1

Tot el que volies

saber sobre el 25N

i no havies gosat

preguntar

Un recull d’articles del Cercle Gerrymandering, octubre de 2012 – març de 2013

2

Cercle Gerrymandering és un blog col·lectiu, paritari i

multidisciplinar d'anàlisi política i social en català des de

la perspectiva de les ciències socials.

Cercle Gerrymandering som: Carles A. Foguet, Berta

Barbet, Queralt Capsada, Sílvia Claveria, Núria Franco,

Benet Fusté, Edgar Rovira, Ton Vilalta (i Laia Marqués).

Tots els articles d’aquest llibre electrònic han estat

publicats amb anterioritat al Cercle Gerrymandering i

estan sota una llicència Creative Commons.

Barcelona, 23 d’abril de 2013

3

Abans del 25 de

novembre

Quatre notes ràpides sobre la vergonyosa

campanya institucional del 25N, Carles A. Foguet

CiU: arrambant amb el vot nacionalista, Edgar Rovira

PSC: tard i malament, Carles A. Foguet

ERC: cria fills, cria porcs, Benet Fusté

PP: la feina ben feta no té fronteres, Edgar Rovira

ICV-EUiA: Iniciativa ain’t Syriza, Ton Vilalta

C’s: un exercici de desdoblament, Benet Fusté

SI: paràbola tràgica d’un one issue party, Ton Vilalta

CUP-AE: que la pressa no ens faci entrebancar,

Carles A. Foguet

PxC: la Catalunya xenòfoba, Núria Franco

Després del 25 de

novembre

La independència de Catalunya, partida de

naixement, Ivan Serrano

Iniciativa i l’art d’escórrer el bulto, Berta Barbet

Unes eleccions excepcionals, Oriol Bartomeus

Un augment de participació generalitzat però no

homogeni, Oriol Bartomeus

El vot a CiU, Oriol Bartomeus

El vot al PSC, Oriol Bartomeus

El vot al PP, Oriol Bartomeus

Els guanyadors: el vot a ERC, ICV-EUiA i C’s, Oriol

Bartomeus

Per què van fallar les enquestes?, Oriol Bartomeus

10 nous titulars sobre el Baròmetre del CEO que

tampoc no llegireu enlloc més, Cercle

Gerrymandering

4

Abans del 25 de novembre

5

Quatre notes ràpides

sobre la vergonyosa

campanya institucional

del 25N

Carles A. Foguet

Avui he escoltat i vist, per aquest ordre, una peça de

la campanya institucional d’informació de la

convocatòria d’eleccions el proper 25 de

novembre. Encara no m’he recuperat de l’ensurt. No

només perquè no respon als paràmetres que defineix la

normativa electoral per a aquest tipus de comunicacions

institucionals, sinó perquè respon a una estratègia

partidista gens dissimulada.

Posar el 25N a l’alçada (d’alguns) dels principals

esdeveniments històrics els últims 30 anys a Catalunya i

fer-ho tancant la seqüència amb la manifestació

independentista de la darrera Diada em sembla

qualsevol cosa menys casual. I massa semblant a

l’estratègia electoral del partit que ocupa el Govern. I

perquè no penseu que sóc un malpensat, ho

desenvoluparé.

1. La campanya va contra la legislació electoral vigent

Sé que m’avanço i que la JEC ja tindrà ocasió de

manifestar-se al respecte (perquè estic convençut

que la campanya serà denunciada), però la primera

impressió és que la campanya institucional no compleix

els preceptes de la LOREG. L’article 50 diu:

1. Los poderes públicos que en virtud de su

competencia legal hayan convocado un proceso

electoral pueden realizar durante el período

electoral una campaña de carácter institucional

destinada a informar a los ciudadanos sobre la

fecha de la votación, el procedimiento para votar

y los requisitos y trámite del voto por correo, sin

influir, en ningún caso, en la orientación del voto

de los electores. (…) Llei Orgànica 5/1985

Si tenim en compte que la campanya per informar dels

tràmits del vot per correu ja es va portar a terme, per

una qüestió de terminis, objectivament aquesta nova

campanya només recorda la data de les eleccions. No

sé si calia tant de rebombori per tan poca cosa.

Subjectivament, però, no només fomenta l’exercici

efectiu del vot (diu “Jo vaig votar” no “Jo vaig poder

votar” o “Jo vull votar”, per exemple) sinó que, a sobre,

al meu parer, l’orienta, volent fer partícips els ciutadans

d’una seqüència històrica molt determinada. I hi ha prou

jurisprudència per interpretar-ho d’aquesta manera

(perquè la utilització partidista d’aquest tipus de

campanya no és pas nova ni exclusiva d’aquest cas).

1. Según establece el artículo 50.2 de la

LOREG, «desde la convocatoria de las

elecciones y hasta la celebración de las mismas

queda prohibido cualquier acto organizado o

financiado, directa o indirectamente, por los

poderes públicos que contenga alusiones a las

realizaciones o a los logros obtenidos, o que

utilice imágenes o expresiones coincidentes o

similares a las utilizadas en sus propias

campañas por alguna de las entidades políticas

concurrentes a las elecciones». Instrucció

2/2011 de la Junta Electoral Central

2. La campanya presenta el 25N com un plebiscit

No exactament, però gairebé. Tots els moments que

s’han seleccionat per confegir el vídeo de promoció són

moments, per definició, històrics. El 25N ve a completar

aquesta tirallonga, immediatament després de la

manifestació de la Diada passada, i això és el que el

partit al Govern pretén que sigui, un nou moment

històric. No volen que aquestes siguin unes eleccions

normals, sinó una altra cosa que es diferenciï tant com

sigui possible de l’acte ordinari d’escollir cada quatre

anys si fa o no fa els representats al Parlament. Hi ha

alguna altra convocatòria electoral en la seqüència? No.

Però ei!, no ens alarmem: hi surt la Constitució del

6

78 (que serà ara la coartada que farà servir el

Govern per respondre cada crítica que rebi aquesta

campanya), que no van ser unes eleccions sinó un

referèndum i pel qual, casualment, clar, UDC-DCC,

embrió de l’actual CiU, va demanar el vot a favor.

3. La campanya interpel·la només una part de la

ciutadania de Catalunya

Una part molt concreta. La selecció dels esdeveniments,

que jo defenso que no és arbitrària en absolut, no

interpel·la per igual tots els ciutadans de Catalunya. Hi

ha manifestacions obertament polítiques (la de l’últim

11S, inequívocament independentista, tanca totes les

versions de l’anunci), però no hi són, per exemple, les

contràries a la guerra de l’Iraq o la de record d’Ernest

Lluch. Hi ha manifestacions culturals més o menys

massives com els castellers (no se’n cansen de ser

instrumentalitzats amb metàfores barates?) o el concert

de Llach al Camp Nou però no hi ha ni la Feria de Abril,

ni el Primavera Sound ni el Carnaval que va muntar

Carlinhos Brown pel Passeig de Gràcia. I l’única nota

discordant, el ciutadà castellanoparlant, deixa ben clar

que és a Catalunya “para siempre” (hola, Fernández

Vara). Potser només els Jocs Olímpics siguin un

esdeveniment realment transversal i gairebé incontestat.

Però si els promotors de la campanya volien que el

màxim de ciutadans de Catalunya se sentissin

destinataris de l’anunci, jo els faig algunes propostes: “jo

sóc del RACC”, “jo he portat els meus fills a la Festa

dels Súpers”, “jo pago l’euro per recepta”, “jo pago

peatges” o “jo em puc creuar amb Fèlix Millet pel carrer”.

4. En conseqüència, no vull que es pagui la campanya

amb els meus diners

La factura del vídeo és excel·lent, de debò. El missatge

queda clar, claríssim, i la realització tècnica és més que

correcta. El que li falta per ser perfecte del tot és que

l’hagués pagat Òmnium, l’ANC, Convergència o el

Conde de Godó de la seva butxaca. Als Estats Units el

podria haver finançat qualsevol PAC amb l’aprovació del

candidat de torn i tan amics. Però no: és una campanya

institucional, de la Generalitat. No del partit que

circumstancialment n’ocupa el Govern. Ull! Jo votaré i

em sento directament interpel·lat per la campanya, però

si algú m’ho hagués preguntat, no hagués volgut que ni

un sol cèntim dels meus impostos es dediqués a

aquesta partida de despesa.

7

Convergència i Unió:

arrambant amb el vot

nacionalista

Edgar Rovira

El centre polític es podria definir com una àrea dins dels

electorats, més o menys localitzada i vagament

mesurada, on s’hi decideixen les conteses electorals. La

definició és personal i me l’he fet venir bé per obrir

l’article en la direcció adequada, així que òbviament s’hi

accepten esmenes i correccions dels més propers a

l’acadèmia.

El centre polític català s’ha localitzat tradicionalment a la

confluència entre l’electorat de centre-esquerra i

l’electorat catalanista. Com explica en Carles Castro

a ‘Las encuestas detectan un voto centrista’, les

majories i els transvasaments electorals a Catalunya

s’han construït tradicionalment en aquest espai. ERC va

obtenir els millors resultats de la seva història -23

diputats i més de mig milió de vots- a partir dels votants

de centre-esquerra que van abandonar, fent-li perdre el

govern pel camí, a CiU. El 2008, votants pertanyents al

mateix espai ideològic van fer que el PSC obtingués 25

diputats al Congrés espanyol durant la famosa

campanya del “Si tu no hi vas, ells tornen”. I el 2010,

votants localitzats dins d’aquesta àrea van col·laborar

en la victòria de CiU i les caigudes de PSC i ERC. Això

no vol dir que els protagonistes d’aquests fenòmens

siguin exactament els mateixos electors. Em temo que

afirmar-ho seria un suïcidi estadístic de primera

categoria. Simplement es destaca que quan aquests

electors defineixen el seu perfil polític observem que

comparteixen un espai concret entre l’eix ideològic i el

nacional

Doncs bé, una particularitat del centre polític català és

que en els 4 últims anys s’ha mogut de manera

significativa. En Marc Guinjoan ho explicava no fa gaire

a ‘Més catalanistes i més d’esquerres’. Respecte el

2008 els catalans hem basculat significativament cap a

l’esquerra i cap a posicions més catalanistes. Veient el

context dels últims anys no sorprèn a ningú, però com

diu en Marc no és tan habitual veure aquestes

variacions amb les actituds polítiques i menys en tan

poc temps.

El terreny de joc polític català s’ha mogut. D’aquest

moviment de plaques hi ha un beneficiat molt evident;

Convergència i Unió. Al 2010 la federació nacionalista

va ser capaç de recuperar el terreny perdut amb

Esquerra. L’Oriol Bartomeus ho explicava la setmana

passada, i hi ha una dada força significativa al respecte.

Del conjunt de l’electorat que va donar suport a CiU el

2006, un 23,9% es definia com d’esquerra o centre-

esquerra. Passades les eleccions de 2010, i tenint en

compte els nous votants, aquest percentatge havia pujat

fins al 34,2%

Aquesta recuperació s’explica gràcies a un moviment fet

en el moment precís. Al 2006 un 41,8% de l’electorat

convergent creia que Catalunya hauria de ser una

CCAA dins d’Espanya i un 11,2% que havia de ser un

estat independent. Al novembre de 2010, just abans de

les eleccions, aquests percentatges ja eren el 30,5%

pels que optaven per la via autonòmica i 27% pels qui

preferien la independència. A Còrsega a ningú no se li

escapava que el moviment dels seus electors era

idèntic al que estava fent bona part de l’electorat, i que

per aconseguir la victòria que es va escapar el 2006 era

necessari anar a trobar electors en aquesta direcció.

Transició Nacional enllà, si em permeteu la llicència.

Han passat dos anys i el moviment no s’atura. Segons

el baròmetre del passat juny ja són un 38,3% els

electors de CiU que voldrien que Catalunya fos

independent, per un 18,7% que es mantenen a l’opció

autonomista. A més, un 83,4% d’ells està a favor del

dret a decidir.

Amb aquestes dades, una fidelització de vot del 74,7%, i

coneixedors com són que el centre de l’electorat

continua movent-se paral·lelament als seus votants, és

8

més fàcil entendre l’estratègia i les expectatives dels

nacionalistes. Convergència va trobar el centre

polític i sembla bastant clar que ara per ara no el

deixarà escapar. El que en el seu moment va ser un

moviment tàctic per recuperar el govern ara ha

esdevingut estratègic per aconseguir la fita de la majoria

absoluta.

L’escenari de sortida no podria ser millor. La erosió que

fa uns mesos es podia intuir a determinades enquestes

ara s’ha convertit en un lideratge clar. De fet, dos

sondejos del CEO i La Vanguardia, potser amb menys

innocència de la que ens agradaria als benpensants, ja

han apuntat que CiU té la majoria absoluta a tocar.

Tot ajuda. Si fem cas a un sondeig efectuat dies

després del Debat de Política General, la imatge del

President està més reforçada que mai. Els últims

esdeveniments, manifestació i viatges a Madrid

inclosos, ajuden a entendre-ho. A més, CiU continua

sent el partit en que la ciutadania més confia per donar

resposta als principals problemes del país. I la federació

sap que juga amb aventatge si l’enfocament que es

dóna a la solució dels problemes és en clau nacional.

Aquest últim detall és important. Ens aporta la clau de

les bones expectatives de CiU, especialment entre

l’electorat que definíem com a centre polític. En aquest

sentit és interessant el que explica Sonia Alonso a ‘La

duración en el poder y el rendimiento electoral de

los partidos nacionales gobernantes: ¿la ventaja

competitiva del nacionalismo?’. Segons Alonso, els

partits nacionals són jutjats segons la seva defensa del

programa i les identitats nacionals, i són relativament

immunes a la gestió de govern en termes econòmics i

socials.

En temps de crisi la necessitat de reforçar el perfil

nacional davant de la gestió podria ser condició

necessària per augmentar aquest efecte. I en aquestes

estem. L’eix nacional, i tota l’actualitat que d’ell es

nodreix, és poc menys que hegemònic als mitjans. La

gestió de govern, els efectes de la crisi, i d’altres temes

que podrien ser d’interès en una cursa electoral,

queden en un segon pla. El càlcul electoral, basat en el

calendari i en una agenda política ambiciosa, ha

funcionat.

A ‘The Strategy of election timing’, Maravall apunta

que un govern decideix avançar eleccions si es

compleixen dues condicions: que la seva popularitat

sigui alta i que hi hagi bones perspectives econòmiques.

El govern del President Mas sembla que no necessitarà

la segona condició. De fet, encara pot treure rèdit de la

catastròfica situació econòmica. La defensa de la

identitat i el tensionament de l’electorat tenen una doble

justificació quan hi ha escassetat de recursos. Sembla

que amb això en tindrà prou per continuar aclaparant al

centre polític català.

9

Partit dels Socialistes de

Catalunya: tard i

malament

Carles A. Foguet

Deia Joe Napolitan que si no pots escriure-la en un

paper, no tens una estratègia. Imagino que a hores

d’ara a Nicaragua l’activitat deu ser frenètica, regirant

calaixos, movent mobles i escombrant racons buscant

els papers perduts. Però potser quan, amb sort, els

trobin, s’adonaran que estan mullats. Xops.

Els millors analistes del país, i nosaltres també, estan

desorientats intentant treure l’entrellat de l’estratègia

amb què el partit afronta aquestes eleccions. En el que

va de (pre)campanya, ja van dos lemes, un fet que no

seria noticiable ni greu si ambdós diguessin les

mateixes coses. Però no. Del “Avançar sense trencar” al

“L’alternativa sensata”. De centrar-se en l’eix nacional

(que tan desfavorable els és, tant que algú finalment

se’n devia adonar i donar la veu d’alarma per provocar

el canvi) a intentar centrar-se, a seques, i confiar que

l’aversió al risc i la moderació genètica d’aquest país

facin la resta. Però sembla que s’han equivocat de

lustre.

L’avançament de les eleccions va agafar el PSC amb el

peu canviat, en ple procés de (lenta) reconstrucció. I en

el pitjor moment: justament quan l’electorat considera

aquestes eleccions de segon ordre més importants que

mai. Segurament, com molts, no van preveure que la

deriva del Govern de Mas s’accelerés de manera

exponencial els últims mesos i la convocatòria va

impedir, per exemple, que Navarro complís una de les

seves promeses en accedir a la secretaria general. Les

primàries van acabar sent un tret al peu de l’ara

candidat en particular i dels socialistes catalans en

general.

“Antes de cumplirse un año del congreso que

renovó a dirección del PSC, los socialistas

catalanes se preparan para afrontar unas

elecciones en el peor escenario posible. Las

tensiones internas, la falta de un liderazgo

consolidado y la imposibilidad de construir un

discurso alternativo a CiU sitúan al PSC en un

marco electoral de desconcierto político y

desenlace imprevisible, como si aún no hubiera

tocado fondo.” “La cita electoral sorprende a

la oposición con el pie cambiado”, Maiol

Roger i Pere Ríos a El País, 20.09.12

Immòbils en un context canviant

Per molt que ho intenti, el PSC no té força ni per

capgirar l’arena electoral ni, encara menys, per

recuperar el centre, encara que el centre, strictu

sensu, sigui allò que hi ha entre dos extrems. A l’un, els

independentistes. A l’altre, els recentralitzadors. Al mig,

l’atractiu federalisme. És probable que això fes goig

escrit en un paper, però la realitat ha demostrat que

aquest esquema no s’aguanta per enlloc. Ja s’ha escrit

prou sobre el desplaçament de l’electorat cap a

posicions més catalanistes, i la ràpida crescuda de

l’opció netament independentista. La polarització

(malgrat que no és equivalent a ambdós pols) està

despoblant la centralitat que una vegada va ocupar el

federalisme.

El PSC clama per un federalisme que exigeix d’una

contrapart amb qui federar-se i que, l’últim cop que

varem mirar-ho, no estava massa per la feina. La crida

federalista i d’esquerres que fa poc va veure la llum a

Catalunya no ha tingut la resposta d’un manifest

federalista a Espanya que demostrés haver entès el

missatge. I mentre que el PSC pretén espanyolitzar

(federalment, això sí) la seva campanya, el PSOE

pretén fer un dic de contenció per evitar que la

campanya dels socialistes catalans els contamini i els

faci entrar (encara més) l’aigua a casa.

El problema és que el referèndum ja no està en

discussió. Més del 80% de catalans (i un 77% dels que

10

diuen haver votat al PSC) volen avui poder votar sobre

la relació entre Catalunya i Espanya, independentment

del que hi votin. I el PSC ha hagut de reaccionar: de la

negativa frontal a acceptar-lo dins del marc legal. I

abans que acabi la setmana qui sap fins on hauran

arribat. Però el que està clar és que, a parer del PSOE,

ja és massa lluny, per molt que la posició del PSC de

Navarro recordi Serrat, que volia poder escollir en quina

llengua cantar per acabar fent-ho en castellà.

Partit gran amb resultats de partit petit

Sembla que tots ens podríem posar d’acord que el PSC

s’ha quedat abandonat en terra de ningú. No tant en

l’eix ideològic, on continua estant molt a prop de la

mitjana de l’electorat català, sinó en l’eix nacional. El vell

PSC potser podria haver intentat que el vot econòmic

centrés la contesa electoral, però l’actual no pot ni

intentar-ho, quan un 61% de l’electorat (contra un 25%)

afirma que decidirà el seu vot en funció de l’eix nacional.

ICV-EUiA, ERC (simple però efectiu, “L’esquerra d’un

nou país”) o fins i tot les CUP han aconseguit fixar la

seva posició a ambdós eixos amb certa nitidesa. El

PSC, “L’alternativa sensata”, no sembla ni que ho hagi

aconseguit ni que pugui fer-ho abans del 25 de

novembre.

No està en disposició de fer aliances significatives amb

gairebé cap actor social rellevant, perquè ha deixat de

ser un referent per a gairebé tothom. Malgrat la seva

ràpida aproximació (aritmètica) als partits petits, la

ciutadania encara el percep com un element central de

l’status quo que ens ha dut fins aquí i ni la meitat dels

seus confien que pugui ser qui millor gestioni ni

l’economia (i defensi l’estat del benestar) i, menys

d’un terç, les aspiracions col·lectives dels

catalans. Són un partit del sistema, però només per allò

dolent que comporta ser-ho: ha estat descavalcat de la

centralitat però a la perifèria els nous votants se’l miren

amb desconfiança –l’herència d’haver governat, aquí i

allà- i s’inclinen pels seus competidors en totes les

seves fronteres electorals.

Pere… què?

El PSC té un problema amb Navarro però,

francament, no crec que Navarro sigui el problema. Sinó

el símptoma. El símptoma d’un sistema de selecció

d’elits invers que, en el millor dels casos, només pot ser

entès en clau interna. Pere Navarro, malgrat el suport

explícit sonat de personatges públics com Ramon

Madaula, no aconsegueix ni ser conegut (un 71%, per

sobre només de López Tena, candidat de SI, i encara

sort que no hi repeteix Laporta) ni ser valorat pels que ja

el coneixen (3,8, tercer per la cua, només per davant de

Sánchez Camacho i Albert Rivera). I el que és pitjor: ni

pels que el voten (5,7, amb diferència, la pitjor valoració

entre els afectes d’entre tots els candidats, tot i la

proximitat de la cita electoral que hauria de tensionar el

seu electorat). És un lideratge contestat, tant

internament com social: per als mateixos votants del

PSC, Navarro només ocupa el tercer lloc en les

seves preferències com a candidat, per darrera de

Chacón i fins i tot de Tura, derrotada àmpliament en

clau interna.

Perquè a Navarro, malgrat el seu esforç sistemàtic,

encara li queda algun problema intern al PSC. Molts són

els que s’han quedat pel camí des de la seva arribada

(per motius diversos, de Clotas i Maragall, passant per

Laia Bonet, fins a Maria Badia, l’última fins avui de la

llista). Però pocs són els que han mantingut la boca

tancada. Les polèmiques dins del mateix entorn del PSC

és evident que no els fan cap bé i no ho és menys que

són del tot interessades. Una mostra de

deslleialtat que, sense ser el problema més greu a

enfrontar, no deixa de ser un problema.

Camí de la irrellevància

Les enquestes pronostiquen els pitjors resultats per al

PSC de sempre. És temptador pensar que estem a punt

de descobrir quin és el seu terra electoral, però jo no

seria tan optimista.

“(…) tras la pesadilla de las autonómicas de

noviembre del 2010 -saldadas con una derrota

histórica-, el socialismo catalán se despertó en

11

otro sueño aún más angustioso: la debacle de

las municipales. Y cuando parecía que las

generales despertarían al PSC en el habitual

escenario de primacía del centroizquierda en

Catalunya, el desenlace ha hundido al

socialismo catalán en la peor de sus pesadillas:

ser superado por CiU en las legislativas.” “El

origen del PSC”, Carles Castro a La

Vanguardia, 18.12.11

Passada la ressaca de l’11 de setembre (manifestació,

debat de política general, convocatòria d’eleccions…),

sembla que tot torna a lloc: CiU, sense deixar de millorar

les expectatives de 2010, s’empetiteix en la mateixa

mesura que s’esvaeix l’eufòria i ERC, ICV-EUiA i PPC

agafen aire i tenen un lleu repunt. Tot? Tot no. Tot

menys el PSC, que no es veu ni quan baixa la marea.

Segons les últimes enquestes, només al voltant del

40% dels que el van votar a les últimes eleccions

(recordem-ho, fa només dos anys) manifesten intenció

de votar-lo d’aquí un mes i escaig. És un nivell de

fidelitat més propi dels portadors de cromosomes XY de

qualsevol monarquia europea. L’esperança pel PSC és,

tot i que si ho reconeixen serà amb la boca petita, que hi

hagi bosses significatives de vot ocult que atenuïn

una mica la caiguda. Una hipòtesi plausible, si tenim en

compte que alguns d’ells poden estar amagats entre

l’anormal quantitat d’indecisos (tot i que s’han reduït

respecte l’espectacular 32% del setembre), però qui ho

havia de dir que el PSC hagués de posar ous al cistell

del vot ocult quan, fins no fa tant, ser del PSC era motiu

d’orgull a banda i banda de la Diagonal (tot i que per

motius ben diferents).

La fugida de vots és imparable. Quan de Padua Lima

“Tim” exposà la seva teoria de la manta curta, pensava

en el futbol. Però en aquest cas també aplica: si el PSC

intenta tapar la via d’aigua en una direcció, corre el risc

que el forat es faci més gros en alguna altra. Però

tampoc està massa clar que tinguin prou mans com per

intentar tapar tots els forats: una organització

disminuïda, amb la moral de la tropa enfonsada i

totalment mancada de recursos per fer una

campanya amb la força suficient com per fer-se sentir

per sobre de l’eixordadora megafonia (literal i

metafòrica) de què altres sí que poden disposar.

Catalanistes que marxen cap a CiU (i ERC en menor

mesura), progressistes que emigren a ICV-EUiA,

espanyolistes que passen a C’s i el PPC i molts, potser

tants o més que tots els anteriors junts, que se’n van

cap a casa amb la cua entre cames. Aquesta fuga en

totes les direccions, en un atac d’optimisme, és la prova

que alguna vegada no massa llunyana el PSC va

ocupar la centralitat de l’espai polític català (que

s’assembla poc al centre d’avui). Per als pessimistes, és

una prova massa semblant a una autòpsia.

Però tapar vies d’aigua és l’única estratègia viable per al

PSC, amb l’urgència de la cita electoral: intentar

minimitzar les pèrdues, conservar els que encara no han

marxat i no perdre gaire temps ni en donar la

benvinguda als que, com Ramon Madaula, s’hi

incorporin. Perquè encara que volguessin (i poguessin)

sortir a buscar nous votants i a recuperar-ne de vells,

tindrien un problema molt greu: que ni hi són a temps ni

ningú els faria massa cas. Tard i malament.

Aquest escenari tan dramàtic tindrà, a més, un agreujant

mecànic immediat per la mera aplicació de la fórmula

d’Hondt: sigui o no sigui segona força, el PSC passarà,

de complir-se les previsions, a engruixir un grup on ja hi

són PPC, ICV-EUiA i ERC i que és on es disputen de

manera ferotge els restos minsos, deixant els grans

restos tots per a CiU, que gaudirà d’una prima de

sobrerepresentació que abans compartia amb el PSC.

Repensar el PSC

És cert que sobre la socialdemocràcia hi plou a bots

i barrals, però fa la impressió que al PSC no s’han

molestat ni en obrir el paraigües. La tendència a la baixa

és fins i tot anterior a la crisi econòmica, anterior a la

sortida del Govern de la Generalitat i del Govern

d’Espanya. El garbuix d’esdeveniments actual només ha

fet que accelerar-la, però seria injust i interessat donar

la culpa als elements. El PSC necessita repensar-se en

profunditat en tots els sentits. Pot ser que just

12

estiguessin a punt de fer-ho quan es van convocar les

eleccions, però el resultat electoral (previsible) el

deixarà en una situació encara pitjor per fer-ho a partir

del 26N, qui sap si a aquelles alçades camí de la

irrellevància.

El dubte avui és saber si el cop serà prou fort com per

despertar el PSC de la seva letargia o si de tant fort serà

letal. O si ja serà post mortem

13

Esquerra Republicana de

Catalunya: cria fills, cria

porcs

Benet Fusté Espargaró

Kahneman, el Nobel d’economia, explicava que un dia

va donar una classe a uns militars. Mirava de

convence’ls que les lloances eren una bona eina per

millorar l’aprenentatge quan un comandament va

interrompre’l, mig ofès. La seva experiència avalava la

tesi contrària: les amonestacions provocaven una

millora de resultats i les felicitacions solien anar

seguides de pèrdues de rendiment.

Segurament el militar tenia raó, però l’explicació és

clara: renyem als que ho fan molt malament i felicitem

els que ho fan molt bé. El què passa és que després de

cagar-la estrepitosament les probabilitats de millorar són

elevades i és probable que després d’un resultat

espectacular n’hi hagi un altre de no tan bo. A Esquerra

Republicana de Catalunya els passa una mica com a

tothom: tendeix a la mediocritat. El què toca és

dilucidar on és la normalitat electoral d’ERC.

ERC va entrar ranquejant a una democràcia que també

coixejava. La impossibilitat de fer ús de les pròpies

sigles, primer, i la pèrdua de perfil deguda al suport a

Convergència l’any 1980, van fer que ERC

s’arrossegués com una ànima amb pena al llarg dels 80.

La colla de la “Crida Nacional a ERC” va canviar la

marca del partit -que es va convertir en un Partit per la

Independència avant la lettre- i el va revitalitzar. A les

eleccions de 1992 pràcticament va doblar els resultats

(7,96% dels vots) i es va situar com a tercera força del

Parlament. La mitjana de vot del partit en els comicis al

Parlament des d’aquella fita ha estat d’un 10%.

Les enquestes coincideixen en donar a ERC poc més,

poc menys, d’un 10% dels sufragis a les properes

eleccions al Parlament. Superaria el percentatge de vot

de 2010 i superaria la mitjana de vot assolida la dècada

dels 90. Seria, això sí, la constatació que ERC ha tocat

sostre i la tendència de creixement iniciada els 90 ha

arribat al seu fi. El que hauria d’estar clar és que per

mesurar els resultats no podem comparar-los amb el

cúmul de circumstàncies afortunades de 2004.

Un creixement desbordant

El creixement desbocat d’ERC –que entre el 2000 i el

2004 va multiplicar els seus resultats per 3– i el

creixement de l’independentisme en general, ha estat

conseqüència dels canvis en el taulell polític espanyol.

El PP va entendre aviat que a la disjuntiva esquerra-

dreta no podria véncer el PSOE. Per això va intensificar

el dilema territorial, un terreny on els socialistes estaven

molt menys còmodes. Els rèdits electorals que en va

treure el PP són innegables, però això també va generar

tensions en l’electorat català. Els partidaris de

l’ampliació de l’autogovern i la independència van

créixer 13 punts de 1994 a 1996, i 8 de 1998 a 2001,

segons el CIS. I és aquí on va pescar ERC.

CiU va intentar compensar l’aliança amb el PP amb la

declaració de Barcelona, la reforma de la Llei de

normalització lingüística i alguna altra escenificació,

però és evident que no se’n va sortir. CiU va perdre

150.000 vots de 1999 a 2003 i 90.000 de 2003 a 2006. I

mentrestant un Carod-Rovira víctima de totes les

invectives es convertia en el polític català més popular i

aconseguia l’animalada de 640.000 vots a les eleccions

al Congrés. En tot cas, Carod-Rovira no mereix

l’apelatiu d’Oracle de Cambrils amb el qual el Periódico

encara li feia la gara-gara diumenge passat. L’auge

d’ERC no va ser un pla d’ERC. “La capacitat

organitzativa dins del progressime independentista està

molt per sota de la seva energia social disponible”, diria

Tresserres a Catalunya Ràdio (recollit per David Bassa

a Esquerra a la Cruïlla).

14

El què va venir després es pot explicar de moltes

maneres: postures erràtiques en relació a l’Estatut,

incapacitat per fer front a l’exigència de quadres que

implicava gestionar 6 conselleries, disconformitat de les

bases respecte el pacte amb el PSC (la meitat preferia

un pacte amb CiU). El que està clar és que la visita

d’Artur Mas al notari no hi va tenir res a veure. La

distensió que va succeir la victòria de Zapatero, en

canvi, sí que hi va influir.

Un independentisme despacientat

A ERC deien que esperaven desplaçar el PSC com a

partit hegemònic de l’esquerra catalana. Però el vot que

va fer créixer ERC no provenia dels votants catalanistes

del PSC. Aquests, quan van deixar de votar Maragall

van optar per votar CIU. El creixement d’ERC provenia

dels desencantats de CIU i el més curiós del cas és que

el 2010, malgrat que ERC va perdre més de 300.000

vots des de 2003, CiU no va ser capaç de recuperar-los

del tot.

La campanya de l’Estatut va anar acompanyada d’un

creixement de 20 punts dels partidaris de la

independència, segons els CEO (10 abans de la

sentència i 10 després) que Esquerra i CiU han competit

per convertir en vots. Aquesta competència pels votants

més sobiranistes, amb acusacions creuades -de

gradualisme de pluja fina, de sucursalisme per contagi,

de cagadubtisme i tota mena de comportaments

acomodaticis- i salts endavant, ha contribuit a crear un

indepentisme desficiós que ara malden per domesticar.

El primer èxit d’aquesta crispació independentitsta se’l

va apuntar CIU. El 25è Congrés Nacional d’ERC va

evidenciar la divisió del partit (37’2% Puigcercós, 27’6%

Carretero, 26’7% Benach, 8’1% Renyer). Aquells

membres de la JERC que s’havien dedicat a conspirar

per Puigcercós quan aquest competia amb Carod-

Rovira se li van acabar enfilant a la gepa. La trencadissa

que va venir després d’aquest congrés es va saldar

amb l’escissió de 150.000 vots i aquestes eleccions

semblen propícies per caçar-los.

CiU i la seva (mitja) promesa de referèndum (mig)

condicionada a una majoria vol arrambar tot el vot

nacionalista. ERC i la seva reivindicació com a garant

de l’efectiva execució d’aquestes promeses vol pescar

en l’arrelada malfiança que generen els convergents.

Junqueras es posa a roda de Convergència

materialitzant el què es va convertir en titular del 26è

Congrès: ‘Entre l’esquerra i la dreta, escollim

l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, treballarem pel

país. De fet han passat de voler ser “l’Esquerra d’un nou

país” a demanar “Un nou país per a tothom” ara que

comença la campanya. L’Oriol Bartomeus denunciava

aquí mateix, fa unes setmanes que ERC

patia Síndrome d’Estocolm. I es ben veritat que és una

aposta que descobreix perillosament el flanc

d’esquerres. La CUP ja ho ha aprofitat per reivindicar

que ells no accepten el dilema i ha popularitzat el

hashtag #hovolemtot.

Però al capdavall, la d’ERC, potser tampoc és tan mala

estratègia. Posar-se a cobert mentre esperen que

l’independentista impacient torni al nomadisme quan

descobreixi que en realitat, el que busca CiU, és acabar

la partida en taules.

15

Partit Popular: la feina

ben feta no té fronteres

Edgar Rovira

No cal trencar-se molt les banyes per entreveure

que l’objectiu del PP per aquestes eleccions és bastant

clar: convertir-se en la principal força d’oposició al bloc

sobiranista al Parlament. Si tenim en compte que la

previsió de resultats per a ells es mou entre els 16 i els

20 diputats, i que la previsió per a ERC i PSC també els

situa -més o menys- en aquesta forquilla, és possible

que demà a la nit Camacho i companya tinguin alguna

cosa per celebrar.

L’Oriol Bartomeus comentava també que a Catalunya

el PP té com a prioritat assegurar-se que la posició del

PSC continua minvant. Són conscients que a nivell

estatal això assegura que la plaça gran, Madrid, no

corre perill.

Estem d’acord. Però al final el PP –com d’altres partits

catalans- creix a partir de les fuites d’aigua del PSC.

Aquest creixement es comptabilitza en vots però també

en espai polític. Un espai molt ben localitzat en el mapa.

Els populars col·laboren en la davallada del PSC i de

retruc creixen ells. Dos objectius en un. O dos objectius

que són un de sol.

Però la crisi dels socialistes només explica una part dels

resultats que es preveuen per demà passat. Hi ha com a

mínim dos factors més que no podem perdre de vista.

- Primer, el posicionament del partit respecte el

debat nacional. La voluntat d’anar al xoc, de

mostrar el perfil més espanyolista, és la manera

lògica que tenen els populars d’aprofitar l’onada.

Al viure dins la bombolla mediàtica del projecte

sobiranista sovint oblidem que aquesta mateixa

inèrcia serveix per donar força al moviment

contrari. El nacionalisme espanyol –també el

que viu a Catalunya- està més despert que mai.

Per tant, el missatge unionista el recull una

parròquia minoritària però fidel i mobilitzada.

- I segon, en aquest cas tan important és el què

com l’on. Fa 8 mesos, tot analitzant el

Congrés de Convergència a Reus, vaig

destacar el nou rol que el PP estava adquirint a

la política catalana. Els 18 diputats del PP

semblaven 40. L’Alícia ha pactat amb el Govern

els gran paquets de retallades i no n’ha hagut

de pagar cap preu. A l’auca parlamentària ha

representat els papers de sòcia i cap de la

oposició, i en tot moment ha estat conscient de

quin era el gran actiu d’aquests papers:

l’exposició mediàtica.

A l’horitzó només un avís; el competidor a l’espai

espanyolista, Ciutadans, creix. Cal veure el recorregut

de les propostes de càstig a l’establishment polític (i no

polític) de Rivera i Cañas. Més que això, el que hauria

de preocupar als populars és l’anàlisi de vot per edats

de les dues formacions. Ciutadans rep un 35% del seu

suport entre els votants de 18 a 35, mentre que en

aquest mateix col·lectiu el PP en rep un 19%. No és que

els populars hagin obtingut mai grans resultats entre els

joves però la diferència és prou significativa com per

seguir-ne l’evolució.

De moment, però, l’escenari és immillorable.

16

Iniciativa per Catalunya

Verds – Esquerra Unida i

Alternativa: Iniciativa ain’t

Syriza

Ton Vilalta

Fa un temps comentàvem per aquí que Iniciativa per

Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa (ho

posem sencer perquè un cop un lector d’EUiA es va

enfadar) és l’amic Tampax de l’electorat català

d’esquerres. Cau bé i la gent s’hi sent propera, però, a

l’hora d’anar al catre, es fa la remolona i sol votar a algú

altre. Al PSC, normalment. En un país escorat a

l’esquerra com Catalunya, el sostre electoral de la

marca electoral d’Iniciativa a les autonòmiques queda

per sota del 10%.

El fet és que hi ha una pregunta que tot amic Tampax,

tard o d’hora, potser espantat per l’agror de la pròpia

rancúnia, s’acaba fent: “Si el PSC el noi popular es

morís, jo me la podria passar per la pedra?”

La resposta, o una aproximació a la resposta, l’estem

tenint ara mateix. El PSC noi popular fa dos anys que té

constants accidents, coincidint amb cada cita electoral, i

ara mateix si bé no està mort, diríem que inspira més

pietat que enveja. Les enquestes diuen que després

d’esfondrar el seu terra electoral fa dos anys, el 25N el

PSC n’estrenarà un de nou, que podria estar més a prop

del 10 que del 15%. En menys de 10 anys hauran

perdut un 60% dels seus electors, Més de mig milió de

vots. Una pèrdua que cada cop sembla menys

conjuntural i més estructural. Aquesta marea d’electors

d’esquerra orfes hauria d’obrir un horitzó de creixement

enorme per ICV, però de moment les enquestes no

preveuen gaire més que una lleugera pujada, que els hi

hauria de permetre tornar al nivell del 2006. Bon

resultat, però res d’històric.

Com que aquests dies l’Herrera s’ha endut Alexis

Tsipras a fer bolos de campanya, la pregunta sorgeix

espontània: si en termes de magnituds electorals el PSC

sembla seguir els passos del PASOK, per què ICV no

segueix la progressió Syriza? Per què fet i fet capitalitza

tan poc l’enfonsament dels socialistes? Els motius són

essencialment dos:

En primer lloc el debat nacional: En unes eleccions on

l’eix nacional preval com mai sobre l’eix social, ICV juga

indiscutiblement fora de casa. Per dir-ho gràficament:

Font: GESOP

És cert que han aconseguit limitar els danys en un tema

potencialment divisiu per a ells, assumint una posició

clara en favor del dret a decidir. Però els seus temes,

aquells on s’han fet forts gràcies a una bona feina

d’oposició a les polítiques d’austeritat i retallades,

van literalment desaparèixer de l’agenda després

l’11S. Només la vaga del 14N ha permès que tornessin

sobre la taula a la segona part de campanya. Sense

aquest desplaçament del centre del debat cap a la

qüestió nacional, un procés que ja fa anys que dura, tot i

aquesta acceleració dels últims mesos, no es podria

entendre l‘hegemonització de l’electorat catalanista

d’esquerres per part de CiU.

17

Afortunadament per a ICV (i incomprensiblement pel

PSC) els socialistes han decidit fer campanya en l’eix

nacional. ERC, per la seva banda, en la dicotomia

esquerra-país (?), ja fa temps que va triar el país. Això

deixa a Iniciativa tota la banda esquerra de l’eix social

per córrer. Només les CUP semblen interessades en

discutir aquest espai, però compten encara amb una

visibilitat limitada.

El segon motiu pel qual no aconsegueixen capitlitzar el

desgast del PSC és que ICV és percebut com un partit

de l’establishment. Tot i la PASOKització del PSC, no es

pot parlar (encara) de col·lapse de tot el sistema de

partits. Però si la situació econòmica i social es

precipita, revolucionant la geografia política catalana, és

difícil que ICV pugui capitalitzar allò que podríem

anomenar el vot estructural de protesta, aquell que,

salvant totes les diferències, Syriza a Grècia i el

Movimento 5 Stelle a Itàlia estan discutint als partits

d’extrema dreta. Difícilment es pot considerar ICV un

partit outsider, com Syriza o el M5S. Té una història de

govern massa recent per poder atreure el vot

antisistema que produiria una deriva grega de la

situació.

Encara corre aquell acudit que definia els ecosocialistes

com a “eco dels socialistes”. En aquest sentit les CUP

tenen, potser, més marge de creixement.

18

Ciutadans: un exercici de

desdoblament

Benet Fusté Espargaró

Sembla fàcil d’esquematitzar. Diumenge hi ha eleccions.

Els catalans estan convocats a votar. Tot sembla indicar

que CiU guanyarà les eleccions i que els partits

partidaris de la celebració d’un referèndum augmentaran

la representació al Parlament. Amb aquesta situació

seria esperable que els votants unionistes escollissin la

papereta pensant més enllà de quines són les seves

preferències primàries. Davant d’un risc més o menys

real de secessió podríem pensar que hi hauria una

eclosió de vot estratègic, de vot útil. Aquell vot que es

dóna a una opció política que no és la preferida però

que ofereix més garanties d’èxit a l’hora d’evitar unes

conseqüències polítiques indesitjades (deia Horowitz

que una de les principals dificultats per a la cooperació

interètnica era la competició intraètnica). Cap enquesta,

però, augura la desaparició de Ciutadans en favor del

PP. Al contrari, Ciutadans, segons totes les enquestes,

serà un dels partits que més creixerà aquest 25N. Però,

què és el que catapulta Ciutadans?

La idea més immediata és que Ciutadans són els grans

beneficiats de la polarització política que introdueix la

perspectiva d’un referèndum d’autodeterminació. Allò

d’haver de decidir si el teu fill de 4 anys és català o

espanyol. Què hi pot haver de més polaritzant que haver

de decidir entre un sí i un no? La radicalització de les

elits i la polarització dels electorats és un tema d’aquells

que entusiasmen els amants de la truculència. La

independència dividirà famílies, deia Arenas a

Viladecans. Però a banda de ser matèria de discurs

fulletonesc, en què consisteix exactament la

polarització? Doncs la polarització implicaria que els

votants es poden dividir a partir de diferències

socioculturals remarcables, de visions del món

divergents, de llocs de residència, però el que defineix la

polarització, sobretot, és que amb el pas del temps es

pugui apreciar com els posicionament polítics de la

ciutadania canvien i tendeixen a la bimodalitat. A erigir-

se en dos grups amb posicions contradictòries.

Repassem si aquests fets es donen a Catalunya.

L’autoubicació a l’escala del sentiment de pertinença del

CEO indica una disminució de 15 punts de les persones

que declaren sentir-se “tant espanyol/a com català/na”

en els últims 4 anys. Podríem pensar que aquesta

reducció del pes dels valors intermitjos implica una

progressiva polarització de l’electorat català. Però

perquè hi hagi polarització hi ha d’haver -perspicàcia!-

dos pols. I en el cas català no sembla que hi siguin. No

podem parlar d’una creixent bimodalitat en la distribució

de l’electorat. Com ha assenyalat en Marc Guinjoan,

sembla més aviat que l’electorat s’ha desplaçat

En altres àmbits, però, l’absència d’elements de

polarització no es tan clara. Atenent estrictament a la

llengua d’identificació, els electorats del PP, PSC i

Ciutadans s’assemblen força. Tenen menys d’un 20%

de catalanoparlants i més d’un 70% de

castellanoparlants entre la gent que diu que els votarà

demà. Aquestes proporcions s’inverteixen en CiU i ERC.

Pel què fa el sentiment identitari, els votants de CiU i

ERC s’escoren a les categories “més català” i

“únicament català”. PP, PSC i Ciutadans tenen un

electorat que se sent “tant català com espanyol”. El

problema aquí, ja es comença a intuir. Mentre que els

votants del PP i Ciutadans que no se situen al terme mig

tendeixen a identificar-se més amb Espanya, el PSC té

–simultàniament– un 20% de l’electorat que se sent

“més català” i “només català” i a la vegada recull el 25%

dels votants que es declaren “només espanyols”.

La cosa s’acaba de complicar quan ens fixem en la

relació que el votants creuen que haurien de tenir

Catalunya i Espanya. Un 10% del PSC es declara

partidari d’una certa rescentralització. Un 12% diuen ser

independentistes. Els partidaris del federalisme voten

més aviat a CiU que al PSC. I el partit amb una

proporció més gran de federalistes entre els que diuen

19

que aniran a votar és –tatxan!– Ciutadans. Sí, he

vist l’enquesta del CIS on el 10% de votants del PP al

2010 afirma que votarà per Ciutadans aquesta ocasió.

Al capdavall és normal que l’electorat castigui el partit

que governa a Madrid. També he vist l’enquesta del

Gesop que ha citat el Ton i que diu que el 97% dels

votants de Ciutadans han escollit aquesta formació

tenint en compte prioritàriament els seu posicionament

nacional. Però no sé si són coses contradictòries. El què

a mi m’ha quedat clar d’aquesta campanya és

que Leguina i Sabina, si poguessin, votarien Ciutadans.

I de fet no és del tot nou. A les eleccions de 2010 la

major part de nous votants de Ciutadans provenien del

PSC, que rebia una fuga de vot socialista de

magnitud idèntica a la que rebia ICV. O sigui que no és

tant que Ciutadans ens beneficiï de la -limitada-

polarització política catalana com que recull els vots

de la incipient divisió del PSC. És com si una de les

famoses ànimes del PSC hagués començat a

desdoblar-se.

20

Solidaritat per la

Independència: paràbola

tràgica d’un one issue

party

Ton Vilalta

Fa tot just un parell d’anys, en els mesos previs a les

últimes eleccions al Parlament, l’independentisme

s’interrogava calavera en mà: independentistes en tots

els partits o un partit per a tots els

independentistes? Ara la resposta sembla evident: la

independència serà transversal o no serà, però

aleshores els convençuts partidaris de la segona opció

eren prous com per omplir no un, sinó dos partits amb

aspiracions “unitaristes”: Solidaritat i Reagrupament.

És sabut que dels dos només Solidaritat va sobreviure

al bateig electoral (per ben poc: 8.000 vots menys i

s’hauria estavellat contra la barrera d’entrada del 3% a

la demarcació de Barcelona). Reagrupament i

Carretero, per la seva banda, ja han emprès el camí que

van seguir fa un grapat d’anys el PI, Àngel Colom i la

Rahola, demanant el vot per CiU el 25N.

El raonament “a Catalunya ja hi ha una majoria

independentista, ergo un partit exclusivament

independentista serà majoritari” va resultar ser wishful

thinking. En Jordi Muñoz ja ho va explicar en el seu

dia: bona part dels independentistes no posen la

independència al primer ordre de prioritats, no

decideixen el seu vot (només) amb la independència al

cap. Doncs bé han passat dos anys i l’escenari ha

canviat radicalment. O no.

La situació de Solidaritat és paradoxal i al mateix temps

exemplar. Els assessors d’un one issue party que, de

cop i volta, es troba el seu issue totalitzant el debat

electoral, haurien de passar-se la campanya ballant la

conga. Però sembla que no. De fet, de moment els

sondejos pinten malament (cosa que els deu

preocupar relativament, tenint en compte que al

2010 pocs sondejos van preveure la seva entrada al

Parlament).

Com és sabut, entrar al Parlament sense tenir

representació no és fàcil: la barrera del 3% (l’altre 3%),

la manca d’espai als mitjans, la inèrcia donada per

l’estabilitat del nostre sistema de partits… Tot plegat

crea un mur de vidre força empipador per als partits

novells. Si el 2010 Solidaritat el va poder trencar va ser

gràcies a 4 factors:

- El desgast d’ERC: Aquells 200.000 electors que van

abandonar ERC en algun punt entre el 2006 i el

2010, bona part perquè consideraven el partit

massa tebi en l’eix nacional, eren un calador

extraordinari per un partit amb una proposta

irredemptista com SI.

- La presència de Joan Laporta: Ara sembla mentida,

però llavors Laporta encara gaudia de cert crèdit. La

seva presència com a cap de llista va permetre a SI

per una banda compensar la seva debilitat a

Barcelona i a l’ària metropolitana (SI és el partit amb

l’electorat més marcadament rural) i per altra banda

la seva notorietat, sovint polèmica, va garantir al

partit un espai als mitjans que difícilment hagués

tingut amb un candidat menys conegut.

- El momentum de l’independentisme: la sentència

del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10

de juliol del 2010, semblaven marcar un punt de

trencament (sona familiar, eh?) pel que fa l’encaix

de Catalunya a Espanya. És el període en que

l’independentisme esdevé definitivament

mainstream.

- L’efecte novetat: el context de desafecció cap als

partits tradicionals feia potencialment atractiva una

proposta anti-establishment o, com a mínim, nova.

SI va fer, a més, una bona campanya de grassroots

i en alguns casos, van poder capitalitzar la feina feta

per alguns dels líders a la campanya de les

consultes alguns mesos abans, com en el cas de

21

López Tena a Osona, on, precisament, SI va

aconseguir els millors resultats de les eleccions.

El panorama que es troba davant ara mateix és prou

diferent. El frontliner ja no és Laporta, sinó López Tena,

un candidat amb tres rècords dins la política catalana:

és el polític català amb més fans al Facebook (no

joke, de molt, a més), el més ben valorat pels seus

votants i, al mateix temps, el menys conegut (menys del

30%, segons l’última enquesta del CEO). Això pot ser

una estranya ironia demoscòpica o el símptoma que les

xarxes socials afavoreixen una comunicació

autorreferencial per a ja convençuts. Qui ho sap.

Per altra banda, l’independentisme ha guanyat múscul,

és cert, però la manta es pot acabar fent curta: les

enquestes diuen que ERC podria recuperar la meitat

dels vots que va perdre l’any 2010; CiU està fent el

possible per transformar les eleccions en un

plebiscit i sembla haver guanyat credibilitat als ulls

de molts independentistes, i les CUP no només poden

explotar l’efecte novetat i anti-establishment, sinó que a

més, tenen una proposta política alternativa, i per tant

minoritària, però perfectament diferenciada.

Amb 4 partits independentistes (si voleu amb totes les

reserves sobre CiU) és evident que les diferents opcions

estan obligades a diferenciar la seva proposta. CiU vol

jugar la carta de l’independentisme-estadista, ERC la de

l’independentisme progressista (“L’esquerra d’un nou

país”), mentre la CUP representa l’independentisme

movimentista i assembleari. Tenint en compte que la

idea fundacional de SI era precisament aquesta: crear

un partit exclusivament sobiranista, ara no té altra opció

que la de representar l’independentisme-

independentista.

Tot i que molt sovint durant aquests dos últims anys han

emprat la retòrica de la regeneració democràtica, SI s’ha

limitat a fer una (segurament necessària, però no

suficient) feina de denúncia en alguns casos de

corrupció, per altra banda exprimint mediàticament la

cosa, i a cavalcar la protesta del #novullpagar. Però no

han estat capaços d’experimentar noves formes

d’organització i debat, més obertes i inclusives. L’Espai

Democràcia, innovació interessant que havia de servir

com a espai de debat permanent i vinculant sobre les

qüestions que es votaven al Parlament, ha estat, tot i

l’entusiasme inicial, poc utilitzat. S’hi han fet 5 debats,

entre els quals un de caràcter organitzatiu per decidir si

calia presentar candidatura a les eleccions generals i un

altre de genèrica desaprovació de la política de

retallades.

Com que no té cap element massa específic, Solidaritat

es veu constantment obligada a marcar distàncies amb

els seus competidors dins el camp independentista. La

seva campanya, començant per l’eslògan (“Som

garantia d’independència”), que és una declaració

explícita de desconfiança, consisteix en qüestionar la

puresa, voluntat i determinació independentista de la

resta de partits de l’espai. Es comprometen, en

definitiva, a ser el gos d’atura que eviti que els altres

partits es desviïn de l’objectiu de la independència. És a

dir, s’han vist obligats a plantejar una campanya

defensiva i poc il·lusionadora. Un missatge distant de la

retòrica positiva (sovint fins a la cursileria) de

l’independentisme puixant de les consultes i de l’11S.

Seria ben irònic que SI acabés sent víctima d’un procés,

l’acceleració del debat independentista, que tan

insistentment han perseguit durant aquests dos últims

anys.

22

Candidatura d’Unitat

Popular – Alternativa

d’Esquerres: Que la

pressa no ens faci

entrebancar

Carles A. Foguet

L’anunci per sorpresa (sic) del president Mas de

l’avançament de les eleccions al Parlament va agafar

amb el peu canviat alguns dels seus adversaris, que

treballaven amb altres escenaris (primavera – tardor de

2013) aparentment més probables abans que la

manifestació de l’11 de setembre posés a les mans de

Pastis i Buenri els plats del ritme polític a Catalunya. En

alguns casos, això ha estat dramàtic, però en altres

ha estat imprevistament beneficiós.

Francesc Ribera, Titot, regidor de la CUP a Berga i 11è

a la llista per Barcelona a aquestes eleccions cantava

amb Brams el millor resum que es pot fer de la situació

que es vivia a la CUP abans de l’anunci de

l’avançament electoral: “que la prudència no ens faci

traïdors, que la pressa no ens faci entrebancar”. No

és un un secret que al sí de la CUP s’hi mantenia un

debat de llarg recorregut, com tots els debats que hi

tenen lloc, entre els partidaris de fer ja el salt a la

política autonòmica i els que no. Els segons van

imposar-se fa dos anys, els primers ho han fet aquesta

vegada. I, passi el que passi el 25 de novembre, la CUP

hi sortirà guanyant.

Activisme permanent

El canvi d’urgència de la LOREG, que obliga a avalar

amb un nombre desproporcionadament gran de

signatures les candidatures extraparlamentàries, va ser

la primera prova de força que la CUP va haver de

superar i, per a molts, l’esperança de que fos

l’última. 27.111 signatures i 200 nuclis de suport local

després, qualsevol reticència que quedés entre la

militància rebeca a concórrer estava esvaïda i es

transvasava la intranquil·litat cap a la resta de partits

independentistes que veien un nou convidat a taula amb

qui repartir-se el pastís.

En realitat, la recollida de signatures va ser el primer

acte d’una campanya feta amb una sabata i una

espardenya que va continuar amb una fotografia de

campanya davant de La Canadenca (seu de la mare

de totes les vagues i origen de la millor aportació dels

catalans a la classe treballadora, les 8 hores, per

compensar la pitjor de totes, els “esquirols”) i

l’enganxada de cartells als vidres d’una sucursal de La

Caixa a l’inici de campanya, fins a l’ocupació del debat

electoral a les xarxes socials, passant per l’enviament

d’una única tramesa de propaganda per domicili i sense

sobre…

Res sembla casual sinó que obeeix a una trama ben

ordida, però en realitat és una autèntica alineació

planetària sostinguda per una mena de consciència

col·lectiva més que no pas per la disciplina, però que

ha dit el que volia dir a qui ho havia de sentir. I el que

havia de dir es podria resumir de manera bastant

precisa en tres paraules: “anem-contra-

Convergència”. La Convergència-partit i la

Convergència-símbol d’un estat concret de les coses.

Una esmena a la totalitat. Un posicionament nítid en

ambdós eixos en un espai que pràcticament ningú

estava en disposició de discutir (ni tenia les ganes de

fer-ho, assumint que on es situa la CUP tampoc s’hi

concentren tants votants).

El que a molts els deu haver passat per alt és que la

CUP-AE està formada, majoritàriament, per una

xarxa de persones amb un historial activista gairebé

tan ampli com el seus antecedents penals. Militar a la

CUP supera per diversos ordres de magnitud la idea de

militància convencional i implica assistir a assemblees,

actes i manifestacions arreu i de manera constant, al

marge absolutament del calendari electoral, en una

interpretació infinitament millor del paradigma de la

23

campanya permanent que la d’aquells que paguen

caríssims assessors per fer-ne bandera. En aquest

sentit, la CUP és el model diametralment oposat a

Solidaritat: allà on un és estrictament conjuntural i

monotemàtic, l’altre és fruit d’experiències de dècades i

el punt de trobada de múltiples lluites socials. Se n’ha

adonat fins i tot Pilar Rahola. I aquestes diferències

expliquen per què a uns totes els ponen mentre que als

altres, els pinten bastos.

El tercer eix

Malgrat el que digui Francesc Marc-Álvaro, la CUP

no ha fet la cort de manera conscient als votants d’ERC,

SI o ICV, a no ser que fossin votants prestats que

portaven anys esperant aquest moment. Ni ha volgut ni,

segurament, hagués pogut competir amb la seva

potència de foc. Tot i que alguna cosa deuen suggerir

les enquestes d’aquests partits quan, durant l’última

setmana, s’han regirat contra ella en notar un lleuger

moviment sísmic al terra que trepitjaven (a destacar la

reacció de l’entorn d’ERC a unes paraules de la

número 2 per Barcelona).

Però la CUP-AE sí que pot, a diferència dels partits del

sistema, arribar a un tipus de votants que han estat

condemnats, per diversos motius, a ser abstencionistes

estructurals (Indymedia fins i tot ha publicat una irònica

guia per ensenyar-los com votar), insatisfets o

exclosos per la limitada oferta electoral catalana. Temia

que les enquestes postelectorals em traguessin la raó,

el que no sabia és que els amics d’El Pati Descobert

me la donarien abans de les eleccions.

Font: El Pati Descobert

La CUP pot fer, i de fet, fa, bandera d’un issue del qual

fins ara només C’s n’ha pogut fer gala i està a unes

eleccions de distància de deixar de fer-ho, si es

confirma el seu creixement: la qüestió democràtica

(Joan Subirats en diu, en un exercici de creativitat sense

precedents, “nueva manera de hacer política”). I tot el

que en segueix, des d’una perspectiva molt concreta: la

lluita contra la corrupció política, el retorn de la política

a la ciutadania, l’assamblearisme i l’aprofundiment

democràtic.

Els comptes de la CUP-AE són senzills: cal mobilitzar

aproximadament 80.000 persones per aconseguir entrar

al Parlament. I donant per fet que els militants de

l’esquerra independentista s’alçaran com un sol home (i

dona) després de trenta anys d’espera del sofà o

abandonaran els seus vots refugi per votar la CUP, ha

pogut accentuar també altres perfils (impagament del

deute, denúncia activa dels desnonaments, la defensa

del territori, suport a conflictes laborals…) que l’han de

permetre mobilitzar individus que, sense ser ni

independentistes, ni socialistes, ni creure en els Països

Catalans, veuen en la CUP l’única opció rupturista

viable.

Fins i tot la cara visible d’aquesta candidatura s’ha

d’entendre en aquesta clau. David Fernández no és

militant de la CUP. És moltes altres coses (insubmís,

cooperativista, periodista en mitjans alternatius, activista

de barri, assambleari el 15M, backup de wikiquote…),

però aquesta, no. La CUP, davant de les seves primeres

eleccions autonòmiques entrega la seva millor carta per

obtenir un escó a un independent que supera les

fronteres del moviment i vincula la candidatura de

manera creïble a multitud de moviments i lluites

socials. I com ell, n’hi ha dotzenes més a les llistes.

I en aquest calaix de sastre hi entra gairebé tot:

indignats, anticapitalistes, llibertaris, autònoms i

joves, molts joves… I que, a més, no han dubtat en

donar fe pública del seu suport desacomplexat (que se

suma i, en alguns casos, és més valuós, al de

24

personatges mediàtics que no tenen res a envejar a

Ramon Madaula, com Oleguer Presas, Cesk Freixas o

Sergi López). Molta gent que s’apropa a la CUP tancant

els ulls a un o als dos eixos clàssics de la política

catalana i guiant-se per un tercer eix incipient i que, avui

per avui, la CUP està en disposició de gairebé

monopolitzar. Com resumeix brillantment Hibai Arbide:

Por decirlo de manera aun más clara: a las CUP

se les presupone el independentismo, por lo que

puede permitirse no hablar de él y centrar su

campaña en la deuda, los recortes, la ausencia

de democracia: “¿Independencia? Sí, claro. Fin

del debate. Ahora hablemos de lo importante”.

Per convicció, però també perquè la conjuntura l’ha

posat en disposició de ser-ho, la CUP-AE s’ha convertit

en l’autèntic partit dels outsiders: no és només

antisistema, sinó aquell que millor representa tots

aquells que el sistema ha deixat de banda.

De fet, no és res més que materialitzar i capitalitzar

electoralment la idea del “cavall de Troia” repetida per

Fernández durant tota la campanya (la funció dels de

dins és fer de corretja de transmissió del que passa a

fora, no a la inversa) i no concedir ni un mil·límetre al

risc de crear contrapoders a la sobirania del partit, que

resideix en les seves assemblees, ni a la legitimitat dels

moviments socials de qui es converteix en altaveu, que

resideix al carrer. Pot semblar farragós i poc útil, i seria

cert si la CUP tingués intenció de fer política

parlamentària comme il faut. Però com que no la tenen,

no sembla que hagi de ser cap problema.

Pot ser que la suma no surti, clar. De portes enfora no

ho reconeixeran, però de portes endins els propis

membres de la candidatura se n’estan molt de donar per

fets els vots de les 64.000 persones que van votar la

CUP i les candidatures que la integren a les últimes

eleccions municipals. La base local de les candidatures

fa que el suport respongui, en molts casos, també a

lògiques locals que són difícils d’extrapolar al conjunt de

la CAC. La pràctica desaparició d’ERC a Berga a favor

de la CUP, per exemple, significa que tots els seus

votants transvasin el seu comportament a aquestes

eleccions? A priori, és improbable pensar que sigui així.

Víctimes de la percepció

Qui digui que la política és percepció no dirà cap

mentida. Però si substituís “la política” per qualsevol

altra cosa també seria veritat. Tant se val com siguin les

coses, l’important és com cadascú pensa que són. I per

percebre alguna cosa, primer s’ha de veure. La CUP ha

estat sistemàticament bandejada dels mitjans, escudats

darrera dels blocs electorals, però també de les

enquestes, almenys fins a l’última setmana de

campanya, quan ja era impossible fer-se el suec. Qui

sap si tard, la CUP-AE ha aconseguit fer el salt als

mitjans, de la mà d’un seguit de personatges moguts per

qui sap quins interessos però, tots ells, coincidents en

una certa condescendència generacional.

La CUP-AE se n’ha adonat del pa que s’hi dóna en la

seva primera actuació en una plaça de nou, ja que

l’amenaça del vot útil no ha deixat de planar des de la

seva irrupció com a opció viable. Però és que, es miri

per on es miri, és falsa.

- Mecànica: La CUP ha hagut de suportar campanyes

intenses per part dels seus competidors amenaçant

amb el risc de que els vots a la CUP fossin vots

independentistes llençats a la brossa. La realitat,

però, diu que els escons de la CUP ho serien a

costa de CiU, PSC i PP. O sigui, l’autèntica tria és:

o bé un escó més per ERC (i un altre per CiU i un

altre pel PSC o el PP) o bé tres escons per la CUP.

No ho dic jo, ho diuen els números. Paradigmàtic el

cas de Girona, on l’entrada de la CUP significaria la

no entrada d’un diputat d’algun d’aquests tres

partits.

25

- Política: Els analistes de fiar (o sigui, els pundits,

no) donen una probabilitat de que CiU tregui

majoria absoluta per sota de l’1%. Resolta

aquesta incògnita, que sembla ser l’única que

havien de desvetllar aquestes eleccions, el nombre

d’escons que treguin ICV i ERC és irrellevant (per

l’output del sistema, no pels partits, clar) ja que la

majoria qualificada al Parlament està garantida.

L’entrada de la CUP, per tant, no modificaria

aquests equilibris en cap cas.

La victòria com a problema

Passi el que passi el 25 de novembre, la CUP té tots els

números per sortir-hi guanyant. Si no entra al

Parlament, ha mobilitzat una coalició d’activistes que té

visos de tornar-se estable, de reforçar les lluites en què

ja pren part i de multiplicar exponencialment la seva

presència al territori. Entrar al Parlament ja no seria,

avui, una sorpresa i permetria a l’esquerra-

independentista-encara-extra-parlamentària disposar en

camp rival d’una eina potent al servei de la seves

lluites. De fet, l’únic risc real a aquestes alçades és

morir d’èxit, fagocitada per una política institucional que

consumeix més energies de les que sembla i que, com

Medusa, canvia la fesomia de qui s’hi apropa. I sinó,

que ho preguntin a Albert Rivera.

26

Plataforma per Catalunya:

la Catalunya xenòfoba

Núria Franco

Poc s’ha parlat d’una possibilitat real de cara a les

eleccions del 25 de Novembre. Aquells que es queixen

que la clivella centre-perifèria està eclipsant altres

divisions socials que afecten als ciutadans, encerten. No

som de les que creuen que les relacions centre-perifèria

són una cortina de fum, o construccions polítiques que

no importen als ciutadans. Són construccions polítiques,

és clar, però com tantes d’altres. Es posa en valor

determinats greuges al costat d’altres i en determinats

moments. I a vegades divideixen la clivella esquerra-

dreta, o difuminen la centre-perifèria. Però no tots els

partits i/o sistemes de partits s’expliquen únicament per

aquests dos eixos, i avui parlem d’un partit que uneix a

votants de tots els pols (o no) de la resta d’eixos.

Plataforma per Catalunya.

Recordem que a les passades autonòmiques, el partit

es va quedar a les portes del Parlament, amb un 2,47%

dels vots i que, per tant, la seva entrada a la cambra

catalana no és improbable. Dues enquestes (La Razón,

30/09/2012 i La Vanguardia, 14/10/2012) li donen

representació. Aquest post vol donar una volta per PxC.

Qui són? Què volen? Què diuen? I no menys important,

qui els vota? Són preguntes que la comunitat científica

internacional es fa i nosaltres, des del Cercle

Gerrymandering intentarem respondre.

1. Què és Plataforma x Catalunya?

PxC respon al que sovint s’anomena Partit d’Extrema

Dreta (PED), tot i que també es parla de Partit anti-

immigrants, s’autoanomena Partit identitari, i finalment

alguns el podrien posar tranquil·lament a l’amplíssima

casella de “one-issue parties” o “niche parties” (partits

mono-tema). Hi ha moltes variants en la família de

l’extrema dreta, des del Front Nacional a França fins a

España 2000 aquí, passant pel Vlaams Belang a

Flandes. Bàsicament parlem d’un pensament més aviat

reaccionari (o en el millor dels casos, ultra-conservador)

en determinats aspectes de la vida social i política, i

amb una forta dosi de populisme en el seu discurs. Sí

que és cert que el rebuig frontal a la immigració (així

com als partits tradicionals), i l’associació d’aquesta amb

bona part dels mals de la societat són comuns als

idearis de tots aquests partits. La immigració és doncs el

punt que tenen en comú. Plataforma es pot incloure,

doncs, en aquesta família de partits. Davant de la

pregunta “És un partit xenòfob?”, ells ho neguen. Al llarg

de les següents preguntes anirem permetent-vos decidir

si ho és o no.

2. Què volen?

Encara a manca de programa electoral de cara a les

eleccions de 2012, examinem el de les Autonòmiques

de 2010.

Sense voler entrar en un anàlisi quantitatiu detallat del

text i fent ús del word cruncher d’Atlas.ti, val la pena

destacar que la paraula “immigració” ocupa el sisè lloc

de paraules (substantives) més utilitzades en el

programa, i només precedida per: Catalunya, programa,

novembre (les eleccions de 2010 es van celebrar durant

el mes de novembre) , política, i societat. D’altra banda,

paraules com “immigrants” o “islam” la segueixen ben

de prop, i van just darrera si eliminem paraules com

“Generalitat” o “govern”.

Si entrem en un anàlisi una mica més detallat, ja la

presentació del programa se centra gairebé

exclusivament en la immigració en general, i l’islam en

concret. L’índex del programa té un primer apartat ben

explícit: Immigració: Ordre Públic i Identitat Social. Es

tracta doncs, de crear els vincles fàcils entre immigració

i delinqüència (a tots nivells) i la pèrdua de la identitat.

“Segons dades oficials” que no acaba de mostrar, PxC

retrata l’arribada d’estrangers com una autèntica

“invasió”, que ha portat a una situació en la que els

índex de delinqüència entre la població immigrada és

molt superior a la de la no-immigrada.

27

Entre les moltes perles del programa, PxC atribuiex la

responsabilitat a l’immigració de què hi hagués un 30%

d’atur entre joves al 2010. Assigna també al tripartit el

rol de còmplice en el fet que el 67% de naixements a

Catalunya provinguessin de la immigració, com si això

fos un problema. I oblidant que, en realitat, ha estat una

solució. Bé, per PxC ho és en tant que dissol la identitat,

encara que mai acabarem de saber en què consisteix

per ells dita identitat. Aquest partit que s’auto-anomena

“identitari”, no acaba de definir justament el que (si no

ho és el racisme i la xenofòbia) per ells és el pal de

paller de la formació, és a dir, la identitat. Es parla de

“poble d’Europa”, i és això el que tenim com a pista a un

seguit de vaguetats que no fan sinó desinflar, pas a pas,

un programa redactat amb, això sí, habilitat literària.

Neguen ser un partit xenòfob, i acusen de xenòfobs

aquells partits que han permès la immigració massiva

que ens converteix en una societat multicultural i

mestissa (entenem, doncs, que per Anglada i els seus,

això de mestís és quelcom dolent). L’eslògan, però, és (i

serà per a les properes eleccions) “Primer els de casa”.

Poc més cal afegir.

3. Què diuen que faran?

És una pregunta estranya pel Partit. El seu flamant líder

responia a aquesta pregunta el maig de 2011 en una

entrevista al Nou9, que bàsicament no caldria fer res.

Perquè quan PxC governés a la ciutat de Vic, els

immigrants marxarien pel seu propi peu (sense

mencionar que, en absència de cap govern municipal

amb PxC al capdavant, els immigrants ja estan marxant

pel seu propi peu, no tant per por a n’Anglada, com per

por a la misèria). Què fan actualment? Bàsicament,

“sembrar zitzània” i tirar de la demagògia més simple

per atreure més vots (per exemple) . Cal reconèixer

alguns regidors amb iniciatives menys populistes

relacionades amb el control i la transparència dels

consistoris on hi tenen representació, tot i que a jutjar

per la secció de la web “notícies municipals”, el primer

sobrepassa el segon. A manca del programa de les

eleccions 2012, veiem a la web propostes com

“controlar més els bancs (i processar-los per a casos

com el de Bankia”, controlar més els comerços ètnics

(associats, com no, a la competència deslleial i a la

il·legalitat) i protegir els comerços “de casa” i, ull,

declarar Catalunya “zona alliberada de la globalització

(subtítol: que ens ha portat a la immigració massiva,

etcètera). Quedem, doncs, a l’espera del programa

electoral per a veure més propostes que demostrin que

PxC no és un partit fonamentalment racista.

4. Qui els vota?

Expliquen Pardos-Prado i Molins que PxC s’ha nodrit

bàsicament de dues fonts de vot: en primer lloc, de la

conversió de votants socialistes (32,27% dels votants de

PxC), i en segon lloc, votants abstencionistes

(33,98%). No aconsegueix, però, robar vots a altres

partits (PP, CiU, ERC), ni incorporar a noves

generacions de votants. Això almenys per a les

eleccions de 2003 i 2007. D’aquí podríem defensar que

el votant de PxC, o bé està mogut per l’argument de la

competició pels recursos entre classes treballadores i

immigrants, o bé està summament desencantat amb els

partits tradicionals. El mateix article assegura que PxC

no aconsegueix retenir gaire els seus electors (és a dir,

persones que van votar la formació el 2003, ho tornen a

fer el 2007), situant-se la retenció de vots entre el 10% i

el 40% en el pitjor i millor dels casos. Per tant, tenim un

partit que atreu a nous votants constantment, però que

no és capaç de retenir-los. Com a mínim fa por pensar

que PxC és una sortida per al votant socialista

desencantat, ja que tenim la lleugera sospita que ara ho

està més que mai. A més, en un context de crisi

econòmica, el rebuig cap a la immigració sobre la base

de la competència pels recursos (veure Arzheimer,

2009) es converteix en una amenaça real. Estem parlant

d’aquelles persones que expressen cert rebuig cap a la

immigració perquè temen que perdran dues fonts de

recursos: per un costat, el lloc de treball, i per l’altre, les

ajudes públiques (atur, pensions, escola pública, beques

menjador, PIRMI…). Aquest temor sobre la base de la

competència pels recursos es dóna, sobretot, entre la

classe treballadora. En un context de retallades, doncs,

no seria d’estranyar que aquest argument es convertís

en altament rendible.

28

5. De què servirà votar PxC?

Tenim la convicció que servirà bàsicament de poc.

Malgrat les enquestes de la Razón i la Vanguardia, els

últims sondejos del CIS i el CEO no donen

representació a la formació. Tanmateix no seria

d’estranyar que hi hagués un important vot ocult sense

plasmar a les enquestes. Tanmateix, en l’hipotètic cas

de que PxC sortís representada, els seus electors

veurien més que difícilment complertes les seves

expectatives. La força anti-immigració obtindria una

representació minoritària amb un potencial per a la

coalició o el xantatge realment reduïts.

No menys important és fer un repàs dels debats

parlamentaris sobre la immigració per extreure’n dues

conclusions: En primer lloc, que tots els partits excepte

el PP consideren que el racisme i la xenofòbia són una

de les principals amenaces a la cohesió social de

Catalunya. En segon lloc, si bé no és oficial, el pacte

tàcit entre totes les forces polítiques (excepte el PP)

sobre la NO utilització de la immigració per a fins

electorals i amb demagògia fa difícil que PxC pugui

arribar a “contribuir” a la política catalana. Perquè ningú

amb capacitat de pacte (és a dir, CiU) voldrà dialogar-hi.

I no estem parlant d’un cordon sanitaire a la belga, que

ja sabem que no funciona, sinó una senzilla qüestió de

principis. Un partit com CiU, amb els idearis que té ha

de ser a efectes pràctics incapaç d’acceptar qualsevol

proposta de les que PxC “amenaça” en plantejar. Un

dels membres de CiU amb un discurs més excloent de

la immigració, l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, ha estat el

primer en rebutjar frontalment a la formació (per bé que

no li hagi funcionat massa).

6. Serà xenòfoba Catalunya?

L’experiència europea mostra que la xenofòbia no porta

enlloc, i que l’expressió política d’aquesta, tampoc. No

cal dedicar més recursos a desmuntar tòpics que els

que ja han destinat institucions com l’Ajuntament de

Barcelona o determinats partits polítics. Tampoc cal

recordar que la grandíssima majoria d’immigrants

s’integren de manera harmoniosa a les societats

d’acollida (i que pel cas català significa que els

immigrants acaben parlant català i castellà, reconeixent

la igualtat de drets i deures, la llibertat, treballant, fent

voluntariat, sent emprenedors, i assimilant també, no

mireu cap a un altre costat, la picaresca llatina. En

definitiva, es converteixen en “nous catalans”). De

moment, entre tots i Google tenim les eines per

recordar, a aquells qui s’ho plantegen, que el vot per

PxC, si hi pensem, és absurd. El 25N Catalunya dirà si

és independentista o no, si és de dretes o d’esquerra, i

també si és xenòfoba o no.

29

Després del 25 de novembre

30

La independència de

Catalunya, partida de

naixement

Ivan Serrano

El resultat de les eleccions del 25N ha generat força

anàlisi, com era d’esperar, utilitzant a més metodologies

com la inferència ecològica (el més recent, de Carles

Boix) o l’ús de mapes (com a la sèrie sobre les

eleccions del Pati Descobert o, més recentment,

en Marc Belzunces). Aquestes tècniques han permès

dibuixar i trobar factors que expliquin el transvasament o

la distribució territorial del vot, aspectes clau en unes

eleccions on els partits participaven amb uns programes

relativament clars respecte la qüestió del referèndum en

suport a la independència. Sembla que en part hi ha

pogut haver un transvasament de vots intra-blocs més

que no pas inter-blocs (breument, ho vam

comentar l’endemà de les eleccions), amb l’afegitó que

l’augment de la participació ha estat més equilibrat del

que podia fer pensar una mobilització de l’electorat més

reticent a la consulta i a la independència en sí.

Pel que fa a la distribució del vot, a la vista dels diversos

mapes publicats es pot observar un cert patró, lligat a la

major presència de partits reticents o contraris a la

independència en àrees metropolitanes. Com sabem, en

realitat estem parlant no ja d’identificació nacional sinó

de variables sociodemogràfiques, com els orígens de la

població. Al capdavall, darrera de qualsevol dimensió

sociopolítica ens acabarem trobant els ciutadans, els

electors.

I quin és el factor que ens explica en aquest sentit els

resultats electorals? Doncs anant als aspectes bàsics,

ens trobem una clara correlació, inversament

proporcional, entre el nivell de vot als partits més

propers a la independència i el percentatge de població

nascuda en altres comunitats autònomes. Simplificant

una mica, sembla que el suport als partits

independentistes baixa aproximadament un punt i mig

per cada punt que augmenta la població nascuda en

altres comunitats autònomes. Ara bé, també hi trobem

força variació, amb outliers interessants per sobre i per

sota de la línia de regressió que hem dibuixat (no farem

safareig per no ferir susceptibilitats locals…).

Per què és rellevant aquest factor sociodemogràfic, si

sabem que, en realitat, el suport a la independència no

només s’explica per factors identitaris sinó també per

altres de benestar o instrumentals? Doncs perquè

mirant-ho des de la perspectiva contrària, sabem que en

l’oposició genèrica a la independència el factor identitari

també hi juga un paper rellevant.

A més, la composició sociodemogràfica de qualsevol

societat no és estàtica, i això pot tenir la seva

importància. Bàsicament, per un doble motiu. D’una

banda, perquè la meitat de la població nascuda a

Catalunya té com a mínim un dels dos pares nascuts

fora de Catalunya, cosa que provoca que la

mera hipòtesi de la reproducció etnocultural no acabi de

funcionar com a explicació. D’una altra, perquè malgrat

no puguem veure canvis intra-grup amb aquestes dades

(és a dir, si han modificat el seu comportament electoral,

tot i que podríem fer algunes inferències a partir de

dades d’enquesta), el que sí que podem establir és una

31

correlació clara -la que mostra el gràfic- entre

percentatge de població nascuda a altres CCAA i el

suport electoral dels diferents partits.

Si ampliem el focus de la gràfica fixant-nos només en

els municipis de més de 10.000 habitants, ens trobarem

amb ben poques sorpreses, tot i que sí que podem

veure-hi que, de fet, hi ha interessants variacions en el

suport electoral (tenint en compte que el que comentem

a la nota metodològica* i a què el vot l’hem calculat

sobre el total del cens electoral i no sobre el total de

vot).

El que sabem -entre els diversos aspectes que ens

poden cridar l’atenció si mirem els gràfics- és que el

grup de població nascuda fora de Catalunya provinent

d’altres CCAA va declinant en termes relatius per la

pròpia evolució vegetatitva. Així, ha passat de

representar al voltant del 28% de la població fa

aproximadament anys, fins al 23% de l’actualitat, una

davallada vinculada possiblement a l’envelliment de les

generacions arribades a Catalunya en les onades

migratòries dels anys 50, 60 i 70. Són petits -

relativament- percentatges però que

complementàriament si més no ens ajuden a entendre

algunes de les coses que estan passant a Catalunya els

darrers anys.

Nota metodològica: En un eix estem comparant el cens

electoral, això és població amb dret a vot (majors de 18

anys amb nacionalitat espanyola), però en l’altre

utilitzem la població resident del padró municipal, que

inclou població sense nacionalitat espanyola i menors

de 18 anys. Les dades disponibles permeten destriar el

primer grup, però en canvi no el segon. Això pot

introduir una distorsió relativa al fet que la població

nascuda a altres CCAA és majoritàriament adulta i fins i

tot d’edats avançades, mentre que tindríem un

percentatge de població nascuda a Catalunya que no

estaria al cens electoral. És a dir, probablement el

percentatge de població nascuda a altres comunitats

autònomes representaria encara una proporció més alta

si ho calculéssim en relació al cens electoral. En tot cas,

no podem estar segurs amb aquestes dades de quina

és per exemple l’estructura d’edats de la població per a

cada municipi i la distribució entre els dos subgrups que

analitzem aquí (és a dir, no sabem si hi ha variacions

significatives en l’estructura d’edats dels dos subgrups

que siguin rellevants, per exemple població immigrant

relativament baixa sobre el padró però en proporció més

alta en el cens electoral, etcètera). Per tenir en compte

mínimament aquest aspecte vam provar a fer la gràfica

entre cens i població per veure si hi havia alguna

desviació que semblés -almenys visualment-

problemàtica, i com es pot observar no hi ha cap cas

que ens doni senyal d’alerta.

32

Iniciativa i l’art d’escórrer

el bulto

Berta Barbet

Si hi ha hagut un exercici divertit de fer els dies després

de les eleccions ha estat repassar tots els càlculs que

s’han fet sobre com queden el bloc unionista i el bloc

independentista (com ens agraden a tots les

simplificacions i les dualitats) i veure què s’havia fet amb

Iniciativa (per-Catalunya-Verds-Esquerra-Unida-i-

Alternativa, que després els lectors se’ns enfaden).

Era una pèrdua de temps. És impossible situar Iniciativa

en aquest eix, perquè Iniciativa, de forma més o menys

conscient, va prendre la decisió estratègica de no situar-

se en l’eix, i a més, sembla que li va sortir bé.

Per què?

Existeix un teorema en teoria de l’elecció social que

diu que la majoria social només es pot trobar en

situacions en que només hi ha una dimensió en

joc. L’anomenat median voter, que és aquell votant

que està al mig de l’electorat i que per tant representa

l’opinió que hauria de guanyar en una votació, només

existeix quan la votació incorpora una sola dimensió. Si

incorporem una nova dimensió a la presa de decisions,

molt fàcilment ens trobarem amb una situació de

circularitat del vot, és a dir, cap punt de l’espai polític

ni la posició de cap votant serà la guanyadora.

Font: Riker, William (1986) “The Art of Political

Manipulation” (Yale University Press)

És a dir, tal i com mostra el quadre, en cadascuna de

les dimensions existeix un punt guanyador (y2 i x1). En

canvi, si es consideren les dues eleccions alhora no

existeix cap punt d’equilibri. Si estem a k, la persona 2 i

la 1 es poden posar d’acord per imposar j, si estem a h,

la persona 3 i la 1 poden imposar k, i si estem a j, les

persones 2 i la 3 poden aliar-se per imposar h.

Aquest fet té moltes aplicacions en ciència política. Per

exemple és la base de la teoria pluralista de la

democràcia (més, aquí) i el motiu pel qual la ciència

política ha prestat tanta atenció als sistemes electorals i

altres formes de presa de decisions. I és també, i és

aquí on volia arribar, la base d’una de les estratègies

que Riker va identificar en el seu estudi

sobre heresthetics (o estratègies de manipulació).

Les heresthetics són totes aquelles activitats de

l’estratègia dels partits que van encaminades no tant a

convèncer als electors (retòrica) sinó a definir l’escenari

de la votació de forma que els permeti guanyar. Una

d’aquestes accions és la de redimensionar l’espai per tal

de poder tenir opcions de guanyar.

És a dir, imaginem que jo, partit A, perdo les eleccions

cada any perquè resulta que el meu oponent, el partit B,

té la majoria social en els temes que s’estan

tractant (ehem, posa que estiguem parlant de política

econòmica). L’únic que necessito fer és incorporar una

nova dimensió a la decisió, és a dir introduir un nou

tema, en el que la majoria del partit B estigui dividida,

crear caos, i intentar assolir una majoria en el nou

escenari que es dibuixi. O en paraules del propi Riker,

incrementar la dimensionalitat de la decisió. Després ja

intentarem aconseguir tenir majoria en el nou escenari

que es dibuixi però el més important és trencar la

majoria que està guanyant les eleccions en aquest

moment.

Imaginem ara el cas contrari, que som del partit B i que

estem guanyant les eleccions perquè la nostra política

econòmica té el suport d’una gran majoria social, però

33

tenim un problema molt gran perquè aquesta majoria

social esta molt dividida pel que fa a un altre tema,

posem que fos la política nacional. El que hem de fer és

intentar evitar de totes les formes possibles que aquesta

nova dimensió entri en joc en les eleccions; cal que

intentem mantenir la dimensió tal com està. O com diria

Riker, fixar la dimensionalitat de la decisió.

Tornem ara al cas d’Iniciativa en les últimes eleccions al

Parlament. El partit es trobava clarament en el segon

escenari. És a dir, tenia certa majoria (ehem) de suport

popular pel que fa a la política econòmica i social

(almenys entre els seus sectors de votants tradicionals),

però aquesta massa social que els donava suport

estava molt dividida pel que fa a la posició que s’havia

de prendre respecte a la independència. De fet, si ens

creiem l’últim baròmetre del CEO, Iniciativa és el partit

més dividit pel que fa al vot en un referèndum (62,8% sí,

16,9% no i 12,3% abstenció), fins i tot per sobre del

PSC (65,6% no, 11,4% sí i 17,5% abstenció). Calia

doncs fixar la dimensionalitat en l’eix esquerra – dreta

per evitar perdre vots en l’eix nacional. Però com?

Existeixen dues maneres principals d’evitar que un tema

entri en la decisió.

- La primera és evitar que el tema sigui prou

rellevant com per prendre’l en consideració

(segurament una opció fora de l’abast d’un partit

com ICV-EUiA, si és que algú estava en disposició

de fer-ho).

- La segona, delegar el poder de decisió a una altra

entitat per tal que el tema no influeixi la decisió

actual.

I és en aquesta segona possibilitat on l’acceptació del

dret a decidir va jugar un paper molt important. En

acceptar l’opció d’un referèndum, els líders d’Iniciativa

van passar la decisió sobre el model de país a una altra

instància (els ciutadans en el seu conjunt enlloc dels

líders del partit) i a un altre moment en el temps (el futur

referèndum), de manera que es van evitar que la

dimensió aconseguís dividir el seu electorat i van poder

centrar la decisió en la dimensió que els interessava, la

de les polítiques econòmiques.

Caldrà veure enquestes post-electorals per confirmar-

ho, però estic bastant segura que demostraran

que Iniciativa va perdre molts pocs vots per culpa de la

qüestió nacional. Només aquells votants amb una

posició molt forta en l’eix nacional poden haver-se

mogut en una o altre direcció. La majoria, però, van

poder anar a votar a Iniciativa pensant bàsicament en el

seu programa econòmic i social.

Les dimensió en què es disputen unes eleccions són

una part molt important de l’estratègia dels partits i un

gran condicionant del seu resultat. Tenir una estratègia

per establir les dimensions que un vol i necessita és la

gran clau de l’èxit polític. Evidentment, no sempre és

fàcil i Iniciativa no hagués pogut utilitzar aquesta

estratègia si, per exemple, els seus votants haguessin

estat dividits respecte el dret a decidir. Però no s’ha

d’oblidar mai que incorporar o treure nous temes de

l’agenda d’unes eleccions pot tenir un efecte molt

important.

34

Unes eleccions

excepcionals

Oriol Bartomeus

Aquesta convocatòria electoral no pot entendre’s sense

fer referència a la seva naturalesa “excepcional”. Són

unes eleccions avançades a mitja legislatura i

convocades en un clima de creixent polarització al

voltant del conflicte identitari entre Catalunya i

Espanya. No és un avançament forçat,

tanmateix. Persegueix un objectiu polític clar: enfortir la

majoria de CiU al Parlament per tal de garantir

l’estabilitat (en principi fins a 2016) que permeti superar

la darrera (?) fase de crisi econòmica.

Per assolir aquest objectiu, CiU tensiona el clima previ

electoral (tractament informatiu de la manifestació de

l’11S) com un “crescendo” d’un escenari que ja s’havia

dibuixat al començament de la legislatura: defineix el PP

com a principal força d’oposició i concentra el debat en

l’eix identitari (permet deixar en un segon pla la gestió

de la crisi i les retallades). Aquest escenari de forta

polarització identitària reforça en principi els dos pols del

conflicte, el nacionalisme i l’espanyolisme, i deixa en

terra de ningú les formacions menys definides en aquest

eix (el PSC, notablement).

El procés de reducció del terreny de joc no és nou, es

produeix des del moment en què Mas pren la

presidència i assenyala Sánchez Camacho com a sòcia

preferent i alhora alter ego, el que obliga al

posicionament de les demés forces (dret a decidir,

consulta…). Aquesta tensió compta amb la simpatia

del PP, que en veu els avantatges: reforçament del vot

espanyolista (el que sintonitza amb l’estratègia de

penetració als feus socialistes de la metropolitana i en

principi aniquilaria Ciutadans) i afebliment del PSOE en

un dels pocs feus que li queden a nivell espanyol,

Catalunya.

Pel PSC la convocatòria arriba en un mal moment

electoral, a mig camí d’un cicle negatiu que s’inicia amb

les autonòmiques de 2010, on és desallotjat de la

Generalitat, municipals 2011, on perd Barcelona i

retrocedeix a la majoria de grans ciutats, i generals

2011, on perd el govern central.

ERC i Ciutadans s’enfronten a les eleccions amb

ambivalència. D’una banda, l’escenari els afavoreix, ja

que el debat se centra el “seu” tema. De l’altra, han de

fer front a la tensió de concentració del vot a les forces

principals dels seus camps respectius (CiU i PP). ICV,

per la seva banda, busca no quedar despenjada del

debat principal (suport a la consulta i al concert

econòmic al Parlament), per poder entrar en el “seu”

tema: les retallades. Finalment, Solidaritat té tots els

números per desaparèixer del Parlament, esquarterada

entre CiU, ERC i el fenomen de moda, lesCUP, que

vénen de desplaçar els republicans en algun ajuntament

important a la convocatòria municipal de 2011.

El plantejament de les eleccions sobre una forta

polarització identitària té els seus efectes, alguns

previstos i altres indesitjats pels creadors de

l’escenari (el sector sobiranista que envolta Mas a

Palau):

- Creix la participació com a conseqüència del

dramatisme de l’escenari plantejat.

- Creixen els blocs extrems de l’eix identitari i

s’afebleix l’espai neutre (PSC).

Ara bé, els majors beneficiats no són les forces

majoritàries dels blocs (CiU i PP), sinó els menors

(Ciutadans i ERC, i les CUP). Això és així perquè en

aquesta convocatòria, a més del disseny de l’escenari

preelectoral fet per CiU, actuen tendències que vénen

de més lluny. D’aquestes, la principal és l’afebliment

constant dels partits principals del sistema català, CiU i

PSC.

Aquest és un fenomen que s’observa des d’uns quants

cicles electorals i que té a veure amb el relleu

generacional de l’electorat. Les dades demostren que a

35

cada elecció els votants dels partits grans són més vells,

mentre que els menors de cinquanta anys tendeixen a

optar en major mesura per partits “nous”. L’últim

sondeig del CEO abans de les eleccions mostrava

que el vot a PSC o CiU representava fins al 76% del vot

dels més grans de seixanta-cinc anys, però una mica

més del 40% entre els menors de trenta-cinc.

Però no només és un fenomen de llarg abast temporal,

sinó que és comú a la majoria d’eleccions celebrades a

Espanya en els últims anys: Andalusia, Galícia,

Euskadi… Hi ha una nova generació criada en

democràcia que considera que els partits tradicionals no

responen a les seves necessitats, i opten per

formacions que en part defensen un canvi en el statu

quo. Això també es pot veure en les opinions sobre la

constitució, la monarquia i tots els elements

institucionals.

36

Un augment de

participació generalitzat

però no homogeni

Oriol Bartomeus

L’augment de la participació en aquesta convocatòria és

general arreu, però especialment fort a les grans

ciutats. Això pot explicar-se pel fet que l’elector de les

grans ciutats té més oferta partidista on escollir, i més

en una elecció fortament polaritzada i amb augment dels

partits “petits” a banda i banda.

En l’àmbit “comarcal” es produeixen dos fenòmens que

podrien explicar el menor augment de la participació: en

primer lloc, la participació aquí és tradicionalment alta, el

que deixa menys marge per a l’augment; en segon lloc,

el perfil de l’electorat és més homogeni, el que d’alguna

manera limita les opcions entre les que es pot triar, el

que afecta la participació.

En canvi, en l’àmbit urbà la presència d’electors més

diversos fa que l’incentiu a la participació sigui major, de

manera que creix el vot amb més força, perquè es

reparteix més. És aquí on trobem votants que

tradicionalment no participaven a les eleccions

autonòmiques i que aquest cop han decidit fer-ho,

impulsats per l’escenari. Possiblement la major part

d’aquests haurien optat per PP o Ciutadans.

L’augment de la participació en aquesta convocatòria

coincideix amb el descens del vot en blanc, que en

l’últim cicle electoral havia recollit una bona part del vot

protesta. Ara aquest vot es vehicula gràcies a la

polarització i explica part de l’èxit de la CUP.

37

El vot a Convergència i

Unió

Oriol Bartomeus

CiU va perdre 85.000 vots ales eleccions de novembre.

Proporcionalment no és una pèrdua

important (representa el 7% del vot de 2010), més si es

té en compte el context de crisi econòmica.

Però aquesta pèrdua és més important del què sembla

per dos motius (i mig).

- perquè les eleccions es van plantejar per reforçar la

seva majoria parlamentària.

- perquè l’escenari en què se celebren les eleccions

és dels més favorables a CiU.

El “mig” motiu és potser el més important: el descens

limitat del vot a CiU amaga un retrocés important a la

regió ú barcelonina (com indica el mapa). I això pot ser

un problema gros per CiU en el futur.

L’augment de vot a CiU el 2010 es produí arreu, però

tingué una especial importància en les ciutats grans, on

històricament el vot convergent era més feble.

L’apel·lació al canvi de govern, el desencís amb el

govern d’esquerres, “el govern dels millors” i el context

de crisi possiblement van fer que molts electors situats a

les fronteres de l’espai de CiU optessin per votar Mas.

Part d’aquests són els que han desertat arran del gir

sobiranista de 2012, i són principalment electors

urbans, que aquest cop haurien optat per ERC, PP, ICV,

Ciutadans o en algun cas concret PSC (a Terrassa per

exemple).

El retrocés a l’àmbit urbà fa que el pes de “la comarca”

en el vot de CiU sigui de prop del 33% (quan no

representa més del 23% del cens electoral).

38

Els vot al Partit dels

Socialistes de Catalunya

Oriol Bartomeus

Els socialistes perden menys de 50.000 vots en aquesta

convocatòria (un 9% del vot de 2010), el que podria

semblar acceptable tenint en compte el context en què

se celebren les eleccions.

Ara bé, el problema del PSC no són aquestes eleccions

concretes, sinó la tendència imparable d’afebliment

electoral que marca en els últims deu anys, i que l’ha

portat a perdre la meitat del seu vot autonòmic de 2003.

Fins i tot això podria entendre’s si no fos que en el

mateix període ha cedit el 42% del vot a les eleccions

generals i el 35% a les municipals, amb pèrdues

significatives del que era la base històrica del suport

socialista i que li conferia el seu caràcter municipalista i

“nacional”: les capitals de fora de l’àrea metropolitana

(Mataró, Vilafranca, Girona, Vilanova, Igualada,

Manresa… per no parlar de Barcelona ciutat).

El que li ha passat al vot socialista és un fenomen de

destil·lació dels seus suports: s’ha quedat amb

l’essència després d’anar perdent les parts menys fidels

del seu espai al llarg de l’última dècada.

Així, el vot socialista de 2012 és més purament

metropolità i més fidel, el que comporta un afebliment de

la posició dels socialistes en aquells grups i espais que

no són estrictament seus Ara bé, fins i tot en el que

abans eren els feus socialistes es percep l’afebliment

del suport.

Al conjunt dels municipis on el PSC ha guanyat

pràcticament totes les eleccions des de 1995, el vot

socialista representa només el 16% del cens, a cinc

punts del segon classificat (el PP). De fet, la millora del

PSC en els seus municipis no es deu tant a un augment

del seu suport (llevat de casos puntuals, com Terrassa

òbviament), com al descens de CiU, lligat a la seva

aposta pel sobiranisme, que li resta suport a mans del

PP.

39

El vot al Partit Popular

Oriol Bartomeus

L’augment de vots al PP té dues explicacions principals:

la primera, que en l’escenari dissenyat per aquesta

convocatòria els populars eren els contrincants

principals de CiU, el que en principi els havia de garantir

l’atracció de la major part de vot de l’espai espanyolista.

L’altre element que explicaria el bon resultat del PP fa

referència al cicle electoral, que els ha estat molt

favorable: 80.000 vots més a les municipals, 111.000 a

les generals.

Ara bé, també hi ha dos elements que expliquen per què

el resultat del PP, tot i ser molt bo, no és espectacular:

d’una banda, un cert retrocés del suport aconseguit a

les generals i lligat a la marxa de l’economia des que

Rajoy és president; de l’altra, la competència de

Ciutadans en el terreny popular.

Precisament, Ciutadans s’ha aconseguit postular com la

força “moderna” de l’espanyolisme, el que li ha permès

atraure un vot que en principi anava destinat al PP.

De no ser per la competència dels de Rivera, hores

d’ara podríem estar en un escenari amb el PP com a

principal força de l’oposició al Parlament.

La competència de Ciutadans es veu clarament en

l’àmbit urbà barceloní, on la tendència de vot menys

establishment és més acusada. El PP creix

especialment en el seu territori fora de la metropolitana,

mentre que Ciutadans ho fa al voltant de Barcelona.

Només als municipis petits l’increment de vot al PP és

superior a l’increment de Ciutadans.

40

Els guanyadors: el vot a

ERC, ICV-EUiA i C’s

Oriol Bartomeus

Republicans, ecosocialistes i Ciutadans són les forces

(amb el permís de les CUP) guanyadores d’aquestes

eleccions, ja que han estat les més beneficiades per

l’augment de la participació i la feblesa congènita de les

opcions grans. Aquest fenomen que fa que els partits

“petits” siguin els més afavorits per un augment fort de

la participació no és nou.

De fet, la situació actual és molt similar a la viscuda a la

convocatòria de 2003 on un augment (més moderat) de

la participació, en un context de crisi del govern Aznar,

no afavoreix les formacions principals (CiU era sòcia del

PP i el PSC es mantenia en segon pla) sinó aquelles

que havien pres posicions fortes en els conflictes (Iraq,

Prestige).

L’augment de tots ells té trets diferenciats en el territori:

mentre que ERC i les CUP són partits netament “de

comarca” (on es beneficien de la desaparició de

Solidaritat), ICV-EUiA i Ciutadans són clarament urbans.

Als municipis de menys de 10.00 habitants, l’augment

d’ERC quadruplica el de ICV-EUiA o Ciutadans. En

canvi, a les ciutats de més de cent mil (exceptuant

Barcelona), l’increment de les tres forces és molt

similar. Barcelona és un cas a part, ja que els augments

són més similars als dels municipis petits, amb ERC i

les CUP pujant amb força.

41

42

Per què van fallar les

enquestes?

Oriol Bartomeus

El professor Joan Botella, en la sessió d’anàlisi

organitzada pel Col·legi de Politòlegs i l’ICPS després

de les darreres eleccions autonòmiques, va venir a dir

que predir el resultat electoral és complicat, perquè en el

fons estàs dient què votarà gent que encara no té

decidit què votarà.

Estimar és un esport de risc, més en un context de forta

volatilitat com era el previ a la elecció del 25 de

novembre. En una conjuntura d’aquest tipus, les

enquestes acostumen a naufragar i encertar el resultat

final és més una qüestió de sort que d’ofici. Les

enquestes són eines imbatibles per definir el present, no

tant per predir el futur.

Pel que fa al cas concret de les eleccions al Parlament

de 2012, el naufragi de les previsions va ser

total. Certament, s’observa un procés de canvi entre

els sondeigs de setembre i els de novembre, un cert

afebliment de les estimacions del vot a CiU, però també

és cert que les darreres previsions, a una setmana dels

comicis indicaven que els nacionalistes mantindrien

sense problemes la cota de seixanta escons.

El primer que cal dir és que les estimacions tenien tot el

seu sentit, eren lògiques a la vista de les dades de què

es disposava abans del 25N. Si prenem l’enquesta

publicada a El Periódico el 25 d’octubre, realitzada per

Gesop entre el 18 i el 22 d’aquell mes, observem que

els majors transvasaments de vot es dirigeixen a CiU,

de manera que el 7% dels votants del PP de 2010 ara

optarien per Mas, com el 18% del vot a ERC o el 13%

del PSC. En conjunt, la federació nacionalista rebria una

injecció de 190.000 vots de refresc, a sumar als més de

800.000 fidelitzats. Sumat, això la projectaria al milió de

vots, molt a prop del resultat de 2010.

Però és que encara n’hi ha més. En una hipòtesi

plausible de gran mobilització, com així va ser,

l’enquesta d’octubre assenyala que CiU seria la gran

afavorida per aquest moviment: quatre de cada deu

mobilitzats manifestaven la intenció de votar per la

federació, el triple dels que deien voler votar ERC.

Semblava, doncs, evident a un mes de les eleccions

que CiU s’enduria la major part del vot oscil·lant i la

mobilització causada per la conjuntura (creada en part

per la mateixa federació nacionalista). En

conseqüència, és lògic i normal que els instituts d’opinió

estimessin uns resultats molt favorables als de Mas.

Era del tot lògic… però es van equivocar. Per què?

Doncs perquè en l’últim mes abans de les eleccions van

passar moltes coses i molt grosses, com assenyala el

mateix Gesop.

Les enquestes postelectorals ens permeten avui tenir

una idea aproximada del que va succeir*. El sondeig fet

públic per l’ICPS recentment té dues virtuts: en primer

lloc, és una enquesta postelectoral, realitzada la

setmana posterior als comicis. En segon lloc, l’empresa

responsable del treball de camp va ser la mateixa

Gesop, tot i que el baròmetre d’El Periódico era telefònic

i el sondeig de l’ICPS presencial. Tanmateix, tenint tot

això en compte, és interessant comparar ambdós

estudis.

Fent-ho arribem a una conclusió gens sorprenent: el que

a un mes de les eleccions era un escenari on CiU

actuava de gran imant del vot volàtil i la mobilització, va

acabar convertint-se en un escenari on aquest paper el

jugava ERC. És a dir, hi va haver un desplaçament de

les intencions de vot claríssim entre nacionalistes i

republicans.

La relació directa de transferència de vot entre CiU i

ERC, que abans de les eleccions era equilibrada (tants

vots cedien els primers als segons, com vots anaven

dels segons als primers), s’hauria transformat en el

moment decisiu en un avantatge dels republicans sobre

els convergents de quatre a un (el transvasament de vot

de CiU a ERC quadruplica el de ERC a CiU).

43

És més, de l’11% de votants de CiU del 2010 que es

mostrava indecís a un mes de les eleccions,

aparentment ni un va acabar votant la federació i la

majoria semblaria que van optar per ERC.

Però encara n’hi hauria més. La mobilització dels

abstencionistes de 2010 (i els nous votants), que a un

mes dels comicis semblava afavorir de llarg els

nacionalistes, hauria acabat repensant-se el seu vot al

moment final. Així, el clar avantatge convergent en

aquest segment (que triplicava els mobilitzats que volien

votar ERC), hauria acabat transformant-se en un

repartiment molt més equitatiu entre les diferents forces,

amb els republicans al capdavant.

I finalment, també s’observarien canvis significatius en

els transvasaments des d’altres opcions entre el sondeig

previ i posterior. La cessió de vot que s’observava un

mes abans de les eleccions des del PP, PSC i ICV cap

a CiU (i que li proporcionava prop de dos-cents mil vots

més) no s’hauria materialitzat. En canvi, els

transvasaments a ERC, molt escassos abans del 25N,

s’haurien multiplicat per tres. És difícil concloure amb

garanties, però semblaria evident el canvi d’opció en

aquests grups d’electors.

Amb moviments de darrera hora com el que sembla que

hi va haver, és del tot normal que les apostes

fallessin. A l’habitual complexitat d’atribuir el vot finals

dels indecisos es va sumar l’enorme volatilitat i el canvi

d’escenari, que feia literalment impossible quadrar el

resultat.

* Aproximada perquè mai podem saber amb exactitud

els moviments, ja que són individuals i necessitaríem

entrevistar tots els electors que es van decidir a l’últim

moment, o que van canviar el vot, i això és impossible.

Tanmateix, la comparació d’enquestes pre i

postelectorals dóna una idea del que podria haver

passat entre finals d’octubre i el 25 de novembre.

44

10 nous titulars sobre el

Baròmetre del CEO que

tampoc no llegireu enlloc

més

Cercle Gerrymandering

1. Atur, malbaratament i corrupció

Segons els enquestats els tres problemes més

importants són l’atur (43,4%), el funcionament de la

política (18,2%), i l’economia (15,5%). Les relacions

Catalunya-Espanya ocupen el quart lloc amb un 7,8%.

Si ens fixem en l’últim baròmetre de 2012 els tres

primers temes són els mateixos, només intercanvien

posicions el funcionament de l’economia (23%) i la

insatisfacció amb la política (9,8%). És probable que la

corrupció hi hagi tingut a veure. També en aquell

sondeig el sistema de finançament (7,7%) i les relacions

Catalunya-Espanya (7,6%) ocupaven un quart i cinquè

lloc respectivament. Això donaria suport a la hipòtesi de

que, electoralment, la crisi pesa més que la sobirania.

I que un gir a posicions més independentistes com el

que va efectuar Convergència, tot i ser un moviment

tàctic necessari, no és suficient.

2. Sobre la irrellevància

Quin partit creu que pot donar millor resposta? ERC

(11,7%), CiU (11,2%), ICv (5,7%), CUP (2,8%), Cs

(2,2%), PSC (2,2%), PP (1,1%), Cap (43,7%). En una

frase hi ha dos tiulars. Primer, un 43,7% creu que no hi

ha cap partit que pugui donar resposta als problemes.

Greu, molt greu. Segon, el PSC es veu superat per les

CUP i igualat per Cs. Només un 2,2% veuen el PSC

com un partit amb resposta als problemes actuals. La

falta de credibilitat era això.

3. ICV-EUiA segueix tenint un problema amb el seu posicionament nacional

Ja ho vam comentar, però Iniciativa i els seus socis

tenen l’electorat més dividit pel que fa al tema nacional i

al possible vot en un referèndum sobre el tema. Amb

només un 50,4% de votants a favor del Sí, és el partit

amb la majoria mes petita del parlament en el tema.

També en la pregunta sobre el model preferit es troba,

aquest cop superats pel PSC, fortament dividida entre

els que volen un estat federal i els que volen la

independència (53% i 28,7% del seu electorat

respectivament).

4. Ciutadans deixa de ser un one issue party?

El 50,3% dels votants de Ciutadans ho van fer per les

seves propostes per sortir de la crisi en contraposició a

un 45,3% que ho va fer pel seu posicionament sobre les

relacions Catalunya-Espanya. Sembla doncs, que el

partit es consolida en el seu segon eix (digueu-li lluita

contra la corrupcio, digueu-li propostes per sortir de la

crisi). Ja no es només el partit que lluita contra el

nacionalisme català, els votants el comencen a veure

com a un partit amb alternatives econòmiques i socials.

5. Intenció directa de vot: no és or tot el que lluu

Encara que el vot directe cap a ERC supera al de CiU,

un 43,7% dels enquestats responen que no hi ha cap

partit polític capaç de donar resposta al principal

problema de Catalunya, mentre que un 15,7% declaren

no saber quina opció política és la més capaç d’afrontar

el principal repte de Catalunya. Una forma d’aproximar-

nos a aquest col·lectiu tant heterogeni és mirant els

valors polítics de la gent, com ara la simpatia i proximitat

cap a cada partit polític. CiU i ERC estan pràcticament

empatats en simpatia de partit, mentre que ERC

despunta com el partit cap al qual els electors se senten

més pròxims. Ara el repte pels republicans és

transformar-ho en nous votants, cosa que, si encara

mantenim la fe en els algoritmes dels cuiners del CEO,

encara no ha succeït (l’estimació de vot està en +6,6% a

favor de CiU) i, pels convergents, fidelitzar els que diuen

haver-los votats (la fidelització està, a dia d’avui, en un

84% per a ERC per només un 60% per a CiU).

45

6. Necessiten millorar

La valoració dels líders sol ser aquella part on els

enquestats mostren la seva benevolença i estampen

sota el nom de cada polític la frase icònica de la

LOGSE: “necessita millorar”. Tot es mou entre el 3 i el 5

i les sorpreses no abunden. En aquest baròmetre poden

sorprendre 3 qüestions: que Artur Mas aguanti

relativament millor que CiU (i que Duran Lleida), que

Oriol Junqueras i Joan Herrera siguin aprovats pels

votants de 4 partits (quatre!) o que l’estimació dels

votants del PP per Albert Rivera no sigui corresposta (i

els votants de C’s suspenguin Sánchez Camacho sense

massa contemplacions).

7. La unitat popular no té líders (o no té líders prou populars)

David Fernàndez, el flamant cap de llista de la CUP, és

el líder menys conegut entre els seus propis votants.

Només un 66% de les persones que diuen haver votat la

CUP el coneixen. La cosa té cert mèrit perquè fins ara

semblava que ningú podia ser més ignorat que Pere

Navarro. El líder del PSC ja només és el segon líder

parlamentari més desconegut

8. Votar.SÍ Votar.NO

“Només” un quart dels que preveuen abstenir-se en un

cada dia més hipotètic referèndum, ho farien perquè no

tenen una postura definida hores d’ara i un altre quart

dels futurs abstencionistes diuen ser-ho perquè estan

desmotivats amb la política. Per tant, la meitat de la gent

que afirma que no votaria donant arguments consistents

per a no fer-ho. Però, i l’altra meitat? En destaquen un

15 + 6,2 % que diuen que no ho faran, bé perquè volen

preservar la unitat d’Espanya, bé per “sentiment

identitari” (sic). Per contra, els abstencionistes més o

menys simètrics a aquests (“encara no és el moment /

Catalunya no està preparada”) només sumen un 3%.

Conclusions pràctiques. Partidaris del no: teniu molta

feina a fer aquí convencent els que se senten còmodes

en la situació actual que, arribat el moment, votar serà

important. Partidaris del sí: teniu més feina en seguir

desmobilitzant els defensors de l’status quo que no pas

en rescatar partidaris de la independència. Ah, i no ens

podem estar: entre els abstencionistes, senyor Navarro,

només n’hi ha un 2,8% que ho siguin perquè prefereixen

el federalisme, així que, a diferència d’uns i altres, vostè

no té gran cosa a fer aquí.

9. Independència.SÍ Independència.NO

Com apuntaven recentment Jordi Muñoz i Raül

Tormos, hi ha diferències clares respecte els motius

que esgrimeixen aquells que diuen votar a favor o en

contra de la independència en aquest hipotètic

referèndum. S’observa que els principals arguments

dels que diuen que votarien a favor de la independència

són de caire eminentment econòmic, com la “capacitat i

desig d’autogestió econòmica” (29,4%) o que

“Catalunya milloraria” (18,8%). En canvi, les raons més

rellevants d’aquells que hi votarien en contra es troben

més lligades a qüestions identitàries com és “la

preservació de la unitat d’Espanya” (31%) o el

“sentiment identitari” (18,6%).

10. In Churchill we trust

D’altres ja se n’han adonat abans que nosaltres,

però el nivell de satisfacció amb la democràcia es troba

en un dels punts més baixos des que el CEO és CEO.

No ens hauria de sorprendre si mirem les percepcions

que tenen els ciutadans dels polítics, actors principals

de la nostra democràcia: un 84,4% de desacord amb

que tinguin en compte el que pensa la gent i un 79,3%

d’acord en que només busquen el benefici propi. Si ho

combinem amb un 60% de persones que manifesten

que se’ls fa difícil entendre què passa i a un 49,7% que

creu que la gent del carrer no pot influir en política, el

quadre ja està complet. El risc, però, és què ens

emportem per endavant amb aquesta visió reduccionista

de la democràcia. Com deia Winston Churchill, sí,

aquesta frase sí que és seva: “Indeed, it has been said

that democracy is the worst form of government except

all those other forms that have been tried from time to

time.” Segur que la democràcia té molts problemes,

però hem d’estar molt alerta amb les solucions simples

que, interessadament, alguns voldran donar a

problemes complexes. Perquè són equivocades.