les característiques peni-tenciàries de la detenció: tancament

electromagnètic d’espais comuns i cel·les, visites de familiars i comuni-cació a través de mampares, cel·les amb barrots, etc. Durant els últims anys, el CIE de Barcelona ha estat objecte de polèmica, especialment per la mort de tres interns, la gran opacitat que l’envolta i els nombro-sos casos de denúncia de maltracta-ments.

La campanya Tanquem els CIE neix el gener del 2012 arran de la mort encara sense aclarir d’Idrissa Dia-llo, un noi de Guinea Conakry que estava pres al CIE de Barcelona. Els primers membres de la Campanya provenen de diferents organitza-cions i col·lectius en defensa dels drets de les persones migrants; ara per ara, però, són nombrosos els i les activistes a nivell individual que s’han anat sumant.

Tanquem els CIE té quatre objectius fonamentals:

• Visibilitzar els Centres d’Inter-nament d’Estrangers, ja que una part molt àmplia de la societat ci-

vil ignora la seva existència o bé creu que es tracta d’un estament d’ajuda humanitària per a mi-grants. En aquest sentit, destaca el creixent suport ciutadà en les accions de denúncia i difusió tant al carrer com a les xarxes socials.

•Denunciar les contínues vulne-racions de drets que es produei-xen: maltractaments, irregulari-tats administratives, abusos... La recent imputació de tres policies pels suposats maltractaments als interns durant el seu torn de guàrdia suposa un avenç signifi-catiu.

• Procurar millores en les condici-ons de vida dels interns, mitjan-çant queixes i denúncies davant els jutjats de control.

No obstant això, l’objectiu princi-pal de Tanquem els CIE és, com el seu nom indica, tancar aquests cen-tres que encara que formalment no són presons, funcionen com a veri-tables Guantánamos.

Campanya Tanquem els CIE

Dades de contacte: Bloc: tanquemelscies.blogspot.com

Adreça-e.: tanquemelscies@gmail.com Twitter: @TanquemelsCIEs

Facebook: www.facebook/ciesno

4

El moviment ACO (Acció Catòlica Obrera), com les seves sigles diuen, és un moviment d’acció, catòlic i obrer. Fa més de 33 anys que la Tere-sa, la meva esposa, i jo hi pertanyem.

Durant aquests anys junts hem fet de consiliaris a grups de la JOBAC i de la JOC, moviments de joves que tenen orígens i sigles que coincidei-xen amb l’ACO. També dins el mo-viment he estat responsable de zona i de grup, i he assumit diferents responsabilitats a en-titats del poble on visc (Molins de Rei), així com també a la parròquia, on he format part de l’equip del Consell Pastoral Parroquial. He col·laborat a la ràdio de Molins de Rei en el programa Obrint Camins i actualment sóc un dels animadors de l’equip de renovació cristiana del sector diocesà en l’itinerari anomenat Vine i veuràs.

L’ACO té les tres lletres que ens marquen. La sigla A d’acció ben segur que m’ha ajudat a prendre aquests compromisos. La sigla C de cristià m’ha ajudat a apro-fundir la fe en Jesús i a valorar la meva actitud en aquests compromisos. L’O d’obrer m’ha fet sentir com a tal i a estar atent als altres treballadors com a mes-tre i, en concret, als més desfavorits: companys, pares i alumnes marginats per alguna circumstància.

Jesús Jiménez, nou president de l’ACO

Estic ben convençut que, com diem al moviment, l’ACO és una obra de Déu que forma part de projecte alli-berador de Jesús. Aquesta obra de Déu necessita una organització on hi ha molta gent compromesa que està treballant pel seu funcionament. Es-tic molt agraït als homes i dones que han fet possible al llarg dels anys que el moviment fos viu i acollidor i crec que qualsevol entitat o moviment

sempre hauria de tenir cobertes les responsabilitats ne-cessàries per funcionar com cal.

Resulta que el 12 d’octubre passat, justament, havíem d’escollir un nou president general del moviment i no va sortir-ne cap per falta de candidats. Jo vaig pensar que la meva situació laboral en breu canviaria per la meva pròxima jubilació i que tindria més temps.

En la pregària he escoltat la crida de Déu. Per ser co-herent amb la crida que he sentit, després de parlar en família i en el meu grup de Revisió de Vida, he decidit assumir la responsabilitat de la presidència, si així ho volen els militants. Compto amb l’ajut que segur que em donaran la presidenta, el consiliari i tot l’equip del Comitè General actual, així com la resta de militants de l’ACO, animats tots amb l’Esperit que ens impulsa.

Jesús Jiménez

El passat 23 de març Pere Pujol, fuster, veí d’Hostalets de Pierola, casat i pare de tres filles, i membre de l’Equip de Pastoral Obrera del nostre bisbat, va ser ordenat com a diaca permanent. En la mateixa celebració, a la catedral de Sant Llorenç, va ser ordenat Sandor Benarik com a prevere i Sergi Sicília com a diaca. Moltes felicitats a tots tres!

Triple ordenació a Sant Feliu

5

• Ens reunim setmanalment per planificar la feina i expressar les nostres vivències, tot cercant la resolució de conflictes mitjan-çant dinàmiques de grup per aprendre habilitats socials que ens permetin la gestió emocional (vivència individual) i afectiva (vivència relacional) i així enge-gar nous reptes amb compromís.

He triat unes paraules de la ger-mana Joana Chittister (monja bene-dictina) que penso que sintetitzen el projecte socialitzador de l’Hort Humà:

La vida en comunitat no requereix heroïcitats espirituals; es requereix la consciència espiritual del poder de la simplicitat, la humilitat, la igualtat i la cura de la terra. Això ens porta a veure el gran propòsit de vida pel qual cada un de nosal-tres és cridat. Això ens porta a com-prendre la dimensió santificada de la comunitat humana. Això ens porta a tenir cura dels altres com Déu s’ha preocupat per a nosaltres. Som aquí per retenir Déu als nos-tres cors, busquem la manera que transcendeixi tant la polarització política com l’eclesiàstica compe-tència.

Per il·lustrar l’experiència de l’Hort Humà, uns testimonis a partir d’un breu qüestionari. Les preguntes són:

Des de l’Hort Humà de Vilanova

A partir del document Parròquies i comunitats socialment atentes que fa dos cursos el Consell Pastoral de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Vilanova i la Geltrú va estar treba-llant en diferents sessions, una de les conclusions que van sortir, era crear un “Grup de Sensibilització Social” (GSS) per atendre totes les inquietuds que havien anat sortint durant la reflexió del document i ajudar a la parròquia a donar res-posta social en aquest temps de cri-si.

D’aquest grup n’han sortit dos pro-jectes:

• l’Hort Humà, un projecte d’inte-gració social d’homes;

• l’Espai Betània, un espai de pri-mera acollida tant de necessitats generals com d’oferiments.

Al mateix temps aquest Grup de Sensibilització social va muntar unes Jornades de Sensibilització So-cial davant la Crisi per ajudar la co-munitat a fer reflexió sobre aquest moment que ens ha tocat viure. Vam demanar la col·laboració de la Delegació de Pastoral Obrera per-què ens hi ajudés.

¿Per què aquest nom? En una reunió del GSS al gener de 2013, en un moment de pluja d’ide-es, va sortir aquest singular cognom d’Humà perquè s’ajusta als valors que cerquem: crear un espai per a homes, per passar l’estona, compar-tir, xerrar, pregar… tot treballant la terra. A la parròquia ja tenim al-tres activitats que complien aquesta funció per a les dones (El Braser) així que ens va semblar una bona idea.

La cessió d’uns terrenys per part del Patronat de la Casa d’Empara ens

va permetre tocar de peus i mans a terra.

Altres aspectes del recurs que cal remarcar són:

• Fer un cultiu sostenible respec-tant al màxim el medi ambient.

• Les collites són en part per auto-abastiment dels usuaris.

• Part de la collita es dóna al Pro-jecte de Càritas La Mensa del Cor per a beques de menjador per a infants.

• Alguns usuaris poden gaudir –gràcies al seu treball a l’horta– de l’ajuda del Servei de l’habitatge.

• Naturalment part dels guanys es dediquen a autofinançar el pro-jecte. Val a dir que no venem res, que ho portem a les misses i els fidels agafen el que necessiten i deixen el que poden.

• Fem pregària (l’assistència es lliure), on podem manifestar aquell desig tan nostre com a cristians que tot el bé que pu-guem fer sigui testimoni del fet que en el fons és el Senyor el qui ho fa, i això ens pot ajudar a l’ho-ra de viure els processos de so-cialització i fer-nos conscients de la seva antítesi: el protagonisme.

Al ir, van llorando,llevando la semilla;y vuelven cantando,trayendo sus gavillas

Salmo 126 (125) Canto del regreso

6

1)¿Cuálessontu nombre,

edad, situación personal, familiar y

profesional?

Julio – 73 años – Jubilado – Esposo,

padre y abuelo

Jesús, 26 depresión, soltero, parado.

Vasile, 29 años, casado, tengo 2 hijos,

sin trabajo

Me llamo Francisco López, tengo 57 años,

nací en Andalucía, soy profesor.

2) ¿Quién te habló del HH?

En la parroquia, en la misa se pidieron voluntarios y gente

interesada en el proyecto.

Un amigo de mi padre.

El padre Agustín me habló del huerto.

Me hablo del HH Rosa, que está relacionada

con la Parroquia de Sant Joan y que conocía mi

interés por dedicar algo de mi tiempo a labores agrícolas, aunque no de

manera profesional.

3) ¿Que buscas en el HH?

Contribuir a una buena causa.

Colaboración, relación y comunicación

Sentirme realizado y tranquilidad.

Sociabilidad, comprender a las

personas necesitadas y ayudar a que el huerto

sea cada día mejor.

Relacionarme con una actividad física y

absolutamente diferente a lo que me ocupa

habitualmente. Un huerto es algo vivo y ver crecer

las plantas tiene algo que siempre me ha gustado.

4) ¿Qué has encontrado?

En principio, lo que buscaba, y confío en profundizar y encontrar mucho

más provecho en esta relación.

Tranquilidad y relacionarme con la

gente.

Amigos y todo lo de arriba

He encontrado más o menos eso, pero además he conocido a gente que

no conocía y que son muy diferentes a mí y piensan de manera

absolutamente diferente. Afortunadamente, se tolera que dedique un tiempo muy limitado al huerto humano ya que mis ocupaciones

habituales me impedirían asistir más tiempo.

5) ¿Qué haces un día que vienes al HH?

Lo que sea más necesario en el devenir

de cada día.

Riego y mantenimiento del

huerto

Sembrar, segar, plegaria, recoger cosecha, regar.....

reuniones sobre el huerto

Soy consciente de que el proyecto de HH sale adelante por la

dedicación y el esfuerzo de otras personas más comprometidas que yo. Por eso trato de no interferir en sus

actividades y hago lo que creo que es más urgente y está más al alcance de mis fuerzas y conocimientos.

Yo prefiero siempre la relación directa con las plantas o labores

de acondicionamiento simples.

7

El projecte és una experiència en procés de consolidar-se, queda molta feina per fer però vull agrair especialment a dues persones que m’han inspirat a l’hora de posar-me en marxa: a la meva estimada espo-sa M. Cruz (e.p.d.) i al P. Lluís Pla-nas (monjo) i també a totes aquelles persones que dia a dia es compro-

6) ¿Hacia dónde te gustaría que se

dirigiera el proyecto?

Creo que por el momento la dirección tomada es la correcta.

Con el tiempo, analizaremos la

necesidad de añadir otras posibilidades

que vayan en beneficio del bien social

A que fuera más gente y pudiéramos aplacar el hambre de algunas

personas.

Ayudar a mucha más gente

Tengo plena confianza en las personas que están gestionando el proyecto y entiendo sus dificultades

para hacerlo viable, por lo que aceptaré los

cambios de rumbo que le impriman para garantizar su futuro. Es evidente que

puedo dar mi opinión pero debe prevalecer la opinión de los que

dedican más esfuerzo y tiempo.

7) Para acabar, podrías decir una

palabra o una imagen quedefinieratu

experiencia en el HH?

Si es una sola palabra diré dos: Positiva y

mejorable

Familiar y solidario, Bienestar

Me gusta trabajar en el huerto.

Aunque sea algo más que una frase no puedo dejar de decir que llegar

adonde hemos llegado no es fácil. Yo intenté hacer un huertecito con unos

amigos y no llegamos ni a la primera cosecha…

Aquí, en cambio, el proyecto se ha

consolidado y ha logrado ser una realidad con gente muy diferente en origen, pensamientos, edades, etc… Es la diversidad

humana y la superación de los obstáculos lo que

más me impresiona, aunque eso es debido al empuje y la inteligencia de quien más dedicación tiene (y si no digo dirige es porque sé que no les

gustaría que se dijese eso de su actividad). Todo se debe a su esfuerzo personal y emocional.

meten amb el projecte singularment als companys del Grup de Sensibi-lització Social (Mn. Agustí, M. Car-men, Rosa i Iñaki) i a Jaume D., Juan Carlos, Sile, José Mª, José Fernando, José M., Josep C., Josep O., Alin, Ar-cadio, Joan, Blai, Juan, Vasile, Pie-tro, Marcos, Marcelo, José, José Ma-nuel, Enric,Máximo, Jesús, Jaume,

Daniel, David, Evaristo, Francisco, Francisco R., Jordi, Mehdi, Nicasio, Paco, Santi…a tots moltes gràcies i que amb el salmista podem retor-nar a casa cantant amb les garbes plenes de bona collita.

Bona Pasqua!

Reynaldo Reyes Vivó

8

Tot i que hi havia altres suggeri-ments per a fer aquesta aportació, no m’he pogut escapar de presen-tar-vos-ho a partir de l’evangeli d’ahir (Jn 9,1-41). A més de la rique-sa que ens aporta, té l’avantatge que el tenim fresc.

Aquell home que havia estat cec va ser “enviat” per Jesús a viure amb uns “ulls” nous, amb una nova llum. L’evangelista ens explica què va viure aquell home entre dos en-contres amb Jesús. En el primer en-contre Jesús realitza una acció evan-gelitzadora que retorna la dignitat a aquell home. En el segon encontre, Jesús continua la seva acció evan-gelitzadora amb la paraula: qüesti-onant (és a dir, fent una pregunta que dóna la paraula responsable a l’altre) i anunciant. Ahir vam tenir ocasió de reflexionar aquest evan-geli tan bonic i de contemplar-hi la persona de Jesús, que d’això es trac-ta bàsicament, i la bona notícia que s’hi dóna.

Doncs bé, anant al tema d’avui: si ens fixem en aquell home que ha-via estat cec, ens adonem que no ha rebut cap precepte, cap llei, cap im-posició. Jesús no li va dir, per exem-ple: “Ara que hi veus, t’has de com-prometre a transformar el món”; o bé: “M’has d’agrair el que t’he fet, comprometent-te a donar testimoni de mi”. No. L’acció de Jesús és del tot gratuïta. És una acció transfor-madora que no busca altra cosa que l’alliberament d’aquell home, que li sigui respectada la dignitat rebu-da de Déu. A partir d’aquí, aquell home, que ha estat transformat, es troba immers en el mateix món

d’abans però la seva nova situació posa en qüestió el sistema socio-re-ligiós que li havia assignat un rol de submissió. Quan ell, en lloc d’estar assegut mostrant la seva dependèn-cia, està dret, afirmant la seva prò-pia identitat (“sóc jo mateix”) posa en qüestió el sistema establert. I, fixem-nos: tots els embats que rep, de veïns i familiars i, sobretot, de part dels fariseus, els respon sem-pre de la mateixa manera: explicant els fets que l’han alliberat, explicant la seva experiència d’encontre amb Jesús, explicant el que Jesús ha fet amb ell. Dóna testimoni de Jesús no pas explicant cap catequesi sinó ex-plicant els fets viscuts. No es mou ni un milímetre d’aquesta fidelitat a la realitat, a l’experiència. No fa cap sermó, no explica cap teoria. I si en algun moment, provocat pels fari-seus, s’enfila una mica, és per posar en evidència les teories d’ells, que diuen que “un pecador ... no pot fer les obres de Déu” (v. 24), dient-los, des de l’experiència, que aquesta te-oria falla (v. 25.33).

És a dir: aquell home, amb senzille-sa, no fa altra cosa que explicar els fets, és fidel a l’experiència. I això provoca, per una banda, que ell ma-teix descobreixi qui és Jesús i pro-fessi la fe –“Hi crec” (v. 38)–, i que participi del canvi que Jesús ha vin-

gut a produir en el món: “Jo he vin-gut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs” (v. 39). Sense ni plantejar-s’ho, aquell home esdevé transformador quan posa en qüestió el sistema i provoca que el sistema l’expulsi. El sistema queda, així, en evidència: els pobres exclosos formen part del paisatge del sistema, no molesten, són ma-nipulables; que els pobres s’alcin i ocupin el seu lloc ho fa trontollar tot i, el sistema, per defensar-se, ha d’expulsar-los oficialment, s’ha de mullar.

Els deixebles del Crist, doncs, tots i totes, sense ser herois de pel·lícula, podem viure la mateixa experièn-cia. Les nostres vides senzilles i amagades, poden posar en qüestió el sistema imperant a cada moment, en cada situació que vivim. Quan prenem unes decisions i no unes al-tres, quan compartim el que vivim, quan expliquem el que ens fa lliures i el que ens oprimeix, quan reivin-diquem la dignitat pròpia i la dels qui no tenen veu. Especialment, si incorporem els exclosos, si els te-nim en compte, si la seva realitat forma part dels nostres criteris, de les nostres opcions.

Tot l’evangeli ens indica el mateix: les transformacions vénen pels ex-closos, com aquell home cec, asse-gut, demanant caritat. “Els petits”, “els pobres”, “els últims”, la “llavor més petita”, etc., són constants no pas en el discurs de Jesús sinó en la seva acció. És la manera que Déu té d’actuar, de recrear aquest món.

Josep Maria Romaguera

Comprometre la vida per transformar el món

Amb aquest títol es va convocar la desena taula rodona sobre la crisi organitzada per l’Equip de Pastoral Obrera. Enguany va ser a Capellades, com a cloenda de les jornades quaresmals de forma-ció de l’arxiprestat de Piera-Capellades, amb el bisbe Agustí Cortés, Josep M. Romaguera, prevere i consiliari de la JOC, i Llum Mascaray, militant de la GOAC. Transcricim en aquest número les in-tervencions de Romaguera i Mascaray. La del bisbe Cortés s’inclou a la plana 18, ja que es va repetir a la taula rodona convocada pel Grup de Sensibilització Social de Vilanova.

Les transformacions vénen pels exclosos

9

Vaig néixer a Saragossa el 1956, per-què allà van immigrar, des d’Osca, la família dels pares. De petita vaig ser una nena molt piadosa fins que, adolescent encara, el meu edifici de creences va caure per terra.

L’any 82 també vaig migrar. Vaig anar d’Aragó a Catalunya. Gràcies al testimoni de la gent de l’HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòli-ca) de totes dues autonomies i des-prés d’un procés de (re-)conversió, vaig passar a formar part d’aquest moviment apostòlic a finals dels anys 80. En la meva ànima creient vaig sentir que tornava a casa.

Lluitar en la clandestinitatAl 15 anys vaig organitzar-me en el moviment estudiantil de secundària. I, als 18, tot formant part del d’uni-versitaris, vaig patir la comissaria i la presó de Franco. Ja ho sabeu, eren temps d’absència de molts drets, com ara la llibertat d’expressió.

De les 72 hores a comissaria, vull re-marcar-ne un record. Camí del meu calabós, una nena gitana que porta-va en braços el seu nadó va allargar la mà entre dos barrots i em va do-nar tres préssecs petitons.

A la presó vaig estar només mig mes. Ens tancaven en llocs diferents a po-lítiques i comunes. Però els àpats i les sobretaules eren compartides. Era un goig ensenyar a llegir les do-nes d’ètnia gitana.

Per a la meva família, va ser un cop molt fort. Eren temps de clandestini-tat. No en sabien res, de les meves inquietuds socials. A més, fa només uns anys, vam conèixer unes dades esfereïdores a partir del descobri-ment d’unes cartes del meu avi: anys de sobrevivència als camps de concentració d’Argelès-sur-Mer i d’Agde, i a les presons de Lleida i les Caputxines de Barbastre...

Feina i sindicalismeVaig començar en la vida laboral als 16 anys. Poqueta cosa: enquestes i classes particulars. A partir dels 18, ja va ser dintre del règim de la Se-

guretat Social. Compaginava estu-dis i feina.

Una vegada, el meu cap va abusar d’una companya. Com que ella no volia denunciar-lo i la resta de com-panyes també estaven mortes de por, vaig entrevistar-me amb ell i li vaig expressar les meves reivindi-cacions al·lusives al fet que no me’n refiava, d’ell. Va enrogir com un to-màquet i... em va concedir totes les demandes. Però va quedar impune dels seus actes.

Sempre sindicada, vaig passar per diferents convenis i lluites labo-rals... i per l’atur. Déu va voler que conegués el Fermín, el meu marit, a l’Assemblea d’Aturats de Saragos-sa. Formàvem l’Assemblea 500 per-sones. Érem amb la gent a les cues de l’INEM, als mercats d’aliments, acompanyàvem les persones a qui els patrons no volien pagar el perío-de de proves...

També ens posàvem a la porta d’Instalaza, l’empresa de l’actual ministre de l’eufemística “Defen-sa”, i denunciàvem que allà es feia maquinària per a la guerra i hores extres... De fet, vam anar a moltes empreses a cridar contra l’existèn-cia de les hores extres, una cruel germana bessona de l’atur.

Les accions de l’Assemblea responi-en a objectius ben clars: que ningú treballés o agafés treball en condi-cions indignes i que la gent desocu-pada tingués accés a subsidi, a gra-tuïtat en els serveis públics... i, per descomptat, volíem uns seriosos i justos plans d’ocupació.

En molts aspectes era una situació ben semblant a l’actual. Llavors com ara, ens “venien” que estàvem vivint una transició “modèlica”.

Amb els veïns i veïnesTambé feia vida de compromís a l’associació veïnal del meu barri. Teníem una Comissió d’Urbanisme eixerida i dinàmica; a més, comp-tàvem amb l’ajut generós d’arqui-tectes joves; anàvem a l’ajuntament a reivindicar parcs i zones verdes

amb dues armes: la veu unida de la població i unes maquetes professi-onals.

–“Mireu, –dèiem al consistori– duem bona part de la vostra feina ja feta.”

Unes veïnes vam fundar la Comis-sió de Dones. La nostra consciència feminista tot just acabava de néixer, va ser una conversió entusiasta i va tenir conseqüències de gran enver-gadura dins del cor de les dones i dins de les seves llars, al carrer i ar-reu.

ArribaraCatalunyaEl 2 de setembre del 82 el Fermín i jo, el nostre bagatge de vida i sengles maletes a la mà vam arri-bar a Catalunya. Una parella de la GOAC, del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, ens va acollir al seu petit pis. Tothom ens va ajudar tant... !

Vaig passar la Festa de la Mercè tancada al Col·legi de Llicenciats; tothom parlava català, és clar; jo no entenia aquelles paraules, però sí sabia que volia formar part d’aque-lla protesta de llicenciades i llicenci-ats a l’atur.

El primer trimestre va ser trepidant: aprendre la llengua d’acollida; en-trar en contacte amb diferents asso-ciacions; sindicar-me; buscar feina...

Vaig fer de cangur i al mes de ge-ner ja tenia un treball de mestra: una substitució al barri de Camps Blancs de Sant Boi.

Comprometre la vida. Un testimoni

10

Dono gràcies a Déu per tanta soli-daritat i tant aprenentatge:

• vida comunitària compartint-ho tot,

• lluita de les interines i substitutes del curs 1983-84 per les terres de Pere Casaldàliga,

• estiu a Andalusia dedicat a l’alfa-betització de dones del camp,

• refundació de “Dones de l’Hos-pitalet”, centrades sobretot en l’assessorament a les dones mal-tractades; recordo amb estima-ció el viatge a Pamplona per tal d’aprendre del centre i la casa d’acollida per a dones; de fet, no-més es podia visitar el centre, la casa lògicament era “clandesti-na”,

• vam apuntar-nos a l’objecció fis-cal...

• i jo sempre... observant la gent de la GOAC...

Finalment, el 1986, caic del cavall i decideixo conèixer Jesús, la seva Pa-raula.

Jesús, al cor de la vidaEntro en un equip de Formació Ini-cial a Cornellà. Començo a aprendre a entendrir el cor, a saber que no és suficient lluitar per la justícia social, que cal combinar-ho amb l’Amor gratuït; que Déu és misericòrdia per definició i no el cap suprem de cap religió alienadora... D’aprendre, passo a sentir i a voler viure com Je-sús ens ensenya.

Al llarg d’aquests anys he tingut la sort de compartir la fe i/o el com-promís amb persones i grups d’allò més interpel·ladors.

Als 21 anys, vaig ser a París una Setmana Santa, a casa de persones immigrades. Els portals dels seus edificis eren enormes i luxosos, però els seus habitatges es trobaven als soterranis o a les golfes, i eren menuts i paupèrrims.

Una dècada després, vam visitar unes persones amigues que també vivien en comunitat com nosaltres. Les unes, a Dinamarca. Les altres, a Noruega. Ens van cridar per a fer xerrades sobre la reestructuració industrial a l’Estat Espanyol. Vam

aprendre dels seus moviments so-cials. A més del món obrer i l’ex-clusió, les seves inquietuds eren el neonazisme (donaven suport fra-tern a la gent nouvinguda), les nu-clears, i com fer per a conservar els béns naturals, els quals sabien finits (no malbarataven l’aigua, cuidaven horts petits... )

En el mateix 1986 guanyaria a Cata-lunya el NO a l’OTAN. Quina joia participar en l’organització del refe-rèndum alternatiu de l’Hospitalet: 700 taules! Vam treballar de valent i de manera unitària.

LainternacionalitzaciódelalluitaAl 88 vaig ser 2 mesos a Nicara-gua. Érem 60 dones cridades per la Secretaria de la Dona del sindicat camperol. Unes dedicades a la salut femenina. Les altres, docents. Vam viure les comunitats cristianes de base, la solidaritat, el repartiment dels béns, l’alfabetització, la digni-tat... i, de l’altra banda, la guerra, la por, la incertesa, l’alimentació es-cassa i moooolt de masclisme!

Al 91, dues companyes de la JOC-JOBAC més el Fermín i jo, per la GOAC, vam representar a Guate-mala el grup barceloní de suport a “Jornadas por la Vida y por la Paz”, un grup de pressió ecumènic per a l’acceleració de l’arribada de la pau amb justícia per a aquell torturat poble.

Al 93, una delegació catalana (de 28 membres que responíem a diferents organitzacions) va ser part dels 411 participants en les Comissions de Verificació a les CPR (Comunitats de Població en Resistència). Havíem de constatar que aquelles comuni-tats guatemalenques eren població civil i que l’exèrcit oficial guatema-lenc les estava bombardejant, per-seguint també per terra i robant, en fi, tots els seus drets humans sense excepció.

A la capçalera d’aquell reguitzell de gent que vam caminar hores i hores per la selva de l’Ixcan, hi havia dos estimadíssims bisbes: monsenyor Julio Cabrera (qui cada matí resa l’Oració de Jesús Obrer) i monsenyor

Álvaro Ramazzini (defensor incan-sable de les poblacions que patei-xen les multinacionals de la mineria que destrossa els territoris i causa el desplaçament forçós de la gent cap al desarrelament).

En aquell marc va néixer l’agerma-nament entre l’AMI (Associació de Mestres de l’Ixcan) i USTEC. D’ençà fins ara, existeixen les “Delegacions solidàries a Guatemala” organit-zades per l’ONG Entrepobles i pel sindicat USTEC.

Posteriorment, vam ser voluntari i voluntària per a les Brigades Inter-nacionals de Pau, una ONG inter-nacional dedicada a la protecció de persones, organitzacions i comuni-tats defensores de drets humans. Vam treballar un any a Colòmbia i un altre any a Mèxic. No som “es-cuts humans” malgrat fem acom-panyament de caràcter físic, ja que

també donem suport a la protecció a través de la interlocució amb au-toritats civils i militars, cos diplo-màtic, etc., i enviem informació de primera mà a la xarxa de suport que PBI (les sigles en anglès) té arreu del món. En aquesta tasca és fonamen-tal el no-partidisme, la no-ingerèn-cia, la noviolència... i l’acompanya-ment emocional i reconstructor dels teixits comunitaris... de manera que la gent autòctona sigui la sobirana del seu alliberament i de manera que col·laborem perquè els espais de la defensa dels drets humans no es tanquin.

De la gent indígena, sobretot de les dones, vam aprendre el concepte del “bon viure” (versus “viure mi-llor”). Ens diuen que cal combinar tres principis ètics a l’hora de cami-nar cap al “bon viure”:

11

• una economia en què la cura de la Natura i de les persones dins d’ella sigui la prioritat,

• la universalitat, és a dir, ha de ser per a homes i dones, i no ha de consistir a consumir tants béns naturals que s’impossibili-ti que tot el planeta visqui així, i

• la singularitat, que vol dir que la definició de “bon viure” és distinta segons els diferents contextos socials, personals i de territori.

La dona treballadoraTot tornant a Catalunya i fent en-rere en el temps, vaig tenir la sort de compartir pregària, inquietuds, dubtes, estudi i compromís amb les meves companyes veteranes del “Grup de Reflexió de dones de la GOAC de Barcelona”. Bona part dels fruits d’aquella època es poden veure en el Quadern de “Cristia-nisme i Justícia” núm. 43, que vam realitzar amb Dolores Aleixandre i Magdalena Fontanals, el títol del qual és: Quan les dones es senten cre-ients i feministes.

A la GOAC, moviment de la Pasto-ral Obrera fundat per Guillem Ro-virosa, de manera constant, plani-fiquem tots els aspectes de la vida, i la revisem. Dintre d’aquest pla, hi ha un element fonamental: el pro-jecte evangelitzador, el qual és re-troalimentat a cada equip.

El tinc centrat en les discriminacions que viuen les dones treballadores i les dificultats de les famílies obreres per donar una educació humanitza-dora en aquest marc capitalista.

El problema que acompanyo és el que pateixen les professores substi-tutes (molts cops, a més a més, ma-res): treball fragmentat; mobilitat forçosa; precarietat; manca d’iguals drets laborals; invisibilitat entre la gent companya del claustre; frus-tració; com fer conciliable la vida pròpia, la familiar i la laboral. D’al-tra banda, la vida de les mares i de les germanes grans de l’alumnat en general i l’immigrat en particular: aïllament, dol, conflictes intrafami-liars... Unes persones són de parrò-

quies, d’altres són de diferents reli-gions i d’altres són agnòstiques.

A més de la GOAC, les “organitza-cions del poble” que em nodreixen són: USTEC·STEs en els camps sin-dicals general, de gènere (“Secreta-ria de la Dona”) i de solidaritat (“Se-cretaria de Moviments Socials”); la Plataforma groga “Olesa es mou”, i les “Brigades Internacionals de Pau de Catalunya” en el camp dels drets humans i de la pau i la noviolència.

l quefer personal consisteix a pre-parar (és a dir, a pregar) al millor possible les trobades, assemblees... El quefer ambiental, a ajuntar-nos i prendre decisions per trencar amb la negació que es fa de nosaltres les dones. El quefer institucional, a compartir amb les companyes i companys de la GOAC i dels dife-rents col·lectius, i denunciar davant les institucions responsables dels corresponents despropòsits i injus-tícies.

Tothom m’anima a farcir el compro-mís amb proximitat, escolta activa, aprenentatge i molta estimació. Així estic en millor disposició per avan-çar en pregar la vida de manera permanent; caminar cap a la unitat de consciència (obrera-cristiana), i enfortir la meva identitat cristiana.

Acompanyant els i les jovesEn els darrers anys, tinc el goig de ser consiliària d’un grup de la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i de la Comissió d’Educació de la JOC.

Són dos equips entusiastes i impli-cats en els diversos problemes que aquest sistema de mercat fa patir al jovent i a les seves famílies tre-balladores: l’atur, l’abús als llocs de feina, la carestia dels estudis, l’alie-nació que genera la cultura que pre-domina, els ERO, la precarietat, la manca de futur, l’ostracisme...

Hi ha una sincera inquietud per fer unes trobades regularitzades; per marcar-se uns compromisos realis-tes i realitzables; per revisar aquests compromisos; per conèixer més i millor el Moviment, la figura de Cardjin, la memòria de la qual no-drir-se per a una existència obrera-cristiana de segle XXI; per formar-se

a través de tallers complementaris a la revisió de vida obrera, i sobretot per participar activament i comuni-tària en les campanyes i activitats de la JOC, de la resta de Moviments de la Pastoral Obrera i també del moviment social i obrer en general.

Lluiten per vèncer la por que incul-quen l’individualisme, el confor-misme, la resignació, la indiferèn-cia, el “no hi ha res a fer”, “és el que hi ha”...

I és que la JOC els ofereix la figura alliberadora i la pràctica de l’amor de Jesús; la invitació al seu segui-ment; la promoció integral i col-lectiva del jovent treballador; el creixement, per tant, personal i col-lectiu cap a la comunió.

Dono gràcies a Déu per haver-me regalat tantes germanes i germans, i li demano que perdoni les meves errades i que em continuï guiant per aquesta vida.

Llum Mascaray

12

Al gener vam celebrar 10 anys del començament del projecte. La valoració és molt positiva tant per part de les persones participants com per part dels voluntaris i voluntàries.

La necessitat d’aquest projecte la justifiquem perquè s’ha de potenciar l’eradicació de l’analfabetisme, tant absolut com funcional. Al barri de Marianao no hi ha cap equipament que porti a terme aquesta tasca d’al-fabetització, tant de persones autòctones com immi-grants.

• L’ús de l’ordinador i més encara l’accés a Internet facilita el contacte, la comunicació i la informació amb l’exterior, cosa que afavoreix el coneixement i el sentit crític de la realitat.

• Volem potenciar la participació activa de las perso-nes en el seu entorn

• Creiem en l’organització assembleària perquè po-tencia la implicació, el protagonisme i la responsa-bilitat de les persones

• La relació i el coneixement d’uns i altres fa un bar-ri més humà, menys anònim. Això és molt impor-tant, ja que al nostre barri convivim persones de diferents països i cultures. És fonamental afavorir l’intercanvi i la convivència per tal d’enriquir-nos tots i totes.

En una de les primeres assemblees que vam organitzar al començament del projecte, és va fer una pluja d’idees per proposar què nom portaria el nostre col·lectiu, el grup que proposava SUMA ho defensava argumentant que la suma de l’esforç, la disponibilitat, l’estimació, l’intercanvi... es converteix en multiplicació, perquè sempre que donem rebrem més del que hem donat.

Finalment vam escollir aquest nom: Col·lectiu Suma i és veritat que contínuament estem multiplicant. Vam co-mençar buscant voluntaris i participants per un projec-te d’alfabetització, però l’entusiasme, l’energia i les pro-postes de tots i totes s’han convertit en un col·lectiu de transformació social, perquè no únicament intercanvi-em coneixements acadèmics, participem de la vida del barri, celebrem la vida i les festes, barrejats gent d’An-dalusia, d’Extremadura, de Galícia, de Catalunya, de Nador, de Casablanca, de Tanger, de Asilah, de Sidi...

Al col·lectiu Suma compartim la definició de cultura que l’Unesco va declarar al 1982 i treballem per fer-la realitat dia a dia:

...La cultura dóna a la persona la capacitat de reflexio-nar sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través de ella discernim els valors i prenem opcions. A través de ella la persona se expres-sa, pren consciencia de sí mateixa, es reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies re-

alitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres que li transcendeixen (UNESCO, 1982: De-claració de Mèxic)

Actualment el Col·lectiu Suma és la suma de cinc grups d’alfabetització i neolectors (aquests grups abans eren de persones autòctones però ara ja hi ha immigrants que estan també en aquests grups), quatre grups de castellà per a dones magrebines, dos grups de català oral, taller de teatre, taller de ball, taller d’intercanvi de coneixements, coral, guarderia i trenta-vuit voluntaris i voluntàries.

Creiem que de la mateixa manera que les persones ne-cessitem l’oxigen, tenim també necessitat d’escalfor i tendresa, per això gaudim compartint experiències jo-ioses i de les altres. O al menys així ho visc jo.

Manoli PradaVoluntària del Col·lectiu Suma

Desè aniversari del col·lectiu Suma

13

La PAH ha hecho campaña en las europeas para señalar a los respon-sables del bloqueo de la Iniciativa legislativa Popular (ILP) y recordar a la ciudadanía que hay vidas en jue-go. Esta vez se trataba de informar a los ciudadanos que van a ir a votar.

La PAH entra en campaña, en las elecciones europeas y lo hará en próximas elecciones que decidirán nuestro futuro para que se escuche la voz de la ciudadanía; la voz de aquellos a quienes el PP ha decidido declarar la guerra y condenar al su-frimiento para mantener los privile-gios de una banca criminal. Porque hay vidas en juego y no podemos olvidar quién ha bloqueado las de-mandas de la ILP.

Si votas PP, votas contra la ILPRecordad que hace cerca de dos años la PAH presentó una ILP, fir-mada por más de millón y medio de personas, que fue rechazada por el PP y que pedía el cambio de la Ley Hipotecaria y proponía la dación en pago (si te quitan la casa, que te qui-ten la deuda); paralizar los desahu-cios hasta que se cambie la Ley Hi-potecaria; que te permitan vivir en tu casa en régimen de alquiler, por un coste de un tercio de los ingresos familiares.

¿Cómolohacemos?Las campañas electorales son mo-mentos de tensión política y de atención mediática. Hay que evitar a toda costa los enfrentamientos con las personas que acudan a los actos, así como dar una excusa fácil al PP para criminalizarnos.

Son también momentos en los que hay muchos medios, por eso, la ac-ción en sí tiene que ser muy visual. Serán escraches silenciosos. No se-rán en mítines, solo en actos de cam-paña, (por ejemplo, mercados..).

Se trata de

• Ir vestidos de pastillas/glóbulos verdes y rojos. Decenas de perso-nas vestidas con pastillas verdes y rojas que irrumpirán de mane-ra tranquila, pacífica y silenciosa en los actos de campaña.

• Los que vayan de pastillas verdes llevarán inscritos mensajes “verde pah”, reforzando el imaginario sí se puede con escritos como:

• Sí se puede.• Más de 1000 desahucios paralizados.• 1000 familias realojadas x la obra so-

cial de la PAH.• Miles de daciones arrancadas.• Miles de alquileres sociales consegui-

dos.• 1,5 millones de firmas.• El 90% de la población está con la

PAH.• Más de 200 PAHS constituídas.

Los que vayan de pastillas rojas lle-varán inscripciones reforzando el imaginario Pero no quieren. Por ejem-plo:

• 180 desahucios al día.

• 100 mil millones inyectados a la ban-ca.

• 1 millón de pisos vacíos en manos de la banca.

La idea es tomar el espacio donde va el PP va a hacer su propaganda y ex-plicar nuestras demandas de forma tranquila, y sosegada.

Frente o lo que el candidato explique a la gente, que nuestros afectados les digan de forma individualizada su cruda experiencia.

Recordar a la ciudadanía que el PP rescata bancos y se ríe de las perso-nas desahuciadas

Evitar cualquier tipo de criminaliza-ción que desvíe el debate.

En definitiva explicar vivencialmen-te nuestras demandas de la (ILP) de forma que todos los partidos políticos se vean obligados a poner la ILP en sus agendas y programas electorales y animar a otros colecti-vos a que se sumen a ésta o parecida iniciativa con el tema que ellos estén trabajando

Ramiro VegaPAH Sant Boi

Hoac Sant Boi

La plataforma de afectados por la hipoteca irrumpe en las europeas para señalar a los culpables

14

El projecte d’oci juvenil va néixer el 2006, a partir d’un curs de dinamit-zadors juvenils, en el qual els i les jo-ves que integren el curs decideixen crear una alternativa de lleure amb la finalitat d’omplir el buit que hi ha a la nostra ciutat de Sant Boi d’un oci diferent de l’actual i fer propos-tes que incideixin, de manera prio-ritària, en els joves. La iniciativa vol utilitzar les instal·lacions de la Fun-dació Marianao i altres recursos de la ciutat, per tal d’enfortir la relació entre els joves i l’associacionisme ju-venil, de manera que puguin auto-gestionar les activitats que vulguin impulsar. Així, es tracta de cercar alternatives a l’oci nocturn tradici-onal i, alhora, d’incidir de manera preventiva en les conductes de risc.

Però a diferencia del que tradicional-ment sol passar, que és la direcció vertical de les ofertes des de les ad-ministracions cap als joves, cosa que sol donar com a resultat ofertes poc atractives per als joves i poc adap-tades a les seves necessitats, amb aquest projecte volem donar el pro-tagonisme als joves i dotar-los de les eines i els espais perquè ells inventin el seu propi projecte de lleure.

És per això que neix aquesta inicia-tiva, amb la finalitat de crear espais

de lleure alternatiu dinamitzats pels propis joves i dirigits a tots ells. A partir de juny de 2006, després d’una experiència pilot per com-provar si el projecte és viable, neix el programa Vente Pa’ka impulsat per joves de la comunitat.

El programa VPK d’oci alternatiu es vertebra en dos grans eixos, activi-tats culturals i esportives. Les acti-vitats culturals sorgeixen de la prò-pia demanda dels joves. D’aquesta manera, entenem la participació com la dotació d’eines, espais i oportunitats perquè els joves siguin protagonistes de les seves accions i decisions.

En l’apartat esportiu, es treballa per a la consolidació de bons hàbits de salut, així com per crear xarxes de participació comunitària des de l‘oci alternatiu nocturn. Totes aquestes activitats es realitzen en horari nocturn, els divendres i dis-sabtes, de 22 a 3 de la matinada

En conclusió, VPK és simplement, un espai alternatiu en el temps lliu-re dels joves, per a que puguin pro-posar noves maneres de gestionar el seu oci, des d’ una vessant més saludable, cooperativa, innovadora i de promoció cultural.

L’alternativa de les nits de Sant Boi

Acció social i vida contemplativaLa distribució d’aquesta revisteta, el Crit Solidari, es fa en paper per a les comunitats cristianes del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, amb un tiratge de 500 exemplars, i s’envia també per correu elec-trònic a molta altra gent de dins i de fora del bisbat: sindicats, asso-ciacions de signe divers... La veritat és que és una tasca agradable i solem rebre respostes d’encoratjament, entre les quals ens criden especialment l’atenció les que provenen de monjos i monges de vida contemplativa.

Aparentment la seva feina és ben diferent de la nostra, però en el fons de les nostres opcions ens retrobem... L’altre dia ho comen-tàvem a la reunió de l’equip: ens agrada molt aquesta sintonia. A molts de nosaltres segurament ens costa trobar la dimensió mística de la nostra vida quotidiana en mig de la navegació per les aigües socials, sindicals, polítiques i fins i tot eclesials. Però de fet quan fem silenci, la trobem. I aquest silenci de vegades l’hem de fer en els espais dels monestirs, perquè en mig del brogit es fa molt difícil. De la mateixa manera que la pregària continuada de monjos i monges enllaça bé amb el desig de transformació d’aquest món en el Regne de Déu i ens ajuda a donar perspectiva a la nostra tasca de cada dia. És ben bé un signe de comunió. Mercè Solé

15

Ángel de Arriba

La sala plena de gom a gom en la taula rodona impulsada pel Grup de Sensibi-lització Social de Vilanova i la Geltrú amb les parròquies de la ciutat i l’equip de Pastoral Obrera el passat 8 d’abril. El tema: Pistes per viure i creure en temps de crisi, amb uns ponents d’excepció: Ángel de Arriba, emprenedor i aturat, Josep M. Soler, abat de Montserrat i Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu. Moderava Núria Mañé, editoria. Heus aquí un extracte de les seves intervencions.

Pistes per viure i creure en temps de crisi

Vaig formar una petita empresa, el 2007, quan començava la crisi. Vam créixer i rebíem força comandes, fins que vam deixar de cobrar. Els nostres clients eren empreses privades i institucions públiques. Fèiem una tasca de formació de comercials, i d’organització d’actes. Va arribar un punt que els retards per cobrar eren tan grans que vam haver de plegar. I es va tancar el 2011.

Fins aquell moment em guanyava la vida com a professional, amb un cert èxit, i el pas a l’atur, amb més de 50 anys, va significar un cop gran. Fins que em vaig animar a escriure un llibre, amb el títol d’Atur i fe. Això m’ha animat i m’ha obert noves possibilitats. A partir de la meva experiència, us ofereixo avui cinc pistes per viure la crisi.

No perdis la feEl primer que ens plantegem quan ens quedem sense feina és: ¿per què a mi? ¿què ha passat? Et sents abandonat i deixes de creure. Vull remarcar la importància de la fe en Déu per sortir d’aquests grans problemes, no solament de l’atur, sinó dels problemes del dia a dia. Jo intento donar testimoni que gràcies a la meva fe en Déu tinc forces per aixecar-me cada dia, per continuar cercant feina, per donar suport a la meva família, per lluitar amb els meus valors cristians i sobretot per donar gràcies a la vida.

En el moment de perdre la feina, vaig tenir al costat dues persones molt important, per mi a nivell espiritual. Per un costat, el meu fill, que acabava de tornar de la trobada de la

JMJ de Madrid i per l’altre, un guia espiritual que jo vaig trobar en el veí convent de caputxins. Normalment ens trobem molt perduts. No sabem què passa. Jo aconsello buscar la fe a la gent que no en té o l’ha perduda, i buscar-la vol dir obrir el cor. I obrir el cor vol dir intentar retrobar Jesús.

Mai no t’aturisTeresa de Calcuta deia: “Quan no puguis córrer, trota; quan no puguis trotar, camina; quan no puguis caminar, fes servir el bastó; però mai no t’aturis”. Aquesta frase em porta a reflexionar de cara als aturats que normalment estan inscrits a l’INEM. Perquè la paraula “aturat” per mi és molt lletja. Si t’atures, estàs perdut perquè justament has de fer el contrari. Has d’estar en moviment. Cal motivació i superació personal. Jo he passat de ser un petit empresari a escriure un llibre, a fundar un grup de creixement personal i espiritual juntament amb Mn. Xavier Morlans que es diu “Nous vincles” per a famílies i aturats i estic fent programes de ràdio, etc. No pareu, no us atureu, estigueu en moviment, perquè us enriquirà.

No t’allunyis de la família i els amicsQuan parlo de família parlo de la família més directa. La meva experiència personal és bona. La família mai no es podrà posar en el vostre lloc. Mai. És com quan algú

ve i es queixa de mal de queixal. Ho pots comprendre, però el qui pateix el mal de queixal és l’altre. Per això és important la proximitat i el viure les dificultats junts.

ConsolidarlaparellaHe d’agrair a la meva dona tot l’es-forç que està realitzant per mante-nir-me viu. El dia que vaig arribar a casa i els vaig dir que volia escriure un llibre, el suport i la confiança van ser totals. Arran de la problemàtica de l’atur s’estan produint molts tren-caments de matrimonis justament

perquè no hi aquesta força cristiana, per al bo i dolent. Són moments molt complicats, de cert estrès en què sovint no estàs per dialogar, per parlar, per compren-dre. Però si la parella en aquest sentit et dóna su-port, el mateix problema de l’atur es viu de forma molt diferent.

PerdóPerdoneu, de veritat i de tot cor, a tots els qui creieu que us han fet mal: la societat, la família, els amics... En el perdó és on està la gràcia de Déu. En el moment que sigueu capaços de perdonar, us sentireu lliures. És que en aquests moments d’atur es produeix tot el contrari: baralles, enveges... que poden acabar fent-nos viure l’odi en lloc de l’amor.

Voldria acabar amb una dita de Francesc d’Assís: Jo necessito poques coses, i el poc que necessito el necessito poc.

16

La fe no és una assegurançaUna constatació fonamental és que la fe cristiana no és una asseguran-ça a tot risc, que ens alliberi de tots els problemes i de tots els mals. Ho veiem en Jesús. A ell no se li estal-vien les dificultats i els problemes. La fe cristiana no és una garantia que tot ens anirà bé. Sí que és una exigència de lluitar contra el mal, de construir una societat més justa on tothom pugui tenir el que necessita per viure dignament. És una exi-gència de buscar una economia que estigui al servei de les persones i no per a l’enriquiment d’uns pocs. És una exigència d’atenció als pobres, als marginats, als exclosos. Una ico-na emblemàtica d’aquesta actitud a què ens ha de portar la fe cristiana és el viatge del papa Francesc a l’illa de Lampedusa. La crisi, per tant, no hauria de fer trontollar la fe.

La crisi és fruit de l’egoismeLa crisi no és culpa de Déu ni vo-luntat de Déu, és fruit de l’egoisme humà i de la manca de valors ètics. Els cristians ho hem de denunciar, ens hem de convertir en relació a l’afany de posseir que portem tan endintre, l’afany de ser més, l’afany de prescindir dels altres, etc. Entre tots hem de contribuir a fer néixer una nova forma de gestionar l’eco-nomia i de fer política. Encara que la crisi no ens hagi afectat directament, tots hi tenim alguna responsabilitat i alguna cosa a fer. Altrament, si no fem res, Déu ens dirà: ¿què n’has fet del teu germà? Déu és Senyor de la història, però ens ha donat la intel-ligència i la llibertat perquè siguem pastors de les coses creades. La frase del Gènesi adreçada a Adam: “do-mina les coses creades”. Dominar no és “fes-ne el que vulguis”, sinó “fes-les anar de la millor manera possible perquè donin un fruit i desenvolupin tota la seva potencialitat”. Nosaltres tenim la intel·ligència, la llibertat per gestionar les coses creades. Tenint present que la terra té prou recursos naturals per alimentar tota la huma-nitat si són ben administrats.

CridatsalavidaenDéuLa crisi ens ha de fer redescobrir una veritat important de la fe cristiana: que aquest món no és el lloc definitiu, que estem cridats a una felicitat, a una fraternitat i plenitud superiors. És a dir, que la crisi ens hauria de fer viure més la fe i el desig de la vida futura, de la vida en Déu. Aquesta vida com deia santa Teresa, no deixa de ser una mala noche en una mala posada. No podem posar l’esperança en els béns d’aquest món. La crisi ens mostra que no són els béns materials que fan feliç l’ésser humà, sinó la riquesa espiritual, el viure segons la paraula de Déu. Però això no vol dir que ens evadim davant la realitat i el sofriment que comporta la crisi. Una veritat també fonamental de la fe cristiana és que si no estimem el germà i no ajudem el germà no estimem Déu.

LapregàriaconfiadaLa crisi ens ha de portar a la pre-gària confiada, a posar-nos en les mans del Déu que estima les vídues i els orfes, és a dir els desvalguts, del Déu que exalça es humils, del Déu que vol omplir de béns els po-bres. La crisi ens ha de portar a la pregària també perquè Déu toqui el cor de les persones –també el nos-tre– i ens obri a la solidaritat.

Ajudar amb discrecióLa crisi ens ha de fer humils, cons-cients dels nostres límits i ens ha de

Josep M. Soler, abat de Montserrat,vuit flaixos per viure la crisi

fer creatius per veure com podem contribuir a ajudar els altres no sols materialment, sinó fent costat confortant, ajudant a curar ferides, aportant amb discreció a qui passa necessitat i no gosa dir-ho.

L’altre és una icona de JesúsLa crisi ens ha de fer descobrir la di-mensió cristològica de l’ésser humà. L’altre és una icona, una presència de Jesús, sobretot els qui passen al-gun tipus de necessitat (tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em do-nàreu beure, era foraster i em vàreu acollir, anava despullat...).

La pràctica de l’austeritatTot això només ho podem descobrir, aprofundir, viure i mantenir-ho fi-delment en la nostra vida des de la pregària i des de la lectura orant de la paraula de Déu. I aquí trobem un element clàssic de la Quaresma: la pregària. Però també ens calen els altres dos: el dejuni, entès no sols com l’abstinència de quelcom de menjar, sinó també de les despeses supèrflues, del consumisme, del malbaratar; el dejuni entès com a pràctica de l’austeritat. I l’altre ele-ment és l’almoina, vinculada al de-juni, en el sentit que donem part del que estalviem. Aquesta almoina està fonamentada en l’amor fratern que ens mou a donar als qui ho necessi-ten segons les nostres possibilitats. Donar diners i coses materials, però també donar temps per escoltar, per confortar, per dir una paraula que guareixi i obri a l’esperança.

Un altre món és possibleEn la Quaresma ens preparem per a la Pasqua i Crist ressuscitat ens mostra que un altre món és possi-ble, un món alliberat del mal, de la injustícia, de la insolidaritat. I al fi-nal del temps també alliberat de la mort. El Crist ressuscitat ens mostra que l’amor i la fraternitat sortiran vencedors. Amb aquesta certesa que mou la nostra esperança hem de continuar treballant ajudats per la gràcia de Déu, pel bé dels altres i per la transformació del món.

17

Recordo que en aquesta mateixa sala vam fer una taula rodona sobre la crisi econòmica l’any 2008. Érem més optimistes del que la realitat ha mostrat, tot i que l’esperança cristiana ens empeny i ens sosté. La meva intervenció partirà de l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, del papa Francesc, dels números 186 a 216.

L’informe FoessaCal dir que l’Església recomana un realisme que necessita de la humilitat. Avui fa pocs dies vam tenir a mans l’informe Foessa encarregat per Càritas espanyola, un informe que es fa periòdicament i que és una fotografia fidel de la realitat. Segons aquest informe correm el risc d’una gran bretxa social fruit de la crisi, de la gestió de la crisi i de les retallades dels recursos socials, i per l’altra banda de l’augment de l’atur i del cost de la vida. I coincideix amb les dues intervencions que m’han precedit en afirmar que el que està salvant la nostra societat espanyola són les relacions socials, les més curtes i immediates: familiars, parròquia, amics... Cal dir a més a més que l’Església fidel a l’Evangeli no només considera pobresa la manca de diners, sinó tota la deshumanització que provoca pobresa econòmica, una pobresa que, a la vegada, provoca més deshumanització.

L’exhortació del papa Francesc aborda un problema que afecta tota l’Església i proposa viure la fe d’una manera fecunda, humanitzadora que porta a una plenitud de vivència joiosa i que empeny la humanitat al seu propi progrés. En el seu capítol segon parla de la crisi del compromís comunitari. Hem dit que segons l’informe Foessa les relacions socials, les més properes, estan ajudant molt a poder sobreviure en la crisi. El papa denuncia una crisi de compromís comunitari: l’altre ¿qui és per a tu? Aquí és on el papa introdueix aquell concepte famós que va repetir al grup de bisbes catalans a la visita ad limina, el famós “descarte”, la gent descartada de la vida, de la comunitat. És el gran problema que ell detecta en la nostra cultura i en la nostra economia. Els números 186 a 216 pertanyen al capítol quart: la dimensió social de l’evangelització. L’objectiu del papa és subratllar

Jesús has d’incloure els pobres a la teva vida. I has d’incloure la teva pobresa a la teva vida i has de lluitar per la dignitat del pobre que tens al costat i també per la teva dignitat.

Francesc denuncia la teoria del “vessament”, que diu que si anem progressant i produint cada vegada més, els pobres també aniran al darrere beneficiant-se de les fites assolides per l’economia mateixa. Però això és mentida. Perquè cada vegada les diferències són més i perquè és progressiu el deteriorament dels pobres a l’hora que és progressiu l’enriquiment d’uns pocs.

El primer deure respecte als pobres és escoltar el clam del poble que pa-teix, escoltar com escoltava Déu el clam de l’esclavatge del poble d’Is-rael. També escoltar com a pastor, en el cas nostre (preveres, diaques, bisbes), buscant donar resposta a aquest clam dels pobres en un sentit de treballar pel progrés integral de la persona. No només del progrés que se soluciona amb diners de final de mes, sinó amb el progrés de l’és-ser humà com a persona necessitada psicològicament i sobretot com a persona necessitada espiritualment d’un sentit, d’una gràcia, d’un amor, d’una presència.

El motiu principal de la nostra acció social no és el sentiment que es pro-dueix de dolor quan trobem un veí que està passant-ho malament, sinó la misericòrdia. Ell va citant textos

Agustí Cortés, amb l’alegria de l’Evangeli

que seria una traïció a l’Evangeli de Jesucrist oblidar-nos del seu relleu social, la dimensió social de la nostra vivència de fe cristiana. S’inspira en tres principis bàsics que ell cita explícitament, heretats dels dos papes darrers.

Els tres principis de l’exhortacióEl primer principi és que la pobresa, permeteu-me aquesta expressió, és una categoria teològica, la qual cosa vol dir que no puc entendre el Déu de Jesucrist, l’Esglesia i el cristianisme sense els pobres: el concepte, la vivència, la realitat dels pobres.

El segon principi és que el servei de caritat inclou el servei d’atenció als més pobres i desfavorits i és connatural a l’Església. Ho va dir Benet XVI poc abans de la seva renúncia en una carta a tots els bisbes a propòsit de l’eclesialitat de Càritas. Va dir que l’Església tampoc no pot trair la seva essència si no fa un servei explícit i concret, organitzat o no, en favor dels pobres.

El tercer principi que alimenta i justifica la seva postura davant la pobresa és que la pobresa de tipus econòmic en el fons és un problema de desvinculació de la moral respecte a l’economia. S’ha deixat l’economia en mans del mercat lliure i al marge dels principis ètics. Aquesta separació és un veritable virus que s’ha introduït a la societat i que està provocant en el fons tot el que estem patint. No podem parlar del misteri cristià sense parlar de la realitat dels pobres. És una teologia amb conseqüències morals. No és un sentiment, és un plantejament de fons essencial dels que som deixebles de Jesús.

La inclusió social dels pobresL’apartat de l’Evangelii Gaudium que inclou els números 186 a 216 es titula “La inclusió social dels pobres. La paraula inclusió es contraposa al “descarte”. Com que els pobres destorben molt, els deixes a un costat. Però des de l’Evangeli de

18

del Nou Testament i afegint un pen-sament que per ser molt tradicional ja hem oblidat. La nostra misericòr-dia efectiva i concreta compensa els nostres pecats. És una cita de Sant Agustí. Aquell que dóna diners al pobre, aquell que treballa per al po-bre està fent un sacrifici expiatori, està compensant el seu propi pecat davant Déu, fins al punt que la ma-nera de discernir si una postura és cristiana i evangèlica és veure què fa amb els diners que pertanyen als pobres. Denuncia en aquest sentit la mentalitat individualista, consumis-ta, i competitiva.

L’opció pels pobres és tan evangèlica, com deia Benet XVI, que Crist, Maria, els apòstols i tots els cristians

autèntics van ser pobres. Perquè hi havien nascut o perquè s’havien fet pobres a favor dels altres. Significa estar per l’altre i no discriminar els pobres privant-los de l’Evangeli. Finalment, projectava aquesta actitud per als altres, l’amor concret, sobre l’estructura econòmica, sobre la política. No podem fer política oblidant que l’altre és un lloc de Déu, és un lloc de Crist encarnat. Parlo de la política, de les macrorrelacions i fins i tot de les relacions internacionals que funcionen com a equilibri d’interessos i no com un servei a la humanitat.

Com a apèndix, el papa Francesc acaba citant situacions ben concretes, com el capítol 25 de Mateu. Ell va

citant pobreses i pobreses noves, entre les quals hi ha els sense sostre, els toxicòmans, els refugiats, els indigents, els ancians, els migrants, els qui són víctimes del tràfic de persones, les dones maltractades, el no nascuts i els exclosos per raó de no produir o perquè demanen una dedicació gratuïta com ara els ancians. També parla de la natura mateixa, el món nostre,que és explotat en lloc de ser, com estava dient el pare abat, cuidat, Tenim encarregat tenir cura del seu desenvolupament.

Per acabar també cito sant Francesc: Som petits però forts en l’amor de Déu. Tots els cristians estem cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món en el què vivim.

Els centres Materno-infantils de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, ubicats al Prat i a Sant Feliu i que donen resposta a tota la Diòcesi, amb dotze places cada un, són projectes d’atenció i suport a la família, en el qual la intervenció es focalitza en la mare i el fill de zero a tres anys, amb l’objectiu d’ optimitzar la seva funció ma-

rental, per tal d’afavorir els canvis necessaris en la seva relació amb l’entorn.

Entenem que les relacions i experiències que viu l’infant els primers anys de vida són les que marcaran de forma decisiva el seu posterior desenvolupament. És important poder intervenir de forma precoç en la relació mare fill, sobretot en situacions en que es detectin dificultats i dis-funcions en aquesta interrelació.

Treballem a partir del vincle afectiu entre la mare i l’in-fant, tenint sempre en compte la figura del pare, present o absent, amb l’objectiu d’afavorir que s’estableixi una relació sana i satisfactòria entre ells.

La intervenció que es du a terme se centra en l’atenció, acompanyament i suport a:

• la dona, com a mare, en les seves necessitats, neguits, dubtes, dificultats, capacitats i possibilitats.

• el nen, per tal de garantir que es satisfacin les seves

necessitats al llarg del seu procés evolutiu físic i emo-cional, que li permetin adaptar-se i integrar-se en el seu entorn.

• La relació entre la mare i el nen que es construeix a partir de les funcions que realitza la mare: l’alimenta-ció, l’atenció física i higiene, l’empatia, la contenció i el suport en la relació i la socialització del infant.

La vida quotidiana com un marc formatiu i estructuradorLes famílies que participen del materno-infantil, solen presentar dificultats en l’organització de l’espai quoti-dià (estructurar horaris, compatibilitzar i prioritzar tas-

Suport materno-infantil: fruir de la maternitat

19

ques,...) i en la realització d’algunes tasques (confecció d’àpats equilibrats, higiene, arreglar la roba...). Al mateix temps també solen desconèixer alguns temes importants com nocions bàsiques sobre primeres cures, tractament de dolències comunes a la infància, seguiment sanitari bàsic de la dona i els nens i nenes.

Pensem que l’acompanyament educatiu s’ha de fer pre-sent a través del marc que confereix la vida quotidiana. Aquests espais d’aprenentatge tenen per objectiu trans-metre i reforçar de manera específica aquests dèficits des de l’exemple i la pràctica de cada mare.

Cada dia les famílies quan arriben banyen el seu fill i mentre, les altres mares preparen el dinar dels infants amb el suport de l’educadora.

Després les mares tenen una activitat d’una hora: ses-sió grupal amb la psicòloga, sessió informativa amb el pediatre, ioga, tallers de coneixement de l’entorn, tallers de manualitats. Els infants durant aquesta hora juguen amb les educadores o descansen si són molt petits.

A continuació es dóna el dinar als infants i finalment es recull el centre entre totes les mares.

Les persones que acompanyen les famílies són :

• L’equip socio-educatiu on distingim dos perfils de professionals diferents: les educadores i la treba-lladora social referent del projecte. És el personal que assumeix la gestió del dia a dia, tant pel que fa a la organització quotidiana del projecte, com en la intervenció grupal i individual de les persones.

• Els col·laboradors: alguns són voluntaris i a d’altres se’ls paga el seu servei: pediatre, psicòloga, terapeu-tes, professors de ioga, infermeres...

Cada família té unes característiques i necessitats dife-rents. Així, doncs, l’acció psico-sòcio-educativa que de-senvolupem s’ha d’ajustar a les particularitats de cada situació. La personalització de la intervenció s’articu-la a través del Projecte Educatiu Individual (PEI), que sempre té presents els eixos bàsics: àrea de l’alimenta-ció, àrea de la salut, àrea de la relació mare-fill/a i l’àrea pedagògica. Es realitza una funció de suport a la seva (re)inserció en un entorn que sovint els és agressiu, amb l’objectiu d’assolir un coneixement comprensiu i crític d’aquest, de forma que puguin trobar els recursos i eines necessaris per millorar la seva situació personal, familiar i social

Roser Vilaró, coordinadora de Càritas de Sant Feliu

Karen: “Para una persona que no tiene nada, el materno significa mucho. Estoyaprendiendo a tener paciencia”

Va arribar al matern infantil del Prat al mes de gener i està molt contenta de poder assistir cada dia al matern. És una mare jove i reconeix que està aprenent moltes co-ses sobre la cura i la relació amb el seu fill. Les activi-tats adreçades a les mares, els permeten un espai de desconnexió, però sobretot d’aprenentatge i de relació amb les altres mares.

El treball amb els professio-nals i col·laboradors, permet

la mare començar a assolir les eines i habilitats maren-tals, i establir una relació amb els fills que afavoreixi el desenvolupament integral d’aquests.

Aurora: “Si no fuera por el materno, no sé cómo estaría ahora. Desconecto, me río, y aprendo cosas que no sabía”La situació de l’Aurora, com la de la majoria de les mares, és precària, sense ingressos ni feina, depe-nent del suport de Càritas i dels serveis socials. Al matern poden garantir el dinar dels nens i l’esmor-zar de les mares, suport que és molt valorat per aquestes.

Les mares troben un espai de relació amb altres ma-res i els professionals, un espai distés que els dona eines també a nivell personal i emocional, per poder afrontar i gestionar totes les dificultats de la seva situ-ació i entorn relacional.

20

Número 12. Juny 2014Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Alba Ribas, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.org i http://issuu.com/critsolidariCorreu electrònic: critsolidari@gmail.comImprimeix: Gertograf Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.