UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA: … · 2017. 9. 10. · 302 MARIA TERESA FERRER I...

Click here to load reader

  • date post

    17-Mar-2021
  • Category

    Documents

  • view

    0
  • download

    0

Embed Size (px)

Transcript of UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA: … · 2017. 9. 10. · 302 MARIA TERESA FERRER I...

  • Data de recepció: 1 de juliol de 2014 / Data d’acceptació: 16 de gener de 2015Acta historica et archaeologica mediaevalia, 32 (2014-2015), pàgs. 301-478, ISSN: 0212-2960DOI: 10.1344/AHM2014-2015.32.7

    MARIA TERESA FERRER I MALLOL*CARLES VELA AULESA**

    UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA: LUCHINO SCARAMPI ***

    Resum

    Luchino Scarampi no fou un més dels molts mercaders italians establerts a la Coro-na d’Aragó, sinó que hi destaca com a mercader, banquer i diplomàtic al servei dels reis Joan I i Martí l’Humà, fi ns al punt que va esdevenir un dels principals creditors del rei i un personatge de primer ordre en els cercles de poder de la Corona. L’article aporta un ampli recull de documents, precedits per un estudi introductori que permet una primera aproximació a l’activitat d’aquest mercader d’Asti a la Corona d’Aragó, a Avinyó i a Gè-nova, en les facetes de mercader, banquer, ambaixador i polític.

    Paraules clau: Asti, Barcelona, Corona d’Aragó, Gènova, Avinyó, mercaders, banquers, ambaixadors, banca, comerç, diplomàtica, poder reial

    *** Institut d’Estudis Catalans.*** Institució Milà i Fontanals. CSIC.*** Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte de recerca aprovat i fi nançat pel Ministeri de

    Ciència i Innovació (MICINN) titulat «La Corona d’Aragó a la Mediterrània tardomedieval. Intercul-turalitat, mediació, integració i transferències culturals» (HAR2010-16361), així com en el grup de re-cerca consolidat «La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani (CAIMM)» (2009 SGR 1452), ambdós dirigits per Roser Salicrú i Lluch. Hem d’agrair l’ajut prestat per Gemma Ros Galimany en la digitalització dels documents transcrits en apèndix.

    Abreviatures emprades, a més de les habituals: ACA = Arxiu de la Corona d’Aragó; AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; ASG = Archivio di Stato di Genova; ASP = Archivio di Stato di Palermo; ASV = Archivio Segreto Vaticano; C = Can-celleria; cr = Cartes Reials; d. = diners; fl . = fl orins; ll./ll.b. = lliures/lliures barceloneses; MR = Mestre Racional; RP = Reial Patrimoni; s./s.b. = sous/sous barcelonesos.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 301ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 301 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

    brought to you by COREView metadata, citation and similar papers at core.ac.uk

    provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert

    https://core.ac.uk/display/39122252?utm_source=pdf&utm_medium=banner&utm_campaign=pdf-decoration-v1

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA302

    An Italian merchant in the Catalan-Aragonese Court: Luchino Scarampi

    Abstract

    Luchino Scarampi was not only one of the many Italian merchants established within the Crown of Aragon, but also was remarkable as a merchant, banker and diplomat in service to the kings John I and Martin the Humane, to the point where he became one of the king’s main creditors and a character of the highest order among the circles of power of the Crown. Th is article presents a broad collection of documents, preceded by an intro-ductory study on the activity of this merchant of Asti in the Crown of Aragon, Avignon and Genoa, in his facets as merchant, banker, ambassador and politician.

    Keywords: Asti, Barcelona, Crown of Aragon, Genoa, Avignon, merchants, bankers, ambassadors, banking, trade, diplomacy, royal power

    Durant tot el segle xiv, els mercaders italians establerts completament o periòdica als països de la Corona d’Aragó, concretament als tres territoris catalans —Catalunya, València i Mallorca—, eren molt nombrosos, sobretot els genovesos, els toscans i els llombards.1 Res té, doncs, d’estrany la presència a Catalunya d’aquest mercader d’Asti, naturalitzat primer a Gènova i després a Barcelona, anomenat Luchino Scarampi. El que en fa un cas extraordinari i ple d’interès no són les seves activitats mercantils ni tan sols les seves intenses relacions amb els reis —tants d’altres n’hi havia que els venien robes precioses i joiells!—, sinó la seva inserció dins el cercle econòmic i polític que controlà els fi ls del poder des dels consells del rei Joan I i de la reina Violant. Al llarg d’aquest regnat veiem com Luchino Scarampi formà part de moltes ambaixades reials, especialment al papa i als Anjou, i com prestà grans sumes de diners als reis, per les quals li hagueren de lliurar com a garantia rendes reials que li permeteren, de fet, con-trolar en bona part les fi nances de la Corona. A la fi del regnat fou acusat d’un afer molt greu: contractar tropes mercenàries per fer una ràtzia per Catalunya a fi de permetre al seu cercle controlar encara més la situació política. La conseqüència d’aquesta acusació fou la inclusió de Luchino Scarampi entre els encartats en el procés que, immediata-ment després de la mort de Joan I, s’obrí contra els qui havien estat els seus consellers.2

    Malgrat les notícies aportades per Marina Mitjà i Martí de Riquer, molt interes-sants, calia fer un estudi de Luchino Scarampi en el context dels regnats especialment

    1. Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Els italians a terres catalanes (segles xii-xv)», Anuario de Estu-dios Medievales, 10 (1980), pàg. 393-467. http://hdl.handle.net/10261/24688.

    2. Marina Mitjà, «Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, xxvii (1957-1958), pàg. 375-417; Bernat Metge, Obras de Bernat Metge, a cura de Martí de Riquer, Barcelona, 1959, pàg. *87-*122; Mar-tí de Riquer, «La primavera de 1396 en Barcelona», San Jorge. Revista de la Diputación de Barcelona, 42 (1961), pàg. 44-47.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 302ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 302 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 303UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    de Joan I i de Martí l’Humà. M’hi vaig dedicar durant un temps i vaig aplegar mol-ta informació i documentació. Ara, davant la impossibilitat de completar del tot la recerca, he decidit donar a conèixer als estudiosos el material aplegat amb la col·la-bo ra ció del meu deixeble Carles Vela.

    Aquest material, el presentem en un apèndix en forma de regest. No són, ni de bon tros, tots els documents que deuen existir, però permeten conèixer amb força de-tall la trajectòria vital de Luchino. Per raons d’espai, fi nalment vam decidir incloure solament els emesos en vida de Luchino en què ell apareixia directament esmentat. Tot i així, s’hi han afegit algunes cartes que, tot i que no hi apareix citat, resultaven imprescindibles per a contextualitzar els seus actes, així com uns pocs documents pos-teriors a la seva defunció que, per llur contingut, permetien il·lustrar algun aspecte important de la seva vida, com ara la seva família. D’altra banda, alguns documents especialment signifi catius s’ofereixen en transcripció íntegra. L’apèndix va precedit d’un estudi introductori en què assagem una primera aproximació a la seva biografi a.

    Un estudi més a fons, situant la fi gura de Luchino Scarampi en el seu context, l’hem hagut de deixar per a una altra ocasió o per als investigadors que reprenguin l’estudi d’aquest interessant mercader italià.

    La família Scarampi

    Els Scarampi eren originaris d’Asti, ciutat del Piemont, però a Europa eren con-siderats llombards, potser perquè eren súbdits dels Visconti de Milà. Sembla que, des de ben aviat, es dedicaren al comerç i a la banca; mercadejaren a França, d’on foren expulsats, amb altres italians, el 1353.3

    Podria ser que, després de la seva expulsió de França, els Scarampi haguessin des-viat la seva activitat cap a la Corona catalanoaragonesa, però no tenim documentada per ara la presència de cap Scarampi fi ns a un guiatge concedit pel rei Pere el Ceri-moniós a Bartolomeo Scarampi, germà de Luchino, el 1373.4 El guiatge fou renovat el 1375 i ampliat al mateix Luchino i a dos germans més, Jacopo i Francesco.5 Tots ells eren llavors ciutadans de Gènova, ciutat en la qual Luchino està documentat, almenys, des de 1370.6

    Segons un arbre genealògic que em fou comunicat fa anys, gentilment, pel se-nyor Giancarlo Liebert, de Torí, que estudiava els Scarampi, Luchino era fi ll de Pe-trino, que el 1339 pertanyia al Gran Consell d’Asti. Luchino fou l’origen de la branca dels Scarampi de Monale, lloc que comprà a Ubaldo Ubaldini el 1388 per 3.000 ge-

    3. Charles Du Fresne, sieur du Cange, Glossarium Mediae et Infi mae Latinitatis, iv, Graz, Aka-demische Druck, 1954, col. 197.

    4. Apèndix, doc. 3.5. Apèndix, doc. 4.6. Léone Liagre de Sturler, Les relations commerciales entre Gênes, la Belgique et l’Outremont

    d’après les archives notariales génoises (1320-1400), ii, Brussel·les-Roma, Institut Historique Belge de Rome, 1969, doc. 323 i pàg. 427. Cf. també Apèndix, doc. 1 i 2.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 303ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 303 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA304

    novins d’or. Així, doncs, els Scarampi, com altres mercaders i banquers d’Asti, esde-vingueren titulars de feus.7

    Per la nostra documentació, sabem que estigué casat amb Bruneta, que, a la mort del marit, fou curadora del fi ll i les fi lles púbers —Petrino, Andretta, Maddalena i Isabella— i tutora dels impúbers —Martino, Benentino, Genta i Margherita—.8 Com que Luchino morí sense fer testament, el succeïren tots els seus fi lls per igual. El més gran dels fi lls era Petrino, que el 1403 tenia 18 anys9 i que el 1408 ja era mort,10 bé que tenia hereus, entre els quals Benentino, segurament el seu germà.11

    Luchino tenia diversos germans: Bartolomeo, Jacopo, Francesco i, potser, Ludo-vico. Bartolomeo segurament era més gran i vingué a terres catalanes abans que Lu-chi no.12 A més d’aparèixer als guiatges de 1373 i 1375, tenim constància que tornà a Gènova amb els seus cavalls i criats i que obtingué un salconduit reial per a aquest viatge l’any 1378.13 Les anades i vingudes de Gènova sembla que eren freqüents: el 1379 tornava a ser a Barcelona,14 el febrer de 1380 obtenia un salconduit de retorn a Gèno-va15 i l’agost del mateix any el trobem de nou a Barcelona venent unes perles a la rei-na.16 Devia romandre a la Ciutat Comtal fi ns al 1381,17 però a partir de 1382 sembla que no hi residia, ja que el representava el seu germà Luchino.18 Jacopo, en canvi, no-més ens apareix en el guiatge de 1375,19 mentre que Francesco o Franceschino, que també hi surt, continuà mercadejant a la Corona catalanoaragonesa i participà acti-vament en els negocis de Luchino.20 Després de la mort de Luchino i d’una sentència arbitral amb els seus hereus, obtinguda a Asti, Francesco, que seguia residint a Bar-celona, es féu amb la meitat dels béns del seu difunt germà, especialment la meitat del censal que tenien tots dos, vinculat al famós contracte dit de Luchino Scarampi i Francesc Deudé.21 Finalment, un Ludovico que el 1386 és esmentat com a procura-dor de Luchino a Saragossa22 també devia ser un germà.

    7. Alessandra Sisto, Banchieri-feudatari subalpini nei secoli xii-xiv, Torí, 1963, pàg. 11, 14-15 i 31. 8. Apèndix, doc. 385. 9. ACA, RP, MR, reg. 2507, f. 29v.10. ACA, RP, MR, reg. 2512, f. IIr-XVIIr (1408, abril, 3).11. Informació del senyor Giancarlo Liebert.12. Apèndix, doc. 3.13. Apèndix, doc. 8 i 9.14. Apèndix, doc. 12 i 13.15. Apèndix, doc. 14.16. Apèndix, doc. 20.17. Apèndix, doc. 26.18. Apèndix, doc. 30; també doc. 41, 43, 111 i 164.19. Apèndix, doc. 4.20. Apèndix, doc. 4, 6, 92, 94-96, 102, 106-108, 208, 224, 255, 273-278, 281-283, 285-286, 295, 306,

    315, 321, 324, 332-333, 338-339, 357 i 384-386. També Josep Maria Roca, La reyna empordanesa, Barcelona, Imp. de la Casa de Caritat, 1925, pàg. 149.

    21. Apèndix, doc. 384 i 385; ACA, RP, MR, reg. 2509, f. 77r (1406) i ibídem, reg. 2511, f. 79v-81r (1407-1408).

    22. Apèndix, doc. 62.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 304ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 304 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 305UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    També trobem vinculat a la Corona d’Aragó un cosí germà de Luchino, anome-nat Bartolomeo Scarampi com el germà, però amb el qual no es pot confondre —els noms es repetien molt a la família—. El cosí tenia certes difi cultats en uns negocis al ducat de Borgonya el 1391 i hi aconseguí la mediació de la reina Violant de Bar.23 Se-gurament també era aquest Bartolomeo qui, com a burgès d’Avinyó, obtingué del rei Joan un guiatge juntament amb Luchino, Francesco i altres mercaders oriünds d’As-ti.24 En aquest guiatge, hi apareix un altre parent de Luchino vinculat a la Corona d’Aragó, Corrado o Corradino dal Ponte, aleshores burgès d’Avinyó i al qual, en una carta del rei Joan del 21 de juliol de 1393, s’anomenava soci i cunyat de Luchino.25

    Luchino Scarampi, ciutadà de Gènova, present en terres catalanes

    Com molts altres llombards i, com hem vist, almenys des de 1370, Luchino Sca-rampi s’establí a Gènova, que era la sortida natural al mar de la Llombardia i la pri-mera escala del seu comerç cap a l’exterior.

    Gairebé al mateix temps que és documentat a Gènova, el trobem també en terres catalanes. Si bé l’any 1373 no apareix encara en el guiatge atorgat pel rei Pere el Ceri-moniós al seu parent Bartolomeo Scarampi, a Oberto Tonso i a Pietro Clerc o Cler-gue,26 sí que el trobem en la renovació d’aquest guiatge el 1375.27 No hi trobem, en canvi, Pietro Clerc, que havia mort mentrestant i del qual fou marmessor, precisa-ment, Luchino, que hagué d’afrontar els dubtes dels revisors dels comptes del dis-penser de l’infant Martí, Bartomeu de Bonany, per la compra d’una caixa de fi l d’or.28

    Els mateixos benefi ciaris reberen un nou guiatge el 15 de gener de 1378 per quatre anys a partir de la fi nalització del salconduit anterior. Era vàlid fi ns i tot en cas que esclatés una guerra amb Gènova, bé que aleshores ho seria només durant sis mesos per a les persones i un any per als béns a partir de la declaració de la guerra. És inte-ressant el detall que, malgrat el ciutadanatge genovès, els benefi ciaris havien de pagar un drap d’or cada any per Nadal,29 com els llombards o els toscans.30

    La situació de revolta permanent dels jutges d’Arborea, que el rei Pere el Cerimo-niós no podia controlar, fou causa de greus difi cultats per als mercaders. La penúria fi nancera del rei, provocada per les guerres precedents amb Gènova i amb Castella, li impedia proveir amb regularitat el pagament de les tropes i els vaixells que defensaven Sardenya. Per a pagar aquestes despeses indispensables, els ofi cials reials a l’illa opta-ven pel dret de decomís per necessitat de guerra i prenien mercaderies de pas per l’illa,

    23. Apèndix, doc. 175 i 178.24. Apèndix, doc. 208.25. Apèndix, doc. 224; vegeu també doc. 165, 171-173, 185, 204, 208 i 295 i, infra, nota 187.26. Apèndix, doc. 3.27. Apèndix, doc. 4.28. Apèndix, doc. 5.29. Apèndix, doc. 6.30. Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Els italians...», op. cit., pàg. 402-404.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 305ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 305 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA306

    o de vaixells que hi feien desviar des de les mars properes i les venien; amb aquests re-cursos pagaven els soldats. Les víctimes de les confi scacions obtenien documents acre-ditatius per després poder reclamar al rei el valor de les mercaderies comissades.

    Luchino Scarampi també patí una d’aquestes confi scacions: la meitat d’una càr-rega consistent en vuit bales d’anyins, dues bales d’anyins afaitats, vuit bales de bol-drons i trenta-dues saques de llana que havien estat carregades a València al pàmfi l de Tommaso di Cassino, que fou pres als mars de Còrsega per la galera patronejada per Andreu Despuig, que s’ocupava de la defensa dels mars de Sardenya, el juny de 1377.31 El pàmfi l fou portat a l’Alguer i la seva càrrega fou venuda, almenys en part, per tal de pagar el salari de la tripulació de la galera. Un cop sabuda la notícia, Luchi-no Scarampi protestà prop del rei Pere, el qual, el 16 de març de 1378, encarregà al governador del cap de Logudor, al nord de Sardenya, que s’informés d’aquest fet per testimonis i que li enviés la informació, amb la relació de béns presos i preus de ven-da i dels diners que arribaren al fi sc, de manera que ell pogués fer justícia a Luchino Scarampi.32 També el seu germà Bartolomeo Scarampi havia resultat afectat en aques-ta presa i fou procurador dels genovesos damnifi cats per aquesta confi scació d’una nau a l’Alguer, almenys des de 1381, càrrec que fou després traspassat a Luchino, que ja actuava en nom dels damnifi cats l’any 1382.33

    Aquest mateix incident tingué encara repercussions més negatives per a Luchino Scarampi, ja que havia assegurat a Barcelona, juntament amb Battista Barcar, grana carregada a València per Andrea Proansa, factor d’Andrea di Tissio, en el mateix pàm-fi l de Tommaso di Cassino, amb destinació a Pisa. L’assegurança pujava a un total de 400 ll.b., equivalents a 800 fl . d’or d’Aragó. El contracte fou fet a Barcelona el 2 de juny de 1377 i és el més antic fet a Barcelona, conservat en còpia en el procés que s’obrí a Marsella per la confi scació de la grana. L’assegurança fou pagada per Bartolomeo Scarampi, germà de Luchino, cosa que demostra que eren socis. El procés conté tam-bé altres documents relacionats amb la captura del pàmfi l de Tommaso di Cassino.34

    31. Arcadi Garcia i Sanz i Maria Teresa Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis marítims me die-vals a Barcelona, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1983, doc. 70, pàg. 387-405. Cf. també Apèndix, doc. 13.

    32. Apèndix, doc. 7. Sobre les confi scacions per necessitat de guerra: Maria Teresa Ferrer i Ma-llol, «Corso y piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media», a La Península Ibérica entre el Mediterráneo y el Atlántico. Siglos xiii-xv, V Jornadas Hispano-Portuguesas de Historia Medieval (Cádiz 1-4 abril 2003), Sevilla-Cadis, Diputación de Cádiz. Servicio de Publicaciones - Sociedad Espa-ñola de Estudios Medievales, 2006, pàg. 255-322, concretament pàg. 293-294, http://hdl.handle.net/10261/23799 [consulta: 3/6/2014]. Sobre la difícil situació a Sardenya, Maria Teresa Ferrer i Mallol, «La conquesta de Sardenya i la guerra de cors mediterrani», a Els catalans a Sardenya, Barcelona, Gene-ralitat de Catalunya, 1985, pàg. 35-40, http://hdl.handle.net/10261/26148 [consulta: 3/6/2014]; Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Barcelona i la política mediterrània catalana: el Parlament de 1400-1401», a XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona (Sassari-Alghero, 1990). La Corona d’Aragona in Italia (secc. xiii-xviii. 2. Presenza ed espansione della Corona d’Aragona in Italia (secc. xiii-xv), i, Sàsser, Carlo Delfi no, 1995, pàg. 427-443, http://hdl.handle.net/10261/25209 [consulta: 3/6/2014].

    33. Apèndix, doc. 26 i 112.34. Arcadi Garcia i Sanz i Maria Teresa Ferrer i Mallol, Assegurances i canvis..., op. cit., doc. 70,

    pàg. 387-405. Cf. també Apèndix, doc. 13.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 306ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 306 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 307UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    D’altra banda, també resultà perjudicat per la presa del pàmfi l patronejat per An-toni Figuerola, on havia carregat mercaderies, per part de la galera armada de Càller, patronejada per Nicolau Pujalt, als mars de Provença. El valor de les mercaderies per-dudes pujava a 1.669 ll. 1 s. 4 d.35

    El pagament de la indemnització per aquestes confi scacions a Sardenya s’allargà molt en el temps i es troba força documentació sobre aquests afers.36

    La intervenció de Luchino Scarampi en les relacions amb Gènova

    El 1379 ja devia fer temps que Luchino havia adquirit el ciutadanatge genovès perquè fi gura en un càrrec d’importància dins el Comú, el de jutge per valorar, de part genovesa, juntament amb Damiano Cattaneo, els danys causats per catalans a genovesos en temps de pau, segons el que havia establert la pau de 1378 entre tots dos estats; els dos jutges genovesos havien de ser designats pel rei Pere i els dos catalans per Gènova; el nomenament de Luchino denota que el rei Pere el Cerimoniós ja el coneixia i el considerava persona fi able.37 S’han conservat algunes resolucions d’aquests dos jutges sobre alguns incidents.38

    Pere el Cerimoniós considerava Luchino Scarampi tan fi able que ell mateix i Da-miano Cattaneo foren pregats de recomanar els afers de la reina Elionor de Xipre a les autoritats genoveses, ja que tornava a les seves terres d’origen de la Corona cata-lanoaragonesa. El rei Pere demanava que fos ben tractada pels genovesos i que no li fessin fer despeses pel seu trasllat i el dels seus béns, que s’enduria en vaixells, ni pels que romanien a l’illa.39 Recordem que Gènova havia ocupat Famagusta, a Xipre, poc temps abans.40

    El juliol de 1383, les relacions de la Corona catalanoaragonesa i Gènova no eren bones. Tenim constància que foren confi scats els béns de genovesos a la Corona ca-talanoaragonesa i que això afectà fi ns i tot Luchino Scarampi, tan proper a la cort, bé que la situació durà només uns pocs mesos.41

    Poc després s’iniciaren contactes documentats primer per banda genovesa i des-prés per banda catalana. L’any 1384, Luchino Scarampi avançà diners al Comú de

    35. Apèndix, doc. 26.36. Apèndix, doc. 41, 43-45 i 49.37. Maria Mercè Costa, «Aspectes de les relacions entre Gènova i la Corona d’Aragó de 1360

    a 1380», a Atti del I Congresso Storico Liguria-Catalogna (Bordighera-Génova, 1969), Bordighera, 1974, pàg. 220-234, concretament pàg. 231.

    38. Apèndix, doc. 16-19.39. Apèndix, doc. 15.40. Cf. sobre l’ocupació i la guerra per aquesta ciutat, en la qual intervingueren alguns catalans, i

    el retorn de la reina: Maria Teresa Ferrer i Mallol, «La reina Leonor de Chipre y los catalanes de su entorno», a Damien Coulon, Catherine Othen, Paule Pagès i Dominique Valérian (ed.), Chemins d’Outre-mer. Études d’histoire sur la Méditerranée médiévale off ertes à Michel Balard, París, Publications de la Sorbonne, 2004, pàg. 311-331.

    41. Apèndix, doc. 51-52.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 307ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 307 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA308

    Gènova per pagar un ambaixador, un tal «Montefachono», tramès a la cort catalano-aragonesa.42 Entre 1384 i 1385 residí a Barcelona i envià missatgers a Gènova, avan-çant-ne ell les despeses, per a les negociacions entre Gènova i la Corona d’Aragó.43 A la primeria d’agost havia tornat a Gènova, on fou compensat per aquestes despeses.44

    El març de 1385, Luchino Scarampi havia vingut de Gènova amb cartes del dux Antoniotto Adorno i el Cerimoniós l’acceptà com un dels negociadors d’un nou trac-tat de pau.45 El maig de 1385 li fou concedit un salconduit reial per anar a Gènova a continuar les negociacions.46

    El 1386 fou enviat com a ambaixador de Gènova a la Corona catalanoaragonesa, juntament amb el canceller Antonio di Credenza, per negociar un nou tractat de pau.47

    La pau de 1386 s’ocupà de l’afer de la indemnització de les preses mútues, amb una atenció particular a les confi scacions fetes als genovesos a Sardenya, que ja hem vist que afectaven directament els Scarampi. És comprensible, doncs, que poc des-prés els germans Guillem i Nicolau Pujada o Pujades reivindiquessin la indemnitza-ció pels danys que havien rebut de genovesos.48

    Les activitats mercantils de Luchino Scarampi

    Luchino Scarampi i la seva companyia es dedicaven al comerç de tota mena de mercaderies, almenys al començament: anyins, boldrons, llanes, que enviaven de Va-lència a Itàlia, com hem vist per l’incident de 1378.49 També venien robes de gran qualitat, vervins o malines, a drapers catalans50 i pastell llombard a tintorers,51 però

    42. Geo Pistarino, «Luchino Scarampi tra Genova e Barcellona per la pace del 1386», Medioevo. Saggi e Rassegne, 1 (1975), pàg. 33-47, concretament, pàg. 35-36.

    43. Geo Pistarino, «Luchino Scarampi...», op. cit., pàg. 37 i 39.44. Geo Pistarino, «Luchino Scarampi...», op. cit., pàg. 39-40.45. Apèndix, doc. 58.46. Apèndix, doc. 59.47. Geo Pistarino, «Luchino Scarampi...», op. cit., pàg. 38-39. El tractat és publicat a Liber Iurium

    Reipublicae Genuensis, ii, Torí, 1857, col. 1082-1096. Cf. també sobre aquesta pau: Maria Teresa Ferrer i Mallol, «La pace del 1390 tra la Corona d’Aragona e la Repubblica di Genova», a Miscellanea di Storia Ligure in memoria di Giorgio Falco, Gènova, 1966, pàg. 151-191, concretament pàg. 161-162. A causa de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus segells foren trencats, tal com es feia, i la pau no pogué ser se-ge lla da; ho fou per Joan I el 1390: Apèndix, doc. 66.

    48. Apèndix, doc. 68. Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Guillem Pujades, mercader i conseller del rei Martí, promotor d’una capella i d’un retaule a Sant Feliu de Guíxols», a Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et réception de l’oeuvre d’art. Mélanges en hommage à Xavier Barral i Altet, París, Picard, 2012, pàg. 206-215; Pere Ortí Gost, «Pagesos de Caldes de Malavella, mercaders de Sant Feliu de Guíxols i consellers reials. L’espectacular ascens de la família Pujada durant el segle xiv», a Jo-sefi na Mutgé i Vives, Roser Salicrú i Lluch i Carles Vela Aulesa (cur.), La Corona catalanoaragone-sa, l’islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, CSIC. Institució Milà i Fontanals, 2013, pàg. 547-557.

    49. Apèndix, doc. 7.50. Apèndix, doc. 27 i 28.51. Apèndix, doc. 32.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 308ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 308 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 309UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    el negoci més important sembla ser el de la venda de perles i pedres precioses a la cort. Per exemple, el 1377 havia venut a Pere el Cerimoniós cent seixanta perles gros-ses, a raó de 6 fl . per peça, que pujaven a 960 fl ., que foren pagats pels canviadors de Barcelona Pere Descaus i Andreu d’Olivella per compte del rei. Les perles foren regalades pel monarca a la reina Sibil·la.52 També Bartolomeo Scarampi participava en aquestes vendes, amb seixanta perles, de 3,5 fl . cadascuna, destinades a la cunya-da del rei, germana de la reina; generalment aquestes vendes tenien un pagament complicat.53 El 1382, Sibil·la reconeixia deure 2.695 fl . a Luchino Scarampi, preu de quaranta-nou perles que li havia comprat a 55 fl . cadascuna i prometia pagar aviat, mentre que la infanta Violant li devia 9.000 fl . per un xapellet que li havia comprat. La infanta demanava que tingués una mica de paciència per cobrar.54 La reina Sibil·la es queixava de la insistència de Luchino per cobrar un xapellet que li havia venut i que ella havia estat a punt de tornar perquè Luchino deia que havia estat enganyat en fe.55 Alguna vegada, la reina Sibil·la i Violant, l’esposa de l’infant Joan, devien competir per aconseguir unes joies molt valuoses del difunt duc d’Anjou que la seva vídua vo-lia vendre.56

    També el rei trigava a pagar els deutes per compres fetes a Luchino i alguna ve-gada hagué d’assumir un nou deute pel retard a pagar. Fou extremament complicada la resolució del confl icte per l’encàrrec de joies i altres béns de luxe per a la festa del jubileu del regnat de Pere i la coronació de la reina Sibil·la, del qual el monarca fi nal-ment es desdigué.57

    Luchino es dedicava també a negocis fi nancers: a més de vendre béns a la família reial amb pagament diferit, els deixava diners; per exemple, el novembre de 1383 en prestava al rei per enviar ambaixadors a la cort romana i a altres llocs.58 El seu germà Bartolomeo potser li n’havia deixat o potser el monarca li devia diners per joies o al-tres productes de luxe, el cas és que li assignà unes quantitats que el rei tenia sobre les dècimes de la diòcesi de València, concedides al monarca el 1371. Des del 1382, Luchino actuava com a procurador del seu germà en el cobrament d’aquestes quan-titats.59 Per motius que desconeixem, també rebé assignacions sobre rendes eclesiàsti-ques de Tortosa i Tarragona, d’un costat.60 i de Saragossa, de l’altre.61

    D’altra banda, sembla que Pere el Cerimoniós comptava amb el seu ajut, segu-rament fi nancer, per a l’organització d’una expedició a Sardenya i que per aquest motiu

    52. Apèndix, doc. 11.53. Apèndix, doc. 20.54. Apèndix, doc. 21, 24, 25 i 38.55. Apèndix, doc. 40 i també doc. 46-48.56. Apèndix, doc. 57 i 60.57. Apèndix, doc. 42, 45, 53, 57, 64-65, 67 i 77.58. Apèndix, doc. 55.59. Apèndix, doc. 30 i 31. En 1388, regnant ja Joan I, encara es devien a Luchino certes quantitats

    per les dècimes dels bisbats de València, Tortosa i Elna, que li havien estat concedides en època del rei Pere (eren les mateixes?): Apèndix, doc. 84.

    60. Apèndix, doc. 34, 39 i 44.61. Apèndix, doc. 35-37, 56 i 62-63.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 309ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 309 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA310

    li demanà que anés a trobar-lo a València, juntament amb Berenguer Simon, l’any 1381.62 Per això és comprensible que demanés al rei que uns diners que tenia a la tau-la de Pere Descaus i Andreu d’Olivella, 15.000 s.b., entressin en un arranjament fet pel monarca amb aquests banquers, per tal de pagar el que els devia, pel qual els ve-nia els molins reials de Barcelona.63

    En l’esfera privada, Luchino es dedicava a les assegurances, com la de 1377, que ja hem comentat i que és la primera conservada de les fetes a Barcelona, gràcies al fet que fou copiada en un procés incoat a Marsella,64 i també efectuà préstecs contra penyora.65

    Suposem que, per afers privats, Luchino Scarampi viatjà amb salconduit reial a Avinyó el 1383, amb servidors i cavalls,66 mentre que anà a França per afers del rei, el 1385, amb deu cavalcadures.67 A més dels seus germans, que formaven part de la societat Scarampi, trobem esmentat el nom d’un dels seus factors, Paulus de Lavello (o de lo Velo),68 així com de dos dels seus procuradors a Barcelona, els mercaders ge-novesos Lazzaro Castagnola i Francesco de Varcio.69

    L’adveniment al tron de Joan I i l’augment de la infl uència de Luchino Scarampi

    Si fi ns al començament del regnat de Joan I, fi ll i successor de Pere el Cerimo-niós, el 1387, Luchino Scarampi sembla haver alternat la seva residència entre terres catalanes, Gènova i Avinyó, a partir de 1387 el trobem més habitualment en terres ca-talanes. Les guerres, llargues i esgotadores, de temps del rei Pere el Cerimoniós —con-tra Castella, contra Gènova i contra la revolta dels Arborea a Sardenya— havien deixat el tresor reial exhaurit i, semblantment, les bosses dels seus súbdits, que havien de pagar contínuament pesants contribucions de guerra i havien de sofrir els perjudicis de les operacions bèl·liques directament sobre llurs negocis. Entre aquests súbdits, diversos banquers hagueren de fer suspensió de pagaments a causa dels emprèstits fets a la Corona.Fou per aquesta raó que Luchino Scarampi es pogué fer imprescindible per a les fi nances reials. A la fi del regnat de Joan I, ell i el seu soci valencià Francesc Deudé i els aragonesos Berenguer de Cortilles i Joan Don Sanxo70 tenien a les seves

    62. Apèndix, doc. 23.63. Apèndix, doc. 22.64. Apèndix, doc. 13.65. Apèndix, doc. 33.66. Apèndix, doc. 50.67. Apèndix, doc. 61.68. Apèndix, doc. 32 i 64.69. Apèndix, doc. 38 i 39, respectivament.70. Enrique Mainé Burguete, «Martín I y la recuperación del patrimonio real en Aragón. Acuer-

    dos fi rmados en 1398 entre el monarca y Joan Don Sancho, ciudadano de Zaragoza», a El poder real en la Corona de Aragón (siglos xiv-xvi). XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, 1:4, Saragossa, Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura, 1996, pàg. 149-163.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 310ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 310 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 311UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    mans les rendes reials més sanes i productives, assignades a ells per eixugar els prés-tecs fets al rei i els interessos creixents.

    Luchino Scarampi, ambaixador del rei Joan I

    Poc després d’iniciar-se el regnat de Joan I, el mateix any 1387, Luchino ja era l’home de confi ança del rei per a missions polítiques d’importància.71

    Des de la fi del regnat de Pere el Cerimoniós hi havia una qüestió pendent entre els reis catalanoaragonesos i la Santa Seu: la confi scació per part de Pere el Cerimo-niós dels drets pertanyents a la Cambra papal amb el pretext de la indiferència de-cretada pel monarca enfront dels dos papes que havien dividit l’Església en el Cisma d’Occident. Joan I, que immediatament després d’assolir el tron havia reconegut el papa d’Avinyó, Climent VII,72 procurà arreglar aquesta qüestió amb el papa d’Avinyó. La persona designada per a la negociació fou Luchino Scarampi,73 perquè era perso-na coneguda a la cort papal pels mateixos motius que ho era a la cort catalana, per les seves activitats fi nanceres74 i el comerç de luxe. L’any després, el 1388, el rei Joan I aconsellava a un ambaixador seu a Avinyó que fes intervenir Luchino, que llavors vivia allà, en les negociacions si aquest «a tan gran loch com sol haver ab lo Papa».75

    L’estada de Luchino Scarampi a Avinyó després de l’ambaixada de l’agost de 1387 es prolongà, pel que sembla, durant bona part de l’any següent. Al llarg d’aquest temps, Luchino degué ocupar-se dels seus negocis a Avinyó, que a causa de la presència de la cort papal s’havia convertit en un gran centre comercial, i també degué aprofi tar la seva presència allà per intervenir en la negociació d’afers molt importants per a la cort catalana: d’una banda, la concessió al rei Joan I de les dues terceres parts de la dèci-ma papal als regnes de la Corona d’Aragó per dos biennis,76 i, de l’altra, els tractes per concertar el matrimoni entre Violant, fi lla del rei Joan I, i Lluís II d’Anjou, com-te de Provença i pretendent a la corona de Nàpols, que llavors començaren a la cort del papa i sota el seu patrocini i el del rei de França.77

    71. Poc després d’accedir al tron, el juliol de 1387, Joan I ja l’havia distingit amb la concessió de 500 fl . com a premi pels seus serveis, la qual cosa demostra que era ben conegut pels nous monarques: Apèndix, doc. 76.

    72. Fou donada l’obediència després que una assemblea de prelats, reunida a Barcelona el mes de febrer de 1387, ho acordà així per majoria: Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ed. a cura d’A. Canellas López, versió electrònica coordinada per J. Iso, tom 4, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2003, llibre 10, cap. 42, pàg. 360-362, http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/24/48/ebook2473_4.pdf [consulta: 27/5/2014].

    73. Apèndix, doc. 78-79.74. Luchino Scarampi, sol o juntament amb altres mercaders d’Asti establerts com ell a Avinyó,

    actuà com a intermediari en la transferència dels diners de la Cambra Apostòlica dels col·lectors locals a Avinyó: Apèndix, doc. 94, 99, 165 i 171-173.

    75. Apèndix, doc. 86. Demostra que residia a Avinyó el fet que a l’agost s’autoritzés el seu criat Llo-renç d’Alemanya a anar a França amb un cavall i una mula, segurament per al seu amo: Apèndix, doc. 90.

    76. Apèndix, doc. 88 i 93.77. Jerónimo Zurita, Anales..., op. cit., llibre 10, cap. 45, pàg. 369 [consulta: 27/5/2014].

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 311ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 311 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA312

    Amb un peu a Barcelona i l’altre a Avinyó,78 Luchino Scarampi s’ocupà molt d’a-quest afer al llarg de tota la negociació,79 i molt especialment des que s’arribà a la fi -nal i començà el pagament del dot de la infanta Violant als procuradors del rei Lluís. El dot era força quantiós: 160.000 fl .80 i el Joan I no disposava dels diners necessa-ris. Els usos i costums de Catalunya permetien al monarca demanar una contribució especial als seus súbdits per als matrimonis de les infantes, però com que aquestes contribucions tardaven a donar fruits i a més no començaven fi ns que les esposalles no s’havien celebrat o, almenys, les negociacions no estaven prou avançades, el rei Joan hagué de recórrer als préstecs de Luchino per poder fer front, de moment, a les seves obligacions. Aquestes obligacions consistien a pagar 60.000 fl . l’1 de juny de 1390 com a primer termini del total del dot.81 Abans d’aquesta data, el monarca i els seus consellers havien estudiat la manera de reunir aquesta quantitat, però la combi-nació, malgrat ésser tinguda per molt segura «que axí·ls tenia hom com si fossen dins la caxa», resultà fallida i el 21 de juliol no s’havia passat d’una nova combinació per reunir els diners en la qual Luchino hauria aportat directament 20.000 fl .82 Aques-ta darrera combinació d’última hora també resultà fallida: els procuradors de Lluís d’An jou s’havien conformat ja, el 15 del mes de juliol, a cobrar de moment només 15.000 fl . dels 60.000 acordats i a concedir un nou termini al rei català per pagar la resta.83 D’aquesta quantitat, 9.000 fl . eren tot el que havia pogut reunir Joan I, men-tre que Luchino hagué de cercar els 6.000 que mancaven: 2.000 els prestà ell direc-tament i 4.000 els hi deixaren diversos mercaders d’Avinyó a qui els devia el mercader català Bernat Sacirera per diverses mercaderies. Aquests diners, però, resultaren cars: hom hagué de pagar 1.440 fl . d’interès (al 3% cada mes durant un termini de vuit mesos) als mercaders avinyonesos,84 150 fl . pel canvi de 6.000 fl . a 800 francs,85 950 fl . a Bernat Sacirera per indemnitzar-lo de la pèrdua que, a causa de les presses, havia tingut per buscar els 4.000 fl . que devia als citats mercaders avinyonesos i que havien servit per a completar el pagament,86 i encara 971 fl . 6 s. 4 d. més també d’interessos dels diners presos en préstec a Avinyó,87 diners tots que també hagué d’avançar el nostre Luchino Scarampi.

    78. Apèndix, doc. 90 i 109.79. Apèndix, doc. 69-70, 72-75, 81, 83, 85-86 i 97-98. A més del matrimoni de la infanta i l’afer de

    la Cambra Apostòlica, Luchino tractà altres temes durant aquesta ambaixada: vegeu Apèndix, doc. 80-82, 87, 100, 104 i 106. Des d’Avinyó, mantenia també contacte diplomàtic amb Gènova, de manera que entre 1389 i 1390 fou requerit per fer de mitjancer en un nou acostament entre ambdues potències: Apèn-dix, doc. 103, 105-106, 111-112, 158 i 164. El setembre de 1390, Luchino participà en un intent no reeixit de casar la infanta Joana, fi lla de Joan I, amb Procopi, marcgravi o marquès de Moràvia: Apèndix, doc. 126 i 127. A fi nals d’any se li encomanà esbrinar les intencions del comte d’Armanyac: Apèndix, doc. 151.

    80. Apèndix, doc. 155 i 156.81. Apèndix, doc. 113-125 i 128-133.82. Apèndix, doc. 125.83. Apèndix, doc. 124.84. Apèndix, doc. 128-129.85. Apèndix, doc. 130.86. Apèndix, doc. 131.87. Apèndix, doc. 142, 182, 185 i 204.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 312ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 312 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 313UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    Entre aquests préstecs destinats al pagament del dot de la infanta i els deguts a les despeses sumptuàries del rei, robes precioses, joies, etc. comprades pel monarca direc-tament a Luchino o pagades per aquest a tercers,88 el 28 de setembre de 1390, Joan I reconeixia deure-li l’elevadíssima quantitat de 35.000 fl . d’or, i encara no hi foren com-presos, per oblit, els 971 fl . 6 s. 4 d. mencionats fa poc.89 És cert que també hi era in-closa una quantitat, 10.000 fl ., que Luchino s’havia compromès a pagar al rei Lluís, a compte del dot de la infanta Violant, però que no sembla que hagués pagat encara (el pagament no fou fet efectiu fi ns al gener de 1391, quan el mateix Scarampi s’encar-regà de pagar als procuradors del rei Lluís 10.000 fl . més i Hug de Cervelló 11.000 fl .).90 La inclusió d’aquest deute, encara no consumat, degué ésser feta per afavorir Luchino, que solucionava tants maldecaps a la Corona, amb majors interessos.

    L’esmentat deute de 35.000 fl . fou dividit pel monarca en dues partides. Una de 10.000 fl . fou convertida en un censal, és a dir, en una pensió anual de 11.000 s.b. que Luchino cobraria de les rendes reials del pa, el vi i l’oli de diferents llocs de Ma-llor ca,91 ja que el monarca no veia possibilitat de poder pagar en un futur pròxim i de-sitjava deslliurar el seu tresor del pes dels mogobells o interessos. L’altra part, 25.839 fl ., Joan I prometé, el mateix dia 28 de setembre, pagar-la en el termini de vuit mesos, passat el qual tot allò que quedés per pagar seria carregat amb un mogobell de 6 s. per lliura anual, és a dir, el 30% d’interès, i podria ésser revenut a una altra persona a qualsevol tipus d’interès a càrrec del rei. L’interès era molt alt, però és més que pro-bable que Luchino no s’acontentés només amb això, és a dir, a no cobrar interessos durant vuit mesos; és de suposar que en aquest cas, segons el costum seguit pels usu-rers de tots els temps, dins la quantitat donada com a deute hi anava ja inclòs un bon interès, o bé li era assegurat per una altra banda. A més, per garantir a Luchino el pa-gament del deute, l’assignà sobre les dècimes reials dels llocs de Mallorca que havien estat gravades ja amb el censal abans esmentat, i sobre allò que l’orde de Sant Joan de Jerusalem hagués d’entregar al rei per les compravendes i altres contractes fets amb les seves possessions als regnes de Joan I i sobre els donatius de corts i parlaments. Més encara, per major seguretat de Luchino, quinze personatges de la cort es feren responsables del deute reial, cadascun de 1.000 fl .92

    Durant la resta d’aquest any i del següent continuaren les anades i vingudes de Luchino de la cort catalana a Avinyó i d’allà a la cort per l’afer del matrimoni de la infanta Violant.93 El 6 de gener de 1391 s’efectuà, per part de Luchino Scarampi i Hug de Cervelló, el segon pagament del dot a Avinyó. La quantitat entregada ara als pro-curadors del rei Lluís fou de 21.000 fl .,94 10.000 dels quals havien estat prestats al rei

    88. Apèndix, doc. 107 i 134-135.89. Apèndix, doc. 142, 182, 185 i 204.90. Apèndix, doc. 155 i 156.91. Apèndix, doc. 136 i 149.92. Apèndix, doc. 137. Encara sobre el deute de 35.000 fl . i la solució trobada, vegeu doc. 138-141,

    143, 145-147, 152, 185 i 204.93. Apèndix, doc. 163; també doc. 144, 161, 163, 174, 176-177 i 180.94. Apèndix, doc. 155-157 i 159.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 313ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 313 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA314

    per Scarampi, com ja hem dit abans. El pagament hauria d’haver estat de 25.000 fl ., però hom no havia reeixit a trobar qui pogués prestar els 4.000 fl . que mancaven. Com l’altra vegada, els procuradors del rei Lluís s’hagueren de conformar —ja se sa-bia que el pagament dels dots era una cosa extremament laboriosa i costosa— a dei-xar els 4.000 fl . per al darrer pagament que s’havia d’efectuar, segons els desitjos del monarca català, com més enllà millor en el temps.95

    Pocs mesos després, el mes de maig d’aquest mateix any 1391, vencia el termini acordat perquè el rei Joan pagués a Luchino els 25.839 fl . que aquest li havia deixat, com ja hem dit, per proveir al primer pagament del dot de la infanta Violant i per subvenir a altres necessitats. Naturalment, el rei no havia pogut pagar-los el mes de maig, data fi ns a la qual s’havia acordat que el deute no estava gravat amb interessos i, per evitar el dany que per al tresor reial suposava aquest càrrec del 30% d’interès, el 22 d’agost de 1391 el rei assignà la quantitat deguda sobre la quarta part dels diners provinents de les composicions judicials amb els responsables dels saqueigs dels calls a València, Mallorca, Catalunya i Aragó.96 Com és sabut, els mesos de juliol i agost ha-via tingut lloc l’assalt d’aquests calls jueus com a conseqüència del malestar econòmic i la propaganda antisemita,97 i el rei, sempre freturós de diners, havia decidit conver-tir la major part de les grans penes que havia anunciat contra els culpables en com-posicions pecuniàries. Fou, doncs, aquesta nova font d’ingressos la que el rei Joan I i la reina Violant destinaren a la satisfacció de llur deute, crescut amb els interessos, envers Luchino. La mateixa font, de la qual hom esperava, evidentment, un gran ren-diment fou assignada a eixugar altres petits crèdits de Luchino: 1.167 fl . d’or que els reis devien pel pagament fet a Joan Palomar de Sanremo, argenter genovès, al qual els monarques havien comprat diverses joies98 i 200 fl . que havien servit per pagar Bernat Calopa.99

    Després d’aquestes darreres assignacions sembla que la font s’esgotà i hom hagué de buscar noves entrades o rendes reials sobre les quals carregar els deutes, sempre en augment, de la cort reial, bona part dels quals feien cap a Luchino. El 18 de novem-bre de 1391, prop de les Borges Blanques, a la comarca de Lleida, el rei reconegué deure a Luchino Scarampi 1.650 fl . d’or que prometé pagar dins el termini de quatre mesos, passats els quals aquest podria negociar el deute i traspassar-lo; en aquest cas, cosa estranya, no es donava la raó d’aquest deute; hom hi deia simplement que aquella

    95. Apèndix, doc. 154, 160 i 162. Els 4.000 fl ., i probablement més, s’havien gastat per festejar el pas del rei Carles de Navarra per terres catalanes.

    96. Apèndix, doc. 166.97. Rafael Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fi lls, Barcelona, 1962, col·l. «Biografi es Cata-

    lanes, Sèrie Històrica», vol. vii, pàg. 183-187; Jaume Riera i Sans, «Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391», Cuadernos de Historia, 7 (1977), pàg. 213-225; Eduard Feliu, «Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391», Tamid, 5 (2004-2005), pàg. 171-219, DOI: 10.2436/20.1006.01.7, http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/article/view/4945/4944 [consulta: 18/6/2014].

    98. Apèndix, doc. 167. Dos anys més tard, Luchino avançaria una quantitat de 1.000 fl orins al mateix joier; el rei ordenà que li fos pagada el 12 de desembre de 1393: Apèndix, doc. 242.

    99. Apèndix, doc. 169.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 314ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 314 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 315UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    quantitat fou prestada per Scarampi «pro aliquibus necessitatibus nostre curie sup por-tan dis»;100 el fet no segueix el costum de l’Administració règia, ja que se solia donar el motiu exacte del préstec. Això permet pensar que potser es tracta dels interessos dels 25.839 fl . que havia deixat anteriorment, els quals, al 30% anual per prop de tres mesos, haurien estat uns 1.550 fl . No és exactament la mateixa xifra, perquè hi ha 100 fl . de diferència, però això es podria deure a despeses, o bé es podria tractar dels interessos d’una altra quantitat, interessos abusius que no convenia declarar. Això, però, no és res més que una hipòtesi, no hi ha res que ho provi.

    El pagament del dot de la infanta Violant i les despeses sumptuàries de la cort continuaren pesant tant sobre l’erari reial que Joan I es veié obligat a continuar man-llevant a Luchino. El 3 de febrer de 1392, el monarca reconeix deure-li la fortíssima quantitat de 41.658 fl . repartits en diverses partides: 24.000 fl . que Luchino hauria de pagar a Lluís d’Anjou, amb qui ja s’havia compromès, per al darrer pagament del pri-mer avançament del dot de la infanta Violant —60.000 fl .—; 1.000 fl . que Joan I li havia concedit el 18 de setembre de 1391 per les despeses que havia tingut en un dels seus viatges a Avinyó;101 375 fl . per la pèrdua del canvi de 15.000 fl . d’Aragó a 10.000 francs per a un pagament a Lluís d’Anjou, deute que ja havia estat reconegut el 26 d’agost de 1391;102 1.020 fl . 2 s. que havia promès pagar a Nicolino Galamanni, mercader de Gènova, el mes de maig següent, i a qui el rei els devia per robes d’or i de seda que li havia comprat103 i, fi nalment, 15.262 fl . d’or i 10 s. de Barcelona que Scarampi havia pagat, o s’havia compromès a pagar, a diverses persones a qui el rei els devia per di-verses raons que no són especifi cades en el document. Joan I es compromet a pagar-li els 41.658 fl . 1 s. esmentats l’1 de maig s egüent, data a partir de la qual el que no hagi estat pagat quedarà carregat amb un mogobell del 30% anual. Com en altres docu-ments ja comentats, s’incloïa la clàusula per la qual Luchino, en cas que necessités la quantitat deguda, podia negociar i vendre lliurement el deute, amb tots els interessos i despeses a càrrec del monarca, el qual, per assegurar-li el cobrament d’aquest deute, l’assignava sobre les demandes per al casament de la infanta Violant i, per si això no fos prou, el constituïa en receptor general d’aquestes mateixes demandes, a fi que no li’n pogués escapar el control.104

    Malgrat totes les promeses que Joan I havia fet a Luchino Scarampi, aquest no cobrava tan ràpidament com era d’esperar d’unes paraules tan solemnes les quanti-tats que li eren degudes, ni tan sols quan es tractava de sumes petites. Així, el 29 de febrer de 1392, després d’haver estat reclamats per Luchino, el rei manà al mestre ra-cional de la seva cort que li pagués 971 fl . d’or 6 s. 4 d. que el rei havia reconegut

    100. Apèndix, doc. 179.101. Apèndix, doc. 170.102. Apèndix, doc. 168.103. Nicolino Galamanni, mercader genovès establert a Barcelona i especialitzat en robes de luxe

    i joies, fou soci de Luchino Scarampi en diversos negocis: Apèndix, doc. 71, 77, 134-135, 137, 148, 152-153, 165 i 181.

    104. Apèndix, doc. 181, 187-190 i 192. Per altres documents, es pot veure Luchino o els seus pro-curadors actuant com a receptors de les demandes: Apèndix, doc. 189, 203, 209, 211 i 363.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 315ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 315 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA316

    deure i promès pagar el 21 d’octubre de 1390.105 Com podia pagar si les despeses aug-mentaven més ràpidament que les entrades? Solament pels interessos del préstec de 25.839 fl ., reconegut pel monarca, com ja hem dit, el 28 de setembre de 1390, el rei Joan devia, el 5 d’abril de 1392, 6.977 fl . 9 s. 4 d. a Luchino, assignats en aquesta data sobre les demandes per al matrimoni de la infanta.106

    El maig o el juny de 1392 es degué fer el tercer i darrer pagament del dot de la infanta Violant, gràcies a la dita de 24.000 fl . a què s’havia compromès Luchino, ja que en les cartes que la reina Violant dirigeix al papa i als seus ambaixadors a Avinyó, entre els quals Scarampi mateix, se’ls commina a negociar amb el futur espòs i la seva mare la celebració de les esposalles.107 Estant el matrimoni de la infanta Violant ben encaminat, les demandes per a les noces serviren encara per pagar els 4.000 fl . que Joan I concedí a Luchino el 9 de juliol de 1392 en premi als seus serveis, especialment als préstecs que li havia fet darrerament i a les fermances donades de pagar els deutes reials.108 Eren bons motius d’agraïment i premi, especialment en moments en què apareixien difi cultats fi nanceres noves i grosses.

    Luchino Scarampi i la fallida expedició a Sardenya

    Era en aquest any 1392 que Joan I havia de portar a terme aquella famosa ex-pedició a Sardenya que després no arribà a realitzar-se precisament per manca de diners. Solucionada, de moment, la qüestió del dot de la infanta Violant, tots els esforços del rei es dirigiren a reunir les quantitats necessàries per armar una pode-rosa fl ota que hauria d’acabar amb la llarga rebel·lió sarda. Per aquest motiu, des del mes de juliol d’aquest any, el monarca donà ordres d’examinar l’estat de les ren-des reials i del patrimoni a fi de vendre o empenyorar el que fos per aconseguir diners per a l’expedició.109 Això, però, no era obstacle perquè, fi ns i tot en uns moments difícils que demanaven sacrifi cis econòmics, el rei continués fent grans despeses sumptuàries que també havien d’ésser carregades al deute reial: ara, el mes d’agost de 1392, es tracta d’un «fermall» comprat a Joan «Romacio», de la diòcesi de Torí, resident a Avinyó, per regalar al duc de Berry, a qui els reis havien de veure pròxi-mament a Perpinyà. L’import, de 4.000 francs, és a dir, 6.000 fl . d’or, anava a càrrec de Luchino Scarampi, a qui el rei els hauria de tornar el mes de novembre següent, amb les condicions acostumades, és a dir, a partir d’aquesta data, interès del 30%. El deute fou assignat encara sobre les demandes per al matrimoni de la infanta Vio-

    105. Apèndix, doc. 182.106. Apèndix, doc. 187 i 204.107. Apèndix, doc. 191 i 193-194.108. Apèndix, doc. 195.109. Apèndix, doc. 196. El document fa referència a la procuradoria de Mallorca, la qual, però,

    primer havia de pagar els seus creditors, entre els quals Luchino Scarampi i Berenguer de Cortilles. Sobre la «dissipació» del patrimoni reial, vegeu també Apèndix, doc. 202.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 316ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 316 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 317UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    lant,110 però poc després, el mes d’octubre del mateix any, hom comprovà que aques-ta font d’ingressos, que havia de servir per a cobrir tants deutes, no solament els de Luchino, que ja hem vist que eren considerables, s’esgotava. Per aquesta raó, el rei es veié obligat a fer assignacions complementàries a Luchino, sobretot a causa del deu-te de 48.000 fl . 1 s.,111 que no podia ésser eixugat amb el que quedava de les demandes esmentades.112

    Els preparatius per a l’estol de Sardenya avançaven i ben aviat el rei necessità prés-tecs i fermances: el 2 de setembre reconegué deure a Luchino 10.000 fl . deixats amb aquest motiu, o més ben dit afermats, ja que se’n feia càrrec enfront dels creditors reials. El rei els havia de tornar en el termini de quatre mesos, passats els quals co-mençaven a córrer mogobells o altres interessos.113 Uns mesos després, el 20 de desem-bre, el rei li’n feia restituir 3.000 fl .114

    La diversitat d’assignacions i les difi cultats per cobrar-les amb què es trobaven els benefi ciaris115 feien que, a vegades, les despeses de gestió ascendissin a quantitats sig-nifi catives, fi ns al punt que el rei les havia de cobrir, sovint, amb una nova assignació. El gener de 1393, la reina Violant assignà a Luchino 300 fl . per rescabalar-lo de les despeses d’enviar procuradors i emissaris a diferents llocs per cobrar les diverses as-signacions.116

    A diferència de les petites quantitats, les grosses no eren tan fàcilment recupera-bles. Després d’ésser objecte de tants contractes i assignacions severíssims, el 20 de febrer de 1393, el deute de 25.000 fl ., reconegut el 28 de setembre de 1390, romania encara per pagar. En aquest moment, però, o poc després, Luchino en degué cobrar una bona part, 20.000 fl . que li foren assignats sobre els 120.000 que les «universi-tats» de Mallorca havien concedit al rei. Els 5.000 fl . restants, que en un principi tam-bé li havien estat promesos, el monarca els necessitava per a despeses de la cort i el seu cobrament fou deixat per a millor ocasió,117 en part també perquè així quedaven rodons els 100.000 fl . que devia a Berenguer de Cortilles, tresorer de la reina i pro-bablement l’home d’una potència fi nancera més gran en aquell moment; Berenguer de Cortilles els havia deixat, o fet dita, també per a l’estol de Sardenya i el rei li havia

    110. Apèndix, doc. 197.111. A partir de les assignacions conegudes, a Luchino se li havien assignat 49.606 fl . 16 s. 8 d.

    —suma de 41.658 fl . 1 s., 971 fl . 6 s. 4 d. i de 6.977 fl . 9 s. 4 d.—, dels quals, l’octubre de 1392, solament s’haurien pagat 1.606 fl . 15 s. 8 d., una mínima part, si no és que existiren altres assignacions que no hem pogut documentar.

    112. Apèndix, doc. 200.113. Apèndix, doc. 198.114. Apèndix, doc. 206. Aquests 3.000 fl . eren una part de la subvenció de 15.000 fl . que València

    havia concedit al rei per a l’estol de Sardenya.115. Com a mostra de la diversitat d’assignacions i la difi cultat de cobrar-les: a fi nals de 1392, el rei

    assignà a Luchino Scarampi el preu de venda de les rendes reials del comtat de Pallars al comte de Pallars, 8.000 fl ., però el comte solament en pagà la meitat en el termini establert, de manera que calgué recór-rer a la força per aconseguir no sols l’altra meitat, sinó també les despeses que la negativa a pagar estava provocant; a fi nals de l’any següent, però, encara restaven per pagar 2.000 fl .: Apèndix, doc. 205 i 236.

    116. Apèndix, doc. 207.117. Apèndix, doc. 212.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 317ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 317 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA318

    assignat les demandes que quedaven per fer per aquest motiu, entre les quals desta-cava el donatiu de les «universitats» de Mallorca, perquè se’ls cobrés.118

    Per aplegar diners per a l’expedició a Sardenya, el rei es veié obligat a vendre ju-risdiccions, castells, rendes; en fi , a empenyorar el poc que quedava del seu patrimo-ni. Els registres de la secció Venditionum d’aquesta època són plens d’aquesta mena d’operacions.119 Però tot això no bastava: l’organització d’un estol digne d’acompanyar un rei en guerra demanava molt més i per això hom no dubtà a acudir al papa, a qui pertanyia el domini suprem de Sardenya, concedida en feu als reis catalans. Joan I esperava un ajut decisiu d’aquesta banda. Era un dels defensors més convençuts del papat avinyonès dins el cisma que llavors dividia l’Església, no havia dubtat a enfron-tar-se amb el seu pare a causa de les seves idees climentistes i la primera cosa que ha-via fet en pujar al tron havia estat donar l’obediència dels seus estats a Climent VII, com ja s’ha dit. Era lògic, doncs, que aquest li demostrés el seu agraïment amb una bona subvenció. El mes de febrer de 1393, Joan I ja enviava una ambaixada al papa Climent VII amb aquest motiu —cosa signifi cativa—, presidida pel seu tresorer Ju-lià Garrius. Altres persones participaren també en els treballs d’aquesta ambaixada, entre les quals destaca l’imprescindible Luchino Scarampi, conegut a la cort papal, com ja hem dit abans, i particularment interessat en aquest afer, com veurem més endavant. Els serveis de Luchino en un afer de tanta importància eren en part pre-miats l’1 de març amb un donatiu reial de 3.000 fl .120 i havien d’ésser encara nova-ment recompensats al fi nal de la missió a Avinyó;121 en aquest cas, no es limitaren tampoc només als bons ofi cis a la cort papal, sinó que foren aprofi tats també per so-lucionar les difi cultats fi nanceres de l’ambaixada: manllevar 6.600 fl . que, més els interessos, foren 7.425 fl ., per pagar els drets de segell de les concessions papals, etc.122 Si bé l’ambaixada reeixí en el seu propòsit i aconseguí un substanciós ajut pontifi ci per a l’expedició a Sardenya, no fou el que el rei Joan esperava. Hom recordava el de-cisiu i incondicional ajut prestat per la Santa Seu a Carles d’Anjou per a la conques-ta del regne de Sicília i era molt fresca la memòria de la recent expedició de Lluís d’Anjou, pretendent al tron de Nàpols, a Itàlia, el 1382, per a la qual l’ajut de la Seu avinyonesa, concretament de Climent VII mateix, havia estat també decisiu.123 Però aquesta darrera expedició signifi cava tota una altra cosa per al papa avinyonès: la pos-sibilitat de retornar a Itàlia darrere les victorioses tropes de Lluís d’Anjou i assentar-se a Roma, que volia dir assegurar-se més aviat o més tard el reconeixement de tots els estats.

    Sardenya, en canvi, no signifi cava res de tot això; era un feu pontifi ci, sí, però no era l’escambell per saltar a Roma, i per això la generositat del papa fou més limitada.

    118. ACA, C, reg. 1925, f. 30r.119. Ibídem, reg. 1932, 1933, 1934, 1935, 1936 i 1937.120. Apèndix, doc. 215. El mateix dia, la reina Violant també l’havia premiat amb 2.000 fl . pels

    seus serveis, especialment en l’afer del matrimoni de la infanta Violant: Apèndix, doc. 214.121. Apèndix, doc. 218 i 241.122. Apèndix, doc. 243.123. Noël Valois, La France et le grand Schisme d’Occident, i, París, 1896, pàg. 185-186.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 318ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 318 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 319UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    Prou es lamentà el rei de la «pocha dilecció e amor de qui més amar e guardar nos deuria» i prou procurà convèncer-lo de l’expedició: si ell perdia Sardenya, també la perdria el papa; en canvi, si l’expedició es duia a terme, conservaria l’illa per a la San-ta Seu i a més la guanyaria per a la seva obediència, així com, de retop, Sicília, ara «cismàtica». El monarca assegurava que, si hagués sabut que la subvenció pontifícia havia d’ésser de menys de vint-i-cinc o trenta anyades de dècima papal, no hauria enviat l’ambaixada. Potser en realitat no esperava tant, perquè això ho declarava en una carta dirigida al seu tresorer i ambaixador a la cort d’Avinyó, Julià Garrius, que podia ésser mostrada a Climent VII; devia fer com els comerciants: fer una dita alta per donar marge al regateig i, al mateix temps, valorar la mercaderia. De tota mane-ra, quan el rei declarava això, el 6 de juny de 1393, ja se sabia, més o menys, el que concediria el Papa: la dècima només per set anys, poca cosa, segons el monarca, i en-cara amb limitacions, perquè Climent VII se’n volia reservar una part. Malgrat tot, el rei recomanà al seu ambaixador que procurés treure’n el que pogués: la dècima per més temps i amb les mínimes limitacions possibles; en una cèdula a part féu present que era millor obtenir la dècima per menys temps, per exemple cinc anys, però ínte-gra, que no pas set o vuit anys amb càrrecs; al mateix temps, li recomanà que mirés de fer-se anticipar els diners de la dècima, almenys en part.124

    La subvenció pontifícia, encara que no fos el que el rei Joan hauria volgut, fou considerable: les dues terceres parts de la dècima eclesiàstica a tots els regnes de la Corona d’Aragó durant tres triennis, és a dir, nou anys, més altres drets com les dei-xes pies i residus de testaments, els resultants dels processos per usura, les taxes als ordes militars amb motiu de l’expedició a Sardenya i les primícies per set anys també a tots els regnes.125

    Obtinguda aquesta esplèndida font d’ingressos, el rei s’afanyà a fer-ne partícip la reina. Violant, dona enèrgica i política, volia intervenir en tots els afers del regne i, sobretot, volia participar en les fi nances, no solament perquè les seves despeses eren molt grans, sinó també perquè això li permetia intervenir amb més força en la gestió política. El 1388, el rei li havia donat la meitat de les dècimes, que li havia concedit llavors el papa com a compensació dels 22.000 fl . que li havia deixat per al sosteni-ment de Sardenya i que ella havia manllevat a grans interessos.126 Uns anys després, l’11 de setembre de 1391, Joan I li concedí també la meitat de les composicions a fer amb els culpables dels saqueigs dels calls jueus a tots els seus estats.127 Ara també, el

    124. Apèndix, doc. 220. Paral·lelament al disgust amb el papa pel poc valor de l’ajut, el rei s’enfadà molt i repetidament amb el cap de l’ambaixada, el tresorer Julià Garrius, a qui va acusar de deixadesa i de no donar notícies sobre l’evolució de l’afer: Apèndix, doc. 218 i 221-223. Sobre les dècimes, vegeu també Apèndix, doc. 232 i 234-235.

    125. No hem trobat la butlla de la concessió papal o un document que tractés exclusivament d’a-quest tema i que donés la data de la concessió pontifícia, però en donen informació sufi cient altres do-cuments: Apèndix, doc. 237 i 272.

    126. Apèndix, doc. 93, 101, 150 i 184.127. Apèndix, doc. 166 i 167. A Luchino, n’hi havia estat concedida una quarta part. Posterior-

    ment, el 2 de febrer de 1392, el rei assignà a Berenguer de Cortilles tots els diners resultants d’aquestes composicions: ACA, C, reg. 1950, f. 142v-143r.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 319ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 319 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA320

    30 de juliol de 1393, el rei donà a la seva muller la tercera part de les concessions pon-tifícies, deixes pies, usures i taxes als ordes militars.128

    Uns mesos després, els reis, perquè cal comptar sempre, com hem vist, amb la reina Violant, es decidiren a capitalitzar la subvenció pontifícia. Aquesta vegada, com en altres d’anteriors, Luchino s’encarregà d’avançar bona part del capital que havien de produir aquestes rendes; ell i també d’altres, com Francesc Deudé i Berenguer de Cortilles, però principalment ell en aquest cas.

    El 12 de desembre de 1393, Joan I i la reina Violant, a fi de reunir diners per a l’estol i l’exèrcit per passar a Sardenya, vengueren a Luchino Scarampi 87.000 s. anuals de censal mort sobre les rendes de Mallorca, tantes vegades empenyorades, les dècimes pels nou anys i mig esmentats i les altres concessions pontifícies recents: usures, deixes pies, primícies i taxes als ordes militars durant set anys. Per a més seguretat de Luchino, el rei li donà també les aljames de jueus de Perpinyà, Torto-sa, Morvedre, Albarrasí, Osca i Fraga i les de moros d’Osca, Xàtiva, València, Tor-tosa i Fraga amb tota la jurisdicció i el mer i mixt imperi i tots els drets reials. El preu de la venda fou de 87.000 fl ., quantitat fabulosa per a poder ésser aportada per una sola persona, i més si pensem que no era l’única quantitat deguda pel rei a Luchino.129 Hem pogut veure que pocs mesos abans d’aquest moment, el mes de febrer, el rei li devia encara els 25.000 fl . que havia reconegut deure-li el 28 de se-tembre de 1390;130 és de suposar que per a la resta dels deutes les coses anessin igual. Ja hi devia haver prou difi cultats per anar pagant els interessos de totes aquestes su-mes tan grosses. A més, darrerament el rei encara havia fet nous emprèstits a Luchino: tres mesos abans aquest li havia deixat 1.000 fl . més que havia entregat als banquers barcelonins Ferrer i Guerau de Gualbes també amb motiu de l’expedició a Sardenya. Ja llavors el rei li havia assignat aquesta quantitat sobre les dècimes concedides pel papa.131

    Si hem de creure el document, els 87.000 fl . del preu de la venda del censal al qual ara fèiem referència foren entregats per Luchino al tresorer reial Julià Garrius. Si fos així seria una nova demostració de la potència fi nancera de Scarampi i el seu grup (perquè darrere seu hi havia la seva família), perquè una quantitat tan grossa no era fàcilment disponible. Berenguer de Cortilles mateix, també grandíssima potència fi nancera, havia prestat al rei 100.000 fl ., com ja hem indicat, per a la mateixa expe-dició a Sardenya poc abans. Però la forma del préstec era molt diferent: no es tractava d’un desemborsament immediat, sinó d’una dita, és a dir, que Berenguer de Cortilles

    128. Apèndix, doc. 237.129. Apèndix, doc. 237 i 247. El mateix dia, el rei ordenava a Pere Vidal, procurador dels comtats

    de Rosselló i Cerdanya, que donés possessió de l’aljama de jueus de Perpinyà a Luchino Scarampi i a Francesc Deudé, als quals l’havia donada; el mateix manava a Gabriel Cardona i a Blas Fernández de Lihori respecte a les aljames de jueus de Tortosa, Fraga, Osca, Albarrasí i a la de sarraïns d’Osca, i en-cara el mateix a Gabriel Cardona respecte a les aljames de jueus de Morvedre i de sarraïns de València i Xàtiva: Apèndix, doc. 239.

    130. Apèndix, doc. 212.131. Apèndix, doc. 233.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 320ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 320 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 321UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    es feia responsable d’entregar aquesta quantitat, probablement de cara als creditors de l’armada, però això no signifi cava que hagués de tenir aquesta disponibilitat de diner líquid immediata.

    És veritat que també podria ésser, encara que nosaltres ens inclinem a creure que no, que s’hagués reunit en venda aparent tot el que el rei devia a Luchino fi ns aleshores i que no s’hagués volgut declarar per no demostrar gaire clarament que els diners destinats a l’expedició a Sardenya havien de servir per a pagar els creditors de la Corona i que, per tant, el projecte no es podria dur a terme per manca dels recursos que hi havien estat destinats.132 Però són coses que no les podrem saber mai del cert.

    Aquest contracte de 87.000 fl . fou el més important dels que Luchino Scarampi sig-nà amb el rei i el que tingué més transcendència. Precisament pel que tenia d’extraor-dinari la mencionada quantitat, hom voltà el contracte de tota mena de seguretats. Fou concedida a Luchino plena jurisdicció per intervenir en tots els afers derivats tant de les rendes de Mallorca com de les concessions pontifícies, i també de les aljames do-nades de jueus i moros. Pel que fa a les rendes de Mallorca, si el procurador del regne no complia les seves obligacions envers Scarampi, el rei l’hauria de destituir i posar al seu lloc una persona elegida dins una terna presentada per Luchino mateix.133 De la mateixa manera, els sotscol·lectors de la dècima papal estarien obligats a retre-li comp-tes a i a entregar-li els diners recollits, part en concepte de rendes, part en concepte de lluïció de censal.134

    El mateix dia que fou signat el contracte de Luchino, el rei en signà un altre amb Francesc Deudé, mercader valencià, de Sant Mateu del Maestrat, idèntic al d’aquell, diferent només en la quantia de censal venuda, molt menor: 34.000 s. de Barcelona anuals per 34.000 fl . de preu de venda.135 Des d’ara trobem sempre units els noms d’aquests dos mercaders identifi cats per uns mateixos interessos.

    132. El mes d’abril de 1393 ja eren molts els qui desconfi aven que el rei emprengués el viatge i Joan I s’havia d’esforçar a convèncer-los: ACA, C, reg. 1966, f. 11r-12r. Al memorial que Asbert Satrilla s’endu-gué, a començament d’abril de 1393, a Barcelona per referir al Consell Reial, el rei exposava clarament el seu pensament respecte a l’expedició a Sardenya, que veia clarament que no podria acabdillar: «Ítem, per tal com sovén lo dit consell, mogut pel zel sancer, congoxa ab ses letres lo senyor rey, duptan de què porà fer son benaventurat passatge, diga·ls mossèn Asbert que no·ls en cal concebre algun dupte e que pensar poden que si·l dit senyor no s·i sentís poderós no empendria aytal fet, però no·u vol desco-brir, mas tenir-ho ab sí, per tal que les demandes e l’als qui·s procura de sos naturals per lo dit passatge sien de major summa e esforç e axí que·n estiguen los del dit consell ab cor segur»: ACA, C, reg. 1966, f. 14r. Vegeu també Apèndix, doc. 229-231, 234 i 245.

    133. Apèndix, doc. 308 i 309.134. Apèndix, doc. 237. Luchino, el 18 de desembre, prometé que tan bon punt el rei li retornés

    els 87.000 fl . i les pensions corresponents no posaria cap difi cultat per a la redempció del censal: Apèn-dix, doc. 246 i 247. Tot i que la revisió dels comptes estava en mans de Luchino, el gener de 1394 el rei demanà a Miquel Roure, receptor general d’aquestes rendes, que li dugués els comptes, car volia exa-minar-los: Apèndix, doc. 303. El pagament dels ofi cials encarregats de la recaptació també anava a càrrec de Luchino i el seu soci: Apèndix, doc. 311.

    135. Apèndix, doc. 238. Francesc Deudé també prometé no obstaculitzar la redempció del censal per part del rei: Apèndix, doc. 246.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 321ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 321 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA322

    La cosa més curiosa de tot plegat és que Luchino Scarampi no solament partici-pà en la fallida expedició a Sardenya col·laborant decisivament en el seu fi nançament, sinó que a més hi havia de prendre part personalment. Ho sabem per una carta que el rei li envia el 17 de maig de 1393 en la qual li comunica que s’ha de trobar a Port-fangós el 13 d’agost, data fi xada per a la marxa de l’estol, a fi de poder-lo acompanyar en l’expedició, tal com li havia promès, amb la seva galera.136 Si l’expedició s’hagués dut a terme, hauríem vist un cas insòlit: un mercader fi nancer doblat de guerrer. Però que l’empresa no arribaria a bon terme ja ho devia haver comprès Luchino, que ho podia saber millor que ningú, ell que estava al corrent de la situació fi nancera; per això, a la fi de juliol, la galera promesa, pagada per quatre mesos, no estava armada. Malgrat tot, com que l’oferta l’havia feta, el monarca no dubtà ni un moment a or-denar al seu consell reial a Barcelona que s’emparessin de mercaderies o béns de Sca-rampi fi ns a la quantitat de 6.000 fl ., que era l’equivalència pecuniària de la galera promesa.137

    El fi nançament de l’expedició a Sardenya és motiu encara d’un altre préstec de Luchino Scarampi al rei i d’un nou contracte el 19 de desembre de 1393. La quanti-tat prestada és de 16.000 fl . i adquireix la forma, com els altres préstecs estudiats darrerament, d’una venda de censal mort amb una pensió anual de 16.000 s.b., as-signada aquesta vegada sobre els diners procedents de les amortitzacions que el rei o l’administrador general d’aquests afers, Joan Garrius, fessin als comtats de Rosse-lló i Cerdanya i als regnes de Mallorca i València. Haurien de respondre també del pagament d’aquest censal les dècimes papals concedides pel papa, corresponents al 1396. El contracte es voltà també de les seguretats acostumades, així com que Luchi-no pogués presentar una terna de la qual el rei escolliria l’administrador dels béns procedents de les amortitzacions i que els col·lectors de la dècima li retessin comp-tes; es féu constar també, com en els altres contractes, que aquest censal podia ésser revenut en total o en parts pel seu comprador,138 el qual, com era habitual, es com-prometé, per la seva banda, a no obstaculitzar la lluïció del censal quan al rei li con-vingués.139

    L’expedició a Sardenya, per la qual el reial tresor havia contret tants deutes i les ciutats havien fet grans despeses per proporcionar galeres al rei, no es dugué a terme. Algunes de les galeres que ja estaven preparades passaren, a començaments del 1394, a reforçar les posicions catalanes a Sardenya; d’altres anaren a Sicília per ajudar el ger-mà del rei, l’infant Martí, a dominar la rebel·lió dels barons sicilians.140

    136. Apèndix, doc. 219; vegeu també doc. 222.137. Apèndix, doc. 225-228.138. Apèndix, doc 248.139. Apèndix, doc. 249.140. Anònim, «Vindicación del rey D. Juan I de Aragón, hecha por él mismo», Revista Histórica

    Latina, iii (1876), pàg. 147-154; Ferran Soldevila, «Una nota su Giovanni I e la Sardegna», Archivio Storico Sardo, xxiv (1954); Evandro Putzulu, «La mancata spedizione in Sardegna di Giovanni I d’Ara-gona», a Atti del VI Congresso internazionale di Studi Sardi, Càller, 1957; Evandro Putzulu, «Documenti

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 322ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 322 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 323UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    Suspesa la gran expedició reial,141 el 1394 fou un any de calma per a les fi nances de la Corona: no es registra cap altre gran emprèstit i hom es dedica a l’administra-ció de les fonts d’ingressos que havien estat destinades a l’empresa sarda.142

    Aquest any tingué lloc un esdeveniment de relleu en la vida de Luchino Sca-rampi: el mes de març els fou concedit, a ell i al seu germà Francesco, el ciutada-natge de Barcelona, a precs de la reina Violant i després d’una mica de resistència del Consell de Barcelona, oposat a la concessió, encara que els dos germans reunien les condicions exigides, ja que tenien oberta botiga a la ciutat i llur domicili des d’anys enrere.143

    El mateix any 1394 Luchino Scarampi encara realitzà una altra missió diplomà-tica que el portà novament a Avinyó en una ambaixada al papa,144 no sabem en aques-ta ocasió per quins afers.

    Luchino féu a Avinyó una estada llarga, des del mes de maig fi ns a probablement el mes de desembre o més enllà, època en la qual signà tots els documents el seu ger-mà Francesco en nom seu, tot dient que Luchino es troba «in remotis partibus», el que podria fer pensar que, després d’Avinyó, anà a algun altre lloc més llunyà.145

    L’any 1395 tampoc no és un any d’esdeveniments importants: hom perfi la alguns aspectes de l’administració de les dècimes i altres rendes assignades a Luchino Sca-rampi i a Francesc Deudé.146 Sembla que el juliol de 1395 Luchino encara devia ésser absent de Barcelona, ja que és Francesco qui ven la meitat de les dècimes i drets epis-copals del bisbat de València a Nicolau Pujades, mercader d’aquesta ciutat. Aquestes rendes, les tenien els Scarampi en comú amb Corradino o Corrado dal Ponte, mer-cader també d’Asti.147

    inediti sul confl itto fra Eleonora d’Arborea e Giovanni I d’Aragona», Archivio Storico Sardo, xxvii (1961). Vegeu també Apèndix, doc. 245 i 260.

    141. Ernest Moliné i Brasés (ed.), «Noticiari català dels segles xiv y xv», Butlletí de l’Ateneu Bar-celonès, 5 (gener-març 1916), pàg. 215: «En l’any mil ccclxxxxiiii en lo mes d’agost lo rey don Johan partí de Barchinona ab galeras e altras fustas e anassen a Portfangós donant fama que iria conquerir la illa de Sardenya de què tota la terra era molt alegra e li fou feta gran honor en Barchinona quant se recullí. Puys com foren a dit port falsos consellés desconsellaren-li que no·y anàs. Dix se havia hagut bell colp de moneda de miçer Branque e axí la anada romàs que no se’n feu res de què la terra fo molt descontenta».

    142. Apèndix, doc. 250, 252-253, 256, 261, 263, 267, 271-281 i 284-286; vegeu també ACA, C, reg. 2023, f. 29v-31v (1394, maig, 21-juny, 1. València). També es tracten serrells d’altres assignacions, com la receptoria de les demandes pel matrimoni de la infanta Violant: Apèndix, doc. 262 i 269.

    143. Apèndix, doc. 244, 255 i 264; tot i residir «ofi cialment» a Barcelona, és segur que també dis-posava de residència a Avinyó, des d’on, el febrer de 1394, els seus homes li duien un corser: Apèndix, doc. 257.

    144. Apèndix, doc. 265 i 266.145. Apèndix, doc. 273-278, 281-283 i 286.146. Apèndix, doc. 287-288, 290-292, 294 i 296-302. El març, la reina envià un emissari al papa

    per reformar alguns aspectes de les butlles sobre les causes pies, les dècimes i els subsidis dels ordes militars: Apèndix, doc. 289. El gener de 1396, sense que se n’indiqui el motiu, el rei demanà a Miquel Roure, receptor general d’aquestes rendes, que li dugués els comptes de les dècimes, causes pies, etc., perquè volia examinar-los: Apèndix, doc. 303.

    147. Apèndix, doc. 295. Sobre Corrado dal Ponte, vegeu la nota 25.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 323ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 323 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA324

    1396, un mal any

    L’any 1396, en canvi, és ple d’esdeveniments greus en els quals es veu implicat el nostre Luchino Scarampi.

    El 20 d’abril, el Consell de Trenta de la ciutat de Barcelona hagué de deliberar sobre les greus notícies que havien arribat als consellers segons les quals Luchino Sca-rampi, que llavors era a Avinyó, havia contractat a Vilanòva d’Avinhon, prop d’aques-ta ciutat, alguns capitans perquè entressin a Catalunya el mes de maig següent amb mil bacinets per saquejar el país. El Consell decidí comunicar immediatament la no-tícia tant als reis com a les altres ciutats i viles importants.148 En la carta als reis, els consellers afegiren que Luchino havia promès a aquesta gent, i ho havia dipositat en una taula a Avinyó, 25.000 fl . com a paga de dos mesos i que els havia assegurat que els faria entregar alguns castells del Rosselló fronterers amb França. Segons els con-sellers de Barcelona, Luchino no era l’únic responsable d’aquest tracte, sinó que obra-va a instigació d’alguns consellers del rei. Gravíssima acusació, encara que no pas la primera que es feia contra aquells.149 Els consellers barcelonins pregaren al rei, que llavors era a Torroella de Montgrí amb molt poca companyia, que es dirigís a Barce-lona, on estaria millor acompanyat i podria rebre d’una manera més honorable els ambaixadors del rei de França i, a més, podria tractar de posar remei a aquest afer.150

    En la carta a la reina Violant del 21 del mateix mes, els consellers de Barcelona afegien que la conjura es feia en nom de la infanta de Mallorca, és a dir, la marque-sa de Montferrat, però repetien que darrere de tot això hi havia els consellers del rei —no sabien ben bé quins encara, però ho esbrinarien—, que volien desheretar-lo.151

    Hom ha trobat sospitosa l’actitud presa pels reis en tenir esment d’aquestes no-tícies o, almenys, molt estranya. Més que alarmats per aquestes notícies, semblaven ofesos per les acusacions que comportaven contra els seus consellers.152 I per això, al mateix temps que enviaven tres missatgers a Avinyó per esbrinar què hi havia de cert en aquestes notícies, feien començar una enquesta contra els consellers de Barcelona i els qui havien portat aquestes noves. El rei aparentava creure que només es tractava de difamar sense raó els seus consellers i Luchino Scarampi i per això amb prou fei-nes els cortesans que s’encarregaven de l’enquesta tingueren cura de fer un petit in-terrogatori al factor de Francesc Scarampi a Barcelona, Bartolomeo Barosi.153 Però aviat, davant les notícies arribades de Roergue, on havien estat enviats espies —no-tícies que eren tan greus i comprometedores que no es podien ni escriure—,154 i d’Avi-

    148. Apèndix, doc. 305. València, en saber-ho, també volgué informar-ne el monarca: Apèndix, doc. 312.

    149. Apèndix, doc. 304.150. Apèndix, doc. 305.151. Bernat Metge, Obras..., op. cit., pàg. *96.152. Apèndix, doc. 313 i 316.153. Apèndix, doc. 315; l’enquesta fou enviada després al papa, doc. 320.154. Apèndix, doc. 314.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 324ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 324 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • 325UN MERCADER ITALIÀ A LA CORT CATALANOARAGONESA

    nyó, per mitjà dels tres missatgers que hi havien estat enviats.155 els reis s’hagueren de convèncer que alguna cosa de veritat hi havia en tot allò que havia estat denunciat per Barcelona. Que hi havia companyies d’armes al Valentinès, prop d’Avinyó, era cert i també que el vescomte de Roda, per encàrrec del papa, s’esforçava llavors a allu-nyar-les dels territoris pontifi cis i del camí de Catalunya i Aragó; se sabia, a més, que el comte d’Armanyac havia enviat un home seu a parlamentar amb les companyies,156 per la qual cosa es temia una conjunció de les dues forces contra els catalans. Del que hom no deia res era de la participació que en tot això pogués tenir-hi Luchino Sca-rampi. Els reis no per tot això li retiraren la confi ança; al contrari, precisament per aquests dies Luchino els havia concedit un altre préstec de 6.981 fl . 5 s. 8 d. per a les necessitats més urgents de la defensa de Sardenya.157

    Quan les notícies que arribaven a Catalunya feien creure que, efectivament, les companyies armades que voltaven entorn d’Avinyó i que hom havia intentat desviar cap a Itàlia es dirigien contra les terres catalanes,158 un esdeveniment inesperat vingué a capgirar tota la situació: el 19 de maig de 1396 moria, en un accident de caça, el rei Joan.

    Joan I moria sense fi lls mascles. La successió, per tant, pertocava al seu germà, l’infant Martí, ja que les dones no podien succeir als estats de la Corona d’Aragó. Però l’infant era llavors a Sicília, ocupat a assegurar el domini de l’illa al seu fi ll Mar-tí i la seva muller, la reina Maria de Sicília. Aquesta circumstància podia haver fet molt difícil el traspàs successori, tenint en compte l’amenaça d’invasió que pesava sobre les fronteres catalanes, i podia haver posat en perill la integritat dels estats de la Corona d’Aragó entre les ambicions de la reina Violant, les del comte de Foix, ca-sat amb la fi lla de Joan I i Mata d’Armanyac, i les de la infanta de Mallorca, sense comptar, darrere de totes elles, les ambicions de la poderosa França. Afortunadament es trobava a Barcelona Maria de Luna, muller de l’infant Martí i dona assenyada i enèrgica. Fou ella qui, sostinguda principalment per la ciutat de Barcelona, que la reconegué com a reina immediatament, es féu càrrec del govern com a lloctinent del seu marit. Amb ella arriba al poder el grup de l’oposició, que en els darrers temps del regnat de Joan I s’havia mostrat tan contrari al govern d’aquest i més que res als seus consellers.

    Gairebé immediatament després que la reina Maria de Luna es fes càrrec del go-vern, es començaren a prendre mesures repressives contra els exconsellers de Joan I:

    155. Apèndix, doc. 306 i 307.156. Apèndix, doc. 317 i 322.157. Apèndix, doc. 310, 318, 321 i 324; Bernat Metge, Obras..., op. cit., pàg. *101 i *104. Els diners

    havien de sortir de la procuració de Mallorca, concedida el 29 d’abril de 1396 a Mateu de Loscos, esco-llit pel rei de la terna presentada per Luchino Scarampi i Francesc Deudé, després de l’assignació d’aquest ofi ci feta a Andreu de Guardiola, impugnada per aquells: Apèndix, doc. 308. En virtut dels contractes entre, d’una banda, Luchino Scarampi i Francesc Deudé i, de l’altra, el monarca, aquells tenien dret a proposar una terna al rei perquè aquest n’escollís la persona que havia d’exercir el càrrec de procurador de Mallorca i administrador, per tant, de les rendes que els havien estat assignades per Joan I. El préstec concedit per Luchino sembla que consistia a no cobrar alguna de les quantitats que li pertocaven de les rendes de la procuració reial de Mallorca.

    158. Apèndix, doc. 323; Bernat Metge, Obras..., op. cit., pàg. *107-*109.

    ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 325ACTA_MEDIAEVALIA_32.indb 325 06/04/16 13:3406/04/16 13:34

  • MARIA TERESA FERRER I MALLOL I CARLES VELA AULESA326

    molts foren empresonats, d’altres foren col·locats sota arrest domiciliari o fi ança i el 2 de juny es començà un procés contra tots ells, procés en el qual fou inclòs el nos-tre Luchino Scarampi.159 També segueix involucrat en l’afer de les companyies, que no és oblidat: el 22 de maig, la reina vídua Violant, després de fer saber al papa