Cridats per Vinyoli - Vilafranca del Pened£¨s 2014. 7. 22.¢  David Ribas...

Click here to load reader

download Cridats per Vinyoli - Vilafranca del Pened£¨s 2014. 7. 22.¢  David Ribas -pintura-Cridats per Vinyoli

of 35

  • date post

    05-Feb-2021
  • Category

    Documents

  • view

    3
  • download

    0

Embed Size (px)

Transcript of Cridats per Vinyoli - Vilafranca del Pened£¨s 2014. 7. 22.¢  David Ribas...

  • David Ribas, Jordi Nebot, Josep Maria Fontanet, Ricard Lobo

    ANY VINYOLI 1914-2014

    EXPOSICIÓ

    Cridats per Vinyoli

  • Un diàleg a quatre mirades al voltant de la poesia de Joan Vinyoli

  • Un poeta, quatre mirades

    Aquesta mostra artística —tan suggestiva, simètrica, extraordinària— dóna compte de la facultat de l’obra de Joan

    Vinyoli per remoure emocions i provocar idees en pintors i

    fotògrafs, no debades el poeta barceloní és un dels més grans

    creadors d’imatges de tota la literatura catalana del segle XX.

    Dos pintors i dos fotògrafs. Però dos pintors i dos fotògrafs

    que, de vegades, sembla que juguin a enredar l’ull de qui en

    contempla l’obra amb la intenció d’enriquir-ne la mirada. David

    Ribas aposta per presentar-nos versos lluminosos de Vinyoli en

    l’austeritat de la tipografia i el color de fons. El sentit de les

    paraules és ple, i ens colpeja, certament... De vegades, l’artista

    trenca el vers, el descompon, però els mots continuen impresos

    —pintats—, inexpugnables. Ara bé la bellesa de la proposta del

    penedesenc fa que, un cop capit el significat, arribem a

    desentendre’ns dels mots robats i ens fixem en el fragment de

    text com si es tractés d’un dibuix. Un dibuix tan senzill com

    essencial.

    Les imatges del fotògraf Jordi Nebot van a buscar el

    contingut essencialment líric de l’obra de Vinyoli, aquell que no

    llu a primer cop d’ull, sinó que cal aprofundir. La seva fotografia

    no acompanya la poesia del barceloní, sinó que més aviat sembla

    que vulgui interpel·lar-la, interpretar-la, corroborar-la o, fins i

    tot, a vegades, complementar-la. Nebot dialoga amb la poesia de

    Vinyoli, i ho fa d’una manera essencialment enriquidora (i fins

    gosaria dir que el qui contempla aquesta obra està en disposició

    d’entendre més bé la lírica vinyoliana).

    La pintura de Josep M. Fontanet, tècnicament tan

    escrupolosa, recupera escenaris perduts de la infantesa

    colomenca de l’artista i topants de la seva geografia íntima i

    sentimental. I és aquí on el seu pinzell retroba, miríficament, la

    ploma de Vinyoli. I és aquí on el dibuix i el color de l‘obra de

    Fontanet diuen en veu baixa allò que la paraula del poeta pintava

    amb els colors velats de la seva intimitat. Tots dos, pintor i poeta,

    s’han entossudit a rescatar imatges portentoses del paradís

    inviolable. És una pintura enigmàtica, com ho acostumen a ser

    sempre les obres que commouen.

    I, finalment, la fotografia de Ricard Lobo, nebot de Vinyoli,

    emmarca algunes imatges fundacionals de l’obra lírica del seu

    oncle. El fotògraf barceloní sembla que hagi recorregut a aquell

    poema de Vinyoli que diu que tot té el seu equivalent: doncs bé,

    en el fruitós aliatge artístic entre aquests dos membres d’una

    mateixa família —units, tots dos, per la recerca de la bellesa i de

    la veritat—, la paraula ha trobat ressò en la imatge, i aquesta, al

    seu torn, subratlla l’extrema capacitat suggestiva de la primera.

    Jordi Llavina

    Comissari de l’Any Vinyoli

  • David Ribas -pintura-

    Cridats per Vinyoli

    1. Blau cap a blau. De Joan Vinyoli: Domini màgic, “Cançó blava”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    2. Cap a més blau encar. De Joan Vinyoli: Domini màgic, “Cançó blava”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    1 i 2. CANÇÓ BLAVA

    Aquesg endins del blau de la paraula,

    blau cap a blau, cap a més blau encar,

    és com parar migdialment la taula

    dels somnis, per atzar,

    a trenc de mar,

    quan gira el far.

    Allò que has fet o que pretens, de fet,

    aconseguir és sols prendre la droga

    del ser-feliç com beure un vas de llet.

    Doncs tanca els porticons de la finestra groga

    i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer

    a un tamboret per arribar a la soga

    d’on penja el ninot blau de Klee.)

    No goso fer

    res absolutament sinó, quiet,

    mirar el dedins secret del blau de la paraula.

  • David Ribas

    3. Sóc sol i vern i grog i despullat. De Joan Vinyoli: Domini màgic, “Terrassa d’octubre”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    4. Tot és ara i res. De Joan Vinyoli: A hores petites, “Replà de reflexió”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    3. TERRASSA D’OCTUBRE

    Va ser clement la intimitat d’octubre,

    ple de núvols desfent-se del costat de mar,

    mentre veia passar vells caminants de somni

    pel ciment adormit de la ciutat fumosa.

    Va ser llavors que vaig buidar una copa

    de fred morat, perduda la mirada.

    Què vols, hivern? No pas la mort, encara

    que em mires, ulls d’acer, de fit a fit.

    Un llarg udol de vent fa que freturi

    de tot ajut: les Fúries em turmenten.

    S’han esvaït els estadants del somni.

    Sóc sol i vern i groc i despullat.

    4. REPLÀ DE REFLEXIÓ

    Un altre cop, graó rera graó,

    he de pujar l’escala cap a res.

    De tot el bé i el mal que he tant comès,

    me’n queda aqudst replà: reflexió.

    Els ulls tancats de la bellesa he vist

    de sobte oberts bleir molt prop, molt prop;

    he begut tant, quan he besat, l’arrop

    de tot el cos que no puc dir-me trist.

    Ho estic, però, pperquè tot és caduc

    i sento sempre un fosc ressò de pou:

    són deleteris, breus, tots els plaers.

    Petjada arreu és l’herba que treu lluc.

    Se’ns evaporen com a l’alba el rou

    els goigs eteris: tot és ara i res.

  • David Ribas

    5. FIGURES EN ÈMFASI

    APERITIU A LA PLATJA AMB ACOMPANYAMENT DE TRONS

    Les onades bateguen sota el vent,

    de cop, les illes s’han tornat morades

    sota un ràfec de núvols de tempesta.

    Qui beu ginebra amb gel,

    qui de conyac s’aombra.

    Oh riu brogent, oh crepitar d’incendis

    en un barranc, oh puja de fondàries

    cap a ser crit, ah soledat omplint-se

    de pensament...

    Tot l’insoluble,

    trencat, insomne, s’atenua, lent,

    en el trajecte adormisssat dels vasos,

    des del taulell a lescansades boques.

    Les onades s’encrespen sota el vent,

    grans cortines de pluja tapen l’aire,

    referma i amenaça la tempesta.

    Qui beu picon espès,

    Dient paraules orbes:

    Oh poderós, oh màgic, oh insoluble!

    Desencadena’t, arbre, ja tot d’una

    brancat, florit, remorejant de fulles,

    somni de fruit –i les arrels creixent

    en l’insegur de la voluble onada.

    Illes, parleu-me de la vostra naixença!

    Onada, parla’m del batec insomne!

    Però tu, arbre, lliga la tempesta

    meravellosa al teu brancatge, dóna’t

    a ser ferit per la destral–

    Enmig

    del fum espès i la fortor de gambes,

    flota, s’irisa, crema, la f lama d’uns grans ulls.

    Les onades s’encrespen sota el vent,

    la tronada rebota per les penyes.

    Dues angleses sintonitzen llunys.

    Qui beu cascall amb rom

    desafiant les ombres.

    Ah, solituds reconeixent-se, descobriment de cels

    inconseguts, enyorament d’omplir-se

    terriblement.

    De què?

    Mai no ho sabrem, oh f iltre

    fantàstic, oh licors, oh la rosada

    cremosa que ens sosté. Beguem la copa

    dels sommis i morim a l’últim glop.

    6. CIRCUIT CLOS

    Sóc un arbre retort

    dessota les estrelles,

    amenaçat de mort

    –com tots.

    Sóc l’herba que treu lluc

    després de la sequera;

    quanta rosda bec

    –com tots.

    Sóc l’ocell de l’hivern

    que va tornat-se volva

    de llum cap a dissoldre’s

    –com tots.

    Tot viu i mor en el poema.

    5. Beguem la copa dels somnis i morim a l’últim glop. De Joan Vinyoli: Realitats, “Figures en èmfasi”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    6. Tot viu i mor en el poema. De Joan Vinyoli: A hores petites, “Circuit clos”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

  • David Ribas

    7. EL BANY

    A l’aigua ens abracem: té el pubis

    escarolat, la gropa sumptuosa,

    que en jo tocar-la es fa més plena encara.

    M’hi encavalco.

    Fuig.

    Entrecuixem. L’agafo

    pels flancs, amb besos l’asfixio.

    Fuig

    un altre cop, però ja llangorosa,

    flonja i ardent.

    Així que surt del bany,

    regalimosa, les agulels d’aigua

    que li queden pel cos evaporant-se

    són crits d’amor.

    Aleshores parlem

    amb ajut de metàfores. Com dir si no

    l’excés d’aire calent que abursa el pit,

    el segamemt de cames i genolls,

    el cor que se’m desboca quan la miro

    dreta o jaient.

    T’adoro

    fins l’esquelet.

    7. T’adoro fins l’esquelet. De Joan Vinyoli: El griu, “El bany”. Acrílic i grafit sobre tela, 50 x 50 cm.

    8. DAMUNT LA SORRA

    Quede