INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

TEMA 7: EL MOVIMENT IL·LUSTRAT DEL SEGLE XVIII.LA RAÓ CRÍTICA i LA RAÓ IL·LUSTRADA DE KANT (1724-1804)

A. EL MOVIMENT IL·LUSTRAT:1. El segle XVIII: “el segle de les llums”.2. Els ideals il·lustrats.

B. LA FILOSOFIA IL·LUSTRADA DE KANT (1724-1804)1. Ubicació històrica, objectiu final i influències del pensament kantià.2. El problema del coneixement: l’examen (o crítica) de la raó [Què puc saber?]

2.1. Origen del problema: és possible la metafísica com a ciència?2.2. L’examen (o crítica) de les facultats cognoscitives La facultat de la Sensibilitat (Estètica Transcendental) La facultat de l’Enteniment (Analítica Transcendental) Conclusió de l’Estètica i l’Analítica: l’Idealisme Transcendental. La facultat de la Raó (Dialèctica transcendental)2.3. Conclusió de la “Crítica de la raó pura”

3. El problema de la moral: l'ètica formal de la moral [Què he de fer?]1.1. Els dos àmbits de la raó: el teòric i el pràctic.1.2. La novetat de l’ètica kantiana: el formalisme moral davant del materialisme i

relativisme moral.1.3. L’autonomia de la voluntat i l’imperatiu categòric.1.4. La síntesi final del sistema: el problema dels fins [Què puc esperar]

“Obra de tal manera que tractis als demés com a un fi, i no com a mitjà peraconseguir els teus objectius”

44

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

I MMANUEL KANT (1724–1804) : “PENSA PEL TEU COMPTE”

1. UBICACIÓ HISTÒRICA: LA IL·LUSTRACIÓ.“LA RAÓ I LA LLIBERTAT”, EIXOS DEL PENSAMENT KANTIÀ

El pensament de Kant és l’expressió més filosòfica de la Il·lustració: “Sapere aude!”(Pensa pel teu compte!). A més a més, si Kant s’identifica plenament amb la Il·lustracióés perquè aquest moviment és sinònim de les dues coses que ell anhelava per a tota lahumanitat: la racionalitat i la llibertat. La primera comporta l’establiment de la segona,per això hem d’atrevir-nos a raonar per nosaltres mateixos, perquè així acabarem amb laignorància i la superstició i construirem una societat lliure. Kant confiava en laRevolució Francesa i desitjava l’arribada d’aquests aires il·lustrats a la seva endarreridaPrússia.

“La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva minoria d’edat, dela qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat deservir-se del propi enteniment sense la guia d’un altre. Ell mateixn’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa noconsisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de ladecisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense latutela de cap altre. SAPERE AUDE! (Atreveix-te a pensar pel teucompte). Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Heusaquí el lema de la Il·lustració.

La majoria d’éssers humans, malgrat que la natura els ha deslliuratde fa temps de la conducció dels altres, hi resten de bon grat al llargde la vida, a causa de la peresa i la covardia. Per això els és molt fàcilals altres d’erigir-se’n en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! Sitinc un llibre que pensa per mi, un pastor que reemplaça la mevaconsciència moral, un metge que jutja sobre la meva dieta, i aixísuccessivament, no em caldrà el propi esforç. Només que puguipagar, ja no em cal pensar; algú altre prendrà el meu lloc en aquestatasca enutjosa.” (I. Kant, Resposta a la pregunta: ¿Què és la Il·lustració?)

LES PREGUNTES DEL SISTEMA FILOSÒFIC KANTIÀ:“QUÈ PUC SABER? QUÈ HE DE FER? QUÈ PUC ESPERAR?”

El pensament de Kant s’articula sobre tres obres fonamentals: 1) Crítica de la Raó Pura(1781): Kant fa una anàlisi (o crítica) a la raó teòrica, a les facultats cognoscitives, voldeterminar així, la possibilitat o no de la metafísica com a ciència [Què puc saber?]; 2)Crítica de la Raó Pràctica (1788): vol determinar com s’ha de comportar l’home perarribar a la llibertat, sota quins principis hem d’organitzar la nostra vida moral? [Què hede fer?]; 3) Crítica del judici (1790): què puc esperar si em comporto com cal? [Quèpuc esperar?]

45

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

“El camp de la filosofia pot reduir-se a les següents preguntes: 1)Què puc saber? 2) Què he de fer? 3) Què m’està permès d’esperar?4) Què és l’home? A la primera pregunta respon la Metafísica; a lasegona , la Moral; a la tercera, la Religió, i a la quarta,l’Antropologia. Però, en el fons, es podria considerar tot això compertanyent a l’Antropologia, ja que les tres primeres preguntes esrefereixen a la darrera.” (Kant, Lògica, Intr. 3.)

El projecte kantià és construir una filosofia o ciència de l’home (no ens recordaDescartes i Hume això?), sempre dins dels límits de la raó i sense oblidar cap delsprincipals interessos humans. I és que si aconseguim guiar-nos per la raó podrem assolirla llibertat i, amb ella, la realització dels fins de l’ésser humà (un altre cop l’idealil·lustrat!).

2. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT:L’EXAMEN (o CRÍTICA) DE LA RAÓ TEÒRICA [QUÈ PUC SABER?]

A finals del segle XVIII la filosofia es trobava atrapada en una cruïlla: o es confiava enuna raó il·limitada (dogmatisme racionalista i metafísica dogmàtica) o, pel contrari, esnegava tot poder a la raó més enllà de les impressions sensibles (escepticisme empiristai negació total de la metafísica).

“Ho confesso amb franquesa: fou l’advertència de David Hume laque, ja fa molts anys, em despertà de l’endormiscament dogmàtic i laque donà una direcció enterament diferent a les meves investigacionsen el camp de la filosofia especulativa. Era jo ben lluny, però,d’admetre les seves conclusions, que resultaven simplement del fetque ell no es representava el problema en la seva totalitat, sinó queen va prendre només una part que, sense relacionar-la amb el tot, nopot donar cap aclariment.” ( I. Kant, Prolegòmens a tota metafísica futuraque vulgui presentar-se com a ciència, pròleg.)

Per contestar a la pregunta “QUÈ PUC SABER?” cal respondre prèviament aquestaaltra: “Com sabem?” (No es tracta ni de defensar ni d’atacar la raó, sinó d’examinar-lao criticar-la per tal de veure quines són les seves possibilitats i les seves limitacions).Kant comença l’examen del coneixement canviant radicalment la concepció tradicional(tant cartesiana com humeana) del procés cognoscitiu: en tot acte de coneixementintervenen dos element, la matèria (les dades sensibles) i la forma (les condicionsIMPOSADES per la raó humana); si falta un d’aquests elements no podem conèixer.Per tant, ni els racionalistes ni els empiristes tenien raó. Kant ha donat la volta alproblema: “és el subjecte humà qui determina l’objecte, i no l’objecte qui determina elsubjecte.” S’anomena revolució copernicana a aquest gir donat per Kant en la forma d’explicar elconeixement, i APRIORISME o FILOSOFIA TRASCENDENTAL al pensament kantià.

46

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

“La capacitat de pensar l’objecte de la intuïció és l’enteniment. Sensesensibilitat cap objecte no ens seria donat ni sense enteniment noseria pensat. Els conceptes sense contingut són buits; les intuïcionssense conceptes són cegues. Per això és tan necessari fer sensibles elsconceptes (és a dir, afegir-los l’objecte en la intuïció) com ferintel·ligibles les intuïcions (és a dir, sotmetre-les als conceptes). Lesdues capacitats o facultats no poden intercanviar les seves funcions.Ni l’enteniment pot intuir res ni els sentits poden pensar res. Elconeixement únicament pot sorgir de la unió d’ambdós.” (I. Kant,CRP, A 51, B 75-76.)

“Conèixer” no vol dir quedar afectat o sotmetre’s simplement a les impressions quel’objecte causa en el nostre enteniment humà. Les impressions (o material sensible de lasensibilitat) són l’origen, el coneixement comença per l’experiència (això, és el queafirmaven els empiristes), però no tot coneixement prové de l’experiència. Hi ha unsconceptes, les CATEGORIES (o forma “a priori” de l’enteniment) que no procedeixende l’experiència, i que gràcies elles podem pensar i donar unitat i sentit a la multitudd’impressions o fenòmens que rebem de la sensibilitat, (això és, més o menys, el queafirmaven també els racionalistes).

“És indubtable que tot el nostre coneixement comença ambl’experiència. Ja que, ¿com podria despertar-se la nostra facultat deconèixer sinó mitjançant objectes que afecten els nostres sentits i queara produeixen per ells mateixos representacions (…). Per tant, enl’ordre temporal, cap coneixement precedeix l’experiència i totconeixement comença amb ella.Però, encara que tot el nostre coneixement comenci ambl’experiència, no per això tot ell en procedeix. En efecte, podriaesdevenir-se que el nostre coneixement empíric fos una composiciódel que rebem mitjançant les impressions i del que la nostra facultatde conèixer produeix (simplement motivada per les impressions) apartir d’ella mateixa. En tal supòsit, no distingiríem aquesta addicciórespecte a consemblant matèria fonamental fins que un prolongatexercici no ens hagués ajudat a fixar-nos-hi i no ens haguésensinistrat a destriar-la.” (I. Kant, CRP, B, 1-2.)

2.1.3 CONCLUSIÓ: L’IDEALISME TRASCENDENTAL

Així doncs, el coneixement humà sempre és resultat de la SÍNTESI de les intuïcionssensibles (o material empíric) i els conceptes a priori de l’enteniment (o categories).Nosaltres, els éssers humans, només coneixem el que Kant anomena FENÒMENS (és adir, impressions sensibles i condicions transcendentals de la sensibilitat i del’enteniment). Sobre les coses en si mateixes, NOÜMENS, només ens és possiblepensar-les, mai conèixer-les.

47

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

L’enfrontament entre els racionalistes (idealistes) i els empiristes (realistes) és superatper Kant amb l’IDEALISME TRASCENDENTAL: les coses existeixenindependentment de nosaltres [noümens] (d’acord amb els empiristes-realistes); perònosaltres només coneixem allò que es deixa sotmetre a les nostres facultats [fenòmens](d’acord amb els idealistes-racionalistes).

3. EL PROBLEMA DE LA MORAL: QUÈ HE DE FER?

Igual com a la raó teòrica Kant ha separat el material empíric de les condicions a priori,també ara, a la raó pràctica vol trobar el fonament exclusivament racional de les nostresaccions morals, sense tenir en compte els mòbils empírics (desigs, sentiments, instints,emocions, etc.).

“No és sorprenent, si mirem tots els esforços que s’han fet fins araper tal de trobar el principi de la moralitat, que tots ells hagin hagutde fracassar. Es veia l’home subjectat pel deure a les lleis, però aningú no li passava pel cap de pensar que només està obligat a actuard’acord amb la seva pròpia voluntat, que és tanmateix, una voluntatlegisladora universal (…). Per tant, aquest principi l’anomenaré elprincipi de l’autonomia de la voluntat, per oposició a tots els altresprincipis, que situaré en l’àmbit de l’ heteronomia.” (I. KANT:Fonamentació de la metafísica dels costums, pàg. 26.)

La llibertat humana consisteix en no dependre de les causes naturals, exteriors al’individu, sinó en dirigir-se un mateix seguint la pròpia raó (autonomia de la voluntat).

L’ÈTICA FORMAL KANTIANA COMPARADA AMB LES ÈTIQUES MATERIALS

Totes les teories ètiques pretenen justificar o fonamentar les normes morals. Qualsevolnorma moral pot expressar-se segons aquesta fórmula: “Tots han de fer X”, on “X” seriael contingut o “matèria” de la norma, i “tots han de…” la “forma” o estructura de lanorma. La qüestió és com fonamentar la validesa d’aquest tipus de fórmules.

1) Les teories materials fonamenten el deure en el bé que s’ofereix a la voluntatperquè el realitzi. Dit d’una altra manera: “Tots han de fer X… perquè (o: si, inomés si) “X” és bo”. Aquestes teories atenen doncs, al contingut o “matèria “ de lanorma.

2) En canvi, les teories formals es fixen únicament en la “forma” de la norma, que noés sinó: “Tots han de …” És a dir, la norma moral indica només com ha de voler lavoluntat (no el que aquesta ha de voler). Les ètiques formals, doncs, estan buides decontingut, només tenen “forma” (només indiquen la forma universal i necessàriad’assolir la llibertat de l’individu): si una regla de conducta pot ser considerada coma deure universal, aleshores pot considerar-se també com a una norma morallegítima. (Hem d’intentar, sempre, que les nostres normes siguin universals. Aixòvol dir que quan ens diem a nosaltres mateixos: “Tu has de fer tal cosa …” hem depoder dir-nos amb fonament: “… perquè tots hauríem de fer-ho”.)

48

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

I. Kant (1724-1804) és el primer filòsof que proposa una ètica formal i, per aquestmotiu, és un dels filòsofs més importants de la història ja que va innovar radicalment lamanera de reflexionar sobre l’ètica.

Què és bo? El que és bo és el plaer, deia l’hedonisme d’Epicur de Samos. El que és boés allò més útil per al major nombre de persones, dirà l’utilitarisme de J. Bentham i J.S.Mill. Segons Kant, el criteri moral no s’ha de buscar fora de l’ésser humà, sinó dins seu,en la seva consciència moral. Kant va arribar a aquesta conclusió perquè volia superarel relativisme moral propi de les ètiques materials, en les quals cadascú pot entendre perbo i just conductes diferents. Això originava conflictes. Era necessari fixar les basesd’una ètica universal.

Si la ciència pot establir lleis universals de la naturalesa, amb més motiu caldràesforçar-se per trobar-les per tal d’ordenar la convivència. L’instrument de quèdisposem és la pròpia raó. Més concretament, la raó pràctica, que és l’ús de la raó perdeterminar allò que és just i bo. La raó pràctica s’ha d’esforçar per trobar un criteri o lleimoral universal. Un imperatiu o precepte moral que pugui tenir validesa universal, quesigui categòric, és a dir, que no estigui subjecte a condicions o decisions individuals. Iaixí Kant va formular el que coneixem com a “imperatiu categòric”.

LA LLEI MORAL: L’IMPERATIU CATEGÒRIC de KANT

Imperatiu categòric. Un imperatiu és un manament o precepte que ordena actuar d’unadeterminada manera. Un imperatiu categòric té validesa universal i sense condicions,sense prometre res a canvi, ni la felicitat individual ni cap altre fi.

Quin és l’imperatiu categòric? La formulació de Kant més coneguda és: “Obra demanera que la teva forma d’actuar pugui servir de norma universal de conducta”.

Què és bo? Per a Kant, el que és bo és complir el deure. Aquí tenim cinc maneresd’expressar la llei moral (el deure). També són cinc formulacions de com ha decomportar-se la voluntat humana per tal d’arribar a la llibertat (recordeu els idealsil·lustrats):

Fórmula bàsica: “Actua segons aquella màxima que al mateix temps potconvertir-se ella mateixa en llei universal.”

Fórmula naturalista: “Actua segons màximes que puguin prendre’s al mateixtemps elles mateixes per objecte com a lleis universals de la naturalesa.”

Fórmula humanista: “Actua com si tu la Humanitat així en la teva personacom en la de qualsevol altre hagi de ser considerada sempre com una finalitat imai no com un mitjà.”

Fórmula autonòmica: “Actua sempre segons aquella màxima la universalitatde la qual tu puguis voler al mateix temps com a llei universal.”

Fórmula de regne dels fins: “Actua en cada moment com si tu, a través de lesteves màximes, fossis membre legislador del Regne dels fins.”

49

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

Malgrat que en cadascuna d’aquestes formulacions s’hi destaca un aspecte concret, Kantles considerà sempre amb idèntic valor. L’anomenada fórmula “naturalista” semblaexpressar l’imperatiu categòric com si fos tan universal com una llei natural. La fórmula“humanista” subratlla una premissa fonamental de Kant segons la qual “tots els éssershumans, en efecte, estan sotmesos a la llei segons la qual cada un d’ells mai no ha detractar-se ell mateix ni tractar tots els altres simplement com a mitjans, sinó sempre almateix temps com a fins en si.” La consideració de tota persona i la seva dignitatesdevé, d’aquesta manera, una llei objectiva.

La fórmula “autonòmica” identifica un altre aspecte fonamental de l’ètica kantiana: quel’home pugui decidir el que fa pressuposa una voluntat que influeix en l’acció. Lavoluntat és però autònoma només quan és lliure i no pas heterònoma i a partir d’aquestapremissa introdueix un concepte fecund: el Regne dels Fins (Das Reich der Zwecke), elqual descriu l’estat ideal em què “tots els éssers racionals estan sotmesos a la lleisegons la qual cada un d’ells mai no ha de tractar-se ell mateix ni tots els altressimplement com a mitjans, sinó sempre al mateix temps com a fins en si.”

Kant considera que aquests manaments morals han de ser imperatius categòrics i no pashipotètics: l’ imperatiu hipotètic diu, p.ex.: “no he de mentir, perquè vull conservar lameva honra.”; en canvi, l’imperatiu categòric diu: “no he de mentir, encara que mentirno em reporti cap vergonya.” Els imperatius categòrics, per tant, tenen una validesauniversal, per a tots els éssers racionals al marge dels seus sentiments, desigs iinteressos, cultura. La llei universal és, només, una llei formal sense contingut material.

· PER AL DEBAT: I jo, què he de fer? L’imperatiu categòric aporta certament la reglabàsica per a una bona conducta però no és suficient, perquè l’home no és un ésserracional pur sinó que té inclinacions, desitjos i impulsos [Triebe]. ¿Creieu que una teoriakantiana de l’ètica seria vàlida, com defensava ell, fins i tot “per a un poble dedimonis”, és a dir, en absoluta manca de bona voluntat?

I. Fórmula de la universalitat:

“Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ellaesdevingui una llei universal.”

II. Fórmula de la humanitat:

“Actua de tal manera que tractis a la humanitat, tant en la teva persona com en la persona dequalsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà.”

III. Fórmula de l’autonomia de la voluntat:

“L’home està sotmès només a la seva pròpia legislació, bé que és una legislació universal, i quenomés està obligat a actuar conforme a la seva pròpia voluntat, que és, però, una voluntatlegisladora universal.”

(I. Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums)

50

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

LA LLEI MORAL: “L' imperariu categòric” de Kant (1724-1804)

Un imperatiu és un manament o precepte que ordena actuar d’una determinadamanera. Un imperatiu categòric té validesa universal i sense condicions, senseprometre res a canvi, ni la felicitat individual ni cap altre fi.

Quin és l’imperatiu categòric? Les formulacions de Kant més conegudes són: “Obrade manera que la teva forma d’actuar pugui servir de norma universal deconducta”; o també: "Actua només segons aquella màxima que et permeti desitjarque ella esdevingui una llei universal", és a dir, a l'hora d'actuar, hem de trobar lapauta que sigui vàlida per a mi i que, al mateix temps, pugui desitjar que siguivàlida per a tothom, o sigui, universalitzable. Diu, en poques paraules: "actuaexemplarment". Aquest principi de moralitat és un imperatiu, una obligació quese'ns imposa per la força de la raó, i és categòric, és a dir, se'ns imposa sensecondicions. És una nova versió de la reconeguda Regla d'Or de la moralitat: "el queno vulguis per tu no vulguis per ningú".

KANT –pensador il·lustrat del s.XVIII- dóna altres formulacions de com ha decomportar-se la voluntat humana per tal d’arribar a la llibertat (són tres maneresd’expressar la llei moral, és a dir mandats que hem de seguir per deure):

I. Fórmula de la universalitat:

“Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix tempsvoler que ella esdevingui una llei universal.” (I. Kant, Fonamentació de lametafísica dels costums)

Serà llei moral aquella que jo cregui que tots els éssers humans haurien de complir,ja que promou els valors universals que permeten una positiva i feliç convivència.Per saber si una norma és llei moral, he de comprovar si voldria que estigués vigentuniversalment.

II. Fórmula de la humanitat:

“Actua de tal manera que tractis a la humanitat, tant en la teva personacom en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi,mai simplement com a mitjà.” (I. Kant, Fonamentació de la metafísica delscostums)

Serà llei moral aquella que respecta i promou éssers que són valuosos en símateixos, és a dir, que no valen pera altra cosa. L'ésser humà té un valor absolut iper tant, no ha de ser tractat com a simple mitjà.

III. Fórmula de l’autonomia de la voluntat:

“L’ésser humà està sotmès només a la seva pròpia legislació, bé que ésuna legislació universal, i que només està obligat a actuar conforme a laseva pròpia voluntat, que és, però, una voluntat legisladora universal.” (I.Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums)

La nostra pròpia raó és la que ens dóna lleis sobre com comportar-nos per a ser persones autèntiques. Pensa pel teu compte i deixa de ser comportar-te com un titella!.

PER AL DEBAT: a) I jo, què he de fer? ¿Creieu que una teoria kantiana de l’ètica seriavàlida, com defensava ell, fins i tot “per a un poble de dimonis”, és a dir, enabsoluta manca de bona voluntat? b) Per a la reflexió personal: “Què voldries peratu?”

51

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

L'IMPERATIU CATEGÒRIC: LA REGLA D'OR

Per a la reflexió ètica (1): “Què voldries pera tu?” Material de Llorenç Vallmajor.

Kant, el pensador més reconegut del Segle de les Llums, considera que moltes personessón menors d'edat tota la vida. Quines persones? Aquelles que no són capaces depensar per elles mateixes; aquelles que no són autònomes fent ús de la raó i deixenque els altres dictin el que han de fer. Kant, que aspirava a ser major d'edat i autònom,respon a la pregunta "què he de fer?" o a la pregunta equivalent "quin és el meu deure?"amb un principi que ell anomena imperatiu categòric, un principi inspirat en laracionalitat humana i que té una força universal, és a dir, que tothom que raoni enreconeixerà la validesa.

Anuncia aquest principi de moralitat formulant: "Actua només segons aquella màximaque et permeti desitjar que ella esdevingui una llei universal", es a dir, a l'horad'actuar, hem de trobar la pauta que sigui vàlida per a mi i que, al mateix temps, puguidesitjar que sigui vàlida per a tothom, o sigui, universalitzable. Diu, en poquesparaules: "actua exemplarment". Aquest principi de moralitat és un imperatiu, unaobligació que se'ns imposa per la força de la raó, i és categòric, és a dir, se'ns imposasense condicions. És una nova versió de la reconeguda Regla d'Or de la moralitat: "elque no vulguis per tu no vulguis per ningú".

Desenvolupant més l'imperatiu categòric precisà que aquest implica considerar elséssers humans com a fins i no com a mitjans: tota persona és un fi o un valor en simateixa, no podem utilitzar-la mai com a instrument per satisfer els desitjos o interessosparticulars. "Actua tractant la humanitat que hi ha en la teva persona com en lapersona de qualsevol altre, sempre com a fi, mai simplement com a mitjà". És unreconeixement de la dignitat de tot ésser humà, rebutjant tota mena de manipulació.

Actuant així actuo moralment, que no és el mateix que actuar legalment (un mercompliment de les lleis). Kant assumeix i reforça la revolucionària distinció entremoralitat i legalitat. La Revolució francesa que ell tant havia recolzat era moral, peròno legal (no era la voluntat del monarca!). Durant segles, la voluntat del monarca, lalegalitat, s'ha fet coincidir amb la moralitat, ja que aquest deia que rebia el poder deDéu. Així, rebel·lar-se contra la legalitat era rebel·lar-se contra la moralitat. Amb Kant,d'aquí la força del seu pensament, legalitat i moralitat no necessàriamentcoincideixen; una llei pot ser immoral i un comportament moral pot ser il·legal.

Per a la reflexió ètica (2): La regla d'or i el respecte. De l'obra: El llibre del Manel i la Camil·la. Autor: Ernst Tugendhat. Capítol 5.-

52

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

2a part

L’ÈTICA KANTIANA

Kant afirmava que les màximes morals de totes les teories ètiques que s’havien enunciatabans que ell comencés la seva investigació eren hipotètiques, o dit d’una altra manera,tots elles partien de la consideració que el bé màxim era una cosa en concret, una cosaque sempre era diferent segons la teoria ètica que tinguéssim en compte, per la qual cosapodem dir, amb Kant, que totes aquelles teories mantenien una hipòtesi diferent apropòsit de què era el bé.

A l’hora de formular aquestes màximes, els seus enunciadors es basaven en el que elshavia ensenyat la seua experiència personal, la qual, no cal dir-ho, podia ser moltdiferent d’una persona a una altra. Pel fet de basar-se en l’experiència podem dir queaquestes màximes, a més d’hipotètiques, eren empíriques (del grec empireia, que voldir “observació”, “experiència”). Entendrem millor el que diem a partir d’un exemple,vegem-ho: Epicur ens deia: com allò essencial de l’home són les sensacions (hipòtesi),el bé és el plaer i l’absència de dolor (consideració derivada de l’anterior hipòtesi), i pera aconseguir aquest plaer i evitar-nos angoixes cal, entre altres coses, que visquemdiscretament (perquè la seua experiència –empírica- personal, així li ho havia ensenyat).

Kant, en fer totes aquestes consideracions, va adonar-se també que totes aquestesètiques eren en realitat egoistes, perquè les conductes per elles prescrites no buscavenfer el bé per si mateix, sinó fer-lo perquè, d’aquesta manera, l’agent moral (és a dir, elqui actuava) aconseguia alguna cosa que li agradava i desitjava: la felicitat. Però unaconducta que realment mereixi el nom de bona, no pot basar-se en l’obtenció d’unarecompensa, sinó que, per contra, ha d’estar ben al marge d’aquests i prescriure accionssimplement pel fet que són correctes. Dit d’una altra manera: hem d’actuar, no alarecerca d’un benefici i, per tant, d’acord amb una voluntat egoista, sinó amb voluntatde fer el bé, és a dir, amb una autèntica bona voluntat. És quan actuem d’aquestamanera que som realment autònoms, perquè sols aleshores actuem sense deixar-nosportar (i, per tant, aquelles ètiques que descansen en preferències són qualificablesd’heterònomes).

53

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

Posarem un exemple: si algú es llança a l’aigua per salvar una persona que s’estàofegant tots tendirem a pensar que allò que fa està bé (amb independència de si té o noèxit en el seu intent), però Kant ens faria notar que aquesta impressió nostra en realitatés massa precipitada, i és que ¿continuaríem pensant que la persona que es llança al’aigua està fent una acció moralment bona, és a dir, per expressar-ho en termescol·loquials, està actuant amb ètica, si allò que la impulsa a llançar-se és la voluntat querebre una recompensa per la seua acció en forma de reconeixement, diners o honors?¿No reservaríem la consideració d’acció com a moralment bona per al cas que el motiuque mogués aquella persona llançar-se a l’aigua fos, únicament la voluntat d’ajudar quis’està ofegant, de salvar-lo, sense més? Kant veu en el primer cas una voluntat egoista,mentre que en el segon cas hi veu una bona voluntat. Si allò que importa no són lesconseqüències sinó la intenció, convé analitzar aquesta i distingir les bones intencionsde les intencions egoistes. Amb Kant el pensament ètic ha fet, definitivament, el pas deles ètiques dels fins a les ètiques dels deures.

Si només són moralment valuoses les accions que fem motivats per una voluntat noegoista, les nostres accions no es podran basar en el que ens diuen les teories ètiqueshipotètiques, perquè aquestes identifiquen com a bo alguna cosa que, segons diuen, enssatisfà (per això totes elles prometen la felicitat), i és que, en plantejar-se les cosesd’aquesta manera, deixen clar que es fonamenten en les nostres inclinacions, desitjos,preferències, emocions o instints. Per contra, allò que ens caldrà serà orientar-nos en totmoment per una ètica les màximes de la qual ens portin a actuar d’una manera concreta,no per la recompensa que se suposa que ens espera, sinó pel fet que és com cal actuar,perquè actuar d’aquella manera és el nostre deure. Una ètica com aquesta no potextraure les seues màximes de les nostres preferències, desitjos o necessitats, sinó queha de tenir com a guia única la pura raó, perquè la raó és allò en el qual tots els homescoincideixen: tots estan dotats d’ella, en tots és idèntica i els seus dictats se’ns imposenamb la força de la lògica, i no amb la de l’apetència individual. Qui actua seguint elsmandats de la raó pura compleix el seu deure i és mogut per una voluntat moralmentbona i no subjecta a res més que a ella mateixa (Kant va viure a l’època de laIl·lustració, quan la raó és valorada per damunt de tot). Qui actua així és realmentautònom, és a dir, la seua conducta està regida per una moral autònoma. Veurem arade quina manera podem orientar-nos a partir de la pura raó.

El deure és, per definició, una cosa que cal fer per ella mateixa i de la realització de laqual ningú està exempt: el deure és la manera correcta (és a dir, bona) d’actuar, i allòque és bo en si mateix ho és per a tothom (del contrari no seria bo en si mateix, sinóúnicament bo per als uns o per als altres). L’ètica que cerca el deure no formularà, pertant, imperatius (màximes, mandats) hipotètics ja que tindrà el seu fonament en la raó ino en pressuposicions derivades de les vivències i de l’experiència (i, per això mateix,no conduirà a una moral empírica).

Això últim ho podem expressar també dient que actuar moguts per una bona voluntat(és a dir, tan sols pel deure) és actuar de la manera que tothom hauria d’actuar, o encaraamb unes altres paraules: tota acció feta per bona voluntat és un acció que tothom estàobligat a fer. Doncs bé, d’aquesta consideració podrem extraure la següent guia per a lanostra conducta: sempre haurem d’actuar seguint màximes que puguin convertir-seen lleis universals, o amb unes altres paraules: davant d’una situació concreta,estarem obrant de forma correcta si actuem de la manera que pensem que tothomhauria d’actuar. L’acció que satisfaci aquesta regla no pot ser mai egoista, i és que, sirespongués únicament a interessos personals, potser estaríem temptats de dur-la a terme,

54

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

però, per contra, no voldríem que els altres fessin igual, perquè aleshores podríem sortir-se malparats. Per tant, una manera d’actuar només pot voler-se com a norma general deconducta quan, o bé no pot comportar conseqüències indesitjables a ningú, o bé lesconseqüències que comportaria (per a nosaltres mateixos i per als altres) serien, semprei per a tots, preferibles a aquelles altres que se seguirien d’actuar de manera diferent (endefinitiva: una manera d’actuar només podrà voler-se com a norma general de conductaquan no es tracti d’una acció que sigui bona per a uns però no per a uns altres, sinód’una acció que sigui sempre bona –o, com a mínim, la millor de totes les possibles- i,per tant, bona en si).

Ara bé, aquesta guia per a la nostra conducta de la qual acabem de parlar (actua sempreseguint màximes que puguin convertir-se en lleis universals) és una regla moltabstracta, i costa de veure amb claredat què és el que volem dir amb ella exactament,per això mirarem d’explicar-nos amb dos exemples:

Exemple 1:

Imaginem que ens trobem en dificultats econòmiques i que demanem diners a unfamiliar, un conegut o un company de treball, prometent-li a aquesta persona que liretornarem els diners abans que passi un any, tot i que sabem que no podrem compliraquesta promesa de cap de els maneres. Podríem pensar que aquesta és una bonaforma d’actuar tenint en compte que ens trobem en una situació difícil de la qual hemde sortir-nos d’alguna manera i que, en aquests casos, fer promeses falses estàjustificat, és a dir, és correcte. Si penséssim així estaríem actuant segons la següentmàxima moral “si et trobes en dificultats, fes promeses falses”. Però, preguntem-nosara si aquesta màxima satisfà el criteri al qual fèiem referència més amunt. ¿Podríemvoler que aquesta màxima moral es convertís en una llei general de la conducta?, és adir, ¿podríem voler que, no sols nosaltres, sinó tothom pogués fer promeses falses quanes trobés en dificultats? Què passaria si tothom actués seguint aquesta màxima? Sitothom que tingués un problema prometés alguna cosa amb la intenció de no complir-lales promeses es farien impossibles, perquè ningú creuria el que se li promet. En un mónen el qual les promeses fetes en un moment difícil fossin falses, lògicament seriaimpossible fer una promesa en un moment difícil, perquè, sabent que és falsa, tothomsabria que no valia res.

Exemple 2:

Pensem en el cas d’un obrer que ha patit un accident laboral a conseqüència del qualse li ha trencat una cama. L’accidentat demana ajuda a l’únic company que en aquellmoment es troba a l’obra i que resulta que es disposava a marxar-ne perquè, tot justaleshores, havia acabat el seu torn de treball. Aquest altre obrer, davant de la peticiód’auxili del primer li respon que l’ajudarà, però que, com que això li suposarà haver-sede quedar un temps més a l’obra (mentre espera que arribi l’ambulància), vol queaquell li pagui aquest temps de més que s’estarà allí com si hagués estat fent horesextres. El company accidentat li respon que això no ho podrà fer perquè a casa seuanecessiten tot el seu sou, i mai no li sobra res. Quan l’altre obrer sent això li diu que, enaquest cas, ja s’aclarirà sol, perquè ell no fa res si no és a canvi d’alguna cosa.

En aquest cas el segon obrer està actuant segons la màxima: “no s’ha d’ajudar ningú sino se n’obté benefici”, la pregunta que ens fem ara és: podem voler que aquesta màximaque pugui convertir-se en una llei universal de conducta?, és a dir: podem voler que

55

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

tothom actuï seguint-la? La resposta serà clarament negativa: cap ésser racional novoldria que existís una norma com aquesta, ja que és racional pensar que pot haver-himolts casos en els quals sigui un mateix el qui necessiti l’ajuda altruista d’altrespersones.

Amb aquests dos exemples, no sols hem aclarit què volíem dir més amunt, sinó que, amés, hem trobat els dos criteris que ens han de servir per a discernir si una formad’actuar és correcta (i, per tant, s’ajusta al deure, és a dir, és una acció tal com cal) o noho és. Així, una forma d’actuar no serà correcta si, quan ens plantegem si hauria degeneralitzar-se caiem, o bé en una contradicció, o bé en un supòsit inacceptable :

3. Per una banda, hi ha màximes que és impensable pensar que puguin ser normesuniversals. Així, d’acord amb el primer exemple, si tothom pogués fer promesesfalses quan les circumstàncies li fossin desfavorables, en realitat ningú no lespodria fer perquè ningú no se les creuria: les promeses deixarien d’existir. Quan,per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta una màxima, diem que ho femaplicant el criteri de no-contradicció.

Per un altre costat, hi haurà màximes que, si tothom les complís, serieninacceptables per als éssers racionals (com, de fet, succeïa en el segon delsexemples adduïts). Quan, per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta unamàxima, diem que ho fem aplicant el criteri d’inacceptabilitat.

ÈTICA FORMAL I IMPERATIU CATEGÒRIC

Potser no ens n’hem adonat encara, però l’ètica kantiana té una característica que la famolt peculiar: no és una teoria ètica que ens enumeri i descrigui valors i ens prescriguimàximes de conducta, sinó una ètica que estableix que cal actuar complint el nostredeure i que ens dóna una norma per a valorar si una màxima moral és acceptable o no,sense, però, prescriure cap màxima en concret. Kant no ens diu res semblant a. “viuocult”, “tingues amics”, “sigues coratjós però no temerari”, “aprèn i coneix”, “aguanta isuporta”, “educa els teus fills”, “busca la pau i l’ordre socials”, “tingues una actitud

56

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

fraterna cap als altres”, etc. En l’ètica kantiana, per contra, trobem una sola normamoral:

“Obra sols segons màximes que pugues voler que es converteixin en una lleiuniversal”

Aquesta norma, que ens guia a l’hora de valorar les diverses màximes moralsimaginables (com ara les que hem posat com a exemple en el paràgraf de més amunt) noté, com es veu de seguida, un contingut concret; no ens diu que hem de fer,concretament, sinó que es limita a dir-nos quines, de totes les maneres concretespossibles d’actuar que se’ns plantegin, seran acceptables i quines no. Es limita, per tant,a dir-nos quina forma tindran les màximes morals correctes: aquestes hauran de seruniversalitzables. Per aquest motiu es diu que l’ètica kantiana és una ètica formal.[1]Per contra, les ètiques que prescriuen màximes concretes es coneixen com a ètiquesmaterials (perquè parteixen de la consideració que el bé és una cosa concreta, unarealitat determinada, per assolir la qual cal fer accions igualment concretes).

D’altra banda, aquella guia general de la qual parlem, pel fet que es formula (com, defet, també passa amb les màximes morals concretes) de manera imperativa, rep el nomd’imperatiu, i com que es tracta d’un imperatiu que, per no partir d’una hipòtesi sobrequè és el bé, no té la forma “si el bé és x, llavors fes y” (on la primera part és unahipòtesi i la segona una conseqüència d’aquesta), sinó que es tracta d’una afirmació,categòrica, que ens orienta sense fer cas de suposicions, el qualifiquem també decategòric. Per tant, l’enunciat central de l’ètica kantiana al qual ens hem estat referit ésconegut com l’imperatiu categòric.

Val a dir que Kant li va donar a aquest imperatiu categòric diverses formulacions, i així,a banda d’expressar-lo tal com ho hem fer fins ara, també el va formular de la següentmanera:

“Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teua persona com enla de qualsevol altre, sempre com un fi en si mateix, i mai no com un mitjà.”

Aquesta nova formulació de l’imperatiu categòric kantià sorgeix de la consideració que,per a qualsevol ésser racional (per tant, per als éssers humans) sols seran acceptablesaquelles conductes en els quals no pugui ser utilitzat per a aconseguir un objectiu queestigui per sobre d’ell. Quan això no es respecti i s’actuï usant algú com a mitjà per aaconseguir alguna cosa, aquell que realitzi aquesta mena d’acció estarà actuant d’unamanera en la qual no acceptaria que algú altre actués.

57

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

CLASSIFICACIÓ DELS DEURES

Ara bé, un cop identificades quina mena de màximes morals són correctes i, per tant,constitueixen un deure obligat, podem topar amb la dificultat que, considerats unconjunt de deures, alguns d’ells entren en conflicte amb uns altres. Així, per exemple, eldeure de complir les promeses col·lisionaria amb el d’ajudar qui ho necessités si, posemper cas, som metges i, com a funcionaris de l’Estat hem fet la promesa respectar les lleisdel país, entre els quals hi ha –és una situació imaginària- la de no donar assistènciasanitària a immigrants il·legals, i resulta que una persona sense papers acudeix, malalta,a la nostra consulta (en aquest exemple, a més, es donaria el cas que, per ser metges,hauríem promès, en el moment de fer el prescriptiu “jurament hipocràtic”, de no negarmai la nostra ajuda a qui la necessités, de manera que, aquí, fins i tot ens trobaríemdavant de dues promeses contradictòries que tindríem el deure de respectar).

D’aquesta dificultat (un tipus de dificultat que, de fet, es dóna en sempre, ambindependència del tipus d’ètica que adoptéssim), n’és ben conscient Kant qui, per això,s’afanya a fer una classificació dels deures en dos grans grups; aquells que admeten serlimitats per altres deures (serien els que anomena meritoris o imperfectes) i aquellsaltres que no admenten limitacions ni excepcions i que, per tant, són superiors i han deser complerts sense restriccions (són els que anomena deures perfectes).

El criteri que ens permetrà saber si estem davant d’un deure del primer o del segon tipusserà la gravetat de les conseqüències negatives que, del seu incompliment o limitació, esderivarien cap a mi mateix (si és que les conseqüències de l’acció sol podem afectar-mea mi) o cap als altres (quan les conseqüències de l’acció no sol m’afecten a mi sinótambé a altres persones, a les qual, si no actuo egoistament, mai no he de tractar com unmitjà). Els deures perfectes seran aquells del no acompliment quals es derivarien lespitjors conseqüències per als éssers racionals.

Com que Kant distingeix també entre deures que cap als altres i deures cap a si mateix,la classificació final dels deures, un cop combinades la diferenciació anterior i aquestaaltra, queda de la següent manera:

2. Deures perfectes envers un mateix (com ara el de conservar la pròpia vida)

3. Deures perfectes envers els altres (com ara assistir aquells la vida dels quals estroba en perill)

4. Deures imperfectes envers un mateix (com ara conrear les capacitats i talentsdels quals es disposa)

5. Deures imperfectes envers els altres (com ara la generositat)

Extret de «Filosofia i Vida», el bloc de Jordi Martí i Montllau:

https://jordimonllau.wordpress.com/tag/postulats-de-letica-kantiana/

58

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

ELS POSTULATS DE L’ÈTICA KANTIANA

Com ja hem dit, l’ètica kantiana parteix de la consideració que sols són correctesaquelles accions fetes des d’una bona voluntat, és a dir, fetes de manera no egoista, sinóúnicament perquè la raó ens indica que aquella és la manera correcta de procedir, per laqual cosa actuar així és el nostre deure. Això, però, té com a conseqüència que, actuarcorrectament (d’acord amb el que és el nostre deure) no necessàriament ens ha decomportar cap satisfacció, és més: és ben possible que fer el que cal ens comportiproblemes, maldecaps i insatisfaccions.

Certament, de vegades, potser fins i tot moltes vegades, complir el nostre deure ensaportarà alguna mena recompensa (en aquest casos Kant parla d’accions fetes conformeal deure i les diferencia clarament d’aquelles altres que serien fetes pel deure), però,però ni això serà sempre (és aleshores quan parlarem d’accions pel deure), ni és el queimporta si realment actuem de bona voluntat. En aquest cas, la felicitat no és mai lafinalitat del nostre esforç i de la nostra conducta (no és per aconseguir-la que fem el quefem, ja que, del contrari estaríem sent egoistes).

Aquesta absència de relació causa-efecte entre obrar segons el deure i l’obtenció de lafelicitat va fer pensar a Kant que l’ètica i la vida moral apareixien com a absurdes,perquè una vida recta i meritòria podia arribar a ser una vida de sacrifici, mentre que, almateix temps, tots tenim experiència de persones a les quals, malgrat comportar-seegoistament i manera racionalment reprovable i immoral, tot els va bé. Davant d’això,va arribar a la conclusió que, si en aquest món les coses eren així, allò més racionalseria pensar que deu d’haver una realitat més enllà d‘aquesta en la qual, aquells qui hanactuar d’acord amb el deure reben, finalment, la recompensa de la felicitat que en aquestmón els ha estat negada.

Per aquest motiu, Kant va afirmar que tenia sentit postular l’existència d’una ànimaimmortal en tots les homes i l’existència d’un ésser superior que garantiria als justos larecompensa de la felicitat en la vida que seguiria a la d’aquest món, i als malvats uncàstig proporcional a les seues accions. La creença en l’existència d’una ànimaimmortal i de Déu tenen, per tant, un paper important en l’ètica de Kant. Ni una cosa nil’altra poden demostrar-se, per tant, l’afirmació de l’existència de l’ànima i de Déu nosón enunciats teòrics (és a dir, de la ciència) sinó supòsits indemostrables l’afirmaciódels quals confereix, però, sentit a l’ètica i a la vida moral. En definitiva: creiem en Déui l’ànima (i, amb ella, la vida eterna) amb una fe racional, perquè sols des d’aquestacreença l’ètica adquireix ple sentit. I per això diem que ambdós són postulats de l’èticaperquè un postulat és una afirmació de principi encara no demostrada (i, potser,indemostrable) que resulta necessària perquè una teoria adquireixi ple sentit.

59

INSTITUT Eugeni d’Ors Història de la FILOSOFIA

[1] Això mateix s’expressa també dient que l’ètica kantiana és una ètica procedimental, és a dir, queés una ètica que no ens dóna cap llista de deures, sinó que únicament expressa el procediment (elscriteris de no-contradicció i inacceptabilitat) per mitjà del qual es possible decidir si una formad’actuar es pot considerar correcte o no.

60