Concert Orquestra SimfòNica

ESTUDIS DE MAGISTERI, GRAU EN EDUCACIÓN INFANTIL

CONCERT ORQUESTRA SIMFÒNICA

“ El Beethoven més feliç”

1. INTRODUCCIÓ

A continuació presentaré el treball realitzat d’una orquestra simfònica: EL BEETHOVEN

MÉS FELIÇ

Aquesta obra s’ha realitzat a l’auditori, que es troba al carrer Llepant nº 150, el

divendres 13 d’Octubre del 2009, a les 21 hores, a la sala 1 Pau Casals.

Les circumstàncies polítiques i la fugida de la barbàrie conduïren diversos compositors

del cor de la vella Europa a cercar refugi en la jova Amèrica, on trobaren un lloc on

poder desenvolupar la seva personalitat artística. Alguns, com Waxman, contribuïren a

dotar la música cinematogràfica d’un caràcter propi, que a més trobà ressò en la

música d’alguns autors americans, com Barber, hereus tots ells de la tradició clàssico -

romàntica europea que tingué en Beethoven un dels seus referents. I Waxman, Barber

i Beethoven conformen el programa d’aquest dia, tan divers i alhora tan íntimament

unit per vincles històrics i estètics.

1.1 MOTIUS DE L’ELECCIÓ DEL CONCERT

Els motius pels quals vaig elegir el concert de: El Beethoven més feliç, són

perquè, ja que no he anat mai a una orquestra simfònica, doncs almenys que les

músiques em sonessin.

També perquè així tenia temps per a preparar-me bé el treball, i poder anar

amb grup, en aquest cas la classe 1k d’Educació Infantil.

Un altre motiu és perquè hi havia una oferta, i les entrades eres més

econòmiques.

1


2. ENTRADA DEL CONCERT

3. PROGRAMA

3.1 COMENTARI DEL PROGRAMA

El programa està força bé, ja que en el primer full, tenim un esquema de les

obres que hi ha, i els tempos que apareixen en cada obra. També ens indica les

divisions de la primera part i la segona, i amb això podies seguir perfectament el

concert.

En el programa li donen molta importància en el director d’orquestra i en

aquest cas la convidada d’honor (violí), Lisa Batiashvili, ja que està plasmada la seva

biografia.

3.2 LES OBRES

Les obres estan dividien en dues parts, dirigit per un sol director: John Nelson,

en la primera part ens trobem:

a) Franz Waxman ( Königshütte, 1906- Los Angeles, 1967) “Compositor de

l’obra”

Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales (1955)

2


Tempos:

- Lento. Allegro

- Dirge: Lento

- Scherzo- Finale

b) Samuel Barber (West Chester, Pennsilvània 1910- Nova York, 1981)

“Compositor de l’obra”

Concert per a violí i orquestra, op 14 (1939-1940)

Tempos:

- Allegro

- Andante

- Presto in moto perpetuo

Lisa Batiashvili (violí), convidada d’honor

En la segona part ens trobem:

a) Ludwig van Beethoven ( Boon, 1770- Viena, 1827) “Compositor de l’obra”

Simfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60 (1806)

Tempos:

- Adagio. Allegro vivance

- Adagio

- Allegro molto e vivace

- Allegro ma non troppo

3


El que destacaria de les obres és que entre tema i tema, els músics es reincorporen

altre cop en el seu lloc, és a dir, que es senten millor, ja que durant les obres es

mouen.

Un altre tret, que em va impressionar és que, el públic, s’espera a tossir entre obra i

obra, mentre els músics es posen bé, i el director també. Considero que és important,

ja que destacaria l’ambient de respecte que hi ha a l’auditori.

3.3 ELS AUTORS

Ela autors que hi apareixen en aquestes obres són:

FRANZ WAXMAN. Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales.

Nascut a Alemanys en el si d’una família jueva i de formació autodidacta, Franz

Waxman va emigrar als Estats Units a causa del sorgiment del nazisme. Va suplicar la

manca d’un rerefons musical amb un talent extraordinari per comunicar-se amb

l’audiència- solia dir que escrivia el tipus de música que volia sentir si fos part del

públic. Instal·lat a Holluwood, no només es va convertir en un dels autors més

reconeguts de bandes sonores per al cinema ja que també va fundar, el 1947, un

festival de música que, durant vint anys, va dur a Califòrnia la millor música

contemporània, de vegades pagada amb els seus propis diners. I és que Waxman

també volia mantenir relacions amb el món exterior, de la música “real”, la seva

autèntica passió. La seva producció en aquest terreny és petita però significativa.

Aquesta Sinfonietta la va compondre el 1955, durant un viatge de Los Angeles a

Zuric, per encàrrec del compositor, empresari i director de la ràdio d’aquesta ciutat

suïssa, Rolf Liebermann, que poc abans havia visitat Waxman i la colònia de músics

europeus que vivien a Hollywood. L’obra és una feliç combinació de vigor i rigor.

S’estructura en tres moviments, el primer i el tercer units pel caràcter energètic, la

tonalitat de do major i un motiu musical que també apareix en el segon- lent i fúnebre-

com a contratema d’una secció fugada.

4


SAMUEL BARBER. Concert per a miolí i orquestra, op. 14.

El concert per a violí de Barber és un dels pocs clàssics del repertori per a

aquesta combinació instrumental que han vingut dels Estats Units. Figura cosmopolita,

Barber tenia fortes afiliacions al nou món i la música contemporània, però també al

Vell Continent i el Romanticisme. De fet, el concert el va compondre a cavall d’Europa i

Amèrica.

Format al prestigiós Institut Curtis de Filadèlfia, el seu desenvolupament

estilístic es va veure enriquit per múltiples viatges. Ja de jove va guanyar renom

internacional amb obres orquestrals com el cèlebre Adagio per a cordes, i la producció

abraça un ampli ventall de gèneres. La seva veu individual, conservadora en el millor

sentit de la paraula, s’allunya bastant dels corrents experimentals contemporanis. I

quan el serialisme i altres modes antitonals van interrompre en l’escena musical,

Barber es va mantenir ferm en la seva preferència per la música organitzada totalment

i va imbuir les composicions d’una gran riquesa melòdica. Aquest estil personal l’ubica

en un lloc similar al que ocupa Brahms dins de la música del seu temps.

Envoltat d’una història entre còmica i llegendària, el concert va néixer a la

primavera de 1939, per encàrrec de Samuel Fels, ric industrial del sabó de Filadèlfia,

que volia un concert per al seu fill adoptiu i nen prodigi, Iso Briselli. Els dos primers

moviments no van agradar al violinista, que esperava una obra virtuosa i impactant.

Però en veure l’explosiu moviment final, culminació lògica de la tensió creixent prèvia,

Briseli va objectar que aquest fragment no es podia tocar. Fels va exigir que li tornessin

els diners que havia avançat, però Barber ja se’ls havia gastat. Per posar a prova la

viabilitat del concert, l’Istitut Curtis va demanar a un jove estudiant de violí amb

excel·lents aptituds per a la lectura vista, Herbert Bamuel, que estudiés el final i el

toqués davant d’un grup reduït. Bamuel va demostrar que l’obra sí que es podia tocar,

de manera que Barber va poder mantenir l’encàrrec i Briselli va renunciar als drets

d’estrenar-la.

5


Partitura extremadament lírica, el canvi de caràcter entre els dos moviments

lents o moderats i el final brillant i virtuós de tipus Scherzo ha fet veure l’obra com un

punt d’inflexió en la producció de Berber entre l’estil graciós de composicions anteriors

i un nou llenguatge més auster i dissonant. L’obra es va estrenar amb èxit al febrer de

1941, a Filadèlfia. La crítica tan sols va objectar la dificultat de classificar l’obra sota cap

etiqueta concreta, fruit sens dubte d’una manca de comprensió que va ser constant en

la carrera de Berber. Després d’una revisió l’any 1948, el concert es va convertir en un

dels més interpretats de tots els del segle XX i en una de les obres més populars del

seu autor. El 1980, amb l’aprovació de Berber, James Galway en va fer una transcripció

per a flauta.

LUDWIG VAN BEETHOVEN. Simfonietta núm. 4 en si bemoll major, op.60

Escrita ràpidament i d’un sol impuls durant l’estiu de 1806- i contemporània,

per tant, d’obres excepcionals que mostren el compositor al cim de les seves facultats

-, la Simfonietta núm. 4 data de l’època en què l’amor de Beethoven per la comtessa

Teresa von Brunswick –o potser per la seva alumna Josephine- semblava tenir un futur

feliç. Podem atribuir, per tant, a aquesta circumstància el caràcter idíl·lic de l’obra,

sovint qualificat fins i tot de divertiment per contrast amb l’aparença de les simfonies

que l’envolten i d’acord amb la teoria segons la qual les simfonies beethovenianes de

nombre parell són més relaxades que les de nombre senar. L’obra sorprèn pel retorn –

excepte en tres passatges concrets- a les proporcions clàssiques. Les forces

interpretatives són més petites que les habituals –només una flauta, senyal de

l’estètica simfònca dels segle XVIII- i les dimensions més modestes, però l’elevat

nombre d’innovacions –pel que fa a l’ús de l’enharmonia, el fraseig o el timbre- nega

que aquesta sigui una simfonia menor i aprofundeix en l’evolució de la forma

simfònica que ja havia començat.

Sabem ben poc de la idea poètica de Beethoven per a aquesta quarta simfonia.

Ens en falten tantes les referències extramusicals com els esbossos –i és molt poc

creïble que no en fes. Només el començament de l’obra –amb el tema principal que

6


emergeix d’una introducció lenta i misteriosa- es pot interpretar de manera

programàtica. A continuació, en un marc d’unitat tonal i de caràcter, els quatre

moviments respecten l’ordre que ja s’havia fet tradicionalment i posen en relleu la

proverbial capacitat beethoveniana de modelar-los tots en un organisme coherent més

enllà de la “simple” interrelació de motius musicals.

El primer moviment es basa en tres temes que reflecteixen tres temperaments

literaris: dramàtic, èpic i líric. El segon, lent i admirat per Schumann, conté tocs

mozartians com la forma sonata sense desenvolupament i la cadència final per al vent

solista. El tercer moviment és el primer Scherzo de Beethoven – tot i que duu el títol de

minuet – en què tant la secció principal –un disseny ABABA en lloc de l’habitual ABA. El

final, un dels més alegres de Beethoven, é un inesgotable moviment perpetu, lleuger i

vigorós alhora.

L’obra està dedicada al comte Franz von Oppersdorf, un admirador que el

compositor va conèixer a través d’un amic comú, el príncep Lichnowski, que va

encarregar la simfonia. Sembla, però, que l’acord inicial era per a una obra més

ambiciosa –probablement, la cinquena simfonia- i que, finalment, per diversos motius,

va acabar dedicant-li la quarta.

La primera interpretació –privada- de la simfonia núm. 4 va ser a casa del

príncep Lobkowitz, el 7 de març de 1807 i sota la batuta del compositor. El 15 de

novembre del mateix any, es podia sentir públicament al Hoftheater. Tot i l’excel·lent

acollida –la crítica en va lloar el caràcter original i noble simplicitat -, l’obra no es va

imposar fins a la tercera audició. Avui, amb excepció possiblement de la vuitena, la

quarta és la simfonia menys interpretada del Beethoven.

3.4 ELS INTÈRPRETS

JOHN NELSON. Director

Nascut a Costa Rica, va estudiar a la Julliard School on va guanyar el premi de

direcció Irving Berlin. Ha estat director musical de la Simfònica d’Indianapolis de

7


l’Òpera de St. Louis i del Festival de Música de Caramoor a Nova York, principal

director invitat de l’Orquestra Nacional de Lió, i conseller artístic de les orquestres de

Nashville i Louisville. Actualment, Nelson és director musical honorari de l’Ensemble

Orchestral de París i dirigeix les millors orquestres. Als Estats Units ha actuat amb les

filharmòniques de Nova York i Los Angeles, l’Orquestra de Filadèlfia i les simfòniques

de Londres i Bournemouth, la Philharmonia i la Royal Philharmonic. També ha

col·laborat amb la Gewandhaus de Leipzig, la Dresden Staatskapelle, la Gurzenich

Orchestra de Colònia, les orquestres de les ràdios d’Hamburg, Munic, Berlín i

Saarbrucken, la Suisse Romande de Ginebra, la Santa Cecilia de Roma, el Maggio

Musicale de Florència, les orquestres d¡Oslo, Rotterdam i l’Haia i les més importants de

França.

Els seus propers coompromisos inclouen la producció d’Els troians de Berlioz i

El franctirador de Weber a Ginebra, La Passió segons sant Joan de Bach a París, i

concerts amb la Gulbenkian a Lisboa, la Tonhalle a Zuric, la Nedherlands Radio

Kammerphilharmonie, les simfòniques de Singapur i Sydney i la Filharmònica de Hong

Kong, a més de l’enregistrament en DVD de la Missa Solemne de Beethoven amb

l’Orquestra de Cambra d’Europa. Gran intèrpret de música coral sacra, l’any 1985 va

dirigir diversos concerts amb obres de Bach o Händel al Carnegie Hall i, en d’altres

ocasions, ha dirigit el Rèquiem alemany de Brahams i l’Elies de Mendelssohn.

Va debutar en el món de la lírica a Nova York l’any 1972 amb Carmen de Bizet a

l’Òpera de Nova York i, per indisposició del mestre Kubelic, al Metropolitan el 1974

amb Els Troians, fet que li va obrir les portes de teatres d’òpera com ara Chicago i a

Santa Fe, Lió, Roma i La Bastilla de París. Ha enregistrat per a EMI, Sony, Deutsche

Grammophon i BMG i ha rebut un Grammy pel seu CD Semele de Händel i un Diapason

d’or per Beatriu i Benedicte de Berlioz. També és remarcable el seu enregistraments de

concerts per a piano de Beethoven amb François- René Duchable i l’Ensemble

Orchestral de París.

8


John Nelson dirigeix l’OBC per primera vegada en aquest concert: El Beethoven

més feliç.

LISA BATIASHVILI. Violí

Va començar els seus estudis a Hamburg amb Mark Lubotski i amb només 16

anys va guanyar el segon premi del concurs Sibelius a Hèlsinki, fet que va marcar l’inici

de la seva carrera musical. A Munic, ciutat on resideix aquesta violinista georgiana, ha

estudiat amb Ana Chumachenko i a Ravinia amb Miriam Fried i Ralph Gothoni. El 2008

va rebre el premi Choc de la musique i, recentment, ha estat escollida artista de l’any

pel prestigiós ECHO Clàssic.

Als Estats Units, Batiashavili ha actuat ja amb orquestres com ara la de

Filadèlfia, les filharmòniques de Nova York i Los Angeles i les simfòniques de Boston,

Chicago i San Francisco; a Europa amb les filharmòniques de Berlín i Londres, les

simfòniques de la BBC i Londres, la Royal Concertgebouw, l’Orquestra de París, la NDR

d’Hamburg, la simfònica de la Ràdio Finlandesa, l’Staatskapelle de Dresden, la

Gewandhaus de Leipzig, la Tonhalle i les de cambra d’Europa i Bayerischen Rundfunk.

També ha tocat amb les simfòniques NHK japonesa i la de Sydney. La temporada

actual, 2009-2010, té previst tornar amb la Filharmònica de Londres i oferir concerts

amb l’Orquestra Gustav Mahler, la de Cambra d’Europa, dirigida per Sakari Oramo, la

Filharmònica de Nova York i Alan Gilbert, la Filharmònica d’Israel i Zubin Mehta, la

Royal Concertgebouw amb Markus Stenz i la Bayerischen Rundfunks amb Esa-Pekka

Salonen. També oferirà recitals al Palau de Belles Arts de Brussel·les i a Châtelet de

París.

En l’àmbit de cambra participa sovint en els festivals d’Edimburg, Aldeburgh,

Malboro, Tanglewood, Saratoga, Holstein, Schubertiade i Kuhmo. Entre els seus

enregistraments cal ressaltar el concert de Beethoven, el de Lindberg i el de Sibelius,

tots tres per a Sony i un altre amb obres de Brahms, Schubert i Bach per a EMI que el

201, la revista BBC Music Magazine va incloure en el seu llistat de millors

9


enregistraments de l’any. Batiashvili toca un violí Stradivarius de 1709, donació de la

Nippon Music Foundation.

Lisa Batiashvili col·labora amb l’OBC per primera vegada en aquest concert: El

Beethoven més feliç.

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA:

Primers Violins:

- Friedeman Breuninger (concertino)

- Cristian Chivu (assistent concertino)

- Edgar Pujol (concertino associat, i col·laborador)

- María José Aznar

- Sarah Bels

- José Valentín Centenero

- Walter Ebenderger

- Ana isabel Galán

- Raúl García

- Natalia Mediavilla

- Katia Novell

- María Pilar Pérez

- Anca Ratiu

- Jordi Salicrú

- Jozef Toporcer

10


- Kirsten Gidde (col·laborador)

Segons violins:

- Alexandra Presaizen (solista)

- Jindrich Bardon (assistent)

- Emil Bolozan (assistent)

- María José Balaguer

- Hug Bosch

- Jana Brauninger

- Patricia Bronisz

- Assumpta Flaqué

- Mireia Llorens

- Melita Murgea

- Antoni Peña

- Josep Maria Plana

- Joan Tomàs

- Robert Tomàs

Violes:

- Ashan Pillai (solista)

- Josephine fitzpatrick (assistent)

- Franck Heudiard

- Christine de Lacoste

- Sophie Lasanet

- Michel Millet

- Joan Miró

- Miquel Serrahima

- Miquel Serrahima Cañadas

- Jennifer Stahl

- Andreas Süssmayr

11


Violoncels:

- José Mor (solista)

- Nabí Cabestany (assistent)

- Vicent Ellegiers (assistent)

- Núria Calvo

- Lourdes Duñó

- Jaume Güell

- Ola Manescu

- Linda d’Oliveira

- Joan Palet

- Jan – Baptiste Texier

Contrabaixos:

- Christoph Rahn (solista)

- Enric Riagu ( assistent)

- Jonathan Camps

- Apostol Kosev

- Josep Mensa

- Matthew Nelson

- Albert Prat

Flautes:

- Vicens Prats (solista invitat, col·laborador)

- Judith Wehrle (col·laboradora)

- Beatriz Cambrils (assistent)

- Ricardo Borrull (flautí)

Oboès:

- Disa English (solista)

12


- José Juan Pardo

- Dolors Chiralt (assistent)

- Molly Judson (corn anglès)

Clarinets:

- Larry Passin (solista)

- Francesc Navarro

- Josep Fuster (assistent i clarinet en mi b)

- Alfons Reverté (clarinet i baix)

Fagots:

- Silvia Coricelli (solista)

- Alexandra Thorneloe (col·laboradora)

- Noé Cantú (assistent)

- Slawomir Krysmalski (contrafagot)

Trompes:

- Juan Cornado García (solista, surant aquesta temporada)

- Joan Aragó

- David Bonet (assistent, durant aquesta temporada)

- David Rosell (assistent solista, durant aquesta temporada)

- Raimon Ramon (sol·laborador)

Trompetes:

- Mireia Farrés (solista)

- Bob Koertshuis (solista invitat, col·laborador)

- Francesc Morales

- Angle Serrano (assistent)

- Adriàn Moscardó

13


Trombons:

- Eusebio Sáez (solista)

- Vicent Pérez

- Gaspar Montesinos (assistent)

- Raul García (trombó baix)

Tuba:

- Pablo Manuel Fernández

Timbales:

- Gratiniano Murcia

Percussió:

- Joan Marc Pino (assistent)

- Juan Francisco Ruiz

- Ignasi Vila

Piano:

- Dolors Cano (col·laboradora)

3.5 INFORMACIÓ GENERAL QUE DÓNA EL FULLETÓ

La informació que dóna el fulletó és:

- Les obres del concert, dividides en les dues parts, incloent-hi la mitja part.

- Biografia dels autors de les obres:

Franz Waxman. Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales.

Samuel Barber. Concert per a violí i orquestra, op. 14.

14


Ludwig van Beethoven. Sinfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60.

- Suggeriments discogràfics dels autors de les obres.

- Biografia dels intèrprets:

Director: John Nelson

Violí: Lisa Batiashvili

- Instrumentistes: primers violins, segons violins, violes, violoncels,

contrabaixos, flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes, trompetes, trombons, tuba,

timbales, percussió, arpa i piano.

- Informació dels propers concerts a l’auditori:

Auditori simfònica: la novena de Breuckner i la passió romàntica.

Auditori de cambra: Spanish Brss Luur Metalls

Auditori contemporani: Stefano Bollani Trio

L’auditori educa: corda i descorda

- Serveis generals de l’auditori: sistemes de venda i informació, museu de la

música, atenció especial per a minusvàlids, servei gratuït de guarda-roba,

bar la llanterna, aparcament a preu reduït, tramvia, metro, autobús, tren,

bicing.

15


4. PUBLICITAT DEL CONCERT

4.1 ANUNCIS

Segons el que he pogut veure, la publicitat del concert no l’he trobat enlloc,

excepte si mires la pàgina web de l’auditori.

Jo vaig saber del concert, alhora de realitzar el treball, quan vaig haver de

buscar concerts, però si no hagués trobat anuncis.

4.2 PREMSA

En la premsa, tampoc hi ha informació dels concerts

4.3 CRÍTICA POSTERIOR AL CONCERT

El concert segons la meva opinió, ja que mai no havia assistit a cap concert

simfònic, considero que està bé saber-ne del tema, és una manera d’obrir expectatives

en el món de la música.

Considero que aquest concert, ha estat una experiència viscuda positivament,

ja que s’assemblava molt a les cançons de bandes sonores, i em creava bones

expectatives alhora d’escoltar-ho.

Un aspecte a remarcat, és que si hi ha gent, en el qual no va sovint en algun

concert que, com jo, alhora de seguir el programa al principi és una mica des

entenedor, ja que no entens res del que està passant, no entens el perquè de les

coses, com per exemple que dins d’una obra hi ha diferents tipus on cada tipus és el

tempo.

Un altre aspecte que remarcaria, és que la majoria de gent que assisteix en

aquests concerts, és gent marquesa, gent educada, gent amb respecte (no sempre),

gent que sap del tema, gent que veus que està gaudint i gent que no. Però en general

és un tipus de gent molt senyorial.

16


Les instal·lacions d’allà són molt correctes, i en general l’edifici de l’auditori, i en

concret la sala del concert: sala 1 Pau casals, crec que és fascinant.

5. EL CONCERT

5.1 ACTITUD ELS MÚSICS I DEL DIRECTOR

Actitud del director:

- El director abans de començar primer de tot es dirigeix al violinista principal,

concertino o invitat d’honor, i seguidament tot els músics s’aixequen per donar la

benvinguda al director.

- Depenent l’instrument que li toca entrar en aquell moment, el director es

dirigeix cap als instrumentistes, girant-se una mica, i indicant-ho amb la mà del costat

on estan els instruments indicats.

- El director segons el tempo, es mou de diverses maneres, però en general

mou tot el cos i té l’expressió corporal molt marcada. Si el tempo es Lento els gents és

lent, gairebé no es mou. Si és Allegro els gents són ràpids, es mou endavant i

endarrere, l’expressió corporal és molt intensa, i fins i tot produeix algun salt. Si és

Andante, les mans les té gairebé sempre a la mateixa alçada, mitjanament lents els

moviments. Si és Adagio els moviments són molt expressius, gairebé sempre les mans

alçades, i el cos el mou tot. Si és Scherzo – finale, les mans sempre enlaire, i el final és

intens i les mans enlaire. La cara en tots els casos és molt expressiva, feia cares

enfadat, series, i fins i tot alhora de que toqués les timbales feia el ritme amb la boca.

Si el tempo era fluix, fins i tot s’abaixava i els dits estaven junts significant que

era fluix. En canvi si era fort, feia cara d’enfadat, i les mans enlairades, i el cos en

general es movia tot.

- El principi i l’acabament de cada obra era diferent. Els principis eren amb les

mans generalment obertes, observant a tots el intèrprets per donar la senyal d’inici.

17


També hi havia la senyal de final que era amb el puny tancat, però quan el tempo era

molt ràpid i intens, s’acabava amb les mans enlaire, i la cara alegra.

- Els aguts els plasmava amb les mans enlaire, i els greus els plasmava amb les

mans cap avall.

- El director tenia una actitud molt formal i correcta.

- Anava vestit de negre.

- Quan va aparèixer la Lisa (convidada d’honor amb violí), abans de començar el

director i ella es van mirar per donar l’inici. El director primer de tot li va posar bé el

trípode perquè estigués còmoda.

- Quan va acabar l’obra el director va sortir tres cops a l’escenari, el primer cop

tots aplaudien, el segon cop, els músics es van aixecar, i el tercer cop, els músics

aplaudien amb l’arc en el cas dels instruments de corda. El director donava les gràcies

al públic, en els músics, i en els organitzadors.

- Primer en acabar el concert va sortir el director i seguidament, el van seguir

els músics.

- El director estava d’esquena al públic.

Actitud dels músics:

- Els músics generalment quan no tocaven miraven a la partitura, però també al

director. La posició que tenien quan no tocaven, era una posició còmoda, on

l’instrument quedava recolzat en la persona.

- Estaven assentats amb les cames obertes, l’esquena ben recta, sense

repenjar-se al raspall de la cadira, i amb els braços en una posició de 90º generalment

els violins.

18


- Alguns músics portaven el compàs amb el peu, però molt pocs, uns dos o tres

que els pogués haver observat.

- Generalment els violins anaven situats de dos en dos, és a dir formant dues

línies. En una banda hi havia els primers violins i a l’altre banda hi havia els segons

violins. Els violins, tant els primers com els segons, que estaven situats a la banda

esquerra eren els encarregats de passar la pàgina de la cançó on estava la partitura.

- Si en aquell moment estaven tocant miraven a la partitura però també

miraven el director.

- Els músics nois anaven vestits amb frac negre, camisa blanca, sabates negres, i

una pajarita de color blanc. Les noies hi havia de tot: algunes anaven en vestit negre

elegant, i d’altres anaven en pantalons i samarreta negre elegant. Les noies que tenien

el cabell llarg, el portaven recollit amb una cua o amb pinça, i les noies amb el cabell

curt el portaven deslligat. Les sabates de les noies eren molt elegants.

- Els músics també expressaven la música a través del cos, ja que quan hi havia

un tros on la música era lenta, el cos es movia lentament, i si era ràpida, hi havia

músics que fins i tot movien el cap, i el cos de manera mitjanament ràpida.

- Entre obra i obra hi havia un descans per poder situar-se be, i per poder tossir

si calia.

- La convidava d’honor: Lisa, estava sempre de peus, amb una posició correcte,

les mans al seu lloc, el braç en 90º, les cames separades, la cara amunt, el cabell

recollit, portava un vestit molt elegant. Quan ella no tocava es mirava els músics i el

director, en canvi hi havia moments que estava ella sola, doncs tots la miraven a ella, i

moments que hi havia la combinació d’ella amb els primers i els segons violins, però

sense treure importància. Quan no tocava, tenia el violí agafat i recolzat al cos o ben

situat a la barbeta, amb la vara o arc amunt.

19


- Lisa va sortir i entrar tres cops quan va acabar, com el director, on ell sempre

l’acompanyava. Els músics l’aplaudien primer, desprès ja aplaudien amb l’arc o la vara

en el cas dels violins. Seguidament donava les gràcies amb el gent d’abaixar el cap, i

amb la mà oberta, senyalant a les persones.

- Quan s’acaba el concert els músics s’aixequen per famílies i del darrere fins al

davant.

5.2 ACTITUD DEL PÚBLIC DURANT EL CONCERT

L’actitud el públic durant el concert era: callat en silenci, formal, quan hi havia

el descans entre obra i obra tossien si no, anaven ben arreglats, semblaven tenir una

actitud senyorial, gairebé tots estaven ben asseguts, no feien fotografies, les cares

eren de concentració amb el que estaven escoltant, alguns tenien els ulls tancats però

molt poca gent.

5.3 LA MITJA PART

A la mitja part tothom parlava del concert fins llavors, quines eren les

sensacions fins ara, si els hi agradava, si ho entenien, l’expressió corporal del director,

el respecte de la gent en general.

Hi havia gent que es quedava asseguda a la sala, però si que hi havia gent que

anava a estirar les cames, o simplement a fer una cigarreta.

Quan estava a punt de començar la segona part, es sentia per tot l’auditori una

veu informadora de que quedaven cinc minuts perquè comencés l’obra, i també una

música d’inici d’obra, i desprès teníem un altre avis d’inici de l’ora. Un cop avisats de

que començaria la obra, els llums de la sala del públic s’apagaven però els llums de

l’escenari pels músics quedaven encesos.

20


5.4 ASPECTES MUSICALS

L’obra estava composta per dues parts, la primera part es dividia en dues:

1) Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales, on els tempos eren: lento.

Allegro, Dirge, Scherzo i finale.

2) Concert per a violí i orquestra, op.14 i a més a més la Lisa Batiashvili, els

tempos que hi apareixien eren: allegro, Andante, Presto in moto perpetuo.

Com ben dit anteriorment, els diferents tempos es marcaven de diferents

formes. Si el tempo era forte, el director i els músics marcaven molt els gestos, i

sobretot el director tenia els braços enlaire, en canvi si era lento, el director

feia gests lents, petits, i fins i tot a vegades, si era fluix s’ajupia. Quan el tempo

era alegro el director fins i tot saltava i es movia endavant i endarrere.

A vegades quan entraven les timbales sempre tenien el mateix ritme, i el

director ho marcava amb la boca. No hi havia cap cànon musical.

Generalment la melodia la començaven les violes, a continuació entraven els

violins, seguidament entraven els violoncels, i ja la resta dels instruments. La

melodia la seguien tots per igual. Alhora de començar entraven generalment

per famílies, però combinat amb els altres instruments.

L’alternança del instruments era que primer començaven les violes,

seguidament s’anaven afegint la resta d’instruments, llavors estaven una

estona gairebé tots tocant, menys les timbales que algun cop es quedava sola.

Però mai coincideixen tots els instruments tocant. A vegades dialoguen els

instruments, però seguidament entren d’altres.

Durant tot el concert com a molt va haver-hi un cop que es repetís el tema, ja

que gairebé tot era nou.

L’orquestra estava dividida en:

- Aeròfons:

- Cordòfons

- Membranòfons

21

TROMPES TUBA TROMBONS

TIMBALES

DORECTOR D’0RQUESTRA PRIMERS VIOLINS SEGONS VIOLINS

PIANO

VIOLES VIOLES

VIOLONCELSCONTRABAIX FAGOTS, CLARINET, FLAUTES

OBOÉ,


El director d’orquestra portava molt bé el compàs, fa moltes indicacions

d’intensitat es nota molt quan canvia de tempo, i donava moltes entrades als

grups d’instruments.

Hi ha cops en l’obra musical que hi ha moments de tensió, aquesta tensió es

resol a poc a poc i a vegades s’acaba de cop i volta.

La pulsació que portaven no l’he pogut diferenciar molt bé.

El tercer moviment és el primer Scherzo de Beethoven, un disseny ABABA en

lloc de l’habitual ABA.

Els instruments entren de mica en mica, i surt un cop tots de cop, i els altres

surten lentament.

22


6. LA SALA DE CONCERTS. L’AUDITORI, EL PALAU…

L’auditori és un modern edifici de 42.000 metres quadrats dissenyat per l’arquitecte

Rafael Moneo que es va inaugurar el 22 de Març del 1999. Es troba al centre del nou

pol de desplegament urbà de la plaça de les Glòries, on conflueixen les tres avingudes

més grans i més llargues de la ciutat(la diagonal, la gran Via i la Meridiana) a prop del

casc antic de la ciutat, del seu Eixample, al costat del Teatre Nacional, el nus de les

Glòries, l’obertura de la Diagonal al Mar, el districte 22 i la Zona del Fòrum.

L’edifici combina modernitat externa amb la Sala 1 Pau casals (és que la fotografia ens

trobem a continuació, i la que vam anar a veure el concert) generalment es realitzen

concerts simfònics, la Sala 2 Oriol Martorell està pensada per a realitzar concerts de

música clàssica, i la Sala 3 Tete Montoliu és on es realitzen diferents tipus d’actuacions

i actes d’empresa. A l’Atri central d’accés s’hi ha construït una monumental llanterna

cúbica de vidre en forma d’impluvi, decorada amb pintures ratllades de Pablo

Palazuelo. L’acústica de les sales ha estat minuciosament estudiada dintre del projecte

per l’enginyer especialitzat Higini Arau.

Al mateix temps complex musical, hi tenen la seva seu l’Escola Superior de Música de

Catalunya i el Museu de la Música (on vam anar a veure-ho durant la setmana

extraordinària d’activitats realitzada per la universitat). Això converteix l’Auditori en un

focus de la vida musical de la ciutat en els diferents camps de la divulgació, la docència

i la recerca.

23


Centrant-nos més concretament amb les Sales que hi ha a l’auditori les

característiques d’aquestes són les següents:

SALA 1 PAU CASALS

CARACTERÍSTIQUES GENERALS:

- Té un capacitat de 2203 persones.

- L’escenari és de 260 metres quadrats, amb capacitat per a qualsevol tipus

d’espectacle, grans orquestres simfòniques amb cors, conferències, actes

d’empresa, rodatges, etc.

- Té camerinos

- Disposa de sales d’assaig

- Disposa de Guarda-roba

- A l’exterior de l’edifici hi trobem un bar

- També hi ha sala VIP

CARACTERÍSTIQUES DE LA SALA:

- És una sala amb variabilitat acústica amb 2.04 segons de reverberació per a

concerts de música simfònica i 1.32 per a concerts de música

electroacústica.

24


- Disposa de cabines de traducció simultània

- El sostre té un registre preparat per la instal·lació d’elements d’àudio

- Hi ha un equipament de so equalitzat segons la configuració de la sala amb

equip Mayer i taules Mida

- Equip d’il·luminació amb focus mòbils i canvis de color.

- Hi ha un elevador de pianos directament des del magatzem a l’escenari.

SALA 2 ORIOL MARTORELL


- Aforament per a 602 persones.

- Escenari amb capacitat per a qualsevol tipus d’espectacle, orquestres de

cambra, conferències, actes d’empresa, rodatges, etc.

- Camerinos

- Sales d’assaig

- Guarda-roba

- Bar

25



- Sala amb variabilitat acústica per a concerts de música clàssica i per a

concerts de música electroacústica.

- Sostre registrable preparat per a la instal·lació d’elements d’àudio.

- Equip de so equalitzat segons la configuració de la sala amb equip Mayer i

taules Mida.

- Equip d’il·luminació amb focus mòbils i canvis de color.

- Elevador de pianos directament des del magatzem a l’escenari.

Aquesta sala és la sala on vam anar a veure l’obra de corda i descorda a la setmana

d’activitats extraordinàries realitzada per a la facultat Blanquerna.

SALA 3 TERE MONTOLIU


- Espai de 344 metres quadrats ( amb grada desplegada de 290 metres

quadrats).

- Aforament per a 354 espectadors

- Possibilitat d’escenari central i lateral.

- Camerinos

26


- Guarda-roba

- Sales d’assaig

- Bar


- Amb una grada desplegable, aquesta sala ofereix la possibilitat

d’emmotllar-se a diferents tipus d’actuacions i actes d’empresa.

- L’acústica ha estat adaptada per captar de forma nítida tots els registres

musicals, tant acústics com amplificats.

- Equip de so.

- Equip d’il·luminació, cabina de so i àudio per a enregistraments i

retransmissions.

Com es pot observar, cada sala és per un tipus de música diferent, i per tant està

ambientada gairebé diferent, sol amb alguns aspectes com és el so.

7. VALORACIÓ PERSONAL DEL CONCERT

7.1 LA TEVA RELACIÓ AMB LA MÚSICA, ABANS I ARA.

La meva relació amb la música abans d’anar al concert simfònic de Beethoven,

era una relació nul·la, ja que no em deia res anar a un concert simfònic, ja que creia

que no m’agradaria, però desprès del concert vaig observar que valia la pena,

descobrir nous àmbits de la música,sigui quin sigui l’àmbit d’orquestra, és una gran

feina, un gran esforç, i per tant val la pena encara que sigui anar a veure un, cosa que

molta gent no valora questes coses. El fet de veure el director d’orquestra com es

mou, i que el músics els segueixin o que sàpiguen que han de fer amb una simple

mirada, que els músics els veus que estan encantats del que fan, que tenen vida per la

música, i moltes més coses que en un concert normal i corrent no les podries veure, o

27


simplement no et dona temps de fixar-t’hi. També crec que és un enriquiment alhora

d’aprendre a escolar la música, ja que molts cops no ens sabem, també és una altre

forma veure la música, les obres que fan.

Considero que es força enriquidor alhora d’anar a escoltar una orquestra.

7.2. QUANTES VEGADES HAVIES ANAT A UN CONCERT

La veritat es que jo no havia anat a veure cap concert, és el primer concert que

vaig, però la meva impressió desprès de escoltar-ho és molt positiva, ja que em va

agradar molt, perquè em recordava a les bandes sonores de les pel·lícules i disfrutava

escoltant-ho.

El fet de que no hagi anat a veure cap concert era perquè no em cridava

l’atenció, i pensava que no m’agradaria, també perquè creia que de joves hi ha pocs

concerts, que era més per grans i amb un nivell econòmic alt, etc. Però vist el que vaig

veure crec que, aquest treball m’ha servit molt alhora també de valorar la música, i

que no solament hi ha orquestres simfòniques, sinó d’altres, i m’ha fet veure que no

només és per gent amb economia elevada, també és acceptable pels joves, i que hi ha

molta varietat de concerts.

7.3 RELACIÓ AMB EL TREBALL A CLASSE.

La relació amb el treball a classe, considero que és positiva, ja que havíem après

els instruments abans d’anar a la orquestra, i podies tenir una mica d’idea quins

instruments hi havia.

La situació dels músics a sobre l’escenari també va ser explicat per la classe, i a

mi m’ha anat molt bé alhora de realitzar el treball. També perquè quan prenia apunts

del concert, així més o menys situava els instruments on tocaven i on estaven situats, i

això va fer que no em perdés el concert mentre escrivia.

També a classe vam estudiar els diferents qualitats del so, cosa que es podia

percebre al concert.

28


8. BIBLIOGRAFIA

La informació de l’auditori l’he extret de la mateixa pàgina, les sales, etc.

http://www.auditori.com/

Les imatges de l’auditori les he extret de Google.

La informació dels autors de les obres i qui tocava, ho donaven en el programa de mà,

que seguidament us adjunto.

9. Annexos

Aquí us adjunto el programari de mà del concert

29

http://www.auditori.com/

Concert Orquestra SimfòNica

Entertainment & Humor

Transcript of Concert Orquestra SimfòNica