1

REVISTA DE CATALUNYA (MAIG 2016)

Rosalía a Catalunya: recepció i debat identitari

Lluïsa Julià

Universitat Oberta de Catalunya

Introducció

La primera recepció de Cantares gallegos a Catalunya havia de ser immediata entre els

escriptors i intel·lectuals progressistes catalans per la coincidència entre les idees de

defensa identitària de Galícia i Catalunya, de les seves terres i paisatges i de les

llengües, però també per la proximitat ideològica que compartien. Als anys seixanta els

grups d’escriptors lliberals progressistes, entre els quals destaca Víctor Balaguer i el seu

deixeble Francesc Pelagi Briz, tenien una presència pública important a través de les

plataformes d’opinió i dels Jocs Florals. Durant aquells anys de Renaixença engegaren

una via d’actuació progressista i liberal, que a partir de 1869 i, sobretot des de la

Restauració l’hegemonia d’una Renaixença conservadora s’encarregà d’eclipsar.1 Situo

la investigació entre els anys 1842 i 1868: entre la primera relació de què tenim

constància entre els joves Neira de Mosquera, Antolín Faraldo i Víctor Balaguer i

l’apoteosi dels Jocs Florals de 1868, presidits per un Víctor Balaguer de retorn de

l’exili, als quals van assistir Frederic Mistral i els felibres i en què també es va convidar

Rosalía de Castro, que finalment no va ser-hi present.

Murguía mateix n’indicava el paral·lelisme, la identificació entre la ideologia liberal

gallega i el moviment polític, que es produïa a Catalunya als anys seixanta: «Iniciábase

para Galicia en los Cantares el movimiento que allí estaban llevando a cumplido

término. Era un soldado que venía a combatir en sus filas: ya no se podía decir que solo

de labios catalanes salía la protesta.» (Murguía 1886: 193)

Per dir-ho de forma breu: l’èxit de Cantares gallegos, introduïts a Catalunya el 1866 en

traducció del mateix Víctor Balaguer, s’havia gestat en les dècades anteriors, als anys

* Haig d’agrair especialment a Helena González i María Xesús Lama (Universitat de Barcelona) les

informacions i gestions sobre Rosalía i Galícia que han fet possible aquest treball i a Víctor Martínez-Gil

(Universitat Autònoma de Barcelona) el material i la informació sobre l’iberisme. 1 Sobre el fracàs d’una Renaixença no conservadora, vegeu el capítol «Víctor Balaguer i Valentí Almirall,

una impossible Renaixença progressista» (Pi de Cabanyes 1984: 177-210).

2

quaranta, en el moment que s’inicien els contactes entre els primers regionalistes

(llavors provincialistes) gallecs: Antonio Neira de Mosquera (1823-1854) i, sobretot,

Antolín Faraldo (1822-1853) amb Víctor Balaguer (1824-1901). Tots ells de la mateixa

generació, joves liberals radicals en aquells anys de revolucions i proclames en què la

lluita per l’emacipació passava per l’escriptura.

Les primeres relacions entre Catalunya i Galícia: El Recreo Compostelano, El Genio i

El Porvenir

Una comparació entre El Genio. Semanario de literatura que dirigia Víctor Balaguer a

Barcelona entre l’octubre de 1844 i el desembre del 1845 i El Porvenir. Revista de la

juventud gallega de Santiago de Compostel·la dirigida per Antolín Faraldo i publicada

al llarg del 1845, abans que Faraldo s’impliqués en la Revolució de 1846 i s’hagués

d’exiliar, mostra la sintonia i la col·laboració entre tots dos. De fet es coneixien, o si

més no es llegien, des del 1842 quan Víctor Balaguer, llavors un jove de 17 anys,

publica els seus primers articles sobre literatura a les pàgines d’El Recreo

Compostelano (1842-1843), que dirigia Antonio Neira de Mosquera.2 Són articles que

mostren el punt de partida de les trajectòries polítiques i literàries dels tres joves. Des de

l’inici d’El Recreo Compostelano Víctor Balaguer hi és present, s’hi refereixen com a

l’«hermano periodista de Barcelona» (núm. 4, 26.II.1842: 63), i ben aviat Balaguer hi

publica estudis i textos literaris.3 Entre els col·laboradors també s’hi troben els noms de

Joan Mañé i Flaquer i Ventura Ruiz Aguilera, que als anys seixanta tindrà un paper

destacat.

En tancar El Recreo Compostelano reprenen la relació a El Genio (13.X.1844-

21.XII.1845), una de les primeres capçaleres que dirigia Balaguer (sols havia publicat

El Àngel Exterminador 1844), que esdevé una plataforma per donar-se a conèixer com a

poeta i dramaturg i per relacionar-se amb els joves escriptors liberals de la resta de la

Península. Tot i el tarannà més literari que tenia la revista barcelonina, va acollir

Antolín Faraldo entre els seus principals ideòlegs. En el seu tercer número, El Genio ja

2 Per a l’estudi d’aquestes revistes gallegues, vegeu Justo Beramendi (2007).

3 El primer article que publica Víctor Balaguer a El Recreo Compostelano és «Meditaciones. Recuerdos»

(núm. 16, 26.VIII.1842). Signat a Barcelona el novembre de 1841. En total hi publica 6 articles: 4 textos

lírics, 3 en prosa (sota el títol «Meditaciones») i 1 en vers («En el àlbum de Doña R. E.»). També 2

estudis crítics sobre la influència de la literatura dramàtica (Lope, Tirso o Calderón) sobre els romàntics

francesos, Victor Hugo, Alexandre Dumas i Balzac. Víctor Balaguer: «Literatura dramàtica» (1 i 2), El

Recreo Compostelano, núms 8 i 9 (tomo 2): 26.IV.1843 i 11.V.1843: 120-123 i 133-136, respectivament.

3

estampava de costat les signatures de Balaguer i Faraldo. Balaguer amb una prosa

literària («Oriental»), mentre Faraldo publicava «Una opinión literaria y filosófica» (El

Genio, núm. 3, 27.X.1844: 30-32), un article contundent contra l’oligarquia literària,

mentre proclamava la necessària emancipació literària; de fet es tracta de la reproducció

de l’article publicat en El Recreo Compostelano (núm.12, 26.VI.1842), amb el títol «La

libertad como pensamiento político y literario». També hi col·laboren amb estudis

històrics Neira de Mosquera i Benito Vicetto (1824-1878),4 però és a Faraldo a qui

Balaguer cedeix el protagonisme ideològic, mentre ell es dedica al teatre. El Genio de

Balaguer també dóna tot el seu suport i cobertura a El Porvenir, la revista que Faraldo,

publica a Santiago entre el 3 de febrer de 1845 i el 28 d’agost del mateix any. N’anuncia

l’aparició (El Genio, núm.15, 19.I.1845) o en publica l’article programàtic del primer

número -«Nuestra bandera literaria»- tot indicant que les idees d’Antolín Faraldo es

troben tant «en completa armonia con las nuestras, que ni un momento hemos vacilado

en transcribirlo íntegro a nuestras columnas.» (El Genio, núm. 19, 16.II.1945: 218).

També publica la carta que l’economista Ramon de la Sagra, gallec resident a Màlaga,

havia enviat a El Porvenir perquè persistissin en la seva llibertat literària, que ell

anomena «anarquía literaria» (El Genio, núm. 23, 23.III.1845). Per la seva banda, des

del primer número, les pàgines d’El Porvenir inclouen referències directes a Víctor

Balaguer («distinguido escritor y aventajado poeta catalán», núm. 1: 3.II.1845: 7) i a les

seves obres que comença a portar a l’escena teatral; també es dediquen poemes. Altres

mostres d’amistat i reconeixement són, per exemple, la incorporació de Faraldo a

Sociedad Filomática de Barcelona, a la qual estava vinculat activament Balaguer (El

Porvenir, núm. 9, 13.V.1845: 74); però a més a més la complicitat entre els dos

escriptors serveix a la mútua causa gallego-catalana. Escriu Faraldo: «Al declarar-se los

escritores de Barcelona partidarios de las doctrinas de sus hermanos de Galicia, queda

borrada la nota de ineptitud escrita en nuestra frente desde el cronista de Felipe II hasta

el autor de los misterios de Madrid, como dijimos oportunamente en otro artículo.» (El

Porvenir, núm. 5, 20.III.1845: 38). Entre les altres referències directes a Catalunya, en

destaca l’admiració per la revolta popular que va tenir lloc a Barcelona el 15 de

novembre d’aquell any davant el bombardeig dirigit per Espartero contra la ciutat, i la

4 La relació amb Benito Vicetto va tenir menys incidència. D’altra banda es conserva correspondència:

cartes enviades entre 1872-1874, en què Vicetto recorda l’antiga amistat d’El Genio a Balaguer i li

demana la seva intervenció per afavorir-lo en càrrecs (a la Diputació Provincial de La Corunya) amb

cartes, converses, etc., o per agilitzar tràmits. Aquesta correspondència es conserva a la Biblioteca Víctor

Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

4

creació de la Junta Popular presidida per Juan Manuel Carsy (El Porvenir, núm. 10,

25.V.1845: 81),5 posició que Faraldo deu tenir ben present en la seva participació en la

Revolució gallega de 1846 i en la constitució de la Junta Provisional del Govern de

Galícia de la qual va ser secretari. D’altra banda, segons Catherine Davies, Faraldo

s’inspira en els republicans catalans per donar nom a la seva revista. (Davies 1987: 53)

Les tres revistes –El Recreo Compostelano, El Genio i El Porvenir-- es constitueixen en

l’avançada de la joventut liberal a l’Espanya dels quaranta, es fan seguidors del

socialisme utòpic saint-simonià i del feminisme de Charles Fourier. Tant El Genio com

El Porvenir acullen el primer nucli d’escriptores romàntiques -Carolina Coronado,

Ángela Grassi o Robustiana Armiño- que es donen a conèixer en el diari Pensamiento

(1844-1845) de Badajoz i del qual es fan ressò les dues revistes que analitzo. Balaguer

els ofereix les seves pàgines i ben aviat es fa mentor de les escriptores. El Genio esdevé

la seva principal plataforma. Al costat de les signatures de Carolina Coronado, que

també formarà part de la Sociedad Filomática de Barcelona i d’Ángela Grassi, que

s’estableix una temporada a la ciutat i és amiga de Balaguer, i de les anteriorment

citades, ben aviat s’incorporen Josepa Massanés, Pilar Armendis o Manuela

Cambronero i, sobretot, té un relleu especial Amàlia Fenollosa (Castelló de la Plana

1825 – Barcelona 1869), que manté un intens diàleg literari amb Balaguer i que publica

poemes, obres dramàtiques i novel·les a les pàgines d’El Genio.6 Fenollosa s’havia

donat a conèixer a València i el 1841 publica el poema «El olvido» en El Idólatra de

Galicia (núm. 13, desembre 1841).

D’altra banda, Víctor Balaguer comenta que «nuestro periódico puede envanecerse de

semejante adquisición, pues ya pocas poetisas hay en España que no sean colaboradoras

d’El Genio (núm. 13, 5.I.1845: 150).7 L’escriptor barceloní esdevé el principal impulsor

de les escriptores romàntiques a Barcelona i abans d’acabar l’any 1844 anuncia des d’El

Genio la primera antologia dedicada a les poetes del moment. Amb el títol Pensil del

5 La revista mostra la ràpida evolució política de Faraldo, que ja remarcava la coindència ideològica entre

els provincialistes gallecs i els catalans, uns i altres defensors de l’emancipació, literària i política (El

Porvenir, núm. 6, 31.III.1845: 48). Es fan seguidors del Partit Liberal (El Porvenir, núm. 7, 11.IV.1845). 6 En un dels seus poemes, titulat «La mujer», Fenollosa hi descriu la situació de supeditació de la dona en

la societat i aboga per la seva emancipació (El Genio, núm. 3, 27.X.1844: 35-36). Vegeu Enrique Miralles

(1995). 7 En el mateix número Balaguer recomana especialment la part literària d’El Pensamiento de Badajoz,

perquè hi escriuen «las conocidas y acreditadas plumas» de Robustiana de Armillo, Ángela Grassi i

Carolina Coronado, i ell mateix. (El Genio, núm. 13, 5.I.1845: 151). També, El Porvenir (núm. 5,

20.III.1845: 42) destaca la publicació de Badajoz i les escriptores mencionades.

5

bello sexo, el volum recull composicions de totes les poetes citades i també

composicions de Gertrudis Gómez d’Avellaneda i de la mallorquina Victòria Penya. És

dirigida pel mateix Balaguer i compta amb la participació de Joan Mañé i Flaquer que hi

escriu una sèrie de cinc articles sobre «La mujer y la sociedad». Mañé parteix de les

tesis de Fourier («Las mujeres son sobre todo víctimas del sistema actual que las sujeta

exclusivamente a los cuidados domésticos», Pensil, 125). S’insisteix en l’abandó en què

es troba l’educació intel·lectual i moral de la dona, la necessitat del treball remunerat

per aconseguir la seva llibertat. Més programàtic, Faraldo reproduïa l’article «La

educación de las mujeres» (El Porvenir, núm. 7, 11.IV.1845: 53-55) de Joaquina Ruiz

de Mendoza que l’havia donat a conèixer poc abans a El Pensamiento (28.II.1845) de

Badajoz.

També cal mencionar els articles setmanals que Balaguer va escriure al Diario de

Barcelona (1850-1852) sota el pseudònim femení de Júlia, en què reivindica els drets de

les dones (Comas 2011).

Balaguer i Rosalía, poesia política i reivindicativa

Les relacions literàries entre Víctor Balaguer i Rosalía de Castro es produeixen en la

dècada dels seixanta, en el moment que Balaguer, d’una generació anterior a Rosalía,

argumenta amb estudis polítics i històrics la identitat catalana (Catalunya vindicada,

1858 i Història de Catalunya i de la Corona d’Aragón, 1860-63, entre d’altres). La

llengua pren una gran centralitat des de la restauració dels Jocs Florals (1859), en què

va participar activament Balaguer, i comença a publicar poesia en català. Hi ha un

poema de Balaguer, «Los quatre pals de sang», que manté una gran similitud amb

«Castellanos de Castilla» de Rosalía, tots dos poemes escrits amb poc temps de

diferència, tots dos amb una tornada que esdevé molt popular i símbol de la

reivindicació de les respectives identitats. Balaguer publica el seu romanç en el

Calendari català de 1866, però el data el juny de 1862. El mateix any que Rosalía

donava a conèixer el seu en l’antologia de poetes gallecs Álbum de la Caridad (1862),

encara que ha de ser escrit amb anterioritat.

El miralleig entre les dues tornades sembla evident: «¡Ai Castella castellana / no

t’hagués conegut mai!» que conclou amb un «¡Ai Castella castellana / ai si em trenques

lo quart pal!» («Los quatre pals de sang») mostra una postura paral·lela a «Castellanos

de Castilla, tratade ben ós gallegos», encara que el poema de Balaguer descriu la pèrdua

6

política i de llibertat produïda al llarg de la història i Rosalía cenyeix la crítica al present

(Altres estudiosos han relacionat el poema balaguerià amb «Castellana de Castilla»,

Hina 1986: 130-134).8

Els dos poemes comentats reclamen la sobirania cultural i política de les respectives

«províncies» i s’encaren obertament a la prepotència castellana. No és estrany, doncs,

que Balaguer s’impressioni pel poema de Rosalía i que el traduexi immediatament. El

1866 l’incorpora a Esperances i records.9 És la primera traducció que coneixem avui

d’un poema de Rosalía al català. A partir de Balaguer, la coneixença de la poeta gallega

a Catalunya va ser immediata, sobretot en el cercle d’escriptors liberals que es movia al

seu entorn (Briz, Maspons, Clavé, els germans Sitjar). D’altra banda, el poema de

Balaguer va causar sensació a tota Espanya, va ser criticat i aplaudit i va quedar gravat

com un crit de llibertat, d’identitat catalana, per moltes dècades.10

En el volum Esperances i records Balaguer presenta la poesia i la política com dos

aspectes d’una mateixa manera d’actuar, i reafirma la identitat catalana: «la poesia

[«Los quatre pals de sang»] no és un crit de rancor contra Castella; és un crit de dolor

contra l’opressió, contra lo monopoli centralitzador» i cita per extens el cantar

«Castellanos de Castilla» que defineix com a «més forta d’intensió i de pensament és

aquesta poesia. I no obstant, tot ben mirat, jo en ella no trobo ni rancor ni exclusivisme

local» (Balaguer 1866: 65 i 66).

Tot i que segurament Rosalía i Balaguer no es van conèixer, l’actitud dels dos escriptors

és totalment compartida: coincideixen en la reivindicació identitària i lingüística de

Catalunya i Galícia que permeti el seu desenvolupament dins una confederació de la

península ibèrica. En els anys seixanta l’escriptora gallega vivia a Madrid i Balaguer a

Barcelona; però participaven d’un mateix grup liberal força travat en què hi té un

protagonisme especial Ventura Ruiz Aguilera (1820-1881), un dels primers a

revitalitzar la cançó popular o romanç (la primera edició dels seus Ecos nacionals és de

8 Panyella (2008: 44) argumenta que la idea primera del romanç provenia d’un poema al·legòric de Briz,

segons informació sense confirmar d’Antoni Careta. Cal recordar que els “quatre pals de sang” remeten a

l’origen de la senyera catalana. 9 Ja Davies anotava que «A posición máis semellante á mantenida por Rosalía e Murguía en Galicia foi a

de Víctor Balaguer» (Davies 1987: 216). Almenys en aquells anys seixanta, encara que Balaguer era

monàrquic. 10

Va ser utilitzat per Francesc Pi i Margall com a inici del moviment federal i encara recordat

extensament per Tomàs Garcés (2012) a «L’odi de Rosalia de Castro» (La Publicitat, 22.X.1922: 1).

7

1849, anterior al Libro de Cantares d’Antonio Trueba que publica el 1852), com

l’evolució vàlida del Romanticisme en una Espanya més democràtica. Amic íntim de

Murguía i Rosalía, sobretot mentre la parella és a Madrid, Ruiz Aguilera també

mantenia relació amb Víctor Balaguer i ja havia col·laborat en l’última etapa d’El

Genio.11

És en els anys seixanta, dècada en què els romanços es popularitzen, que

mantenen una estreta relació literària: publiquen i es dediquen poemes o se’ls

tradueixen i inclouen en els respectius llibres. Així, Ruiz Aguilera publicava «La gaita

gallega. Eco nacional», en El Museu Universal (26.XI.1860), com a resposta a

«Castellanos de Castilla» de Rosalía i la dedica a Murguía; composició que Rosalía

incorpora a Cantares gallegos amb la seva resposta irònica i fent-ne paròdia («A gaita

gallega. Resposta»). Finalment, Balaguer els tradueix i els incorpora, tots tres, a

Esperances i records el 1866.12

Articles crítics, traduccions i correspondència permeten parlar d’un triangle entre

Rosalía i Murguía, per una banda, i Ruiz Aguilera i Víctor Balaguer per l’altra. En

aquest sentit, Balaguer encapçala el volum Esperances i records amb l’article i les

traduccions que l’amic Aguilera havia publicat a El Museu Universal el 1863 per donar

a conèixer el primer volum de Poesies catalanes del Trobador de Montserrat publicat el

1861 (El Museu Universal, núm. 45, 8.XI.1863: 355-357).13

Les relacions entre Ruiz

Aguilera i Balaguer van ser fluïdes com demostren les 25 cartes conservades a la

Biblioteca Víctor Balaguer. Especialment interessant és la carta del 14 de juny de 1866

en què Ventura Ruiz Aguilera mostra el seu desacord davant la crítica a Castella; una

posició que Balaguer compartia amb Rosalía com hem vist. Aguilera es defensa i escriu:

¿y cómo, dónde, ni cuando he dicho yo [...] que un catalán no deba elogiar a Catalunya? Yo me he

referido a ciertos sueños que, si no son los tuyos, tu mismo aseguras que bullen en algunas

cabezas, sueños de independencia, de separación. Tampoco creo oportuna la cita de Rosalía

Castro: de los Cantares gallegos (por ser esposa de uno de mis mejores amigos [...] [sobre los que]

escribí también dos artículos en El Museo Universal que, sin duda conocerás, pero que no has

11

Ruiz Aguilera, «Últimas estrofas de una composición a Venecia» (El Genio, tomo 3, núm. 1,

2.11.1845: 3-4). També ho indica una carta d’Amàlia Fenollosa a Balaguer en què li comenta que ha

conegut Ruiz Aguilera (Castelló, 1.VIII.1848). Per les relacions entre Ruiz Aguilera i Murguía-Rosalía

(Davies 1987: 150, 199 i següents). 12

Balaguer podia conèixer la composició per l’antologia que la celebració dels Jocs Florals de A Coruña

del 1861 va propiciar, sobretot si, com sembla, s’inspiraven en els Jocs de Barcelona; però també en

podia haver tingut notícia abans, des de Madrid. 13

Els poemes traduïts per Ruiz Aguilera inclosos a El Museu Universal (núm. 46, 15.XI.1863) i

reproduïts a Esperances i records són: «Non sich, semper sed», «Pensament de la nit», «La campana del

cementiri» i «La campana de l’Ave Maria».

8

querido citar: en aquel artículo tronaba contra la injusticia con que trataba la autora a los

castellanos que, si algún delito cometen contra los gallegos, es el de proporcionarles trabajo y

sustento que les niegan su país y sus paisanos.

I continua amb una defensa de l’honradesa dels castellans, similar a la que ja havia

exposat en el diari i que concluïa, com en la carta, afirmant que «Castellanos de

Castilla» era un poema indigne que alimentava rencors inveterans.14

Una posició que ja

havia posat de manifest en l’article citat dedicat a les Poesies catalanes del Trobador de

Montserrat, el pseudònim amb què s’havia donat a conèixer Balaguer. Hi declarava que

la modernitat europea, el cosmopolitisme, prenia el moviment contrari al que pretenia

Balaguer: el de l’assimilació dels pobles petits dins dels grans. Escriu: «Los Estados

pequeños tienden hacia los grandes; son los arroyos que van a los ríos» (Balaguer 1866,

20). Tot i els desacords sobre el paper de Castella en aquestes propostes iberistes, Ruiz

Aguilera i Balaguer continuaran col·laborant durant aquells anys. Ventura Ruiz

Aguilera participarà en els Jocs Florals de Barcelona del 1868, jocs presidits per

Balaguer que escenifiquen el moment àlgid de l’iberisme confederal i en els quals

l’escriptor castellà va establir relació amb Frederic Mistral i els felibres i dels quals en

va guardar un record entusiasta (té el propòsit d’escriure sobre Mistral i els felibres a El

Museo Universal, carta 8.VI.1868). També, en l’edició definitiva d’Ecos nacionales y

cantares que publica el 1973, hi trobem traduccions dels seus romanços, al gallec,

portugués, català o provençal i anglès, signats per Balaguer i Joan Sitjar, entre els

catalans, i la col·laboració de diversos felibres com Louis Roumieux o l’irlandès

Bonaparte-Wyse que havien assistit als Jocs Florals del 68. Entre els poemes, la «Balada

d’Ibèria», en traducció catalana de Joan Sitjar, posa en evidència la voluntat

d’assimilació de Portugal que defensava Ruiz Aguilera (Ruiz Aguilera 1873: 347-350).

Triomf literari entorn els Jocs Florals. Traductors i traduccions: 1866-1868.

Són en els anys previs als Jocs Florals de 1868 i la Primera República en què es

produeix la major efervescència iberista de Víctor Balaguer i el seu cercle d’escriptors

liberals. La seva idea d’Ibèria és la d’una confederació de la Península basada en el

reconeixement de les nacionalitats lingüístiques (Catalunya, Galícia-Portugal i Castella)

i en un tracte d’igualtat amb Castella que esdevindria una província més (Martínez-Gil

14

L’article al·ludit de Ruiz Aguilera i dedicat a Cantares gallegos es publica a El Museu Universal (núm.

23, 5.VI.1864: 182-183). L’estudi comença el núm. 22 (29.VI.1864). L’epistolari conservat de Ruiz

Aguilera a la Biblioteca Víctor Balaguer va del 24.XII.1863 al 8.X.1871.

9

1997: 27) D’altra banda, el coneixement de la política europea, d’Itàlia en concret, on

s’havia desplaçat durant aquells anys, i l’exili a Provença entre 1866 i desembre de

1867, fa que Víctor Balaguer concebi la «constitució de l’Imperi del Sol, és a dir de

l’imperi llatí, el centre del qual havia de ser Provença» (Martínez-Gil 1997, 26).

El grup d’escriptors de la Bisbal d’Empordà entorn de la revista El Faro Bisbalense

(1966-1869) tenen un especial protagonisme en la recepció progressista de Rosalía a

Catalunya. En destaquen els germans Joaquim i Joan Sitjar que pivotaven entorn de

Balaguer. Joaquim Sitjar i Víctor Balaguer es coneixien des de la Universitat, però és en

aquells anys que les relacions tornen a prendre un nou impuls i tant ell com Joan, el seu

germà, s’impliquen en la Renaixença (Soler / Vila, 2005: 117-122). Joan Sitjar, a més a

més, s’interessa especialment per Rosalía de Castro i tradueix tres composicions de la

poeta gallega. Es tracta dels cantars núm. 17, 20 i 22: «Airiños, airiños aires», amb el

títol «Enyorament» (El Faro Bisbalense, núm. 58: 29.VII.1866: 2), «Ora, meu meniño,

ora», amb el títol «La Visió o La verge del Consol» (El Faro bisbalense, núm. 64,

2.IX.1866: 2) i «Mais ó que ben quixo un día»; amb el títol «Records i planys» (El Faro

bisbalense, núm. 98, 28.IV.1867: 2).15

A més a més Joan Sitjar estableix correspondència amb Rosalía, segurament esporàdica,

per fer-li conèixer les traduccions realitzades. En la carta conservada de l’octubre del

1867, força formal, Sitjar li parla sobretot de Víctor Balaguer, del seu exili a Provença i

de la traducció que Balaguer havia fet de «Castellanos de Castilla» (Barreiro Fernández

/ Axeiros, eds. 2005: 536-537). Rosalía li va respondre; Sitjar s’hi refereix per carta a

Balaguer. Adreçada a Avinyó, Sitjar hi mostra l’alegria de qui considera haver rebut un

reconeixement per part d’algú important. La carta, també de 1867, però posterior a

l’anterior citada, també informa sobre Robert Robert (1830-1873) i la relació entre

aquest i Rosalía:

Aquí arribava de mon escrit quan en Quim, mon germà, entrà al despatx per entregar-me una

afectuosa i grata carta de la mateixa Cantora de Galícia, dalt anomenada; de la benèvola i

bondadosa Rosalía de Castro. Ara, doncs, ja no us sabria escriure tot lo que «us volia dir, i... el cor

me bat... i estic content com un noi petit... i això, que faig cara de voluntari català.» Doncs, ¿no ho

sabeu?... La distingida Sra. Castro de Murguía vos saluda també a vós, i em demana, ben agraïda,

15

“Enyorament”, la primera composició, és reproduïda a Santi Soler / Pep Vila (2005: 151-153).

10

que no deixe d’enviar-li, com li tinc promès, la traducció que féreu d’aquell altre cantar:

«Castellanos de Castilla». També em demana noves del nostre bon amic (que ho és d’ella i de son

espòs) en Roberto Robert, i... ja us ho contaré tot a la vista, si Déu plau.

Concloc amb un «viva Galícia... ¡viva Provença!...» crit de goig que em surt del cor, pus allargant

les mans, de tots costats tenim germans.

¡Si la castellana Castella tingués amor dins del cor!... Mes encara ens queda un altre que em don

força recança. ¡Ditxós dia que saludarem també, però com a germans, als cantors de Portugal!

(Soler / Vila, 2005: 136)

Joaquim Sitjar també remarcava el despertar de Galícia, Estremadura o Vizcaya al

costat de Catalunya. «També defensen –escriu– parlar, estudiar, llimar i escampar ses

respectives parles» (Lo Gay Saber, núm. 2, 15.III.1868: 437). Reflexions que, amb poc

temps, el 1869, portaren els dos germans a posicions clarament antiiberistes, tot acusant

Castella de voler absorbir la resta de pobles d’Ibèria: «aquesta gent de Madrid, per fer-

nos ibèrics, voldrien fer-nos castellans» (Martínez-Gil 1997: 32).16

El grup es va consolidar entorn dels Jocs Florals de Barcelona. Robert Robert n’era el

secretari el 1866, i el 1867 van ser-ne mantenidors Robert i Joaquim Sitjar, Robert

defensa l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de les activitats humanes, tant

polítiques o socials, com del saber (Robert 1866, 26). Cal mencionar, també, la

participació activa del grup bisbalenc en la rebuda dels felibres el 1968 que van fer una

estada a la Bisbal.17

Rosalía i Robert Robert s’havien conegut a Madrid. El fet que li dediqui un dels poemes

de Cantares gallegos mostra l’estreta amistat que els unia. Compartien la ideologia

socialista que Robert defensava des de La Discusión (1856); després va traduir Pierre

Proudhon i es va manifestar obertament contra els conservadors;18

una amistat que

també consigna Barreiro Fernández (2012: 244). Director o col·laborador de diversos

diaris i revistes de Madrid, la signatura de Roberto Robert també es troba a El Museu

Universal, si més no el 1860 i el 1865.

16

Es tracta d’una carta signada per Joaquim i Joan Sitjar i publicada al diari O Partido nacional de

Portugal (3.IV.1869). 17

També fruit d’aquesta estreta amistat, Víctor Balaguer publica un nou volum, Poesias catalans

completas de Víctor Balaguer con la traducción en prosa castellana á la vista) a la Bisbal, a la tipografia

d’Antoni de Torres, l’editor d’El Faro bisbalense. 18

Davies fins i tot aporta el record d’Alejandra Murguía, segons la qual Robert Robert els va acompanyar

a visitar el parlament de Madrid (Davies 1987: 181).

11

Finalment amb el retorn de Balaguer de l’exili i la preparació dels Jocs Florals de 1868

que presidirà es vol escenificar l’aposta per la unitat entre els pobles d’Ibèria. La

intenció central és posar l’accent en els poetes provençals, principals convidats, per

agermanar-los, amb els escriptors castellans. En la sessió del 7 de febrer els mantenidors

acordaren unànimament «invitar per a la festa d’enguany als poetes castellans de més

anomenada i als felibres de Provença» (Llibre d’actes del Consistori, 1868). Es convida

a Mistral, a Bonaparte-Wise, a Roumieux, al filòleg Paul Meyer i entre els castellans a

José Zorrilla, Ventura Ruiz Aguilera, «lo cantor nacional», i Gaspar Núñez de Arce. I,

sense que hi hagi alguna nota prèvia, el primer de març consta ja la invitació a Rosalía

de Castro i Antonio de Trueba.

La invitació diu:

A Na Rosalía de Castro de Murguía

1er. de Març de 1868

Lo consistori dels Jocs Florals de Barcelona celebra lo primer diumenge del vinent mes de Maig

en la gran sala de Cent de la casa de la Ciutat la festa anyal de la poesia catalana. A vós señora,

que haveu cantat amb vostra matern llenguatge les dolces tradicions de la Terra de Galícia;

pregam, los Mantenidors de l’any 1868 que vos digneu honrar-los amb vostra presència en lo acte

solemne de la distribució de les joies als poetes que les hagen ben merescudes.

Que Déu do molts anys de vida a la honorable poetisa.19

No sabem els motius pels quals Rosalía no va assistir-hi, tot i que Joan Sitjar insistia per

carta a Balaguer (26.III.1868), perquè enviessin dues «invitacions particulars», potser

per evitar una possible incomoditat de Rosalía davant el protagonisme que se li volia

donar (Soler / Vila 2005: 138). La presència de Rosalía hagués representat la tríade de

les literatures i identitats «germanes» que reclamava Balaguer en el seu discurs:

Castella, Galícia i Catalunya-Provença. També en ocasió de la celebració d’aquests Jocs

del 68, Jacint Verdaguer, llavors un jove desconegut, és presentat a Frederic Mistral.

Verdaguer recordarà l’escena com una de les més joioses de la seva vida (Juan Arbó

2002: 123-124).

19

Carta manuscrita sense signar. Els mantenidors són: Felip Bertran, Felip Jacint Sala, Jacint Balaila,

Frederic Soler, Francesc Maspons i Labrós i D. Miquel Badia, secretari. Víctor Balaguer hi actua de

president (AHCB).

12

Però l’homenatge a Rosalía i als Cantares gallegos va fer-se efectiu al cap de pocs

mesos a través de la revista Lo Gay Saber que s’estrenava aquell mateix 1868 de la mà

de Francesc Pelai Briz, el seu director, que li dedica l’article «Del moviment literari de

certas nacionalitas antigas: Cantares gallegos de Na Rosalía de Castro de Murguía» (Lo

Gay Saber, núm. 12, 15.VIII.1868). Briz hi relaciona llengua i identitat gallega i hi

estableix el paral·lelisme entre els dos procesos. Com Balaguer, coneix la situació

emergent d’Itàlia a la qual també al·ludeix, i eleva a idiomes els anomenats fins ara

dialectes, un tema sobre el qual també havien discutit Ruiz Aguilera i Balaguer. En el

seu raonament assimila pàtria i llengua, terra amb mare; i insisteix en la importància

dels romanços rosalians a través dels quals els gallecs tornaven a estimar la seva terra.

Conclou que catalans i gallecs són germans, «la befa ens ha unit», i que aspiren a unes

mateixes llibertats i reconeixements (Hermida 1993: 96-101).

En el número següent de Lo Gay Saber es publiquen cinc traduccions de Cantares

Gallegos. Són les cantigues 2 i 8, a càrrec de Joaquim Riera; la núm. 30, en traducció

d’Antoni Careta i Vidal; i les numeros 13 i 19 de Joan Sitjar, noves respecte a les

publicades a El faro Bisbalense (Lo Gay Saber, núm. 13, 1.IX.1868: 98-99). Joan Sitjar

es converteix, doncs, en el traductor més important de Rosalía a Catalunya. No deixa de

ser curiós que Francesc Pelai i Briz, seguidor de Trueba i traductor de Mistral, no en

presentés cap ni que fos per a l’ocasió.

De la comparació entre el nombre de poemes traduïts entre el 1966 i 1868 (11 en total) i

els que es tradueixen entre 1869 i 1900 (8 en total) se’n desprèn que l’interès per

Rosalía no creix amb la força que era d’esperar en les dècades posteriors, tot i que

sempre serà citada i qualificada com una gran poeta.20

Potser cal buscar-ne les raons

tant a l’evolució del catalanisme, més conservador, però que es decanta cap a postures

clarament regionalistes, i en les quals Manuel Murguía mantindrà relacions destacades

(assistència als Jocs Florals, participació en actes de la Lliga Regionalista...).

20

Poemes recollits per Hermida (1993). Cal afegir-hi la traducció d’Antoni Careta i Vidal, cantar 10

«Quíxente tanto, meniña» (La Renaixença, I, núm. 8, 15.V.1871: 104). També cal ressenyar la traducció

al castellà que Celestí Barallat i Folguera fa de «Castellanos de Castilla» per a la revista El Manresano el

1873. “Negra Sombra” es programa en el concert celebrat el 17 de desembre de 1900 al Teatre Principal

de Barcelona, música de Xoan Montes, així com en la Tournée artistique au Midi de la France que

realitza l’Orfeó Català el novembre de 1901. La traducció al francès és a càrrec de Josep Pin i Soler (Pèl i

ploma, núm. 88, 1.V.1902:13).

13

L’evolució al XX. Coda

Fins al segle XX l’obra de Rosalía no es deslliga del la lectura més ideològica. El

mateix Murguía apuntava el 1886 que Cantares gallegos havia estat rebut amb

entusiasme al moviment polític i cultural de la Renaixença (Murguía 1886: 192-194).

En canvi, el 1903 l’escriptor mallorquí Miquel dels Sants Oliver fa de Rosalía de Castro

el model literari per emmirallar-hi l’obra de les primeres generacions d’escriptores en

llengua catalana a qui les compara, i entre les quals destacar la figura llavors inicipient

de Maria Antònia Salvà (Oliver 1988, 130-131 i 230-231). Al llarg del segle XX, hi ha

hagut relacions constants, encara que desiguals o intermitents, entre els poetes catalans i

gallecs (Martínez-Gil, 2003: 185-209). Entre els lírics, destaca Tomàs Garcés, potser

qui primer posa en relació les dues cultures i qui tradueix poetes gallecs al català (Deu

poemes gallecs, 1954).21

Posteriorment, ja als anys setanta, les de Marià Villangómez i

sobretot les de Josep M. Llompart (Quinze poetes gallecs, amb pròleg de Basílio

Losada, 1976), s’estenen de Rosalía i Antero de Quental als autors gallecs del XX i

s’amplia també a la poesia portuguesa i brasilera, amb dues antologies de referència.

(Llompart 2012)

D’altra banda, als anys vuitanta, coincidint amb el centenari de la mort de Rosalía, la

seva figura és reivindicada per les escriptores catalanes. Teresa Pàmies escriu Rosalía

no hi era (1982), un text a mig camí entre la reflexió i el llibre de viatges que va

significar el descobriment de Rosalía per part de moltes «dones catalanes que no la

coneixien», escriu Pàmies en un article en què també destaca les condicions adverses

d’una dona per a escriure en la Galícia del segle XIX.22

Al seu torn, Montserrat Roig

expressava el deute amb Galícia i amb Rosalía i reclamava el coneixement de la llengua

gallega: «modestamente, creo que el gallego tendrá que ser nuestra segunda, o nuestra

tercera lengua, según como se mire. Ignorarla, hoy por hoy, forma parte del patrimonio

de nuestra verguenza nacional» (Roig, El Periódico, 17.VII.1985: 7). Per altra banda,

Maria Mercè Marçal incorpora Rosalía a la seva poesia, els seus versos hi dialoguen:

«T’he portat de Galícia, confós a la senalla, / [...] T’he portat un clau d’or, de ferro o bé

d’amor / que m’he sentit granar a l’hort de Rosalia» (Marçal 1989: 195). Encara més

21

Als anys trenta Garcés enllaça Álvaro Cunqueiro amb Rosalía («Poetes de Galícia», La Veu de

Catalunya, 8.IV.1934). D’altra banda, Carles Riba, marcat per la biografia, va escriure alguns poemes en

gallec; també destaca Cunqueiro en l’enllaç entre les dues literatures. 22

«han copsat emocionades l’esforç de la Rosalía-dona en un món despietadament misògin com el que

ella hagué d’afrontar amb la sola eina de la paraula» (Pàmies 1985: 24).

14

Marçal situa la poeta gallega entre les «mares literàries» de la genealogia literària

femenina, al costat d’Emily Dickinson o Sylvia Plath. Marçal fa notar l’enorme

importància que té per a tota poeta comptar amb una autora fundacional com representa

Rosalía en la tradició gallega, i que la poeta catalana sentia com una mancança en la

lírica catalana.

BIBLIOGRAFIA

BALAGUER, Víctor (1866), Esperansas y recorts. Poesias catalanas que forman la

segona part del Trovador de Montserrat, Barcelona, Jaume Jepús.

BARREIRO FERNÁNDEZ, Xosé Ramón / Xosé Luís AXEITOS (ed.) (2005), Cartas a

Murguía, 1, A Coruña, Fundación Pedro Barrié de la Maza.

BARREIRO FERNÁNDEZ, Xosé Ramón (2012), Murguía, Vigo, Galaxia.

BERAMENDI, Justo (2007), De provincia a nación. Historia do galeguismo político,

Vigo, Xerais de Galicia.

COMAS GÜELL, Montserrat (2011), «Júlia, l’estratègia femenina de Víctor Balaguer»,

Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, octubre, 129-142.

DAVIES, Catherine (1987), Rosalía de Castro no seu tempo, Vigo, Galaxia.

GARCÉS, Tomàs (2012), «L’odi de Rosalia de Castro», a Obra completa, a cura de

Valentí Soler, Barcelona, Galaxia-Gutenberg, 1358-1360.

HERMIDA GULÍAS, Carme (1993), Rosalía de Castro na prensa barcelonesa (1863-

1899), Santiago de Compostela, Patronato Rosalía de Castro.

HINA, Hors (1986), Castilla y Cataluña en el debate cultural 1714-1939, Barcelona,

Península.

JUAN ARBÓ, SEBASTIÀ (2002), La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer,

Barcelona, Planeta.

LLOMPART, Josep Maria (2012), Totes les aus del món. (Versions de poesia

galaicoportuguesa), edició i introducció de Gabriel de la S.T. Sampol, Palma, Consell

de Mallorca. [Inclou les antologies publicades als anys 80].

MARÇAL, Maria-Mercè (1989), Llengua abolida, València, 3i4.

15

MARTÍNEZ-GIL, Víctor (1997), El naixement de l’iberisme catalanista, Barcelona,

Curial.

MARTÍNEZ-GIL, Víctor (2003), «Álvaro Cunqueiro en els escriptors catalans: una

imatge de Galícia». a Jordi Cerdà / Víctor Martínez-Gil / Rexina R. Vega (coord.),

Álvaro Cunqueiro e as amizades catalanas. Actas do congreso Internacional «Álvaro

Cunqueiro a Catalunya». Galería Sargadelos de Barcelona, 21-23 de novembro de

2001, A Coruña, Do Castro, 185-209.

MIRALLES, Enrique (1995), «Escritoras románticas de la revista barcelonesa El Genio

1844-1845)», Salina, núm. 9, 1995, 57-66.

MURGUÍA, Manuel (1886): Los precursores, La Coruña, La Voz de Galicia.

OLIVER, Manuel dels Sants (1988), La literatura en Mallorca, Barcelona, Publicacions

de l’Abadia de Montserrat. 1a. ed. 1903.

PÀMIES, Teresa (1982), Rosalia no hi era, Barcelona, Destino.

PÀMIES, Teresa (1985), «Rosalía de Castro y Catalunya», Avui, 17.07.1985, 24.

PANYELLA FARRERES, Ramon (2008), Francesc Pelagi Briz (1839-1889): entre la

literatura i l’activisme polític. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, TDX

(http://www.tdx.cat/handle/10803/4848)

Pensil del bello sexo, col·leccion de poesias, novelitas, biografias, articulos, etc.

Escritas por las señoras Dª Carolina Coronado, Dª Amalia Fenollosa, Dª Manuela

Cambronero, Dª Josefa Masanés, Dª Anjela Grassi y Dª Victoria Peña, bajo la

dirección de D. Víctor Balaguer, Imprenta de D. J.M. de Grau, 1845.

PI DE CABANYES, Oriol (1984), Apunts d’història de la Renaixença, Sant Boi del

Llobregat, El Mall.

ROBERT, Robert (1866), «Memòria», a Jochs Florals de Barcelona. 1866. En el VIII

any de llur restauració, Barcelona, Llibreria de A. Verdaguer.

ROIG, Montserrat (1985), «Galicia tiene nombre de mujer», El Periódico, 17.07.1985:

7.

RUIZ AGUILERA, Ventura (1873), Ecos nacionales y cantares, Madrid, Biblioteca de

Instrucción y Recreo.

SOLER, Santi / VILA, Pep (2005), «Lletres de bisbalencs de la Renaixença a l’escriptor

i polític Víctor Balaguer (1867-1871)», a Estudis del Baix Empordà, núm. 24, Sant

Feliu de Guíxols, Institut d’Estudis del Baix Empordà, 111-154.

16

FONS DOCUMENTALS

-Recursos web

- Real Academia Galega (http://www.realacademiagalega.org/imaxin-hemeroteca-web)

per: El idòlatra de Galicia i El Recreo Compostelano.

- Biblioteca de Catalunya, ARCA:

- El Genio, (http://mdc2.cbuc.cat/cdm/search/collection/genio);

- Lo Gay Saber, http://mdc2.cbuc.cat/cdm/search/collection/gaysaber

- El Museo Universal,

(http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/resultados_navegacion.cmd?posicion=1&for

ma=ficha&id=114)

- El faro Bisbalense, http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/cgi-

bin/Pandora.exe#top

- Biblioteques i arxius

- Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Florals. Documents relatius al Consistori,

1866,1867 I 1868.

- Arxiu del Mosteiro de Poio (Pontevedra), per a El Porvenir.

- Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, Manuscrit de la traducció al castellà de

«Castellanos de Castilla» de Celestí Barallat i Folguera. Manuscrit núm. 1.217.

- Biblioteca Nacional de Catalunya, Barcelona.

- Biblioteca Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú. Cartes enviades a Víctor Balaguer.

Corresponsals consultats: Francesc Pelai Briz, Amàlia Fenollosa, Ventura Ruiz

Aguilera, Joan Sitjar, Benito Vicetto, digitalitzades parcialment.

17

ANNEXOS

ANNEX- 1: POEMES TRADUÏTS2324

Per Víctor Balaguer

ROMANÇ

(De la poetisa gallega dona Rosalía Castro de Murguía)

Castellans los de Castella,

¿dels gallegos, ai!, què en feu?

--Content un dia marxava,

i trist tornava el meu bé,

l’animeta de mos ulls

i l’amor de l’amor meu;

aquell per qui d’esperances

ne tenia lo cor ple,

aquell per qui jo vivia,

i viure no puc sense ell.

Fou a Castella per pa,

mes donaren-li al pobret

amargant fel per beguda

i pedres per aliment.

Com a un esclau lo tractaren,

sempre amb reganys i fuet...

Castellans los de Castella,

¿dels gallegos, ai!, què en feu?

Per lo meu cor no hi haurà

ja ni conhort ni plaer,

que el tinc de dolor ferit,

que del dol lo tinc cobert.

S’ha mort aquell que estimava,

i per mi no hi ha content...

Sols per mi n’hi ha, Castella,

la mala llei que jo et tenc.

Permetia Déu, castellans,

castellans de mala llei,

que morien tots los gallegos

ans que us demanen sostent;

pus tan mal cor ne teniu,

23

Transcripcions dels poemes i cartes amb la grafia actualitzada. En cursiva alguns

barbarismes. 24

18

oh fills altius del desert,

que si amarg pa els hi donau,

veneno els donau amb ell.

Tots se’n van contents i alegres,

tots d’esperança somrient,

mes tornen, ai!, sens ventura,

sens alegria i sens fe.

Van pobres i tornen pobres,

que com negres los mireu;

van bons i tornen malalts,

que com esclaus los tracteu.

Castellans los de Castella,

ne teniu un cor d’acer,

i un ànima com les penes

d’endurida i de cruel.

En jas de palla sentats,

vostra supèrbia ne creu

que han nascut los nostres fills

per a besar-vos los peus,

i ja mai més totxa idea,

més criminal pensament,

ha cabut en caps més fatuos

ni en més fatuos sentiments:

que els castellans i Castella,

tots posats en un aplech,

no valen un bri de l’herba

que en nostres planures creix.

Les llacunes ponsonyoses

i los bassals pentilents

és sols lo que tens, Castella,

per apagar-ne la set,

que el mar te deixà oblidada,

i lluny de tu va corrent

l’aigua rodolant que dóna

vida, frescura i ambient.

Ni arbres tens que et donen sombra,

ni sombra que et done alè...

Planura, i sempre planura,

desert i sempre desert!

Açò et va tocar, mesquina,

per herència en l’univers.

Miserable fanfarrona!

Pobra herència fou per cert!

No sé pas si hi ha res, Castella,

que sia més que tu lleig,

pus que millor que Castella,

ne caldria dir-ne infern.

Ai!, per què, amor meu, hi anares?

Ja mai tal haguesses fet,

de canviar riques planades

19

per tristos camps sense rec,

de canviar fresques fontetes

i rius de mansa corrent

per camps de pols que no mullen

mai les llàgrimes del cel!

Mes, ai!, no em volgueres creure,

hi anares per mon torment,

i allí per pa te donaren

la mortalla que et cobreix.

Castellans los de Castella,

¿dels gallegos, ai!, què en feu?

LA GAITA GALLEGA

(Del poeta castellà D. Ventura Ruiz Aguilera)

I

Ai!, quan la gaita gallega

lo pobre gaiter ne toca,

jo no sé què em succeeix,

que els plors de mos ulls ne brollen.

Veure me sembla a Galícia,

pensativa, hermosa i sola,

com nina sense aimador,

com reina sense corona.

Mes que dansa alegre entone

i dansa la turba folla,

la veu del grave instrument

me sona tan melancòlica,

a mon cor revela tantes desditxes,

penes tan fondes,

que jo no sé dir-vos

si canta o si plora.

II

Me recorda aquells cels purs

i aquelles dolces aurores,

i aquelles verdes planures,

i el gemegar de ses tórtores,

i tots aquells llacs, i aquelles

muntanyes que al cel ne toquen,

totes plenes de perfums

i vestides de flors, totes,

on s’ha obert la mà de Déu

que sos tresors ne degota:

mes, ai!, com també em recordo

que hi ha allí qui es desconhorta,

20

pus enmig de l’abundància

la fam dibuixa sa sombra,

jo no sé pas dir-vos

si canta o si plora.

III

Sona, i crusen per ma vista,

pures, resplendents, hermoses,

les sombres d’aquells cent ports

dels que Galícia és senyora.

I van passant lentament,

com riques ciutats que floten,

ses moltes superbes naus

al dolç brogit de les ones:

mes, ai!, com en elles veig,

amb tot i l’or de ses costes,

sos tendres fills despullats

que miren tristos a Europa

demanant-ne son pa amarg

a l’Amèrica remota,

jo no sé pas dir-vos

si canta o si plora.

IV

Pobra Galícia!... Tos fills

ne fugen de tu, o te’ls roben,

omplint-ne d’íntima pena

tes entranyes amoroses.

I com si ne fossen pàries

o tribus tan sols d’il·lotes

que en sa cara ne portassen

segell d’infàmia o deshonra,

ai!, la pàtria los olvida,

la pàtria los abandona,

i la mort i la misèria

en sa lla deserta moren.

Per só, si bé per la festa

la gaita gallega toca,

jo no sé pas dir-vos

si canta o si plora.

V

Espera, Galícia, espera,

i ta creu pesada porta,

amb sang regant-ne i amb llàgrimes

la tua via dolorosa.

Tindràs set!... fel i vinagre

te donaran amb mà pròdiga,

i amb la corona d’espines

ceptre de canya per mofa;

21

però ja lo temps s’atansa,

i quan ne sone ta hora,

feliç i gran pujaràs

al cim de tes altes glòries.

Su avui la gaita gallesa

lo pobre gaiter ne toca,

jo no sé pas dir-vos

si canta o si plora.

RESPOSTA A L’ANTERIOR

(De dona Rosalía Castro de Murguía)

I

Quan lo teu cantar, poeta,

ta lira planyent entona,

no sé lo que per mi passa,

pus la tristesa em sofoca;

que veig crusar per ma vista

la verge-màrtir que invoques,

clavats d’espines los peus,

les mans cobertes de roses.

En va ne toca la gaita

una alborada de glòria

que alegres sons esparpilla

del cel per sota les voltes.

En va ne balla en les eres

contenta la turba folla,

que eixos sons tant m’afligeixen,

coses tan tristes me conten,

que puc dir-te que

no canta, que plora.

II

Amb tu ne veig aquests cels,

aquestes blanques aurores,

aquestes planes florides

per on núvols d’aus ne volen,

i les muntanyes gegants

que al cel superbes s’acosten

de verdosos pins cobertes

i d’obagues misterioses.

Veig esta terra beneita

on lo bé de Déu ne brota,

on los gentils angelets

teixeixen brillants corones;

mes, ai!, com que també veig

crusar macilentes sombres

que grillets de ferro arrastren

entre sonrises de mofa,

22

encara que avui la gaita

toque alborades de glòria,

puc dir-te que

no canta, que plora.

III

Cantes, i el meu pensament

mira passar temeroses

les sombres d’eixos cent ports

que al peu s’alcen de les ones,

i poc a poquet, les naus

que vers una mar traidora

van marxant, una tras altra,

trsites, endolades, soles.

I, ai!, com en elles naveguen

los fills de les nostres costes

que fan rumbo cap a Amèrica,

on mort, i no pa, ne troben,

demanant en va a sa pàtria

socors i misericòrdia;

encara que avui la gaita

joiosa lo gaiter toca,

puc dir-te que

no canta, que plora.

IV

Pobra Galícia! No deus

mai mai nomenar-te espanyola;

que Espanya de tu s’olvida,

quan n’ets per cert tan hermosa!

Com si fos fruit d’una infàmia

ta naixença, i vergonyosa,

--mare sens cor!- te desprecia

i tos planys amargs no escolta.

Ningú perquè tu t’aixeques

t’allarga mà bondadosa:

ningú los teus planys eixuga,

i humil, ai!, plores i plores.

Galícia, tu no tens pàtria,

tu ne vius en lo món sola,

i la tua prole fecunda

s’espargeix en errants hordes,

mentres trista i solitària,

ajeguda en verda alfombra,

sospirs envies al mar,

de Déu esperança implores.

Per ço, si bé per la festa

la gaita gallega toca,

puc dir-te que

23

no canta, que plora.

V

«Espera, Galícia, espera!»

Quan aquest crit consola!

Déu t’ho pague, bon poeta;

mes és esperança folla,

que ans de que los temps arriben

de ditxa tan venturosa,

ans de que Galícia puge

amb la creu que avui l’agobia

aquell difícil camí

que passa per entre fosses,

ans de que arribe dalt,

ja n’estarà lassa o morta.

Que Déu te pac, bon poeta,

eixa esperança de glòria!

Déu te pac eix trist cantar

que tristeses nostres conta,

pus tu tan sols... tu entre tants!,

dels nostres fills te recordes.

Digna voluntat d’un geni,

d’una ànima generosa!

I ara, quan en les Castelles

senties que la gaita toca,

pots preguntar al teu cor

i et donarà per resposta:

puc dir-te que

no canta, que plora!

Dins Esperances i records, Barcelona, 1866: 139-150

Per Joan Sitjar

ENYORAMENT

A l’apreciable jove i digne fill de Galícia D. Miquel Rosende i Cañellas, resident avui

en Las Tunas (isla de Cuba), li dedico, com en senzilla mostra de simpatia i obsequi, la

següent traducció de la sentida poesia escrita en gallego per sa distingida paisana e

inspirada poetisa, la cantora de Galícia, Sra. Dª Rosalía de Castro de Murguía.

Airiños, airiños, aires

airiños de miña terra;

airiños, airiños, aires,

leváime, leváime á ela.

Aires suaus, dolces brises,

alenades de ma terra;

vents de ma pàtria estimada,

24

portau-me, portau-me a ella.

Sens ella no puc ja viure,

ja no puc viure contenta,

que a onsevulla que vaja,

cobreix-me una sombra espessa.

Veig-me cuberta d’un núvol,

tot carregat de tormenta,

i em deixa en soledat tanta,

que lo meu cor envenena.

Portau-me, les dolces aures,

com una fulleta seca,

pus que seca també em torna

l’ardent febre que em crema.

Ai!, si no m’hi portau prompte,

aires suaus de ma terra,

si no m’hi tornau..., ai trista!,

tal volta ja no em coneguen!

Que la febre que em devora

me va consumint, tot lenta,

i aqueix cor ple de ternura

també traidora em rosega.

Ans me veia fresca i roja

com lo color de la cirera,

i ara estic descolorida

com un penellet de cera,

com si una malvada bruixa,

assedegada i feresta

fins del cor anàs xuclant-me

la sang. Me torno tristeta,

malalta i esmortuïda

com flor que bat la tempesta...

I vaig sens forces quedant-me,

I vaig tornant-me morena,

com una negreta mora

de raça ben verdadera.

Aires suaus, dolces brises

falagueres de ma terra,

al lloc que jo tant estimo

portau-m’hi, sí, que m’hi espera

una mareta amorosa

que per sa filla pena,

que m’enyora amb aquell pare

i el germà i la germaneta

tan volguts, pels que daria

la sang de les meves venes,

i aquell amor de ma vida

25

que del cor li he fet promesa.

Si no m’hi portau ben prompte...

Ai!, moriré de tristesa,

soleta en terra apartada

on estranya m’anomenen,

que tot quan aquí jo miro,

tot, tot me diu: «forastera!»

Sempre et veig, terra estimada,

tot somniant i desperta.

M’apar que veig a la vora

del riu una pobra caseta,

i allà en lo prat que pastura

la vedelleta vermella.

M’apar que prop la muntanya

sento els anyellets que belen

i els colomets que parrupen

picant lo gra de les eres;

i em sembla també que sento,

redoblant les castanyetes,

minyons que canten i ballen

a l’ombra de la pineda.

Si el floviolet ne sonen

o bé la gaita gallega,

amb lo tamborí i pandero,

tampoc la tristesa em deixa;

i això que sembla que em diguen:

«la més gentil donzelleta,

festiva, dansa et convida...»

Res m’aconhorta i alegra!

Qui fos l’aureneta hermosa

d’ales subtils i lleugeres...

Qui de pressa volaria,

com folla de tan contenta,

per cantar amb goig l’albada

en los bells camps de ma terra!

Ara mateix me n’iria

disparada com la fletxa,

sens gens de por a la fosca,

sens temor a la nit negra;

i, si amb la pluja es sentia

vent de pròxima tempesta,

volaria... volaria...

fins que ja obiràs ma terra.

Mes... No só l’aucell que vola...

i m’iré morint de pena,

ja en llàgrimes convertida,

o en amargs suspirs desfeta!

26

Dolços aires de Galícia,

lliurau-me d’aqueixes penes,

oreig suau, que les aigües

del riu beses i l’arbreda,

música de verdes rames

frondoses de la floresta;

vents de ma pàtria estimada

que em feu eix rumor de festa;

portau-me en les vostres ales

com una fulleta seca.

No permetau que aquí em mora

ni em deixeu tota soleta...

Ai, sí!, penso, dolces aures,

que fins essent morta i freda,

quan me deixeu soterrada

del cementiri en la cerca,

si en nit ben quieta i fosca

passàsseu entre l’arbreda

fent rumor, com temeroses

de les blanques calaveres;

encara després de morta,

aires que el meu cor anhela,

si jo pogués, vos diria

amb planys i crits de tristesa:

“Siau compassius, portau-me,

portau-me en vostres aletes.

Vents de ma pàtria estimada,

no em deixeu aquí olvidada,

no em deixeu tota soleta!”

La Bisbal, juliol de 1866

El Faro Bisbalense, núm. 58: 29.07.1866: 2.

Reproduït a Soler / Vila (2005: 151-153)

LA VISIÓ O LA VERGE DEL CONSOL

No havent donat cap títol l’autora a eixa tan xamosa poesia, plena de tendresa i sentiment religiós,

m’ha semblat que li estaria bé lo dalt escrit, precisament insertant-se en est dia que es celebra la festivitat

de Ntra. Sra. del Consol.

De la mateixa composició diu lo eminent literat castellà i distingit crític D. Ventura Ruiz Aguilera, en lo

judici de la preciosa obreta de l’autora, Cantares gallegos, lo següent: “La glosa nº 18, Ora, meu meniño,

ora, tiene ese no sé qué agradable con que, en ocasiones, nos sorprende la copla de ciego; es una ramita

cortada del árbol del corazón, que añade la fe sencilla a la dulce llama de las creencias para que se

mantenga viva”.

27

Traducció de la poesia escrita en gallego per la inspirada cantora Senyora dona Rosalía

Castro de Murguía.

Humil obsequi a l’autora.

Ja ve, ja ve la mareta...

--«Ai, l’infantó!, pobre nen!

Com poparàs la dolceta

sent ta mareta al molí,

ton pare al bosc a fer llenya!...

Jo te’n daria, molt contenta,

fins a reventar, fill meu,

hasta que més no en volguesses;

fins a veure’t dormidet

i amb eixa hermosa boqueta

somrient, ben satisfet

com l’esponja d’aigua plena.

Mes... ai!, quina nit s’acosta!

Pobret!, quina nit t’espera!...

Que, si dos fontetes tinc,

la mel i sucre que en vessen

fins als llavis teus no arriben,

sent tancada la porteta.

Com ho farà l’infantó

sens la mareta que el besa,

que li don l’amor del cor!...

Ai!, com ploraràs per ella!

Sens tenir-ne qui t’escalfe,

qui et cante una cançoneta

per adormir-te... Pobric!

Tot sol, tot solet te deixen,

com l’ovelleta malalta

que d’enyorança belega...

tremolant... desventurat!

com un anyell tremoleja!

Sens llençolet que t’abrigue,

sobre palletes te deixen,

i la neu i pluja cauen

per entremig de les teules;

i el vent fred que amb fúria passa

per les maljuntades pedres,

com una punxa afilada

en lo teu cosset penetra!

Ai!, quan ta mareta vinga,

quan arribarà i te veja

ja mig desmaiat i fred,

tan fred com la neu mateixa!...

Quasi sens poder plorar,

com la flor pel vent desfeta!...

Ai!, mes te valdria, nen,

28

que, lliurant-te de misèries,

no haguesses vingut al món

que tan trist fat te reserva;

pus que els fills dels pobres naixen,

naixen tan sols per les penes!»

Aixís s’exclamava, trista,

la compassiva Roseta,

que és també mare amorosa

I els pobrets nens li fan pena.

S’exclamava aixís, ansiosa,

enmig d’una nit molt negra,

guaitant al peu d’una porta

per entremig de les cretlles.

I mestrentant, murmuraven,

passant per la riba espessa,

del riu les revoltes aigües

i el brogit de la tempesta.

Tot era fosca en lo cel,

tot era dol en la terra,

i semblava que les bruixes

ballaven entre l’arbreda,

fent xiulets com afamades

i amb la mirada feresta.

Entretant, un plor suau

sentit en l’espai se deixa,

tal com la gaita, tocada

en una albada serena;

com –quan lo sol va a posta,

que en la mar s’amaga, sembla, –

se sent del pastor la flauta

des de llunyana pradera,

i aquell dolç so el vent nos porta

i el flairar de la floresta.

Dins de la caseta obscura

que, trista, Rosa contempla,

s’hi veu una llum de prompte,

clara, com quan l’alba trenca.

Un olor de fresques roses

l’aire de la nit incensa,

com si hi hagués totes juntes

les flors de la primavera.

Ja sonen uns cants suaus,

unes músiques que alegren;

cantars i músiques sonen

29

ja mai sentits en la terra.

Per só, pasmada, la Rosa

tot poc a poquet s’acerca,

i, escoltant lo cant, se postra,

guaitant per una reixeta.

Ja mai ulls humans vegeren

lo que vegé llavors ella,

i si no es quedà esglaiada

fou perquè Déu no ho volguera.

Com d’una resplendent glòria

raigs de plata i or reflexen

sobre el nen de cara hermosa

que allí tot solet lo deixen.

I perquè content estiga,

i perquè més goig hi prenga,

tot l’entorn seu se n’hi veuen

hermosos rams d’assutzenes.

Ja no n’és en trist bressol

on dorm, que un altre n’hi feien

amb ses aletes los àngels

i amb lo seu llum les estrelles.

Núvols de color de rosa

per coixí de capçalera

tenia, i per cobertura

un raig de la lluna plena.

I fins la verge, vestida

amb un vestit d’innocència,

perquè de fam mort no es quede

i s’adorma content, Ella,

de son pit licor li en dóna

que los seus llavis refresca.

Mentres que el món existís,

s’estaria la Roseta

encantada amb tanta glòria

i amb tanta ditxa sospesa.

Mes, s’ou una veu de prompte

per entre els olms de la vega,

que cantant, tota amorosa,

s’explica d’una manera:

«No poris, no, l’infantó,

ja ve, ja ve la mareta.

Pobre fill meu! Ara arriba;

ja no ploraràs per ella...»

Això cantava, i, en tant,

Aixís que aquella veu cessa,

30

desapareixen la Verge

i els angelets amb prestesa,

i en un sol moment tornava

tot a l’entorn nit espessa.

Ja es senten prop les petjades

per sobre la carretera,

ja n’entren dintre del pati,

tanquen després la porteta;

prest s’il·lumina l’estancia

pel resplandor d’una teia,

i corrent la pobra mare

cap al fillet que l’espera,

bo i adormidet lo troba,

i se’l mira, i se’l contempla,

i li diu, tot carinyosa,

mentrestant que el petoneja:

«La joia del cor més rica,

infant meu, la meva prenda;

ai, fill!, qui t’estimaria

si no tinguesses mareta!

Qui, fill meu, t’apanyaria

i et daria la popeta!...

Qui cuidaria, pobret,

qui, de la teva existència!... »

--«Aquell que fins les formigues

i els aucellets alimenta.»--

Digué la Rosa amagant-se

pel mig de la boira espessa.

La Bisbal, 2 de setembre de 1866

El Faro bisbalense, núm. 64, 2.09.1866: 2

RECORDS I PLANYS

(Traducció del gallego de la Sra. Castro de Murguía)

A una noia empordanesa

Trasplantada la floreta

en ram jardí, perd l’olor;

mes, tal [...], amigueta,

si us agrada aqueixa flor,

jo vos l’oferesc, careta,

amb bon afecte i bon cor.

J.S.i B.

31

És ben cert: qui estimà un dia,

si fou sencer son amor,

record o melanconia

sempre més queda en són cor!...

I

Sol dir-se que en les serenes

tardes de calma, callades,

són molts més dures les penes

que en les hermoses albades.

Que en los nuvolosos dies

o en eixes tardes obscures,

són curtes les alegries,

més negres les desventures.

Que no hi ha tarda tranquil·la

per qui remordiments guarda;

que encar més prest l’aniquila

la fosca nit que ell aguarda.

II

Amagats en les entranyes

jo hi conec eixos secrets

que baix mil formes estranyes

se hi regiren, inquiets.

I pel viu dolor, quan ploren,

conec també los torments

que em consumen i em devoren,

que em fan gemir, violents!...

.............

Si us sembla alegre mon cant,

si el meu cor ara somriu,

he plorat ai!, tant i tant...

com llagrimetes un riu!...

He sofert, molts i molts dies,

penes cruels i pesars,

i eren les llàgrimes mies

fredes... com aigües dels mars.

He tingut ardents amors;

però... vives amargures!...

Era el cor on de dolors

que surt d’entre penyes dures.

32

III

Si ara eix cor somriu content,

alegre canto pel prat;

i guaito d’allà on ve el vent,

mentres pastura el remat.

I tranquil ara, i festiu,

dormo propet d’una font,

o a la voreta del riu,

o baix la penya d’un mont.

Mes... és cert: qui estimà un dia,

si fou sencer son amor,

record o melanconia

sempre més queda en son cor!...

El Faro bisbalense, núm. 98, 28.04.1867: 2

ÉS TANT LO QUE ET VULL, NINETA

--És tant lo que et vull, nineta,

te porto tan gran amor,

que per a mi n’ets la lluna,

hermosa aubada, clar sol,

aiga neta de font fresca,

del jardí del bon Déu flor,

alè que mon pit fa viure,

vida meva del meu cor!

De sant Lluís fent la via

aixís jo et parlava un jorn

trobant-me oprimit d’angúnia,

guspirejant de passió,

mentres que tu m’escoltaves

tot desfullant una flor

perquè els ulls no et pogués veure

que reflectien traïció.

Després que sí, me digueres,

en prova del teu amor,

un clavellet me donares

que vaig guardar en mon cor...

Oh negra flor maleïda,

que em va ferir de dolor!

Mes, quan jo lo riu passava,

caigué el clavell i anà a fons.

Aixís tant bon camí fasses

com va fer aquella flor!

Antoni Careta i Vidal

La Renaixensa I, núm. 8 (15.V.1871: 104).

33