Conte autoestima. Ets únic i irrepetible.
2
Gaudim amb Contes QUI ETS ? (ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular) En Pere es considerava un desgraciat des de sempre. No es trobava gens a gust amb ell mateix, i això el feia estar a disgust amb el món sencer. Tenia un aspecte poc atractiu, i a més, el seu caràcter s’estava tornant cada cop més tancat. Es mostrava força antipàtic davant els altres, augmentant la sensació de rebuig i el sentiment no ser estimat. I encara que tothom li deia que tenia unes mans molt bones per treballar la fusta i podia fer sortir d’un tros d’arbre una figura de bellesa inimaginable, ell no li donava molt valor a tot això. Els comentaris que s’havien fet ja en revistes especialitzades en escultura pràcticament ni els havia llegit. Ni quan en el Museu Nacional li van demanar per fer una exposició de les seves obres, s’havia emocionat especialment. Sempre estava pensant en les seves desgràcies i es comparava amb alguns dels seus amics que eren alts i atractius físicament, encara que ben inútils per fer res amb les mans. Aquests sentiments de no trobar el seu lloc ni saber ben bé que feia en aquest món, el feien patir molt i apartar-se dels altres, fins el punt que va creure necessari buscar consell i ajuda. S’ho va demanar, com havia fet sempre, a una molt bona amiga de ben petits, na Maria. Sabia de sempre, que na Maria fugiria de donar consells i recomanacions buides de contingut, i que l’ajudaria a trobar altra cop la llum que en aquests moments en Pere no trobava enlloc. I com solia fer la seva amiga, va organitzar una excursió a la Muntanya dels Vents, un lloc alt i solitari, on hi havia un tronc trencat d’una forta ventada, ja feia molts anys, i on havien passat molts capvespres ben agradables, parlant de la vida i de la mort, de tot i de res. I un cop estaven contemplant el paisatge i gaudint de la força del vent, en Pere li va explicar tot el que li passava, com se sentia i com li era d’impossible valorar tot el que sabia podia fer i molt bé, i en canvi, únicament estava pendent del que creia li faltava i no tenia per ser feliç. I de com no se sentia capaç de trobar sentit a la seva vida. Na Maria, com tenia costum, va començar a explicar-li un conte: - Mira, Pere, a tu et passa com als arbres del jardí d’un antic Rei persa... - Vinga, Maria, ja comences com sempre, amb les teves històries - li va contestar en Pere, entre irònic i esperançat, desitjant però l’inici del relat de la seva amiga. - I que els hi passava als arbres del Rei aquest? - I do, el conte diu així: “Es diu, es conte i comenten que fa ja molt i molt de temps, hi havia un rei que un matí va anar a passejar pel seu jardí i va descobrir horroritzat que
-
Upload
julia-alles -
Category
Spiritual
-
view
1.347 -
download
1
description
Visiteu el bloc http://mediacioescolar.blogspot.com
Transcript of Conte autoestima. Ets únic i irrepetible.
Gaudim amb Contes
QUI ETS ? (ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular)
En Pere es considerava un desgraciat des de sempre. No es trobava gens a gust amb ell mateix, i això el feia estar a disgust amb el món sencer. Tenia un aspecte poc atractiu, i a més, el seu caràcter s’estava tornant cada cop més tancat. Es mostrava força antipàtic davant els altres, augmentant la sensació de rebuig i el sentiment no ser estimat. I encara que tothom li deia que tenia unes mans molt bones per treballar la fusta i podia fer sortir d’un tros d’arbre una figura de bellesa inimaginable, ell no li donava molt valor a tot això. Els comentaris que s’havien fet ja en revistes especialitzades en escultura pràcticament ni els havia llegit. Ni quan en el Museu Nacional li van demanar per fer una exposició de les seves obres, s’havia emocionat especialment. Sempre estava pensant en les seves desgràcies i es comparava amb alguns dels seus amics que eren alts i atractius físicament, encara que ben inútils per fer res amb les mans. Aquests sentiments de no trobar el seu lloc ni saber ben bé que feia en aquest món, el feien patir molt i apartar-se dels altres, fins el punt que va creure necessari buscar consell i ajuda. S’ho va demanar, com havia fet sempre, a una molt bona amiga de ben petits, na Maria. Sabia de sempre, que na Maria fugiria de donar consells i recomanacions buides de contingut, i que l’ajudaria a trobar altra cop la llum que en aquests moments en Pere no trobava enlloc. I com solia fer la seva amiga, va organitzar una excursió a la Muntanya dels Vents, un lloc alt i solitari, on hi havia un tronc trencat d’una forta ventada, ja feia molts anys, i on havien passat molts capvespres ben agradables, parlant de la vida i de la mort, de tot i de res. I un cop estaven contemplant el paisatge i gaudint de la força del vent, en Pere li va explicar tot el que li passava, com se sentia i com li era d’impossible valorar tot el que sabia podia fer i molt bé, i en canvi, únicament estava pendent del que creia li faltava i no tenia per ser feliç. I de com no se sentia capaç de trobar sentit a la seva vida. Na Maria, com tenia costum, va començar a explicar-li un conte: - Mira, Pere, a tu et passa com als arbres del jardí d’un antic Rei persa... - Vinga, Maria, ja comences com sempre, amb les teves històries - li va
contestar en Pere, entre irònic i esperançat, desitjant però l’inici del relat de la seva amiga. - I que els hi passava als arbres del Rei aquest?
- I do, el conte diu així: “Es diu, es conte i comenten que fa ja molt i molt de temps, hi havia un rei que un matí va anar a passejar pel seu jardí i va descobrir horroritzat que
els seus arbres, plantes i flors s'estaven morint. Com era molt bon rei, tenia una màgia especial: podia parlar amb les plantes. I els hi va preguntar per què estaven tan tristes i marcides. El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Girant-se cap al Pi, aquest li va dir que s’havia caigut perquè no podia donar fruites com el Cirerer. I el Cirerer li va dir que estava tan sec perquè no podia fer flors com el Roser. I el Roser plorava i estava trist perquè no podia ser alt y fort com el Roure. Llavors va trobar una petita planta, un Romaní, ben florit i més olorós que mai. El rei s'hi va acostar i li va preguntar: - Com és que tu creixes tant bonic i saludable en mig d'aquest jardí fosc i desolat? - No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig pensar que quan em vas plantar, volies sentir la meva olor i gaudir de les meves flors. Si haguessis volgut un Roure o un Roser, els hauries plantat a ells. En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser Romaní de la millor manera que pugui". MISSATGE DEL CONTE Tothom estem en aquest món aquí per a contribuir amb la nostra fragància, les nostres qualitats, les nostres potencialitats .
Simplement mirat a tu mateix/a. No hi ha possibilitat de que siguis una altra persona: TU ETS TU!
Una persona única i irrepetible. Pots gaudir, viure i florir amb amor i donant el millor de tu, o pots marcir-te
mentre només estàs desitjant el que no ets...
Jordi Gutierrez Jané.
Psicòleg.
