DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ MENSUAL D’ÀMBIT COMARCAL | 3.000 EXEMPLARS

www.accentbergueda.cat

Núm. 01

SUMARI

Aquesta Setmana Santa, l’Hotel Berga Park ha tornat a obrir les seves portes.

Inberga Tur, la societat conces-sionària ha arribat “a un acord de gestió” amb una societat de nova creació, Queralt Serveis Turístics.

Aquesta darrera societat és in-tegrada per Josep Graus, promo-tor immobiliari d’Avià i Jordi Sáez, empresari barceloní lligat al tu-risme i al màrqueting.

Aquest acord de gestió a la pràc-tica és un arrendament de les instal•lacions de l’hotel -de propi-

etat municipal-, una possibilitat que el contracte inicial prohibia però que fou concedida -tot i que presumiblement amb altres in-tencions- fa dos anys.

La història de l’hotel Berga Park i de l’explotació hotelera del San-tuari de Queralt fa disset anys que

dura. El tancament fa més d’un any de les instal•lacions, que són de propietat municipal, es sumava al tancament i venda dels terre-nys de l’empresa Tyco -també una cessió de l’ajuntament- i obria l’interrogant sobre els límits de l’aprofitament privat de conces-sions municipals.

Koloraines és una proposta d’animació infantil trencadora nas-cuda al Berguedà.

Amb nous ritmes com l’ska, el rock o el reggae, s’han fet coneguts en desenes de festes. Creuen que aque-stes noves músiques a l’animació infantil connecten també amb els pares i mares d’avui en dia, que ja van viure la seva adolescència escoltant música moderna feta en català.

Diuen haver nascut per tapar fo-rats en festes de casals i entitats, però han acabat traient un disc i fent moltes actuacions. L’ACCENT ha conversat amb ells.

Conversa ambels Koloraines

Reobertura amb polèmica

CONSULTES PER LA INDEPENDÈNCIA

El proper 25 d’abril, sis pobles més de la comarca -Avià, Bagà, Casserres, Gironella, Guardiola i Vallcebre- podran votar en les consultes sobre la independèn-cia. Un cop hagi finalitzat aques-ta convocatòria, més del 75% dels habitants de la comarca ja haurà pogut emetre el seu vot. Al vol-tant d’aquestes consultes s’ha anat format unes estructures or-ganitzatives que han organitzat una munió d’actes de conscien-ciació i també festius. En aquest número analitzem la preparació de la jornada electoral amb els seus impulsors.

Els atacs de voltors contra bes-tiar viu en els darrers anys a la comarca han creat preocupació en el sector ramader. La pro-hibició de deixar animals morts a la intempèrie ha fet que al-guns voltors s’hagin transfor-mat en depredadors. Generali-tat i ramaders discrepen de com posar-hi fi.

L’absència d’una regidora del PSOE va possibilitar a l’equip de govern l’aprovació dels pres-supostos municipals. Les absèn-cies de regidors del PSOE als plens d’aquesta legislatura ha estat un fet habitual, malgrat que cada regidor cobra més de 100 euros mensuals per assistir-hi.

Berga ha vist néixer una nova entitat cultural amb la volun-tat de trencar esquemes.

Descobrir i presentar el po-tencial creatiu del Berguedà, de la mà de figures consoli-dades, és el seu objectiu fun-dacional. Ens ho explica un dels seus membres, Quirze Grifell.

La directora de Tràfec Teatre, companyia berguedana que acaba de presentar el seu dar-rer espectacle “Òstia”, parla sobre la proposta teatral de la companyia basada en el teatre del gest.

“Òstia”, una obra sobre Passo-lini tanca la trilogia dedicada a poetes iniciada amb Espriu i Lorca. Pancarta a Guardiola de Berguedà. || FOTO: REDACCIÓ

>>pàg. 4

La Sobregaia

>>Cultura 14

El PSOE fa possible que s’aprovin els pressupostos de Berga

>>Economia 11

>>pàg. 13>>Política 6 >>Cultura 14

ENTREVISTA: Lydia Canal

Atacs de voltors

>>Societat 11

[ ]`02 OPINIÓ ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 1

Teniu a les mans el primer exemplar d’un nou projecte comunicatiu a la comarca. Mensualment esperem es-tar presents a diversos establiments públics per aportar la nostra mira-da a l’actualitat de la comarca des del nostre punt de vista.

Segurament sobtarà a molta gent, però aquest mitjà s’elabora de man-era altruista i voluntària. Cap dels seus redactors ni grafistes rep cap sou a canvi del seu treball. Som i volem continuar sent una experièn-cia de mitjà de comunicació social. La informació és un aspecte massa important de les nostres vides com per deixar-lo en mans de governants i empreses privades. També cal que les organitzacions socials, els col•lectius ciutadans, s’organitzin i es facin un espai dins l’oferta comu-nicativa. Aquest és un dels motius que ens impulsen a treure al carrer aquest nou mitjà de comunicació.

Potser molta gent pensa que això de les organitzacions ciutadanes està molt bé, però que darrere d’això sempre hi ha política. Doncs sí, sempre hi ha política, perquè tot és política, ja que tot es fa a partir d’una determinada manera de veure el món i en funció d’uns determinats objectius. Tots els mit-jans de comunicació, ho diguin o no, tenen una ideologia. Nosaltres, també. En el nostre cas, som un mitjà que es proclama independen-tista i d’esquerres. Tenir ideologia -de fet, tothom en té una- no està renyit amb el fet de ser rigorós i honest.

Sovint s’ha considerat que el peri-odisme ha de dir la veritat. És a dir, que el que expliqui ha de cenyir-se realment a allò que passa. En aquest sentit, podríem pensar que en la immensa majoria dels casos s’és objectiu comunicativament parlant. Ara bé, com que és impos-sible explicar tot allò que passa, la realitat al complet, tots els mitjans

fan el procés d’elecció d’aquelles notícies que publiquen. Aquí és on es creen les visions de la realitat i on es projecta la ideologia pròpia de cada mitjà. En aquest sentit, nosal-tres volem aportar la nostra visió pròpia de la realitat.

Creiem i volem mostrar una visió de la realitat berguedana lluny de la visió folklorista i de la infor-mació més institucional. Volem donar el protagonisme als movi-ments col•lectius que treballen per canviar la realitat, a la producció cultural que incentiva uns valors crítics amb el poder. També volem criticar i disseccionar informativa-ment l’elit política i econòmica de la comarca. I ho fem perquè creiem que aquest és l’escenari central, on es juga el futur de la comarca.

No és fora de lloc creure que la re-alitat informativa de la comarca, l’escenari central de confrontació d’alternatives, de crítica, està aïl-lat de la realitat catalana i mun-dial. Prou bé sabem a la comarca el significat de la paraula deslocalit-zació, que vam aprendre primeren-cament fa més de vint anys. O la manca de futur del sector agrari. O la repressió de l’Estat sobre la dis-sidència. Tot això, que són temes d’actualitat internacional, s’han plasmat de manera molt concreta a la nostra comarca.

Per això, aquest camí el fem de la mà de L’ACCENT, un projecte que ja té set anys de vida. Un projecte tam-bé altruista, també de caire social i popular, que es reparteix quinze-nalment arreu dels Països Catalans, i que ha esdevingut una de les pub-licacions que vertebren comunica-tivament la nostra nació. I donant veu a les realitats que s’enfronten al poder, el qüestionen i presenten alternatives.

Així som i en tot això posarem L’ACCENT.

Posar L’ACCENT a la realitat berguedana

E D I T O R I A L

Número 1. Tirada: 3.000 exemplars. La re-sponsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT Berguedà és una publicació mensual d’informació comarcal. Per a contactar amb nosaltres podeu fer-ho a accentbergueda@gmail.com

Consell de Redacció: Balma Badal, Abel Caldera, Berta Francàs, Jordi Pont, Hug

Tuyet i Montse Venturós. Maquetació: Balma Badal. Correc-ció lingüística: Marcel Tuyet. Han col·laborat en aquest número: Sergi Serra Uró, Mònica Pérez, Anna E. Puig, Carles Romero, Marc Solé i Quirze Grifell.

Els continguts estan subjectes a una llicència Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons.

Avià Decideix va néixer el mes de gener del 2010 a partir d’una primera reunió que es va fer al desembre i després d’haver-se aprovat, per part de l’Ajuntament i de l’oposició, la possibilitat de realitzar la con-sulta al nostre poble. La veritat és que d’aquella reunió inicial, on vam acudir unes 20 persones, vam quedar d’acord un grup de 12, els quals hem tirat endavant la consulta amb l’ajut de noves incorporacions.

No ha estat gens fàcil: la manca d’implicació i de vol-untariat, les traves imposades per l’Ajuntament, que, després d’haver aprovat la consulta, no volia cedir els locals públics mu-nicipals per dur-la a terme, etc. Per sort, al final han accedit a deixar-nos la sala d’exposicions de l’Ateneu.

Per tal de donar a conèixer la plataforma i els objectius de la consulta, i també per poder

aconseguir els diners necessaris per fer-ho, hem realitzat difer-ents actes: jornades musicals i poeticovisuals amb diferents grups musicals del poble als quals estem molt agraïts, una botifarrada popular i una jorna-da de jocs i esports a càrrec del grup de Joves d’Avià, a qui també hem de donar les gràcies per la seva col•laboració. També hem d’afegir-hi la passejada popular al Serrat del Tres Hereus organit-zada entre els pobles veïns de Gi-ronella, Casserres i Avià, que va resultar un èxit tant pel que fa a l’organització com per la par-ticipació (unes 190 persones), fet que valorem molt positivament.

El poble d’Avià té els afegits de La Plana, Graugés i una petita part de Cal Rosal, així com moltes masies disseminades. Això fa que haguem d’implicar més gent per aconseguir que tothom pugui ex-ercir el seu dret de participació a la consulta. A més a més, s’ha muntat un dispositiu a través

d’un telèfon mòbil per tal que qualsevol persona amb alguna dificultat per poder desplaçar-se fins al lloc de les votacions ho pugui fer des del seu domicili mitjançant el vot anticipat.

I ara ja estem molt a prop del 25 d’abril, tenim la moral alta i confiem que, tot i les dificul-tats, el poble d’Avià respondrà degudament amb el seu vot, tot demostrant una vegada més que podem comptar amb la gent del nostre poble.

Creiem que és molt important participar en aquesta inicia-tiva, perquè ens trobem davant d’un moment històric i decisiu per començar a canviar el futur de Catalunya. Per això animem a tots els pobles, per petits que siguin, que siguin valents i de-cideixin com volen que sigui el nostre futur!

Avià Decideix

Sí, arriba la diada de Sant Jordi i sortim al carrer entusiasta-ment, i evoquem que un dia en un país aneu a saber a on (so-bretot llunyà), el nostre cavaller (sobretot alt i ferm) arribà al ga-lop d’un cavall (sobretot blanc) i que, sense despentinar-se, salvà la princesa (sobretot ben rossa i filla d’un rei just) de les urpes d’un drac (sobretot verd i traient foc pels queixals) i de la sang de la bèstia en nasqué un roser (sobretot farcit de roses molt vermelles) i el cavaller li regalà una rosa a la princesa en senyal del seu amor.

Fins aquí tot en ordre: les lle-gendes no cal que siguin veri-tat, n’hi ha ben bé prou si són boniques. Si a això hi sumem el dia internacional del llibre, tenim la barreja perfecte: roses per a elles, llibres per a ells i se-nyeres, sardanes, petons i abra-çades per a tothom.

Està bé, d’acord, les tradi-cions són les tradicions, però m’enreda que el costum marqui flors per a elles i literatura per a ells.

Probablement si el cavaller hagués matat la bèstia per amor a l’art les coses haurien variat una mica i de la sang del drac n’hauria brollat una col•lecció dels grans clàssics de la litera-tura universal. Perdoneu-me la gosadia, però em sembla que la tradició marca un ritual del tot injust: la rosa, per bonica i olorosa que sigui, quedarà mar-cida al cap de pocs dies per més aspirines i cullerades de sucre que posem a l’aigua del gerro; en canvi, un bon llibre restarà per sempre degudament cata-logat al fons particular de la biblioteca personal dels amors impossibles.

Podríem reinventar la nor-ma: roses per a aquells a qui l’escriure els va fer perdre el llegir i tots aquells altres a qui, tristament per la seva ànima, no els interessa llegir i, ara sí, llibres per a la resta, manten-int, és clar, les senyeres, sar-danes, petons i abraçades per a tothom.

Quants llibres es regalaran el dia de Sant Jordi i no s’acabaran llegint? L’altre dia vaig anar a parar a una casa on només hi

havia llibres, molts llibres, mas-sa llibres. De cop, totes aquelles muntanyes de llibres apilades sense ordre ni concert em van generar un altre dubte: ara tothom és escriptor o què?

No calen tants llibres de fut-bolistes, ni memòries de polítics, ni biografies no autoritzades, ni tantes autoajudes.

I tampoc calen roses de cara-mel, ni roses de colors que no siguin el vermell perfecte, ni punts de llibre de plata, ni clauers que se separen en dues parts, ni tangues amb puntes plegats en forma de rosa, que no, que tot això no és necessa-ri, que només ens cal una mica d’amor, una mica de primavera i una mica de ganes d’aprendre alguna cosa dels que saben més que nosaltres.

Acabo pensant que la manifes-tació moderna del drac que es menja el poble és només aquest esperit consumista que va en detriment de la pròpia identi-tat, equiparant-nos, perillosa-ment, a la sempre precipitada arribada del “Ja és primavera al Corte Inglés”.

SENYERES, SARDANES, PETONS I ABRAÇADES

Anna E. Puig

OPINIÓ

Avià Decideix

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010 OPINIÓ 03

L’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero segueix en-testat en posar-se del costat de la patronal en l’actual diàleg social que finalitzarà amb una reforma laboral. Aquest posi-cionament significa apostar per noves retallades en els drets lab-orals i en canvi majors beneficis patronals. I el cost de la indem-nització de l’acomiadament, un element de reiterada reivindi-cació patronal, ha estat aquesta vegada el motiu.

Segons ha presentat darrera-ment el govern central, aquest advoca per tres fórmules que han de permetre facilitar l’acomiadament; és a dir, aba-ratir-lo. La primera d’elles és subvencionar des de les admin-istracions públiques part de la despesa que genera; la segona és eliminar les restriccions i gen-eralitzar el contracte de foment de contractació indefinida, que presenta un cost de 33 dies per any treballat per acomiadament (enfront els 45 dies que costa un indefinit ordinari); i la tercera és copiar el “model austríac” consistent en la creació d’un fons individual amb aporta-cions empresarials al que el/la treballador/a hi pot accedir quan es quedi a l’atur o es jubi-li, i que es mantindria quan hi hagués un canvi d’empresa per part de l’empleat/da.

Ara ens tornen a parlar de la ne-cessitat d’una nova reforma lab-oral, un nou pacte entre l’estat, la CEOE i els sindicats grocs que ja en el 2001 s’enfocava clara-ment a satisfer les exigències de la patronal, amb l’abaratiment del acomiadament, la flexibilit-zació de les condicions de treball (contracte a temps parcial), i la

rebaixa de les cotitzacions em-presarials.

El problema que ha provocat la crisi i que n’impedeix sortir no es troba en les relacions labo-rals, i per tant, introduir-hi canvis només serviria per pre-caritzar encara més les nostres vides i aportar més beneficis als i les de sempre, aprofundint d’aquesta manera en la dinàmi-ca que precisament ha originat aquesta crisi. Per aquest motiu, el que cal no és reduir encara més el poder adquisitiu de la majoria de la població, ni facil-itar-ne l’acomiadament, sinó al contrari, augmentar la capaci-tat de consum i garantir major estabilitat laboral.

Sense un repartiment equitatiu de la riquesa, no hi haurà model econòmic sostenible ni es podrà garantir el consum. Per tant, cal assegurar el poder adquisitiu de les classes treballadores (amb prestacions socials, augmentant el salari mínim fins al 1200 eu-ros, imposant ventalls salarials en el si de les empreses, dignifi-cant salaris), realitzar una ma-jor inversió en serveis socials, fomentar l’economia social i cooperativa, eliminar el frau a la temporalitat, realitzar canvis profunds en els serveis públics d’ocupació, lluitar contra el frau fiscal, etc.

Per altra banda, l’única mesura social que ha estat aprovada és la limitadíssima ajuda de 420 euros per aturats/des sense sub-sidi, durant 6 mesos, mentre s’ha gastat milers de milions d’euros ajudant a la banca, a nombroses empreses multinacionals que amenaçaven en deslocalitzar-se i empreses del sector de la con-strucció, així com s’han aprovat diverses mesures fiscals i impos-itives que retallen les despeses del capital i incrementen la pressió sobre les classes trebal-ladores, sense que tot això re-

vertís en un manteniment de l’ocupació, en una millora de la qualitat de vida d’una majoria de la població o en l’impuls d’un canvi de model socioeconòmic.

Un cop més, aquestes mesures fetes a mida per a benefici de la patronal, suposarien tan sols beneficis per part de les em-preses, que s’estalviarien part del cost de l’acomiadament. Tanmateix, aquesta despesa no suposa un impediment per a la creació d’ocupació, ja que han estat precisament els col•lectius amb majors cotes de temporali-tat (com el jovent), i per tant amb un acomiadament més barat, aquells que han patit més l’ increment de l’atur, a la vegada que, des de la Transició, el continuat abaratiment de l’acomiadament no ha suposat major estabilitat laboral, sinó tot el contrari. Igualment, és perv-ers usar fons públics per finan-çar aquestes despeses patronals, quan se’ns està dient que no hi ha diners per a la jubilació o per als serveis socials. En defini-tiva, abaratir l’acomiadament no el frena, sinó que incentiva aquest.

El problema de l’atur no es resoldrà reduint el cost de l’acomiadament o dels salaris o retallant altres drets laborals, ja que la crisi no s’originà per aquests fets. Es resoldrà amb una correcta redistribució del treball i la riquesa que garanteixi el poder adquisitiu, la capacitat de consum i el benestar social d’una majoria de la població.

La crisi feia molts anys que s’avisava i els símptomes eren

clars: països emergents amb economies basades en la man-ca de drets socials i laborals , transaccions financeres sense valor real i polarització creix-ent de la riquesa. Mentre a l’Estat espanyol la construc-ció guanyava un pes que no te-nia enlloc d’Europa, la riquesa també era cada cop més desigual i es minaven drets socials i laborals a marxes forçades.

Però principalment qui més estem pagant les conseqüències d’aquesta crisi, som sens dubte la classe treballadora. Una classe treballadora que ja ha hagut de patir prèviament la precarietat endèmica, durant els temps de bonança, i que veu com després d’anys d’estrenye’s el cinturó

perden igualment la feina i tot tipus de suport econòmic, amb prestacions i subsidis de mis-èria, hipoteques de per vida i un estat del benestar desmantel-lat; mentre d’altres treuen rèdit dels beneficis d’anys anteriors, de les inversions realitzades en operacions especulatives aquí i allà, cobren les ajudes de l’estat per reflotar l’economia i es pre-paren per tornar a guanyar din-ers un cop la situació es calmi i torni a créixer l’economia.

La política del “carpe diem” laboral és la que ha dut a l’Estat espanyol a tenir més de 4 mil-ions d’aturats i aturades, una bona part dels i les quals prove-nen de la contractació temporal, per la qual, en els millors dels casos, poden tenir una indem-nització per acomiadament de 8 dies per any treballat.

I mentrestant, hem d’aguantar la cantarella conforme l’atur se

solucionarà amb la reducció de la indemnització.

En definitiva, el que cal és que les parts implicades comencin a treballar en la bona direcció, eradicant la temporalitat, con-struint treball i desenvolupant sectors econòmics pròspers allu-nyats dels que ens han dut fins a la situació actual.

Pel que fa a la nostra comarca, una de les més castigades de tot el Principat, l’atur ja supera la xifra de les 3.000 persones després del creixement del 3,55% del mes passat i registra un creixement interanual del 12,48%. A Berga, el nombre de persones sense feina ja és de 1.445, 30 més que el febrer.

Poques esperances poden tenir els treballadors i treballadores berguedans quan empreses com Tyco o la Planxisteria Bergue-dana (absorbida per una multi-nacional de capital holandes), han de tancar les seves fàbriques per a traslladar la seva línia de producció a d’altres països per obtenir més guanys, deixant al carrer més de 200 famílies sense feina.

Hem de treballar per sumar esforços per construir un nou marc laboral català de treball que defugi de l’acció sindical pactista dels sindicats grocs es-panyols ; construir un futur on els treballadors i treballadores no estiguem sotmesos i sotmeses als interessos del gran capital i les grans multinacionals; trebal-lar per fomentar una economia social i cooperativa, i és per això que ens organitzem, per obrir la consciència d’una classe trebal-ladora acomodada, des de el nos-tres centres de treball i des del carrer. Si el present és de lluita, el futur és nostre!

*Carles Romero és delegat sindical per la Intersindi-cal-CSC a l’Hospital Sant Bernabé de Berga

“El problema que

ha provocat la crisi

i que n’impedeix

sortir no es troba

en les relacions

laborals, i per tant,

introduir-hi canvis

només serviria per

precaritzar encara

més les nostres

vides “

“Qui més estem

pagant les conse-

qüències d’aquesta

crisi, som sens

dubte la classe

treballadora que ja

ha hagut de patir

prèviament la pre-

carietat endèmica

durant els temps

de bonança”

L’1 de maig, planta’ls cara!COL·LABORACIÓ CARLES ROMERO*

“El que cal és que

les parts impli-

cades comencin

a treballar en la

bona direcció,

eradicant la tem-

poralitat, con-

struint treball i

desenvolupant

sectors econòmics

pròspers”

“Sense un repar-

timent equitatiu

de la riquesa, no

hi haurà model

econòmic sos-

tenible ni es podrà

garantir el con-

sum”

Envia’ns les teves informacions a:

accentbergueda@gmail.com

Aquesta Setmana Santa, l’Hotel Berga Park ha tornat a obrir les seves portes. Inberga Tur, la so-cietat concessionària ha arribat “a un acord de gestió” amb una societat de nova creació, Queralt Serveis Turístics. Aquesta dar-rera societat és integrada per Jo-sep Graus, promotor immobiliari d’Avià i Jordi Sáez, empresari barceloní lligat al turisme i al màrqueting.

Aquest acord de gestió a la pràctica és un arrendament de les instal•lacions de l’hotel -de propietat municipal-, una pos-sibilitat que el contracte inicial prohibia però que fou concedida -tot i que presumiblement amb altres intencions- fa dos anys.

Al febrer de 2008 l’ajuntament aprovava, amb l’única oposició de la CUP, el dret de l’empresa Inberga Tur a arrendar part de les instal•lacions de l’hotel. El motiu al•legat aleshores fou que el Consorci de Formació i Ini-ciatives (CFI-Berguedà) volia fer uns cursos a les aules existents a l’hotel, però que per cobrar la subvenció d’aquests cursos se’ls exigia un contracte de lloguer.

Així doncs, es va vendre aquest acord com una forma per a que un organisme públic pogués utilitzar unes aules que estaven fins aleshores abandonades. Tot i que en el ple es va advertir que aquesta norma serviria per a fer negoci comissionista amb un bé municipal, l’alcalde va negar que això pogués passar.

El fet és, però, que l’esmena in-troduïda donava llibertat a la so-cietat gestora per arrendar parts de la instal•lació a qui volgués, ja que només ho havia de comu-nicar a l’ajuntament, però no ne-cessitava l’autorització d’aquest. Un detall de vital importància per a donar via lliure als empre-saris gestors per cercar altres vies de finançament en un mo-

ment en què les seves dificultats econòmiques començaven a ser conegudes arran de l’entrada de Joan Gaspart en l’accionariat de l’empresa.

Amb tot, les condicions amb què s’ha reobert l’hotel incom-pleixen directament altres punts fonamentals del contracte entre Inberga Tur i l’ajuntament. En primer lloc, el contracte estipula clarament que l’establiment ha d’estar obert tota la setmana. De moment, però, l’establiment ha anunciat que només ho far-ia els caps de setmana. En se-gon lloc, l’activitat hotelera també implicava la posada en ple funcionament d’un restau-rant. Al restaurant, però, no-més s’hi serveixen esmorzars.

Finalment, no hi ha previst cap activitat formativa tal i com ex-igeix la concessió. Aquest aspecte va ser ja reiteradament incom-plert per Inberga Tur des del primer moment.

L’alcalde, Juli Gendrau, es mostrava sorprès per la reober-tura de l’hotel i afirmava no hav-er-ne estat informat. Tot i aquest tracte a qui és el propietari de l’edifici, i malgrat que l’activitat que s’hi realitza no s’adiu a les especificacions del contracte, Gendrau s’ha mantingut en una línia de no confrontació i de no prendre cap decisió directa. Alguna cosa, però, s’ensumava l’equip de govern quan el 5 de març, un mes abans de la reober-tura, el propi Gendrau signava el decret 252/2010 en què requeria a la policia local que es personés dos cops al dia a l’hotel i esten-gués acta sobre l’activitat que s’hi detectés.

La pregunta, però, que no ha respost ningú fins ara és quina quantitat de diners paguen Graus i Sáez a Inberga Tur en concepte d’arrendament. Només així es podria determinar la plusvàlua que aquesta societat obté d’unes instal•lacions municipals exer-cint de simple intermediari.

[ ]`04 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 1

“La concessió s’atorga per ubicar un hotel de tres estrelles amb servei de restauració i un centre docent que imparteixi ensenyament reglat o no, en les matèries d’aquesta família professional d’hostaleria i turisme [...]”. “Son obligacions del contrac-tista: posar en funcionament les activitats d’ensenyament per a les

quals s’atorga la concessió en el ter-mini màxim d’un any [...]”.

Amb aquests termes tan clars s’expressa el contracte de concessió. És més, el contracte es refereix en tot moment a l’edifici de la caserna com a hotel-escola. En les aules situ-ades a la part posterior de l’edifici, però, no hi ha hagut mai cap escola d’hostaleria, ni hi han exercit docèn-

cia formadors “en l’àmbit turístic, hoteler i de la restauració”, que és el que exigeix també el contracte.

Per acord de maig de 2003, es va donar més marge a l’empresa per a posar en marxa el “projecte forma-tiu estable”, permetent-lo substituir temporalment per “activitats forma-tives concretes”. Però les aules han estat sempre buides.

Un hotel de tres o més estrelles, un menjador per a més de 100 persones i un mínim de 14 habita-cions. I una inversió també mín-ima de 1.350.000 euros. Aquestes són les condicions de l’hotel de Queralt que marca el contracte. Un model d’hotel de gamma alta que no va discutir ningú en el seu moment, fins que fa un parell d’anys sortiren les primeres veus reclamant la reconversió del pro-jecte en un alberg.

Tot allò dit en campanya elec-toral en forma de promeses per Queralt podria omplir uns quants llibres, però l’explotació turística del santuari resta en la letargia que ja ha esdevingut habitual.

Els terminis s’incompliren per totes bandes. En un primer mo-

ment el contracte establia quatre mesos per iniciar els tràmits de les obres a partir de la signatura d’aquest el juliol de 2002. Al març de 2003 s’amplià el termini nou mesos més.

Els quatre mesos es transfor-maven en any i mig. Les obres s’havien de fer en quatre anys, amb possibilitat d’un any ad-dicional si sorgien dificultats tècniques. Amb ampliacions de termini incloses, l’hotel s’hagués hagut d’inaugurar el gener de 2009.

L’empresa esgrimí que hagué de canviar les prioritats d’inversió d’acord amb l’ajuntament per no perdre subvencions. També culpà l’ajuntament de Berga d’incompliment del contracte en no fer les obres de portada d’aigua que sí apareixen clarament definides en el document.

Amb tot, el propi president d’Inberga Tur admet en la car-ta de maig de 2009 enviada a l’ajuntament i feta circular de mà en mà que el projecte de Queralt ultrapassava les seves possibili-tats econòmiques, i deixava en-treveure que tota l’operació es basava en unes possibles i sucoses subvencions públiques que mai no van arribar.

Ara, Inberga Tur anuncia que cercarà una solució per Queralt com la de l’hotel, tot i que es fa difícil imaginar com es pot mate-rialitzar un subarrendament -ju-rídicament inestable- que implica una inversió tan gran.

Tot i així, no es cansen d’afirmar que estan disposats a renunciar als drets adquirits sobre Queralt, però es desconeix l’existència de cap actuació que vagi en aquest camí.

Reobre l’hotel de la caserna incomplint diverses condicions de la concessió

Abel Caldera

“Les condicions amb què s’ha reo-bert l’hotel incom-

pleixen directa-ment altres punts fonamentals del

contracte”

“L’alcalde, Juli Gendrau, es

mostrava sorprès per la reobertura

de l’hotel i afirmava no haver-ne estat

informat”

EL TEMA DEL MES

El projecte de Queralt

A.C.

AULES BUIDESA.C.

Edifici de Queralt, on s’havia de construir l’hotel. || FOTO: REDACCIÓ

Juliol de 2002: el Ple Municipal aprova el contracte de concessió de l’explotació

de l’hotel Berga Park i de l’hostatgeria de Queralt a l’empresa Inberga Tur.

Primavera de 2003: el Ple Municipal aprova un seguit de modificacions en el

contracte de concessió que flexibilitzen les obligacions d’Inberga Tur.

Agost de 2003: Obre les portes l’Hotel Berga Park.

Maig de 2007: Quinze dies abans de les eleccions municipals, l’aleshores al-

calde del PSOE Ramon Camps autoritza el pagament de 90.000 euros a Inberga

Tur en concepte de valor afegit per l’execució d’obres de millora.

Febrer de 2008: S’autoritza Inberga Tur a rellogar part de les instal•lacions,

suposadament per tal que en pugui fer ús el CFI.

Desembre de 2008: S’anuncia el tancament del Berga Park i l’acomiadament

d’una quinzena de treballadors.

Gener de 2009: S’inicien les pressions de l’oposició per tal que l’ajuntament

mogui fitxa i aclareixi en quina situació queda la concessió. Al ple municipal la

CUP efectua una pregunta sobre quin és l’estat de la qüestió, i en la resposta Juli

Gendrau marca la que seria la seva pauta d’actuació en aquest afer. Tal i com

recull l’acta d’aquella sessió plenària: “explica que els hi ha arribat notícies que

l’hotel tancava però que ningú els ha notificat que renunciessin a la concessió.

Manifesta que les dues concessions van lligades. Explica que caldrà obrir un

procés negociador perquè hi ha avals i condicionants pendents i cal mirar que

l’Ajuntament de Berga i els ciutadans de Berga no en surtin perjudicats”.

Febrer de 2009: El PSC presenta una moció demanant un pronunciament

clar per part de l’equip de govern, que no obté en aquell moment però sí el com-

promís de convocar una reunió dels grups municipals per analitzar la situació

la setmana següent. En aquesta reunió, representants d’Inberga Tur proposen la

reobertura de l’hotel com a geriàtric privat. Aquesta opció és rebutjada frontal-

ment pels grups polítics perquè incompleix totalment el contracte d’explotació i

si es canvia el tipus d’activitat cal tornar a obrir un concurs públic.

Abril de 2009: La CUP posa per primer cop sobre la taula la rescissió unilat-

eral del contracte de concessió. El vertigen que provoca una solució tan directa

porta al PSOE a presentar una contramoció instant només a iniciar els estudis

jurídics per a valorar si es pot rescindir el contracte. ERC expressa el seu suport

a l’extinció del contracte però no a fer-ho de forma tan directa. CiU, per la seva

part, es defensa de les crítiques d’inacció explicant que s’han reunit quinzenal-

ment amb Inberga Tur per mirar de trobar una solució. Finalment, la moció no

és aprovada.

Maig de 2009: Joan Sistach com a president d’Inberga Tur, presenta un escrit

al registre de l’ajuntament on es defensa de les crítiques rebudes per part de la

CUP, insinuant que la CUP té interessos ocults en aquest tema. El fil argumental

dels empresaris és el suposat altruisme amb què actuaren, arribant a afirmar

que no deslocalitzen les seves empreses per patriotisme local i atacant els qui

els critiquen amb un “volem poder seguir passejant-nos amb la cara ven alta per

casa nostre a pesar d’aquests mitjans de comunicació”(sic). Aquest document fou

fet circular per diversos ambients de la ciutat.

Juny de 2009: El ple municipal aprova per unanimitat l’inici d’un expedient

per tal de rescindir el contracte de concessió si fos el cas.

Març de 2010: L’ajuntament de Berga accepta part de les al•legacions pre-

sentades per Inberga Tur. Això suposa, segons els grups polítics, un replanteja-

ment de l’estratègia per a rescindir el contracte que a priori hauria de donar més

garanties jurídiques al consistori. L’endemà del ple l’alcalde emet un decret en

que requereix a Inberga Tur que faciliti en un termini de 10 dies tot un seguit

de documentació que ha de permetre determinar l’abast dels incompliments del

contracte de concessió.

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 05L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010

Ja fa 17 anys des que els darrers soldats de l’exèrcit espanyol van abandonar la ciutat. Instal•lats a Berga des de la fi de la Guerra Civ-il per tal de combatre la resistèn-cia antifranquista i reforçar la defensa de la frontera davant d’una mai ocorreguda invasió aliada, la seva marxa obria la possibilitat a la ciutat d’utilitzar aquell espai per a crear-hi diver-sos equipaments.

Molt es va parlar, sobretot per part de l’exalcalde Jaume Farguell, de la famosa escola d’hostaleria, que probablement

CronologiaA.C.

Abril de 2010: Reobre l’hotel Berga Park, després que Inberga Tur subarrendés la seva gestió a dos empresaris.

AIXÍ HAN ANAT LES COSESL’hotel Berga Park, situat on hi havia l’antiga caserna. || FOTO: REDACCIÓ

gestionaria la Joviat, i que havia d’aportar uns 200 estudiants estrangers, sobretot de Suècia arran de l’agermanament amb Hogsby.

Aquesta escola d’hostaleria fou presentada aleshores també com la versió pragmàtica de la universitat a Berga que s’havia reclamat des d’alguns sectors socials, tal i com expressava el mural pintat sota la garita d’enfront el Bar Mediter-ráneo. Amb tot, el desacord entre ajuntament i Joviat va fer desesti-mar el projecte, activant-se l’opció local. Finalment, tot plegat va acabar essent un hotel sense escola i unes promeses amb Queralt.

[ ]` ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 106 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

Més de 10.000 berguedans poden votar aquest diumenge en les con-sultes independentistes que es faran a la comarca i sumar-se als més de 20.000 que ja han tingut l’oportunitat de fer-ho. Això signifi-caria que més de tres quartes parts dels berguedans hauran pogut votar sí o no per a la independència.

Els municipis d’Avià, Casserres, Gironella, Bagà, Guardiola de Ber-guedà i Vallcebre són els sis pobles que realitzaran la consulta aquest proper diumenge. Des de principi d’any les diverses comissions estan treballant de manera voluntària per tal de fer possible que els ciuta-dans d’aquests municipis puguin decidir sobre el nostre futur com a poble. A més, les sis entitats respon-sables d’organitzar els referèndums s’han coordinat entre elles per tal de treballar amb criteris comuns. D’aquesta manera, i amb l’ajuda de la resta de municipis berguedans que ja s’han manifestat en el vot per l’autodeterminació, s’ha aconseguit homologar totes les consultes per la independència que se celebren al Berguedà. Un dels criteris acordats és que les juntes electorals locals han d’estar formades per persones lletrades i a l’hora vinculades amb el propi municipi.

Les comissions organitzadores neixen des del poble. Gent amb empenta que vol que els seus veïns puguin decidir el futur del nostre país. Després d’unes quantes re-unions es constitueixen les entitats i es presenta oficialment el refer-èndum. En alguns casos s’està ti-rant endavant sense l’aprovació del consistori --com és el cas de Bagà--, que va denegar la moció per fer la consulta pels vots en contra dels regidors socialistes. Després fa falta una campanya de recollida de fons econòmics per poder avançar i sub-vencionar el cost de preparar i real-itzar la consulta.

Tot i que oficialment les consultes estan marcades pel 25 d’abril, al-guns veïns d’aquests municipis ja han pogut expressar-se gràcies al vot anticipat. Per exemple, els veïns d’Avià podien anticipar-se al 25 d’abril votant el cap de setmana passat i el 23 d’abril aprofitant la diada de Sant Jordi. Mai Alsina,

El Berguedà es prepara per a una altra diada de consultes

El 13 de setembre de l’any passat es va fer el primer referèndum per a l’autodeterminació als Paï-sos catalans a Arenys de Munt (Maresme). Des d’aleshores les consultes s’han anat estenent com l’escuma al llarg del terri-tori. La nostra comarca ha estat de les

actives i, en certs aspectes, de les més pioneres en l’organització de

consultes. Berga va ser un dels primers municipis en incloure Països Catalans i no només Cata-lunya en la pregunta que es faria al referèndum. També va ser pioner en plantejar la consulta independentista al consistori berguedà. Cal afegir-hi que el poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà, a la nostra comarca, va ser el segon municipi en rea-litzar el refer-èndum després del d’Arenys, el 12 de desembre pas-sat.

El Berguedà és una de les sis co-marques amb un percentatge de participació més elevat, actual-ment el 32,79%.

En total han votat més de 7.000 berguedans amb una àmplia majoria a favor de l’autodeterminació del nostre territori, el 97%. A la comarca tan sols l’1,8% no s’ha declarat a favor de la independència. Sola-ment el 0,8% i el 0,4% de vots en blanc i nuls, respectivament.

presidenta d’Avià Decideix, entitat responsable d’organitzar el refer-èndum al municipi, ha explicat a L’Accent que “també tenim un servei d’anar a buscar el vot antici-pat a les cases de persones que per diferents raons no es poden despla-çar i fer efectiva la votació”.

A Gironella el vot anticipat es va començar a fer el cap de setmana passat, igual que a Avià. L’entitat organitzadora Gironella Decideix va traslladar una urna als diferents nuclis habitats del municipi com ara Viladomiu Nou, Viladomiu Vell i Cal Bassacs per tal que tots aquells que volguessin poguessin fer efec-tiu el seu vot abans del proper 25 d’abril. Les comissions de Bagà i Guardiola de Berguedà també han fer possible el vot anticipat durant aquesta setmana.

La gran part dels municipis que votaran el proper diumenge tenen

molts veïns que viuen en cases dis-seminades del nucli urbà. Per a Mai Alsina, “els habitatges disseminats són un handicap”, ja que costa que participin i el procés de conscienci-ació ciutadana és fa més complicat.

Tres pobles units

Per tal de recaptar fons econòmic per poder realitzar les consultes. Les comissions han fet moltes ac-tivitats on a part de subvencionar el referèndum el més important és la col•laboració de tot el municipi i fomentar la participació.

Amb aquest objectius va sorgir la idea de la Passejada al Serrat dels Tres Hereus organitzada per les comissions de Gironella, Casserres i Avià on van participar prop de 200 persones. Els veïns de cada poble sortirien des del seu nucli i l’objectiu era trobar-se en un punt

d’unió dels tres municipis, el nu-cli arqueològic del Serrat dels Tres Hereus. Allí es va esmorzar i es va amenitzar el matí amb gegants, grallers i l’actuació de Cop de Gar-rot, l’única formació berguedana de ball de bastons.

L’organització dels tres munici-pis va quedar molt satisfeta amb l’activitat, que, a part de potenciar les tres consultes, va ajudar a sufra-gar els costos de l’organització dels referèndums d’autodeterminació.

Festiu a l’Alt Berguedà

Al nord de la comarca també han omplert d’activitats el calendari per recaptar fons per al referèndum. L’activitat més multitudinària va ser un ball a Bagà per Setmana Santa. Gerard Casanova, tresorer de Bagà Decideix, creu que “va ser un èxit total, vam tenir molta assistèn-

cia”. Amb aquest ball, l’entitat ha pogut subvencionar gran part dels costos de la consulta. A més, el 25 d’abril coincideix amb una trobada de gegants a la vila que amenitzarà el dia i el farà més festiu.

A Guardiola de Berguedà el 25 d’abril, Sant Marc, és data senyala-da. Els veïns del municipi fan una passejada fins a l’ermita de Sant Marc. La coincidència d’aquesta tradició al poble amb el referèn-dum d’autodeterminació fa pensar a la comissió organitzadora que la gent sortirà al carrer i s’animarà més a votar. S’esperi una jornada molt festiva a l’Alt Berguedà.

Vallcebre, municipi de l’Alt Ber-guedà, disposa de molts empad-ronats que no resideixen habitual-ment al poble. Aquest fet dificulta molt incentivar a la participació i trobar voluntaris per realitzar la consulta independentista. Així doncs, Lluís Cadena, president de Vallcebre Decideix, i la resta de l’entitat es van bolcar en els dies de Setmana Santa, en informar i promocionar la consulta ja que el poble estava ple dels estiuejants empadronats al municipi.

Pròxima estació

En desaparèixer l’associació hi havia un superàvit econòmic i molt material reutilitzable. Així, van decidir invertir i ajudar en la resta de consultes del Berguedà.

Després del proper 25 d’abril el camí cap a l’autodeterminació no s’atura i el proper 20 de juny tornarà a ser dia de consultes als Països Catalans. La nostra comarca també s’hi sumarà i serà el muni-cipi de Cercs el que farà el refer-èndum per la independència en aquesta data. Les consultes independentistes sig-

nifiquen una fita històrica per de-cidir la nostra condició com a poble. És l’oportunitat del poble de dir ben alt i clar quina és la seva posició davant de l’autodeterminació dels Països Catalans.

El Berguedà, motor de les consultes

H.T.

Després del 25-A més de 30.000 berguedans ja hauran decidit

Hug Tuyet

“Aquest diumenge

es materialitzen

mesos de feina de

desenes de volunta-

ris anònims ”

“Totes les consultes

realitzades després

del 13-D al Ber-

guedà han rebut

l’ajut econòmic i

material de la dis-

solta entitat Berga

Decideix”

Cop de Garrot, durant l’actuació en la Passejada de les consultes. || FOTO: AVIÀ DECIDEIX

L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010 NACIONAL 7[ ]

16 de febrer de 2010: el jutjat d’instrucció número 13 de Barce-lona fa pública la sentència sobre el cas “Vallespir, 25”. L’immoble es considera definitivament en ruïna econòmica -el valor de reparació de l’edifici supera el 50% del valor total de la finca. Com a conseqüèn-cia, els llogaters han d’abandonar el bloc en els propers 20 mesos amb una compensació econòmica de 8.000€. Aquesta és la resolució a un dels casos de mobbing immobiliari més rellevants de les últimes set-manes a Barcelona.

Ens trobem davant una façana neoclàssica que data del 1897, ac-tualment envoltada per una xarxa de protecció per evitar la caiguda de runa a la via pública. Al voltant, dos negocis tancats, un solar aban-donat i un edifici nou amb cartells de “En venda” mostren la trans-formació que viu el barri de Sants com a nucli turístic i de negocis. La raó és el nou pla urbanístic que envolta la renovació de l’estació de Sants amb l’arriba de la línia d’Alta Velocitat.

Felip Roca, un dels veïns de la fin-ca neoclàssica torna a casa un diss-abte al matí després d’esmorzar. És un personatge baixet, enèrgic, de 64 anys, veí del principal pri-mera i que saluda els veïns amb entusiasme, però sota aquesta aparença de gran vitalitat roman la preocupació sobre el seu futur. Forma part dels 32.762 barcelonins i barcelonines en risc potencial d’assetjament immobiliari. Són ca-sos de gent gran que viu en pisos vells i amb contractes de lloguer de renda antiga, com en el cas d’en Fe-lip que paga menys de 100€ al mes. Això converteix els seus habitatges en sucoses preses de l’especulació immobiliària.

Una història plena d’entrebancsTan bon punt s’entra a la finca, contrasta l’escala descurada, per la qual es puja, amb la bona conser-vació del pis d’en Felip: parets pin-tades, fotografies familiars, ordre i netedat... una casa com qualsevol altra. Un cop dins, amb impulsivi-tat, Felip explica l’inici de la seva història: “El cap d’any del 2005,

mentre menjàvem el raïm, va començar la guerra”, just abans de les campanades, no se sap com, es va cremar el comptador de la llum. Diversos problemes amb el manten-iment de la instal·lació elèctrica indicaven que alguna cosa comen-çava a fallar. Després de molt de temps demanant als propietaris, la família Puigpelat, reparacions de l’immoble, els veïns es van veure obligats a pagar-les i, aconsel-lats per la seva advocada Vanessa González, posar una denúncia als propietaris. Aquests són quatre germans que van heretar Vallespir, 25 dels seus pares, amos, des dels anys 60, del forn que hi ha a la planta baixa de la finca.

Els germans, amb l’assessorament de l’advocada Elena Costa, van engegar un procés judicial el 2006 amb la intenció de fer fora als únics cinc veïns que resten a l’edifici. Uns inquilins que tenen un con-tracte de lloguer indefinit fa entre 30 i 60 anys, i que veuen aquest fet “com una manera descarada de fer negoci”. Segons l’afectat del prin-cipal primera darrera del conflicte hi ha la immobiliària Restaura, que té grans negocis als centres neuràlgics de Madrid i Barcelona, i opina impotent que volen especu-lar amb la seva casa per convertir-la en aparta hotels. L’empresa

vol aprofitar el node de comuni-cació que suposa l’AVE a Sants per enriquir-se, però com en tots els casos d’assetjament immobiliari, aquestes sospites no es poden dem-ostrar per a la falta de proves. “Els propietaris no volen ni parlar! Ni donar els bons dies”, afirma Fe-lip indignat. L’actitud dels amos fa impossible confirmar si la seva hipòtesi és certa.

Elena Costa assegura que els ger-mans Puigpelat van endegar el procés judicial perquè els inqui-lins no van notificar els desper-fectes quan es produïen “per por que la seva reparació repercutís en una pujada del lloguer”, assegura ella. Per altra banda, la comunitat de veïns respon que ells sí han de-manat les reparacions verbalment a l’administrador de la finca, però els amos “mai han fet cap man-

teniment”, emfatitza Felip. Per determinar fins a on puja el valor de la restauració s’han encarregat diversos estudis tècnics, dos per part del veïnat i un per part dels Puigpelat. Els tres estudis valoren la reconstrucció en uns 150.000 eu-ros, la divergència rau en que els primers taxen l’edifici en un cost superior a 800.000 euros mentre que pels segons no arriba a 300.000 euros, aquesta és la clau de tot el cas: quan la reparació supera el 50% del preu de l’immoble es de-clara en ruïna, s’ha de desallotjar i els contractes es rescindeixen.

Aquest és un exemple de com una canonada amb fuites, una escala envellida i una façana descuidada, poden ser arguments per a que uns propietaris sense escrúpols facin la vida impossible al veïnat de Vall-espir, 25 per obligar-los a abando-nar l’edifici. “Que prenguin nota que som cinc famílies que estem al carrer -i afegeix Felip, amb el cap cot-, que hem d’anar a la indigèn-cia, a demanar”. Tota l’energia que caracteritza aquest veí es con-verteix en malenconia i esgota-ment quan parla sobre la incertesa del seu futur, marcat per una vida lligada al barri. Va néixer a Sants-Montjuïc l’any 1946. Aquí ha cres-cut i treballat tota la vida en una farmàcia del barri.

“La major part de gent que pateix mòbbing viu en pisos vells i amb

contractes de llogu-er de renda antiga”

Anna PalouFrederic Muniente

BARCELONA

Expulsats de casaUn jutjat ha dictat ordre perquè uns llogaters de Sants abandonin la casa on viuen. L’ACCENT els hem anat a conèixer

Mobilització al barri de Sants en suport dels veïns del carrer Vallespir, número 25. || FOTO: REDACCIÓ

Malgrat aquesta situació límit, en Felip ha vist que no està sol. Durant la seva lluita s’ha vist recolzat per altres persones en la mateixa situ-ació, grups de veïns que li donen suport, i altres movi-ments socials que l’ajuden a defensar-se de l’atac que està patint. En el decurs d’aquests anys, juntament amb el Cen-tre Social de Sants, s’han re-alitzat diferents accions com manifestacions, protestes, comunicats de premsa als mitjans, pancartes...

Com es veu, hi ha hagut una via d’acció judicial i una al-tra al carrer. Com dicta la sentència, la via judicial no ha prosperat a favor dels veïns, ja que l’assetjament immobiliari, a hores d’ara, no està contemplat al codi penal. Així doncs, no hi ha precedents. A més, l’advocada dels inquilins intueix que el jutjat “no falla a favor dels llogaters per por a provocar una allau de demandes en la mateixa línia”. Per la seva banda, l’ajuntament del dis-tricte no s’ha involucrat en el conflicte adduint que men-tre sigui una pugna entre persones privades ella resta al marge.

Tot i la sentència, tant en Felip, com el col·lectiu que li dóna suport asseguren que faran tot el que sigui a les seves mans per trobar una solució digna al conflicte. Per la seva banda, l’advocada dels propietaris demanen l’execució de la sentència de desallotjament. Si els veïns no acaten la sentència, estan disposats a demanar al jutge que intervingui policialment per desallotjar l’immoble. A pesar de tot, en Felip té clar que seguirà lluitant fins al final: “No marxaré així com així, no marxaré si no és que posen petards, em rebenten les finestres o m’incendien la casa!”.

A. P.F. M.

BARCELONA Els veïns no donen l’esquena

Els veïns no donen l’esquena

Els veïns no donen l’esquena

RECULL DE NOTÍCIES

L’APUNT

La irrupció de la TDT ha suposat que els aparells de televisió dels Països Catalans poden sintonitzar més canals propietat de grups de comunicació espanyols que abans del salt digital. No només perquè s’ha passat de menys de deu canals d’àmbit estatal abans de l’apagada analògica als més de vint actuals. També s’hi ha de sumar l’entrada d’aquests grups espanyols en l’àmbit de la televisió local, un es-pai on havien tingut una presència anecdòtica anteriorment. I la con-seqüència ha estat més continguts en castellà pensats des de fora dels Països Catalans.

Pocs dies abans de l’apagada dels sistema analògic, Media.cat, l’observatori crític dels mitjans (impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils), vam presentar l’informe “La TDT local als Països Catalans: una oportunitat per-duda per millorar la vertebració de l’espai català de comunicació”. Aquest informe analitza les conse-qüències que ha tingut en la tele-visió local el salt digital.

Els territoris que analitza l’informe són Catalunya, el País Va-lencià i les Illes Balears, amb refer-ències també a la Franja de Ponent. Queden fora de l’estudi la Catalu-nya Nord i Andorra, ja que en aque-stes zones no hi ha demarcacions de TDT local. Els tres territoris analit-zats estan dividits en total en 49

demarcacions locals, que abasten una o diverses comarques. En cada demarcació hi havia disponibles quatre canals (el doble a l’àrea de Barcelona), que s’han adjudicat de la següent manera: un o dos per fer-hi canals públics i tres o quatre per a canals privats. El resultat és que hi ha 147 canals de TDT local als Països Catalans que s’han posat a disposició d’operadors privats. Els responsables de l’adjudicació d’aquestes 147 llicències han estat els governs autonòmics, que van fer públiques unes condicions que mar-caven un mínim d’hores d’emissió de programació pròpia i de conting-uts en català a qui volgués obtenir alguna de les llicències que es van posar a concurs.

Entrada a l’àmbit local

L’informe de Media.cat analitza les conseqüències del salt digital, i conclou que ha comportat l’entrada de grups de comunicació espanyols (Vocento, Prisa, Intereconomía, Libertad Digital o els editors d’El Mundo) en un àmbit on havien tingut una presència anecdòtica. Ara, amb l’adjudicació, aquests grups ostenten una quarta part de les llicències que s’han distribuït, malgrat que la majoria no tenien cap presència en el món de la comu-nicació local al nostre país.

Tot i aquesta irrupció, la crisi i d’altres factors han comportat que molts d’aquests grups no hagin pogut posar en marxa els canals

de televisió local que els havien adjudicat, i fins i tot n’hi ha que ja han tornat les llicències que els van atorgar. És el cas, per exemple, de Prisa, que ha retornat totes les llicències que havia obtingut al Principat de Catalunya i al País Valencià.

Però també hi ha grups espany-ols que continuen emetent encara que no hagin posat en marxa un canal local amb continguts espe-cífics adreçats a la demarcació on el van aconseguir. I què emeten? Doncs la programació de la cade-na espanyola a la que pertanyen. Això ha succeït al País Valencià amb grups com Intereconomía o Libertad Digital. Tenint en compte les condicions que van marcar els governs autonòmics, aquesta emis-sió en cadena 24 hores al dia està prohibida, però de moment no els han posat cap impediment perquè ho continuïn fent.

“Menys valencians i menys lliures”

L’informe sobre la TDT local el vam presentar el passat 25 de març a la ciutat de València per subratl-lar que el País Valencià ha estat un dels territoris que més hi ha sortit perdent amb la TDT. De fet, durant la presentació de l’informe, el cat-edràtic de periodisme de la Uni-versitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, no va deixar op-ció per al dubte: “Amb l’arribada de la TDT som menys valencians,

Laia Altarriba BARCELONA*

El salt a la TDT ha augmentat els canals de grups espanyols que arriben a les llars catalanes

ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 18 NACIONAL [ ]

Grans grups autonòmics beneficiats En tots els territoris, malgrat que les adjudicacions eren per la TDT local, hi ha grups autonòmics que han obtingut canals en diverses demarcacions. Ho han aconseguit de manera indirecta a través de di-verses televisions locals preexistents o bé de manera oberta amb el mateix nom del grup de comunicació a diverses demarcacions.

A les illes Balears és on els grups autonòmics han sortit més beneficiats, ja que les adjudicacions han permès reforçar tres empreses d’àmbit autonòmic vinculades al Govern Balear (en el moment de les adjudicacions a mans de Jaume Matas, del PP), que han aconseguit tres quartes parts de les llicències de TDT local. Malgrat tot, pràcticament cap d’aquests canals està emetent.

A Catalunya els grups d’àmbit autonòmic o su-pracomarcal han sortit molt reforçats. En aquest territori, però, tenen una especificitat: una part no són cadenes sinó agrupacions de canals locals, que s’han unit per compartir continguts en el nou escenari digital.

Entre uns i altres sumen dos terços de les llicèn-cies (el 64%), la major part de les quals (28 de 36) ja estan emetent.

Al País Valencià hi ha un grup d’àmbit au-tonòmic que ha aconseguit canals en 13 de les 14 demarcacions on s’adjudicaven canals. És el grup Mediamed, format per diversos accionistes vinculats estretament amb el PP. Un d’ells és Uli-barri, implicat en la trama Gurtel. A Mediamed, però, els està resultant molt difícil l’arrencada digital, i només ha començat a emetre en dues demarcacions.

menys lliures i amb uns continguts de menys qualitat”. Es referia a les diverses conseqüències que asseny-alem a l’informe que ha tingut la transició digital a les comarques del sud: desertificació de televisions lo-cals històriques que emetien en cat-alà i que no han obtingut llicència; el fet que en moltes demarcacions l’espectre ideològic dels canals que hi arriben es mogui entre la dreta i l’extrema dreta; o l’augment de ca-nals en castellà.

Afinitats ideològiques dels adjudicataris amb els governs

No ha de sorprendre això que ha succeït al País Valencià si tenim en compte que hi ha hagut una relació molt estreta entre els governs que adjudicaven les llicències i els que les han rebudes. La situació, però, ha estat molt diferent en uns terri-toris que en uns altres.

Així, trobem que a Catalunya les llicències han recaigut en un ven-tall ampli de perfils ideològics dels propietaris de les empreses benefi-ciades per les adjudicacions. Això és conseqüència del fet que el Gov-ern va delegar per llei les adjudica-cions en el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme amb persones designades pels diver-sos partits polítics del Parlament de Catalunya, així que cada partit ha mirat que els seus grups afins s’emportessin una part del pastís, i

per tant l’espectre de grups ha re-sultat divers.

Per contra, al País Valencià i a les illes Balears en el moment de les adjudicacions el Partit Popular tenia majoria absoluta als governs autonòmics, i això ha comportat que els grups afins ideològicament a aquest partit hagin obtingut la immensa majoria de les llicències.

En el cas valencià, han resultat ben-eficiats tant empresaris valencians com espanyols, i en el cas balear qui s’ha emportat la immensa majoria de les llicències són tres empresaris mallorquins. L’operació a aquests dos territoris, a més, s’ha fet d’una manera gens dissimulada. En tots dos casos, aquest reforçament de grups d’àmbit autonòmic amb in-teressos estretament vinculats al

PP ha comportat que els propietaris d’aquests canals també han resultat esquitxats per les trames de corrup-ció valenciana i balear.

Només emeten la meitat dels que van rebre llicèn-cia

Que les adjudicacions han estat marcades per les amistats polítiques en diversos casos ho mostra, també, que molts dels que van aconseguir les llicències per emetre no han estat capaços de començar les emissions, o les han hagut d’interrompre, així que només emeten 63 dels 134 canals que donen cobertura als Països Cat-alans. I qui no emet són, sobretot, els canals vinculats a grans grups autonòmics (a Mallorca no emet ni un sol canal de TDT local) i estatals. Catalunya, doncs, és el territori, per

contra, és el territori on hi ha més canals que emeten: el 69%.

D’avant d’aquesta realitat, la con-clusió és que el pla de transició a la TDT i les previsions de canals per demarcació no va ser realista, i que en diversos casos va pesar sobretot la voluntat de beneficiar uns empre-saris concrets que no pas d’analitzar la viabilitat dels projectes que es van presentar al concurs per obte-nir llicència.

Continguts propis en català

Una de les dades més positives que aporta l’informe de Media.cat és que la llengua majoritària a la pro-gramació a la TDT local dels Països Catalans és el català: el 47% de ca-nals de TDT local als Països Catalans emeten únicament en català i un altre 26% ho fan majoritàriament en aquesta llengua. Els que només emeten en castellà són el 10%, un 6% els que emeten majoritàriament en castellà i l’11% fan la meitat dels continguts en català i la meitat en castellà.

Això significa que, com havia suc-ceït històricament, quan es fan con-tinguts des de la proximitat adreçats al territori més proper, la llengua escollida és la del país. El problema, però, és quan no et deixen emetre o quan és algú que ve des de Madrid a fer la programació. I això, pel que hem analitzat a Media.cat, ha estat la tendència majoritària en àmplies àrees del país, un país que malgrat tot es resisteix a desaparèixer de les pantalles de televisió.

*Laia Altarriba és l’autora de l’informe de Media.cat “La TDT local als Països Catalans: una oportunitat perduda per millorar la vertebració de l’espai català de comunicació”.

El salt a la TDT ha augmentat els canals de grups espanyols que arriben a les llars catalanes

L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010 NACIONAL 9[ ]

LA TDT ALS PAÏSOS CATALANS

Per què s’ha fet el que s’anomena trànsit digital (és a dir, canviar del sistema analògic al digi-tal)?

És un canvi impulsat per la Unió Europea que diuen que té l’objectiu de millorar la qualitat de la im-atge i so dels canals de televisió i d’oferir nous serveis a través de l’aparell de televisor. De moment, aquests serveis interactius encara no s’han posat en marxa. El canvi serveix, sobretot, per a emetre en alta qualitat (HD), experièn-

cia que alguns canals (com TV3) ja han posat en marxa en fase de proves. Com s’han repartit les llicències dels canals de la TDT?

Pel que fa als canals estatals, les llicències les ha repartit el gov-ern espanyol. En el cas dels canals autonòmics i locals, la distribució l’han feta els governs autonòmics. Els governs autonòmics van fixar un plec de condicions que exigien un mínim d’hores d’emissió en cat-

alà i de producció pròpia (percen-tatge diferent segons el territori) per obtenir llicència. Què és una demarcació local de TDT?

El territori s’ha dividit en demar-cacions, que es corresponen amb una comarca o amb una agrupació de diverses comarques, en funció de l’orografia, de la quantitat de població que tenen i dels vincles entre les comarques. A cada de-marcació li ha correspost un múlti-

plex (o dos, en el cas de les demar-cacions de l’àrea metropolitana de Barcelona). Cada múltiplex conté quatre canals de televisió, que s’han adjudicat a canals públics o privats per concurs públic. Quins han estat els canvis més rellevants si mirem la televisió des dels Països Catalans?

La principal conseqüència ha estat l’augment de canals de televisió que podem veure. Majoritàriament podem accedir a tres tipologies de

canals: d’àmbit estatal, d’àmbit autonòmic i d’àmbit local. A més, a les Balears també en tenen d’àmbit insular.

Ho veiem de seguida si endollem un aparell: de mitjana, un televi-sor català ara es pot connectar a més d’una vintena de canals de televisió estatals en castellà (abans l’oferta estatal no arribava a deu), als públics i privats de cada comu-nitat autònoma, que no superen els deu, i a quatre de locals (a l’àrea metropolitana de Barcelona,

DUBTES I RESPOSTES SOBRE LA TDT

El dimecres 7 d’abril l’Ajuntament de València reprenia els enderro-caments a l’històric barri valencià del Cabanyal. Era el mateix dia que s’aixecava el secret de sumari d’una part del Cas Gürtel; i també coin-cidia amb les vacances de Pasqua de molts valencians que estaven fora de la ciutat. Probablement no es tractava d’una casualitat ten-int en compte les maneres de fer del PP valencià, però, tot i així, el ressò mediàtic d’aquest a polèmica que ha superat el marc local i au-tonòmic per iniciativa del PP i del PSOE i la pressió popular han donat una nova treva al barri, que pot respirar tranquil durant unes set-manes.

Els tribunals, un altre cop

Una setmana després de la represa dels enderrocaments, el Tribunal Constitucional espanyol va adme-tre a tràmit el recurs del Govern del mateix estat contra la Llei del Consell valencià que empara el Pla Especial de Protecció i Reforma In-terior del Cabanyal (PEPRI), que, malgrat el seu nom, és l’escut legal per als enderrocaments. D’aquesta manera, el TC mantenia vigent l’Ordre Ministerial que obligava a aturar les actuacions.

En un comunicat, els membres de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar s’han mostrat “sat-isfets i tranquils per l’admissió a tràmit en el T.C. i al mateix temps indignats amb el PP valencià”. “És una verdadera desgràcia -as-seguren- que l’administració més pròxima, la que hauria de vetllar més pel nostre patrimoni i pels seus ciutadans siga la responsable de la seua degradació, de la pèrdua de valor cultural i de la fractura so-cial que s’està produint en el Con-junt Històric Protegit del Cabanyal Canyamelar”.Així, per no encórrer en el desa-

catament, l’Ajuntament de Valèn-cia ha decidit aturar temporalment l’ensorrament de cases. I la justícia obre una nova fase en la polèmica, que, si més no, donarà temps als veïns i veïnes per organitzar-se i preparar la resposta a la següent ofensiva de l’Ajuntament, que sens dubte es produirà. Tot i així, la travessia judicial de

la prolongació de Balsco Ibañez ha minvat la confiança d’alguns dels veïns en la justícia. Com explica

Tensió, destrucció i oportunisme al CabanyalLa reacció veïnal contra els enderrocs és reprimida violentament, mentre el Tribunal Constitucional atura de nou els plans municipals

Maria Villora, membre de Salvem, “a justícia depèn massa del poder polític. El tercer pilar de l’Estat de Dret no és tan independent com de-guera.. No som nosaltres els únics que ho diem, creem que està en una bona part de l’opinió ciutadana. I de la Rua, l’amic d’un president, encara segueix de president de TSJ...”.

Salvem el Cabanyal prem l’accelerador

Després de l’èxit de la manifestació del passat gener (vegeu L’ACCENT 171), la plataforma Salvem el Ca-banyal es mostrava preparada per respondre les possibles ofensives de l’Ajuntament de València.

Amb els enderrocaments, la plata-forma de veïns i veïnes del Caban-yal-Canyamelar ha augmentat la intensitat de les mobilitzacions per aturar la destrucció del barri. Amb el crit “Anem a guanyar aque-sta batalla” desenes de persones acudiren el dimecres 7 a aturar les màquines; s’hi aplegaren, no no-més veïns i veïnes del barri, sinó que també moltes altres persones d’arreu de la ciutat i, en espe-cial, membres de molts i diversos col·lectius socials.

Així, el dia 7 i els successius dies, hi hagué convocatòries per fer front a les màquines. Però també es convocà una manifestació fins a Delegació de Govern per denunciar l’actuació de la policia espanyola. I també, diversos membres de la plataforma es desplaçaren a Madrid per lliurar cartes a diversos diri-gents, tant del PSOE com del PP.

Els enfrontaments viscuts el di-mecres 7 i els dies successius evi-dencien, però, que el conflicte no és una qüestió partidista, sinó que més bé es tracta d’uns models de ciutat diferents: el que defensen gran part dels veïns i veïnes en contra del que defensen les institucions.

Com sempre, però, el bàndols no tenen fronteres clares. De fet, l’estratègia de l’Ajuntament passa precisament per dividir els veïns i veïnes. Els membres de la Platafor-ma en són ben conscient, i lament-en, com dius Maria Villora, que “ha aconseguit la fractura social ja que des de fa dotze anys l’Ajuntament de València està utilitzant l’arma més criminal i cruel que es pot usar contra les persones i el patrimoni: l’assetjament psicològic, una tortu-ra que porta, a poc a poc a la pèrdua de l’autoestima i a l’alienació; que provoca la divisió i l’enfrontament entre els veïns d’un mateix carrer, d’un mateix barri. Este tipus de violència és molt difícil de denun-ciar, ja que només la noten els que la pateixen, és subliminar. És molt dur que la veïna de davant tinga en la seua balcó una pancarta que diga ‘Sí a la prolongació’ és a dir ‘si que tiren ta casa’”.

La violència policial

Les mobilitzacions ciutadanes han tingut un major ressò a causa de la brutalitat amb què han actu-at els cossos policials. Si la policia local, a les ordres de l’Ajuntament de València, i la Policia Nacio-nals espanyola, a les ordres de la Delegació del Govern, defensaven postures diferents de partida, a

l’hora de la veritat van actuar amb un sol criteri: reprimir els manifes-tants per permetre l’actuació de les màquines. R.G. independentista present a les protestes narrava així els fets: “Allò és dantesc. Hi gran quantitat de veïnes i penya dels moviments socials intentant resi-stir a prop de les cases que van a tirar. Però les càrregues estant sent brutals.

Hi ha hagut varis ferits (a mi m’han deixat el genoll bonic), al menys un parell de detinguts i els ànims prou crispats: quan ha arri-bat la Carmencita Alborch després que els nacionals carregaren (fet que no entén massa bé ningú ja que el govern se suposa que ha declarat il·legals els enderrocs), quasi ens la mengem...”.

Com indica aquest testimoni, el pa-per del PSOE està sent especialment qüestionat, perquè no han utilitzat els instruments al seu abast per im-pedir els enderrocament i, per con-tra, no han dubtat en utilitzar-los públicament per enfrontar-se al PP. De fet, el delegat del Govern, Per-alta, va justificar les càrregues poli-cials, assegurant que s’ajustaven a la proporcionalitat i que, en tot cas, foren provocades per incontrolats. Per descomptat, no era aquesta la visió de Salvem el Cabanyal, que en un nou comunicat assegurava que se sentien “abandonats per la delegació i subdelegació del Govern d’Espanya, que només han defensat les actituds dictatorials del PP en manar els antiavalots a protegir la innecessària decisió dels dictadors en comptes de protegir els ciuta-dans”.

A. Ginés Sanchez | VALÈNCIA

Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, Toledo, 1951) és un altre de tants “excomunistes” que ha acabat col·locat de la mà del PSOE. La seua trajectòria podríem dir que és exemplar en aquest sentit.

Quan ja es vivien els últims moments del règim feixista i l’antifranquisme estava agafant posicions de cara al ball final de les eleccions, Ricardo Peralta s’afilià al Partit Comunista del País Valencià. Com a militant, treballà d’advocat laboralista fins que fou escollit diputat per Esquerra Unida del País Valen-cià a les eleccions generals espa-nyoles de 1989. De fet, ell fou un dels precursors d’aquesta coalició electoral i en dues ocasions més obtingué escó per la província de València. Després de la victòria del PP a les generals de 1996, un sector d’Esquerra Unida començà a desmarcar-se de la línia oficial d’Esquerra Unida i creà una cor-rent que propugnava un canvi estratègic i una apropament al PSOE. Poc després, Ricardo Per-alta deixà EUPV i es vinculà a Nova Esquerra, però conservà els seu escó, ara enquadrat en el Grup Mixt. El 1999 s’afilià al PSOE, però per poc de temps, ja que el 2000 deixà la política, pre-cisament quan perdé l’escó que havia guanyat amb EUPV.

El maig de 2008, de la mà de Fernández de la Vega fou nom-enat delegat del Govern de la Co-munitat Valenciana.

Des de la Delegació del Govern, les seues actuacions tenen poc a veure amb el seu suposat passat antifranquista: s’han negat a in-vestigar les diferents agressions feixistes que regularment es produeixen; ha enviat els cossos policials sota la seua jurisdicció contra els moviments d’esquerra (no han sigut poques les denun-cies per l’augment de la pressió policial des que ell és al capda-vant de la Delegació); i, lligat a ambdues qüestions, Ricardo Peralta ha assumit el discurs de l’ordre i de la criminalització dels moviments socials.

La impopularitat de Peralta ha arribat al seu clímax amb l’actuació policial durant els enderrocs del Cabanyal. Ara els veïns i veïnes han de patir la seua inconsistència ideològica, com en el seu moment la va patir EUPV. Però potser aquesta és una trajectòria modèlica d’acord amb la “reconciliació nacional” que propugnava Carrillo i el PCE des dels temps de la clandestinitat antifranquistes: si el poder és l’objectiu, el preu a pagar mai és massa elevat.

Ricardo Peralta contra tots

REDACCIÓ VALÈNCIA

La Policia Nacional espanyola desallotja a la força uns veïns enfilats al teulat de l’edifici sentenciat. || FOTO: ORIOL CLAVERA

ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 110 NACIONAL [ ]

comptabilitza 5 sessions amb alguna absència, Josep Saña és absent en 2 i la CUP i ERC compt-abilitzen 1 absència cadascú.

Els regidors de l’oposició no reben cap sou, sinó que cobren dietes mensuals en concepte d’assistència a les sessions plenàries. Aquestes, junta-ment amb l’assignació fixa per grup polític, normalment aca-ben a les arques del partit. Són 104,04 euros per regidor mensualment, que segons ha pogut saber L’ACCENT, s’han cobrat sempre sense tenir en

tic CiU-PSOE ha estat el més agut i continuat de la legislatura, aquests dos grups han aprovat conjuntament els acords, impos-tos i taxes més importants que han passat pel Ple Municipal des del 2007.

L’absència d’algun dels regi-dors del PSOE ha esdevingut un fet habitual aquesta legisla-tura. Segons la documentació d’actes a disposició del públic, en les 21 sessions publicades -exceptuant les de Patum i Elec-cions-, s’hi computen fins a 10 sessions amb absència d’algun regidor del PSOE. Gairebé en la meitat de les sessions.

També cal remarcar que dos dels sis regidors van renunciar al càrrec en la primera meitat de legislatura, entre ells l’anterior alcalde, Ramon Camps. Pel que fa a la resta de grups, CiU

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 11L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010

L’equip de govern de l’Ajuntament de Berga va aconseguir aprovar els pressupostos pels pèls i gràcies a la incompareixença d’una regidora del PSOE. 8 a favor (CiU i Josep Saña) i 8 en contra (PSOE, CUP i ERC). El vot de qualitat de l’alcalde va aconseguir aprovar uns pres-supostos que poques hores abans es feien públics sense saber si final-ment passarien.

Juli Gendrau destacava que aquests pressupostos eren uns pressupostos austers, però on s’augmentava el capítol d’inversions quasi el 100% per tal d’ajudar a la reactivació econòmica. Aquest augment inver-sor és possible, segons Gendrau, perquè està projectat estalviar més de 600.000 euros de les despeses or-dinàries.

La visió que exposà Natxo Romero, de la CUP, era radicalment oposada. Romero va denunciar algunes car-amboles financeres, com ara la de traspassar partides cap al capítol d’inversions per tal de semblar que

s’estalviava en la despesa corrent i que alhora s’augmentaven les inver-sions. Però on més va posar l’accent crític fou en la denúncia dels incom-pliments d’acords previs. L’equip de govern encara no ha posat en marxa la penalització a l’IBI pels pisos buits, ni la bonificació en tax-es per a les famílies en dificultats. També resten pendents d’iniciar-se dues grans actuacions anunciades com a inversió en els pressupostos de 2008 i 2009: la reforma del mer-cat municipal i la instal•lació de la xarxa Wi-Fi d’accés a internet.

El PSOE, malgrat ser el respons-able indirecte de l’aprovació final, criticà els pressupostos en con-siderar que les xifres eren falses i que ni s’invertien tants diners, ni se’n recaptaven tants. El vot contrari d’ERC anà en la línia de considerar que aquests pressupos-tos farien créixer el deute i provo-carien l’incompliment del Pla de sanejament. Per la seva banda, el regidor escollit pel PP, Josep Saña, mantingué la seva línia de suport altruista a les propostes de l’equip de govern.

REDACCIÓ

Intencionada o no, l’absència de la regidora del PSOE Sandra Lorente va permetre l’aprovació dels pressupostos. Qualsevol al-tra situació hauria provocat que per primera vegada en aquesta legislatura els pressupostos de l’equip de govern haguessin estat rebutjats.

Els rumors sobre un pacte de sota mà per no prorrogar els pressupostos anteriors han pres força, tot i el desmentiment del PSOE.

El que sí que és cert és que, mal-grat que l’enfrontament dialèc-

Les absències a les sessions plenàries

Malgrat les absències, sempre s’han cobrat totes les dietes per assistència a sessions plenàries; 104,04 eu-ros per regidor al mes

Sense aquesta absèn-cia els pressupostos no s’haurien aprovat

CiU aprova els pressupostos municipals de Berga gràcies a la incompareixença d’una regidora del PSOE

compte les assistències.

REDACCIÓ

“Vaig trobar entre 130 i 140 voltors al voltant d’una vaca i un vedell que ja era mort. La vaca intentava fer fora els voltors, però no es po-dia aixecar degut a una suma de factors: la debilitació pròpia d’un part i les ferides inflingides pels voltors”. Així ho explica Josep Armengol, ramader i president de la Cooperativa de Ramaders de Muntanya del Berguedà, que ja va viure en un intèrval de deu dies l’atac mortal a quatre vaques i quatre vedells durant el mes d’abril del passat 2009, a la seva explotació de Sagàs.

En els últims anys, la comarca del Berguedà, s’ha vist afectada pels ja coneguts atacs de voltors sobre caps de bestiar vius, sobret-ot a vaques i vedells acabats de néixer. Cal dir que els atacs vio-lents s’associen exclusivament a l’espècie del voltor comú, i en cap cas, al voltor negre. Els atacs registrats es produeixen

d’ençà de mitjans de l’any 2007, i han anat en augment durant els anys 2008 i 2009; a més, aquests es produeixen principalment entre els mesos d’abril, maig i juny, co-incidint amb la primavera, punt àlgid del naixament de vedells. Els atacs patits a la nostra comarca ja superen la desena, si bé, també és un fenòmen estès en comarques properes, com l’Alt Urgell, el Sol-sonès, el Ripollès i Osona.

Montserrat Venturós

Atacs de voltors a la comarca

Els tècnics ambientals apunten que el problema, és una conse-qüència directa de l’encefalopatia espongiforme bobina (ETT), o mala-ltia de les vaques boges, moment en el qual la Unió Europea pro-mulgà una Directiva que prohibia l’abandó de cadàvers d’animals que podrien portar possibles con-tagis de l’esmentada malaltia. Tot i així, s’apunten també altres causes com bé que el Departa-ment d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural ha potenciat durant anys l’obertura de canyets per a l’alimentació d’algunes espècies com el voltor comú, el voltor ne-gre, l’aufrany i el trencalòs, per

així afavorir la seva recuperació. Aquestes espècies son protegides i la seva població ha augmentat de forma notable en els últims anys, motiu pel qual, s’han produit al-guns tancaments de canyets.

Així, aquesta suma d’elements ha propiciat que en els últims anys l’alimentació d’aquestes aus s’hagi vist afectada de forma potencial.

Actualment, el nombre de voltors que hi ha censats al Principat de Catalunya es calcula que és d’entre 9.000 i 10.000 exemplars. Els primers atacs detectats foren a

les comarques de l’Aran i de forma

progressiva han anat avançant fins arribar a la nostra comarca. Es creu però, que els atacs soferts, han es-tat propiciats per un grup reduït de voltors que han passat de ser simples ocells necròfags, a aprofitar situacions en què el bestiar es troba en un estat dèbil o malalt; vaques acabades de parir o en el moment del part, vedells sense la mare al costat o acabats de néixer, bestiar amb ferides prèvies...

Tota questa situació ha provocat greus problemes per als ramaders de la comarca que han vist un greuge més en la complicada situació que de per sí, ja pateixen.

Durant el 2009, s’han dut a terme algunes trobades a diferents pobles de l’Alt Berguedà en les quals hi han intervingut els ramaders de la comarca juntament amb rep-resentants del DAR, exposant els principals problemes que pateix-en en base a aquesta situació, així com les possibles mesures a pren-dre per a eradicar-la. Igualment, s’han presentat també algunes denúncies a l’oficina comarcal del Departament.

L’any 2008, la Generalitat de Catalunya aprovà un Decret de danys per als ramaders que es veien afectats pel creixent nom-bre d’atacs per part dels voltors i que permet indemnitzar els casos demostrats de baixes. No és fins aleshores que es comencen a estu-diar a fons les denúncies presen-tades pel col•lectiu de ramaders.En el mateix sentit, el passat 31 de març, i en roda de premsa, la di-rectora general del Medi Natural, Núria Buenaventura, presentà l’estratègia d’actuació per evitar els atacs de voltors al bestiar, es-tablint cinc línies de treball.

En canvi, segons Armengol, “per a eradicar el problema caldria en primer lloc fer un anàlisi sobre el nombre de caps de bestiar de la comarca, i les baixes naturals que es produeixen d’aquestes per així, poder establir una població de vol-tors racional amb la que el propi medi permeti assimilar”.

Un grup de carronyers, al costat d’una vaca morta, a l’Alt Berguedà. || FOTO: FRANCESC PICAS

[ ]` ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 112 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

Actualment hi ha un milió i mig d’aturats al conjunt dels Països Catalans, i el 62% dels treballadors amb feina cobra menys de 1100 eu-ros al mes. Aquesta situació, lluny de ser conjuntural, representa un problema estructural inherent al sistema capitalista. Al Berguedà al mes de març eren 3.001 els trebal-ladors sense feina.

“La informació és una eina impre-scindible per defensar els nostres drets com a treballadors i treballa-dores davant de la inoperància del sindicalisme oficial -UGT i CCOO- completament venut al govern i a la patronal”. Així s’expressen el Casal Panxo de Berga, la Coordina-dora Obrera Sindical i la Intersindi-cal – CSC, que han obert un punt d’assessorament i d’informació lab-oral gratuït al Carrer Mossèn Huch número 19 baixos, a l’actual local del Casal Panxo.

Paral•lelament a l’inici de la cam-panya contra l’atur i pels drets laborals organitzada pels mateixos agents socials i l’organització ju-venil Maulets, dos sindicalistes as-sessoraran la població treballadora berguedana davant qualsevol dubte, conflicte o problemàtica vinculada a l’àmbit laboral. També es posen a disposició els serveis jurídics i advo-cats de la Intersindical-CSC i la COS, que representen un sindicalisme català, de classe i combatiu.

El punt d’informació laboral estarà obert dos dijous al mes, als matins de 11:00 a 14:00 per part de la COS i a les tardes de 15:00 a 18:00 per la Intersindical – CSC.

Obertura d’un Punt d’Informació Laboral al Berguedà

Jordi Pont

www.casalpanxo.catMÉS INFORMACIÓ

L’atur supera la barrera dels 3.000 aturats a la comarcaAbel Caldera

La Bergadana, la històrica planx-isteria de Gironella, està passant per un dels moments més compli-cats de la seva història. Actualment l’empresa es troba en situació de concurs públic, després de suportar un ERO i una suspensió de paga-ments.

Tot i les darreres mobilitzacions organitzades a la vila, la plantilla de la fàbrica opta per l’espera silen-ciosa d’una solució que està lluny de ser vàlida per a la majoria i sembla que no acabi d’arribar.

L’empresa, hereva d’un llarg ne-goci familiar fundat l’any 1967, es convertí en una de les empreses punteres a Europa amb la producció de carrosseries d’ambulàncies i ve-hicles especials durant els anys no-ranta i principi del 2000. La fàbrica exportava el 30% de la seva produc-ció a l’estranger i arribaria a donar feina a uns 200 treballadors.

No va ser fins al 2007 que van començar els problemes per l’empresa gironellenca. La Berga-dana va tancar l’any amb un dè-ficit aproximat d’un milió d’euros. Un any després, Enric Muntanyà, propietari de l’empresa, es venia el 80% de les accions al grup inversor holandès Nimbus, propietari d’una quarantena d’empreses del mateix sector a tota Europa. A partir d’aquest moment l’empresa passar-ia de dir-se Planxisteria Bergadana a Bergadana Solutions. Els nous in-versors, malgrat liquidar el dèficit,

no van dur a terme cap canvi de rumb amb la dinàmica productiva de l’empresa i aquesta va continuar registrant números vermells.

El maig de l’any 2009 l’empresa entrava en un ERO temporal que duraria fins al 29 de desembre del mateix any i que afectaria més del 90% dels treballadors. La fàbrica començava un període de reducció de personal que culminaria a final d’any amb la presentació d’un con-curs de creditors, antiga suspensió de pagaments, i un pla de viabili-tat que deixava al carrer gairebé la meitat de la plantilla, 73 llocs de treball dels 143 totals. L’empresa acumulava un deute d’uns 6 mil-ions d’euros.

De ben poc van servir les convers-es amb la Conselleria de Treball, que no van fer més que intentar tranquil•litzar els treballadors fent referència al fet que com que l’ERO era temporal, no afectava a la durada del subsidi d’atur.

Ja entrat el 2010, els treballadors van iniciar les primeres reunions amb advocats per intentar defensar els seus interessos de manera con-junta. A partir d’aquest moment la plantilla centrarà els seus esforços en minimitzar el cost dels acomia-daments i en esperar un comprador que vulgui invertir per canviar el rumb de la situació.

Actualment, la preocupació va molt més enllà dels treballadors i les famílies afectades per la problemàtica. Gironella es veu greument amenaçada per un tan-cament que suposaria una pèrdua important del sector industrial i un augment sobtat de l’atur al municipi, que durant l’any 2009 ja havia registrat un increment del 54%.

Tot això genera que el 14 de març passat es fes a Gironella una mani-festació sota el lema Contra l’Europa del capital, la precarietat i l’atur convocada per l’Assemblea de Joves

de la vila i a la qual hi van assistir una cinquantena de persones.

Segons l’AJG, el cas de La Berga-dana és un exemple més d’una em-presa catalana, que, producte de la compra amb capital estranger, es veu afectada per una mala gestió que respon a uns interessos molt allunyats de les necessitats de la comarca i del municipi. Segons assenyalen, no són altre que una deslocalització, que l’única cosa que pretén és emportar-se la pro-ducció de la fàbrica a un altre lloc d’Europa i quedar-se amb el mercat espanyol.

L’AJG ha explicat que la setmana passada va tenir coneixement de les intencions d’un grup francès de comprar l’empresa i que està en es-pera d’una resposta. L’Assemblea as-segura, però, que ja s’ha comunicat als treballadors que en el cas que es faci efectiva la compra, la plantilla s’haurà de reduir, ja que només se-ran necessaris 50 treballadors.

Jordi Pont

Lema de l’AJG contra la precarietat laboral. || FOTO: REDACCIÓ

La Bergadana, un exemple més d’un procés de deslocalització

donant als nens i nenes, i fins i tot als pares i mares, una sèrie de cançons catalanes que no és pas que siguin noves, però que amb Koloraines han revifat, per dir-ho d’alguna manera: molts infants, entre setmana han deixat de jugar a segons què per jugar a ser kolo-raines i cantar i ballar amb les nos-tres cançons, i això significa que alguna cosa els estem aportant”, assegura satisfet Ballús.

Si un adjectiu s’aplica el grup a si mateix és el de ser participa-tiu. Participatius amb tot allò en el que creuen i potser per això els Koloraines han estat a moltes de les consultes independen-tistes que s’han fet al Berguedà.

Així ho aclareix Ignasi Ballús: “Koloraines no fa bandera de la seva ideologia, però cadascú de nosaltres individualment pensa el que pensa i col•laborem en tot allò que podem: som un grup par-ticipatiu i, per tant, estarem on creguem que cal estar, en l’àmbit individual i tenint en compte que estem actuant com a grup. I sí, les consultes independentistes en són un exemple, ja que on hi hem vol-gut donar suport fent que els actes fossin al màxim de participats possible”.

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010 CULTURA I ESPORTS 13

En la convulsa societat catalana dels anys 70, un grup de persones vinculades a l’independentisme van prendre la decisió de crear una organització armada per defensar els avenços cap a la in-dependència en la incertesa vis-cuda a la fi del règim franquista. Trenta anys després, s’ha publicat el primer llibre que posa llum a aquest episodi de la història del nostre país on hi van participar, de forma molt activa, molts ber-guedans i berguedanes.

Pau Juvillà i Ferran Dalmau basteixen un relat on es desgrana com s’organitzava aquest exèrcit secret, com feien l’entrenament, on s’obtenien les armes i com s’introduïen a Catalunya...

Enmig d’aquest esdevenir, apa-reix també la història d’uns quants berguedans, entre ells Antoní Massaguer, que es submer-giren en la clandestinitat mentre el franquisme es transmutava en monarquia.

Massaguer, de fet, exercia de coordinador dels escamots, sota les ordres de Jaume Martínez Vendrell, un heroi de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mun-dial, que tastà la presó franquista a la postguerra i que sempre al-ternà les seves tasques polítiques i militars al Front Nacional de Catalunya. El llibre no esquiva el relat de les accions armades, destinades a obtenir fons per a finançar l’organització, i que van acabar amb la mort de dos desta-cats feixistes catalans. Posterior-

La història de l’Exèrcit Popular català, al descobert

ment a això, es desencadenarà la repressió que durà a la presó desenes de persones. El llibre ex-plica com precisament és la poli-cia qui bateja l’organització com a Exèrcit Popular Català (EPOCA); els seus militants mai li havien posat nom i l’anomenaven simplement “La Casa”. La història d’EPOCA, i el relat del llibre, entronca amb la fundació de Terra Lliure i també amb els successius judicis.

La venjança de l’estat serà altat: Martínez Vendrell sortí de presó després d’anys d’exili només per a morir, el darrer dels seus membres a ser alliberat no trepitjarà el car-rer fins 1996 i els detinguts seran torturats salvatgement. Amb tot, l’independentisme català, de la mà d’Antoní Massaguer, guanyarà una victòria important en aconseguir

que el Tribuna Europeu condemni l’estat espanyol per tortures.

El llibre deixa alguns aspectes sense una resposta concreta, com per exemple les connexions amb les forces polítiques antifranquistes i el grau d’implicació dels dirigents del FNC.

Però aquesta publicació, sumada a la que sobre un altre grup ar-mat independentista -el FAC- es va publicar a la tardor, estan ressitu-ant la resistència independentista al franquisme i a la monarquia al lloc històric que li correspon. I el fet que foren molts berguedans qui donaren més en aquesta lluita, fa que aquest llibre sigui una peça important per explicar la història del moviment independentista a la nostra comarca.

Alguns berguedans, entre els quals Antoní Massaguer, foren protagonistes desta-cats d’aquesta història

Abel Caldera

RESSENYA

EPOCA, l’exèrcit a l’ombraFerran Dalmau i Pau JuvillàEdicions el Jonc 2010

Tot va començar mig en broma, quan 10 joves- Ignasi Ballús, Marc Elías, Albert Pont, Edu Rodríguez, Miquel Escànez, Laura Serrat, Laura Mas, Sònia Ribera i Marcel Tuyet- van ajuntar instruments, veu, animació i l’experiència que tenien amb els infants per cobrir una estona en un dels casals que estaven fent.

La fórmula va funcionar i avui els Koloraines ja fa més de dos anys repartint cants i rialles no solament al Berguedà, sinó també a altres indrets dels Països Cata-lans com ara Gràcia, Cambrils, Torredembarra o la Seu d’Urgell, on tenen previst actuar. I tot això, acompanyats d’un disc que havent sortit fa només cinc mesos ha atret molts infants i fins i tot adults. Així ho explica el Koloraina Ne-gre, Ignasi Ballús: “Vam començar amb la voluntat de tapar forats en casals o festes d’entitats, i vam acabar veient que ens podíem pa-gar un disc i arribar-lo a vendre”.

I quin és el secret que els ha fet tenir aquest èxit? Ben bé, ni ells mateixos ho saben, però ser el primer grup d’animació al Ber-guedà els situa en una posició avantatjosa. Potser aquest és el tret principal que els defineix, però el motiu de la seva existència també és significatiu. No tenen un objectiu econòmic i això es nota en el nombre de components del grup: “El nostre motiu d’existir no és econòmic i per això podem ser tants; si ens hi volguéssim guanyar la vida, seria gairebé im-possible, tret que cobréssim molt

Koloraines: més de dos anys pintant la cultura infantil als Països Catalans

per cada actuació”, explica Ignasi Ballús. Potser la seva fórmula també ha

tingut aquesta bona acollida per la frescor que desprenen, i és que els Kolorianes – Vermell, Blanc, Negre, Groc, Marró, Gris, Verda, Lila, Taronja i Blava- entren per la vista, sobretot als més menuts, però captiven també, sens dubte, per l’oïda: “Som una banda de

7 més les 3 animadores, i tenim un estil musical bastant diferent del que puguin tenir altres grups

d’animació. Fem reggae, ska o rock, entre altres estils musicals que anem adaptant a les difer-ents cançons. Som molt ràpids en ritme i creiem que això agrada molt als pares i mares”, explica convençut el Koloraina Negre.

Fer passar una bona estona no és l’única tasca del grup, i és que, sense haver-s’ho marcat com a ob-jectiu, els Koloraines estan trebal-lant la cultura del país: “ Ens hem trobat de ple, sense voler, en el fet d’estar potenciant aspectes de la cultura, i ja ens està bé, perquè t’adones que a part de l’espectacle que estàs oferint, estàs potenciant valors culturals, i això és genial!”, assegura Ballús.

I és que, tal com explica, els Koloraines ofereixen dos tipus d’espectacle depenent del que els demana qui els contracta, adaptant les seves actuacions a

diferents eixos temàtics com po-drien ser l’espectacle dels 100 anys del Club Esquí a Catalunya o l’espectacle Tocats del bolet.

Aquesta potser també és una manera de contribuir en la difícil tasca de l’educació en el lleure, un punt que Koloraines tampoc s’ha prefixat, però que és inevitable: “No és que tinguem unes regles preestablertes, però evident-ment, en el moment en què ets a l’escenari, estàs transmetent uns valors i, per tant, mirem de fer-ho tan bé com podem. És una mica com quan fas de monitor: acabes educant a la teva manera, de veg-ades sense saber gaire bé com t’ho faràs, però amb el teu criteri”, ex-plica el Koloraina Negre.

I aquests valors passen per tot allò que poden estar aportant els Koloraines a tots els infants que els van a veure: “Si més no, estem

“Tenim un estil mu-

sical bastant dife-

rent del que puguin

tenir altres grups

d’animació”

“Som un grup par-

ticipatiu i, per tant,

contribuïrem en

tot allò en què es-

tiguem a favor “

Albert, Ignasi, Marc, Anna, Sònia, Laura, Marcel, Miquel i Edu: alguns dels integrants del grup Koloraines.

Berta Francàs

Lydia Canals és directora i actriu de Tràfec Teatre, un grup amb una llarga trajectòria sobre els escenaris bergue-dans i d’arreu. Parlem amb ella per fer una valoració de la darrera obra estrena recentment (‘Ostia’) i fer un repàs a la situació teatral a casa nostra

A priori, podria semblar que fer teatre de gest, que no-més sigui corporal, a Berga és una aposta arriscada i amb poca gent disposada a fer-ho. No hi ha tradició del teatre de

gest, així com tampoc musical. Però es tracta de fer-ho. A França està ple de teatre gestual, tothom l’entén i l’assimila. Va arribant, però costa molt. A mi em va entua-siasmar aquest tipus de teatre, la filosofia en què l’actor s’ho fa tot. Nosaltres hem combinat imatges, hem fusionat altres disciplines, com si fos un laboratori. Un dels problemes és que la Commedia dell’Arte no va arribar; si hagués arribat, s’hauria creat un pòsit de tradició d’aquest tipus d’expressió teatral. En el teatre de text, pot més

l’autor i el director que l’actor, per dir-ho d’alguna manera. El text tea-tral només és una part del teatre. És una aposta arriscada, sí, però és la que hem triat i la que ens agra-da; la dansa, per exemple, també costa i pot ser igual d’arriscat que el teatre de gest. En aquesta dar-rera obra de Passolini, per exemple, vam fer una mica de programa de mà per situar una mica el públic, cosa que no havíem fet mai abans. No es tracta tant d’entendre, sinó de sentir i experimentar quelcom amb aquella manifestació artística. Hem anat a fer bolos amb les nos-tres obres i ens alguns llocs ens han dit que no fèiem teatre amateur... i nosaltres som amateurs. Potser la manera de treballar es pot aco-star més al professional en el sen-tit del compromís amb el grup, les hores d’assaig... les nostres obres, però, tampoc s’entendrien ni es po-drien fer sense la gran família que formem juntament amb els músics, els suports audiovisuals, l’atrezzo...

Més enllà del Tricicle i Vol-Ras, de vegades la sensació és que el públic no acaba d’apreciar

[ ]` ABRIL 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 114 CULTURA I ESPORTS

“Potser el que ha passat és que no s’ha presentat mai res en mim que no sigui de riure”

Marcel Tuyet

el treball corporal, potser no n’acaben d’entendre el llenguatge i ho volen tot més fàcil i els costa. Aquests han funcionat molt perquè

eren còmics, feien riure. Ha quedat molt l’estigma de mim: cara blanca i fer parets. I penso que la gent pensa que el mim ha de ser còmic per força, però no s’ha presentat mai res en mim que no hagi fet ri-ure. I sembla que no sortim d’aquí; s’hauria d’obrir. Així i tot, crec que no interessa fomentar aquest tipus de teatre; hi ha companyies que no troben llocs per presentar els seus

espectacles. Aquí ens hem acostu-mat al teatre de cadira, veure coses boniques. Ara es barreja aquest te-atre amb altres disciplines com ara el circ o la dansa contemporània...

L’obra que tanca la trilogia sobre els poetes, “Ostia”, so-bre Passolini, també lliga amb les altres en el fet que recrea el món interior dels literats, amb temes recorrents com ara la mort, els desitjos i els somnis...Quan vam fer Mots morts, sobre

Espriu, vam pensar en ell i mai vam

pensar mai que n’hi hauria dues més; no va ser deliberat el fet de pensar en la trilogia. Després teníem ganes de fer alguna cosa sobre fla-menc... i vam fer Lorca. I aleshores va coincidir que ja eren dos poetes (un de català i un d’espanyol) i com per tancar el cercle, vam de-cidir escollir algun altre autor europeu... i vam triar Passolini.

Ara tenim a trilogia feta i la idea és presentar les tres obres seguides a Berga. Ho farem, no sé quan, però ho farem: per nosatres com a actors i des de fora per veure les difrències que hi puguin haver.

Són el mateix llenguatge les tres, però son diferents en-tre elles i la idea és veure què hi ha de divergent, que l’espectador ho pugui veure més o menys de manera força seguida.

Els tres personatges són molt sol-itaris. L’èxit, indubtable, és la cre-ació externa d’un món tan intern i tan ric, entre l’oníric i el fantàstic, tan ple de matisos i detalls, expres-sat, només, a través dels cossos.

Lydia Canals. || FOTO: MARCEL TUYET

ENTREVISTA

El dia 2 de gener, a La General de Berga, va tenir lloc la present-ació en societat de la nova entitat cultural La Sobregaia Companyia dels Set Trobadors. Hi van actuar els músics Titot i David Rosell, Maria Antònia Pujol i Another Way. Tràfec Teatre va oferir el suggeridor espectacle “Petons”. Els poetes Enric Casasses, Blan-callum Vidal, Josep Grifoll, Vi-cenç Zumajo i Tomàs Arias van recitar peces dels seus rics uni-versos poètics.

Tomàs Arias va escriure expres-sament un sucós Manifest postfu-turista, justament quan fa cent anys del Manifest futurista de Tomasso Marinetti.

En aquell acte fundacional hi ha l’essència del que vol ser la So-bregaia. Descobrir i presentar el potencial creatiu del Berguedà, acompanyant-lo amb figures emergents i consolidades dels Països Catalans i de més lluny. La General va ser i serà el principal aixopluc, però la intenció és es-campar les activitats per altres racons de la comarca i de fora.

Un nou repte comença el dissabte 24 d’abril amb un cicle de concerts batejat amb el nom de “Beus de la Terra”. Aquella nit, Jordi Lanuza, a la guitarra, començarà el con-cert. Maria Coma, una pianista excel•lent, d’arrels avianeses, ens presentarà el seu primer disc, acompanyada de Jordi Lanuza i Pau Vallvé. El duet berguedà Ligeia, format per Marcel Tuyet i Anna Itó tancaran la vetllada amb les seves versions. Entre els blocs musicals es projectarà el mun-tatge videogràfic “Bosc”, de Mercè Fondevila.

El cicle seguirà el dissabte 22 de maig amb un grup català que s’ha guanyat, en molt poc temps, im-portants premis i l’elogi del públic i crítica, Els Amics de les Arts, que estaran acompanyats pels bergue-dans Antídot. Finalment, el diss-abte 26 de juny, la poeta i cantant de Granollers, Ivette Nadal, será a La General. El cicle “Beus de la Terra” seguirà, si no hi ha res de nou, després de l’estiu. A hores d’ara ja estem preparant una nova tongada de concerts.

El darrer divendres de juliol, aquest any La Sobregaia assum-

irà l’organització del 2n Sopar de Cantadors de Berga, al restau-rant Cal Nen, local emblemàtic pel qual havien passat, a beure i a cantar, els principals cantadors berguedans, abans de l’arribada de la pressa i de la televisió. Relacionat amb aquesta tradició, tenim el projecte d’editar un disc amb cançons populars de Berga.

Està clar que per dur a bon port totes aquestes propostes es neces-siten grans dosis de suport moral i econòmic. Per aquest motiu La Sobregaia Companyia, a partir del dia de Sant Jordi obrirà la campa-nya de captació de socis, que per una qüota assequible, disposin de descomptes en totes les activitats programades.

Poesia, música, teatre, exposi-cions, cinema, pensament, gas-tronomia i visites culturals són els nostres futurs objectius. Us animem a contactar amb no-saltres a Facebook (Sobregaia Companyia), Twitter, Flickr, i al nostre bloc: http://sobregaia.blogspot.com/.

Fins ben aviat!

Quirze Grifell

Enric Casasses, durant la presentació de la Sobregaia, el gener a La General. || FOTO: QUIRZE GRIFELL

Encara no coneixeu La Sobregaia Companyia?

Comencem la ruta a la cruïlla de Gréixer, a quatre quilòmetres de Bagà per la carretera de Coll de Pal. Comencem a caminar per la pista que puja cap a Gréixer (tallada al trànsit rodat). Al cap de pocs metres trobem un pal indicador i deixem la pista. Creuem el pont de Nazarí, dis-simulat a l’esquerra, i anem seguint marques de color groc. Seguirem el costerut camí que remunta el bosc de l’Abaiol, una fageda obaga i humida. Tot pujant ens van que-dant a la nostra esquerra els es-carpats cingles del Quer d’en Torb.

Pugem durant gairebé tres quarts d’hora de manera sostinguda fins a arribar al coll de l’Abaiol, on hi ha una pista. Al coll de l’Abaiol cal parar atenció, ja que deixem les marques de color groc que segueixen per la pista i busquem un camí que des del mateix coll marxa cap a l’esquerra. El camí és poc definit en el tram inicial i més evident llavors. Enfila durant un tram fins a arribar al pas del Verdai, característic i amb una gran roca des d’on tenim una pri-mera perspectiva frontal de la Roca Tallada, que s’aixeca imponent no gaire lluny d’on som. El camí, però, farà una forta marrada per anar a buscar una debilitat en l’espadada cresta des d’on atacar el cim.Des del coll del Verdai continua-

rem de flanc durant una bona esto-na, perdent una mica d’altura i amb la vista posada al punt feble per on guanyarem la carena: el pas de la

Mona. Després de caminar una es-tona de pla, el camí enfila fort cap a una marcada bretxa a la carena. L’últim tram és força dret i troba-rem un cable. Superem el pas de la Mona i arribem a dalt la carena.

Des de la carena contemplem la vall del Bastareny, que s’obre cap al sud. També veiem cap a la nostra dreta la llarga carena que encara ens resta per recórrer abans d’assolir el cim. Comencem a resseguir-la, sense camí evi-dent. Hi ha alguna fita molt es-cadussera, però no hi ha camí definit. Cal anar a buscar el pas més còmode. Aquest tram és de pas incòmode i cal anar sortejant boixos i trams rocosos. Quan ar-ribem sota el cim, enfilem for-tament per una petita canal tot grimpant. Una fita de pedres marca el cim, estret i llargarut.

Des del cim de la Roca Tallada tenim una panoràmica real-ment notable. Veiem una per-spectiva frontal molt bonica de tot el Moixeró i la Tosa, a poca distància, d’on destaca el Penyes Altes al centre. Cap al sud s’obre la vall del Bastareny, i Bagà al fons. Cap a l’oest, el Pedraforca és amo i senyor, i cap a l’est tenim una bona imatge del Bac de Diví.

El vessant nord de la Roca Tal-lada és abrupte i molt vertical. Es podria baixar directament fent un ràpel, però si no anem equi-pats, cal tornar pel mateix camí.

Desfem doncs el mateix camí (en aquest cas no camí) fins al pas de la Mona. Baixem el curt tram amb el cable i fem el flanqueig fins a trobar el torrent que baixa des de la collada de la Coma Castellana. Abandonem el camí de pujada i seguim aquest camí cap a la dreta de baixada. No el deixarem fins a baix a la carretera de Bagà a Coll de Pal. El torrent que seguim és recte i molt definit, entaforat entre el Quer d’en Torb (baixant a l’esquerra) i els cingles que ar-ribarien fins a la Roca Tallada (a la dreta). Després d’una llarga baixada arribem a la carretera de Bagà a Coll de Pal, a l’alçada de l’estret de Malgrau. Seguirem la carretera cap a l’esquerra durant gairebé un quilòme-tre i arribarem al punt d’inici.

La Roca Tallada és una mun-tanya interessant per la seva posició estratègica, situada fron-talment davant de la paret sud del Moixeró. Alhora permet con-templar perfectament el conjunt de plecs i falles que formen els contraforts del Moixeró. Aquest fenomen és especialment inter-essant, ja que veiem uns trenca-ments longitudinals de grans di-mensions que provoquen llargues cingleres, arrodonides pel sud i bruscament trencades pel nord. És realment espectacular con-templar aquestes quilomètriques formacions rocoses escarpades, i des d’aquest modest cim en tenim una generosa perspectiva.

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 1 | ABRIL 2010 CULTURA I ESPORTS 15

Roca Tallada (1.667 m.)

Lloc de sortida: Cruïlla de Gréixer, Carretera de Bagà a Coll de PalDistància: 7 quilòmetresDesnivell positiu: 900 metresTemps aproximat: 4.45 h.Dificultat: Fàcil. Trams amb camí poc definit o sense camí.Cartografia: Moixeró-La Tosa, (1:25.000), Editorial Al-pina

FITXA:

Marc Solé

A PEU PER LA COMARCA

Visitem un cim poc freqüentat des del qual es pot gaudir d’una mirada frontal privilegiada sobre el Moix-eró si mirem cap al nord, i de la vall del riu Bastareny si mirem cap al sud. Una matinal fàcil i agraïda, espe-cialment a la tardor pels colors i el fullatge. En alguns trams el camí és poc o gens definit.

Més informació a la web www.engarrista.com

El noi de Sarajevo, del berguedà Jordi Cussà, ja s’ha presentat amb èxit a diferents poblacions dels Països Catalans. Berga no n’ha es-tat una excepció i una trentena de persones van assistir al Pavelló de Suècia per conèixer i intercanviar punts de vista sobre el llibre.

Amb la conducció de l’acte a càr-rec de Jaume Farguell i amb la companyia de Boban Minic, Cussà explica que l’acte no podia anar

millor: “Jaume Farguell va fer una molt bona presentació i vam tenir la sort de comptar amb la presèn-cia del meu nou amic Boban Minic, el qual m’ha ajudat molt en aquest llibre”.

Minic és periodista i ha estat cap de programes de la ràdio a Sara-jevo, i tot i que quan Cussà va te-nir coneixement de l’existència del periodista, el llibre ja es trobava en estat avançat, no va dubtar en contactar-hi: “Vaig posar-me en contacte amb ell i vaig demanar-li que m’asessorés, i realment ha

fet una tasca molt important en aquest llibre”, explica l’autor d’El noi de Sarajevo.

Minic assegura que “la gent es di-videix en dues menes: els qui han viscut una guerra, i els qui no”, i hi afegeix que, amb el relat de Cussà, aquesta distinció es podria elevar a una tercera categoria: “Els escriptors que amb certa sensibili-tat s’esforcen per travessar aquesta barrera i explicar el que no han viscut”. I és que El noi de Sarajevo té com a punt de partida veure el concepte de la guerra des dels ulls

d’un infant, mostrant el profund impacte d’aquells que la van viure i sobreviure.

L’obra defuig del morbo, però d’aniversari en aniversari, dibuixa les angoixes i esperances d’un noi, fill de Sarajevo, que amb dotze anys veu com a casa seva esclata la guerra.

I així va fent-se gran enmig d’un teatre de lluites, odis, venjances i mentides disfressades, fins a ar-ribar al final d’aquest malson, quan creu que la pau s’ha imposat

i s’adona de fins a quin punt ell mateix és una víctima col•lateral de tants anys de tragèdia.

Amb aquest llibre, Jordi Cussà ha guanyat l’11è premi de Narrativa El lector de l’Odissea, una distin-ció molt especial, ja que trenca es-quemes dins del panorama literari català perquè són els mateixos lec-tors els responsables de seleccionar les obres finalistes després de sot-metre els originals a un transpar-ent procés de lectura i de debat en el qual hi participen un centenar de persones.

Berta Francàs

Presentació del nou llibre de Jordi Cussà

El primer que va conèixer de Cata-lunya fou el cartell “Arbeca-Lérida”. El 23 de març del 2003, la romane-sa Diana Achim posava els peus a Catalunya i, hores més tard, ho feia concretament a Avià. Després d’estudiar al seu país llengua castel-lana durant mig any, ja que li havi-en comentat que “amb el castellà, a Catalunya, t’entendrà tothom”, va arribar al Berguedà amb un objectiu principal: trobar feina.

Al cap de tres setmanes va comen-çar a treballar de cambrera a Grau-gés: “La frase més llarga que sabia dir era ‘¿qué es esto?’ I memoritzava les paraules tot i no saber què volien dir. No recordo haver tingut mai un mal de cap com el del primer dia de feina”; reconeix, però, que se sentia com una nena amb sabates noves.

Tres anys més tard, havia acon-seguit familiaritzar-se amb el cata-là, regularitzar els papers, estalviar i conèixer l’home de la seva vida, però assegura que no fou fàcil: per aprendre català “agafava el diari i començava a copiar literalment tot el que hi posava. Llavors llegia en veu alta per anar agafant confiança”.

Quant als papers, afirma que “sem-pre hi ha algú que t’ha d’ajudar” i pel que fa al Marc, la seva parella, confessa que no fou fàcil que la convencés, però “finalment, vaig accedir a anar al cinema amb ell”.

El Marc fou qui més l’encoratjà perquè s’apuntés a classes de cata-là, fins al punt que va aconseguir el nivell B i preparar-se pel C. “Jo volia aprendre català perquè em sentia reprimida, no podia expr-essar el 100% dels sentiments”, comenta. Tot plegat començava a rutllar i la parella va decidir casar-se. Pels mateixos volts, l’hotel on aleshores la Diana treballava, va tancar, i fou llavors quan decidí estudiar magisteri a Manresa. “El primer dia, tremolava. Sentia que tenia més traves que qualsevol al-tre estudiant; sort que sóc molt exigent amb mi mateixa”, explica.

Actualment, continua estudiant i treballa a Berga. Quant al futur, no dubta gens: “Al Berguedà, amb el Marc i amb les nostres mun-tanyes. Desitjo que el que jo tinc ara ho tingui algun dia tothom”.

A principi del segle passat, Berga tenia un terç de la població actual i tothom vivia al barri vell: de la plaça de les Fonts a la de Santa Magdalena. No gaire més lluny. Fora del perímetre de l’antiga vila emmurallada no hi havia gaires més carrers que el del Roser o el Vall. Cent anys enrere, el passeig de la Pau, la font del Ros, Santa Eulàlia, el tossalet de les Forques, Casampons o els xalets dels Pe-dregals, no existien. El polígon, tampoc. I la Valldan quedava molt lluny. On avui hi ha carrers, pisos, cases, escoles i cotxes aleshores hi havia horts, camps i bestiar.

La Berga del 1900 no era cap paradís: presumia de tenir el tí-tol de Ciutat, però no tenia tren i no aconseguia superar la xifra dels 6.000 habitants; els carrers i habitatges presentaven un estat precari de conservació; les aigües que consumien els ciutadans eren un perill per a la seva salut; no hi havia feina per a tothom i molts dels que en tenien havien de treballar hores, hores i més hores cobrant una misèria, etc. No és estrany que les paraules crisi, po-bresa o decadència sovintegessin a la premsa de l’època.

Respecte als habitatges, l’any 1892 l’arquitecte municipal de Berga presentà un informe on qualificava de “deplorable” l’estat de conservació general dels edificis de la ciutat. Quinze anys després, el 1907, no s’havia posat remei al problema: el quin-zenari El Cim d’Estela advertia que “Berga demana millores en aquelles cases que ’s sostenen per sort y no cauhen per miracle“.

La situació dels carrers no era gaire més bona. Al contrari. El 1902, Lo Pi de les Tres Brancas publicà el següent comentari: “Sembla que hi há un interés especial en que las vías públicas resultin eternament intransita-bles, l’una hora pel fanch, l’altre per la pols”. L’any següent, el setmanari La Lucha també era força explícit: “Están las calles en tal estado de desaseo y suc-iedad que da asco transitar por ellas“. “Continuan sin repararse y en el más lastimoso estado to-

dos los caminos y calles de la po-blación”.

La premsa de fa uns cents anys també parlava d’un altre dels principals problemes col•lectius que afectaven els berguedans d’aquells temps: la mala qualitat de les aigües que havien de fer servir quotidianament per poder beure, cuinar, rentar o netejar-se. “L’aygua de las fonts de la Gratella, de la Rata y de Quer-alt raja térbola desprenent una fetor d’excrements que fa peril-lar la salut dels vehíns que s’en serveixen”, deia Lo Pi l’any 1899.

Cinc anys més tard, La Lucha s’expressava encara amb més duresa: “Es un crímen de lesa humanidad el consentir el Ayun-tamiento de Berga el sistema actual de abastecimiento de aguas para la población. Princi-palmente se surte de las aguas de la riera de Metje, las cuales arrastran todas las materias fe-cales, aguas sucias de los lavade-ros y otros usos de las fábricas (…) Esto explica perfectamente la rapidez con que se propagan todas las enfermedades infeccio-sas en Berga y la gravedad que ad-quieren. Todos recuerdan las epi-demias de tifús, viruela y otras enfermedades que han causado centenares de víctimas”.

Malgrat tots els malgrats, no tothom veia tan malament Berga. Any rere any, hi arribaven tur-istes i estiuejants captivats per la tranquil•litat i l’entorn natural de la ciutat. L’estiu del 1905, El Cim d’Estela explicava que “pochs istius s’havía vist á n’aquesta ciu-tat un contingent tant nombrós de forasters com aquest any. Y nosaltres tant campants, sense preocuparnos per rés d’ells, ni de felshi agradívola llur estansa en-tre nosaltres. ¡Y pensar que Berga podrá esser un lloc d’estiuheig in-millorable, si volguéssim! ¡Oh la rutina!”.

A més de trobar-hi poca atenció i pocs serveis pensats de cara al tur-isme, els forasters que passaven uns dies a Berga també corrien el perill de ser víctimes d’un mal que afectava –si fem cas d’un text que sortí publicat a El Cim d’Estela l’any 1906- el conjunt de la ciutat: “Berga es una de les ciutats ahont als articles primers es paguen á mes alt preu, degut á un ‘trust’ format entre ‘ls venedors en per-judici del poble. El pa, la carn, els queviures, tot es venut á un ull de la cara fent impossible, casibé, la vida als pobres que disfrutan de un reduhit jornal (...) A Berga, fins els forasters que ‘ns visitan ho diuhen, es tot car, car, molt car, y moltes coses fins dolentes: les pa-

neres de fruyta mitj podrida que á cops hi ha per algunes botigues (…) la llet que, ab tot y pagarse al pujat preu de cuaranta centims al porró, ’s comprobá ab l’analissi fet ultimament que algúns la feyen creixe ab aygua” i altres productes “que paguem per de primera cali-tat sent de la última”.

En aquest paisatge de misèria –amb tantes mancances i tantes coses per arreglar- eren prou ha-bituals, tal com hem pogut veure, els laments per tot allò que la ciu-tat no tenia o havia deixat perdre -el tren, més fàbriques, un nucli urbà més arreglat, etc.- i, també, pel potencial turístic que la capi-tal berguedana reunia i no sabia aprofitar prou bé.

Aquesta sensació de decadència i desencant que tenien alguns berguedans d’aleshores queda reflectida prou clarament en les paraules que sortiren publicades a La Lucha, el 1904: “Berga podía haber sido la capital de la monta-ña; podía haber tenido diez y ocho ó veinte fábricas en movimiento; podía haber sido una hermosa estación de verano; podía haber tenido ferrocarril; en una palabra: podía haber sido una de las pobla-ciones más ricas de Cataluña y, sin embargo, carece de todo y es hoy una población arruïnada”.

Viure a Berga, fa cent anys

HISTÒRIES DELS PAÏSOS BERGUEDANSSergi Serra Uró

Vista de les teulades del casc antic de Berga, des de la Torre de les Hores. || FOTO: BALMA BADAL

Mònica Pérez

LA SAL DE LA TERRA

DIANA