LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS MARCH AL SEGLE XVI: L’EDICIÓ DE ...€¦ · LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS...

MARIA MERCÈ LÓPEZ CASAS

Caplletra 34 (Primavera 2003), pp. 79-110

LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS MARCHAL SEGLE XVI: L’EDICIÓ DE

ROMANÍ (1539)

Comencem en aquestes pàgines un estudi1 sobre les edicions antigues de la poesiad’Ausiàs March, totes prou conegudes des dels treballs magistrals de Pagès, encara avuid’obligada consulta i referència. La nostra aportació anirà, però, per un altre camí.Sense descurar la descripció de les edicions, oferirem dades concretes sobre elsexemplars conservats de cada una d’elles. D’aquesta manera podrem contribuir adibuixar el panorama de la difusió i recepció de March, figura objecte de culte des delsprimers anys del XVI, famós com a poeta, filòsof i clàssic a reivindicar i imitar tant aValència com a Barcelona (Fuster 1989 i Duran 1991 i 1997).

EDICIÓ PRINCEPS

La primera edició de la poesia d’Ausiàs March va ser estampada a València, el 10de març de 1539, obra de Baltasar de Romaní, per iniciativa de Ferran d’Aragó, duc deCalàbria,2 qui molt probablement hi col·laborà en el finançament. Segons Berger(1987: I, 175) el Duc de Calàbria degué subvencionar algunes impressions a manera demecenes. El cert és que Ferran d’Aragó i la seva esposa Germana de Foix, virreisvitalicis de València i ambdós de nissaga reial, van fer del seu palau del Real deValència, una veritable cort.3 Envoltats de l’aristocràcia local, de poetes, músics, actorsi clergues, van celebrar tota mena de festes, jocs i representacions teatrals en un ambient

(1) Aquest treball formapart del projecte d’investigació«Poesía y Cancioneros», dirigitpel Dr. Vicenç Beltran (ref. BFF2000-0759-C03-01), subvencio-nat pel Ministeri de Ciència iTecnologia.

(2) «De orden delSerenissimo Don Fernando deAragón, Duque de Calabria,Virrey, y Capitan General delReyno de Valencia, traduxo enverso castellano con sumapropiedad y elegancia las obrasde Ausias March», Ximeno(1747-49: 86).

(3) Veiem reflectits l’am-bient i vida d’aquesta cort en ElCortesano del músic i poetacortesà Lluís del Milà, encaraque, com ha observat Solervi-cens (1997: 169-191), El corte-sano no és una «descripció» de


80

cultural marcadament nobiliari i ritualitzat (Fuster 1984: 41-44, Oleza 1984: 65-66,Berger 1987: I, 316-323). Un cop morta Germana de Foix (1537), el duc es tornà a casarl’any 1540 amb Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete, i perpetuà la cort virregnalfins a 1550, any del seu traspassament. L’edició d’Ausiàs March, el 1539, és fruitd’aquest ambient i té com inspirador el mateix duc, tal com convenia a un nobleprotector de les arts i de les lletres, a la manera de les corts principesques italianes (nooblidem que Ferran d’Aragó va ser educat a Nàpols). A la portada del llibre hi hareproduït l’escut dels ducs de Calàbria i el f. 1v conté la carta que va escriure Baltasarde Romaní tot dedicant-li l’edició a Ferran d’Aragó. En aquesta epístola proemial esfa un elogi de la figura del rei Alfons el Magnànim, besavi del destinatari. Aquestamateixa admiració es trasllada al seu descendent, que ha sabut també conrear les lletresi les arts. Després Baltasar de Romaní explica per què ha traduït Ausiàs March:

Pues, como ya la experiencia del mundo y mi edad me retruxessen en los baxos techosde mi casa, buscando algunos libros en que leyesse, hallé entre los otros las moralidadesde Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosín escritas, y trabajando d’entendersus difficultades, tantas vezes leyendo lo que dudava puse la vista por sus metros, que fuimovido a traduzillos en lengua castellana por su mismo estilo. Si por este trabajo algunamerced merezco, sea que vuestra excelencia a los sabios mande corregir mis faltas, y a los

embidiosos que traduzgan las otras obras de Osias Marco que aquí faltan.4

No en sabem gran cosa de Baltasar de Romaní. Devia ser un cavaller quefreqüentava la cort virregnal, almenys entre 1536 i 1538. Surt un personatge amb aquestnom a El Cortesano de Milà, així com en un poema castellà de Joan Ferrandisd’Herèdia, al qual contestaren Milà, Pujades, Francesc Fenollet, un «tesorero» i elmateix Romaní (Fuster 1984: 35 i Escartí 1997a: I, 37-38). Josep Rodríguez (1747: 74)ens diu que procedia d’una família molt antiga i molt noble i que es deia Baltasar deRomaní i Lansol. Vicent Ximeno ressalta també la seva procedència noble, i ens diu queera natural de València, «cuyo linage, y apellido persevera, por aver faltado lasuccesion por línea de varon, en el noble Don Pascual de Romaní, antes Escrivà, baróny señor de Beniparrell» (Ximeno 1747-49: 86); a més fa una lloança de les sevesfacultats i habilitats poètiques: «Fue Don Balthasar Poeta muy facundo, hombre dotadode ingenio vivo y perspicaz y de gran destreza en la inteligencia del Idioma Lemosín»(Ximeno 1747-49: 87), però, com ha assenyalat Fuster (1984: 35), no consigna cap altraobra de Romaní sinó la traducció d’Ausiàs March. Aquest comentari de Ximeno il’observació de Fuster ens fan pensar que la versió castellana que féu Romaní de lapoesia de March va ser valorada –almenys en cercles castellans– i fins i tot, apreciadapels homes dels segles XVI, XVII i XVIII. La poca vàlua atorgada a aquesta traducció deuser cosa relativament moderna, igual que ho és considerar que la traducció de Jorge deMontemayor és molt millor que la de Romaní.5 Lope de Vega, que coneixia molt bé la

la cort virregnal, sinó una ficció,una evocació interessada (ve-geu també, en la mateixa línia,les observacions de MartínezRomero 2001:94). L’obra re-cull fets que es van produir en-torn de les festes que la cort vacelebrar entre abril i maig de1535 (Fuster 1984: 41-42; Sirera1984: 265-275). Una de les fun-cions teatrals que va tenir lloc ala cort dels ducs de Calàbria ésLa vesita, peça teatral compostaexpressament per commemorarles noces de la reina Germanaamb el seu segon marit, el Mar-quès de Brandenburg. És obrade Joan Ferrandis d’Herèdia i esva representar per segon copamb motiu del casament del Ducde Calàbria amb la seva segonaesposa, Mencía de Mendoza(Sirera 1984: 261-265 iSolervicens 1999: 63-64).

(4) Reprodueixo la trans-cripció d’Escartí (1997a: I, 79).La carta ha estat editada tambéper Ribelles Comín (1929: 355),Riquer (1946: 3-4) i Duran /Solervicens (1996: 120-121).

(5) Aquesta és la posturadefensada per Riquer (1949:xxiv-xxvi i 1990: xx-xxii) i tam-bé, encara que més matisada, deRamírez i Molas (1970: 153).En canvi, Amador de los Ríospreferia Romaní perquè consi-derava que Montemayor per laseva condició de poeta «algunavez altera las formas delpensamiento y aun el mismosentido» (cfr. Nogueras /Sánchez 1999: 188 nota 80).Pagès (1912a: I, 90 i 1912b:414) no considera vàlida la tra-ducció de Montemayor, diu queha de ser consultada amb gransprecaucions; l’únic mèrit que li

81

La recepció d’Ausiàs March al segle XVI: l’edició de Romaní (1539)

traducció feta per Montemayor –n’he pogut localitzar un exemplar firmat pelmateix Lope–6 en parla ben malament: «Castísimos son aquellos versos queescribió Ausias March en lengua lemosina, que tan mal y sin entenderlos Montemayortradujo» (Cuestión sobre el honor debido a la poesía, cfr. Ribelles 1929: 367 iRiquer 1946: xxvi) o Joan Pujol quan diu que està feta «ab grans disbarats» (Visióen somni,7 cfr. Duran 1997: 94). Per tant, pel que fa als segles XVI i XVII, aquestesvaloracions modernes nostres s’haurien de reconsiderar o, si més no, revisar,sobretot tenint en compte que els exemplars conservats de l’edició de Romaní sónmolts més que no els esperats o suposats pels investigadors.

Vicent Josep Escartí (1997a: I, 38-44) és qui més s’ha apropat a la figurahistòrica de Baltasar de Romaní. Ha trobat a l’Arxiu del Regne de València ladocumentació relativa a un llarg procés judicial on es reclama a un Baltasar deRomaní la possessió del senyoriu de Beniparrell. A partir d’aquest plet ha estatpossible reunir certes dades de la seva vida. El seu nom complet era Baltasar Escrivàde Romaní, baró de Beniparrell i comanador de l’Orde de Santiago8 (almenys eraconegut amb aquest apel·latiu de «comanador»).9 Nascut a Càller vers el 1485, erafill del virrei de Sardenya Eiximén Peres Escrivà de Romaní i Ram i de la sevatercera esposa, una dama de la noblesa local anomenada Caterina de Sena. De neno de ben jove degué tornar a València, quan son pare va deixar de ser virrei el 1487.Va viure probablemente a la casa que la família tenia a València, a càrrec deCaterina Galmés, vídua del ciutadà valencià Lluís Company. Va tornar a terresitalianes (Sardenya i Nàpols) en diferents moments –en tot cas abans de 1516. S’haconservat una carta dirigida al rei, escrita pel virrei de Nàpols Ramon de Cardona–pare del duc de Somma, lector i editor de March. El virrei parla en formaencomiàstica dels bons serveis de Baltasar de Romaní i el recomana al rei.10 Enmorir el seu germà gran –Jaume Escrivà de Romaní– heretà el títol de baró deBeniparrell, però el seu cosí germà Joan Escrivà, mestre racional de València, liposà un plet l’any 1519 reclamant-li el senyoriu i baronia de Beniparrell. JoanEscrivà es basava en què Baltasar de Romaní no podia heretar el títol per la sevacondició d’eclesiàstic. Els testimonis presentats per Romaní volen demostrar queen veritat ell no era comanador; el fet és que sí que sabem que al 1528 –nou anysdesprés d’iniciat el procés judicial– va demanar l’hàbit de Santiago al rei; semblaque li va ser concedit, però malauradament no s’ha conservat el documentaprovatori dins l’expedient. Aquell any no era a València, sinó segurament aBurgos, on, en paraules d’Escartí (1997a: I, 43), «és possible que buscàs quiacceleràs el seu ingrés en l’orde de Santiago». Poc abans de morir –la mort se situavers 1547– el trobem a Valladolid, on va testar l’any 1545, però no ens ha pervingutel testament, buscat infructuosament per Escartí (1997a: I, 43 nota 39). Després dela seva mort, va seguir el procés, que va durar fins al 1581, continuat per la seva

concedeix és haver contribuït ala difusió de March. Bohigas(1949: 310) critica també la ver-sió del poeta portuguès perquèconsidera que la versificació ésbastant fluixa i que Montemayorva fer alteracions greus en lapoesia de March.

(6) Las Obras delexcellentissimo poeta AusiasMarch, Cavallero Valenciano.Traduzidas de lengua Lemosinaen Castellano por el excelentePoeta Iorge de Monte Mayor.Agora de nuevo corregido yemendado en esta segundaimpression, Madrid, FranciscoSanchez, 1579. L’exemplar ambla signatura autògrafa de Lopede Vega, a la portada, es conser-va a la Biblioteca Nacional deMadrid amb la signatura R 3796.Pel que fa a la influència deMarch en l’obra de Lope de Vegavegeu McNerney (1981).

(7) Joan Pujol critica tant latraducció de Romaní (1539) comla de Montemayor (1560), ve-geu al respecte Pagès (1912a: I,104-106) i Duran (1997: 94).

(8) E. Duran i J. Solervicenscreuen possible també aquestaidentificació: «Baltasar de Ro-maní, cavaller cortesà dels ducsde Calàbria, potser pot ser iden-tificat amb Baltasar Escrivà deRomaní, baró de Beniparrell icomanador de Sant Jaume, queva morir vers 1547», Duran /Solervicens (1996: 120).

(9) Així consta en les actesdel procés: «l’acusen de ser per-sona eclesiàstica, i això, per talcom ell se fa dir comanador iporta la creu de Santiago al pit,com acostumen a fer els coma-nadors» (Escartí 1997a: 39).Sembla ser que era nebot del


82

vídua, Agnès de Saavedra, i pel seu fill Gaspar de Romaní, però no van aconseguirrecuperar el senyoriu. No deixa de ser sorprenent que en vida de Baltasar de Romaníel procés fos tan llarg i que no es decantés clarament a favor de Joan Escrivà de Romaní,figura tan pròxima a la corona pel seu càrrec de mestre racional de València. Escartíinterpreta que devia tenir algun protector, algú que en la Reial Audiència de Valènciaretardava la resolució i que aquest poderós no podia ser altre que el mateix duc deCalàbria, el virrei Ferran d’Aragó, a qui Romaní va dedicar l’edició de les obres deMarch.

L’edició es va fer l’any 1539, amb data 10 de març, quan ja el Duc de Calàbria eravidu, però degué arribar a la impremta durant els últims mesos de 1538; per tant, Ferrand’Aragó encara no s’havia casat amb Mencía de Mendoza. El comte Enric de Nassau,11

primer marit de la marquesa de Cenete, morí el 13 de setembre de 1538 (Lasso de laVega 1942: 46), més o menys per l’època que Romaní degué lliurar el text a l’impressor.De manera que és gairebé impossible que Baltasar de Romaní estigués pensant adedicar les obres de March a Mencía de Mendoza, ni tan sols podia dedicar-les als«Ducs» de Calàbria, perquè llavors no hi havia duquessa. A més hem de tenir en compteuna altra referència històrica i és que a la vídua Mencía de Mendoza, l’emperador Carlesli va proposar primer que es casés amb un fill del marquès de Mondéjar, el qual ella varebutjar perquè volia que el nou marit tingués sang reial a les venes. Després de marejarmolt Carles V amb aquest assumpte de l’ascendència reial (Layna 1942: 182),l’emperador li va oferir per espòs Ferran d’Aragó, candidat que va acceptar encantada,i en ser la marquesa tan rica, el duc de Calàbria no trigà a accedir a la proposta del’emperador, però el casament no es produí fins al 1540. Aquestes circumstàncies fanque, encara que encaixi molt bé tot allò del philosopho y poeta mossen Osias Marco deltítol amb la culta i intel·lectual erasmista Mencía de Mendoza, no puguem lligararbitràriamente una cosa amb l’altra. Pensem que s’ha insistit massa a presentar lesdues esposes de Ferran d’Aragó com dues cares d’una moneda. Ni Germana de Foixera només la imatge de la frivolitat, el refinament i la extravagància ni Mencía deMendoza encarnava solament l’austeritat, la cultura i la poca gràcia. Almenys ladocumentació conservada no ho expressa així,12 com tampoc les últimes investigacionssobre l’ambient cultural a la València d’aquells anys, que fan paleses les relacions delcercle nobiliari del palau de la Virreina amb la Universitat de València i ambpersonatges com Andreu Martí Pineda (Martínez Romero 2001), és a dir, que «a la cortde Germana de Foix hi havia una mica més que festes; dit altrament, no cal esperarMencía de Mendoza per veure quelcom dels nous corrents intel·lectuals», MartínezRomero (2001: 89). Per tant, l’interès per March no ha de néixer forçosament dels nousaires que donà a la cort la marquesa de Cenete. Tampoc ens sembla plausible lainterpretació que fa Escartí respecte a la desaparició de les tornades dels poemes en

comanador Escrivà, el poeta de«cancionero», del qual tampoces pot afirmar que fos «comana-dor» de cap orde. Podria ben béser una apel·latiu que fes servirtant el poeta de «cancionero»com l’editor de March. Pagès(1912a: I, 56 nota 2) suposa unarelació de parentiu amb un altrecomanador: Francesc Lançol deRomaní, comanador major del’orde de Montesa entre 1533 i1537, que va tenir relació amb elduc de Calàbria i el duc deGandia.

(10) La carta forma part dela documentació del procés i haestat editada per Escartí (1997a:I, 41 nota 26).

(11) Aquest casament es vafer el 1523 per iniciativa de l’em-perador. Enric Nassau era cam-brer major i conseller de CarlesV (Layna 1942: 182 i Huguet1993: 79-80).

(12) Llegint a fons docu-ments –no literaris– relatius aMencía de Mendoza (Lasso dela Vega 1942: 46-60), tenim laimpressió que la imatge que s’haforjat d’ella és més aviat un es-tereotip. És cert que Mencía deMendoza era extremadamentgrassa, però també era obesaGermana de Foix (Marino 1992:2); a més, el retrat que va pintarBernard van Orley de la mar-quesa mostra les belles faccionsdel seu rostre (Huguet 1993: 79).El refinament de Mencía deMendoza, com convenia a unadama de la seva classe i posició,passa, per exemple, per ser col-leccionista de joies, de teles fi-nes i precioses, de catifes, deperfums (d’algàlia principal-ment), experta en plantes, ar-bres i flors (s’han conservat car-

83


l’edició de Romaní. Ve a dir que Romaní elimina les tornades perquè trasllueixen elsamors adúlters de March (prou coneguts a València) perquè poguessin molestarMencía de Mendoza, la qual segons sembla va voler que Ferran d’Aragó deixés debanda certs afers amorosos amb d’altres dones. Personalment em costa creure aquestassumpte que la marquesa forcés que el duc canviés de vida, perquè, com hemassenyalat abans, Mencía de Mendoza estava encantada de casar-se amb algú de sangreial, encara que hi posés algunes condicions. D’altra banda, el duc no va trigar gensa acceptar, havent vist l’enriquiment que aquell enllaç li suposava, i si es va mostrarremís, segons traspua la correspondència amb el secretari i comanador major de Lleó,Francisco Cobos, pensem més aviat que fóra perquè Ferran d’Aragó va saber que elprimer marit, Enric de Nassau, no havia arribat a veure «hun maravedí de su hazienda»(cfr. Huguet 1993: 81). Igualment descartem la hipòtesi que la traducció al castellàs’inclogués en l’edició perquè la destinatària era Mencía de Mendoza, senyoracastellana i amb dificultats per comprendre el català (Escartí 1997a: 44). L’ús delcastellà en els cercles nobiliaris era ja present des de l’entronització dels Trastàmara,i va ser reforçat a partir dels últims anys del XV per la política matrimonial de la noblesacatalana, que volia emparentar amb famílies importants de Castella (Nadal / Prats 1996:433-437); de resultes d’això, la llengua de les corts locals va acabar essent el castellà(Nadal / Prats 1996: 437-440), el qual passà a ser la llengua «moderna» i prestigiosa delscercles cortesans dels anys 30; recordem la gran quantitat de poetes bilingües d’aquellsanys i, fins i tot, l’aposta majoritària pel castellà en molts casos (Ganges 1992 i Duran1997: 97). És molt probable que ni el duc de Calàbria parlés català. Creiem, però, comha assenyalat Escartí (1997b: 162-163), que l’edició recull expressament la poesia enla llengua original de March perquè Romaní o l’impressor Juan Navarro pensaven queels versos de March podien ser perfectament entesos en català i «que calia difondre’ls»(Escartí 1997b: 163). La versió castellana, per tant, no pot ser interpretada solamentcom a fruit de la crisi del català en terres valencianes, que ha estat des de Pagès (1912a:I, 54) l’enfocament tradicional de la qüestió. La traducció podria tenir diferentsfuncions: des de ser un ajut per a la interpretació dels versos fins a pensar en un públiccastellà –cosa que n’ampliava el mercat–, un públic tanmateix que podia tenir tambéinterès a llegir el poeta en la llengua original, ja que hom no pot oblidar les vinculacionsdels lletraferits cortesans de Castella amb la Corona d’Aragó ja des de l’època delMarquès de Santillana (Cabré 1997; Mérida 1998-99).

En conclusió, i tornant a la qüestió de la possible destinatària Mencía Mendoza, enssembla massa difícil pensar que Romaní en el fons li estigués dedicant el llibre a ella,perquè, quan el text va arribar a la impremta la marquesa encara no havia fet acte depresència a la cort ducal, i en conseqüència, pareix molt arriscat interpretar que latraducció castellana hagi estat fruit dels problemes lingüístics de la marquesa de

tes encarregant llavors de plan-tes exòtiques a Amèrica; Lassode la Vega 1942: 60). Sabemtambé que va tenir mestres deball i música (Lasso de la Vega1942: 36). Faig esment de totaixò perquè, l’aspecte que méss’ha destacat de dona Mencía,és clar, és la cultura i vena intel-lectual, però no crec que en d’al-tres aspectes hagi de ser radical-ment oposada a la virreina Ger-mana de Foix. De totes mane-res, fins a cert punt, és lògicaaquest simplificació perquè lasingularitat d’una dona tan cultacom la marquesa de Cenete, quea més va ser deixebla de Juan deMaldonado i del mateix LluísVives (García Martínez 1986:250, Huguet 1993: 87), a quidedicaren llibres MiguelJerónimo Ledesma i Joan Àngel(Bosch Cantallops 1989: 365;Huguet 1993: 85-86), per forçahavia d’enlluernar, deixant debanda altres aspectes més tri-vials de la seva persona. Pel quefa a la rica biblioteca que heretàdel seu pare, que era fill delCardenal Mendoza i nét, per tant,del Marquès de Santillana, ve-geu Sánchez Cantón (1942).


84

Cenete, així com considerar la supressió de les tornades en l’edició per no molestarMencía de Mendoza, fins i tot en el cas molt hipotètic que el llibre fos per a ella. Toti això, volem deixar constància de dues referències històriques que d’alguna maneravinculen els Escrivà de Romaní amb Mencía de Mendoza, i no és que afectin l’edicióde March, però, en qualsevol cas, paga la pena saber-les. Hi ha una carta que li enviàJoan Romaní i Escrivà des de València el 25 de maig de 1535, quan encara estava casadaamb el seu primer marit, Enric de Nassau, on li parla d’un encàrrec seu: «El retablo queVuestra Señora dejó mandado en Flandes que se enviase aquí, aún no es venido, hameparecido que debía dar aviso dello a Vuestra Señoría para que haga razón dél» (Lassode la Vega 1942: 42). Hauríem d’interpretar que potser era un servidor seu? o qued’alguna manera estava lligat a la casa dels Mendoza? Volem portar a col·lació lavinculació dels Mendoza amb València: l’oncle de Mencía era Diego Hurtado deMendoza, virrei de València de 1520 a 1523. Va ser la figura central de la guerra de lesGermanies com a representant del rei; i el seu germà, Rodrigo de Mendoza, el primermarquès de Cenete i pare de Mencía, lluità també al costat del virrei en esclatar larevolta agermanada (Mateu Ibars 1963: 109-113). La segona referència és que Mencíade Mendoza finançava els estudis a Francesc Escrivà, fill del Mestre Racional delRegne de València –Joan Escrivà de Romaní–; tenia assignat un ajut de 3.750maravedisos a l’any per a la seva estada a Alcalá (Lasso de la Vega 1942: 61), encaraque hi ha constància d’altres estudiants protegits també i recolzats econòmicament perla marquesa que no pertanyen a la família Escrivà de Romaní.13 Així, doncs, no podemmenystenir els vincles entre Mencía de Mendoza i València abans del casament ambel duc de Calàbria.14

D’altra banda, no es pot dir que la poesia d’Ausiàs March hagués desaparegut deltot de l’escena literària a València abans de 1539. Fuster (1984: 43-44) parla d’un«clima pertrarquesco-marquià dels 1530» quan mostra que l’eufòria petrarquista delssalons del duc de Calàbria va comportar un interès simètric per March. Fuster destacales Tres coplas al modo de las de Ausias March en lengua lemosina escrites per JoanFerrandis d’Herèdia que molt bé podrien ser d’aquells anys. I també assenyala ressonsmarquians en els sonets que Lluís del Milà intercalà en El Cortesano. Una altra qüestióa plantejar però, és si aquest March, el «reivindicat» pels poetes cortesans, és el mateixque el filòsof i moral de Romaní. Fuster (1984: 43) ja apuntava la diferència. L’interèspel March filòsof de Romaní sorgeix «en el marc de la polèmica renaixentista sobre lesarts, propiciada pel millor coneixement de la Poètica d’Aristòtil» (Duran 1997: 95). Lavaloració aristotèlica de la filosofia per damunt de la poesia es basava en la capacitatde la filosofia per tractar temes universals. La poesia marquiana esdevé així text defilosofia moral, les «moralidades de Osias Marco» que cita Romaní en l’epístolaadreçada al duc de Calàbria; és la manera humanística de prestigiar la poesia (Duran1997: 95-96). Però en la iniciativa de Ferran d’Aragó de traduir March hi podia haver

(13) Ajudava Francisco deAcebes, Pedro de Huete i fraÁlvaro de Mendoza (potser pa-rent seu) quan eren a Lovainaestudiant (Lasso de la Vega1942: 60-61).

(14) Malgrat que nasqué aJadraque, Mencía de Mendozafeia llargues estades a Aiora(Lasso de la Vega 1942: 36), onva viure de joveneta; fins i totles noces entre el duc de Calà-bria i la marquesa es van cele-brar a Aiora, que apareix com a«terra de dita Marquesa» al die-tari de Jeroni Soria (Huguet1993: 82). Nombrosos ciutadansvalencians van tenir relació ambla marquesa, però ens interessadestacar-ne ara alguns que hovan fer abans de 1540, data delcasament amb Ferran d’Aragó:Miquel Ortiz i Miquel Celma,els seus mestres de música iball, Bernat Joan Cetina, argen-ter que va fer-li un rosari d’or iuna taula d’argent, i Pere Borbó,llibreter i enquadernador, ambqui va començar a tenir tractesabans de ser l’esposa del duc(Lasso de la Vega 1942: 36-62).

(15) Pel que fa al predica-ment que va tenir Ausiàs Marchentre els autors castellans, ve-geu els estudis de conjunt deRiquer (1941), Rozas (1964),Ferreres (1979), McNerney(1982), Garcia Sempere (1997)i Mérida (1998-99). El paper deJoan Boscà com a introductordels metres i temes italians, aixícom d’actituds poètiques (coml’ús de poemes-pròleg a la ma-nera de Petrarca i March), iespecialment, com el «transmis-sor» de la poesia de March alspoetes del primer Renaixementcastellà ha estat destacat perRozas (1964), McNerney(1979), Johnston (1982) i Garcia

85


alguna cosa més: introduir March i la seva mètrica al castellà. En aquest sentit, hem dedir que la hipòtesi d’Eulàlia Duran (1997: 96-98), que resumirem breument, éssummament suggestiva. Romaní ens diu a l’epístola inicial: «puse la vista por susmetros, que fui movido a traduzillos en lengua castellana por su propio estilo», cosa quees tradueix en la fidelitat mètrica a l’original: el decasíl·lab amb cesura a la quartasíl·laba, la forma per excel·lència de la poesia catalana medieval. L’adaptació del’hendecasíl·lab italià encara no havia arribat a triomfar en la poesia castellana (lesobres de Joan Boscà van ser publicades el 1543) i, per tant, aquest assaig de Romanísorgeix en un moment de lluita entre les diferents tendències en la poesia castellana: latradicional i la italianitzant. El duc de Calàbria va ser un dels padrins de noces delcasament de Carles V, i en l’estada de la cort a Andalusia, aquell any de 1526, famósper la conversa entre Navagero i Boscà, un dels temes de controvèrsia de «moda» deviaser la poesia i, és clar, la mètrica com sabem. Boscà era una mena de patriarca delspoetes castellans més joves, Garcilaso, Gutierre de Cetina, Hurtado de Mendoza,precisament els poetes que van recollir i difondre l’herència poètica de March al Segled’Or de les lletres castellanes.15 Potser en aquest ambient és on Ferran d’Aragó esplantegés «promocionar un poeta valència local fent-lo traduir al castellà per seracceptat com a poeta modern» (Duran 1997: 98); podia ser una via alternativa al’endecasillabo italià, sobretot si tenim en compte que March estava essent equiparata Petrarca. Com assenyala Duran, es tracta només d’una interpretació hipotètica, peròque explica molt bé per què l’edició no recull tota l’obra de March; potser n’hi haviaprou amb una mostra, la que era més adient amb els corrents neoplatònics del moment(deixant de banda poemes o fragments eròtics). Creiem, a més, que ajudaria a entendrela qüestió d’una edició bilingüe, perquè així la disposició del text, la cobla en català ia continuació la cobla en castellà, palesava la fidelitat mètrica –fins i tot de rimes– ambl’original; en veritat es podria considerar una traducció ad literam. La intenció del ducde Calàbria era introduir March en la poesia castellana amb el seu mateix estil i per aixòcalia no perdre de vista el text original; d’aquesta manera s’introduïen les formes i a lavegada la força, el sentiment i l’univers marquians: la seva manera de fer i entendre lapoesia.

L’impressor va ser Juan Navarro,16 que ha estat identificat com a Juan de Oces –tam-bé «Osses» o «Oses»–, navarrès nascut a Olite, el qual va canviar el patronímic pelgentilici (Serrano Morales 1898-99: 368, Delgado Casado 1996: II, 484-485). Eltrobem instal·lat a València l’any 1532, al costat de Sant Salvador, fent servir part delmaterial de Costilla.17 Devia arribar a València poc abans d’aquell any, després de lamort dels impressors valencians més importants del primer terç del XVI: J. Jofre, C.Cofman i J. Viñao. L’any 1542 el trobem establert al Molí de La Rovella, taller queNavarro havia comprat a les filles naturals de Juan Jofre (Berger 1987: II, 506-508) ion havien treballat Díaz Romano18 i abans, Costilla i Jofre. L’última obra estampada

Sempere (1996 i 1998a). Res-pecte a la influència específicade March en Garcilaso de laVega, vegeu Lapesa (1948), imés recentment Cocozzella(1996) i Heid (1996).

(16) Precisament trobem unJoan Navarro en els testimonisque van declarar a la Reial Au-diència en el procés que hemesmentat contra Baltasar deRomaní (Escartí 1997a: I, 39nota 16).

(17) L’assumpte és unamica complex, perquè d’unabanda fa servir eines del tallerde Costilla però també de Jofre,com ha assenyalat Moll (1990:214). Tot parlant de la primeraimpressió de Juan Navarro –elLibro aúreo de Marco Aurelioemperador de Antonio deGuevara, 6 de març de 1532–diu: «Sus librerías son las deCostilla, incluyendo la nueva10C. Mientras las capitularesdecoradas son las del taller deCostilla –aunque una fue antesusada por Joffre– el tabernácu-lo, en folio, perteneció y tienelas iniciales de Juan Joffre. Nosencontramos con el problemade los intercambios demateriales gráficos, principal-mente tabernáculos, que muchasveces no pertenecían alimpresor» (Moll 1990: 214). Hiha també una altra qüestió aconsiderar. Un cop mort Joffre–va morir abans de febrer de1531, segons ha fixat Berger(1987: II, 509 nota 3)–, no sa-bem ben bé què va passar amb elseu taller fins que a les acaballesde 1532 va ser llogat per DíazRomano. Costilla, del qual nosabem res durant una tempora-da (1530-1531), seguramentperquè va haver de fugir de Va-lència per la pesta i potser fins i


86

per Juan Navarro a València data de 1543, llevat d’una reimpressió de l’any 1546,19 laqual cosa ha fet suposar a Bosch Cantallops (1989: 61) que o bé va morir o va haver deplegar per l’activitat de la competència, sobretot per la forta puixança de Joan Mey.20

No seria gens estrany, però, pensar en la mort de l’impressor perquè a partir de 1552hi ha un altre Juan o Joan21 Navarro, segurament el seu fill, que editarà amb ladenominació «En casa de Joan Navarro» (Bosch Cantallops 1989: 61).22 La produccióde Juan Navarro aplega vint-i-un títols: divuit on consta l’impressor, i tres més que esvan publicar sense el seu nom, però almenys en dos hi ha la referència al Molí de LaRovella.23

El volum és en foli, amida 350 mm x 250 mm.24 Lletra gòtica. 120 folis (119 + 1blanc). La marca d’aigua, que he pogut observar amb dificultat, és una mà oberta ambuna estrella a la punta,25 similar a Briquet núm. 10720 (de Perpinyà 1528) i núm. 10755(de Siracusa 1529); està col·locada alternativament amb la mà i estrella dirigida a la partsuperior del volum o cap a la part inferior. Els quaderns porten signatura (a-p) i són totsde 4 bifolis. Al recte del setè foli de l’últim quadern (f. 119) hi ha el colofó, i l’últimfoli queda en blanc. El foli primer és la portada i la numeració romana va fins al númeroCXIX –últim escrit. Hi ha errades en la foliació. Hi ha dos folis seguits amb el númeroXXII i després segueix el XXIIII. Del XXXIIII passa al XXXVII i XXXVIII, encomptes del XXXV i XXXVI (els números que hi hauria d’haver), no obstant això,continua correcta la foliació, és a dir, del fals XXXVIII (que havia d’haver estat elXXXVI) passa al número XXXVII; per tant, hi ha dos folis amb el número 37 i dos ambel número 38, i no hi són ni 35 ni 36. Hi ha també un altre salt en la foliació: del LXXXXpassa al XCVI, en comptes del XCI, però després segueix, com hem vist abans, laseqüència correcta, és a dir, continua amb el XCII; de resultes d’això, el llibre té dosfolis 96 i li manca el 91. La caixa varia d’uns folis a uns altres (oscil·la entre 210 x 80i 240 x 85). Hi ha 4 estrofes per pàgina –8 per foli–, però com que no totes les estrofestenen idèntic número de versos la caixa va variant al llarg del volum.

A la portada veiem una orla arquitectònica, amb columnes laterals adornades ambdiversos motius (figures humanes, personatges com Cleopatra, una harpia...); albasament, al mig, hi ha la marca de l’impressor: un escudet amb un cap de toro, que téa cada banda un grifó (Vindel 1942: núm. 160; Bosch Cantallops 1989: 60-61).26 A lapart superior de l’orla hi ha una màscara vegetal d’home barbat amb un cistell de fruitesal cap, el qual acaba amb dofins, amb dos gerros a les cantonades. Dintre d’aquestrequadre arquitectònic hi ha l’escut dels ducs de Calàbria, amb el títol i l’any de l’edicióa sota. El títol és a dues tintes: vermella i negre, cada línia d’un color:27 Las obras delfamossisimo / philosofo y poeta mossen Osias Marco cauallero Ualen / ciano de nacionCatalan - traduzidas por don Baltasar / de Romani - y diuididas en quatro Canticas:es a saber: / Cantica de Amor - Cantica Moral - Cantica de Muerte - / y CanticaSpiritual. Derigidas al excelentissimo señor / el duque de Calabria. / Anno M.D.XXXIX..Fora de l’orla, a la part inferior del foli, centrat, hi diu Con priuilegio (amb tintavermella, precedit d’un calderó en negre).28

tot va haver de tancar el seutaller, reapareix al taller de Jofre(«El taller de Jorge Costilla –ensu mismo emplazamiento o enlugar distinto– es continuadopor Juan Navarro, mientras queel de Juan Joffre sigue, aunquepor poco tiempo, regentado porCostilla», Moll 1990: 208).

(18) L’any 1541 DíazRomano se’n va anar de la ciutatde València a causa de la fortacrisi que arrossegava des del1537. L’últim llibre imprès perDíaz Romano a València datade 21 de maig de 1541. Aquellmateix any, doncs, decidí instal-lar-se a Guadalupe, la seva ciu-tat natal (Berger 1987: II, 504-505; Moll 1990: 209 i 1994a:245).

(19) És la reimpressió del’Obra muy provechosa...llamasse Baculus clericalis deBartolomé Cucala, València,Juan Navarro, 1539.

(20) Precisament Joan Meyal 1560 estamparà per primeravegada la traducció que va ferde March l’escriptor portuguèsJorge de Montemayor. Aquestatraducció ha estat editada perRiquer a partir de l’exemplarconservat a la Biblioteca delmonestir d’El Escorial (Riquer1946: 129-304 i Riquer 1990) itambé per Carreres de Calatayud(1947) i Avalle-Arce (1996:1073-1075). Sobre aquesta tra-ducció vegeu les contribucionsde Hoefler (1977), Colón (1997),Escartí (1999), Nogueras /Sánchez (1999: 182-193 i 2000).

(21) Hem revisat els peusd’impremta i normalment el nomque fa servir és Joan, encara queel volum no estigui en llenguacatalana.

(22) A partir de 1584, quanja no no hi ha constància de la

87


Al foli Iv hi ha l’Epistola de don Baltasar de Romani / al excelentissimo señor elDuque / de Calabria, que comença amb una caplletra de 9 unitats de pauta, ornada ambelements vegetals. Del foli IIr fins al CXVIIIv hi ha el text i la traducció. Cada estrofade l’original català va seguida de la versió castellana. Les cobles catalanes porten larúbrica Marco i les castellanes Traducion (de vegades hi ha alguna errada, com perexemple al f. XXXVIIr, que té una estrofa castellana precedida de la rúbrica Marco).Del foli IIr al XLIXr hi ha la Cantica De Amor, amb 28 Capitulos, que és com Romaníanomena els poemes, que van numerats amb xifres romanes. En l’edició d’Escartíapareixen 29 capítols, però és que ell restitueix la rúbrica Capitulo XXXVIII, quemanca a l’original, encara que és possible que hi hagués d’anar perquè en aquell foliXLVIv comença el poema XVI de’Ausiàs March. Hi ha molts errors en la numeració.Així del Capitulo VI passa al VIII; hi ha dos Capitulo X. Després del segon X, el quehavia de ser l’XI apareix amb el número XXVI, però continua la numeració correctaperquè ve el XII. L’últim poema d’amor, que havia de ser el XXVIII, apareix amb elnúmero XVII. Tots aquests errors no sabem si són culpa de l’impressor –el mésprobable– o si en algun cas Romaní ho va fer expressament seguint algun criterid’ordenació; ara per ara no s’ha fet cap estudi sobre aquest assumpte.

Del foli XLIXv al LXXVIIIv hi ha la Cantica moral i es tornen a numerar des delnúmero I al IIII els poemes o capítols. Segueix la Cantica de muerte, que ocupa els folisLXXIX-CIII. Té deu poemes numerats de l’I al IX, perquè tornem a trobar un error iés que el poema que havia d’anar amb el número 7 té com a rúbrica solament la paraulaCapitulo, sense la xifra romana VII, a partir d’aquí el que havia de ser el VIII porta elVII, el IX porta el VIII i el X, el IX. Finalment la Cantica Spiritual va des del foli CIIIIrfins al CXVIIIv; té quatre poemes numerats de l’I al IIII. Al foli XIXr hi ha un poemaescrit per Romaní dedicat a March –tres octaves en castellà–, amb la rúbrica Elinterprete al Autor i després ja ve el colofó: Ha sido impressa la presente o / bra en lamuy noble ciudad de Valencia / Por Juan Nauarro. Acabosse / a diez del mes de Março/ Año M.D.XXXIX.

Tots els exemplars que hem vist són exactament iguals, en foli i amb el mateix tipusde lletra, gòtica. Diem això perquè el bibliòfil Rodríguez (1747: 73 i 75) parla d’unaaltra edició eixida de les mateixes premses de Juan Navarro el mateix any, amb igualformat però en caràcters rodons (lletra ciceroniana). El títol és diferent: Las Obras deAusiàs March, Poeta Valenciano, Traduzidas en Castellano, de Catalàn Lemosin;Diuididas en quatro Canticas, es à saber: Cantica de Amor: Cantica Moral: Canticade Muerte: y Cantica Espiritual (Rodríguez 1747: 75). Ximeno ho afirma també (1747-49: 86): «Fué tan bien recibida la Traducción, que en un solo año, que fué el de 1539,se hizieron en Valencia dos Impressiones, la una de letra calderilla, y la otra deciceroniana». L’existència d’aquesta segona edició s’anirà repetint, com, per exemple,ho fa Cerdà en les notes a La Diana de Gil Polo, fins que el bibliòfil Salvà (1872: 272)ho posa en dubte, per considerar impossible que en un any l’impressor Navarro edités

impremta «En casa de JoanNavarro», trobem el colofó «Encasa dels hereus de JoanNavarro» o senzillament «he-reus de Joan Navarro», malgratque, com ha assenyalat DelgadoCasado (1996: II, 485), gairebéno hi ha documentació sobreaquests suposats hereus ni sa-bem exactament els vincles quepodien tenir amb Joan Navarro,ara bé, el taller continuava es-tant al Molí de La Rovella.Aquest taller, encara que vagicanviant d’amos, es mantindràactiu fins a mitjan segle XVIII imolts dels elements gràfics delcomençament del XVI seguiranfigurant a les seves estampa-cions (Moll 1990: 209).

(23) Vegeu-ne el llistat aBosch Cantallops (1989: 61-62);hi ha obra en castellà, llatí icatalà. Moll (1990: 214) li atri-bueix una altra estampació, queno és citada per Bosch; es tractade Lo cavaller de Ponç deMenaguerra, València, 1532,sense indicació del taller de pro-cedència o de l’impressor.

(24) Donem les referènciesde l’exemplar R/2011 de la Bi-blioteca Nacional de Madrid,un dels que té la relligadura an-tiga i que, per això, ha estatmenys manipulat. Deu conser-var la mida original dels folis,perquè és realment gran encomparació als altres llibres. Lisegueix l’exemplar que hi ha alBritish Museum (sign.G.11361), que amida 291 x 200mm. També és gran el que vapertànyer al marquès de Jerezde los Caballeros, avui al’Hispanic Society de NovaYork (sign. PC 3943 M16 1539),que amida 292 x 196 mm.

(25) La filigrana de la màamb estrella o flor és una de les


88

dues vegades una mateixa obra,29 i sobretot perquè Juan Navarro no feia servir la lletrarodona en les seves estampacions. Salvà diu que a partir de Rodríguez tothom ho va anarcopiant, tot assenyalant la possible inexactitud de Rodríguez ja que diu haver vistl’edició en lletra ciceroniana però que ell només té la gòtica. Pagès (1912a: I, 59 i 85-86) coincideix amb els arguments de Salvà, però n’esgrimeix més: en primer lloc quecap dels exemplars que ell ha vist a Espanya o a l’estranger té aquests caràcters rodonsatribuïts per Rodríguez a una de les edicions de 1539 i, en segon lloc, fa veure la raresadel títol: «En el titol que cita, no va reproduït cap dels epitets que van generalment lligatsal nom del poeta, y, lo que es més singular, ni tant solament el traductor hi es nomenat.En fi, l’expressió Traduzidas en castellano de catalan lemosin es ben incorrecta, oalmenys inusitada» (Pagès 1912a: I, 59). Això fa pensar a Pagès que està descrivintl’edició de memòria o a partir de notes preses ràpidament. El que ens sembla mésinteressant de les observacions de Pagès és la hipòtesi que planteja per explicar lapossible confusió: «Tot ens porta, doncs, a creure que en Rodriguez va examinar unexemplar incomplet de la reimpressió en caracters “ciceronians” feta a Sevilla, en 1553,de la traducció de Romaní, y mencionada, per primera vegada, per Gallardo» (Pagès1912a: I, 60)». En efecte, Gallardo (1888: 631, ref. 2912) parla d’una edició –en octau–que duu a la portada l’any M.D.L.III, però com que no té colofó, no sap on va serestampada; diu textualment: «Tenemos á la vista un mutilado ejemplar de estadesconocida edición, que citamos por esta circunstancia». Aguiló (1923: 563-564)recull també la referència a aquest exemplar incomplet: «En 8º, sin foliar; letra gótica,menos la primera línea de la portada y los títulos, que son de letra romana o redonda(...) He visto solamente las 16 primeras hojas (...) Sólo hay la traducción castellana.Estas 16 hojas las tiene Gayangos». He pogut localitzar l’exemplar que estan citant tantGallardo com Aguiló. Es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid amb la signaturaR 12176[41], i efectivament és un exemplar de l’edició de Romaní (text en castellà) fetaa Sevilla, Juan Canalla, 1553, que té només 16 folis.30 Els fulls estan dintre d’un sobreamb una nota manuscrita del mateix Gayangos: «Hojas de la traducción de Romaní, deuna edición no citada por bibliógrafo alguno». Ara per ara doncs, tot fa pensar queRodríguez es va confondre perquè no ha quedat rastre d’aquesta suposada edició fetaa València, per Juan Navarro, el mateix any però amb lletra rodona. Així ho vansuposar, a més de Salvà i Pagès, Aguiló (1923: 561) d’alguna manera, ja que no veuclara l’existència d’aquesta edició, i també Palau (1954-55: 184).

L’edició de Romaní aplega 46 poemes de March, no edita les tornades i exclou ocanvia tots aquells passatges que podien portar-li problemes amb la Inquisició, que totjust acabava de condemnar l’erasmisme el 1537 (vegeu detallats tots aquests canvis enl’edició d’Escartí 1997a: I). Pensem que el text que Romaní va lliurar a la impremta nopot ser vist únicament pel seu paper dins la transmissió textual (en aquesta perspectivaels treballs de Pagès 1912a i Archer 1997), sinó que també ha de ser contemplat pel seu

més freqüents i la més estesa deles que s’han elaborat; abundaen un 80% sobre totes les altresfiligranes (Valls i Subirà 1980:150-151).

(26) Aquest mateix escutque esdevé marca de l’impres-sor està en volums estampats aValència per Juan Navarro elsanys 1537, 1539, 1541, 1543 i1546 (Bosch Cantallops 1989:60-61).

(27) Marco el canvi de líniai de color amb el signe / sensecursiva. Les ratlles que hi ha altítol al darrere d’alguns mots, amanera de separació -/- les re-presento amb guionet.

(28) Podeu veure una re-producció fotogràfica a color enAusiàs March. Madrid, Biblio-teca Nacional (1999: 326).

(29) Aquest argument tam-bé el fa servir Pagès, però enssembla una mica arriscat afir-mar que era una circumstànciaestranya que un mateix impres-sor el mateix any fes dues edici-ons, perquè estrany o no el certés que es feien. Posaré dos ca-sos. El primer és l’edició d’Elcortesano de Lluís del Milà, fetaa València, a casa de Joan deArcos, 1561. Els dos exemplarsconservats a la Biblioteca Naci-onal de Madrid (R/1519 i R/12933) no són exactamentiguals, hi ha algunes variants. Il’altre cas és l’edició de losClaros varones de Castilla deFernando del Pulgar que Esta-nislao Polono va fer a Sevilla el1500. El mateix any –1500– vaestampar una edició el 24 d’abrili una altra el 22 de maig i sónclarament edicions distintes.Aquests casos els he pogut es-grimir sense buscar-los, la qualcosa ens fa pensar que si enbusquéssim en trobaríem molts

89


valor de testimoni d’un temps que ja no era el d’Ausiàs March. L’edició de 1539 és, enaquest sentit, una manera de «modernitzar» March per a un públic concret d’una èpocai manera de veure el món concretes també (Duran 1997 i Escartí 1997a: I, 45). Pensemen la mateixa línia que Escartí «que la crítica moderna s’ha entestat a ressaltar elsdefectes d’aquella edició-traducció» (1997a: I 45), des de Pagès (1912a: 55-60) passantper Riquer (1946: x) que la considera un intent fracassat, Bohigas (1952) i RamírezMolas (1970: 124-126); vegeu també les aportacions de Hoefler (1977) i Nogueras /Sánchez (1999: 174-181). I el que potser caldria és aprofundir l’estudi i fer novesaproximacions al text. Actualment comptem amb dues edicions modernes del Marchde Romaní i un facsímil (Escartí 1997a: II). L’edició de Riquer (1946: 1-125) nomésté el text castellà mentre que la d’Escartí (1997a: I, 75-277) conté la transcripciócompleta.31 Ambdues tenen faltes, encara que la d’Escartí és més acurada i amb notes.

EXEMPLARS CONSERVATS

Consignem per ordre alfabètic de la ciutat on es conserven tots els exemplars quehem pogut recopilar. Donem notícia d’aquelles particularitats que presenta cadascund’ells, a més de la seva procedència si ens és coneguda. D’aquells volums que no diemres més és perquè no aporten llum sobre cap altra qüestió i no presenten, per exemple,anotacions marginals ni ex-libris ni cap altra cosa per ressenyar.

Alacant, Biblioteca Gabriel Miró, E-6-64. Ha donat noticía d’aquest exemplarMarinela Garcia Sempere (1998b), que ha fet un estudi del volum i ha publicat unsescolis que conté. Resumeixo aquí la seva aportació.32 Volum en bon estat que amida290 x 190 mm. 119 folis (manca doncs, l’últim foli en blanc). Enquadernació antiga,potser del XVI, feta en pell clara amb impressions geomètriques daurades molt senzillesque deixen un espai central lliure. En un full blanc de guardes afegit abans de la portadahi ha la següent nota manuscrita (la reprodueixo tal com està en Garcia 1998b: 183; encursiva les paraules que no s’han pogut llegir bé):

En el año de N S de 1687 fue allado este libro de la librería del Sr canónigo MarcoChias33 natural y lo que contiene es un epílogo de avisos

# amano y pluma

El volum presenta escolis i signes icònics en molts fulls. Els escolis són correccionsfetes a mà en una lletra gòtica cancelleresca, però semblen de dues mans distintes (tintai forma de la lletra diferents). La frase final de la nota (reproduïda) que duu el signe #sembla avisar de les anotacions que hi ha al volum, ja que moltes porten aquest #, la qualcosa podria indicar que són anteriors a la data de 1687. Els escolis estan preferentmenten les cobles en català, no en la traducció. Són de diferent tipus: glosses, sinònims,

més. No era tan estrany, doncs,fer dues edicions en un any, laqüestió és que, en el cas que ensocupa, tots els exemplars con-servats de March, Juan Navarro,1539 són exactament iguals.

(30) D’aquesta edició mal-auradament només ens n’han ar-ribat dos exemplars: aquestmutilat del qual estem parlant(que va pertànyer a Gayangos) iun altre que està complet que esconserva també a la BibliotecaNacional de Madrid amb la sig-natura R/1033. El títol és pràcti-cament el mateix: Las obras delfa- / mosissimo Philosopho y /poeta mossen Osias Mar / co,cauallero Valenciano / denacion Catalan : tra / duzidospor don Balta- / sar de Romani: diuididas / en quatro Canticas,es a / saber, Cantica de amor, /Cantica moral, Cantica / demuerte, y Cantica Spi- / ritualDirigidas al exce- / lentissimoseñor el du- / que de Calabria.M.D.L.iij. És també a dues tin-tes: amb vermell va gairebé totel text menys el nom del poeta,el nom de Baltasar de Romaní, iel que podríem considerar prò-piament títol (que tanta fortunai transcendència tingué) Canticade amor, Cantica moral, Canticade muerte y Cantica spiritual.El colofó ocupa tot el recto del’últim foli: Impresso en Seuillapor Ioan / Canalla. Acabose ado / ze dias del mes de / Enero,de mill & / quinientos y /cinquenta / y tres / años.

(31) Riquer va fer l’edició apartir de l’exemplar que hi ha alPalau Reial de Madrid, sign. I/B/19, i del conservat a la Bibli-oteca de Catalunya amb la sig-natura 10-VI-39 (Riquer 1946:xix). Tant el facsímil com latranscripció d’Escartí parteixen


90

correccions d’errades tipogràfiques o modificacions de paraules. Han estat editades perGarcia (1998b: 185-189). Normalment són correccions encertades; per tant, es podriadir que aquest lector coneixia bé la llengua de March. Fins i tot es podria pensar que «Elvolum hauria estat objecte d’estudi d’algun editor posterior, en el mateix segle XVI»(Garcia 1998b: 189 nota 16), perquè hi ha coincidències entre aquestes anotacions iequivalències i els vocabularis que acompanyen les edicions de Barcelona, CarlesAmorós 1543 i 1545; si més no, pensem que aquest lector o posseïdor de l’exemplarque estem descrivim devia haver vist també alguna de les esmentades edicions. Elssignes icònics són marques que feia el lector a les cobles o als versos que mésl’interessaven. Apareixen quasi exclusivament als cants d’amor i també n’hi ha algunsals cants morals. Són de diverses classes: des del sostingut esmentat, a mans assenya-ladores, cors, ballestes, un paó...; vegeu l’estudi complet a Garcia (1998b: 190-192). LaBiblioteca Gabriel Miró d’Alacant va comprar el volum l’any 1954.

Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 10-VI-39. Mides: 285 x 190 mm. 118 folis;falten el 119 –el que té el peu d’impremta– i el 120, l’últim en blanc. Enquadernaciómoderna en pell feta per Miquel Rius, segons consta en una de les guardes afegides quanes va relligar (dues al davant i dues al darrere). Al llom, de pell verda, hi ha el nomd’Auzias / March amb lletres daurades i separat –a la part inferior del llom– també enor, 1539 en números petits. Té els cantells del fulls daurats.

A la portada, a sobre de l’any, diu Soy de Pedro Serra año 1720,34 i amb la mateixatinta sèpia a dalt de l’orla, sobre el cap barbat, posa G-3 N2 101 (potser una antigasignatura o referència de la biblioteca d’un antic posseïdor). Al foli IIr, entre la primeraestrofa catalana i la versió castellana, diu amb una altra tinta i mà sor ann Boxadas. Almateix foli, a sota de la primera rúbrica de la pàgina, hi ha una altra nota es de la marasor..., en la qual no es veu bé el nom, potser també diu Boxadas però està ratllat i s’haescrit a sobre. BITECA interpreta que a sota d’aquest nom hi ha el cognom Torrella;35

nosaltres no l’hem pogut llegir. El volum procedeix de l’Institut d’Estudis Catalans desd’on va passar a la Biblioteca de Catalunya.

Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Bon 7-IV-6. En bon estat de conservació; 289x 210 mm. 120 folis (119 + 1 blanc). Enquadernació moderna feta probablement pera Isidre Bonsoms i Sicart (1849-1922) en pell grana. Al llom junt amb estampacionsvegetals daurades hi diu OSIAS / MARCO / 1539 també en or. Talls daurats. En elpenúltim full de guarda, dels afegits modernament (dos davant i dos darrere), hi ha lasegüent inscripció en una espècie de segell gravat «FROM G. GANCIA, RAREBOOKS MSS ETC. KINGS ROAD BRIGHTON», marca que atribuïm a l’enquader-nador o taller on es va relligar o bé a un establiment on estigué abans de ser compratper Isidre Bonsoms; recordem que Bonsoms va reunir la seva col·lecció fent adquisi-cions per tot Europa (Sánchez Mariana 1993: 90). Al volum encara consta la signatura

de l’exemplar R/10300 de laBiblioteca Nacional de Madrid,un dels més ben conservats.

(32) Agraeixo a la profes-sora Marinela Garcia que m’ha-gi donat a conèixer el seu treballfins i tot abans que fos publicat.

(33) Suggerim la possiblelectura Osias.

(34) Hem estat temptatsd’identificar aquest Pedro Ser-ra, antic posseïdor del volum,amb Pere Serra i Bosch, militari arquitecte que intervingué enles obres de fortificació deBarcelona (1785). Membre deles acadèmies de Sant Carles deValència i de San Fernando deMadrid publicà una Disertaciónsobre la conducción de aguas alas fuentes (1832). L’EC –d’onhem recollit la informació– noen fixa les dates del naixementni de la mort, només diu segleXVIII-segle XIX. L’enciclopèdiaEspasa és una mica més explíci-ta i assenyala «fines del XVIII yprimer tercio del XIX», cosa quefa impossible que es tracti delmateix Pere Serra. Podria ser unparent seu, potser son pare, peròés clar que això és una merasuposició. D’altra banda, el nomde Pere Serra devia ser proucomú.

(35) BITECA dóna infor-mació sobre Anna Torrella. Vaser priora del convent de SantaCaterina de València, encara queés documentada el 1511, vintanys abans que es fes aquestaedició.

91


que tenia a la biblioteca de Bonsoms: A 10 / E 4. Bonsoms fou el continuador de lacol·lecció que havia començat el llibrer Jaume Andreu i va arribar a aplegar més de5.000 exemplars del segle XVI al XIX. Són especialment importants la col·lecciócervantina i la col·lecció anomenada «Fullets Bonsoms», formada per fullets i opuscleshistòrics catalans. L’any 1910 Isidre Bonsoms va fer donació de la seva rica bibliotecaa l’Institut d’Estudis Catalans, d’on va passar als fons de la Biblioteca de Catalunya.

Londres, British Museum, G.11361 291 x 200. 119 folis (falta l’últim blanc).Procedeix de la biblioteca de Thomas Grenville, donada el 1846 i rebuda pel BritishMuseum al 1847. La enquadernació és anglesa del segle XIX, probablement feta per aGrenville perquè duu el super-libris de Grenville.36 El llibre té al recto de la segonaguarda moderna una papereta amb una nota de la mà de Grenville (com era habitual enell, vegeu Taylor 2001):

March Ausias Obras de / Ed: Pr: fo. Valencia 1539. / This first edition of the best ofthe / Limosin poets is of excessive / rarity. It contains the original / Limosin text toaccompany the / translation by Balthasar Romani. / A second edition was printed / in thesame year by the same / printer, but in Roman character.

L’exemplar duia abans, al verso del tercer full de guardes modern, un retall d’uncatàleg de venda, del qual només queda la impressió en negatiu d’uns fragments,corresponents a les fitxes 2414 a 2416; s’hi veu el mot «calf». Barry Taylor no ha pogutidentificar aquest catàleg, però creu que s’assembla força al de Vicent Salvà, publicata Londres, 1826 (Catalogue of Spanish and Portuguese books with ocasional literaryand bibliographical remarks), però no inclou cap exemplar de l’edició de 1539, sinódos exemplars de l’edició de March de 1560 (núms. 1297-1298). El catàleg de Salvàque sí conté un exemplar de l’edició de 1539 és el de 1843, amb el núm. 700.37 El quese sap amb certesa és que aquest exemplar conservat al British Museum no és el núm.766 del més important dels catàlegs que va editar Salvà (1872), ni és el de Salvà-Herediaal qual ens hem referit abans. Perquè a la British Library no hi va entrar cap llibreprocedent de Salvà-Heredia fins al 1891, i com hem dit aquest volum es troba en aques-ta biblioteca des del 1847. Thomas Grenville (1775-1846), fill d’una important famílialligada a la política (era germà del primer ministre Lord Grenville), va ocupar diferentscàrrecs diplomàtics i parlamentaris fins que quan tenia 52 anys es va retirar de la vidaactiva i es va dedicar a la seva biblioteca (Taylor 2001). Va arribar a reunir 16.000 títolsen 20.000 volums i 59 manuscrits, molts relacionats amb el món hispànic (pel que faa les connexions i viatges de Grenville a la Península, vegeu Taylor 2001). El que ensinteressa ara és la relació entre Salvà i Grenville. Quan Salvà s’establí a Londres, la sevallibreria va gaudir d’un gran prestigi tant entre els emigrats espanyols com entre elsbibliòfils anglesos, i entre els que la freqüentaven hi havia Grenville (Reig 1972: 98-99). L’exemplar de la Gramática de la lengua castellana según ahora se habla publicat

(36) Agraeixo a BarryTaylor la seva generositat enoferir-nos totes aquestes dadesper poder informar sobrel’exemplar; així com per donar-nos una còpia d’una publicació,quan encara era en premsa, quefa referència a les adquisicionsd’antics volums hispànics per laBritish Library (Taylor 2001).

(37) Salvà va editar tambéun catàleg a París l’any 1834(Palau 2888282), però és difícilque portés notes en anglès, pertant, ha de quedar descartat pelque fa a aquest exemplar.


92

per Salvà (1831) actualment al British Museum, va ser regalat pel mateix Salvà aGrenville, segons dedicatòria de l’autor (vegeu el text a Reig 1972: 99 nota 29). S’hanconservat cartes de Salvà a Grenville que confirmen aquests estrets vincles (Taylor2001 nota 8). Una de les hipòtesis possible seria que aquesta edició de March de 1539que va pertànyer a Grenville provingués de la biblioteca de Salvà: recordem que Salvàva liquidar la seva llibreria a Londres abans de traslladar-se a París (1831), de maneraque alguns dels seus llibres van ser venuts a la capital anglesa. Reig (1972: 135) explicaque primer els va vendre a baix preu als llibrers i bibliòfils de la casa.

L’altra hipòtesi possible, en opinió de Barry Taylor, és que el llibre haguéspertangut a Richard Heber (1773-1833). Heber va començar a col·leccionar llibresespanyols des dels 8 anys. Era immensament ric i va gastar la seva fortuna en reuniruna biblioteca hispànica, que, en paraules de Gallardo, era la millor després de la deFernando Colón (Fernández Sánchez 1987: 161). El mateix Salvà digué d’ell que era«la persona que ha tenido mayor número de libros raros en español... Obra que noposeyere Heber, es muy difícil que se presente una ocasión para conseguirla» (cfr.Fernández Sánchez 1987: 161). El cert és que l’edició de March de 1539 apareix alcatàleg de Heber, part VI, núm. 2403. En definitiva, que aquest volum del BritishMuseum que va pertànyer a Grenville, és probable que abans hagués estat o de Salvào de Heber, però amb tota seguretat no és l’exemplar de Salvà-Heredia.

Madrid, Fundació Lázaro Galdiano, inv. 10.872. Mides 250 x 185 mm. 120 folis(119 + 1 en blanc). Antigues signatures: 25-7; A 334; R-29,8. Enquadernació modernaen pell verda feta per Victorio Arias que té gravat l’escut dels ducs de Calàbria a lacoberta del davant i a la del darrere. L’escut de la tapa del darrere va dins d’un requadreamb ornamentació floral. El llom és en pell marró i porta en lletres daurades March /Obras i a la part inferior del llom també en or Valencia 1539. Hi ha cinc flors dauradesen aquest llom, una a dalt del nom de March i les altres quatre omplint l’espai que quedaentre el títol i el nom de València. Talls daurats. Al primer full de guardes, dels afegitsmodernament (3 davant i 3 darrere) hi ha la marca ARIAS de l’enquadernador. Laportada ha estat restaurada i també el foli CVIII (no afecta la lletra); aquesta restauracióés anterior a 1930. Victorio Arias y López Izquierdo (1856-1935) va treballar enimportants tallers madrilenys (el d’Antonio Gil i el de Gineste fill) durant l’últim terçdel segle XIX fins a establir el seu propi taller, un dels més reputats de Madrid al segleXX (Bermejo 1998: 22). El volum presenta diverses marques (mans assenyaladores queindiquen normalment el text castellà o el principi d’un poema, als folis XIVv, XXv iXXXVIIIv) i també anotacions manuscrites però, o bé per la humitat o bé perquè esvan voler esborrar són pràcticament il·legibles. Algunes d’aquestes anotacions sem-blen provatures de ploma, com les dels folis LXVIIr, LXXXIIIr i CXIXr, però d’altressón una mica més llargues, com aquesta espècie de versos que es llegeixen amb grandificultat, són en lletra més antiga –del XVI potser– al f. CXIXv (posem en cursiva el

93


que es llegeix malament i amb punts suspensius la part que quasi no es veu i no podeminterpretar) «del gajro va por italia / yo lie ba... grad en conpaña / y la noble gente eu...paz...». La portada també té anotacions que gairebé no es poden llegir; en aquest cassí que es podria dir que hi va haver voluntat de netejar la portada d’elements aliens.Així, al costat de l’escut dels ducs de Calàbria, al marge dret amb tinta pràcticamentil·legible, sembla posar fray / Garragr. I a sobre de la primera línia del títol diu Lasobras del famossisimo, és a dir, el mateix que el text imprès. També hi ha un dibuixetfet a ploma just a sobre de l’any; representa un arbre que té al costat un escut. Al foliCXIXv queden restes d’una nota indesxifrable en lletra del XVI, sembla, com a laportada, que es va voler esborrar; la tinta és gairebé inexistent. El llibre va pertànyera José Lázaro Galdiano (1862-1947), conegut sobretot per la seva faceta de col·-leccionista d’obres d’art. Com a bibliòfil es va caracteritzar per anar a la recercaconscient de llibres especialment rars, com els incunables que va arribar a reunir oaquesta primera edició de la poesia de March (Yebes 1993). Si ens atenim a les dates,podríem pensar que la relligadura actual ha estat un encàrrec del mateix LázaroGaldiano. No se sap quan ni a qui va adquirir el volum, però ara es conserva a laFundació Lázaro Galdiano de Madrid creada el 1948, un any després de la seva mort.No ens podem estar de dir que aquest exemplar podria ser un volum que va pertànyera Salvà, comprat després per Ricardo de Heredia; almenys així es desprèn de lareferència núm. 1830 del Catalogue de la Bibliothèque de M. Ricardo Heredia: «Belexemplaire de Salvá (nº 766), sauf une restauration dans la marge extérieure du titre.Notes à l’encre». Rememorem una mica la història per situar la hipotètica peripèciadel volum. Els Salvà eren bibliòfils i llibreters valencians (segueixo Reig Salvá 1972,Fernández Sánchez 1987: 153-160 i Martín Abad 1996: 52-54). Van començar elnegoci Vicent Salvà Pérez (València, 1768-París, 1849), a partir d’una llibreria quetenia son pare, i el seu cunyat Pere Joan Mallén. Ja el 1817 Vicent Salvà es va haverd’exiliar perquè la Inquisició en un registre a la seva llibreria va trobar títols prohibits.Va tornar a España al trienni liberal i fou elegit diputat a Corts. A la «dècada ominosa»va haver de tornar a marxar cap a Londres. Va viure després a París. Al 1847, quanels Salvà van tornar definitivament a València, portaven la col·lecció de llibreshispànics més rica del segle XIX, tant pels exemplars rars com pels ben conservats. Elfill de Vicent, Pere Salvà i Mallén (València, 1811-1870), és l’autor del famósCatálogo de la Biblioteca de Salvá, publicat a València el 1872,38 i convertit en un delsrepertoris d’obligada consulta, no només pels nombrosos volums que posseïa (4.070)sinó per les detallades explicacions que acompanyen a cada referència. En aquestcatàleg trobem les següents edicions de March: Núm. 766 (València, Juan Navarro,1539), núm. 767 (Barcelona, Carles Amorós, 1543), núm. 768 (Barcelona, CarlesAmorós, 1543), núm. 769 (Valladolid, Sebastián Martínez, 1555), núm. 770 (Barcelona,Claudi Bornat, 1560), núm. 771 (1a edició de la traducció de Montemayor, València,Joan Mey, 1560)39 i núm. 772 (traducció de Montemayor, Madrid, Francisco Sánchez,1579). Pere Salvà i Mallén va veure clar que cap dels seus fills tenia interès a conservar

(38) Vicent Salvà abans jahavia publicat diferents catàlegsdels fons dels seus establiments.El més important va ser editat aLondres, en dos volums –anys1826 i 1829– i tenia 4.253 nú-meros: A Catalogue of Spanishand Portuguese Books with Oca-sional Literary and Biblio-graphical Remarks (FernándezSánchez 1987: 154).

(39) Aquesta edició, que vapertànyer a Salvà, ha estat re-centment adquirida per la Bi-blioteca Valenciana (AusiasMarch 1999: 332).


94

la biblioteca (vegeu la carta publicada per Fernández Sánchez 1987: 158). Quan vamorir, un grup de diputats encapçalat pel valencià Josep Soriano Plasent intentarenmitjançant una proposició de llei que el govern comprés la biblioteca de Salvà, però lainiciativa no va prosperar. La biblioteca es va posar a la venda a Londres i va sercomprada pel bibliòfil Ricardo de Heredia y Livermore, comte de Benahavis, per laquantitat de 28.000 duros. Heredia va ampliar i enriquir considerablement la biblioteca,que es va posar a la venda a París l’any 1891. I amb motiu d’aquesta gran subhasta esva fer el Catalogue de la Bibliothèque de M. Ricardo Heredia, comte de Benahavis(Paris, Paul et Guillemin, 1891-1894), que en 4 volums recull els 8.564 llibres que teniaHeredia. La biblioteca va ser subhastada per lots que van ser adquirits per diferentscompradors. Alguns llibres van passar a la Biblioteca Nacional de Madrid, molts d’ellsencara conserven l’ex-libris de la Biblioteca de Salvà (vegeu-lo en fotografia a Jorba1986: 67) i el d’Heredia (reproduït a Martín Abad 1996: 54). El cert és que la bibliotecaes va dispersar per tot el món.

Un cop feta aquesta explicació, tornem a l’exemplar que ens ocupa. Cap dels 4exemplars de la primera edició de March conservats a la Biblioteca Nacional de Madridté l’ex-libris de Salvà-Heredia. Tampoc cap altre dels coneguts per nosaltres. L’únicque s’ajusta a la descripció del Catalogue d’Heredia, sobretot per la referència a larestauració de la portada, sense menystenir que a la vegada té les notes en tinta (que hanestat mig esborrades), és aquest exemplar que hi ha a la Lázaro Galdiano. Si LázaroGaldiano va fer relligar de nou el volum, Victorio Arias podria ben bé haver tretconscientment o de resultes de la nova enquadernació les marques dels antics posseï-dors. De totes maneres, volem deixar clar que ara per ara, amb les informacions quetenim a l’abast, encara ens movem en el terreny de les hipòtesis.

Madrid, Biblioteca Nacional, R/24. Amida 240 X 170 mm. 120 folis (119 + 1 enblanc). Signatures antigues: C. 20; 130-4. Conserva enquadernació antiga en pergamí;al llom hi ha el dibuix d’una flor i els mots Mossen / Osias / Obras / Poeticas. És unamica més petit que els altres exemplars, segurament perquè quan va ser relligat es vantallar força els marges, però no s’ha vist afectat el text.

Madrid, Biblioteca Nacional, R/2011. Bon estat general, però té algunes taquesd’humitat i forats de corcs. Antiga signatura: 130-2. Amida 350 x 250 mm. 120 folis(119 + 1 en blanc). Té canviat l’ordre d’alguns fulls del primer quadern, de manera queel foli VII està en lloc del II. Ha conservat l’enquadernació antiga, molt probablementdel mateix segle XVI, en pell negra sobre fusta amb una mandorla d’elements vegetalsen or a la coberta. Té els forats d’haver tingut ganxets de ferro. Al llom hi ha enganxadauna etiqueta que indica que va ser exposat a Londres l’any 1881: «EXPOSICIÓN / DEOBJETOS DE ARTE / ESPAÑOLES Y PORTUGUESES / EN LONDRES, AÑO

95


1881 / ESPAÑA / Biblioteca Nacional, Nº de orden 65». A la tapa, en el foli que hi haencolat per la part de dintre, en lletra que podria ser del XVI, hi ha els versos següents:

vno por otro dañartal vez a si mismo dañay quien huelga de engañarno se deue de quexarsi despues otro le engaña

No queden rastres d’algun antic posseïdor ni se sap la seva procedència, l’únicainformació és la que es dedueix del segellet del llom, que l’any 1881 ja pertanyia a laBiblioteca Nacional de Madrid.

Madrid, Biblioteca Nacional, R/5668. Amida 265 X 180 mm. 119 folis (falta l’últimen blanc). Antiga signatura: 130-6. Enquadernació moderna en pergamí, amb ornamen-tació senzilla daurada; té els cantells del paper daurats. Al primer full de guardes –delsafegits modernament, 3 davant i 3 darrere– hi ha en lletra moderna la següent anotaciódn Carlos. Pagès (1912a: I, 59) cita aquest exemplar –per la signatura antiga– tot dientque havia sigut de Don Carlos, fill de Felip II, cosa que concorda amb aquesta notamanuscrita. De totes maneres, hem de dir que no sabem qui va escriure aquesta nota que,no essent en lletra antiga, hem de suposar que fou escrita per algun antic posseïdor quepotser sí que sabia la procedència del volum. S’ha dit que Honorat Joan, bisbe d’Osmai preceptor de don Carles, fill de Felip II, llegia i comentava les poesies d’Ausiàs Marchal seu deixeble (Pagès 1912a: I, 59 nota 2, recollit també per Ribelles 1929: 358) isegurament d’aquí prové aquesta referència. Si no tenim en compte la nota que hi haal full de guardes, dels quatre exemplars conservats a la Biblioteca Nacional, pel tipusd’enquadernació, el que més probabilitats tindria d’haver pertangut a Honorat Joan ésel que té la signatura R/2011. Les enquadernacions de la biblioteca privada d’HonoratJoan –conservades al monestir d’ El Escorial– presenten unes cobertes molt caracterís-tiques en pell negra amb un motiu ornamental circular daurat (Checa 1998: 110) moltsemblant a la de l’exemplar R/2011 de la Biblioteca Nacional, però hem de dir que aixòno deixa de ser una suposició nostra perquè no tenim cap indici al volum que ens permetiafirmar-ho. En canvi, aquest exemplar del qual estem parlant –R/5668– almenys té unanota que ens diu que va pertànyer a don Carles. Hi ha una altra referència que hem deportar a col·lació aquí i és que el manuscrit C de les obres de March sembla que vapertànyer en algun moment de la seva història al bisbe d’Osma (Pagès 1912a: I, 20) ique podria ser aquest el text que Honorat Joan llegís al seu reial deixeble.

Tornant al volum de la Nacional que estem descrivint, a la part de dins de la cobertaté un segell enganxat que és l’ex-libris de la Biblioteca dels Caro. Aquest ex-libris(reproduït al núm. 239 de Vindel 1952) està format per un escut heràldic, amb coronaa la part superior d’on surt un llop. Dos gossos llebrers laterals aguanten l’escut. A


96

dintre de l’escut es veu un braç alçant una espasa. A sota de l’escut, en una cinta posaBIBLIOT. DE LOS CAROS. Abaix, ja fora de la cinta, Valencia. L’únic representant dela família Caro que ens consta que tingué un exemplar d’aquesta primera edició és PereCaro i Sureda (1761-1811), III marquès de la Romana (Catálogo, 1865: 126).40 No ésl’única edició de March que tenia. Segons aquest catàleg, tingué també exemplars deBarcelona, Carles Amorós, 1545; Barcelona, Claudi Bornat, 1560; Valladolid, SebastiàMartinez, 1555; i les traduccions castellanes: Zaragoza, viuda de Bartolomé de Nagera,1562; Madrid, Francisco Sánchez, 1579. És difícil saber si aquest exemplar de l’edicióde 1539 és el mateix que el registrat al catàleg, encara que hi ha dades que indueixena pensar-ho, ja que la biblioteca del Marquès de la Romana –que comptava amb mésde 18.000 volums– va ser adquirida per l’estat espanyol l’any 1866 i quedà dipositadaal Ministeri de Foment, fins que al 1873 es va incorporar a la Biblioteca Nacional deMadrid (Martín Abad 1996: 39). Per la datació de l’ex-libris –Vindel (1952: I, 116)situa el gravat a la segona meitat del XVIII– és possible que aquesta marca estigués ja ala biblioteca del II marquès de la Romana, Pere Caro i Maça de Liçana.41 Gran part delsllibres del III marquès de la Romana procedien d’una de les biblioteques mésimportants del XVIII: la de Fernando José de Velasco y Cevallos, conseller de Castella,de la Inquisició i de la Cambra Reial. La seva vídua, Paula de Quevedo, va vendre labiblioteca del seu espòs –no se sap si completa o no– al marquès de la Romana, que lava instal·lar a València fins que fou comprada per l’Estat (Sánchez Mariana 1993: 74).

Al verso de l’últim foli (119), que no té text imprès, hi ha copiades dues tornades(les dels poemes I i LXXVII de March). La lletra és antiga del segle XVI. Copiem totseguit el text (desenrotllem les abreviatures en cursiva):

dos tornades de mosen ausiasmarch

plena de seny quant amor es molt bellaabsentia es lo verme que la guastasi fermetat ferma ment noy contrastay creure poc sil envejos consella

Amor amor vn abit me tallatdel vostre grat42 vestintmen lesperity en lo vestir molt ample le sentity molt es fret quant sobre mi estat

Les variants i faltes del text d’aquestes tornades no permeten arribar a cap conclusiósobre quin testimoni estan seguint. Només la tornada del poema I podríem dir quecoincideix amb N, però són lectures no significatives. Aquestes tornades completarienen l’edició de Romaní el primer poema d’amor que està al foli IIr, i el Capitulo XXI,al foli XXXIXr.

(40) «AUSIAS MARCH.Sus poesías en lemosín ycastellano, gót. Valencia, 1539»,Catálogo de la Biblioteca delExcmo. Sr. D. Pedro Caro ySureda, p. 126.

(41) Pere Caro i Maça deLiçana va néixer a Novelda, foumilitar i arquitecte. Governadorde la ciutat de Mallorca, es casàamb la dama mallorquina MariaSureda i passà a ser un delslatifundistes de l’illa de Mallorca(on va néixer el cèlebre PereCaro i Sureda). Des de 1770 fouacadèmic d’honor de l’Acadè-mia de San Carles de València.La seva mort es produí a Algèriaal 1775 (EC i Enc. Espasa).

(42) A sobre d’aquesta pa-raula algú ha rectificat i ha escrit«drap»; la correció és en lletra itinta diferents.

97


Madrid, Biblioteca Nacional, R/10300. Molt ben conservat. 280 x 200 mm. 120folis (119 + 1 blanc). Enquadernació moderna del segle XIX en pell vermella feta perFrancis Bedford (Londres 1799-1883)43 segons consta en el verso del primer full deguardes afegit (n’hi ha tres davant i tres darrere). Al llom diu OBRAS / DE / OSIAS /MARCO i després d’una ratlla separadora: VALENCIA / NAVARRO / 1539. Tant a lapart inferior del llom com a la superior hi ha ornamentació vegetal daurada. Tallsdaurats. A la part inferior de la portada, cap a la dreta, es pot veure l’ex-libris del bibliòfilPascual de Gayangos, però no sabem a qui va pertànyer abans que el comprés l’eruditsevillà, encara que pel relligador podríem deduir que procedia de la ciutat de Londres.Diplomàtic, professor d’àrab, historiador, crític literari, bibliòfil i erudit, Pascual deGayangos y Arce (1809-1897) va desenvolupar una intensa vida social i va viatjarconstantment. Fou conegut per tots els llibreters d’Europa, especialment per l’anglèsBernard Quaritch, qui li va proporcionar molts dels seus llibres (Sánchez Mariana1993: 84), potser aquest exemplar que estem descrivint també. Gayangos arribà a tenirquasi totes les edicions antigues de March: un exemplar –mutilat– de l’edició deRomaní de Sevilla, Joan Canalla, 1553; les dues publicades a Barcelona per CarlesAmorós, 1543 i 1545; un exemplar de la de Valladolid, Sebastián Martínez, 1555 i unde l’edició de Barcelona, Claudi Bornat, 1560. Tots aquests exemplars són a laBiblioteca Nacional de Madrid i porten el seu ex-libris. Per a la figura d’aquest cèlebrebibliòfil del segle XIX, vegeu Carrión (1985) i López Estrada (1986). Gairebé tota la ricabiblioteca de Gayangos fou adquirida l’any 1899 per la Biblioteca Nacional de Madrid.Hi ha reproducció facsímil d’aquest exemplar (Escartí 1997a: II).

Madrid, Palacio Real, I/B/19. Amida 295 x 190 mm. 118 folis. Falta el 120 blanci també ha desaparegut el XLVIII, l’últim del sisè quadern que ha estat arrencat. Aquestexemplar és el que conté als marges la traducció atribuïda a Francisco de Quevedo. Jahem tractat d’aquest tema en un altre lloc (López Casas 2002), de manera que aquíoferirem només un resum de la qüestió. El volum té a la portada dues anotacionsmanuscrites en tinta sèpia. Una a la part superior del foli, fora de l’orla, posa Que a lamadre fatigada. I una altra a sota del privilegi, que diu del marques de montesclarosi al costat hi ha una rúbrica amb la mateixa tinta. Aquesta anotació, que fa referènciaa un antic posseïdor, ha estat ratllada amb tinta negra. Encuadernació heràldica del segleXVI, en pell blava amb corones daurades de marquès i un super-libris, en el qual hi haun ocell sobre una flor a sota de la corona de marquesat. Emmarcat també en or posaOSIAS MARCO. La dignitat de marquès que fan paleses les corones s’escau amb lainscripció ratllada al peu de la portada (del marques de montesclaros). Per la data dela relligadura podria tractar-se de Rodrigo Mendoza Pimentel, primer marquès deMontesclaros (García Carraffa 1935: 51-53) o del seu fill, Juan de Mendoza y Mendoza–el segon marquès de Montesclaros, que fou servidor de Felip II. Al full de guarda esveuen dos ex-libris, però un tapa parcialment l’altre. El més antic ens permet datar la

(43) Francis Bedford es vaformar al taller de Charles Lewis,el qual va arribar a dirigir, finsque l’any 1851 va establir tallerpropi (Bermejo 1998: 31).


98

presència d’aquest exemplar al Palau: va estar a la primitiva llibreria del rei Carles IV,entre 1779 i 1807. Sobre aquest ex-libris hi ha enganxat un altre amb l’escut reial i laxifra II-A-I que identifica la biblioteca de Carles IV a partir de 1807. Hi ha altresanotacions modernes en la mateixa guarda; a la part de dalt posa I-B-3, tot seguit enlletres majúscules i subratllat RARO i el número 3012 (suposo que totes elles signaturesantigues).

L’exemplar presenta tres tipus d’anotacions, segons es dedueix de la diferentcoloració de la tinta. Unes mans que assenyalen les estrofes en castellà, en tinta sèpiaclareta, potser ja descolorida pel pas del temps –segurament les més antigues. Després,ja en una tinta més marcada, hi ha una rúbrica que està escrita en alguns folis, així coml’anotació que es va repetint yo rodrigo; també hi ha alguna nota més extensa: al margeesquerre del foli IIr, tot indicant la primera cobla del poema, posa myre vuestra / mercedesta / copla, o al f. XXXIIIv, lea v. s. esta / copla nota / da por my ma / no. De vegadessimplement hi ha unes línies que emmarquen algunes estrofes. En general solen estarsenyalades les estrofes castellanes. Aquestes notes i marques semblen de la mateixa mài són en tinta sèpia. Ja Crosby (1967: 83) va fer notar que aquest nom de «Rodrigo» quefigura manuscrit vindria a coincidir amb el nom del primer marquès de Montesclaros,propietari del volum, segons consta a la portada. Finalment ens referirem a les notesmarginals més extenses, que són les que tradueixen al castellà algunes estrofes del’imprès. En primer lloc, hem de dir que estan en tinta negra i en una lletra més menuda;creiem que són de mà distinta, fins i tot, algun cop, la traducció manuscrita quasi estàsuperposada a altres marques (f. 39v). També és de tinta negra la línia que ratlla el nomdel propietari que figura a la portada. De tot això deduïm que almenys hi va haver dosposseïdors: el primer, el marquès de Montesclaros, segurament Rodrigo de MendozaLuna y Pimentel,44 que va fer la relligadura del volum (datable a la primera meitat delXVI); i un segon posseïdor que va ratllar el nom de l’antic propietari i que a més va ferla traducció que figura als marges d’algunes estrofes. La qual cosa no vol dir que aquestsegon posseïdor fos Quevedo, ans al contrari, és pràcticament segur que Quevedo nova ser l’autor de la traducció (López Casas 2002) ni va ser d’ell aquest volum, encaraque el podia haver conegut de primera mà perquè aquest exemplar provenia de la Casade Medinaceli, i recordem que Antonio Juan Luis de la Cerda, el duc de Medinaceli,va ser íntim amic de Quevedo. Hem resseguit la història del volum i va pertànyer primeral marquès de Montesclaros, després, no sabem en quin moment, va passar a la casa deMedinaceli, i va ser venut al convent de San Martín de Madrid, on Sarmiento va dir queel llibre havia pertangut a Quevedo i que el mateix poeta era autor de la traducciómanuscrita que figurava als marges. Amb la desamortització o potser fins i tot abans,el volum va anar a parar a la Biblioteca Reial on ara es custodia (per a tots aquests passosamb detall, vegeu López Casas 2002). La traducció atribuïda a Quevedo va ser editadaper Riquer (1946: 425-434); una nova edició a López Casas (2002: 563-573).

(44) Rodrigo de MendozaLuna y Pimentel, cavaller del’Orde de Santiago, va ser elprimer marquès de Montesclarosi de Castil de Bayuela per mercède l’emperador Carles V; la con-cessió va tenir lloc el 23 d’abrilde 1530. Pel que fa al primermarquès com als successors enel marquesat, vegeu GarcíaCarraffa (1935: 51-53) iGonzález-Doria (1987).

99


Madrid, Real Academia de la Historia, 1/960. Aquest exemplar ha estat totalmentreconstruït. Devia estar molt malmès perquè el text escrit de cada foli va ser retallat ienganxat en un altre volum, de manera que cada un d’aquests nous folis té unafinestreta en el marc o requadre de la qual s’ha enganxat la part escrita del foli original.La part retallada conserva, però, la foliació i les indicacions dels quaderns. Per tant,hem de tenir en compte que les indicacions de mides no tenen res a veure ambl’exemplar original. Amida 296 x 200 mm. Signatura antiga 2-2-2 / 586. Té forats delscorcs. Enquadernació en pergamí; s’han afegit un full de guardes al davant i dos aldarrere. Té 119 folis (el blanc en aquesta reconstrucció va desaparèixer). Alguns folisestan desordenats. Del XLVI passa al LVII que segueix normalment fins al LXVI. Apartir d’aquest foli LXVI hi ha un salt cap enrere, ja que continua amb el XLVII, queés el que havia desaparegut en la primera errada assenyalada. Des d’aquest XLVIIsegueix correctament fins al LVI. I aquí trobem un altre salt, perquè es recupera el foliLXVII, que havia desaparegut en el segon canvi explicat. Al llom, a sota d’una etiquetaenganxada on consta la signatura actual, hi ha escrit FO. SAN / poemas / por Rom /1.2.3. / AM. A la tapa del volum per la part de dintre hi ha l’ex-libris de la Bibliotecad’Eduardo Fernández San Roman (reproduït a Martín Abad 1996: 48), a la qual fanreferència els mots del llom FO. SAN; els números del llom podrien ser la signaturaque tenia el llibre quan encara pertanyia al tinent general Eduardo Fernández SanRomán Ruiz (1818-1887). El marquès de San Román, conegut principalment per laseva faceta de militar i polític, fou també bibliòfil. Va reunir una magnífica bibliotecade tema militar i històric principalment. Pel que fa a March, se sap que va tenir tambéun exemplar de l’edició de Barcelona, Carles Amorós, 1545. El volum es troba a laRAH amb la signatura 3/7600 (sobre ambdues edicions vegeu Millares Carlo 1997,núms. 154 i 155; quant a la figura de San Román vegeu Válgoma, al pròleg de MillaresCarlo 1977). Malgrat que San Román no fou mai acadèmic, donà el seu llegat pertestament el 1888 a la Real Academia de la Historia. De com i a qui va comprar el llibreSan Román, no en tenim cap constància, igual que tampoc sabem si ell fou elresponsable de la reconstrucció; en qualsevol cas, va arribar a la RAH tal com està ara.

Nova York, Hispanic Society, PC 3943 M16s 1539 Amida 292 x 196 mm. 120 folis(119 i el blanc). Enquadernació antiga del XVI en pell marró fosc amb decoracionsdaurades.45 És l’exemplar del marquès de Jerez de los Caballeros; encara té el seu ex-libris (reproduït al núm. 481 de Vindel 1952). Consta de l’escut heràldic amb coronaa la part superior i a sota, en dues línies MARQUÉS DE JEREZ / DE LOS CABALLEROS;va ser gravat per Lorente (Vindel 1952: I, 230). L’exemplar també té l’ex-libris de labiblioteca particular d’Archer M. Huntington. Presenta algunes notes manuscrites. Alfoli LXXXIIIv apareixen subratllats els mots impresos «Fondes raels» (v. 9 de la coblatercera) i al marge s’ha apuntat a mà, en lletra antiga: «ondas rayz». Al foli CVv, ambla mateixa lletra antiga, hi ha unes anotacions, però resulten del tot il·legibles. Despréses poden veure unes altres notes d’una mà més moderna del tipus «llurs = suyos»,

(45) Agraeixo l’ajuda quem’ha proporcionat John O’Neillde la Hispanic Society per poderoferir dades sobre aquest exem-plar.


100

«Meu = mi», però resulta impensable que fossin escrites pel marquès de Jerez de losCaballeros o per Huntington. Manuel Pérez de Guzmán y Boza Liaño Aubarede (1852-1929), marquès de Jerez de los Caballeros, va dedicar tota la seva vida a reunir llibresantics i rars i a fer-ne edicions. Des de molt jove, com el seu germà bessó, Juan Pérezde Guzmán y Boza, duc de T’Serclaes, va anar comprant materials per a la sevabiblioteca, que arribaria a ser, en matèria literària –poètica sobretot– una de les mésimportants del segle XIX (Sánchez Mariana 1993: 87). Malauradament el 15 de generde 1902 la va haver de vendre, segurament impel·lit pels deutes i potser per la pressiófamiliar (la seva esposa no havia vist mai amb bons ulls l’afició del marquès; RodríguezMoñino 1989: 35-36 i 74-75). La biblioteca fou comprada en bloc pel milionari ArcherH. Huntington, el qual freqüentava la tertúlia del marquès i que ja abans havia mostratinterès per comprar-la (Rodríguez Moñino 1989: 61-64). Huntington, eminent bibliòfiltambé, amb aquests fons i d’altres que havia anat reunint a la seva biblioteca privada,va fundar la Hispanic Society a Nova York. Gràcies a això s’ha pogut conservar aquestconjunt magnífic, cosa que no es pot dir dels 300 llibres que va comprar el marquèsdesprés de 1902 i que va haver de malvendre; els que s’han arribat a recuperar són enun estat lamentable (Clavería 1993: 266). El marquès de Jerez de los Caballeros vaincorporar a la seva biblioteca la col·lecció Turner; a l’exemplar del catàleg de laBibliotheca Turneriana (1888) que es conserva a l’HSA hi ha assenyalats els 83 llibresque va comprar i el que va pagar per cadascun d’ells (Rodríguez Moñino 1989: 97-101).Hi hem trobat dues edicions de la traducció de March feta per Jorge de Montemayor:la de Saragossa, Bartolomé de Nagera, 1562 (li va costar 4 lliures) i la de Madrid,Francisco Sánchez, 1579 (4 lliures i 4 xílings). Quan es va subhastar la bibliotecad’Herèdia, va adquirir també uns quants volums. I finalment l’última col·leccióincorporada va ser la del bibliòfil José Sancho Rayón (mort el 9 de gener de 1900).Sabem també que el marquès va pagar 2.000 rals per un exemplar de les obres de Marchde Barcelona, Carles Amorós, 1543, però no ens consta a qui el va comprar; aquestainformació procedeix dels inventaris de la seva biblioteca de l’any 1886 que actualmentsón propietat d’Antonio Pérez Gómez i que Rodríguez Moñino (1989: 15-16) va poderconsultar i oferir-ne algunes dades. Actualment a la Hispanic Society hi ha els dosexemplars citats de la traducció de Montemayor –1562 i 1579–, dos de l’edició deBarcelona, Carles Amorós 1545, un de Valladolid, Sebastián Martínez, 1555, i un deBarcelona, Claudi Bornat, 1560 (Penney 1965: 334). L’exemplar de l’edició príncepsque estem descrivint sabem que no va ser propietat de Turner, però no podem saber ambcertesa si procedia d’Herèdia o de Sancho Rayón o si senzillament té un altre origen.

San Lorenzo de El Escorial, monestir, 23-V-9 280 mm. 120 folis (119 + 1 en blanc).Va pertànyer a Diego Hurtado de Mendoza segons consta en nota manuscrita a laportada.46 Està relligat amb altres obres. En primer lloc hi ha l’edició de March, desprésve una obra de Plaute, Anfitrion español, traduzida por el doctor Villalobos, S. l, s. n.,

(46) Potser escrita pel seubibliotecari. És com la repro-duïda a Sánchez Mariana (1993:175).

101


1515?. I en tercer lloc hi ha el Cancionero de las obras de Pedro Manuel de Urrea,Logroño, Arnao Guillén de Brocar, 7, VII, 1513 (Dutton 13UC). L’enquadernacióactual és del moment en què es va incorporar als fons de la Biblioteca del monestir, jaque presenta les característiques pròpies de les enquadernacions renaixentistes que s’hifeien. En pell vermella, té la marca de la graella de San Llorenç a la coberta, amb elstalls típics dels llibres de la Laurentina, daurats i cisellats amb el nom de l’autor i lasignatura topogràfica de la biblioteca en tinta negra sobre el fons daurat dels cantells;recordem que els llibres als prestatges de la Biblioteca eren guardats a l’inrevés de comho fem nosaltres: el que quedava a la vista no eren el lloms dels volums sinó els cantells,d’aquí que la signatura estigués escrita sobre el fons daurat dels talls; així s’obtenia unaràpida identificació. Era habitual relligar diverses obres en un sol volum, com en elnostre cas (Checa 1998: 68), perquè es pretenia aconseguir una bona proporció en lesmides dels volums; també en els colors, de manera que la pell vermella va ser la méshabitual a l’hora de relligar, ja que harmonitzava perfectament amb les prestatgeries decanya i caoba (Checa 1998: 43-44). La biblioteca d’Hurtado de Mendoza (1503-1575)fou la millor biblioteca humanística d’Espanya, sobretot per la gran quantitat de llibresgrecs (manuscrits i impresos). Felip II mostrà interès d’aconseguir els llibres deMendoza per al monestir. El poeta la va cedir en testament (6 d’agost de 1575) a canvique el rei condonés els deutes que va deixar pendents (Sánchez Mariana 1993: 37-38).L’ambaixador de Felip II a Venècia, Guzmán de Silva, va ser l’encarregat de fer elspassos necessaris per a la cessió. Va supervisar la gestió el primer bibliotecari d’ElEscorial, Antonio Gracián Dantisco. D’aquesta manera van ingressar al monestir 256llibres grecs, 270 llatins, 255 àrabs, 33 hebreus més 2.000 llibres impresos, que esconserven gairebé tots. Només una petita part, els impresos grecs duplicats, van sertraslladats a la Biblioteca Reial al segle XVIII (Sánchez Mariana 1993: 38). És conegudala influència de la poesia d’Ausiàs March en l’obra de Diego Hurtado de Mendoza(Riquer 1941: 62 i 67-72; Bohigas 1949 i 1952: 155; Ferreres 1979: 478-480;McNerney 1979: 198; Díez Fernández 1989: xxxiii-xxxiv i Garcia Sempere 1998a:256-257), fins i tot s’ha destacat que l’influx ve directament dels versos en català(Bohigas 1949: 310; Ferreres 1979: 478). Aquest exemplar d’El Escorial confirma queDiego Hurtado de Mendoza va poder llegir directament el poeta en la seva llenguaoriginal.

València, Biblioteca Valenciana, XVI/445. Amida 270 X 190 mm. 119 folis (mancal’últim foli en blanc). Enquadernació antiga en pergamí en mal estat; queden marquesde l’existència de tanques de cordill avui perdudes. Hi ha provatures de ploma als folisXLIX i L. Trobem la correcció d’una errada en les rúbriques de les estrofes del foliXXVIIr. La cobla original catalana duu la rúbrica Traducion i la traducció castellana,la rúbrica Marco. Una mà a ploma ha rectificat la confusió: ha ratllat la paraula impresaTraducion i al costat ha posat Marco, i a la cobla següent, al costat de la rúbrica impresa


102

Marco, que en aquest cas no ha estat ratllada, hi ha el mot manuscrit traduccion. Noqueden marques de la seva procedència ni d’antics posseïdors. El volum ha estatcomprat recentment per la Generalitat Valenciana.47

Vilanova i la Geltrú, Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, XVI-A/13. Amida 270 x185 mm. 119 folis (falta l’últim en blanc). Té taques d’humitat però no afecten el textimprès. Enquadernació moderna en pell; s’han afegit 4 fulls de guardes (2 davant i 2darrere). Al llom diu OBRAS / DE / AUSIAS / MARCH / 1539, amb ornamentaciódaurada. Els cantells també en or. Al verso del segon full de guardes modern hi ha lasegüent anotació:

Al gran Patriarca de la tierra Catalana, al / Excmo. Sr. Victor Balaguer en testimonio/ de cariñoso afecto. / Barcelona 23 Febrero 1895 / Francisco de Bofarull y Sans.

Al foli Iv, a la part inferior del foli, en un espai en blanc que queda després del’epístola de Baltasar de Romaní al duc de Calàbria hi ha l’ex-libris de Pròsper deBofarull; és un segellet enganxat que posa emmarcat Biblioteca / DE / DON PROSPE-RO DE BOFARULL

A la portada, a sota de l’escut dels ducs de Calàbria, hi ha una nota mig esborradaque posa Est i després hi ha un nom del qual només desxifrem les tres primeres lletresAle... perquè ha estat ratllat. Tant el foli I –la portada– com el foli CXIX–l’últim– portenenganxats mitjançant talons un foli de paper que sembla antic (en qualsevol cas no sónmoderns com les guardes). Al foli afegit darrere, en lletra antiga, del XVI, hi ha un índexen català dels poemes en ordre alfabètic (només de la primera lletra com era l’antic cos-tum): Taula dels cants continuats en lo present libre abesedaria. Al full afegit davanthi ha un sonet en castellà, característic dels primers anys del XVI, amb la tòpicapetrarquista, i fins i tot amb ressons de la lírica de «cancionero». La lletra és més cuidadaque la de la taula; ens sembla de mà diferent, però no podríem afirmar-ho, la tinta semblamés negra:

SONETO:Reçibeme señora mansamentequen vn lugar ques tuyo era quedadopara contarle solo mi cuydadoque çelos le an causado El asidente

Si no atas el ñudo crudamenteveras mi llaga y golpe casi eladoy si de tu gran Mano no es curadoningun Remedio tiene Al mal que siente

Los çelos sospechosos y doloresme an traydo al paso que venido

(47) Hem començat els trà-mits per poder consultar l’expe-dient de compra a l’Arxiu Cen-tral de la Conselleria de Culturade la Generalitat Valenciana, persi pogués aportar alguna dadanova.

103


sino quitas Señora estos errores

quan mayor honrra ganas si al Rendidole otorgas el biuir (ques de Señores)que no acabar El hombre ya vencido

El volum, pel que hem anat veient, té senyals de quatre o cinc posseïdors: un del XVI,que segurament és el que va afegir els folis enganxats davant i darrere, que sabia catalài que va fer la taula final i que potser va ser l’autor del sonet. Si no ho va ser, hauríemde pensar en un altre posseïdor també pels volts del XVI, que va copiar el sonet castellàque hi ha abans de la portada. I ja en època moderna, des de l’últim terç del XVIII o desdel XIX, va entrar a formar part de la biblioteca de la família Bofarull. Primer va ser del’historiador i arxiver Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859) segons consta a l’ex-libris. Després degué quedar a la biblioteca familiar fins que el seu nét Francesc deBofarull i Sans (1843-1938), arxiver com son pare i son avi a l’arxiu de la Coronad’Aragó i expert en temes de bibliologia (Josefina Font, EC), va regalar-lo el 23 defebrer de 1895 al seu amic Víctor Balaguer. Algun membre dels Bofarull –Pròsper,Manuel o Francesc– és el responsable de la nova relligadura perquè la nota on constaque el volum va ser regalat a Víctor Balaguer està escrita en un full de guardes dels nousafegits per l’enquadernació moderna. Víctor Balaguer (1824-1901), figuradestacadíssima de la Renaixença, polític, historiador, poeta i dramaturg, havent mortla seva muller i sense fills, amb els seus llibres i la seva col·lecció de pintures, esculturesi objectes orientals, fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú,la ciutat que l’havia elegit sempre, des del 1869, diputat a Corts. La Biblioteca-MuseuVíctor Balaguer obrí les seves portes el 26 d’octubre de 1884. Actualment estàgestionada per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i per la Generalitat de Catalunya.En els seus fons hi ha també una altra edició antiga de March: la de Barcelona, CarlesAmorós, 1543, amb la signatura XVI-A/25.

Per acabar, ens queda fer esment d’aquelles referències als exemplars d’aquestaedició de Romaní de 1539 que apareixen en inventaris de biblioteques antigues, encaraque potser s’hagin perdut o que simplement no puguem saber si corresponen o no aalgun dels volums conservats. En tot cas palesen l’existència d’uns lectors o coneixe-dors de March que paga la pena tenir en compte pel que fa a la difusió de March. Ésconeguda la presència de March a la biblioteca de Joan de Borja, el tercer duc deGandia:48 en l’inventari que es va fer quan va morir, el 9 de març de 1543, en la partdedicada als llibres hi ha referenciat un exemplar de March. Pastor Zapata (1992: 293núm. 165) ha interpretat per la datació que és el de Romaní, València 1539. Al testamenti inventari d’Ana de Toledo, comtessa d’Altamira, de l’any 1546, entre els 14 llibresd’ús personal de la comtessa que figuren en una arqueta de xiprer que guardava a la sevacambra, hi havia un «lybro Osias marco» (Calderón 1993: 708). En aquest cas, volem

(48) Per a una valoració glo-bal de la biblioteca del duc deGandia, vegeu Pastor Zapata(1992).


104

destacar que era l’únic llibre poètic o literari i pel que sembla era de lectura personalde la comtessa. Ja al segle XVII, Diego de Silva y Mendoza, comte de Salinas, personatgevinculat a la cort de Felip II, virrei i capità general de Portugal, i se sap que també poeta(encara que s’han perdut els manuscrits autògrafs que existien al segle XIX), va tenirtambé un llibre de March. En un inventari del Palau de Villarrubia (c. 1617) hi hareferenciat «Osias Marco» (Dadson 1998: 400 núm. 80). Nosaltres interpretem queamb aquest nom és molt probable que sigui l’edició de Romaní, encara que potserpodria ser la de 1539 o la de 1555.

Ens vam proposar fer un estudi sobre les edicions antigues conservades d’AusiàsMarch per poder conèixer la difusió de l’obra del poeta. Tenint en compte totes lesdades que hem anat recollint, podem afirmar que March va ser un poeta molt coneguti llegit, cosa que ja era sabuda, però que ara es pot confirmar pels nombrosos exemplarsque ens han arribat de les seves obres. I no parlem només de l’edició prínceps, sinógairebé de tota la resta. Veiem unes xifres indicatives dels exemplars que hem anattrobant a les biblioteques i que sincerament creiem que encara poden ser augmentades.De la primera edició de Barcelona, Carles Amorós, 1543, n’hi ha 13, de l’edició de1545, 8. De l’edició de Valladolid, Sebastián Martínez, 1555, hem recopilat 19exemplars. De l’edició de Barcelona, Claudi Bornat, 1560, n’hi ha 17. Si passem a lestraduccions, ja hem parlat dels dos únics exemplars de la de Romaní, Sevilla, JoanCanalla, 1553, i dels dos únics exemplars de la primera edició de Jorge Montemayor,València, Joan Mey, 1560. De la traducció de Montemayor (i Romaní) de Saragossa,Bartolomé de Nagera, 1562, en tenim 4 exemplars i de la feta a Madrid, FranciscoSánchez, 1579, se n’han conservat 6. Però tot això ja serà matèria de futurs treballs.


Universidade de Santiago de Compostela

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AGUILÓ I FUSTER, M. (1923) Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474hasta 1860, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra; facsímil de 1977, Barcelona /Sueca, Curial.

ALEIXANDRE TENA, F. (1999) «En torno a Ausiàs March: lecturas e interpretaciones.Impresos y manuscritos en el siglo XVI», dins Ausiàs March. Madrid, BibliotecaNacional, del 13 de mayo al 27 de junio de 1999, València, Generalitat Valenciana.

ARCHER, R. ed. (1997) Ausiàs March, Obra completa. Apèndix, Barcelona, Barcanova.

105


Ausiàs March. Madrid, Biblioteca Nacional, del 13 de mayo al 27 de junio de 1999,València, Generalitat Valenciana, 1999.

AVALLE-ARCE, J. B. ed. (1996) Jorge de Montemayor, Poesía completa, amb lacol·laboració d’Emilio Blanco, Madrid, Fundación José Antonio de Castro.

BARALLAT BARES, J. (1961) Ausiàs March interpretado por sus traductores, tesidoctoral, Universidad de Salamanca; editada després, el 1968, a Lleida.

BERGER, Ph. (1987) Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, València,Fundació Alfons el Magnànim, 2 vol.

BERMEJO MARTÍN, J. B. coord., (1998) Enciclopedia de la encuadernación, Madrid,Ollero & Ramos

Bibliotheca Turneriana (1888) Cathalogue of the first portions of the Library of the lateRobert Samuel Turner. Dryden Press: J. Davis and Sons.

BITECA: Bibliografia dels Antics Textos Catalans, dins PhiloBiblon, The BrancroftLibrary, University of California, Berkeley (hem consultat la versió electrònica perinternet, actualitzada el 2001).

BOHIGAS, P. (1949) «Ressenya de Traducciones castellanas de Ausias March en laEdad de Oro de M. Riquer, 1946», Nueva Revista de Filología Hispánica, 3, pp.309-311.

— ed. (1952) Ausiàs March, Poesies, I, ENC 71, Barcelona, Barcino.BOSCH CANTALLOPS, M. (1989) Contribución al estudio de la imprenta en Valencia en

el siglo XVI, Madrid, Universidad Complutense.BRIQUET, Ch. M. (1923) Les filigranes. Dictionnaire historique des marques du papier,

III, Leipzig, Verlag von Kark W. Hiersemann.CABRÉ, L. (1997a) «From Ausiàs March to Petrarch: Torroella, Urrea, and other

Ausiasmarchides», dins MACPHERSON, I. / PENNY, R. eds., The Medieval Mind.Hispanic Studies in Honour of Alan Deyermond, London, Tamesis, pp. 57-73.

— (1997b) «Dos lectors antics del mestre Ausiàs March i un context» dins ALEMANY,R. ed., Ausiàs March: textos i contextos, València / Barcelona, IIFV /PAM, pp. 59-71.

CALDERÓN, C. (1993) «Mujeres, ideología y cotidianeidad en la Galicia de mediados delsiglo XVI. Un estudio del testamento e inventario de bienes de la condesa deAltamira, doña Ana de Toledo», Hispania, 53/2, pp. 677-730.

CARRERES DE CALATAYUD, F. de (1947) Las obras de Ausias March traducidas por Jorgede Montemayor, Madrid, CSIC, Instituto «Nicolás Antonio».

CARRIÓN GÚTIEZ, M. (1985) «Don Pascual de Gayangos y los libros», Documentaciónde las Ciencias de la Información, 8, pp. 71-90.

Catalogue de la bibliothèque de M. Ricardo Heredia. Comte de Benahavis, Paris, Ém.Paul, L. Huard et Guillemin, 1891-94, 4 vol.

Catálogo de la Biblioteca del Excmo. Sr. D. Pedro Caro y Sureda, Marqués de laRomana, Capitán General del Ejército y General en jefe, que fue, de las tropasEspañolas en Dinamarca el año 1807, trasladada á esta Corte desde Palma deMallorca, Madrid, Imprenta de Francisco Roig, 1865.


106

CHECA CREMADES, J. L. (1998) La encuadernación renacentista en la Biblioteca delMonasterio de El Escorial, Madrid, Ollero & Ramos.

CLAVERÍA, C. (1983) «Desiderata de cancioneros que imprimió el marqués de Jerez DonManuel Pérez de Guzmán (Sevilla, Rasco, ca. 1890). Cuaderno Bibliográfico 8,Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 7, pp.263-292.

COCOZZELLA, P. (1996) «Ausiàs and Garcilaso Revisted: Exploring Syncretic Lyricism»,dins HINTZ, S. ed., Essays in Honor of Josep M. Solà-Solé. Linguistic and LiteraryRelations of Catalan and Castilian, New York / Berna, Peter Lang, pp. 219-234.

COLÓN, G. (1983) «Els vocabularis barcelonins d’Ausiàs March al segle XVI», Miscel-lània Pere Bohigas 3. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 6, pp. 261-290.

— (1997): «Ausiàs March interpretat al segle XVI per Juan de Resa i Jorge deMontemayor» dins ALEMANY, R. ed., Ausiàs March: textos i contextos, València /Barcelona, IIFV / PAM, pp. 89-116.

CROSBY, J. O. (1967) En torno a la poesía de Quevedo, Madrid, Castalia.DADSON, T. J. (1998) Libros, lectores y lecturas: estudios sobre bibliotecas particulares

españolas del Siglo de Oro, Madrid, Arco/Libros.DELGADO CASADO, J. (1996) Diccionario de impresores españoles, Madrid, Arco/

Libros, 2 vol.DÍEZ FERNÁNDEZ, J. I. ed. (1989) Diego Hurtado de Mendoza, Poesía completa,

Barcelona, Planeta.DURAN, E. (1991) «Defensa de la pròpia tradició davant d’Itàlia al segle XVI», dins

FERRANDO, A. / HAUF, A. eds., Miscel·lània Joan Fuster, III, Barcelona, PAM, pp.241-265.

— (1997): «La valoració renaixentista d’Ausiàs March», Homenatge a Arthur Terry1. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 35, pp. 93-108.

DURAN, E. / SOLERVICENS, J. eds. (1996) Renaixement a la carta, Barcelona / Vic,Departament de Filologia Catalana, Secció de Literatura de la Universitat deBarcelona / Eumo.

ESCARTÍ, V. J. (1997a) La primera edició valenciana de l’obra d’Ausiàs March 1539,València, Bancaixa, 2 vol.

— (1997b) «Nota sobre l’interés per Ausiàs March al segle XVI», dins ALEMANY, R. ed.,Ausiàs March: textos i contextos, València / Barcelona, IIFV / PAM, pp. 155-171.

— (1999) «Encara sobre València i Ausiàs March al segle XVI», dins ALEMANY, R. ed.,Ausiàs March i el món cultural del segle XV, Alacant, IIFV, pp. 173-197.

FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, J. (1987) Historia de la bibliografía en España, Madrid, El MuseoUniversal.

FERRERES, R. (1979) «La influencia de Ausias March en algunos poetas del Siglo deOro», dins GALLEGO MORELL, A. / SORIA, A. / MARÍN, N., eds., Estudios sobreliteratura y arte dedicados al profesor Emilio Orozco Díaz, I, Granada, Universidad,pp. 469-483.

107


FUSTER, J. (1984) «Lectures d’Ausiàs March en la València del segle XVI», Estudigeneral. Homenatge a Joan Fuster, 4, pp. 31-55, reproduït després a FUSTER, J.(1989) Llibres i problemes del Renaixement, València / Barcelona, IIFV / PAM, pp.65-100.

GALLARDO, B. J. (1888) Ensayo de una Biblioteca Española de libros raros y curiosos,III, Madrid, Imprenta y fundición de Manuel Tello; facsímil de 1968, Madrid,Gredos.

GANGES GARRIGA, M. (1992) «Poetes bilingües (català-castellà) del segle XV». CuadernoBibliográfico 6, Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de LiteraturaMedieval, 6/1, pp. 57-232.

GARCÍA CARRAFFA, Alb. y Art. (1935) Diccionario heráldico y genealógico de apellidosespañoles y americanos, LVI, Salamanca, Imprenta Comercial Salmantina.

GARCÍA MARTÍNEZ, S. (1986) «El erasmismo en la Corona de Aragón en el siglo XVI» dinsIJSEWIJN, J. / LOSASA, A., eds., Erasmus in Hispania, Vives in Belgio, Lovaina, inAedibus Peeters, pp. 215-290.

GARCIA SEMPERE, M. (1996) «La relació de l’obra poètica de Joan Boscà amb lad’Ausiàs March», Miscel·lània Germà Colon 6. Estudis de Llengua i LiteraturaCatalanes, 33, pp. 98-108.

— (1997) «Més sobre Ausiàs March al segle XVI castellà», dins ALEMANY, R. ed., AusiàsMarch: textos i contextos, València / Barcelona, IIFV /PAM, pp. 173-190.

— (1998a) «Sobre sonetos prologales en el Primer Renacimiento Español» dins RUIZ

CASTELLANOS, A. / VÍÑEZ SÁNCHEZ, A. / SÁEZ DURÁN, J. coords., Retórica y Texto,Cádiz, Universidad, 1998, pp. 253-259.

— (1998b) «L’edició de 1539 de l’obra d’Ausiàs March; algunes dades noves», dinsActes del Novè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica, Barcelona, PAM,pp. 177-194.

GONZÁLEZ-DORIA, F. (1987) Diccionario heráldico y nobiliario de los reinos de España,Madrid, Bitácora.

HEID, P. (1996) «The Influence of Ausiàs March in Garcilaso’s Use of Analogy», dinsHINTZ, S. ed., Essays in Honor of Josep M. Solà-Solé. Linguistic and LiteraryRelations of Catalan and Castilian, New York / Berna, Peter Lang, pp. 325-346.

JOHNSTON, M. D. (1982) «Boscan’s adaptation of Ausiàs March», Papers in Romance,4, núm. 2, pp. 65-81.

JORBA I JORBA, M. (1986) «Llengua i Literatura. 1800-1833» dins RIQUER / COMAS /MOLAS, Història de la Literatura Catalana, 7, Barcelona, Ariel, pp. 41-75.

HOEFLER, J. von (1977) «Notes a les traduccions castellanes d’Ausiàs March en el Segled’Or», dins GULSOY, J. / SOLÁ-SOLÉ, J. M., eds., Catalan Studies. Estudis sobre elcatalà. Volum in memory of Josephine de Boer, Barcelona, Borràs, Lacetania 4, pp,239-249.

HUGUET, J. (1993) «L’aristocràtica humanista de la València del XVI: «Donya Menciade Mendoza», Revista de l’Alguer, 4, pp. 77-92.


108

LASSO DE LA VEGA Y LÓPEZ DE TEJADA, M. (1942) Doña Mencía de Mendoza, Marquesadel Cenete (1508-1554), Madrid, Real Academia de la Historia.

LAYNA SERRANO, F. (1942) Historia de Guadalajara y sus Mendozas en los siglos XV yXVI, III, Madrid, CSIC, Aldus.

LÓPEZ CASAS, M. M. (2002) «¿Quevedo, traductor de Ausiàs March» dins CASAS

RIGALL, J., DÍAZ MARTÍNEZ, E., Iberia cantat, Santiago de Compostela, Universi-dade, pp. 555-589.

LÓPEZ ESTRADA, F. (1986) «Pascual de Gayangos y la Literatura Medieval Castellana»,Alfinge, 4, pp. 11-29.

MACNERNEY, K. (1979) «Ausias March and Juan Boscan» en Actes del PrimerCol·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica, Barcelona, PAM, pp. 195-209.

— (1981) «Ausiàs March y Lope de Vega» dins Lope de Vega y los orígenes del teatroespañol. Actas del I Congreso Internacional sobre Lope de Vega, Madrid, PatronatoArcipreste de Hita, Edi-6, pp. 67-72.

— (1982) The Influence of Ausiàs March on Early Golden Age Castilian Poetry,Amsterdam, Rodopi.

MARINO, N. F. (1992) «The Literary Court in Valencia, 1526-1536», Hispanófila, 104,pp. 1-15.

MARTÍN ABAD, J. (1996) Los incunables de las bibliotecas españolas. Apuntes históricosy noticias bibliográficas sobre fondos y bibliófilos, València, Vicent GarcíaEditores

MARTÍNEZ ROMERO, T. (2001) «L’obra profana d’Andreu Martí Pineda i la literaturavalenciana a la primera meitat del XVI», Llengua & Literatura, 12, pp. 77-104.

MATEU IBARS, J. (1963) Los virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio, València,Ajuntament.

MÉRIDA JIMÉNEZ, R. (1998-99) «Ausiàs March, matèria de poètica i debat (de Santillanaa Lope de Vega)», Canelobre. Estudis sobre Ausiàs March, 39-40, hivern, pp. 211-216.

MILLARES CARLO, A. (1977) Fondo San Román. Libros españoles y portugueses delsiglo XVI, impresos en la península o fuera de ella, amb un pròleg de Dalmiro dela Válgoma y Díaz-Varela, Madrid, Real Academia de la Historia.

MOLL, J. (1990) «La imprenta en Valencia de 1530 a 1532: Notas para su estudio», ElMuseo de Pontevedra. Homenaje a Antonio Odriozola, 44, pp. 205-216.

— (1994a) «Un caso de atribución de impresos de Valencia a Sevilla», dins De librosy bibliotecas: Homenaje a Rocío Caracuel, Sevilla, Universidad, pp. 243-252.

— (1994b) De la imprenta al lector. Estudios sobre el libro español de los siglos XVIal XVIII, Madrid, Arco/Libros.

MONTOTO Y RAUTENSTRAUCH, L. (1948) Relación de lo ocurrido a dos bibliófilossevillanos, Valencia, Castalia.

NADAL, J. M. / PRATS, M. (1996) Història de la llengua catalana. 2. El segle XV,Barcelona, Edicions 62.

109


NOGUERAS VALDIVIESO, E. / SÁNCHEZ RODRIGO, L. (1999) «Notas sobre la traducción dela poesía románica medieval: cuatro siglos de Ausiàs March», dins PAREDES, J. /MUÑOZ RAYA, E. eds., Traducir la Edad Media. La traducción de la literaturamedieval románica, Granada, Universidad, pp. 167-206.

— (2000) «Ausiàs March en el Siglo de Oro. La interpretación de Jorge de Montemayor»,dins SÁNCHEZ RODRIGO, L. / NOGUERAS VALDIVIESO, E. eds., Ausiàs March y lasliteraturas de su época, Granada, Universidad, pp. 87-110.

OLEZA SIMÓ, J. (1984) «La Valencia virreinal del Quinientos: Una cultura señorial»,dins DIAGO MONCHOLÍ, M. V. coord., Teatros y prácticas escénicas I. El QuinientosValenciano, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 61-74

PAGÈS, A. ed.(1912a) Les obres d’Auzias March, Barcelona, Institut d’Estudis Cata-lans, 2 vol. Hem emprat la reproducció facsímil de 1991, València, ConsellValencià de Cultura, Generalitat Valenciana.

—(1912b) Auzias March et ses prédécesseurs. Essai sur la poésie amoureuse etphilosophique en Catalogne aux XIV et XV siècles, París, Champion; facsímil de1974, Ginebra, Slatkine.

PALAU Y DULCET, A. (1954-55) Manual del librero hispanoamericano, VIII, Barcelona,Librería Palau.

PASTOR ZAPATA, J. L. (1992) «La biblioteca de don Juan de Borja, tercer duque deGandía», Archivum Historicum Societatis Iesus, 61, pp. 275-307.

PENNEY, C. L. (1965) Printed Books 1468-1700 in The Hispanic Society of America,New York, The Hispanic Society of America.

RAMÍREZ I MOLAS, P. (1970) La poesia d’Ausiàs March: anàlisi textual, cronologia ielements filosòfics, Basilea, Privatdruck der J. R. Geigy A. G.

REIG SALVÀ, C. (1972) Vicente Salvá. Un valenciano de prestigio internacional,Valencia, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación de Valencia / PatronatoJosé Mª Quadrado, CSIC.

RIBELLES COMÍN, J. (1929) Bibliografía de la lengua valenciana. Siglo XVI, II, Madrid,Tipografía de la Revista de Archivos.

RIQUER, M. de (1941) «La influencia de Ausiàs March en la lírica castellana de la Edadde Oro», Revista Nacional de Educación, 8, pp. 49-74.

— (1946) Traducciones castellanas de Ausias March en la Edad de Oro, Barcelona,Instituto Español de Estudios Mediterráneos.

— ed. (1990) Jorge de Montemayor, Poesías de Ausiàs March, Barcelona, Planeta.RODRÍGUEZ, J. (1747) Biblioteca Valentina, València, Joseph Thomas Lucas; facsímil

de 1990, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valen-ciana.

RODRÍGUEZ MOÑINO, A. (1898) Catálogo de libros del Marqués de Jerez de losCaballeros, Sevilla, Roque Pidal; facsímil de 1950, Madrid, Castalia.

— (1989) El Marqués de Jerez de los Caballeros, Badajoz, Diputación ProvincialROZAS, J. M. (1964) «Petrarca y Ausiàs March en los sonetos-prólogo amorosos del

Siglo de Oro», Homenajes. Estudios de Filología Española, 1, pp. 57-75.


110

SALVÀ Y MALLEN, P. (1872) Catálogo de la Biblioteca de Salvá, I, València, Impr. deFerrer de Orga; facsímil de 1992, Madrid, Julio Ollero.

SÁNCHEZ CANTÓN, F. J. (1942) La biblioteca del marqués del Cenete, iniciada por elcardenal Mendoza (1470-1523), Madrid, CSIC, Instituto «Nicolás Antonio».

SÁNCHEZ MARIANA, M. (1993) Bibliófilos españoles. Desde sus orígenes hasta losalbores del siglo XX, Madrid, Biblioteca Nacional, Ministerio de Cultura / Ollero &Ramos.

SERRANO MORALES, J. E. (1898-99) Reseña histórica en forma de diccionario de lasimprentas que han existido en Valencia (Desde la introducción del arte tipográficoen España hasta el año 1868), València, F. Doménech.

SIRERA TURÓ, J. L. (1984) «El teatro en la corte de los Duques de Calabria» dins DIAGO

MONCHOLÍ, M. V. coord., Teatros y prácticas escénicas I. El Quinientos Valenciano,València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 259-277.

SOLERVICENS, J. (1997) El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig,Lluís del Milà, Antoni Agustí, Barcelona, PAM.

— (1999) «Civilitzats, tanmateix: La vesita (1524/25) de Joan Ferrandis d’Herèdia ila Comèdia Renaixentista», Homenatge a Arthur Terry 2. Estudis de Llengua iLiteratura Catalanes, 38, pp. 57-84.

TAYLOR, B. (2001) «Spanish incunabula in the Bristish Library: acquisitions to 1900»dins CÁTEDRA, P. / LÓPEZ-VIDRIERO, Mª L., eds., El libro antiguo español. VI,Salamanca, Sociedad Española de Historia del Libro, pp. 419-28.

VALLS I SUBIRÀ, O. (1980) La historia del papel en España. Siglos XV-XVI, II, Madrid,Empresa Nacional de Celulosas.

VINDEL, F. (1942) Escudos y marcas de impresores y libreros en España durante lossiglos XV a XIX (1485-1850), Barcelona, Orbis.

— (1952) Ensayo de un catálogo de Ex-libris ibero-americanos (siglo XVI-XIX). Con 363facsímiles, Madrid, 2 vol.

XIMENO, V. (1747-49) Escritores del Reyno de Valencia, I, València, Joseph EstevanDolz.

YEBES, J. A. (1993) José Lázaro Galdiano bibliófilo. Catálogo de la Exposición conmotivo del XVIII Congreso Internacional de Bibliofilia, Viernes, 24 de septiembrede 1993, Madrid.

LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS MARCH AL SEGLE XVI: L’EDICIÓ DE ...€¦ · LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS...

Documents

Transcript of LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS MARCH AL SEGLE XVI: L’EDICIÓ DE ...€¦ · LA RECEPCIÓ D’AUSIÀS...