2. FONÈTICA: ELS SONS DE LA LLENGUA I L’ESCRIPTURA DELS SONS

L’APARELL FONADOR

Rep el nom d’aparell fonador el sistema del

cos humà capaç de produir o reproduir el so

i amplificar-lo.

La veu és el resultat d’uns moviments

corporals que milloren l’estat i la

funcionalitat de l’aparell fonador. La veu és

una característica exclusivament humana,

cap animal és capaç d’utilitzar l’aparell

fonador amb la complexitat i la capacitat

expressiva dels éssers humans.

Hi ha tres grups d’òrgans que intervenen en

la producció dels sons articulats: l’òrgan

respiratori, la cavitat laríngia o òrgan

fonador i els òrgans d’articulació.

La sonoritat: les cordes

vocalsL’aire proveït pels pulmons passa pels

bronquis, la tràquea i continua cap a la

laringe. En aquesta cavitat trobem trobem

dos músculs bessons i elàstics, situats

horitzontalment: les cordes vocals.

Si quan parlen les cordes s’aproximen i la

pressió de l’aire les fa vibrar es produeix el

so articulat sonor. Si no vibren, el so articulat

sord.

L’ARTICULACIÓ

L’aire que ha passat per la laringe arriba

a l’espai constituït per la cavitat faríngia,

la boca i la cavitat nasal.

Quan aquests sons arriben a la boca, es

converteixen en sons articulats que

formen paraules gràcies a l’acció de la

llengua, dels llavis, del paladar i de les

dents (cavitats supraglòtiques).

Els òrgans del tracte vocal que

intervenen en la producció de sons

s’anomenen articuladors. Són la

faringe, l’uvula, el paladar tou o vel

del paladar, el paladar dur, la cornisa

alveolar, les dents incisives, els llavis

i la llengua. (els articuladors, en

cursiva)

ELS SONS VOCÀLICS

Les vocals són sons que es produeixensense que la sortida de l’aire expirat trobi capobstrucció.- En catala, totes les vocals són sonores;això es, es produeixen amb vibració de lescordes vocals. Generalment són orals, es adir, s’articulen amb el vel del paladar entensió, bloquejant el pas de l’aire cap a lacavitat nasal; però ocasionalment podenesdevenir nasals en contacte ambconsonants nasals en la sequencia fònica.- Les vocals poden formar síl·laba per sisoles. Les consonants no.- Les vocals poden tenir tonicitat, és a dir, pothaver vocals tòniques i àtones.- Pel que fa a les vocals, es parla d'anteriors,centrals o mitjanes, i posteriors segons laposició de la llengua, que mai arriba ainterrompre el pas de l'aire de manera total.

Les vocals es divideixen en fortes ( a, e, o ) o febles ( i, u ).

Les vocals fortes sempre funcionen com a vocals.

La i [ j ] i la u [w] són semivocals quan es troben darrere de la vocal nuclear: ai-re, cau-re.

La i [ j ] i la u [w] són semiconsonants quan es troben davant de la vocal nuclear: qua-tre,

llen-gua quan van davant d’una vocal forta o entre dues vocals (io-gurt, jo-ia, ca-uen)

ELS SONS CONSONÀNTICS

Quan l’aire surt a través de la cavitat bucal pot trobar diversos obstacles entre els pulmons i

els llavis. Si és així el que es produeix és un so consonàntic.

Els sons consonàntics han de “consonar”, no es poden produir sols. Necessiten d’un altre so,

normalment vocàlic.

L’inventari general que presenten el catala central i el nord-occidental es de 24 unitats: /p/,

/b/, /t/, /d/, /k/, /g/, /f/, /s/, /z/, /ʃ/, /ʒ/, /t s/, /dz/, /t ʃ/, /dʒ/, /m/, /n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/, /j/, /w/. El

balear i, en recessió, el Camp de Tarragona en presenten un mes: /v/ (25 unitats en total).

En general, el valencia no te /ʒ/ (23 unitats en total), però el valencia meridional, l’alacanti i

algunes zones del valencia septentrional tenen /v/

PUNT D’ARTICULACIÓ

El punt punt d'articulació és el lloc on s'uneixen o es troben els òrgans articulatoris en la

producció dels sons.

Segons els punt d'articulació les consonants poden ser:

• Bilabials: els dos llavis es toquen per interrompre la columna d'aire

• Labiodentals: els incisius superiors freguen el llavi inferior

• Dentals: la llengua toca o s'acosta molt a les dents

• Alveolars: la llengua toca els alvèols, és a dir, la part posterior de les dents

• Prepalatal: s’articula amb un contacte o una constricció del dors de la llengua amb la

zona anterior del paladar dur.

• Palatals: la llengua toca la part superior del paladar

• Velars: la llengua es mou cap a la part posterior de la boca

MODE D’ARTICULACIÓ

A l’hora de crear un so consonantic, el flux d’aire es constreny de diverses maneres en alguna zona del tracte vocal.

La classificació articulatòria de les consonants del catala es fa tenint en compte la manera en que l’aire es constreny i

el lloc en que es produeix la constricció, d’una banda, i el trets relatius a la sonoritat (sonor o sord) i a la nasalitat (oral

o nasal), de l’altra.

Segons la manera en que es produeix la constricció, els sons consonantics del catala són:

- oclusius

- fricatius Sons obstruents ( es produeix una oclusió, constricció o totes dues )

- africatius

- nasals

- laterals

- ròtics

bategant Sons sonants ( el flux d’aire surt a l’exterior sense trobar cap obstrucció )

vibrant

- aproximants

GRAFIES, SONS I FONEMES

GRAFIES

L’alfabet catala prove de l’alfabet llati i consta

de vint-i-sis lletres.

FONEMA

El fonema és la unitat mínima de l’estructura sonora d’una llengua que, sense estar dotada de

sentit, produeix, per commutació, un canvi de significat en un mot. És una unitat abstracta: la

unitat mínima no significativa, però sí distintiva, que es pot aïllar en una cadena fònica. És a dir, no

té significat, però es pot intercanviar amb altres fonemes i això provoca un canvi de significat en la

paraula:

cel, bel, fel, gel, mel, tel, pèl, rel

Els fonemes s'oposen i defineixen per trets distintius : /p/ i /b/ són oclusius i bilabials, però són

diferents - sonen diferent- perquè /p/ és sord i /b/ és sonor.

Els fonemes es representen entre barres inclinades //, i la realització o sons entre claudàtors [ ].

La fonètica s’encarrega d’estudiar les propietats físiques dels sons, és a dir, els mecanismes de

producció (fonètica articulatòria), de transmissió (fonètica acústica) i de percepció (fonètica

perceptiva) dels sons.

La fonologia, per la seva banda, investiga com funcionen els sons en les llengües, és a dir, com

s’organitzen els sons, quines relacions s’estableixen entre ells i com es comporten en el sistema

de cada llengua

L'Associació de Fonètica

Internacional es va crear l'any

1886. Una de les seves troballes

principals fou la creació de

l'Alfabet Fonètic Internacional

(AFI en català, IPA en anglès),

per ajudar a l'aprenentatge d'una

llengua i fer filologia comparada,

dialectologia, etc.

Aquest alfabet presenta la

relació entre un so i un símbol

gràfic, que, evidentment,

produeix el catàleg de sons

d'una llengua. Aquest catàleg pot

ser molt diferent d'una llengua a

una altra, però si dues llengües

comparteixen un mateix so,

aquest té el mateix símbol a

cadascuna.

CORRESPONDÈNCIA SO-GRAFIA

Però el nombre de sons és més

alt. Una grafia rarament

correspon a un únic so i alhora

un so pot ser representat per

més d’una grafia.

CORRESPONDÈNCIA GRAFIA-SO

La relació entre la representació del so de l'AFI i la grafia (o lletra escrita) no és unívoca. En

català ens podem trobar amb aquests casos:

• Un mateix so amb més d'una grafia : nas-cel-rossa-lluç ___________ [s]

• Una mateixa grafia amb més d'un so: casa-cingle ________________[k] [s]

• Una sola grafia que representa dos sons consecutius: luxe_________ [ks]*

• Dues grafies que representen un sol so: guerra ________________ [g]

• Una grafia que no té cap so: home

LA SÍL·LABA

Els fonemes s’agrupen en

sil·labes. les sil·labes es

classifiquen, respectivament,

en travades i lliures: són

travades totes les sil·labes del

mot espantall; en canvi, són

lliures totes les sil·labes del

mot americana.

Segons la intensitat de

l’emissió, les síl·labes són

accentuades o tòniques o no

accentuades o àtones.

Les separacions a final de ratlla han de respectar les síl·labes. Per això cal tenir en compte els

casos següents:

• Els grups ss, rr, tx, l·l se separen: as-sem-ble-a, car-re-te-ra, es-mot-xar, xit-xa-rel-lo.

• El grup ix, quan no és final de paraula, se separa: pei-xa-te-ra, però re-neix.

• Els prefixos an-, con-, en-, in-, des-, ex-, sub-, trans- i altres elements (ad- davant h, nos-

i vos- + altres) es mantenen íntegres: an-ur, des-ho-nest, in-e-fi-caç, trans-at-làn-tic, nos-al-

tres.

• Els grups ll, ny, gu, qu no se separen: ca-llem, en-ga-nyós, es-guer-ra, en-ques-ta.

No ha de quedar una lletra sola a començament o final de ratlla.

DIFTONGS I TRIPTONGS

El diftong és la combinació d’una vocal i d’una semivocal (típicament [j] o [w]) en una mateixa

síl·laba.

Decreixent: quan la vocal precedeix la semivocal (noi, cau)

Creixent: quan una vocal feble precedeix una vocal a principi de mot o va entre dues vocals fa

la funció de semiconsonant i forma un diftong creixent amb la vocal següent (noia, iode,

cauen, ambigua, web).

Quan la semivocal d’un mot no alterna amb la vocal corresponent, s’interpreta que

fonològicament es una semivocal (/ˈnɔj/, /ˈkaw/); en canvi, quan alterna amb la vocal

corresponent, es deriva de la vocal (ambigu [u], ambigua [w], derivats ambdós de /u/).

El triftong (creieu, Alguaire) es forma per una vocal precedida i seguida per semivocals en una

mateixa síl·laba. És poc freqüent en català.

La successió de dues vocals en síl·labes diferents forma un hiat (teatre, heroïna). En català, les

semivocals [j] i [w] es representen amb les grafies i i u, respectivament, excepte en el cas

d’alguns noms propis i manlleus (York, web).

LA CADENA PARLADA. FONÈTICA SINTÀCTICA

Vocals en contacte

És propi de l’àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal

inicial del mot següent, tot fent-hi, o bé sinalefa, en casos com que ho sap, qui avisa, algú

avisa, espera uns amics, o bé elisió d’una de les vocals en contacte, en casos com mitj(a)

hora, una (e)sperança, ací (e)l portem, algú (e)m visita, agafa (e)l teu. Com a norma, la vocal

elidida és una vocal neutra. Si les vocals en contacte són iguals, tendeixen a reduir-se a una de

sola (que es diu, un vi immillorable, un ferro oxidat, cara amable).

L’ortografia recull aquest fenomen d’elisió quan el contacte es fa amb l’article masculí i femení,

la preposició de i certs pronoms febles amb l’apòstrof. ( l’Emili, l’illa, d’or, m’ha dit ).

Fenòmens de contacte de consonants al mot i a la frase: ensordiment,

sonorització, assimilació, geminació i emmudiment

Ensordiment

a) Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sordes ( p, t, k) quan es

troben davant pausa, davant vocal o davant consonant sorda:

cap, club (pron. clup), fet, fred (pron. fret), cuc, diàleg (pron. diàlec); cap estret, cap petit, club

animat (pron. clup animat), club tancat (pron. clup tancat), fet estrany, fet teatral, fred insòlit

(pron. fret insòlit), fred suau (pron. fret suau), cuc inofensiu, cuc petit, diàleg amè (pron. diàlec

amè), diàleg constructiu (pron. diàlec constructiu).

b) Les consonants fricatives i les africades en posició final de mot es pronuncien sordes quan es

troben davant pausa o davant consonant sorda:

golf, gos, creix, pots, vaig, despatx; golf tancat, gos petit, creix poc, no pots fer això, vaig per

feina, despatx tancat.

Sonorització

Fenomen pel qual una consonant sorda a final de síl·laba o de mot que va seguida d’una

consonant sonora, assimila la sonoritat d’aquesta última.

a) Les consonants oclusives es pronuncien sonores davant una consonant sonora:

cap baix (pron. cab baix),

fet de fang (pron. fed de fang),

cuc de terra (pron. cug de terra)

b) les consonants africades es pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora:

golf estret (pron. golv estret),

golf de Roses (pron. golv de Roses),

gos afamat (pron. goz afamat),

gos de raça (pron. goz de raça),

creix a poc a poc (pron. crej a poc a

poc),

creix de pressa (pron. crej de pressa),

no pots anar-hi (pron. no podz anar-

hi),

no pots deixar-ho (pron. no podz

deixar-ho),

vaig a casa (pron. vadj a casa),

vaig de pressa (pron. vadj de pressa),

despatx obert (pron. despadj obert),

despatx buit (pron. despadj buit).

Assimilació

Assimilació de lloc d’articulació de nasals i laterals

Geminació

La geminació consisteix a allargar la pronúncia d’una consonant de tal manera que sona doble, és a dir, geminada.

Així, les consonants oclusives [b] i [g], quan van precedides de vocal tònica i seguides de l, es pronuncien allargades

i, per tant, sonen dobles, encara que la grafia sigui simple.

Per exemple: poble [.pOb.blE],

regla [.reg.glE].

Les paraules derivades d’aquests mots mantenen la pronúncia allargada: població [bb], reglament [gg].

Emmudiment

Les consonants oclusives s’emmudeixen –excepte en valencià i

balear– en posició final de mot quan van precedides de les

consonants nasals [m] o [n] i sovint de [l].

ORTOLOGIA

El terme ortologia, que ve del grec orthos (recte) i logos (paraula), és la branca de la gramàtica

normativa que estableix la manera correcta de pronunciar les paraules d'una llengua.

Ortografia de les vocals

- grafies a/e en posició àtona.

- grafies o/u en posició àtona.

L’ESCRIPTURA DELS SONS

Ortografia de les consonants

- oclusives a final de síl·laba o de mot p/b, t/d, c/g

- b/v.

- fricativa alveolar sonora [z]

- fricatiu alveolar sord [s]

- fricatives palatals sonores [ʒ] : g/j

- fricatives palatals sordes [ʃ] : x/ix

- africat palatal sonor [dʒ]: tg/tj i sord [tʃ]: tx/ig

L’ACCENT, LA DIÈRESI, L’APÒSTROF I EL GUIONET

LA PUNTUACIÓ

• Bilabials:[b], [β], [p], [m].

• Labiodentals: [f], i [v] en les varietats que conserven aquest fonema (balear, gran

part del valencià, part de l’ebrenc)

• Dentals: [d], [ð], [t]

• Alveolars: [z], [s], [n], [l], [ɾ], [r], [ts], [dz]

• Postalveolars: [ʒ], [ʃ], [tʃ], [dʒ]

• Palatals: [ɲ], [ʎ], [j]

• Velars: [g], [ɣ], [k], [ŋ].