PROVA DE SELECTIVITAT. ARAGÓ, 2011.

Primera part (6 punts)

Observi el mapa de vessants i conques fluvials de l'Espanya peninsular i contesti a la pregunta 1.

1. Expliqui la diferència entre els conceptes de vessant hidrogràfic, conca hidrogràfica, xarxa fluvial i llit. (1 punt)

Observi ara el mapa topogràfic i contesti a la pregunta 2.

1

2. Indiqui les unitats de relleu que corresponen als nombres localitzats sobre el mapa. Associï després cadascuna d'aquestes unitats del relleu amb les formes de relleu estructurals dominants que li caracteritzen. (2 punts).

Relacioni ara la informació del mapa de vessants i conques fluvials amb la del mapa topogràfic i contesti a les preguntes 3 i 4.

3. Com influeix l'organització del relleu de la península ibèrica en les característiques dels vessants hidrogràfics i conques fluvials existents? Expliqui aquesta influència descrivint les principals característiques de les tres grans vessants hidrogràfiques i les seves principals conques fluvials.(1.5 punts)

4. Existeix una influència del relleu en la disponibilitat hídrica de les conques fluvials? Justifiqui la seva resposta i il·lustri-la amb exemples concrets. (1.5 punts)

Segona part. (4 punts).

5. Desenvolupi el següent tema: globalització i diversitat: els processos de mundialització, les seves característiques i conseqüències. Grans àrees geoeconòmiques mundials i desigualtats.

SOLUCIONS.

1. Expliqui la diferència entre els conceptes de vessant hidrogràfic, conca hidrogràfica, xarxa fluvial i llit. (1 punt)

- Vessant hidrogràfic: conjunt de conques fluvials les aigües de les quals aboquen al mateix mar o oceà.

- Conca hidrogràfica: territori les aigües del qual aboquen a un riu principal que desemboca en un mar o oceà, o en un llac arreics. Les conques es troben separades entre si per divisòries d'aigües, que coincideixen amb les zones de canvi de pendent del terreny.

- Xarxa fluvial: conjunt de cursos fluvials que drenen o condueixen les aigües d'un territori.

- Llit: espai natural pel qual circula l'aigua d'un riu.

2

2. Indiqui les unitats de relleu que corresponen als nombres localitzats sobre el mapa. Associï després cadascuna d'aquestes unitats del relleu amb les formes de relleu estructurals dominants que li caracteritzen. (2 punts).

Nª

Unitat del relleu Formes estructurals dominants

1 Massís galaic lleonès

Estructura germànica. Fractura i aixecament d'un bloc del sòcol (del sòcol paleozoic de la Meseta)

2 Serralada Cantàbrica

- Sector occidental: estructura germànica. Fractura i aixecament d'un bloc d'un sòcol (del sòcol paleozoic de la Meseta). Relleu apalatxians (alternança de serres i valls de similar altura).

- Sector oriental: estructura juràssica. Plegament de materials sedimentaris dipositats en fosses oceàniques.

3 Pirineus - Zona axial: estructura germànica. Fractura i aixecament d'un bloc d'un sòcol paleozoic (del sòcol corresponent a l'antic massís d' Aquitània).

- Prepirineos: estructura juràssica. Plegament de materials dipositats en la fossa pirinenca.

4 Depressió de l’Ebre

Estructura horitzontal i inclinada sobre materials dipositats en una fossa prealpina: taules, moles, tossals testimoni i antecerros.

5 Depressió delDuero

Estructura horitzontal i inclinada sobre materials dipositats en una conca sedimentària (procedent de l'enfonsament d'un bloc de la Meseta: erms, costes, tossals testimoni, antecerros.

6 Sistema Central Estructura germànica. Fractura i aixecament d'un bloc d'un sòcol (del sòcol paleozoic de la Meseta)

7 Sistema Ibèric - Sectors d'estructura saxona: plegament d'una cobertura de sediments dipositada sobre un sòcol (el sòcol paleozoic de la Meseta).

- Alguns sectors d'estructura germànica fallida.8 Serra Morena Estructura germànica. Fractura i aixecament d'un bloc d'un sòcol (del

sòcol paleozoic de la Meseta).9 Serralades

Bètiques- Serralada Penibètica: estructura germànica. Fractura i

aixecament d'un bloc d'un sòcol paleozoic (corresponent a l'antic massís Bètic-Rifeny).

- Serralades Bètiques: estructura juràssica. Plegament de materials dipositats en la fossa bètica.

10 Depressió del Guadalquivir

Estructura horitzontal i inclinada sobre materials dipositats en una fossa prealpina: taules, queixals, turons testimoni i antecerros.

3

3. Com influeix l'organització del relleu de la península ibèrica en les característiques dels vessants hidrogràfics i conques fluvials existents? Expliqui aquesta influència descrivint les principals característiques de les tres grans vessants hidrogràfiques i les seves principals conques fluvials. (1.5 punts)

- Les unitats de relleu muntanyenc marquen la divisòria entre els tres vessants hidrogràfiques peninsulars: el massís galaic lleonès, la serralada cantàbrica i les muntanyes Basques separen el vessant cantàbric dels vessants atlàntica i mediterrània i la serralada Cantàbrica, el sistema Ibèric i les serralades Bètiques separen els vessants atlàntica i mediterrània.

- La dissimetria entre el vessant atlàntic i la mediterrània s'explica per la inclinació de la Meseta cap a l'oest a partir del sistema ibèric.

- A l'interior de cada vessant són les grans elevacions muntanyenques les que actuen com a divisòria d'aigües entre les conques hidrogràfiques principals. En elles, els rius circulen per les depressions topogràfiques existents entre elles.

- En el vessant cantàbric, la proximitat de les muntanyes a la cota determina l'existència de conques petites i de rius curts i amb gran força erosiva, en haver de salvar forts pendents en un curt tram fins a la seva desembocadura. La disposició de les muntanyes, paral·lela a la costa, determina que l'orientació predominant dels rius sigui Nord-Sud, encara que existeixen rius que recorren depressions paral·leles a la costa, d'orientació Aquest-oest.

- En el vessant atlàntic, les conques (Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir) estan delimitades per muntanyes. Són conques àmplies, la qual cosa determina l'existència de rius llargs i amb menor força erosiva, atès que els pendents són suaus i els rius discorren en la seva major part per planes en les quals amb prou feines s'enfonsen. La disposició de les serralades aquest-oest i el *basculamiento de la Meseta cap a l'oest determina que el riu principal de cada conca discorri en adreça aquest-oest i rebi afluents amb adreça predominant Nord-Sud, nascuts en les serralades que emmarquen cada conca.

- En el vessant mediterrani existeix una gran conca hidrogràfica, la de l'Ebre, emmarcada per la serralada cantàbrica, les muntanyes basques, els Pirineus, el sistema Ibèric i la serralada Costaner-Catalana. El riu Ebre discorre per la depressió existent entre elles i rep afluents més o menys perpendiculars nascuts en aquestes serralades, que tenen fortes pendents i són més llargs del costat dels Pirineus a causa de la major proximitat del riu al sistema Ibèric. Les altres conques mediterrànies (Xúquer, Segura, Sud) són de reduït grandària; els seus rius són curts, en néixer en muntanyes properes al mar, exerceixen gran força erosiva i tenen una adreça predominant Oest-Aquest, atès que les muntanyes en què neixen es disposen paral·leles al litoral.

4

4. Existeix una influència del relleu en la disponibilitat hídrica de les conques fluvials? Justifiqui la seva resposta i il·lustri-la amb exemples concrets. (1.5 punts)

El relleu influeix en la disponibilitat hídrica de les conques fluvials per diverses raons:

- L'altitud. Influeix en el cabal i en el règim fluvial. El cabal dels rius s'incrementa en les conques emmarcades per relleus muntanyencs elevats, que incrementen la precipitació en forma de pluja o de neu. Per la seva banda, el règim o variació estacional del cabal depèn del predomino de la influència de la pluja (conca del Xúquer) o de la neu (conca pirinenca).

- Proximitat a la costa. Els relleus muntanyencs paral·lels a la costa causen l'ascens de les masses d'aire de procedència marina, carregades d'humitat, en el seu vessant de sobrevent, provocant un increment de les precipitacions i del cabal dels rius situats en aquest costat del vessant. Les precipitacions i el cabal fluvial són més abundants com més elevat és el relleu muntanyenc i com més proper a la costa se situa. Un exemple són les conques dels rius del vessant cantàbric en la qual la serralada Cantàbrica, paral·lela i molt propera a la costa, i amb altituds considerables, incrementa les precipitacions en el seu cara nord, per la qual ascendeix habitualment l'aire, augmentant el cabal dels rius d'aquest vessant.

- Diferències entre les divisòries. El cabal dels afluents de les marges dreta i esquerra d'alguns rius pot variar en funció de l'altitud a la qual se situïn les seves capçaleres i de l'orientació a sobrevent o sotavent del vessant muntanyenc en què neixen. Per exemple, els afluents pirinencs de l'Ebre són més cabalós que els que neixen en el sistema Ibèric.

- Disposició i roquissar dels estrats. La disposició dels estrats geològics i la composició de la seva roquissar resulten favorables o no a la formació d'aqüífers en les diferents conques hidrogràfiques, que poden suposar un augment molt considerable dels seus recursos hídrics. Per exemple, en les conques sedimentàries de les submesetes nord i sud, l'existència d'estrats superiors de calcàries, que permeten la infiltració de l'aigua i d'estrats inferiors argilencs que la retenen, afavoreix la formació d'aqüífers.

5

Segona part (4 punts).

5 .Desenvolupi el següent tema: globalització i diversitat: els processos de mundialització, les seves característiques i conseqüències. Grans àrees geoeconòmiques mundials i desigualtats.

1. La globalització i les seves causes.

El procés de globalització o mundialització és la creixent interdependència entre els espais geogràfics del planeta en tots els àmbits; l'activitat econòmica; les relacions polítiques, socials i culturals, i les qüestions mediambientals. Per tant, es tracta d'un procés multidimensional, en el qual estan implicats cada vegada més territoris del món.

Diverses causes han afavorit l'actual procés de globalització:

a) La millora dels transports (autopistes, ferrocarrils d'alta velocitat i transport aeri; facilita el trasllat de mercaderies i persones a escala mundial i fa accessibles espais cada vegada més allunyats.

b) El progrés de les telecomunicacions (satèl•lits, televisió, internet, telefonia mòbil, fax) facilita les interrelacions de tot tipus a escala planetària; permet emetre i rebre informació instantània sobre qualsevol esdeveniment mundial; connectar i coordinar a les persones i a les empreses de qualsevol lloc del planeta; agilitar les operacions financeres, i difondre per tot el món decisions, comportaments socials, idees i models artístics i culturals. Gràcies a això es redueix la influència de la distància física entre els territoris i el món es converteix en un “llogaret global”.

c) La generalització del sistema capitalista, basat en la propietat privada, la lliure competència entre les empreses i el desig d'aconseguir els màxims beneficis, estén per tot el món les inversions i la compravenda de béns econòmics i culturals; globalitza el mercat laboral en funció dels interessos de les gran empreses que s'instal•len a les zones on la mà d'obra respon millor a les seves exigències, i col•labora a una creixent explotació i consum de recursos naturals. L'extensió gairebé mundial del sistema capitalista s'ha vist afavorida per la pràctica desaparició de les economies comunistes des de la dècada de 1990 i per la reculada de les economies de autoconsum.

d) L'extensió de la ideologia neoliberal, basada en la plena llibertat dels mercats i en la desaparició de les barreres comercials, facilita el desenvolupament dels intercanvis mundials de tot tipus.

e) L'actuació de certs agents, com les empreses multinacionals i algunes organitzacions internacionals, afavoreix el funcionament global de l'economia i la presa de decisions d'abast global sobre assumptes polítics, socials, culturals i mediambientals.

- Les empreses multinacionals tenen la seva seu en un país i filials en diversos estats de la Terra. Per obtenir els màxims beneficis, actuen amb una estratègia global: en uns casos,

6

instal•lar les seves empreses i comprar i vendre els seus béns en els llocs del planeta que els resulta més avantatjosos; i en altres casos s'associen, la qual cosa els permet exercir un enorme control al mercat de béns i serveis, que en casos extrems arriba al monopoli o a l'oligopoli.

-Les organitzacions internacionals que afavoreixen la globalització són l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que promou la liberalització del comerç mundial; el Fons Monetari Internacional, que controla l'estabilitat monetària internacional; el Banc Mundial que proporciona ajudes al desenvolupament sota certes condicions; l'ONU, que adopta resolucions en favor de la pau i dels drets humans, i el G-7, format pels països amb economies més poderoses del món, que traça les directrius econòmiques i polítiques mundials.

2. Els processos de globalització.

a) La globalització de l'economia implica la interdependència mundial en la producció, l'intercanvi i el consum de béns.

-La producció tendeix a organitzar-se a escala medianil, ja que les noves tecnologies permeten dividir el procés de fabricació en fases i localitzar cadascuna d'elles en els espais més avantatjosos. Aquesta estratègia l'empren sobretot les empreses multinacionals, que situen les seves filials en els espais més avantatjosos en recursos naturals, mà d'obra o mercat de consum. No obstant això, cada vegada més empreses nacionals opten per internacionalitzar-se o per deslocalizar la seva activitat com a mitjà d'incrementar els seus beneficis.

-L'intercanvi de mercaderies, capitals (inversions), serveis, informació i tecnologia, s'estén per tot el món a causa de la progressiva limitació de les barreres comercials i a allà creació de zones de lliure de comerç entre països. A més, els intercanvis circulen a gran velocitat gràcies al desenvolupament del transport i de les telecomunicacions; i són cada vegada més complexos, donant-se entre els països desenvolupats i entre països desenvolupats i en desenvolupament.

-El consum tendeix a uniformitzar-se en tot el planeta, doncs les grans empreses difonen determinats gustos i comportaments a través de la publicitat i dels mitjans de comunicació.

b) En l'àmbit geopolític internacional, després del final de la Guerra Freda (1990), Estats Units va quedar com a única superpotència mundial. Aquest país forma, al costat de la Unió Europea i Japó, la trucada Triada de poder. La seva influència mundial és enorme a causa del pes que té en les grans organitzacions internacionals, les directrius de les quals marquen les polítiques de molts estats de la Terra. D'altra banda, en l'àmbit polític nacional es generalitzen les llibertats civils i les formes de govern democràtiques.

c) En l'àmbit social, el mercat laboral de treballadors qualificats i no qualificats està globalitzat a través de les migracions internacionals.

d) En l'àmbit cultural, es globalitzen la ciència, els models artístics i culturals i les comunicacions. La ciència es vincula a grans centres mundials de recerca connectats mitjançant xarxes de cooperació; els models artístiques i musicals s'estandarditzen i imposen a escala plantejaria gràcies a la seva ràpida difusió pels mitjans de comunicació i per la publicitat

7

de les grans empreses; i les comunicacions entre les persones s'estenen gràcies a la difusió d'internet i a l'existència de grans grups multimèdia que controlen les comunicacions mundials.

e) En l'àmbit mediambiental, els problemes aconsegueixen també dimensió global (efecte hivernacle, disminució de l'espessor de la capa d'ozó, desforestació, reducció de la biodiversitat, etc.).

3. Les conseqüències de la globalització.

El procés de globalització té conseqüències positives i negatives.

-En el terreny econòmic, augmenta les possibilitats de comerç i de negoci per a les empreses. Però també incrementa el pes de les grans multinacionals en perjudici de les empreses nacionals i de les petites empreses.

-En el terreny polític, la globalització difon les llibertats, els drets de les dones i la democràcia. Però també limita l'autonomia dels països, que es veuen condicionats per les decisions adoptades per les institucions supranacionals, pels interessos de les grans potències i pel poder de les empreses multinacionals. A més, genera inestabilitat política en algunes àrees mundials, on s'imposen governs extremistes com a reacció a les formes occidentals de fer política.

-En el terreny social, la globalització incrementa el nivell de vida i l'ocupació, però també estén la flexibilitat i inestabilitat laboral i el descens salarial. Facilita la mobilitzada de la població, però estimula les grans migracions entre països pobres i rics. I difon avanços mèdics i sanitaris, però també problemes com la sida i les xarxes de delinqüència internacional (màfies, narcotràfic, terrorisme).

-En el terreny cultural, la globalització difon la ciència, la tecnologia i la cultura. Però pot provocar la pèrdua de la identitat cultural de certs pobles en imposar els valors i la cultura occidentals.

-En el terreny mediambiental, la globalització afavoreix la conscienciació i els acords internacionals sobre l'ús sostenible dels recursos i sobre els problemes mediambientals. Però estafaven produeix un gran impacte ecològic, a causa que promou un model econòmic basat en un creixement il•limitat de la producció i del consum.

-En el terreny internacional, la globalització incrementa la integració mundial. Però promou una divisió internacional del treball que acreix les desigualtats entre els territoris que concentren les activitats més dinàmiques, que es converteixen en espais centrals o dominants a nivell mundial; i els territoris especialitzats en les activitats més tradicionals, que assumeixen el paper d'espais perifèrics dependents dels centres.

4. Grans àrees geoeconòmiques mundials i desigualtats.

Els tres focus tradicionals de l'economia mundial són Estats Units i Canadà, la Unió Europea i Japó, coneguts com a països de la Triada. A ells se sumen altres importants centres econòmics mundials, coneguts com a països emergents.

8

4.1. Els països de la Triada.

Als països de la triada, la producció es caracteritza per l'escàs pes de les activitats agràries, encara que estan molt capitalitzades, mecanitzades i tecnificades; pel desenvolupament tecnològic de la indústria, ja que realitza elevades inversions en ciències i en tecnologies, i pel predomini dels serveis. El consum de béns és elevat, a causa de l'alt nivell de vida dels seus habitants. Per això, la triada controla els intercanvis mundials de manufactures, tecnologies serveis i capitals.

4.2. Els països emergents.

Alguns països emergents són antics estats subdesenvolupats que han experimentat un procés de creixement econòmic ràpid i superior al de la resta del món, que els ha col•locat en un lloc destacat de l'economia mundial. La seva producció està marcada per una contínua disminució de les activitats agràries i un accelerat procés d'industrialització, basat en els baixos costos salarials, que atreuen a les inversions estrangeres. El consum intern és moderat a causa dels baixos salaris, però tendeix a augmentar pel creixement demogràfic i del nivell de vida. Així, aquests països han adquirit una posició de primer ordre en els intercanvis mundials per les seves exportacions de manufactures tradicionals i d'elevat contingut tecnològic.

Dins d'aquest grup de països es troben, a Àsia, els anomenats “dracs asiàtics” (Corea del sud, Singapur, Taiwan i Hong Kong, que avui forma part de Xina); Xina, que s'ha convertit des de la dècada de 1990 en un dels grans motors de l'economia mundial, gràcies a l'obertura del seu sistema comunista a l'economia de mercat i a la inversió estrangera; i altres països asiàtics com l'Índia, Malàsia, Filipines i Turquia. A Amèrica Llatina es troben en aquest grup Brasil i Mèxic.

En altres casos, els països emergents són estats desenvolupats que es constitueixen en focus econòmics regionals respecte als països del seu entorn. La producció compta amb abundants recursos naturals i desenvolupament industrial. El consum de béns mostra grans contrastos entre grups socials. I els intercanvis mercantils es basen en l'exportació de matèries agràries, minerals i energètiques i de productes industrials. Dins d'aquest grup es troben Rússia, que des de la dècada de 1990 va abandonar l'economia comunista en favor del capitalisme; Austràlia; la República de Sud-àfrica i els països de Orient Mig productors de petroli.

4.3. Les àrees econòmiques endarrerides.

Les àrees econòmiques endarrerides basen la seva producció en activitats agràries tradicionals i posseeixen una indústria escassa i poc avançada. El consum de béns és molt reduït, a causa del baix nivell de vida dels seus habitants. Per això, aquests espais corren el risc de quedar marginats dels intercanvis econòmics mundials i accentuar el seu retard. aquestes àrees es localitzen a Amèrica Llatina, Àsia i, sobretot, a Àfrica subsahariana.

9

10

11