Viatge pel terrat

JAUME CODINA I VILÀ“Nocadi”

Viatge pel terratViatge pel terrat

Jaume Codina i Vilà (El Prat de Llobregat, 16 de setembre de 1923 - 22 de maig de 2007) fou historiador del Baix Llobregat. Així comença la pàgina que li dedica la versió catalana de Wikipe-dia (la versió castellana no li dedica ni una línea). I és sobretot per aquesta activitat d’historiador pel que Jaume Codina és conegut. Però la seva lletra petita i ordenada no va ser emprada, només, per expressar textos històrics. En Jaume Codina Vilà va tenir una passió literària més o menys secreta, molt intensa durant la primera part de la seva vida, més apaivagada després. També ho diu la Viquipèdia: “L’afició al món literari li venia de jove. L’any 1946 fundà, juntament amb altres pratencs, la revista literària clandestina Batec. També va ser cofundador dels periòdics Prat (1950) i Delta (1978)”. Però, tot i que exacta, aquesta informació és només parcial. Res no diu dels quaderns de poesia o dels relats d’en Chispita, l’heroi de l’Oest americà que, entre d’altres, la seva minu-ciosa escriptura va crear. I és que, en el fons, historiador o literat, el que agradava a en Jaume Codina Vilà era això, escriure.

Viatge pel terrat 1

JAUME CODINA I VILÀ

Viatge pel terrat

Jaume Codina i Vilà2

Amb la col·laboració

© Fons Jaume Codina Vilà. Arxiu Municipal del Prat

Text biogràfic de la solapa: Jaume Codina i RoigRevisió literària: Puigmalet

Fotografia portada: Fotografia realitzada per Jaume Codina el 14-9-48 des del terrat de Cal Matetes, en blanc i negre

Dipòsit Legal: B-6461-2012ISBN: 978-84-96986-33-6Primera edició: Març 2012

Edició promoguda per:

RÚBRICA EDITORIALCastella, 30 · T. 93 370 22 51

08820 El Prat de Llobregat, [email protected]

www.rubricaeditorial.com

Ajuntament del Prat de Llobregat

Viatge pel terrat 3

ÍNDEX

Pòrtic........................................................................................................................................................................5

Pròleg: Memòria i identitat.....................................................................................................7

Viatge pel terrat....................................................................................................................................11

Unes paraules...................................................................................................................................13

Nord.............................................................................................................................................................15Eixides............................................................................................................................................17Nostres cases..........................................................................................................................21La carretera...............................................................................................................................27

Sud..............................................................................................................................................29Records...................................................................................................................................33Un........................................................................................................................................33Un altre............................................................................................................................................34Un altre............................................................................................................................................38I un altre..........................................................................................................................................38Més records...............................................................................................................................39El solitari, l’hort i la gallineta..........................................................................41

Est.......................................................................................................................................................45El jardí de l’àvia....................................................................................................................47Un roser i una olivera..................................................................................................48El fortí.................................................................................................................................................49

Oest...................................................................................................................................................51Oncle!............................................................................................................................................53


Cañardo, un xalet i una era.................................................................................53La Pujada......................................................................................................................................57Posta de sol................................................................................................................................61

Part d’amunt..............................................................................................................................63Cels.................................................................................................................................63

Part d’avall...................................................................................................................................67

Part addicional......................................................................................................................69 Els meus companys de viatge...............................................................69

Epíleg.................................................................................................................................................................71

Crèdit fotogràfic...................................................................................................................................73

Viatge pel terrat 5

PÒRTIC

Aquest maig es compleixen cinc anys del seu traspàs, i el proper mes d’agost, setanta des que va escriure l’obra Viatge pel terrat, que era la núm. 10 de la “Sèrie Humorística” (hi havia també la “Detectivesca” i una d’“Aventurera”) d’allò que el jove autor en deia com a títol global, la “Novel·la Diversa”. Tot i això, però, la raó de pes que ens ha impulsat a promoure aquesta edició d’una narració inèdita de joventut del Dr. Jaume Codina i Vilà, és únicament donar testimoni d’admiració i d’estimació envers la persona i la seva obra.

Hem estat avesats, i ho estarem al llarg de molts anys, a com dels seus nombrosos llibres –a quin més rigorós i incitador– brollaven històries d’homes i dones d’unes terres i d’un territori, amb sistematització de referències socials i etnogràfiques, i, també, quan calia, amb l’anàlisi de dades econòmiques que ens dugueren a una més clara interpretació de la història. Amanit tot amb una solidesa i una qualitat contrastades, i amb un llenguatge molt acurat i encara millor harmonitzat i presentat per a ésser comprès en els seus continguts. Era innegable que, a més de transmetre’ns els seus coneixements, volia que d’alguna manera els assimiléssim, si més no en els seus fonaments més bàsics. El seu tarannà pedagògic no el traí mai, ans al contrari, doncs primer que res, era un mestre.

En qualsevol cas, aquest volum que teniu a les mans, estimats lectors, és una altra cosa. És com si fos una sonata per a piano de Mozart: bona configuració, senzillesa, divertiment, curiositat, no


transcendència... Unes notes i unes ones musicals que volen per l’aire i t’entren directament pels porus de la pell en una absorció epidèrmica espontània, com et podria passar en plena natura: és un contacte invisible però vital i encisador, tranquil·litzant alhora que revitalitzant; el grau d’aprofundiment en aspectes sensitius i psicològics és únic. I percebrem com les emocions i les sensibilitats tenen molt més recorregut que no pas els virtuosismes. És, per al jove Nocadi, plantar-se i contemplar l’entorn, i deixar anar els sentits i els records, els sentiments i els lligams, allò que fa feliç de tanta simplicitat. I vosaltres mateixos també veureu que l’equilibri i la singularitat de Viatge pel terrat ja no solament ho és quant al que es refereix a la unitat d’estructura, sinó bàsicament per uns valors intangibles però inigualables: el retrat planer, fresc, deliciós i minuciós d’una part del Prat del 1942 i, a més, l’esclat de les essències vitals del jove escriptor (la casa –Cal Matetes– i els seus voltants, la família, el negoci familiar, els amics, els jocs, la felicitat dels divuits anys, la intensitat de la seva devoció pel Prat). Per altra banda, les fotografies que hem aplegat creiem que il·lustren i complementen el text i ajuden al mateix temps, a situar-nos.

No puc acabar aquestes línies –que només volen ser el llindar de la porta que us introdueixi al pròleg i a l’obra– sense fer esment del nostre agraïment tant a la família Codina com a l’Ajuntament del Prat per les facilitats que ens han donat per a poder editar el llibre que teniu a les mans. Cal que agraeixi igualment l’esforç, la dedicació i la disposició que han palesat les persones que han col·laborat en la confecció del llibre i en la seva presentació pública. I, finalment, una menció especial a l’entitat “Amics d’El Prat” i al seu president, per haver contribuït al ressò de l’efemèride, doncs, en definitiva, commemorar i llegir van plegats.

Vicenç Tierra President de l’Associació d’escriptors

del Prat, “tintablava”

Febrer de 2012

Pòrtic6

Viatge pel terrat 7

PRÒLEG

Memòria i identitat

Aquest llibre de Jaume Codina és una petita joia del gènere de memòries i a la vegada de prosa descriptiva. Una prosa directa, senzilla però evocadora, arrelada a la terra i plasmadora dels ideals d’un poble (poble en el sentit de país, de nació).

L’afició de Codina pel món literari es manifesta ja en la seva joventut. L’any 1946 fundà la revista literària Batec (clandestina), conjuntament amb altres joves del Prat. També va ser cofundador dels periòdics Prat (1950) i Delta (1978).

La seva producció en temes d’història local és enorme. I aquí he de fer un incís: sovint els “historiadors” en majúscules tenen actituds paternalistes envers els historiadors locals perquè consideren que la història local és una dedicació menor. Reivindico des d’aquí el reconeixement als historiadors locals, els qui treballen com formiguetes (en paraules del mateix Codina, i referides a ell mateix, esmentades per V. Tierra), i gràcies als quals es van posant els maons de la història del país. Mai no podrem fer un estudi global sense els precedents locals.

A més dels seus estudis històrics, voldria destacar, per l’interès personal que hi tinc, els treballs més pròpiament de recerca textual: Jaume Codina va publicar per exemple, un quadern escolar pratenc del segle XVIII, testaments de Sant Boi (segles XIV-XV), contractes de matrimoni al delta


del Llobregat: segles XIV a XIX i també les memòries de Pau Porcet (1788-1856), pagès de Sant Boi de Llobregat. Aquests textos són de gran interès, a més del seu valor històric, per a l’estudi de la història de la llengua catalana. En el projecte de recerca que dirigeixo al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, estudiem precisament els textos no literaris de diferents temes i gèneres per poder donar compte de la història de la llengua per àrees geogràfiques i veure en quina mesura l’oralitat –i, per tant, les característiques dialectals– es reflecteix en l’escriptura. Per això aquestes edicions són de gran valor també per als filòlegs.

Posaré ara de relleu l’aportació literària i lingüística d’aquest llibre que introduïm.

Amb una prosa àgil i propera, J. Codina fa una descripció de la vista des del terrat. A partir de la recuperació de l’espai més immediat vénen els records i les memòries. Sempre ens acompanyen els moments feliços i els no tan feliços de la infància perquè formen part de la nostra història personal que configura la nostra identitat, de la mateixa manera que la història d’un poble configura la seva identitat com a poble. Els records dels colors, dels espais físics, de les olors (en el més característic estil proustià “el gust del pa moreno amb un raig d’oli”), dels objectes, molts dels quals lligats a activitats del passat que ara ja no perviuen relacionades amb aquests objectes (pastera, tinell) ens resituen en el moment històric que pretenem plasmar.

Encara que de manera molt ràpida, m’agradaria esmentar algunes de les característiques lingüístiques, pròpies de la varietat central i de la subvarietat pratenca que s’observen en aquesta prosa de J. Codina.

Pròleg8

Viatge pel terrat 9

Un tret molt característic del català central és de posar la marca –a de gènere femení a adjectius que en l’estàndard i altres dialectes són invariables: “muntanyes sobre les cases senzilles i el cel blau damunt les elegantes”; “L’era assoleiada també mereix el meu agraïment, perquè, conscienta de si mateixa, fa tot el que pot per ser bonica”.

Són femenins els mots aviram i pendent “amb la seva aviram, enfilada als pallers o no”; “i té una lleugera pendent”, formes vives però no gaire usuals avui.

Algun mot ja arcaitzant: Auto, que surt entre cometes per ‘cotxe’. Suposem que les cometes hi són perquè ja devia ser un mot antiquat en el moment que ell escriu.

Col·loquialismes com diverticions, forma a partir de diversió, amb el radical reforçat per influència del verb divertir.

Mots que avui s’empren menys i que hauríem de recuperar: deseu-vos ‘donar-se en el joc’, llucar ‘mirar, esforçar-se per veure’.

Castellanismes com ensanche, inclús ‘fins i tot’, gracioses ‘gasoses’, adaptació que es fa també en altres varietats del català, emplear (“i unes hores lliures, les emplearé aprenent a conduir”).

La fraseologia és força rica: no fa? ‘no és així?’, fiqueu’s-hi taps ‘és així i no s’hi pot fer res’, bona nit tartana ‘s’acaba’, anem a pams ‘expliquem-ho tot, que no s’escapi res’ i fins i tot hi ha alguna endevinalla: “un home gros amb un sol os” ‘paller’.

També hi surten noms de jocs: jugar a mèlit (que probablement és bèlit: segons el DCVB, joc de nois (Olot, Empordà, Segarra) en què s’empra un bastonet curt (el bèlit) i un altre de més llarguet que es diu la cana i té 30 o 40 cm. de llargària.

Jugar a fava ‘a cavall fort’.És molt interessant el testimoni viu de la immigració


occidental (“els jornalers tornaven del camp tot cansats, i nosaltres –deu, dotze anys– els cridàvem, sense sapiguer el que volíem dir:

–Mori la F.A.I.!Ells ens miraven de reüll, renegaven i deien:–Estos xiquets...”) documentada a finals del segle XIX i

fins a la guerra civil i poc després de la guerra. Immigració valenciana i també de Tortosa i Amposta, jornalers (molts temporers) per als treballs del camp, i molt especialment per a l’arròs fins als voltants de 1920. I després de la guerra civil, sobretot d’obrers procedents de Castelló.

Per acabar, no puc deixar de fer referència a l’activitat de Jaume Codina com a fundador, primer, l’any 1974, i com a president, després, fins a l’any 1995 del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, feina que il·lustra l’esperit cívic i generós que caracteritza Jaume Codina. El CECBLL, des de 1974, duu a terme activitats de tota mena relacionades amb el territori i J. Codina va dedicar part de la seva energia vital a tirar endavant aquesta tasca que, gràcies a tots els socis i els estudiosos i investigadors de la comarca, genera la cultura del país (i torno a fer referència aquí al que deia més amunt respecte de la història: la cultura en majúscules es fa amb la participació dels qui treballen en la cultura local, comarcal, grupal).

Àngels Massip i BonetDoctora en Filologia Catalana per la

Universitat de Barcelona

Llicenciada en Filologia Hispànica

Professora titular a la Universitat de Barcelona

Pròleg10

Febrer de 2012

Viatge pel terrat 11

JAUME CODINA I VILÀ

Viatge pel terrat


1. Coberta original


Unes paraules

Avui ha plogut. Ho ha fet, però, tan sols de matinada, i prou. Després de dinar he pujat al terrat i he restat sorprès davant les meravelles que oferien als meus ulls la terra flonja i l’atmosfera cristal·lina. I potser més i tot m’ha sorprès el no haver-les descobert fins ara, després de deu o dotze anys de tenir-les davant els nassos.

Més val tard que mai. Avui he comprès, i avui em decideixo a agafar la ploma. No sé si el meu intent reeixirà o no; sols sé que per aquest terrat, ara ho donaria tot.

Fóra molt més atraient, o tindria un caire més poètic, que el meu terrat no existís. Humilment demano perdó per no haver-ho fet d’aquesta manera. El fet és que el terrat existeix i es troba a casa meva, vers la part sud-est. És un terrat tan real o vertader, que per pujar-hi és necessària l’escala que es construí a tal efecte; i una vegada a dalt, si es vol davallar sense por de la integritat física d’un hom, s’ha de tornar a baixar per la mateixa escala. I fiqueu-li taps.

Així, pujo per l’escala ad hoc i, dividint mentalment el terrat en sis parts, que són part nord, part sud, part est, part oest, part d’amunt i part d’avall, vaig a dir-ne quelcom.


NORD


Eixides

Sempre que s’anomenen els punts cardinals es comença pel nord. I com que no em ve malament, cap obstacle s’oposa a què jo també hi comenci. Una sola advertència: el terrat no està ben encarat de nord a sud i d’est a oest. Però l’hi considerarem per a major comprensió i claredat.

La part nord del meu terrat té les mateixes proporcions que les altres tres restants, ja que, almenys a cop d’ull, l’estança és quadrada. Té una paret d’uns setanta centímetres d’alçada, en tota la seva extensió (que deuran ésser uns sis metres), menys al final, a l’esquerra mirant al nord, on hi ha un metre sense paret, perquè és el final de l’escala i no estaria bé que tot visitant del terrat hagués de saltar setanta centímetres. I no parlo de si el visitant fos gros o passés dels quaranta anys.

A extrem i extrem de la paret dels setanta centímetres s’hi aixequen els arrogants pals de ferro que, junt amb els dos que hi ha a la paret de la part sud i als filferros que aguanten, serveixen per a estendre la roba que s’ha d’assecar. A la part dreta, o sigui a l’angle nord-est (en realitat, aquest punt és el nord vertader), hi ha una llauna rodona, alta i rovellada, que ens els seus bons temps havia servit per contenir olives d’Andalusia, però que avui es troba plena de terra i, a sobre, una planta rara que, segons la meva tia, és un vertader cactus.

2. Escala que puja al terrat (1968)


3. Jaume Codina a Montserrat, el 15 de març de 1942.

4. L’àvia, al jardí.


L’any 35 m’ho hauria empassat, perquè llavors tot eren cactus, o, si més no, la immensa majoria de les plantes amb punxes tenien la pretensió de ser-ho. Però ara no diré, perquè no vull mentir, que això sigui un cactus.

La vista, des d’aquesta part nord, és bastant migrada en quant a panoràmica, perquè quasi al davant mateix ens topem amb la part posterior de tot un carrer de cases. És, doncs, més que res, una vista d’eixides, un mar de verdor: figueres, plataners, i, sobretot, acàcies. Acàcies d’un verd botella, quasi negre, acàcies purament verdes, acàcies verd-clares... L’acàcia és l’arbre indicat per a una eixida de casa humil, de treballadors: sense pretensions, ferreny, fort i útil. Sols té un defecte, i és que no produeix fruit. Mes, per Déu, no siguem tan egoistes.

Limitant-me a la part més propera al meu terrat veig les eixides de casa l’àvia i de casa, separades per una petita paret. La de l’àvia es pot dir que l’ocupa tota, la cabanya de l’aviram, plena de llenya (aquest feixiner pel que veig és etern) i amb una figuera que Déu n’hi do. Aviat serà el temps, i si una pluja inoportuna no les fa malbé ens hi podrem llepar els dits, no solament nosaltres, sinó també les meves bones amigues les abelles. Les figues d’aquesta figuera de ca l’àvia, ignoro de quina classe són: sé que són bones i que s’ha d’anar amb compte al menjar-les, perquè, del contrari, surt mal als llavis.

Aquesta cabanya, tota ella de color de llengua fosca, color de castanys, ha estat sempre un encant per a mi. Arrossegar-me per sota el feixiner, entre gallines i rates, caixes i palla, oh quina delícia! Pujar a la figuera, si pot ésser pel setembre, oh quin goig!

Llàstima quan hi plou. Quan hi plou se’m fa lleugerament antipàtic. No m’ha agradat mai xipollejar pel fang, i per no anar-hi, sóc capaç de perdre’m més d’una cacera de rates.


L’eixida de casa ja és de més importància. Té una acàcia entrada en anys, que encara es conserva prou, un sinamomo (no sé si ho dic bé)1 i un mirabolaner. Abans també hi havia un llimoner petit i simpàtic que feia unes llimones divinament grogues i bastant grosses: però un hivern els freds van matar-lo. Ara, al seu lloc hi ha una planta estranya que per més que fem no aconseguim que passi dels tres pams.

S’hi poden veure, a més, tot de testos i plantes agrupats en un racó, amb la pretensió d’arribar a la categoria de jardinet; els safareigs i demés mandangues, i el galliner amb la seva cabanya. Aquesta ja és més moderna i no m’agrada. Potser serà perquè a vegades l’haig de netejar; però no crec que sigui per això.

1. Cínamom (Elaeagnus angustifolia), també conegut com a arbre argentat o arbre del paradís.


Nostres cases

L’horitzó me’l limiten, com ja he dit, totes aquestes cases que, com germanes ben avingudes, esperen que passin uns quants anys per, llavors, deixar pas a les noves, a les filles com si diguéssim. I de tota aquesta renglera de casetes, cap m’interessa tant com la que tinc més pròxima, aquí mateix. I, junt amb ella, la del costat, formant part d’un mateix edifici i confonent-se amorosament en abraçada simbòlica: em refereixo a casa meva i a casa els meus avis.

Dos balcons, un a cada casa. El d’ells, ple de plantes i clavellines, amb una persiana verda descolorida que és tot un poema (especialment cap al tard) i uns finestrons de vellíssima i noble fusta color de cendra; el nostre, que és el del meu dormitori, més petitó, més nou i menys sentimental. Això no obstant, quantes vegades, rere els seus vidres, m’he recordat d’aquella poesia que es titula “Cançó trista” i que acaba així:

“La nit s’enduu la peresad’aquesta tarda d’estiu;però el cor sent la tristesad’aquell rostre pensatiusota l’última clarorcar sap el que vol dir una galtaa l’ombra d’un finestró


5. Esperant la professó a la cantonada de cal Matetes (1970)


si és d’una noia malaltaque no surt mai al balcó!”

És ben simple, senzill, sense filigranes, i d’un poeta relativament poc anomenat: Gimeno Navarro2. A més a més, ens trobem al 1942. I a desgrat de tot això, com arriba a commoure! No s’ha d’ésser noia ni s’ha d’ésser gaire propens a l’emoció per sentir-se –sí– un nus a la gorja o una sensació estranya. I és que, fem el que vulguem per impedir-ho, mentre siguem humans tindrem cor.

A la façana de casa hi fa la seva feina un rellotge de sol. Des del 1846, si no m’enganya la data, que llueix. Com! És possible que faci vora cent anys? Quan ell ho diu... No oblidem que és un rellotge, i la feina dels rellotges és precisament passar compte del temps que transcorre. Està ja mig esborrat, però la data i una inscripció que diu: “Declina 21 graus a Polo 41...?”, es llegeix bastant bé (excepte el final del Pol, que, con ja se sap, no és gaire explorat). Avui dia és un estri quasi inútil, perquè amb tants canvis d’hora, no podent-se avançar ni retardar, es pot dir que va a tres quarts de quinze. Ningú no li dóna corda, mes ell va fent (fa noranta sis anys que va fent), i el que allargarà, si Déu vol! La seva filosofia és una filosofia tan pròpia, particular i peculiar, que no té ni pot tenir imitadors. Salut, oh noble i vell rellotge del 1846! Jo et saludo!

A continuació ve el terrat. En tenim dos; a aquest s’hi va per l’interior de la casa. Es troba situat davant l’habitació dels meus pares i és més vell que en el qual ara em trobo. Fa pendent, i si no el cuiden, qualsevol dia s’enfonsarà i ens donarà el gran disgust. Allí, en aquell racó que des d’ací tan

2. Josep Gimeno i Navarro (Barcelona, 1901-1956), poeta, dramaturg i pintor. Aquest poema pertany a L’íntim recés (1937), una obra en edició privada de 150 exemplars signats que el poeta dedicà als seus amics.


6. L’àvia, Jaume Codina i Àngels Roig, el 24 d’octubre de 1948.


bé es veu, hi havia, des de temps immemorial, una garrafa sense l’armadura que la protegís: una garrafa despullada. I en aquella època en què jo pujava al terrat armat d’un tirador, i feia punteria contra tot allò que em venia bé, un dia em vaig fixar en la pseudogarrafa. Era un blanc preciós. I jo tenia les meves pretensions.

Li tiraràs fluixet –vaig tenir la bogeria de pensar– i no la trencaràs.

Consti que així esperava fer-ho.Sempre he estat un mal, pèssim tirador. I la desgràcia, en

aquestes coses, sempre m’ha acompanyat. Això vol dir que a la primera pedra la garrafa resultà tan ben tocada que em vaig tornar groc. Menys mal que era plena... d’aigua.

Si tots els terrats són germans, aquest dos de casa encara ho són més, perquè cada un d’ells té un trosset del meu cor. Que això duri és el que desitjo.

I ara hauria de parlar de l’interior, tan volgut, d’aquestes cases. El reduït del viatge no m’ho permet. Em sap greu haver de passar de llarg especialment per ca l’àvia, amb la seva rància vellúria. Deixar aquell replà, aquella pastera, aquell tinell!...

Sempre he desitjat viatjar més. I un viatge detingut i ben fet per l’interior de ca l’àvia es podria titular “Viatge per aquest món, per l’altre i pel de més enllà”.


La carretera

I, ja al final d’aquesta part nord, ve la carretera, que marcarà el límit amb la part oest. Carretera que menes als camps i a la platja, com ens coneixem tu i jo! Fins que un dia un malintencionat va obrir la reixa de la claveguera i jo hi vaig caure, quedant negre. Llavors vaig dir: Prou! I com que em vaig fer gran, no hi vaig jugar més.

Carretera! Carretera del sol ardent que aixeca el teu quitrà i el fa lluir d’agraïment! Carretera dels cap al tards! D’aquells capvespres d’abans de la guerra, quan els jornalers tornaven del camp tot cansats, i nosaltres –deu, dotze anys– els cridàvem, sense sapiguer el que volíem dir:

–Mori la F.A.I.!Ells ens miraven de reüll, renegaven i deien:–Estos xiquets...Carretera dels capvespres estiuencs de diumenge, quan

sortíem del cinema vestits tots de blanc i ens n’anàvem a la Pujada (ja et tocarà el torn, Pujada) a veure passar els banyistes que tornaven de la platja, invariablement vermells, despentinats i cantant!

Oh, carretera, com ens coneixem! Si aquest terrat fos portàtil!


SUD


8. El carrer Ferran Puig als anys 30.

7. Vista aèria del Prat el 1929.


Aquesta és una de les parts més interessants del nostre terrat. Voldria jo ara ser un Llorenç Riber o un Josep Pla, per cantar-la com es mereix. Que bé ho faria l’autor de La minyonia d’un infant orat o el de Cartes de lluny! Com els envejo! Ells, amb llur prosa meravellosa, eixirien victoriosos de la prova; no puc dir-ho així jo, mes les ganes no em manquen pas. Au, doncs, coratge, i avant!

La paret és la mateixa, la dels setanta centímetres d’alçada i maons roigs. A ambdós extrems, ja sabem que s’aixequen els pals de ferro d’estendre la roba. Al costat dret –mirant cap a mar– hi passa la trista vida un pot, germà de l’altre, també, com aquell, rovellat i que havia servit per guardar olives. Sinó que la planta d’aquest sí que es veu que és un cactus, bastant sec per cert.

I apoiades a la paret –per la part de dins, se suposa–, una munió de caixes en relatiu bon estat que no sé pas què hi fan ací. De xampany, de conserves, de panses, de conyac, de tot. La pluja i el temps les van fent tornar lletges, i acabaran per podrir-se. Mentrestant, els que se’n beneficien són els dragons (que no és igual que els dracs), que hi tenen excel·lents amagatalls.

I, ara, lector, a esplaiar la vista per aquest beneït tros de lluminosa terra llevantina. Permet-me que t’ho ensenyi:

El conjunt no pot ésser més agradable. En primer terme, horts i camps, després, cases. I encara puc veure, més enllà, els pals de la telegrafia, cases de pagès, arbres...i tot tan pla! Allà al raval aixequen una casa nova i l’han pintada tan blanca i té una teulada tan vermella, que dóna goig mirar-la. Tenim també aquesta torre senyorívola, amb els seus pins, els


9. Els pals de la Telegrafia.


seus salzes, el seu jardí. No sé si hi deu haver cap petit llac o, almenys, brollador, però asseguraria que sí, perquè tot ho indica (em refereixo, més que res, al salze ploraner).

Tenim aquesta figuera, encara més grossa que la de casa l’àvia, amb el seu verd ofensiu; i tenim... records, molts records. “Viure en el record és la més perfecta manera de vida que es pugui imaginar”, digué Kierkegaard. Jo no dic tant. A mi em sembla que la millor manera de vida que es pugui imaginar és viure en la imaginació. El que afirmo i sostinc és que viure dels records és, si no la millor manera de viure, una de les millors, especialment si els records són agradables. I aquests records que jo tinc són quelcom més que agradables: són divins (i em declaro, ja que no ho havia fet, fill submís i obedient de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana).

Records

Tenim, en primer terme, tocant al terrat, aquest espai entre el nostre edifici i el dels veïns. Aquest espai té uns cinc metres d’amplada i, potser, vint-i-cinc de llargada, i és conegut amb els noms d’“el pas” i “el corredor”, a causa de poguer-se anar per ell, a la carretera.

La pila de records que em suggereix la seva vista solament és esglaiadora. Tots, és clar, records d’infantesa (ehem! Tinc dinou anys3). Heus-ne ací alguns:

Un

Hi fèiem teatre, aquí baix. Jo tenia una caixa (de barres de sèu, marca El Elefante) buida de sèu, però plena d’andròmines. El

3. Encara no els tenia. Al mes següent els va complir.


que més recordo del seu contingut és una barretina arnada, una escopeta de tap, un cap de bou de cartró (que m’havien regalat a Can Jorba o a El Sigle), més sabates de senyora estil principis de segle, amb un número de botons que feia rodar el cap sols de veure-les, una bufanda verda, un guant també verd, i tantes altres joies.

Els actors –que acostumàvem a ésser el doble o el triple que els espectadors; o, a vegades, la totalitat d’ells– ens caracteritzàvem a la cort de casa, lloc a propòsit perquè sempre era ple de carbó. Sortíem al corredor, i au!, a improvisar davant de l’auditori, n’hi hagués o no.

Jo era el director i, més o menys, traçava el pla de la comèdia. Però un cop a escena cada u feia el que li donava la gana i allò era una olla de grills. L’un per aquí, l’altre per allà, a veure qui és que crida més.

Invariablement, l’auditori, que solien ésser els menuts, s’ai-xecava de terra quan més dramàtica era l’acció representada, i, molt seriós, deia:

–Molt bé. Ara feu-ne una altra.I nosaltres, per complaure’ls –i per complaure’ns– en fèiem

una altra, i una altra, i encara una altra.

Un altre

Un dia vingué un dels nostres amics, molt aficionat a la música (encara ho és ara) i tot entusiasmat digué:

–Amb una caixa d’arengades es pot fer un jazz-band! Farem una orquesta!

En principi, la idea agradà. No recordo com, ens férem amb la caixa d’arengades i construírem, amb llaunes i pots, el jazz-band. L’amic filharmònic en quedà l’amo, i tot el sant dia cantava allò de


“Niña hechicerade rostro agraciado, dime si...”

etcètera. Prou és més bonic que el jot d’ara!L’orquesta, però, no excel·lí, perquè els altres no tenien

instruments, Jo, sí: com que era el director, amb una canyeta en tenia prou; però els demés, allò d’haver-ho de fer amb les mans... No va resultar, en una paraula. Llavors se m’ocorregué una idea. Magistral! Enorme! Formar una companyia de circ! L’amic filharmònic fóra la banda i els altres, els artistes, segons les habilitats de cada u.

L’entusiasme fou general. Acordàrem que la inauguració del circ s’havia de fer amb tota la pompa. Acordàrem fer pagar deu cèntims d’entrada. Acordàrem tapar l’espectacle de la vista dels curiosos transeünts que poguessin passar per la carretera, mitjançant sacs cosits entre si i clavats a banda i banda del passadís, com més alt millor.

I arribà el dia, solemne, pompós. Tot estava preparat. Sols faltava el públic. I el públic...no volia pagar.

–Doncs, mal hàgim de treballar sols, però no entraran!– exclamàrem unànimement.

Una ànima generosa, un esperit selecte, un amant de la bellesa del circ, renuncià abnegadament a la xocolata del berenar i mastegant malencònicament pa sol, ens allargà deu cèntims.

Ens animàrem, i deixant un guarda junt als sacs ens vam disposar a començar.

Estava escrit que havíem triat un mal dia. Quan la banda iniciava l’acte amb el seu “Niña hechicera”, aparegué en escena el carboner veí que cridà:

–Haig de passar per aquí amb el camió!I començà a arrencar claus i sacs.Quan el modern Àtila fou fora –per no dir més– pacientment


10. Casa dels Holandesos a la nevada de 1942.


ens posàrem a reconstruir el circ. Mitja hora més tard semblava que no hagués passat res de res.

–Som-hi!El primer número era un servidor: equilibrista. Un pal –bas-

tant gruixut– en posició horitzontal, a un metre de terra, l’havia de seguir tot per sobre sense aguantar-me enlloc. Enfundat dins d’un jersei del Barça per donar més ambient a la cosa, el primer cop vaig caure, però el segon, no.

Seguí un altre número... i ja no em vam fer més. Tants que en teníem...! Que per què no en vàrem fer més? Per la poca comprensió humana, home! Per la injustícia d’aquest món, això és. Ens vam desanimar terriblement (fins a l’extrem de plegar) perquè...

Havia acabat el segon número i ens començàvem a escalfar. Quan de sobte –estava escrit– s’agiten les cortines (és un dir) i irromp violentament en escena la mare de l’abnegat amant del circ, bramulant:

–Torneu els deu cèntims al meu fill!!Estupefacció... i afluixament de la recol·lecció:–Teniu. Psé! Per deu cèntims...Ella, al fill:

11. Torre Balcells.


–I tu, no siguis tan tonto, no et deixis enganyar!Aquesta era la venjança dels que no havien volgut pagar.Tot plegant definitivament el Circ, comentàvem:–És un fàstic la vida! Tothom està pels cèntims! Puh! Més

val que ens en anem a jugar a bales.

Un altre

Aquells partidassos que hi fèiem aquí baix! Pot ésser estret, pot ésser curt; però no hi passen autos (el camió del carboner fou una desastrosa excepció). I tot just teníem una pilota, fos de goma, de cuiro o de drap, cap al corredor! Ens hi havíem arribat a plegar vint o trenta individus –a metre quadrat per individu. Mocador al cap, espardenya llesta i a suar i a rebre!

Era una delícia!

I un altre

Aquest reguerot, obrat, que hi ha arrambat a la vora d’allà, era el dipòsit on guardàvem el fenal i la llenya per cremar la vigília de Sant Joan. Els xicots de l’altre carrer, que eren uns brètols, cada any ens el volien prendre; i cada any ens les teníem. Guardes nocturnes, relleus nocturns, exploracions nocturnes... i més d’una pinya –això sense que fos declarada la guerra. Compteu vosaltres.

I aquest és el pas, el passadís, el correró i el corredor, que tots aquests noms té. Ara hi ha posat un barri i ell ha quedat trist: sembla un presoner. Si pogués parlar segurament demanaria que li llevessin aquest destorb. Però, l’home és egoista i estic segur que no li’n faria cas.


Més records

Aquest és l’edifici dels veïns. En si, són dues cases iguales, grans. I velles. Amb gust de pa moreno sucat amb oli. En tenen el color, en tenen l’aspecte, i la llur ànima és així.

En una d’elles, la de més enllà, hi viu un amic meu que ara fa el servei a Melilla. No fa gaires anys jo la freqüentava bastant, aquesta casa. I en sé moltes coses. Escolteu-ne algunes:

La casa és gran, forma part encara del poble, i, amb tot, per ara no té pas electricitat. No he aclarit mai per què és així, però és així.

La casa, tota ella fosca de per si, és misteriosa. Té unes habitacions enormes, terrorífiques... que recorden les pel·lícules de por. Ja he dit que no posseeix electricitat. Hi ha habitacions completament fosques a les quals s’hi ha d’anar amb una espelma i dos ulls ben oberts. Afegiu a això la nostra edat de llavors i tindreu unes clarícies de l’estat interior i exterior que s’apoderava de nosaltres quan hi anàvem.

Un dels jocs més divertits –i més tètrics– era jugar a amagat, a cuit, per dins aquesta casassa. Hi ha uns amagatalls fantàstics. És allò d’estar buscant hores i hores a un hom i no trobar-lo fins que a un li dóna la gana.

No dic res de quan jugàvem a por. Al sol anunci d’aquest joc, els més petits (i... i...) s’apressaven a dir:

–Jo me’n vaig, que me n’haig d’anar.I a fe que se n’anaven.A vegades, posats prèviament d’acord amb el noi de la

casa, jo buscava una víctima i l’atreia pèrfidament a la casa fosca. Trobàvem la porta oberta, ho trobàvem tot obert, no vèiem a ningú... pujàvem cridant l’amic... i ens sortia un fantasma horrorós que feia uns Uuuuh! molt bonics.

Respecte a fantasmes, ell, l’amic de la casa, sempre m’ha sostingut que en aquesta n’hi ha.


–Era una nit d’estiu –m’explica– i jo no podia dormir, quan vaig sentir soroll a fora, al galliner. Era un soroll alarmant. M’aixeco, obro el finestró, i veig dos fantasmes, tot blancs, que estaven allà, drets! Al veure’m, un , amb la mà...

–Ah, així tenien mà!–Sí, en efecte, tenien mans i braços. Sinó que no se’ls hi

veia cara. Doncs un, amb la mà, em va fer senyal que hi anés, que baixés.

–Quins fantasmes tan simpàtics! I tu, què?–Jo vaig córrer a despertar el pare. Però al tornar ja no hi

eren. Havien desaparegut.–I l’endemà, el galliner?–No, no, no va faltar res. Et dic que eren fantasmes.Ho deixo a la consideració i el gust de cada lector (i em

reitero fill submís, etc, etc).Aquesta és la casa que ara tinc al davant, casa vella de

gust de pa moreno amb un raig d’oli.

12. El Prat als anys trenta.


El Solitari, l’hort i la gallineta

Al costat de la casa hi ha l’hort. I tocant a la casa, formant part de l’hort, hi ha el Solitari. Què és el Solitari? El Solitari és aquest saüquer, tan alegrement vestit al bon temps i tan tristament despullat durant l’hivern: és l’arbre de les fulles que semblen nades del dia i de les branques rugoses que, encara que hagin brotat aquest any, hom diria que van néixer al mateix temps que la soca. És un arbre de contrasts. I desconcertant. Per què, si no, les branques (que ja hem dit que sempre semblen velles) inciten a que se les mossegui? I per què, a dins, té aquella substància, aquella polpa tan tova? Cert que no és bona; però qui ho diria! A tothom enganyaria, si no ho sabéssim.

I per què, semblant vell i agotat, produeix aquests fruits, exquisits a la vista, aquestes boletes granes, quan són verdes, i negres al madurar, que a tothora brillen?

Arbre desconcertant, el saüquer, el Solitari. Tu, amable lector, et deus preguntar intrigat a què ve això de Solitari. Vaig a satisfer la teva curiositat:

Abans, jo no era com ara; és natural que amb el temps hagi canviat. Abans m’agradaven amb deliri les aventures emocionants, les intrigues espatarrants. Ara he posat més seny (almenys així ho crec) i sóc més reposat, tant d’imaginació com d’aquesta classe d’acció. Ara sóc de més bon acontentar, i em faria més content el títol de campió local d’escacs, per


exemple, que no pas ser l’amo d’un carnet de detectiu de fama universal.

Però abans, no!!! El meu cap tenia més fums. Breu: que amb el meu íntim de llavors, l’Antoni Casas (avui dia Salvador Hioc), havíem convingut dipositar la nostra correspondència –secreta i xifrada– al Solitari. Li dèiem Solitari perquè a la vora seva no hi havia cap més arbre. Com he dit, el saüquer creix junt a la casa; i a la paret d’aquesta, a l’arribar a l’altura de la copa de l’arbre, fa un petit replà on s’hi pot seure més o menys còmodament apoiant els peus contra les branques. Ací era on deixàvem les nostres cartes, que ja podeu comptar com eren d’interessants. I ací també quantes i quantes estones de lectura no hi he passat jo! Ah, senyors!, aquelles novel·les de Sexton Blake4, nèctar diví!

Al peu mateix del Solitari vam determinar construir un soterrani. Quan ja en teníem més de cinc pams de fondària, l’amo de l’hort, oh dissort!, el va descobrir, i bona nit tartana.

En quant a l’hort, ara hi ha tomaqueres, carbasseres, una mica de blat de moro... És bastant gran i recorda aquells gecs amples i llargs que abans es duien i ara es tornen a portar. Amb la diferència que aquest hort és simpàtic de veres. A vegades hi vénen rossinyols, segons els anys. Un dia hi vaig veure la cadernera més bonica i llampanta que mai hagi vist. Quin ocell! I quins colors!

Al mig de l’hort hi havia una soca, m’inclino a creure que centenària. Ara ja no hi és. Era el meu blanc preferit quan m’exercitava amb el tirador. N’hi hauria prou amb dir que l’havia arribat a encertar amb els ulls clucs.

I ara que ha tornat a sortir el tirador, em recordo d’un

4. Sexton Blake: Detectiu britànic de ficció, a l’estil de Sherlock Holmes, que va aparèixer en més de 4.000 històries escrites per autors diferents entre el segle XIX i el XX, així com en pel·lícules, serials de ràdio i sèries de televisió.


incident que m’havia deixat i que servirà per cloure aquesta part sud del meu terrat:

Havia pujat amb la meva mortífera arma i vaig veure, al correró, una lloca d’aquestes que en diuen pequeñitas, amb tots els pollets. Per espantar-la, li tiro, ben fluixet, i li toco el pols.

Estic segur que al morir em va mirar tristament. Vaig tenir la immensa barra d’anar a avisar els seus amos (que eren uns valencians que se la van menjar per dinar) i de contemplar com els pobres pollets s’agrupaven, piulant, entorn de la mare morta.

Però aquella tarda –era diumenge– el cine no em va fer profit. Aquell mateix dia vaig fer-me el propòsit de resar cada nit un parenostre per la gallineta (ja que no per la seva

13. Els arbres del Canal.


animeta) i, gràcies a Déu, fins ara ho vinc fent amb tota regularitat. En aquest sentit, cada dia que passa és un consol per a mi.

No he volgut donar caires de tragèdia a l’incident –que els té– per no aigualir-vos el viatge. Sols us demano que no em desprecieu, car el meu arrepentiment és sincer.

14. Vista aèria del Prat de 1933. En primer terme, la torre Balcells.


EST


El jardí de l’àvia

A l’est hi ha els finals de totes aquelles eixides de què us parlava a la part nord. En aquest nostre país, els finals de les eixides acostumen a ésser obrats; de manera que aquest terrat dels veïns (molt semblant al nostre) em tapa tots els altres finals d’eixida. Sols veig, més enllà, una figuera i, allà baix, la part superior d’una casa.

No cregueu, per això, que en aquesta part li manqui interès. Sols pel jardinet de l’àvia, val la pena aturar-s’hi una estona.

Al final de la cabanya, i sota mateix del costat est del terrat, hi ha el jardí de l’àvia. De jardí, la veritat, no en té res. Tots els tests, pots i olles, són plens de plantes, però no n’hi ha ni una que faci flor. Abans, encara se’n veia alguna, però he dit abans.

La terra d’aquest jardinet és perennalment humida perquè els raigs del sol no hi arriben. D’una banda, el terrat, i de l’altra, el gros magraner que hi ha, ho impedeixen.

Ja veieu que és un jardí la mar d’estrany. I a desgrat d’això, no el puc concebre d’altra manera. Si en el seu lloc hi hagués un veritable jardí, amb flors, amb colors, amb grava clara i amb alegria, estic segur que no m’agradaria. Aquí tot són colors foscos: verd, color xocolata, i negre. I així com la bandera d’Espanya és vermella i groga, la de ca l’àvia, cas que

15. Vista aèria del Prat el 1929. A la cruïlla inferior, cal Matetes.


n’haguessin d’adoptar, fóra d’aquests tres colors esmentats, i precisament amb el color castanya al mig.

Pàrraf apart mereix el magraner, i, concretant, la flor de la magrana. Deixeu-me’n contemplar una: és vermella i groga, precisament com els colors de la nostra bandera. D’aquest vermell se’n diu carmesí i, primer, és suau, i a mida que s’acosta al centre es va fent més fort, acabant amb sang pura. I el groc del mig contrasta tan bé amb ell, que es fa imprescindible i sembla miracle que no es taqui de vermell. Si algun dia podeu, agafeu-ne una, de flor de magraner, com més tendra millor, i, què us diré, jo?, us convencereu que no té res d’envejar a la flor del lliri, per més blau que aquest sigui.

Un roser i una olivera

Com que en un viatge no és qüestió de, si hom s’ha deixat una cosa, poguer tornar enrere a buscar-la, vet ací que em dic: Això que miro m’ho havia saltat; això pertany a la part sud. I és una llàstima no parlar-ne.

Significa, pacient lector, que al començar, abans d’ahir, aquest viatge, em vaig proposar no corregir res. Que m’he saltat una cosa? Doncs bé, ara la posarem.

És un roser i creix no molt lluny del Solitari: dins l’hort, doncs. I és un roser que té les roses blanques; mes no blanques del tot, que una pàl·lida força rosada les tenyeix lleument de vermell. No bruscament, com els clavells: ací vermell i ací blanc; sinó molt suaument, confonent-se ambdós colors, besant-se. Roses malaltes... I de què ha d’estar malalta una rosa si no és d’Amor?

El color de les roses és el rosat. I aquestes són roses blanques tenyides una miqueta de color de rosa. Ací hi ha un misteri que també s’hauria d’escriure en majúscula.


Una de les altres coses que m’havia deixat és aquella olivera que hi ha allí, entre l’hort i la torre senyorívola.

No heu reflexionat mai sobre les oliveres? Al pronunciar aquesta paraula sembla com si ja parléssim de coses antigues, de cent i més anys. Però aquesta és una olivera de pla i és jove. S’aixeca vora unes ufanoses mongeteres gairebé tan altes com ella, i, la veritat, fa patxoca, no lliga gaire. Em consta, però, que cada anyada dóna una collita insospitada. Als seus propietaris els hi hauran d’escurçar el racionament de l’oli.

El fortí

L’hivern de l’any 36 vam construir, aquí on ara hi ha horts, un fortí. Tal com sona. Era de pedra (una sobre l’altra), amb la teulada de llauna, i estava –el seu sòl– més d’un metre baix el nivell de terra. Volíem emular els del front, i com que estàvem en guerra amb els del raval, la cosa tingué èxit.

Jo me l’estimava a més no poguer. Inclús els diumenges al vespre, al sortir del cinema i amb un fred que pelava, venia a veure’l, acompanyat del meu íntim Casas. Ho recordo ben bé. Anàvem amb el coll de l’abric aixecat (per la temperatura i perquè d’aquesta manera feia més misteriós), la pistola a la butxaca, i passàvem pel carrer de l’Ensanche (Mossèn Cinto), que era més fosc i solitari. A la boca –torçada sinistrament– la consabuda burilla...Aquells sí que eren temps!

I ara també ho són. Solament han passat cinc o sis anys. Què pensaria el rellotge de sol si em sentís?


OEST


Oncle!

Al començar aquesta quarta etapa del nostre viatge (el qual, gràcies a Déu, es ve efectuant sense cap panne) em trobo que sóc un flamant tiet. Y nada más. Encara hi som a temps:

A la meva neboda (que em sembla que es dirà Angelina)dedico aquest VIATGE.Que sàpiga que a dalt d’un terratmai no l’atropellarà cap “auto”, ni,probablement, cap avió.I que no em faci enfadar gaire.

Cañardo, un xalet i una era

La paret d’aquest costat oest, part avall té els setanta centímetres que ja sabem; però no així la part d’amunt. La teulada del magatzem, que és al costat, comença a cosa d’un metre seixanta del nivell del terrat i baixa amb pronunciada pendent fins a finir quelcom per sota del dit nivell. A mig camí aproximadament la teulada es troba a setanta centímetres del terrat, i d’allí arrenca la paret, que arriba fins al final.

Al començament de la teulada, allà on la paret té més d’un metre i mig, és el lloc des d’on escric. El punt és l’únic

16. Maria Àngels Codina, a qui l’autor va dedicar aquest llibre, en braços del seu avi al jardí familiar.


des d’on puc fer-ho, ja que és l’únic lloc ombrejat, gràcies a la paret més alta.

Aquesta teulada que fa baixada és d’uralita ondulada, i una de les canals entra dins el terrat i arriba fins a mig pam de terra. Anys enrere, una de les meves diverticions favorites era deixar anar bales des del principi d’aquesta canal fins a baix. Es tractava de curses ciclistes. La blava era en Cañardo5; la vermella, en Luciano Montero6; la groga, en Salvador Cardona7, etc. I, és clar, la que arribava primer era la que guanyava. A vegades succeïa que amb la velocitat algun corredor es despistava i se n’anava a l’altre canal; llavors em tocava a mi baixar fins el correró. Per evitar aquests incidents havia provat de córrer amb cigrons, però són tan iguals que no sabia distingir a l’arribada, en Cañardo d’en Trueba8. Quan els campionats eren de muntanya omplia la canal de serradures, col·locades estratègicament. I no podeu afigurar-vos quant m’enrabiava si guanyava algú altre que no fos en Cañardo.

Més enllà de la teulada d’uralita s’hi veuen l’era i l’eixida d’aquesta casa de pagès, i –mirant des del cap de l’escala–, la pròpia casa i construccions adjuntes. Però anem a pams. Tornant a guaitar per damunt de la teulada, a continuació de l’era es veu l’hort de la casa de pagès; després, els arbres del canal de la dreta del nostre riu (avui dia molt baixets); després, cases: senzilles les del cantó dret i amb més o menys pretensions de xalet les de l’esquerra; i, finalment, al fons,

5. Marià Cañardo i Lacasta (Olite, 1906 – Barcelona, 1987), un dels millors ciclistes catalans de la història. Té el rècord de victòries a la Volta Ciclista a Catalunya, entre els anys 20 i els 30.6. Luciano Montero Hernández (Gemuño, 1908 – 1993), ciclista, primer espanyol a guanyar una medalla en un campionat del món de ciclisme, el 1935. 7. Salvador Cardona i Balbastre (Alfauir, 1901 – València, 1985), ciclista, primer es-panyol a guanyar una etapa del Tour de França, el 1929. Campió d’Espanya en ruta de 1935.8. Fermín Trueba Pérez (Sierrapando, 1915 – Madrid, 2007), ciclista, campió d’Espanya en ruta de 1938.


muntanyes sobre les cases senzilles i el cel blau damunt les elegantes. També podríem afegir en aquesta visió de conjunt un bocí de terra plana i verda amb una caseta al fons, que es lluca per un petit espai entre dos xalets.

Com a mereixedor de tal nom, de xalet sols n’hi ha un. És l’últim, el de més cap a mar. El seu color és vermell de pedra d’esmolar, i té les teulades, enormes i molt pronunciades, verdes. El seu estil és, o bé suís o bé holandès. No sé quin dels dos perquè no ho recordo; i com que no hi entenc ni gota... Us asseguro, però, que l’estètica que té és digna de consideració. Voltat com està d’arbres alts, esvelts i de bon gust, produeix molt cop d’efecte. I això, a Catalunya, és una cosa molt rara.

L’era assolellada també mereix el meu agraïment, perquè, conscienta de si mateixa, fa tot el que pot per ser bonica. I per mi ja ha fet prou, que m’agrada molt. Sents, noia?

17. El Prat al voltant de 1934.


En primer lloc, el sòl d’una era, tan pla, tan clar, tan dur, a mi m’és simpatiquíssim. Algun dia, senyors organitzadors, haurien de fer sardanes a una era qualsevol del Prat.

Recordeu que dins l’anell de la sardanapotser un temps, al bell mig, s’hi apilavenles garbes polsoses del blat rossejant,i els suats segadors festejavenla pròdiga Ceres saltant i ballant.

En segon lloc, una era que s’estimi té pallers. I un paller –un home gros amb un sol os– és un factor principal dins la poesia. Si la poesia fos com un conte o una novel·la, el paller tindria assignat el paper de faty, de panxa content. D’altra part, siguent la palla (seca, s’entén, doncs la palla mullada està a l’aigua) tan agradable, com no ho ha d’ésser un paller, si un paller precisament és molta palla?

I per no dir més (consti que em guardo moltes impressions per por de cansar), l’aspecte d’una era, amb el seu gat que cerca el ratolí per entre la palla, amb la seva aviram, enfilada als pallers o no, que escarba, pica i es guanya el pa de cada dia; amb els seus ocellets que hi juguen a cuit, i amb tants i tants d’altres petits al·licients i encants; l’aspecte d’una era, dic, és tothora un espectacle agradable. Inclús a l’hivern, quan tot és pelat, perquè el vent fred i tallant s’avé molt bé amb el sòl dur i lleugerament boterut. Inclús de nit, perquè la terra clara i la palla clara són fantasmes simpàtics dins les tenebres de l’hora. L’aspecte d’una era és un espectacle agradable inclús al morir: la terra tan dura, la palla tan tova, el conjunt tan suau! No sabria explicar-ho; però m’agradaria molt poguer morir contemplant, a través dels vidres del balcó, una era com ara aquesta que en aquests moments jo estic veient, tan bonica, bonica, bonica...


La Pujada

Mirant des del cap de l’escala veig la grossa casa de pagès propietària de l’era; cases i terrats, els arbres del canal (té!, ara són ben alts); més cases llunyanes, algunes de pagès, i a l’últim muntanyes.

L’entrada a la casa de pagès es fa per aquest cantó. És com una carretera, ampla, i té un lleuger pendent. Això és la Pujada, el tros de terra on he passat més estones jugant. Ara –conseqüència del transcurs del temps– hi ha un barri i una reixa tot al llarg de la carretera; abans, en canvi, teníem aquella paret que jo, tot i essent un nano, saltava com si res.

Tots absolutament tots els jocs que es puguin practicar, els hi havíem practicat, a la Pujada. Era el nostre estadi, en una paraula. Per a què nombrar-los? Fóra un no acabar mai. Dels que més perdurable record m’ha quedat, un és el joc de les baldufes, a l’hivern, amb un fred que pelava.

Però, vaja. Vaig a fer-ne una quasi sola menció, estil el pròleg-dedicatòria del meu “Record de la X Romeria del Prat de Llobregat a Montserrat (1942)”9. Ací, em penso que ningú no s’enfadarà.

Futbol: Futbol a la Pujada, que és com dir billar a una teulada d’un metre quadrat.

9. La crònica d’aquesta romeria la va escriure dos mesos abans que el Viatge pel terrat, del 6 al 8 de juny de 1942. També n’havia escrit de les romeries de 1940 i 1941.


18. Batent mongetes a l’era de la Pujada.

19. La Pujada.


Bales: Quan vaig començar a jugar-hi en tenia un pot curull, herència del meu germà. Però aviat xulit10.

Cartrons11: Els col·leccionava però no hi jugava.Samfaina12: Sabeu què és? M’agrada molt.Clotet13: Sabeu què és? Ah, doncs, és molt llarg d’explicar

i això no és cap “Manual del perfecto jugador”.Baldufes: El nom em sona a Baldiri. I Baldiri és nom

d’hivern.Cuit14: massa vulgar.Plantat15: “Otro tanto”.Fusta i mico: Això ja és una altra cosa.Mèlit16: Tampoc sabeu què és? Deseu-vos. Però abans

sapigueu que per jugar bé a mèlit s’ha de ser atleta. Eh?Cavall fort17: Fava! Aquest és un joc de després de sopar.Fusta i ferro: Perquè no m’agafessin me n’anava cap a casa.A més a més, una munió d’altres jocs el nom dels quals ara

no recordo, algun d’ells ben enginyós. I també esmento el joc de les formigues, particular meu,

car jo sol el practicava. Consisteix... en passar-se estones i estones bo i contemplant el tràfec d’aquestes bestioletes.

I, per acabar, tot sovint també fèiem incursions a uns dels

10. Deu voler dir que el pot es va buidar. 11. Els cartrons s’obtenien retallant les dues tapes de les capses de llumins, que acostumaven a anar il·lustrades. Agraïm els comentaris sobre els jocs a en Jordi Moners Sinyol i a en Joaquim Balletbó Vila. Sota el mateix nom es poden trobar variants dels jocs. 12. Joc en què es llençava una pilota amb força contra un altre jugador.13. Podria tractar-se del joc de bales en què s’havien d’introduir en clots fets al ca-rrer.14. Cuit a córrer o cuit a amagar. Comptar fins a deu i perseguir-se o buscar-se.15. Qui parava ho feia de cara a la paret. “Un, dos ,tres, carabat!”. La resta de jugadors havien d’anar avançant cap a qui comptava sense que es notés que es movien. 16. Amb un pal més llarg es feia saltar un pal petit afuat de les dues puntes i després es picava quant més lluny, millor.17. És el joc clàssic de saltar un grup de jugadors sobre un altre, que s’havia format com un cavall de moltes potes amb un extrem a la paret. “Cavall fort, aguanta’t fort, si no pots més, digues fava de burot!”.


porxos de la casa de pagès, convertit en dipòsit de sifons i gracioses (m’agrada més que no pas gasoses). No fèiem res de mal amb les ampolles, que consti. Es tracta d’un porxo vell, fosc, llòbrec i humit que ens atreia irresistiblement. Més d’un cop l’amo ens hi havia atrapat... i, amb tot, encara hi tornaria.

Em sento bèl·lic. Més val que pleguem, perquè encara passaria alguna cosa; i, què dirien?


Posta de sol

És per aquest cantó per on es pon el sol. I com que aquest viatge solament el fem a les tardes, vet ací que cada dia he pogut contemplar el seu amagament, esperant el moment oportú per a parlar-ne. I si no m’erro, el moment oportú ja ha arribat.

Lleugerament per damunt els plàtans del canal es veuen els cims de les muntanyes. A aquesta hora de tarda en què el sol, baixant, s’hi va acostant lentament, tot és una massa blavosa, tal vegada millor de color de cendra, i no es distingeixen arbres, ni cases, ni res. Sols la línia ondulant dels cims. Sols la diferència entre el blau cendra de les muntanyes i el blau, esgrogueït pel sol, del cel. Avui, ni un núvol, ni una boira. El cel és serè, alegrament llis.

I el sol va baixant...Ah, però no ho vèiem; ens ho tapava aquell arbre. Allà,

al bell cim d’una de les muntanyes més aixecades, veiem la silueta d’un edifici. Un castell, pensaria el que no sapigués de què es tracta. Però nosaltres sí que ho sabem: és l’ermita de Sant Ramon. Es retalla clarament sobre el fons, un fons de Glòria d’estampa policromada o de decorat de teatre. Sinó que no hi ha dibuixants ni artistes decoradors, per bons que siguin, capaços de fer-ho tal com jo ara ho veig.

La seva vista em fa pensar que d’ací a uns dies hi aniré, si Déu vol, com cada any, perquè és la seva festa. Heus ací que


si el viatge ens ho permetés podríem aturar-nos en aquesta ermita a contemplar el típic Aplec. Però ni, d’una part, el viatge ho consent (perquè una cosa és el terrat del Prat, i una altra l’ermita de Sant Boi) ni, de l’altra, el sol ho vol, perquè va baixant, baixant, el seu groc es va tornant fort, rogenc...

No em vull esperar a que s’hagi amagat del tot. L’aire és massa trist. Ja ho sabem, que són poètics els capvespres. Adéu, dia. Adéu, part de Ponent.

20. Vista de Sant Ramon.


Part d’amunt

Cels

Quina és la part d’amunt d’un terrat? Si aquest no és cobert, cosa que no acostuma a succeir, és, indubtablement, el cel.

El cel de sobre el nostre terrat és igual a la resta, perquè no n’és més que una ínfima part. Però el cel vist des del terrat estant té els seus caires particulars i fesomia pròpia. Durant el dia i la nit hi ha diverses classes de cel. Heus-ne ací algunes:

Cel de Matí

Encara! No pica molt el sol avui. De totes maneres me n’haig d’anar, perquè fa calor.

El cel? Si fa o no fa, com el de cada dia.

Cel de tarda

És blau, és clar. Tant “blau” com “atzur” són paraules ben boniques, no fa? “El cel és blau”. Ui, que gastat! Ai, que bonic!

Avui –com ahir; com demà possiblement –és tot, tot blau, sense cap núvol de cotó fluix, sense cap boirina. Si no fes la mica de vent que fa, ens asfixiaríem mirant aquest cel,


“...eixa blavor cruel a les pregàries sorda, com el metall brunyida”, com diu

el poeta17.Però és alegre. Estimem-lo doncs.

Cel de cap al tard

Cel de quan ja no hi ha sol però encara és de dia.Cel de molts colors, d’Arc de Sant Martí.L’Arc de Sant Martí, i trist.Cel d’orenetes, de falciots cridaners i xisclaires.Cel de remors.Cel de capvespre.Un dels millors cels que pot haver-hi.

Cel de quan ha plogut

Després de la pluja, el cel –quan no surt el sol– encara sembla humit. La temperatura és excel·lent (som a l’agost), i aquest ventet que fa, retorna.

Però no és pròpiament el cel el més bonic després d’una pluja, sinó l’atmosfera: límpida, transparent, cristal·lina, és un delicat vidre fresc que es fondrà al sortir el sol.

Les atzavares ressalten sobre aquest cel. Per tant, és un cel d’atzavara.

Cel de nit

Grills, grills, grills...Ric!, ric!, ric!...La fosca blavor del cel sembla entelada, a clapes, pel rogallós crit continuat d’aquests animalons. Fins les estrelles, avui, no parpellegen tant, no

17. Fragment del poema “Resfa” de Joan Alcover i Maspons (Mallorca, 1854–1926).


lluen tant, no punxen tant. Tot és suau si exceptuem el ric! agut dels grills.

Veig el Tibidabo il·luminat. Algunes eixides també ho són. Ací i allà, així mateix, llumets. La resta, tot fosc, blau fosc, quasi negre.

Em sento enlairat. Potser massa amunt. Per què, què sóc jo? Què som tots?

21. Tibidabo il·luminat (vista moderna).


22. Arbres del Canal.


Part d’avall

El magatzem

A sota d’aquest terrat, què hi ha? El magatzem de casa. Primer, un cel ras (paradís de les rates), i més avall el magatzem. En els seus temps era ple de sacs de tota classe: fertilitzants per a la terra, garrofes, farinasses, grans, despulles...El lloc ideal per jugar a amagat i a pillets i guàrdies. Aquelles muntanyes naturals! Quantes tardes hi he passat, sol o bé acompanyat! I com hi he disfrutat (la prosa rimada és ben dolenta; però té l’avantatge que m’ha sortit espontània). Com s’enfadava mon germà quan li desfèiem les estibes de sacs! Ah!, ben cert és que també aquest magatzem sol es mereix tot un poemàs, quelcom més, i més bo, que aqueixa migradesa meva.

Dediquem així mateix un passatger record a les carretilles; passatger però carinyós. Sempre m’ha agradat el conduir. Si mai arribo a tenir unes pessetes, per gastar, a la butxaca, i unes hores lliures, les emplearé aprenent a conduir. Per això no és estrany que agafés tanta afició a aquella combinació de dues carretilles, amb les quals es feia un sol vehicle. I faig notar que viatjar per entre el laberint d’estibes era tasca pròpia d’un as del volant. No ha d’estranyar, doncs, si rebentava de quan en quan algun sac. Al meu germà sí que l’hi estranyava; però el meu germà és un xicot molt especial, gràcies a Déu.

I prou. Que el terme d’aquest viatge el tinc senyalat per avui, i d’avui no passo.


Part addicional

Els meus companys de viatge

Com? Una altra part? Així són set!Sí, són set. Posats a contar, no ve d’una.Es tracta, més que de res, del gos i del gat. Durant els sis

dies que he estat en fer el present viatge, ni un sol dia han mancat a fer-me companyia. Heu-los ací:

Heus ací el gos. Té una mica més de dos anys, és blanc i ros, i és diu Sar. La seva corpulència, la seva veuassa i el seu aspecte de pocs amics no impedeixen que, en el fons, sigui una vertadera criatura tal com correspon a la seva edat. Una criatura ben juganera; massa i tot. Però és tan simpàtic! És tan...Bé, ara em mossega l’espardenya. Au, ves-te’n! Sí, sí! Encara s’ho agafa amb més fúria. Ja deia jo que era massa jugandall! Ara, per càstig, no parlarem més d’ell.

Heus ací la gata; perquè és una gata i no un gat. És petitona, blanca i tigrada, i fa uns mèus! Fillets, quins mèus! Quins miols més dolços, arravatadors i irresistibles! Em figuro que aquesta gata deu ésser, entre els seus, una vampiressa dreta i feta. En aquests moments no està per pretensions i no es renta (cosa rara). Ben estirada vora la paret (adéu, paret!), la fa petar una estoneta. Quan menys m’ho esperi...paf!, em

23. Avió sobrevolant la platja.


saltarà als genolls i em farà fer un gargot. Mixeta, mixeta...!I el viatge toca a la seva fi. Ja veig el terme.Sempre he sostingut que els finals són coses engorroses

i no em faig enrere. Lector estimat: Hauria pogut parlar de moltes més coses, però he tingut por de cansar-te. Un viatge molt llarg deixa a un hom aixafat, encara que es faci en primera. I has de tenir en compte que nosaltres l’hem fet en tercera, i encara gràcies.

Prat, 5-12/8/42

Jaume Codina i Vilà (Nocadi)

24. Alumnes del “Liceo Pratense” del curs 1952-1953. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Ana Pi, Casanovas, Forns, Rosa Bartolomé, J. Aguelo, Codina, Estorac, Ro-vira, Ignasi Colominas, Carme Padrosa, Roig, Dolors Madrid, mossèn Galceran, Jaume Codina i Vilà, Moisès Llopart Aguilera, Cabrerizo, Vilà, J. Claveguera, Isa-bel Madrid, Ara, P. Colominas, Martínez, Amposta, Parera, Farrés, E. Claveguera, Secanell i Ayats.


EPÍLEG

Escriure cercant el camí d’una passió: la història

Sabut és que l’escriptura és un costum solitari i potser sovint oblidem que darrere les persones públiques tal vegada s‘hi amagui una ànima sensible...

Tal és el cas del nen que aprèn a llegir tot sol per culpa –o gràcies– a una maleïda pedra cantelluda que hi ha a la vora de l’eucaliptus del col·legi dels pàrvuls i que li esberla el ge-noll. De resultes d’aquest accident i de la infecció posterior, el petit Jaume s’ha de quedar al llit una temporadeta: just per iniciar-se en els secrets de la lectura.

Aquest incident restarà amb ell al llarg de la seva vida sota la forma d’una gran cicatriu, que farà les delícies dels més petits de la família anys a venir, i en l’empremta que li deixaran les lletres dins seu per sempre més.

Quan creix una mica, posem al voltant dels 12 anys, es dedi-ca a organitzar vetllades de teatre al magatzem de casa seva. Un magatzem de gra amb uns sacs gegantins per a l’alçada d’un nen, darrere dels quals un pot trobar sovint el millor dels amagatalls. De dites vetllades no se n’ha sabut gairebé res, però el que sí ha restat en la memòria familiar és el preu que el petit empresari fa pagar al seu públic: un cromo de les capi-tals d’Europa dels que surten en una marca de xocolata.


De tota manera, el seu esperit emprenedor-negociant no va anar gaire més enllà.

Aquest nen, que amb els anys arribarà a convertir-se en un home alt i de posat seriós, s’està tornant un maldecap per als seus pares, en el sentit que s’escapa una i altra vegada de casa. Com que hi ha un negoci per atendre amb botiga inclosa i no el poden lligar gaire curt, decideixen dur-lo a un internat a Barcelona.

Mai no s’hi adapta. El seu esperit lliure ho viu com una presó. I és per això que un dia que va d’excursió a Mon-tjuïc amb l’escola, veu un referent que, dins del seu petit cap, el du directe al món càlid de la llar paterna: la plaça d’Espanya! I, sense encomanar-se a ningú, emprèn el retorn a casa. Els seus pares no van tenir cor de fer-lo tornar.

Somiatruites: així és com es defineix ell mateix a mida que es va fent gran entre l’eixida, el terrat i els llibres... El te-rrat des del qual veu el mar d’acàcies d’un poble, d’un delta que tant estimarà al llarg de tota la seva vida. El terrat des del qual somia a marxar a Amèrica o, en tot cas, a la cerca de qualsevol aventura.

De mica en mica, per això, es va perfilant l’adult que serà i, encara que l’ ànima de líric secret segueixi bategant dins seu, la ment inquieta va ideant clubs com ara el Quatre: club d’excursió, escacs i ping-pong. O com ara un club de futbol de nom La Jaca rendida, del qual ell n’és porter, i amb el qual arriba a encaixar, segons les males llengües, 11 gols en un sol partit...

Mentrestant, en Jaume va escrivint, descrivint; potser cercant ja el camí que el durà a la seva veritable passió: la història.

Marta Codina i Roig

Febrer de 2012


CRÈDIT FOTOGRÀFIC

1. Fons Jaume Codina Vilà. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.2. Arxiu familiar Maria Àngels Codina.3. Arxiu familiar Jaume Codina.4. Arxiu familiar Jaume Codina.5. Arxiu familiar Maria Àngels Codina.6. Arxiu familiar Jaume Codina.7. Arxiu Gerard G. Mor.8. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.9. Arxiu Puigmalet.10. Arxiu Josep Maria Vilà.11. Fons Jaume Codina Vilà. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.12. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.13. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.14. Arxiu Gerard G. Mor.15. Arxiu Gerard G. Mor.16. Arxiu familiar Maria Àngels Codina. 17. Fons Josep Monés i Amat. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.18. Arxiu Gerard G. Mor.19. Arxiu Gerard G. Mor.20. Arxiu Puigmalet.21. Arxiu Gerard G. Mor.22. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.23. Fons Josep Monés i Amat. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.24. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.


Tallers Gràfics de Rúbrica EditorialMarç de 2012


“Somiatruites: així és com es defineix ell mateix a mida que es va fent gran entre l’eixida, el terrat i els llibres... El terrat des

del qual veu el mar d’acàcies d’un poble, d’un delta que tant estimarà al llarg de tota la seva

vida. El terrat des del qual somia a marxar a Amèrica o, en tot cas, a la cerca de qualsevol aventura.”

(de l’epíleg, de Marta Codina)

ISBN 978-84-96986-33-6

9 788496 986336

Viatge pel terrat

Documents

Transcript of Viatge pel terrat