Seminari

“Va de Mestres”

Maribel Cano

Marc Forcada Sanchez01/12/2010

Anàlisi dels autors, de l’estil i del context

1. Recerca de la trajectòria professional dels autors en el seu context social,

cultural i escolar

Jaume Cela Ollé va néixer a Sarrià el 14 d'agost de 1949. De petit era un gran

aficionat a la lectura i al cinema. D’adolescent va treballar en una oficina

d’assegurances, fins que va decidir posar-se a estudiar per poder treballar de mestre.

Va compaginar els seus estudis de Batxillerat amb el treball en diverses escoles. Fins

que va iniciar els seus estudis universitaris a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Un cop acabada la carrera de mestre va iniciar la seva carrera professional passant

per diverses escoles : primer va passar per La mina on s’hi va estar quatre anys,

desprès es va traslladar a l’escola Torrent d'en Melis, al barri del Guinardó de

Barcelona. Un cop va passar per aquestes escoles va deixar d’exercir directament com

a mestre i va passar a formar part de l’equip de Rosa Sensat. Actualment segueix sent

mestre de l’Associació Rosa Sensat i també es membre de la Federació de Moviments

de Renovació Pedagògica de Catalunya.

A partir d’aquest moment la família va ser el seu estímul per iniciar-se al món de la

narració. Va començar publicant un petit conte anomenat “Els nassos del rei” l’any

1988 i a partir d’aquí va anar publicant novel·les regularment.

Actualment treballa al CEIP Escola Bellaterra on compagina, des del setembre de

1991, la tasca de direcció del centre amb les classes. Jaume Cela reconeix que les

experiències viscudes durant la seva infantesa marquen el seu estil de vida i el model

educatiu que defensa, basant-se en la llibertat individual. Considera que la societat

actual vol tenir-ho tot massa marcat.

L’any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

La seva bibliografia la conformen les següents obres:

Una troballa sorprenent, 1987

Un cas com un piano, 1991

Com una joguina trencada, 1993

Xerraires impenitents, 1995

Hola, Pep!, 1998

Amb veu de mestre, 1992

Lletra petita, 1998

Va de mestres. Carta als mestres que comencen, 2004 (amb Juli Palou

Sangrà)

Juli Palou Sangrà és llicenciat en filosofia i en filologia catalana i doctor en Filosofia i

Ciències de l’Educació (2002). La seva tesi va merèixer el Premi Especial de Doctorat.

Va rebre el Premi de Pedagogia Rosa Sensat l’any 1992 i el Premi Alexandre Galí de

Pedagogia, el 2004. Té una llarga experiència com a mestre i com a formador de

mestres. Actualment és professor titular del Departament de Didàctica de la Llengua i

la Literatura de la Universitat de Barcelona. Professor de diversos màsters i director de

tesis doctorals que centren els seus objectius en l’aprenentatge de llengües.

La seva tesi doctoral tracta sobre les representacions i les actuacions dels docents en

relació amb l’ensenyament de la llengua oral. L’interès per relacionar allò que fan els

docents amb allò que pensen continua encara vigent en les recerques en les quals es

troba implicat actualment.

A nivell recerca, forma part des dels seus inicis del grup de recerca Plurilingüisme i

Aprenentatge de Llengües (PLURAL). Com a membre del grup ha realitzat un nombre

considerable d’estudis sobre les representacions i actuacions dels docents en relació

amb l’aprenentatge de llengües en entorns plurilingües. La metodologia que ha seguit

en aquestes investigacions segueix les orientacions de la recerca etnogràfica, segons

la qual es tracta de saber què succeeix en els escenaris concrets i de construir

categories d’anàlisi que permetin anar més enllà d’una simple descripció dels fets

observats. Per tal que l’anàlisi de les dades obtingudes permeti accedir de manera

rigorosa a un nivell interpretatiu. En els darrers anys, dins del marc de la recerca de

PLURAL, ha actualitzat les propostes fetes des de l’anàlisi del discurs i, d’una manera

especial, des de l’anàlisi del discurs en interacció.

Els seus interessos de recerca actuals es mouen en la direcció que acabem d’apuntar

i, en concret, en les possibilitats que ofereixen per a la formació el que s’anomenen

textos reflexius. En concret, l’atenció personal i del grup de recerca se centra en els

diaris i en els relats de vida lingüística.

2. Intencionalitat dels autors i destinataris als quals adrecen la carta

Crec que només fixant-nos amb el subtítol de l’obra, ja deixen ben patent quin és la

intencionalitat d’aquesta, el “Carta als mestres que comencen” ja ens introdueix que el

llibre que anem a llegir està pensat com una guia d’ajuda als mestres novells,

mitjançant consells donats a partir de les seves experiències o vivències personals

dins un aula.

Per exemple, aquesta intenció queda ben reflectida a la pàgina 10, on diuen: “I és des

d’aquesta veterania, des d’aquest únic mèrit, que gosem adreçar-nos a tu per mostrar-

te algun dels fruits de la nostra experiència, per fer-te uns quants suggeriments i per

desitjar-te, sobretot, que siguis tan feliç com nosaltres ho som, malgrat tots els

malgrats, en l’exercici de la feina que has decidit iniciar.”

També queda ben patent aquesta intenció de guia amb un consell que trobem a una

de les frases que ens dediquen a l’últim capítol del llibre, que diu així: “Per acabar, una

recomanació i un advertiment que, encara que sembli estrany han d’anar de bracet. La

recomanació és no actuïs com a mestre o mestra les vint-i-quatre hores del dia. Sigues

pare, mare, amic o amiga, veí o veïna, ballarí o ballarina, conductor o conductora,

lector o lectora, amant o més amant..., però procura deixar al penjador el posat de

mestre o de mestra: T’ho direm amb tota la confiança: el nostre col·lectiu és molt

pesat.”

3. Trets característics de l’estil literari que es reflecteix al llarg dels diferents capítols:

La veritat és que el llibre m’ha sorprès per la seva candidesa a l’hora de llegir-lo. Trobo

que és un llibre molt ben redactat i que es fa molt amè degut als diversos recursos que

utilitza.

En primer lloc, destaca que el llibre està escrit en primera persona com si els seus

autors establissin una conversa amb nosaltres. Intenten establir la connexió amb el

lector, i això fa que en llegir-ho tinguis la sensació d’estar parlant entre iguals. Així, al

llarg del text ens trobem frases com: “Segur que n’has sentit a parlar en més d’una

ocasió.”, “Saps? T’envegem!...”,..., que ajuden a crear aquesta connexió.

Com ells mateixos ens diuen al pròleg del llibre, ells escriuen el llibre des de la seva

experiència, de moments viscuts dins un aula i fora d’ella però sempre relacionats amb

l’àmbit educacional. I no només es queden amb les seves experiències pròpies, sinò

que també utilitzen experiències d’altres companys de professió, com la del capítol que

porta per títol “Ens ho ha explicat...”, on relaten l’experiència d’aquell professor que un

dia entra per la porta del darrere a la classe i es planteja, segons el que troba escrit a

una de les taules sense propietari que allí prop s’hi trobaven, si modificar la classe tal i

com l’havia preparada o continuar amb el que ja venia predisposat a ensenyar.

Cal destacar que, com he dit anteriorment, la lectura es fa molt amena, i això és en

gran part degut a la relació que estableixen del que estan explicant amb altres

disciplines com el cinema, on ens refereixen pel·lícules com Deliciosa Marta,

Confidencias o Sostiene Pereira; la literatura, mitjançant citacions de poemes o llibres

com Frankenstein, Pinotxo, Elogi de la feblesa, ...; la mitologia, amb esmenes dels

mites de Filemó i Baucis, Escil·la i Caribdis, ...; passatges bíblics com el que parla de

l’atac de riure que li entra a Abraham i la seva dona, quant amb cent anys ell i noranta

ella, Déu se’ls presenta i els diu que seran pares d’un fill (Isaac),...

També utilitzen citacions de pedagogs famosos, acudits de Forges (com el que trobem

a la pàgina 109), històries sobre la vida de filòsofs com la de Diògenes, aquell filòsof

“gos” que vivia a la platja, i la seva resposta quan se li aparegué Alexandre el Gran i li

va preguntar què podia fer per ell.

Així, podem dir que es tracta d’un llibre que, a més a més d’amè, és molt instructiu, ja

que està carregat de contingut que pot ser de gran aportació per il·lustrar tot allò que

ens expliquen i alhora, ens pot servir com a suport personal, ja que ens ajuda a

ampliar la nostra cultura.

Anàlisi del contingut

4. Escolliu cinc fragments del llibre que us hagin interpel·lat i argumenteu la

vostra tria

“Quan acabis la carrera i siguis responsable d’una classe, faràs dos descobriments:

aprendràs què vol dir tenir la sensació que no se sap res de res, i entendràs allò de la

soledat del porter davant la porteria quan li tiren un penal. Aquests dos descobriments

et desconcertaran, però aquest desconcert et servirà per trobar remeis que

t’acompanyaran al llarg de tota la teva vida professional.”

Aquest fragment, m’ha cridat l’atenció perquè ja en la Setmana d’Activitats

Extraordinàries, varem tenir el privilegi de poder gaudir d’una taula rodona amb

mestres novells, ex-alumnes de Blanquerna, que ja ens van expressar de la sensació

de desajust que sentiríem en enfrontar-nos a un grup-classe per primera vegada. És

cert, que quan acabem la carrera, tindrem un munt de coneixements teòrics, que ens

han de servir per tenir una base on començar a treballar, però els mestres, com també

diu el llibre, “...com els toreros, ens fem a la plaça.”. És a dir, que és mitjançant

l’experiència i a base d’enfrontar-nos a diversos grups de nens i diverses realitats

individuals, que anirem desenvolupant les nostres habilitats com a mestre i millorarem

com a professionals.

“Una de les característiques del món d’avui és que els nens i nenes no tenen temps

per jugar, perquè el joc lliure, que és l’activitat que defineix millor la infància, està sota

sospita. Jugar és perdre el temps, i el temps no el podem perdre. Oblidem que les

criatures fan i desfan el món a partir del joc.”

És veritat que a l’actualitat, els nens estan més vistos com a màquines d’aprendre que

com a infants que són. Crec que no s’ha de carregar els nens amb mil activitats

extraescolars, per tal que aprenguin de tot, sinó que s’ha de deixar el nen

experimentar a través del joc. El joc, és la màxima expressió per a un infant, és

l’estona on millor s’ho passa i on, alhora, aprèn a enfrontar-se a la vida, estableix

relacions socials, defineix el seu caràcter,... Estic molt d’acord en que com a

professors hem de fomentar el joc, i seria molt interessant que quan estem a càrrec

d’un grup-classe de primària dediquem estones de joc més àmplies, intercalant-les

amb les hores del tracte de temari, i que estiguin a part de l’estona d’esbarjo. Això, ho

vaig veure al CEIP Arc Iris, escola que vaig visitar durant la Setmana d’Activitats

Extraordinàries, i em sembla una pràctica molt interessant.

“Esperem i confiem en nosaltres mateixos. És imprescindible que comencem amb

aquesta proclama tan personal, perquè estimem la nostra feina i, justament perquè

l’estimem, esperem i confiem que sigui útil per als altres tot el que fem.”

Aquesta frase també m’ha agradat. Està clar que hem de confiar en nosaltres

mateixos, en els nostres coneixements i aptituds per a l’ensenyament. Si no partim

d’aquesta base, si denotem desconfiança i falta d’esperança, no podem esperar que

els altres sí confiïn en nosaltres. No seria correcte donar classe mostrant dubtes de les

nostres capacitats d’ensenyament, ja que els nens instintivament ho noten, i només pel

fet de pensar que no estem suficientment preparats, segur que no estarem donant

classe de la millor manera que ho podríem fer. De la mateixa manera, aquesta

sentència també es refereix, en el llibre, a confiar en la resta de companys professors

o educadors, en les famílies dels nens, ja que com nosaltres només busquen la millor

manera d’educar l’infant.

En aquest mateix capítol, hi ha una altre frase que m’agradaria destacar, doncs fa

referència a una idea que ja ens van inculcar els professors de Blanquerna des del

primer dia que vam començar les classes. El text diu: “Esperem i confiem en les

capacitats i en les possibilitats d’aprendre que tenen els altres, fins i tot en aquells que

s’entesten a dissimular-ho. Cada persona pot aprendre.” La idea és ben clara: no

podem donar a ningú per perdut. Tothom pot aprendre, amb major o menor dificultat,

però tots els infants estan capacitats per fer-ho. No podem emetre prejudicis basant-

nos en les seves condicions físiques, psíquiques,... perquè ens trobaríem amb mil

exemples que ens destrossarien la nostra “teoria”. Fins i tot aquells nens que mostren

una falta d’interès total en la seva educació estan capacitats per aprendre i, potser, la

seva falta d’interès es deu a algun altre problema exterior amb l’ensenyament, com

podria ser la manca d’afecte,... No podem deixar a cap infant per inútil, tots poden

aprendre, i això ha de ser la base del nostre treball dia a dia.

“A l’escola hem de llegir, també, la Bíblia. I esmentem la Bíblia a propòsit, perquè no hi

ha cap dubte que és un dels substrats sobre els quals es fonamenta la concepció que

tenim sobre la vida i sobre la mort.” Aquest fragment que forma part del capítol

“Valga’m Déu!” del llibre, també em sembla molt interessant. Més aviat que el fragment

el capítol en si. Jo he estat educat a una escola salesiana, concretament al Sant Joan

Bosco d’Horta. Allà, cada matí per megafonia ens llegien algun passatge bíblic o ens

en resumien el contingut. Crec, com els autors del llibre, que el fet de llegir la Bíblia

t’aporta una cultura, unes concepcions de la humanitat i uns coneixements enriquidors

que es perdrien pel sol fet de no llegir-los. No sóc una persona creient, més aviat sóc

agnòstic, però dic això perquè sí que crec en que la Bíblia és capaç d’ajudar en la

formació dels infants, inculcant uns valors, concepcions territorials,... i com més ampli

sigui el nostre coneixement, més eines tenim també per enfrontar-nos a la vida. Com a

mestre, crec que hem de potenciar-ne la seva lectura fragmentada, perquè la Bíblia

també forma part del nostre patrimoni i del de tota la humanitat, i més enllà de les

creences que puguem tenir, la seva lectura ens representa, o pot representar-nos, una

gran font de coneixement.