Stefano M. Cingolani, La Formació Nacional de Catalunya i El Fet Identitari Dels Catalans...

8/16/2019 Stefano M. Cingolani, La Formació Nacional de Catalunya i El Fet Identitari Dels Catalans (785-1410)

http://slidepdf.com/reader/full/stefano-m-cingolani-la-formacio-nacional-de-catalunya-i-el-fet-identitari 1/314

La formació nacionalde Catalunya

i el fet identitaridels catalans (785-1410)

El fet identitari catalàal llarg de la història, 1



La formació nacionalde Catalunya

i el fet identitari

dels catalans (785-1410)

Stefano M. Cingolani



© del text: Stefano M. Cingolani

D’aquesta edició:© Generalitat de Catalunya

Departament de la PresidènciaCentre d’Història Contemporània de CatalunyaFebrer de 2015DL: B xxxxxxxxDisseny, maquetació i producció editorial:Entitat Autònoma del Diari Ocial i de Publicacions



Presentació

5

SUMARI

Presentació

El fet identitari al llarg de la història de Catalunya 9

Introducció

El passat precarolingi 35

L’entrada en el món carolingi 57

A la recerca d’una identitat territorial 77

Una família regnant, abans que una terra 91

El segle XI i l’aparició del corònim Cat(h)alaunia 117

Definició i establiment del concepte geogràfic i polític

de Catalunya en el segle XII 139

Catalunya en el segle XIII: entre realitat política i retòrica 155

Els cronistes:

un altre llenguatge per a la mateixa realitat? 179

Regne, res publica i els catalans en el regnat

de Jaume II i en Muntaner 203

El Principat, el General i la Corona en l’oratòriai en la política 223

Entre la monarquia i la terra:

Pere III i la historiografia 247

Mirades cap a l’interior i la construcció

d’una identitat cultural 265

Bibliografa 283

Índex onomàstic 306



Per a Josep M. Salrach, bon amic i mestre



9

Presentació

El fet identitari al llargde la història de Catalunya

El fet identitari d’una comunitat o grup social és el signe distintiu

que li atorga una personalitat pròpia i diferenciada. Tractant-se dequelcom tan rellevant per a aquest grup humà, és natural que l’in-

tegrin un seguit d’elements –no pas tots exclusius ni de contorns

sempre ben denits– que, interrelacionats i sumats, conguren

aquella identitat diferencial.

Els elements que componen un fet identitari són, doncs, de

naturalesa plural. Uns provenen del complex i ignot món dels sen-timents i la voluntat. Uns altres es plasmen en realitats objectives

anteriors rebudes de manera natural o bé són adquirits a través de

decisions conscients i objectivables. Els uns i els altres conueixen

en allò que se n’ha dit la consciència identitària. Essent, aquesta,

també heretada gratuïtament, per naixement, educació familiar o

per entorn no triat, pot ser el motor inicial que alimenti la congu-ració de tots els components objectivables. La consciència pot ser

també conreada com a resultat d’un desig racional amb voluntat



La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)

10

assolir-la, àdhuc, en ocasions, a través de la renúncia a una iden-

titat anterior.

Si bé la consciència –adquirida, conservada, cuidada i pro-

tegida d’escomeses externes– és al capdavall l’element bàsic delfet identitari, aquest té, ha tingut sempre, altres components que

l’identiquen i l’adscriuen a una col·lectivitat determinada.

Sense voluntat de fer una anàlisi aprofundida d’aquests

elements, no voldria deixar d’assenyalar-ne alguns que considero

fonamentals i que apareixeran en el llibre que teniu a les mans i en

els que seguiran, dedicats a èpoques posteriors, ns avui.Un poble amb un fet identitari propi es dota d’uns símbols

de naturalesa plural: un nom, una bandera, un escut, un himne,

unes creences, uns mites, uns personatges històrics elevats a catego-

ria superior o sobrenatural, uns episodis del passat projectats cap a

la transcendència i unes tradicions de naturalesa diversa.

El territori ocupat per un col·lectiu humà és també un fetidentitari. Els seus límits geogràcs marquen diferències de cons-

ciència entre els que habiten a una i altra banda de la línia virtual

i invisible que separa comunitats pertanyents a entitats polítiques

o administratives diverses. Sovint la consciència identitària dels

uns i els altres canvia en indrets separats per uns pocs centenars

de metres. En relació estreta amb el territori, apareix la idea fetarealitat de la frontera. La frontera ha estat des de molts segles en-

rere, arreu del planeta, un dels fets identitaris més sòlids, contra la

desaparició del qual ha estat sempre impossible lluitar amb èxit o

sense provocar conictes, en ocasions molt greus.

Un esperit de supervivència col·lectiva i de lluita per de-

fensar el fet diferencial propi, una voluntat de reconstruir-lo quan

les coses no han anat bé per al col·lectiu o quan aquell ha estat

amenaçat de mort són, una cosa i l’altra, fets identitaris rellevants.



Presentació

11

Unes estructures polítiques pròpies, bastides al llarg de

molts segles i que han donat lloc a una concepció política determi-

nada, a una idea constitucional i a un ordenament jurídic que ha

governat la col·lectivitat quan aquesta ha tingut llibertat en aquestsentit o que s’ha volgut recuperar davant els arrabassaments per

enemics exteriors, un sistema polític basat en una concepció ide-

ològica pròpia i diferenciada constitueixen un altre fet identitari,

com ho és l’ordenament jurídic construït al llarg dels segles i que

regula i cohesiona la societat i dirimeix els seus conictes.

La consciència del fet diferencial és identitària també. L’es-tudi del fet identitari d’un poble que se sent diferent –malament si

aquest sentiment va acompanyat d’un altre basat en considerar-se

millor o superior als veïns– constitueix un nou element fonamen-

tal per a l’objectiu que ens hem proposat.

S’ha dit sovint, i no em fa res repetir-ho, que tenir una llen-

gua pròpia diferent de les de l’entorn –lliure o imposat– és sensecap mena de dubte un dels fets identitaris que han consolidat la

conguració natural d’una comunitat i li han donat oxigen en el

combat per la seva preservació quan, en determinats moments de

la seva història, ha calgut defensar-la. Al costat de la llengua, hi

ha, com a fet identitari propi, una cultura que s’ha alimentat de

creacions internes en tots els seus àmbits i de l’assimilació de lesgrans aportacions universals. Per tal que s’entengui: l’art romànic

i el gòtic no es varen inventar al nostre país, però algú gosaria

negar que els monuments de Sant Pere de Rodes, Poblet o Santes

Creus no són un dels fets identitaris del nostre país? Aquesta ree-

xió val per a les altres manifestacions de la cultura en tota la seva

rica complexitat.

El fet identitari d’un poble té aquestes manifestacions i d’al-

tres de les quals també haurem de parlar. En síntesi, els fets iden-




12

titaris d’una col·lectivitat nacional poden ser heretats del passat,

construïts per pròpia voluntat o assimilats d’elements identitaris

externs. Són de naturalesa espiritual o sentimental, política, social,

idiomàtica o cultural. Es donen suport els uns als altres i han pe-netrat de manera més o menys conscient en la ment i la manera de

captenir-se o de regir-se una determinada col·lectivitat. Estudiar els

fets identitaris és l’objectiu del projecte al qual em referiré tot seguit.

Quan, el 2012, el govern de Catalunya em va fer l’encàrrec

i l’honor d’assumir la responsabilitat del Centre d’Història Con-

temporània de Catalunya, vaig endegar, com a proposta cientíca

–i, per què no? cívica–, quatre grans projectes, en els quals treba-

llar amb l’equip del centre i amb altres col·laboradors externs.

Un d’ells portava per títol El fet identitari català al llarg de

la història. De l’edat mitjana al segle XXI. El seu objectiu, que avui es

posa en marxa amb el llibre d’Stefano M. Cingolani, és analitzar

l’origen de la formació de la consciència identitària del poble cata-

là des dels segles de l’alta edat mitjana –l’autor del present llibre

marca les dates–, que va ser quan Catalunya va assolir una unitat

política i territorial diferenciada i es va consolidar com un estat

plenament sobirà, i resseguir aquesta consciència i els diversosfets identitaris –polítics, jurídics, sentimentals, llegendaris, etc.–

que l’inspiren i li donen sentit, ns a l’inici d’aquest segle XXI.

Al llarg de tantes centúries, la consciència i el sentiment

identitari ha experimentat canvis profunds, assolint manifesta-

cions plurals i rebent aportacions externes no gens menysprea-

bles. Aquest sentiment identitari ha travessat períodes molt durs.Alguns, no pas pocs ni mancats de gravetat, dins la Catalunya so-

birana: l’interregne de Casp, la guerra civil del segle XV i la guerra



Presentació

13

dels Segadors. D’altres –els més greus i que podrien haver malmès

de manera denitiva la identitat catalana– a partir del 1714, durant

tot el segle XVIII i també durant els períodes absolutistes viscuts per

Espanya i durant les dues grans dictadures del segle XX.El projecte no té com a nalitat analitzar la secular lluita

del catalanisme polític per recuperar allò que es va perdre el 1714,

sinó saber quins són els fets identitaris catalans, com han apare-

gut, com s’han consolidat i, també, quins han arribat als nostres

dies de no importa quin racó del passat nacional català. En un al-

tre lloc1 vaig escriure, en presentar els grans projectes del CHCC,unes ratlles referides al projecte que reitero: «Ha de quedar clar

que no es tracta d’un estudi del catalanisme polític, sinó del grau

de consciència nacional que els catalans han tingut al llarg dels

segles en cada etapa de la seva història. Aquesta és la principal

nalitat i novetat de l’estudi, que cal deixar constància que no par-

teix de zero. És important escatir la intensitat de la consciènciaidentitària nacional, perquè d’ella ha depès en cada moment el

projecte col·lectiu del país i la mena de relació que Catalunya ha

tingut amb l’Estat espanyol i amb Espanya”.

Com més major consciència identitària, més possibilitat

d’assolir objectius polítics nacionals col·lectius. Aquesta armació

ha estat vàlida tant durant els segles XIX i XX com per a aquest inicidel segle XXI. Sense un altíssim nivell de consciència identitària i

sense una plena consolidació d’aquest fet identitari del poble cata-

là, Catalunya mai no assolirà la plenitud de la sobirania en forma

d’un Estat independent per molt que avui convergeixin també en

aquest objectiu factors de tipus econòmic. D’ací la importància del

1. Jaume SOBREQUÉS I CALLICÓ , «El Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Una pro-posta transversal del passat català», L’Avenç, 383 (Barcelona, octubre 2012), p. 32-29




14

present projecte que avui encetem. L’equip del CHCC ens esforça-

rem per portar-lo amb èxit a la realitat.

Aquestes notes introductòries sobre l’abast del projecte al

qual em refereixo vull que serveixin també per presentar el llibred’Stefano M. Cingolani que el lector té a les seves mans, perquè

és el primer en què es concreten les idees bàsiques del projecte

esmentat i sobretot perquè és un llibre excel·lent i innovador. Po-

dria dir –i aquest seria un mèrit que hauríem de compartir– que

Cingolani ha sabut donar una resposta intel·ligent als reptes i a les

preguntes que vaig fer-li mesos enrere. Essent el que acabo de diruna realitat inqüestionable, la solvència de l’anàlisi històrica, la

riquesa amb què l’autor estudia, en la direcció general marcada,

els aspectes identitaris als quals fa referència van molt més enllà

i enriqueixen el meu encàrrec. A una pregunta tímida i potser inse-

gura, atès el període estudiat, Cingolani ha respost amb una obra

innovadora i sense precedents en el seu gènere historiogràc.El coneixement per part meva dels estudis erudits de Cingo-

lani i sabedor de la seva perspicàcia a l’hora d’interrogar les fonts

documentals i de furgar en mines o bé ja explorades o bé descone-

gudes, i de treure-hi metall preciós de gran valor, em garantien que

la meva aposta resultaria guanyadora, com així ha estat.

Estava i estic convençut que, dels set o vuit llibres que inclouel projecte del CHCC sobre el fet identitari català, aquest era i és

el més difícil. Cercar símptomes i realitats identitàries, com jo les

volia, en el llunyà període de la més alta edat mitjana no era gens

fàcil. Sobretot si tant Cingolani com jo mateix havíem renunciat –no

podia ser altrament– a fer trampes, a fer passar per or allò que, en

el millor dels casos, no era més que un noble metall daurat.

Sé que Cingolani va tenir alguns dubtes metòdics, lls de la

seva insubornable voluntat de rigor, quan li vaig parlar del projecte.



Presentació

15

Però puc armar que no va trigar gaire a acceptar el repte i a posar-se

a treballar. El resultat ha estat esplèndid. Si el lector gira només unes

planes d’aquesta nota introductòria i rellegeix de quina manera –ni

que sigui aproximada– he concretat els aspectes identitaris catalansal llarg dels segles, constatarà que el llibre de Cingolani no n’oblida

cap i que, com he dit abans, n’hi afegeix algun de nou.

El llibre ofereix resposta a la possible o no inuència ètnica en

forma de substracte amb anterioritat al període carolingi, en relació

a la construcció de la identitat territorial de Catalunya; a la forma-

ció de llinatges propis per gestionar l’àmbit geogràc en formació;a l’aparició i consolidació del que és fonamental per enfortir la ges-

tió política exercida sobre un territori, és a dir, que aquest tingui un

nom que l’individualitzi, Catalunya; al camí llarg de formació

d’un llinatge que assumeixi i consolidi el paper preeminent, ac-

ceptat arreu; al debat sobre la frontera, que emmarca una identitat

pròpia a l’interior i en cerca una altra més enllà de línia divisòria.El llibre de Cingolani ens introdueix també en una termi-

nologia identitària que es normalitza en els darreres centúries me-

dievals, a partir del segle XIII: res publica, terra, pàtria, enemic. També

a la progressiva aparició d’un món llegendari que cerca identitats

diferenciades i combat per una antiguitat preeminent, amb Aragó

per exemple, i per la denitiva majoria d’edat del concepte català com a individu pertanyent a una realitat política diferent i amb un

signe identitari indiscutible des del segle XIII , i que serà denitiu

ns avui.

A mi, que en el segon volum del present projecte col·lectiu

m’ocupo en un dels capítols del pactisme com a sistema polític i

electoral dels sobirans, m’ha interessat sobre manera les aporta-

cions de Cingolani sobre el sistema electoral pactat que apareix en

textos documentals i cronístics que estudia, enfront, ja aleshores




16

–segle XIII– d’aquells que defensaven una successió Dei gratia. Va ser

en aquell moment quan, ni que sigui des del punt de vista teòric,

es va consolidar en l’imaginari de les classes dirigents catalanes el

convenciment i la voluntat de no acceptar sense consentiment unsobirà elevat al tron només pel pur dret de successió?

Els grans cronistes medievals varen donar vida a un passat

convertit en fet identitari. Tenir una història pròpia, que venia de

lluny i de la qual els grans monarques catalans eren continuadors

constituí un fet identitari defensat aferrissadament pels sobirans.

Són, aquests capítols, una de les més sòlides aportacions del llibre de Cingolani. En les notícies documentals que aporta ja hi són

–estem al segle XIV– una bona part de conceptes que, sense can-

vis semàntics i ideològics importants, estaran vigents ns a la des-

feta de 1714: «defensar la cosa pública», «defensió de la terra de

Cathalunya». Cingolani avança en el seu llibre que serà durant la cen-

túria següent, sobretot en moments de crisi, quan es produeix l’esclatd’un llenguatge nacionalista i patriòtic que donarà suport al fet i a la

consciència identitària i serà alhora ell mateix l’element identitari per

excel·lència. Un gran llibre, aquest de l’Stefano M. Cingolani.

Vull acabar expressant uns agraïments. En primer lloc, als

companys del CHCC, que, anant sempre més enllà de les seves

obligacions estrictes, col·laboren de manera activa, ecaç i gene-rosa a tirar endavant la munió de propostes que impulsem plegats

i les que provenen de la comunitat cientíca i cívica del país. No

ha estat una excepció en el cas que avui ens ocupa. Els en dono les

gràcies.

És just agrair també de manera especial la diligència i pro-

fessionalitat dels responsables i tècnics de l’EADOP per la magní-

ca edició que han fet d’aquest llibre i, no m’equivoco en pronos-

ticar, que faran també dels altres que aniran apareixent en el futur



Presentació

17

sobre el fet identitari català des dels orígens ns als nostres dies,

que estem impulsant des del CHCC.

Sense autors no hi ha llibres. Per tant, com no pot ser al-

trament, la meva gratitud es fa extensiva de manera especial aaquests, per haver acceptat comprometre’s, a canvi de molt poc, a

fer possible que el projecte que vàrem concebre no fa ni un parell

d’anys hagi pogut arrencar de manera brillant amb el llibre de

Cingolani. Moltes gràcies a tots.

Jaume Sobrequés i Callicó

Director del CHCC



19

Introducció

Poc després de l’any 840, Walafrid Estrabó començava la seva

introducció a les Gesta Hludowici imperatoris de Thegan dient que

aquest era natione Francus.2 Amb anterioritat, per exemple, l’au-

tor dels Annales regni Francorum parlava dels Hispani Wascones (s.

a. 778) o dels Gothorum atque Hispanorum (s. a. 827).3 En les fontsaltmedievals –en concret les carolíngies, que són les que més di-

rectament ens ocupen–, al costat de pobles com ara els francs, els

hispans, els gascons, els saxons, els alemanys o els eslaus hi tro-

bem també regnes o ducats anomenats sobre base ètnica: Fran-

corum , Baiuvariorum , Burgundiorum , Gothorum , Aquitanorum , etc.

La historiograa del segle XIX i, sovint, encara la del segle XX –sobretot quan, inspirada per sentiments nacionalistes, ha buscat

en aquestes referències de l’alta edat mitjana, tant geogràques

2. THEGANUS , Gesta Hludowici imperatoris - ASTRONOMUS , Vita Hludowici imperatoris , TREMP , Ernst(ed.), Hannover, Hahnsche, 1995, p. 167 (MGH, Scriptores rerum germanicarum in usum schola-rum).

3. Annales regni Francorum , G.-H. PERTZ , i Friedrich KURZE (ed.), Hannover, Bibliopoli, 1895,p. 50 i 172 (MGH, Scriptores rerum germanicarum in usum scholarum).




20

com polítiques, l’origen de les modernes nacions–, hi ha trobat la

prova d’un primerenc sentiment identitari nacional.4

Des de la perspectiva de la cort imperial franca sí que es

notaven diferències de costums o de caràcter respecte a algu-

nes parts del territori de l’Imperi, sobretot les de la perifèria. Per

exemple, l’Astrònom, en la seva Vita Hludovici imperatoris , explica

que, un cop el jove Lluís havia estat creat rei d’Aquitània, l’empe-

rador Carlemany temia «aut lius in tenerioribus annis peregrinorum

aliquid disceret morum»; i de fet, convocat per una de les consuetesreunions de Nadal, Lluís, «oboedienter parens occurrit ad Patrisbru-

nam, habitu Wasconum cum coevis sibi pueris indutus, amiculo scilicet

rotundo, manicis camisę diffusis, cruralibus distentis, calcaribus caligu-

lis insertis, missile manu ferens».5 Al mateix temps, com veurem més

endavant, l’autor dels Annales regni Francorum feia apreciacions

respecte a la poca abilitat dels hispans i dels bascos, o gascons, ia la perfídia dels britons com a característiques d’aquelles gents.

Més d’un segle més tard, cap a 977, l’historiador àrab Ibn

Hawkal, tot i entendre que són tots francs, aprecia certes diferèn-

cies en els habitants de la Marca: «els francs que viuen a prop dels

musulmans són dèbils, les seves armes són escasses i el seu nom-

bre és reduït. Quan estan sotmesos, són obedients, lleials i de mol-tes qualitats».6

4. Són interessants les notacions que Janet L. NELSON , Charles the Bald , Londres i Nova York,Longman, 1992, p. 1-2, 75-76 fa a propòsit de les evidents contradiccions, a part de qualsevolaltra raó històrica, en el fet de fer de Carles el Calb el fundador de la «nació» francesa, quanhavia nascut a Frankfurt del Main i la seva llengua materna era l’alemany.

5. Ed. TREMP , p. 294-296: «que el ll molt jove aprengués costums estrangers [...] obedient, espresentà a Paderborn, al seu pare, vestit amb roba gascona, així com els altres joves, és a dir,amb un mantellet arrodonit, les mànigues de la camisa llargues, pantalons bombats, sabatesamb esperons i una llança a la mà».

6. Ibn HAWKAL , Conguración del mundo , a Dolors BRAMON , De quan érem o no musulmans. Textosdel 713 al 1010 , Vic, Eumo, 2000, p. 100, cit. per Flocel SABATÉ , El territori de la Catalunya medie-



Introducció

21

És possible, però, creure que aquestes observacions repre-

senten la prova de profundes diferències ètniques i, sobretot, de

diverses consciències identitàries sobre bases ètniques? La moder-

na historiograa assegura que no, que és equivocat transformar

unes diferències culturals locals, de tipus antropològic, prova de

la no absoluta homogeneïtat de l’Europa occidental, en unes cons-

ciències de tipus polític.

La història es fa des del present, des de la sensibilitat i les

problemàtiques, col·lectives o personals, de la contemporaneï -tat. Tanmateix, s’ha de tenir cura de no projectar cap enrere en

el temps realitats i mentalitats contemporànies, perquè d’aquesta

manera correm el perill de trobar allò que no hi és o, en el millors

dels casos, quan encara no hi és, i ens perdem l’oportunitat d’albi-

rar les etapes del camí veritable que ha acabat per donar existèn-

cia a l’objecte de la nostra investigació retrospectiva.Des d’un punt de vista polític contemporani no té –o no

hauria de tenir– el més mínim relleu conèixer si els habitants de

Girona, Vic i Barcelona, per exemple, sabien que pertanyien a una

mateixa comunitat humana i política i que aquesta comunitat es

deia Catalunya, des del segle IX , o el X o el XII; el que importa és

saber com s’ha arribat a tal consciència, a través de quin procéshistòric, sense voler retrodatar, més enllà d’allò raonable, un sen-

timent contemporani; perquè la precisió d’una cronologia té sentit

només per reglar aquest procés, no per atribuir-se un títol de mè-

val. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana , Barcelona, Fundació Salvador

Vives i Casajuana, 1997, p. 268-269; els historiadors àrabs diferencien (tot i que diria amb certesconfusions, ja que Al-Bakri, a nals del segle XI , citant un geògraf del segle precedent, diu queel país dels gallecs és «totalment pla i la major part del seu sol és sorrenc», p. 101) els gallecs iels bascos i, a Orient, els francs, ja que dos textos en què es parla concretament de catalans peraquesta zona són molt posteriors; veg. BRAMON , De quan érem o no musulmans , p. 103.




22

rit, tant més valuós com més es pot retrocedir enrere en el temps.

Tot neix en algun moment, però això que ens fa qui som no és

l’acte o la data del naixement, que no inclou allò que serem com

un fet necessari, sinó el procés de construcció personal.

Ramon d’Abadal, per posar un exemple il·lustre, parlava

dels comtes catalans de Carcassona, i incloïa en la seva Catalunya

Carolíngia una donació de terres a prop de Narbona que l’any 795

Carlemany havia fet a un tal Joan, que havia guanyat un combat

amb els sarraïns a Ponts, a prop de Barcelona, «per la condicióde català» del beneciari.7 Abadal no pensava que ja existissin els

catalans en aquesta època, però projectar el present damunt del

passat d’aquesta manera, ni que sigui per simplicitat argumental,

fa de Catalunya, i tal com és ara, una mena de necessitat implícita

que ja existia en els primers temps d’allò que es reconeix com el

principi de la seva història en tant que fet diferencial: la inclusióen el món carolingi.

Parlar d’identitat «nacional» en l’edat mitjana –i s’hauria

de matisar molt el concepte– no és ni fàcil ni sempre històricament

segur, i encara més si ens referim als segles altmedievals. El perill

de projectar conceptes històrics i identitaris que, de fet, tal com els

entenem avui dia, es comencen a elaborar tan sols en el segle XIX éspresent també en els historiadors més rigorosos.8 Per tal d’aclarir

conceptualment uns dels objectes d’aquesta anàlisi, aclariré que

7. Ramon d’ABADAL , Els primers comtes catalans , Barcelona, Teide, 1958, p. 13 (hi ha una novaedició: Barcelona, La Magrana, 2011); Catalunya Carolíngia , II. Els diplomes carolingis a Catalu-nya , ed. Ramon d’ABADAL , Barcelona, IEC, 1926-1952 (edició facsímil: Barcelona, IEC, 2007), II,p. 310; veg. les consideracions a SABATÉ , El territori , p. 223-224.

8. Un exemple pot ser el recent estudi de Michel ZIMMERMANN , «Les origines de la Catalogned’après les Gesta comitum Barcinonensium. Mythe fondateur ou récit étiologique?», Liber largi-torius. Études d’histoire médiévale oferts à Pierre Toubert par ses eleves , Ginebra, Droz, 2003, p. 517-543, en què la confusió de conceptes i idees historiogràques és absoluta.



Introducció

23

acullo la denició d’identitat que, en un context semblant, en fa

Thomas Bisson, en el sentit d’entendre com a tal «res més que els

elements i els indicis de consciència col·lectiva (o de consciència

autònoma) i d’interès de grups que són en els fonaments de la so-

lidaritat política o nacional», recordant, com podrem veure, que

autonomia no és la mateixa cosa que identitat.9

La possible confusió entre passat i present, i entre con-

ceptes de denició històrica que pertanyen a èpoques diferents,

actua de manera latent o subliminal també en plantejamentssintètics com els d’algunes històries de Catalunya que, talment

les d’altres països europeus, comencen amb la prehistòria.10

És evident, o hauria de ser-ho, que s’està fent la història dels po-

bladors d’un espai geogràc que modernament es diu Catalunya,

sense cap voluntat, almenys declarada, de projectar enrere en els

mil·lennis la identitat nacional catalana.En la introducció a una recent Història de Catalunya , Albert

Balcells deixa clar que es comença tractant «dels primers pobla-

dors, que no eren encara catalans», es parla de «terres on es gesta-

va la futura Catalunya», o de «l’espai que avui és Catalunya»; i ex-

pressions semblants també trobem en la part dedicada a Prehistòria

i Antiguitat , a càrrec d’Arturo Pérez i Almoguera, el qual recordai d’alguna manera desmenteix lectures precedents, encara molt

9. Thomas N. BISSON , «L’essor de la Catalogne: identité, pouvoir et idéologie dans une societédu XIIe siècle», Annales. Économies, Sociétés, Civilisation , 39 (1984), p. 454-479 (p. 455); hi ha edicióen català: L’impuls a Catalunya: l’època dels primers comtes-reis (1140-1225) , Vic, Eumo, 1997; «par“identité” je n’entends rien de plus que les traits et les traces de conscience collective (o deconscience autonome) et d’intérêts de groupes qui fondent la solidarité politique ou nationale».

10. Com és el cas, per exemple del volum 0 de la Història de Catalunya. Biograes catalanes , deTeide - Vicens Vives, Les arrels de Catalunya , de Miquel TARRADELL (1962), o el volum 1 de laHistòria de Catalunya d’Edicions 62, Prehistòria i edat antiga (ns al segle III ) de Joan MALUQUER DE MOTES (1987), tots dos amb nombroses reedicions.




24

vives almenys ns els anys seixanta, que vinculaven directament

l’espai iber amb el que seria el territori de la Corona d’Aragó.11

Tot i així, l’afany gairebé natural en l’home de buscar uns orígens

tan remots com sigui possible de la seva condició present no obvia

una certa nota determinista en la tractació, inevitable en qualsevol

narració que estudia el passat des de la situació actual. És segura-

ment un fenomen inconscient, sempre i quan ens trobem lliures de

contextos amb un fort condicionant ideològic; tanmateix, no deixa

de ser present.12

Una narració que retrocedeix des de l’actualitat cap al pas-

sat –i tant se val que afecti un poble, una nació o el recorregut

biogràc d’un individu– sempre buscarà les raons, gairebé ineli-

minables, del present, descartant considerar els camins que hau-

rien pogut dur cap a altres direccions. L’avui no és mai el neces-

sari producte de l’ahir, sinó d’una sèrie d’esdeveniments que esvan organitzar d’una certa forma i que, tanmateix, haurien pogut

presentar també altres dibuixos de futur d’haver ocorregut, o no,

uns fets, d’haver seguit, o no, un camí en lloc d’un altre. De fet,

tot i existir igualment, podríem dir que Catalunya és tal com és,

quant a territori, a situació política i a identitat, perquè Alfons I

el Bataller, rei d’Aragó, va morir a Fraga l’any 1134; perquè PereI el Catòlic no es va poder divorciar de Maria de Montpeller per

casar-se amb Maria d’Antioquia, hereva del regne de Jerusalem,

11. Albert BALCELLS (dir.), Arturo PÉREZ , Flocel SABATÉ , Antoni SIMON i Albert BALCELLS , Històriade Catalunya , Barcelona, Esfera dels Llibres, 2004; 2a ed. en quatre volums, 2006 (de la qual cito),I. Prehistòria i Antiguitat , p. 1, 3, 4 i 47-54.

12. De raons i objeccions se’n poden trobar en la millor síntesi divulgativa sobre el procés iden-titari de Catalunya i dels catalans, que acullo en bona mesura com a periodització en la mevanarració, la de Josep M. SALRACH , «Catalunya i Catalans des de quan?», Revista de Catalunya 15(gener 1988), p. 35-50 (p. 35-36).



Introducció

25

i perquè va morir a Muret l’any 1213; perquè Jaume I el Conque-

ridor va signar el tractat de Corbeil amb Lluís IX, el sant rei de

França, l’any 1258, o perquè Martí I l’Humà va morir sense hereus

legítims l’any 1410. Les conseqüències de no haver ocorregut un

o alguns d’aquests esdeveniments són tan imponderables com és

segur que hauria pogut donar-se un present diferent.

L’ambigüitat, doncs, que subjau en tals iniciatives histori-

ogràques pot portar, de forma inconscient, a veure continuïtats

culturals, i de fet va portar a veure’n també d’ètniques i, d’algu-na manera, identitàries, per exemple entre ibers i catalans. Conti-

nuïtat feta explícita, entre altres casos precedents que no paga la

pena recordar, almenys en una de les propostes d’etimologia del

corònim Catalunya , que, segons Coromines, amb els malabarismes

típics de moltes etimologies que obliden la història, derivaria dels

Iliketani (laietans).13

És possible que l’ADN dels ibers mostri continuïtat, tot i les

aportacions genètiques d’altres ètnies, amb el dels pobladors de

les mateixes àrees dels segles IX o X. Però, la història d’una iden-

titat no es fa sobre la base de l’ADN o de la presència continuada

de pobladors en una concreta zona geogràca. El sentit d’identitat

no és quelcom que es dóna un cop i per sempre, sinó que es vaconstruint i desfent amb el pas de les mutacions històriques, molt

sovint oblidós del passat; perquè, de fet, el sentit identitari és un

procés cap enrere, és una reconstrucció de la memòria, sobretot

de la de les classes dominants de la societat en els primers temps,

amb voluntat de justicar la legitimitat del seu poder com un fet

13. Per a aquesta i altres propostes relatives a l’etimologia del corònim Catalunya , de les qualsparlaré més endavant, veg. Frederic UDINA MARTORELL , El nom de Catalunya , Barcelona, Dal-mau, 1961 (2a ed.: 2000).




26

diferencial i que busquen, i troben, un moment, sovint producte

de la creació llegendària, en què fer-lo començar. Això val per a

l’edat mitjana com per a la contemporaneïtat.

Ni les llegendes etnogenètiques de poblacions barbàriques,

ni les d’origen de dinasties reials, comtals o de famílies aristocràti-

ques, ni tampoc moltes pseudoreconstruccions del segle XIX , i enca-

ra posteriors, no superen la prova de l’anàlisi històrica.14 Tanmateix,

aquestes construccions medievals –sovint reducció d’un procés

molt més complex i no tan lineal, o inuenciades per elements lite-raris, que pouen en un imaginari antropològic d’arrels heroiques i

mítiques precristianes– són fonamentals, perquè, més que les mo-

dernes reconstruccions arqueològiques, ens proporcionen la visió

que les antigues comunitats polítiques o les dinasties tenien de la

seva diversitat; ens deixen percebre en quins moments, amb quins

mites, eventualment, es reconstrueix aquest procés identitari, i per-meten veure com l’evolució de les dinàmiques organitzatives del

poder acompanyen i motiven la visió d’història retrospectiva. En

conseqüència, la interpretació antiga d’un fenomen identitari és tan

important, i de vegades més, com la moderna reconstrucció dels

elements que li han donat origen, si més no perquè ens permet in-

dividuar-ne moments d’emergència i línies de desenvolupamenttemàtic que s’han de compaginar amb els resultats de la investiga-

ció històrica, especialment la dirigida a determinar els components

polítics i institucionals del procés identitari.

Des d’aquest punt de vista, la situació que ens presenten

les fonts, des de principis del segle X ns a gairebé tot el XIV , és ex-

14. Evidentment queden al marge del meu discurs, tot i ser socialment inquietants, les arma-cions tan difoses en el debat polític actual segons les quals Catalunya mai no ha estat indepen-dent o Espanya és la nació més antiga d’Europa.



Introducció

27

tremadament coherent: la història de la terra que serà Catalunya

comença amb Carlemany i la invasió franca, o tot just pocs anys

abans. Els gots, els romans, els ibers o altres pobladors precedents

o bé no existeixen o bé no són mai explícitament mostrats com un

precedent en la cadena identitària. S’ha de dir que les primeres

incursions de la historiograa en el passat precedent a la conques-

ta carolíngia, amb voluntat identitària, no es donaren abans de

les acaballes del segle XIII , mentre que serà cap a nals del segle

següent que l’existència de Catalunya com a tal es projectarà tanenrere com el començament de la història tal com la veien els ho-

mes d’aquella època.

Això que acabo de dir ja posa en entredit, o limita forta-

ment, tantes altres teories relatives al goticisme o al sentiment

nacional got dels primers segles de les terres que per comoditat

–acceptada entre la crítica– prefereixo dir Marca Hispanica , tot ila parcial inexactitud del terme, abans que no pas Catalunya. Ja

que de Catalunya, com a formalització d’un concepte geogrà-

c, i de retruc historiogràc, no en podrem parlar sinó com a

molt aviat a partir de la segona meitat del segle XI , mentre amb

el terme Marca Hispanica es manté certa indenició en els espais

i en les seves relacions, tal com signicava el nom en època ca-rolíngia.15

D’altra banda, també s’ha de reexionar sobre el signicat

que tenen algunes interpretacions. Els historiadors, com es veurà,

han insistit molt, tot i que amb diferents matisos de cronologia,

15. El segueixo fent servir, malgrat les raonables objeccions de Flocel SABATÉ , «La noció d’Es-panya a la Catalunya medieval», Acta historica et archaeologica mediaevalia , 19 (1998), p. 375-390

(p. 377), perquè altres denicions, com ara Catalunya carolíngia , Catalunya comtal o altres, comGòtia , són encara més imprecises i sempre tendeixen, sia a projectar el futur, Catalunya, da-munt el passat, sia a proporcionar les característiques d’una identitat que no existia.




28

sobre el sentiment goticista dels pobladors de la Marca i sobre la

seva utilització encara per tot el segle X. Sense reexionar, pot-

ser, que la hipòtesi goda ja remunta al segle XV , amb les propostes

d’interpretació etimològica del corònim Catalunya com a proce-

dent de Gotolandia (terra dels gots) o de Gotalania (dels gots i dels

alans), en un moment en què l’arribada al poder de la dinastia

Trastàmara i els conictes amb la Corona de Castella plantejaven

la voluntat, en alguns sectors, de reivindicar els mateixos orígens

i la mateixa legitimitat, havent acceptat la visió goticista propa-gada en el segle XIII per l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez

de Rada amb la seva Història de les coses d’Espanya o Història dels

Gots (Historia de rebus Hispanie o Historia Gothorum). És a dir que a

segles de distància, i d’una manera segurament inconscient de les

seves implicacions, se segueix fomentant una lectura dels fets imi-

tativa de i en competició amb Castella i, doncs, d’Espanya. I el ma-teix fenomen ocorre amb la interpretació moderna de l’etimologia

del corònim, ja que, malgrat les repetides opinions de qualicats

lingüistes que la descarten en tant que impossible, la proposta eti-

mològica que continua tenint més acceptació és la que fa derivar

Catalunya de (terra) de castells (Castellonia -> Catalonia), que és la

mateixa etimologia de Castella.Un país, una nació, un estat són també la seva història. Sen-

se el passat no es pot entendre el present, i el present es deneix

també en la mesura que cuida o descuida el passat, si es fonamen-

ta més en històries o en llegendes, en el rigor de la investigació

fora de les ideologies o en la supercialitat dels programes i al-

guns despropòsits dels polítics. La història, com a mitjà privilegiatde comprensió del passat, esdevé així un instrument prioritari en

la denició i la construcció del present.



Introducció

29

La historiograa, tant la medieval com la contemporània,

sempre han construït models de passat adaptant-los a les necessi-

tats del moment en què s’escriu, no sols per entendre la constitució

de societats pretèrites, sinó per entregar un model ideal a les del

futur, i ho ha fet segons les metodologies i els materials a disposi-

ció en cada època. Aquests models estan en continua modicació,

i és necessari entendre’n l’evolució per poder copsar i denir la

transformació, al llarg del temps, de la imatge i la percepció que

un país ha tingut de si mateix.Darrerament s’ha posat molt èmfasi en la importància de

la memòria històrica; tanmateix, en la seva utilització més medi-

àtica o popular sembla que aquesta memòria es remunta, com a

molt, a mitjan segle XIX , i és especialment valorada per èpoques

en què encara disposem del record dels supervivents. És veritat

que la memòria, com a tal, només la tenen els vius; així mateix,podem parlar de memòria col·lectiva entenent l’assumpció d’una

memòria de més llarg abast feta de la d’una generació rere l’altra.

Memòria no en el sentit de la capacitat de recordar d’un ésser viu,

sinó com a estraticació al llarg de la història de diferents memò-

ries. En aquest cas, però, és més fàcil que hi hagi trencaments o

manipulacions del record volgudes per les classes dirigents, fe-nòmens de reconsideració de moments crítics de la història d’un

col·lectiu i altres formes d’interpretar el passat. Comprovar, des-

mentir o matisar és més fàcil per a la contemporaneïtat, fent recurs

també, justament, de la memòria i la riquesa de la documentació

disponible. Fets que tampoc no ens asseguren de poder fugir de

la manipulació o de la supercialitat. Més enllà, però, del passatrecent, com més retrocedim hi ha molta foscor, especialment fora

dels cercles acadèmics, o llocs comuns i mites, que és encara pitjor.



Introducció

31

tir el valor cientíc –per no parlar de l’ètic– d’altres narratives

acceptades sense gaire discussions. Si seguim, doncs, aquesta

perspectiva de comprensió del passat centrada en l’espoli i en

la confrontació amb Espanya descartem la possibilitat d’assumir

–a través d’una exacta comprensió del propi i autèntic passat

català– els moments propis d’un recorregut històric que aquesta

perspectiva caracteritza com a guanyadors o perdedors, com si

aquestes dues categories fossin èticament i històrica acceptables

i vàlides per a l’apreciació del passat.La historiograa medieval, tot al llarg de mig mil·lenni, s’ha

dedicat a investigar i reconstruir la història, a vegades remota, de

la família que dominava la que seria Catalunya i, en un segon

moment, dels reis que regien i de les gents que poblaven aque-

lles terres que formarien la Corona d’Aragó, conjunt polític on el

regne d’Aragó i, més tard, el regne de València presenten unescaracterístiques molt especials. És un camí llarg, complex i molt

variat, fet de descobertes, repensaments i nous models. L’interès, i

la importància, de seguir-lo rauen en el fet que aquesta és l’única

forma de saber com la Corona d’Aragó, i els regnes que la forma-

ven –el Principat de Catalunya en primer lloc, ja que és l’objecte

de la present reexió i anàlisi– ha anat pensant en els seus reis ien si mateixa, com s’ha vist i com s’ha col·locat, per parts o com a

conjunt, en el temps i en l’espai.17 Tanmateix, l’anàlisi del passat

ha de ser lliure de pressions polítiques, si volem comprendre i

no volem trobar forçosament. I la tractació que segueix pretén ser

17. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «Memòria, llinatge i poder. Jaume I i la consciència històrica»,Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics , 19 (2008), p. 101-127, i, del mateix, «Tradiciones

e idiosincracias. Las relaciones entre Cataluña y Aragón en la historiografía (siglos XI-XIII)», a LaCorona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458) , Saragossa, Gobierno de Aragón - GrupoCEMA, 2010, p. 219-252.




32

lliure de condicionants, tot i néixer en un clima polític fortament

marcat per compartits sentiments independentistes.

Ja l’any 1988 es va celebrar el mil·lenari de Catalunya, em-

prant com a data simbòlica la del 988. Es va celebrar un simposi,

que més d’un cop citaré, amb importants aportacions cientíques,

amb la presència també d’estudiosos de fora del país, i hi va haver

altres publicacions que celebraren l’efemèride. Una d’aquestes,

justament dedicada al 988, començava amb una declaració que

val la pena citar entera:

Als qui signem aquest informe [...] no ens ha interessat tant la de-

fensa de l’exactitud d’una data mil·lenària precisa –el 988– com de

provar documentalment l’existència d’un poble diferenciat i consci-

ent del que era ara fa mil anys; com es va formar aquesta consciència

i com la seva gestació es va anar accelerant en els darrers anys del

segle X i primers del segle XI; com el país, amb nom o sense, veiaaorar i consolidar-se uns signes d’identitat diferenciada de la dels

seus veïns.18

Com si d’una prova judicial es tractés, signen l’informe Jo-

sep M. Font i Rius, Manuel Mundó i Macet, Manuel Riu i Riu,

Frederic Udina i Martorell i Joan Vernet i Ginès. Les fonts, però, no

permeten validar aquest informe. El problema no es troba en els

fets recordats, garantits per la solvència cientíca dels signants,

sinó en la manera d’unir-los en una narració històrica i en la seva

interpretació. Perquè, de fet, la interpretació porta per uns camins

diferents. Com ja he dit, no crec que importi el quan , tot i la como-

ditat del simbolisme de les dates exactes –i en això hi ha cert acord

18. Procés d’independència de Catalunya (ss. VIII -XI ). La ta del 988 , Barcelona, Generalitat de Ca-talunya, 1988.



Introducció

33

amb el grup d’experts–, sinó el com , i és aquest com que s’ha de

valorar sense prejudicis, perquè les conseqüències en la narració

del passat i en la seva caracterització poden ser importants.19

Això que segueix és una història de la terra de Catalunya,

abans, i de Catalunya, després, des de la perspectiva identitària,

per allò que no ha estat i per allò que sí ha estat, examinant tots

els diferents elements que han portat a construir tal consciència i

a conformar-la.

19. Qui també ha insistit molt en una ruptura en la història de la Marca en aquests anys, perell centrada més en el saqueig de Barcelona l’any 985 a mans d’Almansor, és Michel Zimmer-

mann, cosa que repeteix en moltes de les seves publicacions, quan la base de la seva teoria ésla interpretació equivocada d’una sèrie dels Annals de Barcelona reordenats cronològicament,començant per aquesta data, pel primer editor en el segle XVIII. En espera de l’edició críticadels annals d’aquesta família, veg. Stefano M. CINGOLANI , La memòria dels reis. Les quatre granscròniques i la historiograa catalana, des del segle X al XIV , Barcelona, Base, 2007, p. 140.



El passatprecarolingi




36

Tot i que pot semblar contradictori, després d’allò dit en

la introducció, em sembla necessari fer un breu recorregut per la

història de la «terra Catalunya» abans de la conquesta carolíngia,

començada l’any 785 dC amb la rendició de Girona. És útil, d’una banda, per alliberar el terreny de molts conceptes històrics i mol-

tes visions del passat que en deriven, equivocats o plantejats de

manera inexacta. De l’altra, per aclarir-ne uns altres, també des

d’un punt de vista de vegades més ampli, que permetrà avançar

amb més seguretat.

Els ibers no van tenir mai una organització política unitària.Dividits en tribus, tenien un centre de domini dels diferents reis

tribals en un oppidum , una petita ciutat forticada que de vegades

ha deixat el seu nom a la posterior ciutat romana: Tarakon (Tarra-

co , Tarragona), Iltirta (Ilerda , Lleida), Barkeno (Barcino , Barcelona),

mentre que en zones de muntanya és el nom de la tribu el que s’ha

quedat com a nom del pagus o comtat medieval, que no ocupava,tanmateix, exactament la mateixa àrea del poble iber: Bergistans

(Berguedà), Ceretans (Cerdanya). Però no tenien un nom, almenys

que carreguem, per a zones més àmplies sobretribals.

La inclusió en el món romà va ser lenta i progressiva, més

profunda a les zones costaneres que a les muntanyoses, i es pot

donar gairebé per conclosa cap a nals del segle I aC. El pes de laromanització va ser determinant per a una nova conguració de la

societat de l’est peninsular, sobretot a les zones litorals i urbanes,

menys a les muntanyenques. I no sols pel llegat d’una llengua de-

rivada del llatí, el català, fet compartit amb tota la Romània, sinó

també per l’estructuració del territori, amb el progressiu desplaça-

ment d’importància des de Tarraco a Barcino o la xarxa viària que

encara funcionava a l’edat mitjana, i, nalment –i possiblement

encara de més pes–, per la importància central de l’organització



38


nes allunyades del centre de la cultura romana i cristiana, sovint

muntanyoses i proclius a l’aïllament, com és el cas de Galícia, tal-

ment com la descriu el tractadet Sobre la manera de corregir els cam-

perols (De correctione rusticorum), també conegut amb el títol Contrales supersticions , de Martí de Braga (c. 573), i que es pot documen-

tar també a la resta de la península i ns al sud de França, tot i que

de manera no tan detallada i, possiblement, no tan profundament

arrelada.22 La supervivència de semblants creences l’haurem de

veure més duradora a les zones interiors, on la penetració del cris-

tianisme va ser molt més lenta, i on el sincretisme entre antiguesi noves creences va ser encara més difós i persistent. Aquestes co-

munitats montanes,23 possiblement, van ser les que menys, i més

lentament, van ser tocades pels grans canvis històrics, que van

anar integrant a poc a poc en una cultura antropològica molt lliga-

da als cicles de la terra, al mateix temps que van entrar menys en

la construcció de processos identitaris de més ampli abast. Aques-ta situació comporta profundes diferències i divisions a l’interi-

or del territori, marcant el lideratge, en l’acceptació i l’impuls de

les novetats polítiques i culturals, de les comunitats urbanes i de

l’aristocràcia terratinent, més romanitzades i cristianitzades.

De totes maneres, el sincretisme cristià amb precedents re-

alitats cultuals paganes és estructural en la primitiva difusió de lanova religió, i, en general, en la seva mateixa conguració de cre-

22. Per a MARTÍ veg. Contro le superstizioni , edició de Mario NALDINI , Firenze, Nardini, 1991 (encastellà hi ha l’ed. de R.J. CLOLS , Barcelona, El Albir, 1981); en general, per a la religió populara la Península veg. Stephen MCKENNA , Paganism and Pagan Survivals in Spain up to the Fall of theVisigothic Kingdom , Washington DC, Catholic University of America, 1938.

23. En podem veure els homes que les formaven en alguns documents dels segles IX i X on tota

la comunitat es presenta com a actor en algun plet relatiu a la propietat de la terra; n’hi ha unallista a Jordi BOLÓS I MASCLANS i Josep MORAN I OCERINJAUREGUI , Repertori d’antropònims catalans(RAC) , 1, Barcelona, IEC, 1994, p. 30-42; veg. també Josep M. FONT I RIUS , «La comunitat localo veïnal», Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII -XI ) , 2 vol., Generalitatde Catalunya, Barcelona 1991, I , p. 491-576 i SABATÉ , El territori , p. 23.



El passat precarolingi

39

ences i ritus, i els casos de màgia i supersticions llistats per Martí

de Braga representen tan sols la part de paganisme sobreviscuda

en ambients populars i no assumida en la pràctica religiosa comu-

na.24 Malgrat l’optimisme de l’estament evangelitzador respecte al’èxit de missions evangelitzadores com, per exemple, les de sant

Bonifaci en la conversió dels frisons, quan l’any 722 «obtinuit eos-

que a sacrilega idulorum censura, qua sub quodam christianitatis nomi-

ne male abusi sunt»,25 el cristianisme de l’alta edat mitjana presenta

uns aspectes cultuals i de relació amb el sagrat que encara deuen

molt a pòsits pagans.26

La fragmentació de l’Imperi d’Occident en els diferents

regnes romano-barbàrics va signicar unes complexes dinàmi-

ques de confrontació/integració entre el llegat cultural romà i les

monarquies que declaraven ser-ne successores. Sobretot els dos

regnes dels gots, el dels ostrogots a Itàlia i dels visigots a Hispania

–atès que els dos pobles eren els més romanitzats entre la munióde germans que van penetrar els conns de l’Imperi romà–, van

representar, o van voler fer-ho, més que una ruptura, una restau-

ració de l’ordre romà davant d’una llarga època de caos deguda

a les revoltes socials internes, com les dels bagaudes, o a les in-

cursions i les devastacions aportades per altres pobles de pas per

24. Sobre la màgia medieval i les seves relacions amb la medicina popular veg. Richard KIECK-HEFER , Magic in the Middle Ages , Cambridge, Cambridge University Press, 1989, i, en general,VAN ENGEN , «The Christian Middle Ages».

25. Vitae sancti Bonifatii archiepiscopi Moguntini , ed. Willelm LEVISON , Hannover-Lípsia, Biblio-poli, 1905 (MGH Scriptores rerum germanicarum in usum scholarum), p. 26: «els rescatà del cultesacríleg dels ídols, del qual, sota l’aspecte de certa cristiandat, malament abusen»; una llistade supersticions i restes de cultes pagans que encara veien presents els monarques Carolingisa l’Indiculum superstitionum et paganiarum , a Capitularia regum Francorum , ed. d’A. BORETIUS ,Hannover, Bibliopoli, 1883 (MGH Legum II), I , p. 223; encara l’any 873, Carles el Calb haurà dereferir-se al ressorgir de mags i bruixes: ibid., II, p. 345.

26. Veg. per exemple R. I. MOORE , La primera revolución europea, c. 970-1215 , Barcelona, Crítica,2003, p. 31-47.



40


la Península, com ara els vàndals, els alans, els francs o els sueus

que es van instal·lar en el sector nord-occidental.27

S’ha de tenir en compte que l’aportació demogràca dels

pobles invasors difícilment representava més del 10% de la po- blació autòctona i es va concentrar en unes zones d’assentament

molt concretes, que en el cas de la Península es donen sobretot

a la Meseta central amb aportacions molt escasses a la Tarraco-

nense. A més, les primeres generacions van veure una escassa

integració entre els pobladors autòctons i els nouvinguts, gene-

ralment d’una altra confessió cristiana, ja que els visigots erenarrians, i aïllats de bona part de la resta de la població en tant

que classe guerrera. Això va comportar una molt lenta i molt

limitada penetració dels fets culturals germànics entre la resta

de la població, massa escassos per poder conformar una nova i

profunda realitat identitària general. Com notava el viatger an-

glès George Borrow en el seu famosíssim llibre The Bible in Spain ,en el moment de passar per Alcalá de Guadaira i parlant de la

seva etimologia:

[Alcalá is] a name necessarily often repeated in Spain, where the

Goths, who are so proudly remembered, have left so few records

of their three hundred years’dominion in the place-names of the

Peninsula, and where the Arab, at all time detested, is yet remembered in the modern names of wellnigh every town, river, and

headland in Southern Spain, and in many places throughout the

entire peninsula.28

27. Veg. Herwig WOLFRAM , History of the Goths , Berkeley / Los Angeles / Londres, Universityof California Press, 1988; en general, Lucien MUSSET , Las invasiones: las oleadas germánicas , Barce-lona, Labor, 1982 (ed. or. en francès: París, PUF, 1967) i Roger COLLINS , La España visigoda, 409-

711 , Barcelona, Crítica, 2005 (Historia de España, 3) (ed. or. en anglès, Oxford, Blackwell, 2005).

28. George BORROW , The Bible in Spain, or, the Journeys, Adventures, and Imprisonment of an En- glishman in an Attempt to circulate the Scripture in the Peninsula , Londres, John Murray, 1912 26aed. (1a ed.: 1843), p. 223.



42


i, sobretot, de la fundació dels regnes de Tolosa, primer, i de To-

ledo, després. De fet, tot el món cultural i l’ideari polític visigot

marquen més la continuïtat amb Roma que el fet diferencial ger-

mànic.30

La mateixa monarquia visigoda comparteix les caracterís-

tiques de totes les monarquies barbàriques postromanes, en tant

que fundades a partir d’un lideratge de caràcter militar, amb al-

guns elements de precarietat encara més accentuats, ja que, igual

que els longobards i a diferència dels francs merovingis, no van

aconseguir establir una dinastia reial hereditària que aconsegu-ís cristal·litzar al voltant de la gura del monarca una certa di-

mensió de sacralitat, més enllà del paper del rei com a conductor

d’exèrcits.31

Una ideologia goticista o, més senzillament, el signicat

històric de la monarquia visigoda no existeix abans de les manio-

bres legitimadores dels monarques asturlleonesos,32 i a Catalunyano en trobarem rastres historiogràcs ns al nal del segle XIV , i

serà més aviat un element d’interpretació especialment viu un cop

arribada al poder la dinastia Trastàmara.

Els processos de denició etnogenètica són tots reconstruc-

cions a posteriori que poc tenen a veure a una efectiva conscièn-

cia ètnica originària.33

Com tot poble germànic instal·lat dins els

30. Veg. en general Stefano M. CINGOLANI , Le Storie dei Longobardi. Dall’Origine a Paolo Diacono ,Roma, Viella, 1995.

31. Sobre aquests aspectes veg. WOLFRAM , History of the Goths i Alexander Pierre BRONISCH ,Reconquista y Guerra santa. La concepción de la guerra en la España Cristiana desde los visigodos hastalos comienzos del siglo XII , Granada, eug-ediuno-PUV, 2006 [Ed. or. en alemany, 1998.]

32. Veg. Thomas DESWARTE , De la destruction à la restauration. L’idéologie du Royaume d’Oviedo-Léon (VIII e-XI e siècles) , Tournhout, Brephols, 2003, p. 116-121.

33. La simplicació és tant dels moderns com dels mateixos historiadors antics; veg. per ex.Rosamond MCKITTERIK , «Introducció» a Rosamond MCKITTERICK (ed.), La alta Edad Media. Eu-ropa 400-1000 , Barcelona, Crítica, 2002 (Historia de Europa Oxford) (ed. or. en anglès: Oxford,Oxford University Press, 2001), p. 38: «Tales identidades no eran una cuestión de etnicidad




43

conns de l’Imperi romà, els visigots ni eren molts ni es van bar-

rejar amb profunditat amb la població local, sinó que, com s’ha

dit, almenys durant els primers temps es van mantenir majori-

tàriament aïllats en tant que aristocràcia guerrera. Possiblementté a veure amb aquesta dimensió militar tan sols la faceta del rei

com a dux d’un exèrcit i, doncs, també en èpoques posteriors, com

a rei d’un poble (Visigothorum , Francorum , Langobardorum , i més

tard Aragonum o Barchinonensium , etc.) i no d’una monarquia o

una terra, ja que no existeixen com a tals una «Visigòtia» o una

«Longobàrdia»,34 i tan sols en temps molt posteriors la terra delsfrancs es dirà França. De no ser així, tampoc no s’entendria la ràpi-

da ocupació de la Península, gairebé sense lluita armada, per part

dels àrabs, i la conversió de molts aristòcrates, a més d’altra pobla-

ció, a l’islam.35 És doncs equivocat interpretar alguna temptativa

separatista, com ara la revolta del comte Pau l’any 672, juntament

amb Ranosind, dux de la Tarraconense, o la pervivència d’uns reis,Àkhila II i Arda, ns l’any 720 a la zona Tarraconense-Narbonen-

se, com a fets diferencials d’aquestes províncies romanes respec-

te al conjunt de la monarquia, d’alguna manera anticipatius del

fet diferencial català, i com a base d’un sentiment goticista a la

Septimània i a la Marca Hispanica carolíngies. Perquè es va tractar,

en el primer cas, d’un moment de lluites de poder internes en lamonarquia visigoda; en el segon, d’una temptativa de no cedir a

l’avançada àrab.

biológica, pero fueron construidas en parte retrospectivamente, es decir, inventadas; son partede un proceso descrito por los estudiosos actuales como etnogénesis. [...] En otras palabras, enla etnogénesis no tratamos de “tribus” existentes objectivamente, sino con identidades creadaspor los textos».

34. Aquest només ha deixat el nom a una regió italiana, la Llombardia, així com el passat bi-zantí n’ha deixat una altra, la Romanya.

35. Roger COLLINS , La conquista árabe, 710-797 , Barcelona, Crítica, 1986 (Historia de España, 4)(ed. or. en anglès: Oxford, Blackwell, 1986).



44


De fet, en la mateixa monarquia asturlleonesa, abans, i en

la castellana, després, el goticisme és més una qüestió lligada als

discursos elaborats al voltant de la legitimitat del poder de la mo-

narquia que no pas una qüestió d’identicació sobre base ètnica;és originat des de la mateixa monarquia i pels historiadors que

forgen el discurs legitimista, i és nalment imposat, a mitjan segle

XIII , com a marc polític de denició d’Espanya per part de Rodrigo

Jiménez de Rada per reclamar la preeminència dels monarques

castellans.

Els darrers anys, la crítica, sobretot Michel Zimmermann,en més d’una ocasió,36 i Frederic Udina i Martorell37 (els dos citant

l’àmplia bibliograa precedent) han defensat, amb diferents argu-

ments, la importància del llegat visigot i, d’alguna manera, també

la presència d’un sentiment de goticitat als comtats catalans com

un fet diferencial respecte als francs, i central per a l’elaboració

d’una consciència «nacional» de la Catalunya comtal –com pro-posa anomenar-la Udina contra la denominació tradicional, em-

prada sobretot per Ramon d’Abadal, de Catalunya Carolíngia. És

impossible entrar en els detalls de les seves argumentacions, però

convé tractar-les breument per posar en clar quines van ser les

vinculacions efectives dels comtats de la Marca Hispanica amb el

passat visigot, tot aïllant els punts principals dels seus arguments,que són: la presència i la importància de la supervivència de la

36. Michel ZIMMERMANN , «L’usage du droit wisigothique en Catalogne du IXe au XIIe siècle. Ap-proches d’une signication culturelle», Mélanges de la Casa Velázquez 7, Madrid (1973), p. 233-281; íd., En els orígens de Catalunya. Emancipació política i armació cultural , Barcelona, Edicions62, 1989, p. 13-68; íd., «Conscience gothique et afrmation nationale dans la genèse de la Ca-talogne (IXe-XIe siècles)», Mélanges de la Casa Velázquez , 35, Madrid (1992), p. 51-67, i íd., Écrireet lire en Catalogne (IXe-XII e siècle) , 2 vol., Madrid, Casa de Velázquez, 2003, sobretot p. 619-668.

37. Frederic UDINA I MARTORELL , «Llegat, sediment i consciència visigòtica a la Catalunya delssegles VIII-XI», a Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Actes del col·loqui internacionalHug Capet , Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, p. 368-373; una visió bastant semblant,que és la més difosa i acceptada, la manté també, per ex., SABATÉ , El territori , p. 267-281.




45

denominació de Gotia per al territori de la Septimània i de Cata-

lunya, amb eventuals ressons en el plantejament del mite origina-

ri de Guifré el Pilós; l’onomàstica germànica d’origen visigot; la

supervivència de la litúrgia i les formes d’associació monacal detradició visigoda; la pervivència i la difusió de la cultura del regne

de Toledo, sobretot de l’obra d’Isidor de Sevilla i, nalment, el

manteniment del dret, individuat com un aspecte central de la no

completa assimilació a l’espai carolingi i del manteniment d’una

individualitat com a element d’autoconsciència diferencial. Trac-

tar aquests punts em sembla important, així com ha estat el casd’altres en aquest capítol, per tal d’alliberar el camp de preteses

continuïtats amb el passat precarolingi que es volen importants

per a la posterior construcció d’una identitat catalana.

Al meu entendre, tots aquests arguments tenen un pes molt

diferent i, sovint, amb més àmplies implicacions que les emprades

pels crítics, així que no s’haurien de barrejar per tal d’obtenir unaimatge unitària i coherent. Un aspecte, sobretot, diria que s’ha de

diferenciar clarament: no s’han de confondre les pervivències de

formes culturals o antroponímiques d’arrel visigoda amb una au-

toconsciència política goticista, ja que són qüestions d’abast molt

divers. Vegem-les breument una per una, només per apuntar uns

elements de possible crítica i de necessària revisió.La pervivència del nom de Gotia , sobre el qual encara hi

tornaré, en locucions com dux Gothie o regnum Gothorum , no té

gaire signicat efectiu, donada l’oscil·lació en la seva utilització i,

sobretot, considerat el fet que té un valor més aviat retòric i ceri-

monial que no pas ètnic o històric,38 atès que és una denominació

38. Ramon d’ABADAL , Dels visigots als catalans , Barcelona, Edicions 62, 1970, 2 vol., vol. I, p. 173-179; estudi que, a més, destaca com l’aproximatiu concepte geogràc de Gòtia normalmentassenyala la Septimània i no pas els comtats catalans.



46


emprada també pels francs mateixos; ni és possible llegir la llegen-

da de Guifré el Pilós, a segles de distància, en termes d’oposició

francs-gots.39 També s’ha d’afegir que, en els diplomes carolingis

i en la historiograa contemporània, amb Gotia s’entén més aviatla Septimània, sovint en oposició a Hispania , que correspon a les

terres als sud dels Pirineus. Per exemple, en la seva narració de la

conquesta de Barcelona, Ermold Nigellus parla d’un exèrcit for-

mat per «Francus, Wasco, Getha, sive Aquitana cohors»,40 i els Annals

de Moissac diuen que l’exèrcit era compost de tropes provinents

«ex Aquitania, Wasconia, necnon de Burgundia, Provincia et Gothia»,41 i encara per Ermold, Berà, el que serà primer comte de Barcelona,

és « princeps ille Gothorum»;42 mentre que en els diplomes carolingis

hi trobem formulacions com «regno nostro Goticae vel Septimania»,43

quan «infra nes Gozie vel Hispanie» sembla referir-se a terres a l’un

costat i l’altre dels Pirineus.44 En tots aquests casos amb Gòtia s’en-

tén la Septimània, sense cap voluntat de caracteritzar ètnicamentels homes que en provenen, sinó tan sols des d’un punt de vista

geogràc. D’altra banda es veu clarament com els habitants de les

terres al sud dels Pirineus que s’han instal·lat al regne dels francs

són els Hispani , i mai hom s’hi refereix com a gots, «de partibus

39. Les «Gesta comitum Barchinonensium» (versió primitiva), la «Brevis Historia» i altres textos deRipoll , edició a cura de Stefano M. CINGOLANI , València, PUV, 2012 (Monuments d’Història dela Corona d’Aragó, 4), p. 20-50.

40. Vers 313, cit. a Catalunya Carolíngia , I. El domini carolingi a Catalunya , per Ramon d’ABADAL I DE VINYALS , Barcelona, IEC, 1986, p. 192; «francs, bascons, gots (literalment: getes), aquitans»(trad. d’Abadal, p. 189); l’assimilació entre els gots i el poble de les estepes dels getes, ja presenten la historiograa romana, permet que Iordanes faci retrocedir la història etnicodinàstica de lafamília àmala del rei ostrogot Teodoric ns a temps de la mitologia clàssica, ja que, per exem-ple, lluitaren amb les Amazones.

41. Ibíd., p. 199; «d’Aquitània, Gascunya, Borgonya, Provença i Gòtia» (trad. d’Abadal).

42. Vers 356, Ibíd., p. 192; «Berà, el cap got» (trad. d’Abadal, p. 189).43. Catalunya Carolíngia , II, Precepte particular XXXII; «el nostre regne de la Gòtica o Septimà-nia».

44. Ibíd., Precepte particular XXXV i XXXVI; «dins els conns de la Gòtia o Hispània».




47

Hispaniae ad nos confugerunt, et in Septimania sese ad habitandum

contulerunt»;45 al mateix temps, quan en els diplomes es parla de

gots,46 com ara Madaix i Recosind,47 sembla que es vulgui fer una

distinció, però el no està clar és si els gots vénen de la Gothia , és adir de la Septimània, diferenciats dels refugiats Hispani , si es tracta

d’alguna pervivent diferenciació de caràcter ètnic, si són refugiats

de terres hispanes diferents de les de la Marca Hispanica o es tracta

d’un sinònim.

Encara present la concepció geogràca romana, hi ha una

Hispania i una Gallia , a l’interior de les quals hi ha diferents sub-divisions dependents de precedents unitats politicoterritorials

denides sobre base ètnica, i Gotia , o Septimània, és la part de la

Gallia que havia estat domini dels gots i que de comtes gots, tot

i que sota domini sarraí, conquereix el rei franc Pipí. A l’interior

d’Hispania , els cronistes hi diferencien diferents territoris, com ara

Gallecia i Asturia , dominis del rei Alfons, les terres de Wascones o Navarros48 i, nalment, la Marca (o marca) Hispanica , sense més

especicacions. Quan, doncs, es parla de Gotos sive Hispanos (o al

revés) no hem d’entendre la presència d’una oposició –o possible

diferenciació– ètnica entre gots i hispanoromans, sinó que a l’in-

terior de la multiplicitat dels Hispani s’especica que no es tracta

de bascos (Wascones) o de navarresos, nuclis de poder amb certes bases ètniques, i, sobretot, territorials, més fàcils de distingir per

un historiador franc, i eventualment es diferencia entre gents que

45. Ibíd., Apèndix I; «van venir a nós de les parts d’Hispània, i es van refugiar a viure a laSeptimània».

46. Ibíd., Apèndix II, «Gotos sive Ispanos intra Barchinonam ... quohabitantes» («Gots o hispans

que habiten a Barcelona»), mentre que en l’Apèndix V s’afegeix: «Hispani extra civitatem quoqueconsistunt» («Els hispans viuen també fora de la ciutat»).

47. Ibíd., Apèndix VII.

48. Annales regni Francorum , p. 122: «Hispania vero Navarri et Pampilonenses».



48


provenen o són d’Hispania i altres que vénen o són de la Septimà-

nia. Tornaré més endavant sobre aquest tema.

En segon lloc, s’ha de veure en un marc més ampli la presèn-

cia i ns i tot l’augment de l’onomàstica d’origen visigot a partir dela segona meitat del segle IX , bé respecte a la documentació disponi-

ble, bé respecte al ux de migracions; vist des d’aquesta perspectiva,

perd gairebé tot el relleu que hom li ha volgut donar. La continuïtat

de l’onomàstica visigoda és un fet que hem d’atribuir a la continuïtat

de la població o a la tornada d’hispani que havien emigrat, sobretot

després de les primeres intervencions de Carlemany a la Penínsu-la. D’altra banda, tant la presència d’immigrants, testimoniada per

nom d’origen franc o genèricament germànic, com la incorporació

de noms francs en el patrimoni onomàstic de les famílies comtals i

dels potentes , producte d’entroncaments familiars, ens assegura que

no hem d’atribuir cap valor conservador de tipus etniconacionalista

als noms, els quals van canviant, lentament, al llarg dels temps.49 D’altra banda, la barreja onomàstica, que no és garantia de cap senti-

ment d’identitat o de segura diferenciació ètnica sobre base onomàs-

tica, resulta evident i eloqüent en un diploma de Carlemany de l’any

812, on l’emperador es dirigeix a uns quants Hispani: Martinus , Io-

hannis , Quintila , Calapodius , Asinarius , Egila , Stephanus , Rebellis , Olo ,

Atila , Fredemirus , Amabilis , Christianus , Elpericus , Homodei , Iacentus , Esperandei , Stephanus , Zoleiman , Marchatellus , Teodaldus , Paraparius ,

Gomis , Castellanus , Ardaricus , Wasco , Wisidus , Witericus , Ranoidus ,

Suniefredus , Amancio , Cazerellus , Longobardus , Zate , Odesindus , Walda ,

Ronariolus , Mauros , Pascales , Simplicio , Gabinus i Salomo.50 La barreja

entre noms grecoromans (Martí, Joan, Esteve, dos cops, Amable, Ja-

49. Veg. RAC, p. 26-52, i Stefano M. CINGOLANI , «The Family of Wifred I, the Hairy: Marriageand the Consolidation of Power, 800-1000», Imago Temporis , 4 (2010), p. 119-140.

50. Catalunya Carolíngia , II, Precepte particular II.




49

cint, Amanci, Maür, Pasqual, Simplici i Gaví), germànics, tant gots

com francs (Quintila, Egila, Fredemir, etc.), bascoides (Aznar, Go-

mis), d’origen (Gascó, Llombard), d’orfes o conversos (Cristià, Ho-

modeu, Esperandeu), sobrenoms o hipocorístics (Calabuig, Merca-tell, Casarell), ns i tot àrabs (Zate i Sulaiman) o jueus (Salomó), és

absoluta.51 Sempre amb aquest propòsit, es pot esmentar també un

altre cas, com el del Joan que rep un precepte de Carlemany l’any

795, del qual he parlat més amunt, i que tenia un germà que es deia

Wilimir (Gelmir) i un ll que es deia Teodefred, mentre que un seu

descendent es tornava a dir Joan.52

Els tres arguments que queden per examinar (litúrgia,

cultura i dret) tenen tot un altre signicat, perquè amb aquestes

temàtiques entrem de ple en els programes de govern i d’homo-

geneïtzació de l’espai carolingi. La supervivència de la litúrgia

visigoda i la seva progressiva romanització ja ha estat estudiada

a fons per Anscari Mundó, i només forçant les dades que posse-ïm es pot donar un valor de consciència política a formes d’asso-

ciació monacal d’origen visigot al llarg del segle IX , quan, al con-

trari, s’han de veure com a actes purament locals, producte del

costum, i promptament regularitzats en línia amb les pràctiques

i la Regla benedictina com a part del programa carolingi d’uni-

cació de l’espai religiós, programa que, no ho hem d’oblidar, vaser impulsat i difós a les terres de Septimània i als comtats de la

Marca per un got, sant Benet d’Aniane.53 De la mateixa manera,

51. Veg. Xavier GILLARD i Philippe SÉNAC , «À propos de quelques Hispani», Cahiers de civilisa-tion médiévale 47 (2004), p. 163-169, que identiquen, amb raons no massa determinants, Aznaramb el comte d’Aragó i Zate amb el valí de Barcelona en l’època de la conquesta.

52. Catalunya Carolíngia , II, p. 309-310.

53. Veg. Anscari M. MUNDÓ , «El Commicus palimpsest Paris Lat. 2269», Liturgica , 1, Abadiade Montserrat (1956), p. 151-275 (p. 216-240); ABADAL , Dels visigots , I, p. 365-376, i Josep MariaSALRACH , El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII -IX) , 2a ed., Barcelona, Edicions 62,1978, 2 vols., vol. I, p. 51-72; una visió de síntesi prou equilibrada a Paul FREEDMAN , «L’inuence



50


la presència de llibres de litúrgia visigoda s’ha de interpretar

com un moment de la impossibilitat local de fer-se amb nous

manuscrits de la litúrgia romana, amb una certa permissivitat

en parròquies aïllades i amb la conservació de patrimoni bi- bliogràc.

A més, tampoc no s’han d’exagerar les implicacions de ca-

ràcter identitari del seguiment de la litúrgia goda o de tendèn-

cies «herètiques» com ara l’adopcionisme. Si és creïble en les mo-

narquies barbàriques la identicació entre fe i regne,54 és a dir,

amb una certa concepció de religió d’estat, no hem d’exagerarla coherència del món politicoeclesiàstic de la monarquia visigo-

da, amb profundes tensions en el seu interior, entre monarquia i

bisbes també després de la conversió dels monarques al catoli-

cisme romà; encara menys hem de considerar la religió com un

element d’identicació etnicopolítica, si tenim en compte el pa-

per, bàsicament passiu, que l’episcopat va tenir en la conquestaàrab, i on bona part de la noblesa visigoda o bé va col·laborar amb

els conqueridors, o bé es va convertir a l’islam.55 A més, l’Esglé-

sia hispana, després de la conquesta, es va veure escapçada de

l’element monàrquic, i això que va poder tenir més valor va ser

wisigothique sur l`Église catalane» [L’Europe héritière de l’Espagne Wisigothique], Mélangesde la Casa Velázquez , 35, Madrid (1992), p. 69-79; s’ha de veure, també, el cas dels comtats de la Marca en el conjunt de la província eclesiàstica Narbonense i considerar la difusió europea deformes litúrgiques i regles monàstiques d’origen visigot, en un diàleg entre tradicions roma-nocarolíngies i visigodes molt més ampli, i no tant des de la perspectiva d’una oposició neta inacionalitzada; veg. Michel GROS , «Les Wisigoths et les liturgies occidentals», ibíd., p. 125-135;Rosa GUERREIRO , «Le rayonnement de l’hagiographie hispanique en Gaule pendant les hautMoyen Âge: circulation et diffusion des Passions hispaniques», ibíd., p. 137-157; Manuel C.DÍAZ Y DÍAZ , «Las reglas monásticas españolas allende los Pirineos», ibíd., p. 159-175, i Domini-que IOGNA-PRAT , «Inuences spirituelles et culturelles du monde wisigothique: Saint-Germain

d’Auxerre dans la seconde moitié du IXè

siècle», ibíd., p. 243-257.54. Mayke de JONG , «La Religión», a Rosamond MCKITTERICK (ed.), La Alta Edad Media , p. 147.

55. Carlos de AYALA MARTÍNEZ , Sacerdocio y Reino en la España Altomedieval. Iglesia i poder políticoen el Occidente peninsular, siglos VII -XII , Madrid, Sílex, 2008, p. 93-101.




51

l’element identitari de supervivència en tant que cristians, i no

en tant que visigots. D’altra banda, com ja he dit, la «restauració

goda» en terres asturlleoneses és un fenomen posterior a l’època

de la conquesta i primera integració de la Marca en el món caro-lingi.56 Tampoc l’episodi adopcionista caracteritzat per l’arquebis-

be de Toledo Elipand i el bisbe Fèlix d’Urgell dóna possibilitats

d’interpretacions identitàries, ja que, com destaca Abadal, es trac-

ta més d’una temptativa d’Elipand de mantenir la integritat de

la jurisdicció toledana damunt terres de la seva arxidiòcesi, que

pertanyien a les províncies Tarraconense i Narbonense.57 De fet, amés, com recorda De Jong, els fenòmens hereticals en l’alta edat

mitjana –com ara, a més de l’adopcionisme, els casos de Claudi de

Torí o de Gotshalk– són fenòmens elitistes que no surten dels més

elevats cercles eclesiàstics.58

Així que el cas del got Madaix, el qual, pels volts de l’any

858, ha ocupat l’església de sant Esteve, i en aquesta « postposito Deicultu foeda efcitur conversatio rusticorum», o el de «Tyrsus presbyter

Cordubensis», que ha usurpat altres béns del bisbat,59 i pels quals

protesta i reclama justícia el bisbe de Barcelona, són deguts a la

il·legitimitat d’haver-se fet amb drets eclesiàstics del mateix bisbe,

més que a usos litúrgics visigots i no romans, ja que, sobretot en

els nivells més baixos, el passatge d’una litúrgia a l’altra encara no

56. AYALA MARTÍNEZ , Sacerdocio y Reino , p. 103-172.

57. Catalunya Carolíngia , I, p. 127; veg. també AYALA MARTÍNEZ , Sacerdocio y Reino , p. 121-129 i141-134; Flocel SABATÉ , «El nacimiento de Cataluña. Mito y realidad», Fundamentos medievales delos particularismos hispánicos , IX Congreso de Estudios medievales, Fundación Sánchez Albór-noz, León 2005, p. 221-276, p. 225 proposa, amb raons, de veure-hi una manipulació dels fets,per tal de tenir excuses per poder accelerar la romanització eclesiàstica de les terres de nova

ocupació.58. JONG , «La Religión», p.155.

59. Catalunya Carolíngia , II, Apèndix VII: «abandonat el culte de Déu, portant-se de maneravergonyosa, hi duia l’estil de vida del poble [...] Tirs, prevere de Còrdova».



52


s’havia completat i la situació podia ser uida, sense implicacions

de resistència antifranca.

La presència de cultura –sobretot les obres de sant Isidor,

o d’altres d’origen àrab o mossàrab– no és conseqüència d’unadimensió «nacional», sinó un moment dels intercanvis culturals

impulsats pel món carolingi, ja que, per exemple, la presència de

sant Isidor no és altra cosa que un testimoni de la seva gran di-

fusió fora dels conns de la Península; i no s’ha d’oblidar ni la

penetració d’obres –i, doncs, de cultura també gràca– d’origen

franc o italià, ni el paper important representat per intel·lectualsd’origen hispà, sense cap caracterització diferencial de tipus got,

en la denició cultural del món carolingi.60

Finalment, la presència del dret visigot, l’amplíssima difu-

sió del Liber Iudicum ns a la promulgació dels Usatges de Barce-

lona , no s’ha de veure com el voluntari manteniment del dret got

i, doncs, producte d’una consciència nacional i política. L’homo-geneïtzació carolíngia va interessar les estructures bàsiques de la

vida civil a l’Imperi: la religió (doncs, la litúrgia) i la comunicació

(doncs, l’escriptura i la llengua), però no pas el dret. Al contrari,

era política clara dels monarques francs la de mantenir els drets

locals, com ara les diverses Lex Baiuvariorum , Alamannorum , Bur-

60. Per a la difusió europea de sant Isidor veg. Sant ISIDOR DE SEVILLA , Etimologias , ed. bilin-güe preparada per José OROZ RETA , introducció general per Manuel C. Diaz y Diaz, 2 vol.,Madrid, BAC, 1982, sobretot les p. 200-211; i ZIMMERMANN , Lire et écrire , p. 632-643; en general,per als moviments de manuscrits, que valen, també, com a moviments culturals, veg. Ans-cari M. MUNDÓ , «Importació, exportación y expoliaciones de códices en Cataluña (siglos VIII al XIII)», Circulación de códices y escritos entre Europa y la Península en los siglos VIII -XIII , Santiagode Compostela, Universidad de Santiago de Compostela, 1982, p. 87-134.; veg. també PierreRICHÉ , «Les réfugiés wisigoths dans le monde carolingien» [L’Europe héritière de l’Espagne

Wisigothique], Mélanges de la Casa Velázquez , 35, Madrid (1992), p. 177-183; Ann FREEMAN , «The-odulf of Orleans: a Visigoth at Charlemagne’s Court», ibíd., p. 185-194; Jacques FONTAINE , «Lagure d’Isidor de Séville à l’époque carolingienne», ibíd., p. 195-211, i Louis HOLTZ , «Prose etpoésie latines tardives transmises aux Carolingiens par l’intermédiaire de l’Espagne», ibíd.,p. 213-222.




53

gundiorum o Langobardorum. L’estat carolingi no va exportar mai la

Lex Salica o la Ribuaria , sinó que, allà on eren presents, va mante-

nir els drets locals, tot procurant de formar amplis reculls jurídics

per tal de conèixer les pràctiques legals dels diferents territoris del’Imperi, com ho mostren, per exemple, els nombrosos exemplars

del Breviari d’Alaric (la Lex Romana Visigotorum) i dos manuscrits

de la Lex Visigotorum copiats en terres de l’Imperi.61 El fet que als

comtats catalans es fes servir ns el segle XII el Liber Iudicum no té

en si mateix més signicat nacional que l’estudi del dret longo-

bard a la Itàlia del segle XIV , i Petrarca no se sentia pas longobardperquè fent la carrera de dret l’hagués d’estudiar. Un altre proble-

ma, que veurem en extens, serà el de la importància del Liber Iu-

dicum com a element fonamental de cohesió, que no té res a veure

amb el passat got, sinó amb el present dels comtats de la Marca.

El tema, com he dit, necessita una profunda revisió; tanma-

teix, es poden aportar encara dos arguments útils a la discussió.Hi ha almenys dos manuscrits de la Lex Visigothorum , procedents

dels comtats de la Marca –i en podrien ser més– en què el text

del corpus jurídic és acompanyat per una llista de reis visigots;

es tracta del manuscrit BNF lat. 4667, copiat a Girona el 827, i del

manuscrit Escorial Z.II.2, de primers del segle XI , copiat a Barcelo-

na, l’exemplar del Liber Iudicum popularis del jutge Bonsom, on, amés, la llista de reis gots és continuada per la dels reis francs.62 No

hem d’interpretar aquestes dues llistes com a fets que demostren

un sentit de continuïtat o delitat goticista. En primer lloc, s’ha de

recordar la presència freqüent en els còdexs de dret de poblacions

61. Veg. Rosamond MCKITTERICK , The Carolingians and the Written World , Cambridge, Cam- bridge University Press, 1989, sobretot p. 48-55.

62. Vg Francisco BAUTISTA , «Breve historiografía: Listas regias y Anales en la Península Ibéri-ca (Siglos VII-XII)», Talia Dixit , 4 (2009), p. 113-190, http://www.unex.es/arengas/taliadixit.htm(p. 143).



54


germàniques de llistes de reis,63 així que aquestes dues llistes es

deixen veure, en primer lloc, com una còpia de materials ja pre-

sents en els models i que no presenten cap valor ideològic, més

enllà de donar un referent cronològic als noms de monarques quehan legislat, establint i augmentant el codi legal, al qual donen i

del qual reben autoritat. En segon lloc, s’ha de fer notar com en

la compilació de Bonsom la llista de reis visigots és seguida per

una de reis francs –continuada ns a Felip II–, de forma tal que és

clarament establert el passatge d’autoritat als territoris dels com-

tats de la Marca , i com en aquests comtats la dinastia carolíngiai, després, capeta és vista com a legítima continuadora dels reis

gots, fora de qualsevol temptativa de reivindicació identitària.

D’aquest darrer aspecte en parlaré detalladament més endavant.

També s’ha d’afegir, com a darrera consideració, l’absència

gairebé absoluta, almenys ns al breu resum present en la Crònica

General de Pere el Cerimoniós, de l’element got en la historiograalocal, on la presència goda es limita a l’esment dels darrers reis i a

la caiguda d’Hispania en mans àrabs.64

63. Veg. CINGOLANI , Le Storie dei Longobardi , p. 91.

64. Veg. Libre dels reis , ed. Stefano Maria CINGOLANI , València, PUV, 2008 (Monuments d’His-tòria de la Corona d’Aragó, 2), p. 60-61 i Els annals de la família rivipullense i les genealogies delPallars-Ribagorça , ed. Stefano M. CINGOLANI , València, PUV, 2012 (Monuments d’Història de laCorona d’Aragó, 3), p. 56-57.



58


En els primers segles de la nova realitat política deguda a la con-

questa carolíngia, i sobretot els segles X i XI , qui expressa una mí-

nima temptativa de construcció de la memòria de les terres de la

Marca és l’Església o el poder comtal, sempre mitjançant la parau-la i el pensament eclesiàstic. En aquests casos, i des de ben aviat,

són dos els elements que la xen i que es relacionen amb la ruptu-

ra signicada per la invasió musulmana: d’una banda, l’únic ele-

ment unitari que es recorda dels temps precedents és el fet d’ha-

ver format part de la universalitas christianorum , i no de l’Imperi

romà o del regne dels visigots; de l’altra, el nou inici representatper la conquesta de Lluís el Piadós –en menor mesura– i, sobre-

tot, pel començament de la nova dinastia amb Guifré el Pilós. Al

contrari, com ja s’ha vist als capítols anteriors, en la visió que la

crítica ha tingut dels elements que han pres part en el procés de

formació identitària a Catalunya, el paper de l’herència goda, de

manera més o menys explícita, té un considerable relleu. Per tal,doncs, d’arribar a una millor comprensió dels fenòmens, i com

a complement d’allò ja dit, serà el cas de valorar-ne encara quan

sigui el moment, des d’altres punts de vista, l’eventual presència

en els primers temps del domini carolingi.

La composta caracterització ètnica de les terres de la Marca

que precedeix la invasió àrab, amb una reduïda presència mili-tar visigoda, una població mixta hispanoromana (impossible de

caracteritzar ètnicament més en els detalls, com ja s’ha vist més

amunt, i possiblement equivocada la temptativa de fer-ho), in-

closos els grups bascoides als Pirineus, basava la seva coherència

principalment en dos elements fonamentals, que són els mateixos

que seguiran funcionant un cop entrats en l’esfera política caro-

língia, i que permetran l’organització i el manteniment d’una es-

tructura organitzativa de control damunt el territori: les xarxes



L’entrada en el món carolingi

59

de poder locals, les quals es pot entreveure que van sobreviure a

la breu invasió musulmana i que formen la base, almenys en un

primer moment, del nou poder carolingi,65 i la delitat a un dret

escrit i a formes d’estructuració jurídiques, amb el paper prepon-derant del document.

L’escassa penetració musulmana i, malgrat l’emigració

d’hispani posterior al fracàs de l’expedició de Carlemany del 778,

la pervivència d’una estructura local cristiana es fan evidents en

la rendició sense lluita de Girona l’any 785 i d’altres terres pocs

anys després.66 La conquesta de Barcelona, la primavera del 801,al contrari, va ser violenta, tot i que els cabdills sarraïns de la

frontera superior de l’emirat s’havien ofert més d’un cop a pas-

sar al bàndol cristià, i la seva resistència va ser deguda al fet que

era la principal plaça forta militar del sector oriental de la fron-

tera de l’emirat omeia de Còrdova.67

En els segles VIII i IX , i malgrat allò que s’ha dit en sentitcontrari, no hi ha problemes identitaris sobre bases ètniques i

territorials a la Marca , ni conictes, perquè no hi ha una iden-

titat col·lectiva general de la terra. Hi pot haver identitats lo-

cals/comarcals, de petites comunitats que des de segles tenen

lligams i una dimensió de solidaritat de grup, però cap de més

65. CINGOLANI , «The Family of Wifred».

66. Sobre els hispans, veg. Josep M. SALRACH , «Els Hispani: emigrats hispanogots a Europa(segles VIII.X)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics , 20 (2009), p. 31-50.

67. Per a l’expedició del 778 encara és vàlid Catalunya Carolíngia , I, p. 39-92, així com per alrelat de la conquesta de Barcelona, p. 183-216; respecte a la situació precedent, veg. PhilippeSÉNAC , Los soberanos carolingios y al-Ándalus , Granada, eug, 2010, i per a la data exacta Josep M.SALRACH , «Guillaume et Barcelone: la formation de la Marche Hispanique», a Laurent MACÉ (ed.), Entre histoire et épopée. Les Guillaume d’Orange (IXe-XIII e siècles). Actes du colloque internatio-

nal organisé par FRAMESPA (UMR 156) les 29 et 30 d’octobre 2004 , Toulouse, 2006, p. 25-44; per atot el període encara, SALRACH , El procés de formació nacional , i la síntesi més equilibrada a JosepM. SALRACH , «Entre l’estat antic i el feudal. Mutacions socials i dinàmica político-militar a l’Oc-cident carolingi i als comtats catalans», Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya ,Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991, 2 vol., I, p. 191-252.



60


general que comprengui un territori més ampli, encara menys

el de tota la Marca.

Carlemany, amb la seva política d’homogeneïtzació reli-

giosa, lingüística i, generalment, cultural es va encarregar bé dereprimir qualsevol tendència religiosa heterodoxa, com va ser el

cas ja vist de Fèlix d’Urgell, per difondre de manera homogènia

la litúrgia romana i el monaquisme benedictí, seguint la reforma

del got Benet d’Aniane; culturalment, es va veure la difusió del

llatí reformat d’Alcuí, la progressiva introducció de la minúscula

carolina i la penetració dels principals autors lligats a la cort, totsells elements que conformen els eixos de l’homogeneïtzació cultural

i administrativa promoguda per Carlemany a l’interior dels seus do-

minis. Homogeneïtzació de litúrgia, llengua i escriptura, doncs, com

a instruments administratius i com a garantia del poder de l’empera-

dor cristià, a part del suport papal i del suport en l’estructura eclesi-

àstica. L’única mesura adoptada per l’emperador que preservava laidentitat, o una certa identitat, dels territoris afegits a l’Imperi va ser

la conservació dels drets locals –dels gots, dels burgundis, dels bava-

resos o dels longobards– com a formes agregatives d’administració

de la justícia, de la conguració de la vida civil i de l’equilibri de les

xarxes de poder local, sempre sotmesos a les directives promulgades

als capitulars de cort i, eventualment, amb el suport d’altres fontslegals com, en el cas de la Marca , de la Lex romana Visigothorum.68

D’altra banda, l’escàs signicat de qualsevol possible de-

nició ètnica en l’època, quan no serveix per delimitar un territori

68. Veg. MCKITTERICK , The Carolingians and the Written World , p. 40-60; Com escriu Flocel SABA-

TÉ: «la intervención carolingia no ha conducido a una recuperación de la precedente identidadgoda sino a la expansión del modelo franco. Ante este proceso, se impone preguntarse si laincorporación del sector nororiental de la península ibérica al imperio carolingio signica susingularidad política y administrativa o, por el contrario, su disolución en el interior de unasuma superior», «El nacimiento de Catalunya», p. 227.




61

(Aquitània, Borgonya, Gascunya, etc.) o individuar eventuals ten-

sions socials provocades per contrastos entre vells i nous pobla-

dors –com és el cas dels hispani–, juntament amb la importància

de l’aportació cultural visigoda a l’Imperi, tant en intel·lectualsi homes de religió com en idees i llibres, fan que no hi hagi opo-

sició perceptible, sinó assimilació d’aportacions precedents en

una nova dimensió col·lectiva, que és un dels trets característics

de l’Imperi carolingi, almenys des de Carlemany ns ben entrada

la segona meitat del segle IX. El que sí que hi va haver, en mol-

tes parts de l’Imperi, però no pas a la Marca , sinó per part delssarraïns, va ser resistència militar a l’ocupació carolíngia, i el cas

més evident va ser el dels saxons, o, un cop entrats a l’Imperi, la

temptativa dels magnats locals de no perdre poder en favor dels

conqueridors, als quals s’atribuïen terres.

Les xarxes de poder local es van mantenir també al llarg

dels turbulents anys 820-870 aproximadament, en què, després dela deposició del comte Berà, els càrrecs comtals foren majoritària-

ment ocupats per magnats francs i en què la Marca va ser, senzilla-

ment, una peça de secundària importància en el tauler dels jocs de

poder dels grans senyors de l’Imperi. I és sobre aquestes xarxes,

encapçalades per tres famílies, les dels comtes d’Empúries, els del

Pallars i els del bloc inicial format per Barcelona, Girona, Urgell,Besalú i Cerdanya, aquests descendents dels comtes de Carcas-

sona, que es va construir la nova estructuració del poder local.69

Al mateix temps, la pervivència, afavorida pels monarques Caro-

lingis, del dret visigot, el Liber Iudiciorum , serveix a les mateixes

69. El fet de comptar sobre xarxes de poder local, i no sobre magnats de fora, que escassamentresidien en els comtats perifèrics, va ser un dels canvis en l’estructuració del poder i de l’admi-

nistració que es donaren al llarg del regnat de Carles el Calb. Veg. Rosamond MCKITTERICK , TheFrankish Kingdom under the Carolingians (751-987) , Londres - Nova York, Longman, 1983 p. 184;en general, per a la Marca , ABADAL , Els primers comtes i SALRACH , El procés de formació nacional.



62


xarxes com un instrument agregador, també de cara a una futura

identitat, en tant que mitjà fonamental per a l’estructuració de les

relacions internes de la societat que pel codi era regida i que en la

seva observació es diferenciava d’altres grups externs a la Marca.El codi legal, al qual sovint hom es refereix com a Lex gotica , sen-

se cap implicació ètnica, en un segon moment es dirà Liber Iudi-

cum , amb un canvi de títol que és un clar senyal del desplaçament

d’importància de l’acte jurídic fonamental a qui n’és el garant. I

aquest paper bàsic del dret, com a element de formació i denició

de les relacions i, a través d’això, de la identitat de la societat, se-guirà essent important encara en els segles plenament medievals.

Un episodi que generalment ha estat, tot i que amb ma-

tisos, interpretat com un esclat d’independentisme d’arrels go-

des és la revolta dels anys 826-827 a la Plana de Vic per part

d’Aissó, possiblement un musulmà, tot i que una font no del

tot able diu que era un got,70 juntament amb Guillemó, ll deldeposat Berà, comte de Barcelona. Aquest, de fet, és tan sols un

episodi entre altres, com ara els que passaven coetàniament al

comtat d’Aragó o a la frontera septentrional de l’emirat omeia,

on l’aliança entre musulmans –o conversos a l’islam– i magnats

locals va intentar aconseguir una parcel·la de poder a les fron-

teres, lluny del poder central i del seu control, en moments enquè a aquest ja li costava mantenir-lo en zones més properes al

seu centre.71

70. Veg. Annales Fuldensenses sive Annales regni Francorum orientalis , edició de G.H. PERTZ i F.KURZE , Hannover, Bibliopoli, 1891 (MGH Scriptores rerum germanicarum in usum scholarum),p. 24; els Annales regni Francorum i la Vita Hludovici de l’Astrònom no en diuen res.

71. Veg. SÉNAC , Los soberanos carolingios , p. 118-122 i Salrach, El procés de formació nacional , I,p. 73-90; sobre situacions semblant en altres parts de l’Imperi, veg. per ex. Carl I. HAMMER ,«Crowding the King: Rebellion and Political Violence in Late-Carolingian Bavaria and Italy»,Studi Medievali , 3a serie, 48 (2007), p. 493-541, amb una àmplia bibliograa.




63

Una anàlisi de context de les fonts, no limitant-se a llegir

la notícia de manera aïllada, permet, al meu parer, entendre

d’una altra manera la revolta i, sobretot, excloure que les fonts

la descriguin «com una reacció contra els carolingis» ni ques’hagi de parlar de «les velles aliances entre gots i musulmans

contra els francs».72 D’entrada, hem de descartar la presència de

qualsevol qüestió ètnica en temps precedents, com ara en la de-

fensa conjunta per part de comtes o pobladors gots i musulmans a

la Septimània a mitjan segle VIII o a Barcelona el 801, que haurem

de veure senzillament com a actes de defensa envers un enemic,perquè en paral·lel hi va haver rendicions pacíques, com les de

Nimes, Maguelone, Agde i Besiers l’any 752, o la de Girona, per

exemple, l’any 785, on aquesta pressuposada aliança no es va do-

nar. La rendició o la defensa depenien de la conveniència o no,

per part dels poders locals, de trobar-se sota un domini o un altre,

i no d’aliances godo-musulmanes o d’idees antifranques de tipusidentitari. Ja que qualsevol conquesta comporta una redistribució

del poder i de les riqueses, i la resistència a passar a un nou do-

mini, la seva acceptació més o menys passiva o, ns i tot, el canvi

voluntari depenen de qüestions de poder i són purament locals,

difícilment atribuïbles a qüestions identitàries, sobretot quan no

ens trobem davant d’una confrontació de tipus religiós en unalluita entre cristians i «pagans», com va ser, per exemple, el cas

dels saxons.73

72. Albert BALCELLS (dir.), Història de Catalunya, vol. II; Flocel SABATÉ , Història medieval , p. 131.

73. La religió tradicional i el seu manteniment sí que poden representar un moment d’identi-

cació col·lectiu davant de l’enemic agressor; per obviar això els carolingis adoptaren diferentsestratègies, des de la conversió prèvia de les classes dirigents, com és el cas dels frisons –ambPipí III–, dels eslaus, dels danesos o dels bohemis –amb Lluís I–, ns a la guerra i la conversióforçada, com és justament el cas dels saxons –amb Carlemany. Veg. MCKITTERICK , The FrankishKingdom , p. 41-70.



64


En segon lloc s’ha de dubtar, en termes absoluts, de veure

una aliança godo-musulmana en la revolta. L’origen d’Aissó és

dubtosa,74 i el llinatge de Berà, que l’any 820 havia estat desposseït

del comtat de Barcelona sota l’acusació de traïció, no pot ser de-nit com a got sense més,75 a part que la col·laboració amb els mu-

sulmans va ser de dos tipus: la inicial, per part possiblement de

pobladors de la zona acabats d’incorporar als dominis carolingis,

i la successiva, amb participació de tropes de l’emir de Còrdova,

com a conseqüència d’una crida d’ajuda igual o molt semblant a

tantes altres que s’havien donat a la turbulenta Frontera Superiord’Al-Andalus,76 ara per part dels francs, ara per part dels emirs.

Llegim, però, amb més atenció la font principal de l’epi-

sodi, els Annales regni Francorum , els quals –un cop explicat com

Aissó s’ha rebel·lat, s’ha fet fort a Vic i ha començat a fer ràtzies a

les terres veïnes– escriuen:

Defecit ad eum [scil. Aissó] et lius Berani nomine Willemundus necnon

et alii complures novarum rerum gentilicia levitate cupidi; iunctique Sar-

racenis ac Mauris Ceritaniam et Vallensem rapinis atque incendiïs cotidie

infestabant.77

En primer lloc s’ha de dir que de cap de les maneres Ais-

só i Guillemó semblen voler establir un domini; senzillament,

74. Veg. SALRACH , El procés de formació nacional , amb les observacions i els dubtes de SÉNAC , Lossoberanos carolingios.

75. Veg. CINGOLANI , «The Family of Wifred», p. 127-128; de totes maneres serien gots, segons laperspectiva carolíngia, que ja havien entrat a formar part dels dominis francs a mitjan segle VIII.

76. Per a la graa, veg. Dolors BRAMON , «Alandalús y la historiograa de Cataluña», a Ma-nuela MARÍN (ed.), Al-Andalus/España. Historiograa en contraste. Siglos XVII -XXI , Madrid, CasaVelázquez, 2009, p. 147-161 (p. 158).

77. Annales regni Francorum , p. 170 i 172: «Passaren a ell [Aissó] el ll de Berà, Guillemó i moltsaltres, desitjosos de novetats a causa de la barbàrica inestabilitat [o: de la manca de abilitat;o: de la inestabilitat de la seva raça]; i, havent-se afegit sarraïns i moros, infestaven cada dia laCerdanya i el Vallès amb roberies i incendis».




65

s’instal·len en unes comarques d’escassa població i estratègica-

ment favorables per organitzar expedicions depredadores cap a

zones més poblades i riques.78 Doncs, difícilment es pot comparar

aquest episodi amb els molts ocorreguts a les fronteres de l’Imperi(a Bretanya, a Baviera o a Itàlia) on potentats locals, abans lliures

del domini carolingi, intenten restaurar un poder autònom. En tot

cas, semblaria més comparable amb el cas de Grifó, germà petit

per part de pare de Carloman i de Pipí III, pare de Carlemany, el

qual, apartat de qualsevol possibilitat per a la successió, intentà

construir-se algun domini autònom.79 Aissó i Guillemó són dosdesposseïts que busquen una manera de fer-se amb una parcel·la

de poder, de manera violenta, als marges de les terres més ferma-

ment controlades pel poder imperial. És interessant el comentari

de l’annalista, el qual deneix l’empresa per part d’ells i d’altres

descrivint-los com a «desitjosos de novetats, a causa de la barbàri-

ca inestabilitat [o manca de abilitat]»; barbàric ( gentilicia) és unatraducció no del tot segura,80 que tanmateix es refereix als signi-

cats més normals de «pagà» i de «gent», que haurem d’entendre

en un sentit de encara poc civilitzat i típic d’un poble («de la ines-

tabilitat de la seva raça», com a traducció alternativa). De fet, en

els mateixos annals trobem expressions semblants quan, parlant

d’una rebel·lió dels Wascones , l’annalista diu que van ser «solitalevitate commoti», o quan Wiomarc’h, reietó de la Bretanya, el qual

« perdia sua et totam Brittaniam conturbaverat», tot i haver jurat la

78. Veg. ABADAL , Dels visigots , I, p. 309-317; el fet que es parli només de castells i que la catedralde Vic no rebi un diploma reial ns l’any 889 dóna la idea que l’ocupació de Borrell cap a 798fou exclusivament militar, amb els castells de Cardona i Casserres controlant la frontera meri-dional del comtat; tota la zona ja havia de ser molt despoblada també abans de la revolta, i no

sols després, com normalment es diu.79. Veg. MCKITTERICK , The Frankish Kingdom , p. 33-34.

80. És la interpretació que dóna Albert BLAISE , Lexicon latinitatis medii aeui , Turnhout, Brephols,1975, s.v. justament per a aquest passatge.



66


pau a l’emperador Lluís, un cop aquest li permet tornar a les seves

terres, « promissam dem, ut prius consueverat, gentilicia perdia com-

mutavit ac vicinos suos incendiïs et direptionibus, in quantum potuit,

infestare non cessans».81 Tant levitas com gentilicia són dos atributsde gents poc ables i poc civilitzades, des del punt de vista de la

cultivada cort carolíngia, com era el cas dels habitants de la Mar-

ca Hispanica. Si hi ha percepció de diferència ètnica és per part

del redactor dels annals, que veu amb didència les gents encara

poc civilitzades de les fronteres; una oposició més entre cultures,

doncs, i desconança envers allò sentit com a diferent per part delpoder central, més que una consciència diferencial per part dels

rebels.

No sols, doncs, és dubtosa la goticitat dels protagonistes,

sinó, i més, la del signicat de la seva acció, que les fonts contem-

porànies, a més, no veuen com a contraposició ètnica, sinó com a

poca abilitat, amb una certa consideració de desprestigi per partdels carolingis, de les gents de les fronteres.

Ateses aquestes premisses, encara menys, a tanta distàn-

cia dels fets, la llegenda de Guifré el Pilós, talment l’expliquen

les Gesta comitum Barchinonensium –i malgrat la molta bibliograa

que hi ha sobre això– es pot veure en un enfrontament «ètnic»

entre pobladors autòctons, que donen suport al jove Guifré, i in-vasors francs. A part del fet que Salomó, al contrari del que diu la

crònica, no era un franc, qualsevol eventual oposició ètnica, que

no hi és, s’hauria de traslladar al moment de redacció del text i en

cap cas al temps hipotètic dels esdeveniments narrats.82

81. Annales regni Francorum: «es van rebel·lar a causa de la consueta inestabilitat» (p. 144); «perla seva perfídia turbava tota la Bretanya [...] la fe que havia jurat, així com era acostumat, canviàper la perfídia típica de la seva raça [o: barbàrica inestabilitat] i no va deixar de devastar elsseus veïns, tot el que podia, amb incendis i roberies» (p. 167).

82. Per a una anàlisi més detallada, veg. Gesta comitum Barchinonensium , p. 26 i 47.




67

Fins al moment en què Carles el Calb promulgà el capitular

de Quierzy, l’any 877, l’autoritat comtal depenia del nomenament

per part de l’emperador o del rei dels francs occidentals, així que

el comte derivava la seva autoritat de la monarquia. Tot i així s’hade dir que, d’alguna manera, el rei raticava una situació que ja

es començava a donar i que seguia mantenint, almenys en teoria,

el dret d’intervenció.83 De fet, el darrer nomenament reial va ser a

Troyes, l’any 878, per part de Lluís II el Tartamut, tot i que no en

tenim els documents.84 En el moment en què els càrrecs comtals

esdevenen hereditaris és el mateix comte que ha de justicar en laseva gura i en una autoritat superior la legitimitat del seu càrrec.

El pas a títol hereditari del títol comtal a mans de Guifré I

el Pilós és un moment determinant, i així va ser interpretat ja pocs

anys després de la mort del mateix comte, com veurem en el pro-

per capítol. Tanmateix, és només amb la mirada posada en el futur

que en podem parlar com d’una etapa fonamental del camí cap ala independència, paraula que, a més, no formava part del lèxic

polític de l’època.85 Això que representà el capitular de Quierzy,

83. MCKITTERICK , The Frankish Kingdom , p. 181-187; NELSON , a Charles the Bald , p. 248-253, limitala importància del capitular, destacant justament la presència de certa tendència a la successiófamiliar i el dret que es reservava el rei, a més de la situació concreta, el viatge a Itàlia que haviade fer Carles, en què es promulgaven els articles del capitular; de fet, el canvi es deurà més a la

incapacitat creixent dels monarques d’intervenir en la successió dels comtats i honores que nopas a una sanció ocial.

84. Veg. ABADAL , Els primers comtes , p. 41-72, i SALRACH , El procés de formació nacional , II, p. 100-105;en el cas d’aquesta segona atribució es parla de secreto; veg. Anales Bertiniani , ed. Georg WAITZ ,Hannover, Bibliopoli, 1893 (MGH in usum scholarum), sub anno 878; una interpretació diferent dela tradicional, que encara no ha estat contrastada, a Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100) , ed. Ramon MARTÍ , Barcelona, Fundació Noguera, 1997, p. 50-62; veg. també, per als seus nousplantejaments, Joan VILASECA , «Onze de setembre de 878», a Joan VILASECA CORBERA , Recerques sobrel’Alta Edat Mitjana Catalana (II) , Terrassa, 2013, p. 97-117, i en línia a http://cathalaunia.org/wiki/onze-de-setembre-de-878.pdf, i íd., «Sant Vicenç i Santa Eulàlia, la cristianització del culte a Apol·loi la política internacional carolíngia de la segona meitat del segle IX», a Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana , p. 5-95, i en línia a http://Cathalaunia.org/wiki/sant-vicenc.pdf.

85. Michel Zimmermann recordava que «parlar d’independència no és utilitzar el terme ade-quat; que és un terme útil des del punt de vista de la vida col·lectiva de la nació catalana, que ésútil políticament i ideològicament, sí, d’acord, però cientícament és anacrònic al meu enten-



68


tant per a la família barcelonesa com per a altres famílies nobles

de l’Imperi carolingi, va ser, com expressa clarament la primera

redacció de la versió primitiva de les Gesta comitum Barchinonen-

sium , abans de la correcció de c. 1268, el moment en què els ho-nors passaren a mans dels comtes «cum potestate regali» [II, 4].86 És

doncs un moment fonamental en la construcció d’una narració de

la història d’una nissaga i, eventualment, d’una terra, però, i so-

bretot, un moment clau en la denició del repartiment del poder,

i de la seva privatització, en les terres occidentals. Perquè al llarg

d’aquests segles, i ns al segle XIII , és de poder ( potestas , dominium)de reis i nobles de què es parla, no d’identitats, les quals, tanma-

teix, trobaran manera de formar-se just en el procés de denició

dels espais i de les formes del poder.87

La construcció de l’Imperi carolingi es regia damunt una

certa concepció de res publica i de servei de nobles i funcionaris a la

mateixa, sota l’autoritat, política i religiosa, de l’emperador, serveipel qual havien de retre comptes i en les funcions del qual podien

ser substituïts.88 Mentre l’Imperi es va expandir, l’emperador te-

dre. No hi va haver cap ruptura voluntària, ni independència de Catalunya respecte al RegnumFrancorum», a Jordi BARRACHINA i Jesús MESTRE I CAMPI , «Michel Zimmermann: la fascinació perla Catalunya medieval (Conversa)», L’Avenç , 125 (abril 1989), 62-68 (p. 64).

86. «Amb la potestat reial, amb el poder que és del rei»; SALRACH , a «Catalunya i Catalans desde quan?», parla justament «de consciència de poder , més que no pas de consciència de país» (p. 41).

87. Thomas N. BISSON , The Crisis of the Twelfth Century. Power, Lordship, and the origins of Europe-an Government , Princeton-Oxford, Princeton University Press, 2009 (trad. castellana: Barcelona,Crítica, 2010), p. 31-83.

88. Veg. Josep M. SALRACH , «L’esprit de la Res Publica dans la législation de Charlemagne», aAlain DUBREUCQ (ed.), «Traditio iuris. Permanence et/ou discontinuité du droit romain durantle haut Moyen Age», a Cahiers du Centre d’Histoire Médiévale , 3 (2005), p. 255-269; aquesta visiópodia veure’s reforçada, sobretot a la meitat meridional de l’Imperi, per la presència i la utilit-zació del dret romà en els segles alt medievals; veg. Christian LAURANSON-ROSAZ , «Theodosianus

nos intruit codex ... Permanence et continuité du droit romain et de la romanité en Auvergne etdans le Midi de la Gaule durant le haut Moyen Âge», a A. DUBREUCQ i Chr. LAURANSON-ROSAZ (ed.), «Traditio Juris», Permanence et/ou discontinuité du droit romain durant le haut Moyen Âge .Actes du colloque de Lyon 9-10 Octobre 2003. Lyon, Centre Lyonnais d’Histoire du Droit - CHMUniversité Jean Moulin Lyon 3, 2006, p. 15-32.




69

nia una important reserva de patrimoni, o sc reial, amb el qual

recompensar la delitat dels nobles, sc augmentat amb les noves

conquestes i els botins de les guerres. La cessació de l’expansió,

però, juntament amb el fet de seguir repartint els béns scals, vasignicar el progressiu i denitiu afebliment de l’autoritat impe-

rial o monàrquica. D’altra banda, per sota de la dimensió d’ordre

col·lectiu impulsada pels emperadors i els tractadistes, la noble-

sa, sobretot començant amb la mort de Carlemany, i els matei-

xos lls i néts de l’emperador van intentar establir uns dominis

personals, fet que comportà guerres i repressions a l’interior delmateix Imperi i, sobretot, del regne dels francs occidentals, un

cop l’Imperi va ser dividit entre els lls de Lluís I el Piadós.89 El

capitular de Quierzy acabà per sancionar la dimensió d’atribució

de la potestas a mans de dinasties locals que, a més, ja no havien

de respondre per les seves actuacions. La dispersió del poder

monàrquic i de la concepció del servei a la res publica van ser pro-gressius en direcció cap a baix, tot i que, per exemple, a les terres

de la Marca Hispanica , més que a altres, aquesta concepció es va

mantenir més temps, almenys ns al pressuposat col·lapse de

principis del segle XI , quan encara era present una justícia comtal

amb tribunals i jutges.90

A tot arreu a l’Occident cristià, amb cronologies i peculi-aritats locals, es passa d’una dimensió –molt precària, tot sigui

dit– de concepció pública del poder a una de privada on l’acon-

89. Veg. NELSON , Charles the Bald.

90. Aquesta és, sobretot, la teoria de Pierre BONNASSIE , Catalunya mil anys enrera (segles X-XI) ,Barcelona, 1979-1981, 2 vol. (ed. or. en francès: Toulouse, 1975-1976), en part contestada i mati-

sada, entre altres, per Adam J. KOSTO , Making Agreements in Medieval Catalonia. Power, Order, andthe Written Word, 1000-1200 , Cambridge, Cambridge University Press, 2001; Jonathan JARRETT ,Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010: pathways of power , Oxford, Boydell-Brewer, 2010;i Josep M. SALRACH , Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil , Vic, Eumo, 2013, sobretot lesp. 213-244.



70


seguiment del mateix poder i del senyoriu, o autoritat senyorial,

es va fragmentant sempre més, ns arribar, podríem dir, a les uni-

tats mínimes representades pels castells. A la Marca , a part d’altres

factors deguts a la delitat a un model polític d’arrel carolíngia,als seus reis i, sobretot, al sistema social garantit pel dret, la neces-

sària unitat es va mantenir ns que les exigències de la defensa

contra l’emirat Omeia van ser prioritàries. Un cop aquest es va

fragmentar en els primers regnes de Taifa i es va afeblir la pressió

militar, la situació va esclatar. No vull dir que aquesta sigui l’única o

la principal causa de la crisi de poder del segle XI , sobretot al comtatde Barcelona, però el fet que esclatés una crisi semblant al comtat

de Besalú a mitjan segle X , un comtat lluny de la frontera, amb l’as-

sassinat del comte Guifré II91 mostra com les necessitats militars,

juntament amb mínimes possibilitats d’expansió, van servir de fre

a les tendències centrípetes dels nobles i dels cavallers. D’altra ban-

da, i al mateix temps, l’encastellament sobretot de les fronteres, unaexigència de la defensa i de l’organització dels espais per colonitzar,

un cop disminuïda la pressió sarraïna, va signicar la dispersió del

poder públic comtal a mans de nombrosos nobles i castellans, amb

la inevitable crisi del precedent sistema d’equilibri del poder a les

terres de la Marca , i, sobretot, al comtat de Barcelona.

L’aconseguiment d’una dignitat comtal hereditària per partde Guifré el Pilós, i després dels seus lls, va provocar les prime-

res necessitats de legitimar tal poder, tot mostrant el transferiment

de símbols de la dignitat reial a la comtal. Tot i que de manera no

del tot regular, prou abans del que havia assenyalat la crítica,92 ja

91. Veg. Josep M. SALRACH , «El comte Guifré de Besalú i la revolta de 957», a Amics de Besalú. IIAssemblea d’Estudis del seu comtat , Besalú, 1973, p. 3-30.

92. Veg. Josep M. SALRACH , Catalunya a la del primer mil·lenni , Vic-Lleida, Eumo-Pagès, 2004,p. 128-150, i íd., «La legitimación del poder condal en los orígenes de Cataluña», a PascualMARTÍNEZ SOPENA i Ana RODRÍGUEZ (ed.), La Construcción medieval de la memoria regia , València,




73

Paul Freedman, recordant que des de l’any 827 no hi ha-

via hagut cap intervenció militar carolíngia a terres de la Marca ,

subratllant la distància dels monarques Carolingis, als quals tan

sols establiments eclesiàstics havien demanat la renovació de pri-vilegis els darrers seixanta anys, destaca que «the extraordinary

aspect of 985-988 is that the count of Barcelona even conside-

red asking the king of France for aid [...]. A gesture of nostalgia

whose symbolic signicance lies particularly in the silence that

followed».105 De fet, aquesta és la principal pregunta: el signicat

de la requesta d’ajuda.Després de gairebé mig segle d’autonomia, amb contactes

directes amb la cort papal i tractes amb la cort de Còrdova, tor-

nar, per part del comte Borrell, a demanar ajuda al sobirà franc,

possiblement mogut per la manifesta incapacitat d’arrestar les en-

vestides musulmanes, no sols és un acte nostàlgic, sinó el momen-

tani reconeixement del fracàs de les iniciatives polítiques empre-ses ns al moment, sense que sigui clar, en el pensament comtal,

quines conseqüències hauria tingut la intervenció d’Hug Capet

si s’hagués donat i, sobretot, pel que fa a la manca de realisme o

al desconeixement de la situació al regne franc. Tot i que aquesta

clara percepció de l’enfonsament del poder efectiu dels reis francs

és una perspectiva moderna –mentre es fa més difícil copsar exac-tament quina consciència tenien els monarques no tant de la seva

autoritat com a descendents de Carlemany, sinó del poder efectiu

damunt els barons del regne–, Borrell havia d’interpretar amb una

certa claredat el signicat de la secular manca d’intervenció di-

recta d’aquets a les terres de la Marca , de la qual s’havia aprotat

àmpliament, i també, possiblement, de les notícies que li podien

105. FREEDMAN , «Symbolic implications of the events of 985-988», p. 122.



74


venir del mateix regne que li permetessin fer-se una idea aproxi-

mativa de la situació.

A més, com mostra Zimmermann, molt possiblement la

carta de Gerard d’Aurillac, el futur papa Silvestre II, dirigida alcomte Borrell a nom del rei Hug, en què se supeditava l’ajuda al

jurament de delitat, mai no va ser expedida.106 Així que el silenci

de les dues parts en qüestió és més profund encara, i les conse-

qüències més involuntàries. És a dir que no hi va haver cap gest

conscient, per part de Borrell, de negar-se a jurar la delitat al

rei, sinó que es va seguir fent allò que tampoc no havien fet elsseus predecessors tot al llarg del segle,107 i que tampoc havien fet

molts altres barons i nobles del regne dels francs abans i després

de l’ascensió al tron de la nova dinastia.108 En la mateixa direc-

ció apunten també les datacions dels documents on, en un primer

moment, no es reconeix la legitimitat de Hug, datant per l’últim

carolingi Carles de Lorena, o recordant que Hug havia estat unduc abans de ser rei; però, al cap de pocs anys, la seva legitimitat,

i la de la nova dinastia, va acabar per ser reconeguda i la datació

de la documentació es va fer segons els anys dels reis Capets, com

abans s’havia fet amb la dels reis Carolingis, talment com en altres

parts del regne.109

106. Veg. Michel ZIMMERMANN , «Hugues Capet et Borrell. Á propos de l’“independence” de laCatalogne», a Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Actes del col·loqui internacionalHug Capet , Barcelona 1991, Generalitat de Catalunya, p. 59-64.

107. Veg. Ramon d’ABADAL , Els primers comtes catalans , p. 267.

108. Veg. Richard LANDES , «L’accession des Capétiens», a Dominique IOGNA-PRAT i Jean-Char-les PICARD (ed.), Religion et culture autour de l’an mil. Royaume capétien et Lotharingie. Actes ducolloque Hugues Capet 987-1987. La France de l’an Mil , París, Picard, 1990, p. 151-166; FrançoisMENANT , «Hugues Capet (987-996)», a François MENANT , Hervé MARTIN , Bernard MERDRIGNAC i Monique CHAIVIN , Les Capétiens 987-1328 , París, Perrin, 1999, p. 32-41.

109. Jean DUFOUR , «Obédience respective des Carolingiens et des Capétiens (n Xe siècle -début XIe siècle)», a Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil , p. 21-44 i ZIMMERMANN ,En els orígens de Catalunya , p. 39-69 (publicat com a article amb el títol «La datation des docu-ments catalans du IXe au XIIe siècles: un itinéraire politique»).




75

Ni el 985, data de la presa de Barcelona, malgrat les lec-

tures que en va fer Zimmermann,110 ni el 988 no signiquen res

d’especial en el camí, o marxa, cap a la sobirania, ja que, com deia

lacònicament Paul Freedmann, «in most respects the counts weresovereign whether they wanted or not»; ni tampoc, aspecte que

més interessa aquí, cap a l’elaboració d’una identitat col·lectiva.

Tant és així que molts anys després un comte de Barcelona

va tornar a demanar ajuda militar al rei de França, que, evident-

ment, havia encara de percebre com a senyor eminent. L’estiu de

1108 un exèrcit almoràvit arribà a devastar el Penedès; la pressiómusulmana s’havia de percebre com prou amenaçadora perquè a

principi de 1109, «consilio accepto, Barchinonensis comes scilicet epis-

copo et proceres et compatriote quibus incumbebat necessitas reclamave-

runt advocationem regis Hludovici et miserunt ad eum causidicos suos,

episcopus scilicet ipsius civitatis cum paucic nontiis». En un primer

moment, el rei Lluís VI el Gros va prometre al comte Ramon Be-renguer III ajuda per a l’any següent. Ajuda que tampoc en aques-

ta ocasió va arribar.111

110. Ja n’he fet esment més amunt. Per a una revisió de les interpretacions tradicionals de lapresa de Barcelona, veg. Gaspar Feliu i Monfort, La presa de Barcelona per Almansor: història imiticació , Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica,Barcelona, IEC, 2007 i Stefano M. CINGOLANI , «Historiograa catalana al temps de Pere II iAlfons II (1276-1291). Edició i estudi de textos inèdits: 5. La Crònica de Sant Pere de les Puel·les iels Gesta Comitum Barchinonensium IV », Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona ,50 (2005-2006), p. 143-195.

111. La notícia la dóna la Crònica de Saint-Pierre-le-Vif de Sens; prenc la citació de Pere Benito iMontclús, «L’expansió territorial ultrapirinenca de Barcelona i de la Corona d’Aragó: guerra,política i diplomàcia (1067-1213)» a Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Coro-na catalanoaragonesa a l’edat mitjana, I.1, Tractats i negociacions diplomàtiques amb Occitània, Françai els estats italians 1067-1213 , M. Teresa FERRER I MALLOL i Manuel RIU I RIUS (dir.), Barcelona,

IEC, 2009, p. 32-33 («havent pres consell, el comte de Barcelona, amb el bisbe [de Barcelona] elsnobles i els seus compatriotes als quals incumbia la necessitat reclamaren que es cridés el reiLluís i li enviaren els seus ambaixadors, és a dir el bisbe d’aquella ciutat i alguns missatgers»); ja en parlava Santiago SOBREQUÉS VIDAL , Els grans comtes de Barcelona , Barcelona, Vicens-Vives,1961, p. 167-168 (hi ha una nova edició revisada: Barcelona, Base, 2011).



A la recercad’una identitat territorial



78


Aquesta és una terra que, més enllà dels comtats i pagus , o unitats

geogràques encara més reduïdes en què està dividida, encara no

té nom ni una clara i perceptible consciència d’unitat, a part de la

familiar del grup de comtes que en dominen bona part del territori, ja que l’ocasional referència de ser Hispania , o part d’ella, no expres-

sa cap especicitat, i és tan sols una referència a la geograa clàssica

sense gaire marcadors polítics.112 És un exemple de la possibilitat

d’identicar aquestes unitats polítiques menors la falsa dedicació

de 819 de la Seu d’Urgell, de fet posterior de més d’un segle, on es

relata que «cetus conveniencium religiosorum principum sive hordinisclericorum necnon et plurima vulgus populi Hurgellensium atque Cerda-

nensium vel Bergitanensium sibe Paliarensium», terres que correspo-

nen a les del bisbat.113 Quan volem trobar un nom que es refereixi al

conjunt del territori, aquest no hi és o, almenys, no és present cap

nom diferencial respecte a uns conjunts més amplis.

Des de la perspectiva àrab, i més endavant castellana, i aixòencara ns a principis del segle XIII amb el Cantar de mio Cid i ns a

la meitat del mateix segle amb la Historia de rebus Hispanie de l’ar-

quebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada, Catalunya és terra de

francs, Ifranja , i el catalans són francs.114

112. Veg. SALRACH , Catalunya a la del primer mil·lenni , p. 255-257, i SABATÉ , El territori , p. 23-59,relativament a l’organització de l’espai i les nominacions del territori comtal entre política/ad-ministrativa/física; com adverteix José Ángel SESMA MUÑOZ , «Estado y nacionalismo en la BajaEdad Media: La formación del sentimiento nacionalista aragonés», Aragón en la Edad Media , 7(1987), p. 245-273 (p. 246), respecte al procés de estructuració del territori en aquests segles,«favorece el nacimiento de multitud de pequeños núcleos, no absolutamente independientes,pero sí estructurados jerárquicamente, afectado cada uno de un sentimiento propio, interno,local, incapaz de fomentar, sino todo lo contrario, cualquier noción de unidad».

113. ORDEIG , Les dotalies de les esglésies de Catalunya , doc. 1A, 1 XI 819 (però posterior a 951 ianterior a 1004): «la reunió dels prínceps religiosos i dels ordes de clergues a més de molta gentdels pobles urgellesos, cerdans, berguedans i pallaresos»

114. Veg. Cantar de mio Cid , ed. d’Alberto MONTANER , Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2007, v.1002; Rodrigo JIMÉNEZ DE RADA , Historia de rebus Hispanie siue Historia Gothica , ed. Juan FERNÁN-DEZ VALVERDE , Turnhout, Brephol, 1987, p. 134; BRAMON , De quan érem o no musulmans , i íd.,«Alandalús y la historiograa de Cataluña», p. 157, que apunta a certa consciència per part dels



A la recerca d’una identitat territorial

79

Des de la perspectiva contrària, tot i que de vegades sense

una clara coherència o continuïtat, ja que algunes vegades Hispa-

nia i Gotia semblen ser sinònims, és Hispania o Marca Hispanica. A

les Constitutiones de Hispanis de l’emperador Lluís el Piadós, la pri-mera de l’l1 de gener de 815, la segona del 10 de febrer de 816, es

deneixen clarament els Hispani com aquells que «relictis propriis

habitationibus et facultatibus quae ad eos hereditario iure pertinebant de

partibus Hispanie ad nos confugerunt, et in Septimania atque in ea par-

tione Hispanie quae a nostris marchionibus in solitudinem redacta fuit

sese ad habitandum contulerunt».115 S’ha de notar, també, que el fetde pertànyer a l’arquebisbat de Narbona i que als hispans els do-

nin terres a la Septimània genera una certa unitat en aquestes ter-

res, com ho mostra també el fet que, si de la primera constitució es

diu que se n’havia de conservar una còpia a Narbona, de la segona

s’especica que n’hi ha d’haver a Narbona, a Carcassona, al Ros-

selló, a Empúries, a Barcelona, a Girona i a Besiers. Tal percepció,fora de qualsevol dubte posterior, o de la utilització retòrica de la

terminologia, és encara més clara en la Divisio regnorum que va fer

Carlemany l’any 806. En aquest cas, per tal d’evitar discussions

i incerteses entre els hereus de l’emperador, la denominació de

les terres que formaven part de la divisió als hereus havia de ser

clara i sense ambigüitats: de l’assignació feta a Lluís, en el cas queaquest hagués de morir, en tocaria a Pipí «Provincia et Septimania

historiadors àrabs del segle XIV de les diferències entre els pobladors del nord i del sud delsPirineus, i SALRACH , Catalunya a la del primer mil·lenni , p. 251-255; encara semblaria manteniraquest plantejament la col·lecció Corona de España de l’editorial La Olmeda de Burgos, conti-nuada per l’editorial Trea de Gijón, ja que no hi ha, ni en els plans futurs, cap rei de la Coronad’Aragó.

115. Capitularia regum Francorum , I, p. 261-264: «abandonades les pròpies cases i béns que elspertanyien per dret hereditari en les parts d’Hispània, es refugiaren a prop nós, i es van establir en la Septimània i en aquella part d’Hispània que per part dels nostres marquesos va sertornada a la solitud».



80


sive Gotia usque ad Hispaniam».116 De fet, Gotia ateny, normalment,

i com ja s’ha vist, les terres del sud de França, aproximadament a

la Septimània, ja que en una perspectiva geogràca d’arrels clàssi-

ques correspon a la zona de la Gàl·lia ocupada per més temps pelsgots. En aquesta època no té encara cap sentit la identicació d’un

espai geogràc d’àmplia extensió (com ara França o Espanya),

que tingués un nom antic (com Gàl·lia i Hispània), amb la pobla-

ció germànica que s’hi va instal·lar;117 no existeix, a la Península,

una Gòtia que assenyali les terres dominades pels gots, com no

existeix encara una França, i els reis ho són dels pobles (Gothorum ,Francorum), així com tindrem els comites Barchinonensium o els re-

ges Aragonum. De fet, la que en les fonts trobem assenyalada com

a Francia es correspon aproximadament amb l’antiga Austrasia ,

zona d’origen de la dinastia carolíngia i base del seu poder, i ocu-

pa terres del nord-est de l’actual França, Bèlgica i el nord-oest de

l’actual Alemanya, i després del 843 estava repartida entre Carlesel Calb, Lotari I i Lluís el Germànic.

És veritat que dins l’Imperi carolingi, i abans dins el reg-

ne dels francs merovingis, es mantenien «regnes» que gaudien de

certa identitat, sobretot pel fet de ser atribuïts sencers a hereus del

rei, o bé, com és el cas de Lluís rei d’Aquitània, ll de Carlemany,

tenien un rei propi encara en vida de l’emperador. Però es tractade particions territorials que ja existien abans de la integració en

el regnum franc, i amb una extensió sovint diferent de la que te-

nien quan eren regnes autònoms. Això, tanmateix, amb la parcial

excepció de l’Aquitània, per molt de temps rebeca a ser integrada

116. Capitularia regum Francorum , I, p. 128: «la Provença i la Septimània o Gòtia ns en Hispà-nia».

117. Com fa notar Salrach, «Els Hispani», p. 33-34, aquesta divisió terminològica, amb el temps,es va fer insatisfactòria i imprecisa.




81

en l’espai franc, no signicava cap consciència «nacional», ja que

la ideologia i la primera elaboració històrica del regnum Francorum

feia de tota població uns francs.118

Des de dins, nalment, el conjunt de comtats que ocupenel territoris que des dels Pirineus, amb la inclusió del Rosselló, va

ns aproximadament la línia del Cardener-Llobregat encara no té

un nom. La mancança de denominació es correspon també amb

una no clara denició de l’espai. La Marca és formada per dife-

rents comtats, que poden tenir les seves marques, corresponents

als sectors que connen amb terres de domini sarraí, que tenenestretes vinculacions entre si i en alguns casos són regits per mem-

bres de la mateixa família. Al mateix temps, és un espai que té cer-

ta coherència interna, que es percep clarament en les possessions

de terres per part dels poderosos i dels monestirs, disseminades

per tota la geograa de la Marca , i no sols al sud de les muntanyes;

fet que resulta també clar en les deixes testamentàries a diferentsestabliments religiosos que cobreixen tota la geograa i no es limi-

ten als conns de les diferents unitats comtals.119

Aquesta perspectiva de percepció d’un espai comú resulta

evident, per exemple, en una butlla d’abril de 979 en què el papa,

adreçant-se a Hildesind, bisbe d’Elna i abat de Sant Pere de Rodes,

conrma la protecció apostòlica al monestir i a les seves propie-tats, que van «ab urbe Narbona usque in nibus Hispanie»,120 apro-

118. Veg. WERNER , Les origines , p. 32-33 i Patrick J. GEARY , Before France and Germany. The Crea-tion and Transformation of the Merovingian World , Nova York - Oxford, Oxford University Press,1988, p. 200-204.

119. Per exemple, Catalunya Carolíngia , V, doc. 349 de gener de 961; veg. Michel ZIMMERMANN ,«Naissance d’une principauté: Barcelone et les autres comtés catalans aux alentours de l’anMil», a Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil , Barcelona, Generalitat de Catalunya,1991, p. 111-135.

120. Catalunya Carolíngia , V, doc. 454; «des de la ciutat de Narbona ns als conns d’Hispània».



82


ximadament el mateix territori, «a Narbona usque in Hispania»,121

del qual havien estat comtes Sunifred i Guifré I el Pilós, segons la

versió primitiva de les Gesta comitum Barchinonensium [II, 1], pos-

terior de dos segles a la butlla papal. D’alguna manera, sobretotcom destaquen les fonts eclesiàstiques, es tracta de l’espai de la

província Narbonense, marcant clarament que la Marca , des de la

perspectiva del segle XII , ja no forma part d’Hispania , que sempre

més clarament es deneix com la part de la Península dominada

pels sarraïns.122

Aquesta especicació signica, al mateix temps, una im-precisa sensació de identicació, pel fet de no pertànyer ni a His-

pania , terra sarraïna (potser per voler fer certa distinció, a part de

la utilització emfàtica de la titulació, l’abat Oliba es dirigirà a Sanç

III de Navarra com a rex ibericus),123 ni a Francia , on regna un rei

l’autoritat del qual sobre la Marca és reconeguda de manera rela-

tiva. Allò que no és ni una cosa ni una altra, però, encara no potdenir-se en positiu.

Així mateix, al nal del segle IX i la primera part del X assis-

tim a una certa concentració de l’activitat, tant en la possessió de

terres com en les estratègies matrimonials, a la banda meridional

dels Pirineus, atesa la necessitat de reforçar les posicions de poder

dels comtes, repoblar o, millor, dirigir i explotar el repoblamentde les terres ermes, com les de la plana de Vic, i fer-se càrrec de

la defensa.124 Mentre la segona meitat del segle X ja veurà un re-

121. I més endavant (II, 4) afegeix usque in nibus Hilerdȩ , «ns als conns de Lleida».

122. SABATÉ , «La noció d’Espanya».

123. L’any 1024-1025; Eduard JUNYENT , Diplomatari i escrits de l’abat i bisbe Oliba , a cura d’Ans-cari MUNDÓ , Barcelona, IEC, 1992, text 19, p. 333.

124. Abadal en parla negativament com d’una època en què l’allunyament de les classes diri-gents, «alliberades de tuteles superiors, en canvi produïen per contracop uns situació perjudi-cial en donar lloc a un replegament del país sobre ell mateix, una reclusió asxiant, privant-los




83

novament de les relacions amb el sector septentrional, ja sigui en

l’aspecte de la recerca de lligams matrimonials125 o bé en la expan-

sió territorial, com les temptatives dels comtes de Besalú de fer-

se amb el Rasès. Aquesta expansió d’objectius és conrmada peralgunes titulacions del comte de Barcelona Borrell II.

En alguns casos, i sense cap continuïtat, en un moment de

progressiu allunyament del poder central monàrquic, el comte de

Barcelona Borrell II es titula dos cops en la datació del document,

i al costat del nom del rei, com a «ducis Gotice» (any 972),126 i un,

«Hibereo duci atque marchisio» (10 de març de 988).127 Tanmateix,no hem d’exagerar, com al meu entendre s’ha fet, el signicat

d’aquestes expressions, i les hem de llegir en context destacant

com, a més, en l’ampli corpus de documents comtals de Borrell

II, aproximadament uns 190 documents,128 són unes excepcions

presents en tres documents amb unes característiques d’extrema

solemnitat, pel fet que es tracten de donacions, és a dir, el mateixcontext en què trobem els primers esments a « gratia Dei comes».

També hi ha una altra fórmula, aquest cop present en una butlla

papal del 9 de maig de 998, que garanteix tant la forta dimensió

retòrica com magnica la importància del comte que sol·licitava

la intervenció papal en una delicada qüestió d’elecció episcopal,

dels aires i de les relacions foranes que podrien vivicar-lo i renovar-lo»; Ramon d’ABADAL ,Catalunya fa mil anys , Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1988, p. 67 (reedició de Com Catalu-nya s’obrí al món mil anys enrere , Barcelona, Rafael Dalmau, 1960).

125. Veg. CINGOLANI , «The Family of Wifred I » i Martí Aurell, Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213) , Barcelona, Omega, 1998, p. 41-58 (ed. or. en francès: 1995).

126. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 1127 (3 de desembre de 972), dedicació Sant Benet de Bages,molt solemne, de mà possiblement de Miró Bonll (així és anomenat també en el cos del do-cument); i Catalunya Carolíngia, IV, doc. 1122 (25 de juny de 972); en els dos es recorda amb la

mateixa fórmula que és el primer any del naixement de Ramon Borrell.127. Cartulari des Sant Cugat , doc. 217 ; els tres documents, recordats, entre altres, per ZIMMER-MANN , «Naissance d’une principauté», p. 119.

128. Veg. una llista a JARRETT , Rulers and Ruled , p. 142, i en general, sobre Borrell II, p. 141-166.



84


segons la qual, parlant d’Ermengol d’Urgell, que havia anat amb

l’ambaixada a Roma, es diu que és « lio Borrelli Aquitaniorum sive

Gothorum nobilissimis marchionis».129

L’oscil·lació en la terminologia geogràca, ara privilegiantles terres ultrapirinenques, ara marcant el predomini a la part pe-

ninsular dels dominis cristians, i la utilització del terme duc , d’una

terra, però, i no d’un poble, diria que són expressió, no pas, com

s’ha dit sovint, d’un sentiment identitari que recupera la conti-

nuïtat amb els gots, sinó de la voluntat de Borrell II d’armar la

seva preeminència damunt d’un conjunt de terres i governants,expressant la voluntat i el sentit de lideratge que el comtat de Bar-

celona anirà adquirint amb el temps, possiblement també a l’al-

tra banda dels Pirineus, la Gotia de la documentació carolíngia; al

mateix temps, però, i sobretot, són fórmules retòriques, amb un

escàs signicat pràctic, d’enaltiment de la dignitat de Borrell pel

damunt dels altres comtes de la Marca.130 Aquesta titulació ocasio-nal no s’ha d’aïllar de la presència, igualment esporàdica, del títol

de «dux Rossilionensis pagi» atribuït al comte Gausfred, i, sobretot,

del fet que la família de Ramon II comte de Rouergue, pare de

Liutgarda, esposa de Borrell II, ostentava el títol de marquès de

Gòtia. La titulació de Borrell, a diferència de la dels comtes de

Rosselló i de Rouergue, marca l’aspiració a un domini no sobreuna zona concreta denible en un comtat, sinó sobre els habitants

d’un territori que no pot ser individualitzat geogràcament amb

129. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 1797, citat per SALRACH , Catalunya a la del primer mil·lenni ,p. 147; sobre el context, les característiques diplomàtiques i el signicat d’aquesta butlla veg. Jonathan JARRETT , «Archbishop Ató of Osona: false metropolitans on the Marca Hispanica», a

Archiv für Diplomatik , 56 (2010), p. 1-41.

130. FREEDMAN , «Symbolic», p. 121: «One must distinguish the ability of rulers such as thecounts of Barcelona to assume effective public authority, on the one hand, from an actual senseof Barcelona or Catalonia as a polity».



86


són els seus pobladors, dels quals, ara en tant que habitants de la

Gotia , ara de la Hispania , es declara duc Borrell II. Només un cop

denit més exactament l’àmbit de relacions de poder i jurisdiccio-

nals, així com les de la vida més latament civil, es podrà començaa forjar, o a descobrir, un corònim per a la terra.

Com comenta Josep M. Salrach, a partir de la mort de Bor-

rell II es deixen d’emprar aquestes titulacions, perquè «els com-

tats catalans no solament s’havien allunyat de França i d’Hispa-

nia (Al-Andalus) sinó també del seu propi passat».132 Es podria

matisar. Com deia Paul Freedman, «after all they had never beenFrankish»; tanmateix, també feia notar com a les àrees perifèri-

ques «conservative identication with the former center of aut-

hority persists».133 El poder i la legitimitat dels comtes de la Mar-

ca , almenys els de la família de Guifré el Pilós, depenen i vénen

del rei franc, com encara ho mostrarà la posterior llegenda del

comte recollida en les Gesta comitum Barchinonensium; així que ladelitat als reis Carolingis i la posterior, tot i que dubitativa, ac-

ceptació dels reis Capets –com ho mostra el sistema de datació–

és més aviat una forma de identicació d’un poder local dins

d’un marc de poder superior. La inèrcia, que durà a mantenir el

sistema de datació ns que la novetat dels comtes de Barcelona,

ara senyors de Catalunya, siguin també reis d’Aragó, porta a re-nunciar a aquest rastre de subjecció d’una altra monarquia.134 De

fet, Borrell deixava a la seva mort, com es veurà, un sistema apa-

132. SALRACH , Catalunya a la del primer mil·lenni , p. 257.

133. FREEDMAN , «Symbolic», p. 121.

134. La historiograa fa referència a un concili de Tarragona de 1180; Anscari M. MUNDÓ , «Elconcili de Tarragona de 1180: dels anys dels reis francs als de l’Encarnació», Analecta Sacra

Tarraconensia 67, 1994, 23-43, així mateix, Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ , «Sobre la autenticidad deldocumento con la primera mención a un Archivo Real en 1180», Aragón en la Edad Media , 23(2012), p. 173-205 (p. 181-184) ha posat en dubte l’existència de tal concili.




87

rentment prou organitzat en plena continuïtat amb els símbols

de la monarquia carolíngia, que continuarien operatius ns que,

a partir dels anys 1020-1030, els profunds canvis en el mateix

sistema obligarien a trobar nous equilibris en l’organització delpoder i, de retruc, a seguir nous camins en l’estructuració de la

memòria col·lectiva, primer la dinàstica i, més endavant, la del

país.

Aquesta recerca d’una coherència geogràca, i de volun-

tat d’autonomia i de separació, com a mitjans per fonamentar el

poder comtal, també considerant el paper de les divisions admi-nistratives i de l’Església com a part important, estan al darrere

de la frustrada temptativa de separació de l’arquebisbat de Nar-

bona amb l’obteniment per Ató, bisbe de Vic, del títol d’arquebis-

be de Vic, en espera de la restauració de la seu Tarraconense.135

Davant d’aquest fracàs, en el segle XI hi va haver un canvi en la

política eclesiàstica, amb el control de l’arquebisbat de Narbonai els principals bisbats de l’arxidiòcesi, més les abadies de Cuixà

i de Ripoll, per membres de la família del comte Guifré II de Cer-

danya. Control de l’Església com a mitjà de poder, però, no com

a fet identitari.

Allò de què es tracta és d’articular i percebre, amb el

temps, una dinàmica comuna entre les unitats bàsiques del ter-ritori i la seva unitat, o coherència humana i organitzativa, més

enllà de la percepció aristocràtica de les famílies dominants. Que

les comunitats humanes organitzades, prescindint dels canvis de

religió i de dominació (gots, musulmans, francs), s’haguessin de

135. Veg. Paul FREEDMANN , «Le pouvoir épiscopal en Catalogne au X

e

siècle», a Catalunya iFrança meridional , p. 174-180 (p. 179): «L’institution d’un arcevêché s’expliqua à cette époquecomme une démonstration de contrôle politique»; Ramon MARTÍ , «Delà, Cesari i Ató, primersarquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona (951-953/981)», Analecta Sacra Tarraconensia , 67(1994), p. 369-386, i JARRET , «Archbishop Ató».



88


percebre com a unitats és un fet difícil de negar, encara més en

èpoques d’escassa mobilitat humana. Si no hi hagués hagut un

cert sentiment col·lectiu, difícilment Girona (l’antiga Gerunda ro-

mana) s’hauria entregat a Carlemany l’any 785, o l’any 877 Carlesel Calb hauria pogut escriure una carta dirigint-se als «omnibus

Barchinonensibus peculiaribus nostris».136 Al mateix nivell podem

pensar que els nombrosos habitants de Vilamacolum que l’any

913 venen a un tal Guifré la meitat de la vil·la actuen com a con-

junt i se senten com a tal,137 talment com, en unitats encara més

petites, els centenars d’habitants d’una vintena de vilars i vilesa la vall de Ripoll que, el mateix any 913, reconeixen tenir les se-

ves terres per Emma, abadessa de Sant Joan. El fet de poblar un

espai nou amb la fundació d’un nucli habitat, eventualment a la

frontera amb la Hispania musulmana, havia de crear semblants

lligams de comunitat, com és el cas per exemple, entre molts al-

tres, dels «abitadores, seu et posteritas et proienies» del castell deCardona que reben l’any 986 una carta de població i franquesa

pel comte Borrell II de Barcelona.138

136. Catalunya Carolíngia , II, p. 435: «a tots els barcelonins nostres dels».

137. Catalunya Carolíngia , V, doc. 144.

138. Diplomatari de la vila de Cardona , doc. 7: «habitants, i la posteritat i els descendents».



Una família regnant,abans que una terra



92


Com ja s’ha vist en les pàgines precedents, ens trobem almenys

davant de dos límits en el moment de cercar els rastres d’una

possible identitat col·lectiva i d’analitzar eventuals discursos que

expressin idees identitàries. S’ha vist com, més enllà de petitesunitats locals o de grups familiars, també extensos, dels quals ig-

norem gairebé tot per falta de testimonis, és impossible trobar in-

dicis de sentiments identitaris, ja sigui perquè no existeixen o bé

perquè els diferents passatges d’una autoritat superior a una altra

(romans, visigots, sarraïns, francs) han alterat tant en profundi-

tat les estructures col·lectives de les terres que formen la MarcaHispanica que s’haurà d’esperar una reconstrucció de la memòria

col·lectiva i dels elements històrics i socials que poden constituir

i alimentar tals sentiments. També s’ha dit com aquests processos

de formació d’una consciència col·lectiva són encetats per les elits

dominants a través de l’acció de govern i dels discursos en què

aquesta s’encarna; i perquè aquests processos arribin a amplis es-trats de la població i ns i tot sigui possible separar la dinastia

regnant de la terra regida, si és que s’arriben a donar, ha de passar

molt de temps i s’han de complir moltes transformacions.

Així mateix, un discurs que, tot i que de manera embrionà-

ria, intenti denir una certa unitat de les terres de la Marca i, so-

bretot, marqui la narració sobre la qual es fonamenta el dret de lafamília al seu domini i, més tard, la història i la llegenda dinàstica

es comença a organitzar des de ben aviat al voltant de la gura

del fundador, de Guifré I, aquell que va adquirir el domini de part

dels comtats que formen la Marca –deixant evidentment de banda

el Pallars i l’Empordà– de manera estable i hereditària per a la

seva família. I el primer esbós de discurs historiogràc és articulat

al voltant de la història de la salvació, el repoblament i la defen-

sa de la terra per part de la dinastia local, en general ignorant la



Una família regnant, abans que una terra

93

conquesta franca, tots ells elements que conguren, al llarg del

segle X , els arguments utilitzats pels comtes per tal de rearmar la

seva legitimitat.139

Aquest plantejament ja el trobem tan aviat com el 907, enl’acta d’un concili celebrat al monestir de Sant Tiberi, prop d’Ag-

de, en què s’atribueixen al bisbe de Vic Idalguer les paraules se-

güents:

Cum priscis temporibus tota Hispania atque Gotia sacris insisteret eru-

dictionibus, et vernaret clero, atque fulgeret ęcclesiis Christo dicatis, interreliquas ipsa quoque Ausonensis ęcclesia nobilis habebatur; peccatis vero

exigentibus illorum qui tunc habitatores erant illarum terrarum, ut om-

nes nostis, barbarico gladio divino iuditio traditi sunt, ita ut ne aliquis

christianorum in prędicto pago Ausone remaneret. Post multorum autem

annorum curricula misertus Dominu terra illa, suscitavit in ea nobilissi-

mum principem Wifredum et fratres eius, qui ex diversis locis et gentibus,

homines pio amore colligentes, prelibatam eclesiam cum suis nibus in

pristinum instauraverunt statum.140

La limitació de la perspectiva, la diòcesi de Vic, no és prou

raó per limitar l’abast de les consideracions del bisbe Idalguer,

fetes als pocs anys d’haver mort Guifré I: la caiguda d’Hispania

a mans dels musulmans va ser deguda als pecats dels seus ha-

bitants, però no es diu mot de la conquesta franca, mentre tot elmèrit d’haver restaurat l’esplendor de l’església vicense recau da-

139. Veg. SALRACH , «La legitimación del poder condal en los orígenes de Cataluña».

140. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 75: «Quan en els temps antics tota Hispània i també la Gòtiaes dedicaven als estudis sagrats, i oria el clergat, i fulgien les esglésies dedicades a Crist, entreaquestes era reputada noble l’església d’Osona; a causa, però, dels seus pecats, aquells qui ales-

hores habitaven aquelles terres, com tots sabeu, van ser duts al judici diví pel gladi barbàric,així que no va quedar ni un cristià en el comtat d’Osona. Després del pas de molts anys, Déus’apiadà d’aquella terra, i hi cridà el nobilíssim príncep Guifré i els seus germans, els quals,reunint, amb pius amor, homes de diferents llocs i gents, restauraren la predita església, amb elseu territori, en l’antiga condició».



94


munt el comte i els seus germans. Tot i la delitat a la monarquia

carolíngia, i la recerca de privilegis i diplomes reials encara durant

uns vuitanta anys, la successió per part dels comtes en els domi-

nis del sc reial i l’absència de qualsevol intervenció directa, tantmilitar com no, per part de la monarquia a les terres de la Marca

feia sempre més sensible la percepció de la seva autonomia, l’únic

poder vertebrador de la qual era el dels comtes de la família de

Guifré.

Una visió semblant de l’activitat «fundadora» del comte

Guifré, tot i més limitada en el seu abast temporal i espacial, latrobem també, pocs anys més tard, el 15 de juny de 913, en el judi-

ci sobre les possessions del monestir de Sant Joan de les Abades-

ses, en presència dels lls del comte Guifré, els comtes Miró II de

Cerdanya i Sunyer I de Barcelona, i de l’abadessa Emma, on es re-

corda que «condam gloriossissimus Wifredus comes, bone memorie , [...]

venit cum suis delibus in iamdicta valle [scil. de Ripoll], qui erat indeserto posita, et sic aprehendidit iamdicta valle cum suis villaribus».141

Si en aquest cas no es recorda el passatge per la dominació musul-

mana de la vall de Ripoll, igualment es xa un moment clau en la

seva història amb l’arribada del comte Guifré a la vall deserta (que

141. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 119: «el difunt gloriosíssim comte Guifré, de bona memòria,[...] va venir amb els seus dels en la dita vall [de Ripoll] que era reduïda a un desert, i així esva apoderar de la vall amb els seus poblats»; el mateix concepte també en el doc. 120 («dumesset iamdicta vallis cum iamdictis villaribus in eremo vel deserto posita sic venit condam Wifreduscommes bone memorie»); sobre aquesta alteració de la història i creació d’un passat modicat veg. Jonathan JARRETT , «Power over Past and Future: Abbess Emma and the Nunnery of Sant Joande les Abadesses», Early Medieval Europe , 12 (2004), p. 229-258 (p. 238 i 242-246); també, per ala menció dels quatres casos aquí aportats, Ramon d’ABADAL , Els temps i el regiment del comteGuifred el Pilós , ed. a cura de Miquel COLL I ALENTORN , Barcelona, IEC, 1991, p. 52-53; el mateixABADAL , a Els primers comtes , p. 77, ja parla formació d’una llegenda familiar per obra dels bis-

bes Miró i Oliba, mentre Albert BENET I CLARÀ , El procés d’independència de Catalunya (897-989) ,Sallent, Institut d’Arqueologia, Història i Ciències Naturals, 1988, p. 58, pensa que l’armacióde l’abat Oliba, que veurem a continuació, pot ser veritat; en general, sobre el problema delserms i el repoblament / la conquesta, veg. Flocel SABATÉ , L’expansió territorial de Catalunya (segle IX-XII ): ¿Conquesta o repoblació? , Lleida, Universitat de Lleida, 1996, especialment les p. 18-31.




95

haurem d’entendre mancada d’una autoritat superior i de termi-

nacions de la terra, i no pas d’habitants, ja que es parla d’aquests

i dels seus nuclis de població, villares), amb la fundació d’un mo-

nestir i l’organització de la vida dels seus pobladors en una xarxade dependències del poder comtal o de les seves derivacions, és a

dir, el monestir de Sant Joan.

Un mig segle després, l’any 977, en l’acta de dedicació de

Santa Maria de Ripoll deguda al comte-bisbe Miró II, aquesta obra

de reducció del territori sota l’autoritat comtal es transformarà en

alliberament del jou musulmà com a acte de conquesta:

Wifredus [...] , expulsis agarenis, qui tunc temporis colones extiterant,

more per prisiones desertam incolens terram.142

Tot i que a les terres de la Marca i, després, a Catalunya

mai no hi ha hagut una ideologia de la «reconquesta», els sarraïns

són l’enemic de cada dia, ara en solitari, atesa la llarga absència

de qualsevol intervenció monàrquica, i pel fet de destacar com a

acció dels comtes ja no el repoblament, sinó l’acció militar, cosa

que marca també un nou aspecte en les funcions comtals i en els

discursos al voltant de la seva legitimitat.

Finalment, un ulterior acte de transformació del repobla-

ment en conquesta es deu a l’altre ideòleg de la memòria familiar,l’abat Oliba. En un document del 29 de juny de 1022, el comte Be-

renguer Ramon I, juntament amb la seva mare la comtessa Ermes-

senda, restitueix a Santa Maria de Ripoll, a precs de l’abat Oliba,

142. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 1242: «Guifré [...] expulsats els agarens que en altres temps

hi havia com a colons, colonitzà la terra deserta mitjançant aprisions, segons és costum»; tra-ducció i comentaris a Josep M. SALRACH , «El comte-bisbe Miró Bonll i l’acta de consagració deRipoll de l’any 977», Estudis Universitaris Catalans , 26 (1984), p. 303-318; la mateixa formulació,agafada de l’acta, la trobarem a la Brevis historia monasterii Rivipullensis i, amb una lleugera va-riació, a les Gesta comitum Barchinonensium [II, 4-5] (Gesta comitum Barchinonensium , p. 169 i 123).



96


l’abadia de Santa Cecília de Montserrat, precedentment atribuïda

a l’abat Cesari, i que, en paraules de l’abat Oliba, «abavus meus

Vuifredus, comes, tulit de manibus agarenorum».143

La família, més enllà de l’obra del fundador, encara és impor-tant i determinant de cara a l’organització d’un discurs memorial que

abasti la terra, família composta pels germans, els grups enllaçats a

través dels lligams matrimonials i els dels, una xarxa de poder for-

mada per relacions horitzontals, per damunt, encara, de la verticali-

tat representada pel concepte de la primogenitura, fet que començarà

a ser determinant a partir del segle XI. Aquesta estructuració es faevident en les divisions dels comtats, ja a la mort de Guifré I, entre

diferents germans, acompanyada pel cogovern d’un mateix comtat

per una parella de germans, tot i que les morts sense lls d’alguns

comtes o dels germans encarregats d’una part del territori portaran

en més d’un cas a una provisòria reunió dels dominis, com va ser el

cas del bloc Barcelona-Urgell a mans de Borrell II, per la mort sensells del seu oncle Sunifred II l’any 948, o l’any 984 dels comtats de

Cerdanya i Besalú a mans d’Oliba Cabreta, per la mort dels germans

Miró II i Guifré II.

És al voltant d’aquesta comunitat familiar que regeix la

terra o, millor, les terres dels diferents comtats, vistes com una

certa unitat justament a causa de la unicitat del fundador de lesdiferents dinasties, que se segueix organitzant l’embrional discurs

historiogràc, com ho mostra un altre passatge de l’acta de dedi-

cació de Ripoll de 977, obra de Miró II Bonll, comte de Besalú i

bisbe de Girona. El bisbe Miró, més enllà de l’obra fundacional del

seu avi, el comte Guifré, dibuixa les línies bàsiques d’aquella que

143. JUNYENT , Diplomatari , doc. 71: «el meu besavi, el comte Guifré, la va prendre de les mansdels agarens».




97

és, en aquells moments, la visió que es vol propagar de les fases

principals de la història de la Marca i dels seus comtes:

Wifredus […] comes atque, ut verius fatear, subditorum carus patricius,vir nobilitatis titulo pollens, virtutum vigore immarcescibiliter vernans

[…]. Dehinc veneranda succedens propago, adprime divinis dapibus far-

ta, imperialibus commitiis sublimata, Miro videlicet atque Suniarius […]

Nec minus illorum succedens praeclara soboles, videlicet Seniofredus, Wi-

fredus, Miro reverendus antistes, Oliba, atque Borrellus praecellentissimi

comites.144

A part del lèxic classicitzant amb el qual es parla del com-

te Guifré ( patricius) i de l’ascensió al poder dels seus hereus (im-

perialibus commitiis sublimata), el que destaca és, d’una banda, la

concorde i continuada activitat dels comtes de la família en favor

del monestir; de l’altra, la mateixa unitat d’acció de les diferents

branques de la família amb la idealització de la pau, tot i que ja

hi havia hagut crisis que havien tocat l’autoritat comtal, ja fos a

l’interior dels conns dels comtats o bé entre els mateixos com-

tes.145

El passatge paral·lel d’Oliba, en l’acta de la quarta dedi-

cació de l’església del monestir, l’any 1032, que se centra exclu-

sivament en la seva branca familiar, la dels comtes de Besalú-

Cerdanya, pot dependre, en el seu diferent plantejament, de lamajor localització territorial de les diverses dinasties i, al mateix

144. «El comte Guifré [...], i, per dir la veritat, patrici estimat dels seus súbdits, baró poderósper raó de la seva noblesa, que despertava veneració immarcescible per la vigoria de la sevavirtut [...]. Després, la venerable progènie que el succeí, abans que res farcida d’afeccions divi-nals, sublimada en comicis imperials, és a dir Miró i Sunyer [...]. I no menys la preclara descen-dència que ocupa el seu lloc, és a dir, Sunifred, Guifré, Miró, reverend pontífex, Oliba i Borrell,excel·lentíssims comtes» (trad. Salrach).

145. Per exemple, veg. Josep M. SALRACH , «El comte Guifré de Besalú i la revolta de 957» iBENET , El procés d’independència , p. 19-40; veg. Catalunya Carolíngia , V, doc. 457, recordat per JARRETT , Rulers and Ruled , p. 143.



98


temps, del paper de privilegi, amb un considerable nivell d’au-

tonomia, que ja havia adquirit el comte de Barcelona:

Actum est autem hoc instinctu et ordinatione domini Olibani, ponticisAusonensis, ad cuius diocesim praedictus pertinet locus: qui progenitorum

venerandis assensum praebere cupiens documentis, atavi scilicet sui bea-

tae memoriae comitis et marchionis Wifredi, qui praedictum coenobium a

fundamentis extruxit, exemplo quoque avi sui reverendae memoriae comi-

tis Mironis, qui eandem ecclesiam admodum parvolam destruens, maiori

sumptu et opera aedicavit, servans etiam institute patris sui domni Oli-

bani comitis fratrumque illius, qui hanc secundo maioris operis culminesustulerunt, ut omnes pietate, sic universos etiam aedicii transgressus est

magnitudine.146

Aquest sentiment d’unitat, amb l’exigència de comunitat

de les diferents cases que deriven del fundador Guifré, i amb el

freqüent apèndix dels comtes de Pallars, que apareixen sovint al

costat de Borrell II, es palesa en actes socials amb un elevat sig-nicat sagrat, com ho són les dedicacions d’alguns importants

establiments eclesiàstics que veuen la participació comuna dels

comtes de les diferents branques familiars.147

Però, i d’una manera tal vegada més profunda i determi-

nant, aquesta idea de comunitat que va més enllà dels límits d’un

sol comtat es percep en l’administració de la justícia. El Liber iudi-

146. JUNYENT , Diplomatari , doc. 104 i ORDEIG , Les dotalies , doc. 151: «Això és dut a terme perinspiració i manament del senyor Oliba, pontífex d’Osona, a la qual diòcesis pertany el preditlloc: el qual, desitjós de voler-se mostrar d’acord amb els seus venerables progenitors, és a dir,del seu besavi de beata memòria, el comte i marquès Guifré, el qual el predit cenobi construídes dels fonaments, i, també, amb l’exemple del seu avi de reverenda memòria el comte Miró,el qual, havent destruït l’església encara petita, edicà amb major luxe i obra, i conservanttambé allò començat pel seu pare el senyor comte Oliba i els seus germans, els quals aixecarena major grandesa aquesta segona obra, com tots per pietat, així és més gran de tots els altresedicis per dimensions».

147. Veg. Els annals de la família rivipullense , p. 115 i Stefano M. CINGOLANI , «L’abat Oliba, elpoder i la paraula», Acta historica et archaeologica mediaevalia 31, 2013, p. 115-162.




99

ciorum , el codi legal dels visigots, havia estat sempre la base de

l’administració de la justícia a la Marca Hispanica , més que no pas

a la resta de la Península,148 en línia, com s’ha dit, amb la política

carolíngia de manteniment dels drets locals, ocasionalment acom-panyada pel Breviari d’Alaric, o Lex romana Visigothorum , que és

un compendi de dret romà, i pels capitulars dels monarques Ca-

rolingis reunits en una col·lecció ordenada per obra d’Anseguis

i dels quals hi havia un manuscrit a Ripoll (l’actual ACA, Ripoll

40). Tanmateix, els anys nals del segle X i els primers decennis del

segle XI veieren un reforçament i una major territorialització de lamateixa utilització i signicat del dret. És evident que perquè una

terra pugui rebre un nom abans s’ha d’haver format i consolidat

la idea de la unitat d’aquest mateix territori.

Posar èmfasi en la comunitat d’un mateix sistema jurídic,

i sovint d’un mateix grup de jutges, no ha de fer creure en una

idealització del sistema judicial públic ns a principis del segle XI ,abans del seu eventual col·lapse, ni en una universalment cohe-

rent interpretació de la justícia i del dret, ja en la base de nombro-

sos conictes hi ha diferents visions i interpretacions del mateix, i

de les regles que regeixen la propietat i la seva transmissió.149

Tanmateix, la comuna consciència de les capes altes de la

societat dels temps –els comtes, que deriven d’un avantpassatcomú, i els alts càrrecs eclesiàstics, que sovint surten de les matei-

xes famílies comtals o, en tot cas, provenen de l’aristocràcia– de

pertànyer, tot i els conictes, a una única comunitat de poder i

jurídica ha d’haver reforçat el sentiment dels elements que verte-

148. Veg. SALRACH , Justícia i poder a Catalunya , p. 42-43.

149. SALRACH , Justícia i poder a Catalunya , i James A. BOWMAN , Shifting Landmarks: Property, Pro-of, and Dispute in Catalonia around the Year 1000, Conjunctions of Religion and Power in the MedievalPast , Ithaca, Cornell University Press, 2004.



100


bren, regeixen i organitzen aquesta societat. La utilització, encara

ns a bona part del segle XII , del Liber iudicum , progressivament

substituït pel Liber Usatici Barchinone , o Usatges de Barcelona , i per

l’ius commune ,150 marca aquesta continuïtat. I, també, un cert sen-tit col·lectiu en expressions com «auctoritate nostrorum iudicum et

nostrarum legum» en què, deixada de banda la nominació ètnica, o

històrica, del dret (Gothorum), ara es posa èmfasi en la considera-

ció de què és el dret de tota la comunitat (nostrum).151

La progressiva armació dels comtes de Barcelona en una

posició de privilegi, caracteritzada per una fase de conictes ambels altres comtes,152 que es conclou amb la deixa en herència dels

comtats de Besalú i de Cerdanya a principis del segle XII , així com

el basculament dels comtes d’Urgell ara cap al regne de Castella,

ara al d’Aragó,153 són moments successius de la conformació polí-

tica de les antigues terres de la Marca , on el privilegi de Barcelona

es veurà reforçat ns i tot, possiblement, en l’expansió del corò-nim Cathalaunia a tot Catalunya, com es veurà en el proper capítol.

De fet, veiem com almenys un grup de jutges, de l’anome-

nada escola jurídica de Barcelona, Oruç, Ervigi Marc, el seu ll

150. Veg. Tomás de MONTAGUT , «La recepción del derecho feudal común en Cataluña I (1211-

1330), (La alienación del feudo sin el consentimiento del Señor)», Glossae. Revista de historia delderecho europeo , 4 (1992), p. 9-145.

151. Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225) , ed. Joan PAPELL I TARDIU ,Barcelona, Fundació Noguera, 2005, 2 vol., doc. 8: «per l’autoritat dels nostres jutges i de lesnostres lleis»; sobre la difusió de la Lex a Catalunya i les seves nominacions veg. ZIMMERMANN ,«L’usage du Droit visigothique», sobretot p. 245-250, on es comptabilitzen tots els exemples delex nostra i fórmules semblants.

152. Veg. Santiago SOBREQUÉS I VIDAL , Els barons de Catalunya , Barcelona, Vicens-Vives, 1961, passim (hi ha una nova edició corregida: Barcelona, Base, 2011) i per a un cas concret Josep M.SALRACH , «Les difícils relacions dels comtes de Besalú i de Barcelona els anys 1054-1057», aAmics del comtat de Besalú. VIII assemblea d’estudis del seu comtat , Girona, Diputació de Girona,1996, p. 299-308.

153. Veg. SOBREQUÉS , El barons , p. 24-29 i Carlos LALIENA CORBERA , La formación del Estado feu-dal: Aragón i Navarra en la época de Pedro I , Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1996, passim.




101

Ponç Boll Marc i Bonsom actuen com a jutges a les corts comtals

de tot el territori, no limitant la seva acció a Barcelona.154 A més,

Bonsom va ser curador d’una nova edició, que tal vegada pretenia

ser normativa, del codi legal, ara titulat Liber iudicum popularis , po-sant l’accent no sobre la forma judicial, sinó sobre els garants i els

aplicadors del dret: els jutges. La difusió material del llibre, l’ex-

tensió de la pràctica jurídica i judicial comuna, amb un cert èmfasi

en la primacia de Barcelona, han d’haver contribuït a reforçar una

imatge de coherència territorial i de comunitat humana.

El llibre, en la redacció de Bonsom, es presenta amb nombrosos materials que formen una introducció; són materials suple-

toris, útils tant per a la pràctica de l’administració de la justícia,

talment els extractes del De agrimensura de Gisemond, com per

a la teoria. En altres, ja siguin aportació original de Bonsom o bé

extractes d’obres d’Isidor de Sevilla, són exaltades les gures del

bon princeps , títol honoríc, més que no pas polític, que ja havien utilitzat de vegades els diferents comtes de la Marca , i que, de mà

del mateix Bonsom, trobem atribuït a Ramon Borrell, príncep que

és condemnat quan no observa la llei, al mateix temps que la del

jutge com a garant d’aquesta, de l’ordre i de la fe, avalant d’aques-

ta manera el mateix text del codi, on és el príncep –utilitzat com a

sinònim del rei– qui promulga les lleis.155

La dimensió col·lectivad’aplicació del codi i de les lleis, el paper dels governants i dels

jutges («iusta est enim eorum [scil. principum] vocis auctoritas, si, quod

populis prohibent, sibi licere non patiuntur»),156 sense cap delimitació

154. Veg. Josep M. FONT I RIUS , «L’escola jurídica de Barcelona» i Anscari M. Mundó «El jutgeBonsom», a Liber Iudicum popularis. Ordenat pel jutge Bonsom de Barcelona , a cura de Jesús ALTU-RO , Joan BELLÈS , Josep M. FONT I RIUS , Yolanda GARCÍA i Anscari M. MUNDÓ , Barcelona, Gene-ralitat de Catalunya, 2003 (Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums I/1), p. 67-100 i 101-117.

155. Per exemple: Liber Iudicum popularis , II,1,5.

156. Liber Iudicum popularis , p. 305: «Car l’autoritat de la seva paraula (dels prínceps) és justasi no consenten a permetre’s allò que prohibeixen als pobles», Llibre dels judicis , traducció ca-



102


geogràca, s’erigeix com un model d’organització social i de go-

vern que es fa extensible a totes les terres on s’aplica el Liber i on

actuen els jutges.

A més, en els materials que serveixen de pròleg hi és presentuna doble llista de reis, de la qual ja he parlat, que serveix sobretot

com a referent cronològic, i on els monarques francs segueixen els

gots per destacar la continuada validesa del codi, també amb un can-

vi de regnants; llista que serveix com a referent per a la col·locació

cronològica de les lleis i dels documents, datats segons el sistema

dels anys de regnat del rei franc o, com ja s’ha vist, del rei que regnaa França. Els únics elements històrics que apareixen en la llista són el

triple moviment dels gots a Itàlia primer, a la Gàl·lia després i, nal-

ment, a Spania; mentrestant, el trencament de la continuïtat i el canvi

de legitimitat, marcat per la doble notícia en què, primer, es recorda

que «ingressi sunt Sarraceni in Spania», i que després Lluís el Piadós,

ll de Carlemany, «introivit [...] in civitate Barchinona, expulso inde omni populo Sarraceno, qui eam retinebat».157 És bastant evident la perspec-

tiva barcelonina de Bonsom i, també, que poques dates es podien

proporcionar per marcar el retorn al domini d’una autoritat cristiana

amb l’entrada en el món carolingi, ja que la conquesta de Barcelona

podia ser vista com a més signicativa que no pas l’espontània entre-

ga de Girona, l’any 785; així mateix, Barcelona assumeix el paper derepresentar totes les terres de la Marca.

En els mateixos anys, però, i amb possible coherència, hi

ha també la guració del princeps per part de l’abat Oliba, i tant el

Liber iudicum com l’abat, sobretot en el cas del seu germà Bernat

talana moderna del Liber iudiciorum , a cura de Joan BELLÉS I SALLENT , Barcelona, Generalitat deCatalunya, 2008 (Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums, I/2), p. 376.

157. Liber Iudicum popularis , p. 306-307: «els sarraïns van entrar en Espanya [...] va entrar [...] ala ciutat de Barcelona havent-ne expulsat tot el poble sarraí que la tenia».




103

Tallaferro, descriuen un bon governant i una comunitat de súb-

dits. El títol de princeps sobretot va al comte de Barcelona,158 amb

un signicat que designa primacia damunt els altres poders, però

el que és important considerar és la coincidència temporal entreel debat respecte a l’apropiació per part dels comtes de la potestat

reial i la recuperació, per part d’Oliba, de models teòrics de la pri-

mera època carolíngia amb un evident trasllat de la gura reial, en

tant que gura ideal, amb les seves prerrogatives, virtuts i obliga-

cions, a la dels comtes, els quals, amb el títol honoríc de princeps ,

en són declarats hereus i esdevenen patres patrie. No em semblaque aquesta embrionària elaboració d’un model de govern just

i homogeni sigui casual, encara més si no hi ha una demostrable

dependència d’Oliba respecte a Bonsom, ateses també les respec-

tives i diverses fonts. Tot i la manca encara, almenys en l’expressió

verbal, d’una idea única per a les terres de la Marca , des de dife-

rents àmbits es teoritza, i es proposen models, per a una concepcióde la mateixa que comença a ultrapassar la dimensió senzillament

familiar de la nissaga dominant per buscar-ne una de col·lectiva

que afecta prínceps, ciutadans i poble.159

Els prínceps, doncs, són els rectors, hereus de la monar-

quia, de la comunitat que per a l’abat Oliba és la patria , concepte

158. En farà ampli ús Ramon Berenguer I; veg. Stefano M. CINGOLANI , «Estratègies de legitima-ció del poder comtal: l’abat Oliba, Ramon Berenguer I, la Seu de Barcelona i les Gesta comitumBarchinonensium», Acta historica et archaeologica mediaevalia , 28 (2008), p. 135-175 (p. 152-156); pera utilitzacions precedents veg. ABADAL , Els primers comtes , p. 296-297; tot i així, de vegades sel’atribueixen nobles de rang menor, com Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, el qual, l’any967, rma, «Salle ȩgrȩgii principis» (Catalunya Carolíngia , IV, doc. 1023).

159. «His in domestica pace ita perfectis, totaque primo a principibus, secundo a civibus, exhinc a populis ...», Liber Iudicum popularis , I.2.6, p. 346: «Acomplertes així aquestes coses en la pau

domèstica i allunyada totalment la pesta de la discòrdia, en primer lloc dels prínceps, en segonlloc els ciutadans, i, després, dels pobles ...» (trad. Bellès, p. 31); SALRACH , Justícia i poder a Cata-lunya , p. 173, escriu que cap a nals del segle X «aoren més clarament que abans uns comtesi unes comtesses amb consciència de responsabilitat, és a dir, que se sentien responsables delgrup humà que governaven».



104


clàssic en un context de represa carolíngia, sobretot encara com a

conjunt de terres governades pels membres d’una sola família.160

El fet que la mateixa terminologia de pater patrie es pugui

utilitzar també per abats i bisbes, com ara el mateix Oliba o santErmengol, només signica la superposició i la coincidència dels

models eclesiàstic i laic de poder, almenys en la denició ideal de

les gures rectores. Al mateix temps és important perquè, tot i l’ús

retòric del terme pàtria , aquest assenyala una apropiació emotiva i

genèrica de la terra, més enllà de l’estricta delimitació del comtat o

del bisbat. En són mostra, per exemple, expressions com « principiterre ob defendendam patriam», referit a les deixes de Salla, fundador

de Sant Benet de Bages;161 «marchiones istius patrie comites conr-

maverunt», en referir-se als comtes de Barcelona,162 o els «aliisque

principibus terre» dels quals parla Constança, comtessa d’Urgell,

juntament amb Ermengol, tot i que infant,163 i «simulque principum

patrie», en referència als comtes de Besalú, Cerdanya i Rosselló.164

L’obra de l’abat Oliba resulta extremadament important,

tot i que fora de l’actual retòrica patriòtica, i d’arrel clerical, mas-

sa sovint utilitzada en aquest sentit, pel fet d’haver proporcionat

algunes categories de pensament, tant ideològic com historiogrà-

160. Per a tot el que fa referència a l’abat Oliba veg. CINGOLANI , «L’abat Oliba»; per a patria ,p. 147-156; per a l’evolució del concepte de pàtria, veg. SABATÉ , El territori , p. 349-357, p. 349: «és [...] com es palesa al segle XI , l’indicatiu de l’espai propi on es desenvolupa l’activitat quo-tidiana».

161. Catalunya Carolíngia , IV, doc. 1127: «els prínceps de la terra per defensar la pàtria»; és elmateix document esmentat més amunt on apareix Borrell com a ducis Gotice.

162. Judici a Mir Geribert del 18 març de 1033. Ed. Cartulari Sant Cugat , doc. 527, i José EnriqueRUIZ DOMÈNEC , Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una famíliacatalana dels segles X , XI i XII , Barcelona, Fundació Noguera, 2006, doc. 36: «marquesos, comtes

d’aquesta pàtria conrmaren».163. ORDEIG , Les dotalies , doc. 165B (23 X 1040): «ela altres prínceps de la terra».

164. ORDEIG , Les dotalies , doc. 179 (15 XI 1046): «juntament amb els prínceps de la pàtria», dedi-cació de Santa Maria d’Arles.




105

c, que resultaran determinants en el posterior desenvolupament

històric.

Així mateix, ens hem de preguntar què queda de tot

aquest sistema, que sobretot Bonsom veu de manera molt op-timista, amb els canvis que ocorreran al llarg del segle XI.

Si és veritat que ns a la meitat del segle, aproximativament,

el sistema judicial encara segueix funcionant, és també veri-

tat que ja a nals del segle precedent havia començat a pre-

sentar ssures, sia per una creixent desconança per part

dels nobles i magnats envers la justícia, sia per l’armaciósempre més determinant dels pactes respecte als judicis.165

I els dos fenòmens tenen molt a veure amb els canvis socials, i de

mentalitat, que es donaren en els segles XI i XII. No és aquest el lloc

per discutir-los en profunditat, però sí que serà necessari fer-ne

algun esment per això que els vincula al tema present.

En primer lloc hem de considerar allò que hem dit mésamunt respecte a la continuada cessió de poder, en tant que terres

scals, a la noblesa, fet que deixava els comtes en una situació de

poder efectiu semblant a la dels monarques Carolingis del segle

precedent; contemporàniament, assistim al col·lapse de l’emirat

de Còrdova, fet que, sobretot després de la mort d’Almansor i el

sorgiment dels regnes de Taifa, afeblí la pressió sobre les fronte-res, disminuint les necessitats solidàries de defensa i augmentant

la possibilitat d’expansió autònoma i de depredació per part dels

nobles, especialment els de la frontera, que seran els més actius a

contraposar-se a l’autoritat comtal, almenys al comtat de Barcelona.

També contemporàniament es reforça l’aliança entre Esglé-

sia i autoritat comtal, que són, a més, les dues institucions que

165. Vg SALRACH , Justícia i poder a Catalunya , sobretot p. 42-43, on apunta que el mateix desgasts’observa també en altres parts d’Occident, i p. 213-244.



106


dirigeixen l’administració de la justícia. Tot i la desitjada equitat

per part dels jutges, l’administració de la justícia es decantava més

sovint, per diferents raons, a favor de les institucions eclesiàsti-

ques.166 Aquesta creixent desconança nobiliària envers el siste-ma judicial es fonamentava també en una diferent concepció de la

propietat, tema que s’ha de replantejar respecte a les visions tra-

dicionals, de base clerical, i estudiar de nou en profunditat. Es pot

dir que la concepció de l’Església era acumulativa i s’aprotava de

l’acurada gestió del creixent negoci de les deixes piadoses; mentre

que la visió que en tenia la noblesa era més dinàmica, ja que la ces-sió i la donació de terres eren vistes com un moment uid en les

relacions amb l’estament eclesiàstic, en un sistema de donacions i

contradonacions que sovint no passava de la vida del donant, fet

que comportava la renovació de l’acte de donació per part dels

hereus perquè aquesta continués efectiva. És d’aquest contrast

que neix bona part de la violència, si no tota, dels nobles contrales institucions eclesiàstiques, de la qual aquestes es queixen tant,

atribuint tota la culpa a la maldat i la cobdícia dels nobles.167

166. SALRACH , Justícia i poder a Catalunya , en mostra múltiples casos i argumenta els perquès,sobretot lligats al tipus de proves; veg. CINGOLANI , «Estratègies de legitimació», p. 163-172, amb bibliograa.

167. La violència seria només una forma, entre d’altres, de solucionar els conictes, violència,d’altra banda, que no és exclusiva de la noblesa; evidentment, aquest és només un aspecte del’ús de la violència al llarg del segle XI; veg. Stéphen WEINBERGER , «Les conits entre clercs etlaïcs dans la Provence du XIe siècle», Annales du Midi , 92 (1980), p. 269-279 (p. 279): «Ce n’étaientdonc pas simplement la cupidité et l’opportunisme qui motivaient les actions ouvertementhostiles et occasionnellement violentes des laïcs. En fait, ceux-ci se trouvaient bien plutôt dansune situacion telle qu’ils étaient forcés de défendre leurs droits héréditaires et leurs droits depossession face aux réclamation du clergé fondées sur des titres légaux. Même lorque ce furentles laïcs qui clairement commencèrent les disputes, c’était, à leurs yeux au moins, le clergéqui était l’agresseur». D’altra banda, hi ha estudis que ns i tot han plantejat el dubte de si es

podria parlar de debò de violència feudal causada per l’afebliment de l’autoritat central; veg. Jeffrey A. BOWMAN , «Councils, memory and mills: the early development of the Peace of Godin Catalonia», Early Medieval Europe , 8 (1999), p. 99-129 (p. 102-103) i també KOSTO , MakingAgreements , p. 74-77, que discuteix, amb raó, la visió tradicional dels canvis en les pràctiques ju-dicials i la solució de conictes com a directa conseqüència de l’afebliment d’aquesta autoritat.




107

Finalment, l’augment dels pactes respecte als judicis –a

part de dependre eventualment de raons econòmiques, en tant

que més convenient– va en paral·lel, o precedeix de poc, també

la nova estructuració interpersonal de la societat, la que s’acostu-ma a anomenar feudal, que veu cap a mitjan segle la progressiva

armació del comte Ramon Berenguer I sobre la noblesa gràcies

a pactes interpersonals de delitat, les convinences. És també a

causa d’alguns d’aquests arguments que la visió tradicional de

col·lapse de la justícia comtal cap al segon quart del segle XI , tal

com havia estat proposada per Pierre Bonnassie,168 ha estat moltmatisada els darrers anys, en favor d’una visió en què l’emergèn-

cia a l’escriptura d’un nou llenguatge, especialment el de les con-

vinences, i de noves formes de dret s’ha de veure no pas com una

ruptura sobtada i violenta, sinó com una lenta mutació en l’orga-

nització de la societat i en l’adequació progressiva de la justícia

i del seu llenguatge a aquestes mutacions.169 Aquests canvis sónclarament assenyalats en l’usatge 3, on, presumptament, el comte

Ramon Berenguer I justica la introducció de noves formes legals

justament perquè «in omnibus causis et negociis ipsius patrie leges

gotice non possent observari».

Que quedà, doncs, de la incipient dimensió col·lectiva que

impulsaven, per exemple, el jutge Bonsom i l’abat Oliba i que,igualment, es començava a mostrar per altres indicis? No és fàcil

de dir ni de mostrar. És possible que els sentiments de solidari-

tat territorial, la patria , seguissin endavant consolidant-se, pres-

cindint de les lluites de poder entre els nobles i el comte, i dels

168. BONNASSIE , Catalunya mil anys enrere.

169. Veg. KOSTO , Making Agreements , p. 26-120, p. 76: «I am not arguing for radical continuity,though elements of continuity did exist; I am proposing a more sophisticated understanding ofchange, which allows crisis and gradual development to operate as single process».



108


comtes entre si, o que aquestes lluites tan sols representessin un

parèntesi i que, un cop tancat, l’acció de Ramon Berenguer I va

dur a reforçar la identicació entre la terra i els seus governants,

desenvolupant especialment la gura del comte de Barcelona coma gura regent principal de la terra.

Així mateix, la idea de l’abat Oliba del princeps , unida a la

proporcionada pel Liber iudicum , amb les problemàtiques jurídi-

ques que aquest comporta, seran fonamentals. Ja que, tot i que

l’elaboració denitiva dels Usatici Barchinone , amb la relativa con-

guració de la teoria del principat, es deu als temps del comteRamon Berenguer IV, no podem no tenir en compte –tot i no po-

der-se xar amb absoluta certesa– el fet que alguns articles, i una

primera idea d’un nou codi legal –així com vol la tradició–, es

remunten al temps de Ramon Berenguer I.

Parlar dels Usatges , i utilitzar-los com una font d’infor-

mació del segle XI , és dubtós i complicat, atès el gran nombre deproblemes, gairebé insolubles, que comporta la impossibilitat de

denir amb precisió si de debò hi va haver un nucli inicial de lleis

promulgat per Ramon Berenguer I, tal com vol la tradició histo-

riogràca antiga i el text mateix del codi legal, i de quins articles

seria compost aquest nucli. De totes maneres, es pot dir que la

crítica ha arribat a admetre una primitiva promulgació, dubtant,però, de quins articles s’hi han d’incloure.170 Si tenim en compte el

fet que en el moment que un codi de lleis és posat per escrit aquest

sol haver tingut una vida precedent, serà molt difícil, per no dir

impossible, arribar a conclusions segures, considerant també que

molts articles que en formaven part ens poden haver arribat trans-

170. Veg. darrerament Aquilino IGLESIAS FERREIRÓS , «El nacimiento de los Usatici», Imago temporis , 5 (2011), p. 412-426.




109

formats i adaptats en la seva forma textual. Arran d’aquestes con-

sideracions, em sembla que es pot acceptar la idea que els usatges

3. CUM DOMINUS i 4.1. HEC SUNT USUALIA corresponen a

una problemàtica legal, la de la utilització del Liber iudicum i dela promulgació de nou dret a la qual hagué d’enfrontar-se Ramon

Berenguer I, i que l’escena de cort allí descrita, tot i que possible-

ment idealitzada i modernitzada en alguns detalls, es correspon-

dria, amb la presència o no del llegat pontici Hug Càndid, a una

reunió, o unes reunions, de cort efectivament ocorregudes en què

es plantejà el problema i solemnement es promulgaren alguns ar-ticles del nou dret, adaptat a les noves exigències que necessitava

un món, la seva pàtria, en procés de feudalització:171

CUM DOMINUS Raimundus Berengarii vetus, comes et marchio Barchi-

none atque Ispanie subiugator, habuit honorem et vidit et cognovit quod in

omnibus causis et negociis ipsius patrie leges gotice non possent observari,

et eciam vidit multas querimonias et placita que ipse leges specialiter noniudicabant, laude et consilio suorum proborum hominum, una cum pru-

dentissima coniuge sua Adalmode, constituit et misit usaticos [...] (us. 3).

HEC SUNT USUALIA de curialibus usibus, quos constituerunt tenere

eorum patria omni tempore, dominus Raimundus, Barchinonesis vetus

comes et Adalmodis eius coniux, assensione et acclamatione illorum terre

magnatum (us. 4.1).172

171. Adam J. KOSTO , «The Limited Impact of the Usatges de Barcelona in Twelfth-Century Cata-lonia», Traditio , 56 (2001), p. 53-88, posa l’accent sobre el paper d’instrument de poder dels Usat- ges per a la cort de Ramon Berenguer IV, tot i la seva limitada efectivitat al llarg del segle XII; toti considerar que l’us. 4.1 és una forma de conferir antiguitat i prestigi al codi legal, no crec quela situació descrita en l’usatge sigui totalment un invent del redactor de mitjan segle XII , ja que,per exemple, la notícia que en donen les Gesta comitum no depèn de la lectura directa del codi,així que, tot i les cauteles, no crec que semblants conclusions inrmin el meu argument respectea la proclamació del nucli originari en temps de Ramon Berenguer I.

172. Usatges de Barcelona. El Codi a mitjan segle XII , a cura de Joan BASTARDAS , Barcelona, Funda-

ció Noguera, 1991: «[Cum dominus] Com lo senyor Ramon Berenguer el vell, comte i marquèsde Barcelona i subjugador d’Espanya, hagué honor i veié i conegué que no en totes les causes iels negocis de la seva pàtria es podien observar les lleis gòtiques, i veié també que moltes recla-macions i plets que aquelles lleis no jutjaven especícament, amb aprovació i consell dels seusprohoms, juntament amb la seva esposa Almodis, constituí i més usatges [...]. [Hec sunt usualia]



110


Des del punt de vista de la representació del poder, és un

element d’enorme importància aquesta repetida presentació del

comte que, juntament amb la seva esposa, presideix grans assem-

blees d’eclesiàstics i magnats, impulsant la concòrdia i la justíciaa la seva patria; una imatge d’auctoritas , a més que de potestas , au-

toritat moral que ve de l’administració i la promoció de la llei i la

religió en actes de concòrdia, més que del poder exercitat amb la

coerció i la violència. En un món en què la importància de gestos

i imatges és determinant per a la representació i la consecució del

poder, aquestes són proves de com Ramon Berenguer I, desprésd’haver superat els primers vint difícils anys del seu regnat, havia

aconseguit afermar-se al govern i promoure la seva autoritat.

Semblant actuació pública, a més, s’ha de veure en un sis-

tema d’actuacions que consoliden l’autoritat del comte davant

de la col·lectivitat i contribueixen a reforçar-ne la percepció. Un

exemple és l’assemblea de 1064 on, en presència dels bisbes Be-renguer de Barcelona, Guillem de Vic i Berenguer de Girona, a

més d’abats i clergues, es van conrmar les constitucions de Pau

i Treva «iussu domini Raymundi et domine Almodis, Barchinone prin-

cipum, assensione et clamacione illorum terre magnatum et ceterorum

christianorum Deum timencium».173 Aquesta assemblea com a acte

de poder suprem damunt dels súbdits, tant eclesiàstics com laics,té una estreta vinculació amb la de la promulgació dels Usatges , tal

com és presentada pel text mateix del codi. També s’ha de recor-

Aquests són els usatges dels costums de cort, que van constituir tenir en la seva pàtria persempre el senyor Ramon, comte de Barcelona vell, i Almodis, la seva esposa, amb el consens il’aclamació dels magnats de les seves terres».

173. Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI -XIII ) , ed. Gener GONZALVO I BOU , Barce-lona, Generalitat de Catalunya, 1994 (Textos Jurídics Catalans, Lleis i Costums II/3), p. 14: «permanament del senyor Ramon i la senyora Almodis, prínceps de Barcelona, amb l’assentiment il’aclamació dels magnats i els altres cristians que temen Déu de les seves terres».




111

dar l’assemblea pública per la consagració de la nova basílica de

Barcelona, el 29 de novembre de 1058.174

Aquesta relativa homogeneïtat jurídica, amb una sempre

més evident preponderància de Barcelona per ser el lloc d’origendels jutges i de les idees que regeixen la reexió jurídica, és el clar

reex de la situació d’equilibris polítics entre els diferents com-

tats, on poc a poc es va armant la supremacia del comte de Bar-

celona, i, sobretot, de la resultant dicultat no tant de la percepció

d’unitat de l’espai geogracopolític, sinó de la seva denominació

com a conjunt.Com ja s’ha vist, Catalunya no existeix en la geograa clàs-

sica, ja que forma part de la província Tarraconense, bona part de

la qual encara és a mans musulmanes i compartida, pel que fa a

la zona cristiana, amb els regnes de Navarra i, després, d’Aragó.

L’existència geogràca d’Hispania , així com la d’Italia , ha permès

que, tot i els canvis profunds, els noms antics s’hagin pogut atribuir a les noves realitats, sense oblidar que tant l’un com l’altre,

durant tota l’edat mitjana, són conceptes geogràcs i retòrics, però

no pas polítics. Tampoc no s’ha pogut fer una substitució entre

l’antic nom i el dels nous pobladors, com entre Gallia i França, que,

tanmateix tardarà a imposar-se. D’altra banda, la Marca tampoc

no ha estat poblada per una nació germànica que hagi donat noma la regió, com és el cas de la Borgonya o de l’Alemanya, tot i que

no hi ha exacta correspondència amb les terres precedentment re-

gides per burgundis i alamans; ni havia desenvolupat una certa

autonomia política en els segles V-VIII , com és el cas d’Aquitània.

174. ORDEIG , Les dotalies , doc. 205, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona.Segle XI , ed. Josep BAUCELL I REIG , Àngel FÀBREGA I GRAU , Manuel RIU I RIU , Josep HERNANDO I

DELGADO i Carme BATLLE I GALLART , Barcelona, Fundació Noguera, 2006, doc. 973; i RUIZ DO-MÈNEC , Quan els vescomtes , doc. 107; els comentaris, a CINGOLANI , «Estratègies de legitimació»,p. 139-152.



112


La percepció d’autonomia de les terres de la Marca del regne dels

francs occidentals, o de l’Imperi, es va profunditzant al llarg del

segles X i XI , també en la percepció des de l’exterior; tanmateix, és

una unitat que, més enllà de la llengua o del dret, es fonamenta,sobretot a nivell de percepció historiogràca i del poder, sobre la

unitat familiar dels comtes que regeixen els diferents territoris i

del dret a través del qual s’administra la justícia. Una unitat sense

un nom, perquè no és una unitat ni geogràca, encara, ni política.

És aquest fet, per exemple, juntament amb la importància i

més gran visibilitat del comtat de Barcelona, allò que explica perquè ens podem trobar amb un document presumptament del 25

de març de 1067 que, tot i ser fals, no deixa de ser eloqüent, amb

el qual Ramon Berenguer I dóna el castell de Barberà al comte

d’Urgell, on trobem: «Ego Berengarius, comite et regis de Barchinona,

donator sum tibi Ermengaudo, Urgellensi comite».175 L’atribució del tí-

tol reial havia de signicar un nivell d’autoritat superior i generaldamunt d’un territori ampli, que en la seva indenició, tan geo-

gràca com d’extensió efectiva del poder, ja es comença a veure

representat, per extensió del títol comtal, amb el nom de Barcelona.

D’acord amb aquesta problemàtica, es pot també recordar un

testimoni poc conegut i que, tot i ser d’origen estranger, té el seu in-

terès.176

El quart llibre dels Miracula Sancti Benedicti va ser escrit, en-tre 1043 i 1056, per Andreu, monjo de Fleury, autor també de la Vita

Gauzlini , abat de Fleury i bisbe de Bourges. El text s’ha de prendre

175. Col·lecció diplomàtica de la casa del Temple de Barberà (945-1212) , ed. Josep M. SANS TRAVÉ ,Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997 (Textos Jurídics Catalans, Documents, 1), doc. 5; deldocument queda, segons l’últim editor, l’original i una còpia del segle XII; en un judici del 29d’abril de 1157 (doc. 44) entre el comte Ramon Berenguer IV i Pere de Puigverd, entre altres co-ses per a la possessió del castell de Barberà, és impugnada la validesa del document en qüestió:«Jo Berenguer, comte i rei de Barcelona, sóc donador a tu Ermengol, comte d’Urgell».

176. Veg. CINGOLANI , «Estratègies de legitimació», p. 170-172 i BENET , El procés d’independència ,p. 113-116.



114


ser estrany, ja que de l’Imperi carolingi havien sortit altres regnes)

i una certa unitat, tot i que la presència dels quatre cabdills li im-

pedeix d’individualitzar un rei que el governi. Malgrat haver citat

Bernat I de Besalú en primer lloc, resulta evident, en el text, la ideade la primacia de Barcelona, ja que és la ciutat que dóna nom al

regne, just en un moment en què, en efecte, el comte de Barcelona

està reivindicant aquesta primacia i la declara.

Finalment, una semblant percepció unitària, sempre des

de la perspectiva externa a les terres de la Marca , la trobem en

la encíclica mortuòria per Guifré II de Cerdanya. El pergamí ons’anunciava la mort del comte va viatjar llargament per tota Fran-

ça, i cada establiment eclesiàstic on havia estat presentat hi afegia

paraules o versos consolatoris o expressava la participació en el

dol. En les respostes d’alguns d’aquests monestirs, en el moment

de referir-se als súbdits o als dominis del comte, aquest són genè-

ricament assenyalats com barcelonesos.180

Amb aquestes temptatives de donar un nom a la terra i de

la percepció unitària des de l’exterior entrem en el problema de

l’origen del nom Catalunya.

180. Léopold DELISLE , Rouleaux des Morts du IXe. au XVe. siècle , París, Livrairie de la Societé del’Histoire de France, 1866, p. 74, 81, 82, 91.



El segle XI i l’aparició del corònimCat(h)alaunia



118


En la seva Historia de rebus Hispanie , o Historia Gotica , l’arquebisbe

de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada, cap a 1243, narrava la bata-

lla dels camps Catalàunics (la moderna Châlons-en-Champagne)

que hi va haver l’any 451 entre Àtila i l’exèrcit romà liderat pel ge-neral Aeci, format bàsicament per germans (francs, visigots, bur-

gundis, etc.). Rodrigo sempre escriu campis Cathalanicis (II, VIII , 20,

106, 124, 130)181 i, atès que les seves fonts per al capítol, Iordanes i

Isidor de Sevilla,182 al contrari escriuen campos Catalaunicos , haurí-

em de creure que l’arquebisbe pensava que els camps en qüestió

eren a Catalunya (Cathalonia , IIII, X , 11; Cathalanis , VI, IIII, 25) oque almenys hi tenien quelcom a veure, ja que la mateixa forma,

Catalanicus , la trobarem al Liber Maiolichinus , com es veurà més

endavant, on apareix la primera segura menció del corònim Ca-

talunya.

Una lectura semblant la va fer, un mig segle abans, el posses-

sor del manuscrit de l’Escorial del Liber iudicum. Un dels textos queformen la introducció al Liber és el pròleg de la Lex Baiuvariorum ,

que comença explicant que «Theudericus rex Franchorum , cum esset

Kathalaunis», va escollir uns homes sapients per ordenar les lleis del

seu poble.183 Cap a 1200, molt possiblement Guillem de Vic, el pos-

sessor del manuscrit, ho va corregir escrivint Kathalaunia.

El difunt Anscari M. Mundó va formular més d’un cop lahipòtesi –sense, tanmateix, haver arribat a argumentar-la en ex-

tens– que la introducció del text de la Lex es va fer «pensant en una

181. Ja l’any 274 hi havia hagut una altra batalla al mateix emplaçament entre l’emperadorAurelià i Tètric, que s’havia aixecat com a emperador de la Gàl·lia.

182. IORDANIS , De origine actibusque Getarum , ed. Francesco GIUNTA i Antonino GRILLONE , Roma,Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 1991, cap. 192, 197, 218, 227; ISIDOR DE SEVILLA , HistoriaGothorum , ed. Theodor MOMMSEN , Hannover, Bibliopoli, 1891 (MGH, AA, Chronica minora II),p. 277.

183. Liber iudicum popolaris , p. 339: «Teodoric, rei dels francs, quan fou a Catalaunis» (trad.BELLÈS , p. 387).



El segle XI i l’aparició del corònim Cat(h)alaunia

119

possible relació dels Campi Catalauni amb la regió que després se’n

dirà Catalunya».184 Tanmateix, i en absència de les seves argumen-

tacions més desenvolupades, la hipòtesi necessita alguns matisos,

cosa que ens permet entrar de ple en el problema de l’origen delcorònim Catalunya , que ja fa uns quants segles que preocupa his-

toriadors i estudiosos, sense que de moment s’hi pugui trobar una

solució completament satisfaent, i que és un element fonamental

per apropar-nos al com i quan de la constitució d’una consciència

identitària.

Les interpretacions etimològiques del corònim Catalunya han estat moltes, i de les més extravagants; per això em centraré

en la de Mundó i més endavant argumentaré al voltant d’alguns

suggeriments més recents de Pierre-Henri Billy.185 Lingüística-

ment, i tenint en compte alguns casos de Catalaunia encara en el

segle XIII , que veurem més endavant, en lloc de Catalonia , la in-

terpretació de Mundó de vincular el corònim Catalunya amb elscampos Catalaunicos sembla raonable.186 Però és evident que –i com

ho mostra la correcció de cap a 1200–, si es va poder interpretar

Kathalaunis (Chàlons) com a assenyalant Catalunya i els catalans

ja en temps de Bonsom, el corònim, o alguna possible idea de rela-

ció amb els seus pobladors, ja havia d’existir, o que ningú, tot i no

184. Anunciava la publicació d’un article sobre això i el regnum Barchinonensis que, pel que ensé, encara no ha vist la llum; veg. MUNDÓ , «El jutge Bonsom», p.117 i Anscari M. MUNDÓ , «Losorígenes de la nación catalana», a Para entendernos. Los grandes temas del debate España-Catalunya ,Barcelona, Ariel, 1996 (Club Arnau de Vilanova, 147), p. 35-66.

185. Per a una història de les interpretacions veg. UDINA MARTORELL , El nom de Catalunya; Pi-erre-Henri Billy, «Catalan , nom de personne en France», a Congrés Internacional de Toponímia iOnomàstica Catalanes , València, PUV, 2002, p. 3-14, que descarta totes les altres com a lingüísti-cament insostenibles, però no parla d’aquesta.

186. Més d’un cop s’ha intentat demostrar aquesta derivació com a deguda a la migració delpoble celta dels catalauni , sia al sud de França, sia a la mateixa Catalunya; veg. Luis RUBIO GAR-

CÍA , «Catalan-Cataluña», Estudios Románicos , 1 (1978), p. 239-272 (p. 240-241), on es trobarà unadiscussió extensa també sobre totes les altres interpretacions amb detalls que integren el llibretd’Udina; l’autor, nalment, es decanta per la derivació de castell (Castellonia).



120


saber exactament on eren los campos Catalaunicos , no hauria pogut

pensar que es referís a les terres de la Marca , o als seus habitants.

És a dir que o bé la confusió entre els dos topònims es podia do-

nar només en el segle XII , quan Catalunya ja el tenim testimoniat, o bé, si la confusió ja es remunta als temps de Bonsom, com sembla

entendre Mundó, el corònim ja havia d’existir d’alguna manera,

cosa que desplaçaria el seu origen a un moment precedent al 1010,

fet que sembla difícil de poder argumentar amb seguretat.

De manera alternativa pressuposaria, com en el cas del Li-

ber Maiolichinus , una mirada des de l’exterior, d’algú que, inter-pretant que el rei Teodoric es dirigia cap al sud, interpretés també

Kathalaunis com els comtats de la Marca. Qui hauria de ser aquest

algú? I com i quan hauria arribat a la Marca la seva interpretació?

Ja s’ha vist com a França es tenia una idea unitària de les terres

de la Marca , denides com a regnum Barchinonensis; així mateix,

aquesta idea venia, tot i possibles males interpretacions locals, defonts rivipullenques.

El que és molt complicat, per no dir impossible, almenys

per la condició dels meus coneixements, és mostrar quines po-

den ser les relacions del corònim amb altres elements precedents

per intentar entendre exactament quan i per què es va poder in-

terpretar Cathalaunis com a Catalunya. Hi ha alguns elements del’onomàstica a prendre en consideració, tot i que no representen

cap solució. Udina Martorell trobava uns cognoms d’origen que

remeten a Catalunya a principis del segle XII.187 La troballa no és

187. Frederic UDINA MARTORELL , «Cataluña y su corónimo, así como el étnico “catalán”, apare-cen en el siglo XI», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón , 7 (1962), p. 549-577; es refereix a

un jurament de delitat dels homes de Carcassona prestat al comte Ramon Berenguer III el 1112o el 1120, darrerament publicat a Tractats i negociacions diplomàtiques , doc. 25; Udina cita tambéun Assalit vicarius Cathalonie l’any 1114, però s’equivoca, perquè es tracta d’Assalit de Gudar,que sí era veguer de Catalunya, però en temps de Jaume I, i el document al qual es refereix,sense donar-ne cap referència, és la conrmació que Jaume I fa l’any 1233 d’uns acords amb



122


plausible de privilégier une autre qui, comme les précédentes, n’au-

rait rang que d’hypothèse, mais présenterait l’avantage de ne pas

heurter les principes de la phonetique historique: un nom de peu-

ple formé sur place (à partir d’un radical originellement éstranger),soit à partir d’une racine inconnue (cf. ethnique Catali ‘peuple des

Alpes’, l’hypothèse d’un etymon commun au bas-navarrais katalo

‘coteau, versant’pourrait bien expliquer notre nom), soit à partir du

gotique * gadils (cf. gadiliggs ‘cousin’; le thème germanique est à l’ori-

gine du NP francique Katalo attesté en 964 dans les Chartes de Saint-

Maxent).191

Si lingüísticament la hipòtesi de Billy és raonable, i es po-

dria interpretar catalans com ‘la gent de les muntanyes’, en el sen-

tit dels que van repoblar la Marca , després de l’ocupació sarraïna,

baixant de les muntanyes (en suggestiva semblança amb la tarda-

na llegenda d’Otger Cataló i els nous barons de la fama, així com

el nom del vescomte poiteví, originari de les mateixes terres del

fantasiat Otger);192 o com ‘els cosins’, o parents, destacant el pa-rentiu amb els repobladors vinguts del sud de França; en aquest

cas, però, sembla molt difícil la consegüent interpretació històrica.

D’una banda, hauríem de pensar un altre cop en una percepció

des de fora o, millor, des d’un nucli poblacional autòcton que veu

l’arribada des de les muntanyes de nous pobladors que acaben

donant nom a tot el conjunt; de l’altra, sembla difícil explicar unnom col·lectiu derivat d’un nom de persona que l’hauria hagut

d’originar amb tan poca presència, de fet un sol exemple, més uns

altres fora i lluny de les terres de la Marca.

Amb l’estat actual de la situació, em sembla que tot el que

es pot dir és que, tot i la impossibilitat de precisar quan, la paraula

191. BILLY , «Catalan , nom de personne en France», p. 4.

192. Veg. Libre dels reis , p. 21-38 i més endavant.




123

Cathalaunis present en el Liber iudicum , entesa molt probablement

com un ètnic, catalans , i no com un nom de lloc, Châlons, va ser

entesa com a referida als pobladors de la Marca. Si aquesta ja fos la

intenció del jutge Bonsom es fa més difícil de dir, però així ho en-tendrien els lectors i els usuaris del manuscrit, interpretant que la

presència del corònim, entès com a antic i oblidat, havia motivat la

inclusió del pròleg de la Lex Baiuvariorum en el Liber. Que el terme

hagi tingut una limitada difusió en un primer moment i, es diria,

sobretot limitada al comtat de Barcelona, ho mostra l’absència de

la seva utilització ns a nals del segle XI , i la seva aparició perla necessitat d’uns estrangers de denominar la gent que poblava

aquelles terres.

El fet, a més, que amb Cathalaunis s’entengui una gent, més

que una terra, és signicatiu dels problemes d’identicació sua-

ra esmentats, i connecta molt bé amb les primeres atestacions del

nom de Catalunya, a principis del segle següent.193 Encara tardaràa imposar-se i arrelar-se, com ho mostra el regnum Barchinonensis

ja esmentat, i és possible que hagi estat difós tant pels jutges que

utilitzaven el Liber Iudicum com per la mateixa circulació del llibre.

Tot i que no hi ha un consens unànime en aquest respecte,

i que presenta certes dicultats, sobretot per precisar el moment

d’origen i les causes de l’assimilació, trobo que és la millor ex-plicació de l’origen del nom de Catalunya. Les altres, des de la

mateixa edat mitjana, o bé són molt fantasioses o bé són clares

confrontacions amb el goticisme castellà o el mateix regne de Cas-

tella, com la que fa derivar el nom de Gotolans , els gots i els alans

193. SABATÉ , El territori , p. 273, diu de manera genèrica que l’aparició del corònim Catalunya «comporta la substitució de vells referents francs pels trets cohesionadors imposats en el segle

XI , percebuts de manera prou genèric per a ser popularment compartits»; al cap i a la , elltambé es decanta indirectament per l’etimologia a partir de castell, ja que diu que Catalunya és«un paisatge castral, de castells i castlans».



124


que l’haurien poblada, de Gotolàndia , terra dels gots, o la que el fa

derivar de castells (Castellonia -> Catalonia), en tant que terra co-

berta de castells, a part que sospitosament igual a la de Castella, o

ns i tot en projecta l’origen a èpoques preromanes, com la que elfa derivat del poble iber dels Iliketanos (laietans); totes són, junta-

ment amb altres, lingüísticament o històricament inacceptables.194

Entre les fantasioses propostes etimològiques, sobre-

tot les antigues de Gotolans (gots més alans) o Catalans (catti

més alans), n’hi ha una no recordada als estudis esmentats

i que paga la pena recordar com a curiositat, tot i que no ésmés creïble que d’altres. L’historiador àrab al-Umari (c. 1300-

1349) escrivia que, «pel que fa als catalans (katī rān o katilān),

són àrabs d’al-Faranğ i la seva gent procedeix dels cristians de

Gassān, companys de Gahale b. Al-Ayham que entraren en el

país dels bizantins (rūm) i hi avançaren fins que s’establiren

en el que ara estan, on en constitueixen la població».195 Al-Umari no és el primer historiador a proposar aquesta etimo-

logia i aquest origen per als catalans, uns cristians arabitzats

que s’establiren a la terra dels francs després d’haver passat

per Bizanci. Però, podem veure com la notícia, a mesura que

retrocedim en el temps, es fa sempre més confusa i impreci-

sa. Ibn Sa’id al-Maghribi (mort el 1286) recorda també Gassāni els seus descendents, però, d’una manera no pas clara, els

emplaça a Itàlia, entre Ancona, Florència i Gènova. Una seva

possible font, el geògraf sicilià al-Idrisi (1100-1166), escriu que

«els catalans (ifranğ) tenen força, són irresistibles i d’impuls

194. Com la que la fa derivar de (Mont) Cada o Gots de lluny , per veure a UDINA MARTORELL , Elnom de Catalunya , p. 36-38 i RUBIO GARCÍA , «Catalan-Cataluña», p. 246-248.

195. BRAMON , De quan érem o no musulmans , p. 103-104, i veg. BRAMON , «Alandalús y la histori-ograa de Cataluña», p. 157.




125

imparable. Diuen que són descendents de Gafna». Finalment,

al-Zuhiri (segle XII) també els emplaça a Itàlia, i sembla que es

refereixi als genovesos.196

Al-Idrisi podia tenir coneixement dels catalans, que signi-cativament encara anomena francs (ifranğ), gràcies al coneixement

que en tenien a Sicília després del matrimoni entre Ramon Beren-

guer II Cap d’Estopa i Mahalta, lla de normand Robert Guiscard,

comte de Pulla i Calàbria, o dels contactes posteriors amb el rei

Roger II.197 Així mateix, resulta prou clar com la notícia nal d’al-

Umari resulta de la fusió de diferents històries, i prou confuses,i que és l’únic, ja a mitjan segle XIV , que far servir el terme català;

tanmateix, no és gens clar l’origen d’aquesta teòrica descendència

dels catalans d’un cabdill àrab.

Tornant a la hipòtesi principal, resulta evident que la neces-

sitat d’un nom ve més de l’exigència de denir-se a causa de con-

tactes amb l’exterior que no pas com un fet intern. En el segle XI sí que hi ha nombroses i constants relacions dels comtats catalans

amb l’exterior, sobretot Navarra i Castella o el sud de França, però

s’ha de dir que són normalment a nivell eclesiàstic, especialment

gestionades per l’abat Oliba198 o per part dels comtes, i no de gent

normal o d’una col·lectivitat. Així mateix, l’activitat política dels

diferents comtes va més dirigida a l’interior que no pas a l’exterior,amb l’excepció dels comtes d’Urgell, que amb el temps desenvo-

luparen més relacions amb Castella i Aragó, i són els més actius

en l’acció conqueridora contra els musulmans. Ramon Berenguer

196. BRAMON , De quan érem o no musulmans , p. 102-103.

197. Veg. M. Teresa FERRER I MALLOL , en la introducció a Tractats i negociacions , p. 151-158 i176-179.

198. Veg. Josep M. SALRACH , «”De l’esperit a la matèria”: Catalans en terra castellana a l’Al-ta Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia , 26 (2005), p. 81-100 i CINGOLANI ,«L’abat Oliba».



126


I, que ocupà una llarga part del seu regnat a controlar els seus

barons i a amenaçar les taifes musulmanes per recaptar pàries,

no va tenir una gran expansió territorial, i amb un acte signi-

catiu d’una dimensió que justica la percepció exterior com afrancs invertí els seus ingressos d’or musulmà en l’adquisició de

Carcassona, que havia d’anar al seu ll Ramon Berenguer II Cap

d’Estopa.199 Qui va buscar més acció militar a Hispania va se el

damnat en la memòria Berenguer Ramon II el Fratricida, el qual

va topar amb Rodrigo Díaz el Cid i en va sortir derrotat dues

vegades.No serà pas una casualitat, doncs, que la primera vegada

que trobem documentat el nom Catalunya és en un text estran-

ger escrit a resultes d’una empresa de caràcter internacional.

Els anys 1114-1115 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III

s’unia a una imponent ota pisana per fer una ràtzia a Eivissa

i conquerir temporalment Ciutat de Mallorca, en una empresadirigida contra la pirateria mallorquina. D’aquesta empresa els

pisans en deixaren dues llargues narracions contemporànies

(mentre que a Catalunya no en trobarem cap, i molt limitada,

ns aproximadament la dècada de 1280):200 les Gesta triumpha-

lia per Pisanos factas , en prosa, i el Liber Maiolichinus , en vers,

els dos textos escrits poc temps després dels fets.201

A les Gestatriumphalia per Pisanos factas , molt centrades ens els pisans, així

com pocs anys després se centren en els genovesos les relacions

de les conquestes d’Almeria i de Tortosa a mans de Càffaro,

199. Els documents a Tractats i negociacions , doc. 1-20 i l’estudi introductiu de Pere BENITO ,p. 18-31.

200. Libre dels reis , cap. 144.

201. Gesta Triumphalia per Pisanos facta , a cura di Michele LUPO GENTILE , Bolonya: Zanichelli,1936 (RIS, VI, 2) i VERONÉS , De bello Maioricano – La guerra de Mallorca , ed. i trad. de Jaume JUAN CASTELLÓ , Barcelona, Bosch, 1996.




127

no hi trobem cap referència a Catalunya; tan sols s’hi parla de

«Raimundus Barchinone palatinus comes».202

Diferent és el cas del Liber Maiolichinus , on apareix un cop

Catalunya (Catalania),203 set vegades els catalans (Catalanensis) –tot ique en tres casos es refereix a la costa (Catalanensis litore o ripas)– i

set més català (Catalanicus). Ja d’entrada ens hem de xar en el fet

que gairebé sempre apareix el nom del poble i no el del país; i tam-

bé que, en l’únic cas en què apareix el corònim, es fa referència a la

gent («Catalania tota [...] elogiabat», II, v. 309-310). Tenint en compte

que el dux Catalanensis o heros Catalanicus és Ramon Berenguer i ellitoral Catalanensis és el que va de Blanes a Barcelona i Salou, es

pot creure que Catalunya es correspon aproximadament amb el

comtat de Barcelona, tot i que la ignorància que en el poema apa-

renten mostrar els pisans de la geograa i de la realitat política de

la Catalunya del temps, que ha de ser més aviat un recurs literari,

no permet ser taxatiu en aquest aspecte. Perquè hem de pensarque ja l’any 1113 hi havia hagut un acord previ a l’expedició entre

el comte Ramon Berenguer III i els pisans, els quals, doncs, ja sa-

bien on es dirigien i amb qui havien de compartir l’expedició.204

De fet, l’element que hem de tenir més en compte és el ca-

ràcter retòric del text. El Liber Maiolichinus és un poema dividit en

vuit llibres de 4.000 hexàmetres aproximadament, que mostra unaprofunda inuència virgiliana i una decidida voluntat classicit-

zant. És evident que si, en el moment de trobar-se amb els primers

habitants de la terra, que els pisans creien ser Baleares (I, v. 248) i,

202. Gesta Triumphalia , p. 90: «Ramon, comte palatí de Barcelona».

203. S’ha discutit sobre la no-relació lingüística entre aquest terme i el de Catalunya; el quesembla evident és que als pisans no els van dir el nom de la terra, sinó el de la gent, catalans , delqual el poeta va reconstruir el corònim.

204. Veg. Tractats i negociacions , doc. 37.



128


doncs, musulmans, aquest es declaren «Christicolas Catalanenses-

que» (‘cristians i catalans’, I, v. 249), ja existia, i havia de ser prou

difosa, la concepció d’una terra Catalunya. Tanmateix, la insistèn-

cia de l’autor a assenyalar Ramon Berenguer com a duc dels cata-lans o com a heroi català té a veure més amb la dimensió literària

i virgilianament arcaïtzant del text, on hi ha pobles i conductors

de gents més que no pas regnes, que no pas amb una efectiva i

àmplia utilització, fora d’aquest context, del terme. Que a més, de

moment i encara per molt de temps, encara no tindrà una clara ni

denida connotació espacial.En efecte, són les Gesta triumphalia que es corresponen amb

la realitat en la nominació dels títols del poder de l’època. En la do-

cumentació Ramon Berenguer III sempre es deneix com a comes ,

o comes et marchio , Barchinonensis en documents d’interès local; i

un cop casat amb Dolça de Provença, o havent heretat els comtats

de Besalú i de Cerdanya, pot afegir marchio Provintie o comes Bisu-llonensis o Cerritanensis , sense que els nous territoris entrin de ma-

nera estable en la llista de dominis dels quals Ramon Berenguer és

senyor, com si d’alguna manera (i veurem que passarà el mateix

amb el seu ll Ramon Berenguer IV) haguessin quedat inclosos

en el comtat de Barcelona. Tan sols en un document d’extrema

solemnitat, la donació de Tarragona a Oleguer, bisbe de Barcelona,i als seus successors, el comte presenta una titulació més ambici-

osa: «Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio,

Busuldunensium et Provincię comes».205

L’element fonamental del testimoni del Liber Maiolichinus

és que dóna proves almenys d’una primera etapa de culminació

205. Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona des de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV ,Estudi i edició a cura de Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dir.), 4 vols., Barcelona, FundacióNoguera, 2010, doc. 478.




129

d’un procés d’identicació territorial, del qual s’han vist les pri-

meres mostres entre nals del segle X i principis del següent, amb

l’atribució d’un nom a la patria. Així mateix, s’ha de profunditzar

una mica més en com s’ha culminat aquest procés i també en coms’ha concretat, atès que rere el primer testimoni del corònim Cata-

lunya sembla haver-hi més les terres del comte de Barcelona que

no pas tot el territori que, més endavant, conformarà Catalunya.

Un primer element que ara sí s’ha de tenir en compte és el

de la llengua, element que tindrà un pes diferent al llarg dels se-

gles, com tindrem ocasió de comprovar. La progressiva evolucióde les diferents formes de llatí parlat arriben, al llarg del segle XI ,

a un nivell d’evolució tal que és possible percebre-les com a llen-

gües diferents del llatí també allà on, a diferència de la França del

nord, encara no hi ha hagut una concreció literària. L’emergència

d’una llengua vulgar a les terres de la Marca , o ja en podríem dir

Cathalaunia , com a element bàsic de comunicació es fa palès, perexemple, en les nombroses fórmules que apareixen incrustades en

el llatí de les convinences i dels juraments. A més, el vulgar –o vul-

gars– que s’hi parlen diferencien netament els seus parlants dels

veïns del sud i de l’oest, que parlen àrab o aragonès, i més enllà,

però igualment amb contactes, navarrès, basc o castellà. Menys di-

ferència, gairebé nul·la en aquesta època, amb els veïns del nord,a Occitània, on, potser no pas per casualitat, es concentren tant la

recerca d’esposes per als comtes com l’expansió territorial, amb

les adquisicions de Carcassona, molt provisional, i posteriorment

de Provença.

Tanmateix, hi ha altres factors lligats als canvis en l’organit-

zació dels comtats i a l’acció directa del comte Ramon Berenguer I

que han tingut un efecte important, tot i que no és fàcil o segur

seguir-lo en els detalls. Josep M. Salrach es plantejava si «és pen-



130


sable que els grups dominants, a través d’una ideologia de classe,

desenvolupessin també un cert sentiment d’identitat nacional».206

Evidentment, és fonamental que la ideologia familiar comtal que

hem vist elaborar-se entre nals del segle X i principis de l’xi espugui estendre a altres nivells de la noblesa, alta i baixa, del país,

sia en formar paral·lels sentiments dinàstics que arrelen una fa-

mília a unes terres, sia en el sentit més ampli de lligar aquestes

nissagues en un únic teixit amb la família regnant, sobretot la dels

comtes de Barcelona.

Des d’aquest punt de vista podem prendre en consideraciódos fenòmens separats i que al mateix temps, i des de diferents

perspectives, poden haver col·laborat a crear tal sentiment d’uni-

tat que acabarà per donar un nom a la terra o patria. D’una banda,

l’acció política del comte Ramon Berenguer I; de l’altra, els discur-

sos, d’ell o de l’abat Oliba, per exemple, sense oblidar que molta

acció es materialitza en discursos, com els pactes de convinença iles assemblees comtals que ja hem vist, així que cada acció asso-

leix també un nivell simbòlic a l’interior d’un discurs més general.

Després de quinze anys de lluites i oposicions, cap a 1050

nalment el comte aconsegueix pacicar bé els barons revoltats,

sobretot els de la frontera, encapçalats per Mir Geribert i els ves-

comtes de Barcelona, i també reduir l’oposició gairebé separatistade la seva àvia, la comtessa Ermessenda. La noblesa del país és

ara forçosament unida en una sèrie de lligams «feudals» de tipus

afectiu, amb juraments d’amor i delitat plasmats en les nombro-

síssimes convinences. Tot i que es tracta d’un equilibri fràgil, com

es veurà encara els dos segles següents, tanmateix aquesta nova

206. SALRACH , «Catalunya i catalans», p. 41, insisteix molt en l’època de feudalització com la dela gestació de la identitat col·lectiva.




131

organització del territori i dels poders que el controlen se cimenta

en una sèrie de relacions personals. La desaparició de la res publica

en una sèrie de res personales , per dir-ho així, acaba compensant

el particularisme en el moment en què aquests unitats personalss’uneixen en una xarxa de relacions afectives207 que culmina en el

comte.

Aquesta mateixa construcció de lligams afectius es plas-

ma també en formes de discurs o de rituals. Com ja vaig mostrar,

l’abat Oliba, a imitació de Cluny, va erigir Santa Maria de Ripoll

en el centre de memòria ritual de les potències hispanes, arribanta Castella, Navarra i Aragó, però, sobretot va incloure en la seva

litúrgia oracional d’aniversaris tots els comtes de la Marca , desta-

cant i profunditzant les relacions familiars, de tipus biològic, tam-

bé en una dimensió més elevada i atemporal.208

Així mateix, els resultats de l’acció de Ramon Berenguer I

els podem percebre en altres actes i en els discursos que en deriva-ren –dels quals ja he fet algun esment–, que ens permeten copsar, si

no la realitat d’un sentiment unitari, almenys la voluntat que així

sigui, ja que són tots actes i moments posteriors a la meitat del se-

gle. Un moment fonamental en l’estratègia discursiva del comte el

trobem en l’acta de consagració de la nova basílica de Barcelona, el

29 de novembre de 1058, ocorreguda en un moment determinantdel regnat de Ramon Berenguer I, tot just després de l’última greu

crisi.209 Em sembla que hem de veure l’extraordinària solemnitat

de la cerimònia, i la densitat teòrica de l’acta, com una armació

207. BISSON , The Crisis , utilitza molt aquest terme per denir les relacions de poder en els seglesXI i XII , i en el glosari (p. 583) el deneix com a personally, humanly engages , que podríem traduir

com a ‘compromès de manera peronal, humana’.208. Veg. CINGOLANI , «L’abat Oliba» i íd., «Tradiciones e idiosincracias», p. 227.

209. Veg. SOBREQUÉS , Els grans comtes , p. 66-67; Bonnassie, Catalunya mil anys enrera , 2, p. 98-102o Aurell, Les noces , p. 205-276 (especialment p. 251-252).



132


conscient del poder del comte, que ha arribat a un punt d’inexió

denitiu en la seva conguració.210

La cerimònia de dedicació de la nova catedral de Barce-

lona havia de subratllar tota la importància de l’esdeveniment,com a senyal de la pau recuperada i la restauració, o denitiva

imposició, de l’autoritat comtal, tal com ho mostra la presència

dels arquebisbes Guifré de Narbona i Raimbau d’Arles, els bisbes

Guillem d’Urgell, Guillem de Vic, Berenguer de Girona, Arnau

d’Elna, Patern de Tortosa i, evidentment, Guislabert de Barcelona,

a més d’un «innitus diverse etatis ac sexus populus, permixtis clerico-rum et laicorum ordinibus, ut magni gaudii et festivitatis esset celebris

conventus, et anniversaria memoria diei huius in futuris non cessaret

temporibus».211 Allò que destaca, de l’acta de dedicació de la Seu,

és el llarg pròleg, que planteja una visió historiogràca molt com-

plexa, tot i que en línia amb altres ja examinades precedentment.

La nova dedicació és vista com un moment de la història de la sal-vació de la cristiandat, ara castigada pels seus pecats, ara miseri-

cordiosament restaurada per les seves virtuts. En aquesta història

destaquen alguns moments que marquen unes pautes històriques:

la destrucció obrada per la invasió musulmana, causada pels pe-

cats dels habitants, a la qual segueix una primera restauració per

210. Veg. CINGOLANI , «Estratègies de legitimació», p. 139-152. La centralitat d’aquest momenti el canvi de situació en les formes i les relacions de poder entre el comte de Barcelona i lesaltres forces aristocràtiques, dins i fora del comtat, són conrmats pel canvi en el nombre i latipologia de les convinences; veg. Adam J. KOSTO , «The “convenientiae” of the catalan counts inthe eleventh century: a diplomatic and historical analysis», Acta Mediaevalia , 19 (1998), p. 191-228 (p. 212: «All this suggests that Ramon Berenguer began around 1058 to use he convenientia in a new way. Whereas before it had been principally a tool for making agreementgs, eitherwith neighbouring counts or with overmighty castellans, now it was an instrument of power»;p. 214: «The growth in conventions was thus part of a conscious program on the part of thecount to use writing to articolate his power»), i íd., Making Agreements , p. 158-166.

211. ORDEIG , Les dotalies , doc. 205, Diplomatari de l’Arxiu Capitular , doc. 973, i RUIZ DOMÈNEC ,Quan els vescomtes , doc. 107, del qual cito: «multitud innita de diversa edat i sexe, a la qualanaven barrejats religiosos de les ordes, tant clergues com laics, perquè la reunió fos cèlebre pelgran gaudi i la festivitat, i la memòria d’aquell dia no cessés en els temps».



134


El pròleg de l’acta de dedicació, en conclusió, construeix

un complex discurs historiogràc que exemplica les etapes i les

característiques del poder aleshores a mans del comte Ramon Be-

renguer I, i proporciona poderosos arguments per a la seva legiti-mació. No oblidem, d’altra banda, el caràcter públic de la cerimò-

nia que, a més de la solemnitat, havia d’atorgar una certa difusió i

força a les idees que hi són expressades. Tampoc no hem d’oblidar

que, des de la mort de l’abat Oliba, els comtats septentrionals de

Besalú i Cerdanya ja no proporcionen cap discurs que doni una

visió de la història precedent, deixant a partir d’aquest momentqualsevol iniciativa a mans dels comtes de Barcelona. Aquests,

així, en paral·lel amb la supremacia política, assoleixen també el

control sobre la comunicació històrica. Situació que evidentment

havia d’afavorir tot tipus d’identicació, com s’ha vist, entre el

comtat de Barcelona i la totalitat de Catalunya.

En els mateixos anys tenen lloc algunes assemblees públi-ques on el comte i la seva esposa, Almodis, es reuneixen amb els

eclesiàstics, els magnats i el poble «illorum terre».214 Almenys tenim

la pressuposada assemblea de proclamació dels Usatges , ja vista

amb anterioritat, i possiblement tres assembles de Pau i Treva, a

Barcelona i Girona entre 1064 i 1068.215 En aquestes –on participen

els bisbes de Barcelona, Girona i Vic, és a dir, els dels dominis delcomte– sovint es parla dels magnats, dels vescomtes o dels prínceps

«totius terre». El comte, o qui redactà les actes, no tenia una paraula

per denir aquesta terra que no fos recitant la terminologia ocial

amb la llista de títols comtals (comes, marchio, princeps) o, senzilla-

214. Les constitucions de Pau i Treva , p. 14 (Barcelona, 1064), textos 4, 5 i 7.

215. També UDINA MARTORELL , «Cataluña y su corónimo», apuntava que la formació de laidentitat i el seu concepte es van haver de donar en el segle XI , i destacava la importància de lesactivitats de corts i la proclamació dels Usatges.




135

ment, amb la indicació del títol de comte de Barcelona. Tot i no tenir

un nom, es prefereix emprar una paraula amb caràcter afectiu, terra ,

que aplega tots els habitants, sobretot les classes altes, d’un conjunt

que no se sent representat pel tècnic o ocial de «comitatum Barchi-nonensis», que només en detallaria una part. I encara a principis del

segle següent, el 26 de novembre de l’any 1108, el comte Ramon Be-

renguer III diu que una incursió de sarraïns «ingressa est partes nostre

patrie, scilicet, in Penitense».216

De fet, aquesta oscil·lació entre un llenguatge afectiu però im-

precís a falta d’un nom que ho deneixi, emprat en contextos moltdiferents i públics, i la terminologia ocial es percep també en la

documentació i en la historiograa. Ramon Berenguer IV, com el

seu pare, tan sols farà servir els títols de comte de Besalú o de

Cerdanya en documents relacionats amb qüestions internes als lí-

mits dels dos antics comtats, el de «marchio Tortose» en les cartes

de poblament i privilegis concedides als habitants de la ciutat217 od’«Ilerde et Tortose marchio» a la carta de poblament de Lleida.218 O

en un dels poemes en honor seu:

per te, comes Barchinonensium.

Idem princeps Aragonensium,

dux Tortose, rex Illerdensium

penetrasti regale solium.219

216. Les constitucions de Pau i Treva , p. 40: «ha entrat en una part de la nostra pàtria, és a dir, elPenedès».

217. Els pergamins de l’Arxiu Comtal , doc. 893-895.

218. Els pergamins de l’Arxiu Comtal , doc. 897.

219. Jesús ALTURO I PERUCHO , «De nuevo sobre el Carmen in laudem Raimundi Berengarii IV delmanuscrito 31 de Roda (olim 8)», Anuario de Estudios Medievales , 42/2 (2012), p. 469-478 (p. 475;«Per tu, comte dels barcelonesos. També príncep dels aragonesos, duc de Tortosa, rei de Lleida,vas passar el soli reial»).



136


Tot i així la seva titulació normal era «comes Barchinonensis

et princeps Aragonensium». La mateixa idea d’ampliació geogràca

del comtat de Barcelona, amb les noves incorporacions, i d’identi-

cació de la família regnat amb la terra governada la trobem en lahistoriograa; en concret, en aquesta època, en la primera part de

la redacció primitiva de les Gesta comitum Barchinonensium.

En la secció composta entre 1180 i 1184, després d’haver

acabat amb l’exposició dels comtes de Besalú i Cerdanya, l’autor

escriu:

Et ita Cerritaniensis ac Bisillunensis comitatus ad Barchinonensem, sicut

antiquitus fuerat, restituti sunt, preter Urgellensis comitatum [XI, 6].220

Les Gesta comitum no són la història d’una terra, sinó d’una

família i del seu dret a governar unes terres; tot i així identiquen

el comte Guifré I amb el títol de comte de Barcelona, com si aquest

hagués d’incloure necessàriament el domini damunt tota la terra,

és a dir, Catalonia. L’extinció de dues de les quatre branques de la

família amb la reincorporació dels dominis d’aquesta a la branca

principal no comporta una modicació, almenys en els termes del

llenguatge de la cronística i, tal com hem vist, de la titulació dels

comtes, de la concepció de l’espai governat; ni el fet que, en el

temps del govern de Ramon Berenguer IV, el predomini del comtede Barcelona sobre els comtes d’Urgell, Empúries i Pallars, Jussà

i Sobirà, sigui un fet, així com la incorporació de noves terres que

dupliquen com a mínim l’extensió del comtat de Barcelona i que

mai n’havien format part. S’ha vist com la incorporació de les ter-

220. «E axí los comtats de Besuldó e de Cerdanya, qui antigament foren de Barcelona, sóntornats e restituïts a Barcelona, e axí són fenits (menys el comtat d’Urgell)»; Gestes dels comtes deBarcelona i reis d’Aragó , ed. Stefano Maria CINGOLANI , València, PUV, 2008 (Monuments d’His-tòria de la Corona d’Aragó, 1), p. 103.




137

res de Tortosa i de Lleida, inclosa Fraga, als dominis del comte

de Barcelona ha deixat rastres efímers en la titulació de Ramon

Berenguer IV, rastres que desapareixeran totalment un cop esde-

vingut rei Alfons I, que tan sols serà «rex Aragonum, comes Barchi-nonensis et marchio Provincie», sense afegir els títols de comte de

Rosselló o de Pallars, que heretà els anys 1176 i 1192.



Definició i establimentdel concepte geogràfici polític de Catalunyaen el segle XII



140


El concepte de Catalunya , com s’ha vist, és complex, i encara du-

rant tot el segle XII val més com a concepte geogràc i –de manera

molt limitada– jurídic, però de cap de les maneres polític. Després

de la seva formulació en el Liber Maiolichinus no l’he trobat ns aun document d’Alfons I del 20 de maig de 1169, on assenyala l’ori-

gen dels seus habitants, i no serveix com a demarcació geogràca

precisa, ja que el rei rep el consell d’alguns barons que hi són ano-

menats singularment i «aliorum baronum curie mee Catalanorum et

Aragonensium».221 Així mateix, és extremadament signicatiu d’un

canvi de percepció per part del primer rei d’Aragó del Casal deBarcelona, ja que tan sols pocs anys abans, l’11 d’octubre de 1162,

en l’adveració sacramental del testament del seu pare, Ramon Be-

renguer IV, en un context semblant, es parla d’«aliorum multorum

terre magnatum, tam Aragonensium quam Barchinonensium».222

Tot i la reunicació dels comtats de Cerdanya i Besalú amb

el de Barcelona, Ramon Berenguer III seguirà utilitzant els dife-rents títols per separat, amb l’afegit de marquès, o duc, de Pro-

vença.223 La tendència serà, però, no pas de trobar un nou nom

pels ampliats dominis del comte, sinó de comprendre’ls tots sota

el títol de comte de Barcelona. Que hi hagi una clara perspectiva

territorial i jurisdiccional és evidenciat pel fet que Provença, que

era terra de l’Imperi germànic, mai no s’hi afegeix, com per mos-trar que Catalunya existeix com a espai històric formalment per-

tanyent a la jurisdicció del rei de França, i terres externes a la seva

221. Ana Isabel SÁNCHEZ CASABÓN , Alfonso II Rei d’Aragó, Comte de Barcelona y Marqués de Pro-venza. Documentos (1162-1196) , Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1995, doc. 63: «ialtres barons de la meva cúria catalans i aragonesos».

222. Antoni M. UDINA I ABELLÓ , Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Coronad’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II , Barcelona, Fundació Noguera, 2001, doc. 13: «molts altresmagnats de la terra, tant aragonesos com barcelonesos».

223. Els pergamins de l’Arxiu Comtal , doc. 598: «Raimundum, Barchinonensem comitem et Bisullu-nensem ac Provincie ducem et marchionem» (29 de novembre de 1127).



Defnició i establiment del concepte geogràfc i polític de Catalunya en el segle XII

141

jurisdicció no s’hi poden assimilar, fet que durà, a més d’a assolir

un millor control del marquesat, a atribuir la Provença a un ll

fadristern. Des del punt de vista de la titulació ocorrerà el mateix

amb Ramon Berenguer IV, el qual doblarà, de fet, els límits de laCatalunya Vella, i tanmateix es titularà, com s’ha vist en el capí-

tol precedent, comte de Barcelona, príncep o dominador d’Aragó,

marquès de Tortosa i Lleida.224 Així mateix, amb el passatge de la

corona al seu ll Alfons I el Cast, totes aquests titulacions acumu-

latives desapareixeran, i el rei d’Aragó tan sols serà comte de Bar-

celona i, eventualment, marquès de Provença, ulterior mostra decom Barcelona, i el seu més antic i important títol comtal, acaben

absorbint bona part de la realitat del territori. Sobretot, però, serà

rei d’Aragó o, millor, dels aragonesos.225

Catalunya existeix, segurament des de fa temps, com s’ha

vist, damunt el reconeixement d’una llengua comuna, un dret, un

passat lligat a les famílies comtals, uns moviments de poblacióque des de les terres de la Catalunya Vella han anat a poblar les

de nova conquesta, i amb uns conns que, ampliats a mitjà segle

XII , encara tardaran més d’un segle abans de tenir certa estabilitat.

Jurídicament és un espai on, amb el temps, s’aniran imposant els

224. Els pergamins de l’Arxiu Comtal , doc. 764: «Raimundus Berengarii, comes Barchinonensis ac princeps Aragonensis» (21 de febrer de 1140) ; doc. 822: «Raimundus Berengarii, comes Barchinonen-sis et Dei gratia regni dominator Ara[ gonensis] » (27 de novembre de 1143) ; doc. 894: «RaimundusBerengarii, comes gratia Dei Barchinonensis, princeps Aragonensis atque Ylerde et Tortose marchio» (30 de novembre de 1149); d’altra banda, aquest comportament cumulatiu era el normal ; veg.Alfons I el Bataller (Els pergamins de l’Arxiu Comtal , doc. 646: «Adefonsus, Aragonensium et Pam- pilonensium sive Ripacorcensium rex» , octubre de 1131) i Alfons VI de Castella: «Legionis, Kastelleet Yspanie imperator» (per ex. en el doc. 611 ); i encara ho serà, perquè Alfons X, malgrat la majorcentralització de la Corona de Castella, la manca de problemes històrics i jurídics i la presènciadel títol, autoassumit, d’emperador, es titula «rey de Castiella, de Toledo, de León, de Gallizia, deSevilla, de Córdova, de Murçia, de Jahén et del Algarbio» (Diplomatari de Pere el Gran. 1. Pergamins icartes (1258-1285), Barcelona, Fundació Noguera, 2011, doc. 242), i aquesta serà encara la titula-ció, amb l’afegit de les noves incorporacions, ns almenys Ferran VII.

225. Veg. SABATÉ , El territori , p. 333: «De fet, el comtat de Barcelona esdevé una noció abstracta,com a sinònim de la potestat reial».



142


Usatici Barchinone com a codi legal i, més tard, les Constitucions de

Catalunya , i on, tanmateix, hi ha ciutats com Lleida i Tortosa que,

marcant el seu origen diferent, en el segle XIII tindran el seu propi

codi legal.226 Però sobretot és un espai no unitari des del punt devista del poder, ja que, tot i haver-se unit al comtat de Barcelona,

al llarg del segle XII , els comtats de Besalú (1111), de Cerdanya

(1118), de Rosselló (1172) i del Pallars Jussà (1192), encara veu –i

veurà al llarg de molts anys– tres comtats que, tot i reconèixer

la supremacia del comte de Barcelona, haver-li jurat delitat i –

amb el temps– veure’s obligats al respecte de les mateixes lleis,són teòricament independents i, almenys els de Pallars Sobirà i

d’Empúries, ni deriven del mateix avantpassat comú i, doncs, de

la mateixa legitimitat primitiva. Fins al punt que a nals del segle

XII i a principis del XIII els comtes d’Urgell i d’Empúries promulga-

ran les seves pròpies constitucions de Pau i Treva.227

D’altra banda, tampoc a les terres de directe domini delcomte de Barcelona la seva autoritat s’estenia per tot arreu, ja que

les immunitats dels nobles que no eren directament feudataris del

comte eren notables. És per això que el rei, ara i més endavant,

utilitza sovint el terme terra mea , per assenyalar els dominis de

reialenc o sobre els quals té jurisdicció, al mateix temps que terra

pot signicar tot Catalunya. Aquest fet justica, també, el fet detrobar, en les Gesta comitum Barchinonensium , que en la seva secció

més antiga l’autor es refereix a Catalunya normalment amb el ter-

me afectiu de patria ,228 sense fer servir mai el corònim, i que també

226. Veg. Vicent GARCIA EDO , «La monarquia de Jaume I», a Jaume I. Commemoració del VIII cen-

tenari del naixement de Jaume I , vol. I, Barcelona, IEC, 2011, p. 45-58.227. Per a l’Urgell, veg. Les Constitucions de Pau i Treva , doc. 16; per a l’Empordà, StephenBENSCH , «Three peaces of Empúries», Anuario de Estudios Medievales , 26 (1996), p. 583-603.

228. Cap. II, 3; IX, 8; XIV, 10.




143

els Usatges tendeixin a aquesta denominació genèrica i afectiva, on

patria és present en la versió llatina, mentre que la antiga traducció

catalana utilitza terra (us. 41 i 133); tan sols en un cas trobem que

li és atribuït un títol polític i que excedeix el comtat de Barcelona:us. 64 «in hoc principatu».

En el fons, existeixen més els catalans, en tant que els habi-

tants de diferents comtats es poden unir en un únic nom col·lectiu

(i tal vegada s’hi senten units) que, tanmateix, políticament gai-

rebé no existeix. Hi ha un poble abans que una formació estatal

o –per no utilitzar terminologia gaire moderna– política, o un se-nyoriu.

És també aquesta la raó per la qual –entre altres eventuals

inèrcies i el teòric domini del rei de França damunt les terres que

havien format la Marca Hispanica , almenys ns el tractat de Cor-

beil de 1258– els comtes de Barcelona no han canviat mai la seva

atribució ni han cercat un títol que comprengui tots els seus domi-nis, tot i que el rei ho és tant a Aragó com a Catalunya.

Catalunya, que, tal com hem vist, gairebé no apareix mai

abans del regnat d’Alfons I, serveix més aviat per identicar un

conjunt de súbdits, sobretot de nobles, en oposició amb Aragó. És

l’existència d’un regne d’Aragó, del qual és rei el comte de Barce-

lona, la que força i estabilitza en certs contextos l’aparició del con-cepte geogràc de Catalunya com a comunitat de súbdits.229 Con-

rma aquesta lectura la poca presència del terme en el diplomatari

del rei Alfons el Cast, on entre els deu casos se’n poden destacar

alguns, com ara el 18 de gener de 1174, quan en la donació propter

nupcias a Sança s’especiquen les donacions «in regno Aragonis» i

229. Ja ZIMMERMANN , en la seva entrevista a L’Avenç , també destacava com el nom Catalunya es vulgaritza després de la unió amb Aragó (p. 65); i veg. SALRACH , «Catalunya i catalans»,p. 47-50.



144


«in Catalonia»,230 o el doble esment, l’abril 1186 i el desembre 1189,

d’unes concessions «ad forum et consuetudinem Catalonie»231 que fan

referència a un codi i uns costums legals de difícil denició, si no

hem de creure la temptativa, a través del nom, d’estendre els Usa-tici i les Constitucions de Pau i Treva a tot el territori. Finalment,

ho trobem en l’Epita de Ramon Berenguer IV, un text possible-

ment de 1194: «Vox in Cathalonia et in Aragonia sonet».232

És signicatiu que en les Constitucions de Pau i Treva el rei

mai no parli de Catalunya, sinó de «terra mea, a Salsis usque ad Der-

tusam et Ilerdam», a Fonderella l’any 1173, i a Girona-Vilafranca,l’any 1188, així mateix especica que en tota aquesta terra no no-

menarà veguer que no sigui cathalanum; i encara ho trobarem en

les de Barbastre l’any 1192.233 És evident que el rei no pot parlar de

Catalunya, perquè, si bé la jurisdicció reial ha adquirit uns conns

precisos, aquests no assoleixen tota la terra, mentre que el nom

de Catalunya , com a referent geogràc, serveix per denir l’origend’uns ocials. Tot i així, i no parlant de Catalunya, sinó donant

els conns de l’acció reial, és molt possible que amb aquesta for-

mulació el rei «meant to dominate everywhere in Catalonia wit-

hout regard to such great lordships –Urgell, Empùries and several

viscounties– as lay beyond his dominions».234 En efecte, entre els

barons terre mee que subscriuen les constitucions de Fonderellahi són presents alguns d’aquests vescomtes i nobles que, a més,

radicaven el seu poder al comtat d’Urgell, com ho mostra el fet

que alguns d’aquests –Guillem de Cardona, successor del difunt

230. SÁNCHEZ CASABÓN , Alfonso II Rei d’Aragó , doc. 161.

231. SÁNCHEZ CASABÓN , Alfonso II Rei d’Aragó , doc. 423 i 502.

232. Gesta comitum Barchinonensium , p. 198.

233. Les Constitucions de Pau i Treva , respectivament p. 15, 17 i 18, veg. BISSON , The Crisis , p. 510.

234. BISSON , The Crisis , p. 510.




145

Ramon Folc, Guillem de Cervera i Ramon de Montcada– signen

tant les constitucions de Fonderella de 1173 com les d’Agramunt

del comte d’Urgell l’any 1187.235

Aquella superposició, no exempta de contradiccions, entreel comtat de Barcelona –amb els altres comtats que en formaven

part– i Catalunya resulta palesa en un document aproximadament

de la dècada de 1170 sobre el qual varen cridar l’atenció Bisson i

Udina Martorell.236 En aquest document, recordant les etapes de

la possessió del vescomtat de Carcassona per part dels comtes de

Barcelona, es diu que Ramon Berenguer I deixà en el seu testa-ment Cataloniam als seus dos lls, Ramon Berenguer II i Berenguer

Ramon II, en indivís, mentre que en el testament de 1076 esmen-

tava, evidentment, els comtats de Barcelona, Girona, Manresa i

Osona,237 i també s’hi diu que a la mort de Ramon Berenguer II

«Catalonia in tantum turbata fuit».238

En aquests exemples assistim a una actualització i unasíntesi retrospectiva en què el comitatus Barchinone esdevé Cata-

lunya, i és la mateixa que trobem, encara en el segle XIII , en dos

235. Sobre el context polític d’aquestes constitucions veg. en general Bisson, The Crisis , p. 499-514.

236. BISSON , L’essor , p. 472-473; Frederic UDINA MARTORELL , «Hec est memoria escrita pel primer

historiador modern de Catalunya», Acta historica et archaeologica mediaevalia , 20-21 (1999-2000),p. 203-209.

237. UDINA I ABELLÓ , Els testaments , doc. 10, Els pergamins de l’Arxiu Comtal , p. 63.

238. S’ha de notar com les Gesta comitum Barchinonensium [VII, 4-5] no comenten res sobre això;tan sols escriuen « pro dolor»; les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó diuen que «fo grandol e gran despegament en tota la terra» (XVI, 2), però que «los barons e·ls nobles de Catalu-nya», no suportant que regnés un homicida, foragitaren Berenguer Ramon II (XVI,3); mentreles Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie (ed. Stefano M. CINGOLANI , trad. Robert ÁLVAREZ MASALIAS , Santa Coloma de Queralt, obrador edèndum, 2012), parlen de «magnum suis relin-quens etum pariter et dolorem» (XVI, 2) «deixant als seus un gran plor i una gran pena»; d’altra

banda, les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó ja havien actualitzat la procedència deGuifré d’Arrià assenyalant que Rià es troba a Catalunya; mentre el Libre dels reis , semblaria quereprenent el text d’Hec est memoria , escriu, ampliant el text de les Gestes dels comtes de Barcelonai reis d’Aragó , que «de la qual mort fou gran despagame[nt] per tota la terra de Cathalunya»(cap. 133).



146


falsos diplomes carolingis. L’un, un diploma de Carlemany pre-

sumptament del 5 d’abril del 806 o 807, amb el qual l’emperador

dóna al monestir de Santa Maria de la Grassa uns béns scals

situats «in comitatu Catalonie, scilicet in pago Rossilionensi».239 Ésinteressant notar com en l’expansió del comtat de Barcelona, in-

cloent-hi el Rosselló, ns a coincidir amb Catalunya hi manté,

tanmateix, la dignitat de comtat. L’altre és un judici sobre els

béns del monestir de Sant Quirze de Colera, presumptament del

24 de maig del 844:

Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno glo-

riosissimi Ludovicho lio dompno Carolo imperatore venit ad expugnandos

omnes sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea et ibi dimisit genitori

de isto Alaricho comite domin[i]o super totam Cataloniam.240

De poc més freqüent és l’ús de Catalunya en el diplomatari

del rei Pere I el Catòlic, on és signicatiu, per la continuació del’ús aragonès, un document de nals d’agost de 1197 en la sig-

natura del qual trobem, a l’estil aragonès, «Petro rege in Aragone

et in Catalonia»,241 i on normalment Catalunya apareix en combi-

nació amb Aragó. També eloqüent és l’oscil·lació en la denició

dels dominis reials afectats per les Constitucions de Pau i Treva.

A diferència, però, del que passava amb el seu pare, sí que hi apa-

239. Recueil des chartes de l’abbaye de La Grasse, I, 779-1119 , ed. d’Elisabeth MAGNOU-NORTIERE iAnne-Marie MAGNOU , Comité des travaux historiques et scientiques, París, 1996, doc. 4

240. Catalunya Romànica , IX. L’Empordà , II , Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 754-755,text i traducció; la crítica debat si es tracta d’un fals tot ell o senzillament d’una actualitzacióamb la inserció del fragment citat, que es remunta al segle XIII: «Igualment veiérem, oírem ifórem presents quan el gloriosíssim lluís, ll del senyor Carles, emperador, vingué a combatretots els sarraïns que eren a Barcelona, i un cop conquerida aquesta, allí donà al pare del ditcomte Alaric el domini sobre tot Catalunya».

241. Martín ALVIRA CABRER , Pedro el Católico, Rei d’Aragó y Comte de Barcelona (1196-1213). Do-cumentos, Testimonios y Memoria Histórica , Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2010, 6vol., doc. 96.




147

reix, alguns cops, Catalunya, que inclou el Rosselló, per denir els

límits dels dominis reials, fet que permet aclarir el sentit subjacent

de la terminologia dels documents del rei Alfons. Per exemple, l’1

d’abril de 1198 trobem « per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usquead Ilerdam»;242 però el 9 de juny 1200 és «terra mea, a Salsis usque

ad Dertusam et Ilerdam»,243 el 22 de març de 1205 es fa referència a

prelats, nobles i «tocius hominibus tocius Cathalonie» pel que fa a la

recaptació d’un tribut i l’11 març 1211 és «totam Cataloniam».244 In-

teressant, nalment, és el cas d’un document del 9 setembre 1208

on trobem la graa Catalaunia.245

Ramon d’Abadal notava la feblesa institucional de Catalunya

i «la base falsa sobre la qual se sostenia la monarquia»,246 i destacava

com la teoria del Principat, elaborada a la cúria de Ramon Beren-

guer IV –hem d’apuntar que en represa i prossecució d’allò intentat

per Ramon Berenguer I–247 «partia de la base de distingir el poder del

príncep, com a sobirà del conjunt territorial català, de la seva potestatfeudal com a comte de Barcelona».248 S’ha de remarcar també com

d’alguna manera tot depèn de l’assumpció del títol reial d’Aragó, i en

comparació amb aquesta, ja que el títol de príncep és el que Ramon

Berenguer IV utilitza en tant que espòs de Peronella, hereva del reg-

ne, i l’exporta per armar la seva autoritat damunt Catalunya.

242. ALVIRA CABRER , Pedro el Católico , doc. 136; Les Constitucions de Pau i Treva , doc. 19.

243. ALVIRA CABRER , Pedro el Católico , doc. 249; Les Constitucions de Pau i Treva , doc. 20.

244. Respectivament, ALVIRA CABRER , Pedro el Católico , doc. 516 i 1126. Veg. BISSON , L’essor ,p. 471 i íd., The Crisis , p. 513.

245. ALVIRA CABRER , Pedro el Católico , doc. 805; sobre les modicacions del territori de Catalu-nya veg. Flocel SABATÉ , El territori (delimitació física de Catalunya, p. 281-313, i denominaciódel país, p. 333-349).

246. Ramon d’ABADAL , Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya , Barce-lona 1987 (1a ed. en castellà: 1966, 1a ed. en català: 1972), p. 63.

247. Veg. CINGOLANI , «Estratègies de legitimació».

248. ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 72.



150


mació, també simbòlica, del poder dels reis damunt la terra amb

la compilació del Liber Feudorum maior i de la primera part de la

versió primitiva de les Gesta Comitum Barchinonensium.

Pel febrer de 1170, conrmant al bisbe i els canonges deSaragossa llibertats i privilegis, el rei declara que ho fa «vestigie

predecessorum meorum sequens eorumque bonos et pios mores inmittari

cupiens».250

El canvi en la fórmula, respecte a altres precedents analítics,

no és pas sense signicat. La reexió genealògica ara ha passat a

ser sintètica, ja que no fa falta fer l’elenc detallat dels avantpassatsdel rei que havien concedit les llibertats. Ara, d’una banda, desta-

ca més la personalitat individual del monarca, mentre de l’altra

els avantpassats, és a dir, les dues famílies de les quals és l’hereu,

la reial aragonesa i la comtal barcelonesa, s’han constituït en un

únic bloc signicatiu, i per tant en un conjunt de memòria genea-

lògica que no fa falta individualitzar. A més, el rei expressa el de-sig de continuar l’acció d’aquests avantpassats, caracteritzats pels

«bonos et pios mores». La doble genealogia del rei s’ha transformat

en una història amb un signicat que planteja unes responsabili-

tats. Rere una fórmula aparentment senzilla s’amaga el germen

d’una reexió historiogràca que deneix les característiques del

poder monàrquic.251

La que, al començament, era la inevitable prossecució d’una

acció política pretèrita, sobretot en la concessió de béns, llibertats

i privilegis, s’ha transformat en una ideologia de la imitatio morum

250. SÁNCHEZ CASABÓN , Alfonso II Rei d’Aragó , doc. 79: «seguint l’exemple dels meus predeces-sors i volent imitar els seus bons i pius costums».

251. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «”Seguir les vestigies dels antecessors”. Llinatge, reialesa ihistoriograa a Catalunya des de Ramon Berenguer IV a Pere II (1131-1285)», Anuario de Es-tudios Medievales , 36 (2006), p. 201-240; íd., «Tradiciones e idiosincracias», p. 229-234; i Gestacomitum Barchinonensium , p. 80-84.




151

parentum (‘imitació dels costums dels avantpassats’), de regust

clàssic, sobretot centrada en l’aspecte de recte i piadós governant.

Amb el temps anirà adquirint matisos més decididament polítics

i, sobretot, militars.Les Gesta comitum Barchinonensium són la història d’un lli-

natge, no d’una terra; no és per casualitat que no s’hi parli de la

presa de Girona o de la conquesta de Barcelona i que tot comenci

amb Guifré d’Arrià, primer comte i pare de Guifré el Pilós. Fins i

tot s’hauria de dir que és la història d’una part d’aquest llinatge, la

branca dels comtes de Barcelona, i que la presència de les altres di-nasties que descendeixen del Pilós és funcional per demostrar com

es van dividir i van tornar a ajuntar-se els diferents territoris.252 Des-

prés de parlar de l’accés al tron de Ramon Borrell, el cronista escriu:

Sinamus autem loqui adhuc de generatione comitum Bisillunensium vel Ur-

gellensium quorum alter inicium fuit Oliba Cabreta, alter vero Ermengau-

dus Cordubensis, et exponamus primitus de generatione comitum Barchino-nensium, quorum dignior et longior posteritas adhuc perseverat [VI, 4].253

I, un cop acabat de parlar dels comtes de Besalú i de Cerda-

nya, conclou dient:

Et ita Cerritaniensis ac Bisillunensis comitatus ad Barchinonensem, sicut

antiquitus fuerat, restituti sunt, preter Urgellensem comitatum, ad quemnunc ex ordine redeamus [XI, 6].254

252. L’obra originàriament no portava títol; cap a 1268 li va ser afegit: Incipit gesta vel ortusillustrium comitum Barchinonensium , és a dir, «Comença la gesta o l’origen dels il·lustres comtes barcelonesos».

253. «Deixem ara de parlar de les generacions dels comtes del besaluencs i dels urgellesos, delsqual fou començament Oliba Cabreta, dels uns, i Ermengol de Còrdova, dels altres, i exposemprimerament la generació dels comtes dels barcelonesos, dels quals encara persevera més dig-na i més llarga posteritat».

254. «I així els comtats de Cerdanya i de Besalú tornaren al de Barcelona, talment havia estat enels temps antics, menys el comtat d’Urgell, al qual ara, seguint l’ordre, tornem».



152


La unió amb Aragó és recordada amb paraules no gaire di-

ferents de les utilitzades per a les incorporacions dels comtats de

Besalú i Cerdanya. Una primera vegada encetant la biograa de

Ramon Berenguer IV, com si aquesta fos la seva primera gesta:

Nam adhuc valde iuvenis regnum Aragonense cum lia Ranimiri regis

Urracha optinuit , anno scilicet Domini MºCXXXVII [IX,1].255

I una segona al nal de la mateixa biograa, subratllant

l’adquisició del títol monàrquic:

Regnum Aragonense ac comitatum Barchinonensem lius eius Ildefonsus

videlicet dictus rex habendum suscepit [IX, 9].256

Això no ha d’estranyar, ja que, com he mostrat, la composició

de les Gesta Comitum , entre 1180 i 1184, s’ha de veure en paral·lel

amb l’organització delLiber Feudorum maior

, com una espècie de jus-ticant genealògic dels prop de mil documents reunits en el cartula-

ri, mostra i garantia de les propietats dels comtes de Barcelona, entre

les quals hi havia també el regne d’Aragó.257 Aquesta perspectiva es

fa encara més evident en la segona redacció de les Gesta Comitum ,

redactada en 1268-1269 i conservada només en traducció catalana.

Com a complement d’aquests arguments, es pot notar com el

nom del poble havia començat a adquirir visibilitat a l’exterior, tam-

bé amb reconstruccions del passat sobre la base de la realitat present,

talment com en els falsos diplomes recordats més amunt, com ho

mostra Gotfred da Viterbo. Aquest historiador de la cort imperial ale-

255. «De fet, encara jove, va obtenir el regne d’Aragó amb la lla del rei Ramir, Urraca, l’any

del senyor 1137».256. «El seu ll Alfons, rei, regí el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona».

257. Liber Feudorum Maior , ed. Francisco MIQUEL ROSSELL , Barcelona, CSIC, 1945, 2 vol., doc.1-9; veg. la introducció a Gesta comitum Barchinonensium , p. 75-87.




153

manya podia haver arribat a conèixer el catalans com a conseqüència

de les vistes que Ramon Berenguer IV havia tingut l’any 1162 amb

l’emperador Frederic Barba-roja, i, a l’Speculum regum els fa existir,

diferenciats dels hispans, ja a principis del segle VI:258

Nunc rex Gothorum dat prelia Theodoricus,

Quem timet Ytalicus Illiricusque sinus.

Optinet Yspanos belloque premit Catalanos,

Sibilieque faro posuit tentoria pravo,

Omnia diripuit vulnere, marte, manu.259

258. Ed. a Historici Germanie saec. XII , ed. Georg WEITZ , Hannover, Bibliopoli,1872 (MGH SS,22), p. 85; notes marginals d’alguns manuscrits afegeixen, al costat de Catalanos: «iuxta Arrogo-niam , Cathalani sunt in terra Ispania»; citat per Joan VILASECA , Teodoric el Gran contra els Catalans ,http://cathalaunis.wordpress.com / 2012/05/22/teodoric-el-gran-contra-els-catalans/.

259. «Ara Teodoric, rei dels gots, que temen les costes d’Itàlia i d’Il·líria, dóna guerra. venç elshispans i en batalla guanya els catalans, al cec far de Sevilla posà les seves tendes, tot destrueix,com un altre Mart, amb la violència de la seva mà».



Catalunya en el segle XIII:entre realitat políticai retòrica



156


La primera redacció de les Gesta comitum Barchinonensium , de

1180-1182, en el moment d’introduir Guifré d’Arrià, pare del Pi-

lós, deia que aquest era originari de la vila d’«Arrianum, que est sita

in territorio Conuente» [I, 1]; aproximadament un segle després,l’autor/revisor d’aquesta secció de les Gesta comitum Barchinone et

regum Aragonie , la versió denitiva de les Gesta comitum , manté el

mateix text [II, 1] en què prima l’exactitud geogràca i la dimensió

dinàstica del text. Tanmateix, cap a 1268-1269, molt possiblement

per voluntat del rei Jaume I, la crònica havia arribat a Barcelona,

hi havia estat traduïda al català i s’havia repartit per diferents o-cines de l’administració pública, tant la reial com la ciutadana.260

En la traducció d’aquest mateix passatge el traductor va sentir la

necessitat de dir del «castel d’Arrià, que és en Catalunya, e·l ter-

ritori de Coment» [II, 1]. No crec que l’afegit es degui senzilla-

ment al fet que els barcelonins poguessin no saber que el Conent

formava part de Catalunya. Més aviat, la precisió es deu, al meuentendre, a una clara consciència d’identitat territorial, tot i que,

com es veurà, amb uns límits encara imprecisos, i al fet que, tot i

el títol de comte de Barcelona, el rei, aquí representat per l’origen

de la nissaga, és el sobirà de tot Catalunya.

Una visió semblant la trobem en el contemporani Status

Yspanie a principio usque nunc , reducció/adaptació de la Historia derebus Hispanie , o Historia Gothorum , de Rodrigo Jiménez de Rada,

arquebisbe de Toledo. En el moment d’arribar a parlar de la història

de Catalunya, i després d’haver narrat la conquesta de Barcelona,

seguint un text semblant al de les Gesta comitum , el cronista diu que

el rei Carlemany «instituit comitem in Barchinona, scilicet qui tenebat

260. Veg. Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó , p. 23-28.



Catalunya en el segle XIII: entre realitat política i retòrica

157

Cathalonia per rege Franchie» [XI (6)].261 A continuació, quan el com-

te Guifré el Pilós, a canvi de no rebre ajuda del rei de França per

recuperar les seves terres ocupades pels sarraïns, rep la concessió

del comtat de Barcelona exempt i lliure, escriu: «Et tali transaccione fuit Cathalonia a subieccione franchorum liberata penitus et exempta» [XI

(6)].262 Però, segons el relat de les Gesta comitum , relatiu al mateix

episodi, quan el comte Guifré rep el comtat «in eius dominium et

totius generis sui in perpetuum deveniret» [II, 3], el cronista comenta:

«Ecce quomodo de potestate regali in manum nostrorum comitum Barchi-

nonensium honor ipse Barchinonensis devenit» [II, 4].263 El fet de trans-formar el comtat de Barcelona en Catalunya per part de l’anònim

autor de l’Status Yspanie , a més de tenir més correspondència amb

la situació real en el moment de composició del text, li ve espontani

perquè, amb anterioritat a l’entrada dels carolingis a Catalunya [XI

(2)], parlant de les terres que es resistien als invasors sarraïns en el

temps del rei d’Astúries Alfons II, havia esmentat Biscaia, Navarra,Aragó i també Catalunya [X], i això el duia a parlar de la integritat

d’una terra, comparable com a nació als altres regnes hispànics, i no

tan sols d’una part d’ella, el comtat de Barcelona. Al mateix temps,

aquesta oscil·lació/equiparació entre comtat de Barcelona i Cata-

lunya es correspon molt bé amb les problemàtiques del llenguatge

ocial, que veurem més endavant.Aquests fets, com també mostraven uns de falsos recordats

en el capítol precedent, són indicatius de dos processos concurrents

261. Pere QUER , La «Història i Genealogies d’Espanya». Una adaptació catalana medieval de la històriahispànica , Barcelona, PAM, 2008, p. 111: «instituí comte en Barcelona, que tenia Catalunya pelrei de França».

262. QUER , La «Història i Genealogies d’Espanya» , p. 111: «i per tal pacte, Catalunya va ser allibe-rada i exempta de la subjecció als francs».

263. «Passés sota el seu domini i dels seus descendents per a sempre. [...] Heus com l’honor deBarcelona va passar de la potestat reial a mans dels nostres comtes de Barcelona».



158


i, aparentment, oposats: d’una banda, una primera mostra (signi-

cativa, perquè en veurem altres de la mateixa època) d’una clara

consciència d’identitat territorial, Catalunya, i dels catalans, amb

certa dosi d’autonomia respecte a la nissaga comtal, ara també re-ial; de l’altra, i alhora, la vinculació per part del monarca, juntament

amb la temptativa d’armació de la seva autoritat, amb el conjunt del

territori català, més enllà del títol tradicional de comte de Barcelona.264

Al mateix temps també, es poden començar a apreciar clars

símptomes d’identitats ciutadanes, entre les quals la més evident

i més àmpliament testimoniada és la de Barcelona,265 però que jatrobem també a Lleida i a Tortosa. En el pròleg dels Costums de

Tortosa el compilador, l’any 1272, recorda la conquesta de la ciutat

per part de Ramon Berenguer IV l’any 1148, i de com la ciutat «fo

per él tornada a mans de crestians e a la fe catòlica» i altres mèrits

dels seus habitants.266 Identitats que, sobretot al llarg del segle XIV ,

es concreten en la composició dels llibres de privilegis de diferentsciutats i viles, semblants al Llibre verd de Barcelona.267

Aquests exemples extrets de la historiograa produïda els

darrers anys del regnat de Jaume I obliguen a plantejar el discurs

sobre la consistència, la penetració i l’arrelament del sentiment

identitari des de diferents perspectives, presentant una situació

que pot semblar que no és sempre del tot homogènia. D’una ban-da, tenim el testimoni de les cròniques. Tot i que es poden apreciar

evolucions i particularitats, els cronistes ens presenten un pano-


265. Veg. Pol SERRAHIMA I BALIUS , «Literatura historiogràca i retòrica municipal a la Barcelona baix medieval», en premsa.

266. Costums de Tortosa , ed. Jesús MASSIP I FONOLLOSA , Barcelona, Fundació Noguera, 1996, p. 1.

267. Veg. Llibre Verd de Barcelona , presentació de Jaume SOBREQUÉS I CALLICÓ , estudi històric icodicològic de Sebastià RIERA I VIADER i de Manuel ROVIRA I SOLÀ , estudi jurídic de Tomàs deMONTAGUT ESTRAGUÉS , Barcelona, Base, 2004.




159

rama prou coherent, on la identitat de Catalunya i de les seves

gents, també com a entitat diferent de la monarquia, és prou de-

nida i segura.268 El que ens haurem de preguntar és a quina realitat

responen els historiadors. És a dir, si es tracta de simplicacionsretòriques degudes al caràcter literari dels textos amb certes dosis

d’idealització; si corresponen a sentiments i idees personals dels

diferents cronistes; o si, nalment, tradueixen en llenguatge una

visió més general de la consciència identitària, que, senzillament,

no s’entreté en qüestions institucionals de construcció efectiva del

poder, amb els seus límits i les seves contradiccions. El que exami-naré en el proper capítol serà quina d’aquestes possibilitats és la

més probable, o si, de fet, haurem de veure en les cròniques una

barreja de diferents elements, i intentar comprovar quines relaci-

ons tenen amb la realitat política de la Corona i la mateixa visió

dels monarques.

D’altra banda, i és el que analitzaré en aquest capítol, hi hal’evolució política i institucional de la monarquia, de la Corona i,

especialment, de Catalunya; tractaré de veure en què consisteix,

com s’articula i com s’expressa en el llenguatge de la documen-

tació i de les actes ocials; i, nalment, de quina manera dialoga

i contribueix, o no, a reforçar el sentiment identitari que trobem

expressat en les cròniques.Els primers cinquanta anys del regnat de Jaume I van ser

determinants per a l’elaboració d’aquesta consciència identitària,

que havíem deixat, encara a principis del segle XIII , en aposició a

Aragó, i que cap a nals del mateix segle la trobarem en oposició.

268. Tot i que, com diu SESMA MUÑOZ , «Estado y nacionalismo en la Baja Edad Media», enaquesta època «ni se había organizado un espacio nacional ni, muchísimo menos, en este es-

pacio se había conseguido imponer una conciencia que expresara el sentimiento de unidadcompartido por toda la población, a través de unos lazos comunes, derivados de una vagaidentidad de manifestaciones históricas, culturales, económicas o políticas» (p. 247).



160


Així mateix, el silenci de les cròniques i el limitat testimoni de la

documentació de tot aquest període fan més difícil apreciar-ne els

termes i els moments de l’evolució a nivell de discurs i, també,

l’abast i la penetració al nivell més extens de la societat. Perquèd’això es tracta, ja que en el segle XII encara trobàvem la utilització

d’un nom col·lectiu per als habitants d’un territori (catalans , Cata-

lunya) i, sobretot, d’una terminologia còmoda per assenyalar una

realitat que ja sobrepassava el comtat de Barcelona i havia de ser

comparable amb Aragó; tot i així, la tipologia de la documentació

disponible fa difícil entendre la profunditat social i l’abast, tambéa nivell d’imaginari col·lectiu, de la identitat catalana. Mentres-

tant, a nals del regnat de Jaume I i, sobretot, en el regnat del seu

ll Pere II ja trobem molts més elements, no sols per apreciar-ne

la consolidació denitiva, sinó, també, alguns continguts del tot

nous i la penetració social, tot les limitacions amb les quals hem

de considerar l’abast d’aquest cos i el testimoni dels discursos his-toriogràcs.

El que es tracta d’aclarir i determinar són els processos his-

tòrics que conueixen en aquesta direcció. En primer lloc, el fet

de la no-unió entre Aragó i Catalunya en una única monarquia,

sinó que segueixen com dues parts juxtaposades, tan sols unides

per compartir el monarca, que veuen profunditzades i radicalit-zades, en alguns casos d’oposició a la monarquia, les tendències a

l’autoidenticació en el dret propi sense, tanmateix, fer trontollar

el complex equilibri de la corona.269 Aquesta tendència serà aug-

mentada amb la no-unió territorial de les noves conquestes, que

formaran dos nous regnes, el de Mallorca i el de València, amb el

269. Veg. Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ , «Monarquía, Iglesia y Nobleza en la Corona de Aragón o la“gestión de la complejidad», a La Corona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458) , Sara-gossa, Gobierno de Aragón - Grupo CEMA, 2010, p. 15-43.




161

segon que serà terreny de lluita identitària entre aragonesos, afer-

rats al seu dret, i catalans, més disposat a acceptar els nous Furs

de València. El resultat a llarg termini d’aquesta pugna produirà

la consciència identitària valenciana, com a fet diferencial tant del’aragonesa com –i sobretot– de la catalana, malgrat la llengua.270

Aquesta evolució, conjunta i separada alhora, és evident,

per exemple, en les limitacions, no sempre observades, en l’elec-

ció de funcionaris propis de la terra, aragonesos a l’Aragó i cata-

lans a Catalunya, establerta en les constitucions de Pau i Treva de

1214, pel que fa als funcionaris catalans, i que més tard i més d’uncop reclamaran també els aragonesos, normativa que no sempre

va ser respectada pels monarques, com ho proven les nombro-

ses reclamacions i les seves renovacions.271 Aquest fet, però, no

l’hem d’atribuir tant a hostilitat entre les dues comunitats com

principalment al fet que, atesa la diferència de drets i costums,

només un nadiu podia garantir-ne l’observació.272 D’això es quei-xaran al rei Pere II els aragonesos reunits a les Corts de Tarassona,

el novembre de 1283, perquè eren oprimits i no els era respectat

el dret per part «de sus ofciales judios e judgues d’otra lenguas

270. Veg. Vicent BAYDAL , Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes scals, relacions de poder i

identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365) , Tesi doctoral inèdita, Barcelona, UPF, 2011,disponible a http://www.academia.edu/4063057/Els_fonaments_del_pactisme_valencia._Sis-temes_fiscals_relacions_de_poder_i_identitat_col_lectiva_al_regne_de_Valencia_c._1250_-_c._1365_.

271. Vicent Baydal, Guerra, relacions de poder i scalitat negociada. Els orígens del contractualismeal regne de València (1238-1330), Barcelona, Fundació Noguera, 2014 i del mateix Els orígens de larevolta de la Unió al regne de València (1330-1348) , València, PUV, 2014.

272. A les Corts de Barcelona de 1292, el rei Jaume renovava la concessió que els funcionarisde Catalunya i de Mallorca havien de ser catalans, i explicita que ho feia « pro eo quia catalanisciunt melius consuetudines et observancias Cathalonie et dictarum insularum» («perquè els catalans

coneixen millor les consuetuds i les observances de Catalunya i de les dites illes»); veg. Eivissa,Formentera i els eivissencs entre dos regnes (1276-1298) , estudi introductori de Stefano M. CINGO-LANI i Antoni FERRER ABÁRZUZA , ed. Stefano M. CINGOLANI , en premsa, doc. 155 i Cortes de losantiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Cortes de Cataluña , I, Madrid, RealAcademia de la Historia, 1896, vol. I, p. 154- 167.



162


e naciones», problema que veurem repetir-se al llarg dels anys273

Ens trobem, doncs, davant d’un senyal d’identicació a través del

dret que més d’un cop s’ha vist i es veurà, i que comença a pene-

trar també en les classes altes, que encara en el segle XII a Catalu-nya s’hi havien sovint oposat per considerar-lo un instrument de

dominació reial, més que no pas davant d’un senyal d’oposició

entre comunitats lingüístiques que no es comprenen. De fet, hem

de considerar que, almenys a nivell de la cancelleria, de la noblesa

i dels mercaders, com ho atesten els nombrosos catalans a Aragó

o aragonesos a Catalunya, el bilingüisme havia de ser força estès,fet que comprovarem parlant del segle XIV.274 També s’ha de dir

que el dret com a element identitari és un fet relativament contra-

dictori, perquè s’hi veu una tensió entre drets locals (iura propria)

–tant territorialment com per estaments– i dret general que la mo-

narquia intenta imposar damunt el mosaic jurisdiccional en què

està dividit el territori, així com entre diferents visions del dretgeneral, entre la que defensen els nobles, sia a l’Aragó, sia a Cata-

lunya, i la que defensa el rei.275

Al mateix temps, i prescindint dels eventuals lligams dels

diferents monarques ara amb un regne ara amb un altre, aquestes

dinàmiques contribueixen a desenvolupar la no-identicació de la

terra amb el monarca, deixant aquesta lliure de trobar la seva iden-titat fora de la gura del rei, en un diàleg/confrontació entre aquest

i la seva idea del poder sobirà, que encara es veu identicat amb els

seus regnes, en línia amb la visió dinàstica de les Gesta comitum , re-

273. Luis GONZÁLEZ ANTÓN , Las Uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301) , Saragossa,CSIC, 1973, 2 vol., vol. II, p. 4.

274. Tot i així, amb el pas del temps a Aragó es van desenvolupant sentiments anticatalans, queencara perduren; veg. SESMA MUÑOZ , «Estado y nacionalismo en la Baja Edad Media», p. 263.

275. Veg. Flocel SABATÉ , «Municipio y monarquía en la Cataluña bajomedieval», Historia medi-eval, Anales de la Universidad de Alicante , 13 (2000-2002), p. 6-75.




163

novada en el segle XIV per la Crònica general de Pere III, i el sentiment

d’autònoma autoidenticació dels diferents regnes de la Corona.276

Aquest darrer aspecte es veu reforçat per una altra dinà-

mica evolutiva de la segona meitat del segle XII i que veu la sevaarmació al llarg del segle XIII: el passatge del domini a l’adminis-

tració; d’una dimensió personal i personalista del poder, tot i les

incongruències sobre això mostrades pel testament del rei Jaume

I, a una dimensió diferent, en què la concepció de la res publica ,

sempre més reforçada per la introducció del dret comú, l’ius com-

mune , de tradició romana, transforma el rei en l’administradord’una col·lectivitat, de la qual busca no sols la delitat, sinó també

la col·laboració en l’exercici del poder.277 Aquest distanciament en-

tre la gura del rei i de la terra que governa és semblant a Aragó i

a Catalunya, tot i que per raons diferents. A Catalunya sobretot, i

més aviat, aquest aspecte es pot apreciar en l’evolució de les reu-

nions de Corts i de l’activitat legislativa. Tot i així, les dinàmiquesdel poder, sobretot les de la pugna entre noblesa i monarquia, ara

pacíques, ara violentes, van dur al fet que les aspiracions a una

jurisdicció superior i total damunt la res publica de Catalunya per

part dels reis es veiessin frustrades, tant per l’oposició de la noble-

sa com per la continuada pèrdua de patrimoni reial, sobretot en

els regnats de Pere I i de Pere III, cedit a particulars o a municipisper costejar les despeses de l’administració i de les guerres.278

276. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «The myth of the origins and royal power in the late medi-eval Crown of Aragon», Catalonia and Portugal: The Iberian Peninsula from the Periphery;Brephols, en premsa

277. BISSON , The Crisis , p. 529-572 i Carlos LALIENA CORBERA , «La metamorfosis del Estado feu-dal. Las estructuras institucionales de la Corona de Aragón en el período de expansión (1208-

1283», a La Corona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458) , Gobierno de Aragón - GrupoCEMA, Saragossa 2010, p. 67-98.

278. ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 74-80 i Flocel SABATÉ , «Estructuració política i territorialdels estats de la Corona catalanoaragonesa. Poder i territori al regnat de Jaume I. Catalunya i



164


Una eloqüent exemplicació d’aquesta dicotomia es pot

percebre en una concessió feta el 13 d’octubre de 1217, en el marc

d’unes Corts tingudes a Vilafranca, «attendentes [...] rei publice», i

amb la presència de molts magnats de Catalunya, on aquesta res publica , però, s’ha de limitar a Lleida i «omnium aliorum civitatum

et villarum que sunt de dominicatura et regalia nostra».279

Les constitucions de Pau i Treva, promulgades pel comte

de Barcelona en una assemblea de nobles i magnats, havien estat

actes legislatius i impositius per part del comte, també després de

la unió amb Aragó, i mantenen aquestes característiques, tant pelque fa a la tipologia com a la limitació geogràca, ns al punt que

més d’un cop, sobretot al llarg del regnat d’Alfons I el Cast, els no-

bles les refutaren.280 L’assemblea de Lleida de 1214, tot i mantenir,

en principi, aquest aspecte impositiu, així com la no total accepta-

ció per part de la noblesa, que seguiria en una condició de virtual

anarquia encara uns anys,281 van tenir almenys dos aspectes nousde considerable importància.

Tot i la presència del jove monarca de sis anys, davant el

qual l’assemblea ha de jurar, no és directament Jaume I qui pro-

mulga els estatuts, sinó que és el cardenal llegat, Pere de Bene-

vento, qui ho fa «auctoritate nostra et auctoritate» del rei. Almenys

simbòlicament, ens trobem davant de la promulgació de lleis queafecten tota la corona i que, tanmateix, no emanen de la voluntat

Aragó», a Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I , vol. I, Barcelona, IEC,2011, p. 61-129.

279. Ambrosio HUICI MIRANDA i María Desamparados CABANES PECOURT , Documentos de JaumeI d’Aragó , València-Zaragoza, Anubar, 1976-1988, 5 vol., doc. 5: «considerant la república [...]

totes les altres ciutats i viles que són del sc i del domini nostre».280. BISSON , The Crisis , p. 499-514.

281. Stefano M. CINGOLANI , Jaume I. Història i mite d’un rei , Barcelona, Edicions 62, 2007, p. 85-152.




165

i la potestas del rei, que és massa jove, sinó d’un delegat del llu-

nyà, i teòric, sobirà eminent, el papa. Fins i tot, una de les nali-

tats de l’assemblea era la de reconèixer la mateixa potestas del rei.

Des d’un punt de vista més pràctic, tot i certes limitacions en laformulació dels estatuts, promulgats «ad reformandam tranquillita-

tem tocius Catalonie», veiem com l’assemblea era mixta de catalans

i aragonesos, i alguns dels articles són expressament dedicats a

Aragó282. Aquest caràcter mixt, pròleg de les futures Corts gene-

rals, la primera de les quals és la de Lleida de 1257, es repeteix

també en les successives Corts de Vilafranca de 1218, tot i que larepresentativitat dels presents sembla encara casual, o determina-

da per relacions de poder.283

Si més difícil és valorar la reunió de Tortosa de 1225, les

Corts de Barcelona de 1228, prèvies a l’expedició a Mallorca, ja

mostren els senyals d’un canvi radical i signicatiu. Ara no tro-

bem senzillament el monarca que intenta imposar la seva voluntatdamunt els súbdits, representats, aparentment, per una assemblea

amb un cert nivell de casualitat, sinó que davant els representants

de tots els estaments el rei sí que promulga estatuts de Pau i Treva,

i al mateix temps demana ajuda i col·laboració per a una empresa

comuna, en què el rei és un dels dialogants i l’altre és –tal com es

podria amb un cert sentit d’abstracta imprecisió– Catalunya, araconstituïda com a ens separat i capaç de dialogar i d’imposar o

suggerir la seva voluntat autònoma en tant que comunitat i repre-

sentant de la res publica. La importància, també modèlica de cara

a un idíl·lic funcionament de les Corts, és feta palesa per l’enorme

282. Sobre aquestes Corts vegeu. Stefano M. Cingolani, «Lleida, agost (?) 1214», Revista de DretHistòric Català , 14, 2015 en premsa.

283. Les Constitucions de Pau i Treva , doc. 24 ; sobre les Corts, veg. Esteban SARASA SÁNCHEZ , «Lagestación de la Cortes de Aragón en el reinado de Jaime I (1213-1276», a Jaume I. Commemoraciódel VIII centenari del naixement de Jaume I , vol. I, Barcelona, IEC, 2011, p. 359-366.



166


relleu narratiu que tenen tant en el Llibre dels fets del rei Jaume

com en la Crònica de Bernat Desclot, on gairebé res no es diu d’al-

tres reunions.284

El rei Jaume i els seus notaris, però, es troben davant de duesdicultats, conseqüència de les dinàmiques d’expansió del comtat de

Barcelona i de la unió amb Aragó. D’una banda, l’exacta delimitació

de les terres que pertanyen a Catalunya; de l’altra, la imprecisió en la

formulació ocial de la titulació reial a Catalunya.

No entraré en els detalls de la delimitació i en la història de

les fronteres de Catalunya, respecte a la qual ens trobarem davantd’altres polèmiques més endavant; sigui sucient dir que dos són

els territoris que havien vist canviar, d’alguna manera, la seva perti-

nença a un domini o l’altre de la Corona. En primer lloc el Rosselló,

adquirit per deixa testamentària del darrer comte l’any 1172. En un

primer moment va gaudir de certa autonomia, ja que en van ser com-

tes Sanç i el seu ll Nuno Sanç ns al moment de ser reintegrat, a lamort d’aquest darrer l’any 1243, als dominis directes de la Corona.

El comtat formava part de Catalunya, com ho deixava clar la seva

delimitació, ja vista, «a Salsis usque Cincam»; tanmateix, en podia ser

separat, com ho mostra la divisió que el rei Jaume I va fer en el seu

testament de l’1 de gener de 1241, en què Aragó i Catalunya van ser

deixades a l’infant Alfons i València, amb les Balears i el Rosselló,a l’infant Pere.285 Tal divisió es va tornar a donar en el moment del

darrer testament de 1272, on tanmateix resulta clara la pertinença del

284. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «El Llibre dels fets del rei Jaume I i el Llibre del rei en Pere deBernat Desclot», a Germà COLÓN i Tomàs MARTÍNEZ (ed.), Jaume I: fets, actes i paraules , Castellóde la Plana, Universitat Jaume I / Fundació Germà Colon, 2008, p. 287-312 (p. 298-300).

285. UDINA I ABELLÓ , Els testaments , doc. 20; per a la datació veg. Ferran SOLDEVILA , Pere el Gran ,Barcelona, IEC, 1950-1962 (2a ed. 1995), I, p. 8 i 17; veg. també la divisió del 21 de juliol de 1262(HUICI-CABANES , doc. 1282): «comitatum nostrum Barchinone, de Cincha, videlicet, usque ad collemdictum de Panissars et sicut dividuntur termini Catalonie cum Conent et cum Ceritania».




167

Rosselló a Catalunya, ja que per aquest comtat, i per la Cerdanya i el

Conent, Jaume de Mallorca és feudatari del rei Pere.286

Més complicat, i amb llarga trajectòria, és el problema dels

conns orientals de Catalunya amb Aragó, ja que la frontera alCinca incloïa dins de Catalunya no sols l’actual Franja de Ponent

sinó també Montsó, amb l’oscil·lant posició de Fraga, font de pro-

blemes que encara veurem ben vius en el segle XIV.287 Així mateix,

des del punt de vista del sentiment identitari de la resta de Cata-

lunya, aquest vaivé no afectarà l’època medieval, almenys no de

manera que es pugui percebre.Des del punt de vista de la nominació ocial, tampoc hi

podem percebre elements que puguin condicionar els sentiments

identitaris, almenys en el regnat de Jaume I, sinó que ens perme-

ten apreciar la diferència entre una realitat política i jurídica frag-

mentada i complexa i la reducció operada per la historiograa,

que justament correspon no sols a una simplicació retòrica, sinótambé a una adequació a la percepció col·lectiva.

A l’ambigüitat que ja s’ha pogut veure en la denició de ter-

re mee , que tant pot valdre com a aspiració al conjunt de Catalunya

286. Veg. introducció a Eivissa, Formentera i els eivissencs.

287. Per exemple, el 10 d’octubre de 1255 el rei declarava que Fraga formava part de Catalunya(HUICI-CABANES , doc. 686), tot i que el 15 de febrer de 1242 havia conrmat als seus habitantsque es regien pels furs de Osca: Documentos de Jaime I relacionados con Aragón , ed. María de losDesamparados CABANES PECOURT , Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2009, doc. 45;però el 13 d’agost de 1281, el rei Pere declarava que s’havien de regir segons els Usatges deBarcelona i les Paus i Treves de Catalunya, en poder del veguer de Lleida, i no segons el dretaragonès (ACA, Cancelleria, reg,. 50, f. 153v); encara el 27 de juliol de 1305 Jaume II ordenavarespecte a la pertinença de la Ribagorça: Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Ara- gó. Textos en llengua catalana (1291-1420) , ed. Mateu RODRIGO LIZONDO , selecció de Jaume RIERA I SANS , PUV, València, 2013 ( fhv , 56), 2 vol., doc. 106; veg. Sabaté, Territori , pèssim; Josep SERRANO

DAURA , «Inscripció denitiva dels territoris d’Ascó i de Miravet (1347) i d’Horta (1359)»; JosepSERRANO DAURA (ed.), El territori i les seves institucions històriques , 2 vol., Barcelona, FundacióNoguera, 1999, vol. I, p. 67-95; Josep ALANYÀ I ROIG , «La frontera del Principat de Catalunyaamb el regne d’Aragó», a Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I , vol. I,Barcelona, IEC, 2011, p. 163-191.



168


com, limitadament, a les de jurisdicció reial, segueix igualment

la superposició Barcelona/Catalunya. Per exemple, conrmant la

moneda jaquesa –Lleida, 5 de setembre de 1219–, el rei Jaume de-

clara que els infractors han de ser considerats «tamquam proditores,ad forum Aragonum, et perdi, ad forum Catalonie, et hostes publici

regni de toto regno nostro», en què el regne signica totes les terres,

i el fur de Catalunya haurien de ser els Usatges de Barcelona , tot i

que l’us. 66b Moneta no qualica els falsicadors.288

De vegades, la no-coincidència entre el terme ocial de

comte de Barcelona i la realitat territorial sobre la qual el comteexerceix la seva autoritat du a denicions com «comitatum Barchi-

none cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham», o «comitatum

Barchinone cum universa Catalonia a Salsis usque Cincham».289 Més

endavant, el 24 de setembre de 1246, l’infant Pere és nomenat «co-

mitem Barchinone et dominum Catalonie», on dominum (‘senyor’)

expressa la manca d’una titulatura ocial i clara per denir lescaracterístiques del domini reial sobre Catalunya; el 26 de març

de 1251 és jurat com a «dominum naturalem Cathalonie et dominum

naturalem et comitem Barchinone», mentre que els anys 1257 i 1258

apareix com a «heredi Catalonie».290 D’una banda, doncs, amb Ca-

talunya sembla que s’assenyalen totes aquelles terres, sense espe-

cicació, que no formen part del comtat de Barcelona i que s’es-tenen des de Salses ns al Cinca; de l’altra, s’ha intentat donar un

288. HUICI-CABANES , doc. 13: «així com a traïdors segons el fur d’Aragó i deslleials segons elfur de Catalunya, i enemics públics de tot el nostre regne»; una semblant assimilació en el codilegal entre Barcelona i Catalunya la trobem, per exemple, a una reclamació d’Àlvar d’Urgell alrei Jaume, del 26 XI 1259, on el comte d’Urgell protesta un comportament il·legal del rei respectea la potestat d’uns castells i invoca, referint-se a la mateixa normativa, «axí com dret et costumés de Barchelona» i «axí com custum és de Catalunya» (ACA, Cancelleria, reg. 11, f. 243r).

289. Establiment de la divisió entre Catalunya i Aragó: HUICI-CABANES , doc. 364 i 365 (21 degener de 1244).

290. Respectivament, HUICI-CABANES , doc. 440; 562; 772 (6 de setembre de 1257), 960 (18 defebrer de 1258), 985 (28 de març de 1258) i 1033 (1 d’agost de 1258); veg. Pere el Gran , I, p. 31-43.




169

nom unitari a una realitat fragmentada, tant per l’aplec d’antigues

titulacions territorials com per la presència d’interessos i jurisdic-

cions particulars.291 Aquesta mateixa dinàmica es fa evident amb

el nomenament de l’infant Pere no sols com a senyor, sinó tambécom a procurador reial a Catalunya, amb la institució de la gura

dels procuradors als diferents territoris.

L’aspiració del rei, tanmateix, és la de resoldre aquesta

fragmentació amb el reconeixement de la seva suprema autoritat,

sia política, com a garant de la res publica , sia jurídica, a través de

la imposició dels Usatges de Barcelona , de les Commemoracions dePere Albert o dels Costums de Catalunya , a tot el territori i a tots els

súbdits per damunt de les particularitats jurisdiccionals dels no-

bles que no formen part dels dominis reials directes. La conversió

del senyor feudal en monarca, i dels vassalls en súbdits, d’acord

amb la idea de la res publica , es fa evident en les Commemoracions ,

on la tensió es presenta entre el dret directe del monarca damuntels seus vassalls i la concepció més àmplia, tot i que no clarament

denida, d’estendre aquesta jurisdicció superior a tot el territori,

ja que es parla de Costums de Catalunya.

En el text de les Commemoracions , tradicionalment atribuït

a Pere Albert,292 hi trobem una clara consciència de les diversitats

presentades pel dret a diferents països amb el reconeixement deles particularitats de Catalunya, diferenciant, a més, les diverses

realitats presents a l’interior de la mateixa:

E axís·s serva en França e en molts altres parts, mas en Cathaluya

no. Cor en altra manera se usa en Cathaluya [...]. Cor en alcuna part

de Cathaluya qui ha nom Cathaluya Veyla, axí com tot lo bisbat de

291. Veg. SABATÉ , «El nacimiento», p. 240-242.

292. Elisabet FERRAN , El jurista Pere Albert i les «Commemoracions» , Barcelona, IEC, 2006.



170


Gerona e quax la meytat del bisbat de Barclona, que és part lo um

Lobregat ves orient [...]. En altra part de Cataluya que és per tot

lo dit om de Lobregat ves ponent, que tots temps sol ésser apela-

da, del temps de senyor En Ramon Berenguer, comte de Barcelona,ençà, Nova Cathaluya [...].293

També s’intenta imposar una dimensió de res publica , d’in-

terès col·lectiu amb superioritat del rei, o Príncep, damunt els

altres poders:

Cor los homes qui apelats són per rahó de pública utilitat [a] mayorseyoria, són escusats de la menor seyoria a seguir, [car és preferida]

utilitat pública més que privat [...]. Car lo rey cita los homes que el

regne no sia subjugat, o que no perda aytal tera; e apela’ls per prot

de la terra e ben públic del regne seu, del qual porta administració.

[...] Mayorment, con lo rey fa el manament per rahó del prot pú-

blic, e prot públic val més que privat.294

Aquesta concepció de res publica o, almenys, de comu-

nitat jurídica semblaria haver calat també entre la noblesa.

En la darrera revolta d’aquesta al llarg del regnat de Jaume I

–que, de fet, no s’acabarà ns el 1280 amb el seu successor–, els

nobles es desixen del rei, en solidaritat amb Ramon Folc de Car-

dona, invocant justament el dret territorial, i no pas antics usos–eventualment orals– o privilegis, perquè la causa és, com escriu

el comte Ermengol X d’Urgell al rei el 25 de setembre de 1274,

«per lo tort que a él féts et per los Custums et per los Usatges que·l

trencatz a él et a tota Catalunya».295

293. Usatge de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert , a cura de Josep ROVIRA I ERMENGOL ,

Barcelona, Barcino, 1933 (ENC), p. 179-180.294. Íd., p. 187.

295. ACA, Cancelleria, reg. 22, f. 16v; veg. Fernando FONDEVILLA , «La nobleza catalano-arago-nesa capitaneada por Ferran Sánchez de Castro en 1274», a Primer Congrés d’Història de la Coro-



172


futur, i que, tot i que ell la rep a Saragossa pel bisbe de la ciutat,

els seus successors « possint [...] recipere uncionem, benediccionem et

coronam in quacumque civitate eis placuerit tocius nostre iurisdiccio-

nis et per ministerium cuiuscumque [archiepiscopi] vel episcopi nostridistrictus».297 El fet que el rei parli genèricament dels seus domi-

nis i esmenti tant l’arquebisbe com els bisbes semblaria signicar

que, en el futur, la coronació es podria fer en qualsevol ciutat, i

que el rei considera el de Saragossa com l’únic acte de coronació,

que no hauria de ser repetit a València i Catalunya per a les seves

altres corones. Per això vol que el present acte no sigui vinculant.Si és així, tal com ho sembla, haurem d’entendre que, en lloc de

diferents coronacions i conrmacions de privilegis, una per a ca-

dascun dels seus dominis, el nou rei està pensant en un acte únic

vàlid per totes les seves terres. Els seus successors, en conseqüèn-

cia, haurien de poder elegir lliurement on ser coronats reis de la

Corona d’Aragó en el seu conjunt, i no de cadascuna de les sevesparts per separat. El nou rei Pere, està intentant organitzar aquell

regne tricèfal que s’acostuma a denominar confederació, tot i que

amb una aproximació no gaire exacta, en una única unitat? Una

segona consideració també resulta evident, si mirem el posterior

desenvolupament dels fets: a Saragossa el rei no renova els furs i

els privilegis dels aragonesos, com tampoc no ho farà a Barcelona.Per fer-ho haurà d’esperar ns al 1283.298

Relacionat amb aquesta postura del rei hi ha un altre com-

portament que s’ha de tenir en compte, i que va provocar una

297. Diplomatari de Pere el Gran , doc. 67; «primogènit i successor de l’il·lustre senyor Jaume [...]rebre la unció, la benedicció i la corona [...] puguin rebre la unció, la benedicció i la corona enqualsevol ciutat a ells plagui de tota la nostra jurisdicció i pel ministeri de qualsevol arquebisbeo bisbe».

298. Veg. Stefano Maria CINGOLANI , Pere el Gran. Vida, actes i paraula , Barcelona, Base, 2010,p. 107-116.




173

reclamació per part dels catalans. El rei Pere, en la titulació dels

documents, i altre cop al contrari dels usos dels seus predecessors

i successors, tan sols fa servir la dignitat de rei d’Aragó, a la qual

afegeix, des de setembre de 1282, la de rei de Sicília. Aquest com-portament, contrari a l’acumulació de títols típica no sols de la

seva família, sinó també, per exemple, dels reis de Castella –que,

com s’ha vist, recordaven també que ho eren de Toledo, de Lleó,

de Galícia, de Sevilla, de Còrdova, de Múrcia de Jaén i de l’Algar-

ve–, tan sols es pot explicar coherentment amb la voluntat d’uni-

car els territoris de la Corona en un únic regne. El rei, que quan erainfant havia protestat contra la divisió dels regnes operada pel seu

pare, mostraria d’aquesta manera que la seva protesta no era no-

més deguda al fet que la divisió disminuïa les seves possessions i

engendraria enemistat amb el seu germà, com va succeir, sinó que

era motivada per una concepció més moderna i no tant patrimo-

nial de la monarquia com la de Jaume I, que trencava de manerainsoluble aquella unitat dels regnes que ell volia dur a terme.

Tot i així, les actes de les Corts mostren la voluntat d’acord

entre el rei i els diferents estaments que hi eren representats, que

actuen pel «bono statu et reformacione terre». Aquesta voluntat re-

ial és demostrada per un dels articles de les Constitucions pro-

clamades a Barcelona el 25 de desembre, pel qual el rei concediaque «si nos vel successores nostri constitucionem aliquam generalem

seu statutum facere voluerimus in Catalonia, illum vel illud faciamus

de approbacione et consensu prelatorum, baronum, militum et civium

Catalonie, vel ipsis vocatis maioris et sanioris partis eorundem».299

299. Cortes de los antiguos reinos p. 147 i 143: «bon estament i reformació de la terra [...] si nósi els successors nostres volem fer constitució alguna general o estatut a Catalunya, aquella oaquell farem amb l’aprovació i el consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers i delsciutadans de Catalunya, o els cridat de la major i més sana part d’aquells».



174


Mentre a Aragó havia negat als rics homes el dret de participar

de manera activa en el consell reial, aquí, ni que sigui pel que fa a

l’aspecte legislatiu, accepta el paper colegislador de l’assemblea,

que ns al moment, com a la resta d’Europa, tan sols havia estatconsultiva.

Com en el cas de Saragossa i València, també a Barcelona

les Constitucions representen més una xació de drets i privile-

gis ja existents que una claudicació generalitzada de principis

bàsics de la política reial, tot i la cessió de certes parcel·les d’ad-

ministració del dret i un reforçament dels privilegis de les clas-ses més elevades. Però, també a Barcelona, com ja a Saragossa,

es pot assistir a certa reivindicació de tipus nacional. Com ja s’ha

vist, a diferència del seu pare i del seu ll, el rei Pere en la do-

cumentació només es titulava rei d’Aragó, per afegir-hi, després

del 9 de novembre de 1282, rei de Sicília. El rei accepta la protes-

ta dels barcelonins que es queixaven d’aquesta titulació parcial,com queda reectit en el privilegi Recognoverunt proceres , ja que

un dels articles de les Constitucions afectava justament la seva

titulació i establia el següent:

Item, volumus et concedimus quod deinceps tam in litteris quam cartis et

sigillis nostris scribamus nos et successores nostri comitem Barchinone.300

Tot i així en fa cas omís, i seguirà titulant-se solament rei

d’Aragó. Em sembla evident la relació que hi ha entre aquest

article i la llegenda del Bon Comte de Barcelona (elaborada per

Desclot i que veurem en el proper capítol), el qual, en el moment

300. Cortes de los antiguos reinos p. 149: «volem i concedim que, d’ara endavant, tant als di-plomes com a les lletres i als segells nostre escrivim, nós i els nostres successors, comte deBarcelona».




175

de rebre la Corona d’Aragó, dirà, en acceptar, que voldrà seguir

essent titulat comte, perquè és un dels antics d’Europa a portar el

títol, i no pas rei d’Aragó, perquè aquest era un títol sense gaire

història.301 També, diria, va lligat amb aquesta problemàtica el fetque el cronista, en reproduir un fragment de l’us. 64 Princeps nam-

que , integri «el príncep de Catalunya, comte de Barcelona».302

Corona d’Aragó és un terme que ha creat, i sovint crea,

problemes en l’actualitat, perquè per part aragonesa s’acaba per

entendre que Corona és, de fet, només l’Aragó, mentre que per

part catalana s’han fet servir fórmules de compromís, totalmentinexactes, que volen salvar l’element català, com ara Corona o

confederació catalanoaragonesa. De fet, en l’època no creava cap

problema que el rei es referís a la «Corona nostra d’Aragó». La

requesta dels barcelonins a Pere II és només escassament degu-

da a sentiments identitaris, almenys no en el sentit d’un conjunt

català, perquè és Barcelona que reclama el seu protagonisme enla titulació reial amb la presència del títol de comte de Barcelona.

S’ha de dir que les resistències a la reforma general d’organitza-

ció de la Corona intentada pel rei Pere –de les quals no en tenim

totes les mostres directes i evidents que es voldria, especialment

a Catalunya– es basen sobretot en sentiments identitaris lligats al

dret, als costums i als privilegis. Pel que fa als catalans les podempercebre, de manera prou limitada, amb les pressions populars a

Barcelona l’any 1283-1284, quan grans quantitats de poblacions

es van reunir per Nadal i Any Nou a la Plaça Reial « pro requi-

rendis consuetudi[ni]bus et franquedis Barchinone» («per demanar les

consuetuds i les franqueses de Barcelona») i, més dubtosament,

301. Veg. CINGOLANI , «“Seguir les vestigies dels antecessors”», p. 202-207.

302. Bernat DESCLOT , Libre del rei en Pere e de sus antecessors passats , ed. Stefano M. CINGOLANI ,Barcelona, Barcino, 2009, cap. 139.



176


amb el moviment de protesta social de Berenguer Oller de 1285.303

De fet, les apreciem amb certa claredat gairebé exclusivament per

part dels aragonesos, amb les Unions, pel trencament d’aquells

que entenien com a drets i privilegis a causa del no-jurament delsFurs i dels privilegis en el moment de la coronació, una vulne-

ració de les tradicions que a més deixava, teòricament, un buit

legal. Tant és així que en les cròniques, Desclot i les Gesta comitum

Barchinone , no se’n diu mot.

De fet, les revoltes nobiliàries del regnat de Jaume I havi-

en vist l’aliança de noblesa tant catalana com aragonesa, men-tre al regnat de Pere II hi ha la tendència a focalitzar la revolta

antimonàrquica amb qüestions locals, com mostren les Unions

aragoneses, i, tal com es veurà en el cas del cronista Desclot,

també es comença a elaborar certa desconança recíproca entre

aragonesos i catalans. Per exemple, el 28 de juliol de 1284, el rei

Pere ha de tranquil·litzar els aragonesos unionistes els quals,segons li havien dit els seus ambaixadors «porque los catalanes

eran con nos dubdavades de venir, temendo que peleya no se

pudiesse mover entre vuestras companyas et la suyas, et roga-

vades nos que por esquivar esto quisiessemos que non fuessen

y con nos».304 És possible que una de les raons d’aquesta des-

conança l’haguem de buscar en certs privilegis que Jaume Iva concedir a Catalunya i als catalans, desfent l’equilibri entre

territori que havia intentat mantenir el seu pare, però, també

hi hem de veure l’aprofundiment del relatius sentiments iden-

titaris.

303. ACA, Cancelleria, Processos en quart 1285, f. 4r; veg. CINGOLANI , Pere el Gran , p. 292-295i 333-344.

304. ACA, Cancelleria, reg. 43, f. 8v




177

D’altra banda, la unicitat de la titulació, senzillament com

a rei d’Aragó, per part de Pere II, que signicava la voluntat de

racionalitzar políticament els diferents territoris de la Corona en

una única unitat, quan únic n’és el monarca, es veia reectida enel fet que ell condueix tots els súbdits sota una única senyera, com

quan, preparant l’expedició a Sícilia, el 23 de febrer 1282 va orde-

nar que es fessin «fer a les galees seyneres reyals, a cascuna galea

tres».305 Més endavant trobarem que el rei Pere III en la guerra

amb el rei de Castella Pere I el Cruel, ara utilitzant una altra sim-

bologia, ordena que: «tota vegada que s’esdevenga vós anar en ferentrades o en ésser en altres fets d’armes per rahó de la dita guerra

portets senyeres de sent Jordi, e encara façats anar los hòmens a

caval e a peu de la part nostra a senyal de sent Jordi», més enllà de

la senyera reial, una única indumentària que representi alhora la

unicitat de la gura del moanarca i de la simbologia que uneix els

diferents territoris a través del seu protector en batalla.306

305. ACA, Cancelleria, reg. 44, f. 211r.

306. ACA, Cancelleria, reg. 1136, f. 117r-v, per sant Jordi veg. Stefano M. CINGOLANI , Sant Jordi.Una llegenda mil·lenària, Barcelona, Base, 2014, especialment p. 109-134.



Els cronistes:un altre llenguatgeper a la mateixa realitat?



180


La diferència entre Catalunya i Aragó, tal com ens la presenten les

cròniques en el moment en què en tornem a tenir a nals de la dè-

cada de 1260, és quelcom més que una senzilla juxtaposició entre

dos territoris identicats sobretot a través de la normativa legal,general i especíca de cada comunitat ciutadana; al contrari, ja ha

assolit un primerenc nivell d’elaboració històrica.

Es tracta d’un procés d’anàlisi del passat de cara a la situa-

ció present, motivat per la unió de la corona comtal de Barcelona

amb la reial d’Aragó, que havia començat cap als anys 1150 per

part del comte i príncep Ramon Berenguer IV, i que un segle méstard, en el moment de redactar les Gestes dels comtes de Barcelona i

reis d’Aragó , versió catalana de les Gesta comitum Barchinonensium ,

es presenta amb notables elaboracions, gens privades de contra-

diccions, entre una visió que podríem dir monàrquica i una que,

amb una certa aproximació, podríem denir com a «nacional».

En els annals de l’època, en concret els Annals de Tortosa II ,el comte i príncep Ramon Berenguer es presenta en les seves con-

questes de Tortosa i Lleida com el continuador de l’obra de con-

questa dels reis aragonesos Pere I i Alfons I el Batallador.307 Cap

a la dècada de 1170, a la cúria d’Alfons I el Cast, com ja s’ha vist,

es comença a elaborar la ideologia del Casal, la d’imitar i superar

els avantpassats, on es troben fosos els avantpassats de les duesfamílies en un únic passat dinàstic i exemplar. Tanmateix, en la dè-

cada següent, tant el Liber Feudorum maior com les Gesta comitum

Barchinonensium presenten l’adquisició de la corona d’Aragó com

una entre altres per part dels comtes de Barcelona, talment les dels

comtats de Besalú, Cerdanya o Rosselló, tot i que els títols de pos-

sessió reials obren el cartulari. Les Gesta comitum Barchinonensium ,

307. Annals de la família rivipullense , p. 130-132.



Els cronistes: un altre llenguatge per a la mateixa realitat?

181

que no parlen dels reis d’Aragó, es limiten a dir que Ramon Beren-

guer «adhuc valde iuvenis regnum Aragonense cum lia Ranimiri regis

Urracha optinuit» [IX, 1]308 en l’obertura d’un relat de conquestes i

empreses militars, i amb una perspectiva semblant es presenta eltext dels Annals de Ripoll II : «Hoc anno suscepit regnum Aragonum

Raymundus comes Barchinone».309

Amb el text de les Gestes dels comtes de Barcelona les coses

canvien. De fet, en aquesta segona redacció –i ho trobarem també

en la tercera i denitiva de les Gesta comitum Barchinone– és introdu-

ïda una breu narració de l’origen del regne privatiu d’Aragó i delsseus reis abans de la unió, col·locada després del relat de la vida de

Ramon Berenguer IV [XVIII], i de la relació dels comtes d’Urgell

ns l’any 1208 [XIX], que és quan s’extingeix la branca principal de

la família comtal i el rei Pere I el Catòlic en reclama, i momentània-

ment n’obté, la possessió. El text mostra clarament com la Corona

d’Aragó, o la nova entitat, és quelcom diferent que trenca amb elpassat: «Fenides e passades les successions del comtat de Barcelo-

na en la persona del senyor rey Ildefons, i ajustats lo regne d’Ara-

gó e·l comtat de Barcelona, dels quals fo rey e comte Ildefons»

[XX,1]; així és com el text explica el començament del regne priva-

tiu d’Aragó. Com a conclusió de les breus biograes de Ramir I,

Sanç Ramírez, Pere I, Alfons I i Ramir II, el text diu: «Del comença-ment del regne d’Aragó entrò a l’ajustament del regne e del com-

tat de Barcelona foren ·CIIII· anys» [XX, 7]. Tot i que no hi ha cap

comentari, d’una banda la posició subsidiària, tot i marcar un nou

començament, al mateix nivell dels comtats de Cerdanya, Besalú

i Urgell (potser hi hem de veure un clímax ascendent), respecte

308. «Encara prou jove adquirí el regne aragonès amb Urraca, lla del rei Ramir».

309. Annals de la família rivipullense , p. 94: «Aquest any Ramon, comte de Barcelona, adquirí elregne dels aragonesos».



182


al comtat de Barcelona, fa del regne d’Aragó com una inclusió al

comtat , sobretot, als dominis del seu Casal, que és allò que comp-

ta. De l’altra, resulta evident la major joventut o menor durada del

regne respecte al comtat, que s’enfonsa en el passat carolingi, jaque la primera data que apareix, la de la fundació de Ripoll l’any

888, és de gairebé quatre segles precedent a la redacció del text.

Qui atribueix un clar i explícit signicat a la diferent anti-

guitat entre Catalunya i Aragó, i ens permet d’entreveure altres

concepcions sobre això, és Bernat Desclot. El cronista narra, en

el començament del seu Llibre , l’episodi força llegendari de quanl’exiliat Gran Senescal Guillem Ramon retorna a prop del comte

de Barcelona, senyor seu, amb l’oferta dels aragonesos que es casi

amb l’hereva al regne:

Sényer, los rics hòmens d’Aragó m’han tramès a vós per ço cor vos

tenen per lo pus honrat comte, e el pus prous qui sia en el món e

cell qui més ha conqués. E presenten-vos lo regisme d’Aragó e que

prenats la donzella per muller, de qui és lo regisme. E ells tots pre-

guen-vos que siats llur senyor e llur rey. (cap. 3)

El comte Ramon Berenguer IV, que per Desclot és l’inde-

nit Bon Comte,310 barreja d’ell, del seu pare i de la llegenda, respon

amb les següents paraules:

Certes [...] ací ha bell present e tal qui no fa a refusar. E jo

[...] reep la donzella e el regisme en aital manera: que, aitant com

viva, no vull ésser apellat rei, que jo son ara un dels mellors com-

tes del món e, si era apellat rei, no seria gens dels majors.

310. Veg. Stefano M. CINGOLANI , Historiograa, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Des-clot i les dues redaccions de la seva Crònica , Barcelona, IEC, 2006, p. 51-73 i 121-173.




183

Amb aquesta armació, Ramon Berenguer, i el mateix Des-

clot, expressen un profund orgull pel valor de la nissaga comtal,

pel seu alt linyatge. Em sembla interessant notar com Desclot, que

escriu aquest capítol entre 1286 i 1288, a un segle i mig de dis-tància de la unió de les dues nissagues, i quan regna Alfons II de

Catalunya, III d’Aragó, cinquè rei d’Aragó del Casal de Barcelona,

encara expressi la idea de la superioritat, des del punt de vista del

llinatge, de la sang comtal barcelonesa sobre la reial aragonesa.

Tampoc no s’ha de menystenir, des del punt de vista retòric, el

fet que en la crònica de Desclot ni Alfons I d’Aragó, ni Ramir II niPeronella no són nomenats, sinó que són assenyalats amb un ge-

nèric «el rei», «la infanta», etc. El cronista sembla donar veu a un

sentiment antiaragonès que en part li és propi i en bona mesura

havia de ser difós a l’interior de la societat catalana almenys en el

temps de la guerra contra els francesos de 1285. Al mateix temps,

expressa els resultats d’una reexió que no és tan sols dirigida ala present situació de tensió, ja que quan escriu encara són vives

les conseqüències de la revolta de la Unió aragonesa, sinó que és

el reex d’un pensament històric retrospectiu en què la valoració

respecte a l’antiguitat de la sang i de la legítima continuïtat en el

poder de la dinastia comtal l’haurem de veure paral·lela a la ree-

xió respecte a l’antiguitat i la constitució de Catalunya, en la qualpodem percebre un cert sentiment de país.

Tanmateix, les característiques d’aquesta reexió no sem-

blen ser del tot coincidents amb la contemporània reexió dinàs-

tica operada per la mateixa monarquia. De fet, el rei Jaume, en el

Llibre dels fets i en alguns documents, sembla mostrar més atenció

pel –i percepció del– passat monàrquic que no pas pel comtal. En

part, això pot ser degut al fet de trobar-se amb més crisis de poder

a Aragó que no pas a Catalunya, i al fet d’haver de assegurar els



184


seus drets damunt Navarra; però, en una armació com la que

presumptament va dirigir al habitants d’Osca la primavera de

1227 –als quals recordava: «bé creem que sabets e devets saber

que nós som vostre senyor natural, e de llonc temps, que catorzereys ab nós ha haüts en Aragó» (al número de catorze s’hi arriba

comptant també els reis de Navarra)–,311 no hi trobem cap paral·lel

relatiu als comtes de Barcelona. Aquesta posició del rei Jaume, per

exemple, és corregida per part de Desclot en el relat de les Corts

de Barcelona precedents a l’expedició a Mallorca. Allà on el rei, en

el seu relat, ho centrava tot en la seva gura i en el seu naixementmiraculós, Desclot, en un relat més reduït –ja que tot es resol en

una única sessió– i molt més dirigit a expressar la concòrdia, el

sentit organitzatiu d’una guerra, juntament amb el deure del rei

de protegir els seus pobles dels atacs enemics, destaca el senti-

ment del llinatge, sia en els que hi participen, sia en l’acció del

rei. Com li diu l’arquebisbe de Tarragona al rei Jaume: «E par bédel llinatge on vós movets, del prous comte de Barcelona e de sos

hereus, qui són estats de gran cor e de grans feits e de nobleses, e

vós, Sènyer, volets ells ressemblar» (cap. 15).

Així mateix, tot i la seva consciència dinàstica aparentment

més interessada per la corona aragonesa, l’atenció del rei, no sense

contradiccions, va més dirigida a Catalunya. En català és el seuLlibre i en català és la versió de les Gestes dels comtes de Barcelona ,

de cap dels quals es va preveure una versió aragonesa ni una lle-

gibilitat fora de la capital, Barcelona.312 Catalunya, a més, és l’únic

territori que elogia obertament en el Llibre dels fets , quan diu que

311. Llibre dels feits del rei En Jaume , ed. Ferran SOLDEVILA , revisió lològica de Jordi BRUGUERA ,revisió històrica de M. Teresa FERRER MALLOL , Barcelona, IEC, 2007, cap. 31; comentaris a CIN-GOLANI , «Memòria, llinatge i poder», p. 113.

312. Veg. CINGOLANI , «Tradiciones e idiosincracias», p. 236-244.




185

«és lo meylor regne d’Espanya e·l pus honrat e·l pus noble» (cap.

392); i paraules semblant posa Bernat Desclot en boca del rei Pere

en el moment de la invasió francesa: «e, com jo hagués perduda

la terra de Catalunya, ja no en cobraria d’ara tan bona» (cap. 132).També apunta a un privilegi de Catalunya la pràctica de

denició dels panteons reials. Abandonats els de les precedents

dinasties –majoritàriament Ripoll pels comtes catalans, Sant Joan

de la Penya i Montaragó, pels reis d’Aragó–, l’elecció de Poblet,

primer, i Santes Creus i Framenors de Barcelona, després, per con-

centrar denitivament, en temps de Pere III, totes les sepulturesde la família a Poblet, marca una clara consciència per part de la

família de quin és el territori amb el qual les vinculacions són més

fortes.313

L’anàlisi dels fenòmens de transformació històrica de les

estructures polítiques i de poder del Principat, juntament amb

aquestes soles primeres mostres de la historiograa, no ens per-metria copsar l’exacta evolució del procés identitari i la seva pro-

funditat si no tinguéssim una crònica escrita cap a 1278-1280: el

Libre dels reis. Un text que ha passat gairebé desapercebut ns no

fa gaire i que, al contrari, és una de les fonts subterrànies de bona

part de la historiograa catalana, amb inuències en l’aragonesa,

ns almenys el segle XVII.El Libre dels reis és la primera crònica universal escrita al

Principat, per un anònim autor força proper a la monarquia; i, tot i

el paper central que hi té Barcelona, aquest introdueix algunes lle-

gendes que ens deixen copsar una articulació del procés identitari

313. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «La mort del rei o de la reina. Celebracions, cerimònies ipanteons entre dol públic i propaganda a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)», El panteó reialde Santes Creus: Poder, mort i memòria , de próxima publicació a www.es.mhcat.cat del Museud’Història de Catalunya.



186


molt més elaborada, evident resposta a unes exigències d’explica-

ció i de xació en el marc de la historiograa que necessiten pro-

jectar-se més enllà del temps carolingi, tot i reconèixer en aquest

l’origen de la legitimitat de la dinastia comtal. Ja Rodrigo Jiménez, en la Historia de rebus Hispanie , havia

ampliat la història peninsular ns al temps del diluvi universal,

incorporant la visió antiga de la Origo gentium que feia tots els po-

bles descendents dels lls de Noè, i hi havia incorporat també la

mitologia clàssica, fent d’Hèrcules el fundador d’algunes ciutats

com Sevilla, Tarassona, Tarragona i Barcelona. L’anònim del Libredels reis reprèn aquesta visió, però la modica, d’una banda en

la direcció de la història del poder, i no de les gents, començant

amb la primera monarquia, mentre que de l’altra afegeix detalls i

modica el relat de les empreses hercúlies. L’autor no transfereix

al passat remot l’origen de Catalunya, però si el de la terra enca-

ra sense nom,314 amb la presència de la Seu d’Urgell, d’un comted’Osona, la fundació de Vic i de Barcelona, que ara és poblada de

troians, unint els seus habitants a la llarga llista de pobles que, ja

des de l’antiguitat, es gloriejaven del seu origen en la mítica ciutat,

com ara romans, gals, bretons, normands, noruecs, etc.

Després, i és important, refà també la història peninsular,

ja que, segons el seu relat, Espanya, en el moment de la invasiósarraïna, estava dividida almenys en tres regnes: el de Castella,

el de Portugal i el dels gots (que són els qui poblaven Barcelona),

que havien arribat ja en el temps d’Hèrcules. I són aquests, encara

pagans, els qui criden els sarraïns, traint els pobles peninsulars,

i no el tradicional comte Julià. Segons la cronologia de l’anònim,

314. El Flos Mundi , ja a nals del s. XIV , a part d’afegir a la nòmina de ciutats fundades perHèrcules també Osca, Lleida i Balaguer, al contrari, parla obertament de Catalunya, com esveurà més endavant.




187

els sarraïns ocuparen Espanya l’any 723 i la tingueren en pau tres

anys, abans que Pelagi no s’adolorís de la tràgica situació de la

terra a mans dels invasors, anés a Astúries, on s’havien refugi-

at i amagat molts cristians, i s’oposés victoriosament a l’enemicconquerint Astúries i Lleó. En aquesta posició estratègica del text,

segueix un capítol determinant que citaré sencer:

[54] Perquè són los catelans apellats catelans e d’on ixen

En l’any de nostra senyor Jhesuchrist ·DCCXXXII·, sí devets saber

que en la província de Gascunya ha hun castell que à nom Cate-

ló. He aquest castell era d’un cavaller molt noble, e ardit e valent

d’armes. He vench-li en cor que conquerís Barselona, per so com

la tenien gens qui no creyen Déu. Lo cal cavaller, ab molt gran gent

d’aquell castell de Cateló e de tots los llochs entorn, vench assetjar la

dite ciutat de Barselona qui era dels Gots. He aquí ach gran batalla,

de què hi morí molte gent de cade part. He los Gots qui eren en la

dite ciutat de Barselona, com veheren que no podien aver poder en

aquells de fora, agren d’acort que·s retessen al dit cavaller a salvefe, e a la llonga feren-ho. E nalment, lo cavaller ab les sues gents se

n’entrà en la ciutat de Bersalona, e los Gots reteren-se al dit cavaller,

ells e tots los altres dels llochs e plans qui fossen entorn de la dite

ciutat.

He los cavallers e hòmens de peu del dit cavaller poblaren-se

en la dite ciutat de Barchelona, hi entorn dels llochs d’aquella, per

so com no podien caber tots en la dita ciutat. He los més d’aquellsprengueren aquí mullers de les dones viudes he donzelles de la siu-

tat de Barchelona, lles dels Gots, per so com eren molt belles dones

e bé nodrides, de les cals agren lls e lles qui aprengueren lo llen-

gatge dels pares e de les mares mescladament. E a poch a poch mul-

tiplicaren e cresqueren, he exoblidaren lo llengatge comú que avien,

per què faeren hun llengatge d’alcunes paraules que prengueren de

llurs pares e altres de llurs mares. Los cals pares eren gascons e llurs

mares eren gotes, so és exides dels Gots qui·s poblaren en Espanyacant Èrcules la edicà.




191

o, ns i tot, l’elecció per part del poble és determinant. Els cretencs

elegeixen Cres com a rei perquè feia «proeses, valenties i ardiments

en fets d’armes» [cap. 4]; més endavant, després d’haver degollat

el seu germà Príam, Ròmul «fo senyor de tota Roma ab volontatde tot lo poble de la terra» [cap. 8]; els rics homes, els cavallers i

els ciutadans de França, que s’havien quedat sense rei, elegeixen

Moroí, que era cosí germà del rei difunt [cap. 31]; els cristians que

s’havien refugiats a les muntanyes d’Astúries per fugir de la inva-

sió dels sarraïns «se van ajustar e alegiren per príncep e per senyor

Pelagi» [cap. 53]; els «rics homes de França feren aquest príncepNilsabe[t] rey de França, e posaren-li la corona al cap» quan es casà

amb Blancaor, hereva del regne [cap. 58], i posteriorment elegiren

Carlemany, germà del rei difunt [cap. 64]; com a les Gesta comitum

Barchinonensium , els barons catalans escullen Guifré el Pilós com a

comte [cap. 75]; els prohoms i cabdals de Catalunya, a la mort de

Sengifré, no volent com a comte de Barcelona Oliba Cabreta, germàdel comte difunt, elegeixen Borrell, ll del comte d’Urgell, perquè

«era bò, prous e valent, e de bell tayll e complit de tots bons aptes»

[cap. 91]; Hug Capet és elegit rei de França [cap. 103]; altre cop els

barons de Catalunya, per haver-se quedat sense comte de Barce-

lona, elegeixen Bernat Tallaferro [cap. 119]; i sempre els mateixos

barons, negant-se d’acceptar el fratricida Berenguer Ramon com acomte, nomenen Ramon Berenguer, ll del difunt, que era «molt bò,

e dolç, e larch e bon d’armes» [cap. 135]; els aragonesos, a la mort

del rei Pere, prenen com a rei Sanç, rei de Navarra [cap. 146], i més

tard, a la mort d’Alfons, fan rei Ramir [cap. 149].319

El llistat és llarg i, tot i les absurditats històriques i les

incongruències, dóna fe de l’extensió i la profunditat de la con-

319. També en la Crònica general de Pere III hi trobarem sovint eleccions de monarques o comtes.



192


cepció, i destaca la idea, ja apuntada, que, tot i la legitimitat per

raons de sang dels elegits, la voluntat de l’assemblea dels barons

de vegades és determinant en l’elecció del monarca o comte. Fora

de qualsevol legitimació del poder per raons divines, que mai noapareixen en el Libre dels reis , la legitimitat prové de la sang i de les

virtuts cavalleresques de l’elegit, en un pacte amb els estaments

–algunes vegades tan sols els nobles i els magnats, altres també

les ciutats– que són determinants a l’hora d’escollir el seu se-

nyor, en moments de crisi dinàstica o de novetats degudes a les

conquestes.Que era una idea que circulava en aquells anys ens ho de-

mostra d’una banda Bernat Desclot, de l’altra els aragonesos, tant

en les seves tradicions pseudohistòriques com en les actuacions

de les Unions. Vegem primer el cronista.

Hi ha almenys dues ocasions de crisi política en la Crònica

que presenten la situació en què uns súbdits han d’escollir un noumonarca. Com a conseqüència de la mort d’Alfons I el Bataller a

Fraga, els nobles aragonesos en un primer moment fan sortir del

monestir el germà del rei Ramir i «llevaron-lo rei» (cap. 2); un cop

Ramir té una lla, d’acord amb els pactes precedents, torna al mo-

nestir, i aleshores els nobles aragonesos, convençuts pel foragitat

Guillem Ramon de Moncada, ofereixen la corona a Ramon Beren-guer IV, comte de Barcelona, el qual, acceptant l’oferta, pronuncia

les paraules més amunt esmentades (cap. 3). Més endavant, i gai-

rebé en correspondència amb els esdeveniments històrics, són els

sicilians els qui ofereixen la corona de rei de Sicília al rei Pere el

Gran per tal d’alliberar-se del dur jou de Carles d’Anjou, injusta-

ment nomenat al tron del regne meridional pel papa (cap. 87-88).

Els aragonesos, que havien plantejat en els mítics Fueros de

Sobrarbe l’inici de la monarquia com a producte de l’elecció d’un




193

monarca per part de tres-cents cavallers que havien resistit la in-

vasió sarraïna,320 portaren aquesta idea de l’elegibilitat del monar-

ca per part de l’assemblea de nobles i del poble a conseqüències

pràctiques en els mateixos anys en què escrivia Desclot.Els aragonesos reunits a les Corts de Tarassona el novembre

de 1283, davant la negació per part del rei Pere d’acceptar les seves

reclamacions (de fet, de jurar el respecte de Fueros i privilegis, acte

tradicional que no havia complert el dia de la coronació), «per con-

sello de los rrichos omnes e de los otros que deven e suelen seder

en conseillo, següent costumpne de Aragon antiga», juren de no«tenerlo por senyor ni averlo por Rey» i transfereixen la seva deli-

tat a l’infant Alfons; en el cas que tampoc aquest no compleixi amb

les seves requestes, «todos los de la sobredita jura [...] juraran d’alli

adenant, al dito don Alfonsso ni a los suyos non los tiengan ni los

ayan per senynores ni por reyes en nengun tiempo»; de fet, més

tard hi va haver nobles aragonesos que van reconèixer com a reid’Aragó Carles de Valois, que havia estat escollit pel papa Martí IV

en substitució de l’excomunicat Pere II.321 El fet de desposseir un rei

i la seva nissaga del seu regne és l’altra cara de la medalla de tenir el

dret de nomenar-lo. La legitimitat del rei rau, doncs, en l’acceptació

per part de l’assemblea de nobles de les seves qualitats com a reg-

nant, sempre i quan aquest compleixi amb els seus deures enversels súbdits i es mantingui del al pacte de respecte mutu que ha dut

a l’elecció en temps remots i que es renova en cada coronació.

Tots aquests textos, tan documentals com cronístics, ens as-

seguren no sols la presència, sinó també la penetració d’una forta

320. Veg. Carlos LALIENA CORBERA , «La apropiación mítica del pasado: poder, real, legitimacióny memorias de clase en Navarra y Aragón en el siglo XIII», a José Ignacio de la IGLESIA DUARTE (coord.), Memoria, mito y realidad en la historia medieval. XIII Semana de Estudios Medievales, Nájera2002 , Logronyo: Instituto de Estudios Riojanos, p. 61-84.

321. González ANTÓN , Las Uniones aragonesas , vol. II, p. 5 i p. 367-372 i 443-446.



194


consciència identitària i distintiva tant a Catalunya com a l’Aragó.

És veritat que no podem saber a quins nivells de la societat havien

penetrat, més enllà de les elits, ni com això es compaginava amb

un paral·lel sentiment identitari de caràcter més local o ciutadà,però tanmateix són prou eloqüents.

Dos cicles de frescos que narren la conquesta de Mallorca,

possiblement dels anys 1280-1295, n’ofereixen una mostra, si no

d’indubtable sentiment identitari, sí de forta cohesió entre monar-

quia i súbdits en l’obteniment d’objectius col·lectius. Penso en els

del Saló del Tinell del Palau Reial i en els de l’antic Palau Aguilar,ara al MNAC.322 Els frescos del Saló del Tinell, un evident encàr-

rec reial, són una obra, de fet pública, que escenica la solidaritat

i la col·laboració en una empresa comuna entre la monarquia i

els estaments. Els del MNAC feien encara més narrativa aquesta

col·laboració a les diferents escenes, en què adquireixen especial

relleu la de les Corts i la del consell reial davant la tenda del mo-narca. El que confereix un especial signicat a aquestes pintures

és el fet que no són encàrrec del rei, sinó que va ser un particular

qui va voler exaltar aquesta solidaritat. Finalment, també podrí-

em citar el fresc de la col·legiata del Castell de Cardona, ara al

MNAC, on és representat el setge de Girona de l’any 1285. Tot i

que és Ramon Folc de Cardona, heroic defensor de la ciutat, qui hiés exaltat, destaca el fet que l’empresa del vescomte va ser duta a

terme per manament del rei Pere.

Com seguirem veient, el sentiment d’identitat territorial

que he analitzat no és mai unívoc, sia perquè qui més proporci-

ona continguts ideològics és la monarquia, que es mou entre ser

322. Anna M. BLASCO I BARDAS , Les pintures murals del Palau Reial Major de Barcelona , Barcelona,Museu d’Història de la Ciutat, 1993 i Joan AINAUD DE LASARTE , Pintures del segle XIII al carrer de Montcada de Barcelona , Reial, Barcelona, Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1969.




195

identicada amb la terra i ser-ne la rectora i protectora, sia perquè

la fragmentació jurisdiccional del territori comporta continuades

tensions entre poder reial, baronial i municipal, en les quals l’inte-

rès privat preval damunt el col·lectiu.El breu regnat de Pere II no sols ens proporcionarà més

proves d’aquests sentiments i de certes seves –podríem dir– ra-

dicalitzacions, sinó que també ampliarà el registre de veus i apli-

cacions d’aquests conceptes i sentiments. És que tant la política

interna del monarca com la externa, especialment en ocasió de

la invasió francesa de 1285, van generar situacions extremes ontant la veu popular com la dels cronistes s’expressà amb notable

claredat.

Una de les conseqüències de l’establiment d’un fort senti-

ment identitari és l’aparició de pobles enemics; abans eren bàsi-

cament els musulmans contra els qui lluitaven els cristians, men-

tre que ara comencen a aparèixer els genovesos, els castellans, elsfrancesos i els mateixos aragonesos. Qui evidentment copsa la

major part, i amb més força, dels sentiments d’hostilitat són els

francesos, juntament amb el papa i els seus representants. Fins al

punt que alguns historiadors del temps van veure la guerra de les

Vespres Sicilianes com una acció de venjança contra els francesos,

que havien matat l’avi del rei, Pere el Catòlic, a Muret, el sogre,Manfred, a Benevento i el cosí, Conradí, a Tagliacozzo.323

Bernat Desclot no fa gaire comentaris directes, però no s’es-

tà de relatar els nombrosos episodis d’atrocitats comeses pels cro-

ats invasors. Qui és més explícit, però, és Galceran de Tous, que

parla de «ffrancesors erguyloses e sens tota merçè [...] (que Déu)

reguardà l’erguyl e la malícia de la malvada gent qui venia no de-

323. Veg. CINGOLANI , Historiograa, propaganda , p. 351-352.



196


gudament e malvada, e baixà lo lur poder e lur erguyl tro en abís,

en la casa de Luciffer príncep dels dimonis».324

Fins i tot el mateix rei expressa, en discursos públics –en

cartes dirigides a una àmplia audiència– sentiments d’hostilitati de desconança, com quan, escrivint als mallorquins, després

d’haver intentat capturar el seu rei Jaume, els diu dels francesos

dels quals és sabuda cosa, et provada de tant de temps, con memò-

ria d’òmens basta, que n’és mal près a tots aquels qui si meteixs ne

lur terra àn mesa a neguna mercè lur [....] als franceses, que van ya

mostran lur mercè qual és, que non porten fe a nenguns, ni encara

a monestirs, ni homes ni dones d’orde, d’ociure et de destrouir, et

d’aontar-les en moltes desguisades maneres, sí que n’àn ya molts

morts et destrouits, et creem que faran atressí dels altres en què éls

púschan aver poder.325

O quan escriu als reis de Castella, Portugal, Anglaterra, ipotser a l’emperador, i fent una narració de la guerra comenta que

Set Rex regum et Dominus dominancium, iustus iudex qui superbis re-

sistit humilibus, autem dat gratiam tantam iniusticiam ac superbiam que

contra nos ebat, ulcione divina percellens actusque nostros pia miseraci-

one disponens, conatus nepharios regis prefati et suorum non permisit ad

effectum, iuxta ipsorum inordinatum desiderium, pervenire [...] Set rex

predictus, cum suis gallicis neronitzans, more Neronii in agellis indura-

tus extitit, nec agellum divinum cum paciencia recognovit, et ob hoc ira-

tus Dominus, tam ipsum regem quam in suos, severitatem ipsius vindicte

suo iusto iudicio exercuit evidenter.326

324. Stefano M. CINGOLANI , «Historiograa catalana al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291).Edició i estudi de textos inèdits: 1. *Crònica del rei Pere», Acta Historica et Archaeologica Mediaeva-

lia , 25 (2003-2004), p. 201-227, cap. 19.325. Veg. CINGOLANI , Historiograa, propaganda , p. 743-745.

326. CINGOLANI , Historiograa, propaganda , p. 755-756, traducció més àmplia i comentaris a íd.,Pere el Gran , p. 436-437; «Però el Rei dels reis i Senyor dels senyors, jutge just que defensa




197

En general, però, el llenguatge del rei és més directe i perso-

nal, sobretot un cop arribat a Sicília; tot i així, en referir-se a Carles

d’Anjou sempre parla d’«hostem nostrum»,327 o diu «contra nos et

terram nostram», «ad deffensione terre nostre milites et omnes naturalesCatalonie monet et inducit ad serviendum nobis contra gentes extraneas

Usaticus Barchinone», referint-se a l’usatge 68 Princeps namque ,328 i

Desclot, en narrar l’episodi, glossa «ço és a saber, Catalunya» (cap.

132). El cronista també parla de la crueltat dels francesos, sobre-

tot en relació amb el saqueig d’Elna, amb un llenguatge de tipus

religiós, semblant a la carta del rei acabada de citar (cap. 141); toti així, posa en boca del monarca també una visió col·lectiva: «jo e

vosaltres, on és tota Catalunya» (cap. 149).

Tanmateix, qui arriba als més forts nivell de violència ver-

bal contra els francesos i no estalvia crítiques a castellans i ara-

gonesos és l’anònim monjo responsable de la biograa del rei en

les Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie. La seva virulènciaexpressiva contra els enemics, angevins i francesos, és extrema i

crua, i l’hem de veure també com una resposta a la protecció pa-

pal de què aquesta gaudia i al caràcter de croada de la invasió.

Es parla de « gallica feritate» més d’un cop («la ferotgia francesa»,

els humils dels superbiosos, dóna gràcia de tanta injustícia i supèrbia que contra nós es feia,golpejant amb la divina venjança i disposant els nostres actes amb piadosa misericòrdia, vaacudir en nostra ajuda i no va deixar que actes tan nefands es poguessin dur a terme […] Peròaquest rei, amb els seus gals neronitzants, com Neró es mantingué dur en les persecucions, niva reconèixer amb paciència el agel diví; per això irat, Déu exercí evidentment la seva justavenjança en el rei i en els seus».

327. Isidoro CARINI , De rebus Regni Siciliae (9 settembre 1282 - 26 agosto 1283) , Palermo, Tipo-graa del giornale Lo Statuto , 1882. 2 vol. (Documenti per servire alla storia di Sicilia, V) [ed.facsímil: Palermo, Assessorato ai Beni Culturali - Società Siciliana di Storia Patria, 1982], doc. 1,i molts altres: «enemic nostre».

328. CINGOLANI , Historiograa, propaganda , p. 738: «contra nós i la nostra terra [...] en defensade la nostra terra l’Usatge de Barcelona admoneix i indueix els cavallers i tots els naturals deCatalunya a prestar-nos servei contra les gents estrangeres».



198


XXXII, 19),329 els francesos són « perdos» («pèrds», XXXII, 27), és

la « gens efera» («salvatge gent francesa», XXXII, 34), el seu exèrcit

és « ferali» («funest», XXXII, 39) i ells «inimicos ac crudeles» («hos-

tils i cruels», XXXII, 48), i, nalment, l’anònim parla de «Insanarabies gallicorum, infesta mortalibus, immortalibus hodiosa, hodibilis

immortalibus» («La boja ferotgia dels francesos, atroç per als mor-

tals, odiosa i odiable als immortals», XXXII, 43). No deixa de ser

eloqüent, en un monjo, tanta ràbia vers una gent, «odiosa i odiable

als immortals», que era en aquells temps el més del aliat i defen-

sor de l’Església de Roma, model, doncs, de totes virtuts cristianesi que havia entrat a Catalunya en el curs d’una croada contra els

heretges, amb la benedicció i la indulgència papals.

L’animadversió contra els francesos i les sospites contra els

castellans, que no intervingueren en ajuda del rei Pere, segons el

monjo cronista i Desclot, i contra els aragonesos, els quals, pre-

sos per les seves reivindicacions personals, també abandonaren elseu rei (tots fets molt discutibles),330 porten els cronistes de l’època

a una exaltació del sentiment identitari, gràcies també al fet que

la guerra havia estat una invasió de Catalunya, rebutjada bàsica-

ment per tropes i homes catalans, i al fet també que les victòries

al sud d’Itàlia i als mars de Catalunya havien estat aconseguides

sobretot per la ota, que Desclot gairebé sempre denomina otacatalana. En aquest cas també, l’anònim monjo és qui més clara-

ment expressa i evidencia aquest sentiment. En són un exemple

els dos hexàmetres lleonins tripartits amb els quals expressa el crit

de joia per la victòria nal:

329. Paraules semblants les utilitza Bernat de Canals en el seu Opusculum: «tirannidem et mali-ciam seu ferocitatem Gallicorum» (BC 1904, f. 1r).

330. Veg. CINGOLANI , Pere el Gran , p. 367.




199

O Cathalonia, secla per omnia gloriceris,

magna mereberis et dominaberis, ere frueris!

(XXXII, 47)331

D’altra banda, en el seu text és freqüent la presència dels

termes pàtria , amb una recuperació d’un concepte encara d’arrels

clàssiques, nostre i nós. Per exemple, parlant de Ramon Guillem

d’Òdena el deneix com a «hostis antiqus patrie» («antic enemic de

la pàtria», XXXII, 3); i comentant la sort que pertocava als súbdits

en el moment de la mort de Jaume I escriu que «et vere, pro bono

patre, optimus lius regno et patrie fuit datus» («en el lloc d’un bon

pare fou donat al regne i a la pàtria el millor ll», XXXII, 6), on per

pàtria crec que hem d’entendre Catalunya, mentre que amb reg-

ne , com es dedueix d’altres passatges, entén en general la Corona

d’Aragó, tot i que parlant de l’expulsió dels francesos de Girona

parla del «regni nostri» («nostre regne», XXXII, 49), aparentment

referint-se a Catalunya.

La segona meitat del segle XIII va començar a assenyalar

algunes posicions emotives envers pobles i nacions que rodeja-

ven Catalunya, i envers la mateixa Catalunya, tot i que no sempre

emergents amb continuïtat, a causa dels canvis en les aliances de

la casa reial o a cert control en els discursos, tant per part dels

historiadors com de la comunicació pública: didència respecteals castellans, autoritaris, poc respectuosos dels acords i sempre

disposats a aprotar les dicultats de la Corona per ocupar-ne part

dels territoris; els aragonesos, profunditzant una separació que en-

cara perdura, més preocupats de si mateixos que solidaris amb els

interessos del Casal i de la Corona; o els francesos. Arran de la guer-

331. «Oh Catalunya, per tots els segles gloricada seràs, molt guanyaràs i dominaràs i del celgaudiràs!».



Regne, res publica i els catalans en el regnatde Jaume II i en Muntaner



204


El nou rei Alfons II es va titular des del començament del seu reg-

nat rei d’Aragó, de València i de Mallorca i comte de Barcelona,

renunciant a tota temptativa de reforma del seu pare en l’organit-

zació general de la Corona; però, els problemes d’ordre intern, sobretot els lligats a la Unió aragonesa, i internacional conseqüents

al regnat de Pere II no se solucionaren ns al compliment del pri-

mer decenni de regnat del seu germà, Jaume II.

Des del punt de vista de la política internacional, allò

més evident és el desmantellament de l’obra del seu pare, amb

la renúncia, com a conseqüència dels pactes d’Anagni, tant alregne de Mallorca com al de Sicília.332 Aquesta segona renúncia

va ser molt criticada aleshores, com avui dia, sobretot pels sicili-

ans, però no sols, perquè l’anònim cronista de les Gesta comitum

Barchinone et regum Aragonie acusava el rei Jaume d’haver tren-

cat, instigat per l’or del papa, el « federe naturali» amb el « fratrem

suum unicum uterinum», [XXXIV,18].333 Justament aquell vinclede solidaritat dinàstica i familiar que és un dels eixos de la Crò-

nica de Ramon Muntaner.

L’anònim cronista no va estar sol en aquest rebuig dels

pactes d’Anagni, ja que una certa quantitat de nobles334 que teni-

en interessos a Sicília, malgrat la prohibició del rei Jaume, es van

arrenglerar amb Frederic III, i alguns, com ara Guillem Galceran

332. Veg. Pietro CORRAO , «Il nodo mediterraneo: Corona d’Aragona e Sicilia nella politica deBonifacio VIII», a Bonifacio VIII. Atti del XXXIX Convegno storico internazionale , Spoleto, CISAM,p. 145-170 i la introducció a CINGOLANI i FERRER , Eivissa, Formentera; tot i així, el panteó de San-tes Creus dóna un missatge diferent, referit a l’interior, per al qual veg. més endavant.

333. «El pacte natural [...] el seu únic germà per part de mare».

334. Entre aquests hi havia Blasc d’Alagó, Hug d’Empúries, vescomte de Bas, Gombau d’En-

tença, Conrad Llança, Ponç de Queralt i Bernat Ramon de Ribelles (ACA, Cancelleria, reg. 265,f. 76v) i també Martí Delet, Guerau de Ponts, Pere de Puigverd i Bernat de Queralt (reg. 252,f. 219r); aquests i altres documents inèdits que es refereixen a Guillem Galceran de Cartellà espublicaran a l’estudi sobre aquest noble que està portant a terme Mercè Homs Bruguerola, ambla qual col·laboro.



Regne, res publica i els catalans en el regnat de Jaume II i en Muntaner

205

de Cartellà, van necessitar més d’una temptativa per arribar a

Sicília.335

Més important, però, sobretot pel que fa a la cohesió inter-

na dels seus dominis i a les relacions entre el monarca, les sevesterres i els seus habitants, és l’acció de política interior, que entre

altres coses va portar a una època de pacicació, prèvia a les greus

crisis de la segona meitat del segle XIV.336

El fort sentiment d’unió davant de l’agressió externa

–que de manera tan eloqüent s’ha vist en les cròniques– havia

presentat, tanmateix, algunes ssures, difícils de quanticar i devalorar exactament, com ho van ser el passatge dels eclesiàstics

gironins als francesos, algunes temptatives episcopals de difondre

i obeir l’excomunió del rei, inclòs el fals codicil testamentari, o

les profundes tensions internes, almenys a Barcelona, com mos-

tra el cas de Berenguer Oller.337 El que es fa impossible decidir és

l’eventual signicació d’aquestes defeccions eclesiàstiques i pro-testes ciutadanes en un pla més general, més enllà de les acusa-

cions de Desclot de traïció envers Berenguer Oller; és a dir, si són

casos aïllats deguts sia a reivindicacions ciutadanes –i que vénen

de lluny– com la protesta barcelonina, sia a un superior sentit de

delitat eclesiàstica, i que en res no perjudiquen el general sen-

timent col·lectiu; o, al contrari, hem de creure que aquest senti-ment d’unió encara no era tan fort perquè, en moments de greus

335. El juliol de 1296 va ser aturat a Mallorca (veg. Col·lecció Documental , doc. 15) juntamentamb Berenguer d’Entença, que viatjava amb una altra galera (ACA, Cancelleria, reg. 340, f.272r); hi arribarà dos anys més tard, a començaments de 1298, després d’haver naufragat da-vant les costes de Líbia (ACA, Cancelleria, reg. 110. f. 34r-v).

336. Veg. Luis GONZÁLEZ ANTÓN , «Jaime II y la armación del poder monárquico en Aragón»,Aragón en la Edad Media , 10-11 (1993), p. 385-405, anàlisi que s’hauria d’ampliar als altres regnes, ja que l’autor se centra principalment en Aragó; veg. algunes notacions a SABATÉ , «Municipioy monarquía», p. 38-40.

337. Veg. CINGOLANI , Pere el Gran , respectivament p. 275-276, 456-458 i 333-344.



206


dicultats, l’interès particular no guanyés sobre el general, o que

l’Església, en el conicte entre delitat al monarca –per ell i com a

representant de la col·lectivitat– o delitat a Roma –conicte tan

sovint repetit en l’edat mitjana– no acabés per decantar-se cap a ladelitat a Roma, vista com a superior, respecte a la del monarca i a

la col·lectivitat que aquest representa. A falta de justicacions per

part dels eclesiàstics, és impossible aclarir els motius del sector

que passà als francesos invasors i del que intentà desfer el lle-

gat del rei Pere, si eren –almenys en teoria– deguts a un superior

bé col·lectiu o bé raons eminentment personals. I raons personalshem de creure que són les que portaren a criticar l’actuació del rei

Jaume envers el rei Frederic de Sicília o a fer participar uns nobles

al costat del seu germà, que hem vist més amunt. Per l’anònim

cronista de les Gesta comitum Barchinone Jaume segueix essent «re-

gem nostrum», i la guerra va acabar amb una pacicació general

que no va engendrar fractures a l’interior de Catalunya. Sembla-ria, doncs, que la cohesió del sentiment col·lectiu no es va veure

afectada per puntuals enfrontaments o dissidències d’alguns sec-

tors de la societat amb la política reial.

També en l’activitat de les Corts el regnat de Jaume II havia

de superar una situació de tensió i enfrontament, en què les reu-

nions –de fet una a Aragó i Catalunya, al llarg del regnat de PereII, una general i una per cada regne en el d’Alfons II– eren més

un estira-i-arronsa entre monarques en dicultat que demanaven

suport, sobretot econòmic per part d’Alfons II, i estaments que

reclamaven privilegis, aprotant-se de la difícil contingència. El

que faltava, i que es donaria en les nombroses i regulars reunions

al llarg del regnat de Jaume II, era un cert sentit d’acció comuna,

també legislativa, per part del monarca i dels estaments en bene-

ci de la res publica.




207

Això passà per algunes reformes, pràctiques i teòriques,

per part del rei Jaume, en primer lloc armant –i aconseguint que

fos reconegut– que la monarquia havia de representar i exercir un

poder superior respecte als grups senyorials, limitant-ne l’autono-mia i el particularisme, per exemple en el dret a les guerres inter-

nes, i subjectant-los a la superior voluntat i capacitat reguladora

del monarca.338 En aquest camp, almenys a Aragó, això es forma-

litza també en la renúncia, sempre que fos possible, a l’activitat

militar en favor de la judicial per reduir a l’ordre i l’obediència

els nobles rebels. A més, profunditzant en la idea del servei a l’or-dre general, no sols els funcionaris, sinó també els grans vassalls

estaven obligats a realitzar una funció pública al servei la monar-

quia.339 Això signicava, també, intentar transformar el mosaic

jurisdiccional dels regnes, sobretot evident a Aragó i Catalunya,

perquè el rei adquirís la plenitud de la potestat,340 seguint els con-

ceptes del dret comú, ja plantejats, per exemple, en les Commemo-racions de Pere Albert,341 tan aviat com es pogués erigir en sobirà i

tutor d’una comunitat política.342 La sempre més gran penetració

i efectivitat de l’ius commune era fonamental a aquest efecte, i la

creació de l’Estudi de Lleida anava també lligada a una més gran

introducció del dret romà, formant directament i més fàcilment

els juristes, que no havien d’anar a estudiar a Bolonya.343

338. González ANTÓN , «Jaime II y la armación del poder», p. 387.

339. González ANTÓN , «Jaime II y la armación del poder», p. 392.

340. Tomàs de MONTAGUT , «La recepción del derecho feudal», p. 80.

341. «Per dret de ffeltat e per dret de general jurisdicció que el Príncep ha en son regne»; Com-

memoracions , p. 184.342. González ANTÓN , «Jaime II y la armación del poder», p. 395, 400-401

343. Tomàs de MONTAGUT , «La recepción del derecho feudal» i González ANTÓN , «Jaime II y laarmación del poder», p. 397-398.



208


Els resultats de l’activitat parlamentària i legislativa de

Jaume II, amb els canvis que va començar a introduir en la vida

política dels regnes, van ser fonamentals per a la evolució dels

sentiments identitaris als diferents regnes de la Corona, inclosaCatalunya, perquè en plantegen un element bàsic: la percepció

d’una diferència entre les terres i el rei que les regeix.344 Un dels ca-

mins que porten en aquesta direcció és la sempre més gran impor-

tància del concepte de la res publica , del bé comú que ha de protegir

el rei, més enllà dels seus interessos privats. I és un element sobre

el qual insisteixen els teòrics del poder, com ara Pere Albert, que jahem vist, o Arnau de Vilanova. Tot i que la Informació espiritual és

un tractadet escrit l’any 1310 i dirigit a Frederic III, rei de Sicília, el

contacte del famós metge també amb Jaume II ens garanteix que

eren idees de àmplia circulació. Escriu Arnau:

Per la dignitat real pròpriament, devets aver diligència de dues coses.La una és promoure la utilitat pública, e en tot lo regne e en cascú dels

membres, axí com porets. Axí que la utilitat privada vostra devets

sotsmetre a la comuna en dues maneres: la una, que de la comuna si-

ats pus diligents que de la privada; l’altra, que si la privada conexíets

que fos en re contrària a la comuna, que del tot la lexets per aquella.

Altrament no obraríets com rey just, mas com tyran.345

Així mateix, es pot veure com, al mateix temps, el rei intentà

ajuntar tots els súbdits al voltant de la monarquia també en altres

344. Com diu Sesma MUÑOZ: «El sentimiento nacionalista no estará ligado a la gura del rey,sino a la del reino; tendrá sus máximos exponentes en la defensa del bien común y de la libertades y, en consecuencia, en marcar las diferencias con los otros reinos de la Corona. Como en el restode Europa, no surgirá como fenómeno popular, sino propagado desde arriba como instrumen-to de poder para asegurar la hegemonía de la clase privilegiada» («Estado y nacionalismo enla Baja Edad Media», p. 254).

345. Arnau de VILANOVA , Obres catalanes. Volum I: Escrits religiosos , ed. Miquel BATLLORI , Barce-lona, Barcino, 1947 (ENC), p. 223.




209

contextos, com ara, i molt signicatiu, el del dol públic, en concret i

especialment en ocasió de la mort de la reina Blanca, una mostra de

la importància de la monarquia; però no ens trobem davant d’una

exhibició del llinatge, com la que farà Pere III, o d’alguna de lesconquestes, sinó d’una unió solidària de tots els súbdits al voltant

del monarca i de la reina difunta en pregàries i cerimònies fúnebres.

A vegades la mort del rei o el trasllat del seu cos a la tom-

ba havia aplegat una quantitat de súbdits al llarg del recorregut.

L’ocasió més concorreguda, si hem de creure les cròniques, va ser

el trasllat de Jaume I des de València a Poblet.346 En el cas de la rei-na Blanca, però, no es tractà d’aglomerats de poble a Barcelona, en

ocasió de les primeres cerimònies fúnebres, o del trasllat a Santes

Creus, sinó que el rei anuncià la mort de la seva esposa urbi et orbi

al llarg de les seves terres, encara més que en ocasió de la mort de la

seva mare, la reina Constança, com resulta de la carta amb la qual

n’informava els eclesiàstics:

Ad noticiam vestram, non sine cordis amaritudine, verum etiam anxio do-

lore, defferimus per presentem quod illustris domina Blancha, felicis memo-

rie regina Aragonum, karissima consors nostra, post dolores gravissimos

quibus racione par[tus] sui extitit per dies aliquos multipliciter lacessita,

d[e]mum ipsorum dolorum angustia superante, die martis proxime preteri-

ta, in vespere, prout Altissimo placuit, viam fuit universe carnis ingressa,et ut regina catholica spiritum Deo dedit. Igitur vos affectuose ducimus

deprecandos quatenus circa missarum celebracionem, elim[o]s[in]arum,

oracionum et aliorum operum piorum sufragia que salutem anime dicte

domine regine respiciant tam in civ[it]ate quam locis aliis vestre diocesis,

ut vestro congruit ofcio, tam per vos quam diocesanos vestros sollicitam

opera[m] , dilacione postposita, effectualiter et efcaciter impendatis.347

346. Gesta comitum Barchinone [XXXII,8]; veg. CINGOLANI , «La mort del rei o de la reina».

347. Veg. Ramon SAROBE i Stefano M. CINGOLANI , «Corpus documental de les tombes reials deSantes Creus», El panteó reial de Santes Creus: Poder, mort i memòria , de próxima publicació a la



210


Més enllà de qualsevol dubte respecte a la sort de l’ànima

de la seva esposa, que no n’hi havia d’haver gaire, és evident la

voluntat per part del rei d’unir tota la Corona en una sèrie d’actes

rituals al voltant de la monarquia. Als nobles, per la seva banda,demana suport emotiu: «Hec igitur vobis intimanda curavimus, ut

sicuti in nostris prosperis naturaliter dilec[cioni]s, sic ex huius nostre

tociusque regni adversitati articulo tristiciam senciatis».348 Per una car-

ta dels ciutadans de Berga sabem que arreu del país se celebraren

misses, oracions i altres solemnitats durant dos dies.349

Proves de l’impacte de la notícia i de la seva difusió en sónalmenys les cartes que Albert de Mediona, el comte d’Urgell, Ponç

de Ribelles, Jaume de Xèrica, la priora de les monges domíniques

de Saragossa i l’infant Sanç de Mallorca escrigueren al rei per ex-

pressar el condol.350 I també que els ciutadans de Berga sentissin

la necessitat d’assegurar el rei que havien complert amb totes les

web del Museu d’Història de Catalunya, www.es.mhcat.cat, doc. 53: «No sense amargor delcor, al contrari amb angoixat dolor, fem arribar a la vostra coneixença amb la present que la il-lustre senyora Blanca, de feliç memòria reina d’Aragó, caríssima esposa nostra, després de gra-víssims dolors que, per raó del part, l’han greument turmentada per alguns dies, havent nal-ment superada l’angoixa dels mateixos dolors, el dimarts passat, al vespre, així com plagué al’Altíssim, ha entrat en la via on entra tot hom, i, com a regina catòlica, ha rendit l’esperit a Déu.Per això, us demanem afectuosament que, en relació a les misses celebratives, les almoines,les oracions i altres obres piadoses que cal celebrar, en sufragi de la salut de l’ànima de la ditareina, a la ciutat i altres llocs de la vostra diòcesi, així com pertoca al vostre oci, així per vós

com pels vostres diocesans, sense cap dilació, poseu el vostre esforç amb eciència i ecàcia».348. SAROBE i CINGOLANI , «Corpus documental», doc. 53: «Això hem procurat fer-vos saberperquè, així com en els nostres moments pròspers (sentiu) natural dilecció, així d’aquesta ad-versitat nostra i de tot el regne sentiu tristesa».

349. SAROBE i CINGOLANI , «Corpus documental», doc. 65: «De la vostra molt alta senyoria avemreebuda letra en la qual nos signicàs la dolorosa mort de la molt alta madona regina, donanostra, de la qual mort nós fom tots molt dolens, e molt agreuyats e molt despagats en totamanera, més que per escrit ne per letra nostra no us poríem fer saber, e encara quan en aquelcas morí. E baneÿt sie Déu, que a la voluntat sua no pot hom contrastar. D’on, senyor, aytantostcom nós la mort hoïm et sabem, de VIII jorns abans que la letra vostra reebéssem, avíem feyttot so que en la carta vostra ere contengut, ayxí com de celebrament de misses, et d’oracions etd’altres sollempnitats que ha ànima s’esguarden, per IIos dies contínuament. E d’açò’ns pot fertestimoni ffrare Arnau Oliba que hi fo present e·n foo bon sermó et bel et li foo bon testimoni».

350. Veg. SAROBE i CINGOLANI , «Corpus documental», docs. 57, 59, 60, 70, 73 i 58. Dels primerscinc en conservem la resposta de Jaume II, i de l’infant Sanç la missiva original.




211

cerimònies, malgrat la comunicació ocial li hagués arribat amb

retard. És a dir, el rei Jaume transforma la mort de la seva esposa

en un acte de solidaritat amb la Corona.

Així mateix, es fa difícil percebre les idees del rei i d’am-plis sectors de la població respecte a qualsevol tipus de sentiment

identitari.351 És sospitosa la falta de cròniques relatives al seu reg-

nat, ja que les Gesta comitum Barchinone s’aturen en el 1299, mentre

que la Crònica de Muntaner és el producte d’una iniciativa priva-

da, quan, aparentment, l’únic interès del rei era posat en la difu-

sió del Llibre dels fets de Jaume I, sia en la còpia i el repartimentd’exemplars de la versió catalana, sia en la traducció llatina, que

ell mateix havia comissionat a fra Pere Marsili, com per buscar

un ressò internacional a la gura del seu avi.352 Al capdavall, tant

aquestes operacions d’enaltiment de la memòria de l’avi com de

celebració i delitat a la del seu pare, amb l’intent de creació d’un

nou panteó dinàstic a Santes Creus,353 ni tingueren gran èxit, al-menys de públic, ni passaven d’una reexió política i dinàstica,

sense adquirir, aparentment, les característiques i el ressò públic

d’una reexió sobre la identitat col·lectiva.

El testimoni privilegiat, i sovint invocat, referent a això, i

on es poden trobar plenament desenvolupats alguns dels senti-

351. J. Ernest MARTÍNEZ FERRANDO , Jaume II o el seny català , Barcelona, Aedos, 1956, p. 21-22,parla de nacionalisme i de sentiment català al nal del seu regnat sense donar proves ni refe -rències, a part del matrimoni amb Elisenda de Montcada i de l’anècdota, reportada per Tomicde quan el rei renyà el seu ll, l’infant Alfons, el qual, acabada de conquerir Sardenya, es vapresentar a cort vestit a la sarda, «robes dels vençuts», i no a la catalana, «robes del vencedor»(Pere TOMIC , Històries e conquestes de realme d’Aragó e principat de Catalunya , ed. Joan IBORRA ,Catarroja, Afers, 2009, p. 250); en la copiosa documentació publicada del regnat de Jaume II non’he sabut trobar rastres.

352. Josep M. PUJOL , «The Llibre del rei En Jaume: A Matter of Style», a Alan DEYERMOND (ed.),

Historical Literature in Medieval Iberia , Londres, Queen Mary and Westeld College, 1996,p. 35-65.

353. Hi havia de ser enterrat també el germà Alfons; veg. CINGOLANI , «La mort del rei o de lareina».



212


ments identitaris analitzats en el capítol precedent és la Crònica

de Ramon Muntaner. D’entrada s’ha de dir, però, que Muntaner

no escriu directament inuenciat per la ideologia reial, ja que no

es mou, malgrat tot, en els cercles de producció ideològica i intel-lectual propers a la monarquia, com ho són, al contrari, els monjos

o els cancellers autors de les cròniques ns ara analitzades, per

deixar de banda ns i tot l’autoria reial del Llibre dels fets o, més

endavant, de la Crònica general i de la Crònica particular impulsa-

des i dirigides pel rei Pere III.

El testimoni de Muntaner s’ha d’analitzar amb una certacautela i atenció, atès que, en el moment d’escriure, el cronista és

condicionat per un considerable fonamentalisme politicoreligiós,

per la seva necessitat de justicar-se, erigint gairebé la seva expe-

riència personal a model narratiu de la història de la Corona; nal-

ment, les seves exageracions i manipulacions gairebé compulsives

ens ofereixen un testimoni que s’ha de valorar amb prudència, ique no pot ser estès a model de pensament general sense més,

tot i que el seu origen social mitjà, entre petita noblesa i burgesia

provinciana, ens permet d’alguna manera copsar algunes realitats

que les fonts, documentals i cronístiques, de caràcter més ocial

no sempre ens permeten fer-ho.354

Muntaner va viatjar d’una punta a l’altra de la Mediterrà-nia; va servir, sense problemes de fronteres o enemistats, sota tots

els monarques de les diferents dinasties catalanes; va participar

activament en molts esdeveniments, va tenir també càrrecs oci-

als, i d’un d’aquests esdeveniments va ser un dels protagonistes

destacats: l’expedició a Orient, amb Roger de Flor i els almogà-

vers. Des del nostre punt de vista no va ser, potser, una gesta de

354. Sobre Muntaner veg. CINGOLANI , La memòria dels reis , p. 159-193.




213

què es pogués vanagloriar, els resultats polítics en van ser més

aviat escassos, i sobretot va ser una expedició caracteritzada per

un elevadíssim nivell de brutalitat i ferotgia, ràtzies, saqueigs,

devastacions i morts i amb unes nalitats força diferents de lesdeclarades pel cronista. Potser ell no la va percebre d’aquesta ma-

nera, tot i que el seu moralisme religiós ens hauria de fer sospitar

que sí, almenys en part. La cosa fonamental és que va ser la seva

gran aventura, li agradés o no, i ell i tots els participants n’havien

de sortir bé, com a herois i no com a depredadors.355

El món en què es mou Muntaner, que comprèn gairebé totala Mediterrània, veu una extrema mobilitat de pobles, entre mi-

gracions, ocupacions militars i comerç, fet que obliga el cronista

a detallar sempre l’origen de les gents amb qui es troba, o que

combat: francesos, castellans, genovesos, venecians, pisans, grecs,

turcs, alans, etc., sobretot en oposició als seus, els que formen se-

gurament part del seu grup: catalans, aragonesos i sicilians, ditstambé llatins. En aquest joc de nacions, que tot sovint combaten

per la supremacia a Grècia, Turquia, Sardenya o Sicília, sempre hi

ha uns bons i uns malvats, amb una divisió rígida, però no infran-

quejable.

El seu fonamentalisme el porta a veure un món dividit en-

tre amics i enemics, on la presència i la voluntat divina és essen-cial, i ell en forma part integrant, assumint el llenguatge i el paper

dels grans visionaris de la seva època. I, si Déu està amb els reis

d’Aragó, qui està en contra d’ells també ho està en contra de Déu;

d’aquí la seva violència i animadversió envers tots els enemics:

355. He fet un recompte dels morts causats pels membres de la Companyia: sumant els nú-meros que dóna Muntaner arribem a 180.650 persones, a les quals s’han d’afegir els civils queno especica i la destrucció completa d’unes ciutats. És evident que són números exagerats;tanmateix, allò que més importa és la tranquil·litat amb la qual els ofereix Muntaner.



214


francesos (cap. 43), grecs (cap. 227), genovesos (caps. 202, 241), ve-

necians, sards (cap. 275), pisans (caps. 275, 276), turcs, alans..., però

no pas per raons nacionals, sinó perquè són enemics o estrangers

(cap. 122). En són prova els turcs, que de malvats i pagans es trans-formen, quan cal, en els millors dels aliats (caps. 228, 233). De l’ene-

mistat, tanmateix, se salven els reis. Enlluernat per la superioritat i

la sacralitat de la gura monàrquica, ell, home de baix estament que

ha entrat en contacte amb molts d’ells, sempre els disculpa o admi-

ra, i Carles d’Anjou o Felip III no seran responsables de les injustíci-

es o les atrocitats comeses pels seus súbdits a Sicília o a Catalunya.Perquè una cosa és certa: l’admiració per la monarquia,

qualsevol monarquia, és absoluta. Pot menysprear grecs i france-

sos, però el respecte, ns a la justicació pels seus reis, és total, i

casos evidents en són Carles I d’Anjou i el seu ll, Carles II, i tam-

bé els emperadors bizantins, «lo pus alt llinatge del món» (cap.

1), mostres d’un monarquisme extremat que ja feia notar Ramond’Abadal.356 Muntaner té una concepció de la monarquia sacra-

litzada. La seva idea de la monarquia és la d’uns éssers gairebé

excepcionals i infal·libles, molt més enllà dels normals éssers hu-

mans, com quan diu, després d’haver aconsellat la necessitat de

bons consellers:

tots los senyors del món són de tan alta sang, e són tan bons que, si no

eren mals consells, jamés no farien res que fos desplaer a Déu; e enca-

ra, con ho consenten que es faça, no ho cuiden fer, ans los diu hom e

els fa entendre alcunes coses que es cuiden que sia bén e serà contrari.

Per què ells, quant a Déu, ne romanen excusats; mas los mesquins qui

així los enganen e els donen entendre u per altre, ne romanen encar-

regats e en portaran pena en l’altre segle (cap. 72).





215

La seva visió fonamentalista i esquemàtica del món, de la

qual veurem les implicacions personals, el porta a plantejar que

Déu sempre protegeix els reis de la Corona d’Aragó (Gott mit uns).

Com escriu en el pròleg: «Qui ab veritat guerreja e va, Déus loexalça e li dóna victòria»,357 o, parlant del rei Pere II: «contra la

voluntat de Déu ne son poder, res no pot durar; així, lo poder e la

volentat de Déu era, e és, ab lo senyor rei d’Aragó e los seus» (cap.

113). I replica més endavant, comentant la maldat dels pisans, fent

servir, com sempre, un llenguatge inspirat en l’Antic Testament:

[...] aitals fets, tan descominals envers Déu e el món, no par que fruit

de bén degen fer; ans nostre senyor ver Déus, qui és veritat e justícia,

jutja cascuns segons l’enteniment en què va. Per què la Casa d’Ara-

gon e els deixendents d’aquella, tots temps són anats e van e iran a

vera veritat e en bona fe; per què Déus los exalça, e els creix, e els fa

victorioses en tots fets, e aquells qui els van ab falsetat e ab maestries

confon e abat (cap. 283).

La protecció de Déu es podria dir que és transitiva, i s’estén

no només als reis, sinó també a aquells que actuen en nom del rei,

ja que «Déus era ab l’almirall e ab los catalans e llatins qui ab ell

eren» (cap. 105). Els reis d’Aragó i els seus súbdits són una mena

de poble elegit, i en bons es transformen tots els seus aliats, com

els turcs indels, abans enemics per destruir i ara amics dels per

un temps. Qui lluita contra els reis catalans o els seus exèrcits,

lluita contra la veritat i contra Déu. Tal com mostra el llenguatge

molt inuenciat per la Bíblia, Muntaner té una visió derivada de

l’Antic Testament, amb un Déu conductor d’exèrcit que protegeix

el poble elegit i els seus cabdills.

357. Edició a Ferran SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , Barcelona, Selecta, 1971; per a lesfonts bíbliques, veg. CINGOLANI , La memòria dels reis , p. 186.



216


A l’interior d’aquest panorama els catalans hi destaquen,

i Muntaner demostra un indubtable orgull de ser català; per

exemple, quan narra el poblament de Mallorca (cap. 8) o el de

Múrcia (cap. 17), respecte al qual recorda el «bell catalanesc» ques’hi parla, i quan elogia el poble català com el millor, juntament

amb els aragonesos, per la delitat al seu senyor (cap. 14), argu-

ment que serà molt repetit en els sermons previs a les reunions

de Corts, com es veurà en el proper capítol.

En algunes ocasions, com per reforçar els sentiments dels

seus oïdors amb el testimoni d’algú que tant de món ha corre-gut, fa descripcions dels catalans que segurament són molt in-

teressants per apreciar, almenys parcialment, un fort sentiment

d’identitat i, a més, algunes raons que el fonamenten. Per exem-

ple, amb interessants consideracions lingüístiques:

E negú no es pensa que en Catalunya sia poca província, ans vullque sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble

que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé

les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Ca-

talunya no ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens

assenyalats, que ha en altres terres; mas la comunitat del poble és

lo pus benanant que poble del món e qui viuen mills e pus ordo-

nadament en llur alberg ab llurs mullers e llurs lls, que poble qui

e’l món sia. D’altra part, vos diré cosa de què us meravellarets, emperò si

bé ho encercats, així ho trobarets: que d’un llenguatge solament,

de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir cas-

tellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha

moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així de-

partits com catalans d’aragonesos. (cap. 29)

En els propers capítols veurem com Muntaner respon a crí-

tiques o observacions negatives respecte als catalans que circu-




217

laven per Europa, sobretot Itàlia, i anticipa alguns arguments de

Francesc Eiximenis sobre les característiques dels catalans.

Però la seva principal identicació és amb els catalans, no

amb Catalunya. D’una banda, la seva idea de pàtria és la del llocconcret de naixement («con natural cosa és que tota persona, e

puis tota au e tota creatura, ama la pàtria e el lloc on és nat», cap.

15), més que no pas, en sentit més general, de la terra o el regne on

aquest es troba; de l’altra, el fet d’haver servit els monarques de

les tres cases i en diferents terres, més la necessitat de justicar la

unió de les mateixes, el porta a no identicar-se amb la terra Ca-talunya, sinó amb els qui parlen català arreu de la Mediterrània.358

Aquest orgull passa, també, per la manipulació de la his-

tòria de les cases regnants. Ell, que les ha servit totes –Catalunya,

València, Mallorca, Sicília i Grècia–, ha de justicar-se inventant

l’absoluta concòrdia entre les diferents branques, també quan en-

tren en guerra l’una amb l’altra.Les de Muntaner són consideracions antropològiques nes

quan es tracta de mirar a l’interior, escasses i supercials quan es

tracta de l’exterior, amb un esperit viatger decient en curiositat i

percepció d’allò diferent.359 Però, Muntaner és d’aquell tipus d’ho-

mes que descobreixen casa quan viatgen, és el viatger en contacte

amb allò estrany i allò diferent que, amb poca curiositat i escassaperspicàcia, utilitza el viatge no per descobrir allò desconegut, a

l’estil de Marco Polo, sinó per valorar i exaltar allò propi.

358. Joan Pau RUBIÉS , «Rhetoric and ideology in the Book of Ramon Muntaner», MediterraneanHistorical Review , 26 (2011), p. 1-29, p. 16.

359. Joan Pau Rubiés comenta que, «malgrat els seus viatges, és un etnòleg molt pobre. No

trobem en ell expressada una curiositat remarcable pels llocs i la gent que troba» (Joan PauRUBIÉS , «Mentalitat i ideologia de Ramon Muntaner», a Montpellier, la Couronne d’Aragon et lesPays de langue d’Oc (1204-1349). Actes du XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon (Mont - pellier 26-29 septembre 1985) , Montpellier, 1987, 2 vol., II, p. 83-107 (p. 103), i íd., «Rhetoric andideology», p. 7.



218


Ell actua com el vell viatger o mariner que, un cop tornat

a casa, cada nit es reuneix a l’hostal amb un públic i narra, in-

ventant i sabent inventar; utilitzant tots els recursos per parar

les objeccions, lluint-se sempre que pot per les seves gestes, osimplement per haver assistit a les dels altres i haver conegut

tants personatges famosos. Potser no ho ha fet, però ho vol-

dria, i la seva escriptura, de tons populars i vivaços –que no pas

amb l’oralitat de Jaume–, és exactament la cció i la realització

imaginada d’allò que necessitava fer. Formen part d’això, per

exemple, les quantitats de diners gastats, que sovint esmentaamb presumpta precisió,360 o la magnicació de la superior po-

tència aragonesa, com qui respon a veus ben fundades de pobre-

sa i objecta per gloriejar-se i gloriejar, per consolar l’auditori que

no és veritat, «que jo ho sé».

De manera que, si Muntaner pot ser un indicador de la

penetració en profunditat d’un sentiment identitari, no n’hem desobrevalorar el testimoni i fer-ho extensiu a tota la població del

Principat, exactament per la peculiaritat i la unicitat del seu cas.

Així mateix, Muntaner és un primer testimoni del fet que

les elaboracions d’història de Catalunya –principalment com a

història d’una dinastia– de la segona meitat del segle XIII han

començat a circular i, sobretot, són assumides com a part fona-mental també de la història col·lectiva. L’admiració de Munta-

ner pels reis és justicada per la ideologia monàrquica genera-

litzada a Europa que els veu com a éssers escollits i protegits

per Déu; això, juntament amb el fet que les cròniques es basen

gairebé exclusivament en la narració de les gestes dels rei, com-

360. Per exemple: «E no us pensets que sia poc ço que costà al senyor rei d’Aragó e a sos llsaquest fet [scil. l’estada a Catalunya d’Alfons X], ans vos promet que muntà a tant que totaCastella no ho poria pagar de quatre anys» (cap. 23).




219

portava, almenys al nivell dels discursos, una gairebé absoluta

identicació dels reis amb els seus regnes. Al mateix temps,

però, Muntaner, dóna veu a un sentiment d’autoconsciència

personal, perquè, tot i armar que «negun no deu parlar de simateix, si doncs no són fets qui toquen a senyors» (cap. 255),

entre els vertaders protagonistes del seu llibre hi ha una munió

de nobles, cavallers i altres homes de més baix nivell, entre els

quals destaca com a gura central justament ell, l’historiador.

El seu acte de memòria particular, expressat per escrit, és con-

seqüència del fet que el poble català que tant exalta, amb ell alcapdavant, és capaç de percebre’s i veure’s de manera autòno-

ma i diferenciada de la gura del rei, el qual, ns al moment,

havia estat gairebé l’exclusiu representant visible de la nació i

de la seva identitat.

Aquest indicador és reforçat per la proliferació de còpies

manuscrites, en la segona meitat del segle XIV , tant de la sevaCrònica com de les Gestes dels comtes de Barcelona i de la Crò-

nica de Desclot, i com ho mostra el discurs del rei Martí a les

Corts de Perpinyà de 1406 que veurem més endavant, pas previ

al desig de la noblesa, en el segle següent, de tenir un paper

més actiu en la denició d’aquest passat reial i nacional, amb la

composició de cròniques que no depenen de cap comissió reialsinó que són explícitament dirigides a famílies nobles, com ara

les Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalu-

nya de Pere Tomic, de les dues versions del Sumari d’Espanya

del fals Berenguer de Puigpardines i, encara més endavant, del

Recort de Gabriel Turell, que en depenen.361

361. Sumari d’Espanya per Berenguer de PUIGPARDINES , ed. Joan IBORRA , València, PUV, 2000( fhv , 3) i Gabriel TURELL , Recort , ed. d’Enric BAGUÉ , Barcelona, Barcino, 1950 (ENC).



220


Al mateix temps, la Crònica de Muntaner és el testimoni, tot

sovint únic a Catalunya, de tota una sèrie d’esdeveniments que,

entre els darrers anys del segle XIII i els primers del XIV portaren

la Corona d’Aragó i els catalans, més en concret, a ser coneguts ireconeguts arreu de la Mediterrània, ja que entre el comerç i l’ex-

pedició de la Companyia Catalana a Orient la presència dels ca-

talans es fa sempre més insistent i –cosa que és més important

per al tema que ens ocupa– recognoscible, tot i que per catalans

haurem d’entendre, en línia amb allò que s’ha trobat a Muntaner,

més aquells que parlen català que no pas estrictament aquells queviuen a Catalunya.

Quan hom s’ha de referir a la Companyia Catalana –sovint

senzillament anomenada Companyia–, trobem que el genovès Cris-

tiano Spínola parla de «Catalani», l’any 1306,362 el dux de Venècia

d’«Exercitus Catalanorum» l’any 1308,363 el papa Climent V de «So-

cietas Cathalanorum» l’any 1312364 i el papa Joan XXII, dirigint-seal dux de Venècia, de «Cathalanos et Turcos» l’any 1318,365 i encara,

Matilde d’Hainaut l’any 1317, Nicolau Zane, duc de Creta, l’any

1318 i el venecià Marin Sanudo l’any 1325;366 i la denició dels

membres de la Companyia com a catalans sembla ser a tal punt

un referent per a la identicació que, en una carta dels prohoms

de Barcelona dirigida als ocials de Frederic III al ducat d’Atenes,l’any 1327, aquests especiquen que són «Civitatis Barchinone de

Cathalonia».367 La cosa pot ser encara més eloqüent de la visibili-

362. Antoni RUBIÓ I LLUCH , Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409) , Barcelona, IEC, 1947 (ed.facsímil: 2001), docs. 31 i 33.

363. RUBIÓ I LLUCH , Diplomatari , doc. 43.



366. RUBIÓ I LLUCH , Diplomatari , doc. 86, 96 i 129.





221

tat dels catalans i de Catalunya si pensem que els membres de la

Companyia es denien a ells mateixos no pas com a catalans, sinó

com de l’«exercitus Francorum» o de la «societatis Franchorum».368

368. RUBIÓ I LLUCH , Diplomatari , doc. 53, 70, 103 i 109.



El Principat, el Generali la Corona en l’oratòriai en la política



224


El 26 de gener de 1406 el rei Martí va pronunciar una llarga propo-

sició a les Corts de Perpinyà tota centrada en la història de Catalu-

nya. Entre els molts exemples que va recordar hi havia el discurs

que el rei Jaume II havia fet a l’infant Alfons, preparat a salparcap a la conquesta de Sardenya, en el moment de donar-li l’esten-

dard reial, «la bandera nostra antiga del principat de Catalunya»,

que mai no havia estat vençuda en batalla.369 Aquest episodi ja

l’havia narrat, més de trenta anys abans, el seu pare, el rei Pere

el Cerimoniós, en la seva Crònica , des d’on, diria, el reprèn el rei

Martí però amb algunes diferències, perquè, segons el relat delrei Pere, el seu avi recordava al seu pare una única excepció, la

derrota del rei Pere el Catòlic a Muret, el setembre de 1213. I amb

una altra important diferència que serveix a introduir la proble-

màtica d’aquest capítol, ja que Pere III parlava de «la bandera de

la Casa reial d’Aragó».370 Els canvis, sobretot el segon, no són pas

sense signicació. Si el primer s’entén fàcilment, ja que, en un con-text retòric de victòries, Martí senzillament oblida el record d’una

dolorosa derrota,371 el segon, el passatge de la senyera des de ser

representativa del Casal i, doncs, de la Corona en el seu conjunt

a una part d’ella, el Principat, és força exemplicatiu del procés

de separació de la monarquia dels seus dominis, que adquireixen

sempre més autonomia com a subjectes també històrics. Ja no ésun poble anònim que segueix un rei a la guerra, sinó un monarca

que acabdilla els seus súbdits, els quals tot sovint actuen sols, tot

i estar al seu servei. A diferència dels discursos parlamentaris del

369. Parlaments a les Corts Catalanes , ed. Ricard ALBERT i Joan GASSIOT , Barcelona, Barcino, 1928

(ENC), p. 71.370. SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , p. 1009.

371. En l’oblit general respecte al rei Pere el Catòlic, sorprèn la presència de la celebració d’unaniversari per ell l’octubre de 1394 (ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, reg. 396, f. 89r).



El Principat, el General i la Corona en l’oratòria i en la política

225

seu pare, i d’altres seus, ara el rei Martí no es proposa parlar dels

monarques, de les seves empreses i de l’eventual delitat dels

seus súbdits, sinó que s’ha «proposat de parlar de la glòria del

principat de Catalunya», i «de la virtut, la glòria e la noblesa

del principat de Catalunya e dels catalans».372

Serà el cas de veure amb una mica d’atenció el contingut

de les proposicions a les Corts, tant les generals com les particu-

lars de cada regne, perquè són moments públics on s’expressen la

ideologia reial i les relacions d’aquesta amb els súbdits i les terres

de la Corona, com a moments fonamentals del diàleg en l’elabora-

ció de sentiments i conceptes identitaris.

En paral·lel amb les cròniques, els discursos dels monar-

ques encara identiquen la història de la terra amb la de la Coro-

na, amb les problemàtiques d’una visió dinàstica de la història; tot

i així, l’emergència de fets privats en el marc de les gestes reials,

de capitans al servei dels monarques o ns i tot de tota la terraCatalunya, juntament amb l’evolució de les institucions, creen un

clima de diàleg entre diferents pols d’atracció en què la identi-

tat és congurada per la suma de les parts, amb la possibilitat de

separar-les. En aquest context hem de tenir en compte que, dins

d’un marc general de reconeixement de la identitat en Catalunya i

en els seus reis, sempre hi són possibles els particularismes, i queper col·lectivitat encara no hem de considerar la globalitat dels ha-

bitants del Principat, sinó tan sols els estaments dirigents.

El 12 de març de 1376, mentre estava preparant la redacció

del seu discurs per a les Corts de Montsó, el rei Pere el Cerimoniós

escrivia a l’abat de San Victorián de Sobrarbe. Abat, li deia, «bien

nos miembra que vos nos dixestes que·l rey d’Aragó qui fue here-

372. Parlaments a les Corts Catalanes , p. 58 i 60.



226


dado del regno por su madrastra no era bort, antes era legítimo,

e su madre era estada reyna, e esto sabredes vos por privilegios e

otras escripturas que son en el vostro monasterio», i li demanava

que les hi enviés a Montsó «por que nos podamos clarament mos-trar que la dita madre del dito rey era estada reyna et muller del rey

padre del dito rey d’Aragón».373 No ens ha arribat sencer el discurs

d’inauguració de les Corts, així que no podem saber de què li servia

exactament la informació per a la impostació de la seva «elegantem

proposicionem per verba pulcherrima compositioneque ornatus perspicui

decora in lingua seu idiomate cathalano»,374 ni com havia solucionat talfalta de informació, ja que tan sols sabem que « per ordinem recitavit et

declaravit nomina et gesta illustrium omnium regum Aragonum et comi-

tum Barchinone usque ad ipsum et presens tempus successive fuerunt».375

Anys abans, en el procés de redacció de la seva Crònica Ge-

neral , més coneguda amb el nom de Crònica de Sant Joan de la Pe-

nya , aquest, aparentment, no havia estat un problema, ja que esrecull de les Gesta comitum Barchinone , al seu torn dependents de

Rodrigo Jiménez, que al seu torn l’agafava del Cronicon Naierense ,

la informació que Ramir era ll de Sanç III el Major i d’una noble

dama d’Aibar, Sança, sempre anònima en les cròniques; problema

de legitimitat que la Crònica General havia solucionat dient que la

reina «afllà i heretà» Ramir.376

373. ACA, Cancelleria, reg. 1251, f. 92v; i li torna a escriure sobre el mateix tema el 22 de març(f. 99r); esmenta el document S. F. CAWDSEY , Reialesa i propaganda. L’eloqüència reial i la Coronad’Aragó, c. 1200-1450 , València, PUV, 2008 (ed. or. anglesa: Oxford, Oxford University Press,2002), p. 63.

374. Acta Curiarum regni Aragonum IV, Cortes del reinado de Pedro IV: Cortes generales de Monzón,1375-1376 , ed. J. Ángel SESMA MUÑOZ , Saragossa, Gobierno de Aragón, 2006, p. 34; «Elegant pro-posició en llengua catalana amb l’adient ornament de mots preciosos i de l’ornada composició».

375. Ibid: «va recitar ordenadament i va declarar els noms i les gestes il·lustres que varen seracomplertes per tots els reis d’Aragó i comtes de Barcelona ns a ell mateix i al temps present».

376. Crònica general de Pere III el Cerimoniós dita comunament Crònica de Sant Joan de la Penya ,ed. Amadeu-J. SOBERANAS I LLEÓ , Alpha, Barcelona 1961, p. 54; el segueix Jaume Domènec a la




227

Sempre en ocasió dels treballs preparatoris per a la redac-

ció de la Crònica General , el rei Pere, el 2 d’abril de 1353, havia en-

viat Bartomeu de Puig al castell de Perpinyà per què «nós vullam

haver certicació de la donació feta al primer comte de Barcelonadel dit comptat e del nom del rey de França qui li donà, ne si era

rey ho emperador e de les condicions en la dita donació contengu-

des, e de lo calenda d’aquella».377

Efectivament, les diferents redaccions de les Gesta comitum

Barchinonensium deixen la historia en la més absoluta vaguetat; i

el monarca, aparentment, no coneixia el Libre dels reis , que és elprimer text –i per molt de temps l’únic– que diu que la donació

del comtat de Barcelona a Guifré de Rià, pare llegendari de Guifré

el Pilós, va ser obra de l’emperador d’Arrià Lluís el Piadós l’any

843.378 I, si mai van existir, no ens han arribat els documents amb

què els reis Francs Carles el Calb, el 870, i Lluís II el Tartamut, el

878, haurien atribuït els comtats d’Urgell, primer, i els de Barcelo-na-Girona-Osona, després, a Guifré el Pilós.

El que resulta clar d’aquests dos exemples és que el rei

Pere tenia la necessitat de referendar amb proves documentals,

les úniques autèntiques i vàlides al seu parer, uns relats llegen-

daris posats en l’origen de les dinasties dels monarques d’Ara-

gó de la primera casa i dels comtes de Barcelona. Les cròniquesutilitzaven sense més problemes la llegenda de la comtessa tra-

ïdora, en el cas de l’atribució a Ramir del regne d’Aragó, i la de

Guifré per l’atribució hereditària a la seva família del comtat de

Genealogia regum Navarre et Aragonie: «regina vero adoptavit in lium» (Biblioteca de Catalunya,ms. 246, f. 30v).

377. Antoni RUBIÓ I LLUCH , Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval , Barcelona,IEC, 1908-1921, 2 vol. (ed. facsímil, ibid., 2000), I, doc. 165.

378. Gesta comitum Barchinonensium , p. 121-13; Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó , p. 86-89; Gesta comitum Barchinone et rerum Aragonie , p. 64-68, Libre dels reis , p. 144.



228


Barcelona. I, tal vegada perquè no podia aportar cap de les pro-

ves que cercava, el rei Pere no estava del tot satisfet amb aquests

relats ni –tot i que pugui semblar increïble a tants segles de dis-

tància– amb la senzilla continuïtat en l’exercici del poder de laseva família, passat de pare a ll al llarg de moltes generacions,

ni amb la idea que «per provisió de Déu som fets rei e senyor».379

Així mateix, no podem descartar la possibilitat que els dubtes

del rei fossin més dirigits a completar al màxim la historicitat del

relat historiogràc que no pas a garantir amb proves documen-

tals la seva legitimitat històrica, i que aquestes eventuals provesno posaven en dubte el seu dret a governar i a reclamar la deli-

tat i l’ajuda dels seus súbdits.

De fet, i malgrat la sol·licitud presentada a l’abat de San

Victorián, en l’àmbit de l’oratòria parlamentària –és a dir, en el

moment públic de presentar els seus drets com a rei–, el tema dels

orígens, del com i el quan, no era de gran importància. Juntamentamb temes bíblics i clàssics, en els discursos d’obertura de les

Corts de Pere el Cerimoniós i de Martí l’Humà hi apareixen sovint

arguments relatius a la història de la Corona d’Aragó, sia per se-

parat, Aragó i Catalunya, sia en el seu conjunt.

A les Corts de Tarragona de 1370, el rei Pere recordava pri-

mer «lo regiment que nostres predecessors han feit en lur regnes»,i en segon lloc l’ardiment, la valentia i les virtuts militars dels seus

antecessors:

[...] com de petits reis que eren, que no senyorejaven sinó d’Osca a

amunt en Aragó, conqueriren tot lo dit regne; e de comtes de Bar-

379. Tot i que es refereix al seu domini sobre Sardenya, la idea es vàlida en conjunt pel seupoder reial; veg. Parlaments a les Corts Catalanes , p. 37, discurs a les Corts de Sant Mateu, aValència, de 1369.




229

cinona que eren agren lo regne de Aragó per matrimonis; e puis,

fets reis d’Aragó e comtes de Barcinona, conqueriren e guanyaren

d’infels e rebel·les de la Esgleia tot ço que nós senyorejam avui.380

A les de Tamarit de Llitera de 1375 recordava que petit que

era el regne d’Aragó, com de gran que era ara i com sempre havia

estat defès pels seus reis.381 L’argument de les Corts de Montsó

de 1376 ja l’hem vist de manera sumària; mentre que, sempre a

Montsó, el juny de 1383 el rei explicava com els «reys d’Arago

e els comtes de Barchinona son estats als lurs sotmeses larchs e

liberals», per afegir, parlant de com havien defès les seves ter-

res i els seus súbdits, ampliant al mateix temps els seus dominis,

«guardats les cròniques et los privilegis per ells en la població de

cascun loch atorgats, e trobarets que no solament foren contents

de defendre lurs sotsmeses, mas encara conqueriren molt de lurs

enamichs et vehins».382

El rei, a les Corts de Montsó, l’11 de febrer de 1363, havia

destacat que ell, tot i les seves limitacions físiques, com ningú al-

tre estava disposat a «morir o viure per defendre la nostra corona

e lo nostre regne, lo qual, los nostres predecessors ab ajuda dels

vostres e nós seguint les llurs petjades ab ajuda vostra, hi havem

treballat en conquerir e guanyar».383 Mentre que la reina Elionor,

a Barcelona el 21 de setembre de 1365, elogiava –com altres abansi després d’ella– els catalans perquè «sobre totes les nacions del

món la vostra fama e dels vostres predecessors ha resplandit e res-

380. Parlaments a les Corts Catalanes , p. 47-48; arguments semblants en una carta de Martí al seugermà el rei Joan en relació amb el projecte d’expedició a Sardenya, carta escrita a Catània el22 de setembre de 1392; veg. Miquel COLL I ALENTORN , Historiograa , Barcelona, Curial - PAM,1991, p. 310-312.

381. Acta Curiarum regni Aragonum III , p. 512.

382. Acta Curiarum regni Aragonum V , p. 193 i Parlaments a les Corts de Catalunya , p. 54-55.

383. Parlaments a les Corts catalanes , p. 25.



230


plandeix per tot lo món, de vera naturalesa, lleialtat e feeltat, e de

gran amor envers senyor», i els demanava ajuda perquè no creia

que volguessin «que perís lo dit senyor rei, e lo regne, e vosaltres

mateix».384

Joan I, tot i que poc addicte als discursos parlamentaris, en

un parell d’exemples que conec de referència al passat, cita histò-

ries de la mateixa forma exemplar que el seu pare. En unes ins-

truccions de l’abril de 1395 per a l’ambaixador Arnau de Verdú,

que ha d’anar a Sicília, el rei es dirigeix al seu germà Martí que,

amb mà dura, massa al seu parer, ha reprès la revolta nobiliària.Per aconsellar-li certa clemència, en primer lloc l’ambaixador li ha

de recordar que

los reys d’Aragó passats, predecessors seus, los fets dels quals són

stats dignes de perpetual memòria, han acostumat de posar lur es-

forç et ab sobirana diligència, et llur cor pel·lant, et lur pensa ymagi-

nant en la salut et conservació de lurs vassalls naturals et sotmesos,

per la qual cosa han aturat a ells lo cor et la leyaltat de sos sotsmesos.

A continuació aporta l’exemple, citat de les Istòries de Fran-

ça , de «Clodoveus, rey moro de Ffrança, qui pres per muller una

christiana qui era neboda del rey de Borgunya» –no sense alguna

confusió, perquè fa d’ell un musulmà–, i nalment cita sant Jordii la llegenda del drac.385 I pocs anys abans, el 26 de maig de 1393,

escrivia a tots els seus ocials i súbdits, en ocasió de una altra re-

volta a Sardenya:

384. Parlaments a les Corts catalanes , p. 27; de vegades nació es refereix a la Corona, és a dir, ambel signicat de país, i no al conjunt del poble; veg. p. 38 i ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 184; perl’elogi veg. també el discurs del rei Martí, p. 62 i 66.

385. ACA, Cancelleria, reg. 1967, f. 23r-25r, el document que precedeix és del 30, el que segueixdel 29 d’abril; no es pot descartar que els arguments es deguin al secretari Joan de Tudela.




231

Sapiats que nós per cobrar e haver íntegrament a mans et poder nos-

tre lo regne de Sardenya, no sens grans treballs de nostres il·lustres

et magníchs predecessors et effusion de sanch de lurs et nostres fe-

els sotsmeses, a la Corona reyal d’Aragó adquisit, et per exterminaret confondre perpetualment la dura et obstinada rebellió de Branc-

haleó Dòria, de sa muller et de lur ll […].386

Els mateixos arguments que el rei Pere, algunes vegades

amb més detalls, es troben també en els discursos del seu ll Mar-

tí. Per exemple, a les Corts de Saragossa de 1398-1400, el 29 d’abril,

el rei recorda quegrans es verdaderamente la honor que los aragoneses han conquis-

tada por muytas victorias que han havido no con grant fortaleza

corporal mas que otros ne con grandes riquezas, ne con multitud de

gentes, mas con grant virtut de feeltat e de gran naturaleza e bondat

han de los enemigos victoria obtenido.

I passa a citar les conquestes i victòries de Sanç Ramírez,d’Alfons el Bataller, de Pere el Gran i de Pere el Cerimoniós.387 I

sobre els mateixos temes insisteix en el discurs a les Corts de Mae-

lla de 1404, on destaca que

esti regno es heredat sucesiva por nuestros predecesores a nos lexa-

da, por cierto esta heredat nosotros no la havemos furtada, antes es

heredat que legitimamente nos es succehida e lexada, como apres

que los primeros padres nuestros la havieron conquistada, ellos con

gran virtut la han augmentada et cresada.388

386. ACA, Cancelleria, CRD Joan I, caixa 7, carta 727; uns conceptes semblants a Col·lecciódiplomàtica , doc. 785, del 17 de setembre.

387.13 Acta Curiarum regni Aragonum VI/1, Cortes del reinado de Martín I: Cortes de Zaragoza 1398-1400 , ed. Germán NAVARRO ESPINACH , Saragossa, Gobierno de Aragón, 2008, p. 15; l’argumentdels pocs però bons ja havia estat utilitzat per Desclot i les Gesta comitum Barchinone; veg. CIN-GOLANI , Historiograa, propaganda , p. 369.

388. Acta Curiarum regni Aragonum VI/2, Cortes del reinado de Martín I: Cortes de Maella 1404,Fogaje general de Aragón 1405 , ed. Germán NAVARRO ESPINACH , Saragossa, Gobierno de Aragón,2008, p. 396.



232


Martí no es limita a utilitzar aquests arguments a les Corts,

ja que per exemple, en una carta dirigida al seu ll Martí el Jove,

rei de Sicília, del 30 de setembre de 1397, li diu:

En exeguir e metre en obra, rey molt car ll, les coses e

monicions dessús dites, hajats-vos ab gran pensa e ab diligència,

acomanant aquelles a la extrema cél·lula de la vostra memòria; e

usant-ne axí com de bon rey se pertany, gordants-vos tostemps

d’on venits ne qui són stats los vostres predecessors, e seguint les

petjades d’aquells, les quals encare viuen e viuran per fama per-durable […].389

Sens dubte, però, l’obra mestra de l’oratòria política dels

reis d’Aragó és el discurs del rei Martí a les Corts de Perpinyà de

1406, esmentat en el començament de capítol. En aquesta oració,

desplegant una abundantíssima mostra de citacions clàssiques i bíbliques, el rei primer recorda les victòries de Roger de Llúria

a Roses, el 1285, i al golf de Nàpols, el 1284; la de Pere el Gran al

Panissars, el 1285; les victòries de Bernat de Cabrera contra els

genovesos a Sardenya, el 1353, i en general les victòries contra els

castellans a la guerra dels dos Peres. Més endavant, a part d’al-

tres empreses, conquestes o victòries, ns i tot cita –únic episodi

llegendari present en els discursos, tot i que avalat pel cronista

Bernat Desclot, que l’havia inventat– la «gran fama e lo renom que

lo comte de Barcinona e los catalans lleixaren an Alemanya de-

lliurant la emperadriu d’aquell crim de què era estada falsament

difamada».390

389. ACA, Cancelleria, reg. 2238, f. 25v.

390. Parlaments a les Corts Catalanes , p. 63-69.




233

Els arguments giren tots al voltant de la continuïtat del po-

der legítim, de la delitat dels súbdits, també gràcies a la bondat i

la magnanimitat dels sobirans, i de l’acreixement del regne gràcies

a les conquestes. Les bases ideològiques i argumentals són les quetrobem, por exemple, en el pròleg de les Gestes dels comtes de Bar-

celona i reis d’Aragó:

Aquest libre mostra veritat del primer comte de Barcelona e de tots

los altres qui són venguts aprés d’ell; e de l’ordonament de tots los

comtats qui són en Catalunya; e·ls noms e·ls temps d’aquells qui ho

han tengut, los uns aprés dels altres; e·l regisme d’Aragó con vench

e fo ajustat al comtat de Barcelona; e dels fets recaptosos, e grans e

nobles que han estats fets per reys e per comtes en lur temps.391

Així com en el pròleg de la Crònica de Desclot:

Ací comença lo llibre que En Bernat Desclot dictà e escriví dels grans

fets e de les conquestes que faeren, sobre sarraïns e sobre altresgents, los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l’alt llinatge del

comte de Barcelona.392

I aquestes idees són les que regeixen la composició dels dos

textos. La modicació en els arguments dels discursos es fa evi-

dent en comprovar que Martí a Perpinyà és el primer que posa

tota l’atenció en les gestes dels seus súbdits, quan precedentment,

com s’ha vist, aquesta anava més dirigida als monarques i a les

seves accions, eventualment amb l’ajuda dels súbdits, dels quals

és lloada la delitat, i dels seus cabdills.

Els parlaments a Corts representen la veu ocial del missat-

ge monàrquic que llueix les seves tradicions i defensa el seu poder

391. Gestes dels comtes de Barcelona , p. 85.

392. DESCLOT , Llibre del rei en Pere , p. 55.



234


davant dels representants del país, sia en el conjunt de la Corona,

en el cas de Corts generals, sia de cada territori per separat; tan-

mateix, representen tan sols un aspecte de la comunicació pública

i expressen, en general, només un punt de vista. Així que, per po-der-nos fer una idea més complexa, matisada i articulada de la si-

tuació global, s’ha de comprovar, en primer lloc, com emergeixen

i evolucionen els conceptes institucionals col·lectius que s’estabi-

litzen i formalitzen en el curs del segle XIV , com ara el de Principat

i el del General, la futura Generalitat, lligats a una denominació

de la terra i al concepte de la res publica ,393 i la seva relació amb lamonarquia; en segon lloc, s’ha d’analitzar si hi ha coherència o no

en aquesta idea col·lectiva, i com la veuen els diferents estaments

i components que la formen; en tercer lloc, s’ha d’examinar com

aquesta idea es relaciona amb l’exterior; i nalment, cosa que faré

en el proper capítol, s’ha de veure com hi interactua la historiogra-

a i com projecta aquests conceptes en el passat.El rei Pere parla molt sovint de «defensar la cosa pública de

Cathalunya» o «de defensió de la terra de Cathalunya»;394 tot i així,

la Corona i el poder mateix del rei tot sovint vénen abans: «Ad ho-

norem sue corone regie ac totius ditionis sue et rei publice comodum»,395

així com la consciència dinàstica: «Car vós sabets que·ls nostres

null temps no han çofert que neguns reys, encara pus poderosos,lurs calcigassen lur terra ne·ls tolguessen lochs ne·ls fessen desho-

nors ne sobreries», deia el 24 de febrer de 1357 al seu oncle l’infant

393. Sovint els dos conceptes són equivalents; per exemple, a les Corts generals de Montsó de1375-1376, trobem, davant de l’amenaça d’invasió per part de Lluís d’Anjou, «deffension de latierra» i « pro defensione rei publice regnorum et terrarum»; Acta Curiarum regni Aragonum IV , p. 60

i 66.394. Corts, parlaments i scalitat , p. 192-193; veg. en general SABATÉ , «Municipio y monarquía».

395. Corts, parlaments i scalitat , p. 109; «En honor de la seva corona reial i de tot el seu dominii pel benestar de la res publica».




235

Pere, que li desaconsellava de donar batalla al rei de Castella.396

L’enaltiment de la gura reial, del seu poder i de la seva dinastia,

doncs, segueix presentant-se com un element fonamental de la

dialèctica del poder, en la confrontació entre les possibles identi-cacions, la col·lectiva i la reial.

Hem comprovat que no sembla haver-hi una absoluta line-

alitat en l’evolució dels conceptes polítics que deneixen el marc

de la identitat col·lectiva, ni apareixen sempre desenvolupant-se

al mateix temps; a més, atesa la tipologia i les característiques

de les fonts, ens trobem amb dicultats més grans en el moment de percebre exactament la profunditat i l’extensió en la societat

d’aquesta consciència identitària. És evident, però, que cap a la

meitat del segle XIV assistim a una evolució de les institucions, en

especial de les Corts, que serà determinant per arribar a la deni-

ció tant del concepte de Principat de Catalunya com del General,

amb la creació, l’any 1359, de la Diputació del General. En efecte,un dels aspectes centrals del regnat del rei Pere III és el d’una més

gran complexitat institucional de la Corona, amb l’assentament

denitiu de les característiques de les Corts com a instrument de

col·laboració, sovint forçada –tot sigui dit–, entre monarquia i es-

taments. És en aquests moments quan trobem plenament desen-

volupats els principis del pactisme, que s’ha de veure, de fet, mésaviat com un joc de força entre necessitats i possibilitats, abans

que no pas com un sistema que voluntàriament cuida de la res

publica; i en el qual és la monarquia –almenys en les seves de-

claracions públiques, més que no pas en els estaments– qui pro-

cura fer-se càrrec dels interessos comuns, perquè, com es diu a

396. Epistolari de Pere III , a cura de Ramon GUBERN , Barcelona, Barcino, 1955 (ENC), vol. I,p. 142.



236


les Corts de Montsó de 1363, és «lo senyor (rey) qui és cap de la

cosa pública».397 A aquesta dinàmica evolutiva hi hem d’afegir

la sempre més particular denició dels diferents components de

la Corona, a la qual en la dècada de 1340 es torna a afegir el regnede Mallorca, amb la Cerdanya i el Rosselló.

La teoria del Principat havia estat elaborada en el temps de

Ramon Berenguer IV per justicar la seva autoritat sobre la nova

formació territorial que, amb l’adquisició de Tortosa i Lleida, ex-

cedia i de molt els conns del comtat de Barcelona, i per justicar

també el seu domini sobre Aragó, ja que no havia assumit el títolde rei. Com s’ha vist, ja en el segle XI els comtes de Barcelona ha-

vien utilitzat de manera ocasional el títol de princeps per marcar la

seva preeminència damunt els altres comtes de la Marca. Tot i així,

en una d’aquelles contradiccions tan característiques de la història

institucional de Catalunya, Ramon Berenguer utilitza el títol de

príncep a Aragó però no pas a Catalunya, on continua rebent eltítol de comte de Barcelona.

Tot i que el rei, doncs, en la titulació ocial pel que fa a

Catalunya encara és el comte de Barcelona, i el seu domini directe

tan sols s’estén a una part del territori, el representat pel braç reial

a les Corts, tanmateix ja s’ha vist com el monarca ha reivindicat

la seva superior jurisdicció damunt tota Catalunya. Possiblementper això, en la reivindicació de la seva autoritat damunt el rei de

Mallorca, que acabarà amb la recuperació de les seves terres per

part del rei d’Aragó, el rei Pere, en un document del 9 de març

de 1343, introdueix un llenguatge diferent. En les acusacions di-

rigides a Jaume III, el rei Pere diu que està subjecte a les mateixes

397. Corts, parlaments i scalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384) , ed. ManuelSÁNCHEZ MARTÍNEZ i Pere ORTÍ GOST , Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997 (Textos JurídicsCatalans, Lleis i Costums II/4), p. 257.




237

lleis «de qualsevol altre poblat dins nostre imperi o Principat»,398 i

que ell, Jaume, ha actuat «contra nós príncep et senyor vostre»;399

i sempre parlant de Catalunya, sobre la qual reivindica la general

jurisdicció, la deneix com a pàtria.400 En referir-se a la Cerdanya ial Rosselló el rei declara:

Los dits comtats són de et dins Cathalunya et del principat de Cat-

halunya en lo qual nós, axí com a hereu universal d’aquell senyor

rey en Jacme [I] per mijà de nostres predecessors reys d’Aragó ha-

vem succeït et regnam […] axí com a barons de Cathalunya et sots-

meses al príncep de Cathalunya.401

Més endavant torna a denir Jaume I com a rei d’Aragó i

«príncep de Cathalunya»,402 i acaba recordant quins són els con-

ns de Catalunya:

[...] con Rosselló tots temps sia estat dins les limitacions del Princi-

pat de Cathalunya, et axí diuen les leys et constitucions de la pàtria,

ço és, que Cathalunya és de Montsó a Salses inclusive.403

El rei Pere identica clarament Catalunya amb la pàtria, i

retrodata la gura del príncep en el temps del rei Jaume I, que és

el darrer que posseïa els drets de domini sobre les terres del rei de

398. Proceso contra el rey de Mallorca don Jaime III, mandado formar por el Rey don Pedro IV deAragón , ed. Manuel de BOFARULL Y SARTORIO , Codoin ACA 30, Barcelona, Imprenta del RealArchivo, 1866, p. 297, i a la p. 300 parla de «patrimoni et imperi» i «de regne et imperi»; aquestdocument és la font del capítol III,14 de la Crònica del rei, on per primer cop apareix el Principatde Catalunya; SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , p. 1042.

399. Proceso contra el rey de Mallorca , p. 300.

400. «Emperó nós som sobirans de tots nostre veguers et jutges et de nostres ciutats, viles etlochs et d’altres poblats e domiciliats dins nostre general jurisdicció», Proceso contra el rey de Mallorca , p. 302, i p. 301-302.







239

la convocació de Corts generals es farà en nom del Principat de

Catalunya.407

Tal vegada no és pas una casualitat que el rei Pere co-

menci a utilitzar el concepte de Principat en aquests moments: el1314 s’havia extingit la primitiva dinastia dels comtes d’Urgell,

els quals, tot i descendir de Guifré el Pilós, regien un comtat gai-

rebé autònom que ara era apanatge d’una branca de la família

regnant; el mateix passava l’any 1325 amb el comtat d’Empúries,

amb l’afegit que la dinastia que el regia, a més, no era de la família

dels comtes de Barcelona, que derivava la seva autoritat directa-ment de la monarquia franca;408 i amb la reivindicació i posterior

ocupació dels comtats de Cerdanya i Rosselló s’unien a la Corona

dos comtats que formaven part del territori de Catalunya; és a dir

que l’únic territori que formava part dels límits geogràcs de Ca-

talunya encara «independent» de l’autoritat dels comtes de Bar-

celona era el comtat del Pallars Sobirà, el qual, tanmateix, s’havia

407. Fidel FITA , «El principado de Catalunya. Razón de este nombre», Boletín de la Real Acade-mia de la Historia , 40 (1902), p. 261-269 (p. 267): «Die vero intitulata quarto nonas septembris anno predicto in palacio castri Perpiniani, in qua era tota generalis Curia congregata et plures alii qui nonerant de Curia antedicta, idem dominus rex, volendo illustrium predecessorum suorum vestigiis inhere-re, dixit se hanc Curiam indixisse ad Dei laudem et tocius celestis curie et pro bono statu sui Cathalonie principatus, et primo, ut convenit, se subiciens racioni quod iusticiam faceret de se ipso, videlicet quodsi per ipsum aut quosvis ofciales suos aliquod contra iusticiam factum fuerat in dicto principatu, quodid, mediante iusticia, ad pristinum et debitum statum totaliter reducatur, et quod in dicta Curia, Deimediante dono, constituciones et ordinaciones erent ad utilitatem et comodum principatus eiusdem etdegencium in eodem» (ACA, Cancelleria, Processos de Cort 1, f. 32r ), és a dir: «El dia quart deles nones de setembre de l’any predit, al castell de Perpinyà, on estaven reunides totes les Cortsgenerals, i molts altres que no pertanyien a les dites Corts, el senyor rei, volent seguir l’exempledels seus predecessors, va dir que havia convocat aquestes Corts a llaor de Déu i de tota la cortcelestial i pel bon estat del seu principat de Catalunya, en primer lloc, com convé, sotmetent-sea la raó que es faci justícia d’ell mateix, és a dir, que si per ell o per qualsevol ocial seu quelcomhagués estat fet contra justícia en el dit principat, que això, mitjançant la justícia, a la prístina i de-guda condició fos completament tornat, i que en les dites Corts, mitjançant el do de Déu, es fessinconstitucions i ordenacions per a la utilitat i el beneci del seu principat i dels que hi habiten».

408. Per als comtes d’Empúries veg. CINGOLANI , «The Family of Wifred»; el 3 de gener de 1402el rei Martí informa els consellers de Barcelona que ha unit el comtat d’Empúries «al principat

de Catalunya et al comtat de Barcelona» i ordena que s’hi observin les Constitucions de Cata-lunya i els Usatges de Barcelona (ACA, Cancelleria, reg. 2244, f. 122v); Daniel GIRONA , «Itineraridel rei en Martí (1396-1402)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1911-12, p. 81-184 (p. 172).



240


extingit en la directa descendència masculina a la mort de Ramon

Roger I, l’any 1294, i l’any 1321 havia passat a Arnau Roger II, ll

de la comtessa Sibil·la, casada amb Hug de Mataplana. El rei Pere,

doncs, podia pensar i sentir que ara el territori de Catalunya erade debò unicat i per això podia rebre un nom ocial.409

Així mateix, el concepte de Principat no es exactament un

concepte polític: el rei segueix mantenint el títol de comte, ja que

ni ell ni Jaume I, abans d’ell, van veure necessari o factible can-

viar-lo a rei o príncep de Catalunya. En línia amb el concepte de

princeps en els segles precedents, que designava una preeminèn-cia, però, i no un càrrec o una gura jurídica, la concreció del

concepte de Principat de Catalunya serveix per expressar la col-

lectivitat geogràca i humana damunt la qual el rei reivindica

la superior jurisdicció, però segueix existint un Principat sense

príncep. D’aquesta forma, a llarga distància, el concepte servirà

més per denir i identicar la col·lectivitat (el Principat) per da-munt del senyor rei (el príncep, que, de fet, no existeix). És tam-

bé molt possible que aquesta separació conceptual s’hagi pro-

funditzat en el transcurs del desenvolupament de les relacions

entre monarquia i institucions sota els Trastàmara, en paral·lel

a la denició més precisa de la Diputació del General. Aquest

procés de singularització de les institucions representatives dela col·lectivitat aprofundirà l’allunyament de bona part de Cata-

lunya respecte a la monarquia, sempre més fort un cop esdevin-

guda la unió amb la Corona de Castella.

409. Tot i així, el Pallars Subirà quedava fora del Principat; veg. un document del 14 de se-tembre de 1386 en què l’infant Joan es queixa perquè el rei ha fet donació o empenyorament

de la vall d’Aran al comte de Pallars, quan el rei Jaume II havia concedit que no «puxa ésserseparada de la corona reyal ne del comdat de Barchinona ne principat de Cathalunya» (Col·lecciódocumental , doc. 728).




241

L’altra institució que acaba tenint una denició més pre-

cisa en el mateix lapse de temps és la del General. És veritat que

De la Torre troba el primer esment al General, «tocius Generalis

Cathalonie», que indica la totalitat dels elements que represen-ten les Corts, a les Corts de Barcelona de 1300, i encara en troba

en altres Corts posteriors, però data la denició més precisa del

concepte a partir de les Corts de Barcelona de 1347.410 Per denir

amb claredat les característiques del concepte de General, De la

Torre cita un document del 6 de setembre de 1376 en què el rei,

parlant a les Corts de Montsó, reunides per la defensa del Princi-pat de Catalunya en vista d’un atac de Lluís d’Anjou, diu:

En nom de Déu. Sàpien tuyt que·l General de Cathalunya, ço és, los

tres braçes del Principat de Cathalunya ajustats solempnament et

constituïts en les Corts general(s), les quals lo senyor rey de present

celebre als habitadors de tots sos regnes et terres [...]. Per ço los dits

III braços de Cathalunya, qui representen tot lo General del dit Prin-cipat, constituïts en les dites Corts generals [...].411

De fet, atès que les fonts de De la Torre no són completes, es

pot avançar aquesta data almenys a les Corts de Barcelona del 27

de març de 1344, que són, però, exclusives del braç reial i no de la

410. Antonio de la TORRE Y DEL CERRO , Orígenes de la «Deputació del general de Catalunya». Discur-sos leídos en la Real Academia de Buena Letras de Barcelona en la solemne recepción pública de [l’autor] ,Barcelona, 1923, p. 23-27; de manera impròpia i exagerada, al meu entendre, segons FredericUDINA MARTORELL , «Importància i inuència de la Cort General i la Diputació del General», aLes Corts a Catalunya. Actes del congrés d’història institucional , Barcelona, Generalitat de Catalu-nya, 1991, p. 129-141 (p. 137), fent referència a les mateixes Corts de 1300, escriu que «s’anome-na General de Catalunya a la comunitat catalana»; a la Crònica general , el rei Pere en retrodatael concepte ja a la mort del rei Alfons II, l’any 1291, quan «lo General de Catalunya» va enviarambaixadors al rei Jaume a Sicília per anunciar-li la mort del seu germà; Crònica general , p. 157.

411. De la TORRE , Orígenes de la «Deputació del general de Catalunya» , p. 28; ACA, Cancelleria,reg. 1509, f. 12v-17r (f. 12v i 13r), revisat damunt l’original i estenent la citació de De la Torre; es

tracta de la proposició del rei a Catalunya; la tradició textual d’aquestes Corts és molt complexai el document no es veu editat ni a Acta Curiarum regni Aragonum IV (veg. les p. IX-XXXV per lesdiferències entre els testimonis manuscrits del text) ni a Corts, parlaments i scalitat.



242


totalitat de Catalunya, ja que hi manquen els braços de la noblesa

i l’eclesiàstic.

El General, que encara no és un organisme estable, atès que

només existeix en el moment de la convocació de Corts, sí queveurà la creació d’una seva representació estable, en tant que ad-

ministradora dels recursos, que és la Diputació del General, crea-

da a les Corts de Cervera del 1359 i esdevinguda un organisme es-

table cap a nals de segle.412 Tanmateix, s’ha de dir en primer lloc

que el General no és exclusiu de Catalunya, ja que es refereix de la

mateixa manera al conjunt dels reunits a les Corts d’Aragó413 o deValència, i a la representació del regne de Mallorca a les Corts dels

catalans, ja que el regne insular no tenia Corts autònomes. En se-

gon lloc, i malgrat la denició del rei suara citada, i acceptada pels

historiadors, veiem que General es refereix al conjunt dels repre-

sentants reunits a les Corts, i també si aquests són tan sols els del

braç reial. És a dir que el General no representa necessàriament,almenys en els primers temps, tot Catalunya, sinó tan solament la

part d’aquesta reunida a Corts, incloent-hi, eventualment, el Ge-

neral de Mallorca.414

412. Maria Teresa FERRER MALLOL , «Les Corts de Catalunya i la creació de la Diputació delGeneral o generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)», Anuario de Estudios

Medievales , 34/2 (2004), p. 875-938.413. Per exemple: Acta Curiarum regni Aragonum V , p. 96, a les Corts pels aragonesos de Sara-gossa del 1381 « plegados e ajustados los quatro braços del general del dito regno»; veg. José A. ARMI-LLA VICENTE , La Diputación del Reino de Aragón , Saragossa, Caja de Ahorros de la Inmaculada,2000, p. 11-22.

414. Aquest matís important, almenys en els orígens de la institució, no és considerat per lacrítica, ja que, per exemple, Tomàs de MONTAGUT , Història del dret espanyol , Barcelona, UOC,1997, p. 152 escriu: «amb el nom de General es designa la comunitat general dels estaments ca-talans que, d’acord amb la mentalitat de l’època, s’identica amb la comunitat general catalanaformada pel conjunt dels nascuts i dels residents a Catalunya», mentre que Isabel SÁNCHEZ DE

MOVELLÁN TORENT , La Diputació del general de Catalunya (1413-1479) , Barcelona, IEC, 2004, p. 60,citant Udina Martorell, recordat precedentment, i Montagut, escriu que «en la documentaciódel segle XIV és on trobem l’ús de la denominació General per fer referència a la representació dela universitat catalana, que es materialitzava, al seu torn, en els tres estaments que es reunienen Corts amb el rei».




243

La creació d’una denominació política per a Catalunya, el

Principat , així com la progressiva estabilització del concepte del

General i, sobretot, de la Diputació del General, la que serà la Ge-

neralitat, són dues etapes fonamentals en la denició d’uns marcsinstitucionals per al sentiment identitari, sobretot en el moment

en què catalans i Catalunya no són completament sobreposables.

Aquesta evolució, possiblement, l’hem de veure també en la paral-

lela transformació dels continguts de les oracions parlamentàries.

Però qui són els catalans, sobretot els denits i representats

pel Principat i el General? A Catalunya no hi tenim movimentscol·lectius com el començament de la Unió Aragonesa de 1283,

amb una extensa participació de ciutats i viles, tot i que amb el

pas del temps el moviment es reduirà gairebé exclusivament a un

sector nobiliari.415 De fet, en els mateixos anys, a Tortosa i a Barce-

lona, són tan sols les classes baixes, artesans i menestrals, les que

van intentar organitzar-se en unions per tal de defensar els seusdrets respecte a les classes dirigents de les ciutats, i els convulsos

moviments a Barcelona i al Barcelonès s’han de veure com una

defensa dels drets locals i una recerca de seguretat, 416 mentre en

el segle XV la revolta remença és expressió d’un moviment que

podríem denir com a corporatiu, tot i que ara no toca parlar-ne.

D’altra banda, aquests sectors de la societat són els més silencio-sos i és gairebé impossible saber què pensaven. El menyspreu de

noblesa i classes dirigents, tan laiques com eclesiàstiques, envers

els pagesos i el poble menut és extens i conegut; n’hi ha prou de

citar un comentari del rei Pere III en referència al poble menut

de València:

415. GONZÁLEZ ANTÓN , Las Uniones aragonesas.

416. Veg. CINGOLANI , Pere el Gran , p. 333-344.



244


E estant nós en la dita rambla ab tota aquella gent dessús dita que

era en gran multitud, car molta gent de la ciutat, qui havien sentit

lo dit avalot, així com a formigues venien e corrien a la dita rambla.

(IV, 42)417

Així que, en el fons, Catalunya és la part de la societat

representada per les Corts. Aquesta no és tampoc absolutament

homogènia, ja que molt sovint, sobretot quan es tracta de dona-

tius, el rei Pere tan solament reuneix el braç reial, també denit

com a General, com s’ha vist, mentre que l’elogi dels catalans

fet per Martí a Perpinyà s’adreça sobretot als líders militars o a

l’exèrcit en conjunt, quan participa en la defensa o l’enaltiment

de la Corona.

La divisió interna de Catalunya és profunda, amb el com-

plex mosaic jurisdiccional en què és dividida en els seus diferents

senyorius, tant laics com eclesiàstics, malgrat la reivindicació a la

general jurisdicció per part del rei, i amb les diferents condicionsde la pagesia entre Catalunya Vella i Nova. I és dividida també per

profundes diferències scals, com recordaven al rei, a les Corts de

Barcelona de 1354, els representants del realenc, perquè

per los dits càrrechs los vostres lochs se despoblen, car les gents

d’aquells són tant opprimudes per los càrrechs dessús dits [els do-natius] que, no podent sostenir aquells, se muden e s’ixen de nostres

lochs e van poblar en los lochs dels prelats, nobles e cavallers en los

quals no són opprimudes per tan grans càrrechs.418

Semblant situació comporta que qualsevol sentiment

que individuem d’identitat col·lectiva, fora de l’expressat per

417. SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , p. 1103, i veg. ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 165-166.

418. Corts, parlaments i scalitat , p. 134, i encara p. 144.




245

la monarquia, té un abast limitat a les classes més elevades de

la societat, de manera que ens és molt difícil, si no impossible,

penetrar el silenci de les classes mitjanes i baixes per saber què

pensaven.



Entre la monarquiai la terra:Pere III i la historiografia



248


El rei Pere III tenia una personalitat que per molts aspectes po-

dríem jutjar com a obsessiva, i ho manifestà en la seva ostentosa

demostració del rang de rei en totes les cerimònies; en l’obsessió

de preservar la dignitat i el poder de la seva casa, el Casal d’Ara-gó, fet que, a falta de la immediata possibilitat d’expandir-ne els

dominis, el va dur a restaurar-los, de manera que es va superpo-

sar a les divisions causades per uns dels seus avantpassats; en la

voluntat de deixar escrita la història de la seva casa, dels comtes

de Barcelona i reis d’Aragó; i en l’afany amb el qual n’estudià les

tradicions com a precedent i model per al seu comportament, nsa la imitació literària del Llibre dels fets en el seu Llibre o Crònica

particular.419

Aquest culte a la història i a les tradicions del seu Casal va

anar més enllà del simple conreu d’un interès privat, de la lectura,

la recollida i la redacció de textos històrics o del fet de recórrer

al passat com un model d’acció o un exemple en els parlamentsi els discursos públics, com ja s’ha vist, ja que la història, i amb

ella la consciència del llinatge, va ser constantment exhibida pel

rei Pere III. No es tractava només de representar, amb un sentit

espectacular de la cerimònia típic de l’època, la seva alta i superior

dignitat de rei guarnit amb tots els símbols de la dignitat reial –la

dalmàtica, la corona, el ceptre i el pom d’or–, sinó de visualitzarla història de la seva dignitat, i d’ell en aquesta història. Per això,

l’any 1342, havia ordenat a l’escultor mestre Aloy divuit estàtues,

que s’havien d’instal·lar a Palau: «Quarum octo representabunt ef-

gies octo regum qui fuerunt unus post alium successive usque ad nos-

tra tempora reges Aragonum et Barchinone comites inclusive, et cetera

efgies illorum undecim qui fuerunt tum comites Barchinone, titulum

419. Veg. CINGOLANI , La memòria del reis , p. 205-270.



Entre la monarquia i la terra: Pere III i la historiografa

249

regium non habentes», on foren portades el 17 de juliol de 1350.420

L’efecte havia de ser imponent: el rei Pere III assegut i envoltat

de tots els seus predecessors del casal de Barcelona. Amb un fort

sentit espectacular s’havia de copsar la majestuositat de la reiale-sa, l’antiguitat del llinatge i el lloc que hi ocupava el rei actual, ell,

Pere III, com a descendent i continuador.421

El 28 de febrer de 1360 ordenava que es pagués una certa

suma de diners:

[...] convertidors en guarniment de una spasa ab la qual se coronenlos nostres succeidors reys d’Aragó [...] en especial volem que en

la behina a de fora haia de l’un cap al altre XIX esmalts qui sien

en manera fets que en cascú puxa ésser feta una gura de rey o de

comte. Car nós en los dits esmalts volem fer fer les gures dels reys

d’Arago e comtes de Barchinona passats e la nostra.422

El símbol visible de la tradició, de la qual ara ell també for-mava part, havia de ser un element espectacular i evident, per

ensenyar en el moment de la coronació dels reis futurs.

420. RUBIÓ I LLUCH. Documents , I, doc. 112: «De les quals vuit representaran els vuit reis que

foren, un després de l’altre successivament, ns als nostres temps, reis d’Aragó i comtes de Bar-celona, i les altres estàtues aquells onze que foren comtes de Barcelona, sense tenir el títol reial».

421. No sabem exactament amb quina nalitat, el 2 de setembre de 1358 escrivia a l’abat deRipoll: «Com nós per alcunes rahons haiam mester informació en quina manera e forma sóngurats e pintats tots los comtes de Barchinona qui jahen en lo monastir de Ripoll, ço és, enquina edat és gurat e en quina forma e de quina color portave cascú los cabells del cap e de la barba, e si portava garceta, e en quina manera és vestit cascun de mantells e de cotes e d’altresvestedures, e si tenen o porten res en lo cap, e que te cascú en cascuna man, e cascun comtefets scriure per son nom e aprés fets bé scriure la sua gura en la forma damunt dita» (RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc. 184). També havia fet fer almenys una estàtua seva, però aquestaera a Castelló d’Empúries i el 20 d’octubre de 1351 ordenava que la traslladessin a Perpinyà;una altra, de cera pintada, havia estat col·locada a la capella de Sant Martí de Valldossera, iordenava pagar-la a Esteve de Burgos a Osca el juny de 1357 (RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc.112, 150, 156 i II, doc. 126).

422. RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc. 193.



250


Però, el rei no limità a això l’activitat de celebració del pas-

sat del seu llinatge, atès que hi ha dues altres famoses empreses

que tendien a aquesta mateixa nalitat, ara de cara a la memòria

futura i a la mort, així com les estàtues ho eren al present i a lavida: les tombes reials i la biblioteca que va voler fer construir al

monestir de Poblet, que s’havien de convertir en últim i denitiu

mausoleu del llinatge, obres que li ocuparen molts anys i aten-

cions.423

Al mateix temps, la historiograa planteja una visió del

passat en què les problemàtiques del present trobin una raó i unaexplicació en fets pretèrits. Al llarg del segle XIV , són sobretot dues

les cròniques que plantegen una revisió global dels models de

passat: la Crònica general de Pere III i l’anònim Flos mundi. Hem

vist com, ns aquest moment, el model historiogràc català era

caracteritzat pel llinatge i no pas per la terra; una dimensió fami-

liar lligada a la transmissió de l’honor de manera ininterrompuda,generació rere generació, entre membres del casal de Barcelona

descendents de Guifré I, i no pas una història del comtat de Bar-

celona, o de Catalunya, ni per explicar com la capital va ser recon-

querida als sarraïns per ser encomanada a Guifré de les mans del

rei de França, i menys encara una història de les Espanyes.

423. Pere III cuidà, també, altres tombes reials, amb igual valor simbòlic, com la d’Íñigo Arista,primer rei d’Aragó (RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc. 250). A més de a tots els seus testaments,publicats a UDINA ABELLÓ , Els testaments , doc. 37-48, en parla en molts documents de la col-lecció aplegada per RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc. 235 i II, doc. 64, 133, 135, 150, 158, 212,214, 300 i 305; veg. Jocelyn N. HILLGARTH , «La personalitat política i cultural de Pere III a través

de la seva crònica», Llengua & Literatura , 5 (1992-1993), p. 7-102 (p. 38-40) i Jordi RUBIÓ I BALA-GUER , Història i historiograa , Barcelona, PAM, 1987 (Obres VI), p. 425-427. Francisco M. GIMENO BLAY , Escribir, reinar. La experiencia gráco-textual de Pedro IV el Cerimonioso (1336-1387) , Madrid,Abada, 2006, p. 178-190, amb una anàlisi minuciosa, desvetlla dubtes sobre l’autenticitat deldocument de donació a Poblet.




251

Hi ha una altra consideració que s’ha de fer, la de la relació

–històrica i historiogràca– entre el comtat de Barcelona, després

Principat de Catalunya, i les Espanyes. Des del punt de vista polí-

tic, és prou evident el capgirament radical dirigit per Jaume I, uncop abandonada la política occitana, amb la massiva represa de

les conquestes i la recerca d’un predomini respecte als altres reg-

nes, sobretot Castella i Navarra; política que, en part abandonada

a causa d’altres qüestions per part de Pere II i Alfons II, fou repre-

sa de maneres diferents per Jaume II i, sobretot, per Pere III.424 Des

del punt de vista historiogràc és força notable la compenetradaoposició entre la historiograa castellana, la navarresa i l’aragone-

sa –les Espanyes–, per una banda, i la catalana, per l’altra, per les

quals, com ja s’ha vist precedentment, els monarques catalans en-

tren a formar part de la història només quan assoleixen el títol de rei

d’Aragó. És a dir que són considerats part de les Espanyes només

en el moment en què adquireixen la corona d’un dels regnes que lesconstitueixen; mentre que, amb anterioritat, només podia aparèixer

esmentat algun comte per fets ocasionals. Amb aquesta visió de la

història era possible adquirir, en la narració del passat de la penín-

sula, la de qualsevol població que hi hagués entrat, com resulta evi-

dent en la Primera Crónica General , on es fa un llarg repàs de la histò-

ria dels cartaginesos i dels romans. És una concepció de la històriacomplexa, on, en el concepte de l’origo gentium , tot començant per

Noè i els seus lls, s’entrellacen la història d’una terra, Hispania , i

dels pobles que l’han integrada, ns que els dos conceptes s’ajunten

en els gots i en els seus hereus, els monarques asturlleonesos i cas-

tellans; tanmateix, en aquesta mateixa Hispania no hi cap la Marca

Hispanica , i Carlemany és vist com un invasor.

424. Veg. ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 193-218.



252


La historiograa catalana operava de forma totalment

contrària, i és el clar reex i conseqüència de la peculiar situa-

ció històrica, política i jurídica del comtat de Barcelona, abans, i

del Principat de Catalunya, després, posat en la frontera entre dosmons: ni Espanya ni França.425 Potser per això, la cronística cata-

lana s’estructura com una història fonamentalment centrada en el

llinatge, fet que portava a parar atenció a la història de les Espa-

nyes només quan aquestes hi entraven en contacte, com ho mostra

amb evidència –i en paral·lel al comportament de la historiogra-

a castellana– la inclusió de la història aragonesa només com aapèndix, en tant que els comtes de Barcelona n’eren els hereus. La

falta d’una concepció de la terra i l’ambigua relació amb el regnum

Francorum no feia incloure en la catalana ni la història de la His-

pania ni de la Gallia; ni, d’altra banda, permetia veure una història

de la terra «Catalunya» més enllà del moment en què aquesta,

només com a comtat de Barcelona, pervingué de forma estable alllinatge de Guifré I.426 L’únic que havia intentat elaborar un model

diferent, i en aquest cas més arrelat a la dimensió francesa, havia

estat l’anònim autor del Libre dels reis.

També la Crònica General del rei Pere III reprèn el model pro-

porcionat per l’arquebisbe de Toledo –ineludible punt de partida i

de referència de la historiograa peninsular– i s’hi confronta, pertal de modicar-lo en clau anticastellana. Això comportà un cap-

girament total de la perspectiva historiogràca tradicional, ja que

eren les Espanyes les que ara adquirien el privilegi, i els reis de

Navarra i Aragó passaven a ocupar el primer lloc en la narració,

425. Veg. ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 63-65 i més amunt.

426. Destacava Abadal, parlant del rei Pere III, el sentit dinàstic i no pas nacional de la reialesa:«El que passa és que per a ell la nació no és una tal nació, en el sentit que li donen els historia-dors, sinó la Casa, la Corona d’Aragó» (ABADAL , Pere el Cerimoniós , p. 184).




253

deixant als comtes de Barcelona, ante unionem , un lloc parcialment

secundari, almenys des del punt de vista de l’ordre de l’exposició.

Aquest fet, que aparentment contradiu la ferma consciència del

llinatge que tenia el rei Pere, en tant que descendent dels comtesde Barcelona,427 té una explicació que és política abans que his-

toriogràca, i que al meu entendre hem de veure com a estricta-

ment lligada a la guerra amb Castella i a la idea d’aclarir a quin rei

corresponia la preeminència entre els monarques de la península.

Aquest fet mateix comportava veure’s com un dels monarques de

les Espanyes, idea ja normal almenys des del temps de Jaume I,i veia la necessitat d’alliberar la història de Catalunya d’aquesta

abstracta dimensió espacial, només lligada al llinatge, i donar-li

una col·locació geogràca. Això, però, i l’assumpció forçosa del

model de Rodrigo Jiménez, portava necessàriament a la supedita-

ció de la història catalana a la navarroaragonesa. La Crònica s’eri-

geix, en el pensament del rei, en el model ocial de la història delllinatge i dels regnes, el punt de referència al qual remetre’s per

comprovar el passat d’homes i terres.

El text comença, ex abrupto , amb un breu repàs dels primers

pobladors de la península, des de Túbal ns a la conquesta d’Hèr-

cules, esmentant l’origen de diversos noms de llocs i de ciutats,

i de les mateixes diferents denominacions d’Espanya. Tot aixòés tret de l’arquebisbe, de manera força resumida, amb algunes

omissions que em semblen signicatives, ja que Rodrigo Jiménez

utilitzava el model cristià, elaborat en l’antiguitat tardana, de l’ori-

go gentium , model homogeneïtzador que feia remuntar l’origen de

427. Veg. HILLGARTH , «La personalitat política i cultural de Pere III», p. 40-41; no debades elsseus projectes iconogràcs, les estàtues i l’espasa, comptaven els onze comtes de Barcelona i

els vuit comtes-reis, i a l’arc d’entrada de la seva biblioteca a Poblet Pere III volia que s’hi posés:«Aquesta és la libreria del rey Pere III en diferència dels reys altres qui han aquí nom Pere»(RUBIÓ I LLUCH , Documents , I, doc. 331).



254


tota població, de manera directa o indirecta, als tres lls de Noè, i

Túbal és justament el cinquè ll de Iaphet, tercer ll de Noè. En els

capítols II i III de la Crònica es parla des de l’origen dels gots ns

a l’entrada dels sarraïns a Espanya, i la història gòtica no és mésque un llistat de reis que resumeix una àmplia porció del text del

toledà, des d’I, VIII ns a III, XXIV. Els gots són així, senzillament,

una transició entre la conquesta d’Hèrcules –«aquests foren los

qui tolgren Espanya als grecs» (cap. III)– i la successiva conques-

ta dels sarraïns el 713, primera data consignada en la Crònica , en

un ràpid panorama d’història peninsular de la qual són totalmentabsents els romans.

La narració de la Crònica salta tot el llibre IV del toledà i

reprèn a V, XXI , en correspondència amb el capítol De ortu et genea-

logia regum Navarre –és a dir, omet els esdeveniments que van des

de Pelai (718-737) ns a Vermudo III (1028). Quan els sarraïns han

entrat a la Península i han guanyat les seves batalles, els cristianssobreviscuts «s’escamparen e fugiren envers les forces de les mun-

tanyes de Sobrarbe, de Ribagorça, de Bierroce, d’Arti, d’Ordoya,

de Biscaia, d’Àlava e d’Astúries [...]. E tro a CC cristians que fugi-

ren, receptaren-se en la terra d’Aragó» (cap. IV). Es parla, amb no-

tables confusions, de les destruccions fetes per l’emir de Còrdova,

Abderraman III (912-929), confós amb Almansor, i per un generalseu, Abdelmelich, de fet ll d’Almansor, a nals del segle X , per

tornar enrere i narrar la fundació del monestir de Sant Joan de la

Penya, i per esmentar el primer rei de Navarra, Garcia Jiménez, i

el comte d’Aragó Aznar, en data de 858 (cap. V). Aquest inici de la

història navarresa amb Garcia Jiménez, i no amb el posterior Iñigo

Arista, com en els altres textos navarresos i castellans, tot i revelar,

en aquest cas concret, un aprofundiment respecte a les fonts, té

possiblement com a nalitat fer remuntar encara més enrere la




255

història navarresa, comparable així a la callada història castellana.

La narració segueix parlant dels reis de Navarra (cap. VI-XV) ns

a la creació del regne d’Aragó amb Ramir I (1035-1063) el 1035, per

arribar al matrimoni de la lla de Ramir II (1134-1137), Peronella,amb Ramon Berenguer IV (cap. XVI-XXI). El silenci respecte a la

història asturlleonesa i la preeminència atorgada a la navarroa-

ragonesa és especialment eloqüent si pensem que en Rodrigo Ji-

ménez aquesta última, juntament amb la dels comtes-reis, només

formava un ampli excursus a l’interior de la història castellana.

Tanmateix, al meu entendre és més important el planteja-ment historiogràc i ideològic d’aquesta secció, perquè, com ja

resulta evident en aquest breu resum, entre omissions i manipu-

lacions, el regne asturlleonès i Castella en són totalment absents,

malgrat el protagonisme absolut que tenien en les fonts d’aquesta

part de la Crònica. La lluita amb els àrabs invasors, la reconquesta

–i, com a conseqüència, el lloc preeminent entre els diferents reg-nes hispànics–, és a càrrec exclusiu dels reis de Navarra primer,

dels d’Aragó –que en són els successors– després i, nalment, dels

comtes de Barcelona, des del moment que, amb l’adquisició del

regne d’Aragó, en prenen legítimament el testimoni. La Crònica ,

com ja s’ha vist, silencia totalment la resistència asturiana, here-

va del regne dels gots, dominadors de la península unicada. Nos’estableix una clara continuïtat entre els gots i els regnes pire-

naics de Navarra i Aragó, encara menys amb el comtat de Barce-

lona, en la línia i la conrmació d’allò dit més amunt relativament

a la memòria goda, la continuïtat amb els gots i el goticisme. Allò

que compta és establir amb claredat els focus de resistència als

sarraïns, on començà l’obra de «reconquesta» i la cadena de trans-

missió reial que la dirigeix i que en té, tal com conta la Crònica ,

el monopoli. No oblidem que els comtes de Barcelona, a més de



256


ser reis d’Aragó, almenys des del regnat de Jaume I reclamaven

els drets successoris a la corona de Navarra. Tot i que no em sem-

bla que Pere III els hagués reivindicat mai, tanmateix aquest fet

quedava en la memòria i podia ser utilitzat, encara que de formaindirecta, com a base remota en aquesta reconstrucció.

Un aspecte que, al meu entendre, mostra la rapidesa –i diria

que una certa descurança– en l’aplegament dels materials, sobre-

tot els que afecten la història més pròpiament catalana, és la falta

d’integracions d’altres tradicions. Sempre és complicat avaluar les

absències i els silencis, sobretot quan es tracta de llegendes; no esreporten perquè no es coneixen o perquè no es creuen? Tanmateix,

em crida l’atenció el fet que no s’incloguin llegendes, o pseudohis-

tòries, més marcadament catalanes –com ara les d’Otger Cataló, de

la conquesta de Barcelona, el 801, del saqueig per part d’Almansor

el 985, de la conquesta de Mallorca per Ramon Berenguer III el 1114-

1115 o la de Guillem Ramon de Moncada, relativa a la unió ambAragó–, llegendes ja existents i difoses en l’època de redacció de la

Crònica , ja que eren relatades sia pel Libre dels reis , sia per Desclot. Al

contrari, la història dels comtes de Barcelona se cenyeix, amb pun-

tuals i secundàries excepcions, al text de les Gesta comitum Barchino-

ne traduït i, en part, alterat amb uns ocasionals mínims afegits.

Acabada la part navarroaragonesa, comença la secció d’his-tòria dels comtes de Barcelona. La narració segueix gairebé igual,

entre Crònica i Gesta comitum Barchinone. La incompleta recerca d’in-

formació, sobretot pel que fa a la secció d’història catalana, és un

fet possiblement degut, també, al plantejament originari de la Crò-

nica , que no havia de ser un text ampli i detallat en què es recollís

tot, a l’estil de la castellana Primera Crònica General , sinó un resum

destinat a xar les noves coordenades historiogràques –més treba-

llat en les parts en què hi havia menys estructuració prèvia– i que




257

–ho hauríem d’entendre– no pretenia prescindir de les cròniques

precedents, sinó proporcionar el canemàs unitari sobre el qual lle-

gir-les. Tampoc no hem de desestimar la consideració que la Crònica ,

d’alguna manera, s’hagués de veure com una mena d’introducció ala història particular del rei, el Llibre , tal com és presentada en uns

manuscrits, història a la qual proporcionava la continuïtat reial i de

llinatge a què pertanyia el rei Pere III, i a la qual s’havia d’ajustar.

Resulta evident, doncs, que l’interès principal del rei és el

de narrar la història de les seves famílies, la reial navarroaragone-

sa i la comtal barcelonina; així mateix, per tal de poder-ho fer had’adoptar un plantejament narratiu en l’estructura del seu text que

comporta una reexió relativa a la identitat territorial dels seus do-

minis, especialment Catalunya, i a la seva col·locació en l’escaquer

geopolític de la Península, i que nalment serveix per donar un

marc històric, tot i el privilegi de la història del Casal, a qualsevol

problema identitari dels catalans.Com ja s’ha pogut apreciar, l’enfocament de les cròniques

depenia també de l’autoria, si era reial o no, i de les relacions del

cronista amb la Casa reial, i normalment és en els textos no di-

rectament vinculats amb un monarca, en tant que autor o directe

impulsor, on trobem idees i conceptes que tenen més en compte la

dimensió de la terra Catalunya, els seus orígens i els seus pobla-dors. I és tot just al nal del període que és argument d’aquest vo-

lum que ens trobem amb una crònica encara inèdita i per estudi-

ar, el Flos Mundi , que ens ofereix unes idees historiogràques del

màxim interès, tot i semblar que no han tingut gaire èxit, almenys

entre els historiadors del segle XV.428

428. Continguda al ms. París, BNF esp. 11; del text, acabat abans de 1407, n’he publicat algunsfragments relatius a la història més antiga de Catalunya al Libre dels reis , p. 225-246.



258


Els plantejaments del Libre dels reis , una de les fonts del Flos

Mundi , havien projectat la història d’Hispania en temps d’Hèrcu-

les, amb la presència de comtes i ciutats que serien catalanes ja

en aquest temps; havien presentat una història de la Península,després de la conquesta àrab, ja fragmentada en diferents regnes,

negant així la unitat d’època visigoda sobre la qual es fonamenta-

va el centralisme castellà de Rodrigo Jiménez de Rada, i havien,

també, proposat uns diferents equilibris i preeminències entre els

diferents regnes hispànics. El Flos Mundi , que haurem de veure

coherent amb les idees identitàries presents en el discurs de Per-pinyà del rei Martí, només havia de completar el dibuix i projectar

l’existència de Catalunya enrere en el temps, més enllà també dels

temps immediatament precarolingis de la llegenda del senyor del

castell de Cataló –que en aquesta època es fusionaria amb la d’Ot-

ger Cataló– o carolingis, com ho mostraven alguns falsos del segle

XIII vistos més amunt.Reprenent el relat del Libre dels reis relatiu a les fundacions

de ciutats a Hispania per part d’Hèrcules, l’anònim cronista acla-

reix que Tarassona és a Navarra, Osca a Aragó i Lleida i Balaguer

a Catalunya.429 Explica que «en Catalunya era la gent forts de cors

e de cor», i per això el cabdill grec no va ser obeït al Pla d’Urgell,

i va demanar ajuda a Grècia per poder «conquerir e sotsmetre lopla de Catalunya».

Més endavant, parlant de la conquesta musulmana, diu que

hi ha «Pelagi rey dels gots en Spanya, [...] Aldefonso rey de Ga-

lícia, [...] Alfonso duc de Cantàbria» i «Alfonso duc de Portegal»,

que resisteixen als invasors, presentant una Espanya resistent ja

des del començament i dividida en diferents monarquies o territo-

429. Libre dels reis , p. 108, nota.




259

ris independents, tot i que amb certes contradiccions, perquè més

endavant Pelagi és fet rei de tota Espanya.430 A continuació diu

que la fama d’aquests resistents a la invasió

se estené ns als munts Pireneus, on habitaven en lochs deserts als-

cuns nobles cavalers christians, fugits de les ciutats de Catalunya

per temor del jou inportable dels sarrayns, occupadors de Spanya.

Entre·ls quals nobles e valents cavalers era Sinofré, del qual depuys

isqueren los comtes de Barchelona.

Aquest Sinofré no defalí de linatge de alta sanch, car devalà del

linatge de Túbal, yll de Jafet, mas, per ço com per les diverssestransportacions que són stades feytes en Spanya de les senyories per

bàrbares nacions, lo linatge d’aquest no ha obtenguda senyoria, e

per ço la ystòria no·n fa menció en special, mas solament en general

ns en lo present dia. E notats ací que, com ja damunt en diverses

lochs sie scrit com Túbal poblà Spanya, emperò ací, per saber lo li-

natge del dit Sinofré, ne faré menció.

Túbal e la sua generació poblà Spanya, e aquela senyoregà per

molt temps. Mas, sobrevinents los grechs, occupant tota Spanya,

faent gran strayll de morts dels ylls de Túbal, e ladonchs perderen

la senyoria los cetubaliens. No, emperò, de tot en tot fou delit lur

linatge, ans ne romangué alscuns em poder dels grechs, qui foren

haüts acceptables per belesa e ardiment cavalerívol. Enaprés, sobre-

vinents los romans en Spanya, los grechs perderen la senyoria. No,

emperò, Spanya fou de tot despuyllada de grechs, ans ne roman-

gueren em poder dels romans molts. Item, sobrevinents los gots, losromans perderen la senyoria de Spanya, als quals gots, ne romans

ne ffrancesos ne sarrayns ab tot lur sforç, no han poguda tolre la

senyoria de Spanya.

Donchs, aquest Sinofré, axí com ·Iª· rayll conservada dejús terra

per molt temps e a cap de temps comença de brotar e fer fruyt, fo

stogat entre tantes nacions que ns ara no s’és aparegut. Diu-se que

del linatge de aquest fou aquela dona de la qual damunt fa menció

430. Libre dels reis , p. 226 i 230.



260


la istòria, que per [ca]stedat d’aquela tota Spanya fou convertida a la

fe catòlica. Item, del linatge d’aquest fou santa Eulàlia de Barchelo-

na. Lo linatge de aquest era designat dels altres, car eren grans de

persona, fora mesura de tots los altres, havien fortalesa increyble,molt cabeylluts quax vermeyls, la cara fort clara, los uylls axí com a

leó, la barba fort roya, haventurats en armes, tots temps havien defe-

sa Catalunya dels bàrbars, habundaven en tresor. Lur habitació era

en Barchelona, mas, per ço com la ferocitat cruel dels sarrayns, e de

les altres bàrbares nacions, moguda de orient, havia occupada tota

Spanya e tenia les ciutats d’aquela, aquest Sinofré, ab d’altres molts

no volents ésser sots servitut de tan abominable gent, jaquides lurs

pròpries habitacions en los territoris de Catalunya, muntaren-se’nen les muntanyes. E lo dit Sinofré elegí un loch fort desert per habi-

tar ab sa família en partides de Conent, aprés una aygua apelada

Cziathet on féu castell, lo qual és apelat d’Arrià. Los altres cavalers

se scamparen cascun per sos lochs. Aquests, cascun jorn aprés que

hagueren desemparades lurs possessions, ab tots los christians

que haver podien, dapnicaven los sarrayns, e per camins e per

lochs de aquels feyen gran strayll de morts, en tant que los sarraynsque habitaven en Catalunya se studiaven fortment en fer castels e

forçes on aguessen refugii e poguessen scapar a les forts invacions

dels christians muntanyesos.

En aquest temps, ja passats ·XXVI· anys que los sarrayns en Spa-

nya eren, vench la fama en Catalunya que Pelagii rey de Spanya

feya son sforç contra los sarrayns de fer bataylla, per què Sinofré,

ab tots los christians valerosos, ço és ·LXII·, se mès en camí per lochs

deserts e solitaris, e anà tant per ses jornades que pervengué en la

ciutat de Leó al rey Pelagii, lo qual lo acuyllí molt honorablament.

E aquí, spera[n]t temps covinent de fer bataylla, stigueren en gran

prosperitat.431

431. Libre dels reis , p. 226-227.




261

Després d’haver explicat les lluites de Sinofré amb el mu-

sulmans, davant del gran poder d’aquests, diu que «Sinofré ab

sos companyons vingué a Narbona al rey Pipí, pregant-lo que de-

fenés la terra de Catalunya dels sarrayns»; i, després que Carle-many el va alliberar, el «rey Pipí ac tan gran grat de Sinofré, que

féu-li donar per muyller una nobla donzela neboda sua, ylla de

Laudunda germana del dit rey Pipí, la qual, ab gran sollepnitat,

fo amenada ns a Narbona. De aquesta donzela, apelada Almira,

engenrà Sinofré Jofré, qui fo compte de Barchelona».432 Aquest és

el primer –i diria que únic– cop en què els comtes de Barcelonasón relacionats amb els carolingis, per molt que la crítica contem-

porània hagi donat més d’un cop com a present aquesta relació

en la historiograa precedent.433 El relat continua, compaginant

annals francs i Gesta comitum , amb afegits i invencions per tal de

poder-los coordinar i omplir els buits que deixaven en la història

de Catalunya.434 Tanmateix, el que més compta per al nostre pro-pòsit és aquesta primera part.

El discurs historiogràc té un límits, perquè en principi és

un discurs a l’interior del gènere mateix, reprenent i desenvolu-

pant tradicions sense que aquestes puguin tenir correspondència

amb la societat; això, depenent sobretot de la difusió del text, que

en el cas del Flos Mundi sembla haver estat prou escassa, ja que enconeixem un sol manuscrit que poc o gens sembla haver repercu-

tit en la tradició posterior.

432. Libre dels reis , p. 229-230.

433. Per a la discussió d’hipòtesis contràries, veg. Gesta comitum Barchinonensium , p. 42-44.

434. Per exemple, es diu que l’esposa de Jofré (Guifré d’Arrià) es deia Xalzira, lla del comteEnric de Narbona (Libre dels reis , p. 235), mentre que l’esposa de Guifré el Pilós era Bertranda,

lla de Balduí, comte de Flandes, i Judit, lla del rei Carles el Calb, i per això era de llinatgereial (Libre dels reis , p. 240-241), fent així explícita la relació que molts historiadors han vist im-plícita, sense cap raó acceptable, a les Gesta comitum Barchinonensium.



262


Un element de límit ha d’haver estat la contemporània di-

fusió i arrelament de la llegenda d’Otger Cataló –amb la qual re-

sulta evident que l’anònim dialoga– i dels nous barons de la fama,

que feia impossible acceptar el model alternatiu proposat pel Flos Mundi , i que havia de tenir més arrelament pels seus lligams amb

la noblesa, més que amb la casa reial, i amb la notable difusió de

les Històries de Tomic en el segle XV.

Tot i així, el cronista no respon solament a problemes de

reconstrucció històrica i de tradicions precedents, sinó que –d’al-

guna manera no sempre fàcil de copsar– també respon a un ge-nèric clima social o a problemàtiques polítiques més àmplies. I

la versió de la història de Catalunya que proposa l’anònim, tot

i que centrada sobretot en la casa reial, es fa ressò d’una general

consciència identitària que, aparentment, no veia sucient datar

la seva existència en els temps de Carlemany i en directa depen-

dència de la conquesta franca o, com a molt, pocs anys abans ambel senyor del castell de Cataló, sinó que s’havia de projectar ns

al començament dels temps de la Península i, ns i tot, l’havia

de fer independent de les diferents onades de pobladors i con-

queridors, a les quals havia sobreviscut com amagada, com per

atribuir-li, a través de l’antiguitat, més prestigi i legitimitat, ja que,

per exemple, els gots tan sols representen la tercera onada d’in-vasors, segles o mil·lennis després que els pobladors originaris i

primitius haguessin arribat a la península. I els catalans i la seva

dinastia regnant pertanyien a la raça d’aquests primers pobladors,

reivindicant així, d’alguna manera, el dret a la supremacia entre

els regnes peninsulars.



Mirades cap a l’interiori la construcció d’unaidentitat cultural



266


El fet que els discursos, històrics o polítics, insisteixin en els ca-

talans moltes vegades, més que no pas en Catalunya –com per

exemple en la Crònica de Ramon Muntaner o en la proposició del

rei Martí a les Corts de Perpinyà–, depèn possiblement del fet quees dirigeixen també a qui no habita a Catalunya, essent el concep-

te de català lligat sia a la llengua sia a l’origen remot de la família,

sobretot com a lloc de provinença en el temps de la conquesta al

segle XIII. Per exemple, el rei Pere III, en el moment de la rendició

de Ciutat de Mallorca, es dirigeix als seus habitants reclamant-los

lleialtat a la Corona, ja «que catalans eren, e que catalans tostempsforen lleals» (Crònica III, 30).435 Sense que es pugui retrodatar la

idea contemporània de Països Catalans, el concepte de catalans és

de més ampli abast que no pas el de Catalunya en sentit estricte,

com ho prova també, en un altre terreny, la presència de cònsols

catalans d’Ultramar, els quals, més enllà de l’establiment de Con-

solats de Mar a les diferents capitals, havien de cuidar els inte-ressos generals dels mercaders catalans, fos quin en fos el regne

d’origen.436

Les conseqüències d’aquesta premissa són que, al mateix

temps, hem de considerar, d’una banda, un procés d’identica-

ció territorial de Catalunya a través de les seves institucions, que

contribueixen a reunir tots els que l’habiten en una unitat políticai històrica; de l’altra, altres elements que, de fet, identiquen tots

els catalanoparlants –com el concepte de nació catalana, fent ser-

435. SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , p. 1051.

436. Això amb la parcial excepció del regne de Mallorca en la seva etapa d’independència,

veg. Maria Teresa FERRER I MALLOL , «Sobre els orígens del Consolat de Mar a Barcelona el 1279i sobre els cònsols d’Ultramar a bord de vaixells. Un exemple de 1281», Anuario de Estudios Medievales , 23 (1993), p. 141-150 i íd., «El consolat de Mar i els consolats d’Ultramar, instrumenti manifestació de l’expansió del comerç català», a L’expansió catalana a la Mediterrània a la BaixaEdat Mitjana , Barcelona, CSIC, 1999, p. 53-79.



Mirades cap a l’interior i la construcció d’una identitat cultural

267

vir la terminologia medieval, i que es correspon amb poble– i que

es fonamenten més en característiques antropològiques, de tipus

comportamental, i en l’existència d’una comunitat lingüística i

cultural. Són aquests els ingredients identitaris que examinaré enaquest capítol, tot i que, molt sovint, no els trobarem declarats o

identicats en unes expressions explícites del discurs, com és el

cas de la historiograa o de l’oratòria parlamentària.

Com s’ha pogut veure, la primera vegada que apareix amb

seguretat el gentilici català va dependre d’una mirada des de l’ex-

terior; però amb el pas del temps, amb una presència sempre mésestable en el tauler de la política internacional i amb les modica-

cions d’aquest, que portaren a denir nous aliats i nous enemics,

es va difonent sempre la mirada sia cap a l’interior, és a dir, la dels

catalans sobre els catalans, sia des de l’exterior, amb l’opinió que

altres nacions poden tenir d’ells, sobretot a Itàlia.

Si ns a la meitat del segle XIII els únics enemics declaratseren els sarraïns, l’evolució de les relacions internacionals i de les

guerres va presentar, sobretot en el segle XIV , un panorama molt

més variat i complex. I ja s’ha vist que Muntaner sempre detallava

l’origen de les gents amb les quals es relacionava. La documen-

tació del temps està plena d’enemics: després dels francesos en

el segle XIII , ara trobem els «ianuenses , nostros publicos inimicos»,437

o el rei Pere I de Castella, « publicum inimicum»,438 que és «inich e

malvat»,439 i amb el mateix llenguatge és possible dirigir-se tam-

bé als enemics interiors, com la «iniqua e malvada confederació

que·s apella Unió».440 Finalment, moltes són les gents denides

437. Corts, parlaments i scalitat , p. 133 (2 de gener de 1354).

438. Corts, parlaments i scalitat , p. 191 (18 de desembre de 1359).

439. Col·lecció documental , doc. 527 (23 de gener de 1359).

440. Col·lecció documental , doc. 445 (21 de novembre de 1348).



268


com a estranyes que, a causa de la guerra amb Castella o en ocasió

de reivindicacions del regne de Mallorca, aprotant pauses en la

Guerra dels Cent anys, van envair Catalunya.441

L’aprofundiment dels sentiments identitaris comporta, tam- bé, una xació més gran en els estrangers, que són tots aquells que

no pertanyen a la comunitat. Com nota Flocel Sabaté: «a Barcelona,

el 1327, el consell municipal deneix que tot hom e tota fembra és

entès que sia estrany e de lengua estranya qui no sia natural de les

terres del senyor rey d’Aragó».442 Així mateix el concepte d’estran-

ger es pot fer encara més estret, perquè a les Corts de Saragossa de1381 es va voler expulsar de les mateixes Hug d’Anglesola «perque

es notoriament catalan e domiciliado et heredado en el principado

de Cataluenya, et catalan ne otro ninguno strangero del dito reg-

no non podian seyer en la dita Cortes».443 La clara concepció dels

estrangers és l’altra cara de la medalla de la consciència de si ma-

teixos i mostra, també, l’existència d’eventuals ssures a l’interiorde la mateixa Corona, on el sentiment identitari de cada territori,

fonamentat sobretot en usos jurídics i en diferències lingüístiques,

reforça el particularisme i afebleix les possibilitats d’acció unitària,

minvant la capacitat de la monarquia d’assolir objectius comuns.

441. Flocel SABATÉ , «L’augment de l’exigència scal en els municipis catalans del segle XIV:elements de pressió i de resposta», a Manuel SÁNCHEZ i Antoni FURIÓ (ed.), Actes del Col·loqui«Corona, municipis i scalitat a la baixa Edat Mitjana» , Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997,p. 423-465 (p. 431-434), recull com a mínim onze temptatives entre el 1360 i el 1396; per exem-ple, a Col·lecció documental , doc. 581 (3 de juny de 1366) i 584 (8 de juliol de 1366), no es parla dequi les manaria, però, quan es tracta de Bertran du Guesclin, a sou del rei, no es nota que sóncompanyies estrangeres (doc. 599, 9 de febrer de 1369), doc. 611 (28 d’octubre de 1370).

442. Flocel SABATÉ , El territori , p. 354.

443. Acta Curiarum regni Aragonum V , p. 37, una cosa semblant ja havia passat a Saragossa en

el 1367, Acta Curiarum regni Aragonum III , p. 122; mentre a les Corts de Montsó de 1375-76 hi hapresència d’unes «gentes strangeras que en la dita Cort eran» i que fan un donatiu per pagartropes, davant la protesta aragonesa perquè estaven acostumats a enviar directament soldats,fet que fa pensar que es podria tractar de representants de les aljames de jueus i sarraïns de lesquals es parlava amb anterioritat (Acta Curiarum regni Aragonum IV , p. 67-68).




269

Sobretot la guerra de les Vespres Sicilianes va posar la Co-

rona d’Aragó sota l’atenció d’Europa, mentre el matrimoni de Jau-

me II amb Blanca d’Anjou i, més tard, l’expedició de Roger de Flor

a Orient, a més de l’activitat comercial dels mercaders tot al llargde la Mediterrània, van posar els catalans en directe contacte, i fora

del territori de la Corona, amb diferents potències europees, com

s’ha vist més amunt, sobretot italianes, ns al punt que es va veure

la presència de tropes catalanes a Toscana. És sobretot en aquest

context que es comença a tenir una opinió, no sempre gaire favo-

rable, dels catalans que troba veu en el famós vers de Dante que fareferència a «l’avara povertà di Catalogna» (Par VIII , 77).444 Mentre

Giovanni Villani, que havia vist tropes catalanes a Florència que

havien seguit el rei Robert de Nàpols, i tenia fonts franceses per

part de la narració, en la seva Cronica escriu que el rei Pere el Gran

«era ardito e di gran cuore, ma, come Catalano, di natura fellone»

(VIII, LX).445 Mentre que a la Cronica Sicilie , de la meitat del segleXIV , trobem com el sentiment sicilià, en el temps de la guerra entre

els reis Jaume i Frederic, feia que, referint-se a l’any 1298, es digu-

és que «ipsis Catalanis captivis impositum fuit nomen per Siculos, vi-

delicet quod vocati sunt “garfagnini”», que vol dir «depredadors».446

444. «L’avariciosa pobresa de Catalunya». El vers de Dante és glossat per alguns comentadors,com Ottimo, que escriu «che il re Ruberto guernisce il suo lato di gente povera e avara Catalana» («elrei Robert posa en el seu bàndol gent pobra i avariciosa catalana») o Jacopo della Lana, que par-la de l’«avaritia che è propria ai Catelani» («avarícia que és pròpia dels catalans»), mentre MatteoVillani, en la seva Cronica (de 1348-1363) comenta del rei Jaume III de Mallorca que, havent-secriat amb els francesos, no tenia res del seu origen català i va mostrar «d’essere scienziato moltoe adorno di be’costumi» («de ser cientíc (cultivat) i ornat de bons costums»); les tres citacions ahttp://tlio.ovi.cnr.it/TLIO/ s. v. Catalano.

445. Giovanni VILLANI , Nuova cronica , ed. Giuseppe PORTA , Parma, Fondazione Pietro Bem- bo – Ugo Guanda Editore, 1990-91, 3 vol.: «era valent i de gran cor, però, en tant que català,menyspreable (o: fals; o: irascible) per naturalesa».

446. Veg. Pietro COLLETTA , Storia, cultura e propaganda nel regno di Sicilia nella prima metà del seco-lo XIV: la «Cronica Sicilie». Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 2011, p. 183, nota 130:«i pels sicilians va ser donat als catalans presoners el sobrenom de garfagnini».



270


També podem trobar altres elements a través dels quals,

sense cap judici, es reconeix la peculiaritat catalana; per exemple,

l’Anonimo Romano recorda com, cap a 1340, hi va haver un canvi

en la moda masculina: «Comenzaro a fare li pizzi delli cappucciluonghi [...] comenzaro a portare panni stretti alla catalana e colla-

ti, portare scarselle alle correie e in capo portare capelletti sopre lo

cappuccio»; el que resulta interessant és que l’Anonimo distingeix

entre els catalans i els «Spagnuoli» que, per la seva part, havien

introduït la moda de la barba llarga.447

D’altra banda, allò que una mirada hostil, des de la pers-pectiva de l’opulenta Florència, descriu com un defecte, l’avara

povertà de Dante, pot ser també considerat com una qualitat, si el

punt de vista i la intencionalitat són diferents. Això resulta evi-

dent, després de les descripcions de Muntaner vistes més amunt,

en l’àmplia exposició que fa Francesc Eiximenis dels hàbits de

l’alimentació dels catalans, perquè, diu, «la nació catalana esquivaexcessivament tota superuïtat en viure comú». També eviten ex-

cessos en la quantitat de menjar d’un àpat i en la quantitat mateixa

dels àpats i de les begudes, a més de la manera de tallar la carn, de

seure a la taula, de l’educació en el moment de menjar, sense grans

brogits, i del comportament general.448 La descripció d’Eiximenis

està tota basada en comparacions amb el comportament d’altresnacions, gràcies a les quals destaca encara més la particularitat

dels catalans, que amb l’acarament veuen ressaltada i valorada

positivament la seva identitat.449

447. ANONIMO ROMANO , Cronica , ed. Giuseppe PORTA , Milà, Adelphi, 1979, p. 58: «Van comen-çar a allargar la punta de les caputxes [...] van començar a dur roba estreta i ajustada al coll, a

la catalana; així com petites bolses amb corretja i, al cap, uns barrets damunt de la caputxa».448. Francesc EIXIMENIS , Com usar bé de beure e menjar , ed. Jorge E. GRACIA , Barcelona, Curial,1977, p. 89-91.

449. Veg. SABATÉ , La noció d’Espanya , p. 380.




271

No sabem quants catalans van poder reforçar o prendre

consciència a través d’una comparació amb altres maneres i cos-

tums; segurament, tots aquells que a través dels viatges o d’al-

guna altra forma hi van entrar en contacte. De totes maneres, allòque s’està explicant és un sentiment identitari de tipus antropo-

lògic, no pas cultural o històric. No depèn d’una reexió sobre

les característiques literàries o artístiques pròpies i diferents, o

sobre la constitució d’una personalitat política i històrica a tra-

vés de la reexió referent al passat, sinó sobre costums quotidi-

ans, a l’abast, també del poble menut. Així mateix, és un ulteriorelement que dóna forma a una complexa xarxa de sentiments

identitaris, juntament amb l’observança d’un dret especíc, del

fet de parlar una llengua, de tenir uns monarques o unes tradi-

cions familiars de servei a la monarquia o a la pàtria, en senti

ampli, que per un aspecte o un altre es fan extensius a diferents

capes de la societat.La tipologia de les notacions d’Eiximenis és comparable,

per exemple, a l’observació feta per Guillem Balderic a Guillem de

Canet, lloctinent del rei Jaume II de Mallorca, quan, en la relació

que fa de la mort i l’enterrament del rei Felip IV de França, que

havia presenciat, li diu que els del seguici anaven «omnes cum ves-

tibus nigris et cum capuciis indutis ad modum terre nostre».450

Tot i queGuillem es refereix als mallorquins, sabem que els vestits negres

de dol eren també característica a la Corona d’Aragó. I allò impor-

tant és l’observació i la comparació, amb la necessitat de percebre

una semblança o una diversitat.

450. Veg. Charles BAUDON DE MONY , «La mort et les funérailles de Philippe le Bel d’après uncompte rendu à la cour de Majorque». Bibliothèque de l’école des chartes , 58 (1897), p. 5-14 (p. 11),i CINGOLANI , «La mort del rei o de la reina»: «tots amb vestes negres i amb caputxes posades ala manera de la nostra terra».



272


La mobilitat, tant de mercaders com, per exemple, d’estu-

diants,451 així com les guerres i el comerç, com ja s’ha vist amb el

cas de Muntaner, dividien l’Europa en nacions que no necessàri-

ament tenien la mateixa territorialitat contemporània, per no par-lar del signicat força diferent del terme mateix de nació. Aquesta

mobilitat afavoria el procés de reforçament mutu de identitats, a

través de la comparació de les unes amb les altres en els usos, els

comportaments i les llengües. No tots són elements que trobem

expressats obertament, com els senyals identitaris dels discursos

o de la documentació i de les institucions, però són elements quevertebren i reforcen la mateixa consciència identitària. I el segle

XIV veurà canvis, o evolucions, importants en el tema de la llen-

gua, tan pel que fa a l’aspecte comunicatiu com al literari.

La llengua, com ja s’ha vist, és un element de identicació

i cohesió de la societat; tot i així, els seus usos poden variar en les

formes i en el temps. La unió de Catalunya amb l’Aragó, d’una banda, i la seva plurisecular tradició d’escriptura documental, de

l’altra, fan de la Corona d’Aragó, i sobretot de la seva cancelleria,

un organisme almenys trilingüe, amb una pervivència molt llarga

del llatí com a llengua ocial, i molt més a Catalunya que no pas

a Aragó. Durant tot el segle XIII i bona part del XIV , el llatí és la

llengua de les actes notarials, de l’administració i de la seva comu-nicació, a més de la de les relacions diplomàtiques internacionals.

S’escapen a aquesta norma, cap a l’exterior, la comunicació en cas-

tellà amb Castella i Navarra, on l’ús del vulgar ja és extens en la

primera meitat del segle XIII;452 i, cap a l’interior, el fet que el català

451. Veg. Prim BERTRAN , «Estudiants catalans a la Universitat de Bolonya (segle XIII)», Actahistorica et archaeologica mediaevalia , 23/24 (2002-2003), p. 123-143.

452. Inés FERNÁNDEZ-ORDÓÑEZ , «La lengua de los documentos del rey: del latín a la lenguasvernáculas en las cancillerías regias de la península ibérica», a Pascual MARTÍNEZ SOPENA i AnaRODRÍGUEZ (ed.), La Construcción medieval de la memoria regia , València, PUV, 2011, p. 323-361.




273

és la llengua de la comptabilitat, ja des dels primers registres de

despeses de la casa de l’infant Pere ns als del mestre racional, o

els de l’administració local.453 Per exemplicar algunes d’aquestes

pràctiques i el mateix creuament de llengües es pot citar l’exemplede la comptabilitat en el regnat de Jaume II, en la qual disposem

del document del mestre racional, que presenta els comptes al rei

en català; la seva validació en els registres Peccunie , en llatí, i el

seu registre nal en els de Mestre Racional, altre cop en català.454

També és en català la correspondència amb la noblesa, sobretot en

els casos de cartes de deseiximent o cartes privades, ja que hemd’imaginar que els nobles no tenien al costat un escrivà hàbil en

llatí. També es pot citar quan el rei Pere II escriu als nobles caste-

llans exiliats de Castella i que col·laboraven amb el rei en guerra

amb França;455 o encara quan és el cas de cartes públiques, com la

que Pere II envia als mallorquins, citada més amunt, per les quals

es volia evitar l’acte de traducció pública.456 La presència del cata-là en la correspondència no administrativa del rei augmenta molt,

si no és efecte de l’enorme quantitat de documentació conservada

al llarg del regnat de Jaume II, on trobem ns i tot correspondèn-

cia en vulgar amb la família napolitana del rei.

453. Veg. per exemple ACA, Cancelleria, CRD Jaume I, caixa 2, Extrasèrie carta 65 de 1240-1241(veguer de Barcelona), Cancillería, Varia 400 de 1245 (batlle de Mallorca) o Varia 404, de 1285-1286 (merí d’Osca).

454. Un exemple és el cas de la sèrie de documents ACA, Cancelleria, CRD Jaume II, Comptes,caixa 131, carta 87; ACA, Cancelleria, reg. 297, f. 15r-16v; ACA, Reial Patrimoni, MR, reg. 271, f.103r, pagaments relatius a l’octubre de 1308.

455. Veg. ACA, Cancelleria, Varia 403.

456. Per exemple, l’estiu de 1282 es produeix un conspicu nombre d’actes notarials per xar elsacords sobre la potestat d’uns castells entre el noble Guillem Ramon de Josa i l’infant Alfons;

als pergamins en què els homes de Guillem Ramon juren que seran dels als pactes sempre estroba la fórmula: «Que conveniencie et omnia alia contenta in ipso instrumento fuerunt lecta, expositaet recitata de verbo ad verbum coram nobis in presencia hominum predictorum» («les quals convinen-ces i tot allò contingut al mateix instrument van ser llegides, exposades i traduïdes paraula aparaula davant nosaltre en presència dels predits homes», Diplomatari de Pere el Gran , doc. 297).



274


Al llarg del segle XIV , d’una banda , la situació de plurilin-

güisme es complica, perquè també es troben cartes en sard i en

sicilià, dirigides a súbdits dels dos regnes, i de l’altra se simplica

amb un considerable augment de la producció documental en ca-talà, fora dels actes ocials i de la correspondència amb potentats

europeus. Tot i així, per exemple, Joan I, tant quan era infant com

quan era rei, si escrivia al rei de França emprava el llatí, mentre

que quan escrivia a membres de les famílies dels ducs de Bar i

de Berrí, parents de la reina Violant, feia servir el català, amb la

qual cosa hem d’assumir també una certa viabilitat internacionaldel català, més enllà del món del comerç, almenys en contextos

de comunicació personal. Per a la seva esposa Violant de Bar el

català era, ns i tot, la llengua normal de comunicació escrita,

també amb la seva família o amb el rei de França, ja que mai se

li adreça en francès; o per exemple amb Carles III, rei de Navar-

ra, el seu «cosí germà», al qual li diu: «E pregam-vos que, d’acíavant, no·ns vullats escriure en aragonès, con sia llenguatge que

no entenem bé».457

La importància d’aquest fet, des d’un punt de vista iden-

titari, rau en l’accés més directe i més fàcil a la comunicació de

la monarquia amb els súbdits, superant la barrera presentada

pel llatí, a l’abast de pocs i que necessitava de traducció pública.Això, també, en el moment en què el català era sentit com la llen-

gua ocial, o preferida, de la monarquia i veia possible una certa

utilització també fora dels conns de la Corona d’Aragó, ns a

tal punt que, com acabo de dir, la francesa Violant de Bar la fa

llengua pròpia de comunicació tot i preferir, pel que sembla, el

francès, la seva llengua materna, per llegir literatura.

457. ACA, Cancelleria, reg. 2053, f. 111v.




275

Això mateix suggereix el comportament dels diferents

reis amb les cròniques que van escriure o que directament es

van compondre en relació amb la monarquia, ja que l’única que

respecta el plurilingüisme de la Corona, destacant la seva o-cialitat, és la Crònica General de Pere III.458 Aquesta predilecció

encaixa bé amb altres comportaments que hem vist, com el dels

panteons, o l’elecció, per part de Pere III, del Palau Reial de

Barcelona com a seu ocial, ja que allí hi havia les estàtues dels

avantpassats, o amb declaracions que trobem a les cròniques,

algunes de les quals ja vistes, i que repeteix el Cerimoniós en laseva crònica particular, per exemple, tornant a Catalunya des

de Saragossa:

E, com fom en vista de Fraga, mossèn Bernat de Cabrera, nos dix:

–Senyor, veets aquell lloc?

E nós li diguem: –Hoc.

–Doncs, de Catalunya és.E nós, en aquella hora, diguem:

–O terra beneïta, poblada de lleialtat! Beneït sia nostre senyor Déus,

que ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada! (cap. IV, 33)459

Es pot apreciar aquesta assumpció del català com a llengua

ocial de la monarquia, almenys per part de Pere III, i també en

la llengua que el rei utilitza pels seus discursos a Corts, ja que aMontsó, dues vegades, tot i ser Corts generals, el rei fa el seu dis-

curs en «linga seu idiomate cathalano», mentre l’infant Martí, en tant

458. Veg. CINGOLANI , «Tradiciones e idiosincrasias».

459. SOLDEVILA , Les Quatre Grans Cròniques , p. 1100; Fraga en aquest moment encara és con-siderada part de Catalunya, malgrat les protestes aragoneses que la reivindiquen en tant que

poblada a Fuero d’Aragó, «et por aquesto et alia fue et yes del regno de Aragon» Acta Curiarum regniAragonum III , p. 535 (Tamarit de Llitera, 1375), i encara Acta Curiarum regni Aragonum V , p. 256-257 (Montsó, Tamarit de Llitera i Fraga, 1383-1384).



276


que representant de les Corts, li contesta amb «tales o semblantes

palavras en aragones».460

En el segle XIII , sobretot cap a nal de la dècada de 1260,

es dóna un doble trencament amb la tradició occitana, perquè, enun moviment que s’origina a l’entorn reial, sobretot a la cancelle-

ria, no sols es trenca amb la scripta occitana per establir-ne una

de pròpia,461 sinó que també, amb obres en prosa, es deixen les

formes literàries i lingüístiques de tradició occitana com a forma

exclusiva de producció literària, que seguiran tant en la lírica com

en la literatura hagiogràca i didàctica, per començar a escriure en català. A part d’obres que no formen tradició literària i no tenen

gaire relleu col·lectiu, com les de Ramon Llull, que es difonen

en uns cercles molt reduïts i tancats, tot i el suport d’alguns mo-

narques al beat, són sobretot cròniques les que s’escriuen en català

o s’hi tradueixen i es difonen: les Gestes dels comtes de Barcelona i reis

d’Aragó , la Crònica d’Espanya ,462 el Llibre dels fets , el Libre dels reis , laCrònica de Desclot i la de Galceran de Tous. El regnat de Jaume II,

nalment, amb la fundació de l’Estudi General de Lleida al capda-

munt, veu la voluntat de dotar la Corona d’estructures culturals,

especialment en llatí. Però, sobretot a partir de la segona meitat

del XIV , aquest procés de proveir-se d’infraestructures culturals i

literàries es veu impulsat per un gran nombre de traduccions,463

dels tipus més variats, i d’obres originals.

460. Acta Curiarum regni Aragonum IV , p. 34-36 i Acta Curiarum regni Aragonum V , p. 192-193, iveg. Antoni FERRANDO , «La llengua cancelleresca a la Corona d’Aragó», a Col·lecció documental ,p. 13-52.

461. Veg. Antoni FERRANDO , «La llengua cancelleresca».

462. QUER , La «Història i Genealogies d’Espanya» , p. 140-163; per a la datació veg. Stefano M. CIN-GOLANI , «Note sulla storiograa catalana (1266-1282)», Medioevo romanzo , 33 (2009), p. 415-424.

463. Veg. un cens complet a Translat. Traduccions al català medieval ns a 1500 , http://www.translatdb. narpan.net/.




277

Així mateix, si la literatura en general, és a dir, la presèn-

cia d’un corpus textual ampli i, també, amb producció original

en català és un element que ha d’incidir en un general sentiment

identitari, el que em sembla més important –o determinant enaquest context– és l’eventual presència d’autors que tinguin una

idea més complexa en el moment d’escriure que no senzillament

la de fer literatura o divulgació religiosa, i tinguin l’aspiració que la

seva obra en conjunt ha de ser dirigida cap a un canvi o una mi-

llor denició de la societat. És a dir que, més enllà d’inserir-se i

continuar en una tradició exclusivament literària, presenten unareexió més general sobre la cultura com a instrument d’organit-

zació i denició d’una comunitat que, extremant molt, podríem

denir com a «nacional». Dic extremant perquè qualsevol operació

cultural, en aquest moment, sobretot si és especícament literària,

tan sols es pot dirigir a un públic molt limitat; a més, tractant-se de

literatura en català, aquesta, almenys en les intencions de l’autor , anava també dirigida a valencians i mallorquins. En aquest pano-

rama, per aquestes raons, no es poden prendre en consideració les

diferents temptatives, per part de Joan I, Martí I i Ferran I, d’ins-

taurar uns Jocs Florals a Barcelona, i no sols per l’escassa qualitat

dels productes literaris, sinó també pel caràcter dels certàmens,

segurament agregador però tan sols a nivell municipal, i pel fetque, almenys al començament, tampoc no van tenir gaire èxit,

malgrat els esforços esmerçats per Bernat Metge i els altres autors

de les lletres de convocació dels Jocs.464

Per argumentar d’acord amb aquestes premisses, doncs,

crec que es poden incloure en l’anàlisi gairebé només dos autors,

464. Stefano M. CINGOLANI , «Els Jocs Florals de Barcelona a l’edat mitjana, una il·lusió o un error?»,Anuari Poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012 , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012,p. 31-39.




279

sió de les seves obres, almenys, a Castella; i és un model de base

religiosa, culturalment i literàriament pesat i arcaic, encara arrelat

en l’enciclopedisme. Al mateix temps, si tenim en compte que la

família reial era protectora seva,468 i que el públic catalanoparlantn’era el destinatari primer i privilegiat, es pot assumir tot el seu

projecte d’organització social, amb puntes de modernitat en la seva

defensa de la necessitat d’una formació cultural com a base de la

construcció de la societat com un model global i com el producte de

la reexió a propòsit de la societat en la qual vivia, i un útil estri de

cohesió social i, doncs, de reforçament de sentiment identitari.Bernat Metge comença la seva carrera aprenent l’ars dic-

tandi dels notaris i els cancellers, a aquestes alçades una retòrica

orida i bastant buida, com ho mostren els exemples d’alguns

seus col·legues com ara Bernat Sirvent.469 Metge, de manera gaire-

bé autodidacta, va descobrint les novetats de la cultura europea,

Boccaccio i sobretot Petrarca. La lectura d’aquest, a poc a poc, lipermet profunditzar i repetir part del seu camí, llegint d’una al-

tra manera els clàssics.470 Metge no és un humanista, perquè li fal-

ta l’escola i la dimensió lològica i arqueològica dels humanistes,

però èticament en ressegueix el mateix camí de manera personal.

El seu somni vertader, per sota del Somni somiat en la literatura, és

el de fer créixer la cultura que l’envolta,471

adequar-la a les novetats

468. Veg. Francesc Eiximenis i la casa reial. Diplomatari 1373-1409 , ed. Jaume RIERA I SANS , Institutde Llengua i Cultura Catalanes - Universitat de Girona, Girona 2010.

469. Veg. la introducció a Bernat METGE , Lo somni , ed. Stefano M. CINGOLANI , Barcelona, Bar-cino, 2006 (ENC) i Stefano M. CINGOLANI , El somni d’una cultura: «Lo somni» de Bernat Metge ,Barcelona, Quaderns Crema, 2002, p. 21-82.

470. Stefano M. CINGOLANI , «Bernat Metge e gli auctores: da Cicerone a Petrarca, passando perVirgilio, Boezio e Boccaccio», a Lluís CABRÉ , Alejandro COROLEU i Jill KRAYE (ed.), Fourteenth-Century Classicism: Petrarch and Bernat Metge , Londres-Torí, The Wartburg Institute - NinoAragno, 2012 (The Wartburg Institute Colloquia, 21), p. 109-124.

471. Veg. CINGOLANI , El somni d’una cultura , p. 267-279.



280


europees, alliberar-se de les estretors, de l’acumulació indiferent,

de l’estil pla i enfarfegat de la cultura eclesiàstica, el principal ex-

ponent de la qual és justament el seu contemporani Francesc Eixi-

menis. El fracàs de Metge, en la seva aportació col·lectiva, és que ningú li va fer cas, ningú el va poder entendre i seguir (cosa

que encara ocorre avui dia). La seva aspiració de creixement cultu-

ral, el seu plantejament de dubte respecte als coneixements i a les

veritats establertes per la fe i els intel·lectuals cristians, eren oberts

a la societat, que l’autor pretenia es qüestionés en els seus principis,

i a la monarquia, presentada com a heroica, a l’alçada dels modelsde la retòrica clàssica. Però, no va tenir èxit, no va ser entès, ja que

la major part de la societat anava per altres camins, per aquells on

podia, sense qüestionar-se massa; portada, en el millor dels casos,

per les necessitats pràctiques de la vida i de la política; i seguia amb

altres models culturals més fàcils i arrelats, com els eclesiàstics –la

gran difusió i inuència d’Eiximenis, enfront de la seva, n’és un clarexemple–472 o els de la lírica, més adient al joc cortesà.

Metge no parla ni de la pàtria ni estrictament de Catalunya,

només dels seus reis, però la complexitat i l’ambició cultural de la

seva obra –que, a més, escriu en català i no pas en llatí–, mostra a

la cultura del seu país com és i com hi vol inuir, i vol que creixi

i trobi una nova identitat, a través de la seva modernització i del’obertura a la tradició secular i internacional, el classicisme de Ci-

ceró i l’humanisme italià de Petrarca i Boccaccio. Possiblement és el

resultat de la reexió en negatiu respecte a la producció literària en

català i a les seves tradicions; així mateix, està preocupat per la qua-

litat d’aquestes tradicions i pel tipus de identitat que comporten.

472. Sobre aquest aspecte, tot i dissentir d’altres interpretacions, veg. Núria SILLERAS-FERNÁN-DEZ , «Paradoxes humanistes: Els escrits de Francesc Eiximenis i de Bernat Metge i la seva recep-ció a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement», eHumanista , 1 (2012), p. 154-167.




281

El 31 de maig de 1410 moria el rei Martí, darrer descendent

de la dinastia que havia començat Guifré el Pilós l’any 870. És

possible que hi hagués un sentiment general d’acabament d’una

època, atès que als funerals del rei, a diferència d’altres cerimòniesprecedents, la presència del color negre, de què eren pintats uns

bancs que envoltaven el cos del rei, i, sobretot, l’enorme quantitats

de brandons negres, i no pas blancs, havia de ser impressionant.473

De manera real i simbòlica, el nal del Casal de Barcelona i les

conseqüències del compromís de Casp –on un exponent de la més

encarcarada, retrògrada, populista i integrista cultura eclesiàsti-ca, Vicent Ferrer, va tenir un paper fonamental– marquen un nou

camí per a les formes d’expressió i les proves de la identitat col-

lectiva catalana, en la qual l’aportació de Bernat Metge no va tenir

cap pes. I encara no en té, malgrat els esforços d’alguns.

473. Veg. Stefano M. CINGOLANI , «La reina María y los funerales de su madre Brianda d’Agout,condesa de Luna, en Zaragoza (1399-1401). Aproximación al estudio de los rituales funerariosde los monarca de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media 24, 2013, p. 71-90, p. 81.



283

Bibliograa

ABADAL , Ramon d’. Els primers comtes catalans. Barcelona: Teide, 1958.

- Dels visigots als catalans. Barcelona: Edicions 62, 1970. 2 vol.

- Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barce-lona: Edicions 62, 1987. [1a ed. castellana, 1966; 1a ed. catalana, 1972.]

- Catalunya fa mil anys. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1988. [Ree-dició de Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere. Barcelona: RafaelDalmau, 1960.]

- Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós. COLL I ALENTORN , Mi-quel (ed.). Barcelona: IEC, 1991.

Acta Curiarum regni Aragonum III, Cortes del reinado de Pedro IV/2: Cortes deZaragoza 1365-1366, Cortes de Zaragoza 1367, Cortes de Caspe, Alcañiz y Zara- goza 1370-71, Cortes de Tamarite de Litera 1375. LALIENA CORBERA , Carlos

(ed.). Saragossa: Gobierno de Aragón, 2008.

Acta Curiarum regni Aragonum IV, Cortes del reinado de Pedro IV: Cortes ge-nerales de Monzón, 1375-1376. SESMA MUÑOZ , J. Ángel (ed.). Saragossa:Gobierno de Aragón, 2006.

Acta Curiarum regni Aragonum V, Cortes de los reinados de Pedro IV/4 i JuanI: Cortes de Zaragoza 1381, Cortes generales de Monzón, Tamarite de Lite-

ra y Fraga 1383-84, Cortes generales de Monzón 1388-1389.SESMA MUÑOZ

, J. Ángel (ed.). Saragossa: Gobierno de Aragón, 2009.



284


Acta Curiarum regni Aragonum VI/1, Cortes del reinado de Martín I: Cortes deZaragoza 1398-1400. NAVARRO ESPINACH , Germán (ed.). Saragossa: Gobi-erno de Aragón, 2008.

Acta Curiarum regni Aragonum VI/2, Cortes del reinado de Martín I: Cortes de Maella 1404, Fogaje general de Aragón 1405. NAVARRO ESPINACH , Germán(ed.). Saragossa: Gobierno de Aragón, 2008.

AINAUD DE LASARTE , Joan. Pintures del segle XIII al carrer de Montcada de Bar-celona. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1969.

ALANYÀ I ROIG , Josep. «La frontera del Principat de Catalunya amb el regned’Aragó». A: Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de

Jaume I . Vol. I. Barcelona: IEC, 2011, p. 163-191.

ALTURO I PERUCHO , Jesús. «De nuevo sobre el Carmen in laudem RaimundiBerengarii IV del manuscrito 31 de Roda (olim 8)». Anuario de Estudios Medievales , 42/2 (2012), p. 469-478.

ALVIRA CABRER , Martín. Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona

(1196-1213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica. Saragossa: Ins-titución Fernando el Católico, 2010. 6 vol.

Anales Bertiniani. WAITZ , Georg (ed.). Hannover: Bibliopoli, 1893 (MGH inusum scholarum).

Annales Fuldensenses sive Annales regni Francorum orientalis. PERTZ , G.-H.;KURZE , F. (ed.). Hannover, Bibliopoli, 1891 (MGH Scriptores rerum ger-manicarum in usum scholarum).

Annales regni Francorum. PERTZ , G.-H.; KURZE , F. (ed.). Hannover, Bibliopoli,

1895 (MGH Scriptores rerum germanicarum in usum scholarum).ANONIMO ROMANO. Cronica. PORTA , Giuseppe (ed.). Milà: Adelphi, 1979.

ARMILLA VICENTE , José A. La Diputación del Reino de Aragón. Saragossa: Cajade Ahorros de la Inmaculada, 2000.

AURELL , Martí. Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213) .Barcelona: Omega, 1998. [Ed. or. en francès, 1995.]

AYALA MARTÍNEZ , Carlos de. Sacerdocio y Reino en la España Altomedieval.Iglesia y poder político en el Occidente peninsular, siglos VII -XII . Madrid: Si-lex, 2008.



286


BLAISE , Albert. Lexicon latinitatis medii aeui. Turnhout: Brephols, 1975.

BLASCO I BARDAS , Anna M. Les pintures murals del Palau Reial Major de Barce-lona. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, 1993.

BOLÓS I MASCLANS , Jordi; MORAN I OCERINJAUREGUI , Josep. Repertori d’antro- pònims catalans (RAC) , 1. Barcelona: IEC, 1994.

BONNASSIE , Pierre. Catalunya mil anys enrera (segles X-XI ). Barcelona: Edicions62, 1979-1981. 2 vol. [Ed. or en francès: Toulouse, 1975-1976.]

BOWMAN , Jeffrey A. «Councils, memory and mills: the early development ofthe Peace of God in Catalonia». Early Medieval Europe , 8, 1999, p. 99-129.

- Shifting Landmarks: Property, Proof, and Dispute in Catalonia around theYear 1000, Conjunctions of Religion and Power in the Medieval Past. Itha-ca: Cornell University Press, 2004.

BRAMON , Dolors. De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Vic:Eumo, 2000.

- «Alandalús y la historiograa de Cataluña». A: MARÍN , Manuela (ed.).Al-Andalus/España. Historiograa en contraste. Siglos XVII -XXI . Madrid:

Casa Velázquez, 2009, p. 147-161.

BRONISCH , Alexander Pierre. Reconquista y Guerra santa. La concepción de la

guerra en la España Cristiana desde los visigodos hasta los comienzos del sigloXII. Granada: eug-Ediuno-PUV, 2006. [Ed. or. en alemany, 1998.]

Cantar de mio Cid. MONTANER , Alberto (ed.). Barcelona: Galaxia Gutenberg,2007.

Capitularia regum Francorum. BORETIUS , A. (ed.). Hannover: Bibliopoli, 1883(MGH Legum II).

CARINI , Isidoro. De rebus Regni Siciliae (9 settembre 1282 - 26 agosto 1283). Pa-lermo: Tipograa del giornale Lo Statuto , 1882. 2 vol. (Documenti perservire alla storia di Sicilia, V) [Ed. facsímil, Palermo: Assessorato aiBeni Culturali - Società Siciliana di Storia Patria, 1982.]

Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. IX-XIV ). MARQUÈS , Josep M.

(ed.). Barcelona: Fundació Noguera, 1993. 2 vol.Cartulario de «Sant Cugat» del Vallés. RIUS I SERRA , Josep (ed.). Barcelona:

CSIC, 1945-1947. 3 vol.



Bibliografa

287

Catalunya Carolíngia , I. El domini carolingi a Catalunya. ABADAL I DE VINYALS ,Ramon d’(ed.). Barcelona: IEC, 1986.

Catalunya Carolíngia , II. Els diplomes carolingis a Catalunya. ABADAL I DE VI-

NYALS , Ramon d’(ed.). Barcelona: IEC, 1926-1952. [Ed. facsímil, Barcelo-na: IEC, 2007.]

Catalunya Carolíngia , IV. Els comtats d’Osona i Manresa. ORDEIG I MATA , Ra-mon (cur.). Barcelona: IEC, 1999. 3 vol.

Catalunya Carolíngia , V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. SO-

BREQUÉS I VIDAL , Santiago; RIERA I VIADER , Sebastià; ROVIRA I SOLÀ , Ma-nuel (cur.). Barcelona: IEC, 2003. 2 vol.

Catalunya Carolíngia , VI. Els comtats de Rosselló, Conent, Vallespir i Fenollet.PONSICH , Pere (cur.); ORDEIG I MATA , Ramon (rev. i compl.). Barcelona:IEC, 2006. 2 vol.

Catalunya Romànica , IX. L’Empordà, II . Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990.

CAWDSEY , S. F. Reialesa i propaganda. L’eloqüència reial i la Corona d’Aragó, c.

1200-1450. València: PUV, 2008. [Ed. or. en anglès, Oxford: Oxford Uni-

versity Press, 2002.]

Chartes de l’Abbaye de Saint-Maxent. Archives Historiques du Poitou, XVI,1886.

CINGOLANI , Stefano M. Le Storie dei Longobardi. Dall’Origine a Paolo Diacono.Roma: Viella, 1995.

- El somni d’una cultura: «Lo somni» de Bernat Metge. Barcelona: Qua-

derns Crema, 2002.- «Historiograa catalana al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291).

Edició i estudi de textos inèdits: 1. *Crònica del rei Pere». Acta Historicaet Archaeologica Mediaevalia , 25 (2003-2004), p. 201-227.

- «Historiograa catalana al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291).Edició i estudi de textos inèdits: 5. La Crònica de Sant Pere de les Puel·les i els Gesta Comitum Barchinonensium IV ». Boletín de la Real Academia deBuenas Letras de Barcelona , 50 (2005-2006), p. 143-195.

- «“Seguir les vestigies dels antecessors”. Llinatge, reialesa i historio-graa a Catalunya des de Ramon Berenguer IV a Pere II (1131-1285)».Anuario de Estudios Medievales , 36 (2006), p. 201-240.



288


- Historiograa, propaganda i comunicació al segle XIII : Bernat Desclot i lesdues redaccions de la seva Crònica. Barcelona: IEC, 2006.

- Jaume I. Història i mite d’un rei. Barcelona: Edicions 62, 2007.

- La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques i la historiograa catalana,des del segle X al XIV . Barcelona: Base, 2007, p. 159-193.

- «Estratègies de legitimació del poder comtal: l’abat Oliba, Ramon Be-renguer I, la Seu de Barcelona i les Gesta comitum Barchinonensium».Acta historica et archaeologica mediaevalia , 28 (2008), p. 135-175.

- «El Llibre dels fets del rei Jaume I i el Llibre del rei en Pere de BernatDesclot». A: COLÓN , Germà; MARTÍNEZ , Tomàs (ed.). Jaume I: fets, actesi paraules. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I / Fundació Germà

Colon, 2008, p. 287-312.

- «Memòria, llinatge i poder. Jaume I i la consciència històrica». Butlletíde la Societat Catalana d’Estudis Històrics , 19 (2008), p. 101-127.

- «Note sulla storiograa catalana (1266-1282)». Medioevo romanzo , 33(2009), p. 415-424.

- «Tradiciones e idiosincracias. Las relaciones entre Cataluña y Aragónen la historiografía (siglos XI-XIII)». A: La Corona de Aragón en el cen-

tro de su historia (1208-1458). Saragossa: Gobierno de Aragón - GrupoCEMA, 2010, p. 219-252.

- «The Family of Wifred I, the Hairy: Marriage and the Consolidation ofPower, 800-1000». Imago Temporis , 4 (2010), p. 119-140.

- Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona: Base, 2010.

- «Bernat Metge e gli auctores: da Cicerone a Petrarca, passando perVirgilio, Boezio e Boccaccio». A: CABRÉ , Lluís; COROLEU , Alejandro;

KRAYE , Jill (ed.). Fourteenth-Century Classicism: Petrarch and Bernat Me-tge. Londres-Torí: The Wartburg Institute - Nino Aragno, 2012 (TheWartburg Institute Colloquia, 21), p. 109-124.

- «Els Jocs Florals de Barcelona a l’edat mitjana, una il·lusió o un error?».Anuari Poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. Barcelona: Ajuntamentde Barcelona, 2012, p. 31-39.

- «L’abat Oliba, el poder i la paraula». Acta historica et archaeologica me-diaevalia , 31, 2013, p. 115-162.

- Sant Jordi. Una llegenda mil·lenària, Barcelona, Base, 2014.

- «La reina María y los funerales de su madre Brianda d’Agout, conde-sa de Luna, en Zaragoza (1399-1401). Aproximación al estudio de los



Bibliografa

289

rituales funerarios de los monarca de la Corona de Aragón», Aragón

en la Edad Media 24, 2013, p. 71-90.

- «The myth of the origins and royal power in the late medieval Cro-

wn of Aragon», Catalonia and Portugal: The Iberian Peninsula fromthe Periphery; Brephols, en premsa. «Lleida, agost (?) 1214», Revista deDret Històric Català , 14, 2015 en premsa.

- «La mort del rei o de la reina. Celebracions, cerimònies i panteons en-tre dol públic i propaganda a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)» a El

panteó reial de Santes Creus: Poder, mort i memòria , de pròxima publica-ció a la web del Museu d’Història de Catalunya, www.es.mhcat.cat.

COLL I ALENTORN , Miquel. Historiograa. Barcelona: Curial-PAM, 1991.

Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. Textos en llengua

catalana (1291-1420). RODRIGO LIZONDO , Mateu (ed.); RIERA I SANS , Jaume(sel.). València: PUV, 2013. 2 vol. (Fonts Històriques Valencianes, 56).

Col·lecció diplomàtica de la casa del Temple de Barberà (945-1212). SANS TRAVÉ , Josep M. (ed.). Barcelona. Generalitat de Catalunya, 1997 (Textos Jurí -dics Catalans. Documents; 1).

Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100). MARTÍ , Ramon (ed.). Bar-celona: Fundació Noguera, 1997.

COLLETTA , Pietro. Storia, cultura e propaganda nel regno di Sicilia nella primametà del secolo XIV : la «Cronica Sicilie». Roma: Istituto Storico Italiano peril Medio Evo, 2011.

COLLINS , Roger. La conquista árabe, 710-797. Barcelona: Crítica, 1986 (Historia

de España; 4). [Ed. or. en anglès: Oxford, Blackwell, 1986.]– La España visigoda, 409- 711. Barcelona: Crítica, 2005 (Historia de Es-

paña, 3). [Ed. or. en anglès: Oxford, Blackwell, 2005.]

Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI -XIII ). GONZALVO I BOU ,Gener (ed.). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994 (Textos JurídicsCatalans. Lleis i costums II/3).

CORRAO , Pietro. «Il nodo mediterraneo: Corona d’Aragona e Sicilia nella

politica de Bonifacio VIII». A: Bonifacio VIII. Atti del XXXIX Convegnostorico internazionale. Spoleto: CISAM, 2003, p. 145-170.



Bibliografa

291

Eivissa, Formentera i els eivissencs entre dos regnes (1276-1298). CINGOLANI , Ste-fano M.; FERRER ABÁRZUZA , Antoni (intr.); CINGOLANI , Stefano M. (ed.).[En premsa.]

EIXIMENIS , Francesc. Regiment de cosa pública. MOLINS DE REI , P. Daniel de(ed.). Barcino: Barcelona, 1927 (ENC).

- Com usar bé de beure e menjar. GRACIA , Jorge E. (ed.). Barcelona: Curial,1977.

- Lo Crestià (selecció). HAUF , Albert (cur.). Barcelona: Edicions 62, 1983.

- Llibres, mestres i sermons. GUIXERAS , David; RENEDO , Xavier (ed.). Barce-lona: Barcino, 2006.

Francesc Eiximenis i la casa reial. Diplomatari 1373-1409. RIERA I SANS , Jaume(ed.). Girona: Institut de Llengua i Cultura Catalanes - Universitat deGirona, 2010.

Els annals de la família rivipullense i les genealogies del Pallars-Ribagorça. CIN-

GOLANI , Stefano M. (ed.). València: PUV, 2012 (Monuments d’Històriade la Corona d’Aragó, 3).

Epistolari de Pere III . GUBERN

, Ramon (cur.). Barcelona: Barcino, 1955 (ENC).FELIU I MONFORT , Gaspar. La presa de Barcelona per Almansor: història i miti-

cació. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció Històrico-

Arquelògica. Barcelona: IEC, 2007.

FERNÁNDEZ-ORDÓÑEZ , Inés. «La lengua de los documentos del rey: del latína la lenguas vernáculas en las cancillerías regias de la península ibéri-ca». A: MARTÍNEZ SOPENA , Pascual; RODRÍGUEZ , Ana (ed.). La construcción

medieval de la memoria regia. València: PUV, 2011, p. 323-361.

FERRAN , Elisabet. El jurista Pere Albert i les «Commemoracions». Barcelona:IEC, 2006.

FERRANDO , Antoni. «La llengua cancelleresca a la Corona d’Aragó». A: Col-lecció documental , p. 13-52.

FERRER I MALLOL , Maria Teresa. «Sobre els orígens del Consolat de Mar a

Barcelona el 1279 i sobre els cònsols d’Ultramar a bord de vaixells. Unexemple de 1281». Anuario de Estudios Medievales , 23 (1993), p. 141-150.



292


- «El consolat de Mar i els consolats d’Ultramar, instrument i manifes-tació de l’expansió del comerç català». A: L’expansió catalana a la Medi-terrània a la Baixa Edat Mitjana. Barcelona: CSIC, 1999, p. 53-79.

- «Les Corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o ge-neralitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)». Anuario deEstudios Medievales , 34/2 (2004), p. 875-938.

FITA , Fidel, «El principado de Cataluña. Razón de este nombre». Boletín de laReal Academia de la Historia , 40 (1902), p. 261-269.

FONDEVILLA , Fernando. «La nobleza catalano-aragonesa capitaneada porFerran Sánchez de Castro en 1274». A: Primer Congrés d’Història de la

Corona d’Aragó. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1912, p. 1061-1169.

FONT I RIUS , Josep M. «La comunitat local o veïnal». A: Symposium internaci-onal sobre els orígens de Catalunya (segles VIII -XI ). Barcelona: Generalitat deCatalunya, 1991, 2 vol. Vol. I, p. 491-576.

- «L’escola jurídica de Barcelona». A: Liber Iudicum popularis , p. 67-100.

FONTAINE , Jacques «La gure d’Isidor de Séville à l’époque carolingienne»[L’Europe héritière de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de la CasaVelázquez , 35, Madrid (1992), p. 195-211.

FRANK , Roberta, «Germanic legend in Old English literature». A: GODDEN ,Malcolm; LAPIDGE , Michael (ed.). The Cambridge Companion to Old En- glish Literature. Cambridge: Cambridge University Press, 1991.

FREEDMAN , Paul. «Symbolic implications of the events of 985-988». A: Sym- posium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII -XI ). Barcelo-

na: Generalitat de Catalunya, 1991, 2 vol. Vol. I, p. 117-129.- «L’inuence wisigothique sur l`Église catalane» [L’Europe héritière

de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de la Casa Velázquez , 35, Madrid(1992), p. 69-79.

FREEMAN , Ann. «Theodulf of Orleans: a Visigoth at Charlemagne’s Court»[L’Europe héritière de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de la CasaVelázquez , 35, Madrid (1992), p. 185-194.

GARCIA EDO , Vicent. «La monarquia de Jaume I», a Jaume I. Commemoraciódel VIII centenari del naixement de Jaume I . Barcelona: IEC, 2011. Vol. I,p. 45-58.



Bibliografa

293

GEARY , Patrick J. Before France and Germany. The Creation and Transformationof the Merovingian World Nova York - Oxford: Oxford University Press,1988.

Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie. CINGOLANI , Stefano M. (ed.);ÁLVAREZ MASALIAS , Robert (trad.). Santa Coloma de Queralt: obradoredèndum, 2012.

Les «Gesta comitum Barchinonensium» (versió primitiva), la «Brevis Historia» ialtres textos de Ripoll. CINGOLANI , Stefano M. (ed.). València: PUV, 2012(Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 4).

Gesta Triumphalia per Pisanos facta. LUPO GENTILE , Michele (cur.). Bolonya:

Zanichelli, 1936 (RIS, VI, 2).

Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. CINGOLANI , Stefano M. (ed.). Va-lència: PUV, 2008 (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 1).

GILLARD , Xavier; SÉNAC , Philippe. «À propos de quelques Hispani». Cahiersde civilisation médiévale , 47 (2004), p. 163-169.

GIMENO BLAY , Francisco M. Escribir, reinar. La experiencia gráco-textual de Pe-

dro IV el Cerimonioso (1336-1387). Madrid: Abada, 2006.GIRONA , Daniel. «Itinerari del rei en Martí (1396-1402)». Anuari de l’Institut

d’Estudis Catalans (1911-1912), p. 81-184.

GONZÁLEZ ANTÓN , Luis. Las Uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-

1301). Saragossa: CSIC, 1973. 2 vol.

- «Jaime II y la armación del poder monárquico en Aragón». Aragón en

la Edad Media , 10-11 (1993), p. 385-405.

GROS , Michel. «Les Wisigoths et les liturgies occidentals» [L’Europe héritiè-re de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de la Casa Velázquez , 35, Madrid(1992), p. 125-135.

GUERREIRO , Rosa. «Le rayonnement de l’hagiographie hispanique en Gaulependant les haut Moyen Âge: circulation et diffusion des Passions his-paniques» [L’Europe héritière de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges dela Casa Velázquez , 35 Madrid (1992), p. 137-157.

HAMMER , Carl I. «Crowding the King: Rebellion and Political Violence inLate-Carolingian Bavaria and Italy». Studi Medievali , 3a serie, 48 (2007),p. 493-541.



294


HILLGARTH , Jocelyn N. «La personalitat política i cultural de Pere III a travésde la seva crònica». Llengua & Literatura 5 (1992-1993), p. 7-102.

Historici Germanie saec. XII . WEITZ , Georg (ed.). Hannover: Bibliopoli, 1872

(MGH SS, 22).

HOLTZ , Louis, «Prose et poésie latines tardives transmises aux Carolingienspar l’intermédiaire de l’Espagne» [L’Europe héritière de l’Espagne Wi-sigothique]. Mélanges de la Casa Velázquez 35, Madrid (1992), p. 213-222.

HUICI MIRANDA , Ambrosio; CABANES PECOURT , María Desamparados. Docu-mentos de Jaime I de Aragón. València-Saragossa: Anubar, 1976-1988. 5 vol.

IGLESIAS FERREIRÓS , Aquilino. «El nacimiento de los Usatici». Imago temporis ,5 (2011), p. 12-426.

IOGNA-PRAT , Dominique. «Inuences spirituelles et culturelles du mondewisigothique: Saint-Germain d’Auxerre dans la seconde moitié du IXè siècle» [L’Europe héritière de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de laCasa Velázquez , 35, Madrid (1992), p. 243-257.

IORDANIS. De origine actibusque Getarum. GIUNTA , Francesco; GRILLONE , Anto-

nino (ed.). Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 1991.

ISIDORO DE SEVILLA , San. Etimologias. OROZ RETA , José (cur.); DÍAZ Y DÍAZ ,Manuel C. (intr.). Madrid: BAC, 1982. 2 vol. [Ed. bilingüe]

- Historia Gothorum. MOMMSEN , Theodor (ed.). Hannover: Bibliopoli,1891 (MGH, AA, Chronica minora II).

JARRETT , Jonathan. «Power over Past and Future: Abbess Emma and theNunnery of Sant Joan de les Abadesses». Early Medieval Europe , 12(2004), p. 229-258.

- «Archbishop Ató of Osona: false metropolitans on the Marca Hispani-ca». Archiv für Diplomatik , 56 (2010), p. 1-41.

- Rulers and Ruled in Frontier Catalonia, 880-1010: pathways of power.Oxford: Boydell-Brewer, 2010.

JUNYENT , Eduard. Diplomatari i escrits de l’abat i bisbe Oliba. MUNDÓ , Anscari(cur.). Barcelona: IEC, 1992.

KIECKHEFER , Richard. Magic in the Middle Ages. Cambridge: Cambridge Uni-versity Presse, 1989.



Bibliografa

295

KOSTO , Adam J. «The “convenientiae” of the catalan counts in the eleventhcentury: a diplomatic and historical analysis». Acta Mediaevalia , 19(1998), p. 191-228.

- Making Agreements in Medieval Catalonia. Power, Order, and the WrittenWord, 1000-1200. Cambridge: Cambridge University Press, 2001.

- «The Limited Impact of the Usatges de Barcelona in Twelfth-CenturyCatalonia». Traditio , 56 (2001), p. 53-88.

LALIENA CORBERA , Carlos. La formación del Estado feudal: Aragón y Navarra en

la época de Pedro I . Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1996.

- «La apropiación mítica del pasado: poder, real, legitimación y memo-

rias de clase en Navarra y Aragón en el siglo XIII». A: IGLESIA DUARTE , José Ignacio de la (coord.). Memoria, mito y realidad en la historia medie-val. XIII Semana de Estudios Medievales, Nájera 2002. Logronyo: Institu-to de Estudios Riojanos, p. 61-84.

- «La metamorfosis del Estado feudal. Las estructuras instituciona-les de la Corona de Aragón en el período de expansión (1208-1283».A: La Corona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458). Saragossa:Gobierno de Aragón-Grupo CEMA, 2010, p. 67-98.

LANDES , Richard, «L’accession des Capétiens». A: Iogna-Prat, Dominique iPicard, Jean-Charles (ed.). Religion et culture autour de l’an mil. Royaumecapétien et Lotharingie. Actes du colloque Hugues Capet 987-1987. La France

de l’an Mil. París: Picard, 1990, p. 151-166.

LAURANSON-ROSAZ , Christian. «Theodosianus nos intruit codex ... Permanenceet continuité du droit romain et de la romanité en Auvergne et dans leMidi de la Gaule durant le haut Moyen Âge». A: DUBREUCQ , A. i LAU-

RANSON-ROSAZ , Chr. (ed.). «Traditio Juris», Permanence et/ou discontinuitédu droit romain durant le haut Moyen Âge. Actes du colloque de Lyon 9-10

Octobre 2003. Lyon: Centre Lyonnais d’Histoire du Droit - CHM Univer-sité Jean Moulin Lyon 3, 2006, p. 15-32 (Cahiers du CHM, 3).

Les Miracles de Saint Benoit , écrits par ADREVALD , AIMOIN , ANDRÉ , Raoul TOR-

TAIRE et Hugues de SAINTE MARIE , réunis et publiés par E. de CERTAIN.París: Livrairie de la Societé de l’Histoire de France, 1858.

Liber Feudorum Maior. MIQUEL ROSSELL , Francisco (ed.). Barcelona: CSIC,1945. 2 vol. Liber Iudicum popularis. Ordenat pel jutge Bonsom de Barcelo-na. ALTURO , Jesús; BELLÈS , Joan; FONT I RIUS , Josep M.; GARCÍA , Yolanda;



296


MUNDÓ , Anscari M. (cur.). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003(Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums I/1).

Libre dels reis. CINGOLANI , Stefano M. (ed.). València: PUV, 2008 (Monuments

d’Història de la Corona d’Aragó, 2).

Llibre dels feits del rei En Jaume. SOLDEVILA , Ferran (ed.); BRUGUERA , Jordi (rev.lològica); FERRER MALLOL , M. Teresa (rev. històrica). Barcelona: IEC,2007.

Llibre dels judicis. BELLÉS I SALLENT , Joan (cur.). Barcelona: Generalitat de Ca-talunya, 2008 (Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums I/2). [Traducciócatalana moderna del Liber iudiciorum.]

Llibre Verd de Barcelona. SOBREQUÉS I CALLICÓ , Jaume (intr.); RIERA I VIADER ,Sebastià; ROVIRA I SOLÀ , Manuel (estudi històric i codicològic); MONTA-

GUT ESTRAGUÉS , Tomàs de (estudi jurídic). Barcelona: Base, 2004.

LLULL , Ramon. Doctrina Pueril. SANTANACH I SUÑOL , Joan (ed.). Palma deMallorca: Patronat Ramon Llull, 2005 (NEORL, VII).

LÓPEZ RODRÍGUEZ , Carlos. «Monarquía, Iglesia y Nobleza en la Corona de

Aragón o la “gestión de la complejidad”». A: La Corona de Aragón en elcentro de su historia (1208-1458). Saragossa: Gobierno de Aragón - GrupoCEMA, 2010, p. 15-43.

- «Sobre la autencidad del documento con la primera mención a un Ar-chivo Real en 1180». Aragón en la Edad Media , 23 (2012), p. 173-205.

MARTÍ DE BRAGA. Contro le superstizioni. NALDINI , Mario (ed.). Nardini: Fi-renze 1991. [Trad. castellana: CLOLS , R. J. (ed.). Barcelona: El Albir, 1981.]

MARTÍ , Ramon. «Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona (951-953/981)». Analecta Sacra Tarraconensia , 67(1994), p. 369-386.

MARTÍNEZ FERRANDO , J. Ernest. Jaume II o el seny català. Barcelona: Aedos,1956.

MCKENNA , Stephen. Paganism and Pagan Survivals in Spain up to the Fall of

the Visigothic Kingdom. Washington DC: Catholic University of America,1938.



Bibliografa

297

MCKITTERICK , Rosamond. The Frankish Kingdom under the Carolingians (751-987). Londres-Nova York: Longman, 1983.

- The Carolingians and the Written World. Cambridge: Cambridge Uni-

versity Press, 1989.- (ed.). La alta Edad Media. Europa 400-1000. Barcelona: Crítica, 2002

(Historia de Europa Oxford). [Ed. original en anglès, Oxford: OxfordUniversity Press, 2001.]

MENANT , François. «Hugues Capet (987-996)». A: MENANT , François; MAR-

TIN , Hervé; MERDRIGNAC , Bernard; CHAIVIN , Monique. Les Capétiens 987-

1328. París: Perrin, 1999, p. 32-41.

METGE , Bernat. Lo somni. CINGOLANI , Stefano M. (ed.). Barcelona: Barcino,2006 (ENC).

MONTAGUT , Tomás de. «La recepción del derecho feudal común en Cata-luña, I (1211-1330) (La alienación del feudo sin el consentimiento delSeñor)». Glossae. Revista de historia del derecho europeo , 4 (1992), p. 9-145.

- Història del dret espanyol. Barcelona: UOC, 1997.

MOORE

, R. I. La primera revolución europea, c. 970-1215. Barcelona: Crítica,2003.

MUNDÓ , Anscari M. «El Commicus palimpsest Paris Lat. 2269». Liturgica , 1,Abadia de Montserrat (1956), p. 151-275.

- «Importació, exportación y expoliaciones de códices en Cataluña (si-glos VIII al XIII)». A: Circulación de códices y escritos entre Europa y la Pe-nínsula en los siglos VIII -XIII . Santiago de Compostela: Universidad deSantiago de Compostela, 1982.

- «El concili de Tarragona de 1180: dels anys dels reis francs als del’Encarnació». Analecta Sacra Tarraconensia , 67 (1994), p. 23-43.

- «Los orígenes de la nación catalana». A: Para entendernos. Los gran-des temas del debate España-Catalunya. Barcelona: Ariel, 1996, p. 35-66.(Club Arnau de Vilanova, 147)

- «El jutge Bonsom». A: Liber Iudicum popularis , p. 101-117.

MUSSET , Lucien. Las invasiones: las oleadas germánicas. Barcelona: Labor, 1982.[Ed. or. en francès, París: PUF, 1967.]

NELSON , Janet L. Charles the Bald. Londres i Nova York: Longman, 1992.



298


ORDEIG I MATA , Ramon. Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII ).Vic: PUB, 1993-2002. 6 vols.

Parlaments a les Corts Catalanes. ALBERT , Ricard; GASSIOT , Joan (ed.). Barcelo-

na: Barcino, 1928 (ENC).

Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona des de Ramon Berenguer II a Ra-mon Berenguer IV . FELIU , Gaspar; SALRACH , Josep M. (cur., dir.). Barcelo-na: Fundació Noguera, 2010. 4 vols.

Procés d’independència de Catalunya (ss. VIII -XI ). La ta del 988. Barcelona: Ge-neralitat de Catalunya, 1988.

Proceso contra el rey de Mallorca don Jaime III, mandado formar por el Rey donPedro IV de Aragón. BOFARULL Y SARTORIO , Manuel de (ed.). Barcelona:Imprenta del Real Archivo, Barcelona 1866 [Codoin ACA 30.]

PUJOL , Josep M. «The Llibre del rei En Jaume: A Matter of Style». A: DEYER-

MOND , Alan (ed.). Historical Literature in Medieval Iberia. Londres: QueenMary and Westeld College, 1996, p. 35-65.

QUER , Pere. La «Història i Genealogies d’Espanya». Una adaptació catalana medi-

eval de la història hispànica. Barcelona: PAM, 2008.

Recueil des chartes de l’abbaye de La Grasse, I, 779-1119. MAGNOU-NORTIERE ,Elisabeth; MAGNOU , Anne-Marie (ed.). París: Comité des travaux histo-riques et scientiques, 1996.

RICHÉ , Pierre. «Les réfugiés wisigoths dans le monde carolingien» [L’Euro-pe héritière de l’Espagne Wisigothique]. Mélanges de la Casa Velázquez ,35, Madrid (1992), p. 177-183.

JIMÉNEZ DE RADA , Rodrigo. Historia de rebus Hispanie siue Historia Gothica.FERNÁNDEZ VALVERDE , Juan (ed.). Turnhout: Brephol, 1987.

RUBIÉS , Joan Pau. «Mentalitat i ideologia de Ramon Muntaner». A: Montpe-llier, la Couronne d’Aragon et les Pays de langue d’Oc (1204-1349). Actes du

XIIe Congrès d’Histoire de la Couronne d’Aragon (Montpellier 26-29 septem-bre 1985). Montpellier, 1987, 2 vol. Vol. II, p. 83-107.

- «Rhetoric and ideology in the Book of Ramon Muntaner». Mediterra-nean Historical Review , 26 (2011), p. 1-29.



Bibliografa

299

RUBIO GARCÍA , Luis. «Catalán-Cataluña». Estudios Románicos , 1 (1978),p. 239-272.

RUBIÓ I BALAGUER , Jordi. Història i historiograa. Barcelona: PAM, 1987

(Obres; VI).

RUBIÓ I LLUCH , Antoni. Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval ,Barcelona: IEC, 1908-1921. 2 vol. [Ed. facsímil, Barcelona: IEC, 2000.]

- Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409). Barcelona: IEC, 1947. [Ed.facsímil, 2001.]

RUIZ DOMÈNEC , José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història,crònica i documents d’una família catalana dels segles X , XI i XII . Barcelona:Fundació Noguera, 2006.

SABATÉ , Flocel. L’expansió territorial de Catalunya (segle IX-XII ): ¿Conquesta orepoblació? Lleida: Universitat de Lleida, 1996.

- El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial

al llarg de l’Edat Mitjana. barcelona: Fundació Salvador Vives i Casaju-ana, 1997.

- «L’augment de l’exigència scal en els municipis catalans del segleXIV: elements de pressió i de resposta». A: SÁNCHEZ , Manuel; FURIÓ ,Antoni (ed.). Actes del Col·loqui «Corona, municipis i scalitat a la baixa

Edat Mitjana». Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, p. 423-465.

- «La noció d’Espanya a la Catalunya medieval». Acta historica et archae-ologica mediaevalia , 19 (1998), p. 375-390.

- «Municipio y monarquía en la Cataluña bajomedieval». Historia me-dieval. Anales de la Universidad de Alicante , 13 (2000-2002), p. 6-75.

- Història medieval. A: BALCELLS , Albert (dir.). Història de Catalunya.

- «El nacimiento de Cataluña. Mito y realidad». A: Fundamentos medie-vales de los particularismos hispánicos. IX Congreso de Estudios Medievales.León: Fundación Sánchez Albornoz, 2005, p. 221-276.

- «Estructuració política i territorial dels estats de la Corona catalanoa-ragonesa. Poder i territori al regnat de Jaume I. Catalunya i Aragó». A:

Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I . Barce-

lona: IEC, 2011. Vol. I, p. 61-129.SALRACH , Josep M. «El comte Guifré de Besalú i la revolta de 957». A: Amics

de Besalú. II Assemblea d’Estudis del seu comtat. Besalú, 1973.



300


- El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII -IX). 2a ed. Barcelo-na: Edicions 62, 1978. 2 vols.

- «El comte-bisbe Miró Bonll i l’acta de consagració de Ripoll de l’any

977». Estudis Universitaris Catalans , 26 (1984), p. 303-318.- «Catalunya i Catalans des de quan?». Revista de Catalunya , 15 (gener

1988), p. 35-50.

- «Entre l’estat antic i el feudal. Mutacions socials i dinàmica político--militar a l’Occident carolingi i als comtats catalans». A: Symposiuminternacional sobre els orígens de Catalunya. Barcelona: Generalitat deCatalunya, 1991. 2 vol. Vol. I, p. 191-252.

- «Les difícils relacions dels comtes de Besalú i de Barcelona els anys

1054-1057». A: Amics del comtat de Besalú. VIII assemblea d’estudis del seucomtat. Girona: Diputació de Girona, 1996, p. 299-308.

- Catalunya a la del primer mil·lenni. Vic: Eumo; Lleida: Pagès, 2004.

- «L’esprit de la Res Publica dans la législation de Charlemagne». A: DU-

BREUCQ , Alain (ed.). «Traditio iuris. Permanence et/ou discontinuité dudroit romain durant le haut Moyen Age». Cahiers du Centre d’Histoire Médiévale , 3 (2005), p. 255-269.

- «“De l’esperit a la matèria”: Catalans en terra castellana a l’Alta EdatMitjana». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia , 26 (2005), p. 81-100.

- «Guillaume et Barcelone: la formation de la Marche Hispanique».A: MACÉ , Laurent (ed.). Entre histoire et épopée. Les Guillaume d’Orange(IXe-XIII

e siècles). Actes du colloque international organisé par FRAMES-PA (UMR 156) les 29 et 30 d’octobre 2004. Tolosa de Llenguadoc, 2006,p. 25-44.

- «Els Hispani: emigrats hispanogots a Europa (segles VIII-X)». Butlletí dela Societat Catalana d’Estudis Històrics , 20 (2009), p. 31-50.

- «La legitimación del poder condal en los orígenes de Cataluña». A:MARTÍNEZ SOPENA , Pascual; RODRÍGUEZ , Ana (ed.). La Construcción me-dieval de la memoria regia. València: PUV, 2011, p. 21-32.

- Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo, 2013.

SÁNCHEZ CASABÓN , Ana Isabel. Alfonso II Rey de Aragón, Conde de Barcelona y

Marqués de Provenza. Documentos (1162-1196). Saragossa: Institución Fer-nando el Católico, 1995.



302


THEGANUS. Gesta Hludowici imperatoris / ASTRONOMUS. Vita Hludowici impe-ratoris. TREMP , Ernst (ed.). Hannover: Hahnsche, 1995 (MGH, Scriptoresrerum germanicarum in usum scholarum).

TOMIC , Pere. Històries e conquestes de realme d’Aragó e principat de Catalunya.IBORRA , Joan (ed.). Catarroja: Afers, 2009.

TORRE Y DEL CERRO , Antonio de la. Orígenes de la «Deputació del general de Ca-talunya». Discursos leídos en la Real Academia de Buena Letras de Barcelonaen la solemne recepción pública de [l’autor]. Barcelona, 1923.

Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoarago-nesa a l’edat mitjana, I.1. Tractats i negociacions diplomàtiques amb Occità-

nia, França i els estats italians 1067-1213. FERRER I MALLOL , M. Teresa; RIU I RIUS , Manuel (dir.). Barcelona: IEC, 2009.

TURELL , Gabriel. Recort. BAGUÉ , Enric (ed.). Barcelona: Barcino, 1950 (ENC).

UDINA I ABELLÓ , Antoni M. Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis dela Corona d’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II . Barcelona: Fundació Nogue-ra, 2001.

UDINA MARTORELL , Frederic. El nom de Catalunya. Barcelona: Dalmau, Barce-lona 1961. [2a ed.: 2000.]

- «Cataluña y su corónimo, así como el étnico “catalán”, aparecen en el si-glo XI». Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón , 7 (1962), p. 549-577.

- «Llegat, sediment i consciència visigòtica a la Catalunya dels seglesVIII-XI». A: Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Actes delcol·loqui internacional Hug Capet. Barcelona: Generalitat de Catalunya,

1991, p. 368-373.- «Importància de la Cort General i la Diputació del General». A: Les

Corts a Catalunya. Actes del congrès d’història institucional. Barcelona:Generalitat de Catalunya, 1991, p. 129-141.

- «Hec est memoria escrita pel primer historiador modern de Catalunya».Acta historica et archaeologica mediaevalia , 20-21 (1999-2000), p. 203-209.

Usatges de Barcelona. El Codi a mitjan segle XII . BASTARDAS , Joan (cur.). Barcelo-

na: Fundació Noguera, 1991.Usatge de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert. ROVIRA I ERMENGOL , Jo-

sep (cur.). Barcelona: Barcino, 1933 (ENC).



Bibliografa

303

VAN ENGEN , John. «The Christian Middle Ages as an Historiographical Pro- blem». The American Historical Review, 91 (1986), p. 519-552.

VERONÉS. De bello Maioricano – La guerra de Mallorca. JUAN CASTELLÓ , Jaume

(ed., trad.). Barcelona: Bosch, 1996.

VILANOVA , Arnau de. Obres catalanes. Volum I: Escrits religiosos. BATLLORI , Mi-quel (ed.). Barcelona: Barcino, 1947 (ENC).

VILASECA , Joan. Teodoric el Gran contra els Catalans. En línia a: http://catha-launis.wordpress.com/2012/05/22/teodoric-el-gran-contra-els-catalans/.

- «Sant Vicenç i Santa Eulàlia, la cristianització del culte a Apol·lo i la po-lítica internacional carolíngia de la segona meitat del segle IX». A: VI-

LASECA CORBERA , Joan. Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana (II). Terrassa,2013, p. 5-95 i en línia a http://Cathalaunia.org/wiki/sant-vicenc.pdf.

- «Onze de setembre de 878». A: VILASECA CORBERA , Joan. Recerques so-bre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II). Terrassa, 2013, p. 97-117 i en línia ahttp://cathalaunia.org/wiki/onze-de-setembre-de-878.pdf .

VILLANI , Giovanni. Nuova cronica. PORTA , Giuseppe (ed.). Parma: Fondazio-ne Pietro Bembo - Ugo Guanda Editore, 1990-1991. 3 vol.

Vitae sancti Bonifatii archiepiscopi Moguntini. LEVISON , Willelm (ed.). Han-nover-Lipsia: Bibliopoli, 1905 (MGH Scriptores rerum germanicarum inusum scholarum).

WEINBERGER , Stéphen. «Les conits entre clercs et laïcs dans la Provence duXIe siècle». Annales du Midi , 92 (1980), p. 269-279.

WERNER , Karl Ferdinand. «Les origines. Avant l’an mil». A: FAVIER , Jean

(dir.). Histoire de France. París: Fayard, 1984. Vol. I.

WOLFRAM , Herwig. History of the Goths. Berkeley - Los Angeles - Londres:University of California Press, 1988.

ZIMMERMANN , Michel. «L’usage du droit wisigothique en Catalogne du IXe au XIIe siècle. Approches d’une signication culturelle». Mélanges de laCasa Velázquez , 7, Madrid (1973), p. 233-281.

- En els orígens de Catalunya. Emancipació política i armació cultural. Bar-celona: Edicions 62, 1989.



304


- «Catalogne et Regnum Francorum: les enseignements de la titolaturecomtale». A: Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII -XI ). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991. 2 vol. Vol. II,p. 209-263.

- «Hugues Capet et Borrell. Á propos de l’“independence” de la Cata-logne». A: Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Actes delcol·loqui internacional Hug Capet. Barcelona: Generalitat de Catalunya,1991, p. 59-64.

- «Naissance d’une principauté: Barcelone et les autres comtés catalansaux alentours de l’an Mil». A: Catalunya i França meridional a l’entorn del’any Mil. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 111-135.

- «Conscience gothique et afrmation nationale dans la genèse de laCatalogne (ixe-xie siècles)». Mélanges de la Casa Velázquez , 35, Madrid(1992), p. 51-67.

- Écrire et lire en Catalogne (IXe-XIIe siècle). Madrid: Casa de Velázquez,2003. 2 vol.

- «Les origines de la Catalogne d’après les Gesta comitum Barcinonen-sium. Mythe fondateur ou récit étiologique?». A: Liber largitorius.

Études d’histoire médiévale oferts à Pierre Toubert par ses eleves . Ginebra:Droz, 2003, p. 517-543.



Bibliografa

305



306


Índex onomàstic

ÀLVAR D’URGELL , 168AL-ZUHIRI , 124ANDREU , Miracula sancti Benedicti ,

112, 113Annales regni Francorum , 20, 64Annals de Ripoll II , 181Annals de Tortosa II , 180ANÒNIM DE RAVENNA , 37Anonimo Romano , Cronica , 270Aquitani , 20, 46Aquitània, 20, 80, 111Aragó, regne, 31, 100, 111, 125, 131,

143, 146, 149, 152, 159, 160-162,166-168, 174, 180-183, 194, 205,206, 227-229, 236, 238, 242, 251,252, 254, 256, 272

Aragonenses (Aragonum,) , 43, 135ARDA , 43ARNAU , bisbe d’Elna, 132ARNAU DE VILANOVA , Informació es-

piritual , 208ARNAU ROGER II , comte de Pallars,240

ASPÀREG DE LA BARCA , arquebisbede Tarragona, 184

ASSALIT DE GUDAR , 120ASTRÒNOM , Vita Hludovici imperato-

ris , 20, 62ATÓ , bisbe de Vic, 87

Austràsia, 80AZNAR , comte d’Aragó, 49Baiuvarii , 20

A

ABADAL , Ramon d’, 22, 44, 147,213, 238, 252

Agde, 63, 93AISSÓ , 62, 64ÀKHILA II, 43Al-Andalus, 64, 86ALARIC , 146AL-BAKRI , 21ALBERT DE MEDIONA , 210ALCUÍ , 60ALFONS I EL BATALLER , rei d’Aragó,

25, 141, 180, 181, 183, 192, 231ALFONS I, EL CAST , 137, 140, 141,

143, 147, 149, 151, 152, 163, 181ALFONS II EL FRANC , 182, 204, 205,

211, 241, 251, 273ALFONS II, rei d’Astúries, 47, 157ALFONS III EL BENIGNE , 211, 224ALFONS VI , rei de Castella, 141

ALFONS X EL SAVI , rei de Castella,218

ALFONS , infant, 166AL-IDRISI , 124, 125ALIGHIERI , Dante, Divina Comme-

dia , 269, 270ALMANSOR , 33, 72, 105, 113, 254,

256ALMODIS , comtessa de Barcelona,

109, 110, 134ALOY , mestre, 248AL-UMARI , 123



Índex Onomàstic

307

B

BALCELLS , Albert, 24Barcelona (ciutat i comtat), 22, 33,

46, 53, 59, 61, 63, 64, 70, 72, 75,79, 84, 96, 101-104, 111-113, 120,123, 127-131, 133-135, 141, 143,145, 146, 151, 152, 156-158, 161,165, 168, 171, 173-175, 180, 182,184, 188, 205, 209, 227-229, 236,239, 241, 243, 244, 250-254, 256

Barchinonenses , 43, 88Barkeno (Barcino , Barcelona), 36

BENET D’ANIANE , sant, 49, 60BERÀ , 46, 61, 62, 64BERENGUER , bisbe de Barcelona, 110BERENGUER , bisbe de Girona, 110,

132BERENGUER D’ENTENÇA , 205BERENGUER DE PUIGPARDINES , Suma-

ri d’Espanya , 219BERENGUER OLLER , 176, 205BERENGUER RAMON I , comte de Bar-

celona, 95BERENGUER RAMON II , comte de

Barcelona, 126, 145Berga, 210Bergistans , 36Berguedà, 37BERNAT , monjo, 113

BERNAT DE CABRERA , 232, 275BERNAT DE CANALS , Opusculum , 198BERNAT DE QUERALT , 204BERNAT RAMON DE RIBELLES , 204BERNAT SIRVENT , 279BERNAT I TALLAFERRO , comte de Be-

salú, 102, 113, 114, 191Besalú (vila i comtat), 61, 70, 83,

96, 97, 100, 104, 121, 134-136,

140, 142, 151, 152, 180, 181Besiers, 63, 79BILLY , Pierre-Henry, 119, 121, 122

BISSON , Thomas, 23, 145Bizanci, 124BLANCA D’ANJOU , 209, 210, 211, 269BLASC D’ALAGÓ , 204

BOCCACCIO , Giovanni, 279BONASSIE , Pierre, 107BONIFACI , sant, 39BONSOM , 53, 54, 101, 103, 105, 107,

119, 120, 123BORRELL , 65BORRELL II , comte de Barcelona,

72-74, 83, 84, 86, 88, 96-98, 104,

191BORROW , George, 40Brevis historia monasterii Rivipullen-

sis , 95Burgundi , 20

C

CADELÓ I I II , vescomte d’Aulnoy,

121Cantar de mio Cid , 78Carcassona, 22, 61, 79, 120, 129,

145Cardona, 65, 72, 88CARLEMANY , 20, 22, 27, 48, 49, 59,

60, 61, 63, 65, 69, 73, 79, 88, 102,132, 146, 156, 191, 251, 261, 262

CARLES III , rei de Navarra, 274

CARLES D’ANJOU , rei de Nàpols i Si-cília, 192, 197, 213

CARLES DE LORENA , 74, 190CARLES DE VALOIS , 193CARLES EL CALB , 20, 61, 67, 80, 88,

227, 261 CARLES II EL COIX , rei de Nàpols,

213

CARLOMAN

, 65Castella, (regió i regne), 28, 31, 100,123-125, 131, 173, 186, 188, 216,218, 240, 251, 253, 254, 272, 273



308


CATHALANUS , 121Catalàunics, camps, 118, 199Catalunya, principat,1 31, 234, 235,

237, 238, 239, 240, 243, 251, 252;

Cathalaunia , 100, 118, 119, 129,149; Kathalaunis , 119, 120, 122,123; Catalanicus/Catalanensis ,127; Generalitat, 234, 235, 240-243

Cerdanya (comtat), 37, 61, 64, 96,97, 100, 104, 134-136, 140, 142,151, 152, 167, 180, 181, 236, 237

Ceretans , 36Cervera, 171, 242CESARI , 96Châlons-en-Champagne, 118, 119,

123Cinca, 149, 166, 167, 168Ciutat de Mallorca, 126, 266CLAUDI DE TORÍ , 51CLIMENT V , papa, 220

Cluny, 131CONRAD LLANÇA , 204CONRADÍ , 195CONSTANÇA , 104CONSTANÇA HOHENSTAUFEN , reina,

209Constitucions de Catalunya , 142, 239Corbeil, 25, 143

Còrdova, 59, 64, 73Costums de Catalunya , 169, 171Costums de Tortosa , 158CRISTIANO SPÍNOLA , 220Crònica d’Espanya , 276Cronica Sicilie , 269Cronicon Naierense , 226

1. Catalunya apareix pràcticament a cadapàgina; per això es registren només les pre-sències signicatives.

D

DE JONG , Mayke, 51DE LA TORRE , Antonio, 241DESCLOT , Bernat, Crònica/Llibre ,

166, 176, 182, 183, 184, 185, 192,193, 195, 198, 219, 231, 232, 233,276

Divisio regnorum , 79

E

EGILA , 48ELIONOR DE SICÍLIA , reina, 229ELIPAND , arquebisbe de Toledo, 51ELISENDA DE MONTCADA , reina, 211EMMA , abadessa, 88, 94Empúries (comtat), 61, 79, 92, 136,

142, 144, 239Epita de Ramon Berenguer IV, 144ERMEMIR II DE CARDONA , 72ERMENGOL D’URGELL , 84

ERMENGOL I, comte d’Urgell, 104,112, 113, 151

ERMENGOL VIII, comte d’Urgell, 148ERMENGOL IX, comte d’Urgell, 170ERMENGOL X, comte d’Urgell, 210ERMENGOL , sant, 104ERMESSENDA , comtessa de Barcelo-

na, 95, 130ERMOLDUS NIGELLUS , 46ERVIGI MARC , 100Espanya, 26, 28, 30, 31, 40, 44, 80,

185-187, 250-254, 258, 259

F

FELIP II , rei de França, 54FELIP III , rei de França, 213FELIP IV , rei de França, 271FÈLIX D’URGELL , 51, 60FERRAN , abat de Montaragó, 149FERRAN I D’ANTEQUERA , 277



Índex Onomàstic

309

FITA , Fidel, 238Fleury, abadia (Saint-Benoît-sur Loi-

re), 113Flos mundi , 250, 257, 258, 261, 262

Fonderella, 144, 145FONT I RIUS , Josep M., 32Fraga, 25, 136, 167, 192França, 38, 41, 43, 80, 82, 85, 86,

111, 114, 120, 122, 125, 129, 141,143, 157, 169, 200, 227, 250, 252,273, 274

FRANCESC EIXIMENIS , 217, 270, 271,

278, 280Francus/Franci , 20, 43, 46, 80FREDERIC I BARBA-ROJA , 153FREDERIC III , rei de Sicília, 204, 205,

208, 220, 269FREEDMAN , Paul, 73, 75, 86Fueros de Sobrarbe , 192Furs de València , 161

G

GABRIEL TURELL , Recort , 219GAFNA , 124GAHALE B. AL-AYHAM , 124GALCERAN DE TOUS , Crònica del rei

Pere , 195Galícia, 38, 47Gàl·lia, 37, 47, 80, 102, 111, 252

Gassān, 124GAUSFRED , comte de Rosselló, 84GERARD D’AURILLAC , 74Gesta comitum Barchinone et regum

Aragonie , 145, 156, 176, 197, 204,205, 211, 226, 231, 256

Gesta comitum Barchinonensium , 66,68, 82, 86, 95, 136, 142, 145, 148,

150-152, 156, 157, 163, 180, 181,189, 191, 227, 261Gesta triumphalia per Pisanos factas ,

126, 128

Gestes dels comtes de Barcelona i reisd’Aragó , 145, 156, 180, 181, 184,219, 233, 276

Girona, 22, 36, 53, 59, 61, 63, 79, 88,

102, 134, 144, 145, 151, 170, 194,199, 200

GISEMOND , De agrimensura , 101GOMBAU D’ENTENÇA , 204GOTFRED DA VITERBO , Speculum re-

gum , 153Gothi , 20, 46, 47, 80GOTSHALK , 51

Gotalania, 28Gòtia, 28, 45, 46, 47, 79, 80, 84, 85,86, 93

Gotolandia , 28, 123GOTOLANS , 123, 124GRIFÓ , 65GUIFRÉ , 88GUIFRÉ , arquebisbe de Narbona,

132

GUIFRÉ D’ARRIÀ , 151, 156, 188, 227,261

GUIFRÉ I EL PILÓS , comte de Barce-lona, 45, 46, 58, 66, 67, 70-72,82, 86, 92-98, 136, 151, 156, 157,188, 189, 191, 227, 228, 239, 250,252, 261, 280

GUIFRÉ II BORRELL , comte de Barce-

lona, 71GUIFRÉ II, comte de Cerdanya, 70,71, 87, 96, 97, 113, 114

GUILLEM , bisbe de Vic, 110, 132GUILLEM , bisbe d’Urgell, 132GUILLEM DE CARDONA , vescomte,

145GUILLEM DE CERVERA , 145GUILLEM DE VIC , 118

GUILLEM GALCERAN DE CARTELLÀ ,204

GUILLEM RAMON DE JOSA , 273



310


GUILLEM RAMON DE MONCADA , 182,192, 256

GUILLEMÓ , 62, 64GUISLABERT , bisbe de Barcelona,

132

H

HÈRCULES , 186, 188, 254, 258HILDESIND , 81Hispani , 20, 46, 47, 48, 59, 60Hispania , 39, 46, 47, 48, 54, 78-82,

85, 86, 88, 93, 102, 111, 126, 251,

252, 258HOMS BRUGUEROLA , Mercè, 204HUG CÀNDID , 109HUG CAPET , 72-74, 190HUG D’ANGLESOLA , 268HUG (HUGUET) D’EMPÚRIES , vescom-

te de Bas, 204HUG DE MATAPLANA , 240

I

Iberia , 37IBN HAWKAL , 21IBN SA’ID AL-MAGHRIBI , 124IDALGUER , bisbe de Vic, 93Iliketani , 25, 124Iltirta (Ilerda , Lleida), 36

Indiculum superstitionum et pagani-arum , 39IORDANES , 41, 119ISIDOR DE SEVILLA , 45, 52, 118Itàlia, 37, 39, 41, 53, 65, 102, 111,

217

J

JAUME DE XÈRICA , 210 JAUME DOMÈNEC , Genealogia regumNavarre et Aragonie , 227

JAUME I EL CONQUERIDOR , 25, 120,148, 149, 156, 158-160, 164, 166-168, 170-173, 175, 184, 189, 190,199, 209, 237, 253; Llibre dels fets

165, 183, 184, 211, 212, 218, 248,256, 276

JAUME II EL JUST , 161, 167, 204-206,208, 210, 211, 224, 240, 241, 251,269, 273

JAUME II (I) , rei de Mallorca, 167,196, 271

JAUME III (II), rei de Mallorca, 236,

237, 269 JOAN , 22, 49 JOAN , monjo, 113 JOAN I EL CAÇADOR , 190, 229, 230,

274, 277 JORDI , sant, 177, 230

L

Langobardi , 43Lex Alamannorum , 52Lex Baiuvariorum , 52, 118, 123Lex Burgundiorum , 52Lex Langobardorum , 52Lex Ribuaria , 53Lex Romana Visigothorum (Breviari

d’Alaric), 53, 60, 99Lex Salica , 53

Lex Visigothorum , 53Liber Feudorum maior , 150, 152, 180Liber Iudicum (Liber Iudiciorum,

Liber Iudicum popularis, Lex go-tica), 52, 53, 60, 61, 98, 100-102,108, 118, 122, 123, 149

Liber Maiolichinus , 118, 120, 126-128, 140

Libre dels reis , 145, 185, 186, 189,190, 192, 227, 252, 256, 258, 276LIUTGARDA , comtessa de Barcelo-

na, 84



Índex Onomàstic

311

Lleida, 82, 135, 136, 141, 142, 149,158, 163, 165, 171, 180, 189, 206

Llibre dels fets vegeu JAUME ILlibre Verd de Barcelona, 158

LLUÍS D’ANJOU , 234, 241LLUÍS I EL PIADÓS , 20, 58, 63, 66, 69,

80, 102, 132, 146, 227LLUÍS II EL TARTAMUT , 67, 227LLUÍS VI EL GROS , 75LLUÍS IX EL SANT , 25LLUÍS II , emperador, 72LLUÍS EL GERMÀNIC , 80

LOTARI II , 72

M

MADAIX , 47, 51Maella, 231MAHALTA , 125Mallorca (illa i regne), 149, 160,

161, 165-167, 184, 194, 204, 205,

216, 236, 238, 242, 266, 268MANFRED , rei de Nàpols i Sicí -lia,195

Manresa, 113, 145 Marca (Hispanica) , 21, 27, 28, 43,

44, 47, 49, 53, 54, 58, 60-62, 66,69, 70, 73, 79, 81, 82, 84-86, 92,94, 95, 97, 99, 101, 103, 111, 114,120-123, 129, 143, 236, 251

MARIA DE MONTPELLER , reina, 25MARIA D’ANTIOQUIA , reina, 25MARIN SANUDO , 220MARTÍ I L’HUMÀ , 25, 219, 224, 225,

228-233, 238, 239, 244, 258, 266,275, 277, 280

MARTÍ II EL JOVE , 232MARTÍ IV , papa, 193

MARTÍ

DE

BRAGA

, De correctione rus-ticorum , 38, 39MARTÍ DELET , 204MATILDE D’HAINAUT , 220

METGE , Bernat, 278, 279, 280, 281MIR GERIBERT , 104, 130MIRÓ II, comte de Cerdanya, 71,

94, 96, 97, 98

MIRÓ II BONFILL , comte de Besalú, bisbe de Girona, 83, 94-97, 149

MONTAGUT , Tomàs de, 242Montaragó, 185Montsó, 190, 225, 226, 229, 234,

235, 237, 241, 268, 275MUNDÓ I MACET , Manuel (Ansca-

ri), 32, 49, 118, 119, 120, 121

Muret, 25, 195, 224

N

Narbona, 22, 81, 85Narbonense, província, 50, 51, 79, 87Navarra, regne, 111, 125, 131, 184,

251, 252, 254-256, 272Navarri , 47

NICOLAU ZANE , duc de Creta, 220NUNO SANÇ , 166

O

OLEGUER , sant, 128OLIBA , abat, 82, 94-98, 102-104, 107,

108, 125, 130, 131, 134, 149OLIBA CABRETA , comte de Cerda-

nya i de Besalú, 96-98, 151, 191Omeia, califat, 70ORUÇ , 100Osca, 167, 184, 228Osona, 93, 145OTGER CATALÓ , 122, 187, 188, 256,

258, 262

P

Pallars (comtat), 61, 92, 98, 136,137, 142, 239

Pampilonenses , 47



312


PATERN , bisbe de Tortosa, 132PAU , comte, 43Penedès, 75, 135PERE , infant, 235

PERE I , rei d’Aragó, 180, 181PERE I EL CATÒLIC , 25, 146, 148, 149,

163, 181, 195, 224PERE I EL CRUEL , rei de Castella,

177, 232, 235, 267PERE II EL GRAN , 160, 161, 166-169,

171-173, 175-177, 185, 192-198,204, 206, 215, 231, 232, 251, 269,

273PERE III EL CERIMONIÓS , 54, 163,177, 185, 209, 225, 228, 231, 232,235, 236, 239-241, 244, 248-253,256, 257, 266, 275; Crònica Gene-ral , 54, 163, 212, 226, 227, 231,234, 250, 253-257, 275; Crònica/ Llibre , 212, 224, 237, 243, 248,252, 257, 266, 275

PERE , bisbe de Saragossa, 171PERE ALBERT , Commemoracions , 169,

206, 207PERE DE BENEVENTO , 164PERE DE PUIGVERD , 112, 204PERE MARSILI , 211PERE TOMIC , Històries e conquestes ,

211, 219, 262PÉREZ I ALMOGUERA ,

Arturo, 24PERONELLA , 148, 152, 181, 183, 255Perpinyà, 224, 232, 233, 238, 239PETRARCA , Francesco, 53, 279PIETRO GARDÉNIGO , dux de Venè-

cia, 220PIPÍ III , 47, 63, 65PIPÍ , ll de Carlemany, 79Pisa, 120, 126, 127

Poblet, 185, 209, 250, 253PONÇ BOFILL MARC , 101PONÇ DE QUERALT , 204

PONÇ DE RIBELLES , 210Primera Crónica General , 251, 256Provença, 79, 129, 140, 141

Q

Quierzy (capitular), 67

R

RAIMBAU , arquebisbe d’Arles, 132RAMIR I , rei d’Aragó, 181, 226, 228,

254

RAMIR II EL MONJO , rei d’Aragó,151, 181, 183, 192, 254RAMON II, comte de Rouergue, 84RAMON BERENGUER I , comte de Bar-

celona, 103, 107-110, 112, 113,125, 129, 130-134, 147, 170, 191

RAMON BERENGUER II , comte deBarcelona, 125, 126, 145

RAMON BERENGUER III , comte de

Barcelona, 75, 120, 126-128, 135,140, 182

RAMON BERENGUER IV , comte deBarcelona, 108, 109, 112, 128,135, 136, 140, 141, 147, 148, 151,180-183, 192, 236, 254

RAMON BORRELL , comte de Barcelo-na, 83, 101, 151

RAMON DE MONCADA , 145RAMON FOLC DE CARDONA , ves-comte 145, 170, 194

RAMON GUILLEM D’ODENA , 199RAMON LLULL , 190, 276RAMON MUNTANER , Crònica , 204,

211-213, 215-220, 266, 267, 270,272

RAMON ROGER I , comte de Pallars,

240Recognoverunt proceres , 174Ripoll, vall, 88, 94



Índex Onomàstic

313

RIU I RIU , Manuel, 32ROBERT D’ANJOU , rei de Nàpols, 269ROBERT GUISCARD , rei de Sicília,125RODRIGO DÍAZ EL CID , 126

RODRIGO JIMÉNEZ DE RADA , Historiade rebus Hispanie , 28, 44, 78, 118,156, 186, 188, 226, 252-254

ROGER II , rei de Sicília, 125ROGER DE FLOR , 212, 269ROGER DE LLÚRIA , 200, 232Rosselló (comtat), 79, 81, 84, 104,

137, 142, 146, 147, 166, 180, 236,

237RUBIÉS , Joan Pau, 217

S

SABATÉ , Flocel, 268Salces, 149, 166, 168, 237SAL·LA , 103, 104SALOMÓ , 66

SALRACH , Josep M., 86, 129SANÇ , comte de Rosselló, 148SANÇ , rei de Mallorca, 210SANÇ III EL MAJOR , rei de Navarra,

82, 226SANÇ RAMÍREZ , rei d’Aragó, 181, 231SANÇA , reina, 144SANÇA D’AIBAR , 226Sant Benet de Bages, 83, 103, 104,

113Sant Joan de la Penya, 185, 254Sant Joan de les Abadesses, 88, 94,

95Sant Mateu, 228Sant Miquel de Cuixà, 87Sant Quirze de Colera, 146Sant Tiberi, 93

Santa Cecília de Montserrat, 96,113Santa Maria d’Arles, 104Santa Maria de la Grassa, 146

Santa Maria de Ripoll, 87, 95, 96,113, 131, 133, 185

Santes Creus, 185, 204, 209, 211Saragossa, 150, 171, 172, 174, 231,

242, 268Sardenya, 211, 228, 229, 230Septimània, 43, 45, 46, 47, 48, 49,

63, 79, 80Seu d’Urgell, 78SIBIL·LA , comtessa de Pallars, 240Sicília (illa i regne), 173, 174, 192,

197, 204, 205, 230

SILVESTRE II , papa, vegeu GERARD D’AURILLAC

Status Yspanie a principio usquenunc , 156, 157

SUNIFRED I DE CABRERA , 72SUNIFRED I , comte de Besalú, 82SUNIFRED II , comte de Cerdanya,

71, 96, 97SUNYER I , comte de Barcelona, 71,

94, 97

T

Tamarit de Llitera, 229Tarakon (Tarraco , Tarragona), 36Tarassona, 161, 193Tarraconense, província, 37, 40, 43,

51, 87

Tarragona, 86, 128, 171, 228TEODORIC , rei dels Ostrogots, 46,

153TEODERIC I, rei dels Visigots, 118THEGAN , Gesta Hludovici imperato-

ris , 20Toledo, regne, 42, 45Tolosa, regne, 42

Tortosa, 135, 136, 141, 142, 149,165, 180, 236, 243TRASTÀMARA , dinastia, 28, 42, 240Tyrsus , 51

Stefano M. Cingolani, La Formació Nacional de Catalunya i El Fet Identitari Dels Catalans...

Documents

Transcript of Stefano M. Cingolani, La Formació Nacional de Catalunya i El Fet Identitari Dels Catalans...