Butlletí núm. 1 – set./oct. 2010

–3–

ÍNDEX

Pàg. 3 Índex / PòrTICPàg. 4 Opinió. Tiempo de genero-

sidad y valoresPàg. 5 Tema del bimestre. Activos

+50, un estilo de vida pro-activo

Pàg. 6 Opinió. Què és governarPàg. 8 «De senectute». Ideas so-

bre la AbuelitudPàg. 9 La pàgina dels lectors. Re-

cull d’opinions sobre la crisiPàg. 10 Les pàgines del somriurePàg. 12 Reconeixement a la Gent

Gran Activa del bimestrePàg. 13 Noves tecnologies. «Cloud

Computing», un mundonuevo

Pàg. 14 Premsa: Actualitat. La Sa-grada Família

Pàg. 16 Opinió. … I què en pensenels polítics de la nostraGent Gran?

Pàg. 18 Treball / Economia. SèniorsPro, una oportunitat per a laGent Gran activa?

Pàg. 19 Sortides. Viaje a Lisboa

DELTA gent activaCastellví, s/n (Casa de Cultura)Tel.: 93 514 98 99Fax: 93 589 43 3908172 Sant Cugat del VallèsVallès Occidental

Web: www.deltagentactiva.orgC.e.: deltagentactiva@gmail.com

Edició: DELTA gent activaEquip de redacció:

Pilar Cámara, Agustí Casals, Martí Fa-bregat, Miquel Feu, Amadeu Jensana,Javier Lasunción, Salvador Llibre, Jo-sep Nebot, José Antonio Pastor

setembre/octubre 2010

PòrTIC

UNA NOVA VEU

Avui neix un nou vehicle de cultura, comuni-cació i amistat. Una nova revista bimestral sen-se més pretensions que la de ser un mitjà enel qual es vegin reflectides, essencialment, lesinquietuds, projectes i trajectòries d’una edatargentada després d’unes llargues històries detreball. Ens referim a la Gent Gran, homes idones que en jubilar-se haurien de recollir elsfruits dels seus esforços, els premis de la sevavinya laboral, el reconeixement per parts de lafamília i de la societat i trobar noves vies percontinuar essent útils durant els llargs anysd’inacció laboral que els esperen.

Aquesta petita revista tindrà, primordial-ment, una dedicació a l’etapa de la persona enquè la vida se serena i bolca la seva experiènciai els seus valors sobre les generacions que se-gueixen, sobre fills i néts. La Gent Gran neces-sita viure en societat, i la societat la necessitasubstancialment, no pas per pura solidaritat,sinó per justícia i pel magisteri que representen.Però les circumstàncies en què viuen les perso-nes grans són essencialment pròpies de la sevaedat i del seu àmbit familiar, de les seves quali-tats personals, i de la perspectiva de la vidades del seu punt de vista. I el complex d’aques-tes circumstàncies, el clima en què es desenvo-lupa la seva vida, ha de ser conegut pels quiconviuen sota el mateix sostre, a la mateixaciutat, club o casal. Per això aquesta revistatindrà un abast no sols limitat a la Gent Gran,sinó inscrit en l’ampli món de la persona, en laseva circumstància, en els seus ideals i en laparticipació en els temes ciutadans.

Des del primer dia aquesta revista serà unpaper obert a tots els suggeriments que vinguindes de tots els punts vitals de la nostra societat.La seva difusió... dependrà dels nostres lectors.

OPINIÓTIEMPO DE GENEROSIDAD Y VALORES

No hay peor caricatura trágica que la de un viejo egoísta, malhumorado, pen-diente siempre de su salud y su cuidado, ajeno a cuanto pasa a su alrededor,indiferente ante las circunstancias por las que pasa su familia, aislado en sumundo de recuerdos irrecuperables, herido por la nostalgia estéril de un pa-sado irrepetible. Aunque este prototipo de abuelo no se dé químicamentepuro, sí se pueden encontrar vestigios en nuestros contemporáneos: sufi-cientes para atenazar la sensibilidad, el trabajo, el afecto y la dedicación a losnietos. Los antídotos a estos venenos lentos que pueden arruinar la convi-vencia y romper los lazos intergeneracionales, se encuentran al alcance detodos: mirar a los demás y sus problemas; olvidarse de los propios; evitarprejuicios sobre la edad, la salud, «el tiempo de vida que resta»; estar alcorriente de los problemas de la sociedad; vivir informado, evitando «la bur-buja» del egoísmo, de la propia complacencia y del exceso de autoestima.

Para comunicarse con los demás –que en esto consiste la convivencia– espreciso hacer un esfuerzo para ponderar las características de las otras ge-neraciones –hijos y nietos– y amoldarse a las variaciones de «los tiempos»que corren hoy, ahora, y prepararse para los que vendrán mañana, que se-rán, sin duda, más vertiginosos, distintos, seguramente más difíciles de acep-tar para el historial de un anciano. El abuelo debe esforzarse por comprenderque lo accidental puede cambiar, manteniéndose siempre a flote lo esencial.Y esta es una de las cosas que hay que comunicar a nietos e hijos: se puedecambiar de vestuario, pero no de moral. Así el abuelo ha de esforzarse pormantener las esencias de las cosas como principio exigible, usando la flexibi-lidad que da la experiencia para no herir susceptibilidades, para no cerrar lapuerta al dialogo, que sería la tumba de las relaciones intergeneracionales.

Esto es compatible con los recuerdos familiares –(por favor, batallitas no)– queponen savia al árbol genealógico, y hacen de la familia un ser vivo, una historiaimportante dentro de las historias personales de cada uno de los miembros.

El optimismo merece un capítulo aparte, pero hay que sostener que es esen-cial, porque supone la reconciliación del abuelo con su circunstancia perso-nal, el destierro de toda amargura y el allanamiento del camino que han deseguir los demás.

José Antonio Pastor

–4–

–5–

TEMA DEL BIMESTREACTIVOS +50, UN ESTILO DE VIDA PRO-ACTIVO

Una de las características de las socieda-des desarrolladas es el elevado número depersonas que, a partir de los 50 años deedad, están laboralmente retirados, total oparcialmente.

Dejando de lado las condiciones particula-res de salud y sus consecuencias que, enalgunos casos puedan limitar sobremaneracualquier intención de acometer actividadesorientadas al servicio a los demás, es indis-cutible que hay muchas personas que, te-niendo niveles de salud envidiables, se de-jan llevar por la inoperancia. Obviamente,dicha actitud, fruto de la desgana y la inacti-vidad, conlleva el inicio de un proceso dedeterioro personal progresivo, tanto a esca-la intelectual como sentimental y operativa,con nefastos resultados para la persona in-dividual y la sociedad en su conjunto.

Por el contrario, hay personas que aprove-chan la nueva situación para hacer aque-llas cosas que, deseando haberlas realiza-do, no pudieron afrontar por falta de tiem-po. Son personas pro-activas, con visiónpositiva y optimista, dispuestas a seguir pro-gresando personalmente y ser útiles a lasociedad aplicando sus capacidades y ac-titudes para bien propio y de los demás.

Atención especial merecen los que deseanseguir haciendo lo que hacían habitual-mente en su puesto de trabajo pero apli-cándolo ahora de forma desinteresada enProyectos de Desarrollo Social (PDS). Merefiero concretamente a personas con ex-periencia y capacidades para la direcciónempresarial, o aquellos que tienen profun-dos conocimientos o habilidades profesio-nales finas de alta valoración.

Las personas calificadas como Activos +50por la asociación Delta gent activa, son tanútiles a la sociedad como cuando estaban

laboralmente activas. Lo único que cambiaes que ahora pueden elegir en qué aplicarsus conocimientos, habilidades e intereses,en qué momento y por cuanto tiempo. Pue-den elegir en qué PDS colaborar e impli-carse y disfrutar de un conjunto de gratifi-caciones internas más importantes que lascompensaciones económicas, pues son fru-to de un espíritu de servicio hacia los de-más sin esperar recompensas.

Existen en nuestra sociedad tantas y di-versas necesidades por cubrir y en las quecolaborar, que no resulta difícil encontraraquel PDS que esté en sintonía con losintereses y circunstancias personales.

Evidentemente, no todos los PDS son deasistencia social dirigidos a segmentosmarginados, sean en nuestra sociedadmás próxima o en naciones subdesarro-lladas; hay mucho que hacer socialmenteen nuestro entorno más próximo.

Como se ha dicho en muchas ocasiones,es un tremendo error y despilfarro socialdesaprovechar todo lo que la sociedad hainvertido en la educación de sus componen-tes –así como lo que cada persona en par-ticular haya hecho por su desarrollo perso-nal y profesional– debido a circunstanciassocioeconómicas que llevan a oficializar eldesempleo de personas en condiciones idó-neas de seguir siendo útiles.

Por la misma lógica, también podemos de-cir que es un tremendo error personal ydespilfarro despreciar o desaprovechar laeducación recibida y las propias capacida-des por el hecho de estar laboralmente in-activo. Hacerlo es tanto como condenarsea un suicidio en cuanto al desarrollo per-sonal.

Francisco Javier Lasunción

–6–

OPINIÓQUÈ ÉS GOVERNAR

Diuen que el que diferencia un políticd’un estadista és que mentre el primer, l’en-demà d’haver guanyat les eleccions ja co-mença a treballar per guanyar les properes,l’estadista, coneixedor de les mancancesdel seu país, comença a planificar i ende-gar els medis per posar-hi remei, indepen-dentment de si el seu mandat serà suficientper portar-ho a terme. No hi ha dubte que siaixò és veritat, l’estat espanyol està ple depolítics no pas d’estadistes.

Als llatins, per «genètica», ens agradaimprovisar, i la història recent ens ho confir-ma. Només hem de donar una ullada a comva ser creada la Seguretat Social: avui, quasi40 anys després, encara hi ha un 12% degent que, per la seva professió, no hi podenestar emparats, sense oblidar els alts i bai-xos que ha tingut, i els canvis que hi ha haguti que hi hauran, sense que tinguin res aveure amb la normal adequació dels siste-mes al temps, sinó obligats per la mancade previsió en posar-los en marxa.

Sempre, i per raons diferents, en l’etapamoderna hem estat a la cua dels anome-nats països desenvolupats, i això –que noés pas per presumir-ne– té l’avantatge queens podem emmirallar en els països mésavançats que nosaltres, prendre cura delsseus problemes i com els han resolt, estu-diant amb temps l’aplicació de les mesuresque haurem de prendre a casa nostra quanaquests ens arribin, si és que no som capa-ços d’evitar-los. Contemplem, sinó, els ca-sos del famós «Estado del Bienestar».

Avui estem davant d’un problema tan groscom el de la Seguretat Social al seu dia. LaDEPENDÈNCIA. No, no us penseu pas queha sorgit com un bolet, ja fa anys que aEuropa i a Amèrica del Nord «gaudeixen»d’aquesta problemàtica i l’han afrontada ac-tuant de diferents maneres, que ens agrada-ran més o menys, però l’han afrontat.

A l’estat espanyol, com que aquest pro-blema històricament estava resolt per la fa-mília, fidels al nostre costum no se li ha fet

cas fins ara. La incorporació de la dona altreball, bé sigui per causa vocacional o béper la necessitat imperiosa d’haver de col-laborar en els ingressos familiars per poderviure dignament, o simplement viure, hanaccelerat aquest procés.

Però abans de canviar una cosa quehistòricament ha funcionat perfectament,s’han d’estudiar les seves repercussions,i donar-ne una altra a canvi que garanteixila funció del valor que es pretén canviar.D’això se’n diu preveure.

N’hi ha de variades i diverses, d’alternativesque poden resoldre el problema; la més com-pleta, que garantiria fins i tot l’afecte, l’estima-ció, el caliu de família que mai no podrà donarla millor residència del món, fóra que aquestatasca restés en la família, tot garantint-li lesdespeses que aquesta situació comporta mit-jançant el traspàs a la família –home o donaque s’encarregués de la tasca d’atendre elDependent– d’uns ingressos que li permetinfer un canvi temporal de feina sense perdreels drets de l’anterior –si és que la tenia–, queli permeti seguir cotitzant a la Seguretat Social,per no perdre els drets a la jubilació i a la de-pendència que potser un dia podrà necessitar.Considereu que els diners només compensa-rien la feina; a l’«altra qüestió», l’afecte, l’esti-mació, el caliu de família, poseu-hi preu si ushi atreviu.

Aquest sistema és avui el més adoptat,encara que molts no cobrin, de moment, perl’administració –perquè no tenen on posar elsresidents i no han arribat a cap acord amb laindústria privada, que veu en la Dependènciaun negoci rendible–, el que em confirma en lameva creença que aquest sistema és viable, iper altra banda no és incompatible amb capaltre. El reconeixement de la figura del Depen-dent dóna satisfacció a les indústries de Ser-veis, particularment a les d’assegurances, queja estan traient al mercat tota una sèrie de pro-ductes per atendre aquesta nova figura queés reconeguda i que obre les portes a novesfonts de negoci.

–7–

Un problema, si se l’agafa a temps, esresol i no passa res, però si no se li fa cases fa gros, s’enquista i acaba essent carnde canó en una contesa electoral, tret a cor-recuita i prometen el que de vegades no espot prometre, sobretot si no s’està massaconvençut de guanyar-la.

Però les promeses s’han d’acomplir ialeshores passa el que està passant, queno hi ha diners per atendre el que s’ha pro-mès. Es comencen a tirar pilotes fora. L’amodels calés ens surt dient que el Benestar Soci-al ha estat traspassat a les Comunitats autò-nomes, i que per tant és un problema d’a-questes, fora d’una petita quantitat que fregala de les pensions no contributives, això sí,per a tothom. Siguem seriosos, és un proble-ma de tot l’Estat, i de la mateixa manera queel cost de la vida és diferent a cada Comunitatautònoma, el cost de l’atenció a la Dependèn-cia també ho serà. L’Estat no pot defugir de laresponsabilitat de fixar, d’acord amb les Co-munitats autònomes, els que podem accep-tar com a serveis dignes, i aquests són elsque ha de finançar. L’administració d’aquestsserveis, sí que li corresponen a la Comunitatautònoma, com si vol donar-ne de comple-mentaris, que aquests sí que els haurà de fi-nançar ella. És el que dèiem: no s’ha previstres.

Senyors, l’Estat és com una família: en-tren els diners que poden entrar i la respon-sabilitat del cap de família és distribuir-losdonant prioritat a les necessitats més im-portants, i si no es poden cobrir totes cercarla manera que els membres de la famíliatreballin una mica més per tenir més recur-sos, després de convèncer-los que el seuesforç és necessari.

Què passa als membres d’aquesta fa-mília quan no tenen clar que l’administraciódels seus recursos sigui clara i eficient?Doncs que es reboten i demanen controlsobre aquests més diners que se’ls dema-na.

Això es exactament el que va passar ambl’enquesta del CIS (no publicada), que pre-guntava a la gent si estaria disposada que

se li augmentessin els impostos ambaquesta finalitat; la resposta no deixa lloc adubtes: si no ho recordo malament, el 73%va respondre que sí, però que havia de serun impost finalista i sota el control del po-ble.

Senyors, que ja som grandets!, aquestés un problema de la societat i l’ha de resol-dre la societat. Ningú pot assegurar quemai no necessitarà dels serveis que li potoferir la necessària i imprescindible Llei deDependència. Si les coses es deixen comestan, els econòmicament forts no tindrancap problema, com fins ara, i els pobres desolemnitat tornaran a gaudir de la benefi-cència pública; el que no sabem és el quefaran amb la sempre maltractada i cadavegada més nombrosa «classe mitjana»,perquè tenim massa diners per ser atesosper la beneficència pública, i no en tenimprous perquè puguem entrar a l’altre grup.Ja ens direu què fareu amb nosaltres.

La Llei de Dependència ha de ser undret universal i gratuït; si falten diners, pri-mer administreu bé els que us donem i siamb tot i això no n’hi ha prou parlem-ne,que de solucions n’hi ha. Però penseu ipreveieu el futur, que quan els toqui ser vellsals nascuts en èpoques de baixa natalitat,els sobraran els calés per atendre la sevadependència; pot ser que al final resulti unproblema de finançament i no de recursos.I sobretot, perquè el problemes agafats atemps són molt mes fàcils de fer entendrei molt menys costosos de resoldre que quanhem de fer això que tant ens agrada als lla-tins: improvisar.

Hi ha dues maneres de disposar de mésdiners, guanyar-ne més o gastar-ne menys,i s’ha de fer servir la primera quan la sego-na ja no es pugui reduir més. L’únic quevolem és poder confiar en els que han dedecidir per nosaltres. Que no ens passicom als soldats republicans, que quan elshan reconegut els seus drets ja només enquedaven quatre.

Salvador Llibre i Angulo

–8–

«DE SENECTUTE»: ABUELITUDIDEAS SOBRE LA ABUELITUD

Parece que lo que se necesita es unmarco de ideas para dar a la díada una di-mensión generosa que rebase las fronteraslocales y pueda catalogarse como nacio-nal, europea o global, pensando en que to-das las personas mayores tienen parecidosproblemas y necesitan las mismas o seme-jantes ideas –y también ideales– para cubrirdigna y felizmente esta última etapa de lavida que se llama vejez.

Pero antes de nada tenemos que sabercuál es la materia prima que hemos de ma-nejar. Concretamente, tendríamos que bus-car respuesta a las preguntas: a) ¿Qué esun anciano?; b) ¿Cómo se considera en lasociedad un jubilado?; c) ¿Cómo adminis-trar los años de vacaciones?; d) ¿Sigue que-riendo ser feliz una persona mayor?; e) ¿Có-mo resolver la soledad, enemigo nº 1 delviejo?; f) Familia y residencia no son antagó-nicos; ¿por qué?; g) ¿Reinserción en unnuevo trabajo o ver pasar la vida?; h) ¿Cómocrear vínculos potentes con las dos genera-ciones siguientes?; i) ¿Están preparadasla sociedad y la familia para recibir al abue-lo?; j) ¿Qué se puede exigir a la gente mayorpara hacerla más feliz?

El estudio de éstas y otras preguntasnos llevará a configurar qué se puede hacerpara que salga un resultado en el que sepueda ver reflejado el jubilado, las posibili-dades de abrirle horizontes, hacerle que sesienta útil y responsable, que emplee sutiempo y haga algo por los demás.

Vamos a ponerle patas…

DE SENECTUTE –ABUELITUD–Iniciamos hoy en este boletín tal sección,

en la que pretendemos hablar sobre las per-

sonas mayores, su ambiente, sus preocu-paciones, sus deseos, su encaje en la so-ciedad de hoy y su relación con las otrasdos generaciones que le siguen en edad –hijos y nietos– y que comparten parentes-co, problemas, ilusiones, en convivencia,colaboración y sintonía.

Los primeros artículos versarán sobre lapsicología de la persona mayor: ¿Cómo esun viejo? ¿Qué ilusiones, proyectos, idealestiene para esos largos años de jubilación?¿Cómo acepta lo que podríamos llamar«desempleo por la edad»? ¿Se siente mar-ginado? ¿Qué hacer con tanto tiempo dis-ponible? ¿Es posible un reciclaje para unanueva profesión? ¿Qué espera de la familia?¿Puede hacer algo por los demás?… Y asíuna serie de interrogantes que determinanun nuevo ciudadano que indudablementetiene una misión en la sociedad y en la fa-milia, pero que sin duda puede desconocerél mismo al considerarse pasado de edady refugiarse en la inútil nostalgia.

Después enfocaremos la sección en vis-tas a las relaciones familiares, la inserciónen la sociedad, el posible nuevo trabajo, elaprendizaje de la «abuelitud» –calidad deabuelo– la responsabilidad como tal, la en-trega de la experiencia, el consejo y el afec-to, y el ejercicio de una nueva etapa, la deabuelo comprometido.

Esperamos críticas y ayudas de nues-tros lectores con el fin de que nuestras cola-boraciones sean útiles y abran horizontesa esta edad de plata que se nos brinda enuna sociedad que necesita de nosotros tan-to como nosotros necesitamos de ella.

Jap.net

–9–

LA PÀGINA DELS LECTORSRECULL D’OPINIONS SOBRE LA CRISI

SuperávitTras escuchar las propuestas frente a la crisis, me gustaria mandar una propuesta

para reducir el déficit: que los politicos devuelvan el dinero de todos los contratosfraudulentos, injustificados, obras que triplican el presupuesto inicial sin saber porqué (o para quién) –como los Palma Arena, visitas del Papa, obras olímpicas, trajes,Correas…–, casualmente todas gobernadas por el PP que ahora es el abanderadode la reducción del gasto. Ellos prefieren el despilfarro. Si además los bancos devuel-ven los 50.000 millones que les dimos pero que ahora no nos prestan, hay suficientepara invertir en politicas sociales, educación y formación. Señores, devuelvan lo quenos han quitado y les aseguro que habrá superávit. – QUIM SEGARRA

4.999.999El gobierno descarta que el paro llegue a los cinco millones. Una buena noticia

para el posible parado número cinco millones. Dramático. – JOSEP ROBERT REIG

Catalunya no es el Reino UnidoCon acierto, el Reino Unido ha decidido retirar privilegios y coches oficiales a

latos cargos y ministros mientras dure la crisis, como medida de austeridad. Curio-samente, pocas horas después del anuncio del Gobierno británico, en el Parla-mento catalán se debatió también sobre los coches oficiales. Pero Catalunya no esel Reino Unido y aquí el presidente del Parlament, Ernest Benach (ERC), se negórotundamente a retirar o incluso disminuir el uso de los coches oficiales de altagama que tiene asignados. Me sorprende que en países notablemente más ricosque nosotros los políticos estén haciendo esfuerzos de austeridad que aquí nues-tra clase politica se está negando a hacer. ¿Después iremos a pedirles que salvennuestras finazas públicas y paguen nuestro despilfarro? – CARMEN B. FERNÁNDEZ

Defraudado y asustadoMe siento francamente muy asustado y defraudado con la que se nos viene

encima. Por una parte, quien nos gobierna no parece tener idea de como hacerlopara sacarnos de la crisis. Por otro lado, quien debería echar una mano con ideas,que es la oposición, está más centrada en apagar los casos constantes de corrup-ción. Y sin llegar a entender cómo se puede sentar a un juez en el banquillo –que nosé si es estrella o no, ni me interesa–, si creo que su valentía contra el terrorismodebería valer para merecer un respeto. Que alguien me lo explique. – DAVID CREUS

La secta de los progresistasO despertamos pronto o las derechas, izquierdas, centros y demás mandangas

nos mandan al precipicio. – ALEJO FERNÁNDEZ

–10–

LES PÀGINES DEL SOMRIURE

Una nena pregunta a la seva mare:— Mare, com es va crear la raça hu-

mana?La mare li contesta:— Déu va crear Adam i Eva, van tenir

fills, i d’aquesta manera es va origi-nar la raça humana.

Dos dies després la nena fa la matei-xa pregunta al seu pare. El pare con-testa:— Fa molts anys que ja existien els

micos, i van anar evolucionant finsals éssers humans que veus avui.

La petita, tota confosa, torna a la sevamare i li diu:— Mare, com és possible que tu diguis

que la raça humana va ser creadaper Déu i que el pare digui que vaevolucionar del mico?

La mare li respon:— Mira, preciosa, la cosa és molt sim-

ple: Jo et parlo de la meva família iel teu pare et parla de la seva…

Home: Que sou Déu?Déu: Sí.Home: Puc preguntar-vos quelcom?Déu: I tant!Home: Què són per a vós un milió

d’anys?Déu: Un segon.Home: I un milió d’euros?Déu: Un cèntim.Home: Déu, podríeu donar-me un

cèntim?Déu: Espera’t un segon.

La punxad’en Jap

EL PUNT(avui.elpunt.cat)

16.09.2010

Hijo mío, por favor,de tu blando lecho salta.Déjame dormir, mamá,que no hace ninguna falta.

Hijo mío, por favor,levántate y desayuna.Déjame dormir, mamá,que no hace falta ninguna.

Hijo mío, por favor,que traigo el café con leche.Mamá, deja que en las sábanasun rato más aproveche.

Hijo mío, por favor,que España entera se afana.¡Que no! ¡Que no me levantoporque no me da la gana!

Hijo mío, por favor,que el sol está ya en lo alto.Déjame dormir, mamá,no pasa nada si falto.

Hijo mío, por favor,que es la hora del almuerzo.Déjame, que levantarmeme supone mucho esfuerzo.

Hijo mío, por favor,van a llamarte haragán.Déjame, mamá, que nuncame ha importado el qué dirán.

Hijo mío, por favor,¿y si tu jefe se enfada?Que no, mamá, déjame,que no me va a pasar nada.

Hijo mío, por favor,que ya has dormido en exceso.Déjame, mamá, que soydiputado del Congreso

y si falto a las sesionesni se advierte ni se nota.Solamente necesitoacudir cuando se vota,

que los diputados somosovejitas de un rebañopara votar lo que digany dormir en el escaño.

En serio, mamita mía,yo no sé por qué te inquietassi por ser culiparlantecobro mi sueldo y mis dietas.

Lo único que preciso,de verdad, mamá, no insistas,es conseguir otra vezque me pongan en las listas.

Hacer la pelota al líder,ser sumiso, ser amableY aplaudirle, por supuesto,cuando en la tribuna hable.

Y es que ser parlamentariofatiga mucho y amuerma.Por eso estoy tan molido.¡Déjame, mamá, que duerma!

Bueno, te dejo, hijo mío.Perdóname, lo lamento.¡No sabía la fatigaque produce el Parlamento!

Levántate, hijo mío

Atribuido a FrJSFofm (S. XVIII)

–11–

–12–

Reconeixement a la GENT GRAN ACTIVA del bimestre

Aquesta secció es pot entendre com una continuació i preparació delspremis Delta +50, i té l’objectiu de donar a conèixer i reconèixer la Gent GranActiva que hagi destacat recentment per alguna activivitat, des de qualsevolàmbit d’acció.

Ens complau, doncs, de forma molt especial, que el primer nominat d’aquestanova edició sigui el nostre redactor en cap, José Antonio Pastor, que va pre-sentar el dia de Sant Jordi passat, a Sant Cugat, el seu darrer llibre: Un desafíopara el verano.

Els seus companys de l’equip de redacció felicitem el nostre «plomí preferit»de DELTA gent activa.

Enhorabuena, campeón… ¡¡¡ tú sí que vales !!!

Un desafio para el veranoeditado por Ediciones Palabra

Por salvar a un amigo y por hacer el bien a losdemás, Henricus se embarca en este desafío conel entusiasmo propio de los sueños juveniles.

Varios alumnos y alumnas de un instituto, estimu-lados por ´tío Tom´, que vive en Kenia hace años, sedeciden a colaborar en una locura: la construcción deuna escuela en la sabana africana, allá donde rugenlos leones… Para lo cual, aprovechando las vacacio-nes de verano, buscan medios económicos y de todotipo. En esta narración hay un poeta, dos hermanasgemelas, un chaval con síndrome de Down, una anciana tía millonaria, un ban-quero jubilado y generoso, un altísimo massai keniano… y una nota discordan-te en la ´orquesta´, que acabará poniéndose ´a tono´.

J. A. Pastor és Enginyer tècnic forestal i Periodista, però fa molts anys quees dedica a temes d’orientació familiar i educació juvenil. Fou director de pro-grames educatius a RNE i també escriu poesia i villancets. És autor, en aquestamateixa col·lecció, de La bonita historia de un niño feo.

Font: http://www.edicionespalabra.es/default.asp

–13–

NOVES TECNOLOGIESCLOUD COMPUTING, UN MUNDO NUEVO

Quizá esta curiosa denominación técnica pueda parecer un tanto extraña, y sobre-todo ciertamente nueva. Su traducción literal vendría a ser computación en nube,y aunque es una definición medianamente acertada, está claro que en sólo unaspalabras no se podría llegar a comprender el significado completo de la misma.

¿Qué se entiende por Cloud Computing (com-putación en nube)? ¿Se trata de un tipo de tec-nología especial? ¿Para qué sirve? ¿Puede serútil para lectores y usuarios/as de Internet?

Vivimos en un momento en que, como se habrápodido comprobar, Internet se ha convertido no sóloen un medio de comunicación más (como es el

caso de la radio y la televisión); en efecto, cada día navegamos por la red en busca deinformación, de noticias, de temas y fuentes que nos gustan, y también tendemos acontactar rápida y automáticamente con nuestros/as compañeros/as y amigos/as.

Explicado de una forma sencilla y amena, podemosindicar que por Cloud Computing se entiende aque-lla tecnología que permite ofrecer servicios de infor-mática a través de Internet, de forma que todo loque puede ofrecer un sistema informático es ofreci-do como servicio, al cual pueden a su vez accederlos/las usuarios/as sin que tengan conocimientos enla gestión de los diferentes recursos que utilizan.

Explicado de una forma algo más técnica, se puede concebir el Cloud Comput-ing como un modelo de aprovisionamiento rápido de recursos IT (investigación tecno-lógica) que potencia la prestación de servicios IT y empresariales, facilitando a fin decuentas la operativa del/de la usuario/a final y del/de la prestador/a del servicio.

Para entenderlo de forma más detallada y práctica, podemos destacar que actual-mente existen diferentes servicios de Cloud computing.

Es el caso, por ejemplo, de Google Apps, Amazon EC2 o Microsoft Azure; proveedo-res de aplicaciones comunes de negocios en línea que son totalmente accesiblesdesde un navegador web, a la vez que tanto el software como los datos se almacenanen el servidor, lo que significa que los/as usuarios/as no poseen físicamente los dispo-sitivos de almacenamiento de sus datos, ya que la responsabilidad propia del almace-namiento de los mismos y su posterior control recae en manos del proveedor en sí.

Fuente: www-05.ibm.com/es/cloudcomputing

–14–

PREMSA: ACTUALITATLA SAGRADA FAMÍLIA

Un dia d’aquests em vaigdeixar caure en una reuniód’intel·lectuals. Hi haviapensadors, escriptors,pintors, escultors i una se-nyora amb un petit barreti d’una certa edat que noem va ser presentada peròque em va semblar enten-dre que era la vídua d’unsenyor que en vida haviaestat molt important. Lasenyora només va obrirboca per dir que ella no vaal Liceu des que CalixtoBieito situa vàters a l’es-cenari i els espectadors hi poden entraramb samarreta i xancletes. Com que lareunió té caràcter periòdic i com que l’ob-servació liceística de la senyora va ser re-buda amb fredor i incomoditat, em semblamolt que els organitzadors s’oblidaran apartir d’ara de tornar-la a convidar.

La reunió va derivar de seguida cap a unalletania de queixes. L’art no es valora; lesinstitucions no fan cabal de la cultura; elpensament autèntic, que és el transgres-sor, va de baixa; aquestes coses. Quansemblava que d’un moment a l’altre totsens havíem de posar a plorar, un dels con-gregats que es trobava prop de la senyoradel barret va dir que l’estadística d’unapublicació estrangera molt prestigiosaacabava de declarar que l’obra d’art quedefineix el segle XX a escala mundial ésla Sagrada Família de l’arquitecte AntoniGaudí. Davant l’observació, la concurrèn-cia es va posar a riure com si li haguessin

dit que l’atracció culturalnúmero u del món fos laDama del Paraigua i elsximpanzés que li fancompanyia al Zoo de Bar-celona. Vaig entendreque a aquella gent la Sa-grada Família no li agradagens i vaig entendre algu-na cosa de l’actualitat.

No és que els reunitsabominessin Gaudí. Total contrari. Els agrada elGaudí de la Casa Batllóperquè va posar sobre la

façana original i al bell mig del circums-pecte passeig de Gràcia una màscara decolors com les que surten a Venècia percarnaval. Valoren la Pedrera perquè elsmurs són tan sinuosos que el pobre se-nyor Milà que la va encarregar no va sabermai on situar el piano de paret de la sevafilla ni el capçal del llit matrimonial. Cele-bren també la Colònia Güell perquè, comel nom indica, era una colònia de treballa-dors, i celebren el Parc Güell perquè obe-ïa a un pla socialment utòpic dels que fe-ien furor en aquella època. Mataró perquècau lluny als barcelonins als quals caulluny tot el que sigui més enllà del Llobre-gat i del Besòs, però si hi anessin i veies-sin la nau de fàbrica que el Gaudí jove vaconstruir per encàrrec d’una cooperativaobrera local, l’arquitecte seria elevat no al’altar on el vol situar l’Església catòlicasinó al panteó dels grans revolucionaris,juntament amb Ferrer i Guàrdia i el Noidel Sucre.

–15–

El que passa és que si a l’Església li faltaun miracle obrat per Gaudí per fer-lo sant,als meus intel·lectuals de l’altre dia els sobrala Sagrada Família per poder-lo idolatrarcom cal. Ells han mirat la Sagrada Famíliapel davant i pel darrere, li han aixecat lescaputxes una a una, han baixat a la criptai han pujat als ventalls de colors del capda-munt i així com a les cases fetes per Gaudíhi han observat una burla al burgès Batlló ial burgès Milà, al temple expiatori no hi hansabut trobar una semblant actitud transgres-sora respecte als capellans que l’han degestionar i a l’amo últim de la mansió, queés Déu nostre senyor en persona. El catoli-cisme i el misticisme són unes peces dela personalitat de Gaudí que fan francamentnosa i com que no saben on posar-les d’aquíve la riallada de l’altre dia. Ells diran que,de la Sagrada Família, els molesten els afe-gits que hi estan posant els senyors Boneti Rigol i les escultures de Subirachs, peròen realitat els desplau l’embalum sencer.Almenys, el dia de la reunió, els meus com-panys no van fer pas discriminació entrel’obra original i l’obra nova. La Sagrada Famí-lia fa monja, fa Convergència, fa Unió, fa ja-ponès.

He dit que la reacció d’aquells homes idones, gent que genera opinió i que escriuals diaris i té algun conegut entre els quegovernen aquí a Madrid, em va fer enten-

dre alguna cosa de l’actualitat. Si al llocon se situa la Sagrada Família hi hagués,en comptes d’aquest temple, el pavellóMies van der Rohe, la Fundació Miró deSert, el Museu Picasso, la mateixa Pedre-ra o l’avió del Tibidabo, ja podem comptarque el tren d’alta velocitat no passaria persota del carrer de Mallorca i a tocar decap obra sensible sinó que hauria estatdesviat pel litoral, pel Vallès o cap al cel,entre altres motius perquè els reunits hau-rien encapçalat manifestacions contra l’o-bra ferroviària i haurien mogut tots els res-sorts que ells coneixen perquè no es fes.

Jo fins ara no feia gaire cas dels que aler-ten del perill que corre la Sagrada Famíliasi el tren li passa per sota. Després de lagran riallada de la reunió em fa l’efecteque algú celebraria com si es tractés d’unhappening dels anys seixanta i setantaque, per causa d’un tren, s’ensorrés l’edifi-ci preferit d’aquell arquitecte que quan sor-tia de fer-hi una visita d’obres va morir atro-pellat per un tramvia.

Manuel Cuyàs (Avui – Opinió – A ull nu; 3 de juliol 2010)Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/-/8-articles/187851-a-ull-nu.html

D’altres enllaços: http://www.avepellitoral.info; http://www.cucadellum.org

–16–

OPINIÓ… I QUÈ EN PENSEN ELS POLÍTICS DE LA NOSTRA GENT GRAN?Hem demanat als grups polítics de Sant Cugat amb representaciómunicipal que ens responguessin a la pregunta que els vam plantejar:

Què pot oferir i demanar el vostre grupa les 13.408 persones de més de 65 anys de Sant Cugat?

Aquí us presentem el seu propi resum de les respostes (amb l’agraïment atots ells per la seva col·laboració). Si voleu llegir-les completes (cada unaen 2 fulls A4) podreu veure-les al Diari digital Delta+50: www.deltaplus50.com.

Cal reflexionar sobre la realitat que viuen el 16,35% dels homesi de les dones de la nostra ciutat. La transformació de l’etapavital d’aquestes persones ens obliga a trencar amb la visióestereotipada de la vellesa. Sense oblidar aquelles personesque malauradament –per malaltia, solitud i baixa qualitat de

vida– requereixen d’una atenció i cura especialitzada, no podem deixar dereconèixer una gent gran activa, amb valors com l’experiència, la participació,la solidaritat, el coneixement, la capacitat d’iniciativa, la transmissió… Endefinitiva, «gran gent». El perfil de la gent gran de Sant Cugat ens ha demarcar la planificació de polítiques ben definides que ens permetin arribar atot el teixit que conformen aquestes persones. Actuacions globals i individualsque sota el paraigües de la dinamització de programes i de l’assistènciagaranteixin l’atenció que cal.

Agraïm l’oportunitat que se’ns brinda per explicar la nostra visió. Defensem,tal com està fent el Govern de la Generalitat, tres línies generals d’actuaciórespecte al concepte actual del sector de gent gran: 1) En una societatmoderna com la nostra s’han de dissenyar més polítiques públiques queposin l’accent en l’aprofitament de l’experiència i dels coneixements d’aquestsector. 2) Un fer-se gran actiu ben segur que ajudarà a viure aquesta etapapositivament. 3) En aquesta etapa de la vida, sovint cal donar respostes a

necessitats econòmiques, de salut i socials. / En totes aquestes àrees el govern de l’Estat ide la Generalitat estan realitzant aportacions molt importants i impensables fa uns anys:Llei de Dependència, Pla Nacional del Voluntariat, gratuïtats per accedir a la formació,gratuïtats o descomptes al món de la cultura, investigació biomèdica, suport a entitats,foment de la participació i del diàleg permanent del sector, millores sanitàries i assistencials,mesures per a la defensa dels drets de la gent gran, millores en l’accessibilitat… En canvi,pensem que el ritme del nostre Ajuntament està molt per sota de les ciutats del nostrevoltant. L’oposició i moltes entitats han hagut d’empènyer molt per anar fent passes.Reconeixem la tasca de les entitats que, autogestionant-se i amb petits recursos, alguns demunicipals però insuficients, treballen dia a dia per un millor Sant Cugat per a la gent gran.A Sant Cugat queda molt per fer!

–17–

Creiem que les polítiques públiques adreçades a la gent grans’han de guiar per la idea de fomentar la participació sociald’aquest col·lectiu i potenciar l’envelliment actiu; no volem ningú

sol ni tancat a casa. Alhora, ens sembla interessant que es desenvolupinprojectes intergeneracionals, on persones de totes les edats intercanviïnexperiències, coneixements i punts de vista. Finalment, pensem que elsgoverns i les administracions han de caminar al costat de totes aquellespersones grans que puguin presentar problemes de salut o econòmics; noés tolerable la desatenció ni la precarietat. Per tant, treballem perquè lanostra gent gran tingui espais de participació, salut i estabilitat econòmica iaixí pugui reportar a la societat i a les generacions joves el millor d’ellamateixa.

Què volem i què us oferim a la gent gran de la ciutat? Doncs ben senzill:que sou una part indestriable a l’hora de pensar la ciutat. La vostraexperiència és indispensable per prendre les millors decisions per a tothom,

però especialment per al vostre col·lectiu. Cal, doncs, que seguiu participant de forma activaen els fòrums constituïts per a això; la taula de la gent gran n’és un exemple que cal aprofitar.La gent gran és també un referent en la recuperació de la nostra memòria, que no potperdre’s. I la gent gran, com a col·lectiu moltes vegades especialment vulnerable, ha de serun dels objectius de les polítiques de benestar del nostre país. En els darrers anys s’han fetesforços considerables en aquest sentit, però encara queda molt per fer. La millora de lespolítiques de salut pública i de serveis socials que atenguin la manca de pensions dignessón prioritàries per a una força com la nostra que representa l’esquerra verda nacional.Com ho són també les polítiques de mobilitat i les d’habitatge digne. Seguirem treballant enaquesta direcció perquè vosaltres ho heu donat tot perquè siguem com som: un país modernperò amb molts deures pendents encara.

Antigament es percebia la gent gran com a sàvia, gent amb experiència ihonra. La societat actual està desvirtuant aquest principi de comportamenten contra dels models de conducta presentats pel Grup municipal popular.Durant els darrers anys s’han generat canvis en les actituds socials que

han portat al fet que les persones grans, que avui viuen més anys, també viuen més tempssoles… Cal incidir-hi i buscar solucions a l’origen del problema, i no en les conseqüènciesque produeix. Creiem que cal actuar des de l’educació i les polítiques socials per incidir enles conductes individuals, inculcar valors que incorporin comportaments solidaris i cívics,amb la finalitat de facilitar la convivència i fomentar els valors basats en les relacionsmultigeneracionals, que han de ser la base de la vida social i comunitària. Aquestes mesuressón fonamentals i per això cal liderar un canvi cultural que incideixi en tots els àmbits de lanostra societat, que faci possible una societat per a totes les edats, on les persones gransno se sentin excloses. És per això que des del partit incentivem la prestació d’un modeld’atenció domiciliada amb cartera de serveis integrada, l’elaboració d’un programa municipalper a la gent gran que contempli models d’atenció integral amb recursos, entre d’altres.

TREBALL / ECONOMIASÈNIORS PRO, una oportunitat per a la Gent Gran activa?SÈNIORS PRO es un projecte que

s’adreça a les persones grans actives, ales quals la cita de Juan Ortega y Gasset:«La vida cobra sentit quan en fem una as-piració a no renunciar a res» els encaixaperfectament. Són les persones grans quedesitgen participar activament en el seudesenvolupament personal, continuar tre-ballant, no sentir-se desarranjades i gene-rar riquesa de tot tipus: cultural, social i eco-nòmica, per a la societat en general, per ales entitats socials amb les quals col·laborindes del voluntariat social i també per a ellesmateixes, treballant en comptes d’estar ju-gant a les cartes als casals, una opció moltrespectable però que no val pas per a totesles persones jubilades o prejubilades.

Hi ha persones grans que necessiten in-crementar els seus ingressos en percebreuna pensió insuficient per cobrir les sevesnecessitats (la pensió mitjana de jubilació vasituar-se, al desembre de 2007, en 686,90 €mensuals, i el llindar de la pobresa a Catalu-nya en 540 € al mes); d’altres, afortunada-ment i gràcies al patrimoni que han pogutgenerar al llarg de tota una vida de treball ode disposar de millors pensions, no tenendificultats per arribar a fi de mes, però desit-gen seguir integrades i actives en la nos-tra societat, treballant des del voluntariatsocial per tal de col·laborar en la millora dela qualitat de vida de les nostres personesgrans.

Aquesta proposta anomenada SÈNIORSPRO, de DELTA gent activa, té l’objectiud’ajudar a la millora de la qualitat de vida deles persones grans actives mitjançant pro-grames que transformen la vida de qui elsrep. Un exemple gràfic podria ser el d’aquellque ofereix un peix a un famolenc (progra-ma assistencial) o del qui l’ensenya a pes-car (programa transformador).

SÈNIORS PRO no és, doncs, cap pro-jecte assistencial, ja que aquests –encaraque sempre es necessiten, en més gran me-sura i amb més suport–, afortunadament enl’actualitat estan força estesos en el nostrepaís, tant els implantats des del propi Estat:Sanitat, Educació, Pensions, i la nova Lleide la Dependència, com des dels governsautonòmics, amb transferències rebudes quegestionen directament.

La filosofia del projecte SÈNIORS PROés col·laborar en la millora de la qualitat de vi-da de las persones grans actives. El seu ob-jectiu és facilitar-los la metodologia, el siste-ma i les eines necessàries que els permetinparticipar activament en la millora del seupropi desenvolupament personal, aconse-guint acords o convenis amb entitats i empre-ses de diferents tipus, a les quals puguin benefi-ciar l’experiència i els contactes de les perso-nes grans que els permeti obtenir un desenvo-lupament més gran de les seves activitats, almateix temps que ofereixin el seu suport aaquesta iniciativa de clara índole social dirigi-da especialment a les persones grans actives.

El principal destinatari del projecteSÈNIORS PRO és la persona gran quedesitgi o necessiti ampliar –o complemen-tar– els seus ingressos gràcies al treball quepugui desenvolupar tot acollint-se al que lipermeti la legislació.

DELTA gent activa, que desenvoluparài gestionarà el projecte per mitjà de la Co-missió permanent del programa SÈNIORSPRO sol·licita i convida a sumar-se a aquestprograma, per mitjà del correu electrònic:deltagentactiva@gmail.com, o del telèfon:93 514 98 99, totes les persones interes-sades a col·laborar i treballar des del volunta-riat social per ajudar a portar endavant i com-provar la bondat d’aquesta iniciativa en fa-vor dels nostres sèniors.

Martí Fabregat–18–

SORTIDESVIAJE A LISBOA

La primera semana de Enero hicimos una breve visita a Lisboa. Llegamosallí equipados con un plano del metro y con una de esas guías con plano de laciudad incluido y que te orientan sobre todo lo que se puede ver cuando dispo-nes de poco más de un fin de semana.

La visita combinó el recorrido de los lugares de mayor interés turístico ycultural con la degustación de algunas muestras de la gastronomía portugue-sa, y el buen tiempo y una temperatura de invierno suave nos acompañarontodos los días. Por cierto, junto al río había tanta bruma que parecía que losgrandes puentes flotaban en el aire y sólo en contados momentos pudimos verla otra orilla.

Fuimos a Belém en un eléctrico (que es comoallí llaman a los tranvías) para visitar los monu-mentos citados en todas las guías: la Torre deBelém, el Monasterio de los Jerónimos, el Monu-mento a los Descubridores y la tienda de losPasteles. Coincidimos con la salida del Dakar.Pero nada que ver con las grandes aglomera-ciones que se forman en Barcelona cuando hayun acontecimiento deportivo de ese nivel. ElMonasterio de los Jerónimos nos impresionó.Resultaba fácil imaginar, al recorrerlo y al subir a la Torre de Belém, lo quedebió ser Lisboa en la época en que los grandes navegantes salían de allí adescubrir nuevas tierras.

Recorrer andando la parte antigua fue muy agradable, pues está llena derincones apacibles. Además, si no nos apetecía subir alguna de las abundan-tes cuestas que ascienden por las colinas, tomabas un eléctrico y llegabas alugares como el Castillo de San Jorge, desde los que se podía disfrutar de unabuena vista de la ciudad, lo mismo que nos sucedió cuando subimos al Miradorde Santa Justa.

A mediodía comíamos en alguno de los restaurantes del centro (buscamoslocales en los que predominaban los lugareños) y probamos distintas especia-lidades de bacalao que, además de estar buenísimas, tienen un precio muchomás asequible que en Barcelona. Cenábamos en las «pastelarias» en las quetípicos pasteles portugueses son una tentación en la que hay que caer obliga-toriamente, aún a riesgo de volver a casa con algún kilo de más. Las que másnos gustaron fueron la Antiga pastelaria de Belém y la Confeitaria Nacional enla Plaza de la Figueira, que son dos de las más antiguas y famosas de laciudad, aunque hay que decir que algunas de las que están en la calle Almiran-te Reis también son buenísimas.

Pilar Cámara

–19–