1/

XVI certamen literari

Contes al voltant del claustre 2010

Poblet, Santes Creus, Vallbona

2/

ORGANITZA Generalitat de Catalunya Departament d’Educació

Camp d’Aprenentatge dels Monestirs del Cister Centre de Recursos Pedagògics de l’Alt Camp Centre de Recursos Pedagògics de la Conca de Barberà Centre de Recursos Pedagògics de l’Urgell

PATROCINA: Consell Comarcal de l’Alt Camp Consell Comarcal de la Conca de Barberà Consell Comarcal de l’Urgell Diputació de Lleida Diputació de Tarragona COL·LABORA Reial Monestir de Santa Maria de Poblet Ajuntament de Vimbodí i Poblet Membres del jurat que ha seleccionat els contes: Teresa Arrufat Millán

Josep Civit Mateu Roger Roig César

Imatge i disseny portada:

Vicent Garrido Margalef

Impressió: Gràfiques Moncunill - Valls Dipòsit legal: T-1733/95

3/

Presentació Contes al voltant del claustre 2010

Enguany fa 20 anys que es van presentar, a la sala capitular del Monestir de Poblet, els llibres didàctics que servirien de base per a la creació del Camp d’Aprenentatge dels Monestirs del Cister amb seu a l’Alberg Jaume I de l’Espluga de Francolí. L’Abat de Poblet ho va veure clar, calia fer quelcom perquè la visita als monestirs fos profitosa per a l’alumnat d’arreu de Catalunya. El Departament d’Educació va donar pas a la nova creació posant al servei dels centres educatius, uns mestres experts que acompanyarien l’alumnat pels tres monestirs: Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus, aprenent comportaments i valors molt diversos. Des de llavors no s’ha parat mai de treballar en aquest sentit, ampliant itineraris, propostes i recursos i amb estreta col·laboració amb els Centres de Recursos Peda-gògics Des del Consells Comarcals de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell es desen-volupa també una tasca molt important per promocionar i donar a conèixer la Ruta del Cister, amb els seus pobles, els seus costums i tradicions i la seva gent. Per això és imprescindible salvaguardar el teixit que es va construint entre les dife-rents institucions comarcals que actuen en l’àmbit educatiu, valorant, ajudant i com-pletant entre tots perquè l’Educació sigui prioritària, útil i ajudi a créixer els nostres nois i noies en tots els sentits, oberts al món. Aquest certamen literari CONTES AL VOLTANT DEL CLAUSTRE n’és una mostra: obre l’oportunitat a tot l’alumnat que visita els monestirs per a que pugui expressar de forma literària la seva visió, les seves sensacions i les seves vivències. També es pot consultar per internet a través de la pàgina: http://phobos.xtec.cat/llibres/e3990101_147/llibre/ Gràcies a les persones i entitats que fan possible que aquest certament literari tingui continuïtat Gràcies al Monestir de Poblet que enguany acull aquesta nova edició i fa d’amfitrió. Moltes felicitats a l’alumnat, professorat i centres educatius, de manera especial els que fan de la inclusió una realitat dia a dia. Vicent Villena Serrano David Rovira Minguella Director dels Serveis Territorials President del Consell Comarcal d’Educació a Tarragona de la Conca de Barberà Monestir de Poblet, 3 d’octubre de 2010

4/

Contes

Els amics marxen junts Roger Mirall Antelo L’esquelet vivent

El misteri de Vallbona de les Monges Anna Oliva Sergio Bejarano Ignacio

El Joan i la mà gegant del cementiri Shanira González Cruz La copa del monestir Ludwing Mikyna Belza

El misteri de les gàrgoles Boris Tella La llegenda del picapedrer Picarol Marc Roselló Piñera

Jugant al claustre Farners del Moral Sanagustin L’abat i els follets Judit Forns Anglès

Tots junts contra el mal Maria Borràs Futbol claustre Pol Capdevila Mora

El monjo i el drac Victor Losilla Gràcies mènsula! Neus Armenjach Martínez

Un robatori misteriós Bernat Granell Bertran El monjo amb mal de cap Núria Corbella Un problema per al prior Irene Puigtió Bernaus

El secret Eduard Porta El guia Fra Paulí Marcel Canals Llevat

El cor del monestir Magalí Ortiz Martín La creu de maragdes Cèlia Brunet

Darrera la porta Cinta Noró Pont Un autèntic tresor Jordi Aguilà Amor a contracor Maria Arrufat Recasens

Ariadna al monestir Marta Bertran Diari trobat Andrea Romeu Marca

Por Maria Guasch Morgades Tot caminant pel monestir de Poblet Meritxell Lorca Requena

Un viatge extraordinari David Giral Nois i noies de secundària visitem el monestir de Vallbona de les Monges

Daniel Àvila García Meritxell Crespo Segon Jesús Gutiérrez Cobos Josep Ramon Torra Cortadellas Lino Alberto Espinoza Guerra

5/

Categoria A ELS AMICS MARXEN JUNTS Al monestir de Santes Creus el van haver de tancar doncs hi havia una zona que no era segura i es tenia de reforçar. Els animals dels capitells, estaven avorrits, no hi havia gent. Un dia van fer una reunió i van decidir marxar ja que a part d’estar avor-rits, amb les obres feien molta pols i la sirena de dues cues li costava respirar. Van pensar en portar-la a la piscina que era més a prop que el mar. El gos va decidir anar a la gossera. L’elefant, el lleó i el simi van voler anar al zoo, però en Griu no sabia on havia d’anar com que és meitat àguila i meitat lleó amb cua de serp. El Griu estava molt preocupat, no sàvia on anar, ni es volia quedar sol al Monestir, els seus amics quan el van veure tan trist van pensar que no marxarien cada u amb un lloc sinó que marxarien junts, on fos però junts. El lleó va dir, tinc una idea podríem anar a l’Escola de les Pobles, els nens estan de vacances, i no hi ha ningú. A tots els hi va semblar bé i així ho van fer, van anar de vacances a l’escola de les Pobles fins que van acabar les obres i s’ho van passar molt bé tots junts.

Roger Mirall Antelo 1r CI

CEIP Les Moreres - Les Pobles (L’Alt Camp)

6/

L’ESQUELET VIVENT Vet aquí una vegada hi havia una reina que estava enterrada al monestir de Santes Creus, es deia Blanca d’Anjou. Un dia de llamps i trons l’esquelet de la reina es va despertar. Va posar esquelets al llits de tot-hom. I es clar tots es van espantar. L’altra nit els van prendre els pijames als monjos i van tenir que dormir amb calçotets d’ositos. L’endemà a la nit els hi va prendre els vestits de monjos i van tenir que anar pel monestir amb calçotets d’ositos. Els monjos van trucar als detectius: Puzzle, Sherlok Holmes i Gatget. Van passar dies i dies i el Sherlok Holmes va trobar una pista: un rastre de sorra. El van seguir dies i dies però era molt llarg feia vint metres. Al final del rastre van trobar la tomba de la reina Blanca d’Anjou i van veure que la tapa de la tomba estava oberta! Els detectius van decidir fer-li una broma com les seves a la reina Blanca d’Anjou. La reina quan va tornar a la seva tomba es va trobar un gos i va dir: Ai, un gos amb el qui li agraden els ossos! La reina ja va entendre la lliçó i ja no va tornar a fer bromes mai més. Aquella mateixa nit els detectius, els monjos i els es-quelets van ballar la sardana mentrestant el Pere el Segon tocava la gui-tarra elèctrica. I conte contat ja s’ha acabat.

Anna Oliva 2n CI

Escola de Blancafort – Blancafort (La Conca de Barberà)

7/

EL MISTERI DE VALLBONA DE LES MONGES

Hi havia una vegada un monestir on hi vivien vint-i-quatre monges que tenien por d'un drac que apareixia a les nits i no les deixava dormir per-què feia molt de soroll. Els nens de l'escola Eladi Homs de 2n A vam anar a veure el monestir i quan caminàvem per dins, dos nens van tocar una pedra i es va obrir un passadís secret. Vam caminar fins al campanar i quan hi vam arribar ens vam trobar dues disfresses amb armadures i escuts. Les disfresses i les armadures eren màgiques i hi havia una nota que deia que ens posèssim les disfresses per poder véncer el drac sorollós. Els nens ens vam posar les disfresses màgiques i vam anar a buscar el drac sorollós per tot el monestir. Finalment el vam trobar dins d'un qua-dre que hi havia penjat a la paret. Els nens van entrar dins del quadre i van llençar la poció i el drac va quedar-se dins el quadre per sempre més i així les monges van poder dormir molt bé gràcies als nens de 2n A de l'Escola Eladi Homs. I conte contat, aquesta història s'ha acabat.

Sergio Bejarano Ignacio 2n CI

CEIP Eladi Homs – Valls (L’Alt Camp)

8/

Categoria B EL JOAN I LA MÀ GEGANT DEL CEMENTIRI

Hi havia una vegada, un nen que es deia Joan. Era alt, primet, els cabells curts i rossos con l’or, els ulls blaus com el cel. Sempre vestia amb una samarreta de màniga curta de color verd, uns pantalons mig trencats, “era la moda”, i amb unes bambes deporti-ves negres i blanques. Però no hem vingut a parlar de com era el nen sinó de què li passa a aquest nen, ara us ho explico. Un dia en Joan va sortir de casa tot cantant una cançó que deia: Sí, sí, sí senyor, en Joan és el millor! De sobte va entrepussar amb una pedra, i en moure-la, de sota en va sortir una papallona molt maca de color blau i lila que portava escrit en una de les seves ales, subratllat i amb un color negre destacat les paraules: “segueix-me”. El nen la va seguir mentre pensava on el portaria, fins que es va anar endinsant a un bosc fosc i tenebrós. Al cap d’una estona, quan estaven just al mig del bosc, la papallona es va enlairar i en Joan la va perdre de vista. No sabia que fer, estava sol, perdut en un bosc... Tenia molta por, estava molt, però molt espantat quan una mena de paper li va caure just sobre la cara,. Es va espantar molt però va llegir el que deia i li va sem-blar com una mena de pista: “Ring, ring! Sona el telèfon, on l’agafaràs?” El nen sense cap dubte va contestar: - Ja ho tinc, la cabina telefònica! En va anar a buscar ràpidament, però li va costar trobar-la en mig del bosc; al final la va trobar, i va veure la següent pista que deia així: “Hi han moltes estances, son molt grans i boniques, tenen unes fines-tres d’arc apuntat i arc de mig punt, hi van els monjos, és molt gran, també hi han tombes i un gran claustre amb el seu templet. També hi ha una gran rosassa de molts colors i quasi tot està fet de pedra". En Jordi, tot alegre i sense cap dubte va dir: - Un monestir! Ara ja sé on passar la nit! En Joaan ben aviat va trobar una gran construcció i gràcies a la creu tan gran i alta que tenia va saber de seguida que allò era un monestir. En Joan va entrar una mica espantat perquè no sabia el que es trobaria allà dins, però va vèncer la por i va entrar. Va veure que hi havien moltes portes, i no sabia per quina començar, i va decidir anar en ordre. Va veure la sala capitular, el refetor, el dormito-ri, l’església, el calefactor... tot li semblava molt bonic però quan va arri-bar al claustre va veure una cosa més bonica encara. Va veure una classe que venia a visitar el monestir, el mestre comença-

9/

va a perdre la paciència amb aquells nens però només hi havia una ne-na que escoltava, aquella nena va cridar l’atenció d'en Joan, era molt maca, es deia Blanca. La Blanca era alta i prima, amb el cabell llarg i negre com el carbó, amb tres pigues a cada galta, la pell la tenia molt blanqueta i era molt simpàtica i divertida. Però quan es van topar amb la mirada, la nena va pensar el mateix que el nen, que era molt maco. La nena volia anar a parlar amb ell però com que el mestre la mirava no va poder, però quan van passar pel seu costat la Blanca va córrer cap el nen i es van fer molt amics. Es van posar vermells com un tomàquet acabat de collir de l'hort, es van agafar de les mans i van anar on el destí els conduïa: al cementiri. Els dos estaven tremolant de por, però un moviment inoportú del terra va trencar la tranquil·litat i en va sortir una mà gegant. Aquella mà era arrugada, amb pèls, berrugues grans, estava molt bruta i feia una pudor... que no t'ho pots imaginar. Aquella mà va agafar a la nena que va començar a cridar com una boja i a mossegar la mà i la dent que se li movia li va caure. La mà gegant la va posar just al damunt d’unes arenes movedisses; la Blanca es va espantar encara més. En Joan, també espantat, va anar cap allà a salvar-la, però la mà gegant no el deixava passar, però com que ell era tan petit comparat amb la mà va passar per un foradet petitó que hi havia entre dos dits. Va agafar un bastó molt llarg i corrents va anar cap a la nena que s'hi va agafar ràpidament Poc a poc i estirant amb força la va treure d’aquelles arenes. Li va costar molt però ho va aconseguir. En Joan satisfet del que havia fet va dir: - Estàs bé, Blanca? - Sí, moltes gràcies per haver-me salvat Joan! I els dos es van enamorar completament, es van fer un petó d’amor i quan van ser grans es van casar, i per explicar als seus fills sempre tin-drien una gran història d’amor i d’aventura. Els dos fills que van tenir els hi van posar el nom de Marta i Pau. Quan la Marta i en Pau es van fer grans van voler anar a visitar aquell monestir de Santes Creus on van anar els seus pares, però es van que-dar sorpresos quan van veure el que havia passat... s’havia convertit en una discoteca de monjos que es deia DM! Aquella discoteca era molt gran i tenia de tot: llums de colors, gent que servien la beguda, un esce-nari per els valents que volien pujar a ballar... Els nens van començar a ballar i a ballar fins que es van cansar, estaven suant, i van tornar a casa per explicar-li aquesta noticia als seus pares que van quedar de pedra ja que no sabien el que havia passat amb el monestir d’abans. La Marta i en Pau tenien molta son i van anar al llit a dormir a veure si l’endemà hi havia alguna cosa nova i divertida per fer. També en Joan va anar al llit després d’ells i es va adormir en un tres i no res.

10/

De sobte, a dos quarts de cinc de la matinada es va despertar d’un bot. Es va espantar, no sabia el que passava. I va entendre que tot plegat havia sigut un gran somni magnífic! Una mica estranyat va dir: - Tot ha sigut un somni! Menys mal que no ha sigut de veritat perquè si no aquella mà m’hagués enterrat per sempre més amb ella! Ara que hi penso, Blanca existeix de veritat? Va anar a veure si la trobava per algun lloc però no la va trobar. En Joan es va desil·lusionar molt, però encara era molt petit per tenir nòvia i va continuar la seva vida com el començament. Des de aquell moment molt sovint anava a visitar el monestir de Santes Creus ja que volia convertir-se en investigador i també, encara que no ho deia a ningú, per veure si trobava aquella Blanca que havia somiat. I conte contat ja s’ha acabat, espero que us hagi agradat.

Shanira González Cruz

2n CM Escola Enxaneta – Valls (L’Alt Camp)

11/

LA COPA DEL MONESTIR

Havia una vegada un monestir ple monjos amb un abat .Era l´abat Co-pons que era un aficionat a les aventures des de petit. Doncs mentre l´abat dormia li va aparèixer el rei Jaume I i li va dir: El monestir de Poblet necessita la gran copa, per que si no es despertara el drac de les tenebles. Si aconsegueixes passar les proves arribaras a la gran copa i el drac desapareixera per sempre. I tot emocionat es va despertar i va anar cap a la font a rentar-se la cara on de sobte va veure un número romà i hi va passar la mà llavors a la font del clasutre s´hi va obrir una porta i l´abat va entrar-hi. Allí dins hi havia una serp verinosa enorme que el va atacar. Sort que va trobar una espasa i la va immobilitzar. En aquest moment, va aparèixer de nou Jaume I i li va dir: Has passat la primera prova, ara et toca passar la segona, en dir això el rei va tornar a desaparèixer. En aquell lloc, la cambra secreta de la serp, de mica en mica l’Abat va veure com del sostre sortien punxes de pedra i tot ell anava baixant len-tament. Va veure una pedra diferent de les altres i la va tocar. El sostre es va parar es va obrir una porteta i allí hi havia la copa. Ràpidament, la va agafar i se’n va anar corrents cap al locutori, on ho va explicar a tots els monjos del monestir. Tothom el va felicitar i per això des d’aquell dia la copa està guardada al monestir i no ha faltat mai la pau i la tranquil·litat.

Ludwig Mikina Belza 2n CM

Escola de La Riba – La Riba (L’Alt Camp)

12/

EL MISTERI DE LES GÀRGOLES Hi havia una vegada el Monestir de Poblet, on els monjos que hi vivien tenien un problema molt greu. Feia més de 365 nits que no podien dor-mir. Anaven pel Monestir mig adormits tot el dia, però quan arribava la nit no podien agafar la son perquè sentien sorolls i veien ombres. I cada nit igual. Un dia el monjo més llest que es deia Marc va tenir la idea de contractar un detectiu perquè resolgués el seu problema. El detectiu que van contractar es deia Eloi i era famós per haver desco-bert molts casos i per la seva ma de ferro. Quan va arribar al Monestir, va veure a la teulada centenars de gàrgo-les, unes portaven banyes, unes altres ales i cua i n`hi havia que tenien de tot. Això li va fer agafar una gran tremolor. Quan va arribar la nit i va veure que no podia dormir va començar a investigar. De sobte va veure unes ombres que es movien i que tenien una forma molt estranya i li va tornar a agafar la mateixa tremolor que quan havia vist les gàrgoles. Va mirar cap a la teulada i no hi havia gàrgoles, havien desaparegut!! Llavors li va agafar una tremolor encara més gran. Va notar que alguna cosa li tocava l’espatlla. Es va girar... era una gàrgola i al seu costat moltes més!! Una gàrgola li va dir: -Digues als monjos que no tinguin por, nosaltres cada nit ens despertem per assajar una cançó. L’endemà el detectiu els hi va dir als monjos. Cas resolt. A partir de llavors el Monestir hi va haver i encara hi ha pau, tot i que si hi passes de nit sens uns cants esplèndids, són les gàrgoles que canten, sobretot les nits de pluja.

Boris Tella 2n CM

Escola M. de D. dels Torrents – Vimbodí i Poblet (La Conca de Barberà)

13/

LA LLEGENDA DEL PICAPEDRER PICAROL A causa de la crisi i la pesta en Picarol s’havia quedat sense feina. Com que el Consistori no tenia prou diners, havien aturat les obres del pont nou sobre el riu Francolí. Així que no va tenir cap més remei que, en aquell cru hivern de l’any 1278, agafar la dona i els seus quatre fills i ‘armat’ amb la seva maceta i escarpa, començar a seguir els camins i preguntar en els pobles veïns si li donaven feina allà on fos, esglésies, castells, ponts, cases senyorials... Però res de res, ni a Alcover, ni a Valls, ni a Vallmoll, ni a Alió, etc... ningú el va llogar perquè ningú tenia diners per poder-li pagar un sou. Morts de gana i de fred es van dirigir en direcció a Vila-rodona, on tam-poc el va llogar ningú. Desesperat va continuar cap a Aiguamúrcia on va tro-bar a un home més pobre que ells, mort de fred, i els va suggerir que provessin sort al monestir de Santes Creus. Així ho van fer. Els monjos els hi van donar de menjar i es van poder escalfar a la llar de foc, però li van dir que, encara que hi havia molta feina per fer al monestir, tampoc tenien diners per pagar-li. En Picarol els hi va suplicar que l’acollissin a ell i a la seva família a can-vi de treballar de franc, sols tinguessin menjar i sopluig. L’Abat va accedir. De seguida es posà a treballar, concretament al claustre del monestir, on per demostrar el seu agraïment als monjos, va decidir que esculpiria uns magnífics capitells, els més macos que havia fet mai. Un dia, però, que necessitava treure una pedra grossa a fora del recinte del monestir per poder fer un nou capitell, va observar com a sota de la pe-dra, hi havia enterrada una capsa de fusta molt vella. La va desenterrar i la va obrir vigilant que ningú el veiés. La capsa estava tota plena de monedes d’or i de plata i de joies. Tot eufòric va anar a trobar l’Abat i li va oferir, com a agraïment per haver-los acollit, aquell valuós tresor.

14/

Des de llavors el monestir va sortir de les penúries i van poder llogar tot un equip de paletes i picapedrers on, naturalment, en Picarol n’era el cap i el director. I així va ser com el monestir va prosperar i en Picarol i la seva família van poder viure d’allò més bé tota la vida al monestir de Santes Creus. Fins i tot, l’Abat va permetre que és fes un formós capitell al claustre amb la imatge d’en Picarol.

Marc Roselló Piñera 2n CM

Escola Eladi Homs – Valls (L’Alt Camp)

15/

JUGANT AL CLAUSTRE Fa molt i molt temps, cap al segle XIII, un nen que es deia Arnau va anar amb els seus pares a visitar un monjo, que vivia al monestir cister-cenc de Poblet. Quan van arribar van entrar al claustre i van trobar una nena que era la filla del Rei. Mentre els pares del nen parlaven amb el monjo davant de la font, els dos nens van començar a jugar i es van fer molt amics. Al cap d’uns quants anys el nen va tornar al monestir per treballar de picapedrer i ...quina sorpresa! la nena també hi era. A partir d’aquell moment es van fer inseparables i va passar que es van enamorar. Cada un d’ells ho va explicar als seus pares. Els pares de la nena li van dir que no podria casar-s’hi perquè ella era una princesa i ell un vassall del poble. A ell també li van dir el mateix, perquè en aquella època no estava ben vista aquella relació. L’endemà es van trobar i van pensar que si no els deixaven estar junts es podien trobar d’amagat, cada dia, dins del monestir i així les dues famílies no sospitarien res.

- Sí, sí, fem-ho així, però haurem de parlar amb l’abat del monestir. Així ho van fer. L’abat els hi va donar permís per anar cada dia a pregar a l’església del monestir i així es podrien veure. Cada nit es trobaven i després de la missa anaven al lloc on es van tro-bar per primera vegada, o sigui al claustre. Recordaven el que havien fet de petits, quan jugaven a atrapar i amagar, s’ho passaven molt bé, quan es cansaven anaven a la cuina on hi havia el monjo que feia el menjar i els hi deia: -Aneu a l’hort i porteu-me un enciam, quatre tomàquets i agafeu ma-duixes per vosaltres. Però va arribar el dia de separar-se per sempre. Els pares de la nena havien acordat casar-la amb el rei de França. Ella no hi estava d’acord, però aquell matrimoni ja no es podia desfer. El seu destí estava escrit. Van acomiadar-se entre llàgrimes d’ella i paraules insegures del noi. Ell mai no la va oblidar. Encara avui dia si mirem molt fixament les pe-dres que formen la pared del monestir, podrem veure escrit el nom de la seva estimada una i mil vegades.

Farners del Moral Sanagustin 9 anys

Escola de Guimerà – Guimerà (L’Urgell)

16/

L’ABAT I ELS FOLLETS Vet aquí una vegada, segons m’ ham contat les dones més sabies del meu poble, hi havia un noiet molt eixerit que l’anomenaven Tomaset. Aquest noi cada dia que l’església del poble era oberta hi entrava, i tot-hom es preguntava: -Què hi deu fer allà dins? Quan els nens més entremaliats anaven a veure que hi feia el Toma-set,no el trobaven per enlloc. En Tomaset s’ amagava pels racons del campanar, ja que des d’allí ob-servava un lloc molt bonic que hi havia a dalt d’un turó. S’imaginava que de gran hi podria construir un monestir. I tal dit, tal fet; en Tomaset es va fer gran. Va estudiar per a ser monjo i quan va acabar els estudis va fer construir el monestir dels seus somnis. Mentre l’estaven edificant van passar uns fets molt estranys, com per exemple que desapareixien les totxanes, les eines… El Tomaset cada dia estava més amoïnat, i per molt que tots vigilaven no entenien què passava. Van passar els dies, mesos i anys, i el monestir es va acabar de cons-truir. Hi van anar a viure monjos de tot Catalunya i Espanya. I en Toma-set ja s’havia fet gran. Llavors tots el coneixien com l’abat Tomàs. En els boscos de les contrades hi vivien uns follets molt simpàtics i mentre l’abat Tomàs hi passejava els va veure i els hi va preguntar:

- Vareu ser vosaltres qui vareu fer desaparèixer el material de l’obra?

Els follets van contestar: - Si, perquè així ens divertíem.

I l’abat, com que era tan bona persona els va dir: - Us perdono, i llavors els va preguntar: -què n’heu fet del material? Els follets li van dir que l’havien convertit en un hospital per a nens i ne-nes. L’abat Tomàs va decidir que a partir d’aquell dia aniria cada dia a veure els infants de l’hospital per explicar-los contes i jugar amb ells .

I conte contat, en Tomàs i els follets amics s’han quedat. i les velles del poble així s’ho han inventat.

Judit Forns Anglès

2n CM Escola Martí Poch – L’Espluga de Francolí (La Conca de Barberà)

17/

TOTS JUNTS CONTRA EL MAL Hi havia una vegada un petit poble de l‘edat mitjana, justament era l‘any 1.010, ara fa mil anys. El poble es deia Lliri Blanc i tenien una mena de déu maligne. Però no era exactament un déu, era una forca de les tenebres i l‘havien de respectar donant-li menjar cada mes. Amb el temps això es va oblidar i ningú no se‘n recordava de la força maligne. Per això, el déu maligne, que es deia Narcís, els hi va enviar una cosa molt dolenta per a els habitants del poble: males collites. Ells van veure que al final es quedaven sense menjar i van avisar als monjos del poble que vivien al monestir de Lliri Blanc. Els monjos van anar buscant i buscant als llibres fins que el monjo més llest de tots, que es deia Pau Sobirà però que al monestir el coneixien com a —germà Pere“, va trobar la pàgina 1.749 d‘un llibre antic on hi estava escrit: —Que sobre tot es recordi per segles i més segles, s‘ha de donar menjar cada mes a una forca de les tenebres. Si no, no hi haurà més co-llita.“ Els monjos van sortir cap al poble i van anunciar a tothom aquell fet tant, però tant important. La gent del poble van pensar que li haurien de do-nar menjar però com que no en quedava gaire no ho van poder fer. Al cap de pocs mesos un nen i la seva colla van decidir una cosa, aju-dar als monjos i la gent del poble. Van correr fins al refetor del monestir, respectant el silenci, van entrar-hi i li van dir a un monjo: - Quan acabeu de dinar esperem que vinguis amb els teus companys monjos al claustre. El monjo li va fer cas i quan van acabar de dinar van anar cap al claus-tre. Feia un dia molt bonic i agradable i quan hi van ser tots van co-mençar la reunió: - Us volem ajudar- van dir els nens. -D‘acord us deixem ajudar-nos però nomes amb la condició que no sigui molt perillós- van contestar els monjos. -Sí, d‘acord!-Van dir tots els nens a la vegada, i van explicar la seva idea: -Anirem al poble del costat, el poble "Farigola" i els hi demanarem una miqueta de menjar per sobreviure i també que ens ajudin a véncer l‘esperit maligne. Així doncs la colla de nens es va encaminar cap a Farigola, un poble que no era ni molt a prop ni molt lluny. Anaven amb un petit ase i la Maria a sobre seu. Les altres dues nenes més grans que eren l'Eulalia i la Blan-ca, anaven caminant. També hi havia els dos nois que mai no es can-sen, un era en Joan i l'altre en Josep. Tots anaven sempre fent broma i també ben en forma!, anaven acompanyats del monjo Pau Sobirà, o —germà Pere“ tal i com el coneixien al monestir.

18/

Finalment van arribar al poble Farigola i van demanar que els ajudessin amb el menjar i el maligne monstre. Els del poble hi van estar d‘acord perquè van pensar que aquell "monstre" després els podria atacar a ells. Els monjos del poble Farigola els van convidar a sopar al refetor i, a dor-mir al dormitori amb ells!. -Moltes gràcies germans!- va dir el monjo Pau. -No es mereixen!, si tots els monjos ens hem de ajudar!-van dir-li con-tents els altres. L'endemà al matí els nens i el monjo Pau van anar a visitar per dins el monestir i, quin ensurt!, un nen es va arrepenjar a la paret i es va obrir una porta. Els nens no hi van entrar fins que van dir als monjos de Fari-gola que havien trobat aquell passadís secret. Tota la colla, juntament amb l‘ase i un monjo del poble Farigola, van anar tirant passadís endins fins al final del passadis i, sa-beu on es van trobar?, al monestir de Lliri Blanc! Els hi van explicar aquella cosa tan interesant a la gent dels dos pobles i tots en van estar la mar de contents, però encara s'havia de fer fora d‘aquelles terres el gran esperit maligne. Tots els monjos (els de Lliri Blanc i els de Farigola) van avisar a tots els ca-vallers de tots els regnes per combatre contra l‘esperit maligne. Però els cavallers sols no acabaven de sortir-se‘n i no podien guanyar a l‘esperit maligne, com a molt, només el debilitaven. Per això els monjos van fer un petit i enginyós pla: Fer servir el petit po-der de tots els monjos dels dos monestirs. Els monjos van sortir del poble i entre tots van cridar a l'esperit Narcís: -Vine esperit Narcís!. Llavors els monjos van alçar les mans cap al cel i els abats dels dos mo-nestirs es van posar a primera fila i van dir: -Aquesta es la força de Déu! I de l'esperit maligne no se‘n sap res més des d‘aquell dia. I un altre cop la pau ha guanyat! Maria

Maria Borràs Borràs 2n CM

Escola Josep Masclans - Vallbona d’Anoia (L’Anoia)

19/

Categoria C FUTBOL CLAUSTRE Hi havia una vegada, en una regió de Catalunya, s’alçava un majestuós monestir. En aquell monestir i vivien monjos, bé, monjos monjos ... Aquells monjos tenien una cosa que els feia destacar molt i sabeu que era? Doncs eren uns monjos tant moderns que en contes d’escriure llibres i anar a pregar es passaven el dia jugant a futbol al claustre i quan plovia es ficaven a jugar a cartes. Però vet aquí un dia plujós, llampegós, amb trons i no ser quantes coses més, el campaner Bartomeu li digué al seu millor amic, que era monjo, que això no podia seguir així perquè si no hi ha ningú que es preocupes del bon estat del claustre...El claustre es va anar fent mal bé perquè les pedres es van erosionar amb l’aigua i s’estava a punt d’ensorrar. Llavors en Bartomeu se li va ocórrer fer unes obres al claustre amb l’ajut dels vi-latans. En Bartomeu ho va proposar a tot el poble però els vilatans no van estar d’acord amb ell i els van fer tornar al monestir però abans havien quedat amb ells a fer un partit de futbol. Els habitants del poble contra els monjos del monestir. I si guanyaven els monjos els habitants els hi reformaven tot el claustre, però si guan-yaven els habitants del poble, els monjos els hi havien de donar la pròxima collita. Els habitants es van pensar que els monjos no s’havien jugar a futbol i els vilatans es van fer els milhomes i van jugar amb les mans lligades a l’esquena. Els monjos els hi van fer una pallissa de les bones, i sabeu quan van quedar? 5-1! El claustre va quedar com a nou. Amb les pedres noves i en contes de fer-ho en romànic el van restaurar en gòtic. Els monjos van fer una gran reflexió i a partir d’aquell dia van ser monjos com Déu mana, però no es pot dir que algun dia feien partidets de “Fut-bol Claustre”.

Pol Capdevila Mora 1r CS

Escola Valeri Serra – Bellpuig (L’Urgell)

20/

EL MONJO I EL DRAC Hi havia una vegada, l’any 1298, un monjo que vivia en un monestir, si-tuat a la vila de Poblet. Aquest monjo es deia Onofre i era molt afeccio-nat als llibres antics, sobretot els que parlaven de bruixeria i éssers fantàstics. A les seves estones lliures, es dedicava a escriure una enci-clopèdia sobre els monstres de la tradició catalana. Estava tan capficat en aquesta tasca que no pensava en cap altra cosa. Una nit, mentre dormia tranquil·lament, li va aparèixer en somnis un drac de color vermell i gran tamany, amb unes banyes enormes i les dents punxegudes, que li va dir: -Onofre, escolta’m bé! Al món dels monstres ens hem assabentat de que escrius un gran llibre sobre nosaltres i això no ens agrada, doncs llavors tothom ens coneixerà i ja no espantarem ningú. Volem que destrueixis el que has fet fins ara i no segueixis. En cas contrari, patiràs un gran càstig: romandràs sord, cec i mut per a la resta dels teus dies! L’Onofre, que no creia en aquestes coses i pensava que tot eren llegen-des, no li va donar importància al somni i va seguir amb el seu projecte. Tot i així, cada nit aquella criatura continuava la seva advertència. Un fred vespre d’hivern, un cop finalitzada la seva gran obra, l’Onofre es va donar per satisfet i va reunir la resta dels monjos al claustre del mo-nestir per tal d’explicar allò que havia fet. Quina no seria la sorpresa de tots quan va aparèixer el drac, enmig d’una fumarada, i va bramar: - Onofre, no m’has fet cas! Així doncs, heus aquí el teu càstig! El fum es va transformar en boira, que va envoltar a tots els presents, i quan es va esvair , L’Onofre havia desaparegut. Els altres monjos el van buscar per tot arreu sense trobar-lo, quan de sobte un d’ells va cridar des de l’exterior: - Veniu, per déu, veniu! Allà, a la gran façana, incrustada al mur, van veure una figura de pedra molt petita amb el rostre de l’Onofre. En efecte, com havia dit el monstre, ara era cec mut i sord! I diu la llegenda que encara avui, si visiteu el monestir i us esforceu molt, podreu veure, en un racó fosc, la figura d’aquell monjo que no va creure en els monstres.

Víctor Losilla 2n CS

Escola Auró – Barcelona (El Barcelonès)

21/

GRÀCIES MÈNSULA! Un dia d'avorriment, en ple segle XXI, per ser exactes l' any 2010, em vaig aixecar a les vuit del matí com de costum i em vaig posar a mirar la tele. Vaig posar el canal 33, feien un reportatge de l' Edat Mitjana, sobre el monestir de Santes Creus. Com que aquell matí no feien els meus dibuixos animats preferits, vaig mirar el reportatge; era interessant! De sobte, un monjo del segle XII va sortir del televisor, i em va convidar a veure el monestir, jo espantada li vaig dir:- d' acord. Les cames em tremolaven però vaig fer el que el monjo em va dir, així que vaig fer un salt i vaig anar a parar dins el televisor. Quan vaig arribar dins de l’aparell, tot era molt diferent del segle XXI, molt. No sé per què, aquell monjo em va confondre amb una abadessa. Allò havia de ser un somni, no podia ser real. Perquè a part del meu problema, les mènsules parlaven! Em vaig pessigar el braç però, allò era real! -I ara que faig, i els meus pares em buscaran?-em deia a mi matei-xa! Van passar dies, setmanes,mesos fins que... vaig decidir enviar un sen-yal d' emergència al segle XXI i us estareu preguntant com ho vaig fer? Doncs amb una clau missatgera de segles. Vaig enviar una carta als meus pares demanant ajuda. Però quan vaig acabar d' enviar la carta, vaig pensar que si podia transportar cartes també podria transportar persones. Així que no m' ho vaig pensar dues vegades i em vaig trans-portar fins al segle XXI però, per desgràcia a causa d' una tempesta te-rrible en comptes d' anar al segle XXI vaig anar a parar al segle XV. -Vull tornar a casa! La gent del monestir em va tornar a confondre amb una abadessa. Era terrible, i a més a més tenia molta por. Ja sé que la gent dels monestirs és bona però, com que no els coneixia estava espantada. Per què m' han de passar aquestes a mi, per què? Per què? De sobte una mènsula em va cridar i em va dir que l’ única manera de sortir d'allà era trobant un llibre d' encanteris i després buscar la clau que obria la porta del segle XXI. Vaig estar buscant el llibre dies, setmanes,mesos però no vaig trobar res. Fins que un dia tot caminant pel claustre vaig trobar el llibre i just dintre de la font, la clau que portava al segle XXI. - Per fi una cosa que surt bé! Vaig anar corrents fins aquella mènsula i li vaig preguntar què havia de fer, i em va dir: ara vés al refetor, menja una mica i mira sota una taula, veuràs una tapa, aixeca-la i posa’t dins; el portarà directament a casa teva.

22/

Vaig anar corrent al refetor, vaig menjar una mica, vaig buscar la tapa i em vaig posar dins. De sobte em vaig trobar al sofà de casa meva mirant la tele. Em vaig ai-xecar ràpidament i vaig anar a donar un petó als meus pares. L' endemà era dilluns i a l' escola tots el nens van escoltar la meva història, però ningú se la creia, ni la senyoreta, però dins del meu cap tenia molt pre-sent aquella mènsula que em va ajudar a sortir del segle XV. Gràcies mènsula!

Neus Armenjach Martínez 1r CS

Col·legi Lledó – Valls (L’Alt Camp) UN ROBATORI MISTERIÓS -L’arxiu! No pot ser, on és? -No el trobes? Pensa que... -Sí, ja ho sé que és molt important l’arxiu per al monestir. -Però com és que no el trobes? No pot haver-se volatilitzat. -Potser ens l’han robat. -Sí, seria el més lògic. Pensa que és l’arxiu de l’expresident Tarradelles. -I què farem? Hi ha molts grups de visitants que el volen veure sencer i ens falten un llibre i tres carpetes. Jo els escoltava de lluny, tot encuriosit per aquella con-versa. Tenia moltes ganes de compartir aquella informació amb els del meu grup. Però primer els havia de trobar, ja que m’havia extraviat per aquell monestir tan antic. Però no vaig donar-hi més voltes i vaig concentrar-me en trobar els del meu grup, fins que vaig veure com dos homes xiu-xiuejaven a l’orella unes paraules que no vaig poder sentir. Fins que em vaig adonar que una d’aquelles dos persones duia un llibre a la mà. Són ells els que han robat l’arxiu, vaig pensar, així que em vaig llençar a so-bre de la persona que duia el llibre. -Que fas nen? -Agafar-te el que no és teu. -El què? -El llibre. -Però què dius, això és un simple llibre de la biblioteca. Llavors em vaig adonar que ell tenia tota la raó, així que em vaig aixecar i li vaig demanar disculpes, i ell també es va aixecar. -Però quin arxiu vols dir? -El que han robat. -L’arxiu del senyor Tarradelles vols dir? -Sí -Però, no por ser que l’hagin robat! Llavors, vaig veure els del meu grup i em vaig acomiadar d’aquell home. En arribar, vaig dir al meu tutor que havien robat una part de l’arxiu del senyor Tarradelles. En sa-

23/

ber-ho el meu tutor va anar a parlar amb l’abat de Poblet sobre el que havien robat. L’abat va repassar l’arxiu d’un en un i va afirmar que faltaven un llibre i tres carpetes, entre elles, la que deia en quin banc era l’or de la Genera-litat. Jo cada vegada estava més intrigat en aquell assumpte, així que a l’hora de l’esbarjo, vaig començar a buscar pistes que em poguessin ajudar a recuperar o a localitzar els objectes robats. Com que no vaig trobar res, el meu tutor va avisar als mossos d’esquadra per interrogar-me sobre si havia vist algú sospitós. Jo els hi vaig dir que hi havia dos monjos que havien estat els primers en adonar-se’n. Llavors, els mossos van anar a interrogar els monjos i van dir que hi havia una ciutat de Fra-nça que volia tot l’arxiu i que segurament no van poder-lo robar tot. Es tractava d’una ciutat on Tarradelles havia estat refugiat. Llavors, tot en-caixava i només havien d’anar al tribunal de França i reclamar els objec-tes robats. Quan van anar a reclamar-ho al tribunal, els hi ho van tornar tot. Segurament no s’ho esperaven que sospitéssim d’ells. Sens dubte, els lladres no s’esperaven trobar un arxiu tan complet i ampli de la Ge-neralitat de Catalunya a l’exili i de l’ex-president Josep Tarradelles. La pista que havia delatat als lladres era la placa de la matrícula d’un ci-troën c-4, aparcat a l’exterior del monestir, on s’hi llegia el nom d’un ta-ller mecànic de la localitat de Saint Martine le Beau (França). Interrogats per la policia francesa, els lladres van resultar ser dos jubilats de la vila de Saint Martine, els quals volien tirar endavant un museu dedicat al di-funt president de la Generalitat, la seu del qual seria la seva casa a l’exil·li, el Chateau Monique. Quan l’abat de Poblet es va assabentar dels fets, va fer còpies de l’arxiu i les va enviar als dos jubilats francesos per poder tirar endavant el seu museu.

Bernat Granell Bertran 11 anys

Escola Àngel Guimerà – Tàrrega (L’Urgell)

24/

EL MONJO AMB MAL DE CAP Fa molt de temps, al monestir de Poblet, hi havia un noi, que és deia Jordi. Els monjos li deien Pare Jordi i alguns també li deien Pare Bou. El Pare Jordi, com li dic jo, tocava l’orgue a totes les misses que es feien al monestir. Al seu temps lliure trucava als seus familiars, estava amb els seus amics o escrivia llibres. Ja n’havia publicat tretze i ara estava a punt de publicar-ne un altre. Un bon matí, ell es va aixecar del llit amb dolor al cap i li va anar a ex-plicar al seu amic Oscar: Oscar amic meu!, avui em fa molt mal el cap, - li va dir ell-. Potser l’excursió d’ahir et va anar malament, -li va contestar el seu amic. Vols dir? Si a mi les excursions m’agraden molt! - va dir el Pare Jordi amb cara de preocupat. Doncs potser només és una mica de refredat, ja veuràs com demà ja tornes a ser el de sempre!, li va dir l’Óscar, intentant que no es preocu-pés tant. No se, no se... Però no van pogué parlar més perquè per l’altaveu de l’habitació els van cridar. Ja podien anar a esmorzar. Aquell dia, per esmorzar, hi havia: to-rrades amb melmelada i una poma per cada un. De l’esmorzar fins l’hora de missa tenien temps lliure. Aquell dia el Jordi s’estimava més quedar-se al llit, fins que toquessin les campanes de missa, i així ho va fer. A les dotze en punt van tocar les campanes, i tots els monjos, la gent del poble i la gent que havia anat de visita al monestir se’n van anar cap allà. Quan tots van ser allà, quiets i asseguts, van esperar que sortís el mossèn, però el mossèn no pot sortir fins que el músic no toca l’orgue. Així que el Francesc, el mossèn, es va esperar que el Pare Bou toques l’orgue. El Francesc es va esperar una llarga estona, però no se sentia res. Tot-hom s’estava enfadant i volien saber que passava i al final el mossèn va sortir i va dir: demano disculpes, no sabem perquè l’orgue avui no ha sonat i ara li em dit a un monjo que anés a veure que passava. I després que el mossèn digués això la gent ja es va calmar i va co-mençar la missa, això si, sense el soroll de l’instrument. Quan el mossèn ja va haver acabat la missa, se’n va anar a preguntar-li al Pare Tadeu, el mossèn que havia anat a descobrir perquè, a les dotze, el Pare Jordi no havia anat a missa. El mossèn el va buscar per tot arreu: per l’església, la biblioteca, els dormitoris, el claustre, el temple, el menjador... Però no el va trobar enlloc. Quan se’n va anar una altra vegada al menjador, a pensar que havia de fer, va trobar el Pare Jaume ajagut al sofà:

25/

Que et passa Francesc?, fas mala cara, - li va dir en Jaume-. Ai Jaume, es que estic preocupat!, -li va dir el mossèn a punt de plorar-. Però per què?, va voler saber en Jaume. Perquè avui a la missa del migdia, no ha vingut el pare Jordi i li he dit al Pare Tadeu que anés a veure que li passava, i ara estic buscant al Pare Tadeu i no el trobo per enlloc, -li va explicar el mossèn-. Però si ara, no fa gaire estona, els he vist els dos a la infermeria, li va dir el Pare Jaume encara ajagut al sofà. A si? Doncs me’n vaig cap allà correns. Gràcies! Quan el mossèn, tot suat, va arribar a l’infermeria va veure el Pare Jordi estirat a una camilla, i el Pare Tadeu al seu costat: - Però que feu aquí? Us he estat buscant per tot arreu! Que t’ha passat Jordi? -va dir en Francesc-. Es que al Pare Jordi, avui al matí, li feia mal el cap. Ha anat aguantant però li feia tan de mal que al final ha vingut aquí i per això s’ha perdut la missa, -li va explicar el Pare Tadeu. M’han dit que aquest mal es normal, després d’estar trenta-quatre anys tocant l’orgue,- li va dir el Pare Jordi-. Doncs Jordi, com què t’has estat tants anys treballant sense parar, et convidaré a passar una setmana a un hotel de Santa Coloma de Que-ralt i així tornaràs ben descansat, -li va dir amb un somriure el mossèn-. El Pare Jordi va acceptar i, aquell mateix dia, va agafar un autobús i se’n va anar cap al petit poble de la Conca de Barberà, i així va ser com en Jordi es va recuperar del seu mal de cap i va poder seguir tocant a les misses que se celebraven a Poblet. Núria Corbella Rius 2n CS Escola Cor de Roure – Santa Coloma de Queralt (La Conca de Barberà)

26/

UN PROBLEMA PER AL PRIOR Per al prior era un dia com un altre al monestir de Poblet. El prior Joan estava fent el seu passeig diari quan, com cada dia, va veure una parella des del festejador del palau reial. Però al fixar-s’hi més va veure que aquell dia no hi havia la parella que veia des de feia tres mesos, sinó que va veure al príncep i a una noia jove que el va deixar fascinat. Des de llavors sempre passava tot el seu temps lliure al costat d’aquell feste-jador, sort que la resta dels monjos no ho van veure, perquè sinó, segur que n’hi hauria més d’un que voldria ocupar el seu lloc com a prior. Però a en Joan poc li importava, és més, s’estava plantejant deixar el mones-tir, cosa que provocava que sempre estigués absent i que quan es va produir el robatori de les relíquies del monestir n’hi va haver més d'un que el va culpar. L’abat, que era molt amic del prior i l’apreciava més que qualsevol altra persona, va intentar parlar amb ell: -Hola Joan, com estàs? -Hola Ferran, molt bé, i tu? -Jo també. -Ara et deixo que tinc feina. Adéu -Adéu. comportament i perquè sabia que ara tenia estona lliure, el va seguir. Llavors, va veure com el seu millor amic, el prior del monestir es passava hores i hores amb la mirada fixa cap al palau reial. Es va pre-guntar què mirava. Un dia, en què el prior Joan estava L’abat molt estranyat pel seu comportament i perquè sabia que ara tenia estona lliure, el va seguir. Llavors, va veure com el seu millor amic, el prior del monestir es passava hores i hores amb la mirada fixa cap al pa-lau reial. Es va preguntar què mirava. Un dia, en què el prior Joan esta-va en el seu temps lliure, l’abat, que passava per allà, va decidir que ja era hora que descobrís el seu secret i va anar a parlar amb ell: -Hola Joan ... què mires? -Ah... hola, que què miro? ah! res... estava fent un passeig. -Joan, si us plau, a mi no em diguis mentides, fa una setmana que et passes totes les estones lliures aquí davant. Ah... una dona. -O sigui que m’has estat espiant. Gràcies, amic. (Diu el prior amb res-sentiment.) -Joan si us plau... -Mira Ferran, ho sento, però no puc seguir al monestir. -Però, amb tot el que has lluitat per poder arribar a ser el prior. A més, si ara ho deixes t’acusaran d’haver robat les relíquies. En Joan no li va respondre i se’n va anar fent veure que no li importava, però en realitat aquelles paraules van fer reaccionar el seu sentit comú que li deia que estava fent una bajanada i que l’abat tenia raó. Al final, ni

27/

el seu sentit comú ni les paraules de l’abat varen, acabar convencent en Joan de que deixar el monestir no era una bona idea. Al cap de dos dies va renunciar al càrrec de prior i al monestir, malgrat els esforços en va de l’abat, que també va estar a punt de deixar el monestir per seguir en Joan. Però mes tard va pensar que en Joan no el necessitava pel que anava a fer i que si a més del prior també ho deixava l’abat, hi hauria un caos al monestir. En Joan, després de deixar el monestir, va agafar les seves poques per-tinences i se'n va anar cap al palau reial, que des de feia un mes era l’habitatge de la futura esposa del príncep. Entrar al palau se li va fer més difícil del que pensava, perquè, és clar; ara que ja no era cap monjo i molt menys el prior del monestir... Al final es va haver de fer passar per un pobre que demanava almoina al castell, on li van donar sopar i habitatge per una nit. Però, quan els va demanar per veure a la promesa del príncep, li van dir que estava ocupada par-lant amb el seu germà, i que ni que estigués disponible, ella no perdia el temps parlant amb estranys que ni tan sols tenien una casa per viure. En Joan va decidir que s'escapoliria i aniria a parlar amb ella. Al cap de mol-ta estona va aconseguir arribar a les estances de la futura princesa i, quan va entrar a la seva habitació, va anar directe a parlar amb ella, sense reparar ni en el seu germà ni en que les relíquies del monestir de Poblet, estaven sobre el seu llit, en canvi li va dir: - Hola, Blanca. - Hola, Com et dius? - Joan. - I a què es deu aquesta visita tan sobtada? - És que us voldria demanar un favor. - Jo, per un home com vostè, tot. - Deixeu al príncep i, caseu-vos amb mi. Ella riu i li contesta amb veu despectiva: - Jo, amb vos...? Ni que em fessin la reina del món, ho faria. - Doncs us faré mes fàcil l'elecció: O us caseu amb mi, o revelaré que heu estat vos i el vostre germà els culpables del robatori de les relíquies del monestir de Poblet. - Doncs jo crec que no ho fareu. Guàrdies! Hi ha un captaire a la meva habitació que m'està molestant. Tot seguit la senyora va amagar les relíquies sota el llit i va posar cara d’innocent. Els guàrdies van arribar de seguida i, fent cas de les indicacions que els donava ella, es van endur en Joan a la presó on va passar dos dies in-comunicat. Quan el van deixar sortir, es va trobar amb l’abat que li va explicar que la Blanca va delatar al seu germà per protegir-se a sí ma-teixa, i li van fer cas. Llavors, el prior Joan, va demanar perdó a l’abat i li

28/

va suplicar que el deixessin tornar al monestir i, quan l’abat li va dir que sí, quasi se li va tirar a sobre de tant content que estava. Més tard, l’abat li va dir amb cara trista que no podria seguir sent el prior, però en Joan li va respondre que això ja ho suposava i que no li importava.¡En Joan va tornar al monestir on va comprendre que la seva casa verdadera no era altra que Poblet.

Irene Puigtió Bernaus

11 anys Escola Àngel Guimerà – Tàrrega (L’Urgell)

29/

EL SECRET En una casa de pagès el dia 17 d'octubre de 1574 un noi anome-nat Joan feia 11 anys. Volia ser monjo, però els seus pares volien que fos pagès com tota la seva família, però ell no tenia cap gana de treba-llar al camp. Aquell dia el seu pare li va dir: -Joan, ja és hora de que vinguis amb mi al tros. En Joan va respondre: - Pare, ho sento, però el que vull ser és monjo. En Joan es va posar tant i tant pesat que el seu pare li va dir: - Mira Joan, si és la teva voluntat, endavant. En Joan va respondre: - Gràcies pare, moltes gràcies os ho agrairé tota la meva vida. En Joan va ingressar al Monestir de Poblet, li va agradar molt. Els dies passaven i un dia que era al claustre, després de les matines i tenia temps lliure va anar cap a la font per beure una mica d'aigua i llavors es va fixar en que a un costat hi havia una pedra sortida i la va pitjar, de sobte es va obrir una porta als seus peus... i es va enfonsar. Quina pa-tacada! Va caure de cul dins d'un passadís secret. Quan es va recuperar de l'ensurt va veure un llum i es va dirigir cap a ell, estava molt neguitós, ningú li havia parlat mai d'aquell lloc. Quan va arribar a la llum es va trobar una torxa encesa i al agafar-la se li va obrir una porta davant seu, estava sense llum, llavors amb la torxa anava mirant el que hi podi haver. Va trobar una espelma, la va encen-dre i com per art de màgia van aparèixer un munt d'espelmes enceses al voltant de la sala. La sala era molt gran, semblava la sala capitular, hi havia una taula ro-dona i cadires al seu voltant, en cada espatller d'aquestes hi havia l'es-cut dels monestirs del Císter. Hi havia un pergamí molt antic al damunt de la taula, el va obrir amb molta curiositat i va veure que estava ple de símbols i fórmules químiques. Uns passos s'escoltaven cada vegada més a prop, va girar-se i es va trobar l'abat del monestir: -Què fas aquí Joan - li va dir l'abat-. - És que ... he caigut en un passadís secret i he arribat fins aquí -va dir en Joan-. - Aquest pergamí guarda un secret molt important i els abats del Císter l'hem de protegir -va dir l'abat-. - Per què és tant importat? -va preguntar en Joan-. - Aquests símbols ens diuen com es poden transformar els metalls amb or, per això és molt importat que ningú sàpiga de la seva existència -va dir l'abat-.

30/

-Com podré guardar jo aquest secret? -va dir en Joan-. - Estudiant, resant i treballant -va dir l'abat-. Van passar els anys i un dia li van demanar a en Joan que anés a visitar l'abat. Se'l va trobar al llit molt malalt, s'estava morint. L'abat li va dir: - Joan, vull que quan jo em mori tu siguis el meu successor, el nou abat d'aquest monestir, i que segueixis guardant el secret. - Quan en Joan ja era abat, va pensar: - El secret més important que tinc és la confiança en mi mateix.

Eduard Porta Burgos

2n CS Escola Les Muralles – Montblanc (La Conca de Barberà)

31/

Categoria D EL GUIA FRA PAULÍ Fa uns anys em va passar una cosa curiosa que avui en dia encara no sé com explicar. Em dic Climent i sóc el segon fill del ferreter del poble de Vimbodí. El meu destí ja estava escrit en el moment en què vaig néixer, just pel fet de ser el segon fill. Com que el meu pare era cosí d’un dels monjos de Poblet, a l’edat de catorze anys em van enviar al Monestir perquè em fes monjo i apren-gués a llegir i escriure. Era un dia molt fred de novembre, encara no havia sortit el sol, quan el pare em va deixar davant la Porta Reial; va trucar i va sortir el monjo que s’encarregava d’obrir les portes. Aquest em va dir que m’esperes al ves-tíbul i que un altre monjo em vindria a buscar per ensenyar-me el mo-nestir. No sé pas el temps que vaig esperar; finalment va venir un germà, em va dir que es deia Fra Paulí i que seria el meu guia durant tot aquell dia. Em va caure be; no era molt gran i la seva veu em va donar confiança. Primer de tot vam passar per davant del refetor on no ens vam aturar ja que Fra Paulí em va dir que els altres monjos estaven menjant i que no els podíem molestar. Jo hi vaig donar una ullada i vaig poder veure un munt de frares asseguts tot menjant mentre n’escoltaven un altre que estava llegint en veu alta. Després em va portar al Claustre i em va dir que el Templet de la Font del mig era el seu lloc preferit; allí podia resar amb tranquil·litat sense que ningú el molestés. Fra Paulí va obrir una porta petita que hi havia en una paret del locutori i vam fer cap a unes escales fosques i estretes que ens van portar a la part de darrera de la biblioteca. Mai havia vist tants llibres junts, de totes mides i colors. Em vaig quedar sorprès en veure les miniatures que feien als llibres per decorar: m’hi hagués estat hores mirant tot allò però Fra Paulí em va dir que no teníem temps perquè els monjos estaven a punt d’entrar i no els podíem molestar en la seva feina. Seguidament no sé pas per on vam passar però vam arribar a la Sala Capitular. Fra Paulí em va dir que en aquesta sala l’Abat feia el sermó als monjos i d’alli vam anar cap a l’església.

32/

Em vaig quedar meravellat: Fra Paulí em va deixar uns minuts perquè podes observar tot el que m’envoltava. L’església era enorme, molt fos-ca, em feia sentir petit davant de tota aquella grandesa. El que més em va impactar va ser el Panteó Reial on hi havia tots els sepulcres dels reis. Fra Paulí em va explicar que als peus dels reis hi havia la figura d’un lleó com a símbol de força i poder i, als peus de les reines, hi havia la figura d’un gos com a símbol de fidelitat i lleialtat. Més tard vam anar al dormitori dels monjos al segon pis i al celler, el lloc on elaboraven el vi i que s’hi arribava per una escala amb una barana de ferro que representava un drac. Passades unes quantes hores Fra Paulí em va deixar al Calefactor per-què m’escalfes una mica a la llar de foc i em va dir que un nou monjo em vindria a buscar. Li vaig preguntar si ens tornaríem a veure ja que durant la visita m’havia ensenyat moltes coses i m’havia quedat amb ganes de conèixer més el Monastir però Fra Paulí em va dir que no que la seva feina ja s’havia acabat i que ara sols li quedava descansar en pau. Es va acomiadar de mi amb un somriure i em va dir que aprofités al màxim tot el que aprendria dia rera dia. Al cap d’una bona estona va entrar al calefactor un altre monjo; estava una mica enfadat, em va dir que era Fra Joan i que m’havia estat bus-cant tot el dia per ensenyar-me el Monestir. Li vaig explicar que Fra Pau-lí ja ho havia fet i em va comentar que això era impossible ja que el mon-jo havia mort la nit passada d’unes febres desconegudes. Fra Paulí era el monjo que feia de guia a tots els que entraven al monestir però que en el meu cas no ho havia pogut fer. Quan em va dir això em vaig quedar sorprès. Ningú va creure la meva història Així que vaig decidir fer el que m’havia dit Fra Paulí: aprendre al màxim tot el que m’ensenyessin. Fa dos anys que sóc el monjo responsable de la biblioteca. M’agrada di-buixar però sobretot llegir. Tots em diuen que tinc massa imaginació i jo, amb un somriure, penso que potser tenen raó.

Marcel Canals Llevat 2n ESO

INS Joan Puig i Ferreter - La Selva del Camp (El Baix Camp)

33/

EL COR DEL MONESTIR Hi havia una vegada a mitjans del segle XVI, un poble anomenat Vallbo-na de les Monges, doncs es deia així pel seu famós monestir. El mones-tir era com una mica misteriós, la gent només sabia que allí hi vivien unes monges i es passaven tot el dia resant i romanent clausurades. També en aquell poble hi vivien 2 nenes, la Maria i l’Anna, 2 germanes bessones que vivien amb el seu pare i la seva mare, bé, pràcticament amb la seva mare perquè al seu pare només el veien un cop al mes per-què anava a vendre a altres ciutats i pobles tot el que durant el mes elles i la seva mare cultivaven a l’hort, ja que en prou feines podien sobreviure perquè vivien en quatre parets juntes i una mica de palla al sostre. Les dos germanes s’avenien i s’estimaven molt i ho compartien gairebé tot, fins i tot el més íntim. Fins que un dia quan s’apropava el seu aniversari l’Anna li va voler fer un regal a la Maria, ja que pensava que seria el pri-mer i l’últim perquè mai li havia regalat res, i l’últim perquè la seva ger-mana patia una malaltia molt estranya a la qual tot el poble coneixia com la “peste negra”. Un dia la Anna decidida del seu regal se’n va anar a casa la seva veïna Magdalena a la qual tenia molta confiança i els aju-dava molt a casa seva. Llavors li va explicar tot , la seva veïna li va dir que ella tenia una màquina de cosir i si aconseguia tela podria fer-li un vestit. L’Anna abans d’entrar a casa seva es va quedar asseguda fora en un banc i va pensar quan encara la seva germana no tenia aquesta malaltia anaven les dos d’amagat i es posaven amb un escampat on les monges del monestir estenien els seus llençols blancs i de tants que n’hi havia s’ho passaven molt bé jugant posant-se els llençols de vestit i ju-gant a amagar. De seguida se li va ocórrer la idea de anar-hi i agafar-ne un perquè de tants que n’hi havia no s’adonarien si en faltés algun i lla-vors li portaria aquell llençol blanc a la seva veïna Magdalena i farien el vestit. Dit i fet, així ho va fer. L’Anna li va donar el regal a la Maria i va estar molt molt contenta, més que mai. Però per mala sort la Maria al cap de tres dies va morir. L’Anna va estar molt trista i sempre que tenia un moment pensava en la Maria i sempre deia que si mai tenia una ne-na li posaria Maria . L’Anna tenia una cosa al cap però no sabia perquè pensava que ho tenia que dir a algú i explicar la veritat. I se’n va anar a casa de la seva veïna a demanar-li ajuda. Ella li va dir que si tant si com no volia dir-los-hi a les monges que ella havia robat un llençol i s’havia de pensar la manera perquè en aquell monestir mai hi havia anat ningú ni entrat i no la deixarien entrar, s’havia de pensar una manera. I dit i fet la Magdalena li va preparar unes galetes fetes amb la carabassa de l’hort i li va dir que ara només calia pensar la manera en que podia en-trar al monestir. I van decidir amb la Magdalena que hi aniria l’Anna, tru-caria al porticó i diria que es per un encàrrec de part d’un cavaller.

34/

Va arribar el gran dia i l’ Anna tota decidida va anar a trucar a la porta del monestir. D’aquella porta es va obrir un porticó pel qual es veia la cara d’una monja amb una veu que li deia, bon dia tingui i que voldria. I l’Anna contestà, porto un encàrrec de part del cavaller Sr. Josep de la vall de baix. I la monja li respongué si seria tan amable de passar. En aquell moment a l’Anna li feien figa les cames, però més encara quan aquella monja va obrir la porta i es va quedar meravellada de la visió in-terior del monestir, i va intentar dissimular el màxim. La monja la va fer passar en una sala plena de tapissos brodats amb escriptures, pintures, instruments musicals, etc... quina meravella pensava, mai a la vida havia vist res igual. Es va asseure en una cadira davant de la monja i en van venir dues monges més. Bon dia tingui senyoreta li van dir juntament amb una petita reverència. L’Anna va respondre i va explicar tota la veritat, però del que més sor-presa es va quedar ella va ser que quan els hi va acabar d’explicar tot elles li van dir que no patís, que no passava res, al contrari, estaven con-tentes de que la seva germana hagués estat feliç. Ella encantada els hi va dir que tenia que marxar a ajudar la seva mare a fer alguna cosa de sopar i les monges li van respondre que l’endemà tornès. Ella l’endemà tornar al monestir i les monges li digueren que s’oferien per a que ella pogués aprendre coses i aprendre sobretot a escriure, ella ho va accep-tar de seguida ja que sempre havia estat una nena molt curiosa a l’hora d’aprendre i fer coses. Les monges van estar molt contentes i ella i ana-va cada dia i va aprendre a fer tapissos brodats a mà, a escriure, a llegir, a cantar i a tocar l’orgue i moltes coses més. L’Anna va canviar comple-tament de l’idea que al monestir solament s’hi resava tot el dia sinó que també va aprendre i va descobrir el cor del monestir on s’ensenya i s’aprèn tot el que tu vols sense cap mena de problema i amb tota l’alegria del món.

Magalí Ortiz Martín 1r ESO

INS Ribera del Sió – Agramunt (L’Urgell)

35/

LA CREU DE MARAGDES Sempre s’havia dit que amagada en algun lloc del monestir de Poblet hi havia una petita creu d’or i maragdes. Aquesta joia l’havien portat els primers monjos que, provinents del monestir de Fontfreda l’any 1151, van arribar a l’hortus Populeti (hort de Poblet) per fundar un nou mones-tir. Encara que ningú l’havia vist mai, tothom que en parlava deia que era una joia extraordinàriament bella. Els més atrevits gosaven descriure-la dient que no hi havia cap meravella al món capaç de superar-la. Aquesta llegenda va circular entre els monjos de totes les generacions que havien habitat el monestir. Molts d’ells, els més savis i estudiosos, havien buscat la manera de trobar aquella creu. Remenaven pergamins, consultaven llibres antics, estudiaven totes les possibilitats però mai nin-gú va poder trobar cap pista que indiqués on podria estar amagada. Van passar els anys i, desgraciadament, va arribar el de 1835. Els mon-jos van haver de deixar el monestir. La gent dels pobles veïns, pensant que hi havia grans tresors enterrats, van començar a excavar i a malme-tre-ho tot per tal de trobar-los. Però res apareixia i encara menys la fa-mosa creu. Amb el temps el monestir va anar quedant mig enrunat i solitari i tothom es va oblidar d’aquella llegenda. Va arribar un moment en què els únics que s’acostaven a aquelles runes eren alguns pastors que hi tancaven els ramats. A les nits, per tal que ningú els robes el bestiar, sempre se n’hi quedava algun de vetlla. Aquella nit li va tocar a un noiet de l’Espluga que es dei Martí. Tenia tret-ze anys i dels deu que treballava per un pastor del seu poble que tenia un ramat mol gran. Al Martí li agradava quedar-se al monestir. Quan es feia fosc i els altres pastors marxaven al poble, cridava el Tuc, un gos pastor vell però molt espavilat i tots dos passejaven pels antics edificis. A la llum de la lluna rondaven pel claustre, s’introduïen a la sala capitular o a la cuina. Entraven a l’església i pujant escales amunt, guaitaven al dormitori dels monjos. En Martí imaginava que era l’abat d’aquell gran monestir i que tothom l’estimava i el respectava molt. Però aquella era una nit de tardor sense lluna. Començava a fer fred i un ventet gelat doblegava els xiprers del claustre. El Martí, tapat amb una

36/

manta, seia arrecerat a l’escala que de l’església puja al dormitori i el Tuc restava estirat als seus peus. De sobte, el gos aixecà el cap i es posà a escoltar. En Martí només sen-tia el soroll del vent i la remor que feien les ovelles tancades dins l’església. Era evident però, que si el Tuc escoltava, alguna cosa estran-ya devia sentir. Al cap d’una estona, una ràfega de llum entrà a l’església per la porta del claustre. Era una llum llunyana que, en acostar-se a la porta, s’anava ei-xamplant. En Martí va agafar al Tuc i es va posar a córrer escales amunt. -I si son lladres de bestiar?- va pensar- Val més que no em vegin! Finalment la llum il·luminà l’església. Era la llum d’un fanal que portaven dos homes alts i esprimatxats i que feia que les seves ombres es pro-jectessin a la paret com si fossin les siluetes de dos fantasmes. En Martí agafava fort el gos i observava. Aquells dos homes avançaven en direcció a la sagristia i portaven pics i pales que encara els feien més sinistres. Es van deturar al costat de la porta d’entrada i, llençant els es-tris a terra, van deixar el fanal. Era evident que eren lladres i que alguna cosa devien buscar. Ajupits a terra, els dos homes van començar a cavar. Els costava arren-car les lloses i s’anaven tornant a la feina. Quan van trobar terra, tot els va ser més fàcil i cada vegada el clot es feia més gran. De sobte el pic va topar amb un objecte estrany. Els dos lladres agenollats al costat del clot treien la terra amb les mans i, al cap d’un moment, estiraven d’aquell lloc un petit cofre de fusta. Amb ànsia van començar a colpejar la tapa per tal d’obrir-la i finalment ho van aconseguir. Acostaren el fanal i un objecte brillava a dintre. En Martí ho observava tot amb molta atenció i pensava què podia ser allò tan brillant. Finalment un dels lladres va treure de la capsa un calze magnífic que reflectia la llum del fanal. Sense poder contenir l’alegria aquell lladre agafà el calze imitant l’acció del sacerdot quan celebra la missa. Dret i amb els braços aixecats, sos-tenia el calze que es retallava sobre la foscor de la porta que donava a la sagristia.

37/

De sobte, i sortint de la mateixa sagristia, una llum misteriosa anava pu-jant d’intensitat. Cada vegada resultava més resplendent i encegadora. Semblava que el sol envaís sobtadament la nit. De la mateixa manera, suspès al mig de la portalada, s’anava definint l’objecte que produïa aquella lluminària: era una petita creu d’or i marag-des. Els lladres, atemorits per aquella visió, llançaren el calze i encegats sor-tiren corrents del monestir. En Martí, sense saber per què, es va agenollar i amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes contemplà aquella creu meravellosa i única que el sorprenia i l’admirava. Lentament la visió es va anar fonent i la llum va desaparèixer. El 20 de novembre de 1940 arribaven a Poblet quatre monjos proce-dents del monestir de Santa Croce in Gerusalemme de Roma. Amb la seva arribada tornava la vida monàstica a Poblet. S’explica que al cap de pocs dies d’arribar els monjos al monestir, algú que es deia Martí demanava per l’abat. Embolicat amb un drap de seda blanca duia un objecte meravellós. En Martí retornava aquell magnífic calze i demanava al pare abat poder formar part de la nova comunitat. Encara que ja era vell quan va esdevenir monjo, en Martí va viure molts anys i va parlar a tothom de la creu de maragdes.

Cèlia Brunet i Vila 2n ESO

INS Joan Puig i Ferreter - La Selva del Camp (El Baix Camp)

38/

DARRERA LA PORTA Aquesta és la porta principal -vaig indicar a aquell grup de nois i noies que com molts altres venien a fer turisme amb la seva escola. Em sabia de memòria tot el que havia de dir. Dia rere dia, visita rere visi-ta, res especial, un monestir qualsevol o això és el que em pensava jo fins aquell moment. Mentre jo començava a explicar la història d’aquell petit indret un noi em va tallar: Cap on dóna aquesta porta?- va preguntar senyalant una petita porta que hi havia just a l’entrada del gran monestir. Jo em vaig sorprendre a mi mateixa ja que, després de 5 anys i més de 500 visites, mai m’havia preguntat què hi feia aquella porta allí. Sabia que hi era, sempre hi havia estat però el que no sabia era la seva utilitat. Ara no en tenia cap, ho tenia clar, però al seu temps per alguna cosa devia servir, no? Com que no tenia resposta per aquell jove vaig fer veure que no l’havia sentit, així doncs vaig seguir amb la història. Vallbona com la resta de pobles de l’entorn tenia problemes per aconse-guir aigua, això, però, no els va impedir costruir aquest monestir cap al segle XII... Va ser una visita com una altra, tret d’aquella pregunta. Aquella pregunta se’m va quedar gravada i no podia evitar pensar-hi. Què devia ser aque-lla porta? Aquella tarda vaig decidir investigar. Per començar vaig preguntar a les poques monges que encara vivien al vell monestir què en sabien d’aquella porta però no em van saber respondre. Més tard, vaig decidir preguntar a la gent gran del poble, gent que coneixia de tota la vida. Al-guns deien que era un passadís per si de cas mai algú s’havia d’escapar, d’altres deien que no donava enlloc. No es ficaven d’acord. L’endemà de bon matí vaig anar a mirar com era el pany d’aquella porta per intentar saber-ne més. Em vaig adonar que era el pany d’una porta vella així que els vaig preguntar a les monges si tenien algun joc de claus antic. Em van dir que sí. Una d’elles me’l va anar a buscar i me’l va donar. No va fer preguntes, només me’l va donar. Tot seguit tenia una visita però en el moment en què la visita es va acabar em vaig plantar davant la porta. Al joc de claus n’hi havia moltes així que les vaig provar una per una i... ja està! A la cinquena, la porta es va obrir! Hi havia un llarg pas-

39/

sadís. Al principi del passadís vaig trobar una torxa, evidentment, des-prés de tants anys, estava apagada. Però, d’alguna cosa m’havia de servir fumar, no?, portava un encenedor a la butxaca així que vaig en-cendre la torxa i vaig començar a caminar endavant pel llarg passadís. El passadís era tot fosc i no tenia cap porta ni finestra. Vaig sentir un so-roll, un soroll de passes i em vaig espantar moltíssim. En girar-me i il·luminar el lloc d’on venia el soroll em vaig adonar que hi havia un gat. El gat era gris amb ratlles negres, no era ni molt gran ni molt petit i veu-re’l em va tranquil·litzar molt. Per una banda el soroll havia estat ell, ni una persona ni un animal perillós, un simple gat i per l’altra si hi havia una gat volia dir que aquell llarg passadís donava a algun lloc. Després d’aquell petit ensurt vaig seguir caminant i, al cap de poca estona de caminar, vaig veure una llum. En arribar-hi hi havia una mena de petita placeta, al centre vaig veure-hi una gran font d’aigua! Que bé! S’acabarien els nostres problemes per regar! En aquell moment estava molt feliç, acabava de trobar la solució a un dels grans problemes del meu poble. Vaig sortir ràpidament i em vaig dirigir cap a l’ajuntament. Allà els vaig explicar què m’acabava de passar, què acabava de trobar. Al principi els va costar de creure però, després d’insistir molt, vaig aconseguir que vinguessin a veure-ho amb mi. Vaig tornar a recórrer el llarg passadís, aquesta vegada acompanyada. Quan vam arribar davant la font es van ficar tan contents com jo, vam sortir ràpidament que comunicar-ho a tot el poble. Vam començar a dir-ho a la gent que passejava per el carrer i no vam necessitar ni un dia perquè tot el poble se n’assabentés. Al cap d’una setmana tot Catalunya ho sabia, havia corregut la veu, fins i tot van venir els de la televisió perquè ens volien fer sortir a les notícies! Amb poc temps la font va començar a tenir utilitat i en van treure molt de profit. Aquesta és la història del gran monestir de Vallbona de les Monges però el mès important és que gràcies a aquesta història ara Vallbona no té problemes per regar.

Cinta Noró Pont 1r ESO

INS Alfons Costafreda – Tàrrega (L’Urgell)

40/

UN AUTÈNTIC TRESOR Fa cosa d’uns anys al monestir de Sta. Maria de Poblet, el monjo Ra-mon, mentre caminava pel claustre va trobar una nota damunt d’un dels bancs del pati. La nota, que estava escrita en un paper de pergamí, deia que molts segles enrere un monjo del monestir va trobar un pergamí on deia que hi havia un tresor amagat al monestir. Les pistes deien que el lloc secret era a l'àguila del camí. El monjo Ramon va anar a dir-ho als altres monjos, i van pensar que seria una broma d'algun graciós. Però el monjo Ramon tenia la fe de què allò que havia llegit en un tros de per-gamí misteriosament aparegut, era real. El monjo Ramon va pensar que el millor seria anar al llit i pensar sobre què podria significar o ser l'àguila del camí. L'endemà al matí el monjo es va aixecar per resar , com tots els matins, i va decidir asseure’s al banc on va trobar el pergamí per pensar si hi podria haver alguna relació amb la pista de l'àguila. El fet és que no va trobar-hi cap relació. Llavors li va venir un calfred. El monjo va tenir una sospita. Va anar al cementiri a buscar alguna prova o lligam. Llavors allí hi va trobar un altre tros de pergamí, en el qual hi deia que tot el que quedava per saber o més ben dit per aclarir es podria solucio-nar resant. El monjo Ramon es va quedar pensatiu, i va reflexionar que quasi tota la vida resant no podria ser que amb una mica més sortís una clau que portava segles desapareguda. Però va pensar que si allí hi deia allò era per alguna cosa. I va anar a resar. Però no va passar res, ni una intuïció, ni una sospita, ni cap indici de res. Se'n va anar a dormir amb el cap sota les espatlles com si estigués deprimit. Quan es va adormir va començar a somiar en un dia normal i com qualsevol altre. Aquell dia de somni feia exactament el que va fer ahir però amb una excepció. En comptes de resar al peu del llit se'n va anar a l'església. Allò li va donar una idea i es va despertar de cop. Es va aixecar de pressa i corrents amb el pijama, va agafar un llantió i va anar a l'església amb sabatilles tan ràpid com va poder. Un cop dins es va agenollar davant del retaule i va tancar els ulls amb totes les seves forces i va començar a orar. Lla-vors se li van posar els ulls en blanc, va començar a levitar i a dir parau-les sagrades en hebreu. Semblava posseït. Al cap d'uns segons va des-cendir i va caure a terra suaument. Els ulls se li van tornar color verd bambú. Però no va moure ni un dit. Va quedar com si l'haguessin hipno-titzat. En aquell moment de total paralització va entrar en una espècie de somni profund. Era ell però molts anys enrere, potser segles. Estava en el mateix lloc i es va aixecar. Va començar a observar els canvis del seu entorn, l'església, el retaule, les parets, tot en si. Va notar un gran canvi. Va deduir que havia fet una mena de viatge en el temps. Es va acostar al monjo més proper que va trobar i li va preguntar en quin any estaven. Però no va obtenir cap resposta. Li va tornar a preguntar i tampoc li va

41/

fer cas. Al tercer cop el monjo Ramon li va voler tocar l'espatlla per veure si així li prestava atenció i es va trobar amb una sorpresa. No el va poder tocar! La seva mà va travessar el cos del monjo com si es tractés d'un un fantasma. Va quedar-se perplex. Va tardar uns cinc segons a reac-cionar, quan llavors va parar a reflexionar dins la sala capitular. Va pen-sar que potser el seu viatge es tractava d'un viatge espiritual. Com si ell fos només una ànima que observava. Llavors va decidir seguir explorant el monestir. Va anar a parar a les habitacions on ell dormia en el futur. Allí hi havien dos monjos discutint. Ell es va posar a escoltar-los atenta-ment. Parlaven sobre una espècie de tresor o un objecte valuós. Va con-tinuar escoltant i a continuació va sentir que deien d'anar a buscar-lo. Ell els va seguir. Anaven cap els lavabos. Un cop dins dels lavabos van obrir les dues primeres aixetes i es va sentir un soroll, llavors van donar-li quatre voltes a la tercera aixeta, que no hi queia aigua, i les tres aixe-tes es van apagar i juntament amb un metre amunt més de paret van ser xuclades per la paret i situades a les vores d'un camí secret. Aquell camí portava a uns altres lavabos situats en una sala completament rodona amb els vàters i piques arramblades seguint el contorn del cercle que formaven les parets. En aquella sala hi havia una font circular majestuo-sa i elevada plena de aixetes per banda i banda que nomes s'obrien in-troduint unes peces al peu de la font. En total hi havien disset peces però nomes setze d'elles estaven col·locades. Les peces eren aixetes tubulars amb una mena de mecanisme a la part posterior. Al voltant de la gran font hi havia una fosa molt profunda amb els marges empedrats com si fos un pou. Era tan profunda que mirant cap a baix no es veia res més que una foscor vertiginosa. Un dels monjos va dir-li una cosa a l’altre i va tirar un tros de pergamí al terra i van marxar. El monjo Ramon es va acotxar per llegir el pergamí, ja que no el podia agafar i desplegar-lo per llegir-lo bé. El pergamí deia que per trobar el tresor feia falta trobar el secret dels lavabos, i que la cambra secreta i oculta en els lavabos s'obria obrint les dues primeres aixetes i donant-li quatre voltes a la ter-cera, i que un cop dins quedaria al descobert una cambra totalment ro-dona amb una font al mig amb un peu on s’hi trobaven les disset peces que accionaven amb un gir a la dreta la font que descobriria el tresor. Llavors el monjo va veure que només hi havien setze peces col·locades. I la dissetena no sortia per enlloc. Llavors el monjo va obrir els ulls i es va veure estirat al terra de l'església. Va tornar a les habitacions, va apagar el llantió i es va posar dins el llit. L'endemà va anar al mateix lloc un altre vegada on es va trobar la nota i es va asseure i va començar a rumiar sobre on podria estar la dissetena peça. Va decidir deixar-ho es-tar i anar a resar, seguint el compliment de l’Ora et Labora. També va dinar una mica i anar a dormir per relaxar el seu cervell. Aquella nit va tenir un mal son, va somiar que s'aixecava, i anava cap als lavabos i ac-

42/

cionava el mecanisme per accedir als lavabos secrets i que mentre bus-cava la dissetena peça queia per la fosa. Al moment en el que queia, la forta impressió el va fer despertar d'un bot. Un cop calmat va tornar a encendre el llantió que sempre tenia a la seva tauleta de nit i es va dirigir als lavabos. Un cop allí va accionar el mecanisme de les aixetes i va en-trar a la cambra secreta. Dins de la sala va estar-se uns vint minuts bus-cant la dissetena peça sense èxit. Passats els vint minuts de cerca va decidir anar a l’última pica, l’única de disset piques que tenia aixeta, i es va rentar la cara. Llavors va rumiar que si hi havien disset peces i n’hi faltava una, i havien disset piques i només una d’elles tenia una aixeta, la peça que faltava era l’aixeta de la pica que feia disset! El monjo Ra-mon amb totes les presses va treure l' aixeta de la pica i la va col·locar a l'última ranura per posar-hi una de les peces que quedava lliure i llavors va esperar a veure que succeïa i no va succeir res. El monjo es va de-primir molt, però tot d’una li va venir una idea. Ràpidament va donar una volta a la dreta a totes les peces. Es va sentir un terrabastall, encara que tot i així cap dels altres monjos no es va despertar. La base on hi havien les disset aixetes es va encendre, després la fila d'aixetes de dalt on n'hi havien setze, després la de dalt on n'hi havia quinze i així successiva-ment fins a l'última fila on hi havia cinc aixetes. Un cop totes obertes la fi-la de dalt es va desplegar i en va sortir una àguila d'or del centre de la font. De la fosa en van sorgir escales a causa de l'aigua de les aixetes que, com que queia allà, va fer que s'elevessin. Les escales portaven al davant de l'àguila que més o menys tenia la mateixa envergadura que una àguila reial. El monjo Ramon hi va pujar i un cop davant de l'àguila, aquesta va obrir la seva ala i li va acostar al monjo. L'ala tenia un per-gamí on hi deia que aquella sala va ser construïda per a ocultar el tresor del rei. Més avall deia que el tresor estava en el vitrall que formava l'ull de l'àguila i que per veure-ho només feia falta pressionar la pedra trian-gular que hi havia a la paret. El monjo va fer tot el que deia al peu de la lletra al document, i llavors l'àguila va girar el cap en direcció la pedra triangular i es va il·luminar el seu ull amb una llum molt intensa que va fer que es projectessin aquestes paraules a l'interior del triangle: jo, com a rei, el millor i més valuós tresor que tinc sou vosaltres, el meu poble, vosaltres féu que em senti rei i sense vosaltres no seria res i celebro el dia en que vaig ser nomenat monarca d'aquest poble.

Jordi Aguilà Sánchez 1r ESO

INS Joan Amigó i Callau - L’Espluga de Francolí (La Conca de Barberà)

43/

Categoria E AMOR A CONTRACOR Despunta l’alba. Els primers vilatans de Santes Creus es reuneixen da-vant la porta del monestir. Quan la majoria d’homes ja són davant, res-sona el primer colpeig pels deserts claustres. Se sent un nou colpeig, més fort. I encara un altre. El forjat pany de la porta cedeix sota la força de la maça. La massa d’homes armats amb simples eines del camp en-tra furiosa, amb set de destrucció i de saqueig. Finalment entra Jana, tranquil·la, sense ànsies de maldat. Comença a recórrer aquells passadissos tan pròxims que ara, alhora, semblaven tan llunyans. Passa pel costat de la porta de l’església. Avui és diumenge. Entra amb la falsa esperança de trobar-se’l allà, resant una oració o potser preparant la missa. Però no. No hi és. Continua passejant, ma-lenconiosa, entre aquells murs de pedra que moren poc a poc. Puja les escales del dormitori, lentament, intentant fer-les eternes, intentant eter-nitzar els records viscuts allà. Arriba a dalt amb el cor cansat, afligida. Prova de distingir la seva olor entre tantes d’altres, però sembla haver-se esvaït. Quants moments havia viscut, allà, amb ell, que ara sembla-ven simple fruit de la imaginació. Sense adonar-se’n, les memòries l’havien fet fer camí cap a l’hort del darrere del monestir. Sota la mirada estranyada d’alguns homes, la Jana cau de genolls a terra, i presa pel desesper xiscla i plora per sufocar les vivències que tingueren lloc en aquell mateix indret la nit anterior. La Jana havia sortit d’amagat de casa seva, sense que el seu marit ni els seus fills en tinguessin notícia, com cada nit. Havia lliscat plaça avall, fugaç, camuflant-se entre les vacil·lants ombres. Finalment, havia arri-bat darrere el mur de l’hort i esperà. Tocà la campana. La una de la ma-tinada. Poc després saltà el mur un home jove amb l’hàbit de monjo. Es tragué la caputxa. La Jana somrigué i s’acostà per besar-li els llavis. Ell girà el cap suaument i l’apartà. La Jana es sorprengué, s’espantà. No li fou necessari preguntar què passava, ho podia llegir als ulls de l’Anton. -D’aquí a poques hores marxaré. –Es girà cap al monestir i exhalà un lleu sospir.- Marxarem. Abans de l’aurora. A partir de demà totes les propietats eclesiàstiques passaran a ser del poble. Estem en perill. Hem d’anar-nos-en el més aviat possible. -No...Tu no...-Jana ja havia sentit parlar sobre l’assumpte però no havia caigut en les conseqüències que comportaria. -No em pots deixar. L’Anton es tornà a posar la caputxa i saltà de nou el mur posterior de l’hort.

44/

La Jana s’aixeca, ja calmada. S’eixuga les llàgrimes. Es gira i pensa. Li sembla veure passar el seu marit pel claustre menor amb tota una colla d’homes enfollits. Per primer cop l’envaeix la culpabilitat. I la soledat. Sap que aquí no hi té res a fer. S’ha acabat. No serà capaç de continuar convivint amb la seva família després del que ha passat. Només li queda una alternativa. La idea fugaç li passa pel cap i li il·lumina els ulls. No-més és una paraula: Anton. Salta el mur i enfila camí amunt. No sap cap on dirigir-se, però no pararà fins que el trobi.

Maria Arrufat Recasens 3r ESO

C. Claret – Valls (L’Alt Camp)

45/

ARIADNA AL MONESTIR Fa ja uns quants segles a una petita contrada anomenada Vallbona de les Monges, hi vivia un picapedrer, en Jaume. Un bon dia, li van demanar un encàrrec que havia de fer al famós mo-nestir d’aquell poble, Santa Maria de Vallbona. Havia de construir diferents escultures per guarnir l’entrada del mones-tir. Començà a treballar en aquella feina la qual li portaria molts dies de treball. En Jaume, era un bon picapedrer i molt treballador, però no po-dia evitar distreure’s cada vegada que passava per la seva vora una re-ligiosa que s’allotjava en aquell monestir, anomenada, Ariadna. Era la més jove de totes les monges que estaven allà, era blanca, amb cabells negres, i ulls també foscos. Ell se la mirava cada vegada que caminava a prop seu, i ella li tornava la mirada. I així durant molts i molts dies, no podien parlar, no es podien dir res, però ell tenia l’esperança de que algun dia la podria conèixer de ve-ritat. Però estava equivocat, els dies passaven i continuaven amb les mateixes mirades que el principi. Fins que un dia, en Jaume va decidir anar a parlar amb la senyora abadessa, volia aconseguir aquella noia d’alguna forma. Li va demanar de la millor manera que el noi ho podia fer, si ella el dei-xaria parlar amb l’Ariadna, encara que fossin pocs minuts. Com ja s’esperava l’abadessa li va respondre amb un no, era impossi-ble. En Jaume, cada dia que passava estava més trist, no parava de pensar en aquella noia de pell blanca i cabells negres que li havia robat el cor, però ell estava allà per treballar, i així ho va fer. Li faltava una es-cultura per acabar la seva feina en aquell monestir. Va començar esculpint-la per la part de baix, els peus, les cames, i tot el cos fins arribar a la cara. Aquí va ser on en Jaume es va inspirar en la preciosa noia de la que estava enamorat, la cara d’aquella escultura era idèntica a Ariadna. Tothom qui passava per allà se’n adonava ràpida-ment de que aquella figura era diferent a les demés, estava feta amb el cor, amb sentiment. Va ser així com la senyora abadessa va decidir organitzar una trobada entre en Jaume i la noia. Estava fascinada del treball que havia fet aquell noiet inspirant-se en una de les dones del monestir i va ser quan es va adonar del molt que estava enamorat el picapedrer. Van parlar du-rant una llarga estona, i no la van mal gastar, ja que l’Ariadna, va decidir al final, deixar el monestir, anar-se’n amb en Jaume i començar una no-va vida.

Marta Bertran 3r ESO

INS Ribera del Sió – Agramunt (L’Urgell

46/

DIARI TROBAT 20 de març de 1399: Estic molt malalt. La pesta negra ha mort tota la mia família e m'ha dei-xat a mi sol, abandonat e som a punt de morir. És per açó que som de-cidit entrar hui a lo monestir de Santes Creus. Som treballat tota la mia vida servent la família Boig-Verd e va ser gràcies a lo minyó Guillem que sé escriure, ja que m'hi ensenyava d'amagat les nits de pluja que havia de quedar-me amb ell al seu dormi-tori perquè tenia por. La família Boig-Verd la componien lo pare, que era lo cap de família; la mare, que es dedicava a tenir cura dels fills, e los dotze fills d'estos, de los quals en Guillem n'era lo més petit. Després d'haver mort la mia família a causa de la pesta, los Boig-Verd m'acolliren sense cap problema. Mes a los pocs mesos, començaren a morir d'un en un. Lo primer fou en Guillem e açó afectí tota la família e féu que morissin més ràpidament, perquè estaven més dèbils. En aquell moment, fou quan decidí venir ací, ja que ací me cuidaran e no estaré sol. Gràcies a que sé escriure, la mia feina a lo monestir és la de transcriure els llibres a la biblioteca. […] 29 de setembre de 1400: Hui som llevat pitjor que mai. Me sento molt malament e no he pogut es-tar-me gaire estona dempeu. Los mios germans me tenen aïllat a lo mio dormitori e me passen les medicines per la finestreta de la porta. Demano a Déu que m'ajudi a superar esta malaltia, que està acabant amb mi. Encara que si no surto d'esta, sé que seré feliç perquè me re-trobaré amb la mia família i lo petit Guillem, que me'n recordo molt d'ell e sempre li dedico les mies pregàries. Acaba d'arribar lo monjo Julià, que m'ha portat un bol de sopa calenta e una infusió, mes ne tinc forces ni per agafar-les. Sento que cada vegada som decandint més. 30 de setembre de 1400: Hui lo pare Miquel m'ha comunicat que entre tots los germans han deci-dit que serà millor per a mi deixar de transcriure e reposar.

47/

Ahir va morir lo mio gran amic apellat Josep. Lo monjo Josep era qui se dedicava a mantenir los animals de lo monestir. Passava moltes estones amb los ases, que deia que li feien molta companyia. En Josep arribà a lo monestir tres mesos antes que jo amb lo seu germà Àngel per la misma situació que jo. Lo vaig conèixer a lo claustre el dia que arribí, ja que m'ensenyà tots los racons de la mia nova llar. Des d'aquell dia nos férem molt amics e nos ajudàvem mútuament. Mes ara, ell també ha marxat. 3 d'octubre de 1400: Sento que Déu ha decidit que hui marxi amb Ell. És lo últim dia que seré a lo monestir. Ne tornaré a veure les flors de lo pati, ne tornaré a sentir l'olor de los àpats tan bons que cuina lo monjo Àngel. Tampoc tornaré a sentir cantar la missa de lo pare Miquel. Mes sé que tornaré amb los meus estimats. Tornaré a veure la mare, a los mios germans, a lo minyó Guillem e a lo monjo Josep. Vull donar les gràcies a Déu per donar-me esta vida que cada vegada veig més lluny.” Aquella mateixa nit, el monjo Agustí va morir – diu la senyoreta Roser, la professora d'història -. Els historiadors van investigar aquest diari que van trobar darrere una pedra d'una de les parets d'una habitació del mo-nestir de Santes Creus. Aquest document és molt important perquè ex-plica la pròpia vivència d'un monjo a l'època mitjana. Teniu alguna pre-gunta?

Andrea Romeu Marca 3r ESO

INS Pont del Diable – Sant Salvador - Tarragona (El Tarragonès)

48/

POR Es començava a alçar el sol per la petita finestra de l’habitació. El dia encara no s’havia despertat i tots ja estàvem amb els nostres hàbits. Caminàvem en fila, tot dirigint-nos cap a l’església a pregar les matines. Fèiem la ruta de sempre, que passava pels porxos del claustre. Es va sentir un crit. Un crit agut. Algú havia trencat la norma del silenci. “Qui?” es preguntava tothom, però encara més intrigant: “Per què?”. Ens vam girar cap a l’emissor del xiscle. Havia sigut un convers un parell d’anys o tres més gran que jo. Tenia la cara pàl·lida i la mà en direcció al pati. Allà, penjat per una corda lligada al voltant del seu coll hi havia l’abat. El seu vestit estava net i no hi havia rastre de sang enlloc. El pri-or, en aquella terrible situació, el màxim responsable, va decidir anul·lar la norma del silenci per intentar descobrir els fets. Ningú en sabia res i tothom tenia una coartada perfecta: després de l’última oració del dia tots havíem anat a les nostres habitació, tant els conversos com els monjos més vells, i l’abat havia sigut l’únic que s’havia quedat sol. A més a més, era pràcticament impossible escapar de l’habitació sense desper-tar ningú. Despenjàrem el cos fred de l’abat per poder-li fer un enterrament digne. Aleshores va ser quan algú es va adonar d’una petita marca en el coll de l’abat. Era una estrella de 5 puntes invertida, símbol del diable. Per la textura, semblava que li haguessin marcat en viu. Tornàvem a parlar sobre el possible assassí i el mòbil quan em vaig adonar que faltava l’Arnau, un home d’uns trenta anys. Potser havia si-gut ell i ara s’estava penedint del delicte a l’habitació o en algun racó del monestir. Vam emprendre la seva recerca. No ens feu falta buscar gaire, però per desgràcia arribàrem massa tard. Un dels monjos que l’havia vist jeia a terra inconscient i els altres amb prou feines s’aguantaven. Davant nostre la paret de pedra era vermella. Algú havia escrit un mis-satge amb la sang de l’Arnau: “Mort als seguidors de Jesús” i el mateix símbol d’abans. Estàvem tots reunits a la sala capitular. Debatíem sobre què havíem de fer. L’assassí no podia estar gaire lluny, potser encara estava al mones-tir o fins i tot era un de nosaltres. Allà no estàvem segurs, però no podí-em abandonar el recinte a la sort del destí. De sobte es van començar a sentir el renillar dels cavalls. Tota la sala va mirar en la mateixa direcció: cap a l’estable. S’havia convertit en un ball de flames i foc, com si es tractés del mateix infern. A l’arribar allà, pràcticament tot era cendra.

49/

Sols restava l’espantosa estrella invertida i un missatge: “El vostre final s’acosta. I serà pitjor que el seu.” L’últim missatge trobat havia complicat encara més la situació. Tots te-níem por. Segons l’assassí ens esperava un final pitjor que morir cre-mats vius. Quin podria ser aquell horrible càstig? Qui volia acabar amb les nostres vides? Corríem tots cap a fora del monestir. Tant com les nostres cames ens deixaven. Pel nostre costat anaven passant parets marcades per l’estrella de 5 puntes amb sang. En arribar a fora, espantats per l’estat del monestir, notàrem que dos dels monjos s’havien quedat enrere. Ja feia una estona que érem a l’entrada del monestir esperant els dos monjos; esperant que ens passés la por i que poguéssim tornar a mou-re’ns per poder prendre una decisió. Inesperadament un objecte caient va trencar la poca tranquil·litat que havíem aconseguit. En xocar contra el terra, va formar un toll roig de sang. Els monjos que es trobaven al voltant van fer un crit i es van desplomar al terra. En descobrir tots què era, vam marxar ràpid. Sense destí conegut. Sense saber on anar. Sols fugint de la por. Fugint del diable.

Maria Guasch Morgades 3r ESO

C. Claret – Valls (L’Alt Camp)

50/

TOT CAMINANT PEL MONESTIR DE POBLET Hi havia una vegada un grup d’estudiants d’ESO que anaven a visitar el monestir de Poblet. En aquell grup hi havia una noia que era invident i que s’havia d’imaginar a la seva manera com era el monestir per fora i per dins. Aquesta noia es deia Anna. Quan van arribar al lloc, hi havia un guia que els ajudava i els feia les explicacions oportunes. L’Anna anava acompanyada d’una professora que la guiava més individualment, per-què ella no es coneixia els espais i el bastó no era suficient per moure’s amb facilitat. Van començar a visitar el monestir endinsant-se dins el claustre. Aquí, l’Anna va poder tocar i sentir a la seva pell, la fredor de la pedra de les columnes i llavors va sentir una esgarrifança a tot el seu cos. Què boniques havien de ser!. Van continuar fins uns jardins on ella va poder olorar les plantes formoses que hi creixien durant la primavera. Aquesta època de l’any, li agrada molt a l’Anna perquè a través del sentit de l’olfacte pot apreciar aromes infinitament agradables. Del jardí van passar a visitar una font, on els monjos s’hi rentaven les mans abans d’anar a dinar. La professora que acompanyava l’Anna li va fer vorejar la font amb les seves mans perquè ella sentís com era de gran. Caminant i caminant van anar a parar a la cuina, i l’Anna va poder tocar diferents estris que feien servir per cuinar en un altre temps. Va poder imaginar una escena de l’Edat Mitja, on es feien servir olles d’aram molt grans, cullerots, culleres i forquilles de fusta, gots de ceràmica... Per un moment l’Anna es va deixar transportar per una altra època on al mo-nestir hi habitaven molts més monjos que ara i on la cuina era un lloc d’unió i trobada, a la vora d’un foc que cuinava per a tots i els donava caliu i escalfor. Per un moment, l’Anna va poder sentir l’escalfor d’aquell foc a la seva cara i , fins i tot, percebre l’olor del menjar i les espècies que es podien guardar en aquella cuina. Caminant lentament pels passadissos del monestir, i des del vidre d’una porta, van poder divisar el menjador, on encara ara hi mengen el monjos de l’ordre de Sant Benet. L’Anna va preguntar intrigada què hi havia damunt de la taula de menjar. La professora acompanyant li va relatar tots els detalls i a l’Anna li van agafar ganes d’asseure’s en una d’aquelles cadires de fusta on s’asseuen els monjos i escoltar juntament amb ells les lectures que un d’ells llegeix mentre els altres mengen en si-lenci. Per un moment l’Anna va envejar el silenci d’aquell monestir, per-què a ella també li agradava molt el silenci i des que havia quedat invi-dent, el necessitava per poder treballar en pau. Seguint els passos del guia van arribar a la Sala capitular, on els van explicar que cada dia , en aquells temps, s’hi llegia un capítol de la seva ordre, on els recordaven què podien fer i en quines normes s’havien de regir els monjos per funcionar en comunitat. L’Anna va fer el pa-

51/

ral·lelisme amb l’institut , amb casa seva… Sempre hi ha d’haver unes normes que t’ajudin a funcionar bé sense trepitjar l’altre, els seus drets i tenir en compte que tens unes obligacions i que has de respectar l’altre com a tu mateix. Van pujar unes escales de pedra i van fer cap als dormitoris. La guia els va explicar que abans eren molt més austers, perquè els monjos eren molt sacrificats i sota el lema ORA ET LABORA, passaven moltes hores pregant i treballant, moltes més que descansant. Mentre eren dalts als dormitoris va aparèixer un monjo, en Marc. Què bé, - va pensar l’Anna. S’hi va atansar i li va preguntar si podia tocar la roba que portava, per saber com era i com anaven vestits els monjos. El pare Marc va ser molt amable amb ella. Li va explicar fil per randa com era el vestuari dels monjos, de quins color era la roba i li va deixar passar la mà per la ma-teixa. L’Anna va sentir una emoció especial perquè va poder notar amb el tacte el gruixut i el caliu de la roba, inclús l’olor que feia. Després es van dirigir a la biblioteca on els monjos, al llarg de la història, s’han pas-sat moltes hores escrivint, copiant llibres, refent-los… L’Anna es va apropar i va poder tocar el paper d’un llibre d’abans , tot i detectant que aquest era molt diferent al que ara ella fa servir. La biblioteca, és real-ment el tresor del monestir i l’Anna va poder sentir la magnitud del seu espai, ho va notar pel ressò de les paraules del guia. Mentre passejaven per l’interior del monestir, es van sentir unes veus que provenien de l’església. Eren uns cants realment celestials, eren dolços, entranyables i arribaven al cor. L’Anna es va emocionar i ho sen-tia a flor de pell, què era allò tan bonic? Ah sí! Era cant Gregorià. Llavors va voler anar cap a l’església per compartir aquells sons tan agradables. Els companys de l’Anna també s’hi van sumar i la van voler acompa-nyar. Hi van arribar i van seure tots als bancs de davant. L’Anna, a tra-vés d’aquells cants, va poder sentir com ressonaven les veus dels mon-jos per tota l’església. Va fer seva l’olor dels ciris que cremaven lenta-ment i transportaven el fum fins on era l’Anna i els seus companys. La visita s’acabava i arribava l’hora de marxar. L’Anna es resistia a abandonar el monestir per totes les emocions i sensacions que estava tenint. Eren emocions diferents a les que tenia en una dia normal de la seva vida. Eren sensacions a través de la imaginació, molta imaginació. Era poder sentir el silenci dins seu, experimentar la tranquil·litat, el reco-lliment, ser transportat a una altra época, molt llunyana. L’Anna s’hi va sentir feliç, confortada. Va ser una experiència a través dels sentits, va ser un dia inoblidable.

Meritxell Lorca Requena 4t ESO

INS Joan Amigó i Callau - L’Espluga de Francolí (La Conca de Barberà)

52/

UN VIATGE EXTRAORDINARI Explica la història que un dia en Pere va anar d'excursió al monestir de Santes Creus. Durant la visita en Pere i dos amics seus es van amagar sense que els altres se n'adonessin i es van posar a córrer i jugar pel claustre fins que va caure dins de la font. De sobte, quan va sortir de l'aigua els seus amics no hi eren i estava tot ple de monjos passejant i parlant. De la por va sortir corrents sense pa-rar fins que va trobar un castell. La gent, en veure'l amb aquella roba tan diferent es pensaven que era un missatger d'un comte que esperaven d'un altre país i li van oferir una habitació i el van invitar a sopar amb el rei. Mentre que un servent l'acompanyava cap a la seva cambra li va pre-guntar quin any era, i va ser en aquell moment en què es va adonar que havia viatjat en el temps fins al segle XIV. Va arribar l'hora del sopar: el menjador estava ple de tots els membres de la cort i un munt de bufons i servents. Després de menjar, quan gairebé tothom se n'anava a dormir, va arribar al castell el vertader missatger: així que el van empresonar amb la intenció d'executar-lo la matinada següent. Al matí següent, quan l'anaven a executar, amb tota la fortuna del món, va donar la casualitat que l'exèrcit enemic va atacar el castell. Es va es-capar corrents cap al monestir i es va llençar a la font. Quan va sortir de l'aigua els seus dos amics eren allí al costat: per a ells només havien passat uns pocs segons...

David Giral Martínez 3r ESO

INS Pont del Diable – Sant Salvador - Tarragona (El Tarragonès)

53/

Categoria G NOIS I NOIES DE SECUNDÀRIA VISITEM EL MONESTIR DE VALLBONA DE LES MONGES A l’escola tenim una senyoreta que és de Vallbona de les Monges i sempre ens en parla molt, així doncs, un bon dia al dematí varem anar a fer una visita al monestir de Vallbona. No era la primera vegada que hi anàvem. En aquesta ocasió varem aprofitar per a veure el parc eòlic de la Serra del Tallat. El recorregut amb l’ autobús es va fer curt. A l’arribar a Vallbona primer varem veure l’església, semblde 2.000ava gran i a dalt del campanar hi havia molts corbs. A l’entrar ens va rebre una senyora que ens va comunicar que la visita guiada era a punt de començar. Varem fer un passeig pel claustre romànic i vam gaudir dels finestrals gòtics. Uns xipresos al bell mig semblaven com dos soldats que vigilaven el pou del claustre. A l’entrar a l’església varem sentir a les monges com assajaven els cants de la missa del diumenge, tot plegat feia un conjunt exquisit. La guia ens va explicar que al posar-nos sota el cimbori, si deiem el nostre nom, ressona. Les monges són molt treballadores i tenen un taller de brodat, de ceràmica -on els colors característics són el blanc i el blau com a l’antiguitat-. Aquests treballs després es venen a la botiga del monestir, on també podem trobar objectes de record: campanes, plats decorats, gerros,.. Al final de la visita ens queda una sensació de pau i tranquil·litat que ens convida a tornar-hi ben aviat, potser ara amb la nostra família.

Daniel Àvila García Meritxell Crespo Segon Jesús Gutiérrez Cobos

Josep Ramon Torra Cortadelles Lino Alberto Espinoza Guerra

E. Especial Centre d’Educació Especial Santa Maria de l’Alba – Tàrrega (L’Urgell)