Unitat 6. societa i moviments socials al segle xix

Unitat 6: Societat i moviments socials al segle XIXJúlia López Valera

Júlia López Valera (Institut Banús)

SUMARI

La implantació del liberalisme polític.El procés de reforma agrària.El desenvolupament de la industrialització.

Configuració de noves relacions socials.

Desaparició dels estaments.

Sorgiment d’una societat de

classes.

Basada en:Dret de propietat.Igualtat davant la llei i la fiscalitat.Mobilitat social en funció de la riquesa.

La riquesa va esdevenir la categoria bàsica de la jerarquització.

Per defensar els drets dels treballadors neix el moviment obrer. Es desenvolupen noves ideologies:

Burgesia Obrers o Proletaris

Socialisme utòpicMarxisme

Anarquisme

Denunciaven les desigualtats econòmiques del capitalisme.Proposen un model social més igualitari basat en formes de propietat col·lectiva.

CRO

NO

LOGI

A


1. D

E LA

SO

CIET

AT E

STAM

ENTA

L A

LA S

OCI

ETAT

DE

CLAS

SES

1.1. La dissolució dels estaments privilegiats

A Catalunya, igual que a la resta d’Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la configuració de l’Estat liberal al segle XIX. Les noves lleis impulsen la igualtat jurídica de tots els ciutadans.

Les diferències socials continuaven existint, ja que provenien de diferents graus de riquesa. En la nova societat es podia ascendir en l’escala social.Els ciutadans, però, quedaven definits per la seva pertinença a una classe social.

Tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i pels mateixos

tribunals i gaudien de drets polítics iguals

El conjunt de la població constituïa una sola categoria jurídica: la de ciutadans.

Noblesa:Es suprimeixen les lleis que els beneficiaven.Pèrdua d’alguns privilegis.S’anul·len els drets nobiliaris de no pagar impostos, d’obtenir tributs de les seves terres i d’exercir com a jutges.Va mantenir la seva importància social, econòmica i política.S’integrà en l’estrat més alt de la nova burgesia.

Clero:El procés de desamortització i desvinculació va privar a l’església de moltes de les seves terres.La llei d’exclaustració va fer que molts convents quedessin buits, que els béns fossin desamortitzats i que alguns dels seus tresors acabessin dispersos o malmesos.El clero va minvar durant el segle XIX.

1. D

E LA

SO

CIET

AT E

STAM

ENTA

L A

LA S

OCI

ETAT

DE

CLAS

SES

1.2. Una nova organització dels grups socials

Malgrat tot això, l’Església Catòlica mantenia gran part del seu poder. La jerarquia eclesiàstica (arquebisbes i bisbes) van continuar exercint una gran influència política i social.

1. Regnat Isabel II: en cercles influents de pobles i ciutats, formà part de la camarilla reial. Formaven part del senat.

2. Època de la Restauració: augment del nombre de clergues i de membres d’ordre religiosos, sobretot els dedicats a l’ensenyament.

3. Tenien alguns privilegis: no podien ser tancats a les presons comunes i l’exempció d’obligacions militars.

A l’Espanya del segle XIX ,especialment a Catalunya, s’hi constitueixen dos grans grups socials:

Burgesia que posseïa la riquesa urbana, industrial o

agrària procedent de les seves propietats, rendes o capitals, o bé del treball.

Proletariat, format pels que només posseïen el

salari que rebien pel seu treball manual.

1. D

E LA

SO

CIET

AT E

STAM

ENTA

L A

LA S

OCI

ETAT

DE

CLAS

SES

BURGESIA

Gran Burgesia: Elit dels diners formada per l’alta noblesa, esdevinguda propietària agrícola, i persones no nobles que s’havien enriquit.

Burgesia urbana, mitjana i petita:Càrrecs de l’administració, funcionaris, comerciants i el gruix dels professionals liberals.Gran diversitat de situacions.

CLASSE TREBALLADORA

Formada pels petits artesans, el servei domèstic, els treballadors del comerç i el nou proletariat.Les desigualtats de riquesa i les dures condicions de vida van donar lloc a nous moviments socials(obrerisme i sindicalisme) i a ideologies polítiques. Reclamaven millores salarials i laborals i denunciaven el capitalisme com un sistema social injust.


2. E

LS N

OU

S GR

UPS

DIR

IGEN

TS2.1. La pervivència de la noblesa

Antoni Gisbert

L’alta noblesa espanyola va incrementar el seu poder econòmic. Van conservar la major part de les terres i també van adquirir algunes de desamortitzades.

A mitjans s.XIX, Espanya era un país agrari i la noblesa era la que més terres tenia. Un percentatge important de la renda agrària i, per tant, de la riquesa acabava a les seves mans.

El destí de la petita noblesa va ser diferent.

Els hidalgos, molt abundants a la zona cantàbrica i al nord de la Meseta perden el privilegi principal: exacció d’impostos. Van anar desapareixent.

La noblesa catalana. S’havia empobrit a principis de segle. Els propietaris agrícoles provinents de l’aristocràcia van prendre part en la formació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (organisme actiu en la defensa dels interessos dels propietaris agraris).


2. E

LS N

OU

S GR

UPS

DIR

IGEN

TS El poder de la noblesa espanyola provenia també de la influència política i social.

A l’últim quart del segle XIX, va començar a perdre part del poder econòmic i de la influència política.

Durant el regnat isabelí formaven part de la cort i això els feia obtenir privilegis, participació en negocis i càrrecs polítics i militars. Van mantenir intacta la seva preeminència social.

2.2. Els grups burgesos

El procés d’industrialització i d’implantació del capitalisme va anar conformant una burgesia vinculada als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger.

Una sèrie d’actius negociants van engrandir les seves fortunes gràcies a les concessions estatals i a les operacions de crèdits. Van comprar deute públic de l’Estat i també van ser inversors de borsa. Algunes també van adquirir algunes propietats desamortitzades. Van engrossir les files dels propietaris agrícoles i es van convertir en rendista.

Tenien orígens regionals diferents, procedia essencialment de: Astúries, Cantàbria, País Basc, Sevilla i Cadis. Però el seu centre d’operacions i la seva residència habitual era Madrid.


2. E

LS N

OU

S GR

UPS

DIR

IGEN

TS2.3. La burgesia industrial catalana

Entre el 1838 i el 1868 la burgesia catalana, que es concentrava sobretot a Barcelona, va viure un moment d’esplendor lligat al desenvolupament de la indústria.

Antigues famílies dedicades als

negocis mercantils.

Industrials del cotó i del ferro.

Propietaris de finques urbanes

dedicats a l’especulació immobiliària.

Nova generació “d’indians”, que havien repatriat capitals de les

colònies americanes.


2. E

LS N

OU

S GR

UPS

DIR

IGEN

TS Dins la burgesia la més important era la burgesia industrial.

La burgesia industrial catalana va ocupar un lloc secundari . Es va preocupar d’aconseguir de l’Estat liberal la política proteccionista per a la seva indústria.

• Es concentraven a Barcelona, el Maresme i a la zona d’Igualada.• Es van agrupar en la defensa dels seus interessos.• Van constituir al 1826 la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, que es va transformar el 1847 en la Comissió o Junta de Fàbriques que integrava tots els fabricants.• De la fusió d’aquesta última amb l’Institut Industrial de Catalunya, va néixer Foment del Treball Nacional i que juntament amb la Cambra de Comerç (1886) dominaren la vida econòmica catalana de final de segle.

La seva feblesa numèrica.Escàs poder econòmic.Localització perifèrica.

Model de societat

industrial més productiu.

No van fer possible


2. E

LS N

OU

S GR

UPS

DIR

IGEN

TS2.4. Les classes mitjanes

Constituïen una franja intermèdia. Representaven menys del 5% de la població espanyola. Format per: propietaris de terres mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris públics. La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals. El desenvolupament va anar lligat al creixement urbà i a l’expansió de l’administració i els serveis. Al 1860:

Col·lectiu important d’assalariats públics: mestres, funcionaris,

oficinistes, conserges...

Conjunt de professionals liberals, agrupats en tres

cossos:

Relacionats amb les lleis (advocats, escrivans,

notaris, registradors de la propietat).

Relacionats amb la construcció i la propietat

immobiliària (arquitectes i agents de la propietat).

Relacionats amb la salut (metges i farmacèutics).

Compartien amb els grups poderosos un estil de vida. La seva capacitat econòmica era limitada. Hi havia una diferència important entre la petita burgesia de les grans ciutats com Madrid o Barcelona i la de petites ciutats.


3. L

ES C

LASS

ES P

OPU

LARS

3.1. Artesans i grups urbans

A gran part del país s’hi mantenia un fort sector artesà que elaborava la majoria dels productes manufacturats. Al cens del 1860 es parla de 666.000 individus en oficis artesans (fusters, ferrers, sabaters...) i, com a ajudants o aprenents als tallers treballaven unes altres 556.000 persones. A Catalunya, els menestrals constituïren un grup de petits artesans i comerciants que basaren la seva prosperitat en el treball i l’estalvi.

El creixement urbà va comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Una part d’aquests vorejaven el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Entre les classes més humils hi predominaven les dones ocupades en el servei domèstic.


3. L

ES C

LASS

ES P

OPU

LARS

3.2. L’evolució de la pagesia

La reforma agrària liberal va concentrar la propietat de la terra en mans d’un nombre reduït de propietaris. La majoria de la població pagesa va romandre al camp. Va augmentar la figura del pagès sense terres, els contractes d’explotació a curt termini i el latifundi. L’any 1860 hi havia a Espanya uns 2,6 milions de jornalers. Hi havia grans diferències regionals.

Tot i això la fam de terres es va mantenir a gran part de l’Espanya agrària. Els pagesos es van veure sotmesos a condicions de vida i de treball encara més dures, amb rendes abusives i veritables èpoques de fam. Els pagesos van continuar sotmesos a relacions de tipus clientelar.Entre els pagesos requeia el pes més gran de l’analfabetisme i de la marginació social. Aquestes difícils condicions de vida expliquen l’augment de la conflictivitat social al camp i el procés d’emigració cap a les ciutats. A Catalunya, però, la situació va ser diferent.

Castella la Vella, Andalusia i ExtremaduraEls antics senyors conserven les seves terres, es va enfortir amb el reconeixement de la propietat plena de les antigues senyories. Situació de la pagesia inalterada.

Castella la Nova, Aragó i ValènciaGrups de pagesos van poder accedir a la propietat i millorar la seva situació.


3. L

ES C

LASS

ES P

OPU

LARS

3.3. El sorgiment del proletariat

Els orígens de la classe obrera van lligats al procés d’industrialització que es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX. L’organització del treball es caracteritza per la utilització de mà d’obra assalariada. Aquest nou proletariat format per

Les regles que regulaven les noves normes de treball:

Antics artesans de les ciutats.Jornalers i artesans procedents de la rodalia.

Es concentren als nuclis urbans:

Barcelona

1. El patró ocupava els obrers a canvi d’un salari escàs. 2. Jornada laboral no regulada de 12 a 14 hores.3. 6 dies a la setmana.4. Es cobrava per dia treballat.5. Protesta = Acomiadament.6. No protecció en cas d’atur, malaltia i accident, ni tampoc en la vellesa.7. Les dones i els infants(de 7 en amunt) treballaven cobrant un salari inferior.


3. L

ES C

LASS

ES P

OPU

LARS

Les condicions de vida eren molt dures:-Cases molts petites i situades en barris amb carrers no asfaltats, sense enllumenat, aigua corrent i clavegueram.- Les malalties infeccioses es propagaven ràpidament.

Els obrers fabrils van augmentar a Astúries i al País Basc degut al creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica.

També van augmentar en les zones del territori en què es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció.


CLASSES ALTES5%

CLASSES POPULARS

90%

Alta Noblesa

Grups Burgesos

Artesans

Proletariat

Pagesia

Serveis

Petita i mitjana Burgesia

BURGESIA INDUSTRIAL CATALANA

NO

VA S

OCI

ETAT

ESP

ANYO

LA CLASSES MITJANES

5%


BARCELONA, 1854


4. V

IDA

QU

OTI

DIAN

A I C

OM

PORT

AMEN

TS S

OCI

ALS 4.1. La vida social i les formes d’oci

El pes dels terratinents va consolidar una elit social més propera al prototipus de rendista que no pas al de burgés industrial. Només a Catalunya i a les zones industrials del nord d’Espanya va ser diferent i el valor del treball va ser predominant. Un sector del liberalisme espanyol va defensar la necessitat de laïcitzar la vida pública i de posar fi al predomini de la moral catòlica. A finals de segle, una part de la classe treballadora va començar a manifestar actituds clarament anticlericals. A Catalunya, i també a la resta d’Espanya, l’ostentació de la riquesa va definir el nou gust burgès.

Grans cases, recepcions, carruatges, vestits luxosos.Volien mostrar en públic el seu poder.En la nova societat industrial i urbana

les formes d’oci i les diversions van passar a comercialitzar-se


4. V

IDA

QU

OTI

DIAN

A I C

OM

PORT

AMEN

TS S

OCI

ALS A Barcelona es constituí la Societat del Liceu (1844), que inaugurà el teatre al 1847 i el

reconstruí després de l’incendi del 1861. Es va estendre el gust pels jardins d’esbargiment, on hi havia cafès, restaurants i es feien balls. El passeig de Gràcia es convertí en el passeig de moda de la societat elegant barcelonina. En la vida de pobles i ciutats van adquirir importància els casinos i els cercles de propietaris.

Entre les classes populars urbanes es va estendre el costum d’anar als cabarets, als balls i a les revetlles. La taverna era el principal centre de reunió dels treballadors. La influència de les idees socialistes i anarquistes i l’augment de l’alfabetització dels obrers van afavorir la fundació d’ateneus, cases del poble i cercles obrers.

Júlia López Valera (Institut Banús)RAMON CASAS. BALL DE TARDA. 1896


4. V

IDA

QU

OTI

DIAN

A I C

OM

PORT

AMEN

TS S

OCI

ALS

Paper determinat pel manteniment d’una concepció tradicional que la subordinava a l’home i la privava de tot dret jurídic o polític. La Llei Moyano (1856) obligava als nens i nenes a anar al col·legi, per separat i amb diferents objectius.

4.2. Les dones en la societat del segle XIX

Dones obreres:Important força de treball.Van participar en les reivindicacions obreres.Moltes es van sindicar (taxa més baixa).

Dones del pagesos:Van desenvolupar tota mena de tasques agrícoles.Hores de feina al camp + Elaboració dels productes necessaris per a la vida familiar + tasques domèstiques.Cura dels fills, dels ancians i dels malalts.

Dones de l’èlit:Objectiu: matrimoni.Mares i esposes servicials i agradables.Activitats: de la llar i relacions socials a la família.


5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ES5.1. El naixement dels sindicats obrers a Catalunya

Les primeres manifestacions de protesta contra el nou sistema industrial van ser violentes, clandestines i espontànies. En la dècada de 1820, el LUDISME va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de les màquines. Alguns fins i tot van cremar fàbriques. L’incendi més important va ser l’agost de 1835 a la fàbrica Bonaplata (Barcelona).

El 1840 neix la primera organització sindical d’Espanya: Associació de Teixidors de Barcelona, lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona.

Aviat es van adonar que l’origen del problema no eren les màquines, sinó les condicions de treball. L’eix de la protesta obrera es va anar centrant en les millores laborals i en la defensa del dret d’associació. Es creen les societats de socors mutus (autoritzades des del 1839). Els obrers lliuraven una petita quota. Assegurava una ajuda en cas d’atur, malaltia i assistència.

Reivindicacions laborals:puja salaris, condicions laborals, reducció de la

jornada...

Caràcter mutualista: atur forçós, malaltia, invalidesa...


5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ES

5.2. La consolidació del sindicalisme

Els primers sindicats eren federacions d’oficis. Els treballadors afiliats pagaven una quota: no es destinava només a qüestions de protecció sinó també a mantenir una caixa de resistència per sobreviure en cas de VAGA.

Els industrials catalans no van acceptar la proliferació d’associacions i pressionaren per a què fossin prohibides, ho aconseguiren amb l’accés dels moderats al poder (1844).

Principal mitjà utilitzat per força les negociacions

Amb l’arribada del Bienni Progressista (1854-1856) es tornen a autoritzar les associacions de treballadors. El primer conflicte important a Catalunya va ser la vaga contra les selfactines (1854). Una reacció violenta, amb crema de fàbriques, contra la introducció d’aquesta nova màquina de filar. La repressió de la vaga fou molt dura. Els patrons van demanar al govern l’aprovació de mesures repressives contra l’obrerisme.

Es prohibiren les associacions obreres.Es declarà l’estat de setge.S’ordenà l’execució del dirigent obrer Josep Barceló.Es van suspendre els contractes col·lectius que s’havien signat després de la vaga.Es va imposar l’acomiadament lliure.


5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ES Es desencadenà la VAGA DEL 1855, considerada la primera vaga general de l’Estat. Reclamava:

La tornada dels moderats al poder va comportar un nou decret, 1857, que prohibia totes les associacions obreres.

Llibertat d’associació.Establiment horari fix de treball.Formació comissió obrers-patrons per dirimir conflictes laborals.

No acceptaren les propostes.

Intervenció de l’exèrcit

5.3. Les revoltes agràries

L’augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i dels recursos, va provocar un problema social greu sobretot a Andalusia. En la dècada del 1840, una onada de manifestacions i d’ocupacions de terres va recórrer el camp andalús. Les males collites provocaren situacions de fam crònica fins a enfonsar en la misèria molts de pagesos (crema de collites, matança del bestiar...). El problema s’agreujà l’any 1855, es van produir més insurreccions, reprimides per l’exèrcit i la guàrdia civil. Més moviments a : Andalusia, Castella i zones muntanyoses d’Aragó. L’any 1861, un aixecament a Loja (Granada) va assolir una gran intensitat. En les dècades del 1860 i el 1870 el bandolerisme es va entendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials.


LUDDISME. Ned Ludd (obrer britànic)

CARTISME People's Charter 1838(sufragi Universal masculí)

CREMA DEL VAPOR a la fàbrica Bonaplata. Barcelona 1835.

Creació de SOCIETAT DE SOCORS MUTUS. Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del

Cotó de Barcelona.

Creació de noves SOCIETATS d’ajuda entre obrers. Cada obrer pagava una quota i així

assegurar-se una ajuda en cas d’atur o malaltia.

REVOLTES AGRÀRIES sobretot a Andalusia. CREMA DE COLLITES, matança del bestiari.

PRIMERES VAGUES OBRERES A CATALUNYA.VAGA CONTRA LES SELFACTINES a Catalunya

(1854).PRIMERA VAGA GENERAL a Espanya 1855.

5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ESRESUM:


5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ES5.4. Socialisme utòpic i republicanisme

QUIN ÉS L’IDEARI DELS SOCIALISTES UTÒPICS?

1.Critiquen el sistema social i econòmic del capitalisme.

2.Denuncien l’individualisme i les desigualtats .

3.Busquen una societat justa i fraternal (rebutgen la competència i l’explotació).

4.Busquen la felicitat i el benestar general

5.Desconfien de la política i dels polítics.

Saint-Simon Cooperatives obreres

Charles Fourier “Falansteris”.

Robert Owen New Lanark.


5. L

ES P

RIM

ERES

ORG

ANIT

ZACI

ON

S O

BRER

ES5.4. Socialisme utòpic i republicanisme

A Catalunya el socialisme utòpic va començar a difondre’s durant la dècada del 1830.

El diari barceloní El Vapor publicà l’any 1835 alguns articles sobre el tema.

A la resta d’Espanya, l’utopisme es difongué per Andalusia. Líder: Joaquin Abreu.

Defensà la creació de falansteris,

cooperatives de producció i consum

Hi va haver escriptors, generalment republicans, que van difondre el socialisme i el cooperativisme. Alguns: Fernando Garrido, Sixto Cámara i Francesc Pi i Margall.

El primer obrerisme va estar molt vinculat al republicanisme federal.

L’arribada a Espanya de les ideologies internacionalistes comportà que una bona part del proletariat català adoptés una actitud apolítica i propera a l’anarquisme.

Júlia López Valera (Institut Banús)6. L’

ARRI

BADA

DE

L’IN

TERN

ACIO

NAL

ISM

E (1

868-

1874

) 6.1. L’arribada de la Internacional a Espanya

Després del triomf de la Revolució de Setembre del 1868 va arribar a Espanya un enviat de l’AIT, l’italià Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear-hi els primers nuclis afiliats a la Internacional. Els membres més destacats: Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer.

Aquests primers nuclis tenen una ideologia anarquista bakuninista (supressió de l’Estat i la religió, col·lectivització dels mitjans de producció, “apoliticisme”, la vaga general com a forma de lluita,...) i van tindre molta influència entre el proletariat català i els camperols andalusos.

En 1870 es fundà la Federación Regional Espanyola (FRE) de l’AIT al Congrés de Barcelona, amb la vaga general com a mitjà de lluita, la revolució social com a objectiu per a acabar amb el capitalisme i amb un caràcter “apolític” (abstenció) .

El nombre de treballadors afiliats a sindicats pertanyents a l’AIT passa de menys de 20.000 en 1869 a quasi 40.000 en 1873, sent els nuclis més importants Catalunya, València, Andalusia, Madrid i Valladolid.


ARRI

BADA

DE

L’IN

TERN

ACIO

NAL

ISM

E (1

868-

1874

)


ARRI

BADA

DE

L’IN

TERN

ACIO

NAL

ISM

E (1

868-

1874

) 6.2. Crisi i escissió en la FRE

L’any 1871 arriba a Madrid Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, impulsà la creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes.

Les diferències entre els dos corrents van fer que el 1872 s’expulsés als madrilenys de la FRE i es fundés la Nueva Federación Madrileña de caràcter netament marxista.

La Internacional va ser declarada il·legal arreu d’Europa l’any 1871, arran dels fets revolucionaris de la Comuna de París.

A Espanya els nuclis de la FRE van continuar la seva expansió i durant la Primera República (1873) van assolir el seu nombre màxim d’afiliats.

La FRE de la AIT va perdre força i el seu declivi definitiu va tenir lloc a partir del 1874, quan va ser declarada il·legal pel nou règim de la Restauració i això l’obligà a moure’s en la clandestinitat.

Francisco MoraJosé Mesa

Pablo Iglesias

Àmplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític.

Júlia López Valera (Institut Banús)7. A

NAR

QU

ISM

E I S

OCI

ALIS

ME

(187

4-19

00)

7.1. Els corrents anarquistes

L’any 1881 funden la bakuninista Federación de Trabajadores de la Región Española, amb major importància a Catalunya i Andalusia i actuant des del sindicalisme i les reivindicacions de millores per als obrers. Una part dels anarquistes s’organitzen en grups autònoms revolucionaris partidaris de l’acció directe (terrorisme) contra els tres pilars del capitalisme (Estat, burgesia i església): atemptats entre 1893 i 1897 contra Cánovas, Martínez Campos i altres polítics, bomba del Liceu i Corpus a Barcelona.

Assassinat de Cánovas per part de Michele Angiolillo (1897)

Repressió directe per part de l’estat (cinc anarquistes executats als processos de Montjuïc, 1897).


NAR

QU

ISM

E I S

OCI

ALIS

ME

(187

4-19

00)

L’anarquisme es divideix en dos corrents

a principis del XX

ELS PARTIDARIS DE L’ACCIÓ DIRECTA INDIVIDUAL (TERRORISME)

ELS PARTIDARIS DE L’ACCIÓ DE MASSES (VAGUES I REVOLUCIONS )

AMB LA PARTICIPACIÓ DE TOTA LA CLASSE OBRERA

Aquest segon corrent és anomenat anarcosindicalista i funda sindicats a Catalunya com

Solidaridad Obrera (1907) i la CNT (Confederación Nacional del Trabajo) (1910)

Assassinat contra el President del Consell de Ministres Cánovas del Castillo (1897).

Atemptat contra el capità General de Catalunya Martínez Campos (1893).

Atemptat al Liceu (1893).

Atemptat contra la Processó de Corpus de Barcelona (1896).

Creació de la Mano Negra a Andalusia. Organització d’arrel anarquista .

Atemptat contra Martínez Campos.

Atemptat contra Cánovas del Castillo.

Atemptat contra Alfons XII.


NAR

QU

ISM

E I S

OCI

ALIS

ME

(187

4-19

00)

7.2. El socialisme obrer La Nueva Federación Madrileña (marxista) es va transformar l’any 1879 en l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, i va ser el nucli originari del Partido Socialista Obrero Español. Programa de reformes immediates:dret d’associació, reunió i

manifestació, sufragi universal, reducció d’hores de treball, prohibició del treball infantil...

L’any 1886 es publicà el seu òrgan de premsa: El Socialista.El 1889 es partit s’afilià a la Segona Internacional Socialista. L’any 1890 va participar en la primera celebració del Primer de Maig.

L’any 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona. Va fundar, el mateix any, la Unió General de Treballadors(UGT). Sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció. Es va declarar no depenent de cap organització política. Els treballadors havien de respectar el reglament i els acords aprovats.

El PSOE va créixer lentament arreu d’Espanya, però més a Madrid, País Basc i Astúries. Poc arrelament a Catalunya i Andalusia on dominava l’anarcosindicalisme.. Tampoc al món agrari fins al segle XX.


7.3. Reformisme i qüestió social7.

AN

ARQ

UIS

ME

I SO

CIAL

ISM

E (1

874-

1900

)

La duresa de les condicions de vida i de treball dels obrers, més la creixent pressió sindical va fer que alguns sectors del liberalisme prenguessin consciència de la necessitat de racionalitzar les relacions de treball. Els governs van plantejar l’oportunitat que l’Estat exercís una acció compensatòria i que reglamentés les relacions econòmiques i laborals.

L’any 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan del govern que tenia la finalitat d’informar sobre la condició obrera i de promoure el reformisme social. La major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.

L’any 1878: Lleis reguladores dels treballs perillosos per als nens. Creació d’asils per a invàlids laborals.Construcció de barris per obrers.

Moviment Obrer SocialismeAnarquisme

Revolució socialAcció sindical

Acció Directa/Espontània

Anti-autoritaris

Anti-jeràrquics

Abolició de l’estat

Contra els partits polítics

Propietat col·lectiva

Llibertat de l’individu per sobre del col·lectiu

Solidaritat Social

Revolució obrera

Partidaris de l’acció política

Formació d’un partit de classe obrera.

(PCUS, PCE, PSUC...). Formació de sindicats.

Dictadura del Proletariat.

Propietat estatal

Revolució obrera organitzada

Creació d’un estat obrer/Nacionalització

L’objectiu final era semblant (la creació d’una societat sense classes socials), però els mètodes per aconseguir-ho eren radicalment diferents.

Predomini del col·lectiu per sobre de l’individu

Formació de comunes

Internacionalistes

Coeducació

Amor lliureAteisme/anticlericalisme Igualtat home/dona

Karl Marx(1818-1883)

Mikhail Bakunin

(1814-1876)

Piotr Kropotkin(1842-1921)

Revolució Russa (1917)

Creació de la URSS

Unitat 6. societa i moviments socials al segle xix

Education

Transcript of Unitat 6. societa i moviments socials al segle xix