Les costums marítimes de Barcelona universalment conegudes per Llibre del Consolat de mar ara de nou publicades en sa forma original, ilustrades ab noticies bibliogràfiques, històriques y llingüístiques y ab un apèndix de notes y documents inèdits relatius a la Historia del Consolat y de la Llotja de Barcelona per Ernest Moliné y Brasés

Les costums marítimes de Barcelona universalment conegudes per Llibre del

Consolat de mar -V-

-VI-

-VII-

Introducció

Lo còdich del CONSOLAT DE MAR, famós en tota l'Europa mediterrànea desde'l segle XIII fins al XIX, és essencialment català per sa forma, per son esperit y per los testimonis històrichs fins ara no impugnats seriament en les nacions rivals que l'adoptaren com norma única de son regiment maritim y mercantívol.

Lo forman les anomenades lleys de Barcelona per les quals participèm, com d'una gloriosa herencia, de l'altíssim renom que tingueren desde'ls temps mitgevals les regles de bon govern y d'estricta equitat ab les quals los nostres antecessors qui primer anaren per lo mon resolíen la complicada casuística jurídica a que donava lloch la determinació del

Di cui la fama ancor nel mondo dura.

DANTE, Divina Comedia, I-2-59

dret en los freqüents conflictes que devíen presentarse dintre del còs semovent de la nau, estat diminut que requereix un organisme propri y viable y de fàcil adaptació a les lleys escrites dels diversos pobles ab los quals se relaciona en sos viatges de tràfech. Les regles modernes del Dret mercantil y de l'internacional -VIII- se troban apuntades en aquells capitols sense l'aparat fastuós ni la sequedat cancilleresca imposats per la moderna ciencia jurídica.

Les meteixes heterogeneitat y amplitut del medi dintre del qual apareixen aquells actes exigíen una dèu constant de dret que, aplicant l'equitat com norina infalible, deixés resolles lotes les qüestions suscitades. Y també precisava que per mútua y general convinença dels pobles __si's vol tàcita, que de fet és la més autorisada,__ fos l'un d'ells escollit per donar la fórmula justa y la donés ensemps ab perfecta unitat de conjunt. Eran universalment coneguts l'esperit pràctich, lo temperament ponderal y'l geni ardit y aventurer dels antichs pobladors de les costes catalanes que portaven en estat latent lo bon sentit y la facilitat d'interpretarlo en preceptes lacònichs, com llegat o sobrevivencia de l'alma Roma, que tant se manifestava y encara se manifesta en la nostra llengua, en les nostres costums y lleys y fins en les linies més ideals de la nostra fesomía; catalans foren los qui al navegar per lo mar llatí y fòra d'ell en ses naus, lenys, galeres, tarides, coques y altres bastiments o navilis, tingueren la sana curiositat de formular per escrit les resolucions que creyen més ajustades a cada cas en los nous regiments y en los conflictes que diariament se presentaven en demanda d'una solució justa, y aquestes solucions o les improvisaven madurament o les trobaven fetes y eren per ells acceptades en tot o en part, y aixís, després d'una època llarguissima de vida mercantívola al través del mar, pogueren mostrar a propris y extranys una recopilació de costums ahont tot estava previst y resolt sense intervenció dels juristes professionals y sense la sanció suprema del llegislador.

No's tracta d'un cas anòmal en la historia de la llegislació, que per sa meteixa singularitat puga ésser impugnable; al contrari, lo caràcter de les lleys mercantívoles consisteix en sa tendencia a la universalitat, perquè'l comers presenta quasi idèntichs caràcters en tots los pobles y com per sa especial naturalesa suscita relacions entre nacions diverses, és necessari que les lleys reguladores d'aquestes relacions sían les meteixes y universalment acceptades. Los Congresos internacionals, reunits periòdicament ab aquell objecte, y les convencions que's veuen obligats a adoptar dos o més Estats en materia de comers, nos donen un exemple y una confirmació actual de lo exposat. Quan los nostres passats començaren a recòrrer mars llunyanes y -IX- a visitar platxes ignotes, no's conexíen los congresos de la gent sabia ni s'alambicava en los tractats altres principis de dret que'ls creats per los aconteixements polítichs. Existíen desde temps molts remots varies compilacions de dret marítim; Roma, estat més guerrer que mercant, no sapigué desglosar enterament de sa llegislació civil, tant admirable en sos infinitament estudiats detalls, lo concepte del comers ni encara menys lo de les relacions comercials marítimes, les quals sols eren enteses y afavorides quan se constituíen en benefici directe de la res publica, idea suprema del poble romà. Fou necessari que la invasió dels pobles del Nort destruís aquell vastíssim Estat pera que's cambiassen les orientacions jurídiques: la destrucció de Roma produhí naturalment la del concepte estadista del dret y la consegüent invasió, paralela a la primera, de les teoríes individualistes; l'una y l'altra trencaren les convencions refinadament clàssiques per restablir l'imperi de la realitat sempre més alt y més durable que l'Imperi de Roma.

Les nacions novament bastides ab ses ruines heretaren més o menys son concepte d'equitat y sa natural disposició a formular les lleys en preceptes lapidaris, mes tot aprofitantse del tresor inapreciable del dret romà, aplicaren aquelles qualitats heretades a la nova biología jurídica.

Catalunya, quí experimentà potser més que ses germanes romàniques la llarga y intensa fecondació del gran Imperi, sentia commoure's en son cos prolífich altres influencies més antigues que des de'ls primers anys històrichs li donaren un caràcter propri, invariable y definitiu. Era l'atavisme adquirit dels pobles que immigraren en lo nostre territori procedents de les costes mediterrànees de l'Orient y'l Mitgdía: los fenicis, los rodis, los focis, los meteixos grechs, als qui devèm los rudiments de civilisació y ab ella l'esperit ensemps individualista y universal del comers; aquest esperit restà tant íntimament connaturalisat ab lo nostre, que no'l pogueren destruir ni debilitar sis segles de dominació romana.

Aixís donchs, Catalunya tingué la singular fortuna d'aportar a la civilisació, com a nota caracteristica de raça, junt ab sa educació romanista son geni mercantívol, que la dominació dels alans y de tota la gent gòtica ab sos trofeus de nova llibertat civil, contribuiren a despertar ab tota eficacia.

No és, donchs, extrany que sortissen d'aquesta terra fórmules de dret d'una banda tant generals y expansives dintre de la vida civil, com los Usatges, -X- y, d'altra, tant lligades ab sa manera d'ésser com lo LLIBRE DEL CONSOLAT; aquell còdich venerable fou promulgat per la autoritat llegislativa de la terra; lo segon, per les capes poch lletrades del propri demos, que ja hem dit sentía com atribut de raça la pruhija llegisladora de sa nova funció social: la vida mercantívola.

Aixís nasqué aquest Còdich, per honor y gloria de Catalunya. Més endevant, descendint de les generalitats als lets concrets, estudiarèm lo que fins avuy pot dirse respecte a la data de sa aparició.

Aquest cos legal consuetudinari fou compost com les terres d'aluvió, mitjançant la sobreposició de capes, que també semblen geològiques per rahó del llarch temps que les separa. No era la voluntat del llegislador, sinó la necessitat pública, determinada en cada cas, lo que feya brotar la regla jurídica; no s'intenta a priori confeccionar un còdich, sinó que aquest sortí ja fet dels salitrosos cartolaris dels nostres escrivans de nau, que degueren ésser los òrguens inconscients de la nova funció llegislativa popular.

Mes, malgrat sa senzilla naixença o potser gracies a ella, aquells quaderns foren llegits àvidament, trelladats en copies infinides, portats d'una a l'altra banda del mar y, finalment, considerats com la dèu més sana, pura y abundant de llegislació marítima. Per aixó, l'una darrera l'altra, totes les nacions mediterrànees y algunes del Nort van adoptant la novament formulada consuetut en sa forma primitiva, sortida de l'escuma del mar com la Venus mitològica.

Aquest fou lo llibre que'ls primitius conegueren per les costumes de la mar, pels bons usatges de la mar, per les lleys de Barcelona, fins que al desenrotllarse la institució dels

cònsols que junt ab los prohoms y jutges d'apells constituíen lo tribunal que entenía en assumptes marítims de comers, prengueren lo nom de la nova institució, perquè realment aquell llibre de les costums de la mar era'l que devía invocar lo tribunal del Consolat, y per aquest motiu se'l conegué pel nom de LLIBRE DEL CONSOLAT.

Ab gust vegerem acullit lo nostre pensament per la respetable casa editora, perquè desitjavam que fos conegut y consultat aquest còdich tant plè de bon sentit, tant rich en sabis doctrinaments, tant català per tots estils. En una època com aquesta d'exhumació y divulgació d'antichs textes, que en la nostra terra vol dir lo meteix que restauració de les passades glories, -XI- nos semblava vergonyós que'l LLIBRE DEL CONSOLAT, la més brillant executoria de la vella Catalunya, quedés a la reraçaga. Ja preveyèm una objecció que ara se'ns podría presentar y passèm a formularla y contestarla. Se'ns dirà: no sols Catalunya no ha sigut ingrata ab son Còdich, sinó que, fent justicia a son valor inestimable, li senyalà lo lloch d'honor en la historia del Renaixement y li donà per padrí un mestre insigne; aixís fou aquell llibre, junt ab les Memories de Barcelona, la obra inicial de la Renaixença y son editor fou En Antoni de Capmany y de Montpalau. No serèm nosaltres, petits y desautorisats, los qui regalejarèm la honor deguda al gran poígraf; ben al contrari, invocarèm sa immortal memoria en aquestes ratlles inicials de les nostres dites insegures, mes no deixarèm de dir ben alt que'l nom de'n Capmany, per gran y prestigiós que sía, no arriba a suplir la inanitat de la època de decadencia en la qual ell escrigué, y que sa obra històrica, que és lo monument més grandiós aixecat a Barcelona, no satisfà les modernes exigencies. Apart de que'ls exemplars de la reproducció del text original, junt ab la traducció castellana que publicà en Capmany ab arbitraries innovacions, són raríssims y poch assequibles.

Lo nostre objecte principal és, donchs, donar a coneixer aquest text, avuy quasi oblidat, procurant retrobar sa primitiva puresa, sense intentar fer una sàbia exhumació diplomàtica.

Lo LLIBRE DEL CONSOLAT té doble importancia com text de llengua y com cos legal; trobantse mancat d'absolut valor literari, tota sa importancia recau en l'aspecte filològich y legal-històrich. En abdós conceptes l'examinarèm prenentlo en son moment històrich o sabut d'universalitat, que es quan la majoría de les nacions s'afanyaven en traduhirlo a llurs respectives llengues, tal volta perquè, aprofitantse dels beneficis de l'estampa, havíen fruit de l'abundó d'exemplars redactats en la llengua original o catalana. Aquest és lo text que reproduhim, lo que's llegeix en les primeres edicions d'estampa, que quasi invariablement va perpetuantse en les successives, com si la tipografía lo fes intangible; aquesta és la redacció que hem escullit com a típica y més divulgada, sens perjudici de donar també indirectament la lliçó arcàica o més primitiva, mitjançant les notes que salpiquen tot lo text, procedents de la minuciosa compulsa ab un dels comptats còdechs arribats als nostres dies.

D'aquesta manera no haurèm fet una exhumació arqueològica, que a la -XII- major part del pùblich no interessa, ni una edició-copia com ho feren servilment los editors dels segles XVIè y XVIIè, sinó la novella presentació acurada del text famós que'ls nostres primers navegants redactaren, los Reys y Corts d'Europa presentaren com pauta legal a sos Consolats y tribunals mercantívols, y tots los tractadistes moderns enalteixen ab

pròdig elogi.

Y per coronament del treball que'ns havem imposat, seguirà al text y ses ilustracions y comentaris, un aplèch de noticies inèdites que poden servir pera la historia del Consolat y de la Llotja barcelonina, ab lo qual haurèm restaurat pera Barcelona l'estotj que'ls antichs ideareri pera guardar lo millor Còdich eixit d'aquesta terra de bon seny y ardidesa.

-XIII-XV-

Historia

Antecedents. Lo comers y la marina dels antichs catalans

Si'l nostre pays no fou patria del comers, les immigracions de pobles essencialment comerciants dexaren sembrada en ell com en bon terrer la llevor del intercambi. Tením los catalans aptituts excepcionals per aquesta noble activitat. D'una part l'aspresa y mitjanía del nostre sòl nos llença a especulacions econòmiques ab altres pobles ab l'intent de conseguir los productes necessaris pera la vida a cambi dels que ells freturan y aquí's donan de sobres; d'altra part lo nostre esperit inquiet, assedegat d'un més enllà en tots los rams de la vida y de la ciencia, nos torna nòmades, no al estil dels pobles vagatius y fantasmagòrichs que's entregan a la delitosa caça de lo imprevist, sino com lo taleyós pare de families que sent horror a la inopia y cerca en los cims y en los abims, en les amplaries inquietes del mar y en les platjes llunyanes, lo medi honrat de lograr un bon passament per ara y per la vellesa que s'acosta y aixís pujar la familia que Deu li ha encomanada. ¡Santa ocupació la més humana de totes! Si com obligat seguici d'ella ha vingut devegades l'abús en forma d'avaricia o de nici menyspreu per altres especulacions més ideals, no apuntèm aquestos vicis en lo càrrech dels catalans com diuhen, y ho diuhen erradament, qu'ho escrigué Dant Alighieri1; son defectes que naixen de les meteixes qualitats a les quals acompanyan com l'ombra a la llum y son tant humans que llur -XVI- naxença se troba en rahó inversa de la cultura individual y colectiva; la tasca dels directors de la societat consisteix en limitar lo possible llur propagació.

Desde un punt de vista general lo comers es ocupació ineludible dels pobles. Variats son los climes de les encontrades, diferents los terrenys per ses produccions exteriors y per ses riqueses mineres, immenses les distancies en relació ab les febles facultats locomotives del home; aixís es que pera completar per medi de la sobreproducció agena les deficiencies de la cullita propria, s'ha vist obligat a intensificar aquells medis de transport y vencer aixís la inexorable oposició dels elements. Lo comers y la marina mercant, aquesta considerada com transport principal en los temps mitjos2 en virtut de la antiga distribució de les races colonisadores mercantívoles per tots los litorals, nasqueren junts y mútuament condicionats, y representan ensemps la principal font de riquesa dels pobles. Los més comerciants han sigut sempre los més avençats en tota civilisació.

Desitjosos de vendre, diu un autor modern3, han cercat noves nacions ab les quals poder trafiquejar; les descobrexen en estat bàrbar y ab les relacions mercantils les civilisan. Aixís lo comers ha plantat les bases dels més potents imperis; ab lo seu concurs floriren y llur explendor s'apagà quan lo comers s'estingía.

L'indolencia, la manca de sociabilitat y'l menyspreu pe'l benestar de la vida impidexen lo desenrotllament del geni comerciant. Aixis se diu dels egipcis, poble desconexedor del comers marítim, que gravaren demunt d'una de llurs pirámides aquesta inscripció: «Aquí no hi ha trevallat cap egipci.» Qualitats ben oposades a les dels habitants del Nil pròvid tingueren los fenicis, navegants ardits ab finalitat mercantívola que visitaren y ensemps colonisaren les costes de la inexplorada Libia, les del Orient y totes les del Mediterrani que segons dita vulgar arrivà a convertirse en un llach fenici. De les runes de Tiro y Sidon s'alsà sa filla la potenta Cartago que, ab tanta o més decissiò qu'elles, establí en Espanya un important mercat colonial.

La nostra aptitut pera'l comers degué manifestarse en aquelles èpoques primitives; los fenicis y cartaginesos foren los mestres educadors dels tranquils habitants de les nostres platjes lluminoses y fantàstiques cales dedicats ab medis deficients a la pesca; aleshores sortiren a la llum les ingènites aptituts de la raça. Actius, inquiets, sobris, estalviadors sense sacrificar les comoditats, aptes a recullir ensenyances profitoses, fondament religiosos sense transigir del tot ab la superstició, los catalans se sentiren ja pera sempre cridats a la noble professió del tràfech.

En Capmany diu4 referintse al geni comercial dels catalans que «aquestos ja de d'un -XVII- principi fundaren son comers en la maxima, que encara avuy no han abandonat, de guanyar poch y si es possible de guanyar menys que un'altra de les nacions competidores; aquestes foren dos principals causes de llur economía y frugalitat. Mes com aytal pràctica no podía sostenirse sense guanyar continuament, d'aqui nasqueren aquella activitat y ardor en llurs empreses; d'aquí aquella emulació y diligencia pera nivellarse ab los pobles més avençats en lo comers marítim fins a engelosir al més poderós y inteligent qu'era Gènova, d'aquí, finalment, aquells intents y traça en estudiar y combinar los usos y pràctiques que seguíen pera'l bon ordre de sa contractació y administració de la justicia los ports mercantils llevantins, recopilantlos en la llengua patria».

En aquestes ratlles se troba sintetisat tot quant podría dirse respecte a la aptitut y constancia catalanes pera'l trevall que ja han passat a esser lloch comú del qual han abusat amichs y enemichs, los primers per un lloable desitj d'enaltir la patria sense pensar que aquestes qualitats no poden anar soles en un poble complert, perquè sense la companyia d'enlayrats ideals que'l subliman se converteix lo trevall en tasca inconscient y forçada d'esclaus; los segons, o sia los enemichs, pera imposarnos paladinament aquest fals estigma. Ja hem indicat al principi que'l trevall y especialment sa subtil conversió en acte mercantívol realisa un fí molt humà perque desterra la vagancia, fomenta la sociabilitat entre tots los paíssos y multiplica la riquesa y'l benestar dels individuus y de les nacions, donantloshi al cap y a fí la hegemonía política.

Dexèm als historiadors y sobretot al imprescindible Capmany l'estudi de la aparició y

progressos del comers y de la marina a Catalunya. Es absolutament necessari coneixer aquells quatre abultats volums de les Memories de Barcelona y'ls dos dedicats especialment al Consolat de Mar, pera tenir tots los antecedents que puga demanar lo més exigent investigador de la nostra civilisació. No volèm passar endevant en aquestos senzills apuntaments sense dedicar al sabi polígraf català un merescut homenatje. Destacava en Capmany devant de les tenebres del segle XVIII espases e irrespirables en son principi pera la gran cultura a conseqüencia del atuhiment en que'ns deixà la conquesta de Catalunya per Felip V y la immediata abolició de tots sos privilegis. Passada la primera meytat de la centuria vingué d'Italia pera governar aquestos decayguts Estats lo Rey Carles III qui realisà un ample programa de renaxement econòmich y cultural, creant o restaurant institucions y protegint iniciatives que l'ajudessin per aquella finalitat. Les societats econòmiques, les academies cientifiques y artistiques, les severes construccions que feu bastir pera moltes d'elles y que s'aixequen encara per tots los indrets d'Espanya, son recort perdurable de la noble iniciativa d'aquell gran Rey del qual, entre altres memories no menys honroses, citarèm la restauració del antich Consolat y la reversió al meteix del edifici de la Llotja. Lo Consolat en sa -XVIII- nova fase produhi un estimulant renaixement del comers abans decaygut y casi sense vida aixís com la creació de la gran industria y les arts. D'aquella generació esperançada fou en Capmany, qui posà al servey d'aquelles noves institucions sa vasta inteligencia y son immens patriotisme. Y en una època en que tot just naixía pera Catalunya la escola d'historiadors diplomàtichs que no donan estat de veritat ni de versemblança al fet que no vaja seguit de sa comprobació documental treta dels dipòsits aleshores casi intactes dels nostres riquissims arxius, en Capmany, encarregat per la Real Junta de Comers y Consolat de Barcelona de publicar tots los antecedents d'aquella institució que havíen de resultar la Historia de la antiga marina y comers de la dita Ciutat, produhí una obra copiosíssimament documentada, de la qual encara avuy, al aspirar son perfúm astringent de cosa viva, pot repetirse lo qu'ell ne deya en lo pròlech del derrer volúm. «Lo cert es que las enunciades Memories en la forma en que's traçaren, extengueren y estamparen, cap nació, república ni ciutat maritima les tenía pera passar a la posteritat sos fets navals y mercantívols ni que jo sàpiga las ha publicat desprès.» Tot sía per gloria de la noble Barcelona y en honor de son historiador més insigne.

Nosaltres, donchs, no l'hem de seguir en ses erudites investigacions sobre la antiga marina y comers dels catalans perque o bè la nostra feyna hauría de consistir en un ingrat estracte de ses ben traçades planes o bè en una encara més ingrata recerca en los arxius d'aquelles engrunes qu'ell no tingué lo lleure d'aprofitar; mes donat lo limitat espay que podèm consagrar a aquest punt qu'es incidental o purament preliminar en lo nostre estudi, farèm una breu evocació històrica escullint lo primer d'aquestos procediments.

La marina y'l comers dels catalans guanyaren merescut renom desde époques remotes. Que fossem un poble aficionat a les empreses marítimes res ho proba tant com lo sediment que dexaren en la raça les influencies ancestrals dels fenicis y cartaginesos y més encara la situació geogràfica. Les salitroses emanacions del Mediterrani portaren a les nostres grans poblacions del litoral influencies del gran comers de Marsella, d'Italia, d'Orient y de les costes septentrionals d'Africa sempre poblades de gent de mar y de mercaders que trafiquejaven ab los riquíssims productes del privilegiat mitjorn d'Europa. Mes no guanyarem tot seguit, com les prepotentes ciutats italianes Pisa, Gènova, Venecia

y Amalfi, fama mondial de poble marítim avalada per temibles esquadres que s'obríen pas en totes les latituts.

Lo nostre primer comers era encongit perqué'ls armaments marítims eren insuficients. No res menys los catalans en los temps primers de la reconquesta devíen endreçar tota llur atenció y activitat vers al interior per anar aixamplant lo territori en la guerra sens treva que sosteníen ab los alarbs. En altre situació's trovaven les floreixents repúbliques costaneres d'Italia, mestresses del tràfech d'Orient ahont fundaren poderoses colonies ab les quals s'enriquíen a més de l'Estat, los particulars, fundadors de grans companyíes la riquesa y poder de les quals podía esser comparades als de la meteixa senyoría que les amparava ab sos estandarts triomfadors. Llur armament servía no sols per imposar lo jou del patronatge a les colonies y pobles tributaris, sino també per cercarne de noves, sostenir sa prepotencia entre les vehines rivals y posar a rotllo les incursions dels corsaris africans que durant tota la Edat mitjana y la moderna foren l'assot d'aquestos mars.

Més modestos foren nosaltres en aquelles èpoques d'esplendor. La primera disposició marítima que registran los nostres anals fou la donada per lo comte Ramon Berenguer I que figura en sa gran compilació dels Usatges y comensa Omnes quippe naves5, essent -XIX- també digne de menció la Quoniam per iniquum, de caràcter més general; en elles se donaven seguretats a totes les naus que entraven o sortíen del Port de Barcelona o passaven pel litoral de Catalunya, desde'l Cap de Creus fins al port de Salou. Abans y després les antigues cròniques nos parlan de fets d'armes navals en los que restaren victorioses les naus catalanes. La primera gesta està consignada en les velles Cròniques de Sant Denys. Segons elles a començaments del segle IX lo comte d'Ampuries Armengol (Hirmingaires), atacà una esquadra serrahina que tornava de Còrcega després de piratejar per ses costes y la derrotà en aygües de Mallorca prenent vuyt vaixells y deslliurant més de cinchcents catius. Després lo meteix comte Berenguer, lo dels Usatjes, per miraculosa coincidencia se troba investit ab lo càrrech d'Almirall de la esquadra pisana que, venint directament a la conquesta de Mallorca, pert lo camí y's troba fondejada a Blanes, ahont esmaperduts,

Turbatos volvunt Pisani pectore sensus et positis armis resident in littore tristes...

y decideixen entregarse al comte de Barcelona ab la ajuda del qual y de sos poderosos feudataris y aliats del mitjdia de França, realisan la conquesta6.

Mes deixèm als historiadors y especialment al inagotable Capmany la tasca d'historiar los progressos de la nostra marina que segons explica, y ho treu d'un vell document tretzecentista de la nostra Catedral7, ja en lo segle XII fiunt naves, fit magnificus apparatus navium, adest nautarum et remigum quibus pollet Barchinona ingens multitudo.

De l'impuls de creixença que prengué aleshores lo territori de la antiga Marca també'n participà la marina. En lo segle XIII son molt freqüents los testimonis diplomàtichs en

aquest sentit. Lo gran Rey en Jaume en sos anys jovenívols, dictà una disposició protectora de la marina catalana prohibint que les naus extrangeres prenguessen carregament en la Ciutat de Barcelona venint de les parts transmarines d'Alexandría o Ceuta, o que proposantse anar a les dites parts desde'l nostre port, no poguessen seguir la esmentada ruta mentres se trobi en ell una nau barcelonina disposta para aquell viatge8; Més endevant (1230) lo meteix Rey concedía als barcelonins lo lliure comers en les illes de Mallorca, Menorca y Evissa9. Més tart, en 1252, los lliura de qualsevol càrrega o impost present o futur, a fí de que pugan comerciar en tot lo regne, ja sia per terra com per mar o per aygua dolça10. Y van seguint les disposicions reals y'ls privilegis guanyats certament devegades per la imposició o per donatius quantiosos, mes no per això menys reveladors d'una creixent prosperitat comercial y marítima. Sobressurt entre elles fins al punt de poderlo considerar com lo primer cos legal marítim dictat en Catalunya11 ab data certa, les ordinacions de la Ribera de Barcelona dictades per en Jaume Gruny ab consell dels prohoms y sancionades per lo Rey en Jaume en 125812. Inseguint lo tràmit constant en aquesta mena de disposicions marítimes y mercantívoles, eren, com se veu, los particulars investits d'alguna autoritat o prestigi los qui establíen y donaven la regla juridica a la -XX- qual tots se sometíen per mútua conveniencia y després lo més alt poder de la nació ho sancionava; mes tal era'l sentiment universal d'equitat, la unitat en interpretarla y'l religiós respecte y l'acatament ab que'ls mercaders y mariners rebíen aquestes regles, que'l darrer tràmit no calía. Aixís es que, avençant idees, creyèm que sols per donar satisfaccions a la fantasía popular pogueren los compiladors del Llibre del Consolat idear aquella deliciosa y desbarrada llista de sancions donades al meteix desde'ls temps més remots.

Les Ordinacions de la Ribera ho eren principalment de policía dintre del port de Barcelona, no dexant per això d'establir alguns principis que veurèm després confirmats y extesos en lo Consolat; per exemple la institució del escrivà de nau (par. 2) y creant aiximeteix altre institució, la dels cònsols de les naus, proceres, especie de duumvirat al qual devíen sometre's lo patró, mariners y mercaders, es a dir tots los tripulants; eren dos aquestos cònsols y nombraven un consell de cinch homens constituhint en la nau una junta de set homens qu'en los lenys se reduhía a quatre ja que'ls dos cònsols sols podíen nombrarne altres dos.

La circunstancia de no parlarse en los 22 capítols d'aquestes ordinacions de les Costums marítimes, nos fa suposar que no eren encara compilades.

Simultàneament ab la marina nasqué y's desenrotllà lo comers dels catalans. Lo pare Florez13 transcriu les actes del martir català Sant Cugat ahont se diu que aquest sant y'l seu company Sant Felix, africans que fugiren de la persecució contra'ls cristians iniciada a Orient, arribaren Felix a Girona ahont morí martir y Cugat a Barcelona urbs populossissima; la nau en que navegaren era de negociants y portava gran varietat de riques mercaderies: aquestos sants visqueren en lo segle VII14. Una ciutat populosa y sojorn de gent rica, com digué Festo Avieno, forsosament era comerciant, en confirmació de lo qual se retreuen memories del segle IX en que's ponderan los quantiosos emoluments del dret de portes y de la fàbrica de moneda, la fundació, en 1009 de la Pía almoyna ab rendes deixades per Robert, opulent mercader barceloní, y altres moltes que no'ns donaríen més feyna que'l d'estractarles d'altres obres, tot pera dexar establert que'l

comers dels catalans al arribar a mitjans del segle XIII, época hipotètica de la formació, o primera observancia del Llibre del Consolat, no so's la marina sino lo comers dels catalans havíen lograt un notable desenrotllo15 que donava a la nostra ciutat tots los caràcters d'un empori o mercat mondial16 produhint ja en aquelles èpoques remotes les primeres frisances de gelosía a les que per alguns segles havíen d'esser ses rivals inconciliables; de primer Pisa, després, y sobretot quant aquesta caygué morta per la daga florentina, Gènova. -XXI- Dues ciutats malehides per'l Dant en versos esculpturals; aquesta fuetejada per lo Poeta indignat devant de la traició de Branca d'Oria:

Ahi, Genovesi, uomini diversi

d'ogni costume e pien d'ogni magagna, ¿perché non siete voi dal mondo spersi?17

y la superba Pisa ab aquelles paraules:

Ahi Pisa, vituperio delle genti

del bel paese la dove il sí suona...18

Y aturèm en aquest segle XIII lo nostre resúm històrich del comers y la marina dels catalans perquè hem arribat als temps senyalats pels autors com los de la aparició del Llibre del Consolat. Hem vist, a grans traços, naixer y creixer ràpidament aquells dos grans arbres fruytosos y podèm quedar convençuts de que la nostra terra en aquell temps era capàs y digna de produhir per vocació, per voluntat y per disciplina del enteniment, la gran compilació de les costums marítimes y mercantívoles que'l mon havía d'acceptar sense variacions.

Ara examinarèm les opinions emeses desde'l segle XVIII fins als nostres dies sobre la data y'l lloch en que aparegué lo Llibre del Consolat de Mar.

-XXII-

Lo lloch y data d'aparició

La fama mondial del nostre còdich ve confirmada per l'afany ab que es disputada per molts pobles sa paternitat. També'l renòm d'Homer, de Shakespeare, de Cervantes, motivà disputes seculars d'aquesta mena; y en cambi les generacions passan indiferentes quan se tracta d'escatir la patria de personatges secundaris. Les superbes metròpolis mercantils dels segles XII y XIII, Pisa y Marsella, han presentats títols avuy ja victoriosament refutats per autors veridichs; per altra part la nostra bona vehina Tortosa per boca del historiador y jurista en Benvingut Oliver pretén reivindicar la prioritat de son Còdich de Costums y convertir lo del Consolat en una mena de segona edició corretgida y aumentada d'aquell. Capmany, Azuni, Pardessus, Solmi, entre altres, han parlat llargament en aquest plet que nosaltres donaríam per fallat si fos possible dexar resolta una contesa judicial per la sola equitat, per certs indicis que tenen més versemblança que'ls propris fets, per la tradició no interrumpuda y per los meteixos fets o documents, encara que no portin dibuixada ab signes indubitables una data certa, una sanció reyal, un testimoni calificat...

I. En Capmany

Anèm per ordre cronològich. Vejàm en temps d'en Capmany com s'havía entès aquesta questió de la data d'aparició y verdadera patria del Llibre del Consolat.

En temps molt remots aparegué la institució del consolat o tribunal de corners. Roger I de Sicilia ja la concedí a la ciutat de Messina en lo primer ters del segle XII ab facultat de nomenar dos cònsols elegidors entre'ls senyors de naus y mercaders y acordant que'ls dits cònsols establissen capítols sobre'ls usos de mar y manera de regir lo Consolat19. Lo segon que trobà en Capmany fou lo de Gènova en 1250, en que s'associà al tribunal civil quatre cònsols de mar per les causes marítimes20. A aquests consolats seguí ab poca diferencia de temps Venecia, després Valencia (1283), Mallorca, (1343), Barcelona (1347), Y Perpinyà (1383). Després seguiren dintre de Catalunya altres de menys importancia.

Les ordinacions per les quals se regíen aquests tribunals no coincidiren ab la creació dels meteixos encara que, com hem vist en la creació del primer, o sia lo de Messina, se'ls encarregà la formació de les dites lleys que havíen d'aplicar. Aixís al crear lo Rey En Pere II (III d'Aragó), lo Consolat de Valencia, disposà que's regeixi per les costumes de mar que estaven en us en Barcelona21, lo qual demostra que en aquesta ciutat molt abans d'establirse lo Consolat ja regíen les costumes, o sia, segons tots los indicis, la compilació que vulgarment prengué més tart lo nom de la nova institució. Lo caràcter consuetudinari de les dites regles ho esplíca tot: lo comú consentiment, la pràctica diaria, lo segell cosmopolita y sumari dels actes mercantívols les crearen aquí y en totes parts y no s'hauríen escrit o compilat perquè no gosaven ni freturaven de la sanció suprema del llegislador, sinó hagués sigut lo bon zel dels primers navegants barcelonins que tingueren lo bon acert de ordenarles en un llibre. Aquest es son origen indiscutible: los nostres passais qui primer anaren per lo mon foren los autors, y'l soberà al manar als valencians que's regissen per aquestes costumes, les sancionà tot reconeixent llur caràcter

consuetudinari.

-XXIII-

¿Epoca? Abans de fixarla impugna22 la llista fabulosa insertada al final del Consolat (y aquesta impugnació ha sigut admesa y ampliada per quasi tots los historiadors successius encara que les tals dates convinguessen a llur especial criteri, prova definitiva de falsetat)23 per més de que substancialment sia certa prescindint de noms y dates donchs en tots los paíssos citats fou admès y observat desde temps remot aquell còdich.

¿Quína fou, donchs, la època certa? En Campany contesta: lo segle XIII; temps en que'ls catalans començaven a navegar pêls mars de llevant d'ahont degueren portar moltes d'aquelles observancies; època en que's començà a usar lo paper del qual se parla en lo capítol «del scrivà de la nau»; en que aquí's parlava de la moneda millaresa, usada a Montpeller, que començà a possehir lo Rey en Jaume I, y època en que sortia per primera vegada lo nostre romans en documents públichs. Y dintre d'aquell segle en Capmany senyala un petit lapse en lo qual pot conjeturarse la dita aparició; es entre 1258 Y 1266, com se veu un període ben curt __nou anys__ tractantse d'un còdich sense promulgació. No més enllà del 1258 qu'es la data de les ordinacions de la Ribera de Barcelona en les que s'estableix (paragraf XXII) que en totes les naus que surtin de aquell port se nomenin dos cònsols, y en lo capítol CXVIII del Consolat ja's parla del cònsol que portarà la nau, ni més ençà de 1266 en que'l rey en Jaume I concedí al Consell de Barcelona la facultat de nomenar anyalment cònsols pera les naus que passan la via de Llevant, de la qual institució y facultat no parla lo nostre Còdich. Y ab això queda confirmada la existencia del còdich abans del 1283 en que'l Rey en Pere'l Gran al crear los cònsols de Valencia los hi mana que judiquin conforme a les consuetuts marítimes, com s'estila a Barcelona24.

II. Azuni

Casi simultàneament ab en Capmany aparegué l'escriptor sard, de Sasser, Domenico Alberto Azuni, antich jutje en lo Consolat de Mar de Niza y autor de una historia de Sardenya qui en un any publicà dues edicions, la primera a Florencia en 1795 y la segona a Trieste, 1796, d'una obra històrica titulada Sistema universal dels principis del Dret marítim de la Europa25. L'article VIII lo dedica al nostre còdich.

-XXIV-

També havém fer especial menci6 d'en Pi y Arimon, qui en sa Barcelona Antigua y Moderna (t. I, p. 51 y seg.) exposa llargament son criteri sobre l'origen del Llibre combinant les noticies y parers d'en Capmany y en Pardessus; aixis es que acaba opinant, en quant a la data, que no es més antich que'l segle XIII ni rués modern que a mitjans del XIV.

Després de les lleys gregues y romanes __diu__ les més celebrades y antigues que s'han conservat sobre'l comers y la navegació, són les contingudes en la colecció tant coneguda de tot lo món, pel nom de Consolat de mar.

No dexa de ferne un cabal elogi, explica lo que son los cònsols y quan aparegueren y després entra en la indagació de la data y lloch de naixença. Respecte a la primera retreu la opinió de Vinni en son comentari a Pecki al títol de la lley ròdia de jactu que'l fa del temps de sant Lluis rey de França; de Clusi, que ho confirma; de Groci y Macquard que tenen la opinió d'haverse compost pels Reys d'Aragó en temps de les Creuades y de Targa y Casaregis26 que afirman també que fou obra d'aquells Reys y escrita en la llur llengua y que després, haventse adoptat per les nacions d'Europa, cada una d'elles la traduhí a la propria.

La opinió del Azuni es diferenta, y abans de presentarla, copiant a la lletra (segons diu en Pardessus) l'argumentació de Jorio27, refuta d'una a una totes les dates contengudes en lo cronicó de promulgacions que's troba en lo llibre del Consolat28. Aquella llista, diu ab rahó, es obra imaginativa del compilador potser pera donar més importancia al llibre.

Devant de tanta confusió y com, degut a sa miopia en qüestions històriques, se cregué en terra inexplorada; de la qual ne prengué possessió axecant la bandera de Pisa. ¿En quina rahó se funda? En que desde l'any 1000 Pisa fou la mestressa del Mediterrani, lo qual obligaría als pisans a formular lleys marítimes. Axís Constantí Gaetano en ses notes al Muratori29 diu que'ls pisans foren los primers que s'ocuparen en regular la navegació y'l comers y que segons se desprèn (per cert ben erradament per mala lectura d'en Gaetano) Dels escrits del seu contemporani Nicolau Claudi de Fabri, senyor de Peyresc, escriptor francès, ells foren los autors del Consolat; mes adictes del tot al Sant Pare Gregori VII acudiren a Roma en 1075 y lo feren sancionar per ell en la esglesia de Sant Joan de Letràn30. En Betinelli diu lo meteix seguint al P. Gaetano. En Fanuci y en Valsechi asseguran que en la antiga compilació pisana Breve maris s'hi troban algunes lleys del Consolat y per últim lo meteix Azuni diu qu'ell ha vist en l'arxiu de Pisa alguns vells còdichs marítims qu'encara que'l més antich ostenti la data de 1337 es de suposar que són copies d'altres encara més remots.

Com se veu l'argumentació del autor sard no peca de sòlida y es tota basada en conjectures y apriorismes.

Pera reforsarla s'afanya tot seguit en impugnar la d'en Capmany donant importancia a petits detalls de forma, ja explicats per aquell autor, y fundantse sobre tot en que no possehint Barcelona Consolat fins al segle XIV, fins aleshores no pogué haver redactat lo llibre del Consolat, lo qual està probat qu'es de 1075. D'aquest joch de paraules ne fa un gran argument y va apoyantlo en la poca importancia que tingué la marina barcelonina fins al segle XIII, apesar de lo qual arriba a afirmar que al venir los pisans en 1115 per la conquesta de Mallorca nos dexaren (tal vegada com premi del nostre adjutori) les lleys del Consolat que feya 40 anys havíen redactat. Y per acabar lo seu feble alegat insisteix en que'l Breve Maris de Pisa està conforme substancialment (ho diu aixís) ab lo nostre còdich y ab les lleys ròdies; de lo qual resulta (es clar!) que aquest es obra de pisans.

-XXV-

III. Pardessus

En Pardessus en lo segon volúm de sa Collection de lois maritimes anterieures au XVIII siècle (cap. XII d'aquesta obra monumental), disserta llargament sobre'l Llibre del Consolat de Mar abans de reproduhirne'l text original català copiat d'una de les primeres edicions y en vista d'un dels còdichs guardats en la Biblioteca Nacional de París; aquest text l'acompanya de sa traducció francesa. En conjunt son trevall ocupa 368 planes del esmentat volúm.

Discuteix llargament la qüestió de la data y lloch, aportant nous datos, nova crítica. Nos diu qu'en Boucher en sa traducció francesa del Consolat31 dedica tot lo primer volúm a la investigació històrica de la que resulta, molt gratuitament y sense criteri ni bon sentit que aquell còdich fou publicat a Barcelona vers l'any 900. Diu que aquest libre es una vergonya pera la ciencia francesa. Passa a refutar ab molt acert y bona documentació lo consabut cronicó de les dates de promulgació, millor de lo que havían fet ja en Capmany y en Jorio (copiat per l'Azuni) y complert ja ab aquest ritual que si bé era indispensable desde'l temps d'en Capmany, ell ja l'ha fet innecessari per lo valor definitiu de sa refutació, entra en materia.

Son primer atach es pera'l P. Gaetano. Si, com aquest afirma, lo Consolat fou redactat pels Pisans en 1075 ¿com es que no consta en cap document dels arxius de Pisa ahont se conservan altres més antichs y de menys importancia? ¿Ahont es lo text llatí del Còdich ja que llatí havía d'esser en aquella època? Si's redactà en 1075 pêls pisans, ¿com es que en l'estatut marítim dels pisans promulgat en 1161 no se'n fa menció del Consolat per ells solemnialment jurat en 1075 en Roma y després en 1115 y 1118, dihentse, al contrari, en lo preàmbul, que fins aleshores Pisa regida pel dret romà no havía gosat de cap lley especial escrita? Y ¿es seriós això de que per haver lo sant Pare aprovat lo còdich que li presentaren los pisans, se juramentassen los romans pera observarlo, jurament que no consta en cap arxiu de Roma com tampoch consta en lloch l'exemplar llatí del Còdich que degué servir pera prestarlo? També es de notar, entre altres incongruencies, que'l P. Gaetano, seguint lo cronicó de les dates, sosté que'ls pisans, no contents d'haver jurat lo Consolat a Roma en 1075, tornaren a jurarlo a Pisa en 1118 y ho feren abans a Mallorca en 1115, esmenant aixís per absurda la data de 1112 del cronicó. Y lo millor del cas es que'l P. Gaetano fa aquestes afirmacions en plè segle XVII y sense altra prova que'l testimoni del seu contemporani Peiresc qui per altra part res diu positivament del nostre còdich, parlant sols de les lleys de Pisa. Finalment en quant al text de Fanucci invocat per l'Azuni, demostra en Pardessus que no esmenta poch ni molt lo Consolat.

La primera prova positiva que aduheix aquest autor es la de la llengua en que's troban escrits los més antichs exemplars manuscrits y edicions estampades. Contra'l parer del meteix P. Gaetano qui afirma haverlos vist en llengua llatina ademés de la italiana la provençal o francesa (!), la narbonesa (!) y la catalana, en Pardessus demostra que'l text

llati jamay ha existit, que durant molt temps a partir de la primera traducció italiana passà com cosa corrent en algunes nacions que aquest era'l text original, opinió exacerbada en los italians Jorio y Azuni quan afirmaven que l'original català no existeix. Lo tet es, diu en Pardessus, que aquest original existeix y es català, llengua ab més o menys variants parlada en lo mitjdia de França y en lo llevant d'Espanya.

Després de llargues y lluminoses consideracions sobre'l caràcter consuetudinari, popular y original del famós llibre, dexa sentat que sols dues ciutats podíen disputarse lo títol de patria d'aquell: Marsella y Barcelona; la primera com més antiga, en origen y en comers y navegació, la segona com genuina representant de la llengua en que està redactat -XVI- lo còdich, com lloch ahont se traçaren los exemplars y edicions més antichs que's coneixen y per l'assentiment de totes les époques.

Estudiada bé la qüestió, en Pardessus, francès y enamorat de Marsella, no sense recansa, afirma categòricament que totes les probabilitats son a favor de Barcelona.

Devèm agrahirli tant franca designació no sense expressar que'ns estranya aquesta intromissió sobtada d'una nova rival no retreta fins aleshores. ¿A què venía parlar de Marsella may per ningú citada ni requirida en aquest plet? Potser a donarli certa beligerancia com ho fa'l meteix Pardessus, malgrat ses protestes, quan tot seguit comença a tractar de la època en que's promulgà'l nostre còdich; aixís considerèm insidiós aquell començament: Quelque parti qu'on prenne entre Marseille et Barcelonne...

Si bé en lo senyalament de la patria del Consolat coincideix ab en Capmany, se separa d'ell al fixar la època d'aparició. No's conforma ab que aquesta fos, com diu en Capmany, entre 1258 y 1266, ni abans del 1283, data de creació del Consolat de Valencia. Y ho sosté alegant en primer lloch que l'autor barçeloní no prova la seva afirmació. En cambi nosaltres dirèm qu'en Pardessus sols contesta los arguments que li converien, ¿per què ni tant sols menciona la data del 1266 qu'en Campany estableix com màxima de la seva teoría y s'embranca a refutar la de 1283 que no es alegada per aquest autor? Mes de totes maneres en 1283 se diu ben clar «dissensiones... quae juxta consuetudinem maris fuerint terminanda, prout est in Barchinone fieri consuetum» y en conformitat ab aquest principi se diu en lo cap. XLI del Consolat, que forma part del afegit processal pera Valencia, evidentment posterior al dit Còdich y sens dubte desenrotllo de la disposició reyal de 1283: «Les sentencies que per los dits consols e iutjes son donades, se donan per les costumes scrites de la mar e segons que en diuersos capitols de aquelles es declarat; e la on les costumes e capitols no abasten, donense a consell de promens mercaders e de mar» (prova autèntica de que la font de la costum sempre fou viva).

En Pardessus entén que'l fieri consuetum de Barcelona y que les costumes de mar del Capítol se deuen referir a les ordinacions de Ribera de 1258, ¿es aquella curta y especialíssima disposició un còdich complert (com lo Consolat) pera donarla com a pauta?

Per en Pardessus, aquest còdich no es més modern de l'any 1400 ni's remonta més enllà del 1340, data dels Capitols del Rey En Pere estampat en totes les edicions perquè __diu__ conté disposicions que desenrotlla y comenta lo Consolat ahont per altra part s'hi

troban moltes regles (!y tantes! quasi totes) que no hi son en los Capítols y en cas d'esser anteriors los autors d'aquestos los haurían inclòs en son trevall pera donarloshi la sanció reyal.

Potser en aquest argument hi ha llògica, mes no li sabèm veure. Que'ls Capítols contenen disposicions sumaries sobre molts punts de que tracta extensament lo Consolat, es un fet molt natural: primer, perquè les dues compilacions tractan de dret marítim y perquè aquells son una ordre reyal y aquest una regla consuetudinaria que porta en lo comentari la justificació que l'alt poder de la nació no necessita donar. Si's troban coincidencies entre'ls dos textes no depèn, com creu interessadament en Pardessus, de que les lleys del Consolat fossen un comentari dels Capítols del Rey En Pere, sino, segons lo nostre parer, de que lo Rey cerimoniós, tant amant de llegislar que establí fins al detall més insignificant lo regiment de son estatge, portà son afany a desorbitar los actes marítims de les regles consuetudinaries que aquí y per tot les han regulades, baix lo pretext de que «com haiam conegut per experiencia fins açi que perço les naus lenys e altres maritims vexells no eren regits per deguts e complits gouerns...» això es, creyent qu'en les lleys marítimes corrents manca la sanció del poder y la força executiva... Y des d'aquest punt de vista s'ha de suposar que'l Rey En Pere (o sos secretaris) dictà sa disposició enfront d'un exemplar del Consolat ja vell de més de vuytanta anys y anà estractant aquells capítols que no oferíen en sa aplicació vulgar y acostumada garantíes suficients a les persones o a les mercaderíes, per lo qual semblaven freturar de son braç ardit que sabía manejar lo punyalet pera tristes empreses.

-XVII-

IV. Samuel Wildschut

«Specimen historico-juridicum inaugurale de Consulatu Maris, antiquissimo et uberrimo juris maritimis hodierni fonte, quod favente summo mumine ex auctoritate Rectoris magnifici Gerardi Sandifort. Med. Doct. et Prof. Ord. amplissimi Senatus Academici consensu et nobilissime facultatis juridica decreto pro gradu Doctoratus summisque in jure Romano et Hodierno honoribus ac priuilegiis in Academia Lugduno-Batava rite et legitime consequendis, publico ac solemni examini submittit Samuel Wildschut, Amstelaedamensis; ad diem XIX mensis Decembris MDCCCXLIV, hora XII-I in auditorio majori Amstelaedami, apud Stokmans & Rijuders. MDCCCXLIV.» Aquesta es la portada d'una tesis doctoral de 148 planes dedicada, com se veu, al examen històrich-jurídich del Consolat per en Samuel Wildschut, d'Amsterdam en 1844. Dedica grans lloances al dit llibre dihent entre altres elogis: «Universe laude digna censenda est compilatio, quae precipua juris maritimi placita tractans summo cum ingenii acumine res arduas discernit.»

Examina les dues magnes qüestions del lloch y la data; en lo primer punt coincideix ab en Pardessus; en lo segon se separa d'aquest autor. Fixantse en que l'autor francès afirma que no pot esser anterior a les Ordinacions de Ribera de 1258 pêl fet de que

aquestes no parlan d'institucions que son tractades en lo Consolat, diu en Wildschut molt racionalment que això demostra que les dites Ordinacions donan per sabut y per vigent lo Consolat y no era necessari insistir en aquelles qüestions. Y encara troba aquest autor flamench un non argument a favor de la tesis deduhida de l'anterior observació, o sia, de que pot atribuirse a la primera meytat del segle XIII y fins molt abans l'origen del nostre còdich y es la relativa al absolut desconexement que aquest demostra de les lletres de cambi ab tot y parlarse en molts capítols de diner que necessita lo mestre de la nau o'ls mercaders; y com les dites lletres, segons totes les probabilitats (no ben esclarides), ja eran conegudes abans d'aquell segle per los llombarts, avençantse als jueus expulsats de França y als florentins dispersats per les lluytes del Pontificat (tots los quals freturaren d'aquesta facilitat econòmica), ne deduheix que'l Consolat fou anterior al dit invent. De totes maneres, afegeix, lo cert es que tot ell està plè d'indicis que demostran haver sigut redactat en varies èpoques. Son dignes de registrarse aquestes observacions, respecte a la primera de les quals hem de consignar algunes notes preses en lo notable treball que ab lo títol de Letras de cambio valencianas publicà l'erudit valencià Lluis Tramoyeres Blasco32. Confirma que'ls florentins potser ja abans que'ls genovesos y'ls venecians les conegueren y això que de les d'aquestos ja se'n tenen noticies en lo segle XII. De totes maneres la més antiga que's coneix es una citada per referencia en l'Arxiu Municipal de Valencia, que porta la data de 19 de Febrer de 1376. La lletra de cambi original més antiga es la que's guarda en lo Foment del Trevall Nacional de Barcelona, expedida des de Mallorca a 26 d'Octubre de 1392 que fou exposada en la Exposició Universal de 1888 y ha sigut varies vegades publicada en facsímil. Com mostra d'aquesta mena de documents reproduhim a continuació una que possehim inèdita, datada en 1450, y lliurada desde Nàpols a la nostra ciutat:

-XXVIII-

Les dates de lletres de cambis florentines y venecianes, quelcom més remotes de les que fixa en Wildschut, no alteran sensiblement sa original argumentació com tampoch la varían la existencia de lletres catalanes desde finals del segle XIV; en primer lloch perquè l'únich comprobat fins ara es que aquelles tals foren generalisades en lo XIII y després perquè aquí's degueren conexer molt abans de 1392, ja que essent comprobat que a Italia eran també usades desde'l 1200, no se'n conserva cap anterior a les nostres ja citades.

V. Pillito, Solmi

Avuy, y mercès als treballs ja citats, quasi podría donarse per resolta a favor de Barcelona la magna qüestió sino l'hagués suscitada de nou un autor callarés l'Ignasi Pillito, Secretari que fou del Reyal Arxiu de Caller y Corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid. Aquest publicà en 1863 un follet de 82 planes titulat Istruzioni date dal Re Pietro IV d'Aragona al Riformatore dell'Isola di Sardegna D. Raimondo de Boyl nel 1338, illustrate e corredate di varie notizie storiche33. Al any següent, 1864, en Pillito, en carta datada en Caller en 29 de Mars, endreçava als Mantenedors dels Jòchs Florals de Barcelona una breu memoria sobre'l Consolat y'l descobriment fet en aquell arxiu sard d'un document que donava llum sobre la època de sa aparició y sa filiació catalana. Lo treball estava escrit en català de Sardenya y obtava a un premi, mes com en Pillito, poch conexedor del ritual dels Jòchs, firmà la Memoria, aquesta quedà fora de concurs34. Lo Consistori obehint a una indicació del autor remeté'l treball a la Real Academia de Bones Lletres, ahont quedà arxivat fins que en 30 de Juliol de 1869 fou publicat en la revista Lo Gay Saber35.

Com pot suposarse, los dos escrits d'en Pillito coincideixen; en lo follet italià planteja'l nou fet y en la Memoria catalana lo comenta. Parlèm d'abdós com d'un sol. Heusaquí algunes generalitats d'aquesta última que poden servir d'introit y ensemps revelan lo criteri fondament catalanòfil del autor. Afirma que'l Consolat es una noble producció de la humanitat y que ab ell Barcelona ha donat al mon una admirable mostra de civilitat; fa després un lleuger repàs de lo que havien alegat en llur interès los pisans, genovesos y amalfitans, que refuta lleugerament, fent sols en aquest preàmbul un argument positiu en favor de Barcelona explanat ab aquestes paraules: «Argument validíssim sería estat també als italians pera traurerse del error, lo que subministra la mateixa materia de que se tracta en molts dels 294 capítols del dit còdich. En fet, ¿com en los primers 42 capítols del mateix se hauría pogut rahonar del modo de proceir en los tribunals de Valencia si en altre lloch fos estat instituhit y no en aqueix Principat? ¿Com en lo capítol 43 se hauría parlat del jurament que s'exigía als advocats de Mallorca si no fos un còdich dictat de aqueixa nació pera regular los afers propis?» Després ja parla del descobriment.

Lo qual ve llargament explicat en les planes 20-27 del follet italià citat. Comença dihent qu'en 27 de Janer de 1326 s'expedí lo nomenament de batlle y portolà de Caller y de Bonayre a favor de Guillem de Abbazia, y en lo document, que's guarda a l'Arxiu de Caller, se diu: «Comittimus... vobis jamdicto Guillelmo de Abatia officia supradicta... salvo tamen in omnibus jure consolatus quod uniuersitas Barchinone, ex concessione regia et nostra, habet in insula Sardinie cui per hoc non intendimus in aliquo derogare.»

Consta en lo meteix arxiu un altre diploma de Pere III expedit en 19 de Maig de 1349 -XXIX- per lo qual, a petició del consell municipal de Barcelona, s'aprovan los capítols redactats per encàrrech del propi consell per en Miquel Stella y Andreu d'Olivella, en ells, per benefici del comers y per honor dels catalans, se proposa la creació d'una Llotja que habitarà lo Cònsol de Barcelona, dintre del castell de Caller, comprant al dit efecte dues cases en lo carrer dels mercaders a la part de ponent. Les despeses ocasionades per la nova institució devíen pagarse ab los nous impostos sobre les naus y mercaderíes que cobrarien dos negociants barcelonins establerts a Caller, designats pêls Cònsols y Concell de Cent de la Capital. Fins aquí no's parlaría encara del nostre Còdich, si no fos que en lo Registre dels actes de govern d'en Albert Satrillas (1362-3) y després del foli 30b no hi

hagués descobert en Pillito un full plegat ab sis doblèchs y aixís introduhit dintre del cusit del registre, en lo qual full se contenen dos documents particulars escrits en català, de la més alta importancia. Los copia en Pillito acompanyantlos de la traducció italiana, y'ls, reproduheix en Arrigo Solmi36 en un recent fascicle que galantment nos ha remès. Tant viu es l'interès que despertà en nosaltres la troballa d'en Pillito, que després de llegits los documents en sa obreta (adquirida ab immenses dificultats y no sense haverla feta demanar per medi de tots los llibreters nacionals y extrangers) y tornats a llegir en la refutació d'en Solmi, nos creguerem ab títols pera abusar de la bondat del nostre respetable amich l'historiador català En Salvador Sanpere y Miquel, lo qui en juny de 1912 feu son viatge a Sardenya y Italia cercant materials pera sa historia de la pintura catalana. A més del examen directe del famós full li pregarem que fes una revisió del text estampat per aquells dos escriptors italians.

Comencèm pels documents: diuen aixís:

I

Char amich com a frare: Vostra37 letra he rebut e altres saluts de paraula per en38 | Anthoni a la qual vos responch certificantvos que la provisio Reyal39 pertanyent40 | al Consolat de Barchinona aci resident feta per lo senyor41 Rey es | que anuint lo dit Senyor Rey a la suplicacio feta per los Consellers de la | Ciutat de Barchinona ab consentiment dels C. consellers42 ha aprouat los capitols | per los deputats de la dita ciutat43 fets e propositats44 al dit senyor45 Rey en | e sobre les imposicions que se han a fer en aquesta ciutat46 als lenys | patrons e mercaders e altres navegants a ops de comprar dos albergs | hon lo Consol de la Nacio47 hagues son domicili e ofici propry48 e lotja comuna | a tots los mercaders e altres persones en aquesta ciutat dins lo castell de | Caller en lo carrer del mariners per a49 tractar llurs afers a propri | utilitat e profit llur e encara a honor de tota la nacio. E mes auant50 us dich | quel dit consol de la nacio per servey de son offici e bon compliment | de justicia en tots los cars que dar si podran ha procurat hun51 traslat dels |52 antichs statuts us e costums e bones leys del Consolat del mar que | de temps immemorials53 los antichs Reys Darago54 dels quals no tench | present los noms ab tanta saviesa e solicitut han fet e ordenat e conti | nuament observar55 los56 quals en tots temps ha tornat a gran honor | de dita nacio per lo ge57 (¿gran? ¿gran e?) massa fort profit ha portat a tot lo mon segons | tots temps ho58 entes a dir per mon pare e avi. Ara us prech que al pus | tost porets siats denant lo senyor59 gouernador per haver la provisio que | sabets e fassats ço que us sera ben vist -XXX- esser mils mon profit car lo que | ha fet en60 Lorens val fort be III61 garofans. Si res volets que | us fassa comenats e salutats tots nostres bons amichs. Scrita | en Caller a IIII de deembre M·CCC·XXXX·VIIII. __Anthoni Certany, tot vostre62 com a frare.

II

En hun massa63 antich | libre en pergami en | lo qual fonch (¿foren?) scrites64 algunes relacions | de fets pus antichs he axi65 mateix trobat | per66 lany67 ... | ... que los | dits statuts eran ja observats | en68 la dita Barchinona | lo qual libre pertanyia | a mon avi en P. | Darbe. En no | resmenys69 mon | pare havia trobat | açi en Caller ·I· qua | ern xich en pergami | dels temps dels pisans70 | e que si contenyan alguns | capitols del Consolat de

mar pero eren quaix lo mateix dels de | Barchinona per ço com eren | en algunes parts | variats reformats eo aptats als costums e us de aquella | nacio e no eren llurs propris sino quels71 de Barchinona segons | largament ses72 provat ancara73 declarat en dita Ciutat74 de | Barchinon a hon75 fos trames lo dit quaern com encara en | altres lochs ses dit76 encara que los dits pisans77 los haguessen trasladats | en lengua italiana per llur profit com eren los pus prachtics78 e perits en lart79 de mar apres dels catalans80 pero nagu pisa81 | ha dit que eren de sa nacio segons que82 | nol poria dir essent cosa tant clara a tot lo mon que son dels reys83 Darago quels ordonaren84.

Veusaquí los dos documents que després de cinquanta anys de descoberts per lo docte arxiver de Caller acaban de produhir una violenta protesta en aquell meteix lloch, no sabèm si per suposat crim, de falsetat o per exascerbació aguda del sentiment patriòtich. Mes abans d'examinar son contengut parlèm de sa autenticitat. En Pillito85 a la còpia y traducció afegeix: La preinserta carta fou estesa en un troç de paper de 23 centímetres de llarch per 22 d'ample; estava plegada ab sis doblèchs y introduhida en lo cusit dels fulls, etc., tal com ja hem dit. Los caràcters ab que fou escrita la carta son tant semblants als que figuran en los documents continguts en lo meteix volúm que no dubtaré en afirmar esser aquesta, si no l'original, al menys una copia estesa per alguns dels escrivans de la governació de Caller-Gallur. Los de la nota, si bé més petits que'ls primers y de dificilíssima lectura, tenen molta semblança als usats en aquella època y a molts que's llegeixen en les postil-les y esmenes del propri volum.

Lo senyor Sanpere y Miquel en carta escrita des de'l meteix arxiu de Caller en presencia dels dits documents, nos diu que la discussió violenta d'en Solmi (de que anèm a parlar) es inútil en quant a la carta, donchs lo paper, tinta y lletra son induptablement del segle XIV, no veyentse res sospitós en cap d'aquells materials ni en la redacció. En quant a la nota, escrita al llarch de la carta y a la banda esquerra del escriptor, es de una mà y tinta diferentes de la carta; costa de llegir per lo petit de la lletra y lo gastat del paper y tinta que conté ferro, per lo qual ha pres un color groguench (detall que ha entussiasmat als rebuscadors de la falsificació); afirma en Sanpere que si la nota no es del segle XIV, pot atribuirse al XV.

Contra les afirmacions d'en Pillito, sortí, repetim, al cap de mitj segle, un impugnador. Aquest, l'Arrigo Solmi, influit per la trista fama de la falsificació diplomàtica sarda coneguda -XXXI- pels paleografs per cartes d'Arborea, ha cregut trobar en aquestos dos documents dos nous testimonis de la meteixa. Y ha dit que la lletra de la carta té, es cert, alguna semblança ab la del Registre, però es deguda tant sols a un esfors d'imitació perquè no es tant clara y llegible com aquesta. Ara en lo que no hi passa es en l'autenticita de la nota: la diferencia de lletra y sobre tot aquella tinta groga... en les cartes d'Arbòrea també s'hi veu la tinta ferruginosa... Mes no content ab aquestos fatals indicis se fixà en la redacció, y assessorat d'un docte gramàtich, P. E. Guarnerio professor de la Universitat de Pavia, feu la dissecció del llenguatge. Examinemlo: son impugnades com a impropries les següents paraules o frases: saluts, diu que es italianisme y s'ha de dir salutació. Vos responch, es impropri, s'ha de dir us responch; certificantvos, es forma docta y que sembla de notari italià; pertanient, es pertanyent (fou errada de copia d'en Pillito que no esmenà en Solmi) annuint es forma docta italiana, a ops, no es català (¡¡!!); son, es pochissimo usato en català; lo corrent es dir seu; també es sospitós acatar (falta de copia,

l'original diu a tractar); dar, ha de dir donar; hu (era altra errada que no esmenà: diu hun) no passa; tench present, diu qu'es forma italiana y qu'en català es tench pensat, aixís com en espanyol es tener en la mente; saviesa, s'ha de dir sabiesa; he entes a dire (es una errada introduhida per lo meteix Solmi) tampoch es propri; al pus tost, no es català, sino tantost; esser mills mon profit, es italià, y'l mon, ha d'ésser meu, com ja ha dit; salutats, ha d'esser saludats; bon amichs (altra errada seva) no s'usa; quaern, no es català, sino quadern; y essent cosa tant clara a tot lo mon, diu qu'es italià y en forma italiana.

No'ns hem dexat cap dels reparos llingüístichs fets per los senyors Solmi-Guarnerio als textes, ni'ls hem comentat perquè'l bon llegidor català ja ho farà de sobres; si tots los indicis de falsificació fossen com aquestos, ja se'ls hi podría donar als textes patent d'absoluta autenticitat; en cap de les expressions denunciades hi veyèm la influencia italiana, que certament sería justificada per l'ambient en que foren escrits aquells documents. Si valgués la pena podríam facilment trobar comprobants de totes les paraules impugnades en altres documents coetanis, mes no ho farèm y'ls lectors catalans y'ls, filòlechs extrangers nos dispensaràn de no voler esforsarnos en demostrar la evidencia. Altre argument llingüístich presenta en Solmi y es que en lo segle XIV no s'usava la denominació de llibre del Consolat com figura en aquells documents, sino les de costumes de la mar, bons establiments de fet de mar, costumes e us scrites de mar (!). Costumes, bons stabliments, o usatjes de la mar, son les denominacions més corrents donades al nostre còdich. La de Consolat fou la popular y que nosaltres hem vist ja citada en un inventari de 1424 aplicantla a un exemplar que trobà lo notari Nadal de Barcelona entre'ls bens dexats per lo quondam Cabanelles. ¿Vol dir això que aytal nom no s'usés molt abans d'aquesta data? Creyèm fermament que aquest devía esser lo vulgar, lo que'ls Cestanys y demés mercaders del segle XIV usaven en ses converses y epístoles, d'acort ab la rahó donada per en Geroni Pau en sa descripció de Barcelona escrita en 149186 y per tant aquest nom los hi pervé del fet de la creació dels cònsols. Del us comú passà al oficial a les primeries del segle XV.

Queda per averiguar la significació de la impropria paraula massa (mal copiat massá per en Pillito en lo segon text) que consta en la carta y en la nota. Realment se tracta d'un italianisme, traducció lliure y massa lliure al català del troppo = molt. (Lo massa fort profit; en un massa antich libre.) Perquè consultat lo Dizionariu sardu-italianu de Povin87 massa equival a congerie, adunamento; y vist lo Vocabulariu sardu-italianu et italianu-sardu d'Ispanu88 sols hi ha in massa = insieme; es a dir res que'ns done nova llum.

-XXXII-

Per tot lo exposat y apoyats en lo testimoni d'en Sanpere y Miquel, no podèm dubtar de la autenticitat dels textes de Caller89 sentint dissentir del parer del professor Solmi.

Mes tota aquesta algarada paleogràfica, ¿té importancia positiva en les investigacions avuy encara deficients fetes en busca del origen històrich del Consolat? Se desprèn del primer document que en 1349 lo cònsol català de Caller se procurà de Barcelona un exemplar del Consolat de Mar que de temps immemorial los antichs Reys d'Aragó han ordenat en profit de tot lo món y per honor d'aquesta nació, lo qual ho sabíen bé los pare y avi del autor de la carta (l'avi ja devía esser del segle XIII)90. Del segon document, o sia la

nota, escrita potser un segle més tart (principis del XV) se'n desprenen afirmacions més greus. Prescindint del any del llibre antiquíssim que sols ha pogut llegir en Pillito (potser per prejudici o potser perquè en 1863 era encara llegible) y sembla esser si no'l 1149 altra del meteix segle XII, prescindint d'aquesta data remotíssima y avuy per avuy no justificable sino ab lo fals document cronicó de les dates insert en lo Consolat y impugnat per tothom, resulta que en los segles XIV o XV un tal Darbe trobà en Caller un petit quadern molt antich dels temps dels pisans, ahont hi havía alguns capítols del Consolat quelcom variats a us dels pisans, pero eran del nostre còdich y no de la ciutat italiana conforme ho declararen los prohoms de Barcelona als quals havía en Darbe tramès lo quadern; y acaba dihent que cap pisà gosaría a dir que fossen del seu pays perquè tot lo mon sab prou qu'eran dels catalans91.

¿Es oficiosa aquesta declaració, es filla de discussions de la època, més tart renascudes per l'argumentació feble del Azuni, es arboreica y filla natural d'en Pillito com pretén en Solmi? Hem descartat aquesta última presumpció y devèm decidirnos per una de les altres dues. Creyèm que tant confós era ja en aquell segle XV lo recort de l'aparició del célebre còdich marítim del Mediterrani, que ja's feya objecte de controversia entre negociants y mariners catalans y italians y sortí aquest decidit P. Darbe, en defensa del origen català y per assegurar mellor lo seu criteri s'assessorà abans dels pròcers barcelonins. De totes maneres en aquest segon document s'hi sent un cert regust d'oficiositat que'l fa sospitós; si'l exàmen paleogràfich no fos tant contundent, nos inclinaríem per la falsetat no consumada ara precisament, sino alguns segles endarrera com les dels cronicons, com les de les Trobes d'en Febrer, com les dels mils documents que sortíen en temps llunyans de certes cancilleríes clandestines ab la ignoscenta intenció de improvisar nobleses y augustes prossapies.

VI. Benvingut Oliver

Un opositor de nova mena sortí dintre de Catalunya a regatejar los mèrits del Consolat.

L'autor tortosí Benvingut Oliver publicà (1879) lo seu llibre sobre'l Còdich de les costums de Tortosa92 y enamorat aquell notable jurisconsult de la compilació patria, tingué l'acudit de declararla anterior y causant del nostre còdich mondial. Per lograr tant àrdua empresa tingué que ponderar les excelencies y antigüetat de la segons Plini celebérrima Dertosa que per sos dos ports del Grau y'l prou conegut dels nostres historiadors Port Fangós, -XXXIII- lo de les grans expedicions marítimes del temps de la casa de Barcelona, havía fet des de temps antichs un comers actiu, per lo que Pisa y Florença oferiren ses naus y sos tresors al comte de Barcelona quan se proposà reconquistarla del poder dels musulmans, y després aquelles dues repúbliques establiren tant íntimes relacions ab Tortosa, que durant lo segle XIII sos ciutadans disfrutavan dels mateixos drets que'ls naturals pera la lliure introducció de mercaderíes. Per lo qual

assegura l'Oliver que'ls tortosins conegueren les pràctiques y usos marítims dels Pisans93 y de la gent de Trani, Amalfi, Venecia, Marsella, sense olvidar los orientals, les disposicions dels quals tenen també algún ressò en lo Còdich tortosí y fins ses paraules gregues94. Aquestes lleys exòtiques, seríen tan aplicades pels tribunals de Tortosa que degueren arrelar en la costum, servint últimament pera la formació del capítol 27, llibre IX d'aquell Còdich.

En la obra de J. A. Elías95 se sosté que Tortosa copià del Consolat ses lleys marítimes, opinió també sostinguda per l'eximi jurisconsult en Manel Durán y Bas en ses adicions a les Instituciones de Derecho Mercantil de España, d'en Martí d'Eixalá.

Pera demostrar lo contrari, l'Oliver comença aceptant de plà la opinió d'en Pardessus respecte la data del Consolat o sía que aquest no pogué esser anteriors a 1340 en que' publicaren los Capítols del Rey En Pere. Aquella especiosa argumentació del tractadista francès contra les rahons fonamentades d'en Capmany, es calificada per l'Oliver de destrucción victoriosa dels càlculs d'aquest. Ab lo qual obté a son favor los anys necessaris pera probar la seva tessis donchs ell sab96 que la data certa del Còdich de Tortosa es l'últim terç del segle XIII y te per lo tant mitj segle de coll; passantli quasi tot lo contrari ab la teoría fidedigna del autor de les Memorias históricas de Barcelona. Per altra part, afegeix, si'ls autors del Còdich s'haguessin proposat copiar o estractar lo Consolat ho hauríen aixís declarat, com ho feren ab los Usatges, y al dir això olvida lo caracter de consuetudinari que aquell tenía per lo que no era apenes citat en disposicions emanades del poder llegislatiu salvo la raríssima excepció, que tanta llum nos dona sobre los origens y data, d'en Pere II (1283) en que's crea lo tribunal del Consolat de Valencia.

Pera l'Oliver hi ha notables diferencies entre les dues compilacions, ab lo qual te rahó sense que d'ella sia lògich deduhirne que'l Consolat fou còpia del Còdich. Que'l llenguatje o mellor dit la morfología d'aquest, semblés més arcàich que'l d'aquell al Sr. Oliver desconexedor dels Còdechs ahont consta la forma antiga del Consolat, la única en bona llògica comparable ab les lleys tortosines, també ho creurèm, sobretot reparant que la comparació la fa ab lo text d'en Capmany que no solament es tret dels exemplars de baxa època, sino qu'ell acabà de modernisarlo.

Los autors de la obra «Còdigos de Comercio españoles y extranjeros y leyes modificativas y complementarias de los mismos, comentados, concordados y anotados o Estudios fundamentales del Derecho mercantil, obra filosófica, histórica y exegética, teórica y práctica»97, després de ferse càrrech de la tessis d'aquell autor la refutan fundantse: I.er, en la importancia comercial de Barcelona molt superior a Tortosa, lo qual fa suposar que ses costums marítimes estigueren també més desenrotllades; axís ab tot y que'ls furs de Valencia citan varies vegades los mercaders tortosins, quan parlan de costums marítimes citan la de Barcelona; 2.on, en que aquesta gosà d'independencia y de lleys propries molt abans que Tortosa; 3.er, en que'ls redactors del Còdich tortosí tingueren molt present les lleys barcelonines -XXXIV- per lo qual en lo títol XXIX del llibre IX se llegeix: Isti sunt usatici Barchinome quibus utuntur homines dertusenses per cert molt extranyament semblant al títol XXVII del mateix llibre que porta la rúbrica Iste sunt consuctudines et usus maris quibus utuntur homines dertusenses.

Acaban los dits autors dihent: Una ciutat com Barcelona que en 2 de Juny de 1204 celebrava tractats mercantils ab Pisa98, ¿tenía qu'esperar que's redactés en 1279 Io Còdich tortosí pera copiarne les Consuetudines et usus maris y presentarles com model lo Rey en Pere en 1283?

Per tot lo exposat entenen que'l llibre del Consolat de Mar al menys en sa forma primitiva existía ja en la segona meytat del segle XIII.

La original teoría de l'Oliver sols trobá paraules d'aprobació, en l'insignificant treball d'en C. Fernández Duro Antigüedad del libro del Consulado de Mar, deducido del còdice del Ayuntamiento de Valencia»99, sols recomanable per la descripció que fa per primera vegada d'aquest important còdech. D'ell nos aprofitèm en la secció bibliogràfica.

VII. Sciolla, Schaube

Dintre de les pretensions italianes nos hem de fer càrrech de les exposades últimament, encara que's refereixin a velles dates, per l'Odone Sciolla en lo pròlech de la nova edició de la traducció d'en Casaregi100. Confessa, per necessitat, que del text primitiu del Consolat se'n conserva no sols lo còdech de París que serví a Pardessus pera la seva edició101, sino lo de la Biblioteca Universitaria de Caller; y que l'un y l'altre estan escrits en lingua spagnuola piena di arcaismi, di parole italiane e francese. Aquell escriptor demostra desconeixer la llengua catalana, los còdechs de Valencia y Mallorca, la primera edició estampada qu'es la catalana de 1484 y la rectificació d'en Capmany meteix en son Suplemento y aviso singular102 al descobrir una edició anterior a la de 1502. Com veurèm, coses mellors ignorará. Després de parlar de les edicions espanyoles, italianes y franceses, se proposa molt formalment escatir a quin d'aquests paissos llatins correspòn la paternitat del nostre Llibre.

Segons ell cada un d'aquests paissos té un ilustre campió: en Capmany, espanyol, pledeja per Espanya; en Pardessus, francés, per França y una mica per Espanya (lo qual es tot lo contrari com hem vist, donchs afirma categòricament que la patria del Consolat es Barcelona nova ignorancia d'en Sciolla__) y l'Azuni, italià, per Italia y especialment, per Pisa. La conclusió que sosté l'esmentat autor del Discorso sopra il Consolato es que aquest llibre es italià y no certament de Pisa sino més aviat de Gènova. Sos arguments va a cercarlos en lo tant desacreditat Cronicó de les dates que figuren en tots los exemplars de aquell llibre y que en Capmany, l'Azuni, o sia en Jorio, y en Pardessus refutaren fins a la evidencia dexantlo enterrat pera sempre.

Sembla que ha sigut tasca constant d'alguns autors moderns italians la exhumació d'aquella momia fingida per cercarhi visos de autenticitat; aixís los genovesos Canale y Spotorno feren descobriments en aquest sentit pera servir a la llur patria; aixís també -XXXV- l'Adolf Schaube en un estudi que tením a la vista103 ampliant la investigació del

Azuni encara que sense rectificar son viciat mètode, deduhí del examen de les antigües lleys pisanes (Constitutum, usus civitatis Pisanae y'l Breve comunis) que aquestes originaren lo Consolat fundantse especialment en la preponderancia marítima de la ciutat italiana, en son primitiu establiment de la institució consular y en la identitat de sis capítols del Consolat ab lo Constitulum usus (¡sis, entre 297!)

En Sciolla aprofita los arguments italianòfils d'aquestos y altres autors y'n deduheix aquella patenitat italiana que no es precisament paternitat, perquè reconeix que'l Consolat italià originari no fou lo que desenrotllat o plantejat en Barcelona serví de norma universal desde'ls temps de la estampa sino una especie de paternitat sense anterior accès material, una influencia platònica o ideal que califica de norma jurídica, norma homesta y humana (son ses paraules). Lo mèrit, diu, no consisteix en l'aplèch o compilació sino en la fixació y evolució del pensament jurídich; l'us y la costum existeixen abans de colacionarse dintre d'un còdich... y aixís va sobtilisant en bona sofística l'autor italià fins al punt de que ab ell tots podèm coincidir; existeix realment dintre d'una esfera superior y etèrea, molt per demunt de la atmósfera respirable, un lloch ahont les idees més contraries poden conviure en intimitat fins arribar a confondre's en la síntessis única que pot esser resolta en lo verb creador de Deu. Mes en qüestions humanes, en fets històrichs, en la complicada casuística de la vida present y la passada (Historia), no cal sobtilisar tant per amunt del nostre horitsó visible. Y aixís al parlar del lloch y data inicials del Còdich conegut abans per costums marítimes y després per Llibre del Consolat, no precisa cercar filiacions espirituals o ideològiques sino de viva exactitut o versemblança.

Com tota la argumentació d'en Sciolla tendeix a aquest objecte, o sia a demostrar que la inspiració y sis capítols d'aquest llibre nos pervenen de Pisa o Gènova y potser de Roma sense negar que la compilació fou realisada a Espanya (Barcelona) a fins del segle XIV (seguint a Pardessus), no'ns interessa pendre nota de la dita argumentació, convensuts com estèm de que'ls nostres passats qui primer anaren per lo mon no inventaren lo mar, les naus, los patrons, los mercaders, los calafats y'ls pelegrins, sino que precisament anant per lo mon (y per lo tant no deixant de anar a Pisa, Gènova y Roma ab les quals ciutats y repúbliques teníen un activíssim comers), recolliren idees, resolucions, normes jurídiques... y si vol en Sciolla també aquells ditxosos sis capítols que tant l'enamoran.

Com se veu, res n'hem avençat ab aquesta nova versió com no sía la llista de les coses ignorades per en Sciolla a les quals devèm afegir aquesta per edificació dels romanistas. La dexarèm en italià perquè ab la traducció no perdi sa fonda essencia: «La lingua del Consolato è la romanza o quella parlata avanti le formazioni delle lingue italiana, francese e spagnuola; in Francia ed in Spagna non era in vigore prima del XIII secolo. I genovesi furono eccellenti nel poetare in tal lingua, sicchè abbiamo tanti trovatori nel sécolo XIII. Per ben poetare in una lingua è duopo suporre un'anteriore, né mediocre coltura e scienza di essa.»

Lo nostre respetable amich, en Guillém M.ª de Brocà, degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona escrigué un interessant opúscul104 en refutació dels arguments d'en Sciolla; y al combatre'ls ab gran contundencia posa de manifest una nova y supina ignorancia del autor italià y es que desconeix la existencia de la primera edició italiana del Consolat,

donchs dona com a tal la estampada a Venecia per Joan Padoano en 1539 a instancia de Joan B. Pedrezano, y per tant no sab res de l'edició de Roma, del 1519 feta per Maestro Antonio Bladi de Asola y té per títol Capitoli et ordimatione de Mare et di mercantie, començant ab aquestes paraules: «Libro volgare detto Consolato novamente stampato et corretto nel quale sono scritti gli capitoli et statuti et buona ordinatione que gli antichi ordinarono -XXXVI- per gli casi de mercantia et di mare dove di qua innante potremo trovare.» Es im volúm en foli a dues columnes de 62 fol. y conté 247 capítols. L'exemplar se troba a Florencia en la Biblioteca Magliabecchiana y fou descrit per De Batines105.

Aquest dato tambè l'ignora en Sciolla.

VIII. Blancard

La obra del francés Lluis Blancard Sur le date et le lieu d'origine du Consulat de le Mer106 dona datos novíssims sobre aquestes qüestions per cert molt favorables al nostre punt de vista. D'ella ne fà un cabal resúm l'eminent historiador català En Joaquim Miret y Sans107 al qual devèm lo conexement de tant notable trevall. Ab diferentes rahons que en Capmany arriba quasi a ses meteixes conclusions o sía: 1.er, que'l nostre Còdich fou redactat entre 1266 y 1283 (l'autor de les Memories fixava entre 1258 y 1266) y 2.on, que'l lloch d'origen es Barcelona.

Argumenta en favor de la primera conclusió fixantse en que lo Còdich cita catorze vegades la millaresa y'l besant, mentres que sols parla de sous y lliures en lo sentit general y abstracte de prorrateig; de la millaresa parla com moneda determinada que tè com múltiple lo besant, qu'es lo de plata y no'l d'or, com ho demostra, y com sía que la millaresa deixà de corre aquí en 1282, lo Consolat no pot esser posterior a aquesta data. Mes com l'historiador numismàtich català en Joaquim Botet y Sisó108, demostra la existencia de la dita moneda a Catalunya fins a 1292, podría allargarse lo periode fixat per en Blancard, si be per altre part tením la data de 1283 en que en Pere II ordena als novament creats cònsols de Valencia que judiquen segons les costumes de Barcelona y per tant no es racional venir més ensà d'aquest any. Y senyala lo 1266 com data de màxima antigüetat fundantse en que es l'any de la facultat reyal concedida al concell barceloní pêl nomenament de dos cònsols per les naus, no podent esser l'any 1258, com sosté en Capmany escudat ab les ordinacions de Ribera, perque existeix entre elles y'l còdich una evident contradicció respecte a la forma de resoldre lo contracte de comú (privatiu de Barcelona) regulat en les dues compilacions, lo qual fa suposar que no podríen tenir simultàneament força legal.

Y en quant al lloch d'origen, defensa noblement Barcelona per estar escrit en llengua catalana y no provençal, lo qual proba; y no's feu en llatí, adhuc en tan llunyana època, per tractarse d'una costum y no d'una lley. Retreu arguments d'en Capmany y per la seva part n'aporta un altre ben nou y enginyós y també de caracter numismàtich. Se diu en lo

cap. 77 (76 d'en Capmany) del Consolat «... si'l mercader darà tan poch nolit, ço es a saber: si va en Acra o en Alexandria o en Armenia o deuers aquelles parts, si dona de vint barcelles en jus de nolit no li deu esser tengut lo senyor de la nau...» En Pardessus traduheix barcelles, en Capmany barcellas y en lo glossari califica aquesta paraula de cierta moneda desconocida, y ho es tant que no la mencionan en Salat ni en Botet. En Blancard demostra que la paraula barcella es abreviatura de barcelonesa y porta implícita al devant la paraula lliura; en los primers exemplars manuscrits degué escriure's aixís barc.elles (o, dihem nosaltres, lles barc. que desprès fou transposat) y'ls copistes ho juntaren fent la nova paraula que tampoch es nova encara que sía desconeguda dintre de la numismàtica109. Ab aquesta acepció de -XXXVII- lliura barcelonesa demostra en Blancard que la taça del nólit fixada en dit capitol 77 es racional y justa, fent la comparació ab lo que costava desde Marsella també a les parts d'Orient. Aquest raciocini referma més a favor de Barcelona, en contraposició a Marsella y Valencia, la determinació del lloch d'origen del Consolat110.

Y ja que parlèm d'en Blancard farèm menció del lluminós trevall que publicà ab 1lo següent títol: Du Consul de Mer et du Consul sur Mer111, ahont demostra a bastament que'l consol de mar aparegué per primera volta a Italia (Trani) en 1063, la jurisdicció del qual era semblant a la dels moderns tribunals de comers y protegíen la llibertat mercantívola y'ls drets dels mercaders, ab ells s'organisà la institució del Consolat de Pisa, Messina, Chipre, Constantinopla, Venecia, Montpeller, Valencia, Mallorca, Barcelona, Perpinyà y Malta ahont fou instituit en 1697 per lo gran Mestre Perellós, los estatuts de Valencia son los que mellor descriuen la extensió de sos poders. Al costat d'aquests Consols hi havía los marítims, que navegaven ab la nau en la que teníen jurisdicció durant tot lo viatge, gosaven en aquella de poder absolut y en nombre de un a cinch eren elegits pe'ls marxants y mariners o per lo Consell de les ciutats marítimes als quals donaven compte de son ofici; aparegueren en lo segle XIIIè y cessaren en o XVè y d'ells n'hi ha clars indicis, entre altres estatuts, en les Ordinacions de Ribera de Barcelona de 1258 y en lo Consolat. Aquesta clara distinció es molt lluminosa pera la historia de les institucions marítimes112.

Resum de les opinions emeses

Prescindint de citar més parers d'autors respecte a la qüestió presentada113, nos sembla que ja es hora de recapitular. Del examen detingut qu'hem fet de totes les principals -XXXVIII- opinions produhides fins avuy ja's desprèn quin es el nostre criteri, que tenim la pretensió de no motivar ni escusar ab lo patriotisme.

La qüestió de la època d'aparició del Consolat nos sembla prou escatida per lo que han dit tots los autors. Coincidím ab tots ells per més que sembli paradoxal aquesta afermació, y sobre tot tenint en compte que la desacreditada opinió del Azuni (Jorio) y la d'en Schaube s'han metamorfosejat en les teoríes espirituals d'en Sciolla; per lo tant

podèm dexar establert per acort casi unànim que si bé les normes jurídiques marítimes vagaven pêls ayres desde'ls temps esplendorosos de la marina pisana molt abans de que los volpi si pieni di froda114 fossen retuts pera sempre per la gent toscana (segle XIII), que aquelles normes y altres moltíssimes cristallisaren en una complicació legal consuetudinaria que feren los catalans en la segona meytat del nostre gran segle XIII, lo segle de la constitució y maravellós desenrotllo de la nostra nacionalitat.

La boyra que cobreix los contorns d'aquest gran llibre es degut a son caràcter consuetudinari que li treu tot rastre de data fixa com la tenen les lleys sancionades pêl poder. Mes en ell s'hi troban los testimonis que denotan la data probable més pròxima, especificats en los caps. XXX, XXXI y XLI del reglament processal de Valencia posat invariab