Vestigis del passat E - El Pou Digital : Revista manresana ... · dos mesos i l’escola, ni...

Abril 2008 EL PPOU DDE LLA GGALLINA 3

n el món dels ordinadors i les agendes personals, els mòbils d’úsparticular i les targetes amb contrasenyes intransferibles sobta veurecom en la vida quotidiana d’altres temps la importància del col·lec-tiu era cabdal i lluïen aspectes en vies d’extinció com el veïnatge iel bon treball en equip. Un esperit que, avui dia, intenten recuperar

a tota costa algunes escoles de negocis substituint l’antic cop de mà desinte-ressat per la sinergia positiva del treball conjunt. Tot plegat davant d’unasocietat cada cop més individualista on costa més gestionar els egos que elsrecursos i on tothom intenta defensar el seu raconet del planeta a capa i espa-sa. Ben mirat, potser l’abundància i l’excés de comoditats ens han fet tornardesconfiats, recelosos, selectius i llepafils. I la majoria de nosaltres té la paretde casa plena de títols i cursets que no garanteixen que sapiguem instal·lar unendoll, collar una aixeta que balla o tallar un tauler de fusta que serveixi debase per a un prestatge. I ens queixem quan l’electricista, el lampista o el fus-ter ens cobren a preu d’or les hores de treball perquè tenen més feina de la quevoldrien.

Entre els personatges que presentem en el tema d’aquest més hi ha veritablesartistes. Persones destres capaces de crear amb les seves mans. Tenen un oficiadquirit a base de la repetició i l’experiència del treball manual diari i podenreparar objectes. Perquè abans les coses es reparaven i no es substituïen direc-tament com es fa ara, perquè surt més barat comprar una màquina nova i con-tinuar engranant el sistema capitalista. Abans els estris del dia a dia no estavenpensats per ser perennes i, amb molt poca mecanització i sense expansió tec-nològica, molts oficis tenien sentit. Això explica que processos productius comel de la cistelleria que antany havien estat vitals com a complement de la page-sia i la indústria a casa nostra, avui són disciplines d’exhibició en els mercatsi fires folklòriques, on l’artesania esdevé en la seva globalitat una veritablepeça de museu.

Entre els entrevistats i entrevistades també hi ha veritables enginyers socialsi llicenciats en saviesa popular. Éssers amb la capacitat de generar empatia iconfiança a tots aquells que els envolten. Persones que es tornen entranyablesa poca estona de conèixer-les. Són d’un altre temps i com els artesans segura-ment són els últims representants d’unes activitats que desapareixeran el diaque ells i elles, per un motiu o altre, desapareguin de la circulació. El declivide molts dels oficis que fa relativament pocs anys es consideraven indispensa-bles ha estat molt ràpid. La tecnologia ha generat tanta comoditat com atur enalguns sectors econòmics. I és que, a ulls de les noves generacions, el pastor,la portera, l’afinador de pianos, el cisteller o l’herbolària són només vestigisdel passat. �

E

EDITORIAL

Vestigis del passat

iRedacció, aadministració, publicitat ii ssubscripcions:Associació cculturalEl PPou dde lla ggallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, CarlesClaret, Ramon Fontdevila, Josep R.Mora, Joaquim Noguero, Joan Segon iTeresa Torra

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre dde ll’AssociacióCatalana dde lla PPremsa CComarcalPremi TTasis TTorrent 11991

CoordinadorJordi Sardans

Cap dde rredaccióCarles Claret

RedaccióSílvia Berengueras, Meritxell Casas,Jordi Estrada, Laura Fíguls, XaviLópez, Josep M. Oliva, Joan Orriols,Joan Piqué.

DissenyDomènec ÒrritMaquetacióJoan PiquéPortadaFrancesc Rubí (A la fotografia, Conxita Ameladavant de la seva porteria)FotografiaJordi Alavedra, Francesc RubíWebmasterJoan Orriols

Col·laboradors: Jordi Badia, Isaac Bosch, Lluís Calderer, Llorenç Capdevila, Anna Crespo,Manel Fontdevila, Xavier Giol, Dani Hernández, Daniel Martínez, Anna Navarro, Enric Oller, Conxita Parcerisas, Marcel Pérez,Maria Picassó, Jaume Pons, Ignasi Torras, Joan Vilamala.

Expansió ppublicitària:Publicitat Clarena. C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió: INOM, SA. Era de l’Huguet,7. Tel. 93 878 41 20Distribució: Llibreria Sobrerroca, SA.Tel. 93 873 44 58Dipòsit LLegal: B-13.528-1987

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen,necessàriament, l’opinió d’El PPou dde lla ggallina

4 EL PPOU DDE LLA GGALLINA Abril 2008

el SSumariDe mes a mes 6Biografies anònimesConxita Parcerisas 9Els narcisos han floritJordi Badia 10 TEMA DEL MES:El ccanvi ssocial eelimina ooficispresents ffa ppoques ddècadesCarles ClaretSílvia Berengueras 12A propòsitJosep M. Oliva 20Cròniques de LlunyMaria Roser Valentí, FrankfurtJúlia Fàbrega, Singapur 21Moure el mónCarme BadiaMeritxell Casas 22

Pou JoveEl racó insòlitLa font del SorollJaume Puig/Francesc Rubí 23Entrevista a Pepita Subirana i BadiaJordi Sardans 24Imatges de la dictaduraIgnasi Torras 29Tastets de motorCitroën C-3 Stop&StartEnric Oller i Carbó 31Fila CulturalFlors per a la RodoredaLaura Corrales 32Arts Llorenç CapdevilaDavid Torras 34Manresa, quadern obertEnric Casas 35L’ull de la càmeraLluís Calderer 36

el CCul ddel PPou 37

notícies del pouNúmero 231 - Abril 2008

Debat sobre la recerca des deManresa, al Casino

El dimecres 5 de març, es va fer unanova taula rodona, dins del cicle Temesdel Pou, a la Sala d’Actes del CentreCultural del Casino, sobre: Fer recercades de Manresa. L’acte va comptar ambla intervenció de: Toni Dorado, enginyerquímic i investigador de l’EPSEM;Xavier Gamisans, coordinador del pro-grama de doctorat de l’EPSEM; JordiMartí, director comercial del CTMCentre Tecnològic, i Marta Vilanova, res-ponsable de la unitat de Recerca de laFUB. Els ponents van explicar les difi-cultats amb què s’han enfrontar i lesparadoxes del fet que per una banda hi haproblemes pressupostaris, però per l’altrafalten candidats a exercir en l’àmbit de lainvestigació a la ciutat.

Ja es poden votar elscandidats als tretzensOleguer Bisbal

Amb la publicació d’aquest número, ElPou de la gallina encara el seu vint-i-unèaniversari, efemèride que aprofitarem perestrenar el bloc del Pou Jove a la xarxa(www.poujove.cat), el dia 23 d’abril,diada de Sant Jordi, en què com semprela revista serà al passeig de Pere III, percomplir amb la cita anual amb els lectorsi subscriptors. A la parada del Pou s’hipodran adquirir les cobertes de l’any2007 i també s’hi podran dipositar lesbutlletes per triar els guanyadors delspremis Oleguer Bisbal de l’any, que eslliuraran el dimecres 7 de maig al Casino,on convidem tots els nostres lectors perbrindar pel futur de la revista.

Òmnium del Bagesrenova la junta

10 de març. L’assemblea de la delega-ció del Bages d’Òmnium Cultural escullnova junta directiva, que encapçala elnostre company Jaume Puig (president),acompanyat de Llorenç Capdevila (vice-president), Marta Torra (secretària),Teresa Masats (tresorera) i els vocals:Roser Andreu, Josefina Bonvehí, MariaCamp, Lluís Cerarols, Rosa Clarena,Delfina Corzan –anterior presidenta–Jordi Estrada, Pere Puig, Josep Torra,Joan Vilamala i Josep M. Vila.

‘Entre pocs i massa’arriba a les 100 funcions aBarcelona

El dia 5 de març, la producció manresa-na Entre pocs i massa, obra d’AgustíFranch, coproductor del muntatge junta-ment amb Carles Claret, cap de redacciód’aquesta revista, va arribar a les 100funcions al teatre Capitol de Barcelona.La celebració va tenir força ressò medià-tic i es va convidar tots els assistents acopa de cava i pastís.

Llorenç Capdevilapublica novel·la

L’escriptor Llorenç Capdevila,col·laborador habitual de les pàgines decultura de la revista, acaba de veurepublicada la novel·la sobre Els diarisde Pascal, la nova sèrie que TV3 haestrenat recentment i que està concebu-da com una barreja de documental ificció. �

Toni Dorado, Xavier Gamisans, Marta Vilanova i Jordi Martí, durant la taula rodona

Drets delspares A l’escola pública Riu d’Or, deSantpedor, els nens i les nenes estanobligats a dutxar-se després de l’edu-cació física. Sense respectar l’opiniódels pares i els nens i nenes. Ho fanbarrejats fins a tercer, i amb l’únic ajutdel mateix mestre de gimnàstica. Aquart ja els separen per sexes. Això haprovocat que uns quants pares enshaguem queixat. L’escola no pot,sense informació prèvia, donar persuposat que ens ha d’agradar aquestsistema.

Particularment, em nego que, a lameva filla de 6 anys, l’escola l’adoc-trini perquè no tingui vergonya demostrar-se nua. A casa li ensenyemque hi ha parts del cos que són priva-des. Intromissió il·legítima. No res-pecten la intimitat familiar, ni la dig-nitat dels nens i nenes que passen ver-gonya. Tothom tenim unes convic-cions i principis ètics que l’escola hade respectar per llei. Van començar unprocediment desagradable per cohibir,intimidar i dividir per vèncer a lesmares.

Escola democràtica i participativa?Aquesta no ho és. Dirigisme, imposi-ció i dictadura. Han passat gaire bédos mesos i l’escola, ni l’AMPA noens informen de si s’està fent algunavaloració. Hi han 5 nenes que ja no esdutxen. Els baixaran la nota? Ja infor-maré.

Pilar Sánchez López

Per un espaiXirinacs

El 17 de desembre de 2007 laCandidatura d’Unitat Popular (CUP)presentava al ple de l’Ajuntament deManresa una moció per reconèixer lafigura de Lluís Maria Xirinacs, ambuna declaració institucional i l’adjudi-cació del seu nom a un espai de la ciu-tat. La proposta va ser rebutjada ambels vots en contra de PSC, ICV i PxCi l’abstenció de CiU.

Un dels arguments que es van expo-sar per votar en contra de l’adjudica-ció del nom d’una via manresana vaser que la proposta havia de venir pre-sentada per petició popular, com si elsrepresentants dels partits polítics a lainstitució no fóssim representatiusd’aquesta voluntat popular.

Amb vistes a tornar a presentar lamoció amb un suport més ampli de lasocietat civil catalana i per tal de fer-ho amb el consens que sens dubte esmereixeria Lluís Maria Xirinacs, laCandidatura d’Unitat Popular (CUP)anuncia que durant els proper diesencetarà converses amb els grupsmunicipals representats al’Ajuntament de Manresa per situar elnostre municipi en el mapa de norma-litat democràtica.

La figura de Lluís Maria Xirinacs haestat reconeguda en 17 municipiscatalans entre els quals es trobenIgualada i Vic, i també Sant Joan deVilatorrada, on la moció va ser apro-vada per unanimitat de tots els grups.La CUP creu que després del primerimpàs de dubtes és hora que tots ensconscienciem de la importància cab-dal i l’enteresa de Lluís MariaXirinacs per presidir un espai de lanostra ciutat.

Joan Fernández (CUP Manresa)


cartes al pou i

Feu-nos arribar les vostres cartes, d’una llargada màxima de30ratlles, amb el vostre nom, adreça i DNI, a l’apartat de correus

1 de Manresa o a l’adreça electrònica [email protected]

EL DIT A L’ULLJORDI SARDANS

[email protected]

Caminadespopulars

és de 300 persones van parti-cipar el passat 30 de març a

la primera caminada popular perl’Alta Anoia, per tal de commemorarles batalles dels Prats de Rei, a finalsdel 1711. Estàvem en plena Guerrade Successió i la població tenia l’ho-nor de no haver pogut ser ocupadaper les tropes borbòniques, malgratel setge constant que va patir, comreflecteixen encara avui algunesinformacions situades en una partdels murs que queden d’una vilaaleshores totalment emmurallada.Entre les visites més destacades hiha la Torre de la Manresana, prop dela qual, a la masia de Cal Roca, s’a-llotjava el comte d’Starhemberg,mariscal dels austriacistes.

Dic això perquè a les caminadespopulars recuperades seriosament ales nostres contrades, aquestes duesdarreres dècades, amb participacióde persones de totes les edats, s’hiafegeix ara l’element històric,important per recordar el passat delnostre país i entendre millor el pre-sent. Val la pena impulsar aquesttipus d’activitats i sobretot fomen-tar-ne la participació de la poblacióinteressada en el coneixement globaldel seu entorn. També dic això,coneixedor de la formació dins delCentre d’Estudis del Bages d’ungrup de treball que prepara els actescommemoratius de la Crema delPaper Segellat a Manresa, dins delmarc de la Guerra del Francès.Espero que facin una bona feina isobretot que deixin l’erudició debanda, tot fent, això sí, un treballrigorós però alhora interessant per almajor nombre possible de personesinteressades en la Història. No calque ens vulguin tornar a justificar lamal anomenada Guerra de laIndependència i potser sí fer-nosveure que durant els primers anysd’aquella guerra, Catalunya va asso-lir unes grans quotes d’autonomiasota la direcció de França. Potsertambé seria un bon moment percomençar-nos a qüestionar mites,com el del Timbaler del Bruc. Quieren els liberals, qui els tradiciona-listes i què defensaven. Hi ha molt adir, però sobretot a explicar-ho i calsaber-ho fer bé.

M

La Transèquia tornaa aplegar multituds

2 de març. Més de 6.500 participantsfan la tradicional caminada per la Sèquia,en una 24a edició marcada pel bon tempsi la reivindicació dels membres de la pla-taforma Prou Sal!, que expressen el seumalestar pels residus salins que s’abo-quen al Cogulló i al runam del Fusteret.

Carme Martinez repel Maria Casajuana

7 de març. El restaurant de l’Ateneu deles Piques acull l’acte de lliurament delsetè premi Maria Casajuana a CarmeMartínez Oviedo, vinculada als movi-ments feministes i de barris, des de l’AVde Valldaura.

Nadeu relleva Sán-chez al CE Manresa

7 de març. Estanislau Nadeu és elegitpresident del Centre d’Esports Manresa,en substitució de Manel Sánchez. Lanova junta, que integra gent nova, té coma objectiu mantenir l’equip a TerceraDivisió i treure’l de la situació delicadaen què es troba.

S’enceta l’AnyRodoreda

8 de març. En el marc del DiaInternacional de la Dona, una cinquante-na de persones, entre ells alumnes delscursos per a no catalanoparlants, l’alcal-

de Camprubí, el regidor Perramon i altrespolítics municipals, participen en la lec-tura pública a pati del Casino dels capí-tols de La plaça del Diamant, en l’anydel centenari del seu naixement.

El Kursaal homenatjaMiquel Núñez deArenas

8 de març. El Kursaal és l’escenari del’homenatge de diverses entitats musicalsal cantaire Miquel Núñez de Arenas–mort en accident de trànsit el desembrede 2006–, amb l’actuació del Cor deCambra del Palau de la Música Catalana,dirigit per Jordi Casas, amb l’acompan-yament al piano de Jordi Armengol.

Victòria socialista idavallada d’ERC

9 de març. Coincidint amb la victòriadel PSOE i la pujada del PSC, els socia-listes guanyen les eleccions generals aManresa, amb 14.789 vots (1.100 mésque al 2004), mentre que CiU en perd857 i es queda amb 10.118. Destaca lapèrdua de cinc mil vots d’ERC, quen’obté 3.760. ICV, que en perd 185 i esqueda amb 1.725 vots i el PP recupera latercera posició, amb 4.414 vots. Ciuta-dans només en treu 139 i Els Verds, 126.

Primera pedra delnou Sant Joan de Déu

14 de març. La consellera de Salut,Marina Geli, col·loca la primera pedradel nou hospital de Sant Joan de Déu, en

l’arrencada de la primera fase de l’am-pliació del complex, que és l’excavaciódel terreny per a l’aparcament.Prèviament, la consellera descobreix laplaca inaugural del nou CAP de laSagrada Família, que ja havia entrat enservei dos mesos abans.

La FAV engega una campanya reivindicativa

15 de març. Una concentració d’uns150 manifestants a la barriada Mion és elprimer dels actes reivindicatius de lacampanya de la Federació de Veïns deManresa, per protestar contra l’augmentdels impostos i el deteriorament dels ser-veis.

Dolors Viladrichestrena disc

15 de març. Amb una ballada de sarda-nes a la Plana de l’Om i el concert de pre-sentació al teatre Conservatori, a càrrecde la prestigiosa cobla Montgrins, s’es-trena Il·lusions, el primer disc de sarda-nes de la compositora manresana DolorsViladrich.

La Divina Pastorapresenta la darrerasarsuela

16 de març. El Kursaal acull la posadaen escena de Gigantes y cabezudos, l’úl-tima sarsuela que porta als escenarisl’Associació Cultural i Recreativa Divina

de mes a mes

La processó incorpora laMoixiganga

21 de març. Amb l’assistència delbisbe de Vic, Romà Casanova, una dot-zena de passos i 450 penitents desfilenpel centre de la ciutat, encapçalats pelsArmats, que assumeixen l’organitzacióde l’acte. La presentació del ball de laMoixiganga de Sitges, de l’EsbartCultural de Dansaires Manresans ésuna de les novetats de la processó, ques’allarga excessivament a causa delcanvi d’itinerari. Foto: J. Alavedra


i


Una dde ffreda...

És vergonyós que s’aboquinresidus com a mínim durant dosanys més a la zona de l’encreua-ment del Cogulló. Fa pena veurecom el jaciment íber ha de con-viure amb tones de residus, en unmarc geogràfic excepcional,malauradament per partida doble.És lamentable que el negoci de lapotassa s’hagi revaloritzat elsdarrers temps i les vendes aug-mentin d’una forma extraordinà-ria, perquè aquest fet comportaque la multinacional torni a tenirla paella pel mànec. Iberpotash nitan sols accepta la seva responsa-bilitat en la contaminació del riuLlobregat ni dels aqüífers deSallent, dos fets ben evidents. Encanvi, el que sí cal posar en dubtesón les declaracions d’alguns res-ponsables de l’empresa, en elsentit de comprometre’s a ferinversions en l’àmbit de la millo-ra mediambiental. Ja gairebé nose’ls creu ningú!

...i uuna dde ccalenta

Ens manifestem clarament afavor de la retirada definitiva itotal de símbols franquistes i, pertant, feixistes, a Manresa, desprésde 33 anys de la desaparició d’undels més sagnants dictadors de lahistòria de l’estat espanyol.Compartim l’exigència del’Assemblea de Joves deManresa, expressada en el saló deplens de l’Ajuntament en aquestsentit i lamentem l’actuació delspartits polítics durant laTransició, sobretot en aquesttema, ja que és vergonyós queencara quedin carrers dedicats apersonatges de l’antic règim, l’à-liga franquista a la caserna de laGuàrdia Civil o infinitat de pla-ques amb el jou i les fletxes. Enscalen polítics capacitats, amb lesidees clares, i no més ignorantsde la pròpia història.

Pastora, que en passa el relleu a lagerència del teatre de cara a possiblesnoves escenificacions d’aquest gènere.

Mor Joan Carné20 de març. L’expresident de l’AV

Vic-Remei, Joan Carné i Prat, vinculatals ambients esportius de la ciutat iespecialment al moviment veïnal, morals 54 anys a causa d’una llarga malal-tia.

El grup Sánchez fa suspensió depagaments

20 de març. La immobiliària manre-sana Grup Sánchez presenta suspensióde pagaments als jutjats de Barcelona,amb un volum de deutes de 97 milionsd’euros, a causa de la forta crisi que viuel sector.

Jaume Masanatambé se’n va aCaixa Catalunya

26 de març. El fins ara director gene-ral adjunt de Caixa Manresa, JaumeMasana, és nomenat per al mateixcàrrec a Caixa Catalunya, on formaràequip amb el també manresà AdolfTodó, que havia assumit la direcciógeneral de la segona caixa catalana aprimers de mes.

Les Escodines home-natja Ramon Estrada

29 de març. En un emotiu acte alCasal de les Escodines, el barri home-natja Ramon Estrada, ànima de labiblioteca veïnal Jaume Perramon, ambl’assistència de familiars i amics, i par-laments de l’historiador FrancescComas i de la directora del Pol deCultura, Carme Carrió.

Ángel Corella mostra el seu art

29 de març. Amb el teatre Kursaal plea vessar, comenta el Toc de Dansa d’a-questa temporada amb l’actuació delBallet d’Ángel Corella, el prestigiós pri-mer ballarí de l’American BalletTheatre de Nova York; amb una prime-ra part dedicada al compositor PhilipGlass, Celaje, i una segona part ambuna suite d’El corsari, sota el patrocinide Rolex i Tous.

Fernández Poderosoplega

30 de març. En l’assemblea de l’AVde Valldaura, Pablo FernándezPoderoso, deixa el càrrec de presidentde l’entitat que exercia des de fa 18 anysi en passa el relleu provisionalment alvicepresident, Sebastià Rosell, en espe-ra d’una assemblea extraordinària quees farà a la tardor. �

Ampans inaugura el Cafè del Canonge 27 de març. Amb l’assistència de l’alcalde Josep Camprubí, Ampans

inaugura El Cafè del Canonge, un nou bar-restaurant que també és CentreOcupacional i que inclou una part oberta al públic, amb personal contractati quatre persones amb discapacitat intel·lectual en tasques auxiliars, i unasala adjacent on una vintena d’usuaris de l’entitat podran fer les seves acti-vitats habituals.

El PPou dde lla ggallina celebra eel sseu 221è aaniversari! El ddimecres 223 dd'abril, ddiada dde Sant JJordi, lla rrevista ttornarà a sser aal PPasseig

El PPou jjove eestrena bblocA ppartir ddel ddia 223, eentra aal nou bbloc ddel PPou JJove(www.poujove.cat)

Ja ppodeu vvotar pper aals ttretzenspremis OOleguer BBisbal

A lla pparada ddel PPou ss'hi rrecolliran llesbutlletes pper ttriar eels gguanyadors ddels

premis OOleguer BBisbal dde ll'any, qque eeslliuraran eel ddimecres 77 dde mmaig aalCasino. TTambé ppodeu vvotar eentrant aa lla

nostra ppàgina wweb ((www.elpou.cat)

óc arquitecta. Tinc 36 anys, vaig néixer a BuenosAires. En fa 10 que visc al Bages. Facundo, el meumarit, fill d’una família d’odontòlegs, també és argen-tí, però viu a Manresa des dels 11 anys. Quan va volerestudiar, també per a dentista, les circumstàncies el van

portar a Buenos Aires i allà ens vam conèixer. Tenim una fillade 8 mesos, la Mia. Sóc la gran de cinc germans. El pare, quetambé és arquitecte, especialitzat en la construcció d’hospitals,va néixer a Somàlia, però quan tenia 2 anys va anar a viure aItàlia, a Milà. En acabar la segona guerra mundial, la família esva traslladar a Buenos Aires. Llavors en tenia 16, se sent argen-tí i per res del món es vol moure d’allà, no vol un altre desarre-lament. La mare és descendent d’espanyols, de gallegos, comels diem allà a tots els espanyols.

A Buenos Aires, els darrers 6 anys vaig treballar dissenyantsupermercats de la cadena Disco. Era una feina estressant, amb2 mesos fèiem un súper de 2.000 metres quadrats. Treballavatotes les hores de la setmana. Vaig arribar aquí i sense títolhomologat no trobava res. Vaig treballar de comercial en unarevista de submarinisme durant 4 anys, però em vaig inscriurea la delegació del Col·legi d’Arquitectes de Manresa i en XavierPons, un arquitecte de Navàs, em va oferir feina. I la roda vacomençar a girar i em van començar a sortir altres oportunitats.Aquí, potser costa que la roda comenci a girar, però quancomença, ja no s’atura. En canvi a l’Argentina, pot rodar fins itot de pressa, però de sobte s’hi encalla una pedra i cal tornar acomençar de nou. Jo, tenia ganes de marxar i ara em ve de gustanar-hi per veure els meus, però no hi voldria tornar a viure.

També treballo fent interiorisme, amb un dissenyador indus-trial, en Dani, i una interiorista, l’Imma. M’agrada i em diver-teix. Crec en l’eficàcia dels equips interdisciplinaris. Hem fet,entre altres, el museu de Berga, col·laborant amb en XavierPons, i el mobiliari de la festa de Bacardi. Treballem amb moltstipus de materials i aquesta riquesa aquí la trobo a faltar en el

món de l’arquitectura. A l’Argentina fem les teulades de fusta itambé de xapa de colors, això ens ve dels americans. Els arqui-tectes som més plàstics, més artistes. Aquí trobo l’arquitecturamés estàndard, més monòtona. Molts edificis són avorrits. Parlode la comarca, no de Barcelona.

A l’Argentina plou molt i a tot arreu s’hi posa tela asfàltica,una de les principals preocupacions és que no entri aigua. Esconstrueix més com abans aquí, amb formigó i no tant prefabri-cat. Aquí fins i tot el ciment ve preparat, allà la barreja es fa al’obra. A l’Argentina, en general, la ma d’obra es molt més arte-sanal. I el resultat és que una cuina és per a tota la vida, en canviaquí té garantia per a 5 anys. La cultura també influeix en el dis-seny dels habitatges. Al meu país es dóna molta importància ala part destinada als convidats, perquè poden arribar en qualse-vol moment del dia. Sovint, només entrar, et trobes amb unrebedor, un saló molt espaiós amb un lavabo. Aquesta és la partpública de la casa, que sempre està endreçada i que hi entresdirectament des del carrer, sense passar per cap altra habitació.Aquí no es fa tanta vida casolana, els caps de setmana se surtmolt i la casa no té tanta importància.

Argentina és com una selva, t’has de vendre constantment. Oho fas o no aconsegueixes res. Els projectes de la universitatconsisteixen a aprendre a vendre’t i a tenir molta labia. Aquí hiha molta estabilitat i seguretat en la feina, no he vist a fer foraningú d’un treball, ni que s’ho mereixi. Les vacances són unaaltra gran diferència, aquí marxes tranquil·lament un mes, allàfas poques vacances, com a molt 10 dies, i no estàs tranquil per-què el que et substitueix et pot prendre la feina. Només mirantles cares noto com aquí la gent està tranquil·la i allà angoixada.Em va sobtar el dia que un company de treball deia que netejarel seu ordinador, la seva eina de treball, no era feina seva. Allàaixò seria impensable. La meva inquietud, a mig termini, ésportar l’empresa del meu pare a Espanya i aprofitar la sevaexperiència en el disseny d’hospitals. �

BIOGRAFIES ANÒNIMES

CONXITA [email protected]

Andy Quaglia: «Aquí quan la rodacomença a girar ja no s’atura»

Una foto actual meva, i una altra amb el meu marit Facundo i la meva filla Mia

S



algrat la primavera migrada, els narcisos han flo-rit puntualment, i no només als jardins, sinósobretot als prats exposats de les carenes.

Damunt dels replans de roca, on només hi hauns centímetres de terra on arrelar, creixen també

només plantes petites. És un món de Lil·liput on mates pros-trades i tortuoses com el timó, el gavó menut o l’herba passe-rella fan el paper d’arbres en un sotabosc de molses, líquens icrespinells. En temporada favorable hi apareixen una colla deminúscules herbes anuals, de presència efímera. Però potser elmés destacat d’aquests prats secs amb poc gruix de terra és l’a-bundància de plantes amb bulb. N’hi ha moltes espècies, toteselles monocotil·ledònies de les famílies liliàcies, amaril·lidà-cies, iridàcies i orquidàcies, amb el denominador comú de laflorida espectacular i desmesurada. Les plantes bulboses res-ten amagades durant la major part de l’any, però, quan es deci-deixen a florir, el prat té els seus moments de glòria.

Una de les plantes amb bulb que més sovint endolceix la pri-mavera als erms i a les carenes és l’almesquí (Narcissus asso-anus), un narcís petitó de flors oloroses de color groc intens ifulles filiformes. És tan bonic com comú; ben segur que elconeixereu. Atrapar les carenes del Montcau en plena floracióde l’almesquí és tot un goig, diríeu que és la pròpia roca queha florit. A la vall d’Aran, la florida de la grandalla (Narcissuspoeticus) als prats grassos i ufanosos és l’esclat de la primave-ra; al Bages, la florida de l’almesquí (N.assoanus) als pratseixuts, més humil, n’és l’anunci.

Per als observadors més experts hi ha una segona espècie denarcís espontani a la comarca, la nadala menuda (Narcissusdubius), que viu als mateixos llocs que l’almesquí. Però a dife-rència de l’almesquí que es distribueix amb generositat, a lanadala menuda només li coneixem dues localitats, els cims deCollbaix i de Castellsapera. La nadala menuda, malgrat el seunom, és un xic més gran que l’almesquí. Les seves fulles sónllargues i planes i les flors blanques, quasi sempre en ramells,mentre que les flors de l’almesquí neixen solitàries o en pare-lles.

La florida avançada dels narcisos posa la primera nota decolor i tendresa en llocs inhòspits. Després serà el torn de lacalabruixa petita amb les seves inflorescències de campanetesde color violeta fosc obertes cap per avall i del marcet quetraurà una espiga de flors de color ocre discret. Aquestes sónsovint les dues espècies més abundoses, però els botànics afi-

cionats poden identificar-ne moltes més, no tan habituals.A les àrees muntanyoses del sud de la comarca viuen un

parell de plantes amb bulb de flors grans i solitàries, ambduesmolt boniques però també molt escasses, dues flors de culte, latulipa i la fritil·lària.

La tulipa no és exclusiva d’Holanda ni dels jardins, sinó quela tulipa silvestre (Tulipa sylvestris ssp. australis) creix espon-tàniament a les carenes del Montcau. La tulipa silvestre és unamica més petita que les varietats conreades, però segueixessent inconfusiblement tulipa. Les fulles són més estretes i laflor amb tèpals de color groc ataronjat o verdós, amb una líniacentral vermella a la cara externa.

Més curiosa és la fritil·lària (Fritillaria pyrenaica), que fauna sola gran flor campanulada que penja al capdamunt d’unatija de poc més d’un pam d’alçada. Malgrat la forma de cam-pana, els tèpals són lliures, de color bru o vermellós amb unabanda medial clara. La fritil·lària és una planta dels prats mon-

tans i subalpins secs i assolellats que arriba també a les mun-tanyes mediterrànies, entre elles a Montserrat i a l’àrea delMontcau.

Passat l’estiu, les primeres tempestes de setembre desvetlla-ran l’escil·la de tardor (Scilla autumnalis) en algunes codinesafortunades, entre elles les de prop del Montcau. Del bulbsoterrat sorgirà primer una tija florífera amb un raïm de deli-cades flors violetes i menudes al capdamunt, més tard aparei-xeran les fulles linears, en roseta basal.

Sempre hi ha bons motius per passejar pels massissos deSant Llorenç del Munt i l’Obac o de Montserrat; descobrir lesplantes bulboses que han florit a les codines rocoses n’és und’ells. �

OBSERVATORI DE NATURA

Text i fotos: JORDI BADIA

Els narcisos han florit

M

Fotografies:

Pàgina esquerra, a dalt: Almesquí (Narcissus assoanus),el menut narcís de flor groga que embelleix els erms i lescarenes

Pàgina esquerra, a baix: Nadala menuda (Narcissusdubius), el narcís de flor blanca, molt menys abundós

1. Tulipa silvestre (Tulipa sylvestris ssp. australis)2. Fritil·lària (Fritillaria pyrenaica)2. Escil·la de tardor (Scilla autumnalis)

1 2 3

ón gent d’abans, d’un altre temps,però amb habilitats manuals i

socials que, com ells, sovint sembla quetambé tendeixen a desaparèixer perquè lasocietat les arracona com una joguinavella que ja no distreu a ningú. Si un diavan ser necessaris (gairebé imprescindi-bles) avui dia esdevenen simplement pin-torescos en un món on cada dia semblaque el centre de decisió és més lluny deles persones i s’estan perdent algunesessències derivades de l’arrelament alsllocs, les persones i la vida quotidiana.Els personatges d’aquest mes també sónl’essència. L’essència d’un altre temps.

Joan Costamúsic de ball i afinador de pianos

«La tecnologia ha fet morir tots els vells oficis»

Joan Costa i Riera, nascut a Manresa el1941, ha arribat a la jubilació veient com,de mica en mica i amb el pas dels anys,s’han anat extingint els oficis que haaprès en la seva vida i que li han permèsguanyar-se la vida. El Joan és un autènticartesà «sóc el que en diuen un manetes.El meu pare era fuster i en vaig aprendremoltes coses». Entre les seves obres fetesara que ja no treballa i té moltes horeslliures hi ha la restauració de dues buta-ques de l’antiga platea del Kursaal que,un cop envernissades i pintades, llueixenal rebedor de casa seva. De petit, vivia alcarrer del Cós, on el seu pare «reparavainstruments de corda. Havia après a fer-ho gràcies al meu avi matern». Aquest

fet motivava que per casa dels Costa enun moment o altre «passessin tots elsmúsics de Manresa i comarca».Precisament un grup d’aquells músicssón els que van introduir-lo en el món«de la música de ball i de les actuacionsarreu».

Als set anys, en Joan va començar sol-feig i piano a l’antic Conservatori delcarrer de Sobrerroca. Per la seva banda elseu germà es va decantar per la trompetai, a la llarga, també va ser la veu de diver-sos conjunts musicals conjuntament ambell. En Joan no va acabar els estudis ofi-cials, però va passar a ser un dels pupilsdel mestre Marià Homs –vinculat a laformació política Estat Català i amb ungermà a l’ajuntament de tendència políti-ca absolutament contrària–, a qui el Joanrecorda amb afecte. «Era un home moltcompromès i un gran mestre. Això sí,quan hi havia alguna visita de Francoper la vora ja t’anunciava que no caliaque vinguessis a classe. La policia elvenia a buscar, el treia de la circulacióuna temporada i el retornava a casa.Després et trucava i ja podies tornar ales lliçons».

De bolosEl mestre Homs també va introduir el

Joan al món de la música de ball en elscasaments que, conjuntament amb lesdiferents formacions musicals de lesquals ha anat formant part fins fa unparell d’anys, van abocar-lo definitiva-ment a viure de la música, tot i que vaestudiar per ser sastre: «Feia d’aprenenta la casa Farré del carrer del Born (l’an-tiga casa Vers) i posteriorment vaig anara Barcelona a aprendre el tall». Estavapreparat per fer de sastre, però després defer el servei militar, va començar un llargperiple de viatges per tot Catalunya,Aragó, Navarra, el País Basc i França, onsolien animar les celebracions de la diadadel 14 de juliol. «Actuàvem a totes les

festes majors i diades assenyalades. Esmuntaven envelats amb 2 orquestres deball i no paràvem d’anar amunt i avall.De vegades, i pel mateix preu, tambéfèiem algun concert, sardanes i passa-des». D’aquella època el Joan recorda elsseus bolos a l’Aragó, on «sempre hihavia contractada una solista a la qualhavíem d’acompanyar, ja que al públic liagradava veure una mica de cuixa.Assajàvem el repertori que portava a latarda i al vespre ens tiràvem a la piscina!Era realment divertit».

En una primera època, i davant de lamanca de teclats electrònics, la banda delJoan «assajava a casa meva on hi haviael piano. Quan tocàvem a fora moltesvegades les sales no en tenien i vaighaver d’aprendre a tocar un acordió quevaig comprar de segona mà». El Joanrecorda els mals d’esquena que li provo-cava portar penjat aquell instrumentdurant hores. «A l’època de caramellesquedava rebentat. Quan ens vam assa-bentar que a Barcelona es venien els pri-mers teclats electrònics, el meu pare,preocupat per la meva salut, me’n vacomprar un». Aquest, segons el Joan, vaser el primer piano electrònic que va ate-rrar a Manresa. «Poc després, el ManelCamp me’l va veure i se’n va comprar und’igual». Des d’aquell moment va apar-car l’acordió i va viatjar sempre «amb lesdarreres novetats amb teclats electrò-nics. Fins i tot en els llocs que hi haviapiano, com que no coneixia en quin estatel tocaria, preferia tocar amb el teclat jaque aquest sempre estava afinat».

AfinadorEl Joan explica que, «en general la gent

no sabia que tots els pianos requerien unmanteniment ja que, amb els canvis detemps, les cordes que conformen l’instru-ment es dilaten i es contrauen». JoanBaptista Solans, antic propietari de labotiga del mateix nom ubicada a la mura-

el tema del mes

El canvi social elimina oficispresents fa poques dècadesSón els últims de determinades professions, ancestrals algunes, que tenen clar quequan deixin l’activitat professional és molt probable que s’acabi el seu ofici. Aquestmes ens narren petites històries humanes teixides en el pas del temps a la ciutat iel seu entorn rural més immediat.

CARLES CLARETSÍLVIA BERENGUERAS


S

lla de SantFrancesc, «vaintroduir-me almón de l’afinació ireparació de pia-nos en el seu

taller». El Joan explica que el senyorSolans va convidar-lo a aprendre l’oficiels dies que no tocava, ja que, entre altrescoses, «es guanyava la vida comprantpianos vells i reparant-los per despréstornar-los a vendre o llogar-los a qui elsnecessitava, Aquests instruments nonomés s’havien d’afinar, sinó que caliasolucionar els diversos problemes mecà-nics que tenien». I és que fins a l’arriba-da de pianos japonesos importats, els ins-truments de teclat eren béns escassos iforça preuats. Les habilitats manuals delJoan de seguida el van convertir en unbon reparador que, d’alguna manera,també continuava la tasca que feina elseu pare al carrer del Cós.

«L’etapa que treballàvem més era almes de setembre quan començaven elscursos dels alumnes que tenien piano acasa. També afinaven els dels conserva-

toris i escoles de músicade Manresa i comarca.Era el moment de l’anyper fer-ho». El Joanrecorda haver afinat elpiano del seu mestreMarià Homs, «que vapoder comprar-se grà-cies als diners que vaguanyar jugant a futbolamb l’Espanyol» i tambéhaver posat a punt ungran Orpheus propietatd’un dels amos de l’anticForn del Vidre que «toca-va per afició, però quecomprovava l’afinaciófent-lo sonar simultània-ment amb un concertenregistrat per una

orquestra de Moscou».

DecliviEn la seva infantesa, el músic

recorda que «els pianos s’afinavend’oïda. Venia un senyor a casa ques’hi passava el matí o bé la tarda ique necessitava un silenci sepul-cral». Tot i que el Joan ja va apren-dre a afinar mitjançant aparellselectrònics i sense necessitat de tantsilenci, «en els darrers temps elprimer que em deien quan entravaen una casa era si hi estaria gaireestona. M’imagino què hauria ditl’afinador que venia a casa si s’ha-

gués trobat amb aquesta situació».Desgraciadament en aquest país lasensibilitat musical escasseja força.A diferència d’altres països «la gentconserva els piano com un moble

més de casa, per fer bonic. Potser l’hancomprat per un fill o filla que el tocava iho va deixar». De la mateixa manera, l’o-fici de músic, com el de totes les artstambé té un prestigi.

Fins fa un parell d’anys el Joan conti-nuava fent actuacions amb la formacióTropik Show en una tasca ininterrompu-da i plena d’alts i baixos que va iniciar alsvolts de 1955. «La música de ball vacomençar a anar de baixa a finals dels60 amb la irrupció de grans formacionscom els Sirex o els Mustang i, darrera-ment, ha anat morint amb l’arribada deformacions d’un sol músic que toquenper un catxet molt més baix que una for-mació de 4 o 5 músics». El teclat electrò-nic, que en el seu moment també va faci-litar molt la seva feina, també ha contri-buït a la proliferació de conjunts d’un odos components amb màquines que eme-ten sons de tot tipus. «Tot i que un pianoclàssic sempre ofereix una acústica iunes sensacions diferents a l’intèrpret, laveritat és que avui dia es fabriquen clavi-cordis electrònics que sonorament i anivell de pulsació són pràcticament com

un piano». La generalització de la com-pra d’aquests aparells també ha anatreduint l’activitat dels afinadors. «Tantles escoles de música com els pares delsnens i nenes que estudien piano preferei-xen comprar-ne primer un d’electrònicque és molt més econòmic i permet tocaramb auriculars posats... no fos cas que esmolestés els veïns! Posteriorment, si lacarrera de músic continua, ja en com-pren un de paret o de cua». I és que, comafirma el Joan, «la tecnologia ha fetmorir tots els vells oficis»

Conxita Amelaportera

«No s’han de tenirmilions per ser feliçen aquest món»

«En un racó tan petit, i tan feliços comsom». Ho deia el seu marit, JoaquimMorell, que va morir fa quinze anys, iamb qui va compartir el petit espai de laporteria del número 61 (abans 69) delcarrer d’Àngel Guimerà de Manresa desde poc després de traslladar-se a Manresapels volts de l’any 1945. La família pro-venia de Sant Guim de Freixenet, ons’havia criat el seu marit en el si d’unafamília pagesa. La Conxita, per la sevapart, va néixer al carrer dels Metges, deBarcelona, l’any 1923 i era la petita detres germans. «El pare era ferroviari iprovenia del Forcall, prop de Morella»,com el pare del conegut periodista i crítictelevisiu de La Vanguardia, Víctor-M.Amela, del qual la Conxita era cosinagermana. «La mare va venir a Barcelonades de Burgos per tenir cura dels fillsd’un inspector de la Renfe». En el marcferroviari va néixer una nova família queva acabar traslladant-se a Sant Guim deFreixenet «per exigències laborals delmeu pare. Els meus germans i jo éremben petits». Un cop casats, el Joaquim i laConxita van tenir el seu únic fill, Pere,que, després de la mort del seu avi patern,també va fer cap a Manresa.

De pagesos a portersLa idea del trasllat va sorgir de la sogra

de la Conxita. «Ella tenia un cosí aManresa que treballava a Cal Gallifa iva mirar que busqués feina pel meumarit. N’hi va trobar en una serrado-ra». Segons la portera la seva sogra «vavoler apartar el meu marit de la vida delcamp tot i que la família venia de tradi-ció pagesa». Així, els Morell-Amelavan aterrar a Manresa amb fill i sograinclosa, i es van instal·lar al carrer delJoc de la Pilota, on «pagàvem 30 duros


el tema del mes

Joan Costa en una fotoactual i una dels anys50. A l’esquerra, amb undels grup de què formàpart, el 1972


mensuals de lloguer que, en aquellaèpoca, eren força diners». El Joaquimva treballar primer en una serradora, finsque la seva mare va coincidir «amb unavenedora ambulant a la muralla delCarme que també anava a Sant Guim deFreixenet. Va demanar-li de què treba-llava el Joaquim a Manresa i, en dir-lique estava empleat en una serradora,va fer tot el possible a través d’un cosíseu de Sant Joan de Vilatorrada perquèel meu marit entrés a treballar a laPirelli».

Aquest va ser el primer cop de sort. Através d’uns companys de feina a lamultinacional de pneumàtics, el maritde la Conxita va poder conèixer l’amode la casa on acabarien fent de porters.«Érem pagesos i no sabíem què signifi-cava ser porters d’una escala. Abans deconstruir-se l’edifici, el propietari jabuscava algú que es fes càrrec de laporteria. Ens ho va plantejar com unabona oportunitat per no haver de pagarlloguer i guanyar algun diner». Així,mentre el Joaquim es guanyava el jornala Pirelli, la Conxita, la seva sogra i elpetit Pere, que gràcies a viure a Manresava poder estudiar, van començar a fer

vida al sotaescala del nou edifici de 4plantes i 2 pisos per replà ubicat justdavant de la fàbrica metal·lúrgica delxamfrà entre el carrer d’Àngel Guimerài el passeig de Pere III.

Una gran família«La feina no mata, la veritat.

Bàsicament, cal escombrar l’escala,agafar els encàrrecs i controlar una micael correu. Sempre hem obert i tancatquan hem volgut i hem fet l’horari quemés ens convenia. Amb tota llibertat». LaConxita ho té clar, en els anys passats a laporteria sempre ha estat molt feliç ambben poqueta cosa. «No cal tenir milionsper ser feliç en aquest món», diu. I, enbona part perquè, amb el seu marit «sem-pre vam estar com Josep i Maria ambtots els veïns. Érem una gran família. Sino, no hi hauríem estat tants anys, fins itot després de jubilar-nos». Tot i queaquest 2008 farà 85 anys i que disposad’un pis a la casa del costat on també viuel seu fill, la Conxita cada dia a quarts devuit ja és el seu lloc de treball. «Hi sócfins a quarts de nou del vespre. M’hipasso el dia i també hi faig els àpats. Nopuc deixar de venir-hi».

L’immoble del carrer de Guimerànúmero 61 té una entrada de caràcter sen-yorial i un dels primers ascensors que esvan instal·lar a la ciutat. Entre els primersinquilins de l’escala s’hi comptaven per-sonalitats destacades com els doctors Geri Capell «que hi tenien consulta i tambéhi vivien», com relata la Conxita, el jutgeCuitó i alguns empresaris de renom, comel propietari de la ferreteria Armengou,de la carretera de Vic, i els amos dels tintsBaltiérrez i de la foneria Sallés delsComtals, en la qual ha treballat des queva acabar els estudis el fill de la Conxita.A part dels veïns, la porteria ha convertita la Conxita en una persona popular.«Sóc més famosa que la Monyos».Encara avui, molts veïns de la zona utilit-zen els serveis de la porteria per guardarla cistella de la compra durant una estonao passar a saludar la portera encomanant-li algun encàrrec o missatge.

Tot i el seu arrelament a Manresa, lafamília de la Conxita mai no ha perdutel contacte amb el poble de Sant Guim is’hi va comprar una casa on, des de ja fauns anys, hi acostumen a anar al cap desetmana. «però fins i tot quan anàvemde vacances, el meu fill venia cada dia a

el tema del mes

Conxita Amela en una foto actual, a l’entrada de la seva porteria. A la dreta,una antiga foto a la porteria, amb el seumarit, la seva néta i uns amics


el tema del mesobrir el llum de la porteria durant el diaencara que no hi fóssim. Això, encaraque no ho sembli, fa una sensació decompanyia als veïns». Tot i la despesa,ella i el seu marit mai no van voler quel’amo de Barcelona els pagués l’importde la llum. Sempre hi han tingut moltbona relació. Ho demostra el fet queaquest va cedir el pis que tenia a la casadel costat (i que només utilitzava quanvenia a Manresa) al fill dels porters per-què hi pogués viure amb la seva famíliaprop dels seus pares.

Renovació veïnalA hores d’ara, a part de la Conxita, l’ú-

nica inquilina originària de l’immobleés la vídua del propietari dels tintsBaltiérrez. «Amb la senyora Mercè, queja té 91 anys però es conserva molt bé,moltes estones les passem a la porteriafent petar la xerrada». L’entrada de l’e-difici sempre ha estat un anar i venir degent amb qui la Conxita dialoga animo-sament. Tot i el canvi de veïnat «s’haconservat un nucli de bona gent perquèla casa està ben situada i sempre he tin-gut bona relació tant amb la gent delspisos com amb els dels locals. En reali-tat és com si fos la portera tant delnúmero 61 com del 63».

La Conxita recorda amb un somriured’orella a orella les bones estones passa-des a la porteria durant sis dècades ireconeix haver viscut una gran transfor-mació de l’entorn urbà. Al carrer deCarrió, per exemple, «hi havia unaserradora i era absolutament industrial.Tothom es coneixia. Avui és un carrercomercial més, on hi molt trànsit de cot-xes i gent durant tot el dia». En altrestemps, les relacions de veïnatge erenmolt més intenses. La Conxita també téclar que «el dia que jo ja no hi sigui,això (la porteria) quedarà tancat idubto que ningú més hi faci de porter».De moment, però, i mentre la salut l’a-companyi, l’activitat al sotaescala delnúmero 61 del carrer de Guimerà conti-nua sent ben intensa.

Jaume Bernadichcisteller

«Avui dia ja no espot viure únicamentde la cistelleria»

La cistelleria Bernadich, ubicada a laplaça dels Infants, número 11, va ser fun-dada per Celdoni Bernadich i Lola Cots.L’establiment havia estat situat a l’anticescorxador a l’actual plaça Bages abansde la Guerra Civil, després que enCeldoni, cabaler d’una família de nougermans de Castellfollit del Boix «que hahaver de pagar per aprendre l’ofici decisteller», tal i com recorda que deia laseva jove Maria Lluïsa Márquez. LolaCots, per la seva part, feia de teixidoraquan era soltera, però, igual que la sevajove, va acabar regentant la botiga con-juntament amb el seu marit. Un negocique, passada la guerra, es va traslladar elcarrer al carrer del Cós, número 47.

Jaume Bernadich i Cots va néixer aManresa el 1945, quatre anys abans queel seu germà Josep (ara ja jubilat i amb elqual comparteix la cistelleria). L’arribadadel primer fill coincideix amb el momenten què el negoci familiar obre portes enla seva ubicació actual de la plaça delsInfants. El Jaume explica que la botiga«es va obrir poc abans de Rams, a corre-cuita i sense el permís municipal»,segons li van explicar els seus pares. Totplegat per aprofitar l’embranzida comer-cial de la Pasqua.

Del pare als fillsJaume Bernadich, també molt conegut

a la ciutat per la seva vinculació a l’esbartde l’Agrupació Cultural del Bages i amoltíssimes innocentades de Manresa alcostat del recordat Agustí Soler Mas, des-taca que el seu pare «va ser un home ambgran visió comercial, tot i no tenir estu-

dis». Per al comerciant, en la seva època,va ser clau poder tenir en estoc moltaquantitat de producte, «per satisfer lademanda que tenia. Si era necessari,comprava més producte a fora. La ciste-lleria vivia de la seva relació directa ambl’activitat agrària i amb uns àmbitsindustrials que utilitzaven recipients devímet per amuntegar eines i productes».A més, la cistelleria estava molt introduï-da en la vida quotidiana, tant a pagès coma la ciutat. Maria Lluïsa Márquez, defamília d’origen castellà, recorda quehavia estudiat per treballar en un labora-tori i que, després de casar-se, «despatxa-va a la botiga i, moltes vegades, no teniai idea del que em demanaven. Patia mol-tíssim i la meva sogra s’ho agafavarient». I és que, antigament, l’establimentera ple d’estris exposats per tots elsracons. Ara més o menys també, però lallista d’utensilis, com recorda la MariaLluïsa, era inacabable i anava des de cis-telles per als fems fins a gorres de coppels infants passant per cargoleres, for-matgeres i senalles de tot tipus. Però,amb la mecanització de l’agricultura i elcanvi d’hàbits de la població la venda vacomençar a anar de baixa.

Els germans Bernadich van aprendrel’ofici de manera ben natural. «Cadatarda després de plegar de l’escola anà-vem a ajudar el nostre pare. Ell no ens vaforçar mai a treballar mentre estudià-vem, però ens agradava donar-li un copde mà». Així, tant en Josep com poste-riorment en Jaume, un cop acabat el bat-xillerat als germans de la Salle, que enaquella època impartien les classes alcarrer dels Esquilets, ben a prop de labotiga dels Bernadich, «vam tenir clarque continuaríem amb el negoci fami-liar». El fills del Jaume i la Maria Lluïsa,per la seva part, «també van donar uncop de mà mentre estudiaven» però, comexpliquen els seus pares, cap d’ells havolgut posar-se al capdavant de la ciste-lleria que, davant de la relativament pro-pera jubilació dels actuals propietaris,probablement haurà de tancar portes.

La màgia d’aprendre enuna escola petita o en

una gran família

C/ Sant Joan, 51-59 - MANRESATel. 93 877 31 19

[email protected]


el tema del mes

Com exposa Jaume Bernadich, «ambfranquesa, avui dia no es pot viure única-ment de la cistelleria. Si li traspassés elnegoci a algú dient-li que en viuria, l’en-ganyaria. A més, l’activitat artesanalsempre ha estat molt mal pagada enaquest país».

De cistelles a cortinesAquest mateix motiu va fer que el

Jaume, a finals dels seixanta, i després decasar-se amb la Maria Lluïsa, encarés elfutur del negoci a la fabricació de persia-nes, cortines i mosquiteres en el taller quequeda darrere la botiga i en el qual enfundador i els seus fills fabricaven estrisde vímet. Aquest fet, en un primermoment «va provocar el recel del meupare que no veia gaire clar abandonar elseu ofici. Però en aquella època, tambéva irrompre el mercat asiàtic d’importa-ció amb el qual no es podia (ni es pot)competir, ni en processos de producció niespecialment en preus». De mica en micai amb el seu ull per als negocis, l’aviBernadich també va anar veient clar que

el futur comercial canviava de rumb.Durant un temps, com rememora la sevajove, «es dedicava a la cistelleria a l’hi-vern i a les cortines a l’estiu» i va anarassumint que la lògica del mercat haviacanviat com ho demostrava també la crisiprogressiva de la majoria de fabricantsestatals de cistelleria ubicats a València ia Extremadura.

Amb el negoci ja ampliat, després d’ad-quirir el local contigu que havia albergatles Destil·leries Morell, els Bernadichvan dedicar-se ja definitivament, funda-dor inclòs, a la fabricació de cortines ipersianes i van deixar la cistelleria única-ment com a article de vendaL’establiment ha patit una evolucióparal·lela a les del mateix tipus a casanostra. Però, pel que ens diu Maria LluïsaMárquez, actualment el negoci delsBernadich «és un cas atípic segons enscomenten la majoria de viatjants del sec-tor que passen a veure’ns. La majoria decistelleries han anat plegant». La botigaBernadich és l’única especialitzada encistelleria que queda a Manresa i comar-

ca –l’antiga casa Llussà de la carretera deVic toca el producte com a complement ide manera més aviat residual– i una deles més grans que hi ha al país. JaumeBernadich conclou dient que «la fabrica-ció de cistelleria a Catalunya quedareservada a alguns artesans que actuenen algunes fires a títol més folklòric id’exhibició que no pas comercial. Larealitat a casa nostra, però, és que elvímet ni es planta ni es treballa. Tot s’im-porta de l’estranger».

Josep Serral’últim hereu de cal Jan Pastor

«Me’n vaig a dormir pensant en les ovelles»

Si parlem de Josep Serra, probable-ment ningú sàpiga a qui ens estem refe-rint. Però si ho fem del Jan Pastor, elrenom que sempre s’ha donat a unaconeguda nissaga del carrer de SantaClara, al barri de les Escodines, la cosaja queda més clara. L’últim hereu de lafamília va néixer a la nostra ciutat el 25de febrer de 1962 i, com els seus avant-passats, va acabar fent de pastor. «Desque tinc memòria recordo que volia ser-ho. De petit, dibuixava ovelles, em ves-tia de pastor i tenia gran passió i voca-ció per aquest ofici. Sempre ho vaigtenir clar».

Actualment, el Josep és l’únic pastordel terme de Manresa i un dels últims quequeden a la Catalunya Central. «Ser pas-tor et condiciona molt la vida. S’ha deportar a la sang», diu el Josep. I afegeixque «avui dia fotem nosa a tot arreu. Lagent s’enfada quan hem de creuarcamins i carreteres. S’ha de tenir moltapaciència i molt cara. De gent com jo, jano en queda!». El pastor reconeix que «lagent avui prefereix fer vuit hores percompte aliè i oblidar-se de la feina quanplega. En aquest meu ofici sempre et surtalgun ciri trencat: que si t’ha de pariralguna femella, que si se te n’ha escapatun altra... Me’n vaig a dormir pensant enles ovelles». I és que el Josep en té unramat de 500, que porta a pasturar pelsentorns rurals dels voltants de Manresa.El dia que l’entrevistem és a la zona deCan Font, dins del terme municipal deCastellgalí.

Un ofici durL’ofici de pastor és dur i exigent. Cada

dia de l’any, «encara que sigui Nadal oNabaix», a quarts de vuit el Josep ja és alseu cobert de les Arnaules al costat delbosc de les Marcetes per començar l’ac-

A dalt, una imatge actual de la cistelleria Bernadich, amb Jaume Bernadich i la seva esposa,Maria Lluïsa Márquez. A sota, Celdoni Bernadich, fundador de l’establiment, l’any 1955


tivitat diària. «Abans d’esmorzar revisoel ramat i miro que estigui tot correcte.Controlo les ovelles que han parit i siconvé les reaparello amb les cries».Després d’haver fet un mos el Josepengega el ramat. «Pasturem tot el dia.L’objectiu quan es fa fosc és que quedinben fartes tot i que, de vegades, a l’estiui quan fa calor i s’allarga el dia, mengenal vespre i plego a les deu o quarts d’on-ze de la nit. Però jo no porto mai rellot-ge».

El pastor ha d’estar preparat per passarel dia fora de casa, «has d’estar molteshores de peu o sota el sol, trobar unaestona per dinar i reposar una mica i,sobretot, aguantar les inclemències deltemps». Tot plegat sense treure els ullsdel ramat, que en tot moment ha d’estarcontrolat i no pot ficar-se dins de terrenysprivats, camps sembrats, carreteres, etc.No és una feina fàcil i «no tens substitut.Fins i tot estant malalt has de complir. No

et pots refiar de ningú més que no siguistu mateix».

L’ofici també ha canviat molt amb elpas dels anys i cada cop es treballa ambmés dificultat. Com comenta el Josep,en les zones rurals «el país ha canviatmolt i s’ha construït a tot arreu. Costatrobar bons prats per al bestiar. Aquestany és especialment difícil perquè estàtot molt sec i costa trobar menjar. Sil’has d’alimentar tu a casa, amb elspreus del pinso, et pots arruïnar fàcil-ment». De tota manera, el Josep indicaque «el bestiar està més controlat, asse-gurat i sanejat que mai i això és bo.Tenen més papers les ovelles que lespersones»

Un mal negociSegons explica el Josep, darrerament

molts pastors han venut els ramats davantde la poca independència que implicahaver-los de fer pasturar i, proporcional-

ment, el poc rendiment econòmic que sen’obté. En Josep admet que «si haguésde fer aquesta feina mirant-me els núme-ros ja podria plegar. Fet i fet, amb leshores que treballo, potser em sortiria unsou que no arribaria a l’euro l’hora Hofaig perquè m’agrada i és la meva vida.Mentre en tingui per menjar i anar fent jan’hi ha prou». La vida del Josep està abo-cada a l’ofici. L’única concessió que es faés el dissabte a la nit quan acudeix a ladiscoteca Menfis de Sant Fruitós deBages per fer-hi de porter. «Plego dematinada, dormo un parell d’hores i des-prés surto a engegar el ramat».

El Josep té un fill de 21 anys que treba-lla «d’electricista. Ha sigut més llest quejo. De tota manera, si li hagués agradatfer de pastor jo no m’hi hauria oposat.L’entendria». El que no va conservar elJosep és la dona. «Per a una parella ésmolt difícil entendre que no es tenen gai-rebé ni hores lliures, ni vacances, ni

Josep Serra, de cal Jan Pastor, retratat amb el seu ramat de 500 ovelles, en un prat de la zona de Can Font, al terme municipal de Castellgalí


el tema del mes

ponts». Malgrat el sacrifici, el Josep nos’ha plantejat mai deixar la feina i dedi-car-se a una altra cosa: «El dia que pleguiserà perquè me n’he anat a l’altre barri».

Antònia PlansTota una vida fent herbetes

«Ara les herbesvénen d’Egipte o elspaïsos de l’Est»

L’any 1919, Joan Pujols, de SantLlorenç de Morunys, i Antònia Riu, deCanalda, van obrir una herboristeria alcarrer de Sant Miquel, número 4: «A lameva iaia li agradava molt l’ambient deManresa, perquè venien de tenir la boti-ga a Sabadell i allà el tracte amb la gentno era proper. Quan van arribar aquí elstrobava molt amables, hi havia moltapagesia, sentia les campanes de la Seu iés clar, ella venia d’un poble petit»,explica la seva néta, Antònia Plans Pujols(Manresa, 1937). Ella ha continuat elnegoci, s’ha passat tota la vida a l’herbo-risteria com la seva àvia, i d’ella vaaprendre l’ofici: «Com que la meva mareva morir jove, quan jo tenia 7 anys, sem-pre era a la botiga, amb la iaia.M’hagués agradat fer magisteri, però sijo no hagués continuat haurien hagut detancar». No ha estat així; l’establimentva seguir fins i tot quan l’Antònia es vacasar l’any 1960 amb Albert Zurita, i arael porten les filles, Montserrat i Núria. Lacontinuïtat del negoci provoca en algunsclients records com aquests: «Quan joera petit ja venia aquí a buscar regalès-sia amb la meva iaia».

A banda de traginar amb les herbetes,

que diu ella, l’Antònia i la seva famíliahan seguit una vida de botiguers al BarriVell. El seu pare, Rafael Plans, teniadavant per davant de l’herboristeria unatenda de comestibles, «per això es vanconèixer amb la meva mare i es vancasar. Tota la gent dels voltants anavacada dia a la botiga, gairebé eren com dela família. Ara han marxat del barri i sen’han anat a viure cap a la plaçaCatalunya o a la Parada. I de botiguersd’abans només quedem nosaltres, els delbacallà i cal Roca». Tot i que entrecomerços del mateix gènere l’Antòniadiu que hi havia certa competència, engeneral la relació era bona: «Cada vega-da que veig tancar una botiga em sapgreu. Com quan no fa gaire va tancaruna botiga de mitges al carrer Nou, empenso que fins i tot havíem anat juntes acol·legi. Quan ens faltava alguna cosaels la compràvem i elles també a nosal-tres, hi havia confiança. Ara, botiga quetanca, botiga que s’hi posen estrangers».

Sense mercat a plaçaDel temps d’ara, l’Antònia no només

destaca que els han afectat l’arribada delshípers a la ciutat i la zona de vianants albarri, sinó que també «hi vam conèixersobretot quan van treure la plaça, davantde l’Ajuntament. Llavors cada dia hihavia mercat, i baixava molta gent pelcarrer, molt trànsit. Això que abans hihavia un municipal que sempre deia:‘esto tiene que acabarse, no puede ser’, iben bé que s’ha acabat, penso». De fet,l’herboristeria de l’Antònia té molt aveure amb la vida a pagès. Els venienmajoristes, però també alguns pagesosamb feixos de marialluïsa, tendres, quehavien de fer assecar: «Tenim un pis ade-quat que li passa molt l’aire, tot és fines-trals. Les herbes es posen en unes mallesreixades perquè els toqui l’aire per sobre

i per sota. Interessa que s’assequinràpid, perquè llavors queda verdet imaco. Sobretot si tens poca quantitatqueda molt bé.» Aquesta mateixa feina jala feien els seus parents de Sant Llorençde Morunys: «De petita ja m’agradavacollir herbetes. Quan era temps de collirla borraina, per exemple, teníem famíliaa pagès que ens cridaven i anàvem a bus-car la que ells ja havien recollit, i tambéla de les altres cases veïnes. Tot aixòdonava molta feina; havies de tallar ambun tallant o unes tisores, fer assecar...Ara la gent no s’hi guanya la vida, reco-llint herbes, i a més vénen de molt lluny ien camions, d’Egipte, dels països del’Est».

L’Antònia, la seva àvia i el seu pare noanaven, ni de bon tros, tan lluny a recollirherbetes. Hi anaven pels voltants de SantPau: «Durant molts anys hi vam anarcaminant. Pujàvem cap dalt a la font delsLlops; ara és ple de cases, però abans hihavia caminets i travessàvem la via deltren per anar-hi. També anàvem cap aJoncadella, fèiem unes tirades! S’haviade ser jove. Llavors no trobaves ningúpels camins, la gent no anava a caminarcom ara, al parc de l’Agulla, en proces-só. Abans tenien altra feina, no hi haviarentadores a casa». L’Antònia recordaque recollien l’orenga que es feia a lesfeixes que els pagesos deixaven reposarun any per l’altre. No hi collien res degrans quantitats, però si hagués estat elcas tampoc les haguessin pogut dur, per-què el mitjà de transport era el mocadorde farcell. Per a l’herbolària, la tasca erafeixuga, sobretot quan es feia el diumen-ge: «Era el que menys m’agradava. Lesamigues se n’anaven a ballar sardanes ijo havia d’anar a collir herbes i tornarben carregada. Després, amb el cotxe, java ser diferent. Hi anàvem sobretot a laprimavera, a collir flor de ginesta. Cadaèpoca té la seva, però al mig de l’estiu il’hivern, res».

A la foto de l’esquerra, Antònia Plans i les actualsresponsables de l’establiment. A la dreta, l’herbo-risteria Sant Miquel als anys 50, amb AntòniaPlans i la seva àvia Antònia Riu


Una tasca complexaDesprés, a la botiga, l’ofici no era tan

cansat, però l’Antònia n’explica lacomplexitat: «Sembla molt senzill, peròhi ha moltes herbes estrangeres, i lesdel país poden tenir tres o quatre nomsdiferents; si aquí diem farigola, aLleida diuen timó. A més, vénen amb elnom en llatí i cal mirar el llibre deplantes medicinals de Pius Font i Quer,que només porta les del país, però avegades et trobes que herbes tan sim-ples i demanades com el boldo, per alfetge, no hi són perquè són estrangeres.També hi ha herbes per cuinar, coml’orenga, que pot ser menuda, en pols ollarga, en branca, i així amb cadacosa». També esmenta els noms de lesherbes medicinals més recorregudes,alguns en castellà, de les quals esvenien fins i tot saques: «Muérdago,cantahueso, romaní, àrnica, espígol.Abans la gent es feia molts remeis acasa, com ara olis, o posaven fullesd’àrnica en esperit de vi. Nosaltres elsexplicàvem com ho havien de fer».Sembla, doncs, que l’herboristeria feiacom de farmàcia, però l’Antònia vaaprendre de la seva àvia a ser prudentamb les recomanacions: «Donemremeis per a cops, constipats, nervis oel fetge, però per a coses de gaire malja no. Per la confiança que alguna gentens té, a vegades vénen a explicar-tecoses molt gruixudes, i els has de dirque vagin al metge».

Com tants d’altres, Antònia Plans éstestimoni del trànsit d’una vida rural auna vida urbana, en què les herbetes nosón pràctiques ni còmodes de preparar:«Ara no tenen temps de fer-les bullir icolar i demanen infusions o pastilles.El jovent et ve amb uns noms benestranys i això nostre ja s’ha acabat;volen cosa ràpida». De tota manera,encara hi ha qui es fa herbes i que finsi tot li van bé i ho agraeix. Això és elque més agrada a l’Antònia, potser aquíes veu la seva vocació de servei, que dejove l’inclinava al magisteri: «M’a-grada que la gent torni satisfeta, sobre-tot si l’herba els ha curat després deprovar molts altres remeis, que estiguincontents per això i que t’ho vinguin adir». Ara l’Antònia es mira l’ofici desde la barrera i veu, per exemple, la sevafilla Montserrat, farmacèutica, despat-xar tota mena de productes en càpsules,extractes o comprimits, però ella enca-ra conserva certs costums de pagesia,que evidentment es basen en les herbe-tes i el reciclatge: «Cada dia al matíprenc farigola i boldo. Fins m’hi faiguna sopeta, amb aquella aigua, aixíaprofito el pa de baguet que sobra i hiposo oli i sal». �


A PROPÒSIT

ra el principi de l’actual rebel·lió dels tibetanscontra l’opressió de la Xina. Tot just s’havienvist a la tele les primeres imatges de la repres-sió quan em vaig trobar el Ramon amb lasamarreta que s’havia comprat l’any passat en

les seves vacances a la terra dels lames. Damunt de lescoloraines vistoses de la seva bandera hi destacava unafrase escrita en anglès però que ja s’entén en tots elsidiomes. Free Tibet, deia, i devia ser l’única mostra desuport als tibetans que es va veure en tot Manresa i enmolts quilòmetres a la rodona.

El Ramon és algú que cada copque te’l trobes ha tornat d’un viat-ge que es mereixeria un llibre on’està planejant un altre que se’lmereixerà al seu moment. Jo l’en-vejo no només per la seva activitatviatgera sinó perquè les seves des-tinacions no coincideixen maiamb les que ens proposa el Curroi perquè les inquietuds que elmouen a anar d’un país a l’altresolen ser més profundes que lesdels que estan eternament obses-sionats amb anar al Carib. Demanera que quan, fa ja un any, vaanar al Tibet, ell ja sabia totes leshistòries que aquests dies surtenescrites en un requadre als diaris os’expliquen a l’Informe Semanal.I quan es va comprar aquellasamarreta sabia de sobres nonomés el que deia sinó el que sig-nificava, encara que potser no s’imaginava que l’estre-naria sobtadament uns mesos abans dels JocsOlímpics. Que jo sàpiga el Ramon no es cap apòstol decap lluita ni viu entregat a una causa, però té els sufi-cients coneixements de la realitat i prou consciènciaper no pensar-s’ho dues vegades a l’hora d’enfundar-seen una camiseta que és una denúncia i passejar-se ambella amb la mateixa naturalitat amb què altres en por-ten una que diu Pepe jeans i donant-se menys impor-tància que un altre que en duu una que diu NeguGorriak i que es pensa que salva el món. En realitat elvalor del seu gest ve donat més pel contrast amb l’ab-

soluta indiferència de la majoria que no pas per demos-trar un especial coratge. Dels que manen un n’espera jaben poc, per no dir que no n’espera res. Tot i així nodeixa de repugnar-te la descarada hipocresia amb laqual mesuren les seves paraules per tal de no disgustarels qui semblen tenir una patent de cors en funció de laseva potència econòmica. De la població que viu ambtanta passió les maratons de TV3 o que es mobilitzaamb tant entusiasme quan se’ls engresca a manifestar-se per una bona causa com si se’ls animés a batre un

rècord Guiness, un sempre n’espe-ra una mica més... però al finalacaba desenganyant-se. Al 2004,quan es va produir el terribleatemptat de l’11-M, en la manifes-tació de repulsa que es va fer aBarcelona, els representants delPartit Popular que hi van assistirvan haver de sortir per cames, lagent no els perdonava que hagues-sin implicat Espanya en la guerrade l’Iraq ni que s’entestessin asenyalar ETA com els autors d’a-quell crim tan sols per treure’nbenefici polític; un any més tard elmateix Aznar va ser a Barcelonapresentant el seu últim llibre alCorte Inglés i tan sols una escassadotzena d’independentistes el vananar a escridassar. La resta de lesdesenes de milers de manifestantsd’un any abans s’havien esvaït, sesuposa que devien ser a comprar o

potser havien d’anar al gimnàs. La memòria és mésque fràgil, no resisteix ni el pas d’un any. Davant d’unaevidència tan trista un no pot esperar que hi hagi unclam popular per boicotejar els Jocs de Pequín o perexigir als nostres representants (?) que expressin elnostre rebuig davant les autoritats xineses. Davantd’això i de totes les altres injustícies que cada dia ensexpliquen els diaris, un ja no confia en una reacciómassiva de ciutadans conscienciats, ni menys encarade polítics justos. Per això es tan reconfortant trobar-sealgú que faci un gest, ni que sigui un gest tan senzillcom posar-se una samarreta. �

JOSEP M. [email protected]

i

Un ja no confia enuna reacció massiva

de ciutadans conscienciats,

ni menys encara de polítics justos

EFree Tibet

rankfurt, contràriament a la majoria de ciutatsalemanyes, es extremadament internacional; mésd’un 20 per cent de la població és estrangera iprové de tots els països del mon. Això és degutno sols al fet que la ciutat és el centre financer de

l’Europa continental sinó també a la gran quantitat d’em-preses estrangeres (sobretot coreanes) que estaninstal·lades als seus voltants. Aquesta circumstància lidona un toc multicolor, però a la vegada gris: gratacels igrans edificis d’oficines fan que sovint et sentis una peti-ta formiga acorralada entre els seus espaiosos i sovintestressants carrers. Sort que sempre trobes un parc o algu-na vorera del riu Main, que divideix la ciutat de Nord aSud, per refugiar-t’hi i sentir-te una mica més persona.

Culturalment Frankfurt ofereix moltes opcions; des demusica clàssica fins a concerts de rock i pop, i un reperto-ri d’obres teatrals forçavariat. Un dels esdeveni-ments que aplega una granmultitud de visitants és lafira del llibre. Com ja ésconegut, el passat mes d’oc-tubre la llengua catalana vaser una de les protagonistesmes importants de la fira ipuc dir que ha deixat ressò ales llibreries, on ara trobosovint els autors catalans tra-duïts a l’alemany.

La meva vida quotidiana esreparteix entre la Univer-sitat, on faig recerca i impar-teixo classes de física, i lameva família, amb tres fills entre 11 i 15 anys, que jacomencen a experimentar els primers brots de l’energia iautoafirmació de la adolescència. D’això, com a mare, nome n’escapo, visqui a Frankfurt, o estigués aquí aManresa. Ja fa més de quinze anys que visc a Alemanya,país al qual òbviament m’he anat adaptant, cosa que, atèsel caràcter català, sobretot el català d’interior, com el man-resà, no ha estat extremadament difícil.

No puc negar que, de tant en tant, em vénen a la memò-ria les passejades pel passeig de Pere III, a la sortida del’institut Lluís de Peguera, els intents, moltes vegadesinútils, d’eludir el pagament de les cadires de la senyoraRosita, el Globus, el Sielu... i molts d’altres llocs on vaigpassar llargues estones. Ara, però tinc la vida a Alemanya,un país fort, tossut, que encara lluita per treure’s l’estigmai el trauma de la Segona Guerra Mundial, però que no litremola el pols quan ha d’endegar projectes com la unifi-cació, de la qual, penso, se n’està sortint força bé. Podriaafirmar que el fet de ser quadriculats –tret que sempres’ha vist negatiu i s’ha oposat al caràcter mediterrani, mésflexible– els ha ajudat. �

ingapur es un país situat al sud-est asiàtic, a 120 kmal nord de l’equador. El clima és relativament cons-tant al llarg de l’any. Gaudeix de 28-32°C, amb propd’un 100% d’humitat, cosal que fa que passi de serun clima agradable a sovint asfixiant. Jo vaig arribar

a Singapur el mes d’agost, venint d’Anglaterra, on estàvempassant un estiu força fresc i plujós. M’hi havia de quedarcinc mesos per fer part d’un projecte a la seva Universitat.

Avui dia els ciutadans de Singapur són una barreja de des-cendents majoritàriament xinesos, malais i indis. Això fa quesigui un país molt interessant culturalment, que es reflecteixsobretot en la seva barreja d’espècies i sabors en els menjarsmés tradicionals. Paradetes amb diferents tasts culinaris, frui-tes i batuts s’obren a cada pas i a cada carreró, fins i tot alsmés amagats. És molt poc comú menjar a casa, ni tan solsl’esmorzar o el sopar. Els preus, l’abundància i la varietat de

sabors fa que famílies sence-res prefereixin trobar-se cadavespres a espais oberts on des-enes de parades venen des desucs tropicals, mangos ipapaies, a porc a la barbacoa,sopes, noodles i molt més.

Singapur és un país moltobert al món occidental, i acausa de la seva bona econo-mia i situació geogràficamolts europeus, americans iaustralians decideixin traslla-dar-s’hi un parell d’anys omés i gaudir d’una experièn-cia i d’una cultura ben dife-rents. L’anglès, el xinès, el

malai i l’hindi són totes llengües oficials, tot i que la majorianomés parlen l’anglès i la seva llengua materna.

Crec que per entendre l’estil de vida que tenen els singapu-resos s’ha de passar un temps al país. A primer cop d’ull sem-bla una societat molt segura, organitzada i eficaç, on sobretotla manca d’espai fa que la gent visqui bastant aglomerada iacostumada al trànsit i a l’estrès. Són extremadament treba-lladors i passar-se deu o dotze hores a la feina és força habi-tual. Això, però, no sembla que els cansi. Són gent molt méssocial del que sembla a primera vista i a causa del ritme detreball que porten, però ells no van mai cansats. Sempretenen temps per anar a prendre te negre amb llet i ben gelatamb els amics, o a jugar a tennis o a voleibol a temperatureson la majoria preferiríem seure davant de l’aire condicionat.

El frenètic desenvolupament econòmic de la majoria de paï-sos asiàtics fa que cada vegada costi mes visitar un país ambgenuïnitat i sense gaires influències occidentals. Aquest és elcas de Singapur, un país molt modern i occidentalitzat, on laseva barreja de cultures, olors i colors als carrers sembla queno siguin suficients per atreure masses de turistes.Segurament a causa de països veïns com Tailàndia, Indonèsiai Malàsia, amb platges, muntanyes i activitats turístiques,amb què Singapur per la seva mida no hi pot competir. Peròtot i això, val la pena deixar-s’hi caure.�

MARIA ROSER VALENTÍ


CRÒNIQUES DE LLUNY

JÚLIA FÀBREGA

Des de Singapur

Maria Roser Valentí Vall éscatedràtica de Física a laUniversitat de Frankfurt

(Alemanya)

Júlia Fàbrega Climent ha fetuna estada d’investigació de

cinc mesos a Singapur, dins eldoctorat que fa a Birmingham

F SDe Frankfurt estant


VETLLAR PER UN MÓN MÉS JUST

reballen com esclaus, en condicions pèssi-mes. Hi ha un abisme entre el sou de les

dones i el dels homes. S’hi utilitzen tonesanuals de pesticides, molts d’ells prohibits alspaïsos del nord. Aquestes són algunes de lescondicions laborals en què es troben molts paï-sos del Tercer Món. El comerç just treballa desde ja fa dècades per combatre-ho establintunes relacions comercials ètiques i justes entreels països dels dos hemisferis. A Manresa, quimou els fils del comerç just és l’associació JosepM. Cunill i Solà, que des de fa dos anys i miggestiona la Botiga del Comerç Just del carrerUrgell, després que la seva propietària, PilarTresserras, que se n’havia fet càrrec durantdotze anys, decidís jubilar-se. Tirar-la endavantno és tasca fàcil, però tal com explica la CarmeBadia, vocal de la junta, la botiga funciona i elfutur del comerç just es presenta esperançador.

T

—No és difícil mantenir una botiga de comerç just, i mésara que el sector del comerç no viu precisament la sevamillor època?

—Sí, però ens mantenim. La nostra botiga no està vincula-da a cap importadora. Aquesta ja era una les fites del projec-te inicial de la Pilar, i que nosaltres hem volgut respectar.Així costa bastant aguantar, però no ens podem queixar. Amés, a diferència de les botigues d’Intermón, per exemple,que es nodreixen de voluntaris, nosaltres tenim dues treba-lladores amb sou. Per tant, cobrir despeses, per a nosaltres,ja està molt bé.

—Com funciona la botiga, i sobre quins criteris treballeu?—Nosaltres treballem amb importadores, i són ells els que

estan en contacte amb els productors. El primer criteri, i defet, el que originà el comerç just és el de la qualitat de vidadel productor i la qualitat de producte pel comprador.Després se n’hi han afegit d’altres: que les dones siguinigual pagades que els homes, que no hi hagi menors treba-llant o que no es contamini l’ambient. Tot i que això devegades crea molta contradicció perquè estem exigint-losuna burrrada, i aquí es fabrica de qualsevol manera.

—En alguns supermercats de Manresa ja es poden trobarproductes de comerç just...

—Sí, això crea certa polèmica. D’una banda és una avan-tatge, ja que dóna un punt de comoditat al consumidor. Peròd’una altra és un inconvenient per a la nostra botiga ja quequi venia a comprar cafè, de vegades de pas es quedava unaartesania, i ara, si la gent no ve a buscar el cafè, els altresartesans tenen més dificultats per donar-se a conèixer.

—A les cafeteries, hi ha prou distribució de cafè de comerçjust?

—De mica en mica va entrant, però costa. A nivell del preudel cafè, a les cafeteries no els surt gaire més car comprar-ne de preu just ja que és un producte amb un marge comer-cial molt ampli. Però les torrefactores del nostre país, pervendre, els regalen la cafetera de bar, que es veu que és moltcara. És clar, amb això nosaltres no hi podem competir.

—El producte estrella d’aquest passat Nadal, la famosacafetera dels cubets, pot ser una amenaça pel cafè deComerç Just si arriba a generalitzar-se?

—Nosaltres de moment no ho hem notat, però si la gentcomença a consumir-ne molt, potser sí, o potser s’haurà decomercialitzar el cafè de comerç just en cubet. Tot i quedepenent de què estigui fet el recipient, podem trobar-nosdavant d’un problema ecològic. I llavors, t’apuntes al carro,o no? Nosaltres sempre estem davant el repte.

—És difícil competir...—Sí, però jo també estic sorpresa de com les importadores

estan avançant. Ara ja comencen a existir símils de la Coca-Cola, de la Fanta... També han portat dissenyadores d’aquí apaïsos d’allà, i han fet dissenys de roba que són molt sem-blants als d’aquí. I és que no és que allà no sàpiguen cosirbé, sinó que no saben què es porta aquí. �

MOURE EL MÓN

MERITXELL [email protected]

iCarme Badia

«Si eel ccafè dde ccomerç jjust no gguanyés tterreny, lles torrefactores nno hhaurien dderegalar lla ccafetera aa lles cafeteries pperquè eels ccomprin el ccafè. SSímptoma qque aalgunacosa ees mmou, ii pper mmillorar» LAFR

ASE


’indret és feréstec i solitari,però antigament era moltfreqüentat pels manresans iles manresanes que anavena fer berenades a la cabalo-

sa font. Un parell de safarejos antics iuna inscripció del 1900 emmarquenuns brocs que no ragen, encara quel’aigua sí que hi brolla enclotada. A lasensació d’abandonament del racó hicontribueix la situació de deixadesaamb què es troba la veïna i misterio-sa casa de les Hortes, que conservauna tina en bon estat. S’hi arriba desde Viladordis, tot baixant en direccióals Tres Salts i agafant un camí quearrenca d’una esplanada amb movi-ments de terres –on hi ha una torredel col·lector de salmorres– i queporta cap al riu paral·lelament alcanal de la central hidràulica de lesMarcetes. Com ens explica el biòlegJordi Badia, «el lloc té gràcia denatura pel paisatge abrupte del cin-gle de Roca Tinyosa tallat pelLlobregat, perquè el riu baixa ràpiden un tram lliure d’artificialitat, per-què s’hi veuen ocells aquàtics, per-què queda amagat de la ciutat tanpropera, per la solitud, pels fòssils del’eocè marí...». �

L

EL RACÓ INSÒLIT

JAUME PUIG / Fotos: FRANCESC RUBÍ

La font del Soroll


reient practicant, considera curtes les reformes delConcili Vaticà II. Transgressora, no accepta lamajoria dels dirigents catòlics per falsos i vividors,i continua revoltant-se contra la gent de poder,sobretot amb els polítics, ja que en el fons sempre

s’ha considerat una anarquista en actiu.—Havies tingut diverses representacions comercials?—Eren xarlotades o millor dit pepitades! Una amiga dels

Cursets em va encolomar jerseis de punt perquè els hi ven-gués, però ens vam endeutar fins a les orelles, fins i tot n’ha-via col·locat a mossèn Bardolet, tot i que li anaven petits. Elshi vaig planxar i ja van ser més grossos! Vaig participartambé en la piràmide dels sabons. Emvolien enredar, però no em vaig deixar,tot i que vaig assistir a una reunió aOlesa. En Puig, que aleshores tenia eltaller a Santa Anna, em va demanar defer unes reunions de cosmètica: la pri-mera la vaig fer amb els veïns de l’es-cala i l’endemà se’m va presentar unaveïna inflada com una bóta. De seguidali vaig dir a en Puig que com que nocreia en aquells productes no els podiavendre. Pel que fa als gèneres de punt,quan anàvem a Igualada vam tenir unaccident de cotxe... Tot plegat era fer elpréssec. Volia ajudar a casa, on noméshi havia un jornal, però no em creia elsproductes que anava a vendre.

—Més seriosament, vas fer el cursd’auxiliar clínica?

—Sí. Vaig aprofitar el curs governa-mental del PPO d’auxiliar clínica quees feia al Centre Hospitalari amb l’au-torització del doctor Tuneu. Venienmestres de l’institut Lluís de Pegueraque ens ensenyaven gramàtica i unrepàs general a més de les assignatures pròpies d’infermeria.Vaig fer les pràctiques al Centre Hospitalari: servir berenars,rentar culs, punxar a les diverses plantes del centre, en unmoment en què encara hi havia les monges italianes. Tincmolt bon record d’aquell curs i el que vaig aprendre ho vaigaplicar de seguida als meus pares: els vaig poder punxar,netejar, llevar-los...

Ultreia—Què em pots dir dels cursets d’Ultreia?—Eren bàsicament trobades de dones, d’aquelles que a les

cinc de la tarda no saben què fer. Ens trobàvem i fèiem revi-sions de vida. Preparàvem cursets dins d’un món d’Esglésiai sota la batuta de mossèn Junyent, que valien la pena. En tincmolt bons records.

—Com va anar l’experiència de cristians de base de LluísSolernou?

—No vull ser pedant, però penso que he fet força coses percréixer com a persona i com a grup. És cert que vaig partici-par en el muntatge de la comunitat cristiana de base aRajadell i que va ser una bona experiència. Va ser una mera-vella poder compartir, descobrir i experimentar tot un altremitjà de vida: el que és teu, és meu i no passa res.

—Com eren les colònies que organitzàreu dins la vostraassociació de veïns?

—Van durar fins que van sorgir les de la Generalitat. Hivaig estar 8 anys tractant amb el milloret del barri, fills del

ganivet, on tot se solucionava a sang ifetge. Tot i així va ser una experiènciamolt rica. Les sortides es feien cap aSanta Maria de Maians, Gósol... Aquestprimer any hi van participar nois i noiesgrans i petits, però de seguida ens vamadonar que els grans havien de fer unesactivitats específiques i els petits unesaltres. Hi així ho vam fer. Les activitatseren diverses, però totes preparades desde Manresa. El cant era una manera detrobar sentit a la vida. De vegades enca-ra quan em llevo poso aquella delsEsquirols, Fent camí per la vida.

—A la pregunta sobre què volies serde gran sempre has respost igual, oi?

—Sí. Saltava de seguida i deia: perso-na! Si som persones podrem ser el quevulguem i no haurem de patir. Fins i tot,penso que amb el Josep ho vam aconse-guir. Quan vaig descobrir que ser perso-na era molt simple: ser net de cor, viureamb tranquil·litat, vaig tenir una granpau interior i llibertat. Veure avui comla gent està tan endeutada t tenen tantes

necessitats fictícies em fa valorar més aquesta llibertat. Perfer goig es pot anar senzill. Sempre he fet goig i m’he fet jola roba.

—En el fons, t’ha agradat figurar?—El que m’han agradat són els figurins ja des de ben jove,

amb dotze o tretze anys. Anava a ca la modista i recordo quela mare em deia: Primer morta que anar així. Jo pensava,doncs ja ho veurà! La mare tenia uns talons amagats i unsguants de pell i quan no hi havia ningú me’ls posava i emmirava davant del mirall. Amb uns talons i uns guants entenia prou i era la nana més feliç del món. Un dia se’m vaestripar el guant i quan volia anar a un enterrament se’l voliaposar i es va adonar del fet. Jo li vaig dir: però, que en té deguants? Així em vaig anar fent gran. Sempre amb senzillesa.

C

«Les residènciesd’avui encara sóntan egoistes quetenen les habita-cions dobles. És adir, que no et potsni morir sol, ho hasde fer amb algú alcostat, que ronqui

o faci les sevesnecessitats»

L’ENTREVISTA

JORDI SARDANS / Fotos: FRANCESC RUBÍ[email protected]

Pepita Subirana i BadiaDirectora-coordinadora de la Residència d’Avis de la Sagrada Família, va ser membre dela junta de l’associació de veïns del barri i organitzadora de les colònies. És auxiliar d’in-fermeria, però ha destacat en les tasques assistencials i de voluntariat sobretot a SantJoan de Déu, com ajudant del doctor Selga. Fou inspiradora del grup Teral Manresa,dedicat a la rehabilitació d’exalcohòlics sota les directrius del psiquiatre Felipe Olivares.


Grup Teral—Què va significar per a tu la participació en el grup Teral

Manresa?—Va ser una bona època en què vaig descobrir el món dels

alcohòlics, que no sé si ho són perquè nosaltres som tan degasosa. Si ets senzill ets un borratxo i si ets ric et mareges!Descobrir el món de persones amb problemes que incideixenen les famílies afecta molt. Sobretot quan hi ha una mare ques’ha de beure la colònia per sortir de casa perquè no té capmés alternativa. Els conduïa el doctor Olivares que és un per-sonatge que vaig estimar i m’estimo molt, amb qui vam fermolt bon equip. Com que el grup va créixer molt, Olivares vaaconseguir crear una unitat pròpia dins l’Hospital de SantAndreu per tal de poder-los rehabilitar millor. Va ser unaexperiència bona que després ha continuat.

—Però, concretament, com va néixer el grup?—Va venir a parlar a Manresa un metge molt conegut de

Barcelona, sobre el tema de l’alcoholisme. Nosaltres teníemuns amics i ell era alcohòlic. En sortir vam coincidir que caliafer alguna cosa. Així que vam muntar el grup Teral, on hihavia el nostre amic Octavi Canal que era alcohòlic. El pisera a la Plana. Tant hi fregava com punxava. Sempre hi haviaun motiu que els hi havia portat. A més del doctor Olivares,una infermera i una assistent social érem cinc o sis matrimo-nis que vam tirar l’experiència endavant.

Residència d’Avis—Com va anar la creació de la Residència d’Avis?—Era un fet que al barri de la Sagrada Família calia fer

alguna cosa per la gent gran. Inicialment pensava en unCentre de Dia, però parlant sobretot amb la Rosario Ramos iaixoplugats dins l’associació de veïns vam anar madurant laidea. El Centre de Dia semblava impensable econòmicament.Ens calien metges i infermeres. Vam fer alguns projectes iens vam anar a informar a Barcelona. Mentrestant, vaig haverde superar alguns recels tant del marit com de la pròpia asso-ciació de veïns i no cal dir-ho de l’Ajuntament, que veia elprojecte insostenible. Finalment, vaig claudicar del centre dedia, malgrat que continuo trobant terrorífiques les residèn-cies, però entenc que és on acabarem anant a espetegar tots!

—Quins contactes vas haver de fer a Barcelona?—Bàsicament amb el director general de Serveis Socials,

Jaume Nualart, a qui vaig conèixer gràcies al doctor Selga itambé amb la doctora Tresserras. Nualart va creure en el pro-jecte i ens facilità un milió de pessetes, suposo que per can-sament, ja que cada dia els anava a empipar. M’asseia a l’es-cala fins que em rebien. Després vam vendre una moto de CalVallès, en butlletes de cent pessetes a totes les llars del barri.Inicialment va ser una residència refugi, on vam començaramb nou avis a dormir. Però, al cap d’un any ja sens va ferpetita.

—Per què tens aquesta opinió en contra de les residències?—He vist molta gent plorar i fins i tot a morir d’enyorança.

Això m’ha produït una por. Quan alguns em diuen: ‘Pepitan’estic tan segura que me n’he d’anar a viure a una residèn-cia’, encara els contesto que jo no. Em rebel·lo cada vegadamés, quan m’adono que les residències d’avui encara són tanegoistes que tenen les habitacions dobles. És a dir, que no etpots ni morir sol, ho has de fer amb algú al costat, que ron-qui o faci les seves necessitats. I no acabo de veure clar deposar tota la meva vida en una maleta. Quan veig un avi queplora i una àvia que enyora i recorda la guerra en què porta-va un nen a cada meta, que no eren ni fills seus sinó delsamos...

—Estàs a punt de jubilar-te com a directora?—Sí. No ho he fet encara perquè no he trobat ningú que ens

ho porti. Em queda pendent resoldre el finançament de l’as-

censor, que val 40 milions, i envidriar un terrat, que en costa10 més. Comptem amb algunes donacions, però hauré decontinuar mendicant. Ara ja no hi sóc tot el dia i bona part dela feina ha passat als tècnics, tot i que hi ha alguna animado-ra que no sap ni cantar el Virolai!

—Caldria millorar el funcionament de les residències?—Penso que sí, perquè actualment els avis s’avorreixen

molt. Hi ha moltes hores al dia. Internament, el funcionamentde les residències ha d’estar molt atent als avis, a les sevesnecessitats i fer poques tonteries. Ara es perd molt temps ambels controls i les valoracions i mentrestant els avis s’avorrei-xen. No siguem tan cruels i si tenen 80 anys i no es podencordar la bata que vagin amb un velcro! Simplifiquem lescoses i fem que l’avi se senti acollit.

—Es tornen nens?—No, de cap manera. Es fan grans. No siguem tan imbè-

cils. L’avi es torna com un avi amb les seves virtuts i feble-ses... Amb les seves pors i incerteses del que passarà i empassarà. Quan el portem a Sant Joan de Déu hi ha d’anar solamb l’ambulància? No! Quin pànic arribar-hi sol! Què hi faigaquí? Una vegada n’hi vam dur un que treia els excrementsper la boca i vaig haver de firmar jo com que podia entrar aquiròfan. Cap familiar es va voler mullar. Ara tothom guardallibretes, però tampoc no serveixen ni per comprar-los unescalces. Poca broma!

—Però sí que entre ells discuteixen per una mica més omenys de menjar, oi?

—Sí, et diuen que un té més croquetes que l’altre al plat,però quan li demanes si en vol més et dirà que no. Però aixòno vol dir que retorni a l’etapa de nen, sinó més aviat que téenveja. Jo sóc mare de tres fills i sempre penses que un t’es-tima més que els altres, perquè t’hi sents més acollit o veusque és més generós. La tristesa o l’alegria que tenen al cor noés de nens. Quan veuen els reis s’emocionen, però quan elsveig jo, també. Perquè com que em deien que no feia bondatno em portaven mai res i quan en feia tampoc no em porta-ven res. Així que vaig pensar que pel que em portaven nocalia que m’hi esforcés. Ara m’emociono, perquè els haviaesperat tota la nit en va.

—Amb la professionalitat dels metges, n’hi ha prou?—No. Personalment, em fa molta pena també el comporta-

ment dels metges en relació amb el tracte que tenen amb elsavis. Deshumanitzat fins al punt de lligar-los. Un dia em vanavisar a quarts de dues de la nit que hi havia un avi empren-yat amb una mulata: «Esta negra de los cojones, que se mar-che». Hi van anar tres metges i ni punxant-lo va fer cas deres. Em van trucar i quan em va veure va dir: «Por fin. Mimadre». I es va haver acabat la història. Tothom se’n va anara dormir. Vaig parlar amb ell i li vaig dir: «Escolti, no és capnegrota, és una persona fosca, però és molt maca i l’estimamolt». Expliquem les coses bé, passant-nos-hi una estona,mimem el malat i fem-li allò que ens agrada tant que ensfacin. És semblant al tema de la intubació, on no es respectaque la mort també té una dignitat. Jo els dic: vosaltres nomateu, però tampoc no cureu, sou uns beneits. Saber ajudar amorir i fer companyia també és important.

—Has viscut algun dels problemes amb què es troben elsvells, amb les seves llibretes als bancs?

—Sí, es tracta de problemes seriosos. Hi ha avis que hanarraconat tota la vida fins estalviar l’estufa de l’hivern i unviatge a l’estiu, sobretot els que van viure una postguerramolt dura i tenen els seus milions al banc. Els fills els hoescorcollen tot i fan papers a la Generalitat per no haver depagar i s’enfaden molt pel que han de pagar pel benestar delsavis. He viscut el fet d’acompanyar una àvia a una caixa, per-què volia fer un regal a la seva néta que es casava, i li havieneixugat la llibreta, ja que anava a nom també d’una altra per-sona. També he viscut el cas de maltractaments, en una iaia

L’ENTREVISTA

plena de blaus que em va dir que havia caigut del llit. Al capde vuit dies va tornar a caure. Però al cap d’una estona li vaigdemanar que em digués la veritat. Es va posar a plorar i a dis-culpar la filla, que estava molt nerviosa perquè li havia donatmala nit i l’havia escalfat. En dir-li per anar a Sant Joan deDéu s’hi negava perquè la seva filla s’enfadaria. Quin paredenuncia el seu fill? Cap. No m’hi he trobat mai i el justifi-quen al cap de cinc minuts. L’amor d’una mare és impressio-nant. En canvi, un fill sí que denuncia la mare...

—Sempre has tingut aquesta filosofia altruista?—Penso que s’ha de vetllar per la gent, perquè n’hi ha que

s’ho passen molt malament. De problemes en passem tots. Ami la vida no m’ha perdonat res. He tingut problemes deparella, de feina, però sempre he tingut aquella il·lusió queme’n sortiré. I tant que ho he fet, gràcies al meu entorn quesempre ha estat ric i m’ha ajudat. Vas fent descobertes, et vasfiant de la gent i t’adones que Déu és bo...

Religió—Parlem doncs de religió. Què et sembla la parafernàlia

que l’envolta?—Passo totalment d’un Sant Pare que és un inepte, d’alguns

capellans que són uns desgraciats i d’un bisbe de Vic que val-dria més que es posés una gibrelleta al cap en lloc d’aquellabestiesa que hi porta. Aquest dia va tenir els sants nassos devenir a la processó de les papotes. Per l’amor de Déu, queda’ta casa que feia molt fred!

—Com és el teu Déu?—Just, de pau i molt serè. I sense tantes bajanades. Et sóc

sincera, de vegades m’agradaria més anar a missa que no pastreure merda. Ara bé, sempre que un avi m’ha dit per fer-liuna estona de companyia hi he anat, sense ni pensar-m’ho.

—Com recordes la processó?— Bé. Em serveix per recordar uns temps en què hi anava

amb els meus pares i m’emocionava. Cada any, tots elsDivendres Sant anàvem a la Plana per veure passar elsArmats. Quan els sentia em feia molta il·lusió i quan lespapotes em tocaven també m’agradava i m’hauria agradatveure-les per dintre.

—Com valores les reformes del Concili Vaticà II?—Van significar un pas endavant, però ara ja fa temps que

tornem a anar endarrere com els crancs. Recordo quan anavaa cursets amb mossèn Junyent on la gent sortíem animats per-què havíem fet una descoberta. Com que jo venia d’una casamolt religiosa i no havia de fer descobertes tan espectaculars,podia demanar: què puc fer jo per Jesucrist? Em deien, ‘vésa la parròquia que et donin feina’. I, el rector ens deia: «Aescombrar l’església, que falten dones». Això no va així.Quan algú com Maria Magdalena va descobrir la grandesa deDéu, escombrar era el menys important. Ara bé, si dins d’unservei toca escombrar, es fa i em sembla perfecte. M’hi hevist moltes vegades amb una escombra, tant a colònies coma la residència.

—Diries que el paper dels capellans ha canviat molt ambels anys?

—I tant, de la mateixa manera que a l’Església hi faltariamolta gent amb la voluntat d’ajudar. Abans, eren els confes-sionaris els que feien la feina dels psiquiatres, no ens hem pasd’enganyar. Ara, gràcies a aquesta activitat alguns es fan latorre! Els capellans tenien les dones allà ben amorrades ambaquella reixeta. Hi feien una feina de psicòleg, d’acolliment id’escoltar. Ara, si vols hi has d’anar pagant, perquè si no lagent passen olímpicament de tu.

La societat de la imbecil·litat—Com definiries la nostra societat?—Estem vivint en un moment de molts avenços, tècnica i

televisió, on tothom va amb ordinador. S’hi fan molts dis-barats i tot sovint es toca el piu que no correspon i tot s’ha


L’ENTREVISTA

«Tants avenços i savis i el mónés ple de desgraciats i vivim amb una imbecil·litat total. Tant tens, tant vals; això ho vulli això també... Si seràs el més ricdel cementiri, cap de ruc!»


L’ENTREVISTA

epita Subirana i Badia neix la nit de l’1 al 2d’abril de 1940, amb una germana bessona, laPilar. Feia un any just que s’havia acabat laguerra. Va rebre una educació molt religiosade part dels seus pares, Josep Subirana i Llehí,

un pagès que havia arribat a Manresa l’any 1905, i PietatBadia i Feixas, portera del castell de Cardona, els quals esvan casar després de la guerra. Va tenir una escolaritzaciómolt senzilla: «Les primeres lletres me les va ensenyar eltiet Badia, que era mestre. Un home molt cultivat quehavia estat al Seminari». Després passa a Casa Caritat, on«no em va agradar gaire veure tants barrets, uniformes imantellines, en contrast amb nosaltres que a casa éremuns senzills pagesos que ens havíem de refiar una micadel que es venia a la plaça o bé dels jornals del pare».Quan el seu avi Joan es posa malalt li ofereixen la possi-bilitat de cuidar-lo i ho accepta. Després aprèn a cosir,feina que l’entusiasma: «M’agradava poder-me fer laroba i mirar figurins, amb què feia enfadar molt lamare». Comença a cosir a cal Barrana, al barri de SantaClara, i anava a comprar a Ca la Dibuixanta. «A casa emdeien que era com un tarot, la meva mare sempre em deiaque sabia on jeuen tots els gats, llengudeta i anarca: hovaig ser, ho sóc i si puc ho seré». Comença a treballar alstretze anys al taller dels bolsos Sardans, al darrere de CalDalmau, amb Josep M. Descarga, «amb qui me les fotia araig de canó». Allà s’adona que es fa gran: «Hi desco-breixen el meu cos, notava que em miraven i em despulla-ven amb la vista, i com que podia pecar, fet que malgrat

tot encara formava part de la meva vida, vaig decidir ple-gar». Passa a Can Payàs, de Sant Domènec, on s’estàdels quinze als vint anys, «feliç com un pèsol». Hi aprèna brodar, a fer botons, bolsos i espardenyes: «Em deliadels figurins als aparadors i recordo que la mare sovintem deia que treia gats vius de gates mortes, perquè el queem ficava al cap ho feia».

El 18 d’agost de 1960 es casa amb Josep Fontdevila iMonter, treballador de Pirelli, amb qui tindrà tres fills:Ramon, Manel i Oriol. Ell era congregant i membred’Acció Catòlica. Tots dos es vincularen a movimentsparroquials, a partir de l’experiència als cursets d’Ultreiaque promovia mossèn Josep Junyent, i també participarenen una experiència de cristians de base que mossèn LluísSolernou desenvoluparia a Rajadell els anys 1968 a 1973.Alguns dissabtes al matí feia de voluntària a Sant Joan deDéu i ajudava el doctor Selga, que tractava gent desem-parada i que no havia tingut oportunitats. Aconsellada peldoctor, fa un curset d’auxiliar clínica i fa les pràctiques alCentre Hospitalari. Amb vuit dies de diferència, els seuspares cauen malalts, el novembre del 1975, i aleshores«em va semblar que l’aplicació d’aquell curset l’havia defer a casa meva». Un any abans va inspirar i participar enla creació del grup Teral Manresa, que fou un grup d’e-xalcohòlics a partir d’experiències properes, conduït pelpsiquiatre Felipe Olivares. El fet de cuidar els seus paresa casa la fa adonar d’una altra descoberta: la problemàti-ca de la gent gran. Molts acabaven la seva vida fora deManresa. Per això, impulsa un Centre de Dia, al barri dela Sagrada Família que finalment acabarà sent unaResidència d’Avis, de la qual serà i és directora. Tambéorganitza durant vuit anys les colònies del barri de laSagrada Família, conjuntament amb els seus fills Ramoni Manel. Al barri hi organitzen també obres de teatre. �

el Perfil

P

acabat, per tant s’ha de tornar a començar. Tants avenços isavis i el món és ple de desgraciats i vivim amb una imbe-cil·litat total. Tant tens, tant vals; això ho vull i aixòtambé... Si seràs el més ric del cementiri, cap de ruc!

—La gent no vol ser persona?—Sembla que no. Sento poques mares que vulguin que els

seus fils siguin persones, abans cal saber fer números. Hi hanoiets ben joves que porten uns cotxes on els braços no els

donen per portar el volant i de vegades al cap de poc ja els ente-rren. Estem dins del món de la imbecil·litat, en què la gent escasa i es separa al cap de dos mesos perquè de seguida es tirenels plats pel cap. Tu saps els casaments que fan la gent? És queno veuen ni els retrats. Els fotògrafs queden ben lluïts perquèquan els presenten l’àlbum, la parella ja s’ha separat. I si arri-ben a tenir un nen, ja el ben planyo, perquè no uneix sinó quemés aviat fa nosa.


a delegació a Manresa deJoventuts Musicals, membrede la Fédération Internationaledes Jeunesses Musicales,començà les activitats a l’em-

para de l’Orfeó Manresà, el curs 1959-1960. Era l’única manera per poderactuar, ja que no tenien ni estatuts ni per-mís; necessitaven un domicili i una enti-tat legalitzada que els acollís. De micaen mica, prengué forma, a base de programar concerts depiano, grups de cambra, duets de violí i piano, etc. I tambéuna subsecció de jazz. Fins aleshores només es programavendos o tres concerts l’any, a càrrec del patronat delConservatori Municipal de Música.

El concert d’obertura del curs 1964-65 el van fer dos grupscorals: el Cor de Cambra de Barcelona, dirigit per EugeniGassull, i la coral d’Antics Escolans de Montserrat, dirigidaper Pere Pagès, ambdós mestres exescolans de l’Escolania

de Montserrat. En programa, obres dedos grans autors del Renaixement,Tomás Luis de Victoria i Giovanni P. daPalestrina. Les obres de Victoria a quatreveus d’homes i a la segona part, la Missadel Papa Marcel, de Palestrina, a sisveus mixtes.

La imatge correspon a la basílica de laSeu, el diumenge 8 de novembre de1964, poc després d’haver-se instal·lat el

primer tram del nou altar major, rèplica del destruït l’any1936, amb algunes modificacions. És el cas de la part ques’observa a la fotografia, construïda de pedra tallada peltaller Andreu Borges, aprofitant les imatges originals recu-perades i el manifestador central daurat per Pere Roca Fius.

Les disposicions litúrgiques del Concili Vaticà II propicia-ven la missa de cara al poble. Per aquest motiu no sols s’a-turà la construcció sinó que l’any 1974 es va desmuntar totel que s’havia fet de nou. �

1964

Text: Ignasi Torras Garcia Fotografia: Arxiu Antoni Quintana i Torres

IMATGES DE LA DICTADURA

L

Tintoreria Tintoreria RÀPID SEC NOVA

GERÈNCIA

Sant Cristòfol, 48 - Tel. 93 873 73 67 - C/ de la Pau, 44 - Tel. 93 873 16 17


ARMARISA MIDA

senseobres

- MOSSOS D'ESQUADRA

- AUXILIARS ADMINISTRATIUS/VES

- ADMINISTRATIUS/VES

- POLICIA LOCAL

- PER A TREBALLADORS :

· OFIMÀTICA BÀSICA

· OFIMÀTICA AVANÇADA

· DISSENY DE PÀGINES WEB

· ANGLÈS

· ALEMANY

· INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

- PER A PERSONES EN SITUACIÓ D'ATUR

· TÈCNIC EN SOFTWARE OFIMÀTIC

Centre dd’estudis

Crta . de Vic, 78 entl. C-D 08241 MANRESA Tel. 93-874.42.54 - 615.551.607 Fax: 93-874.81.84www.informaticapadel.com - [email protected]

HORARI D’INFORMACIÓ:De dilluns a divendresMatins : 9:00h - 13:30hTardes : 16:30h - 20:30h

93 8874 442 554 615 5551 6607

FORMACIÓ SUBVENCIONADA

PREPARACIÓ D’OPOSICIONS

Treballem per donar solucions

- BOTIGA D’ORTOPÈDIA

- ORTOPÈDIA TÈCNICA

- ORTOPÈDIA ESPORTIVA

- SERVEI DE PODOLOGIA

ORTOPÈDIA MAZA

Sant Josep/Tortonyes, 1-3 - MANRESA

TEL. 993 8873 668 000


TASTETS DE MOTOR

ENRIC OLLER I CARBÓ

Citroën C-3 Stop&Start: la nova era

es emissions de diòxid de carbonis’estan convertint es un dels princi-

pals enemics a batre. Al món es calculaque hi ha uns 850 milions de vehicles enactiu. Amb aquesta nòmina impressio-nant, cada any, es llancen a l’atmosferade l’ordre de 38.000 milions de tones deCO2. Com que avui per avui ja pràctica-ment ningú no discuteix la implicaciódirecta dels automòbils en l’anomenatescalfament global, cada cop hi ha mésfabricants que aposten per l’oferta verda.Especialment a casa nostra on, des degener passat, la fiscalitat dels cotxes esdetermina en funció de les emissions.

Qualsevol dels nostres lectors deuhaver patit algun cop el calvari d’haverde transitar en hora punta per la ciutat.Els estudiosos del tema han arribat a laconclusió que, en l’escenari descrit, unvehicle pot estar aturat un 30% del tempsque dura l’itinerari. Com que els rellot-ges no els podrem aturar mai, és lògicque els enginyers se les empesquin permirar de trobar solucions imaginatives decaràcter compensatori. El C3 Stop&Startde Citroën n’és una. Ni la primera ni l’ú-nica perquè el primitiu Fiat Regata jahavia dut un sistema molt semblant i–molt més contemporanis–, l’emblemà-tic Toyota Prius, l’Honda Civic IMA, elMini i alguns models petits de BMW,també el fan servir.

En el cas de la marca francesa, el meca-nisme funciona a partir d’un alternadorreversible gestionat electrònicament ques’ocupa de desconnectar el motor en lesaturades perllongades. Actua sense laintervenció del conductor en el momenten què se circula per sota dels 6 km/h i

es trepitja el pedal del fre. En aquestescircumstàncies el motor es para sol i en elquadre d’indicacions apareix el missatge«ECO» il·luminat en verd. Tan bon puntdeixem de fer pressió amb el peu, elmotor es torna a posar en marxa automà-ticament. Reprèn la vida per poder circu-lar de forma convencional. El procés esrepeteix tantes vegades com sigui neces-sari. En totes els semàfors i en les reten-cions, a no ser que el conductor opti perdesconnectar el sistema a través del pol-sador «eco-off» que hi ha al panell cen-tral. En aquest supòsit, el C3 funcionaràcom la resta de models de Citroën quetambé equipen el canvi automàtic robo-titzat SensoDrive, que prescindeix delpedal d’embragatge i permet l’acciona-ment de les marxes a través de les llevesdel volant.

Ens trobem, doncs, davant d’un utilitariideal per moure’s en ciutat que es dife-rencia dels seus germans de gamma pelslogos exteriors i unes motllures específi-ques que el personalitzen. Un cotxetcompacte amb estètica juvenil i cinc por-tes que proporciona una bona posiciódavant el volant i no és especialment car.En el seu equipament hi trobarem com aelements poc freqüents el climatitzador,la guantera refrigerada i automatismesper a l’encesa dels llums i el netejavidres.Però és que, a més, el fabricant li harebaixat el preu uns 200 euros per incen-tivar-ne les vendes. Evidentment no té lafrugalitat dels propulsors de gasoil delmateix segment però el resultat final nodefrauda i, en una hipotètica comparati-va, l’auto surt sensiblement més baratperquè porta el motor de gasolina 1.4i.

Una mecànica que permet arribar a pun-tes de 180 km/h amb mitjanes de consumper sota dels 5 litres en carretera i a la rat-lla dels 6 en ciutat.

A El Pou de la gallina només millora-ríem dues coses del C3 Stop&Satrt: laimmediatesa d’actuació del canvi i la dis-tribució d’algunes de les informacionsque proporciona el taulell de comanda-ments. En el primer cas, el salt entre mar-xes aconsella una utilització manual anti-cipada del canvi quan hem d’afrontar unavançament, canvi de carril o incorpora-ció amb poc temps. Mentre que les dadesque obtenim del nivell de reserva decombustible, temperatura i velocitat que-den massa superposades, la qual cosaobliga a forçar la vista per interpretar-les.I, a més, el compta-revolucions no portala zona alta marcada en vermell. �

FITXA TTÈCNICA

Motor: Davanter transversal 1360cc. 90 CV. Gasolina. Tracció:Davantera. Canvi: AutomàticSenso-Drive de 5 relacions. Pes:1.044 kg. Prestacions: Vel. màx:180 km/h. Consum mitjà : 6.3 litres.Preu: 15.585 euros.

L

Integrar automatismes per estalviar combustible és cada cop més freqüent. Citroënadapta un d’aquests sistemes al seu utilitari C3 per aconseguir reduir un 10% la des-pesa en els itineraris urbans, millorar el confort acústic i preservar el medi ambient.


la fila cultural

ontagiada per un entorn familiarafeccionat a la literatura i el teatre,

des de ben jove, Mercè Rodoreda vamostrar autèntic fervor per l’escriptu-ra, passió que podem conèixer gràciesa les seves primerenques col·labora-cions en revistes com La Publicitat,

Mirador o Clarisme, que deixen entre-veure la imaginació dels seus contes iel seu gran potencial periodístic, queesdevindrà al poc temps una excel·lentretòrica novel·lística, d’unes qualitatslingüística i sentimental indescripti-bles. Cap al 1932 publicarà la seva pri-

mera novel·la, enlluernada per l’espe-rança, en aquells anys de la SegonaRepública, així com capficada en elsambients de la seva Barcelona natal i,endemés, embarcada en la normalitza-ció de la llengua i la cultura catalanes,tot marcant les bases del que, en laseva maduresa, serà una brillant i dinà-mica carrera.

De l’esperança de la República a l’o-càs de la Guerra Civil, no va renunciaral seu compromís amb les lletres cata-lanes ni tampoc amb la política,col·laborant amb el Comissariat depropaganda de la Generalitat, relacio-nant-se amb les celebritats literàriesdel moment, tals com Puig i Ferreter,Andreu Nin, Joan Oliver o Joan Prat, imovent-se en diversos gèneres perio-dístics i literaris com contes, articles,entrevistes, assajos o cròniques.Acabada la contesa, l’any 1939, MercèRodoreda emprèn un llarg exili, mar-cat per l’adveniment de la SegonaGuerra Mundial: París, Llemotges,Bordeus i Ginebra seran diverses ciu-tats europees que gaudiran del talentd’una Rodoreda prolífica, capaç d’es-criure novel·les de la talla de La plaçadel Diamant (1962) o Jardí vora elmar (1967) i d’una versatilitat grandi-loqüent, reflectida en Vint-i-dos contes(1958) i en els seus passos per la poe-sia, el teatre i la pintura. Es tractad’una Rodoreda madura, que refusales seves primeres obres, mancades depersonalitat i estil, i que s’endinsa enun univers descriptiu que molts equi-paren al de Virginia Wolf, amb un llen-guatge i una temàtica molt personal,d’una gran psicologia però també d’unincessant uniformisme avesat en qües-tions bàsiques com les problemàtiqueshumanes, on gairebé sempre els prota-gonistes són la dona, el jardí i la infàn-cia. Al seu retorn a Catalunya, el

millor de Rodoreda encara restavaocult, fins a la publicació de MirallTrencat (1974), obra de gran comple-xitat literària que li suposa un fort des-gast personal.

Víctima d’ un càncer, Rodoreda vadeixar-nos l’ abril de 1983, peròaquesta primavera ens deixaremembriagar de floretes blaves i gro-gues, hortènsies, llessamins, camèliesi violers, que ens recordaran els nos-tàlgics jardins de la Rodoreda. Ramsde flors que entregarem a la sevamemòria, la d’una il·lustre i fecundaescriptora que fa un quart de segle s’a-pagà, com les fulles que cauen delsarbres en el temps de les olives,havent deixat al seu pas un importantllegat per a la literatura catalana con-temporània i que, en el centenari delseu naixement, el món de la culturavoldrà homenatjar tot inaugurantl’Any Rodoreda. Manresa participaràd’aquests esdeveniments, amb un pro-grama variat, per a tots els públics,amb recitals de poesia, lectures denovel·les o contes, exposicions, obresde teatre i conferències, que ocuparantot el mes d’abril i estaran vinculats adiverses entitats culturals. Totesaquestes activitats les podrem gaudiren diverses biblioteques de la ciutat(la Biblioteca del Casino, la bibliotecadel barri de la Sagrada Família, labiblioteca Veïnal de Cal Gravat, labiblioteca Veïnal de la Font delsCapellans, la biblioteca Veïnal laBalconada i la biblioteca Veïnal deValldaura) així com al teatre Kursaal,on podrem veure l’obra de teatre Laplaça del Diamant, Cecília Ce, que ésuna adaptació escenogràfica d’ Elcarrer de les camèlies, o Sóc unabruixa, basada en tres contes deMercè Rodoreda: Una carta, El riu ila barca i La Salamandra.

Flors per a la Rodoreda

C

Amb motiu del centenari del naixement de Mercè Rodoreda (1908-1983), Manresa po-drà gaudir d’un seguit de celebracions en recordança d’aquesta excepcional figura de leslletres catalanes. El gruix dels diferents actes tindrà lloc al llarg del mes d’abril, organitzatsper diferents entitats i coordinats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Manresa.

LAURA CORRALES

El cartell de l’Any Rodoreda a Manresa

AutoretratEntre tots aquests projectes, volem

destacar la labor d’Abraham Mohino ide Mònica Miró artífexs d’Autoretrat,volum publicat a mitjans de març d’a-quest any per l’editorial manresanaAngle Editorial. Autoretrat és unaespècie de muntatge intel·ligent ienginyós que reagrupa retalls de textosi d’entrevistes en els que MercèRodoreda parla d’ella mateixa. Sónfrases sinceres, genuïnes, que al llargde la seva vida Mercè Rodoreda vapronunciar amb la personalitat i clari-vidència que la caracteritzaven. Sónfragments de la seva veu, no mudadapels autors, sinó organitzada seguintsempre un fil temàtic i cronològic. Totun simulacre que ens apropa al pensa-ment rodoredià i que, de fet, pretén serl’autobiografia que la cèlebre escripto-ra mai va arribar a executar. SegonsMònica Miró, aquest llibre sorgeix«amb la voluntat de recuperar la veude Rodoreda», una veu reflexiva sobre«el seu ofici de viure i escriure».Aquest volum, estructurat en cinccapítols temàtics, esdevé un instru-ment clau per entendre l’essència vitali professional de Rodoreda. L’obras’encapçala amb un estudi introductorion la veu cavil·losa de Mònica Miró iAbraham Mohino esdevé rellevant,atès que ens apropa als trets mésessencials de la vida i obra deRodoreda.

El primer capítol reuneix diversostextos en els que l’escriptora rememorala seva infantesa, una infantesa de jar-dins i flors on la figura del seu avi ésmolt significant. En el següent apartat,trobem un recopilació d’articles perio-dístics de la preguerra que ens mostrenuna Rodoreda articulista i entrevistado-ra, endinsada en la dialèctica del perio-disme. El tercer capítol «és la part mésinnovadora del llibre», afirma Miró, jaque es basa en un monòleg construïtfictíciament a partir de les respostesque podem trobar en 38 entrevistes quevan ser realitzades a la Rodoreda i, queaquí, han estat ordenades temàtica icronològicament –encara que no repro-duïdes íntegrament– i, a la vegada,aprofitades d’una manera original i cre-ativa, imprescindible per fer un segui-ment exhaustiu del pensament rodore-dià. El consegüent capítol reprodueixdiscursos que l’escriptora va pronun-

ciar en diferents actes públics al seuretorn de l’exili com el pronunciat enocasió del Premi d’Honor de les LletresCatalanes que li fou atorgat l’any 1980.L’obra clou amb un cinquè i últim apar-tat dedicat als pròlegs que Rodoreda varealitzar per a Mirall trencat, La plaçadel Diamant i Quanta, quanta gue-rra..., en els què hi trobem reflexions oteoritzacions que va fer sobre l’oficid’escriure endemés d’obrir possiblesvies interpretatives per a les sevesobres. El llibre de Miró i Mohino nonomés és una imatge interior de laRodoreda, sinó també un retrat exte-rior, atès que reuneix diverses fotogra-fies de l’escriptora des de la seva infan-tesa a la seva maduresa.

Els actesEl 18 d’abril, a la sala d’actes del

Centre Cultural del Casino, podremassistir a una conferència a càrrec del’escriptor Lluís Calderer tituladaMercè Rodoreda: Una mirada al món,organitzada per Òmnium Cultural delBages. I és que l’escriptor manresà ésun gran coneixedor de Rodoreda, dequi sent especial predilecció per obrescom Jardí vora el mar, Quanta, quan-ta guerra..., endemés dels contes. Del’escriptora en destaca que «amb totala seva obra crea un món personal»del què, a la xerrada, intentarà extreu-re les característiques més essencials.

Quant a la importància de Rodoreda enl’actualitat, Calderer posa èmfasi a la«capacitat d’autosuperació i esforçque li va representar escriure enmoments difícils i l’exigència per talque això anés més enllà de superaruna problemàtica personal». L’escrip-tor manresà suggereix a qui vulgui ini-ciar-se en la lectura de l’obra deRodoreda, «que comenci pel primerAloma, després pel segon Aloma i acontinuació la resta». I és que Alomava ser la única obra dels anys trentaque Rodoreda reconegué com a seva, ien va fer una revisió i reedició l’any1969, la qual acabà per convertir elsegon Aloma en una obra un tant dife-rent a la primera. Segons Calderer, laprimera Aloma denota certa «voluntatde superació» i la segona –que obvial’ambient de la Barcelona dels anystrenta– es torna «pessimista». Un pes-simisme tal vegada provocat per laconvulsió d’aquells anys de guerra ipostguerra, que feren de Rodoreda unaescriptora nostàlgica que anhelava lainfància, el temps perdut o el jardí mairetrobat... «(...) caminant caminant,vaig trobar el llessamí, vaig fer unpom amb totes les seves estrelles i arasóc una nena perduda perquè no vaigsaber trobar mai més el camí de casameva, de la meva casa amb un jardíflorit de violers i de vitadímia».(Viatges i flors, 1980). �



LLORENÇ CAPDEVILA

Manresa cultural

ssisteixo al Consell Municipal de Cultura convo-cat per l’Ajuntament de Manresa el passat 13 demarç. Hi vaig en representació de la flamant juntad’Òmnium Cultural del Bages. Hi ha molta gent.Potser una trentena de persones (o més), set o

vuit de les quals són funcionaris municipals. Agrupacionssardanistes, associacions de veïns, colles de dansaires, cas-tellers, geganters... hi són representats al costat del Kursaal,de Cineclub o d’altres entitats de l’àmbit de la cultura.M’encabeixo entre el Josep Llobet, dels Amics de l’ArtRomànic del Bages, i l’Antoni Fernán-dez, de l’Orfeó Manresà. Tant de bo enmolts dels actes organitzats per algunesde les entitats convocades s’hi apleguéstanta concurrència, penso. L’ambient,tot i la multitud, és ensopidot. La mono-tonia es trenca només puntualmentquan, per exemple, al xicot d’Imagina’tli sona el mòbil, o bé quan es prometsimplificar el sistema kafkià de formu-laris per demanar subvencions (momenten el qual més d’un esbossa un somriu-re d’incredulitat).

El regidor Perramon fa de mestre decerimònies i, donant pas de tant en tantal tècnic o a la tècnica corresponent,repassem l’activitat cultural prevista ala ciutat per a aquest any: teatre, exposi-cions, equipaments... Déu n’hi doret.

En el terreny literari, a part dels pro-jectes engegats o reconduïts darrera-ment (com és el cas del cicle Tocats deLletra, la Setmana del Llibre Infantil iJuvenil o el premi Amat-Piniella) espreveuen un seguit d’actes, encara perdefinir en aquell moment, al voltant del’Any Rodoreda. En el camp de les artsplàstiques destaca una altra efemèride,molt més propera: la commemoració del’any Joan Vilanova, amb motiu delcentenari del naixement d’aquest pintormanresà. Ja hi ha prevista, per a l’abril,la inauguració d’una exposició sobre l’artista al CentreCultural del Casino.

Entre els grans projectes (macroequipament cultural iesportiu a la Zona Nord, Anella Cultural en xarxa, Casa dela Música Popular) n’hi ha un que em crida l’atenció: larehabilitació del carrer del Balç i la creació d’un centre d’in-terpretació de l’esplendor medieval a l’època del rei PereIII. Aplaudeixo la iniciativa. El carrer del Balç es mereix deser exhibit i formar part de la ruta medieval del visitantvagarós, i no tan sols de les esporàdiques visites guiadesque s’hi fan. A aquest pas –i més tenint en compte la projec-ció del complex Món Sant Benet, pròxim a la ciutat–,Manresa serà cada cop més atractiva als forasters. Qui sap?Potser allà on ara hi ha locutoris telefònics aviat serà mésrendible obrir-hi abominables botigues de souvenirs. �

ADAVID TORRAS

Cinema i llibertat

quest mes d’abril al Cineclub s’hi projectarandues pel·lícules argentines (XXY i El custodio), untreball del veterà André Techiné (Los testigos) i unfilm molt especial anomenat Los hermanosOligor, que comptarà amb la presència del seu

director, Joan López Lloret. Però el mes de maig preténconvertir-se en un petit esdeveniment per a l’audiovisual aManresa. Ciutat i fàbrica serà la temàtica del Visuals’08,una iniciativa on s’apleguen tot de propostes públiques iprivades coordinades per l’Ajuntament. Voldria comentar-

ne dues.En primer lloc, coordinat per Cineclub

i en reconeixement als seus treballs ante-riors, l’encàrrec municipal a cinc realit-zadors manresans per fer-ne un tracta-ment artístic en plena llibertat. GerardQuinto, Laia Ramos, Laura Casaponsa,Carles Muñoz i Jorge Caballero hi pre-sentaran cinc curtmetratges de cincminuts cada un que, d’entrada, podríemencabir dins els gèneres musical, docu-mental, fotomuntatge, ficció i animació,respectivament. Però de seguida ensadonarem que la majoria no hi encaixenbé. Aquest fet pot ser un benefici de lanaturalesa de l’encàrrec: la llibertat. Elsseus treballs ens permetran gaudir d’unavisió plural, fresca i, repeteixo, lliure delque els suggereix Ciutat i fàbrica.Tampoc no hem de ser innocents.Sempre, malgrat la consigna del’Ajuntament, el qui paga afecta als dis-cursos resultants. Però també el pressu-post, els temps d’entrega...

I és que la llibertat ha estat un delsllasts que des de sempre ha tingut elcinema i l’audiovisual en general. Elmotiu és obvi: fer cinema és molt méscar que fer un llibre o pintar un quadre. Ical intentar recuperar-ne la inversió.Però fer-lo visible, mitjançant les salesd’exhibició o les cadenes de televisió, és

un camí al qual només accedeixen discursos que majorità-riament són molt estandarditzats.

En aquest sentit, també volia comentar la proposta delsdies 16,17 i 18 de maig a Manresa on es farà la tercera edi-ció del Mostra’t, que passa a anomenar-se Mostra’t:Cinemes al marge, amb la voluntat de centrar-se en treballsque per diferents motius no entren dins dels paràmetres queimposa el mercat. L’objectiu és molt ambiciós: intentarcrear dinàmiques que facilitin la circulació de discursoscinematogràfics en plena llibertat. Això, a més a més d’ofe-rir jornades educatives per a docents i un concurs de mini-vídeos fets amb mòbil per a joves. Una proposta engresca-dora i necessària en aquest nous temps on el digital, del bra-cet d’Internet, està abaratint i facilitant la major part delsprocessos. Cal no perdre-s’ho. �

A

Il·lustració: Anna Crespo

ARTS


MANRESA, QUADERN OBERT

ENRIC CASAS


L’ULL DE LA CÀMERA

uan veig publicat el meu article a la revista delmes de març m’adono que s’hi ha produït elcanvi d’una paraula i que aquest canvi provo-ca un malentès. Per això m’he decidit a parlar-ne. Abans, però, he comprovat l’original, nofos cas que l’errada, per distracció fos culpameva. Doncs, no: en l’original el mot en qües-

tió és el correcte.Què és, doncs, allò que ha passat? A la revista, en el tercer

paràgraf, diu: «...aquest ingredient primordial en el cinemaque és la fotografia». I, tot seguit, «Fenomen estrany».Primera sorpresa, lògica per part del lector. En efecte, què téd’estrany a hores d’ara la fotografia? Segona sorpresa: ladescripció del fenomen que es fa immediatament no corres-pon a la fotografia sinó a una peculiaritat d’aquesta. Tot iaixò queda perfectament resolt si hi restituïm la paraulacorrecta, és a dir, la fotogènia.

En principi, la màquina de fotografiar capta amb exactitudallò que té al davant. Peròmoltes vegades el resultat ésdiferent, com en el cas de lespersones que amb aquestaexperiència en resulten afa-vorides d’una manera o altra.Així, del nom d’aquest feno-men, fotogènia se’n derival’adjectiu fotogènic, el qualdesigna aquell «que sol sor-tir bé en ésser fotografiat». Iés gràcies a la possibilitat demodificar les coses provo-cant-hi un salt qualitatiu quepodem parlar de l’existènciade la fotografia com a art.

I ara, aprofitaré l’avinente-sa per dedicar-me en la restade l’espai disponible, acorregir un descuit, aquest sí,totalment de part meva.

El cas és que, Josep Palau iFabre, tretze anys després del’assaig que comentàvem,encara en va escriure un altrea propòsit de Greta Garbo.Porta per títol La Divina,està datat del juliol de 1993 i

figura també en el llibre Quaderns de l’Alquimista. Si, comvèiem, allò que caracteritzava el primer era l’aprofundimenten el sentit d’allò que Palau en diu «l’erotisme del rostre», enaquest segon es centra en dos aspectes.

Un és que els recursos expressius de la Garbo, aquells quela fan gran, haurien passat desapercebuts en el teatre, en elqual, si s’hi hagués dedicat en exclusiva com en els seus orí-gens, no hauria passat de ser una bona actriu conegudanomés en el seu propi país. Escriu Josep Palau: «El granmèrit de Greta Garbo és el d’haver sabut donar tots els mati-sos de la dramatúrgia humana amb els més insignificantsmoviments facials o corporals. I el gran mèrit dels seusdirectors és el d’haver-se adonat d’aquesta capacitatextraordinària de l’actriu i haver-la sabut explorar com cal,o sigui cinematogràficament».

El segon aspecte tractat és el de la fascinació que exercei-xen en nosaltres determinats actors de cinema; l’anàlisi deles relacions que hi establim en el nostre imaginari. I con-

clou: «Crec que la importàn-cia social del cinema ésaquesta, i que és partir de laintervenció en la nostra cons-ciència i en el nostre incons-cient que ha capgirat lesrelacions humanes habituals,primordialment les eròti-ques».

Si voleu saber com i perquè, llegiu-vos tot el text deJosep Palau. I ja que haureude cercar-lo dins dels Qua-derns de l’Alquimista, aprofi-teu-ho per aturar-vos en unapàgina titulada Goya iBuñuel, on estableix unes afi-nitats en la manera de tractarsobre «la importància que hité somni i per la manera d’in-terferir el somni el la reali-tat» en l’obra d’aquesta dosgrans creadors aragonesos,fet, aquest darrer, que Palauté molt en compte i que con-sidera determinant per tald’explicar tot allò que tant elsacosta l’un a l’altre. �

LLUÍS CALDERER

iUna errada i un descuit

Il·lustració: Dani Hernández Massegú

Q


Abril 2008 NÚMERO 137

Any de Pasqua matinera,fins al maig no hi ha cap festa,

però el Cul no perd tremperai d’uns quants diu una pesta.

mb l’arribada de l’AVE aBarcelona i la posada en marxa

de la maquinària electoral del 9 demarç, es va deixar de parlar del dramainfraestructural català. Una situació decol·lapse, endarreriment històric imanca de manteniment i recursos patè-tic que continua assotant diàriament elsciutadans del país davant de la passivi-tat i el possibilisme crònic dels polítics.Mentrestant, els trens de rodalies conti-

nuen endarrerint-se, les línies elèctri-ques espeteguen per tot arreu i esdemana que s’estalviï aigua davant lasequera quan la majoria de canalitza-cions tenen pèrdues. I, és clar, tampocno s’hi val a dir sempre que en el covede la pesca madrilenya pujolista en mésde vint anys només ens hi van col·locarquatre sardinetes i un parell de truitesde riu. Als convergents els van prendreel pèl, però ara que en teoria són tots dela mateixa corda directament els fanbeure a galet. Entre uns i altres s’hohaurien de fer mirar.

La part positiva davant d’aquestpanorama serà la demora de la trinxa-dissa que es preveu a Viladordis iSalelles. Sort que al ritme que van lescoses la construcció de la futura líniaferroviària transversal que s’ha fet

pública en els darrers dies pot tardardècades a produir-se, però això no treuque l’amenaça de la nova via sigui benpresent. Un tram de via fèrria que, des-prés de l’impacte que provocarà el tra-çat de connexió entre carreteres alterme municipal de Sant Salvador deGuardiola, promet ser tant o més greu,ja que, a part de posar potes enlairenovament els camps Salelles, preveudividir en dos el barri de Viladordiscaracteritzat, precisament, per mante-nir-se força rural i verge davant delciment i l’asfalt. Tot plegat, en pro deles bones comunicacions i la prosperi-tat del país i amb un preu mediambien-tal que, malgrat postposar-se unsquants anys per la ineptitud dels gover-nants, desgraciadament sempre resultadesorbitat. �

editorial

Viladordis iSalelles perillen

A


va com va llum degàs dura és la vidamaria picassó

’hi ha que de l’art de mirarn’han fet un modus vivendi. I no

ho dic pels pintors, els vigilants i elsdetectius privats, encara que també,sinó per un xinès manresà en particu-lar. Aquest xinès, des de fa quatreanys, viu de la màquina escurabutxa-ques del bar veí. Té la mamella tanben agafada que rarament deixa esca-par cap premi. Això sí, fa la visitatres cops al dia i mira molt. No parlaamb ningú ni s’atansa al taulell, si noés per demanar canvi. Quan demanacanvi és que la màquina és a punt decantar.

He preguntat a experts matemàticscom és possible encertar cada vegadala combinació guanyadora. L’ex-plicació, segons ells, no és algebrai-ca, sinó deductiva. És a dir: l’homepercep que el caixó de les monedesés a un pas de rebentar i en precipita

el desenllaç amb un parell de juga-des. De fet, més que deduir claval’ull, amorrat a la pantalla rere la quales cou la macedònia, i escorcolla. Enel cas de les màquines escurabutxa-ques també és qüestió de trobar-hi elpunt G.

Encuriosit per la descoberta, trepit-jo els talons al xinès anònim que, enel transcurs d’una tarda, em condueixa dos bars més, on es capté d’igualmanera. Els cambrers em confirmenl’operativa habitual. I és més: m’in-formen que altres xinesos visitenaltres establiments, sempre amb elmateix tarannà i sense mai envair-semútuament el territori.

A la fi, abandono la recerca i me’ntorno cap a casa, no pas per faltad’interès, sinó perquè les butxaquesja em pengen de tanta xavalla acumu-lada. �

Allà on vas, fes com vegis

N


i em quedo tan a gust! isaac bosch

ab absurdo marcel pérez

La ‘madrugá’ manresana

L’amic Jaume Pons i Agulló, que vadimitir de la presidència de la comissióorganitzadora de la Processó delDivendres Sant, m’imagino que deuhaver estat rient uns quants dies des-prés d’haver advertit als costaleros dela Casa d’Andalusia que no passessinpel carrer de Sant Miquel, ja que eraprobable que el seu pas s’encallés al’alçada de la llibreria Roca, a causa del’estretor del vial en aquell punt. Ni ellsni els armats no li van fer cas i elDivendres Sant, amb un fred de justíciatot i l’entrada a la primavera, la imatgede l’Esperança Macarena va quedarembarrancada davant de la llibreria.Per continuar el seguici, la marquesinade l’establiment va haver de ser des-muntada per la part del carrer de SantMiquel i va quedar com es mostra a lafotografia. Els armats, pelats de freddesprés de les múltiples parades provo-cades per les saetas dels espontanis,van trencar files i alguns fins i tot vanencendre una cigarreta per entrar en

calor. L’espectador de luxe de l’episodiva ser el bisbe de Vic, Romà Casanova,que va aguantar estoicament a la cua dela processó fins a quarts de dues de lamatinada. No crec que a l’home li que-din gaires ganes de repetir l’experièn-cia.

Racing de SantpedorI continuant amb els perjudicis de

voltar pel món a altes hores de la mati-nada, us relato el lapsus de la compan-ya periodista manresana SusanaValència, que, en un butlletí deCatalunya Informació de dos quarts decinc de la matinada del 29 al 30 demarç, va anunciar, en l’apartat esportiu,el partit que havia de disputar a les cincde la tarda a l’Estadi Olímpic LluísCompanys l’Espanyol amb el...«Racing de Santpedor». Automà-ticament va rectificar: «Perdó, Racingde Santander». I és que els anys pas-sats treballant a la premsa comarcal fanque el subconscient jugui males passa-des i, especialment, a les hores ditesintempestives. La Susana es devia pen-sar que a dos quarts de cinc de la mati-

nada no l’escoltaria ningú. Però sempren’hi ha que no dormen. Ja ho deia elLluís Llach: «Els llops no dormen,reposen...».

Collblanc o Collbaix?I continuat amb les pífies periodísti-

ques, recullo una curiosa contradicciópublicada al diari Regió7 el 29 de marçpassat, en què s’informava de la prime-ra edició de la «pujada al Collblanc»organitzada per Club Atlètic Manresa iel gimnàs Gimbe. El més estrany delcas és que en l’article es descrivia unrecorregut cronometrat de 19,5 quilò-metres dins de la modalitat de les cur-ses de muntanya. És clar que el reco-rregut fins a Collblanc, un barri del’Hospitalet de Llobregat, potser és unxic més llarg. Afortunadament elmateix article s’autorectificava méstard dient que l’ascenció es feia al turódel Collbaix. Tractant-se de l’autode-nominat diari de la Catalunya Centralen aquest cas es mereix un zero entoponímia i geografia local.

L’oasi manresàUn altre exemple de premsa i errades

de quilometratge apareixia el diumen-ge 9 de març. En un publireportatgepublicat a El Periódico, signat perJordi Mateos, a les pàgines d’Immo-bilària, es venia Manresa com una ciu-tat de «naturalesa, oci i cultura» «a 50quilòmetres de Barcelona». Consultanta Internet qualsevol guia interactiva,quan s’introdueix el recorregut


bugada al pou

«Barcelona-Manresa» s’obté la distàn-cia de 65,40 quilòmetres. Si les immo-biliàries, per tal de fer atractiu el seuproducte, ens enganyen a l’hora dedonar unes dades tan fàcilment com-provables, què no faran quan ens vul-guin encobrir dades bàsiques de l’espaihabitable, la qualitat de l’obra, la situa-ció dels pisos, o, directament el preu.Per acabar-ho de rematar, cap al finaldel panegíric, Jordi Mateos parla deManresa com «una població còmoda,segura, multicultural i oberta”. No sési el signant ha posat els peus aManresa, però, sens dubte, aquesta opi-nió la podria haver signat qualsevoltècnic municipal.

Diversitat dialectalTot es modernitza i, des de ja fa

temps, i com si es tractés de peixateriesatapeïdes de gent, moltes institucionshan optat per organitzar els torns d’a-tenció als usuaris mitjançant el famóstiquet rectangular amb un número que,posteriorment, apareix sobreimpressio-nat en una pantalla després que una veupreenregistrada especifiqui a quin tau-lell cal acudir. Curiosament, la veu gra-

vada en el sistema d’adjudicació detorns del registre general del’Ajuntament de Manresa s’expressaen un perfectíssim valencià. No sé quèopinarien els dirigents del PP al PaísValencià, però el cas és que la màquinava ser comprada a València i aManresa, malgrat tractar-se d’un idio-ma tan diferent, l’entén tothom, o gai-rebé.

No en volen saber res

El veïns no sempre són els que homdesitjaria. I més quan es fan fonedissosi tothom et pregunta on són i tu no hosaps i, el que és pitjor, no ho vols saberL’opció d’aquests veïns del carrer deViladordis a l’alçada de la renovadaPiscina Municipal és ben radical, comqueda clar en la instantània que reflec-teix el cartell que han penjat a la portad’entrada.

Antic Rialles Vaig quedar astorat davant de la sim-

plificació –per no dir-ne el·lipse en eltemps– que van fer els membres de laCUP a l’hora de convocar una roda depremsa el passat 13 de març per parlardel futur de la Sala Ciutat com a salapolivalent. El cas és que, per si algunperiodista despistat no estava prousituat, aclarien que la roda de premsaes faria a les sis de la tarda, «a la SalaCiutat (Antic Rialles)». Home, que endiguessin «antiga Sala Loiola», passi,però «antic Rialles»...

Joan Baptista Costa,encara

Un amable lector, conscient del fetque ja m’he fet ressò anteriorment deltema, m’envia una nova foto del cartellelectoral residual d’ICV –entengui’sque em refereixo al cartell, no pas alresultat electoral obtingut per la forma-ció en les darreres eleccions generals–amb la imatge de l’incombustible JoanBaptista Costa, que encara aguantaferm davant de l’institut Pius Font iQuer. Que potser haurem de fer unacampanya a l’estil del programaPolònia perquè es torni a presentar ales properes eleccions? �


quintí torra cordons

Aquest és un espai obert a la col·laboració dels lectors. Feu-nos arribar les vostres notes a l’Apartat de Correus 1,

de Manresa, o bé a l’adreça electrònica [email protected].

envolguts germans i germanes. Si encara no fa dues otres dècades entrar a treballar a la planta de Pirelli era

una autèntica assegurança de vida per a moltes famílies man-resanes i bagenques, en poques setmanes el futur de la plantade la multinacional italiana fa presagiar una fi tràgica. Déuvulgui que les decisions que es prenguin en els darrersmoments abans que la fàbrica tanqui portes per sempre per-metin als treballadors i treba-lladores una sortida digna ose’n faciliti la recol·locació enaltres empreses o sectors.Aquest és el trist paper que esreserva als sindicats i algovern davant d’una clausuracom aquesta, ja que, pel quesembla, malgrat els contactesencetats amb la seu de Pirelli aMilà, al conseller manresàJosep Huguet la hi han benjugada i la intervenció de laGeneralitat no impedirà que eltema acabi com el rosari del’aurora. A fe de Déu, queaquest és un episodi que esrepeteix arreu del país i, aManresa, esdevé una segona otercera part de la mateixapel·lícula que en altres tempsvan protagonitzar les manu-factures de la Fàbrica Nova o

l’Auxiliar Tèxtil, tot i que, en el cas de la fàbrica de pneumà-tics, la plaga de l’externalització productiva és molt més trans-versal i castiga moltíssims més sectors.

Els contractes de feina no són tan segurs com els de la Pirellii, sovint, les feines duren menys del que es voldria perquèqueden molt poques indústries sòlides. Una tendència que, hosap Déu, també està canviant la fesomia del comerç de la nos-

tra ciutat cada cop més castigatper la importació de productesmés barats i la progressiva pèr-dua del poder adquisitiu delsclients. I és que si abans lesfamílies mitjanes manresanesfeien la compra a les botiguesdel centre per passar el cap desetmana a les urbanitzacionsde la Guàrdia o de Canet deFals en una caseta amb jardípagada amb les hores extresfetes a Pirelli, ara comprenmenjar precuinat a l’hipermer-cat i passen el dissabte i el diu-menge al Bages Centre gas-tant-se els pocs euros que elsqueden després de pagar lahipoteca anant al cine a veurealguna pel·lícula americana debufetades i sopant un parelld’hamburgueses amb la matei-xa denominació d’origen. �


epitafi mossèn gudiol

Pirelli, mala peça al teler

B

i com diuen a l’abrilcada gota val per mil,

confiem que vingui l’aiguai haguem d’agafar el paraigua; i si no, que sigui al maigquan ens caigui l’aigua a raig.Perquè està vist que els polítics,envejosos i raquítics, no es posaran pas d’acordi així no regarem l’hort.«Emergència nacional!,l’aigua del riu Segre ens cal».–diu en Francesc Baltasarsense dir-ne transvasar–. I arrogants, els de Madridli han deixat clar, traient pit:«Apa, nen, què t’has cregut!l’aigua és nostra», i tu-ru-rut!.

stà vist que sant Miquelno s’avé amb la Macarena

i han topat en ple carreruna nit de lluna plena.Per més que el bisbe s’hi apunticom en temps de cristiandat.la tradició i el folkloresón un tema complicat.Tothom anaven al seu aire,i els armats, vinga a esperar, mentre el plor de les saetesera de mai no acabar.Feia un fred insuportablei uns suaven de cansatsmentre els altres, curts de roba,quedaven garratibats.El que vulgui presumir, ja se sap, ha de patir. �

lo gaiter del calders

S E

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Vestigis del passat E - El Pou Digital : Revista manresana ... · dos mesos i l’escola, ni...

Documents

Transcript of Vestigis del passat E - El Pou Digital : Revista manresana ... · dos mesos i l’escola, ni...