Versos compartits...

juny 2009

El primer vers és la porta que t'obre la casa del poema . El que convidaa entrar i a posar-t'hi còmode.La primera estrofa és la que et dóna la benvinguda i t'arrossega a dins,agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;la que et parla de calor i confiança alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d'esperar que el sentit del poemaet porti un cafè, calent i dolç, per dar-te alguna cosa perquè tinguis les mans ocupades i no puguis desviar l'atencióo agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusióper la porta del darrere,silenciosament i de puntetes,mentre el volum de la música augmentai és quan, per fi, intueixes que tothomja sap si la mà que amaga a l'esquenaporta una carta d'amoro un punyal.

Josep Lluís AguilóPremi Jocs Florals de Barcelona 2008

Amb aquestes dedicatòries heu aconseguit fer vostres els poemes, donar sentit als mots escrits per aquelles mans poètiques, tancar el cercle de la comunicació, acostar-vos a la persona a la qual heu dedicat els versos... i tantes d'altres coses. Acceptant compartir-les ens permeteu accedir als sentiments i als pensaments que els poemes us han provocat i suggerit i, així, multiplicar el sentit d'aquelles paraules.... Gràcies per la vostra generositat!!!

Un cop hem arribat a la conclusió d'aquest poema que hem escrit durant nou mesos, de puntetes abandoneu el cau, mentre una música melangiosa anuncia que a l'esquena amagàveu una carta d'amor.

Moltes gràcies per la vostra magnífica acollida!!!!

Àngels

ÀNGELS GARCIA

a 2n Batxillerat

IES ARXIDUC

LLUÍS SALVADOR

Hola Mercè,

com ja saps en la classe de català esteim fent un treball que consisteix a triar un poema i dedicar-ho a qui t'ha tocat i tu has sigut la persona que m'ha tocat.

Abans de res, faré una petita introducció perquè entenguis el context del que esteim parlant pel que fa a la poesia catalana durant els anys 20 i 30.

En primer terme situam en la història la poesia d'aquest període (finalitzant el moviment avantguardista i començant la primera meitat del segle XX) en unes circumstàncies de guerra (les dues guerres mundials) fet que provocà l'experimentació de l'art en totes les seves formes possibles, amb una renovació constant i trencant esquemes.

Jo vull presentar-te un poema d'un dels cinc poetes més representatius del segle XX, Joan Oliver, també conegut amb el nom de Pere Quart. A part de ser poeta, també va ser dramaturg, narrador, traductor i periodista. La seva poesia destaca per la seva originalitat.

Aquesta poesia que et presentaré pertany al seu recull poètic, Les decapitacions (1927 però publicades el 1934).

Mort esclava!

Ocell engabiat

en gàbia secular. Ocell nostrat,

orb, eixalat,

vermell de sang i de vergonya.

No serem pas relapses!

L'atàvic escarment

ens servarà tostemps.

Ocell refet, canta, cínic, avui,

la llibertat decapitada.

Joan Oliver

El context en què Joan Oliver realitzà el seu recull de poemes amb el nom de Les decapitacions, se situa en el període de la postguerra, el qual reflecteix en les seves obres amb una poesia bastant personal. Ja el nom en si del recull poètic (decapitacions) fa referència a la derrota de la guerra civil, i l'exili i retorn a una pàtria decapitada on dona una visió d'una societat injusta.

Peronalment, el poema m'ha paregut una visió d'aquella angoixa que expressa el poeta. Utilitzant com a figura metafòrica de l'ocell per referir-se a la seva pàtria, la qual veu empresonada, sense llibertat, i que pretén que l'ocell ja refet canti aquella "llibertat decapitada" m'agrada molt aquesta frase... personifica la llibertat com una persona decapitada.

NOA JODAR

a na MERCÈ POCOVÍ

Hola Toni, el poema que t'he enviat és d'en Bartomeu Rosselló-Pòrcel i tracta del recull de poemes de Imitació del foc. El poema s'anomena “Nu” i l'escullo perquè el tema és un estat anímic d'inspiració momentània. El llibre de poemes Imitació del foc publicat l'any 1938 representa la culminació de la seva trajectòria poètica. He escollit aquest poema pel moment tan dur que arribarà sobre la setmana d'exàmens finals, ja que aquest poema tracta d'una inspiració intel·lectual i arribes a alliberar-te de tot allò aconseguit.

Els elements formals que més m'han cridat l'atenció és un “àgil fatiga” com et sents ara, un poc fatigat de tot el que vendrà, i a més “allibera la carn” com si alliberessis tot aquell esforç que has fet per passar la fatiga.

El poema és el següent:

Una immòbil bellesa alabal'àgil fatiga resplendentde l'assalt d'un profús argentque, només presagi, ja acaba,quan un poder avar, miralld'una llum passada i futurai present, cisellada, aturaales de prodigi estralli allibera la carn trementde les presons del pensament

Toni, fixa't que a partir del primer vers fins el quart hi ha una inspiració intel·lectual , així com et sents o et pots sentir amb la fatiga. Seguidament, del vers cinquè fins el vers vuitè hi ha una interrupció del plaer intel·lectual, com et senties abans, com ets sent ara i com et pots sentir al futur. Finalment, els dos darrers versos tracta de l'alliberament final del cos, que ja et desfàs de la fatiga interna de tant temps.

Esper que t'hagi agradat, l'escullo a posta per tu pel moment tan fatigat o nerviós que podries sentir a l'hora que arribi el moment dels exàmens a final de curs.

ÀNGELA CRESPÍ

a en TONI VICO

Cor quiet

PLOU

Totes les bruixes d'aquest món perdut són en el cel bretó, que en desvaria; l'aigua bruny, delerosa, el punxegut capell dels cloquerets de Normandia.París regala deplorablement;es nega Niça d'aiguarells en doina. Milers d'esgarrifances d'un moment punyen Sena, Garona, Rin i Roine.L'aigua podreix els carrerons malalts;gargolen per cent becs les catedrals. La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,veu solament alguna mà que es moufregant un vidre de finestra. Plou a totes les estacions de França.

Aquest poema és de Josep Carner (Catalunya, 1884-1970). Com pots apreciar, la distància i les circumstàncies polítiques confereixen una inquietud i una nostàlgia noves a la seva obra poètica; d'això són testimoni títols com El cor quiet.Doncs ja ho veus, aquí sempre enfocats cap a la República, sigui per la cultura, sigui pel temps. Però fins i tot en el ploure sembla que ho tinguin més adreçat, els francesos. La cosa dóna una sensació reposada, de calma, de tranquil·litat i placidesa. Tot controlat, els rius baixen a l'ample però ben acanalats, com Déu mana.

ANTONELLA DE MARTIS

a na MAGDALENA ESTRUGO

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc i el mirall boig que els extenua. Sota la cabellera nua explorava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur que vibri tacte més pervers? Quin mot és el mot més impur per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent, l'èxtasi estèril de l'esquena era exili de la mirada,

i la paraula condemnada mentia delicadament una subtilesa serena.

Quadern de sonets.

Hola Inés, aquest poema és de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i està dins del seu Quadern de sonets escrit l'any 1934.

Si et fixes, en aquest sonet al primer vers surten els colors negre i blanc, que ha estat la raó per la qual he escollit aquest poema per a tu. El contrast que fa del negre i el blanc me recorden a tu pel teu físic, un dia et vaig veure amb un jersei blanc i negre com si fos la pell d'una zebra, i a més a més el teu cabell és molt negre i fa el contrast amb les perles que portes a vegades com arracades i amb las teves dents, que són molt blanques.

CARLOS RODRÍGUEZ

a na INÉS PUIG

He triat aquest poema perquè m'han agradat molt els seus versos i les paraules que utilitza Rosselló-Pòrcel per fer-ho, com que haig de dirigir-me a una noia pens que a totes les noies ens agradaria que ens dediquessin un poema amb aquestes paraules tan boniques i molt més un noi que ens agradi,i per aquesta raó vull compartir-lo amb tu perquè et fixis en el contingut i en les paraules que el componen. Aquests versos tenen un significat molt especial i si un noi li dedica aquest poema a una noia vol dir que és molt important per a ell o almanco així ho entenc jo i els versos que més m'han cridat l'atenció han estat els primers versos de les dues primeres estrofes i la darrera estrofa sencera.

Esper que t'agradin molt a tu també i que qualque vegada el puguis dedicar o te'l dediquin.

III

Quan ella dorm el gaudi somnolentdel vell jardí vibrant de flors i nit,passant per la finestra sóc el vent,

i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esmenttomba a les grans fondàries de l'oblit,

l'abella só que clava la roentagulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanori moviment ambigu, és plor i crit.

I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,i Amor, que veu, ulls closos, el combat,s'adorm amb un somriure embadalit.

Nou poemes Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1933)

DAIRENNY GARCIAa na SARA PERALTA

CADENES

Aquest vaixell no vol partir jamai.Obsessió monstruosa de cadenesque pesen damunt mi. I aquest vaixellno vol partir. No vol partir. Estirar-les.Per favor, aquest vaixell, aquest vaixell,que surti ja del port amb les cadenes!Només imaginar el ferro durentre l'aigua brillant i els xocs metàl·licsi el vaixell caminant i el gran fum negre...Quin gran sospir, quin aire, quin gran vent!Només imaginar-ho! Quina joiade córrer tot el port, lliure, i tombarenfollit dins el fang i l'aigua bruta!I sentir les cadenes allunyant-serera el vaixell de foc i de fum negre...

Hola Marc! Esper que hagis passat un bon cap de setmana, encara que estiguem una mica estressats pel final de curs i la selectivitat (almenys jo ho estic).

Aquest poema que t'he enviat és de Bartomeu Rosselló Pòrcel, poeta nascut a Palma el 1913. Encara que va morir molt jove (el 1938) és una figura essencial de la primera meitat del segle XX.

El poema no està recollit en llibre i és per això que em semblava més interessant que no un altre. Jo ho he interpretat com si volgués que el vaixell trencàs les cadenes i anés a mar obert com a símbol de llibertat (fixa't al vers 14 fins el 16). El poeta desitja ser lliure perquè ell també se sent encadenat (bé, això és el que jo crec en veure el segon i el tercer vers).

Al poema trobam diversos recursos literaris com: anàfora de la conjunció “i” als versos 5,6 ; de l'adverbi “no” als versos 4,18; i de l'adverbi “només” als versos 10,14. Perquè es repeteixen al principi de cada vers.També podem observar la personificació del vaixell al vers dotze “i el vaixell caminant...”, perquè els vaixells no tenen cames i per tant no poden caminar.

Nosaltres podríem reflectir amb aquest poema els lligaments dels estudis, perquè durant set mesos hem estat estudiant i treballant com bojos i després quan acabam el curs i vénen les vacances podem sentir un deslliurament sobretot per la ment. (Però això és més per les persones que aproven).

DESIREE ROSA

a en MARC HOMAR

Silenci, àngel potent,missatger entre Déu i el nostre pensament,

no afeixuguis el teu vol amb roses damunt del cap, ni xopis les descloses

ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,del Temps bessons discordes, la Il·lusió i l'Oblit.

Fes-te'm coneixedor per l'àgil revolada amb què deixondeixes d'un salt

la Veritat endins del cor adormissada, lla on l'albir del bé i del mal

no envia el seu oneig -oh platja inviolada!

Com quan empunyes al voldamunt la irada cima dels roures l'oratjol,

i el rebats a la baixedat discreta del murtrerar; i el gran bosc s'aquieta

per l'esglai que n'eixís, al fresseig importú,la dea esgarrifada del propi cos tot nu.

Hola Llorenç, sóc Dani i he trobat un poema que m'agradaria molt que llegissis. És el Poema 1 que pertany al Segon llibre d'Estances (1920-1928) de Carles Riba. Riba va néixer el 1893 i va ser poeta, crític, narrador i traductor, a més de professor. Es va formar en ple Noucentisme, i si se’l pot qualificar de noucentista és, sobretot, per la seva ferma convicció en el que va significar aquest moviment. Abans de Estances, Llibre segon (1930) va escriure el Primer llibre d’Estances (1919). El trànsit entre la primera etapa vital i literària de Riba i la següent, el marquen l’any 1922, any de crisi, i la seva estada a Alemanya. La descoberta de Hölderlin (de qui traduí diversos textos) obrí un nou camí a la seva poesia i és quan escriu Estances, Llibre segon d'on he agafat aquest gran poema.

Per començar m'agradaria dir per què m'he decidit per aquest poema; quan el vaig llegir i vaig veure que l'autor agafà com a tema el silenci, em va semblar que era perfecte per tu ja que ets una persona amb molta il·lusió, agradable amb els altres i sempre fas el que sigui per no ofendre a ningú. I com que tu sempre dius que prefereixes no dir res abans de ferir a qualcú pens que aquest poema t'agradarà ja que, com he dit, parla del silenci com la manera de reflexionar, de purificar-se, el silenci com inspiració. A més aquest és un tema que sempre tractam perquè sempre ens agrada pensar, reflexionar i trobar les respostes i per aconseguir-ho feim ús del silenci.

Com veus, el poema comença: “Silenci, àngel potent”, aquest vers m'ha cridat molt l'atenció, per la seva força, la seva potència. El mateix m'ha passat amb el vers:”Com quan empunyes al vol” per mi aquest vers té una gran força i transmet molt. Al poema pots veure que l'autor empra molt la personificació, com a “Silenci, àngel potent” o a “Temps bessons discordes, la Il·lusió i l'Oblit” o “la Veritat”. També pots observar un vers en què l'autor ha emprat l'oxímoron, la contraposició de dos termes contradictoris. Però el que vull transmetre dedicant aquest poema és el tema del Silenci, que és perfecte per tu. El silenci com a creador de les reflexions i inspiracions i del sentiment creatiu com el que tu tens.

Esper que t'hagi agradat i que gaudeixis tant com jo del poema d'aquest gran autor que és Carles Riba.

Fins dimarts!.

DANI GAGO

a en LLORENÇ FRAU

Hola Àngela :),

Jo he decidit comentar-te un poema de Clementina Arderiu perquè trob molt admirable que una dona s'atrevís a escriure en aquells temps tan durs. Ja saps que la dona no era ben considerada per fer treballs d'"home".

M'he informat un poc sobre l'autora i et comento el més destacable:En primer lloc, i ja el mateix fet de ser poetessa ho demostra, Clementina Arderiu va tenir una força personal envejable, un esforç conscient i intel·ligent de la construcció de la vida. La seva poesia vol ser comunicativa, i per tant és una poesia senzilla. Escriu sobretot sobre la vida al seu entorn.

T'adjunto en aquest e-mail una foto d'ella perquè sàpigues com era; igualment Àngels (la nostra professora de català) ja ens en va mostrar una en unes diapositives, a classe.

El poema que vull comentar-te és el següent, segons com ho he entès jo:

Malalta

Malalta m'ha dit la gent,malalta:

no per l'aire ni el colorde galta,

sinó pel meu vers llanguent.

Si mai em sabeu absent,malalta

bé podrà dir-me la gent,que ja un mal d'enyorament,

en pensar-hi, lentamentm'assalta.

Aquest poema escrit en primera persona és clarament de tendència intimista, no et pareix? Aquesta poesia es caracteritza perquè s'hi expressa una preocupació personal.Aquí Clementina Arderiu li dóna importància al que li diu la gent (perquè sinó no l'hagués escrit, oi?), que li diuen "malalta" per la seva poesia, que segurament tractava d'enyorança i que no era gaire animat. La poetessa es defensa dient que ja li poden dir "malalta" que no l'afecta, ja que mai ha trobat a faltar la gent que ella no coneix (versos 6, 7 i 8). En canvi, a aquelles persones a les quals sí té afecte, sí que l"'assalta", és a dir, l'afecta.I ara que ja saps de què va el poema, podràs gaudir millor de la cançó que et deixo ara! Fes clic aquí!Esper que t'hagi agradat :),

Elena

ELENA WU ZHANG

a n'ÀNGELA CRESPÍ

POEMA: dedicat per a Maria CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molíi amb la rosa desclosa.

Matinet matí,no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bumles ales li frisen.

Les flors de la pererariuen i riuen.

Una mica de cel blau,una mica mica.

El núvol empeny el núvoli llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?El caragol que treu banya.

El sol s’encén i s’apaga,albó, romaní, argelaga.El sol s’apaga i s’encén,

farigola, romeguer.

El sol és aquí,entre la rosa i el molí.

Matinet matí,les bruixes es pentinen.

El sol és aquí.Ai! Que es menja la calitja!

Aquest poema esta escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ell es va caracteritzar per trencar amb la tradició de l'Escola Mallorquina, amb tres reculls poètics que reuneixen una seixantena de poemes:

● Nou poemes de 1933 ● Quadern de sonets de 1934 ● Imitació del foc de 1938

Aquest poema en concret és del tercer recull poètic Imitació del foc que va ser publicat pòstumament.

Vaig agafar aquest poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel ja que és un dels poetes més importants de la literatura dels anys 20 i 30. En concret aquest poema està escrit el 1935 a Mallorca.

Maria, t'he dedicat aquest poema perquè m'ha recordat a l'estació en què ens trobam ara que és la primavera, en què molts de dies plou i és quan comença a fer calor. També m'ha fet pensar en quan era petita i cantava les diferents cançons que surten en aquest poema. M'ha agradat la combinació que ha fet l'autor en unir totes aquestes cançons populars en un mateix poema. L'autor ha sabut molt bé elegir els elements característics que representen la primavera com per exemple el vent, les flors riuen, el sol...

Esper que t'hagi recordat alguns moments passats de la teva infantesa i a la primavera que és una estació alegre i plena de colors.

ELENA ADROVER

a na MARIA GODOY

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ? Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son... Hi ha dues perles a la teranyina, quina conversa la pluja i la font! No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? Canten les gotes damunt la teulada, ploren les gotes damunt del replà... Gotes de pluja, gardènia que es bada... No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina, amb la música dels núvols desfets? Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d'aigua en els vidres quiets... No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va, dintre aquest plor de la pluja nocturna, i les estrelles somriuen enllà? Enllà somriu un mantell tot espurna... No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se'n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Noelia, aquest és un poema de Josep Maria de Sagarra poeta, narrador, periodista i dramaturg que va néixer a Barcelona l'any 1894 i va morir el 1961 i la seva obra va estar desenvolupada durant els anys 20 i 30. Aquest poema el podem trobar a la seva Obra completa que publicà l'editorial Tres i Quatre.

Com que m'havies dit que amb tu no tindria cap problema perquè simplement t'agrada la poesia, he decidit triar aquest perquè m'ha agradat molt el tema de la pluja i el que percep d'aquesta el cor.

Per a mi aquest és un poema preciós perquè et pot fer arribar a la imaginació amb la descripció del so que fan les gotes que cauen de la pluja, les dues gotes d'aigua identificades com dues perles a una teranyina, a la tranquil·litat i la pau que dóna la pluja com si el so que tingués fos una melodia...Són coses que qualsevol dia de pluja ningú s'atura a observar que boniques poden arribar a ser unes gotes de pluja, el seu so com un cantar o la pau que pots arribar a sentir, en lloc d'això ens preocupem pel dia a dia.

A més, el jo poètic que representa l'autor parla amb el seu interior, amb el seu cor, del que sent i de les sensacions minucioses que percep, transmet una sensació de pau interior, d'amor, de benestar en general i digues-me: no t'agradaria algun dia ser aquest poema i gaudir del que hi ha al món, sense cap pensament que ho impedeixi? A que seria preciós....

Bé no tenc res més a escriure simplement et desig que puguis gaudir d'aquest poema com jo ho fet

FABIOLA INCHAUSTI

a na NOÈLIA MELLADO

DEDICA UN POEMAHola Lluís!!

Com pots veure en el títol, tu ets la persona a qui he de dedicar un poema. Aquest poema que he escollit l'ha escrit Carles Riba (el senyor que surt en la fotografia) i es titula “Peix dins la peixera” de la seva obra Tres suites. Primer et faré una petita introducció de l'època i l'autor pe-rquè ho entenguis millor, i després et comentaré el poema.

Carles Riba va ser un escriptor i poeta català, es va casar amb Clementina Arderiu (que també va ser una poetessa catalana), així que ja et pots imaginar que van formar una família de poetes; encara que per Internet no diguin res dels fills, jo crec que van sortir molt llestos. Bé, seguint amb la seva vida et puc dir que va escriure narrativa i poesia, però com que a mi m'interessa la poesia t'esmentaré algunes de les seves obres: Primer llibre d'Estances, Segon llibre d'Estances, Tres suites, i Elegies de Bierville.

Ara et preguntaràs per què he posat aquestes quatre obres i no d'altres, i per què amb aquest ordre. Tot té una explicació, aquestes quatre obres són de les més importants que va escriure i aquest ordre significa l'any de la seva publicació, ja que va viure tres esdeveniments històrics de gran importància: l'inici d'un govern dictatorial, la proclamació de la II República i el cop d'estat, la guerra i la dictadura. La publicació de Tres suites fou l'any 1937, així que pertany al període de la guerra (però això no vol dir que estigui escrit durant la guerra, perquè per escriure un llibre no es triga un mes, sinó molt més temps). La poesia que es feia durant aquests anys, era un poesia simbolista o intimista; i Carles Riba amb Tres suites va arribar a fer un poesia pura

(simbolista). Aquesta obra és un llibre de sonets i es caracteritza perquè el poeta arrenca d'una mateixa situació: un objecte i un espectador que el contempla i s'hi relaciona.

I amb tot això, ja puc començar a fer-te el comentari del poema; primer de tot vull dir-te que et conec de fa molt de temps, quan érem petits varem anar al mateix coŀlegi i encara que no parlem molt crec que aquest poema que he escollit t'agradarà. Abans de fer-te el comentari m'agradaria que el llegissis per tenir alguna idea:

“PEIX DINS LA PEIXERA” Per a Mme. Marie-Antoniette Bertrand

1 Ondules brusc, com un silencidins el seu cristall; ignorant

de ta inútil fuga constant-¿cap a quin secret que comenci

5 tot just, oh humil sempre en retard,dins ta presó, al somni lliure

que esperava el teu front? Per viure,recules, dolçament covard.

De més lluny que d'una memòria,10 la llum et visita; tu ets

obscur sota la immòbil glòria

que travesses, amb ulls quiets,com qui, sense comprendre, es mira

a un mirall que eternament gira.

ISABEL FUENTES

a en LUIS

EDUARDO HOYOS

Bé, no sé si t'ha agradat però esper que sí; ara et preguntaràs per què he escollit aquest poema, quins elements significatius hi ha que et relacionen. Però la veritat és que no hi ha cap element significatiu que t'hi relacioni, sinó que aquest element que he trobat pot relacionar a qualsevol persona. Ja que si et fixes amb el significat del poema (descripció de la vida d'un peix dins d'una peixera) com diu el propi títol (“Peix dins la peixera”); aquesta vida del peix es pot relacionar amb la teva, amb la meva i amb la de qualsevol persona. Perquè ho entenguis millor primer et faré el comentari del poema i el relacionaré amb aquest punt. Com pots veure aquest poema és un sonet amb rima consonant; pel que fa al contingut (que és el que ens interessa) pots veure que els tres primers versos ens expliquen que el peix està envoltat de cristall (la peixera) i que per més que es mogui no pot fugir; la relació que té amb una persona és que cada persona té el seu propi món i aquest món el forma la rutina de cada dia i encara que algun dia vulgui sortir d'aquesta rutina, al cap del temps hi tornarà. Els versos 4, 5, 6, i 7 que constitueixen una pregunta, no els entenc massa bé,

sobretot el vers 5 (“oh humil sempre en retard”), però jo entenc que el peix viu en una presó i que l'únic mitjà d'alliberar-se'n és el somni (encara que no sé si els peixos somnien); però bé, la relació que té amb una persona és que moltes coses que a aquesta persona li agradaria fer que surten de la seva rutina, no les pot fer ja sigui per raons econòmiques, morals, o per lleis; i l'únic mitjà de fer-les és el somni. Pel que fa a la resta de versos ens expliquen com el peix sempre està obscur, quiet però que de tant en tant li arriba una llum, i al final fa una comparació amb una persona envoltada d'un mirall que sempre gira; la relació que té amb una persona és que aquesta persona sempre té una vida monòtona i sempre fa el mateix; però que de vegades hi ha moments en què varia i és com si s'iŀluminés.Esper que t'hagi servit el meu comentari del poema per entendre aquest element del qual et parlava, així podràs comprendre que l'element significatiu és la rutina de la vida, per exemple cada dematí t'aixeques aviat per anar al coŀlegi, i quan surts faràs els deures, estudiaràs i si practiques algun esport aniràs a entrenar; i els caps de setmana quedaràs amb els teus amics i aniràs als mateixos llocs.Per finalitzar el meu comentari del poema et vull dir que he escollit aquest poema perquè m'ha agradat el tema i m'ha paregut interessant; i perquè a més sóc peixos i m'agraden els peixos. Si tu també ho ets ho entendràs millor perquè això es duu a la sang. =D

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molíi amb la rosa desclosa.

Matinet matí,no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bumles ales li frisen.

Les flors de la pererariuen i riuen.

Una mica de cel blau,una mica mica.

El núvol empeny el núvoli llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?El caragol que treu banya.

El sol s’encén i s’apaga,albó, romaní, argelaga.El sol s’apaga i s’encén,

farigola, romeguer.

El sol és aquí,entre la rosa i el molí.

Matinet matí,les bruixes es pentinen.

El sol és aquí.Ai! Que es menja la calitja!

Hola! sento el retard, però he tingut problemes amb l'lnternet i entre una cosa i altra com sempre ho deixo per a l'últim moment. L'altre dia vaig llegir alguns poemes per Internet i vaig trobar aquest que es titula “Cançó de la pluja” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El vaig escollir per a enviar-te'l perquè crec que a tu també et podria agradar. El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol, però després quan el vaig llegir em cridà l'atenció la rima. És un poema senzill d'entendre i alhora divertit. Bé esper que t'hagi agradat, un petó.

LAURA DEL POZO

a na MEDIHA

HADZHIYUMEROVA

Balada de les cosines germanes

Si n'eren tres cosines -cosines i germanes- amigues i veïnes d'anar a collir avellanes. - Amor, per qui et pentines? Estels a volianes, i rutlles per joguines, són guenyes i esquerranes i filen herbes fines. - Amor, a qui demanes? Quin goig de jugar a nines! Si bufen tramuntanes riuen amb les ondines, que afuen ombres vanes. - Amor, per qui rondines? Petites i mitjanes, al vespre fan tentines. -Passaven tres gitanes.- El most bull a les tines. - Fadrines i galanes? Roselles, sang d'espines; obriu-vos, flors jussanes, aponcelleu les sines amb pàl·lides rotllanes.

- Galanes i fadrines. S'esberlin les magranes, i amb llengües viperines les veus de les campanes repiquin a matines.

- Si fóssim capitanes! Les cales són bacines, cueig de sargantanes, escorpes coral·lines, violes bosquetanes. - Filats i teranyines. Amunt per les quintanes, fugim de les alzines! D'escuma -una en sardanes- volem ésser regines. - La mar té més vessanes. Amor, si ens apadrines, damunt les barbacanes del mar, tindran cortines d'alcoves casolanes. - Maduixes i cardines. Si n'eren tres germanes -germanes i cosines- amigues i veïnes d'anar a collir avellanes.

Hola Behi, t'envio aquest poema titulat Balada de les cosines germanes del poemari de Les bruixes de Llers de Carles Fages de Climent publicat el 1924. M'ha agradat molt per la seva musicalitat, i perquè encara que no l'hagi entès prou bé, ja que hi havia paraules prou difícils i no sabia com relacionar-les, he aprés una micona sobre algunes llegendes de Catalunya. A més, mentre llegia el poema m'imaginava les escenes de les bruixes de Llers.

No sé si t'agradarà perquè només et conec de vista, però trobo que és prou interessant i esper que hagis gaudit de la lectura tant com jo.

Perquè entenguis millor aquest poema primer t'explicaré algunes dades biogràfiques de l'autor i sobra la mitologia catalana.

Fages de Climent va néixer a Figueres el 1902. Coincideix amb Salvador Dalí a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, fet que va donar el començament d'una forta amistat que es mantindria tota la vida. Climent fou doctorat en llengües clàssiques per la Universitat de Barcelona. Posteriorment, inicia la seva activitat literària dedicada principalment a la poesia. Com a poeta aconsegueix la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona, Mallorca, Barcelona, Sant Sadurní d'Anoia, entre d'altres. Va col·laborar amb diferents diaris i revistes, com: Diari de Barcelona, Telestel...

INÉS PUIG

a na BEHIE RAMADAN

Fages de Climent contribuí a la mitificació literària de la seva comarca natal. Va prendre l'Empordà, la tramuntana i la seva gent com a temes bàsics de la seva múltiple producció literària (poesia, prosa, teatre i periodisme).

D'altra banda en la cultura popular catalana hi ha grans llegendes sobre bruixes. La bruixa és una dona que per mitjà d'un pacte amb el dimoni ha aconseguit poders sobrenaturals. Aquests poders els utilitza amb benefici propi o amb qüestions malèfiques. És creença que les bruixes volassin en granera o forques. Durant l'edat mitjana, les dones que no encaixaven dins la societat de l'època eren cremades o empresonades per bruixes, heretges. Avui en dia, les creences sobre bruixes han perdut el protagonisme i només són protagonistes en els contes infantils com el de la Blancaneus.

Hi ha dates assenyalades en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder (és el cas d'aquest poema). Les més conegudes són la de Tots Sants i la de la Nit de Sant Joan.

Arreu de la geografia dels Països Catalans, existeixen llegendes sobre bruixes. Però, em centraré a la de Llers ja que el poema que has llegit està situat a Llers i tracta sobre algun fet d'aquests éssers sobrenaturals a Llers.

Aquesta llegenda és evocada pel nostre autor Carles Fages de Climent en el poemari Les bruixes de Llers que ara començarem a analitzar.

Com pots veure són versos de sis síl·labes aabb, abab amb una pregunta o intervenció després de cada estrofa. Si et fixes quan diu : Amor, per qui et pentines? Hi ha un símbol en pentines. Coneixes la cançó de “plou i fa sol les bruixes es pentinen”? Doncs, no és pura casualitat que sempre es pentinin. És la màgia de la pinta, la pinta és màgica com també ho és la filosa en la Balanguera. La pinta és el que representa a la bruixa i a voltes com també succeïx amb la filosa està lligat amb el pas del temps. A la segona estrofa fa referència a les tres bruixes que volen. A la tercera, les tres cosines juguen i si el vent bufa de tramuntana (com en molts poemes de Climent és present la tramuntana), riuen i es diverteixen. A la quarta estrofa ens explica que al vespre fan voltes, tombarelles en l'aire, és a dir, tentines mentre passaven tres gitanes. Quan acaba l'estrofa sempre de 6 síl·labes hi ha una intervenció que demana si son fadrines i galanes, és a dir, si estan casades i són belles. En la següent estrofa les compara amb les roses vermelles que tenen espines i que encara han de badar la flor. Llavors, en la intervenció ja s'afirma que són belles i no estan casades. A partir de la segona estrofa ja es pot veure una mica d'acció, les campanes sonen , després elles fan com una mena de conjur, des del meu veure, quan diuen:

Les cales són bacines, cueig de sargantanes, escorpes coral·lines, violes bosquetanes.- Filats i teranyines.

Llavors, espantades pel soroll de les campanes fugen i com que veuen que no són ben acollides demanen al mar si els pot apadrinar. I, com a recompensa damunt les fortificacions, barbacanes, del mar tendran cortines d' alcoves, cambra petita que dona a una altra de més gran, fetes seves.Si et fitxes les maduixes i les cardines (caderneres) anuncien l'arribada de la primavera.Un altre símbol molt destacat en aquest poema són les avellanes. Aquestes són símbol de saviesa. La persona que cull i menja avellanes són persones de molt seny i sàvies, en aquest cas aquestes tres bruixes.Esper que hagi estat clara en l'explicació del poema. Si t'ha agradat aquí tens altres poemes del poemari Les bruixes de Llers, molt interessants també i més curts.

Oda a la vila de LlersLes bruixes de Llers

Aspra vinya de Llers que el sol ha cuita erms desolats, blanquinosos pedrenys.

La font sap mites novells i la fruita ara endolceix els teus amples domenys.

Ara la pau afranqueix la drecera i et fa segur tot camí veïnal.

Vila de Llers entre brancs d'olivera i de serment vincladís i malalt.

"Elegia de les bruixes de Llers, altrament dita Epíleg"

"Sardana de bruixes"Les bruixes de Llers

Bruixots i bruixes en folles rengleres volten la vara de Roland;

cap per avall, llurs sinistres crineres baten els núvols escombrant.

“ L'enterramorts”

Les bruixes de Llers

Senyor domer va obrir dues fossanes en no beneita terra, fent-se ardit.

Amb propi impuls vogaren les campanes i es van oir complantes inhumanes, i els cossos foren tolts a mitja nit...

I encara, vora el camí, roman una creu de pi enramada d'olivarda.

La gent -que no hi passa en va- el front es persignarà

demanant, si Déu els guarda, que els doni una bona fi.

"Eximpli del fosser de Llers i de la marxanta, la seva amistançada, i de la fi que

ambdós feren"

Poques paraules surten

de les boques en calma.

Els arbres del parc, sembla

que es perdin en llunyana

visió de vell gravat,

tot plena de màgica

dolçor que fa pensar

en velles enyorances.

Quan s'acosti la fosca,

les bruixes i les branques

s'aferraran com serps

en lluita de fantasmes.

Tancarem la finestra

i voltarem la flama.

El foc allargarà

ombres esvalotades.

Nou poemes

Pertany a la recopilació Nou poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1933).

He triat aquest poema perquè he trobat que marca un poc la relació que hi ha entre tu i jo. No parlam gaire entre nosaltres i si ho fem, per sort no és per discutir. La nostra relació pot ser semblant als arbres del parc, que es perden en la llunyana visió, és a dir, que no tenim gaire relació d'amistat però pot ser algun temps passat, pot ser sí que podríem haver estat amics (fent referència a na Vanessa, una amiga de na Dairenny i ex-companya de classe meva de quart, vaig mantenir una petita relació d'amistat però no va anar molt enfora, ella va deixar 1er de batxiller i bé, jo vaig continuar).Jo aquí he pensat en la fosca com l'institut i les bruixes i les branques com els amic (Dairenny, tu tens els teus amics com en Lluís, com pots observar només conec un dels teus amics, i jo tenc els meus propis com Juan, Maria, Santi...). Com que tu tens els teus amics i jo els meus, sempre quedam aïllats.I els darrers 4 versos he pensat que tu i jo pot ser algun dia tancarem la finestra i començarem a parlar i establirem una amistat (pot ser tenen un caire un pot intim, però es típic dels poemes de Rosselló-Pòrcel). Pot ser després de molts d'anys després d'haver acabat la carrera i tenir tu la seva feina i jo la meva, pot ser es doni aquesta situació de recordar temps passats.

La tria d'aquest poema es concretament perquè veig que no se'n va enfora del que ens passa a nosaltres dos i a més a més que m'ha agradat molt i he trobat precís dedicar-te'l.Hi podem trobar alguns recursos literaris com l'encavalcament als versos 3, 4, 6, 7, 10, 11 i 13.També hi ha una personificació “les branques s'aferraran com serps en lluita de fantasmes”.Hi ha una metàfora amb “tot plena de màgica dolçor”

Bé, m'ha costat molt fer aquesta dedicatòria ja que no estic avesat a fer-ne. He intentat fer-ho millor possible i encara que hi hagi moltes correccions,la meva intenció ha estat bona. Mai t'he dit que trob que ets bona excel·lent persona encara que no ens coneguem massa bé. Me va sorprendre això d'haver de fer-te a tu la dedicatòria, però l'experiència no ha estat dolenta i pot ser si hagués estat una persona que ja conec, no hauria estat tant sincer. Esper que t'agradi i que el poc que queda de curs et vagui bé. ^.^ :D O.+

LLORENÇ FRAU

a na DAIRENNY GARCIA

Hola Laura, mira, aquest poema és de na Clementina Arderiu, una dona que es dedicà a la poesia intimista durant els anys 20 i 30 (que és el tema que estem fent ara), encara que continuà fent poemes després d'aquests anys. Arderiu es casà amb Carles Riba i fou llavors quan trobà la seva vocació com a poetessa. A més fou una poetessa compromesa amb la II República, cosa que després la portà a l'exili durant la dictadura de Franco fins que va morir. Ara bé, aquest poema és “El meu cant”, que pertany al llibre Cant i paraules, de l'any 1936. Per fer la feina que ens havia encomanat n'Àngels he triat justament aquest poema de n'Arderiu, perquè cercant el seus poemes vaig trobar que el tema era agradable, dinàmic a l'hora de llegir-lo i curt, és a dir, un poema que no es feia pesat al llegir-lo, i per això te l'he volgut dedicar. Quan vaig llegir el poema, el que més em va cridar l'atenció, pel que fa als elements formals fou que tots el versos tenen cinc síl·labes menys el segon i el darrer de cada vers, em va parèixer curiós. Del contingut no tenc res a dir, excepte que esper que t'agradi.

Ens veim dimarts a classe. Lorena Muñoz.

EL MEU CANT

De no cantar jo m'entristia: per mi és el canttal com el pa de cada dia.És un parany, una ferida. Cada cançó s'emporta un tany de ma florida.Però què hi fa, quin mal hi hauria? Jo, del meu cant, en vull ornar tota ma vida.

LORENA MUÑOZ

a na LAURA DEL POZO

Hola Dani!, et faig arribar aquest poema perquè crec que t'agradarà i et donarà què pensar.

ESTANCES

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva d’un desig i ara ets deserta, oh ment. Ai soledat sense dolç pensamenti foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblitla inquietud pregonament perdura?Encara el goig sobre la carn s’aturaduent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetuadamunt les cendres del desolament;no vulguis calma en ton oblit, oh ment,oh folla que has gosat mirar-te nua.

Aquest poema és de Carles Riba; va publicar el seu primer llibre l'any 1919 i el va anomenar Estances, més tard elabora un segon llibre d'Estances, i aquest poema pertany al seu primer llibre.

He triat aquest poema perquè el trob interessant i es pot aplicar a una il·lusió que ja ha passat, però que ara aquestes emocions ja no hi son dins la teva ment.

Els elements formals que m'han cridat l'atenció és que és un poema compost per tres estrofes i cada una d'elles de quatre versos, que rimen el primer amb el tercer i el segon amb el quart.

En referència al seu contingut, el que més m'ha cridat l'atenció és la reflexió que fa el poeta amb la seva pròpia ment.

Esper que t'agradi, una abraçada.

MARGA PALMER

a en DANI GAGO

EspectadorPer a Ventura Gassol

A flor dels ulls, enlluernada,la festa ha dit el mot darrer;

la nit, tenaç desheretada,ens espera dreta al carrer.

Tornem al llindar, gairebécom si fóssim sense mirada:

caldrà cada cosa referdel que era en nosaltres pensada.

Virginal, portem a les mansun somni partit en dos trossos;

¿saps quin és d'ara, quin d'abans?

Pròxims tots dos, tots dos distants!Així un amor viu en dos cants

i una soledat en dos cossos.

Bones Marga!

He triat un poema de Carles Riba per triar un autor que no sigui Bartomeu Rosselló-Pòrcel que és el que més hem aprofundit a classe. A més a més he triat aquest autor i en concret un poema de la seva obra Tres suites ja que en aquesta culmina la concepció de poesia pura i a mi personalment m'agraden els poemes que parlen més de sentiments i emocions, com el romanticisme, que no els que són noucentistes o realistes.

Carles Riba i Bracons va néixer a Barcelona el 23 de setembre de 1893 i hi va morir el 1959.

Segons el meu punt de vista aquest poema parla de dos enamorats que han mantingut una relació però que ja no estan junts. El que em fa pensar això són versos com per exemple: “un somni partit en dos trossos” o tota la darrera estrofa. En aquesta darrera estrofa, concretament en els dos darrer versos, com què es tracta d'un sonet hi trobem el tema del poema, ja que els darrers versos dels sonets solen indicar-lo: “Així un amor viu en dos cants, i una soledat en dos cossos.”

M'agradaria que et fixessis en els dos darrers versos de la primera estrofa, on apareix una personificació que m'ha cridat molt l'atenció: “la nit, tenaç desheretada, ens espera dreta al carrer”, jo interpret que la veu poètica expressa que té tota la nit per endavant.

MARC HOMAR

a na MARGA PALMER

Hola Dani!, et faig arribar aquest poema perquè crec que t'agradarà i et donarà què pensar.

ESTANCES

T’ha enquimerat la gràcia fugitivad’un desig i ara ets deserta, oh ment.Ai soledat sense dolç pensamenti foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblitla inquietud pregonament perdura?Encara el goig sobre la carn s’aturaduent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetuadamunt les cendres del desolament;no vulguis calma en ton oblit, oh ment,oh folla que has gosat mirar-te nua.

Aquest poema és de Carles Riba, va publicar el seu primer llibre l'any 1919 i el va anomenar d'Estances, més tard elabora un segon llibre d'Estances, i aquest poema pertany al seu primer llibre.

He triat aquest poema perquè el trob interessant i es pot aplicar a una il·lusió que ja ha passat, però que ara aquestes emocions ja no hi son dins la teva ment.

Els elements formals que m'han cridat l'atenció és que és un poema compost per tres estrofes i cada una d'elles de quatre versos, que rimen el primer amb el tercer i el segon amb el quart.

En referència al seu contingut, el que més m'ha cridat l'atenció és la reflexió que fa el poeta amb la seva pròpia ment.

Esper que t'agradi, una abraçada.

MARGA PALMER

a en DANI GAGO

Bon dia Santi,

Supòs que ja saps que Bartolomeu Rosselló-Pòrcel va ser un dels escriptors més destacats de la literatura dels anys 20 i 30 degut al fet que ell va trencar amb la tradició de l'Escola Mallorquina amb una sèrie de poemes, i , jo he trobat un d'ells que m'ha agradat molt i vull compartir-lo amb tu, abans he de dir que aquest poema que ara llegiràs pertany al seu llibre Nou poemes.

Poques paraules surtende les boques en calma.Els arbres del parc, semblaque es perdin en llunyanavisió de vell gravat,tot plena de màgicadolçor que fa pensaren velles enyorances.Quan s'acosti la fosca,les bruixes i les branquess'aferraran com serpsen lluita de fantasmes.Tancarem la finestrai voltarem la flama.El foc allargaràombres esvalotades.

T'agrada? No he triat aquest poema perquè et representi a tu, ja que he trobat que això era massa difícil, per tant aquest poema l'he triat simplement perquè m'ha cridat l'atenció la seva temàtica ja que parla com d'un món de fantasia. Representa una especie de paisatge en calma d'una manera molt especial ja que ell, personifica als arbres i això em fa recordar aquells contes que escoltàvem de petits, i com que a tu et conec des de fa molts d'anys doncs, m'ha fet acordar-me d'aquells anys passats, com el mateix autor indica als versos que he marcat « dolçor que fa pensar en velles enyorances » . Aquest és un dels motius pels quals he triat aquest poema i, un altre és la manera com acaba el poema, ja que tot aquest món finalitza amb el símbol del foc, com si tot estigués allà ficat dins la flama, i això ho he associat amb la nostra amistat que desprès de molts d'anys continua tota encara, dins nosaltres mateixos.No se si a tu aquest petit poema també et farà recordar aquells anys de la nostra infància i, la nostra amistat però esper que t'agradi llegir-lo ja que a més és un poema de versos curts amb una gran musicalitat i, que es pot gaudir llegint-lo.

Vagi bé Santi!

MARIA GODOY

a en SANTI MARTÍNEZ

Llibre primer d'Estances[6]

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,i la seva pau no es mudava;

i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga bravano hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un per la vàlua de l'altre estima, com les parts iguals

d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalçdel record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrere, on el passat,insaciable que és, ens lleva

fins l'esperança, casta penyora de la trevaque la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba i Bracons(1893-1959)

Hola Elena,

Esper que hagis passat un bon cap de setmana. Vaig decidir dedicar-te aquest poema de Carles Riba ja que és un dels poetes més important dels anys 20 i 30 destacat en el nostre dossier i com pots veure pertany al primer llibre d'Estances publicat l'any 1919 que està relacionat amb el Noucentisme ja que conté unes poesies un tant continuadores de l'estètica noucentista. A més de moltes poemes aquest poeta casat amb Clementina Arderiu també va fer moltes traduccions. Com t'he dit abans vaig elegir dedicar-te aquest poema perquè crec que Carles Riba junt amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel és un dels poetes més destacats d'aquest període i perquè de tots els poemes seus que vaig llegir crec que aquest és el més fàcil d'entendre a més de tenir un contingut molt interessant. El que més m'ha cridat l'atenció d'aquest poema és el seu tema ja que parla de moltes coses de la vida i ens explica els desavantatges que acostumen a tenir les coses bones d'aquesta. Si et fixes el tema del passat està molt present en aquest poema ja que l'autor ens explica que no podem mirar el passat i seguir dia a dia perquè el temps no pot tornar enrere i també ens diu que el passat ens pot portar a l’esperança però com diu unes línies més amunt hem de viure un dia per estimar el següent. També m'ha semblat interessant la manera de dir que la gent més feliç són els que no volen controlar el seu destí sinó que el deixen a mercè de l'aigua i aquesta els anirà guiant. Com pots observar els recursos més utilitzats són les metàfores de la vida ja que molts noms estan identificats a partir d’una semblança. Altre recurs molt utilitzat és l'encavalcament.

Una salutació,

Mediha

MEDIHA HADZHIYUMEROVA

a n'ELENA ADROVER

Joan Salvat i Papasseït (Barcelona, 16 de maig de 1894- Barcelona, 7 d'agost de 1924) fou un escriptor humil, d'esperit rebel i molt autodidacta. Fou conegut principalment com a poeta de les Avantguardes. Va redactar articles de crítica social en castellà i català que donaven suport als corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Finalment, va morir de tuberculosi als trenta anys.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova cançó, que van posar música als seus poemes. En l'actualitat és considerat un dels escriptors catalans més importants del segle XX.

He elegit aquest poema perquè dins aquests versos podem veure-hi un diàleg entre els lilàs i les roses que parlen a la primavera de l'amada, de la qual tenen enveja. D'aquesta manera l'autor d'aquest recull que pertany al llibre El poema de la rosa dels llavis pren de la realitat quotidiana el fet de l'arribada de la primavera i la idealitza. Com pots veure, el poema està impregnat d'harmonia ja que les flors tenen vida pròpia i capacitat per parlar sobre la dona que quan passa, floreix les flors. Et volia dedicar aquest poema perquè manca de connotacions negatives i produeix una sensació agradable a l'hora de llegir-lo. Malgrat sigui breu, està carregat de metàfores, totes referents a la bellesa de la noia. Esper que t'agradi.

PERQUÈ HAS VINGUT (J.Salvat Papasseit)

Perquè has vingut han florit els lilàs

i han dit llur joia

envejosa

a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,

bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora al seu pas

-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:

diré el teu nom

i el cantarà l'alosa.

MERCÈ POCOVÍ

a na VIRGÍNIA NICOLAU

"Per al pàmpol del llum d'una dama criolla".

Blau. El mar no tan llunyàla vena prima d'una mài el cel inabastable

Vermell. Terra viva, ruborde roses o banderad'una guerra d'amor.

Gris. Un temps de mig dolamb boires eixutesi cendra de sol.

Verd. De brins i de fullolesla fresca prada i, dins,els verms com brins de brins.

Blanc. I ara cal dir la neu i la rosadai no fer esment del gel ni de la pedra:són aigua condemnada!

Groc. Només el boll, encens daurat,al sol, que és or, retorna.Adéu-siau, espiga i blat!

Negre. Tan blanca, i entenebrada!

Ceguesa d'una miradaque somia nits de sol

Hola Desiree!!! Com et trobes? Esper que molt bé. Sempre he pensat que quan llegesc un poema i aquest em recorda a una persona en concret (com ha estat el teu cas amb aquesta composició) és perquè aquest poema només pot ser per tu per tant te'l dedic a més amb el centenari del naixement de Joan Oliver - Pere Quart només podia ser ell l'autor del teu poema dedicat. Escrit això et comunicaré que aquesta poesia és de Joan Oliver i Sallarès que va emprar com a poeta el pseudònim de Pere Quart per un motiu especial ell fou el quart d'onze germans dels quals en fou l'únic supervivent. Pere Quart va néixer a Sabadell l'any 1899 i va morir a Barcelona l'any 1986. L'any 1919 ell va formar el famós Grup de Sabadell (així com s'esmenta al nostre dossier de català ).

"Per al pàmpol del llum d'un dama criolla" és un poema del llibre de poemes Bestiari (1937) de Pere Quart on el nostre poeta ens mostra una poesia amb vida de denúncia i satírica de la burgesia. L'obra correspon a la literatura catalana dels anys 20 i 30.

Segurament et preguntes què té d'especial aquest poema...Doncs, per mi des de d'un punt de vista subjectiu aquest poema representa els nostres estats d'ànim en diferents situacions i com les nostres emocions es poden transformar en colors, els colors de la vida de vegades foscos com el negre i ens sentim tristos o en una presó on tot ens supera, i d'altres d'un color vermell i sentim una passió molt profunda en el nostre cor cap a l'amor, per exemple. Per tot el ja esmentat perquè et conec el suficient com per dir que quan tenim un temps gris tu tens un cor groc que pot arribar a donar llum a qualsevol que tingui un mal dia, perquè ets tan innocent com el blanc pur, perquè t'agrada el verd esperança (perquè en el fons tenim esperances d'anar a la UIB), perquè ets una enamorada de l'amor i les roses vermelles, perquè quan vingui l'estiu aniràs a veure la mar blava que tant t'agrada, perquè en el fons tindràs èxit en la vida i aconseguiràs tot el que vulguis per "somiar nits de sol", perquè vegis que encara que aquest poema critica la dama criolla i el seu voltant et vull transmetre que de vegades una bona critica pot tenir al darrere un missatge subjectiu i positiu com aquest que t'escric, perquè només tu tens una llum de voler continuar endavant, perquè ets especial, perquè pel temps que fa que et conec has aconseguit que digui "Adéu-siau, espiga i blat!" a tot allò que em faci sentir malament, perquè de ben segur t'agradarà aquesta dedicatòria d'una amiga teva de fa anys que viu al Pont D'Inca com tu, perquè dins la teva aparença fràgil es pot veure "la vena prima d'una mà" que treballa per tenir un futur sòlid...Per tot això ja esmentat i per tants altres motius, tu i només tu pots ser la persona a la qual dediqui aquest impactant i sorprenent poema.

Esper que t'agradi aquest poema de Pere Quart i la meva dedicatòria. I no t'oblidis mai que ets "encens daurat", daurat com el sol i també ets sol i per tant ets "or" perquè vals un munt.

Fins aviat, cuida't molt, petons de la teva amiga de segon de batxillerat B.

NOÈLIA MELLADO

a na DESIREE ROSA VAN DER LEE

Hola de nou Stefanny!

Ja ho sé, ja... sabia que hauria d'haver estat només un intent, però em veig incitat a rectificar una sèrie d'errors tècnics i sobretot vull, així com vaig recalcar la vida i obra de Rosselló-Pòrcel, posar al mateix nivell l'anàlisi de la poesia i els seus recursos. Estic segur que així ho gaudiràs molt més :P i com no, segur que tornant a veure aquest treball encara et recordaràs molt més d'en Rosselló-Pòrcel.

Així com et vaig dir d'en Bartomeu Rosselló-Pòrcel: com a idea principal cal que sàpigues que aquest escriptor es caracteritzà per presenciar una vida massa curta però brillant en la seva obra, sobretot de la que et parlaré, Imitació del Foc.

Rosselló-Pòrcel va néixer el 13 d'agost de 1913 a Palma de Mallorca on cursà els seus estudis d'institut sota la tutela de Gabriel Alomar (gran influència) i posteriorment rebé una beca per cursar estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona, dels que es va llicenciar amb un premi extraordinari.

En la seva estada, a la residència de Barcelona, va fundar la biblioteca i va ser el seu dirigent, d'aquesta estada també sorgiren dos noves amistats, en Carles Riba (mestre) i en Salvador Espriu. Va fer obres com: Nou poemes (1935) i Quadern de sonets (1934) on s'identifiquen les influències de l'Escola Mallorquina (equilibri i ordre, i contenció del sentiment) i del seu mestre G. Alomar (sonoritat de les paraules i temàtica). Es va traslladar a Madrid per fer el doctorat i tornà a Barcelona, on va fer oposicions a una adjunta de càtedra, va exercir a una escola plurilingüe i a més,

va continuar mantenint contacte amb les amistats madrilenyes i s'autonomenà el “català de Mallorca” per la seva preocupació per la sortida de literatura balear a l'exterior.

Amb l'esclat de la Guerra Civil va col·laborar en tasques culturals rereguarda tot i que finalment va haver d'allistar-se com a soldat. Poc després es va posar malalt de tuberculosi i va empitjorar dràsticament fins morir al cap de poc dies (1 de gener de 1938).

Finalment, cal que sàpigues que pòstumament se li publicà Imitació del foc, com havia dit, la seva obra més important. En aquesta obra s'identifiquen influències del neopopularisme de García Lorca o Rafael Alberti i també la forma acurada de Jorge Guillén.

La seva figura va ser un model a seguir pels autors joves del moment.

M'agradaria compartir aquest poema amb tu perquè crec que aquest és un d'aquests poemes que no es poden no llegir. Que no es pot no llegir, sincerament... ho puc dir amb aquest o amb quasi qualsevol altre que trobi ( :P dins uns marges) ja que no tinc gaire idea sobre poesia, ha estat aquest per la seva simplicitat, pel que t'estalviaré temps, i sobretot perquè trob que és una de les formes d'expressió de la mort més interessants de les que he llegit.

No malpensis, en primer lloc abans de llegir cal dir que aquest poema no el desig per mi ni per tu, exclusivament l'he escollit perquè m'agrada com fa referència a aquesta “reina”. Mira:

SANTI MARTÍNEZ

a na STEFANNY MAHECHA

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosci tempestat de flama.

M'exaltaré damunt els horitzonsi trauré les banderes al desert

de la darrera cavalcada.Reina d'aquestes hores, ara véns

tota brillant, armada.Inútil desesper del vespre! L'alba

s'acosta ja amb l'espasa,i l'ardor temerari que m'encén

allunya les estrelles.

En llegir-lo les primeres dues vegades he pensat que aquesta “reina” era l'estimada que anava apropant-se (“Reina d'aquestes hores, ara véns tota brillant, armada.”) fins que l'autor ja no podia resistir-se i es deixa atacar per l'amor (“Inútil desesper del vespre! L'alba s'acosta ja amb l'espasa,”).

Després he reflexionat i m'ha donat per llegir el títol i he pogut entendre que parlava de la mort i no d'una estimada, així que les lectures posteriors he pogut desxifrar les referències de mort al poema com són el “domini fosc i tempestat de flama” que és l'infern expressat de forma hiperbòlica, o també “la darrera cavalcada”, metàfora que dona a conèixer que es troba en els seus últims moments de vida (jo poètic davant una situació crítica, probablement al igual que en Rosselló-Pòrcel en trobar-se de front amb la Guerra Civil) .

I finalment utilitza la metàfora “reina” que enalteix la mort, aquesta mort inevitable que s'aproxima al vespre i a l'alba ja no hi ha escapatòria. A la vegada la “reina” tot i ser la mort du a terme accions humanes, es produeix personificació a versos com: “ara véns tota brillant”

Per mi la part més difícil d'entendre són els últims dos versos, la resta pareix bastant senzill. En aquest dos versos, he de rectificar que el jo poètic encara i es mostra temerari contra la mort, aquesta s'acaba imposant.

Sort amb els exàmens!

Llibre d'Estances.T'ha enquimerat la gràcia fugitiva

d'un desig i ara ets deserta, oh ment.

Ai soledat sense dolç pensament i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit

la inquietud pregonament perdura?

Encara el goig sobre la carn s'atura, duent l'anunci d'algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua

damunt les cendres del desolament;

no vulguis calma en ton oblit, oh ment,

oh folla que has gosat mirar-te nua.

Hola Carles.

Aquest llibre fou escrit l'any 1919 per Carles Riba.

Esper que t'agradi perquè crec que parla de paraula. De com les paraules ens omplen i la necessitat d'utilitzar-les. I per això em sembla que t'interessarà per a veure si així re capacites una mica i a la hora de parlar utilitzes un millor registre. A més ens explica que sense aquestes paraules no tindríem records i què faríem sense records? Supòs que seriem molt desgraciats.

Esper que t'agradi el poema que he elegit i a veure si aconseguim parlar una mica més.

SARA PERALTA

a en CARLOS RODRÍGUEZ

Hola Lorena.

He triat al poeta Joan Oliver. Primer de tot et faré una petita presentació seva.J. Oliver va néixer en una família de la burgesia industrial de Sabadell, va ser el quart de onze germans, d'aquí va agafar el pseudònim amb el qual firma la seva obra poètica, Pere Quart.Esta considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana, aquest autor romp amb la poesia simbolista i ofereix una poesia de denúncia, satírica de la burgesia, on destaca Les Decapitacions, 1934.I és d'aquí d'on he tret el poema per dedicar-te, “La Venus del meu jardí”.Mira aquest és el poema:

La Venus del meu jardíera de pedra picada.

Li pinto el llavi amb carmíi amb blau i blanc la mirada.Amb un mantell de setíembolco la carn nevadai sota un polsim molt fiesdevé trenadaurada

( A sos peus immòbil hiha el bassol de la cascadaque serva el color de vide la posta i de l'albada.)

Havent la imatge agençada,pensívol, m'assec allí...I dins l'aigua avalotadaper la mà de no sé quiuna dona esperitadaobre els braços cap a mii recalca amb frenesíel que d'ella es pot fruir.

Era de pedra picadala Venus del meu jardí.

He triat aquest poema perquè tan sol amb nomenar a Venus, la deessa associada amb la bellesa i l'amor ja ho trobo un poc romàntic i pens que a tu també et pot agradar.Quan vaig llegir el poema pensava en el fet que així con ens descriu Pere Quart la seva dona idealitzada, crec que tots tenim un ideal de persona dins el nostre cor, que pot ser mai arribem a trobar perquè simplement és un ideal...i de fet hem de ser realistes que l'home perfecte ( en el nostre cas) no existeix, però mantenir aquest somni en el nostre cor està bé, perquè això fa que a més de la realitat que ens envolta puguem tenir les nostres pròpies il·lusions.M'agrada molt la segona estrofa (Li pinto el llavi amb carmí, i amb blau i blanc la mirada....), perquè és com el autor s'imagina aquella Venus, és ell qui posa les seves fantasies, les seves il·lusions en ella.

STEFANNY MAHECHA

a en LORENA MINUESA

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molíi amb la rosa desclosa.

Matinet matí,no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bumles ales li frisen.

Les flors de la pererariuen i riuen.

Una mica de cel blau,una mica mica.

El núvol empeny el núvoli llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?El caragol que treu banya.

El sol s'encén i s'apaga,albó, romaní, argelaga.El sol s'apaga i s'encén,

farigola, romeguer.

El sol és aquí,entre la rosa i el molí.

Matinet matí,les bruixes es pentinen.

El sol és aquí.Ai! Que es menja la calitja!

Aquest poema, Àlex, pertany a l'obra Imitació del foc de l'autor Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que fou escrita l'any 1938 ( època de la guerra civil espanyola). Va ser en aquest any on quedà al descobert la culminació de la seva poesia, tot i que lamentablement no la va poder gaudir per la tuberculosi que acabà amb la seva vida, abans que l'obra fos publicada. En el poema que he elegit veuràs que hi ha trets clarament populars, però has de pensar que això no és més que un petit tast d'una obra clarament simbolista, que té part d'inspiració en la guerra civil.

Fixa't que el poma és d'una senzillesa i nitidesa màximes, que mostren una llengua concisa, elegant i d'estimació cap al temps, cap a les cançons populars... Aquesta característica es troba sovint en els poemes de Pòrcel, juntament amb la dotació de símbols i de significats precisos a cada una de les paraules que els componen. Aquest ha estat un dels principals motius pels quals t'he adreçat aquest poema, però també pel fet que sovint trobem a quasi cada estrofa lletres de cançons que segur que cantaves quan eres petit, i que et rememoren vells temps. Presta atenció també a la musicalitat i a la rima perfectes que presenten els versos, a l'originalitat amb què tracta elements propis de la nostra illa: muntanyes, sol, el cel blau, els caragols, la calitja... Tots ells constitueixen el temps i els paisatges típics mallorquins, que probablement Pòrcel va voler reflectir mitjançant el record del passat i de la seva terra. Et dic això, perquè penso que si segueixes escrivint tan bé com fins ara, no t'oblidis mai d'on vens i dels teus records del passat. És més, et recomano que els plasmis sobre el paper com ha fet Pòrcel en aquest magnífic poema, que te'l dedico pel bon aprenentatge que et pot suposar ja que té un significat de representació cap a la nostra naturalesa i cançons més populars. Tot i això, també m'ha fet il·lusió triar un poema de Pòrcel perquè veiéssim tots dos la renovació i el contrast que hi ha amb la poesia de l'Escola Mallorquina (trencament). De fet, observa com a la poesia ja no hi ha aquella tendència grecollatina i clàssica que hi solia haver, ni un seguiment tan exhaustiu a la perfecció formal. Tot això ens indica l'actitud de superació cultual i de curiositat que tenia aquest autor a l'hora d'escriure, mitjançant l'ús de paral·lelismes, personificacions , epanadiplosis o encavalcaments que es troben també al poema. Un poema i una poesia que serviren de referent a escriptors tan importants com Salvador Espriu, i que ara esper que et serveixin també a tu.

TOMÀS JORDÀ

a n'ÀLEX SAZ

Aquest poema és de l'autor Carles Riba, pertany al segon llibre d'Estances publicat l'any 1930.

Entre altres poemes d'aquest llibre d'Estances, ha escrit aquest que jo he triat per dedicar-te ja que sempre t'he trobat un noi alegre i feliç, content d'allò que fa i a gust amb si mateix, és a dir, que per a molts pot ser seria una enveja com en el mateix poema compara.

El primer vers m'ha cridat molt l'atenció ja que és com si es comparés ell mateix amb tu, perquè aquest "feliç","pau" pertany a aquelles característiques per les quals he triat el poema en honor a tu. A més també feliç per la teva estimada que et fa encara més els dies feliços i no per a tothom és així.

I al tercer vers m'ha fet recordar molt al teu pas pel batxiller, ja que encara que estàs repetint ho estàs fent amb molta il lusió i ànim sense mirar· enrere ni mirar res que no sigui esforçar-se per allò que nosaltres volem, aprovar.

I al darrer vers també m'ha fet recordar a tu ja que em pareix l'esperit que tu mateix tens, el fet de voler fer una cosa i aconseguir-la sense abandonar ni mirar cap altre costat perquè saps que no et sentiries bé si abandonessis allò que vols fer.

Esper que t'agradi!!

POEMA 6, DEL LLIBRE SEGON D'ESTANCES

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany i la seva pau no es mudava;

i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre estima, com les parts iguals

d'un tresor mesurat; i qui no va l'encalç del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat, insaciable que és, ens lleva

fins l'esperança, casta penyora de la treva que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena: que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba

TONI VICO

a n'ÀLEX SAZ

SALVATGE COR [I]

Penso en el cor -i en l'orient* de la perla encara marina; en el somni que l'endevina i que l'ull massa ric desment. Cap triomf no pesa en el vent i, juntes, al buf que hi declina, s'esborren l'onada divina i l'aventura vehement. ¿D'on venim, que no fos tornada? Com una absurda enamorada, la vida ens fa plorar el passat. ¿On tornem, que no fos naixença? Vivim de mort, i no ens és grat; morim d'amor, i no s'hi pensa.

Carles Riba

Hola Juan!

Aquest és un poema que forma part del llibre Salvatge Cor publicat el 1952 de Carles Riba i Bracons, que fou un important escriptor i poeta català, nascut a Barcelona el 1893. Estava casat amb la poetessa Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglo-germànica. La seva poesia parteix de models diferenciats en el temps i l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer, no és menys evident però la influència del Renaixement català (Ausiàs March)o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).

He elegit aquest poema perquè entre tots els que he llegit d’aquest poeta és el que més m’agrada. Consider que és un poema bastant interessant, que expressa les preocupacions personals de l’autor, i per això el vull compartir amb tu.

Aquesta composició és un sonet de 14 versos octosíl·labs de rima consonant, d’art menor i que combina versos femenins i versos masculins. En quant a figures retòriques veiem algunes personificacions: “l'ull massa ric desment”, “cap triomf no pesa en el vent”. També trobam una sèrie de sinalefes al primer, segon, quint, setè, dècim, onzè i tretzè vers. A més un encavalcament al primer vers; una comparació:“ com una absurda enamorada, la vida ens fa plorar el passat”; una antítesi als dos darrers versos “vivim”-”morim” i un paral·lelisme “vivim de mort, i no ens és grat;/morim d'amor i no s'hi pensa.” el polisíndeton, amb la repetició constant de la conjunció i.

És un poema de caire intimista. Tracta sobre la força que té l'amor en totes les persones (“morim d'amor”), també fa referència al passat que mai s'oblida, que roman, que es troba en la nostra ment, encara que no vulguem sempre recordem i moltes vegades aquests records ens afecten i ens fan mal. És un poema un poc trist, amb un to negatiu. En els quatre primers versos el poeta pensa en el cor, en la perla...ens transmet els seus pensaments. M'han cridat més l'atenció els sis darrers versos ja que el poeta es formula dues qüestions interessants i pareix que reflexiona sobre el sentit de l'amor i de la vida amb un cert aire filosòfic. També els versos que més m'han agradat són els versos 3 i 4: “en el somni que l'endevina/i que l'ull massa ric desment” és a dir l'ull que ha vist massa coses no és capaç de veure aquest somni... També em pareix molt original la comparació que fa dient que la vida ens causa tristesa pels records encara presents del passat com l'enamorada que pareix absurda de tant plorar i patir només d'amor. En conjunt el poema transmet el patiment que sent el poeta, un patiment a causa del passat, de l'amor, de la vida i de la mort.

Esper que t'agradi el poema que he escollit!

Virgínia

VIRGÍNIA NICOLAU

a en JUAN NAVARRO

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent del vell jardí vibrant de flors i nit, passant per la finestra sóc el vent, i tot és com un alenar florit. Quan ella dorm i sense fer-hi esment tomba a les grans fondàries de l'oblit, l'abella só que clava la roent agulla -fúria i foc- en el seu pit. La que era estampa, encís i galanor i moviment ambigu, és plor i crit. I jo, causa del dol, de la dolçoren faig lasses delícies de pecat, i Amor, que veu, ulls closos, el combat, s'adorm amb un somriure embadalit.

Bartomeu Rosselló - Pòrcel

El motiu pel qual et dedico aquest poema es perquè particularment m'agrada molt, la forma amb la qual la veu poètica s'identifica amb el vent quepassa per la seva amada quan ella dorm. Primer es va acostant al jardí de la casa de l'amada, a poc a poc fins que la troba i comença a descriure-la i a descriure el seu somni en el qual ell és el protagonista, fins que acaba dient que ella s'adorm amb un somriure. Crec que és molt bonic!!.A més, pel que fa a la estructura, aquesta és harmònica i és fàcil d'entendre i trobar el gust de llegir-la. El seu autor és Bartomeu Rosselló - Pòrcel. Aquest poema pertany als poetes dels anys 20 i 30. Ell trenca amb la tradició de l'Escola Mallorquina (supera la seva obra poètica però això no vol dir que no tengui res a veure) amb reculls poètics. Aquest poema que t'he dedicat pertany al seu recull de SONETS (1934).Rossellò Pòrcel va rebre influència d'autors tan importants com Gabriel Alomar, Carles Riba, la Generació del 27 (Jorge Guillén, Federico Garcia Lorca...). També de moviments com el Barroc català, el Barroc castellà, el Surrealisme i la literatura popular, com per exemple les cançons populars mallorquines.La seva poesia transmet una palpitació i de la circumstància històrica del seu temps a més, escrigué amb molta precisió i nitidesa de llenguatge amb un prodigi de sensibilitat i destresa.Amb la seva mort prematura a causa d'una tuberculosi galopant es convertí en un mite, en un esbós del que hauria pogut ser com a poeta.La seva obra influí en els poetes de la seva generació.

Bé, esper que t'agradi molt!!

LAURA CORTEZ

a en SANTI ÁLVAREZ

El poema que he elegit per a dedicar-te, Lorena, és el sisè de la primera part del segon llibre d'Estances, escrita entre 1920 i 1928, per part d'uns dels poetes més representatius de la poesia dels anys 20 i 30: Carles Riba (1893-1959). El segon llibre d'Estances, publicat l'any 1930, evoluciona cap a una línia personal i s'acosta a la poesia pura.

He triat aquest poema perquè pens que qualsevol persona pot identificar-s'hi; el poeta en escriure aquests versos patia els efectes d'una crisi arrel de la mala recepció que va tenir entre el públic català el seu primer llibre de poemes, fet que el va dur a plantejar-se de deixar d'escriure. Per això, Lorena, encara que no et conegui, he pensat que pots sentir-te identificada o haver viscut una situació semblant, perquè, qui alguna vegada no ha viscut una mica una situació de rebuig?

Com veus, ja en la primera estrofa, reflecteix els difícils moments que va viure quan parla d'haver “ viscut dessota un cel estrany ” i “ sotjant la seva gorga brava ” , és a dir, un remolí brau, la seva crisi viscuda. Fixa't de quina manera, en els següents versos, segueix plasmant aquesta idea, sobretot quan recorda la poca acceptació que tengué el seu primer llibre, frustració que va dur rossegant el poeta durant molts d'anys fins al punt de no tenir esperança a l'hora de seguir escrivint, per la qual cosa, entenem, la lentitud amb què va escriure les poesies que constituiran la primera part del segon llibre d'Estances (només 20 poemes entre el 1920 i el 1928). Tingues en compte que, fins hi tot Josep Carner, el va convèncer que es mantingués fidel a la seva línia d'escriptura i que prosseguís la seva personal evolució, al marge de les opinions contràries. Finalment, no t'has sentit algun cop sense forces ni entusiasme per seguir fent una cosa que t'ha anat malament ? Doncs, mira de quina manera Carles Riba mostra les seves poques esperances, els seus pocs desitjos quan escriu “deixa els rems”, i amb la imatge de la barca, “s’abandona a una aigua serena”, és a dir, sense vigor es deixa endur per un llarg parèntesi de la seva vida durant el qual va escriure poca poesia.

Lorena, esper que t'hagi agradat i l'hagis gaudit tant com jo.

6Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,

i la seva pau no es mudava;i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava

no hi ha vist terrejar l’engany.I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre

estima, com les parts igualsd’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç

del record que fuig per un altre.Feliç és qui no mira enrera, on el passat,

insaciable que és, ens llevafins l’esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagutdins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s’abandona a una aigua serena.

segon llibre d'EstancesCarles Riba

MAGDALENA ESTRUGO

a na LORENA MUÑOZ

NOA, PER TU

Hola Ainhoa, en aquesta activitat m'ha tocat dedicar-te un poema i estic ben contenta de fer-ho. He triat a un poeta molt reconegut en l'etapa del anys 20 i 30, aquest és Carles Riba.Aquest poeta va tenir el suport de la seva família ja que va començar de molt jove.L'any 1911, just després d'acabar el batxillerat (a nosaltres ja ens queda menys), publica una traducció de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare. Guanya, amb una Ègloga, la Flor Natural als Jocs Florals de Girona, ciutat on l'any següent coneix la seva futura esposa: la poeta Clementina Arderiu. El poema que et dedicaré és el poema 10 del primer llibre que va escriure d'Estances.

Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,és davallada al cor, i llum tan pia hi faque ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuiga la bella carn d’Ella us té oberts encara,si veure-la caduca i fonedissa amaratot pensament d’amor amb metzina d’enuig? Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,portant a la fidel imatge que no mor,i a l’adoració que l’estreny, i a la febre, aquesta coneixença tan viva del sentit,tan corporal, però ja lliure de paüra:la mort faria de la bella carn pasturasense que en tremolés la imatge dins mon pit.

Aquest poema dóna referència al tema de l'amor, del desitjo, i pens que com és un tema tradicional del qual sempre tracten quasi tots els poemes vaig pensar que et podria agradar, ja que tota dona sempre té en el seu interior aquell amor. Mai podries pensar que un home pensa en tu cada vegada, que la teva imatge no se'n va del seu cap. Sí, sabem que en la vida real això no és així però sempre està bé viure d'una mínima il·lusió.

Esper que t'hagi agradat!

LORENA MINUESAS

a na NOA JODAR

Hola Antonella, l'altre dia, mirant una revista de literatura vaig trobar aquest poema d'un dels més importants poetes mallorquins del S.XX, Bartomeu Roselló-Pòrcel.

SÓLLER A Robert F. Massanet

El cel prepara secretsmurmuris de mandarina.

I les riberes del ventesgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M'ajecdamunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescori aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,cortesies tremolades.L'oratge pinta perfils

de caramel dins l'oratge.El cabell se m'ha esbullati tinc l'ombra capgirada.El sucre de l'aire em fapessigolles a la cara,amb confitures de flor

i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesaem repassen l'espinada.Quan el setí es torna gel,

sembla que es faci de flama.El vicari comparteix

amb un vas de llet glaçada.La suor de les aixellesli travessa la sotana.

L'autor va néixer a Palma, va estudiar a Barcelona i després estudià el doctorat a Madrid. Va morir als 25 anys i poc després de la seva mort es va publicar el seu llibre de poemes Imitació del foc.

Si he triat aquest poema és perquè crec que et pot interessar el seu tema. Com pots veure està dedicat a Robert F. Massanet i és un càntic a Sóller, en el qual el poeta empra un llenguatge precís i nítid, ple de personificacions com El cel prepara secrets murmuris de mandarina, metàfores ...El sucre de l'aire em fa pessigolles a la cara..., també durant tota la segona estrofa l'autor difumina la realitat i la ficció d'una manera impressionant i fa anàlisi dels seus sentits. El poeta d'una manera extremadament emotiva s'endinsa dins els tarongers de la vall de Sóller. Es troba envoltat per la remor dels mandariners que sembla que dialoguin entre ells. El jo poètic s'asseu i s'estira damunt l'herba que sembla un coixí. Per damunt d'ell les fulles dels arbres com uns ventalls li fan arribar el perfum de les flors. Al mateix temps la flor blanca del taronger segrega una dolçor tan espessa, que sembla sucre que posant-se suaument damunt la seva cara li fa pessigolles, però al mateix temps el fa tremolar. Una mena de fred que crema li recorre l'espinada. Com pots veure en el poema hi ha un dels recursos més utilitzats per Rosselló-Pòrcel, la imatge de la flama. El foc, la flama serien una metàfora del caràcter efímer de la vida. També en els darrers versos l'autor ens mostra un personatge lligat a l'església, amb el qual el poeta potser vulgui mostrar la humanitat d'aquesta institució.

He deixat pel final l'estructura del poema, com veus té tres parts. La primera és una mena de introducció, consta de quatre versos de vuit síl·labes cada un d'ells. La segona part és el nucli del poema i el poeta expressa les seves sensacions, està formada per catorze versos amb vuit síl·labes de rima assonant. Finalment la darrera estrofa fa que el poeta torni a la realitat i segueix utilitzant l'estructura de les dues primeres estrofes.

LLUC NADAL

a n'ANTONELLA DE MARTIS