Viatge del SPCN a les Illes Pitiüses març 2016

Itinerari i dossier estructurat per Antònia Mª Cirer

IntroduccióDel 19 al 23 de març de 2016 visitarem les illes Pitiüses, que juntament amb les Gimnèsies (Mallorca, Menorca, Cabrera i illots adjacents), constitueixen les Balears. Entitat administrativa, que no biogeogràfica o històrica.Les Pitiüses estan constituïdes per dues illes grans amb població estable: Eivissa i Formentera, uns illots de mida mitja: Espalmador, Conillera, Tagomago, es Vedrà; i tot un reguitzell d'illots fins a més de 50, alguns d'ells sense poblacions animals terrestres, però lloc de nidificació d'aus marines.Durant la nostra excursió visitarem 3 illes Pitiüses: Formentera, Eivissa i Conillera. Durant els trajectes nàutics passarem ben aprop de les costes de molts altres illots: es Malvins, es Penjats, Illa des Porcs, sa Torreta, Espalmador, illot de s'Alga, illa des Bosc, Espartar, es Frare,.... Allà lluny, també seran visibles les siluetes de molts altres illots amb gran interès biogeogràfic com ses illes Bledes, es Vedrà i es Vedranell. Illes, illots, insularitat. Mar i terra ferma lligada al mar. Aquests són els 2 eixos sobre els que pivotarà la nostra excursió, representats per les 2 espècies que donen la personalitat i la idiosincràsia a les Pitiüses: la sargantana Podarcis pityusensis a la terra ferma i les praderies de Posidonia oceanica a sota el mar.En aquest dossier es farà esment dels trets principals de la sortida, es recolliran algunes dades a tenir present un cop estiguem allí per tal d'entendre millor, i recordar després, l'experiència directa i una breu descripció dels llocs concrets objecte de la nostra visita. No és exhaustiu, ni complert, ho acabarem allí amb el material naturalista al davant.

Geologia de les Pitiüses

L'exposició "La geologia de les Pitiüses" (Rangheard, 1985) es pot visitar a l'edifici de Comandància (carrer del Calvari 1, Eivissa), a la planta -1. L'horari de l'exposició és de dilluns a divendres de 8 a 21 hores durant tot l'any excepte el mes d'agost.

Geològicament les illes Balears són l'extrem nord-est de la serralada Pre-Bètica, que ocupa el sud de la península Ibèrica i es perllonga cap el nord-est per sota del mar fins les Pitiüses i Mallorca. L'orogènia Alpina és la responsable de la formació d'aquestes serralades i dels massissos balear i pitiús, com a conseqüència de la col·lisió entre les plaques tectòniques Africana i Euroasiàtica.Ara fa uns 20 milions d'anys (Ma), durant el Miocè mitjà, les forces tectòniques de compressió varen escurçar en desenes de kilòmetres el territori del massís pitiús degut a que es varen replegar els materials i es varen amuntonar mitjançant encavalcaments. Així Eivissa està formada per 3 unitats geològiques encavalcades una a sobre de l'altra, que de baix (més antiga) a dalt (més moderna) es diuen: Albarca (Eubarca), Llentrisca-Rei i Eivissa. En els processos orogènics, després d'una fase compressiva, sempre hi ha una fase distensiva, i aquesta distensió provocà la individualització del massís pitiús respecte al continent i al massís balear, ara fa uns 15 Ma. Durant el Pliocè, les forces tectòniques que varen obrir l'estret de Gibraltar, també afectaren al conjunt pitiús que va rotà en el sentit de les agulles del rellotge, separant-se de la península Ibèrica uns 50 km, i obrint-se el denominat solc de València.En aquest moment es separaren els camins evolutius de les biotes que poblaven les illes Pitiüses respecte a les de les Gimnèsies i de la península Ibèrica.

El clima de les PitiüsesÉs un clima plenament mediterrani.

A les Pitiüses el clima és suau i agradable quasi tot l'any. Sols els 3 mesos d'hivern la humitat relativa és molt elevada i pot resultar incòmoda. Però això fa que es produeixi una arribada extra d'aigua a la vegetació que llueix per sobre del que s'espera amb la pluviometria mesurada oficialment.No podem parlar de pluja horitzontal, però la humitat que cada matí rega la vegetació és la clau per entendre les comunitats d'herbàcies que hi trobarem.De fet, hi plou molt poc. A l'illa d'Eivissa, a l'estació meteorològica de l'aeroport, la més antiga de les Pitiüses, i única fiable, la precipitació mitja anual és de 443 mm, i la temperatura mitja anual és de 17.4 °C. A Sant Francesc de Formentera la temperatura mitja es de 18,3ºC. Les dades pluviomètriques sols consten de 12 anys d'enregistraments, però apunten a ser sobre els 400 mm o menys

Formentera

És la quarta illa en extensió de les Balears, amb 18 km de llargada màxima i 83 km2 de superfície. Ocupa l'extrem sud de l'arxipèlag pitiús. És una illa quasi exclusivament calcària. El seu sòcol està constituït per calcàries miocèniques no deformades, això vol dir que es varen formar després de que es produïssin els esforços tectònics que estructuraren l'illa d'Eivissa; a sobre hi descansen calcàries d'escull coral·lí i marès, que proporcionen un relleu tabular sense alçades. El seu cim més alt: sa Talaiassa de la Mola sols arriba a 192 m. Aquests materials defineix el paisatge de l'illa, i quan es disgreguen, formen la magnífica sorra de les platges formenterenques, amb restes de corall, nacre i foraminífers.

Tota l'illa està coberta per crostes calcàries, que s'originen durant períodes àrids, degut a l'ascensió de l'aigua del subsòl, la seva evaporació i precipitació de les sals que arrossega. Aquesta crosta és d'uns 30 cm de gruix, per terme mig, els pagesos la retiren per accedir a la terra cultivable que hi ha a sota, proporcionant les pedres seques que s'observen per tot arreu i que són el material de construcció primordial dels camps formenterencs.Formada per dos promontoris relativament elevats: la Mola i cap de Barbaria amb Sant Francesc, units per una formació tombòlica d'uns centenars de metres d'amplada per 5 km de llargada. La illa bascula cap al Nord i les terres baixes s'inunden formant l'estany des Peix i l'estany Pudent, amb el port de la Savina en mig dels dos estanys. Formentera ha estat habitada interrompudament des d'abans de l'arribada dels cartaginesos, amb llargs episodis sense població humana. Fou repoblada de forma definitiva durant el segle XVIII per eivissencs; i catapultada a l'esfera mundial del rock durant la dècada de 1970 en que els hippies i molts artistes musicals (Bob Dylan, King Crimson, Pau Riba, Pink Floyd, Bob Marley,.....) i plàstics (Gabrielet, Majoral,...) la varen escollir com a punt de referència.Actualment, és una destinació turística de primer ordre, amb 3 vegades més turistes que població

durant els mesos d'estiu. Lo qual comporta seriosos problemes de gestió ambiental. Com per exemple l'organització dels nombrosos ancoratges dels iots de luxe, les visites d'un dia de milers de turistes procedents d'Eivissa, distribució d'aigua potable a tota la població, el gran nombre de cotxes que circulen per les seves carreteres durant l'estiu, etc.Illa àrida, amb vegetació poc densa, bàsicament arbustiva en detriment dels arbres degut al vent, la manca d'aigua i els sòls prims i joves, on els savinars i les formacions dunars arriben al seu màxim esplendor. De les 15 espècies de mamífer silvestre que existeixen a les Pitiüses, sols 8 habiten a Formentera, cosa que atorgo més similitud amb la resta dels illots i diferencia de l'illa d'Eivissa.La silueta de l'illa de Formentera recorda una estrella de 3 puntes, amb un cos central ample. Els extrems est (la Mola), oest (cap de Barbaria) i nord (punta des Trucadors) presenten característiques geològiques i ecològiques distintives i úniques. Els dos primers caracteritzats pels penya-segats, i l'altre per les dunes i les platges. Per contra, les pinedes i les zones humanitzades amb camps de conreu dels voltants de Sant Francesc, Sant Ferran o el Pilar, ofereixen un paisatge més diversificat, a vegades similar al d'Eivissa. Aquí hi trobarem boscos de pins (Pinus halepensis) i savines (Juniperus phoenicea) amb sotabosc de romaní (Rosmarinus officinalis) i cepell (Erica multiflora); camps de cultiu de secà, on abunden els cereals, els garrovers, oliveres, figueres centenàries arrepades al terra, algun ametller i una mica de vinya; amb herbàcies diverses, generalment amb flors vistoses a la primavera com la rosella (Papaver rhoeas), el bolig (Chrysanthemum coronarium) i la corretjola (Convulvulus althaeoides). Amb múltiples parets de pedra seca que conformen la imatge estètica més coneguda del paisatge formenterenc. També hi trobarem garriga de ginebres (Juniperus oxycedrus) i mates (Pistacia lentiscus ), amb estepes (Cistus, sp.) i raspall (Cneorum tricoccon), una planta que té una curiosa associació interespecífica amb les sargantanes, ja que dispersa les seves llavors .

Centre d'interpretació de Can Marroig El centre d'interpretació de Can Marroig és el lloc ideal per conèixer els valors del parc natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera, i serà el nostre punt de partida per tal de tenir un primer contacte amb els valors ambientals de les Pitiüses.Aquí podrem descobrir, mitjançant l'exposició, els atractius d'un Parc natural a on es troben les praderies de Posidonia oceanica més antigues del món, dues explotacions salineres, llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i espècies endèmiques úniques d'aquestes illes. També podrem apreciar els grans valors mediambientals que més ens costarà d'apreciar, ja que no estan a la vista de tothom: el medi submarí.Per accedir-hi partirem de la carretera de la Savina a Sant Francesc, al punt quilomètric 1 prenem la cruïlla de la carretera a Porto Saler. Giram a la dreta en el primer camí, camí de s'Estany des Peix, on apareix indicat Can Marroig (2500 m). Continuam per aquesta pista de terra vorejant l'Estany des Peix pel camí de sa Pedrera, seguint els indicadors de Can Marroig. El camí acaba a l'aparcament de l'àrea recreativa. on s'han de deixar els vehicles a motor.

Dins la finca de Can Marroig només es pot circular a peu o amb bicicleta

El Centre obrirà sols per a nosaltres, fora del seu horari habitual. Ens atendrà la tècnica mediambiental Helena Ribas, educadora ambiental del Parc Natural. A través de les seves explicacions prendrem contacte amb la illa i la seva realitat geogràfica i natural, per tal de iniciar al dia següent les excursions amb coneixement del territori.

Cap de BarbariaEs Cap és una zona agresta, àrida, pedregosa, plena d'esvorancs i esquerdes. Amb un baix recobriment vegetal format per mates de llentiscle (Pistacea lentiscus), ullastre (Olea europaea), savina i cards (Pallenis spinosa) xafades al terra degut al vent, de gran diàmetre i petita alçada. Des del 2007 hi ha savines i pinetons de reforestació. És un exokarst típic que es va desforestar al segle XIX i ara és un gran pedregar. És el punt més septentrional de les illes Balears, i per tant el que està més aprop d'Africa; d'aquí sembla ser que procedeix el seu nom, ja que les costes d' Africa es coneixien com les costes Bàrbares.El seu far és un punt molt emblemàtic, on Julio Médem hi va rodar la pel·lícula Lucia y el sexo. Al costat del far hi ha un esvoranc per on es pot accedir a la Cova Foradada. Dins la cova hi ha una gran obertura al penya-segat, com una balconada que mira al mar.En aquesta zona també visitarem la Torre des Garroveret, situada a 65 metres per sobre del nivell del mar en la punta des Garroveret, és una torre de vigilància construïda en 1763 amb la finalitat de avisar als pobladors de Formentera de possibles arribades de vaixells, generalment amb finalitat de saqueig. Aquest sistema de torres de defensa i vigilància va garantir la seguretat de la població i va contribuir al procés de repoblació de Formentera iniciat a la fi del segle XVII. És la més meridional de l'illa de Formentera i les Pitiüses i controlava la navegació entre el sud i l'oest

La MolaLa Mola és un massís de calcàries organògenes. Amb un impressionant penya-segat de parets quasi verticals des del mar, amb nombroses coves, esquerdes i una vegetació molt particular. Les plantes que trobem a la Mola com la rèvola de penya (Galium friedrichii), l'herba de llunetes (Biscutella ebusitana), la col de penya (Scabiosa cretica), la margalideta (Bellium bellidioides), l'arç intricat (Lycium intricatum), a més de Asperula paui, Saxifraga corsica,Carex rotulenta, i altres, són espècies de distribució molt restringida i que tenen un valor biogeogràfic elevat.En l'extrem oriental de l'illa, a una altura de 192 metros verticals des del mar, hi ha el far de la Mola. Construït el 1859 per ordre de Isabel II. Actualment està automatitzat, però el seu enginy era custodiat per 2 faroners, per això el far consta de 2 vivendes annexes.

Al costat del far hi ha un petit monument a Julius Verner, ja que es suposa que va escriure la novel·la Héctor Servadac inspirant-se en aquesta construcció.

Baixant pel penya-segat s'accedeix a moltes coves, ocupades de manera esporàdica durant l'època hippy de la illa. Allí, entre el túmult de personatges diversos, passaren desapercebuts molts dels objectors a la guerra de Vietnam. La majoria dels quals abandonaren l'illa un cop acabada la guerra.

Punta des TrucadorsL'extrem nord, punta des Trucadors, és una barra litoral de dunes que s'allarga cap a l'illa de s'Espalmador, en lo que acabarà formant un tòmbol. . És una zona de deposició de sediments portats per la deriva litoral, molt variable. En certes èpoques la punta s'allarga fins a la punta des Carritx de s'Espalmador amb una continuïtat terrestre quasi completa. En altres èpoques no sols queda obert un braç de mar profund en es Pas (entre sa punta des Trucadors i s'Espalmador), sinó que també el mar separa Formentera de sa punta des Trucadors per la zona del pas de n'Adolf, denominat així per que el 1882 hi va naufragar en aquest indret el vaixell suec Adolf. El mar deixa més o menys porcions de terra aèries i submergides segons hagi estat la força del temporal; així el pujol de n'Adolf i el pla des Gram poden quedar convertits en illots. Això va despistar als naturalistes del segle XX que ubicaren illes inexistents en aquesta zona.

Geològicament, Trucadors i Espalmador configuren un tòmbol en formació, on hi ha dunes feblement fixades amb crostes calcàries primes, produïdes per la migració ascendent de l'aigua durant èpoques d'aridesa, cobert per vegetació dunar que té una estructura zonal que augmenta la seva complexitat a mida que ens allunyam del mar. Les comunitats principals són la de jonc (Juncus maritimus), a la zona d'Illetes, la comunitat de borró o càrritx de platja (Ammophila arenaria), la de crucianel·la (Crucianel.la maritima) i a la zona d'esquitxada l'aliança Limonietum ebusitani. Després del Pas de n'Adolf hi trobem petites mates blanquinoses d'herba dels trucadors (Otanthus maritimus); i per tota la zona s'hi veu card de platja (Eryngium maritimum), lliri de platja (Pancratium maritimum), ravenissa de mar (Cakile maritima); amb abundant gram marí (Sporobolus pungens) planta molt interessant ja que té llargues arrels i rizomes horitzontals que creixen fixant l'arena i permeten delimitar les dunes mòbils de platja i les consolidades; a les dunes també hi ha trèvol de platja (Lotus cytisoides), molinet (Silene cambessedesii), fonoll marí (Crithmum maritimum) i munts de fulles seques de posidònia (Posidonia oceanica). No hi ha rocalla, sols crosta calcària en alguns indrets, i les sargantanes i els invertebrats es refugien en petites galeries excavades a la sorra endurida.Formentera fou fins el segle XVII un refugi de pirates que fustigaven Eivissa, i la inestabilitat de la punta des Trucadors els va donar un lloc privilegiat per a fer embarrancar els vaixells que després assaltaven. Recordem que trucador vol dir “el que fa semblar una cosa que no és”. La tècnica consistia en muntar a sobre d'un ase la lluminària d'un vaixell i fer-lo caminar per les dunes. De lluny aquests llums semblaven un vaixell que es mou per efecte de les onades, però que navega i té pas. Si un vaixell que no coneix bé la zona observa aquests llums de lluny segueix el rumb que l'hi marca la lluminària. Però no és un vaixell, és un ase que camina, i així es provocava el seu embarrancament.Actualment, els nombrosos vaixells que hi fondegen ho fan per gaudir de l'admirable color turquesa del seu mar i de les seves sorres blanques i rosades. A la línia de mar hi trobarem una sorra preciosa, d'origen orgànic, que observada amb lupa s'hi veu gran abundància de foraminífers, restes de pues d'equinoderms, nacre, corall i altres restes d'organismes marins, exponents del tresor ocult que Formentera guarda sota el mar: les magnífiques praderies de posidònia (Posidonia oceanica) amb l'enorme biodiversitat que sustenten. Els esquelets d'aquests organismes finament esbocinats formen la sorra de la platja que es renova en cada onada. Aquesta sorra confereix els colors a la platja i a l'aigua del mar que han fet de ses Illetes una de les platges més famoses del món, amb més de mig milió de visitants anuals, concentrats en poc més de 4 mesos. Cosa que fa de molt difícil gestió per tal de mantenir l'interès social en equilibri amb els valors naturals.

IlletesEn el dia d'avui, probablement és la platja més famosa del món. Cada dia del mes d'agost acull més turistes que habitants té la illa de Formentera, tot un repte de gestió.La seva fama és merescuda, gaudeix de 2 factors mediambientals que l'hi atorguen les qualitats de l'aigua i els colors que ostenta: els fons propers de maërl i les praderies de posidònies.Nosaltres, professors de secundària amb material poc sofisticat als nostres laboratoris, hi trobarem un tresor inesperat en la seva sorra que, a més, ens mostrarà com és el mar que ha format aquesta platja.Durant anys la observació amb lupa binocular d'aquesta sorra m'ha permès entusiasmar alumnes de primer de l'ESO, no sempre predisposats a observar minuciosament els petits detalls de la Natura.És una sorra biogènica plena de restes de tota mena d'organismes: equinoderms, mol·lusc, i crustacis són els més evidents. Però també hi ha foraminífers, briozous i uns magnífics rodòlits procedents dels fons marins denominats “maërl”, de color rosa-pal, ja que són algues calcàries rodofícies, i el carbonat càlcic queda tenyit d'unes precioses tonalitats rosades.

Què són els fons de maërl

En algunes zones de la plataforma continental es produeixen gran cúmuls d'algues coral·lines disperses, de forma i tamany variable; cada un dels fragments roda empès per forts corrents, i es denomina rodòlit. Són bioindicadors d'un mar molt net i transparent, amb importants corrents de fons, tal i com és la zona de Es Freus.Les principals espècies formadores de maërl són les algues roges calcàries Phymatolithon calcareum i Lithothamnion corallioides també pot haver-hi altres espècies del gènere Peyssonnelia.Les algues calcàries lliures del maërl constitueixen un fons sedimentari complex on trobaran refugi les cries de moltes espècies d'interès econòmic (peixos, cefalòpodes, bivalvs,...), ja que té característiques intermèdies entre els substrats disgregats i els consistents. A sobre dels rodòlits també s'hi instal·len altres organismes: briozous, algues, esponges incrustants i altres animals sèssils que confereixen major riquesa a l'ecosistema.Aquest fons marins poden ser extensos i amb creixement continuat. Són, per tant, productors constants del sediment calcari d'origen biològic que trobem a les platges pitiüses.Els cúmuls de sorra de la punta des Trucadors en són un bon exemple.Les algues calcàries tenen un creixement molt lent, i estan molt lligats a la temperatura de l'aigua i a la concentració de diòxid de carboni. Recentment s'han datat alguns individus de més de 100 anys, amb el que s'ha despertat l'interès científic ja que poden ser un excel·lent indicador del canvi climàtic.

L'alga, o alguer. La posidònia

La Posidonia oceanica és una planta fanerògama monocotiledònia endèmica del mar Mediterrani. Adaptada secundàriament a viure submergida al mar, és una excepció dins el Regne Vegetal.Habita sobre substrat tou, a una profunditat variable entre 0 i 40 metres, fins que arriba prou llum per fer la fotosíntesi. Forma extenses praderies de desenes de kilòmetres quadrats. Entre es Pujols i Illetes hi ha un exemplar de més de 8 km, considerat l'ésser viu més gran de la Biosfera i el de més longevitat, ja que se l'hi atribueix una antiguitat de cent mil anys.Creix per extensió vegetativa dels seus rizomes, que s'entrellacen entre sí. Però, a vegades, també fa flor i produeix una llavor que es diu oliva de mar per la seva gran semblança amb els pinyols d'oliva.Els seus esculls de rizomes, disposats paral·lelament a la línia de costa dissipa l'energia de les ones, que arriben així sense capacitat erosiva a la platja; protegint-la de l'envestida de les ones. La posidònia dóna estabilitat, produeix oxigen i matèria orgànica necessària per a la vida de molts organismes. També és l'hàbitat de vogamarins, estrelles, espardenyes, esponges, escopines, anemones, i molts alevins de peixos i larves de mol·luscs i crustacis; lloc de posta i refugi de tota mena d'espècies marines.Els beneficis d'aquesta planta també arriben a la zona emergida, ja que a la tardor la posidònia perd moltes fulles que amb l'onatge s'acumulen a sobre de la sorra de les platges, protegint-la de l'erosió que podrien provocar les tempestes d'hivern.Té una elevada capacitat per absorbir el diòxid de carboni, més que els boscos tropical. Així mentre una hectàrea de bosc tropical absorbeix 300 tones de diòxid de carboni, una hectàrea de posidònia n'absorbeix 830 tones.No sols actua contra el canvi climàtic, sinó que també filtra petites partícules de l'aigua, que es manté més clara i neta en les zones de posidòniaAl voltant d' Eivissa i Formentera hi ha posidònies en molt bon estat de conservació, que testifiquen el bon estat de les aigües i la qualitat del litoral d'aquestes illes.És una planta protegida i ha estat inclosa dins la declaració Eivissa, Biodiversitat i Cultura Patrimoni de la Humanitat.

La sargantana de les PitiüsesEs tracta de l'espècie reptiliana Podarcis pityusensis, de l'Ordre del Escamosos, Subordre Sauris, Família Lacèrtids. És un animal molt heliòfil, de mida gran per tractar-se d'una sargantana, que habita per tot arreu de les Pitiüses; i tot quasi bé al llarg de tot l'any es pot observar d'una sargantana prenent el sol, quieta, sempre alerta d'amagar-se al mínim destorb, però ben visible als ulls dels observadors.És d'una abundància inusual. Ja que ocupa un nínxol ecològic que a les Pitiüses no ocupa cap altre animal i que en el continent les sargantanes tenen vetat d'ocupar. A molts illots la sargantana és l'últim esglaó de la xarxa tròfica i es constitueix en l'espècie que controla aquesta xarxa. Al continent, les sargantanes són molt més escasses, més fugisseres, més petites, d'observació poc freqüent a l'ull no expert, i amb una funció ecològica més marginal.Es distribueix per tot el territori, hi ha una quarantena d'illots on és present. La seva presència fins i tot als illots més petits i llunyans, fa que la sargantana sigui realment l'espècie que caracteritza les illes Pitiüses. És l'únic vertebrat realment autòcton d'aquestes illes. La seva presència és pre-Miocènica, i des de aquell temps ha poblat les terres emergides de les Pitiüses, sotmeten-se a una llarga història evolutiva.Una de les característiques més prominents d'aquesta espècie, són els seus colors. La gama de coloracions que pot adquirir aquesta espècie és molt més ample que la de totes les espècies de sargantanes que habiten el continent europeu. És clar que no totes les coloracions són presents en una mateixa illa-illot, i que en cada illot hi ha una coloració predominant característica. Però el conjunt de les coloracions de les sargantanes que habiten a la quarantena de illots pitiüsos és tan ample que configuren un ventall cromàtic complert.I, finalment, una altra característica a destacar és la seva mida i robustesa. Les sargantanes pitiüses més petites, les que habiten a la punta des Trucadors, són fins i tot més grans que les espècies típiques del continent (Podarcis hispanica, P. muralis). Així que quan veurem una sargantana de la Mola o de Barbaria inicialment pensarem que es tracta d'un llangardaix (Lacerta lepida) o un sauri de les illes Canàries (Gallotia sp.). Però res a veure, la sargantana pitiüsa és dòcil, manerosa, gens agressiva. Tots són rèptils escamosos, però la sargantana pitiüsa sols s'assembla als llangardaixos en la grandària. Totes aquestes característiques són l'exponent d'una història evolutiva sorprenent i fascinant. Durant el bicentenari den Charles Darwin (1809-2009) molts naturalistes observaren que si en Darwin en lloc d'embarcar-se en el Beagle per anar a donar la volta al món i recalar a les Illes Galàpagos, hagués vingut a les Pitiüses hauria arribat a conclusions similars; però amb les sargantanes com exemple de radiació evolutiva en lloc dels famosos pinsans. Basta pensar en les 40 illes o illots amb població de sargantanes pròpia. En aquestes illes s'ha tingut la oportunitat científica de descriure més de 30 subespècies, amb una radiació evolutiva tan ample que no hi ha altre exemple que el superi amb esplendor i diversitat. Bé es cert que actualment el concepte subespècie no s'utilitza com a taxo, i que és més apropiat parlar de poblacions, com a unitat d'evolució i entitat ecològica. Però aquesta riquesa de poblacions diferents, de subespècies descrites, ens dóna idea de la gran variabilitat i enorme diversitat genètica que guarda aquesta espècie.A tota l'espècie s'observen formes del cap gràcils, poc ferotges, les escates cranials llises i a la gola tenen un plec gular molt marcat. La cua és llarga i gruixuda amb abundants reserves energètiques. Les escates dorsals són rodones en forma de cúpula amb una lleugera quilla i les del ventre són 6 fileres d'escates rectangulars planes, les fileres que toquen amb les escates dorsals solen tenir una filera de taques ocel·lades de diversos colors segons la població. La coloració de la població de sargantanes d'Eivissa és variable segons la zona. A les zones rurals predominen els colors bruns a mascles i femelles, per més que els mascles més gran poden tenir tons verdosos, o tenir el dors verd fosc. A les zones costeres, a prop dels boscos i a Puig des Molins el color predominant és el verd brillant en els mascles i marró-verdós a les femelles; per més que hi ha individus tots marrons en els dos sexes. Crida l'atenció que a s'Illa Plana i a Puig des Molins sigui freqüent la coloració verd-llimó als dos sexes. Al llarg del dors hi ha 3 línies dorsals negres o marró fosc, que són molt marcades en els juvenils, però que en els adults poden perdurar o bé haver-se transformat en una sèrie de taques fosques alineades, o fins i tot inexistents. Els laterals solen ser ocres o marrons, però també se'n troben de ataronjats o verdosos.El ventre és generalment clar, amb tonalitats blau cel, verdós, groguinós, o bé salmonat, tant als mascles com a les femelles. Poden haver-hi taques negres, verd maragda o blau turquesa en filera a les escates més laterals del ventre.

A cada illa-illot hi viu una població de sargantana que els científics han denominat amb un nom subespecífic. L'existència de 39-42 noms subespecífics no vol dir que hi hagi tants tàxons diferenciables, per aquest motiu es va realitzar una revisió taxonòmica (Cirer, 1987; tercera columna de la taula) en la que es varen agrupar les poblacions en 6 grans grups, més manejables. Però sempre recordant que cada illa sustenta una població que està totalment aïllada de la resta dels individus de la mateixa espècie i que per tant és una unitat d'evolució totalment singular.

Illes – poblacions Subespècies descrites (taxonomia clàssica)

Grup de subespècies **

EivissaCiutat de Palma, Barcelona, etc.Illot de sa MesquidaIllot des CanaretIlla den CaldésBosc de Sant Miquel (Sa Ferradura)Illetes de PorroigIllot de sa Sal RosaIllot de Cala SaladaConilleraBosc de Conillera

P.p.pityusensis

P.p.characae P.p.canaretensisP.p.caldesiana(P.p.miguelensis)*P.p.purroigensisP.p.martineziP.p.calaesaladaeP.p.carlkochi

Podarcis pityusensis pityusensis

coloracions i mides similars a les poblacions de l'illa d'Eivissa, illes properes a Eivissa i

amb poca antiguitat.Algunes poblacions tenen individus

diferenciables, com els de Conillera per la seva robustesa i els de l'illot de cala Salada

pels ventres ataronjats.

FormenteraLa sabinaPunta de TrucadorsRedona d'IlletesIlletesEspalmadorCastavíIllot de s'Algasa TorretaIlla des Porcs Es Penjatsen CaragolerEspardellNegra de Tramuntana

P.p.formenterae(P.p.sabinae)*P.p. grueni(P.p.isletasi)*(P.p.subformenterae)*P.p.espalmadorisP.p.gastabiensisP.p.algaeP.p.torretensisP.p.puercosensisP.p.ahorcadosiP.p.caragolensisP.p.espardellensisP.p.negrae

Podarcis pityusensis formenterae

poblacions de Formentera, o bé que s'assemblen a algun dels polimorfes de

Formentera: illes des Freus

Malví PlaMalví RedóIlla de ses RatesRedona de Sta. EulàliaGrossa de Sta. EulàliaIlla des CanarTagomagoIllot de s'Ora

P.p.affinisP.p.schreitmülleriP.p.rataeP.p.redonaeP.p.grossaeP.p.canensisP.p.tagomagensisP.p.hortae

Podarcis pityusensis affinis

Poblacions de les illes de Llevant, mides molt més grans i robustes que les d'Eivissa,

coloracions més intenses i amb línies dorsals negres, gruixudes i ben marcades

Bleda na PlanaEscull VermellBleda na GorraBleda na BoscIlla des FrareSes MargalidesIlla Murada

P.p.maluquerorum

P.p.gorrae

P.p.frailensisP.p.hedwigkameraeP.p.muradae

Podarcis pityusensis maluquerorum

gran talla i melanisme marcat. Dins el melanisme es diferencien bé les poblacions de Margalida (fines línies laterals grogues) i

de Murada (sempre tot el cos blau)

s'EspartarEscull de s'Espartar

P.p.kamerianaP.p.zenonis

Podarcis pityusensis kamerianaColoració pressent sols en d'aquesta

població

Es VedràEs Vedranell

P.p.vedraeP.p.vedranellensis

Podarcis pityusensis vedrae Coloració pressent sols en d'aquesta

població* taxo que apareix a la literatura, però que no s'admet la seva existència.

** Grup de subespècies no vol dir subespècie autèntica, sinó que els marges de variabilitat entre les poblacions del grup és comuna en gran proporció i no permeten una identificació sempre exacta. Cada un dels 6 grups té característiques pròpies que permet individualitzar-los.

Eivissa Amb 573 km2 de superfície, 41 km de longitud màxima, entre cap Llentrisca i punta Grossa, i 210 km de línia de costa és l'illa més gran, amb diferència, de tot l'arxipèlag i la que proporciona una reserva biològica de poblacions vegetals i animals amb capacitat de colonitzar els illots que l'envolten. Malgrat el seu origen tectònic, amb 2 falles inverses important, a Eivissa no hi ha grans elevacions, sa Talaia de Sant Josep, amb els seus 475 metres, és el punt més alt de l'illa. Això determina que no hi hagi pisos forestals segons l'altura, sinó que tota l'illa està ocupada pel pis de pi blanc amb sotabosc mediterrani característic. Les formes topogràfiques són pujols arrodonits cobert per bosc mediterrani amb pendents suaus i fons de vall omplerts de llims vermells i sòls de terra rossa que s'aprofiten pels cultius d'horta.Entre el bosc i l'horta, allí on les vessants no són gaire abruptes s'esglaonen les feixes de cultius de secà amb parets de pedra seca, fragments de crosta calcària.Tot el paisatge eivissenc està fortament humanitzat ja que la illa ha sustentat sempre una elevada densitat poblacional des de temps remots.Els materials que afloren a Eivissa són majoritàriament argiles, calcàries i dolomies que formen a la costa penya-segats de gran alçada, sobretot al nord, interromputs ocasionalment per torrents que escorren al mar i que estructuren les magnífiques cales i platges eivissenques. Al centre de l'illa predominen les margues de tons blancs i grocs que donen un relleu suau sense altures. Les calcàries presenten morfologies càrstiques per tot arreu, i són de destacar els grans poljes de Santa Agnès de Corona i de Sant Mateu d'Aubarca, amb un important gruix de terra rossa amb cultius de secà. A part d'aquests materials, durant el Quaternari, es formaren els dipòsits de dunes i platges fòssils coneguts com a marès, que té un major protagonisme a Formentera i illots de es Freus.De forma puntual també hi ha petits, però interessants, enclavaments de roques volcàniques, com el dom de traquita des Figueral o la colada de lava a s'Aigua Blanca.Biogeogràficament Eivissa fa la funció de “mainland = continent” per a les poblacions de sargantanes i altres espècies insulars. La diversitat ecològica és gran: rocalles, camps de secà, pastures, bosc de pins, màquia balear, horta, dunes litorals, penya-segats, i un llarg etc. Això comporta que les poblacions animals que hi viuen conservin un pool-genic ampli. L'arribada de l'home va comportar la introducció de mamífers carnívors, amb l'extinció de tota la fauna pre-Miocènica de la que sols queda la sargantana. La pressió selectiva de la depredació ha afavorit les coloracions més apagades en les diverses espècies animals sobre les que depreden, que poden passar desapercebuts als ulls dels mamífers durant la major part de l'any,.Entre aquests depredador, a part de gats i cans, cal destacar la geneta (Genetta genetta), el mart (Martes foina) abans de la seva extinció i ocasionalment l'eriçó (Erinaceus algirus). Fins ara no hi ha hagut serps, ni llangardaixos, que són els principals depredadors de sargantanes al continent, però recentment s'han introduït accidentalment aquests rèptils amb els estocatges de jardineria. Les sargantanes de l'illa d'Eivissa tenen una talla més gran que les sargantanes de la península Ibèrica, però relativament petita en el conjunt de poblacions de Podarcis pityusensis.

Reserva Natural des Vedrà es Vedranell i illots de Ponent

La reserva Natural d'Es Vedrà, Es Vedranell i els illots de Ponent es troba situat en l'oest i sud-oest de la illa d'Eivissa. La diversitat del paisatge es consolida com una de les principals característiques de la reserva i des de les diferents elevacions es contemplen panoràmiques espectaculars. La silueta d'es Vedrà sobresortint del mar és una de les imatges més emblemàtiques d'Eivissa.Els illots, catalogats com a àrees de protecció estricta, (reserva natural des de l'any 2002), s'inclouen en la reserva i són nou illots, agrupats en dos conjunts, d'una banda el conjunt format per es Vedrà i es Vedranell i, de l'altra, el format pels illots de Ponent (sa Conillera, l'illa des Bosc, s'Espartar i ses Bledes: na Gorra, es Vaixell, na Bosc, els esculls Vermell, de Tramuntana d'en Ramon i na Plana).Vegetació: Els illots es caracteritzen per estar sotmesos a la influència constant del mar i el vent, així com per la manca de sòl. Malgrat aquestes dures condicions moltes espècies aconsegueixen sobreviure i, entre aquestes, destaquen els endemismes i les espècies de gran interès per la seva raresa. Els principals endemismes vegetals presents en els illots són: Silene hifacensis, Limonium pseudoebusitanum, Asperula paui, Medicago cetrina, Diplotaxis ibicensis, Lamottea dianae, etc. Entre les espècies singulars, destaquen

per la seva escassa presència en l'arxipèlag el Margalló (Chamaerops humilis) o la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides). A la illa d'Espartar tenen especial importància les comunitats d'espart que conformen l'extensió més gran d'aquestes plantes en les Pitiusas.

Fauna: Els principals trets de la fauna dels illots es troben en la gran varietat d'aus, les sargantanes i diferents representants del grup dels invertebrats. Es tracta d'un dels principals llocs de reproducció d'aus marines i rapaces. Pel que fa als invertebrats, especial rellevància tenen els caragols del gènere Trochoidea. La sargantana pitiüsa (Podarcis pityusensis), protegida per diverses directives europees i nacionals, presenta subespècies endèmiques en els diferents illots que es poden determinar pels colors i grandàries que presenten.

Superfície: es Vedrà i es Vedranell: 79,31 hectàrees; els illots de Ponent: 153,39 hectàrees.

Situació: es troben localitzades a l'oest de l'illa d'Eivissa, al municipi de Sant Josep de sa Talaia.

Dades a considerar en l'ecologia dels illots

El temps que fa que una illa està isolada respecte d'altres terres emergides es pot inferir segons la profunditat màxima que rodeja l'illa. I aquest és el temps que han tingut les poblacions insulars per evolucionar independentment.

Illa-illot Estimació edat mínima de separació

Illes Bledes: na Plana, na Bosc, na Gorra, Escull Vermell

18.000 anys

Margalida 12.000 anysEs Vedrà – es Vedranell 12.000 anysMurada 10.000 anysTagomago 9.000 anyss'Espartar, Escull de s'Espartar, Frare 9.000 anysEs Malvins: Redó i Pla 8.000 anysGrossa i Rodona de Sant Eulàlia 7.500 anysIllot d'es Canar 7.000 anysFormentera, Espalmador, Espardell (obertura des Freus)

7.000 anys

Batimetria màxima entre illots i Eivissa: 70 metres

També és interessant conèixer l'altura, ja que durant els interglacials les terres més baixes queden sota el nivell del mar. De tota la gran extensió d'illots pitiüsos sols 10 tenen una alçada superior al 30 metres:

• Eivissa 475• es Vedrà 382• Formentera 192• es Vedranell 124• Tagomago 114• sa Conillera 69• Bosc de sa Conillera 67• s'Espartar 50• Margalida 45• Murada 34

Els illots de menys de 5 metres d'altura han estat colonitzats, a la força, durant els últims 5000 anys, segurament molt més recent, ja que el nivell del mar estava per sobre de l'actual ara fa 5 mil anys.Aquest són:

• Illot de sa Sal Rosa• Es Dau Gros• Negre de Ponent, o illa de sa Corbeta• Negre de Llevant• Negre de Tramuntana o del Nord• Pouet d'Illetes• Casteví• Illot de s'Alga• Illot de sa Torreta• Escull des Pujols

Sa ConilleraQuarta illa en superfície, allargada de Nord a Sud, tanca i protegeix la badia de Sant Antoni de Portmany. Des del punt de vista geològic està formada per les mateixes calcàries que la costa nord d'Eivissa, ja que mantenen el mateix buçament i s'hi troben els mateixos fòssils bentònics del Cretaci inferior. La seva relativa altura 69 metres indica que s'ha mantingut com a illa subaèria fins i tot en els períodes en que el nivell del mar era molt més alt. Durant l'interglacial Günz-Mindel (fa uns 600.000 anys) el nivell del mar a les Pitiüses va pujar per sobre de la cota de 30 metres, per tornar a baixar durant la glaciació Riss per sota dels -100 metres, moment en que sa Conillera quedava unida a la resta del massís pitiús; per tornar a aïllar-se durant el període càlid Riss-Würm, i tornar a ajuntar-se durant la última baixada del nivell del mar, ara fa uns 20.000 anys, en ple apogeu de la glaciació Würm.Per tant, a sa Conillera i a tots els illots de més de 30 metres d'altura, s'hi han superposat diferents episodis d'aïllament i reunificació amb la resta de poblacions pitiüses, amb successius episodis de coll d'ampolla i posterior efecte del fundador. A més amb una superfície insular prou gran i amb notable impacte humà des de temps immemorials, que la configuren com una rèplica experimental de l'illa d'Eivissa per les similitud ecològiques, sense els depredadors terrestres geneta, eriçó, mart, gat, o gos. De mamífers, actualment sols hi ha conills introduïts per l'home.És una illa molt àrida per lo gran que és, ja que la seva topografia no ofereix obagues i el sòl calcari molt carstificat reté malament l'aigua de pluja. La seva extensió, però, restringeix l'influx de l'esquitxada del mar i permet una certa diversitat d'hàbitats, que van des de petits bosquets de pí blanc (Pinus halepensis) i savines (Juniperus phoenicea ), a la màquia de llentiscle (Pistacia lentiscus) amb cepell (Erica multiflora) i romaní (Rosmarinus officinalis). Els invertebrats troben també una oportunitat de diversificació amb els tenebriònids Asida mater cunicularia i Asida ludovici ludovici.Té una badia resguardada, Estància de Dins, amb un petit mollet, Sa Salvadora, d'on surt un camí que porta al far, una estructura de planta circular de 18 metres d'alçada, construït per Emili Pou el 1855-57. Des d'aquell moment fins l'any 1971, en que es va automatitzar el far, a sa Conillera hi han viscut una o dues famílies de faroners amb els seus fills. Que, tot i no distorsionar excessivament el medi, han permès un impacte humà constant.Una llegenda d'escassa versemblança diu que el general cartaginès Hanníbal nasqué a sa Conillera. Però la biografia i l'alt llinatge del personatge no permeten donar-hi crèdit.El que no és una llegenda és que al començament del segle XXI s'ha intentat urbanitzar diverses vegades sota l'excusa de construir-hi una residència per a autoritats d'alt rang, com alguns ex-Presidents del Govern Espanyol.Aquest és un risc constant que té sa Conillera ja que el seu territori és de propietat privada, i pot canviar d'amos segons les lleis del mercat.Qualsevol intervenció urbanística provocarà la pèrdua irrecuperable d'un dels ecosistemes insulars més interessants.Les sargantanes de sa Conillera són de mida més gran que les d'Eivissa, però no arriben al gegantisme de les altres poblacions dels illots de Ponent, la coloració dorsal és verd fosc en els mascles més grans, femelles verd marronós i també hi ha individus simplement marrons. El reticle de taques negres fa ratlles interrompudes, a vegades contínues. Els costats són beix o verdosos, freqüentment amb tons vistosos i taques de diferents colors en un mateix individu. El ventre blau verdós o verd, a vegades salmonat, en tons pàl·lids. Solen tenir taques ocel·lades negres o blau turquesa en les escates laterals del ventre. En conjunt presenten major variabilitat que als illots més petits. Però els marges de variació en les mides, en el nombre d'escates i la seva coloració estan dins els de la població d'Eivissa i no es pot donar cap tret distintiu de tota la població de Conillera respecte a la resta de poblacions.

Parc Natural de Ses Salines d'Eivissa i FormenteraDescripció general: aquest espai engloba un conjunt d'hàbitats terrestres i marins, amb valors ecològics, paisatgístics, històrics i culturals de primer ordre. Una de les seves principals característiques és l'acollida d'importants poblacions d'aus aquàtiques i marines que hi nidifiquen, hivernants i en migració, a més d'un important nombre d'espècies de flora i fauna endèmiques de les Illes Balears.

Superfície: 15.396,90 hectàrees

Situació: està situat entre el sud de l'illa d'Eivissa i el nord de l'illa de Formentera, als termes municipals de Sant Josep de sa Talaia i de Formentera.

El territori que abasta aquest parc natural és el d'unes 2.838 hectàrees de les antigues salines d'Eivissa, explotades des de temps dels fenicis, al municipi de Sant Josep de sa Talaia, i de les salines de Formentera, més modernes.

El parc també inclou unes 13.000 hectàrees marines dels Freus que separen les dues illes.

En el parc s'hi observa, pràcticament, una representació de tots els ecosistemes que es troben a l'illa d'Eivissa amb especial menció dels aiguamolls.

Dins la fauna destaca l'ornitològica, en concret els flamencs hi viuen tot l'any.

Durant més de trenta anys s'ha mantingut una polèmica (a nivell cívic i polític) entre els interessos turístics urbanitzadors de la zona i els de protecció medioambiental.Ses Salines d'Eivissa i Formentera és un espai natural protegit proclamat per llei del Parlament Balear des de l'any 2001.Explotada des de temps immemorial, la producció de sal que té ha estat sempre de molt alta qualitat. Al llarg de tota la Història s'ha exportat la sal arreu del món, proporcionant uns ingressos a l'illa que l'hi permetien afrontar els temps de penúria a causa de les males anyades agrícoles.Fins inicis del segle XVIII fores de titularitat pública i els guanys eren administrats per la Universitat d'Eivissa (una mena d'ajuntament comunitari amb una certa autonomia respecte al poder central). Amb el Decret de Nova Planta passaren a propietat reial.