Dijous 18 de desembre de 2014, a les 19.30 h, a la Federació Obrera

Més informació: Biblioteca Pau Vila, tel. 93 680 16 81 http://bibliotecapauvila.blogspot.com/

Servei Local de Català, tel.93 680 37 32

,,

Joan Vinyoli Ordre de lectures

Poema

Retrat de noia

Pleniluni

Un crepuscle

Damunt l’altura

De les muntanyes

D’una terra

El nostre temps

Als elegits

He caminat fins arribar al profund

És més endins

La barca

Les aigües

A les tres copes dic això

Plaça vella

Torno de la nit

Amb ronca veu

Temps perdut

Llibre d’amic

Aventurar-se

Sóc home sol

Damunt la sorra

Un quiet viatge

La paraula

Roure i corbs

Sense mans

BIOGRAFIA

Joan Vinyoli (1914-1984).

El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques

familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge que sovint apareix en la seva poesia.

Va cursar estudis de comerç i als setze anys va entrar a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos,

fins a la seva jubilació el 1979.

OBRA

Al principi, Vinyoli no té un estil definit i construeix els poemes a la seva manera particular. Vinyoli entén la poesia

com un instrument de coneixement que va de la realitat més pròxima sobre un mateix fins a la realitat més

llunyana que és el món. També pensa en la poesia com una manera de realització espiritual.

La seva obra està inspirada en el romanticisme alemany (un moviment artístic que es basa a explicar els

sentiments del “jo” interior de cada individu) i el postsimbolisme (un tipus de poesia complexa que és molt diferent

de la realitat del nostre pensament).

Més endavant, aquesta poesia evoluciona progressivament cap a una poesia existencial ampliada amb el realisme

que porten les experiències de la vida i la moral.

La poesia és, per a Vinyoli, un camí per formar part de la realitat i també una via de salvació per superar l'estat de

misèria de la condició humana.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual segueix

l’estil de Carles Riba i Rainer Maria Rilke (gran poeta austrohongarès de principis del segle XX), és la de formació i

consolidació.

La poesia de Vinyoli està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-

se un estil propi.

Publica cinc reculls poètics:

1. Primer desenllaç (1937), un llibre menor en el qual és més important la voluntat d'art que l'autèntica poesia.

2. De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de crear l’obra poètica, més com «un misteri moral»

que com un ofici.

3. Les hores retrobades (1951), de to marcadament melancòlic i que inaugura l'etapa de consolidació de Vinyoli,

que comportarà el pas decisiu des de la descripció del paisatge inicial fins al procés de simbolisme tan

característic de la seva obra posterior.

4. El Callat (1956), que es conforma com el volum central i més excel�lent de la primera època.

5. Realitats (1963), és un llibre irregular, amb obres diverses en què el poeta és a mig camí entre continuar fidel

als models poètics que han dominat l'escriptura d'El Callat o seguir el model de poesia realista que està de

moda en aquell moment a Catalunya. Realitats apareix després de set anys de silenci, en els quals, però,

escriu la primera versió de Llibre d'amic.

RETRAT DE NOIA

Sembles a punt com de sorgir

de tu mateixa: veu o cant,

o mínim plec a la juntura

de la boca o secret somriure.

Ets a la vora, ran de l’aigua

tumultuosa del corrent

que llisa sempre.

Però mai el frec de la vida

no descompon aquest miratge,

la mudesa en crida constant.

Com des d’una alba tu somrius,

enllà del son i de la terra.

PLENILUNI

La teva llum és verda, lluna,

i cau encara amb més silenci

que no la neu a trenc

d’alba.

A: De vida i somni

UN CREPUSCLE

En arribar a la prada estesa a mitja altura,

on l’amplitud s’obria al vesperal encís,

el món crepuscular semblava una esperança

que el sol amb pietat immensa beneís.

L’oracle nebulós llanguia a les carenes,

però una profecia de pau i eternitat

restava en l’imposant silenci d’or porpra

d’aquell encès periclitar sobtat.

DAMUNT L’ALTURA

Damunt l’altura, feliçment,

sota la calma del dia,

miro la volta resplendent,

sento dels aires l’harmonia.

Un món de pau i d’alegria

puja dels camps, vessa del cel.

I quan al lluny l’hora declina,

la serralada ponentina

parla en secret al meu anhel.

A: De vida i somni

DE LES MUNTANYES

Camino per la fosca

per l’aspre roquetar,

perduda tota senda,

claror de serra als ulls.

Sí, doncs, entre les roques,

pletiu, ara m’aculls,

cauré encisat a l’ombra

del jorn apaivagat.

D’UNA TERRA

Camino per on carros

trontollen plens de tarda,

m’espera la font certa

dessota dels pollancs.

Sedassos de fullatge

garbellen l’aire tebi.

Al gorg aigua gelada

l’estiu es banya nu.

Regalimant s’enfila

per les arrels dels arbres,

en jaços de falgueres

escampa la frescor.

En braços de la vida

confiat m’adormia;

com roquissar les hores

vetllaven el meu son.

A: Les hores retrobades

EL NOSTRE TEMPS

Som com la festa que amb la nit s’acaba,

com fruit caigut abans de madurar,

com fulles arrencades, admirant-nos

atònits, estimant, sofrint, tement,

empesos pel destí cap a fosca.

ALS ELEGITS

A vosaltres, els qui del sofriment

sou elegits per a les altes proves,

com us escolto quan calleu i em deixo

penetrar pels laments que mai no heu dit.

Plens en excés de forces abatudes,

plors ofegats i dominades ires,

els ulls, les mans, com en ruïna, parlen

d’imperis destruïts per sempre més.

Sóc terra que vol ésser fecundada

pel riu amarg que neix en vostre cor

i, compartint el greu dolor, lloar-vos,

a fi que us retrobeu, transfigurats.

A: Les hores retrobades

HE CAMINAT FINS ARRIBAR AL PROFUND

He caminat fins arribar al profund

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües del silenci; m’he banyat

en la secreta gorga, ressorgint

transfigurat en la forest de símbols.

Ara vago perdut a dues llums

pel sempre clos enigma de la terra,

morós, interrogant, i creix la set

d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

ÉS MÉS ENDINS

És més endins que la paraula brolla,

m’ha dit la veu, filtrant-se com una aigua

pel serpentí de fulles.

No sé l’hora ni el lloc, no sé el camí,

estimo el vent, les roques i les aigües.

Ones de l’aire, no passeu

tan amoroses. Com el vespre caic,

m’estenc sobre la terra; veu de l’herba,

secreta, veu de tot, un amb vosaltres,

cap a la nit; foscor, ho empares tot.

A: El callat

LA BARCA

Plena de veus, de clares veus, la tarda

per sobre del jardí navega lenta,

sirgada per infants que fan volar

l’estel en el suburbi.

M’ha cridat algú

des de la nit. He d’allunyar-me sol,

nit fosca enllà, tristesa, mal camí

de roca i fred, i carros de malson

a les roderes fondes, que no puc

desencallar.

Recordaré la barca

de cel espès, ancorada en silencis

de cant secret, als ulls que la miraven

des del jardí tot ple de clares veus.

LES AIGÜES

No el riu quiet de les paraules,

sinó l’espai obert que transparenten,

on l’aigua veritable corre lliure

per a la set. Posat a la ribera,

vençut i gairebé sense ni esma

de beure, tot de sobte, quina deu

m’inunda, m’il�lumina?

És ara quan afirmo,

coses, que sou, mentre m’estic

bevent aquestes aigües de silenci

que brollen de vosaltres,

i sóc un àmbit on el cant circula

com una sang, on tot, a cada instant,

és únic i perfet i perdurable.

A: El callat

La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de

màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector.

És també la més fecunda: edita un total d'onze llibres de poemes, a més de dos reculls d'obra poètica, Poesia

completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke,

Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament.

Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard

(1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.

A LES TRES COPES DIC AIXÒ Els nens que juguen i la gent

del bar em són amics. Passa una dona

de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc

amb clar designi: jugarem a cartes

o al dòmino, som tres.

He decidit escriure

poesies concretes. Envelleixo, calen

realitats, no fum.

I tanmateix, un fum

ara m’entela, s’interposa, fluix,

entre la Cosa i jo, que totes les arestes

afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t,

la barca de sant Pere, baixo

cansadament per les aigües

de l’altre temps. M’arriben als genolls.

PLAÇA VELLA El meu quiosc, el meu fanal,

són els d’aquesta plaça. Restaurant

econòmic amb porxos i plats a deu pessetes,

el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,

i la camisa estesa en el balcó,

com un penjat cap per avall.

Conec un matrimoni

ben avingut, amos del bar, gent grassa,

que es diverteixen prou, sota els llençols,

honestament, de nit. En despertar-se pensen

que prospera el negoci: nevera nova ahir,

de les elèctriques. I bons clients

als matins solellats, a les tardes plujoses.

Entre la dona i ell i el pare s’ho arreglen;

tot queda a la família. Certament,

vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes

calentes, variades, demanen molta cura

i mai no reposar. Però que, almenys, el dia

de festa a la setmana, no ens el treguin;

al barri vell tothom hi està d’acord,

i jo també.

Ja som a la tardor.

No val ací parlar de fulles seques,

que l’únic arbre és el fanal, però

jo vaig caient a poc a poc a dins

de mi mateix, de l’altre que hi ha sota,

molt lluny, darrera moltes capes

de temps; el veig com per un arbre

s’enfila des del son

cap a freda taca

morada de l’alba,

on, lleganyós, el dia es frega els ulls.

A: Realitats

TORNO DE LA NIT

Espera’m, torno de la nit

ple d’imatges per tu.

Ahir va ser un gran dia

molt ple de coses:

ara l’aviram

dorm en el pal, les vaques ajagudes

damunt la palla, l’euga

plena renilla.

Hi ha ocells de mort: voltors, àguiles, altres

grans aus de presa que potser comencen

d’obrir els ulls dreturers, mentre les òlibes,

els grans ducs, els mussols, ja han fet

la feina que els pertoca.

Va naixent el dia

trist, emboirat.

La fosca fou espessa,

dura, fredosa, encara que en algunes

cases hi ha foc, mal sigui de butà.

Dóna’m clarícies

d’aquesta nit:

cantaven

nens invisibles amagats al fons

del bosc negríssim;

se sentia

la cobla, lluny, i la fressa

monòtona del mar.

A la plaça,

sota les voltes, cada estiu

ens asseiem una hora.

Aquestes

són les imatges que et porto

del fons de la nit.

A: Ara que és tard

Amb Vent d'aram (1976), s'inicia la darrera etapa de la seva poesia, molt intensa i productiva, malgrat els

constants problemes de salut.

Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres temes: l'amor, la mort i la poesia. Llibre d'amic (1977),

El griu (1978) i Cants d'Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui des d'una idea

espiritual o més clarament eròtica, com El griu.

Amb el recull Cercles (1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió filosòfica sobre l'existència;

mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d'aniversari (1984), el tema

central és que camina entre la consciència de la mort i la màgia de la paraula poètica.

Al final de la vida, el poeta s’abraça a la poesia i a la inspiració per fer front al pas del temps i la fragilitat de la

vida:

Tot és lluny i prop,

i no s'acaba mai aquest viatge

per les paraules:

ja no tinc res més.

L'obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, és única. No es veu

obligat a seguir modes, escoles ni tendències.

A partir dels anys setanta es convertirà en punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter

original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l'autenticitat i la modernitat de la seva veu

lírica.

AMB RONCA VEU

Com que no menjo per la fam que tinc,

com que no calmo la gran set que tinc,

com que no sé de canviar el meu crit

en mena de vianda,

pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles

i m’omplo d’enyorança turmentada

i em perdo molt endintre del gran bosc

ple de barrancs

i sóc el gall salvatge:

m’exalto de nit quan les estrelles vacil�len,

amb ronca veu anuncio l’aurora,

tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,

i m’estarrufo collinflat i danso,

tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

TEMPS PERDUT

És hora, ja, de dir

la primera paraula:

Tinc por.

Camino per un bosc

cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.

Tinc por.

Què diu aquest ocell

cantant en una branca despullada?

Temps perdut.

No preguntis,

que no et sabria dir

l’origen de les coses.

Temps perdut.

A: Vent d’Aram

LLIBRE D’AMIC

III Vares venir fins on jo dormia

i em vas despertar,

i em vas convidar a tenir set,

una gran set per a la qual

et vas fer copa on jo la pogués beure.

VIII Vàrem emprendre un llarg, difícil,

perillós camí. I estimàvem les coses

-fossin neu o fang,

rosada o constel�lació.

I les fèiem nostres per causa

de l’amor que ens havia ensenyat a nostrar-les.

IX Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s’il�luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

X Ens dèiem l’un a l’altre:

La diferència entre nosaltres i el buscador sapient

està en el fet que ell sap conèixer l’or

en el reflex de les aigües

i nosaltres el perseguim pels laberints de la pedra.

Però perdent-nos ens hi acostem.

XIV Ens tornàvem de foc

i d’encens. I oblidàvem

els jocs i l’espera perquè

ja tot era trobat.

I el trobat era clar,

quiet, intangible

i profund. I ressonava

com una cisterna.

I una cortina d’arbres el separava del món.

A: Llibre d’amic

AVENTURAR-SE

Aventurem-nos un matí d’abril

a recórrer a ple sol, insinuat només,

les avingudes netes fistonades d’herba

d’aquest jardí sense encara records.

Anem fins a l’humbracle a reposar,

sense dir res, sentim-nos l’un

molt prop de l’altre. No ens toquem.

Evaporem-nos.

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,

les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,

galls fets entre rajoles pels hindús,

l’oca de Tebes.

He begut moltes grapes,

schnaps i filtres, herbes de poc seny,

m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,

no crec en opis ni licors.

No sé què sóc ni per què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,

o bé, de tant en tant, m’agrada,

posant els ulls en blanc, polsar les tecles

del meu rònec piano,

traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres

amb la xeringa neta de l’oblit.

Però tot res, sols queda a fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

Sóc home sol.

A: El griu

DAMUNT LA SORRA

Quedem-nos abraçats damunt la sorra

dos en un sol, del tot.

Llavis extensos

com una migdiada.

I escoltem les ones

caient, blanes dormint.

Que el sol penetri

fins la sang.

Però l’amor no basta.

Fem per manera de pujar l’escala

que inventarem, graó, rera graó,

fins a tocar el zenit del nostre somni;

davallarem després i comprarem pastissos

i vi de marca, sec.

Gaudim sense metàfores.

UN QUIET VIATGE

Pugem ara a la barca

varada de les onades negres,

tan dolçament quietes que no en sents ni el clapoteig;

fem-nos en el mar dellà els esculls i el banc de sorra

fins a arribar al cor de la nit. Que lluny

les casetes del poble redossat

a la muntanya, que remot el dia!

Entre tu i jo hi ha un invisible tel

tan fi que una alenada el desfaria,

un simple buf.

Però nosaltres ens volem així,

més de la nit, sense parlar, més de la nit.

A: Cercles

LA PARAULA

Aturada ja la vida,

quiescent, vell i nafrat,

he sentit una gran crida

que a benaurança convida

per un camí no fressat.

Delerós, enderiat,

he pres tot d’una embranzida;

fent un salt fora de mida,

sobtadament m’he envolat.

Com és que m’he desvetllat

en una serra tan alta?

Tot el que miro m’exalta

i parlo com un orat.

Eixamplant la immensitat,

una àguila em sobrevola.

No tinc por de la rossola

ni de la nit feredat.

Qui és que aquí m’ha portat?

Adormit davant la taula

de la meva soledat,

m’hi ha portat la paraula.

ROURE I CORBS

Alt roure solitari, dels teus brancs

deixes anar els corbs negres dels auguris

que retornen a tu sense acabar

la iniciada corba que traçaven,

creuant el cel

-oh rigorós preludi

del meu hivern-,

reis malaventurats

d’aquesta immensa plana desolada,

vosaltres,

jo, l’intèrpret d’aquest vol.

A: A hores petites

SENSE MANS

I Mai més i sempre són germans

irreconciliables, de naixença, en l’home.

En va cerquem, en va trobem:

allò

que és assolit esdevé sempre, a l’acte,

mai més, com engolit per una

boca voraç.

I tot seguit projectes

desenfonyats de nou, experiments, deliri

de ser feliç, fressa de clarions

a la pissarra de la vida:

l’aire

que respirem se’ns torna a voltes música,

una gota de rou tot d’una es fa verí.

Tot és un jeroglífic cada cop

més complicat de desxifrar; fascina,

però, com mirar el foc o el mar o la boirosa

planura dels records.

Els mots, en veritat,

no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,

sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

IV Ajunto mots per fer-me un trampolí

vers l’àmbit líric i assajar el trapezi

de la metàfora, en el buit, un salt mortal

per assolir una mica de realitat

fora del temps,

ulls aclucats,

com ara, en bicicleta,

en algun lloc del món assaja algú

precaris equilibris sense mans,

endut enllà, fins que de cop s’adona

que va rodant segur pel vell passeig

cap a la font primera.

És al moment precís

de l’equilibri insòlit que obre els ulls

a la blavosa, incerta llunyania

de les muntanyes que no li caldrà

mai tramuntar, car són de sobte en ell,

són ell mateix o l’altre que s’ha fet

de cop en ell, i veu:

la Torre de les Hores

esdevé far, l’esfera del rellotge

no marca el temps, ans il�lumina absorta

la nit que va caient damunt dels horts.

A: Passeig d’aniversari

Servei Local de Català Carrer Jacint Verdaguer, 95 bis

08750 Molins de Rei Tel. 93 680 37 32 slcmolins@cpnl.cat

http://blocs.cpnl.cat/slcmolins

Biblioteca Pau Vila

Plaça de Josep Tarradellas, 1

08750 Molins de Rei

Tel.93 680 16 81

b.molins.pv@diba.cat

http:/ /bibliotecapauvila.blogspot.com/