13 cordes. Joan Bustos . Tots els drets reservats

1.

Era un capvespre d'hivern fred i humit. Ningú no ho hagués dit, però, a deu

metres sota terra. Una escalfor malsana, com de bèstia adormida, feia suar els

viatgers malhumorats i silenciosos, predisposant-los, en sortir a la superfície, a

la primera grip de la temporada.

En una cruïlla entre dues línies de metro d'allò més concorregudes, al mig d'un

passadís poblat de grafits desdibuixats, un noi tocava la guitarra. Era alt,

esprimatxat, sense pèl a la cara, i duia una samarreta blanca i uns texans

esparracats.

Damunt la funda de l'instrument hi havia la caçadora rebregada i unes poques

monedes, tal vegada les mateixes que ell hi havia dipositat per estimular la

caritat o si més no, l'interès dels altres.

Tanmateix, la qualitat de la roba que vestia i de la mateixa guitarra els farien

pensar, si s'hi haguessin fixat, que no depenia gens dels cèntims improbables

que havia aplegat des que era a l'enllaç entre dues estacions del centre.

El que de debò feia mal al noi era la indiferència de tothom. Sentir-se ofegat

pels sorolls de malson (passes apressades, missatges inintel·ligibles per

megafonia, músiques diverses dels auriculars transeünts), i per tant, sentir-se

ignorat pels qui hi passaven.

Els seus dits fatigats creaven melodies impossibles de reconèixer perquè eren

seves i sorgien en el mateix instant en què el cap les hi dictava.

Malgrat tot, en algun moment, si per alguna casualitat màgica, l'ambient

s'impregnava d'un silenci sobtat, les notes que coincidien amb el parèntesi

semblaven despertar els viatgers i retenir-los per un instant.

13 cordes. Joan Bustos . Tots els drets reservats

Una pregunta se'ls dibuixava a la cara i el noi creava com a resposta frases

màgiques i impossibles. Però el somriure a punt d'aflorar desapareixia esclafat

pel soroll d'altres músics, maldestres i malcarats, que exigien a crits un tribut

immerescut.

I si es posés a cantar? No ho havia provat mai en públic, si és que la multitud

a la desbandada, camí de casa després de la feina, se'n podia considerar com a

tal.

Aleshores, d'un plegat va sorgir la veu, primer com un murmuri, tot seguit com

un reflex de les notes capricioses, i per últim com un torrent ple de bellesa que

creixia per damunt de tot.

Eren només síl·labes sense sentit, però tan fortes, tan viscudes, que el noi va

crear silenci al seu voltant, només uns segons, prou temps perquè un nen

d'uns set o vuit anys que anava de la mà de sa mare s'aturés i fes aturar qui

l'acompanyava.

-Es pot saber per què t'has parat aquí, Nil? Que no veus que fem tard i...?

La dona es va adonar d'immediat de l'absurditat del comentari. La música

d'aquell moment, per la seva bellesa i alhora per la seva inutilitat, mereixia

deixar de banda qualsevol altra cosa. No serviria per res, d'acord, però en

aquell moment valia la pena tant com respirar i com adonar-se que hi ha coses

que fan que els dies tinguin sentit.

-És que no tinc canvi...--es va excusar la dona en notar la insistència del nen. I

el posat de l'adult era d'estupor. Com era possible topar-se amb tanta bellesa,

per casualitat, a deu metres sota terra? Calia soterrar-se, perseguir qui sap

què per dotar de sentit només uns segons de la vida?

13 cordes. Joan Bustos . Tots els drets reservats

L'arribada d'un comboi i els crits sense sentit d'un borratxo van posar les peces

del trencaclosques novament a lloc, és a dir, en el perfecte caos. El noi va

endreçar de cop la guitarra, tot dedicant un somriure fugaç al nen que es

tombava per dir-li adéu amb la mà.

Si el noi hagués obert els ulls només un instant, s'hauria adonat dels petits

miracles operats per la música creada per a un instant i ara ja esvanida per

sempre.

Les plantes de la floristeria, arrencades de terra o no, van revifar i van regalar

als viatgers un perfum desconegut, breu. Un jove va robar un petó a la noia

que l'acompanyava, i ella li va tornar una abraçada càlida i sense fi. A una

senyora gran que carretejava tot de paquets li va marxar de cop el maldecap

que li foradava les tempres. I el nen que havia fet aturar la mare va

aconseguir per fi que ella truqués al pare.

-Ramon? Crec que ara podem parlar...

El noi, que mai no sabria que el nen recordaria per sempre aquell moment, es

va posar la caçadora i va pujar els trams d'escales mecàniques d'una revolada.

Se sentia exhaust, i feliç i trist alhora. La bufetada del fred sobtat de la

superfície, però, el va trasbalsar. Presa d'una ràbia inexplicable, va llençar les

monedes dins d'una font, sense formular cap desig aparent i va començar a

caminar.

Li van venir al cap imatges inconnexes: somiades o imaginades. Records

potser? No era el primer cop. Tampoc semblava que pogués generar-les a

voluntat. D'aquí tal vegada la ira que els seus moviments traduïen. En elles,

els protagonistes eren un home i una dona. Es movien maldestres, parlaven

13 cordes. Joan Bustos . Tots els drets reservats

per no dir res. Això sí: repetien una vegada i un altra un nom.

-Oliver.

Oliver era ell, és ell. I hi afegien un seguit de consells, de l'estil de no obrir la

porta a ningú, d'anar-se'n a dormir d'horeta, de fer-se un entrepà, novament,

per sopar. El noi era una criatura, aleshores, com el nen que s'ha aturat al

metro, i posant-se de puntetes reconeixia al mirall la seva mirada trista com

un interrogant mentre els pares marxaven deixant la porta del carrer oberta.

L'Oliver ja gairebé adult es va aturar per llegir la pantalla del seu mòbil i desar-

lo d'immediat a la butxaca. No va fer cas del missatge. Els pares tampoc no en

feien, quan ell cada nit els pregava que no el deixessin sol un cop més.

-Hem de treballar, Oli. Som músics i els músics treballem de nits, amor meu.

Això era la rèplica diària, només veritat en part. Després de l'actuació en un

local ple de fum vindrien un parell de copes. I un parell més. Algú els

temptaria amb alguna altra cosa. No servia de res que el nen els parlés de la

por de la foscor, ni de l'escàs consol que trobava a dormir al llit de matrimoni,

solitari i fred fins que no arribaven ells, sovint de dia, despertant-lo amb sorolls

d'objectes trencats, riures immotivats i paraules que només eren sorolls

desproveïts de sentit.

Alguna vegada, durant el dia, el nen els havia sentit a parlar en murmuris

d'alguna cosa que no tenien i que ja no tindrien mai. Dues síl·labes només. Ta-

lent. Talent. Alguna cosa més que imprescindible, semblava.

Quan el nen va saber que la mare es referia a ell amb aquesta paraula, la va

haver de buscar al diccionari. Va ser aleshores que el petit va entendre per què

respirava, somiava, suava músiques, i per què va aprendre a tocar la guitarra

13 cordes. Joan Bustos . Tots els drets reservats

de son pare d'amagat, només de veure'l acariciar-la en les escasses ocasions

en què estava sobri.

La mare taral·lejava melodies, tal vegada les cançons de bressol que mai no

havia dedicat al seu fill, i això va crear un pòsit que acabaria brollant algun dia.

Quan l'Oliver tocava al metro, en el fons, no feia més que repetir la seva

percepció d'aquells moments llunyans de pau a casa. El noi no sabia si això era

tenir talent. Només que li provocava un mareig que acabava, segons els dies,

en rampells de tristesa o de ràbia, totes dues coses alhora.

Talent, sí. Però de què servia? Si hagués estat útil per retenir els pares al seu

costat...

I commoure els qui l'escoltaven? Entrava dins del significat de la paraula?

Potser. Però per fer-se escoltar calia acabar amb tant de soroll estèril, nociu.

D'un temps ençà l'obsedia el silenci. Per això de tant en tant donava corda al

carrussel que li van dur els Reis quan tenia uns cinc o sis anys. Suplia les

cançons de bressol que la mare ja no li dedicaria, però no esborrava la ràbia

de la pèrdua.

Hi havia res pitjor que el silenci? Sí, la mort, que és el triomf del silenci i de la

indiferència. Marxar del món sense haver-hi deixat cap petja. Això és la

conseqüència última de la falta de talent.

I ell no volia morir com els seus pares.