Tanyada12 - Agost de 2014

Tanyada

Publicació nacional d'Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional. Núm 1 2, V època. Agost de 201 4

12agost2014

Editorial2Per canviar-ho totAquesta tardor de 2014 hem de viure una de les etapesfonamentals del procés sobiranista al Principat. Alhora,també tant al País Valencià com a les Illes Balears con‐tinuarà l'inexorable desgast del règim de 1978. Men‐trestant, el sistema capitalista ens va normalitzant lesnoves condicions de vida per a la classe treballadora ila resta de classes populars en aquesta nova etapa. I elpatriarcat ens va demostrant la seva capacitat d'adap‐tar‐se amb noves formes però amb el mateix fons.

Ens trobem davant l'expectativa d'un canvi polític i so‐cial. Aquesta expectativa, però, no està exempta deriscos. Cap expectativa de canvi està mai exempta delrisc de ser reconduïda cap a falses sortides. Un delsnostres principals reptes com a moviment ha de ser te‐nir la capacitat d'alimentar i organitzar aquestes ex‐pectatives de canvi alhora que ser ferms en evitar elsriscs de reconducció cap a falses sortides. Alguns delsdebats més intensos que hem tingut com a movimentestan marcats precisament per la dificultat en saberconjuntar totes dues coses.

Cal treballar per a fer de la independència de tots elsPaïsos Catalans un objectiu majoritari i irrenunciable.Alhora, ens caldrà múscul i autonomia organitzativa ide discurs per a poder enfrontar‐nos als intents derenúncia que en el camp nacional vindran abonats perles elits polítiques i econòmiques, especialment en laconjuntura de procés sobiranista al Principat.

Cal continuar denunciant les conseqüències de les ne‐fastes polítiques que anys i anys de governs del PP hanafectat el País Valencià i les Illes. Alhora, però, cal sercontundents en la denúncia de l'alternança en formade tripartit com a sortida vàlida que permetrà solucio‐nar les problemàtiques socials, nacionals o ecològi‐ques. Ens caldrà coratge i capacitat organitzativa per amantenir l'horitzó del canviar‐ho tot per damunt del'onada d'integració institucional del progressisme.

Cal treballar per a mantenir viva la crítica al sistemasocioeconòmic i patriarcal. Continuar assenyalant queel problema d'arrel és el sistema capitalista, quenomés hi ha sortida viable per a les classes popularsamb la substitució del capitalisme per un model socia‐lista. Continuar dient ben alt que cal combatre el pa‐triarcat d'arrel i que només una alternativa feministapot generar una societat de persones iguals. I assenya‐lar com a inòqües les sortides de reforma de l'estat ode regeneració de la partitocràcia que propugnen algu‐nes iniciatives “rupturistes”. Estendre la idea que ambla denúncia del règim polític no n'hi ha prou, que calun canvi en la seva totalitat. Per a fer‐ho caldrà sobre‐tot cap clar a l'hora de dissenyar la intervenció institu‐cional i electoral del nostre moviment, i fer realitataquella màxima que diu que sense moviment al carrerel treball institucional no serveix per a res.

Els propers mesos han de ser d'agitació, de lluita alcarrer, d'organitzar sectors cada cop més grans de po‐blació. Però també han de ser mesos de debat internper a poder encarar els reptes que se'ns plantejaran

Tanyada

sumari3. L'estratègia de l'esquerraindependentista: La unitat popularcatalana

9. Contra l'Europa realment existent

1 5. Algunes reflexions sobre laparticipació institucional

Llicència Creative CommonsReconeixement compartir amb la mateixa

llicència (by-sa) 3.0Sou lliure de copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra

amb les condicions següents:- Reconeixement: heu de reconèixer-ne l'autoria

- Si transformeu o modifiqueu aquesta obra per generar-ne unaobra derivada, només podreu distribuir l'obra resultant amb la

mateixa llicència, una de similar o una de compatible.

Coberta: Joan Miró. El Segador (1937)Obra perduda, feta per a l'exposició universal de París en suport a

la lluita contra el feixisme

Edita: Endavant (OSAN)Consell editor, comissió de comunicació

Barcelona, La Barraquetac.Tordera 30, baixos, 08012 Barcelona.València, Nou Racó de la Corbella

c. Maldonado 46, baixos, 46001,Valènciawww.endavant.org

des de la fortalesa ideològica. Endavant OSAN ja hemposat fil a l'agulla a aquest debat amb la publicació d'unopuscle sobre el procés sobiranista. En aquest documentexposem la nostra opció per la desobediència per a po‐der materialitzar el referèndum d'autodeterminació, perl'inici de dinàmiques nacionals de ruptura per a construirun programa per canviar‐ho tot, per l'articulació d'unmoviment de les classes populars autònom de l'oficialis‐me polític i social i per l'elaboració d'un full de ruta deconstrucció nacional.

La nostra tasca com a organització en els propers mesosserà treballar conjuntament amb altres organitzacions enl'impuls de la campanya Independència per canviar‐hotot, fer un treball intern per a la concreció d'un full deruta per la construcció nacional, dinamitzar iniciatives,mobilitzacions i institucions que des de l'àmbit nacionalposin dempeus un programa per canviar‐ho tot i continu‐ar treballant en les dinàmiques de mobilització social ifeminista que han anat apareixent aquests darrers anys.Esperem saber estar, colze a colze amb la resta d'orga‐nitzacions i del moviment popular, a l'alçada.

3Tanyada Núm. 1 2 V època. Agost 201 4

Des que va ser fundada, Endavant,Organització Socialista d’Allibera-ment Nacional, ha considerat queel camí per a l’emancipació de laclasse treballadora catalana i les al-tres classes populars, per a l’assoli-ment de la independència nacionali per a la consecució de la revoluciósocialista als Països Catalans, passaper la creació, articulació i d ifusiód’un contrapoder popular catalàcom a vertebració de la classe tre-balladora i les classes populars ca-talanes, l’expressió política del qualcorrespon a una Unitat Popular ca-

talana.

Per Endavant, la Unitat Popular ha-via de poder articular tot el poten-cial revolucionari i antisistèmicd’aquests grans corrents, massasovint presentats com a inconne-xos, que són el catalanisme inde-pendentista, el moviment obrer, elmoviment feminista i els diferents

moviments socials i populars sor-gits a partir del darrer terç del se-gle XX.

L’estratègia de la creació d’aquestcontrapoder popular entroncaamb la tradició històrica deresistència de la classe treballa-dora catalana, una resistència fo-namentada en el teixit associatiude caràcter obrer, popular i horit-zontal que ha esdevingut històri-cament el motor delsaixecaments, revoltes i insurrecci-ons populars en defensa de lapròpia identitat i dels seusinteressos de classe, amb dife-rents formes d’expressió, que hananat des de la mobilització popu-lar reivindicativa a la resistènciaarmada. La fi del cicle obert ambel procés de reforma política del’Estat espanyol després del fran-quisme i l’entrada en la fase ter-minal de l’autonomisme; la

L’estratègia de l’EsquerraIndependentista:

la Unitat Popular catalana

Cal consolidarel contrapoderpopular català,

combatentestratègies que

reforcin larecuperació de

l’hegemoniapolítica i social

total de lesclasses

dominants

Independentisme

situació d’agudització del’ofensiva del capitalisme neo-liberal i patriarcal, en el marcde la construcció de la UnióEuropea, i les conseqüènciesd’a ixò sobre la classe treballa-dora dels Països Catalans, so-bre la seva estructuraeconòmica i sobre el seu en-torn natural, i finalment, la criside legitimitat democràtica delsistema polític de democràciaformal burgesa, amb la pèrduatotal de sobirania dels estats iles institucions escollides limi-tadament pel poble cap a or-ganismes que en són cadavegada més allunyats i sensecap control democràtic, ja su-posaven, aleshores, el marcconcret en el qual situàvem lanostra llu ita. No eren situaci-ons conjunturals, sinó que ma-nifestaven tendènciesestructurals cap a la crisi sistè-mica, política i democràtica delpatriarcocapitalisme i, en el

nostre context nacional, delmarc polític autonòmic, quehavia estat expressió políticade l’aliança del bloc de classesdominants, i que aconseguí elsuport d’amplis sectors soci-als.

El temps transcorregut hapermès la condensaciód’aquelles tendències. D’unabanda, el capitalisme ha vis-cut el desencadenament i ex-tensió de la seva major crisisistèmica, que davant la debi-litat de les forces obreres ipopulars de les economies delcentre i la semiperifèria s’haresolt amb una intensificacióde l’ofensiva del capital con-tra els drets de les treballado-res i el desmantellament delsserveis socials i , d ’una maneracada vegada més evident,contra la democràcia , amb ladictadura del capital sobrequalsevol òrgan o institució

amb un mínim control de-mocràtic formal, acompanyadad’un increment de la repressióexercida per uns estats alsquals queda el paper de guar-des jurats dels interessos delcapital financer. L’evidència ca-da vegada més clara d’aquestsaqueig de les classes domi-nants, de la crisi del sistemaeconòmic, a més del frau de-mocràtic del sistema políticburgès, ha suposat el creixe-ment d’un sentiment de des-contentament social i políticcreixent.

D’altra banda, si bé estreta-ment relacionada amb l’ante-rior, s’ha fet evident la crisipolítica al si de l’Estat espa-nyol, en finalitzar el cicle au-tonòmic, amb el final delpujolisme al Principat, i amb lestemptatives de reforma impul-sades per les diferents forces.Primer amb els intents de re-

4 Núm. 1 2 V època. Agost 201 4 Tanyada

Independentisme 5Tanyada Núm. 1 2 V època. Agost 201 4

incorporació a l’Estat espa-nyol, expressada políticamenten el PP i el seu impuls a la re-centralització autonòmica,que té el suport majoritari dela gran burgesia arreu delpaís, també d’importants sec-tors de la mitjana i petita bur-gesia i , fins i tot, d ’amplissectors de les classes subal-ternes a les I lles i al País Va-lencià; i una altra, una partminoritària de la gran bur-gesia al Principat, però majo-ritària entre la mitjana i petitaburgesia d’aquest territori , itambé entre amplis sectorsde les classes subalternes ar-ticulats al seu voltant, formu-lant políticament una novaoferta de CiU dirig ida al sobi-ranisme que, tanmateix, novol suposar cap perill per alcapital financer ni cap verita-ble retorn de la sobirania realal poble català.

Així, en la mesura que els es-tats han estat buidats de so-birania en favor d’organismesinternacionals que garantei-xen els interessos del capitalfinancer i de la minoria domi-nant, les forces polítiques alservei de les classes domi-nants han pogut redefinir la

forma dels estatuts d’autono-mia, amb la resposta en for-ma de completa negativa del’Estat, i amb l’ in ici d ’un fortprocés de recentralització i in-crement de l’ofensiva per ladesnacionalització i espanyo-lització arreu dels Països Ca-talans sota dominacióespanyola. Aquesta negativaha suposat una crisi per almodel d’encaix consolidatamb l’autonomisme i, al Prin-cipat sobretot, l’aparició d’uncreixent sobiranisme al si desectors socials importantsque fins ara havien estat labase social de l’autonomisme.

Però si bé Endavant i l’Esquer-ra Independentista van saberpredir el declivi del sistemaautonòmic i van entendre elcaràcter sistèmic i històric dela crisi capitalista, el desenvo-lupament de tot plegat ha es-tat molt més ràpid que laconsolidació política i organit-zativa del moviment de l’Es-querra Independentista, i queel creixement i la consolidacióde les llu ites socials, obreres ipopulars que han de ser a labase del contrapoder popularcatalà. Un contrapoder popu-lar que hauria de vertebrar i

articular en tots els àmbits(local, municipal, comarcal,nacional, social, econòmic, la-boral i institucional) espais departicipació política i social al-ternatius als existents, deso-bedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dinsuna estratègia de construcciónacional i expressió delsinteressos polítics i històricsde la classe treballadora i lesclasses populars catalanes.

Aquest desfasament entre lafi d ’allò vell i l’aparició d’allònou, a causa de la debilitatencara de l’alternativa popu-lar emancipadora, ha suposatl’aparició de diferents fenò-mens, processos i moviments,a l’esquerra i a la dreta, quehan capitalitzat i protagonit-zat, sovint de manera breuperò intensa, el creixent sen-timent popular de desconten-tament, social i nacional. I laburgesia catalana, a través deles seves expressions políti-ques, ha maniobrat i s’ha res-situat políticament en aquestcontext de crisi , per cercar unnou marc polític i recuperaruna base social que li permetimantenir l’hegemonia: unapart, reforçant l’aposta per la

forma concreta de la sevahistòrica necessitat de pacte iincorporació amb l’Estat espa-nyol, de cara a recuperar la le-g itimitat política i cultural, ambl’objectiu de reconstruir elconsentiment social perdutamb la crisi . Però la força coer-citiva real de les classes domi-nants segueix essent, com alllarg de la història , l’aparell del’Estat espanyol, i en aquestestat i en la reformulació delseu sistema polític autonòmices troben, finalment, els doscamins.

La tasca de l’Esquerra Inde-pendentista i de les forces dela Unitat Popular, doncs, passaper reforçar i fer avançar elseu projecte, integrar aquestdescontentament social i naci-onal en un projecte global

emancipador, per al qual la in-dependència és l’única formaque tenim les treballadoresdels Països Catalans de garantirla destrucció total del poderpolític a través del qual la clas-se capitalista ens explota i , pertant, l’única via per a construirel socialisme. Ara, com abans,doncs, cal consolidar el contra-poder popular català, comba-tent estratègies que reforcin larecuperació de l’hegemoniapolítica i social total de les clas-ses dominants, i evitant caureen les derives orig inades al vol-tant dels moviments i reorde-nacions de les forces polítiquesal seu servei.

Deu anys enrere constatàvemla gran desmobilització i neu-tralització soferta pel movi-ment popular i de resistència

nacional, tant a causa de ladesmobilització i integracióde l’esquerra sucursalista es-panyola, com de la burgesiacol·laboracionista catalanades de la reforma del fran-quisme fins a entrats els anys90, en què es començava aexperimentar un ascens denous moviments populars id ’alguns amb arrels anteriorsperò, en essència , deslligatsde les forces compromesesamb al sistema.

Defensàvem que una de lestasques prioritàries de l’Es-querra Independentista haviade ser la reactivació d’aquestconglomerat social, que laconstrucció d’una força polí-tica independentista i revolu-cionària , l’EsquerraIndependentista, havia de ser


Independentisme 7Tanyada Núm. 1 2 V època. Agost 201 4

estenent-la a més sectors so-cials i moviments populars, ihan recollit una part impor-tant, encara minoritària peròcreixent, del descontenta-ment social i nacional. L’en-trada al parlament autonòmicdel Principat de la CUP-AEs’ inscriu , doncs, en aquestalògica i reflecteix en bonamesura la tasca feta pel con-junt del moviment polític.

Aquest creixement i consoli-dació han confirmat l’encertdels plantejaments fets perl’Esquerra Independentista iEndavant, però suposa tambénous reptes. En concret, con-vertir el creixement del su-port social en creixement iconsolidació del movimentpopular; expandir territorial-ment el projecte; definir laUnitat Popular, la seva estruc-

paral·lela a la construcció iconsolidació d’una àmpliaforça popular antisistèmica,autònoma en tot moment delmoviment polític, però coinci-dent estratègicament amb elsseus objectius. Aquesta forçapopular hauria d’estar consti-tuïda pel moviment obrer, elsmoviments socials i el teixitassociatiu que mantinguinuna posició d’enfrontament ala dominació nacional i social.La relació simbiòtica entreambdues forces, la política i lasocial, és la base del contra-poder popular català. Tambéel treball a l’AMEI i la CUP, entant que representants insti-tucionals de l’Esquerra Inde-pendentista i com a part de lafutura Unitat Popular, va seruna de les prioritats que plan-tejàrem.

L’Esquerra Independentistaha treballat molt en aquesttemps: ha augmentat i conso-lidat el seu treball en la llu itade la classe treballadora i pelsdrets socials, incrementant lapresència al si del movimentobrer i prenent un paper crei-xent en les llu ites en defensadels serveis socials. Ha fetcréixer la seva presència terri-torial, reforçant i sovint verte-brant al seu voltant el teixitpopular als barris i viles. Hadesplegat una intensa activi-tat municipalista que ha do-nat lloc al Principat a l’esclat idesplegament de les candida-tures de la CUP i d’altres pro-jectes municipalistes, i laconsolidació d’aquestes coma representants institucionalsdel moviment, que hanpermès fer visible l’alternativapolítica de la Unitat Popular

La Unitat Popularno només ha de de-fensar l’autodeter-minació com unprocés d’empode-rament popular i detransformació soci-al, també ha detreballar activa-ment per la inde-pendència delsPaïsos Catalans i laveritable sobiraniaeconòmica, condi-cions necessàriesper a la construcciód’una autèntica de-mocràcia econòmi-ca i social

turació i el seu programa demínims.

La Unitat Popular, com a ex-pressió política del contrapo-der popular català, i aliança deles forces i moviments popu-lars, va més enllà de l’EsquerraIndependentista; i també vamés enllà de la pròpia expres-sió institucional, articulada alvoltant de la CUP i les altres al-ternatives municipalistes arreudel país. Cal que la seva articu-lació es desenvolupi i s’esten-gui arreu del territori , a partird ’un programa de mínims queen cada moment permetil’acumulació de forces i en ga-ranteixi l’equilibri , tant enl’àmbit territorial com entre leszones metropolitanes urbanesi les comarques interiors.

Un programa de mínims queinclogui la independència, lasobirania econòmica, el controlpúblic dels sectors estratègics,la crítica al deute i la negativaal seu pagament, el rebuig a laUnió Europea i la defensad’una alternativa anticapitalis-ta dels pobles i de les treballa-dores, la defensa dels serveispúblics, l’aturada de tota pri-vatització i la recuperació deserveis, una defensa i praxi deradicalització democràtica, laconstrucció nacional i la defen-sa de la llengua catalana, unapràctica feminista i antipatriar-cal, i la defensa del territori .

També cal que la Unitat Po-pular desemmascari la vincu-lació entre el model econòmiccausant de la crisi , i el seu re-forçament i agudització quese’ns imposa com a sortida, ila corrupció i crisi de legitimi-tat del sistema polític.

Entenem que la Unitat Popu-lar als Països Catalans ha d’as-sumir una línia políticaclarament independentista;l’obertura que implica el plan-tejament d’Unitat Popular pelque fa al projecte de l’Esquer-ra Independentista dels anys80 no ha de suposar unarenúncia a l’aposta de trenca-ment amb els estats espanyoli francès. La Unitat Popular nonomés ha de defensar l’auto-determinació, entesa com unprocés d’empoderament po-pular i de transformació soci-al, sinó que també ha detreballar activament per la in-dependència total dels PaïsosCatalans. La independència ila veritable sobirania econò-mica són condicions necessà-ries per a la construcció d’unaautèntica democràcia econò-mica i social, on l’economiaestigui al servei de les perso-nes i el desenvolupamenteconòmic estigui centrat enles necessitats de la classetreballadora i la resta de lesclasses populars catalanes, ino pas de poders econòmics ipolítics aliens.


Tanyada Núm. 1 2 V època. Agost 201 4

La construcció d’un model propi desocialisme feminista per als PaïsosCatalans requereix encara moltafeina de construcció de contrapo-der popular, estructures polítiques,comunicatives, econòmiques i detot tipus. La construcció d’aquestsinstruments de contrapoder enspot permetre, fins un cert punt,anticipar les formes d’organització iles relacions econòmiques i socialsque volem per a uns Països Cata-lans independents. Però a banda deconstruir el contrapoder popularcal tenir una estratègia concretaadreçada a la destrucció del poderpolític i econòmic ara mateix impe-rant. Malgrat que la pròpia degra-dació d’un règim és sempre lacondició de possibilitat principalper al seu enderrocament, no espot esperar que caigui per si sol nique les institucions d’aquest pu-guin ser substituïdes plàcidamentper les estructures del poder popu-lar. Cal plantejar les prioritats es-tratègiques en el camí, encara llarg,

per enderrocar les institucions dela burgesia i substitu ir-les per lesdel (contra)poder popular.

L’opressió del poble treballadorcatalà s’exerceix ara mateix des dedos fronts institucionals. D’unabanda, els estats nacionals espa-nyol i francès. De l’altra, i en per-fecta aliança amb aquests, tot unentremat internacional d ’ instituci-ons polítiques i financeres, d ’entreles quals destaca la Unió Europeaper la capacitat d’ incidència direc-ta que té en l’àmbit legislatiu i enels poders executius dels estats.

Contra l’europeisme com aopció de progrés

Durant més d’un segle tant el con-junt del catalanisme com les for-ces progressistes en general hanvist en Europa una promesa delprogrés, la democràcia i el respec-te dels drets nacionals que les es-tructures arcaiques i fortament

Contra l’Europarealment existent

El paper reservatals Països

Catalans en ladivisió

internacional deltreball té fortesvinculacions amb

el dels altrespaïsos del sud

d’Europa:desmantellament

de l’estructuraindustrial iagrària i

substitució per unmodel centrat enel turisme i els

serveis, laconstrucció il’especulacióimmobiliària.

9

Nom i cognoms:Direcció: Codi Postal:Població: Comarca:Telèfon: Correu Electrònic:

Subscripció 10€ Col·laboració 20€

Número de compte:Banc o caixa: _ _ _ _ Oficina: _ _ _ _ Num Control: _ _ Compte: _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Aurtoritzo que carregueu al cc o llibreta indicqda els rebuts que se us presentaran en concepte de subscripció a larevista Tanyada.

Signat:

reaccionàries de l’Estat espa-nyol feien impossibles. Aques-ta visió ha estat sempreamarada d’ idealisme i, pertant, ha tingut una corres-pondència molt relativa amb larealitat. La brutalitat del nacio-nalisme francès davant l’espe-cificitat nacional catalana(basca, corsa, bretona, occita-na) o la connivència d’aquestamb el feixisme durant la Se-gona Guerra Mundial en sónmostres fefaents.

En qualsevol cas, la mateixaRepública Francesa, amb total’explotació i l’autoritarisme in-herents a la dictadura de laburgesia (l’anomenada de-mocràcia burgesa) , no deixavade mostrar la possibilitat de ni-vells de desenvolupamenteconòmic i social i de llibertatspolítiques molts superiors alsdels diferents règims autorita-ris espanyols, dels quals elfranquisme en fou tan sols laforma més acabada. Així, du-rant la Transició els objectius,majoritàriament compartits,de sufragi universal, llibertatsde premsa, opinió i associació iestat del benestar, podien se-guir veient Europa i l’estructu-ra institucional d ’aquesta(aleshores CEE) com un objec-

tiu a perseguir. A més, el cata-lanisme burgès podia veureEuropa com una garant del’autogovern en la mesura quepodria moderar les tendènciesagressivament nacionalistes del’Estat espanyol.

L’experiència real de la inte-gració de l’Estat espanyol a laCEE primer i a la UE després,però, han mostrat un panora-ma molt diferent. La Transicióno va ser només un procés dereforma o substitució de l’es-tructura institucional del fran-quisme, sinó també un procésd’ integració en l’economia glo-balitzada en el qual l’entrada aEuropa era l’eix principal. Lespolítiques econòmiques a par-tir del 1 977 van seguir estric-tament les directrius de l’FMI il’OCDE i existia un fort interèsper part de tots els països in-dustrialitzats en el procés deliberalització de l’economia es-panyola, amb l’objectiu d’apro-fitar les possibilitats d’ inversióque generava. El resultat ésque, a l’ inrevés del que moltsesperaven, les polítiques soci-als i econòmiques desplegadesdes d’aquell moment han estatagressivament antiobreres.Naturalment això no era capnovetat: la dura repressió polí-

tica de la dictadura tenia comun dels seus principals objec-tius l’explotació a cor què volsdels treballadors i les treballa-dores. Però mentre que la dic-tadura franquista, en elsdarrers anys, es va trobar ambuna oposició política i sindicalduríssima i un moviment va-guístic de gran intensitat entreel 1 970 i el 1 976, el nou règimha pogut aplicar les polítiquesneoliberals amb la connivènciade la socialdemocràcia (PSC,PSPV i PSIB, tots integrats oaliats amb el PSOE), els sindi-cats majoritaris (CCOO i UGT) ifins i tot els antics partits co-munistes (PSUC i PCE) i , pertant, davant de la impotènciadels reduïts (però creixents)sectors revolucionaris. La pro-mesa de la integració a Europacom a meca del progrés i lademocràcia i com a garantiacontra la involució va tenir unpaper decisiu en aquest aspec-te.

Aquesta meca del progrés i lademocràcia havia d’alleujar,també, l’opressió de les donesi les desigualtats de gèneredavant del model tradiconal-catòlic de l’Espanya franquista.L’experiència , però, ens diuque la UE no només no aposta


per destruir les desigualtatseconòmiques i socials entreambdós sexes, sinó que ha con-tribuït a imposar formes de tre-ball caracteritzades per latemporalitat i la precarietat, quehan afectat especialment les do-nes i que s’aprofiten de la sobre-explotació de les dones a travésde la doble jornada laboral i de lagratuïtat de les tasques de cura ireproductives. A banda, caldriaremarcar una presència notable-ment menor de dones en les di-ferents estructures queconformen una Unió Europea quetampoc en això és diferent.

L’escenari inesperat de la involu-ció a l’europea es va donar pel fetque la integració de l’Estat espa-nyol a l’economia globalitzada esprodueix just en el moment del’ensulsiada del keynesianismeeconòmic, del pacte capital-tre-ball posterior a la Segona GuerraMundial i de l’estat del benestar(sempre dit aquest terme amb elmàxim escepticisme) que en re-sultava.

D’altra banda, pel que fa als dretsnacionals i culturals, encara que laUE no ha hagut d’ intervenir de

manera directa, ja ha donatmostres evidents que la ideaque Europa podia ser una alia-da en el conflicte històric ambels estats espanyol i francès ésun mite. D’una banda, la llen-gua catalana, és a dir, la llenguapròpia d’una nació de tretzemilions d’habitants (i utilitzadad’una manera o una altra per lamajoria d’aquests habitants) noés llengua pròpia de la Unió. Lacausa d’aquest fet rau en el fetque els catalans no tenim unestat propi que representi totao una part de la nació (enaquest cas el català passaria aser automàticament llengua dela Unió) i en el fet de que laUnió Europea és una unió d’es-tats on el poder l’exerceixenaquests estats (Espanya iFrança són socis importants)amb la influència directa quetenen sobre les institucionsdecisives. El resultat és que laUE mai no ha fet cap reconei-xement, per eteri que sigui , deldret a l’autodeterminació deles nacions en cap dels seustractats. Tota la literatura, demoda entre el sobiranisme co-foista, sobre les possibilitatslegals de reconeixement d’un

estat català independent no ex-pressen, sobretot, realitats jurí-d iques o polítiques, sinó que fande la necessitat virtut. La cer-tesa que la burgesia principatinano acceptarà mai cap situaciójurid icopolítica que l’exclogui dela UE fa que aquest sigui unfront ideològic principal pelsprofetes de la independènciaindolora, entestats a evitar laconfrontació de classe necessà-ria en un procés català d’ inde-pendència. La crua realitat ésque la UE no ha donat mai capmostra d’una sensibilitat supe-rior en qüestió de drets nacio-nals i que no hem d’oblidar maique la UE és, també, Espanya iFrança (ambdues amb dret deveto a un nou estat membre) .

Contra l’Europa neoliberal

La integració a Europa de l’Estatespanyol no ha acomplert capde les expectatives que tant elcatalanisme com els sectorsprogressistes hi havien diposi-tat. Que ara aquests mateixossectors no se’n recordin es deual simple fet que són ells matei-xos els actuals executors delneoliberalisme als Països Cata-


lans amb les conseqüentsdesindustrialització, precarit-zació del treball, degradaciódels serveis públics, privatitza-cions, corrupció i retallades dellibertats.

Aquesta traïció de les expecta-tives es deu a dos factors:d ’una banda, el canvi d ’hege-monia ideològica dins la UEmateixa; de l’altra, el paper re-servat als Països Catalans dinsla divisió del treball a escalaeuropea.

El canvi d ’hegemonia ideològi-ca va íntimament vinculat a lanecessitat del capitalisme glo-bal de redreçar la tendènciadecreixent de les taxes de be-nefici mitjançant l’obertura denous mercats (com el dels Paï-sos Catalans) d ’on obtenir màd’obra barata i l’obertura de

nous nínxols d’ inversió mit-jançant la privatització d’em-preses públiques. No és, pertant, un canvi reversible mit-jançant la llu ita ideològica dinsel propi sistema.

El paper reservat als Països Ca-talans en la divisió internacio-nal del treball té fortesvinculacions amb el dels altrespaïsos del sud d’Europa: des-mantellament de l’estructuraindustrial i agrària i substitucióper un model centrat en el tu-risme i els serveis, la construc-ció i l’especulació immobiliària .L’Estat espanyol, amb una es-tructura industrial i agrària tra-dicionalment dèbil, executaaquestes polítiques amb gust(contra els interessos, comsempre, de les classes popu-lars) , però les conseqüènciesper al model productiu dels

Països Catalans (tradicional-ment més industrialitzats iamb una estructura agràriamés eficient) han estat ca-tastròfics. Els Països Catalanssón ara un dels balnearis d ’Eu-ropa, amb la construcció d’ in-fraestructures d’oci com BCNWorld, grans prostíbuls i ma-crozones turístiques.Aquest model, d ’altra banda,es correspon també amb elque la República Francesa hareservat als territoris catalanssota la seva ocupació.

Independència: rupturaamb els estats i la UE

La independència ha esdevin-gut, per tant, l’única opció pertrencar amb aquest model dedesenvolupament econòmic.La pretensió, típica del nacio-nalisme burgès (avui reconver-tit en independentisme/sobiranisme) , que el simple fetde deixar de tributar a Espanyapot redreçar la davallada delssalaris reals i la degradació del’estat del benestar és absurdai naïf (quan l’expressen les se-ves bases) i malintencionada(quan l’expressen els seus diri-gents) .

És la UE qui, davant la crisi bru-tal que pateixen els treballa-dors i les treballadores del sudd’Europa, ha receptat duríssi-mes polítiques d’ajust que no


només són antiobreres sinó quetampoc van adreçades als objec-tius declarats de restabliment delcreixement. És la UE qui ha esta-blert com a doctrina econòmicaineludible les polítiques fiscalsregressives, la privatització deserveis públics, la precaritzaciódel mercat de treball, etc.

Tot això no només demostra quela UE, com qualsevol estat capita-lista, és el consell d ’administració

de la burgesia europea. L’es-tructura institucional que té ésmés opaca i antidemocràticaque la de qualsevol dels estatsque la conformen. El Parlamentde la Unió Europea, l’únic òrgand’elecció popular, d isposad’una capacitat d’actuació realmolt limitada, i el seu paper esredueix a ratificar les decisionsja preses pels estats membres.Les decisions realment impor-tants són preses per instituci-

ons no elegides democràtica-ment, com ara la Comissió Eu-ropea, el Banc Central Europeuo el Tribunal de Justícia . El quehavia de ser una garantia contrala involució és ara mateix uninstrument de liquidació de lasobirania popular i el sufragiuniversal.

Ruptura amb el capitalismeglobal: experiència inter-nacional

Sortir de la UE és una necessitatdel mateix tipus que alliberar-sede la dictadura de l’FMI , el BM il’OMC. És l’única opció si ensvolem alliberar de les polítiquesd’ajustament i del pagament deldeute il· legítim. Això no nomésés una suposició, sinó que entenim la certesa per una llargaexperiència internacional quecomença als anys 80. És enaquest període quan en païsosde la perifèria del capitalisme(Amèrica Llatina i Àfrica, princi-palment) es dóna un transvasa-ment massiu de recursos deltreball cap al capital en base alxantatge del pagament deldeute. L’experiència d’aquestspaïsos demostra que si accep-tem la dictadura de la UE, l’FMI ,el BM i l’OMC el futur té una so-la direcció: un atur estructural


massiu , menys salaris, pitjorscondicions de treball i un estatdel benestar desmantellat oinexistent. L’alternativa, la rup-tura, pot ser dura, però ésl’única manera de desbloquejarun camí de sentit únic. L’ex-periència de països com Ve-neçuela, Bolívia o Equador, peresmentar només els casos mésrecents, demostra que és l’úni-ca via de sortida davant d’undrenatge constant dels recur-sos del país en forma de paga-ment dels interessos deldeute.

La ruptura amb la UE serà, amés, una aportació a la llu itainternacional contra el capita-lisme. No oblidem que la UE ésresponsable directa de l’espolii el saqueig dels recursos natu-rals a escala mundial, de l’ex-plotació laboral en la divisióinternacional del treball, demantenir un sistema-món quemanté la major part de la po-blació en situació d’exclusiósocial, fam i misèria , i de parti-cipar en múltiples intervenci-ons militars per tal de seguirimplementant totes aquestespolítiques. Que planteja unmodel de desenvolupamentinsostenible en l’àmbit ecolò-gic i mediambiental, alhoraque promou una agricultura degrans explotacions intensivesal servei del capital i no de lesclasses populars.

Trencar amb la UE és, per tant,l’única opció internacionalista, i

no val la pena tenir en consi-deració els discursos del cos-mopolitisme disfressatd’ internacionalisme. La realitatd’aquesta «unió de pobles» ensl’expliquen els milers de mortsa les costes europees del me-diterrani , la proliferació de lespresons per a migrants (Cen-tres d’ Internament per a Es-trangers Zapadores, aValència , i Zona Franca, a Bar-celona, per esmentar nomésles del nostre país) o els casosd’expulsions massives de mi-grants protagonitzades pelsgoverns espanyol, francès oitalià . Tots aquests són clarsexemples del que passa quanEuropa tanca portes i posa enmans d’una empresa privada(Frontex) el control de lesfronteres exteriors.

En lluita permanent con-tra la UE

La crisi econòmica i les recep-tes que la UE proposa, a ixí comla percepció, encara minorità-ria però cada cop més àmplia ,que la UE no és cap aliat«demòcrata» en la llu ita pelsdrets nacionals dels catalans iles catalanes, han trencat elconsens europeista que ha ca-racteritzat fins ara la societatcatalana. Aquesta conjuntura,unida al fet que en el nostrepaís no existeix un antieurope-isme de dreta rellevant, ensobliga a iniciar una ofensivapropagandística continuada.Aquesta ofensiva hauria de te-


nir com a horitzó tàctic im-mediat una campanya dedenúncia de les polítiquesde la UE i de promoció de laidea que la sortida de la UEés imprescindible si espretén oferir una alternati-va a l’espoli social massiu deles polítiques anticrisi .

Però no ens hem d’aturaraquí, i hem de convertiraquest eix en una constanten els propers anys si volemconvertir aquest antieuro-peisme sociològic en un fe-nomen polític real. Perquèaquesta llu ita tingui tota laforça possible cal que apro-fitem, també, la coincidèn-cia objectiva d’ interessosamb les classes populars delsud d’Europa, igualmentdesposseïdes per la troica iigualment decebudes pelmiratge europeu. Aquestaés ara mateix la baula dèbilde la UE pel que fa a legiti-mació política i cal acumularpressió sobre aquesta. Éshora de teixir unes aliancesinternacionals estables ambels sectors anticapitalistesdel sud d’Europa que com-parteixin aquests objectius.

Tanyada Núm. 1 2 V època. Agost 201 4

«Cal comprendre (i la classe revoluci-

onària aprèn a comprendre-ho per la

seva pròpia i amarga experiència)

que no es pot triomfar sense apren-

dre a prendre l’ofensiva i a portar a

terme la retirada amb encert.» 1

La intenció d’este article és aportaralgunes reflexions sobre la llu itainstitucional i sobre quina és la seuafunció en un projecte revolucionari .Així, si bé s’ha tractat teòricamentsobre la conveniència o no de lallu ita institucional en un projectede ruptura, de manera bastant àm-plia , no s’ha tractat amb el mateixdetall com ha de ser eixa participa-ció institucional per a veritable-ment contribuir a la construcció delsocialisme. Assumint d’ in ici que elcapitalisme no és reformable i queapostem per la construcció del so-cialisme com a sistema radicalmentdemocràtic i al servei dels interes-sos de la classe treballadora i lesclasses populars, la llu ita institucio-nal suposa el difícil engranatge de

combinar reforma i ruptura, de lallu ita per les reformes sense per-dre de vista l’objectiu estratègicde liquidació total de l’ordre exis-tent. De conciliar, en paraules deGramsci, «les exigències del mo-ment actual amb les exigències defutur, el problema del “pa i la man-tega” amb el problema de la revo-lució, convençuts que en l’un hi ésl’altre». 2

A) La lluita institucional com apeça de construcció d’una alter-nativa socialista

Ens trobem en un estadi en el qualla correlació de forces juga encontra nostre, en el qual no somencara capaces de jugar-li un veri-table pols integral per canviar larelació de poder entre instituci-ons/estat i les classes treballado-res/populars. Un estadi, però, on síque és possible, i en esta línia enssituem, construir dics de contra-poder popular, espais de contra-

Algunes reflexionssobre la participacióinstitucional

La lluitainstitucional

suposa el difícilengranatge de

combinar reformai ruptura. Deconciliar, enparaules de

Gramsci, «lesexigències delmoment actual

amb lesexigències de

futur, elproblema del “pai la mantega” ambel problema de la

revolució,convençuts que

en l’un hi ésl’altre»

15

poder que puguen disputar es-ta relació, i l’estratègia de«guerra de posicions» pot usar-se per englobar la nostra apos-ta pràctica —i en construcció—de noves formes d’ intervencióinstitucional com a part contri-butiva a la construcció del pro-jecte de la unitat popular.

De com construïm estos dics ide com la llu ita institucional hicontribuïx tractaria bona partde les preocupacions que totmoviment que s’atanse a parti-cipar en les institucions hauria

de tenir; a ixí, si bé una partdels riscos de la participacióinstitucional estan en la coop-tació per part de les instituci-ons del projecte de ruptura,una altra part està en el fetque el nostre discurs i sobretotla nostra pràctica siga capaç deconstruir estos espais de con-trapoder popular, de creacióde consciència alternativa alcapitalisme. Entendríem queles pràctiques tendents a can-viar la relació de forces en lasocietat i les pràctiques ten-dents a crear lligam social al-

ternatiu al del capital no sónplànols dicotòmics, són dosmoments de la mateixa es-tratègia de construcció de po-der popular. En crear lligamsocial alternatiu al del capitales modifiquen les relacions deforça. Però també cal assumiraccions institucionals tendentsa modificar les relacions deforça per conservar i expandirels espais en què es crea i re-crea llaç social alternatiu al delcapital.

Entenent que una de les pri-meres realitats que el poder(institucional o no) tempteja ésla solidesa d’eixos espais deconstrucció del socialisme, dela consciència que hi presen-ten, la capacitat de fer xarxa,de la qualitat de la seua anàliside la realitat, de l’existència ono d’estudis fonamentats per ala construcció de les alternati-ves o dels canvis estructurals


1. LENIN, V. I. L’«esquerranisme», malaltia infantil del comunisme, Edicions Internacionals Sedov. Germinal, 1920. Sensefer revisionisme ni citar Lenin de manera selectiva, en la referència als partits revolucionaris diu: «De tots els partitsrevolucionaris i d’ oposició derrotats, van ser els bolxevics els que van retrocedir amb més ordre, amb menys crebant delseu exèrcit, amb una conservació millor del seu nucli central, amb les escissions menys profundes i irreparables, amb menysdesmoralització, amb més capacitat de reprendre l’ acció d’ una manera més àmplia, encertada i enèrgica. I si els bolxevicsvan obtindre aquest resultat, va ser exclusivament perquè van desemmascarar i van expulsar sense pietat els revolucionarisde paraula, obstinats en no comprendre que cal retrocedir, que cal saber retrocedir, que és obligatori aprendre a actuarlegalment en els parlaments més reaccionaris, en les organitzacions sindicals, en les cooperatives, en les mutualitats ialtres organitzacions semblants, per més reaccionàries que siguen. » Esta participació, però, s’ ha de complementar amb elfet de combinar les accions legals amb les il· legals o desobedients, negar «les il· lusions pacifistes» o inclús amb uneventual «boicot a les eleccions parlamentàries» si s’ estigués en el moment de tornar a envoltar el Parlament o alguna ac-ció semblant.

No es pot deixar de recordarque amb la participació institu-cional fem una incursió en unespai aliè, hostil i buit de contin-guts emancipadors, en un esce-nari preparat per a la llu ita dinsdel sistema. La partitocràcia amés es dibuixa en el plànol de laseparació entre dirigents i d iri-g its i per l’autopromoció indivi-dual i egocèntrica.

Plantejar, per tant, una llu itainstitucional al servei del movi-ment de l’esquerra indepen-dentista dels Països Catalansamb l’objectiu de la construccióde la unitat popular ha de con-formar-se, en paraules de Lelio


necessaris; per exemple, complantegem una economia pro-ductiva, quins estudis existeixensobre realitats productives alsPPCC, quin plantejament de so-birania energètica fem, etc.

B) El caràcter de les instituci-ons i l’Estat

«A Europa occidental i a Amèrica

el Parlament s’ha fet extraor-

dinàriament odiós a l’avantguar-

da revolucionària de la classe

obrera.» 3

La inèrcia en els discursos, laretòrica i la pràctica comunicati-va segueixen presentant ara, enplena crisi de la democràcia li-

beral i dels estats nació com adipositaris de sobirania popu-lar, l’Estat i les seues instituci-ons burgeses com a garantiesdel bé comú, de l’ interès gene-ral o com a forma política de lasocietat civil. Així, l’operació derevestir de neutralitat i asèpsiaideològica les institucions, elsbudells dels tràmits burocrà-tics, és eixerida i generalitzada.De la coerció al maquillatge i lapersuasió per passar per altque l’Estat i les seues instituci-ons continuen essent l’ instru-ment central per a exercir ladominació sobre la majoria tre-balladora i els sectors populars.

2. En referència al procés contrahegemònic de molts moviments i organitzacions populars, en particular en Sud- amèrica, demanera que si el camí ha estat la disputa quotidiana per reformes progressives i per aconseguir una millora relativa de lescondicions de vida dels grups més desfavorits, el canvi sociopolític radical ha operat com l’ objectiu estratègic que dotava idota de sentit cadascuna d’ estes reivindicacions aconseguides, o bé per aconseguir, no sense contradiccions. GRAMSCI. A. «Elproblema de les comissions internes» en escrits periodístics de L’Ordine Nuovo, Editorial Tesis XI, [Buenos Aires] (1991),p. 61.3. Segueix: «És indiscutible. I es comprèn perfectament, perquè és difícil imaginar quelcom més vil, més abjecte, més traïdorque la conducta de la immensa majoria dels diputats socialistes i socialdemòcrates en el Parlament durant la guerra idesprés». LENIN, V. I. L’«esquerranisme», malaltia infantil del comunisme, Ed. Internacionals Sedov. Germinal, 1920, p. 20.

Basso, com una «participacióantagonista», a ixò és participaren les institucions amb la fina-litat que esta participació ser-visca per a modificar lesrelacions de força en favor deles classes populars, és a dir,transfigurar algunes porcionsde l’Estat en instàncies an-tagòniques pel que fa a la lògi-ca del capital. Per Basso,inspirat en Gramsci, els anta-gonismes de la societat bur-gesa s’expressen també a

l’Estat. L’Estat, per tant, no ésun bloc compacte i és possibleuna participació que no siguiassimilable ni neutralitzablepel poder burgès.

C) La participació antagonis-ta com a instrument revolu-cionari

La «participació antagonista»és un concepte dinàmic i enconstrucció. No pretén este ar-ticle explorar exhaustivamentcom es configuraria , però in-tuïtivament algunes ideesapunten com la podem articu-lar.

Un estadi previ apunta que lallu ita institucional, la participa-ció electoral i posterior repre-sentació, no pot ser unafinalitat en si mateixa, ja quepot convertir el projecteemancipador en una figuraretòrica i possibilista. En pa-raules de Marx, la política ésuna manifestació derivada idependent, no és un nivell au-tosuficient, no s’explica a simateixa, no té un fi en si ma-teixa, es tracta d’un conjunt demecanismes i accions, aparent-ment autònoms (només apa-rentment) , orientats a realitzarobjectius que sempre són ex-

trapolítics.

Plantejar la llu ita institucionalcom una finalitat en si mateixaha portat històricament a la«fuga de la praxi». Les esquer-res institucionals constituïdesen partits clàssics per les qualsallò electoral i l’activitat insti-tucional es converteix en l’eixde l’activitat acaben fugint deles tasques pràctiques i teòri-ques que este temps els exi-geix. Per exemple, per articulareixos espais de contrapoder, esconformen d’anar incorporantamb un biaix tecnòcrata lesdemandes que els sectors mo-bilitzats proposen en el millorsdels casos; en el pitjor, condici-onen els espais de mobilitzacióper rebaixar les seues propos-tes, a fi de presentar propostesrealistes per a les quals les ins-titucions tinguen competència.Eixa «fuga de la praxi», eixedistanciament de la funció crí-tica-revolucionària , s’explicaper la incapacitat política i so-cial que tenen per a encarar ei-xes tasques, per la seduccióque exerceixen els formats es-pectaculars i mediàtics o «raci-onals» i tecnocràtics, per leslimitacions teòriques que elsimpedeixen superar els estadis


Plantejar una«participacióantagonista»,

participar en lesinstitucions amb lafinalitat que esta

participació serviscaper a modificar les

relacions de força enfavor de les classespopulars, és a dir,

transfigurar algunesporcions de l’Estat en

instànciesantagòniques pel que

fa a la lògica delcapital.

4. BASSO, L. : «La partecipazione antagonistica» en Neocapitalismo e sinistra

europea, Bari, Editori Laterza , 19695. MAZZEO, M. «La izquierda independiente argentina frente al desafío electo-

ral». En paraules de l’ autor per explicar la fugida de la praxi: «Allò electo-ral, quan és el corol· lari de la fugida de la praxi, s’ assembla massa a l’ intentde convertir la impotència en virtut. »6. Cal en algun moment reflexionar sobre com fins i tot certs espais que pre-senten una pràctica desobedient, encara que els objectius siguen reformistes,acaben acceptant propostes de l’ esquerra institucional possibilistes. Podemtrobar exemples per a discutir- hi la conveniència o no de l’ acceptació d’ eixesproposes, però també cal exportar l’ exercici de si amb estes acceptacions podemcontribuir a la creació del contrapoder popular en què participem.


i) Afavorir o bé forçar les for-mes de democràcia popular, elprotagonisme directe del po-ble, que són les formes pròpiesvinculades a la construcció depoder popular. Sense caure enl’estètica que les esquerresinstitucionals practiquen, en lesquals —per exemple— afavorirles formes de democràcia sig-nifica convidar els portaveus deles organitzacions, plataformeso entitats a participar de la ins-titució (compareixent a les co-missions, assistint al ple) , queno és negatiu sempre que per-meta visualitzar l’existència deconflicte social. Però el queplantegem va més enllà , i sig-

nifica desbordar les formes de lademocràcia liberal, plantejar unaparticipació directa i fora la de lainstitució, que es puga traslladara la institució també però queen cap cas eixe trasllat serviscaper a condicionar-ne els plante-jaments apel·lant al realisme. Unexemple, fent ficció, seria en casque existís un fort moviment pelno-pagament del deute; la par-ticipació popular podria servirper a fer l’exercici d ’auditoria , eldesbordament arribaria en casque del procés s’haguera creatun espai de contrapoder capaçde reblar la voluntat institucio-nal i posar el tema a debat, fins itot acceptar les reivindicacionsque resultaren de la participa-ció.

ii) Conservar els trets essencialsdel moviment. Una participacióantagonista mai pot identificar-se amb les estructures del po-der, ha de conservar els trets di-ferencials de la seua militància ,el compromís, la seua manerade fer xarxa, la seua manerad’organitzar-se, l’assemblearis-me, el debat permanent sobre lanecessitat o no de la llu ita insti-tucional per a complementar elprojecte. Ací és clau llavors quela participació institucional sigacomplementària , amb punts de

més bàsics de la consciènciaburgesa: allò «existent», allò«usual» i allò «políticament cor-recte»5 , però sobretot per lanecessitat de condicionar la rea-litat als seus interessos partid is-tes i no al contrari . Laparticipació institucional s’had’examinar de manera constant,però sobretot s’ha d’examinarla pràctica, fent crítica i autocrí-tica de si s’ha contribuït a laconsolidació de qualsevol espaiantagonista, o a la victòria dequalsevol pols al poder, o a laconfrontació organitzada i con-forme a la nostra estratègia decreació de contrapoder popu-lar.6

D) Fer realitat la participacióantagonista

Fent examen constant de lanostra pràctica, algunes ideesper a dur a terme la participacióantagonista passen per:

subordinació si es consideraconvenient per al projecte deruptura, però en cap cas autò-noma, en cap cas directora delprojecte.

iii) Ha de combinar les accionsinstitucionals «legals» amb lapràctica desobedient, a la prò-pia institució, i a l’ordre del sis-tema. Com abanscomentàvem, la pràctica políti-ca és allò que finalment deter-mina si el projecte és simpleestètica o retòrica o no. Unapràctica desobedient coordi-nada amb la mobilització oamb les accions de desobe-diència , organitzades per partdel nostre moviment o d’al-tres, però útils en la creaciód’espais de contrapoder popu-lar són claus per al reforç il’afirmació d’eixos espais. Ésinteressant un concepte queusa Rosa Luxemburg referental fet que la violència de laclasse obrera ha d’estar sem-pre disposada a entrar en accióen el moment oportú. Més en-cara, afirmava explícitamentque sense eixa pressió de rere-guarda, preventiva i ame-naçant encara que no activa, lallu ita parlamentària socialistaes converteix en un passa-temps espiritual. Eixa força enpotència, inactiva però presenten la realitat i organitzada i co-ordinada amb l’activitat parla-mentària , podria obligar a

mesurar la duresa antide-mocràtica de les mesures anti-socials que la burgesia duga aterme, precisament per la pordavant «l’efecte invisible i la-tent de la violència».

iv) No és intranscendent laqüestió del llenguatge, la re-cuperació de conceptes clars icontundents que es diferenci-en dels llenguatges tebis, re-formistes, liberals,tecnocràtics, eficientistes, frí-vols. Mazzeo parla de recórrerals llenguatges clars i massius,despresos d’apel·lacions doc-trinàries, però això no s’ha deconfondre amb la desideolo-gització, la despolitització. Enparaules de l’autor és un greu

error, un acte d’ ingenuïtat od’oportunisme del pitjor, sos-tenir que la participació eninstàncies electorals exigeixdisfressar-se d’ intrasistèmics ide transports classistes, i mou-re’s en l’univers de sentit es-tandarditzat i «políticamentcorrecte» del sistema partintde certa expertesa administra-tiva, i implica renunciar a qual-sevol propòsit contrasistèmic.

v) Un altre repte de la partici-pació seria el desemmascara-ment, és el deure d’assenyalarde manera constant:

- Que les institucions estanbuides de sobirania popular.Cal llavors investigar i explicar



quines maniobres interessades ia quins interessos concrets res-ponen com a part de l’evidènciaque l’Estat i les seues instituci-ons burgeses no garanteixen elbé comú ni l’ interès general.D’exemples en podem trobarmolts: l’entrada de fons voltorsen els pressupostos de la Gene-ralitat, la possible compra delparc d’habitatges públic perpart d’algun d’estos fons, elprojecte BCN World, en què els

terrenys per a construir sónpropietat de La Caixa, etc.- Denunciar la manca de neu-tralitat i asèpsia ideològica deles institucions, que darreredels discursos eficientitistes,buròcrates i tecnòcrates conti-nuen essent l’ instrument cen-tral per a exercir la dominaciósobre la majoria treballadora iels sectors populars. Eludir pertant totes les mistificacionsque mostren la política com

una activitat d’elits, d ’experts,de buròcrates, de tècnics etc.Mistificacions que no tenen al-tre fi que el de fer invisible elcomandament burgès.- L’existència de corrupteles ifrau com a forma normal defuncionar del sistema instituci-onal capitalista. Un exercici re-ferent a això tracta de fer unafeina de denúncia del frau sis-temàtic i de l’existència de de-lictes en la manera habitual de

7. HARNECKER, M. Sobre la construcció d’una nova hegemonia, quan una classe social aconsegueix ser hegemònica, els seusplantejaments i propostes serveixen d’ element cohesionador, ajudant a mitigar les contradiccions existents entre els seusdiferents sectors socials. Quan la burgesia aconsegueix l’ acceptació popular de l’ ordre capitalista aconsegueix també ladirecció cultural sobre la societat. És per açò que és important ajudar a l’ esquerdament de l’ hegemonia burgesa, i que lesaccions de desemmascarament hi contribuïsquen. A la conquista de una nueva hegemonía, 2011, pàg. 20- 23.

La construcció del poder des debaix, l’articulació dels espais decontrapoder, el canvi en lesformes de l’acció políticainstitucional, és de manerasimultània un procés dedesconstrucció de la ideologia iles cultures dominants i deconstrucció de capacitatsorganitzatives i de decisió, peròsobretot és un procés enconstrucció i desenvolupamentconstants

procedir dels partits a les insti-tucions. Sense caure en la judi-cialització massiva com a formanormal, però recorrent-hi perdesgastar la imatge del poderintocable. L’exercici que had’acompanyar la judicialitzacióha de ser el de tractament dela informació institucional ipresentació de la mateixa, ambla voluntat de mostrar els bu-dells de les institucions i expli-car-los de manera planera percontribuir a la desafecció de lasocietat a la democràcia libe-ral.

Una reflexió sobre el desem-mascarament en relació a lasolució que les esquerres insti-tucionals han aportat als pro-

blemes del frau i les corrupte-les o de l’essència de les insti-tucions mateixa és la«transparència». Hem de fugirde fer una recorrent cita a latransparència com a mecanis-me de solució o de millor fun-cionament d’estes institucions,d ’una banda per no acabarsent anticossos del capitalis-me, un subproducte del capi-talisme que ajuda a assenyalarallò que aflora del podrimentinstitucional per tal que es mi-llore i seguisca funcionant ambmés legitimitat. Açò no vol dirque no citem la necessitatd’una actuació transparent pertal d ’obtenir informació queens arme en la llu ita per desle-gitimar el funcionament de lesinstitucions i dels governs ca-


pitalistes, però esta mai potser vista com la panacea per asolucionar-ho tot.

En definitiva les accions dedesemmarascament han deservir per a reblar, esquerdar,l’hegemonia del capitalisme.7

vi) Un més del reptes d’estaparticipació és com garantirque els recursos econòmicsde la participació institucionalpoden servir per a l’autoorga-nització; la creació d’eixos es-pais de disputa, per asocialitzar la necessitat departicipació i implicació popu-lar, i sobretot com fer-ho sen-se substitu ir lesorganitzacions populars. Comarticular les desobediènciesnecessàries.

E) A MODE DE REFLEXIÓ

La participació institucional ser-virà per a la construcció d’una al-ternativa socialista o contribuirà aun projecte revolucionari si s’en-cara de manera clara i conscient amodificar les relacions de poderentre l’Estat i les institucions, iper tant entre la classe dominanti la classe treballadora i classespopulars.

Parlem de participació antagonis-ta sabent que no és un concepteestàtic i que més enllà de la defi-nició no s’ha concretat com espoden modificar eixes relacionsde poder esmentades, o com espoden transfigurar els límits deles institucions.

Per decid ir què és participacióantagonista atendrem a la contri-bució que faça a la creació i con-solidació de qualsevol espai decontrapoder. I tindrà sentit entant que eixa forme part de ma-nera complementària del nostreprojecte i no com un fi en si ma-teixa.

Com a última idea per a la refle-xió, la construcció del poder desde baix, l’articulació dels espaisde contrapoder, el canvi en lesformes de l’acció política institu-

cional, és de manera simultàniaun procés de desconstrucció dela ideologia i les cultures domi-nants i de construcció de capa-citats organitzatives i dedecisió, però sobretot és unprocés en construcció i desen-volupament constants. I és im-portant destacar-ho atès queno hi ha receptes i no hi ha fór-

mules, i com ho plantegem ésun pols constant al poder delcapital i a l’hegemonia d’este. Ésper açò que estem obligades afer, perimetrar, reconfigurar,criticar, provar i seguir fent.

23Tanyada Núm. 1 2 V època.

CulturaMalgrat Hanns Johst*

Quant sent paraules

com ara “progrés”

i “forces democràtiques”

i “reunificació

del moviment de la classe obrera”

comence a badallar tant

que no podría traure el fiador

del meu revòlver

cas que en tingués un

* Hanns Johst, un dels escriptors capdavantersdel règim de Hitler, escrigué al seu dramaSchlageter: “Quan sent la paraula cultura, em tracel fiador del meu revòlver”.

Eric Fried

Tanyada12 - Agost de 2014

Documents

Transcript of Tanyada12 - Agost de 2014