1

EditorialSumari○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Codi Negre.La reglamentació jurídica de latracta d’esclaus en el temps delmercantilisme ......................... 2

Comunicación congreso:Creadora de las virtudespúblicas, base de la moralidadde los Estados.La familia en la construcción dela enseñanza pública en España(1834-1845) ............................ 4

Crónica:Congreso Internacional dehistoria de la familia ................ 7

Sobre las compras y el ir acomprar .................................. 8

Un missatge des de laPrehistòria(2a part Tassili-n’Ajjer) .......... 10

La religión y los tabúsalimentarios .......................... 13

¿Amas o sirvientas? Distintasfacetas del trabajo domésticoen la Edad Moderna ............... 14

L’Entrevista:Agustí Alcoberro .................... 16

Ressenya:Dieter Salzgeber, El rinoceronte.Alberto Durero ...................... 19

La firma convidada:La Batalla de Prats de Rei.Setembre-Desembre, 1711 .... 20

La firma convidada:Ramon Sans de Monrodon.Un austracista a Arenysde Munt................................. 24

La vila de Ripoll a la guerra deSuccessió. Un exempled’austracisme interessat ........ 28

Què hem fet .......................... 30

Recull de premsa ................... 32

FentHistòria

Butlletí núm. 13 · 1r semestre 2008

A s s o c i a c i ó C a t a l a n a d ’ E s t u d i s H i s t ò r i c s

Enguany toca commemorar elvuitè centenari del naixement deJaume I. És indubtable quel’efemèride mereix una celebra-ció de nivell, perquè es tractad’un regnat important. Calfugir, però, d’interpretar-lo entermes de nacionalitatcontemporània: algunshistoriadors retreuen al rei, perexemple, renunciar a laCatalunya Nord al signar eltractat de Corbeil amb Lluís IXde França; o la divisió dels seusregnes entre els seus fills. Ésabsurd i anacrònic atribuir-li alrei responsabilitats en elmanteniment o creació de l’àreacultural catalana, perquè ell–simple i òbviament– no teniaaquesta idea; es limitava agestionar els seus interessospatrimonials.

Malgrat que el mite construït alvoltant de Jaume I es centraprincipalment en lesespectaculars conquestes, quevan eixamplar els dominisheretats en uns 25.000quilòmetres quadrats, el regnatés important també per lamodernització de l’antigaescrivania reial, que assumeix enaquest regnat el rang decancelleria i adopta la pràcticade la registració, la còpia enllibres-registre de la documen-tació que s’expenia en nom delrei. Els quinze mil folis de paper iels més de dos mil pergaminssobre el regnat de Jaume I que escustodien ara a l’Arxiu de laCorona d’Aragó no poden restaravorrits allà enguany, perquè sónmolts encara els aspectes quemereixen l’atenció delshistoriadors i la commemoració

de les institucions: els privilegisatorgats a la ciutat de Barcelonavan disparar la seva prosperitatmercantil, i es consolidava laseva estructura política munici-pal amb el Consell de Cent;creixia el dinàmic barri de laRibera, i les ciutats es vanconvertir en el tercer estament, elbraç reial, a les corts; s’escrivia elLlibre dels Feyts, i les conquestesde Mallorca i Valènciavertebraven l’espai que avuiocupa la cultura catalana.

Fora bo que aquesta merescudaatenció es materialitzés en ajutsper a la recerca de joves investi-gadors, i que el seu ús estiguilliure de qualsevol anacrònicromanticisme i de barroeresinstrumentalitzacions. En tantJaume s’intitulava «Dei gratia rexAragonum, Maioricarum etValenciae, et comes Barchinoneet Urgelli et dominusMontispesullani», ens agradariaveure col·laboració entre elsterritoris que van formar part del’antiga Corona d’Aragó en lacommemoració del vuitècentenari del naixement del rei, ique aquesta cooperació espogués estendre a altres temesque cal treballar junts, com lacultura de l’aigua. Ni el discretsilenci de les autoritats catalanes,ni la significativa apropiació delrei per part de les valencianesapunten cap aquest camí.

Abans que la pel·lículapressupostada es limiti a ferrajar molta sang o mostrar que–com escrivia Bernat Desclot– elrei era «lo plus bell hom delmón», ens creiem en el dret areclamar un Any Jaume Icientíficament rigorós.

13Dossier:

Austriacisme i

Guerra de Successió

2

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Aquest accident va serinterpretat per a la poblacióimmigrant una persecucióintolerable als adolescentsimmigrants considerats com aciutadans de tercera i queautomàticament són associats ala delinqüència.Per aquest motiues van produir aquells actesviolents. Una altra notícia recentque ens ha cridat l’atenció haestat l’aprovació del Senatfrancès de la pràctica dels testsd’ADN als immigrants quesol·licitin el reagrupamentfamiliar. Aquesta mesura encaraque experimental, ha estatinterpretada pels sectorsprogressistes europeus dediscriminatòria pels immigrants.I finalment hi ha hagut un altraincident que ha encès els ànimsd’aquesta comunitat. M’esticreferint a l’atropellament otopada mortal que va tenir lloc el25 de novembre de 2007, aVilliers-le-Bel, entre un cotxe depolicia i una moto ocupada perdos adolescents. La versiópolicial es rebatuda per algunstestimonis presumptamentpresencials que la interpretencom una persecució més a lacomunitat immigrant.Aparentment aquests fets noestan relacionats amb el corpuslegislatiu aprovat el 1685 perLouis XIV i Colbert marquis deSeignelay. Cert, però cal recor-dar que aquest corpus legislatiuha marcat, des d’aleshores, laposició de subordinació social ieconòmica primer dels esclausantillans i posteriorment delsimmigrants fills d’esclaus oafranquits o qualsevol personaque posseís una dermis diferenta la dels blancs. El Codi negre noés una legislació filla delracisme, ja que el racismeapareix a mitjan s.XIX peròdonarà a peu a legitimar iperpetuar aquesta discriminació.

La figura de l’esclau existeix desde l’antiguitat i ha estat practi-cada des de la cultura greco-llatina fins a les societats delsgrans imperis americans com el

dels Azteques o el Maies. En elcontinent africà, durant elperíode antic i a principis delclàssic l’esclavitud va sereminentment femenina i dedica-da a les tasques agrícoles. Apartir de l’arribada del comerçmusulmà transsaharià, s.X, elcomerç d’esclaus va augmentarconsiderablement i va passar deser femenina a ser masculina.Els comerciants musulmansoferien joies, catifes, armes i sala canvi de metalls preciosos,ivori, pells i esclaussubsaharians. Aquests esclaus, lamajoria captius de guerra erendestinats a ser treballadorsagrícoles, miners, soldats oeunucs. Els comerciantsmusulmans només actuaven coma intermediaris comercials pertan eren les mateixes poblacionssubsaharianes les quiproporcionaven el productes alsmercaders. Aviat van veure queel comerç d’esclaus era lucratiu ivan decidir-se a practicar lacaptura d’esclaus. Hi van haver

diferents pobles africans que esvan especialitzar en aquestcomerç. Aquest comerç erapracticament interior i el destíde la mercaderia eren elprincipals enclaus àrabs al Nordd’Àfrica, la Península Aràbiga iel Pròxim Orient. Cap el s.XV elsentit del comerç d’esclau vacanviar de l’est a l’oest. Eldescobriment de les AntillesAmericanes, la gran mortalitatdels autòctons indis i laimplantació de la producciósucrera va fer que les principalspotències europees (Portugal,Castella, i Anglaterra)demanessin de manera creixentesclaus negres per la sevasuposada vitalitat i resistènciasuperior als indígenesamericans. També la condiciójurídica dels indis va canviar. Vandeixar de ser considerats esclausper a ser súbdits de lamonarquia hispànica. En canvi alnegre se’l va associarràpidament a la condiciód’esclau per la maledicció de

Virgínia Gendre La reglamentació jurídica de la tractad’esclaus en el temps del mercantilisme

El Codi Negre

Recentment ens han sorprès les manifestacions deviolència que hi ha hagut en el país veí, França. Totsrecordem els amotinaments i la crema de cotxes que esvan produir entre 27 d’octubre de 2005 al 17 denovembre de 2005 a les afores en diferents ciutatsfranceses arran de l’electrocució de dos adolescentsque s’amagaven de la persecució policial en untransformador de la companyia elèctrica EDF de lapoblació de Clichy-sous-Bois.

Il·lust

raci

ó:

Rubén

Gonzá

lez

3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Noé. Noé embriac s’adorm nu iel seu fill Cam el veu i ho explicaals seus germans Sem i Jef.Aquests dos darrers embolcallenel seu pare sense mirar-lo. QuanNoé es desvetlla i sap que Caml’ha vist nu, maleeix el seu nétCanaan pel crim del seu pare.Condemna la seva descendènciaa l’esclavitud (Gènesi 9:18-27).Els europeus van associar elsnegres a la descendència deCam. A partir del s. XVI elsholandesos i els francesoss’afegien a la tracta atlàntica.Les potències europeesrivalitzaven militar icomercialment i aquest fet vaprovocar que s’adoptessinpolítiques proteccionistes. Cadamonarca o príncep governant vacomençar a finançar campanyesd’expedicions per a explotar elNou Món o atorgant llicències aempreses privades. D’aquí vansorgir les Companyies reials. Eral’època en que la riquesa d’unpaís es mesurava pel seu volumcomercial. És el que coneixemamb el nom de Mercantilisme.Durant el s.XVII els governantsde les principals potèncieseuropees es van adonar que pera protegir millor la producció del’estat de les intromissionspúbliques o privades estrangeresvan començar a promulgar lleisque protegien el seu comerç i laseva mà d’obra. Un exempled’això foren les Actes deNavegació d’Anglaterra de 1651o el mateix Codi Negre (CodeNoir) francès de 1685.

El Codi Negre és un recull d’unaseixantena d’articles promulgatsel 1685 que reglamentava la vidadels esclaus negres de lescolònies franceses de les Antilles(a partir de 1685), de la Guaiana(a partir de 1704) i de l’illa deBourbon (a partir de 1723).L’any 1724 s’ampliava el corpuslegislatiu per a poder ser aplicata la colònia de la Louisiane. Unade les noves disposicions va serla prohibició de casament entreblancs i negres. L’objectiu delCodi Negre era posar sota elcontrol de la corona francesatota la reglamentació relativa ala condició dels esclaus negres,de com havien de ser tractats,què és el què podien fer o no,quins càstigs podien rebre i laconveniència de cristianitzar-los.La condició jurídica de l’esclau

negre és de ser una propietatmoble i de no gaudir de cap dretpertanyent al homes lliures.L’article 44 diu el següent:

«Déclarons les esclaves être meubleset comme tels entrer dans lacommunauté, n’avoir point de suitepar hypothèque, se partagerégalement entre les cohéritiers, sanspréciput et droit d’aînesse, n’êtresujets au douaire coutumier, auretrait féodal et lignager, aux droitsféodaux et seigneuriaux, auxformalités des décrets, ni auretranchement des quatre quints, encas de disposition à cause de mort ettestamentaire...»

És a dir, que com a propietat delsenyor, cas de mort de l’últim,l’esclau és una herència mésd’entre les seves pertinences. Toti que el Codi Negre no permet,en un principi, els càstigs físics,la pena de mort es permet laseva aplicació en casosreglamentats com pegar al

senyor, robar, fugir o per amoti-nar-se. Sabem pels testimonisque ens han deixat que un delscàstigs per intent de fugida eratallant-los una cama, les orelles omarcant-los amb ferro roent ambuna marca característica. Si estractaven d’esclaus propietat dela corona aleshores eren marcatsamb la lletra R i amb una altralletra si eren de propietat priva-da. A més a més els esclaus nopodien dur armes i per a poderemancipar-se necessitaven unaautorització pública i pagar lestaxes del seu alliberament. Lasituació era de completaindefensió. Per aquest motiu nofou estrany que l’agost de 1791es produís una revolta d’esclau al’illa de Santo Diomingo i que lapart francesa de l’illa, Haití, esproclamés independent elnovembre de 1803.

Però el que si sorprèn es el fetque des de la contemporaneïtats’ha amagat l’existència del Codio se l’ha ignorat. Investigadorsde la talla de Gilles Manceron oLouis Sala-Molins ens exposenque els philosophes van tenir unaposició més que ambigua enaquest punt. Per exempleMontesquieu consagra tot elcapítol 15 del llibre de l’Espritdes lois a l’esclavitud i no hi hacap referència al Codi Negre ni al’esclavitud dels negres. Voltairetot i denunciar l’esclavitud encap moment proclama la igualtatdels negres amb el blancs.Rousseau, el defensor de labondat humana i de lademocràcia, nega l’existència delCodi Negre. Pel que fa a laSociété des Amis des Noirs,fundada el 1788, davant larevolta de Haití, canviarien el seudiscurs i maleirien la figura delnegre caníbal i assassí de lesAntilles. Cert, el febre de 1794

la Convenció aboleix l’esclavitudperò aquesta mesura no es va fermai efectiva les colònies. El 1802Napoleó va tornar a posar envigència el Codi Negre. Aquestalegislació perviurà fins el 1848quan s’aboleix oficialmentl’esclavitud. És força paradoxalcomprovar que aquesta part dela història de França tot i estarben estudiada és ben oblidada.

Bibliografia recomanada

MANCERON, Gilles: Marianne etles colonies. Une introduction àl’histoire coloniale de la France;Paris, Éditions La Découverte,Ligue des droits de l’homme, 2003(La Découverte Poche, 137,Essais).

SALA-MOLINS, Louis: Le Code Noirou le calvaire de Canaan; Paris,PUF,Quadrige, 2006. (Grandestextes).

Al negre se’l va associar ràpidament a la condiciód’esclau per la maledicció de Noé. Noé embriac s’adormnu i el seu fill Cam el veu i ho explica als seus germansSem i Jef. Aquests dos, embolcallen el seu pare sensemirar-lo. Quan Noé es desvetlla i sap que Cam l’ha vistnu, maleeix el seu nét Canaan pel crim del seu pare.Condemna la seva descendència a l’esclavitud.(Gènesi 9:18-27).

4

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Luis Pizarro Carrasco Resumen Comunicación

Creadora de las virtudespúblicas, base de lamoralidad de los EstadosLa familia en la construcción de laenseñanza pública en España (1834-1845)

El texto siguiente es un resumende la comunicación presentada enel Congreso InternacionalFamilias y Organización Social enEuropa y América, siglos XV-XX.

Ilustración de: LANCASTER, Joseph- The british system of education, being acomplete epitome of the improvements and inventions practised by JosephLancaster. Washington, 1812.

1. Objeto de estudio

Este trabajo forma parte de unproyecto de investigación demayor envergadura. El objetivodel proyecto es analizar lasfunciones de la familia en elproceso de institucionalizacióndel Estado liberal. Se trata deconocer el lugar que se destina ala familia en relación al Estado olo político, en relación a laestructura social y la sociedad, yen relación al individuo.

Aquí estudio el contenido en laenseñanza pública sobre lasfunciones de la familia, detenién-dome por ahora sólo en la ense-ñanza primaria. Es el momentoen que se institucionaliza laenseñanza en España, recogiendolos fundamentales aportesteóricos de una nueva pedagogía.

La ideología que se impone en lapolítica española, la que diseñarátodos los planes de enseñanzaprimaria aplicados en el período,será el liberalismo conservador,liberalismo doctrinario omoderantismo, que se desenvuel-ve bajo el influjo decisivo deldoctrinarismo francés. La baseteórica del moderantismo radicaen la crítica a la soberaníanacional, y de ahí a a la teoríaiusnaturalista del pacto social.Entre otras cosas, se desdeña launiversalidad de derechospolíticos y civiles, lo que conside-ran el abstracto e irrealizableconcepto de libertad de los

grupos demócratas y progresis-tas, que según ellos alienta elindividualismo. Para los modera-dos, cuyos principales teóricosson Antonio Alcalá Galiano y JoséDonoso Cortés, la estructurapolítica de la monarquía consti-tucional debe ser reflejo de suestructura social, por esto mismodebe gobernar y decidir quientiene poder económico, social yexperiencia de gobierno: princi-palmente la clase media. Elgobierno compete a los distintossegmentos de la burguesía y decada poder social, lo adecuado esuna representación diferenciadaen Cortes, el bicameralismo, enun juego de equilibrios de poderde avance y permanencia: elCongreso y el Senado. El derechode veto del monarca sobre lasCortes responde a esta búsquedade un poder moderador. Esteequilibrio de poderes políticos ocontrapeso de poderes, proce-dente de la preocupación porconjuntar autoridad con libertad,es el secreto de la estabilidad.

Similarmente a esta estructurapolítica, los moderados quierenfavorecer en la sociedad civilespacios de libertad no políticafrente al poder del Estado, paraevitar lo que creen que provocael poder ilimitado del gobierno:la tiranía, la evolución lógica deun gobierno democrático o

absolutista, los cuales carecen delos contrapesos del gobiernorepresentativo. Son libertadesnormativizadas con rigidez, perosin el control directo del Estado.La opción de los moderados porla autonomía administrativamunicipal, en contraste con elpoder federativo del municipiopropio de los progresistas, esejemplo de espacio de libertad,como la libertad de pensamientoy de enseñanza, las sociedadesfilantrópicas e instructivas,ejemplos todos de la libertad delindividuo socializado frente alpoder de Estado, igualmente laprotección del derecho depropiedad y la seguridad perso-nal, o la protección de lo domés-tico y lo privado...

La hipótesis del proyecto es que elEstado liberal español crearáestrategias para conseguir nuevaspautas conductuales en el pueblo –y por extensión, perosubsidiariamente, en el resto declases sociales–, moralizándolo. ElEstado quiere reconstruir lascostumbres de la clase popular,para hacerla asimilable al nuevosistema político y su estructurasocial. Y lo más importante, elEstado liberal lo hará principal-mente a través de la familia, sindebilitar ni blindar su estructurapreexistente, sino dándole unaeducación moral, razonablemente

5

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Retrato de Antonio Alcalá Galiano.Ref. http://www.ateneodemadrid.com/ImagenesPresidentes/AlcalaGaliano.htm

más poder orgánico o autonomíaeconómica y una autonomía moral,para que estos grupos no cedanante el carlismo, condicionando elEstado liberal. Con la enseñanzapública del Estado liberal pretendedar al pueblo una educaciónmoral, el método que ven másmoderno y eficaz para evitar eldesasimiento de los individuos, elindividualismo: la tiranía.

2. Metodología, fuentes yproceso de análisis

La cantidad enorme de documen-tación de enseñanza pública mesugirió empezar el proyecto porahí. Contar además con unaunidad documental einstitucional: la legislación, lanormativización de esta enseñan-za pública, o los manuales educa-tivos, facilitó mucho el trabajo. Laexploración inicial en pensamien-to político no dio resultadosalentadores, por la tremendadispersión documental, y yo noposeía entonces suficiente utillajeteórico para interrogar la fuen-tes. Este trabajo finalmente meha dado un magma conceptual yuna reflexión sobre familia,filosofía moral y pedagogía,filosofía política que estoy aprove-chando ahora, en las subsiguien-tes fases de mi proyecto, obte-niendo resultados.

La periodización escogida lo fuedesde la lectura de los másprestigiosos historiadores de laeducación, que sitúan estos añoscomo los de formación teórica,institucional y metodológica dela educación pública, un períodoque se solidifica en la LeyMoyano de 1857.

¿Por qué empezar con la enseñan-za primaria?. Antes que nada, loevidente: evitar un aluvión docu-mental. Es la primera oportunidaden que el nuevo Estado emprendeun proyecto extensivo a todo elterritorio y espectro social deformación política, moral, higiéni-ca e intelectual de la población. Esla primera vez también que elEstado liberal se dispone aremodelar su asistencia públicade la única forma que por enton-ces cree posible: con la educaciónde las masas. La primera vez que,con la formulación de universali-dad de la educación primariaelemental, el liberalismo español

hace la primera tentativa deintervenir en el general de lasfamilias, en el ámbito privado.

Conocida la bibliografía dereferencia, de pensamientopolítico e historia de la educación,pronto recopilé la legislación deenseñanza pública. La Colecciónde decretos referentes a instruc-ción pública, el Boletín Oficial deInstrucción Pública (1841-1847),el Diario de Sesiones de Cortes(1836-1845) y la Gaceta deMadrid (1834-1836) me dierontodo lo que usé de esta legislación,a parte de las normativas oficialesde escuelas primarias y escuelasnormales de maestros. Lo primerofue organizar los proyectoslegislativos y leyes de enseñanzadesde 1834 a 1845.

Con esta documentación anotélas asignaturas, las instituciones(municipales) que gestionabanlas escuelas primarias, poco más;pero los preámbulos legislativosme dieron sorpresas utilísimaspara el trabajo: las razones deestas iniciativas, los argumentospolíticos y los exclusivamenteinstructivos. Estas fuentes medejaron esbozar, discretamentede momento, las razones políti-cas de los legisladores.

Para completar los porqués de estalegislación, si lo más importanteera instruir intelectualmente o no,recurrí a la obra de los economistaspolíticos, que formaron sociedadesfilantrópicas y económicas, aseso-rando a los gobiernos en políticaspúblicas. Localicé referencias deJean Baptiste Say y Joseph Droz enla bibliografía recomendada por elBoletín Oficial de InstrucciónPública. Concluí que, desde loslegisladores y los economistaspolíticos, la intención cívico-políticaera axial: la enseñanza se pensócomo sistema para que los ciudada-nos, todos los habitantes, asimila-ran las nuevas instituciones.

El contenido de la educacióncívica y política de legisladores yeconomistas políticos, me pidióabordar definitivamente la«educación moral». Esta nuevaeducación huía deliberadamentede la formación netamentepolítica del plan de enseñanza dela Constitución de 1812, inspira-do en las leyes revolucionariasfrancesas, los gobernantesconsideraban que no habíafrenado ulteriores revoluciones.

Descubrieron que, para impartiren las escuelas la formaciónpolítica, incluso para hacer viablela enseñanza intelectual, debíancrear ineludiblemente unas basesmorales en el pueblo, factiblespor que este ya tenía capacidadde raciocinio. Esa educacióncívica-política se componía deelementos convivenciales básicos,que debía aceptar voluntariamen-te el individuo: en un régimen delibertades ya no se podía simple-mente adoctrinar.

Consulté los Reglamentos deEscuelas. Ahí observé el conteni-do de las asignaturas, parándo-me en la educación moral. A laescuela se la nombra sustituta dela educación familiar de la clasepopular: la educación familiarera un cúmulo de enseñanzasmorales que –desde el pensa-miento educativo de Jean JacquesRousseau– debía dar por natura-leza la familia; pero la familia delas clases populares no generabaesta educación moral, pormúltiples factores que obstaculi-zaban su moralidad.

Para discernir estos elementosconvivenciales acudí a la filosofíamoral contemporánea. Un concep-to clave, la «autonomía moral» delindividuo, era considerado elprincipal fin de la educaciónpública. En palabras de ImmanuelKant, el niño debía asumir poco apoco, racionalmente, sin ningunacoacción e imponiéndoselo por símismo, los deberes que tiene consu primera comunidad, la familia,y después con la escuela, paraluego integrarse en la sociedad.

6

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Continuación... Resumen Comunicación Congreso Hª de la familia

Ilustración de: LANCASTER, Joseph- The lancasterian system of education, with improvements,Ogden Niles printer, Baltimore, 1821, p. 28.

Pensadores como Kant, Rousseau oJohn Locke, posteriormente y conmayor profundidad los pedagogosJohann Pestalozzi, Joseph Lancastery Andrew Bell, difundidos enEspaña por el pedagogo PabloMontesino, creían que en la familianacía la primera moralidad delindividuo, los «sentimientos natura-les» o el «amor filial», creados porel amor de la madre. Era la primeraformación sobre deberes y dere-chos con las otras personas, serecibía en la familia: autocontrol,laboriosidad, respeto a la autoridadsocial e institucional. La escuelasólo debía tutelar estos sentimien-tos, e impedir su deterioro.

Después pude analizar, desde losreglamentos y manuales deescuelas, el contenido en educa-ción moral de los procedimientoseducativos: de los sistemaspedagógicos aplicados –el simultá-neo y el lancasteriano–, delsistema de órdenes, la distribu-ción del tiempo, los premios ycastigos, la colaboración directade los niños en la enseñanza de lasmaterias y de la disciplina (ayu-dantes e inspectores), la educa-ción física, de este modo compro-bé la perfecta concordancia con lafilosofía moral estudiada.

Finalmente había que ver laincidencia que se esperaba quetuviera esta educación, la posiblemoralización de la familia. La obrapedagógica de Laureà Figuerola,Joseph Marie de Gérando, AntonioGil de Zárate y Elisabeth C. P. deMeulan (Madame Guizot) me dioclaves: se trataba de apartar alniño del pueblo del ambientefamiliar y educarlo moralmente.Respecto a entrar directamenteen la familia, a los inspectores ymaestros sólo les estaba dadoaconsejar a los padres, para quecumplieran con sus obligacionesmorales paternales: escolarizar alniño. Los inspectores y maestrosestaban muy limitados: no podíanobligar legalmente a los padres.En la práctica, la educación moralde la familia acababa siendosecundaria; pero se confiaba enque el niño, con su conductareformada, influyera por contras-te en los padres. Otra estrategiapara educar a la familia era evitarla gratuidad total, hacer pagar unmínimo a los padres por dos

motivos: para que aprendieran aahorrar (influyendo en sus cos-tumbres), y que el recordatorio depago les impulsara a atender laeducación de sus hijos.

3. Consideraciones finales

En las hipótesis había sugerido queel Estado desea corregir lascostumbres del pueblo para queasimile el nuevo sistema político.Los educadores pretenden formara las clases populares política ypatrióticamente, pero esto es máspropio de los planes de 1812.Desde 1834 las normas educativasquieren proteger los «principiosconservadores de la sociedad»: laformación cívica eludirá todaforma exclusivamente política. Dosinnovaciones lo explican. En estalegislación la enseñanza pública seemancipa de la gestión y controldirecto del Estado, gracias a lalibertad de enseñanza, a la inde-pendencia –despolitizada, única-mente gestora– del municipio, quees responsable de la escuelaprimaria, además tenemos lalibertad de enseñanza en laescuela privada. La otra innovaciónes que la familia va a representarun espacio de inmunidad y liber-tad ante el Estado, equilibrador delos posibles accesos despóticos dela monarquía constitucional, unespacio simbólico de permanenciay arraigo en la sociedad, pero sinrelación con los otros contrapesosante el poder, al ser la familia

donde el individuo aprende losprimeros deberes morales. Estasinnovaciones se combinan yalimentan mutuamente.

La familia es la primera genera-dora de autonomía moral en elindividuo, de libertad, igualmen-te de asimilación de la perma-nencia en el propio cuerposocial, a la enseñanza pública letoca crear y prolongar esa labor,a parte de agrandar la cohesiónde la familia promoviendo en losniños el amor filial. Se consideraque, para las clases populares, esla escuela la única educadoramoral, por eso es importante. Laescuela, desacomplejada yexplícitamente, apartará a losniños del pueblo casi toda lajornada de la inmoralidad de suvida familiar y entorno social.

El gobierno casi no interviene enlas decisiones de la familia, nipara educarla ni para inculcar alos padres el deber paterno de laeducación de sus hijos, ahí lalegislación es laxa, por que lafamilia es el refugio moral de lasociedad, un espacio que debeser ajeno a lo político. Sólo cabeconfiar en el sentido natural deldeber moral del padre, en losmaestros que moralizan a lafamilia con el ejemplo del niño yen la función de las autoridadesde aconsejar a las familias, deinducirlas a ahorrar gracias algasto de matrículas escolares ycon eso que sean capaces de«autocontrolar las pasiones».

7

Luis Pizarro Carrasco

El congreso fue organizado porel Seminario Familia y Élite dePoder, del Departamento deHistoria Moderna, Contemporá-nea y de América de la Universi-dad de Murcia, coordinado porFrancisco Chacón Jiménez, y elSeminario Historia Social de laPoblación, del Departamento deHistoria de Facultad de Humani-dades de la Universidad deCastilla-La Mancha, por Francis-co García González. En 1994 elSeminario Familia y Élite dePoder hizo su primer congresode historia de la familia: Historiade la familia. Una nueva perspec-tiva sobre la sociedad europea,cuyas participaciones se publica-ron en actas el año 1997.

Cinco sesiones, subdivididas endos mesas cada una, conformaronla estructura de estemacrocongreso de historia de lafamilia, con más de 300 textosleídos. 1)Familias, recursoshumanos y vida material, divididaen «Matrimonios y hogares:composición, trabajo y consumo»y en «Familias, patrimonios yestrategias de transmisión de lapropiedad». 2)Familias y relacio-nes diferenciales: género y edad,con «Las relaciones de género» y«Edad, curso de vida y relacionesintergeneracionales». 3)Familias,jerarquización y movilidad social,compuesta de «Grupos y redessociales» y de «Patronazgo,clientelas y dependencias».4)Familias, poderes, institucionesy conflictos, con «Espacios depoder, marco normativo y prácti-cas sociales» e «Iglesias, precep-tos y transgresiones». 5)Familias,valores y representaciones,dividida en «Sangre y mestizaje»y en «Literatura, tratadistas eimágenes de la familia».

La primera sesión englobóponencias y comunicaciones

sobre el matrimonio como fenó-meno demográfico, espacio dereproducción, pero también deproducción económica y consu-mo. La segunda trató el género yla edad de los individuos, susperspectivas de promoción socialen la familia y la comunidad, lasrespectivas estrategias familiaresy las relacionesintergeneracionales. La tercerasesión incluyó fundamentalmenteinvestigaciones sobre redessociales informales, las estrate-gias de los grupos para conseguiruna movilidad social efectiva yuna estratificación social, y lacreación de clientelas. La cuartapretendía glosar las iniciativasinstitucionales dedisciplinamiento social, suconstatación legislativa, latransgresión a partir de colecti-vos determinados, los conflictosderivados de ello. La últimasesión trató la familia desde losimbólico, desde lo cultural através de sus discursos y repre-sentaciones sociales, a través dela literatura, los tratados deurbanidad, en el arte y el géneroautobiográfico.

El apartado con mayor númerode aportaciones, con diferencia,fue el de Familias, jerarquizacióny movilidad social. Este congresose puede considerar una muestrarepresentativa de lo que seinvestiga de historia de la familiaen España: en los proyectospredomina avasalladoramente elanálisis de redes sociales localesy estrategias familiares desupervivencia. Por otra parte, lapresencia de trabajos sobre laEdad Moderna fue muy superiora los de Edad Contemporánea.Aproximadamente un tercio delas investigaciones proceden delmundo historiográfico latinoame-ricano, y sobre un 10 % deuniversidades de Francia, Italia yPortugal.

Los trabajos presentados en elcongreso están a punto depublicarse en actas. Actualmentese pueden ver algunos de ellospublicados en Internet, en NuevoMundo-mundos nuevos, revistadel prestigioso centro de L’Écoledes Hautes Études en SciencesSociales (EHESS):

http://nuevomundo.revues.org

Crónica

Congreso Internacionalde historia de la familia

Del 12 al 14 de diciembre de 2007 se celebró en Murcia yAlbacete el Congreso Internacional Familias y OrganizaciónSocial en Europa y América, siglos XV-XX.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

"La boda" (1791-1792), de Francisco de Goya. Museo del Prado.Ref: http://www.vallenajerilla.com/berceo/carobaroja/boda.htm

8

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Julia Ma Larena Correcher

Sobre lascompras y el ira comprar

En estos días de incertidumbre económica definir eltérmino «comprar» no resulta una tarea sencilla si nosproponemos ahondar verdaderamente en su significado,ya que «comprar» tiene unas connotacionescompletamente diferentes a «ir de compras».

Esta consideración, en aparien-cia simple, nos permitirá desa-rrollar un análisis que, entreotros aspectos, abordará lasrepercusiones que esta accióntiene en la organización y dife-rencias sociales. En estrecharelación con este planteamiento,no es difícil observar cómo hoyen día una parte importante delos ciudadanos en nuestrasciudades tienen serios problemaspara poder adquirir lo másimprescindible para su supervi-vencia, es decir comprar.

Los últimos informes ofrecidossobre este aspecto por CaritasCataluña, advierten que laprecariedad mantenida a lo largode estos años aboca a muchaspersonas a vivir en situaciones depobreza, una vulnerabilidad quelos lleva a la exclusión por lafalta de cobertura en sus necesi-dades más básicas. El 53% deestas personas atendidas porCaritas en el 2006 no percibíaningresos económicos. De éstas seincluye a las personas ancianasque tienen como único ingresouna pensión no contributiva.Asimismo, podemos comprobarcómo todo el mundo se queja delo «cara» que está la vida pero,sin embargo, prácticamentenadie rechaza el «ir de compras»aunque para ello no dude enendeudarse aún más. La Asocia-ción Nacional de Establecimien-tos Financieros ha hecho públicoun informe, donde declaraba quela financiación de las compras seha convertido en una nuevaherramienta de marketing y

venta de las grandes superficiesy cadenas de distribución, ya seaen solitario o en asociación conla banca. Advierte, además, quelos comercios utilizan estosproductos financieros paraatraer y fidelizar a los clientes,vender más o dar salida a diver-sas promociones. Sólo los présta-mos habían crecido en el primersemestre de 2006 un 21,4%.Esta avalancha de nuevas posibi-lidades –sistemas flexibles deventas a plazos concedidos en lamisma tienda de la compra– hansido causa y efecto del boom deconsumo que vive España. Desde2004 hasta octubre de 2006, elincremento del crédito al consu-mo ha sido tan fuerte como elhipotecario: un 41,6% para elprimero y un 57,3% para elsegundo.

Ante esta situación de gastodesmedido, el Presidente de laAsociación de Estudios Psicológi-cos y Sociales de Zaragoza,declaraba a finales de 2006 queel consumo compulsivo se iniciacada vez antes entre los másjóvenes. En Zaragoza, el 67% delos menores están convencidosde que el dinero es la clave de lafelicidad, y uno de cada 10 tieneserios problemas para frenar susgastos. El problema es que lasconsecuencias de este consumocompulsivo se agravan al llegar ala edad adulta, que es cuandosurge el endeudamiento.

Estas denuncias quedan muylejos de la teoría económicapropuesta por Keynes sobre laacumulación de capital, o la

sabiduría popular del ahorro quenos inculcaban nuestros abuelosdesde pequeños, y que no secorresponde, en absoluto, con larealidad del momento, ya que loque mantiene a flote a la econo-mía es el consumo.

Hoy consumimos sin medida nidescanso, sin necesidad que noslo diga nadie y, sin saber verda-deramente por qué. Estos datosque revelan la gran adicción quetienen los ciudadanos a gastar/comprar continuamente, nosobligan a reflexionar, y secorresponde con García Canclinicuando defiende que el consumono coincide con el sentidocomún. Para él, los cambios quese han producido en la manerade consumir han alterado lasposibilidades y las formas de serciudadanos. En otro tiempo,afirma este autor, el Estado dabaun encuadre (aunque fueseinjusto y sesgado) a la variedadde participaciones dentro de lavida pública.

Actualmente, el mercado esta-blece la participación a travésdel orden del consumo. Laarmonización de estas tenden-cias desreguladoras yprivatizadoras con la concentra-ción transnacional de las empre-sas ha reducido la participaciónpública, tanto en las «altasesferas» como en las populares.Por ello, la reestructuración delas prácticas económicas yculturales, ha llevado a unaconcentración cerrada de lasdecisiones en elites económico-tecnológicas, que generan unnuevo régimen de exclusión delas mayorías incorporadas comoclientes.

Esta pérdida de eficacia de lasformas tradicionales e ilustradasde participación ciudadana(partidos, sindicatos, asociacio-nes), no ha sido compensada porla incorporación de las masas

9

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La Asociación Nacional deEstablecimientos Financieros hahecho público un informe dondedeclaraba que la financiación de lascompras se ha convertido en unanueva herramienta de marketing yventa de las grandes superficies ycadenas de distribución, ya sea ensolitario o en asociación con la banca.

como consumidores. En realidad,lo que está sucediendo es que afinales del siglo XX las socieda-des se reorganizan para hacer-nos consumidores del siglo XXI,y retroceder como ciudadanos alsiglo XVIII, ya que el derecho aser ciudadano, es decir, a decidircómo se producen, distribuyen yusan los bienes, queda una vezmás en manos de las elites.

Ahora bien, si entendemos porconsumo el uso de bienes yservicios necesarios para la vidade los seres humanos, debería-mos plantearnos qué es elconsumo en realidad. Retomandonuevamente a García Canclini,podríamos responder desdediferentes ópticas tradicionales,como son la económica, socioló-gica o política. Sin embargo, élpropone partir de la siguientedefinición: «El consumo es el

conjunto de procesossocioculturales en que se reali-zan la apropiación y los usos delos productos».

Hoy en día, el consumo es elespacio de interacción donde losproductos y emisores no sólodeben atraer a los destinatarios,sino demostrarlo racionalmente.Es también un lugar de diferen-ciación y distinción entre lasclases y los grupos. Esta últimaobservación, nos lleva a tener encuenta los aspectos simbólicos yestéticos que conlleva la realidadconsumidora, ya que existe unalógica en la construcción de lossignos de status y en las manerasde comunicarlos.

Tanto Pierre Bordieu en LaDistinción como Arjun Appadurai(ed) en La vida social de las

cosas afirman que en las socieda-des contemporáneas buena parte

del sentido de las relacionessociales se construye, no ya en lalucha por los medios de produc-ción o la satisfacción de lasnecesidades materiales, sino enapropiarse de los medios dedistinción simbólica. Por lotanto, la lógica que rige a laapropiación de bienes en tantoque objetos de distinción, es laescasez de esos bienes y laimposibilidad de que otros lostengan.

Es en este punto de la distinciónsimbólica, donde seguramentepodremos obtener una respuestaal gasto desmedido que losciudadanos realizan cuandosalen de compras, dada lasupuesta irracionalidad de losconsumidores. Por otra parte, losgrupos seleccionan y fijan los

significados que regulan su vida.Cuanto más valiosos sean esosbienes, más fuerte será lainversión afectiva y laritualización, que fija los signifi-cados que se le asocian. Estatesis de Mary Douglas de consu-mir para reafirmarse refleja lainseguridad y la insatisfacciónprofunda de la ciudadanía, enlínea con la opinión de lospsicólogos especializados en eltema, que afirman que lasconductas ansiosas y obsesivaspor las compras reflejan unainsatisfacción profunda.

Ahora bien, si dejamos de ladoesta dimensión simbólica, elconsumo también sirve paraordenar políticamente la socie-dad. Es un proceso en el que losdeseos se convierten en deman-

das y en actos socialmenteregulados. Arjun Appaduraisostiene que el consumo no esalgo «privado, atomizado ypasivo» sino que, por el contra-rio, es «eminentemente social,correlativo y activo», subordina-do a un cierto control político delas elites. Los gustos tienen eneste caso una función de «filtro»,desde los cuales se van seleccio-nando las ofertas externas ysuministrando modelos político-culturales, para administrar lastensiones entre lo propio y loajeno.

Llegado este punto, resultaimprescindible profundizar enuna importante apreciación;consumir no es exactamente lomismo que comprar. Existe unatendencia a pensar que todo loque consumimos lo compramos,ya que si se rastrea un proceso

de consumo a lo largo de toda sutrayectoria, podemos comprobarque, para que un objeto estédisponible pasa por unas fasesmercantilizadas y otras no.Tampoco podemos olvidar quemuchas partes del proceso seescapan del sistema de mercadoo, por lo menos, es lo que plan-tea ConSuma Responsabilidad.Guía de consumo responsable ysolidario de la Comunidad deMadrid. En ella se puedenencontrar referencias a coopera-tivas de trueque y bancos deltiempo, que ofrecen intercam-biar bienes y servicios sin queintervenga un solo euro de pormedio. En realidad, todo lonecesario para que «ejerzamosnuestro poder como consumido-res para intervenir en la socie-dad».

10

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Oleguer Biete

1 Ripoll López, S. Las Pinturas Rupestres del Tassili. Revista de Arqueologia nº 14.Ediciones 2000. Madrid 1980. Pàg. 54

Un missatgedes de laPrehistòria

Segona part de «Tassili-N’Ajjer.Indicis de cultura en el continent africà»

El clima actual del Sàhara, tan sec, pot haverajudat a la conservació de les pintures durant elsúltims mil·lennis. Més difícil és explicar quinsvaren ser els factors que van permetre la sevasubsistència durant un període de 30 o 40 seglesanteriors en una atmosfera de relativa humitat.

Les pintures del Tassili estanfetes a base d’ocres naturals dediferents matisos; els mésutilitzats són els vermells, elsvioletes i el groc. Altres colorsmenys utilitzats són el gris, elblau, i el verd. Els artistesfabricaven el blanc des del caolítriturat, que tenien que anar abuscar molt lluny, ja que en elAhggar no hi han jacimentsd’aquest mineral. Aquestesascles es trituraven fins a fer-sepols, amb pedres de moldre,després el colorant es desfeiaamb aigua o un altre producte,probablement orgànic permantenir la cohesió del pigment.

La pintura es posava directamentsobre la paret, sense cap menade preparació. Hi ha abrics ons’han trobat unes petites líniesgravades que servien de guia al’artista, però normalment, sil’artista s’equivocava, esrectificava sense granspreocupacions. Per aquest motiuno és gens estrany trobar bòvidsde quatre banyes o figureshumanes amb tres braços.

Com és natural, aquest art hapatit la degradació pròpia de laseva antiguitat i ambient, abanda de l’acció de l’home. Lesalteracions degudes a l’homeestan provocades pel fet d’haver

mullat les pintures moltesvegades per fer-les més visiblesals visitants i fins i tot alsinvestigadors que les van calcar.Aquesta acció és la mésimportant, però s’ha d’afegirtambé els «graffiti» moderns–dels indígenes i dels europeus–,que han destruït gran quantitatde pintures.

Cronologia del Tassili

L’art rupestre d’Europa, enespecial el del Paleolític, es potdatar gràcies a la troballa enl’estratigrafia d’objectesdecorats amb gravats o llosesamb restes de pintures. A més amés, si els estrats es poden dataramb l’ajuda del C 14, es potatribuir una cronologia relativa ales pintures o gravats que hihagin en les parets delsjaciments.

En el Tassili, per la cronologia,sorgeix un gran problema, ja quequasibé no s’han realitzatexcavacions i les datacions pelC 14 són escasses. L’únicacronologia possible s’haconstruït a partir de petitsfragments de fusta cremada

datats pel C 14, donant elsresultats següents en anysanteriors a la nostra era: 7450,4610, 3320 a Titeras n’Elias;5550, 4550, a Jabbaren; 5070, aSefar; 4900, a Iharen; 4860,4630 a In Intinen; 3700, aTissoukal.1

Aquestes datacions ensdemostren que hi va haver focals abrics en dates primerenquescom serien els 7000 de Titerasn’Elias, però no hi ha res queprovi que aquest foc va ser encèsper l’home o si va ser un incendinatural. Tot i admetent que elfoc fos degut a l’home, noméstenim la seguretat de lapresència humana, però això noajuda a saber si les pintures sóndel mateix moment.

L’intent de datar les pintures permitjà de les superposicions ésmolt insegur. En un abric pothaver una superposició concretaque en el del costat pot serdiferent. És molt estrany que esrepeteixin les mateixessuperposicions d’idèntiquesfigures, en canvi té un valor mésgran en aquest aspecte lasuperposició d’estils.

11

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

1er. Període dels antilops odels caps rodons

És el període més antic, en ell, elpintor va voler expressar sovintla seva força dominadora. Així,es troben figures enormes que esmultipliquen en tota la llargadade grans frisos. Lesrepresentacions més correntssón les figures humanes deformes estranyes i els gransanimals, entre els que predomi-nen els antilops i els muflons. Latècnica general d’aquest primerperíode són les pintures llises,blanques, vermelles o violetes,englobades per un traç gruixutde color més fosc.

Les representacions humanessón de grans dimensions, moltesvegades deformes. Sovint el capés discoide, el cos està presentatamb més realisme, els pitsfemenins, estan semprerepresentats de perfil,superposats i de forma cònica iel melic és molt voluminós isortit. Tots aquests detalls sónels que fan creure que aquestespintures van ser realitzades peruna població de raça negra,encara que les seves divinitats imites estiguin pintats quasisempre de color blanc. Aquestaprimera etapa del període delscaps rodons va durar des del IXmil·lenni fins el VII mil·lenni.

A la segona etapa d’aquestperíode hi han pintures moltcaracterístiques d’aquestperíode com són les màscares iles figures geomètriques osimbòliques. Moltes vegadesaquestes es trobenacompanyades per personatgesque ballen. Les màscares sónconsiderades encara avui permolts pobles com un objectesagrat. A «Inahouanrhat», unabric solitari, s’hi troba la figuramés impressionant del Tassili:una figura femenina en posicióde carrera, amb màscara i ambels demés elements específics deles pintures de màscares.

Les figures geomètriques sónespirals, cercles omplerts de

color, línies de punts. També hihan mans com en tantes altresprovíncies d’art rupestre de totel món. En el Tassili, quasi totesles mans són en negatiu iomplertes de color blanc.

Aquesta segona etapa delperíode dels antílops o els capsrodons, acabaria més o menyscap el V mil.leni i correspon al’«escola arcaica» de les pinturesdel Tassili.

2on. Període dels pastorsbovidians

Aquesta etapa abasta probable-ment la major part del Neolíticdel Sàhara; de llarga durada,arriba fins el primer mil·lennianterior a la nostra era.

Representa un trencament totalamb la fase precedent, passant

d’una pintura una micaesquematitzada a una pinturanaturalista amb tendència al’estilització. En aquest període,les figures són molt més petites,d’uns 20 cm., i formencomposicions en les que cadafigura té el seu paper. Elsartistes bovidians van utilitzarfonamentalment l’ocre vermell i,en segon lloc, el blanc i l’ocregroc, aquest últim per represen-tar el pèl dels animals o beremarcar el contorn. Lesrepresentacions d’aquest períodes’han de dividir en dos gransgrups: les figures d’animals i lesfigures humanes.

En el primer grup, els bòvids sónels animals més nombrosos,

encara que també hi ha algunesrepresentacions de gossos. Elsbòvids estan representats endiferents posicions. La quantitatde figures i la qualitat d’aquestesdemostren la importància queaquests animals devien tenir perla població de pastors que els vapintar en els abrics. Quasi tots elsanimals són asexuats.

El conjunt més nombrós és eldescobert per Henri Lhote en ellloc de Tamrit, en el que hi hanunes 70 representacions debòvids acompanyats per unpastor en posició vigilant.

Un altre tipus de representa-cions zoomòrfiques són les de lafauna salvatge, les espècies de laqual ja no viuen al Sàhara actual.La girafa, elefants, lleons,hipopòtams, demostrenl’existència d’una vegetacióabundant i un clima subtropical.

Quant a les representacionshumanes, el poble que cuidavaaquests ramats es pot identificaramb els Peuls, una grancivilització negra que haperdurat fins els nostres dies enterres més meridionals. Moltesfigures humanes formenescenes, com la famosa de Sefar.Aquesta escena domèstica ensmostra un ramat prop d’uncampament figurat per duescabanes i un grup depersonatges en actitudsdiferents: grups de dones davantdels seus estris, homes quetallen llenya, nens ajaguts. End’altres representacions es veuenparelles fent l’amor. Les escenesde guerra són també freqüents,com els arquers en plena carrera

Periodització dels estils pictòrics

Els diferents aspectes que conformen les fases pictòriques que trobem en els abrics pintatsdel Tassili, es poden resumir en quatre períodes:

L’intent de datar les pintures per mitjà de lessuperposicions és molt insegur. En un abric pot haveruna superposició concreta que en el del costat pot serdiferent. És molt estrany que es repeteixin les mateixessuperposicions d’idèntiques figures, en canvi té un valormés gran en aquest aspecte la superposició d’estils.

12

Articles ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

de «Sefar», amb moltsparal·lelismes estilístics amb elsarquers de l’art llevantí.

Per mitjà de les pinturesd’aquest període bovidià, s’hapogut estudiar el pentinat, ladecoració corporal i costumsd’aquest poble. Henri Lhote haaconseguit explicacionsversemblants de les pintures perpart de peuls informats en lestradicions del seu poble. Aquestperíode s’anomena «escolanaturalista».

3er. Període del carro ocavallets

Aquesta fase s’iniciaria a finalsdel II mil·lenni i acabaria al finaldel I mil·lenni, dividint-se endues etapes.

La primera etapa es l’anomenada«de la cabra i el bè». Les figuressón monocromes i es limiten a uncontorn en negre molt fi quedóna certa elegància. Les figureshumanes, i sobre tot els ulls, elnas, la boca i el pentinat, estanpintats amb gran detall. Enaquest moment el Sàhara hacomençat la seva desertització,els grans rius del període bovidià,ara són de règim temporal, lapoblació disminueix i canvia eltipus de ramaderia, d’uns bòvidsque necessiten moltes pastures auna ramaderia ovina no tanexigent. Les cabres i bens sónrepresentats amb gran realisme,

amb la mateixa tècnica amb laque es representen les figureshumanes. Com exemple, el frescde «Tahilahi» en el que trespersonatges van seguits per duescabres que es dirigeixen cap a lapart dreta de l’abric, on l’artista,aprofitant una escletxa de laroca, va pintar un ramat abeurantsota l’atenta mirada del pastor.

La segona etapa es caracteritzaper una gran estilització. Enaquest moment s’introdueix elcarro en el Tassili. Diverseshipòtesis el fan arribar des

d’Egipte, Micenes o Roma.Aquests carros eren moltrudimentaris i no permetientrajectes llargs, a més a més,l’estructura geogràfica delTassili, encara que fos una micadiferent de l’actual, tampoc hopermetria. Segons es desprènd’algunes pintures, podriatractar-se de carros de carreres,ja que en alguns llocs estanrepresentades unes línies quepotser representen les pistes. Elscavalls o animals de tir, estansempre representats al galop. Enles representacions no hi havarietat i els tipus es repeteixenen els diferents abrics. Tot i aixís’aconsegueix un indubtablevalor simbòlic i narratiu. Lafigura humana arriba a unextrem de gran estilització.

Aquestes dues etapes formenl’anomenada «escolaesquemàtica».

Continuació... Un missatge des de la Prehistòria

4art. Període del camell o del’escriptura tifinar

Aquesta nova fase comença ambel canvi d’era i dura quasi fins elnostres dies. Està caracteritzadaper representacions cada cop mésesquemàtiques. En aquest períodequasi totes les figures estanrelacionades amb inscripcions enalfabet tifinar, que serveix desuport a una llengua de tipus líbici que algun tuareg encara potlletrejar. Així tenim larepresentació de «Tissoukal» en laque es veu un grup de dromedaris

i la inscripció en tifinar «soc jo,Fàtima-Alech».

Avui en dia alguns guardes delParc del Tassili aconsegueixenllegir les inscripcions però nopoden interpretar el seusignificat. Generalment, lesrepresentacions són dedromedaris cavalcats per unafigura humana molt estilitzada.Es tracta d’un art molt enllaçatamb l’etnologia de l’actual pobletargui, sotmès a un ràpid canvid’ambient cultural.

A aquest període se l’haanomenat també «escolasimbòlica».

I parlant d’estils pictòrics, és possibleque l’art egipci hagi rebut influènciesde l’art prehistòric saharià? En elproper número de Fent història hoesbrinarem.

VVAA: El arte de los pueblos. Culturas no europeas.La Edad de Piedra. Editorial Praxis SA. Editorial Seix

Barral SA. Barcelona, 1962.

Pinturas de Sefar (Tassili)

Avui en dia algunsguardes del Parc del

Tassili aconsegueixenllegir les inscripcions però

no poden interpretar elseu significat.

13

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Mª Ángeles Torrente ArauzoLa religión y lostabús alimentarios

Religión y alimentación tienen en comúnque ambas son actos sociales yculturales. El individuo se identifica conuna determinada religión y con lacomida, ayudan a integrarse encolectivos, a relacionarse, porque seestablece una comunicación, tienenfunciones sociales. La religión y laalimentación proscriben y prescriben.

La religión es un acto social ycultural, cada cultura o pueblotiene la suya propia. Trata de losseres sobrenaturales, es universaly ha existido en todas las socieda-des desde hace al menos cuaren-ta mil años. Da respuestas parcia-les a los problemas existencialesy cada tipo de sociedad se rela-ciona con un patrón diferente decreencias religiosas.

Los sistemas religiosos hanevolucionado de compactos acomplejos y los cultos que sepractican son diversos, conside-rándose esenciales para la super-vivencia de los grupos sociales.Las creencias se aceptan porquela gente se socializa participandoen ciertas creencias como miem-bros de una sociedad determina-da, son parte de su cultura.

La mayoría de las sociedades hanestablecido procedimientos paraponerse en contacto e influir enfuerzas sobrenaturales y en susdecisiones. La manera que unapersona se relaciona con lo sagra-do es por el camino del ritual, lacreencia y el ritual ayudan alindividuo y a la sociedad a hacerfrente a situaciones de crisis.

La religión tiene diferentesfunciones, es un medio deadaptación y también se puedeutilizar como fuente de solidari-dad social. Es eminentementesocial, el individuo se identificacon un colectivo. Lo sagrado y loprofano están separados pormedio de unas prohibiciones,dispensaciones y prescripcionesespeciales, hay una diferenciaentre ambos.

La alimentación es así mismo unhecho social y cultural, impres-cindible para la reproducciónhumana, y se hace varias veces aldía. Los dietistas dicen lo que seha de comer, los antropólogosqué come la gente, porqué, conquién, lo que come, donde come,etc... Actualmente existe unfundamentalismo alimentario, lasociedad pretendeculpabilizarnos de todo, «tienes

colesterol porque no comes loque debes». Los alimentos tienenun significado no solo biológico oeconómico, hay una gran varie-dad de sustancias que son consu-midas como alimentos por losdiferentes pueblos del mundo.

Todas las culturas clasifican loque es comestible y lo que no loes, hay gran variedad cultural, ytodas las religiones tienen unasreglas que proscriben y prescri-ben la alimentación.

Se producen relaciones entrecuerpo y alimentación que vanmás allá de la salud, son trastor-nos alimentarios asociados con elpapel de la alimentación en lacrisis de la identidad corporal.

En nuestra sociedad hay una granpreocupación por la alimentacióny un alto porcenta-je de personas quesiguen un régimenalimentario.

El sistema decomunicación queconstituyen losalimentos y lacomida, son unprotocolo deimágenes y cos-tumbres quemanifiesta laestructura social ysimboliza lasrelaciones sociales.La comida consti-tuye un medio universal paraexpresar sociabilidad y hospitali-dad, compartir unos hábitos opreferencias alimenticias propor-ciona un cierto sentido de perte-nencia y de identidad.

Las diferentes religiones ycreencias instituidas rigen laalimentación en un sentido casisiempre restrictivo. Comer es unacto, sobretodo, carnal y pasio-nal, opuesto a los objetivos detrascendencia, predominio delespíritu sobre la materia, propiode la mayoría de las religiones.

No olvidemos que la alimentaciónes un fenómeno social, psicológi-

co, económico, simbólico religio-so, en definitiva cultural.

Cada sociedad dispone de unasreglas que son los tabús alimen-ticios, para comprenderlos esnecesario situarlos en el contextoglobal de la sociedad que aplicadicha prohibición.

Dichos tabús alimenticios, sonobligaciones sagradas que amenudo adoptan la forma demandatos sagrados para resolverlas ambigüedades y controlar latentación de desarrollar conduc-tas perturbadoras. Los tabús ylas religiones se adaptan acontextos políticos, económicos yecológicos. Las religiones másimportantes tienen establecidosuna serie de tabús sobre laalimentación, la iglesia católicatiene mucho que ver con la

definición de los códigos ysímbolos alimentarios.

Religión y alimentación tienenen común que ambas son actossociales y culturales. El individuose identifica con una determina-da religión y con la comida,ayudan a integrarse en colecti-vos, a relacionarse, porque seestablece una comunicación,tienen funciones sociales. Lareligión y la alimentación pros-criben y prescriben. Se diferen-cian en que la religión tienemandatos sagrados y la alimenta-ción es un acto carnal y pasionalno permitido por la religión.

14

○ ○ ○ ○ ○

Poco más se puede añadir a estadescripción. No sabemos si elplacer que Guevara experimenta-ba mientras veía trabajar afanosa-mente a una mujer era comparti-do por ella. Lo que sí es cierto esque las mujeres no trabajabanpara sí mismas, todo el grupo sebeneficiaba de su lumbre, sucolada o su pan. ¿Hemos deinterpretar como pretendenalgunos autores que la casa era sudominio? El lugar donde la mujerejercía su poder como dueña yseñora ¿o, como defienden otros,simplemente gestionaba losbienes del marido? Seguramenteel grado de poder de cada una deellas, su estatus dentro del grupo,dependía de las circunstanciasfamiliares. Pero, con independen-cia de cual fuera su situación, auna mujer no se le permitía estardesocupada. Si hemos de creer loque decía Eiximenis «Tan malacosa era en dona ociositat, queuna dona de honor qui fos ociosaera bastant a corrumpre tota unaciotat, e encara tot un regne ...»1.Las mujeres ociosas se considera-ban charlatanas, mezquinas, unavergüenza para el marido y loshijos y las destructoras de suscasas de cuya administración ygobierno eran las responsables. Eltrabajo domestico era el oficio«natural» de la mujer y se lepreparaba desde su más tiernainfancia para que lo desempeñaracorrectamente, fuera cual fuerasu estatus social.

Hemos de agradecer a la históricaobsesión masculina por controlarla actividad femenina las valiosasfuentes escritas que nos hanlegado. Sus tratados proporcionaninformación abundante y detalla-da, sobre la forma en que serealizaban las actividades domésti-cas en los siglos pasados. Lasvoces de las mujeres son másdifíciles de rastrear. Aunquetambién se han conservadorecetarios femeninos y cartas enlas que se recogen recetas yconsejos, sus conocimientoscirculaban y se transmitíanhabitualmente entre ellas por víaoral. Las mujeres de mas edad:madres, abuelas, tías, sirvientas…enseñaban y aconsejaban a lasjóvenes desde su infancia y laspreparaban para que supieranrealizar perfectamente todas laslabores domésticas. En la mayoríade los casos las tendrían querealizar ellas mismas, en otroscontarían con ayuda y las másprivilegiadas simplemente lassupervisarían, pero todas debíantener unos sólidos conocimientossobre el correcto funcionamientoy la administración de una casa.

Su primera obligación era aten-der al marido. La esposa debíaser cariñosa, humilde, obediente,cuidadosa, sumisa y considerada,

custodia de sus secretos, pacientecon sus debilidades, alegre consus invitados y, por supuesto, fiel.El secreto de la felicidad conyu-gal consistía, en palabras de unburgués parisino del siglo XIV, enatender debidamente al esposo.Lograr que, cuando estuvierafuera de casa, su único deseofuera volver al hogar y profesarleuna fidelidad similar a la de unperro que: «siempre tiene elcorazón y el ojo puestos en suamo; aunque su amo lo azote y letire piedras, el perro le sigue,meneando la cola y tendiéndoseante su amo.... Por lo que porrazón mejor y más fuerte lasmujeres, a las que Dios ha dadosentido natural, y que son razona-bles, deberían tener un amorperfecto y solemne a sus mari-dos... 2»

En segundo lugar estaban el restode las personas del grupo fami-liar: hijos, parientes o sirvientes,de cuyas necesidades espirituales,morales y físicas tenía que hacer-se cargo. En la casa tenia lugar lasocialización infantil, niños y niñasconvivían con las mujeres durantesus primeros años. Las niñasrecibían de ellas los conocimien-tos que les serian imprescindiblesen su vida futura, la enseñanza nose limitaba a los trabajos mecáni-cos. Se transmitían y compartíansaberes comunes y privados. Lasfórmulas familiares se guardabancelosamente y proporcionaban unplus a la futura esposa, una doteintangible que podía favorecer suposición en el mercado matrimo-nial. Las niñas de los gruposprivilegiados, aquellas que por suposición tenían la posibilidad deacceder además a otro tipo deinstrucción, también eran educa-das en el seno familiar.

Mª Isabel Gascón

¿Amas o sirvientas?Distintas facetas del trabajodoméstico en la Edad Moderna

«¡Qué placer es ver a una mujer levantarse por la mañana,andar revuelta, la toca desprendida, las faldas prendidas, las

mangas alzadas, sin chapines en los pies, riñendo a las mozas,despertando a los mozos y vistiendo a sus hijos! ¡Qué placer esverla hacer su colada, cocer su pan, barrer su casa, encender

su lumbre, poner su olla, y después de haber comido tomar sualmohadilla para labrar o su rueca para hilar!»

Fray Antonio de Guevara: Epístolas familiares. 1531

1 Eiximenis, F.: Lo llibre de les dones. Ed. F. Naccarato. Barcelona,19812 Le Ménagier de Paris. Traité de Morale et d’Économie Domestique composé vers1393 par un bourgeois parisien. Genève-París,1982.

Articles○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

15

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

En una sociedad en la que elmedico era un ser lejano, casiinexistente, eran las mujeresquienes atendían y cuidaban a losenfermos. Ellas eran las queconocían las hierbas y remediospara tratar las enfermedades másfrecuentes de sus familias, las queayudaban en los partos a lasmujeres de su entorno y las quesabían como atender los desarre-glos femeninos que estabanvedados a los médicos varones. Afinales del S.XVIII, Larraga aúndecía que «Una mujer honesta,especialmente si es virgen, no estáobligada a dejarse curar delcirujano in partibus secretioribuset pudendis aunque tema cierta-mente el morir por razón de esto».

Sus conocimientos médicos sebasaban en la experiencia y elsentido común. En las casas sepreparaban medicinas, productosde limpieza, cosméticos y perfu-mes como esta aigua per la cara,que recoge en su libro de cuentasuna mujer del S. XVII «Pº solimanÿ de pedra, sucre candi, llavorde carabassa, amelles amargues,dos cascalls, un ou del dia y unapoca de trementina». Vives en suFormación de la mujer cristiana(1523) nos informa de las dolen-cias que habitualmente tratabanlas mujeres cuando dice que «noes aconsejable que la mujertuviese en sí misma confianzasobrada en este punto, conozcalos remedios corrientes para losmales de cada día, como son: tos,romadizo, cólico, mal de ijada,jaqueca, lombrices, diarrea,cefalalgias u oftalmias, fiebresligeras, luxaciones, rasguños yotros accidentes análogos que porlivianas causas ocurren decontinuo»

La mujer que disponía de sirvien-tes debía vigilar que todos tuvie-ran trabajo y lo realizaran bien,mantener el orden, impedir laspeleas y velar por la moral. Lascriadas jóvenes debían dormircerca del ama y levantarse cuandolo hiciera ella. El control queproporcionaba esta situación erarecíproco, también el ama estabavigilada a su vez por las criadas.Cada día se barrían los suelos, sehacían las camas y se fregaban losplatos y cacharros de cocina. Laropa blanca se lavaba una vez almes en el río, en los lavaderos oen las grandes tinas y barreños delas casas urbanas. Las prendas

exteriores duraban toda la vida yno se lavaban nunca, su manteni-miento consistía en quitarles lasmanchas, cepillarlas, sacudirlas yairearlas para evitar que seapolillasen.

Alimentar a la familia requeríauna larga serie de esfuerzos ytrabajos que iban desde el encen-dido y mantenimiento del fuego -que además proporcionaba luz ycalor- hasta el momento en el quefinalizada la comida se recogía lacocina. Había que obtener yacarrear la leña, el agua y losvíveres. Unas veces los alimentosse compraban en el mercado,otras eran ellas mismas quienescultivaban las frutas, verduras yhortalizas en el huerto y criabanen el corral los animales que sedestinaban al consumo doméstico.La cocina era un espacio de granactividad, allí se elaboraba lacomida diaria y se preparaban

banquetes, se amasaba el pan y serealizaban conservas dulces ysaladas que permitieran tener unareserva de alimentos para lasépocas en que no hubiera produc-tos frescos.

…y después de haber comidotomar su almohadilla para labraro su rueca para hilar! Gran partede la ropa se manufacturaba encasa, las mujeres peinaban ycardaban la lana, preparaban elcáñamo y el lino, tejían, y todas,incluso las nobles, hilaban. Era eltrabajo femenino por excelencia,el que los moralistas reservaban ala mujer honesta. Un trabajo que,además de atender a las necesida-des del grupo, podía ayudar a laeconomía familiar realizándolopara otros en caso de necesidad.

Al final del día el ama de casatenía que asegurarse de que todoestuviera en orden: las puertasbien cerradas, el fuego controla-do, los animales encerrados, loscriados acostados y finalmente

¡ella podía descansar también!

Hemos visto, de una forma muybreve, como en los siglos anterio-res la mujer tenía a su cargo unaserie de tareas para las que serequerían unos conocimientos quehoy están inscritos en diferentesramas del saber oficial, realizabanunas actividades que actualmentepertenecen a la industria y teníanun dominio de técnicas manualesde los que carecemos actualmen-te. Se hace difícil pensar que estas«supermujeres» que nos presen-tan las propias fuentes masculi-nas, fueran tan sumisas yenclaustradas como las queríanlos maridos y los moralistas.

En el siglo XXI han cambiado lasformas pero se mantienen lasexigencias. Se ha despojado a lamujer de sus conocimientos y sele ha aislado en un entornodoméstico cada vez menoscreativo y más reducido, en el que

las relaciones de grupo y lassolidaridades tienden a desapare-cer. La situación actual sigueestando determinada por ladivisión de espacios y tareas desiglos anteriores, asignada por unsistema social patriarcal. Nodebería ser discriminatoria paraninguno de los dos grupos sino unrecurso operativo para lograr unamayor eficacia en la gestión derecursos y mejor rendimientosocial. Pero, lamentablemente,esta división que otorga a lasmujeres el espacio privado y a loshombres el público, lleva implícitoun reparto asimétrico de poderesque subordina un grupo a otro ydespoja al trabajo doméstico devisibilidad y prestigio social. Apesar de que en las últimasdécadas la mujer se ha reincorpo-rado a la vida profesionalextradoméstica, la responsabili-dad del hogar sigue siendo unacuestión mayoritariamentefemenina.

Reconstruccion deun interior decocina del sigloXVII en Bath,Inglaterra.

16

Agustí AlcoberroNou director del Museud’Història de Catalunya

Autor de:L’exili austriacista. 1713-1747

○ ○ ○ ○ ○

L’Entrevista

Dossier○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Es pot conèixer millor elprojecte austriacista, i poder-lo definir, estudiant elgovern de l’Arxiduc Carles?

Pel que fa a la construcciópolítica de partit austriacista enla clandestinitat i el triomfvinculat a la guerra internacio-nal, i la materialització de totaixò en la celebració de la cortgeneral de Catalunya de 1705,Ernest Lluch i Joaquim Albaredaplantegen un austriacisme catalàque vol avançar portant lesconstitucions en una línia demajor participació i de mésamplies llibertats individuals. Elsegon tema és que laprovisionalitat que marca laguerra fa que solament es puguiaplicar una part molt petita deles constitucions aprovades el1705. Quan entrem en el balançdel govern de l’arxiduc la cosa ésmés complexa. Algunshistoriadors qüestionen lapredisposició participativa del’austriacisme. Cal deixar clarque a Barcelona es superposavenel sistema tradicional de governa Catalunya, amb una cort decaracterístiques similars a la deMadrid, amb consell de Castella isecretaris d’estat seguint elmodel de Madrid. Allò que esgoverna durant molts períodes esnomés el Principat o la Coronad’Aragó, però la teoria és que elrei que hi ha aquí es reid’Espanya i està governant en elconjunt del territori. Aquestescircumstàncies dificulten el seuestudi...

La guerra, doncs, faimpossible definirl’austriacisme? Perquè algunshistoriadors menyspreen elseu estudi com si solamentfos la nostàlgia pel passatmedieval...

La guerra de successió és laprimera guerra civil espanyola, ipotser la primera guerra mun-dial. I en una guerra l’enemic delteu enemic és el teu amic. Enuna guerra allò que crea bàndolsno es la ideologia, sinó compartirun mateix enemic. Per exemple,en la guerra civil espanyola de1936-1939, què tenien en comúrepublicans catalanistes,basquistes, socialistes,comunistes, i anarquistes?L’enemic!. I els falangistes,alfonsins, carlistes, i republicansde dretes? L’enemic!.L’austriacisme, com elborbonisme, és una amalgamade col·lectius. Per uns l’enemicsón els Borbons, pels altres ladisgregació de la monarquiahispànica. Per això els primersaustriacistes són aristòcratescastellans com l’Almirall deCastella, el primer que s’exilia aLisboa perquè per a ell el quepassava era el punt culminant dela decadència de la monarquia

hispànica: després de dos seglesde lluitar contra França i unsegle de lluitar contra elsBorbons, un d’ells es feia reid’Espanya sense disparar untret! Per tant el clima que hihavia a Castella entre 1700 i1705 devia ser semblant al quehi havia hagut quan es vaproduir l’anterior canvi dinàstic,en arribar Carles I, quan se li vanaixecar las comunidades deCastilla. La sensació d’ocupació,de que Felip V venia envoltatd’un equip de francesos quecanvien les institucions iaccedeixen al comerç d’esclausdevien generar un sentimentcontrari en el nucli durd’aristòcrates que haviacombatut amb els Habsburgcontra això. Ara bé,l’austriacisme català te unesaltres bases. Per una banda, laclasse mitjana de petits nobles,petits propietaris i grans, de l’eixVic-Ripoll, que havien lluitateficaçment contra les ocupacionsfranceses, que seran el braçmilitar del partit “vigatà”; peraltra banda la burgesia deBarcelona que mirava cap aLondres i La Haia, que teniacorrespondència amb tot arreu,que estava ficada en el comerç

«La guerra desuccessió és laprimera guerracivil espanyola...»

El 2007, al Museu d’Història de Catalunya, hi va haveruna exposició molt interessant que, amb rigorosostermes científics presentava l’estat en que es troba larecerca actual sobre el conflicte internacional que vaferir Europa entre 1702 i 1714, i la seva estreta relacióamb el dissortat destí polític de les institucions catalanes.Aprofitant que el seu comissari era el millor expert enl’austriacisme, ens hi hem adreçat per intentar analitzaraquell fenomen polític com a alternativa, la seva actuaciói el seu significat. Es tracta d’una línia de recerca en queAgustí Alcoberro destaca amb obres i articles dereferència que no l’han apartat de la divulgació.

Així ho demostren, per exemple, la seva pàgina webhttp://www.agustialcoberro.com

17

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

internacional, que serà el cappensant, intel·lectual del partitque es crea en la clandestinitat...

Finalment, l’energia d’aquestprocés va ser el conflicte interna-cional. Aquest sector que harebut malament els Borbons esva retro-alimentant amb notíciesque venen de fora: mira que hancreat la Gran Aliança (1701),mira que li ha declarat la guerraa Felip V (1702), mira que aViena han proclamat rei aCarles, III (1703), mira queporten l’Arxiduc a Lisboa (1704),mira que als camps de batallaeuropeus guanyen els nostres…aquestes noticies són les que elpartit austriacista en laclandestinitat, a partir d’un gransistema d’agitació i propaganda,difon entre el col·lectiu pròxim iacaba generant un moviment desuport que serà especialment viua Catalunya.

Quan el 1704 es convoca unajunta de guerra aliada a Lisboa,amb exiliats catalans i castellans,l’Almirante de Castilla diu que laflota aliada ha d’entrar perAndalusia «porque nunca obede-cerá Castilla a rey que venga porAragón». Al final les noticies quetenen de la maduresa del partitaustriacista a Catalunya són tanpotents que la flota aliadaacabarà entrant per Barcelona.En fer-ho, signen la seva derrotafinal, perquè les tropes aliadesque penetren a Castella sónvistes com a ocupadores, i elpoble castellà –no especialmentproborbònic– s’hi acabarà fenten la mesura que els altres sónestrangers. Així, espanyolitzenFelip V, i ell canviarà d’equip degovern per deixar de ser unagent de Lluís XIV. Tambés’espanyolitzarà.

No hi ha programa ideològic,doncs?

Hi ha un de català, un altre decastellà, que no són realment elmateix. La burgesia de Barcelo-na té un model que avui diríemparlamentari, i potserconfederal, que s’emmiralla enAnglaterra i Holanda. Després,en l’entorn del rei hi ha unaamalgama molt estranya:després de tres segles Barcelonatorna a ser una cort reial, ambambaixadors dels estats aliats,una aristocràcia ennoblida pelsserveis prestats, artistes italians

que estrenen la primera òperaque s’interpreta a Espanya... Unentorn diferent del que ha anat ala cort de 1705. Aquesta gent noés l’austriacisme català que haanat a les corts de 1705.

Te continuïtat, persistència?

Els coetanis creien que la NovaPlanta, el nou sistema polític, erareversible. De la mateixa maneraque els exiliats de 1939 partici-pen en la resistència francesa enel convenciment que si els aliatsguanyen la guerra alliberaranEspanya i faran caure Franco, elfenomen que es produeix enl’exili posterior a la guerra desuccessió és semblant. Entre1718 i 1720 hi ha la guerra de laQuàdruple Aliança, en que alsantics aliats se suma la Françadel Duc d’Orléans, regent deLluís XV. El duc de Berwickocupa les viles pirinenques i allàes retira la Nova Planta i es tornaa triar elsajuntaments de lamanera tradicional.Crida a unpersonatge aPerpinyà, elguerriller Pere JoanBarceló, aliesCarrasquet, que téun grup guerrillermolt petit a laCatalunya meridio-nal i li prometdiners i armament si aixecaCatalunya. El 1719 tenim el sudaixecat, i el nord ocupat pelsfrancesos amb un règim que ésel d’abans! Per tant els coetaniscreien que el canvi era possible!

Segon episodi: quan el 1734,aprofitant la guerra de successióde Polònia, Felip V conquereixSicília, els exiliats austriacistesque estaven allà es veuenobligats a fer un segon viatge aViena. Una altra vegada esdestapa una guerrilla catalanamés minoritària, i a finals de1734 es publica a l’exili Via foraels adormits, i el 1736 el Recordde l’aliança fet al Sereníssim ReiJordi III. El primer text en catalài poc després en francès, llenguade la diplomàcia, per tornar asituar el tema en l’agendainternacional; el segon recordaels compromisos adquirits pelsanglesos. Encara creuen que espot tornar a les constitucions,almenys fins el 1734.

A partir de la dècada de 1740queda la nostàlgia de lesconstitucions. La idea que ja noés possible canviar de dinastia,però que algun dia serà possiblerecuperar les constitucions.

L’acord amb els anglesos queconeixem com a «pacte deGènova» va ser unaenganyifa?

El document s’ha publicat!Midford Crowe, com el MarlonBrando de Queimada, de vegadesés comerciant i de vegadesambaixador. El personatge haviaviscut a Barcelona com a corres-ponsal d’una empresa de comerçd’aiguardent anglesa, per tantera una persona en qui aquestaburgesia de Barcelona teniaconfiança personal, uns vinclesimportants. Ell rep papers de laReina Ana que el nomenaministre plenipotenciari perquènegociï amb la resistència a Felip

V. Aquells papers són inclosos enel Record de l’aliança.., iCastellvi els inclou també a lasNarraciones Históricas. Elministeri britànic no els te o noels ensenya, però el debat política Anglaterra durant el setge deBarcelona recull les promesesque s’havien fet en el seu dia, tali com fa el tractat d’Utrecht. Noés un mite tot això! És més: no hiha dubte de que el governbritànic va donar suport enviantuna armada. Ens va enredar elgovern britànic, però no enMidford Crowe!

El Pacte de Gènova és el fruitd’una doble impotència: laguerra internacional començaamb victòries aliades, però noarriba a la península. Aleshoreses fa l’esforç de proclamarl’arxiduc rei d’Espanya i enviar-lo a Lisboa, des d’on comencenuna guerra que no donaresultats, és un fracàs absolut.

Els primers austriacistes sónaristòcrates castellans com l’Almirallde Castella, el primer que s’exilia aLisboa perquè per a ell el que passavaera el punt culminant de la decadènciade la monarquia hispànica.

Continúa a les pàgines següents...

18

Ressenyes ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Continuació... Entrevista a Agustí Alcoberro

Hi ha un primer intent dedesembarcar a Barcelona quefracassa, però aleshoresdecideixen després del pacte deGènova fer coincidir unmoviment revolucionari a laplana de Vic amb l’arribada del’estol aliat. Els anglesos voliencrear una guerra civil peninsulari creuen que per Portugal iExtremadura era impossible!Aquesta és la primeraimpotència!

Per altra banda, un partitaustriacista cada cop mésnombrós sabia que la gent no estiraria al carrer contra Felip V sino tenia el suport de lespotències internacionals. Hauriaestat suïcida anar a la revoltasense elles. El pacte de Gènovaneix d’aquesta sinergia entretotes dues impotències, quedesemboquen en eldesembarcament i la revolta.

Per què el tema no haviatingut l’atenció que ha tinguten els darrers deu anys?

Penso que el mite de l’onze desetembre el crea unaintel·lectualitat d’esquerresliberal republicana iprofundament francòfila.Sanpere i Miquel, que publica el1905 Fin de la nación catalana,era un republicà lerrouxista, iSoldevila, un catalanista liberalrepublicà. Respectivamentmarcats per la guerra franco-prussiana i la primera guerramundial, són aliadòfils, francòfilsi germanòfobs! Alemanya és pera ells l’absolutisme, el saltenrera! I l’emperador austro-hongarés és descendent d’aquellarxiduc Carles que va abandonarels catalans. Com conciliarl’orgull per la defensa heroica de

1714 amb la guerra enque els catalans havienanat contra França i afavor d’Alemanya? Difícil!Sanpere i Miquel, que vacopiar les Narracioneshistóricas de Francesc deCastellví, que te unainformació enorme sobreel període 1700-1725,escriu Fin de la nacioncatalana centrant-se en elperíode que va de juliol de1713 fins el setembre de1714 perquè la història

que li interessa explicar es lad’un poble enfrontat a tots elsestats del món; els anticsenemics i els antics aliats!. I elpitjor és «el que fue el másquerido por los catalanes y elmás ingrato con ellos»,l’emperador. Concilia la defensapatriòtica de l’onze de setembreamb l’actitud profundamentgermanòfoba. Quan et preguntesper què ningú havia anat com enTorras i Ribé a Simancas a mirarels arxius de la repressió, o coml’Albareda a París i Londres amirar els arxius de ladiplomàcia, o com la VirgíniaLeón o jo mateix a Viena abuscar els arxius del Conselld’Espanya i de l’exili t’adonesque aquell tema era difícil peraquells historiadors! Va serErnest LLuch qui va obrir aquestcamí, en un context de crisi del’estat-nació francès, i amb lesguerres iugoslaves de fons, quanes recorda l’imperiaustrohungarés com una manerade sumar les diferentssensibilitats nacionals,respectant-les totes!

Els austriacistes que marxena l’exili a Viena, realmentconstitueixen una facciócortesana molt poderosa?

Emocionalment, Carles VIrecorda Barcelona amb grannostàlgia: havia vingut jove,s’havia format aquí, va conèixeraquí la seva dona i s’hi va casar.Charles Ingrao diu que va morirpronunciant la paraula Barcelo-na. El seu mausoleu i el de laseva dona en contenenreferències, la Karlskirchetambé, crea a Viena l’Hospitald’Espanyols i la seva esglésiadedicada a l’advocació de la

Mercè, la famosa SpanischeReitschule, o Escola Espanyolad’Equitació ocupa un edificiconstruït per a ell, celebravacada any l’aniversari del’alliberament del primer setgeborbònic de Barcelona amb unacte solemne al monestir deMontserrat de Viena…

Psicològicament, pensem en lesfriccions entre les corts de Vienai Barcelona quan durant laguerra demana reforços odiners, que Viena no li satisfà!Quan és nomenat emperador, dequi s’havia de fiar més? Delsministres que havien estat el seunucli dur a Barcelona, que s’haemportat amb ell? O d’aquellsque li havien negat, segons ell, elpa i la sal? Aquesta vinculacióemocional hi és, la literaturaalemanya crea la noció de «partitespanyol» en el sentit d’«hostesvingueren que de casa enstragueren», els nouvinguts s’hanquedat amb els càrrec, tot i quela visió que donen és exagerada ino crec que tinguessin tan depoder!

Quin va ser el destí delsexiliats?

Entre vint-i-cinc mil i trenta mipersones marxen a l’exili. Lameitat són catalans delPrincipat, també hi hacastellans! L’exili català és inter-classista: hi ha fusellers demuntanya o membres de lacoronela, burgesos, eclesiàstics inobles; l’exili castellà és mésaristocràtic. La majorias’instal·len a Nàpols i Milà,perquè han passat a mans del’emperador en virtut del Tractatd’Utrecht, i s’ha creat el Consejode España amb atribucions depoder allà. També hi influeixenla tradició de govern sobreaquests territoris, i les similitudlingüístiques i culturals. El casés que la majoria hi van anar aparar!

A Hongria s’instal·len les tropeshispàniques, 2500 soldats que nos’han quedat al setge de Barcelo-na, que són enviats a la fronteraa lluitar amb els turcs. Faran unpaper clau a la tercera guerraturca. Quan el 1734 han dedesallotjar Itàlia, milers d’exiliatses converteixen en un allau a

19

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El rinoceronte. Alberto Durero

Dieter Salzgeber,

Lóguez Ediciones, Salamanca, 2005.

Jordi Saura

El rinoceronte, una de lasxilografías más famosas de todala historia sirve de hilo conduc-tor a Dieter Salzgeber, un peda-gogo responsable de cursos deformación práctica para profeso-res de arte en Gmünd (Alema-nia), para hilvanar la trayectoriavital y creativa del pintor ygrabador germano AlbrechtDürer (1471-1528).

La obra rastrea el origen de estecélebre grabado sobre maderaremitiéndonos a un rinoceronteunicornio obsequiado por elsultán de Gujarat al virrey de lasposesiones portuguesas en India,Alfonso de Albuquerque, y querecaló en el puerto de Lisboa un20 de mayo de 1515. Se cuenta lagran expectación que la llegadadel exótico animal despertó en lacorte de Manuel I de Avís y ladifusión que esta tuvo por todaEuropa; sobretodo tras llevarse acabo en Belém la celebración deun combate “a muerte” entre elrinoceronte y un elefante traídopara la ocasión, y que aquíaparece descrito con todo detalle.

Según parece, el monarca alber-gaba una enorme curiosidad porverificar la rivalidad que enfren-taba a ambos mamíferos y queconocía gracias a la HistoriaNaturalis de Plinio el Viejo. Lacita, que reunió numerosopúblico en la praça da India el 3de julio del mismo año, trataba

de emular los espectáculos de laantigua Roma mas no respondió alas expectativas creadas, dadoque el paquidermo huyó despavo-rido apenas vio a su oponente. Apesar de todo, el autor se permitedestacar que los asistentes,aunque decepcionados por labrevedad del duelo, tributaronelogios al rinoceronte por su“valentía y arrojo”.

La mascota permaneció en lacorte lisboeta hasta diciembre de1515, momento en que donManuel decide desprenderse deella regalándosela al papa León Xcomo gesto de amistad por elapoyo dispensado a sus conquis-tas en Ultramar. El rinoceronte,no obstante, jamás alcanzó sudestino ya que un temporalsorprendió a la nave que lotransportaba hundiéndose en lasaguas del Mediterráneo frente ala costa ligur en enero de 1516.

Es precisamente, a partir delfatídico desenlace del rinocerontecuando se nos relata la complejagénesis de un dibujo que elartista de Nuremberg representócon maestría sin conocer elaspecto exacto del animal, puestoque nunca se desplazó para verlocon sus propios ojos. Lo elaboróprácticamente a partir de supropia imaginación y contandotan solo con vagas referenciasproporcionadas, según se apuntaen el libro, por alguna descrip-

ción y esbozo hecho por untestigo de la ya mencionada peleade fieras y que respondería alnombre de Valentín Ferdinand.Este último dibujo, cuyo originalse ha perdido, inspiró pocotiempo después tanto a GiovanniPenni de Florencia como a HansBurgkmair y probablementealguno de sus bocetos cayó enmanos de Albrecht Dürer.

Paradójicamente, el genio deDürer otorgaría la inmortalidad aldesventurado animal. Y es que,Dieter Salzgeber mantiene quelas hasta ocho reimpresionesalcanzadas por el grabado –que lamadre del artista vendía en elmercado como baratija– loconvirtieron en un anacrónicobest-seller, ya que ninguna de lasversiones pretéritas ni tampocolas futuras realizadas a partir dela llegada al continente europeode nuevos ejemplares de rinoce-ronte logró tanto éxito; llegando aafirmar, incluso, que el robustomamífero córneo representadopor Dürer constituyó un verdade-ro arquetipo hasta finales delsiglo XVIII, siendo por ello víctimade un sinfín de falsificacionescuyo centro difusor se encontra-ba en tierras italianas.

En definitiva, y una vez sugeridala línea argumental, tan solo cabeañadir que se trata de una obraasequible, bien escrita, adecuada-mente contextualizada y magnífi-camente editada, que sirve deumbral a todo aquel que deseeacercarse por vez primera a lafigura de Albrecht Dürer yconocer así la remota técnica delos grabados en madera.

Continuació...Entrevista a Agustí Alcoberro

Viena, que implica un problemade ordre públic, i –com que enaquell moment l’administracióimperial està repoblant el Banatde Temesvar, territori conquerita la guerra turca, amb parellesjoves de camperols als quiprometen terres– se’ls envia capallà. Són gent gran, senseconeixements d’agricultura, enzones insalubres: per això lafundació de la Nova Barcelona vaacabar resultant un fracàs.

La mort d alguns, els matrimonismixtos dels fills, el retorn d’altres,deixa solament el col·lectiu dedescendents d’exiliats, que ja nosón pròpiament catalans.

No abusem al comparar 1714i 1939?

En termes proporcionals a lapoblació, el nombre d’exiliats enles dues desfetes són

perfectament comparables. Lessimilituds clares són l’abast i elsmecanismes de la repressió i elcapgirament absolut del sistemapolític: la Nova Planta no éscopiar les lleis de Castella, sinóun experiment nou que aprofitael «justo derecho de conquista».I després, la repressió i l’exili nosolament s’han de contar nomésquantitativament, sinó tambéqualitativament. Els represaliatsi els qui marxen són els millors!

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

20

Dossier ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La firma convidada

Francesc Serra i SellarésDoctor en Història Moderna i

Contemporània per la UAB

Tenim quatre importants fontsdocumentals que narren i enspermeten contrastar els fets dela batalla de Prats de Rei de1711. Per una part, com adocument més important, hi hael Diario de lo sucedido en elcampamento de Prats de Rey,desde septiembre a diziembre de1711, elaborat per l’estat majordel comte Guido VonStarhemberg. Aquest manuscrites conserva a l’Arxiu de Guerrade Viena (Ka - Kriegs Archiv -Wien) i fou localitzat per RamonSantaulària i Malet, nascut el 4de juliol de 1949 a Sant PereSallavinera. Des de l’any 1975residí a Viena i en la sevauniversitat estudià Traducciófins a l’any 1985. L’estudiósJosep Riba i Gabarró va teniraccés a la traducció que féuSantaulària del diari deStarhemberg i el va analitzar,publicant-ne l’article «Batallesde la Guerra de Successió a Calafi els Prats de Rei» al número VIIIde la revista Miscel·làniaAqualatensia (1997).

Per altra part, és important lainformació que ens dóna elvolum III de les cròniques de lesNarraciones Históricas, escritespel noble Francesc de Castellví

entre els anys 1701-1724, quis’hagué d’exiliar a Viena acaba-da la Guerra de Successió. Unaaltra font ens la dóna JoanFàbrega, un pagès de Cerarolsque es dedicà a escriure en undietari personal tots els fetsimportants de la seva època iesdeveniments familiars, parlanttambé de la batalla de Prats deRei i del setge de Cardona de1711. I per acabar hi ha tambéuna font inèdita manuscrita quees conserva al Museu Municipaldels Prats de Rei, en una de lespàgines d’un llibre manuscrit decomptabilitat d’una famíliapagesa. Aquest document ensdiu exactament el següent:

«El dia 17 de setembre va serassetjada esta vila estan lo exersit deCarlos terser de Can Selva fins aPuigfarner de numero de 22000homens governats per lo GeneralSteranberch qui estava a Casa Rocade la Manresana. Los de Phalip quintestaven de St. Povim (Sant Pere delVim) fins a la devesa de la Portella.Eran lo numero de 35000 homensgovernats per lo Príncep Bandomaqui estava a Calaf a Casa de Mn.Geroni Abadal. Posaren bateria depeces a la hera den Llobet perespatllar la muralla y casas encaraque las casas les espatllaren mes los

alemanys per traurer las bigas perfer foch que no la bateria y estiguerenfins al dia de Nadal que sen anaren loexersit de Phalip quint y lo de Carlosterser lo dia de St. Joant dia 27 dedesembre deixant las casas de la vilamenos la Rectoria y Casa Candidoinhabitables.»

Aquest manuscrit de l’època ensil·lustra prou bé elsesdeveniments i, sobretot, laubicació dels exèrcits, que talcom especifica, les tropesaustriacistes del mariscalStarhemberg, amb el quartelgeneral a la Manresana, estrobaven situades entre CanSelva i Puigfarner, dues masiesde Prats de Rei que es troben allevant del poble, mentre que lestropes borbòniques es trobaven ala banda de ponent, des del’ermita de Sant Povim fins a ladevesa de la Portella.

El 17 de setembre de 1711 lestropes austriacistes comandadespel mariscal comte deStarhemberg arribaren als Pratsde Rei. Tres hores desprésarribaren també al lloc les tropesborbòniques, comandades pelmariscal duc de Vendôme, que adiferència de les anteriors,portaven peces d’artilleria. Al’endemà, el Duc de Vendôme

La Batalla dePrats de ReiSetembre-Desembre, 1711

El plànol de la batalla de Prats de Rei, publicat aLondres per Nicholas Tindal l’any 1733 en lacontinuació del llibre History of England de Mr. Rapinde Thoyras, és molt clarivident i ens mostra unesescenes que estan completament d’acord amb larealitat històrica documentada.

Com bé mostra el plànol, la batalla de Prats de Reifou una de les més importants que es produiren aCatalunya durant la Guerra de Successió. En aquestahi participaren un gruix molt important de les tropes iels seus comandaments principals al país: per la partborbònica, el Duc de Vendôme, i per la partaustriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, quefou el comandant suprem dels exèrcits aliats del’arxiduc Carles d’Àustria, des de 1708 fins a 1713.

21

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

ordenà bombardejar ienderrocar el poble i els murs dePrats de Rei. Tres canons delsexèrcits borbònics començaren adisparar contra els austriacistes.Aleshores el comte deStarhemberg ordenà l’ocupacióde la vila dels Prats de Rei, ambcinc-cents soldats. Cada dia feiacanviar la guarnició.

El 19 de setembre, des del molíde l’Albareda, dos batallonsfrancesos van atacar, però forenrebutjats amb algunes baixespels atacants i ferits per partdels defensors. Segons Quincy,Starhemberg tenia acampats aPrats de Rei 36 batallons, 44esquadres i 500 húsars. Elmarquès de San Felipe, militarborbònic, assegurava quel’exèrcit que tenia Starhembergal seu camp de Prats de Rei,estava format per uns 12.000soldats. Les xifres delscontingents militars que vanlluitar en aquesta batalla,varien moltíssim, però quedaben clar que era un exèrcitmolt nombrós.

El dia 23 arribà l’artilleriaaustriacista, després del’obertura d’un camí quehavien fet des d’Igualada,passant per Sant Genís i perRubió fins a la Manresana, jaque el camí que passava perCopons estava controlat pelsborbònics. El mateix diaarribaren 460 mules del’exèrcit borbònic. El dia 24,durant tota la jornada, hi haguéel canoneig de l’artilleria del ducde Vendôme, contra les posicionsdels austriacistes. Del 25 al 30de setembre, tant elsaustriacistes com els borbònicscavaren trinxeres als voltants dela vila de Prats de Rei. El dia 28arribaren 12 peces de canó per al’exèrcit borbònic i el dia 30 elshi arribaren procedents deSaragossa 150 carros, 400mules, 800 cavalls i 400granaders. A continuació, duranttota la primera setmanad’octubre, els borbònics vanbombardejar el nucli urbà dePrats de Rei amb 8 canons i dosmorters, obrint una bretxa a lesmuralles. Els atacants tinguerenavaries en tres canons. Per això,en una comunicació feta des delcampament de Calaf el 12d’octubre de 1711 i signada pelmarquès de Valdecañas, entre

d’altres coses informava:

«Los cañones desfonogonados semarchan mañana con el comboy deretorno a Lérida. Hasse empezadouna mina en las ruinas de la brechade Prats; no podemos de ella hazerjuicio, porque hemos ohído, se dize,se necesita de veinte y dos días paraacabarla, empezándola en unanevera que se ha encontrado».

Aleshores els defensorsaustriacistes també minarenl’encontorn de la vila i quan el10 d’octubre els borbònicsestaven disposats a assaltar-la,varen desistir per no arriscar-seamb aquell perill, que varensaber per les informacionsproporcionades per un sergentaustriacista que havia desertat.Així que desistiren de continuaratacant i van retirar l’artilleriacap a Calaf, llevat d’un canó.

El dia 16 d’octubre arribaren800 homes del duc de Vendôme.Aquest, l’endemà, mobilitzava1.000 soldats per obrir un camícarreter des de Calaf fins aCardona, passant per Pinós, ambel concurs d’uns 600 soldats, perprotegir-los i alimentar-los. Eldia 28 d’octubre, els miqueletsaustriacistes van agafar presonerun mercader de Calaf, que vainformar que els borbònics endotze dies havien acabat el camídes de Calaf fins a Cardona,passant per Sant Pere de l’Arç,per la masia de Puigpelat i mésenllà per Pinós, i que per aquestcamí transitaven soldats i carroscarregats de municions que esdirigien a Cardona.

Starhemberg, des de Prats deRei, alertat de les notícies iconeixedor de les intencions delComte de Muret de conquerir el

castell de Cardona amb ajutsefectius del Duc de Vendôme,envià a Cardona un destacamentdel seu camp comandat pelcomte d’Eck, que havia degovernar la plaça, i destinà alcoronel Conrad Planta amb elseu regiment de grisons i 286alemanys. Introduïdes aquestestropes a Cardona i el regimentitalià del comte de Taff, consistiatambé la guarnició de defensadel castell amb el regiment de laDiputació de Catalunya, manatpel seu coronel Pere Montaner iRamon, 145 portuguesos i 34oficials del cos d’agregats. Eltotal no excedia de 2000 homes.Per la part borbònica, el comtede Muret s’emportà a Cardonaquatre batallons francesos, dosd’Arpajón, el regiment deTrujillo, 12 companyies degranaders i 20 homes per batallóque envià a unir-se a l’exèrcit del

comte d’Arpajón i el generalFelicià Bracamonte 1500 cavallsper cobrir el setge.

El dia 8 de novembre, alcampament dels Prats arribaren52 miquelets que els borbònicsfeia vuit mesos que retenienpresoners a Conill. El dia 12 hiarribaren un grup de 200presoners borbònics, aconduïtsper miquelets i sometentistes, i amés hi continuaven arribantdiàriament entre 12 i 15desertors de l’enemic.

El dia 5 de novembre Arpajón,vingut de Castell-lleó (Castellbò),havia arribat a Solsona, i el dia10 s’ajuntà amb el comte deMuret a dues llegües de Cardo-na. Els dies 11 i 12 de novembreacampà el comte de Muret amb8000 infants i 1500 cavalls al Plade Bergús. El dia 13 el duc deVendôme, que continuava

El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistescomandades pel mariscal comte de Starhemberg arribarenals Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al llocles tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc deVendôme, que a diferència de les anteriors, portaven pecesd’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme ordenàbombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats deRei. Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupacióde la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada diafeia canviar la guarnició.

22

Dossier ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

disposant d’una estabilitzacióen-tre els campaments de Calaf idels Prats de Rei, féu una visitade reconeixement per la vila i elsdefores del castell de Cardona,per dedicar-se a preparar lesseves tropes per atacar iconquerir la població i lafortalesa. El mateix dia l’exèrcitborbònic ocupà les dues torresdistants a tir de pistola de la vilai la nit del dia 14 féu construirdues bateries que ensorrarienl’endemà els murs de la vila. Elsdies 15 i 16 de novembre hihagueren combats entre lesinfanteries aliades i borbòniquesi aquestes darreres aconseguirend’ocupar la vila de Cardona, ambmés de 6.000 soldats, cavalleria iartilleria. El dia 17 el Duc deVendôme destinà 1500 homesper avançar en la conquesta delcastell, que dividí en tres cossos:el d’Arpajón, el del comted’Hersel i el del comte de Melun.

El dia 18, en el campament dePrats de Rei, foren disparadesunes salves d’artilleria percelebrar la notícia de laconfirmació de l’arxiduc Carlescom a emperador d’Àustria aViena. Aquestes canonadescausaren una gran alarma en elcampament de Calaf. Arribarena Prats de Rei uns 200 homes,entre desertors i presoners.

El dia 20 de novembre el comtede Muret començà l’atac al

castell de Cardona des de la vila icomençà a bombardejar amb 12canons. Els dies 22 i 23, des dePrats de Rei, sortiren 150granaders, amb 50 barrils depólvora, 1.200 pedres i 70quintars de bales de fusell, queaconseguiren de descarregardins del castell de Cardona. El30 de novembre els borbònicsatacaren dues vegades el castellde Cardona amb 5 companyiesde granaders i altres forces i laseva artilleria experimentavamanca de municions. Però forenrebutjats pels contraatacs delsdefensors austriacistes. El comted’Eck pogué fer arribar aStarhemberg les notícies delsetge. Aquest, des de laManresana de Prats de Rei, enviàel dia 4 de desembre 1.200soldats d’infanteria i des deSúria sortiren 300 dragons, 500miquelets i altres voluntaris i200 cavalls, per anar cap aCardona. Del 3 al 10 dedesembre arribaren alcampament de Prats de Rei 125desertors borbònics, quedeclararen que algunes vegadesels seus canons no podiendisparar per manca de pólvora.També arribaren un grup desoldats estrangers, alemanys,anglesos, holandesos iportuguesos, que es reintegrarena les tropes aliades després defugir del camp enemic que elsretenia presoners.

El dia 19 de desembre el duc deVendôme ordenava el trasllat delseu equipatge personal des deCalaf cap a Lleida, i també s’hiafegiren les pertinences delsmercaders francesos, amb laprotecció d’una companyia degranaders. El dia 20 les forcesaustriacistes del comte deStarhemberg passaren al’ofensiva i els combats esressolgueren al seu favor,allargant-se des de les set delmatí fins a les dotze del migdia, ien aquestes cinc hores estiguéoberta la comunicació amb elcastell de Cardona per a poder-hientrar els carros delsproveïments, de les municions ide 400 homes de reforç. El dia22 de desembre els combats vancontinuar aferrissadament i lesforces austriacistes del comte deStarhemberg aconseguiren ladominació de la vila de Cardona,que fou abandonadaprecipitadament per les forcesborbòniques del duc deVendôme, que fugiren cap aLleida i deixaren abandonat elcampament de Calaf, que haviaestat la seva base logística des demitjan setembre.

Joan Fàbrega, pagès del masFàbrega de Cerarols (Súria), ensdeixà també el seu testimoni deles batalles de Prats de Rei i deCardona, localitat veïna, en elseu dietari personal. Allí ens diuque l’any 1711:

Continuació... La Batalla de Prats de Rei

Fragment del plànolde la batalla dePrats de Rei deNicolas Tindal ambalgunes indicacionstoponímiquesactuals del territori.

23

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

«l’armada del rei Carles es fortificà aPrats de Rei i la de Felip a Calaf, ambque l’armada del rei Felip posà bateriaa Prats. I tota la vila posaren perterra, i mai en pogueren treure els delrei Carles. I el general de Felip enviàuna partida de l’ar-mada, ambcanons de batre, a assetjar Cardona.A la vila, amb promptitud s’hi ficaren,però el castell s’hi tornà moltfortament, i els de fora bateren tantque feren bretxa i bombes, i maipogueren entrar. I estigué assetjatmés d’un mes. I la vigilia de SantAndreu donaren grans avançades i noaprofità res. I el general de Carles,que era Starhemberg, envià socors alcastell, amb que l’armada del rei Felips’hagué de retirar, i li fou forçós deixartota l’artilleria, i municions, i bagatge,i molta cosa que els prengueren. I aixíse’n tornaren a Calaf, i, dins pocsdies, s’alçà tota l’armada i es retiràdret a Lleida. I mentre estigueren aCalaf feren gran mal, robant icremant cases fins a la Molsosa,Pinós, Vallmanya, Matamargó, iarribaren fins al terme de Salo, i lagent s’hi girava a escopetades i elsfeien gran temor.»

El Duc de Vendôme aixecà elcamp de Prats de Rei el dia 24 dedesembre. Els oficials espanyolsasseguraren que en aquestacampanya Vendôme perdé 10.780infants, 4.341 cavalls i 2.845mules. El mariscal comte deStarhemberg, que no havia sortitmés enllà de Prats de Rei, des delseu allotjament a la Manresana,on arribà el 16 de setembre,esperà allí la visita del generalHamilton i del marquès de Daun,que com a testimonis directes lihavien de circumstanciar eldesenvolupament de la victòriaaconseguida amb l’alliberamentdel castell i de la vila de Cardona,en aquella data memorable, tresdies abans del Nadal de 1711.L’exèrcit aliat tingué moltsqueviures durant la campanya dePrats de Rei, ja que l’emperadorCarles havia ordenat transportar aCatalunya queviures de l’Imperiper via marítima. El campamentdels efectius dels aliatsaustriacistes de Prats de Rei i dela Manresana, fou aixecat pelmariscal comte de Starhembergentre els dies 23 i 27 de desembrede 1711, sense haver cedit en capmoment a les embestides delsadversaris borbònics.

Com es pot observar bé en elplànol de Nicolas Tindal, la

batalla de Prats de Rei de 1711tingué com a perímetre principalel territori comprès entre el molíde l’Albareda i l’actual casa del’Estrada, confosa en la llegendadel plànol amb el nom de laCalsina, que queda ubicada alcantó de ponent del nucli dePrats de Rei. Les tropesborbòniques es trobavenubicades a la banda de ponentdel nucli de Prats de Rei, mentreque les austriacistes ocupaven elcantó llevantí. El camí de Pratsde Rei a Copons separava elscampaments dels dos exèrcits ila batalla tingué lloc a l’entornd’aquest camí i al nucli de Pratsde Rei. Alguns punts importantsque controlaven els borbònicsforen les cases de Solanelles,l’Estrada i el Trullàs, mentre queles tropes austriacistescontrolaven Prats de Rei i laManresana, i les actuals cases dePuigfarner, Cal Mensa, CalSegura i Cal Mauric. Les tropesborbòniques tenien un importantcontingent de cavalleria a lareraguarda, mentre que una partimportant de les trinxeres ibateries s’ubicaven aprop delcamí de Prats de Rei a Copons.Per la part austriacista, lesbateries i trinxeres estaventambé força concentrades al’altra banda del camí. D’entreels diferents regiments palatins,imperials, anglesos, holandesos iportuguesos, els primers eren elsque ocupaven les posicions mésavançades en el combat. Lesdelimitacions de les ubicacionsdels exèrcits en el plànolcoincideixen totalment amb lesofertes per l’anònim testimonid’un pagès del segle XVIII queindica que l’exèrcit de Carles IIIestava «de Can Selva fins aPuigfarner», mentres quel’exèrcit de Felip de Borbós’ubicava «de St. Povim (SantPere del Vim) fins a la devesa dela Portella». Així doncs, calconsiderar el plànol de Tindalcom una font documental benfiable per entendre eldesenvolupament i els fets de labatalla de Prats de Rei. Llevat dela confusió de la localització dela Calsina i la confusiótoponímica de Colonelles perSolanelles, la resta cal conside-rar-la ben correcte i apta per serreproduïda i divulgada per a unpúblic general.

Bibliografia:

CASTELLVÍ, Francesc de: Narra-ciones históricas (1701-1724)(edició a cura de Josep M. Mundet iGifre i Josep M. Alsina i Roca).Madrid: Fundación FranciscoElías de Tejada y Erasmo Pèrcopo,1997.

Museu Municipal de Prats de Rei.Llibre manuscrit de comptabilitatd’una família pagesa de Prats deRei dels segle XVII-XIX.

RIBA I GABARRÓ, Josep: «Batallesde la Guerra de Successió a Calaf iels Prats de Rei», MiscellaneaAqualatensia,VIII. Igualada:Centre d’Estudis Comarcalsd’Igualada / Ajuntamentd’Igualada, 1997. Pàgs. 185-210.

RIBA I GABARRÓ, Josep:«L’alliberament de Cardona, l’any1711, segons el Diari de Guerra delmariscal comte de Starhemberg».XXXIX Assemblea Intercomarcald’Estudiosos 1994. Cardona, 1997.

SANTAULÀRIA I MALET, Ramon:Quan Calaf tenia dues eres i 200veïns. Ajuntament de Calaf,Programa Fira i Festa Major deCalaf, 1986.

TINDAL, Mr. History of England,London 1826 (continuació del’obra de Rapin de Thoyras,London, 1733).

Francesc Serra i Sellarés és l’autor de:Sant Benet de Bages, èpocamontserratina (1593-1835), obraimprescindible pels estudiosos d’aquestimportant monestir que va ser declaratmonument nacional el 1931, i la restauraciódel qual la Fundació Caixa Manresa vainaugurar fa pocs mesos dins el complexturístic i cultural Món Sant Benet.

24

Dossier ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Ramon Sans de Monrodon vanéixer al casal de Montrodon, aTaradell, fill de Francesc Sans deMiquel i de Maria de Monrodon ide Mas, pubilla i hereva única,per mort sobtada del seu germà irenúncia de la seva germanagran, monja. Per part de parevenia d’una família originària dela Cerdanya que havia anatascendint dins l’escala social finsa arribar a ciutadans honrats dela ciutat de Barcelona.

Després de la desfeta de l’11 desetembre de 1714, Ramon vaacompanyar voluntàriament elseu pare a presidi a Hondarribia(Fuenterrabia) durant cinc anys.Les hisendes els forenembargades pels felipistesvencedors. En tornar tots dos aBarcelona a finals de 1719 esdedicaren sobre tot a refer elmalmès patrimoni. La Pau deViena, signada entre els anticscontendents l’any 1725, d’unabanda, l’arxiduc Carlesreconegut rei a Catalunya del1705 al 1713, convertitposteriorment en Carles VI

emperador d’Àustria, i de l’altral’antic duc d’Anjou, Felip V reid’Espanya, preveia el retorn deles propietats confiscades alsaustriacistes.

Més endavant, el 1727, el pare,Francesc Sans, decideix marxar al’exili, a Viena, acompanyat d’unaltre fill seu, Miquel, eclesiàstic,per mirar de cobrar una pensiócom a militar d’alta graduació alservei de l’Emperador. Abans,però, fa donació de tots els seusbéns al seu fill gran i hereu,Ramon Sans, que, assumint-ne laresponsabilitat, ha de tenir curadel patrimoni de la casa Sans-Monrodon, vetllar per les sevesgermanes petites i sobre tot,redreçar la malaguanyadaeconomia familiar. El pare li aniràenviant diners sempre que podrà,malgrat les penúries i dificultatsque trobarà a la cort vienesa.

L’any 1729 Ramon Sans deMonrodon es casarà amb MariaFrancisca de Sala i de Sala, pubillade Can Sala, a la parròquia deSant Martí d’Arenys, Arenys deMunt, on viurà des d’aleshores i

on naixeran els deu fills de laparella.

La vida militar de Ramon Sans ésbreu però molt intensa. El seupare, Francesc Sans de Miquel ide Monrodon, tinent coroneld’una de les tres companyies delRegiment de la Diputació delGeneral de Catalunya, va deixarla plaça de Castellciutat, a lesordres del general JosepMoragues, per baixar a lluitar aBarcelona el 1713.

Ramon fou designat capità degranaders dins del mateixregiment del seu pare ambnomés 16 anys, però lluità tanvalerosament com un home fet idret en el duríssim assetjamentque la ciutat patí per part de lestropes borbòniques comandadespel duc de Berwick durantl’estiu de 1714 mentre el seupare, Francesc Sans, eranomenat general de batalla iactuava com a mà dreta delgeneral Antoni de Villarroel.

Alguna de les intervencions deRamon en el setge de Barcelona

La firma convidada

Ramon Sans

Un austriacista aArenys de Munt

Mercè Colomer BartrolíArticle extret de la seva

publicació:Ramon Sans de Monrodon.Un austriacista a Arenys de

Munt. Arenys de Munt:l’Ajuntament, 2006.

Ramon Sans de Monrodon fou batejat el 18 d’abrilde 1697 a la parròquia de Sant Genís de Taradell iva morir l’1 de juny de 1754 a Barcelona. La sevavida va estar fortament marcada per la Guerra deSuccessió, especialment pel setge que Barcelona vapatir de 1713 a 1714 per part de l’exèrcit borbòniccomandat pel duc de Berwick. Ramon hi va lluitarcom a capità de granaders a les ordres del seupare, el general de batalla Francesc Sans de Miqueli de Monrodon, reconegut partidari de l’arxiducCarles com a rei d’Espanya.Ramon era, doncs, un austriacista.

de Monrodon

25

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

ens és descrita per Castellví: unasortida dels assetjats el dia 13 dejuliol de 1714 per desfer elstreballs dels assetjants. Ramonformava part d’un grup de 60granaders juntament amb 300milicians d’infanteria a lesordres del coronel José Íñiguezde Abarca que van atacar per ladreta. En conjunt l’acció varesultar onerosa en baixes pelsdefensors de la ciutat, però enRamon es va distingir perquè vasalvar el general Josep AntoniMartí, que havia caigut delcavall, i que més endavantdesertarà el 15 d’agost de 1714.

Un cop rendida la ciutat deBarcelona, el dia 22 de setembreBerwick va fer atreure ambengany i faltant a la parauladonada, els tretze caps militarscatalans dirigents de la defensade la ciutat, entre els quals elgeneral de batalla FrancescSans, a casa del marquès deLede, requisada a l’austriacistaSebastià Dalmau. Allà forendesarmats, escorcollats idetinguts i més tard conduïts aun vaixell que va salpar del portde Barcelona, rumb a Alacant,per tal de tancar-los a la presód’aquella ciutat. Ramon Sanstambé hi era. De fet, sembla quehi va anar voluntariament perestar al costat del seu pare,segons consta en un documentde l’Arxiu General de Simancas.

Finalment no seran tancats a lapresó d’Alacant perquè no hihavia prou guarnició per vigilaruns presos tan perillosos, i es vadecidir enviar-los ben lluny delsterritoris de la Corona d’Aragóper tal d’incomunicar-los almàxim. Van ser repartits entrePamplona, A Corunya, SantSebastià i Hondarribia(Fuenterrabia). Francesc iRamon Sans van arribar alpresidi d’aquesta darrera ciutatel 4 de desembre de 1714,juntament amb els generals JoanBaptista Basset i Josep Bellver, elcoronel Joan Antoni Llinàs i eltinent coronel Juan RamónBordas, on seran retinguts sotaunes duríssimes condicions.

Santiago Albertí, seguint lacrònica de Castellví, explica quedes d’Alacant, on es va fer unespectacle públic dels presos,ben engrillonats, i flanquejatsper unitats de l’exèrcit felipista,

els militars catalans van haver detravessar Espanya a peu perarribar als seus destinsd’empresonament. No va ser aixíen realitat, no per cap sentimentde compassió, sinó per evitarfugues, com ho indica una cartade l’intendent de Valènciadatada el 27 d’octubre de 1714 aAlacant. Tots els presos vanhaver de patir unes condicionsmolt dures: incomunicats, elspassaven l’escàs menjar per unforat, sota la vigilància continuade dos oficials.

Alguns presos podien rebrediners procedents de les seveshisendes segrestrades per pagar-se la manutenció: així consta enun document, que el 9 de maigde 1716 es va manar lliurar aFrancesc i Ramon Sans i a JoanAntoni Llinàs 2541 ralsprocedents dels seus bénsconfiscats per repartir entre ells,a raó de 4 rals al dia

corresponents als mesos degener a abril del dit any.

Francesc i Ramon Sans,juntament amb Llinàs, sortirande la presó després d’haver lluitata Sant Sebastià al costat delsdefensors espanyols contra lestropes franceses de la QuàdrupleAliança, composada per GranBretanya, Holanda, Àustria il’antiga enemiga, França, id’haver obtingut el perdó del reiel 1719 per aquest fet.

Així, doncs, els Sans, pare i fill,van tornar a Barcelona a finalsde 1719 havent iniciat elstràmits de petició perquè elsfossin retornats els béns que elshavien estat embargats, segonses despren d’un document del’Arxiu Saudín on consta que vanser lliberats el 23 de setembrede 1719, en reconeixement de la

seva participació en la defensade Sant Sebastià.

Prova l’arribada dels Sans, jalliures, a Barcelona una carta quevan escriure al capità general deCatalunya, marquès de CastelRodrigo el desembre de 1719, nosembla cert, com afirmen algunshistoriadors, que els Sans van serempresonats a l’alcàsser deSegovia a partir de 1719 i que hivan romandre almenys fins el1723, per bé que, enreconeixement de la seva conduc-ta en la defensa del castell deSant Sebastià, se’ls va permetrecircular lliurement per la ciutat.

Durant el mes de setembre de1719 s’inicia el procés de retorndels béns embargats, leshisendes de Sant Boi deLlobregat i de Montcada,propietats dels Sans i la de«Vique», Vic, que es devia referiral casal de Mont-rodon. Tambése’ls va restituir una casa a

Barcelona, a més dels censos quecobraven.

Abans d’exiliar-se Francesc Sansva fer donació, el juny de 1727,de tots els seus béns al seu fillRamon per tal d’evitar nousembargaments.

Havia arrendat per quatre anys lapropietat de Mont-rodon, amb lapossibilitat de pròrroga, ja que lafamília vivia a Barcelona, en unacasa del carrer dels Banys.

De la lectura de les cartes que elpare va enviar a Ramon des deViena es desprén que va emigrarmolt especialment per motiuseconòmics, derivats de la sevasituació política de vençut. Voliaaconseguir que a Viena lireconeguessin els serveisprestats a la causa del’emperador Carles i li paguessin

De la lectura de les cartes que el pare va enviar a Ramondes de Viena es desprén que va emigrar moltespecialment per motius econòmics, derivats de la sevasituació política de vençut. Volia aconseguir que a Vienali reconeguessin els serveis prestats a la causa del’emperador Carles i li paguessin el sou que corresponia ala seva condició de militar d’alta graduació, és a dir, elgrau de tinent mariscal amb un sou de 400 florins.

26

Dossier ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

el sou que corresponia a la sevacondició de militar d’altagraduació, és a dir, el grau detinent mariscal amb un sou de400 florins. Al cap de gairebétres anys li concediran un grau iuna paga menors, general debatalla amb només 300 florins.Haurà de recòrrer a préstecs iempenyoraments per podersobreviure ell i el seu fill Miquel,però fins i tot en aquestescircumstàncies tan penosesaconseguirà enviar diners aRamon per ajudar-lo a tirarendavant la casa.

Finalment, l’any 1753, mort jal’emperador Carles, la seva fillal’emperadriu Maria Teresa li

concedeix al general elreconeixement de Tinent Maris-cal de Camp al servei de la Reinade Bohèmia i Hongria, mercès ales influències de la seva fillaGertrudis, ara ja princesa Tassis,que havia anat a viure a Vienatambé. Abans havia estat Coroneldel Regiment de la Excma.Diputació de Catalunya.

Tot i que, a Catalunya, se’lshavien retornat els béns, lasituació no deixava de ser incertai molt insegura pels que tants’havien significat a favor de lacausa austriacista. Lesautoritats borbòniques vandecidir, en determinadesconjuntures bèl·liques,l’embargament dels béns delsresidents en terres del’emperador Carles VI. Un

exemple d’aquesta actitud espot apreciar el 1734, en ocasióde la invasió borbònica de Nàpolsen el context de la guerra deSuccessió de Polònia, quan es vaconfiscar altra vegada elpatrimoni dels Sans-Monrodonpel fet de trobar-se el pare aViena. La mesura va afectar elfill, Ramon, que es va lamentaren un escrit al rei l’any 1735,que no podien embargar unsbéns que ja no eren del seu paresinó d’ell mateix, a qui el parehavia fet donació abans demarxar a Viena l’any 1727. Defet, va haver de comparèixerdavat del jutge de confiscacionsper tal de demostrar que la

donació de la propietat no era unsistema d’ocultació per evadirdiners cap a l’Imperi; en el casdels Sans sabem que va sercompletament a l’inrevés: era elpare el que, de Viena estant, vaanar enviant al fill tot el que vapoder. És a dir, que tot i estaremparat per les disposicions dela pau de Viena i quejurídicament els béns eren seus,pel fet de trobar-se el pare aViena, a Ramon Sans se li vanconfiscar les propietats.

Ramon ha de demanar dinersprestats al negociant Joan Costa,de Vic, el juliol de 1729 perpoder fer front a les depeses delseu casament. Continuaràobtenint diners del mateix Costamitjançant l’arrendament del

castell de Montrodon entre 1730i 1736.

El 7 d’agost de 1729 Ramon deSans i de Monrodon es casa ambMaria Francisca de Sala-Alemanyi de Sala-Vivet, nascuda a Blanesl’agost de 1707, filla i hereva deFrancesc de Sala-Alemany iSantgenís i de Maria Teresa deSala i Vivet. Els capítolsmatrimonials especificaven moltbé, les condicions econòmiquesque s’establien entre la novaparella. El matrimoni FrancescSala i Maria Teresa Sala havia fetdonació a la seva única fillaMaria Francisca de la majoria deles seves propietats, però ambcondicions.

El matrimoni Ramon Sans-MariaFrancisca Sala va tenir deu fillsen vint anys, tres nois i set noies,tots nascuts i batejats a Arenysde Munt. Quan els va nèixer ladarrera filla l’any 1749, Ramon iM. Francisca ja feia un any queeren avis: el fill gran i hereu,Ramon Sans i Sala, casat ambMarianna de Barutell, residentsaixí mateix a Can Sala, havientingut el seu primer fill l’anyanterior (1748).

Aquesta situació familiar, defamília nombrosa portarà aRamon i M. Francisca a demanarexempció d’impostos l’any 1750,perquè havien de mantenirmoltes persones a casa.

El matrimoni Sans-Sala passaràgran part de la seva vida envoltat

Continuació... Ramon Sans de Monrodon

Panys austracistes. Testimonis de l’adhesió a Carles d’Àustria, a Arenys de Mar i Arenys de Munt.

27

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

de plets, requeriments de deutes,reclamacions... L’abundantdocumentació conservada al’Arxiu Saudín ens mostra unRamon sempre aclaparat per lanecessitat de diners en metàl·licno només per tirar endavant lafamília nombrosa pròpia, sinótambé per dotar les germanes. Lavida de Ramon Sans com a senyorrural es va desenvolupar en unapermanent situació deprecarietat econòmicaaccentuada per la rígidavigilància dels seus sogres:segons els capítols matrimonialssignats per Ramon i MariaFrancisca només podia utilitzar500 lliures. De fet, vivia delssogres, cosa que detecta molt béel seu pare.

A més, els germans, sobre tot elsque havien marxat del país lireclamaran part de l’herència.Va començar Gertrudis, laprincesa Tassis, quan encaravivia el pare, a reclamar la sevapart de l’herència de la sevamare, Maria de Monrodon. Elpare, en aquest cas, es va posar afavor de l’hereu, de Ramon,perquè coneixia les dificultatspecuniàries per les que passava ila seva constant lluita contra elsacreedors, agreujades per lafamília nombrosa. A l’ArxiuSaudín és molt abundant laquantitat de factures de sastres,de cerers, de candelers, defusters i mestres d’obres.

Resulta curiós que els germans,des de Viena li reclamin sovint aRamon diners, fins i tot Miquel,li’n demana perquè necessiten fer-se vestits nous ja que seguramentseran rebuts per l’EmperadriuMaria Teresa. I Carles li sol·licitaràuna tramesa de 100 doblons almes per anar a viure a Roma i queRamon se’ls cobri del benefici deSant Lleïr, la capella de SantAntoni de Vilamajor.

Realment temps difícils pelsantics austriacistes represaliats,amb terres poc productives, pocsdiners i cap possibilitatd’aconseguir un càrrec.

Ramon va morir el dia primer dejuny de 1754 a Barcelona, onsembla que va viure els darrersanys de la seva vida, «al cap devall de la Devallada de Santa

Eularia en Barcelona», potserper deixar Can Sala a mans ja delque era el seu hereu, en RamonSans i Sala ja casat i pare defamília. Va morir abans que elseu pare, tot i que aquest haviade suportar les dures condicionsde l’exili vienès. De les cartes delpare es desprèn que Ramon notenia una salut massa ferma.

És molt probable que MariaFrancisca, la dona de Ramon,intervingués enèrgicament encontra de l’enviament de dinersals familiars vienesos. Ens ho fancreure les cartes que, un copmort Francesc, el pare, i Ramon,l’hereu, envien Miquel i Carles ala vídua Sans i al nou hereu, elseu nebot Ramon Sans i Sala,reclamant també part de laherència, ja que diuen que en ferdonació el pare dels béns aRamon l’any 1727, es va reservarmil lliures per llegar-les al morir.Aquest plet el van dur al Marquèsde las Minas, Capità General deCatalunya perquè des del’Audiencia de Barcelona se’ls fésjustícia, ja que Miquel es creiaamb dret de reclamar el quequedés d’aquestes mil lliures amés de les rendes del beneficidels Quatre Sants Màrtirs de laCatedral de Girona que el seugermà cobrava com a apoderat idel que no li havia enviat capquantitat en tots aquests anys.Maria Francisca, vídua de RamonSans els respon que està d’acorden alimentar-los a condició quetornéssin a casa, on els béns hiestaven vinculats i que Ramonn’havia disipat molta part.

Tot i que els germans vanrecòrrer al suport de la germanapetita, l’abadessa de Sant Perede les Puel·les Maria Teresa Sansde Monrodon, no se’n van sortir:Maria Francisca es va mostrarinflexible amb els cunyats ja queprou feina tenia per ajudar elsseus deu fills.

D’altra banda, Francesc Sanshavia atorgat testament militar afavor del seu fill Ramon com ahereu universal el 12 d’octubrede 1753 a Viena, escrit de laseva mà i segellat amb les sevesarmes, amb firma i segell deJuan Ziegey, Tinent generalAuditor de Guerra de S.M.

Cronologia de la vida deRamon Sans de Monrodon

1697: neix al casal-castell deMont-rodon, a Taradell

1713: és nomenat capità degranaders del Regiment de laDiputació

1714: participa activament en elsetge de Barcelona fins l’11 desetembre

1714: és empresonat aHondarribia juntament amb elseu pare

1719: aconsegueixen la llibertat,pare i fill tornen a Barcelona

1727: el seu pare li fa donació detots els seus béns abans de marxara l’exili vienès

1729: es casa amb Maria Francis-ca Sala i Sala, de Sant Martíd’Arenys

1730-1749: seran pares de deufills, tres nois i set noies, totsbatejats a Arenys de Munt

1754: mor a Barcelona als 57anys

Imperial: perfectament vàlid,perquè va ser legalitzat pelsecretari «del Ministerio Plenipo-tenciario Español en aquelreino». La realitat era, però, queFrancesc Sans estavapràcticament a la misèria i pocacosa tenia per llegar a Viena, peraixò Miquel insistia en que lacunyada li enviés recursos des deCatalunya.

A la mort de Ramon, MariaFrancisca va continuar portantamb mà ferma la gestió delpatrimoni, com es pot veure encartes del rector de Taradell enrelació amb el castell/casal deMont-rodon.

Maria Francisca va morir aArenys de Munt el 2 de febrer de1789 i va demanar ser enterradaa la tomba dels Sala a l’esglésiaparroquial de Blanes.

La nombrosa descendència Sans-Sala va contribuir a redreçar lanissaga dins la societat del seutemps, de primer arrelats aArenys de Munt i més tard aBarcelona, on acabaran assolintcàrrecs de certa importància.

28

Dossier ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Monestir de Ripoll mantenia lavila sota un règim de feudalismeextrem. Monopolitzava tot elcontrol polític i econòmic, iexercia l’alta i baixa justícia, meri mixt imperi, a través d’unsoficials propis que nomenaval’abat sense intervenció niproposta dels homes de la vila.De fet, Ripoll no posseïa la formajurídica d’universitat –per tantno tenia cap capacitat d’obrarpolítica ni econòmicament– nitenia un règim de govern localpropi1.

Aquesta situació contrastava ambl’econòmica. Des del segle XVI, iespecialment el primer quart delXVII, la vila prosperava gràcies ala indústria tèxtil –amb ladistribució de teixits de segonaqualitat– i del ferro –amb lafabricació de claus i armes–.Aleshores ja havia cobrat un granprotagonisme comercial l’eixeconòmic Ripoll-Vic-Barcelona2.

En aquestes circumstàncies, lesvelles estructures feudals queregien la vila sota el vassallatgedel monestir encaixavenmalament amb aquest incipientcanvi cap al precapitalisme i capel creixement econòmic-social dela mateixa. Aquesta situacióportava al descontentament d’unimportant sector de la poblacióque, com a conseqüència,s’enfrontava amb el Monestir.Les seves reivindicacionspassaven per aconseguir laforma d’universitat amb uncontrol polític i econòmic efectiusobre la vila, domini que elspermetria aplicar polítiquesadequades als seus interessosmanufacturers i comercials. A

més, aquesta capa socialprobablement cobejava un poderpolític acord amb la seva riquesai amb el seu nou statuseconòmic.

L’enfrontament pel control de lavila, però, no era nou, ja que elcercaven des del segle XIII, ihavia dividit plurisecularment lavila en dos bàndols diferenciats;els que estaven amb el monestir iels que estaven amb la vila. Laguerra de Successió va brindarals ripollesos l’ocasió de lluitaren un plànol diferent per assolirles seves pretensions.

La postura inicial de la viladurant el conflicte va serd’indefinició calculada. En elsprimers anys de la guerra, elsripollesos no es van moure perposicions ideològiques osimpaties vers un rei o un altre:ser austriacista o botifler era unaqüestió pràctica relacionada ambels seus propis interessos locals.Així, al llarg dels anys 1705 i1706, els homes del bàndol de lavila van desplegar una intensacampanya de negociacions ambels representants de Felip V iamb els de l’arxiduc Carles, amb

l’objectiu d’obtenir un governmunicipal propi, controlat perells i independent del monestir.A canvi, oferien armes i/o diners.A tal efecte van enviar síndics aambdós pretendents. D’unabanda, van prometre l’any 1705a l’intendent de l’exèrcit francèsD’Albaret, que els homes de lesmuntanyes i ells mateixosprendrien les armes a favor delduc d’Anjou si, a canvi, Felip Vels hi concedia la facultat deformar un consell de govern i denomenar cònsols com arepresentants3. D’altra banda, unmenestral de la vila, el manyàJoan Saguí, romania a Barcelonadurant els anys 1706 i 1707negociant les mateixes peticionsamb el pretendent austriacista4.

Tant amb el Borbó, com ambl’Àustria, van arribar a parlar deles condicions de govern delfutur Consell de la vila, delnúmero de membres, la formad’elecció en bosses, les classessocials que composarien cadabossa, el número de cònsols, lesrelacions amb el Monestir, etc.Sabem que inicialment lespretensions dels homes de la vilaeren altes. Però els monarques

Míriam Arévalo Viñas

La vila de Ripoll a laguerra de SuccessióUn exempled’austriacismeinteressat

Ripoll, a principis del segle XVIII, era una creixentvila protoindustrial sota el domini feudal d’unpoderós senyor eclesiàstic: el Monestir de SantaMaria de Ripoll. Amb aquesta frase inicial faignotar la situació complexa que patia la vila.L’antítesi precapitalisme-feudalisme marcava lesrelacions entre la vila i el Monestir, relacions nomancades de certa tensió que trobarien com apunt de ruptura en aquesta època la conjunturabèl·lica de la guerra de Successió.

1 TORRAS I RIBÉ, Josep M. “Aproximació a l’estudi del domini baronial del Monestir de Ripoll(1266 – 1719)” Primer congrés d’HIstòria Moderna de Catalunya, 1984.2 GARCÍA ESPUCHE, Albert, Un siglo decisivo. Barcelona i Catalunya 1550 – 1640,Alianza Editorial, Madrid, 1998. També a DANTÍ J., “Barcelona i la xarxa urbana catalana alssegles XVI-XVII” dins DANTÍ, J. (Coord.), Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de laCatalunya moderna, Rafael Dalmau ed., Barcelona, 2005.3 ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.4 ACRI, Sign. 418/2

29

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

no van cedir fàcilment aaquestes pretensions, modificantsovint les propostes que rebien.Sembla que la postura de Felip Vva ser finalment menys favorableals seus interessos, o potser vacostar més temps arribar a unacord amb ell. És possible que elMonestir –i els seus partidaris–tingués molt a veure en el fracàsd’aquestes negociacions, o, almenys, sabem que ho va inten-tar. L’abat, Fèlix de Vilaplana,havia estat nomenat per Felip Vl’any 1704, i, vivint a Barcelona,va presentar un memorial davantl’arxiduc Carles per tal queaquest desestimés la petició dela vila l’any 17065.

El 17 de març de 1707, però,Carles d’Àustria atorgava alshomes de la vila el privilegid’universitat i s’establia unaforma de govern consolar aRipoll, independent de l’abat6. Acanvi, aquests havien de lliurar al’arxiduc una quantitat en dinerssuperior als mil doblons. Noobstant, els ripollesos no van serlliures per formar les bossesinsaculatòries dels seus càrrecs,ja que l’arxiduc va fer gala d’uncert intervencionisme en escollirtotes i cada una de les personesque havien de formar les tresbosses, amb seguretat, perdepurar el govern d’elementscontraris a la seva causa.

El 14 de juny de 1707, per tant,la vila de Ripoll s’erigia enuniversitat amb consell icònsols, prenent possessió delscàrrecs dins l’esglésiaparroquial de Sant Pere deRipoll amb la presència delveguer de Vic, executant, així,l’ordre reial i el privilegi atorgatper Carles III a la vila de Ripoll.

Es pot afirmar, per concloure,que el posicionament en laguerra de Successió a Catalunyano sempre va ser fruit d’unaideologia clara vers els aspirantsal tron, sinó que van existircasos locals en els quals militaren un bàndol o en un altre eraqüestió d’un conflicte mésproper i quotidià, on els

5 ACRI, Sign. 418/26 ACRI, Sign. 7527 Afirmació feta ja per ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de laconspiració a la revolta 1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.

interessos locals influïen al’hora d’escollir bàndol7. PerRipoll, austriacista només apartir del 1707, i sols desprésde dures negociacions, la guerrasuccessòria havia tingutimportància segons el que podiaaconseguir a favor de la sevapròpia lluita local plurisecularen contra, o a favor, del dominisenyorial. Els dos bàndols

existents a la vila es van equipa-rar al bàndol vigatà o botifler.Tanmateix, el 25 de març de1715, rere el triomf de Felip V,es va anul·lar aquesta forma degovern consolar, i la vila vapassar a l’obediència de l’abattornant a la situació anterior al1707. La derrota austriacistahavia significat la seva pròpiaderrota.

Tant amb el Borbó, com amb l’Àustria, van arribar aparlar de les condicions de govern del futur Consell de lavila. Sabem que inicialment les pretensions dels homesde la vila eren altes. Però els monarques no van cedirfàcilment a aquestes pretensions, modificant sovint lespropostes que rebien.

30

Conferència-soparamb Llibert Ferri

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ què hem fet ○ ○ ○ ○ ○ ○

per Ferran Sánchez

Hem retornat a la Biblioteca Pública Arús: el 13 denovembre passat, Llibert Ferri, antic corresponsal deTV3 a l’extinta Unió Soviètica, ens avançava elcontingut del seu nou llibre, dedicat a analitzarl’evolució d’aquell experiment que va marcarprofundament el segle XX. Com a periodista ell vaestar testimoni de la desintegració i ensorrament dela Unió Soviètica; fruit d’aquelles experiències vaescriure Memòria del fred (Empúries, 2006), onrealitzava un recorregut geogràfic i històric perl’Europa de l’Est. Amb l’aniversari de l’assassinat de laperiodista russa Anna Politkóvskaia de fons, es vadebatre sobre la naturalesa del règim nascut de larevolució bolxevic i el camí seguit fins arribar a laRússia actual, just quan es commemoraven elsnoranta anys de la revolució d’Octubre.

Reservades per a socis

Els cursos a la Casa Elizalde han incorporat activitats extraordinàries ales que s’han pogut afegir tots els socis que ho han volgut. Per unabanda, “Les presències ocultes: el paper de la dona en la Història”, acàrrec d’Isabel Gascón, va comptar amb una classe pràctica especial:la visita a l’exposició Passió i negoci, l’art a la Venècia dels segles XVIIi XVIII, que s’estava celebrant a La Pedrera. Per altra, la segona edicióde L’Espanya del Capitán Alatriste va incloure una sessió final queaprofitava l'ampliació del Museu del Prado amb l’exposició Fábulas deVelázquez: mitologia e historia sagrada en el Siglo de Oro, per presen-tar-nos el pintor sevillà amb uns altres ulls. Concretament, RubénGonzález, llicenciat en Belles Arts, professor de dibuix i soci de FentHistòria, ens va acostar d’una forma diferent a la pintura del Segled’Or amb la conferència Velázquez, el caballero que no pintaba nada.Entre les activitats reservades als socis va estar també la visita elpassat 15 de desembre al museu etnològic: l’extraordinària col·leccióÈtnic ens va ser presentada per la seva conservadora, Dolors Soriano, iper Victòria Medina, que va organitzar la sortida.

UNESCO

Victòria Medina s’ha presentat com a membre de Fent Història en lesconferències de les que s’ha responsabilitzat dins els cicles quecoordinava per al Programa Altaveu de les Cultures del Club d’Amicsde la UNESCO. Per una banda, L’éléphant d’Afrique: arqueologia iprimeres ocupacions humanes (l’onze de febrer, dins el seu curs sobreCosta de Marfil); per altra Arqueologia a la mítica Terra Australisincognita (el catorze de febrer, dins el cicle sobre Austràlia). ElPrograma Altaveu acompleix ara deu anys de prestigi, durant els ques’ha dedicat a oferir cicles monogràfics dedicats a un país, una cultu-ra o un poble, per tal de fer-nos descobrir la rica diversitat del nostreplaneta. Hem d’estar orgullosos de que, en el darrer llibretó delprograma, la nostra associació apareix en la llista d’entitatscol·laboradores.

31

Acomiadant Escolapi

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Fent Història. Associació Catalanad’Estudis Històrics

Hotel d’Entitats de GràciaProvidència, 4208024 Barcelona

A/e: fenthistoria@hotmail.comFax: 93 213 08 90Pàgina web: www.fenthistoria.org

Consell de redacció:Junta Directiva de Fent HistòriaCoordinació:Ferran Sánchez i Luis PizarroMaquetació:Eva López

DL: B-27290-02ISSN: 1695-3622

Els articles que s’inclouen sónopinions particulars i se’nresponsabilitzen els mateixosautors. La reproducció total oparcial del seu contingut sols podràefectuar-se citant la procedència.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Edita

Fent arqueologia

Els cursos a la Casa Elizalde continuen amb èxit: lanissaga d’Història d’Espanya ha seguit amb Les llums iles ombres; la de dones, amb Femení plural: històriesde dones. Però el que s’ha vingut repetint amb més èxitha estat el de pràctiques d’arqueologia, Mirant enrere:introducció a l’arqueologia. Victòria Medina vaorganitzar també el 17 de novembre passat el taller “Elllarg viatge de la nostra espècie: reconstruïm el seuarbre genealògic”, que mitjançant exercicis pràctics vaconfeccionar l’arbre filètic dels nostres avantpassats,tot incident en les darreres troballes arqueològiques.Va ser la nostra contribució a la Setmana de la Ciència,una programació multitudinària i variada de trobadesque organitza des de fa dotze anys la Fundació Catala-na per a la Recerca.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya vapresentar la restauració de l'Esculapid'acord amb la imatge que es creu tinguél’escultura a l’antiguitat. Considerada arala millor i més estudiada escultura clàssicatrobada a la Mediterrània Occidental, hatornat a Empúries obrint l’Any delCentenari del seu descobriment i un bongrapat d’actes commemoratius, el nostrecompany Oleguer Biete va organitzar unaapassionant visita que es va entretenir enexplicar-nos totes les teories sobre lainterpretació d’aquesta peça de referència.

Finalment, aquest semestre hem presentat la nostra novaweb, dissenyada per Isabel Gascón:

A http://www.fenthistoria.org ens mostrem almón més elegants que mai i oferim una eina a qui ensvulgui conèixer o saber les activitats que oferim.

Les nostres conferènciestambé han volgut donarcabuda a jovesinvestigadors. Per unabanda, Alexandre Coellode la Rosa, professord'Antropologia de laUniversitat Autònoma deBarcelona, ens va pro-nunciar la conferència«La fabricació de sants jesuïtes en el Perú del set-cents» el 26 de febrer. Per altra, Jesús Villanueva,editor de la revista National Geographic Historia, ensva parlar de Cyrano de Bergerac i els llibertins delsegle XVII el 29 d'abril.

Investigadors

32

Recull depremsa

per Basi Moreno ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○○ ○ ○ ○

La ciudad de Tombuctú (Mali) acogió en elsiglo XV el exilio andalusí que abandonó Toledo

y recibió un legado español, los manuscritos delFondo Kati. Pero los manuscritos no son el únicovestigio de la presencia andalusí, la mezquitaDjingareiber, la más antigua de la ciudad, fue

construida por el arquitecto granadino Ishaq esSaheli. Un paseo por la ciudad permite ver queaún hoy pervive un toque de la arquitecturamarroquí con cierto sabor andalusí. La

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Vanguardia, 2/9/07.

Cae una arcada de Ca la Garsa en Tarragona ycon ella el último vestigio judío del siglo XIII. ElAyuntamiento atribuyó la caída al malapuntalamiento de la arcada por la inmobiliaria

que poseía el edificio hasta febrero de este año,hecho que conocía el área de Patrimonio delAyuntamiento antes del suceso, restándoleimportancia al alegar que se podrán volver a

levantar los arcos y apuntalarlos correctamente.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La Vanguardia, 5/9/07.

Detectados vestigios que podrían ser del templode Augusto bajo la catedral de Tarragona.

Tecnología punta en radiosondeo ha permitidodetectar estructuras que podrían ser el ansiadotemplo buscado, sin éxito, durante siglos. Lostrabajos arqueológicos que se planteen para su

estudio deberán ser selectivos para no

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

interrumpir el culto. Avui, 14/9/07.

La aparición de un refugio antiaéreo frenaunas obras en Poble-sec. El barrio era una de laszonas que tenía una densidad más elevada de

refugios. De los 1401 refugios censados más de100 estaban en el eje Puerto-Av. Paral·lel, Poble-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

sec-Sants. Avui, 30/9/07.

La periodista egipcia Amal Ramsis sigue el

rastro perdido de 800 árabes que combatieronen la Guerra Civil Española como voluntariospor la República y de los que nunca se hahablado. El rastro de los combatientes se perdió

porque llegaron a España con pasaportesfranceses, ingleses o españoles en un tiempo enque sus países eran protectorados o colonias.300 murieron en la Sierra de Madrid, en Teruel

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

o en la Batalla del Ebro. Regió 7, 30/9/07.

Los arqueólogos creen haber encontradovestigios de la ciudad más antigua de laPenínsula, la Gadir fenicia del VIII a.C. Tras lasexcavaciones en el poblado de Doña Blanca

ahora nuevos hallazgos en Cádiz y Chiclana hanampliado las esperanzas de hallar el enclavedefinitivo de la ciudad fenicia, aunque algunosexpertos prefieren, como los griegos, hablar de

las Islas de Gadir, un concepto plural dondeCádiz podría tener su importancia y el puerto

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

también. El País, 7/10/07.

El gobierno de Tailandia utiliza centenares de

refugiadas birmanas como atracción turística,las famosas kayan, o mujeres jirafa. Estasmujeres viven sin papeles en Nai Soi, unsupuesto pueblo tradicional, en realidad un

campo de refugiados, en condiciones indignascobrando 35 • mensuales por hacer de atracción

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

turística. Avui, 11/10/07.

Crisis diplomática entre EE.UU y Turquía trascondenar el Congreso el genocidio armenio.

Turquía continúa negando que se perpetrara ungenocidio en 1915, mientras que Armeniaconsidera que el reconocimiento es un acto dejusticia histórica. El episodio convirtió a los

armenios en uno de los pueblos más dispersospor el mundo y en uno de los más activos enbusca del soporte a su causa. El Mundo y Avui,

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

12/10/07.

Pillaje en las iglesias de El Bierzo. 6 robos entemplos cercanos a Ponferrada muestran elrepunte de los saqueos al patrimonio histórico enmanos de la Iglesia. La oleada de robos es solo

una pieza más del mosaico que cubre el territorionacional. Los investigadores creen que en Españahay unas 50 personas que se dedican a estos

expolios, un trabajo fácil y atractivo incluso para

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

los no profesionales. El País, 14/10/07.

Fallece Joan Sans Sicart, un anarquista de la

vieja escuela que combatió por la libertad enCataluña durante la Guerra Civil y se exilió enToulouse. Vecino y secretario de FredericaMontseny, fue partidario de la supresión de las

patrias, convencido de que las fronteras eranfruto de los intereses de la burguesía y no de la

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

naturaleza de las cosas. El País, 16/10/07.

El régimen franquista exhumó fosas y trasladó

al Valle de los Caídos, sin identificarlos y sinpermiso de las familias a más de 20.000 muertosde ambos bandos. Casi 50 años después la relaciónde los caídos no ha sido informatizada. El Valle se

rige por disposiciones de 1957 no derogadas. Doscomisiones para regular su régimen jurídico no se

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

reunieron nunca. El País, 21/10/07.

Lleida rinde homenaje a los niños fallecidosen el bombardeo de 1937 en el Liceu Escolar,

un cruento ataque de la aviación italiana que sesaldó con 48 escolares muertos. Los supervivien-tes lamentan el olvido y comparan los hechos

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

con los de Gernika. El Periódico, 3/11/07.

Granollers halla un gran refugio antiaéreo de laGuerra Civil. El refugio, de unos 25 m de longitud,ocupa el espacio de la plaza de Salvador iMaluquer y podía albergar a 800 personas. El

Ayuntamiento tiene previsto rehabilitarlo para ser

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

visitado a partir del 2008. El Periódico, 10/11/07.

El Parlamento suizo rehabilita a Anna Göldi, laúltima bruja de Europa, decapitada y torturadaen 1782. Göldi era una criada que trabajaba para

un médico, del que era su supuesta amante yquien la denunció. La caza de brujas comenzó apartir de 1490 en toda Europa, pero ya era algoimpopular en 1782. Con la excusa de la brujería se

eliminaron disidentes políticos, enfermosmentales, supuestos herejes, comadronas,

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

abortistas o simples buscavidas. El País, 10/11/07.

Aflora en la C/ Ciutat un nuevo vestigio de

Barcino. El muro, del siglo I, ha surgido bajo unedificio que oculta el ábside de Sant Just y es decapital importancia para entender la Barcelonaromana, ya que pudo pertenecer a un edificio de

relevancia. El derribo de la finca de Ciutat, 3,permitiría liberar el ábside de la iglesia de Sant

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Just. La Vanguardia, 13/11/07.

España se convirtió ayer en el primer país quereconoce la persecución de los homosexuales

al destinar una partida presupuestaria pararesarcirles de la persecución que sufrieron bajolas leyes franquistas. Solo 50 gays se beneficia-rán de las pensiones, porque la mayoría han

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

muerto. El País, 15/11/07.

Las obras del AVE a Valencia dejan al descubierto8000 fósiles de hace 80 millones de años enFuentes, Cuenca. Los paleontólogos tienen hasta fin

de mes para salvar lo más posible. 8 dinosaurios,14 cocodrilos y decenas de tortugas se hallan entrelos hallazgos, que convierten a Cuenca en uno delos mayores centros de estudio del Cretácico, ya

que a estos hay que sumarles los del yacimiento de

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Las Hoyas, aún más antiguos. El País, 16/11/07.

50º aniversario de Sidi-Ifni, la guerra olvidadapor el régimen, la última guerra en la queparticipó España. Los 2000 soldados españoles

que participaron carecían de toda experiencia ypreparación y sufrieron unas condicionesdurísimas, sin agua, ni víveres, ni apenasarmamento que no sabían utilizar. Franco

apenas proporcionó información a la opinión

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

pública sobre el tema. El Mundo, 24/11/07.

La historia de la prisión de mujeres de LesCorts, donde se encuentra El Corte Inglés de la

Av. Diagonal, se convierte en material didácticopara los Institutos. El material pedagógico sepuede encontrar en www.presodelescorts.org y

como complemento un documental con testimo-nios de María Salvo, Soledad Real y JoaquinaDorado. El proyecto lo ha financiado el Memorial

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Democràtic de la Generalitat. El Punt, 28/11/07.

Austria exhibe durante un día la TabulaPeutingeriana, la única copia que se conserva deun plano de carreteras del siglo IV, una especie

de Guía Michelín del Imperio Romano. Elmapa indicaba con señales los mejores lugarespara descansar entre España y Asia. El

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Periódico, 28/11/07.

El Ministerio de Cultura compra por 30.757 • el

manuscrito de Crucifixión, el poema deGarcía Lorca que completa la obra Poeta enNueva York. Escrito en 1929 se perdió su pistaen 1936 y no se supo de él hasta 1950, cuando

Miguel Benítez entregó el texto al poeta canarioAgustín Miralles, que lo publicó en la revista

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Planas de Poesía. El Mundo, 29/11/07.

Se edita la Planimetría Arqueológica de

Tarraco, un documento del ICAC que recopilatodos los restos hallados y detalla los indicios deposibles nuevos descubrimientos. El Área deUrbanismo lo tendrá en cuenta a la hora de

otorgar o rechazar licencias de obra. Barcelona

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

tendrá su mapa en 2008. El País, 30/11/07.

La comunidad judía irrita a un equipoarqueológico por la retirada de 158 restoshumanos hallados en Tárrega, que enterraron en

Collserola sin que se realizaran los análisisprevistos en el laboratorio de la UAB. Elconflicto ha surgido por la falta de un protocoloconcreto para las actuaciones en necrópolis

judías. El Plan Integral d’Arqueologia queelabora la Conselleria de Cultura incluirá esteprotocolo para evitar problemas de este tipo en

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

el futuro. El Periódico, 1/12/07.

La investigación del historiador Joan MariaThomàs aporta importantes revelaciones sobrela política de la Administración de EE.UU. conFranco durante la II Guerra Mundial. La

antipatía entre Roosevelt y Franco era mutua yEE.UU. vio con alivio como Franco despedía desu gobierno a Ramón Serrano Suñer. Roosevelttendía a ver la Guerra Civil como una guerra

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

entre democracia y fascismo. El País, 3/12/07.

Salvada la muralla de mar descubierta en laEstació de França. El Ayuntamiento obliga aSacyr- Vallehermoso a retirar el aparcamientoque se construía para preservar el baluarte de

Migdia. La construcción podrá visitarse cuando

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

termine la obra. Avui, 6/12/07.

Fallece Elly Beinhorn, pionera y leyenda dela aviación alemana. Su sueño fue siempre

pilotar aviones que volaran largas distancias ylo consiguió en 1931 cuando llevó a unaexpedición antropológica a Guinea Bissau, luegoviajó por todo el mundo. Después de la guerra se

le prohibió volar y al recuperar su licenciaregresó a las exhibiciones aéreas y escribió

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

numerosos libros. El Mundo, 7/12/07.

El Museo Arqueológico de Tarragona sedesplazará a la vieja Tabacalera, lejos del

centro histórico donde se halla situado. La sedeactual será un museo explicativo de la ciudad. Eltraslado supondrá la revitalización de laolvidada necrópolis paleocristiana que se

encuentra justo al lado y está cerrada al público

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

desde 1944. El País, 15/12/07.

La Jonquera inaugura el Museo Memorial delExilio (MUME), dedicado al éxodo y su legado,

el primero en Europa dedicado a este tema,aunque no se abrirá al público hasta finales deenero. El museo recoge también la vivenciarepublicana en los campos nazis. La Vanguardia

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

y Avui, 17/12/07.

Arqueólogos catalanes de la UB buscanrastros de Raimon LLull en Uzbekistán. Laexpedición ha sacado a la luz hallazgos deincalculable valor en Termez, que alimentan la

idea de una primitiva globalización cultural y deun gran tráfico de ideas y lenguas. La ciudadestá en el centro de la Ruta de la Seda y fuefrontera oriental del imperio griego. La obra de

Llull Els cent noms de Déu, escrita en el sigloXIII, pudo estar inspirada en la obra del místicosufí Hakim Termidi (El sabio de Termez), cuyopensamiento había llegado con toda seguridad a

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Al-Andalus. La Vanguardia, 23/12/07.