38 - Verdures

EL PROJECTE DE CONSERVACIÓ, REPRODUCCIÓ I DIFUSIÓ DE LES VARIETATS TRADICIONALS HORTÍCOLES AL PALLARS SOBIRÀ:

Les varietats hortícoles localsLes varietats locals són aquelles que han estat cultivades durant molt de temps, al-menys uns 30 anys, en un lloc determinat. Aquestes varietats són fruit d’una bona selecció per part dels pagesos, ja que s´ha aconseguit una màxima adaptació al clima, al terreny i a l’ús i gestió pròpies d’aquestes varietats en la cultura agrària local.

Què s’ha fet? El Planter de Gerri col·labora en el manteniment de la diversitat genètica i la recupera-ció de l’ús de les varietats tradicionals hortícoles del Pallars Sobirà; per aquest motiu impulsa i participa en el Banc de Llavors Hortícoles del Pallars Sobirà.

S’ha recreat un hort típic pallarès, on les varietats hortícoles presents són fruit d’una primera prospecció etnobotànica, al 2006, i d’una segona al 2010 per les cases de la comarca del Pallars Sobirà, les quals han cedit llavors antigues que han anat passant de generació en generació.

Què es pot fer per ajudar a la conservació? Moltes d’aquestes varietats van lligades a un fet cultural i amb la desaparició de la varietat també desapareix la informació associada a la planta així com el seu ús. Per això cal centrar-se en la recerca de les varietats antigues conservades als horts de la comarca i intentar rescatar de l’oblit la informació cultural que hi vagi associada, com el nom local, característiques, curiositats, ús, dites...

Antigament l’intercanvi era una tasca indispensable per a la conservació de les varie-tats. Avui en dia s’està perdent, per això animem a tothom a recuperar aquest costum tant antic i positiu per mitjà de la xarxa d’intercanvi de llavors locals. Aquest intercanvi de varietats hortícoles entre els hortolans i hortolanes afavoreix que la llavor no es degeneri.

Perquè conservar aquestes varietats?Cal valorar la gran adaptabilitat que han adquirit aquestes varietats al clima i al terreny on es conreen i, alhora, la gran resistència que mostren davant de certes malalties i plagues. A més, la majoria d’hortolans i hortolanes prefereixen aquestes varietats, es-pecialment pel gust i la bona qualitat que tenen.La saviesa cultural, transmesa de generació en generació, i la millora genètica seleccio-nant els millors fruits són valors molt importants que cal preservar. També cal esmentar els inconvenients d’aquestes varietats: la menor producció, la creació del planter, que comporta un treball afegit, i la degeneració d’algunes varietats amb els anys.

Verdures »

Fonts: ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE; MERCÈ NOVENSÀ I MARTÍ CANALS, CASA POLLA DE GERRI DE LA SAL

Descripció: Planta herbàcia biennal originària de les regions mediterrànies. Mata grossa, ample i té l’aspecte fort i esmerat. Té la tija gruixuda i no foradada. Varietat de fulla gran, de color verd. Les llavors són de color verd marronós amb forma ovoïdal corba d’uns 3mm. Aquesta varietat es pot menjar a tot arreu: al brou, a l’amanit, a les cassoles, a la vianda...

Gestió tradicional: Es sembra en la lluna vella de març amb els alls, les pastanagues i els porros. Quan el planter està crescut es trasplanta al lloc definitiu de l’hort. Es fan solcs amb rengles d’api i es colga de terra per fer-lo blanc. Si ve molt fred es pot tapar amb una bossa perquè no es geli. A mig estiu ja es comencen a recollir les fulles per fer caldo. Resistent a malalties i plagues. Per guardar llavor es deixen un parell de mates a l’hort que s’espiguin i quan ja és ben madura s’agafa la mata, es munyeixen les llavors a la galleta i es deixen assecar per guardar després en bosses o en pots en lloc fresc i sec.

Receptes i com es menja: Recepta de la Rosario: Api, carxofa, col, enciam i escarola. De les fulles externes de l’api, ben rentades i bullides en feien verdura.

“Aquest api és molt bo, i gustós. Quan en

menjaves mastegaves bé del gras que era”.DETALLS ANECDÒTICS

Api

Api de sempre

.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

Verdures - 39

Gestió tradicional: Al febrer o març es sembra i es fa el planter. Si fa bo, es recomana sembrar en lluna vella; un bon dia és per Sant Jo-sep, al 19 de març. Cap al maig es trasplanta a l’hort. Es cull al setembre quan s’ha sembrat per Sant Josep, o a l’hivern quan s’ha sembrat a finals d’abril o maig. Només s’hi tira fem. Antigament el costum era fer qua-drats de paper i enrotllar-hi l’api. Després es lligava amb dos cordills i no es tocava fins collir-lo; d’aquesta manera sortia blanc i molt bo. Per conservar-lo es tria el més moreno i es congela en bosses de plàstic o en paper de diari, ben rentat i eixut, servirà només pel caldo. L’api més blanc és per menjar en fresc. Per guardar, cal collir la llavor en lluna vella. Primer s’agafen les flors en manolls i es pengen cap per avall. Un cop seques es desgranen i es guarden en un pot de vidre en un lloc fresc i sec.

Fonts: DOLORS ROS CORONAT IEUSEBIO GASIA, BORDA BOTJA DE SORT

Descripció: Api molt gustós i aromàtic pel caldo i també és perfecte per amanir. Varietat de fulla petita, verda i fosca; d’aquí prové el seu nom. Té la tija gruixuda. No és tan ample ni té l’aspecte tan polit com altres varietats. La llavor és molt aromàtica, amb forma ovoïdal, molt petita i de color marró clar.

Receptes i com es menja: “L’amanit complert: escarola, api, fulles d’espinac, julivert i tomata, i bitxo que no falti; si no hi havia tomata, un raig de to-mata de conserva de casa.”

A les llavors d ‘api és on trobem la major concentraciód ‘olis essencials.L ‘api té moltes propietats medicinals : és diürètic, tònic i aperitiu entre d ‘altres. Aquest api prové de Baiasca, de Casa Pere Gavaitx. Es creu que és una llavor molt antiga.

SABIES QUE...

DITES: “L ‘api purifica la sang i el julivert dóna ferro al cos”

Api del negre

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Api morenoNom local:

Altres noms:

40 - Verdures

Fonts: MARIA ISANTA I JOSEP FARRÉ, CASA CAMPÀ DE LA BASTIDA; ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE.

Descripció: Planta herbàcia anual originària de Mesoamèrica i Amèrica del Sud. Carabassa de mida petita. Fulles grans i peludes de color verd fosc amb els lòbuls arrodonits. Flors grans de color groc. Carbassa més petita que la de rabequet, amb la pell llisa, rodona i taronja per fora i groga per dins. Les llavors són en forma de pipa de color groc i d’ 1cm de llarg.

Gestió tradicional: A l’abril es sembra directament a terra: 2 o 3 llavors en cada solc, a 2m entre solc i solc. Es cullen a final de temporada quan la planta es mor o bé abans de que arribi el fred. Li agrada molt el fem i l’aigua. La carbassa vol penjar d’una paret, sinó, s’estén tot el que pot. Un cop tretes de l’hort, les carbasses es guarden en un lloc fresc i sec i així van madu-rant (s’augmenta la concentració de sucres). Es guarden bé fins al febrer o al març. Per recollir la llavor de carbassa, es tria la més grossa i la més maca; al febrer es treu la llavor, s’estén perquè perdi tota la humitat i després es desa en un pot de vidre o en un sobre de paper, sempre en lloc fresc i sec.

Receptes i com es menja: Es pot conservar al conge-lador, crua i tallada a trossos. Per vianda, crema i, quan són tendres, arrebossades amb farina i després fregides. Amb truitada de patata, ceba i carbassa.

Aquesta varietat és molt antiga, des de fa

moltes generacions que la sembren; ja la

sembraven els seus pares i padrins.

SABIES QUE...

Carbassa rabequet grossa

Carbassa rabequet xica

Verdures - 41

Carbassa rabequet xica........................................................................................................................

......................................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

Fonts: MARIA JUTGLAR I JAUME CORTINA, CASA MOREU DE SON.

Descripció: Carbassa amb gust molt fi. La mata és ufanosa i corre molt. Fulles grans i pelu-des de color verd fosc amb els lòbuls arrodonits. Flors grans de color groc. Carbassa amb la pell llisa, rodona i groga per fora i per dins. Les llavors són en forma de pipa de color groc i de 2,5cm.

Gestió tradicional: Es sembra directament a terra entre l’abril i el maig, 2 o 3 llavors en cada solc, separats uns 2m. A últims de maig o primers de juny comencen a sortir. Carabassa que s’estén molt, es recomana posar-la a prop d’una paret i que s’enfili per on vulgui. Sensible al gel però molt resistent a les malalties i als llimacs i caragols. Cal regar en abundància i abans de sembrar es recomana bogar bé l’hort amb fem d’equa. Es cullen totes abans de les gelades, entre el setembre i l’octubre; surten unes 4 o 5 carabasses per mata. Es guarden en un racó de casa, durant molt de temps.

Receptes i com es menja: Es pot conservar pelada, a trossos i llavors al conge-lador. Aquesta carbassa es men-ja amb vianda, crema o puré. També queda molt bona en l’escudella amb patata, arròs i col.

El seu nom ve del color que té la carbassa per fora i per dinsAbans es menjava amb una bona olla de vianda amb pa, carbassa, fideus, i tocino.

SABIES QUE...

42 - Verdures

DITES: “Quan la cua cau vol dir que aviat es podrirà, i millor no trigar a menjar-se-la.”

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Carbassa grogaNom local:

Altres noms:

Verdures - 43

Fonts: JOSEP GASA, CASA GASA DE GERRI DE LA SAL; MARTÍ CASALS, CASA POLLA DE GERRI DE LA SAL; ANTO-NIO FONT I CARMEN MAURI, CASA FONT DE SEURÍ; MARIA ISANTA I JOSEP FARRÉ, CASA CAMPÀ DE LA BASTIDA.

Descripció: Planta herbàcia anual originària d’Amèrica Fulles grans, peludes, de color verd amb els lòbuls marcats. Flors grans i grogues. Fruit allargat de color verd clar, que pot ser també blanquinós. Les llavors són en forma de pipa de color groguenc d’1,5 cm.

Gestió tradicional: Es sembra directament a terra al mes de maig. Es posen 2 o 3 llavors en un petit solc a una distància d’1 a 1,5m entre dues mates. Es pot fer una segona sembra a mitjan de juliol. Va bé posar-les al cap d’una paret, per tal que puguin córrer (que creix arrossegant les branques per terra). Cap a finals de juny o principis de juliol es comencen a collir els primers fruits; la segona sembra donarà fruits cap a la tardor. Vol molta aigua i amb força quantitat de fem, si pot ser d’ovella. Quan el carbassó es torna groc es diu que s’ha “embromat” i va bé de treure’ls perquè els altres pugin amb més força. Si un carbassó es passa, es deixa per carbassa i per llavor. Si no, a mitja temporada es tria el carbassó més bonic i es deixa fins que arribi el fred; llavors es treuen les llavors a casa i s’estenen en un drap. Se sequen bé i es guarden en pots de vidre o dins d’una capsa.

Si hi ha llimacs i caragols, es fa una rodona al voltant de

la mata amb cendra i evita que

se ‘ls mengin.

DETALLS ANECDÒTICSEs tracta d ’una varietat molt antiga que es pot trobar per tota la comarca; fa més de 100 anys que es cultiva i abans era l ‘únic carbassó que es coneixia.El carbassó que no corre va arribar més tard.

SABIES QUE...

DITES: “El carbassó és molt sinyor”

Carbassó o.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

.......................................................................................................

Carbassó de córrer

44 - Verdures

Fonts: ROSA CATERINA, CASA ROSENDO D’ESTERRI D’ÀNEU.

Descripció: Planta herbàcia i biennal originària de la regió mediterrània i d’Àsia central. És una ceba per amanir i no per guardar. Tiges i fulles llises, tubulars de color verd. Inflorescència amb forma d’umbel·la amb flors petites i blanques. Les llavors són petites i negres d’uns 3mm.

Gestió tradicional: Es sembra molt aviat, cap al novembre, perquè li costa molt de germinar. Es fa el plan-ter en un lloc molt arrecerat i cap a finals d’abril es posa a l’hort. A l’agost es comença a collir. Vol poca aigua, es recomana regar al plantar i, a tot estirar, un parell de cops més. Quan la ceba ja està feta no es rega més, si no es podreix. Es recomana entrecavar la entera on hi ha les cebes, per oxigenar la terra. Per guardar la llavor, es deixen una o dues cebes que facin la flor i un cop ja són ma-dures, es cullen i es treuen les llavors.

“Antes, de cendra se ‘n tirava molta a l ‘hort; no n ‘hi havia de pestes.”“La meua mare ja feia el planter, als anys 50. Es feien manats de ceba i els venia al mercat dels diumenges a Esterri d ‘Àneu”

DETALLS ANECDÒTICS

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Ceba dolçaNom local:

Altres noms:

Verdures - 45

Fonts: ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE.

Descripció: Planta herbàcia anual d’aspecte robust, amb origen a l’Àsia sud-occi-dental i a les regions Mediterrànies. El fruit és una llegum dura, de color verd i amb les llavors ovalades de color marró d’uns 2,5cm. Planta que pot arribar a fer 1m d’alçada, amb les fulles verdes aca-bades amb punxa, les flors de color blanc rosat amb una pinzellada de color negre.

Gestió tradicional: Es sembren a la tardor i surten més fortes, o bé al febrer amb els alls. Es posen 5 o 6 grans en cada solc. Les sembrades a la tardor, neixen cap al Nadal i en surten fruits farts i tapits. Més endavant, quan aquests ja s’hagin acabat, vindran els sembrats al febrer. Es col·loquen unes branques fines i, quan són ja crescudes, es lliguen amb fil. Sensibles al pugó negre, els hi van molt bé les marietes, que se’l mengen. A primers d’estiu es comencen a collir. Per collir llavor es deixa que les tavelles madurin a la planta. Quan la llegum ja és negre, es treuen de la mata i s’assequen i es guarden en pots de vidre o sobres de paper.

Receptes i com es menja: Són molt bones les collides pel Nadal perquè són fartes (grosses, cuites i toves) Les faves, per conservar-les, es pelen i es posen al congelador. Si la pell és fina, es poden posar directament al congela-dor sense escaldar. Recepta Rosario: primer es fa un sofre-git de ceba, tomata i llorer; llavors es po-sen talls de llonganissa, salsitxa, costella i al final es posen les faves cuites (xiulets). Per sobre, també es podien posar talls primets de botifarra.

Quan són joves i xiques es diuen xiulets i són més petites i tendres.

SABIES QUE...

Fava.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

46 - Verdures

Fonts: SOLEDAD BENET, CASA MONTANYA DE BERANÍ; MERCÈ NOVENSÀ I MARTÍ CANALS, CASA POLLA DE GERRI DE LA SAL.

Descripció: Totes les varietats de col provenen d’una planta silvestre anomenada Brassica sylvestris que es creu que és originària de la regió mediterrània i les costes de Gran Bretanya. Aques-ta col es creu que és molt antiga i típica d’aquesta comarca i era molt apreciada per fer verdura a l’hivern. Planta biennal amb tija verda, semi llenyosa que pot créixer fins a 1m d’alçada. Les fu-lles són allargades, de color verd i són abundants al llarg de la tija. Al moment de floració aquesta col s’allarga i llavors fa flors petites, de color groc i blanc. El fruit són tavelletes petites de color verd. Les llavors són de color marró o negre, petites i rodones. El lluc és de color blanc o groguenc quan està ben tapit i s’acabdella sol. Aquesta va-rietat no forma un cabdell compacte.

Col comuna, Col dels tocinosCol de porc,

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Col de rucNom local:

Altres noms:

Verdures - 47

Gestió tradicional: Se sembra a l’octubre, o bé entre març i abril en lluna ferma, i es fa el planter en un lloc arrecerat i, si pot ser, a la solana. Un cop crescut, es trasplanta segons quan s’ha fet la sembra, al febrer o bé, entre el maig i juny. Es planta pels carrerons i vores de l’hort, mantenint una distància de pam i mig entre plantes. Després de les primeres gelades, cap allà al gener o febrer, fa un petit cabdell molt apreciat . Es diu que ha d’haver passat fred, o estar colgada de neu perquè després faci el millor lluquet. A la primavera següent, n’hi havia que s’espigaven i es donaven als animals. El tronxo: lo trixó, es tallava per la meitat i es donava als conills; les altres es deixaven fins que s’espiguessin per donar-ho tot al bestiar. Aquesta varietat treu molta fulla, fou un recurs molt usat antigament ja que es desfu-llava i es feien feixes pel bestiar (tocinos, conills...). És molt forta, resistent al fred i a les gelades. Antigament aquesta col es feia als trossos i no calia cuidar-les massa. Per recollir la llavor es deixen 2 o 3 mates i cal esperar a la següent temporada quan la col sigui rossa, és a dir que està quasi seca però encara és tendra, i és quan es veu que les llavors que ja són fetes. S’arrepleguen les tavelletes i es posen a assecar. De la tavelleta, només picant-la, cauen les llavors. Un cop seques es guarden en roba o en pots de vidre en un lloc fresc i sec.

Receptes i com es menja: “Antes feien molta verdura, al de-matí patata i col per esmorzar un cop freda amb una rosta. El lluquet era per vianda, tot barrejat amb carn. La vianda es menjava tot l’any al migdia, i a la nit amb verdura i truita o confi-tat a la casserola.” El trinxat al Pallars es diu verdu-ra picada i es fa amb col comuna, trumfa , botifarra negra, i rosta, és un menjar d’hivern.

S ’anomena així perquè les fulles recor-den a les orelles de ruc.Aquesta col era pels tocinos: es coïen les cols amb remolatxa, patata, col plana i les restes de la casa i tot servia per alimentar els tocinos.

SABIES QUE...

48 - Verdures

Fonts: SOLEDAD BENET (BERANÍ); PEPITA FONTÉ, CASA BESOLÍ (D´ÀREU); ROSARIO JANSAT, DE CASA JAUMET DE CAREGUE; ROSA CATERINA DE CASA ROSENDO D´ESTERRI D’ÀNEU; MERCÈ NOVENSÀ I MARTÍ CANALS, CASA POLLA DE GERRI DE LA SAL

Col borrugada

Col comuna

Col de lluc

....................................................................

.........................................................

....................................................................

.......................................................

Col plana i Col borrugadaNom local:

Altres noms:

Verdures - 49

Descripció: Tija semi llenyosa amb fulles de color verd fosc, més amples i rodones que la col de ruc. Les flors són petites i de color groc i les llavors són color marró fosc, petites i rodones. Aquestes varietats formen un cabdell compacte verd per fora i blanc per dins i com els seus noms indiquen, una d’elles té el lluc pla i l’altre arrugat.

Gestió tradicional: Es sembra igual que la col de ruc. Quan els llucs estan fets s’han de collir; es veu quan el lluquet és pla i tapit. Resistent al fred i a les malalties tot i que últimament diferents insectes la estan afectant.

Receptes i com es menja: Amb la col de lluc es fan feixets de col o farcellets. Antigament la col es conservava així:“Amb tupines, es posaven les cols collides blanques i fetes, deixaven les fulles blanques i esberlaven el lluc en quatre parts obertes i ho deixaven al sol. Des-prés les anaven tallant i apareant bé dins la tupina. Així quan en volies treies el bocí que necessitaves. Anaves apareant i tapint i quan estaven plenes fins dalt hi tiraves aigua amb sal i vinagre. Ho tapaves amb les fulles grans i una tapa o una pedra amb un pes a sobre perquè no pugessin les cols i perquè no entrés aire. L’endemà hi tornaves i si faltava aigua tornaves a afegir aigua i vinagre. Les proporcions eren 2 parts d’aigua amb sal i una part de vinagre. Aquesta conserva es feia perquè aguantava força temps. Era verdura avinagrada per fer amanit de col i ceba i el que hi hagués.L’aigua, la sal i el vinagre coïen la verdura i feia que es perdés la fortor de la col. Es preparava al setembre i abans de Nadal o quan es veia que estigues cuit, ho provaves i si era bo ja es podia fer amanit.”

“Abans la col, la remolatxa pel bestiar i la mongeta es feien als trossos”Primer sembraven les cols als trossos pels tocinos, els lluquets eren per menjar a casa i les fulles pels animals. Després sembraven les remolatxes pel bestiar, més tard la mongeta directament a terra i ja no es tocava més.La col de tot l ’any feta als trossos era molt millor que la feta als horts, i era la mateixa llavor. A l ’hivern amb la neu es conservava sota la neu i, curiosament, era la més tendra.

DETALLS ANECDÒTICS

50 - Verdures

Descripció: Planta herbàcia anual pròpia de les re-gions d’Europa meridional i Àsia occidental. El gust és suau i tendre. Fulles allargades de color verd fosc amb les puntes de color marró fosc. La mata no es fa massa grossa. Inflorescència amb flors grogues i llavors allargades d’uns 3 o 4 mm i de color marró fosc. No cal lligar-lo per-què faci el lluc més blanc, ell sol fa el cabdell atapeït i fort.

Gestió tradicional: Es fa una primera sembra a la tardor i una segona entre el febrer i el març amb els alls. Es tracta d’una varietat d’enciam que s’espiga amb molta facilitat. A la primera sembra, el planter no neix fins al febrer; llavors es posa a l’hort. Es deixa un pam i mig entre mata i mata. Es comença a collir molt aviat, creix sa i fort i, si l’hivern és suau, cap a l’abril ja hi ha enciam. La segona sembra es posa a l’hort cap al maig i a primers de juny i tot el juliol se’n torna a collir. No cal lligar-lo ja que s’agarrapella sol, (ell sol fa el cabdell), si el lligues massa es po-dreix per dins. Un cop la mata ha llucat, es cull. Resistent a pestes i malalties, però atrau els caragols. Per evitar que se’l mengin es posa cendra voltant les mates. Per guardar la llavor es tria la mata més guapa que s’agarrapella bé i que estigui ben atapeïda. Se’n deixen dues per florir i que maduri bé la llavor a la mata. Es cull en lluna vella, es tria la llavor i es guarda en pots en un lloc fresc i sec.

Fonts: ROSA CATERINA, CASA ROSENDO D’ESTERRI D’ÀNEU.

És un enciam de primavera i tardor perquè amb la calor s ’espiga ràpidament.És un enciam que es pot trobar en moltes cases del Pallars.

SABIES QUE... Receptes i com es menja: Aquest enciam es menja en amani-da i és característic perquè té les fulles avinagrades.

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Enciam morenoNom local:

Altres noms:

Verdures - 51

Fonts: LLUÍS TOMÀS, CASA TENDÉ DE CUBERES.

Descripció: De gust és fort i de consistència dura i cruixent. Fulles allargades de color verd clar, amb consistència forta i amb nervis molt marcats. Inflorescència amb flors de color groc clar i llavors allargades de color marró fosc o ne-gre. Cal lligar-lo perquè faci el lluc més blanc.

Gestió tradicional: El planter d’enciam es prepara a la primavera, fins a finals d’abril no neix i a primers de juny es trasplanta a l’hort. Es comença a collir a mitjan de juliol i fins que no gela se’n pot collir contínuament. Varietat molt adaptada al terreny, té un creixement ràpid i fort. Extremadament adap-tat als canvis extrems de temperatura, es resistent a pestes i malalties. Li va molt bé una bona aportació de fem (si pot ser d’ovella), i cal regar molt sovint perquè sinó és molt fort de gust i una mica amargant. Les mates que s’espiguen i són boniques es deixen per llavor. Quan la flor ja està ben formada i ja ha granat, es treuen les llavors i es posen en un pot sec o una ampolla amb tap de suro.

Aquest enciam prové del poble de Cuberes, a la Se-rra del Boumort a 1475m d ’alçada.El fet que provingui d ’un poble de certa alçada, fa q

ue creixi amb menys calor i no s ’espigui amb facilitat.

SABIES QUE...A Casa Tendé de Cuberes tenien dos horts: un que es deia l ’ horta i l ’ altre, l ’ obaga. L ’horta es regava amb aigua del barranc i l ’ obaga es regava amb aigua d ’una font que naixia al mateix hort i es deia la Font del Remei. A Gerri de la Sal, quan l ’ enciam moreno s ’acabava, baixaven l ’ enciam de Cuberes i el venien. Abans es feia molt enciam i la gent al comprar deia que volia el de l ’ obaga que era més bo i era medicinal. Sovint li deien: “No m’ enganyis, nen, aquest enciam és de l ’ obaga, oi ? De l ’ horta no en vull, eh, nen?”

DETALLS ANECDÒTICS

Enciam de Cuberes.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

52 - Verdures

Fonts: MERCÈ PEDRICO, CASA ARNAU DE CASIBRÓS.

Descripció: Planta herbàcia anual amb origen incert, probablement de les regions mediterrànies d’Europa i el Sud d’Àsia. Es tracta de varietats molt antigues, presents en tota la comarca del Pallars Sobirà. Fulles disposades en roseta, verdes i molt am-ples. Les inflorescències són de color blau lilós. Les llavors són allargades, en forma de con irre-gular de color marró clar, d’uns 3 mm.

Gestió tradicional: Es sembra el 15 de maig, el 30 de maig i l’11 de juny, recomanen en lluna vella. Es pot sembrar directament a l’hort i fer allà mateix el planter. Quan la mida sigui adequada es trasplanta al lloc definitiu de l’hort. Es posen a un o dos pams de distància l’una de l’altre i cal lligar-la amb un cordill si es vol blanquejar el cor de l’escarola. Varietat resistent a les malalties. Li agrada el fem d’eqüa. Es comença a collir al juny o al juliol depenent de l’època de sembra. Per recollir llavor d’escarola es deixen un parell de mates que s’espiguin. Quan està ben granada, es cull, es posa cap per avall i a l’hivern, poc a poc amb un ganivet i amb paciència, es treu la llavor.

Antigament l ’escarola es feia servir més per les propietats medicinals que té i no tant per ús culinari. L ’escarola és rica en vitamines i minerals.

SABIES QUE... Receptes i com es menja: Es menja fresca, millor acabada de collir de l’hort. “Per amanit, la més bona és la escarola de fulla am-ple, no amarga i és fàcil de netejar.”

....................................................................

...........................................

....................................................................

.........................................

Escarola fulla ampleNom local:

Altres noms:

Verdures - 53

Fonts: DOLORS ROS COTONAT, BORDA BOTJA DE SORT; MALENA SALA, CASA SERRADELL D’ESTERRI D’ÀNEU

Descripció: Fulles disposades en roseta de color verd clar, molt dividides, arrissades i dentades. Caracteritzada per formar inflorescències de color blau lilós. Les llavors són allargades, en forma de con irregular de color marró molt clar, d’uns 3 mm.

Gestió tradicional: Es sembrava per Sant Isidre, el 15 de maig, perquè es deia que aquell dia costava més que s’espiguessin, o bé per Sant Bernabé, l’11 de juny. Si es fa sembra directa, se n’avança una setmana. Com que es tracta d’una mata grossa, es recomana plantar-les a dos pams l’una de l’altre. També es planta a la tardor fins a última hora abans que arribi el fred i així a la prima-vera ja hi ha manolls i cabdells ben atapeïts, blancs i tendres. Es planta al solc i se li posa terra al damunt i al principi sembla que creixi cap avall. La terra la fa capdellar, i surten unes mates molt atapeïdes. Per passar l’hivern, se li pot donar terra o bé es tapen amb saques. Li agrada el fem i es pot posar cendra pels cargols. Vol rec abundant. Quan és cres-cuda es lliga amb cordill, excepte la de primavera que ve molt atapeïda. Cada 15 dies es sembra una mica i així se’n té tot l’any a l’hort. Es recull durant tota la temporada, és una varietat molt resistent.

Receptes i com es menja: “Amanit d’escarola amb una trinxadeta d’all.”

Tota la vida se li ha dit així, perquè

les fulles les té molt arrissades. S ’ha

cultivat durant moltes generacions,

l ́ hem trobada a diferents cases de la

comarca.

No és tant fina com l ́escarola de cabell d ́ àngel, però aquesta varietat no amarga gens.Costa de netejar, ja que és molt arrissada i s ́amaguen els cucs entre les fulles.Es posava un sarpadet de llavors d ’escarola al planter de tomates i sempre s‘ observava que aquest planteret no es pujava ni s ‘ espigava i sortia de seguida; en canvi, el que no posava al mig dels tomates es pujava sovint i tardava a sortir.

SABIES QUE...

DETALLS INTERESSANTS

Escarola arrissada.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

54 - Verdures

Fonts: ROSA CATERINA, CASA ROSENDO D’ESTERRI.

Descripció: Planta herbàcia anual originària de Mèxic. És una varietat de mata baixa. Fulles simples de color verd, flor de color blanc i beines grogues i petites. El fesol és negre i rodonet, d’1 cm. Es pot menjar la tavella quan és petita o bé el fesol.

Gestió tradicional: Es sembra el 22 d’abril per Sant Sotero. Es fa una entera, sembrant directament a terra. A mitjan juliol es cull la tavella. Cal collir-les petites i molt sovint, si no es tornen dures i fan fils. La temporada de tavella no dura massa. Per fesol es cull a mitjan d’agost. Es sensible al pugó negre: si se’n troba en una mata, millor arrancar-la que no s’estengui a les altres mates. La maceració de tabac negre i l’aplicació al terra de la mata fa que mar-xi el pugó. Li agrada el fem d’equa i cal regar-la sovint, sobretot quan comença a florir. Les tavelles que ja són dures seran per fesol i per guardar llavor. Un cop la planta ja està seca i la mongeta ja és madura, s’arrenca la mata i es tria la llavor, s’estenen perquè s’assequin bé i es guarden en bosses al celler o bé en un lloc fresc i sec.

Aquesta llavor és originària de França, però fa més de 100 anys que es cultiva en aquesta comarca.El nom prové del color mantega de la tavella.

SABIES QUE...Receptes i com es menja: Per menjar la tavella no ens hem de despistar: de gust es molt fina, però si ens endarrerim de seguida es torna tavellot. “Bullida amb trumfa i amanida amb un raig d’oli”

Tavelles grogues

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Fesol mantegaNom local:

Altres noms:

Verdures - 55

Fonts: RITA I MERCÈ PEDRICO, CASA ARNAU DE CASIBRÓS.

Descripció: Es menja la tavella i el fesol sec. Fesols de mata baixa amb fulles simples de color verd i flor blanca. La tavella és de color verd i d’aspecte robust. El gra és allargat d’1cm de longitud de color marró i prim o negre i allargat segons la varietat. Gestió tradicional: Sembra, 22 d’abril, directament a terra en solcs de poca fondària, i a mig estiu se’n fa una segona. S’aconsellen dos pams de distància entre mates. Per menjar la tavella depèn molt del temps: al juliol en general ja es comença a collir, quan la tavella és petita; si no, ràpidament comença a granar. Els agrada el fem d’eqüa, creixeran més forts, tot i que són sensibles al pugó negre. Una manera ecològica de combatre’l és amb paciència treure’l manualment de la planta. La fulla es torna groga en anys de molta calor.

Receptes i com es menja: Per menjar tavella ha de ser petita, però sovint fa fils; el fesol negre en fa menys que el marronet. Una manera de conservar les tave-lles és posar-les senceres, ben netes i seques en un pot de vidre. S’afegeix aigua amb sal i després al bany maria durant 2,5h.

El fesol marronet és molt antic i ve d ’Ós de Civís.

SABIES QUE...

Llavor marronetLlavor negre

Fesol marronet i.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

.......................................................................................................

Fesol negre

56 - Verdures

Fonts: PEPITA FONTE, CASA BESOLÍ D’ÀREU.

Descripció: És una varietat de mata baixa tot i que pot pujar una mica. Es pot menjar la tavella quan és petita, o bé per fesol. El fesol és de color groc d’1 a 1,5 cm.

Gestió tradicional: Es sembra per Sant Sotero, el 22 d’abril, directament a terra, però si fa mal temps no neixen bé. Es pot sembrar més tard, però llavors és per tavella, no per granar. Per Sant Joan es torna a fer una altra entera. Si es sembrava per Sant Sotero, per Sant Ferran, el 30 de maig, es començaven a collir les primeres tavelles tendres i per Festa Major d’Àreu, ja es feien bons plats. Pel revés de juliol o primers d’agost, ja es menja el fesol baix. Aquesta mongeta és molt resistent a les gelades i a les malalties, però és sensible al pugó negre. No tocar mai les primeres mongetes que surten, perquè seran les millors per sembrar l’any següent. Entre el setembre i l’octubre ja està fet el fesol, es seca i es tria la tavella. Després s’estén i quan es veu ben sec es “mallen” i seran per assecar i menjar.

Receptes i com es menja: Per tendre són molt bo-nes i no fan fils. Molt bona amb verdura i patata. La mongeta baixa de l’hort es pot conservar fent-la coure. Quan està ben cuita s’estén en un drap. Un cop són fredes i escorregudes es posen en bosses al congelador.

La mongeta, si s ’escalda, es recrueix i ja no es cou més, sempre quedarà dura. La mongeta és delicada, s ’han de coure bé quan són fresques.Es tracta d ’una varietat antiga que ja la feia la seva sogra que venia de Burg. Al Pallars quan es diu “se mallen” vol dir que les llavors que ja són seques se piquen amb un bastó i surten de la tavella.

SABIES QUE...

Mongeta de la sobra

....................................................................

...............................................

....................................................................

..............................................

Mongeta baixa de l ’hortNom local:

Altres noms:

Verdures - 57

Fonts: ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE.

Descripció: Planta herbàcia anual que prové segurament d’Àsia Menor i del Pròxim Orient. Varietat de mata alta, planta que s’enfila gràcies als circells que l’ajuden a emparralar-se al tutor. Les fulles són compostes amb pecíols, flors blanques i fruit en forma de llegum d’uns 10cm. Les llavors són rodones d’1cm i de color verd clar. Gestió tradicional: Es sembra a la tardor i així surten més forts, o bé al febrer amb els alls. Es posen 5 o 6 grans en cada solc. Els sembrats a la tardor, neixen cap al Nadal i els sembrats al febrer venen més tard. Una bona associació de cultius és sembrar tres solcs de pèsol i un de fava enmig. Es col·loquen unes branques fines, les plantes mateixes s’enfilatxen o s’encarratxen soles i llavors no toquen a terra. Es cullen al març i durant tota la primavera, amb tisores es van tallant les beines que es volen; les que s’han endurit, es deixen per assecar i fer llavor. Per recollir la llavor es trien 2 o 3 mates i no es toquen més. Un cop feta la llegum es treuen les llavors, s’assequen molt bé i es guarden en bosses o en pots.

Receptes i com es menja: Durant tot l’hivern es menja pèsol, es pot con-gelar en cru. Es menja amb escudella, vianda, a la cassola amb conill, o bé amb pollastre.

Abans els pèsols i les faves es posaven al tros i no es cuidaven massa. Es posaven tard i no s ’enfilaven, d’aquí ve el nom d ’ arbella petita.Arbella petita: pèsol petit.

SABIES QUE...

Pèsol d’emparrarAbella petita

.......................................................................................................

.......................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

58 - Verdures

Fonts: ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE; SOLEDAD BENET, CASA MONTANYA DE BERANÍ.

Descripció: Planta biennal originària d’Euràsia. La tija és un disc comprimit per on neixen les arrels i les fulles. Les fulles són tubulars i carnoses de color verd la part superior i blanc en la part inferior. Floreix al segon any, la inflorescència és una umbel·la amb moltes flors petites, les llavors són molt petites, irregulars, planes d’uns 3mm i de color negre.

Gestió tradicional: Es fa el planter cap al març, es recomana no sembrar moltes llavors, ja que surten molt dè-bils i molt juntes. Costa més germinar que altres hortalisses, però un cop han sortit n’avancen ràpid. Al maig o quan té uns 10cm ja es pot trasplantar a l’hort però no molt tapit, a un pam entre planta i planta. A l’estiu es colguen de terra i se’n cull durant tot l’hivern, pots treure tot el matoll o un a un. Hortalissa resistent al fred i a les malalties, cal regar bastant sovint. Un cop florit, s’espera que el gra sigui madur, de color negre i després es treu la flor i es penja cap per avall i fins al següent temps de sembra no es toca. També es pot agafar la flor i posar-la en una senalla o bé embolicada en un drap de roba. Si s’espera massa a treure la llavor l’any següent surten a pinyots, molt junts.

Receptes i com es menja: “No es conserva: quan el necessitava, l’agafave” “Antes, a tot arreu n’hi havi de porro” Per caldo és boníssim Per verdura, són molt bons, porros al forn, canelons de porro i carn, sols cuits i amb carn picada i beixamel.

Es plantava per totes

les vores.

SABIES QUE...

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

PorroNom local:

Altres noms:

Verdures - 59

Fonts: ROSA CATERINA, CASA ROSENDO D’ESTERRI DÀNEU.

Descripció: Planta herbàcia anual en climes temperats, i perenne en zones tropicals. Originària del tròpic entre Mesoamèrica i Amèrica del Sud. Aquesta tomata no és gaire dolça, es guarda bé en un lloc fresc i sec. Planta molt sensible al fred i a les gelades; aquest fet és el que determina el seu cicle. Aspecte vivaç i bonic amb la tija robusta. Les fulles són de color verd fosc, les flors grogues i el fruit és petit i rosat, amb forma rodona i amb el cul pla. Forma carrassos molt grans i bonics. Les llavors són rodones molt petites de 2 a 3mm, de color groc marró, piloses i apla-nades.

Gestió tradicional: A la lluna vella de febrer es fa el planter. Els costa de néixer i surten cap a finals de març. Cal tenir-los en un lloc arrecerat i calent. Fins a finals d’abril no es posa a l’hort. Es cull tard, cap a mitjan d’agost. Es recomana tenir la terra humida i així no agafa pestes. Si es mustien, es pot tirar cendra pel damunt i reviscolen. Quan els costa de créixer es posa gallinassa, però poca quantitat, ja que si no es pot cremar la mata. Es deixa la tija principal i es treuen els brots secundaris i els xupons. Es fan altes i molt ver-des: s’emparren amb parrals d’avellaner i es van lligant. Per recollir la llavor, es tria la tomata guapa que pesi més, ja que serà molluda i tindrà molta llavor. Es treu la llavor i s’estén en un diari, s’asseca i es pot sembrar el diari, i anar regant. Si no, es treuen les llavors del diari i es guarden en pots o caixes. Quan s’estenen al diari, es procura que quedin separades, si no el planter sortirà massa atapeït. Per conservar la tomata en fresc es guarda en caixons o coves en un lloc fresc i sec.

Receptes i com es menja: Aquesta tomata és per sucar pa, suca molt i es guarda molt bé. També s’usa per fer-ne salsa de tomata.

SABIES QUE...Aquesta varietat de tomata es guarda molt durant tot l ’ any i antigament es penjava la mata per l ’ arrel i s ’anava agafant de la mata mateixa.

Tomata de tot l ’anyTomata de penjar

............................................................................................................

...........................................................................................................

Nom local:

Altres noms:

60 - Verdures

Fonts: DOLORS ROS COTONAT I EUSEBIO GASIA ANDORRÀ, BORDA BOTJA DE SORT

Descripció: Les fulles són de color verd fosc, les flors són grogues i el fruit té forma de pera en la varietat llargueta, i rodona en l’altre varietat. Les dues varietats tenen el fruit carnós, amb poca llavor i petita. Les llavors són rodo-nes, petites de 3 a 4mm de color groguenc i grisós, piloses i aplanades. Les llavors de la tomata rodona són marró grisenc clar, de 4mm, piloses i planes. Varietats que carreguen molt, amb fruits de 300g la varietat llargueta, i la rodona pot tenir peces d’1kg o més.

Flor tomata llargueta

Tomata redona

Tomata Llargueta

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

....................................................................

...................................

Tomata llargueta i Tomata redona

Nom local:

Altres noms:

Verdures - 61

Gestió tradicional: Al febrer o març es fa sembra i planter, depenent del temps; millor per la lluna vella de Sant Josep, el 19 de març. Cap al maig es trasplanta a l’hort. Aquesta tomatera s’emparra amb parrals d’avellaner i es va lligant. Nor-malment no puja tant com les altres varietats de mercat. Abans d’emparralar, el secret és tirar gallinassa (la part més fineta del fem) per sobre la mata i les fa pujar amb molta força i negror. Si fa bo, els tomates venen aviat, entre juliol i agost; si no, a finals d’agost. Es cullen madurs fins al final de la temporada i després, encara que siguin verds, i llavors maduren dins de caixes fins al febrer. No sol agafar pestes, la planta és ufanosa, però es sensible al míldiu. L’aplicació de gallinassa fa que no hi vagin palometes ni insectes, i tampoc apareixen les taques grogues. La cendra també li va bé, sobretot quan les primeres fulles esgrogueeixen. S’ha de regar bastant perquè si no les plantes queden parades i no creixen ni fan flor.

Aquestes varietats es sembren des de fa molt anys i tota la vida s ’havien intercanviat llavors amb altres cases de la comarca.

DETALLS INTERESANTS

Receptes i com es menja: “Les dues varietats són de molt bona mena, són bones i gustoses.” “Amb amanit és boníssima i amb una trinxadeta d’all per sobre, millor.” A part de fer conserva de tomata, serveix per fer melmelada de tomata vermella i de tomata verda.

62 - Verdures

Descripció: Difereix en molts aspectes d’altres varietats trobades, en la forma, l’aspecte, el fruit, el gust... Té el fruit carnós, amb poca llavor i de forma allargada amb mugró pronunciat; molt dolç, són característics els carrapells grossos que pengen durant l’agost i el setem-bre. Les fulles són de color verd clar, les flors són petites i grogues. Les llavors són rodones i molt petites de 3mm, de color groguenc, piloses i aplanades.

Gestió tradicional: Es sembra en lluna vella de Sant Josep i es fa el planter en un lloc arrecerat, tapat i calent. Si es posa a fora perquè li toqui el sol, se n’avança més. Si fa bonança, a les darreries d’abril ja es poden plantar. Pugen força i normalment s’emparren amb parrals d’avellaner i es lliguen perquè pugin rectes. Es deixen una o dos tiges, els brots i els xupons es treuen. Si la primavera va bé, ja a primers d’agost es cullen fins al setembre. Venen més tardanes que altres menes. Té un rendiment alt, però no carreguen massa. Si a finals de temporada la mata està molt carregada i no han madurat, per la nit es tapen perquè és millor que madurin a la planta que no a casa; sinó, no tenen el mateix gust. Són molt resistents i no agafen massa malalties. Volen molta aigua i aquesta es rega més perquè es veu sempre arrugada. Per agafar llavor, sempre millor collir les primeres tomates de sota, deixar que madurin força a la mata. Cal agafar tomates de diferents mates i així s’assegura la llavor.

Fonts: MARIA MORA, CASA NADAL D’ESTERRI.

Receptes i com es menja: “Una altra manera de fer la conserva: Primer es deixen madurar bé, si no surt la conserva àcida. Es posen en còvets fins que es facin toves, després es posa en un gibrell o ferrat i fem escalfar aigua i la hi tirem per so-bre. De seguit es treu la pell, s’aixafen bé perquè surti tot el suc i després es posa a l’olla per coure amb una mica de sal. Si fa molta aigua se’n va traient, es prefereix tenir menys quantitat, però que la conserva sigui més espessa i així també servirà per sucar pa. Després es passa per la batedora elèctrica, que surti ben fineta. Llavors serveix per tot, per fideus, patates, per sucar pa...”

....................................................................

..............................................

....................................................................

.............................................

Tomata popa de vacaNom local:

Altres noms:

Verdures - 63

Fonts: ROSARIO JANSAT, CASA JAUMET DE CAREGUE.

Descripció: Les fulles són de color verd fosc, les flors són grogues i el fruit és de color vermell intens, carnós, arrodonit i de mida mitjana. Les llavors són rodones molt petites, de 4 a 5mm, de color groguenc, aplanades i piloses.

Gestió tradicional: Es fa el planter al març en lluna vella. Es trasplanta a l’hort al maig. Sensible al pugó. Li agrada que el terreny estigui ben adobat amb fem. S’emparra quan té una mida de 0,5m, si es pot amb parrals d’avellaner. Només es deixa una guia, es treuen els lluquets i els xupons. Es recomana no pinçar, no caponar la part apical, d’aquesta manera dóna la volta i es protegeix pel fred a la tardor, i facilita la maduració dels fruits tardans. Es comença a collir a partir de l’agost, ja que venen més tard que d’altres varietats. Per 15 d’agost es troben al seu màxim esplendor.

Receptes i com es menja: Es guarden per sucar fins al febrer; és una fruita molt dolça, després se’n fa conserva. Hi ha moltes maneres de fer la conserva de tomata i una d’elles seria aquesta:La conserva de tomata de la Rosario es fa escaldant i pelant els tomates: les pela, les posa crues al pot de vidre i al bany maria per fer el buit. Sopes de cansalada més all i tomata. Les verdes, per confitar en vinagre.

Tomata de la Rosario.....................................................................................................................

..................................................................................................................

Nom local:

Altres noms: