552 agost 2014

VVAACCAARRIISSSSEESS balcó de Montserratedició digital

Núm. 552 Agost de 2014

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Senyera a la rotonda

d’entrada de Vacarisses,

inaugurada en motiu de la

Festa Major

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014 - Pàg. 2

SUMARI

Pòrtic 3

L’Evangeli pam a pam 4

La cuina de Ca la Quima 6

Des de Sant Llorenç Savall 7

Pensaments caçats al vol 8

Cultura popular 9

Campanades 10

Vacarisses, balcó de Montserrat 11

Dels diaris 13

Racó del conte 14

300 anys enrera 17

Parròquia de Vacarisses 25

Col·laboracions 29

Imatges de Vacarisses 50

Vacarisses, balcó de Montserrat

Edita: Parròquia de Vacarisses

Redacció i Administració:

Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses

Telf. 938359102

[email protected]

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

Director: Sebastià Codina

Consell de Redacció i Coordinació:

Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila

Maquetació:

Jaume Pintó i Joan Vila

Dipòsit Legal: B 9241-2014

DIA A DIA

Juliol - 6

Festa de Sant Cristòfor a Torreblanca.

Enterrament d'Eduard Lladó i Bruch, a Sabadell

Juliol - 13

Enterrament de Gemma Navarro i Moreno.

Juliol - 20

Festa Major de Torreblanca.

Juliol - 29

Baptismes:

Dayana Vladiminova Moreno, David Vergara Lara i

Júlia Masana Torres

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ANEU A LA WEB ENVIEU-NOS UN CORREU

ESGLÉSIA DE VACARISSES

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

mailto:[email protected]


PÒRTIC

El constant maltracte al català

Només per la llengua jo ja faria un pas ferm endavant. Algú dirà que allò importantper què cal lluitar és per obtenir una independència política i financera com cal. Iés veritat, perquè una cosa portarà a l’altra, però el fet de no poder viure plena-

ment en català en la Catalunya del 2014 ha esdevingut una injustícia flagrant a la qual cal po-sar remei. La qüestió, si l’analitzem a fons, és ben dramàtica i un cas únic a Europa, si no almón: una llengua parlada per prop de deu milions de persones no té la presència social queli correspondria. Una qüestió que se solucionaria fàcilment amb un estat al darrere. Noméscal fer una volta pels nous estats sorgits a partir del 1990 per comprovar-ho.

La decepció és màxima després de més de trenta-cinc anys de democràcia espanyola i d’au-tonomia política a Catalunya. No cal fer un repàs exhaustiu a la situació actual d’ús social delcatalà –amb dèficits molt importants en àmbits clau com la justícia, els mitjans de comuni-cació o l’etiquetatge– per arribar a la conclusió que, malgrat que se n’ha ampliat el coneixe-ment, gràcies a la feina feta a les escoles, la nostra llengua continua ben maltractada. Hi hahagut desídia i també mala fe per part de l’Estat espanyol, que no ha fet complir, ni hapermès que es compleixi, el que proclama la Constitució en el sentit que cal protegir i pro-moure les diferents llengües oficials. Els atacs a la immersió lingüística, al Principat i a la res-ta dels Països Catalans, són la cirereta del pastís de la gran mesquinesa política i humana enquè han convertit el tema de la llengua el PP i el PSOE.

Des de la Generalitat tampoc no s’han fet els passos ni la pressió necessària per millorar lasituació. Mirat amb perspectiva ja es veu que hi havia molt més marge per actuar. Finalment,hem pressionat prou els ciutadans? És evident que no. Només cal imaginar-se què farien es-panyols, francesos i alemanys si un dia anessin al supermercat i no trobessin ni el deu percent dels productes –i tiro llarg– etiquetats en la seva llengua.

Els catalans tenim l’oportunitat de revertir aquesta situació. És ara o mai. I els ciutadans entenim un munt d’eines per aconseguir-ho. Rebutjant, per exemple, productes que menys-preïn el català. Comencem a passar llista?...


L'EVANGELI PAM A PAM

Anys enrere, tot el que tenia a veure amb lajoia de viure, del plaer i de la satisfacció, erasospitós de dolent. Com si només fos cosabona la mortificació i el patiment. Deienque la recepta la treien de l’Evangeli...

Per justificar-se deien uns quants adagis: elque costa, és el que val. El que fa més faltaés més esforç i l’abnegació...

Amb l’excusa de la sensualitat es va fer unelogi abismal del rebuig a l’alegria de viure lavida. Les satisfaccions humanes eren unmunt de pecats...

Als gaire alegres els consideraven depravats ials tristos i pansits, eren tinguts per virtuo-sos.

Amb l’excusa de la religió es convidava aapostatar de la vida i a projectar la plenitudnomés en el més enllà de la mort.

Al seminari, el dia de recés, es feia una sagaçi solemne acceptació de la mort; mai no lafeien de l’acceptació joiosa i alegre de la vi-da. I això, ho consideraven normal. Teníementre 15 i 20 anys...

L’Evangeli, és la gran bona notícia, la mésfestosa de totes, que ens convida a l’alegriade viure.

El Regne de Déu que Jesús sempre té a florde llavis, de la manera que en parla engres-cadament, s’assembla a un gran banquet decasament i a una festa de les més grosses defamília.

L’evangeli convida al servei i no pas al sofri-ment.

És cert: Estimar molt, fa sofrir. Això és unaaltra cosa.

Les nostres comunitats cristianes no podenser mai una fortalesa pels desanimats, es-

Les paràboles de Jesús

Comentaris casolans37 - El banquet de noces

S'assembla a unes noces... Mt. 22, 2-14


L'EVANGELI PAM A PAM

Sebastià Codina i Padrós

pantats i acovardits. Tot el contrari hand’ésser un lloc esperançador, reconfortant,animós, encoratjador i entusiasta.

Les trobades setmanals haurien de ser elmoment culminant de la vivència i con-vivència cristianes, una explosió de joia id’engrescament per assumir amb coratge,amb gràcia i esperança els entrebancs quetrobarem sense buscar-los.

El poble cristià, la comunitat de creientshauria de vessar joia pels quatre costats. Nopot ser mai un poble trist, un poble de corsenvellits.

Cal anar a la gran festa ben mudats amb elvestit de la compassió, del respecte i del ser-vei...

Pere Casaldàliga i Pla(Balsareny, 1928)

Bisbe de la Prelatura Territorial de

São Félix do Araguaia,

a l'Estat de Mato Grosso

(Brasil)

"Tots som imatges personals de Déu. Però Déu ha fet tambéimatges col·lectives. Cada poble, cada cultura són imatgescol·lectives de Déu. Per això hem de defensar i respectaraquests pobles que, per egoisme de pobles consideratssuperiors, han passat a ser pobles proscrits".


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Les llenties les podem comprar ja cuites,

les posarem en una plata de servir. Els

ous durs ja ratllats, el tomàquet fet a daus

i els encenalls de pernil de gla. Ho barre-

jarem amb les llenties, pel damunt hi po-

sarem les fulles de ruca i ho amanirem

amb la vinagreta que haurem fet amb 4

cullerades d’oli, 2 de vinagre i 1 de mel,

sal i pebre. També ho podem amanir amb

maionesa, el que mes us agradi.

És un plat d’estiu molt refrescant, feu-lo,

us agradarà.

Bon profit.

Ingredients per a 4 persones:

Llenties 800 grs.

2 ous durs

1 tomàquet gros a daus

Encenalls de pernil de gla

Unes fulles de ruca

Vinagreta o maionesa

Amanida

de

llenties

Conxita i Quimeta Font


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

Qui governa amb amor, causa gust i no dolor.

Qui el casament encerta té la sort feta; quil'erra la fossa oberta.

Qui es casa té qui el llit li escalfa.

Se'n van els amors,queden els dolors.

Si et vols casar i volsencertar bé, casa't el"trenta" de febrer.

Amor de nens, aigua encistella.

Boda mullada, bodaafortunada.

Casament calculat sempre surt esguerrat.

D'amor i d'aigua fresca ningú no en viu.

Dona bonica i marit gelós, mai no tenen repòs.

Dos promesos en un mateix lloc són estopavora el foc.

El galant i la dama, el diable els inflama.

El meu marit no té tassa; uns cops poc i unaaltra massa.

En testament i casaments, no t'hi fiquis si nohi entens.

És el matrimoni unacreu, però ningú hi volcirineu.

Galant allunyat, galantoblidat.

Jurament d'enamorat, noel creu l'home sensat.

L'amor és més fort quela mort.

L'amor i el vent, perquè cada un que se'n vaen vénen cent.

La dona és com el meló: Si és bo no hi ha resmillor; si és dolent no hi ha res pitjor.

La mitja taronja, sort del qui l'ha, que moltsla cerquen i no la poden trobar.

No vulguis posar mai el dit dintre d'un anellmassa petit.

Recopilació: Josep Caba


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Fer passar per entremig de frases llampants alguna mentida punyent, sol ser la grantraça dels del capdamunt de tot...

Respectar i valorar els nostres orígens suposa un seny madur; oblidar-los manifestaun esperit mesquí i rastrer...

He sentit a parlar tan bé de tu quem’he pensat que t’havies mort. Desprésde mort tothom té més qualitats que elssants del calendari...

Els que tenen el cor net, palpen el tre-pig de Déu...

Després dels seixanta tothom pertanyal sexe dèbil...

Els fabricants de ventiladors viuen del’aire...

La veritable fidelitat només es dóna en els equips de so...

Morir és adormir-se sense mai més haver d’aixecar-se a fer el pis...

És fàcil als que han menjat alls el poder donar una paraula d’alè...

En les guerres els soldats reben les bales i els generals, les medalles...

En els avions la vida passa volant...

Cal treballar vuit hores i dormir-ne, també vuit, però no al mateix temps...

Encara hi ha grans polítics que confonen nacions amb estats. És una qüestió dedolenteria o d’ignorància. És fàcil de destriar...

És bona cosa viure joiosament i aprofitar el màxim l’avui, oblidant el passat i dei-xant en pau el futur...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós


CULTURA POPULAR

Una euga de bona plantapèl rogenc i el cap negrósentre dents la brida aguantaels lladrucs del gos l'espantai obre bé el seu ull terrós.Ventejant alça la testarenillant, al ca contestaque el camí pren neguitós.

Cascavells, ronsal de trenamirallets acoloritsl'euga té sobre l'esquenala rabasta tota plenad'uns ramells de nards florits.El pit omple d'alegriade tothom aquest bon diadels més grans fins als petits.

Ja està a punt la gran tartanaben guarnida de coixinsés la festa de Santa Annatant al cim com a la planaés diada de fadrins.Ball rodó a prop de l'eraal matí missa primeraque hi fan cap tots els veïns.

Uns Clavells

Racó Poètic

Sabina Fornell i Morató

Joan Sisamon i Borràs

Que és diumenge s'endevinaperquè tot té gran claror,ben clar ho diu la clavellinaentre els ferros del balcó.

Els clavells en aquest diaens perfumen l'aire fi;tots esclaten d'alegriai de goig creuen morir,quan les mans d'aquella noiaels ha pres ben dolçament.

Quan se'ls posa tan cofoiasobre el pit, tan bellament.Formen una bella toianoia i f1ors, tot juntament.

La Tartana


CAMPANADES

El plançó d'avet

Hi havia un avet petit,apanat, trist, afligit.Mirava els avets i els pins,ell plançó, ells gegantins,Oh, si jo fos alt com ells,que hi niessin els ocells!.

Mes vingué l’hivern salvatge,de neu i gelat oratge.Arriben els destralersa tallar els avets cimers.Que queien llargs i magníficsfent uns gemecs terrorífics.

Tot el bosc era un espant,llargs avets agonitzant.La llar ha de tenir pai bona llenya al fogar.Un cop s’hagué post el sol,es presentà un esquirol.I parlà al plançó d’avet,com si fes un sermonet:

"Que no veus les xemeneiestraient fum d’avets fets teies?Els avets que tu glatiresara s’han tornat guspires.Viu content, a poc a poc,que els avets vells van al foc.Si et fessin pal de nau,no veuries el cel blau.És millor ésser plançófruint de saba i saó"

Oh, infants, no tingueu ànsiad’ésser grans, amb arrogància.La Natura va al seu pas,tenir pressa no ve al cas.

Campanar de l’esglési de Sant Fruitósd'Iravals - La Cerdanya

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

LA MEVA

LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimode cor la meva llengua;no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parlaés la parla mateixaque al son d’una non-non la més hermosabressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,l’estimo perquè en ellala rondalla primera em contà l’àviaun capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’sl’exquisida poncellade mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlenels meus amics de sempre,els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,i espigues i roselles,i els rossinyols i el mar i el cel i l’airesos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobode més franca i més bella...I em preguntes per què? I això em preguntes?L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel.les Mestres(1854-1936)


DELS DIARIS

La independència abocarà Catalunya a una fallida destructora i destructiva que com-portarà un augment de la pobresa, de les deslocalitzacions d’empreses, de l’atur... Laindependència portarà a l’agreujament de la depressió econòmica i el govern català

haurà d’assumir el 16% del deute públic espanyol, la quantitat no gens menyspreable d’uns160.000 milions d’euros. La independència comportarà que Catalunya quedi fora de la UnióEuropea i de l’OTAN i, en conseqüència, de l’aixopluc de les agències internacionals quegaranteixen la seguretat, de manera que es convertirà en terreny abonat per a terroristes igrups mafiosos. Paral·lelament, la convivència es trencarà amb famílies dividides i amistatstrencades.

Catalunya quedarà tan aïllada que fins i tot el Barça no podrà jugar la lliga espanyola. Aques-ta és, a grans trets, la pel·lícula que ens vol vendre el ministre de l’Interior, Jorge FernándezDíaz, sobre el futur del nostre país. L’home insisteix en un relat apocalíptic que voreja elridícul, un insult a la intel·ligència que posa en evidència que d’arguments sòlids en contradel procés iniciat sembla que en tenen pocs, per no dir cap.

Aquesta estratègia de la por engegada ja fa dos anys que ens envia a vagar per l’espai sideralo que ens instal·la en una hipotètica illa de Robinson, que ens pinta un futur encara mésfosc que el negre no funciona, ministres del PP. Ja ho haurien d’haver advertit. Aquest mis-satge carregat de pessimisme no fa cap altra cosa que carregar-nos d’optimisme, fer-nosveure que amb vostès no podem continuar, no volem continuar.

Lluny d’aquest escenari apocalíptic, afrontem el futur amb la il·lusió d’un projecte nou, car-regat d’arguments, també d’incògnites, però volem decidir. S’acosta el 9-N i els missatges dela por es multiplicaran fins a l’avorriment, però estem vacunats. Vagin fent el ridícul, i nosal-tres anirem per feina.

EL RIDÍCUL DE LA POR

Pepa Masó Serrano

A LA TRES

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 552 - Agost 2014- Pàg. 14

RACÓ DEL CONTE

Hihavia una vegada una ciutat que tenia grans edificis, parcs molt amples i llarguesavingudes; però els edificis no eren bonics, les flors dels parcs tenien colors apa-gats i les avingudes eren tristes.

Tot tenia un color apagat, brut, era el color d’un gran núvol gris i espès.Era un núvol que s’havia anat fent gran amb el fum dels cotxes, dels autobusos, de les mo-tos, de les calefaccions i el que sortia de les xemeneies de les fàbriques.El núvol va arribar a cobrir tot el cel de la ciutat; els carrers, les façanes dels edificis, els ar-bres, les flors.... tot quedava amarat de grisor.Els habitants de la ciutat tenien un posat apagat i trist com aquell núvol terrible que inunda-va edificis, carrers, parcs i jardins i s’enganxava als seus rostres amagant els somriures. Elshomes i les dones s’hi havia acostumat i no feien res, no movien ni un dit per impedir-ho.Els nens i les nenes tenien la pell blanca perquè no els havia tocat mai el sol, i els ulls tristosperquè tan sols coneixien l’ arc de Sant Martí que formaven a terra les taques d’oli i la ben-zina dels cotxes.

Un bon dia, a l’escola, el mestre va començar a explicar:- Avui toca la tercera lliçó; els estels.Els estels són uns grans cossos brillants que vesteixen la nit per sobre del gran núvol gris.....Els va parlar de les pampallugues lluminoses del cel, però no tenia prou paraules per expres-sar-se. Va omplir la pissarra amb dibuixos d’estels, cometes, constel·lacions i galàxies, però elcolor del guix no ajudava a fer els dibuixos lluminosos com ell hauria volgut.Els ulls del mestre brillaven per darrera les seves ulleres; només en el seu record sabia comeren els estels. Els alumnes no podien comprendre allò que ell els volia explicar. llavors elsdemanà que l’endemà portessin papers de tots colors i agulles de cap .Els nens i les nenes de l’escola van dur papers de totes menes i colors: vermells, grocs,verds, taronges, platejats, daurats.....

El núvol gris


RACÓ DEL CONTE

El mestre els ensenyà a fer molinets de paper. Van retallar i enganxar els papers amb lesagulles de cap a uns bastonets i els molinets començaren a girar.Els nens i nenes somreien contents i contentes i el mestre els va dir que els estels eren moltmés brillants que els molinets i que vestien de llum la nit clara quan no hi havia el núvol grisque tapava el cel. Els infants quedaren tristos pensant en aquelles meravelloses nits que nohavien vist mai.A la sortida d’escola, els parcs i els carrers de la ciutat s’ompliren de molinets de paper.Molts nens i nenes de la ciutat els van aprendre a fer i els col·locaven arreu: a les finestres ials balcons, als terrats i a les teulades i als fanals dels carrers.A la nit, quan bufava el vent, els molinets formaven una gran constel·lació d’estels de paperque giraven i giraven.Una nit, quan tothom dormia, va bufar unvent molt i molt fort i es va endur els mo-linets dels terrats que giraven i giraven senseparar. Tots van anar a espetegar amb forçacontra el núvol gris i hi obriren un immensforat.De cop i volta la lluna i els estels van aparèi-xer damunt la ciutat. Quan un vianant veié lalluna i els estels va fer sonar un xiulet moltfort i si afegiren les campanes del campanar.Amb aquell aldarull, la gent es va anar des-pertant, els uns van obrir les finestres i bal-cons, altres van pujar als terrats o van sortirals carrers. Tots contemplaven l’espectaclemeravellats del cel estelat.El mestre encara amb pijama corria de casa encasa tot dient:- mireu nens, mireu! els estels!Els infants reien i picaven de mans en veure els estels molt més bonics que els que havia di-buixat el mestre a la pissarra i, fins i tot, molt més bonics que els seus molinets de paper decolors, que encara giraven i giraven a les finestres i balcons.L’endemà la ciutat era una festa: les botigues, les fàbriques, i les escoles tancaren les portes iels ciutadans omplien els carrers per admirar la meravella de la llum del sol que es veia através del forat del núvol gris.El dia següent el vent va deixar de bufar i poc a poc, es va anar tapant.Altre cop va tornar a cobrir tota la ciutat; els homes i les dones tornaren a la feina i els in-fants a l’escola.Però la gent no parava de parlar del que havia passat. Si els nens i nenes amb els seus mo-


RACÓ DEL CONTE

linets havien aconseguit foradar el núvol ells també podien fer alguna cosa.Dit i fet. Van començar a establir controls, a eliminar els fums de les fàbriques, dels vehicles,i de les calefaccions, i poc a poc el núvol es va anar aprimant i enxiquint fins que va desa-parèixer.Ja no feia falta que bufés un vent fort perquè el cel quedés net. De dia la llum del sol feiabrillar les coloraines dels molinets i de nit la lluna i els estels omplien el cel.A partir d’aquell moment els edificis van lluir amb tota la seva esplendor, les avingudes es-clataren d’alegria i en els parcs hi hagué un bé de Déu de flors.Els habitants de la ciutat en gaudien i es felicitaven pel que havien aconseguit amb l’esforçde tots.

Els nostres veïns José Frago iPilar Torras van quedar esto-rats amb aquests dos exem-plars gegants de patata sortitsdel seu hort.

En el moment de la seva colli-ta pesàven 1.145 i 1.110 grams.

De mitjana, en un kilo hi en-tren de sis a vuit patates.

QUINA COLLITA!


300 ANYS ENRERA

"Nunca fue la nuestra lengua de

imposición, sino de encuentro, ...

a nadie se obligó nunca a hablar

en castellano, ... fueron los pue-

blos más diversos quienes hicie-

ron suyo, por voluntad libérrima,

el idioma de Cervantes".

Juan Carlos I

1714Conseqüències

Eren les 4,30 de la matinada del dia 11 de setembre, en apuntar les primeres llums,quan va començar l’assalt contra Barcelona. Tots els canons i morters van disparara l’hora fins a tres descàrregues, després els soldats van baixar en massa cap al vall.

Es tractava d’un atac general amb més de 18.000 soldats que s’estenia des del reducte deSanta Eulàlia fins al baluard del Portal Nou. Totes les campanes de ciutat tocant a sometentvan cridar el poble a la lluita.

L’ala esquerra borbònica -composta per uns 6.500 soldats de regiments tan experimentatscom el de la Vieille Marine, Guerchy o Ponthieu- havia d’atacar el reducte de Santa Eulàlia,el baluard de Llevant i, al nord d’aquest baluard, la bretxa dels Molins. L’ala dreta borbònica-formada gairebé tota per forces espanyoles, i amb tropes de prestigi com ara els regimentsde les guàrdies valones i de guàrdies espanyoles- disposava d’uns 4.300 soldats; el seu objec-tiu era la bretxa frontal del baluard del Portal Nou. El centre borbònic sumava 8.600 soldats;el componien francesos i comptava, també, amb forces de prestigi (els regiments d’Artois,Anjou i Couronne). El seu objectiu era la bretxa principal o reial, la bretxa de Sant Daniel,just al nord del baluard de Santa Clara, el mateix baluard de Santa Clara i la bretxa del Car-nalatge, a tocar de Santa Clara per la banda sud.L’atac fou simultani per tot arreu, a excepció de l’assalt a la bretxa reial. La guarnició del re-ducte de Santa Eulàlia, situat extramurs i cobrint els accessos al port, va aguantar bé els pri-


300 ANYS ENRERA

mers atacs i es va retirar en ordre cap al baluard de Llevant. Els francesos van continuar endirecció al Portal de Mar, però van quedar frenats per una gran barricada construïda ambbarques i defensada per elements populars. Alhora nodrits contingents van atacar de dret elsbaluards de Llevant i de Santa Clara. Altres unitats van atacar les dues bretxes, d’uns 25 me-tres cadascuna: la del Carnalatge i la dels Molins, que s’obrien entre Santa Clara i Llevant.Diversos assalts van ser rebutjats, però finalment, cap a un quart de sis, els francesos vanpoder escombrar els defensors de la bretxa dels Molins. Tot seguit, des de la muralla vanforçar la retirada dels defensors de la bretxa del Carnalatge. Havien pogut passar a la ciutat;ara es tractava d’entrar en torrentada. Des de les seves posicions, els francesos van avançarcap a la rereguarda dels baluards de Llevant i de Santa Clara, tot encerclant els defensors.Bona part dels combatents d’aquest darrer baluard van poder obrir-se pas a cop de baionetai escapar a través del convent de Santa Clara. Els defensors del baluard de Llevant, però, fo-ren exterminats. Una columna comandada pel coronel Châteaufort progressava seguint lamuralla de Mar cap al Pla de Palau. Els catalans que s’havien retirat de les bretxes intentavenformar una línia de contenció per la banda del Carnalatge. Aquest grup fustigava la columnaque s’havia internat, i que aviat va topar amb el baluard de Migdia i els seus defensors;aquests van girar els canons que apuntaven a la costa contra el nou perill. Les forces de re-

serva concentrades vora les Drassanes, comandades pel marquès de Vilana, van avançar de-cidides cap a la zona del Pla de Palau, acompanyades d’una massa popular amb dones, jovesi homes grans amb armament desigual. Châteaufort va quedar frenat i va refugiar les sevestropes a l’edifici de la Caserna, on l’artilleria del baluard de Migdia va trinxar la seva gent. Enaquesta zona l’avenç francès havia quedat aturat. Mentrestant, la Companyia de Notaris Pú-blics va intentar ocupar i fer-se forts en el convent de Santa Clara, però va ser literalmentexterminada. A tres quarts de set, el front s’havia estabilitzat en aquest sector dret dels de-fensors.Villarroel, en sentir l’espetec de l’artilleria i les campanes, va córrer cap a la zona de les mu-ralles i va reprendre el comandament amb energia. Va concentrar forces al Pla d’en Llull i va


300 ANYS ENRERA

reclamar la presència de la bande-ra de Santa Eulàlia.Per la banda del centre, els borbò-nics van poder emparar-se del ba-luard de Santa Clara, gràcies al’èxit de la ruptura en la bretxa deMolins i Carnalatge. Les forcesfranceses també van poder es-combrar la resistència a la bretxade Sant Daniel, d’uns 40 metresd’amplada. Tanmateix Berwicksolament va enviar grups de reco-neixement a la bretxa reial, d’uns150 metres d’amplada.Pensava que la bretxa estava mi-nada i que els catalans la farienvolar quan hi hagués un contin-gent nodrit de forces al damunt.Els espanyols que assaltaven el Portal Nou foren rebutjats en tots els assalts que van inten-tar. Des de la bretxa de Sant Daniel, els francesos comandats pel brigadier Balincourt vanemparar-se de l’extrem de la travessera, i encara des del terraplè de la muralla, aprofitant-nela major alçada, van hostilitzar els defensors de la segona fortificació.La travessera no va poder aguantar, i els generals Bellver i Thoar van ordenar la retirada capa la línia de cases del darrere la travessera i cap al convent de Sant Agustí, una mola medievalque esdevenia una autèntica fortalesa, contra la qual s’estavellaren els atacants. Els francesosvan poder comprovar que la pólvora de les mines de la bretxa reial s’havia mullat amb lespluges. Berwick va donar llavors l’ordre d’atacar en massa i gairebé en formació; unitatsfranceses i espanyoles s’enfilaren per la bretxa i entraren a la ciutat. El gruix d’aquestes tro-pes va girar a la dreta per tal d’atacar pel darrere el baluard del Portal Nou. El general Bell-ver va fer retrocedir les avantguardes invasores que s’escolaven pel carrer del Portal Nou,mentre s’aixecaven barricades a la plaça de Sant Agustí Vell. Els catalans contraatacaren peraquest sector, i així van facilitar la fugida d’una part dels defensors del baluard del PortalNou, que va caure finalment a mans de les dues corones. En paral·lel, intramurs, els catalansvan ocupar el monestir de Sant Pere de Puel·les, i s’hi van fer forts. Els franco-espanyols vanavançar imparables pel terraplè de la muralla, van ocupar el baluard de Sant Pere i van mar-xar, pel mateix terraplè, contra el de Jonqueres. Els defensors de Jonqueres van poder girardos canons per enfilar el terraplè i, disparant pots de metralla, van causar una massacre entreels atacants. Tot seguit els catalans de Jonqueres van contraatacar, i van arribar a ocupar elbaluard de Sant Pere; però no s’hi van poder mantenir, i van haver de retrocedir. Els borbò-


300 ANYS ENRERA

nics van poder recuperar-lo i van tornar a intentar l’avenç cap a Jonqueres. Tanmateix, els ti-radors catalans apostats a les cases del darrere de la muralla disparaven a boca de canó con-tra els franco-espanyols que circulaven pel terraplè de la muralla, i que no tenia ampit que elprotegís per la banda de la ciutat. Encara els defensors de Jonqueres van tornar a contraata-car i van arribar a Sant Pere, però novament no s’hi van poder mantenir.A les set del matí la situació estava estabilitzada al centre i a l’esquerra dels defensors, iambdós bàndols paraven a recuperar forces. Els borbònics tenien el peu dins de la ciutat,però els catalans estaven fermament assentats en les línies de cases que definien el casc urbà,i encara controlaven part del convent de Sant Agustí i el monestir de Sant Pere, però havienperdut el convent de Santa Clara.A partir de les set del matí, amb l’enemic contingut en tota la línia, Villarroel, tot i la debilitatde les seves forces, va plantejar el contraatac. La moral de lluita i fins i tot de victòria delsdefensors devia ser, doncs, extraordinària. Les escasses reserves de tropes amb l’ajut del po-ble en armes es van distribuir entre els distints sectors. A la banda dreta catalana, Château-fort, batut per l’artilleria del baluard de Migdia, es va retirar cap als horts de Passa-pertot.Llavors Vilana va fer avançar els seus contingents arrambats als edificis del sector de Ribera,fins que va arribar a la travessera petita, que va ocupar després d’un violent combat. Villar-roel en persona va dirigir els atacs a la plaça del Pla d’en Llull. Pretenia reocupar la plaça i totseguit mirar de recuperar el convent de Santa Clara i trencar la línia borbònica. Mitja plaça,la del sector de ponent, estava a mans dels defensors; l’altra meitat, la de les cases de llevant,

estava a mans de gent de la Vieille Marine.Les cases d’una i altra banda s’havien con-vertit en autèntics fortins. En travessar laplaça, els catalans van caure aniquilats pelnodrit foc dels francesos. Villarroel, feriten una cama, es va haver de retirar.A la zona centre, el coronel Thoar va ata-car i va recuperar totalment el convent deSant Agustí; els invasors, rebutjats, queda-ren a la travessera. Per l’esquerra catalanava haver-hi el contraatac mes important.Casanova, i els prohoms de la ciutat, amb

forces de la Coronela i el poble armat, es van concentrar a l’hort d’en Fava, darrere el balu-ard de Jonqueres. Allí van pujar al terraplè de la muralla i van marxar com una tromba cap albaluard de Sant Pere. Els borbònics foren escombrats i es van haver de fer forts dins del ba-luard. L’inversemblant contraatac, sempre presidit per la bandera, va continuar fins al balu-ard del Portal Nou. Els borbònics van abocar al sector reforços ingents i els catalans vanhaver de retrocedir, per allà on havien vingut, fins a la zona de la gola del baluard de SantPere. Els de la bandera van continuar la lluita amb obstinació, van reconquerir la totalitat del


300 ANYS ENRERA

baluard de Sant Pere i encara van tornar a carregar, seguint la bandera, fins a la gola del ba-luard de Portal Nou. Novament la massa de soldats borbònics va poder parar la torbonada;enmig d’una lluita brutal, va caure ferit el conseller en cap Rafael de Casanova. Esgotats, elscatalans es van retirar de nou fins al baluard de Sant Pere. Els soldats borbònics sobrevi-vents van restar traumatitzats pel furor de la lluita, així com els oficials, que mai havien con-templat res de similar. Els espanyols van passar al contraatac intramurs i van poder ocupar elmonestir de Sant Pere. El testimoni de Castellví resulta interessant per copsar la duresad’aquest combat (Narraciones Históricas, 1714; edició a cura de J.M. Mundet i J.M. Alsina):«La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Consellerprimero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han ase-gurado muchos de los que la seguían, que ensemejantes casosno es facil tener presentes las horas y minutos en que sucedenlos hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes,se le unieron 30 caballos de orden del general comandante.Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’EnFabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con labandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obs-tinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadoressobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte deSan Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Em-bistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de lapresencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores aretroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portalNuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadoresque le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le de-fendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salióun cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieroncon todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otroun soldado de San Jorge, otro un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sidodel barón de Rocafort i, rendida Barcelona fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblonesrecobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la mu-ralla el conseller primero, pasado un muslo.»A dos quarts de nou del matí tots els contraatacs catalans havien estat rebutjats, però haviendeixat una petjada de terror inesborrable en l’astorat enemic. Ambdós bàndols presentavensímptomes d’esgotament i les baixes havien estat molt nombroses; cadàvers i ferits emple-naven muralles, horts i carrers. Els combats van continuar frenètics, però no tan accelerats.Els invasors, sense gaires pretensions, s’acontentaven a guanyar posicions avantatjoses, casaper casa i carrer per carrer. Pel sector de l’esquerra catalana, els atacs francesos van desallot-jar els catalans de la petita trinxera, i després dels edificis del Carnalatge i la Peixateria. La

Bust del General Moragues


300 ANYS ENRERA

barricada del Pla de Palau, però, va restar ferma contenint els atacants. Per la banda del cen-tre, el coronel Thoar encara va ser capaç de contraatacar i va provocar una desbandada entreels francesos, que van recular fins a la bretxa reial. Els combats més aferrissats es van desen-volupar al monestir de Sant Pere. La lluita va ser brutal, atès que l’espai va canviar fins a on-ze vegades de mans durant el matí. Finalment els catalans van volar part de l’edifici i, a lesruïnes, s’hi van poder fer forts.El front s’havia tornat a estabilitzar; ningú avançava ni retrocedia. Tanmateix, la despropor-ció de forces era inapel·lable. Els catalans no podien guanyar. Si continuava la lluita, el furorvenjatiu dels vencedors podia implicar un saqueig general i l’extermini de la població. D’altrabanda, en aquell moment els catalans encara eren prou forts per negociar la rendició. A lestres de la tarda un corneta va tocar a parlament, i el combat es va aturar. El govern català vahaver d’acceptar les dures condicions de capitulació que oferí Berwick. Com que els capsborbònics havien promès a la tropa saqueig i riqueses, acceptar la rendició quan la victòriaera qüestió de temps no semblava un bon negoci. La fermesa dels austriacistes no deixavamarge: una resistència desesperada encara podia causar milers de baixes, i la degolladissa ja

havia estat prou espectacu-lar. La capitulació esdeveniatambé una bona solució perals invasors. Barcelona esva salvar de la crema i delsaqueig, i els barceloninssupervivents es van salvarde l’extermini físic. Al llargdel bloqueig i el setge, elssoldats catalans van tenir-entre morts, ferits i deser-tors- unes 6.850 baixes, abanda d’una elevada quan-

titat de baixes civils impossible de mesurar. Els borbònics van sofrir unes 14.200 baixes.Cardona, la darrera fortalesa austriacista, va capitular el 18 de setembre. Havia acabat una deles més singulars epopeies del segle XVIII.Després de la capitulació, les autoritats borbòniques, amb Joan Francesc de Bette com a nougovernador, empresonaren pràcticament tots els destacats membres austriacistes que haviendefensat Barcelona. El tinent mariscal Antonio de Villarroel fou empresonat durant onzeanys i el general Basset passaria la resta de la seva vida a la presó. Milers de persones s'exilia-ren a Viena a servir l'exèrcit imperial i d'altres restaren a Catalunya, com Rafael Casanova.Ben aviat començaren les obres d'enderrocament de bona part del barri de la Ribera, cases,tallers, incloent el Convent de Santa Clara van ser ensorrats pels propis barcelonins obligatspels espanyols per a la construcció de la Ciutadella, una fortificació destinada no pas a la


300 ANYS ENRERA

protecció de la ciutat sinó a la vigilància i el control d'aquesta, fet inèdit a tot Europa.A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Desprésde caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, temorosos de la repressió enemiga, al-guns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fu-gida, de fer-lo passar per mort.Els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i el mateix Villarroel, ferit, van serempresonats.El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encaraseguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius

foren presos el 22 demarç. Moragues,juntament amb elscapitans Jaume Rocai Pau Macip, fou jut-jat, torturat, mort agarrot vil i el seucadàver esquarterat.El seu cap, com aescarni, fou posat enuna gàbia de ferroque es va penjar alPortal del Mar deBarcelona, on resta-ria dotze anys, a des-grat de la seva vídua.Mallorca i les Pitiü-

ses caigueren un any més tard (l'11 de juliol de 1715). Tots aquests territoris foren annexio-nats a Castella, de manera que per ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. NomésMenorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, conservarà durant un segle una certallibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.

El juny del 1707 es publicaren els Decrets de Nova Planta referents al País Valencià i Aragó iel 1716 es publicaren els de Catalunya i Mallorca, que posaren fi jurídicament a la inde-pendència política de la Corona d'Aragó, prohibint l'ús del català a les administracions i es-tablint un sistema institucional uniforme a tots els dominis hispànics (els corregiments i laReial audiència). Amb la victòria borbònica, el 1714 es va imposar una censura fèrria i lapremsa, sense llibertat, pràcticament va deixar d'existir. Per editar un diari calia un privilegi,com el que va obtenir el Diario de Barcelona el 1792.

El mas Moragues a Sant Hilari Sacalm


300 ANYS ENRERA

L'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caigudade Barcelona l'any 1714. Amb això, també es recorda la conseqüent abolicióde les institucions i llibertats civils catalanes.

QUI HA DIT QUÈ

Instrucció secreta redactada per Abad de Vivanco,secretari del Consejo de Castilla, adreçada als Cor-regidors de Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado enintroducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las pro-videncias mas templadas, y disimuladas para que seconsiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Mariano Rajoy: “Les escucha todo el mundo, y se lesentiende muy bien. Pero no puedo reconocer lo que no ti-enen: no tienen razón”. “No es verdad que en Cataluñasufran una opresión insoportable y que se persiga sulengua y cultura, o que se torpedee el bienestar comotampoco que no se les ayude en las dificultades y que seles aplique un trato discriminatorio”.

Francisco Marhuenda (La Razón, 12/09/12):“Los nacionalistas han convertido la caída deBarcelona, el 11 de septiembre de 1714, ante las fuerzas de su rey legítimo, Felipe V, en la fiestanacional de Cataluña. Estamos ante un despropósito histórico, que no se puede corregir porque se haconvertido en un mito. Es cierto que todas las naciones y pueblos tienen sus mitos, pero con el tiempose superan, abrazan los suyos con obsesivo fervor. Felipe V asumió la corona sin dificultad, aunquecon unos pactos que querían impedir una unión entre Francia y España. Cataluña nunca fue inde-pendiente, porque jamás existió como nación o estado”.

Josep Armengou i Feliu, eclesiàstic i escriptor: “La unitat espanyola té un vici d´origen:no és espontània, és una imposició. L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joiade viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure enl’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera iunes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i elmenyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, mancad’intel·ligència o degeneració irreformable”.

Extret de: www.guerradesuccessio.cat


PARRÒQUIA DE VACARISSES

Fem un salt fins els segles XIV i XVII quan Vacarisses era un petit nucli format per ungrapat de cases al voltant de l’església (en aquest mateix lloc) i moltes masies escampades ar-reu. Els avant passats es comunicaven per viaranys de pols, fang i roquetars.Dos CAMINS RALS travessaven el terme. Del Camí ral o romeu de Barcelona a Montserratja us en vaig parlar: Recordeu indrets ben coneguts: El Molinot, Collcardús, El Boixadell,l’Hostal de Torrella, Castellet, l’Hostal del Palà, l’Hostal de la Creu i algunes runes...

Us parlaré avui del camí ral de Barcelona a Manresa que travessava les muntanyes de l’Obacdes de Matadepera fins al Pont de Vilomara (uns 20 km.) passava pel massís de l’Obac i tra-vessant un bon tros del terme de Vacarisses entre el Castellsapera i el Paller de Tot l’Any.Era un dels Camins rals més fressats del país. Hi havia cinc hostals o masies. Els traginers iels viatgers que utilitzaven la via esmerça-ven unes tretze hores a fer tot el trajecte isovint feien nit en un dels molts hostalsque hi havia. A la zona de l’Obac eren elsde La Barata, els Hostalets de Davi, l’hos-tal de la mort i Sant Jaume de Vallhonesta.Ara, tots en runes.Una curiositat: en menys de 24 hores arri-bava el peix fresc. Els traginers feien el vi-atge de bon matí i pel vespre, i posaven elpeix en gel i palla per mantenir-lo fresc,des del Maresme a Manresa.Refugis de caminants i traginers. Eren in-drets molt feréstecs i solitaris. Eren llocsque anaven com l’anell al dit pels més famosos bandolers que als voltants de l’Obac feien elseu agost. Llocs encara reconeguts com l’Alzina del salari i el Paller de tot l’any, un dels picsmés característics de la carena del camí ral a les serres de l’Obac i prop del torrent de la Sa-iola. La Roca salvatge a 774 metres. Un camí antic, encisador i llegendari. Camí ral, se’n deia.És una contracció de reial. Eren rutes protegides. Era la més ràpida de Barcelona al Bages i

Sant Jaume de Vallhonestaa principis del segle XX

PÀGINA D’HISTÒRIAMissa de Festa Major 2014

Cada any fem un repàs d’història vacarissana.

De Barcelona a Manresa passant per Vacarisses.



una de les més importants i significatives de Catalunya. Es transportaven, a bast, la llana ales indústries tèxtils de la comarca, i els vins i l’aiguardent que produïen els ceps del Bages.Amb la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Manresa, l’any 1859, i la construcció denoves carreteres, declinà aquest important camí de ferradura. Aquest i altres camins van so-frir el saqueig dels bandolers. Parlarem de bandolers.Els bandolers portaven una xarpa, una faixa que els creuava el pit. De la xarpa en penjaventres pedrenyals. Eren una mena d’escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pe-dra foguera, flascons amb pólvora i una bossa de munició. Portaven sumitarres que en deienpanards. Hi havia dues grans bandes anomenades nyerros i cadells. Entre ells s’odiaven amort. Es dedicaven a l’assalt i a la rampinya.Als segles XVI i XVII el bandolerisme fou molt general a Catalunya, per causes diverses,una de les quals era la pèrdua de poder feudal. Molts senyors, en clara decadència, van for-mar bàndols per a perpetuar el seu poder envers els súbdits i també davant d’altres nobles idel rei. En el tram de l’Obac van actuar, entre molts altres, els bandolers Gabriel Torrent,àlies Trucafort; Joan Muntada, àlies el Minyó de Sant Llorenç Savall; Esteve Correnta, àliesel Borrellet; Pere Rocaguinarda i els tres germans Ramona anomenats els avinyonesos.L’anomenat Trucafort, en un dels hostals de la carena,amb una quadrilla de 35 cadells, es va fer servir un sucu-lent àpat per a ell i la seva colla. Va acabar torturat, captu-rat i esquarterat a Barcelona, de manera salvatge El mésconegut de tots és el Capablanca. No sabem com es deia.El nom de capablanca li prové d’haver robat la capa d’undescuidat capità de miquelets. Havia estat un senzill mossode pagès a les masies del Bages. Una vegada, després decobrar un sou considerable, se’n va anar cap a Manresa arebentar-se’l. A l’entrada de Manresa va ser assaltat, robat imaltractat. Desenganyat va prometre no guanyar-se maimés la vida honradament. Es va dedicar a robar a qui po-dia i a saltejar camins. Era el més temut i conegut d’aquestvoltant. És un personatge de llegenda. Quan cometia unrobatori posava la seva capa blanca a terra, al mig del camí,en els llocs més estratègics i, encanonant als vianants amb un pedrenyal des de dalt d’un ar-bre o d’una roca feia dipositar els diners i les joies que portaven si no volien sentir l’olor dela pólvora del seu pedrenyal.Coneixia tots els indrets de les muntanyes del voltant de Vacarisses i sabia tots els racons,coves i avencs on podia amagar-se sense que el trobessin mai. S’havia inventat un giny,només conegut per ell que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge. LaRoca salvatge és la base del Paller de tot l’any, fins a una cova que li feia de refugi. Per fermés basarda només s’afaitava mitja galta. Se n’han dit moltes anècdotes d’aquest indocu-



mentat personatge. Una d’elles és aquesta: Era perseguit a mort per un capità dels miquelets.Un dia, en un teatre de Barcelona, es va asseure al seu darrera. Li tallà un tros del capdavallde la capa i li envià al cap d’un parell de dies amb aquesta nota: “Busqueu i no trobeu a quidarrera vostre seu”. Cal esmentar que prop del Paller de Tot l’any hi ha la Font del Lladreque recorda la pretèrita existència de bandolers en aquest antic camí ral.Un altre bandoler, en Rocaguinarda. Havia nascut a Oristà el 1582. Anomenat Perot el lla-dre. Era el pubill d’una pagesia. Va marxar de casa a buscar fortuna. Lluitava a favor dels se-nyors de Nyer. Hàbil, audaç i temut per molts. Era estimat pel poble i odiat pels enemics. Vaser cap i líder del bandolerisme. Un dels grans bandolers europeus. Va actuar moltes vegadesdintre el terme de Vacarisses. El 1611, les autoritats catalanes, cansades de perseguir-lo, elvan indultar i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l’exèrcit. Aquest bandolerfou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en el personatge central d’un parell decapítols de la seva obra EL INGENIOSO HIDALGO Don Quijote de la Mancha.

Si voleu saber-ne més d’aquesta banda de bandolers i per una altra la importància que teniaaquesta autopista del temps antic, quan la gent anava a peu o amb cavalleries, a la Bibliotecadel Castell hi trobareu el llibre LES SENDES DELS BANDOLERS, de l’Antoni Ferrando i"Història de la serra de l’Obac" d’en Josep M. Faura, que expliquen moltes facècies del camíral de la Barata al Pont de Vilomara, passant per les serralades de l’Obac. Heus aquí una pà-gina més de la història de Vacarisses.Estimem la nostra història. Formem part d’un país i d’una gran cultura europea: CATALU-NYA, LA GRAN CATALUNYA del demà. La CATALUNYA dels vostres fills.

Per molts anys!

ESGLÉSIA DE VACARISSES

Festa Major

Dia 3 d’agost, A les 11h.Concelebració de l’Eucaristia.

Comentari històric.

El Cor de Vacarisses, sota el guiatge de l’Andreu Brunat, vainterpretar la MISSA POLIFÒNICA a llaor de Sant Pere de

Vacarisses, composta per Francesc Torras i Font.Cant dels Goigs.

Sebastià Codina i Padrós



Una petitat selecció de les activitats de laFesta Major

Els pregoners amb la Pubilla

Fotos: Joan Vila

Cercavila

Concurs de pintura ràpidapremi local: Joan Sala

Missa de Festa Major

Ball de plaça i desfilada de gegants


COL·LABORACIONS

Fins aquí una part de l’article de mossèn Cinto, publicat al diari “La veu de Catalunya”, eldia 10 de juny de 1903.

Haig d’expressar la meva sorpresa, al llegir el monòleg que el poeta manté amb la solitàriaalzina del Passeig de Gràcia. És extraordinària la força i la passió amb les quals defensa uncreixement respectuós amb el medi natural.Vacarisses té varietat d’arbres interessants, entre aquests, tenim tres alzines extraordinàries,cal veure-les i gaudir de la seva bellesa i vitalitat. Una està situada davant la casa del Mimó,ara propietat de l’Ajuntament; la segona es pot veure al pati de cal Resulta, (cal Generó) i, latercera, sobre la plaça del Virrei Amat. Aquesta última ha merescut articles de l’Isabel Trias ide l’Àngel M. Hernández en aquesta revista, glosant la seva importància. Totes tres són mésque centenàries i amb una copa espectacular. Un amic biòleg, va explicar-me que si el troncde l’arbre coincideix amb una abraçada d’un home normal, podem dir que l’alzina té, com amínim, 100 anys.Fa algun temps que l’Ajuntament volia fer un inventari dels arbres singulars dignes de con-servar del terme. Seria bo que així fos, per aquests i d’altres, que també són destacats.

A l'alzina del

Passeig de Gràcia

Jacint Verdaguer

"Filla de les muntanyes, qui t’ha planta-da aquí a la vora d’un passeig i enmig del'eixamplament de la ciutat?. Ben segurque ningú. Ets un record de les antiguesboscúries que baixaven del Tibidabo, unaborla del seu mantell de setí verd que ar-ribava fins a prop de la mar. La Pro-vidència t’ha deixat en mig de la novaBarcelona per recordar-li que fou un prat(...).Més no t’enyores aquí tota sola?. No tro-bes a faltar les teves germanes que estanlluny d’aquí a l’altra banda de Collserolao del Montseny renyides amb aqueixa ci-vilització que et migra, t’escanyoleix i etdeshonra?(...).Més si creixes gaire, si eixamples gaire tacopa, no et deixaran pas morir de vellor,te faran la corretgeta".L'alzina del Castell i el pou del Ferminet

Pere Boix Puig


COL·LABORACIONS

ELS PAGESOSI LA LLUNA

Els pagesos sempre han tingut en compte la fase de la Lluna en les seves tasques agrícoles.Sovint, en les agradables xerrades a la vora del foc al casal de Sant Salvador de les Espases,els bons amics de l’ermita parlaven d’aquest tema. De les notes que allí vaig prendre i tambéde les anotacions que vaig fer durant la sortida a Reus amb els pagesos d’Olesa el 12 d’abrilde 1995, juntament amb algunes altres informacions donades per Pere Gibert, de Cal Pel·lad’Olesa, i per Miquel Margarit, de Viladecavalls, he pogut confegir aquest capítol que reu-neix algunes de les pràctiques pageses fetes d’acord amb la fase lunar.El bo del cas és que hi ha una coincidència total, la qual cosa demostra que els pagesos novan desencaminats. Sempre he dit que els pagesos són gent molt intel·ligent (tan intel·ligentsque mai diuen que ho són).Aquesta influència de la Lluna no és una influència diguem-ne astrològica, sinó profunda icerta. Que cal donar una explicació... és clar que sí. Però molts científics són superbs i novolen entretenir-se en això. El científic autèntic, però, és el que busca la raó de les coses, detotes les coses, fins i tot de les petites com ara «les manies dels camperols». La humilitat és labase de la veritable saviesa.Però deixem la xerrameca i anem al gra.Recordem abans quines són les fases de la Lluna: lluna plena, amb tot el disc il·luminat; llu-na o quart minvant, en forma de C; lluna nova, amb el disc lunar fosc; i lluna o quart crei-xent, en forma de D. A partir de la lluna plena, és a dir, quan minva, es diu lluna vella; i apartir de la lluna nova, quan creix, l’anomenen els pagesos lluna nova. Aquesta simplificacióés la que fan la gent del camp: quan minva, lluna vella; quan creix, lluna nova. Més lògica,impossible.L’esporgada s’ha de fer en lluna vella en les plantes que els hi cau la fulla, i en lluna nova enels arbres de fulla perenne. Per exemple, en l’olivera quan es talla en lluna nova la pell tapa la


COL·LABORACIONS

ferida, però si es poda en lluna vella la pell queda escarxofada.Tallar un arbre és el mateix cas. Si l’arbre és caducifoli, com ara un roure o un noguer, s’hade tallar en lluna vella. En canvi, un arbre perennifoli, com ara una alzina o un pi, ha de sertallat en lluna nova.La recol·lecció de les olives és preferible fer-la en lluna vella.Treballar la terra, si és de secà, és millor fer-ho en lluna nova, perquè així reté més l’aigua.En terreny de regadiu o molt humit, és preferible cavar en lluna vella, perquè així s’escolamés fàcilment l’aigua.Els fems quan s’arrepleguen en lluna vella fermenten, mentre que els collits en lluna novas’assequen.Els pous, dipòsits i basses s’han de netejar en lluna vella, perquè si no s’esberlen.Les sarments i els fruits que cauen a terra, s’han de tallar o agafar en lluna vella. Si no es faaixí, es corquen o es pollen, és a dir, es fan malbé atacats pels insectes.Les patates plantades en lluna nova necessiten el doble d’aigua que si ho són en lluna vella.Etcètera.I ara permeteu-me una petita contribució a la paremiologia catalana. Es tracta d’una dita decollita pròpia (no solament els pagesos tenen collita pròpia, caram!). Se’m va ocórrer en elcurs d’una d’aquestes converses sobre la Lluna tinguda a Sant Salvador, quan algú pregunta-va com es podia saber si era quart minvant o quart creixent.Heus ací l’aforisme:“Cul a llevant, quart minvant; cul a ponent, quart creixent.”

A l'Alguer, com a Mallorca, l'albergíniaés vianda important. Al llibre «La cuinatradicional de l'Alguer», Carlo Sechi, re-comana les albergínies a la cendra. Feu-les prop de les brases i sota la cendra.Punxeu-les amb un escuradents per sa-ber si són cuites. Peleu-les i amaniu-lesamb oli i herbes. Oferiu-les amb for-matge de cabra.

ALBERGÍNIA A LA CENDRA

Àngel M. Hernández Cardona

Extret del llibre Escarxols i paparotes (1997)


COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - 6Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

MARGARIDA: Innocència

Algunes llegendes sobre la margarida hi ve-uen un símbol eròtic; però d’altres hi desco-breixen una imatge de la innocència. Lamitologia romana conta que aquesta flordeu el seu origen a la metamorfosi de lanimfa Belides, fugitiva de Vertumne, el déude la vegetació i dels fruiters, que l’empaita-va amb propostes deshonestes.

Una llegenda cristiana associa la margaridaamb Maria Magdalena, la pecadora, i contaque les llàgrimes que ella vessava, penedida,esdevenien margarides bon punt tocaven aterra. Segons creences populars, aquesta florserveix de remei contra les úlceres i la follia.En el folklore anglès, hom suposa que la pe-tita flor detura la creixença. Narra una lle-genda que la fada Milkah alimentava el filladoptiu d’un rei amb menjars a base de mar-

garides, per tal que el menut no arribés maia l’edat adulta i conservés la seva innocènciade nen. En una altra llegenda, vinguda d’Ir-landa, es diu que les ànimes dels nens, delcel estant, escampen les margarides que es-malten els prats. La margarida és tambéconeguda com oracle dels enamorats, quel’esfullen, tot dient; “m’estima, no m’estima,m’estima”.

MIOSOTIS (no-m’oblidis): Amor sincer,lleialtat

Una antiga llegenda islàmica conta que, da-vant la porta del Paradís, hi havia un àngel,assegut, plorant. Al·là l’en havia fet fora,perquè l’àngel estimava una dona mortal, inomés li atorgaria el perdó quan hagués

plantat, arreu del món, la flor del miosotis.Quan l’àngel va explicar a la seva estimadaaquella condició que li semblava impossiblede complir, la dona l’encoratjà, disposada a


COL·LABORACIONS

posar-se amb ell a la feina. El seu amor i sa-crifici van commoure Al·là, tant que va con-cedir-li, a ella, la immortalitat, i va permetreque tots dos entressin al jardí de l’Edèn.A Europa es conta el següent relat sobre lapetita flor blava: Una bella donzella i el seucavaller es passejaven per la vorera d’un riu,quan la dona va veure unes floretes colorblau cel. El cavaller, per complaure la dama,va acotar-se i va collir-ne una. Per dissort,va relliscar i va caure al riu, on va ser arros-segat per les aigües impetuoses. Amb un su-prem esforç, el cavaller va llençar aquellaflor a la vorera i amb veu apagada va dir:“No m’oblidis!” No digué ni una paraulamés. Un instant després, les aigües el sepul-taren. La delicada flor és símbol d’amor sin-cer i de fidelitat.

MORERA: Amor etern

Segons les Metamorfosis d’Ovidi, la moreraesta lligada amb una història d’amor. Entemps de Semíramis, reina d’Assíria, Tisbe,la més formosa de les donzelles, era estima-

da per Piram, un príncep fort i de bon veu-re, que vivia a la casa veïna. Els pares d’un id’altra, enemistats per antigues desavinen-ces, van oposar-se a l’amor dels joves, cosa

que encara va abrandar més llur passió, Alcapdavall, van resoldre fugir, i amb aquestpropòsit, van citar-se sota la morera que hihavia vora el mausoleu de Ninus. En aquelltemps, la morera tenia encara blanc el seufruit. Tisbe hi va arribar primer. Portava elrostre cobert amb un vel. De sobte, vaacostar-se una lleona. Tisbe va córrer, esve-rada, i va perdre el vel mentre fugia. La lleo-na, que acabava de devorar un bou, vaesquinçar aquell vel amb ullals encarasagnosos. Píram va trobar el vel esquinçat itacat de sang, i va creure que Tisbe haviamort entre les urpes d’una fera. Ple d’angoi-xa i dolor, sentint-se responsable d’aquelladissort, va donar-se mort amb la seva pròpiaespasa. Tisbe, ja recuperada del seu esglai,va tornar al lloc de la cita, i va trobar el cosinert del seu estimat Píram, vora el vel fet atrossos, causa de la seva mort. “No t’aban-donaré mai més!” -va cridar Tisbe. “No vullsobreviure a tu!” i enfonsà en el seu pit l’es-pasa de Piram. La sang dels dos enamoratsva tenyir la morera sota la qual acabaven demorir. És d’aleshores ençà que el fruit de lamorera va agafar un fosc color de porpra.

MURTRA: Amor

Els grecs consagraren la murtra a la deessade la bellesa, de l’amor i de la fecunditat,Afrodita. Elsromans envoltaven d’un bosc de murtres elstemples de Venus, anomenada per Lucreci“deessa de la voluptuositat dels homes”. Lamurtra, doncs, simbolitza l’amor, la naixençai la resurrecció.Diu la llegenda que una dona eixorca prega-va Déu que li atorgués alguna cosa viva per


COL·LABORACIONS

Recull fer per: Josep M. Alentà

tenir-ne cura. “Encara que sigui una murtre-ra” -deia ella. Les seves pregàries foren es-coltades, i aquella dona, un dia, va infantaruna murtra. Tot seguit la va plantar, i

l’agombolava amb afecte matem. Un prín-cep que anava de camí va veure la murtra, iva voler emportar-se-la a palau. La dona hiva accedir, però li va fer prometre que no escansaria de tenir esment d’aquella planta. Elpríncep des la murtra a la seva cambra. Un

vespre, desvetllat per uns passos en la fos-cor, va trobar al seu costat una noia merave-llosa, de pell de seda. La va estrènyer entreels seus braços i la va retenir fins que co-mençava a clarejar. Amb l’alba, la noia vaesvair-se misteriosament. Sis nits seguides, elpríncep va trobar-se en la foscor amb aque-lla noia, i la va perdre cada matí. La nit sete-na, va lligar-se a un braç un nínxol del’estranya visita i a trenc d’alba va poder, a lafi, contemplar la seva amant. Ella li va reve-lar que era l’esperit de la murtra, i que podiaprendre figura humana cada vegada que vo-ra la planta hi fessin dringar una campaneta.Unes daines de la cort trobaren la planta idescobriren el secret. Però, envejoses de labellesa de la jove que va aparèixer davantd’elles, s’hi tiraren a sobre i la van destros-sar. Una serventa va reunir aquelles restes iles deixà en un test, i vet aquí que la murtramiraculosament va renéixer, Assabentat elpríncep, féu empresonar les culpables enuna llòbrega masmorra, i en endavant vaviure feliç amb la seva dona-murtra.

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENTDE VACARISSES BIBLIOTECA

EL CASTELL

http://www.vacarisses.cat/

http://www.vacarisses.cat/

http://www.diba.cat/biblioteques/agda/biblioteques/BibDetall.asp?Bib=7034883&Id=22539530


COL·LABORACIONS

Almeu poble, en terra fonda i frescal, van plantar, fa temps, una extensa quintana defruiters. Ara ja es troben en plena producció. De la seva fruita, en menja el poble,la comarca i se n'exporta a l'estranger.

Aquesta primavera m'he passejat entremig dels arbres per veure de prop la meravella d'unesgemmes convertides en flors. Aquelles plantes semblaven un estol de verges nues, de carnrosada, que dansaven ingràvides sobre el dit gros del seu suport. En el seu ritme incessant,exhalaven un perfum petit i suau que embriagava. He sospirat per tenir-ne un flascó, com laMagdalena, però he comprovat que ja el vessaven elles als peus del Creador.Les flors s'arrengleraven als branquillons i s'hi arrapaven, com un embrió al si de la mare,per xuclar-ne la saba que els donava vida i encís. Quan tornava a casa, m'he adonat que jotambé floria amb un somriure d'esperança.Al cap de vuit dies hi he tornat. Escuraven. Ja s'havia realitzat el miracle de la pol·linització.Els arbres ja gronxaven fruits diminuts que prometien collita. Però m'he adonat que havienpurgat molt. Massa. A terra s'estenia una atapeïda estora de flors, marcides, mortes. Què hapassat? És que s'han separat de les branques i de la vida? És que l'arbre no té prou vitalitatper a pujar la florida?Com un llamp serè, m'ha vingut a la memòria el llibre de baptismes de la parròquia. Cadallibre és una branca de flors fecundada pel miracle del sagrament... He recordat també laflorida enganyosa dels infants de primera comunió, que sembla una garantia de cristians ma-durs suficients per a omplir la taula de la comunitat i exportar-ne a les llars de missions...Però després no reïxen. Abandonen la comunicació amb la saba de Crist que els peix la co-munitat i, sense la Paraula que nodreix la fe, mor la vida i cauen a terra per a esdevenir gar-rotxa que consumeix i es materialitza.I jo continuo preguntant-me: Són ells que es desprenen de l'Església que els ha fecundat? Ésl'Església que no té prou zel ni prou vigor per a fer-los créixer?

Records ivivències

La plantació

Ignasi Ribas


COL·LABORACIONS

Enun saló municipal de la ciutat de Münster, el visitant pot contemplar amb calmales cares severes dels delegats i ambaixadors que hi van passar llargues setmanes imesos cavil·lant com arreglarien el mapa d'Europa: veient les cares que fan, i la in-

comoditat del lloc, els problemes devien ser molt peluts i complexos, atès que els personat-ges van resistir impàvidament tant de temps asseguts al voltant d'una taula, o en cadires quesemblen de cor monacal. A l'Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d'això ja fa més detres segles i mig, els senyors ambaixadors o els sobirans que els enviaven, cansats de tantesguerres per drets dinàstics o per religions o pel que fóra, cansats de seure en aquella salainhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cadasobirà és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetatconsiderable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l'Imperi Germànic, però ràpi-dament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l'estabilitat que suposadament garantiael tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i tractesd'Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres.

Tampoc no van durar gaire els efectes d'Utrecht, i un segle després (passat l'horror de Na-poleó que, en nom de la France i de la liberté, va provocar més morts i més destrosses queGenguis Khan i la pesta negra junts) el Congrés de Viena hagué d'arreglar-ho tot de nou,sobre la mateixa doctrina i els mateixos conceptes que els negociadors de Münster. El prin-cipi semblava seriós i perpetu: hi ha els imperis i els regnes, els principats i ducats, hi ha al-guna petita república curiosa (com ara Suïssa), però sobretot hi ha la fe en la intangibilitat deles fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l'estiga exercint. Així, Europa serà esta-ble, immutable, i els sobirans seran sempre intocables. És clar que els polonesos es van que-dar ben fotuts, repartits entre tres sobirans, i que tampoc no ho veien gens clar, des delprincipi.

Sobiranies, Europa

Si hi ha algú fora de la història, no són els qui proposen una independència per

al seu país sinó els que sostenen que els estats constituïts són eterns i intoca-

bles, i les sobiranies, no divisibles.


COL·LABORACIONS

Perquè després dels alemanys, hongaresos, grecs, romanesos, etc. del segle XIX, començarena remoure's també els eslovens, els eslovacs, els croats, i a l'altre costat del continent els fla-mencs, els catalans i els bascos, i alguns altres que s'havien (ens havíem) espavilat massa tard,i a principi del segle XX, un país tan “oriental” com Noruega, es va fer pacíficament inde-pendent, i un altre com Irlanda afirmà amb armes i revoltes la seua aspiració a la inde-pendència. Per arrodonir l'èxit final de l'Europa intocable de Westfàlia, d'Utrecht i delCongrés de Viena, un segle després d'aquest congrés arribà la Primera Gran Guerra. El re-sultat de la qual va ser un altre canvi general de fronteres, la desaparició d'antigues sobiraniesintocables, un grapat de nous estats independents, des de Finlàndia fins a Polònia o a Txe-coslovàquia, i un nou sistema que no funcionava gens bé. I una altra Gran Guerra el 1939-45, i un altre mapa de fronteres i sobiranies que tampoc no es pogué sostenir gaire temps.Amb el resultat que, cinquanta anys més tard, mig Europa començà a fer-se preguntes, i atrobar-hi respostes, tranquil·les o no.

Sempre havia d'existir un estat dit Txecoslovàquia? Iugoslàvia era un estat sòlid i perdurable?Els països bàltics havien de ser sempre part d'un imperi rus, dit ara soviètic? El Caucas il'Àsia central també? Fins que allò que semblava immutable, va esclatar fet a trossos, incom-plint un altre colp el principi de la intangibilitat dels estats sobirans. Els efectes són benconeguts, com en qualsevol altre temps de la història: pau i prosperitat en alguns llocs, guer-ra i desastre en uns altres, i noves fronteres i abundants proclamacions d'independència.

De tot això, se'n deriva una sola constant: que en els últims tres segles no hi ha res constanten la història d'Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats, i la seuaestructura territorial. I que si hi ha algú que estiga fora de la història, no són els qui propo-sen o desitgen alguna forma d'independència per al seu país que no en té, o els qui propo-sen, redefinicions territorials, sinó els que sostenen com a veritat eterna, i mantenen com aseguretat metafísica, que a Europa els estats constituïts són eterns i intocables, les ratlles im-mutables, i les sobiranies no divisibles, compartibles o associables per dins. Són aquests, vis-ta la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la històriad'Europa. Cosa que no reconeixeran mai i, per això mateix, els servirà de ben poc per reduiranatemes i amenaces, i menys encara per aclarir-se la vista i les idees. Sobretot perquè Espa-nya i França no són història, són metafísica i teologia.

Jaume Mira


COL·LABORACIONS

H istòria de CatalunyaAny 1899 - (17)

EPÍLEG (Tercera part)

El prestigiós mariscal francès Philippe deLa Mothe-Houdancourt, aconseguí que lesforces catalanes assetgessin l’exèrcit castellàa Tarragona, i gràcies als reforços enviatsper França també obtingué la rendició de

Perpinyà. Els castellans es retiraren a la partoccidental de Catalunya i s’apoderaren deLleida, però foren vençuts per La Mothe.En pujar al tron Lluís XIV de França, co-mençaren els revessos de les armes catala-nofranceses perdent Lleida, i encara que elvirrei comte d’Harcourt va obtenir moltstriomfs apoderant-se de l’Urgell i de Bala-guer, no pogué recuperar Lleida, com tam-poc ho aconseguí el nou virrei Condé.Les discussions intestines que pertorbarenFrança foren la causa que es comencés aabandonar els catalans, mentre les armescastellanes s’apoderaven del Camp de Tar-ragona i el Penedès (1649), a la vegada quesovintejaven les conspiracions contra la cau-sa de la Nacionalitat Catalana.Però els esdeveniments posteriors aportarenmolts alts i baixos a la situació de Catalunya.L’agost de 1651 començà el setge de Barce-

ESTAT I CIVILITZACIÓ DE

CATALUNYA DURANT EL

SEGLE XVII

Philippe de La Mothe


COL·LABORACIONS

lona. Els catalans van resistir inicialment di-rigits per Margarit. Finalment entraren entractes amb Joan d’Àustria, fill bord de FelipIV, arribant a un acord (11.10.1653) en elqual es respectaven els privilegis i llibertatsde Catalunya, per la qual cosa rebé la subjec-ció del conseller en representació de Barce-lona (11.10.1652), que donava per acabadala contesa. Els francesos es retiraren a l’altrabanda dels Pirineus catalans, dominant percomplet el Rosselló i la Cerdanya. Des d’allíalguns patriotes catalans, com Margarit,Fontanella i altres, que mai volgueren transi-gir amb Castella, feren la guerra a Felip IVenviant diferents expedicions que s’apodera-ren de la Seu d’Urgell, Berga, Camprodon,Blanes i altres poblacions, fins a la Pau delsPirineus (1659), de trista recordança per aCatalunya, ja que perdé en favor de França,el Rosselló, Conflent, Vallespir i part de laCerdanya.Felip IV morí (17.09.1665) deixant a son fillCarles II un regne en completa decadència

científica i material. Carles II (1665-1700)pujà al tron a l’edat de 4 anys, quedant la se-va mare, Mariana d’Àustria, com a reina go-vernadora, la qual confià el govern al seuconfessor el jesuïta P. Nithard. Joan d’Àus-tria, enemic de la reina i desterrat a Consue-gra (Toledo), es presentà a Barcelona, on lesautoritats i el poble el reberen amb entusias-me. Poc després fou nomenat virrei d’Aragói vicari general de tota l’antiga Confederaciócatalanoaragonesa, però havent entrat a go-vernar el rei Carles II per la majoria d’edat,Joan d’Àustria s’encarregà del govern cen-tral i abandonà Catalunya.Trencada la pau entre Espanya i França, Ca-talunya va haver de patir altra vegada el fla-gell de la guerra que finí amb la Pau deNimega. Cinc anys després es reprenguerenles hostilitats i es firmà la treva de Ratisbo-na. Amb aquestes guerres tornaren a aparèi-xer les qüestions sobre els allotjaments deles tropes castellanes per les seves exigènciesa les quals es resistien els pobles delmats per

Josep Margarit i Biure Joan d'Àustria


COL·LABORACIONS

la fam. Molts d’ells es revoltaren traient lestropes als crits de “Visca el rei i mori el malgovern!” i presentant-se a les envistes deBarcelona i aconseguint el relleu del virrei(1668). No per això milloraren les coses.L’any següent encara van haver-hi batalles alVallès i al Llobregat entre els militars i el po-ble. Aquest moviment popular perdé em-penta davant el perill d’una nova invasiófrancesa, que finalment va esdevenir a con-

seqüència de la lligad’Augsburg formada contra França en laqual entrà Espanya. Lluís XIV declarà altravegada la guerra a Carles II. Els francesoss’apoderaren de Camprodon (1689), SantJoan de les Abadesses, Olot, Vic (1690) i laSeu d’Urgell (1691). Es fortificaren a la Cer-danya i conqueriren Roses (1693).Carles II improvisà la formació d’un exèrcitde 20.000 homes, però foren mal instruïts,motiu pel qual foren esmicolats pels france-sos. Aquesta desfeta permeté els gals apode-rar-se gairebé de tota la Catalunya Vella. Elscatalans, veient-se desemparats del govern

central, emprengueren la guerra pel seucompte i capitanejats per dirigents popularscom Josep Boneu, que sostingué la retirada,Ramon Sala i Saçala, veguer de Vic, JosepMas de Roda, Valerí Saleta i Blai Trinxeria,aixecaren el sometent i recuperaren posici-ons. Això motivà la gelosia dels militars igovern central, ja que eren manifestes lesseves simpaties per França, arribant-se a do-nar ordres per a minimitzar el movimentpopular, però Catalunya estava disposada avessar la seva darrera gota de sang en defen-sa de la integritat nacional. A Madrid ho im-pedien.Als crits dels catalans “primer morir querendir-se!”, el govern central responia nooposant-se a l’avenç dels francesos, perme-tent-los que assetgessin Barcelona (juny1697) que bombardejada per mar i terra, esdefensà heroicament sense rebre auxili delvirrei, que fugí amb part de l’exèrcit castellà,i es refugià a Sant Feliu de Llobregat.Al cap de dos mesos d’horrible setge, els je-rarques militars que restaven a la ciutat capi-tularen, però els barcelonins s’oferiren al’austríac príncep de Darmstadt, assegurant-li que no es rendirien si ell volia guiar-los ala lluita. Però fou inútil, ja que el governcentral volgué que Barcelona es rendís perqüestió dels seus interessos polítics. Desd’aquell moment Catalunya fou francesa peruns quants mesos.Amb la Pau de Ryswick, els francesos es re-tiraren de Barcelona després de rebre 30.000lliures d’indemnització. El poble estava tanexacerbat contra els mandataris castellansque no volgué admetre el virrei que volienenviar, cosa que els obligà a nomenar-ne elpríncep Darmstadt, molt estimat dels cata-

Carles II


COL·LABORACIONS

lans. Carles II morí el 7 de novembre de1700 sense deixar successor i els seus regnesplens de gravíssimes dificultats.

Començaren llavors les ambicions per here-tar la corona, pretenent-la Lluís XIV pel seumatrimoni amb Maria Teresa, germana deCarles II, i Àustria pels drets de l’altra ger-mana, Margarida, casada amb l’emperadorLeopold. A fi d’evitar la reunió de dues co-rones importants, un i altre bàndol presenta-ven com a candidat Felip, duc d’Anjou, nétde Lluís XIV, i l’arxiduc Carles, fill segon del’emperador Leopold. Els polítics madri-lenys s’inclinaren a favor de Felip, mentreCatalunya, que avorria França, tenia granssimpaties per Carles. L’elegit va ser Felip V,que fou proclamat rei. Catalunya hagué dereprimir els seus desitjos i el reconegué,rebent-lo amb respectuós acatament a la se-va vinguda a Barcelona el 2 d’octubre de1701.

Qüestionari: 168. Quines arts avançarenmés? – Quants consolats tenia Barcelona ala Mediterrània? – 169. Quin fou el gòticusat en el segle XV? – 170. Com respongue-ren les belles arts al moviment general? –171. Cita’m els reis de la dinastia austríaca. –Fes-me el resum de la seva història. – 172.Amb quin rei tingué lloc la unió personal deCatalunya i Castella? – Quins actes celebràCarles I a Barcelona? – Qui és distingí a lesguerres d’Itàlia? – Què em dius de l’expedi-ció a Tunis i de la guerra amb França? –173. Com distingí Carles I a Catalunya? –Què digué en alabança d’ella? – Els seusdarrers anys feu algun acte que confirmésaquest amor? – 174. A quin reialme prenguéels furs Felip I? – Com es portà amb Cata-lunya? – Què en saps de la batalla de Le-pant? – 175. Com es portà Felip I ambPortugal i Aragó? – I amb Catalunya? – 176.Què feu Felip II per Catalunya? – 177. Quèem dius del govern de Felip IV? – Qui foul’enemic més gran de Catalunya? – 178. Sapsquines foren les causes que motivaren l’alça-ment de Catalunya? – Què feren les tropescastellanes a Catalunya? – 179. Hi ha algunacançó que recorda els crims dels castellans?– Quin fets tingueren lloc a Barcelona? –180. Quins pobles es rendiren a l’exèrcitcastellà? – Què feu en Pau Claris? – 181.Explica’m els principals successors militarsd’aquella guerra. – 183. Quan començà elsetge de Barcelona? – Qui era el cabdill delscatalans? – Per què es rendí Barcelona? –Què aconseguiren els catalans amb aquestaguerra contra Felip IV? – 184. Què feren elsfrancesos després de la capitulació de Bar-celona? – Quin són els catalans que no vol-gueren transigir amb Castella? – Què em

El Princep Jordi de Hassen - Darmstadt


COL·LABORACIONS

PRÒXIM CAPÍTOL: CLOENDA

HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899De Norbert Font i Sagué

Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

dius de la Pau dels Pirineus? – Què va per-dre Catalunya? – 185. Explica’m la minoriade Carles II. – Qui era Joan d’Àustria? –Com el rebé Catalunya? – 186. Què feu Ca-talunya amb les guerres amb França? – 187.De què foren causa aquestes guerres? – 188.Per què fou motivada la nova guerra ambFrança? – De quines poblacions s’apodera-ren els francesos? – Què feu Carles per atu-rar l’invasor? – Quina actitud prenguéCatalunya? – Quins foren els cabdills popu-

lars? - Com rebé el govern central l’actituddels catalans? – 189. Fins on arribaren elsfrancesos? – 190. Quan es retiraren els fran-cesos de Barcelona? – 191. Qui pretenguéheretar la corona d’Espanya a la mort deCarles II? – Per qui s’inclinaren els caste-llans? – I els catalans? – 192. Què em diusde la vinguda de Felip V a Barcelona?

APLEC ASANT SALVADOR DE LES ESPASES

Dissabte, dia 23 d'agost

A les 9,00 h del matí

MISSA i homilia pel Pare Antoni Baltà

Cant dels Goigs

i

Esmorzar familiar a casa de l'ermità.

PELEGRINANTGE A LURDES

Del 25 al 29 d'agost

Programa del viatge en el número 550 de la revista

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_les_Espases


CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES

Banc dels AlimentsBarcelona

Déu vos guard!

Càritas Parroquial de Vacarisses (Bisbat de Vic), la Junta directiva, els associats itots els que se’n beneficien i han tingut ocasió d’assabentar-se de la pèrdua d’enJesús Peix, fundador de l’Obra Banc dels Aliments que abasta tot Catalunya

Fem constar el nostre condol davant de la mort d’aquest gran home que ha posaten marxa aquesta Entitat benèfica que és coneguda, admirada i estimada amb mol-ta simpatia.

En Jesús Peix ha intentat i se n’ha sortit, ha posat en pràctica una de les Benauran-ces més significatives de L’Evangeli: Tenia fam i em vau donar menjar… Anavadespullat i em vau vestir…

Que Déu li hagi premiat amb escreix la seva generositat i sigui present entre vosal-tres que intenteu deixar petjades d’amor amb olor d’Evangeli.

Gràcies al Jesús i a tots els que abnegadament doneu escalf i empenta valuosa alBanc dels Aliments.

Vacarisses, 24 de juliol de 2014

http://www.caritasbv.cat/


COL·LABORACIONS

D urant el segle XVII les guerres entre la monarquia es-panyola i la francesa eren constants. Guerra, pesta,fam, plagues. I només hi faltaven convidats...

Espanya i França van estar en guerra per territoris durant vint-i-quatre anys. Mentrestant elspagesos havien de seguir treballant, però les interrupcions eren constants. Felip IV volia for-mar un exercit federal en que cada regió aportés tropes: la Unió d'armes. Catalunya s'hi vanegar perquè no volia convertir-se en una província d'Espanya. Tampoc va voler aportartots el diners que demanava el rei per a les seves campanyes militars. Davant la negativa, elcomte duc d’Olivares, home de confiança de Felip IV, es va decantar pel sistema d'allotja-ment de tropes per mitjà del qual la població catalana s'havia d'implicar en les guerres tant sícom no: tindrien els soldats a casa.

Pica a la porta un castellà.

El 1635 Franca va declarar la guerra a Espanya per eliminar l’amenaça que suposaven elsterritoris de l'Imperi espanyol que li feien frontera. Les tropes castellanes anaven amunt iavall, i quan va caure la nit van exigir allotjament als pobles catalans. Les cases particularsdels pobles sense castell ni hostal en tenien l'obligació. No podien faltar el llit, la taula, la sali el vinagre per amanir el menjar. Entre els soldats, però, abundaven els mercenaris, indisci-plinats i poc respectuosos amb l'entorn, que ja començaven a molestar. L'un no volia pagarel sopar, l'altre s'enduia el cobrellit. I ara cridava que el cavall també menja. Més tard s'exce-dia amb la jove.Un altre dia la novetat era el servei de bagatges. Havien d'aturar les feines del camp perquèels animals transportessin els materials de l’exercit cap al poble del costat.«Què!, anem marxant?». I no marxaven. Els convidats començaven a ser irritants. Camina-ven amunt i avall fusell en mà, amenaçant. Els pagesos havien preferit guardar els seus bénsmés preuats a la parròquia, però els soldats se n'havien assabentat. Assaltaven i cremavenl'església de Riudarenes. I van cremar Santa Coloma de Farners.El comte duc d'Olivares volia imposar per llei que totes les despeses anessin a càrrec de lescases que allotjaven. I fins aquí podíem arribar.

El Compte-Duc d'Olivares

1001 CURIOSITATSDE CATALUNYASoldats allotjats de franc:

L'invasor sempre truca dos cops


COL·LABORACIONS

El 1640 els camperols van alçar les fals. Esclatava la Guerra dels Segadors. Les files dels pa-gesos revoltats s'engreixaven a mesura que passaven diversos pobles, i quan van arribar aBarcelona s'hi van sumar les classes populars urbanes. Era el dia de Corpus i va esdevenir elCorpus de Sang. La revolta contra els allotjaments es va ampliar a revolta contra la monar-quia centralista espanyola.

Pica a la porta un francés.

Pau Claris declara la República Catalana, però només va durar una setmana. Calia demanarajuda a França per fer front a les tropes espanyoles que ja s'acostaven a Barcelona. LluísXIII de França va ser proclamat comte de Barcelona i el 26 de gener de 1641 l’exercit catalàderrota les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc. Els francesos van manar a Catalunyafins el 1652 i l'espina clavada a l'espardenya tornava a fer mal. Els allotjaments de soldatsfrancesos presentaven els mateixos símptomes d'abús que els castellans. I ara s'hi haviad'afegir les males collites, la fam i el nou brot de pesta que apareixia a la segona meitat delsegle XVII. Els pagesos començaven a sospitar que la pesta havia arribat de la mà dels fran-cesos, i no en podien suportar més la presència. Els protagonistes del conflicte, Pau Claris iel comte duc d'Olivares, ja havien mort. L'any 1652 la Generalitat va pactar tornar a obeirFelip IV amb la condició de mantenir els privilegis que Catalunya tenia abans de la subleva-ció.La monarquia espanyola continuava, però, en guerra amb França pel nord de Catalunya, iCarles II exigia allotjaments. I tornem-hi. La plaga de la llagosta i un altre brot de pesta al fi-nal del segle XVII, amb les tropes empestades dins de casa, van provocar la revolta delsBarretines (1687-1689) a Osona. El conflicte reclamava ja una solució. Després del silenciinstitucional, els mateixos pobles van decidir pagar-se la construcció de casernes, com a mí-nim per tenir els soldats agrupats allà.

La importància d'anomenar-se vila.

Per la Pau dels Pirineus el 1659, queredefineix la frontera entre Espanya iFrança, Catalunya va perdre tots els po-bles del Rosselló, Conflent, Vallespir ipart de la Cerdanya. Llívia, però, conti-nuava sent catalana perquè tenia la de-nominació de vila i no de poble, i eltractat parlava explícitament de pobles.

La vila de Llívia


COL·LABORACIONS

És bell tot naixement, homes de la terra.Acolliu-lo sempre amb il·lusió i confiança.

Aquestes foren les primeres paraules de l’àngel del naixement quan vingué on érem reunitsels que esperàvem l’albada. Quanta energia traslluïa i quanta esperança!

Jo sóc present en tot naixement -digué l’àngel, amb un somriure calm i infinit. Era presentquan nasqué la primera matèria, embrió de tots els mons i de totes les vides que vindrien.Tota la joia d’aquell moment inoblidable inundà el meu esperit com una ventada infinita.Vaig bressolar aquell grumoll dies i dies, i anys i mil·lennis. No em cansava de bressolar-lo, iel mirava amb uns ulls d’esperança i de futur. Vaig ser present al naixement de la primera es-trella i de la primera terra, com sóc present en la naixença de cada estel nou i de cada terranova i dels espais inacabables. Vaig ser present, espurnejant de joia, en el naixement de laprimera vida i en la d’aquell inicial filó de vida del qual en naixeria l’home. En aquell mo-ment, tan bell i tan ple d’esperança, tot l’univers s’estremí i les estrelles s’aturaren en llurcursa per saludar la nova vida que naixia. Jo vaig fer companyia a l’Infinit quan nasqué l’ho-me, vaig acompanyar tot l’univers meravellat i, sobretot, vaig fer companyia a aquell primerhome dies i dies, i sempre l’acompanyo perquè l’home constantment neix.

Cada dia és un naixement, i cada hora i cada instant, i jo hi sóc present. Assumiu tot dia nou,assumiu cada instant, amb il·lusió, amb esperança, puix cada instant és una eternitat. És bellassumir-ho tot, confiadament, en la dansa de l’existència. Jo sóc present en cada dia que neixi en cada esperança nova i en cada il·lusió humana. Jo acompanyo el naixement de tot infant

Els nostresàngels

L'àngel delnaixement


COL·LABORACIONS

i li infonc coratge i l’alegria de viure. Sóc company de tots els moviment d’alliberació i detota acció per a fer el món més humà. Sóc present en tota realitat nova, i l’agomboio perquèno tingui por i camini recte endavant.

Veniu, humans, no temeu -digué l‘àngel del naixement. Accepteu la meva companyia quesóc ple d’esperança i de futur. Deixeu néixer tot allò que pugui néixer. No més, puix que usasfixiaríeu; no menys, car la caducitat us venceria; però sí, confiadament, tot allò que puguinéixer.

L’àngel del naixement continuà la seva ruta inestroncable. I a cada bri d’herba que naixia, acada mirada nova, a cada doll d’aigua que brollava, l’àngel somreia infinitament calm. I ambell, somrèiem nosaltres.

Jordi Llimona

Publicar aquesta revista a la pàgina web issuu.com és de franc(de moment). És per aquest motiu que la distribuïm de formagratuïta. Les úniques despeses que tenim, a part del temps dededicació, són las del material consumible (paper i tinta perles proves i impressió d'algún exemplar, desgast d'aparells,etc.) i, un cop a l’any, l’enviament d’un CD amb els arxius detots els exemplars publicats durant l’any al Dipòsit Legal.

Si algú vol fer alguna aportació, serà molt ben rebuda.El número de compte de la revista és:IBAN: ES90 2013 0299 52 0201011108


COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 32

Costums i creencesde Joan Amades

"DEL BRESSOL A LA TOMBA"

LES NOCES

Després del dia de noces

Pel Berguedà i el Ripollès la veu de la tradició diu que l’endemà de noces els nuvishan d’estendre a la finestra els llençols del llit on han dormit, i si aquests no presen-ten senyals de desfloració, hom creu que el nuvi ha estat enganyat i fa mil comenta-

ris al voltant del cas. La rondalla conta de més d'un nuvi que, per no ésser tema de befa enveure que no podia presentar el llençol en aquestes condicions, havia mort un colom perobtenir-ho. Avui ambdues coses no deixen d'ésser contalles i ningú dels qui ho expliquen norecorda haver-ho vist, però respon a un costum viscut, que havia estat en ús en altres tempsque molt bé recorda la tradició.

El costum àdhuc era practicat per les gents d'alta nissaga. L'Emperador Carles V encara s'hiva sotmetre en les seves noces amb Elisabet de Bragança, Els nostres avis barcelonins cre-uen que el desflorament produïa una lleugera dilatació del coll. Quan dubtaven de la puresade l'esposa, en posar-se al llit, amb un fil prenien la mida del coll de la companya; l’endemàen llevar-se hi tornaven; si trobaven que la mida no bastava perquè el coll havia revingut is'havia engruixit lleugerament, creien en la virginitat de la muller.

A Balaguer i la Costa del Montseny, era costum que el matí següent a la primera nit de nocesla sogra entrés als nuvis una tassa de brou. A Gistaín, celebrada la boda, els convidats esqueden a dormir a casa dels nuvis i l’endemà, fan la xocolatada: Tothom pren xocolata, iquan creuen que els nuvis ja estàn desperts, els entren tassetes de xocolata com a desdejuni.L’endemà per algunes contrades de la Catalunya francesa anaven a despertar els nuvis ambuna albada en la qual cantaven una cançó tradicional de la qual es troben variants en diversescontrades pirinenques. Demanaven a la núvia que es llevés, i ella s'excusava dient que es tro-bava al llit ben acotxada i al costat del seu marit. Seguien encara d'altres conceptes. La pri-


COL·LABORACIONS

mera part d'aquest document coincideix per complet amb la nostra cançó de la Mala Mullerdespertada pel seu amant mentre dorm al costat del marit. El descabdellament final de lacançó difereix del tot de les franceses, però dóna peu a preguntar si originàriament podienésser un mateix document desdoblat en dos sentits diferents.

A Barcelona, a les núvies joves i innocents, llurs veïnes en pla mortificant cantaven la cançóde la Melindrosa, ordinàriament amb veu de falset per tal de no ser conegudes.

No es vol casar,la melindrosa,no es vol casarperquè no gosa.Trum la ri la ri la,diu que no gosaperquè no sapl'estil dels homes,Sa mare hi vai la consola.-No ploris, no;no p1oris, noia,que, d'aquest mal,no en moren dones.

A mitjanitquan toquen dotze hores.-Torna-hi, Joan,torna-hi si podes.L'ensendemá,l'enhorabona.-Com t'ha provatla nit, minyona?-Per ara bé,per ara bona.Si hagués sabutcosa tan dolça,no hauria estattants anys minyona.

En el pròxim capítol continuarem sobre:La màgia de la núvia. Els esquellots.

Recull fet per: Joan Vila Obradors


IMATGES DE VACARISSES

I... JA FA UNS QUANTS ANYS

On ara hi ha la guarderia, abans hi pasturaven els bens

L'Obac Vell - Lloc de pas del Camí Ral de Barcelona a Manresa

Foto: Torcularium.blogspot.com

552 agost 2014

Documents

Transcript of 552 agost 2014