DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ MENSUAL D’ÀMBIT COMARCAL | 3.000 EXEMPLARS

www.accentbergueda.cat

Núm. 06

SUMARI

>>pàg. 4

>>pàg. 11

La Farsa porta a escena l’obra de teatre ‘Mentiders’, obra d’Antoni Neilson i di-rigida per Jordi Torrabadel-la. Aquesta representació no és més que una altra mostra de la bona salut de la qual gaudeix el teatre amateur al Berguedà. Segons el director, aquest tipus de teatre no es valora prou i, a vegades, es va massa lluny a veure obres quan a casa se n’estan fent de molt bones.

‘Mentiders’ al Teatre Municipal de Berga

L’Hospital Comarcal redueix la seva activitatEl centre sanitari del Berguedà

ha de tancar un quiròfan i una de les plantes de l’edifici fins a prin-cipis del 2011. L’hospital s’ha vist obligat a reduir la seva activitat a causa de la retallada dràstica de pressupostos que s’ha practi-cat des del Departament de Salut de la Generalitat. Tot i que des de la direcció s’assegura que això no tindrà repercussions pels trebal-ladors, aquests s’han mostrat te-morosos davant la iniciativa.

El Correllengua arriba al Berguedà

El Correllengua arriba al Berguedà

El Correllengua, una inicia-tiva que promou la defensa i el coneixement de la llengua catalana, torna a la comarca un any més. Per quarta vega-da consecutiva s’ha establert una comissió comarcal que coordina els actes de dife-rents pobles del Berguedà. Així, al llarg d’aquesta tar-dor la iniciativa s’està este-nent per Olvan, la Pobla de lillet, Gironella, Casserres i Berga.

>>Cultura 14

>>Cultura 15

>>Economia 11

El tancament de Bermaq ha su-posat un cop molt dur per al teixit industrial de la comarca. Després de Tyco i Bergadana, tanca una de les indústries més importants del Berguedà. Davant d’això, el món polític ha reclamat l’ajuda de l’administració però sense fer cap proposta concreta. Sembla que la via emprada fa 20 anys al Ripollès -fer empresa pública- i que us expliquem en una peça a

l’interior del diari, no interessa ni a polítics ni a empresaris. Hi ha en joc moltes subvencions, i fins i tot els dogmes econòmics i polítics queden en entredit.

D’altra banda, Berga està deix-ant perdre els llocs de treball del Plan E. L’empresa que construeix l’escola de música -obra que s’emporta quasi el 90% de la dot-ació econòmica del pla- no compta

amb treballadors de la comarca per a fer aquesta obra, i les draco-nianes condicions que imposa per a contractar empreses de fusteria, lampisteria i alumini són inas-sumibles pels tallers berguedans.

Davant d’aquest panorama, la res-posta de les classes populars ha es-tat desigual. Per una banda, creix la desafecció davant la desorient-ació dels polítics comarcals per fer

front al xàfec. En canvi, la vaga del passat 29 de setembre sí que va tenir èxit en la indústria, però va comptar només amb un suport parcial al comerç i als serveis. Di-versos sondejos xifraven en 1 de cada 6 els treballadors que no van poder fer vaga per les amenaces de l’empresariat. Amb tot, Berga va ser escenari de diverses mobilitza-cions al llarg de la jornada.

Avià compta, des del 21 de setem-bre, amb un Pla d’Ordenació Ur-banística Municipal. El pla, que va ser aprovat per la Comissió d’Urbanisme de la Catalunya Cen-tral, preveu la creació de 760 habi-tatges en zones disperses. A més, es destinaran 200 nous habitatges a les zones buides del nucli del mu-nicipi.

Per altra banda, també consta d’un conveni signat en relació al

Llac de Graugés, que passa a ser propietat de l’Ajuntament. En aquest aspecte, el conveni defini-tiu va ser signat el 8 de juny i comprèn la constitució d’una fundació encarregada de gestion-ar l’ús del llac, així com la seva gestió. Aquesta fundació estaria constituïda per l’Ajuntament d’Avià i Llac de Graugés S.L. i la fi-nalitat primera consisteix en de-senvolupar l’espai turísticament.

S’aprova el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal d’Avià

Entrevista:Cesk Freixas

[ ]`02 OPINIÓ OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 6

Número 4. Tirada: 3.000 exem-plars. Número de dipòsit legal: L-671-2010. La responsabilitat dels articles d’opinió recau ex-clusivament en els seus autors.

L’ACCENT Berguedà és una publicació mensual d’informació comarcal. Per a contactar amb nosaltres podeu

fer-ho a accentbergueda@gmail.com

Consell de Redacció: Balma Badal, Abel Caldera, Aleix Ser-ra, Berta Francàs, Jordi Pont, Hug Tuyet i Montse Venturós. Maquetació: Hug Tuyet. Han col·laborat en aquest núme-ro: Mònica Pérez, Marc Solé,

Marcel Tuyet, Joan Carles Cle-mente, Àngel Mateos, Aida Mo-rales, Sergi Serra, Mònica Gar-cia, Xavier Torrabadella.

Els continguts estan subjectes a una llicència Reconeixement-No comercial-Sense obres de-rivades 3.0 de Creative Com-mons.

accentbergueda@gmail.com

Envia’ns les teves informacions a:

E D I T O R I A L

Des de fa alguns mesos, el debat sobre la inde-pendència s’ha anat fet ben present en molts àm-bits que històricament no li han estat propis. Hi ha factors externs que ho poden explicar en part, però cal no perdre de vista la importància del treball de base que s’ha fet durant tant de temps als nostres pobles i ciutats. A la comarca, l’Esquerra Indepen-dentista ha liderat la reivindicació des de diversos fronts, entre els quals des de fa poc podem comptar també aquest periòdic. Però totes les ramifi cacions que existeixen actualment a Berga tenen almenys un antecedent comú: el Casal Panxo.

Durant la primavera i estiu del 1999, i tal com passava en altres llocs del país, un grup de joves que formaven part de l’assemblea de Maulets de Berga van projectar l’obertura al públic d’un es-pai de l’Esquerra Independentista. Va prendre el nom del maqui Marcel•lí Massana, fi ll de Berga, i el proper 16 d’octubre farà 11 anys de la seva inau-guració. El Casal Panxo era i és dues coses alhora: el nom d’un espai físic i el d’una assemblea formada per joves militants de l’Esquerra Independentista. L’obertura del Casal Panxo signifi cava l’existència d’un espai obert i autogestionat que serviria per fer quotidiana la lluita independentista a la ciutat i tenia com a objectiu esdevenir ràpidament el referent del jovent berguedà. L’èxit va ser imme-diat, gràcies a un ritme frenètic d’activitats de tota mena al llarg de l’any, des de la xerrada més minoritària fi ns al Rebrot. La militància del Casal, nombrosa i variada des d’un principi, ha fet que el catàleg d’activitats que s’han dut a terme sigui molt ampli.

Al llarg de la història del Casal, i com cal esperar en una entitat formada per joves, s’han produït diversos relleus generacionals, així com alguns canvis d’adreça. Tot i això, l’assemblea del Casal Panxo s’ha mantingut activa des del primer dia,

organitzant ininterrompudament un bon nom-bre d’activitats anuals. Amb el temps, el Casal ha deixat d’organitzar algunes d’aquestes activitats, però això no signifi ca que hagin desaparegut del calendari berguedà, sinó que han estat assumides amb naturalitat per altres entitats o bé pel mateix jovent. Cal entendre-ho com a exemple de la pen-etració social de la tasca del Casal a la ciutat. Una altra mostra d’aquest èxit és que alguns aspectes que li eren propis i exclusius, com ara una certa estètica, un llenguatge o la música reivindicativa i sovint en català, es poden viure avui en dia amb naturalitat en molts altres locals i espais de la ciutat.Hi ha un dels intents de ridiculització de l’independentisme

que hem sentit més vegades que diu que es tracta d’una mena de trastorn juvenil, absolutament transitori i que desapareix inevitablement amb els anys i la maduresa de cadascú. L’experiència del Casal Panxo desacredita aquesta idea, alme-nys tenint en compte que un nombre important d’antics membres del Casal han continuat la seva militància des d’altres àmbits.

L’actual Casal Panxo ha dedicat molts esforços a adequar un nou local públic, obert des de fa un any, però millorat notablement durant aquest es-tiu. Resulta un espai idoni per a la realització de qualsevol mena d’acte i esdevé indubtablement un punt de referència de l’Esquerra Independentista a la comarca. Setmana rere setmana rep la visita del jovent de la ciutat i té més d’un miler de seguidors a les xarxes socials. Amb 11 anys a l’esquena i amb un bagatge considerable, el Casal pot mirar el pas-sat amb orgull i el futur amb optimisme. L’objectiu no ha canviat: des de Berga, posar alguns granets de sorra per a l’alliberament social i nacional dels catalans.

Casal Panxo, 11 anysSóc de Berga i fa uns quants anys

que vaig marxar a viure i estudiar a Buenos Aires. He de dir que mai havia celebrat la Diada entre cata-lans a l’Argentina. Com a màxim havia dedicat el sopar del dia a la meva terra. El que normalment faig és reunir els de sempre a menjar una truita, unes pizzes... el que hi hagi! I aviso, tal com fem en altres ocasions, de quin és el motiu de la convocatòria. De fet, a casa, entre mexicans i xilens, la setmana sol ser de sopars dedicats. En aquest context de celebrar independèn-cies, la meva commemoració sem-pre sona una miqueta estranya, si més no, difícil d’entendre.

La conclusió general, entre tants estrangers que som, és que la qüestió principal és trobar-nos i acompanyar-nos en l’enyorança, cadascú de la seva terra. Una eny-orança que es fa present especial-ment en aquests dies assenyalats i que, per res del món, és un sen-timent que cristal•litzi, ben al contrari, és un recordar que posa en marxa. Explicar les arrels, la cultura pròpia, t’actualitza davant dels altres, et construeix. Cada vegada que parlem de la nostra terra entre persones d’altres llocs ens reconeixem mútuament me-nys estrangers.

Aquest any, ha estat diferent.Alguna vegada havia pensat que

al Casal Català hi devien fer alguna cosa o altra, especialment l’onze de setembre. La primera vegada que hi vaig entrar hi vaig trobar poc català, molt poca informació i molta elegància, no experimentava cap sentiment de pertinença dins el Casal. No m’hi vaig acostar més. El Casal tampoc em va contactar mai fi ns aquest Onze de Setembre. La raó per la qual hi vaig anar a fer un cop d’ull va ser un correu electrònic (enviat per mitjà del grup d’internet anomenat catalans a Buenos Aires) que em convidava a l’acte institucional que s’hi faria. La invitació em va semblar un de-tall que havia de correspondre ni que fos per cordialitat.

Vaig arribar tard, a l’hora de les sardanes, a temps d’escoltar uns poemes d’en Maragall i el discurs institucional. La faceta folklòrica de les cultures, en general, trobo que explica poc de la pròpia cul-tura si s’exhibeix descontextualit-zada. Penso que veta la possibilitat

L’Onze de Setembre, des de l’altra banda

Mònica Garcia d’un intercanvi cultural real. La idea que jo tenia del Casal Català a Buenos Aires era de demostració més que de difusió de la cultura catalana. Però em vaig endur una sorpresa.

Un cop fi nalitzat l’acte hi havia un brindis i un aperitiu de plats catalans. Del teatre del Casal van sortir un estol de joves que par-laven en català, cosa que em va sorprendre. Vaig aprofi tar l’estona per conèixer un munt de cata-lans que passen una temporada a Buenos Aires i, evidentment, per investigar: “Que ha passat al Casal?”. El fet és que l’elegància no ha desaparegut, però ara veia catalans joves, un concurs literari i cartells anunciant un cicle de cinema català. La meva recerca em va contactar amb la becària del casal. Resulta que hi ha un pro-grama de la Generalitat de becaris que dinamitzen els casals catalans del món. Aquest any havia tocat el torn al de Buenos Aires i la veri-tat és que, ara sí, l’espai i els es-forços del Casal Català s’han posat al servei de la cultura catalana. La becària em va explicar diverses ac-tivitats que es duien a terme i al-guns projectes i de seguida em va convidar a participar-hi.

Sincerament, vaig gaudir la Dia-da entre catalans; mai hauria pen-sat que érem tants! El Casal Català va servir, efectivament, per unir llaços entre argentins i catalans, i també entre catalans que som fora de casa i que, més que res, ens agrada, de tant en tant, parlar una estona en català, compartir experiències de viure tan lluny, rebre i donar consells de super-vivència, riure de les anècdotes de tots plegats i adonar-nos de com n’és de petit, el món: sempre n’hi ha algun o altre que coneix algú de Berga!

La vetllada va acabar com sempre: vam sortir del Casal Català amb la Mercè (una nova amiga catalana) cap a casa meva, on hi havia uns quants convidats esperant per fer unes pizzes casolanes commemo-ratives de l’Onze de Setembre.

“Vaig gaudir la Diada entre cata-lans; mai hauria pensat que érem

tants!”

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010 OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ Joan Carles Clemente*

El nou curs escolar ha començat amb modificacions importants: s’han aprovat alguns decrets com el d’Autonomia de centres que su-posa una marxa enrere en la gestió democràtica dels centres i una desregularització de les condicions laborals dels docents, però el que no ha canviat és l’actitud del De-partament d’Educació ni la del seu conseller Ernest Maragall, entes-tat a fer canvis de manera impro-visada i sense consens, a crear més problemes allà on no n’hi havien i a implementar mesures que en lloc de facilitar la tasca al professorat i millorar l’educació d’aquest país, dificulten encara més el treball, ja prou complex per si mateix, en els centres educatius.Al Berguedà no hem estat una ex-

cepció i també hem patit

Retallades a tot els nivells:Amb l’excusa de la crisi, assistim

a un atac a l’ensenyament públic, que es tradueix en una reducció general:

• De plantilles: menys professorat , sobretot d’aquell que es dedica a l’alumnat amb més dificultats: serveis educatius (una persona de l’equip de psicopedagogs de la comarca, una altra del Centre de Recursos Pedagògics i l’assessora comarcal per temes de integració i cohesió social), aules d’acollida (han estat suprimides algunes

tant a centres de primària com a secundària) , mestres d’educació especial (especialment dels itiner-ants a les zones rurals), mestres a les zones educatives rurals (tant per poder mantenir mestres espe-cialistes com directament, i això sense oblidar el tancament de l’escola de Saldes).També cal destacar que

l’Administració no cobreix substi-tucions ni reduccions de jornada de personal laboral com les TEI (tècniques d’educació infantil) en detriment del servei que hauria de rebre l’alumne i l’escola, un exem-ple d’això el tenim a Berga. També s’ha paralitzat el nomenament de noves vacants de TEI’s per altres centres.• Menys dotacions econòmiques

per al funcionament dels centres que han vist progressivament com en els darrers anys no només anava disminuint la dotació econòmica sinó que també minvava la dotació de material, sense poder renovar aquell material escolar antic i/o fet malbé (taules, cadires...)• Insuficient política de construc-

cions i arranjaments, fet que ens aboca a continuar amb barracons (escola d’Avià) o amb molts cen-tres que esperen ser arranjats (especialment greu la situació de l’escola de Gironella on les instal•lacions estan obsoletes i són inadequades) • Menys oferta pública: en con-

cret i de forma inadmissible la denegació del batxillerat al SES Serra de Noet de Berga. • Menys salari per al professorat,

que ha vist disminuir el seu sou de manera contundent (en algunes parts, com el sou base dels profes-sors de secundària la disminució arriba a més del 7%, no baixant en la resta del 5%)

Nou calendari escolar: im-posició feta sense consens i amb precipitació, i que ha suposat:• Temps insuficient per a pre-

parar l’inici de curs amb condi-cions als centres: el mes de setembre tant sols es van poder utilitzar quatre dies per aquesta tasca, amb el que això suposa en centres on hi ha docents nous que s’han incorporat al setembre.• Cap garantia per a les famí-

lies que hi haurà els diners i l’organització suficient per poder atendre els seus fills i filles du-rant la setmana de vacances del mes de febrer/març.

Informatització: 1x1La posta en marxa a tots els in-

stituts públics de la comarca del projecte 1X1, per dotar tots els alumnes de primer i segon d’ESO d’ordinadors en substitució dels llibres ha comportat també un enrenou important en els centres que han vist des del curs passat com els terminis que anava di-

ent el Departament d’Educació s’anaven incomplint i allargant, arribant a l’inici d’aquest curs amb una situació del tot precària tant en infrastructures, dotació com en formació.

• Tot i que la majoria del profes-sorat és receptiu a les novetats tecnològiques i està format en àmbits digitals, hi ha l’opinió majoritària que els nous mètodes s’apliquen improvisadament, que no hi ha hagut prou experièn-cies pilot sobre els avantatges i inconvenients de fonamentar l’activitat d’aprenentatge en els ordinadors portàtils i el llibre digital, i encara menys, prou for-mació.• D’altra banda, els ordinadors

no han arribat a temps a tots cen-tres i a finals de setembre encara no estan solucionats els prob-lemes de connectivitat en algun centre.• Els centres han hagut de fer un

esforç, avançant-se a la mateixa Administració, per poder tenir enllestides infrastructures fent servir en alguns casos diners del seu pressupost a l’avançada.• Finalment, la inversió en la

digitalització educativa contrasta amb les greus retallades pel que fa al professorat, que és l’eix i fona-ment de qualsevol actuació educa-tiva i el que marca veritablement la qualitat.

Nomenaments telemàtics i pre-carietat per als substitus/es• Tot i haver introduït unes certes

millores en el programa infor-màtic que es fa servir per nomenar els docents , continua essent un sistema injust, sense transpar-ència i sense atorgar cap mena de capacitat de tria als docents. Això ha portat a situacions força “estranyes” on mestres del Ber-guedà han hagut d’anar a trebal-lar a comarques força allunyades i mestres de més a prop d’aquests territoris eren destinats cap aquí.• Es continua amb els nomena-

ments de menys de mitja jornada, el que consolida la precarietat laboral de molts substituts/es i que provoca amb l’anterior que a vegades els desplaçaments i la ma-nutenció lluny de casa siguin més cars que el mateix salari percebut.• El Departament discrimina

aquelles dones que no tenen con-tracte de jornada sencera, ja que els impedeix gaudir del dret de re-ducció de jornada per maternitat. D’aquest fet en tenim exemples a centres de la comarca.

Per tot això des d’USTEC-STEs, sin-dicat majoritari de l’ensenyament públic, exigim als responsables del Departament d’Educació un canvi radical de l’actual política educa-tiva.

* delegat sindical d’USTEC al Berguedà

Més retallades, més improvització i més malestar

Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alterna-tiva. Aquesta és la nomenclatura completa d’aquesta mena de for-mació de caire misticobotànic que popularment es coneix com els Verds. L’esquerra verda i de debò és un amalgama de filocomu-nistes, pancarteros, neòfits i xi-ripitiflàutics als quals els devora una ànsia de poder francament peripatètica.

De manera que la vella guàrdia pretoriana (Saura, Mayol, Ribó, Bosch, Miralles, Boada, Milà, Teje-dor...) forma part d’un cúmul de personalitats polítiques que, de-sprés de la caiguda del Mur, van començar a esdevenir espectres d’ells mateixos, ànimes sense pena ni consol. Si ja tenia delicte quan es presentaven com a hippies amb corbata i nàutiques, més ho va ser quan es van ajuntar amb els de la trista figura, amb un par-tit que, assumida la seva aura de

happy flowers, va abraçar tota mena de subterfugis polítics i tendèn-cies més que sospitoses per tal d’anhelar el seu objectiu: culmi-nar la postura del missioner.

I sense esmentar en escreix els seus respectius artistes, que, com

a partit guai i enrotllat i super-esquerranós, no hi poden faltar: Rosa León, Loquillo, Santiago Aus-erón, Manu Chao, Boikot... El PCE és, actualment, un vestigi que s’ha reforjat sobre els seus propis vesti-gis. Però tota la gent que hi va ser i va lluitar per uns ideals no poden quedar vilipendiats i bandejats per una errònia política de partit i elecció de líders. I ja fa temps que el presumpte poder que podia te-nir IU a l’hora d’inclinar balances ha deixat d’existir.

Definitivament, el cercle viciós va ser encabit dins la quadratura dels àtoms rectangulars del poder i aquells que fa trenta anys cor-rien davant dels grisos amb proc-lames llibertàries, ara tenien a les seves mans la gestió de l’aparell torturador, manipulador i ex-cloent d’un Govern que, per de-fecte, mana, fa callar i dirigeix els seus tentacles cap a finalitats fosques i emboirades. El poder no et canvia, sinó que et mostra tal com ets realment.

De més verdes en madurenMarcel Tuyet

“El poder no et canvia, sinó que et mostra tal com

ets realment“

[ ]`04 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 6

EL TEMA DEL MES

La vaga general del passat 29 de setembre va tenir un seguiment divers al Berguedà depenent del sector. Si bé la indústria va parar en la seva majoria, el seguiment fou només parcial en el comerç i a l’administració. A la comarca, les úniques xifres concretes són les que oferí CCOO d’ensenyament xifrant en un 25% l’aturada a les escoles.

Entre els diferents sectors em-presarials, el missatge era que es treballaria amb normalitat i s’imputaven els casos d’empreses tancades per vaga exclusiva-ment a la por pels piquets. Així ho afirmaren a Ràdio Berga tant Ermínia Altarriba, presidenta de Berga Comercial, com Gerard Suñé, president de l’associació

Diversos mitjans de comunicació alternatius i populars s’uniren durant la vaga general per tal de crear una agència informativa que servís notícies a tots aquells mitjans de comunicació que se’n volguessin servir. L’objectiu era recollir el testimoniatge directe de les persones implicades en la vaga per tal de fer front a l’ofensiva antivaga dels mitjans de comuni-cació majoritaris. Durant el dia 29, l’agència emeté centenars de teletips recollint el testimoniatge

de prop d’un miler de vaguistes d’arreu dels Països Catalans. Alho-ra, totes les ràdios lliures del país emetien en cadena un programa especial que feia el seguiment de la jornada a partir de la infor-mació emesa per l’agència. L’èxit de l’agència es veié referendat per l’ús massiu que de les seves infor-macions feren la pràctica totalitat de mitjans digitals, així com al-guns periodistes de mitjans gener-alistes. Les visites a la web foren desenes de milers en un sol dia.

L’ACCENT participa a l’Agència Informativa 29-S

Una part dels treballadors de la comarca secunden la vaga malgrat les coaccions de l’empresariatL’aturada és majoritària en la indústria però només parcial en el comerç i l’administració.

Abel Caldera d’empresaris del polígon indus-trial.

El fet que els representants de la patronal no van esmentar en cap moment són les coaccions a les quals es va sotmetre a treballadors de diverses empreses i comerços per tal que no fessin vaga, de les quals aquest periòdic en té constància. La por a les represàlies, juntament amb la precarietat laboral accen-tuada per la crisi feia inviable, a parer dels propis perjudicats, ini-ciar accions legals contra la con-culcació del dret de vaga a la que es veieren sotmesos. Xifrar quin índex de treballadors no feren vaga per la coacció de l’empresariat és pràcticament impossible, però sí que aparegueren algunes dades, com enquestes radiofòniques, que xifraven en un 15% del global els treballadors del país que havien re-nunciat al seu dret de vaga per les coaccions de l’empresa on trebal-laven.

Aquesta situació és la que de-terminà l’actuació dels piquets, decidits a fer respectar el dret de vaga dels treballadors. El principal piquet fou el convocat a Berga per la COS i la Intersindical. A les 8 del matí es reuniren una trentena de

persones a la Plaça de Sant Joan que iniciaren un recorregut pel centre de la ciutat i el Passeig de la Indús-tria, amb la voluntat d’informar sobre els motius de la vaga i ser-vir d’excusa a aquells treballadors coaccionats per a poder-se sumar a la mobilització. Al pas de la marxa tancaren les grans superfícies com-ercials de la ciutat: Caprabo, Carre-four, Lidl i Mercadona.

La COS, en un comunicat de val-oració, reclama que aquesta vaga sigui “el punt de partida de la nova escalada de mobilitzacions, que no podem deixar a les mans dels sin-dicats pactistes”.

Per la seva part, la CGT del Ber-guedà va participar al matí a la mobilització de Manresa, que re-uní més d’un miler de persones, i a la tarda va organitzar un acte lúdic i reinvindicatiu a la Plaça de Sant Joan.

FOTO: Redacció

“Representants de la patronal no van esmentar en cap

moment les coac-cions a les quals es va sotmetre a tre-

balladors”

“Al pas de la marxa tancaren les grans superfícies com-

ercials de la ciutat: Caprabo, Carrefour, Lidl i Mercadona”

Piquet informatiu al seu pas per el Lidl. .

El Plan E fou la resposta del govern espanyol per pal•liar els efectes de l’atur a partir de donar diners als ajuntaments per tal que aquests executessin obra pública que ocupés temporalment un gru-ix de treballadors de cada locali-tat.

En la primera convocatòria de 2009 a Berga, s’aprovà l’execució d’una quinzena d’obres realit-zades en la seva pràctica totalitat per treballadors locals. En canvi, en la convocatòria de 2010, dirim-ida l’abril de 2010, s’optà per ofer-tar dues obres només. D’una ban-da, la construcció de la nova escola de música, a la qual s’hi destinava

1.600.000 euros. De l’altra, la su-pressió de barreres arquitectò-niques a l’escola de Santa Eulàlia, on s’hi destinava 200.000 euros.

L’escola de música s’acabà adjudi-cant a la constructora COPISA amb els vots favorables de CiU i CUP. L’abstenció de PSOE i ERC vingué determinada per la seva posició contrària a fer de l’escola de músi-ca la prioritat d’inversió.

COPISA és un dels gegants de l’obra pública al Principat. Entre altres, és la propietària de CEDIN-SA, la concessionària del peatge a l’ombra sobre la C-16 i també està realitzant les obres d’ampliació de l’Hospital Sant Bernabé de Berga.

Un cop iniciades les obres de la futura escola de música, s’ha pogut constatar que, si bé el Plan E havia de servir per a pal•liar l’atur, els llocs de treball no han anat a parar, tal i com ja era de preveure, a treballadors de la co-marca. Els paletes i manobres for-men part de la plantilla de COPISA i són de fora de la comarca. Només en el cas de l’encofrat l’empresa subcontractada té seu a la comar-ca. Pel que fa als acabats, les condi-

cions que imposava COPISA eren insostenibles pels tallers i petites empreses berguedanes. No només s’oferien preus per sota del mercat sinó que a més el cobrament era a 9 mesos. Pel que ha pogut saber aquest periòdic, de moment no hi ha cap empresa berguedana sub-contractada per a fer els acabats.

Segons ha pogut saber L’ACCENT Berguedà, COPISA comptabilitzà

el preu de la rajola ja col•locada a 15 euros el metre quadrat, quan el cost mitjà de compra de rajoles per a les constructores és de 12 eu-ros el metre quadrat. Pel que fa al parquet, el preu que l’empresa va oferir d’instal•lació és fins i tot in-ferior al propi preu de cost del par-quet. Amb aquests preus tan baix-os, només hi ha dues explicacions per a entendre com li sortiran els números a l’empresa. O bé accepta perdre diners perquè sinó amb acomiadaments en perdria encara més, o bé espera poder impugnar a través del seu equip d’enginyers i advocats diversos aspectes del pro-jecte i facturar-los fora de pressu-post. Si es donés aquest darrer cas, l’ajuntament berguedà es trobaria davant d’un greu problema.

Les obres de l’Escola de Música de Berga no donenfeina als treballadors berguedans

Redacció

“L’objectiu del Plan E era

mantenir llocs de treball mitjançant

l’obra pública”

“Els llocs de treball no han anat a parar a

treballadors de la comarca”

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 05L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010

L’atur es redueix molt lleugerament a la comarca

Les dades d’atur publicades per la Generalitat mostren un lleuger descens d’aturats a la comarca. En concret, s’ha passat dels 2.833 aturats a l’agost als 2.804 aturats el mes de setembre. Aquest de-scens s’ha donat en un context d’augment de l’atur al Principat. Concretament, al setembre hi ha hagut un creixement de 1.374 per-sones a les llistes de l’atur, degut principalment a la fi dels con-tractes temporals al sector turístic.

Els motius que fan que el Ber-guedà hagi seguit la tendència in-versa són diversos. En primer lloc, la contractació al sector turístic s’allarga sovint durant la tardor per a afrontar la temporada de bo-lets. Això fa que l’extinció de con-tractes temporals es doni sobretot al novembre. Un altre dels factors que ajuden a estabilitzar el treball és l’impacte de la demanda exter-na provinent de països on la crisi ja és molt més lleu que a l’estat espanyol.

Caldrà veure com evoluciona en els propers mesos la taxa d’atur. Des que al març s’arribà a superar els 3.000 aturats, s’inicià al llarg de la primavera un lleuger de-scens, accentuat al mes de juny amb les contractacions del període estival. Amb tot, l’atur repuntà al mes d’agost. En les properes dades sobre el mes d’octubre ja s’hi re-flectiran els acomiadaments de Bermaq.

L’empresa Bermaq, situada a Avià, s’ha convertit en la dar-rera de la llista d’empreses del sector industrial que tanquen a la comarca, després de Tyco i de la Bergadana. El passat 30 de setembre es va fer públic que l’empresa abaixava la persiana i acomiadava més d’una cinquan-tena de treballadors.

Les causes d’aquest tancament rauen, segons fonts pròximes a la plantilla, en la incapacitat de mantenir l’activitat sense rebre crèdit. L’empresa tenia coman-des per a exportar a diversos paï-

Abel Caldera

Bermaq tanca portes i agreuja la crisi industrial del Berguedà

Amb la crisi econòmica i la recon-versió industrial de finals dels 80, quan el Berguedà es quedava sense mines i sense telers, dues empreses metal•lúrgiques del Ripollès -La Farga Casanova i Taga-, també pas-saven per greus problemes. La res-posta de la Generalitat, en aquell moment, fou impulsar la creació d’una empresa, COMFORSA, que donés viabilitat a l’activitat de les anteriors, mantenint el màxim de llocs de treball i evitant la deser-tització industrial del Ripollès. L’empresa, de titularitat pública, obtingué uns bons resultats i fins i tot, en el període 2000-20008 arri-bà a duplicar les exportacions. I, el més important, va acabar donant feina a uns 400 treballadors.

Amb la crisi, els resultats de l’empresa també se’n van ressen-tir, però el fet de ser una empresa pública va permetre afrontar un ERO temporal amb moltes més ga-ranties que si la negociació hagués estat amb una empresa privada. Així, al maig de 2010, 198 treballa-dors aturaven la seva activitat de

forma temporal. Actualment, una part d’aquests ja s’han tornat a re-incorporar als seus llocs de treball degut a l’augment de la demanda exterior, mentre que la resta està previst que es reincorporin durant l’any vinent.

El camí, però, no ha estat fàcil. La Generalitat, seguint la moda neo-liberal que anatemitza que una administració pública posseeixi empreses, ha intentat en algunes ocasions despendre’s de la propi-etat de l’empresa, però ha topat amb l’oposició frontal dels trebal-ladors. Així, el 2008 els treballad-ors van mobilitzar-se davant el fet que la Generalitat havia aturat la inversió de 12 milions a la planta, malgrat la rendibilitat que aques-

ta inversió reportaria a la pròpia Generalitat. Poc després, aquesta inversió es feu efectiva i Montilla negà que se li hagués passat pel cap privatitzar l’empresa.

Tot i l’èxit de l’experiència, que confirma que és possible una gestió pública amb beneficis i amb respecte als drets dels treballad-ors, la Generalitat -tan l’actual govern com la possible alternati-va- són contraris a intervenir en el sector industrial de forma directa, adquirint empreses per apuntalar el teixit productiu de diverses co-marques. Per contra, persisteixen a abocar diners als comptes privats dels propietaris de les empreses tot i la demostració reiterada que aquest model subvencionador re-verteix molt poc a la societat.

Tot sembla indicar, doncs, que el Berguedà es quedarà sense veure com s’hi creen empreses públiques, ja que ni els polítics, ni molt menys els empresaris, ho demanen. Les subvencions a les butxaques dels empresaris con-tinuaran, doncs, amb més o menys intensitat.

L’APUNT

sos, però no disposava de liquidi-tat per a cobrir el cost d’aquestes comandes fins al moment del co-brament de les mateixes.

A cavall entre 2008 i 2009 l’empresa ja havia realitzat di-versos acomiadaments. 14 trebal-ladors van ser acomiadats el de-sembre de 2008. El març de 2009 s’acomiadaven 24 treballadors de Bermaq i 8 més de l’empresa Glomec. Aquesta darrera empre-sa també pertanyia als mateixos propietaris que Bermaq, i estava situada al Polígon de la Valldan, ja dins el terme municipal de Berga. Això permetia a Glomec rebre ajudes del fons Miner -Ber-ga, al contrari que Avià, és cata-logat com a municipi miner-. S’evaporaven de nou fons públics invertits per a reactivar el teixit industrial de la comarca.

Aleshores, el motiu adduït per a fer la reducció de plantilla fou que les vendes havien caigut un

40% en pocs mesos. En canvi ara, segons fonts de l’empresa, el mo-tiu del tancament és la manca de liquiditat. Si es confirmés aquest extrem, seria una nova evidència que els 9.000 milions d’euros que l’estat ha regalat a bancs i caixes no han servit per a fer front a la crisi, sinó per tapar les pèrdues d’aquestes en-

titats privades amb els diners dels contribuents.

A diferència del cas de la Ber-gadana (vegeu L’ACCENT Berguedà núm. 2) , a Bermaq sembla que la propietat de l’empresa no podrà continuar obtenint beneficis de les instal•lacions, ja que segons han afirmat, aquestes passaran a mans de bancs i caixes per a fer front als deutes. On sí que la història es repeteix és amb les indemnitza-cions per acomiadament. Aquells treballadors que en un principi creien ser afortunats per no haver anat al carrer en la primera onada d’acomiadaments, acabaran co-brant una indemnització percen-tualment més baixa que els prim-ers acomiadats.

Aquest nou cop al sector indus-trial ha fet revifar les queixes habituals del món polític de la comarca. En ple període preelec-toral, CiU ha insistit en afirmar que la comarca no rep prou ajudes de l’administració autonòmica en comparació amb altres comarques. Tot i així, cap dels dirigents na-cionals de la formació s’ha com-promès a actuacions concretes si, tal i com assenyalen totes les en-questes, obtenen el govern el prop-er 28 de novembre. La resta de for-macions han coincidit a lamentar el tancament, però cap d’elles ha posat sobre la taula cap proposta amb trellat.

COMFORSA, un model d’intervenció de l’administració pública contra la desindustrialització

Abel Caldera

FOTO: Montse Venturós

Vista de la nau industrial que Bermaq tenia a Avià.

“La Generalitat persisteix a sub-

vencionar empre-ses privades tot i demostrar ser un model poc eficaç”

“Les causes rauen en la incapaci-

tat de mantenir l’activitat sense

rebre crèdit”

“Cap partit polític ha posat sobre

la taula una pro-posta de reindus-trialització amb

trellat”

` OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 606 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

En lluita per un reconeixement moral, jurídic i econòmic als maquis

En Joan Busquets té 82 anys i és un dels pocs maquis catalans que encara queda viu. Ara, lluita pel reconeixement dels maquis cata-lans que van combatre el feixisme. Un reconeixement, que per exem-ple, ja tenen en altres estats com el francès; i, un reconeixement, del que també disposen els militars i carabiners de la Segona República. El primer d’octubre de l’any pas-

sat, Joan Busquets va fer arribar una carta al President de la Gen-eralitat José Montilla, en la que es demanava el reconeixement mor-al, econòmic i jurídic dels maquis. Sis mesos després, en Joan rebé un justificant de recepció de la seva missiva, tramesa pel Cap de Gabi-net de la Presidència en la que in-formava que la seva petició havia estat reenviada al Cap del Depar-tament d’Interior, Relacions Insti-tucionals i Participació per tal que fossin conscients de la demanda que presentava en Joan.

Finalment, el 7 de juny de 2010, la Directora General de la Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono i Lahoz, emet una carta a en Joan Busquets, tot elogiant la figura dels guerrillers: “els maquis varen realitzar una coratjosa aportació a la lluita contra el feixisme i per la recuperació de les llibertats”, diu. Malgrat els elogis fets en privat, Bono, s’excusa dient que la Gener-alitat no té capacitat de modificar una llei del govern estatal, que és el que creu que caldria fer per eq-uiparar maquis amb carabiners i soldats de la República.

Amb aquesta resposta, es fa evident una vegada més, que la reparació dels maquis ni ha exis-tit ni existeix; sigui amb governs de dretes al capdavant, o bé amb governs de les anomenades “es-querres”. L’actual govern de la Generalitat de Catalunya, amb

Montse Venturós

ICV capitanejant les polítiques de memòria històrica, ha vol-gut maquillar l’oblit als maquis amb altres polítiques de memòria històrica que no despertessin tan-ta controvèrsia. La pròpia existèn-cia de guerrillers antifranquistes ha estat un tema tabú fins fa pocs anys, amanit amb infinitat de lle-gendes negres propagades per per-sones afins al franquisme.

Una vida de lluita antifeixista El 25 de juliol de 1928, neix, al

barri de Sant Gervasi de Barce-lona, Joan Busquets i Verges, ‘El Senzill’. Ex-guerriller, actuà al co-stat de Marcel•lí Massana durant un any participant en accions tals com la voladura de 60 torres d’alta tensió a Terrassa, així com la del ferrocarril de Terrassa a Manresa. Igualment, compartí combat amb el berguedà Ramon Vila Capdevila, “Caracremada” i amb els germans Sabaté entre molts altres lluita-dors antifranquistes durant la postguerra.

El 1944, mentre treballava a la fà-brica Hispano Suïssa de Barcelona, s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’any 1948, quan treballava a les

mines occitanes de Cranscac, coin-cidí amb Marcel•lí Massana i s’uní al seu grup. Se’l coneixia com ‘El Senzill’, sobrenom que va esdeve-nir, l’any 2008, títol per al llibre traduït i publicat en català de les seves memòries de guerrilla, exili i presó.

Fou detingut el 18 d’octubre de 1949 a Barcelona i empresonat a la Model, on fou jutjat per Consell de Guerra i condemnat a pena de

mort, juntament amb Manuel Sa-baté -germà de Quico Sabaté- i amb Saturnino Culebras. Finalment, la pena de mort fou commutada per 30 anys de presó l’any 1950. Tan-cat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, fou alliberat el 18 d’octubre de 1969, després de 20 intensos anys d’empresonament. Moral i jurídicament exclosos Si bé, l’any 2001, amb CiU al Gov-

ern de la Generalitat, s’aprovà un Decret Llei que regulava les compensacions econòmiques per als expresos polítics del fran-quisme, aquesta només contem-plava aquells presos que el 31 de desembre de l’any 1990 hagues-sin complert els 65 anys. Així, una gran part de les persones que igualment foren condemnades pel franquisme quedaren al marge d’aquest Decret.

Al Principat, són moltes les nor-matives relatives a la reparació econòmica dels expresos polítics

i persones represaliades pel fran-quisme: Decret 288/2000 pel qual es regulaven les compensacions econòmiques per les persones in-closes en la Llei d’Amnistia del 77, el Decret 145/2001, que modificava el Decret 288/2000, la Llei 16/20001 d’ampliació de terminis del Decret 288/2000, el Decret 330/2002 per a les persones que patiren privació de llibertat, i finalment el Decret 89/2007 de creació del Programa d’atenció a expresos polítics i de-sapareguts. Val a dir però, que en cap d’aquestes es fa ni el més mínim esment o referència a la reparació dels maquis. Finalment, la Llei 57/2007, de 26 de desembre, de la “Memòria Històrica”, tan sols fa esment de la lluita dels maquis en la seva exposició de motius i no se’ls torna a mencionar en tot l’articulat. Així doncs, la llei no preveu cap mesura indemnitza-tòria a favor dels combatents que encara avui en dia són vius.

Una concentració que conclou el cicle de conferènciesEl passat dijous dia 7 d’octubre a

la Plaça Urquinaona de Barcelona, una cinquantena de persones es concentraren per tal de reivindi-car, una vegada més, el reconeixe-ment moral, jurídic i econòmic als maquis. La concentració, fou im-pulsada pel Centre d’Estudis Josep

Ester i Borràs de Berga i pel mateix Joan Busquets.

Els concentrats, es desplaçaren fins l’edifici que actualment ocupa l’Espai del Memorial Democràtic, a la Via Laietana. Allà es protago-nitzà l’acte de protesta tot penjant pancartes a l’interior de l’edifici. L’acte es desenvolupà amb total normalitat i sense incidències. Malgrat això però, els Mossos d’Esquadra feren acte de presèn-cia i demanaren la identificació d’algun dels responsables. En Joan Busquets, s’identificà i tot seguit, els manifestants optaren per a fer una visita a l’exposició permanent que acull l’interior de l’edifici del Memorial Democràtic.

Destacat: “La pedra ara està al teulat de les autoritats, el tripar-tit, que fins ara no han fet res, i ara que estan al final del seu man-dat tampoc crec que facin res; fins ara, és el que han fet”.

Aquest acte de protesta, culminà el cicle de xerrades que Joan Busquets, dugué a terme durant les darrera setmana de setembre i la primera d’octubre, a Balaguer, Tarragona, Berga, Sallent i altres ciutats cat-alanes per tal d’exposar la lluita que dugueren a terme els maquis i a l’hora fer palesa la reivindicació per al reconeixement dels guerrill-ers antifranquistes. Segons declara-cions de Joan Busquets a l’ACCENT, només queda esperar, tot i que tam-bé s’ha mostrat desconfiat amb els polítics: “La pedra ara està al teulat de les autoritats, el tripartit, que fins ara no han fet res, i ara que es-tan al final del seu mandat tampoc crec que facin res; fins ara, és el que han fet”, assegura.

Mentre aquest reconeixement no arriba, els militars franquistes con-tinuen cobrant una pensió. De fet, l’actual exèrcit espanyol és el que va fundar Franco en alçar-se contra el govern republicà.

“La llei no preveu cap mesura

indemnitzatòria a favor dels

combatents que encara avui en dia

són vius”

“En cap d’aquestes nor-

matives es fa esment o

referència a la reparació dels

maquis”

“L’acte de protesta consistí

en l’ocupació del vestíbul

del Memorial Democràtic”

FOTO: Montse Venturós

FOTO: Berta Francàs

Joan Busquets durant una xerrada informativa .

Joan Busquets, davant una de les pancardes que va acompanyar l’ocupació.

RECULL DE NOTÍCIES

Un dia qualsevol, un matí qualsevol, en qualsevol despatx d’un advocat laborista. Entra per la porta una noia de nacionalitat boliviana. Miri “doctor”, m’han acomiadat

d’un dia per l’altre, a que tinc dret?. Doncs sento dir-li senyora que

la llei determina que no té dret a l’atur, que la seva empleadora l’ha pogut acomiadar sense al•legar cap causa i que el poc més de 1.000 euros que li ha donat és tot el que li correspon segons la normativa. Però “doctor”, això no pot ser,

durant anys els he rentat la casa, els he educat els fills, i els he por-tat al cole, he cuinat per ells i pels seus convidats, he planxat la seva roba... i ara m’acomiaden sense res més que un adéu?

Una consulta com qualsevol altre

Doncs sento dir-li que si, seny-ora. Un dia qualsevol, un matí

qualsevol, en qualsevol despatx d’un advocat laborista.

Dones, classe treballadora i casi sempre immigrants. Són les grans oblidades del mercat lab-oral, sense drets laborals, sense atur, sense ni tan sols el simple dret a la prevenció de riscos. Les lleis espanyoles encara avui en dia discriminen de forma fla-grant aquest col•lectiu, un dels més precaris entre els precaris, on treballen sense contracte les més oblidades entre les obli-dades.

Tenen cura dels nens d’altres, de les persones grans, dels malalts, preparen menjars, netegen domic-ilis aliens, planxen i, en definitiva, permeten que altres persones tre-ballin fora de casa o s’esbargeixin mentre algú atén les seves labors domèstiques. No obstant això, els seus drets laborals són escassos i daten de fa 25 anys, quan al 1985 es va iniciar la precària regulació d’aquest sector. La normativa laboral espanyola

ha deixat de banda a les trebal-ladores domèstiques, creant per a aquest col•lectiu un règim ex-tremadament precari de la Se-guretat Social, i excloent-les de la gran majoria de drets reconeguts a l’Estatut dels Treballadors per a la resta d’empleats.

Les dades oficials calculen en unes 300.000 persones afiliades a l’Estat espanyol al Règim Espe-cial de Treballadors de la Llar, de les quals més del 90% són dones i prop del 60% son immigrants. Però la realitat d’aquest col•lectiu és difícil de determinar, per ser un

Les treballadores domèstiques no gaudeixen ni d’atur ni deprotecció social

sector on tradicionalment es tre-balla en negre, sense contracte ni afiliació a la Seguretat Social. Se-gons diverses fonts, aquesta xifra oficial podria ser duplicada a la re-alitat, mentre que algunes associa-cions han determinat que el 80% de treballadores domèstiques no estan afiliades a la Seguretat So-cial ni tenen cap protecció social.

Precàries entre les precàries Les condicions legals de treball

i salarials de les treballadores domèstiques no és comparable amb el de cap altre col•lectiu, ja que per començar no és obligatori ni tan sols formalitzar el contracte lab-oral per escrit. Així, a més de patir els salaris més baixos del mercat laboral, la indemnització legal de final de contracte per acomiada-ment improcedent es redueix en aquestes treballadores de 45 dies a 20 dies per any treballat, no hi ha dret a salaris de tramitació i no existeix l’acomiadament nul que pugui donar lloc a la readmissió de la treballadora.Però amb tota seguretat on més

precàries són les condicions de les treballadores domèstiques és en les prestacions de la Seguretat Social. I és que aquest col•lectiu encara no té dret al subsidi d’atur, restant sense cap cobertura en cas d’acomiadament. A més a més, en situació de baixa mèdica no es co-bra cap prestació fins al 29è dia, quan és des del tercer que es per-

cebut per la resta de treballadors.

Salaris en espècieEn les retribucions les seves

condicions no varien gaire. El sal-ari a percebre per aquestes feines és teòricament el Mínim Inter-professional (633,30 euros mensu-als per 40 hores de treball), però l’actual normativa permet pagar a aquestes treballadores fins a un 45% del salari en “espècie”, en concepte d’allotjament i menjar. Aquesta pràctica, àmpliament es-tesa a la realitat, comporta que moltes treballadores domèstiques a temps complert percebin salaris de poc més de 300 euros mensuals per 40 hores de treball a domicili, a canvi del menjar i l’allotjament i estar pràcticament tot el dia a dis-posició de les feines domèstiques.

Prevenció de RiscosFins i tot els legisladors han anat

més lluny, i han determinat que la Llei de Prevenció de Riscos Lab-orals de 1995 no és aplicable a les treballadores domèstiques, i per

tant no se les reconeix dret a rec-lamar cap indemnització o respon-sabilitat empresarial per manca de mesures de seguretat o higiè-niques en el seu lloc de treball. Al-hora, actualment aquest col•lectiu ni tan sols té protegida la situació d’Accident de Treball a les presta-cions de la Seguretat Social.

Molts dels treballadors domèstics no cobren ni tans sols el mínim interprofessional

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

El govern espanyol es nega a qualsevol milloraEn el marc del dia internacional

de les Treballadores domèstiques, el 30 de març, s’han iniciat les pr-imeres mobilitzacions d’un sector històricament amb poca afiliació sindical i capacitat de mobilització. Una de les associacions de treballa-dores domèstiques, l’Associació de Servei Domestico Actiu (SEDOAC), denuncien en boca de la seva presi-denta, Beatriz Vahos, que “volem una nova regulació que acabi amb aquesta nova forma d’esclavitud, encara que no hi ha voluntat políti-ca per part de ningú perquè això canviï; potser perquè són ells els quals primer abusen “.La precària situació d’aquest

col•lectiu ha provocat que des de principis de 2010 el govern espan-yol i els sindicats oficials CCOO i UGT hagin iniciat converses per millorar la normativa del sector. Però les negociacions han anat es-tenent-se en el temps, sense arribar a cap acord, i l’executiu ha declarat que no està disposat a que aquests col•lectius accedeixin al subsidi d’atur ni a les millores en les prestacions de la Seguretat Social.

“La normativa lab-oral espanyola ha deixat de banda les treballadores domèstiques i ha creat per a aquest col·lectiu un règim extremad ment

precari”

“SEDOAC: ‘volem una nova regu-lació que aca-bi amb aques-ta nova orma

d’esclavitud’”

OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 68 NACIONAL [ ]

El cas de l’Institut d’Ensenyament Secundari de Mutxamel (Alacantí) és una bona mostra de la nova remesa d’atacs del PP valencià contra l’educació en català. Aquest curs els estudiants d’aquesta lo-calitat no podran continuar es-tudiant el batxillerat en valencià perquè la Conselleria d’Educació ha eliminat la única línia que els permetia fer-ho, deixant en func-ionament altres dues línies mono-lingües en castellà.Per aquest motiu i coincidint

amb l’inici de curs, un centenar de representants de la Platafor-ma en Defensa de l’Ensenyament Públic, membres de l’Ajuntament de Mutxamel i de les AMPES i es-tudiants i professors del centre s’han concentrat a les portes de l’institut per fer pales el seu rebuig a aquest nou atac de la Conselleria. En el marc d’aquesta protesta el tècnic d’Escola Valenciana a la co-marca, Ismael Vicedo, ha declarat que “els joves que hui estan a les portes de l’institut recolzats per tots nosaltres simplement volen exercir el seu dret a escollir el pro-grama d’ensenyament que consid-eren òptim per a assegurar-se una formació excel•lent i el conseller Font de Mora hauria de tindre també en compte que a Mutxamel hi ha dos instituts i en cap dels dos hi ha ara la possibilitat de fer batx-illerat en valencià. On està doncs l’equilibri, on està la potenciació del plurilingüisme si no s’assegura ni el bilingüisme?”.400 queixes al Síndic de GreugesJa el passat juliol 400 pares i

mares de Mutxamel s’afegiren a la campanya impulsada per Es-cola Valenciana “A secundària tu tens la clau” per protestar davant d’aquesta situació i per reivin-dicar, en paraules d’Alexia Puig, portaveu de la Plataforma per l’Ensenyament Públic del poble, que “els nostres fills tenen dret a estudiar el batxillerat en el mateix idioma que han estudiat educació infantil, primària i secundària”.

Mutxamel com a exemple

ANDRÉS G.R.TORRENT

Maulets Mallorca ha carregat, un any més, contra la celebració ofi-cial de la diada del 12 de setembre per part del Consell de Mallorca. Ja fa més de 8 anys que els joves in-dependentistes de l’illa denuncien la commemoració institucional d’aquesta jornada, que no té res a veure amb l’Onze de Setembre que es commemora al Principat de Catalunya. La diada del 12 a l’illa és un pro-

jecte de jornada commemorativa que va impulsar el Consell de Mal-lorca en 1997, quan la presidèn-cia estava en mans de la ex líder d’Unió Mallorquina Maria Antònia Munar. Aquest passat diumenge 12 de setembre les institucions insu-lars, ara en mans de Francina Ar-mengol (PSIB-PSOE), han tornat a

celebrar aquesta data, declarada com a dia festiu oficial a Mallorca. L’expresidenta Munar va de-

cidir declarar el 12 de Setembre diada oficial de Mallorca sota el pretext de la commemoració del jurament de la Carta de les Fran-queses i Privilegis del Regne de Mallorca per part del rei Jaume II l’any 1276, i sembla que Armengol no s’ha ni plantejat reconsiderar aquesta qüestió. La commemoració del 12, denun-

cia Maulets, “significa dotar la diada de Mallorca d’un claríssim sentiment regionalista que, a més, mai s’havia expressat en aquests termes a l’illa”. De fet, a Mallorca la diada més popular és la del 31 de Desembre, quan es commemora l’arribada del rei Jaume I a l’illa. Durant aquesta jornada, cada any, milers d’independentistes, i

també d’altres sectors del naciona-lisme a Mallorca, surten al carrer per reclamar la unitat territorial dels Països Catalans. Tot i així, el 30 de Desembre mai

s’ha commemorat de forma ofi-cial, i de fet ni tan sols és declarat com a dia festiu. Ara bé, malgrat els esforços i doblers que hi ha destinat Consell, el 12 de Setem-bre no ha comptat mai amb la participació popular, a diferència del que succeeix durant la Diada del 31 de Desembre, que només durant el franquisme va quedar relegada. Des de llavors, l’Esquerra Inde-

pendentista ha decidit recuperar la Diada de Mallorca del 31 de Desembre i convocar-la a nivell nacional, reafirmant així la cata-lanitat de l’illa i el seu dret a deci-dir el seu propi futur en llibertat.

Maulets torna a denunciar la falsa diada del 12 de Setembre

REDACCIÓ PALMA

La demanda d’alumnes que volen estudiar en català al País Valencià continua en augment, i la Con-selleria d’Educació “ho soluciona” suprimint places i línies senceres de català en centres educatius d’arreu del territori administra-tiu valencià, desviant l’atenció i fent gal•la d’un suposat pluril-ingüisme, que tot seguit analitza-rem. Així ho està denunciant Escola

Valenciana des d’antany, amb l’entrega anual que realitzen a principi de curs al Conseller d’Educació. Segons l’entitat valen-ciana les dades d’aquest curs visu-alitzen, entre d’altres coses, el fet que si als i les alumnes se’ls hi de-ixa escollir, escullen majoritària-ment estudiar en català. Així, aquesta setmana han iniciat

el curs 314.897 alumnes als insti-tuts valencians, dels quals només 63.406 han pogut matricular-se en els programes d’ensenyament en català. És a dir, un 20,1% del total. Evidentment, si es crearen més places i programes en la nos-tra llengua l’efecte seria doble: satisfer la demanda actual (ma-joritàriament utilitzada per gent catalanoparlant) i fer més fàcil la integració dels no-catalanopar-lants, ja que aquests darrers tin-drien l’oportunitat d’estudiar en valencià.I la Conselleria d’Educació, aga-

fant la bandera d’un suposat pluri-lingüisme, argumenta que la nos-tra llengua ja s’ha potenciat prou, i que ara toca potenciar l’anglès, el xinès o (fins i tot!) l’hindú. Ho fan per a passar una cortina de fum amagant la situació de la nos-tra llengua, perquè totes nosaltres sabem que el plurilingüisme és sinònim d’estar oberts a apren-dre el major nombre de llengües partint d’una llengua pròpia po-tenciada, cosa que no fan. És per això que no és tolerable que estab-lisquen programes monolingües basats en llengües no oficials, mentre que el català queda relegat i marginat.

Nou curs escolar, velles mancances

Amb les xifres en mà podem afirmar que el Govern Valencià està vulnerant de forma molt greu el dret dels pares i les mares a triar quina opció lingüística d’ensenyament volen per als seus fills, ja que d’aquestes xifres s’extrau que automàticament a 3 de cada 10 famílies que demanen ensenyament en català se’ls dene-ga. I un any més ocorre que 95.424 alumnes que han estudiat en cata-là a l’escola no podran continuar els seus estudis en aquests pro-grames a l’institut perquè el con-seller Font de Mora es nega a obrir línies d’ensenyament en català. A més, el Govern Valencià ja

treballa amb un esborrany d’un decret que prohibirà incorporar progressivament el valencià als centres d’ensenyament mono-lingüe; s’estan produint grans re-talls pressupostaris a la promoció de la nostra llengua (ja hi havia poc pressupost per a la promoció,i endemés fan tisorada); i la desa-

parició escandalosa d’assessories de català.Finalment, no és d’estranyar

que es produïsquen centenars de consultes, recursos i queixes, de pares i mares a l’Oficina de Drets Lingüístics d’Escola Valenciana (que s’encarrega de dirigir-les a la Conselleria d’Educació) pel fet que durant el període de matric-ulació o no s’oferta ensenyament en català als centres que els pert-

oca matricular els fills de 3 anys o perquè veuen que la demanda supera molt l’oferta.Amb aquest panorama cal

treure al carrer el conjunt de la societat valenciana a una gran mobilització pel català que els frene els peus, perquè si tornen a guanyar les eleccions estaran legitimats a continuar retallant la nostra llengua indiscrimina-dament.

Font de Mora ha accelerat l’ofensiva contra l’ensenyament en valencià

Adrià MartíBurjassot (l’Horta)

L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010 NACIONAL 9[ ]

L’ensenyament en valencià s’oficialitzà a partir de l’aprovació, el 1983, de la Llei d’ús i ensenya-ment del valencià. En el seu tí-tol segon, aquesta llei parla de la introducció del valencià a l’ensenyament, amb l’objectiu que en acabar l’educació obli-gatòria els alumnes dominin tant el castellà com el valencià. La llei també recull l’obligació del profes-sorat de conèixer les dues llengües, allò que es coneix com a requisit lingüístic, i que l’administració no ha aplicat malgrat les múltiples demandes. Alhora, la llei determi-na la progressiva implantació de l’ensenyament del valencià en les àrees castellanoparlants del país.

L’establiment del model educatiu al País Valencià es feu seguint el model de línies educatives dife-rents dins un mateix centre en funció del model lingüístic es-collit. En origen, la idea era que s’optés entre dos models diferents: un de plena immersió lingüística i un altre d’ensenyament bilingüe

al 50%. La realitat, però, després de més de 25 anys, és que hi ha un model monolingüe castellà i un altre model bilingüe valencià-castellà.

PIP: Programa d’Incorporació Progressiva. És un programa d’ensenyament en castellà en el que s’incorpora a partir de primer de primària l’assignatura de valencià, i a partir de tercer l’assignatura Coneixement del medi es cursa també en valencià. En teoria, a cada curs s’hi afe-girien altres assignatures que es cursarien en valencià, depenent de la disponibilitat de professorat capacitat lingüísticament per a fer-ho, amb l’objectiu d’assolir la paritat entre assignatures en va-lencià i assignatures en castellà. Els centres on aquest augment fi-nalitza amb un ensenyament en què el 50% de les matèries són en valencià -objectiu primigeni del programa- són molt minoritaris. La Generalitat no ha fet públiques les dades de quantes assignatures de mitjana es cursen en valencià en els PIP. Que el PIP no és un pro-

grama multilingüe ho demostra el fet que és popularment conegut com a “línia en castellà”.PEV: Programa d’Ensenyament en Valencià. Aquest programa consis-teix a fer totes o quasi totes les as-signatures en valencià en l’etapa infantil i d’educació primària. En iniciar la secundària, als 12 anys, el programa garanteix que com a mínim la meitat més una de les as-signatures es cursin en valencià. En el Batxillerat, són molt minori-taris els instituts que ofereixen un Programa d’Ensenyament en Valencià.

PIL: Programa d’Immersió Lingüística. És una variant del PEV pensada per a alumnes d’entorns no valencianoparlants.

A les zones tradicionalment castel-lanoparlants s’ha iniciat la intro-ducció de l’assignatura de valencià, amb un desplegament i resultats desiguals. Els censos lingüístics in-diquen que entre un 5% i un 10% de l’alumnat d’aquestes comarques que finalitza els seus estudis de-clara saber parlar en valencià.

Les claus de l’ensenyament en valencià

Escola Valenciana denun-cia els incompliments de l’administració

El juny passat, Escola Valenciana féu públic un informe sobre la ma-triculació en valencià on denun-ciava la bel•ligerància del govern autònom envers l’ensenyament en valencià i la premeditació en fre-nar el creixement de la demanda de places per escolaritzar els fills i filles en la llengua del país.

Entre altres aspectes, Escola Va-lenciana denunciava la manca de places a València ciutat, i la precària situació del valencià en l’escola concertada. Segons l’estudi fet per l’entitat, a la ciutat de València, a infantil i primària només 47 dels 95 centres públics ofereixen una línia en valencià. La situació encara és més greu pel que fa als centres concertats, ja que només 7 centres d’aquestes característiques ofereixen línia en valencià. En el conjunt del país, només 31 centres concertats ofer-eixen línia en valencià, represent-ant poc menys del 7% del total de centres, publics i concertats, que n’ofereixen.

El qüestionament del model esdevé taxatiu quan s’analitza la competència lingüística en

valencià dels alumnes de Batx-illerat. Els resultats finals dem-ostren que només els alumnes del programa PEV o PIL assoleixen l’objectiu fixat de dominar amb-dues llengües -valencià i castellà-, mentre que la majoria d’alumnes del programa PIP no són capaços de mantenir una conversa en va-lencià, fet que demostra que els objectius marcats

Festa pel valenciàEscola Valenciana ha program-

at per al proper 9 d’octubre una macrotrobada d’escoles en va-lencià per a commemorar els 25 anys de les Trobades d’Escola Va-lenciana, on cada any assisteixen unes 200.000 persones. La Festa també servirà per a reivindi-car l’extensió de l’ensenyament en valencià, que passa indefec-tiblement per la satisfacció per part de l’administració de la de-manda de places que efectuen els pares i mares any rere any. La Festa és previst que finalitzi amb l’actuació d’Obrint Pas, fills de l’escola en valencià i un dels principals exponents de la nova cultura valenciana, que perviu i es renova gràcies al treball de cen-tenars de mestres a qui aquesta Festa vol retre homenatge.

REDACCIÓ VALÈNCIA

REDACCIÓ VALÈNCIA

OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 610 NACIONAL [ ]

La polèmica entorn la persecució dels gitanos pel govern Sarkozy ha afectat de ple els Països Catalans, on viuen al voltant de 150.000 ciutadans d’ètnia rom. Des de mit-jans d’agost que el govern Sarkozy ha augmentat i publicitat les de-portacions de gitanos nòmades, que ja es compten per centenars setmanalment. Diverses organit-zacions socials han denunciat el que consideren com un dels atacs racistes més durs i explícits des de la Segona Guerra Mundial. Precisament, les paraules de la comissària europea Viviane Red-ing, comparant la directiva fran-cesa d’expulsió amb les deporta-cions dels anys 40 van provocar un petit terratrèmol polític al Consell Europeu del passat 16 de setembre . Malgrat que en un primer mo-ment el govern francès negà que es tractés d’una criminalització col•lectiva, i que els expedients d’expulsió s’estudiaven cas a cas, l’argument quedà invalidat en fer-se pública una circular del minis-teri d’interior a totes les comissar-ies on evidenciava que les redades i deportacions es feien sense més acusació que la de ser gitano roma-nès.

Manifestació a PerpinyaA la Catalunya Nord, directa-

Un grup de 47 persones procedents de Bangladesh estan tancades al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, a Barcelona. En el marge de 60 dies podries ser de-portats al seu país, en el que seria la deportació d’estrangers d’un ma-teix país més gran que mai s’ha fet a l’Estat espanyol. Aquestes 47 persones van ser det-

ingudes a finals d’agost a Melilla i a principis de setembre han es-tat traslladades a Barcelona, amb l’objectiu de fer-les pujar a un avió que les retorni a Bangladesh.

Cinc anys arrelats a MelillaAquests 47 bengalís vivien a Melil-

la des de fa gairebé cinc anys, quan hi van arribar creuant la frontera provinents del Marroc. En arribar a l’Estat espanyol, els van dictar una ordre d’expulsió, però com que no hi havia acord entre els governs espanyol i de Bangladesh, no es va fer la deportació. Però ara, quan només falten dos mesos perquè aquelles ordres d’expulsió expirin, la policia els ha detingut i té la in-tenció d’expulsar- los en virtut de nous acords entre els dos governs. Tot i que cap d’ells ha aconseguit

regularitzar la seva situació durant aquests cinc anys, tots ells han tre-ballat i també s’han arrelat a la ciutat nord-africana. Fins i tot, per evitar les expulsions, ara els han

ofert llocs de treball amb papers. Però cap d’aquestes circumstàncies ha valgut, de moment, per aturar les expulsions.

Suport del PPEl partit que s’ha manifestat

públicament d’una forma més clara contra les expulsions d’aquests bengalísés el Partit Popular. S’explica per

l’ampli moviment de suport als det-inguts que s’ha generat a Melilla, que han aconseguir més de 15.000 signatures per aturar la deportació. Tot plegat ha forçat fins i tot el ma-teix govern de laciutat autònoma (que està en mans del PP) a solidar-itzar-se amb ells.

Al Centre d’Internamentde la Zona FrancaEn el moment de tancament

d’aquest número de L’ACCENT, l’associació Papers per Tothom in-forma que els 47 bengalís continuen tancats al CIE de la Zona Franca a l’espera de la resolució de la seva situació. L’associació remarca que si els expulsen seria la vegada que l’Estat espanyol deporta un grup més nombrós d’immigrants d’unmateix país. I afegeixen que pot-

ser aquest fet serà el que aturi la deportació, ja que s’ha de fer amb dos policies per cada persona ex-pulsada, i això encareix molt tota l’operació

47 bengalís podrien ser la primeradeportació massiva a l’Estat

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Protestes arreu del país per la persecució dels gitanos a l’estat francès

ment afectada per les directrius de Sarkozy, hi viu una comunitat de 12.000 ciutadans gitanos. Si bé aquesta comunitat, sedentària des de fa segles, té molt pocs llig-ams amb els gitanos nouvinguts de Romania, l’aflorament i el de-sacomplexament de les actituds antigitanes també l’han posat en peu d’alerta. De fet, d’uns mesos ençà l’ajuntament de Perpinyà ha respost amb un desplegament massiu de policia l’augment de la delinqüència, que molts associen directament a la comunitat gi-tana. Aquest clima antigitano ha provocat la reacció dels represent-ants de la comunitat, recordant la similitud d’aquestes deporta-cions amb les efectuades durant el règim de Vichy i l’ocupació nazi amb l’aquiescència de part de la ciutadania. Davant d’aquests fets, el passat 4 de setembre unes 600 persones es manifestaren a Per-pinyà contra les polítiques racistes de Sarkozy.

Passejant per BadalonaEl PP ha convertit Badalona en

el seu laboratori particular per testar missatges polítics explícita-ment antiimmigració, de la mà del seu candidat Xavier Garcia-Albiol. A banda d’atiar la polèmica sobre la construcció d’una mesquita a la ciutat, Garcia-Albiol porta ja mesos carregant les tintes contra

els gitanos d’origen romanès i in-tentant enfrontar part de la po-blació d’alguns barris amb aquest col•lectiu, utilitzant arguments com el fet que un veí gitano ro-manès els fa baixar el valor dels seus pisos. A la primavera ja va ser motiu de polèmica l’edició d’un tríptic amb lemes antiimmigració

on es veia la fotografia d’una pan-carta penjada d’un balcó que deia “Fuera rumanos”. En aquell mo-ment Garcia-Albiol ho justificà dient que era el que pensaven els veïns -d’aquí la pancarta-, però poc després es descobrí que el propietari d’aquell balcó era un destacat dirigent local del PP.

Aprofitant la polèmica, Garcia-Albiol ha tornat a la palestra passejant-se pel barri de la Sa-lut -on resideix gran part de la comunitat gitana romanesa de Badalona- amb una eurodiputada nord-catalana del partit de Sar-kozy. Maite Sanchez-Schimdt, que havia arribat a ser tinent d’alcalde de Perpinyà en l’era Alduy, acceptà protagonitzar un tour mediàtic -que alguns mit-jans nord-catalans no han dubtat de qualificar de “moment més important de la seva carrera política”- flanquejada no només per Garcia-Albiol sinó també per la pròpia Alícia Sánchez-Cama-cho, secretària general del PP al Principat.

Concentracions a València i BarcelonaA València, unes 200 persones

es concentraren el passat 15 de setembre convocades per la Fun-dació del Secretariat Gitano sota el lema “12 milions de gitanos, 12 milions d’europeus. No a les deportacions”. Amb aquest lema es reivindicava la condició de ciutadans per unes persones que habitualment són tractades més en un sentit de tribu per la resta de població. També el passat 4 de setembre, coincidint amb la manifestació de Perpinyà, un centenar de persones es van con-centrar a les portes del consulat francès a Barcelona.

La comunitat internacional ha reaccionat tibiament a la polèmica decisió de Sarkozy

REDACCIÓ BARCELONA

[ ]` POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA 11L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010

El 21 de setembre passat, la Comis-sió d’Urbanisme de la Catalunya Central va aprovar definitivament el Pla d’Ordenació Urbanística Mu-nicipal (POUM) d’Avià. El pla, que preveu la creació de 760 habitatges nous i la cessió del Llac de Graugés a l’Ajuntament, ja ha aixecat les pr-imeres controvèrsies.

Una mica d’històriaEl POUM d’Avià va començar a

prendre forma durant l’inici de la legislatura de l’actual Equip de Gov-ern Municipal, encapçalat pel grup municipal del PSC-PM, quan al ju-liol del 2007 (un mes i mig escàs després de les eleccions) s’iniciava el concurs per adjudicar la redacció del projecte, que finalment va ser adjudicada el novembre del mateix any. Va ser el 5 maig de l’any pas-

sat quan el Ple de l’Ajuntament del municipi d’Avià duia a terme l’aprovació inicial del POUM, el qual havia començat a pren-dre forma el juliol del 2008, amb l’aprovació del primer esbós. En aquella segona aprovació es prev-eia un creixement del sòl urbà el 30% de cara als propers 20 anys per a l’assoliment definitiu de la xifra de 3.000 habitants. L’aprovació es va fer efectiva amb sis vots a favor

La Comissió d’Urbanisme de la Catalunya Central aprova el Pla d’Ordenació Urbanística del municipi d’Avià

Montse Venturós del grup municipal del PSC-PM i cinc vots en contra de CiU. Val a dir que el grup municipal de CiU ha negat sempre la necessitat d’un Pla d’Urbanisme.

Aquesta primera aprovació va rebre un total de 48 al•legacions, 13 de les quals s’aprovaren, 21 s’estimaren parcialment i 14 es van desestimar. En aquells mo-ments, la previsió de cost del POUM en matèria de tràmits ascendia a 130.000 euros, cost que, segons Con-vergència i Unió, era massa elevat. El programa de participació

ciutadana que l’Ajuntament d’Avià posà en marxa consistia exclusiva-ment als terminis legals establerts d’exposició pública del projecte mitjançant el web municipal i el febrer d’aquest any una resposta presencial als veïns del barri vell. Posteriorment, durant el Ple ex-

traordinari de l’Ajuntament d’Avià celebrat el 22 de juny passat, es

dugué a terme la segona aprovació provisional del POUM amb les ma-teixes votacions que en el primer ple. Aquesta darrera fase ja només necessitava del vistiplau de la Gen-eralitat de Catalunya per ser apro-vat definitivament, fet que ja es va produir el dia 21 passat.

Què preveu el pla? El pla preveu la construcció de

760 habitatges nous i un creixe-ment dispers en diferents zones del municipi, concentrant-se sobretot en les zones est i sud; igualment, es destinaran 200 nous habitatges a les zones buides del nucli antic. Per altra banda, també consta d’un conveni signat en relació al Llac de Graugés i els seus voltants.

Aquest potser és el punt més sor-prenent de tota la nova projecció urbanística municipal. I és que ja fa més de vuit anys que es duen a terme negociacions entre els veïns i propietaris per tal de poder dur a terme el projecte que el dia 21 pas-sat s’aprovà. Però el PSC critica la manca de voluntat per part de la regidoria d’Urbanisme que encap-çalava en l’anterior legislatura CiU al•legant que els estudis fets fins aleshores eren poc definits. El con-veni definitiu va ser signat el 8 de juny i comprèn la constitució d’una fundació encarregada de gestionar l’ús del llac, així com la seva gestió. Aquesta fundació estaria constituï-da primerament per l’Ajuntament d’Avià i Llac de Graugés SL. La fi-

nalitat primera consisteix en de-senvolupar l’espai turísticament.Pel que fa a les zones limítrofes,

se’n farà un ús residencial, així com d’ús comercial. La proposta sembla que ha estat acceptada entre els propietaris perquè preserva una gran part de sòl agrícola, i passa a rehabilitar la totalitat d’edificis que tenen un valor històric i a elim-inar els que no tenen valor. Mentre CiU retreu a l’equip de

Govern que hi ha hagut una man-ca de participació ciutadana i que aquest no era el moment adequat per a l’elaboració del POUM a causa de l’actual crisi, el grup municipal del PSC-PM ha apostat fort per a l’elaboració del Pla Urbanístic du-rant aquesta darrera legislatura.

“El POUM con-sta d’un conveni per a la conces-sió definitiva del

Llac de Graugés a l’Ajuntament del

municipi”Grua de construcció al poble d’Avià.

FOTO: Montse Venturós

L’Hospital Sant Bernabé tanca una planta i un quiròfan per falta de pressupost

Redacció

L’Hospital Comarcal del Berguedà s’ha vist obligat a reduir la seva ac-tivitat. Això ha estat a causa de la retallada dràstica de pressupostos per part del Departament de Salut de la Generalitat, que, malgrat les promeses fetes de no escati-mar recursos en sanitat, diu que no podrà assumir la diferència de despesa que s’havia pactat.Així doncs, la direcció del centre

sanitari va comunicar el mes pas-sat que un quiròfan i una de les plantes de l’edifici restarien tan-cades fins a principi del 2011, data en què es podran tornar a elaborar els pressupostos.De moment, però, l’ocupació de

l’Hospital no ha superat el 60%. Tal com ha explicat Josep Maria Casanelles, director mèdic del centre, “físicament es produeix el tancament d’una planta, però en termes reals no és ben bé això: com que es doblen habitacions, es perd només una part de l’ocupació”. I és que dels 14 llits que (com cada

estiu) restaven tancats, se n’han obert quatre en altres plantes i fi-nalment són només deu els que no s’habilitaran. D’aquesta manera, assegura Casanelles, “el tanca-ment d’una planta permet fer un reajustament econòmic”.

Pel que fa al quiròfan, Casanelles ha explicat que, fins ara, n’hi ha-via tres que funcionaven al 60% i que amb el tancament d’un d’aquests, “l’únic que passa és que s’augmenta el rendiment dels al-tres dos”. A més, segons el director mèdic, si hi hagués una urgència, podria obrir-se el tercer i estaria preparat per operar en menys de 24 hores. No obstant això, no acaba de que-

dar gaire clar fins a quin punt es

podran reduir despeses únicament amb aquest tancament, ja que per més que s’elimini un espai, l’ocupació del centre no ha de dis-minuir en excés. Aquests dubtes són compartits pels propis trebal-ladors, que veuen en aquesta clau-sura l’ocasió idònia per a la direc-ció del centre de reduir plantilla. L’hospital disposa del 90% de

treballadors que tenen contracte indefinit, però l’altre 10% està contractat temporalment. Malgrat que des de la direcció del centre s’assegura que es mantindrà la ma-teixa plantilla, els treballadors es mostren una mica preocupats.Carles Romero, delegat de la In-

tersindical a l’Hospital, assegura que el problema és que “no se sap què passarà quan arribin els pics de feina” i explica que “la situació és incerta: segons la pressió assis-tencial pot ser que s’obri aquesta planta o pot ser que no. D’aquesta manera, diu, es pot arribar a produir un retrocés en termes d’assistència en què l’usuari serà el principal perjudicat.

“Es pot arribar a produir un ret-

rocés en termes d’assistència en què

l’usuari serà el princi-pal perjudicat”

En un primer moment, la mesura del tancament va semblar precipi-tada al Comitè d’Empresa, ja que va assegurar que la desconeixia i va considerar que s’havia pres de manera unilateral. Per la seva part, però, Casanelles assegura que “es va informar el president del patronat i es va parlar amb els caps de ser-vei, els supervisors de l’hospital i la presidenta del comitè”. El director mèdic també afirma que “s’estan produint decisions d’aquest tipus

a molts hospitals, i com que no són definitives, es fan d’una manera rutinària.”. Carles Romero ha explicat que tot i

no ser una mesura tan dràstica com es pensava, el problema rau en el fet que no se sap quin és el límit neces-sari de demanda que cal per obrir la planta tancada, i es pregunta quin és el número de gent que s’ha de quedar sense llit a urgències per tal que l’Hospital decideixi procedir a la reobertura d’aquest espai.

Decisions unilateralsL’hospital comarcal Sant Bernabé de Berga.

FOTO: Montse Venturós

[ ]` OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 612 POLÍTICA, SOCIETAT I ECONOMIA

El ple municipal del passat 7 d’octubre va viure un nou episodi del que va camí de convertir-se en un dels esperpents de la legislatura. Tal i com ja informàvem al dar-rer número de la nostra publicació, el pro-jecte d’escola bressol va quedar damunt la taula per desacord amb el model de gestió. També, el PSC va destapar que s’havia per-dut una subvenció de 410.000 euros, extrem que CiU va negar.

Ara s’ha sabut part del que va passar. Se-gons Carme Barniol, regidora d’educació, la subvenció es va perdre perquè algú -no ha dit qui, però es referia a un treballador mu-nicipal- no va donar aquesta informació ni a ella ni a l’alcalde. La regidora també car-regà fort però sense donar noms contra part de la plantilla de l’ajuntament en afirmar que “hem salvat els papers a molta gent” i reconegué que l’ajuntament no funcionava correctament. Malgrat aquestes crítiques,

la gestió de l’administració municipal con-tinua essent opaca pels grups de l’oposició. A inicis de legislatura s’encarregà un in-forme per descriure exactament els càrrecs i funcionament de l’administració, però malgrat la insistència de grups com la CUP, aquest informe o no s’ha fet o no s’ha fet públic.

Qui segueix sense aclarir quina és la seva posició quan hi ha temes d’ensenyament vinculats a Berga és el cap de l’oficina de relacions externes del Departament d’Educació i regidor del PSOE Daniel Bul-lich. En aquest cas, Bullich s’excusà dient que ell se n’assabentà justament abans del ple de juliol, i que per aquest motiu no ha-via pogut avisar la regidora. En tot cas, la responsabilitat de Bullich com a alt càrrec d’Educació el situa en una posició delicada davant els casos d’incompliments del De-partament d’Educació amb la societat ber-guedana, com el cas de l’escola de Saldes o el Batxillerat al SES Serra de Noet.

Continua la polèmica sobre la nova escola bressol de Berga

Dels cinc centres públics que imparteixen educació secundària al Berguedà, només tres han rebut els ordinadors que havien de substituir els llibres de text des de l’inici de curs. Els instituts de Bagà, Giro-nella, Puig-reig i els dos de Berga formen part del projecte eduCAT1x1, que té com a objectiu integrar les tecnologies de la in-formació i la comunicació (TIC) en els cen-tres educatius.

La iniciativa, impulsada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Cata-lunya, contempla l’ús personalitzat d’un ordinador portàtil per part de cada alumne i la transformació de les actuals aules en aules digitals, amb accés a Internet i a con-tinguts i recursos educatius en format dig-ital. Malgrat això, dels 590 alumnes que havien de començar les classes amb suport informàtic gràcies a aquest programa, 180 encara no han rebut els ordinadors.

D’aquest total, 100 haurien d’haver anat a parar a l’IES Pere Fontdevila de Gironella. No obstant això, des de la direcció del cen-tre ja s’esperava que no arribessin fins a l’octubre. Així, com que aquest endarreri-ment ja estava previst, les classes no s’han vist afectades, ja que s’han buscat recursos alternatius des del principi. A més, els do-cents compten amb el suport de la pissarra electrònica que en aquest cas sí que està

instal•lada i no tenen problemes per acce-dir als continguts digitals.

D’altra banda, els altres 80 alumnes que encara no han rebut els aparells estan ma-triculats a l’IES Alt-Berguedà de Bagà, i, en aquest cas, els professors han optat per llibres de text tradicionals i altres mètodes alternatius.

La digitalització de les aules, doncs, és una oportunitat de millora educativa, però el model pel qual ha optat el Departament d’Educació ha estat fortament criticat pel professorat, que ja utilitzava les TIC en la seva acció docent.

Segons aquest sector, el principal avan-tatge de la digitalització de les aules és que permet posar l’activitat de l’alumne al cen-tre del procés d’aprenentatge. En canvi, el departament ha optat per un model en què els materials d’estudi -ara llibres de text digitalitzats- continuïn sent el centre d’un aprenentatge per repetició, i no per assaig, tal com recomanen bona part dels docents. Això ha estat degut a les fortes pressions

de les editorials, que en veure perillar el seu negoci amb els llibres de text, han pres-sionat el Departament d’Educació per tal de fer obligatòria la compra de llibres digitals -també produïts per ells, i que no aporten cap novetat real respecte als llibres de text- a tots els centres que s’incorporin al pro-grama 1x1.

Aules digitals sense ordinadors

Balma Badal

Redacció

Els nens i nenes de Saldes, que fins el present curs escolar cursaven els estudis primaris al CEIP Pedraforca, ja han comen-çat les classes a l’escola de Vallcebre. Es tracta, però, d’un desplaçament temporal, ja que s’espera, segons diuen, que el centre reobri les seves portes en un termini de dos anys, quan hi hagi un nombre suficient d’alumnes al poble.

En aquests moments, els nens es despla-cen amb el taxi que el Consell Comarcal ha facilitat a les famílies, un mitjà de trans-port que no ha agradat massa als veïns de Saldes. Segons la presidenta de l’AMPA Lau-ra Coronas, hi ha diverses irregularitats en el transport: “ens trobem amb un buit legal en la normativa de transport, de manera que nosaltres no ens neguem a utilitzat el transport escolar que ens han posat però sí que demanem que aquest segueixi les condi-cions”. De la mateixa manera, Coronas tam-bé ha explicat a L’ACCENT que temen que a l’hivern els nens hagin de viatjar quan la carretera està gelada, i que la millor solució

per a tothom seria el reobriment de l’escola: “tots sabem com són aquestes carreteres i les plaques de gel que es creen”.

L’Ajuntament, l’AMPA o l’Associació d’Amics i Amigues del Pedraforca segueix-en interposant recursos legals i continuen intentant establir comunicació amb el De-partament d’Educació. El consistori, per la seva part, ja ha interposat un Recurs Contenciós Administratiu per rebatre la sentència del tancament, i els membres de l’AMPA, segons ens han informat, també s’estan replantejant presentar-ne un altre. A més, han enviat faxos i correus certificats per tal de poder tenir una reunió o bé re-bre informació al respecte, tot i que, segons comenten, aquests han estat totalment menyspreats per part del Departament. En conjunt, afirmen que el poble de Saldes s’ha unit per una causa que consideren de gran importància i magnitud. Amics i Amigues del Pedraforca ja han afirmat que es valora molt positiva la participació de tota la gent del poble en aquest conflicte i que, sota qualsevol concepte, s’ha de seguir lluitant pel jovent d’aquest poble.

El Departament evadeix les crítiques pel que fa a l’Escola de Saldes

Redacció

Finalment, l’ajuntament de Berga ha de-cidit rescindir la concessió de l’Hotel Berga Park i l’hostatgeria de Queralt que tenia ad-judicada l’empresa Inberga Tur. Després de mesos d’estira-i-arronsa, l’ajuntament s’ha atrevit a donar el pas davant els múltiples i reiterats incompliments de l’empresa con-cessionària que aquest periòdic va posar da-munt la taula en el seu número d’abril.

Tot i així, no sembla que aquest sigui el darrer episodi del conflicte, ja que Inberga Tur ha anunciat que recorrerà aquesta re-scissió als jutjats, amb la qual cosa podrà

continuar tenint la concessió fins que un jutjat es pronunciï i s’esgotin les vies de recurs. Aquest plantejament dista molt del “treball altruista en benefici de Berga” que un dels dirigents d’Inberga Tur esgrimia en l’escrit que va presentar a l’ajuntament el juny de 2009. Això, però, permetrà a aquests empresaris continuar cobrant el lloguer del subarrendament que Queralt Serveis Turístics els paga. Saber quina és aquesta quantitat i el benefici que Inberga Tur està obtenint mitjançant aquesta pràc-tica il•legal és una pregunta que es plant-egen molts ciutadans.

Per altra banda, la voluntat de l’equip de govern municipal és tornar a treure a con-curs la gestió dels dos espais, però aquesta vegada de forma separada. Per enèsima vegada l’alcalde de Berga ha tornat a recla-mar l’ajuda de les administracions per dur a terme les obres necessàries d’adequació de Queralt. Amb tot, no s’ha especificat si es vol mantenir el model d’hotel de qua-tre estrelles o bé s’escoltaran les propostes que parlaven d’estudiar la viabilitat d’una instal•lació tipus alberg tal i com existeix al santuari de Núria.

Rescindida la concessió de l’hotel de la caserna i Queralt

“No sembla que aquest sigui el darrer episodi del conflicte, ja que Inberga Tur ha anunciat que recor-

rerà aquesta rescissió als jutjats”

Abel Caldera

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010 CULTURA I ESPORTS 13

Amb influències de personatges mítics com Víctor Jara, Silvio Ro-dríguez o Ovidi Montllor, entre d’altres, Cesk Freixas cap a la tar-dor de 2003 i des de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) comen-çava a endinsar-se en el món de la cançó d’autor. La seva experiència com a vocalista del grup penedes-enc Pangea, i la seva militància en el món de l’Esquerra Independen-tista marcaríen la música i la ideo-logia de les seves composicions. A dia d’avui, el penedesenc és ja un projecte político-musical que pre-tén, a través de la música com a punt de partida, enllaçar la cançó d’autor amb la protesta i, alhora, utilitzar la poesia com a vehicle d’expressió. Amb cinc treballs a l’esquena i

un munt d’actuacions arreu dels Països Catalans, Cesk Freixas ha visitat el Berguedà en diverses oca-sions. Coincidint amb el seu darrer concert a la capital Berguedana, a l’ACCENT li hem volgut fer una en-trevista per conèixer més a fons el seu punt de vista sobre la comarca.

-Més enllà dels concerts a la comarca, hi tens alguna altra vinculació? Amics, familiars, vacances...A Berga i a la comarca hi he

conegut algunes persones a través de les actuacions. Malgrat no te-nir-hi família, sempre és un plaer poder-hi tornar per retrobar-me amb amics i coneguts vinculats al món de la música i dels moviments socials.

-Sempre dius que no fas cançó de protesta, sinó de proposta. En una visió general, quina po-dria ser la proposta per a una comarca com el Berguedà, amb alts índexs d’atur i tancament d’indústries?No conec quina és la situació so-

cioeconòmica que viu el Berguedà, però el context global és el mateix per a totes les comarques del país. Les propostes han d’incidir en la necessitat de canvi, de transfor-mació. En un primer moment cal tenir en compte l’entorn rural, i això comporta fer anàlisis comple-tament diferents dels que es fan a

“Si amb les cançons podem insistir en la unitat territorial i cultural dels Països Catalans, nosaltres ens sentim satisfets”

Marcel Tuyet

les metròpolis. Segurament, això passa per aplicar polítiques socials que, d’una banda, respectin el vostre medi natural i, després, que siguin coherents amb la defensa d’una economia local i de muni-cipi, lluny de les grans marques i dels grans magatzems. Tot i així, suposo que hi ha moltíssimes co-ses que se m’escapen, per desco-neixença de la vostra estructura comarcal.

-Tu també véns de poble i en-tens molt bé la disjuntiva que es viu entre el camp i la ciutat, el ritme de vida, les relacions so-cials... cap a on hauria de tendir el paper de la gent de comarques en general i respecte a les grans urbs?És evident que les ciutats tenen

un paper fonamental en la despo-blació de les comarques com ara el Penedès o el Berguedà. La ciutat és un gran aparador en què el jovent troba un munt de coses que el se-dueixen, ja sigui en un àmbit d’oci, de treball o de les possibilitats per triomfar. Aquesta última és, pot-ser, la pitjor de les premisses, ja que el model de vida capitalista ha instaurat uns valors de competició i d’individualisme que ens han dut a aquesta falsa creença que cal tri-omfar per ser algú en aquesta vida. Sense cap mena de dubte, tot i que potser sí que en graus menors, aquestes coses no les trobem en les comarques lluny de les grans urbs. És per això que cal reivindicar la vida rural, perquè ens allunya de la moral capitalista, i ens apropa a un model més humà, proper, hu-

manista, que ens ajuda a entendre el món, potser, des d’una perspec-tiva més coherent i conseqüent amb la nostra pròpia espècie i amb el nostre entorn.

-Has fet concerts i xerrades ar-reu dels Països Catalans, has vist, escoltat i conegut molta gent del territori... quina sen-sació et dóna la comarca, en rel-ació a la resta del país?Sempre que hi venim sentim en-

veja per la Serra de Queralt, que li fa de paret a Berga. La sensació de tranquil•litat, de netedat, ens les emportaríem cap a casa nostra. Però fins ara ens conformem en poder-hi venir de tant en tant!

-El darrer disc està funcionant molt bé; musicalment parlant és molt rodó i ha arribat també a molta gent a través de les xarxes socials. Parles de tendresa, de compromís amb un mateix, amb els altres i amb el país, amb poe-sia... això i què més cal per ar-ticular el territori a través de la cultura?La veritat és que no ho sé. El que

sí que hem observat, amb el pas

dels anys, és que des del Cap de Creus fins a les platges d’Alacant ens hem entès amb tothom amb la mateixa llengua. Sempre hi haurà diferències i matisos que condi-cionaran diverses parts del ter-ritori, però ningú pot negar que, 300 anys després, més malament o més bé, encara tenim un element clau de cohesió, que és la llengua catalana. Si amb les cançons po-dem insistir en la unitat territo-rial i cultural dels Països Catalans, nosaltres ens sentim satisfets, per-què tota pedra fa paret.

-Gent com ara tu, Pau Alabajos, Jordi Montáñez, Ivette Nadal... pertanyeu a una nova generació de cantautors i de veus innova-dores, tant en les lletres com en l’aspecte musical. Quin rol et sembla que hauria de tenir el jo-vent en una comarca en què han de marxar per tal de poder viure i treballar?Cal no deixar-se seduir per això

que comentàvem abans. La ciutat no és un monstre, però sí que ha fet molt de mal a les comarques. Nosaltres hem de continuar tre-ballant, des de l’educació, però també des d’un punt de vista so-cial, per la urgència de conservar aquest estatus, perquè, malgrat la representació sigui petita, les co-marques com ara el Berguedà són imprescindibles per a l’equilibri del país. Potser no evitarem que tot el jovent marxi, però sí que podem frenar aquest èxode, i això passa per aplicar polítiques socials fetes exclusivament per a aquests territoris lluny de Barcelona.

“Les propostes han d’incidir en la necessitat de

canvi, de transfor-mació”

“Cal reivindicar la vida rural, perquè ens allunya de la moral capitalista, i ens apropa a un model més humà”

Cesk Freixas cantant per la Diada el Pi de les tres branques.

FOTO: Aleix Serra

‘Quedem?’ Ara, a Berga

Berta Francàs

Amb cinc anys de bagatge, el pro-grama de llengua, lleure i cohesió social ‘Quedem?’ arriba enguany a Berga. Serà el proper dissabte dia 16, amb una visita guiada pel barri antic de la ciutat i amb l’objectiu de descobrir les característiques urbanístiques i arquitectòniques de la zona. La visita està previst que duri unes tres hores, sortint de la plaça de Sant Pere i acabant al Museu de la Patum. Una altra d’aquestes activitats, es farà el 6 de novembre, i consistirà en una vis-ita al Pavelló de Suècia i a l’Arxiu Comarcal. Es tracta d’activitats obertes a tothom, i per participar-hi, només cal posar-se en contacte amb l’organització, Òmnium Cul-tural, i apuntar-se a través de la web www.quedem.omnium.cat.

‘Quedem?’ és un programa gratuït que té com a objectiu potenciar el coneixament i la relació entre la societat catalana, sigui quina sigui la seva procedència, a través de la realització de diferents activitats. És, en definitiva, “una oportuni-tat per veure amb uns altres ulls el lloc on vivim, un espai de tro-bada entre gent diversa, un munt d’activitats culturals, llengua, transformació social i construcció d’un projecte de futur cumú”. Així es descriu el programa a la ma-teixa web de l’organització.

El programa ‘Quedem?’ es va ini-ciar a Barcelona ara fa cinc anys i a poc a poc s’ha anat estenent pel territori català, ja que actualment s’està portant a terme a llocs com Badalona, Sant Cugat, Girona, el Bages, Osona, Lleida i Tarragona. El Berguedà ja el va estrenar fa uns mesos quan el març passat va organitzar una visita a la Colònia Vidal.

“‘Quedem?’ és un programa gratuït que té com a ob-

jectiu potenciar el coneixament i la

relació entre la soci-etat catalana”

“El març passat van organitzar una visita

a la Colònia Vidal”

[ ]` OCTUBRE 2010 | L’ACCENT BERGUEDÀ 614 CULTURA I ESPORTS

El Correllengua, una de les ini-ciatives que promou la defensa i el coneixement de la llengua catalana i el seu territori, torna a deixar petjada al Berguedà. Per quart any consecutiu hi ha una comissió comarcal que coordina els actes de diferents pobles de la comarca. Ho fa amb la par-ticipació de diversos municipis que, durant el mes de setembre i d’octubre, organitzaran una jor-nada reivindicativa per fomentar l’ús social de la llengua catalana.L’acte del Correllengua forma

part d’una iniciativa que vertebra els Països Catalans seguint el pas de la flama del Canigó. Es tracta d’un element simbòlic i cohesio-nador entre les diferents pobla-cions del país, i que funciona des del 1993. Cada any, el Correllen-gua finalitza el 7 de novembre a Perpinyà, a mode de simbolitzar la pèrdua de la Catalunya Nord amb el Tractat dels Pirineus, un

Ben segur que a l’imaginari col•lectiu hi ha presents imatges de boscos, muntanyes, valls o llacs que, tot i que no haguem pogut presenciar en directe, el món del cinema ens ha portat a casa per-què ens puguem fer una idea de la seva majestuositat i espectaculari-tat. Sovint, aquestes imatges ens vénen d’indrets llunyans que, ja sigui per la seva rellevància en al-gun moment de la història o a cau-sa de la invenció d’algun director, algú ha cregut convenient compar-tir-los amb la resta de la humani-tat. Qui no recorda, per exemple, la verdor de l’Escòcia de William Wallace (Braveheart, 1995) o la frondositat dels boscos de Sher-wood (Robin Hood: Príncep dels lladres, 1991). Doncs bé, als Països Catalans, i més concretament a la comarca del Berguedà, també hi ha molts racons i indrets mereixedors que algú s’encarregués de mostrar-los al món, ja que són alhora paratges naturals de gran bellesa i escenaris d’esdeveniments de la nostra història recent. I això és el que han fet Agustí Villaron-ga amb Pa negre, que ens narra una història ambientada en la postguerra rural al Principat (estrena el 15 d’octubre) o Lluís Galter amb el seu film Caracre-mada. Galter, nascut a Figueres l’any 1983, ens narra a través de

El maqui Caracremada, a la gran pantallaÀngel Mateos

98 minuts de metratge la història de Ramon Vila Capdevila (1908-1963), conegut amb el sobrenom de Caracremada, que va tenir un paper molt actiu en la lluita de la resistència francesa contra el nazisme i, més endavant, fou l’últim maqui que plantà cara al franquisme. El rodatge del film va tenir lloc en diversos punts de la comarca del Berguedà, com ara Avià, Cercs, la Colònia Vidal o el poble de Peguera, així com al-gunes localitzacions en punts del Bages i la Cerdanya. I compta, en-tre d’altres, amb la participació

de Lluís Soler, que interpreta el personatge principal.

L’obra de Galter no és un biòpic convencional; de fet, ni tan sols un film convencional, ja que ens trobem davant d’un exercici d’estil que la crítica ja ha començat a definir com a bressonià, a causa de es seves semblances amb el director francès Robert Bresson. Tot i que en llegir el títol és inevitable pensar o suposar que ens trobarem davant d’una pel•lícula d’acció, això no és el que l’espectador es trobarà a la sala del cinema, o com a mínim, no

de la forma en què se’ns acostuma a presentar. Segons comentava Galter a la roda de premsa de presentació del film a Venècia, “el fet de no po-sar diàlegs no va ser una decisió. Com a mínim, en el seu punt inicial el guió portava diàlegs, però llavors l’escena clau em va motivar a fer això. És la imatge de l’home inten-tant serrar una torre d’alta tensió amb una simple serra. Ens havíem de centrar en aquest tipus de situa-cions, no ser mai discursiu, ser simbòlic”. És per això que, al llarg del metratge, el director renuncia a la pràctica totalitat dels diàlegs

per donar tot el protagonisme a l’espectacular paisatge que tenim a tocar de casa, als boscos i paratges on Ramon Vila va esdevenir el que ara coneixem.

És potser aquesta forma de presen-tar la història, o el fet de veure-la amb un cert desconeixement o dis-tanciament (fet que de ben segur serà diferent a casa nostra), el que ha provocat que Caracremada tin-gués una acollida més aviat freda, d’indiferència podríem dir, a la seva estrena al 67è Festival Interna-cional de Cine de Venècia, celebrat a principi de setembre, on es tro-bava competint dins la secció Oriz-zonti. Aquest prestigiós festival, però, no és l’únic en què la cinta ha participat, ja que els dies 22 i 23 de setembre també s’ha projectat a la 58a edició del Festival Interna-cional de Cinema de Sant Sebastià. Més enllà de les primeres reac-cions de l’audiència, o de la bona crítica amb què ha estat rebuda la pel•lícula, el fet d’haver pogut participar en aquests dos esdeve-niments tan reconeguts internacio-nalment ja es pot considerar com un premi per al realitzador, ja que tot i que ell mateix ha reconegut que no està “a la seva salsa” en aquest tipus d’actes, de ben segur que li serviran per obrir-se pas dins d’un món tan complex com és el del cinema.

fet que ajuda a arrelar els lligams entre el nord i el sud.Enguany, diverses entitats

d’Olvan, la Pobla de Lillet, Giro-nella, Casserres i Berga s’han co-ordinat per organitzar els Correl-lengües als seus respectius pobles i, a més, establir una línia festiva de reivindicació de la llengua en l’àmbit del Berguedà. El primer poble que organitza el Correllen-gua ha estat Olvan, que el va en-degar el 18 de setembre i en què es

va poder gaudir durant tot el dia d’un cremat de rom i havaneres amb el grup Bergantí. Més tard, també hi ha haver un tast de tapes marineres a la pista poliesportiva del poble. Seguidament hi ha troba la Pobla

de Lillet, que el proper 9 d’octubre muntarà una jornada festiva amb gimcanes per als més petits, un di-nar popular, la pintada del mural del Correllengua 2010 que aquest any farà honor a Salvador Espriu

i, per acabar, concerts d’ambient al parc Xesco Boix amb l’espectacle de Titot i David Rosell L’esca del pecat i el grup berguedà Panxocon-tents.El cap de setmana següent, el dia

16 d’octubre, la flama del Correl-lengua passarà per Gironella, on es faran, com cada any, les tradi-cionals classes de balls populars i d’altres activitats programades al llarg del dia. Casserres també participarà del Correllengua per primera vegada. El dia 23 d’octubre aquest poble s’incorpora al conjunt d’actes per a la llengua catalana i organitzarà, durant la tarda de dissabte, un espectacle infantil i xocolatada, seguit d’un vespre de concerts amb versions de rock català. Finalment, l’últim Correl-lengua es farà a Berga, on l’acte s’organitzarà el dia 30 d’octubre al Casal Panxo i en què es posarà el punt final a aquesta activitat a la comarca.En general, la Comissió Organitza-

dora del Correllengua del Berguedà

espera una participació igual o su-perior a la dels anys anteriors i val-ora molt positivament que pobles com ara Casserres s’hagin adherit a aquesta iniciativa popular i que, per altra banda, altres pobles s’hi hagin interessat. En aquest sentit, una de les seves màximes preten-sions és intentar que el Berguedà esdevingui una comarca amb un alt grau d’activisme en favor de la llengua i la cultura catalana: “El nostre objectiu és que cada any més pobles s’animin a fer activitats per al Correllengua. En unes circum-stàncies com les actuals, on el cata-lanisme i l’independentisme està a flor de pell, el Correllengua és una iniciativa que no s’ha de perdre”, han valorat des de l’organització. En aquest sentit, la Comissió Or-ganitzadora també ha volgut agrair la participació de totes aquelles persones que han ajudat i que estan col•laborant en el con-junt d’activitats programades ar-reu dels pobles pels quals passarà la flama del Canigó.

FOTO: Redacció

Imatge de Lluís Soler, actor que encarna Ramón Vila Capdevila, a la pel·lícula .

FOTO: Aleix Serra

Baixada del Correllengua pel Carrer Major de Berga, en anteriors edicions.

Aida Morales

Arriba el Correllengua al Berguedà

[ ]`L’ACCENT BERGUEDÀ 6 | OCTUBRE 2010 CULTURA I ESPORTS 15

A PEU PER LA COMARCA Comabona (2.554 m.) pel Bac de la Muga

FITXA:

Més informació a la web www.engarrista.com

Marc Solé

Avui proposem una ruta molt exigent, ja que des de la fondalada de les Fonts del Bastareny assoli-rem el cim del Comabona (2.554 m.) a través de l’ampla i feréstega vall del Bac de la Muga.Arribem amb cotxe fins al petit

aparcament que hi ha al costat de les Fonts del Bastareny. Per arribar-hi cal prendre la carretera que va de Bagà a Gisclareny. Abans de l’àrea recreativa de Sant Joan prenem una pista a la dreta i la seguim fins al final. Comencem a caminar per la pista que segueix a l’altra banda del pont, un cop passada la tanca que impedeix el pas dels cotxes. Deixem a la nos-tra esquerra, una mica alçada, la casa del Monnell, i seguim en l’evident direcció del profund Bac de la Muga, amb la carena del Puig Terrers al cap d’amunt.Durant una bona estona cami-

nem per la pista (poc utilitzada,

ja que no s’hi pot accedir amb ve-hicle). En un punt la pista s’acaba, i el camí es bifurca. Creuem el tor-rent i continuem per l’esquerra. A partir d’aquí el camí comença a pujar de forma més decidida pel mig del bosc. El camí enfila fort, i quan ens girem enrere per respi-rar, també gaudim de la vista so-bre tota la vall del Bastareny. Al cap d’una bona estona de caminar arribem a la Pleta dels Cortals, un petit prat amb una barraca ensor-rada, des d’on contemplem enrere les vistes sobre la Vall del Bastare-ny, i cap amunt veiem l’ampli Coll de Tancalaporta, on el Cadí es fa Moixeró i el Moixeró es fa Cadí, encara queda molta pujada!A partir de la Pleta dels Cortals,

el camí, passa a desdibuixar-se fins a ser inexistent. Seguim pel fons del torrent, on veiem les restes dels grans allaus que es pro-dueixen en aquesta zona de fort

pendent. Quan el torrent enfila més fort, el deixem i seguim per unes canals de placa que marx-en lateralment en forta pujada, gairebé grimpant. A partir d’aquí seguim sense camí. Anem a buscar la base de la línia de roques inferi-or, de les diverses línies d’estrats o plecs que forma aquest vessant del Puig Terrers. Tot i això cal avançar amb precaució, ja que el pendent és molt fort sota els nostres peus. Avancem sense camí, buscant la

línia d’altura del Pas del Tancala-porta i ens encaminem cap allà, amb compte especialment en el darrer tram, amb un flanqueig incòmode. Arribem a l’ampli Pas de Tancalaporta, i ens trobem amb el camí fresat i evident del GR 150. Seguim cap a l’esquerra i veiem per primer cop el cim del Comabona. Deixem el GR i pugem seguint la línia estricta de la care-na. Contemplem la doble cara del

Cadí, suau i arrodonida pel sud, i vertical i feréstega pel nord. En pocs minuts ens plantem al vèr-tex geodèsic que assenyala el cim del Comabona (2.554 m.) El cim és ampli, tot i que cap al nord queda bruscament tallat. Cap a l’oest contemplem els cims més prop-ers del Cadí, especialment el Costa Cabirolera, que es veu preciós des d’aquí. Cap al nord tenim tota la plana de la Cerdanya als nostres peus. Cap al Sud el Pedraforca és el gran protagonista, i cap a l’est es pot seguir visualment tota la carena del Moixeró. Excepcional.És una ruta molt dura, molt poc

transitada per la seva duresa, fal-ta de camí evident i incomoditat de passar-hi. Iniciem el descens tornant en-

rere fins al Pas de Tancalaporta i continuem el camí ben fresat i marcat cap a l’est, tot gaudint de la panoràmica sobre la carena del

Moixeró i la vall del Bastareny cap al sud. Passem el Collet de les Vaques, el Cap del Pradell i la Serra de la Moixa. Al cap d’una bona estona arribem al Coll de Vimboca, on deixem el camí de la carena i tombem cap a la dreta en baixada. El camí està fresat i té algunes fites, fins a arribar al Coll de Galligans, on ens creuem amb el PR C-125 que seguirem de baixa-da, cap a la dreta. Passem al costat mateix de les imponents parets del Cap de la Boixassa i arribem a l’ampli mirador del Pas de la Boixassa. A partir d’aquí baixa-rem fort seguint encara el PR. Arribats a la Collada de la Pelosa deixem el PR i seguim la pista, que fa àmplies llaçades per perdre altitud. La pista és llarga i pesada. Al cap d’una bona estona de seguir la pista arribem a la casa del Mon-nell, i en pocs minuts més al punt d’inici, l’Adou del Bastareny.

El primer cim del Cadí es pot pujar per diversos camins, tant pel Berguedà com per la Cerdanya. L’escollit és un dels més durs, però també més es-pectaculars. Recorrem el feréstec Bac de la Muga en una fortíssima pujada, i de tornada carenegem un bon tros del Moixeró fins al Coll de Vimboca. Una sortida preciosa i molt completa pel vessant sud del Parc Natural Cadí Moixeró.

Lloc de sortida: Fonts del Bastareny (Bagà)Distància: 22 quilòmetres (aprox.)Desnivell positiu: 1.700 metresTemps aproximat: 7 hores Dificultat: Difícil. Cartografia: Moixeró – La Tosa (1:25.000) Editorial Alpina

Un teatre ple, hores d’esforç i un treball brillant per part d’actors i actrius amateurs van ser el restul-tat de l’obra teatral ‘Mentiders’, que la Farsa va posar en escena el passat 2 d’octubre al Teatre Munic-ipal de Berga. Una mostra més del bon estat de salut en que es troba el teatre amateur a la comarca. Així ho explicava en declaracions a l’Accent Berguedà, el director de l’obra, Jordi Torrabadella, i així ho reafirmen també el nombre d’obres teatrals que s’estan repre-sentant darrerament a la comar-ca, fet que, segons Torrabadella, és un bon senyal: “Potser no es valora prou el fet que a la comarca hi ha un molt bon panorama a nivell de teatre amateur, i a vegades anem massa lluny a veure teatre quan a casa s’estan fent coses molt bones”, explica. Garantia de tot plegat ho és l’obra de teatre representada fa uns dies i a la qual s’han destinat molts esforços: “Es tracta d’una

‘Mentiders’, la Farsa, i el bon teatre al BerguedàBerta Francàs

obra complexa i la feinada que hi han fet els actors i actrius ha estat molt gran; han tret hores d’on no les tenien, i només això ja és una mostra de la implicació de la gent que forma part de la Farsa a dia d’avui”, explica el di-rector de l’obra ‘Mentiders’. En aquest sentit, Torrabadella tam-bé ressalta el fet que, després de la mort el 2006 de Daniel Trista-ny, director i ànima de l’entitat, la Farsa ha sabut sobreposar-se i consolidar una proposta teatral ferma a la capital Berguedana: “Tot i que es pugui parlar de saba nova, els qui ara estem ac-tius ja havíem entrat a la Farsa fent pastorets, però la diferència d’ara és que molta gent de la que està fent pastorets no es limita només a això, sinó que s’han en-ganxat a fer les diferents obres que van sortint”, explica.

52 anys d’històriaLa Farsa tal i com la coneixem

avui neix ara farà 52 anys però els

seus orígens es remunten al 1948, quan l’agrupació formava part de l’associació religiosa i cultural Acció Social Catòlica, amb seu al Casal Par-roquial- conegut popularment com el teatre del Patronat-. Es tractava d’una associació amb una jerarquia on la religió hi era ben present, però això canviaria el 1958, quan molts ac-tors amateurs d’Acció Social Catòli-ca s’independitzarien i, naixeria,

d’aquesta manera, la Farsa. Si la passió pel teatre i la impli-

cació desinteressada de tots i totes els qui n’han format part és un dels trets característics de la Farsa, ho és també la seva fidelitat a la llengua i a la cultura dels Països Catalans. Així ho explica la presidenta de la Farsa, Montserrat Minoves, en de-claracions al treball de recerca de Cesc Marginet, actual membre de

l’agrupació teatral: “La Farsa sem-pre ha representat en català, aquest era un dels principis bàsics i més clars de l’agrupació”, assegura. Destacat: “La Farsa sempre ha rep-

resentat en català, aquest era un dels principis bàsics i més clars de l’agrupació”.Després de la celebració dels 25

anys, la Farsa estrenava el Casino Berguedà, que passaria a convertir-se en el teatre municipal però la quantitat de les representacions an-iria a la baixa i, amb unes reformes pel mig, l’activitat no es va rependre fins el 2000, amb la representació de ‘Terra Baixa’. El revulsiu de la Farsa, arribaria al

2008 amb la representació del ‘Re-taule del flautista’, obra en la qual s’estrenava l’actual director teatral, Jordi Torrabadella. Enguany, la Far-sa ha representat ‘Mentiders’, i el dissabte 16 d’octubre posa en escena ‘Revisió anual’, una obra que parla de la solitud tot i que l’esperança i el diàleg n’acaben sent els temes prin-cipals. Els actors i actrius de “Mentiders” durant un assaig.

FOTO: Xavier Torrabadella

HISTÒRIES DELS PAÏSOS BERGUEDANSSergi Serra Uró

Mònica Pérez

LA SAL DE LA TERRA

A les dècades fi nals del segle XIX, anglesos i escocesos ja ho tenien clar: contra l’avorriment, futbol. Per passar l’estona, futbol. Per distreure el personal, més fut-bol. A Catalunya, el primer club fou el Palamós. Va néixer el 1898. El primer equip de futbol dels Països Berguedans es fundà a la Pobla de Lillet el 1900. Entremig, a Barcelona començà a caminar aquest equipet que es fa dir FCB. Poc després, el futbol ja era una de les grans passions del poble. La canalla va veure de seguida que això de perseguir la pilota és molt divertit i els grans també ho van voler provar: qualsevol descam-pat era vàlid i ben aviat anaren sorgint nous clubs a diferents po-bles i colònies de la comarca: el 1911 a Gironella, el 1913 a Berga i el 1916 a Puig-reig.

A fi nals dels anys vint, a Berga hi havia dos equips: la Unió Esportiva Berguedana i el Centre d’Esports Berga. Cadascun tenia el seu propi terreny de joc: el de la Unió estava situat a les Estaselles. El del Centre d’Esports, en canvi, era a la part baixa de l’actual carrer Barcelona, on hi havia l’escorxador i a prop d’on ara hi ha la biblioteca. Era el camp del Matadero. Amb aquest nom tan intimidador, l’equip local ja guanyava 1 a 0 abans de comen-çar. Els visitants arribaven ben ac-ollonits: avui anem al Mataderu…

En aquella època, els equips ju-gaven amb un sistema tàctic ben diferent dels actuals: un 2-3-5! És a dir, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters. També és veritat, però, que només començar el partit, ja es feia molt difícil distingir cap esquema de joc ordenat. Allò era el campi qui pugui. Tots darrere la pi-lota, o caçant les cames dels rivals, i que guanyi el millor. Una altra diferència entre el futbol berguedà d’antany i l’actual és que abans per Nadal no es descansava. Feien igual que a la Premier League: si els dies de Nadal la gent té festa, donem futbol al poble. L’any 1928, per ex-emple, els de la Unió Esportiva aprofi taren els dies de Nadal i Sant Esteve per disputar dos partits con-tra el F.C. Metròpolis de Manresa. Aquell mateix Nadal, el Centre d’Esports inaugurà el seu fortí: el

Despejes i barraquesMatadero. Per celebrar-ho, el rector beneí el camp, es ballaren sardanes i, a dos quarts de tres del migdia, començà el partit de foot-ball (ale-shores encara en deien així, a l’anglesa) que enfrontà l’equip lo-cal contra el Sallent.

Pocs dies més tard, els afi cionats futbolerus de Berga van poder gau-dir de dos derbis: el dia de Reis del 1929, el Centre d’Esports i el Giro-nella s’enfrontaren al Matadero. Va guanyar l’equip visitant 0 a 1. Una setmana després, la Unió Es-portiva també va visitar el camp de l’Escorxador: va humiliar l’equip local imposant-se 1 a 5. Segons el cronista del moment -del quinze-nari La Comarca Bergadana-, “el nombrós públic que assistí a l’encontre aplaudí les jugades d’ambdós bàndols, mostrant-se im-parcial com li corresponia per ser els dos clubs d’aquesta localitat, donant una prova de deportivitat i d’entusiasme pel noble joc”. Vist des d’avui, això de públic imparcial costa d’entendre. Sense colors pro-

pis i equips rivals per derrotar (i insultar), el futbol perd molt.

En un partit disputat un mes més tard, el febrer de l’any 1929, trobem documentat que ja fa molts anys que destralers, llenyataires i tan-ganes també formen part del món del futbol. S’enfrontaven el Centre d’Esports Berga contra el F.C. Fígols i, després d’un gol de l’equip de la capital, els visitants -segons el cronista de La Comarca Bergadana- començaren a repartir “a garrotada

seca, com vulgarment se diu; fi ns moltes vegades prenien les cames o l’estómac dels jugadors per la pi-lota de futbol”. Així acabà la prim-era part. A la segona “allò ja no era futbol. Els jugadors d’ambdos parts començaren a convertir el futbol amb Boxeo“. Cap al fi nal del partit, el Fígols marcà i la batalla campal, si més no en el marcador, fi nalitzà amb empat.

Després de la Guerra Civil, el fut-bol rebrotà i esdevingué una de les principals distraccions del poble. Als anys quaranta i cinquanta, bona part de les colònies tèxtils del Baix Berguedà tenien el seu propi equip de futbol. El mes de febrer del 1943, per exemple, els equips de Cal Rosal i la colònia Sanglas (La Plana) s’enfrontaren en doble par-tit per tal de disputar-se una copa en honor al governador civil -i Jefe Provincial del Movimiento- de Bar-celona. El partit d’anada es jugà a la Plana i els locals van guanyar 1 a 0. Abans de començar, però, els treballadors-futbolistes i el públic

assistent hagueren de suportar el protocol i rituals propis del mo-ment: “A las tres en punto, previos saludos al Caudillo e interpretación del Himno Nacional, el camarada Estanislao Boix -alcalde de Berga entre els anys 1940 i 1951-, en medio de una gran ovación, pone el balón en juego”. Una setmana més tard es disputà el partit de tornada al camp de futbol de la colònia Rosal. Els locals remuntaren el gol de de-savantatge: van vèncer 3 a 0. “Ter-minado el partido, y en medio del

delirante entusiasmo de los ‘istas’ de la Colonia Rosal, el Sr. Alcalde de Berga hizo entrega de la copa al jugador Garriga, capitán del equipo ganador, que fué sacado del campo en hombros de los incondiciona-les”.

En aquells dies de misèria i repres-sió de postguerra, cada setmana o cada quinze dies, depenent de l’època, sortia al carrer una publi-cació falangista que es deia Berga: informava de notícies locals i co-marcals, enaltia i lloava el Caudillo i el seu Glorioso Movimiento i tam-bé parlava de futbol. Les cròniques dels partits del Berga eren molt dis-tretes: el responsable de la secció no es limitava a apuntar l’alineació i els autors dels gols. La seva predi-lecció era subratllar qui havia sigut el pitjor jugador del partit. El 1950, aquest honor se’l solien disputar dos homes: el Bori i el Faire. En referència al primer, el cronista va escriure comentaris com aquest: “de continuar en el C.D. Berga, será la causa de más de una derrota. Bori es un magnífi co jugador… para los contrarios”. A l’altre també li regalà moltes fl oretes: “Otra nu-lidad que fi gura en nuestro equipo es Faire. No podemos negarle el contínuo bregar, el eterno correr y el extraordinario empeño para con-seguir algo; pero no hay clase: im-preciso en los pases, con escasísima visión de jugada y descolocado mu-chas veces”.

Pocs anys més tard, el Puig-reig va viure la millor etapa de la seva història: entre el 1954 i el 1966, va jugar onze temporades a Tercera Divisió. A la 1962-1963 quedà sisè de la classifi cació fi nal, no gaire lluny de les posicions d’ascens a Segona. Aquella mateixa temporada, el Berga i el Gironella també eren a Tercera. Tres equips de la comarca en una categoria de setze on hi ha-via equips com el Figueres, el Bad-alona, el Manresa, la Gramenet, el Girona o el Terrassa. El Gironella aconseguí aguantar dos anys més en aquella categoria tan compli-cada. El Berga no. En la seva única temporada a Tercera quedà quart per la cua. S’hagués pogut salvar si hagués guanyat al camp del Vic a l’última jornada, però va perdre 10 a 0.

FOTO: Redacció

Final del carrer Barcelona de Berga, on abans hi havia el camp del Mataderu.

Creu que aterrar a Berga fou un fet providencial.M. Dolors Bergadà va néixer a

l’Urgell, però va ser a Barcelona on començà a fer pràctiques de mestra. En un primer moment “no tenia ganes de fer-me monja”, però arran de diversos fets “vaig enten-dre que aquest era el meu camí”. Finalment, va decantar-se per un grup de religioses: un dels princi-pals motius que la va empènyer a endinsar-se en el grup fou la seva forta catalanitat; “sabia que, un cop acabada la instrucció, no em destinarien fora de Catalunya”, explica. Després d’una estada a Vic, va ha-

ver de marxar durant dos anys a formar-se a Madrid, però comenta que “em feia molta malícia anar-hi”. A la ciutat espanyola va haver de conviure amb monges de tota la península. Ara bé, la Dolors re-coneix que “vaig proposar-me que no abandonaria mai la meva fonia catalana. Malgrat els obstacles”.La vocació i la formació de la Do-

lors li han permès viure moltes experiències, com ara un viatge per dur a terme un projecte de Promoció de la dona a Guinea Equato-rial, on feia classes als mestres na-dius: “El seu nivell era baixíssim. Teníem molts pocs mitjans per ti-rar endavant la nostra tasca”, co-menta. La Dolors ha viscut molts fets anecdòtics: “Mai es van arri-bar a creure que havia fet el vot de virginitat. A Guinea, la maternitat és tan important que, de fet, una dona que no és mare, no és res”, explica. A més, també es dedicava a ajudar els residents d’un hospi-tal i “vaig aprendre a diferenciar crits: distingia els crits d’un nadó quan naixia i els d’una persona quan es moria”, recorda.Fa dos anys que la Dolors s’ha es-

tablert a casa nostra i declara que és un fet quasi providencial, ja que el seu cognom és Bergadà i “hi ha qui m’ha confessat que pagaria per portar-lo” i aquest fet la fa sentir una berguedana privilegiada. En-guany és la segona vegada que ha viscut de ben a prop la Patum i preveu que no serà pas l’últim per-què “és una festa digna de ser vis-cuda. Estic tan integrada a Berga que és com si hi hagués viscut tota la vida”, reconeix.

Maria Dolors