PERE CALDERS – CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

Contextualització

Pere Calders va ser un autor català del segle XX amb un estil d'escriptura propi i inconfundible que l'ha portat a convertir-se en un clàssic de la nostra literatura. Va viure en circumstàncies molt dures durant la Guerra Civil Espanyola i després d'aquesta es va veure obligat a exiliar-se a Mèxic. Durant tot aquest temps no deixà mai d'escriure i això es reflexa en la seva literatura en la que Calders, per mitjà de la ironia i l'humor, ens obre la porta a un món ordenat d'una altra manera per fent-nos adonar que les pautes que governen la conducta humana estan sovint abocades a l'absurd. Però sempre amb humilitat i subtilesa per deixar lloc a les lliures interpretacions.

Tot i la seva incessant producció, les circumstàncies feien difícil la publicació de les seves obres, va ser gràcies a un amic seu amb qui es cartejava, Joan Triadú, que va publicar alguns dels seus contes i també la companya de teatre Dagoll- Dagom, que, tot i la desconfiança de Calders davant l'èxit, va representar alguns dels contes de “Cròniques de la veritat oculta” en l'obra “Antaviana”, que va ser un gran èxit i va llençar l'autor a la fama.

L'estabilitat inicial

La majoria de les narracions s'inicien com una situació d'estabilitat en relació a unes pautes de vida prefixades. Els personatges apareixen en un escenari carregat de placidesa, harmonia i rutina.

L'escenari quotidià

Els contes de calders estan configurats per situacions inicials plàcides. Va representant realitats atípiques, hi ha reducció esquemàtica de les referències temporals i espacials. Més enllà de tot això hi ha unes forces superiors que resulten molt familiars als personatges: el destí, la providència, l'atzar... que juguen amb els personatges. Calders presenta la irrealitat en un entorn totalment quotidià i arriba a transgredir la literatura fantàstica.

Els personatges i el seu codi de comportament

Els personatges són plans, mancats de voluntat i desproveïts de capacitat de reacció davant els fets més extraordinaris. Són figures buides a les quals no hem de veure com individus concrets, sinó com a la representació de comportaments estereotipats. Viuen dues realitats: la quotidiana i la màgica, i això evidencia l'absurd de les formes de comportament humà.

El fet trasbalsador

L'eix narratiu d'aquestes històries és el conflicte que es produeix en posar en contacte uns personatges plans subordinats a uns codis de comportament amb uns fets que transgredeixen la realitat i capgiren la vida dels personatges. Es poden presentar de diferents maneres: éssers o elements màgics, distorsió de les relacions lògiques dels esdeveniments, la realització d'un desig...

Entre la transgressió i la subordinació als codis

El fet trasbalsador situa als personatges davant l'alternativa d'haver d'assumir l'element que transgredeix els codis de comportament, que implica un acte de rebel·lió i evasió de la realitat, o bé rebutjar-lo , o bé assimilar-lo als seus codis estereotipats eliminant-ne la càrrega de transgressió. En la majoria de contes els codis s'imposen a la transgressió.

Els límits de la realitat

Calders transforma literàriament la realitat perquè no se sent satisfet amb les versions “oficials” que deixen fora de la realitat els aspectes irracionals de la conducta humana. Darrere de cada acte controlat hi ha absurd. La narrativa de Calders ens proposa reflexionar per mitjà de la ironia i l'humor sobre els límits de la realitat i els mecanismes humans de percepció de la realitat, dels quals desconfia.

La reiteració de motius

En tots els contes Calders expressa la tensió entre una realitat quotidiana codificada i les ànsies humanes per viure lliurement, d'acord amb les seves necessitats reals al marge del que indiquen uns codis sovint absurds. Aquesta tensió a vegades és representada per un seguit d'elements recurrents:

-Les mans: simbolitzen l'element màgic i trasbalsador. Són tant factors de vida com de mort.

-La casa: simbolitza l'ordre establert de la realitat quotidiana.

-El viatge: simbolitza una forma d'evadir-se de la quotidianitat plena d'absurds, significa escapar d'una realitat estable.

-El circ, la fira i el teatre: funció evasiva semblant a la del teatre. Són motius recurrents que acaben confonent-se amb la realitat fantàstica dels personatges.

-Els promesos: el compromís entre dues persones és un element de quotidianitat que regula l'ordre. És una referència a les normes socials i el tractament humorístic de les relacions posa de manifest la inconsistència de les normes de conducta social.

-El crim: la representació de la ruptura amb totes les conviccions simbolitzades per les relacions entre promesos. Els fets decisius són una via de sortida del cercle aclaparador d'una realitat codificada.

La descodificació literària

Sota el món fictici s'amaga una profunda reflexió filosòfica sobre la incapacitat de l'home per assumir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i a uns determinats codis de conducta social, una reflexió sobre el que separa la veritat “oficial” de la veritat “oculta”. Caldera va més enllà de la literatura fantàstica, ho transgredeix tot. Sempre de manera subtil i per mitjà de la ironia i l'humor per deixar que el lector interpreti lliurement el text.

Això ja es prediu des del títol: cròniques de la veritat oculta.

L'humor

És l'eina clau per la descodificació literària. És reflexiu, neix de la incongruència inesperada dels personatges. És un humor subtil i refinat que permet una lectura distanciada i amable sobre la reflexió que fa Calders entre el somni i la realitat o l'absurd.

El narrador

En la majoria de contes el narrador participa dels fets, és en 1a persona. Això acosta la versemblança al lector d'elements contraris al seu coneixement positiu de la realitat.

El llenguatge

El llenguatge és senzill i entenedor, però al mateix temps està molt cuidat, incorpora recursos literaris i hi ha un joc excel·lent amb l'humor i la ironia que respira el text, que són el que acaba transmetent el missatge final.

1 RESUM DE CADA CRÒNICA

Pere Calders és un dels narradors més significatius de la literatura catalana del segle XX i Cròniques de la veritat oculta (1955) ha estat considerat unànimement un dels seus millors llibres. La trajectòria literària de Calders, com la de tants autors de la seva generació, es veié trasbalsada per les conseqüències de la Guerra Civil, que l’obligà a exiliar-se. De tornada a Catalunya, als anys seixanta, la seva obra contrastava vivament -i no sense polèmica- amb el corrent dominant del moment el realisme històric.

Abans, però, de començar a exposar cada crònica, seria interessant definir el concepte de«crònica». Una crònica és un text historiogràfic, generalment circumstancial i no encaixat rígidament dins unitats cronològiques, com s’esdevé amb els annals i els dietaris, sinó amb text seguit, bé que, en termes generals, respecti l’ordre en el temps.

1.1 La imprevista certesa

1.1.1 El desert (1952)

L’Espol, sobrenom d’Enric, és el protagonista de la primera crònica de «Cròniques de la veritat oculta». Un dia d’estiu, el protagonista té un dolor molt fort al costat dret i la por comença a cobrir-li tot el cos. S’aferra a alguna cosa amb la mà i tanca el puny amb molta força, empresonant la vida, perquè no senti més dolor físic. En el palmell de la seva mà, s’agita la vida. Així doncs, per evitar que un oblit momentani el perjudiqui, decideix explicar el què li ha passat al gerent. Aquest reacciona d’una manera rara. L’Espol vol deixar la feina perquè ja no podrà escriure mai més amb la mà dreta i el seu encarregat, resistint-se ara a prescindir de l’Espol, li demana amb súpliques que es quedi i que ja intentarà donar-li un altre tipus de feina a la mateixa empresa perquè pugui treballar. És ben estrany aquesta situació perquè el narrador comenta que el gerent sempre esperava l’oportunitat per treure-se’l de sobre. Però, l’Espol rebutja l’oferta. Tot seguit, el metge opina que es tracta d’una pertorbació de tipus al·lèrgic i li recomana informar-se d’una escola suïssa per a incapacitats on ensenyen a escriure amb la mà esquerra en un lapse de temps determinat. A continuació, la seva promesa, un cop havent escoltat la versió de l’Espol, decideix teixir-li un guant sense dits amb l’ajuda de la seva mare. Després, es troba amb la seva tia que li exigeix que es tregui la bena que duu. De mica en mica, quan se la va desenvolicant, l’Espol té una sensació molt rar i coneix el primer miratge. De sobte, l’home entra en un estat d’exaltació i es veu en un desert on el sinum alça el vent. El protagonista veu, en aquest món oníric, una nena i li explica què li està passant. Altre cop, l’Espol veu unes il·lusions: en el paisatge desolat veu venir uns camells i en les seves ninetes pot llegir: «Circ Donamatti. Tres pistes, tres. Pròxim debut». Una trapezista el saluda amb la mà i ell repeteix el gest. Finalment, un floc se li escapa i intenta agafar-lo sense èxit mentre veu com s’enlaire.

Aquesta crònica té com a punt de partida l’alteració de sentit produïda en passar del figurat al literal, la qual instaura la lògica diferent en el relat. La història narrada deriva de la interpretació al peu de la lletra d’una expressió que hom utilitza habitualment en un sentit metafòric. A l’Espol «se li escapa la vida» però aconsegueix retenir-la agafant-la amb la mà. Aquesta metàfora de l’agonia darrera, del trànsit cap a la mort, és presa d’una manera literal. En conseqüència, la vida passa a la categoria d’objecte material, físicament aprehensible, capaç d’ésser copsat mentalment: és un floc de color ambre que s’agita dins el puny clos «com un peix petit o una bola de mercuri». La visió de la vida canvia radicalment per a l’Espol i, per això, totes les expressions idiomàtiques que hi fan referència tenen per a ell ara un sentit diferent, marcat per la materialitat de la vida que porta dins la mà tancada; quan el gerent li pregunta «I com es guanyarà la vida?», referint-se a l’obtenció dels mitjans econòmics necessaris per a garantir la subsistència, l’Espol li respon: «La tinc aquí, ara», és a dir, «guanyada», doncs, mentre no la deixa escapar. En aquesta crònica, hi predomina l’absurd i, sens dubte, ens vol fer reflexionar sobre la vida i la facilitat que té aquesta per canviar d’un moment a l’altre sense poder fer-hi res. El final del conte capta l’interès del lector perquè, per una distracció del protagonista, perd allò que l’havia estat salvant del dolor i que amb tanta obsessió havia estat protegint dins la seva mà amb força i vigor.

1.1.2 La ratlla i el desig (1947)

El conte de Calders és una narració sobre un viatge amb autobús durant el qual un home explica als companys de viatge les peripècies de la seva vida anterior. Tot el que sabem, ho sabem per la narració que observa els esdeveniments des d’una perspectiva històrica.

Un home comença a explicar la seva història mentre viatge perdut pel coll d’Area. Explica que ell mateix era agrimensor i que cada dia havia de tornar cap a casa seva després de fer la feina. Tant a la feina com abans d’arribar a la casa seua, es parava a pensar què estaria fent la seva esposa i com d’enamorada la trobaria. La seva imaginació el portava lluny d’on estava. Un dia, però, tornant cap a casa amb el seu cavall, va passar un revolt i va perdre l’equilibri; l’animal s’estimbà i no li quedà cap dubte que no podia sortir amb vida de la caiguda. Però ell no va sortir il·lès de l’accident, tenia el turmell adolorit i l’impedia la marxa. De sobte, li va venir l’obsessió de la seva esposa tan estimada i tingué molta angúnia perquè no sabia què li podria passar. Amb la mirada perduda i alta, va veure la ratlla de la llum; una revelació immediata que es tractava de la caiguda d’una estrella i la reminiscència supersticiosa que l’obligava a formular el desig de trobar la casa i l’esposa esperant-lo després del primer tombant de camí. Va tenir una il·lusió i va veure la seva casa i la seva dona. La seva dona el va a ajudar i es pregunta què fan a vuit quilòmetres de casa seva i la pot veure. Però calia prosseguir sense entretenir-se. Va

començar a creure que tot era possible i que un estat físic especial havia alterat el seu esperit. Ell seguia entossudit a establir la veritat dels fets i va afirmar que havia estat víctima d’un engany dels sentits. Si hi havia la casa, voldria tornar-la al seu lloc i, si no hi era, quelcom s’hauria trencat per sempre, perquè per a ell la família estava composta per esposa, casa i paisatge, i l’alteració d’un sol d’aquests elements destruiria el seu equilibri.

Acabada la narració, el vell del seu costat li va donar un consell: “Això que us sembla tan extraordinari ha passat milers i milers de vegades i cadascú adopta la solució que va més d’acord amb el seu temperament, com en totes les coses”. El narrador li dóna les gràcies i baixa de l’òmnibus que els havia dut fins aquell indret. El protagonista lloga un cavall i va començar a caminar per fugir i no enfrontar-se a aquella sobtada realitat, confós per la misteriosa situació que ha viscut.

L’autor trenca el teixit de la narració i dedica una observació directa als possibles lectors. Al protagonista, la vista de la naturalesa i els paisatges de la muntanya l’encomanen una barreja de lirisme i inquietuds agràries. La seva esposa suposa la felicitat més perfecta que precedeix els seus mals moments i l’amor que hi ha entre ells va creixent.

El narrador en primera persona en el conte de Calders ens sedueix perquè fem el que estem acostumats a fer en la vida quotidiana: posar totes les informacions sobre l’argimensor en el mateix sac i d’elles extrapolar el concepte d’una persona psicològicament coherent que ha viscut totes les hores que han passat des de la seva primera arribada a la vall d’Area fins al final del viatge d’autobús. El narrador és agrimensor de professió. L’agrimensor intercala en la conversa amb ells una narració sobre ell mateix en un passat indefinit, remot. És un personatge de la fàbula junt amb el gran terratinent, els treballadors i la seva estimada esposa. La consciència de l’agrimensor unifica tot el relat, garanteix l’autenticitat. Però en aquest narrador-personatge s’amaga sota la màscara d’un sol agrimensor. Aquesta perspectiva narrativa és una constant en la literatura de Pere Calders. La funció d’aquesta perspectiva és que el calidoscopi d’imatges subjectives que ens mostra no ens permeti construir una sola veritat i amb això ens recorda com n’és de fràgil allò que nosaltres creiem vertader i real en la vida que vivim. Quan escoltem les històries d’aquest agrimensor, ens recorda dolorosament la presó temporal en la qual estem tancats també nosaltres. El futur és incert i el passat és definitiu. L’agrimensor no té cap possibilitat de modificar allò que ha estat la seva vida, però sí que té dret a jugar un joc que comença en la infantesa i acompanya qualsevol persona humana durant tota la seva vida. Té un to irònic. Té una gran inquietud/angoixa interior: “Per què, si la realitat de la meva vida era allí, quina ficció hi havia tan forta al capdavall dels vuit quilòmetres? I a la inversa, si allà a baix hi havia la veritat i el bon curs de les coses, què representava el miratge?”

L’acció transcorre en un lloc rural i la casa descrita pel mateix protagonista és de fusta i tot l’exterior estava pintat de color roig indi, amb els marcs de les portes i finestres blanques. La casa només produïda una sola impressió; i la seva vida és comparada com “una cinta d’amics”.

En aquesta crònica, la realització del desig demanat en contemplar la caiguda de l’estrella serveix per a plantejar la reflexió sobre el concepte de realitat. Segons la teoria freudiana, l’efecte sinistre derivat de l’omnipotència de pensament també prové d’una determinada idea de realitat: el desig realitzat provoca inquietud perquè posa de manifest velles conviccions animistes del món, teòricament ja superades. Però, resultaran impermeables a tal efecte que han superat completament les antigues creences i basen la seva interpretació de la realitat únicament en la raó.

En Calders, però, la manca de l’efecte sinistre no prové del triomf de la raó neutralitzadora del record de la cosmovisió animista. L’oposició real/irreal o raó/màgia no es resol a favor del primer terme, amb l’eliminació del segon, sinó que, precisament, la reflexió oberta per Calders el que indica és la necessitat d’integrar en la noció de realitat aquelles dimensions de l’experiència humana que la raó ha ignorat pel seu hipotètic caràcter irracional o màgic.

S’ha referit a aquest crònica com «un conte metafòric» que funciona com «una teràpia de l’exiliat». El passat de totes les persones és igualment inaccessible com ho són per al nostre protagonista la caseta de fusta i la dona a la qual pertany el camafeu; si hi volguéssim trobar l’accés, ens trobaríem condemnats al fracàs. Calders ha sabut documentar el punt d’inflexió de la seva vida, el pas d’una frontera gens imaginària, per donar a conèixer tota la dimensió de les circumstàncies que l’han sobrevingut.

1.1.3 La consciència, visitadora social (1947)

Un assassí professional explica com la seva pròpia consciència, en forma d’àngel, un còmplice de la mort, li diu que ha de matar a una vella. Ell estava preparant molt enfeinat els seus detalls de com seria el seu assassinat premeditat. Decideix que l’arma que utilitzarà pel crim d’aquest dia serà una arma blanca. L’àngel evangèlic que se li apareix li diu que no ho faci però ell ignora el consell. La seva consciència li diu que no veu quina vida porta i de què li ha servit ja que fins ara s’havia escapat per miracle de la justícia, però que era ja no. Quan arriba a casa la seva víctima, observa que està al llit, amb una còfia plena de puntes que li mig tapen els ulls closos. Altra vegada, l’àngel li demana que no la mati i la deixi estar perquè no hi ha necessitat; li proposa que robi sense tocar-la i així que la seva vida no perilli. Però finalment, clava l’eina destrament i l’ofega amb el coixí. Quan se’n torna novament al carrer,

amb una gran tristesa, respon a l’àngel que ja farà les seves inútils reflexions sobre el cas ell mateix.

El protagonista d’aquesta crònica no s’allunya gaire de la desorientació, la buidor o la tristesa. Depa Carel·li és conscient de la distància que hi ha entre l’àngel démodé que representa la seva consciència i el seu model de referència. Té un gran respecte per l’àngel. La transgressió, però, només es pot realitzar a partir del codi.

L’àngel, de cabells a la romana, es personifica amb la figura de la consciència del bé, de la dimensió humana que tendeix a la divinitat, mentre que la consciència del mal, sota la influència demoníaca, pren l’aspecte del dimoni. Ara bé, el seguiment de les normes morals preconitzat per la consciència angèlica no aconsegueix imposar-se, en el conte, a la força del destí de l’individu. Si “cada u es deu allò que és”, Depa Carel·li és, des de la primera frase del relat, “l’assassí”; per això, el gran respecte que sent per l’àngel no pot impedir que Carel·li assassini, perquè la vocació, quan se sent fortament, exerceix un gran domini i després de tants anys d’ofici, no retrocediria pas. Les funestes conseqüències a què l’abocarà l’acció criminal, segons li recorda la consciència, són dissipades en la percepció del protagonista en el moment d’acomplir amb mestria el ritual del seu ofici. El tema podria ser que ningú pot escapar del seu destí. Sens dubte, és una crítica a la falsedat de la burgesia. El narrador-personatge és víctima del seu propi destí.

La caracterització del personatge força la identificació del lector amb aquest assassí que té inclinació cap a una mena de poesia, que encara el seu destí amb una sòbria dignitat; mentre que la figura de l’àngel, d’aparença publicitària i ultramarina, dóna una imatge ridícula, de clixé fals, a l’autoritat moral que representa.

1.1.4 El principi de la saviesa (1940)

Un home ric explica la seva història. S’havia comprat una casa blanca a la costa. Aquesta casa estava a ran de mar, amb moltes finestres i molts vidres. Ell mateix es va encarregar que fos com desitjava: “jo mateix vaig acompanyar la mà de l’arquitecte en traçar els plànols”.

El narrador ja dóna pistes del desenllaç amb algunes premonicions:“El seu instint li deia que calia viure en una casa on no pogués ocórrer res d’extraordinari”. Aquest recurs és molt utilitzat perquè Calders l’usa en molts altres contes. Aquesta casa vora el mar, tranquil·la, blanca i neta, tenia un jardí molt gran que havia de ser cuidat amb atenció. Com que ell era ric, es podia permetre el luxe de contractar a uns jardiners perquè el cuidessin. Altre cop, enmig de la narració, va fent alguna reflexió que alhora serveix com a

premonició de la crònica: “Perquè algú, en un determinat moment, hi va poder entrar i deixar-hi quelcom que em va prendre la placidesa”.

El narrador-personatge no tenia molta amistat amb el veïnat, ja que era un home sol i sembla arrogant, fins i tot tenia una mena de menyspreu a la gent més baixa socialment parlant. Només va entaular una conversa amb una veïna pobra però aquest encara li tenia rancúnia; per tant, tots els sentiments interiors que tenia envers la resta de persones era roïna. No tenia ganes que ningú l’acompanyés. Un dia, un dels seus criats anomenats Galsworthy, va córrer de seguida a la seva cambra per informar-lo d’una troballa peculiar dins el seu jardí: es tracta de la mà esquerra d’un humà. L’afer era greu de veres. A més, duia un anell d’or. Això el va fer pensar que potser, si seguissin excavant, trobarien riqueses, i això el va emocionar. Clarament, el narrador té cobdícia i només va en busca de diners.

El que hauria de fer en aquests casos seria avisar a la policia, però va pensar que se n’aprofitarien i no s’atrevia a anar-hi. Finalment, va decidir que el millor seria publicar un redactat en un diari: “Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. El qui acrediti d’ésser-ne propietari, que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció”. De sobte, es va veure sorprès de totes les demandes que tenia per objectes perduts. Va rebre les visites de molts ciutadans: un que buscava un petit vis de vanadi, l’altre que havia perdut l’honradesa o la memòria, o un lladre que volia recuperar la cartera, etc. Tots acabaven trobant l’objecte o l’element que havien perdut al seu jardí, però, és clar, ell cercava l’amo d’aquella insòlita mà. El seu jardí es va convertir en el centre de la vida del país, fins que un desè visitant, quiromàntic de professió va analitzar aquella mà i va determinar que pertanyien a un filòsof petitburgès. A més, li va dir que tenia molts anys, posseïa un enteniment clar, es tractava d’un esperit superior que menyspreava la maledicència humana. L’anell d’or indicava que les seves inicials eren F.E. El protagonista, ràpid, va pensar que es tractava d’en Feliu de l’Espatlleta, un ciutadà exemplar quant a no ésser carregós a la societat; a més, totes les característiques s’adequaven a a aquest insòlit personatge. Quan el va anar a veure, ell l’estava esperant i sabia que en un primer moment hagués pensat en ell. En Feliu li explicà el motiu pel qual la seva mà estava dins el seu jardí: “Ara que tens això, podries aprofitar-ho per a donar una lliçó a aquell senyor ric [...] que es creu tan per damunt de la filosofia. I podria demostrar-li que [...] puc prescindir airosament de coses que, perdudes per ell, li farien l’efecte d’una gran desgràcia”.

Havent dit això, el narrador reflexiona sobre aquestes paraules. Al cap i a la fi, tenia raó; havia de ser menys crític i més humà, sentimental. El conte acaba amb una petita moralitat que resumeix l’essència de la crònica: “El jardí del ric atreu els pobres perquè en l’opulència dels poderosos els indigents emmirallen llurs il·lusions”. En Feliu li aconsella que converteixi el seu jardí en municipal i

que l’ompli de rètols que diguin que és permès fer malbé les flors perquè així no hi vindrà ningú, com era el seu propòsit inicial en el conte.

El senyor ric afirma que en aquest món no som res de res. Viu amb la solitud i no és supersticiós. Viu amb molt plaer i no té por de res ni de ningú. El filòsof petitburgès, per la seva banda, replica al protagonista.

Altres personatges que apareixen en aquesta crònica són: els tres jardiners i un artista que diu que eren els millors d’aquell temps. La pobra veïna amb la qui tenia ganes de guanyar-se la seva amistat, estava tocada de la mania de llegir i escriure, i es veu obligada a venir-lo a veure i portar-li un cistellet de maduixes que no feia falta. Té sis servents, i un d’ells és anglès i es diu Galswrothy. S’haurien de mencionar tots els visitants: un home que ha perdut un petit vis de vanadi i que es presenta amb un gramòfon antic sota el braç, una noieta que ha perdut l’honradesa, un home que inclinava a confiar-hi i era un lladre, després un quart que no s’hi presenta, el Marc Noblesa, un lampista que l’única cosa que no troba és la memòria, i el quiromàntic, un home alt i gros, una persona tímida que per por que els seus ulls no es trobessin amb els de l’interlocutor. Movia molt ràpidament les mans i no sabia què fer. Llegeix el palmell de la mà i coneixia amb profunditat el seu ofici, portava gorra de plat tirada endavant, de manera que per a mirar havia d’alçar el cap; és l’únic amb qui té una amistat duradora i el fa reflexionar sobre la riquesa que té i el tresor que ha tingut de trobar-lo i poder-lo ajudar en la cobdícia. Els seus consells, de filòsof, l’ajudaren a tirar endavant.

Pel que fa al lloc, l’acció principal s’esdevé en el jardí de l’amo que s’estenia darrere la casa i no era pas gaire gran, però estava carregat de poesia. En el seu jardí es feien transaccions sentimentals i d’altra mena, i la gent s’agradava de venir-hi a fer dringar les passions.

La mà tallada que apareix al jardí del senyor ric és, precisament, una mà esquerra, la qual ve a trastornar l’univers personal que el protagonista creia dominar. El senyor ric basa el seu poder en els valors materials i, responent a la lògica de la prosa de la vida, s’ha fet construir una casa blanca i neta, que recul amb la major intensitat la llum del sol. La veïna, tocada de la mania de llegir i escriure, per contra, percep l’atmosfera misteriosa que la influència de la lluna deixa sentir a la casa; afirma que li “faria por de viure en una casa tan oberta a la lluna i prop del mar” perquè “la gent estem subjectes a la seva atracció i que ens pot obligar a fer coses terribles”. S’hi contraposen, doncs, com a antecedents de l’episodi de l’aparició de la mà tallada en el jardí, i a manera de contextualització ideològica, dues visions del món: la material i racional del senyor ric, obertament posicionada sota la influència solar, i la de la veïna, literària i explícitament vinculada a la influència de la lluna. L’oposició

raó/intuïció té correspondència simbòlica amb les parelles de contraris sol/lluna i dreta/esquerra, com ens indica el sentit associat al símbol dretà.

La descoberta d’una mà esquerra tallada al jardí actua, doncs, com a factor de pertorbació de l’ordre del món en què el propietari es creu sòlidament instal·lat. La desfilada de personatges que han perdut alguna cosa important en el jardí, des d’un punt de vis de vanadi a l’honradesa, ve a corroborar la visió literària que representa la veïna, segons la qual si que poden ocórrer coses extraordinàries.

Calders apel·la a la complicitat del lector, introduint en el discurs del senyor ric la menció, precisament en una història que es construeix sobre el tòpic literari de la mà tallada, per a marcar la condició paròdica de la utilització del motiu.

L’enigma de la mà es revela com la conseqüència d’una òptica literal de la lectura, és a dir, sense capacitat per a descodificar el sentit figurat; la interpretació al peu de la lletra d’un dels seus principis per part del filòsof petitburgès el condueix a l’amputació. La mà tallada, doncs, és un element de procedència literària que es desmarca dels seus precedents i actua com a detonant d’una confrontació de perspectives, encara que en el debat obert s’arrenglera del costat de les veritats comunament acceptades i no del de les veritats ocultes.

1.1.5 L’any de la meva gràcia (1938)

El narrador torna a explicar una història personal. Estava casat i tenia una filla, era un home anodí i sense valors. La seva filla constituïa els únics esclats de color que trencaven la cinta d’una existència sense solta. Ell treballava en una fàbrica d’estampats i consistia a fer present a tots els empleats, per Cap d’Any, d’un petit sobresou. Com que aquell any era el de la seva gràcia, un dia, un passant per davant d’un aparador d’una botiga va descobrir una nina magnífica. Va pensar en comprar-la perquè així la seva filla tindria una alegria considerable. Va entrar i va preguntar pel preu. El dependent va mostrar-se inexorable amb el preu, i tots els esforços per regatejar són inútils. El dependent li’n mostra una altra, i decideix finalment comprar-la. El problema d’aquesta nina és que no està pintada. Quan arriba a casa seva, va passar-hi la mà amb suavitat per damunt la cara de la nina, i pel contacte, la cara va acolorir-se i semblava la imatge mateixa de la vida. Va explicar-ho a la seva dona molt esverada i tothom va quedar bocabadat. Va pensar que es podria guanyar la vida en el negoci de les nines, i així fou. El negoci anava molt bé i la tècnica de la producció era molt ràpida. Els primers dies, el negoci va prendre una gran revolada. No parava de vendre i vendre fins que a la plaça va arribar un representant austríac, portador d’una patent de nines extremadament notables. Però, sens dubte, no eren tan terrenals ni amb el color de la seva

gràcia tan natural i sanitosa, sembla una mica bleda i el tint foraster tenia tota la picardia de l’artifici. Això era una amenaça per la seva empresa. Va anar a parlar amb un consell de la població però li va dir que aquell no en tenia la culpa si s’havia posat després i que no hi podia fer res. D’aquella entrevista va marxar molt enfadat i aquell li va dir les següents paraules: “Abans, ciutadà, l’Estat no hauria pogut ajudar-vos perquè us hauria fet cremar prèviament per bruixot”. Això encara el va indignar més del que ja estava i al final acaba amb la conclusió que per què hi ha al món tantes coses que rutllen desballestades, que són injustes i fan perdre el seny. Clarament, és una crònica que ofereix una crítica a la societat burgesa.

Un altre tòpic arrelat en les supersticions populars és el de les persones investides de poders sobrenaturals, les persones amb una “gràcia”, atorgada per la divinitat, predestinades a viure una existència singular exercint el bé com a intermediàries de la bondat del Creador.

El lloc on succeeix la història és a Dals, el poble natal del protagonista i narrador.

El desenvolupament de la història aboca a un dels motius que ja hem analitzat entre els tòpics del fantàstic, el de l’animació de l’inanimat, però, en aquest cas, la causalitat del fenomen el trasllada al territori del meravellós. La gràcia del personatge té un origen sobrenatural que l’emparenta amb el meravellós tradicional.

El tractament del motiu, però, com sempre passa en Calders, se n’allunya fins al capgirament radical del tòpic. Les expectatives que desvetlla la profecia es basen en els precedents sagrats i profans de les històries de miracles i prodigis, convertides per al personatge en aliment d’una il·lusió d’èxit. Tanmateix, el conflicte entre realitat i il·lusió es produirà tant abans com després de la manifestació de la gràcia. Abans, la llarga espera apareix com a causa principal de la infelicitat del personatge, alhora que amenaça de canviar els valors de la fe en el sobrenatural per l’escepticisme racionalista.

L’obtenció de la gràcia tampoc no aconsegueix de satisfer els somnis que ella mateixa havia suscitat; el poder sobrenatural, lluny d’ésser acceptat com la consecució de l’ideal, és acollit amb la resignació amb què hom acceptaria un premi de consolació.

El fracàs final, amb una producció sobrenatural que no pot competir comercialment amb la indústria estrictament terrenal, torna a enfocar el motiu des de la perspectiva del canvi de valors en un món en què el sobrenatural ha passat de moda.

La realitat de la societat industrial es regeix per uns determinis comercials, polítics i sindicals impermeables al prestigi del sobrenatural. El protagonista ha volgut, una vegada més, conciliar els dos registres mitjançant una interferència impossible. L’al·legat final en què, en nom dels valors de l’esperit, reclama protecció institucional per a un negoci que no pot competir d’acord amb les lleis del mercat contradiu les expectatives de lucre amb què el personatge-narrador ha contemplat la manifestació de la gràcia, quan maquinava la manera de treure’n partit, i rep, en la resposta del conseller, la desmitificació del paradís perdut que simula reivindicar.

1.1.6 La ciència i la mesura

Un home milionari viu en un castell amb els seus tres fills, a Alemanya. El milionari va fer dissenyar una cambra que fos un racó de jocs per cada fill. En tenia tres: en Miquel de 8 anys, de temperament bel·licós, amb una certa tendència al romanticisme. Sentia afecció i tenia aptituds per a la indústria de guerra. Després hi havia l’Alexandre, de 6 anys; representava la pau interior, l’amor al proïsme. Tenia vocació per a treure partit de la filantropia i clars indicis de la conveniència d’educar-lo per a president de comitè, i en Patrici, de 4 anys, que tenia un cinisme congènit i posició d’espectador negatiu enfront de la vida. Ells no li feien gens de cas, ja que preferien marxar a jugar amb els gitanos. És evident que al seu pare no li agradava aquest comportament, ja que ell volia que els seus fills demostressin la seva intel·ligència dins l’habitació.

Per acabar amb la situació, el milionari va contractar un tècnic especialitzat perquè vigilés els seus fills i s’esplaiessin jugant i mostrant la seva intel·ligència, però els nens el deixaven inconscient amb un verí i se n’anaven a jugar amb els gitanos. Quan tornaven,el tècnic els renyava, però el seu sermó no servia de res. L’home va decidir lligar-los perquè no poguessin marxar. El pare al saber la manera que tenia el tècnic en educar als seus fills es va cabrejar moltíssim, però va decidir no posar-hi remei. Al cap de vuit dies, els nens van arribar a un punt on no mostraven els seus sentiments, és a dir, es van tornar uns nens sense ànima. Finalment el pare va trobar la solució perfecta per donar-li un bon escarment. Va matar-lo. Per entendre aquest succés fa falta saber-ne una mica del seu passat. El pare d’aquest home era un mafiós de Rússia que traficava amb drogues i criatures. La mare d’aquest noi va morir a causa de que els companys del seu marit van matar-la per equivocació. Buscaven una dona grassa, de cabells arrissats, amb una piga al nas, i d’una alçada de metro seixanta. Era fàcil confondre-la, ja que la dona del mafiós era, alta, prima rossa i tenia un cabell llis impossible. Per descomptat que no tenia cap piga al nas. El pare volia venjar la mort de la seva dona matant a tots els seus companys. Aquests al saber-ho, van posar-se d’acord per fer-lo fora de la màfia, i així ho van fer. Li van dir que no el volien tornar a veure per allà i que si ho feia el matarien, a ell i al seu fill. Per les amenaces

van decidir quedar-se al carrer, ja que no tenien un lloc on viure. Tots dos van començar a viure com autèntics indígenes: dormien en cartrons, tapats per diaris, el que menjaven era el que trobaven a la brossa i cada dia feien “la ronda de les cabines”, que consistia en copejar les cabines de telèfons perquè en sortissin diners. Van sobreviure durant uns quants mesos, fins que un dia accidentalment el pare del milionari va morir perquè no va ajudar a creuar la vorera a una anciana, aquesta cabrejada el va fer entrebancar amb el bastó. Immediatament, va caure i va topar la seva boca amb la vorera, de manera que va quedar-se sense dents. Però aquí no va acabar la cosa, l‟home va mirar al cel i va veure com una àliga es dirigia cap a ell, aquesta el va agafar per la jaqueta i el va alçar. El va dur durant un temps volant, fins que finalment va caure en un abocador, amb la mala sort de que acabava de arribar un camió industrial de la brossa i va caure sobre ell. És a dir, que va morir sepultat. El nen va ser testimoni de la mort del seu pare, llavors, va haver d’espavilar-se per sobreviure. Així doncs, seguint els passos del seu pare, va veure en un descampat una cabra i aprofitant que el gitano se’n va anar defecar, la va robar. Degut a això, va poder veure llet durant molt de temps. Anava pels carrers amb la cabra i demanava caritat. Un dia, mentre anava pel carrer, va trobar un cartell de joves promeses, però cantava més bé la cabra que el nen. Tot i això, va voler apuntar-s’hi per veure si podia guanyar alguns diners. Com que era l’únic aspirant a guanyar el premi, va guanyar-lo. El premi constava d’un xec d’una quantitat considerable, que se’ls va gastar en l’entrada d’un pis compartit. Tot seguit va buscar feina. Finalment, va començar a treballar durant les temporades d’estiu de venedor de gelats. Amb el que guanyava a l’estiu sobrevivia tot l’hivern. Encara que aquest treball no li feia gaire el pes, així que va decidir demanar feina al club de la comèdia. Al cap de dues setmanes, el van trucar i finalment el van contractar. Al cap d’un mes i mig s’havia convertit en un gran humorista. Va guanyar prestigi i després de treballar molt i va obtenir molts diners, degut això, va poder accedir a treballar en una de les millors cadenes de televisió catalana. A causa dels diners i la fama que tenia, una dona el va seduir i el va pescar i al cap de sis mesos es van casar. Un cop casats, al viatge de nuvis, la dona es va quedar embarassada i inesperadament, al cap de set mesos, va tenir tres bessons. Al cap d’un temps la dona del milionari va morir a causa d’un càncer de mama, i ell va haver d’encarregar-se de l’educació del seus fills.

El caràcter del pare intuïa amb orgull la mà dels seus fills en les desfetes, i donava gràcies al Cel pel present d’una nissaga que es feia la llei. Les criatures tenien la sensació que els muntaven un parany de grans proporcions.

Finalment, podem veure la reacció del pare en el següent fragment: “Va agafar el tècnic amb les seves pròpies mans i el clavà com una papallona damunt l’escut d’armes del castell”.

La cambra de jocs era una cambra gran com l’ala d’un mercat, sense parets que la dividissin interiorment. I cada divisió contenia les joguines que la ciència aconsellava. A més, en un dels extrems, hi figurava la tribuna des de la qual els familiars, amics i convidats podien contemplar els jocs i presidir-los. Allà, les autoritats prengueren seient en la tribuna de la cambra de jocs. Tant el temps com el lloc són imprecisos, però sabem que els nens provenen d’Alemanya, i que per tant, l’acció podria esdevenir-se en aquest país, encara que és del tot indecisa, la localització.

El que ens vol demostrar l’autor amb aquesta crònica és que l’educació no és una qüestió purament científica i que hi intervenen molts altres i diversos factors.

1.1.7 La revolta del terrat

Un arquitecte hongarès va construir una casa en la qual els edificis havien de rebre una expressió particular que els lligués espiritualment al país al qual pertanyien. Aquesta casa, de la manera que és descrita en la crònica, s’alçava en un barri aristocràtic, on la gent tenia certs privilegis i el poder econòmic era elevat (els aristocràtics eren d’una classe social alta però era un grup social reduït i minoritari -Calders farà una crítica a la classe burgesa-aristocràtica-). El propietari d’aquesta casa era ric i l’arquitecte va tenir les mans lliures per a fer allò que més li vingués de gust. La casa li va quedar tan europea que va atreure principalment estrangers d’aquesta part del món: com txecs, polonesos, alemanys, russos, italians, etc.

El narrador, que aparentment és d’una classe més benestant, acomodant. Tenia un gos notable per moltes circumstàncies; era serè i mesurat, però la seva salut era delicada, patia del pit i era precís tenir-ne cura.

La història que ens vol explicar es basa a partir del gos del protagonista per a desfermar una petita guerra. Els elements dels quals es va servir l’atzar fluctuaven entre una concepció simple de l’argumentació quotidià.

El problema va començar quan una gran senyora alemanya, veïna del protagonista, va rebre la visita d’un amic foraster. Aquest venia d’orient i portava, per obsequiar la seva amiga, un petit tapís que tenia una gamma de valors que abastava l’art, l’arqueologia i el diner. Aquella peça era exòtica i d’un gran valor artístic incalculable. Passant per allà davant, el gos va olorar-lo i li va agradar tant que va començar a menjar-se’l. El propietari de la casa, assabentat del fet, li va dir que la culpa no era del gos perquè no tenia responsabilitat civil i que el protagonista era l’encarregat de respondre les seves accions, però ell no va cedir. Li va donar un termini de vint-i-quatre hores per treure el gos a fora. Tots els veïns s’indignaren de la decisió presa. Però els veïns aristocràtics com un ciutadà txec es van enfrontar amb el protagonista i

va acabar, en aquest cas, amb la bursada llençada al carrer. Com que la situació s’anava complicant, un home de lleis va venir a posar pau, però el protagonista va respondre-li això: “Nosaltres representàvem una nova concepció dels drets de l’home i una nova llei”. Una lluita incessant es va iniciar i fou terrible. Tots es van arriscar a perdre l’alta qualitat humana que posseïen.

Hi va haver sang perquè un senyor que intentava sortir furtivament de la seva casa va ser esberlat i, posteriorment, van patir molta fam. Els dubtes sobre la justesa dels ideals en pugna i l’enyorament de la normalitat. La situació no anava millorant, sobretot pel que fa l’alimentació que cada vegada era més escassa. El grup que defensava la postura del narrador va aconseguir una clara victòria enfront la classe burgesa que vivia al mateix bloc de pisos; van aconseguir la victòria i no van ser derrotats.

El primer per la seva tasca i la seva valentia de combatre amb les classes aristocràtiques ens ho explica detalladament el narrador en l’últim paràgraf: “Hom ens diu que el nostre cas ha estat degudament anotat i que quan vingui l’hora de les grans compensacions ens serà donat públicament el premi”. La compensació serà el reconeixement públic a la seva empenta per enfrontar-se contra la burgesia.

El tema principal és la venjança que tenen els humans; això és el que Calders vol mostrar. També és una crítica de la societat burgesa.

El protagonista mostra el seu model psicològic: “jo no ho creia així, que sovint ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants i que si la gent no exagerés tant tot tindria millor mesura”.

L’acció es situa l’any 1938 a Mèxic. Per tant, el temps gramatical serà en passat com ho podem veure en les formes verbals que utilitza Calders: alçava, va estendre, entrà, descobrí, va dirigir, etc. La revolta podria ser qüestió d’una o dues setmanes, més o menys. L’època en què es narra és, si tenim com a punt de referència Espanya, la guerra civil. Calders va marxar a l’exili i no va viure en primera persona els efectes bèl·lics de la guerra. Precisament es va exiliar en aquest país del continent americà.

En aquesta crònica trobem la ironia quan el gos del protagonista es menja el tapís però també és totalment absurd. Juga amb la versemblança perquè perfectament una situació com aquesta podria succeir.

1.1.8 La clara consciència (1938)

Es contraposen dues concepcions de vida molt diferents. Dos amics estan parlant sobre diferents anècdotes. Expliquen que, aquestes anècdotes, fan la

nostra vida són elaborades i nosaltres mateixos hi hem de participar en una proporció molt petita. El seu company era tossut i poc àgil fins al límit.

El destí està molt marcat en aquesta crònica. Una bomba va caure sobre el seu amic. Ràpidament el va anar a veure a l’hospital perquè s’estava a punt de morir a conseqüència de la bomba: “Si ell sap que m’estic morint, és perquè jo mateix li ho he dit”. Aquesta va ser la seva sentència quan reflexionava sobre el que estava passant i per què li havia passat això a ell. Abans de morir va explicar-li el seu secret més ben guardat: una tarda, va tenir una clara consciència de la seva fi. Era fatalista. Era conscient que el seu destí estaria format per les alternatives de la vida. I així fou. El narrador de la història, és a dir, el seu amic, li explica què estava fent al moment anterior a la bomba. A més, aprofita per narrar la seva psicologia: “Mai no m’he estimat la vida, he estat sempre dissortat i a desgrat de tot no em resignava a morir”. La reflexió del seu amic fou que la gent més feliç i més ben tractada per la vida era la que tem menys la mort. Aquell dia va córrer la notícia que hi hauria un bombardeig. Amb la clara consciència, va pensar que les persones que saben que van a morir es diuen que cal arreglar algunes coses. Ell confiava cegament que el destí ha previst les nostres accions i que és inútil actuar-hi en contra.

Va començar a fer coses absurdes, que perjudicaven els ciutadans i la societat, i que marcava fortament el seu temperament. Va donar-li cops a la seva minyona, va aixafar-li el nas, a sa portera de casa. Allò, per a ell, era una nova vida i un repte a la fatalitat.

Si no fingia un canvi en el seu temperament, el destí se n’aprofitaria de qualsevol falla que cometés i realitzaria els seus designis. Es va enfilar als arbres i llençava boles de paper als transeünts. Tenia una actitud d’arrogància, però finalment es va adonar que estava vivint pel seu compte exclusiu i que la fantasia li fallava.

Va veure un nen que havia fet enfadar a la seva mare al carrer i marxava corrent perquè aquesta no el pogués atrapar i renyar. La mare va dir que tard o d’hora els comptes es paguen, i aquesta frase el va fer reaccionar; alguna cosa dins seu, l’anunciava que el desenllaç era cada vegada més pròxim. Quan va anar a treballar, l’explosió va ser enorme.

Finalment, estirat al llit de l’hospital, va dir les seves últimes paraules i va caure. El metge va dir que les il·lusions l’havien matat. La conclusió que se n’extreu d’aquest conte és que era un home estúpid, incapaç de reflexionar sobre l’existència humana.

El pressentiment acomplert també funciona com a pretext argumental per a exposar tres maneres diferents d’entendre la relació de l’individu amb el seu propi destí, corresponents a tres filosofies vitals també diferents. En primer lloc,

hi ha l’amic del narrador, convençut de la predeterminació del destí, el qual mor, després de veure com s’acompleix el pressentiment de la pròpia mort, contra el qual ha intentat, primer, rebel·lar-se, per a, després, deixar-s’hi vèncer. El fatalisme del personatge és assumit d’una manera tan explícita que perd tota la càrrega pertorbadora, diluït per la familiaritat amb què se l’invoca: “Sóc fatalista, ja ho saps; demà passat farà dos anys que t’ho vaig dir”. A més, la manera d’interpretar el funcionament del fat per part del personatge-narrador té a veure més amb una entitat material i física que amb la força cega i abstracta que correspon a la cosmovisió de referència; així, en el seu intent de revolta, sentia que el destí se li havia afluixat els ressorts de comandament i s’adonava que estava vivint pel seu compte exclusiu. EL personatge, a més, intenta alliberar-se del mal auguri temptant la sort amb un recurs que té més de joc infantil que de superstició adulta.

El narrador, per la seva banda, té una mentalitat completament refractària al fatalisme i sosté una visió del món en què el propi destí depèn exclusivament de la voluntat. Per això, interpreta la mort de l’amic en termes psicològics, per la seva incapacitat per saber com encarar la vida: “L’han matat les il·lusions”. La tercera versió sobre la causa de la mort de l’amic és la que dóna el metge, representant d’una ciència que entén els fenòmens com una relació de causes i efectes que es poden comprovar empíricament: “Les il·lusions no maten ningú”. Una vegada més, l’opció privilegiada pel narrador caldersià se situa en l’inestable i difícil de definir punt intermedi entre la visió màgica i la visió racional del món, amb l’esforç d’entendre una especificitat humana que mira de fer compatibles aquestes dues dimensions de l’experiència.

1.1.9 L’home i l’ofici (1946)

A L’home i l’ofici, se’ns presenta un inventor enamorat del seu treball que no sent cap interès per les coses que resten fora del seu ofici: “Tenia una vocació que no es distreia” i “s’abstreia de tota cosa que no fos la solució dels problemes que es plantejava”. Un desafortunat incident el porta a encetar un prometatge que l’obliga, cada nit, a complir amb la convenció del festeig a casa de la núvia, tasca que efectua amb un posat totalment absent. L’inventor inventava només amb el propòsit de millora l’art de viure i fer més habitable la llar humil dels ciutadans. Tenia una gran inclinació per l’ofici i la manera com s’abstreia de tota cosa que no fos la solució dels problemes que es plantejava. La febre i el dolor l’ajudaren a inventar, i sobretot a recrear amb la imaginació. Menjava i dormia molt poc, només per necessitat.

Va anar a visitar un metge i la recomanar que l’amor el reclamava; s’havia d’enamorar. Va trobar una distingida senyoreta anomenada Sofia. Es va produir l’exacerbació de l’esperit de la família. Però els seus pares eren molt grollers i quan veia que no prestava interès ni atenció per la seva filla, s’enfadaven amb

l’inventor. El pare de la noia li volia donar feina a la farmàcia on treballava, però els pares sentiren que se’ls encongia l’ànima i van córrer a l’encalç del jove.

Tenia una obsessió en inventar i crear fins al punt que cada dia al matí, corria al taller i passava a net allò que havia fet el seu esperit mentre ell festejava o dormia. Per tant, dia i nit pensava i imaginava algun invent nou. Va dir que aquell invent era especial perquè revolucionaria la vida de família. Cada vegada es mostrava més absent a casa de la seva dona i els seus sogres. El pare li va dir que allò no podia seguir així. Un dia, la serventa va dir que s’havia presentat l’esperit de l’inventor que demanava l’inventor a l’aparell, i després de dir aquestes paraules, va caure al terra. L’inventor, ràpidament, va empunyar l’auricular i va respondre que ja ho havia trobat i que hi aniria de seguida, i va marxar sense acomiadar-se de la “seva família”. El seu pare va consolar a la seva filla i li va dir: “Deixa’l estar. El seu destí és implacable: morirà de mal d’amor sense tocar els peus a terra”. I, finalment, el casori es va trencar.

El tema principal és que dediquem a exaltar aquelles altres coses que omplen els ulls només pel seu volum, és a dir, la seva grandiositat. El sobrenatural neix de la realització del sentit propi d’una expressió figurada: estar abstret significa tenir el cap, el pensament, en un altre lloc. En aquesta crònica, tenim justament el cas d’un individu que realment, literalment, té l’esperit en un altre lloc. Aquesta utilització del sentit propi-sentit figurat és molt curiosa pel que fa la relació entre les figures retòriques i el fantàstic. En aquest conte, més que un doble el que tenim és un desdoblament. No es tracta d’un doble idèntic al jo sinó de les dues parts d’un jo dual format de matèria i esperit. El pas del sentit figurat al sentit literal es mostra obertament a la fi del relat, canviant, amb efecte retroactiu, el significat de les expressions amb què anteriorment s’havia designat el desdoblament de l’inventor. L’esperit del protagonista, independitzat del seu complement carnal, es materialitza, i és capaç de telefonar a casa de la núvia demanant per l’inventor i de parlar-hi.

L’inventor mostra els seus documents d’identitat en regla als espectadors de l’incident que ha protagonitzat a la via pública com a prova de la seva innocència.

1.1.10 Coses de la Providència

Un home que se sent feliç opta per fer un volt. Quan torna a casa, s’adona que no porta les claus a sobre i truca al timbre. No l’obra la seva serventa, sinó un home que vesteix semblant a ell. A l’entrar a l’habitatge, veu que hi viu una família. El protagonista intenta convèncer a tots que ell n’és el propietari, però pensen que està trastocat. Tot i així, al final, el cap de família acaba creient que és un pretendent de la seva filla, de manera que el convida a dinar. El protagonista, que ja no sap com pot demostrar que ell és l’amo de la casa, hi

accepta. En acabat l’àpat, els torna a dir que ell és el propietari i viu allà. Aleshores, el pare li explica al protagonista que, de ben jove, li va passar una cosa semblant a la que està vivint ell i el que succeeix és que la Providència, la mesura presa per endavant amb vista d’una necessitat futura o possible, li ha mostrat el futur. Per acabar, el protagonista, captivat per la bellesa de la filla del matrimoni que habita la casa i incitat per la insistència del pare de la jove, es casa amb la noia.

El tema central podria ser les males jugades del destí. En aquest conte predomina l’absurd, present quan el protagonista afirma que el carrer guanya amb la seva presència, quan diu que és gairebé segur que encomana als altres la seva alegria, ja que també somriuen, i en el moment en què un home que no coneix l’obre la porta de casa seva. A més, l’absurd apareix quan una de les filles de l’actual propietari de la casa pensa que les paraules que diu en un moment donat el protagonista formen part d’un anunci i quan una altra filla de la parella que ara habita a la casa diu que el que ha dit el personatge principal no forma part d’un anunci, sinó que és una endevinalla americana. A més, l’absurd també hi és quan l’actual amo de la casa explica al protagonista una història semblant a la seva, en què comprava una barra de gel i se la posava al clatell. De la mateixa manera, l’absurd és present quan l’actual amo de la casa explica la personatge principal com va portar aquest gel a una casa que no n’havia demanat. També apareix en el fet que la Irene, la serventa del protagonista, només hi és al principi, i no se’n torna a saber res més d’ella. Per acabar, la irrealitat també és present quan un ocell que endevina el futur dóna un paper a la filla del qui ara és propietari de l’habitatge. En aquest conte, a més, es tracta el destí, que apareix escrit en un paper que una de les filles de l’actual amo de la casa, quan surt de missa, rep d’un ocell endevinaire. També, aquest element hi és quan es diu que tot el que li ha passat al protagonista és cosa de la Providència, que li ha fet una mala jugada. De la mateixa manera, en el conte es tracta el destí quan l’home que ara és propietari de la casa esmenta que fa anys, de ben jove, li va passar una cosa semblant a la del personatge principal: un dia en què se sentia feliç va sortir a passejar i una mena de força el feia seguir un itinerari concret (la Providència). Finalment, també es parla del destí quan es diu que la Providència no deixa gaires alternatives per triar al personatge principal (el protagonista, desorientat, accepta casar-se amb la filla de l’actual amo de la casa. Ja no té on anar, perquè aquell habitatge ja no és el seu).

El protagonista troba, en tornar a casa, el seu habitatge ocupat per altres persones: una família del tot normal. També, la reivindicació de la propietat per part del protagonista xoca amb una reacció més propera a la facècia o la burla que a l’enfrontament dels nous estadants, els quals l’inviten a compartir la seva taula. L’intent del personatge de demostrar els seus drets sobre aquell espai,

identificant-ne els objectes, fracassa perquè, tot i que continuen tenint alguna cosa de familiar, han sofert una transformació que els converteix en estranys.

El fenomen respon a un designi de la Providència per a acomplir el seu destí de casar-se amb la filla del matrimoni. La predicció del futur de la noia feta per l’ocell i el precedent dels pares així ho indiquen clarament i el protagonista s’hi resigna, sense donar-hi més voltes, amb l’única recança de la desaparició de la seva vella serventa, engolida per la prodigiosa transformació de la casa.

1.1.11 El Teatre Caramar (1938)

El pesonatge-narrador anava vestit de seda negra, ratllada, que, passant-hi les ungles, cantava. A més, duia un brillant incrustat a l’orella, a base del mateix procediment que el que usen les dones índies per a clavar-se perles al front. El que li absorbien les il·lusions eren els teatre de les afores.

Se’ns explica la història del seu desamor amb conseqüències absurdes i iròniques. Mentre la seva xicota i ell ballaven, de sobte, ella es va llençar sobre d’ell i li va donar un cop a la cara. El seu amor es va girar cap a la porta mateixa de l’envelat, on tenia lloc la festa del ball, i ella li va recriminar que havia estat un malintencionat i un home sense principis i que amb ell no era possible ni convenient fer-hi tractes. A partir d’aquest món, té una decepció molt gran. Aquella nit, va anar a fer una volta pel barri per poder meditar i es va trobar a la Plaça Blava, una gran tortuga amb un rètol pintat damunt la closca que anunciava les funcions del Teatre Caramar. Algú havia fet córrer que la veu que la intenció del protagonista era robar-la però no era així.

Va veure el Teatre Caramar de lluny, i afirma que semblava una barca varada. Aquest Teatre estava muntat damunt la sorra de la platja, i les ones, en desfer-se de contorns al final de llur viatge, feien lliscar l’escuma fins a les portes del local. L’edifici era de planta rectangular, com ens és descrita al llibre, i al seu damunt s’alçaven unes parets de fusta pintades de color verd. La teulada, en forma d’esquena d’ase, tenia el perfil trencat per una colla de talles en fusta policromades, representant figures femenines, monstres marins i al·legories musicals. A mesura que s’hi apropava, podia olor i gustejar la costa que encomanava una rara suggestió.

El narrador entra a dins per comprar una entrada i es troba amb el seu amic Elies Caramar. Caramar havia vist el món des de tots els angles oberts als mariners. Li diu que quan acabi de veure l’espectacle, que li expliqui què li ha semblat. Quan hi entra i veu l’espectacle, es meravella. Però el narrador-personatge no mostra interès pel que s’està escenificant sinó amb una dona que estava asseguda, i el mirava, a una llotja pròxima a la seva. Era una dona que li encantava i ella li seguia el joc de l’amor, li prenia la voluntat. Nerviós, es va alçar i va anar en busca d’ella. Mentrestant, l’espectacle continuava i s’hi

representaven escenes amb els següents títols: La innocència robada, Dansa andalusa. En aquesta última, una ballarina va fer sentir les castanyoles. Els moviments de la ballarina eren pesats i poc espontanis, però l’ombra era gràcil i flexible. El Teatre Caramar anava adquirint una mena de plenitud. La llotja començava a ser casa del protagonista i el teatre se li venia gran. A mesura que l’espectacle es deslligava de mans i avançava, un neguit singular li feia mal al cor, al protagonista. Tot el que hi havia se li anava fonent. El Teatre Caramar i la consciència d’existir ell mateix el sostenien cada cop amb menys força. Es va rendir a la pressió i una son hipnòtica el va recollí.

Es va despertar amb una gran tristesa, perquè acabava de somniar que la seva promesa, en sortir de l’envelat on havia estat ballant amb ell i després l’havia pegat i se n’havia anat recriminant-li la seva actitud, se n’havia anat amb un altre.

Però, no més lluny de la realitat, encara estava al teatre. Era buit i unes dones ja escombraven el local. L’Elies el va convidar a sopar i li va dir un proverbi que li va clarificar la seva ànima fins convertir-la en fresca.

La descripció de l’hipnotitzador fa referència al reconeixement científic de les seves aptituds, però, tot seguit, el posa en qüestió i situa l’activitat en el món de l’espectacle.

Calders juga amb el món oníric, el món representat dels somnis. És un somni exagerat totalment. Juga, altre cop, amb la ironia i la fantasia, és per exemple el cas de la tortuga amb el rètol anunciant els espectacles del Teatre Caramar.

1.1.12 La clau de ferro

El narrador i protagonista té una casa on hi ha una vitrina molt especial. Aquesta vitrina només es pot obrir amb una clau i conté un secret que ningú coneix però que és molt especial. Hi ha dues claus d’or i una de ferro. Una de les d’or és l’original i les altres són còpies.

La clau de ferro, però, podria explicar tot el misteri. Mai ningú no en sabrà res. Aquest secret és una profecia. El protagonista és coneixedor de la necessitat de crear-se un clima de misteri, fa veure que sap moltes coses de les que podia dir. El protagonista arriba a témer l’enigma de l’armari que ell ha posat en circulació com a mitjà per a assolir l’èxit social. Entre la clau i les paraules li van anar donant un prestigi que li servien per a prosperar. Aquest protagonista tenia una posició privilegiada, destacada: tenia càrrecs municipals, presidia juntes, era l’únic ciutadà amb una llegenda, tenia fama d’ésser el més interessant. Només volia fama i diners, era un hipòcrita.

Vivia en un palau rococó, estucat de color de rosa, amb cares d’àngel de pedra i espires i tirabuixons florals, alternant amb paneres i capitells insolentment inútils. En el jardí, al peu dels graons que portaven a l’entrada de la casa, hi havia una figura d’un gos de bronze, amb les orelles dretes i la rigidesa d’una vigilància metàl·lica. La casa tenia dependència per a tots els usos i necessitats. Hi havia, però, aquest armari isabel·lí.

Si algú intentava forçar-lo, els seus sentiments es convertien en maldat i venjança. Hi havia moltes hipòtesis, versions sobre el què hi podia haver amagat en aquell armari: unes cartes sentimentals que demostressin un amor infortunat, un cadàver emblasamat, una vergonya, un misteri que flotava en la fama. En definitiva, volia ser envejat però ni ell mateix sabia què contenia. Potser es tractava d’una maledicció terrible. El tema central de la vida del protagonista era la por.

Com afegeix el protagonista-narrador: “La llegenda és una creació teva i pots arreglar-la ara mateix”. Es va voler casar amb una senyoreta benestant i poc sol·licitat. Quan ja foren casats, la curiositat d’aquella dona va anar creixent a poc a poc fins que va obrir aquell armari i va caure desmaiada. La noia es va enfadar amb el seu xicot i van trencar la relació. Ell es va quedar pensant què és el que hi podia haver. La seva sensació era de solitud i desemparament. Era un home devorat per la seva pròpia llegenda! La simple relació d’una desgràcia li allunyava la salut. Sentia angoixa i engany i molta ràbia.

Finalment es va decidir a obrir-lo i es va descobrir el que més temia: no contenia res. Va voler cremar una carta de la seva ex-dona perquè volia prendre totes les precaucions perquè la farsa inventada no mantingui més l’interès de la gent, com fins ara avui estat. Finalment, sentia tanta enveja i era tanta la pressió que sentia en aquells moments que va decidir marxar. La crònica acaba dient que deixà una carta en la qual es deia que no hi tornaria mai més.

Fa una crítica de la gent que es creu superior i té una fama i una importància que no li pertoca, o bé, perquè no se la mereix, o bé perquè és falsa i només se la creat.

Aquesta crònica s’ha d’entendre com la imitació paròdica dels relats d’intriga, no tan cols per la gratuïtat del misteri de l’armari, una pura fantasia del protagonista que li permetrà assolir l’èxit social però de la qual acabarà esdevenint víctima, sinó, sobretot, pel trencament del pacte de lectura per part del narrador extra-heterodiegètic, el qual fa una ostentació d’omnisciència que no acompleix a l’hora de proporcionar la informació essencial que ha promès. La frustració dels personatges del relat marc per no poder conèixer el misteri que amaga la clau de ferro queda, en principi, al marge de les expectatives del

lector per l’anunci del narrador d’oferir-li la narració completa i ordenada de l’episodi. Tanmateix, el desenllaç de la història deixa els interrogants principals sense resposta i sense cap interpretació plausible a la llum de la informació (suposadament exacta) sobre els fets esdevinguts. SI el relat d’intriga planteja un misteri que la narració ha de resoldre, Calders en capgira l’esquema amb un conte que, primer, revela la inconsistència d’un misteri només aparent, però que, a la fi, planteja un misteri real -la sang que s’escola d’un armari que hom creia buit- que restarà sense solució.

1.2 Ver, però inexplicable

1.2.1 El problema de l’Índia (1942)

El protagonista té una experiència un tan peculiar amb la religió hinduista. Calders dóna per sabut que els hindús adoren els animals fins al punt de ser sagrats, però diu que el que no és obvi és que la majoria de gent ignora que aquesta adoració envers els animals sigui tan radical i incondicional.

El personatge principal se’n va a Benarés, a l’Índia. Quan va sortir de l’hotel on s’havia allotjat, el sorprèn veure una vaca que caminava deixada per la vorera, sense aparença de tenir amo ni guardià. Pensa que el que ha de fer i el que la seva raó/ lògica li demana és anar a alertar a un policia local de la situació absurda en què es troba. El policia li diu que la vaca els guarda i que no li faci res; el que ha de fer el protagonista és canviar de camí i no causar-li cap molèstia en aquell pobre animal. S’adona que a tot arreu hi ha vaques i la gent les tracta amb cortesia. D’altra banda, hi havia una noia anglesa que l’havia enamorat i, com a galant que era, va anar a buscar un ram de flors. Però una vaca el va veure de lluny i va venir cap a ell a fi de menjar-se el seu ram. Ell no podia dir res perquè si el seu ram li venia de gust menjar-lo, estava obligat a donar-l’hi. Això el va molestar i va planejar una estratègia en contra de les vaques. A la floristeria va encarregar dos rams: un d’econòmic i l’altre opulent. El segon pom serviria per a satisfer la voracitat de l’animal. Quan va passar pel seu costat, i la vaca se li va cruspir. El policia que en aquell moment continuava allà li va donar les gràcies en nom de l’Índia per oferir el seu regal a la vaca. Aleshores, el protagonista li va explicar, al policia, que el ram que s’havia menjat era de baixa categoria i que tenia l’altre que era de bona qualitat. El policia es va enfadar quan va escoltar el que havia dit i el va detenir perquè deia que havia comès un delicte: havia fet trampa a una vaca sagrada. Aquest engany va suposar-li tres mesos de presó.

El protagonista és un home europeu, molt galant amb les dones, però alhora és trampós i ignora el seu engany davant el policia. És un escèptic que creu que aquesta norma sobre les vaques és només una ximpleria que no té cap mena d’importància però que l’acabarà duent a la presó.

La temàtica és l’estranyesa davant dels costums d’altres cultures. Hem de ser més respectuosos i coneixedors dels rituals o costums sagrats o de les lleis de les religions establertes en altres països que no siguin el nostre, i hem de comprendre la realitat que viu aquella gent ja que té una concepció molt diferent de viure la vida. El lloc on succeeix l’acció és a Benarés, una ciutat del sud del riu Ganges, a l’Índia; es tracta d’una de les set ciutats sagrades de l’hinduisme, el jainisme i el budisme. El temps està en passat, és a dir, que és una narració d’un fet anterior. L’acció és cosa d’un dia, de l’endemà del dia que va arribar en aquest lloc.

Aquest conte es caracteritza per l’acumulació d’elements del non sense, el desencadenament inicial sol per nimi, intranscendent i ordinari. Altre cop, en aquesta crònica trobem el recurs de l’absurd que ens porta a reflexionar sobre una conducta millor i tenir més consideració i respecte. Aquesta crònica és una crítica perquè jutja el valor, les qualitats i els defectes d’un individu anònim.

1.2.2 Els catalans pel món

Un home, el mateix narrador de la història, se’n va a Birmània per vigilar una expedició de blanc d’Espanya. Quan arriba a Yakri, un dels pobles del costat, un reietó li ofereix hospitalitat de bona llei, i ell accepta. El reietó li dóna una capa de perles fines i li diu que solament pot treure-se-la per anar a dormir. Aquella nit, el rei celebra una gala i el convida. Posen música típica d’aquell indret i surten a ballar dues-centes ballarines molt atractives, que dansen sense parar d’una manera monorítmica.

Ell, enfurismat, va dir en català que preferia les danses de Castellterçol, però un lloro del rei que l’havia escoltat atentament li va respondre, també en català, que millor que no ho digués en veu alta perquè el rei s’enfadaria. I el lloro i l’home van començar a parlar en català sobre diferents temes com el Mediterrani i les seves esperances de tornar-se a veure. L’animal li va dir que ell era de Cadaqués però que, per coses de l’atzar, estava a Birmània. Per moltes que fessin les coses que els separarien, hi havia l’idioma que els unia, i tenien records comuns. Els dos van tenir una molt bona amistat i l’home va tornar amb el cor més tendre que el dia que havia arribat allà.

El desprestigi irònic afecta igualment a l’individu que se’ns presenta declarant una activitat professional tan peregrina com és la de vigilar d’una expedició de blan d’Espanya a Birmània.

L’interlocutor de l’animal és una persona adulta. La localització exòtica, a la qual s’afegeix l’escenari sumptuós d’un palau oriental, recrea una ambientació pròpia del meravellós. La il·lusió de l’escenari, però, es veu interferida per diversos elements incongruents, com ara l’estrafolària professió del narrador

que, d’altra banda, resulta del tot prescindible per al desenvolupament de la història.

En aquesta ocasió, l’animal que parla no constitueix, en principi, un fenomen sobrenatural, ja que es tracta d’un lloro, una bèstia capaç d’articular sons que imiten la parla humana. El lloro té una psicologia i una capacitat lingüística molt complexa. El mecanisme pel qual Calders converteix aquest fet normal en un fet extraordinari és de caràcter hiperbòlic: exagerant la capacitat de reproducció de paraules pròpies dels lloros fins a convertir-la en llenguatge humà, ja que l’animal es comunica verbalment, vehicula lingüísticament les idees i elabora un discurs autònom. Allò que causa un major impacte en el personatge és que el lloro parla en un català tan correcte i és la llengua comuna el que els agermana. Igualment, Calders torna a jugar a l’exageració o hipèrbole: amb les dues-centes ballarines. L’atzar i el destí també hi són presents perquè és de molta curiositat que un lloro de Cadaqués i el protagonista s’hagin trobat a Birmània, a l’altra punt del món.

L’acció té lloc a Yakri, un poble de Birmània, i succeeix en un parell de dies. El temps gramatical és en passat.

Aquesta crònica té un significat molt especial, relacionat amb l’exili i la posterior postguerra. El que ens vol mostrar Calders amb aquest conte és que tots els catalans, fins i tot els animals (és evident que és una exageració) van haver de fugir fora del seu territori.

1.2.3 L’arbre domèstic (1942)

Un matí, un home s’adona que al menjador de casa seva, hi ha un arbre de veritat que creix i va arrencant les rajoles del terra i arriba fins al sostre. Se’n va a la policia per explicar-ho i el capità li diu que és del tot impossible aquest fet que li està narrant. Després d’una bona estona, el policia se’l crei i li diu que li farà un xec perquè aquest secret és d’interès nacional. Ell es va negar a rebre diners a canvi, no volia ni un cèntim perquè defensava la pàtria. Al cap d’uns dies, va rebre una carta del rei donant-li les gràcies, i amb aquest gest, va ser quan realment es va sentir ben pagat.

La veritat oculta, això que ens fa veure d’una altra manera i alhora ens té enganyats, la veritat que desconeixem i una mentida que nosaltres creiem que és la veritat.

El narrador-protagonista admet la presència d’un arbre al bell mig del menjador de la seva casa per motius que afecten la seguretat nacional. Fins i tot, hi ha un moment que li fa nosa: “Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa”. El narrador accepta el “secret” màgic dissolent-se en el llegat patriòtic. La incursió de l’absurd sovint es materialitza en aquesta crònica d’extensió breu. Calders

es retreu una visió massa minimalista i sincrètica a l’hora de construir els seus personatges. Es tracta d’un recurs totalment integrat en una estratègia conceptual. La societat contemporània es caracteritza per un desdibuixament dels individus sotmesos als seus esclavatges professionals, socials i vitals. La vida que viuen és insulsa fins que apareixen els fets que els trasbalsen i els fan canviar de rumb. Però aquests fets no depenen de la seva tria o de les seves accions. Els elements que els revelen una nova concepció de la realitat i de la vida són externs. En aquesta crònica, no respon a cap interès per la jardineria del personatge. Pere Calders utilitza el fantàstic, la ironia i l’humor combinat amb l’absurd. La col·lisió entre la realitat i la subversió de la realitat per obra de la irracionalitat és més evident si aquesta irracionalitat es manifesta en una espècia d’al·legories superiors a l’ordre humà. Els xocs dels dos mons és presentat d’una manera desnaturalitzada que provoca el somriure irònic del lector, alhora que manifesta el caràcter ineluctable del poder del món no sotmès a la lògica.

1.2.4 Cada u del seu ofici (1942)

El protagonista es troba navegant en alta mar. Anava a l’Àfrica a caçar una determinada raça de negres. El vaixell el feia petit. Ell va anar a veure el capità per parlar amb ell. Li explica que si alguna cosa mereix que un home hi dediqui la seva vida, és l’art de la rellotgeria perquè els rellotges tenen ànima i veu. Els homes tenim un rellotge per a cada u de nosaltres. Anem per la vida buscant el nostre rellotge i gairebé mai tenim la sort de trobar-lo. La gent que troba el seu rellotge, fa massa tard i dóna la impressió que no acabarà mai de trobar la seva jeia. El capità fa la seva feina per herència però perquè li havien dit que el vaixell s’assemblava a un rellotge. El seu ofici de l’ànima és la rellotgeria. Al cap d’uns dies, el vaixell es va encallat en una illa. L’autor fa servir una comparació de la vida com un rellotge, que té un sentit, una funció, i alhora amb l’individu mateix: tenir una ànima i una veu, i una oculta personalitat que correspon a cada màquina-individu.

La temàtica d’aquesta crònica és la importància de tenir motivació personal per dedicar-se al que t’agrada. El lloc és en un vaixell a alta mar el de camí a l’Àfrica, i el temps és passat (trobava, feia, vaig anar, etc.). La conversa transcorre en un parell de minuts.

Ni l’expedició de blanc d’Espanya, ni la cacera de negres tenen cap relació amb la història relatada; la seva funció, doncs, és la d’iniciar la narració provocant un moviment de retrocés en la disponibilitat d’identificació del lector.

1.2.5 L’esperit guia (1942)

Quan algú ja és vell, ja ha tingut algun contacte amb el sobrenatural. El protagonista ens ho vol explicar amb una història. Les coses dels esperits no

fan por. Cada abans d’anar a dormir, era despertat per uns cops donats a la paret de la seva habitació, seguits d’un tic-tac d’un pèndol. Ell es feia el distret perquè per a tractar amb esperits se n’han de tenir moltes ganes. L’esperit és carregat de prejudicis, però no està sencer. Venia a fer de missatger en un assumpte important. Ell va tractar-lo amb benevolència. L’esperit li diu que demà un tren exprés descarrilarà i hi haurà moltes desgràcies. Li diu que hauria d’avisar a tothom per prevenir la tragèdia. El protagonista se’n va a la companyia de ferrocarrils per avisar-los. El director li respon que l’exprés descarrila cada dia, i és un fet quotidià. Va sortir força enfadat i amb una legítima indignació. La sentència final del protagonista és clau per entendre la crònica: “-Que en sou, de quimèrics!”.

El protagonista és despertat pel so d’un rellotge que marca, a la nit, l’arribada de l’espectre terrorífic.

La Companyia de ferrocarrils que considera una mena de tic de descarrilament diari de l’exprés de les deu.

En aquesta crònica, Calders ofereix a través del narrador personatge del conte, una declaració de principis que funciona com a pacte de lectura pel que fa a la concepció del sobrenatural en la seva literatura, un pacte indispensable per a situar el punt de partida de l’anàlisi dels tòpics del fantàstic en la seva obra.

La necessària delimitació del fantàstic en l’esfera de l’excepcional hi queda rebentada pel fet de considerar el sobrenatural una simple qüestió d’experiència, circumscrit a l’àmbit de la quotidianitat. Però la declaració va encara més lluny i, a través de la seva particular fixació de límits del sobrenatural, ens presenta algunes de les claus principals de la seva presa de posició literària.

El fantasma de “L’esperit guia” pertany al tipus d’esperit tutelar portador de missatges. La transgressió del registre característica de la literatura caldersiana s’hi pot observar a diferents nivells. En primer lloc, la condició natural del fantasma, presentat com una realitat ordinària; de nit, quan sentim uns cops a la paret, els més normal és que es tracte d’un esperit que prova de cridar la nostra atenció. En la descripció que fa del fantasma, ens trobem amb un joc lingüístic irònic establert entre la condició espectral del fantasma que, físicament, no toca de peus a terra, tal i com prescriu el tòpic, i el sentit figurat de l’expressió que utilitza Calders “amb l’aire de no tocar de peus a terra”.

El mateix tipus de joc irònic s’estableix amb la frase final que el protagonista adreça a l’esperit: “Que en sou, de quimèrics!”, en què tenim, d’una banda, l’al·lusió al caràcter imaginari del fantasma, i, sobreposat, el judici que els esperits mereixen per la seva inclinació a inventar visions a partir de fets tan quotidians com el descarrilament d’un tren.

En la relació establerta entre el narrador i l’esperit, la posició dominant correspon clarament al narrador-personatge, el qual tracta el seu oponent amb benevolència i considera una mania les missions que els esperit vénen a acomplir al nostre món.

L’esperit adopta una actitud pacífica i submisa, s’excusa, alhora que manifesta que no està autoritzat a prendre iniciatives que podrien esguerrar les coses.

1.2.6 Fet d’armes (1942)

El personatge, i narrador alhora, conta com un dia, apartat de la situació de la guerra que està patint el seu poble, viu un moment propici per a la reflexió. De sobte, quelcom altera la plàcida situació en què es troba: un paracaigudista, estranyament vestit, pren terra a prop seu. El seu caducat uniforme està compost per una capa que amaga una metralladora i una bicicleta plegable. A continuació, es produeix un altre fet sorprenent pel narrador. L’enemic se li adreça amb un accent estranger per preguntar-li com pot anar a l’Ajuntament del poble. L’encadenament de situacions fins aquest moment a trencat amb la tranquil·litat del narrador i l’estratègica pregunta de l’enemic caigut del cel esdevé tan absurda com la indumentària que vesteix. L’enemic i l’autòcton seuen l’un al costat de l’altre, i s’inicia així un diàleg assenyat com absurd, per a ajustar les seves respectives accions del model de conducta que correspondria als rols que representen. Amb una actitud reflexiva compartida, d’acord amb el decòrum de la bona educació, es plantegen que el que haurien de fer és barallar-se, com correspondria a dos soldats que seguissin raonablement i d’una manera adequada el codi de conducta militar. Però es troben en un àmbit on no correspon l’enfrontament: irònicament es posa de manifest que ni el narrador porta armes ni són al camp de batalla i, per tant, els resultats de la baralla no serien homologables per l’oficialitat. L’enemic, doncs, proposa d’entrar al camp on pren sentit que es barallin. La incursió en el lloc on s’està desenvolupant la batalla se’ls va tan difícil que el narrador, amb tota la cortesia de què és capaç i per tal d’ajudar a l’enemic, proposa solucionar a cops de puny l’assumpte que ambdós tenen pendent. Però l’enemic assenyadament remarca la inadequació d’aquest procediment; es tracta d’una solució primitiva, desajustada al progrés i al prestigi dels respectius països que amb dos soldats representen. Finalment, ja que les propostes no resulten raonablement apropiades, el narrador proposa recorre a l’atzar. De manera que si de resultes de fer-s’ho a la ratlleta guanya l’enemic, aquest podrà vestir-se amb l’uniforme de l’autòcton, que és el correcte, i fer-lo presoner, com correspon al codi de bona conducta militar. En el cas contrari, el presoner seria l’enemic, a qui, d’una manera escaient, es desposseiria les coses que du. Després de diferents deliberacions expressades amb la més correcta de les formes, els dos enemics s’han posat d’acord i decideixen jugar amb el seu destí més immediat.

La sort afavoreix el protagonista, que aquella mateixa tarda entra al campament per oferir el botí a la màxima autoritat militar, el general. Aquest, cofoi pels esdeveniments, tal com s’estableixen els bons costums castrenses, vol recompensar la proesa del soldat autòcton. I en preguntar-li què vol a canvi, aquest li respon que si no li fa res (la bona educació sempre el caracteritza) es quedaria amb la bicicleta.

Tot el conte està al servei d’una única idea: l’absurditat de la pròpia guerra. Un fet sorprenent trasbalsa la placidesa que està vivint el narrador. La conducta dels personatges, d’acord amb el paper que els toca jugar, se sotmet a consideració en un diàleg ple de plantejaments raonablement absurds. Es desmitifica el rol del soldat, ja no només pels orígens de la indumentària que du l’enemic, els estris que porta i les estratègies que segueix, sinó pel fet que l’autor situa els personatges en un àmbit en què la conducta bèl·lica que els és pertinent no té cap mena de sentit. El dubte a l’hora de prendre alguna determinació sempre està pautat pel codi de conducta social, aquí, el militar.

De l’absurditat de les diferents situacions se’n deriva, cada cop amb més intensitat, la idea que el codi de conducta a què està sotmet l’home en estat de guerra és del tot irracional. La lògica de l’absurd que va amarant els esdeveniments i el comportament dels personatges troba una ajustada decisió en el final del conte. Construït com un cop d’efecte per l’autor, el narrador es decideix com un nen enlluernat per la bicicleta com a recompensa dels seus actes heroics o antiheroics, depèn des d’on es miri.

L’humor hi té una presència continuada. En la manera antiheroica amb què apareix l’enemic, les estratègies que segueix i en les diferents actituds de respecte cap a l’altre que, fora de lloc, adopten els oponents. Les motivacions dels personatges, dependents amb un exagerat servilisme de les convencions socials, són senzillament les d’uns nens que juguen a fer la guerra. Les referències al progrés i a les institucions a les seves mans prenen un caràcter plenament desmitificador.

La cortesia del bon soldat se sotmet a una ridiculització que pren sentit en una concepció més general de la guerra com un dels fets més absurds de la conducta humana. L’ésser humà, en aquest context, es comporta com un nen sotmès a les pautes de conducta que el comminen a l’absurd.

1.2.7 Història natural

Al principi d’aquesta crònica, trobem la sentència següent: “hi ha ciutats bones que tenen una retirada amb les veritables ciutats d’Occident”. Bàsicament, serà això el que l’autor voldrà posar en qüestió en aquesta obra.

El protagonista se’n va a viure en una ciutat tropical, però no diu específicament quina és, és general i s’adequa a totes les ciutats que tinguin aquesta característica. En aquest cas, l’autor utilitza la generalització perquè el lector pugui adaptar-se a la situació comunicativa de la història que s’anirà a explicar a continuació.

Així doncs, aquesta ciutat “tropical” és una ciutat asfaltada, amb construccions a l’americana i semàfors a cada xamfrà, policies de carrer, uns tramvies que anaven bé i un servei de cultes que omplia folgadament les necessitats dels habitants i de la gent que els visitava.

El protagonista lloga un pis modern al centre de la ciutat, tot ell de ciment armat i ferro, amb uns serveis sanitaris que eren triats del catàleg més recent d’una fàbrica i que tenien molta fama. Per tant, és una ciutat bastant desenvolupada, moderna i nova, en el sentit urbanístic i arquitectònic, encara que no ens detalla res sobre la societat que hi viu. El narrador explica que fa l’efecte que si ha de viure molt bé, però que no és veritat. El primer dia d’estar-hi, van començar a sortir insectes per totes les escletxes i li semblava que el miraven per esperar que es dormís i així poder-lo mossegar. L’endemà, unes cuques estranyes que s’havien de matar, després, unes rates, un rèptil que cantava per les nits, escorpins, la mimeolalleuquis, un animal que es menja les orelles dels insectes, termites blanques, d’entre d’altres.

Tenia la sensació que alguna cosa havia sobrevingut en aquell pis. Però, com que és “europeu” i, segons ells, els europeus no cedim, anem a la nostra i tenim un temperament bèl·lic, va decidir amagar-se i esperar-se fins al pas de qualsevol d’aquells animals.

Però un dia, es va trobar amb un tigre a la cuina. Aquest fet va causar-li una gran indignació i va fer veure que ja n’hi havia prou i que calia fer alguna cosa. Va anar a parlar amb la portera que li va explicar què és el que tenia a la cuina. La portera, sense cap mena d’espant ni nerviosisme com seria habitual en aquestes circumstàncies, li va dir que no el molesti gaire i que no es preocupi perquè no li farà res ja que no ataca ni fa mal si se’l deixa en pau. El que havia de fer era ignorar l’animal i no trepitjar-lo, doncs. Quan se’n tornava ple de pressentiments i amb el cap cot, la portera li va dir una última cosa: “Oblidava recomanar-vos que li feu un jaç de palla a la cuina, i -d’això feu-vos-en ben bé càrrec- que li tingueu sempre una galleda d’aigua neta a punt”.

Calders mostra amb aquest conte un to irònic i sarcàstic, sobretot en les paraules de la portera, que sembla que aquest fet és quotidià i es repeteix anualment: “Ja? -respongué-. Aquest any s’ha avançat la temporada…”. Les bèsties que té, si les cuida com déu mana, encara li faran companyia. També juga amb la contradicció i l’absurd; que d’un pis recentment nou per l’aspecte

que ens descriu i tractant-se de la ciutat en què està ubicada, no hauria de sortir cap animal perquè, primer que és nou i segon, que hauria d’estar aïllat. A més, la presència in situ d’un animal salvatge i tan gran com un tigre dins la cuina del protagonista és totalment absurd i irònic, però, és clar, si pensem per un moment que en una zona tropical és evident, perquè és el més normal, que hi hagin animals salvatges, tampoc no es sembla tan estrany ni extraordinari, però si això passa dins un pis, la cosa varia. Calders trenca amb totes les normes, les lleis. Amb la imaginació com a millor aliada, canvia fets totalment diaris i aparents, en un conte fantàstic i li dóna un aire metafísic per tal d’estudiar l’individu i les seves circumstàncies, gràcies a la utilització de recursos onírics: la fantasia. Tot el conte és una gran al·legoria i té una gran càrrega simbòlica que no cal deixar desapercebuda.

El tema principal d’Història natural seria que cada persona té el seu lloc en el món i, quan l’abandona, es sent desubicat i no sap encaixar a on li pertoca. En aquesta crònica, la lògica torna a trencar-se, i el conte s’esdevé a partir de la primera observació. El món irracional juga una mala passada el protagonista que pertany al món racional, i que és molt assenyat. Sens dubte, Calders ha sabut concentrar tots els seus recursos en aquesta crònica, basant-se en la fantasia del món irracional.

És intemporal però el temps gramatical està en passat (verbs en pretèrits); i el lloc és a una ciutat tropical.

1.2.8 La fi (1945)

El protagonista vol explicar al lector una història que li va passar perquè està ja al final de la seva vida. L’anècdota li va passar mentre estava a Barcelona. Un dia de festa, a la Porta de la Pau, una dona gitana va anunciar-li com seria el seu futur, la seva mort: moriria agafat per una bicicleta, per només deu cèntims. Ell va pagar-li i s’ho va prendre molt seriosament. Reconeix que, de vegades, es dedica a imaginar-se el seu final tan absurd com possible. Li ve la imatge que duu un barret però ell mai no n’ha portat cap. Camina pel carrer mirant a terra, pensant intensament en un llibre que li donarà fama i diners. Llavors, Calders fa un salt en la narració que és evident. Ràpidament, passa explicar que la seva fi serà a un hospital, on haurà perdut totes les facultats de conèixer els qui el vinguin a veure com es troba. Algú dirà: “Quina llàstima! Tan ros que era…” i semblarà que sigui una litografia. El narrador farà un esforç per llençar un últim crit i, així, podrà morir amb la convicció que ha anat al cel tranquil·lament i on hi passarà una llarga temporada. Per tant, el protagonista dóna aquest futur com a segur i creu amb seguretat les paraules de la gitana.

El tema principal és la importància que l’ésser humà dóna a les coses, per absurdes o inútils que siguin. El protagonista principal és el mateix narrador, el

jo narratiu, i és conscient que la seva mort s’està apropant i que serà el que la gitana li ha anunciat. La gitana viu a Barcelona i és una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, que anuncia la desgràcia final, el destí del protagonista.

L’acció té lloc a la ciutat de Barcelona, el lloc de procedència de l’autor de Cròniques. En aquesta crònica, barreja el temps passat: va acostar-se’m, em digué, va fer; amb el futur per a imaginar-se la seva fi: anirà, hauré perdut, faré, sentiré, seré, trobaré, guanyaré, aniré, quedaré, passaré, sortiran, etc. Però també apareix el present: camino, em veig.

La figura ficcional de l’escriptor apareix al·ludida a través d’informacions sobre el personatge que el representa que coincideixen amb la seva biografia o el seu físic: l’exili, la condició d’escriptor i els cabells rossos.

1.2.9 O ell, o jo

Aquest conte és la història d’un doble trobat, d’un doble per multiplicitat. El procés a través del qual l’individu arriba al desig de desfer-se del doble hostil, asfixiat per l’amenaça que aquest representa per a la seva identitat, constitueix el nucli central de la narrativa fantàstica. Un home va anar un dia a un parc d’atraccions que hi havia davant de l’hotel on s’allotjava. Ja feia dies que hi anava, però en un d’aquests, va veure un home que era igual que ell: era com la seva imatge reflectida en un mirall.

La situació es torna insostenible; el doble, convertit en un malson, amenaça la identitat del personatge, sense fugida possible. Finalment, el narrador s’enfronta al seu doble en un duel a espasa com a única via de salvació; el desenllaç, però, tal com prescriu el clixé, comporta la mort dels dos. L’impuls de destrucció del doble, com a reacció d’autodefensa, desemboca en la pròpia autodestrucció perquè les accions contra el doble repercuteixen indefugiblement en el jo. Fins que no va venir la policia, no els va separar.

Es pot entendre sense tenir presents històries de dobles. El fet que, en el desenllaç del conte, el protagonista ens digui que va prevaler la raó, i la justícia va ser feta, ens remet a unes altres vegades, de les quals el conte res no ens ha dit, però que actuen com a model de comparació implícit i, en què, a diferència del que ara ocorre, el resultat final de l’enfrontament amb el doble és justament el contrari. L’acarament amb el doble, la reacció psicològica que el descobriment provoca en el personatge i l’enfrontament entre tots dos són narrats de la manera més succinta possible; i és la superposició del desenvolupament de la història al model preexistent el que dóna la clau paròdica. L’altre és designat com a model de forma immediata i sense cap mena d’ambigüitat, fent servir per a subratllar-ne la condició l’habitual clixé de la pròpia imatge reflectida a l’espill. La reacció del personatge queda resumida

en una frase tan lacònica com expressiva: “Quina cosa més intolerable!” I la necessitat de resoldre l’amenaça que suposa el doble per la via de l’agressió se’ns presenta com la sortida més coherent d’acord amb els cànons socials de la dignitat. L’únic que funciona com a factor de motivació en el conte caldersià és el model fantàstic de referència, la subversió del qual només pot realitzar-se a partir del seu reconeixement.

El conflicte, la incompatibilitat jo-doble expressada ja des de la disjuntiva del títol, es resol de manera contrària al desenvolupament tradicional. És possible, doncs, eliminar el doble sense que se’n ressenti el jo: la catàstrofe ha estat conjurada.

Aquesta crònica ens fa reflexionar com reaccionaríem al trobar-nos pel carrer amb el nostre doble. Segons Calders, mai se sap. Els impulsos i els reflexos, moltes vegades, no els podem controlar. El protagonista de la lectura va reaccionar d’una manera tan violenta que ell i el seu doble van acabar a bufetades.

1.2.10 L’«Hedera Helix» (1944)

Era un home que una amiga li havia regalat una corbata sense cap motiu. Ell li volia oferir un altre regal encara més impressionant: volia regalar-li una planta grimpadora, perquè la seva amiga tenia un jardí interior molt gran. La idea era mostrar sol·licitud i al mateix temps, conspirar contra el mur, que moriria ofegat per l’herba.

No podia perdre el temps, i va començar a anar a algunes floristeries. Finalment, va trobar una planta, però no una qualsevol, una que constituïa una demanda especial perquè el client havia d’acceptar la plena responsabilitat de la compra. Aquesta planta rep el nom de Hedera Helix. El venedor va advertir-lo que creixeria molt ràpid, tal com ell havia demanat. La planta començava a inflar-se i s’obrí en esclats minúsculs per a donar sortida a uns quants brots verds. Fora del mercat, va parar-se a mirar un home que ballava sobre vidres trencats, i no s’havia adonat que les fulles de la planta li arrapaven la cara i el molestaven, fins al punt que, en enfilar-se per la orella, el privaven d’una audició normal. Anant molt de pressa cap a casa, va emprendre una carrera amb totes les seves forces ja que no aguantava el test amb les seves mans. Calders va explicant detalladament el creixement de la planta. Finalment, poc abans d’arribar a casa seva, gràcies a la corbata que duia posada i que havia estat regalada per la seva amiga, aquesta el reconeix perquè sobresurt de la planta que havia engrandit d’una manera brutal. L’amiga s’hi apropa i li diu irònicament: “Baixa de l’arbre, grandolàs! No veus que ja no tens edat per a aquestes coses?”.

En aquesta crònica juga un paper important la naturalesa de l’irracional. La característica destacada és que el fet extraordinari que subverteix la lògica del món físic no es relaciona amb cap al·legoria ni prové de la voluntat dels personatges. El meravellós irromp en escena sense cap preparació ni avís i, per descomptat, sense cap motiu. La pèrdua dels referents d’espai i de lloc també hi són presents. Allò insòlit engabia el protagonista en el marc d’una acció totalment rutinària com és comprar una planta per regalar-la a una amiga. Aquí, el món fantàstic i meravellós, representat per un element natural com és una planta, és l’encarregat d’esborrar la civilitat del personatge per portar-lo a la incomprensió per part de l’amiga i de la racionalitat d’una tal experiència.

1.2.11 Una curiositat americana (1944)

Un dia, un senyor de Colòmbia a qui ell no coneix és visitat pel protagonista-narrador. Venia per part d’un amic seu que vivia a Santa Rosa per informar que ell i la seva família es trobaven bé. El noi va ensenyar-li una arma de fantasia que duia. El narrador la va agafar i, sense voler-ho, va disparar amb la mala sort de tocar-lo i ferir-lo. Va anar a auxiliar-lo i van pensar que la millor idea seria avisar un metge perquè l’anés a veure. Però es van adonar que potser farien el ridícul. El protagonista vol donar una mica de bicarbonat. Cada vegada es començava a sentir més irritat i aquell cop l’havia afectat profundament. D’aquell amic, amic de Colòmbia ja li era igual, ara calia salvar la vida del visitant. Per una notícia no desitjada, es veu obligat a quedar-se a casa, lligat per les pors d’una persona esveradissa. El protagonista i narrador només té pensaments negatius, pensa en la mort en un moment molt delicat per l’altre company, i li provoquen mal de caps: “Però no em preocupava massa. Sempre he sentit dir que una persona no es mor així com així, i no podia creure que aquella, sense reals motius que jo pogués reconèixer, donés un pas de tanta transcendència en el sofà de casa meva”. Llavors, l’intenta ajudar a caminar, però és inútil perquè cau pel seu propi pes. En aquell moment, es sent avergonyit pel que ha fet i demana disculpes. Ell li explica alguna acudit per animar-lo, però semblava com si no l’escoltés.

De cop i volta, l’home va dir una frase en veu alta i caigué d’una manera total, com si se li hagués trencat una gran roda. Ell ja no hi era. Tenia la sensació clara que s’acabava de produir un fet important. De seguida, va pensar que un home tan curós com ell mateix devia ésser casat, tenir una esposa, per tant, i fills. Va voler escriure una carta a la vídua comentant-li la novetat o desgràcia, segons com es vegi. Però, quan va enllestir la carta, no sabia el nom, ni l’adreça i va comprendre que la primera providència havia de consistir a registrar la mort. El que va fer, va ser cremar la carta, ignorant en tot moment qui era i perquè no l’unia cap lligam d’afecte, amistat ni coneixença.

Aquella composició d’idees, segons considera el narrador, li va servir per a deixar-se la consciència neta i el cap desert, sense les traves dels retrets de l’ànima.

Va pensar què havia de fer a continuació. Va decidir treure’l al carrer i deixar-lo a qualsevol cantonada, però era precís embolicar-lo amb periòdics vells. Aquests van fer d’embalatge. Al final va col·locar el difunt en un armari de roba, penjant-lo pel coll de l’americana. Va decidir marxar de la ciutat per una bona temporada. Els dies fora de casa li van passar molt ràpid. Quan se li acabaven els pretextos, va tornar. Ja experimentava l’eufòria del retrobament de coses belles però no del senyor de Colòmbia. Va obrir l’armari i allà el va tornar a trobar. Com descriu curosament el narrador: “Encara tenia el gest de correcte encongiment per trobar-se en una casa estranya, i havia tingut l’atenció pòstuma de mantenir-se en un estat de conservació perfecte [...] La pell se li havia ressecat i tot ell semblava un cartró”.

Va despenjar-lo i va comprovar que la seva rigidesa era absoluta. Finalment, se li va acudir la solució definitiva al problema: va posar-li una mena de faldilles, el va penjar en un clau del rebedor que va semblar una “curiositat americana”. Per això, el títol s’anomena d’aquesta manera. La narració final acabada dient: “I, de fet, tots els que l’han vist fins ara en el seu nou estat se’l prenen en aquest sentit”.

L’actitud de l’homicida de cara a la víctima és capaç de posar entre parèntesi un detall tan essencial com és de la seva participació en la mort. És, sens dubte, una narració absurda perquè la situació és contrari a la raó i al sentit comú. Utilitza, també, l’exageració o hipèrbole perquè tanca el cos de l’home al seu armari, se’n va de vacances i quan torna, encara el troba allà, mig dissecat. És una crònica molt visual perquè les descripcions i els elements descriptius ens ho permeten.

La ciutat és el lloc principal on passa la història, a més de la platja on se’n va de vacances. Colòmbia és un altre lloc esmentat. Els personatges són: el narrador-el jo narratiu de tota l’obra, el senyor de Colòmbia que no sabem el nom però que en tot moment se l’anomena així, la seva vídua (sense correspondència), l’amic del narrador i tota la seva família, a més de la criada que és avisada de no obrir l’armari quan ell està fora, de vacances.

1.2.12 Quieta nit (1949)

Ens explica una petita història que els succeeix a una família normal i corrent la nit de Reis. Un home vestit de Pare Noel es presenta a casa seva mentre fan el sopar, i els di que ve a portar els regals. Però en aquella casa no havien demanat regals i no tenien el Pare Noel com a referència. Tot i que li van dir que no hi feia res allà, es va quedar. Els fills del matrimoni van baixar i van

veure el Pare Noel. Ell li va dir a l’Ernest, un dels fills del matrimoni, què havia demanat els Reis, i ell va respondre que una escopeta. Però aquella escopeta que el Pare Noel li havia dut no era la que ell havia demanat. Finalment, el Pare Noel veu que allà no el tracten bé i decideix marxar a un altra casa per repartir més regals als infants.

Els personatges d’aquesta crònica són: el Pare Noel, que duia un sac de tela blanca a l’esquena i les filagarses de la barba el fan esternudar dues o tres vegades; l’Ernest, el fill, la Isabel, l’Agustina, el pare, l’Eudald, el jove esportiu de la família, el dels impulsos arrauxats i sense mesura, i una altra filla, a més del propi narrador que conta la història.

Calders torna a posar l’èmfasi en el difícil encaix de la fantasia no reglamentada pel tòpic assumit en la ideologia de la societat contemporània. En aquesta ocasió, l’argument explotat és la visita, la nit de Nadal, del Pare Noel a una casa on celebren la festivitat dels Reis. La presència del Pare Noel no representa cap sorpresa per la seva condició sobrenatural, sinó per la seva inadequació als costums culturals de la casa. Per aquest motiu, la família adopta l’actitud de defensa contra el que els sembla un error, en el millor dels casos, o una estratègia agressiva d’eixamplament de la clientela: “se’ns ofereix un servei que no creiem haver sol·licitat”. De poc servirà que el Pare Noel invoqui, a favor de la noblesa de la seva causa, “la significació resplendent del Nadal” i el fet de ser ell “una de les al·legories més simpàtiques de la diada”. Finalment, s’haurà de rendir i acceptar que, en un món dominat pel racionalisme, el sobrenatural només pot ocupar un espai simbòlic residual, limitat a l’estereotip mantingut dins les noves convencions. La reflexió que intenta fer Calders en aquesta crònica és que “la gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d’un prodigi metafísic per any”.

1.3 L’escenari desconcertant

1.3.1 Coses aparentment intranscendents (1942)

En aquesta crònica, el protagonista explica com en el moment d’acomiadar-se de la família de la casa on vivia fins aquell moment, li van demanar un retrat per poder-lo recordar sempre. Quan, amb cert neguit, va anar a fer-se una fotografia, va demanar al fotògraf que, sobretot, no li fessin mal. I, tot i que ell va sortir il·lès, de la càmera va sortir-ne un foc de magnesi que s’estengué de la cortina a l’edifici i va causar la mort de tres-cents persones, totes de bona família.

El tema de la narració podria ser el conjunt d’esdeveniments inesperats que poden derivar-se d’un petit fet, en aquest cas, d’una fotografia. Com a fets destacables, cal remarcar la presència de l’absurditat en la por irracional que té el protagonista per ser fotografiat: “Vaig procurar fer entendre que la mirada de

la màquina em produïa desconcert i que si fos possible fer retrats amb anestèsia jo en seria un adepte”.

L’element màgic que transforma la realitat quotidiana i monòtona en fantasiosa és de naturalesa externa al protagonista. Es podria dir que s’identifica amb la pèrdua del sentit comú, perquè un fet insignificant serveix per evidenciar l’absurditat de l’existència. Es podria destacar també el joc de l’atzar en el guiatge de la vida humana, ja que el protagonista es deixa portar per la situació, gairebé sense immutar-se per l’incendi, que ha estat causat per una simple fotografia; és per aquest motiu que se’n extreu un sentiment determinista.

Aquest conte és un exemple particularment il·lustratiu dels efectes desastrosos que poden arribar a produir les accions que semblen més inofensives. La visita del protagonista a un estudi fotogràfic per a retratar-se, acaba en un incendi d’enormes proporcions, provocat per la flamarada del magnesi, en el qual crema “un bloc de cases” i moren “més de tres-centes persones, totes de bona família”.

1.3.2 La maleta marinera (1938)

El protagonista d’aquest conte era a la platja amb la seva xicota, la Julieta, quan, mirant de complaure-la mitjançant una acció arriscada, va descobrir una curiosa maleta sota l’aigua. Aquesta maleta va atraure la mirada de la gent del voltant, i algú va informar al descobridor que es tractava d’una maleta marinera. Quan la va obrir, hi va descobrir un elefant de metall, una figura femenina amb un corn marí i una adreça. Va decidir portar-la al lloc indicat a la targeta, i es va trobar en una casa decorada de manera oriental. La dona que hi havia, duia unes perles. S’alegrà molt de la troballa i va fer que el protagonista toqués el cap de l’elefant. Del cornetí va sortir, doncs, una bengala de llum irisada. La dona li va explicar que es tractava d’un senyal, que ells dos estaven destinats a estar junts. L’home ho negà pel compromís que tenia amb Julieta, però aleshores, la dona misteriosa li va mostrar una bola de vidre on es projectava la seva xicota amb un altre home. A partir d’aquell moment, el protagonista va decidir quedar-se amb la dona de les perles i deixar la relació amb la infidel.

Destaquen nombrosos exemples d’absurd com ara “Julieta estimava que els seus galantejadors cultivessin el perill”. Hi és present, també, un element fantàstic, la maleta marinera que, tot i que desperta la curiositat dels personatges, és tractada amb normalitat. Un altre fet extraordinari és l’efecte que es produeix quan el protagonista toca el cap de l’elefant de metall, i la irònica valoració que en fa: “Aleshores s’esdevingué un fenomen sense importància: del corn marí va sortir-ne una petita bengala lluminosa”. Finalment, la presència de la bola de vidre que mostra les infidelitats de la Julieta, és

l’objecte que encamina la vida del protagonista sense cap mena de resistència. Es deixa portar pel que li diu la dona de les perles sense ni tan sols comprovar la informació. És per això que l’element màgic de la narració és de naturalesa exterior, i es caracteritza amb un objecte, la maleta marinera. Aquesta nova entitat màgica que apareix per atzar a la vida del protagonista amplia la seva visió sobre la realitat, el que porta a conèixer un món de fantasia, exotisme i superstició que sempre li havia passat desapercebut.

El tema principal és la infidelitat, la manera com alguns fets o objectes, per atzar, poden fer canviar el rumb de la vida. A més, està plena d’una càrrega eròtica. La màgia adopta la forma del sortilegi oriental.

El toc d’exotisme no és estrany. En aquest cas, tenim, d’una banda, l’elefant amb la noia i el corn marí com a exemple de figura portadora de valors màgics; però, de l’altra, l’objecte singular que hom identifica com a pertanyent a una tradició que és del tot inhabitual: la maleta marinera. Tal com és freqüent en el meravellós, l’objecte màgic acompleix la funció de conduir el protagonista a l’acompliment del seu destí; en la versió caldersiana, però, la transgressió de les convencions del gènere posa al descobert la intenció de parodiar-ne els tòpics. Així, l’ambientació exòtica es converteix en un decorat tan fictici com ridícul.

La dona que el destí li té reservada acompleix tots els requisits de bellesa habitual en aquests casos, com també és habitual l’enamorament fulminant a primera vista; el que ja no resulta apropiat d’acord amb les pautes marcades pels models tradicionals és interferir la imatge que l’enamorat té de la seva estimada amb un comentari sobre la pretensiosa vulgaritat de la seva indumentària.

La força del destí que es posa de manifest en l’episodi, contra la qual és inútil de rebel·lar-se, no tan sols es fa patent de manera oberta, sinó que, a més, el llenguatge utilitzat per a referir-s’hi és del tot col·loquial, contribuint, així, a trencar l’encanteri, que exigiria un estil més solemne.

1.3.3 Les mans del taumaturg (1936)

Un home, encuriosit per la procedència d’unes mans, va a veure una noia russa que vivia molt aprop de casa seva i que el destí o l’atzar l’havien dut fins allà, guiat una mica per la xafarderia i l’instint. En aquell moment es sentia estúpidament feliç. En aquella casa hi havia quelcom invisible, impalpable, però que es pressentia puixant i poderós. Quan hi va entrar, va veure que mai no s’havia trobat en un espectacle com aquell. Aquella dama de pell blavosa duia els cabells molt aplanats, partits en una ratlla que els repartia en dues llenques tornassolades. Vestia amb una mena de túnica negra, de roba mat i lluent a la vegada. Tenia un posat hieràtic i va començar una precipitada conversa per

allunyar el ridícul. Aquella dona li explica que tenia un oncle taumaturg que no l’abandonava mai. Tenia un poder extraordinari ,el qual podia irradiar damunt dels altres éssers. Va viure a l’època de la revolució russa. Va intentar marxar del seu país, de Rússia, però les mans del seu oncle es van començar a moure sense força i la mort el va engrapar pel camí. La dama russa hi era present en aquell fet i va contemplar astorada el fenomen: mentre el cadàver del seu oncle es lliurava a la descomposició brutal, prematura, les mans, en contacte amb la terra forastera, reprenien un inusitat vigor. Finalment, ella sola va recorre tota Europa fins arribar on es troba ara mateix. Finalment, el protagonista acaba amb una màquina d’escorxar carn, és a dir, per triturar les mans. Pel carrer va trobar-se un gos famolenc i li va donar la carn trinxada. Mai com aleshores no s’ha sentit tan saludablement bé, ni mai havia tingut tan clara la consciència que viuria molts d’anys. Ens ensenya el fet d’enfrontar i lluita amb els nostres problemes.

Aquesta crònica comença amb una descripció espacial. Hi ha una presència d’ofegament i té el sentiment de claustrofòbia, com si estigués atrapat. El protagonista presenta els documents (cèdula i carnet sindical) que acrediten la seva condició d’europeu modern, és a dir, de ciutadà d’un segle enginyós i científicament escèptic, impermeable als arcaismes llegendaris.

En Les mans del taumaturg, tornem a trobar-nos amb una confrontació o, en aquest cas, millor, confusió de perspectives, amb les mans tallades com a punt d’arrencada. Abans de veure-les en moviment, el narrador ja percep la força de les mans, de les quals irradiava “quelcom invisible, impalpable, però que es pressentia puixant i poderós”. Tot seguit, l’actuació de les mans desperta la sorpresa i provoca l’interès del personatge per saber-ne més.

L’atmosfera surrealista que domina la primera part de la narració i el personatge estereotipat de la dama russa indiquen la filiació literària del comportament dels personatges; la dama correspon al clixé d’una manera exacta, com posa de manifest el narrador de manera explícita. El protagonista, tanmateix, nega el caràcter literari de l’impuls que l’arrossega a indagar sobre les mans.

Les mans pertanyen al món de la Rússia feudal, un món en què la taumatúrgia, la facultat d’acomplir miracles, es desplega amb tota la seva esplendor. L’esclat de la revolució, amb uns poders que són posats al mateix nivell que la màgia del taumaturg, però amb força major, el decret de prohibició de la superstició i la taumatúrgia, té un efecte fulminant sobre les mans, que perden la seva eficàcia.

La confrontació entre les dues concepcions del món (la màgica i la racionalista) es resol a favor de la segona no pel canvi de mentalitat que desterra la

superstició, sinó de forma immediata, amb la substitució dels poders taumatúrgics pels poders, igualment inexplicables, de les noves disposicions legals. En aquestes circumstàncies, les mans es desprenen netament del cos del taumaturg en travessar la ratlla de la frontera russa, fora ja de la jurisdicció de les noves autoritats. Si la dama afirma que les mans requereixen, per a l’exercici de les seves facultats, un clima i un ambient propicis, l’episodi de la frontera demostra que aquest requisit té un abast físic i unes exigències burocràtiques, amb una separació precisa de les societats marcada netament per la línia divisòria entre els països. El fonament de la visió del món moderna es basa en els documents oficials; així succeeix també en l’acreditació, per part del narrador, de la seva militància racionalista. Malgrat la declaració d’europeu modern, el personatge sembla manifestar alhora una certa capacitat d’assimilació del sobrenatural.

Tot i això, i a desgrat d’haver vist les mans en moviment, el personatge nega amb vehemència la possibilitat de veure’s afectat pel missatge de mort i bogeria de què les mans són portadores. Però, el desenllaç del conte ve a corroborar l’acompliment del malefici de les mans, amb el personatge com a instrument del seu poder. Després d’aquest trastocament generalitzat de models de veritat, la sensació de benestar final del protagonista, aferrat al seu suposat racionalisme, impermeable al sobrenatural, més que corroborar les certeses, el que projecta és els dubtes que aquestes encobreixen.

1.3.4 El geni magiar (1937)

El professor Micklas tenia una vitrina amb un cadàver humà. El professor va assenyalar-hi un minúscul forat al front del mort. Va dir que per aquella diminuta obertura s’havia escapat la vida de dues persones.

Micklas era un excel·lent preparador de peces anatòmiques. Allà, hi tenia un museu d’anatomia. Pel que fa la descripció del protagonista, la seva fama anava més enllà de les fronteres i avui estat sis cops a Budapest, i cada vegada la seva primera visita havia estat per a veure el professor. La localització se situa a Budapest, a la caseta-museu d’Erzebet-Kornt. Budapest es rendia al seu olfacte d’una manera fina. Aquesta apreciació li va comunicar a un fotògraf alemany. Enlloc com a Budapest sentia més despertes les seves facultat de galantejador. Tot era bonic, nou, brillant a Budapest i absolutament tot li penetrava a fons el veritable sentit de la vida.

Hi havia un carrer que li produïa una impressió que tot ell existia sota el signe d’una gran afectació. Allà, hi havien noies d’aquelles que a ell li agradaven. Una d’elles era fina com un maniquí de gran basar i amb uns colors d’estampa que enamoraven. Lluïa un rímel rígid que convertia les seves pestanyes en una pinta espessa, tenia la boca petita, uns ulls de color d’ostra que li devoraven les

tres quartes parts de la cara. Tenia un cutis delicat, etc. En aquell carrer, va veure que hi havia una portera d’una casa, una dona d’edat, estàtica, endreçada, que asseguda feia mitja, amb una gàbia i un canari penjats enlaire, darrere seu, i un gat negre als peus. Ell se sorprèn que se li va despendre un ull de la seva òrbita i va rebotar fins a la seva falda. Va caure-li als peus fet a bocins, després. Es va adonar que era un ull de vidre. Aquell home es va espantar molt i va intentar posar-li un bitllet de banc a la mà perquè pensava que era el més convenient i se’n pogués comprar un altre, creient que allò era un deure. En aquesta escena trobem la ironia, l’absurditat i el món irracional.

Finalment, comprova que la vella no era més que un ninot de pasta disfressat de portera. També hi havia un porter, una minyona, la senyora vella, el nen de carrer, el topògraf municipal, el guardià de trànsit. Els balcons oferien així mateix un bigarrat aspecte: una llevadora seca, un funcionari reumàtic. Tots aquells éssers eren artificials. Va concedir que l’artista autor d’aquells ninots havia de posseir un geni singular.

El narrador tenia una gran tafaneria per comprovar si les cases d’aquell carrer eren tan artificials com llurs habitants. De dins, les cases tampoc no tenien res. Va parlar amb un policia que passava per allà i l’aconsellà que deixés córrer el seu afany informatiu. Li va deixà entendre que el secret dels ninots i de les façanes artificials era un secret professional i que no s’havia d’anar escampant per aquells mons de déu.

Quan va anar a parlar amb el professor, tractant-lo de convèncer per abandonar el seu propòsit d’assabentar-se d’una cosa que no havia de proporcionar-li cap benefici. El professor Micklas decideix explicar-li la realitat d’aquell carrer i perquè l’autor va crear aquest món imaginari i tan real, amb un aire de desimboltura.

El narrador fa una crítica en l’últim paràgraf: “Al meu país, un secret així seria escampat de seguida a quatre vents. I digueu: ningú no ha intentat malmetre-us o robar-vos els maniquins?”

Calders critica la xafarderia i tafaneria de la societat, en general. L’acció és a Budapest en el llarg d’una setmana, possiblement. La ironia, sobretot en la descripció d’aquells éssers inanimats, és clau en aquesta crònica. L’absurd i la fantasia també hi són presents.

1.3.5 Feblesa de caràcter (1941)

Un home dormia tranquil fins que es va despertar perquè va sentir la presència d’un ésser: era un lladre. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les seves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila.

Aquest conte és una qüestió sobre la moral. El narrador defensa que sense principis no se’n va enlloc i que tothom mirarà enrere el lladre si no fa les coses ètiques. L’home li explica la seva vida. Estava casat, tenia un fill i un amic del cor. Es guanyava molt bé la vida i tenia molta fama. El bon nom de la família era força reconegut així com la netedat de costums. Un dia el seu fill, que acabava de fer anys, va fugir amb la minyona. Ell, va anar a veure la seva dona per compartir la pena de la seva marxa, la del seu estimat fill, i es va trobar una carta que deia que se n’havia anat a viure amb un altre senyor que era més simpàtic i sabia viure amb més dignitat que ell. Al cap d’un parell de dies es va assabentar que era el seu amic del cor, qui l’hi havia pres la seva esposa. Va fer un balanç de la seva vida i es va adonar que calia renovar la seva vida. Ara fa el que vol sense noses de consciència i tothom troba que està força bé i animat. Les dones el sol·liciten i els veïns el veuen com una persona molt culte i digne. Aquesta moralina serveix perquè el lladre mediti sobre les seves accions i també renovi la seva vida, que hi hagi un canvi favorable. El bon ciutadà queda convençut dels seus bons arguments i abandona casa seva per anar a robar amb el lladre. Però el dia següent, els diaris de la zona van publicar una notícia: s’havia trobat a faltar l’amo d’una casa, a l’avinguda Oriental, ja que ningú no sabia donar raó del senyor Calders, el mateix autor, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.

Està molt clar que el tema principal és que no hem de seguir cap moral al peu de la lletra perquè sempre anirem mal encaminats.

El narrador-personatge que desapareix amb el lladre, abandonant la seva vida de ciutadà honorable i contribuent de bons costums s’anomena “senyor Calders”.

1.3.6 Raspall (conte infantil) (1942)

Els pares Sala van acordar que es faria càrrec del seu gos, el Turc, la noia casada del jardiner. El nen Sala va tenir un gran disgust perquè aquell animal li havia causat una quantitat d’afecte considerable. A partir d’aquest moment, en Sala cerca l’arcàdia perduda perquè vol recuperar l’estimació perduda per tots els racons de la seva ànima. Busca quelcom que substitueixi la presència del gos però no troba res que pugui ocupar el lloc que ha deixat l’animal en el nen Sala. Finalment, en un dels armaris de casa, troba un gran raspall de dents passat de moda i li dóna l’efecte que acariciava el llom d’un gos. El raspall és lligat pel nen amb un tros de cordill i el rossega com si es tractés d’en Turc. El seu nou amic és un gos de raça ben estranya, que el seguia amunt i avall de casa seva però que ocupava a la perfecció el lloc d’en Turc. Quan se’n va a dormir, se l’emporta amb ell perquè comença a tenir molta amistat. Però li fa mal en el pensament veure com aquell objecte/animal es queda al costat del llit i se’l posa a dins. De sobte, li sembla que el raspall irradia calor de vida i

s’adona que la transformació es produeix certament. Aquell “raspall” es movia com un gos! Volia anar a ensenyar-ho als seus pares però va pensar que seria millor anar-hi l’endemà. No va poder dormir en tota la nit. Quan es va fer de dia, ho va anar a contar a sa mare que l’ignorà i se’n burlà. Li va donar un consell: que deixés aquella “andròmina” i que es comencés a comportar com un adult, amb seny. D’altra banda, el pare va riure com si es tractés de la bajanada més gran que havia sentit mai. El nen s’havia ofès però va pensar que ells s’ho perdrien perquè creia que hi havia coses que no fan riure tant com sembla.

La nit següent, la família es va despertar perquè sentien remor a la biblioteca de casa seva: un lladre havia entrat a robar i en “Raspall”, com havia anomenat en Sala al seu nom amic, havia alertat a tota la família de la presència d’aquest intrús. Ràpidament, el pare va dominar-lo i la policia se l’emportà.

A partir d’aquest moment, tant son pare com sa mare no dubtarien de la paraula del seu fill perquè, veritablement, els havia salvat la vida, i en reconeixement a l’ajut d’en “Raspall” van fer-li una caseta al jardí i hi pintaren les següents lletres: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”.

D’un element senzill sense cap utilitat, el nen s’imagina que allò és un gos i l’aprecia, l’estima com a tal. La imaginació i creativitat del nen queda plasmada en aquest conte infantil. En Sala s’adona que és molt més que un raspall idealitzat en un gos.

Podem veure un clar exemple de la manca de credibilitat que els adults, des de la seva superioritat, atorguen al testimoni dels nens i del sentiment d’injustícia que això provoca en les criatures.

Pere Calders critica la consciència i la lògica racional de la gent gran, i per altra banda, defensa que els nens siguin atesos i tinguin totes les atencions del món, que, encara que siguin éssers irracionals en un primer moment, no tenen la consciència de saber si allò és una ximpleria o no, però sí que tenen l’instint emotiu i sentimental i, per tant, es guien per les emocions i la psicologia és màxima.

Calders presenta els nens com a portadors d’una concepció de la realitat oberta a la imaginació i a l’imprevist, en contraposició a la visió del món racionalista dels adults; Calders, per tant, posa en qüestió l’autoritat dels adults, el seu ordre del món, en definitiva, en cedir la perspectiva i el protagonisme als nens i, de vegades, fins i tot, amb la demostració de la veritat de l’infant amb proves que els grans han d’acceptar.

Els personatges són el nen Sala, el seu pare, la seva mare, en Turc, la noia casada amb un jardiner, en Raspall, el lladre i la policia. El lloc dels fets és a una casa particular, i el conte es conclou al jardí de casa seva. El temps torna a

ser passat perquè és una experiència que ha esdevingut anteriorment. Els recursos que utilitza aquí Calders són l’absurditat, la incredulitat, la fantasia i la imaginació, l’esperit d’infantesa, el sentiment de la injustícia i el món racionalista envers l’irracional que duen a la veritat oculta. Calders ens hi indica la inutilitat de la percepció racional en aquest univers on els límits els posa només la fantasia. La suspensió de la incredulitat, com es mostra sobretot en l’última sentència del conte, és el que ocorre amb la reflexió justificativa destinada a contestar les hipotètiques objeccions realistes dels fenòmens d’animació de l’inanimat que es narren en aquest conte.

1.3.7 Un crim (1941)

En aquesta última crònica, la inversió de valors respecte al model actua com a mecanisme paròdic: la vista judicial no serveix per a demostrar la innocència d’un acusat-víctima ni per a demostrar la culpabilitat d’un assassí, sinó per absoldre el criminal, amb la qual cosa, la moralitat final pot concloure irònicament que “una conducte recta sempre té premi”. Les al·legacions de l’advocat defensor utilitzen la modalitat de contrast irònic, consistent en la distorsió dels arguments lògics. La crònica demostra que la llei és totalment arbitrària.

El narrador-personatge està impacient per poder explicar el perquè del seu crim i com va anar tot el procés. Va succeir a Reus, al Teatre Principal, durant el segon entreacte de l’obra teatral Amunt, germans, i va ser un repugnant assassinat. El protagonista és de Barcelona. L’eina que va fer servir va ser una destral de llenyater. Aquestes dades són les que els mossos d’Esquadra van facilitar als diaris perquè donessin la informació en les seves respectives publicacions.

Resulta que durant set anys ell havia tingut relacions formals amb una noia de Reus, molt bonica i de bon veure. Aquella noia només tenia una parent, una tia vella que volia saber quan es pensaven casar. S’anomenava senyora Purificació.

Tot seguit, explica com va anar i ho està explicant a la policia quan s’està confessant. Van anar al teatre i abans de començar el tercer acte, la víctima li va dir quelcom irreparable, definitiu i l’acusat es va trobar amb la destral a les mans sense adonar-se. Però cal esmentar que, abans de marxar de casa, ja havia planificat el crim i se l’havia endut. Es confessa i reconeix que quan un home de bona mena arriba a matar, és que deu tenir les seves raons. Per això diu el següent: “L’home honrat, quan ha de matar, se’n dóna vergonya i cerca que la nit el tapi. Al criminal nat, tant li fa. No té una mesura que li serveixi per a adonar-se de la seva maldat i mata sense pudor, a la llum del dia”. Amb

aquesta afirmació, s’intenta exculpar de la seva acció criminal. Ell és un criminal honrat i en té motius.

Finalment, demana a la justícia que sigui absolt lliurement. El condemnen només a pagar trenta pessetes per haver mancat una llei que fa referència a l’espectacle públic. Però aquell mateix vespre, després de passar per comissari i declarar, ja corria pel carrer lliure, content de saber que una conducta recta sempre té premi.

La premeditació es converteix en un atenuant perquè només el criminal empedreït mata sense pensar-s’hi, perquè no té dubte moral per resoldre.

L’agreujant de nocturnitat sofreix una idèntica deformació en el discurs exculpatori de la defensa. L’argumentació restitueix l’honorabilitat en entredit de l’acusat i permet que, sobre aquesta base, es dicti una sentència absolutòria.

El protagonista porta un negoci d’olis a Barcelona, d’on és procedent. S’autoanomena ell mateix com un home blanc, ciutadà de la nostra ciutadania; és endreçat, té una mirada dolça i l’aire net de les persones que no volem mal a ningú. És un home honest i és tot bondat. Però, al cap i a la fi, es mouen dins d’ell dos coneguts impulsos: un soliloqui que l’obsessiona a matar a la senyora Purificació; però ell és un home bo i sap fer-se’n passar les ganes.

El tema principal és que no hem de permetre mai més que un absurd de la nostra legislació cometi nous errors. La premeditació, en la majoria dels casos, és atenuant, que disminueix, afebleix, es fa menys greu. El personatge té un premi per haver actuat de nit, és la seva justícia.

La transgressió caldersiana aboca a un desenllaç que, contra el que és ideològicament preceptiu en el model, demostra l’encert de no castigar el criminal; en aquest cas, el reu s’ha convertit en un ciutadà exemplar perquè té consideració social.

2 OPINIÓ PERSONAL

Aquest llibre de contes, la veritat és sovint extraordinària, on els apàtics protagonistes renuncien a conviure amb la part oculta de l’existència. Un excés de zel per la causalitat els nega la possibilitat de canviar una vida grisa i amb poques alegries. Trenta-un contes ordenats sobre diverses perspectives del xoc entre l’impossible i el versemblant: la certesa inesperada a causa d’un excés d’ingenuïtat, la veritat improbable amb què un viatger es troba anant pel món, o el lloc en el qual allò presumible és subvertit per un fet insòlit. Hi ha tres supòsits en què la vida humana s’enfronta a la seva condició atzarosa. Contes com El desert, El principi de la saviesa, l’Hedera Helix o La maleta marinera constitueixen peces cabdals de la narrativa curta en català.

La irona és l’element estructural dels contes, així com de l’absurd mateix. Aquest to irònic de la narrativa caldersiana transmut l’ordre lògic de la realitat previst per la ciència i ho ensenya tot amb una mirada nova: l’insòlit, l’absurd i l’imprevist. Sovint és un objecte allò que reorienta cap a la sorpresa el destí dels personatges. Aquests viuen ben sovint entotsolats per hàbits socials convencionals amb els quals responen a la provocació de la casualitat. La majoria dels contes són breus, es resolen amb rapidesa i es presenten sota una primera persona identificada amb el protagonista dels fets increïbles, que funcionen com a versemblants dins la lògica de la ficció. La tendència pirandelliana (relatiu o pertanyent a Luigi Pirandello o a les seves obres) o kafkiana (relatiu o pertanyent a Kafka o a les seves obres) que alguns crítics han considerat amb relació als contes de Calders es resol per la banda de l’humor, amb una gran percepció per la psicologia humana i amb una subtil capacitat per fer comú el fantàstic. La màgia, la nigromància o la divinitat no fan altra cosa que ajudar les petites trampes que Calders imposa per tal de desvetllar les cares ocultes de la igualtat, la justícia o el principi moral amb grans dosis de bonhomia. L’autor se serveix de les convencions de la conversa entre els personatges per portar al límit la majoria de les situacions. D’alguna manera, la sorpresa a la qual es veuen abocats els éssers caldersians compta amb la complicitat de qui volgué explicar el desconcert de l’existència i, més concretament, de la guerra a través de l’humor més pur i civilitzat. Darrere l’afabilitat, però, es descriu com és el món, el judici del qual es deixa a criteri dels lectors.

Els contes de Calders són un artifici on intervenen la fantasia i tot un seguit d’elements que es mouen en l’àmbit del somni. En aquest espai imaginari, el comportament humà i els esdeveniments adquireixen un significat més profund que condueix a una reflexió sobre la condició humana. El to i el llenguatge dels contes són un bon exemple de l’elevat estil d’un narrador d’ofici com és Calders, que assoleix amb aquesta obra la condició de mestre.

En l’obra de Calders, els valors de veritat/falsedat no vénen regulats per l’experiència real, tal com l’entén el pensament racional; el model de veritat que domina l’univers caldersià remet explícitament a la tradició literària i cultural. En aquest sentit, cal destacar qualsevol consideració des del punt de vista d’una dialèctica real/irreal, en termes de versemblança realista, perquè aquesta visió desenfoca la perspectiva d’anàlisi i, en conseqüència, comporta el perill de tallar les conclusions. Calders transgredeix irònicament els models de referència, però no hem d’oblidar que la transgressió només es pot realitzar a partir del codi i, per tant, el factor decisiu que converteix els tòpics de gènere en material literàriament reciclable per a Calders és, precisament, la seva condició de codificats. El codi, compartit pel lector, genera en aquest un horitzó d’expectatives que esdevé essencial perquè la paròdia pugui tenir efecte. D’altra banda, la paròdia, com a tret distintiu de l’obra caldersiana, també ha

exigit una argumentació clarificadora per a evitar unes confusions a causa de la reputació pejorativa que el terme arrossega històricament. L’aïllament del fenomen no ens hauria deixat percebre més que parcialment el paper que exerceixen en la construcció de la poètica de l’autor. Les ironies de contrast entre text i situació comunicativa i les ironies que instauren el contrast en l’interior del text, a l’igual que la paròdia, comporten una intensa càrrega de desautomatització lingüística, amb crides constants d’atenció sobre l’artificiositat i l’arbitrarietat del llenguatge i dels codis culturals. El resultat imposa una perspectiva relativitzadora sobre l’instrument mateix d’aprehensió del món i, en conseqüència, obliga a repensar-lo i el dota d’un sentit nou.

La construcció de la imatge de Calders que ha circulat a nivell de gran públic, sostinguda per la part més mediàtica de la crítica, es basa en l’emfasització i banalització dels aspectes més visibles de la seva proposta literària: fantasia i paròdia, convertits en els ingredients fonamentals de Cròniques de la veritat oculta.

En l’obra, Calders domina l’actitud reflexiva d’un lúcid pensador. Més encara, d’un moralista que posa al descobert les contradiccions de la conducta humana a través de l’absurd de les diferents situacions que planteja. Calders manega un model de conducta humana ideal. El seu criteri es manté allunyadíssim de la frivolitat que podria portar-nos a suposar una lleugera lectura de la seva obra, tenint en compte l’humor i l’absurd que hi dominen. Al llarg de les seves cròniques, la cosmovisió de l’autor va prenent forma a través de les afirmacions que profereixen els personatges. Com en els contes tradicionals que inclouen una moralina, els de Pere Calders contenen sovint un ensenyament, que és l’expressió, en aquests casos manifesta, de la motivació de gran part de la seva narrativa breu. Rere la veu del jo narratiu del personatge-narrador treu el nas la cosmovisió de l’autor.

La seva narrativa literària és una barreja de realitat i fantasia, dins la línia del realisme màgic. Les narracions de Calders presenten una fina ironia i plantegen situacions que s’acosten a l’absurd quan els personatges s’han d’enfrontar a algun element que altera la realitat. En la narrativa, un fet extraordinari, inversemblant o sobrenatural altera el món quotidià i permet al protagonista conèixer la realitat més amagada. La transgressió i la ironia en la subversió de la realitat i en els codis de la literatura fantàstica en són els trets principals de les cròniques, pel que fa la seva anàlisi més profunda.

D’aquesta manera, la realitat aparent només és un punt de partida per arribar a la que està oculta, a la qual s’accedeix a través del somni, la fantasia o la il·lusió. I que amaga el sentit últim de les coses, la realitat més profunda.