Any I. Núm. 3. - Dijous 14 febrer 1929

Anem en camí d'internacionalitzarl'administració de l'Església

Germania+(Porta-veu del partit catòlic alemany)

Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2',O ptes. trimestre

SOLUCIÓ DE LA_QÜESTIÓ ROMANAM1RÄDOR_IrNDISCRETUNA VICTORIA DELS CATOlICS INTERNACIONALISTES

Ui, quina por!

L'octava paraula

à està. Ja existeix un nou Estat.L'Estat Pontifici desaparegut l'any 1870ressuscita en aquest any rgsg, tan reduïtque gairebé no es veu, perd Estat a la fi.

Els comentaris que- ha suscitat en elmón aquest fet trascendental el presen-ten com un triomf positiu de la políticapersonal de Mussolini. Es diu que alsprestigis polítics d'una Roma imperia-lista s'hi ajunta el gran prestigi d'unpoder espiritual, legalment emancipat,que donará a la nova Itàlia una influèn-cia universal indiscutible. Els amics deMussolini recorden a honor seu les pa-

raules de crispi, segons les quals l'ho-me que resolguós la qüestió romana se-ria el més gran home d'Estat d'Itàlia;i els enemics proclamen que, a canvi dedos miliars de lires i de la concessiód'una sobirania en un Estat gairebé teò-

El cardenal Gasparri

ric, Mussolini ha obtingut de l'Esglésiael reconeixement definitiu de la unitatitaliana i la real subordinació del Ponti-ficat al poder polític d'Itàlia.

Potser sí ; potser sí. Perd des de queen la diplomàcia moderna, seguint lespetjades de Briand, s'hi ha introduït elsistema de les ofensives pacifistes degran estil, segons la frase feliç de Stres-s•ann, resulta més perillós que maijudicar de les coses pel que semblen ipendre el gest per la intenció.

La qüestió romana fa seixanta anysque dura, i en aquests seixanta anysl'Església s'ha pogut convèncer queel poder temporal del papa, entés a lamanera dels altres Estats polítics, témés inconvenients que avantatges, ambles seves complicacions d'ordre adminis-tratiu, militar, judicial i de policia, i, encanvi, el fet mateix de conviure en unaaparent hostilitat amb el Govern d'Ità-lia, ha accentuat la seva força d'irradia-ció espiritual, precisament perqué lamanca d'un interés nacional visible elposava per damunt de tótes les nacions.

Però ha passat alguna cosa més enaquests seixanta anys. Dintre de !'Es-glésia s'hi ha format un partit interna-cionalista, al qual no són estranyes al-gunes ordres religioses tan importantscom la dels Jesuïtes, que es va convèn-cer fa temps que mentre estigués enpeu el problema de la reivindicació delpoder temporal del papa enfront del Go-vern italià, no seria possible, perquè nosemblaria decorós, que deixessin d'ésser

italians els elements directius de la Cú-ria eslesiàstica. El problema s'hauriaagreujat enormemént des de tots els as-pectes imaginables si una reivindicaciópolítica anti-italiana hagués estat dirigi-da per hornos d'altres paisos. Per a po-der internacionalitzar l'administració del'Església calia, abans que tot, trobar lamanera de treure aquest .destorb. -

Durant la guerra el partit va adqui-rir una forta preponderància. Els perillsque per a la independència de l'Esglésiaes deia que representava l'entrada d'Ità-lia en el conflicte europeu al costa4 dels

aliats varen ésser esgrimits amb granfortuna per a proposar solucions de laqüestió . romana en un sentit interna-cional'sta. Mentre Italia recabava delsaliats el compromís formal de que elpapa no seria invitat a intervenir en lesnegociacions de la pau, ni de cap ma-nera es parlaria entre nacions de laqüestió romana, Alemanya estudiava iproposava la creació d'un comité inter-nacional que resoldria aquesta qüestióamb el propòsit d'assegurar per a sem-pre més la independéncia del papa, allu-nyant-1 dels perills de la política ita-liana.

La guerra no va tenir el resultat quepreveien els internacionalistes, perd la

_.^.......

EI rei d'Itàlia

qüestió romana havia entrat definitiva-ment en el domini del seu partit. Per al'Església el temps no compta. Podia e9-perar. I tot esperant, aparegué en la po-lítica italiana un nou factor, el feixismede Mussolini, que de primer antuvi vaplantar cara al partit catòlic italià ennom►del nacionalisme, fins a donar lasensació, hàbilment aprofitada pels in-ternacionalistes, que tornava a perillarla independéncia del pontificat. I alesho-res començà l'ofensiva pacífica de granestil, portada amb una comprensió agu-dissima de tots els termes del problemai amb una forma suau, quieta, intelli-gent, talment com si la diplomàcia silen-ciosa i modesta del finíssim Ledochows-ki, general de l'ordre dels Jesuïtes, d'a-cord amb l'experimentada diplomàcia delvell Gasparri, tinguessim segura la sorti-da en el joc que anaven a empendre ambla diplomàcia sorollosa de Mussolini.

Els partits catòlics italians varen em-mudir davant el feixisme. Mussolini vapassar a ser el gran home d'Estat anun-ciat per Crispi. Mai la Itàlia política ha-

via arribat a una tan forta expressió devitalitat i de grandesa. Mussolini eral'escollit per a resoldre la qüestió roma-na i era un deure de l'Església facili-tar-li el camí. Les pretensions del papadeurien ésser modestes en l'ordre tem-poral per a no ésser un destorb a l'ex-pansió nacionalista d'Itàlia. Si Musso-lini volia passar a la història com el mésgran italià dels nostres tèmps, cap gestli seria tan propici com el de tornar al'Església la seva independéncia política,que de cop faria d'Itàlia la més univer-sal de les poténcies europees.

Catalunya Social, el periòdic de Mos-sèn Rucabado i de la senyoreta Maria

Bonshoms de Civera Sormani, quan s'en-futisma s'arrenca amb uns mots gruixutsimpropis d'un periòdic que té per lemapredicar i practicar la caritat cristiana, lagenerositat, la mansuetut, la humilitat ialtres virtuts del mateix to. Els seus motsgruixuts i els seus adjectius són, però, del'estil del renec capellanesc, que vol serrenec i no ho és per mor de l'hàbit. Se'lsveu als redactors, que es voldrien enfadar,però que no poden perquè ho tenen pro-hibit, puix que la ira és un pecat capital.

Mai diríeu, en el seu furor contingut,quin adjectiu apliquen darrerament a unhome tan quiet i tan inefable com EnGuansé? Doncs li diuen: "Voltaire deéeHuloide".

Un invent triplicat

Ha preocupat a molta gent la dèria detrobar el moviment continu. No coneixemningú que hagi arribat al triomf definitiu.

Sembla que hi ha un ciutadà que hatrobat tres solucions al problema. Qui di-ríeu que és?

Doncs és En Joan Gols, de La Nau."Naturalment ", dirà tothom que el co-

negui .Felicitem el senyor Gols.

La llei de l'herència

L'Estelrich petit encara no de divuitmesos, avorrit que per a jugar la dida lihagués donat quatre o cinc clàssics per-què hi mirés els "sants" i de "sant" non'hi havia cap, en un moment de distrac-ció del servei i els familiars va agafaruna ampolla de tinta "Pelikan" i glucgluc gluc, amb quatre glops se la va beu-re tota.

Consternació general. El metge, la far-màcia, cop de fer beure llimonades a 1'Es-telriquet que obria una boca tota negra.No va prosperar la idea que va donar algúde fer-li menjar un sandvitx de paper se-cant. Al capdavall no va passar res demal, i la petita humanitat del fill del nos-tre humanista fou salvada.

Hom comentava el cas, certament ori-ginal.

De vailets que s'empassin botons, ci-velles, peces de dos rals, que es menginun tros de sabó prenent-lo per formatge,cada dia se'n troben. Però, beure's unaampolla de tinta... !

Un dels comentaristes féu: --Trobo queés la cosa més natural: és el fill d'un edi-tor! -

Una altra conversió

Sembla que hi ha la probabilitat queun dels nostres més populars setmanaris,més popular abans que ara, un setmanaride sal i pebre, canviï d'orientació.

L'editor comença a sospitar que en faun gra massa i per altra part... ara elnoi ja és grandot i què pensaria del seupare!

Gent modernaSentit per un amic nostre a casa d'una

família de l'alta societat barcelonina.—Filla meva — diu la mare —, t'he es-

collit un marit excellent. Mira, es tractad'un noi que...

—Mamà — interromp la noia —, hodeixo tot a les teves mans. Ara que elvestit de núvia me'l vull escollir jo ma-teixa.

La malaltia de l'Adrià Gual

Temps abans de contraure la malaltiaque l'ha posat a les portes de la mort, EnGual declarava els seus propòsits de po-sar-se a estudiar gramàtica catalana i es-menar l'anàrquica ortografia, comprovadaper tots els que han vist algun autògrafdel per diverses vegades ex-moribund au-tor.

Per exemple, En Gual escriu sistemàti-cament, aneu a saber per què, el pronompossessiu meu, que no és pas cap paraulatali estranya en aquesta forma que noendevinaria ningú si no la declaréssim:meo. Quant a disgregar paraules i agre

-gar-ne les silabes a d'altres, la fantasiad'En Gual no reconeix límits.

Celebrarem moltíssim, doncs, que. uncop ben restablert, compleixi el sen pro-pòsit i civilitzi la seva gramàtica.

Una marca americana de vinagres, elnom de la qual ometem perquè no fempublicitat gratuita, però que nosaltresanomenarem, per exemple, «Acid,,, haorganitzat un concurs d'anuncis illustratsper fer el reclam del seu producte.

Un dels dibuixos representa Jesús cla-vat a la creu. Un guerrer li allarga l'es-ponja xopada de vinagre.

Jesús gira el cap, fa una ganyota defàstic i diu:

— Aquest vinagre no és pas de la mar-ca. _ «Acid» !

La tasca feixuga

La majoria de gent creuen de bona feque el poeta és gairebé irresponsable. Vo-lem dir que escriu al dictat de la inspi-ració, en un estat dionisíac, sota un im-puls misteriós.

Segurament devia ésser d'aquests el se-gon dels interlocutors d'aquest bocí de dià-leg autèntic:

—Ja has llegit EI Comte 1lrnau d'EnSagarra?

— No encara. Costa més llegir deu milversos que no pas fer-los.

Un llibre de Francis Carco sabre Espanya

A la revista Les Annales, Francis Carco,el celebrat novellista francès, ha començata publicar, amb lamentables mutilacions ques'endevinen de lluny, el seu llibre Printempad'Espagne.

Per ara, no s'ha mogut encara de Sevilla.Esperem, amb curiositat, llegir el que diràde iBarcelona. Per les anècdotes que conei-xem,' deurà ésser força distret.

L'autor de Rue Pigalle va anar una nit,en cerca de detalls referents a la tracta deblanques, a una determinada i conegudacasa del carrer de l'Arc del, Teatre.

Va topar allí amb una polonesa. Semblavauna nona interessant.

— I qué? — li preguntà, després, l'amicque l'acompanyava.

— M'ha estat parlant tota l'estona de leseleccions franceses d'ahir!

Un abre dia s'havia de veure, en un bar,.amb un home del milieu».

El que més impressionà a Carco fou lagran semblança d'En Soto als arlequinsd'En Picasso.

— Es igual, igual ! Anava pel carrer ambell i em feia l'efecte de passejar-me ambun d'aqueixos arlequins fantàstics.

En Valls i Taberner no afluixa

Les escomeses d'En Valls i Taberner con-tra En Vallés i Pujals, a propòsit de lesapropiacions de l'Elogi dé Catalunya, hansorprès els quatre regionalistes que creuenencara que per disciplina s'han de fer moltsovint ulls grossos, però no els qui coneixenel tarannà independent de l'ex-diputat pro-vincial per Manresa.

En Valls 1 Taberner fou dels pocs, potserl'únic, que, en época de la desaparegudaMancomunitat, s'atrevf a manifestar el seudescontent, respecte d'alguns projectes cuí-turals, a En Puig i Cadafalch.

Altaner i fàcilment irritable, aquest li di-gué una vegada:

— Si hi haguessin mitja dotzena de dipu-tats com vostè, dimitiria!

— Per wi, no estigui ! — contestà EnValls.

Literatura per albats

.a La Veu de Catalunya per any nou va-ren començar una secció que podríem dir-nemeteorològica, que es titulava El día primerde l'any, en la qual el poeta Melcior Fontexplicava els canvis de ]'atmosfera durantles vint-i-quatre hores, amb una literaturatota carregada de mel i mató. Hi va sortirEl dia sisè i El dia desè i El dia quinzè, peròara de cop han suprimit la secció. Tan bo-nic que hauria fet arribar a llegir El dia dos-cents setanta quafrè o El dia trestents cin-quanta vuitè de l'any.

Era una literatura d'aquest to : uS'ha lle-vat el sol amb un cel limpidíssim, i tanma-teix uns flocs de boira l'han tapat tot d'una.El fred ha estat viu, encara que born podiadeixar l'abric. A mitja tarda uns tiranvs debromes escampades han posat un domàs alfirmament, i la tarda ha pres unes tonalitatsvellutades. Quan tanquem l'edició van apa-reixent en la volta in finita les petites gus-pires tremoladisses dels estels.,,

Un dia comentàvem amb un amic aques-ta mena de flux literari.

— Deu tenir el seu públic, perxò, és clar— férem.

— SI. és natural – ens féu — ; és litera-tura per albats.

Quina llàstima de no poder arribar a lic-gir El dia trescents seixanta quafrè de l'any ,només que per saber quina mena de tiranyshi haurà per la celfstia, i si els estels vangaire moguts.

El resultat d'aquest procedir no s'hafet esperar. Mussolini ha fet el gest his-tòric. Ha ressuscitat l'Estat pontifici. Laseva diplomàcia ha aparegut als ulls delmón com la més ardida i la més forta, iha donat còm ningú una hora de glòriaa Itàlia.

Però, abans de signar el pacte de re-conciliació entre Itàlia i el Vaticà, l'o-fensiva internacionalista va desplegar jales seves forces. La premsa que sol obeirles indicacions de les cancelleries va co-mençar a parlar amb un to d'alarmacridaner de la submissió de l'Església ala dictadura feixista, i ho va fer tan fort,que.mentre la premsa italiana callava es-perant amb prudéncia que l'esdeveni-ment li permetés cantar victòria, els car

-denals italians s'apressaven a declárarque l'Església serà més independent queabans i que ben prompte es veurà con-firmada aquesta independència amb l'en

-trada de nous cardenals estrangers en elSacre Collegi.

L'ombra de Son-nino, el vell i astutdiplomàtic de qui re-cordàvem unes pa-raules profétiquesl'altre dia a MtRA-noa, deu estar enaquestes hores in-tranquila i contentaalhora. El naciona-`°

s lisme italià de l'e- vcola de Sonnino, queera l'escola de Ca-vour,tenia prou qua-litat per a veure lesessències dels proble-mes polítics més queles aparences. Hau-,ria estat un xic di- "'=ficil que per l'espe-rança o la promesa Mussolinid'un moment esplen-dorós hagués deixat comprometre l'hege-monia italiana en la direcció dels inte-ressos catòlics del mór..

Comença ara una nova política plenad'imprevistos. El temps dirà si les aspi

-piracions dels catòlics internacionalisteshauran estat més justes i mes trascen-dentals que la satisfacció actual de la di-plomàcia feixista.

Al número vinent un article políticdel Dr. August PS Snñer

Pati d'esbarjo

Un dormitori de preferència

L'APERITIUGrandesa i decadència del cabaret.

E1 regent d'un cabaret famós de Barcelonaem va dir, no fa gaire temps, que mai nos'havien fet tants diners com ara en lesgrans solemnitats del cabaret. Es possible,però e1 meu nas olora una decadència al'hora de l'aperitiu, i a l'última hora, queés la forta.

Decadència d'energia. — Abans — par-lo de deu i de quinze anys enrera — hi ha-via més cops de punys, hi havia més gelosiai amés escàndoï. La pell de be corre mésque la pell de pantera en els moments ac-tuals. L'alcohol és menys dionisíac. Hi haconsum d'aigua Imperial que ramonrucaba-docomermeja.

L'aigua Imperial es camoufla dintre deles galledes lluents i glaçades, que natural-ment s'avergonyeixen, perquè el seu oficinatural és mantenir en fresc el ventre du

-ríssim i dringador d'un bon agoút amen-cama i de bromera limitada.

Decadència de color, decadència d'aven-tura, decadència d'escàndol, i sobretot de-cadència, ai las! d'ulls, de nassos i galtes.Les dones abans eren més boniques; nos-altres estem convençuts que les dones mésboniques eren les dels dos primers anys dela guerra -- x 91 4, 1 9 1 5 — aquest conven-ciment no ens el pot esborrar ningú. )spossib que estiguem equivocats, és possibleque l'únic argument a favor nostre és quealeshores teníeni vint anvs.

La lluita tèrbola. — En el cabaret, du-rant la guerra, hi havia una lluita tèrbola

de debó. A més a més de la cotització del'amor en totes formes — des de la formapassió volcànica vestida amb la redingotad'Alfred de Musset, fins a la forma preciosai caligràfica d'un xec de qualsevol banc — hihavia una altra mena de cotització, em re-fereixo a l'espionatge i al contraespionatge.Els que no han viscut aquells moments dedarrera hora no se'n poden fer un càrrecp*a fs. Amb la nova de ]'últim .comunicat,te "m la visió d'uns barrets estrafalaris,d'u $es americanes exòtiques, d'uns rostresmenjats de febre, o uns ventres tivants dedesesperació. Aquestes figures, barrejadesamb els braços de dona més ondulants: •

amb les espatlles més de mantega, eren elmisteri. Un misteri que amagava dates pre-cises, referents a distàncies justes damunti sota l'aigua del mar, carregaments de ga-solina, telegrames xifrats, llistes negres, ien definitiva impietat i bretoleria absolutes:

El misteri aribava un moment que no eratal misteri, i se sabia i s'endevinava tot.Del bar a les taules saltaven mitges parau-

les a les orelles de la gent. L'aperitiu ales-hores tenia un gust de sang i de metallfos que cremava la llengua.

Uns navilers, que havien guanyat moltsmilions, romanien externs entre un riu deperles que es passaven de mà a mà i unaexplosió de xampany que, tapava el cor.

En aquells temps, ben mirat, en el caba-ret passava alguna cosa...

Una taula aprofitada. — Recordo unataula de l'Excelsior amb tres homes callats.L'un era el famós torero Rafael Gómez dit«El Gallo», l'altre era el famós ex-campiómundial Johnson, l'altre era I'ex-soldà delMarroc Múley-Hafid.

Pensant amb aquesta taula, em ve a lamemòria aquella taula d'un sopar de Can-dide a Venècia, amb cinc ex-sobirans. Elstres homes de què parlo tenien un cert airede majestat destronada tots plegats, i ana-ven al cabaret amb un desmenjament sensecolor.

Johnson es passejava aleshores per Bar-celona amb un barret tort d'un coloret clar,de ventre de perdiu, i l'acompanyava una

dona menuda i rossa com un àngel. John-son és el personatge que sn'ha donat més

]'impressió d'una morsa vestida d'america-na. Tenia una pell inhumana, i un cap comuna gran hola de cauxú. El clatell de John

-son era com aquells aparells que posen enels vestíbuls del teatres populars que tenenuna pilota de cuiro i una bombeta que s'en-cén, i serveixen perqué els saltataulells pro- tvin la forsa del seu puny. El clatell deJohnson invitava els punys de la Rambla,amb la seguretat que ningú no li faria unagota de ma l.

Mulev Hafid era un altre personatge;aleshores havia regalat un elefant al parci Don Angel Guimerà li havia dedicat unsversos en nom de les criatures de la cirtat.

De Muley Hafid es deien coses terribleCom per exemple que es passava cinc hordel dia fent-se fer pessigolles a les plantesdels peus. A la Bonanova tenia una amiga,que era una cupletista exuberant i vulgar.

Muley Hafid no es treia mai aquell ciEn-dre vermell del cap que duen els de la sevacasta, i de vegades es presentava embolicat

amb un llençol de seda que feia un granefecte.

((EI Gallou vivia l'època més discutida,però encara era un ídol. Les vetlles de laseva presentació a la .plaça se les passava

en una habitació de l'Hotel Orient. Es feiaafaitar a les tres de la matinada i un públicde quatre gats carregats de misèria contem

-plava des de la Rambla l'acte importantís-sim d'afaitar les galtes sense galtes del'Gallo.

Una vegada vaig veure aquesta operació ;el perfil lívid i ensabonat del gran torero,

tan macabre com se vulgui, semblava unincident d'una història d'Hoffman contadaper un enllustrabotes d'Almeria.

Una tarda que va tenir un èxit boig, el«Gallo» va brindar el seu darrer toro enfilatdamunt de l'esquena d'un cavall mort.

En aquesta època jo sentia un; menad'admiració purament de color, per aquestspersonatges; el que em feia anés gràcia

del «Gallo era que viatjava sempre acom-panvat de sis gitanos i com a únic equipat.

ge duien una capsa de puros de ]'Havana.

Xenius i el cabaret. — Abans de laguerra. Xenius anava un cop a l'any alcabaret amb nosaltres. Xenius en aquellaèpoca era excellent. Somiava vestits de car-

denal i galtes ensucrades de la més puraqualitat. Escrivia les millors coses que haescrit en sa vida i era un home profunda-ment divertit. Tot just començava a ser unaautoritat oficial.

El dia que Xenius anava al cabaret erael Catorze de Juliol. Algun dels amics queens acompanvaven ja són morts, com po-dríem dir que per nosaltres també ha morte1- Xenius d'aquella època.

L'especialitat del Pantarca era el cupletuna mica «grivoisn. Sabia el repertori deMayol, de Tragson, de l'Yvette Gilbert, finstreia de tant en tant una d'aquelles cançons ,.velles de Teresà, la mare del music-hall.Xenius sabia la lletra 1 la música i l'acom-panyament, i ho feia tot amb una precisióde virtuós, cantava com un rossinyol finsa les sis del matí.:.

Els endolats i neguitosos lectors del seuglossari ignoraven aquest Xenius graciosa-ment descordat, que a la meva manera deveure, era el més intèlligent i e1 amés humà.

Dresprés, Xenius s'anà desinflant, desin-flant, i ara neda en una piscina de Parfs, en

presència de Monsieur Lefèvre ï li recitabo i nedant la lliçó interminable i rescalfadade la seva pròpia vanitat, en la forma d'una

interviu de les més delicades que corren.Josep MneIA oa $AGARRA

z MIRAIDR

LA PRESÓ DE DONESDrames moderns

Sempre sol haver-hi reaccions crítiques uncop ha passat l'esclat del primer èxit. Aixíara, després d'unes setmanes d'ésser en elcartell de Novetats l'obra Qui no és ambmi..., de Ramon Vinves, ja hi ha qui co-mença a dir un comentari advers al primerCOR d'ull...

L'altre dia deia un dels esperits deliciososde la nostra època: — Ara estic pensant defer un drama com Qui nc és amb mi..., deRamon Vinves, però en comptes de fer-loamh capellans, el faré amb monges.

Diplomàcia

L'empresari senyor Canals és un diplomà-tic. No li agrada mai anar directe, sinó quebusca la fórmula més agradable per a evi-tar disgustets

Tothom sap que el senvor Salvat en arri-bar d'Amèrica, com fa alguns anys el pobresenvor Montero, va dir que allà baix haviatingut grans èxits. El senvor Canals se'lva creure i el va posar al front de la compa-nyia. La tasca del senvor Salvat ha estatuna desgràcia. Comprenent-ho així, el se-nvor Canals el va cridar i li va dir

— Miri, senyor Salvat... Vostè no ha sa-but o no ha pogut assimilar-se a l'ambient

de casa meva.,, s s una llàstima, què hi fa-rem ; però jo voldria que vosté no se'mmolestés i que arrangessim les coses de ma-nera que tot anés hé...= Així vostè oreu que he fracassat?— No, home, no... No és això ; és que

veurà... miri... Jo de vostè, el que faria,seria, per exemple, baixar al quarta i diravui a un, demà à un altre, demà passat alde més enllà...: ((No m'hi trobo bé en aques-ta casa... Em sembla que no renovaré pasel contracte... Res, res... Ho deixaré có-rrer.» Jo no ]'haig pas de desmentir, i aixíel dia que s'acabi el contracte vostè se'madespedeix» i ningú no podrà dir que l'hetret o que ha fracassat, o que no ha sabutésser director de la Companyia...

— Té raó, té raó, té molta raó... Si', sí,ho faìé així mateix. 1 molt agraït... Creguique no sabré com pagar-li aquesta delica-desa.

Sortí el senyor Salvat del despatx del se-nvor Canals i se n'anà a l'escenari. Tota lacompanyia hi era reunida. I el senyor Sal-vat, molt diplomàtic, «très Talleyrandn, s'a-costà a la reunió i digué:

— Senyors, m'acaben de donar la llauna!

Poliglotisme

La història de Maria Slclodowska, cone-guda arreu del món sota el nom de MadameCurie pels seus descobriments científics iper haver compartit una gran part de la glò-ria del seu marit Pierre Curie, descobridorde la radioactivitat, té un episodi inèdit, ri-gorosament històric. Des que en 1904 l'Aca-dèmia Reial d'Estocolm atorgà al matrimoniCurie el premi Nobel de Química i el Go-vern francès creà una càtedra especial a laSorbona, amb el seu laboratori, per tal queels Curie poguessin seguir llurs investiga-cions, no ha passat cap home de ciència perParís sense retre homenatge als descobridorsdel radi. Mort malaguanyadament M. Curie,tota l'atenció de l'Univers s'ha concentraten l'antiga professora de l'Escola Normal deSèvres.

Doncs bé : aquesta senyora, que amb mo-dèstia i talent extraordinaris s'ha vist home-natjada dels més alts prestigis de la ciènciainternacional, va sentir a Barcelona una sa-lutació absurda a tot ser-ho.

No recordem bé si fou a la Universitat oa la Facultat de Medicina. Entre els metgescatalans que volien honorar Mme. Curie,n'hi havia un de prou conegut per la sevaproverbial xerrameca. Es baix, rodanxonet,i molt amic d'exhibir-se. El seu nom hapassat la frontera com a protector de la in-fància. Ha presentat la candidatura com adiputat més d'un cup.

En trobar-se davant Mme. Curie, ambvèrbola inflada i pocasolta començà dient

-- Madame, vous étes une sage-femme...Sorpresa general. Rialles contingudes. Ex-

pectació i, tot seguit, l'home que repeteixel que deia, cregut que no l'havien entèsprou bé :

— Madame, vous étes une sage-femme...Als que l'han sentit parlar, donant classe,

o presentant professors estrangers, ja no elsve res de nou.

,,Cambó en sabatilles"

A Can Soler i durant el sopar a Domé-nec de Bellmunt. L'Estelrieh hi era i vaprocurar de seure prop de la presidència.Feia molt d'efecte la seva cabellera al cos-tat del cap clarejat de Carles Capdevila,sempre tan seriós i com si fes dos dies quena s'hagués afaitat.

L'Estelrich patia una mica. La gent nos'oblidava d'ell 'i damunt de la taula creua-ven les 'frases picants. Però l'Estelrich nose sap estar de fer de manager, de voler con-duir el ball, i poc abans d'acabar el soparja deia, per exemple:

— Au, Ferran, digueu alguna cosa... Re-gàs, feu axistosn... Bernades, parleu-nos delcampionat... etc...

Dè cop i volta, una veu cridanera fa:— Estelrich, ara que estem en intimitat

per què no ens feu una miqueta de Jean-Jacques tBrousson... Apa, home, un uCambóen sabatilles» no ens aniria malament perpair.

Poeta menor

A ]'Ateneu. Dos periodistes estan enrao-nant. Els saluda passant de llarg En JosepMaria Rovira Artigues, tan menut, amb elseu aire insignificant.

Quan ja s'ha allunyant una mica, undels periodistes diu a l'altre :

— Aquest sí que és un poeta menor entots sentits.

Havia ,passat centenars de vegades perla Ronda de Sant Antoni, del carrer d'AI

-dana firis al Marqués del Duero, i sovintm'havia preguntat jo mateix; què dimonideu ésser aquest casalot infecte que des-I lueix tot un tros de Ronda? Algú em diguéun dia que aquell edifici externament re-pugnant era la presó de dones...

Avui m'he decidit a entrar-hi. No portavacap recomanació per cap .funcionari de lapresó ni cap lletra de presentació per aldirector. Em constava per endavant que al-gun altre company de periodisme havia fra

-cassat en el seu intent de visitar la presóde dones amb propòsits periodístics. He bai-xat les escales d'aquell carrer pudent i om-brívol i m'he aturat un instant a la porta

de la presó. L'entrada, almenys de dia, noté cap aparença d'establiment penitenciari.A mà dreta, una escala espaiosa que usdeixa en un entresol, davant d'una porta tan-cada amb un gran forrellat i una reixa ambfinestra que s'obre quan sona el timbre.

A nnà esquerra, i tancat per una petitaportella de ferro, hi ha un curt passadís quecomunica amb l'interior. Hom té la impres-sió que aquest passatge és ifet exprés perentrar-hi les detingudes. Apreto el botó deltimbre i, després d'un gran soroll de forre-llats que gemeguen, s'obre la porta i apa-reix un porter uniformat que em pregunta,molt amablement, què se m'ofereix.

— M'interessa, abans que tot, saludar elsen yor director de la presó, al qual desitjodemanar algunes dades informatives sobreaquest establiment.

L'home m'escolta amb molta atenció i emprega que vulgui esperar-me un instant.Mentre espero que torni, intento atansar-meal braser que hi ha en aquell final del pas-sadís i que espetega d'angúnia en un am=bient fred i humit. M'espero tan poca estonaque no tinc .temps d'acabar-me de s-efredar.EI porter torna somrient i em diu que elsegueix' cPo, +m I'amole passadís. A mà

esquerra, tafanejant d'esquitllada, veig unlocutori on hi ha una dona darrera lareixa, i a ]'altra banda, escrivint damuntuna taula, un senyor jove que la interroga.Es el locutori especial per als advocats... Amig corredor una germana de la caritat par-la un moment d'afers de l'interior de lapresó, amb el porter que m'acompanya. Sócintroduït en un despatx on l'únic que mancaés un bon radiador de calefacció central. Elsenyor director ens acull cordialment i laseva amabilitat ens desanima.

— Em sap greu — ens diu després d'in-formar-se dels nostres propòsits — de no po-der-vos complaure en tot el que desitgeu.Ordres especials m'ho impedeixen. De totesmaneres — afegeix —, em secó molt agra-dable de facilitar-vos totes les dades que

pugui...— Quines dones malauradament famoses

en el terreny de la criminalitat recordeu quehagin estat en aquesta presó?

— Barcelona, gràcies a Déu, no ha estatmai pròdiga de dones criminals. Potser lesrecloses més cèlebres que han passat per

aquí han estat l'Enriqueta Martí i la Cot-xereta. Actualment només hi ha la Josepa

Fuertes, acusada d'homicidi per un crimcomès al carrer de Trafalgar, que sigui prò-piament tancada per un delicte de sang.

— N'hi ha moltes de preses?— Poquíssimes, en comparació amb d'al-

tres temps. No arriben a quaranta, i es dónael cas que no hi hagi detingudes governati-ves. Predominen, per regla general, les acu-sades de delictes de furt.

— Joves ?...— Gairebé totes. Es rar el cas de la dona

que passi dels quaranta aros. Ja he dit queel que més abunden són les minyones, al-

f

gunes gitanes i dones públiques acusades deurt, lesions o tràfic de drogues.

-- Hi ha tallers per a les recloses ?...— N'hi ha, però es pot dir que no funcio-

nen. Aquesta presó na és un penal, car aquínomés hi venen 'preventives que hi solenfer poca estada. Abans el gros contingentel donaven les quinzenàries, però ara jano hi vénen, car se segueix el procedi-ment, anés pràctic i més lucratiu, d'imposarmultes.

— Són fitxades en ingressar a la presó?-- Són inscrites al Registre general de la

Presó i al d'empremtes digitals.— Es de règim comú o cellular?-- Aquest establiment, com els altres de la

seva classe, és de règim comú. Hi ha, però,dormitoris i patis exclusius per a les menorsi celles de preferència.

-- Quines hores tenen de sortida als pa-tis?

— Des que es lleven fins que es fa fasc.Poden ésser-hi tot el dia... Sentiu .aquestaremor de veus i aquestes rialles? Són ellesque són al jardí...

En aquest moment, un funcionari de lapresó entró al despatx i reclamó el direc-tor...

— Em perdonareu uns instants, veritat?Sóc amb vós de seguida...

En veure'm sol no vaig poder resistir latemptació de mirar per la finestra que do-nava al pati d'on pujava aquella remor demultitud. Vaig obrir la portella tímidament.A baix, a la vora de la paret del pati co-bert per un tros de galeria, es veien vint otrenta dones assegudes, les unes cosint, les

altres parlant, sense fer res, algunes silen-cioses i amb aire preocupat aguantant-se el

cap amb les mans.Una cosa, però, em commogué. Tres o

quatre recloses tenien criatures a la falda.N'hi havia una que tenia un infant de pocs

mesos al pit... En un angle, vora un massísde plantes decoratives, una monja venera-

ble parlava amb una reclosa...En sentir els passos del director que tor-

nava, vaig tancar la finestra i em vaig as-

seure vivament davant la seva taula com sino hagués passat res.

— Són pacífiques les vostres detingudes?— Molt. De vegades fins fa estrany que

dones responsables de crims o actes reprot-xables es portin tan bé a la presó. La ma-teixa Josepa Fuertes, llevat d'algunes ra-

reses com la de dir que no es fa amb lesseves companyes perquè totes són unes cri-

minals, es porta com un anyell. L'únicanota discordant la donen les lliurades alsalcaloides; Luan troben a faltar la drogahabitual, perden el control d'elles mateixesi cometen violències de tota mena: es re-bolquen, xisclen, ploren... Adhuc els veïnsde les Rondes deuen sentir-les: I com queaquí no es disposa deis mitjans per trac-tar-les, se les enduen al Manicomi.

No hi ha hagut mai cap intent d'eva-si6?

— Durant els anys que jo sóc aquí, mai.Co(n a cas curiós, però, us explicaré el d'unadona que es féu passar per cega amb tanta

habilitat que resistí totes les proves i con-veneé a tothom. El patronat de N. D. de laMercè es compadí del cas d'aquella dona iaconseguí el seu indult. I bé. Les germanes

de la Caritat l'acompanyaren a la porta ivolien guiar-la fins a casa seva, però enésser al carrer ella digué que ja hi veia.

— Un miracle, un miracle ! — exclama-ron ics monges. Aleshores la cega de conve-

niéncia digué a les monges que no hi haviatal miracle, sinó que havia simulat la ce-guera per obtenir la llibertat.

— I el règim de càstigs?— Afortunadament s'utilitza molt de tard

en tard. Consisteix, segons la gravetat delcas, a incomunicar la detinguda o en laseva repressió davant del Director o la Jun-

ta de Disciplina.Recordant l'espectacle que havia vist feia

uns instants des de la finestra, vaig pregun-tar al director:

— Hi ha mares amb infants de llet?— Sí, n'hi ha algunes. Per terme mitjà,

sol haver-hi quatre o cinc parts anuals. Lesalares poden tenir els infants menors dequatre anys aquí.

— 1 quan passen de quatre anys?-- Aleshores se n'encarrega la Junta de

Protecció a la Infància...Pobres infants, empresonats fins als qua-

tre anys, com llurs mares culpables. Cria-tures innocents que a fallada de llur infan-

tesa ja es troben entre quatre parets, sense

conèixer l'alegria dels matins assolellats dela Plaça de Catalunya.

Fa una llarga estona que parlem amb eldirector i donem l'entrevista per acabada.

Pati de preventius

— Què hi ha allà baix? — pregunto as-senyalant el final del corredor.— L'accés a les dependències de la pre-

só : refetors, dormitoris, capella, taller, pa-tis... Com podeu veure de forà estant,aquesta casa sembla una cosa, i de dintreno es tan menyspreable,

— Així creieu que polint un xic la façanai les parets exteriors ?...

-- Ja n'hi hauria prou, indubtablement.L'optimisme o, potser millor, el confor-

mismo del director ?n'havia influenciat unxic, perd en ésser novament al carrer i sen-tir com m'oprimia l'olfacte aquella pudord'escombraries podrides dels carrerons deldistricte cinquè, vaig canviar radicalmentd'opinió...

Dost NHc DF. BELLMUNT

•toieL.com

F. de P. Rius i Taulet

quan eraalcalde de Barcelona

que més han vist la seva obra continuari perdurar i els qúe varen consolidar elsguanys materials creats pels altres.

Abans de l'Exposició, Barcelona eraun poble. La gent d'agntella època li va-ren donar l'empenta de ciutat europea.I encara vivim d'aquella empenta. Ellsvaren fer la ciutat : nosaltres tenim, enels ordres materials i de l'esperit, lamissió de completar aquella obra.

Els que no hem vist l'Exposició del 88tenim una idea vaga d'aquella època ideis seus homes. I no obstant— diguem-ho una altra vegada —, aquesta és lanostra història, un punt molt important

la nostra banda, contra els quals aviat espodria fer la mateixa brometa.

Ens proposem, no fer una revisió devalors, sinó fer desfilar una sèrie de per-sonatges d'una época interessantísima ala majoria dels quals potser no se'ls hafet justícia. No en volem oferir estudisseriosos, sinó algunes siluetes amablesque ens permetin fer amistat amb aque-lla gent.

No ens comprometem a res concret.En parlarem quan puguem i en la formaque puguem. Però creiem que aquestesinformacions han de tenir un cert in-terés.

Manuel Duran i Bas Carles Pirozzini .Elies Rogent

Un nou Estat

— Llavors l'any vinent bé deuran elegirMiss Vaticà:...

í L'OEuvre.)

w` LVc1U rija- rCLU

EXTRACTE.

PASTA DENTÍFRICA

MASS.fITGE

CREMA D'AFAITAR

MlB tI R 3

LA REGÈNCIA FINESTRA OBERTA I LaDIGRESSIÓ LITERARIA

Revolució Políticad'Alemanya

La Barcelona delsEns havíem proposat fer una sèrie de

siluetes dels personatges de la Barcelonadels temps de l'Exposició Universal,quan la mort de donya Maria Cristina havingut a donar per un moment una certaactualitat a la Regència.

Fet i fet, aquella època és una partde la nostra història, d'un dels períodes•

més interessants, l'època del desvetlla-ment de la capital de Catalunya.

Ens havíem proposat donar una lleu-gera mirada al període que va obrir l'Ex-posició Universal perquè aquest períodeté una gran semblança amb el nostre.Liquidada la darrera carlinada, el perío-de dels començaments de la Regènciaes distingeix pel seu amor als afers. Nohi havia un partit dominant de forçaidealista : tot el que no es cotitzava ambdiner tenia poc valor. El mobiliari i ladecoració carregada de daurats denunciauna època materialista, un període demenestralia rica que amb tots els seusdefectes va fer l'actual Barcelona. Elsidealistes eren quatre gats sense gran in-fluència en el món dels afers. La ciutatde Barcelona la varen fer, doncs, els unsi els altres, però els idealistes són els

nostres paresde la nostra vida, aquella història queper ésser encara massa fresca, no l'en-senyen ni els llibres ni l'escola. Sembiaque entre nosaltres i els homes del 1885fins a l'any iSgo, hi hagi ja prou distàn-cia, prou perspectiva d'anys, perquè co-mencem a mirar quin efecte fa.

Delç temps deis Girona, Planas i Ca-

Manuel Girona

quan va pagar lalaçanade la Seu

sals, Rius i Taulet, Duran i Bas, Rogent,Pitarra, Guimerà, Emili Vilanova, Mar-ti Alsina, Vayreda, Vallmitjana, en te-nim una idea massa confosa. Seria ne-cessari començar l'estudi de la generaciópassada.

A París s'ha fet la prova de projectarpellícules de començament de segleL.kgents esclafeix de riure en veient ljalaque cadascú feia ara fa vint-i-cinc anys,perquè aquesta facècia afecta a la vidacontemporània. En canvi, la gent no riudavant una película representant escenesdel segon Imperi perquè això ja és his-tòria.

En temps del Cu-cut es podia presentarEn Planas i Casals com un home pinto-resc. I no obstant... francament, el quiescriu aquestes unes sospita que hi hacontemporanis nostres, gent gairebé de

El darrer premi Goncourt m'ha suggeritunes consideracions relacionades amb la mos-tra producció literària. Vull aludir a lamanca de llibres recensionant les aventuresels viatges, les vides heroiques de tants decatalans com hi ha escampats pel món.

En aquell llibre de Wever, Un homme sepenthe sur son passé, hi ha descrita la vidad'ut colonitzador del Canadà fèrtil i des-poblat. Un home amb tota la força d'unprimitiu, però al mateix temps sensible, re-finat i civilitzat. Per damunt els paisatgesnevats i per entre l'anècdota dels cavallssalvatges, de les concessions de terres i delcomerç de pells, un gran drama humà, eterni punyent hi corre, el drama de l'amorconjugal i de la paternitat. L'home fort quetni attfá de la Natura hostil i inclement, ésvençut en aquells dos instints profundls-sims.

Wever es pinta ell mateix en aquesta no.-vel-la. Ell n'és l'heroi. Hi ha en el llibrepassatges que hom només els pot escriurequan n'ha- estat ei protagonista. La imagi-nació en certs casos no substitueix la rea-litat.

Hi ha pel món, hi ha hagut en els tempspassats, milers de catalans, la vida delsquals es pot confondre sovint amb l'epo-peia, vides passades en heroisme permanent.Sé d'un català que ha viscut cinquantaanys a la ratlla del Chaco .argentí més en-llà de la qual hi ha la vida salvatgé, co-merciejant o tirotejant-se, segons els casos,amb l'indi no sotmès ; cavalcant deu horesdiàries, jugant-se la vida contínuament sotál'amenaça de la fletxa o del plom o de lamalaltia. Sé d'un altre que ha amassat unafortuna fabulosa en milers de caps de bes-tiar i milions de dòllars, colonitzant seixantaanys enrera tot una regió deserta i plenad'aiguamolls, en lluita morta] amb tota me-na d'enemics racionals, irracionals i clma-tèrics. I d'un altre que ha fundat una vilaa Austràlia. 1 de tants i tants com hanil1ustrat les guerres de la independènciaamericana. Catalunya ha donat a les ter.res noves, generals, polítics, nautes, colo-nitzadors. I també negrers.

De tot això no hi ha res escrit. Ni unamonografia, ni un modest recull. Però nisolament un llibre que tingui veritable va-lor literari, la petita novella biogràfica d'und'aquests modestos herois.

Wever fa llegir al seu protagonista elsgrecs i el llatins, tot conreuant la terra.Sap tirar el llaç a un cavall salvatge, mun-tar-lo sense domar, córrer ]]egües damuntla neu gelada, i al mateix temps llegir Plu-tarc o Montaigne. Segurament que està acíel secret que a França es puguin publicarllibres tan forts com el que ens dóna motiua aquesta digressió, i que aquí no es puguinpublicar. Tenim la matèria, l'home, l'aven-tura, l'epopeia. Pero no la mà intelligentque els escrigui. Ni tan sols, potser, la cons

-ciència en els actors, que això, tan humài alhora tan sobrehumà, valgui la pena decontar-ho.

x. X.

II i últim

La directiva d'Alemanya és recuperari fins excellir el lloc que ocupava en lapolítica mundial abans de la guerra. Peraixò, ¿de quina manera es servirà del'utillatge de què disposa, és a dir, de laideologia de la qual s'ha fet campió?

De vell antuvi, la ideolog'a naciona-lista confereix a Alemanya una simpatiauniversal i de retop, determina en al-guns pobles veïns, enemics de la vetlla,un greu trastorn constitucional.

Alemanya, en la defensa de les mino-ries nacionals, no sols origina un movi-ment de simpatia mundial, sinó que repel concurs de petits Estats, la seguretatdels quals, justament per llur petitesa,reclama ,una organització jurídica uni-versal que els permeti viure sense el ne-guit de perdre la independència. Tal ésel cas de Suïssa i d'Holanda.

A Amèrica mateix, aquest problema noés pas indiferent. Contra l'imperialismedels Estats Units, les nacions america-nes desitjarien una garantia. L'actituddel Canadà, fent colla amb Holanda iSuïssa, és la traducció de la voluntat deservar la independència.

Les forces morals que animen la polí-tica van de dret al pragmatisme. E1 copde puny de Stresemann a Lugano ha re-trunyit per a les minories nacionals eu-ropees i s'ha sentit així mateix a Amè-rica i Asia. La conferència de Luganoha estat el toc de clarí que anuncia labatalla, en el transcurs de la qual, a mi-da que es desenvoluparà, anirà en aug-ment la simpatia pels alemanys, de ma-nera que Alemanya, en l'ordre moral, es-devindrà la potència més influent delmón.

París, reflex de la Roma clàssica, sem-bla que no es dóna compte de la granrevolució alemanya. França' es creu ga-rantida amb l'ocupació militar de la zo-na del Rin, però no percep que la revolu-ció germánica té envaïts els esperits se-lectes d'Alsàcia, Bretanya, Flandes, Còr-sega i alguna altra de les seves regions.

França, tan enamorada del centralis-me romà, en anexionar-se un poble s'haoblidat d'incorporar en la marxa triom-fal els ,déus dels vençuts, i és per aixòque els déus alsacians, o sigui llur es-perit, resten al seu lloc i obren. Si Fran-ça no hagués exigit l'anexiá d'Alsàcia,¿hi ha algú que estigui segur que Ale-manya no hauria pregat a França que

. se la incorporés? Res de millor per al'aflebliment de França, amb un Parísroma, que el plantejament a casa sevadel problema de les minories nacionals.

La nova ideologia germànica serveixja, a hores d'ara, per a disgregar la uni-tat espiritual francesa, com servirá igual-ment contra l'altre ex-adversari, Itòlia.Però, abans de portar directament l'o-fensiva contra Itàlia, la ideologia nacio-nalista realitzarà la fortitud d'Alemanya.

El tractat de Versailles retallà un bontros de l'Imperi alemany, i deixà totauna nació germànica, Austria, comple-tament isolada. Alemanya, amb satisfac-ció d'Austria, acabará per incorporar-seals austríacs. 1s probable que abans,però, ocorrin alguns incidents diplomà-tics, puix que determinades potènciesno veuran amb bons ulls com Alemanya

• territorialment es compensa de la segre-gació imposada pel Tractat de pau. LaSocietat de les Nacions está comprome-sa a tractar el plet de les minories na-cionals, i si aquest plet ha d'acabar do-nant certes satisfaccions, és evident que,en virtut dels principis wilsonians, no espodran negar a'la minoria austríaca, perbé que lliure. Si l'anexió d'Austria a I'Im-peri alemany provoca una qüestió diplo-mática, la força moral estarà de partd'Alemanya. I, en definitiva„ ¿com im-pedir pràcticament la unió germano-austríaca?

Austria no és tan sols per a l'Imperialemany una extensió territorial i unsquants milions de germans de raça. Aus-tria és 1'Adriática. Alemanya, sense Aus-tria, no pot veure aquesta mar, i a Ale-manya li cal veure-la i tocar-la, i peraixò últim el Tirol, és a dir, Itàlia, s'in-terposa.

Amb el principi de les minories nacio-nals, Alemanya, àdhuc sense esquadra,sense avions i sense hulans, pot disgre-gar qualsevol Estat compost. Italia és,per excelléncia, un Estat compost. Pera originar moviments nacionalistes a Ità-lia, no cal que Aníbal s'hi passegi. Elssammites, lucans, agipians, campanians,brucians, sicilians, etruscos i les collec-tivitats ètniques cisalpines poden renài-xer amb extrema facilitat. 1 si aquestescollectivitats, per velles, hom los dónaper enterrades, es poden canviar elsnoms : Sardenya, Piemont, Lombardia,Venècia, Ombria, Emília, Toscana, Ro-ma, N tapols, Sicilia i no parlem del Ti-rol. Aquests o aquells noms expressensempre el mateix fet irreductible :.l'exis-tència de collectivitats ètniques, que,deixondides, clamaran llibertat.

La faixa de terreny que priva Austriade tocar l'Adriàtica, no serà certamentd'Alemanya, a les bones. Però, serà laguerra. Les armes que a Alemanya pro-porciona la seva revolució política sónmolt més econòmiques que les utilitzadesen la passada guerra. La creació a Ber-lín d'un «Institut per a l'estudi i protee-ció de les minories nacionals, seria mésque suficient per a desfilar en poc tempsla costura de Cavour. I si l'Imperi ger-mániç no pogués arribar a l'Adriàticapacíficament, la potent vitalitat que d'acía una dotzena d'anys hauran recobrat elsalemanys es comunicarà a llur déu i Ila-vors Wotan, en una nit tempestuosa, és*capaç de posar a la barrera fronterissad'Itàlia un rètol que digui : «via lliure».

La revolució alemanya és d'una cate-goria que ni la francesa ni la russa lisón comparables. La primera finia ambla conquesta de l'individu ; la revoluciórussa afecta tan sols una classe social,mentre que la revolució alemanya té totel món per camp, i ofereix a cada poble,no una liihertat, sinó la seva llibertat.

La revolució alemanya és un productebiològic de la raça germànica. No ésestrany, doncs, que tractant-se d'un casbiològic, els fets hagin antecedit a lesteories. Vull dir amb això, que la pro-clama de la revolució alemanya no tri-garà gaire a sortir.

M. ROSSELL I VILA

Una lletra vibrantde Sandino

Heus aquí els principals paràgrafsd'una lletra oberta que Sandino ha en-viat als governs de les quinze repúbli-ques de ]'América llatina a les quals elsEstats Units encara no han perdonat, al-menys aparentment; la sobirania.

«Senyors Presidents : Si hom permetals ianquis que converteixin la nostraNicaragua en una colònia de l'oncleSam., els vostres quinzè pobles seran elsque en pagaran les conseqüències. Elsfaig aquest advertiment mogut no pasper hipòcrites i falses maniobres diplo-màtiques, sinó per la ruda franquesa delsoldat. Els ianquis donen com pretextede llur ofensiva contra les nostres lliber-tats, el famós projecte de construcciód'un canal transoceànic a travès del ter-ritori de Nicaragua, projecte que si arri

-ba realitzar-se significará ]'isolament deles repúbliques indo-espanyoles, de lesquals els ianquis s'aprofitaran per arri-bar a convertir en ,realitat aquell somnique ja s'inculca als infants nord-ameri-cans des de què son petits.: «Quan total'Amèrica llatina sera una colònia anglo-saxona, només hi hauré .un estel al celde llur bandera.,,

»Durant quinze mesos l'exèrcit quedefensa la sobirania nacional de Nicara-gua ha lluitat contra les ofedsives ian-quis davant la freda indiferència delsgoverns (latino-americans. Durant aquesttemps el nostre exèrcit ha sabut plantarcara als soldats nord-americans i a labanda de traïdors nicaraguans renegatsque defensen i ajuden l'invasor en l'exe'cució dels seus plans sinistres.

»I mentrestant, senyors Presidents,vosaltres no heu pas complert amb elvostre deure. Com a representants quesou de diversos pobles lliures i sobirans,teníeu l'obligació de protestar diplomá-ticament, o valent-vos de 'les armes queel poble us ha confiat ; davant els innom-brables crims que la Casa-Blanca orde-na amb tota la sang freda contra els de-fensors de Nicaragua, sense cap dretsense que ei nostre país hagi comés al-tra falta que el no haver volgut besarel fuet que el colpeja o el puny dels ian-quis que el bufeteja sense parar.

»Creuen per atzar els governs llatino-americans que els Estats Units es con-tentaran amb la conquesta de Nicara-gua? Han oblidat, per ventura, que so-bre vint-i-una repúbliques iberoameri-canes sis han perdut ja llur sobirania?Panamà, Puerto-Rico, Cuba, Haití, SantDomingo i Nicaragua, no en són provesmassa eloqúents?

»Som qo milions de llatino-americansi no hauríem de pensar en altra cosaque en defensar la nostra independència

i en qué l'imperialisme ianqui és l'ene-mic més brutal que ens pugui menaçar

i l'únic que está decidit a emprar el pro-cediment de la conquesta per apoderar-

se del nostre honor i de les nostres lli-bertats nacionals.

Els homes dignes de l'Amèrica llatinahan d'imitar els Bolivar, e l's Hidalgo, elsSan Martin i els mexicans, que el 13 desetembre de ¡857 caigueren sota una plu-ja de bales ianquis a Chapultepec, su-cumbint per la defensa de la Pàtria abansque acceptar servilment la vida vergo-

nvant a què vol portar-nos l'orgu ll nord-americà.»

La reina

tfaria Cristinaal`o omençament

de la Regència

_ d MIRACJR

LA VENJANÇA UNA DE FREDA, UNA DE CALENTA

Conte inèdit de Joan MÍNGUEZ

Entenem -nos bé ALL

ELS IAJIBRES I SALOBRE, noveNa de Josep Maria de Sagarra—Senyor Duran, truquen a casa devostè.

E1 gerent aixeca,el cap, distret, i des-penja lentament l'auricular. Que]corr,d'interessant deuen dir-li, perquè s'aixe-ca d'una revolada i enforma el capell.

—Si demanen per mi, no sé si tor-naré abans del vespre.

El trontoll de l'auto li esgarria lesidees. Una dona amb un nen de bolquersque ha volgut travessar la via. Frenadaràpida que fa botre ]'home damunt deles molles. En rependre camí, s'ha mi-rat la dona amb una certa enveja. Elsrínxols de ]'infant són d'un ros que ena-mora, les galtes vessen salut.

—Si el nostre fos així... Una malaestona a passar, no hi ha dubte.

Al vestíbul hi ha un silenci de malaverany, trencat només pel balanceig delpèndul. El majordom contesta a la mudainterrogació :

— No, senyor, no hi ha res encara.Arriba, esmorteït, un soroll de gemecs

inconfusible. És un panteixar seguit, re-velador d'infantament o d'agonia. Unavida que se'n va o una vida que neix,En Duran pensa que potser totes duescoses alhora.

A mitjan matí, ha eixit de casa ambun mal pressentiment. Segons els queassisteixen la seva muller, la cosa no vagens ]lisa i aquest alenar laboriós ompliaa estones la casa. L'avís de la imminèn-cia l'ha sobresaltat, i amb un pas teme-rós, gairebé de puntetes, entra ara a lacambra. El metge se'l mira de cua d'ull,per por de distreure's. En un recó, des-dibuixades per la Ilum somorta del dianúvol, clues dones manipulen paquets irobes, mentre la malalta panxega dolo-rosamentp

Ell surt al passadís i prova d'encen-dre una cigarreta per entreteni- les mansdesvagades i enganyar el cobrecor. L'om

-bra perfila de mala gana la seva figura,carregant-lo d'espatlles. Els anys hi co-mencen d'ésser, és clar. Els disgustoshan fet el pes.

— Malgrat tot, fan llàstima, pobretes !— murmura.

A aquell qui la sentís, aquesta reflexióli descobriria la història. Molt grisa, oh !no res de l'altre món. El casament d'EnDuran, home de vastes empreses finan-cieres, amb aquella dameta de bona fa-milia necessitada de puntal. Quatre anysde matrimoni eixòrc, sense tendresa: elmarit xuclat pels tentáculs del negoci,ella engolida per la máror frívola del'esport, e1 te de moda i els professorsde ball. Escenes desagradables que noes prolonguen perquè ell té pressa, des-amor d'ella _ a la casa on no ha trobatuna llar perqué ,tampoc l'hi cercava. Lagent que murmura, el servei que cons-pira, e] temps que passa veloçment, irre-meiablement,..

Ara ell ho remou tot aixó. Recordsque es precisen amb insistència a lallum d'aquest matí emboirat, sense queel bleixar de la parturient l'en distregui.Fa .tant de temps que ell fuig de trobar

-se amb si mateix ! Potser si que caliapreveure-ho tot. Però el festeig no haviapas estat tan agre com això. Qui s'haviade pensar aquella actitud glacial de l'Eu-làlia, als quatre dies de casats ?... Benmirat, ell no la privava pas de res. Latractava més aviat amb escreix d'afec-ció. «Muller et dono, no pas esclava»,havia dit el clergue. Quin sarcasme!

Li ve esment d'aquell vespre memo-rable, per Nadal farà un any. El distan-ciament conjugal era absolut, temps hacor a part, cambra de banda. Mai labesada als llavis, que resumeix la inti-mitat, sinó el lleu fregadís al front —alade papallona —que ni l'epidermis copsa.El senyor dina a les tres, la senyora ja

SU BSCRI RCIONS

a REVISTES FRANCESESangleses, italianas, nord -americans, etc.

Catàleg il lusirat gratis

LLIBRERIA FRANCESA8 i 10, Rambla del Centre

Llegidors CatalansNo compreu a cegues!

No feu subserípcíonssense veure els llibres!

No adquiriu obres perla lectura d'un senzill

prospecte!

Visiteu vostre llibreter!

LLIBRERIA CATALONIAPLAÇA CATALUNYA, 17 - TELÈFON 12456

dóna faci'itats als seus clients i amics perexaminar els llibres tan de'ingudament comcalgui, sense el compromís d'adquirir -los.

ho ha fet, i s'ha retirat a les seves ha-bitacions. Sempre aquest aire de celo-bert, on ni el cor s'esplaia ni els pensa-ments s'ajunten. Enuig del marit ambel criat que ha oblidat un encàrrec, eternenfuriment d'ella amb la modista infor.mal. Cadascú esbrava en els innocentsel malestar del gest cerimoniós que dis-tancia : «com tu vulguis... si en necessi-tes més...»

Però aquell vespre va semblar que elglaç es fonia : els ulls d'ella eren ani-mats d'una flama estranya i semblavaque demanessin la reconciliació. Ell,com abans i com sempre, l'estimava ambdeliri. —Quina violència que la civilitatno li hagués permès, abans, de fer elbot i de projectar 1a clàssica escena onel mascle reclama els seus drets ! —. Latenia dins la sang, com una infecció crò-nica, excitant-]o, indignant-lo, però ambel desig sempre encès, a desgrat de lacareta que cal oferir als espectadors. I adesgrat d'aquella gravissima sospita que .va encendre un mot volander, la conver-sa estroncada de sobte quan hom arribaal club, i endevina ]'afront sota l'abra-çada que us acull, sota l'estreta de màdel desconegut que us presenten !

Ella s'havia caragolat entre els seusbraços, felina, i reclamava un amor quehavia desclenyat. El llit es clapejà detendreses i recollí l'ardor d'unes parau-les noves que exigien tm fill. «L'infantque amb. les seves rialles ens ompli lacasa, i torni impossibles les futures hos-tilitats.» Era aquell fill que ara arribavameravellosament, després de tantos es-perances defraudades; l'infant que hau-rà ajuntat marit i muller perquè ella tépor i vol . justificar una maternitat sos-pitosa !

Oh, no en tenia pas cap dubte. EnDuran aviat va veure clar en aquellescarícies, massa imprevistes perqué unadona com ella els prodigués. Sí, la in-conseqüéncia del sexe! però aixa és ac-ceptable quan encara no està tot perdut,quan l'abisme isolador no s'ha fet massapregon encara. Mes ell, assedegat de ten-dresa, enamorat del cos venustíssim querarament es brindava, va acceptar la si-tuació. La infidelitat —oh paradoxa! —li semblà més perdonable perquè haviafet fruitar unes entranyes verges, i lihavia dut a ell, el marit desamat, un fillen el qual concentraria tot I'amor i totesles esperances d'una vida.

I ara... El moment decisiu havia arri-bat, i En Duran sentia trontollar la seva

filosofia acomodatícia. Pensà en la con-saguinitat, en els misteris paorosos de lallei d'herència : el fill d'un ballarí de ca-baret ! Tanmateix, la seva dona haviadavallat massa. Lluny d'aquells braçosque l'empresonaven, la veu eternamenthumana' de la venjança li encenia lasang.

Fou només un moment. De la cambraeixiren, tot d'una, uns xiscles agudis-sims com d'un anyell que escorxessin,que recordaven a tothom que amb sangi amb dolor comencem la vida. Aquellsofriment tingué la virtut de sacsejar-lotot i retornar-lo a la visió normal de lescoses. La seva dona—infame, però se-va—enviava al món l'infant concebutdintre del seu si... Dintre d'aquell cos,propietat d'ell, com el tros de terra onles llavors que germinen donaran fruitper a l'amo...

La mare de la parturient no poguémés i eixl de la cambra amb els ulls hu-mits, fulminant una mirada d'odi contrael marit. — I tot per vosaltres, canalles !semblà que rondinés.

El fill ele la seva doni ! Fill seu, des-prés de tot, per la llei i ]'amor que ]iposaria. Formaria al seu albir aquellatendra intelligència i li inculcaria l'odia l'altre sexe, perquè no en rebés tur-ment com el seu pare. Un fill ben viril,alliberat d'escrúpols, que vindiqués en elfemení llinatge tots els afronts que n'hanrebut els homes !

Quan li dugueren aquella carn nova,tot just eixida de ]'obrador maternal, EnDuran la besà sense repugnància. S'a-fermà en ell el propòsit d'encarrilaraquella vida amb més delit que si l'ha

-gués engendrada. Lentament, ihexora-blement aniria dictant a aquella criaturala seva magnífica revenja.

—Qué, està content? Una nena comun temple, oi? S'hauria estimat més unnen, potser?

E1 castell de cartes es desplomà, ater-rat per aquella suprema ironia. A EnDuran li semblà un moment que tot ba-l lava al seu entorn una clansa grotesca.Tot s'havia acabat. Calia desar fes es-perances.

I amb un pas digne, esclau de lespràctiques civils; entrà a besar el frontde la novella mare.

En venir-nos a les mans el n mer númerode MIRADOR, ens quedàrem una mica esQal-,nats. Aquella virolla que una ignota provi-dència posà als comentaris que ens haviainspirat la nova invasió de fals transcen-dentalisme que arnenaça el nostre teatre,comentaris que havíem escrit en plena in-genuïtat i innocència, fou com una. llaanbor-da que ens hagués caigut de sobte al cimdel cap. Diable, diable! ¿Dir la veritat sim-plement, honestament, era, doncs, un exer-cici arriscat, perillós, no sols per a un ma-teix, sinó també per a tothom qui ens fos ala vora? ¿Calia posar-hi el correctiu d'unadeclaració de responsabilitat que, natural-ment, queia de ple damunt la nostra testa,sense que en quedessin esquitxats els veïnsde plana? ¿Era ineludible prevenir els efec-tes catastròfics dels nostres judicis ambaquella pomposa responsabilitat que la notaens atribueix, fent sortir el colors a la carade la nostra modèstia? ¿La simple enuncia-ció de la veritat, doncs, provoca fatalmenta Catalunya terrabastalls, flagells i cata-clismes?

A punt estiguèrem de penedir-nos d'haveracceptat el comj^romis de dir cada setmanala nostra opinió sobre totes aquelles qües-tions que tinguessin a jul nostre un interès,fos general, fos anecdòtic. Perquè nosaltrespatim d'una irrefrenable inclinació a dir laveritat sense gaires amaniments ni precau-cions oratòries. La franquesa i la claredatse'n duen el nostre cor i el nostre voler.L'eufemisme, l'allusió vergonyant, ens fanuna ferum de cosa deshonesta. Quan lo-fem algun gegant en la nostra ruta, ensés impossible privar-nos del plaer de desin-flar-lo bravament, a punta de llança. So-vint, després de l'escomesa, descobrim queera un molí de vent. Val més, però, aquestdesengany, que refugiar-se en la comoditatde suposar que tots els gegants del mónno han estat mai altra cosa que molins devent inofesius, i deixar que els gegants ve-ritables vagin fent tots els estralls que elsacomodi.

Aquest és el nostre tarannà. 1 potser síque aquest tarannà feia imprescindible queens fos carregada per ara i per sempre laplena responsabilitat de les nostres parau-les. L'acceptem amb el cor lleuger i el pitalegre. Sabem del cert que mai no n'hemde dir cap que sigui contrària a la veritat,a l'equitat i al bé d'aquesta terra catalanaque estimem per damunt de tota cosa. Delsperills en què això ens pagui j osar, confiemeixir-ne sense grans desperfectes. L'únicacosa verament important és tenir raó. 1 fer

-la surar a dret fil, vingui el que vingui.Hi ha quelcom, però, que rebutgem amb lamés gran energia. 1 és la condemna a nopoder parlar sinó de coses greus i transcen-dentals, que la solemne constatació de lanostra responsabilitat semblava incloure.Això no, diable! Reclamem el nostre dret ariure, sempre que això ens vingui de gust.Contra el que afecten creure certs amar-ats Pseudo-transcendents, no hi ha res tan

sanitós com la rialla. Treu els mals humorsdel cos i neteja l'esperit de boires.

T.iA-

El secret traspua

Per bé que el jurat del Premi JoanCrexells es juramentés a guardar el se-cret, alguna cosa n'ha traslluït, com d'al-tra banda era inevitable.

Així, algú ha dat aquesta explicacióauténtica del carreró sense sortida ons'encallaven les votacions:

—Res, que En Lòpez-Picó va ficarla banya al forat Csclasans, i va ser im-possible de fer-l'hi treure.

En Rossinyol parla dels metges

A la famosa penya de la Punyalada EnRossinyol deia l'altre dia, parlant de lesaptituds guaridores dels metges:

—No sigueu incrèduls, homes. Els met-ges ho curen tot. No hi ha cap malaltiaque no la guareixin,., L'única que no cu-ren és la darrera!... Però les altres ?... lesaltres rai...

Una conversa més o menys filològica

Domènec de Bellmunt ha augmentat laseva popularitat, ja prou important, ambel seu nou llibre Les banyes de? Tibidaho.

Vàrem trobar un amic, del qual sabíemque era un fervent lector de l'inquiet re-pòrter.

—Ja heu comprat i llegit Les banyes delTibidabo? 9i férem..

—Ni l'he comprat, ni el compraré, nil'he llegit, ni el llegiré — ens contestà po-sant una punta d'agror en les seves pa-raules.

—I doncs, què us ha pasat? No éreuun entusiasta de Domènec de Bellmunt?

—Sí. I encara ho sóc. Però no em dónala gana de comprar-li aquesta novella. Jasabeu que jo vaig pendre part activa en

la polèmica que es va desenrotllar en el"Bloc del transeünt" de La Publicitat so-bre si s'havia de dir Collcerola o Tibida-bo. Jo vaig deixar ben fixat el meu pa-rer, que recolzava en arguments incontro-vertibles. Ningú no em va contestar se-riosament. Ha de ser Colicerola! Compen-dreu que després d'això, que em surti araEn Domènec de Bellmunt i em posi Lesbanyes del Tibidabo... Jo, amb dignitat,aquest llibre no puc comprar-lo. Es unpunt.

EI lligam entre l'home i l'obra té altresconseqüències que les qug pugui estudiarun crític o un assagista -intentant d'explicar

-se l'un per l'altra o viceversa. De bell an=tuvi; haver de parlar, com ens passa avui,del llibre d'un amic que no sols ho és dela casa — i apreciat colaborador —, sinó, amés a més, amic personal i estimadíssimdel ,ignant l'aquest articlgs crea a aquestdos problemes: i'üt.; Y1-Je fins a quinla coneixença de l'home falsejarà la inter-pretació de l'obra; l'altre, , el de fins a quinaltre punt la lliure expressió d'una opiniópot ésser travada per uns sentiments perso-nals molt respectables. Quant al primer, pelmateix que recelem de les exegesis a basede partir cabells en quatre i de les conclu-,sions arriscades alhora que lleugeres, énsen pensem alliberats. Quant al se;on, tam-bé estem tranquils : l'exposició sincera icordial, sense c(arrière-pensée ), i la creençaque el respecte a l'amistat es demostra ambel respecte a la veritat (o a allò que homcreu ésse;.veti'tat), ens hi fan estar.

Si mireu la darrera plana del penúltimvolú:n d'En Sagarra, trobareu, entre lesobres de l'autor, una majoria aclaparadorad'obres de poesia i de teatre (en vers lamajoria, també) i, en canvi, només dues no-ve•les Paulina Bctxareu, publicada en tgig,i All` salobre. En Sagarra, escriptor fácil ifecund , ha volgut provar tots els gèneresperò és, per damunt de tot, poeta, amb totsels encerts i totes les caigudes que vulgueu,però poeta al capdavall.

Els mi'•lors paràgrafs d'All i salobre són,precisament, aquells en què l'autor taca delirisme les descripcions de paisatges, d'es-cenes virolades i pintoresques. Però aques-tes qualitats de poeta desserveixen el novel-lista. La noveWa és un gènere òbjectiu: sónels personatges els que pròpiament la fanla intervenció de l'autor consisteix a triarest ,'letalls que li han de servir .per donard't;aells la sensació que en vol donar ; afe sye homes vivents en contacte amb unambient, en presència del qual reaccionencada una la seva .manera. Un assagistaque hem de considerar francès, Ramon Fer

-nàndez, ha escrit que el punt de vista no-vel.lístic és aquell des del qual hom té en-sems una consciència completa del perso-natge tal como se sent i tal com apareixque un personatge de novela no existeix sino hi ha corespondència entre la seva vidainterior i la seva vida aparent. Aquesta sín-tesi és la que falla a Sagarra, amb els seuspersonatges de minsa vida interior i ambuna d'exterior desenrotllada en un món sis-temáticament enlletgit. El pessimisme d'Alli salobre és purament subjectiu, consistentno en la implacabilitat de la naturalesa idel destí, sinó en la denigració sistemàticade tot, en la reducció de tot, no a un nivellinferior al natural, simplement, sinó a mésa més d'inferior, parcialment deformat perun mal humor personal curosament cultivat.Que lluny som del pessimisme autèntic ifonamental d'un Thomas Hardy, per exem-ple. La diferència s'escau en el fet que elpessimisme és una actitud filosòfica; mentreque el ma] humor és un estat d'ànim.

La manca d'aquella síntesi — i aquesta és,a la nostra manera de veure, la fallidaprincipal d'All i salobre — fa que Sagarraescamotegi els problemes que haurien d'és-cer els bàsics de la novella esmentada. Elnovel1ista no ha de resoldre cap problema:

Moraguetes, crític musical

La Noche ha publicat una carta d'unasenyora que se les heu amb el seu críticmusical perquè fia rebentat la música deMassenet i de Saint - Saéns i perquè ha ditque Chopin és cursi.

Són ganes de perdre el temps. Tothomsap que En Moraguetes és l'home que haescrit més tarambanades musicals. No ésque no entengui en música, és que té elgust d'escriure coses estrafalàries, ell sa

-brá per quins recòndits motius.En Moraguetes és un home que farà,

per exemple, l'elogi del violinista Costa finsque e mori, i àdhuc potser en el seu testa-ment ti dedicarà un elogi. Certament, EnCosta es mereix això i molt més. Però—percomentar un exemple de la literatura d'EnMoraguetes — escriu : «Después de Costa vano hay más que Dios.,, Això per començarun article. Ara digueu : Quan un home co-mença un article així, en to més que ma-jor, què voleu que ]i quedi ja per dir en lesratlles que segueixen?Una vegada Fleta va agafar malarnent el

to de Costas las de Levante, i com que elpinyol no li va sortir, i el públic del Liceuesperava el dit pinyol, va escoltar una xiu-lada. En Moraguetes l'endemà escrivia aLa Noche : ((No acertamos a explicarnos porqué el público hizo patente su protesta ante

Fleta por el hecho de no haberse desgañita-

do al entrar en escena. Es norma de laspersonas bien educadas, cuando se entra en

una reunión, llevar la conversación en tono

menor, hasta que no se ha entrado en con-

fianza con el auditorio, v Fleta no ha que-rido pasar por un mal educado entrando a

grandes voces en el escenario del-Liceo.»Cregui'ns aquesta senvora : Més val que

no hi perdi el temps..

• V^t v_r►

Amics de la LecturaEI més gran assortit de Barcelona enllibres francesos, anglesos, italians, es-panyols, catalans, etc., els trobaran al'antiga Casa PIAGET, fundada en 1845,

anomenada

LLIBRERIA FRANCESA8 i 10, Rambla del Mig

Agència exclusiva per a la venda de

M1lRADOK

Societat General Espanyola

de Llibreria, S. A.

Barbarà, 16 Telèfon 1278 1

BARCELONA

E.TEVEJWERÁConfitem 1 Pasti ser

y VPa ne [tixe

RAMBLA DL CANALETES O i 11.CARRER DE'IALLORCA 307 f ^Og;

PORTAL DEL ÁNGEL, r8

BARCELONA

JOAN MÍNGUEZ

J/ I1

totes les obres de tesi són mancades desdel punt de vista literari ; però, si no resolproblemes, en planteja i els ha de plantejarClarament, i en All i salobre els dos proble-mes principals : el religiós i el sexual, sónesquivats. Ni la més lleu ombra del primerno es planteja per al protagonista Quimet,estudiant de capellà que és expulsat del se-minari. Les seves reaccions serien igualmentaplicables a qualsevol altre esdeveniment,ta; „pperflcial és la seva psicologia. Quanta a qüestió se>U ,.r,1 el desig, per pa de ,] 'altor, de fer un^er obra audaç l'ha descaure algunes , pàgines atrevides de i, cgua-ge sg 5ie les quals un psicoanalista ex-tr9 'Or de quintes essències emetria judicis •

-árriscadíssims — puix que el psicoanàlisi ésmassa subjecte a la interpretació personalperquè li sigui atorgada una fe massa gran.Sagarra no ha tingut en compte que sónles passions i els esdeveniments que sónindividuals i rars, mentre que la fisiologiaés banal, com ens sembla que ha dit Mau-rais.

All i salobre, això sí, està escrit amb unafuga verbal, amb un esperit gairebé dioni-síac ; però la riquesa de llenguatge no sal-va la monotonia de l'estil, encara que aixòsembli una paradoxa. Goethe diu en algunabanda (citem de memòria) : «si tot es com-para amb tot, el món esdevé un caos.» ¿ Iquè més ha de voler un autor sinó posarordre al món, al petit món que és una no-vella? Morand aspira a fer una literatura

: de precisió ; l'abús de les comparacions i lesimatges una mica apasse-partout» són alpol oposat d'aquesta aspiració. E1 procedi-ment seguit per Saganra, que té punts decontacte amb el de Delteil, és una receptade modernitat i originalitat, i és un fet, re-petit cada dia i en molts ordres, que lesganes de ufern modern menen a obres quepassen de moda tot seguit, i les de «fer»original no tenen res a veure amb el fetque l'obra en resulti, i molt poca cosa ambla vàlua i1'aquesta.

No és gaire llunyana ]'época en què sem-blava que en català només podien editar-senovelles blanques, llibres que poguessin «és-ser posats en totes les mans». Per sort detothom, hem sortit ja d'aquest estadi pri-mari i encongit i avui dia troben editor tra-duccions de Voltaire i de Tolstoi, i n'ha tro-bat Ahl i salobre. En aquest punt, però, calque ens entenguem. Estem segurs de lareeixida d'una prova consistent a «caviar-den, les paraules gruixudes de la novelad'En Sagarra ; aleshores apareixeria tota lainnocuïtat d'aquest llibre, la seva mancaabsoluta de perversió; aleshores fóra evi-dent que no conté altra llibertat que la dellenguatge — i tan gratuita que pot éssersuprimida sense que se'n ressenti ]'obra — ;en fi, que el llibre és molt llun y de tenirel fons paorosament immoral d'aquesta obramestra de la literatura psicològica on lamajor perfecció literària i la més extremadacorrecció de forma s'alien, al llarg de lesseves quatre centes planes, a la més granperversitat : volem dir Les liaisons dange-reuses de Lacios; o, per posar un exemplemés del dia, d'aquelles obres de Gide, es-entes en l'estil menys estilitzat possible,sense cap estridència verbal, però en lesquals circulen subterràniament i insidiosa-ment totes les essències de corrupció.

jusr CA'BOT

s. • LJJ s1

111111111IIUIIuIllh IIIINI 11 111111 Wa.Fr

J•uu.onuao.an-

JdCHEEf'•1

mhhkh —auI

1lr1'.11A DELr.E

ata/—.rice—/a.—.—

:'lItIIIIIuIuuIIIuIulIIIHIulIilhhlIluIlIuIIIII

SP]T!III.Inu^mnmmnfi OVE?iïjjIIIIIIII

wl

c . IIIIIII,

CEML!IjIj^^IIIIIII

— . — . — . — . - . — * -

s^^^370:G}1^

Un periodista amic nostre ha organ it-zat una enquesta, destinada a un diari dela nit, i dirigida als literats i escriptorscatalans que no han fet mai cap obra tea-tral. L'enquesta va enfocada així:

"Per què no escriviu per al teatre ?"Gairebé la totalitat de les respostes te-

nen el mateix to. Resulta que tothom,TOTHOM, té emmagatzemada una co-piosa co}leccié^de comèdies i drames. Tot

-hom escriu per al teatre. El que passa ésque no tothom estrena.

De tal manera, que s'ha arribat a laconclusió que l'enquesta, per respondre béa la realitat, hauria hagut d'anar presen-tada així:

"Per què no estreneu les vostres obres?"La resposta, però, està més aviat reser-

vada als empresaris.

LA GOULUE

(Dibuix aquarellat de Toulouse-Lautrec)

)ans, amb un gos petener ensenyat que 1'a.-:ompanyà fins a la porta de l'hospital.aquesta pobra dona havia estat La Goulue,

a model de gana endarrerida descoberta perValentin le Desossé, l'estrella de la «quadri

-le réalisten del vell Moulin - Rouge a dar--enes del passat segle, amb Nini Patte en:Air, Grille d'Egout i Rayon d'Or.Glòria fugaç del afi de segle» per la qual

olia arruinar-se el gran duc Aleix, aparei-'da, com la descriu Yvette Guilbert, ense-ayant els pantalons amb un cor brodat alfarrera i les cames amb mitges de sedanegra aguantades amb llaços roses sorgint

F

L'èxit li ha pujat al cap

de l'escuma dels seixanta metres de puntesgiravoltants, llençant d'una puntada 'iie peuel copalta de Valentin. Meilhac, de l'Aca-dèmia, escriu Ma cousine, i la Réjane, nohavent après el can-can al Conservatori, hade fer-se dar lliçons per Grille d'Egout. TotParís inteilectual desflla pel Moulin i pelcafè Anglès. Després, la barraca forana ambdos plafons de Toulouse - Lautrec, oblidats,ratats, en unes golfes de la roe Fontaine.Després, la «ménagerien amb el lleó Negusque li ha de marcar la cara, i la decadènciafins a no comptar sinó .amb un parell deporcs-espins.

Si no fos perquè la immortalitzà Toulouse-Lautrec, no restaria de La Goulue sinó elrecord en els que visqueren aquella època,com Santiago Russinyol i Joaquim Sunyer.

Segurament ella no s'adonà mai d'haverinspirat unes quantes obres mestres a Lau-trec, el creador de la seva llegenda plàstica,el fautor de la seva única posteritat.

Les maneres de divertir-se són més simp--- Que fan ampliacions a tamany natural temàtiques del que es pensen els transcen-

d'instantànies? dentalistes baixos de sostre. La Goulue és— Sí, sen yora ; ja ho crec. el testimoni d'una època que, gràcies a les— Doncs aquí té una foto del Mont- modes femenines actuals, 'hem de mirar

Blanc. (Life) quasi telescòpicament, ara, any ¡929•

.,n^..i.

tquell sainet que han estrenat al Romea,retolat La Mary 1'ickford del carrer de

l'Hospital, és escrit pel comediògraf GastóA. Màntua, autor d'aquell deliciós Milionaridel Putxet que es va estrenar la temporada

anterior al mateix teatre.L'obra, és a dir, La Mary, 'ha tingut tant

èxit, si més no, que el Milionari susdit.L'autor, que és home molt independent

i que no respecta la gramàtica ni les nor-mes — colloca una quantitat d'h formida-ble on millor li sembla —, està tan contentque no hi veu de cap ull.

L'any passat, després d'haver estrenat El

Milionari, deia als amics— Eh, quina lliçó he donat als autors de

plantilla del carrer de Casp!L'home es .referia a la quantitat de repre-

sentacions que es feren del Milionari, com-parades amb les poques que 'generalment

soler aconseguir les obres que s'estrenen aNovetats.

Ara, amb motiu de l'estrena de La Mary,ja pica més alt. Fins ha adoptat un airede suficient, i diu, deixant anar les paraules

amb to sentenciós:— L'any que ve penso escriure una obra

per als inte i1 ectuals,

LA GOULUE1 VALENTIN LE DESOSSg

(Litografia de Toulouse-Lautrec)

PASTILLAS

WU ]

La Sra. Raquel Meller

EL TEATRE

LA GOULUE"o2e" Francisca Marqués

Una figura " fi de segle"TEATRE ROMEA

La Mary Pichford del carrer de l'Hospital, comèdia de G..9. MàntuaLa sem;ora Raquel Meller, com tothomsap, es diu Francisca. Es d'Aragó, encaraque fa creure que és catalana. La senyoraRaquel Meller va començar la seva carreramolt malament. Però quan ha començat afer la carrera de debó fou quan debutà aParís. La carrera d'abans era de menvspretensions. Cantava, de primer, cuplets si-calíptics, un d'ells titulat El làtigo, que erauna meravella d'impudícia. Un d'aquestscuplets que haurien agradat, per exemple, aJosep Maria Junoy quan escrivia al Papituo que excitarien les tendres sensibilitats delsnoiets espirituals del senvor Montoliu, talscom els senyorets Roigets i Llopets, Octa-vioret Saltoret, etc.

Després cantà al vel! Arnau alló del Veny ven, La reina del cortijo, La campana dela aldea, Flor del mal, etc., i del districtecinquè passà al centre de la Ciutat.

Va anar a viure al carrer d'Aribau i esva comprar una màquina de cosir. LlavorsRaquel, que era una notable artista, eramolt més tractable que ara. No era genial.I les modistes i manos, dependentes i te-lefonistes, noies de fàbrica i de carrer deLlúria, la tenien per una çonstel{ació.

* * *Va anar a Madrid. El senyor Gómez Ca-

rrillo — aquell distingit home de món—s'hiva casar. Com que ell havia servit a tot

-hom, va pregar a tot el món intelectualque subscrivís un àlbum en el qual es feiadir que la Raquel era el súmmum del món.1 el Benavente, els Quinteros, la MariaGuerrero, etc., varen dir que la Raquel erauna gran artista, per amistat al senyor Gó-mez Carrillo.

La senyora Francisca es va creure queels elogis eren de debó.

1 va anar a París. 1 el senyor GómezCarrillo la va fer debutar a l'Olympia i vatornar a posar en joc totes les influènciesper tal que li fessin una bona rebuda. 1com que el senyor Gómez Carrillo durantla guerra havia estat un bon amic de Fran-ça, tots varen dir que la Raquel era aixòi allò.

Un cop triomfadora, la senyora Raqueles va divorciar.

***

Des de llavors s'hatornat impossible,Per a veure-la se li ha de demanar amb pa-per segellat i s'ha de fer una instància. Téel cap ple de manies. 1 té un mal geniinaguantable. Tothom hi va amb compte itracta a la gent com si fossin gent del car-rer.

La senvora Raquel ja no es recorda dequan treballava a l'Arnau o bé d'uns quantsanys més enrera.

Mirin si té mal geni que un dia un auto11 va matar una gosseta. Aquell dia teniaun rendez-vous amb un periodista. Això suc-ceïa a París ara Ifa tres anys. Quan hi ar-ribà, tota la família, amb el senyor Izar-duy, etc., varen esverar-se perquè no sabienel que succeïa. La senyora Raquel estavatan commoguda i tan impossible que cri-dava que no el volia rebre, que no i queno...

EI periodista 'ho estava sentint i callava.Amb això surt I'étoiie i amb cara de La

Monjita va saludar cerimoniosament . el pe-riodista... Aquest li va dir:

— Ja sé que està tan trista ! Es compréisaquesta gosseta vostè se la devia estimarcom de .a família 1 Vaja, dispensi i l'a,companyo amb el sentiment...

Girà cua i se n'anà.*.*

Per a demostrar el mal geni i el caràc-ter d'aquesta antiga «vedette, de l'Arnau,cal dir que ara fa poc, a 1'Empire, de Pa-rís no va tenir gaire bon èxit. El públic unanit la «sisejà». Doncs bé, ella crida l'em-presari, M. Varna, i li va dir amb una au-toritat de princesa ultratjada

— Faci el favor de fer callar aquestagent...!

***Tota aquesta glòria li ha pujat al cap.

És una mena de «nova rica» de la glòria.Quan va anar als Estats Units va fer de-claracions polítiques i literàries. I aquestaestrella de mustie -hall va dir en el pafs onEls quatre cavallers de PAQocalipsi s'hanllegit més, que ací l'autor no tenia cap me-na de valor. Pobreta, Déu la faci bona!

L'altra vegada que va actuar a Barcelonano va voler rebre ningú. La muller de l'A-michatis hi anà per a presentar-li el fill, delqual la Raquel és padrina. I no la va volerrebre. El mateix féu amb un vellet que ha-via estat el seu mestre de música.

...Ara ha tornat a treballar a Barcelona.

El primer dia hi 'havia molta gent, molta,molta. Però no era pie:

-- ¿Qué se habrán creído? A mi, que soyuna vedettes aplaudida en todo el mundo,no venir a verme. t)h!

' --Que no has anat a veure la Raquel?— No.- Per què?

— Home, fa vint anys la vaig veure pertres rals, amb consumació i tot, a l'Arnau,i vols que passats els anys hi vagi pagantdotze pessetes, per sentir els mateixos cu

-plets?... Vinga, home, vinga.

Efectivament, la Raquel no ha après capcuplet nou des de fa vint anvs. Es a dir, siun : La Monjila amb música del mestreGu+rrero, però se l'ha estudiat per fer laguitza al mestre Padilla, amb el qual estàren vida.

Fa unes tres setmanes que aquesta obrava ésser estrenada, i probablement quanapareixerà aquesta crònica, haurà desertatdel cartell. Si algú, doncs, em titllés detocatardà, reconeixeria que té tota la raó;els que ocupem aquestes seccions en els set-manaris, difícilment podem disposar d'unaactualitat teatral que duri més d'una quin-zena. Per la meva banda, a aquest retretjustificat oposaria que, més que l'actualitati el reclam, m'interessen les observacionsque una obra determinada em suggereix i,per tant, com en el cas d'aquesta obra, elretard amb qué en parlo no m'engavanyapoc ni molt la consciència.

La cosa que de primer moment m'inte-ressa més d'una nova obra de teatre és des-cobrir la intenció de l'autor, la posició queha adoptat en proposar-se-la, és a dir, perquè l'ha escrita. Discernir això no és tanfàcil com sembla de vegades, posat que l'au-tor, un cop ha començat d'escriure, molt so-vint es desvia sense adonar-se'n, s'embrancaper un camí imprevist, té enamoramentsimpensats, episòdics, que insensiblement eldespisten i li adulteren falment el propòsitoriginal, que arriba un moment que ell ma-teix està convençut d'haver-se mantinguPfi-del al primer impuls; perd s'equivoca i ésvíctima d'una illusió. Establert aquest puntinicial, necessari per entendre's amb l'autor,la feina del crític queda notablement sim-plificada. Un hom pot aplaudir el punt devista, la posició de l'autor i rebutjar-ne larealització, i, al contrari, és possible de re-conèixer els mèrits de l'execució i discor-dar en absolut de l'actitud i els móbils del'autor.

En l'obra que motiva aquestes observa-cions, el propòsit de l'autor és diàfan ; noqueda corromput ni desfigurat un sol mment; en aquest aspecte, G. A. Màntuad'una lleialtat gairebé ingènua. No es pr ^Jposa sinó fer riure, i potser fer plorar unamica, però tot això, diríem, independent-ment dels mateixos conflictes que plantejapel eli tenen molta més importància aquestsresultats pràctics que no pas els materialsdramàtics i psicològics amb els quals vòl ob-tenir-los; si pogués arribara aquell resultasutilitari, sense recórrer a aquests antece-dents, ho faria sense cap remordiment, per-què no li són de cap interés.

Reconeixem que és un ideal artístic mo-destfssim, que denuncia una ambició literà-ria gairebé nul1a ; el teatre pres així és unacosa que es pot apendre en un llibre de cuinaescènica ; tot és qüestió de proporcionar-seespècies hilarants i llacrimatòries, combi-nar-los en una ácció vivaç, xiroia i servir-los amb una salseta d'actualitat i de tipis-me formulari. En definitiva, però, jo no sa-bria condemnar sense apel .lació aquesta fór-mula burgesa, perquè ha donat s donarà en-cara excellents resultats segons el paladardel cuiner que la guisi. Ens atrevim a asse-gurar que ha estat la fórmula corrent delnostre teatre, profundament burgès en totsels moments de la seva història, salvant lesescasses excepcions que han confirmat laregla.

Arniches, per exemple, no n'usa d'altra ;la inspiració de La Mary Pickford del car

-rer de l'Hospital, la carcassa, i tot, és lamateixa que la de moltes obres cèlebres delteatre espanyol contemporani, i fins diríemque G. A. Mòntua ha provat d'estrafer, in-conscientment potser, 'l'aire i el mecanismed'aquell teatre. En canvi, el material humàque maneja és perfectament autòcton, tantque els afectes, les prevencions que l'autorinstalla en les seves figures, encara que apa-rentment no ho sembli, són de la mateixamena dels que veiem sovint en els nostresescenaris. L'única diferència sensible quese'ls nota, prové simplement de l'educació.Si les coses que diuen els personatges d'a-questa comèdia fossin sotmeses al controld'un corrector de proves discret, l'obra can-viaria de to instantàniament. Així com arasembla que ningú dels que intervenen enl'acció no hagi passat de les primeres lle-tres, 'amb aquesta intervenció diríeu quetots tenen el batxillerat ; el fons de l'obra,però, seria exactament el mateix.

Com que és una obra verbal, per aixòpren tanta d'importància la forma externa.Arniches no especula amb altra cosa sinóamb el llenguatge; ell, però, té el do dc-1grotesc, és un caricaturiste de l'idioma. Laforça, la humanitat de molts dels seus per-sonatges, neix d'aquestes deformacions idio-màtiques; si les seves figures parlessin unllenguatge normal, ni tindrien cap eficàcia

Signat per nou persones, la majoria de lesquals té la rúbrica de la crítica teatral en elsdiaris catalans, s'ha publicat un manifest pro-posant fer un homenatge a Ramon Vinyes ambmotiu de l'estrena de l'obra "Qui no és ambmi... ".

El grup d'amics de Ramon Vinyes ha acon-seguit fàcilment aquestes nou signatures. Cone-guda l'opinió personal d'alguns dels signantsno pas ben favorable a l'obra, o almenys plenade reserves, l'acoblament d'aquests noms al peud'un manifest proposant un homenatge, és unsigne de bon averany que confirma que cadadia som un xic més sociables i que no hi haentre els nostres homes de lletres odis cani-balescos.

Certament, no costa res adherir-se a un ho-menatge: la cosa no fa mal a ningú. Val, però,la pena de no fer confusionarisme. Precisamentsi algún propósit anima MIRADOR és desfer lessituacions confusionàries en tota mena de ma-nifestacions artístiques o d'idees.

El pitjor de l'homenatge a Ramon Vinyes ésel manifest, redactat d'una manera lamentable,presidit per una mania persecutòria i un es-perit de grup que no són pas ben a propòsitper a l'objecte desitjat.

Amb En Vinyes ha triomfat—diu el mani-fest—l'honradesa literària. Més avall es diu

que en Vinyes ha fet un servei als autors ca-talans de bona fe. Francament, trobem exage-rats aquests conceptes. Creiem que tothom tre-balla tau honradament i de bona fe com sap.Gairebé no tenim a Catalunya teatre comercial.Ací tothom ho fa tan be com sap, i si totsplegats, en tots els rams de la literatura, noho fem millor, no és pas per instint comercialo de mala fe: és que no en sabem més. Seriaabsurd de pretendre que, podent-ho fer bé, ho

fem malament per instint de fer negoci.Admetem que hi hagi en l'obra de Ramon

Vinyes "inquietud espiritual i desfici de per-íecció", però desitjaríem que una altra vegadaaquesta inquietud fos més ordenada i servidaper una filosofia més sòlida. En Vinyes, con-tra el que alguns puguin pensar, té el cap

ple de confusions filosòfiques i religioses.Aquells capellans de "Qui no és amb mi..."estan molt lluny de la mentalitat dels autènticsPodria En Ramon Vinyes rellegir "Le rougeet le noir", de Stendhal i veuria capellans dedebó. Tampoc revela bon gust ni desfici deperfecció el llenguatge de "Qui no és amb¡ni....., i la literatura de dubtosa qualitat, i so-bretot, aquelles metàfores dolentes i passadesde moda.

Si el manifest sotmés a la signatura de lesnou persones al.ludides fos més moderat no enshauríem d'adherir com fem, amb reserves, al'homenatge.

I tornant sempre al redactor del manifest,no Ii discutirem aquella frase, segons la qual,amb En Vinyes triomfa "el treball reposat quecom els anglesos, en 'la guerra gran, no térellotge ni calendari" perquè ens sembla quela frase vé un xic baldera, i que de tan plenade sentit, no vol dir res.

Nomenament justificatEI nostre coAaborador i amic Carles Cap-

devila, ha estat nomenat director del TeatreNovetats. El felicitem i ens felicitem, comdeuen felicitar-se tots els que s'interessenper l'escena.

i

escènica. En l'elaboració dels seus tipussegueix un procés de fora a dintre ; la su-perposició de frases caricaturesques ens ar-riba a suggerir un tipus amb tota la robus-tesa psicològica. G. A. Màntua sent l'atrac-ció d'aquest art, pero li arranca el do, l'ins-tint de la caricatura verbal. Possiblement siconegués més l'idioma, obtindria resultatsmés satisfactoris. El que té és un aplom en-vejable per plantejar una acció i fer-ne sor-gir incidents. Aquesta qualitat, aquesta me-na d'audàcia imaginativa és poc freqüenten el nostre teatre; els nostres autors tenenmassa .por a la fantasia, hi ha una preocu-pació excessiva per la discreció, un culteexagerat al conflicte entre quatre parets.Tothom busca l'èxit: si fos possible empel-tar la desaprensió imaginativa a alguns delsnostres comediògrafs, seria posar-los en con-dicions de produir obres «centenàries ,> .

L'homenatge a Ramon Vinyes

No pretenem fer l'apologia d'un gèneremolt combatut en certes esferes literàries,però cal tenir en compte que el públic deteatre no ha estat ptai unánime enlloc ni .ecap snoment ; la complexitat del públic esmanifesta en la diferència de necessitats; elteatre no és una abstracció que impliqui ne-cessàriament una inicial majúscula a tot-hora ; el teatre és una fluència contínuad'obres diverses i de valors distints. Peraixò de determinades èpoques només se n'hasalat allò que els seus coetanis devien qua-lificar d'inferior, com els sainets. Estaríemmolt més esperançats si al costat d'un tea-tre transcendent, d'un passionalisme ten-dencialment elevat, ens en sortís un altred'audaç en la composició, fèrtil d'humor,d'inspiració perfectament actual.

CARLES CAPDEVILA

Tothom escriu per al teatre

A Jean de Tinan, Jean Lórra:n, Henri deToulouse - Lautree, testimonis i exaltadorsde la seva glòria, els ha estat estalviat deveure la decadència de llur ídol, una pobradona que vivia en una rulpta a Saint-Ouen,entremig dels munts dels drapaires subur-

z'}

#̂ •1,{-.- .,l _ ,

3At

r.

Iqo creuré mai que la xur na pugui tenir unallei, si no és d'aquelles que han començat a es-tilar-se per tot d'ençà que els poders sobrena-turals han decidit de prescindir de les antigueslegalitats consentides i de crear per inspiraciódirecta les legalitats personals. De legalitats

GEORGE BANCROFT, protagonistad'Underworld.

d'aquesta darrera mena, n'hi ha hagut sempreen el món dels professionals del delicte-elshomes o les dones que han fet la llei en unsector P.nés b menys gran durant una tempo-rada més o menys llarga. Però seria absurd decreure que els xurmins se sotmetessin abnega-dament a una llei mutual de respecte i fideli-tat, que ni tan sols seria escrita

Això és, tanmateix, el que ens voldrien fercreure aquells que han batejat el film "Under-world" (Paramount) amb el nom de "Lá leydel hampa", i el que deien en notes de pro-

Cal lloar un film que ilustra el fet de lesreaccions diferents d'una mateixa consciènciaa les diverses escomeses del pecat—un fet que,encara que sigui fácilmente comprovable, hanvolgut obscurir certs moralistes professionalsque sostenen la interdependència absoluta detotes les tendències vicioses fins al punt de pre-tendre que una soltera que no és verge ja nopot tenir bons sentiments respecte el gat dela portera.

Val a dir que és molt probable que la illus-tració d'una bona moralitat sigui només unsubproducte d'aquest film admirable dirigit perVan Sternberg amb la sobrietat que carac-teritza els grans directors. La mancança dehrossos inútils fa que no se'ns afluixi mai l'in-terès, i així fins certes situacions que hemvist moltes altres vegades se'ns presenten enaquest film amb un aire de novetat forcívola.L'escena en què el "Brau ", embriac, s'assa-benta lentament del perill en què es troba laseva estimada, em feia pensar vívidament enuna formidable escena semblant d'Almayer'sFoyll, la novella de Conrad.

Però aquest film no és un d'aquells que s'hande lloar a trossos; la impressió que us fano presenta alts i haixos, sinó que s'acumulaen una creixença sense reculades, i així finsque heu arribat a les darreres escenes no sentiutot l'efecte de les primeres$ Per a obteniraquest resultat Von Sternberg ha sabut defu-gir la temptació d'estendre's massa en certesescenes on es podia lluir, com el desplegamentpolicíac a l'engròs del final de l'obra. La bellasilueta del film s'hauria esguerrat sense aques-ta contenció directiva que hom troba tan po-ques vegades.

Algú ha dit que un bon film no és mésque la presentació forcívola d'una idea. En

Underworld", Von Sternberg presenta, en unmedi molt ben combinat, la idea que ens sug-gereix el treball de George Bancroft. Si elsfilms de Douglas Fairbanks són representa-cions d'un alegre optimisme i els de Chaplinpresenten la idea de la melangia humorística,

FILMS SONORSEl problema dels fonofilms queda resolt des

del moment en què s'ha aconseguit de regis-trar i d'amollar sincrònicament els sons i lesimatges. Per a molts, en un tal moment s'hatrobat la solució d'una qüestió cabdal d'artcinematogràfica; per a nosaltres és en aquest

LEILA NYAMS, que ha entrat per la veuen els films.

moment que la qüestió cabdal es planteja. Finsara l'escena muda era ben muda. La músicaque acompanyava els films entretenia l'orellaperquè aquesta no s'estranyés d'una acció esde-vinguda en silenci; pero l'atenció de l'especta-dor s'encarrilava pels ulls i la sensació artísticali era dada per imatges que no es podien va-ler del so.

Durant llur llarg silenci, els films han evo-lucionat vers un art que es separa cada vegadamés de la literatura. Fins els subtítols, força

-dament literaris, cal que siguin esporgats finsa deixar-los reduïts a la llargada mínima. Unbon film pot permetre's d'ésser més ingenuque una bona novella; però en canvi ha d'és-ser més intensament expressiu. L'argumentmés ben combinat perd tota la gràcia si elsactors no el fan viure amb llur art expressivaque pot, en canvi, donar un aire novell a lasituació dramàtica més coneguda. Amb les se-ves possibilitats per a registrar el moviment fí-sic i, amb ]'expressió facial, els moviments del'ànima, i per a presentar-los als nostres ullsa la distància que calgui, l'art cinematogràficha .evolucionat vers la pura representació d'unaacció intensa, ben divorciada de la literatura ide l'escenografia.

Això fóra la conseqüència natural del fetque els films són fets per a vidents. Si arahom s'enamorés massa del so, i els filmsfossin fets principalment per a oients, la novaart deixaria d'ésser nova i esdevindria una es-blaimada sucursal del teatre. El predomini dela paraula tornaria a fer prevaler la influèncialiterària, de la qual el cinema comença totjust a emancipar-sé. Encara, en certs paisos,aquest trasbals lamentable, podria tenir petitescompensacions. Ham podria consolar-se, perexemple, amb la major facilitat que tindriade sentir, ensems que de veure, certes obresdramàtiques famoses. Una altra mena de con-horts és bellament representada per LeilaHyams, artista americana que ha entrat en elsfilms pel camí de la seva veu admirable.

De cap d'aquestes petites compensacions noenspodríem gaudir nosaltres, que en veuríemobligats a sentir Muñoz Seca, Pérez Fernándezi Clovis Eimeric. El triomf de la paraula en elfilm seria, doncs, per a nosaltres, una derrotasense atenuants. Però no poder perdre l'espe-rança que la derrota ens serà estalviada. EIcinema purament visual ha avançat massa per-què es pugui deixar acovardir per un xic deremor; Si els productors de films sono>s tenenel seny de fer que .la paraula i els altres sons,sincrònics amb el gest, es limitin modestamenta acompanyar la imatge, en lloc de desviar l'a-tenció de l'espectador dels ulls a l'orella, ser-viran per a entretenir aquesta encara millorque la música externa, la qual els podrà reem-plaçar en els països de diferent llenguatge.

ARxao BELLCAIRE.

La màscara de ferro

ELS FILMS DE 6ñ SETMANA

CI.IVE BROOCK i EVELYN RRENT, en Underu'orld.

sCIrTEMA LES ARTS

Francesc Vayreda ha mort!Va dir-m'ho, amb una emoció contingu- moment anés esplendorós de la seva carre-da, 1'Iu Pasqual a la Pinacoteca, el ma- ra, quan havia trobat l'expressió adequada

teix dia que Vayreda marí. L'ámic Gas- de la seva visió pictòrica. Visió assolidapar Esmatges acabava de saber-ho per te- després de passar per diverses inquietuds dellèfon. Després d'aquells primers moment: seu temperament.en els quals us arriba una esgarrifança sota En plena joventut passà una temporadala pell i una coíssor als ulls, vaig intentar, a París amb alguns compan ys de professió,per sostreure'm l'atuiment, veure els qua- amb els quals sostenia íntima amistat. Amis-dros que l'Iu Pasqual exposa en el mateix tat de debó i cordialitat franca tot seguitlloc on érem, i encara fou pitjor. Algun d'a- us oferia a la primera encaixada. Per mésquells voltants d'Olot pintants per lu Pas- elevat que sigui el nivell de la seva pintura,qual els havia corregut amb el nnateix Vav- encara el sobrepassava les qualitats perso=reda i el seu germà Raimon quan, fa uns nals.anys, van convidar-me apassar uns dies a Olot.

En el Raeu migrat ar-xiu de records, aquellsdies d'estada a la casapairal Vayreda són unamonjoia remarcable. L'e-difici exhibeix aquell túsenvorial de les masiesde principis del segle xtx.La façana principal vaésser reformada pel seupare, I'illustre pintor Joa-quim Vavreda, seguint laart da del goticisme, tanestimada en aquell temps,amb una interpretació,però, ben assen yada. Elsinteriors són espaiosos idistingits, en els qualsanàvem a aixoplugar-noscap al tard al voltant delpiano per sentir les inter-pretacions dels companysIu Pasqual i Antoni Puig-Gairalt.

En aquell temps, Fran-ssc Vayreda sentia la

satisfacció d'haver creatseu primer fill.

ü, En el tenrat d'una por-sada a les darreres ho-res de la tarda, la seva- avui dolorida — esposaens mostrà somrientaquest fill que feia ga-nyotes al Sol perquè es- FRANCESC VAYREDA. —Auto-retrat.'tava enlluernat pels di- .tims raigs horitzontals.

Potser seré inoportú iindiscret. Si per I La valor d'aquesta pintura és convincent,cas, des d'ara presento sincerament les me- tant per la qualitat pictòrica com per laves excuses; però voldria anotar, de passa- qualitat anímica.da, una petita anècdota. Estàvem encara a Però davant la recent pèrdua de I'amic,,taula a l'hora del «cafeoopaipurou (escrit demano — comprensiu lector — que em dis-tal com desitja l'amic Sagarra), En Fran- pensis de qualsevol intent crític de l'obracese seguia parlant de diverses qüestions de Francesc Vavreda. Sols sigui'm permès,estètiques, amanint, com sempre, la conver- d'adjuntar — en nom de MIRADoa, el nossa amb divertits acudits. Llavors, entre la tre sincer condol a la seva distinguida fa-,seva venerable . mare il'esposa sorgí una mflia per la pèrdua d'una vida estimada de'diferència de criteri per causa de no sé quin la qual la pintura catalana tant esperava.!detall domèstic. I el bo del cas era que elmotiu de la discussió solament gansistia a MAetos GIFREDAvoler tenir cada una la total¡tat de la culpa'd'aquell fet insignificant.

En Francese somreia joiós de l'especta-ecl que traduïa l'admirable convivència en-

tre mare i esposa.I ' I

'

L'últim dia que vaig parlar amb Francesc _Vayreda — fa casa d'un mes — fou al res- — —taurant Catalunya sopant amb Jaume Mer-cader i Ignasi Mallol, El vaig trobar com les . ntermetats del Estomacsempre :subtil d'çsperit i amb l'acudit aflor ele llavi. El seu semblant era normal ;poc podia, doncs, sospitar una fi tan sob-tada'.

Vayreda ha mort en el precís moment .' /Aquest número haque anava a inaugurar una exposició de lesseves ditimes obres a la Sala Parés; en el passat per la censura

--

VIATGES MAR s s. A1Rambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

Bitllets (de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers

Passatges marítims i aèris - Viatges . a "Forfait"

Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

paganda per tal de justificar un títol que noté justificant ni en el film ni, segons els en-tesos que he consultat, en la realitat de lesxurmes.

Si en "Underworld" l'amic i l'estimada dcl"Brau" no es decideixen a abandonar-lo i atrair-lo, no és pas, •doncs, perquè els malfac-tors siguin morals d'una manera més disci-plinada que la gent legalment correcta; sinóperquè la gent dolenta solen tenir també unaquantitat considerable de hons sentiments. L"a-profitament d'aquesta veritat ha permès alsautors d'aquest film de presentar-nos uns mal-factors simpàtics sense haver de recórrer altruc esbravat de voler demostrar que en elfoto no havien estat mai dolents. Així veiemcom George Bancroft, en "Underworld", no had'abandonar el seu ofici d'atracador, que exer-ceix amb profit i entusiasdte, per a mostrar-seen el camp de l'amor i de l'amistat. com nnhome capaç dels més grans sacrificis; i comClive Brook i Evelyn Brent també ens hipresenten dos personatges dolents de molta bonajeia moral.

el treball de George Bancroft ens suggereixla idea d'una força incoercible. La intensa ibella presentació d'aquesta idea en un seguitd'escenes—que van d'una incontenible alegria auna ansietat desesperada—és el mèrit principald'aquesta "Llei de la xurma", que si no éscap llei en qüestió de xurmes, és en qüestióde films tm bon exemple.

C. A. JORDANA.

Uns quants amics i tafaners del cinema en;han preguntat molt esverats, si el nou filmde Douglas Fairbanks, "La màscara de ferro",.és la novella que publica La Vanguardia..Aquest film de Douglas està basat, com "Elstres mosqueters ", en l'obra de Dumas (pare),i el seu episodi principal és tret del "Vescom-te de Bragelonne". A part d'això, diuen queés un film de primera.

.a

El mejor

1 dentífricoò

del mundo

para tener siempre los dientes blancos y brillantes

LABORATORIOS SALUS - BARCELONA — Frasco grande 4`26, pequeFo 2'98 - Tubo 1'70 (impuestos incluidos)

S-st! Crida'm a l'hora de sopar.

(Lile)

L'escena del balcó de uRo,meu i Julietan

(Life)

E1 que re. - Així que sortim al carrerus trencaré la cara!

.___._1..r,, ■ • ■ ^•■■sm^■m■ ■^ ■I^ D I S C € SV

■ ' No Ea encara un any que el gros públic■ ha descobert el fonògraf. No tan sols aquí, v

•^ 1 ■ —sinó en les més importants capitals euro-pees. E1 gran perfeccionament aportat en els

'-A ;,

■ aparells i a la impressió de discos ha causat .(,^^ ,^ Y

!I■ l'enorme afició que hi ha actualment pel fo- \\ \ \1 ' ^ - 1 sF

■ nògraf. Davant d'aquest èxit tothom busca ^}w ^ ,'r 1 aplicacions a les màquines parlants coma

1 = la radio. 1 una de les més interessants que S h 4tu■ ^_ es suscita actualment és !'aplicació del

' y ,

nògraf al cinema.Yj A molts cinemes de Paris — entre els . `,

d'avantguarda sobretot — la música mecàni- :. + * ' c_ { t_ 1

uca ha reemplaçat a l'orquestra. Però això ? é

S 'i moltes vegades és degut a l'economia, per- {+i:' f; _j !_ què en l'estat actual aquesta aplicació no x

deixa d'ésser un intent ts molt dificil fer r'' ._ };< § ^ Á

1 una adaptació musical amb discos, que no F ,^^r f$7:^- aSenyorefa Espanya 1 7ZJ -

1

es presta naturalment a la mobilitat d'unaj y' y''^_ orquestra

10111111 II II 1011 1 III liti II 11 II Iflhl it U inuuummMUUUIII Iuuu mNo vole ara discutir si està bé o no ,, ^-^" e ,

1 j reunir uns quants fragments Qnusicals que F ;fig.' y. A^pel seu ritme o per !'emoció que comum- ;r ey sy -

P E P E T A s A M P E quen s'adapten en e] possible a 1'esperrt ' r^d'un film. Perd en l.^estat actual del cinema ^;t €,^;: ^

2

t š ,Y,1 ^ ■ és impossible passar un film sense música. w,^ s^ r^ J

x+ ^

1 dirigeix, impressionat en magnifies discos elèctrics1 1 un disc de fonògraf no permet seguir 1'ac-

ció del film com una composició musical` ' ", yk

*? 1¡ 3! "x

executada per una orquestra.,,

?x^

0 D E 0 N1 Fa temps es reclama una partitura espe- (:

=u Y cial per a cada film, qué, lligada a ]'acció

■ d'aquests, els faria guanyar amb intensitat. ' 41j

1Fins ara se n'han portat a can molts pocs. -s ^

•.-una salutació al públic que li ha conferit el títolde •

Però ]'èxit assolit ha estat definitiu. ftgr^,K tPerò això no s'ha pogut generalitzar. No- , , 3 }^ r"

1 ® més s'han fet partitures per als films con- ;° "s+^FfF

1Reina de la bellesa d Espanya

siderats com a importants, com el Ben H ur.de

^. 'e 25 ^` 4'rI encara en aquests casos els cinemes ' °' i ,4jt r

`'^ r J,

^'^^ ^^^`= poca categoria no han pogut pagar les cb- ^.,^^' ^.^` ;^pies de la partitura ni han pogut exigir al •^ •,,

j_ 1- =■IVI■1111■1111■1111■Illl^llll■1111■1111■ut■VII■611■1111■f■1111■IIII■I^WI■1111■1111■IIC■IIII■IIII■1111■1111■^i■Iill■IN■IIII■1111■(II■1111■

pianista o al trio encarregat d'acompanyarmusicalment la projecció de films, que s'es-

v ^^ ®A^ , - A®t ' ^^^ ^^^

tuessin tota una abra.En aquests casos és quan els discos farien

un servei extraordinari. Arnb música mecà- -■IIII■Itll■1111■1111■II^■1111■1111■1111■ Ull ■IIII■IIII■IIII ■IBI■1111■Iln■1111■1111■1111■.I'J■1111■IIII■Ifl/IIllIIII■nl■IIII■IIIII■nn■IIII■IIII■Iill nica, ja no serien tan sols els grans films CO(1 lat ú 1 f rr'o1 noVedadcS enu

- ---

que podrien portar una partitura adequada,j, .

Vda. de JosepRiba

sinó tota classe de films. L'únic que fariIDI'^^'^ '^J^

marc

^acompassate sccm. er no crec

això sigui cap dificultat en lestat de completará la felicidad de lL! hogar.yue■ perfeccionament d'aquests arts mecànics.

MOBLES I DECORACIÓ_ A part de la qüestió social que això crea- ADQUI.ERALA EN LA CASA

E CASA FUNDADA L'ANY 1850

■

-

ri a de moment que té una gran importàn-cia, només una dificultat es presenta en ^^ ^^^^! "1

L^ 1 • II

aquesta adaptaciG de la música mecànica ^ ^al cinema. EIs films haurien de passar ín-

u

__-4ç--__tegres. Si no quan el film s'hauria acabat, p A 5 E 0 DE O Q A C 1 A' 4-1 encara hi hauria unúsica per estona. Aixb

j representa la supressió de la censura oficialü Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657. - BARCELONA • i de la censura de les empreses. Ara, que S U C U R S A L E N M A D R 1 D: M 0 N T E R Ai,2 2■ estem convençuts de que tots hi' guanya -

■IIII■IIII■IIII■Ill■^■IIII■ fill■IIII■IV■IIV■Ill■ âI■Iln■IIIII■IIII■Illl■IIII■IIII■Illl■IIII■IIII■NII■1111■1111■lill■IIII41111■Illi■1111■IIC■I^JI rfem. -

- FAIIAREIL'

^I

^'AV rI L•'1

14

^ f4 r

tc.,

El restaurant tanca a les Io.(Life)

— Escolta, no has pas sentit tocar lesdotze?

(Gringoire)

1.

— A la meva edat encara faig girar elsbornes.

— sí, de l'altre costat.(Le Rire)

^^ 1 1 I ¡a,

—No sé pas què he fet de l'estilogràfica.— Em penso, doctor, que m'hi està pre-

nent la temperatura.(Le Rire)

ID Pp

Com està, Mr. Jones,

YYY

no s'aixequi, no.(Lije)

Impremta L.A NEOTÍPIA, Rbla. Catalunya tt6

Pastilles ASPAIMECuren radicalment la TOS

perque combaten les seves causes• Catarros, ronquera, angines, iaringitis, bronqultts, tubereulnsipulmonar, asma, i totes Ics afecelons, en general, de la gola, bron-quis i pulmons. — Les Pastilles A,PAIME són les recepta

-des pels melges. — Les Past 11es A SPAIME són les nrefertdespels pacients. — Les Pastilles A SPA 111E es venen a UNApesseta la capsa en les principals Iarmacirs i drogueries.

Especiolitot Farmacèutica del Laboratori SOKATARGCarrer del Ter, 16 - Telèfon 50791 • BARCELONA

C+7

MAQUINES DE CALCULAR

MULTICOPISTES

PREMSES ^Gasa Ce ^ ^9^63^

G^st^s^^•^Nl

EyD^gG6

ACCESSORISPER A MÀQUINES

D'ESCRIURE

LA MAQUINA PREDILECTA

I

INSUBSTITIJiBLE

s

t^^ eoc

airJ^

,J Q

OR ltOR6ANITZACIó

COMPLETA 1 MODERNA

D'OFICINES EL MOBLE D'ACERELEGANT

I

ETERN^sQa^ PERSONAL COMPETENT 1 ESPECIALITZAT

MOBILIARI EN GENERÁL.ESPECIALITAT EN EL DE DESPATX

Installacíons completesd'Establiments, Despatxos í Habitacions

PRESSUPOSTOS I PROJECTES A SOL LICITUD

•

aERLOY

INI^ S

, I

s MIRAR.

DDCO1?ÂCIÓN^.A

hxposici' i Cenda

Corts Catelarnes, 532. Telèfon 34342

Assumptes Fiscals i Administratius

Director

CARLES OSSORIOPersonal tècnic, contables

Layetana, 18, Ipral., B

Especialitat industrial i utilitats - Abonaments

AIGUADE ROCALLÅURJI

Là deu més rica del món

Si vosté pareix d'Albuminúr a, Litfàsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren.quimatoses Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCALLAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litrei en garrafons de vuit litres

Dlsr,ribuidors generals

FORTUNY, S. A.CARRER Iio9PITAL, 32, ° SALMERÓN, 133

Subscriviu-vos a M I R A D O R

e SETMANARI CÁTALA

Pelas, 62. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

En.............

que viu a ................. ._._...,..

carrer _._ _ _____.._ n,° ..._ se subscriu a MIRADOR

pel tveu fixat de 2'50 pies. trimestre.

de_ ....._ _. de 19.........

Signatura

EL CATÀLEG OFICIAL

DE LA

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA

HA ESTAT CONCEDIT EXCLUSIVAMENT A LA CASA

Rodolf Mossë Ibèrica, S. A.

BARCELONA -! Rambla de Catalunya, 15 Telèfon 1313 0