Viatjar ha estat una activitat intrínseca a les persones que,

des dels inicis de la història, han marxat a la recerca de

nous horitzons per conèixer, trobar un lloc on viure, on

treballar, on comerciar...

Hi ha viatges de tota mena. Hi ha qui viatja per necessitat,

per plaer, forçat o de bon grat. Hi ha viatges que tenen una

destinació i d’altres que ens porten cap al desconegut. Hi

ha viatges d’anada i tornada i d’altres d’un sol sentit. Hi ha

viatges imaginaris, iniciàtics, recreats en la literatura, el

cinema o la música... i al final de la nostra vida ens espera

l’últim viatge.

Avui viatjar s’han convertit en una activitat molt fàcil, tant

per terra i aire com per mar. Hi ha bones vies de comunicació

i sobretot bons transports que ens porten d’un port a un

altre de manera ràpida, còmoda i segura. Però no sempre

ha estat així. Durant molts segles travessar la mar era una veritable aventura farcida

d’inconvenients i de perills:

- No se sabia amb exactitud quin dia sortia el vaixell i calia esperar-se a port els

dies que fes falta fins que les circumstàncies permetessin sortir el vaixell

- La durada de la travessia era variable, segons l’estat de la mar i del temps

- El mar era un lloc hostil, variable i perillós que podia sorprendre amb tempestes,

amb calmes absolutes que per manca de vent no permetien avançar, amb corrents

que desviaven les embarcacions de les rutes...

- La manca d’espai i d’higiene i el contacte amb altres pobles eren la causa de

moltes malalties

- Els atacs pirates varen ser força habituals en determinades èpoques i zones

Aquesta visió del mar com a medi hostil va despertar fantasies i angoixes que

alimentaven la por dels qui el travessaven. Per tot a l’hora de plantejar un viatge

calia preparar-se material i mentalment per afrontar una experiència plena d’incertesa.

PORS, MITES I CREENCES SOBRE EL MAREducació primàriaCentre de Recursos Educatius del Mar

Pors

Quines eren les pors més habituals per a la gent que havia d’emprendre un viatge per mar?

Por de les tempestes:

Una de les més importants, que encara continuem tenint avui són les inclemències del

temps, especialment les tempestes que podien, i poden, no només malmetre la nau

sinó fins i tot enfonsar-la:

Este día por la noche se fue a fondo la (nao) Catalina,de Hernando Guillén, y toda la gente quedó sobre latolda y se ahogaron catorce o quince personas y dosmujeres.

Descripció del naufragi de la nau Catalina, esdevingutel 24 de novembre de 1591.

Por d’atacs pirates:

Des que hi ha hagut vaixells de comerç creuant la

Mediterrània hi ha hagut pirates. L’expulsió dels

moriscos d’Espanya –l’any 1519- va fer agumentar

l’atac de pirates i corsaris a les costes i embarcacions

espanyoles. El comerç amb Amèrica també va rebre

l’atac dels llandres del mar. Lluny de desapareixer,

durant els últims anys ha anat creixent la inseguretat

en la navegació per la presència d’embarcacions de

pirates armats que, sense cap mena d’escrúpol,

envaeixen i segresten vaixells i tripulacions. Els atacs

corsaris són cada vegada més freqüents i els pateixen

tant embarcacions pesqueres com turístiques.

Fotografia cedida per l’Agència EFE,en què s’observa un grup de pirates abord d’un bot davant les costes deSomàlia, en aigües de l’Índic, el 6 demarç de 2010.

Exvot de la pollacra-goleta Daria.Josep Pineda 1883. MMB.

Aquest matí alguns dels nostres homes han vist una sirena; laseva esquena i els seus pits eren com els d’una dona, el seucos era de la mateixa mida que el nostre; la seva pell eramolt blanca i els seus cabells, llargs i negres, li queien perdarrera l’esquena. Quan s’ha submergit, els mariners han vist,també, la seva cua.

Henry Hudson, capità anglès que l’any 1608 va realitzaraquesta descripció en el seu quadern de bitàcola.

Els qui naveguen per les costes de Noruega, asseguren que,en aquestes contrades, viu una serp de 200 peus de llarg i 20peus de gruix, que surt a la llum de la lluna per menjar vedells,xais o porcs. Té una crinera, escames negres punxegudes iulls rutilants com flames. Causa grans perjudicis a qui navegapels indrets on es refugia, llençant-se contra els vaixells iempassant-se tot el que troba. I s’alça com un pilar per devorara aquells que es troben als vaixells.

Olaf Mansson, Historia de gentibus septentrionalibus, 1539.

Creences sobre illes màgiques

Por dels monstres marins:

La creença en monstres: sirenes, peixos gegants, serps de mar, krakens... que atacaven

les embarcacions va estar molt difosa fins que va sistematizar-se l’exploració del mar,

ja en ple segle XX. Moltes d’aquestes bèsties fins i tot es classificaven en els llibres de

biologia.

La poca precisió en la mesura de la terra feia que sovint es perdessin territoris que ja

s’havien descobert, com va ser el cas d’Austràlia. No era estrany desviar-se uns minuts

de grau i arribar a un altre port o morir-se de gana a alta mar per haver passat de llarg

el territori on es volia anar. D’aquí sorgeixen les llegendes d’illes que apareixen i

desapareixen. D’altra banda una creença molt extesa és l’existència del paradís

terrenal.

A Hivèrnia hi ha moltes illes meravelloses que són creïblesentre les quals n’hi ha una, petita, on els homes mai no moren,doncs quan són molt vells i estan a punt de morir són portatsfora de l’illa. No hi ha serps, granotes ni aranyes verinoses,doncs la terra repèl tot bèstia verinosa, ja que aquí hi ha laLencerie insulla. Encara més, hi ha arbres que produeixenocells com figues madures.

Atles Català. Cresques Abraham i Jafudà Cresques, 1375.

Escena d’un monstre atacantuna goleta. A. Guillet. 1819.MMB.

Fragment de l’Atles Català.Facsímil de l’MMB.

Detall d’una sirena. DictaChrysostami (manuscritFranès). S.XIII. British Library.

Creences i llegendes

Els viatges ens han ajudat a construir la imatge del món, a conèixer com n’és de

diversa la natura i les persones que poblem el planeta. Com un immens

trencaclosques, cada viatger aporta una petita peça d’aquest retrat, una història que

serveix per conèixer millor l’altre i, sobretot, per anar desfent falses creences sobre

els països llunyans.

La imatge del món és, doncs, una representació construïda a bocins aportats per

milers de viatgers al llarg de la història. La recopilació d’aquestes notícies s’ha

plasmat en els mapes, cartes i atles que han constituït en cada moment un «retrat» de

la Terra que reflectia també el qui el traçava.

L’any 1375 Cresques Abraham i el seu fill Jafudà Cresques varen fer, per encàrrec del

príncep Joan I –fill de Pere el Cerimoniós–, un atles que volia comprendre tot el saber del

món, en un període en què realitat i fantasia es confonien sovint. L’Atles Català és un clar

exemple de quin coneixement i quina concepció es tenia a la Corona d’Aragó del món

durant l’edat mitjana. L’any 1380 aquesta obra va ser regalada pel rei de Catalunya a

Carles V de França-. Actualment es conserva a la Biblioteca Nacional de París, si bé

l’MMB en conserva un facsímil.

Amb un disseny cartogràfic que surt dels límits del mediterrani, l’Atles Català descriu un

món que, en bona part, encara s’ha de descobrir. Aquesta obra és, a la vegada, una carta

nàutica amb rosa dels vents, línies de rumbs, i una representació imaginada de les regions

habitades del globus amb les seves particularitats històriques, geogràfiques, comercials

i les seves divisions polítiques.

L’atles està constituït per 6 fulls de pergamí encolats sobre suports de fusta relligats

entre ells. Els dos primers fulls són una cosmografia, escrita en català, que conté una

compilació de textos cosmogràfics, astronòmics i astrològics.

El tercer i el quart full dibuixen la part oriental de l’atles, i contenen nombroses referències

religioses i referències de viatges anteriors, com el que s’explica al llibre de les Meravelles

de Marco Polo o el que va fer Jean de Mandeville.

Els dos darrers fulls, que transcriuen la part occidental, constitueixen una representació

molt més clàssica, donat que el coneixement que els autors tenien d’aquesta zona era

molt més acurada.

Atles català, de Cresques Abraham i Jafudà Cresques

Cinquè i sisé full

Tercer i quart full

Aquí transcrivim les anotacions que fan referència a algunes de les il·luminacions de

l’Atles Català, el qual dona molta informació sobre el coneixement i la concepció que es

tenia de determinades zones -sobretot aquelles més llunyanes al Mediterrani-.

Anàlisi d’algunes il·luminacions

Mar de les illes de les Índies: El mar de les illes de

les Índies, on es troben les espècies. Per aquest mar

naveguen un gran nombre de vaixells de diferents

nacions. Aquí s’hi troben tres classes de peixos que

es diuen sirenes: una és meitat peix i meitat dona,

l’altra és meitat dona i meitat ocell.

Mar Índic: On hi ha pescadors i illes molt riques,

els pescadors abans de baixar, diuen un seguit

d’encanteris amb els quals els peixos fugen, però si

els pescadors davallen sense haver-los dit, els peixos

els devoren, i això està molt demostrat

Grues atacant pigmeus: Aquí neixen uns homes tan

petits que no fan més de cinc pams d’alçada i encara

que siguin petits i no aptes per fer treballs pesats,

són hàbils per teixir i guardar el ramat. Sapigueu

que quan aquests homes tenen dotze anys ja

procreen. Generalment viuen fins als quaranta anys

però sense prosperitat; es defensen valentament de

les grues, les cacen i se les mengen. Aquí acaba el

territori de Catai.

Els buscadors de diamants: Situats al peu del mont

Baldasia, on neix el Ganges. Aquests homes han

anat a cercar diamants, però com que no poden

arribar a les muntanyes on es troben, llencen

destrament trossos de carn allí on hi ha pedres

precioses, i les pedres s’enganxen als trossos de carn

i els ocells les treuen d’allí. Després, les pedres

enganxades a la carn es poden recuperar dels ocells,

i d’aquesta manera són recollides.

Alexandre va veure que es feia d’aquesta manera.

Cremació de cadàvers: Sapigueu que els homes i

les dones d’aquesta regió, quan són morts els porten

a cremar i els hi acompanyen amb instruments i

festa, tot i que els parents del difunt ploren. Esdevé

algunes vegades, si bé només de tant en tant, les

dones dels difunts es llencen al foc amb els seus

marits, però, en canvi, els marits mai no s’hi llencen

amb les seves dones.

Hi ha també un espai inaccessible a causa de les

serralades, que representa la fi del temps, dins el

qual s’hi troba:

Crist: amb la palma immortal.

L’anticrist: Aquest serà criat a Goraim de Galilea i

quan tingui trenta anys començarà a predicar a

Jerusalem; contràriament a la veritat, proclamarà que

és Crist, fill de Déu viu, i es diu que reedificarà el

Temple.

Gog i Magog: Muntanyes de Caspis on Alexandre

va veure arbres tan alts que les seves copes tocaven

els núvols. Aquí va estar a punt de morir si no hagués

estat per Satanàs, que l’en va treure amb el seu

poder, i per les seves arts va tancar aquí els tàrtars

Gog i Magog, i per a ells va manar fer dues imatges

de metall a dalt pintades. També va tancar aquí

persones molt diverses que no dubten a menjar tota

classe de carn crua. D’aquest grup procedirà

l’Anticrist i la seva fi serà causada pel foc que caurà

del cel i els confondrà.

(La llegenda dels «inclusi» o pobles bàrbars tancats

per Alexandre el Magne darrera d’una cadena de

muntanyes amb unes portes metàl·liques representa

la condensació de diversos elements mítics i

llegendaris.Gog i Magog figuren com a noms de

pobles i terres bàrbars en diversos passatges de la

Bíblia i en l’Alcora).

L’anticrist.L’anticrist.

Regne de Gog i Magog.

Illa Tropobana: La llegenda diu que aquesta és

l’última illa d’orient. En aquesta illa habiten éssers

molt diferents dels altres; en algunes muntanyes

hi ha homes de gran corpulència, és a dir, de dotze

colzes, com gegants; són molt negres i no estan

dotats de raó; mengen homes blancs i estrangers

si poden aconseguir-los. En aquesta illa durant l’any

hi ha tres hiverns i dos estius, i dos cops l’any

floreixen els arbres i les herbes. És la darrera illa

de les Índies i és molt abundant en or, plata i pedres

precioses. (Sembla que es refereix a Sumatra).

Illa dels falcons: que són capturats pel gran Khan.

En aquestes illes neixen molt bons grifalts i

falcons, que els habitants no gosen prendre sinó

per a ús del gran Khan, senyor i emperador de

Catai (Xina).

Illa de Jana: A l’illa de Jana hi ha molts arbres

d’aloe, càmfora, sàndal, espècies fines, nou

moscada i arbre de canyella, que és l’espècie més

preuada que qualsevol altra de l’Índia.

(Es pot referir a Ceilan o Java).

Taula IV: Golf pèrsic i Mar Càspia

La Meca: En aquesta ciutat es troba l’arca de

Mahoma, profeta dels sarraïns, els quals vénen aquí

en pelegrinatge des de totes les regions. I diuen

que després d’haver vist cosa tan preciosa ja no

són dignes de veure res més i es buiden els ulls en

honor a Mahoma.

(L’arca de Mahoma aludeix probablement a la

Kaaba, centre universal de la devoció islàmica).

Reina de Saba: L’Aràbia de Saba és la província que

posseïa la Reina de Saba. Actualment està habitada

pels sarraïns àrabs. S’hi troben moltes plantes

aromàtiques, com la mirra i l’encens. Té molt d’or,

molta plata i moltes pedres precioses. Hom assegura

que també s’hi troba un ocell que s’anomena fènix.

Buscadors de perles: Davant la desembocadura del

riu Baldach hi ha el mar de les Índies i de Pèrsia.

Aquí es pesquen perles que es porten a la ciutat de

Baldach. Els pescadors, abans de baixar al fons del

mar, diuen encanteris per tal que els peixos fugin.

(Informació extreta del llibre de Marco Polo).

Rei de Delhi: Aquí regna un soldà gran, poderós i

molt ric. Aquest soldà té set-cents elefants i cent

mil soldats a cavall sota el seu comandament, a més

d’innombrables peons. Per aquestes regions es troba

abundant or i moltes pedres precioses.

(L’Atles presenta els dominis de Delhi correctament

senyalats, amb bandera de pal negre, abans que

s’iniciés el procés de decadència i de desintegració

d’aquesta dinastia. A meitats del segle XIV, com a

conseqüència de la fragmentació i la decadència dels

dominis dels descendents de Gingiz Khan, el tràfic

s’anava desviant cap a les rutes de la perifèria).

Reis d’Orient: Aquesta província es diu Tàrsia i d’ella

varen partir tres reis, molt savis, que varen arribar a

Betlem de Judea amb els seus presents i adoraren

Jesucrist. Estan enterrats a la ciutat de Colònia, a

dos dies de camí de Bruixes.

(Tarsia està a l’altiplà d’Iran. Efectivament les

reliquies tradicionals dels reis es troben a la catedral

de Colònia).

Taula V: Grècia

Serralada de l’Atles: Tota aquesta llarga muntanya

és anomenada Carena pels sarraïns i Mont Claris

pels cristians. Sapigueu que en aquesta muntanya

hi ha ciutats molt boniques i castells que guerregen

els uns amb els altres, i també que en aquesta

muntanya hi abunda el pa, el vi, l’oli i molts bons

fruits.

Mar Roig: Aquest mar és anomenat roig; per aquí

van passar les dotze tribus d’Israel. Cal que

sapigueu que la seva aigua no és vermella, sinó

que és el fons que és d’aquest color. La major part

de les espècies que vénen de les Índies cap a

Alexandria passa per aquest mar.

Mont Sinaï: On Déu donà la llei a Moisès.

Mar Bàltic: Aquest mar és anomenat de la Manxa,

Mar de Gotilànida (Gotland) i de Susia (Suècia). I

sapigueu que aquest mar està gelat durant sis

mesos l’any, des de mitjan octubre fins a mitjan

març, i està tan fort que s’hi pot passar amb carros

de bous. El mal temps té l’origen en la fredor de la

tramuntana.

Detall d’una caravana que parteix de l’imperi de

Sarra per anar a Catai (Xina): Sapigueu que aquells

que volen passar aquest desert s’aturen a descansar

durant una setmana en una ciutat anomenada Lop.

Aquí els expedicionaris i les seves bèsties es

recreen. Després prenen el necessari per a set

mesos de viatge, ja que en el desert

Taula VI: Península Ibèrica

Illes benaventurades: Les illes Benaventurades

es troben en el mar gran, cap a l’esquerra i prop

del terme d’occident. Isidor diu, en el seu quinzè

llibre, que aquestes illes es diuen Benaventurades

perquè estan plenes de tota classe de béns,

cereals, fruits, herbes i arbres. Els pagans creuen

que és el paradís pel seu clima temperat i la riquesa

de la terra. Aquí hi ha mel i llet, especialment en

l’illa de Caprària, anomenada així per la quantitat

de cabres que hi ha. Hi ha també l’illa anomenada

Canària, per la gran quantitat de gossos grans i

forts que hi ha.

Hivèrnia: A Hivèrnia hi ha moltes illes

meravelloses que són creïbles entre les quals n’hi

ha una, petita, on els homes mai no moren, ja que

quan són molt vells i estan a punt de morir són

portats fora de l’illa. No hi ha serps, granotes ni

aranyes verinoses, ja que la terra repel·leix tota

bèstia verinosa, ja que aquí hi ha la Lencerie insulla.

Encara més, hi ha arbres que produeixen ocells com

figues madures. També hi ha una altra illa on les

dones mai no infanten, sinó que quan estan en el

moment del part són portades fora de l’illa, segons

és costum.

Cap de Finisterre occidental de l’Àfrica: Aquí

comença l’Àfrica i acaba a Alexandria i a Babilònia,

la qual comença aquí i comprèn tota la costa de

Barberia cap a Alexandria, cap a Migdia i Etiòpia. En

aquestes regions es troba molt ivori per la gran

quantitat d’elefants que hi ha.

Noruega: Aquesta regió de Noruega és molt aspra,

molt freda i molt muntanyosa, salvatge i plena de

boscos. Els seus habitants s’alimenten més de peix

i de carn que de pa. No hi ha gaire civada a causa

del fred. També hi ha moltes feres, com ara cérvols,

ossos blancs i grifalts.

Musse Melly: Aquest senyor negre es diu Musse

Melly i és sobirà dels negres de Gineva (Guinea).

Aquest rei és el més ric i el més noble sobirà de tota

aquesta regió per l’abundància d’or que s’extreu del

seu país.

Tuaregs: Poblen tota aquesta regió gent que van

enbossats de manera que no se’ls veu més que els

ulls. Viuen en tendes i cavalquen en camell.

Vaixell de Jaume Ferrer que va partir el 10 d’agost

de 1346, dia de Sant Llorenç, cap al Riu d’Or.