ANTICS CAMINSDe Gràcia al Tibidabo

ESPELEO LO G IA45 anys de

la descoberta de l’avencMontserrat Ubach

ESCALADABecco Meridionale della TribolazioneEsperó central

C IÈN C I ES D E LA TERRA

La humanitat i els canvis climàtics

ESQ UÍ NÒRD I CHalti, el sostre de Finlàndia

MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 3 / N Ú M . 8 8 1 / F E B R E R 2 0 0 9

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 408cec@cec.catwww.cec.cat

SubscripcionsTel.: 933 152 311revista.muntanya@cec.catwww.cec.cat/revistamuntanya.cat Subscripció anual: 24 € (sis números)

PublicitatTel.: 696 206 159revista.muntanya@cec.cat

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

Director i editorFerran Alexandriferran@alexandri.cat

Secretari de RedaccióErnest Godó

Consell de RedaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsVíctor RiverolaJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martíneza@albertmartinez.com

Assessorament lingüísticLletra petitaimmaliz@lletrapetita.com

ImpressióLitografía OchoaTel.: 936 855 819Imprès en paper ecològic

DistribucióL’Arc de BeràTel.: 934 653 008

02/2009 M U NTANYA 881 3

La revista Muntanya no comparteix necessàriamentl’opinió que s’expressa en els articles publicats, sinóque la responsabilitat dels comentaris recau sobreels autors respectius.És prohibida la reproducció parcial o total d’aquestapublicació mitjançant qualsevol recurs oprocediment, incloent-hi la impressió, la reprografia,la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevolaltre sistema, sense l’autorització escrita de l’editor.

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 Halti, el sostre de FinlàndiaFrancesc Monsonís i Elena Rivas

12 Els canvis climàtics i la humanitat: ¿un conflicte permanent?David Serrat

20 45 anys de la primera exploració a l’avenc Montserrat UbachMontserrat Ubach i Tarrés

28 De Gràcia al Tibidabo. Un viatge en el tempsJoan M. Vives i Teixidó

34 Becco Meridionale della Tribolazione. Esperó centralJoan Jover

SECCIONS

5 Editorial38 Visions a la ploma40 Vies d’escalada42 Llibres i mapes44 La motxilla de muntanya49 Amics de la muntanya50 Itineraris excursionistes

Portada: Erupció volcànica a l’illa de la Reunió. Foto: Jupiterimages.

6

12

20

34

28

■ CONFERÈNCIES(últim dijous de cada mes a la sala d'actes a 2/4 de 8 del vespre)

■ Excursionisme, fotografia i arqueologia■ L'Arxiu Mas■ Ignasi Canals i Tarrats, un altre rescabalament històric pendent■ La fotografia estereoscòpica i els fons de l'AFCEC■ L'Arxiu Fotogràfic de l'Institut d'Estudis

Fotogràfics de Catalunya■ Els fons amb autocroms de l'AFCEC■ L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

«Davant de l'Exposició de postals de Catalunya que en aquest Centre Excursionista tenim organisada, va despertar-se en nostre esperit viva y vigorosa una aspiració altres vegades sentida, un desitg que voldriem veure satisfet molts aimants

de la cultura de nostra terra: la de fer, la de que faci aquest Centre Excursionista l'inventari gràfic de Catalunya.»

JERONI MARTORELL (BUTLLETÍ DEL CEC Nº 169, 1909)

■ TAULES RODONES■ Arxius fotogràfics i fotògrafs. Móns divergents?■ Els arxius fotogràfics en relació a la fotografia digital.

■ TALLERS ■ Fotografia estereoscòpica i procediments antics

■ EXPOSICIONS■ Objectiu infinit. L'ambició i intensitat fotogràfiques

d'Ignasi Canals i Tarrats.

■ MOSTRA DE FOTOGRAFIA EN RELLEU

■ JORNADES DE PORTES OBERTES

Més informació a

www.cec.cat

Amb motiu del Centenari de l'Arxiu Fotogràfic del CEC tindran lloc els següents actes:

CENTENARI DE L'ARXIU FOTOGRÀFICdel CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

1909-2009

F. B

OR

DE

SI.

CA

NA

LS

EDITORIAL

Ulldeter, 100 anys delprimer refugi de muntanya

Cel rogent, pluja o vent

■ Un del problemes que més preocupenavui dia és el que fa referència al canviclimàtic de la Terra. És també un bonmoment per desfer equívocs i dir lescoses clares, lluny del que solen dir elspolítics i els neòfits per via d'indicis. Decanvis climàtics, al món, n'hi ha hagutsempre, i amb aquests hem sobreviscut i hem après a viure. Dediquem una partd’aquest número a parlar d'això mateix,però des de l'òptica de la perspectivacientífica, l'única via veritable i possible.

■ Sembla que enguany hi haurà neu perdies en les nostres estacions d'esquí, ique la temporada serà més que excel·lent.Us proposem, com en el número anterior,una proposta d'esquí nòrdic, però aquestavegada als terrenys plans dels païsosnòrdics, l'origen probable d'aquestamodalitat, concretament a Finlàndia. Unitinerari perfecte de cara a les vacancesde Setmana Santa.

■ Si consultem la Guia itinararia del AltPlá de Barcelona y del Baix Vallès d'ArturOsona del 1894 podrem descobrir unantic camí de muntanya gairebé oblidatavui dia. Es tracta de fer una excursió enel temps i resseguir una part del camíque anava del pla de Barcelona fins aSant Cugat del Vallès, pujant al cim delTibidabo i tornant pel camí de Sant Genísdels Agudells.

■ Enguany es compleixen 45 anys de ladescoberta de l'avenc Montserrat Ubachal Solsonès. És una cavitat emblemàtica,que va ser rècord de fondària durant unsquants anys, en el ple del boom del'espeleologia catalana. La descobridorad'aquest avenc ens explica una històriapoc coneguda d'aquella època: la de lagent d'allà, de Canalda.

■ Per tancar els articles d'aquest número,una proposta adreçada als escaladorsalpins, una escalada interessant al BeccoMeridionale de Tribolozione, al cor delsAlps de Graies, un cim tot de roca,impressionant, de dificultat D de IV i V.

■ En iniciar el primer número del 2009també us volem presentar una novasecció, que anirà apareixent juntamentamb d'altres, anomenada «Amics de lamuntanya». Volem fer una una pàginadedicada a recollir les inquietuts depersonatges destacats del món de lacultura i de l'esport, que ens aportaran la seva visió de la muntanya i de la seva relació amb la societat i la culturaexcursionista. En aquesta ocasió,comptem amb la presència del famósescriptor Ken Follet, autor de Els pilars de la Terra.

Ferran AlexandriDirector de Muntanya

02/2009 M U NTANYA 881 5

Les erupcions volcàniquespoden afectar també el climade la Terra amb el descens deles temperatures. El terribleabisme de la boca d’aquestvolcà de l’illa de la Reunióconvida, tanmateix, a la con-templació fascinada, el cons-tant interrogant davant laforça cega de la natura.

El contrast entre el vermell i eltaronja de la lava, amb el blaudel cel, fan possible que elfotògraf capti la velocitat ade-quada per congelar el movi-ment de la lava expulsada.

Foto: Jupiter Images.

ANTICS CAMINSDe Gràcia al Tibidabo

ESPELEO LO G IA45 anys de

la descoberta de l’avencMontserrat Ubach

ESCALADABecco Meridionale de la TribolazioneEsperó Central

C I EN C I ES D E LA TERRA

La humanitat i els canvis climàtics

ESQ UÍ NÒRD I CHalti, el sostre de Finlàndia

AFC

EC

Enguany farà cent anys de la construcció del primer refugi demuntanya del nostre Pirineu al circ d'Ulldeter. La seva inaugu-

ració va coincidir amb el començament de la Setmana Tràgica a Bar-celona, un exemple més de la capacitat de la societat d'aquells tempsper superar les condicions més adverses.

L'obertura d'aquest refugi va significar un pas molt important enel desenvolupament dels esports de muntanya a Catalunya, sobretotpel que fa a la continuació de la introducció de l'esquí a casa nostra.

El refugi vell d'Ulldeter, amb la seva estructura i forma peculiars,va durar fins a la dècada de 1940. Posteriorment va ser substituït perun altre edifici, fet amb materials millors, i en un indret més arrece-rat dels vents forts que venien del nord.

La possibilitat de disposar d'un lloc amb condicions en el plehivern on s'hi pogués accedir per mitjà dels esquís, aquells estris nousper desplaçar-se per damunt la neu, va representar el fet d'ampliarl'activitat excursionista a l'hivern amb més seguretat, i això va per-metre un avenç molt important en la pràctica de l'alpinisme com aextensió de l'excursionisme.

La construcció del refugi d'Ulldeter va obrir el pas a la construccióde la Renclusa deu anys més tard, però també de tot un seguit d'al-tres refugis en diversos indrets del país.

Els refugis de muntanya no són únicament llocs per fer-hi estada iper practicar-hi els esports de muntanya, sinó que també són indretson es pot aprendre a conviure en condicions de vegades extremes, ion es poden compartir coneixements sobre el territori i sobre lesmillors pràctiques per anar per la muntanya a l'hivern.

Tot això, juntament amb la promoció del turisme a les valls on hiha aquests refugis, ha fet que aquestes instal·lacions siguin fonamentalsper als esports de muntanya, com a llocs segurs de sojorn, però tambéper a la conservació del medi natural i àdhuc per a l'economia local.

Josep Manel PuentePresident del Centre Excursionista de Catalunya

Refugi d'Ulldeter.Autor desconegut.

Durant els seus llargs hiverns espot practicar l’esquí a gairebéqualsevol lloc. Cada ciutat i poble marca les seves pròpiestraces per practicar l’esquí de fons

ESQUÍ NÒRDIC

MUNTANYA 881 02/20096 02/2009 MUNTANYA 881 7

Halti, el sostre de FinlàndiaTravessa hivernal amb esquísText i fotografia: Francesc Monsonís i Elena Rivas

La Lapònia finlandesa s’allarga cap al nord-oest i forma un veritable braç que s'endinsa uns 100 kmentre Noruega i Suècia i arriba fins a la cadena escandinava. És la zona més muntanyosa del país, ambvuit cims per sobre dels mil metres, com el Halti (1.328 m), que és el més alt. Kilpisjärvi és l’única ciutatdins d’aquest braç i està situada a tan sols 50 km de l’oceà Àrtic. Hi ha un punt fronterer oncoincideixen les tres lapònies: la sueca, la noruega i la finlandesa.

Un paradís per a l’esquí nòrdic Finlàndia té una superfície de 338.000 km2 i fa fron-tera amb Suècia, Noruega i Rússia. Durant els seusllargs hiverns roman coberta de neu i es pot practicarl’esquí a gairebé qualsevol lloc. Cada ciutat, poble ifins i tot hotel, marca les seves pròpies traces perpracticar l’esquí de fons. La gran plana lacustre delsud és la més adequada per a l’esquí nòrdic, mentreque les regions de muntanyes situades més al nordsón més interessants per a l’esquí de travessa.

En aquestes regions de boscos i planes, on l’o-rientació és difícil, els finlandesos organitzen cadaany grans travesses amb assistència i fins i tot traça.Una de les més conegudes, la Border to Border, tra-vessa Finlàndia d’est a oest, des de la frontera russafins a la sueca.

La zona més adequada per a l’aventura és Lapò-nia, al nord de Finlàndia, on hi ha les muntanyesmés altes. Hi trobem tres massissos muntanyososben diferenciats, d’est a oest: el Saarislkä, el Pallas-tunturi-Ounastunturi i el «braç de Finlàndia». Ensinteressem per aquesta zona perquè el fet d’albergarels cims més alts ens suggereix un paisatge mésvariat. A més, és una de les zones més salvatges delpaís. Tanmateix, disposa d’una cadena de petitsrefugis que ens permetran obtenir alguna comoditati ens evitaran portar molt de pes.

La travessa que ens ocupa comença a Kilpisjärvi,a 429 m d’altitud, i continua per la zona anomenadaKäsivarasi —que significa braç en finès—, a la muni-cipalitat d’Enontekiö. Malgrat les altituds modestes,la seva localització geogràfica fa que tingui un climad’alta muntanya. Si volem arribar al cim Halti s’hade tenir autonomia total com a mínim uns set dies.El clima, els boscos, la falta de relleus destacats i l’ab-sència de senyalització fan que l’orientació es conver-teixi en una de les principals dificultats.

Els refugis d’aquesta zona són petites cabanes defusta d’entre cinc i deu places. N’hi ha de duesmenes: els varaustupa, tancats i equipats amb estufa,llenya, material bàsic de cuina, matalassos i flassades;i els autiotupa, oberts i equipats només amb estufa illenya. Tots dos solen estar junts o molt propers. Elstancats cal reservar-los i recollir la clau. Poden per-tànyer a diverses organitzacions segons la zona.

L’itinerari total i circular d’aquesta travessarequereix deu dies aproximadament. Nosaltres plan-tegem la nostra variant en set dies, usant els refugisguardats per evitar transportar massa pes.

Els reservem amb força antelació i, tot i així,encara en trobem algun de ple, per la qual cosa hemd’adaptar el recorregut a la disponibilitat dels refu-gis. Planegem un itinerari on caldrà repetir alguntram; l’altra part serà circular i procurarem variar elsrefugis d’anada i de tornada.

El material personal que durem serà d’hivernextrem i sobretot de protecció pel vent, i inclouràulleres, màscara i manyoples. Ens podem trobartemperatures de fins a -30º C i vents forts.

Els esquís són de back country, similars als de fonsperò més amples, amb cantells metàl·lics i amb fixa-

Amb bon sol i una neuperfecta, sortim decamí cap a Pihtsusjärvi.

Cim del Termisvaara.

ció per a bota gruixuda i calenta. Així mateix, porta-rem una pulca (trineu) per transportar l’avitualla-ment de sis persones durant set dies i una mica dematerial comunitari. No l’hem utilitzat mai, peròcreiem que en aquest terreny suau serà d’utilitat.

Preparem escrupolosament el menjar i el repar-tim en bosses diàries, cosa que ens farà més fàcil uti-litzar-lo. Aconseguim uns menús abundants i apeti-tosos que consisteixen en menjars deshidratats icalòrics, a més d’embotits, formatges, pa, etcètera.Cadascú durà a la seva motxilla la ració del dia, aixícom un termos per no haver d’obrir la pulca finsarribar al refugi.

Planegem l’itinerari segons una guia i mapa1:50.000. Cal anar amb compte, perquè els itinerarisque assenyala el mapa solen ser d’estiu i eviten llacs,mentre que els d’hivern són més plans i curts, i pas-sen pels llacs gelats i eviten desnivells. Fem el nostreitinerari sobre un mapa digital i l’introduïm al GPS.

El nostre pla queda muntat en set etapes, a mésdel temps necessari per anar d’Espanya a Kilpisjärvii tornar.

rari d’hivern està assenyalat d’aquesta manera. Elscamins principals els marquen per Setmana Santa.Emprenem junts la marxa i comprovem que tenimfet el track de l’itinerari d’estiu.

La primera etapa la fem sota una forta nevada iamb molt poca visibilitat. Travessem algun llac,però el paisatge només és blanc. Arribem a un refu-gi intermedi, Kuonjarjohki, on aprofitem per men-jar i escalfar-nos una mica.

D’allà remuntem cap al nord-est per un suaupendent, contornejant el cim del Kahperusladnja, idesprés anem baixant cap al nord, cap al refugi deMeekonjärvi. El lliure i el guardat estan una micaseparats. Al cap d’una estona tenim l’estufa en marxai el refugi ambientat amb un munt de roba, mitjonsi guants penjats per tot arreu perquè s’assequin.

3. De Meekonjärvi a Halti Aquesta nit ha nevat força, però quan ens aixequemfa bon temps. La temperatura és de -12º C però nohi ha vent. Sortim d’hora. Remuntem la vall de Vuo-makajoki cap al nord i travessem el llac de Vomakas-järvi. Ens creuem amb dues parelles, les úniques alllarg del dia. Continuem endavant fins a trobar elllac de Pitsusjärvi, i seguint la seva riba arribem alrefugi del mateix nom. A dins només hi ha una per-sona, que marxa ràpidament en veure tanta gent.

Els refugis que anem trobant són pràcticamentiguals. Curiosament, tot i que és Setmana Santa,quasi no hi trobem ningú. Mengem una mica iprosseguim la nostra ruta cap a Halti. El camí con-tinua pujant, seguint el curs del riu Kovdajoki.Anant sempre cap al nord, arribem al refugi deHalti (940 m). La visibilitat no és gaire bona i noarribem a veure el cim del Halti.

Com en els altres refugis, estem sols. Aquí hi hauna petita habitació perquè s’assequi la roba ambl’escalfor de les estufes. Com cada dia, repetirem elcerimonial d’encendre l’estufa, fondre neu, fer elsopar i passar una vetllada agradable amb aquestasensació de solitud.

4. Ascensió al Halti i PihtsusjärviAquesta nit ha nevat i el dia es lleva fred, però ambsol i una neu immaculada. Sortim amb motxillalleugera i posem les pells de foca; encara no sónnecessàries, però així evitem haver de manipular-lesdesprés amb el fred. El camí es dirigeix cap al nord-est fins a la frontera noruega i després, a poc a poc,va pujant per la carena cap a l’oest fins arribar alcim. L’aire i el fred augmenten considerablement.Al cim hi ha un monòlit de pedra completamentcobert de gel i una caixa metàl·lica amb el llibre designatures. Ens hi quedem poca estona, perquè elfred és intens.

La baixada és suau, amb una neu pols que ensarriba fins als genolls; els esquís ni es veuen. El pai-satge és molt bonic, amb muntanyes arrodonides,però molt salvatge i solitari. Tornem al refugi, reco-llim la resta de material i ens n’anem a dormir alrefugi de Pihtsusjärvi.

1. De l’hotel Kilpisjärvi a SaarijärviDesprés de preparar motxilles i pulca comencem acaminar a les 10 h amb un temps una mica nuvolósi amb fred moderat. Al final a la pulca portem uns55 kg d’avituallament, més una tenda i aïllant d’emer-gència, un bastó de recanvi, una pala, un petit carre-gador solar de bateries i, a més, la motxilla de quil’arrossega. Malgrat el pes considerable, es portaamb força facilitat un pes que a l’esquena seriaimpensable carregar.

En el primer tram, encara dins del poble i finsque creuem el primer llac, hem de compartir camí

amb alguna moto de neu. Ens resulta curiós veureque passen dues motos de neu de la policia percomprovar que es respectin els camins de motos i elsitineraris d’esquí. Al cap de dos quilòmetres ja ensseparem d’aquesta ruta comuna i comencem aentrar en un paratge més solitari.

El camí va pujant cap al nord-oest, i darrere nos-tre podem contemplar el poble i la presència cons-tant del pic Saana, de 1.029 m i amb una siluetacaracterística. Travessem tres llacs. Durant un tram,l’itinerari s’endinsa a Noruega i torna a sortir. Abansdel refugi hi ha una curta baixada, on fem les pri-meres pràctiques d’esquí amb pulca.

El refugi és una petita caseta de fusta dividida endues parts iguals; una és la guardada i l’altra, la lliu-re. Solament es diferencien en l’equipament i en elfet que la primera està tancada amb clau. Gairebétots els refugis que trobarem són similars. La capaci-tat és per a deu persones, tot i que molt justes. Afor-tunadament, només som sis. A la part lliure hi hauna finlandesa que viatja sola.

2. De Saarijärvi a Meekonjärvi Ens aixequem d’hora. Fa un temps infernal, ambmolt de vent i nevant. Tanmateix decidim sortir,equipats amb tota la nostra roba de vent. Momentsde dubte al sortir del refugi: el GPS assenyala un iti-nerari on hi ha algunes fites, però veiem uns palsclavats a la neu que van en una altra direcció. Lafinlandesa del refugi lliure surt i ens diu que l’itine-

ESQUÍ NÒRDIC

MUNTANYA 881 02/20098 02/2009 MUNTANYA 881 9

distància desnivell temps temperatura(km) (m) sense (ºC)

parades(h)

Kilpisjärvi-Saarijärvi 14 +255 3:30 -5º / -10º

Saarijärvi-Meekonjärvi 19 +355 / -450 5:10 -15º

Meekonjärvi-Halti 17 +440 / -70 4:50 -15º

Ascensió pic Halti 8,5 +430 2:00 -18º

Halti - Pihtsusjärvi 6,7 -220 1:20

Pihtsusjärvi-Kuonjarjohka 20,6 +420 / -280 6:12 -15º

Kuonjarjohka-Terbmisjärvi 9,8 +50 / -305 2:30 -13º / -15º

Ascensió pic Terbmisjärvi 3,3 +465 1:50

Terbmisjärvi-Kilpisjärvi 17 +125 / -250 3:50 -24º / -32º

Una altra vegada sols; passa una moto amb pes-cadors, però en veure gent continuen endavant. Sónde caràcter solitari.

5. De Pihtsusjärvi a Kuonjarjohka El refugi de Pihtsusjärvi està situat al nord del llacdel mateix nom. Travessem el llac en direcció sud,cap al seu desguàs, i entrem en una petita vall queens condueix al llac i la vall de Vuopmegasjärvi, on esveuen les muntanyes de Noruega. Hi ha una fortabaixada fins arribar al refugi de Meekonjärvi. Desd’allà continuarem cap al sud pel mateix itinerari quea l’anada, tot i que aleshores gairebé no havíem pogut

PLA D’ETAPES

Avancem per damuntdel llac dePihtsusjärvi, i seguintla seva riba arribaremal refugi homònim.

La baixada del Haltiés suau, a través d’unpaisatge salvatge isolitari, amb una neupols que cobreix elsesquís.

Travessa planera que transcorre al peu del cim del Saana.

ESQUÍ NÒRDIC

02/2009 MUNTANYA 881 11

contemplar el paisatge a causa de la boira. El primertram, amb un fort pendent, passa pel costat d’unamuntanya amb una característica forma de bolet, elSaivaara Caivárri. Costa arrossegar la pulca. Conti-nuem cap al sud-oest fins arribar al refugi Kuonjärjo-ki, situat al costat d’unes muntanyes suaus. Avui,Dijous Sant, ja comencem a trobar més gent.

6. De Kuonjarjohka a Terbmisjärvi Avui l’itinerari és totalment nou i no està marcat. Eltenim assenyalat al GPS, però tot i així preguntem agent del refugi, ja que hi ha un pas obligat per un con-gost i no volem embolicar-nos. Sortim en direcció aSarijärvi, però de seguida girem cap al sud. Anem tro-bant traces d’esquís. Passem el llac Gohpejävri, quedeixem a la nostra dreta. Trobem un gran ramat derens salvatges que fugen disparats quan ens senten.Des d’allà anem entrant al congost. És un tram moltagrest i podem gaudir esquiant en un bon pendent.

Trobem el camí sense problemes, però un dia deboira podria ser complicat. A la sortida ja es veu elllac de Terbmisjärvi i, al costat, el refugi. Ens hi ins-tal·lem, i passa gent amb motos i estris de pesca.Avui no cal fondre neu, ja que al llac hi ha diversosforats oberts pels pescadors i d’allí traiem l’aigua.

Com que encara és força d’hora, ens animem apujar al cim del Termisvaara, que és un altre mil dela zona. Travessem el llac del mateix nom i anemfent ziga-zagues, guanyant altura, per un vessantforça dret. Després s’aplana fins arribar al cim. Bonaperspectiva des de dalt i descens gratificant. Arri-bem al refugi, on avui sí que hi ha més gent.

Arriba la nit, que és freda i serena, cosa que potser l’anunci d’una aurora boreal. Anem vigilant perla finestra fins que, de cop i volta, comença l’espec-tacle de llums i colors, cosa que posa la rúbrica aaquesta fantàstica travessa. I més tard, per acabar-hod’arrodonir, surt la lluna plena.

MUNTANYA 881 02/200910

Dades d’interès

7. De Terbmisjärvi a KilpisjärviDia amb sol radiant, però el més fred de tots: -32º C.Sort que no fa vent. Sortim molt aviat i lleugers, esnota que tornem. Els càlculs de menjar han estat estu-pends i sobra poca cosa; la pulca és pes ploma. El camí,una mica monòton, avança per l’oest, per la mateixavall del llac Terbmisjärvi, vorejat pel pic Ailakkavaara.

Passem pel peu del Saana i per alguns trams de pis-tes d’esquí, fins arribar a l’hotel amb els esquís als peus.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(FO

NT:

GO

OG

LE M

AP

S)

Pujant al cim deTermisvaara, un altremil de la zona.

BIBLIOGRAFIA MOURARET, Annick /MOURARET, Serge, Paysnordiques. Norvege,Suede, Finlande, GuideLa Cadole.

CARTOGRAFIA Halti Kilpisjärvi 1:50.000(Genimap).http://www.karttakeskus.fi/workspace.client_organization/PublishedService?pageID=3&file=page

Refugi Meekonjärvi.

Refugi Halti.

FINLÀNDIA:finlandia@mek.fi

REFUGIS:http://www.luontoon.fi/page.asp?Section=9701

ACCÉS A KILPISJÄRVIEls aeroports més propers a Kilpisjärvi són elsde Kittila i Enontekio, a Finlàndia, i el deTromso, a Noruega. La resta del trajecte es pot fer amb autobús, però el més pràctic és contractar un taxi quet’esperi a l’aeroport, ja que tenen preusmoderats. Per problemes en els nostres vols,vam fer l’anada per Finlàndia i la tornada perNoruega. El trajecte de Tromso a Kilpisjärvi ésmolt espectacular.

La travessa planera que transcorre al peudel cim del Saana.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(FO

NT:

GO

OG

LE M

AP

S)

Aquells canvis climàtics van ser provocats princi-palment quan, per la deriva dels continents, el con-tinent antàrtic va anar quedant centrat al pol Sud.S’hi van anar acumulant els més de 3.000 metres degel de mitjana, que encara es mantenen, va baixar elnivell del mar arreu del planeta i es va iniciar la cir-culació oceànica circumpolar. Europa va passar d’unclima subtropical, amb palmeres i esculls coral·linsfins a l’alçada actual de París, Londres i Viena, al

CIÈNCIES NATURALS

02/2009 MUNTANYA 881 13MUNTANYA 881 02/200912

¿Que l’activitat humana ha influït, i influeix, en el clima actual? ¡Me’n lliuraré prou de posar-hoen dubte! Les evidències semblen irrefutables. ¿Que l’activitat humana és capaç de modificar lestendències i les oscil·lacions climàtiques que d’una manera «natural» (sense presència significativade la humanitat) s’han anat produint al llarg de la història geològica? Com a geòleg, em centraréen aquest punt de vista per tal d’analitzar tant els canvis climàtics recents com l’actual,emmarcant-los en el context de la història de la Terra i les influències mútues que hi ha hagut ambl’activitat humana.

Els canvis climàtics i la humanitat: ¿un conflicte permanent?Autor: David Serrat

Catedràtic de geodinàmica externa de la UBPresident de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC

Fa sis milions d’anysal continent antàrtics’hi van anaracumulant els més de3.000 metres de gelde mitjana, queencara es mantenen.

De fet, fins fa molt poc, el determinis-me climàtic era consubstancial al’activitat humana. O sigui que,

fins fa molt poc, l’activitat humana s’ha-via d’adaptar a les condicions climàtiquesque regnaven a l’indret on es trobava. I si nopodia adaptar-s’hi, emigrava cap a altres indrets o,fins i tot, arribava a extingir-se.

El primer cas és el que sembla que es va donar enl’origen del nostre gènere, i la nostra espècie, a l’estd’Àfrica. Uns simis que vivien en un lloc amb selva,com els goril·les o els orangutans actuals, es van tro-bar amb una progressiva aridització que va arribar atransformar aquella selva en una sabana. Detenir fruits abundosos a l’abast de la mà,van haver d’adaptar-se a l’escassetat d’a-liments fàcils d’aconseguir i vansaber, utilitzant les mans, obtenirfruits trencant les closques protecto-res... i sobreviure.

En altres indrets, com al Vallès, sembla que elsdriopitecs, simis de fa uns 6 milions d’anys (en «Pau»,estudiat per S. Moyà i altra gent del Museu Paleonto-lògic de Sabadell), no van ser capaços d’adaptar-se ino tenim constància que la línia evolutiva continués i,per tant, pensem que simplement es van extingir. Elscanvis climàtics, molt similars als dos llocs esmentats,van ser traumàtics: per a uns, van provocar l’extinció i,per als altres, l’evolució cap a formes més hàbils.

JUP

ITE

RIM

AG

ES

clima actual. Fins fa 6 milions d’anys encara teníemesculls coral·lins a l’actual Penedès (Sant Pau d’Or-dal), amb taurons al Vallès (Campins).

Aquest és el gran refredament geològic de laTerra. Pensar que l’acció humana pot canviar-ho,fonent el gel de l’Antàrtida, no deixa de ser un con-trasentit, com el de pensar que som capaços de ferderivar un continent cap a un costat o cap a l’altre.

Però la Terra rep influències externes i internesque poden fer oscil·lar el clima geològic, provocantreaccions d’un ordre menor, però no per això menysimportants per a l’activitat i la salut dels éssers vius.

Els darrers 2 milions d’anys, principalment permoviments de la inclinació del l’eix de la Terra, perles diferències de radiació rebuda del Sol, per fasesd’activitat volcànica excepcionals o, potser, i també,per impactes de meteorits, s’han produït escalfa-ments i refredaments, cada cop més intensos i dedurada més curta, que coneixem com a glaciacions iperíodes interglacials.

Aquestes oscil·lacions, que han durat desenes demilers d’anys, han fet que en el màxim de fred el gelhagi ocupat, per exemple, des d’Escandinàvia fins alnord d’Alemanya, Polònia i els Països Baixos, i gai-rebé tot el Canadà, fins a Nova York i els grans llacsdel nord dels EUA, (és quan en els Pirineus les gele-res de la vall ocupen, per exemple, la conca del riuQuerol fins a Puigcerdà, la Noguera Pallaresa fins aRialb, i la Noguera Ribagorçana fins a prop de PontSuert) i han provocat, com a conseqüència un des-cens del nivell del mar d’un centenar de metres a totel planeta; i que en el màxim de calor, amb un climamés càlid que l’actual, quedin amb prou feines unespoques geleres fora de l’Antàrtida. Es pot dir queaquestes oscil·lacions van afectar poc al gran casquetde gel antàrtic.

L’erupció del volcàPinatubo, a lesFilipines, el juny de1991. Les catàstrofesnaturals, com ara leserupcions volcàniques,poden provocarllargues temporadesde descensos detemperatura a àmplieszones de la Terra, perl’acumulaciód’aerosols al’estratosfera.

Pàgina anterior:Cràter produït per unmeteorit a Arizona,EUA.

Erupció volcànica al’illa de la Reunió.

02/2009 MUNTANYA 881 15

Aquells canvis van provocar que la fauna, inclo-ent-hi els nostres ancestres, fessin enormes migra-cions en busca de millors condicions pels seus cos-tums i dietes, amb nombroses espècies que anavendesapareixent, o extingint-se. Aquell ordre inferioren la magnitud dels canvis climàtics va fer que, perexemple, en plena darrera glaciació quedés gran partdel nord i l’est d’Àsia en unes condicions climàti-ques adequades per a l’ocupació humana i que, desd’allà, aprofitant el nivell inferior del mar, es colo-nitzessin l’actual Japó i, per l’estret de Bering, elJU

PIT

ER

IMA

GE

S

JUP

ITE

RIM

AG

ES

continent americà, passant per la regió del Yukonque tampoc estava glaçada.

Ara, i d’això ja fa més de 10.000 anys, estem cla-rament en un període interglacial (relativamentsuau comparat amb el que, per exemple, es va donarfa uns 400.000 anys) i dins d’aquest període, tambés’estan produint oscil·lacions climàtiques, d’unordre menor, però que ja afecten l’espècie humanamoderna, l’homo sapiens sapiens, ja extingits elsneandertals, i que han condicionat gran part delfinal de la prehistòria i tota la història, des de finalsdel paleolític superior fins a la història contemporà-nia. I no dic fins als nostres dies, perquè sembla quedurant els darrers decennis hem estat nosaltres elsque hem condicionat el clima i, ara com ara, no vullafirmar ni contradir res fins que no us acabi d’expli-car tot el que us vull dir.

Analitzem, doncs, des del punt de vista del geò-leg, els efectes del canvi climàtic actual i intentemesbrinar quines són les especificitats d’aquest canvicomparat amb els anteriors canvis climàtics d’a-quests darrers 10.000 anys no adjudicables a l’acti-vitat humana, ja que encara que ja hi havia humans,eren tan pocs i amb tan poca capacitat tecnològicaper modificar el clima, que no se’ls pot culpar de serels responsables dels canvis ni de cap catàstrofe cli-màtica.

A) Es fonen les geleresEls darrers 10.000 anys les geleres dels Alps hanretrocedit, més que les actuals, deu vegades. Elstroncs d’arbres trobats a les morrenes actuals ensdemostren que el nivell del bosc arribava uns 400metres més amunt que l’actual. Per on va passarAnníbal, camí de Roma, amb els seus elefants avuino ho podria fer.

Als Pirineus mateixos, les geleres actuals són elresultat de la Petita Edat del Gel dels segles XVI-XVIII, refredament que, d’una altra banda, va provo-car una greu crisi socioeconòmica, misèria i fam agran part d’Europa.

Des del punt de vista d’un geòleg especialitzat enl’estudi de les geleres del passat, aquest escalfamentdel planeta, i el consegüent retrocés de les geleres,no és gens anormal i, a més a més, en èpoques his-tòriques, ha estat beneficiós per a una humanitatque depenia, més que ara, del clima.

B) AriditzacióNo està demostrat que l’escalfament del planetaprovoqui més zones àrides que les actuals o les delsegle passat. El que passa és que es traslladen.

El mateix nord d’Àfrica, definit com el graner deRoma de fa dos mil anys, es va ariditzar posterior-ment i ningú no pot contradir que, amb l’escalfa-ment del planeta, segurament hi plourà més. En totcas, el desplaçament de les zones àrides i plujoses,no es pot dir que sigui un fenomen exclusiu delsnostres dies.

CIÈNCIES NATURALS

02/2009 MUNTANYA 881 17

Pàgina anterior:Glacera de Gorner aZermatt, Alps suissos.Els darrers 10.000 anysles geleres dels Alpshan retrocedit, mésque les actuals, deuvegades.

Dunes de sorra d’Erg Chebbi al desert del Sahara.

JUP

ITE

RIM

AG

ES

La diferència fonamental, i més greu, entre aquellsperíodes antics i l’actualitat és que a les zones inun-dables, tant pel mar com pels rius, hi viuen actual-ment milions de persones sedentàries i que les fron-teres politicoadministratives no facilitaran lesmigracions necessàries per reallotjar els afectats.

I així podríem anar analitzant els diferents parà-metres climàtics i arribaríem a la conclusió que geo-lògicament el clima ha anat canviant, fins i totrecentment, i la nostra espècie s’ha anat adaptant,amb més o menys problemes. Per tant, ¿el problemad’una catàstrofe imminent potser no deriva delcanvi climàtic?

El 1810 vivíem uns 1.000 milions d’éssers de lanostra espècie a tota la Terra. El 1925, després de115 anys, ens havíem multiplicat per dos. Vam pas-sar en poc més de 40 anys de 3 a 6 mil milions. Pre-visions optimistes de l’ONU realitzades el 1989, enssituen als 10 mil milions de persones el 2050, i alritme que anem hi arribarem fins i tot abans.

Per gastar l’energia que consumeix cadascun dels1.000 milions d’habitants, considerats el PrimerMón, un egipci necessitava tenir 120 esclaus al seu

servei. I aquests 1.000 milions considerem ètica-ment raonable (¡i econòmicament interessant!) queels altres 5.000 milions puguin assolir el nostre graude confort i, per tant, de despesa energètica.

Aquesta espècie, autodenominada homo sapienssapiens, que ha desenvolupat una tecnologia perpoder viure al desert, a l’Antàrtida o a l’espai, encondicions climàtiques inhabitables, ¿ha de témer elcanvi climàtic?

El canvi climàtic: ¿no deu ser un mite, o undimoni, que ens hem inventat per fer com l’estruç,amagar el cap sota l’ala, i no veure els problemesreals del futur del planeta Terra? La superpoblació ila manca d’energia per mantenir el model social quela tecnologia ens ha posat a l’abast, i que ensenlluerna, són uns problemes reals que vull pensarque la ciència ens resoldrà, perquè de no resoldre’ls,la guerra per aconseguir espai i fonts d’energia jatindrà cura de reduir el nombre d’habitants, o d’ex-tingir-nos, faci fred o faci calor.

Les altres espècies del planeta (les poques que dei-xarem vives) se’n beneficiarien i, si poguessin, ¡sen’alegrarien!

CIÈNCIES NATURALS

02/2009 MUNTANYA 881 19MUNTANYA 881 02/200918

C) Ascens del nivell del marEn l’òptim climàtic més recent i durador, el nivelldels mars va arribar a pujar, aproximadament, unmetre. És el màxim conegut de la transgressió marinapostglacial, denominada flandriana, i es va donar desdels 6.000 als 3.000 anys abans del moment actual.

¿Que el canvi climàtic actual, sense arribar a algu-nes de les previsions catastrofistes i poc fiables, enaquest apartat, de l’informe d’Al Gore, ens pot con-duir a aquelles condicions climàtiques que van ferpujar el nivell del mar un metre i que ja van afectarcivilitzacions com la mesopotàmica i egípcia? Ésobvi que sí i que, per tant, cal estar preparat, com afenomen previsible a llarg termini que és, com hosón les crescudes dels rius a més curt termini.

La regressió lineal ens indica que, atenent al’evolució històrica del clima, anem (o anàvem)cap a un refredament. ¿Canviarem aquestatendència?

La violència de l’oceàPacífic a Pfeiffer

Beach, prop del BigSud, a Califòrnia.

Tempesta a l’oceàAtlàntic. Costes deQuebec.En l’òptim climàticmés recent i durador,el nivell dels mars vaarribar a pujar,aproximadament, un metre.

A. M

AR

TÍN

EZ

JUP

ITE

RIM

AG

ES

JUP

ITE

RIM

AG

ES

– ¿I on és això? –li vaig preguntar emocionada,mentre el cor em bategava a cent per hora.

– Oi, és allà, a l’altra banda –va dir tot assenyalatles muntanyes. Passat Sant Llorenç i coll de Jou,lluny, lluny. No el trobareu pas, vatua, que elforat sembla un cau de guilla.

– I tant que el trobarem, si vostè ens ho explica bé–vaig replicar-li.Divertit, l’home davant tant entusiasme, va aca-

bar dient:– Dones, si insistiu tant, faré més i tot: us diré qui

us hi pot acompanyar.I així vam conèixer el Joanet de la casa Nova de

Canalda, un antic company del Sisco de la Torre,amb el qual havia guardat el ramat durant moltsanys. De fet, quan vam anar a la casa ja veníemd’explorar la cova EDES. No sé si era la il·lusió perla «gran descoberta» que pressentíem o senzillamentva ser qüestió de sort, però mai hem localitzat uncau de guilla de manera tan directa ni tan a pinyófix com aquesta vegada.

¡I quina cova! Per primer cop descobríem un foratamb mamellons, d’aquells «que baixen i pugen» (elsde Llinars, no en tenien). L’article que vaig publicard’aquesta cova al butlletí del Centre Excursionistadescriu una cavitat meravellosa... i immensa; si mésno, aquesta és la impressió que m’ha fet ara quan l’hetornat a rellegir. Al final, però, acaba dient que ¡no famés de 30 metres! Ah, i també que per a l’exploració«es va utilitzar una corda de 40 metres i es vanemprar dues hores de temps».

Però petita o gran, l’EDES sempre serà aquellaprimera cova gràcies a la qual van seguir un muntd’altres importants descobertes, no només espeleo-lògiques, sinó també de gent. Les amistats que vamfer al Solsonès, tot preguntant si sabien on hi haviaforats i anant de poble en poble, de casa en casa i depastor en pastor, no tenen preu.

I tot va començar aquell 20 d’abril de 1962 quan,per primera vegada, la mare i jo vam explorar a lariera de Canalda la cova EDES, dedicada a l’Equipd’Exploracions Subterrànies del Centre Excursionis-ta de la Comarca de Bages de Manresa (CECB), alqual pertanyíem.

Feia cinc mesos que havíem acabat el primer cur-set d’espeleologia organitzat pel CECB. La maretambé s’hi havia apuntat, amb l’excusa que jo eramassa petita i no el podia fer sola. De fet, encara erauna nena que em resistia a deixar de creure en elsReis Mags, però que m’havia entossudit a ser espele-òloga. I així havia de ser.

De Llinars de Berga a CanaldaAquell curs d’espeleologia havia encès, encara més, lameva passió per les coves. I no em conformava a visi-tar les conegudes, sinó que en volia descobrir denoves. Així, doncs, com que la mare i jo havíemestiuejat a Llinars de Berga i en guardàvem bonsrecords i una pedra molt «bonica», ens va semblar unlloc apropiat per començar l’aventura espeleològica.Aquesta va ser la gran «consideració científica» queens va dur a escollir Llinars com a camp d’operacions.

Encara ho recordo: era una d’aquelles vegadesque també venia el pare. En aquella època, o solíemanar totes dues soles o venia de tant el tant el cap defamília a reforçar l’expedició, cosa que era d’agrair,no només per la companyia, sinó perquè era un mésa traginar els munts d’escales i cordes que ens sobre-passaven.

Acabàvem, doncs, d’explorar la surgència de laTaverna de Llinars, i havíem pujat fins a la torre deTarrés amb la intenció de localitzar la cova delsCorbs. Com sempre, preguntàvem a la gent del paíssi coneixien forats i un pastor, el Francisco Xandri(el Sisquet), fill de les Costes, prop de coll de Jou,ens va dir: - En conec un on fa uns dotze anys m’hi vaig mig

ficar, i vatua, aquest sí que us agradaria, però ésmassa lluny; és a Canalda.

MUNTANYES I GENT

02/2009 MUNTANYA 881 21

H e nascut a Manresa i visc a Barcelona, peròsempre ho he dit: «Si em perdo, busqueu-me a Canalda». Canalda és especial: per la

gent que hi vaig conèixer; per les amistats que hivaig fer; per les aventures tan emocionants viscudessota terra; pels records tan entranyables; pelsmoments passats amb els pares –la Carme i enJosep–, amb en Josep Subils –que va morir a la covade la fou de Bor l’any 1965– i tants i tants altrescompanys de l’Operació Solsonès.

45Montserrat Ubach(Cavallera, Solsonès)

Records d’aquells anys i d’aquella gent

anys de la primeraexploració a l’avenc

Autora: Montserrat Ubach i Tarrés

L’autora, 45 anysdesprés de ladescoberta.

Boca superior del’avenc MontserratUbach.

La casa Nova deCanalda l’any 1963.

J. LL

OR

ET

F. A

LAB

AR

T

F. A

LAB

AR

T

AVENC MONTSERRAT UBACHCavallera, SolsonèsTopografia de la primera exploració, 1963

La festa del Cap del PlaA la casa Nova de Canalda hi vivia la RamonaCasals, que era vídua, i el matrimoni format pelJoan Solé i Call (en Joanet) i la Rosita Irla i Guix,amb el seu fill Ramon (de quatre anys). El Joanetera fill de Puig-arnau de Canalda; la Rosita delsTorrents del Cap del Pla, si bé als 12 anys havia anata viure a can Costa de Canalda. Quan es van casar,el 1956, es van traslladar a la casa Nova.

En Joanet ens va acompanyar a moltes cavitats,com ara les coves dels Moros, la balma de Can Reig,els avencs dels Carboners, l’avenc de la Canaleta, lacova de les Encantades d’Odèn, l’avenc del Bages decoll de Jou... S’havia convertit en un membre indis-pensable de l’equip de superfície. L’amistat amb totala família va anar creixent amb el temps i algunsestius vaig passar-hi les vacances. Recordo aquellesanades i vingudes cada dia a la font, a buscar aigua;aquelles passejades amb el ramat conduït pel Joaneti el Kis, el gos pastor de la Ramona: aquelles rebe-queries del Ramon perquè la Blanca no sempre lifeia tot el cas que ell volia (jo era la Blanca, i lamare, la Vermella, perquè quan ens va conèixer por-tàvem els jerseis d’aquests colors.)

Però recordo de manera especial l’estiu de 1963,per la gran festa que hi va haver al Cap del Pla percelebrar la tornada de la mili del Casimiro, el germàde la Rosita. A la casa Nova hi va quedar la Ramonai el Kis, i els altres ens en vam anar de gresca. El Capdel Pla era una romeria de gent que arribava de lesmasies veïnes, molta de la qual ja coneixia per haver-hi anat amb la mare a preguntar si coneixien forats.

¡I com m’ho vaig passar de bé! Les dones, a lacuina fent un arròs amb conill dels més bons que hemenjat. Els homes, a la sala fent petar la xerrada alvoltant de la taula i fent córrer i buidant els porronsde vi. Els marrecs –entre ells el Ramon– saltant ixisclant per entre les cames dels grans com un ramatde cabres boges. I les noietes com jo, mirant per lafinestra amb posat de melangia tot escoltant els afa-lacs d’algun hereu de 16 anys, al qual acabaríem perconcedir-li un ball al compàs de l’home orquestra.Perquè, un cop acabat l’àpat, no hi va faltar ni elball, ni els cants, ni els brindis, ni les paraules delnoi acabat de llicenciar, ni les dels homes de seny dela casa donant-li la benvinguda i recordant-li –migen broma mig seriosament– que els mesos passats aTalarn i a la Seu s’havien acabat i que demà li toca-va treballar.

Al capvespre, amb els estómacs plens, contents iriallers, tothom va anar desfilant cap a casa seva. ElJoanet, la Rosita, el Ramon i jo, a la casa Nova deCanalda. Aquella nit vaig adormir-me pensant mésen la festa que en les coves.

El Lluís de l’Om i la família de SolsonaAls inicis de la dècada de 1960 poca gent tenia cotxei fer el viatge a Canalda era tota una odissea. Els pri-mers anys, acostumades a anar a Llinars, agafàvem eltren a Manresa fins a Olvan, i d’allà, a peu i en auto-

estop, cap a Berga, Sant Llorenç, coll de Jou i Canal-da. Normalment fèiem bivac pel camí. Algunesvegades –tot un luxe– coincidíem amb l’autocar quefeia la línia Berga-Sant Llorenç, i l’agafàvem.

Però al cap d’un temps vam provar-ho per Solsona,i ens va semblar millor, principalment perquè vamtenir la gran sort de conèixer uns amics fantàstics que,a més, ens van proporcionar un sistema de transportimmillorable. El Lluís de l’Om i la seva família tenienuna botiga de queviures a Solsona. També feien menjarper uns quants clients habituals de confiança i llogavenalgunes habitacions per dormir. Però el més importantés que, dos cops per setmana, el Lluís omplia el camióde productes de la botiga i d’encàrrecs, i els distribuïaper les masies pròximes a la carretera que va de Solsonaa Cambrils, passant per coll de Jou.

Nosaltres dues acostumàvem a arribar a Solsonaal vespre, ens quedàvem a dormir a casa de la famí-lia del Lluís (mai no ens havien volgut cobrar res), i

MUNTANYES I GENT

MUNTANYA 881 02/200922 02/2009 MUNTANYA 881 23

AVENC MONTSERRAT UBACHCavallera, SolsonèsTopografia de 1985

L’Hostal Nou deCanalda el 1963, faanys en runes.

Cavallera, 1963.L’equip d’espeleòlegses prepara perexplorar l’avencMontserrat Ubach.

F. A

LAB

AR

T

F. A

LAB

AR

T

l’endemà de matinada pujàvem a la caixa del vehi-cle, i entre sacs de llavors, cebes i gallines, iniciàvemel viatge. La gent ja l’esperava en uns punts determi-nats del camí i el camió anava fent parades.

El Lluís de l’Om va ser la targeta de visita mésfantàstica que podíem somiar i que més portes ensva obrir entre aquella gent de muntanya que, lògica-ment, se sorprenia de veure dues dones soles quepreguntaven per forats. Tothom coneixia i apreciavael Lluís. Era una bona persona. Més que vendre elsseus productes feia, amablement, de correu, d’ordi-

nari, de missatger i fins i tot de taxi en cas d’urgèn-cia. Era l’home dels encàrrecs i de les permutes.Estàvem convençudes que allò no era cap negoci.– ¿Què porteu, dona, en aquest sac? ¿Cols? ¿I què

us fa falta? –preguntava el Lluís.– Oi, potser un xic de fruita –contestava la clienta–

tot examinant la mercaderia amuntegada dins lacaixa del camió.

– ¿Que em podreu portar aquestes medecines queus dono aquí apuntades? –deia un altre, mentreque un tercer afegia:

– ¿I que hi cabria, jo, Lluís, i em deixeu al peu delPlanellot? Entre parada i parada aprofitàvem per parlar amb

la gent i, de tant en tant, el Lluís hi posava cullerada: – ¿Ja us ho han dit, aquestes dones, que busquen

forats? Són bones dones, ¡eh! que jo les conec prou.I també aviat tothom ens va conèixer. A vegades,

quan arribàvem per primera vegada a una masia jaens tenien la informació preparada. I és que un s’hodeia a l’altre i «les dones que busquen forats» ja for-maven part de la família. Almenys així va ser el trac-te que vam rebre de la gent. Des del Lluís de l’Omde Solsona als pastors de dalt del port del Compte;des de can Rial de la serra de Busa fins a les masiesde Cambrils, tothom ens va ajudar i ens va rebreamb els braços oberts. I això, no s’oblida.

La Rita i la mareLa Rita Montada i Llena era filla de l’Arrat del Pla-nellot (Odèn). Durant molts anys («tants que nome’n recordo!», ens havia dit) va viure sola, amb lacompanyia de les gralles, a la casa troglodita situadaal peu de la roca de Canalda, un lloc idíl·lic, delqual sempre hem estat enamorats.

Vam conèixer la Rita una vegada que va baixar a lacasa Nova de Canalda. Tenia aleshores 69 anys.«Aquesta dona sap moltes herbes», ens va dir la Ramo-na. «I és molt bona dona. Corre per tot, i per tothom.Ha tingut cura de la mainada de totes les cases.»

Al cap de poc vam pujar a saludar-la al peu de laRoca i a preguntar-li si coneixia coves. Ens va acom-panyar a algunes balmes, i a la que vivia ella vamnomenar-la cova de la Fada en honor seu. I l’amistatva començar. Les visites de la mare a la Rita van sercada cop més freqüents. Es passaven el dia xerrant,rient, parlant i jugant a cartes. «Jo no hi havia jugatmai», explica la mare. «Però a la Rita li encantava labrisca, i ens en fèiem uns tips...» Quan havien acabat,la Rita li treia una cistella amb pa i llonganissa, i men-javen. Després, la mare llegia una estona, i s’adormia.– ¿Que t’has mort?– li deia la Rita sacsejant-la.– Quin susto que m’he donat, Rita. ¿Que no veieu

que dormo?– ¡Cony de dona, semblaves ben morta!

I tot això tenia com a escenari el paller i l’era;perquè va haver de passar un temps abans que laRita convidés la mare a entrar a casa. Un dia li vadeixar-hi anar...– Si vols venir...– ¡Oh!, si em deixeu venir, sí que hi vindré -li va

contestar la mare, que es moria de ganes perveure com era la casa per dins.

– ¿Però que us he dit que no hi podeu venir? –lipreguntà la Rita.

– No, que no m’ho heu dit, però tampoc m’heu ditque hi entri –va respondre la mare.

– ¡Cony de dona, per veure aquesta casota!I per fi va entrar a ca la Rita, i la casota, mig

excavada a la roca, li va semblar una de les mésboniques que havia vist mai.

Mentre la Rita va viure al peu de la Roca, lameva mare hi feia escapades tant com podia. Algu-nes vegades amb el meu pare i altres amb mi. Peròtotes dues soles és com millor s’ho passaven.

Sentir les converses entre la Rita i la mare era d’a-llò més divertit. Les dues enraonaven exactamentigual: amb la mateixa cantarella, el mateix accent iles mateixes paraules. De fet, era la mare la que par-lava com la Rita, amb aquest català característic dela gent gran de muntanya d’aquesta part de Solsona.Encara ara, quan la mare em parla, sembla quesento la Rita. I és que l’amistat que va néixer entretotes dues va ser molt forta i per sempre. Durantmolt anys van conviure dies i setmanes juntes, vol-tant per aquells indrets i fent-se companyia vora delfoc, tot explicant-se històries viscudes per l’una i perl’altra que, en venir de mons tan diferents, resulta-ven fascinants per a totes dues.

La Rita només havia pogut anar un dia a escola–havia de guardar el ramat–, però és una de les per-sones més intel·ligents que hem conegut. La sevalògica i filosofia de la vida eren aclaparadores. Totsvam aprendre d’aquesta doneta, petita, menuda,xerraire i alegre que, malgrat l’edat, quan caminavaper la muntanya no la podíem atrapar. La mare vadescobrir amb la Rita un munt de fets, costums, his-tòries i anècdotes de Canalda i la seva gent. La Ritava descobrir amb la mare, si més no, alguns avençostecnològics de la vida moderna que encara no havienarribat al peu de la roca, com ara la gravadora:– No li vaig dir res –explica la mare–. Vaig amagar

l’aparell a la postada i vaig posar-lo a gravar men-tre sopàvem. Quan ja érem al llit (dormíem lesdues juntes al mateix llit, capiculades per cabre-himillor) el vaig engegar. La Rita no ho entenia.Deia, la mar de divertida: «¿Però qui és aquestadona que parla com jo? ¡Oh!, ¡si m’escarneix...!¡Oh!, ¿que no ho sents, que també diu paraulotes?¡Oh!, ¡i sap la mateixa cançó que jo! ¡Oh! sí...»I recorda la mare la feina que va tenir per expli-

car-li que era la seva veu que estava enregistrada, noperquè la Rita li costés assimilar-ho, sinó perquè capde les dues no podia ni arribar a parlar, de tantesrialles. «Per poc se’ns ensorra el llit de tant riure i detants sotracs», diu la meva mare, que mai no oblida-rà aquella nit, i tampoc cap ni un dels momentspassats amb la seva gran amiga.

Durant un període de temps, fins i tot la famíliaUbach vam ser els llogaters de la casa del peu de laRoca. A la Rita li semblava que si l’amo cobrava unsdiners, no la’n trauria, i li va demanar a la mare que li

proposés llogar-la al nostre nom. Encara volten elsrebuts per casa. De totes maneres, amb papers osense, pagant o de franc, l’amo sempre va deixar moltclar que mai no la faria fora de la casa. I així va ser.

Quan per la seva edat (ja tenia més de 80 anys) elsnebots la van arribar a convèncer que visqués ambells a Solsona, la mare anava a buscar-la i se l’empor-tava a passar uns dies al peu de la Roca. La Rita ja hoesperava; la meva mare, feliç, i la família, tranquil·la.

En aquesta època, quan la Rita ja no hi vivia, lameva mare havia pujat diverses vegades a netejar lacasa. Però cada cop que ho feia tenia un disgust: elsramats es passejaven per l’era i la gent rebentava laporta, entrava dins de la casa, i s’emportava i destrossa-

MUNTANYES I GENT

MUNTANYA 881 02/200924 02/2009 MUNTANYA 881 25

Carme Tarrés, mare de Montserrat Ubach,

amb el camió del Lluís de l’Om

i les seves clientes.

Foto superior: La Rita,a la cova de la Fada,

la casa troglodítica deCanalda on va viure

tants anys.

Primer descens al’avenc l’any 1963.

Montserrat Ubach llegeixa la premsa de l’època lanotícia de la primeraexploració de l’avenc queduu el seu nom.

C. T

AR

RÉ

S

M. U

BA

CH

F. A

LAB

AR

T

Però aquella emocionant davallada va acabar auns cinc metres abans de tocar terra. El pou fa uns30 m i l’ escala no hi arribava.

I des d’aquell dia, els pares i jo, quan ens referíema aquest forat l’anomenàvem l’avenc de la Boca delBoix, per l’arbust que hi ha just a l’entrada, o l’avencde Cavallera, perquè Cavallera és el nom geogràficque tothom coneix. Poc després, quan amb els espe-leòlegs de diverses entitats de Barcelona vam organit-zar la gran expedició que ens va permetre arribar auns 200 metres de fondària, en Josep Subils i elsaltres companys van decidir batejar-lo amb el meunom. I em vaig tornar a emocionar, i em va fer moltail·lusió i –perquè no dir-ho–, encara me’n fa ara.

Durant quinze anys va ser l’avenc més profundde Catalunya, i durant vint anys, el rècord del mónde les cavitats que s’han format en conglomerat,aquesta roca tan característica de Cavallera, Canal-da, Vilamala i altres llocs del Solsonès.

De l’exploració d’aquest avenc, se’n van fer forçaressò als mitjans de comunicació, i fins i tot va sor-tir a la televisió. La gent del país estava contenta imolts, entre curiosos i satisfets, ens preguntaven:

«¿I com és? ¿I què hi heu trobat allà baix?». I elshi responíem que era molt maco. Que tenia moltspous i moltes sales, i unes tosques molt boniques,aigua que goteja, i algun ratpenat.

I sempre hi havia algú que no s’ho creia. Encararecordo un pastor de Cambrils que ens mirava dereüll i anava remugant: «Sí, home, ¿i què més? Alguntresor hi heu trobat, allà a baix. Si no, ¿per quins setsous us hi ficaríeu? ¡A mi no m’enredeu pas!».

En certa manera, a part dels espeleòlegs, tothomhavia participat en l’exploració de l’avenc Montser-rat Ubach; qui ens el va dir, qui ens va ajudar a tro-bar la boca i tots aquells que d’una manera o altraens havien indicat forats, ens havien brindat la sevaamistat i ens havien obert les portes de casa seva.

Les exploracions de coves i avencs del Solsonès esvan perllongar durant molts anys. De fet, no s’hanacabat. Sempre hi ha excuses per tornar-hi; que sis’han de topografiar les esquerdes de Busa, que si calfer una visita a Canalda, que si cal gravar un docu-mental, que si s’ha de tornar a baixar a aquell pou

MUNTANYES I GENT

02/2009 MUNTANYA 881 27

va coses. Actualment la façana segueix dreta (esperemque no s’ensorri, com ha passat amb la de la casa Novade Canalda), i ca la Rita segueix conservant l’encant desempre i l’esperit d’aquella fada que la va habitar.

La Rita va morir el 1994, als 98 anys, mimada ienvoltada de la família. El dia abans, la mare li haviafet la darrera visita. Cap al final, quan ja semblavaque no coneixia ningú, encara obria els ulls i feiauna mitja rialla quan la mare li parlava de Canaldai, a cau d’orella, li deia: – Alça, Rita, poseu-vos bona, que ben aviat torna-

rem al peu de la Roca, amb les gralles, i jugarema la brisca i farem petar la xerrada.

L’avenc Montserrat UbachEra l’any 1963, l’època que encara la mare i jo agafà-vem l’autocar de línia que feia el trajecte Berga-SantLlorenç de Morunys. Anava ple, i com altres vegades,viatjàvem al sostre, nosaltres i les motxilles; aquestcop còmodament repenjades en una caixa de morts.Sempre que arribàvem al túnel de Llinars, el cotxe esparava, pujava el cobrador, i ens deia que ens estirés-sim a terra, no fos cas que ens esberléssim el cap con-tra la volta del túnel, que estaven construint.

Dalt l’autocar, compartíem l’aventura amb laresta de gent; tots del país, menys nosaltres. Eramolt divertit i, lògicament, es creava un bonambient, que aprofitàvem per parlar de coves i pre-

guntar si en coneixien.No recordo el nom de l’home que ens va parlar

d’un forat a Cavallera, però sí que ens va dir que lihavia servit de refugi durant el temps de la guerra ique no l’havien descobert mai. Segons ens va expli-car, la boca era tan amagada i de difícil accés, quegairebé ningú no la coneixia. Ens va assegurar que,soles, no la trobaríem pas.

Però aquella Setmana Santa vam decidir inten-tar-ho. Venia el meu pare, i els tres formàvem unequip d’allò més entusiasta. Ens esperava moltafeina i estàvem disposats a fer-la tota. Al Cavall vamexplorar per primera vegada la surgència de l’Isard(la Cabrota) i una altra cova vora el riu, que la presaha destrossat. Després vam anar a Odèn i vaig bai-xar un tram del pou de 54 m de la Grallera, una deles verticals més grans del Solsonès. I, al final, vamanar a Cavallera. La gent de la masia més properano coneixia el forat que buscàvem, ni n’havia sentita parlar mai. Així doncs, amb les úniques indica-cions que teníem, vam començar a despenjar-nosper les canals que donen al barranc, amb tota laintenció de no fer cap relliscada.

I de nou, la intervenció de la gent del país va serdecisiva. Quan ja portàvem hores amunt i avall, far-cits de punxes i d’esgarrapades, i quan gairebé donà-vem la recerca per inútil, vam sentir de lluny elbelar d’unes ovelles; després, més proper, un gos quebordava i, finalment, vam veure el pastor que s’acos-tava. Passava just pel camí que hi ha a l’altra bandadel barranc, i a un xic més d’alçada.– ¡Ei, home!, ¿que ens veieu? –vam cridar-li.– ¡Ai, fot! ¿On sou? –ens va respondre.– ¡Aquí, davant vostre, a l’altra banda; on es

mouen les alzines! ¿No veieu pas un forat?I sí que el va arribar a veure.

– Més a la dreta. Pugeu més amunt. Ara més avall.¡Fot, no hi podreu pas arribar, que és molt dret,això! ¡Us fareu mal! –seguia cridant l’home.I tot intentant arribar a aquesta boca, vam trobar-

ne una altra, uns metres més avall. També s’obria almig del precipici, però era de més fàcil accés. Aques-ta entrada donava pas a una rampa inclinada quebaixava i es perdia en la foscor; a l’esquerra hi haviauna petita galeria ascendent que comunicava amb lacova superior on s’havia amagat el nostre amicdurant la guerra i des d’on es podia sortir al barrancper la boca que veia el pastor des de l’altra banda.

El que va seguir després, ho llegeixo al meu diari.Diu: «Despleguem una corda i la lliguem a la socad’un dels arbres de la boca inferior que dóna a larampa. A la punta hi amarrem l’escala. A continua-ció, i com sempre, els meus pares m’asseguren ambla corda des de dalt, i jo començo la davallada.»

«De sobte, desemboco en un pou d’allò més ver-tical. És tan gran i el carbur em fa tan poca llum,que no veig ni el fons ni l’altra banda. ¡És immens!Al sostre hi ha estalagmites i a les parets formacionsde tons vermells, amb aigua que regalima. ¡M’esticquedant xopa! Segueixo baixant. ¡Ara ja veig el fons!Quin pou més preciós. Estic tan emocionada...».

MUNTANYA 881 02/200926

Josep Subils pinta el nom de «avenc Montserrat Ubcah» a la boca d’entrada.

Dr. Francesc Español, Montserrat Ubach i Joan Pintó recol·lectant fauna cavernícoladurant l'Operació Solsonès.

Via lateral de l’avencMontserrat Ubach a

finals de la dècada de1980.

El pou de la Xineta. AvencMontserrat Ubach (1963).

Primer pou avencMontserrat Ubach 1963.

per veure si segueix...S’acaben de complir els 45 anys de la primera

exploració a l’avenc Montserrat Ubach. Són tants,que em costa de creure-ho. Però han passat. Servei-xin, doncs, aquests records com a petit homenatge atota la gent i a tots els companys que en formenpart. Als que ja no hi són i als que, com la mevamare, segueixen tan trempats com sempre.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(FO

NT:

GO

OG

LE M

AP

S)

J. LL

OR

ET

O. E

SC

OLÀ

F. A

LAB

AR

T

F. A

LAB

AR

T

toni Massó, la carretera (que és la que hi ha actual-ment) ja hi era present.

Marc-Aureli Vila opina que un dels camins queFrancisco de Zamora (1785) cita per anar de Barce-lona a Sant Cugat, era el camí antecedent del pas-seig de Gràcia, del carrer Gran i de l’avinguda de laRepública Argentina. També indica que en un mapade 1879 es veu com el passeig de Gràcia arriba a lavila de Gràcia i d’aquí en surt un camí que ascendiaper la serra de Collserola fent un gran revolt en elvessant de la muntanya.

Artur Osona descriu el camí de Gràcia a SantCugat del Vallès en l’itinerari núm. 9 de la seva guia(2). El descriu com un itinerari que «passant arrantde las parets de la finca en direcció N, NO, N. NOy altra volta al N, per fatigosa costa, entre terrenoerm al principi y luego per bosch baix y bosch depins, en cosa de 42 minuts á comptar de CanGomis, ó sía als 65 minuts de Gracia, se puja á lacasa de Can Borni; alt. aprox. 400 metres; hont l’ex-cursionista trobará tot lo necessari pera confortarse,puig los masovers que habitan la esmentada casaserveixen bé de menjar i béurer á preus módichs.»

Així doncs, ens situarem a la plaça Rius i Taulet.El nom inicial d’aquesta plaça va ser d’Orient i méstard, va ser la plaça de la Constitució. Ara, 2008,caldrà veure quin és el nom que finalment es dóna aaquesta plaça (es va fer una consulta popular a prin-cipis d’any). Els dos elements més interessants de laplaça són la casa de la Vila, de l’any 1850 i reforma-da pel Francesc Berenguer Mestres, entre 1905 i1906 i el Campanar, una torre de 33 m d’altura queva ser construïda el 1864 segons un projecte deRovira i Trias (l’arquitecte que va guanyar el concurssobre l’eixample de Barcelona). Va ser el símbol dela resistència durant la Revolta de les Quintes, el1870. Pel carrer de Sant Domènec anirem a parar aGran de Gràcia:

... lo carrer Major de Gracia, que en sa primerapart te casas ja al estil de Barcelona y luxososestabliments, y en la segona, fins á la estació dela tranvia, avans d’arribar als Josepets, conservaencara lo aspecte de bastants anys enrera pre-sentava aquesta vila, la més gran d’Espanya des-prés de Madrid. Finalment, la tercera secció, quecomensa en la esmentada carretera dels Jose-pets, vá á parar á la de ca’n Gomis. En aquestatercera secció del llarch carrer que arrenca, comqui diu, de la plassa de Sant’Ana de Barcelona,s’hi construheixen un gran nombre de casetes ála inglesa...(3)

Al carrer Gran, tret de can Trilla, no sé si hi haencara cap edifici de l’època del cronista; les cases quetenen data són força posteriors. Al capdamunt delcarrer Gran, desemboquem a la plaça Lesseps; a l’es-querra tenim les cases Ramos (1906) i al davantveiem els Josepets. Aquest edifici, del segle XVII vadonar origen al nom del nucli de població que es vaformar al voltant del convent i que, posteriorment, va

esdevenir municipi independent fins a l’annexió, for-çada, juntament amb altres municipis del pla, a laciutat de Barcelona a l’any 1898. Costa imaginar queenmig d’aquest desgavell de trànsit en l’època del cro-nista hi havia la casa i els camps de ca l’Alegre deBaix, situada, més o menys a la dreta de la sortida delcarrer Gran. Passarem pel davant dels Josepets i pren-drem el carrer de la República Argentina. Una micamés enllà de l’església, a la dreta, tenim la casa Sert,que era residència d’estiu de la família, però que al1911 van cedir a una institució benèfica. En aquestacasa hi ha unes grans palmeres que la remodelació dela plaça Lesseps i del seu entorn afectaven amb l’ober-tura d’un carrer. Després d’uns quants mesos de pro-testa, l’ajuntament va modificar el pla inicial i les pal-meres encara ocupen el seu lloc. Els carrers ques’obren a la dreta, baixen al que era la riera de Vall-carca. Trobarem el pont de Vallcarca, a la dreta, i veu-rem la serra de Collserola al davant i el cim del Car-mel (l’antic turó d’en Mora) a la dreta. El pont porta

CAMINS DE MUNTANYA

Una excursió urbana per anar de Gràcia al TibidaboÉs una excursió gairebé urbana, però que ens dona-rà una idea de com ha canviat el nostre entorn mésproper, perquè anar de Gràcia al Tibidabo no és unacaminada gaire exigent:

Ab poch esfors pot visitarse la montanya que’nsofereix paratjes tan encisers, puix cap delscamins que del plá de Barcelona conduheixen ála carena arriba á una hora d’extensió. D’aques-tos, lo més important es lo que puja de Graciapels Josepets y passa per Collcerola pera aca-bar duas horas després á Sant Cugat, última-ment substituit per una pintoresca carretera...(1).

Amb aquests antecedents es pot aprofitar unmatí per anar des del cor de Gràcia fins al cim delTibidabo tot resseguint camins amb història, peròque avui en dia estan completament oblidats. Resse-guir-los és retornar 100 anys enrere, quan elscamins encara eren en ús, tot i com també diu l’An-

02/2009 MUNTANYA 881 29

Un viatge en el temps: resseguintcamins històrics de fa 100 anys

Autor: Joan M. Vives i Teixidó

¿Com era l’entorn on vivim fa 25, 50 o més anys enrere?Aquesta és una pregunta que es pot resoldre, en part,

consultant els escrits dels excursionistes que ens han precedit.Artur Osona, i altres membres de l’Associació Catalanista

d’Excursions Científiques o de l’Associació d’ExcursionsCatalana, ens han deixat guies i escrits que ens ho expliquen.

La proposta és fer una excursió en el temps resseguint partdel camí que anava del pla de Barcelona fins a

Sant Cugat del Vallès, assolir el cim del Tibidabo i tornarper un camí secundari com era el que passava

per Sant Genís dels Agudells.

De Gràcia al TibidaboA

. BA

RTO

ME

US

(A

RX

IU F

OTO

GR

ÀFI

C D

EL

CE

C)

A. C

AR

BO

NE

LL (

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

)R

. RO

VIR

A

La Festa de Rams a la parròquiadels Josepets del barri de Gràcia,

l’any 1902.

Autobús de dos pisos«Imperial» al carrerGran de Gràcia, capals anys 1905-1910.

L’església Josepets vaser l’origen de la vilade Gràcia, tot i que vaquedar en un delsextrems del termemunicipal.

Ab poch esforspot visitarse lamontanyaque’ns ofereixparatjes tanencisers, puixcap dels caminsque del plá deBarcelonaconduheixen ála carena arribaá una horad’extensió

A. Massó

gran plataner. Després, torna a pujar i arriba al collde la Vinassa. Aquí hi ha un banc i una font urbana.Prenem la pista que planeja, tot passant per canTano. Una mica més endavant la pista esdevé, quanfa un revolt, el camí de can Totxo. Seguim aquestcarrer fins al número 20; allà hi ha unes escales quepugen entre les cases que formen la Colònia delTibidabo, on hi ha cases modernistes, encarregadespel doctor Andreu. Les escales acaben convertint-seen un camí, al final del qual es veu una reixa. Si hoaneu a mirar, segurament estarà oberta i sortireu a laplaça del Tibidabo. En cas contrari, cal tirar enrere ibaixar per unes escales que ens porten al carrer de laColònia del Tibidabo i pujant, tallarem la carreterad’accés i arribarem també a la plaça.

El cim del Tibidabo, ara completament ocupat,per construccions, era (i encara ho és) una bonatalaia:

A la meytat, proximadament, de sa extensió, s’al-sa lo pich més elevat, anomenat Tibidabo... S’ele-va á 520 metres damunt lo nivell del mar, alturanotable, ja que la base no dista mes que unahora de la costa. Lo cim, que en algunes oca-sións se veu covert de blanca neu, forma un replàde terra vegetal, despullada casi de vegetació ácausa de la freqüencia ab que’s veu trepitjada pervisitans indígenas y estrangers, així es que la ilu-sió, com fà poch observava un de mos amichs,de que no’s dega á la naturalesa sa formació,sinó al artifici de l’home, puix aquella esplanada,ahont no caben menys de quaranta personesassentadas, es lo més apropósit pera lloch d’es-bargiment y de grandiosa contemplació.. (1)

... lo magnifich panorama del Tibidabo á posta desol, la baixada per la dressera, la gentada queomple lo carrer Major de Gracia assaltant ómni-bus i tramvias, lo ball de barraló en un cafe ahontentrárem a refrescar prop dels Josepets, ...(5)

El cim del Tibidabo fins a darrers del segle pas-sat el coronava una senzilla capelleta. En l’any 1885uns amics de Sant Joan Bosco li varen fer ofrenad’aquests terrenys per edificar-hi una temple dedicatal Sagrat Cor i en el 1890 es va constituir la SocietatAnònima Tibidabo...(4)

L’ermita que ocupa l’antic cim del Tibidabo vaser inaugurada el 3 de juliol de 1886, el mateix anyde la visita del Dom Bosco, fundador dels salesians.La trobarem pujant per les escales del temple, tirantcap a la dreta, després d’un replà on hi ha una anti-ga botiga de records.

... en el any 1902, s’iniciaren dues de les méssignificatives construccions, la primera pedra del’església i l’aixecament de la Torre d’Aigues...” .“El lloc era terme de Sarrià, però el batlle deBarcelona Rius i Taulet, féu arribar el 1888 unramal de carretera a partir de la de Sant Cugat,en el Coll de la Mola (4)

CAMINS DE MUNTANYA

02/2009 MUNTANYA 881 31

la data de 1909, però la seva inauguració no va serfins al 1923 i va servir per superar l’obstacle querepresentava la riera. A la nostra esquerra hi ha unspetits jardins i hi podem veure un exemple de geolo-gia, en un talús (hi ha un plafó explicatiu). El carrerfa pujada i al capdamunt desemboquem en la plaçad’Alfons Comin. Aquí hi havia can Gomis, una granfinca. L’indret era el punt d’unió dels termes munici-pals d’Horta i Sant Gervasi (de fet, des dels Josepets,érem en el terme de Sant Gervasi). Al capdamunt dela plaça hi ha una gasolinera i el carrer de Collserola,que correspon a l’antic camí:

... existia la finca de Can Gomis que en un delsseus costats limitava amb un dels tradicionalscamins al Vallès pel cor de la serra. Avui ambl’esquarterament del lloc el començament d’a-quest camí ha esdevingut una avinguda residen-cial. Amb tot s’anomena ara com ara Camí deCollserola...(4)

El carrer emprèn una forta pujada, per un sectoron abunden les cases unifamiliars. Anem cap a unescases de color verd; abans d’arribar-hi, el carrer fauna inflexió. Deixem un carrer que baixa cap a l’es-querra i tirem de dret cap a unes escales (plaça delcarrer d’August Font) que pugen pel mig dels edifi-cis. Al capdamunt arribem a una placeta-pàrquingd’on surten unes escales al final de les quals hi ha uncorriol que puja. Trobem un trencall i anem cap a ladreta; pugem fent unes marrades i sortim al carrerdel Maduixer. També podem tirar pel corriol de l’es-

querra i quan es bifurca, pujar de dret fins al carrer.Tirem cap a l’esquerra i arribem a la carretera de lesAigües on girarem a la dreta, tornant cap a les cases.A l’esquerra trobarem el sender que s’enfila fentunes marrades entre els pins. Després emprèn unapujada suau, gairebé pel fil de la carena fins a sortira una mena de collet; al davant veiem el cim delTibidabo. Una mica més endavant trobem la tancade can Borni i arribem a l’entrada del recinte.

Els Vivers de can Borni van ser una realització deNicolau M. Rubió i Tudurí, com a planter d’espèciesautòctones i en vistes a la exposició Universal de1929. Un cop feta la visita als jardins, tornem a lapista que puja i gaudim d’una bona vista panoràmicade Barcelona. Arribem a una gran explanada al costatde la carretera de Vallvidrera i del Tibidabo. Sortim ala carretera i la prenem cap a la dreta, baixant, però ladeixem en trobar un sender que s’enfila per l’alzinar(cal anar amb cura en creuar la carretera). Fem unapujadeta i un petit revolt ens indica que, a la dreta, auns 30 m hi ha la Pedra de Collserola.

La Pedra de Collserola és un bloc granític onpodem veure cassoletes i una inscripció en forma de«T». Segons sembla, havia estat completament obli-dada al mig del bosc fins a l’any 1986 quan es vadivulgar la seva existència des de la revista Vèrtex.

El sender passa per uns indrets, que al meu gust,formen un dels alzinars més bonics de Collserola,tot i que el camí és relativament freqüentat. El sen-der puja i després planeja per sobre la clotada on hiha la font de la Salamandra, que coneixerem per un

MUNTANYA 881 02/200930

Baixem per la carretera d’accés i podrem veure latorre de les Aigües; fa 53 metres d’altura i és obra deJosep Amargós. Quan la carretera fa un revolt moltmarcat, la deixem i baixem per un sender. En elsprimers metres veiem com aflora el granit, però mésavall ja hi ha pissarra. El camí baixa decidit pertrams de roca i ens torna al coll del la Vinassa. Des-fem el camí fins a sortir a la carretera i la seguimfins a Vista Rica. Segons la guia d’Artur Osona hihavia dos hostals i enmig hi passava el camí de SantCugat. Sembla força clar que les dues edificacionsque hi ha corresponen als hostals. Per tornar a Grà-cia seguirem el camí de Sant Genís dels Agudells.

R. R

OVI

RA

R. R

OVI

RA

R. R

OVI

RA

R. R

OVI

RA

El camí que puja alcoll de la Vinassatravessa un alzinarmagnífic.

La font de can Borniraja en una raconadaal davant del recinteon hi ha el viver decan Borni.

El cim del Tibidabovist des del camí decan Borni; a més delparc d’atraccions hidestaquen la torre deles Aigües i el temple.

La pedra de Collserolaamb insculturesprehistòriques, restaamagada al costat delcamí del coll de laVinassa.

lo magnifichpanorama delTibidabo á postade sol, la baixadaper la dressera, la gentada queomple lo carrerMajor de Graciaassaltantómnibus itramvias

Butlletí AEC

dit. Trobem dues sureres i baixem fins al carrerCànoves, al costat d’una clotada herbada. Prenem elcarrer cap a la dreta i baixem per unes escales queens porten al carrer Costa Pacheco, que més avall estransforma en el carrer d’Elies Pagès. Actualment, elbarri és un conglomerat de pisos, casetes unifami-liars i horts que conviuen en aquesta tancada vall.No té gran cosa a veure amb la visió del 1878:

...ja es lo placívol poblet de S. Genis de posiciósumament pintoresca, ab sas quatre cases rode-jades de frescos horts que respiran per tot lacalma y la tranquilitat mes perfectas, senyoreja-das per la petita iglesia ab son campanaret quearmonisa’l conjunt...(7)

El racó de l’església i el cementiri ens pot traslladar,amb la imaginació, uns quants anys enrere. Al cemen-tiri de Sant Genís, que és l’únic de la ciutat de Barce-lona que no és municipal hi ha les tombes de famíliesrepresentatives de la vida del veïnat com els Gomis oel baró de la Barre i també de Manuel Carrasco i For-miguera, polític afusellat a la guerra civil.

Seguint pel carrer Natzaret veurem, a l’esquerra,el patronat Ribas, que de 1931 a 1970 va ser unorfanat i més endavant trobem la parròquia del SantCrist, edificada sobre una capella de 1782. El carrerper on passem era el camí d’accés a Sant Genís.Quan s’acaba el carrer, sortim al brogit del Cinturóde Ronda. El travessem i prenem l’avinguda de Vall-carca que és l’antiga riera i, tot i que no era el camíprincipal, prenem el carrer del Baró de la Barre.

En l’itinerari núm. 10 de la guia d’Artur Osona,es passa per Vallcarca cap a Can Falcó:

CAMINS DE MUNTANYA

02/2009 MUNTANYA 881 33

També Artur Osona descriu el camíde Gràcia a Sant Cugat tot passant perVallcarca i Sant Genís dels Agudells; ésl’itinerari núm. 10 (2): «De Sant Genisd’Agudells per un camí de ferradura endirecció N, se puja a Sant Geroni deVall d’Hebrón en 25 minuts, hont hi hauna fonda, y en 10 més, per lo camí dela dressera envers al NO, se guanya loColl de Collcerola.»

Per seguir el camí hem de travessar lacarretera i al costat de la paret de la darrera edifica-ció, surt un sender que ens porta a l’entrada d’unhort; seguim baixant i el camí esdevé poc marcat,però evident. Més avall, el camí es fa més planer isegueix una canonada (també hi ha restes d’algunmarge). Finalment baixem directament i abans desortir a la carretera, al davant de la gasolinera, tro-bem unes parets: són les restes del monestir de SantJeroni de la Vall d’Hebron.

... avui pràcticament no queda res d’aquest monu-ment gòtic tardà. Al seu lloc, una gasolinera n’hacolgat les quatre pedres que en restaven... (6)

Hem de seguir la carretera en direcció a Barcelo-na i uns 300 m més enllà, quan fa un revolt cap a ladreta, l’hem de deixar i passar la tanca (si no hohem fet abans). Allà hi ha un camí que baixa deci-

MUNTANYA 881 02/200932

... sota la casa, 15 minuts; en 8 més, en direccióN, se puja á la carretera d’Horta que s’atravessaen direcció NO, y en 9 minuts se puja á unacasa que’s deixa á má esquerra; ‘s baixa altorrent en 1 més, y en 2 se puja a la gótica igle-sia de Sant Genis d’Agudells, d’una sola nau.

Tot parlant de can Falcó, cal recordar que era pro-pietat del Baró de la Barre de Flandes. Aquest perso-natge posseïa una gran extensióde terrenys i va ser una de lesprimeres persones en vendreaigua de les seves mines, a Barce-lona. Als peus de l’antic masFalcó hi queden tres torres edifi-cades a l’any 1902.

Prendrem pel carrer de Gusta-vo Bécquer, tot passant pel peude les torres esmentades, i faremcap a una de les arcades del pontde Vallcarca, on veurem la data.Un cop hem passat el pont deVallcarca, passem pel nous jardins de Maria Baldóque s’han fet en l’antic hort de la comunitat delscamils. Una mica més avall, quan el carrer fa unrevolt, ens trobem una de les finques més antiguesde Vallcarca (1863). Tot aquest sector, que respira lamés absoluta decadència i on estan previstos moltscanvis urbanístics, conserva la mateixa estructuraque podem veure en un mapa de Barcelona i lesviles del voltant de 1891. Desemboquem al carrerde la riera de Vallcarca, i fem cap als Josepets.

En poc més de tres hores, hem viatjat més decent anys enrere.

CASTELLÀ, E. Les masies de Gràcia. Vestigis d’unaruralia històrica. Ed. Taller d’Història de Gràcia.Barcelona, 2006.

FABRE, J. / HUERTAS, J. M. Tots els barris deBarcelona: Gràcia, Vallcarca, els Penitents, la Salut, Horta, el Guinardó, Santa Eulàlia de Vilapiscina, Sant Andreu de Palomar. Edicions 62. Barcelona, 1980.

HUERTAS, J.M. / ENCINAS, P. 50 vegadesBarcelona. Guia de visita de la ciutat.Ajuntament de Barcelona, 1996.

Imatges i records. Barcelona: el Coll-Vallcarca II.Ed. Viena-Columna. Barcelona, 2001.

Imatges i records. Barcelona: Gràcia. Ed. Viena-Columna. Barcelona, 1995.

Imatges i records. El Coll-Vallcarca. Ed. Viena-Columna. Barcelona, 1998.

Bibliografia consultada

Referències citades

Horaris de l’excursió■ Des de la plaça Rius i Taulet a la carretera de les Aigües, 1 h■ Can Borni, 10 min■ Pedra de Collserola, 10 min■ Coll de la Vinassa, 10 min■ Tibidabo, 15 min■ Coll de la Vinassa, 15 min■ Vista Rica, 15 min■ Antic monestir de la vall d’Hebron, 10 min■ Sant Genís dels Agudells, 15 min■ Plaça Rius i Taulet, 50 min

LAFARGA, Joan. Gràcia: de rural a urbana.Història d’un territori. Taller d’Història de Gràcia. Barcelona, 2001.

MAÑÉ, Antoni. «Una pedra amb insculturesprehistòriques a Collserola». Vèrtex, núm. 109(gener-febrer de 1986).

OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Genís dels Agudells. La Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Genís dels Agudells. Barcelona, 1992.

OSONA, Arthur. Guia itineraria del Alt Plá de Barcelona y del Baix Vallés, dividida en 76itineraris. Tercera edició corretjida y aumentada.Estampa de F. Altes y Alabart. Barcelona, 1894.

TOMÀS, F. / FERRAN, S. / JORDÀ, C. / FORGAS,D. Itineraris Vallvidrera-Les Planes. Ajuntamentde Barcelona, 2003.

VILA I COMAPOSADA, M. Recull d’història del carrer Gran de Gràcia. Associació de comerciants del carrer Gran de Gràcia.Barcelona, 1988.

(1) MASSÓ, Antoni. «Lacordillera del Tibidabo.Travall llegit en sessió deldia 22 de Mars de 1878».Associació Catalanistad’excursions científiques.Volum II (1878).

(2) OSONA, Arthur. Guiaitineraria del Alt Plá deBarcelona y del Baix Vallés,dividida en 76 itineraris.Tercera edició corretjida y aumentada. Estampa deF. Altes y Alabart.Barcelona, 1894.

(3) BOFILL, Arthur. «Una excursió a Horta(inmediacions deBarcelona) verificada en 2 de novembre de 1879».Butlletí de l’Associaciód’Excursions Catalana(1879).

(4) COLL, Xavier. Serra de Collserola (Tibidabo).Editorial Alpina. Barcelona, 1970.

(5) «Excursió col·lectiva alcastell de Sardanyola, SantCugat del Vallés i Tibidabo(lo dia 2 de febrer de1880». Butlletí del’Associació d’ExcursionsCatalana (1881).

(6) OLIVÉ I GUILERA, Fèlix.Sant Genís dels Agudells. La Vall d’Hebron. Parròquiade Sant Genís dels Aguells.Barcelona, 1992.

(7) SUNYOL, E. «Excursió aSant Cugat del Vallés (2 de Juny de 1878)».Associació Catalanistad’Excursions Científiques.Volum II (1878).

El racó de l’església de Sant Genís dels Agudellsconserva el regust d’altres èpoques.

R. R

OVI

RA

F. A

.

R. R

OVI

RA

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

ESCALADA EN ROCA

La vall de PiantonettoEntre les moltes possibilitats del massís del GranParadiso en terreny de roca, cal destacar la vall dePiantonetto, que concentra un conjunt de munta-nyes granítiques relativament poc conegudes i ple-

Diu la llegenda que el nom dels Alps de Graies prové de la Gàl·liaromana, quan el gran Hèrcules, conegut com a Graius i protagonista

de diverses llegendes topogràfiques, va creuar la serralada alpina pel lloc queavui es coneix com el pas del Piccolo San Bernardo.

A llevant d’aquest extens territori, que també inclou la Vanoise al sud, i el coll del Grand Ferret al nord, hi ha el massís del Gran Paradiso.

Becco Meridionale della TribolazioneEsperó central

nes d’interès. La gran clàssica de dificultat del sectorsegurament és l’esperó oest del Becco di Valsoera,però també hi ha altres ascensions igualment signifi-catives, de nivells de dificultat diferents, i sempresobre una roca magnífica: torre del Gran San Pietro,

02/2009 MUNTANYA 881 35

Text i fotos: Joan Jover

torre Rossa, Becco de la Tribolazione, etc. Són cimsimportants, sovint de més de 3.000 metres i en unentorn d’alta muntanya, però amb accessos secs quefaciliten els apropaments i descensos.

Concretament, el Becco Meridionale della Tribola-zione presenta una paret triangular molt característica iamb un perfil impressionant. D’entre els itineraris,alguns de molt difícils, destaca el de l’esperó central,una via històrica i clàssica obligada del Piantonetto. Estracta d’una escalada de dificultat assequible, però ver-tical, atlètica i molt sostinguda. Insisteixo: alerta ambel cuarto continuo e sostenuto d’algunes guies locals. Jaés això, però també hi tobarem alguns passos de bon V.

AccésDe l’autopista (A5) entre Torino i Aosta, cal sortirper San Giorgio (venint del sud) o Ivrea (venint delnord), i seguir les indicacions de Castellamonte,Pont Canavese i Val dell’Orco. A Rosone, cal pen-dre una carretera molt estreta i de gran pendent queacaba al llac de Teleccio (1.817 m).

Un camí ben marcat duu al Refugi Pontese(2.200 m). A continuació cal seguir el camí del colldei Becchi, que trapassa el riu de la vall per un pontuna mica més enllà del refugi i, després cal abando-nar-lo per guanyar el sòcol, a la cota de 2.860 m.Trigarem una hora escassa del llac al refugi, i dueshores més fins a peu de via.

Cara SO del Becco di Valsoera.

Una via històricai clàssica obligada

del Piantonetto.Es tracta

d’una escalada de dificultat

assequible, peròvertical, atlètica

i molt sostinguda

Vista des del cim delBecco Meridionaledella Tribolazione.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

ESCALADA EN ROCA

02/2009 MUNTANYA 881 37

1a ascensió: A. Garzini, F Graziano i P. Malvassora (29.06.1951).

Dificultat: D (dificultats sostingudes de IV i V, però concentrades a la segona meitat.)

Desnivell: 500 m (250 de sòcol + 250 d’esperó).

Horari: 3/4 h.

Material: via equipada amb pitons. Poden serútils alguns encastadors (passius i/o de lleves).

Roca: granit de molt bona qualitat.

Orientació de la paret: SE.

Altura del cim: 3.360 m.

Dades tècniques

Bibliografia: OVIGLIA, M. Rock Paradise. Ed. Versante Sud, 2007.

Refugi Pontese: obert del 15/06 al 15/09� 0124 800 186.

Serveis més propers: oficina de turisme,càmping i botigues a Locana.

Més informació

Cim del Beccomeridionale dellaTribolazione.

Itinerari de la viaAtac entre les dues canals que es dibuixen a la basede la cara SE, immediatament a la dreta del llomque baixa més en les roques de la tartera. Cal supe-rar el sòcol per un seguit de ressalts poc complicatsfins a aconseguir el característic fil de l’esperó cen-tral (300 m, II/III).

Després s’ha d’atacar l’esperó a la dreta del fil,per un díedre-xemeneia, i escalar-lo fins a una cor-nisa que es travessa per situar-nos a l’esquerra del fil(80 m, IV/IV+). Cal remuntar el díedre dominant, iseguir mantenint-nos a les proximitats del fil de l’es-peró fins que aquest desapareix dins de la pròpiaparet, en uns replans força grans (130 m, IV/V). Enaquest punt, cal trobar un petit mur a la dreta, queconstitueix el punt, feble d’una zona llisa, i quedóna accés a un seguit de fissures en diagonal a l’es-querra (20 m, IV+). Finalment cal remuntar aques-tes fissures fins al cim (60 m, IV/IV+).

Decens de la viaPer la via normal (aresta sud), amb ràpels i desgrim-pades fins a una bretxa evident que permet tornar alvessant d’accés. També és possible rapelar per la viaMotto-Sartore, situada a l’esquerra de l’esperó.

El BeccoMeridionale dellaTribolazionepresenta unaparet triangularmoltcaracterística i amb un perfilimpressionant

Traçat de la via del’esperó central del Becco Merionale della Tribolazione.

Refugi Pontese, a lavall de Piantonetto.

L'ascensióEra la primera visita que feia a aquest sector delmassís i dubtava entre les dues grans clàssiques: elBecco di Valsoera i el Meridionale della Tribolazio-ne. Finalment vaig triar aquesta darrera perquè eramés curta i la previsió meteorològica no convidava aembrancar-se gaire.

M'agraden aquestes vies assequibles, però llar-gues i en terreny de muntanya, que permeten anarper feina, amb poc pes, on la sensació de velocitat ésmolt plaent. Res de fer i refer tres cops un llarg percomplir amb el sistema d'autoprotecció solitària.Vaig fer tota la via sense cordes, 500 metres en dueshores. Concentració, perquè no es pot caure. Anti-cipació, per no errar la bona via i quedar atrapat.Tensió, perquè això de no anar lligat sempreimpressiona. Emoció en cada minut perquè sentsque ho controles… Ens fem grans, però el gust peraquestes petites gamberrades perdura. Com haviadit el gran Desmaison: «Vous avez senti que votre viene dépendait plus que de vos deux mains, deux mainsnues, crispées désespérément sur le granit?». Bé, aquítampoc cal tanta desesperació, però no et pots pren-dre aquest joc del sol integral a la lleugera.

La part superior és molt vertical i sostinguda,sensació de paret malgrat la moderada dificultat deconjunt. Només un pas, un mur de presa petita,com a mínim V, em dóna algunes inquietuds. Emdic a mi mateix que no he d'escalar sense cordes,però sé que no em faré cas. Les nuvolades queenfosqueixen el cel a mesura que vaig ascendint no

m'han de preocupar, vaig bé d'horari i abans demigdia seré dalt de tot. Al cim coincideixo amb unacordada que ha fet una via del costat i que ja eren amitja paret quan m'aproximava, però és normal, ladiferència horària en una via més difícil i fent llargs.Baixo sense gaire visibilitat per l'aresta sud, primerencadenant ràpels i després desgrimpant, fins a labretxa que marca la fi del terreny acinglerat. Eltemps millora, 1.500 metres de desnivell de baixadafins al cotxe, truco la Núria per dir-li que seré aLocana per dinar a primera hora de la tarda, unabona jornada.

VISIONS A LA PLOMA

MUNTANYA 881 02/2009 39

UN ENTORN NATURALA banda dels espectacularspaisatges de la comarca delBages, dominats per les mun-tanyes de Montserrat, dins elconjunt monàstic, sorprènl’encant dels jardins delmonestir i de la vegetacióamb múltiples colors quedomina els patis i altresespais exteriors.

un indret idíl·lic per evocar elpassat medieval, al bell migd’una atmosfera d’inspiracióromàntica burgesa que enca-ra ara es conserva. Finestresemplomades, decoració colo-rista, exquisides capçaleresde llit, sumptuosos secreters iquadres signats per RamonCasas són avui el llegat viudel modernisme al monestir.

MUNTANYA 881 02/200938

VISIONS A LA PLOMA A cura de Jordi Solà

Món Sant Benet, complex cultural a l’entorn de l’anticmonestir de Sant Fruitós del Bages, va celebrar el primeraniversari el 12 de novembre del 2008. Aquest patrimoniartístic, històric, cultural i arquitectònic format pel mateixmonestir benedictí, la Fàbrica, la Fundació Alícia i l’HotelMón, s’ha recuperat gràcies a la fundació de la Caixa deManresa i a l’impuls personal del seu president, ValentíRoqueta.

El monestir de Sant Benet de Bages noves dependències, com arael palau de l’Abat o el celler,que van convertir l’espaimonàstic en un símbol delgòtic al territori. Arcs apun-tats, xemeneies medievals ielements d’inspiració barrocaposteriors van conviure desd’aleshores amb la nuesaromànica de l’origen, per for-mar la combinació arquitectò-nica màgica i preciosista queavui es pot admirar.

EL MONESTIR MODERNISTAL’any 1907, el pintor moder-nista Ramon Casas i la sevafamília van adquirir el recinteper adaptar-lo a les necessi-tats d’una residència d’estiu.Gràcies al tarannà del pintor ia les expertes indicacions del’arquitecte Puig i Cadafalch,el conjunt es va convertir en

ELS DOS GRANS EIXOSDE MÓN SANT BENETEl primer gran eix de MónSant Benet és la història i lacultura de Catalunya. Desprésde recuperar el monestir deSant Benet, Caixa Manresa haconvertit aquest espai en ungran centre per viure i com-prendre mil anys d’història, jaque Sant Benet de Bages éssegurament l’únic monumentdel país que permet explicaruna història mil·lenària (ambvestigis del segle VI, ja quecada època ha deixat la sevapetjada, des de l’alta edatmitjana fins al modernisme,passant pel gòtic i el barroc),a través d’una suggerent pro-posta museogràfica.L’altre eix tracta de l’alimen-

tació i ciència al servei de lasocietat de futur. La FundacióAlícia, amb el cuiner FerranAdrià com a president delconsell assessor i el cardiòlegValentí Fuster com a assessorcientífic executiu, té com amissió millorar els hàbits ali-mentaris de la societat,fomentar la investigació enaquest camp i, des d’unaòptica social, contribuir deci-sivament al prestigi de la nos-tra cultura alimentària.

UN VIATGE EN EL TEMPSDarrere els murs de Món SantBenet s’amaguen més de milanys de secrets oblidats,records i experiències quedemanen sortir a la llum. Enaquest indret, el viatger podrà

endinsar-se dins aquesta his-tòria i viure-la de nou. Permitjà de projeccions, locu-cions, efectes de llum, músi-ca i recursos paracinemato-gràfics, es poden reviuremoments del passat en pri-mera persona, i absorbir totala informació amagada a cadaracó mentre s’experimenten

sensacions, estímuls i emo-cions que ens transportarantotalment en el temps.

EL MONESTIR MEDIEVALEl viatge comença el dia de lafundació del conjunt medie-val, l’any 950. Aquesta datava ser l’escollida pel nobleSal·la i la seva esposa Ricar-

da per marcar el naixementdel monestir, amb la cons-trucció de l’abadia benedicti-na, l’església i el claustre.Aquests tres elements, ques’han conservat fins avui,converteixen el conjunt en untestimoni viu del romàniccatalà. Segles més tard s’in-tegrarien al conjunt monàstic

Vista de l’absis de Sant Benet.

Casa de l’abat.

Claustre.

Entrada al monestir.

Església.

VIES D’ESCALADA

MUNTANYA 881 02/2009 41

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 881 02/200940

RIGLOS / MALLO VISERA

1. Via La fiesta de los bíceps2. Via Popeye3. Via Mosquitos

4. Via Directa5. Via Supercrack6. Via El zulú demente

RIGLOS / MALLO FIRE

Via Dos hombres y un bombón(310 m. ED~/A2+)

Quan una escalada tan peculiar com la de Riglos sempre està de moda és perquè en pocs anys s'ha refermatcom a una moderna escola on diàriament s'hi apleguen un bon grapat d'apassionats, per repetir uns itinerarisde somni resseguint un bon equipament. Al marge d'aquests traçats, que gairebé sempre són els mateixos, el

ventall de possibilitats s'obre amb d'altres menys freqüentats i polits, on la màgia d'aquestes parets ens exigeix a mésd'uns bons braços, una bona experiència i domini del terreny. Gràcies a aquesta contrastada comunió d'estils, aquestlloc és un punt de referència de màxim interès ben conegut fins i tot a l’estranger. Ampliant la informació apareguda alnúm. 878, ressenyem les últimes novetats que corroboren aquest fet, des de vies obertes per baix de la forma mésclàssica, fins als acrobàtics equipaments dissenyats des de dalt, amb un plus de dificultat tècnica afegida que no valpassar per alt. Així doncs, des del cèlebre mallo Fire al menys conegut mallo Herrera, presentem d'esquerra a dreta,unes noves línies força suggestives que, a excepció de la coneguda Visera, ens descobriran d'altres perfils menyssaturats d'aquesta entranyable escola aragonesa de tan envejable trajectòria històrica.

RIGLOS / MALLO MELCHOR FRECHÍN

Via Aires del sur (190 m. EDº)

RIGLOS / MALLO COLORADO

Via Exea (180 m. MD+)

Espolón dormilón (120 m. MDº)

més de 30 min. Descens per la cara N-E al collet principal, mitjançant unparell de ràpels instal·lats en savines, und’uns 15 m i un altre d’uns 45 m total-ment aeri. Atenció a no davallar per lacanal de retorn al peu de via, perquèestà farcida d’arítjols de totes mides.

segon llarg, el més exigent per la sevaverticalitat (V+). Cal portar algun clauvariat, tascons i cordinos per abandonar.Aproximació des del camí que volta elsmallos, desviant-se a la poca estona amà dreta per unes tarteres aïllades quecasualment duen al peu de via en poc

MALLO FIREA la cara oest del Fire, una línia grisa al’esquerra de la via Luis Villar és raósuficient perquè Remi Brescó, SòniaCasas i Armand Ballart hi dediquin tresdies per enllestir la via Dos hombres yun bombón (26-X-08). Un traçat moltvariat en conjunt, amb dos primersllargs combinats prou entretinguts, i laresta molt més agraïts, tant per la millorqualitat del terreny com per l’escaladatotalment en lliure fins a 6b+. Desta-quen l’entrada de la via, amb un trammolt delicat d’artificial on cal col·locarunes 5 peces i sortir en lliure fins a unbon relleix sota la cicatriu característica,i la segona tirada, que l’esquiva per l’es-querra fins a posar-s’hi al damunt iprosseguir per unes bones plaques –unxic exposades– fins a l’R2. A partir d’a-

questa, la via aprofita inevitablementuns 50 m de la via Luis Villar, quetranscorre per la dreta, per continuarrecte amunt fins a assolir el marcatesperonet que du a la punta Buzón. Iti-nerari semiequipat amb 9 pitons, 12ponts de roca i 3 espits de progressió,amb les reunions d’espits menys lapenúltima que es munta en una gransavina al bell mig de l’esperó. Cal portaruns 8 claus molt variats, falquetes, tas-cons, cordinos i els aliens fins de colorvermell. Roca d’acceptable a molt bonaqualitat exceptuant els primers 50 m dela via força mediocres. Per a pròximesrepeticions, cal calcular una jornadallarga. Pot esdevenir una combinacióforça interessant i més ràpida si s’entraper la via Luis Villar, prescindint delsdos primers llargs i també del martell idels pitons.

MALLO MELCHOR FRECHÍNA la cara que dóna enfront de la Visera(E), Juan José Cano i Luis Rico Martínequipen la via Aires del sur (5-VI-08).Escalada en lliure totalment muntadaamb parabolts, que aprofita aquestaoculta vessant de la punta Frechín moltpropícia per defugir la calor estival. Lavia arranca pràcticament al peu de laQuinta Chimenea i en tres llargs, guan-ya un característic jardinet penjat quemalauradament trenca la màgia del’ascensió. Destaquen les dues prime-res tirades per la seva continuïtat finsa 6c+, ja que la resta és molt mésassequible en conjunt. La roca, malgratno ser excepcional, és apta per sanejartotalment el terreny. Cal dur 14 cin-tes+reunions.

MALLO VISERASens dubte, la Visera és única dins delmón de l’escalada i un objectiu indis-pensable en la trajectòria de tot escala-dor. Podem comprovar-hi la gosadia debons rigleros com Fernando Gutiérrez(Guti), Fernando Caballé (Fernanderas) iels germans Salvador i Javier Arnaudas(Seta), obrint i equipant des de sota viescom la Chinatown, El zulú demente o la

cèlebre via La fiesta de los bíceps, totesa mitjan anys 80. Una verdadera trilogiade l’escalada més atlètica, on en pocsllocs sentirem una sensació de buit tanreal i esfereïdora. Tot i això, cal esmen-tar que els primers en assolir tal proesavan ser els murcians Antonio GómezBohórquez (Sevi) i Mariano Lozano enple mes de gener del 1978, amb 10 jor-nades i 4 bivacs a la paret. Ha passatmolt temps des de llavors, però encara

en el 2007 s’ha equipat des de dalt lavia Popeye, a càrrec del polifacèticescalador local Toño Carasol i un com-pany d’Osca, que han deixat el llistómés alt d’aquest monumental rocòdrom,amb un grau màxim de 7c en la tiradamés llarga i desplomada de la Visera.Només cal dur unes 20 cintes i un bonpot d’espinacs... Aprofitem per presen-tar la ressenya amb un dibuix panorà-mic de les 6 vies que solquen la Visera

MALLO HERRERAA l’est del mallo Colorado trobem el pun-xegut mallo Chichín i immediatamentl’Herrera, en un indret no molt llunyà,però força feréstec i molt poc freqüen-tat. Segons les guies de Riglos, a la carasud del mallo Herrera, discorre un anticitinerari de IVº que assoleix el pronunciatesperó en forma de gran llom. SòniaCasas i Armand Ballart en no trobar capcoherència amb aquestes indicacions,decideixen obrir pel lloc més adient l’Es-polón dormilón (11-XI-08), una escaladaprou evident en conjunt on sols troba-rem un parell d’espits, un pitó i algunsponts de roca llaçats. Roca bona engeneral excepte al començament del

estrep. Després de dues tirades de pan-zas típiques de la regió, la via escometun característic diedre roig que du al peud’un mur de grans bolos (L4), quepodem considerar el llarg més suggestiui exigent de tota l’escalada. Roca discre-ta en algun tram puntual, especialmenten el díedre esmentat. L’aproximació s’e-fectua travessant des del camí que dónala volta als mallos i que surt un xic abansd’arribar al dipòsit d’aigua (pista des delpoble). El descens consisteix en un curtràpel i una breu desgrimpada, sempremirant als mallos petits.

com a tal, recordant que totes es trobenperfectament equipades amb parabolts,incloent-hi la via Directa, reequipadal’any passat i on poden ser útils els tas-cons i algun friend mitjà per repetir-laen lliure.

MALLO COLORADOAl juny del 2008, Luis Royo i Julio Bene-dé obren la via Exea a la cara oest d’a-quest mallo molt més assequible i dis-cret, situat a continuació de la Visera i elprimer per ponent d’un seguit d’agullesben diferenciades anomenades LosMallos Pequeños. La nova via ofereix 7llargs totalment assegurats amb para-bolts, on seran necessaris 12 cintes i un

RIGLOS / MALLO HERRERA

LLIBRES I MAPES

Cent anys a l’Esquerrà

La volta a Catalunya

L a xarxa de senders ITINERÀNNIAés una iniciativa fruit de la

col·laboració entre les comarques dela Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà.Es tracta d’una xarxa de camins tradi-cionals seleccionats segons criterisd’interès històric, cultural, excursionis-ta i turístic, que han estat degudamentsenyalitzats i retolats sobre el territori,amb l’objectiu de promoure’n l’ús.

Aquest mapa és el primer de lasèrie i, a més d’incloure tots elscamins corresponents a la xarxa ITINE-RÀNNIA de la Garrotxa, també incor-pora tots els recursos turístics de lacomarca, com les cases de turismerural, hotels, apartaments, càmpings,albergs, restaurants, museus i oficinesde turisme.

El mapa va acompanyat d’una guiaa quatre idiomes (català, castellà, fran-cès i anglès), amb la descripció delsprincipals punts d’interès.

GarrotxaEdita: Editorial Alpina i GeostelCol·lecció: ITINERÀNNIAMapa i guia excursionista. Escala 1:50.00090 pàgines

Avenc de l’Esquerrà100 Anys d’història (1908-2008)Coordinació Francesc MiretEdita: Federació Catalana d’Espeleologia(Barcelona, 2008)88 pàgines amb il·lustracions

Volta a Catalunya en BTTJosep Insa MontavaCol·lecció: Azimut – 100Edita: Cossetània Edicions. Valls (2008)322 pàgines, amb il·lustracions

A questa guia ens proposa una vol-ta integral en BTT per Catalunya,

amb sortida i arribada a Barcelona. L’i-tinerari des de la Ciutat Comtal baixafins a l’Ebre tot resseguint les pobla-cions costaneres, però sense deixar debanda ciutats com Valls o Reus, perarribar fins a Tortosa. De les terres del’Ebre puja cap a la Terra Alta, perremuntar més o menys l’Ebre, el Segrei la Noguera Ribagorçana fins al pobled’Arenys de Noguera. Aquí canvia dedirecció i travessa tot el Prepirineu finsarribar a Roses i al cap de Creus. I perl’Empordà, les Gavarres, el Montnegre,el Corredor i la serra de Marina, s’arri-ba altre cop a Barcelona. Un tomb ambquè tindrem una visió general del país.L’autor explica amb detall les 26 eta-pes amb què es divideix el recorregut,però també aprofita per introduir infor-mació de les poblacions i indrets peron transcorre la ruta, això fa que ladescripció de l’itinerari sigui molt mésamè. A més de cada etapa, hi ha uncroquis que ajuda a situar-se al llargdel recorregut.

MUNTANYA 881 02/2009 43

Itineraris de la Garrotxa

Altres novetatseditorialsCent anys de cultura i esportCentre Excursionista de la Comarca de BagesEdita: Centre Excursionista de la Comarcade Bages. Manresa (2008)315 pàgines, amb il·lustracions

Esquí, rendimiento y emociónCarlos Guerrero CastilloCol·lecció: ManualesEdita: Ediciones Desnivel. Madrid (2008)144 pàgines, amb il·lustracions

Una mirada catalana a l’Àfrica. Viatgers i viatgeres del segles XIX i XXM.D. Garcia Ramon – Joan Nogué – Perla ZusmanCol·lecció: Guimet - 100Edita: Pagès editors. Lleida (2008)377 pàgines, amb il·lustracions

Por los orígenes del Reino de Aragón. Travesía a pie por el PrepirineoOscenseLuis Aurelio González – LoliPalomares – José PallarésCol·lecció: Grandes travesíasEdita: Ediciones Desnivel. Madrid (2008)216 pàgines, amb il·lustracions

Pyrénées. D’un 3000 à l’autreFlorian JacqueminetVolum IIIEdita: Monhélios éditions. Oloron-SainteMaire (2008)320 pàgines, amb il·lustracions

Héroes del alpinismo. De los pioneros a losconquistadores de los ochomilesPaolo LazzarinRoberto MantovaniEdita: Geoplaneta. Barcelona (2008)250 pàgines, amb il·lustracions

La alquimia del alpinismoAntonio García PicazoEdita: L’autor. Barcelona (2008)124 pàgines, amb il·lustracions

Mal de alturaJon KrakauerEdita: Ediciones Desnivel. Madrid (2008)368 pàgines, amb il·lustracions

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Història del’esquí català

100 anys d’esquí a Catalunya

L’esquí a Catalunya.100 anys d’històriaDaniel RomaníEdita: Eumo Editorial. Vic (2008)Centre Excursionista de Catalunya108 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 881 02/200942

100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neuAntoni Real Edita: Cossetània Edicions. Valls (2008)Amb la col·laboració de Televisió de Catalunya,231 pàgines, amb il·lustracions

El desembre del 1908, un reduïtgrup de la burgesia barcelonina,

socis del Centre Excursionista de Cata-lunya, comencen a esquiar amb méspena que glòria als rasos de Peguera i,a poc a poc, aniran superant tots elsentrebancs propis de l’època i de lainexperiència. De seguida arriben lesprimeres competicions a Ribes, lesanades col·lectives a la Molina, l’ober-tura del xalet-refugi i el primer telesquíde Font Canaleta. Segueixen la cons-trucció del cremallera de Núria, les pri-meres escoles, la Guerra Civil Espa-nyola, els primers campions, la nevada

El Conflentsubterrani

El Conflent subterrani. Cova de Fullà-Canaletes.Col·lectiu Conflent SubterraniEdita: Terra Nostra. Codalet (2008)216 pàgines, amb il·lustracions

E l col·lectiu Conflent Subterraniacaba de publicar el llibre Cova de

Fullà-Canaletes. Tot i que es trobaactualment en territori francès, amb26,6 km, aquesta cova està considera-da com la més gran de Catalunya, peraquest grup, que ha recorregut aquestcomplex subterrani. El llibre està dividiten vuit capítols que ens mostren l’en-torn geogràfic, les dades tècniques,històriques i arqueològiques d’aquestsistema, juntament amb la descripcióde les galeries de les coves de Fullà ide Canaletes i les coves accessòries,com la cova del Figuer, de l’Ós, delsTres i del Prat d’en Palau.

El llibre clou amb un estudi hidrològicdel sistema Fullà-Canaletes i amb unaclassificació dels ratpenats que hi viuen.

L’obra està il·lustrada amb excel·lentsfotografies en color, i s’acompanya d’al-çats abundants i de plantes topogràfi-ques de les coves.

Daniel Romaní presenta un acuratestudi dels 100 anys d’esquí a

Catalunya. Parla de l’excursió que vanfer els socis del CEC al Puigmal l’any1907, on van improvisar uns esquísamb fustes; i de la sortida que es vafer un any després als rasos dePeguera, considerada com la primeraesquiada a Catalunya, on van estrenarels esquís i les luges que havienimportat de Suïssa. Després van arri-bar les del Montseny, Ribes de Freser,Núria, Camprodon, la Molina, la Valld’Aran…

Ens parla de l’estació d’esquí de laMolina, de la seva escola, de la clínicaJoan Antoni Samaranch, de l’estacióde Núria, de l’esquí durant la GuerraCivil, de l’esquí de muntanya i de fons,amb la creixent popularització enaquestes darreres dècades, i de l’es-quí de competició.

Al llarg del llibre hi trobareu anèc-dotes dels nostres primers esquiadors,que en fan molt més amena la lectura.

Al final del llibre hi ha una cronolo-gia detallada amb què es pot seguir lahistòria d’aquests cent anys d’esquí.

Cal destacar que un grup de socisdel CEC han realitzat una valuosacol·laboració aportant dades i informa-ció per preparar aquest llibre. El resul-tat: un bon resum de la història del’esquí a Catalunya.

A mb motiu de la celebració delcentenari de la primera exploració

a l’avenc de l’Esquerrà, portada a ter-me l’estiu del 1908 per un equip diri-git per M. Faura i Sans, la FederacióCatalana d’Espeleologia ha editat unllibret on es recull una sèrie de treballsque fan referència explícita a lesexploracions d’aquest avenc al llargdel segle XX.

Comença per la transcripció d’unarticle del mateix Faura, publicat a LaVeu de Catalunya poques setmanesdesprés de l’exploració. En segueix unaltre, realitzat per Joan Borràs, que faun recull de tot el material bibliogràficoriginat per l’evolució de les descober-tes portades a terme a la cavitatdurant els darrers cent anys.

Com a complement s’afegeixen dosarticles més: un sobre l’evolució de lesexploracions a la Falconera, principalsurgència del massís, a cura de FerranCardona; i un altre, de Josep M. Victo-ria, que intenta desvetllar algunes pre-guntes sobre el carst del Garraf.

El conjunt del llibre és interessant,ben documentat i una bona idea; llàs-tima que l’edició no és gaire acurada ien fa un mica carregosa la lectura.

del 1962 a Barcelona, els olímpicscatalans, els primers surfistes deneu… Cent anys després, l’esportblanc s’ha convertit en un dels princi-pals motors econòmics de les comar-ques dels Pirineus.

Tot això i molt més ens ofereix aquestllibre, amb un text planer que enganxa,amb multitud de dades i anècdotes, unllibre de gran format il·lustrat amb foto-grafies actuals i de l’època, imprescindi-ble per a tots els qui vulguin conèixer elmón de l’esquí a casa nostra.

El desembre del 1908, un reduït grupde la burgesiabarcelonina,socis del CentreExcursionista de Catalunya,comencen aesquiar amb més pena queglòria als rasosde Peguera

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 881 02/2009 45

Un país de revistes de CarmeFerré, la primera història de les revistes en català, es presenta a l’Ateneu Barcelonès

Publicacions

L’ Associació de Publicacions Periò-diques en Català (APPEC) ha edi-

tat, amb el suport del Departament deCultura i Mitjans de Comunicació de laGeneralitat i de Gas Natural, la primeraobra que aborda de manera antològicala història de les revistes en llenguacatalana. El llibre, coordinat per la pro-fessora de la UAB i doctora en Comu-nicació Carme Ferré Pavia i el periodis-ta Jordi Finestres, ha estat una obracol·lectiva d’una vintena d’autors, fotò-grafs i documentalistes. La presentacióes va fer el 19 de gener passat a lasala d’actes de l’Ateneu Barcelonès. Vacomptar amb la presència d’Oriol Bohi-gas, president de l’Ateneu Barcelonès;Joan Manuel Tresserras, conseller deCultura i Mitjans de Comunicació; LluísGendrau, president de l’APPEC, i Car-me Ferré, coordinadora del llibre.

Un país de revistes. Història delsmagazins en català compta amb laparticipació d’acadèmics i de profes-sionals dels mitjans, en una obra ques’ha plantejat com un recorregut trans-versal per la història de les revistes,però també pel seu present i els quecaldrà afrontar. El text fa un recorregut

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 881 02/200944

Esport d’aventura

Neix el Bosc Animat, un nouparc aeri forestal a Catalunya

Kílian Jornet i Mireia Mirócampions d’Espanya deCronoescalada (Gran PremiGrifone) a Sierra Nevada

Campionats d’esquí de muntanyaDocumentals

La revista Muntanya presenta el documental Cho Oyu non-stopa l’FNAC Illa, en el marc de laSetmana de les Revistes en Català

cura no danyar els arbres; totes lessubjeccions es fan mitjançant sistemesde pressió i es protegeix l’escorça delsarbres amb protectors de fusta.

Aquest tipus de parcs aeris estanmolt estesos en d’altres països euro-peus com Alemanya i França. Elsparcs aeris forestals pretenen desen-volupar les habilitats dels usuaris iensenyar-los a respectar el medi natu-ral tot fent exercici.

El Bosc Animat està situat dins delparc temàtic Catalunya en Miniatura, almunicipi de Torrelles de Llobregat, a 13km de Barcelona, un parc amb 14.700m2 de superfície integrat dins un boscmediterrani, amb pins, alzines i roures.El parc aeri forestal és una proposta queuneix descoberta, aventura, diversió iaprenentatge. És apte per a totes lesedats, i especialment indicat per a nens,joves, grups familiars i d’empreses.

El Bosc Animat és propietat deCatalònia Park, empresa creada pelspropietaris de Catalunya en Miniatura,en la qual participa l’ONG DianovaInternational.

Gabinet de premsa de www.elboscanimat.com

Un parc aeri forestal és un espai delleure ubicat en el medi natural, un

entorn on es pot practicar i gaudir del’esport i l’aventura enmig del bosc. Estracta d’una zona tancada dins delbosc on s’han instal·lat un seguit d’ac-tivitats esportives i de lleure que espractiquen amb l’ajut de monitorsespecialitzats. La particularitat és queels recorreguts o circuits són aeris, ésa dir, estan instal·lats dalt dels arbres iuneixen els troncs entre si. L’usuari hade superar diversos ponts i obstaclesamb l’ajut de material específic, comcordes, arnès, bagues d’ancoratge,politges i mosquetons d’escalada.

Els diversos circuits instal·lats esdistingeixen per colors diferents enfunció de l’altura i dificultat. En totalsón més de 45 activitats repartides entres circuits: les Fades, els Elfs i elsTrolls, de diversos nivells o dificultats.També s’hi ha instal·lat una tirolina de150 m, xarxes de trepa, ponts tibetans,troncs oscil·lants, un rocòdrom, etc.

Preservar el valor ecològic del boscés un dels objectius d’aquests parcsd’aventura. Per això, en la construccióde plataformes, escales i jocs es pro-

L’ Associació de Publicacions Periò-diques en Català (APPEC) va cele-

brar la Setmana de les Revistes encatalà del 19 al 22 de gener d’en-guany. Com a cloenda del 25è aniver-sari de l’Associació es van preparar unseguit d’activitats que es van iniciardilluns 19 amb la presentació del llibreUn país de revistes i van conclouredijous 22 amb la Nit de les Revistes /X Premis APPEC.

Dins d’aquests esdeveniments,l’APPEC també va organitzar un seguitd’actes a l’FNAC, amb la presentacióde diverses revistes de l’associació. Larevista Muntanya va presentar el 19 degener a l’FNAC Illa el documental demuntanya Cho Oyu non-stop, dirigitper Víctor Riverola i Xavier Arias, pre-sentat per primera vegada el 3 de de-sembre passat a la sala d’actes delCentre Excursionista de Catalunya. Aixímateix, en el núm. 880 (desembre2008), la revista Muntanya va publicarun ampli reportatge sobre aquestdocumental, amb una entrevista a l’al-pinista Xavier Arias. El realitzador Víc-tor Riverola va presentar l’acte enrepresentació de la revista i del CentreExcursionista de Catalunya. L’actetambé va comptar amb la presència deXavier Arias, l’alpinista que va pujar alCho Oyu en menys de 24 hores, i deFerran Alexandri, director de la revistaMuntanya.

La vida al Nepal, la conservació delmedi ambient a l’Himàlaia, els proble-mes polítics amb la Xina i la necessitatde tenir el cap clar a l’hora de pujar unvuitmil, fugint de les grans expedicionscomercials, van ser els temes que es van posar al damunt de la taula a l’FNAC.

F. A.

de distància i 950 m de desnivell.La categoria masculina,molt disputadaLa primera part, fins a arribar a la metadel recorregut júnior i cadet, en la cota2.550 es va disputar a un ritme moltalt, i va arribar a la primera posició eljúnior Marc Pinsach, que va demostrarque té un futur prometedor. A partird’aquí la boira i la nevada van endurirel recorregut i van proporcionar unaarribada que es va adjudicar amb grandiferència Kilian Jornet, amb 9 segonsd’avantatge sobre Miguel Caballero i30 sobre Javier Martín. Oscar Roig, elguanyador de l’any passat, es va haverde conformar amb la quarta posició.La categoria femenina,dominada amb claredatLa favorita Mireia Miró va confirmar lesprediccions i es va adjudicar el títolamb una certa facilitat, ja que la sego-na classificada, Gemma Arró, va arri-bar amb més de dos minuts de dife-rència, i la guanyadora de l’edicióanterior, Izaskun Zubizarreta, a més decinc minuts.

Servei de premsa No Limit

La destacada actuació dels dosjoves esquiadors a l’estació d’es-

quí granadina de Sierra Nevada marcala primera prova del calendari 2009d’Esquí de Muntanya a Espanya.

La temporada present d’esquí demuntanya ha començat confirmant lesexpectatives que oferia el gran nivelldels nostres esportistes en el panora-ma internacional. Kílian Jornet, queencapçala la classificació de la copadel món en categoria masculina, haconfirmat la seva excel·lent formaactual i s’ha adjudicat el Campionatd’Espanya –Gran Premio Grifone en laIII Cronoescalada Sol i Neu. Mireia Miróper la seva banda, també ha demostratque ja ha deixat de ser una promesa enaconseguir el seu primer campionatd’Espanya absolut de cronoescalada.

Les prediccions meteorològiquesadverses no van ser gens esperançado-res, i fins a l’últim moment es van anarpensant diversos recorreguts per dispu-tar la prova en les millors condicionsesportives i de seguretat. Finalment, l’a-rribada es va situar a la cota 3.000, con-figurant un recorregut exigent de 7.200 m

NÉST

OR

BOHI

GAS

R. R

OVIR

A

BOSC

ANI

MAT

©

històric i gràfic pels 170 anys de vidadels magazins en català. A més deFerré, hi han escrit capítols els estudio-sos Sergi Dòria, Carles Santacana,Joan Manuel Tresserras, Carles Duartei Enric Larreula, entre d’altres, i elsperiodistes Jordi Finestres, Josep M.Cadena, Pere Pons, Francesc de Dal-mases i Sílvia Llombart, entre d’altres.

Un país de revistes també aporta uncatàleg representatiu de revistes desdel segle XIX que, amb més d’un milerd’entrades, actualitza algunes dadesdel volum de referència Torrent-Tasisde premsa en català. L’APPEC comen-ça així a tancar l’any en què ha festejatel 25è aniversari de l’associació, ambuna frenètica activitat i acords de digi-talització de revistes i el Fòrum Interna-cional Barcelona World Magazine.

APPEC

El guanyador júnior Marc Pinsach arribant a la meta.

descansant en un ambient càlid i con-fortable en perfecta comunió amb l’uni-vers. «És una experiència única»,segons relatava Lovegrove en unaentrevista a la CNN, en què va anticiparque el disseny ja estava fet, i que al2010 estarà a punt per ocupar el seulloc com a refugi del medi ambient, jaque s’alimentarà d’energia eòlica i solar.Ja se sap que es tracta d’una estançaamb un llit de forma irregular al centre.L’interior tindrà una línia molt bàsica iserà tot de color blanc: l’espectacle peradmirar és a fora. La càpsula està dis-senyada per a aquells qui vulguin admi-rar l’espectacle de l’enrosadira (llumvermella que es reflecteix al damuntdels cimals quan vespreja) i despertaramb una vista de 360º de les Dolomi-tes, cobertes de neu.

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 881 02/2009 47

Infinity Downhill Race, el descens més llarg del món

Esquí Ecologia

E ls dies 13 i 14 de desembre es vacelebrar a l’estació d’esquí de

Zermatt (Suïssa) la Infinity DownhillRace, la baixada més llarga del mónsense parades, des dels 3.823 m del’estació superior del telefèric del KleinMatterhorn fins als 1.614 m del centrede la vila de Zermatt. Del glaç etern dela glacera del Theodule fins a les típi-ques construccions del Valais queenvolten una de les viles amb més tra-dició dels Alps. La prova s’ha convertiten tot un esdeveniment a Suïssa i alsAlps, on els aficionats i els professio-nals es donen la mà en un descens de20 km que, encara que no té un riscextrem, sí que travessa pistes de colorvermell i negre. Aquest any ha estat totun rècord de participació. Les famíliesque ho desitgen poden inscriure’sigual que es pot fer individualment,solament cal pagar el forfet del dia i ferla cua. Sense cap mena de dubte, laInfinity Downhill Race s’ha convertit enl’esdeveniment lúdic a Zermatt mésentranyable just abans de Nadal.

Els participants poden triar si fan eldescens amb esquís, snowboard o entelemarc, i poden realitzar la baixada avelocitat constant sense presses o llan-çats amb la intenció de batre el rècordde la prova. Les inscripcions via Inter-net faciliten que els participants nofacin cues a les guixetes de l’estació.

Hi ha tres fileres a la sortida. Primeres llencen a tota velocitat els que volenguanyar o veuen que tenen possibilitatsde fer un bon temps. Aquests són elsprofessionals o els que van a competirdirectament. Després surten els quecreuen que poden fer un bon temps,que volen córrer, però més a títol perso-nal que professional. Al final surten totsaquells que volen passar-ho bé sensecórrer, gaudir de la presència delgegant Matterhorn i fer-se les fotogra-fies de rigor cada cent metres. El recor-regut de la prova travessa cinc zonesben diferenciades dins de la mateixaestació: Matterhorn Glacier Paradise,Garten, Furgg, Furi i la vila de Zermatt.

Víctor Riverola

Ecologia i bones intencions als Alps francesos

Muntanya i disseny

L’ organització dels propers cam-pionats mundials d’esquí que se

celebren a Val d’Isère del 2 al 15 defebrer del 2009 han pres un seguit demesures perquè es facin els mundialsmés ecològics de la història.

Els organitzadors estan molt moti-vats per protegir i preservar el mediambient i usar energia renovable enlloc de combustibles fòssils. Per aixòs’han pres una sèrie d’iniciatives per-què siguin al menys contaminantspossibles. Així, es posaran a provaautobusos elèctrics o híbrids en elscampionats, a més d’altres incentius imesures com, per exemple, el fet dedisposar de transports i aparcamentsgratuïts.

A partir d’aquest hivern Val d’Isèreseguirà els passos de Sass Fee i Zer-matt en convertir-se en una poblaciólliure de fums. El vianant serà el prota-gonista del nucli residencial de Val d’I-sère, perquè l’ajuntament prohibiràl’accés als vehicles privats. A més, perdonar-li un entorn alpí, deixarà elscarrers coberts de neu.

Val d’Isère en blanc és la campa-nya que ha decidit implantar el muni-cipi alpí, amb l’objectiu de donar pro-tagonisme al vianant, i aportar el seugra de sorra en la protecció del mediambient. Amb dues terceres parts delterritori situat al parc natural deVanoise o sobre zones protegides,Val d’Isère és molt conscient de lasingularitat del seu medi ambient i,per tant, és lògic que sigui una de lesprimeres estacions que van firmar laCarta del Desenvolupament Sosteni-ble de les Estacions d’Esquí i Mun-

tanya. Al mateix temps el municipi haencarregat un estudi de les emis-sions de carboni per identificar lesaccions prioritàries per al seu con-trol, sobretot en els allotjaments itransports.Carta Nacional per alDesenvolupament Sostenible a les zones de muntanyaAquest hivern 46 estacions d’esquí deFrança han firmat una carta per com-prometre’s a gestionar i desenvoluparles seves instal·lacions hivernals d’unamanera sostenible, creant el menorimpacte al medi ambient i gestionant-nede manera eficient l’energia elèctrica.Un pla d’acció de 130 mesuresDurant 10 anys, les estacions de mun-tanya s’hauran de centrar en l’aplica-ció d’un pla d’acció organitzat entorna 8 compromisos i un total de 130mesures que fan referència principal-ment al territori, l’hàbitat, el paisatge,l’aigua, l’energia, els residus i el trans-port, tots en l’àmbit de les estacionsd’esquí i muntanya. Per exemple, elsisè compromís especifica que el des-envolupament de les activitats turísti-ques han de garantir al mateix tempsun lloc adequat en el paisatge i la ges-tió del medi ambient. També els alcal-des signants adoptaran mesures comara reduir l’impacte visual de les ins-tal·lacions de neu a les zones més fre-qüentades a l’estiu i garantir la màxi-ma integració de les pistes en el medique les envolta. Un altre compromís dela Carta té per objecte promoure unagestió equilibrada dels recursoshídrics i l’energia.

Jekaterina Nikitina

Encara que sembli una mica surrea-lista, la idea consisteix a col·locar un

llit a 2.100 m d’altitud en ple hivern, a lallum de les estrelles i en una habitaciósense sostre, perquè el client pugui dor-mir directament enmig de les valls mésboniques de les Dolomites a Itàlia.

Mentre que en algunes estacionscol·loquen hotels per dormir sota unacapa de gel gruixuda al mig de la mun-tanya al més pur estil iglú, n’hi ha d’al-tres que volen proposar totalment elcontrari: anar-se’n a dormir veient lesestrelles en un espai totalment obertsense parets ni sostre. Aquesta és laproposta que el dissenyador MoritzCraffonara, que té un dels refugis mésfamosos de l’Alta Badia, el Moritzino,situat a la part superior de la GrandeRisa, la pista que acull un Gegant de laCopa del Món. Segons afirma el disse-nyador: «És una manera d’alliberar-nosdel clixé d’haver de dormir en una d’a-quelles típiques cases d’estil tirolès defusta i pedra que hi ha a les Dolomites».Craffonara va voler comptar amb unarquitecte de renom internacional perplasmar la seva idea i va escollir l’estudid’arquitectura Ross Lovegrove de Lon-dres, que es definia com el biòleg evolu-cionista, i que és famós per les sevescreacions ecocompatibles, com aquellsfamosos arbres solars. En definitiva, ellloc per dormir serà una gran bombolla-càpsula d’uns 8 m de diàmetre, suspe-sa a l’aire per impulsos electromagnè-tics. Les parets exteriors es reflectirancom un mirall, però a l’interior serà comuna paret de vidre sense fissures, queens oferirà una perspectiva perfecta percontemplar les estrelles, les muntanyesi tot el que hi hagi al voltant.

L’efecte és com si estiguessis a fora,al damunt de la neu, clapant directa-ment sota les estrelles, però amb el cos

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 880 12/200846

Crònica pirinenca

El Pirineu en obres

L es millores a les carreteres piri-nenques previstes pel Departa-

ment d’Obres Públiques i Política Terri-torial fins al 2026 s’han xifrat en402,51 milions d’euros, dels qualssortiran de les arques de la Generalitat91,72 milions i del Ministerio deFomento, 310,79 milions.

Dues infraestructures llargamentreclamades pels ciutadans de la Valld’Aran o la Cerdanya, com són el túnelde la Bonaigua i el de Toses respectiva-ment, ja compten amb un pressupost i,per tant, els passos endavant peraquestes dues obres comencen a ferpreveure que finalment totes dues esduran a terme. Una altra carretera querebrà una important millora és l’N-260al seu pas per diverses comarques piri-nenques com la Cerdanya, l’Alt Urgell oels dos Pallars. Evidentment totesaquestes millores viàries a part demillorar les condicions dels residents enaquestes comarques també afectarande forma molt positiva els accessos ales estacions d’esquí pirinenques.Túnels de Toses i la BonaiguaAquestes dues infraestructures aniranacompanyades d’altres millores a laxarxa, en el cas de Bonaigua, a part deltúnel també s’hi ha previst que a laC-28 es continuïn fent obres entreEsterri d’Aneu i Viella, com ara la variantde València d’Àneu, tot per un valor de32 milions d’euros. En el cas de lacollada de Toses les obres a l’N-152

van des de Ripoll fins a Puigcerdà, queamb un pressupost de 61,29 milionsinclou, a part del túnel, la variant dePuigcerdà i diverses actuacions enaquesta via.La grossa per l’N-260En aquesta via coneguda com l’EixPirinenc s’hi invertiran 175,5 milionsd’euros en un tram que va de Puigcer-dà i Pont de Suert. Les actuacions mésdestacades són la variant de la Seud’Urgell i l’arranjament de la carreterad’Adrall fins a la Seu. També s’hi faranvariants a Pont de Suert, la Pobla deSegur, Gerri de la Sal i Sort. D’altresactuacions seran els túnels de Perves iViu o l’arranjament de la carreteraentre Canturri i Adrall i d’altres millo-res a la carretera.La C-14 també milloraràLa C-14 també veurà força millores ambun pressupost de 11,32 milions per ales variants d’Agramunt, Artesa deSegre, Ponts, Oliana, Coll de Nargó iOrganyà; també afectarà el congost deTresponts i el tram entre Tàrrega i Adrall.Altres milloresL'N-230 rebrà inversions per valor de60 milions per arranjaments al tramPont de Suert - Pont de Rei. També l’ac-cés a Andorra per l’N-145 en rebrà pervalor de 14 milions d’euros. La C-13rebrà 30 milions d’euros per a lesvariants de Tremp i la Pobla de Segur icondicionaments de les variants de Sort,Rialp, Llavorsí, la Guingueta d’Àneu iEsterri d’Àneu. Les comarcals L-512 iC-1412 rebran 18,4 milions per al con-dicionament de la carretera entre Artesade Segre i Tremp passant per Comiols.

Víctor Riverola

V. RI

VERO

LA

V. R.

Giancarlo Fisichella i Moritz Craffonara.

Passar una nit sota les estrelles a 2.100 m d’altitud

Ha mort Josep M. Garrut

Espai CEC

El dimecres 10 de desembre vamorir a Barcelona a l’edat de 92

anys Josep M. Garrut i Romà, un delssocis més destacats del Centre Excur-sionista de Catalunya, sobretot per laseva dimensió cultural, però tambéexcursionista. Va ser un aferrissatorganitzador de molts actes socials iun col·laborador incansable des de1935. A partir del 1976 va ser presi-dent de la Secció de Ciències i Artsque, per iniciativa seva l’any 1995, vaprendre el nom de Secció d’Història iArt. L’any 1991, la Generalitat deCatalunya li va concedir la Creu deSant Jordi per la seva intensa activitatcultural. Al principi del 2008, va sernomenat president d’honor de la Sec-

ció d’Història i Art del CEC, i també fouguardonat amb la màxima distincióque atorga l’entitat, el Premi Columna.

FB

Calendari de competicions del CEC 2009

E l Centre Excursionista de Catalunyaobre una altra vegada el calendari

de competicions organitzades des de laseva seu, i amb la col·laboració essen-cial dels voluntaris del CEC, que fanpossible, amb el seu temps i esforç,que un altre any el Centre estigui pre-sent en els calendaris nacionals d’esquíalpí, esquí de muntanya i raids de mun-tanya. Les competicions que se cele-braran aquest any són les següents:• 8 de febrer: Campionat de Cata-

lunya d’Esquí Alpí de VeteransMemorial Martí Armengué.

• 7 de març: Cronoescalada Noctur-na d’Esquí de Muntanya.

• 19 d’abril: LI Ral·li CEC d’Esquí deMuntanya.

• 19 d’abril: IV Triraid femení ciutatde Lleida.

• 24 de maig: IV Triraid Seu d’UrgellEscanyabocs 09

• 21 de juny: WIAR. Raid Internacio-nal Femení.

• 4 d’octubre: IV Triraid de Banyoles.• 25 d’octubre: Cursa CEC a Collse-

rola.Àrea tècnica CEC

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 881 02/200948

Patrimoni natural

Les Dolomites, candidates a ser Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO

E l massís de les Dolomites a Itàlia espot convertir ben aviat en Patrimoni

Natural de la Humanitat, però encaraqueden pocs mesos perquè la UNESCOen faci públic el veredicte. En el seumoment, Reinhold Messner va declararque «les Dolomites són les muntanyesmés boniques del món» i el cineastaLouis Trenker va passar mitja vida fil-mant-les. La successió de pendentssuaus i cabanes alpines dominats perdrets massissos de pedra calcària creenun panorama únic i inigualable que,cada tarda, s’acomiada dels seus hos-tes i els obsequia amb un magníficespectacle de la natura anomenat enro-sadira (joc cromàtic en què les pàl·lidesmuntanyes es cobreixen primer d’unmantell roig com el foc, que després estransforma en un violeta fosc). Roquesd’estranyes esquerdes que es perfilenen el cel fins a 3.342 m, i transformenen una baixada panoràmica cadascunade les pistes que recorren els pendentsescalonats. 1.200 km de descensos en12 zones d’esquí inconfunsibles: tot això

s’aconsegueix còmodament amb un solpassi d’esquí: el Dolomiti Superskipass.

Les Dolomites són unes formacionsde pedra calcària formades per l’ero-sió durant milers d’anys. La serraladaté el seu punt més alt en la Marmola-da, de 3.342 m, amb altres cims quesuperen els 3.000 m. A causa de laseva orografia escarpada, les esta-cions no tenen una configuració a laqual estem acostumats al Pirineu, sinóque es tracta d’una successió de pis-tes i remuntadors que van enllaçantvalls, salvant grans desnivells i gaudintde paratges verges plens de neu.

Des de Val di Fassa és possibleesquiar en més de 300 km de pistes, siunim les estacions de l’Alta Badia, ValGardena i Arabba Marmolada. L’encantés que ofereix la possibilitat de recórrerel domini seguint diversos itineraris,com ara el Sella Ronda o el de la GranGuerra, circuits de més de 20 km enquè podem dedicar-hi unes quanteshores sense repetir una sola pista.

Víctor Riverola

MUNTANYA 881 02/2009 49

A L’ull de l’agulla realitza una acu-rada descripció d’una de les illesShetland i de la mar del Nord. ¿Comes documenta a l’hora d’escriure?Sempre viatjo i em poso al dia en totallò que fa referència a la geografia del’indret on tindrà lloc la meva novel·la.L´ull de l’agulla està ambientada al bellmig del no-res, al nord d´Escòcia i al’oest d´Escandinàvia, on el vent i lanatura manen per sobre dels homes.Sempre m’ha agradat descriure pai-satges i, en aquest sentit, la documen-tació i la feina sobre el terreny prenentcentenars de notes és vital. M’agradaexplicar com era el Caire i la vida aEgipte a La clau està en Rebeca, volaramb el Clipper a Nit al damunt de lesaigües o detallar la geografia danesa aVol final. Les muntanyes i la neu for-men part de En el blanc, i si no lestractes com un personatge més, ellector no se les creurà.

¿Quina es la fórmula màgica al’hora d’escriure un thriller quefuncioni?L’amenaça a l’heroi s’ha de manteniral llarg de tot el llibre, ja que el thrillerés un gènere en què el perill sempreestà present. Encara que l’heroi siguivalent i superi els reptes que li vansorgint, sempre han d’aparèixer nousproblemes. Avui en dia crec que s’hande cercar noves formes a l’hora d’en-

Aprofitant la seva visita a Barcelona, Ken Follet va poder parlar amb larevista Muntanya dels seus viatges, de la seva filosofia i de com esprepara un best-seller. Ken Follet afirma que Espanya i Catalunya

són bons lectors de les seves obres. L'escriptor sempre ha defensat laimportància de documentar-se al cent per cent a l'hora d'afrontar unanovel·la d'acció o un thriller. Una de les fonts d'inspiració que més utilitzasón les revistes tècniques, els llibres de viatges i els viatges que fa ellmateix. El fet de viatjar l'ajuda molt a l'hora de preparar l'esborrany de lesnovel·les; per això, és a través de les revistes especialitzades des d'on treumolts detalls geogràfics i històrics.

La revista Muntanya vol agrair al senyor Ken Follet i a la seva editoral'atenció que ha tingut amb nosaltres.

tretenir, aportant un toc de culturanecessari. Fins no fa gaire, la SegonaGuerra Mundial, la Guerra Freda i elterrorisme islàmic ens han donatgrans arguments per fer novel·les ipel·lícules, però no podem quedar-nosamb el passat, sempre hem d’estaratents als detalls que ens envolten.Un bon ritme, uns personatges propersi un fil argumental amb credibilitat aju-den que la teva obra funcioni. Si a totaixò li sumes un entorn geogràfic hos-til que posa en perill la missió i la vidadels protagonistes, doncs encaramillor.

¿Quins eren els seus herois litera-ris d’infància?Recordo amb estimació els llibres d’a-ventures de l´Enid Blyton que llegiaquan era petit, i les novel·les de la JaneAusten, a qui considero la inventora dela novel·la moderna. Tots dos fan queavui en dia tingui ganes d’escriure.

Abans d’escriure Un món sense fi,va tractar el tema del terrorismequímic a En el blanc. ¿Tornarem apoder llegir alguna novel·la de fic-ció fora d’un context històric?De moment no ho puc respondre, jaque m’agradaria escriure un llibreambientat en la Guerra Civil Espanyola.M’agrada escriure sobre la SegonaGuerra Mundial, però no sempre. Els

dos llibres abans de En el blanc van serVol final i Alt risc, i els meus editorsamericans em van demanar més obresde guerra, però vaig ser jo qui va dir queno, que volia fer una obra contemporà-nia, més senzilla en detalls històrics.

A cura de Víctor Riverola i Morera AMICS DE LA MUNTANYA

Ken Follett,escriptor i viatger

Vostè va decidir donar joc a lesmuntanyes d´Escòcia a la sevapenúltima novel·la...En el blanc la vaig ambientar a la neu,al mig d’Escòcia. M’encanta la mun-tanya, i crec que els paisatges quetenim a Escòcia i a la meva terra, elPaís de Gal·les, són únics al món. Sen-se ser grans muntanyes, des de famolts anys han servit de base per al’entrenament de molts expedicionarisque al llarg de la història havien dedonar moltes alegries a l’alpinisme.Pel que fa a la natura, Escòcia té unspaisatges espectaculars. Vaig creureconvenient tractar el tema d’una famí-lia en perill per Nadal, perquè és quel-com que pot passar de veritat, i mésavui en dia que moltes cases conti-nuen aïllades a l´hivern per culpa de laneu. Si als problemes de la neu a lamuntanya hi afegim el fet que un virusaltament perillós està en mans d’unsterroristes igualment perillosos, enca-ra tenim més emoció.

V. RI

VERO

LA

V. RI

VERO

LA

L. RO

MO

PED

REJÓ

N

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura d’Alexandre Costa

MUNTANYA 881 02/200950

rocós i uniforme de la mola Llarga. Araseguirem la mateixa direcció per uncorriol poc freqüentat i cal que estematents. Des d’aquest indret podrem gau-dir d’un paisatge molt extens: a ponent,les muntanyes del Port i les serres deCavalls i Pàndols; al sud, el punxegut cimde les Picòssies; i a l’oest, la zona de lesFontanasses i Monredons. El sender giracap al nord-oest buscant la carena, quetindrem a cent metres escassos mirantcap a ponent.1:15 h (570 m) El GrauBaixarem per un corriol que fa revoltspronunciats, per dintre d’un circ de pe-nya-segats que sembla que ens vulguiofegar per la immensitat de les sevesparets. El senderó, ara difús, ens mena-rà cap al nord-est, paral·lels a la paretnord de la mola Llarga. En finalitzar labaixada, deixarem a mà dreta una petita

Estret de LlacunesMas de GarrupoPunta de TerracuquesObservatori de LísterL’AtalaiaErmita de Sant DomingoRasquera

La serra de Cardó, situada a l’esquerra del’Ebre, està formada per un grup muntan-yós que s’alça entre les poblacions deRasquera, Benifallet, Tivenys, Bítem, Tor-tosa, Campredó i el Perelló. No hi ha capnom que les englobi; tanmateix, se’n dife-rencien tres sectors: les serres del coll del’Alba, la serra del Boix i la serra de Cardóque, en conjunt, formen una única serra-lada, orientada de nord a sud, continuadai amb molt poques ramificacions.

dreta, que rodejarem pel vessant de lle-vant en sortir de Terracuques. El camí vabaixant sempre més o menys per lacarena. Ara passarem per sobre d’unsvells marges de pedra seca, on anysenrere hi havia conreus.2:05 h (470 m) Coll de PinsAquí hi ha un pal indicador, que ensmostra dos camins. El corriol de l’esquer-ra baixa cap a la partida de Rasqueres, ala carretera del balneari de Cardó, i el dela dreta, el que seguirem, puja al propercim de coll de Pins. En aquest cim, alcostat del vèrtex geodèsic, hi ha l’obser-vatori de Líster. Des d’aquest punt, hi hauna vista panoràmica de la cubeta deMóra i de les serres de Cavalls i Pàndols,escenari clau de la Guerra Civil del 1936al 1939. Ara el caminet continua baixantvers el nord-est. Cap a ponent tindremla vall de Rasqueres, i cap a llevant, laprofunda barrancada dels Racons. Pas-sarem arran d’un molló de pedra, queés el límit de propietats d’un vessant ide l’altre. El corriol ara rodeja el coll delCante pel vessant est, uns metres persota el cim. Per aquesta part del camí,podrem veure algunes places carbone-res i arribarem a un replà. A partir d’a-quí el camí es fa difícil de seguir, peròcal continuar per la carena. Passant a lavora d’una roquera escarpada, aniremsempre per damunt del cingle en direc-ció nord-est. A ponent, tindrem la carre-tera que puja de Rasquera cap al balne-ari de Cardó, que va paral·lela al nostrecamí. Ara el camí planeja, sempre per lacarena, i no triga a iniciar la pujada alcim de l’Atalaia, compost per dos cims.2:55 h (375 m) Cim de l’AtalaiaDes d’aquest cim, podrem gaudir d’unaesplèndida vista sobre la cubeta deMóra i les muntanyes que l’envolten,amb l’ermita de Sant Domingo i el poblede Rasquera als nostres peus. A partirde l’Atalaia, iniciarem una forta baixadaen direcció nord, per un sender pocdefinit, però la visió de l’ermita i el poblede Rasquera, cada cop més proper, hiarribarem sense pèrdua.3:05 h (240 m) Ermita de SantDomingoÉs una construcció de planta de creu lla-tina, del segle XVIII. La senzillesa és lanota predominant d’aquest ermitori, peròaixò no vol dir que la construcció no siguielegant, pintada de blanc i rematada perun airós cimbori. També cal destacar laportalada de caire neoclàssic. A l’entorn

de l’ermita hi ha habilitada una àrea delleure. Una pista enquitranada baixa finsal proper poble, Rasquera, final d’aquestitinerari per la serra de Cardó.3:15 h (170 m) Rasquera

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

MA

NE

L D

OM

ÈN

EC

H

La serra de Cardó Pel camí de Llacunes i l’observatori de Líster

MANEL DO

MÈNECH

Text de l’itinerari:Francesc Beato.

Desnivell acumulat:+ 350 m / -380 m.

Dificultat: Cert nivell de dificultat.

Bibliografia:FARNÓS PALLARÉS, Joan. Caminantper la Serra de Cardó. Grup CulturalRasquerà. Rasquera, 2006.

BEGUER PINYOL, Manuel. El Valle deCardó. Editorial: Algueró y Baiges.Tortosa,1948.

CartografiaCardó. Escala 1:10.000 – 1:25.000.Editorial Piolet. Barcelona (2006).

N. b.: des del Mas de Garrupofins a l’ermita de Sant Domingo, hiha trams de camí poc freqüentats.Cal un mínim sentit d’orientació.

En aquesta serra, en alguns casos,s’utilitza el topònim coll peranomenar un cim.

0:00 h (335 m)En el quilòmetre 5,250 de la carreteraTV-3021, que ens porta del poble deRasquera fins al balneari de Cardó, al’esquerra, començarem a pujar per uncamí envoltat d’espessa vegetació. A lanostra esquerra tindrem els cingles dela mola Llarga. El corriol s’encaixonaentre espadats de roca: som a l’estretde Llacunes i hem de prendre la direc-ció est per arribar al cap del serrat.0:40 h (529 m) Mas de GarrupoSituat en un replà anomenat les Llacu-nes, trobarem les restes de la casa i elseu entorn, la cisterna, un corral, elsabeuradors i l’era. Vers el nord-est, daltde la carena, observarem el pendent

balma. Aquest indret es coneix com afeixó de la Joana, i si ens situem a lapròxima carena, veurem molt proper unpenyal, conegut com el penyal del Grau.El corriol que seguirem, ara per la care-na, baixa vers el vessant de llevant i ensportarà fins a un portellet que fa de puntdivisori entre la zona de Terracuques, allevant, i Pessols, a ponent. Pujarem perun pas abrupte i esglaonat, i desprésper una zona arbrada. Seguirem pelvessant ponentí de la punta de Terracu-ques i, des d’aquí, veurem la mola delTest, al nord-est; la moleta Rodona al’est-sud-est; i les escarpades parets dela mola Llarga, al fons a migdia. El camíplaneja amb la punta dels Rojals a la