UN CAS DE PORS EN LA INFÀNCIA: SOCÓRRER QUI S'OFEGA.

L'objectiu del present article és oferir, a tall d'exemple, una intervenció psicològica que consideram representativa del tipus de motiu de consulta que s'atén en el treball adreçat a nins i significativa pel seu grau d'eficàcia. Amb l'exposició d'aquest cas pretenem qüestionar, una vegada més, tres afirmacions característiques dels tractaments psicològics clàssics que, des del nostre punt de vista, formen ja part dels tòpics d'aquest camp. Aquestes són: els tractaments psicològics han de ser llargs per a assolir canvis substancials; és indispensable trobar la causa d'aquests problemes per resoldre'ls; i no podem fer feina sense el nin, si és ell qui presenta o manifesta el problema. Creiem que casos com aquest són, per si sols, els millors arguments per rebatre aquestes tres afirmacions.

Com treballarem?

Hem triat aquest cas perque representa una intervenció breu, plantejada des d'un enfoc estratègic i indirecte, és a dir, sense treballar de forma directa amb el nin. Sovint, ens complau veure com, en les nostres intervencions, els pares descobreixen (no sense resistències i reticències inicials) que és perfectament possible ajudar un nin a resoldre el seu problema psicològic sense que ens l'hagin de dur a consulta i veuen les avantatges que això comporta en l'eficiència d'una intervenció. Un escenari similar es presenta tant en les nostres activitats dels Tallers de Pares com en el treball amb professionals de l'educació en les activitats de Formació o el Servei d'Assessorament Psicològic als Centres Educatius, on sempre plantejam aquesta feina indirecta com a primera opció.

L'enfoc teòric que subjau aquestes intervencions parteix del nostre particular recull d'aportacions oferides pels models sistèmics i constructivistes de teràpia psicològica breu. Aquests models permeten un abordatge de les problemàtiques que consideram especialment apropiat en infància. Dit treball indirecte, és a dir, sense el nin i amb els pares o professionals de l'educació com a col·laboradors indispensables, permet evitar una de les, al nostre parer, principals contraindicacions dels tractaments psicològics amb nins: l'efecte dels diagnòstics i del fet de ser receptor d'un tractament sobre el comportament de qui el rep (el nin) i els adults que l'envolten. Dit d'una altra manera, i com ens assenyala de forma especialment aclaridora la Dra. en psicologia Marisol Ampudia a “Con la mejor intención. Cuentos para comprender lo que sienten los niños”:

<<Enviar a un niño al psicólogo (con la intención de ayudarlo) supone transmitirle el mensaje de que algo no funciona bien en él desde el punto de vista psicológico; y tampoco a los padres les resulta fácil asimilar y admitir que su hijo, al que supuestamente le han dado todo, de modo que no le ha faltado nunca de nada, tal vez se sienta mal en el plano emocional.

No siempre es cierto que la intervención de un profesional al inicio de un problema contribuye a su resolución. Desde luego, no estoy en contra de las consultas psicológicas, sino que abogo por un procedimiento en el cual, antes de someter a un niño a un examen por parte del profesional correspondiente, se intente primero valorar si no se puede conseguir ya un cambio en la situación problemática a través de la modificación de determinadas condiciones en la vida de las personas que atienden habitualmente al niño. De este modo se evitarían “etiquetas diagnósticas”, que a veces incluso pueden llegar a perpetuar determinadas actitudes que se “esperan” de una persona que sufre la “enfermedad” diagnosticada, proceso a través del cual la profecía se cumple: he aquí la creación del caso.>>

Descripció del problema

El cas que volem exposar, s'inclou dins els problemes d'ansietat en la infància. Concretament, veurem com aquesta ansietat excessiva està associada especialment a formes de relacions interpersonals: por a no estar amb el pares, por a estar amb els seus iguals i por a tot tipus de manifestacions agressives de qualsevol persona. Lògicament, i tractant-se d'un cas real que nosaltres hem atès, n'hem omès els noms i les dades que poguessin identificar els seus protagonistes.

Una parella separada de fa tres anys, arriba a la nostra consulta demanant-nos ajuda per resoldre un estat d'ansietat molt intens que, des de fa uns quatre mesos, està patint el seu fill de set anys. Pel que ens descriuen, el nin presenta un quadre d'ansietat que, d'entrada, definim en tres modalitats. En primer lloc, identificam una por a perdre els pares o ansietat de separació, que inclou una excessiva sensibilitat als càstigs o retrets que aquests li puguin imposar. A l'hora, definim una por a presenciar situacions violentes, ja siguin visualitzades a la televisió o presenciades en contextos reals com el pati de l'escola que, molt sovint, va acompanyada d'interminables i recurrents interrogatoris als pares amb preguntes del tipus: "em puc morir?", "em poden segrestar?", "em pot passar això o això altre?", etc. En tercer lloc, ambdues formes d'ansietat també conviuen amb un component d'ansietat social que és reflecteix en una evitació de les relacions interpersonals cada cop més accentuada. Aquesta ansietat es manifesta de forma aguda, amb moments d'autèntica angoixa, amb sensacions d'ofec, tremolors i seqüències de plors inacabables.

Els pares ens transmeten que la vivència d'angoixa per part del nin és especialment realista i estan convençuts que no forma part d'una d'aquelles cridades d'atenció per obtenir beneficis secundaris, característiques en aquestes etapes evolutives. La situació ha arribat a un punt on el nin comença a renunciar a anar a escola i evita tota situació social que impliqui separar-se dels pares. Aquest fet ha representat una cadena d'evitació del contacte social que l'ha portat a un pronunciat aïllament dins els seus

contexts socials de l'escola i del barri. A més, veure qualsevol escena amb un petit contingut agressiu a la televisió (personatges amb tons de veu lleugerament elevats, moviments bruscos, etc.), li activa l'ansietat de forma imminent.

Si analitzam aquestes problemàtiques des d'un punt de vista dels tractaments de la psicologia clàssica, és senzill plantejar hipòtesis (i difícil contrastar-les) del tipus: "té por a perdre els pares perquè aquests s'han separat". Consideram que, afirmacions com aquesta, representen una recerca de les causes del problema molt poc efectiva, a més de contribuir a engrandir la sensació de culpabilitat d'uns pares que, per aquest fet, ja estaran una mica més bloquejats per deixar-se guiar en la recerca de solucions al problema que els ha fet venir a consulta.

Fins ara, què hem fet per resoldre el problema i no ha funcionat?

D'aquesta manera, passam a plantejar-nos que, per a poder ajudar a aquest nin, (o més ben dit: ajudar a que aquests pares ajudin el seu fill), hem de començar per saber què han fet ell i els seus pares per intentar, sense èxit, resoldre el seu problema. El que en l'escola sistèmica interaccional anomenen les solucions intentades. Ens interessa respondre aquesta pregunta per dos motius: volem saber què no ha funcionat per reduir aquest estat d'ansietat però, encara més, ens interessa identificar què és el que possiblement ha passat de ser una eina per intentar resoldre'l a quelcom que, en repetir-se, possiblement manté i empitjora l'angoixa del nin. Partim de la premissa característica en aquests

models que considera que el que no resol un problema, aplicat de forma repetida, possiblement, el farà empitjorar.

Davant aquest plantejament, els pares del nostre cas ens relaten com, fins ara, han respòs a aquests estats d'ansietat i de forma pràcticament inevitable. Habitualment, tots dos, han actuat amb una posició tranquil·litzadora, protectora, i mirant de llevar immediatament la situació o l'estímul que produeix l'angoixa (evitant separar-se d'ell, evitant que el nin vegi determinants programes de televisió tot i ser adequats per l'edat, aturant els retrets o càstigs cap a comportaments que els mereixen, etc.). També contestant les preguntes sobre les conseqüències catastròfiques associades a les seves pors amb respostes del tipus: "no et passarà res", "jo no et deixaré mai", "aquí mai hi ha segrests", etc. i altres argumentacions que, sovint, porten als pares a la contradicció d'haver de faltar a la veritat per intentar reduir la por. També, en situacions concretes, actuen ajudant el nin a evitar l'estímul fòbic o a sentir-se protegit, és a dir: ells mateixos tanquen la televisió, l'acompanyen en situacions que ell considera de risc o arriben a cedir davant la seva dura oposició per anar a escola, endarrerint el moment d'entrar-hi, fet que encara allarga més l'angoixa i perpetua la por. També, davant el progressiu aïllament social, comencen a substituir les relacions entre iguals, cada vegada més reduïdes, per una relació pares-fill que suporta amb dificultats el pes de les necessitats d'interacció del nin amb els seus iguals.

Estratègies per resoldre el problema

Arriba el moment de proposar un inici d'intervenció. Els pares ens han descrit el problema, veiem clar i plantejam de forma compartida que l'objectiu no pot ser altre que dissoldre aquests moments d'ansietat o trobar la forma que no entorpeixin la seva interacció social quotidiana i hem definit les tentatives de solució de forma concreta. En la mateixa primera sessió demanam els pares que segueixin la següent indicació: "a partir d'aquest moment i fins la propera vegada que ens tornam a veure, vos propòs una tasca realment dura de posar en pràctica. Aquesta tasca consisteix en suspendre o evitar posar en pràctica dues eines que, com hem vist, resulten no tenir cap efecte i potser, fins i tot, ajuden a mantenir o empitjorar el problema. Aquestes són: adoptar actituds tranquil·litzadores i proporcionar ajuda per evitar els estímuls o situacions que produeixen por. Sé que és un encàrrec especialment difícil de posar en pràctica i segurament no sigueu capaços de complir-lo de forma estricta, però hem de començar a pensar en la possibilitat de que si el nin té por i no l'afronta, incrementa la seva por; si el nin té por i rep ajuda, torna a evitar afrontar-la i per tant la perpetua". Sabem que demanar a uns pares que no tranquil·litzin el seu fill en una situació d'angoixa, representa encarregar-los una fita possiblement inassequible i fins i tot antinatural, però si aconseguim transmetre que aquestes respostes empitjoren la situació, posam a la parella en un dilema amb impuls terapèutic: si no tranquil·litzen/ajuden el seu fill es queden amb una situació molt desagradable per ells però beneficiosa pel nin, però si cauen en aquests tipus de solucions, el perjudiquen. Davant aquest dilema, plantejat de forma entenedora, pocs pares trien la segona opció i si ho fan, possiblement és perquè la seva por supera en intensitat la del nin. En aquest punt, sovint ens haurem de plantejar una nova definició del problema no centrada en la por del nin.

Ja tenim el primer impuls cap a un canvi, però seguim. Per treballar amb els pares amb les pors del nins, trobam molt adequada la metàfora de qui mira de socórrer una persona que s'ofega dins l'aigua. Com ens dicten els principis de socorrisme i relatam als pares, “per ajudar-lo, primer hem de desfer-nos-en amb força i evitar que se'ns aferri per així poder-lo subjectar de manera que tots dos, socorrista i banyista, puguin arribar nedant a la costa”. El primer pas de la nostra intervenció, no deixa de ser un impuls brusc que allunya el nin ofegat o bloquejat per la seva por, d'uns pares que, per ajudar-lo, han de poder nedar o deixar de fer el que no ha funcionat. Abans que la nostra parella abandoni la consulta en la primera sessió, treballam amb aquesta analogia que ens permet "fer sentir" i no només entendre el raonament anterior.

Primers canvis positius

En la segona sessió, després de dues setmanes, veiem com el pares han interioritzat la prescripció com un autèntic repte. Han "fet els deures" de forma gairebé total. A més, com nosaltres prevèiem, han experimentat que, el fet d'evitar tranquil·litzar el nin, ha tengut efectes per a ells, inesperats i positius. No hi ha hagut plors desconsolats, sinó seqüències realment curtes d'ansietat. El fet de no ajudar-lo a evitar situacions o estímuls, ha estat més dur però igualment profitós. Els pares ens relaten com en una situació al parc, el nin, en presenciar "jocs moguts" en els gronxadors, va voler sortir i marxar a casa amb l'ajuda del pare. Aquest, tenint en compte les nostres indicacions, va fer tot el possible per no fer fàcil l'evitació i el nin va acabar presenciant amb certa serenitat, els jocs agressius, segons ell, i d'allò més divertits pels seus companys.

En el transcurs de la segona sessió comprovam com els pares ja plantegen el problema des del tipus de lògica que nosaltres empram per resoldre aquests problemes. "és provable que el que fèiem fins ara mantinguès la por, perque tant bon punt ho hem deixat de fer, els signes de por han començat a disminuir" i afegeixen amb to irònic: "ha nedat molt millor del que ens pensàvem!". Tot i poder semblar un tipus d'intervenció excessivament dràstica, aquesta primera maniobra terapèutica simplement es basa en bloquejar les demandes d'ajuda i protecció, i no en fer afrontar a la força cap dels estímuls fòbics. No hem obligat el nin a veure les noticies, a separar-se forçosament dels pares, ni presenciar situacions agressives obligatòriament. Fet aquest primer pas, ens trobam en condicions de plantejar els pares una adaptació del que en intervenció estratègica s'anomena "tècnica de la pitjor fantasia". Els demanam que, des d'avui, fins el dia de la propera sessió han de portar a la pràctica, diàriament, (i evitant l'horari de vespre), el següent exercici de 20' de duració. Han de plantejar-li al nin: "com que nosaltres (els pares) t'estimam molt i et volem ajudar a ser més valent, cada dia farem un joc on ens imaginarem les coses que et fan més por, perque si ens les imaginam cada dia, les pors ja no ens agafaran per sorpresa i les podrem combatre ben preparats" Acte seguit han d'animar-lo a evocar totes les pors possibles i, evidentment, evitant caure en les antigues solucions no efectives (tranquil·litzar-lo, desmentir-li possibilitats catastròfiques, etc.). Han d'aconseguir que el nin faci les preguntes habituals, contestant-les ell mateix, arribant a finals catastròfics o explicacions tranquil·litzadores pròpies i no dels pares. En aquest punt, com sempre fem amb aquesta tècnica, instruïm els pares com autèntics coterapeutes i advertim les dues possibilitats de reacció: el nin pot fer la tasca i enumerar moltes situacions d'angoixa, vivenciant-les com a tals (això pot servir per dessensibilitzar-lo a la por) però encara més, per fer-lo entrar en la paradoxa que representa: "si intento fer-me venir la por, la por em ve però fins un punt, en el qual quan més vull que vingui, més lluny se'n va". L'altra possibilitat de reacció es produeix quan el nin intenta fer venir aquests pensaments, i confessa els pares, que ja no experimenta por o que no se li acudeixen més situacions angoixants, o que és realment difícil que el desenllaç d'aquestes situacions sigui tant catastròfic. No cal dir que en aquest punt, el canvi de percepció també és imminent perque els missatges tranquilitzadors ja no els ofereixen els pares sinó que sorgeixen del nin.

Després de recomanar aquesta tècnica en una bona colla de casos tractats, encara avui ens segueix apareixent el dubte: és realment l'efecte de la paradoxa en l'estratègia de tractar la por (intentar fer venir la por per aconseguir que s'esvaeïxi) o la reacció del nin davant el canvi d'actitud dels pares, que ara, enlloc de tranquil·litzar i ajudar a evitar, conviden a pensar en el pitjor que pot passar? Suposam que és fàcil conformar-se amb un "la combinació dels dos efectes", però ens crida l'atenció el fet que aquesta estratègia sembla tenir major efectivitat en una teràpia indirecta (psicòleg assessora

pares que ajuden nin a resoldre por) que fins i tot en una directa (psicòleg ajuda adolescent o adult a resoldre por).

El cas és que en la següent sessió (la tercera), els pares del nostre cas ens informen d'una sèrie de canvis encara més substancials. Segons ens relaten, l'exercici va resultar veritablement angoixant els dos primers cops. A partir del tercer dia, el nin va començar a llevar ferro a totes les situacions que l'angoixaven, una per una, fins a produir un canvi inevitable en la seva percepció de por. A més, les manifestacions d'angoixa fora de l'exercici han desaparegut de forma pràcticament total. Torna a encarar i afrontar les situacions que antigament li produïen problemes i veu com els comportaments d'evitació ja no li obstaculitzen la seva adaptació social. En aquest punt podem plantejar-nos: un canvi tant ràpid no pot ser definitiu o, aquest nin pot recaure fàcilment en la "trampa fòbica", potser en la mateixa situació o en una altra similar. Sovint, els nins d'aquesta edat presenten pors típiques de l'etapa evolutiva, però evitar que una d'aquestes el bloquegi, precisament pot ser una eina fàcil de generalitzar a altres pors i per tant, força pràctica.

Seguim amb la nostra intervenció. El següent pas (i així ho prescrivim en la tercera sessió), consisteix en augmentar la freqüència dels exercicis de la pitjor fantasia, reduint-ne la duració. "Ara vos deman que li repetiu l'exercici tres vegades al dia durant 5' cada vegada" per acabar (en la quarta sessió) amb el darrer pas "a partir d'ara només posarem en pràctica l'exercici quan el nin manifesti alguna de les seves pors".

Consolidar els canvis obtinguts

Com es pot deduir, aquesta és una intervenció que acaba per dissoldre's ella mateixa perque el nin ja no manifesta pors i per tant, l'exercici s'oblida simultàniament amb les pors. Si un dia sorgeix de forma puntual, els pares proposen de nou l'exercici i el nin, normalment, renuncia directament a portar-lo a la pràctica. Una altra possibilitat és que el nin experimenti por esporàdicament, no ho manifesti i posi en pràctica l'estratègia, fet que li permet anular les conseqüències del demanar ajuda i afrontar amb autonomia la por.

Per acabar amb el procés terapèutic, és necessari tenir constància de que el pares sabran com actuar davant situacions similars i han entès perfectament el mecanisme que mantenia les pors. Per la seva banda, el nin ha d'haver interioritzat que fer-se venir la por voluntàriament és la millor forma de combatre-la i que aquesta estratègia pot generalitzar-se a altres situacions. No hem pretés eliminar les pors i eradicar-les de l'àrea emocional del nin, no oblidem el seu sentit evolutiu i l'evident utilitat en l'equilibri personal. El nostre objectiu ha estat bloquejar el mecanisme mitjançant el qual, les pors representaven un obstacle significatiu en l'adaptació del nin. D'aquesta forma potser puguem considerar que, tot i que hi segueix havent risc dins l'aigua, el nin realment ha aprés a nedar i ja no necessitarà que el socorrin en situacions que experimenti por.

Autors:

David Riera RiuPsicòleg col B-1367

davidriera@escalidoscopi.net

Anna Sala Ferran Psicòloga col B-1366

annasala@escalidoscopi.net