1

TÍTOL

La Perla del Mediterrani. Els inicis del turisme a Barcelona com a estratègia política,

econòmica, social, cultural i urbanística

AUTORIA

Saida Palou Rubio

Doctora en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona

Professora a la Universitat de Girona

saida.palou@udg.edu

RESUM

L’inici del foment institucional del turisme barceloní forma part d’un procés clarament polític que

s’endega a principis del XX de la mà d’un determinat segment de població local, el qual es troba

vinculat a una sòlida estructura de poder. A les coordenades del regionalisme i del noucentisme, el

foment turístic es concebé com una estratègia política que ha de propiciar canvis molt

significatius a Barcelona, tant en la seva dimensió econòmica com social, cultural i urbanística. A

principis del segle XX, el turisme es planteja com un canal inductor de canvis que han de

transformar i regenerar la societat barcelonina, redefinint el seu posicionament i prestigi en el nou

marc europeu i internacional. S’espera que el turisme propiciï una efectiva regeneració

urbanística de la ciutat i creï un nou model cívic, cultural i econòmic. En aquest sentit, és

innegable que el turisme fou utilitzat com un exercici d’autoafirmació i d’identitat.

COMUNICACIÓ

El turisme artesanal, modernitat i elitisme

Les temporades hivernals havien marcat tendència en les modes turístiques de finals del segle

XIX i principis del XX. Especialment a les mitjanes i grans capitals europees, els elements lligats

al paisatge i a la muntanya contemplada des de la ciutat s’havien convertit en atractius preferents

per a la nova classe turista, que combinava l’interès per la vida urbana i el món natural. En aquest

context, llocs com la Costa Blava francesa, la Rivera italiana i les illes Balears també es

posicionaven com a destinacions d’innegable valor i atractiu turístic. La Mediterrània es convertia

2

en un referent imprescindible del turisme artesanal de les primeres dècades del segle XX: el mar

era bellesa i amplitud, un goig per a la contemplació, un marc de referència per a la nova mirada

turística.

A Europa el turisme feia temps que conformava una experiència eminentment moderna i

cosmopolita; era sinònim d’obertura i d’elitisme, una nova moda, una costum pròpia de les

societats més avançades de l’època que semblava contenir un efecte transformador important en

els territoris d’acollida, no només per les aportacions econòmiques que hi aportava, sinó pels

valors simbòlics que el motivaven. En general, la presència de nous vianants als espais públics

contribuïa a la creació de noves pautes d’urbanitat, alhora que incentivava la construcció de nous

marcs arquitectònics i referents visuals. És innegable que l’activació de la indústria turística va

conformar un notable revulsiu en matèria paisatgística, ja que va estimular la creació de nous

imaginaris i nous espais de consum. De fet, es pot afirmar que l’arribada del turisme a les ciutats

va acompanyar una de les transformacions més grans que els centres urbans han viscut en els

darrers segles: amb l’entrada de turistes, les ciutats deixaven de ser llocs exclusivament per a la

producció, i passaven a ser, també, llocs per al consum. Per tot això es pot afirmar que la

construcció dels nous espais urbans de la modernitat està invariablement relacionada amb la

indústria del turisme.

Així doncs, a principis del segle XX algunes grans ciutats europees ja s’havien especialitzat en la

indústria de forasters, no tan sols per haver sabut desenvolupar una significativa plataforma

d’infraestructures d’acollida i d’atenció, sinó per haver creat i distribuït prou adequadament una

sèrie d’imatges identificatives i positives del lloc. A Espanya, en canvi, el turisme va conformar

una font de riquesa poc explotada. Segons González Morales (2005), les raons per les quals el

turisme espanyol no aconseguí desenvolupar-se van ser bàsicament de tipus polític i social: la

manca de preparació general de l’oferta d’acollida, el dèficit d’infraestructures hoteleres, la no

creació d’un pla sòlid de desenvolupament turístic, l’absència d’un organisme públic que

difongués propaganda eficaç, la manca d’iniciativa privada, el mal estat dels transports i de les

vies de comunicació, la incipient col·laboració entre les forces implicades, una desfavorable

imatge d’Espanya a l’exterior de la Península i les constants inestabilitats polítiques i socials de

l’estat, impedien que les poques iniciatives locals a favor del turisme prosperessin amb prou èxit i

seguretat. Cal recordar que, en el seu conjunt, el número d’emigrants que van abandonar l’estat

espanyol durant les primeres dècades del segle XX va ser superior al de turistes que hi van entrar.

Tanmateix, les ànsies de regeneració dels polítics liberals espanyols, la força de la nova burgesia

3

progressista i els interessos dels nous empresaris del camp de la importació i exportació de

productes van possibilitar uns primers assajos i fórmules per afrontar els problemes estructurals i

de desenvolupament general relacionats amb la política i vida econòmica d’Espanya: va ser en

aquest context de recerca de nous mercats per a la indústria i el comerç que va néixer, molt

tímidament, el foment de la indústria de forasters (González Morales, 2005). En un principi, però,

tan sols un sector de la societat espanyola (generalment format per industrials, advocats,

fondistes, professionals liberals o periodistes) es va adonar de l’interès del foment turístic; només

aquest tipus de persones, acostumades a viatjar per Europa, semblaven capaces de descobrir els

beneficis de la nova indústria, d’altra banda molt lligada als valors de la modernitat i a les noves

concepcions de l’ús del temps i l’espai. I va ser així com els interessos d’aquest tipus d’agents es

van anar aglutinant, de manera que, de mica en mica, les aliances produïdes entre cambres de

comerç, cercles mercantils, industrials i clubs esportius van anar despertant una primera activació

de la indústria de forasters en l’àmbit espanyol.

Comitès municipals i associacions de foment turístic van editar els primers opuscles

propagandístics, van instal·lar les primeres oficines d’informació i es van fer càrrec de

l’organització d’exposicions i esdeveniments vinculats a l’atracció de forasters. No hi ha dubte

que tant a nivell català com espanyol, la labor social en matèria turística realitzada per les entitats

locals de foment turístic fou descaradament més important que la funció procurada per

l’administració pública, que en general va ometre la importància d’aquesta nova activitat.

A Espanya, el moviment de creació de sindicats d’iniciativa es va iniciar a la primera dècada del

segle XX, va proliferar durant la segona i va morir, dràsticament, a mitjans de la tercera. Just un

any abans de la guerra civil, i per tant prèviament a la seva desaparició, els sindicats d’iniciativa

constituïts en Federació van ser declarats com a associacions “d’utilitat pública” per una Ordre de

21 de novembre de 1935. Era una bona notícia que arribaria amb el temps massa just.

El cicle de vida d’aquestes associacions estigué totalment condicionat per una clara manca de

suport estatal; de fet, els dirigents d’aquestes entitats vivien lamentant l’absència d’algun macro-

organisme que els donés aixopluc i cobertura comuna, que representés els seus interessos generals

i que vetllés per un projecte turístic global. De fet, va ser a causa precisament de la manca

d’aglutinació, conjuntament amb la progressiva desaparició dels seus fundadors, les crisis pròpies

dels anys trenta i la presència ascendent d’organismes privats executant funcions de promoció

4

turística (com les agències de viatges), que moltes d’aquestes corporacions van caure en un

període d’hibridació del que ja mai més no es van recuperar (González Morales, 2003).

La institucionalització del turisme barceloní

A Catalunya l’aparició del foment turístic va coincidir en un moment de renovació dels

plantejaments històrics del territori i d’una conseqüent presa de consciència nacional; en aquells

moments la burgesia catalana estrenava una nova arquitectura, i junt amb el reconeixement

lingüístic del català, el turisme semblava convertir-se en un moviment format per múltiples

elements destinats a beneficiar la construcció de la ciutat i del país (González Morales, 2005). Al

llarg de les primeres dècades del segle XX la indústria del turisme es va anar convertint en una

peça relativament important del projecte de transformació social, cultural, econòmica i

urbanística de Barcelona, per la qual cosa es pot afirmar que el turisme de Barcelona, en el seu

procés de construcció, va posseir un forta càrrega nacionalista en la qual política i economia es

van trobar en constant relació, confirma González Morales (2003).

Barcelona va ser una de les primeres poblacions de la península en crear una estructura municipal

dedicada a l’atracció de visitants, fet que la convertia en una de les ciutats pioneres en matèria de

promoció turística. Va ser a l’any 1906, en el marc de l’Ajuntament regionalista, que es constituí

la Comisión de Atracción de Forasteros y Turistas (CAFT), entitat promoguda per quatre regidors

municipals, dos de regionalistes i dos de republicans, que van convergir en un mateix projecte de

ciutat.

Pocas grandes capitales tienen como Barcelona, además de los atractivos de una ciudad culta y populosa,

los naturales de un clima constantemente templado y de una posición admirable; pocas como ella reunen tal

conjunto de condiciones, no solo para ser visitada por los forasteros en todas las épocas del año, sino para

ser uno de los sitios predilectos de hivernaje de los numerosos viajeros del Centro y del Norte de Europa,

avezados a huir de las duras inclemencias de los inviernos septentrionales para gozar del sol del hermoso

Mediterráneo.

Pero lo que tantas bellas ciudades de Italia y de Francia han hecho ofreciendo á los forasteros facilidades de

toda clase, esmerándose en hacer seductora su presencia en ellas, dándose a conocer por todos los medios

que los adelantos modernos permiten, no lo ha hecho en la misma escala Barcelona que, teniendo

condiciones naturales tan admirables como qualquiera de ellas y otras superiores á las de mayor fama, no

ha conseguido jamás ni una décima parte del contingente normal de forasteros de poblaciones de menos

atractivos y de condiciones climatológicas muy inferiores.

Y a Barcelona le interesa atraer el numeroso contingente de viajeros que van en busca de mejores climas, ó

simplemente de los alicientes consecuenciales del cambio de ambiente y de horizontes; y ello, no solo por

las ventajas materiales que ofrece la llamada industria de forasteros, fuente incalculable de riqueza para

muchas poblaciones de Suiza, de Italia y de Francia, sinó más aún quizás, por lo mucho que el constante

contacto con gentes de otras razas, de otras mentalidades, de otras aspiraciones y conceptos de la vida ha de

5

contribuir al finamiento de nuestra existencia social, orientando cada vez más el alma vigorosa de nuestra

ciudad querida hacia su constante elevación á verdadera capital del Mediterráneo. (...)

El conjunt d’accions que es van desenvolupar de la mà dels quatre regidors municipals no

responia a cap pla o disseny estructurat d’actuació, sinó que més aviat van avançar a força

d’inèrcies i gràcies a suports puntuals. De fet, els membres de la Comisión van estar moguts més

per ideologia que per tècnica, i la seva obra es va regir, sobretot, per intuïció; tot plegat era un

aprenentatge, no hi havia antecedents ni referents directes: es partia de zero i les lliçons només

s’incorporaven a mesura que es feia camí. El repte era alt, quasi de vertigen: convertir la ciutat de

Barcelona en una destinació turística, fet que podia tractar-se, fins i tot, d’una proesa.

Però l’actuació de la CAFT va estar fatalment marcada per tota mena de contrarietats, la primera

de les quals la manca de preparació general de la ciutat, tant pel que fa al desplegament de

l’oferta i atractius com a les condicions i vies d’accés, alhora que un escàs suport institucional i

ciutadà va dificultar, encara més, l’adaptació turística de Barcelona i la consecució de l’objecte

principal de la Comisión.

La CAFT va obrir quatre grans fronts de treball: la provisió d’una imatge identificativa i positiva

de la destinació; la preparació de l’acollida i atenció al visitant; la posta en valor i promoció de

recursos i ofertes culturals; l’aglutinació de les anomenades forces vives de la ciutat i la

implicació ciutadana a favor del projecte turístic. No és d’estranyar que un dels primers propòsits

que va afrontar la CAFT, i que de fet va constituir una motivació intrínseca del propi organisme,

fos precisament el de garantir la implicació activa i formal dels agents econòmics i socials de la

ciutat. Es creia que la confiança i suport que podien prestar les anomenades forces vives de

Barcelona, conjuntament amb un ampli consentiment ciutadà, havien d’acompanyar el projecte

turístic de la ciutat i estimular-lo de ple.

La CAFT desplegà certa política de subvencions destinada a promoure activitats de caire cultural,

artístic i esportiu per tal d’afavorir la projecció turística de la ciutat. Consta que en aquest sentit

planificà una sèrie de conferències d’art conjuntament amb la Junta de Museos de Barcelona, i

també treballà amb el Centre d’Excursionistes de Catalunya, el Real Automobil Club, la Sociedad

Real Polo Club de Barcelona i el Real Club Regatas i Real Yatch Club, entre d’altres entitats;

gràcies a les subvencions gestionades per la CAFT es van realitzar diversos actes de caire cultural

i esportiu a Barcelona i rodalies, fins i tot l’any 1909 es va arribar a celebrar la Semana de la

Aviación. Així mateix, la CAFT va organitzar, conjuntament amb la Real Sociedad Colombófila

6

de Cataluña, un concurs de coloms missatgers. Si bé qualsevol opció semblava adequada per fer

volar i donar a conèixer el nom de Barcelona, cal recordar que la CAFT també va ser públicament

criticada per no haver creat festes o activitats certament més grandiloqüents. Així mateix, A l’any

1909 la Comisión va aconseguir instal·lar una oficina d’informació als baixos de la casa

consistorial, a la Plaça Sant Jaume; la idea consistia en crear un punt d’atenció i referència

turística, un espai per fer visible l’hospitalitat i l’acolliment que la ciutat de Barcelona oferia al

foraster.

A la primavera de 1906, just unes setmanes després de la constitució oficial de la Comisión de

Atracción de Forasteros y Turistas, es va anunciar la publicació d’una guia turística que tenia com

a finalitat “dar a conocer las bellezas que nuestra ciudad contiene, la benignidad del clima, aun en

las estaciones más rigurosas, admirable situación topogràfica, la facilidad de comunicaciones para

los excursionistas y todos los demás atractivos que pueda presentar nuestra Capital”1. La CAFT

va fer tractes amb una casa editora per a la publicació del llibre, que tenia com a finalitat màxima

la presentació de la ciutat turística i els seus entorns a l’estranger. La part literària de l’àlbum va

ser confiada a l’escriptor Josep Carner, que va relatar amb termes poètics els paisatges de

Catalunya i les seves poblacions. Sitges, Vilanova i La Geltrú, Tarragona, Poblet, Santes Creus,

Montserrat, Lleida, Manresa, Agramunt, Sant Miquel del Fai, Montseny, Vic, Ripoll, Blanes,

Lloret, Tossa, Girona, Peralada i Besalú eren algunes de les poblacions descrites en l’esbós de

l’àlbum, del qual es desconeix, per ara, si efectivament s’acabà publicant. Un total de sis aspectes

definien la ciutat de Barcelona: el mar, la Ciutat Vella, l’antic Raval, l’Eixample, els barris

industrials i la muntanya. Mentre que el mar representava una de les fonts de prosperitat i l’origen

del valor internacional de la ciutat, la part vella de Barcelona condensava antics tresors d’un

passat romà, gòtic i tradicional i posseïa, també, “infinitos rincones de ensueño”, així com

“costumbres pacíficas, familiares, sonrientes...”. Una atmosfera no menys pintoresca era la que

s’atribuïa a l’antic raval “el que fuera el barrio proscrito de Barcelona, hoy hormigueante de

actividades menestrales y obreras, con su Montjuich, su deslumbrante Paralelo...”.

En aquesta nova visió de Barcelona, els elements culturals i esdeveniments artístics, els valors

relacionats amb la modernitat, el comerç, l’activitat festiva, l’arquitectura i el tarannà dels

barcelonins van convertir-se en referents bàsics de la nova imatge, que en un principi prescindia

1 �

Expediente relativo a la creación de una Comisión Municipal, denominada de “Atracción de

Forasteros”, carpeta Número 984, 1906. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona.

7

de la icona o de l’emblema com a recurs per a la seva representació. Es pot dir que, en general, la

CAFT va promoure la creació d’una imatge genèrica i abstracta de Barcelona, en principi poc

figurativa i plena de valors lligats a la tradició i a la modernitat de la nova identitat urbana de la

ciutat, d’una ciutat que tenia Europa com a model; París era el paradigma a seguir, un referent

pròxim i alhora llunyà.

És important destacar que l’ideari noucentista imbuí d’un relat molt particular el programa turístic

de la Barcelona de principis de segle, de manera que els valors de l’ordre, l’equilibri, la bellesa i

la civilitat van ser clarament centrals en els discursos i les imatges turístiques de l’època. Tot

recuperant el pretext climàtic i paisatgístic que s’havia posat de moda a l’Europa de finals del

XIX i principis del XX, Barcelona també va apropiar-se de la referència marítima en la seva

primera aposta turística, fins al punt que un dels eslògans que més fortuna va adquirir durant

aquella època fou precisament el de Barcelona la Perla del Mediterrani.

La confecció d’una imatge turística va constituir una tasca destacadíssima i de reconeguda

transcendència en la història barcelonina. Es tractava d’una imatge sustentada en una sèrie de

binomis molt ben definits: mar i muntanya, natura i cultura, ciutat i paisatge, europeisme i

llatinitat, cosmopolitisme i identitat, tradició i modernitat, història i progrés, indústria i artesania.

Es van patrimonialitzar una quantitat destacada de referents paisatgístics -tant d’ordre tangible

com intangible, tant de tipus natural com cultural- destinats a la creació d’un nou relat urbà. El

mar s’integrà com un element central en aquesta nova visió de ciutat, que es presentava moderna i

alhora tradicional, culte i popular, cívica i convulsa, i tan europea com llatina. A mans de la

CAFT, la dualitat entre cultura i natura semblava presentar-se com un dels principals encants de

la destinació Barcelona, no només perquè se suposava que aquests atributs responien als desigs

dels visitants moderns, sinó perquè, sobretot, responien a una determinada manera d’entendre la

ciutat pròpia del pensament noucentista de principis del segle XX. Tot plegat, doncs, consistirà en

una estratègia innegablement política i identitària.

Malgrat les intencions dels agents institucionals, el cert és que Barcelona continuava associada al

conjunt d’idees i símbols heretats de la literatura romàntica que els viatgers del XIX havien

produït i difós sobre la Península Ibèrica. La revista L’Esquella de la Torratxa, àcida i crítica,

publicava un article al mes de gener de 1909 en el que Tulp, el seu autor, confirmava que això era

així: “(...) sol, toros, una mena de febre rebaixada pels desastres colonials, revelada per agitacions

8

compulsives, y art esplendent de quadros y d’arquitectures espurnejantas de majólicas”2. I si

d’una banda l’associació i confusió de Barcelona amb la resta de la Península i els seus tòpics

més rancis dificultava la campanya dels regidors de la CAFT, de l’altra, el conjunt de tensions

socials i conflictes polítics que es vivien a Barcelona complicaven, encara més, la materialització

dels seus objectius. Barcelona era una ciutat convulsa. Hi havia una tensió evident entre la imatge

oficial, la que es planificava des de les instàncies municipals o capes benestants de la ciutat, i la

realitat social, complexa i polèmica per definició. En aquest sentit, cal assumir que l’estratègia de

la imatge de la CAFT contenia una innegable vocació combativa.

El cas és que la visió d’una Barcelona cosmopolita, europea, amb tocs de mediterraneïtat, de

bellesa, d’ordre i de cultura conformaven l’ideal dels homes de la Comisión, conscients, d’altra

banda, que l’interès turístic de Barcelona superava els límits administratius de la ciutat i que

depenia lògicament dels atributs d’una regió més àmplia, que abraçava el litoral i l’interior de

Catalunya, i per suposat, les illes Balears, clàssica destinació de viatgers d’èpoques passades.

Incloure el territori català i les Balears en la promoció turística de Barcelona indicava que la

CAFT s’estava adreçant a un públic llunyà.

El mes d’octubre de 1908 va ser promogut un concurs artístic destinat a la creació d’un cartell de

Barcelona. Les expectatives eren grans per a la CAFT, que va estar al capdavant de la

convocatòria, inèdita en aquells temps. El lema que havia d’inspirar l’obra dels artistes

concursants era aparentment simple: “Barcelona, ciutat d’hivern”. La CAFT tenia les seves raons

per associar l’element climàtic a la imatge de la ciutat, sobretot perquè pretenia adequar l’oferta a

les necessitats de la demanda. Els homes de la Comisión coneixien bé les tendències que havien

marcat el desenvolupament del turisme occidental des de finals del XIX, de manera que

pressentien que l’adopció de l’eslògan “Barcelona, ciutat d’hivern” podria situar la capital

catalana a l’avantguarda del turisme modern. De fet, ja des d’un primer moment, la CAFT veié en

l’element climàtic un recurs privilegiat per a l’atracció de forasters, i semblava evident que el nou

eslògan podria connectar amb les emocions dels nous viatgers. Si bé París era el referent i el

paradigma a seguir de la Barcelona turística, la bonança climàtica de la capital catalana esdevenia

un element competitiu important que l’ubicava en un punt avantatjat respecte a la capital

francesa, climàticament més freda i grisa que Barcelona. Moguts per un optimisme excessiu, ens

2 �

Tulp “Barcelona, estació d’hivern”. A L’Esquella de la Torratxa, XXXI, núm. 1569, 31 de gener

de 1909, pàgs. 50-52.

9

dirà Barjau (1997), Barcelona com a destinació hivernal fou la primera marca que s’encomanà a

la ciutat i a partir de la qual es pretenia atreure el mateix públic que freqüentava les neus suïsses,

les platges franceses i els monuments italians.

Quan la comissió municipal va anunciar el concurs de cartells de propaganda de Barcelona com a

ciutat d’hivern, deixava clar que el cartell havia d’expressar “el explendido clima de Barcelona

durante los meses de invierno, y hacia las bellezas naturales de esta Ciudad y su comarca”3.

Consta que la convocatòria es va difondre arreu d’Europa mitjançant les relacions que

l’Ajuntament mantenia amb alguns consolats. Però el concurs de cartells promogut la tardor de

1908 va ser un fracàs: malgrat la intensa campanya de difusió que es va fer de la convocatòria i

l’alta participació d’artistes, el jurat va quedar totalment decebut per les obres rebudes, de manera

que va declarar desert el premi de la competició. Cap de les cinquanta-cinc obres presentades

acabava de rebel·lar la idea original del lema proposat: ni els artistes locals ni els estrangers

(italians, francesos, alemanys, txecs i fins i tot un de californià) no van saber copsar el missatge

de la CAFT, sobretot perquè les pintures dels artistes reproduïen imatges grises i tristes d’una

ciutat hivernal.

La imatge planificada per la CAFT havia de generar un significat pràctic i emotiu pel futur

consumidor, cosa que cap dels concursants semblava haver deduït. Al cap i a la fi, calia no

mostrar la realitat, sinó que allò que calia era recrear-la. Els homes de la CAFT sabien allò que els

cartellistes encara no havien descobert: que la còpia, la representació, el lema o la imatge podia

ser millor, diferent o aliè a la realitat. En aquest sentit sabem que la imatge obté en certa manera

el poder d’anul·lar la capacitat del visitant d’observar el present i els seus habitants, ja que aquest,

segons Barthes (1986), adquireix una imatge estereotipada, fins al punt que l’espai comença a

adoptar la forma de les imatges turístiques, no al revés.

Així, la CAFT tenia clar que la imatge era un element clau pels potencials turistes, en el sentit que

no hi havia destinació possible si abans no hi havia imatge, marca o reconeixement compartit.

D’altra banda, semblava obvi que l’adquisició d’un nom, d’un lema, podia comportar l’adquisició

d’una ànima, d’una posició.

3 �

Expedient de Governació. Dins Carpeta Número 932, Expediente relativo a un concurso para

cartel de propaganda de Barcelona como ciudad de invierno. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona.

10

Al cap d’un any, just al 1909, s’obrí una nova convocatòria del concurs; en aquesta ocasió foren

noranta-sis els projectes presentats, fet que provava que el concurs despertava, si més no, un

interès important; però el premi va quedar novament desert. No era la falta de talent artístic allò

que fracassava reiteradament el concurs, sinó la incomprensió dels mateixos concursants, que no

acabaven d’entendre el sentit del lema proposat, senyal inequívoc d’una inexperiència en la

representació de la realitat amb fins turístics. Els artistes s’havien cenyit massa estrictament a

representar la Barcelona hivernal que realment coneixen (i que era, naturalment, més freda). La

CAFT va decidir atorgar el premi als cinc millors artistes, l’obra dels quals seria impresa i

publicada un any més tard, de manera que les cinc mil pessetes destinades en principi a un únic

guanyador passaven a ser repartides entre els cinc millors concursants de la segona convocatòria

(l’anglès Hassall, el madrileny Verger, Vals, Triadó i Beltrán). El cartell de Hassall, que

expressava la imatge d’una turista que s’acomiadava de la ciutat amb enyorança en una tarda

d’hivern, va ser intensament reproduït i difós al llarg dels anys i arreu del món. Consta que se’n

van repartir més de 6.000 exemplars.

Cartell “Barcelona ciudad de invierno”, de l’anglès

Hassall.

En aquest escenari, semblava evident que la producció d’imatge anava completament associada a

la producció de paisatge, material i simbòlic. De fet, estudis relacionats amb la conformació dels

espais turístics s’han preocupat de racionalitzar aquest procés, i autors clàssics en aquest camp

com Hunt (1975), MacCannell (1976) i Miossec (1977) han tractat d’evidenciar la funció de la

11

imatge en els processos de construcció turística de les destinacions; segons MacCannell, per

exemple, la imatge sempre és antecedent a l’experiència turística, de la qual cosa se’n deriva que

el turista no acaba tenint un contacte “directe” amb l’objecte de consum, sinó que el veritable

objecte de consum, en les relacions turístiques, és la imatge. També Miossec es fixà en la relació

que s’estableix entre consumidors i espais, entenent que la separació que distancia el turista de la

destinació és inevitable i que allò que el visitant realment aprehèn del lloc és la seva imatge.

Segons Hunt, pioner en la investigació de les imatges turístiques, sabem que són les percepcions,

i no la realitat, allò que mou als consumidors a actuar. La CAFT devia intuir que, en efecte, les

imatges podien servir per d’una manera o altra formalitzar la realitat.

A mans dels seus promotors, doncs, el turisme de principis del XX formava part d’un projecte

patriòtic i urbà, i va tenir un caràcter eminentment instrumental: la seva finalitat era la ciutat.

Sabem, d’acord amb Chadefaud (1987), que la creació i els orígens d’un espai turístic tenen

necessàriament a veure amb els ideals que un determinat grup social projecta respecte a la pròpia

societat, ja que són precisament les maneres de pensar i de sentir col·lectives, en un marc de

relacions socials de dominació, que poden convertir determinats espais en llocs turístics (espais

que vénen a ser una projecció idíl·lica de la pròpia societat). En aquest sentit, es considera que

l’espai turístic de Barcelona, en els primers moments de la seva definició, representava la

projecció dins l’espai i el temps dels ideals i mites de la societat, les aspiracions de modernitat i

de progrés d’una determinada classe social barcelonina.

El turisme com a estratègia política i econòmica

L’any 1908 va néixer la Sociedad de Atracción de Forasteros (SAF), l’entitat de promoció

turística que agrupà nombrosos representants del sector públic i privat de Barcelona i Catalunya i

que va fomentar l’atracció de turistes durant gairebé 3 dècades.

12

Timbre de la Sociedad de Atracción

L’actuació de la Sociedad, definida com a obra benemèrita, desinteressada i patriòtica,

s’executava i formava part d’un projecte municipal més ampli que era compartit per una

determinada classe econòmica, social, intel·lectual i política de la societat barcelonina; no ha de

sorprendre, doncs, que formessin part de la seva estructura alguns agents del sector privat no

necessàriament vinculats al ram turístic. A la SAF hi confluïen entitats, corporacions i persones

que compartien el mateix projecte per a Barcelona i Catalunya, i també personalitats que van

veure en l’activitat turística un interès més directe per satisfer els seus interessos particulars. En

aquest marc d’interessos plurals, hi tenia lloc una certa heterogeneïtat pel que fa a la procedència

política dels membres que composaven l’entitat, fet que en més d’una ocasió va comportar

discòrdies entre els propis associats i dirigents. Segons González Morales (2003), la SAF tingué

un aire nacionalista i el catalanisme estava present en les seves reivindicacions, cosa que

puntualment va representar motiu de discussió interna. En alguna ocasió la Sociedad havia fet

visible un discurs en certa manera centralista, fet que podia ser l’expressió d’un catalanisme si

més no ambivalent. Més de dretes o d’esquerres, catalanistes o espanyolistes, els membres de la

SAF van treballar a favor d’un mateix model de turisme i de ciutat, i aquesta era la seva política.

Un comentari del pedagog Hermenegíldo Giner de los Ríos realitzat a l’article “La cultura en

Barcelona”, evidenciava l’heterogeneïtat de mires que integrava el conjunt de membres de la

SAF; l’article destacava l’esforç civilitzador de la ciutat de Barcelona a través de la potenciació

del seu art, l’ensenyança i el turisme, recordant que aquests elements eren enèrgicament moguts

per diferents grups amb ideologies diverses, però convençuts tots ells del progrés de la ciutat:

13

Y, unidas izquierdas y derechas, han realizado dos instituciones importantísimas: fundir los museos

municipales y provinciales, y dar vida al turismo, velando por el desenvolvimiento de esta fuente de

cultura, que puede ser á la par manantial de ingresos positivos para el vecindario, aunque por muchos años

no pueda la ciudad lucrarse de los beneficios que aporta la atracción de forasteros á la magnífica capital del

Principado (Giner de los Ríos, H. “La cultura en Barcelona”. A La Esfera, any V, núm. 225, 1918).

En el seu substrat, la SAF va ser un organisme clarament polític, en el sentit que incorporava tota

una ideologia de ciutat; la Sociedad va actuar com una estructura de poder, apunta Blasco (2009),

al servei d’una determinada ideologia de ciutat i de país. De fet, aquesta entitat estava directament

interessada en el progrés econòmic dels agents que la subvencionaven i clarament inspirada pels

interessos de la Lliga Regionalista, i per tant, del catalanisme conservador.

La SAF actuava per patriotisme. Patriotisme, en la mentalitat dels membres del sindicat,

significava amor a la ciutat. Així, i segons l’alcalde Sanlley, que presidí l’entitat durant els seus

primers anys de funcionament, el sentiment de ciutadania constituïa el veritable eix a partir del

qual girava l’actuació de la SAF. En els seus discursos públics acostumava a defensar que el

turisme produïa un enriquiment col·lectiu de la societat, raó per la qual sovint es deia que el

sindicat gaudia d’una sensació de certa popularitat entre la ciutadania, que provenia justament del

desinterès lucratiu que el caracteritzava. Al cap i a la fi la SAF va realitzar un esforç destacat en

adreçar missatges a la ciutadania, segurament en un intent de persuadir i convèncer als

barcelonins de l’interès del turisme i de generar una actitud cívica i hospitalària vers l’estranger.

La Sociedad volia convertir el turisme en un interès col·lectiu; o millor dir, pretenia que els

interessos d’un cert sector de la societat de Barcelona representessin els interessos col·lectius de

tota la ciutadania.

La SAF va publicar una ingent quantitat de revistes, butlletins i memòries anuals que van servir

com a mètode propagandístic del sindicat, ja que en el seu conjunt responien a una mena de sentit

d’autopromoció institucional. Les publicacions corporatives pretenien donar visibilitat a l’obra de

la Sociedad, defensar-la i legitimar-la. La revista Touring-Review Barcelona. Revista ilustrada de

informaciones a los turistas, apareixeria a finals de 1910, i uns pocs anys més tard, a partir de

1912, passaria a anomenar-se Barcelona Atracción: aquesta revista va aconseguir sortir a la llum

(mensualment i sense gairebé cap excepció) fins l’agost de 1936 i va esdevenir la plataforma de

difusió de la Sociedad més destacada al llarg de les dècades. Segons Vidal (2005), el segment de

mercat sobre el qual volia causar efecte era, en última instància, el de les persones susceptibles de

poder viatjar a Barcelona i altres llocs de Catalunya; així, afirma Vidal, el veritable públic

objectiu i immediat al que es dirigia Barcelona Atracción era a la xarxa de delegats, que assumien

14

el deure de difondre les informacions que s’hi publicaven. Barcelona Atracción, eina de relacions

públiques tal com afirma Vidal, formava part de la política de comunicació de l’entitat i dels

delegats depenia que es convertís en punt de referència i obtingués prestigi i credibilitat.

Pel que fa al material estrictament propagandístic dirigit al públic turista, la Sociedad publicà i

distribuí una gran diversitat de guies, àlbums, fascicles, plànols, cartells, revistes, postals, segells

i fulletons de Barcelona. El turista arribat a la ciutat podia disposar d’aquest material si acudia a

les oficines de l’entitat, també el podia trobar a les recepcions d’alguns hotels. Així mateix el

material propagandístic es distribuïa arreu del món a través dels contactes que la Sociedad tenia.

Consta que entre 1908 i 1926 havien estat enviats a l’estranger uns 2.749.680 exemplars de les

diverses publicacions de Barcelona. És innegable, doncs, que la labor propagandística que endegà

la Sociedad fou preeminent.

15

Secció d’enviaments de la SAF

Si bé la propaganda escrita va constituir el mitjà més utilitzat per a la creació i difusió de la

imatge turística de Barcelona i de la pròpia obra de la Sociedad, puntualment també van ser

utilitzats alguns suports audiovisuals per a la transmissió de la nova imatge de Barcelona; l’any

1911 s’exhibia a Barcelona el documental La Perla del Mediterráneo, que havia estat produït

aquell mateix any i que havia comptat amb el patrocini del mateix sindicat. El documental va ser

exhibit a les pantalles de Barcelona i a les pantalles de l’estranger. Presentava una Barcelona

cosmopolita i lligada als valors de la Mediterrània, fet que advertia una estratègia geopolítica

molt important.

L’actuació de la Sociedad va superar els límits del seu àmbit geogràfic de referència, que en

principi era la ciutat de Barcelona, ja que va realitzar accions puntuals a favor del desvetllament

turístic d’algunes poblacions catalanes, com per exemple la convocatòria de concursos

d’hostaleria i diverses experiències relacionades amb la conscienciació dels ajuntaments; de la mà

de la SAF també es va fomentar una certa posada en valor dels monuments arqueològics i

belleses naturals de la resta del territori català, alhora que realitzà una oferta constant de

propaganda per a tota Catalunya sencera com a possibilitat d’itinerància (Vidal, 2005). Des de

Barcelona s’assumia que el desenvolupament turístic del país conformava una qüestió positiva

per a la seva capital, i així a la inversa. L’interès de fer de Catalunya una destinació turística va

portar a la SAF a actuar, en algunes ocasions i en certa manera, com a institució mare i

capdavantera del foment turístic català, sobretot a l’hora de motivar la creació d’oferta i producte.

Tot això ho provaria en companyia de la Diputació i en aliança amb altres institucions, públiques

o privades, que aspiraven a uns mateixos objectius per al territori i la seva capital.

Hi havia un interès evident per vertebrar i estructurar noves relacions econòmiques, comercials i

culturals amb la resta de territori català, peninsular i sobretot europeu; el turisme representava una

oportunitat excel·lent per crear noves escales i articulacions territorials. Barcelona volia ser la

porta d’Europa pels americans, una ciutat mediterrània, europea, el primer nucli industrial de la

Península Ibèrica, fins i tot una metròpoli homòloga de París; a més, Barcelona aspirava a ser

l’alternativa turística a les ciutats franceses de la Costa Blava, que de fet, als anys vint ja patien

certes situacions de “massificació turística”. El cert és que la Costa Blava francesa i la costa nord

d’Itàlia van convertir-se en destinacions de referència, més que no pas en competidores directes

16

de Barcelona, per la qual cosa la Sociedad va imaginar que Barcelona podia conformar una mena

de continu amb les costes francesa i italiana.

Propaganda de Barcelona i de la Sociedad de Atracción de Forasteros

La relació entre comerç i turisme formava part d’un binomi natural en l’ideari de la Sociedad, que

vinculava el passeig, el gaudi, l’oci i el consum en les pràctiques dels visitants, i potser per això,

en raó indirecte del viatge turístic. Comerç i indústria eren sinònims de progrés material i de

modernització, i esdevenien hams de primer ordre per a la captació de la classe turista més selecta

i ben predisposada econòmicament. Així, i a mans de la Sociedad de Atracción, la vida comercial

i industrial de Barcelona va ser ràpidament incorporada a la imatge pròspera i vital de la ciutat,

aprofitant l’oportunitat d’utilitzar aquests recursos a favor d’un primer i encara discret turisme

comercial.

A principis de segle, Barcelona gaudia d’una activitat comercial força significativa que es trobava

especialment concentrada a les seves àrees més cèntriques: els grans industrials i comerciants de

l’època s’havien fet construir les seves residències al Passeig de Gràcia, de manera que tota una

sèrie de nous comerços de luxe s’havien instal·lat a banda i banda del passeig al servei de la nova

burgesia, fet que convertia aquesta via en l’aparador de la classe rica barcelonina (Carreras,

1993a). Mentrestant, a Plaça Catalunya i als seus voltants s’hi instal·laven els grans magatzems

com Can Jorba, El Siglo, Els Alemanys i el Sepu, entre d’altres.

17

La tradició comercial de Barcelona no només comptava amb una llarga trajectòria, sinó que la

consciència mercantil ja s’havia incorporat a la imatge oficial de la pròpia ciutat molt abans del

segle XX (i molt abans, per tant, de l’arribada del turisme). Evidentment, la SAF mai no va

desaprofitar l’avinentesa d’aquest llegat en la imatge que intentava construir (o reconstruir) per a

la destinació Barcelona, de manera que va identificar el comerç com un dels motius del turisme i

el turisme (en certa manera), com a motiu del comerç barceloní.

Los establecimientos de Barcelona son hoy uno de sus justos motivos de orgullo y tal vez el elemento que

más directamente contribuye a su aspecto de gran ciudad.

Todos los refinamientos de la vida moderna, los productos más raros y exóticos de cualquier país del

mundo, las creaciones más recientes de la moda, los utensilios menos conocidos y vulgarizados, las

manifestaciones todas del espíritu, de la ciencia, de la industria, de la técnica, de las artes y de los oficios,

hállanse en los establecimientos de Barcelona. La Sociedad de Atracción també va promoure visites turístiques a algunes de les indústries de la

ciutat i dels seus entorns. La industrialització del territori semblava representar una clara mostra

de la seva modernitat i progrés, de manera que tots aquells aspectes relacionats amb la vida

moderna, com per exemple la tecnologia, els avenços en els transports i el propi desenvolupament

industrial conformaven elements interessants per nodrir la imatge d’una ciutat pròspera i

avançada. Les fàbriques que es distribuïen arreu de la ciutat i del país eren expressió, a parer de la

Sociedad, d’un “innato amor al trabajo de los barceloneses, pródigamente elogiado por cuantos

extranjeros visitaron la ciudad en distintas épocas (...)” (Barcelona 1926. Sociedad de Atracción

de Forasteros).

Barcelona, designada la Manchester espanyola, va ser identificada com un veritable centre

industrial i capdavanter en l’economia i el progrés: “Conocida es Barcelona con el sobrenombre

de la Manchester de España, que le cuadra perfectamente dada su actividad incomparable y cada

día más ponderada importancia bajo el punto de vista industrial” (“Barcelona industrial y su Feria

de Muestras. Guía pràctica para el turismo compuesta por José M. Folch y Torres”. Dins Select-

Guide, 1921, pàgs. 50-51).

A les publicacions de la SAF hi apareixien reportatges de les obres hidroelèctriques de Catalunya,

es ressenyaven establiments industrials i sovint s’anunciaven progressos tecnològics. La

instal·lació dels primers semàfors a Barcelona, mostra del progrés tecnològic de la ciutat, va ser

motiu de referència i d’elogis per part de la Sociedad. Més enllà d’aquesta referència, que avui

dia pot semblar-nos curiosa o anecdòtica, allò que sembla innegable és que una de les finalitats

d’incloure els recursos comercials i industrials en la imatge i l’experiència turística de Barcelona,

18

tenia a veure, clarament, amb l’activació i consolidació de d’una àmplia xarxa de relacions

comercials i industrials amb l’estranger. Cal no oblidar que bona part del material turístic editat

per la SAF va ser finançat amb les aportacions del sector comercial i industrial del territori, que

veia en el turisme una font de beneficis important per als seus negocis.

Algunes publicacions de la SAF van dedicar apartats sencers i capítols específics al món

industrial i comercial de la ciutat i de Catalunya; precisament en una de les primeres publicacions

de l’entitat, Select Guide. Barcelona. Invierno 1910-1911. Verdadera y única guía práctica para el

turismo. Escrita por Jose M. Folch y Torres, Jefe de las Oficinas de la Sociedad de Atracción de

Forasteros editada l’hivern 1910-1911, s’hi trobava un reportatge dedicat a la vida industrial del

país, “La Cataluña industria y sus hombres”, que elogiava el progrés de la Catalunya industrial. El

mes de novembre de 1915, Barcelona Atracciónva inaugurar una nova secció a la revista, un

apartat en el qual s’hi podien promocionar aquelles empreses del país que volguessin donar a

conèixer. La SAF també va instar als delegats dispersats arreu del món que fessin campanya de

l’aspecte industrial de Catalunya i de Barcelona als seus respectius països. Al cap i a la fi es

tractava de crear i enfortir llaços empresarials més enllà de les fronteres del país; en aquest sentit,

cal tenir en compte que la celebració de fires i exposicions comercials i industrials avançava en

aquesta mateixa voluntat.

Finalment, no es pot oblidar que, a casa nostra, els inicis del foment turístic van tenir com a

pretext la recerca de nous mercats i d’indústria, cosa que explica, directament, l’interès dels

sindicats d’iniciativa a l’hora d’aparellar el món del turisme amb el món del comerç i la indústria.

El turisme com a estratègia urbanística i cultural

Al llarg de les primeres dècades del segle XX a Barcelona es va dur a terme un intens procés de

reconstrucció urbanística. La mediavalització del centre històric, amb operacions com la creació

del Barri Gòtic i l’obertura de la Via Laietana, van implicar una intensa i veritable tasca

d’higienització urbana i social, per la qual cosa van ser demolides nombroses finques i s’expulsà

a grans quantitats de població de la part antiga de la ciutat. En aquest marc de transformacions,

apunta Cócola (2010: 170), la creació de nous espais monumentals i la invenció d’una història

venien a ser mesures per a la potenciació de l’orgull cívic i la modernització general del territori:

“en la ciudad soñada, se imponía la necesidad de fomentar el monumento como forma de orgullo

cívico, a fin de que se convierta en el principal signo de identificación ciudadano”.

19

Turistes sortint de la Catedral (anys 20 o 30)

La monumentalització que es practicava a l’espai urbà durant aquelles dècades, i ja des de finals

del segle XIX, responia a uns propòsits clarament geopolítics, i tal com destaca Smith (2005), es

tractava d’intervencions associades a conferir un nou valor internacional a la ciutat de Barcelona.

La monumentalització demostrava la majestuositat nacional de les grans metròpolis, de manera

que Barcelona, en el seu afany de projecció i d’engrandiment, també utilitzà aquest recurs, d’altra

banda molt lligat als mecanismes de cohesió interna. La monumentalització i el conjunt de

reformes urbanístiques, doncs, també van tenir implicacions importants en el turisme de principis

de segle, assegura Smith.

Ben aviat l’arquitectura modernista es va convertir en una destacada referència del paisatge

barceloní, a la vegada que la figura i obra de Gaudí es conformava com a singular icona del nou

mapa turístic de la ciutat. Garcia Espuche (1995c) confirma que es degué justament a la Sociedad

de Atracción la consolidació del temple de la Sagrada Família com a icona de la ciutat.

Les estratègies dedicades al proveïment d’una imatge turística per a la ciutat van ser perseverants

al llarg dels anys d’actuació de la Sociedad, i van conformar, sens dubte, una de les actuacions

20

més notòries del sindicat, el llegat de la qual encara és present en els nostres dies. La Sociedad de

Atracción de Forasteros no va crear una imatge ex novo de Barcelona, ja que el seu treball va

consistir, sobretot, en l’aprofitament i potenciació d’un conjunt de referències positives

generalment associades a la modernitat. De fet, aquest tipus d’imatges ja feia dècades que s’havia

posat en circulació, de manera que la tasca de la SAF va consistir en donar-li continuïtat i àmplia

difusió. Cal acceptar que la creació d’imatge estava intrínsecament relacionada amb els valors de

progrés i les referències polítiques del conservadorisme català que manava a l’Ajuntament i que

es trobava a les bases de la Sociedad. En aquells temps, sosté Roca Albert (2009), la llarga

duració del paradigma patrimonial del Noucentisme es va beneficiar, en bona part, de l’articulació

entre l’actuació urbanística, arquitectònica i patrimonial per una banda, i una eficacíssima labor

publicista, mitjançant la creació de relat i d’imatge, de l’altra. La idea consistia en actuar al

mateix temps sobre la ciutat construïda i sobre la construcció de la seva imatge.

La monumentalitat, la bellesa artística, l’urbanisme, el moviment comercial i cultural o el

paisatge natural solien ser els elements més apreciats pels viatgers de l’època, raó per la qual la

SAF va introduir de manera preferent aquestes referències a la imatge turística de Barcelona,

seguint l’exemple i model de les destinacions amb qui competia. De fet, els esforços

promocionals de la Sociedad, ja des d’un bon principi, es van centrar en quatre eixos bàsics: la

vida contemporània, l’art i l’arquitectura de la ciutat, la vida comercial i la vida industrial (Vidal,

2005). Barcelona va ser especialment comparada a ciutats com París o Londres.

A mans de la Sociedad es va articular un discurs turístic-cultural de Barcelona dirigit a un mercat

fonamentalment estranger. En aquest marc, els elements relacionats amb l’art, l’arquitectura, el

patrimoni monumental, l’urbanisme, les exposicions, els museus, les inauguracions o les reunions

d’intel·lectuals eren presentats com a signes d’elegància i veritables indicadors d’ordre, bellesa,

memòria i civilització.

Existia un criteri ideològic per convertir la cultura en recurs turístic de la nova destinació, un

criteri completament relacionat amb la política nacionalista de la Lliga i amb els valors del

Noucentisme. En aquest sentit, allò cultural havia de constituir un factor de cohesió dels individus

i contribuir a la definició del seu conjunt i a la idea de Barcelona, sobretot tenint en compte, tal

com destacava Gellner a Cultura, identidad y política (1989), que els nacionalismes moderns

s’identifiquen conscientment amb una cultura. La nació, per ser assumida com a quelcom

compartit, necessitava identificacions col·lectives, fet que en el context de la construcció turística

21

de Barcelona justificava el conjunt de processos dedicats a la creació d’una determinada cultura,

urbanisme i urbanitat; en aquest sentit, considera Cócola (2010), la cultura obtenia una funció

clarament política en l’organització de la societat.

Si bé la SAF va situar la cultura i l’ambient urbà a l’inici de la cadena de valor turístic de la

destinació, aquests sectors o parcel·les de la vida barcelonina mai no van rebre els efectes directes

del turisme, ja que la incidència real d’aquesta activitat va ser pràcticament imperceptible en la

seva conformació. Per tant, cal pensar que malgrat la força del discurs de la SAF en aquesta línia,

els vincles entre turisme i cultura van ser discutibles, almenys en aquests termes. A més, i d’acord

amb Vidal (2005), el món cultural i el món del turisme de la Barcelona de principis de segle mai

no van gaudir d’una estreta sintonia (de fet, no va ser fins a partir dels anys trenta, i coincidint

amb el període republicà, que es va aconseguir un major apropament entre ambdós mons). Així, i

si bé es va defensar un potent discurs en el que el turisme s’entenia com un element generador de

capital cultural i com a referent de vida cultural a la ciutat, resulta difícil matisar fins a quin punt

les experiències turístiques dels forasters que visitaven Barcelona s’ajustaven exactament a un

model de visites culturals. En primera instància, per la discreta predisposició i adaptació real de

les institucions culturals en pro el turisme; en segon terme, pel no menys relatiu coneixement que

els visitants tenien de la possibilitats culturals de la destinació. A més, cal notar que Barcelona, en

general, no posseïa un interès museístic destacable (tant per falta d’equipaments com per

l’adaptació turística d’aquests), fet que limità les seves competències en el marc del nou turisme

urbà.

Tot i la manca de col·laboració real i d’estreta coordinació entre els agents culturals i turístics de

principi de segle, i malgrat que el turisme cultural va començar a conceptualitzar-se com a tal

durant les dècades dels vuitanta i noranta del segle XX, Vidal (2005) sosté que a Catalunya, i

sobretot a Barcelona, el turisme cultural es va originar gràcies a l’obra de la Sociedad de

Atracción, sobretot perquè l’objectiu propagandístic de l’entitat fou, com sabem, el de donar

prestigi a Barcelona, per la qual cosa s’utilitzà la cultura com a motiu i atribut directe de qualitat.

El mite de la ciutat turística durant les tres primeres dècades del segle XX

El naixement de la construcció turística de Barcelona fou clarament induït i estratègic en la

mesura que formava part d’un projecte social i polític molt més ampli al qual pretenia col·laborar;

seguint la referència d’altres ciutats estrangeres, el turisme constituïa un element de competitivitat

del nou model de ciutat plantejat per les classes dirigents de l’època, de manera que es va crear

22

una mena de mite al voltant del turisme, entès com una peça rellevant en el procés de

transformació i creixement de la societat i del país. El turisme, doncs, no era només una institució

social, cultural i econòmica de la ciutat, sinó un fet polític i ideològic que una part dels poders

fàctics de Barcelona va plantejar a fi de “reinventar” Barcelona. En aquest sentit, no es pot

deslligar el naixement del turisme del context de canvi sociocultural, polític i econòmic que va

tenir lloc a principis de segle a la ciutat de Barcelona, i cal entendre que la seva articulació es va

produir en un moment de definició de les noves societats modernes i capitalistes de l’època. Per

tot plegat, es va acabar creant una coincidència efectiva entre la construcció de la ciutat i la

construcció de la destinació turística.

En el pensament de la Sociedad de Atracción el concepte de ciutat corresponia al mateix concepte

de destinació turística, i en el marc d’aquesta lògica s’assumia que allò bo per a la ciutat era bo

pel turisme, i allò bo pel turisme ho era per a la pròpia ciutat. El cas és que la SAF va ser una gran

productora de discursos que d’una manera o altra van aconseguir situar el turisme com a categoria

hegemònica en l’imaginari de les élites de la ciutat. El turisme servia per reforçar la compacitat

de Barcelona, per estrènyer llaços, propiciar relacions, crear símbols, imatges, proximitats,

cohesió. El turisme era pensat com un element de creativitat de Barcelona, una via per a la

construcció i expansió de la societat que havia de fer possible la modernització dels seus patrons

de creixement.

La SAF va provar d’activar una oferta sense disposar d’un mercat de demanda definit i

especialment interessat en Barcelona, i aquest fet li costaria crítiques, decepcions i molts esforços.

Seria amb el pas dels anys, doncs, que s’aconseguiria fer la destinació, i potser per això es pot

considerar que el mite de la Barcelona turística va ser previ al propi producte turístic. En aquest

sentit, cal notar que Chadefaud (1987) sostenia que les maneres de pensar i de sentir col·lectives –

en un marc de relacions socials de dominació– són essencials en la generació dels espais turístics,

considerant, així, que els llocs turístics són, abans que res, una projecció dels ideals de la pròpia

societat. És a dir, les destinacions, abans de ser destinacions, són llocs idealitzats, projectats i

somniats com a tals.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ D’ARXIU

23

BARJAU, S. (1997) “El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori,

1908-1936”. Dins ROCA ALBERT, J. (coord) Expansió urbana i planejament a Barcelona.

Barcelona: Institut Municipal d'Història. Editorial Proa, pàgs. 207-217.

BARTHES, R. (1986) Lo Obvio y lo obtuso: imágenes, gestos, voces. Barcelona: Paidós.

BLASCO, A. (2005) Barcelona Atracción (1910-1936): una revista de la Sociedad de Atracción

de Forasteros. Tesi doctoral, direcció de Josep Termes. Universitat Pompeu Fabra. Institut

Universitari d'Història Jaume Vicens Vives.

BLASCO, A. (2009) “La Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona com a estructura de

poder”. Dins XI Congrés d’Història de Barcelona – La ciutat en xarxa. Arxiu Històric de la ciutat

de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, pàgs. 1-7.

CARRERAS, C. (1993a) Geografia urbana de Barcelona: espai mediterrani, temps europeu.

Vilassar de Mar: Oikos-Tau.

CARRERAS, C. (1993b) “Barcelona 92: una política urbana tradicional”. A Estudios

Geográficos, Madrid, 212, juliol-setembre de 1993: 467-481.

CARRERAS, A.; TORRA, L. (2004) Història econòmica de les fires a Catalunya. Barcelona:

Generalitat de Catalunya, Departament de Comerç, Turisme i Consum.

CASASSAS, J. (1988-1989) “La regeneració interior de la societat catalana”. A Barcelona.

Metròpolis Mediterrània, 10: 87-91.

CASASSAS, J. (coord) (1999) Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975). Barcelona:

Pòrtic.

CHADEFAUD, M. (1987) Aux origines du tourisme dans les Pays de l'Adour: du mythe à

l'espace: un essai de géographie historique. Pau: Département de géographie et d'aménangement

de l'Université de Pau et des Pays de l'Adour: Centre de recherche sur l'impact socio-spatial de

l'aménagement.

CÓCOLA, A. (2010) El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de

marca. Tesi doctoral, direcció de Joan Molet. Universitat de Barcelona.

CÓCOLA, A. (2011) El Barrio Gótico de Barcelona: planificación del pasado e imagen de

marca. Barcelona: Ed. Madroño.

GARCIA ESPUCHE, A. (ed.) (1995a) Retrat de Barcelona. Vol I [Barcelona]: Centre de Cultura

Contemporània de Barcelona: Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona.

24

GARCIA ESPUCHE, A. (1995b) “Per una història de la dissimilitud”. Dins GARCIA ESPUCHE,

A.; NAVAS, T. Retrat de Barcelona, Vol I [Barcelona]: Centre de Cultura Contemporània de

Barcelona: Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, pàgs. 13-19.

GARCIA ESPUCHE, A. (1995c) “Imatges i imatge de Barcelona: una síntesi i tres epílegs”. Dins

GARCIA ESPUCHE, A.; NAVAS, T. Retrat de Barcelona, Vol I [Barcelona]: Centre de Cultura

Contemporània de Barcelona: Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, pàgs. 41-

62.

GARCIA ESPUCHE, A. (1995d) “La imatge global (1535-1758)”. Dins GARCIA ESPUCHE,

A.; NAVAS, T. Retrat de Barcelona, Vol I [Barcelona]: Centre de Cultura Contemporània de

Barcelona: Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, pàgs. 67-113.

GARCIA ESPUCHE, A.; (1995e) “Les aportacions de Laborde”. Dins GARCIA ESPUCHE, A.;

NAVAS, T. Retrat de Barcelona, Vol I [Barcelona]: Centre de Cultura Contemporània de

Barcelona: Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, pàgs. 133-147.

GELLNER, E. (1989) Cultura, identidad y política: el nacionalismo y los nuevos cambios

sociales. Barcelona: Gedisa.

GONZÁLEZ MORALES, J. C. (2003) Turismo en España (1905-1931). Tesi doctoral, direcció

d’Amador, P. Universidad Juan Carlos I, Madrid.

GONZÁLEZ MORALES, J. C. (2005) “La Comisión Nacional de Turismo y las primeras

iniciativas para el fomento del turismo: la indústria de los forasteros (1905-1911)”. A Estudios

Turísticos, 163-164: 17-30.

HUNT, J. D. (1975) “Image as a factor in tourism development”. A Journal of Travel Research,

13: 1-17.

MACCANNELL, D. (2003) [1976] El Turista: una nueva teoría de la clase ociosa. Barcelona:

Melusina.

MIOSSEC, J. M. (1976) Elements pour une theorie de l'espace touristique. Aix-en-Provence:

Centre des Hautes Études Touristiques.

PALOU, S. (2012) Barcelona, destinació turística. Un segle d’imatges i promoció pública.

Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.

ROCA ALBERT, J. (coord) (1997a) Expansió urbana i planejament a Barcelona. Barcelona:

Institut Municipal d'Història de Barcelona.

ROCA ALBERT, J. (1997b) “Urbanisme d'imatge i percepció de l'espai urbà”. A Expansió

urbana i planejament a Barcelona. Barcelona: Institut Municipal d'Història de Barcelona, pàgs.

193-249.

25

ROCA ALBERT, J. (2005)“Un retrat cabdal de Barcelona”. A L’Avenç, 306: 22-23.

ROCA ALBERT, J. (2009) “El Museu d’Història de Barcelona, portal de la ciutat”. A Hermes, 2:

96-103.

SMITH, A. (2005) “Conceptualizing City Image Change: The Re-Imagining of Barcelona”. A

Tourism Geographies, Vol 7, (4): 398-423.

SMITH, A. (2007) “Monumentality in Capital Cities and its Implications for Tourism Marketing:

the Case of Barcelona”. A Journal of Travel and Tourism Marketing, Vol 22, (3-4): 79-93.

VIDAL, D. (2005) L'Imaginari monumental i artístic del turisme cultural: el cas de la revista

Barcelona Atracción. Tesi doctoral, direcció d’Eduard Carbonell. Universitat de Girona.

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Número 984, Governación, Expediente relativo a la

creación de una Comisión Municipal, denominada de “Atracción de Forasteros”, 1906. Arxiu

Municipal Administratiu de Barcelona.

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Número 920, Expediente secuela del relativo a la

Comisión de Atracción de Forasteros y Turistas, 1907. Arxiu Municipal Administratiu de

Barcelona.

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Carpeta Número 932, Governación, Expediente

relativo a un concurso para cartel de propaganda de Barcelona como ciudad de invierno. Arxiu

Municipal Administratiu de Barcelona.

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Governació, Número 1032, Expediente Relativo a las

Fiestas Esportivas de la Primavera de 1909. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona.

Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Governació, Número 1033, Expediente Relativo a la

Celebracion de Fiestas Populares en la Primavera de 1910. Arxiu Municipal Administratiu de

Barcelona.

(1908-1916) Memòries anuals del sindicat d’iniciativa Sociedad de Atracción de Forasteros.

Sociedad de Atracción de Forasteros: Barcelona.

(1910-1924) Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Barcelona: Sociedad de

Atracción de Forasteros.

(1910-1912) Touring Review. Sociedad de Atracción de Forasteros: Barcelona.

(1910-1936) Barcelona Atracción: revista mensual de la Sociedad de Atracción de Forasteros.

Barcelona: Sociedad de Atracción de Forasteros.

(1924-19.?) Biblioteca de Turismo. (34 números). Barcelona: Sociedad de Atracción de

Forasteros.

(1925) Laboratorio general de ensayos y acondicionamiento. Barcelona: Mancomunidad de

Catalunya.

(1927) Anuario 1926-1927. Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona.