Any V--Núm. 234 Barcelona, 26 de juny de, 1926 Preu: 1l cinta

SUPLEMENT IL LUST RAT D'EN PATUFET

LA FESTA MAJOR DE VILATORRADAper MORA

\VJ

Essent a Vilatorrada la barraca hi ha instal.ladaavui la Festa Majó un ci:c de gran atracció.

Allí ensenyen la Sirenaque és mig tiburó mig nena.

I el cap de faquir parant Per veure-ho, la gent s'hi afua

Dos garneus s'han empescatque astora tots els que hi van. i a la barraca fan cua. un sistema molt barat

de fer quedar malamentaquella trampa insolent:

Ç)

€Jc -4 4,

I Vilatorrada en pes acut a escalfar l'esquenades de l'alcalde al pagès al faquir i la sirena.

Níím, CCXXXIV —. pA,g, 202

VIROLET

El noi que no e r e i a en fadesDibuixos d'En BECQUER

(Continu ció)

Text dC En CLOVIS EIlVIERIC

Anava ja en Jaumet a burxar-losper acabar amb la raça dels fo'lets,quan aquests li demanaren clemència,prometent-Ii que no tornarien a moles-tar la Margarideta, que, en comtem-plar la valentia del minyó se n'haviaben corp., ès.

Amb aquesta condicióelsdeix? sor-tir, i, realment, curant una colla dedies, no varen ésser vistos per enllocels set aturmentadors.

El comerciant, a precs de sa filla,va demanar a en Jaumet si volia restaral servei de la case, on fóra tractatcom un fill, però el minyó va Unir pord'enamorar -se massa de la Margarida,i com que no era lògic que ella el vol-gués essent tan rica i ell tan pobre -que aquestes coses no solen passargaire sovint — refusà polidament, dientque volia provar sort. Que si li anaven

¡XYTç

i Plitµ,.+t.%:

F\\I!bé les coses, no deixaria de tornar ala casa.

Fou, de totes maneres, ben pagat il'or que el comerciant va donar -li l'es-merçà en Jaumet entre una colla depagesos cabalers perquè compressinterres, les conreessin i n'hi donessina ell la quarta part quan, al cap d'unany, tornaria.

El comerciant en restà força content

.ti„

`a id

Rde la pensada d'en Jaumet i així ho vadir a sa filla:

— Vet ací un minyó que faria pergendre meu, si a tu et pavia[

La Margarida va abaixar els ulls iva confessar que Ii era ben agradós elminyó, però ni pare ni filla no varenfer-se gaires il.lusions i en Jaumet,fou aviat només que un record dolç en

aquella casa, lliure ja de follets i fade-ries.

Caminant, caminantdies i més dies,i mesos i tot, en Jaumet va topar-seper un camí amb una donzella formo-síssima, que se ji va agenollar alspeus, client-li:

-- Mlnyó, siguis qui siguis, vinguisd'on vïnguis, jo et dono la meva mà,

si em lliures dels set homenets queno em deixen dormir.

En Jaumet va examinar la noia decap a peus... Era.., no més guapa quela Margarida, perè més atraier:t: elsulls Ii Iluïea com els dels gats; el seucos traspuava una fortoreta de megnò-lies; el cos li tenia totes les gràcies.

Va vacil'lar en Jaumet. EII ja es-tava disposat a fer fugir els imperti-

nents follets, però volia pagues natu-rals: or, vianda, benifets palpables i nomans ni promeses de casori ni compli-cacions de vida. Cert que la donzellavalia Inés que tots els tresors, i el mi-nyó no sabia què fer.

El detingué el pensar que la Mar..garida tenia un posat més senzill i en-cara que molt rica, més pel seu braç.

I va respondre:

— Si vols, donzelleta formosa, joet defensaré, però res de mans. M'es-timaria una paga més modesta peròmés adient amb les meves necessitatsdel dia. Entre la teva mà i un braç degitano, jo, avui acceptaria millor elbraç.

La donzella va fer una ganya d'in-dignació i va tornar-se tan lletja que

en Jaumet va pesar mà a l'espasa. Laprenia per un ruonstrel

Ella, en veure que en Jaumet s'hoprenia a la valenta, va pegar un copde peu a terra, eïxi una flamarada i ladonzella desaparegué.

Ben sorprès, seguí avant el minyó,quan se Ii presentaren altra volta lesdues fades que havien parlat amb ella la casa del comerciant.

(Continuarà)

VIR0LET Nien, CCXXXIV_ Pág. 203

MIS Ci L • LAIvÏIADibuixos d'En CORNET per En GUILLEM D'OLORO

Joanet, tot content — ja farà el favor bat mai davant d'un cas semblant. -de posar-me'l de fusta de regalèssia. Reflexionà un moment, i després, com

EL CONILL DE CIMENT

A Vallvidrera hi havia, en èpoquespas,ades, una fonda cèlebre, en la fa^çana de la qual la inscripció del re:llotge de sol proclamava (i segueixproclamant encara) «Tu qui passes,mires i te'n rius, aquesta casa és fetade conills i perdius», inscripció ambla gual el propietari volia intimar al

public que amb el comerç de caça ros-tida havia pujat la casa i l'havia dut ason actual grau d'esplendor.

Un dia uns excursionistes s'hi atu-raren a fer una dinada d'arròs amb co-ni 1. L'arròs prou estava bé, però elconill, pobre bèstia, es veu que teniamés a-,ys que Matusalecn i era durcom una sola de sabata. Eis comensalses queixaren a l'amo.

— Senyors meus—digué aquest; —és la primera vegada en ma llarga vidade fondista que se'm presenta unaqueixa semblant, La meva fonda ésjustament renomenada per l'excel'lèn-cía de la seva aviram i caça fins alpunt, que es pot dir amb ,justícia, talcorn diu el rètol, que aquesta casa ésfeta de conills i perdius.

— Prou; — contestà un dels dinaires— amb uns quants conills com aquest,prou es poden fer parets més fortesque si fossin de pedra picada.

LA PIPA

En Joanet tenia el vici de posar-seel dit gros a la boca.

La seva mare prou li ho havia ditcentes de vegades que allò no s'haviade fer, però el noi no es corregia. Undia estigué malalt, i quan el metge en-trà a visitar-lo el trobà com de costumxuclant-se el dit.

—1 aral — exclamà el doctor. —Què fas, desgraciat! No saps què etpot passar si segueixes fent això?

— No senyor — contestà el xicot,espantat. — Què em pot passar?

— Què el dit aquest acabarà perdesaparèixer.

— I llavors, què faré? — féu en Joa-net, tot tremolós.

— Sí, mira, que te l'haurem de po-sar de fusta.

— Ah! doncs així — exclamà en

EL LLAMINER

El pare d'en Pepet era adroguer, 1els seus companys d'estudi li énveja..ven aquesta bona sort, que, segonsells pensaven, li havia de permetreatipar-se de caramels i confi g ures sem-pre que li vingui de gust.

— No ho cregueu — els digué enPepet un dia; — el meu pare els potsdels confits i caramels els té al pres-tatge de dalt. Jo sols puc arribar alspots de la magnèsia i de l'oli de ricí.

EL TRENTA

En Tòfol de Vilacrac baixà a Bar-celona. Com que era la primera vega-da, T'home anava una mica desorien-tat, i per tal de trobar el carrer on ha-via de dir gir-se, interrogà un guàrdiaurbà dels de la mà de morter.

— Escolti, senyor autoritat, faria elfavor de dir-me el camí per anar a lafonda de Sant Agustí?

— Haureu d'agafar el tramvia finsa la Rambla, i llavors tirar pel carrerde l'Hospital.

— I quin tramvia és el que porta ala Rambla?

— El 30 — respongué l'urbà.Al cap de mitja hora el guàrdia s'a-

donà que en Tòfol estava encara depeu dret a la parada del tramvia, ambel seu cistell, la seva manta i el seu

paraigües, viva imatge de l'aturdit vi-sitant de Barcelona.

— I doncs, que encara no ha pas-sat el 30? — li preguntà.

— No, senyor — contestà en Tòfol— però no falta gaire; ja n'han passatvint-i-tres, de manera, que aviat seràaquí.

XIULA'L!

Un home anà a casa el doctor oto-rino-laringòleg, o sigui, en paraulesmenys gregues, l'especialista de co'1,nas i orella, i li digué que sentia unxiulet en e]s seus orgues auditius quantreballava.

El metge l'examinà detingudament,•l'auscultà, el mirà amb 1'spèculum ino trobà res d'anormal. Li demanà simenjava bé, si dormia prou hores, sisentia dolors en altres regions, i cons-tatà que el seu pacient no tenia resabsolutament que li fes mal, només lesditxoses orelles.

— Es molt estrany — digué el doc-tor; —és molt particular. No m'he tro-

qui ji acud una idea salvadora, excla-mà: — Diu que sent xiulets a les ore-lles quan treballa? Escolti, no és pascòmic, vostè?

TOTS PODEN VOLAR— Quina és la diferència entre un

aviador i un fabricant de pólvora? -preguntava el graciós de la colla alsseus amics reunits a l'entorn de la tau-la del cafè.

Ningú no sabé cóntestar-li.— Si us doneu, us ho diré — féu,

després d'esperar una estona:— Vinga, home, no ens facis gruar

més — exclamaren els companys.— Doncs la diferència és que l'a-

viador està en l'aire amb perill de cau-re a terra, i el fabricant de pólvoraestà en terra amb perill de saltar enl'aire.

LA MAÑANA— I per què beus dues copes d'ai-

Jguardent cada mati? — demanava enan Aiguader a en Pep Vinaixa.

Aquest féu un singlot, després ba-dallà, i li respongué:

— La primera, la prenc perquè emrenova les forces i les idees i cm fasentir com si fos realment tot un altrehome.

— Bé, però, i la segona?— La segona... la segona, està ciar,

és per l'altre honre!

MATUSALEM?Dos infants es trobaren jugant en

un jardí públic, i en trobar-se cansatsde córrer començaren a parlar de Llursrespectaves famílies.

— Jo — digué un d'ells — tinc unavi qué és centenari.

— Això no és res — féu l'altre. -El meu oncle de Cuba, sempre he sen-tit dir que és millonari.

Núm. CCXXXIV - pág. 204

VIROLET'

CONTES POPULARS RLISSOSiADAPTATS PER J O A N G O L S AMB IL.LUSTRACIONS Ds J O A N G. J U N C E D A

Í V ÁN U TXKA Í EL(Continuació)

amuntegada damunt mon pit..., laBruixa de les sigues se m'ha endut ales fondalades de l'estany !...

El pobret Cabrit trencà en plor ise n'entornà al castell del seu cunyat.

L'endemà matí el Cabridet veié comels cuiners encenien la fogaina prepa-rant-se per la seva mort i tornà a de-manar permís al bon Boiarin per anara beure aigua al veí estany i també lifou concedit.

Quan arribà a la vora tornà a cri-dar:

— Germaneta meya.. .1 Ma bona

Elènutxka...! Corre... surt a la voretade 1'estany...1 Mira que ja han encèsloc per coure la meva carn i ja no po-dré veure't mai més. .1

— Germanet meu...! Mon bon Ca-bridet...l— respongué 1'Elènutxka desde les profunditats del llac. — Els ne-núfars m'entortolliguen els peus..., ladaurada sorra és amuntegada damuntmon pit..., la Bruixa de les aigües sem'ha endut a les fondalades de l'es-tany!...

El pobret Cabrit se n'entornà plo»rant cap al palau. Quan el bon Boiarinel veié arribar pensà: Quina mania té

el Cabrit d'anar»sé n a l'estany! I quana la tarda tornà n Ivànutxka a dema-nar-li per anar a beure al llac veï, de-cidí seguir-lo de lluny sens Ésser vist.

Quan arribà a la vora i oï el quedeia el Cabridet, el Boiarin quedà totparat i , quan oí que del fons de lesaigües eixia la veu de la seva veritablemuller, s'ho va explicar tot i no féumés que alleugerir-se un xic de roba icabussar-se en les aigües en direccióallí de on venia la veu de la dolça Elè»nutxka. En quatre vigoroses braçadesarribà a les profunditats més pregones

ler;la

!urefeiaaya)lo»1 nocor

Tren;ur»re»

m ara i-en.

Quan arribaren al castell ja tot estavapreparat per la mort de l'Ivànutxka. Enentrar al palau el Boiarin cridà sensésser vist el comandant de la guàrdiai li donà unes instruccions misterioses.Després pujà a ses habitacions en lesquals ja trobà la falsa Elènutxka queestava impacient pel retard del seumarit; ell va estar amb ella més ama-ble que mai i, per fer-la confiar més,tornà a intercedir en favor de n'Ivà-nutxka.

— Li vull xuclar la sang de viu enviu! — féu per tota resposta la usurpa»dóra.

— Doncs sigui el que tu vols puix

ÉNLITXKA

que així ho demanes! — respongué elBoiarin.

Aleshores cridà el majordom; lipreguntà si estava tot preparat per lamort del Cabrit i, en respondre que sí,oferí el braç a la falsa muller per tald'acompanyar»la a baix al pati. Quanhiarribaren els carnissers jatenienaga»fat el Cabrit a punt de degollar-lo peròen aquell instant passà quelcom quemolts del castell no esperaven: El Ca-brit d'un bot s'escapà de les mans delsescorxadors i començà a córrer pelpati; aleshores, eixiren del departa-ment de guàrdia els soldats i el co»mandant amb cordes i començarend'empaitar n Ivànutxka; aquest s'esmu-nyí i anà a amagar-se al darrera de lafal.a Elènutxka; els soldats s'abraona-ren allí i en un dir Jesús! lligaren decap a peus... no diríeu qui? La bruixo»ta que havia usurpat el lloc de la dolçaElènutxka!

No podeu imaginar-vos els renecsi els esgarips que sortiren d'aquellaboca d'infern de la Bruixota de lesaigües. El bon Boiarin s'encarà ambella i li digué:

— Bruixa maleïda[ Una cosa noméspot salvar la vostra criminal existènciaQue torneu al Cabridet la forma hu-mana que li pertany...

— Això i res més? — preguntà laBruixa.

— Això i rés més! — respongué elBoiarin.

Per tota resposta la Bruixa bufàvers el Cabridet el qual immediata-ment quedà convertit en el tsarevitxIvànutxka. La Bruixa aleshores digué:

— Ja no em podeu demanar resmés! Mai no sabreu on és 1'Elènutxkal

— T'enganyes, mala Bruixa: l'Elè»nutxka és ací... — i s'obrí la porta japaregué la nostra amiga més formosaque mai la qual anà a agenollar-se alspeus de son estimat espos i intercedirper aquella Bruixota que tants mals lihavia causat. Però el Bon Boiarin, ho-me recte ¡justicier,ordenà que fos llen»çada a la caldera que ella mateixa ha-via fet preparar per coure l'Ivànutxka.

Hom diu que hi ha un llibre queconta la guerra que el bon Boiarin de-clarà al Tsar que havia usurpat el tronde l'Ivànutxka fou elegit veritable Tsar.Hom diu que aquell llibre conta que elbon Tsar Ivànutxka es mullerà ambaquella cosineta del Boiarin que esdeia Maria que el duia a pasturar...

Jo aquest llibre no l'he vist mai[

1.1 1/, ice

VIROLET Ni m. CCXXXIV , P. 205

EL GE G ANT VER LI H U Á

4 7FF^P d-/

y

_ J1 ¡

^`^f `^ Mh

Fa més de cent anys que en unacabanyeta, al mig d'uns camps, hi vi-vien un vellet i la seva dona amb duesnétes orfes de pare i mare, tan bufo'nes i dòcils, que els seus avis sempreque podien no deixaven passar ocasióde lloar-les.

Un dia el vellet va sembrar pèsolsa l'hort i al cap de poc dies ja haviensortit i ja s'havien emplenat de flors.Hom no pot pas ponderar la satisfac-ció del bon vell, el qual, tot contemplant aquell bé de Déu de florida, ana'va pensant:

— Ma noi! Tindrem pèsols per totYhivern i encara ens en sobraran pertornar a sembrar l'any que ve. Quinstips de pastellets amb pèsols ens po-drem fer petar[... — i saltava i ballavade joia.

Però heus ací que un dia va arribartot un vol de pardalets que es van dei-xar caure al damunt del pesolar i va-ren fer un estropici. El bon vell, enveure allò, podeu comptar el disgustque tingué.

— Cuita[ — cridà a la néta mésgran. — Vés al pesolar a espantar elspardals, que ens deixaran sense ni unpèsol!

Ella va agafar una branca seca,se'n va anar a l'hort, es va asseure aun costat i va començar d'espantar elsocells fent anar la branca i cridant tanfort com podia:

— Via a fora, pardalets!Si us mengeu els pesoletsaniré l'avi a cercai amb la xarxa us caçarà!

De sobte, hom percebé un soroll

esgarrifós per la banda del bosc, i alpunt aparegué el gegant Verliuhà.L'aspecte d'aquell monstre era terri-ble. Només tenia un ull al mig delfront; el nas, punxegut i refilat com ungarfi; la barba, com pues d'eriçó ros-ses com un feix de palla; el mostatxotenia almenys una cana de llargada.Anava cofat amb un casc de pell deporc espí; caminava apoiant-se en ungaiató enorme, i quan somreia ense-nyava aquella boca espantosa ambaquell dentat igual que el dels sen.glars vells.

Quan li venia al pas algun ésserhumà, amb un braçat l'estrenyia contrason pit i el deixava mort fent-li cruixirels ossos; després se'l menjava enquatre queixalades. No tenia pietat devells ni de joves, i el mateix devoravaels valents que els covards. Quan liqueia a les mans algun infant, l'aga.fava per un peu o bé per un braç i sel'engolia que ni li tocava a les dents.

Tot just Verliuhà veié la néta delvellet l'agafà com qui agafa una gra-nota per les cames i se la va empas.sar.

L'avi va esperar molta estona lanéta gran, i en veure que ja passavamassa temps i encara no tornava, vaenviar la néta petita a cercar-la. Aixíque arribà a l'hort fou vista per Ver-liuhà, i abans que ni ella mateixa sen'adonés, ja se l'havia empassat queni li va tocar els queixals.

El bon vell es cansà d'esperar, ihavent perdut la paciència, va dir a laseva muller:

— Noia, això ja és massa. Em ju-garia un peix que les dues nétes S'hanentretingut jugant amb la canalletadels voltants. Ja estic veient que elspardals se'ns hauran cruspit tota laflorida del pesolar. Vés i crida-les.

I.a velleta agafà el gaiatet, eixí alpati i se n'anà tot ranquejant cap al'hort a cridar les nenes. Així que hiarribà va veure en Verliuhà i de segui-da endevinà el que havia passat. Lapobra velleta, plorant, desesperada, ino sabent què fer, va llençar un copde pedra el gegant, i aquest, en feresment de la desgraciada àvia, la vaagafar i obrí la boca per pegar-li quei-xalada. Aleshores es deturà, se la vamirar, i va dir:

— Burrango! Això tot són ossos!...Mira, vella: Això et salva. Ja pots to-car el dos i que no et presentis maimés al meu davant, perquè si ho fasem recordaré que m'has clavat un copde pedra i -amb un cop de bast t'escar-ponarél...

N ►im. CC.XXXIV - Fà. , X5

VIR0LET

La gola de niel

A ca l'adrogué en Rafel Una gota n'ha caigutha entrat per comprar-hii una mosca l'ha begut.

[mel.

En veure la mos, el gat I el gosset que la voliatot seguit se 1'ha menjat. el mossega amb fellonia.

L'adroguer, per venja el gat, En Rafel, i amo del gos,el gos ha bastonejat. l'apallissa rabias.

Els veïns entren de pressa Reforços vénen correntsi prenen part a la fressa. tots armats fins a les dents.

Per ofega aital bullitsalt 'ex--rcit de seguit.

Les turbes totes armades una gota de dolçóhan construït barricades. ha dut la Revolució.

(De Münchener Bilderhogen)

N.° 385. — Jaume Mas

V I R O L E T Núln. CCXYXIV — Pit;, 2(ï7

t ,

ÇY

DEL TEivIPS ANTICEl rei Midas, segons la faula grega,

donninava la Frígàa, país situat a l'AsiaMenor. Tenia en els jardins del seupalau una font en la qual anava a beu-re Silèn, el déu bosquetà de peus decabra. Midas, barrejà vi amb 1'aignade la font i Silèn s'hi embriagà i foullavors capturat pel reí, el qual eI trac

-tà rnolt lié i li preguntà què era ellaque polia fer més feliç l'home. "Noha7er it•scutp, respongué Siièn, io síhoin ja lla nascut, morir quan més.fl 'iat mn Eer.

Midas, sortosarnrnt, no féu cas«aquesta pesimista resposta, i seguíobsequiant el p elut amb tota mena debons tractes. Baccus, el déu del vi, icompany de Silèn, en saber els favorsque el rei Midas feia al seu amic, lioferí donar-li tot el que demanés.

El rei era ambiciós, i demanà aBaccus la gràcia de poder convertiren or tot quant toqués. Baccus li hoconcedí amb la rialla sarcàstica quesols els déus de 1 . Olimp sabien ferquan de burlar-se dels tristos mortalsestraetava.

Midas començà tot seguit a passarla má nens seas mobles i parets. Totesdevenia d"or puríssim i brillant. Laterra que trepitjava també restava convertida en or. Però vingué l'hora dedinar, i en portar-se el pa a la boca,se Bi convertí en or, i en beure unacapa de vi Ii quedà el liquit rletal-lit•-zat a la boca. Volgué després repostai els coixins es tornaren d`er i durscom sols el metall pot ésser.

Midas es posà a plorar i sa fillavalgué aconsolar-lo, però aàxi que anitper besar son front, la porra donzellaesdevingué també estàtua d'er_

Lievers Midas, desesperat, invocaBaceuç i Silèn, els quals es presenta-yen ï II ordenaren que anïs a banyar-se al naixement del riu Pactolus. Des-prés d'aquest bany . Midas perdé elseu afrós do, i el riu Pactolus esdevin-gué far„és per les arenes d`or que con-duia.

Els llogaters més feliços són elsque estan en cases estretes, perquè notenen lloc per queixar-se.

MOTS CREUATS

r

UI.: .I1IIIIUIRiJIRIRUIU 1

JiojitzontaL• 1 Poesia trista. 7 Vallpirinenca, 9 Crit per avisar. 11 Articlemasculí. 12 Començament d'Armènia.13 Fer una prometença. 16Remenarà.17 Existeix. 18 Principi de tïtella. 19Final de petit. 20 Per caminar. 22 Tra••vessar.

Vertica 2 Neta. 3 Ermitans. 4Emperador que perseguí els cristians.5 Partícula inseparable que denota pri-vació. 6 Torna a prendre. 8 Fets pelCreador. 1© A la presó. 12 Crit perfea marsa•r un cavall. 14 Rei de Basan,a la Bfbiia. 15 Possessiu femení. 20Aliment. 21 Saludable.

HLIMOR l`ALTRE TEMPS

Per ànpràmir Mtllets falsosanà a presàrà en Quim Reixai ell respon quan Ii pregunten,que fou per á restions cf faerprcreta_

Et. SARRÀcgvo

An,b tant talent en Pujadesclava les seves mentidesque per sentir ses sortideses poden pagar entrades.

M. PALA

EI doctor Pere Vallcebredi='ué a un malalt: No vol rebrevrita ? Doncs mengi lleugé.— Doctor, cregui que ho faré:avui em menjo una llebre.

R.

Sap taca amb gran perfeccióel violinista. Martí;pero, segons ma opinió,molt millor que el violisup tocar el violó.

D. M.

Don Marcel tenia un gosi un amic que el visitavatot sovint el turmentavaels fes-lo posar furiós.Veient-to tan enfadós,ell que un die Ii va di:— No turmenti el ges aixíni ti don¡ anés molèst?aperquè turmentó una bèstia.és corn turmentar-me a mi.

T.

Un metge molt desgraciat,que là deien D. Canut,no tenint ni un costipatdeia corrent pel veïnat:-- Hi ha una pesta de salut!

JEROGLII; IC COMPRIMIT

ix ESotueions al número passst

A la fuga de vocals:A la vareta del marhi ha una donzellaque brodava un mocadorque és per la reina.

Mots c:euats:

::yN r

rrnriiuianiiu

øIIIDJ

Gran concurs d'ombres

N.° 386. — A. Senllehí

4jÇ

`T

N.° 387. — J. Vilella N.° 388. — Emili FeliuRedacció i Administració: Cardenal Cesañas, 4Imprempta: Carrer de Muntaner, 2 4, interior

R ^+

a ^

Núm. CCXXXIV .-- F. 208

BLANCANEU

VIROLET

1 ROSÄRO JÂConte de Grimm, dibuixos per D'IVORI

t

1. Una pobra dona, vivia en unabarraca solitària en mig dels camps,davant la porta de la qual hi havia dosrosers, l'un blanc, l'altre roig. Teniadues filles, que per comparança ambels rosers anomenava Blancaneu i Ro»saroja, bones ambdues i obedients.

2. Rosaroja era amiga de córrerpels prats cercant flors i papallones

mentre sa germana restava a casa fi»lant i entretenint-se en divertimentscasolans.

3. Un dia que juntes halen sor»tit, se'ls féu nit en un bosc i deguerenrestar-hi fins al matí. En clarejar veié»ren un formós nen vestit de blanc quidesaparegué tot seguit i aleshores s'a-donaren que havien dormit al costat

d'un precipici. La mare els explicà quehavien vist 1'Angel de la Guarda queles emparava.

4. A les vetiles d'hivern, quan ha»vien enllestit els quefers de la casa,restaven una estona vora el foc. Lamare llegia, les filles fiaven un bé i unatortoreta dormien prop d'elles.

5. Una nit, havent sopat, trucaren

a la porta. — Obra, Rosaroja, féu lamare, que deu ésser algun viatger per»dut en la neu. — Obrí la noia i ambsorpresa veieren entrar un enorme ósnegre.

6. Restaren totes tres espantades,però l'ós les tranquilitzà assegurantque no els faria res. El feren asseure

vora el foc i li oferiren menjar, li es»7. polsaren la neu del damunt i ju»garen confiadament amb ell llarga es-tona. Ell els digué per fi: Deixeu-metranquil, no fos cas que sens voler ma-téssiu vostre pretendent. D'ençà dellavors, cada nit i anava i se'n tornavaal matí, fins que un dia de primavera

els digué: 8. Me'n vaig i no torna-ré en tot l'istiu. — On vas estimat ós?li demanaren. — Vaig al bosc, haig devigilar els meus tresor, car els maleïtsgnoms que surten del cau, vénen a ro-bar- me.

9. En despedir-se es rascà unamica la pell i pogueren veure quelcom

que Lluïa dessota el pèl, però no en fé- tot tallant llenya, se li havia escapat elren cas. Temps després, anaren a cer- arbre a terra i quelcom que es bellu» tascó i havia quedat pres per la barba.car herbes al bosc i veieren un gran gaya darrera d'ell. Era un gnom, que , (Acabarà)