Butlleti 99

* Líbia, la lliçó que no s’aprèn* Xavier Masllorens, nou president de la FpP * Neix la campanya Stop Inversions Explosives

* Líbia, la lliçó que no s’aprèn* Xavier Masllorens, nou president de la FpP * Neix la campanya Stop Inversions Explosives

99Butlletí Primavera 2011

][Butlletí Primavera 2011

Per Començar

Notícies

2 Fundació per la Pau

La Fundació per la Pau és una ONG nascuda el 1983 que treballa per un món en pau. A través d’una opinió pública cada cop més informada i activa, impulsa tots aquells canvis culturals i estructurals que han de fer possible l’eradicació de la violència com a forma de relació entre les persones i els pobles.

El 28 d’abril de 1983 es presentava públicament a Barcelona la Fundació per la Pau amb Alfons Banda i Tarradellas com a president. L’entitat comptava amb un comitè de suport format per Seán Mac Bride, Premi Nobel de la Pau i fundador d’Amnistia Internacional; Fèlix Martí, president de Pax Romana; Joan Gomis, president de Justícia i Pau; Cassià Maria Just, Abad de Montserrat i Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau.

28 anys després, Alfons Banda passa el testimoni de la presidència del patronat de la Fundació a Xavier Masllorens, que també forma part de l’entitat des del seu naixement. De fet, va ser Masllorens qui va obrir l’acte de presentació de la Fundació afirmant que “la Fundació per la Pau és, per damunt de tot, una iniciativa popular fruit del patrimoni comú de nombroses persones i entitats”. Amb una llarga trajectòria

en el món de les organitzacions socials i la cooperació internacional, Masllorens és actualment el director de l’ONG

Educació Sense Fronteres.

A més del canvi en la presidència, hi ha hagut

altres variacions en els càrrecs del patronat de la Fundació per la Pau:

Carme Suñé assumeix el càrrec de vicepresidenta en substitució de

Teresa Dalmau que es manté com

a vocal del patronat, i Gabriela Serra serà la

nova tresorera de l’entitat en substitució de Xavier Masllorens que ocupava aquest càrrec fins al seu nomenament com a president.

Alfons Banda es mantindrà en el patronat i també s’incorporarà al Comitè Internacional de la Fundació per la Pau.

La Fundació per la Pau canvia de president

El perill de la indiferènciaHi ha una frase que em roda pel cap des de fa molt de temps però encara no l’he escrita mai. És l’expressió d’un sentiment reiterat que ha trobat formulació. És una queixa, sí, però la penso des de l’esperança del canvi. Si finalment algun dia l’escric, crec que no causarà sorpresa. De fet tots ho sabem però ens fa por afrontar-ne les conseqüències.

Em ve al cap cada cop que veig les llistes dels principals productors i exportadors d’armes, quan sé dels morts per desnutrició, quan m’informen del nombre d’armes nuclears que hi ha al món, quan sé de tortures i execucions fetes des de la impunitat del poder; també quan sé de l’actuació dels serveis secrets, quan sé del Gulag, o de Guantànamo, de Treblinka o d’Hiroshima, de Txernòbil. Quan algú es refereix a les “raons d’estat” no puc deixar de preguntar-me si hi ha cap

causa de criminalitat comparable a la “raó d’estat” i la frase em torna a la memòria. Quan es troben de seguida motius per a impedir la lliure circulació de persones i quan

no se’n troben mai per a revisar la lliure circulació dels capitals, quan s’agredeix el medi ambient, quan...

Una i altra vegada torno a pensar que si els estats fossin persones serien males persones. I ara ja no podré dir que no ho he escrit mai. Per a que tot plegat segueixi més o menys igual només cal una condició: la nostra indiferència.

Acabem de comprovar, a propòsit de la mort de Bin Laden, que hi ha massa gent que creu que

la mort de l’enemic és via cap a la pau. La pau no s’obté, la pau es fa amb els enemics per obtenir una vida

plenament humana.

Alfons Banda

Xavier Masllorens agafa el relleu a Alfons Banda, que ha estat 28 anys al capdavant de l’entitat

Patronat de la

Fundació per la Pau:

President Xavier Masllorens

Vicepresidenta Carme Suñé

Secretari Francesc Gusi

Tresorera Gabriela Serra

Vocals Alfons Banda Teresa Dalmau

Enric Masllorens

Josep Maria Queralt

Antoni Sansalvadó

Carles Solà Francesc Tubau

Rafael Vilasanjuan

Director:Jordi Armadans

Butlletí Primavera 2011

DesarmamentDia Mundial d’Acció sobre la Despesa MilitarEl 12 d’abril es va celebrar per primera vegada el Dia Mundial d’Acció sobre la Despesa Militar. Convocat a nivell internacional per l’International Pea-ce Bureau i l’Institute for Policy Stu-dies, més de 100 entitats de 35 països d’arreu del món s’hi van sumar organit-zant activitats ben diverses. L’objectiu era posar en evidència l’enorme desequi-libri que hi ha entre la despesa militar mundial i els fons que es destinen a temes com l’eradicació de la pobresa, la lluita contra malalties com la sida o la preser-vació del medi ambient.

Aquesta jornada es va convocar coin-cidint amb la publicació per part del SIPRI (Stockholm International Peace Reserarch Institute) de les xifres de la

despesa mili-tar mundial del 2010. Les dades evidencien que, malgrat

la crisi econòmica actual on les reta-llades socials estan a l’ordre del dia, la despesa militar no s’ha vist afectada i en aquests moments se situa en els 1,6 bilions de dòlars. Les entitats organit-zadores de la jornada reclamen que es reverteixi aquest ordre de prioritats.

A Catalunya

En aquest context, el dia 5 d’abril, la Fundació per la Pau va llançar el vídeo “Què prioritzem?” en tres idiomes, català, castellà i anglès, que podeu veure al nostre canal Youtube. En l’animació es van sumant totes les despeses que suposaria as-solir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (329.000 milions de dòlars), i es comparen amb la despesa militar actual (1,6 bilions de dòlars). El vídeo l’han vist més de 4.000 perso-nes en els tres idiomes.

D’altra banda, la Fundació per la Pau, juntament amb Justícia i Pau, el dia 12 d’abril van llançar el manifest “Sortim de la crisi reduint la despesa militar” que va comptar amb el suport d’una quinzena de federacions i entitats i més de 50 personalitats del món associatiu, de la cultura, la universitat i el periodisme.

Finalment, amb el Manifest, la Fundació per la Pau i Justícia i Pau van llançar una ciberacció en què es convidava els ciuta-dans a enviar una carta al President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, demanant-li la reducció de la despesa militar.

Fundació per la Pau 3

“Per millorar la vida de la humanitat i preservar el planeta, cal destinar esforços i recursos a desenvolupar una economia al servei de les persones, aquella que té com a finalitat millorar la qualitat de vida a través de l’educació, la salut, el desenvolupament, la justícia i els drets humans. Però la realitat és que al món cada any dediquem 1,6 bilions de dòlars (el 2,7% del PIB mundial) a la despesa militar, que equival a 4.246 milions de dòlars al dia.”

Podeu llegir el manifest i veure les adhesions a la plana web de la Fundació per la Pau.

és l’increment de la despesa

militar del 2010 respecte l’any

anterior.

és l’augment regional més nota-

ble. Correspon a Amèrica Llatina,

on la despesa va arribar a 63.300

milions.

és la reducció de la despesa mili-

tar a Europa.

1,3%

5,8%

2,8%

Xifres del SIPRI

Objectius de Desenvolupament

del Mil·lenni

Despesa militar mundial

329.000 milions $

1,6 bilions $


Conflictes


Líbia: la lliçó que no s’aprèn

Des de la Fundació per la Pau hem viscut

amb il·lusió, alegria i esperança les revol-

tes ciutadanes que hi ha hagut a Tunísia o

Egipte i que, en menor grau, també s’han

manifestat i es manifesten al Iemen, Síria,

Bahrein, Marroc, Algèria o Palestina.

Aquestes revoltes, ens han mostrat una

ciutadania que no es resigna a ser especta-

dora de la seva vida i que ha dit prou a uns

poders corruptes i autoritaris que, amb el

suport indigne de bona part de la comunitat

internacional, han menystingut i ignorat

sistemàticament els seus anhels, desitjos i

necessitats.

Líbia, el tercer país en ordre de l’onada

democratitzadora al món àrab, presenta des

de fa setmanes una evolució ben preocupant.

El règim libi s’ha enrocat i ha usat part

de l’exèrcit contra la població. Unes forces

rebels armades han reaccionat i érem a un

pas de l’esclafament de la revolta per part

de Gaddafi o bé de la guerra civil.

Davant d’això, l’atac militar dissenyat per

uns quants països occidentals, amb un cert

aval de la Lliga Àrab i la cobertura legislati-

va de les Nacions Unides, se’ns ha presentat

com l’única sortida.

Se’ns diu que l’atac militar és una simple

operació puntual. Però massa sovint hem

vist com accions d’aquest tipus, han aca-

bat suposant més violència i sofriment i,

finalment, una intensificació del problema

que es pretenia resoldre. Massa experiències

històriques ens recorden que la violència no

serveix per a resoldre els conflictes.

L’atac és fill d’una cultura de la violència

que, alhora, la consolida i la justifica fent

així encara més difícil l’emergència d’una

nova cultura de pau, fonamentada en el

diàleg, la noviolència, l’acord, la resolució de

conflictes, etc.

Creiem que sempre és possible trobar vies

que, potser més lentes, acaben sent més

efectives que la militar a l’hora de protegir i

defensar drets i democràcia.

Però, si realment tot això fos inviable, si

realment la intervenció miliar fos l’única op-

ció, caldria tenir molt present tot el següent:

Molts dels problemes que volem resoldre

amb cultura de violència són fills d’un model

injust i militarista que, mentre no canviem,

ens continuarà generant nous conflictes i

noves tragèdies humanitàries. Ho sabem, per

tant, no canviar-ho és cínic o obtús.

En aquest sentit, cal preguntar:

. Per què la majoria de potències demo-

cràtiques han estat acompanyant i protegint

règims corruptes i autoritaris i líders repres-

sors i megalòmans? Exportar la democràcia

no passa, precisament, per muntar guerres

sinó per practicar-la dia a dia, deixant clar a

règims que vulneren els drets humans que no

tenen lloc en un món que s’ha de fonamen-

tar en el respecte a la dignitat humana.

. Per què, enlloc d’avançar cap a un desar-

mament progressiu o, com a mínim, crear

un bon instrument que reguli el comerç

d’armes, les potències democràtiques es

van llançar, després de l’aixecament de

l’embargament a Líbia, a una carrera ferot-

ge per tal de veure qui venia més armes al

règim? No era evident, i prou conegut i vi-

sible per a tothom, que Gaddafi era un líder

allunyat de la concepció democràtica i els

drets humans? No ha estat profundament

irresponsable vendre-li armes? No és escan-

dalós veure com les armes venudes a tants i

tants règims despòtics han servit finalment

per massacrar les poblacions que reclamen

democràcia, els suposats valors en els quals

se sustenta Europa i els països democràtics?

Per què, d’una vegada per totes, els princi-

pals països del món no aborden la regulació

mundial del comerç d’armes sota paràme-

tres de sentit comú, estrictes i contundents

(no vendre armes a països en guerra, a

règims dictatorials, a països que vulneren els

drets humans, etc.)?

. No és profundament cínic, o una demostra-

ció palpable d’una incapacitat absoluta per

a governar, haver de muntar una intervenció

militar per aplacar un dèspota al qual prè-

viament has alimentat, armat i mimat, quan

fa servir la seva força i, a causa dels favors

prestats, es creu en el dret de fer-ho sense

cap mena de mirament?

Ens indigna profundament el sofriment que

dia rere dia, any rere any, pateixen milions

de persones arreu del món, fruit d’una seve-

ra injustícia i d’una descontrolada violència.

Ens escandalitza que, tot i reclamar-ho

constantment, bona part dels governs, els

organismes mundials, els actors econòmics

més influents i els grans mitjans de comu-

nicació, no acaben d’abonar, prioritzar i

impulsar els canvis imprescindibles per a

obtenir un món més digne per a totes i tots.

I és insultant que, quan fruit de tot aquest

cinisme o profunda incompetència, les coses

van malament, llavors se’ns digui que cal fer

intervencions militars i que, tal com ja s’ha

afanyat vergonyosament a dir l’OTAN, ens

cal dedicar més diners a la despesa militar

(més encara?) per a poder intervenir arreu i

on sigui necessari.

Ens manifestem, no ara, sinó de sempre,

radicalment al costat de les persones, les

organitzacions, les societats, els països i les

regions del planeta que reclamen dignitat,

justícia, llibertat i respecte als drets humans.

A Líbia, i a tot arreu.

I tenim molt clar que, per aconseguir-ho,

no cal muntar intervencions militars sinó

començar a prioritzar, de forma seriosa i

responsable, una política activa de foment

de la cultura de pau, la justícia, el respecte

als drets humans i l’aprofundiment demo-

cràtic.

No fer-ho és irresponsable, inepte o una sim-

ple operació de distracció i confusió.

Quan començarem a fer les coses bé?

Quan farem les coses bé?

Posicionament de la Fundació per la Pau davant l’atac militar aliat a Líbia

Toni Viader

Membre de la

Fundació per la Pau i

autor del bloc ‘Pausa-

dament’ sobre educació

per la pau

“Ara que ja semblem ser en un punt sense

retorn, demanen als pacifistes què hem de

fer, quan fa anys que ho estem dient: control

del comerç d’armes, reducció de la despesa

militar, enfortiment de les NNUU, canvi del

sistema energètic per no dependre del petro-

li, repartiment just de la riquesa, foment de

la democràcia, etc.

Si s’hagués fet tot això, la pregunta ‘i ara

què fem?’ no hagués calgut ni plantejar-la.

Els nostres governs porten anys atiant un

foc que ara volen apagar afegint més llenya.

Piròmans i bombers alhora.”

Alfons Banda

President de la Fundació per la Pau 1983-2011

“En aquest context, els ciutadans i les entitats que mantenim postures inequívoca-ment noviolentes podem caure fàcilment en una trampa. Se’ns demana que aprovem, en aquest cas, l’ús de la força. Atenció! Sempre es tracta d’aquest cas, però resulta que no es pot oblidar que, abans, hi ha hagut tots els altres casos, que és el mateix que dir tots els altres fracassos.”

“No podem legitimar l’episodi final d’una seqüència, vista ja moltes vegades, de la qual en rebutgem i condemnem tots els episodis previs que inclouen: venda d’armes, relacions hipòcrites i aliances vergonyoses.”



Des de la Fundació per la Pau hem viscut

amb il·lusió, alegria i esperança les revol-

tes ciutadanes que hi ha hagut a Tunísia o

Egipte i que, en menor grau, també s’han

manifestat i es manifesten al Iemen, Síria,

Bahrein, Marroc, Algèria o Palestina.

Aquestes revoltes, ens han mostrat una

ciutadania que no es resigna a ser especta-

dora de la seva vida i que ha dit prou a uns

poders corruptes i autoritaris que, amb el

suport indigne de bona part de la comunitat

internacional, han menystingut i ignorat

sistemàticament els seus anhels, desitjos i

necessitats.

Líbia, el tercer país en ordre de l’onada

democratitzadora al món àrab, presenta des

de fa setmanes una evolució ben preocupant.

El règim libi s’ha enrocat i ha usat part

de l’exèrcit contra la població. Unes forces

rebels armades han reaccionat i érem a un

pas de l’esclafament de la revolta per part

de Gaddafi o bé de la guerra civil.

Davant d’això, l’atac militar dissenyat per

uns quants països occidentals, amb un cert

aval de la Lliga Àrab i la cobertura legislati-

va de les Nacions Unides, se’ns ha presentat

com l’única sortida.

Se’ns diu que l’atac militar és una simple

operació puntual. Però massa sovint hem

vist com accions d’aquest tipus, han aca-

bat suposant més violència i sofriment i,

finalment, una intensificació del problema

que es pretenia resoldre. Massa experiències

històriques ens recorden que la violència no

serveix per a resoldre els conflictes.

L’atac és fill d’una cultura de la violència

que, alhora, la consolida i la justifica fent

així encara més difícil l’emergència d’una

nova cultura de pau, fonamentada en el

diàleg, la noviolència, l’acord, la resolució de

conflictes, etc.

Creiem que sempre és possible trobar vies

que, potser més lentes, acaben sent més

efectives que la militar a l’hora de protegir i

defensar drets i democràcia.

Però, si realment tot això fos inviable, si

realment la intervenció miliar fos l’única op-

ció, caldria tenir molt present tot el següent:

Molts dels problemes que volem resoldre

amb cultura de violència són fills d’un model

injust i militarista que, mentre no canviem,

ens continuarà generant nous conflictes i

noves tragèdies humanitàries. Ho sabem, per

tant, no canviar-ho és cínic o obtús.

En aquest sentit, cal preguntar:

. Per què la majoria de potències demo-

cràtiques han estat acompanyant i protegint

règims corruptes i autoritaris i líders repres-

sors i megalòmans? Exportar la democràcia

no passa, precisament, per muntar guerres

sinó per practicar-la dia a dia, deixant clar a

règims que vulneren els drets humans que no

tenen lloc en un món que s’ha de fonamen-

tar en el respecte a la dignitat humana.

. Per què, enlloc d’avançar cap a un desar-

mament progressiu o, com a mínim, crear

un bon instrument que reguli el comerç

d’armes, les potències democràtiques es

van llançar, després de l’aixecament de

l’embargament a Líbia, a una carrera ferot-

ge per tal de veure qui venia més armes al

règim? No era evident, i prou conegut i vi-

sible per a tothom, que Gaddafi era un líder

allunyat de la concepció democràtica i els

drets humans? No ha estat profundament

irresponsable vendre-li armes? No és escan-

dalós veure com les armes venudes a tants i

tants règims despòtics han servit finalment

per massacrar les poblacions que reclamen

democràcia, els suposats valors en els quals

se sustenta Europa i els països democràtics?

Per què, d’una vegada per totes, els princi-

pals països del món no aborden la regulació

mundial del comerç d’armes sota paràme-

tres de sentit comú, estrictes i contundents

(no vendre armes a països en guerra, a

règims dictatorials, a països que vulneren els

drets humans, etc.)?

. No és profundament cínic, o una demostra-

ció palpable d’una incapacitat absoluta per

a governar, haver de muntar una intervenció

militar per aplacar un dèspota al qual prè-

viament has alimentat, armat i mimat, quan

fa servir la seva força i, a causa dels favors

prestats, es creu en el dret de fer-ho sense

cap mena de mirament?

Ens indigna profundament el sofriment que

dia rere dia, any rere any, pateixen milions

de persones arreu del món, fruit d’una seve-

ra injustícia i d’una descontrolada violència.

Ens escandalitza que, tot i reclamar-ho

constantment, bona part dels governs, els

organismes mundials, els actors econòmics

més influents i els grans mitjans de comu-

nicació, no acaben d’abonar, prioritzar i

impulsar els canvis imprescindibles per a

obtenir un món més digne per a totes i tots.

I és insultant que, quan fruit de tot aquest

cinisme o profunda incompetència, les coses

van malament, llavors se’ns digui que cal fer

intervencions militars i que, tal com ja s’ha

afanyat vergonyosament a dir l’OTAN, ens

cal dedicar més diners a la despesa militar

(més encara?) per a poder intervenir arreu i

on sigui necessari.

Ens manifestem, no ara, sinó de sempre,

radicalment al costat de les persones, les

organitzacions, les societats, els països i les

regions del planeta que reclamen dignitat,

justícia, llibertat i respecte als drets humans.

A Líbia, i a tot arreu.

I tenim molt clar que, per aconseguir-ho,

no cal muntar intervencions militars sinó

començar a prioritzar, de forma seriosa i

responsable, una política activa de foment

de la cultura de pau, la justícia, el respecte

als drets humans i l’aprofundiment demo-

cràtic.

No fer-ho és irresponsable, inepte o una sim-

ple operació de distracció i confusió.

Quan començarem a fer les coses bé?

Quan farem les coses bé?

Posicionament de la Fundació per la Pau davant l’atac militar aliat a Líbia

Rafael Vilasanjuan

Membre del patronat

de la Fundació per la

Pau

“(...) Però si les crítiques a una tercera

intervenció occidental a un país islàmic eren

previsibles, a diferència de l’odi que va engen-

drar Iraq, a Líbia, bona part de la població

considera que s’ha evitat una verdadera

catàstrofe humanitària.

És cert que hi ha molts dubtes sobre com

continuar, fins i tot ara que l’OTAN se’n farà

càrrec. Però, si el risc a que les protestes, fins

ara espontànies, acabin en grups de radicals

islàmics és cert, no hauria de preocupar tant

Líbia com l’espiral que ha tornat a encen-

dre el conflicte de sempre entre palestins i

israelians.”

Jordi ArmadansDirector de la Fundació per la Pau

“Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les grà-cies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.”

“En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres hu-manitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humani-tàries i més polítiques serioses!”


Desarmament


Armes espanyoles al Nord d’ÀfricaLa campanya Armes Sota Control, de la qual és membre la Fundació per la Pau, ha reclamat al govern espanyol que compleixi amb rigor la Llei d’Armes de 2007 i, dona-da la situació del nord d’Àfrica i d’Orient Mitjà, revisi cas per cas totes les transfe-rències i exportacions d’armes a països de la zona, tan les que ja estiguin autoritzades com les que estan en procés d’autorització.

En aquest context, s’ha sabut a través de l’organització Human Rights Watch, que l’exèrcit de Gaddafi va utilitzar bombes de

dispersió fabricades a l’Estat espanyol en el setge de la ciutat de Misrata. A la ciutat libanesa s’hi van trobar bombes MAT-120 fabricades per l’empresa Instalaza l’any 2007.

Un fet a lamentar ja que si la venda es va fer abans del 2007, s’hauria actuat en contra del Codi de Conduc-ta de la UE, i si l’hagués fet després del 2007, hauria contravingut la Llei espanyola d’armes.

El conflicte de Líbia ha posat en evidència, una vegada més, la necessitat d’un Tractat de Comerç d’Armes d’abast internacio-

nal, robust i exhaustiu que impedeixi les transaccions d’armes allà on no es respectin els drets humans.

Del 28 de febrer al 4 de març de 2011, es va fer a Nova York la segona reunió preparatòria de cara a la Conferència

de l’any 2012, on es decidirà si finalment aquest tractat és una realitat i el seu

abast. Malgrat els esforços d’alguns estats per afeblir el procés, la Fundació per la Pau, present a la reunió, considera que els governs van fer un gran pas endavant.

De l’11 al 15 de juliol de 2011 es farà la tercera reunió preparatòria del procés.

El 2012 serà l’any clau per al Tractat. Es farà la quarta reunió preparatòria i, final-ment, la conferència decisiva.

Nou pas cap a un Tractat imprescindible

L’1 d’agost de 2010 va entrar en vigor el Tractat d’Oslo que prohibeix les bombes de dispersió. Durant els propers mesos, la legislació espanyola incorporarà les modificacions necessàries per introduir-hi l’articulat del Tractat, i aquest és un moment clau si es vol aconseguir una llei que respecti totalment el text aprovat a Oslo.

La prohibició inclou la producció, l’emmagatzematge i la comercialització de les bombes de dispersió però també s’ha d’exigir amb fermesa que inclogui un element de vital importàn-cia per a la seva producció: el finançament.

Per seguir aquest procés, les entitats de l’Estat espanyol que formen part de la Cluster Munition Coalition, entre les quals hi ha la Fundació per la Pau, impulsen la campanya Stop Inversi-ons Explosives, que també s’està duent a terme a nivell interna-cional.

Aquesta iniciativa vol aconseguir que en la nova llei espanyola per la prohibició de les bombes de dispersió hi quedi expressa-ment prohibit tot tipus de finançament d’aquestes armes tant per part de les entitats financeres que operen al territori espa-nyol com de les entitats espanyoles amb inversions a l’estranger.

Més informació a: www.stopinversionsexplosives.org

Stop Inversions Explosives

Sabies que...La International Network of Museums for Peace, amb

seu a La Haia, és una xarxa que aplega més de 50 mu-

seus per la pau de tot el món i que està en plena expansió.

Va néixer l’any 1992 en el marc d’una conferència in-

ternacional que va reunir per primera vegada els respon-

sables de museus de pau, contra la guerra i institucions

similars. Un dels seus objectius principals és promoure

la cooperació entre aquests centres per intercanviar in-

formació, experiències, material i exposicions, i per crear

exposicions

conjuntes.

Fins ara han

celebrat 7

Conferències

Internaci-

onals, la

darrera de les

quals, el mes

de maig, a

Barcelona.

XX Trobada de BarcelonaEls dies 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 2011 se celebra-rà la 20a edició de la Trobada de Barcelona. Organitzada per la Fundació per la Pau i Justícia i Pau, les sessions se centra-ran en el negoci de la guerra. Es farà una anàlisi de la situació actual, dels organismes internacionals que estudien el tema i de les campanyes de desarmament que hi ha actives. L’horari serà de 19.00 a 21.00 del vespre.

VI Memorial Joan GomisLa data límit per presentar originals i candidatures al Memo-rial Joan Gomis és el 13 de juliol de 2011. La sisena edició d’aquest premi de periodisme solidari està dotat amb 1.500€ per a cadascuna de les dues modalitats: obres periodístiques, inèdites o publicades, i trajectòries periodístiques de persones, institucions o mitjans de comunicació que promoguin els valors solidaris del certamen.

La Fundació per la Pau al programa LatitudsEl diumenge 12 de juny de 2011, a les 20.20, el programa La-tituds del Canal 33 anirà dedicat al Tractat de Comerç Armes que s’està negociant a les Nacions Unides i de la tasca que fa en aquest sentit la Fundació per la Pau. Si no podeu seguir el programa el dia d’emissió, a partir del dia 13 es podrà veure a la plana web de Latituds: http://blogs.tv3.cat/latituds.

Edita: Fundació per la Pauc/ Casp, 31, 2n, 1a A08010 BarcelonaTel. 93 302 51 29www.fundacioperlapau.orgPresident: Xavier MasllorensDirector: Jordi ArmadansCoordinació: Lourdes Vergés

Consell de Redacció: Jordi Armadans, Lourdes Vergés, Toni ViaderMaquetació: Toni ViaderImpressió: Gràfiques AlpresFoto portada: Desert de Líbia - Earth SnapshotDipòsit Legal: B-50326-2007

Butlletí fet amb el suport de:Butlletí Primavera 2011

En breu


Ajuda’ns a construir una Cultura de Pau

> Nom i cognoms > NIF> Adreça > Codi postal > Població> Telèfon > Correu electrònic

Vull col·laborar amb la Fundació per la Pau, mitjançant les aportacions que indico a continuació(marca amb una x les teves aportacions o bé escriu la quantitat que desitgis) 12f 30f 60f _____ f

Cada mes per domiciliació bancària (omplir dades) Cada 2 mesos per domiciliació bancària (omplir dades) Cada 3 mesos per domiciliació bancària (omplir dades) Un cop l’any per domiciliació bancària (omplir dades) Una sola vegada per domiciliació bancària (omplir dades) Una sola vegada per taló adjunt Una sola vegada amb ingrés al compte* de la Fundació

Domiciliació bancària> Banc / Caixa > Titular del compte o llibreta

> Compte / llibreta Entitat Oficina Control Número compte

> Data

Aquestes aportacions desgraven un 25% en fer la declaració de la Renda. Estenem rebuts de tots els donatius. Envia aquesta butlleta a: Fundació per la Pau c/ Casp, 31, 2n 1a A. 08010 Barcelona*El número de compte de la Fundació per la Pau és: Caixa de Catalunya 2013-0616-88-0200477680

Abans de fer-me soci, vull rebre més informació Signatura del titular del compte / llibreta

Parlant de pau amb...


La Montserrat Arbós (Barcelona, 1969) és periodista i dóna classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL. Ha dedicat la major part de la seva carrera professional al seguiment de l’actualitat internacional, primer al diari AVUI i després com a free-lance a la re-vista electrònica Asiared, a més d’altres col·laboracions. És autora del blog Ponts digitals.

http://blogspersonals.ara.cat/pontsdigital

Les revoltes àrabs han estat una notícia d’impacte i, en bona part, no prevista. Com les valores? Perquè s’han produït?

La valoració només pot ser positiva, per molt que hi hagi dubtes sobre com s’està conduint la transició a Egipte o sobre com evolucionaran en l’immediat les revoltes a Síria, a Líbia o al Iemen. Estem davant d’un procés històric. Fins ara, els països àrabs havien quedat al marge de l’anhel democratitzador que, amb més o menys fortuna, s’havia viscut a la resta del món des de la caiguda del Mur de Berlín, i això era una anomalia que calia resoldre per posar a lloc teories tan dures i tan poc afortunades com la del xoc de civilitzacions. Ara bé, com tot procés històric no podem esperar que aquesta intifada es resolgui en setmanes o mesos. La regió ja no serà la mateixa, però trigarem anys a veure acomplerts tots els canvis que s’esperen.

Tot i les particularitats de cada país, els

ingredients que han fet explotar les socie-tats àrabs són comuns: un règim polític repressor i corrupte, una gran massa de població jove sense esperances de progrés en un mercat laboral bloquejat (a Egipte, els instigadors de la protesta són, primer, els obrers de les fàbriques tèxtils que van començar a protestar ja fa quatre o cinc anys, i després, els joves universitaris de classe mitjana), i un ús creixent de les noves tecnologies de la comunicació, so-bretot les xarxes socials, que han permès

trencar la versió oficial de les coses, han qüestionat veritats i s’han con-vertit en una caixa de ressonància de frustracions i eslògans opositors.

Quina és l’evolució esperable del que ha passat a Egipte i Tunísia?

Es fa difícil de dir. Haver derrocat els presidents Mubàrak i Ben Alí no signi-fica que s’hagi acabat amb l’estructura política i de control econòmic que re-gia en els seus règims. En el cas egipci, per exemple, think tanks com l’Interna-tional Crisis Group han dit que l’exèr-cit va resoldre la revolta popular amb un cop d’Estat i que ha imposat un ritme de reformes que només beneficia els hereus del partit governamental i els Germans Musulmans que, per cert, aspiren a fer-se amb la meitat del nou parlament en un model que podria as-semblar-se molt al de Turquia. La pres-

sió popular ha obligat la cúpula militar a jutjar per repressió i corrupció membres del govern Mubàrak, però hi ha senyals molt preocupants de com estan conduint les coses. Per exemple, s’estan fent judicis militars a civils per càrrecs com ara insultar l’exèrcit i no s’estan investigant els milers de denúncies per tortures que hi ha hagut des de febrer. Pel que fa a Tu-nísia, tot i que el govern l’estan conduint tecnòcrates i polítics consagrats, és a dir, que no hi ha cares noves properes als que van fer la revolució, les coses s’estan fent amb més obertura de mires, més coherèn-cia i voluntat democràtica.

Quin creus que ha estat el paper de les noves tecnologies en tot aquest procés?

Es va arribar a dir que aquesta era una revolució 2.0. Em sembla una mica exagerat. Els primers blogs a Egipte, per exemple, es creen arran de les protestes ciutadanes del 2004; és a dir: primer hi ha la valentia dels ciutadans i internet es posa al servei d’aquesta valentia. Face-

book, Twitter i els blogs han servit per oferir a la soci-etat civil un canal on expressar-se lliurement i, sobretot, on desmentir la versió oficial de les coses. I això és molt important, però només com a canal d’un com-promís ciutadà i democràtic previ. Des d’aquí, en canvi, hem passat una mica per alt la importància de la cadena de televisió Al-Jazeera, que, a diferència d’internet, sí arriba a totes les llars del món àrab. La cobertura continuada que va fer de l’ocupació de la Plaça Tahrir, per exemple, va ser senzilla-ment impressionant.

Com valores el paper de la Unió Europea en relació al Nord d’Àfrica i el món àrab?

En sintonia amb la seva política exterior: trista, per dir-ho d’alguna manera. Per lògica geogràfica i per interès, si vols, egoista, la UE hauria de ser l’entitat interna-cional més interessada a pro-moure els valors democràtics a la regió. Què la UE no sàpiga què fer a l’Àsia pot ser més o menys comprensible, però que no sàpiga què fer al Mediterrani és del tot incomprensible. Sembla que encara s’actua sota una certa visió colonial.

Un desig?

Que la democratització del món àrab i d’Iran es faci realitat.

Montserrat Arbós

Foto: Roser Cardona

Butlleti 99

Documents

Transcript of Butlleti 99