COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI D’EN MASSAGRAN (1910 … massagran.pdf · 1. D'ón és en Joanet...

AVENTURES EXTRAORDINÀRiES D’EN MASSAGRAN

GUIA DIDÀCTICA 1

FUNDACIÓ FOLCH I TORRES

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI D’EN MASSAGRAN (1910-2010)

GUIA DIDÀCTICA EULÀLIA PÉREZ VALLVERDÚ MURIEL CASTRO DEL RIO

PREMI OBRA SOCIAL CAIXA SABADELL

D’ACTUACIÓ CULTURAL 2009


GUIA DIDÀCTICA 2

En aquesta guia es recullen informacions, materials complementaris i propostes de treball sobre els diversos temes tractats a l'exposició del centenari de la novel·la de Josep Maria Folch i Torres, Aventures extraordinàries d'en Massagran. Dividita en set grans blocs presenta diversos graus d'aprofundiment en l'anàlisi, la comprensió i l'estudi de l'obra de l'autor, a la vegada que convida a la recerca personal o col·lectiva d'aspectes laterals, de caràcter històric i literari, importants per al coneixement de l'autor i de la literatura infantil i juvenil catalana. El plantejament és oferir eines útils i variades per acompanyar la lectura oferint elements contextuals i narratius que ajudin a comprendre i a valorar l'obra. Cal tenir en compte que les propostes no exhaureixen les possibilitats de treball i s’han de prendre només com una guia per al treball que ha de restar a criteri dels professors/es i mestres d’acord amb les característiques de l’alumnat a qui s’adrecin. TAULA DE CONTINGUTS 1. COMPRENSIÓ I CONEIXEMENT DE L'ARGUMENT ............................................. 3 2. CONTEXTUALITZACIÓ: LITERATURA INFANTIL TRADICIONAL DE L’ÈPOCA. ............................................................................................................................. 4 3. LA LITERATURA D’AVENTURES .............................................................................. 8

3.1. La literatura d'aventures i el seu ús didàctic per al públic infantil .................... 8 3.2. Robinson Crusoe i en Massagran: dos nàufrags ben diferents ....................... 8 3.3. La visió del món i el tractament d'altres pobles i cultures ............................... 12

4. LA LITERATURA HUMORÍSTICA ............................................................................ 19 5. TIPUS DE COMICITAT´............................................................................................... 26

5.1. La transgressió ....................................................................................................... 26 5.2. La inadequació ....................................................................................................... 28 5.3. La distorsió .............................................................................................................. 35

6. RECURSOS NARRATIUS I ESTILÍSTICS............................................................... 46 6.1. El narrador............................................................................................................... 46 6.2. Els personatges...................................................................................................... 55

6.2.1. Els noms........................................................................................................... 55 6.2.2. Personatges secundaris ................................................................................ 56

6.2.2.1. Amics i enemics....................................................................................... 56 6.2.2.2. Els animals ............................................................................................... 56

6.3. Jocs lingüístics ....................................................................................................... 57 6.3.1. Creació de llengües........................................................................................ 57 6.3.2. Ús de la fonètica i de l'estructura fonològica.............................................. 61 6.3.3. Lèxic i creació de noves paraules ................................................................ 62

6.4. Estructura de l'obra:............................................................................................... 62 7. BIBLIOGRAFIA............................................................................................................. 63


GUIA DIDÀCTICA 3

1. COMPRENSIÓ I CONEIXEMENT DE L'ARGUMENT Us proposem un conjunt de preguntes sobre els personatges, l'argument i el context per comprovar i assegurar la comprensió de l'obra. Us oferim també la possibilitat de treballar aquests aspectes mitjançant els jocs que trobareu al web. El conjunt de preguntes que segueixen poden ser ampliades, al llarg de la lectura, com un exercici més de comprensió de l’obra i afegides al joc de la taròndria. EN ALTA MAR 1. Qui s'endu en Massagran del llom de la balena? 2. Què furta en Massagran de la cuina del vaixell? 3. Com s'anomenen les pólvores que el cuiner posa al menjar d'en Massagran? 4. Com descobreix el cuiner que en Massagran és el lladre del menjar? 5. Què diu la llei del mar sobre els robatoris? 6. Com se salva en Massagran de ser llençat al mar tot i ser culpable de robar el

menjar? L'ILLA INHÒSPITA 1. Com mor l'hipopòtam que persegueix en Massagran? 2. Qui rescata en Massagran de l'aigua quan cau a l'illa? 3. Com aconsegueix encendre foc en Massagran? 4. Per què els micos ataquen en Massagran i en Pum? 5. Amb què es cobreixen en Massagran, en Pum i la Pelleringa quan plou? 6. Com aconsegueixen marxar de l'illa? EN TERRES AFRICANES 1. Quina és la cançó que interpreta en Massagran davant dels Kukamuskes? 2. Quina és la tribu que troba els nàufrags de La Mustela? 3. Quina és la primera tribu que es rendeix a en Massagran i al lleó? 4. Què mengen en Massagran i en Baldufa en el seu primer àpat a Kamalikar? 5. Què mengen els Karpantes? 6. Per què fugen els Buskabronkes en la batalla amb els Kukamuskes? 7. Què ha de caçar el general dels Kukamuskes quan el nomenen? 8. Quin és el mètode usat per caçar viu el lleó? 9. De quina manera en Massagran aconsegueix vèncer definitivament els

Karpantes? 10. Com saluden els Kukamuskes? PERSONATGES 1. D'ón és en Joanet Baldufa? 2. Com aconsegueix en Joanet Baldufa convertir-se en el cap dels Kamàliks? 3. Què demana sempre en Massagran com a regal de Reis? 4. Per què el protagonista es diu Massagran? 5. Quin era l’ofici del pare de Joanet Baldufa? 6. Quin premi va guanyar com a poeta en Joanet Baldufa? 7. Quin negoci va posar en Joanet Baldufa abans d’embarcar-se? 8. Quin altre personatge decideix també fer versos?


GUIA DIDÀCTICA 4

2. CONTEXTUALITZACIÓ: LITERATURA INFANTIL TRADICIONAL DE L’ÈPOCA.

Per copsar l’originalitat de la novel·la de Josep Maria Folch, les Aventures extraordinàries d’en Massagran i la seva continuació les Noves aventures d’en Massagran, cal tenir en compte quina era la literatura que s’adreçava als infants. Majoritàriament, aquesta literatura es nodria de dos tipus bàsics: la literatura meravellosa i fantàstica de base folklòrica, en molts casos modificada i adaptada segons els criteris dels adults i la literatura didàctica i moralitzant que pretenia oferir models de conducta apropiats, la qual s’ha batejat amb l’etiqueta de “l’ajuda per a viure”. En el primer grup podem trobar els reculls de rondalles i contes populars, molt sovint compartits per cultures i tradicions diverses, publicats en volums solts o com a suplements de revistes i setmanaris com Lo Gay Saber i La Renaixensa. Molt significatius van ésser els reculls de Perrault i d’Andersen, traduïts primer a l’espanyol i després al català. No obstant això, cal tenir en compte que no tothom considerava adequat oferir als infants aquesta literatura ja que es considerava que fomentaven de manera excessiva la imaginació i la fantasia dels lectors. Molt més apropiada i menys criticada era la literatura infantil de caire moralitzant que els editors encarregaven a autors semiprofessionals. Aquestes obres, en forma de contes o novel·letes, es comercialitzaven mitjançant col·leccions que comptaven amb un nombre de títols variable. Josep Maria Folch i Torres, juntament amb d’altres autors, també va crear un seguit significatiu d’obres que li van donar un cert prestigi com a autor de literatura infantil; de fet, gràcies a aquest reconeixement va rebre de l’editor Josep Baguñà l’encàrrec d’escriure un volum per a la Biblioteca Patufet. Propaganda de Col·leccions: Biblioteca Teresa; Biblioteca Maria; Biblioteca Enriqueta


GUIA DIDÀCTICA 5

Elements de reflexió i propostes de treball -Presentació dels contes: En totes les col·leccions apareix clarament el contingut didàctic (contes instructius, contes educatius, etc.), refermat pels títols de les obres. Aquest fet ens permet tractar els següents aspectes: -Aquesta propaganda s'adreça, als infants o als adults? -Qui és el lector real i qui és el comprador? -Qui determina en darrer terme com han de ser els llibres per als infants? -Es tenen en compte les preferències o els gustos dels lectors i consumidors? A partir d'aquestes reflexions es pot comparar amb l'actualitat: -Fins a quin punt els infants i els joves tenen influència en els productes culturals de tota mena que consumeixen? -Com hem de valorar aquest fet?. Aspectes positius i negatius. Portades de La verdadera felicidad i de les Aventures d’en Massagran

Aquest conte, escrit per Josep Maria Folch i Torres, data de 1910, és a dir, el mateix any de l'aparició de les Aventures extraordinàries d'en Massagran. Forma part de l'obra que l'autor escrivia per encàrrec per a les editorials especialitzades en literatura infantil.


GUIA DIDÀCTICA 6

Elements de reflexió i propostes de treball: Comparació de les portades i de la factura material del llibre amb les Aventures extraordinàries d'en Massagran. -Com són les figures, com vesteixen, etc.? Quins són els elements que els diferencien? A partir de la il·lustració de la portada i del títol. -Podem inferir quin tipus de conte ens ofereix l'autor? Fragment de La verdadera felicidad El conte és un exemple típic de la literatura moralitzant majoritària de l’època. El seu argument ens mostra una família benestant que per diverses circumstàncies perd la seva fortuna i les fills han de posar-se a treballar. Cada un d’ells respondrà de manera diferent a la nova situació, especialment el fill gran, Juanito, que haurà d’aprendre la lliçó d’humilitat i d’esforç que acompanya l’assoliment de la “veritable felicitat”. A continuació us presentem un fragment molt significatiu del conte, en el qual podreu apreciar l’essència d’aquesta literatura:

En su sección había un jovenzuelo petulante y pretencioso que trabajaba siempre

al lado de Juanito. El tal jovenzuelo se llamaba Julián, y era de estos seres enfáticos y vanidosos que

cuentan hazañas imposibles a quien tiene la paciencia de escucharles. Con estos antecedentes, fácil nos será suponer que Julián no se distinguía en el

almacén ni por su actividad ni por sus habilidades. Se pasaba el día atisbando al jefe de sección, y cuando éste estaba distraído o las obligaciones de su cargo le obligaban a ausentarse, Julián sacaba de su bolsillo un librejo, y se ponía a leer con avidez tal, que Juanito estuvo tentado muchas veces de preguntarle de qué trataba aquel libro que con tanta atención leía.

Julián trabó íntimas amistades con Juanito. Jamás el proverbio popular acertó tan cumplidamente: «Dios los cría y ellos se juntan». Petulante y fatuo, el empleadillo simpatizó con Juanito, el cual no había vencido aún sus inclinaciones hacia el orgullo y la vanidad.

Julián, fanfarrón hasta lo sumo, no se cansaba de repetir que él era hijo de una familia riquísima y que si trabajaba era para distraerse.

Juanito no se quedaba atrás. También él era rico y trabajaba por distracción.

Y, entre los dos, tejían tales historias de embustes que no había más que oirles. Todas las sandeces que Julián hallaba en sus librejos se las atribuía a sí mismo. Si lo que leía en el libro eran aventuras, el aventurero era él; si se trataba de heroicidades extraordinarias, él era el héroe; y así por el estilo, llenando de tal suerte la cabeza del. pobre Juanito, que también a éste le entraron ganas de convertirse en aventurero y en héroe.

Julián prestaba sus libros a Juanito, quien los leía con verdadera pasión. Parecíale que leyendo se le hacía más soportable su nueva vida de empleado. Ante las descripciones


GUIA DIDÀCTICA 7

de paisajes jamás vistos, hubiera dicho que las paredes del almacén se ensan-chaban, que el techo desaparecía descubriendo la gran bóveda azul celeste; que los paquetes de género se convertían en montañas; que el mostrador era el buque misterioso en que surcaba las imponentes olas del Océano...

El horizonte de una nueva vida se abría lleno de tentaciones ante sus ojos admirados. Los librejos contaban tales maravillas, que a todas horas Juanito se hallaba fuera de la realidad, ansiando imitar a aquellos fantásticos buscadores de tesoros que corrían a través de los espacios con una facilidad inconcebible. Y, como ellos, soñaba en puñados de oro y de piedras preciosas halladas en países ignorados, con sólo alargar la mano.

— ¿Pero esto es posible? —preguntaba a veces en los momentos de mayor reflexión.

¡Que si era posible! Julián estaba allí pronto siempre a acabar de llenarle la cabeza, asaz llena con las narraciones del libro. ¡ Que si era posible! — exclamaba Julián. Pues si no lo fuera, habría quien llenara páginas y páginas relatándolo?

Juanito se daba por convencido. Entonces, ¿qué aguardaban? ¡Cómo estaban aún allí, en el almacén, detrás del

mostrador, ganando un modesto jornal, cuando por el mundo se hallaba el oro a puñados!

— Eso me pregunto yo, — argüía Julián. Ninguno de los dos osaba ser el primero en manifestar su pensamiento, pero lo

cierto es que en su ánimo se formulaba el insensato propósito de correr tras la fortuna, abandonando miserablemente a los queridos seres que llorarían inconsolables su desaparición.

¿A dónde irían? Nada sabían de ello, pero, a su mente, y en especial a la de Juanito, acudían como en maravillosa aparición los países remotos tan bien na-rrados en los libros ; en estos librejos absurdos que con el nombre de cuentos para niños llevan a las inexpertas inteligencias afanes locos, ridículas esperanzas de conseguir fácilmente lo que sólo con el honrado trabajo puede adquirirse.

Perdónenme mis caros lectores, si insisto en hacer resaltar los males que a los niños acarrean esas lecturas desprovistas de verosimilitud, en las cuales, con el afán de interesar a los incautos lectores, se presentan maravillosas apariciones, ofreciendo riqueza y bienestar, y talismanes prodigiosos con los cuales el afortunado protagonista del cuento todo lo puede, todo lo logra, por el sencillo medio de la mágica varita ó del anillo encantado.

Nada más absurdo que creer en tales patrañas. Vosotros, lectores míos, que sois sin duda alguna mucho más razonables que Juanito, comprenderéis mi indignación contra este género de literatura amena, sí, pero que esconde debajo de su amenidad mil peligros para las tiernas inteligencias.

Elements de reflexió i propostes de treball: -Quina és la intenció que persegueix l'autor? -Com es valoren les obres imaginatives i de ficció? -Com ens transmet les seves opinions? El paper del narrador. -Quina és en darrer terme la funció principal de la literatura infantil?


GUIA DIDÀCTICA 8

3. LA LITERATURA D’AVENTURES El model seguit per Josep Maria Folch en l'escriptura de les peripècies d'en Massagran ens remet als clàssics del gènere i, concretament, a Daniel Defoe i la seva novel·la Robinson Crusoe (1719). Com el protagonista de Defoe, en Massagran, encara que per raons diferents, anirà a parar a una illa deserta i haurà de sobreviure. No obstant això, l'actitud dels dos personatges serà ben diferent. 3.1. La literatura d'aventures i el seu ús didàctic per al públic infantil La novel·la de Defoe va influir en la literatura infantil, en la mesura que permetia fer servir l'aventura com un mitjà extrem per mostrar el procés de formació del caràcter dels protagonistes que esdevenien adults. El principal autor d'aquest tipus de novel·les, conegudes com a "robinsonades", és Johann Davis Wyss i la seva obra Els robinsons suïssos. (1812) Aquesta línia, amb intenció i voluntat didàctica i moralitzant, tindrà també la seva oposició en novel·les com El senyor de les mosques (1954) de William Golding. Elements de reflexió i propostes de treball: La lectura d'aquests llibres permet reflexionar i analitzar diversos aspectes: -L'apropiació de textos literaris per satisfer expectatives de sectors específics de la societat, en aquest cas, l'infantil i juvenil. En aquest sentit, no només es pot fer referència a Defoe sinó també a Jonathan Swift i la seva obra Viatges de Gulliver (1726) i especialment la part dedicada a Lil·liput -La funció social i ideològica, de la literatura en general, i la infantil i juvenil en particular, en una època i un context determinat. -La visió canviant i fins i tot contradictòria del món de la infantesa i l'adolescència. 3.2. Robinson Crusoe i en Massagran: dos nàufrags ben diferents El primer que crida l'atenció si comparen aquests dos personatges és la seva actitud vital davant l'experiència que viuen. Crusoe intenta reproduir en l'illa i en la mesura de les seves possibilitats un entorn similar al que gaudia abans. En Massagran, en canvi, explora l'illa però no planifica en cap moment el seu futur. Aquesta diferència té a veure, òbviament, amb el caràcter humorístic de l'obra de Folch, que s'inspira en la novel·la de Defoe però no té cap intenció de parodiar-la. Haurem d'esperar fins a 1922, amb l'aparició de L'extraordinària expedició d'en Jep Ganàpia, per trobar la paròdia de la literatura d'aventures i dels seus grans models com Defoe o Verne. Elements de reflexió i propostes de treball: En els capítols següents, en Jep Ganàpia i els seus amics van a parar a una illa deserta i intenten aconseguir un mínim de condicions per viure. Però, aquests mínims presenten unes característiques extravagants i insòlites, tal i com fa constar el narrador, la qual cosa accentua el contingut paròdic de l'obra. -Quins elements destacaríeu com a extravagants? -Tenen alguna utilitat?


GUIA DIDÀCTICA 9

MOMENTS DE PROVA

Els homes són per a les ocasions, diu el savi aforisme, i el capità Ganàpia demostrà ésser un home ben home per a les dificilíssimes circumstàncies en què es trobaven. En primer lloc, estripant el caiman, com queda relatat anteriorment, havia

resolt el problema de les subsistències. Resolt això, en Ganàpia ja no es preocupà d'altra cosa que no fos esbrinar

el país on havien anat a raure. Tres dies seguits estigueren voltant per l’illa per a veure si trobaven una

llibreria on poder comprar un mapa per orientar-se, i enlloc no trobaven cap llibreria, ni, el que és més curiós, tampoc cap mapa. —No sóc maliciós de mena —afirmà en Jep Ganàpia—, però tinc el

pressentiment que hi ha algú que s'ha proposat empipar-nos. Mai, en tota la meva vida, no m'havia trobat en un cas semblant. A tot arreu del món, sempre que he cercat una llibreria l’he trobada tot seguit. Per què no he de trobar-la aquí? És evident que algú ens vol mal. —Potser és que els habitants d'aquesta illa, veient que és deshabitada, han

deixat de llegir, o potser no en saben —insinuà en Xanguet. Aquesta hipòtesi tranquil·litzà un xic el capità, però de tota manera calia

orientar-se. —Ja que no hi ha qui vengui mapes, ens en farem un —exclamà el capità,

bo i donant un cop de puny damunt de la taula. (Cal creure que l’autor d'aquesta narració s'ha equivocat, en dir que el

capità va donar un cop de puny a la taula, perquè de taula els nàufrags no en tenien, i de punys ja feia dies que no en portaven.) Immediatament el capità Ganàpia va agafar ploma, tinta i paper i es posà a

dibuixar un mapa de Catalunya molt ben fet amb la seva anella i tot. (També aquí ha fallat la memòria a l’autor, perquè parla de ploma, tinta i

paper, i els nàufrags no tenien res d'això.) Quan van tenir el mapa llest, en Ganàpia va quedar molt satisfet, i es

passava moltes hores resseguint-lo amb la punta d’una canya, que també li servia d'escuradents quan se li ficava massa cocodril entre els queixals. En Xanguet també semblava satisfet, ben al revés de l’Spetek, que cada dia

estava més trist. Es veia ben clar que el pobre anglès, o bé patia d'enyorament o bé no en patia. El seu posat decandit i corcaigut arribà a alarmar els seus companys, fina

al punt que el capità Ganàpia acabà per preguntar-li la causa de la seva tristesa. —Yes; ja li dir a vostè. Des que haver arribat aquí, no saber mai quin dia

som. Cada nit, quan anar a dormir, pensar: «Demà ja sabré quin dia estar». Però l’endemà, en lloc d'ésser «demà», resulta que ésser «avui». I això succeir cada dia, que ja no saber on sóc! —Sí; ja ho sé. També jo m'havia adonat d'aquest fenomen, però no cal

entristir-se per això. Jo crec que quan sabrem els costums del país, ja no ens vindrà de nou —li digué el capità per tranquil·litzar-lo. Però ja hem dit que en Ganàpia era allò que es diu un home de cor enter, i

veient que era molt difícil viure sense saber quin dia era ni a quina hora del dia es trobaven, es posà a fer un calendari d'aquells que en diuen comercials. En cada full posà trenta-un quadrats, i en cada quadrat un número. Després marcà els dies de la setmana i pinta de vermell els diumenges. —Ara ja no cal amoïnar-nos pel dia que som. Mirant aquest calendari se

surt de dubtes. I, en efecte, tots tres es posaren a mirar quin dia era, i potser encara

estarien mirant sí no se n'haguessin cansat.


GUIA DIDÀCTICA 10

Admirat en Xanguet de la utilitat d'aquell calendari, quan ningú no el podia veure va pintar tots els quadrats de vermell, de manera que cada matí quan el capità anava a mirar quin dia era, es trobava que era festa, i no manava cap treball a ningú. La felicitat era, dones, gairebé completa en l’illa desconeguda. Però ve que tot s’acaba, í a l'últim el cocodril es va acabar; i com que

donava la casualitat que en tota l’illa no hi havia ni una carnissera, i si alguna n'hi havia no venien carn, perquè essent l’illa inhabitada no hi havia carnissers ni carnisseres, els nostres amics s'hagueren d'espavilar. I no solament espavilar, sinó que van haver d'anar a caçar besties í fruites,

sense respectar la veda. Després de tanta de dies de fer el mandra, es varen fer un mandró cadascú

per tirar rocs contra els ocells i les perdius i altres carnívora i quadrúpedes per l’estil. El primer ocell que varen veure va quedar mort de seguida que el varen

matar. Era un preciós exemplar, molt semblant al gall dindi farcit. Tenia les

plomes enganxades una per una a la pell, amb una paciència extraordinària. En Ganàpia havia apuntat perfectament al mig del cap, però no el va tocar.

Sort que en Xanguet, que havia tirat un roc per matar una rata de bosc, en engegar el mandró tocà el gall i el va deixar mort a l’acte. Solament que en aquella illa els galls no saben com es fa per quedar morts, i es va estar bellugant fins que l’anglès li va torçar el coll amb els punys. Varen caçar moltes altres coses, penó és millor posar-ho en quarantena,

perquè els caçadors sempre exageren. Tots varen fer molt aplec de peces (llevat de l’Spetek perquè no tenia

polaines), i reuniren tanta abundor de menjar, que els va durar fins..., fins que se l'hagueren acabat. Però tan dolça vida no podia durar. És cert que els sobrava menjar, però

no tenien casa, ni es veia per allí cap pis per llogar. Si hi hagués hagut diaris, hi haurien posat un anunci, amb oferta d'una

prima; però només en tenien un de diari, i encara de data endarrerida, que en Ganàpia es va trobar al fons d'una butxaca. El notable del cas era que, tractant-se d'una illa inhabitada, no hi hagués

cap casa deshabitada... ni habitada tampoc; però això últim ja es comprèn més. Els nostres pobres nàufrags, entretant, es trobaven en perill de mullar-se

si plovia, í veient que no hi havia pisos, varen resoldre tots tres, per quatre vots, fer-se un pis immediatament. En Xanguet va votar en contra perquè ell era partidari de fer-se tota una casa, però el capità Ganàpia era un home de seny i no estava per fer el fatxenda. —Ens prendrien per nou-rics, i no estic per fer el ridícul davant de la gent

—digué en Ganàpia—. Amb un quart pis en tenim prou. I tot seguir començaren els preparatius per construir-se un preciós quart

pis amb molt bones vistes.

MILLORES URBANES

Calia tenir una intel·ligència superior per posar-se a construir un quart pis en una terra inhospitalària, que no solament no tenia hospital, sinó ni tan sols una casa de planta baixa. De primer el capità Ganàpia va dibuixar un plànol, però aviat s'hagué de

convèncer que amb això no n'hi havia prou, i que calia començar la construcció.


GUIA DIDÀCTICA 11

Tot seguit donà ordres, i la primera pedra es col·locà un dia memorable que coincidí amb el de la col·locació de la primera pedra, però això va ésser el matí. A Barcelona i, en general, a Europa, construir un quart pis no costa res,

perquè comencen la casa per les botigues, i van pujant; però ja m’agradaria veure'ls, amb l’escassetat de mitjans econòmics amb què havien de lluitar en Ganàpia i els seus subordinats, construir directament un quart pis. De primer es proposaren clavar quatre antenes í construir el pis al cim,

però tenia molts inconvenients, sobretot per pujar els materials. En vista d'això, en Ganàpia es va clavar un cop al front í exclamà: —Ja et tinc! I, en efecte, acabava de concebre la idea més genial que ningú pugui

imaginar-se. L’Spetek i en Xanguet se1 quedaren mirant, esperant ansiosament

l’explicació d'aquella exclamació. —És molt senzill —digué en Ganàpia—. De primer construirem el quart pis

a baix, i quan el tindrem llest el pujarem a dalt. —Amb ascensor? —preguntà en Xanguet, tot il·lusionat. —No. Res d'ascensors, augmenten mansa el lloguer. Tot seguit varen posar mans a l’obra. Els fonaments varen quedar llestos

tot seguit d'haver-los acabat. Immediatament començà la construcció de la paret, amb pedra molt forta que hi havia en una pedrera molt ben proveïda, i amb calç que varen trobar un xic més avall. Els treballs avançaren ràpidament, i com més avançaven més endavant els

trobava l’endemà. Amb aquestes condicions no varen trigar a donar l’obra per acabada, i no podem menys de felicitar els constructors per l’excel·lència de llur treball. Poques vegades, en les nostres latituds, s'ha vist un quart pis més ben

deixat, ni tan ben situat. Perquè cal advertir que en Ganàpia trià un dels punta més cèntrics de l’illa,

amb vistes al mar, aigua viva, gas viu i sol tot el dia (i no sabem si tota la nit, perquè dormien). A la cuina hi havia, en un racó, llar de foc i, en una olla, llard de foca. També hi havia electricitat, però, el mateix que el gas, no es podia utilitzar

perquè no hi havia fàbrica. De tota manera en Ganàpia no va trigar a utilitzar un salt d'aigua que hi

havia més amunt i, a còpia de fer-la saltar, varen sortir bastants HP, els suficients per a il·luminació, cuina elèctrica i tramvia elèctric. Com que no tenien bombetes, el vent els apagava el llum, i quan això

succeïa, no s'hi veien. Per sort, la casualitat els va proporcionar el que aquí ens proporciona la

fàbrica de làmpades Z. Un dia en Xanguet s'entretenia fent bombolles de sabó, í com que feia molt de fred, estava molt empipat perquè se li gelaven totes. En Ganàpia ho, va veure i exclamà: —Ja et tinc! En efecte, se li havia ocorregut la idea sublim d'utilitzar aquelles bombolles

esfèriques com a làmpades elèctriques. El resultat va ésser completament satisfactori. Fins se'n varen rompre algunes i se'n varen inutilitzar algunes altres, talment com les que paguem a l’electricista, per aquí. El tramvia elèctric ja costà més, i no es va poder inaugurar fins que el mar

va llançar a la platja una gran caixa procedent d'un naufragi; dins de la qual trobaren les coses que els feien falta, entre les quals el tinter, la ploma, el paper i els punys de què hem parlat més amunt. La caixa aquella, per la seva capacitat serví de base per a la construcció

d'un tramvia amb el seu tròlei. No hi faltaven més que les empentes i la poca


GUIA DIDÀCTICA 12

educació del cobrador per assemblar-se als tramvies de Barcelona llavors que n'hi havia. Un cop construït el pis, calia pujar-lo fins al quart, tal com ja era el propòsit

d'en Ganàpia, però aleshores començaren les dificultats. No tenien ni corriola, ni corda, ni gaires ganes de gastar forces; de manera que sense aquests elements era molt aventurat enfilar un quart pis des de terra fins a dalt, sobretot si se suposava l’existència d’entresol i principal. Resolgueren, després de molta deliberació, que, de moment, mentre no hi

hagués ascensor, el quart pis es quedaria a baix, i per tal d'evitar lamentables equivocacions, posarien un rètol ben visible que digués: «Quart pis». En Xanguet demanà que s'hi afegís: «la porta», en atenció que aquella era

la primera porta que s'havia construït en aquella illa desconeguda. Una terrible desgracia, que podia tenir molt gravíssimes conseqüències, va

venir a torbar la flonjor deliciosa de la vida que els nostres estimats nàufrags portaven en aquella terra. Ja ho veureu: com ja hem dit, el pis era situat en un punt cèntric, però amb

vistes al mar. Amb aquestes dades ja s’haurà comprès que la construcció s'havia fet en l’inici d'un pendent una mica accentuat, de manera que pel davant la façana era toca regular, però pel darrera el terrat venia gairebé a peu pla. A aquesta circumstància, que a primer cop d'ull sembla insignificant, es

degué la possibilitat de la desgràcia que acabem d'esmentar i que esmentarem amb tots els ets i uts en el vinent capítol que, aquesta vegada, com obsequi als postres lectors, farem coincidir amb el capítol que ve.

3.3. La visió del món i el tractament d'altres pobles i cultures Els models clàssics de la literatura d'aventures, en general, mostren una determinada concepció del món de tipus eurocèntric; és a dir, consideren Europa i el seu tipus de societat i de cultura com un model únic i superior. La semblança o la diferència respecte d'aquest model prefigura la consideració d'altres pobles i cultures i comporta el plantejament d'estendre els costums europeus arreu. Aquesta visió del món és producte d'una època determinada i es fonamenta sobre els coneixements, els prejudicis i les opinions dominants; en darrer terme, són testimonis d'un temps històric i com a tals han de ser valorats. Les Aventures extraordinàries d'en Massagran són un producte d'època i, per tant, deutores d'aquesta visió del món. No obstant això, la perspectiva humorística que abraça per igual el protagonista i la resta de personatges, en aquest cas un conjunt de tribus africanes, capgira el sentit i el valor de la influència d'en Massagran en aquest entorn. De fet, i molt pragmàticament, quan en Massagran arriba i és acollit pels Kukamuskes, adopta la seva actuació a la fórmula d'allà on aniràs, fes-ho com veuràs. Aquesta actitud receptiva li permetrà aprendre moltes coses i, tal com ens informa el narrador, reflexionar sobre el contrast de cultures, especialment arran de la mort de la Pelleringa:

"En resum: que en aquell país, en lloc de plorar xiulaven, la qual cosa, encara que ens faci riure a nosaltres, no vol dir res, perquè en aquest món tot depèn dels costums; i així com a nosaltres ens fa riure veure els Kukamuskes xiular en lloc de plorar, també ells se’n poden riure perquè nosaltres plorem quan tenim alguna pena, en lloc de xiular, com ells creuen que s’ha de fer.”


GUIA DIDÀCTICA 13

Elements de reflexió i propostes de treball: -A banda d’expressar el dol de manera diferent, quins altres costums presenten diferències entre els Kukamuskes i en Massagran? -Quina és la influència d'en Massagran en la tribu dels Kukamuskes? -Quins elements "europeus" deixa en Massagran després de tornar a casa seva? -Quines coses aprèn en Massagran de la seva estada amb les tribus africanes? -Totes les tribus amb què es troba en Massagran reben un mateix tractament per part del protagonista i del narrador? És cert que el caràcter humorístic de les Aventures d'en Massagran, només insinua, en part, el caràcter còmic de l'actuació d'en Massagran com a "colonitzador". Serà un altre cop a L'extraordinària expedició d'en Jep Ganàpia on podrem copsar aquesta variant en tota la seva dimensió. Elements de reflexió i propostes de treball: D'entre tots els capítols de la novel·la, us en presentem dos, els primers que expliquen l'arribada d'en Jep Ganàpia i els seus companys al territori dels pakatilles. Compareu les semblances i les diferències amb en Massagran i l'acolliment que li fan els Kukamuskes.

ESTUDI FISIO-PSICOLÒGIC D’UNA RAÇA INÈDITA

La rebuda que els incivilitzats varen fer als nostres amics no podia ésser més cordial i afectuosa.

Com ja dèiem en el capítol anterior, l’ajuntament va acudir a la platja en corporació, i, després de les salutacions de rúbrica, l’alcalde va ordenar als seus guàrdies urbans (que eren uns que duien calçotets i tot) que ja podien prestar llurs serveis als forasters.

En virtut d'aquesta ordre, els urbans, i els que no n'eren també, varen abraonar-se, molt amablement, damunt dels nostres amics i varen realitzar aquella operació que en d’idioma del país se'n diu: «Birlar».

En efecte, al cap d'un moment els salvatges ja tenien en son poder totes les coses útils i boniques que els nostres amics portaven al damunt.

A en Ganàpia li varen prendre un llapis «Penkala»; un escuradents, que era un record de família, i un mocador amb una N brodada, que, segons en Ganàpia, havia pertangut a Napoleó I i a Neró alguna anys després.

Al savi inventor Tompson li varen prendre una patent d'invenció, un canó d'agulles i un parallamps de butxaca.

A l’Spetek se li varen quedar un cordó de sabata, un barril de cervesa i un morrió de gos pelut.

Al senyor Pepet li varen prendre dos segells de correu de quinze cèntims, una paperina d'anissos i una ferradura sense pota.

A en Xanguet, finalment, varen robar-li una sèrie de cromos de futbol, una samarreta de mig temps i la seva preciosa col·lecció d'espardenyes històriques.

Cal observar que els salvatges feien això amb gens de malícia; al contrari, els qui tenien malícia eren els altres.

Al cap i a la fi els pakatilles (que aquest és el nom dels individus pertanyents a la raça de la qual ens estem ocupant en aquest estudi fisio-psicològic de les races humanes), els pakatilles, diem, no feien altra cosa que obeir les lleis de la tradició.

Però abans d'entrar de ple en l’enumeració sintètica de les particularitats idiosincràtiques d'aquesta raça privilegiada, bo serà donar una idea, tan


GUIA DIDÀCTICA 14

curta com puguem, dels seus antecedents històrics i de la situació geogràfica del país on habita, en companyia d'en Ganàpia i companys.

Aquestes dades que transcrivim a continuació són extretes d'un diccionari enciclopèdic molt ben informat: el que té més nombre de lletres majúscules de tots.

Els pakatilles formen part d'una extensa raça que sota diversos noms ocupa tota la part septentrional del mateix país, en els territoris inexplorats que radiquen entre un riu i una muntanya, però sobretot més entre la muntanya que entre el riu.

El seu clima és més aviat gros que petit, cosa molt natural si es té en compte la gran extensió del terreny. L'agricultura hi és molt arrelada, sobretot els naps i les patates. Es cull molt all i molt oli, i s'hi fa molt allioli. A l’estiu, la calor és més freqüent que a l’hivern, però això no influeix gens en l’agricultura, perquè tot ja és previst. Perquè els freds no facin mal a la vegetació, quan ve la tardor l’ajuntament dicta ordres i fa assecar totes les fulles dels arbres i les fa caure amb unes ventades que tenen.

La indústria també és molt avançada. Tenen fàbrica de xocolata, però allí la mengen amb cullera i la fan amb pa sec i aigua, tot ben bullit i hi tiren un all i en diuen sopes.

També s'hi fabrica sola de sabata, però per tal que no hagin de treballar tant tots van descalços, menys l'amo de la fàbrica, que porta barret de palla.

Una de les indústries que més va atraure l'atenció dels nostres amics és la de tintoreria.

Aquesta fàbrica va en combinació amb una casa de banys, í així poden facilitar el servei amb més perfecció i més barat. Com que el color de moda dels pakatilles és el negre, tots van a banyar-se en la gran piscina, que la tintoreria té cura d'emplenar de vernís i fum d'estampa, i els ciutadans, després d'haver anat a cal barber, van a precipitar-se dins d'aquell bany.

Hi ha abonaments setmanals, però no s'hi admeten gossos negres. Els serveis públics són molt endarrerits. Els granissats els prenen

encara sense canyeta, els cirabotes es limiten a enllustrar els peus, per absència de calçat, i els wàters són d'un sistema copiat de les portadores.

Pel que fa a les manifestacions artístiques, és molt estès el tatuatge. Els nostres amics varen visitar una exposició de dibuixos tatuats damunt la pell dels més notables ciutadans. L'exposició era internacional, i s'hi entrava per invitació rigorosament familiar.

En Ganàpia, que de jove havia estar crític d'art, va, qualificar l’exposició de notable. Sobretot atreia l’atenció una marina molt ben tatuada damunt la panxa d'un negre de cent dos quilos. L'efecte era sorprenent. A cada aspiració del negre les onades semblava que es movien i la barquera amb vela també. Quan les aspiracions eren més freqüents, allò semblava una tempesta. En bé de l'art, però, en Ganàpia indica que les marines estarien millor en panxes de negres que no tinguessin tantes aspiracions.

Però, per endarrerits que fossin els pakatilles, ben sovint donaven mostra del seu amor al progrés i als avenços de la ciència i la civilització. Una d'aquestes mostres causà la més profunda admiració als nostres amics.

En veritat ha d'ésser emocionant anar a raure en un país tan allunyat dels punts més distanciats de la

terra, i trobar-se amb una línia de ferrocarril establerta tot al llarg d'una immensa pampa, amb les seves estacions, amb el rellotge corresponent pintat a la paret i la també corresponent campana.

—Però és que tenen tren i tot? —preguntà el senyor Tompson, que sabia molt bé l’idioma dels pakatilles.

—Sí, senyor —li respongué el tinent d'alcalde que els acompanyava. —Passarà un tren aviat?


GUIA DIDÀCTICA 15

El negre esclatà a riure. Tot seguir, posant-se seriós, s'explicà, i no podem resistir la temptació

de reproduir les seves paraules, que donen idea de com el sentir comú i l’humanitarisme rauen molt sovint en les gents més negres i incivilitzades.

El pakatilla explicà que una quanta anys enrere havien tingut un rei que havia viatjat per un país d'Europa en el qual hi havia ferrocarrils. Els habitants d'aquell país afirmaven, segons sembla, que els graus de civilització dels pobles estan en línia paral·lela amb els quilometres de via que tenen.

El rei negre (no el confongueu amb Baltasar), desitjós de civilitzar el seu país, comprà una guia de ferrocarrils i un diari. En la guia hi trobà els horaris, les estacions i les tarifes, coses indispensables per a ben instal·lar una línia. En el diari hi llegí un descarrilament, amb dotze morts graus i setze de lleus. Més avall tingué el gust de trobar-hi una topada de trens, i encara que aquí no es parlava de morts, al contrari, es deia que entre els tres-cents passatgers se n'havia trobat un de viu, el rei negre es començà a esgarrifar. Sobretot quan en la secció telegràfica trobà un altre solt en el qual s'expli-cava que un tren havia seccionar el cap d'un pobre home, que no havia pogut declarar a causa d'haver perdut l’enteniment.

En vista de tot això, el rei negre tingué l’encert d'establir una extensa línia de ferrocarrils al seu país, per tal de posar en comunicació les diverses tribus de la pampa, però abstenint-se molt prudentment de fer-hi circular trens de cap mena.

Així quedava afirmada la civilització dels pakatilles, i no hi havia desgràcies.

Ultra aquest avantatge d'ordre moral, n'hi havia d'altres d'ordre econòmic, molt dignes de tenir-se en compte. Com que el tren no tenia despeses de carbó, ni de material, ni de personal, els bitllets podien expendre's a preus econòmics, amb la qual cosa es facilitava extraor-dinàriament el tràfec.

És un exemple que no ens podem estar de recomanar a les nostres companyies de ferrocarrils.

També és un avantatge digne d'ésser esmentat el de la puntualitat amb què els caps d'estació assenyalaven les sortides i arribades de trens, sempre d'acord amb l'horari de la guia adquirida pel rei negre.

Això vol dir que no cal menysprear cap poble, per petit i endarrerit que ens sembli, perquè en aquest món el més savi por aprendre de tothom.

Aquesta sentència no és meva, sinó del senyor Pepet, que quedà tan admirat d'aquest sistema de comunicacions que ja es volia fer una torreta vora de l’estació.

Però deixem aquest detall insignificant i particularista, perquè en el pròxim capítol havem de tractar coses de veritable importància per la vida i l’esdevenidor dels nostres amics.


GUIA DIDÀCTICA 16

SOLEMNITAT COMERCIAL A PAKATÀNIA

L’inconvenient més gran que trobaven els nostres amics per aclimatar-se a aquell país, era la manca de mitjans pecuniaris, i també la falta de pessetes.

A molts dels nostres lectors els sorprendrà probablement aquesta afirmació, però és que molts, malauradament, desconeixen els costums de les races primitives, i ignoren que una de les característiques dels salvatges és una especial afecció a no donar res per res.

Cada poble és constituït per diverses barraques arrenglerades, unes enfront de les altres. Del conjunt d'aquestes barraques, així disposades, se'n diuen «karrers»; però s'ha d’anar amb compte amb no confondre, perquè si resulta que en lloc d'estar les cases en renglera estan en forma circular, aleshores ja no són karrers, sinó «plhacesh». Res, coses de salvatges.

Doncs, bé, en moltes d’aquestes barraques hi ha una entrada on es veuen fruites, carn, mobles, joieria i pedres precioses, cocos, capses de llumins i blens per a llums d'oli. D'aquestes entrades, els indígenes en diuen «wottigues». Si són molt grans i venen a l’engròs, s'anomenen «mhagatzems».

La particularitat més sobresortint d'aquests establiments és que, per obtenir alguna de les coses que s'hi expenen cal lliurar unes medalles sense anella, anomenades «andeles», «peles» o «blanques», quan són d'argent, o de l'ala, o bé unes de morenes, que són anomenades «kalderilla» o menuts.

No hi ha res més graciós que veure la serietat amb què els indígenes entren en una «wottiga» i demanen joies, o tomàtecs, o tinta per copiar, i donen, a canvi, tantes o quantes peces, segons el preu que demana el venedor.

El més graciós és que els objectes que hi ha per vendre són els més diversos, mentre que les peces amb què es paga són iguals per les joies que per les verdures.

I com que els nostres amics ignoraven aquests salvatges costums, es varen trobar que ningú no els volia vendre res, i, per tant, al cap de dos dies de no menjar varen començar a adonar-se que calia fer una cosa o altra.

El senyor Pepet, que era el qui tenia l'esperit comercial més despertat, proposà de posar una d'aquelles «wotigues».

—Però de què la vol posar la «wotiga»? —li preguntà en Ganàpia. El senyor Pepet hauria volgut posar-la de betes i fils, perquè era el

negoci que més entenia, però en Xanguet el féu adonar que els pocs que portaven calçotets els duien sense betes, cosa que feia témer que el negoci aniria malament.

Varen anomenar mil articles, però mai no es posaven d'acord, fins que a l’últim decidiren de posar uns grans magatzems amb diverses seccions, com ara «Le Bon Marché», de París, i «Can Jorba», de Barcelona. Així tots podrien posar el negoci que més els agradés, sense necessitat de posar-se d'acord.

Un inconvenient es presentà. El «mhagatzem» quedà molt ben instal·lat en una gran barraca feia amb fibres d'atzavara, canyes verdes i cues de cirera, però, quan tot just ja era llest í vingué l'hora d’emplenar-lo de gèneres, és quan les dificultats començaren.

Havien fet una llista de les diverses seccions que comprendria el «mhagatzem»: secció de guants, secció de mitjons, secció de cordons de sabata, secció de poms d'escala, etc.

Com es veu, la distribució no podia ésser més ben pensada, però, d'on treure aquests articles? Enviar-los a buscar a Europa, no calia ni pensar-hi, perquè no hi havia cap línia de comunicació í, després, ignoraven en aquell moment Europa cap on queia.


GUIA DIDÀCTICA 17

Si els pakatilles no els haguessin robat tot el que portaven, haurien pogut posar «wotiga» d'objectes d'ús personal, però ara no tenien res per vendre.

I, no obstant, tenien el compromís d'obrir el «mhagatzem» el dissabte següent. Els diaris de Pakatània ho havien publicat, i no era cosa de defraudar l’expectació que hi havia.

Els nostres cinc amics anaven tot el dia capbaixos, amb el dit plegar a la barba, rumiant la mostra. Però la mostra no sortia.

El dissabte s'atansava i la «wotiga» era buida. —Home, vostè que és inventor, inventi alguna cosa per treure’ns del

compromís —demanava en Ganàpia al savi senyor Tompson. El savi rumia, però no trobà res. —I vostè, senyor Pepet? —A mi, si em treuen de les betes i fils, ja no sé rumiar res més —digué,

ingènuament, el senyor Pepet. I amb un somrís despectiu, dirigit al senyor Tompson, afegí: —Em ric jo dels qui varen inventar la telegrafia sense fils! La mercería

sense fils voldria veure que inventessin! El senyor Tompson volgué replicar, però comprengué que no hi havia

rèplica possible. Aquesta l'havia guanyada el senyor Pepet. —I tu, Spetek, ¿no caus com podríem sortir d'aquesta situació? —Yes... —A¡, gràcies a Déu! —exclamaren tots, perquè sabien que «yes» volia dir

sí. Però l’Spetek continuà, flemàtic: —I és... a mi que m'ho demanar? Jo no saber res. —I tu, Xanguet, ¿no ens podries treure d'aquest destret? En Xanguet respongué: —Per a mi, ja ho tinc. Ara cal que vostès facin com jo. —I què és el que tu fas? —pregunta en Ganàpia. —Molt senzill. Jo em muntaré una secció per a la qual no em calen

gèneres de cap mena, i, per tant, la puc inaugurar dema mateix; —Quina secció és aquesta que no necessita gèneres? —La secció d'adobar timbres elèctrics. L'efecte profund que va causar aquesta declaració, no hi ha paraules que

el puguin explicar. Però en Xanguet, sense immutar-se ni poc ni molt, explicà: —Per adobar timbres no cal que jo posi els timbres, sinó que qui ve

obligat a tenir-ne són els clients. Tot client que vulgui fer-me adobar un timbre elèctric, cal que abans tingui el timbre i que se li espatlli; per tant, encara que jo tingui la secció buida, el paper ridícul el faran els clients, si és que es presenten aquí sense el gènere.

L'admiració va pujar a tal grau, que ja no podia més. Es trobaven a quaranta.

—Així, el que cal rumiar és altres seccions que es puguin obrir sense gèneres con aquesta d'en Xanguet —féu en Ganàpia després d'haver rumiat.

I al cap d'una estona exclamà: —Ja ho tinc! La meva serà la secció de reclamacions. Grana

aplaudiments. —Doncs la meva serà la secció de trameses o de repartiment d'encàrrecs

—féu l’Spetek. El senyor Tompson digué: —Jo tindré la secció d'invents futura. —Dones jo, la secció de caixa —acabà el senyor Pepet.


GUIA DIDÀCTICA 18

Així es varen inaugurar els grana «Mhagatzems de Ganàpia, Xanguet, Spetek, Pepet i Tompson, S. A.», amb gran solemnitat.

A l’hora fixada, tots els caps de secció eren a llurs llocs, i quan es varen alçar les portes, una gran multitud envaí els locals i tothom quedà embadalit davant de les diverses seccions.

L’alcalde va felicitar els amos del nou establiment i els desitjà moltes properitats.

... … … … … … … ... ... ... ... Al cap de dos dies, tots els caps de secció varen morir de gana. Sort que un d’ells, en Xanguet, no era ben mort, i va poder auxiliar els

altres, i així es va evitar que hi hagués desgràcies personals. Per sort, com que a Pakatània no hi ha metge forense per certificar la

defunció, els morts no varen poder considerar-se difunts, i mercès a l’auxili d’en Xanguet i de les dames de la creu negra, els nostres amics es varen poder refer i sortiren del perill el dia mateix i sortiren l’endemà de casa.

Més d’un lector ho sentirà profundament, com jo ho lamento, perquè si s’haguessin mort de veritat, haurien hagut d’acabar per força aquí les extraordinàries aventures d’en Jep Ganàpia, mentre que ara encara les haurem de suportar en successius capítols, l’interès dels quals superarà tota ponderació.


GUIA DIDÀCTICA 19

4. LA LITERATURA HUMORÍSTICA A banda del gènere novel·lístic i la narrativa curta, la literatura humorística va publicar-se mitjançant altres gèneres literaris. A continuació us presentem diversos exemples obra de Josep Maria Folch i Torres, tots ells publicats a En Patufet amb diversos pseudònims i agrupats en seccions diferents. La Setmana Còmica. En aquesta secció trobem, d'una banda, històries còmiques de personatges en situacions quotidianes i, de l'altra, un seguit d'enquestes adreçades als lectors al voltant d'un repertori ampli de temes. TEXTOS

Epitafis

I Jeu el xofer Pere Puga d'aquesta fossa al bell fons, tapada amb grossos maons i a més amb llosa feixuga, Si algú creu que amb això es juga, pot deixar-se de raons, car foren ses intencions que cap deis morís que féu, puga anar li amb reclamacions.

II Aquí descansa en Pep Guiu, que robava cotó al Port. Si el pobret no s'hagués mort, potser fóra encara viu.

III Aquí jeu el metge Riera, del que ningú pogué dir que un malalt deixés morir mentre exercí la carrera. Si bé s'ha de confessar amb la major hidalguia que sols la va exercitar menys de la meitat d'un día.

IV

Aquí reposa en Benet, que tan gran fumador era que's fumava de carrera cada hora tot un paquet. Per això al morir, el seu nét, que era un tranquil de primera, va plantar una tabaquera en lloc d'un xiprer. ¡Ben fet!

V Aquí jeu un Boy-Scout qui per fer musculatura va quedar, pobra criatura, molt sec, però molt llargarut.

VI Reposa aquí un borratxó que a tota veu proclamava que lo que menys li agradava, justament, era el porró. I es va comprovar, a la fí, que deia la veritat, car mai li havía agradat el porro, però el vi sí.

VII


GUIA DIDÀCTICA 20

Aquí reposa en Blanxar, que era distret en tal grau que va morir, el gran pau,

perqué oblidà el respirar.

KUKABLANKA

En Patufet núm. 512 (1-11-1913), p. 697

. El ruc den Tonet

En Tonet de can Fasol, que passava per ximplet, se n’anà a Castelltersol per a comprar un burret. Corregué tota la fira, enterant-se bé dels preus, convençut de que qui mira el que fa, no ho fa amb els peus. Com que tothom se’n rifava perqué's deixava enganyar, tots els ases es mirava abans d'arribar a comprar. Per fi preguntà a un gitano que portava a vendre un ruc: —¿Quant val aquest?

—En demano trenca duros.

—Ca, no puc gastar tant.

—Doncs val el doble. —Això ho dius per enganya’m i després diran al poble

que sóc un beneit, caram.— I mentre l'ase tocava, de comprar-lo ja temptat, es trobà amb que’l ruc deixava, puix estava tot pintat. —¿Veus? Anaves a enganyar-me.— digué en Tonet.

—No, formal. Aixó és que vaig oblidar-me de posar el rètol que cal.— I amb tota cura i cuidado el gitano, satisfet, escrigué: Recién pintado, i ho penjà en el morralet. I quan al poble, els molt cafres, li deien: «T'han enganyat, perquè per tapar les nafres t’han dat un ase pintat», ell responia amb salero: —¿D'això en dieu enganyar? ¿No veieu que aquest lletrero ho explica tot, net i clar?—

KUKABLANKA

En Patufet, núm. 523 (17-1-1914), p.43


GUIA DIDÀCTICA 21

LA MORT DE L'ELEFANT

Elegies bestials EN KUKABLANKA

Del seu cadàver al davant, vist sa magnitud i ossada, no diré, poetitzant, segons frase molt usada, que ha mort el pobre elefant «com una flor coll torçada».

UN NASSARI

He sentit la teva mort, estimat Avi del Parc. perquè al veure el meu nas llarg pensava: encara hi ha pitjor.

UN CESSANT

¡Tanta enveja que't tenia al veure que’ls xicotets t'atipaven de llonguets i jo de fam em moria!

EL LLEÓ

Sempre m’havia pensat que tindria mala fi, puix la popularitat sol acabar sempre així. Al vulgo posava llei i li mancava elegància... Mireu, jo, com que sóc rei, tinc la gent sempre a distancia i no accepto vils llonguets de la plebs estrafolària, ni recullo els cacauets de la gentota ordinària.

EL DROMEDARI

La mort del meu companyó, la veritat, m'ha causat pena; més si hagués fet com faig jo, estaria gran i bo, puix tot m'ho tiro a I'esquena.

ELS AUCELLETS

¡Tant que anàvem a picar a dins de la seva gàbia les engrunes que, al menjar, I'Avi solia deixar! ¡Si almenys hagués quedat avia!

LA CIGONYA

¿Per una pota trencada i quedant-n'hi encara tres ja s'ha mort? La veritat, és cosa un xic exagerada. Jo amb dues potes faig el fet, i quan som a la nit bruna, dormo tranquil·la a peu dret i encara me’n sobra una.

UNA FORMIGA Tot caminant, caminant, pel Parc he donat un tomb i mirant mort l’elefant, trista, he exclamat a l’instant: «¡Valga'm Déu, ai, lo que som!»

Per la transcripció,

KUKABLANKA

En Patufet, núm. 539 (9-5-1914), p. 296


GUIA DIDÀCTICA 22

Auques En aquests textos rodolins i il·lustracions es complementen. TEXTOS


GUIA DIDÀCTICA 23


GUIA DIDÀCTICA 24


GUIA DIDÀCTICA 25

En Patufet, núm. 726-729 (8-12-1917 / 29-12-1917), p. 909, 925, 941, 957.


GUIA DIDÀCTICA 26

5. TIPUS DE COMICITAT´ La comicitat es genera fonamentalment a partir d'una tècnica concreta: l'estranyament. És un mecanisme que consisteix en generar la sorpresa en el lector, en la mesura que les situacions i els personatges no s'adiuen al que dicta el sentit comú, la lògica o les convencions socials i/o literàries. Per aconseguir-ho cal fer servir diverses formes. En el cas de la literatura de Josep Maria Folch podem distingir tres tipus bàsics: la transgressió, la inadequació i la distorsió. 5.1. La transgressió La transgressió de les normes establertes és el recurs més freqüent per aconseguir l'efecte humorístic. L'antecedent més proper el podem trobar en la literatura picaresca. Els protagonistes, caracteritzats per l'enginy i l'astúcia, aconsegueixen sempre el que volen, sovint perquè enganyen altres personatges més innocents, i mai no mostren cap tipus de penediment. Ara bé, les poques vegades que són castigats per les accions que menen ho accepten resignadament. És una literatura que juga amb la subversió de l'ordre establert. TEXT

Les tretes d’en Rampinya

Ja feia dies que no havia sentit dir res del famós Rampinya, i fins i tot pensava que ja era mort, quan tot d'una m'han vingut notícies fresques d'aquest murriet, que m'apresso a traslladar als meus volguts lectors.

Doncs és el cas que en Rampinya va anar a parar a un indret de l’alta muntanya catalana, on feia maleses de tota mena, rampinyant a tort i a dret i no deixant surar ni una fruita en l’arbre, ni una gallina en el corral.

Els habitants del poble estaven ja tips de semblants malifetes i no eren ganes el que els mancava de donar un merescut escarment al poc delicat minyó.

Però en Rampinya, al costat deis seus grans defectes, tenia la qualitat, molt a propòsit per a la seva indigna professió, de ser molt lleuger de cames i molt eixerit per a rumiar-se sistemes de fugir a temps.

Això feia que les malifetes d’en Rampinya quedessin molt sovint impunes, cosa que posava fora de sí els veïns.

Un pagès que ja feia molts dies que trobava a faltar les botifarres que tenia penjades en el celler, va decidir escarmentar al murriet que les hi prenia, i a dit efecte posà un gos afamat en el celler pera que s'abraonés contra el lladret.

En Rampinya va entrar al celler saltant per la finestra, però quan va veure al gos, en lloc de saltar a dins, es quedà dret en l’ampit de la finestra i des d'allí agafà una botifarra i la tirà al gos. Com que aquest tenia més gana que ràbia, va acceptar el convit i es posà a remenar la cua en senyal d'agraïment. Mentre el gos s'entretenia menjant-se la botifarra, en Rampinya va aprofitar-ho pera endur-se totes les altres.

L'endemà, el pagès no hi veia de cap ull, de tan enrabiat que estava, i veient que no podia res contra l'atreviment d’en Rampinya, decidí rumiar un altre mitjà per a agafar-lo.

En Rampinya, veient que les botifarres ja s'havien acabat, va emprendre-les per atacar el galliner. Allí hi havien conills, ànecs, oques i gallines.


GUIA DIDÀCTICA 27

En Rampinya no sabia que les oques de vegades són més rabioses que un gos, i no anava preparat pera defensar-se. Així és que tan bon punt va saltar, una de les oques li va agafar el nas amb el bec, estirant-li amb tal força que d'un xic més li trenca. Com és de suposar, en Rampinya es defensà com un valent i, engrapant amb una mà el coll de l’oca, la va escanyar. Però lo terrible va ser que el bec havia apretat tan fort que en Rampinya hagué d'anar-se’n amb l’oca penjant del nas.

Aleshores el pagès ho va aprofitar pera delatar-lo davant del jutge. Aquest li preguntà: — ¿Tu ets el lladre de les botifarres? — No, senyor —va respondre en Rampinya amb tot l’aplom. — Doncs ¿cóm es que han desaparegut? — Que ho pregunti al seu gos. Efectivament, es va examinar la boca del gos i es varen trobar entre

els queixals algunes filagarses de la botifarra que el mateix Rampinya li havia tirat.

El jutge, davant d'aquesta prova, no va tenir més remei que dir al pagès que, en lloc de denunciar gent, més valia que lligués el seu

gos ben lligat. Però quedava encara la prova evident de que en Rampinya volia

robar l’oca, i era tan evident que aquest no tingué més remei que presentar-se amb l’oca penjant del nas.

El pagès, empipat perquè allò de les botifarres li havia sortit malament, va dir al jutge:

— Ara sí que no trobarà cap excusa aquet murriet, perquè porta la prova del seu delicte al cap del nas.

En Rampinya se'l mirà i li digué: — Tanta injustícia hi ha en acusar-me d'haver robat les

botifarres, com en delatar-me per lladre de l’oca. El jutge va interrogar en Rampinya: — Se t'acusa d'haver robat l’oca que portes penjada al nas. La

prova del teu delicte es tan evident, que no hi ha defensa possible. — Dispensi, senyor jutge, però vostè s'ho ha mirat malament. Que

un pagès tregui com a proba el fet de portar penjada una oca al nas, es comprèn, però un senyor jutge, tan intel·ligent com vostè i tan coneixedor de les lleis com és vostè, això no s'explica. Deixi’m dir el que fa al cas i ja veurà com vostè serà el primer que em donarà la raó.

— Vejam, digues. — Molt senzill. Segons totes les aparences, el lladre d’una cosa

és el que la pren o l’agafa, ¿no es cert? — Perfectament. — Doncs així jo no puc ser de cap manera el lladre de l’oca,

perquè no l’agafo; en canvi, jo puc delatar l’oca com a lladre del meu nas, perquè me l’agafa, i més fort del que convindria. —

Davant d'aquesta raó, el jutge va declarar innocent en Ram-pinya, però aquest no es va donar per satisfet:

— Dispensi, senyor jutge; però si així com me declara innocent m’hagués declarat culpable, bé m’hauria castigat. Doncs, per què no castiga a l’oca? —

El jutge va respondre: — Tens raó, noi. I en prova d’això, condemno l’oca a que sigui

rostida i menjada per en Rampinya. — J.M.F.T

En Patufet, núm. 427 (16-3-1912), p.179-183.


GUIA DIDÀCTICA 28

Elements de reflexió i propostes de treball: -En Massagran aconsegueix defugir el càstig a La Mustela, tot i ser responsable, gràcies al seu enginy. Compara la seva actitud amb la d'en Rampinya, en aquesta peripècia. -El raonament dels dos personatges, en Massagran i en Rampinya, és correcte? Per què aconsegueixen tots dos sortir-se'n i no ser castigats? 5.2. La inadequació Aquest recurs, molt lligat a l'anterior, es fonamenta en la cerca de la comicitat en les mancances i les limitacions de tota mena que mostren els personatges davant les situacions que els toca de viure. Per a ells són extraordinàries però per als lectors formen part de la seva quotidianitat. El contrast entre aquestes dues possibilitats és l'element que provoca la comicitat. El gruix d'aquesta literatura gira al voltant dels tòpics sobre el comportament de dos col·lectius, la gent del camp i la gent de ciutat i no està exempta d'una certa crítica social. TEXTOS

Cura radical En un poble de muntanya, el nom del qual no fa al cas, ocorregué una ocurrència que us vaig ara a relatar. Un pagès tenia un ase mig baldat i mig tullit, amb més nafres a les cames que picades de mosquits. Veient que se li moria, envià pel menescal, el qual dictà per recepta que s'havia de banyar. El pagès, que no sabia ben bé què volia dir, va consultar ho amb la dona quan l’altre va ser partit: —M'ha dit que l’ase tenia de ser tot seguit banyat.

¿Saps què vol dir? — I la dona li va respondre a l’instant: —Sí, home; vol dir que’l posis a tret d'un bou ben banyut, perquè el banyi de seguida i es curarà, de segur. El pagès així va fer-ho, excitant al bou, a fi de que li clavés banyada, lo que aviat va aconseguir. A la segona tussada l'ase quedà rebentat, i el pagès digué a la dona: —Em sembla que això ha anat mal.— A lo que ella va respondre: —Ja ho entenc; així el pobret ha quedar curat per sempre, perquè no patirà més. —

KUKABLANKA

En Patufet, núm. 541 (23-5-1914), p. 333-334


GUIA DIDÀCTICA 29

El tresor amagat o una pensada d’en Galvana

En Galvana va heretar un camp del seu pare. Aquest, al morir, li va dir solemnement:

—Treballa bé el teu camp i no et faltarà menjar. Però en Galvana no era un xicot capaç de treballar un camp. No li

agradava ajupir-se per a cavar, i això era un greu inconvenient perquè el seu camp prosperés.

Va venir l’època de sembrar i encara el camp d’en Galvana estava per treballar: tot ple d'herbes i més dur que un pa de sis lliures de vuit dies.

I en Galvana, ajagut còmodament dessota d'un arbre, estava rumiant com s'ho faria per sembrar, sense haver de cavar.

Mentre rumiava, va passar per allí un pagès veí seu. —¿Què fas aquí, Galvana? El teu camp està per treballar i el temps de

la sembra ja s'acosta. —És el que estava pensant—va respondre en Galvana. —Sí; tu ves pensant. ¡Treballar has de fer i no pensar!—el va escri-

dassar el bon pagès. —Home, és que pensava una manera de fer treballar el camp per altres. —Just. Lloga jornalers i ja veurem si et surten els comptes. —Oh, és que el que jo pensava era la manera de que em treballessin el

camp, sense haver de pagar. —¿Potser esperes que baixin els àngels com a Sant Isidre? —Sien els àngels o uns altres, la qüestió és que em cavin el camp de

franc. El pagès va arribar al poble i va explicar a tothom les pretensions d’en

Galvana. —Aquell gandulàs espera que li vagin a cavar el camp de franc. Ves si

n'és de somia truites. Tothom va riure al sentir aquesta explicació, i en Galvana no podia

anar enlloc que no li diguessin: —¿Què, ja han baixat els àngels? Però va venir un dia que, tip de sentir tantes mofes, en Galvana se'n va

anar a ciutat. El vespre, quan va tornar, tothom se li'n reia, dient-li: —¿Que has anat a buscar jornalers a ciutat? —Encara que us en rigueu—responia en Galvana molt seriós. Vetaquí

que, al cap de dos dies, en Galvana se'n va anar al camp amb el càvec a l’espatlla.

—¿Que vas a treballar?—li preguntaven els veïns. —¡Ca! Això de treballar és massa antic. Vaig a jeure dessota la figuera

del camp. —Doncs ¿perquè t'emportes el càvec? —És per si algun deis meus jornalers el necessita. I vetaquí que cap a mig dematí varen començar a arribar forasters al

poble. N'hi havia de tota mena: joves, vells, senyorets, menestrals, estudiants. I l’un darrere l’altre preguntaven:

—¿Em sabrien dir on és el camp d’en Galvana? I tots s'hi dirigien. La gent del poble, sorpresa i intrigada, va també anar cap allí per a

veure el que passava. Aquells forasters, l'un darrere l’altre, se n'anaven al camp, miraven i

després, veient en Galvana, li deien: —¿Que em deixaria aquet càvec, pagant el que sigui?


GUIA DIDÀCTICA 30

I en Galvana els deixava el càvec a l’un després de l’altre. Davant de la estupefacció de tot el poble, aquells forasters es

posaven a cavar el camp, i quan n’havien cavat un bon tros, se n'anaven, prenent aleshores l’altre el càvec i posant-se també a cavar, i així tots, fins que el camp va quedar tot treballat.

La gent es feia creus del que veia. I lo bo era que, un cop acabada la feina, en lloc d'anar a cobrar, tots donaven alguna moneda a en Galvana, per haver-los deixat l’eina.

Al vespre, quan en Galvana arribà al poble, satisfet de tenir el camp a punt de sembrar i la butxaca plena de diners, tothom li preguntava: —Però ¿com t'ho has arreglat per fer aquest miracle?

I en Galvana, rient com un panxa ampla, responia: —Ja us ho deia, i vosaltres us en mofàveu, que jo trobaria jornalers

sense pagar. El secret de com ho va fer, no el va dir més que a un amic seu molt

íntim, que es deia Joan de l’Os, quan es van trobar a soles. —¿Veus?—li va dir:—El dia que vaig, anar a ciutat, vaig fer posar en el

diari aquest anunci. I traient-se un diari de la butxaca va llegir: “Avís interessant. Se

suposa que el tresor d'un milionari americà que va morir a la seva terra de Vilaviva, se troba enterrat en el camp d’en Galvana, situat en dit terme”.

Aquest anunci era el secret de tot. La gent de ciutat, al llegir-lo, va córrer a buscar el tresor, regirant la terra tan be, que la collita que va fer en Galvana aquell any no li cabia al graner.

J. MARRUIXA

En Patufet, núm. 369 (4-2-1911), p. 85-87. Elements de reflexió i propostes de treball: Els tòpics sobre la inadequació de personatges rurals i ciutadans en entorns que no els són propis tenen una llarga tradició literària. El treball sobre els


GUIA DIDÀCTICA 31

textos permet de constatar quins són els elements més significatius d'aquests tòpics i com els descriu i els usa Josep Maria Folch. Al costat podem trobar un altre grup de textos que identifiquen la inadequació dels personatges amb diferents aspectes de la malastrugança. Tots els personatges tenen mala sort i aquesta característica els fa viure situacions còmiques. TEXTOS

Les peripècies d’en Pegatinch Un partit de football

Tots vosaltres, estimats lectors meus, haureu sentit anomenar a en Pegatinch. I si no l’heu sentit anomenar, haureu llegit el seu nom en algun lloc, ja que quan llegireu aquestes ratlles, ja us haureu assabentat del títol, en el qual consta el seu nom famós.

En Pegatinch era un galan xicot, fill de casa bona i molt ben educat.

Quan veia un cavall que feia amb el cap que «sí» per a aixecar el morralet, en Pegatinch, creient-se que el saludava, cuitava a treure’s la gorra amb una elegància extraordinària. Però amb totes aquestes qualitats que adornaven l’interessant figura

d’en Pegatinch, el pobre noi tenia la desgràcia d'estar sempre de pega. Res del que es proposava li sortia bé i quan es tractava de rebre, sempre era ell el primer. És cert que al costat d'aquesta desgràcia,

en Pegatinch posseia la qualitat de no espantar-se per a res. Un altre, al veure que tot li sortia malament, s'hauria encongit i fins potser s'hauria retirat de la vida pública. Doncs ell, res d'això. Com més malament li sortien les coses, més delit tenia per a empendre’n de noves, i en prova d'això, no haig de fer més que contar una de les seves peripècies, que demostra la seva perseverància i la seva insistència. Un dia, en Pegatinch se'n anà a veure un


GUIA DIDÀCTICA 32

partit de football, ja que era molt aficionat a aquesta classe d’esport. El partit era molt interessant, ja que jugaven el F. C. Trinxe Raires, de Londres, amb el F. C. Papiolis, de Barcelona. En Pegatinch era partidari dels Papiolis, i tot veient-los jugar, no es cansava de fer exclamacions d'entusiasme, aplaudint frenèticament totes les bones jugades que feien. A còpia d’aplaudir i de cridar, aviat tota la gent que era al seu entorn va

fixar-s’hi, i un que era partidari dels Trinxe Raires, de Londres, li va dir: — ¡Ja m'esteu empipant amb les vostres exclamacions! En Pegatinch, portat pel seu entusiasme, va contestar-li: — ¡Com que els Papiolis són els millors jugadors! Ara veureu cóm

faran un goal. — ¿I què han de fer? — Ja ho veureu. Encara en Pegatinch no havia acabat de pronunciar aquestes paraules,

que un cop mal dirigit de la pilota, li va fer venir aquesta directament cap al seu nas... I ¡pataplaf!, ja em teniu el nas d’en Pegatinch fet una coca de les més planes. Un altre, en el seu lloc,

s'hauria retirat a una farmacia, però, ell, més entusiasta que ningú, va arreplegar la pilota, i tot content, va baixar al camp per a tornar-la per les seves pròpies mans als Papiolis. Però, noi, encara no va

arribar a baix al camp, que es va sentir al darrera una puntada de peu que el va fer anar a veure les estrelles. Un jugador molt forçut l’havia pres per la pilota.

En Pegatinch, com diem, va anar a una altura considerable, però ¿us creieu que va abandonar la pilota? Ca; el xicot, més engrescat que mai, va tornar a caure al camp, portant-la sempre entre les seves mans. Els jugadors el varen rebre amb les puntes dels

peus, i pilota i Pegatinch, formant un sol cos, van començar a anar d'un peu a l’altre, fins que un papiolí traçut va encertar amb la punta del peu el mateix lloc on en Pegatinch havia rebut la primera puntada, i d'un sol cop va passar el portal. Allí varen recollir al pobre Pegatinch fet una

llàstima. Però ell, sempre entusiasta, es posà a tret de

paraula de l’espectador veí seu, i cridant tant com va poder li va dir: — ¡Què us deia jo, que els Papiolis farien goal! I amb la mà en el lloc més adolorit, s'allunyà

satisfet de la victoria dels Papiolis.

PASTALLUNES

En Patufet, núm. 402 (23-9-1911), p. 612-615


GUIA DIDÀCTICA 33

Les xaripes d’en Xaripa De Vilason a Barcelona

Res li era tan agradós a en Xaripa com fer de tant en tant algun viatge, sobretot si podia ser a Barcelona. Ell era de Vilason, lloc molt famós a causa del manantial d'aigües que hi brollava, molt bones per a fer venir son als que patien insomni. A Vilason hi havia estació de ferrocarril, així és que res era més, fàcil

per a en Xaripa que prendre un bitllet i anar a Barcelona per a comprar-se unes sabates. Així ho va fer sense cap temença de res, puig ell ja sabia que era I'home

de la xaripa i que res de mal li havia de passar. Va realitzar, doncs, el viatge amb tota felicitat, i quan va tornar a Vilason, tot el poble va anar a rebre’l per a fer-li explicar els detalls i incidents del seu viatge. En Xaripa els va convidar a tots a berenar a l'era de cal Guenyo, i allí,

fent-s’hi veure com si hagués realitzat una gran proesa, els començà a explicar tots els detalls. —Oh —va començar, —no es pot negar que he tingut molta xaripa.— Tothom, en sentir això, es posà a escoltar amb la major atenció. —Afigureu-vos que me'n vaig a l’estació, i allí, en aquell forat que hi ha

que en diuen la pacatilla, vaig demanar un bitllet de 2ª per a Barcelona. Vetaquí que, com que sempre tinc xaripa, el pacatillero, es va equivocar, i en lloc de donar-me un bitllet de 2ª, ell que me'l dóna de 3ª, resultant que era quasi la meitat més barato. Ja em teniu cap al tren. Vaig ficar-me en un vagó de 2ª pel preu de 3ª, i allí em vaig ajeure. Va venir el revisor, i quan va veure que duia bitllet de 3ª em va dir: — ¿Ca ase ustet aquí quan un billete da clase infarior? Jo que'm clavo a riure i li responc:

—¡Oh, es ca tengo mucha xaripa! —¿Ca es esto? —Suerte. Hay pedido de segunda, i man dado da tarsera, que es màs

barato. — Bueno, pues ha de pagar la multa de tres veses màs del presio.


GUIA DIDÀCTICA 34

Jo que li pago i en paus. De manera que, fora d'això de la multa, el cert és que vaig tenir la xaripa de viatjar en 2ª, pagant només el bitllet de 3ª. La gent, sentint-li explicar aquestes coses, va admirar-lo de tanta xaripa

que tenia. — Oh, encara no acaba tot aquí — va continuar en Xaripa. — Com ja

saben, jo anava a Barcelona per a comprar un parell de sabates. Me'n vaig a cal sabater i li dic: — ¿Quant valen aquestes sabates de l’aparador? Ell me diu: — Vint pessetes. — És massa car. I me'n vaig a casa d'un altre sabater. Però al anar a travessar el carrer

se'm tira una balacicleta al damunt i les rodes me passen per sobre del peu dret. Vaig tenir la xaripa de que allí mateix hi havia una farmàcia, on me varen curar de franc, i, per més xaripa, el peu se'm va inflar que feia goig. —i Vaya una xaripa! — varen exclamar els que I'escoltaven. —Això més

aviat es pega. — ¡I ca! Quan me varen haver embenat el peu, me'n vaig anar a cal

sabater, i com que en el peu embolicat no hi entrava cap sabata, només vaig haver-ne de comprar una, que me'n vaig fer deu pessetes, o sigui la meitat del que l’altre sabater em demanava. Cal saber comprar a Barcelona, o sinó t'enganyen que es un gust. — Això sí que es tenir sort. — Oh, ja ho veureu; encara no us ho he explicat tot. Entre l’esglai de la

balacicleta l l’estona de caminar, el cert és que m'entrà un mal de cor que no el podia resistir. Encara era de bon matí, i ja vaig témer que les fondes no tindrien encara el dinar fet, però com que jo sempre em refio de la meva xaripa, me'n vaig anar a una fonda del carrer de la Boqueria. — Bon dia — vaig dir. — ¿Que no em donarien dinar? — És massa dematí. Només li podríem fer un esmorzar. — Doncs

porteu-me esmorzar. — ¿Què vol? — Porteu-me un pollastret. — No n'hi ha cap de cuit. — Doncs ¿què teniu? — Si vol una costella, ous, llet, nata... — Porteu-me dos ous passats per aigua. El fondista se'n va anar a la cuina i jo vaig quedar-me per allí, un xic

tristoi en veure que per primera vegada tenia la pega de no poder satisfer el desig que tenia de menjar-me un pollastret. Després de molt esperar va venir el mosso portant els dos ous que li havia demanat. Al veure’ls allí al damunt de la taula, ja vaig veure de seguida que havia tingut la xaripa de que me'ls portessin covats. — ¡Sí que és xaripa! ¡Això és estar de pega i no de sort! — Ja ho veureu. Trenco el primer ou, i de tant covat que era, ¡plaf! me'n

surt un pollastret ben cuit. Trenco el segon ou, i lo mateix. De manera que, en lloc d'un, ne vaig tenir dos, i en lloc de pagar-los per pollastres els vaig pagar al preu d'ous. ¿Voleu més ganga? — El poble, entusiasmat, va aclamar en Xaripa, i tothom es mirava, dient-

se els uns als altres: —¡Mireu que en té de xaripa aquet xicot!

J.M.F

En Patufet, núm. 443 (6-7-1912), p. 436-439


GUIA DIDÀCTICA 35

Elements de reflexió i propostes de treball: L'element més significatiu de comparació entre els dos textos és, sens dubte, la manera d'interpretar la mala sort que tenen els seus protagonistes. Mentre en Pegatinc ho accepta amb bonhomia i resignació, en Xaripa és capaç de creure que tots els entrebancs són fruit de la seva "bona sort". Josep Maria Folch, doncs, utilitza la perspectiva narrativa per crear, en cada un dels casos, l'efecte còmic. 5.3. La distorsió La distorsió és la forma més elaborada de construcció de literatura humorística de Josep Maria Folch. La comicitat ja no dependrà de l'ús dels recursos dels models literaris clàssics ni del repertori dels tòpics del gènere. L'estranyament, element bàsic de creació de l'efecte còmic, serà el resultat d'aplicar l'observació de la realitat, la lògica quotidiana i el sentit comú a situacions singulars i extravagants. En aquest sentit, els personatges interpretaran de manera singular situacions vulgars per tal de mostrar-nos el seu enginy i la seva particular idiosincràsia. Sense la necessitat de respectar la versemblança aquestes obres seran un exemple primerenc de l'humor de l'absurd. TEXTOS

Les invencions meravelloses del savi doctor Garlamolt Per rendir homenatge a l’il·lustre home de ciència, el gran i eminent doctor Garlarmolt, em proposo donar compte als meus amables lectors, de les meravelloses invencions que ha portat i està portant a cap aquest il·lustre patrici. És un home verament simpàtic, que vaig tenir l'honor de conèixer no fa

gaire. És petitet, rodanxonet, porta patilles llargues i el seu nas, petit, bufó i mirant cap al cel, dóna mostra de les seves idees elevades. El gran nombre d'invents d'aquest savi doctor no cabrien pas en

aquestes planes, per això em proposo publicar solament els més notables. Durant molts anys,

va preocupar-se de descobrir el sistema de fer caminar als musclos. El primer inconvenient amb què es va trobar, va ser que aquests crustacis, ¡pobrets! no tenen potes. Aleshores va començar a rumiar com s'ho podrien fer els musclos per a caminar sense potes, i, prenent exemple del que fan els homes que tenen la desgràcia de no tenir cames, va inventar unes petites crosses a fi de que els musclos


GUIA DIDÀCTICA 36

se les posessin a sota les aixelles, trobant-se amb l’inconvenient que tampoc tenien aixelles. Havent vist, llavors, a un pobre captaire que, no tenint cames, anava en un cotxet, va inventar uns petits cotxes per als musclos, havent obtingut molt èxit aquesta invenció , puig des d’aquell moment ningú ha vist mai més cap musclo arrossegant-se amb la seva closca. Però això no és pas el més admirable que s'atribueix al doctor

Garlamolt: a ell es deu el procediment de pelar cebes sense que plorin els ulls. Ha assajat el sistema amb un ceguet que no en té i li ha donat un resultat excel·lent. També ha inventat el sistema verament admirable i molt perjudicial per

als sabaters, que consisteix en no gastar mai les sabates de la sola. Ara us explicaré en què consisteix aquest invent, fent historia de la

manera com se li va ocórrer la idea. El savi doctor Garlamolt tenia cinc fills, petits i bufons, però més

entremaliats que un mico. L'afició més arrelada dels fills del gran doctor era jugar al football, i les mamàs que llegeixin aquestes línies ja sabran amb això el gasto de sabates que ocasionava aquesta gran afició al football. Cada setmana s'havia de comprar sabates pera tots cinc menuts, cosa

que, donada l’escassa fortuna del nostre savi, resultava insuportable. La seva senyora no li callava mai: —Tu que ets tan savi, a veure quin dia inventaràs un procediment

perquè els nens no gastin tantes sabates. —¡Oh, això és més difícil del que et penses! — responia el savi. —Doncs més valdria que rumiessis per això que no pas pera fer

caminar els musclos. — Ja ho sé, però tot vol el seu temps. Des de demà et prometo ocupar-

me d'aquest important problema. I, efectivament; l’endemà el savi doctor Garlamolt es tancà en el seu

laboratori i es posà a fer experiments amb unes sabates velles. De primer les bullí dintre d'una substancia feta amb cola, goma,

aiguacuit i aigua. El resultat, desgraciadament, no fou satisfactori. Les sabates varen sortir encarcarades i dures com un ferro, és cert, però impossible de ficar-se-les als peus.


GUIA DIDÀCTICA 37

Així I'home anà fent tota mena de provatures, però mai les sabates li quedaven prou resistents, i quan ho eren, resultava que ho eren massa. Va començar a consultar llibres i més llibres, cercant substàncies

indicades per a donar resistència al cuir, i tot llegint un diccionari, trobà una paraula que li va donar la sublim idea. Se donà un cop bastant fort al front i exclamà: —¡Ja et tinc!— Tot seguit cridà a la seva senyora i li digué: —¡Ja he trobat el que cercava! Des de demà els nens podran jugar al

football tant com vulguin i no gastaran més les sabates. —Ja ho deia jo que, essent tan savi com ets, acabaries per trobar el

secret! —Afortunadament ha estat així, però no pots figurar-te el que m'ha

costat de trobar.— Efectivament, I'endemà el savi se'n anà de compres i tornà amb un

paquet dessota el braç. —Té —digué a la seva senyora.—Aquí tens el meu invent. Aplica

aquests objectes que hi ha aquí dins als peus dels nens i no et gastaran mai més sabates. La senyora, tota emocionada de tanta alegria que sentia, va abraçar el

seu marit. Després obrí el paquet i... ¿sabeu què contenia el paquet? Doncs... ¡cinc parells d'espardenyes! El savi havia tingut raó. D'ençà que els seus nens usaren aquella

artefactes, no gastaren ja més sabates. J.M.F.

En Patufet, núm. 469 (4-1-1913), p.5

Les invencions meravelloses del savi doctor Garlamolt

Salvavides tramviaris Tothom sap que una de les preocupacions dels ajuntaments és obligar a les empreses de tramvies a col·locar en els cotxes un aparell salvavides per a evitar desgracies. Fins ara, totes les experiències

que s'han fet han resultat sense èxit. Alguns d'aquests aparells han tingut la gràcia d'acabar d'aixafar a la víctima, que no és precisament el que es persegueix amb ells. Un cas ocorregut en la línia de

Gràcia va ser el motiu fonamental de que el nostre savi doctor es preocupés d'aquest assumpte. Anava un dia un pagès molt

tossut a dalt d'un ase, més tossut encara, pel mig del passeig de Gràcia. El pagès anava molt satisfet

perquè tothom se'l mirava, creient-se que se'l miraven per maco i ben plantat, quan en realitat cridava l’atenció per la fila estrafolària que feia amb el


GUIA DIDÀCTICA 38

seu nas boterut, les seves calces amples i apedaçades i la seva barretina pengim-penjam. Jo crec que la gent es pensava que el tal pagès era una disfressa;

el cert és que tothom se'l mirava i que ell estava molt cofoi de l’admiració que causava als passejants. Però heus aquí que, havent-li dit un guàrdia urbà que no estava permès

que els ases passessin pel mig del passeig, el pagès no tingué més remei que passar pel pas lateral de carros, cosa que costà no pocs crits al pagès, puig ja hem dit que amb tot i ésser ell molt tossut, el seu ase ho era molt més encara. Però tot això no hauria estat res si al senyor ruc no se li hagués acudit passar per la via. Com és natural, el primer tramvia que vingué darrere seu començà a tocar la campana, avisant al pagès que s'apartés. Primerament se li acudí a aquest la resposta d'aquell baturro: «Si no

t'apartes tu»; però, veient que el tramvia se li apropava i que no trigaria en tirar-se-li al damunt, girà brida tot seguit, però es veu que l'ase no era del seu mateix parer, perquè, sense fer cap cas de l’indicació, seguí tant tranquil pel mig de la via. El conductor del tramvia no es cansava d'anar trucant cada cop, amb

més forca, i a la fi, impacientat, veient que no es feia cap cas dels seus avisos, donà motor i ¡pataplaf! va envestir la gropa de l’ase amb tanta força, que l’engegà a una bona altura a ell i al pagès. L'ase caigué al mig del passeig i el pagès quedà amb el nas fet una

coca, però el tramvia passà.

Com és natural, aquest accident mogué molt enrenou, i l'ajuntament, per evitar que a Barcelona es vegin sovint ases volar, va encarregar al nostre savi doctor Garlamolt un aparell conforme perquè no es repetissin tan terribles accidents. El savi ho rumià i ho tornà a rumiar, i ell, com molts altres inventors, no

trobava més que enginys o aparells consistents en arreplegar al pobre passant i donar-li una trompada per a salvar-lo de caure sota les rodes. Això, com és natural, no satisfeia al nostre gran home, i per això, enlloc

de seguir el camí dels inventors anteriors, se'n rumià un altre de més sorprenent. Dos dies i dues nits trigà en inventar i construir el nou aparell, i el

tercer dia es presentà a l'ajuntament, invitant a l’alcalde i regidors per a assistir a la provatura. Aquesta s'efectuà amb tota solemnitat en la plaça de Catalunya, i en les

circumstàncies que a continuació es detallen. Quan tota la comitiva oficial, amb el doctor Garlamolt, varen ser al lloc

de la prova, aquest va dir:


GUIA DIDÀCTICA 39

— Senyors: ara veuran com amb el meu aparell, cap tramvia pot fer mal a ningú.— I sense més ni més anava a llançar-se sota les rodes d'un tramvia que

passava, quan l’alcalde, deturant-lo, exclamà: — Però ¡què va a fer, ara! ¿Que no ho veu que aquest tramvia no porta

aparell salvavides? — ¿I això què hi fa?—respongué el doctor.—Si fossin els tramvies els

que perillen de prendre mal, comprendria que es posés l'aparell en el tramvia, però com que, per desgràcia, les que reben són les persones, em sembla que aquestes són les que han de portar-lo.— I ja no esperà resposta, sinó que, veient venir un altre tramvia, s'hi

llençà a sota, posant-se de panxa enlaire. El tramvia va fer un sotrac, passant-li pel damunt amb la major elegància. Un crit d'esglai s'escapà de tots els reunits, però el savi doctor, tan bon

punt li hagué passat el tramvia, s'aixecà somrient. L'alcalde corregué a abraçar-

lo, però ¡ni mai que ho hagués fet! A l’anar a intentar-ho se sentí repel·lit, és a dir, rebutjat violentament d'un retop, anant a caure a una regular distància. Tothom es quedà sorprès,

però el doctor, somrient sempre, es va desfer l’armilla, mostrant un aparell, semblant a un somier, les molles del qual anaven amb un ressort, a fi de que poguessin dur-se plegades a sota l’armilla i es posessin en condicions de suavitzar la pressió de les rodes en cas d'accident. Quan l'alcalde anà a abraçar el savi, aquest, sense pensar, havia apretat

el ressort, i per això les molles, funcionant, l’havien engegat a distància. De totes maneres la prova havia tingut el major èxit i tothom felicità el

savi, encarregant-li molts aparells d'aquell sistema, amb la qual cosa va fer un negoci bastant important. Cal advertir que el pagès de l’ase cuità a encarregar-n'hi un per a ell i

un per al ruc. J. M. F.

En Patufet, núm. 475 (15-2-1913), p. 101-104

Elements de reflexió i propostes de treball: Si comparem els dos textos, que tenen com a protagonista el doctor Garlamolt, podem veure els procediments usats per l'autor. Tots dos textos plantegen un "problema": és de la mateixa naturalesa? -En el primer cas qui comparteix amb ell aquesta preocupació pels musclos? i pels atropellaments dels tramvies? Respecte de les solucions: -Com aconsegueix trobar la solució? -D'on treu les idees per a solucionar-los, de la realitat o de la fantasia? -Podrien tenir èxit els seus invents?


GUIA DIDÀCTICA 40

Seguidament us presentem dues històries d’un personatge, en Bolavà, sens dubte el més elaborat de Josep Maria Folch, que fa un pas més en l’ús d’aquest recurs literari:

Les histories d’en Bolavà Una heroïcitat colossal

En Bolavà feia una excursió per les Selves Verges, i havent passat per un poblat compost d'unes quantes barraques de negres, va sentir uns grans plors que sortien de l’interior de les mateixes.

— ¡Caram, caram!—va dir-se en Bolavà. — Aquí deu haver passat alguna desgràcia.

Però ¿quina mena de desgràcia devia ser la que havia passat allí? No era probable que es tractés d’un accident d'automòbil, ni d'un atropellament de tramvia elèctric, per la senzilla raó que en aquell país de les Selves Verges, no hi havia ni automòbils ni tramvies.

Intrigat en Bolavà, va internar-se pel poblat a fi de saber la causa d'aquelles grans lamentacions.

Aviat ho va saber. Unes dones negres que estaven plorant a la porta

d'una barraca li varen explicar tot. El fet era el següent: —En les immediacions d'aquell poblat havia aparegut una serp

fenomenal, com mai no se n’havien vist. Una nit, la serp s'introduí en una barraca i s'empassà una criatura de

bolquers. L'endemà s'empassà una cabra; l’endemà passat engolí quatre conills, sis gallines i un pollastre.

Davant d'aquests desastres, el cap de la tribu es posà en persecució de la serp. El cap no va tornar i la serp va seguir fent les seves malifetes. Cada dia sortia un negre per a perseguir el terrible animal i cap d'ells tornava. La serp se'ls anava empassant tots.

Quan en Bolavà va sentir aquestes explicacions, com que no perdia mai la serenitat, va comprendre de seguida que allí hi havia ocasió de lluir-se.

—No us espanteu. Jo mataré la serp. —¡Ai, no ho proveu pas, perquè se us menjarà! —¿A mi? ¡I ca! Les serps mai no m'han fet por. —Tampoc no feien por als nostres homes i tots han estat empassats. — És que no tenien prou serenitat.


GUIA DIDÀCTICA 41

La calma amb què en Bolavà pronunciava aquestes paraules va produir entre els negres una profunda admiració. L'endemà era el dia senyalat per a l’extermini de la serp terrible. En Bolavà va llevar-se de bon matí, es va afaitar ben afaitat i es va partir la clenxa amb molta elegància.

Després de totes aquestes operacions indispensables per a presentar-se decentment davant de l’animal temible, va ordenar a les dones del poblat, que trenquessin totes les ampolles que tinguessin i que li guardessin els bocins.

Donada aquesta ordre, en Bolavà va agafar un cabàs i hi col·locà tots els vidres. Després se'n anà a una barraca en construcció davant de la qual hi havia una bassa de calç.

En Bolavà, sense pensar-s’hi gens, es ficà allí dins i en sortí immediatament tot cobert de calç, que talment semblava que hagués aguantat una forta nevada.

Aleshores anà agafant els bocins d'ampolla i se'ls anà enganxant damunt del cos, tal com fan els propietaris de fora en les parets de tanca per a evitar que entrin lladres a la propietat.

Quan va estar guarnit d'aquesta manera, se'n va anar a la selva i allí va esperar-se, en mig del camí que acostumava a fer la serp.

Encara que el vestit d’en Bolavà no era allò que es diu molt còmode, ell esperà amb paciència el moment emocionant.

Al cap de dues hores que esperava, va sentir una remor entre les mates del bosc, semblant al soroll que fa el vent quan agita les fulles deis arbres.

— Ja devem tenir la visita aquí — va pensar en Bolavà. I tot seguit es posà dret, esperant-la amb veritable valentia.

En Bolavà no s'havia equivocat. Encara no feia un segon que s'havia alçat, que va veure arribar, pel bell mig del caminal, una serp de descomunals dimensions, amb el cap enlaire, i arrossegant-se vertiginosament.

—¡Caram, caram!'—va exclamar en Bolavà, sense perdre la serenitat. — Això es un animal respectable.

Però, valent i decidit, en Bolavà se situà al mig del camí disposat a privar el pas de la serp.

Aquesta, al veure aquell home, obrí una boca que semblava un túnel de ferrocarril. La serp avançà amb actitud agressiva, i quan en Bolavà la


GUIA DIDÀCTICA 42

va tenir a dues passes, estirà els braços, es plegà de mans, tal com ho fan els banyistes que es tiren al mar des de una palanca, i es llençà de cap i amb tota fúria a la boca de la serp.

El que va succeir ja us ho podeu pensar. Com que en Bolavà anava completament cobert de vidres, al entrar per la gorja de la serp amb tanta velocitat, la tallà de dalt a baix i per tots cantons, quedant la bèstia feta una filagarsa, des de la boca fins a la cua.

Però més meravellós va ser, que tan bon punt va quedar esqueixada la serp, varen començar a sortir de dins seu els homes i animals que s'havia empassat, tots sans i bous com si tornessin de la torra.

Això no té res de particular. Com que les serps no tenen dents, cap de les víctimes havia estat mastegada; i com que les serps paeixen amb molta lentitud, tots es trobaven a dins completament sencers.

A més a més, la pobre criatura de bolquers que havia estat la primera víctima, també estava allí més viva que un gínjol, gracies a la cabreta que,

havent estat empassada per la serp l’endemà de la criatura, va poder alimentar-la amb la seva llet. Els negres tampoc havien patit de fam, perquè les gallines empassades per la serp havien anat fent ous, amb els quals s'alimentaren.

L’únic que no es va trobar dins de la serp, van ser els conills, i això encara, perquè els negres se’ls havien menjat pera celebrar el diumenge.

D'aquesta feta, en Bolavà va ser nomenat fill adoptiu de les Selves Verges.

Amb permís d’en Bolavà J.M.F.T.

En Patufet, núm. 388 (17-6-1911), p. 388-391

Les histories d’en Bolavà

Una de fenomenal Amb el meu amic Bolavà em passa una cosa curiosíssima, que de segur que també us deu passar a vosaltres, caríssims lectors meus; i és que cada cop que m’explica una de les seves verídiques històries em penso que ja no podrà ser que n’hi passi de més extraordinàries. I sempre m’equivoco, perquè com més va més extravagants són.

La que em va contar l’altre dia, i que avui em proposo explicar-vos és d’aqueles que deixen fred; tan fenomenal és. Anàvem amb en Bolavà passejant per l’Avinguda del Tibidabo, explicant-me ell coses interessants dels seus viatges, quan tot d’una em semblà que en Bolavà coixejava d'un peu.


GUIA DIDÀCTICA 43

— ¿Que vas coix? — li vaig preguntar. — Sí; avui em sento el peu un xic adolorit, però no és res. Això em

passa sovint i ja no en faig cas. — ¿I per què no t'ho fas mirar per un metge? — Oh, no val la pena. Aquest dolor el sento de resultes d'un fet

extraordinari que em va passar una vegada, durant una excursió pels deserts africans.

— Home, conta’m aquest fet. — Amb molt de gust: «Anava jo pel desert amb tota tranquil·litat, com jo acostumo sempre.

Ja feia cinc dies que corria per aquells sorrals, muntat dalt d'un camell de gran resistència. Era un camell molt simpàtic, que feia molts anys que es

dedicava a fer la travessia del desert; així és que coneixia totes les maneres d'evitar els perills propis d'aquella mena de terrenys. Encara no sentia la proximitat del simoun, aquell vent terrible que ha soterrat entre les sorres del desert a tantes caravanes, el meu camell s'hi girava de gropa i el sortejava amb tanta traça que cap remolí de sorra el podia atrapar. El mateix feia quan sentia el bramul del lleó, cosa que tant


GUIA DIDÀCTICA 44

esparverava als seus companys. El meu camell sabia fugir a temps, i si no podia, començava a fer travetes i giragonses, fins que el lleó, cansat d'empaitar-lo inútilment, es retirava amb la cua entre cames.

Però el fet que jo et vull contar és més extraordinari que tot això: Anava jo, com te dic, muntat dalt del camell, quan tot d'un cop sento el

bramular d'un lleó. El meu camell va fer un salt; va mirar a tots entorns i ja es disposava a

fugir quan ens trobem amb un lleó de grans dimensions, allí a quatre passes. Tenint confiança amb el meu camell, i a més, essent jo, com tu saps, un home d'aquells que estan convençuts que la qüestió es tenir molta serenitat, vaig quedar-me tan tranquil com si no hagués vist res.

Però noi, allò era un lleó amb males intencions. L’hauries vist que s'ajupia de les potes del davant pera agafar fúria i saltar-me al damunt; però el camell li feia una traveta i ja em tens el lleó saltant per una banda, mentre el camell s'escapava per l’altra. — Tot anirà bé — pensava jo — mentre aquest animal s'ho prengui així.

I raó que tenia de pensar d'aquesta manera, perquè en un deis atacs del lleó, la boca d'aquest m'arribà tant a prop de la cama, que jo, amb les meves botines ferrades d'excursionista, li vaig clavar un cop de taló al nas, fent-li rajar en sang.

Aleshores, la fera, exasperada, va perdre la paciència i es posà furiosament a donar salts a l’entorn, procurant pescar-me la cama. Jo em defensava a puntades de peu, i vàries vegades vaig aconseguir fer-li nyanyos amb els claus de la meva sabata.

Però va venir un moment en què el meu camell no fou prou amatent per a fer la traveta i, ¡¡nyam!!, el lleó em va pescar el peu en el moment en què anava jo a donar-li la gran patada.

Resultat, que va menjar-se’m el peu amb sabata i tot, i quan jo, creient-me perdut, esperava ja l'atac decisiu del lleó, veig que la bèstia comença a tenir singlot, abaixant el cap i la cua i fent sobtats moviments amb el ventre.

Aleshores ho vaig comprendre tot. El meu peu no s'hi estava pas quiet a dintre de la panxa del lleó. Com que al agafar-me’l, el peu portava la intenció de clavar-li puntada, quan va ser a dins començà a cossejar per


GUIA DIDÀCTICA 45

aquí i per allà entre els budells, com si es trobés a casa seva. Resultat: que el lleó, amb els budells esbocinats i trepitjats pel meu peu, no tingué més remei que marejar-se i treure’l tal com se l’havia menjat, morint la fera al cap de poca estona, no podent resistir la destrossa intestinal que el meu peu li havia fet.

Jo vaig baixar del camell i recollint el meu peu vaig enganxar-me’l altre cop servint-me de la bava del camell, que es una goma de les més acreditades, i vam continuar tranquil·lament el nostre viatge, quedant-me només d'aquell fet el record i aquest doloret que em fa la cicatriu del peu, els dies de massa humitat.

Amb permís d’en Bolavà J. M.F.T.

En Patufet, núm. 390 (1-7-1911), p. 419-423 Elements de reflexió i propostes de treball: -Les situacions que plantegen són versemblants? -Quines diferències hi ha entre les dues? Pel que fa a la resolució: quina de les dues es fonamenta en un fenomen real? I, si és real, resulta versemblant?


GUIA DIDÀCTICA 46

6. RECURSOS NARRATIUS I ESTILÍSTICS 6.1. El narrador La presència del narrador és un dels elements més significatius en la literatura infantil, en la mesura que en la seva concepció, assumeix molt sovint la figura de l'adult; hem de recordar que, tradicionalment, la lectura adreçada als infants es vehiculava a través de l'oralitat. Fonamentalment, doncs, el narrador actua d'intermediari entre el text i els lectors. En el cas de Josep Maria Folch, i més concretament en la literatura humorística que escriu, la figura del narrador va evolucionant progressivament a mesura que els textos van mostrant un grau més elaborat en l'ús de les tècniques narratives generadores de la comicitat. En les Aventures extraordinàries d'en Massagran el narrador és extern a la història i omniscient. Però, a més, el narrador ens dóna sovint la seva opinió sobre l'actuació dels personatges i, concretament, sobre el protagonista. Aquestes intromissions tenen una funció precisa sobre el lector i sobre la manera en què ha d'interpretar les peripècies i els desoris d'en Massagran. Sempre es manté en l'esfera de la realitat dels lectors i és la veu del seny i del sentit comú dins de la història. Elements de reflexió i propostes de treball: Els exemples de les intromissions del narrador són molt nombrosos. Cerca alguns d'ells en la novel·la i analitza la intencionalitat que tenen. Compara l'actuació del narrador amb la que pots trobar en el conte La felicitat, del mateix autor. Quines semblances i quines diferències podem trobar-hi? Per què? No sempre però, el narrador adopta aquesta funció. Els canvis en la seva figura tenen a veure, en part, amb el tipus de comicitat triada. A continuació us presentem uns exemples que il·lustren la tipologia de narradors que podem trobar en el conjunt de la literatura humorística de Josep Maria Folch. El primer correspon a un tipus de narrador que no qüestiona en cap moment l'actuació dels personatges i la seva actitud extravagant davant les peripècies que viuen. El segon, narrador i personatges viuen una mateixa realitat i les seves relacions esdevenen l'argument de la narració. El tercer correspon a un narrador que esdevé un personatge més de la història i que actua, com els personatges, de manera extravagant i inversemblant.

1. Pàgines festives - La idea humanitària d'en Pampalluga Vaig trobar l’altre dia el meu antic amic Pampalluga.

—¡Hola! Quant temps sense veure't. Ell em mirà tristament i em respongué: —Estic arruïnat. —¡Carat, home, quina mala notícia! —Sí; completament arruïnat. —¡Però com pot ser! Havies heretat una gran fortuna; ets un xicot de

bons costums; ni fumes ni beus, ni jugues... —I tot per fer bé a la humanitat —manifestà en Pampalluga amb el

mateix to de veu.


GUIA DIDÀCTICA 47

—Potser t'ho has gastat tot, fent caritats —vaig iniciar, jo. —No; és un xic llarg d'explicar. Si t'interessa, convida'm a prendre una

xocolata, i tot menjant t'ho contaré. Un cop instal·lats en la taula de la xocolateria, en Pampalluga, parlà,

entre sucada i sucada de melindro. —Com tu saps —em digué— els alts estudis científics han estat

sempre la meva més gran afició. —Ho recordo perfectament. —Doncs, això ha estat la meva desgràcia. Tal com t'ho dic. Fa deu

anys que vaig comentar a interessar-me per una especialitat de la ciència biològica que ningú havia tocat abans de mi.

—¿Quina especialitat era? —Les malalties de l’estómac en els mosquits, durant la lactància. —¡Carat! —Sí; és una ciència interessantíssima. Tu, amic Kukablanka, no pots

capir la transcendència d'aquests problemes, perquè tu ets poeta. —¡Home! —Deixat d'homes, i anem als mosquits. Sempre m'havia preocupat

aquell rondinar planyívol dels mosquits. Quan un hom es queixa és que

sofreix. Doncs, a mi ningú m'hauria tret del cap que els mosquits sofreixen puix es planyen.

—¡És admirable! —És admirable i és senzill, com totes les grans descobertes. Però

anem a la qüestió. Partint d'aquesta base de raonament, ja no em va quedar cap dubte que els mosquits sofrien. Ara bé: ¿De quin mal pot patir un mosquit? Aquí van començar els meus seriosos estudis. He obert la panxa a més de mil mosquits joves. A tots els hi he trobat el mateix: l’estómac encongit. Són massa prims els mosquits, vetaquí. L'estómac no es pot desenvolupar degudament i això és causa dels seus dolors.

—Molt atinat.


GUIA DIDÀCTICA 48

—Però —continuà en Pampalluga, prenent accents oratoris, i prenent una altra xicra de xocolata que distretament va demanar al mosso.— Però, hi ha una altra causa encara que influeix en gran manera damunt de les funcions digestives dels mosquits.

—¿Potser el treball intel·lectual? —No. —¿Potser el que surten de nits i retiren tard? —Tampoc. —Vas a saber-ho, amic meu. Els mosquits són imprudents. Veuràs

que tant aviat xuclen la sang d'un bon senyor gras i sà, com la d'un poeta magre i malaltís.

—És cert. A mi m'han picat brutalment durant tot l’estiu. —¿Ho veus? L'idea em va venir un dia que vaig trobar-me amb un

mosquit gravat. —¿Gravat? —Sí, home; gravat de verola. Indagant, indagant, vaig deduir que

aquell mosquit havia picat a un home gravat. Doncs és natural que la sang influeix; i molts dels mosquits pàl·lids, anèmics i fins tísics, que veiem volar per aquests mons, han adquirit les llurs malalties, picant, a persones malaltes, sense abans assabentar-se de llur estat de salut.

—És ben cert. —Ja he crec que he és. En vista d’això vaig començar a preocupar-me

seriosament d'evitar aquests contagis. De primer, vaig acudir al ministeri, demanant que es dictés una reial ordre prohibint a les persones malaltes que tinguessin mosquits a casa.

El ministre no em va respondre. A Espanya tot és així. Aleshores vaig resoldre publicar una edició de dos-cents mil

exemplars d'una “Guia del mosquit jove”, comprenent les “Regles per a la més sana alimentació..

—Però, com volies que els mosquits llegissin... —Ja m'ho pensava que em sortiries amb aquesta. Tot estava previst.

Mentre s’estava imprimint l’edició, vaig fer construir en els terrenys de la Reforma, un edifici destinat a escoles pels mosquits. Em proposava establir el sistema Montessori, ¿saps? És a dir l'ensenyança racional.

A demés, una de les ales de l’edifici estava destinada a sanatori. Ja tenia contractats dotze homes grassos, rendistes, sense mal de caps, que seduïts per la finalitat humanitària de l’obra se'm prestaven a venir cada dia a deixar-se picar per mosquits anèmics.

Tot estava llest. L'edifici a punt, amb les escotes i el sanatori; l’edició de la “Guia del mosquit jove” impresa curosament i...

—I doncs... —¡Terrible, amic! Els mosquits no venien. Les classes buides, el

sanatori buit, i les despeses anant corrent i jo anant arruïnant-me. —Però, ¿per què no venien? —Després ho he sabut, amic meu: La dona que feia de guardiana de l’edifici ¡ignorant!, cada nit cremava

una capsa de pastilles contra els mosquits, i és clar, els mosquits fugien i ja no tornaven.

En Pampalluga s’eixugà els ulls, i fent un sospir enorme, digué: —Fes-me portar una altra xocolata.

JIM-FIT

En Patufet, núm. 770 (12-10-1918) p. 644-666.


GUIA DIDÀCTICA 49

2. Pàgines festives – Una herència inesperada

De colzes damunt de la taula m’estava rumiant un assumpte que fes gràcia por les pàgines festives; però solament se m'acudien arguments tràgics, terribles, degut al gran nombre de disgustos i contrarietats que aquell dia s'havien acumulat damunt meu. ¿Amb quin humor volíeu que em posés a escriure, si ja al bon matí, al llevar-me i anar a vestir-me, vaig trobar-me a faltar un mitjó? Amb un peu descalç i l'altre calçat, vaig anar cercant per tot el pis, fins que a l’últim, després de set hores setanta minuts i vuitanta segons de buscar, vaig trobar-me el mitjó posat en el peu, per haver-me descuidat de treure'l la nit anterior, al despullar-me.

I no varen acabar aquí la sèrie de disgustos. La xocolata d’esmorzar era clara, L’escudella de dinar havia sortit espessa, i per acabar d'adobar cremava, cosa que té la virtut de fer-me cremar de debò.

Amb aquestes disposicions d’esperit, vaig posar-me a rumiar les Pàgines festives, i, és clar, no em sortia res festiu, sinó tot al revés.

Com més empipat estava, que fins havia romput la ploma rebotent-la, contra la taula, van trucar a la porta.

La minyona entrà al meu despatx portant-me una targeta que deia Pere Porticó i Cortina,

—Que passi el senyor Porticó. Era un senyor ni jove ni vell, ni alt ni baix, ni guapo ni lleig. —¿És vostè el senyor Jim-Fit? —Per servir-lo. —Doncs venia a comunicar-li una nova que em sembla que

l’interessarà. —Si és festiva, sí senyor; sí no, ja se'n pot entornar pel mateix camí

que ha vingut. —Es tracta d'un assumpte més aviat agradable. —Si és així, digui: Ja pot començar. —Jo sóc el notari Pere Porticó, i vinc por manament del difunt senyor

Joan Fariols, a participar-li, que aquest senyor mort, abans de caure difunt, va tenir la voluntat de fer-lo a vostè hereu de la seva fabulosa fortuna.

—¡Que diu ara! ¿Això és cert, senyor Porticó?—vaig exclamar jo, alçant-me de la cadira i abraçant el meu visitant.

—Sí, senyor. La fortuna que vostè ha heretat puja a més de dos milions de pessetes en metàl·lic. Ara li vaig a llegir el testament.

—¿Però és possible! —I tan possible. Escolti: Dos milions de pessetes en metàl·lic; una

casa de pedra picada al Passeig de Gràcia; un auto de bastants cavalls; un fonògraf de no sé quantes plaques, una boquilla d’àmbar, una col·lecció de segells de correu, una capsa de mistos de deu, una cartera de butxaca, una butxaca de cartera, un lloro natural de l’Havana, una llora (germana de I’anterior), un violí sense arquet, un arquet sense violí, unes ulleres amb vidres, un raspallet per les dents de dalt, una pinta, una pintura, un gos d’aigua, una sabata pel peu esquerra, una sabata pel pou dret, una levita arnada, una navalla pels ulls de poll i un escuradents de fusta.

Acabada la lectura, el senyor Porticó em mira, i exclama: —¡Ditxós de vostè! Des d'aquest moment, senyor Jim-Fit, ja no caldrà

que es preocupi per a guanyar-se las garrofes. Ja ho veu. ¡És ric! ¡És milionari!


GUIA DIDÀCTICA 50

—¡Ah si!—vaig exclamar jo, sentint que el cor em feia trip-trap.—Cregui’m que em sap greu que aquest senyor Farriols hagi mort, perquè m'hauria agradat molt poder-lo remerciar personalment.

—També ell n’hauria estat molt joiós, però què hi vol fer. —En Canvi vostè, senyor Porticó, que és viu, rebí I'expressió del meu agraïment, i consideri’s com un veritable amic—vaig dir-Ii. —Està bé. Dongui’m dos duros—em respongué ell allargant la má

oberta. —¿Dos duros? ¿Per què els vol dos duros? —Perquè... Ja ho veurà. Jo sóc un bromista, entén. I com que no tinc

altre ofici que el de fer broma, i m'han dit que vostè s’estava turmentant cercant argument por a un article festiu, he pensat que no li doldria donar-me dos duros per un argument.,

—¿Però i l’argument?—Ii vaig preguntar, jo. —L'argument ja li he donat, home; és aquest d’un senyor desconegut

que es presenta fingint-se notari i comunica que ha heretat una fortuna, i...

—I què? —I després resulta que tot ha estat una broma. —¿De manera,que jo no he heretat res?

—Absolutament res. —¿I doncs, aquells dos milions de pessetes, i el fonògraf, i l’auto, i el

Iloro, i la boquilla? Tot ha estat una broma. —¿Ah, si? ¿I encara em demana dos duros? Tingui. ¡Plif! ¡Plaf! (dos

clatellots). Això és el que em va passar, i encara que l’assumpte és més a

propòsit per un drama, us el dono com a Pàgines festives, perquè he sentit a dir que en el món sempre hi ha qui s'alegra de la malaurança deis altres.

JIM-FIT

En Patufet, núm. 808 (26-7-1919), p. 1252-1254


GUIA DIDÀCTICA 51

3. Pàgines festives - El moro mut Durant l’últim viatge que he realitzat per Gràcia, la Bordeta, el Canal de Suez i la Moreria, m'han ocorregut coses molt extraordinàries però cap com la que em va succeir a Badalabadá ( interior de Moreria ). Cavalcant damunt d'un superb camell, que tenia la desgràcia d'ésser geperut, vaig arribar a Badalabadá a dos quarts en punt.,

Em van rebre molt bé perquè portava tot un joc de cartes de recomanació, obsequiant-me amb un dinar dels més suculents. Encara guardo el menú: Sopa de fideus de ferro esmaltat; carn de bèstia morta, fetge de sargantana artificial, i per postres pastes d'enganxar paper i ungles d'elefant farcides.

— Ara anirem a prendre cafè a casa del Sultan —em va dir un dels moros principals.

— Ah, tenen un gos?—vaig fer jo, distret. — No és par un gos: és el rei... —Ah, voleu dir el Soldà! — vaig exclamar, comprenent. Aleshores, amb molt de misteri, el moro, em va recomanar que no

m’estranyés que el Soldà fos poc explícit amb mi, perquè tenia la desgràcia d'ésser mut.

Aquesta nova em va causar un veritable disgust, perquè jo posseeixo molts idiomes. Sé el xinès, el gitanès, el morès i el llenguatge de les flors; però l’idioma mut no el sé parlar. No sé que ho fa, que quan ho provo se m'entravessa la llengua.

De sobre, vaig recordar-me que quan era noi havia estat petit, i essent petit havia jugat a un joc que en deien el joc dels muts, solament que en dit joc sempre hi havia el recurs de dir: « Demano per a parlar».

Mentre jo havia anat fent-me aquestes reflexions, el meu camell havia anat caminant; així és que quan menys m'ho vaig pensar em vaig trobar a l'entrada del palau del Soldà. Tot era de marbre i or (el palau, eh, perquè el Soldà era de carn de persona ).

Entro, me'l miro, saludo, i assenyalo cap al cel: (Déu), després l'assenyalo a ell: (vos); després assenyalo un guàrdia (guardi), o sia Déu vos guardi.

Jo no sé si em va entendre, però com que jo sóc deis que segueixo el sistema Notaturis, que consisteix en no quedar-se mai sense dir res, vaig seguir expressant-me amb signes.

Ell, el rei moresc, anava fumant, ben ajagudás entre coixins, fent semblant de pensar en la lluna, mentre jo m'estava escarrassant fent signes i ganyotes per tal de sostenir una conversa agradable i amena.

Ni tan sols em va convidar a seure. —Quin mano que n'hi ha d'aquest! —vaig dir jo, a mitja veu. I ell, talment com si ho hagués sentit cosa impossible perquè el Soldà

era sord i mut, se'm posà a mirar amb molta atenció. Jo vaig creure que li plaïa el meu trajo, que era molt pintoresc: botes

altes, casc Salakof, jaqueta de tavelles i coll tancat, i li vaig oferir amb signes.

Per tota resposta ell es mig girà d'esquena i s’estirà, mandrejant grosserament.

— Quin vagarro i gandul que és aquest rei moresc!—vaig exclamar. En sentir això (perquè ara estic segur que ho va sentir), el Soldà em

tornà a mirar, però aquest cop d'una manera tan estranya que quasi vaig agafar por; i més en vaig tenir encara, quan vaig veure que es posava a bracejar fent sortir tothom del gran saló, fins que vam quedar ell i jo sols.


GUIA DIDÀCTICA 52

—Ara aquest se m'empassa d'una dentellada! — pensava jo. I, en efecte, tan bon punt es va veure sol amb mi, s'aixecà d'un salt del

seu jaç de coixins de seda, i se'm llançà al damunt barroerament... Solament que, quan ja em creia sentir-me la gran queixalada, sento

que el moro mut em deia a cau d'orella, tenint-me ben agafat — Oi que sí? Oi que sí que ets català? — I tu també —que li responc jo, sentint que parlava un català

perfectíssim. — Vine, vine — es limità a respondre. I passant-me amicalment el braç per l’espatlla, em va portar a una altra

sala. En arribar allí, em va fer seure en una cadira, i ell també, i em parlà

així: — Veus, aquí vinc a tancar-me a estones per a seure en una cadira,

perquè ho enyoro, creu-me. — Està bé — vaig respondre-li jo. — Però caldria que m'expliquessis

què representa aquest engany, perquè, o jo sóc més ase que un camell, o crec endevinar que tu no ets moro ni ets mut.

— Tens raó. El que jo sóc tu ho has dit: sóc un vagarro i un gandul però no és per culpa meva; són les circumstàncies que m'hi han portat. I seguidament m'explicà:

— Jo era dependent d'una botiga de robes del carrer de la Boqueria, de Barcelona. Un dia l'amo em va fer tallar roba per llençols, i vaig tenir la desgracia de tallar-los tan esgaiats, que semblaven enormes mitges fulles per estrenyecaps de gegant.

L' amo es va enfadar tant, que em va treure, dient: —Vagi-se'n a Moreria, que allí encara podran fer-lo servir per a tallar

mantells de moro. Això em va donar la idea: —Seguiré el seu consell —vaig respondre. —Si vostè em deixa

emporcar aquests llençols esguerrats, jo li prometo enviar-li el seu impost per a rescabalar-lo del perjudici que li he causat. L'amo hi accedí, i ja em tens embarcant-me cap a l'Àfrica amb els llençols a coll. L'atzar em va portar a Badalabadá en circumstàncies molt extraordinàries. Jo m'havia deturat al desert, i vivia sota una tenda de campanya feta amb canyes i aquells llençols esguerrats. De sobte, va bufar un vent tan fort que feia esgarrifar. El cel s'havia posat negre com la tinta, fins que, tot d'una, un llamp ratllà l’espai, un tro retrunyí, i començà a ploure a bots i barrals. El vent, ara, era imponent, terrible. Jo no sé si era el Simó un o el Simó dos, el cert és que tenia tanta força, que se m'enduia la barraca. Jo, que m'agafo a les puntes dels llençols.

El vent, estira que estira; jo, aguanta que aguanta, fins que, fillets!, va venir una ventada tan terrible, forçuda i invencible, que inflant la barraca com si fos un globus, se m’emportà a una velocitat de no sé quants kilòmetres per hora, llançant-me, finalment, dins d'un camp de blat d'aquest poble. AI cap de dos minuts vaig veure que venien corrent cap a mi una corrua de moros que feien feresa. Ràpidament, em vaig posar un llençol cargolat al cap i un altre fent de mantell, disposant-me fer el mut per no trair-me. Però, després ho vaig comprendre; després, quan ja no hi era a temps, vaig veure que encara que no m'hagués disfressat de moro ni hagués fet el mut, aquells moros no m’haurien fet res, perquè es donava el següent cas: Feia més de tres mesos que no plovia i tothom estava desesperat. Les collites estaven a punt de perdre's, i com que les cisternes s’anaven assecant, estaven desesperats. Els gossos se’Is tornaven rabiosos; els cavalls i els camells se'ls hi morien de set, i aviat


GUIA DIDÀCTICA 53

ni per a les persones hi hauria aigua. Doncs, va ésser en aquestes circumstancies que els moros de Badalabadá em varen veure caure dels núvols amb la tan ansiada pluja, tenint tots la convicció que jo sóc l'amo de l’aigua del cel. Em van nomenar Soldà, i res no em falta. Menjar,

comoditats, tresors... Però sóc molt infeliç, perquè no puc parlar. Si parlés, descobriria el meu engany i potser. em matarien.

— Jo et puc treure d'aquest compromís — vaig dir-li, compadit. — Si això pogués ésser, et donaria la meitat dels meus tresors. — Fet! — vaig dir jo. — Dóna’m la meitat dels teus tresors i et salvo. Vam tancar el tracte, i aquell mateix dia el Soldà va fer fer una crida,

anunciant que jo era un metge europeu que havia anat a Badalabadá per a oferir la seva curació, declarant el Soldà, per a fer més creïble la ficció, que si la curació es realitzava, donaria al metge la meitat dels seu tresors; però que si no, faria coure el metge i l'entregaria a la voracitat dels llops famèlics.

Davant de tot el poble vaig tenir I'honor de portar a cap la meravellosa curació de Soldà. Vaig donar quatre copets amb els dits a cada galta del pacient, li vaig estirar el nas, li vaig bufar a la boca i li vaig manar

— Digueu « Badalabadá »! —B, .. ba... ba, Badalabadá! — cridà ell estentòriament. Els moros varen prorrompre en aclamacions, glorificant-me com si fos

un déu. El Soldà del carrer de la Boqueria complí la paraula i m'entregà la

meitat del seu tresor, que consistí en preciosos collarets de pinyols d'oliva, anells de cortina, pedretes de riera i altres coses d'un valor semblant.

Des d'aleshores que fumo paquetilles de vint cèntims i menjo seques cada dia, com un hisendat.

KUKABLANKA


GUIA DIDÀCTICA 54

En Patufet, núm. 864 (23-10-1920), p. 612-616. El resultat final afecta l'essència mateixa de la literatura que escriu, i que juga amb la realitat i la ficció, i els seus límits, tal i com queda de manifest en la narració

Pàgines festives - Un conte extraordinari Per celebrar el cinquantè aniversari de l’estrena d'unes sabates velles, un amic meu va convidar-me a sopar. En lloc de vi, varem beure xampany, que és una cosa que em puja al cap, molt fàcilment. I el cas curiós és que, de tant com em puja al cap, vaig acabar no sabent on posava els peus al tornar a casa.

Després de moltes penes i fatigues hi vaig arribar, i la primera cosa que em trobo damunt de la meva taula, va ser una carta d’EN PATUFET, dient-me que enviés tot seguit a l’impremta les Pàgines festives d'aquesta setmana.

Immediatament vaig posar-me a escriure, sense gairebé tenir consciència del que escrivia, per la qual cosa prego als meus volguts lectors que em dispensin les faltes o les extravagàncies que hi puguin trobar.

LA MORT DEL GOS En el rellotge de la Catedral van tocar hores. —¡No em toqueu!—van exclamar elles, tot mostrant en la seva cara la

joia de l’amargura. Immediatament, tots tres varen desembeinar les espases, però el més

forçut de tots va sofrir una torçada de peu que el va deixar manco per tota la vida. Quan estigué curat, exclamà mirant el cel blau que lluïa en la fosca d'aquell matí de primavera.

—¡Ah quant temps que fa que no l’he vista! I portant-se les mans al cap es va refilar el bigoti, amb tanta força, que

se li van rompre els elàstics. A la remor de la detonació van acudir tots els que hi eren, i en arribar,

era tan enorme la multitud que s'apretava en el piset on havien ocorregut, aquests successos, que se sentia el respir d’una mosca.

Tot seguit li varen tirar aigua, amb tan mala fortuna, que se li va escapar un esternut. Aleshores fou terrible. La petaca jeia per terra amb una pota trencada; el llum anava rajant, omplint-ho tot de mullena, i mentrestant els pobres que havien fet tantes llegues de camí per a arribar tard, van haver d'afaitar-se amb màquina si van voler que els paguessin els comptes pendents.

De seguida que es va saber la nova per la ciutat, es va cridar a la dida del marrec, la qual feia molts anys que havia mort d'un cop d'aire del seu gendre. L'Ajuntament sortí a rebre-la, i tot seguit els cavalls van arrencar a córrer trepitjant el terrat amb una ploma de gall d'indi.

—Calleu, calleu—exclamà el capità mirant-se a la Niteta amb una cara i creu.

— ¡Doncs té!—li respongué l’altre clavant-li un pessic al cap i cua. Tots ploraven. Els vells perquè tenien la vista als ulls; els joves perquè

ja no hi cabia ningú més. Finalment, el sereno va arribar i va repartir els prospectes. Ni un se’n va adonar. Les seves paraules sonaven com el guspireig de les estrelles. El sol cremava, la sola es foradava, i


GUIA DIDÀCTICA 55

mentrestant, les onades seguien el seu passeig, camps a través, fins a dos quarts en punt.

Per això, ara, al passar pel davant de la reixa, els vianants hi dirigeixen una mirada, i descobrint-se respectuosament, encenen el llum i se n’entornen.

Aquesta és la història trista de la vida de l’home malaurat, i mai més ningú ha sentit parlar d'ell, a no ser alguna vella que amb les llàgrimes als ulls contempla els xiribecs de la mà del comte, quan al clar de lluna se’n va a dormir la migdiada.

JIM-FIT

En Patufet, núm. 801 (7-6-1919), p.1140-1141. 6.2. Els personatges 6.2.1. Els noms El primer element que atreu l'atenció sobre els personatges creats per Josep Maria Folch és el seu nom. Bona part de la comicitat es fonamenta en aquest aspecte que ens proporciona, ja en el títol, molta informació al voltant de la idiosincràsia de cada un d'ells. De fet, i en relació amb els tipus de comicitat, els personatges que representen l'enginy porten noms com Nomatrapes, Rampinya, Nobadem, entre d'altres. En canvi, els que tenen la ingenuïtat, la innocència o la malastrugança com a característica essencial s'anomenen Pegatinc, Pau Panoli, Kloskadekoko o Pau Capdessoca. Finalment, Folch crearà personatges com el desmemoriat Cirici de Pansa, el cirurgia Gaudenci Tallamolt, o el caçador Pep Sitencerto Tendevino.


GUIA DIDÀCTICA 56

Elements de reflexió i propostes de treball: En les Aventures extraordinàries d'en Massagran, Folch no utilitza aquest recurs de manera sistemàtica però també hi és present. Així, l'origen del nom del protagonista prové del seu padrí, estrafolari i bromista que li posa Massagran tot i que no és més grans que els altres infants. No obstant, al final de la novel·la, creus que el nom del protagonista acaba per ser justificat?. Hi ha algun personatge o personatges que ens donen aquesta justificació? On sí que podem trobar aquest recurs és en els noms de les diferents tribus africanes que entren en contacte amb en Massagran. -Quines són les raons que expliquen els noms d'aquestes tribus? 6.2.2. Personatges secundaris 6.2.2.1. Amics i enemics La galeria de personatges secundaris que rodegen en Massagran són majoritàriament de caràcter positiu i actuen com amics del protagonista. El grau de relació que mantenen amb en Massagran varia d'acord amb la funció narrativa que tenen dins de l'argument. Els que tenen un pes més gran són dos: en Penkamuska i en Joanet Baldufa. Cada un d'ells, en la seva esfera, són imprescindibles per al protagonista. Contràriament, el cuiner de La Mustela esdevé enemic d'en Massagran i serà, en darrera instància, el responsable de les seves peripècies. Elements de reflexió i propostes de treball: -Quina relació estableixen en Massagran i en Penkamuska? Quina mena d'ajuda ofereix en Penkamuska a en Massagran? -Quina relació hi ha entre en Massagran i en Joanet Baldufa? -Quines són les característiques negatives que s'atribueixen al cuiner? Quin pes té l'actitud burleta d'en Massagran en la venjança del cuiner? Quan es retroben quina és l'actitud d'en Massagran respecte d'ell? És una actitud versemblant? 6.2.2.2. Els animals Dins l'apartat dels personatges secundaris, cal fer constar la importància que tenen els animals en les peripècies d'en Massagran. De fet, la presència d'animals que acompanyen el protagonista és un clàssic de la literatura d'aventures. En les Aventures extraordinàries d'en Massagran podem distingir dos grups. El primer grup el formen els domèstics o domesticats, que l'acompanyen i l'ajuden. El segon, els salvatges, que en Massagran ha de combatre, caçar, fugir o patir. Elements de reflexió i propostes de treball: -Com podríem definir les relacions d'en Massagran amb cada un d'aquests grups? -Dels animals que l'acompanyen quin d'ells és el més important? Per què? -Dels animals salvatges, quin li resulta més útil? Per què? -En quines altres obres d’aventures de diferents autors podem trobar animals que tinguin un paper destacat en les peripècies argumentals?


GUIA DIDÀCTICA 57

6.3. Jocs lingüístics 6.3.1. Creació de llengües Un dels jocs lingüístics més rellevant de la novel·la és el llenguatge dels Kukamuskes. Per a la seva creació Josep Maria Folch usa el català però el distorsiona separant i/o ajuntant paraules sense seguir les normes morfològiques usuals. El procediment necessita la lectura, i no l'oralitat, per assolir la seva màxima utilitat. Alhora, l'autor també usa un altre recurs: el canvi en la grafia usual i normativa de les paraules i ho fa, a més, amb una utilització significativa de les frases interrogatives i exclamatives. El conjunt és un "nou" idioma d'aparença exòtica però fàcilment desxifrable un cop s'assumeixen les pautes que el regeixen i que l'autor explicita a la novel·la: "Kukanova: Benarri bat tusi gasen kasan ostra. Sinofas kosa malanotin dràsfat ics; aprosifas kosadol en tallavores tela karrega ras. Com que en Massagran no sabia el llenguatge d'aquell país, no va entendre res del que li deia en Penkamuska, si bé li va semblar que parlava d'ostres, de teles i de tallar vores. En realitat, en Penkamuska acabava de dir, no era més que una salutació que, traduïda al català, diu: "Senyor; novament vingut: ben arribat siguis a casa nostra. Si no fas cosa mala, no et passarà res de mal; però si et portes malament, te la carregaràs". El procediment de creació de noves llengües o d'estrafer-les era molt freqüent a l'època dins de la literatura humorística. Òbviament, aquest procediment requeria la complicitat del lector i, en aquest cas a més, exigia un esforç per desxifrar el significat de les frases que patien un procés de distorsió força elaborat. Aquesta complicitat amb el lector es va manifestar molt més explícitament a propòsit d'una altra novel·la, En Camallarg i la Falugueta, una adaptació dels Viatges de Gulliver a Lil·liput. Aquí Josep Maria Folch ens presentarà un diccionari català-lil·liputenc i proposarà als lectors d' En Patufet un concurs que consistia en desxifrar un text escrit en aquesta nova llengua. Elements de reflexió i propostes de treball: Us presentem els capítols de la novel·la on podreu trobar les eines per desxifrar aquest idioma, juntament amb el discurs que en Camallarc escolta. Podeu vosaltres entendre’l i transcriure’l?

Un poble de nines? No és que en Camallarc tingués una intel·ligència extraordinària, però per negat que fos, tot seguit comprengué que el truc de l’idioma lil·liputenc era el següent: Afegir abans de cada nom la síl·laba Lla, i terminar les paraules acabades en vocal, amb una ll, com Lla-pa-ll per pa. Les


GUIA DIDÀCTICA 58

paraules acabades en consonant s'acabaven posant-hi la partícula all, ell, ill , oll o ul, segons fos una o altra vocal l’anterior a la consonat terminal, com per exemple: Lla-gos-oll, per gos; Lla-gat-all, per gat; Lla-ruc-ull, per ruc, etc.

No s’estranyin els meus amics que m'entretingui en aquestes consideracions lingüístiques, perquè és la meva obligació, per tal que els meus lectors puguin assaborir les interessantissimes escenes que es desenvoluparan aviat, que farà necessari el coneixement d'aquest idioma.

Perquè, heu de saber, i això us ho avanço per a no impacientar-vos més que després de molts fatigues i de moltes angoixes, el bressol tripulat per en Camallarc, per la Falugueta i pel Moreno, anà a topar contra les roques d'una illa desconeguda.

Per sort, en Camallarc tingué temps d'arrapar-se fortament a les mateixes roques, i així pogué desembarcar, amb els seus companys de viatge, sense que s'hagués de lamentar cap desgracia personal.

No us parlaré de l’aspecte d'aquella illa , però sí que us diré que a en Camallarc li semblà trista i planera i desolada. És cert que es veien a tot arreu arbustos, però no apareixia a la vista cap bosc, ni tan sols un arbre.

—¡Aquí ens hi torrarem de viu en viu!—exclamà en Camallarc. Però com que la gana apretava, no va perdre gaire temps en

lamentacions inútils, preferint esmerar-lo en cercar algun comestible. Vora seu veié un camp ple d'herbes. —Si en lloc d'herbes fossin bens o cabres, la cosa no aniria malament

—exclamà en Camallarc. Però tot seguit s’adonà que aquelles herbes tenien una forma tota

especial, semblant a la d'uns arbres en miniatura, i la seva sorpresa va créixer encara, quan s’adonà que aquells arbrets minúsculs tenien gran abundor de fruites, també molt menudes.

¡Era una cosa encantadora! En Camallarc avançava pel mig d'aquell camp, posant tot el compte possible en no aixafar aquell fruiterar, en el que els préssecs semblaven pèsols, els melons olives, les magranes eren menudes com cireretes de pastor, i així tot.

S'ajupí per a collir un préssec i se'l menjà com qui rosega un anís de sereno, trobant-li un gust tan exquisit, que hagué de repetir de seguida.

Amb tota la galanteria n'oferí a la Falugueta, la qual el degustà de tan bona gana, que tot seguit en reclamà més.

El gos per la seva banda, no restà pas vagatiu, Tot d'una, en Camallarc s'adonà que estava menjant. amb delícia, una mena de bestioles, que, examinades de prop, veié que eren uns conillets, petits com un escarabat.

—¡Tot es menut, en aquest país! —exclamà. —Això sembla una terra de nines.

Poc es creia ell la veritat que acabava de dir. Un cop estigueren ben tips, en Camallarc posà a la Falugueta a dormir en el bressol, disposant-se ell entretant a fer una primera investigació, per veure quina mena de terra era aquella en la qual l’atzar l’acabava de llençar.

Però tan bon punt anava a internar-se, el sobtà el so llunyà d'una campaneta; i, alçant el cap per veure d’on venia, s’adonà que, als seus peus s’obria una vall, un clot gairebé, al fons del qual s'hi estenia un poble diminut, tan diminut, que feu exclamar a en Camallarc.

—¡Això és un pessebre! Fixant la seva atenció albirà un campanar petit, al cim del qual voltava

sense repòs la campaneta que ell havia sentit. —¡No sé si somnio o si estic despert!—exclamà, —¡Quina cosa més

estranya!


GUIA DIDÀCTICA 59

Mes, va interrompre el fil de les seves consideracions, al veure que d'entre les cases d'aquell original pessebre, en sortia un formiguer bellugadís que, feia cap a una petita placeta.

Per a satisfer la seva curiositat, en Camallarc baixà cap a la vall, i se situà darrere del poble, de manera que abocant-se un xic pel damunt de les cases, podia veure, a vista d'ocell, la plaga aquella, i oir el que s'hi deia.

Perquè heu de saber, que aquell formiguer no era altra cosa que una enorme gentada, enorme en el sentit del nombre de persones, però en altre sentit més aviat podria dir-se una microscòpica gentada.

No cal dir la sorpresa que experimentà en Camallarc al veure aquell espectacle inesperat, però major fou encara quan sentí allò que els meus lectors llegiran en el pròxim capítol.

JIM FIT

En Patufet, núm. 695 (5-5-1917) p. 346-348


GUIA DIDÀCTICA 60

Petit míting monstre i un discurs notable

Com dèiem en l’anterior capítol, en Camallarc, abocant-se pel damunt de les microscòpiques casetes d'aquell poble diminut, es disposà a escoltar el míting monstre que anaven a celebrar els petits habitants d'aquella raríssima illa.

Per l’importància que varen tenir els discursos, i perquè per ells pogué en Camallarc orientar-se respecte a l’actitud que devia prendre en el futur, farem una ressenya de l'acte, segurs que interessarà els nostres lectors, tant com interessà el nostre amic.

Damunt d’una tarima o estrada, proporcionada a l'altura dels oradors, s'hi col·locaren una renglera d'homenets, que prengueren seient darrera d’una tauleta.

Un silenci sepulcral regnà entre els oients, i començà l’acte. Un d'aquells homenets s'avançà, i amb una veu de flabiol, que feia

trencar de riure, dirigí la paraula a l’auditoriet, usant un llenguatge que en Camallarc reconegué tot seguit com essent igual al que ell havia trobat en el vocabulari de que es feu menció en un dels anteriors capítols:

«Llhabitantsalls d'aquest llapobletell. S'ha llapresentatall a la llaplatjall un llegegantall amb un llalleóll i una llacriaturall més llagrossall que un llelefantall».

«Llamaill la llanostrall llanacióll, Ilhaviall llapresenciatall un llafetell tan llextraordinarill. La llalturall del llegegantall de que us llaparloll, és

llatanall Ilagranall, que per llamirarlill el llarrostrell, és llanecessarill llusarall llullerall de llallargall llavistall».

«El llaperill a que ens llexposemell no és llaprecisill lladetallarloll. Un llacopoll, de llapunyull d'aquest llagranall llhomell, llabastariall per llensorrarall una llacasall».

«Per llaixoll, as hem llarreunitill, per llamovilitzarall les llanostresell llatropesell i llasortirill a llacombatrell al llaformidablell llenemicill que lla- menaçall la llaseguretatall del llanostrell llaterritorill».

«Llademall Ilamateixell, llasortiall la llaprimerall llexpedicióll cap a la llaplatjall, per llaveurell si llapodemell llacapturarall al llatemiblell llegegantall, amb la llaenormell llacriaturall i el llalleóll que llavanall amb ell. ¡Llaviscall el Liliput!».

Tothom respongué: - ¡Llaviscall!, Un espetec d’aplaudiments que per la remor semblava que

trepitgessin closques de castanya es deixà sentir en la petita plaça, i a la poca estona, veié en Camallarc, que onejaven arreu una mocadors de mocar de color, que no eren altra cosa que banderes nacionals del Líliput.

En Camallarc comprengué aviat què significava tot allò, i no deixà de veure que la seva presència en una terra d'homes tan petits, era el que havia causat aquella efervescència bèl·lica.

Calia ben reflexionar, perquè, mercès al coneixement de l’idioma pogué assabentar-se dels plans guerrers d'aquell poble minúscul, però valent, i gelós de la seva seguretat.


GUIA DIDÀCTICA 61

Immediatament es dirigí a la platja, per a situar-se en un recó del roquisser, i cavil·lar allí el partit, que li calia prendre.

La Falugueta dormia plàcidament en el seu bressol, i el gos, també és deixava ensonyar a poques passes.

En Camallarc, els considerà un moment, pensant en la ignorància en que una i altre estaven del perill que els amenaçava, perquè per molt liliputs que fossin, no deixava de ser tot un poble alçat en armes contra un home sol.

De si era o no seriós el perill, ens en assabentarem en els pròxims capítols.

JIM FIT

En Patufet, núm. 696 (12-5-1917), p. 364-367 6.3.2. Ús de la fonètica i de l'estructura fonològica. Dins dels jocs lingüístics, la fonètica té un paper important, especialment per trobar aquelles propietats lingüístiques que li permeten estrafer llengües estrangeres. Aquest procediment que encetarà en les Aventures extraordinàries d'en Massagran, el trobarem en altres de les seves novel·les com Les formidables aventures d'en Pere Fi, L'extraordinària expedició d'en Jep Ganàpia, En Bolavà al país dels xinesos, entre d'altres. En totes elles, Josep Maria Folch triarà els elements fonètics essencials de llengües com el rus, l'anglès, el xinès, etc. i els intentarà reproduir amb paraules catalanes. Per il·lustrar aquest procediment vegeu el fragment següent:


GUIA DIDÀCTICA 62

"El català no els era gaire difícil i aprenien, sobretot, les paraules que per la fonètica tenien semblança amb el seu idioma natural. Així, aviat els negres van saber dir: -Cuc, roc, pic, lloc, moc, sac, ric, boc, soc, bec, llac, frec, duc, toc, crac i ruc. També els agradava molt pronunciar: -Paca, roca, boca, capa, maca, lloca, coca, saca" 6.3.3. Lèxic i creació de noves paraules Un altre dels recursos usats per Folch és la incorporació d'un repertori de paraules d'argot, principalment encara que no de manera exclusiva del "caló", així com també de frases fetes i expressions populars com cangrí, manducar, fer el ploricó, etc. Respecte a la creació de paraules, l'autor usarà la tècnica de combinació de paraules, especialment en el nom dels personatges com Kokaseka o Kukablanka. Però també mitjançant un procediment més elaborat, l'exemple més significatiu del qual és la paraula taròndria. Sempre, però, el català estarà present, tant en els topònims -la muntanya Floron-ko, per exemple- com en la denominació de grups i de territoris -Katalatribu, Katalanins, Kamalikar, etc. Elements de reflexió i propostes de treball: A partir d'aquestes consideracions, quines característiques fonètiques podríeu deduir de l'idioma que Folch atribueix als Kukamuskes? -A semblança del diccionari lil·liputenc-català, podríeu elaborar-ne un amb la llengua dels Kukamuskes? 6.4. Estructura de l'obra: En la literatura d'aventures, el manteniment de l'enjòlit i de l'interès per les peripècies dels personatges és fonamental. Si tenim en compte, a més, que les Aventures extraordinàries d'en Massagran es publicaven en fulletó setmanal aquest element era encara molt més necessari. Per aquesta raó, Josep Maria Folch havia de recórrer a unes determinades formes narratives que aconseguissin mantenir l'interès dels lectors per tal que setmanalment compressin els capítols següents. Els principals recursos usats per l'autor es concentren, bàsicament, en el final de cada una de les peripècies. Així, podem trobar finals de capítols en el quals el narrador anticipa, de diverses maneres, allò que passarà. Un altre recurs és tallar la seqüència dels fets en el moment culminant i reprendre-la en els següents. Elements de reflexió i propostes de treball: -Busca exemples dels principals recursos usats en l'obra per mantenir l'interès entre els capítols. -Com són les anticipacions que fa el narrador? -Quin caràcter tenen aquestes anticipacions? Amb quins sentiments juga? La curiositat? La possibilitat d'un desenllaç tràgic? La sorpresa? -Després de veure dues maneres de crear noves llengües, per la fonètica i per l’afegit de prefixos i sufixos, podeu inventar-vos un nou idioma? Quin poble el podria parlar?


GUIA DIDÀCTICA 63

7. BIBLIOGRAFIA Us oferim unes referències bibliogràfiques que complementen les ja conegudes i més generals i que il·lustren aspectes concrets de l’obra de Josep Maria Folch i Torres. Així mateix, incloem altres recursos que poden ser-vos útils. Anna Bartra, “La llengua de Folch i Torres: alguns tasts” a En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte. Barcelona: PAM, 2004. Pàgines 117-145. Enric Cassany, “Folch i Torres, Josep Maria: Les extraordinàries aventures d’en Massagran (1910)” a DD.AA: El patrimoni de la imaginació: llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2007. Pàgines 47-51. http://www.bnc.cat/digital/arca/index.html: ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) de la Biblioteca Nacional de Catalunya: En aquesta adreça podeu consultar la revista En Patufet i trobar els textos de Josep Maria Folch i Torres, en format digital. Exposició permanent “En Patufet, cent anys: cultura, imaginari, indústria.” a la Fundació Folch i Torres, Castell de Plegamans, Palau-solità i Plegamans. Eulàlia Pérez Vallverdú, “La literatura infantil i juvenil de Josep Maria Folch i Torres”. Barcelona, PAMSA, 2010. (a punt de sortir). Eulàlia Pérez Vallverdú, “Cent d’anys d’en Massagran” a Òmnium nº14 primavera 2010, Pàgines 20-23.

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI D’EN MASSAGRAN (1910 … massagran.pdf · 1. D'ón és en Joanet...

Documents

Transcript of COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI D’EN MASSAGRAN (1910 … massagran.pdf · 1. D'ón és en Joanet...