a las invisibles

26
a les invisibles

description

a las invisibles

Transcript of a las invisibles

Page 1: a las invisibles

a les invisibles

Page 2: a las invisibles
Page 3: a las invisibles
Page 4: a las invisibles
Page 5: a las invisibles
Page 6: a las invisibles
Page 7: a las invisibles
Page 8: a las invisibles
Page 9: a las invisibles
Page 10: a las invisibles
Page 11: a las invisibles
Page 12: a las invisibles
Page 13: a las invisibles
Page 14: a las invisibles
Page 15: a las invisibles
Page 16: a las invisibles
Page 17: a las invisibles
Page 18: a las invisibles
Page 19: a las invisibles
Page 20: a las invisibles
Page 21: a las invisibles

Anabel Santiago“Voldria deixar de ser la inVisible”

Em dic Yung Fhen. Fa dos anys que visc a Espanya. No em resulta fàcil, aquest idioma, i reconec que moltes de les meves germanes, inclús el meu fill gran, Yao, ja poden comprendre’l i parlar-lo amb els clients de la nostra botiga. De moment, jo em dedico a somriure’ls.

Aquests dies estic trista però no ho sap ningú. De vegades ni tan sols me n’adono fins que es fa de nit i em miro la cara al mirall. Hauria d’haver-me acostumat a la seva absència, a no tenir-la entre els meus braços, a no sentir-la plorar i riure com cada dia… just abans que marxés . La nostra cultura ens fa estimar-los tant com perquè estiguem disposats a renunciar-hi , almenys fins que es facin grans i puguin tornar. Sé que la meva mare la cuidarà bé, la meva petita Jing.

Surt el sol un dia més. Avui una senyora m’ha xiuxiuejat sense cap motiu: “Groga de merda, ens esteu traient la feina a tots.” Jo no sabia que pogués ofendre tant. No he sabut contestar-li a temps, només he pogut mirar a terra i callar.

Els clients entren i surten i jo només escolto silenci i més silenci.

Voldria poder morir a la meva terra, voldria no semblar tan estúpida. Voldria poder ofegar tanta culpa…

Els gats daurats saluden a l’entrada, a l’aparador.

Voldria deixar de ser “la invisible”.

Berta Piñansenegal

Digue’ls que demanin per mi al poble de Thiaroye, allà em coneixen, saben qui és la meva mare i que li diuen Ndiémé, saben qui és la meva germana Bébé, quina és casa meva, allà em coneixen.

Digue’ls que demanin per mi a la vella Misia que em va veure nèixer i que em curà la febre i que una vegada va anar a la ciutat de Thies per una dent d’or, que demanin per mi al meu cosí Makalou que porta els turistes a la seva barca de pesca.

Que demanin a la meva gent, allà em coneixen.

Digue’ls-ho . No tinc papers, però allà saben qui sóc, allà em coneixen.

Chimene Eyang ObiangTesTimoni de dona immigranTEl Gabon

Vaig haver de deixar els meus dos fills petits de tres i cinc anys amb el seu pare a Mauritània, i la filla de 12 anys amb la meva germana al Gabon. No tenia prou diners per pagar els quatre bitllets. El comiat va ser molt difícil.

Vaig viatjar a Espanya perquè en aquell moment de desesperació el que buscava era pau, i aquí es respecten els drets humans, a diferència del meu país on només els tens si ets familiar de gent important o si tens molts diners.

Quan feia un any que era a Espanya vaig rebre la pitjor notícia: el meu fill petit havia mort de febre. Va ser molt dur, ja que no vaig poder anar al meu país.

Van ser anys durs i de molta espera, de papers i de poder tenir els meus fills amb mi, però va valdre la pena.

Estic orgullosa de la meva filla. És molt responsable. Vol ser advocada. I el petit és feliç amb els amics espanyols.

Immigrar és una lluita contínua. Amb freqüència ens veiem obligats a fer un esforç monumental per fer front a l’aventura i, sobretot, a la realitat del país acollidor. Hi ha moltes coses difícils: aconseguir la primera feina, entendre que els papers són importants i que al nostre país no els necessitem.

És bo buscar suport entre els compatriotes i acceptar la realitat.

Isabel Carrera Suárezles inVisibles

Massa visibles per als qui només veuen el seu rostre o els seus trets, el seu vestit o els seus costums, la seva data d’arribada, la diferència que se’ls fa exòtica, sexualitzada o molesta.

Massa invisibles en la seva dimensió humana, en la història que les ha tornat viatgeres, en la seva singularitat, en la força de la seva vida.

Invisible la seva feina diària i saber que es traslladen al país que visiten per després tornar a la seva terra d’origen, a aquells que sustenten…, o no: potser per convertir aquest lloc que ara habiten en la seva llar definitiva. També l’espai és un dret humà.

Lucy Estela Manotas SotoTesTimoni de dona immigranTColòmbia

“Tot i que parlem el mateix idioma, no ens entenem”. La cultura, els costums, tot és molt diferent. Sorgeixen contínuament els xocs culturals. Encara és més difícil quan no tens el permís de treball o de residència, perquè tens por i desconfies de tot.

Cerquem suport en els que han arribat abans. Però amb el pas del temps els compatriotes et fan la guerra. Comença l’enveja. En definitiva, “busca’t la vida com puguis”.

Vaig arribar l’any 2006 amb la meva parella i la meva filla de 15 anys. Un fill menor va quedar-se a càrrec del pare, i un altre a la universitat. Vam deixar un deute de 15 milions de pesos. Vam venir perquè Espanya ens oferia la possibilitat de tirar endavant.

La immigració és difícil. Els fills se senten ignorats. Volen tornar al seu país. Deixen els estudis. El marit sent que perd l’autoritat sobre la seva família. Comencen les discussions. A vegades arriba la ruptura definitiva…

Moltes altres vegades, em vaig sentir rebutjada quan anava a una entrevista per una oferta laboral. No volien estrangers. Vaig fer feines en situacions molt precàries; a la nit , els caps de setmana, i amb horaris molt llargs i un sou molt baix.

Vaig fer un curs d’ajuda a domicili. Treballo com a cuidadora. Em sento acollida per la família que em contracta i gaudeixo de tots els drets laborals.

Page 22: a las invisibles

Anabel Santiago“Quisiera dejar de ser inVisible”

Me llamo Yung Fhen. Hace 2 años que estoy viviendo en España. No me resulta fácil este idioma, y reconozco que muchas de mis hermanas, incluso mi hijo mayor, Yao, ya pueden entender y hablar a los clientes de nuestra tienda. De momento me dedico a sonreírles.

Estoy triste estos días pero nadie lo sabe. A veces ni siquiera me doy cuenta hasta que cae la noche y miro mi rostro en el espejo. Debería haberme acostumbrado a su ausencia, a no tenerla entre mis brazos, a no escucharla llorar y reir como cada día… justo antes de su marcha. Nuestra cultura nos hace amarlos tanto como para disponernos a renunciar a ellos, por lo menos hasta que se hagan mayores y puedan volver. Sé que mi madre la cuidará bien, de mi pequeña Jing.

Amanece un día más. Hoy una señora me ha susurrado sin motivo alguno: “Amarilla de mierda, nos estais quitando el trabajo a todos”. Yo no sabía que pudiera ofender tanto no saber contestarle a tiempo, pero sólo pude mirar al suelo y callar.

Los clientes entran y salen y yo sólo escucho silencio y más silencio.

Quisiera poder morir en mi tierra, quisiera no parecer tan estúpida. Quisiera poder ahogar tanta culpa…

Los gatos dorados saludan a la entrada en el escaparate.

Quisiera dejar de ser la invisible.

Berta Piñansenegalesa

Diles que pregunten por mí en la aldea de Thiaroye, allí me conocen, saben quién es mi madre y que le llaman Ndiémé, saben quién es mi hermana Bébé, cuál es mi casa, allí me conocen. Diles que pregunten por mí a la vieja Misia que me vio nacer y que me curó de la fiebre y estuvo una vez en la ciudad de Thies a por un diente de oro, que pregunten por mí a mi primo Makalou que lleva a los turistas en su barca de pesca.

Que pregunten a mi gente, allí me conocen.

Díselo. No tengo papeles, pero allí saben quién soy, allí me conocen.

Chimene Eyang ObiangTesTimonio de mujer inmigranTeGabón-ÁfriCa

Tuve que dejar a mis dos hijos pequeños de 3 y 5 años con su padre en Mauritania y la hija de 12 años con mi hermana en Gabón, no tenía dinero suficiente para pagar los cuatro billetes. Fue muy difícil la despedida.

Viaje a España, porque en ese momento de desesperación lo que buscaba era PAZ y aquí se respetan los Derechos Humanos a diferencia de mi país, donde solo “los tienes si eres pariente de gente importante o tienes mucho dinero”.

Al año de estar en España recibí la peor noticia: mi hijo pequeño murió de fiebre. Fue algo muy duro pues no pude ir a mi país.

Fueron años duros y de mucha espera, de papeles y de poder tener a mis hijos conmigo, pero mereció la pena.

Estoy orgullosa de mi hija, es muy responsable, quiere ser abogada y el pequeño es feliz con los amigos españoles

Inmigrar es una lucha continua. Con frecuencia nos vemos obligados a realizar un monumental esfuerzo para afrontar la aventura y sobre todo la realidad del país acogedor. Hay muchas cosas difíciles, “lograr el primer empleo”, Entender que los papeles son importantes y en nuestro país no los necesitamos.

Es bueno buscar apoyo entre los compatriotas y Aceptar la realidad.

Isabel Carrera Suárezlas inVisibles

Demasiado visibles para quienes sólo perciben su tez o sus rasgos, su vestido y costumbres, su fecha de llegada, la diferencia que se les antoja exótica, sexualizada o molesta.

Demasiado invisibles en su dimensión humana, en la historia que las ha tornado viajeras, en su singularidad, en la fuerza de su vida.

Invisible el trabajo diario y el saber que trasladan al país que visitan, para volver luego a su tierra de origen, a aquellos que sustentan… o no: quizás para convertir este lugar que ahora habitan en su casa definitiva. También el espacio es un derecho humano…

Lucy Estela Manotas SotoTesTimonio de mujer inmigranTeColombia

“Aunque hablamos el mismo idioma no nos entendemos”. La cultura, las costumbres todo es muy diferente, surgen continuamente los choques culturales. Mas difícil aun cuando no tienes la autorización de trabajo o residencia, porque tienes miedo y desconfías de todo.

Buscamos apoyo en los que han llegado primero. Pero al cabo del tiempo los compatriotas te hacen la guerra, comienza la envidia, en definitiva “búscate la vida como puedas”.

Llegamos en el 2006 mi pareja y mi hija de 15 años, otro hijo menor quedó a cargo del padre y otro en la universidad. Dejamos una deuda de 15millones de pesos. Vinimos porque España nos brindaba la posibilidad de salir adelante;

La inmigración es difícil. Los hijos se sienten ignorados quieren regresar a su país, abandonan los estudios. El marido siente que pierde la autoridad sobre su familia. Comienzan las discusiones. En ocasiones llega la ruptura definitiva..

Muchas veces me sentí rechazada cuando acudía a una oferta laboral, no querían extranjeros. Realicé trabajos en situaciones muy precarias, de noche, fines de semanas, horarios muy largos y muy poco sueldo.

Hice un curso de Ayuda a domicilio. Trabajo como cuidadora me siento acogida por la familia empleadora y disfruto de todos los derechos laborales.

Anabel Santiago“i wish i could sTop being The inVisible woman”

My name is Yung Fhen. It’s been two years since I lived in Spain. The language is not easy for me and I admit that many of my sisters and even Yao, my eldest song are now able to understand and talk to customers in our shop. For the moment, I just smile to them.

I am sad these days but no-one knows it. I don‘t even realise it until night comes and I look at my face in the mirror. I should have got used to her absence, to not embrace her anymore, to not hear her crying and laughing as every day… just before her departure. Our culture makes us love them so much as to prepare us to leave them, at least until they grow old and may come back. I know my mother will take good care of her, of my little Jing.

Another day starts. Today, a lady whispered something to me for no apparent reason: “You shitty yellow, you all are taking our jobs from us”. I didn’t know it was such an insult not to answer her back on time but I could only look down and be quiet.

Customers come in and out and I only listen to the silence and much silence.

I wish I could die in my homeland, I wish I could not look like a stupid. I wish I could drown this entire fault…

Lucky Cats welcomes from the shop window at the entrance.

I wish I could stop being the invisible woman.

Berta Piñansenegalese woman

Tell them to ask for me in the small village of Thiaroye, there they know me, they know who my mother is and that she is called Ndiémé, they know who my sister Bébé is, where my house is, there they know me.

Tell them to ask old Misia for me who saw me at birth and healed me when I had a fever

and was once in the village of Thies to get a golden tooth, to ask my cousin Makalou for me who take tourists in his fishing boat.

To ask my people for me, there they know me.

Tell them. I am undocumented but there they know who I am.

Chimene Eyang Obiangan inmigranT woman’s sToryGabon-afriCa

I had to leave my two 3 and 5-year-old little sons with his father in Mauritania and my 12-year-old daughter with my sister in Gabon as I haven’t money enough to buy four tickets. The farewell was very sad.

I travelled to Spain because at that moment of desperation what I wanted was PEACE and here Human Rights are respected unlike in my country where you “only bear them if you have very important relatives or you have a lot of money”.

After a year living in Spain I received the worst of news - my youngest son died of a temperature. It was very hard for me as I couldn’t go to my country.

There were very hard years of long waits for documents and for having my children with me but it was worth it.

I am proud of my daughter; she is a very responsible girl. She wants to be a lawyer and my youngest son is happy with his Spanish friends.

To be immigrant means a constant struggle. Frequently, we have to make a huge effort to face this adventure and most of all, the reality of the receiving country. There are many difficult things like obtaining “the first job”, understanding that documents are important things even if they are not necessary in our country.

It is good to search for support among fellow countrywoman and accept the reality.

Isabel Carrera SuárezThe inVisible woman

They are too visible for those who only notice their skin and features, dress and customs, their date of arrival and that distinction which is considered exotic, sexy or annoying.

They are too invisible within their human dimension, the story that made them travellers, their singularity or the power of their life.

Invisible is their daily work as well as the knowledge they are carrying to the country they visit to come back later to their place of origin, to those whom they are supporting… or not – perhaps to turn this place where they are now living into their permanent home. Space is also a human right...

Lucy Estela Manotas Sotoan inmigranT woman’s sToryColombia

“Although we speak the same language we don’t understand each other”. Culture, customs, everything is so different that culture shocks arise all the time. It gets even harder when you don’t have a work or a residency permit because you are afraid and you trust nothing.

We search for support in those who first arrived but after time has passed, your fellow countrymen wage war on you, there is jealousy and in short “make a living as best as you can”.

My partner, my 15-year-old daughter and I arrived in 2006. Another youngest son of mine was left in his father’s care and another one went to university. We had a debt of 15 million pesos. We came to Spain because it gave us the opportunity to get ahead. Immigration is hard. Children feel ignored and they want to come back to their country, they left their studies. The husband feels like he is losing authority on the family. Quarrels start. Sometimes, there is a definitive break…

Many times I felt rejected when I asked for a job offer– foreigners did not interest them. I had precarious employments– at nights, at weekends, very long working hours and a very low wage. I did a Home Care Assistant course and I work as an informal carer. I feel accepted by the family who hires me and I enjoy all labour rights.

Page 23: a las invisibles

Anabel Santiago« j’aimerais ne plus êTre l’inVisible »

Je m’appelle Yung Fhen. J’habite en Espagne depuis 2 ans. Je ne trouve pas facile cette langue, et j’avoue que beaucoup de mes sœurs, et même ma fille aînée, Yao, peuvent déjà comprendre et parler aux clients de notre magasin.

Ces derniers jours je me sens triste, mais personne ne le sait. Souvent, même moi je ne m’en rend pas compte jusqu’à ce que la nuit tombe et que je regard mon visage dans le miroir. J’aurais dû m’être habituée déjà à son absence, à ne pas l’avoir dans mes bras, à ne pas l’écouter pleurer et rire à chaque jour… juste avant de son départ.

Notre culture nous fait les aimer autant que l’on apprend à renoncer à eux. Je sais que ma mère va bien la soigner, ma petite Jing.

Comme chaque jour, le soleil commence à se lever. Aujord’hui une femme m’a chuchoté sans aucune raison : « Jaune de merde, vous êtes en train de nous enlever le travail à tous ». Je ne savais pas que le fait de ne lui avoir pas répondu immédiatement pouvait l’insulter autant, mais j’ai juste pu regarder le sol et rester silencieuse.

Les clients entrent et sortent et je n’entend que le silence.

J’aimerais pouvoir mourir chez moi, j’aimerais ne pas sembler si stupide.

J’aimerais pouvoir effacer las fautes…

Les chats dorés saluent à l’entrée, dans la vitrine.

J’aimerais ne plus être l’invisible.

Berta PiñansÉnÉgalaise

Dis leur de demander pour moi dans le village de Thiaroye, ils me connaissent là-bas, ils savent qui est ma mère et qu’on l’appelle Ndiémé, ils savent qui est ma sœur Bébé, quelle est ma maison, ils me connaissent là-bas.

Dis leur de demander pour moi à la vieille Misia qui m’a vue naître et qui m’a guéri de la fièvre et elle est allée une fois à la ville de Thies pour aller chercher une dent d’or,

Dis leur de demander pour moi à mon cousin Makalou qui emmène les touristes dans sa barque de pêche.

De demander à mes gents, ils me connaissent là-bas.

Dis-le-leur. Je n’ai pas de papiers, mais là-bas, ils savent qui je suis, ils me connaissent là-bas.

Chimene Eyang ObiangTÉmoignage d’une femme immigranTeGabon-afriquE

J’ai dû laisser mes deux plus petits enfants de 3 et 5 ans avec leur père en Mauritanie et la fille de 12 ans avec ma sœur au Gabon, je n’avais pas assez d’argent pour pouvoir payer les quatre billets. Les adieux ont été très dur.

Je suis venue en Espagne parceque, à ce moment-là de désespoir je cherchais la PAIX et ici l’on respect les Droits de l’Homme, ce qui n’arrive pas dans mon pays, où « tu les as si tu connais des gens importants ou tu as beaucoup d’argent »

Un an après être arrivée en Espagne j’ai reçu la pire des nouvelles : mon petit garçon est mort à cause de la fièvre. Cela a été très dur car je n’ai pas pu aller dans mon pays.

J’ai dû passer quelques années très dures en attendant pour beaucoup de papiers et pour pouvoir emmener mes enfants avec moi, mais ca en valait la peine.

Je suis très fière de ma fille, elle est très responsable, elle veut devenir avocate et le petit est heureux avec ses amis espagnols.

Immigrer est une lutte sans arrêt. L’on se voit très souvent obligés à faire un énorme effort pour faire face à l’aventure et, surtout, pour s’habituer à la réalité du pays qui nous accueille. Il y a des nombreuses difficultés, « avoir le premier emploi », comprendre que les papiers sont très importants et que dans notre pays nous n’en avons pas besoin.

C’est bien de chercher soutien parmi nos compatriotes et accepter la réalité.

Isabel Carrera Suárezles inVisibles

Elles sont trop visibles pour ceux qui ne perçoivent que leur teint, leur robe et leurs coutumes, leur date d’arrivée, la différence qui leur semble exotique, sexualisée ou ennuyeuse.

Elles sont trop invisibles dans leur dimension humaine, dans l’histoire qui les a faites si voyageuse, dans leur singularité, dans la force de leur vie.

Le travail quotidien invisible et le savoir qu’elles transmettent au pays qui les accueille, pour retourner après à leur terre d’origine, à ceux qui soutiennent… ou pas : peut être que pour faire de ce lieu leur maison définitive. L’espace est aussi un droit de l’homme…

Lucy Estela Manotas SotoTÉmoignage d’une femme immigranTeColombiE

« Même si l’on parle la même langue l’on ne se comprend pas ». La culture, les coutumes, tout est très différent. L’on trouve constamment des différences culturelles. Si en plus, tu n’as pas l’autorisation de travail ou de résidence tout devient encore plus difficile car tu as peur et tu te méfies de tout.

L’on cherche soutien chez ceux qui sont arrivés avant mais au fur et à mesure que le temps passe les compatriotes deviennent des ennemis, la jalousie commence, c’est à dire “débrouilles-toi comme tu peux”.

Je suis arrivée en 2006 avec mon copain et ma fille de 15 ans, un autre fils plus petit est resté avec son père et un autre à l’université. L’on a laissé une dette de 15 millions de pesos. L’on est venu car l’Espagne nous offrait la possibilité de s’en sortir ;

L’immigration est difficile. Les enfants se sentent ignorés et veulent retourner dans leur pays, ils abandonnent leurs études. Le mari sent qu’il perd l’autorité sur sa famille. Les disputes commencent. Des fois, la rupture définitive arrive.

Je me suis sentie très souvent rejetée quand j’allais passer un entretien de travail, ils ne voulaient pas des étrangers. J’ai travaillé dans des situations très précaires, la nuit, weekends, horaires très longs et un salaire très peu élevé.

J’ai suivi un cours d’Aide à domicile. Je travaille actuellement en tant qu’aide ménagère à domicile et je me sens accueilli par la famille et je profite de tous les droits du travail.

Page 24: a las invisibles

Anabel Santiago“Queria deixarde ser a inVisíVel”

Meu nome é Yung Fhen. Faz dois anos que estou morando na Espanha. Não é fácil este idioma, e reconheço que muitas de minhas irmãs, inclusive o meu filho mais velho, Yao, já podem entender e falar com os clientes de nossa loja. Por enquanto me dedico a sorrir-lhes.

Estou triste estes dias, mas nimguém sabe. Às vezes nem me dou conta até que cai a noite e olho o meu rosto no espelho. Deveria ter me acostumado com a sua ausência, com não tê-la entre os meus braços, com não escutá-la chorar e rir como cada dia... justo antes de sua ida. Nossa cultura nos faz amá-los tanto como para dispormos a renunciá-los, pelo menos até quando forem maiores e possam voltar. Eu sei que a minha mãe cuidará bem dela, de minha pequena Jing.

Amanhece mais um dia. Hoje uma senhora me sussurrou sem motivo nenhum: “Amarela de merda, vocês estão roubando o trabalho de todos”. Eu não sabia que pudesse ofender tanto não saber responder-lhe a tempo, mas só pude olhar para baixo e calar.

Os clientes entram e saem e eu só escuto silêncio e mais silêncio.

Queria poder morrer na minha terra, queria não parecer tão estúpida.

Queria poder afogar tanta culpa.Os gatos dourados cumprimentam na

entrada na vitrine.Queria deixar de ser a invisível.

Berta Piñansenegalesa

Diga-lhes que perguntem por mim na aldeia de Thiaroye, ali me conhecem, sabem quem é minha mãe e que a chamam Ndiémé, sabem quem é minha irmã Bébé, qual é a minha casa, ali me conhecem.

Diga-lhes que perguntem por mim à velha Misia que me viu nascer e que me curou de febre e esteve uma vez na cidade de Thies para buscar um dente de ouro, que perguntem por mim ao meu primo Makalou que leva os turistas em seu barco de pesca.

Que preguntem a minha gente, ali me conhecem.

Diga-lhes isso. Não tenho documentos, mas lá sabem quem eu sou.

Chimene Eyang ObiangTesTemunho de mulher imigranTeGabão - ÁfriCa

Tive que deixar os meus dois filhos pequenos de 3 e 5 anos com o pai deles em Mauritânia e a filha de 12 anos com minha irmã em Gabão, não tinha dinheiro suficiente para pagar as quatro passagens. Foi muito difícil a despedida.

Viajei à Espanha, porque nesse momento de desespero o que procurava era PAZ e aqui respetam-se os Direitos Humanos diferente do meu país, onde você só “os tem se é parente de gente importante ou tem muito dinheiro”.

Após um ano de estar na Espanha recibi a pior notícia: meu filho mais novo morreu de febre. Foi algo muito duro pois não pude ir ao meu país.

Foram anos duros e de muita espera, de documentos e de poder ter os meus filhos comigo, mas valeu a pena.

Estou orgulhosa de minha filha, é muito responsável, quer ser advogada e o mais novo é feliz com os amigos espanhóis.

Imigrar é uma luta contínua. Com frequência nos vemos obrigados a realizar um monumental esforço para enfrentar a aventura e principalmente a realidade do país acolhedor. Há muitas coisas difíceis, “conseguir o primeiro emprego”, Entender que os documentos são importantes e em nosso país não os necessitamos.

É bom procurar apoio entre os compatriotas e Aceitar a realidade.

Isabel Carrera Suárezas inVisíVeis

Visíveis demais para quem só percebe a sua tez ou seus traços, seu vestido e costumes, sua data de chegada, a diferença que se torna por puro capricho exótica, sexualizada ou incômoda.

Visíveis demais em sua dimensão humana, na história que as têm tornado viajantes, na sua singularidade, na força de sua vida.

Invisível o trabalho diário e o saber que trasladam ao país que visitam, para voltar depois à sua terra de origem, àqueles que sustentam… ou não: talvez para converter este lugar que agora habitam em sua casa definitiva. Também o espaço é um direito humano…

Lucy Estela Manotas SotoTesTemunho de mulher imigranTeColÔmbia

“Apesar de falarmos o mesmo idioma não nos entendemos”. A cultura, os costumes tudo é muito diferente, surgem continuamente os choques culturais. Ainda mais difícil quando você não tem a autorização de trabalho ou residência, porque você tem medo e desconfia de tudo.

Procuramos apoio nos que chegaram primeiro. Porém com o tempo os compatriotas fazem-lhe a guerra, começa a inveja, ou seja “Se vira como puder”.

Chegamos em 2006 meu casal e minha filha de 15 anos, outro filho mais novo ficou a cargo do pai e outro na universidade. Deixamos uma dívida de 15milhões de pesos. Viemos porque a Espanha oferecia-nos a possibilidade de ir para frente;

A imigração é difícil. Os filhos se sentem ignorados querem voltar ao seu país, abandonam os estudos. O marido sente que perde a autoridade sobre a sua família. Começam as discussões. Em ocasiões chega a ruptura definitiva..

Muitas vezes senti-me rejeitada quando comparecia a uma oferta de trabalho, não queriam estrangeiros. Realizei trabalhos em situações muito precárias, à noite, fins de semana, horários muito longos e muito pouco salário.

Fiz um curso de Ajuda à domicílio. Trabalho como cuidadora sinto-me acolhida pela família empregadora e desfruto de todos os direitos trabalhistas.

Anabel Santiago Berta Piñan Chimene Eyang Obiang Isabel Carrera Suárez Lucy Estela Manotas Soto

Page 25: a las invisibles

Anabel Santiago“as dori sa nu mai fiu inVizibila”

Ma numesc Yung Fhen. Locuiesc in Spania de acum 2 ani. Nu mi se pare usoara limba si recunosc ca surorile mele, inclusiv fiica mea cea mare, Yao, deja pot intelege si vorbi cu clienti din magazinul nostru. Deocamdata eu ma dedic sa le zambesc.

Zilele astea sunt trista si nimeni nu stie. Cateodata nici nu-mi dau seama decat seara cand ma uit in oglinda si-mi vad chipul in oglinda. Ar fi trebuit sa ma obisnuiesc cu lipsa ei, de a nu o strange in brate, de a nu o asculta cum plange sau rade la fel ca in fiecare zi... exact ca inainte de plecare. Cultura noastra ne face sa-i iubim atat cum sa putem renunta la ei, cel putin pana se fac mari si se pot intoarce. Stiu ca mama mea o va ingriji bine, pe micuta mea Jing.

A mai trecut o zi. Astazi o doamna mi-a soptit fara nici un motiv anume: „Galbena de rahat, ne luati munca tuturor”. Eu nu stiam ca as putea sa deranjez atat de mult nestiind sa raspund la timp, dar doar am putut sa ma uit in jos si sa tac.

Clienti intra si ies si eu doar ascult linistea si mai multa liniste.

As dori sa pot muri in tara mea, as dori sa nu par asa de stupida.

As dori sa pot sufoca atata vina...Pisicile aurii saluta in vitrina.As dori sa nu mai fiu invizibila.

Berta Piñansenegaleza

Spunele sa intrebe de mine in satul Thiaroye, acolo ma cunosc stiu cine este mama mea si sa o cheme Ódieme, stiu cine este sorma mea Bebe, care este casa mea, acolo ma cunosc.

Spunele sa intrebe de mine la batrana Misia care m-a vazut cand m-am nascut si care m-a vindecat de febra si a fost o data in orasul Thies pentru un dinte de aur, sa intrebe de mine pe varul meu Makalou care duce turistii in barca de pescuit.

Sa intrebe de mine lumea, acolo ma cunosc.

Spunei. Nu am documente, dar acolo stiu cine sunt,

Chimene Eyang ObiangmarTuria unei femei imigranTeGabon- afriCa

A trebuit sa las in urma cei doi copii mai mici ai mei, de 3 si 5 ani, cu tatal lor in Mauritania si pe fata mea de 12 ani cu sora mea in Gabon, nu avem bani suficienti pentru a plati patru bilete. Despartierea a fost foarte dificila.

Am calatorit in Spania, pentru ca in acel moment de disperare ceea ce cautam era PACE si stiam ca aici se respecta Drepturile Umane cu diferenta de tara mea, unde doar „ poti disfruta de ele daca esti neamul cuiva important sau ai multi bani”.

Dupa un an in Spania am primit cea mai grea stire: fiul meu cel mic a murit de febra. A fost foarte dur pentru ca nu am putut sa ma duc in tara.

Au trecut ani de dura asteptare, de documente si de a putea avea langa mine pe copii mei, dar a meritat asteptarea.

Sunt orgolioasa de fata mea, este foarte responsabila, vrea sa devina avocata si cel mic este fericit cu noii prieteni spanioli.

A imigra este o lupta continua. Cu frecventa ne vedem obligati in a realiza un efort monumental pentru a infrunta aventura si mai ales realitatea tarii in care am ales sa traim. Sunt multe lucruri dificile, „primul servici”, a intelege ca documentele sunt importante si ca in tara noastra nu avem nevoie de ele.

Este foarte bine sa cautam sprijin in compatrioti nostri si a acepta realitatea.

Isabel Carrera SuárezinVizibilele

Prea invizibile pentru cine vad doar tenul sau forma fetei lor, hainele si obiceiurile, data de cand au ajuns, diferenta ce le face exotice, sexualizata sau prea jenanta.

Prea invizibile in dimensiunea lor umana, in istoria care le-a transformat in calatoare, in unicitatea sa, in forta sa de a trai.

Invizibile in munca de zi cu zi, stiind ca transporta in tara pe care o viziteaza, pentru a se intoarce dupa aceea la pamantul de origine, pe aceea ce sustin…sau nu: poate pentru a transforma acest loc unde traiesc acum, in casa sa definitiva. Tot asa spatiul este un drept uman…

Lucy Estela Manotas SotomarTuria unei femei imigranTeColumbia

„Chiar daca vorbim aceeasi limba nu ne intelegem”. Cultura, obiceiurile, totul este diferit, tot timpul ne intalnim cu diferente culturale. Mai ales este si mai dificil cand nu ai autorizatie de munca sau rezidenta, pentru ca iti este frica si nu ai incredere in nimeni.

Cautam ajutor intre cei care au venit primi. Dar pana la urma acestia sunt cei care dau cele mai multe probleme, incep invidiile, in definitiv „descurcate cum poti”.

In 2006 am venit impreuna cu perchea mea si o fiica de 15 ani, celalat fiu al meu a ramas in grija tatalui si altul la facultate. Am lasat in urma o datorie de 15 milioane de pesos. Am venit pentru ca Spania ne dadea o oportunitate de a ne rezolva problemele.

A imigra este foarte dificil. Copii se simt ignorati si doresc sa se intoarca in tara, abandoneaza studiile. Sotul simte ca pierde autoritatea in familie. Incep certurile. Si apoi vine si despartierea definitiva...

De multe ori m-am simtit repinsa cand mergem la o oferta de munca, nu vroiau straini. Am muncit in situatii precare, noaptea, wekenduri, in orarii lungi si prost platite.

Am facut un curs de Ajutor la domiciliu. Acum lucrez ca ingrijitoare si ma simt bine primita de familia persoanei pe care o ingrijesc si asa pot disfruta de toate drepturile de munca.

Anabel Santiago“presTaríame dexar de serser la inVisible”

Llámome Yung Fhen. Va dos años que toi viviendo n’España. Esti idioma nun me ta siendo nada fácil, y eso que reconozo que munches de les mios hermanes y hasta’l mio fíu mayor, Yao, yá son quien a entender y falar colos clientes de la tienda. Yo de momento namás que-yos sorrío.

Estos díes ando atristayada, pero nadie nun lo sabe. A vegaes nin yo me decato, hasta qu’atapez y miro la mio cara nel espeyu. Ya tendría de tar fecha a la so ausencia, a nun la tener en cuello, a nun la sentirberrar nin rir como cada día… xusto enantes de que colara. La nuestra cultura fai que los queramos tanto como pa ser quien renunciar a ellos, polo menos hasta que medren y puedan tornar. Sé que mio ma va curiala perbién, a la mio neñina, Jing.

Alborez otru día más. Güei una paisana xuxúriame ensin xacíu: “Mariella de mierda, tais quitándonos el trabayu a toos”. Yo nun sabía que pudiera enraxonar tanto nun saber retruca-y a tiempu, pero namás que pudi mirar pal suelu y callar.

Los clientes entren y salen y yo namás siento silenciu y más silenciu.

Prestaríame poder morrer na mio tierra, prestaríame nun paecer tan fata. Prestaríame poder afogar tanta culpa...

Los gatos doraos saluden a la entrada nel escaparate.

Prestaríame dexar de ser la invisible.

Berta Piñansenegalesa

Di-yos que pregunten por mi na aldea de Thiaroye, ellí conócenme, saben quién ye mio madre y que-y llamen Ndiémé, saben quién ye la mio hermana Bébé, cuála ye la mio casa, ellí conócenme.

Di-yos que pregunten por mi a la vieya Misia que me vio nacer y que me curó del fiebre y tuvo una vez na ciudá de Thiés a por un diente d’oru, que pregunten por mi al mio primu Makalou que lleva a los turistes na so barca de pesca.

Que pregunten a la mio xente, ellí conócenme.

Dí-yoslo. Nun tengo papeles pero ellí saben quién soi.

Ellí conócenme.

Chimene Eyang ObiangTesTimoniu de muyer inmigranTeGabón-ÁfriCa

Tuvi que dexar a los mios fíos pequeños de 3 y 5 años col pa en Mauritania y a la mio fía de 12 años cola mio hermana en Gabón; nun tenía perres abondo pa pagar cuatro billetes. La dispidida foi mui difícil.

Vini pa España, porque nesi momentu de desesperu lo que buscaba yera PAZ y equí respétense los Drechos Humanos, non como nel mio país, onde namás lo faen si “yes pariente de xente importante o tienes munches perres” .

Al añu de tar equí, n’España, diéronme la peor de les noticies: el mio fíu pequeñu morriera de fiebre. Foi duro, mui duro, porque nun pudi dir al mio país.

Fueron años mui duros y de muncha espera, polos papeles y pa poder tener a los mios fíos conmigo, pero valió la pena..

Toi arguyosa de la mio fía, ye mui responsable, quier ser abogada y el pequeñu ta feliz colos collacios españoles.

Inmigrar ye una llucha de contino. Davezu vémonos obligaos a facer un grandísimu esfuerciu pa encariar l’aventura y sobre too, la realidá del país d’acoyida.

Hai munches coses revesoses, “consiguir el primer trabayu”, entender que los papeles son importantes y nel nuesu país nun los necesitamos.

Ye bono buscar apoyu ente los compatriotes y aceutar la realidá.

Isabel Carrera Suárezles inVisibles

Abondo visibles pa quien namái-yos miren la cara o la traza, el vistíu y los vezos, la fecha na qu’aportaron, la diferencia que-yos abulta exótica, sexualizada o cafiante.

Abondo visibles na so dimensión humana, na historia que fizo d’elles viaxeres, na so singularidá, na fuercia de la so vida.

Invisible’l trabayu diariu y el saber que treslladen al país que visiten , pa tornar depués a la so tierra d’orixe, a aquellos qu’alimenten.... o non: quiciabes pa facer d’esti llugar nel qu’agora viven la so casa pa siempres. Tamién l’espaciu ye un derechu humanu...

Lucy Estela Manotas SotoTesTimoniu de muyer inmigranTeColombia

“Magar que falamos la mesma llingua nun nos entendemos”. La cultura, les costumes, too ye mui distinto, surden de contino los choques culturales. Y entá ye más enguedeyao cuando nun tienes autorización de trabayu o residencia, porque tienes mieu y rocees con too.

Buscamos l’apoyu de los qu’aportaron primero. Pero en pasando’l tiempu, los compatriotes fáente la guerra, empecipien les envidies, en definitiva’l “búscate la vida como puedas”.

Nel 2006 llegamos la mio pareya y la mio fía de 15 años; otru fíu más pequeñu quedó col pá y otru na Universidá. Dexamos una deuda de 15 millones de pesos. Vinimos porque España dábanos la posibilidá de salir p’alantre.

La inmigración ye difícil. Los fíos siéntese ignoraos y quieren tornar pal so país, dexen los estudios. El maríusiente que pierde l’autoridá sobre la familia. Entamen los discutinios. A vergaes ruémpese dafechu.

Les más de les veces sentí que me refugaben cuando diba a una ufierta llaboral, nun queríen estranxeros. Trabayé en condiciones mui males, pela nueche, los fines de selmana, con horarios llarguísimos y mui poques perres.

Fici un cursu d’Ayuda a domiciliu. Trabayo como curiadora y siéntome acoyida pola familia pa la que trabayo y esfruto de tolos drechos llaborales.

Page 26: a las invisibles

coordinació

Espai Avinyó – Llengua i Cultura

projecTe, foTografia

i disseny de l’espai

Consuelo Bautista

TexTos

Anabel SantiagoBerta PiñanChimene Eyang ObiangIsabel Carrera SuárezLucy Estela Manotas Sotoamb copyright de les seves autores

direcció arTísTica

Pablo Martín

disseny gràfic

Óscar Germade

reVisió dels TexTos

CNL de Barcelona