BREU INFORME SOBRE LA APLICACIÓ PER L’ESTAT ESPANYOL DE LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITARIES

EN RELACIÓ A LA LLENGUA CATALANAOctubre de 2007

CONTINGUT

1. Introducció......................................................................................................21.1. Presentació..................................................................................................21.2. El context general del present informe........................................................31.3. Valoració general del segon informe presentat per l’estat espanyol sobre l’aplicació de la Carta europea............................................................................7

2. Comentaris i Declaracions presentades d’acord amb l’article 16.2 referits a l’aplicació de la part II de la Carta europea: “Objectius i principis cercats de conformitat amb el paràgraf 1 de l’article de la Carta” (article 7).................................................................................................9

2.1. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.1.a), c) i d): La manca d’acció en el reconeixement, la promoció i el foment de la llengua catalana.....92.2. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.1.b) i e): Les divisions administratives de l’Estat Espanyol en tant que obstacle pel foment de la llengua catalana................................................................................................112.3. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.2. L’absència de efectes jurídics amb l’entrada en vigor de la Carta a l’Estat Espanyol...........................122.4. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.3: La manca de foment de la comprensió mútua entre tots els grups lingüístics de l’Estat....................12

3. Comentaris i Crides d’Atenció al Comitè d’Experts, d’acord amb l’article 16.2, en relació a l’aplicació de la Part III de la Carta europea: “Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública, que s’han d’adoptar de conformitat amb els compromisos subscrits en virtut del paràgraf 2 de l’article 2”.........................................13

3.1. En relació a l’article 8 de la Carta: Ensenyament.......................................133.2. En relació a l’article 9 de la Carta: Justícia.................................................153.3. En relació a l’article 10 de la Carta: Autoritats Públiques i Serveis Públics.183.4. En relació a l’article 11 de la Carta: Mitjans de comunicació......................19

1

1. Introducció1.1. Presentació

Aquest segon INFORME SOBRE LA APLICACIÓ PER L’ESTAT ESPANYOL DE LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONALS O MINORITÀRIES EN RELACIÓ A LA LLENGUA CATALANA, d’octubre de 2007, neix de la voluntat d’un conjunt d’entitats i associacions que treballen específicament amb qüestions relacionades amb la promoció i defensa de la llengua catalana, articulades al voltant de l’OBSERVATORI DE LA LLENGUA CATALANA, conformat per Acció Cultural del País Valencià, CIEMEN, Centre UNESCO de Catalunya, Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, Federació d’Entitats Nordcatalanes, Fundació Congrés de Cultura Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Linguapax, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, i Plataforma per la Llengua-, que es va constituir formalment el 14 de maig de 2003.

Són objectius de l’OBSERVATORI DE LA LLENGUA CATALANA, entre d’altres, el “Disposar d’una veu autoritzada que amb criteris de rigor acadèmic pugui assumir el paper de referent tècnic pel que fa a la defensa de la llengua catalana, en el marc de la legislació nacional, estatal i internacional, per tal d’orientar i donar arguments jurídics a les institucions i entitats que treballen a favor de la llengua catalana” i el “d’avaluar la situació i l’evolució de l’ús social de la llengua catalana en tots els seus àmbits; elaborar i difondre un informe anual sobre la situació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa a l’acompliment de la legislació vigent (nacional, estatal, internacional)”. S’hi afegia com a objectiu específic el “Fer un seguiment de l’aplicació de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, i presentar els corresponents informes davant el Comitè d’experts i el Consell d’Europa”.

En compliment d’aquest darrer objectiu, membres del Comitè d’Experts de l’Observatori de la Llengua, sota la coordinació del Dr. Santiago Castellà de la Universitat Rovira i Virgili presenten el present INFORME, en nom de l’Observatori i les seves entitats membres. Totes aquestes, tal i com requereix l’article 16.2 de la Part IV de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (en endavant anomenada “la Carta europea”), son “organismes o associacions legalment establerts en una part”, trobant-se inscrites en els registres oficials oportuns a l’Estat Espanyol.

L’Observatori de la Llengua Catalana, en tant que impulsor del present Informe, assumeix plenament la seva autoria, i la seva presentació davant el Comitè d’Experts de la Carta europea. Quedem a disposició del mateix per aclarir o ampliar qualsevol dels extrems de l’Informe, aportar la documentació que li sigui demanada, i participar en les reunions i sessions oportunes per tal de contribuir als treballs del Comitè D’experts en l’elaboració de l’Informe que en relació al compliment per part de l’Estat Espanyol de la Carta europea aquest presentarà davant el Comitè de Ministres del Consell d’Europa, conjuntament amb les recomanacions que el Comitè d’Experts consideri oportú proposar que el Consell de Ministres presenti a l’Estat Espanyol en tant que Estat Part de la Carta europea.

2

1.2. El context general del present informeL’Estat Espanyol va ser un dels primer signants de la Carta europea1,

el mateix dia 5 de novembre de 1992 en que aquesta fou proclamada i oberta a la signatura i posterior ratificació, acceptació o aprovació pels Estats membres del Consell d’Europa, coherentment amb la que havia estat la seva activa participació dels parlamentaris espanyols en tot el procés de conclusió de la Carta europea en el si de la Assemblea Parlamentaria del Consell d’Europa. Però diverses vicissituds de la vida política i de la relació de forces polítiques al Congrés de Diputats i al Senat, endarreriran fins el 2 de febrer de 2001, -quasi 10 anys-, la signatura de l’instrument de ratificació de l’Estat espanyol de la Carta europea, que serà definitivament dipositat davant el Secretari General del Consell d’Europa el 9 d’abril de 2001, i que entrarà internacionalment en vigor per Espanya l’1 d’agost de 2001, d’acord amb allò que disposa l’article 19.2 de la Carta europea. Adquirí, en tant que tractat internacional, plena eficàcia interna, amb la seva publicació en el Boletín Oficial del Estado, núm. 222, de 15 de setembre de 20012.

Per les especials característiques del contingut material de la Carta europea, la manifestació del consentiment d’un Estat d’obligar-se’n ha de ser necessàriament acompanyada d’una declaració en relació a l’article 2.2 de la Carta europea3 i també en relació a l’article 3.14.

L’Estat espanyol va resoldre la qüestió de concretar les llengües que serien objecte de protecció d’acord amb la Carta europea mitjançant la remissió a les disposicions escaients dels Estatuts d’Autonomia, evitant la identificació concreta de les llengües regionals o minoritàries, i afirmant en aquest sentit que

“s’entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.” (…) “Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen”.

Aquesta declaració de l’Estat espanyol es un exercici d’arquitectura legal per evitar enumerar les llengües regionals o minoritàries que seran objecte de protecció, dirigida principalment a evitar parlar de la llengua catalana en tant que llengua parlada en més d’una Comunitat Autònoma, i que no es correspon amb les divisions autonòmiques en que s’ha organitzat 1 http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/textcharter/Charter/Charter_cat.pdf 2 http://www.boe.es/boe/dias/2001/09/15/pdfs/A34733-34749.pdf 3 “Pel que fa a tota llengua indicada en el moment de la ratificació, de l’acceptació o de l’aprovació, de conformitat amb l’article 3, cada part es compromet a aplicar un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats escollits entre les disposicions de la Part III d’aquesta Carta, dels quals almenys tres han de ser escollits de cadascun dels articles 8 i 12 i un de cadascun dels articles 9, 10, 11 i 13”.4 “Cada estat contractant ha d’especificar en el seu instrument de ratificació, d’acceptació o d’aprovació cada llengua regional o minoritària, o cada llengua oficial menys estesa en el conjunt o una part del seu territori, a la qual s’apliquen els paràgrafs escollits de conformitat amb el paràgraf 2 de l’article 2”.

3

l’Estat. La pretensió de presentar la varietat dialectal catalana parlada al País Valencià, i anomenada “valencià” en l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, com una llengua diferent a la catalana, ha estat assumida per determinats sectors polítics que sense atendre a cap consideració científica cerquen en la anomenada segregació lingüística un afebliment de la llengua catalana.

En els debats parlamentaris, interromputs per la fi de la VI legislatura, i represos a la VII legislatura, els diferents grups polítics assoliran un pragmàtic consens centrat en la idea d’evitar fer referència a les llengües que seran objecte de protecció, tot remetent-se a les llengües que han estat reconegudes com a oficials en els diferents Estatuts d’Autonomia. A més, per tal d’incloure la llengua aranesa, a la fabla aragonesa i a l’asturià s’amplia també la cobertura a aquelles llengües que els Estatuts d’autonomia “protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen”, donant també entrada a la protecció del català parlat en la Comunitat Aragonesa.

La valoració doctrinal de la Declaració espanyola a la ratificació de la Carta europea entén que s’ha optat per l’anomenada “banda alta” de protecció5, amb dos gran excepcions. Per una banda, l’opció que es fa per l’apartat e.iii, del Paràgraf 1 de l’Article 8, referit a l’ensenyament universitari, en el que es fa primar l’autonomia universitària per sobre del regim jurídic de les llengües establert per la Constitució i els respectius Estatuts d’Autonomia; i per altra banda, en relació als mitjans de comunicació, l’opció que es fa a favor de l’apartat f.ii del Paràgraf 1 de l’Article 11 “d’estendre les mesures existents d’assistència financera a les produccions audiovisuals en llengües regionals o minoritàries”, en lloc d’optar per una altra possibilitat, la de “cobrir els costos suplementaris dels mitjans de comunicació que usin les llengües regionals o minoritàries, en els casos que la llei preveu una assistència financera, en general, per als mitjans de comunicació”. Això es justifica en la manca de la previsió legal que exigeix el precepte.

Espanya va haver de presentar, d’acord amb l’article 15.1 de la Carta, el seu primer informe sobre l’aplicació de la mateixa durant el primer any de la seva entrada en vigor, o sigui fins a l’agost del 2002. L’informe de l’Estat espanyol es va presentar el 23 de setembre de 20026. Des del principi, les

5 Quant a les disposicions per a les que l’Estat espanyol accepta en obligar-se, la declaració enumera a l’article 8, el Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.; i el Paràgraf 2; a l’article 9, el Paràgraf 1, apartats a.i; a.ii; a.iii; a.iv; b.i; b.ii; b.iii; c.i; c.ii; c.iii; d; el Paràgraf 2, apartat a; i el Paràgraf 3; a l’article 10, el Paràgraf 1, apartats a.i; b, c; el Paràgraf 2, apartats a, b, c, d, e, f, g; el Paràgraf 3, apartats a, b; el Paràgraf 4, apartats a, b, c; i el Paràgraf 5; a l’article 11, el Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d, e.i; f.ii; g; el Paràgraf 2; i el Paràgraf 3; a l’article 12, el Paràgraf 1, apartats a, b, c, d, e, f, g, h; el Paràgraf 2; i el Paràgraf 3; a l’article 13, el Paràgraf 1, apartats a, b, c, d; i el Paràgraf 2, apartats a, b, c, d, e; i finalment, a l’article 14, els apartats a i b.Aquest grau de protecció es el que s’assumeix per l’Estat en relació a les llengües reconegudes com a oficials en els Estatuts de les respectives Comunitats Autònomes, mentre que per les llengües protegides i emparades pels Estatuts, però que no tenen en aquestos la consideració de llengua oficial, aquest es redueix a “totes aquelles disposicions de la part III de la Carta que puguin raonablement aplicar-se en consonància amb els objectius i principis establerts a l’article 7”.6 http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/PeriodicalReports/SpainPR1_esp.pdf

4

entitats que treballen per la promoció i pel respecte de la llengua catalana van ser conscients de les fortes implicacions que suposava aquest mecanisme internacional de control, procés que va motivar la creació de l’Observatori de la llengua Catalana, i l’encàrrec a la seva Comissió d’Experts d’un “contrainforme” on es presentés la valoració de la situació de la llengua catalana en el marc de l’ordenament jurídic espanyol7. El punt de partida va ser la negativa impressió causada per l’Informe de l’Estat,8

que va ser elaborat sense comptar amb les Comunitats Autònomes. La línia argumental bàsica de l’informe de l’Observatori era posar de manifest la necessitat de fer una transició del model jurídic monolingüístic castellà a una regulació jurídica del pluralisme lingüístic interpretant el mandat constitucional de l’article 3.2 i 3.3 en els termes de la Carta europea.

Així, i d’acord amb l’article 16 de la Carta europea, l’Observatori de la Llengua Catalana construí el seu Informe presentant cinc Declaracions referides a la política seguida per l’Estat espanyol de conformitat a la Part II (Objectius i Principis) de la Carta; i seguidament, feia diferents CRIDES D’ATENCIÓ sobre cadascun dels apartats que configuren la Part III de la Carta europea (Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública, que s’han d’adoptar de conformitat amb els compromisos subscrits en virtut del paràgraf 2 de l’article 2).

L’avaluació del Comitè d’Experts del Consell d’Europa es veié perllongada en el temps de forma excessiva per la dimissió i subsegüent nomenament de l’expert proposat per l’Estat espanyol al Comitè de Ministres. Aquest fet va retardar la visita “in loco” de la delegació del Comitè d’Experts inicialment prevista pel maig de 2003 i finalment realitzada el maig del 2004. El Comitè d’Experts va decidir conèixer in situ la realitat d’Iruña/Pamplona, Gazteiz/Vitòria, Bilbo/Bilbao, Oviedo i finalment va concentrar a Madrid un conjunt de trobades amb institucions públiques i entitats no governamentals. Malauradament no va visitar cap dels territoris de parla catalana, centrant el seu interès en la llengua basca al País Basc i a Navarra, i en la llengua asturiana o bable, fet que marca molt el contingut de les seves conclusions, algunes de les quals les presenta centrades en la 7 Informe sobre l’aplicació per l’Estat Espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en relació a la llengua catalana. Coordinat pel Dr. Santiago Castellà. Observatori de la Llengua Catalana. Barcelona. Setembre de 2003. Informe presentat al Consell d’Europa, a Estrasburg, el 20 de gener de 2004. http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe_complet.doc 8 Com dèiem a l’Informe de l’Observatori de la Llengua: “Malauradament, l’Estat espanyol, incomplint aquest compromís internacional ha presentat un document caòtic i inintel·ligible en el qual presenta un conjunt de dades fàctiques i una enumeració de textos jurídics, caracteritzades per la seva imprecisió, el seu desordre, la reiteració i reproducció parcial de textos jurídics, les contradiccions internes i la manca de claredat. Una simple lectura del document presentat per l’Estat com a “Informe” permet treure com a conclusió indiscutible que en aquest document no es posa de manifest ni la política seguida en relació als objectius i principis de la Carta, ni les mesures adoptades en aplicació de la Part III de la Carta. Constatació que implica, si més no, un incompliment de l’obligació que tenia l’Estat espanyol de presentar un Informe amb l’esmentat contingut a l’any de l’entrada en vigor de la Carta.” Informe sobre l’aplicació per l’Estat Espanyol de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries en relació a la llengua catalana. Coordinat pel Dr. Santiago Castellà i Surribas, presentat al Consell d’Europa, a Estrasburg, el 20 de gener de 2004. Versió en llengua catalana, castellana i anglesa en http://www.observatoridelallengua.cat, en endavant citat com Informe de l’Observatori. http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe_complet.doc

5

llengua basca quan són generalitzables a la totalitat de llengües no castellanes parlades a l’Estat espanyol.

La publicació a finals de l’estiu del 2005 de les conclusions del Comitè d’Experts9 generà en una primera lectura una gran decepció en l’entorn dels experts i les entitats que treballen per la llengua. L’alta il·lusió generada pel procés i les possibilitats que propiciava d’ordenar el procés de transició cap al plurilingüisme es veien difuminades principalment pel tractament confús i contradictori que el Comitè fa del valencià. Aquesta qüestió motivà una urgent i contundent resposta de l’Observatori de la llengua10, que acabava afirmant que

“En conclusió, l’Observatori de la Llengua Catalana considera necessari fer les següents remarques: 1. Al llarg dels segles han coexistit les dues denominacions, català i valencià, juntament amb altres, per a designar la llengua pròpia dels valencians. 2. El valencià forma part de la llengua catalana i així és reconegut unànimement per la ciència lingüística internacional. 3. La doble denominació de la llengua catalana ha estat reconeguda per l’ordenament jurídic espanyol (titulacions superiors i àrees de coneixement universitàries), pel Govern espanyol en la seva petició d’admissió de les llengües oficials a l’Estat espanyol entre les llengües oficials i de treball, en condicions especials, de la Unió Europea (memoràndum de 12-12-2004), per la jurisprudència (Tribunal Constitucional, Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana) i també per la institució que les Corts Valencianes han creat per a “vetllar pel valencià”, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. 4. Qualsevol anàlisi mínimament rigorosa sobre la situació de la llengua catalana ha de tenir en compte tot el seu abast territorial, més enllà de les denominacions que pugui rebre la llengua a cada lloc i garantir el mateix tractament unitari que l’Informe dóna a llengües amb dues denominacions oficials: castellà i espanyol, èuscar i basc (vascuence), bable i asturià.”

Però més enllà d’aquesta preocupant qüestió, cal reconèixer a l’Informe del Comitè d’Experts del Consell d’Europa, tot i les seves deficiències assenyalades al llarg del present treball, la virtualitat d’haver comprès la necessitat de transició lingüística a Espanya, des del model encara vigent basat en la supremacia del monolingüisme castellà a un model plurilingüístic que, coherent amb els continguts de l’article 3 de la Constitució, doni correcta aplicació als compromisos assolits en ratificar la Carta europea. Podem afirmar, després de la lectura detinguda de l’Informe del Comitè d’Experts, que el compliment de la Carta europea pressuposa per a Espanya la construcció d’un nou marc jurídic, on el govern central conjuntament amb les 9 21/9/2005. L’informe porta data de 8/4/2005. http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/Recommendations/SpainCMRec1_es.pdf 10 Vid. http://www.observatoridelallengua.org/arxius_documents/remarques_informe_consell_d__europa-def.doc

6

Comunitats Autònomes amb una llengua pròpia impulsin el respecte, el coneixement i l’ús de la pluralitat lingüística des del principi de la llibertat d’elecció de llengua en un context normatiu, polític, social i cultural plurilingüístic11.

El Comitè d'Experts considera, pel que fa a l'ensenyament de la llengua catalana, que l’únic model respectuós amb el compromisos de la Carta europea es el que s’aplica a Catalunya basat en la immersió lingüística i la no segregació dels alumnes; i considera que a València i a les Illes Balears els models de bilingüisme estructural són un incompliment de la Carta europea. El Comitè considera que la Llei Orgànica del Poder Judicial no garanteix l’accés a l’administració de justícia i a un procediment en la llengua pròpia del ciutadà. Al mateix temps considera que l’estructura de la carrera del personal que treballa a l’Administració de Justícia i a l’Administració de l’Estat ha de ser repensada en termes de capacitació lingüística per atendre els ciutadans. En l’àmbit dels serveis públics, dels mitjans de comunicació, de la vida econòmica i social, i de la vida cultural, el Comitè d’Experts deixa a Espanya sota sospita demanant reiteradament que en el proper informe s’aporti la informació pertinent. Finalment, demana un marc jurídic de protecció i impuls del català a l’Aragó.

En definitiva el Comitè d’Experts constata la pervivència de les estructures i lògiques pròpies del monolingüisme castellà i reclama una transició progressiva cap al plurilingüisme, advertint contundentment de la necessitat de treballar –especialment els mitjans de comunicació- per crear un clima de respecte i de mútua confiança entre les diferents comunitats lingüístiques de l’Estat.

L'Informe del Comitè d'Experts ha estat i pot ser extremadament útil per contrastar les optimistes informacions estatals, ja que sovint fa referència a les informacions aportades per entitats no governamentals. Cada tres anys, Espanya ha de presentar un nou informe al Comitè d’Experts, i si el primer va ser al 2002 toca ara un nou informe que ha de ser fet en coordinació amb les Comunitats Autònomes amb una llengua pròpia, i ha d’incloure de forma exhaustiva tota la informació sol·licitada. Serà un bon moment perquè la delegació del Comitè d’Experts visiti algun dels territoris de parla catalana, i perquè l’Observatori, recollint l’experiència d’aquest anys i els diferents treballs impulsats, presenti de nou un exhaustiu informe acompanyat de totes aquelles informacions concretes que ajudin el Comitè a conèixer la realitat lingüística de l’estat espanyol pel que fa a la llengua catalana.

1.3. Valoració general del segon informe presentat per l’estat espanyol sobre l’aplicació de la Carta europea

11 Vid. El document Cap a un estat plurilingüe Una lectura en positiu del primer informe del Comitè d’Experts de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, sobre el compliment per l’Estat espanyol en relació a la llengua catalana. Valoració de l'informe del Comitè d'Experts del Consell d'Europa sobre el compliment de la Carta europea de llengües regionals o Minoritàries, de gener de 2006, de la introducció del qual hem extret aquest apartat.

7

El segon informe presentat a la Secretari General per l’Estat Espanyol, porta data de desembre de 2006, tot i que no va estar disponible per consultar-lo en la web del Consell d’Europa fins bastant mesos més tard12. Més tard es va incorporar un annex13 elaborat pel Govern Basc (The Basque language in the Basque Autonomous Community – Additional information for the Expert Committee) datat a Vitòria - Gasteiz al setembre de 2007, i que per la seva especificitat no abordarem.

En aquest segon informe, un cop més ens trobem davant un document poc elaborat, conformat per la conjunció d’informacions i dades difícilment comparables, de fonts molt diverses i heterogènies quant al detall i nivell d’anàlisi, que dóna –a parer nostre- una imatge distorsionada de la realitat lingüística de l’Estat espanyol, i que fa impossible avaluar els canvis en el grau de compliment de la Carta europea des del primer informe. En aquest segon informe:

1. No és dóna resposta a les principals qüestions plantejades al voltant del pluralisme lingüístic en l’Estat espanyol, i que són el nucli central i l’esperit de la Carta europea;2. No es respon cap de les peticions d’informació i aclariments que el Comitè d’Experts havia fet en la valoració del primer informe;3. Els òrgans centrals de l’Estat no han seguit cap de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres en el valoració del primer Informe, ni en el terreny de les mesures normatives i pràctiques, ni en la capacitació i reclutament dels funcionaris. 4. No s’hi recullen les queixes i situacions de malestar, ni els problemes detectats en el funcionament de les administracions públiques pel que fa referència a l’aplicació de la Carta europea;5. S’evita tota responsabilitat dels òrgans centrals de l’Estat emparant-se en les competències exclusives de les Comunitats Autònomes pel que fa a les llengües declarades pròpies i oficials en els seus respectius Estatuts d’Autonomia; 6. No s’hi fa cap al·lusió directa ni indirecta a la unitat de la llengua catalana –repetidament avalada pels tribunals més alts del país- en els diversos territoris de l’Estat espanyol en els que gaudeix d’un règim d’oficialitat, independentment de les denominacions particulars que tingui.

En definitiva, és un informe incomplet, distorsionat i enganyós i per tant incompatible en si mateix amb el compliment cabdal de les obligacions assumides per l'Estat en relació a la Carta europea. La primera constatació a fer, un cop més, a la llum del document presentat per l’Estat espanyol com a Informe, és doncs que no compleix ratione materiae amb les exigències necessàries per a donar resposta a l’obligació continguda en l’Article 15 de la Carta.

12 L’informe va ser lliurat el 30/4/2007. http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/PeriodicalReports/SpainPR2_es.pdf 13 http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/PeriodicalReports/SpainPR2add1_en.pdf

8

Podem arribar a la mateixa conclusió que consta en el nostre informe de 2003, sobre l’aplicació de la Carta per l’Estat espanyol:

“... el punt de partida de l’activitat estatal en matèria de llengües regionals o minoritàries és l’absència d’una política lingüística de l’Estat Espanyol que, d’acord amb la Carta europea, desenvolupi els preceptes constitucionals que estableixen el pluralisme lingüístic de l’Estat, atenent a la doble oficialitat de les llengües que l’article 3.2 de la Constitució Espanyola remet a la regulació en els Estatuts d’Autonomia de les Comunitats Autònomes amb llengües pròpies diferents de la castellana. Aquesta absència de desenvolupament normatiu i d’acció política del principi constitucional de pluralitat lingüística està permetent la perpetuació d’una subtil arquitectura normativa, construïda durant dos segles d’imposició del model de monolingüisme castellà articulat sobre la repressió de la diversitat lingüística. (...)”14. I cal afegir, tres anys més tard, que des de l’entrada en vigor de la

Carta europea encara no hi ha hagut un canvi substancial en el tractament per part de l‘Estat de les llengües regionals o minoritàries a l’Estat espanyol, pel que fa als compromisos assumits en el marc de la Carta.

14 vegeu nota 4.

9

2. Comentaris i Declaracions presentades d’acord amb l’article 16.2 referits a l’aplicació de la part II de la Carta europea: “Objectius i principis cercats de conformitat amb el paràgraf 1 de l’article de la Carta” (article 7)2.1. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.1.a), c) i d): La manca d’acció en el reconeixement, la promoció i el foment de la llengua catalana15

És significatiu des de l'inici de l’Informe de l'Estat espanyol, que quan en la secció preliminar parla de “suministrar las informaciones generales que considere necesarias”, en l’apartat destinat a l’estructura Constitucional i administrativa, fa recaure tota la responsabilitat política sobre la situació de les llengües en les Comunitats Autònomes amb competències normatives sobre les llengües pròpies i oficials. És un mecanisme per evitar qualsevol responsabilitat de l’Estat en l’aplicació de la Carta europea, però sobretot respon a una concepció política basada en la idea de la “natural” i “espontània” primacia de la llengua castellana i l’”excepcional” presència de llengües regionals o minoritàries. S’obvia el fet que el model monolingüe castellà té al darrere un conjunt de normes i decisions polítiques que el protegeixen i imposen, subtilment de vegades, com si només es llengües regionals o minoritàries comptessin amb normes i polítiques de planificació i de promoció. Amb aquesta concepció s’insinua que no cal cap política del govern espanyol en favor de les llengües regionals o minoritàries, i que aquestes són un tema reservat només a parts concretes del territori.

El recorregut històric en aquest apartat de l’informe compara com a fet similars el poder centralista i monolingüista de l’Estat borbònic amb les reaccions culturals de recuperació de la llengua pròpia de la societat civil durant el romanticisme europeu, com si es tractés d’una contraposició equiparable: la llengua majoritària recolzada i imposada per tot el pes de l’aparell polític estatal enfront les expressions culturals privades d’una societat.

15 Aquesta versió ha estat presa del web de la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear: http://dgpoling.caib.es/user/menuweb/actuacions/anyeuropeu/publicacions/act%20inst-CartaEuropea.pdf. També n’hi ha versions al mateix web del Consell d’Europa (, el mateix text, però en format imatge): http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/textcharter/Charter/Charter_cat.pdf; i al web del centre Mercator del Ciemen (un atraducció independent): http://www.ciemen.cat/mercator/Ce5-ct.htm; i “ARTICLE 7. OBJECTIUS I PRINCIPIS

1. En matèria de llengües regionals o minoritàries, en els territoris en què aquestes llengües són usades i segons la situació de cada llengua, les parts fonamenten la seva política, la seva legislació i la seva pràctica en els objectius i principis següents: a) el reconeixement de les llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa cultural;(…)c) la necessitat d’una acció decidida de promoció de les llengües regionals o minoritàries, a fi de salvaguardar-les;d) la facilitació i/o l’impuls de l’ús oral i escrit de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública i en la vida privada; "

10

L’Estat es desentén de tota política plurilingüe, incomplint així l’esperit i la lletra de la Carta i traspassa tota la responsabilitat a Comunitats Autònomes que només tenen competències exclusives en la regulació de la seva pròpia llengua i en el seu territori. Les úniques accions que al·lega l’administració general de l’Estat és el limitat, parcial i escassament operatiu reconeixement de les llengües regionals o minoritàries espanyoles en la Unió Europea, i la possibilitat reduidíssima d’emprar les llengües regionals o minoritàries en el Senat que és per excel·lència una Cambra de representació territorial. No creiem que hom pugui presentar com un avenç la possibilitat d’emprar la llengua pròpia en la Comisión General de Comunidades Autónomas, sense explicar l’excepcionalitat d’aquesta Comissió i les escasses reunions realitzades. La possibilitat de publicar, a més d'en castellà, en el Boletín Oficial del Senado les iniciatives no legislatives presentades en una llengua pròpia, es també una anècdota que posa de manifest que en las Cambres legislatives –Congrés de Diputats i Senat- el castellà és l’única llengua admesa pels debats i tramitacions, restant les altres llengües oficials com una mera manifestació excepcional i folklòrica permesa en circumstàncies molt especials. Cal preguntar-se si és aquest l’esperit de la Carta.

Es presenta com un fet normal i no com la conseqüència d’una ideologia dominant la inexistència d’organitzacions cíviques estatals que treballin pel multilingüisme i el pluralisme identitari. La informació en relació a les entitats que treballen per la llengua a Catalunya, València, les Illes Balears i la Franja de l’Aragó és manifestament insuficient: hom parla principalment d’instàncies governamentals amb missió sobre la política lingüística. L’administració redactora de l’informe ha demanat informació a les Comunitats Autònomes sense pautes prèvies, i no s’ha preocupat de fer equiparables les dades presentades: algunes Comunitats inclouen Universitats, altres només institucions governamentals, d’altres alguna entitat no governamental...

Tampoc no es fa cap referència a les diverses entitats de defensa i promoció de la llengua catalana que estenen les seves activitats en tots els territoris de parla catalana, més enllà dels límits administratius de les Comunitats Autònomes, com la Xarxa Vives de Universitats, l'Institut Ramon Muntaner de centres d’estudis locals, o l’autor d’aquest informe –l’Observatori de la Llengua Catalana-.

L’administració general de l’Estat diu que no ha consultat cap organisme en relació a la concreció de les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres en el primer informe, precisament perquè l’administració central encara, a finals de 2006, no comptava amb cap organisme dedicat a la realitat plurilingüe de l’Estat i a l’assessorament de les polítiques que se'n deriven.

L’única mesura adoptada per donar a conèixer els drets i deures que es deriven de la Carta a l’Estat espanyol ha estat penjar la Carta a la plana web del Ministeri d’administracions públiques, un fet que passa desapercebut, per a la majoria de la població. No hi ha hagut cap acció informativa a l’administració central, cap a l’administració de justícia. No hi ha hagut cap edició de la Carta, ni cap campanya per promoure’n els valors.

11

Finalment, com analitzarem detalladament a la tercera part d’aquest informe, s’intenta justificar l’absència de cap mesura davant les recomanacions del Comitè de Ministres, derivades dels incompliments constatats pel Comité d’Experts en l’estudi del primer informe de l’Estat espanyol. Com s’extreu literalment d’aquest segon informe, no s’ha fet cap tasca ni per informar de les Recomanacions a les autoritats implicades, ni per implicar-les en la concreció de les Recomanacions. L’Estat ha tancat els ulls davant unes recomanacions incòmodes i no ha fet res mes enllà d’excusar-se en aquest nou informe.

L’Administració General de l’Estat no fa cap comentari sobre l’aplicació dels paràgrafs de l’article 7, remetent-se a l’anàlisi de la part tercera de la Carta, i reproduint les disperses i desiguals informacions rebudes de les Comunitats Autònomes. Com a Estat, no té res a dir sobre la segona part, que recull l’article més important de la Carta europea.A la llum del que fins ara hem expressat, manifestem que no hi ha un reconeixement de les llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa cultural. Queda clar al segon Informe que l’Estat intenta reduir-les a un assumpte propi de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia oficial diferent de la castellana. L’Estat afirma no tenir competències, ni polítiques, i renuncia a tota regulació del pluralisme lingüístic propi de la societat espanyola.

En definitiva, l’Estat incompleix la Carta en no fer cap acció decidida de promoció de les llengües regionals o minoritàries, a fi de protegir les llengües regionals o minoritàries, ni per facilitar o impulsar el seu ús ni en la vida pública ni en la privada.

2.2. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.1.b) i e): Les divisions administratives de l’Estat Espanyol en tant que obstacle pel foment de la llengua catalana16

Hi ha dos territoris de parla catalana on manca una declaració d’oficialitat de la llengua. Un és la Franja de Ponent, a l’Aragó, on el català és una modalitat lingüística protegida però no llengua oficial (d’acord amb

16 “ARTICLE 7. OBJECTIUS I PRINCIPIS1. En matèria de llengües regionals o minoritàries, en els territoris en què aquestes llengües són usades i segons la situació de cada llengua, les parts fonamenten la seva política, la seva legislació i la seva pràctica en els objectius i principis següents:[...]

b) el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària;

[...]” e) el manteniment i el desenvolupament de relacions, en els àmbits coberts per aquesta Carta, entre els grups que usen una llengua regional o minoritària i altres grups del mateix estat que parlin una llengua usada en una forma idèntica o pròxima, així com l’establiment de relacions culturals amb altres grups de l’estat que usin llengües diferents”.

12

l’article 7 de l’estatut d’Autonomia de l’Aragó). Aquest territori va ser objecte de la Recomanació núm. 6 del Comitè de Ministres. L’altre és la zona del Carxe a Múrcia, on l’Estatut d’Autonomia no fa cap esment al català. Això planteja de forma especialment clara la creació per un mateix domini lingüístic de diferents estatuts jurídics, determinant una territorialització extrema dels nivells de promoció i protecció, que no troba cap factor de correcció en mesures de política plurilingüe estatal, donant com a resultat que les actuals divisions administratives es configurin com un obstacle a la promoció de la llengua catalana en el conjunt del seu domini lingüístic.

Per altra banda, la denominació de “valencià” que el català va rebre en l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, ha permès a l’actual govern valencià d’obrir una perversa dinàmica sense cap fonament científic i en contra de repetides decisions dels tribunals de tractar el valencià com a una llengua distinta a la catalana. Aquesta política, que ha estat descrita com de “secessionisme lingüístic”, atenta directament contra el compliment de la Carta. En el propi informe de l’Estat, un cop més, no es fa cap indicació que valencià i català son dues denominacions diferents d’una mateixa llengua.

2.3. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.2. L’absència de efectes jurídics amb l’entrada en vigor de la Carta a l’Estat Espanyol.17

Sens dubte, l’absència d’un desenvolupament de l’estatut jurídic del pluralisme lingüístic constitucionalment reconegut, i la conseqüent manca d’una política lingüística estatal coherent amb aquest plurilingüisme, respon a la clara voluntat política de mantenir les bases de la preeminència de la llengua castellana, que han dominat durant més de dos segles. Aquesta opció política formalment abstencionista amaga per una banda la pervivència d’una subtil arquitectura jurídica que obliga a la utilització de la llengua castellana en diferents àmbits públics i privats; i per altra banda, dificulta i obstaculitza l’exercici del dret a la lliure elecció de la llengua catalana en la realització tant d’activitats públiques com privades.

L’ús de la llengua catalana en determinats àmbits tant públics com privats, com veurem en la tercera part d’aquest INFORME, exigeix un alt grau de voluntarisme i militància lingüística que sovint actua desmotivant i desencoratgen als usuaris de la llengua catalana que es veuen induïts a fer-ne ús de la castellana. L’administració de justícia és un cas paradigmàtic com demostra el gran decalatge existent entre la població que de forma habitual usa la llengua catalana, i l’escàs número de ciutadans que opta per fer-ne ús davant l’administració de justícia.17 “ARTICLE 7. OBJECTIUS I PRINCIPIS

[...] 2. Les parts es comprometen a eliminar, si encara no ho han fet, tota distinció, exclusió, restricció o preferència injustificades que afectin l’ús d’una llengua regional o minoritària i tinguin per objecte descoratjar o posar en perill el seu manteniment o el seu desenvolupament. L’adopció de mesures especials en favor de les llengües regionals o minoritàries, destinades a promoure una igualtat entre els parlants d’aquestes llengües i la resta de la població o encaminades a tenir en compte les seves situacions particulars, no és considerada com un acte de discriminació envers els parlants de les llengües més difoses.”

13

Des de l’entrada en vigor de la Carta europea, l’Estat no ha adoptat cap mesura per tal d’eliminar aquestes discriminacions i mesures destinades a descoratjar la utilització de la llengua catalana. El conscient incompliment fet per l’Estat espanyol de l’article 6 de la Carta que estipula que “Les Parts es comprometen a vetllar perquè les autoritats, organitzacions i persones corresponents siguin informades dels drets i deures establerts per aquesta Carta”, té molt a veure amb aquesta situació.

2.4. Declaració en relació a l’incompliment de l’article 7.3: La manca de foment de la comprensió mútua entre tots els grups lingüístics de l’Estat18

No són habituals les manifestacions i declaracions que recullin l’esperit de la Carta europea, i no ens consta que l’Estat hagi fet res en aquest sentit. Per contra, un seguiment encara que superficial de la realitat política espanyola posa de manifest com els conflictes lingüístics estan presents en el debat polític i en els mitjans de comunicació, sovint des d’actituds i manifestacions d’autoritats públiques (des de President del Tribunal Constitucional, Defensor del Poble, diputats i senadors, i autoritats governamentals...) que contribueixen a crear un clima de confrontació i tensió entre comunitats lingüístiques electoralment rendible.

És més: tal com dèiem en el primer informe, s’ha arribat a instrumentalitzar des de fora les polítiques de foment de les llengües, atacant-les per motius electorals des de posicions poc sensibles al respecte, la comprensió i la tolerància envers les llengües regionals que predica la Carta.

3. Comentaris i Crides d’Atenció al Comitè d’Experts, d’acord amb l’article 16.2, en relació a l’aplicació de la Part III de la Carta europea: “Mesures a favor de l’ús de les llengües regionals o minoritàries en la vida pública, que s’han d’adoptar de conformitat amb els compromisos subscrits en virtut del paràgraf 2 de l’article 2”

18 “ARTICLE 7 - OBJECTIUS I PRINCIPIS[...]

3. Les parts es comprometen a promoure, per mitjà de mesures apropiades, la comprensió mútua entre tots els grups lingüístics del país, especialment de tal manera que el respecte, la comprensió i la tolerància envers les llengües regionals o minoritàries figurin entre els objectius de l’educació i de la formació dispensades en el país, i a encoratjar els mitjans de comunicació de masses a perseguir el mateix objectiu.“

14

3.1. En relació a l’article 8 de la Carta: Ensenyament19

En el cas de Catalunya, la principal qüestió que es planteja és completament ignorada per l'Informe de l'Estat: el conflicte jurídic provocat pel Decret estatal20 d'educació bàsica que s'estableix una tercera hora setmanal de l'ensenyament del castellà a les escoles de Catalunya. La qüestió, que ja va ser plantejada per diversos grups polítics durant el debat de la Llei Orgànica d'Educació (LOE) - que incloïa una esmena a l'article 6.3 de la llei, que va ser rebutjada - ha donat lloc a la presentació per part del Govern de la Generalitat de Catalunya d'un conflicte positiu de competències davant el Tribunal Constitucional. El conflicte plantejat afecta diversos articles, entre altres, l'annex III, que inclou la tercera hora de castellà. També els articles 6.4 (diari de temps de lectura), 11.2 (organització tutorial), 13.5 (atenció als alumnes d'incorporació tardana) i 11.6 (alumnes d'alta capacitat).

19 “ARTICLE 8 - ENSENYAMENT1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en allò que concerneix el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:

a) I. a preveure una educació preescolar assegurada en les llengües regionals o minoritàries concernides; b) I. a preveure una educació primari assegurada en les llengües regionals o minoritàries concernides;c) I. a preveure una educació secundari assegurada en les llengües regionals o minoritàries concernides;d) I. a preveure un ensenyament tècnic i professional que sigui assegurat en les llengüesregionals o minoritàries concernides; e) [...] III. si, a causa del paper de l’estat respecte als establiments d’ensenyament superior, els apartats I i II no poden ser aplicats, a encoratjar i/o a autoritzar la posada en pràctica d’un ensenyament universitari o d’altres formes d’ensenyament superior en les llengües regionals o minoritàries, o de mitjans que permetin estudiar aquestes llengües a la universitat o a altres establiments d’ensenyament superior;f) I. a adoptar disposicions per tal que es facin cursos d’educació d’adults o d’educació permanent assegurats principalment o totalment en les llengües regionals o minoritàries;

g) a adoptar disposicions per tal d’assegurar l’ensenyament de la història i de la cultura de les quals la llengua regional o minoritària és expressió;h) a assegurar la formació inicial i permanent dels ensenyants necessària per posar en pràctica els paràgrafs a) a g) acceptats per la part;i) a crear un o diversos òrgans de control encarregats del seguiment de les mesures adoptades i dels progressos realitzats en l’establiment o el desenvolupament de l’ensenyament de les llengües regionals o minoritàries, i a establir sobre aquests punts informes periòdics que seran fets públics.

2. En matèria d’ensenyament i en allò que es refereix als territoris altres que aquells on són usades tradicionalment les llengües regionals o minoritàries, les parts es comprometen a autoritzar, a encoratjar o a establir, si el nombre de parlants d’una llengua regional o minoritària ho justifica, un ensenyament en o de la llengua regional o minoritària als estadis apropiats de l’ensenyament.”

20 Real Decreto 1513/2006, de 7 de diciembre, por el que se establecen las enseñanzas mínimas de la Educación primaria. BOE núm. 293, 8 de diciembre de 2006, pp. 43053-43102. http://www.mepsyd.es/educa/sistema-educativo/loe/files/educacion-primaria.pdf

15

Pel que fa a les Illes Balears, la Comissió d'Experts havia expressat amb fermesa (paràgrafs 624 i 625 del seu informe21) que

“el modelo educativo actual no alcanza el nivel exigido por los compromisos específicos contraídos por España, que conllevan ofrecer enseñanza principalmente en catalán en las Islas Baleares y que ésta no se limite a la mitad del programa escolar. La enseñanza ofrecida actualmente en las Islas Baleares corresponde en realidad al nivel de educación más bajo establecido en el pár. 1.a/b/c del artículo 8 (y, por consiguiente, a las obligaciones contenidas en los párs. 1.a.ii, 1.b.ii y 1.c.ii del artículo 8), lo que significa que una parte considerable de la enseñanza se ofrece en la lengua y representa en la práctica un modelo bilingüe.” “625. A la luz de los compromisos específicos contraídos por España, es decir, los más importantes en virtud del artículo 8 de la Carta, el Comité de Expertos considera que éstos no se cumplen en el caso del catalán en las Islas Baleares.” Malgrat aquest advertiment el darrer Govern de les Illes Balears va

aprovar el que es va anomenar el "Decret Fiol" o el "Decret de trilingüisme"22, que amb el pretext d'augmentar l'aprenentatge de la llengua anglesa, de fet significa una reducció en els temps de la classe en català . La llibertat de l'escola d'escollir aquesta opció es va convertir al mateix temps en una oportunitat per finançar escoles privades, que poden contractar ràpidament personal docent per ensenyar per mitjà de l’anglès, en contrast amb l'educació pública i gratuïta.

Pel que fa a la Comunitat Valenciana, la Comissió d'Experts també va expressar amb fermesa (en el paràgraf 744 del seu primer informe) que

“el Comité de Expertos considera que, a excepción del modelo de “inmersión lingüística” hasta una determinada fase de la escuela primaria, ninguno de los demás modelos alcanza el nivel exigido por los compromisos específicos contraídos por España e, incluso en las zonas en que la presencia del valenciano es mayor, los modelos en cuestión son más similares a modelos bilingües de enseñanza implícitos en la obligación de nivel inferior prevista en el pár. 1.a/b/c del artículo 8 (es decir, las obligaciones contenidas en el pár. a.ii, 1.b.ii y 1.c.ii del artículo 8). Asimismo, no queda claro si el modelo de “inmersión lingüística” está disponible en todo el territorio de la Comunidad Autónoma.” Les úniques modificacions normatives de què hom parla a l'Informe

de l'Estat espanyol es refereixen a les resolucions de 6 i 28 de juliol de 2005 sobre el disseny del programa d'educació bilingüe, sense fer cap tipus de canvis a l'estructura de les diferents opcions d'aprenentatge de

21 Aplicación de la Carta en España. Ciclo inicial de control. ECRML (2005) 4. Estrasburgo, 21 de septiembe de 2005. http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/EvaluationReports/SpainECRML1_en.pdf 22 Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics. Butlletí Oficial de les Illes Balears, Núm. 87, 20/6/2006, pp. 5-8. http://boib.caib.es/pdf/2006087/mp5.pdf

16

la llengua per als alumnes, la qual motiva l'advertiment d'incompliment del Comitè d'Experts. Res es diu de les crides fetes pel Comitè d'Experts:

“El Comité de Expertos alienta a las autoridades competentes a establecer modelos educativos fundamentalmente en valenciano para todo el programa escolar de la enseñanza primaria, así como para la enseñanza secundaria.También alienta a las autoridades competentes a asegurar la disponibilidad de estos modelos en todo el territorio de Valencia, y a especificar si éste ya es el caso del modelo de “inmersión lingüística” existente, inclusive en lo que respecta a la enseñanza preescolar.” (745)“El Comité de Expertos alienta a las autoridades competentes a establecer un modelo educativo fundamentalmente en valenciano para la enseñanza técnica y profesional, y a asegurar su disponibilidad en todo el territorio pertinente.” (746)Per tant, això perpetua la situació d'incompliment de la Carta

Europea.La situació jurídica a la franja oriental d'Aragó continua sent la

mateixa que l’assenyalada pel Comitè d'Experts i que va donar lloc a l'observació del Comitè de Ministres. A més, fruit de la manca de voluntat política, una bona oportunitat s'ha perdut, en el recent procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia d'aquesta comunitat, per avançar en l'establiment d'un marc normatiu per al català i l'aragonès per a la Fabla.

3.2. En relació a l’article 9 de la Carta: Justícia23

23 “ARTICLE 9 - JUSTÍCIA1. Les parts es comprometen, en allò que es refereix a les circumscripcions de les autoritats judicials en les quals resideix un nombre suficient de persones que usen les llengües regionals o minoritàries que justifiqui les mesures especificades a continuació, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i a condició que la utilització de les possibilitats ofertes pel present paràgraf no sigui considerada pel jutge com a obstaculitzadora de la bona administració de la justícia:

a) en els procediments penals:I. a preveure que les jurisdiccions, a petició d’una de les parts, menin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; II. a garantir a l’acusat el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària;III. a preveure que els requeriments i les proves, escrites o orals, no siguin considerades inadmissibles per l’únic motiu que siguin formulades en una llengua regional o minoritària;IV. a establir en aquestes llengües regionals o minoritàries, si hom ho demana, els actes lligats a un procediment judicial, recorrent si cal a intèrprets i a traduccions que no impliquin costos addicionals per als interessats;

b) en els procediments civils:I. a preveure que les jurisdiccions, a petició d’una de les parts, menin el procediment en les llengües regionals o minoritàries;II. a permetre, quan una part en un litigi ha de comparèixer en persona davant un tribunal, que s’expressi en la seva llengua regional o minoritària sense incórrer per això en despeses addicionals;

17

La duresa de l'informe del Comitè d'Experts i les observacions del Comitè de Ministres, en resposta al primer informe per l'Estat espanyol, ha generat poca atenció per part de l'Estat. Com mostra l'informe, la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 2005 i les normes dirigides a la demanda de coneixement en les altres llengües oficials per als llocs en l'administració de justícia en una comunitat autònoma amb el seu propi idioma, han estat poc eficaces. El llavors ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, en un article publicat al diari El País el 3 d'abril de 2006 intitulat "La lengua de la justicia" reconeix aquest dèficit i la necessitat d’avançar mitjançant noves reformes de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Però, tal com mostra clarament la informació obtinguda de la Generalitat de Catalunya, a la secció de justícia de l'Estat espanyol de l'Informe, aquest és un exemple clau d'incompliment de la Carta Europea.

Com s'assenyala en el seu informe anterior, l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que regula l'ús del llenguatge en l'administració de justícia, és en si mateixa una violació de l'article 9 de la Carta Europea. L'explicació presentada per la Generalitat de Catalunya en l'Informe de l'Estat fa ben palesos aquests incompliments: són àmpliament documentats per diversos organismes públics i entitats privades vinculades al món dels tribunals. Els escassos avenços normatius, i les dificultats en l'aplicació de les disposicions del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya en aquesta matèria, revelen que des de l'informe anterior aquests fets no han aconseguit canviar la situació, com la negativa a l'ús del català, el descoratjament i les dificultats per fer possible l'exercici d'aquest dret davant els tribunals, continuen existint. De més a més, val la pena subratllar que l'ús de la llengua catalana en els procediments judicials provoca retards indeterminats en el procés, i aquests danyen directament els drets dels afectats en l'accés a la justícia.

També cal assenyalar les insuficiències en l'accés als textos jurídics en català, amb motiu dels retards en la publicació de les traduccions oficials de

III. a permetre la producció de documents i de proves en les llengües regionals o minoritàries, recorrent si cal, a intèrprets i a traduccions;

c) en els procediments davant les jurisdiccions competents en matèria administrativa:I. a preveure que les jurisdiccions, a petició d’una de les parts, menin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; II. a permetre, quan una part en un litigi ha de comparèixer en persona davant un tribunal, que s’expressi en la seva llengua regional o minoritària sense incórrer per això en despeses addicionals; III. a permetre la producció de documents i de proves en les llengües regionals o minoritàries, per a la qual cosa recorreran, si cal a intèrprets i a traduccions;

d) a adoptar mesures a fi que l’aplicació dels apartats I i III dels paràgrafs b. i c. precedents i l’ús eventual d’intèrprets i de traduccions no impliquin costos addicionals per als interessats.

2. Les parts es comprometen:a) a no refusar la validesa dels actes jurídics establerts dins l’estat pel sol fet que siguin redactats en una llengua regional o minoritària;...

3. Les parts es comprometen a fer accessibles, en les llengües regionals o minoritàries, els textos legislatius nacionals més importants i aquells que concerneixen particularment els usuaris d’aquestes llengües, llevat que aquests textos no siguin ja disponibles altrament.”

18

normes estatals aprovades abans de 1998, i l'absència de traducció de normes publicades al Butlletí Oficial de la Unió Europea.

3.3. En relació a l’article 10 de la Carta: Autoritats Públiques i Serveis Públics24

Com indica amb precisió el Govern de Catalunya en la secció corresponent de l'Informe de l'Estat espanyol, la situació d'incompliment de la Carta Europea té el seu origen en les disposicions de la Llei de 1992 de Procediment Administratiu, que imposa el castellà com a llengua dels procediments en l'article 36.1, deixant a la iniciativa voluntària dels ciutadans la utilització de la seva llengua com una excepció. El lloc web de 24 “ARTICLE 10. AUTORITATS ADMINISTRATIVES I SERVEIS PÚBLICS

1. En les circumscripcions de les autoritats administratives de l’estat en què resideix un nombre de parlants de llengües regionals o minoritàries que justifiqui les mesures que segueixen i segons la situació de cada llengua, les parts es comprometen, en la mesura que això és raonablement possible:

[...]b) a posar a disposició formularis i textos administratius d’ús corrent per a la població en les llengües regionals o minoritàries, o en versions bilingües;c) a permetre a les autoritats administratives la redacció de documents en una llengua regional o minoritària.

2. En allò que concerneix les autoritats locals i regionals en els territoris de les quals resideix un nombre de parlants de llengües regionals o minoritàries que justifiqui les mesures que segueixen, les parts es comprometen a permetre i/o a encoratjar:

a) l’ús de les llengües regionals o minoritàries en el marc de l’administració regional olocal;b) la possibilitat per als parlants de llengües regionals o minoritàries de presentar demandes orals o escrites en aquestes llengües;c) la publicació per les col·lectivitats regionals dels seus textos oficials igualment en les llengües regionals o minoritàries;d) la publicació per les col·lectivitats locals dels seus textos oficials igualment en les llengües regionals o minoritàries;e) l’ús per les col·lectivitats regionals de llengües regionals o minoritàries en els debats de llurs assemblees, sense excloure, tanmateix, l’ús de la llengua o de les llengües oficials de l’estat;f) l’ús per les col·lectivitats locals de llengües regionals o minoritàries en els debats de llurs assemblees, sense excloure, tanmateix, l’ús de la llengua o de les llengües oficials de l’estat;g) l’ús o l’adopció, si escau conjuntament amb la denominació en la llengua o les llengües oficials, de les formes tradicionals i correctes de la toponímia en les llengües oficials o minoritàries.

3. En allò que concerneix els serveis públics assegurats per les autoritats administratives o altres persones que actuen pel seu compte, les parts contractants es comprometen, en els territoris en què les llengües regionals o minoritàries són usades, en funció de la situació de cada llengua i en la mesura que això sigui raonablement possible:

a) a vetllar perquè les llengües regionals o minoritàries siguin usades amb motiu de la prestació del servei; b) a permetre als parlants de llengües regionals o minoritàries de formular una demanda i rebre una resposta en aquestes llengües;

4. Per tal de posar en pràctica les disposicions dels paràgrafs 1, 2 i 3 que han acceptat, les parts es comprometen a adoptar una o diverses de les mesures següents:

a) la traducció o la interpretació eventualment requerides;

19

l'Administració General de l'Estat és encara majoritàriament en castellà, igual que la majoria dels formularis i documents, els tràmits i les inscripcions en el Registre oficial (civil i mercantil) i l'ús de la toponímia per les autoritats estatals: aquestes són evidents mostres de la manca de compliment de la Carta Europea.

L'exigència pel Comitè de Ministres i les observacions del Comitè d'Experts encaminades a modificar els sistemes de selecció i contractació per al personal al servei dels poders públics en les Comunitats Autònomes amb la seva pròpia llengua oficial, no s'ha abordat, com demostra l'Informe de l'Estat. En aquest context és sorprenent que les conclusions de la Comissió conjunta d'experts creat per l'administració general de l'Estat per analitzar l'ús dins dels idiomes oficials, afirmen que el marc normatiu és adequat i que ni cal cap reforma, en clara contradicció amb les conclusions del Comitè d'Experts.

3.4. En relació a l’article 11 de la Carta: Mitjans de comunicació25

b) la contractació i, si escau, la formació dels funcionaris i altres agents públics en nombre suficient;c) la satisfacció, en la mesura que sigui possible, de les demandes dels agents públics que coneixen una llengua regional o minoritària de ser assignats al territori en què aquesta llengua és usada.

5. Les parts es comprometen a permetre, a petició dels interessats, l’ús o l’adopció de patronímics en les llengües regionals o minoritàries.”

25 ARTICLE 11 - MITJANS DE COMUNICACIÓ1. Les parts es comprometen, per als parlants de les llengües regionals o minoritàries, en els territoris on aquestes llengües són usades, segons la situació de cada llengua, en la mesura que les autoritats públiques tenen, de manera directa o indirecta, una competència, poders o un paper en aquest àmbit, respectant els principis d’independència i d’autonomia dels mitjans:

a) en la mesura que la ràdio i la televisió tenen una missió de servei públic:I. a assegurar la creació d’almenys una estació de ràdio i una cadena de televisió en les llengües regionals o minoritàries;

b) I. a encoratjar i/o a facilitar la creació d’almenys una estació de ràdio en les llengüesregionals o minoritàries;

c) I. a encoratjar i/o a facilitar la creació d’almenys una cadena de televisió en les llengüesregionals o minoritàries;

d) a encoratjar i/o a facilitar la producció i la difusió d’obres àudio i audiovisuals en les llengües regionals o minoritàries;e) I. a encoratjar i/o a facilitar la creació i/o el manteniment d’almenys un òrgan de premsa en les llengües regionals o minoritàries; f) II. a estendre les mesures existents d’assistència financera a les produccions audiovisuals en llengües regionals o minoritàries; g) a sostenir la formació de periodistes i altre personal per als mitjans que usin les llengües regionals o minoritàries.

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una tal llengua. Es comprometen, a més, a vetllar perquè cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària no sigui imposada a la premsa escrita.

20

La situació, que va ser tractat a fons en el nostre informe anterior, no ha variat significativament, més enllà d'un fet recent a València. La Generalitat Valenciana, després d'una investigació, va decidir multar una organització cultural, Acció Cultural del País Valencià, amb €300.000 i va ordenar el tancament de les emissions, per haver emès els programes de Televisió de Catalunya a la regió valenciana sense tenir el corresponent permís. Les dues sancions, la multa i el tancament, poden ser efectuats en qualsevol moment.

És important assenyalar que aquestes retransmissions, encara que mai reconegudes legalment, fins ara han estat permeses per tots els governs valencians, i han garantit la presència del català per als dos milions de parlants de l'idioma en el territori valencià. A més, han estat operatives durant 22 anys, l'últim dels quals ha estat amb l’ús de tecnologia digital. També cal assenyalar que això ha estat positivament valorada pels experts, atesa la desproporció existent entre les emissions de TV en espanyol (més de 30 canals digitals) i en català (cinc canals, quatre a Catalunya una a València).

És curiós observar que l'entrada en vigor de la Carta Europea i els seus mecanismes de vigilància i control s'ha vist acompanyat per un progressiu retrocés de la presència de la llengua catalana, tant en les emissores públiques estatals de ràdio i els canals de televisió de l'Estat, i en el privat canals de televisió. El tancament o la reducció de les emissores de radiodifusió i de la programació en català assenyala una tendència perillosa d'incompliment dels compromisos adquirits en la Carta Europea. La nova concessió de canals privats de televisió d’abast estatal en cap cas ha anat acompanyat de cap requisit respecte a la pluralitat lingüística de l'Estat.

...ooo&&&ooo...

Epíleg.El Comitè de Ministres va donar a conèixer el segon informe sobre l’aplicació de la Carta Europea a l’Estat espanyol (aprovat pel Comitè d’Experts el 4 d’abril de 2008) i les seves Recomanacions a l’Estat, el dia 11 de desembre de 2007.http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/EvaluationReports/SpainECRML2_es.pdf (versió en castellà)

L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció del crim, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.3. Les parts es comprometen a vetllar perquè els interessos dels parlants de llengües regionals o minoritàries siguin representats o presos en consideració en el marc de les estructures eventualment creades de conformitat amb la llei, amb la responsabilitat de garantir la llibertat i la pluralitat dels mitjans.

21

http://www.coe.int/t/dg4/education/minlang/Report/EvaluationReports/SpainECRML2_en.pdf (versió en anglès)

22