ARQUITECTURA RELIGIOSA DEL SEGLE XVIII A LA SEGARRA I …...fundaciÓ noguera estudis, 35...

FUNDACIÓ NOGUERA

ESTUDIS, 35

ARQUITECTURARELIGIOSA

DEL SEGLE XVIII ALA SEGARRA I L’URGELL

CONDICIONANTS, ARTÍFEXS I PRÀCTICA CONSTRUCTIVA

MARIA GARGANTÉ LLANES

BARCELONA, 2006

© Maria Garganté Llanes

Edita: Pagès Editors, SL

Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida

[email protected]

www.pageseditors.com

Primera edició: octubre de 2006

ISBN: 84-9779-428-1

Dipòsit legal: L-906-2006

Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, SL

Enquadernació: Fontanet

SUMARI

SIGLES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

RECORREGUT PERSONAL I QÜESTIONS INSTRUMENTALS 19

TERRITORI I HISTÒRIA

El territori: una justificació. Els imprecisos límits de la Segarra il’Urgell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

De la Geografia de Pere Gil als viatgers del segle XVIII:apreciacions sobre el territori . . . . . . . . . . 31

La Segarra i l’Urgell al segle XVIII . . . . . . . . . . 34

La guerra de Successió . . . . . . . . . . . . 34

Un cas particular: Cervera i la universitat literària . . . 38

Cervera en temps de Felip V . . . . . . . . 38

La construcció de la Universitat . . . . . . . 39

Del bisbat de Solsona al de Cervera? . . . . . 41

L’economia de la Segarra i l’Urgell: la pervivència de l’em-fiteusi i el règim senyorial . . . . . . . . . . . 42

Traginers i negociants a la baixa Segarra . . . . . . 46

Vicissituds de final de segle: carestia, febres pútrides i inici de la guerra Gran . . . . . . . . . . . . 47

L’estructuració de la societat a Cervera i Tàrrega . . . 49

Pagesos i menestrals . . . . . . . . . . . 49

Nobles i doctors . . . . . . . . . . . . 50

L’estament religiós . . . . . . . . . . . . . . .... 51

De les comunitats de preveres i beneficiats a Cervera iTàrrega fins a les parròquies rurals . . . . . . 51

Els ordes religiosos . . . . . . . . . . . 54

Els ordes de clergues regulars . . . . . . 55

8 MARIA GARGANTÉ LLANES

Els ordes mendicants . . . . . . . . . . 56

Parròquies i convents: els eterns rivals . . . . . 59

Altres competidors: santuaris, ermites i capelles . . 61

L’ARQUITECTURA RELIGIOSA SETCENTISTA A LA SEGARRA I L’URGELL: CONDICIONANTS, PROTAGONISTES I FET

CONSTRUCTIU

Condicionants . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

La degradació dels temples romànics. Guerres i decadèn-cia . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

Els grans temples gòtics i el seu manteniment . . . . 73

Vicissituds climàtiques: la degradació de l’església col·legiata

de Calaf . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

La problemàtica del finançament . . . . . . . . . . 79

Exemples de patronatge . . . . . . . . . . . . . 92

El Real Consejo de Castilla i els delmadors: el plet de 1773 . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92

Nobles, militars i doctors . . . . . . . . . . . 93

El mecenatge del duc de Sessa a Bellpuig i la seva baro-nia . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99

Religiosos . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102

Una altra via: els testaments i les causes pies . . . . 104

Les confraries . . . . . . . . . . . . . . . 107

Els bisbes il·lustrats . . . . . . . . . . . . . 110

Els artífexs . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

La qüestió de l’arquitecte. La dialèctica entre l’arquitec-tura projectada i l’arquitectura construïda . . . . . . 113

Tracista i constructor són la mateixa persona? . . 116

Tracistes eclesiàstics . . . . . . . . . . . 119

La cultura arquitectònica dels mestres de cases . . 122

La influència dels enginyers militars . . . . . . 124

El paper de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando . . . . . . . . . . . . . . . 126

Els Tomàs de Cervera: primers arquitectes acadè-mics catalans . . . . . . . . . . . . . 134

Els gremis de mestres de cases . . . . . . . . . 136

ARQUITECTURA RELIGIOSA DEL SEGLE XVIII A LA SEGARRA I L’URGELL 9

Mestres de cases i arquitectes documentats a la Segarra il’Urgell . . . . . . . . . . . . . . . . . 146

Procés constructiu . . . . . . . . . . . . . . . 187

De les gestions prèvies a la conclusió de l’obra . . . . 190

Elaboració del projecte, taba i subhasta de l’obra . 192

Contractació de l’obra . . . . . . . . . . 196

Emplaçament . . . . . . . . . . . . . 199

Col·locació de la primera pedra . . . . . . . 200

Utensilis, materials i mà d’obra . . . . . . . 205

Començament de l’obra . . . . . . . . . . 217

Els campanars . . . . . . . . . . . . . 234

Altres pactes i elements addicionals . . . . . . 238

Visures . . . . . . . . . . . . . . . . ............239

Vicissituds i condicions econòmiques . . . . . 242

Lliurament i benedicció de l’obra . . . . . . . 245

Contractes d’obra menor . . . . . . . . . . . 248

La utilització del color als interiors setcentistes . . 250

Últims apunts d’un procés: ornament i mobiliari litúrgic 252

L’obra construïda: aspectes formals . . . . . . . . . . 260

Emplaçament i inserció urbanística . . . . . . . . 261

L’escalinata de l’església parroquial de Bellpuig: un encert de l’“urbanisme” setcentista . . . . . . 265

Esglésies parroquials i conventuals . . . . . . . . 267

Façanes . . . . . . . . . . . . . . . 268

Portades . . . . . . . . . . . . . . . 272

Obertures i decoració subsidiària . . . . . . . 277

Campanars . . . . . . . . . . . . . . 278

Plantes . . . . . . . . . . . . . . . . 282

Alçats . . . . . . . . . . . . . . . . 285

Cobertes . . . . . . . . . . . . . . . 287

Intervencions en obres precedents: ampliacions i reformes 289

Addició de capelles . . . . . . . . . . . 289

Addició d’una o dues naus . . . . . . . . . 291

Construcció d’una nova façana . . . . . . . . 292

Construcció de campanars . . . . . . . . . 293

Intervencions a la coberta . . . . . . . . . 294


Enguixats . . . . . . . . . . . . . . . 294

Capelles urbanes, foranes i particulars . . . . . . . 295

Arquitectura religiosa habitada: convents, col·legis i hospitals . . . . . . . . . . . . . . . . . . 303

L’arquitectura dels grans rivals: els ordes religiosos . 303

Precedents siscentistes: l’eclosió dels convents alsegle XVII . . . . . . . . . . . . . 303

Les obres del segle XVIII als convents de la Se-garra i l’Urgell . . . . . . . . . . . . 307

La presència arquitectònica de la Companyia de Je-sús a la Segarra . . . . . . . . . . . . 313

El col·legi de Sant Bernat de Cervera i la capella de la Mare de Déu de l’Incendi . . . . . . 314

La residència de Sant Guim . . . . . . . 320

Els hospitals: des dels precedents siscentistes al nouconcepte hospitalari . . . . . . . . . . . 321

Precedents: l’hospital de Pere Màrtir Colomés deSolsona . . . . . . . . . . . . . . 321

L’hospital de Castelltort de Cervera i el nou con-cepte hospitalari . . . . . . . . . . . 324

Estudis monogràfics . . . . . . . . . . . . . . . 326

La Universitat de Cervera i la seva influència . . . . 326

Procés constructiu: contractistes i subcontractistes . 326

Descripció i evolució compositiva segons els projec-tes dels enginyers militars . . . . . . . . . 334

La capella: espai laic i espai de culte religiós dins una obra cabdal de l’arquitectura civil . . . . . 338

L’obra de Jaume Padró . . . . . . . . . 339

Influència de la cúpula del paranimf . . . . 342

La influència de la universitat dins el panoramaconstructiu . . . . . . . . . . . . . . 343

Les obres de Francisco Soriano a Cervera: l’hospital de Castelltort i la reforma del convent de Sant Fran-cesc de Paula . . . . . . . . . . . . . 344

La influència de la universitat a través dels mestresd’obres . . . . . . . . . . . . . . 347

La influència de la universitat a les viles reials i l’obra de Josep Reyt . . . . . . . . . . 347


La influència de la universitat a través dels Borràs: del Pla de Lleida a la Segarra calafina . 351

L’església parroquial i col·legiata de Guissona: quasi unacatedral . . . . . . . . . . . . . . . . . 352

Les ensulsiades i la necessitat d’una nova església . 352

Un procés difícil i un finançament controvertit . . 353

L’església parroquial de Guissona com a síntesi d’in- fluències: de la Universitat de Cervera a la catedral de Lleida . . . . . . . . . . . . . . . 360

L’església parroquial de Tàrrega: de fra Josep de la Con-cepció a Pere Costa. La irradiació a l’església del conventde Sant Ramon de Portell . . . . . . . . . . . 364

La urgència d’una nova església i el projecte de fraJosep de la Concepció . . . . . . . . . . 364

L’església del convent de Sant Ramon de Portell: la irradiació de la influència de l’església parroquial de Tàrrega . . . . . . . . . . . 372

L’església parroquial de Sant Pere del Talladell . 378

Obres i conclusió de l’església parroquial de Tàrregadurant el segle XVIII . . . . . . . . . . . 379

Les obres dels Serradell i la conclusió del cam-panar . . . . . . . . . . . . . . . 379

Les capelles . . . . . . . . . . . . . 383

La capella de les Santes Espines . . . . . . 383

La capella dels Dolors . . . . . . . . . 384

El colofó: la controvèrsia per a la construcció del cor 387

La porta del cor de Tàrrega i la façana de laUniversitat de Cervera: una semblança casual? . . 391

Les obres a l’església parroquial de Cervera durant el se-gle XVIII . . . . . . . . . . . . . . . . . 393

Antecedents: la capella del Santíssim Misteri o el pascap a una nova sensibilitat . . . . . . . . . 394

Les obres de nova planta al segle XVIII . . . . . 397

La capella dels Dolors . . . . . . . . . 397

El cor i el nou pòrtic . . . . . . . . . 399

Estat del temple de Santa Maria a l’últim terç delsegle XVIII: perill de ruïna i restauració urgent . . 403


L’església parroquial i santuari de Passanant: del projec-te de Josep Prat a la singularitat del cambril . . . . . 410

Les noves parroquials durant l’episcopat de Rafael Lasala(1773-1792), un bisbe il·lustrat . . . . . . . . . 417

Lasala constructor . . . . . . . . . . . . 419

L’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra . . 425

L’església parroquial de Santa Maria de Gra-nyena . . . . . . . . . . . . . . . 427

Les obres dels Albareda: constructors i tracistes a l’últimterç del segle XVIII . . . . . . . . . . . . . . 431

Primeres obres a l’Urgell: campanars del Poal i deCastellnou de Seana . . . . . . . . . . . 432

Les esglésies parroquials dels Albareda . . . . . 432

L’església parroquial de Sant Andreu d’Ivars d’Ur-gell . . . . . . . . . . . . . . . . 432

La capella de cal Segarreta d’Ivars d’Urgell . . 434

L’església parroquial de Sant Salvador de Roca- fort de Queralt . . . . . . . . . . . . 434

L’església parroquial de Sant Antoni dels Arcs . 436

L’església parroquial de Santa Maria de Maldà . 436

L’església parroquial de Sant Joan Baptista delPalau d’Anglesola . . . . . . . . . . . 438

Les parròquies urgellenques de Tornabous i la Fuliola: anhelsestroncats . . . . . . . . . . . . . . . . . . 445

Dues parròquies sota el domini del monestir de Poblet . 445

Una consecució a mitges: la nova església de la Fuliola . 446

Una església que no va poder ésser: el cas de Tornabous .. 449

APÈNDIX DOCUMENTAL . . . . . . . . . . . . 453

FONTS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 583

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . 591

ÍNDEX TOPONOMÀSTIC. . . . . . . . . . . . . 607

ACA Arxiu de la Corona d’Aragó

ADS Arxiu Diocesà de Solsona

ADU Arxiu Diocesà d’Urgell

AEV Arxiu Episcopal de Vic

AHAT Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

AHCI Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

AHCB Arxiu Històric Comarcal de Balaguer

AHCC Arxiu Històric Comarcal de Cervera

AHCS Arxiu Històric Comarcal de Solsona

AHCT Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega

AHL Arxiu Històric de Lleida

AHN Archivo Histórico Nacional

AHPB Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

AHT Arxiu Històric de Tarragona

ANC Arxiu Nacional de Catalunya

APC Arxiu Parroquial de Cervera

APO Arxiu Parroquial de les Oluges

APSMS Arxiu Parroquial de Sant Martí de Sesgueioles

APT Arxiu Parroquial de Tàrrega

APTo Arxiu Parroquial de Torà

BC Biblioteca de Catalunya

RABASF Real Academia de Bellas Artes de San Fernando

SIGLES

Horaci afirmava que alguna cosa era haver començat. En el llu-nyà, però alhora proper 1984, al preàmbul de L’època del Barroc dins la Història de l’art català d’Edicions 62, afirmàvem “haver fet una pri-mera aproximació a l’art de l’època del barroc” i afegíem “esperem que aquesta aproximació sigui aviat revisada. Això voldria dir que haurien aparegut un nombre suficient d’estudis puntuals sobre el període que farien necessari un nou plantejament”.

Aquell apunt que fèiem extensiu a tot l’art català era més evident amb relació a les mancances de l’arquitectura, tant en l’edificació civil com religiosa. Aquestes mancances van esperonar unes complicitats entre els historiadors de l’art d’època moderna i els estudiants que, a les aules, sentissin néixer l’interès per estudiar unes manifestacions que, tot i ser menystingudes, formaven part del nostre imaginari.

Aviat, aquesta col·laboració que tan bé va endegar Cèsar Martinell amb els tres volums de Monumenta Cataloniae dedicats a l’arquitectura i escultura del Renaixement i del barroc, va motivar una sèrie de nous historiadors de l’art sorgits de les universitats catalanes, en especial de la Universitat de Barcelona, a fer de l’arquitectura de l’època del barroc l’eix de les seves investigacions. Hom se sent còmplice dels estudis d’Antònia Maria Perelló centrats en l’arquitectura civil a Barcelona al segle XVII, primer tesi doctoral, després publicació en format llibre i més tard condensada en el volum de l’Art de Catalunya d’Edicions L’Isard.

Uns anys més tard, vaig analitzar l’arquitectura religiosa d’època moderna. Em vaig trobar que havien passat quinze anys i poc més podia dir o afegir a les anàlisis dels estudis fets, si no era constatar un munt de mancances que en l’àmbit de la plàstica havien estat en part superades, però en l’arquitectura estaven per estudiar.

PRÒLEG

Dimidium facti qui beni coepit, habet.

HORACI


Alhora, a les classes a la universitat sobre art català, de manera conscient o inconscient (potser les mancances eren referents colpi-dors), les manifestacions arquitectòniques omplien, cada vegada més, bona part dels programes. I aleshores hi havia qui es preguntava: qui estudia aquestes manifestacions arrelades a un context delimitat i ur-banístic?

A més a més, en recórrer el territori, trobàvem que a Barcelona, el Maresme, Girona i Tarragona, hi havia estudis parcials o globals, patents en allò que recollíem als llibres de síntesis —Martinell i nosaltres mateixos—, però en llocs com la Segarra, l’Urgell, les terres de Lleida, el Baix Camp, zones del sud de Tarragona, com ara Ascó i rodalies, per esmentar nomes una mínima part de les referides mancances, hi havia un buit quasi absolut d’historiografia, abocada excessivament a l’àrea barcelonina i mediterrània.

I com en un conte de fades un dia aparegué una alumna de Sanaüja que començava una llicenciatura d’història de l’art sense conèi-xer ben bé el seu territori. Per sort va trobar una professora que li va ensenyar que Catalunya no era només un món medieval o modernista, sinó un territori barroc i li va descobrir un nou món, potser no tan gran com el que va descobrir Colom, però ple de noves propostes i de riqueses. Aquesta professora emmirallada pel món barroc fou Rosa Maria Subirana, aleshores una nova docent que estimava allò que molts historiadors de l’art menystenien i fins i tot ignoraven.

Aquest descobriment, no només del barroc sinó de la seva reali-tat propera, féu que uns ulls amatents a l’art descobrissin unes obres plàstiques i arquitectòniques fins ara vistes, però no percebudes. Fou quan Maria Garganté féu seu l’art barroc. I començà amb el seu entorn més acostat: la Segarra.

Encara recordo el dia que trucà a la porta del meu despatx i em va demanar —jo havia estat el director de la seva tesi de llicen-ciatura— si volia ser el director de la seva tesi doctoral. Volia estudiar l’arquitectura del seu paisatge íntim, des d’un nou coneixement adquirit en les, a vegades, fredes aules universitàries. La seva era una mirada d’estimació pel seu país, pel seu entorn més pròxim. No volia volar a terres llunyanes, a paratges desconeguts. Era pagar un deute amb les obres que havia vist sense apreciar-les; era un deute amb ella mateixa, però, ara ho puc dir, era una mancança que li va proporcionar uns plaers de què encara frueix. Va descobrir una arquitectura ni més bona ni més dolenta, pròpia i plena de valors. Era descobrir un món oblidat, silent, però ric de matisos.

La meva resposta fou afirmativa. Per moltes raons. La primera, pel seu entusiasme, no esbojarrat, sinó calmat. Tranquil·litat entusi-


asta, entusiasme tranquil, són aquestes les seves virtuts. Sembla que tot allò que fa és fàcil, que no té importància i això en un món de neures i enveges és admirable. És poder treballar i investigar només per investigar i treballar. És a dir, estudiar i analitzar és per primera vegada un fi i no un mitjà per aconseguir quelcom que no sigui inves-tigar. En segon lloc per la intuïció de la seva preparació per abordar el tema que em proposava. Intuïció que, encara que no demostrable, el temps ha confirmat.

Aquesta obra que tinc el plaer de prologar no és un llibre més entre els molts que conformen i aporten coneixements. No és un lli-bre només fruit d’una tesi doctoral, sinó que és un text que omple un buit historiogràfic d’un territori oblidat i que ara Maria Garganté ens mostra i, el que es més important, ens el fa nostre. La seva Segarra l’amplia a l’Urgell en un espai cronològic i geogràfic de gran empen-ta social i constructiva. El segle XVIII s’explica a través de les obres religioses que van configurar el paisatge d’aquestes dues realitats. No només a través de les pedres que queden d’una arquitectura al servei de l’Església, sinó incidint, també, en l’entorn social i polític, en les classes socials i eclesiàstiques, però sense oblidar aspectes pròpiament artístics, constructius i tipològics.

És, en definitiva, una fragmentació, una certa deconstrucció, que ens dóna les bases d’una arquitectura que el pas del temps ens ha fet ben nostres. Així, tant els habitants d’aquelles contrades com aquells que des d’una certa llunyania física, que no de sentiment, ens sentim pròxims a una sèrie d’obres analitzades en profunditat per l’autora, coneixem un món proper i alhora llunyà. És en aquesta immersió en allò particular que comprenem el valor d’una època que ara podem fer ben nostra i alhora reivindicar-la.

Per tot això, a l’amiga, companya i deixebla, en aquest darrer supòsit desitjant que ben aviat sigui mestra d’altres deixebles, sols em queda afirmar que el seu és un magnífic treball que omple amb escreix un buit historiogràfic i artístic. A partir d’ara l’arquitectura del segle XVIII català tindrà i haurà d’esmentar aquest llibre. A tot això només puc afegir: gràcies Maria, perquè allò que has començat tan bé, sé que ho continuaràs.

JOAN RAMON TRIADÓ

En la introducció del llibre Arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Antònia M. Perelló afirmava que la falta d’estudis sobre l’arquitectura catalana d’aquell període i el coneixement de l’existèn-cia de fonts documentals sense estudiar, l’havien animat a la realitza-ció “d’un treball a primera vista poc espectacular però absolutament necessari”.1 Aquesta frase ens va acompanyar sovint durant el viatge que va representar l’elaboració de la nostra tesi doctoral, convençuts de l’evidència que l’estudi de l’arquitectura religiosa del segle XVIII en un territori més o menys extens entre la Catalunya Central i Ponent encara resultava menys espectacular del que ho pogués ser a priori el magnífic treball d’Antònia M. Perelló, al mateix temps que sovint no encertàvem a dilucidar el grau de “necessitat” que la història de l’art català podia tenir d’aquesta tesi.

El seu origen, en canvi, sí que el trobem en una de les matèries absolutament més necessàries que formen part del pla docent de la llicenciatura d’història de l’art a la Universitat de Barcelona, com és història de l’art català modern i contemporani, que ha estat el punt de partença de nombroses investigacions sobre aspectes diversos de l’art català d’aquest període tan dilatat i, fins fa ben poc temps, tan poc conegut. En el nostre cas, va ser la doctora Rosa M. Subirana qui ens va infondre l’entusiasme necessari per introduir-nos en el món de la investigació. En un primer moment, l’objecte del nostre engrescament va ser un retaule del Roser de mitjan segle XVII, d’autor desconegut i ubicat a la parroquial de Ponts (la Noguera). L’estudi dels retaules constituïa, sens dubte, un dels aspectes més atractius de l’art català d’època moderna i el fet de conservar-ne pocs —les comarques po-

RECORREGUT PERSONALI QÜESTIONS INSTRUMENTALS

1. PERELLÓ 1996, 9.

La confiança mostra el camí.HILDEGARDA DE BINGEN


nentines foren especialment convulses pel que fa a la destrucció del patrimoni durant la guerra civil— n’accentuava l’interès. D’altra banda, volem creure que el fet de començar estudiant allò que sentimentalment i geogràfica tenim més a prop i que forma part del nostre imaginari personal és força comú, sobretot als inicis, quan aquesta proximitat ens alleuja un xic de les nostres inquietuds i inseguretat, alhora que ens omple d’una secreta satisfacció.

Acabada la llicenciatura, aquest treball sobre el retaule del Roser de Ponts va representar la primera baula d’una cadena que tot just començàvem a construir, essent el punt de partida d’una tesi de lli-cenciatura que pretenia abastar l’art religiós d’època moderna (segles XVI-XVIII) a la vall del Llobregós.2 Es tractava d’un estudi on hi tenien cabuda l’arquitectura, l’escultura i l’orfebreria des del segle XVI fins al XVIII; sens dubte un tema i una cronologia excessivament amplis per encarar una futura tesi doctoral —ni que en aquest cas estiguéssim parlant d’un territori relativament petit. És per això que vam decidir canviar el rumb, en primer lloc, centrant-nos únicament en l’arquitectu-ra religiosa, acotant la cronologia al segle XVIII i, com a contrapartida, ampliar el territori d’una subcomarca a tota una comarca històrica i una de les més extenses de Catalunya com és la Segarra.

D’altra banda, després d’una tesi de llicenciatura realitzada gaire-bé exclusivament a partir de la bibliografia existent i d’un treball “de camp” exhaustiu, de cara a la tesi intuïem que el camí a seguir també havia de ser un altre i que aquest passava de forma ineludible per la investigació d’arxiu, un territori que encara ens era bastant desconegut i que ens inspirava un cert temor —i també una certa mandra.

Però després de les primeres jornades infructuoses i de familia-rització amb la documentació, els notaris de Cervera van començar a revelar nombrosos secrets: la construcció de la sagristia de la capella del Roser del convent de Sant Pere Màrtir i l’església parroquial de les Oluges van ser els primers contractes d’obra localitzats i els que ens van infondre els ànims i la disposició necessària per entusiasmar-nos amb allò que havíem començat. I efectivament, les tímides esperances dels primers dies, barrejades amb la sensació aclaparadora que ens provocava la visió d’aquells metres lineals de prestages de manuals per consultar, es van veure plenament compensades per l’aparició de contractes, àpoques i documentació diversa relativa a la construcció d’arquitectura religiosa a Cervera i els seus voltants. I si després dels notaris de Cervera van venir els de Guissona, el fet de disposar al mateix

2. Una subcomarca de la Segarra històrica i que avui es reparteix entre les comarques de l’Anoia, la Segarra i la Noguera.


Arxiu Comarcal de Cervera dels fons de les poblacions urgellenques més importants com són Tàrrega i Bellpuig, unit al fet que la Segarra històrica o popular abraçava gairebé mitja comarca de l’Urgell actual, va acabar de configurar l’àmbit territorial del nostre estudi amb la inclusió de la veïna comarca de l’Urgell.

Val a dir, però, que en els inicis de la investigació, el nostre objectiu era treballar únicament la Segarra —de fet, ja hem comentat que la zona on vam centrar la tesi de llicenciatura en formava part— però no es tractava de la comarca administrativa que correspon a la Segarra actual, sinó que la tesi pretenia abastar la denominada “Segarra històrica” o bé “Segarra popular”, atès que estem parlant d’una de les comarques del territori català que ha suscitat més controvèrsia a l’hora de delimitar-la administrativament. D’aquesta manera, encara avui, una part de la comarca de l’Anoia és anomenada popularment la “Segarra calafina” (referent a la zona de Calaf) o bé la “Baixa Segarra” pel que fa a la zona de Santa Coloma de Queralt, avui a la Conca de Barberà, fet que evidencia la poca coherència i l’artificialitat de la divisió comarcal de l’any 1932, que bàsicament és la que es manté actualment.

Francisco de Zamora, el viatger de finals del set-cents, ja definia la Segarra com “uno de los territorios más extensos y poblados de Cataluña”; efectivament, l’àmbit territorial de la Segarra històrica —encara avui altament imprecís— abasta la Segarra administrativa, part del Solsonès, part de l’actual comarca de l’Anoia, part de la Noguera i part de la Conca de Barberà, així com una gran part del que avui és la comarca de l’Urgell. De la mateixa manera, la gran plana urgellenca en sentit històric està repartida en part de l’Urgell actual, en la comarca del Pla d’Urgell, en part de la Noguera i, fins i tot, en una petita porció de les Garrigues. Estem parlant, doncs, de territoris complexos, que han patit al llarg de la història diversos desplaçaments geogràfics, però que d’altra banda s’han vist relacionats irremissiblement.3 A partir d’aquí només faltava un últim pas per decidir-nos a incloure l’Urgell en aquesta aventura. I aquest fet determinant es va produir en comprovar que des de Lleida Raül Torrent i Isidre Puig estaven duent a terme investigaci-ons sobre l’arquitectura religiosa del segle XVIII, centrades bàsicament en la ciutat i en el Pla de Lleida (l’actual comarca del Segrià i part de les Garrigues), de manera que entre l’àmbit d’influència del Pla de Lleida i la Segarra quedava la plana de l’Urgell al mig. Aquesta cir-cumstància, unida a les altres qüestions esmentades anteriorment i al

3. També cal assenyalar que vam desestimar la possibilitat de cenyir-nos a la divisió territorial de l’època que, tot i així, és variable perquè s’anava de les vegueries als corregiments, que constituïen un territori extens però poc coherent.


fet de contribuir a completar, entre els uns i els altres, la investigació de l’arquitectura religiosa de les denominades “comarques de Ponent” va ser el que va provocar que la tesi s’acabés anomenant L’arquitectura religiosa setcentista a la Segarra i l’Urgell.4

Pel que fa a la recerca bibliogràfica, que era el que ens havia de donar la mesura de l’estat de la qüestió de l’estudi de l’arquitec-tura religiosa de l’època del barroc a la Segarra i l’Urgell, vam haver d’acudir, en primer lloc, a les obres de referència com el Llibre de Cervera d’Agustí Duran i Sanpere i en menor mesura la Història de Tàrrega, els seus costums i tradicions de Segarra i Malla i la resta de monografies locals com Guissona d’Eduard Camps o la Història Civil i religiosa de Torà de Jaume Coberó. A banda de les monografies calia una prospecció per les revistes d’àmbit local, com Urtx o Miscel·lània Cerverina, Recull o els Quaderns del Pregoner d’Urgell, en què destaca l’extensa relació d’articles de Llobet i Portella sobre història i art cerverí i de la Segarra durant l’època moderna —a part de ser autor d’algu-nes monografies com Art cerverí del segle XVI o L’hospital de Castelltort. Pel que fa a l’aspecte més estrictament acadèmic, cal assenyalar que Cervera i el seu territori han estat tradicionalment àmbits d’estudi de l’època medieval. La presència de la Universitat, acompanyada durant molt temps per la “llegenda negra”, semblava fer massa respecte als historiadors, mentre Duran i Sanpere clamava que “La Universitat de Cervera ha estat sovint més combatuda i lloada que no pas estudiada”. En els últims anys, però, han vist la llum una sèrie de treballs i fins i tot algunes tesis doctorals que, bé estudiant la Universitat de Cervera des del punt de vista històric i sociopolític (Prats 1993) o bé aprofun-dint en l’aspecte constructiu (Mora 1997), han contribuït a justificar aquest emblemàtic edifici com a almenys una de les obres cabdals de l’arquitectura del segle XVIII a Catalunya.5 Igualment, la magnífica tesi d’Enric Tello sobre l’economia a Cervera i la Segarra del segle XVIII o Josep M. Portella sobre la societat cerverina han aportat un marc necessari per a la comprensió de la realitat de Cervera i la Segarra en el marc del segle XVIII català.

4. Si bé dins la tesi la Segarra té un paper predominant, la inclusió de l’Urgell ens alleugeria d’un cert càrrec de consciència, de cara a futures publicacions, d’haver d’incloure part de l’Urgell actual dins la comarca de la Segarra, “tan a prop i tan lluny” en termes culturals i econòmics avui en dia.

5. Estem parlant, per citar-ne només dos exemples, de la tesi de Joaquim PRATS, La Universidad de Cervera (Lleida, 1987), publicada per Pagès Editors i Centre Municipal de Cultura l’any 1993 amb el títol La Universitat de Cervera i el reformisme borbònic i la tesi de Josep Mora publicada per l’autor l’any 1997 amb el títol La construcció a Catalunya en el segle XVIII. La Universitat de Cervera com a paradigma de l’arquitectura dels enginyers militars.


A més del treball de camp i la recerca bibliogràfica, ja hem co-mentat anteriorment que la investigació d’arxiu havia de ser una part ineludible —i a la fi absolutament predominant— en la nostra recerca. L’Arxiu Històric Comarcal de Cervera ha estat el nucli fonamental de la investigació, no tan sols per la valuosa documentació municipal i parroquial que conserva, així com altres fons d’obligada consulta com el de la universitat o la col·lecció documental i miscel·lània Dalmases i Massot, sinó també pel fet que en aquest arxiu hi trobem els fons notarials de Cervera, de Guissona, de Tàrrega i de Bellpuig, que ja constitueixen pràcticament les poblacions més importants de la zona que estudiem. I atès que les fonts notarials han estat les més gene-roses pel que fa a la documentació que més ens interessa —sobretot contractes d’obres—, resseguir els notaris de totes les poblacions de la Segarra i l’Urgell que tenien escrivania pròpia ha estat un dels nostres objectius: a l’arxiu de Cervera el seguiren l’Arxiu Històric Comarcal de Balaguer, on trobàvem els notaris d’Agramunt i els de Balaguer —que realitzaven moltes escriptures en pobles de l’Urgell—; l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada; pel que fa a la zona de la Segarra calafina, Calaf, Prats de Rei i l’Arxiu Històric Comarcal, i l’Arxiu Diocesà de Solsona, on ens havíem de dirigir per seguir la pista dels notaris de Sanaüja i de Torà. Finalment, els últims fons notarials importants que hem con-sultat són els de Santa Coloma de Queralt i Sarral, ambdós a l’Arxiu Històric de Tarragona. A partir d’aquí, la resta d’arxius consultats ens han aportat documentació de caràcter més subsidiari, però igualment útil i interessant, com ara les visites pastorals del bisbat de Vic, a l’Ar-xiu Episcopal de Vic, els expedients d’esglésies de la Segarra i l’Urgell conservats a l’Archivo Histórico Nacional o a la Real Academia de San Fernando, a Madrid.

D’altra banda, pel que fa a la documentació fotogràfica —molt valuosa sobretot per les imatges anteriors a la guerra civil de 1936—hem consultat l’Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, l’Arxiu fotogràfic de l’Institut Amatller d’Art Hispànic (Arxiu Mas), a Barcelona, i bàsicament l’Arxiu fotogràfic de l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera, que conté fons diversos com el de l’arxiu, el fons Mestres i el Duran i Sanpere. Finalment, la recerca bibliogràfica s’ha dut a terme, bàsicament, a la Biblioteca de Geografia i Història i Història de l’Art de la Universitat de Barcelona; a la Biblioteca de Catalunya; a la Biblioteca de l’Institut Amatller d’Art Hispànic; a la Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UPC, i a les biblioteques comarcals.

Tot i que els fruits de la recerca documental han estat bastant generosos, aquesta no ha estat pas exempta de dificultats, relacionades


gairebé sempre amb la pèrdua o la destrucció de fons documentals durant el període bèl·lic de 1936-1939. Per això no podem deixar de valorar positivament la feina dels historiadors locals, autors d’aque-lles monografies que acostumen a ser miscel·lànies d’història, art i costums d’una població i que avui només trobem a les col·leccions locals de les biblioteques comarcals. Es tracta d’obres que han de ser valorades des d’un punt de vista crític, hem de tenir en compte que ens ofereixen una gran quantitat d’informació, sovint continguda en arxius desapareguts,6 com en els casos significatius de poblacions tan importants com Guissona o Santa Coloma de Queralt.

El treball que presentem —gràcies a la beca Raimon Noguera que ens va ser atorgada per la fundació homònima i que ens ha permès una reelaboració i reflexió més profunda sobre el tema— s’estructura en dos blocs temàtics amb les seves corresponents divisions i subdivisions. La primera part, que hem titulat genèricament “Territori i història” vol acomplir l’objectiu de situar el lector allà on som. La justificació del territori adopta una rellevància considerable, probablement més del que hauria de tenir en un treball d’història de l’art, però el fet de parlar de comarques que avui presenten una divisió administrativa molt discutible i que es correspon poc amb els seus límits “històrics” i tradicionals, ens va convèncer de la necessitat d’aquesta justificació7 mitjançant els estudis que fins avui han tingut en compte el fet que estem parlant de comarques especials pel que fa a la seva imprecisió, sobretot en el cas de la Segarra, al qual dediquem una major aten-ció a través dels treballs de Guiu Sanfeliu, Burgueño i Turull, de la mateixa manera que també ens remetem a fonts d’època moderna, com la geografia de Catalunya del jesuïta Pere Gil, que curiosament considerava que Cervera no formava part de la Segarra.

Pel que fa a la introducció històrica, val a dir que l’afrontàvem amb un cert temor: acabar bastint un “refregit” de dades que no aportessin res de nou o d’interessant al treball. D’altra banda, el fet de tractar una zona concreta, amb vicissituds pròpies, ens feia considerar necessària, una vegada més i des del nostre punt de vista, la inclusió d’aquest apartat, confegit bàsicament a partir de la bibliografia existent però també amb alguna aportació documental, tot i que indiscutiblement no siguem experts en la matèria. És per això que en aquesta part ha

6. Això passa perquè moltes d’aquestes monografies van ser realitzades abans de la guerra civil.

7. Al llarg de l’obra també fem servir exemples que ultrapassen—si bé per molt poc— els límits territorials que ens hem imposat. És el cas de poblacions com Sarral o fins i tot centres més importants com Balaguer o Solsona; la primera com a límit geogràfic de la gran plana urgellenca i la segona com a cap del flamant nou bisbat i zona limítrof amb la part septentrional de la Segarra.


estat de gran importància la referència a una obra clàssica com la de Pierre Vilar, gràcies a la inclusió de la Segarra en una tercera gran zona entre la Catalunya litoral i prelitoral de les grans viles i la muntanya. A partir d’aquí, estudis com el d’Enric Tello i l’existència d’obres de referència dins la història local com el Llibre de Cervera de Duran i Sanpere, així com la publicació d’estudis puntuals sobre poblacions concretes han facilitat notablement la nostra tasca.

El segon bloc, doncs, ja ens condueix de ple al que pretén ser el nucli d’aquest treball: l’arquitectura més com a fet constructiu i com a concreció artesanal dels postulats classicistes, conformada pels mestres de cases i els seus clients, explicada i detallada en l’articulat dels contractes, relativitzada per la tipologia o les característiques dels materials i, fins i tot, per la durada o per les inversemblants peripècies dels processos constructius i administratius. És per això que donem una especial importància a l’aspecte sociològic de la qüestió i intentem fer un repàs als principals condicionants que afavoreixen la voluntat de construir una nova església o reformar l’actual, concretats gairebé sempre en la decadència i la vellúria de l’edifici, més que en l’augment demogràfic o la suposada prosperitat. Les tesis d’Enric Tello, seguint les intuïcions de Pierre Vilar, ja demostren que estem parlant d’una zona de Catalunya més aviat pobra, on la construcció d’un nou temple constituïrà la majoria de vegades una càrrega molt feixuga per a la població. A partir dels documents, doncs, veiem quines eren les fons de finançament d’aquestes obres, així com els escassos exemples de patronatge, exercits bàsicament per l’estament nobiliari i el religiós.

L’apartat dedicat als artífexs —per a nosaltres els grans protago-nistes— pretén reivindicar el paper del mestre d’obres com a tracista ocasional de les obres que ell mateix o altres construïen. En aquest sentit, la forta presència de la tradició gremial —a Cervera el gremi de mestres de cases roman ben actiu fins ben entrat el segle XIX— i la confiança en uns artífexs experimentats fa gairebé innecessàries les or-dres reials per la regulació de l’arquitectura i pocs projectes són enviats a la Real Academia de San Fernando per al seu examen i aprovació. A partir de la documentació estudiada, doncs, constatem la presència de nombroses nissagues de mestres de cases a la Segarra i l’Urgell.

El següent capítol tracta del procés constructiu analitzat a partir de la documentació conservada, des de les gestions prèvies que precedien la construcció d’una nova església —enllaçant amb els condicionants constructius i el finançament— fins a la seva realització material i les vicissituds que podien acompanyar aquest procés. Finalment, procedim a una classificació i comentari dels aspectes formals d’aquesta arquitectura (que dividim en esglésies parroquials i conventuals, capelles foranes o


ermites) i l’arquitectura conventual i hospitalària (que ens prenem la llibertat d’anomenar “arquitectura religiosa habitada”).

L’últim apartat dedicat a l’arquitectura del set-cents a la zona que estudiem es compon d’estudis monogràfics concrets que recullen alguns dels exemples més significatius de la zona: el primer es basa en la influ-ència de la Universitat de Cervera en alguns exemples de l’arquitectura religiosa de la comarca; el segon està dedicat a una església que en gran manera és una conseqüència “estilística” de la Universitat: l’església parroquial de Guissona i el seu convuls procés constructiu; segueixen sengles monogràfics dedicats a les obres a les esglésies de Tàrrega i Cervera durant el segle XVIII. També dediquem un espai a l’església i santuari de Passanant, projectada de forma excepcional per l’enginyer i acadèmic Josep Prat Delorta, i a la influència del bisbe Lasala en la construcció d’algunes parròquies de nova planta durant el seu episco-pat. Com a cloenda, els dos últims estudis monogràfics estan dedicats a obres urgellenques: la producció dels Albareda, mestres de cases d’Os de Balaguer i amb una gran producció arquitectònica a la zona i les esglésies de Tornabous i la Fuliola, de construcció no reeixida.

Pel que fa a les conclusions val a dir que no són definitives, sinó “aproximatives”. Estan contingudes al llarg de l’obra, perquè volem incidir en el fet que es tracta d’un treball àmpliament obert que ha de formar part d’una investigació més exhaustiva que cal relacionar tant amb les investigacions que es porten a terme des de Lleida com amb les d’altres zones de la Catalunya Central. Constatem, doncs, la presència d’una nodrida nòmina de mestres de cases establerts a Cervera a partir de la construcció de la universitat, una obra que no passa desaperce-buda per a l’arquitectura civil i religiosa de la comarca i que, com la catedral de Lleida, que serà l’altre gran centre d’influència durant l’últim terç del segle, va ser projectada per enginyers militars, però construïda per nombrosos mestres de cases formats a peu d’obra que n’irradiaran l’esperit, alhora que s’atreviran amb els seus propis dissenys.

Comptat i debatut, també considerem just i necessari sol·licitar un vot a favor d’un territori poc conegut i afavorit, on el patrimoni històric ha estat massa oblidat i sovint maltractat. I aquesta afirmació general encara esdevé més evident pel que fa a les obres d’època moderna, bàsicament arquitectòniques, des de la massiva destrucció de retaules fins a mobiliari litúrgic divers durant la guerra civil. Sembla, doncs, com si el patrimoni que abasta l’època del barroc no hagués adquirit la pàtina d’antiguitat de les obres romàniques i gòtiques —la flagrant “antipatia” popular vers la catedral nova de Lleida o la Universitat de Cervera, més enllà del seu pes historicosimbòlic, n’és una prova força evident. D’altra banda, alguns projectes de restauració han pretès de


manera arqueològica recuperar algunes de les transformades i “adul-terades” esglésies romàniques i retornar-les al seu “esperit” original, sense tenir en compte la incidència de la història i de la societat en aquestes construccions que havien estat reformades per motius de vital importància, com les reparacions necessàries a causa de l’antiguitat, l’engrandiment de la nau per exigències de la demografia o l’erecció de capelles dedicades a les noves devocions. És per aquesta raó que, dins d’un marc reivindicatiu del patrimoni, considerem que l’època del barroc hauria d’ocupar un lloc privilegiat —o, si més no, més del que li correspon actualment— dins la història de l’art català, això no obstant és durant aquesta època que es configura el perfil definitiu de la major part de poblacions de la nostra geografia.

Però abans d’acabar i partint de la base que tot treball és fruit d’un llarg procés d’elaboració i de reflexió en el qual és primordial la intervenció del factor humà, no puc sinó manifestar el meu agraïment a totes aquestes persones: en primer lloc, si cerco “el perquè de tot plegat”, he d’esmentar la doctora Rosa M. Subirana, per encoratjar-me en la primera incursió en l’estudi de l’art de l’època del barroc; al Manuel Gabriel, per despertar la meva passió per l’art, molt abans d’arribar fins aquí. A tots els responsables d’arxius i biblioteques que he consultat, per facilitar la meva tasca —des dels més llunyans, com l’Archivo Histórico Nacional de Madrid fins a arxius ben dispersos en el territori català entre comarcals, parroquials i episcopals. Especialment vull referir-me a la Dolors Montagut per tants dies en què m’ha deixat fer una quantitat ingent de fotocòpies amb tota la llibertat —aquest fet ha estat de vital importància, sobretot quan no disposava d’un ordinador portàtil—; a mossèn Enric Bartrina i a Joan Farré, per la seva dispo-sició, acompanyada d’agradables estones de conversa. De fet, ha estat als arxius comarcals de Cervera i Balaguer, juntament amb el Diocesà de Solsona —tots tres sota la responsabilitat, en el seu moment, de les persones que acabo d’esmentar (exceptuant el de Balaguer, ara a càrrec de Maite Pedrol i Màrius Gené)— on he passat més hores reme-nant protocols i altres documents. També vull esmentar, però, l’Arxiu Episcopal de Vic, que no vaig visitar en el decurs de la tesi, però del qual he utilitzat, posteriorment, el magnífic fons de visites pastorals de les parròquies que ens ocupen. D’altra banda, també en el marc dels arxius o de la universitat he conegut altres persones que han estat un regal de la fortuna, com Raül Torrent, company dels cursos de docto-rat i màxim responsable del meu engrescament per l’estudi del procés constructiu de l’arquitectura religiosa setcentista, o bé Isidre Puig, per la seva immensa generositat i també per apropar-me a la realitat de l’arquitectura setcentista a la ciutat de Lleida i el seu territori; al Joan Yeguas, per les dèries compartides, entre l’arquitectura i l’escultura; a


Teresa Salat —responsable, en part pel seu entusiasme i per la seva sensibilitat, del meu “enamorament” de Cervera, aquella ciutat que era per a mi tan propera i tan llunyana al mateix temps— per facilitar-me —abans de la seva publicació— les dades de la seva investigació sobre la restauració de l’església parroquial de Santa Maria de Cervera als segles XVIII i XIX, a Virgínia Costafreda, pel document de l’església de Mont-roig, a Joaquim Capdevila, per fer-me avinents les notes d’un maldanenc del segle XVIII —i les seves “transversals” observacions entre la història social i l’antropologia—, o bé a Josep M. Grau i Pujol, de l’Arxiu Històric de Tarragona, que m’ha facilitat la consulta del fons notarial de Santa Coloma de Queralt quan ja estava a punt d’abandonar. Precisament, amb relació a Tarragona i la seva diòcesi, no vull deixar d’esmentar la valuosa tesi doctoral d’Anna I. Serra, que tan amablement em permeté consultar i que tan bé m’ha anat per acabar de perfilar certs aspectes del llibre, per la proximitat territorial entre les zones que ambdues tractem. També ha estat providencial la coneixença amb el Xavier Solà, l’excel·lent tesi doctoral del qual m’ha ajudat a compren-dre un trencaclosques que tenia incomplet. Vull agrair, d’altra banda, al Josep Mora, que m’hagués animat a fer el primer pas per mirar de publicar la tesi i m’hagués presentat al Lluís Pagès, a qui vull agrair la seva amabilitat i disposició amb una tesi acabada de llegir i que a mi em queia de les mans.

Finalment, també he d’agrair infinitament els valuosos comenta-ris i suggeriments que em proporcionà el tribunal que va valorar la tesi, compost per la doctora Carme Narvàez (UB) com a secretària, la doctora Rosa M. Subirana (UB), el doctor Marià Carbonell (UAB) i el doctor Ximo Company (UdL) com a vocals, i el doctor Joaquín Bérchez (UV) com a president. En aquest punt, vull esmentar altre cop el doctor Ximo Company, pel suport i l’aixopluc que m’oferí en incorporar-me al Grup de Recerca Consolidat d’Història de l’Art Modern de la Universitat de Lleida, permetent-me, d’aquesta manera, crear un vincle que potser tenia pendent amb la universitat del meu territori: el de la Segarra i l’Urgell.1

I per acabar, només em resta agrair de manera molt especial al doctor Joan Ramon Triadó, director d’aquest treball, tot el seu suport, mestria, optimisme, valuosos consells i bona amistat, així com al pa-tronat de la Fundació Noguera del Col·legi de Notaris de Barcelona

1. Cal assenyalar que la revisió d’aquesta tesi ja s’ha fet en el marc del Grup de Recerca Consolidat de la Universitat de Lleida “Art i Cultura d’Època Moderna” núm. 2005SGR00618 (dirigit pel Dr. Ximo Company), reconegut pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.


l’oportunitat que em brindaren —mitjançant la concessió de la beca Raimon Noguera— per tal de poder aprofundir en la investigació, de manera que el resultat que avui teniu a les mans hauria estat impen-sable sense aquest temps de maduració posterior a la lectura de la tesi. I, en definitiva, a la meva família —per la seva paciència, estimació i suport—, al Jordi —per ser-hi i per tantes altres coses—, a les ami-gues i als amics i a totes aquelles persones que m’han acompanyat i m’acompanyen en aquest viatge, dels qui sempre he après alguna cosa en algun moment determinat, que m’han fet la vida més agradable i que potser no saben tot el que els he d’agrair, senzillament, per la seva existència.

TERRITORI I HISTÒRIA

EL TERRITORI: UNA JUSTIFICACIÓ. ELS IMPRECISOS LÍMITS DE LA SEGARRA I L’URGELL

De la Geografia de Pere Gil als viatgers del segle XVIII: apreciacions sobre el territori

La primera Geografia de Catalunya fou redactada pel jesuïta Pere Gil l’any 1600: divideix el territori català d’aquell moment en vint-i-set comarques, que, segons Iglésies,1 sembla comptar amb un reconeixe-ment coetani ben clar que s’allunya de les llistes de la que podríem anomenar cultura erudita per acostar-se a la realitat. Pel que fa a la Segarra, les poblacions extremes que esmenta Pere Gil són: Jorba al sud-est, Aguilar a l’est, Ardèvol i Oliola al nord, Preixens a ponent i Bellver i Tarroja al sud. Cal observar que l’erudit considera que la Segarra abasta tota la ribera del riu Sió.2 Aquestes agrupacions i de-limitacions comarcals són ben sorprenents, atès que la comarca no tenia cap caràcter polític ni administratiu, paper que desenvolupaven les vegueries i sotsvegueries.3

Vers el 1600, doncs, en el terreny civil, la divisió administrativa de la Segarra i l’Urgell no coincidia ben bé amb la proposta de Pere Gil i la comarca de la Segarra restava repartida entre les vegueries de Cervera i d’Agramunt, ambdues molt extenses: la jurisdicció d’Agramunt arribava pel nord a Oliana i la de Cervera s’allargava per un extrem fins a Sant Llorenç de Morunys i, per l’altre, fins a Santa Coloma de Que-ralt. Hi havia, això sí, alguna petita demarcació anomenada “Segarra” dins els límits que presenta Pere Gil; és el cas de la vegueria baronial

1. IGLÉSIES 1949, 45.2. BURGUEÑO 2000, 14.3. IGLÉSIES 1949, 46.


de Segarra, dins dels dominis del duc de Cardona, la qual comprenia, entre altres pobles, Tarroja, Montfalcó Murallat, Calaf, Castellfollit i Torà (en el centre de la batllia). La sotsvegueria de Prats de Rei tam-bé era coneguda com de Prats i Segarra. D’altra banda, en el camp eclesiàstic, la denominació comarcal segarrenca abraçava parròquies tant del bisbat d’Urgell com del de Vic i l’acabat de crear bisbat de Solsona, mentre que el Pla d’Urgell delimitat per Gil estava a cavall de quatre diòcesis (Urgell, Solsona, Tarragona i Vic).4

La Geografia de Pere Gil és coetània a la creació del bisbat de Solsona, que va comportar una nova divisió eclesiàstica i al mateix temps va modificar la geografia administrativa d’aquestes comarques. Una franja de parròquies pertanyents al bisbat d’Urgell passaren a la nova diòcesi, que també incorporà parròquies i deganats vigatans. Així, el deganat de Cervera comptarà amb onze parròquies de la Segarra popular, el que farà que el topònim “Segarra” comenci a associar-se amb Cervera. Tal i com afirma Burgueño, “l’adopció del topònim Segarra per Cervera tenia un avantatge simbòlic: confirmar en l’ima-ginari social l’oposició i el sentiment diferencial amb Tàrrega i el seu país planer.”5

Entre les parròquies que romangueren dins el bisbat de Vic es fundà el deganat de Sant Antolí, amb parròquies, com la de Gàver, identificades com a segarrenques per Pere Gil. Aquest deganat fou absorbit pel de Santa Coloma de Queralt, creat l’any 1634. Burgueño conclou que:

el canvi de contingut del nom Segarra obeiria fonamentalment a raons de percepció del paisatge, però no deixaria d’estar con-dicionat per factors polítics. Sigui com sigui, a començaments del XVIII el procés d’expansió segarrenca ha culminat; en el mapa publicat per Josep Aparici el 1720 el terme Segarra apareix retolat en dos indrets, prop de les Oluges i a Santa Coloma de Queralt.6 El 1708, el mateix autor havia redactat una descripció geogràfica de Catalunya amb una llista de comarques en què incloïa una «Sagarra alta y baxa»: hom pot suposar que així es referia, res-pectivament, a la Segarra septentrional i meridional.7

Pierre Vilar, a Catalunya dins l’Espanya moderna, retreu a alguns viatgers del segle XVIII com Arthur Young8 el fet d’haver ignorat en les seves obres la definició de “tota una Catalunya mitjana que escapa a la

4. IGLÉSIES 1949, 106.5. BURGUEÑO 2000, 17.6. BURGUEÑO 2000, 19.7. BURGUEÑO 2000, 19.8. YOUNG 1987, 62 i 102.


definició de desert muntanyenc com a la d’horta litoral”,9 i en la qual s’haurien trobat la Segarra i l’Urgell. Per això Vilar proposa delimitar tres Catalunyes i no dues, en la seva primera caracterització de la des-igualtat en el creixement i les transformacions agrícoles del segle XVIII. Així doncs, Vilar proposa que la primera Catalunya estaria constituïda per la Catalunya litoral i la de les grans viles; a la banda oposada, la segona Catalunya seria la muntanyenca, i enmig de tots dos territoris resta tota una altra Catalunya mitjana d’altiplans, on se situarien la Segarra i l’Urgell, caracteritzada per la coexistència de velles i noves formes de producció, comercialització i consum.10

El 1788, en un dels seus viatges per Catalunya, Francisco de Zamora percep clarament el canvi de l’Urgell a la Segarra anant de Tàrrega a Cervera: “Poco después de este pueblo [el Talladell] se descubre Cervera, y casi desde él también empieza a variar el terreno y a formarse lo que llaman Segarra”. Esmenta la Móra, Fonolleres, la Curullada, Granyanella i Granyena “todos pueblos cortos [de població], muy inmediatos unos de otros, como en toda la Segarra”. També afirma que “La Segarra es uno de los territorios más extendidos y más poblados de Cataluña”.11

Finalment, vers el 1800, mossèn Domènec Costa i Bafarull, fill de Solsona i rector de Castellnou de Seana, presenta la diòcesi solsonina dividida en tres països:

Lo más áspero y monuoso cae al norte de Solsona, y se llama la Montaña o los Pirineos Bajos. Lo que se comprende desde Solsona hasta Tárrega es el territorio medio o la Segarra. Y lo que hay desde Tárrega hasta el lugar de Sidamunt (...) es el país llano y parte del territorio llamado el Urgel.12

Pel que fa a la Segarra o territori mitjà de l’allargassat bisbat, concreta encara més:

desde los montes hasta encontrar Tárrega, país medio entre lo montañoso y llano, se divide en dos clases. Desde la misma villa de Tárrega hasta las de Biosca, Torà i Castellfollit, se dice pro-piamente Segarra (...) cuya capital es hoy Cervera según Florez (...) Desde dichas villas hasta Solsona se denomina Segarra alta, cuyo territorio y el que hay desde Solsona hasta encontrar la cordillera de los Pirineos bajos es por lo general quebrado y tiene

9. VILAR 1979, vol. III, 231.10. TELLO 1995, 279-280.11. ZAMORA 1973, 254; també a BURGUEÑO 2000, 21.12. COSTA BAFARULL 1959, 552, també segons BURGUEÑO 2000, 21.


mucha afinidad con la Montaña, por más delicioso y templado, y se hallan trechos de terrenos bastante llanos y fértiles.13

LA SEGARRA I L’URGELL AL SEGLE XVIII

La guerra de Successió

Abans de la guerra de Successió, Cervera havia aconseguit el títol de ciutat l’any 1702, ja que el nombre d’habitants, més de 3.000 i sobretot el canvi que havia experimentat amb l’augment del nombre de nobles i artesans que vivien a la població, junt amb les diverses obres urbanes que s’havien realitzat, justificaven l’atorgament del pri-vilegi. El mes de setembre de l’any anterior, Felip V havia passat per Cervera, havia jurat els privilegis de la població, tal com ho havien fet els monarques anteriors, i havia ennoblit el paer en cap.14

Durant els primers anys de la guerra de Successió, les hostili-tats possiblement no afectaren gaire la ciutat de Cervera.15 Les actes municipals, fins el 1705, no mostren cap preocupació del Consell pels esdeveniments bèl·lics del moment i el mes de setembre d’aquest any Cervera proclama obediència a Carles d’Àustria; es recluten soldats per col·laborar al setge de Barcelona i es faciliten animals per al transport, mentre a començaments de l’any següent els cerverins han d’auxiliar la ciutat de Lleida, tant en homes com en subministraments.

Durant el mes de març de 1706, Felip V, camí de Barcelona, torna a passar per Cervera i les autoritats municipals li presten, novament, obediència.16 Com a conseqüència d’aquest fet, el dia 5 d’abril la ciutat és ocupada i saquejada per les tropes de l’arxiduc.

D’arreu d’aquestes comarques ens arriben notícies sobre la guer-ra: la gent marxava dels pobles fugint de les ràtzies filipistes, com ho demostra la declaració dels homes de Castellnou de Seana davant Joan Baptista Pasqual, arrendador de les menuderies de la baronia de Bellpuig l’any 1708. Els castellnouencs afirmaven que no havien pagat

13. COSTA BAFARULL 1959, 552.14. LLOBET PORTELLA 1992, 166.15. LLOBET PORTELLA 1989, 69-74. En una súplica presentada per Fèlix Ribes a

les autoritats municipals cerverines i llegida al consell celebrat l’11 de juliol de 1716, l’escultor manifestava que el retaule no s’havia col·locat a la capella perquè havia hagut de desplaçar-se a Barcelona amb motiu de la guerra, malgrat les seves peticions que el retaule fos lliurat als paers cerverins no ho aconseguí fins l’any 1709. Tot i que el retaule havia estat des d’aquella data fins al 1716 sota la custòdia dels paers, s’havien malmès moltes peces, cosa que havia obligat Fèlix Ribes a fer-les de nou, la qual cosa li havia ocasionat unes despeses que calia que fossin compensades.

16. LLOBET PORTELLA 1992, 167.


els drets corresponents perquè havien hagut de fugir de casa quan s’havia d’arreplegar el cànem i la verema de la collita de 1707, i els pocs que havien tornat només van recol·lectar el que “van deixar los dits soldats en dit terme” i recollir alguns cànems negres i podrits i una mica de raïm dolent.17

Els estralls dels exèrcits filipistes també afectaven les esglésies, hi cercaven gra, joies i objectes litúrgics de valor. Sembla que a Bellvís els robaren la imatge de la Mare de Déu de les Sogues, mentre que a Castellnou de Seana foren més previsors i s’emportaren a Utxafava la imatge de la Mare de Déu de la Cabeza, que van amagar per tal d’evitar-ne el robatori.18

Igualment l’allotjament de soldats provocava nombroses dificultats a la població: l’any 1709 les autoritats municipals de Calaf demanen al comte de Starhemberg —comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria— que atesa la precària situació de la vila, motivada per les forces que ja hi havia, calia evitar l’arribada de nous contingents militars. Una altra carta a un alt dignatari, Ramon de Vilana-Perlas, descriu:

En esta villa de Calaf se halla de quartel el Conde Joerges, goberna-dor del Regimiento de Dragones Reales o Imperiales de Herbeville, y que todo su Regimiento está cosa de media hora en diferentes lugares del Abadiato de Cardona y de la Baronia de Boxadós, y asimismo no puede ignorar V.I. que tres Regimientos de Caballería y dos de Infantería holandesa están acampados en Prades (Prats) del Rey con sus generales Bellcastell, Triborn y Santamant; todas estas tropas han forrageado en estos parages, y totalmente se han comido los trigos sin que hasta ahora haya sucedido el menor desorden, pues los paisanos, en consideración de que no había pajas, ni granos groseros, para poderse mantener la caballería, han tolerado con mucha paciencia la destrucción de sus frutos, no obstante la esterilidad de granos y suma carestía.

El pacifisme tolerant dels calafins contrastava amb la conducta menys tolerant dels pagesos de Castelltallat, Aguilar de Segarra i la Molsosa, els quals “Con armas han pasado a impedir a las dichas tropas segar forrages, y de aquí han seguido haber escopetadas entre paisanos y sol-dados, y herir algunos, que todas las montañas de dichos respectivos términos están continuadamente en armas”.19 El malestar a les pobla-cions era evident, fins al punt que a Cervera Francisco Sabater Meca

17. MESTRE 1992, 22.18. BACH 1972, 186.19. RIBA 1997, 195.


demana reforços per castigar els jurats dels pobles de Sedó, Guissona, Selvanera, Sanaüja, Torà, Calonge, Castellfollit, Anfesta, Calaf i Co-pons perquè no havien complert amb la provisió que se’ls demanava al quarter de Tàrrega.20

A Cervera es produeixen nous saqueigs i destruccions en anys posteriors fins que, al final del mes de juliol de 1712, bona part de la població es veu obligada a abandonar la ciutat a causa de la insegu-retat i a dirigir-se cap a Lleida, ciutat en la qual els cerverins fugitius s’establiran durant onze mesos. A la tornada, cap a mitjan 1713, els cerverins van trobar la població pràcticament arruïnada. Amb el desig d’aconseguir de la cort reial alguns beneficis compensatoris, el Consell municipal va acordar la tramesa a Madrid de dos síndics amb l’espe-rança d’obtenir la major quantitat possible de privilegis. A partir d’aquí s’exagerà l’actuació dels cerverins a favor de Felip V durant la guerra de Successió, amb la qual cosa es començà a formar la llegenda de la fidelitat a ultrança de la població.

Acabada la guerra, les seves conseqüències encara es feien sentir en moltes poblacions del territori: l’any 1717 el Comú de la vila de Torà fa una súplica perquè sigui rebaixada la contribució, a causa del massiu abandonament de moltes cases i el consegüent despobla-ment, propiciat en part per l’excés de càrregues impositives.21 D’altra banda, sembla que aquest també fou un any d’angúnies a Guissona, on per motiu de les contribucions endarrerides, hi foren enviats uns vint soldats del regiment de Dragons de Lusitània; els veïns, espantats, s’apressaren a fugir de llurs cases. Sembla que aquest esquadró s’establí indefinidament a Guissona, ja que de l’any 1725 fins al 1731 trobem diversos oficials d’aquest esquadró que formen part de la Congregació dels Dolors.22

Finalment, un document excepcional el constitueix el manuscrit d’Aleix Ribalta, pagès del Palau d’Anglesola. Comença l’any 1736 amb una crònica dels esdeveniments més remarcables del segle anterior, com la guerra dels Segadors o la plaga de llagosta, i continua amb el relat de la guerra de Successió, explicant fets que s’esdevingueren a l’Urgell i terres veïnes, però també a Barcelona i fora de Catalunya.23

Hem seleccionat la part final —publicada per mossèn Antoni Bach— d’aquesta crònica d’Aleix Ribalta, pagès benestant que esti-

20. COBERÓ 1982, 135.21. COBERÓ 1982, 135.22. CAMPS, SANTAEULÀRIA 1982, 342.23. Bach (1986, 172) considera que una part d’aquesta informació la podia rebre

de fonts escrites, però les incorreccions en els noms de personatges o de pobles denoten que bona part de les notícies podien tenir una procedència oral.


mava la terra i home reflexiu i crític amb les malvestats que sempre comporta una guerra:

Ab diferents paratges tinch dit que nos acostam als treballs, y com ya veus que la guerra està acabada diràs, ahont són los tre-balls?; també te advertesch que de Barcelona en avant y ha una gran part de Catalunya, y no sen ha parlat cosa; sols te diré que lo any que eren en Calaf, entrà una armada de francesos per la part de Girona, y posaren citi y se guanyà, y com en aquell pahís no só molt capàs, no puch referir lo que passà, com per estos paratges, que a sis horas al rededor se van mantenir molts anys las dos armadas, que si de cada campaña se avia de escriurer lo que pasava y los rencontras, que tenian molts dias las partidas, ab dos campañas se hauria escrit lo present llibre.

Assí te fas un resumen ab estas breus líneas dels treballs porte la guerra. Primerament, quant se mude un camp, que entre en pahís contrari una hora al rededor de la armada va un camp bolant, sens officials, y estos prenen tot lo que troban, y a vegadas des-honrar com o executaren en alguns pobles vehins de est paratge quan vingué la armada; acostumen a segar los sembrats en títol de ferratge; a vegadas sen porten les garbas segades, y altras ve-gadas los grans de les sitges, y així te advertesch que si mai veus guerra, nos pot fiar cas de ningú, que tenim la experiència de la guerra passada, que los paisans dels pobles ensenyaven les sitges, que moltes sen auria salvat si no se aguesen ensenyat; que se ha experimentat que en lo batrer, omplir una sitja de gra y estar algo retirada, y un dels mateixos descubrirla, y alguns se salvaren fent lo amo mateix la sitja sens valerse de ningun foraster de la casa y fentles algo extraviadas del poble sen salvan algunas.

En lo any 1708 nos cullí cosa y se alimentave tota esta terra de Agramunt, que y era la armada del Orleans, del gra que prenian per aquellas montanyas. Y en esta petita nota, si tens algo de judici, la pots allargar, que per tu faràs. Lo deixar los pobles des-pués de haver pasat la guerra tots sen empenedeixen, que antes de deixar casa, si deu pensar molt, que aquell temps sols es per los que no tenen que perdrer.24

24. BACH 1986, 185-186.


Un cas particular: Cervera i la universitat literària

La història de la Cervera setcentista està marcada per dos fets transcendentals, l’un conseqüència de l’altre, que superen l’àmbit local i comarcal: es tracta de la guerra de Successió i la posterior creació de la universitat.

La construcció del majestuós edifici, enclavat en un urbanisme atípic per les seves dimensions, va suposar un trastorn per a la mo-nòtona i intranscendent vida local. El nombre d’habitants va augmen-tar (l’auge demogràfic, però, ja s’havia iniciat a finals de la centúria anterior), es van realitzar reformes urbanístiques (concretades en un agençament, tot i que escàs, dels carrers i de les cases), va irrompre el bullici estudiantil, les autoritats locals competien amb les universitàries, l’empobrida economia domèstica es va veure beneficiada amb uns in-gressos addicionals gràcies a l’allotjament d’universitaris, els comerços van vendre més; es van incrementar les festes (bàsicament les de tipus oficial) i se’n van revitalitzar algunes que ja estaven instituïdes (amb un caire marcadament cultural: escenificacions teatrals, per exemple); la ciutat fou visitada més assíduament pels personatges de la cort i les autoritats, fet que denota una major relació entre el consistori i els òrgans del poder; va augmentar el nombre d’eclesiàstics, especial-ment els regulars (els jesuïtes acaparaven la majoria de les càtedres universitàries i regentaven una institució docent pròpia; els sacerdots i els frares dirigien col·legis majors).25

Cervera en temps de Felip V

Els estralls produïts per la guerra de Successió l’any 1714 eren evidents: enderrocs, conreus destruïts, camins malmesos, el comerç desbaratat, etc. Al cap de dos anys de l’acabament de la guerra es va intentar fer una descripció detallada del terme, missió encomanada al comissari Josep Martínez, el qual fa una acurada anàlisi de la ciutat i del terme, avalua la situació de l’agricultura i fa un cens de població que palesa els desastres de la guerra.26

L’historiador Josep Corts, contemporani dels fets, també ofereix un resum estadístic de la situació a Cervera després de la contesa, l’any 1716, a Estado Antiguo y Moderno (llibre II, núm. 135-140):

Abans de la guerra, la ciutat era opulenta de tot el referent al proveïment dels naturals i restaven marges per als forasters. Les

25. PORTELLA 1987, 525-526.26. DURAN 2001, 403.


terres eren tan poblades d’arbres i vinyes que semblaven un jar-dí. S’hi collien més de dues mil arroves d’oli i més de sis mil càrregues de vi.

Continua explicant que:

El nombre d’habitants era d’unes 800 famílies, i augmentava cada dia. Hi havia 20 cases de cavallers, moltes persones de distinció i de totes facultats i oficis. Després de l’evacuació de les tropes imperials, les famílies havien estat reduïdes a 400; la major part de les cases de sacerdots i cavallers eren deshabitades, els convents reduïts a molts pocs religiosos, i tots els habitants submergits en la misèria.27

Finalment, Corts afegeix que les pèrdues, calculades per homes prudents, comptant-hi saqueigs, devastació de terres, allotjaments, con-tribucions, enderrocs i reconstrucció de muralles, composicions amb els voluntaris, bagatges, propis, guies i altres despeses del servei de tropes, pugen a 740.000 lliures.

Josep Corts també prengué part en les respostes a una altra mena de qüestionaris tramesos des de Madrid; un de l’any 1719 feia refe-rència a les cases on podien allotjar-se els estudiants de la universitat, al comerç i als preus del mercat, a la dotació d’aigua i al geni de la gent. Aquesta consulta obeïa, evidentment, a les denúncies rebudes a Madrid sobre la mala disposició de Cervera amb relació a la instal-lació de la nova acadèmia.

Els canvis experimentats a causa de la guerra també afectaven altres sectors de la vida ciutadana: per ordre del capità general de l’exèrcit del Principat, foren ratllats els textos oficials que feien referència a la submissió de la ciutat a l’arxiduc, encara que hagués estat passatgera; i fou cremat el retrat de l’arxiduc que, segons Duran i Sanpere, havia pintat Pere Pau Muntanya.28

La construcció de la Universitat

Durant els dies 18, 19 i 20 de desembre de 1718 es va celebrar a la ciutat l’inici de les obres de l’edifici, per la qual cosa els carrers es van engalanar amb motius diversos: la plaça de davant de la universi-tat es va decorar amb un arc triomfal que servia de porta. El dia 19, aniversari del rei, es va col·locar la primera pedra. Tota la població va

27. CORTS 1723-1740, 135-140. Segons DURAN 2001, 407. 28. DURAN 2001, 408.


participar en la solemne processó que va fer-se fins a les excavacions dutes a terme per tal de fixar els murs de l’edifici.29

L’edifici havia d’aixecar-se en un solar ocupat per vint-i-dos cases i per l’antic hospital, les façanes del qual donaven a una gran bassa, mentre que al seu darrere hi havia uns horts i la muralla. L’any 1719 es va dur a terme el terraplenat del barranc situat entre la plaça de Santa Anna i el convent de Sant Francesc, damunt del qual es van fer els fonaments del nou edifici acadèmic; quedava així delimitat el passeig del davant de la universitat, a la banda sud del qual tenia una amplada irregular determinada precisament pel recobriment de l’esmentada bassa. J. Corts alabava el traçat del passeig ja que “es de gran conveniencia en el invierno por gozar del sol, por tener el aspecto a mediodía y en las noches del verano es frecuente los concursos por correr el aire allí”.30 A les famílies a les quals els havien expropiat les cases, l’Ajuntament va acordar pagar-los el lloguer d’altres habitatges durant mig any i els avançava els diners necessaris per tal que tinguessin temps d’edificar la seva pròpia casa.

L’any 1740 l’edifici encara no s’havia acabat, tot i això es van començar a fer classes a la planta baixa; entre 1745 i 1751 les obres es van interrompre per tal de fer-ne la corresponent inspecció. El mes de març de 1751 es va reorganitzar la junta i es van dibuixar els nous plànols que, adaptats als antics, en preveien la finalització.31

El finançament de l’edifici va anar a càrrec dels cerverins, a compte del que havien de pagar al cadastre. Les 3.000 lliures anuals que es recaptaven van pesar com una llosa sobre les pobres economies do-mèstiques i més si tenim en compte que la tributació era doblada, ja que en concepte de quístia es recaptava una quantitat similar. A més, la distribució fiscal no era equitativa: els que tenien més i controlaven el sistema eren els que pagaven menys. Les queixes de les associacions gremials sobre l’elaboració dels llibres del cadastre foren constants i la situació de l’Ajuntament també era delicada, ja que havia d’assumir, d’una banda, el finançament de la universitat, i de l’altra, el pagament d’interessos alts als censalistes. Era una economia viciada, atès que les

29. PORTELLA 1987, 329.30. CORTS 1723-1740. Segons PORTELLA 1987, 329-330.31. El 1718 Francesc de Montagou va fer el primer projecte de l’edifici. De l’any

1720 al 1745 les obres foren supervisades pel barceloní Francesc Soriano, nomenat ar-quitecte major de les obres de la Universitat de Cervera i autor d’un segon projecte que va ser descartat a favor d’un tercer presentat per l’enginyer militar i arquitecte Miguel Marín. La capella fou inaugurada el 18 d’octubre de 1762, mentre l’ornamentació i el retaule, traçat i realitzat per Jaume Padró, ho va ser el 1777. La cúpula es va construir l’any 1789 (MORA 1997).


carències pecuniàries implicaven nous préstecs, amb la qual cosa el consistori estava cada cop més embargat. Per tal d’evitar aquest cercle tan gravós es van buscar solucions més o menys afortunades amb la finalitat d’anar redimint els censos endarrerits amb els diners recaptats amb els arrendaments i altres arbitris.

Del bisbat de Solsona al de Cervera?

Felip V també va intentar convertir Cervera en una seu episcopal, però la forta oposició de les parròquies va fer fracassar el projecte. Efectivament, una de les mercès que els dos síndics de la ciutat de Cervera tramesos a Madrid el 28 d’agost de 1713 havien de sol·licitar a Felip V era que el bisbe i el Capítol de Vic residissin a Cervera; si això no era factible, havien de demanar que la seu del bisbat de Solsona, del qual formava part Cervera, hi fos traslladada o, si més no, que es creés un nou bisbat amb seu a Cervera. Acabada la guerra de Suc-cessió, doncs, la pretensió de les autoritats cerverines d’obtenir la seu del bisbat sembla que arribà a preocupar seriosament els sectors que controlaven les institucions solsonines; una lletra del duc de Cardona al govern municipal de Solsona el 20 de maig de 1718 “offerint-se a protegir la ciutat contra la pretenció de Cervera en punt de transferir la silla episcopal” palesa que la temença del trasllat es mantenia. A més, el 1717 ja havia vist suprimida la Universitat, juntament amb les altres de Catalunya, en benefici de la de Cervera, erigida aquell mateix any.32

Les esglésies i comunitats de beneficiats de Berga, Cardona, Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Torà i Biosca —la part mitjana i alta del bisbat— presentaren un memorial on es fan ressò del rumor que el govern municipal i l’església de Cervera haurien aconse-guit convèncer Felip V perquè patrocinés el trasllat de la seu episcopal a Cervera. Tot seguit s’exposaven els principals inconvenients d’aquest canvi, sobretot a base de contrastar les ciutats de Solsona i Cervera: Es fa referència, primer, a la desigual situació geogràfica dins el territori diocesà, cèntrica en el cas de Solsona i perifèrica en el de Cervera, per la qual cosa el canvi resultaria especialment negatiu per a “la part de muntanya”; també es deia que el bisbe era a Solsona, a més, senyor feudal d’una part de la ciutat i el seu terme i de diversos llocs de la comarca, d’aquesta manera era “molt més respectat y venerat”. Així mateix, s’afirma que “la structura y disposició de una y altra població” o “la disposició y planta del tot de la població” abonaven el manteniment

32. PLANES ALBETS 1997.


de la seu a Solsona. Quant als “edificis, casas y habitants de Solsona”, tot i no donar xifres, s’afirmava que “si no excedeixen, són almenys en igual número que los de Cervera”.33 Destacava especialment el fet que Solsona disposava de catedral, millor que no pas l’església parro-quial de Cervera, es deia, i de palau episcopal, que a Cervera caldria construir. El trasllat, en darrer terme, s’augurava conflictiu “per los indispensables litigis, causas y qüestions judicials que de esta novedat se originarían entre las mateixas iglésias”.34

L’economia de la Segarra i l’Urgell: la pervivència de l’emfiteusi i el règim senyorial

L’estructura feudal de la Segarra i l’Urgell no diferia gaire d’al-tres zones de Catalunya en què els senyors posseïen la jurisdicció i el domini directe de la terra.35 Tot i això, molts historiadors insisteixen en la importància de tenir en compte les particularitats de la història local i comarcal per aproximar-nos correctament a la realitat. Ja hem assenyalat anteriorment que el mateix Pierre Vilar ja havia suggerit l’existència de “vàries Catalunyes”, a partir d’algunes respostes a l’en-questa de Francisco de Zamora.36 D’aquesta manera, Tello afirma que, sota un mateix règim senyorial, a Catalunya havien cristal·litzat dues formes molt diferents de relació, dels homes amb el medi i dels ho-mes entre ells, a través dels drets de “possessió” dels recursos bàsics que conferia l’emfiteusi. A la Catalunya Vella dominava el mas37 i a la Catalunya occidental els habitatges concentrats. Així doncs, als pobles i a les viles de la Segarra i l’Urgell el mas era l’excepció, i a les grans extensions de terra hi dominava la divisió parcel·lària, el sistema de cultiu predominant era el policultiu de bancals intercalats: vinya, oli-vera i ametllers alternats amb cereals.38 És ben gràfica la descripció

33. Segons les xifres dels problemàtics recomptes de població de la primeria del segle XVIII, Solsona tenia menys cases i habitants que Cervera —1.593 i 2.112, respecti-vament—, segons el cens de 1718 (IGLÉSIES 1974, 1224 i 1232).

34. PLANES ALBETS 1997. 35. Als seus estudis d’economia agrària a la Segarra del segle XVIII, Enric Tello

fa una relació força exhaustiva dels nobles que senyorejaven la comarca (TELLO 1995, 42-45).

36. VILAR 1979, vol. III, 627-55.37. A la Catalunya Vella, la cessió del domini útil dels masos als pagesos per

part dels senyors, mitjançant la relació d’emfiteusi, era clarament favorable al pagès, ja que pagava un cens irrisori al senyor per una gran quantitat de terreny i, en canvi, cobrava una part dels fruits dels masovers o subenfiteutes, atès que en aquests masos amb grans extensions de conreu es podien crear masoveries o subestabliments.

38. L’enquesta feta al cadastre de 1716 va obtenir a les poblacions de la Segarra una resposta estàndard: el terme es componia “parte de tierra de sembradura, parte


que sobre Guissona apareix a l’enquesta de Francisco de Zamora, feta entre els anys 1789-1791:

parece sirve de algun estorvo para la cosecha de granos el sem-brarse la maior parte de ellos dentro de las viñas, que aun las mas estan plantadas de olivos, y como una cosa priva el buen cultivo de la otra, es motivo, y lo enseña la experiencia, que quedan tales tierras mui cortas en sus productos, pues siendo así que está plantado el término de bastantes olivos, son escassísimas las cosechas de Azeite, siendo mejores y mas continuas en parte donde separadamente se cultiva, como en las Villas de Arbeca, Borjas Blancas y otras de aquella comarca.

Efectivament, els rendiments de les diverses collites combinades sempre eren mediocres i sovintejaven les males anyades deficitàries. Però tal i com afirma Tello,39 el redactor d’aquesta resposta sembla que s’oblida que, precisament, la incertesa dels rendiments era el que convertia aquest policultiu en un mal necessari.

Així doncs, en aquesta zona no hi havia prou capacitat per aug-mentar la producció per tal que molts pagesos esdevinguessin masovers, mentre tots continuaven pagant la renda feudal als senyors:

els parcers ho eren de les heretats dels nobles, l’església i algun hisendat a les portes del privilegi de casta, que acumulaven unes poques terres bones i regades. Un cop pagats “al rei el cadastre i al senyor el delme” no restava per a la majoria prou marge ni tan sols per tirar endavant, sense recórrer a d’altres múltiples activi-tats complementàries —llogar-se com a jornalers, la manufactura de cànem o lli i la filatura domèstica i bàsicament femenina i infantil— i, tot sovint, haver de caure en l’endeutament,40

que es va convertir en el principal mecanisme d’obtenció de renda en aquesta zona.41 Els prestamistes eren els hisendats, la petita noblesa, els comerciants i l’Església, grups socials sense cap interès per la terra i que quan percebien una parcel·la a causa dels deutes de l’antic propie-tari, només retenien les millors terres de secà i de regadiu, mentre la

de algunos olivares de malissima calidad, parte de matorrales, y parte de hyerma, que producen trigo, mestall, Hordio, Avena, Espelta, Mill, Vino, muy poco Azeyte, algunas almendras y Nueces”. Quan hi havia una mica d’aigua per regar s’esmenten, sobretot, el cànem i alguns llegums (TELLO 1995, 287).

39. TELLO 2002, 64.40. TELLO 1995, 467-469.41. Els instruments utilitzats foren els censals o els préstecs sense data de retorn

amb interessos i les vendes a carta de gràcia o vendes per un valor inferior al real amb dret a recuperar pel mateix preu allò que s’havia venut (FERRER 2003, vol. 5, 256).


resta les venien a petits camperols que també s’havien de carregar amb censals, ja que difícilment tenien els diners per comprar-les. Aquesta estructura dificultava l’aparició de nous grups socials capaços de di-namitzar o d’introduir innovacions en el sistema de conreus, segons Llorenç Ferrer: “Ésser camperol acomodat, comerciant o hisendat era part d’un mateix procés: viure de l’especulació amb les dificultats de les petites explotacions i acabar invertint els recursos en censals”.42

D’altra banda, la nova fiscalitat borbònica amb la creació del Reial Cadastre representà una altra forma d’opressió per a molts pagesos, com ho demostren les queixes de molts pobles quan denuncien les errades en l’avaluació de les terres. Antoni Bach aporta una notícia de l’any 1721 referent al Palau d’Anglesola en què es posa de manifest el dramatisme de la situació:

Congregats de consentiment y asistencia del honorable Francisco Queralt batlle (...) nosaltres els conreyants del terme de la No-vella, del Prior de Catalunya (...) podent lo dit senyor sempre y quant volgués privar dits conreyants lo cultivar dites terres, sens que per assò aguessen contret denguna obligació a dit Senyor, y com vuy se vehuen impossibilitats de poder conreyar aquelles, respecte de no plourer y per ditas terras haver de portar la càr-rega de pagar la Real Cadastro, que importa molt més del que utilisa; per ço dits conreyants fan renuncia de ditas terras a dit Prior de Catalunya.43

Pel que fa a les càrregues impositives de tipus feudal, posem com a exemple el poble de Ribelles, a la vall del Llobregós, en què el delme es pagava a la marquesa de Tamarit, baronessa de Ribelles, i la primícia al rector de la parròquia de Santa Maria, el qual també percebia la cinquena part del delme de la baronessa. El delme que rebia la baronessa era arrendat per 200 lliures anuals i el rector també n’obtenia la part proporcional.44 Precisament la marquesa de Tamarit també era la receptora del delme al terme de Massoteres, Palauet i Talteüll segons explicita el mateix cadastre:

Decimador universal de dit terme y parròquia de Massoteres, Palou y Taltaüll, la Il·lustre Sra. Marquesa de Tamarit; lo delme se pague de tots grans y de vi de dotze, una; lo que regularment produeix uns anys ab altres és dos-centes y dotze quarteres de grans, és

42. FERRER 2003, vol. 5, 257.43. ADS: Fons del Palau d’Anglesola, núm. 43, fol. 1. Segons BACH 1972, 48.44. AHL: Cadastre. Caixa 105. Notícia facilitada per M. Gabriel, extreta de la

seva monografia inacabada sobre Vilanova de l’Aguda.


a saber de set quarteres de blat, cent y quatre de mestall, vint-i-cinch de ordi, sinquanta de espelta, setze de sivada y sinquanta y sis càrregas de vi; prevenint de que per tenir lo rector de dita parròquia lo delme en moltes propietats de dit terme, ve a tocar-li la undècima part de tots los mencionats fruits, prevenint que dita Sra. Marquesa precebeix en dit terme entre censos y quísties la cantitat de cent-sexanta lliur

ARQUITECTURA RELIGIOSA DEL SEGLE XVIII A LA SEGARRA I …...fundaciÓ noguera estudis, 35...

Documents

Transcript of ARQUITECTURA RELIGIOSA DEL SEGLE XVIII A LA SEGARRA I …...fundaciÓ noguera estudis, 35...