RECULL DE POEMES

ALLIBERANT VERSOS

POEMES1. Així com cell qui es veu prop de la mort

2. La balada de la garsa i l’esmerla

3. A una hermosa dama que es pentinava ab una pinta de marfil

4. Lo pi de Formentor

5. Si n’era un lladre

6. I el seu esguard

7. Súnion

8. Oda a Catalunya des dels tròpics

9. Sol i de dol

10. Les boies

AUSIÀS MARCH: És el gran poeta del segle XV. Pertanyia a la

noblesa i va viure en una família de poetes (Pere March, el

pare, i Jaume March, el seu oncle. Va viure com a noble i

cavaller. Es va casar dos vegades, amb Isabel Martorell i

Joana Escorna. La seva obra recull 128 poemes i es

caracteritza per parlar de l’amor en termes morals i amb unes

imatges tristes.

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT: Breu

poema format per vuit versos decasíl·labs amb rima consonant

i masculina. En el poema es compara el perill de navegar

enmig d’una tempesta amb l’amor no correspost.

Així com cell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

e veu lo lloc on se pot restaurar

e no hi ateny per sa malvada sort,

ne pren a me, qui vaig afanys passant,

e veig a vós bastant mos mals delir:

desesperat de mos desigs complir,

iré pel món vostre ergull recitant.

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT AUSIÀS MARCH

JOAN ROÍS DE CORELLA: És un dels escriptors catalans més

importants del segle XV; és el màxim representant de la

valenciana prosa. Era cavaller i va estudiar teologia. Va tenir dos

fills sense estar casat. La seva obra es escrita en vers i en prosa.

Utilitza un estil retòric i culte. La seva obra en vers es caracteritza

per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista.

LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA: Aquest poema està

format per dues parts. Una primera part que ens presenta els

animals i la segona part és la balada. La balada representa una

conversa entre dos ocells (una garsa i una esmerla). L’amor i la

mort són els temes cabdals del poema. Es relaciona l’amor amb la

mort mitjançant l’amor no correspost.

LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA JOAN ROÍS DE CORELLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir si no em mirau ab los ulls tal que puga dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir. Si muir per vós, llavors creureu l'amor que us port, e no es pot fer que no ploreu la trista mort d'aquell que ara no voleu; que el mal que pas no em pot jaquir si no girau los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir".

FRANCESC VICENT GARCIA: També anomenat com el Rector de

Vallfogona, fou un sacerdot i poeta català. Escriví una poesia artificiosa i

elegant com A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un

terrat ab una pinta de marfil . Va ser criticat per alguns autors de l'època i

va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el

període de la mal anomenada Decadència. Per aquest motiu es

presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva

identitat.

A UNA HERMOSA DAMA QUE ES PENTINAVA AB UNA PINTA DE MARFIL: És una cant a una bella dama que el té encisat. Es basa en un

dels trets més característics de l’estètica barroca, el contrast del color

blanc expressat pel marfil, la pinta, la pura neu, el coll i la mà oposats al

negre de l’atzabeja dels cabells. El poeta contempla com la dama es

pentina.

Ab una pinta de marfil polia

Sos cabells de finíssima atzabeja A qui los de or més fi tenen enveja,

En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria

Del coll que, ab son contrari, més campeja I, com la mà com lo marfil blanqueja,

Pinta i mà de una peça pareixia.

A UNA HERMOSA DAMA QUE ES PENTINAVA AB UNA PINTA DE MARFIL FRANCESC VICENT GARCIA

Jo, de lluny, tan atònit contemplava Lo dolç combat, que ab estremada gràcia

Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava

I, temerós de alguna gran desgràcia, De prendre'ls tregües ganes venien.

MIQUEL COSTA I LLOBERA: Durant la seva primera etapa va escriure poesia romàntica que queda concretada al volum Poesies (1885), amb el seu poema més conegut Lo pi de Formentor. L’any 1902 és proclamat Mestre en gai Saber. El 1904 presideix els Jocs Florals de Mallorca, i dos anys després els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important Horacies, que va anar seguit d’un nou volum de Poesies (1907).

LO PI DE FORMENTOR: EL poeta per escriure aquest poema s’inspira en les visions feréstegues de pins arrelats als penya-segats de la península de Formentor (Mallorca). Compost sota la influència del Romanticisme Heroic, és una peça personal i madura, resolta amb un llenguatge pur. El poeta ens presenta el pi com un heroi natural, guerrer, eixut i aspre, arrelat en llocs amb condicions on és difícil sobreviure.

LO PI DE FORMENTOR

MIQUEL COSTA I LLOBERA

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àquila marina, o del voltor que puja sent l'ala gegantina remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espola damunt les nuvolades sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... •vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT: Va ser un escriptor barceloní d’extracció humil esperit rebel

i autodidacta.

És conegut com un poeta d’Avantguarda tot i que va tenir una gran activitat com a

redactor d'articles de crítica social en català i castellà.

El seu estil energètic contrasta amb la vida de repòs que va haver de tenir a causa de la

seva tuberculosi.

Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de

poemes El poema de la rosa als llavis.

SI N’ERA UN LLADRE: És un poema clarament Avantguardista, que hi predomina el

dadaisme, ja que hi apareix una descripció on l'autor expressa els seus sentiments, però

ho fa d’una manera que no és del tot surrealista.

En aquest poema el poeta s’imagina que és un corsari.

Primer fa una descripció de l’estimada (mirada bruna, llavi de foc). Llavors, fa referència

a una frase popular “-Ai la padrina, m’ha pres el dot”, i es refereix al dolor de la seva

estimada en el moment de perdre la virginitat, dolor iniciàtic en l’amor.

(Si n’era un lladre cor-

robador,

mirada bruna, llavi de

foc.

-Ai, la padrina, m´ha pres

el dot).

SI N’ERA UN LLADRE SALVAT-PAPASSEIT

JOAN SALVAT-PAPASSEIT: Al 1919 pateix la seva primera crisi

de tuberculosi. Durant la seva estada en un sanatori francès,

coneix una noia amb qui viu una intensa història d’amor. Si bé no

se sap segur si la va viure realment o si només se la va imaginar.

A partir d’aquesta història escriu El poema de la rosa als llavis

considerat per la crítica com l’expressió poètica de la seva

teoria amorosa. Salvat ens ensenya com hem d’estimar a partir

de la seva pròpia experiència.

I EL SEU ESGUARD: El poema descriu l’inici d’una relació

amorosa, quan els dos amants es miren i es volen besar. El bes

és un símbol de l’inici d’una relació.

I EL SEU ESGUARD SALVAT-PAPASSEIT

I el seu esguard damunt el meu esguard sóc presoner que la vull presonera: aquest matí que una flor m'ha posat li deia així baix baixet a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau:

+

CARLES RIBA: L’any 1939 va haver d’exiliar-se de Catalunya, a causa

de pertànyer al bàndol perdedor de la guerra, i va anar a viure, durant

uns anys, a Bierville (França). En aquell ambient de tristesa, solitud i

desesperança, el record d’un viatge exultant que havia fet a Grècia el 1927 és a partir d’on escriu aquest poema.

SÚNION: Forma part de Les elegies de Bierville (1943), volum publicat

en el seu retorn a Barcelona. El poeta s’inspira en la visió sel temple

Súnion, dalt d’un premonitori sobre el mar, on només queden algunes

columnes de peu, les altres estan sota l’aigua. Per al poeta, Súnion, és un símbol de cultura grega clàssica, de la qual

se sent partícip, ja que havia traduït obres com l’Odissea.

SÚNION CARLES RIBA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

AGUSTÍ BARTRA: L’any 1934 va guanyar el concurs de contes socials i poc

temps després va començar a col·laborar a les revistes Amic i Meridià. Va participar en la Primera Guerra Cibil Espanyola en el bàndol republicà i van

exiliar-lo l’any 1939.

L’any 1940 a Cuba hi ha Mèxic va fundar la revista Lletres (1944-1947). L’any

1969 als Estats Units fou nomenat catedràtic de poesia hispanoamericana a la

Universitat de Maryland.

L’any 1973 fou guardonat amb el premi Carles Riba de poesia per la seva obra

Himnes i l’any 1981 amb la Creu de Sant Jordi. El 30 de febrer el nombraren Fill

adoptiu de Terrassa i l’any 1982 fou guardonat amb el Premi de la Crítica de

poesia catalana per la seva obra Haikús d’Arinsal.

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS: L’oda pertany al corrent literari del

post simbolisme. El tema principal és l’enyoraça de l’autor envers la lluita de la

seva terra. El protagonista de l’Oda és el mateix autor esperançat per aconseguir

la llibertat de la seva pàtria. Aquesta oda té un caràcter universal: invita a

revolucionar-se contra l’opressió de les dictadures.

JOSEP VICENÇ FOIX I MAS: Va ser un poeta i periodista, assagista català, un dels

avantguardistes catalans més destacats. Foix, tant en la poesia com en la prosa, són un miratge sensual del paisatge i el caràcter

català. Intenta aconseguir una poesia autèntica, no falsejada.

Va formar-se en els ambients noucentistes i va rebre una rigorosa exigència en el domini de

la llengua catalana.

La seva obra és molt variada, tot i que el punt central en literatura és manté igual (la forma,

la paraula). El seu estil és difícil. El seu lèxic no es vast, però són oblit.

J.V Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu

estil. Les paraules que utilitza són curtes, dures i molt sovint intraduïbles.

SOL I DE DOL: És el primer llibre de poemes publicat per J.V Foix. Surt l’any 1936 per

saltar-se la cesura. Molts poemes van ser escrits abans de la guerra civil. El llibre inclou setanta poemes en forma de sonet d’estructura perfecta, combinant el sonet

italià i el català.

L’estil d’aquest poemari és molt original, incorpora llengua modern, depurada i amb la

voluntat de seguir amb la de Pompeu Fabra, utilitza arcaismes.

A més utilitza moltes citacions de poetes d’aquella època que li serveixen de model, per

exemple de Bernat de Ventadorn, Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March.

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS AGUSTÍ BARTRA

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges. No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust d’oblidades farines i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre, sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mudables, ets tu, Pàtria! El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada, però no deixen d’arribar-me les barques que endolades clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom, aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany, circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles, comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant, ¿què faig aquí fugitiu de tota arribada, assetjat per atlètiques aromes, dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te, sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades… Plor i sanglot potser, però l’enyorança no. ¿Com podria enyorar-te si no t'has desprès de mi, si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

Tu ets la terra, l’arbre, el foc. Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda, el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, sota els arcs de l’alba nova. Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur, per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

SOL I DE DOL JOSEP VICENÇ FOIX I MAS

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.

JOAN VINYOLI: Poeta català. Joan Vinyoli va estudiar comerç.

de l’amor en termes morals i amb unes imatges tristes. La seva

lírica va evolucionant cap a una poesia metafísica. La seva

producció poètica es pot dividir en dos etapes. La segona

etapa és el poema més productiu del poeta.

LES BOIES: Poema ple de símbols relacionats amb l’aigua i la

navegació. El mar esdevé un refugi pel poeta, aquest

descobreix una manera d’allunyar-se de la realitat. Les boies

representen un element de tranquil·litat, un element en el qual

es pot confiar.

LES BOIES JOAN VINYOLI

Intentaré de dir la llum de la foscúria de la mar encrespada a trenc de nit.

Escumes

fosforescents. Les barques mal deixades,

prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,

vestits de nit, se les enduia platja amunt. La fressa

del vent i de les aigües es va fent

mes poderosa cada cop: tanquen finestres

i portes. Sols a la taverna dels Oratges se senten

les màquines de joc; encara allí,

pots beure canya a glops petits. Giràndoles d’estrelles

il·luminen el cel mes negre que una gola

de llop. La serp del vent,

desenroscada, xiula pels carrers.

Dalt l'illa

llampeguejada gira el far. Els gavians

s'arreceren dins meu, els crits

de la nit negra i els udols, en mi també.

Sé prou que la claror

germina dins la fosca. On és que som? Enlloc?

Fora de tot? Qui ve?

Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

Clàudia Bonastre

Olga Miró

Lorena Maftei

ALLIBERANT VERSOS