Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.

Tir i arrossegament. Me cague en la mare que t’ha parit o la imatge de la por.

Amb una xicoteta càmera a les mans i barrejat entre la gent, esperí que començara el concurs de tir i arrossegament d’Orpesa (la Plana Alta). Al matí del dissabte, 13 d’octubre, es celebrà la competició de la 2ª i 3ª categoria, vàlida per a la Lliga de la Federació de Tir i Arrastre de la Comunitat Valenciana1.

Els camions continuaven arribant mentre molts competidors esmorcaven al bar que havia instal·lat el Mesón del Poble o les taules que s’havien parat a prop dels animals. Als primers que anaven a eixir ja els portaven amunt i avall per a calfar la musculatura, primer lliures de pes i després amb la roda. Un gran cavall passava de ganxos la pista de sorra, mentre els jutges assenyalaven els tres punts d’aturada amb banderes2.

Gent de l’organització es reuní i començà a carregar un carro amb sacs de sorra de 50kg dels que s’utilitzen a les obres i que agafaven d’un palet. Els animals començaven a passar per la bàscula, i el jutge i comentarista indicà des de la taula de megafonia:

- 615kg, 30 sacs. Aquest concurs de tir i arrastre d’Oropesa del Mar va a 2 i mig.

Això volia dir que els cavalls carregarien 2,5kg per cada kg del seu pes. Per tant, el primer cavall que participà pesava 246kg.

Aquell primer cavall tardà més de 4 minuts en recórrer la pista. Un carreter jove s’esforçava en xafar la sorra de sota les rodes del carro, per a que l’animal el poguera moure, mentre li cridava sense descans:

- Arrea, Salaaaao! Arrea, Salaaaaao!

S’aturà moltes, moltíssimes vegades, a diferència dels cavalls que aconseguien avançar ràpidament fins als punts d’aturada i completaren els 60m en temps que rondaven el minut, ocupant els primers llocs de la classificació. Ell era incapaç d’arrencar aquell enorme pes estacat a la sorra, però no fou desqualificat abans d’acabar com altres. No patí cap maltractament per part del carreter a la pista.

La por dels animals era molt visible. Es podia veure clarament mentre es movien pels voltants de la pista portats pels amos, sempre amb la vara a la mà. De vegades, un simple gest de l’humà provocava una reacció en l’animal que indicava temor, prevenció. Un d’ells estava posant els arreus a un cavall que es feia enrere, com si volguera mantindre una distància prudencial respecte a l’humà que, amb to amenaçador, deia:

- Eixa haca avant! Eixa haca avant!!!

La seua veu va fer que l’animal tinguera més por i anara més enrere, fins que rebé a crits:

- Me cague en l’hòstia!!! I no poder anar avant!!!

Aleshores, el cavall va fer un gest de fugida que aturaren les regnes que l’home sostenia, amb una mirada de ràbia que mostrava l’esclat de violència que només s’aturà a causa de l’entorn i les mirades.

Aquelles escenes de violència reprimida es repetien com les dunes d’un desert fins

1 Federació de tir i arrossegament: Reglament esportiu, 2012.http://www.ftacv.es/federacion/documentos/47-reglament-esportiu-temporada-2012Article 18é. Les categories per a competicions d’una sola cavalleria dependran del seu pes. Concretament: 1ª categoria: fins a 220 kg de pes; 2ª categoria: de 221 a 320 kg de pes; 3ª categoria: de 321 a 420 kg de pes; 4ª categoria: de 421 a 520 kg de pes; 5ª categoria: 521 kg de pes i més. 2 Per a la mecànica de competició: Tir i arrossegament. Informe d’Iniciativa Animalista. L’esport del tir i arrossegament (p. 5-6).

. .www iniciativaanimalista cat .info@iniciativaanimalista cat

1

mailto:[email protected]

http://www.iniciativaanimalista.cat/

que em topí amb l’oasi d’un rosí que estava lligat amb un altre mentre, a l’altra banda del camió, tres haques més xicotetes restaven al costat dels humans. Ell renillava i movia el cap, sovint com si esperara que apareguera algú per a respondre a la seua crida, i la seua cara semblava confiada, feliç. Els renills es feren encara més forts quan notà moviment a dins de la caixa de càrrega del camió, on un jove preparava arreus i altres estris pel cavall tacat de l’altra banda que anava a competir. Finalment, l’humà anà on era ell i li respongué amb carícies i paraules suaus. Quan tornà als seus treballs, el cavall semblava exultant, i molt prompte continuà amb els renills.

Torní a la realitat quan l’organització amenaçà des de megafonia:

- No hi ha cap comodí. L’organització anuncia que no es tolerarà res, i em diuen que ja s’ha vist alguna cosa per ací. Com torne a passar, es suspendrà el concurs. Recordem que està totalment prohibit maltractar els animals.

Vaig reconèixer un dels participants pel seu tatuatge al muscle. L’havia vist a una foto d’un concurs de tir i arrossegament de Paiporta (L’Horta Sud), on apareixia colpejant un animal amb una vara. Portava diversos animals a concurs, i el primer fou un dels que aconseguí fer la pista sencera, però amb moltes dificultats i un temps de quasi 5 minuts. Mentre el cavall anava al cap de la pista per a ser desenganxat del carro i megafonia anunciava el seu temps, aquest personatge mostrà públicament el seu descontentament:

- Quatre quaranta-huit! Ja veus!!!

Quan l’animal tornava de la mà de l’ajudant, passà pel seu costat. Ell esperà i, quan ja només quedava a l’abast de la seua mà el cul de l’animal, el colpejà tres vegades amb la vara. La força que aplicà es traduí en tres grans esclafits que feren que el cavall accelerara el seu pas, també esperonat per l’ajudant, que no semblava estar orgullós de formar part d’aquell càstig. Home i cavall, capcots, es volgueren allunyar de la vara. Poc temps després, es reuniren al voltant del camió un parell de persones que semblaven estar vinculades a l’organització, com si volgueren donar un discret avís. Ningú recriminà aquell incompliment dels avisos previs i, més important encara, de la normativa de la Federació3.

I és que el règim disciplinari d’aquest “esport” no s’aplica amb rigor, no hi ha res semblant a la falta personal, el temps de penalització o la targeta roja. Tot es limitava a demandes amb veu suau i molta amabilitat, que contrastaven amb els crits i els colps que patien els animals. Diverses vegades, els carreters donaren colps al cap dels cavalls a la mateixa pista i just al davant de la taula de megafonia. Algunes vegades eren amb la ma oberta, però la majoria foren amb el puny tancat4. En una d’aquestes situacions, megafonia digué:

- Tranquilitat, carreter. Tranquilitat.

Res més.

Era un ambient estrany. Aquell solar semblava el refugi per a la conservació d’un passat que no cal conservar, empeltat de senyals de modernitat que no semblen el millor que aquesta pot oferir. Alguns participants joves anaven acompanyats per dones i quan es creuaven amb altres homes, ells rebien una salutació en forma d’encaixada de mans que donava pas a una conversa. Les dones no rebien cap salutació i no solien participar en eixes converses. Com a màxim, rebien la mirada condescendent de qui parlava. Els tatuatges, els piercings diferenciaven, els telèfons

3 Federació de tir i arrossegament: Reglament esportiu, 2012. Article 13é. Dintre del recinte o espai on s’està desenvolupant la competició i els seus voltants, no es podrà maltractar de cap manera cap cavalleria …4 … En especial, no es permetrà donar colps de puny al cap de qualsevol cavalleria, ja que seria considerat maltractament.


2



mòbils desentonaven i la vara a la mà igualava.

Marxí amb una frase clavada al cap:

- Me cague en la mare que t’ha parit!

Els carreters la repetiren fins a la sacietat. Centenars de vegades, com si fora un crit de guerra o el seu lema gremial. Era una forma d’esperonar els animals a la pista, amb altres insults d’aquests tipus. Quan la sentia, pensava en la insistència de les persones defensores del tir i arrossegament sobre l’estima als animals que implica. És un argument discutible i que, senzillament, fa riure quan veus aquest despropòsit.

Una fotografia feta a un concurs del riu, a la ciutat de València, mostra un cavall lligat a un transport amb el nom d’una carnisseria de cavall. Tot plegat lliga molt bé amb les paraules d’un aficionat, en resposta a les crítiques d’un article publicat a la xarxa5:

- El més important és que, si ells pogueren elegir, elegirien açò perquè els seus germans moren per a que nosaltres puguem menjar carn de cavall. Són uns pocs els que es salven perquè gent com nosaltres els estimem.

Des d’Iniciativa Animalista6, hem preparat aquest informe sobre la realitat del tir i arrossegament, una més entre les tradicions fonamentades en explotar, maltractat i matar animals. Una més dintre de la tradició valenciana d’inventar tradicions.

TIR I ARROSSEGAMENT.5 El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament. http://isabelmartingomez.blogspot.com.es/2008/08/tiro-y-arrastre.html. Comentari d’Anònim, 06.10.2008.6 http://iniciativaanimalista.cat/


3



Tradició, Esport, Estima. Estètica de l’especisme.

Informe d’Iniciativa Animalista


4



L’ús humà dels èquids. Treball, esport i entreteniment.

L’espècie humana començà a domesticar individus de la família dels Equus a l’Edat de Bronze. Les espècies protagonistes han estat l’Equus caballus (totes les races de cavall, lliures o domesticades, pertanyen a aquesta) i l’Equus asinus (ase domèstic). La selecció i cria ha generat les diverses races, i també s’han obtingut híbrids com el mul o matxo, mascle estèril que naix de l’encreuament entre les dues espècies7. La mula femella també sol ser estèril, però s’han donat casos d’individus que han criat.

Han estat valuoses propietats fins a la mecanització, i encara ho són allí on no està desenvolupada. La seua munta els convertí en el principal mitjà de transport individual i en armes de guerra que situaven els cavallers al cim de l’escala social. Com a eines de treball eren imprescindibles als camps i, si morien, provocaven una de les pitjors tragèdies que havien d’afrontar les famílies camperoles pobres, abocades a la fam8. Foren la millor opció com a animals de tir i càrrega per la seua agilitat, velocitat i força.

La vàlua de tota eina depèn del seu rendiment, una llosa que ha condemnat els èquids a una vida miserable d’esforços impossibles i quasi sense descans, de nit i de dia, en la salut i en la malaltia, amb escassetat de menjar i aigua i front a tota classe de maltractaments. La trista imatge dels cavalls raquítics, tirant d’enormes càrregues i patint els colps de vara dels carreters fou un dels principals impulsos del moviment benestarista al segle XIX9.

Aquesta realitat encara és viva a prop de nosaltres. Un exemple és el dels burro-taxi de moltes ciutats turístiques del sud d’Espanya, la més coneguda de les quals és Mijas, molt a prop de Marbella. El Refugio del Burrito10 és una organització animalista que vetlla pel benestar dels animals de treball, per a que les persones que els exploten tinguen cura de les seues necessitats i per la conscienciació de les persones turistes que puguen utilitzar aquest “servei/atracció”. A més, compta amb dos refugis pel rescat i protecció dels animals abandonats, maltractats o en situació de risc.

La campanya Basta de TaS11 (tracción a sangre) està dirigida a posar fi a l’explotació de cavalls en àmbits urbans, on solen treballar en la recollida autogestionària de residus per a la venda a empreses del sector del reciclatge. Es tracta d’una important iniciativa que, a més de

7 Mul somerí si la femella és una somera, mul eguí si és una egua.8 Un exemple és el de Morrut, el cavall de la família de La Barraca, de Vicent Blanco Ibañez. 9 La primera llei benestarista, centrada en establir limitacions que evitaren el patiment innecessari dels animals, fou la Humanity Dick britànica de 1822 (en honor Richard Martin, el parlamentari que la impulsà) i protegia cavalls, ovelles i bòvids. Martin fou un dels fundadors de la Society for the Prevention of Cruelty to Animals (SPCA) el 1824. 10 http://www.elrefugiodelburrito.com/taxis 11 http://www.bastadetas.com/nosotros.php


5



http://www.bastadetas.com/nosotros.php

http://www.elrefugiodelburrito.com/taxis

treballar pels drets dels animals, té per objectiu la dignificació del treball de les persones i la millora de les seues condicions mitjançant la substitució dels cavalls per eines com les bicicletes de càrrega, motocicletes, tricicles motoritzats o xicotetes furgonetes de baix cost.

Amb la substitució dels animals per màquines, el món de l’entreteniment és el protagonista de l’ús i explotació dels èquids. Pateixen les terribles condicions del circ, els fan servir com a atraccions de fira i, fins i tot, s’han convertit en mascotes per a les que existeixen residències especialitzades amb serveis paral·lels, com la doma i entrenament o les classes de munta.

Destaca l’ús als esports eqüestres, encapçalats per l’equitació olímpica (salt, doma clàssica i concurs complet) i el turf, el món de les carreres que mou enormes quantitat de diners a través de la cria, l’entrenament i munta, les mateixes carreres i les apostes. Els segueixen una llarga sèrie de pràctiques com el polo i el horseball, el trot i les carreres de carros o les llargues curses de resistència. Finalment, trobem totes les pràctiques pròpies de determinats territoris i que es defensen com a identitàries; la jinetada gaucha d’Argentina, el rodeo xilè, la charreria de Mèxic i el rodeo dels EUA…

Dintre d’aquesta categoria, es troben els esports hípics tradicionals

valencians.

La boira de la tradició.

El concepte de tradició és present a totes les variants del debat sobre els

drets dels animals no humans. Des de les postures partidàries de qualsevol de les múltiples formes d’explotació, la tradició es vol presentar com a fonament justificador: aquesta pràctica es perd en la boira de la història i forma part de la nostra essència, del nostre ADN humà.

La indústria, perquè sempre hi ha una indústria al darrere de l’alimentació, el vestit, el treball, la investigació o l’entreteniment que utilitza animals, sol dotar-se d’una hagiografia historicista amb la qual vol, sovint sense massa èxit, associar una determinada pràctica d’ús i explotació al moment més proper possible a l’origen de l’Homo sapiens com a “espècie superior”. És el cas del tir i arrossegament, un conjunt de pràctiques específicament valencianes que formen part de l’ample món dels esports eqüestres.


Cavall a l’entrada fira medieval de les festes d’octubre d’Orpesa del Mar.

6



Parlem d’una indústria clarament definida, malgrat el seu mercat reduït. Compta amb una afició que garanteix la reproducció de les seues diferents branques de negoci, principalment:

- La cria i venda d’animals, amb tot el que gira al seu voltant (descarts i traspàs a la indústria de la carn, veterinària, equipaments de quadres i espais d’estada, transport, etc). - La fàbrica i comercialització d’ormeigs per a la competició (a més de guarniment dels cavalls, carros, eines…).- El negoci de la festa i l’espectacle (lloguer d’espais i equipaments, instal·lacions, trasllats, propaganda, publicitat, etc).- El negoci del joc i les apostes.

Tenim la més absoluta certesa que aquesta indústria gira al voltant d’un “esport” contemporani i sense cap tradició més enllà de la segona meitat del segle XX, malgrat la seua aparença. El mateix món del tir i arrossegament situa el seu naixement als anys 1940 i identifica el seu fundador, un comerciant de cavalls de Meliana (L’Horta Nord) que es deia Ramón Tamarit, el Morrero. Així ho recull l’obra de referència sobre el tir i arrossegament, un opuscle de 85 pàgines escrit per Jesús de Grado Palomares i publicat el 198612, que es fonamenta en testimonis d’aquest origen.

El Morrero venia animals a la fira de la ciutat de València que s’organitzava al llit del Túria, entre els ponts dels Serrans i de la Trinitat, aprofitant les amples esplanades que restaven a vora i vora del riu quan baixava poca aigua. Davant de la potencial clientela, començà a fer exhibicions aprofitant la terra molla a tocar de l’aigua o les marjals. Feia que els cavalls tiraren d’un carro amb molt de pes, amb l’objectiu de mostrar la seua vàlua per a les tasques agrícoles o per a la càrrega, la seua capacitat de superar les dificultats.

Aquest recurs comercial es generalitzà i, posteriorment, es començà a utilitzar una zona molt arenosa del llit del riu. El següent pas fou la reconversió de tot plegat en una competició que, mentre s’estenia per tot el territori a través de les diferents fires d’animals, donava lloc a les primeres regles i normatives. No deixà el seu caràcter local, aïllat i discontinu fins als anys 1970, quan comencen a guanyar fama concursos com el del mateix llit del Túria, a València, o el de la Fira d’Agost de Xàtiva. La Federació de Tir i Arrastre de la Comunitat Valenciana13, la primera que elaborà una normativa unificada, no es fundà fins a 1996.

Davant d’aquesta realitat, les justificacions han volgut associar l’origen del tir i arrossegament al de les corregudes de joies, unes carreres de cavalls on persones del camp competien utilitzant els seus animals, que exhibien per la seua força i velocitat mentre elles mostraven la seua habilitat muntant sense sella ni estreps, a l’estil del famós Pal·li de Siena. Aquesta pràctica d’origen medieval i documentada al segle XIX ha quedat associada i fins i tot supeditada al tir i arrossegament des de que aquest s’ha convertit en insígnia dels esports hípics tradicionals valencians, fet que no significa que tinguen res a veure ni per les seues característiques ni pel seu origen, més enllà que

12 De Grado Palomares, Jesús. El cavall i els esports hípics valencians. 1986, València, Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València. Traducció de l’original en castellà al valencià d’Isabel Saval Guardiola. 85 p.13 http://www.ftacv.es/


7



http://www.ftacv.es/

hagen pogut ser utilitzades en enfrontaments, reptes i apostes entre gent llauradora.

Fins i tot, s’ha volgut lligar l’origen del tir i arrossegament amb el de l’agricultura o la domesticació del cavall, donant per fet que des de que aquests animals han estat dominats com a eines de treball també s’han d’haver utilitzat com a recursos per a l’entreteniment i, sobre tot, per a canalitzar la competència entre mascles humans. Sent així les coses, podem estalviar esforços i, com hem dit abans, situar l’origen de qualsevol activitat humana, per recent que siga, en la mateixa aparició dels humans com a espècie.

Estem davant d’una pràctica d’ús i explotació animal coberta per la boira de la història, però tan a prop de nosaltres que distingim el seu origen sense dificultat. Amb la seua estètica preindustrial, pròpia de la pobresa de mitjans i idees que imposà el franquisme, nasqué al mateix temps que la guerra freda, l’amenaça nuclear, l’ONU i l’OTAN. No compta, per tant, amb la tradició que li atorguen persones aficionades que apel·len, fins i tot, als seus rebesavis.


8



L’esport del tir i arrossegament.

Es tracta d’un conjunt de modalitats fonamentades en la força dels cavalls, la mateixa que, abans de la mecanització, els posà al davant dels carros i les arades. La seua icona és l’esforç d’un fort cavall perxeró, o un encreuament d’aquesta raça amb altres de tir14, enganxat al carro ple de sacs i amb una persona que crida al seu costat, sobre la pista de sorra.

El nom de tir i arrossegament ve de la modalitat principal, que es desenvolupa en una pista de 60m de llarg i 3m

de ample. Es tracta d’una rasa d’un metre de profunditat i completament coberta de sorra, per a dificultar al màxim el gir de les rodes d’un carro ple de sacs d’entre 5 i 100kg. El reglament de la Federació no estableix cap limitació de pes a arrossegar pels animals, i deixa qualsevol decisió en mans de l’organització de cada competició. Es sol aplicar la costum, que fixa la càrrega en el doble del pes de la cavalleria.

Els animals, conduïts per una sola persona15 i amb un límit de temps de 5 minuts, han d’anar de principi a fi de la pista vencent la inèrcia de la càrrega i mantenint la direcció per a no eixir-se’n dels límits laterals. Han de fer tres aturades a punts del recorregut marcats amb banderes, el que els obliga a fer esgotadores arrancades amb el carro estacat a la sorra. L’esportista guanyadora és la persona que condueix el carro que completa la prova amb menys temps.

La competició estrella és la d’un cavall, coneguda com a mà a mà, i es divideix en 5 categories en funció del pes dels animals16. Li

14 Levante-EMV.com, notícia del 14.06.2012. Los caballos que vienen del norte, de Mónica Ros. http://www.levante-emv.com/valencia/2012/06/14/caballos-vienen-norte/913083.html 15 Federació de tir i arrossegament de la Comunitat Valenciana. Reglament esportiu, 2012.http://www.ftacv.es/federacion/documentos/47-reglament-esportiu-temporada-2012 Article 11é. Cada cavalleria amb el seu carro, durant el transcurs de la prova, haurà de ser conduïda per una sola persona esportista participant que, a més, ha d’estar obligatòriament federada per a la temporada en qüestió (…).16 Article 18é. Les categories per a competicions d’una sola cavalleria dependran del seu pes. Concretament: 1ª categoria: fins a 220 kg de pes; 2ª categoria: de 221 a 320 kg de pes; 3ª categoria: de 321 a 420 kg de pes; 4ª categoria: de 421 a 520 kg de pes; 5ª categoria: 521 kg


Pista de sorra i senyals que marquen les aturades

9



http://www.ftacv.es/federacion/documentos/47-reglament-esportiu-temporada-2012

http://www.levante-emv.com/valencia/2012/06/14/caballos-vienen-norte/913083.html

segueixen les competicions amb cavalleries de dos i tres individus (en aquest últim cas, el reglament aconsella una càrrega mínima de 1.100kg). També s’han fet competicions amb tirs de més animals, però són poc comunes.

La resta de variants solen estar supeditades a l’organització d’aquestes modalitats principals. El tir al gat (o de gat a gat) consisteix en enganxar dos cavalls a recula (en direccions contràries) i fer una competició de força de l’un contra l’altre. La modalitat de la creu es fa amb quatre animals que, tots contra tots, han de fer front a les forces de resistència del seu oposat i a les que fan els dos cavalls dels costats.

El tir al piló converteix l’animal en Samsó sota les columnes del temple filisteu. Lliguen el cavall a un lloc fixe que no pot arrossegar com un arbre, l’estructura d’una construcció o un piló estacat a terra. En la modalitat “objectiva” es mesura el temps que el cavall aconsegueix mantindre el tir fins que es dona per vençut, malgrat els crits i els colps de l’esportista per a que resistisca encara més. En la modalitat “subjectiva” es valora l’estètica del cavall mentre fa l’esforç (les postures, la musculatura, etc.) i, per tant, les arrancades es poden repetir moltes vegades.

A una entrevista, el carreter Juan Bautista Català Siver, el Xatet o Fusteret, diu: “Vaig comprar un poni que li deien Popeye. Precisament va guanyar el darrer campionat de tir i arrossegament que es va fer a la plaça de bous de València l’any 1993. Participava en la modalitat de tir al piló, en la categoria de 0 a 350kg, encara que només pesava 140kg. En 7 minuts va pegar 33 estirades, tot un rècord17.

L’última modalitat és la del tir al barquet que, com que no necessita d’una pista amb les especificitats de la del tir i arrossegament, està guanyant espai en temps de crisi. El barquet és l’eina de fusta i ferro, semblant a un trineu, on es carregava l’arrós als camps negats per a que els cavalls el tragueren sense que es mullara. La

competició, també estructurada per categories de pes, consisteix en que els cavalls enganxats a un barquet carregat cobrisquen la major distància possible durant un temps determinat.

Com ja s’ha dit, les corregudes de joies, cada vegada menys freqüents, han quedat lligades a l’organització de competicions de tir i arrossegament com a una “variant” més. El seu nom es deu a la joia o premi que reben les persones

de pes i més. 17 Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament. A Agulló, Recaredo, et al., Valencia, capital europea del deporte. Una visión histórica del deporte popular valenciano (1868-2011). València, Ajuntament de València, Fundació Esportiva Municipal, 2011. P. 149-159. L’entrevista a forma part d’aquest article.


Cavall i barquet als arrossars.

10



competidores i, sobre tot, la guanyadora. Malgrat el seu origen popular i que, generalment, els humans han competit amb els cavall de treball, es tracta de curses de velocitat i, per tant, estan lluny del format de competició de tir i resistència de la resta de modalitats.

Escala de gravetat.

La relació dels humans amb els altres animals i, especialment, els que han estat domesticats (capturats, esclavitzats, forçats, empresonats, criats, torturats, matats) està marcada per múltiples variants que s’han de tindre en compte. La preocupació real pel seu benestar, el bon tracte i l’estima topen contradictòriament amb el que suposa la cria i selecció, la privació de llibertat i l’ensinistrament per a realitzar activitats contràries a la seua naturalesa i voluntat, marcant l’última frontera entre el respecte i l’abús dins d’aquesta escala de gravetat.

La gent més avançada compra cavalls que manté en una bona quadra, completament equipada. Usa els estris habituals, com les grans rodes de camió carregades de pedres que els cavalls arrosseguen pel mig de camins i carreteres, exposats als perills del trànsit. Els ensinistra, però, fent més ús de la paciència que de la força, més preocupada pel seu entreteniment i per passar molta estona a prop dels animals que per la competició. Rep assíduament la veterinària i la ferradora; a la corretgeria de confiança compra ormeigs i guarniments que els cavalls vesteixen a les festes com Sant Antoni. Quan arriba el dia de la prova, la seua principal intenció és passar una bona estona amb gent amiga al voltant d’una afició comuna, sense donar massa importància al lloc que ocuparan els “seus” en la competició. Finalment, si té la sort de comptar amb un campió, el premiarà amb un tracte exquisit mentre l’exhibeix per tot arreu i parla amb orgull de les seues gestes.

Amb la resta de gent, la vida dels cavalls empitjora fins a arribar als casos de persones que els sotmeten a un autèntic infern. L’objectiu fonamental és el negoci i els animals no són altra cosa que objectes per a fer diners. La cria es porta al límit d’esgotar les femelles, que moren amb pocs anys de vida i diversos parts a les esquenes. La compra d’animals s’estén per tots els racons per a disposar del major nombre d’individus amb els que fer una dura selecció i incrementar les possibilitats de disposar d’exemplars capaços de guanyar trofeus i créixer en cotització. L’ensinistrament és esgotador, i és constant l’ús de la força i els maltractaments amb la vara, el fuet o directament a colps i puntades. Tots els individus que no aguanten el ritme o que es mostren poc aptes acaben en mans del mercat de la carn, que és una forma de recuperar part de les despeses. La pressió que pateixen els animals durant la competició és causa de moltes lesions que incrementen el seu patiment i que condemnen molts a la mort o a seguir el camí dels altres cap a l’escorxador.

Les generalitzacions no solen reflectir la realitat que es desenvolupa entre aquests dos extrems de l’escala. Però, en justícia, s’ha de dir que les persones


11



aficionades al tir i arrossegament només s’allunyen d’eixa frontera entre el respecte i l’abús quan es mouen per la banda de l’explotació i el maltractament.

Explotació.

El País Valencià compta amb diverses pràctiques d’explotació animal que es qualifiquen com a esports tradicionals, entre les que destaquen els bous al carrer, les terribles modalitats de caça de xicotetes aus migratòries amb el parany i l’enfilat, la colombicultura i el tir i arrossegament (com ja hem dit diverses vegades, al capdavant de les distintes formes d’esports hípics tradicionals).

La Carta Olímpica defineix l’olimpisme, que posa l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’ésser humà, com a una filosofia de vida que exalta i combina en un conjunt equilibrat les qualitats del cos, de la voluntat i de l’esperit. L’esport és una competició voluntària entre humanes i humans, que l’afronten en igualtat de condicions, sota unes regles netes i allunyades de qualsevol forma d’injustícia o discriminació i fonamentades en el respecte.

Quan s’utilitzen altres animals per a fer esport es vulneren aquests principis fonamentals. No són respectats com a éssers vius amb capacitat de sentir i patir, amb drets i interessos que no són tinguts en compte quan els converteixen en eines o objectius de la competició. La caça no és un esport perquè només l’individu humà hi participa voluntàriament contra els animals que mata, els gossos que utilitza o els cavalls que munta. A les corregudes de bous, l’animal lluita per fugir de la tortura. L’hípica i l’equitació, malgrat comptar amb modalitats olímpiques, també depenen de la utilització d’animals ensinistrats i forçats a competir.

Aquesta utilització està regida per l’especisme humà, un prejudici que situa els altres animals per sota dels humans com el sexisme patriarcal situa les dones per sota dels homes o el racisme blanc situa totes les races humanes per sota de la blanca/europea. Aquests prejudicis generen ideologia justificadora que, sense cap base científica i lluny de qualsevol fonament de

justícia, pretén legitimar el sotmetiment, en contra dels seus legítims interessos, dels individus que han quedat assenyalats com a inferiors.

Els animals utilitzats als esports estan sotmesos a la cria i la selecció. Tradicionalment, El tir i arrossegament s’ha nodrit dels mercats del nord de la península, on les persones tractants del País Valencià compraven perxerons purs i encreuaments, criats en règim de semillibertat als prats del Pirineu i de la serralada Cantàbrica. A


Burgetans de Navarra, encreuaments de perxerons amb haques de la terra, en règim de semillibertat pel Pirineu. La majoria es destinen al mercat de la carn.

12



terres valencianes també s’han desenvolupat negocis de cria d’animals d’aquestes races.

La selecció especula amb les condicions per a la competició d’animals molt joves, poltres que es compren amb l’esperança que les potencialitats que s’ha cregut veure es manifesten quan els animals siguen adults i estiguen ensinistrats i entrenats. Aquest “valor afegit” es pot arribar a traduir en

desenes de milers d’euros de benefici o en la pèrdua de la inversió per mort prematura del cavall, per una greu lesió o, el que és més comú, perquè es fa evident que no compleix amb les expectatives a causa del seu fort caràcter defensiu, la mala resposta a l’ensinistrament o la falta de força.

En cas de fracàs, les persones compradores, que poden ser tractants o aficionades que decideixen seguir tot el procés d’ensinistrament, opten tradicionalment pel mercat de la carn com a font per a recuperar

part de la inversió. Malgrat que, segons la legislació actual és una infracció administrativa en matèria de sanitat alimentària18, és fàcil trobar anuncis de compra d’animals que acaben a l’escorxador. Per exemple, en una recerca ràpida per internet del 08.09.2012, hem trobat a la pàgina www.milanuncios.com (secció mascotes – cavalls – carn) els següents anuncis:

Referència 43577895, Huelva: “COMPRE CAVALLS. Hola, compre cavalls i poltres que no li servisquen per a la munta. Cavalls de carn”.

Referència 475009645, Ciudad Real: “ES COMPREN CAVALLS DE CARN. Es compren cavalls de carn. Em dóna igual que siguen coixos, bornis, prims, grossos… És indiferent. Es paguen be, depèn com siga l’animal de gros”.

Diverses ofertes per a Castella i Lleó, per exemple: referència 23502492, Salamanca, “COMPRE CAVALLS PER A CARN. Compre cavalls, eugues i poltres per a carn. Pague al comptat. SENSE MICROXIP des de 130€”.

Pel que fa a l’entrenament, el tir i arrossegament continua marcat pel seu caràcter tradicional. La costum és la d’habituar els animals al carro i a la càrrega, a obeir les ordres mentre guanyen musculatura. Els recursos preferits són el treball al camps amb l’arada, l’entauladora o els ganxos19, per una banda, i l’omnipresent roda de camió enganxada a la part de

18 Levante-EMV, 04.10.2010, El Seprona detecta la venta de caballos para carne porque sus dueños no pueden mantenerlos. http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/04/seprona-detecta-venta-caballos-carne-duenos-mantenerlos/744568.html 19 L’entauladora és una eina plana, de fusta o de ferro, que l’animal arrossega amb l’humà a sobre. Serveix per a aplanar i igualar la superfície d’un camp llaurat i per a estrènyer la terra, que mantindrà millor la humitat (amb el tractor, aquesta tasca es fa amb les pesades planxes de metall que formen part del rotovator o arada de conreu vertical). Una entauladora amb ganxos incorporats serveix per a obrir solcs a la terra aplanada (passar de ganxos).


13



http://www.milanuncios.com/

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/04/seprona-detecta-venta-caballos-carne-duenos-mantenerlos/744568.html




darrere d’un carro i amb una gran pedra a dins del forat, o enganxada directament als arreus, amb el pes i amb la persona que porta les regnes a sobre. A banda de les lesions, la sobrecàrrega muscular i el desgast ossi, els animals estan sotmesos als perills del trànsit en circular habitualment per camins i carreteres transitades.

El maltractament que pateixen durant aquest procés ha estat reconegut, a una entrevista del 2011, pel Secretari de la Federació, Paco Viciano Bonora, que lamentava l’existència de destrellats que donen mala imatge del tir i arrossegament i que, segons les seues paraules, estan desapareixent progressivament gràcies, sobre tot, a la política de tolerància zero amb el maltractament dels animals que aplica la Federació a través de les persones encarregades de vetllar pel compliment del seu reglament20. La norma, per altra banda, contempla aquesta realitat: l’article 15é estableix que no podran competir animals amb ferides que es puguen qualificar com a intencionades, mentre que el 13é prohibeix el maltracte a la pista de competició i els seus voltants, fent referència explícita als colps de puny al cap. A la xarxa també es poden trobar testimonis de gent que, malgrat les prohibicions, ha presenciat com es maltractaven cavalls de forma evident i davant la passivitat dels jutges i jutgesses21.

Per altra banda, el reglament permet els colps a la pista: l’article 14é autoritza a utilitzar la vara fins a 5 vegades i només per a marcar l’arrancada de les cavalleries després de cada aturada. És obvi, per tant, que la violència forma part de l’ensinistrament, que és un recurs habitual per a sotmetre els animals i garantir la seua obediència.

Aquesta conclusió es veu reforçada per l’esmentat carreter Juan Bautista Català, que fou l’amo de Roki. El cavall competí entre mitjans dels 1990 i principis dels 2000 i està considerat un dels millors de la història del tir i arrossegament. A la entrevista, diu: “El setembre de 1995 vaig comprar Roki al nebot del Salvador Ramón, el tio Boro Planata, de Sedaví. Tenia un temperament molt brau i mamprenguí a enganxar-lo, a al·legar-lo que diguem en l’argot. Vaig haver de tindre moltíssima paciència per a templar-lo i la veritat és que he de dir que no va ser gens fàcil perquè tenia un caràcter ben difícil, era tot geni i bravura. Al remat, vaig aconseguir que s’aplicara tant per a les feines agrícoles com per a les competicions de tir22.

20 Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament.21 El blog d’Isabel Martín, 08.12.2008, Tir i arrossegament: http://isabelmartingomez.blogspot.com.es/2008/08/tiro-y-arrastre.html“(…) Des de xicoteta no havia tornat a baixar al barranc a veure el concurs. Tenia retinguda en la memòria imatges de cavalls patint en haver d’arrossegar carros carregats de centenars de kg de sorra i de carreters que descarregaven tota la seua ira sobre els animals que, impotents, no podien avançar per la llarga pista de sorra. L’estiu passat, aní a comprovar si eren records exagerats de la infantesa. Però, açò que vaig veure…”. “El jurat, però, sol ser benevolent en aquest aspecte [l’aplicació de les normes sobre maltractament] i tampoc es controla el que fan els amos amb els seus cavalls sota el pont, abans d’entrar a concursar. També, alguns amos usen altres mètodes que passen desapercebuts davant el jurat (o no?) com és estrènyer els testicles de l’animal per a que aquest arranque i aconseguisca el premi desitjat pel seu amo”. Comentari d’Amparo, 13.08.2008: “L’altre dia, un dels competidors de la prova es passà de fuet amb el cavall i alguna gent l’increpà. El jurat li cridà l’atenció, i ell respongué que l’animal era seu i que feia el que li donava la gana (…)”.22 A Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament.


14



http://isabelmartingomez.blogspot.com.es/2008/08/tiro-y-arrastre.html

Els animals viuen amb l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps que representa el procés de selecció continu, pateixen les diverses conseqüències de l’entrenament forçat i són víctimes de maltractaments, eina d’ensinistrament i obediència. Cap esport sotmet a aquestes condicions d’esclavatge qui el practica. Es tracta, d’una forma d’explotació que necessita de justificacions i no tarden en sorgir les més habituals, utilitzades per a intentar justificar pràctiques com la tortura taurina. Una persona aficionada respongué d’aquesta forma a un l’article crític amb el tir i arrossegament del blog d’Isabel Martín: El més important és que, si ells pogueren elegir, elegirien açò perquè els seus germans moren per a que nosaltres puguem menjar carn de cavall. Són uns pocs els que es salven perquè gent com nosaltres els estimem23.

L’autèntica estima.

Aquesta persona que parla de l’estima segueix la mateixa lògica del torero que està sometent l’animal que diu estimar al patiment de les seues terribles eines de tortura, o de la persona caçadora que aniquila la vida que es troba més enllà de la seua mira telescòpica i diu estimar la vida com un nadiu de les planures d’Amèrica del Nord estimava els búfals que matava.

Una proposta del 2007 de l’associació gastronòmica la Xicoia del Pallars tenia per lema “Si ets d'aquelles persones que portes el ruc català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”24. També, i des d’un punt de vista molt més positiu dintre de la nostra escala de gravetat, al text sobre tir i arrossegament d’Isabel Martí que hem citat repetides vegades es proposen els concursos de solcar amb cavalleries per a mantindre aquesta raça de cavalls i transmetre l’autèntica tradició als nostres fills i filles sense fer patir els animals25.

Des d’un punt de vista racional, que la tortura dels bous a les corregudes o la matança de rucs catalans als escorxadors siguen “garanties de supervivència” de la seues races26 no sembla un argument acceptable. És, en realitat, una justificació dels interessos d’un sector per a criar, vendre i aprofitar-se’n d’aquests individus i que, agregats a molts altres interessos, conformen el sistema d’explotació especista.

23 El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament . Comentari d’Anònim, 06.10.2008.24 Racó Català (fòrums – miscel·lània), 03.02.2007, Promocionar la carn de ruc o menjar-se un símbol, de Joan Tort. http://www.racocatala.cat/forums/fil/58078/promocionar-carn-ruc-menjar-se-simbol 25 El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament.26 Sovint, els arguments de l’explotació parlen de salvar espècies de l’extinció. S’ha de recordar que animals com el bou de lídia són races generades per la intervenció humana, i que formen part d’una única espècie, Bos primigenius, amb milions d’individus cobrint tot el planeta entre domesticats i lliures. El mateix passa, com ja hem dit, amb l’Equus cavallus.


15



http://www.racocatala.cat/forums/fil/58078/promocionar-carn-ruc-menjar-se-simbol

http://www.racocatala.cat/forums/fil/58078/promocionar-carn-ruc-menjar-se-simbol

Són clars exemples, també, de la visió antropocèntrica que regeix aquest paradigma ideològic. Permet que, com ja hem dit, una partida de caça que aniquila desenes de cérvols o centenars d’aus aquàtiques amb les seues armes de repetició, que infesten els ecosistemes de plom i altres perillosos contaminants, es defensen com a individus que estimen la naturalesa i que, com a agents reguladors de les poblacions, la protegeixen.

L’aprofitament, però, no és estima. I això és el que passa amb pràctiques com l’afició al tir i arrossegament o als concursos de solcar amb cavalleries. El seu grau d’abús està lluny de la tortura taurina o de la matança de la caça i, molt sovint, es situa en el terreny del mascotisme o afició pels animals de companyia, que s’ha de diferenciar de l’atenció i cura d’animals domesticats. N’hi ha menys d’abús, però n’hi ha.

Si prenem l’exemple dels gossos, darrere de la venda d’individus de promocionades races com la golden retriever, la bulldog francesa i tota la resta es troba:- La cria intensiva i sense tindre en compte la vida i la salut de les femelles.- La venda indiscriminada i el foment de la compra compulsiva, sense tindre en compte que es juga amb la vida, la salut i el benestar dels animals.- La “desaparició” dels individus que deixen de ser cadells i ningú ha comprat.- El tràfic d’animals de països pobres a altres més rics i la mort de milers durant els llargs desplaçaments per carretera sense menjar ni aigua.- La cria descontrolada, per a compra-venda entre particulars o per encreuaments accidentals, que incrementa el problema.- L’abandó de molts animals i per múltiples causes: perquè han estat comprats sense tindre consciència de les obligacions que comporten, perquè tenen greus malalties que impliquen costosos tractaments veterinaris, femelles de cria destrossades i que ja no donen més de si, cadells d’encreuaments accidentals o que no han pogut ser venuts o donats en adopció…- La massacre de la major part d’aquests individus a les gosseres i la saturació dels refugis, molts dels quals estan en greu risc de col·lapse i desaparició.

Molta gent que estima els gossos ha estat informada de tot plegat, però prefereix mirar cap a altra banda i comprar la seua raça estimada, amb les característiques adequades de mida, pes, llargària i color del pel, etc. Encara que siga dur d’escoltar, la compra d’animals fomenta aquest desastre fonamentat en una forma d’aprofitament, d’explotació animal.

En tot cas, el que s’estima és eixa forma de fer servir els animals, i això és el que succeeix amb els cavalls i aficions com el tir i arrossegament. Cal mirar cap a altra banda o negar les pitjors formes de maltractament i tirar de justificacions com aquelles que diuen que pitjor estan els animals a les granges i els escorxadors o que així es mantenen vives les races. Justificacions per al seu profit.

L’autèntica estima als gossos és la de la gent que els considera com a individus més enllà del seu aspecte, la que els rescata de l’abandó o els dóna protecció a les seues cases o als refugis. Igualment passa amb els èquids: l’estima es pot trobar al Refugio del Burrito, entre la gent de la campanya Basta de TaS o a les persones que ofereixen el caliu de la seua llar sense


16



demanar res a canvi, prenent tot el que els cavalls donen sense entrenament, ni carros pesants ni reglaments de competició.

Conclusions.

Els esports hípics tradicionals valencians són un conjunt de pràctiques d’entreteniment que utilitzen èquids i que reben el nom genèric de tir i arrossegament, que prenen de la modalitat més representativa d’aquestes pràctiques.

Les modalitats de tir, malgrat l’estètica preindustrial, són completament contemporànies. Tenen el seu origen als anys 1940, no es consoliden fins als 1970 i no desenvolupen una organització reguladora i unificadora fins als 1990.

Les corregudes de joies són unes carreres de velocitat d’origen medieval i amplament documentades. Les poques que encara s’organitzen ho fan a l’ombra de les modalitats de tir i, especialment, del tir i arrossegament en la pista de sorra. Són utilitzades com a element justificador de la tradició d’aquest conjunt de pràctiques, malgrat que no mantenen cap paral·lelisme ni pel que fa al seu origen ni per les seues característiques.

No són esports perquè van contra els seus valors, recollits a la Carta Olímpica. Les pràctiques d’entreteniment que utilitzen animals els sotmeten a cria i selecció, els imposen l’ensinistrament i els forcen a competir, trencant amb el principi d’equilibri entre les qualitats físiques i d’esperit i la voluntarietat. Com a pràctica especista, va contra els valors de respecte i de rebuig de tota forma de discriminació que formen part de l’esperit olímpic.

El treball d’imatge per part de les persones i organitzacions que defensen aquestes pràctiques amaguen la seua cara oculta: el maltractament dels animals forma part de l’ensinistrament i la competició en major o menor mesura, i el camí de l’escorxador és el de molts animals amb caràcter poc donat a la submissió, pels que demostren no tindre qualitats, pels que es lesionen o pels que pertanyen a amos que no els poden mantindre.

La Federació de Tir i Arrastre parla d’una política de tolerància zero amb la violència que és una mostra més de la seua existència. Diversos testimonis indiquen que existeix molta més permissivitat amb el maltractament animal de la que es reconeix oficialment.

Els drets a la vida, a la integritat i a la llibertat que són propis de qualsevol ésser viu amb capacitat de sentir i de patir i, per tant, amb interessos propis, són seriosament vulnerats amb aquestes pràctiques d’entreteniment. Els animals domesticats que, a causa de la intervenció humana, han nascut sense poder gaudir plenament de la llibertat, tenen dret a una vida digna sense haver d’estar sotmesos a cap abús i maltractament o tortura, fonaments que el tir i arrossegament no pot oferir.


17



Bibliografia.

Agulló, Recaredo, et al., Valencia, capital europea del deporte. Una visión histórica del deporte popular valenciano (1868-2011). València, Ajuntament de València, Fundació Esportiva Municipal, 2011.

Bekoff, Marc. La vida emocional de los animales. Barcelona, Altarriba, 2008.

Bekoff, Marc. Pierce, Jessica. Justicia salvaje. La vida moral de los animales. Madrid, Turner, 2010.

Francione, Gary, Rain without Thunder. The ideology of Animal Rights Movement. Filadèlfia, Temple University Press, 1996.

Godall, Jane. 40 Years At Gombe. Nova York, Stewart, Tabori & Chang, 2000.

De Grado Palomares, Jesús. El cavall i els esports hípics valencians. 1986, València, Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València. Traducció de l’original en castellà al valencià d’Isabel Saval Guardiola.

Patterson, Charles. ¿Por qué maltratamos tanto a los animales? Un modelo para la masacre de personas en los campos de exterminio nazis. Lleida, Milenio, 2008.

Regan, Tom. Jaulas vacías. El desafío de los derechos de los animales. Barcelona, Altarriba, 2006.

Singer, Peter. Liberación animal. Madrid, Trotta, 1999.

Spiegel, Marjorie. The dreaded comparison. Human and animal slavery. Nova York, Mirror, 1996.

Tamames, Kepa. Tu también eres un animal. 116 argumentos para la defensa de los animales. Madrid, Martínez Roca, 2007.

Diversos autors i autores. El si y el no de la protección de los animales en Barcelona. Barcelona, Altarriba, 2007.

Diversos autors i autores. Razonar y actuar en defensa de los animales. Madrid, Catarata, 2008.

Diversos autors i autores. De animales y hombres. Studia Philosophica. Madrid, Biblioteca Nueva – Eds de la Universidad de Oviedo, 2007.


18



Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.

News & Politics

Transcript of Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.